Page 1

Direcci贸 General del Patrimoni Art铆sti c Servei d'Arqueologi a

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

1986-198 7

DEPARTAMENT DE CULTUR A DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Barcelona, 1987


© Departament de Cultura i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Cataluny a Imprès per Impremta Juvenil, S .A . - Maracaibo, 11 - 08030 Barcelon a ISBN : 84-393-0867- 1 Dipòsit legal : B .46802 - 1987


Índe x

El poblat ibèric d'Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) i el seu entorn . Anàlisi crítica. Joan Santnarh; Joan Santacana .

7

Estudi geomorfològic i industrial del jaciment paleolític de la Baum a de la Peixera d'Alfés (Segrià, Lleida) . J.M. Fullola, J.L . Peña, J. Gallart, P. Garcia-Argüelles.

15

L'estat actual de l'estudi de la ibertizació a la zona nord de Castelló . 23

Francesc Gusi.

Noves dades sobre el conjunt rupestre de la «Roca dels Moros » (Cogul, les Garrigues, Lleida) . Ramon Viñas, Anna Alonso, Elisa Sarrià.

31

La necròpolis neolítica del Pla del Riu de les Marcetes (Manresa , Bages) . Imnia Guitart.

41

El recinte fortificat ibèric de Puig Castellet (Lloret de Mar, la Selva) . Excavacions 1975-1986 . J.M. Llorens, Enriqueta Pons.

49

La seqüència estratigràfica de la cova de les Pixarelles (Tavertet , Osona) . Anna Maria Rauret.

59

La pintura mural a la Gàl-lia del 44 a .C . al 69 d.C . Alix Barbet .

69

El Fòrunl Provincial i el Circ de Tarragona . Actuacions 1981-1986. Xavier Dupré.

71

L'estat actual de la investigació arqueològica sobre la Dertosa roman a i la seva àrea d'influència . Margarida Genera; Joan M. Vianney Arbeloa.

81

Les intervencions arqueològiques a la Plaça de Sant Feliu (Girona) . Cristina Bastit, M. Teresa Genís, Josep M. Llorens, Alícia Rodriguez.

91

Un dipòsit de bronzes a Llavorsí (Pallars Sobirà) . Josep Gallart . Intervenció al Castell de 'viu[üplana (G(,, mbrèn . ,LlanueÍ Riu .

99

Ripoilès) . 11 1


EI poblat ibèric d'Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) i el seu entorn . Anàlisi crític a JOAN SAN MARTÍ, JOAN SANTACAN A

El poblat ibèric d'Alorda Park és situat dins del terme municipal de Calafell (Baix Penedès), al damunt d'un turó d'uns tres mil metres quadrats d e superfície que és situat davant del mar, a uns tres-cents metres de l'actua l línia de costa . L'alçada d'aquesta elevació és de quinze metres i pel seu cos tat meridional desemboca el torrent de la Cobertera, que uneix la costa am b les planes de l'Alt Penedès . Tota aquesta zona de costa ha estat cobert a d'aiguamolls fins a l'Edat Mitjana . Els treballs d'excavació en aquest jaciment van ser iniciats l'estiu de l'any 1983 i s'han continuat ininterrompudament fins al 1986, amb un total d e set campanyes de treball . La superfície excavada és de 400 metres quadrats , sobre un total edificable que pot ésser estimat en uns 1800 metres . Aquests treballs han permès comprovar que es tracta d'un establimen t que, des del seu origen, no sembla respondre a un pla urbanístic i constructiu preconcebut .

L'EVOLUCIÓ

ESTRUCTURAL DEL

POBLAT

La més antiga ocupació del lloc remunta al període del Bronze Final IIIb , segons la troballa, dissortadament fora de context arqueològic, d'alguns fragments ceràmics del tipus dels camps d'urnes . Aquesta datació antiga és con firmada també per la presència d'un fragment d'àmfora fenícia d'Occident . Amb tot, cap de les estructures constructives fins ara descobertes pot se r datada d'aquest moment primitiu . Les fases més antigues d'ocupació pròpiament ibèrica també estan mol t mal documentades, tot i que sembla ben probable que la presència humana en el lloc continués durant el segle v1 a .C. En aquest sentit, cal fer notar


8

J. SANMARTÍ, J . SANTACAN A

la presència al poblat de ceràmiques ibèriques antigues, datades en molt s jaciments d'aquella centúria i que probablement van continuar essent produïdes durant un període no determinable dins del segle v a .C . L'aspecte general que pogués tenir el poblat en aquest moment ens és encara desconegut, però sens dubte remunta a aquesta època un habitacle excavat a la roca , segurament de planta rectangular, i a l'interior del qual fou excavada un a llar de foc . Dissortadament, aquesta estructura fou en gran part destruïd a l'any 1984 a causa dels treballs de construcció d'un edifici pròxim . Hom h a localitzat també estructures probablement relacionades amb aquesta fase e n altres indrets del jaciment, concretament en una zona, posteriorment ocupada per un dels carrers principals de l'aldea en què s'han descobert reste s d'un mur de traçat curvilini . Quant a les més antigues estructures constructives que estem en condicions de datar amb certa precisió, han estat descobertes en els sectors E2 , I i C-A-G-J . Són habitacions de planta rectangular, en part destruïdes pe r altres edificacions posteriors, per la qual cosa no ha estat possible completar la planta de cap d'elles . La cronologia d'aquestes construccions pot se r situada entre mitjans o el tercer quart del segle v a.C. i finals d'aquesta centúria o inicis de la següent, segons mostren les importacions àtiques troba des en diferents nivells . Hom ha de fer notar que una part d'aquestes construccions és situada per sota del que poc després esdevindrà un carrer . Aques t fet permet constatar que en un moment incert, però que nosaltres situe m entre el segle v i el segle [v a .C ., es produí un canvi en la configuració d e la xarxa viària de l'aldea . Finalment, hom ha documentat en aquesta mateixa fase l'existència de dos sacrificis consistents en l'enterrament del cap i de les potes davanteres d'una cabreta jove, un dels quals estava dipositat a l costat d'una llar de foc . Vers les darreries del segle v a .C . o, més probablement, a inicis de l a centúria següent, tenim clara evidència del procés de creixement de la comunitat establerta en aquest indret . Efectivament, pensem que és possible data r d'aquesta època l'aixecament dels recintes A, B, C, D, El, E2, G, J, així cor n la tercera fase del recinte 1 . Tot aquest con junt d'edificacions s'articula entor n de dues vies de pas, una de les quals obliterava, segons ja hem indicat, altre s constriccions de la fase precedent . Es, doncs, en aquest moment quan s'inicia l'etapa de més intensitat constructiva de l'aldea . Fls edificis aixecats en aquesta època són també de planta quadrangular , amb una superfície mitjana d'uns 20 metres quadrats, i en alguns casos parcialment excavats a la roca de base. Llur orientació defugia l'impacte direct e dels vents freds del nord i de l'aire marí . Les parets eren construïdes am b pedres i amb tovots, i sovint tenien un arrebossat interior fet amb calç i argila . Totes estaven dotades regularment de llars de foc de diferents tipus . Tota aquesta ordenació entorn de dos carrers no respon a un model preconcebut de tipus regular, sinó que al llarg del segle iv a.C . les vies s'anare n adaptant a la disposició dels habitades. En efecte, observem que aquests esta n distri ais en tres grans blocs que no respecten ni les amplades ni la rcgguia-


9

EL POBLAT IBÈRIC D'ALORDA PARK

FINAL SEGLE IV

Fig . 1 .


10

J . SANMARTÍ, J. SANTACANA

ritat del traçat dels carrers . L' estretor dels carrers en algun punt, així co m la manca de roderes, fa palès que les vies no havien estat concebudes ni fore n usades per al trànsit de carruatges . De tots els recintes construïts en aquest moment l'edifici A se singularitza clarament per la seva funcionalitat especialitzada . En efecte, aquesta cons trucció rectangular contenia, en els seus nivells inferiors, tots els element s necessaris per al desenvolupament del ritual sacrificial : hi havia un altar tron cocònic, construït amb pedres i arrebossat amb fang, un total de quatre sacrificis del tipus abans esmentat, una llar de foc excel . lentment preparada i u n forat al paviment, probablement per a un pal, que hom pot interpretar pe r a lligar les víctimes . Tot això, juntament amb l ' absència d'elements clara ment domèstics, avala una interpretació de caràcter sagrat per a aquesta cons trucció. Des de finals del segle 1v a .C . es produïren canvis notables en el poblat . Una de les primeres observacions que hem de fer és que el recinte A es va enrunar, i la seva refacció, esdevinguda vers 300 a .C ., va significar un canvi de funcionalitat : va ser destinat a ús domèstic . Quelcom semblant es documenta en el recinte C, on també hi ha un potent estrat d'enderroc, que e n aquest cas no significa la reconstrucció immediata de l'edifici, continuant , per tant, en un estat precari . Pel que fa al recinte D, també fou reutilitzat , dotant-lo d'un paviment d'una gran solidesa . Quant al reciente El, hi h a evidències que en el decurs del segle 111 a .C . fou ocupat per una instal . laci ó industrial dedicada a la producció de calç . En canvi, l'edifici J fou abandonat. Pel que fa al recinte G, va continuar en ús, i a mitjan de la centúria fo u engrandit, i s'hi va afegir el sector F, que, d ' aquesta forma, bloquejava u n antic pas . Així, doncs, l'un i l'altre formaren una sola casa, que sofrí u n fort incendi durant aquesta segona meitat del segle III a .C . i fou definitivament abandonada a finals de la centúria . Fou, justament al final del segle 01 a .C ., o molt al principi de la centúria següent, quan fou abandonada la major part d'aquest sector del poblat , amb excepció del recinte I, que continuà en ús fins al tercer quart del segle 11 a .C . Contràriament, sembla que l'activitat constructora encara conti nuà amb una certa vitalitat en la zona situada a uns vint metres a l'est de l conjunt suara descrit . En aquest sector han estat exhumades les reste s de dues vivendes col . locades a banda i banda d'una via de pas parcialment empedrada . L'abandonament d'aquest sector i, de fet, del conjunt del poblat , es produí probablement en el tercer quart del segle 11 a.C .

INTERPRETACIÓ FUNCIONA L

L'excavació del poblat forma part d'un pla d ' investigació més ampli sobre el poblament ibèric de la zona del Penedès, que també contempla, entre els seus objectius, una àmplia prospecció del territori, així com l'excavaci ó d'alguns nuclis significatius . La realització d'aquest pla es troba ja en una


EL POBLAT IBÈRIC D'ALORDA PARK

II


12

J . SANMARTÍ, J . SANTACAN A

fase molt avançada pel que fa a la comarca del Baix Penedès, de maner a que ja és possible proposar algunes conclusions . Així, sabem que el poblat de Calafell és el més important de tota una sèrie de nuclis situats sobre el s turons de la primera línia de costa i en les terrasses baixes de les valls transversals de la Serralada Litoral, els quals, a diferència de l'establiment d'Alord a Park, es caracteritzen perquè són nuclis molt reduïts —en cap cas es pot parla r de «poblat»—, per l'escassa entitat de les estructures constructives i per un a orientació econòmica de tipus exclusivament agrícola . Es tracta, doncs, d'u n tipus de poblament extraordinàriament dispers, però dens, donada la gra n quantitat de petits nuclis i la seva proximitat . Dins d'aquest conjunt, el pobla t de Calafell, l'únic centre de poblament agrupat d'una certa entitat, havi a de complir una sèrie de funcions ben característiques i a la vegada especialitzades . Pel que fa a les activitats econòmiques primàries, el tipus de casa documentat en el poblat, d'escassa superfície relativa i, en conseqüència, sens e capacitat alta d'emmagatzematge, així com la impossibilitat de trànsit roda t en els carrers, porten a pensar que les tasques agrícoles, almenys pel que sabe m fins ara, no tingueren un paper destacat entre les activitats econòmiques qu e s'hi desenvoluparen . Contràriament, la troballa de grans quantitats de val ves de molusc, així com d'escates de peix, conquilles de sípies (Sepia officinalis), i, sobretot, ploms de xarxa i un gran ham que, sens dubte, havia d'esta r destinat a la pesca d'altura, indiquen ben clarament que l'explotació del s recursos marins era una de les fons de subsistència principals . Això no podi a ésser d'altra manera, tenint en compte que el poblat està davant del mar. És justament aquesta proximitat al mar, així com el fet que just al costa t del turó d'Alorda Park desguassa el torrent de la Cobertera —via de comunicació fàcil amb les planes penedesenques de la zona interior—, el que explic a la importància que hom pot atribuir al desenvolupament del sector terciari , sobretot el comerç . Aquest és especialment rellevant pel que fa a la recepci ó i posterior redistribució dels productes colonials d'origen fonamentalmen t púnic i grec. L°anàlisi quantitativa dels materials ceràmics d'importació mostr a que, pel que fa als productes amfòrics —és a dir el comerç d'aliments—, de s de finals del segle v a .C . fins al volts de l'any 200 hi ha un clar predomini de les importacions arribades del món púnic, i fonamentalment d'Eivissa , mentre que els envasos d'origen grec, que de moment són exclusivament mas saliotes, són sempre molt minoritaris . Les mateixes observacions es pode n fer quant a les ceràmiques d'ús comú, fonamentalment morters, en qu è s'observen semblants proporcions . Contràriament les vaixelles fines de tau la són normalment d'origen grec o itàlic, concretament ceràmiques àtique s de figures roges o de vernís negre en el decurs del segle iv a .C ., i ceràmique s del taller de les «petites estampilles» i del taller de Roses durant la centúri a següent . Si aquests productes arribaren a les nostres costes directament de s dels centres productors o bé a través del comerç púnic és una qüestió difíci l de dilucidar amb seguretat ; amb tot, i tenint present la important presènci a d'àmfores eivissenques i nord-africanes, sembla lògic pensar que, almenys


EL POBLAT IBÈRIC D'ALORDA PAR K

13

una part d'aquests productes, hagués format part dels carregaments fletat s en ports púnics . Durant el segle I1 a .C . el panorama de relacions comercials canvia radicalment . En efecte, en aquesta època la major part de grans envaso s recuperats al poblat són de procedència itàlica, amb una cada vegada mé s migrada representació dels productes d'origen púnic . Així mateix, les ceràmiques de vernís negre —quasi exclusivament campaniana A—, i les ceràmi ques comunes són també, en una gran majoria, originàries dels alfars itàlics . Igualment hem d'incloure entre les activitats del sector terciari els ser veis de tipus religiós desenvolupats en el recinte cultural del poblat, amb sacri ficis, oblacions i rituals . Finalment, i pel que fa al sector secundari, hom documentà les activitat s pròpies d'una aldea, per altra part ben conegudes en molts poblats ibèrics . En primer lloc, cal fer referència a l'activitat tèxtil testimoniada —com és habitual— per la presència de pondera i fusaioles . Més important és l a metal . lúrgia del ferro i del plom, i en són prova la troballa d'escòries . Per acabar hi ha clares evidències de la manufactura de cal ç

CONCLUSI Ó

En resum, el que la investigació al poblat de Calafell i en el seu entor n immediat permet afirmar actualment és l'existència d'una organització de l territori caracteritzada per la presència d'un gran nombre de petits nucli s d'economia camperola, agrupats entorn d'un establiment de poblament con centrat, de caràcter aldeà, on es desenvolupaven activitats especialitzades qu e anaven des de la redistribució comercial fins als serveis de tipus religiós .

BIBLIOGRAFI A

J . ; SANTACANA, J . (1984) : «Distribución espacial d e núcleos ibéricos : un ejemplo en el litoral catalán», a Arqueología espa-

MIRET, M . ; SANMARTÍ,

cial. Coloquio sobre distribución y relaciones entre los asentamientos ,

vol . IV, pp . 173-186 . Terol . J . ; SANTACANA, J . (1986) : «La evolución y el cambio del poblamiento ibérico ante la romanización», a Los asentamientos ibéricos ante la romanización . Casa de Velázquez, Madrid, en premsa. PREVOSTI, M . ; SANMARTÍ, J. ; SANTACANA, J . (1987) : «Algunes hipòtesi s sobre els objectius i estratègies de la colonització romana a la costa central de Catalunya», a De les estructures indígenes a l'organització provincial romana de la Hispania Citerior. 1 Jornades Internacional s d'Arqueologia Romana, 1, documents de treball, pp . 85-96 . Granollers . SANMARTÍ, J . ; SANTACANA, J . ; SERRA, R . (1983) : «Notes sobre el poblamen t protohistòric de la costa del Penedès», a Informació Arqueològica, núm . 4, pp. 121-126 . MIRET, M . ; SANMARTÍ,


14

SANMARTÍ, J . ; SANTACANA, J . (1986) :

J . SANMARTÍ, J . SANTACAN A

«La jerarquia de nuclis en el poblament ibèric de la costa del Penedès, Protohistòria Catalana», a 6è Col . loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà (1984), pp . 227 243 . Puigcerdà . SANMARTÍ, J . ; SANTACANA, J . (1987) : «Un recinte cultual al poblat ibèri c d'Alorda Park (Calafell, Baix Penedès)», a Fonaments 6, pp . 157-169 . SANMARTÍ, J . ; SANTACANA, J . (1987) : «Intercanvi, producció agrària i model s comercials a la costa del Baix Penedès», a El vi a l'antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental . Monografies Badalonines 8, pp . 31-40 .


Estudi geomorfològic i industria l del jaciment paleolític de la Bauma d e la Peixera d'Alfés (Segrià, Lleida ) J . M . FULLOLA 1 PERICOT

(Catedrátic de Prehistòria, Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història, de la Universitat de Barcelona) ,

J . L . PENA i MON NE

(Professor titular de Geografia, Departament de Geografia, Facultat d e Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa) ,

J . GALLART i FERNÁNDEZ

(Becari de F.P.I . a la Facultat de Filosofia i Lletres de Lleida

de la Universitat de Barcelona) ,

P. G 8ARGUELLES i ANDREU

(Becària de F.P.I . a la Facultat de Filosofia Lletres de Tarra-

gona de la Universitat de Barcelona) .

INTRODUCCI Ó

El propòsit d'aquest resum és el de donar a conèixer les últimes dades elaborades per l'equip de treball que ha intervingut al jaciment paleolíti c de la Bauma de la Peixera d'Alfés . Després d'una breu introducció geogràfica i històrica distingirem dues parts ben diferenciades, la que tractarà el s aspectes geomorfològics, a càrrec del Dr. J . L . Peña i Monné, de la Universi tat de Saragossa, i la que tractarà aspectes arqueològics, fruit de la col•laboració dels altres tres firmants, de la Universitat de Barcelona . El jaciment de la Bauma de la Peixera d'Alfés es troba dins del term e municipal d'Alfés, a la comarca lleidatana del Segrià, a uns 10 km al S E de Lleida i a uns 4 km de la coneguda «Roca dels Moros» de Cogul . Es trac ta d'un antic abric, la visera del qual va caure i va deixar al descobert, i e n pendent cap al riu Set, el paquet sedimentari que contenia . El Set, afluen t del Segre, circula 10 metres per sota del jaciment, localitzat al costat del tal l format per l'erosió fluvial . Històricament la descoberta del jaciment correspon al grup de recerque s de «La Femosa» del Museu Local Arqueològic d'Artesa de Lleida . El coneixement dels materials prospectats i la proposta de col . laboració de l'esmentat grup amb l'equip de treball va portar-nos a iniciar la tasca d'excavaci ó durant l'any 1984 . Cal dir també que la zona és rica en material lític del Paleo lític Inferior i Mitjà, per la qual cosa el pla global de recerca va plantejar-s e juntament amb els investigadors que treballaven el tema, E . Carbonell i R . Móra, per tal d'obtenir una visió global del poblament paleolític de l'àrea .


16

J.M . FULLOLA, J .L . PEÑA, J . GALLART, P. G .tARGÜELLE S

ASPECTES GEOMORFOLÒGICS GENERAL S

Geomorfològicament la Bauma de la Peixera d'Alfés es troba a la Depressió Central Catalana (sector oriental de la Depressió de l'Ebre), que constitueix una conca erosiva modelada en els sediments tous de 1'Oligocè, formats per dipòsits detrítics fins (argiles i margues) propis d'una zon a sedimentària distal, així com per algunes canalitzacions de gresos i micro conglomerats . L'edat d'aquests sediments és Sannoissià-Stampià (Riba et al. , 1986) i constitueixen la «Formació Urgell», que lateralment passa al domin i de les calcàries i margues de la «Formació Tàrrega» i als lignits i calcàrie s de la «Formació Almatret i Mequinença» . Les capes es troben en posici ó subhoritzontal, i augmenten els cabussaments en direcció a l'interior de l a Segarra i les Garrigues . No trobem materials terciaris posteriors (Miocè i Pliocé), que segurament van quedar restringits a l'àrea centre-occidental de l a Depressió de l'Ebre. Per la informació disponible en àrees properes (Peña, 1983), la xarxa fluvial del Segre-Cinca estava ja instal . lada sobre els materials oligocens a final s del Pliocé, i va coincidir amb una forta reactivació tectònica de les Serre s Exteriors del Pirineu que va afavorir l'encaixament fluvial tant a l'interio r de les Serres com a la depressió, buidant els materials més tous i acumulan t nous dipòsits durant el Plioquaternari i el Quaternari . Aquestes acumulacions tenen un interès comú per a geomorfòlegs i arqueòlegs, ja que constitueixen el punt de coincidència de nombroses investigacions que s'estan realitzant a les comarques de Ponent . La regió s'emmarca en el sector d e confluència de dos rius importants, el Segre i la Noguera Ribagorçana, i un a extensa xarxa d'afluents com el Sió, Ondara, Corb, Femosa i Set, per l'esquerra del Segre, i Farfanya per la dreta . Aquests rius han conformat extense s esplanades acumulatives de caràcter al . luvial, com el Pla d'Urgell i de Llei da, la Llitera, el sud de la Noguera, les Garrigues Baixes, etc. A nivell geomorfològic, des de fa anys aquestes acumulacions han esta t ordenades en seqüències de terrasses i glacis esgraonats (Solé i Font, 1929 ; Solé, 1946 ; Bomer, 1978 ; Calvet, 1980 ; Peña, 1983), intentant correlacion s tant en sentit longitudinal com lateral . Però la similitud de composició entr e els nivells dels diferents rius tributaris del Segre, el caràcter aïllat residua l d'alguns nivells i la manca de datacions obliga a utilitzar un criteri bàsi c de valoració : l'alçada relativa de les terrasses del Segre respecte al tàlveg actua l i la seva correlació amb els nivells de glacis i dels cons de dejecció, que teòricament han d'estar en íntima connexió morfològica . Per damunt dels nivell s de referència quaternaris trobem, a més a més, els glacis plio-quaternaris . Els nivells quaternaris del Segre es caracteritzen per la gran varietat d e còdols de procedència axial i de les serres prepirenenques, mentre que el s glacis i cons al . luvials de l'Urgell, sud del Segrià i de les Garrigues es com ponen de calcàries menys rodades procedents de la pròpia Depressió Central (relleus de la Segarra i les Garrigues), on tenen instal . lada la capçalera


EL JACIMENT PALEOLÍTIC DE LA BAUMA DE LA PEIXERA D'ALFÉS

17

els rius Femosa, Set, etc., així com per la presència de crostes calcàries a l'inte rior o a la part superficial de les acumulacions, que estàn escassament representades als nivells de terrassa (Meléndez et al., 1985) . GEOMORFOLOGIA DE L'ÀREA DEL JACIMEN T

Els relleus més importants de la regió de la Femosa-Set estan conformat s per restes de terrasses del Segre i de nivells baixos dels afluents, per retall s de glacis de morfologia allargada entre la xarxa fluvial i tossals aïllats enmi g d'esplanades modelades sobre el nivell al . luvial immediatament inferior . Abunden també els relleus estructurals residuals dels paleocanals de greso s oligocens formant plataformes estretes i allargades d'Est a Oest, servin t d'interfluvi a la xarxa fluvial . Naturalment són aquests últims relleus i el s glacis, que presenten crostes i encrostaments els que conformen els escarpats més importants. El riu Set és l'afluent del baix Segre que presenta una complexitat major , ja que en les seves acumulacions mostra un canvi constant de posició, pe r la qual cosa resulta molt més difícil de correlacionar amb els cons i els glacis dels rius propers . A partir de les acumulacions plioquaternàries, el ri u va començar un encaixament progressiu, dirigit pel nivell de base del Segre , que en fases succesives al llarg del Plistocè inferior i mitjà ha anat tallan t els sediments oligocens del substrat rocós, produint una vall molt estreta entr e Aspa i Alfés per l'aparició de capes de gres molt potents . L'exhumaci ó d'aquests nivells resistents entre capes d'argiles i margues, més fàcilment ero sionables, va suposar l'inici d'una erosió diferencial amb la formació de baumes o abrics d'escassa profunditat, com la bauma de la Peixera de l'Alfés , que deurien ser ocupades durant el Paleolític Superior, però que no existie n abans de 1'encaixament del Set en aquesta zona . Eren baumes de poca fondària, ja que els nivells de gres són afectats per fractures que els compartimenten en blocs paral•lelipèdics que cauen fàcilment quan l'acció de la gravetat supera la possibilitat de recolzament del voladís en ser rebaixade s naturalment o artificial les argiles bassals ; habitualment aquest procés d e caiguda determina la desaparició de les restes arqueològiques d'ocupació . En el cas de la Peixera d'Alfés, el bloc superior deuria caure, produint u n moviment rotacional al conjunt del jaciment i a les margues del substrat , i aquestes últimes devien lliscar en capes successives sobre plànols ben pulit s i amb estries de fricció fetes pel moviment del material, tal i com s'ha evidenciat durant l'excavació (Fullola i altres, 1985, e .p. I i II) . Els mateixo s contactes entre estrats diferents apareixen ondulats per causa del movimen t massiu de tipus «slump», en condicions d'humectació favorable. Les capes fèrtils serien mogudes del lloc on se situaven sense alterar pràcticament I'estra tigrafia, amb l'excepció del sector més exterior que deuria desaparèixer pe r la vessant, trobant-nos amb un sector petit i residual de 1'omplenament d e l'antiga bauma, conservat casualment, ja que la forta pendent de les ves sants i la minsa vegetació que la cobreix afavoreixen els processos erosius.


18

J .M . FULLOLA, J .L . PEÑA, J . GALLART, P. G.'-ARGÜELLE S

ASPECTES ARQUEOLÒGICS 1 INDUSTRIAL S

Els materials arqueològics apareguts durant les prospeccions del grup d e «La Femosa» centraven molt bé l'àrea de la seva dispersió, localitzada jus t per sota de l'antiga bauma caiguda . En iniciar l'excavació, l'any 1984, ens vàrem plantejar, en primer lloc, d e conèixer la successió estratigráfica del jaciment . El petit tall natural va se r netejat i ampliat fins a deixar a la vista tres estrats ben diferenciats . El qu e vàrem anomenar «estrat la» era de terra marró, poc compacta, i conteni a les evidències lítiques de l'assentament humà ; en principi podia semblar qu e hi havia remenament, però els resultats de l'excavació ho desmentiren be n aviat . No pot donar-se una potència exacta per les ondulacions del terreny, però una mitjana de 30 cm és certa . Per sota tenim dues capes de margue s terciàries molt ben diferenciades : lb és de coloració vermella i lc, grisa, ver da i groguenca . Entre elles i per sota d'lc hi havia una capa prima amb le s estries de fricció ja esmentades més amunt . Després d'aclarir les qüestions estratigràfiques, vàrem plantejar l'excavació en extensió per tal d'intentar retrobar estructures o agrupacions significatives d'alguna acció humana de caire social o econòmic . Al llarg de le s quatre campanyes d'excavacions que ha durat la nostra tasca al jaciment , s'ha treballat a 28 zones d'un metre quadrat, sempre dins de l'estrat la . Co m veurem més avall, ha estat possible la identificació de fenòmens d'orige n humà ; però abans parlarem de les restes lítiques trobades durant l'excavació . Van ser recollides i coordenades 1 .893 evidències lítiques, de les quals 130 estaven treballades per l'home, 20 eren nuclis i 1, un còdol de pissarra . Ca l dir que dins d'aquest recompte hi ha també les 40 peces retocades recollide s pel grup del Museu Local Arqueològic d'Artesa de Lleida i dipositades a les seves vitrines . Les 130 peces retocades contenien 139 tipus primaris, ja que en 9 del s casos hi havia dos útils sobre el mateix suport . El repartiment per grups i classes és el següent : Peces amb retoc simple : Rascadores Denticulats Puntes Gratadors

23 6 2 14

Peces amb retoc abrupte : Abruptes indiferenciats Truncadures Bec (perforadors) Làmines de dors Puntes de dors Làmines dors i truncades

2 3 2 38 5 2


EL JACIMENT PALEOLÍTIC DE LA BAUMA DE LA PEIXERA D'ALFÉS

Puntes dors i truncades Puntes dors i àpex trièdric Peces amb retoc de burí : Burins sobre-pla Burins sobre retoc Burins díedres

19

1 5 11 7 11

Peces amb retoc simple aixecat : Denticulats Gratadors

1 1

A

S

B

SE

58 .417

45 .324

34 .245

2 .01 4

= 139 tipus primari s

Cal destacar dins d'aquest repartiment el domini dels elements de dor s rebaixat, i de les laminetes en particular, i el de burins (24,5%) . També ca l remarcar l'associació de tipus més freqüent sobre un mateix suport, que é s de gratador-burí. De la resta de material, no retocat, hem d'esmentar l'abundància de sílex poc concrecionat, més de la meitat del total ; dins del conjunt les ascles representen quasi les tres quartes parts, mentre que els fragments están poc re presentats . El sílex és predominantment opac i l'aparició de còrtex es registra quas i a la quarta part de les peces recuperades. La mesura mitjana del sílex oscil•l a sobre els 20 mm de llargada, els 12 mm d'amplada i els 4 mm de gruix . N o s'observa un predomini de les ascles curtes per sobre de les llargues, per ò sí dels fragments curts per sobre dels llargs ; les ascles i els fragments plan s superen àmpliament els carenats . El 21% de la indústra està feta sobr e laminetes . Si a totes aquestes consideracions afegim els 20 nuclis ja esmentats, pode m plantejar-nos la hipòtesi de treball que l'abric fou utilitzat com a lloc de tall a de sílex, entre d'altres moltes coses ; ho confirmen els nuclis, l'alt percentatge de còrtex i el predomini de les ascles, però falten també elements co m els percussors, poc representats . Altres troballes que normalment es fan als jaciments prehistòrics falte n a la Bauma de la Peixera d'Alfés . Ens referim, en primer lloc, als ossos . E l pH del terreny pot haver perjudicat la seva conservació, però el fet de n o haver-ne trobat ni rastre resulta ja més paradoxal . Podríem pensar, potser, que l'assentament humà no anava destinat a escorxar els animals caçats n i a menjar-los allà, sinó a d'altres tasques . Carbons i pollen no han aparegu t en cap moment . Durant l'excavació hem pogut anar detectant alguns símptomes indub -


20

J .M . FULLOLA, J .L . PEÑA, J . GALLART, P. G.'-ARGUELLE S

tables de l'acció de l'home . El primer és una petita llar identificada al quadre 4B, al final de l'estrat la ; unes quantes pedres, petites, rodejaven un a taca de cendres, de 20-25 cm de diàmetre i de 1-2 cm de gruix, producte d'u n foc reduït i puntual, però delimitat de forma intencional . Dins la llar no aparegueren ossos ni sílex cremats i podem sospitar que la seva finalitat fos mé s aviat la de il . luminació, doncs és massa petita per pensar en una funci ó d'escalfament o de cuina . També d'origen antròpic ha de ser l'acumulació de laminetes retocades al quadre 4C, 19 en total . Van aparèixer sota una pedra, en un radi de 5 c m i en 3 cm de potència estratigràfica . Podem dubtar de si la mà humana le s va dipositar intencionalment en aquell indret o bé les va ficar dins d'algu n recipient de matèria no conservable (fusta, bossa de pell, etc .) que anés a parar al lloc en qüestió . Sigui com sigui la selecció del material fa més indub table la teoria de la intencionalitat, perquè en el dipòsit tan sols hi ha laminetes (i no altres estris retocats o ascles), totes procedents d'un mateix nucli , de sílex negre ; no podem pensar, per tant, que un arrossegament pugui se r l'origen de l'acumulació, perquè en aquest cas hi trobaríem restes no seleccionades . Un tercer fet detectat durant l'excavació ens permet de corroborar un a hipòtesi formulada abans, en parlar de les característiques de la industri a lítica . Al quadre 2B va aparèixer un nucli de sílex, que era el que havia dona t lloc a moltes de les ascles del voltant ; mitjançant una llarga tasca de comprovació vàrem aconseguir de remuntar set d'aquelles ascles al nucli originari . Amb això podem confirmar totalment que la Bauma de la Peixer a d'Alfés fou un assentament on s'hi va tallar el sílex com una de les activitat s principals . També dins de 2B han sortit una sèrie de lloses de sorrenca, algunes encavalcades sobre d'altres, que haurien pogut formar un enllosat del jacimen t o d'algun sector concret ; però en aquest cas l'esllavissament dels estrats, qu e no ha afectat els fets exposats fins ara, ha distorsionat sensiblement aques t possible paviment fins a l'extrem d'impedir-nos una identificació clara, l a qual cosa fa que no puguem presentar-ho com un fet segur i demostrable . 1 per acabar la descripció del material aparegut durant l'excavació he m d'esmentar un còdol de pissarra de 183 mm de llargada, 79 mm d'amplad a i 20 mm de gruix ; deixant de banda l'originalitat de la troballa aportada pe r l'home al jaciment en recollir-la del riu, que l'havia arrossegat des de l'àre a pirenenca, hem d'incidir en la fractura d'un dels extrems del còdol i en le s dues osques laterals, simètriques, a la part mitjana de la peça . En un prime r moment vam pensar en una destral, però la matèria primera és prou fràgi l com per descartar-ho ; existeixen altres possibilitats, pero la certesa serà quasi impossible d'assolir. Potser formular hipòtesis com la que es tracta d'u n pes per les xarxes o d'un element votiu seria el menys arriscat, però creie m que honradament no podem anar, de moment, més enllà .


EL JACIMENT PALEOLÍTIC DE LA BAUMA DE LA PEIXERA D'ALFÉS

21

CONSIDERACIONS FINAL S Les consideracions finals que ens mereix el jaciment del Paleolític Superior de la Bauma de la Peixera d'Alfés passen, en primer lloc, per remarca r la seva importància dins de les terres de Ponent i fins i tot dins de la val l de l'Ebre, ja que en el moment del seu descobriment fou la primera esta ció del Paleolític Superior de tota aquesta àrea . Dels percentatges ja exposats i de la tipologia de la indústria lítica (le s úniques aproximacions a la cronologia que podem aprofitar) se'n desprè n una atribució al Paleolític Superior final, al Magdalenià avançat, amb un a cronologia dels voltants del 12 .000-10 .000 BP. L'assentament humà devia se r no continuat, amb finalitat de refugi eventual que devia anar acompanyat de la talla del sílex «in situ», d'una petita llar i d'altres fets que ens confirmen que la Bauma de la Peixera d'Alfés fou més un lloc de passada, secundari, que no pas d'assentament-base. Hauríem de pensar, per tant, que l a gent que van deixar-hi evidències materials procedien d'altres indrets que servien de campament permanent i que la Bauma de la Peixera d'Alfés significava tan sols un refugi en els desplaçaments del grup en qüestió . Dir, finalment, que la presència de més jaciments a les comarques lleidatanes pertanyents al Paleolític Superior, casos de la cova del Parco (Maluquer de Motes, 1983-84 y 1985, Fullola, W-Argüelles i Millan e .p .) a l a Noguera o de troballes encara inèdites a la zona de les Garrigues o del matei x Segrià, permeten d'albirar un futur positiu i renovador per les comarque s occidentals del Principat que ens permeti d'inserir-les definitivament en l a dinàmica del Paleolític Superior ibèric .

BIBLIOGRAFI A BOMER, J . R . (1978) : «Le bassin de l'Ebre et ses bordures montagneuses. Étude géomorphologique» . Thèse Doctorat, 3 t ., 662 pp ., Univ. de Caen , Caen . CALVET, J . (1980) : «Relaciones entre la evolución geomorfológica cuaternaria de la Depresión Central Catalana (Segarra i Pla d'Urgell) y del vall e del Segre» . Ed . Fund . J . March ; 102 pp . Madrid . FULLOLA, J . M . ; GALLART, J . ; PEÑA, J . L . ; GaARGÜELLES, P. (1985) : «El yacimiento'paleolítico de la Bauma de la Peixera d'Alfés (Segriá, Lérida) : noticia de la primera campaña de excavación (abril 1984)», a Baj o Aragón Prehistoria n° V, actas de los Primeros Encuentros de Prehistoria Aragonesa de Caspe, pp . 159-168 . Zaragoza . FULLOLA, J . M . ; GALLART, J.; PEÑA, J . L . ; WARGÜELLES, P. (en prem sa I) : «El Paleolític Superior de la Bauma de la Peixera d'Alfés, Segriá , Lleida (2a campanya d'excavacions, octubre de 1984) ; noves perspectives


22

J .M . FULLOLA, J .L . PEÑA, J . GALLART,

P.

GaARGÜELLE S

a les comarques lleidatanes», al volum en homenatge al Dr. Corominas. Banyoles, Girona . FULLOLA, J . M . ; GALLART, J . ; PEÑA J . L . ; GaARGÜELLES, P . (en prem sa II) : «, La 3a campanya d'excavacions al jaciment del Paleolític Superior de la Bauma de la Peixera d'Alfés», a Recerques de les Terres de Ponent . Tàrrega . FULLOLA, J . M ., W-ARGÜELLES, P. ; MILLAN, M . (en premsa) : «Noves aportacions al coneixement de la cova del Parco, Alòs de Balaguer, la Noguera, Lleida (campanya 1984)», a les Actes del 7è. Col . loqui internacional d 'Arqueologia de Puigcerdà, juny de 1986 . MALUQUER DE MOTES, J . (1983-84) : «Un jaciment paleolític a la comarc a de La Noguera», a Pyrenae 19-20, pp. 215-233 . Barcelona . MALUQUER DE MOTES, J . (1985) : «El primer yacimiento del Paleolítico Supe rior en el valle del Segre», a Symbolae Ludovico Mitxelena Septuagenario Oblata, pp. 1 .501-4 . Vitòria . MELÉNDEZ, A . ; GUTIÉRREZ, M . ; PEÑA, J . L . (1985) : «Desarrollo de cali ches en los glacis cuaternarios del Este de Lérida (sector oriental de l a Depresión del Ebro)», a Actas 1 ° Reuniao do Quaternario Ibérico, vol . II, pp. 287-300 . Lisboa . PEÑA, J. L . (1983) : «La Conca de Temp y las Sierras Prepirenaicas com prendidas entre los ríos Segre i Noguera Ribagorzana» . Tesi Doctoral , publ . I .E .I ., 373 pp . i 1 carpeta mapes . Lleida . RIBA, O . ; REGUANT, S . ; VILLENA, J. (1986) : «Ensayo de síntesis estratigráfica y evolutiva de la cuenca terciaria del Ebro», a Libro Jubila r J. M. Ríos, t . II, I .G .M .E . Madrid (en premsa) . SOLÉ, L . (1946) : «Problemas morfológicos del llano de Lérida», a ¡lerda , año IV, núm . 6, pp . 7-22 . Lleida . SoLÉ, L . ; FoNT, J . M . (1929) : «Las terrazas del Segre en las inmediacione s de Lérida», a PubL Inst. Geol. Top. Dip. Barcelona, t . II, 7 pp . Barcelona .


L'estat actual de l'estudi de la iberitzaci ó a la zona nord de Castell ó FRANCESC GUSI i JENE R

Des de fa uns pocs anys, l'atenció de la recerca arqueològica del mó n protohistòric corresponent als inicis de la iberització a les terres d'ambdue s vores del riu Ebre, s'ha centrat a les comarques castellonenques del Baix Mes trat, i més concretament des de Peníscola fins a Vinaròs . Arran de les excavacions realitzades pel Servei d'Investigacions Arqueo lògiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló, sota la nostra direcció , al poblat del Puig de la Nau, a Benicarló, on vàrem trobar una interessantíssima estratigrafia per sota d'un carrer empedrat del poblat, datat dins d e la primera meitat del segle v, va aparèixer una nova visió a la regió septentrional del país Valencià del procés d'iberització, ja detectat feia pocs any s al poblat alacantí de Los Saladares, a Oriola, excavat per O. Arteaga . Encara que hem de dir que el nostre jaciment fou més pobre, tant des del pun t de vista quantitatiu, com qualitatiu, amb comparança al ja citat lloc d'Ala cant, també va tenir la seva importància, almenys per a Castelló, perquè deixava entreveure un mecanisme de funcionament intern molt semblant entr e dos assentaments indígenes preibèrics, pertanyents al període cultural de l Bronze Final o Bronze Tardà II avançat . Així, la importància del Puig d e la Nau, es basava en el fet que es podia detectar una evolució cultural i cronològica que mancava dissortadament al jaciment de Vinarragell (Fase s III-IV) . Per això, i sense entrar en la problemàtica molt complexa del desenvolupament dels grups humans del Bronze Final-Camps d'Urnes, els qual s ocupaven les terres del Nord de Castelló i Sud de Tarragona, centrarem l a nostra xerrada d'avui en els contactes d'aquestes gents amb el món colonia l de la Mediterrània . La forta empenta comercial de les colònies fenícies del Sud peninsular va determinar una expansió de productes ceràmics manufacturats i àdhuc d'atractives produccions per al consum, com l'oli i el vi , entre altres, fenomen que va estendre's a tot el llarg de les costes llevantines


24

FRANCESC GUS I

des de les darreries del segle començament del vll, i amb més embranzida si cal, després de la fundació de la factoria d' Èt hussus, a l'any 654 . Aques t corrent comercial i a la fi aculturant, va connectar de manera sorprenen t amb les poblacions autòctones preibèriques instal . lades en els petits llogar rets costaners de les terres baixes o de les planes del Baix Maestrat i tamb é de les veïnes comarques del Montsià i Baix Ebre. A la regió de Castelló, els jaciments que tenen materials arqueològics relacionables amb les influències més immediates del comerç del món meridional fenici-púnic es troben localitzats a nombroses comarques del nord, de l centre o del sud . Els més coneguts per les raons abans esmentades són el s situats a la meitat septentrional, i, en la nostra opinió, això obeeix als estímuls econòmico-culturals provinents dels focus situats a bon segur a les terre s del delta de l'Ebre, on estem segurs que va haver almenys algun centre important fenici-púnic de caire comercial, més o menys extens —això no importa— , als voltants de la meitat del segle viu, atret per la importància de la via natura l fluvial de l'Ebre, vertader eix de penetració cap a les terres interiors de l a vall de l'Ebre i rodalies i la vall del Segre . La important troballa quasi inèdita d'un establiment indígena comercial de redistribució d'àmfores fenícies , a la vora esquerra del riu Ebre, al lloc anomenat Dovesta, a Benifallet —d e moment en curs d'excavació per Joan Sanmartí, Joan Santacana i Teres a Mascort— ens demostra sens dubte el que ja Maluquer va escriure l'any 1968 , referit a l'existència d'un comerç fenici a les boques de l'Ebre, i també que aquesta zona constituïa un dels centres de dispersió de mercaderies pro vinents d'Eivissa, mercès a les facilitats de la navegació del riu aigüe s amunt, i que nosaltres també pensem que fou alhora per via terrestre en altre s contrades . Tornant a les terres de Castelló, trobem terrissa fenícia a torn d'influència meridional al poblat del Puig de la Nau, sota el carrer empedrat i el s fonaments de l'habitació 14, entre altres indrets ; i també al Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, on han aparegut restes d'àmfores, ceràmica bícroma , i trossos de plat-trípode, datats a ambdós llocs a les darreries del segle vtt i començament del vi . Unes altres troballes de caire aïllat, però no meny s significatives, encara que fora de context, corresponen als jaciments pro p de la costa, com per exemple, el Polsegué, a Rossell ; els Barrancs, a Peníscola ; el Tossal de Vallterra, a Santa Madalena de Polpís ; el Palau, a Alcalá de Xivert ; Orpesa la Vella, a Orpesa de Mar ; i el Mas del Pi, a Benicàssim . Lloc s aquests on es recolliren superficialment terrisses bícromes, trossos d'àmfores fenícies i peus de plats-trípodes . I no esmentem altres jaciments de le s terres altes interiors, per no ser del cas a la nostra xerrada d'avui . Qüestió debatuda dins de la problèmatica que plantegen aitals influències meridionals, és l'absència de la ceràmica de vernís roig, la qual cosa h a fet creure a algun investigador que és per causa de l'empobriment de le s influències dels tallers terrissaires del Sud, just al moment de l'expansió del s mercats fenici-púnics a la regió del delta de ('Ebre, entre altres indrets . Veritablement aquestes produccions ceràmiques són pràcticament desconegudes


LA IBERITZACIÓ A LA ZONA NORD DE CASTELLÓ

25

Fotografia 1 . Puig de la Misericòrdia de Vinaròs.

a Castelló i terres voltants, perquè tan sols es coneix un petit bocí trobat a les nostres excavacions al Puig de la Nau de Benicarló, concretament e n el sondeig estratigràfic del Tram 1 del Sector del carrer empedrat i davan t del Recinte 1, al nivell 2 dins de la Fase II del poblat, i datat als comença ments del segle v1, cosa que em fa dir que molt bé pot ésser una imitaci ó dels originals plats de vernís roig del segle vici, copiats per terrissaires meridionals poc després . De totes maneres existeixen formes indígenes fetes a m à d'estil terrissa Camps d'Urnes i que es troben recobertes per una engalb a roja, que sempre s'atribueixen a les formes pintades en vermell del tipus «cèl tic», i que potser algunes s'hagin confós a vegades amb imitacions meridionals esmentades . També aquestes terrisses les trobem al Puig de la Nau i al Puig de la Mise ricòrdia, i àdhuc als poblats del Baix Aragó, com per exemple un tros d e carena baixa provinent del jaciment anomenat Cabecico de 1'Heredad Bordón, o els dos bocins roig granate del poblat conegut com el Morrón de l Cid, ambdós a Terol . Hem de dir que al Puig de la Misericòrdia de Vinarò s s'ha trobat ceràmica grisa i també terrissa amb engalba grisenca . La concentració de tot aquest material d'origen o influència fenici-púnica a les terre s al voltant de la vall baixa de l'Ebre, sembla que ens mostra la importànci a que va tenir aquest eix o via fluvial, tal i com va demostrar ja fa uns anys el nostre bon amic Enric Sanmartí ; nosaltres també creiem que una altr a important via de penetració fou la conca fluvial del riu Segre a les terre s lleidatanes de la comarca del Segrià i potser de les Garrigues, com ho demos-


26

FRANCESC GUS I

tren els poblats de la Serra del Calvari, a la Granja d'Escarp ; el Montfiu , a Aitona ; i la Valleta d'en Valero, a Soses, entre altres molts prospeccionat s per Emili Junyent . Referent a Castelló una altra vegada, les valls dels rius Cérvol, Millar s i Palància, al Nord, Centre i Sud de la Província, condueixen directamen t també a les terres altes de l'interior de Terol . Punts intermitjos de redistribució de mercaderies provinents de la costa serien la necròpolis de la Montalbana, a Ares del Maestrat, i la Torre de Foios, a Llucena, on tenim una forma ceràmica que imita una peça d'inspiració fenícia . Així doncs, als segles vtt i vi sembla que va haver-hi una certa relació comercial amb el mó n meridional peninsular, mitjançant uns llocs indígenes situats a prop de le s terres costaneres, a tot el llarg de la façana mediterrània del País Valencià , i que es poden considerar punts de redistribució d'aquests materials exòtics cap a les terres del rerapaís . En el nostre cas, a les rodalies del delta de l'Ebr e hi havia certs llocs, no forçosament de gran amplitud territorial, que assortien mercaderies exòtiques als llogarrets indígenes amb cultura material del Bronze final-Camps d'Urnes del nord de Castelló, el sud de Tarragona, e l Baix Aragó i la Vall del Segre, a les terres centrals lleidatanes . Sense aquest a forta incidència d'aitals elements comercials a les comarques castellonenques , no es pot entendre l'ample ressó de la influència econòmica del món fenici púnic, ni tampoc les noves tècniques ceràmiques d'importació que es va n estendre al llarg del segle vit dins de ('àrea indígena del Bronze Tardà 1 h Final i Camps d'Urnes avançats . Aquestes corrents o influències tindrien e l seu principal moment d'apogeu fins al primer terç del segle vt. En els darrers deu anys de recerca arqueològica a Castelló, realitzada pe l Servei d'Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació d e Castelló, s'han excavat alguns jaciments claus per al coneixement del desenvolupament crono-estratigràfic de la regió septentrional del País Valencià , com poden ésser l'Abric de les Cinc, a Almenara ; la Torrassa, a la Val l d'Uixó ; Orpesa la Vella, a Orpesa de Mar ; el Puig de la Nau, a Benicarló ; el Puig de la Misericòrdia, a Vinaròs ; i molts altres prospeccionats, com Vall terra, a Santa Madalena de Polpís ; el Castellet, els Barrancs i la Garrotxa , a Peníscola ; el Palau, a Alcalà de Xivert ; el Polseguer, a Rossell, etc . Avui ens centrarem només en els dos principals jaciments del nord d e Castelló : el Puig de la Nau i el Puig de la Misericòrdia . El primer lloc e s troba al bell mig del pla litoral, també conegut com Plana de Vinaròs Benicarló, situat al SW del Puig de la Misericòrdia, a, una distància de 3 k m i separats pel riu Cérvol i el Barranc d'Aigua Oliba, a una altitud de 166 m per damunt de la mar . L'assentament del poblat de l'Horitzó Ibèric Anti c s'estenia pel cim de la terrassa inferior i les dues vessants corresponents a l nord i sud . Nogensmenys els treballs d'una pedrera van reduir el jacimen t unes tres quartes parts i només quedava la part superior del puig quan e l Servei va intervenir i aconseguir salvar-lo de la destrucció total . Malgra t el seu estat d'arruïnament general, s'han posat al descobert després de nombroses campanyes d'excavació, i amb excel . lent conservació, moltes estruc-


LA IBERITZACIÓ A LA ZONA NORD DE CASTELLÓ

27

Fotografia 2. Puig de la Nau de Benicarló .

tures urbanístiques, carrers i una part important del recinte defensiu . He m de subratllar les remarcables seqüències estratigràfiques obtingudes a diferents indrets del jaciment, perquè en algunes de les nombroses cambres de l poblat es varen descobrir als nivells inferiors, per sota dels murs de les viven des, restes d'un assentament pertanyent als segles vlt i vt . Per exemple, l a cambra núm . 14 ens ha donat l'evolució completa del poblat : els nivells inferiors es daten ja des del segle vii i sense solució de continuïtat va fins a le s darreries del segle v o primera meitat del Iv, moment aquest en què el llo c és abandonat pacíficament . En altres casos, com succeeix a les vivende s núm . 14 i 19, els nivells d'ocupació preibèrics es troben relacionats amb plante s de cabanes circulars . En els nivells inferiors a la muralla, entre altres terris ses del període Bronze Final-Ferro, s'han trobat ceràmiques pintades rojes , semblant a 1'almagra, ja esmentades . El Puig de la Misericòrdia de Vinaròs se situa davant del Puig de la Nau , a una altitud de 164 m per damunt de la mar i a 4 km en línia recta de l a costa . La primera Campanya realitzada fou a l'any 1983, i encara segueixe n els treballs d'excavació en la actualitat . Al llarg d'aquestes tres campanye s ha aparegut un interessant complex fortificat al cim del turó . Les vessant s on es trobaria establert la resta del poblat han estat malauradament arrasa des per una forta erosió natural, i les construccions han desaparegut . Ja a l'any 1976, el nostre Servei va realitzar amb col . laboració dels membres de la secció arqueològica de l'Associació d'Amics de Vinaròs, uns son-


28

FRANCESC GUS I

deigs a la vessant de llevant del puig, i van aparèixer restes molt malmese s de parets de vivendes, encara que amb una manca d'estratigrafia mínima ; així i tot es va poder arreplegar prou terrissa feta a mà, decorada amb cor dons, trossos d'àmfores carenades fenícies tardanes, i ceràmica a torn de corada amb bandes del tipus Horitzó Ibèric Antic, de finals del segle vi i començaments del v, i també altres ceràmiques d'època avançada, del segles mil . Actualment l'estructura arquitectònica de planta rectangular es troba e n molt bon estat de conservació ; va ésser construïda mitjançant un pareda t molt acurat dins d'un moment de la segona meitat del segle v . Mercès als talls estratigràfics realitzats, s'ha obtingut una seqüència cronològica completa des dels nivells superiors als inferiors, on es va trobar l a presència dels horitzons de l'Ibèric Tardà, Ple, Antic, Protoibèric i Preibèric . L'estratigrafia més completa fins al moment ha estat obtinguda a l a zona Est, a l'exterior del recinte fortificat . En resum, es pot constatar el següent desenvolupament crono-cultura l al llarg de la vida del jaciment : un primer moment pertany a la primera fas e dels Camps d'Urnes del Ferro, on no es va trobar ceràmica d'importació . Potser en qualsevol altre lloc del jaciment es puguin detectar en el futur nivell s d'ocupació pertanyents a una fase del Bronze Final local, doncs en algu n altre indret del poblat s'han recollit superficialment alguns bocins de terris sa d'aital període . Aquesta fase inicial del jaciment es pot datar amb un a cronologia relativa dins de la primera meitat del segle vil (Nivell I) . Un sego n moment correspondria quan l'assentament, per mitjà de l'intercanvi comercial, va connectar amb les influències meridionals peninsulars fenícies, co m ho demostra la ceràmica a torn, els plats-trípodes, les ceràmiques grises, l a decoració bícroma, les àmfores i el vernís roig, encara que el substrat cultural indígena va perdurar en altres aspectes, inclosa la tradició terrissaire sense torn ràpid . Pertanyen a aquest moment, datable a la segona meitat del segle vti i començament del vt, els nivells II, III, IV. Com a punt a tenir en compte , cal remarcar l'aparició de la ceràmica protoibèrica . A partir del nivell I V sembla que va haver-hi un hiatus d'ocupació, ja que no es troba l'Horitz ó Ibèric Antic en el seu primer moment ; l'Horitzó Ibèric Antic avançat el trobem al nivell V. La ceràmica ibèrica local està composta per peces amb orelletes i plats principalment, datables a finals del segle vt i principis del v . L'Horitzó Ibèric Ple és el moment que correspon a la construcció d e l'estructura fortificada (Nivell VI), amb una cronologia relativa calculad a mercès a la presència de ceràmica àtica, als segles v i 1v . També són típic s del moment les vores amb perfil d'ànec, les orelletes, els plats i la decoraci ó pintada en filets i bandes, així com les imitacions de la ceràmica àtica . E l moment de construcció del recinte és possible datar-lo gràcies a la troball a d'un bocí de copa del tipus Castulo, aparegut en el reompliment i que correspondria a la segona meitat del segle v . El darrer moment el marcaria la decoració ceràmica evolucionada, les imitacions de la gris emporitana, les for-


LA 1BERITZACIÓ A LA ZONA NORD DE CASTELLÓ

29

mes també evolucionades dels kalathos, les ceràmiques de vernís negre ; tot correspon als segles lli-ü (Nivells VII i VIII) . Per acabar hem d 'esmentar que s'imiten les formes de vernís negre dins la producció ibèrica tardan a local i que la terrisseria feta a mà o a torn lent sobreviu amb els seus tipus tradicionals . El moment d'abandó del recinte fortificat es dóna ja avança t el segle n (Nivell IX) . Com a conclusió, hem vist com els elements dels Camps d'Urnes es vare n endinsar dins del complex cultural de les gents del Bronze Final a Castelló , a partir de dos focus diferents, Catalunya i la Vall del Ebre . A poc a poc, aitals influències donaren un caràcter propi al Bronze Final del territori septentrional del País Valencià, que mitjançant un fenomen d'osmosi cultura l d'elements del Bronze Final-Camps d'Urnes, formaran el que coneixem pe r a Castelló com Ferro Antic o el Bronze Final-Ferro, el qual es va desenvolupar a la segona meitat del segle vil i començaments del vi . Al Bronze Final juntament amb el material que podem definir-lo co m autòcton, com poden ser les terrisses de tradició del Bronze Tardà II, comen cen a donar-se uns altres elements que ens definiran els segles viit i VII, i aquests són : les ceràmiques acanalades, les incises i les excises ; aquestes darre res formen el grup de ceràmica fina amb superfícies brunyides i pasta mol t decantada i compacta, enfront a les altres que presenten una pasta de granulometria més gruixuda i superfícies sense tractament . Hem de subratllar que el Puig de la Misericòrdia no té cap acanalat, ara bé, ens ha donat un bocí decorat amb dues pastilles rodones o bonys ajuntats, que normalment es troben en terrisses amb decoració acanalada . Aquest a darrera, en canvi, és molt abundosa al Puig de la Nau . Altres tipus decoratius serien les incisions i els puntillats . La cronologia de tots aquests element s plegats pot anar des del 800 al 650, període en què s'inclou el Bronze Fina l a Castelló. Ja des del segle vil, a la segona meitat, diferenciem un segon momen t anomenat Ferro Antic o Bronze Final-Ferro, producte d'una segona embranzida de les gents dels Camps d'Urnes del NE i a la presència dels poble s colonials mediterranis . Aquesta època es caracteritza per la ceràmica de formes ovoides, bitroncòniques, bases anulars altes, decoració de cordons, vore s exvasades rectes amb el llavi pla o arrodonit i coll marcat, decorat amb u n cordó plàstic. Aquestes terrisses corresponen al període IV d'en Vilaseca i es poden datar a la primera meitat del segle vi . Tot això ho trobem a ambdós puigs . En aquest període es daten les produccions meridionals que ja des de mitjan del segle VII es troben a Castelló : ceràmiques bícromes, àmfores fenícies, plats-trípodes i ceràmiques protoibèriques a bandes . Els indígenes copia ran a mà les formes a torn importades . Així doncs, l'evolució pròpia de les cultures locals i els contactes am b el món colonial fenici i grec, ja des de la segona meitat del segle vi, donaran peu al naixement del món ibèric antic . Material pròpiament ibèric el veiem associat a copes jònies, àmfores massaliotes i ceràmica àtica de figures negres .


30

FRANCESC GUS I

Les urnes a orelletes, els plats de vora caiguda, la decoració pintada am b filets, és ja normal a la segona meitat del segle vi a Castelló . Per acabar, hem d'esmentar la gran tasca que està portant a terme u n membre del nostre Servei d'Arqueologia, em refereixo a l'Artur Oliver, qu e des de fa diverses campanyes dirigeix els treballs de camp i d'excavació e n els jaciments de Vinaròs i Benicarló, i també en altres indrets de les comarques castellonenques . Aquest és, doncs, per ara, el panorama actual conegut a les terres de l nord de Castelló, a on seguirem treballant per a conèixer millor el món de l Bronze Final i del Ferro i el seu desenvolupament cap al fenomen de la iberització, ja existent des de mitjan del segle v► .


Noves dades sobre el conjunt rupestre

de la Roca deis Moro s (Cogul, les Garrigues, Lleida) RAMON VIÑAS, ANNA ALONSO, ELISA SARRI À

La història de la investigació i pràcticament del coneixement de L'art pre històric, s'inaugura a Catalunya l'any 1908 amb el descobriment de la Roc a de Cogul o Roca dels Moros .' Aquesta important troballa, aleshores u n tema totalment nou dins la prehistòria europea, es donaria a conèixer gràcies a la informació del Mossèn Ramon Huguet i a les notes d'en Ceferí Roca fort, que al moment varen despertar l'interès de l'Abat Henri Breuil, qu e es desplaçaria a la comarca de les Garrigues, per tal de dur a terme l'estud i d'aquell nou conjunt rupestre i del qual publicaria diferents treballs, obrin t una de les més llargues polèmiques entorn a l'horitzó cultural i cronològi c d'aquestes manifestacions . En Ceferí Rocafort va expresar les seves impressions en el diari «La Ve u de Catalunya» del dia 10 d'abril de 1908 i en el «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya» . D'aquesta última publicació cal destacar els paràgrafs següents : « . . . Per mica versat que se sigui en els estudis arqueològics , desseguida s'endevina que la composició abans descrita pertany a una civilisació rudimentaria si's vol, emperò quasi desconeguda de nosaltres . Pot have r sigut una cova habitada en els temps proto-històrics . . .», més endavant l'auto r continua dient : « . . . Lluny de nosaltres pretendre interpretar el significat d e les inscripcions, així com també'ns guarderem bé prou d'atribuir aques t monument a un període determinat, que nous descobriments podrien desautorisar, concretantnos a posar-lo en relació ab els seus similars . Emperò s í 1 . Cal advertir que la Roca dels Moros de Cogul no va ser la primera descoberta d'art rupestre parietal a Catalunya . L'any 1830 Félix Torres Amat, en una memòria presentada a la Real Academia de la Historia, donava a conèixer uns signes gravats a l'abric del Portell de les Lletre s a Rojals (Tarragona) . Més tard, un segle després, Salvador Vilaseca redescobria els gravats del Portell, amb la sorpresa que no eren gravats sinó pintures .


32

R . VIÑAS, A . ALONSO, E . SARRI A

podem senyalar les pintures de Cogul com una fita lluminosa en la protohistòria catalana .» Aquesta atribució cronològica seria atacada duramen t per Henri Breuil, ja que va considerar paleolítiques totes aquelles pintures . Segons l'investigador francès, la presència d'una escena, on figurava la caç a d'un bisó, feia retrocedir fins el període magdalenià l'execució del conjunt . H . Breuil defensaria aquesta teoria en tots els seus treballs . Respecte als treballs d'Henri Breuil, cal observar que en el primer cal c de les pintures, realitzat per Luis Izquierdo, el suposat bisó semblava més avia t un bòvid mal fet (Fig . 1, núm . 1), mentre que en la segona publicació l'animal es transforma, gràcies a la mà de l'il.lustre prehistoriador, en un autèntic bisó (Fig . 1, núm . 2) . La conflictiva figura es convertiria en el centre d e les llargues discussions entre els creients d'una cronologia paleolítica i el s defensors d'una edat post-paleolítica . Des d'aleshores, l'abric de Cogul rebria la visita de nombrosos especia listes com Hugo Obermaier, Joan Cabré, P. Bosch Gimpera i Lluís Pericot , entre molts altres, que anirien aportant noves observacions . Més tard, l'any 1952, Martín Almagro va recollir totes les dades i opinions en un estudi mono gràfic on sintetitzaria els coneixements afegint altres observacions sobre el s estils i les superposicions de les figures .' Segons aquest autor, l'origen d e les pintures podria situar-se en una etapa mesolítica, malgrat sigui difíci l datar-les amb seguretat (Fig . 1, núm . 5) . L'any 1985, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya pos à en marxa un projecte per la documentació de tots els conjunts de pintur a rupestre de Catalunya, per tal de conèixer l'estat actual d'aquest patrimon i arqueològic . Aquesta tasca s'inicia amb l'abric de Cogul, i ens ha permés, per un a part, comprovar la fidelitat de les antigues còpies i reproduccions, i per altra , conèixer l'estat actual de conservació de les pintures . També ens ha facilitat la revisió i comparació dels anteriors estudis, entre els que existeixen notables discrepàncies sobre les superposicions i repintats . '

LA ROCA DELS MORO S

La Roca dels Moros es localitza a un quilòmetre escàs del poble de Cogul , en direcció a l'Albagés, i és fàcilment distingible pel damunt de la carreter a que voreja el tossal de Les Forques, pel marge esquerre del riu Set, afluen t del Segre . Aquesta Roca es troba situada a unos 280 m s .n .m . i està constituïda pe r un gran bloc de sorrenca desprès de les antigues cornises del Tossal . El blo c 2. Els gravats ibèrics i llatins ja foren esmentats molt de passada pels primers autors, per ò és M . Almagro el primer que els recull, encara que de forma incompleta . 3. L'estudi de I'estratigrafia cromàtica donarà la clau sobre el procés evolutiu d'aquest santurari rupestre.


33

El . CONJUNT RUPESTRE DE LA ROCA DELS MOROS

1

2

5 Fig . 1 . — Escena de caça de bisó. 1. Reproducció de L . Izquierdo, presentada per Henri Breuil en el «Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda» ; 2 . Reproducció de Henri Breuil publicada a «L'Antropologie»; 3 . Calc de P Bosch Gimpera i J . Colo minas 4. Calc de Juan Cabré; 5 . Calc de Martín Almagro; 6. Calc dels autors (docu mentació per la Generalitat de Catalunya) .

presenta una cavitat orientada al SO d'uns 10 m d'amplada, 3 m de fondària i actualment uns 4 m d'alçada . Les pintures i els gravats ocupen la par t alta i central de la cavitat . Actualment la visió de les pintures és molt deficient, però cal indicar qu e aquesta falta de visibilitat ja havia estat esmentada en els anteriors treball s de principis de segle.


R . VIÑAS, A . ALONSO, E . SARRI A

34

El suport s'ha anat degradant progressivament en alguns punts i algune s figures mostren una major erosió, si les comparem amb les primeres còpies . El fris està format per : 42 figures, pintades de diferents estils i executa des a partir de dues gammes de color (vermell-castany i negre), més de 25 0 signes gravats corresponents a l'alfabet ibèric i llatí, i unes poques representacions faunístiques també gravades (Fig . 2) . Les pintures formen diverses composicions que responen a un procés evo lutiu, segons els convencionalismes estilístics : naturalista, naturalista-estilitzat i esquemàtic. Entre elles es poden comptabilitzar les representacions següents : Figures d'animals

Figures humanes

Dones : Homes : Indeterminades :

9 3 4

Restes

Restes :

7

Cérvols : Cérvoles : Bocs : Toros : Senglars : Indeterminats :

3 7 2 3 2 2

En general, la temàtica es podria resumir en : escenes de caràcter social , faunístiques i de caça, les quals passem a ressenyar . Situats a la part superior esquerra, s'observa la cacera de dos cérvols d'estil esquemàtic, mentr e que a la part oposada s'entreveu, amb molta dificultat, la polèmica cacer a del bisó. Cal indicar que l'estat de conservació és delicat, ja que el supor t presenta alguns descrostats i un fort emmascarament per formacions litogèniques i orgàniques . Per sota d'aquesta cacera, existeix un grup de cèrvid s i un senglar. Seguint cap a la part central apareixen dos bocs superposat s de diferents colors, destacant el més fosc . A l'esquerra dels càprids s'observen algunes restes de color negre, entre les quals destaca una cérvola corrent . L'esmentat animal va ésser confós en totes les còpies anteriors . Entre les cita des restes i els bocs, en un nivell inferior, figuren tres grans bòvids o toro s realitzats amb tècniques diferents : siluetat i tintes planes . Aquests bòvids han estat també repintats i un d'ells gravat en el seu contorn . La composició més complexa es localitza en l'extrem dret del fris : no u dones i un petit personatge masculí integren una escena que fou interpreta da com una dança fàlica . L'escena mostra tècniques, colors i superposicion s que evidencien un procés que cal estudiar amb deteniment (Fig . 2) . Respecte als gravats cal dir que ocupen pràcticament la totalitat de l a cavitat i en particular la part superior i central . Les característiques de la Roca en dificulten la identificació i es fa precís un estudi més acurat . Mal grat tot la nova documentació ha revelat l'existència d'un gran nombre d'inscripcions que no havien estat anotades en anteriors treballs . També s'han pogut completar i corregir altres textos ibèrics i llatins, així com representacions faunístiques gravades .


EL CONJUNT RUPESTRE DE LA ROCA DELS MOROS

35

NOVES DADE S

Les observacions que passem a destacar són només el fruit d'una tasc a de documentació rigorosa que ens ve a demostrar la necessitat de revisar i documentar de nou tots els conjunts d'art prehistòric de Catalunya, per ta l d'obtenir un material bàsic que doni peu a noves intestigacions . 1. La figura esquemàtica núm . 5 (numeració de la nostra còpia) es troba per sobre d'un gravat o raspat, en forma el•lipsoïdal vertical . E l motiu gravat, inadvertit anteriorment, pertany a una fase més antiga . 2. El quadrúpede núm . 7, interpretat en altres treballs com un toro, fel í o fera, és segons les nostres observacions un cèrvid, possiblement un a cérvola . 3. El bòvid núm . 10, actualment deteriorat en alguns punts, és copia t molt més complet en els anteriors treballs . Malgrat tot el seu repinta t vermellós és posterior al color negre, detall que es contradiu amb altre s publicacions . 4. Representació esquemàtica de «Y» invertida, ha estat descoberta al s peus de l'anterior bòvid i sobre les banyes del núm . 12 . Aquesta imatg e és del mateix tipus que la núm . 37 . 5. La figura humana núm . 8, interpretada per alguns autors com un a representació femenina, és avui una figura pràcticament perduda . M . Almagro la recull de forma inconcreta . Notem que la imatge con serva restes de pigment, que se superposen al bòvid núm . 10 . En canvi , la figura humana núm . 9 encara conserva part del seu cos, malgra t que és difícil determinar si es tracta d'una figura femenina, tal co m s'observa en les primeres còpies . 6. El bòvid núm . 12 presenta restes de pigment anteriors i també repintats que han de ser estudiats amb deteniment . 7. El bòvid núm . 15 mostra zones perdudes en el calc de M . Almagro, en canvi la nostra còpia demostra l'existència d'algunes parts, tal co m foren representades per L . Izquierdo i J . Cabré . També hem pogu t descobrir nous traços en el cap de l'animal, i s'ha confirmat que le s cornamentes dels bòvids núm . 10 i 15 són liriformes i no semicirculars com diu M . Almagro . 8. El boc núm . 13 de color rogenc clar va ser realitzat posteriormen t al boc núm . 14 de color fosc, doncs s'observa clarament com el colo r rogenc vela part de la cornamenta del núm . 14 . Aquesta observaci ó sobre l'estratigrafia cromàtica s'oposa a la donada per M . Almagro, ya que considera els colors rogencs com a més antics . 9. La cérvola núm . 38 de color negre constitueix una figura inèdita i ha estat descoberta a la dreta dels bòvids . La figura és molt estilitza da i només ha conservat part del seu cos .


38

R . VIÑAS, A . ALONSO, E . SARRI À

10. La dona núm . 18 porta un penjoll en el colze que no havia estat observat per cap dels anteriors investigadors . 11. La dona núm . 22 presenta quatre cames . Aquest detall ja havia esta t observat per nosaltres mateixos en una visita anterior. La duplicitat de les cames podria voler representar l'existència de dues figure s femenines . 12. La dona núm . 29 porta un objecte en forma de vara, possiblemen t un distintiu . 13. Representació esquemàtica (núm . 40) en forma de ziga-zaga, en esta t molt precari, localitzada per sota de la cérvola núm . 19 . També podri a haver format part d'una figura més gran . 14. Restes d'un possible quadrúpede (cérvola?) a prop del cérvol núm . 42 . 15. La representació d'un antílop Eland, segons H . Breuil, és un cèrvi d molt poc visible, recobert per concrecions . 16. La figura núm . 28, interpretada per la majoria d'investigadors co m un bòvid, és segons la nostra còpia un senglar . 17. La polèmica figura del bisó (núm . 36) respon més a la d'un sengla r que a la d'un bòvid o bisó. Cal dir que alguns descrostats de la roc a afecten el cap de l'animal, i que formacions litogèniques i orgàniques emmascaren part de la figura dificultant la seva classificació . Malgrat tot, la morfologia i el diseny és similar a la del senglar anterior núm . 28 . 18. Les restes de pigment núm . 41, observats per primera vegada, demos tren l'existència d'altres representacions, avui totalment perdudes . Per acabar, només volem afegir que un conjunt pictogràfic com aquest , que és únic entre els jaciments prehistòrics europeus, hauria de ser difós am b la serietat que es mereix el més antic patrimoni històric-artístic de Catalunya, exposant per exemple en un petit museu monogràfic tota la documentació gràfica, amb el seu procés evolutiu-cultural i cronològic, i exhibint u n facsímil, el més perfecte possible de l'abric amb les pintures, tot això al matei x poble de Cogul .

BIBLIOGRAFI A

M . (1952) : «El covacho con pinturas rupestres de Cogu l (Lérida)», Instituto de Estudios Ilerdenses . Lérida . BOSCH GIMPERA, P. ; COLOMINAS, J . M . (1921-26) : «Pintures i gravats rupestres, Arqueologia 1, Història de l'art», a Anuari de l'Institut d'Estudis Cata/ans, VII, pp . 1-26 . Barcelona . BREUIL, H . (1908) : «Les pintures quaternàries de la Roca del Cogul», But/letr' del Centre Excursionista de Lleyda, Año I . Lleida .

ALMAGRO BASCH,


EL CONJUNT RUPESTRE DE LA ROCA DELS MOROS CABRÉ AGUILÓ, J . (1915) :

39

«El arte rupestre en España», Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, I . Madrid . MARIANO VIDAL, L . (1908) : «Las pinturas rupestres de Cogul», a Anuari de !'Institut d'Estudis Catalans, pp. 544-550. Barcelona . ROCAI . ORT, C . (1908) : «Las pinturas rupestres de Cogul», a Butllet,'del Centre Excursionista de Catalunya, XVIII, núm . 158, març, pp. 65-73 . Barcelona . VIÑAS, R . ; SARRIA., E . ; ALONSO, A . (1983) : «La pintura rupestre en Cataluña», Barcelona .


La necròpolis neolítica del Pla del Ri u de les Marcetes (Manresa, Bages) IMMA GUITART i PERARNAU

INTRODUCCI Ó A l'estiu de l'any 1980 bo i realitzant labors forestals al Pla del Riu d e les Marcetes, bosc propietat de la família Altimiras, un camió quedà ensorrat en uns buits del terreny . Fou així com es descobriren tres enterrament s en fossa . Els protagonistes d'aquella feta llevaren els aixovars i colgaren d e bell nou les despulles dels inhumats . De manera circumstancial l'any 198 6 establírem relació amb la família Altimiras que, molt amablement, ens mostrà la part que guardava dels materials arqueològics recuperats sis anys enrera —consistents en una destral de serpentina, un cassis amb doble perfora ció de suspensió, dues fulles de sílex retocades, un microlit trapezoïal i do s penjols de defensa de senglar (Fig . 1)— i ens informà de la seva intenci ó de fer boïga a l'indret del descobriment . Davant aquesta notícia i davant l a presència de diversos forats de clandestins a la vora, es cregué convenien t realitzar una excavació d'urgència a fi de localitzar les possibles restes d e les tres fosses (fosses 1, 2, 3), recuperar els materials antropològics que fore n de nou enterrats i prospectar el sector immediat . Així doncs el 22 de mar ç del 1986 s'iniciaren els treballs arqueològics que es dugueren a terme en due s campanyes sota el patrocini del Servei d'Arqueologia de la Generalitat d e Catalunya . El resultat d'un total de 38 dies de treball fou sens dubte de signe positiu, puix malgrat no trobar les restes òssies que l'any 1980 foren altr e cop enterrades es localitzaren cinc noves fosses, quedant així al descober t una necròpolis de 8 sepulcres, dos amb inhumació doble y sis amb inhuma ció individual . El jaciment es troba en una barriada del terme municipal de Manres a anomenada Viladordis, les seves coordenades són 1° 51' 48" de longitud es t i 41° 43' 10" de latitud nord al full 363 a escala 1 :50 .000 publicada pel Servei Cartogràfic de l'Exèrcit .


1MMA GUITART

42

Avui dia aquest indret del Pla del Riu, a uns 200 metres del riu Llobrega t i a la seva vessant dreta, se'ns presenta poblat de coníferes, però fins l'arribada de la filoxera fou conreu de vinya . El terreny geològic on es troben exca vades les fosses és una terrassa fluvial d'argiles, sobre un llit de graves el qua l no ha estat assolit en cap de les fosses descobertes . Cal advertir que aquesta necròpolis no s'ha de confondre amb els sepulcres citats per Bosch Gimpera (1915-1920) i posteriorment recollits en e l treball d'A .M . Muñoz (1965),' el de les Marcetes i el dels Horts de Viladordis, situats en la mateixa propietat, distants però del Pla del Riu aproximadament 1 km, un vers el NO i l'altre vers el SE .

DISTRIBUCIÓ

DELS

SEPULCRE S

Es constata una concentració de les 8 fosses en una àrea de 175 m' i s'observa una disposició quasi lineal amb unes distàncies de 2 a 4 metre s entre elles . Una distribució semblant s'ha documentat a Can Rogent d e Canyamàs (Barcelona), '- on es localitzaren quatre enterraments en filera a distàncies de 2,5 m les més pròximes i 3,70 m les més separades, i a San t Genís de Vilassar (Barcelona),' on es descobriren dues línies paral•leles distants 4,4 m amb unes cinc sepultures cadascuna separades de 5 a 6 metres . Com a la majoria de necròpolis fins ara conegudes atribuïbles a aquest a cultura del neolític mig-recent i final català, tampoc al Pla del Riu s'ha constatat el fenomen que una fossa sigui tallada per una altra de posterior. Aques t fet sembla convertir-se en argument en pro d'alguna mena de senyalitzaci ó externa, ja sigui en forma d'esteles, tal i com s'ha documentat a la necròpolis dels Valls de Riudecols, ja sigui amb qualsevol altre sistema .

TIPOLOGIA DELS SEPULCRE S Cal parlar d'homogeneïtat morfològica, puix totes 8 sepultures han esta t obertes a les argiles quaternàries sense que cap, com ja hem indicat, hagi arribat a assolir les formacions calcàries o «tortorà» . Hi ha, però, una varian t tipològica que les divideix en dos grups, en funció de l'existència o no d'un a cobertura : 1 . Fosses amb cobertura:

Dins aquest grup cal fer una distinció segons la tipologia de la coberta . La informació oral (malauradament no disposem de cap mena de documen 1. BOSCH GIMPERA (1915-1920) : Anuari de l'I.E.C, vol VI, pàgs . 469 . A . M . MUÑOZ (1965) : La Cultura Neolítica Catalana, pàgs . 137-138 . 2. A . M . MUÑOZ (1965) : citat, pàgs . 30-31 . 3. A . M . MUÑOZ (1965) : citat, pàgs . 26-27 .


LA NECRÓPOLIS NEOLÍTICA DEL PLA DEL RIU DE LES MARCETES

43

tació gràfica de les tres fosses descobertes accidentalment l'any 1980) parla , en el cas de les fosses 1, 2 i 3, d'un conjunt de lloses disposades forman t com un «arc o cúpula» . Les fosses 5 i 8, excavades per nosaltres, presentave n una coberta ben diferent consistent en unes lloses planes que sortiren, respectivament, a 30 i a 20 cm de fondària respecte al nivell actual del bosc . Les de la fossa 5, dues de fragmentades i incompletes amb unes dimensions de 1,20 x 0,50 x 0,10 m i 0,77 x 0,55 x 0,08 m, presentaven el contor n treballat . Les de la fossa 8 sortiren fragmentades en diversos trossos i un a mica desplaçades del lloc on aparegueren les restes òssies . 2 . Fosses sense cobertura:

Les fosses 4, 6 i 7 no presentaven cap mena de cobertura, però creie m que aquesta manca no es pot afirmar categòricament, puix cal considera r la possibilitat que la llosa o lloses els fossin llevades amb motiu del conre u de vinya . Pel que fa a les dimensions i forma de les fosses, topem amb l'inconvenient que cap de les excavades per nosaltres presentava cap mena de delimitació . Ni tan sols s'aprecià una diferenciació en la coloració o duresa de le s argiles . No obstant això, a partir de la superfície que ocupaven els esquelets i els aixovars hem pogut constatar en totes una forma de base ovalada, am b unes mides d'1,40 x 1,50 m la fossa 4 amb inhumació doble, i aproximada ment 1,40 x 0,80 m les fosses amb inhumació individual . Especial esmen t cal fer per a la fossa 5, la qual presentà un sòl de base dur preparat, en cur s d'anàlisi, de forma irregular i inclinat, amb un desnivell a la zona on reposaven els peus del sebollit de 5 cm respecte la part superior on hi reposav a el cap . Voldríem assenyalar que aquesta manca de delimitació de les fosses 4 , 5, 6, 7 i 8 contrasta amb les fosses 1, 2 i 3, les quals aparegueren totalmen t buides . El fet que el camió s'ensorrés confirma aquesta dada . Quant a les fondàries dels sepulcres hi ha una oscil . lació des de 0,50 m la més superficial fins a 1,60 la més profunda, la resta es troba a un nivel l força homogeni entre els 0,80 i els 0,90 m de fondària . Referent les fosse s 1, 2 i 3, ens han informat que la base estava més o menys a uns 40/50 c m respecte del nivell del terra del bosc .

ELS MATERIALS ARQUEOLÒGIC S

Pel que fa als aixovars, cal dir que els materials són els típics i representatius d'aquesta cultura dels sepulcres de fossa, llevat potser de dues pece s d'ornament personal : un penjoll de variscita (Al PO 4 2H 2 0 segons l'anàlis i efectuat pel laboratori de mineralogia i gemmologia de l'Escola Politècnic a de Manresa) de secció ovalada i perforació troncocònica, amb la particula-


IMMA GUITART

44

ritat de presentar una part d'una antiga perforació, i una dena en forma d e barrilet elaborada sobre serpentina. La distribució deis materials per fosses és la següent : Fosses 1, 2 i 3 (Fig . 1 )

Dels aixovars procedents d'aquestes fosses tan sols en coneixem la par t que ens mostrà la família Altimiras i que ja hem relatat . Fossa 4 (Fig . 2 )

Aquesta fossa amb inhumació doble oferí el següent aixovar : microlit triangular de sílex fosc amb retoc marginal unilateral i secci ó trapezoïdal . És l'únic triangle documentat a la necròpolis ; dos microlits trapezoïdals de sílex blanc i melat, amb retoc marginal unilateral i seccions trapezoïdals . La base petita també està retocada ; sis microlits trapezoïdals de sílex grisós, negrós i melat, amb retocs marginals unilaterals i seccions trapezoïdals . Les bases petites no presente n retocs ; microlit trapezoïdal de sílex blanc amb retocs marginals unilaterals i sec ció trapezoïdal . Presenta la base petita amb retoc invers ; ascla de sílex negrós i cremat, amb retocs marginals a un sol costat . Possiblement es tracti d'un element de falç ; fulla de sílex grisós amb retocs marginals i alterns a ambdós costats . D e secció triangular i de 45 mm de longitud ; dena de serpentina en forma de barrilet ; vas ceràmic carenat de fons convex, amb coll i vora exvasada . De past a fina i rogenca . Morfològicament comparable al tipus 12 de la taula d'A .M . Muñoz (1965) . Diàmetre de boca = 10 cm, diàmetre màxim = 14 c m i l'alçada és de 12,5 cm . Fossa 5 (Fig . 3 )

Aquesta fossa amb inhumació individual donà els següents materials : vas ceràmic amb coll i vora exvasada, espatlla i fons convex . Sobre l'espatlla té quatre nanses de llengüeta amb perforació vertical «subcutànea» . La pasta és rogenca i presenta ambdues superfícies brunyides i espatulades excepte el fons per la part exterior erosionada . Excel•lent estat de conservació . És comparable amb el tipus 16 de la taula d'A .M . Muño z (1965), si bé amb algunes diferències en el nombre de nanses (en el nostr e cas quatre i no dos) i en el nombre de perforacions d'aquestes nanse s de llengüeta (una sola en el vas manresà mentre que en els presentat s en el treball de l'esmentada autora les llengüetes tenen doble perfora-


ab,

FOSSES 1,2, 3

FILI

FOSSA

7

.4IIIIIIIII...

FO$811 $ ~h.

FI13$A

Ah.

Jlk4

«Ah.

1


46

IMMA GUITART

ció) . Diàmetre de boca = 9 cm, diàmetre màxim = 14 cm i l'alçada é s de 11,5 cm ; petita ascla de sílex melat i secció trapezoïdal amb retoc marginal unilateral . Sembla tractar-se d'un microlit trapezoïdal fragmentat ; quatre espàtules d'os a partir de meitats longitudinals de metatarso s d'òvid, amb les parts terminals polides ; un punxó d'os de sus polit ; un punxó a partir d'una meitat longitudinal de metatars d'óvid . Fossa 6 (Fig . 4 )

L'esquelet exhumat d'aquesta fossa s'acompanyava dels materials següents : dos microlits trapezoïdals de sílex blanc i rosat, amb retoc marginal unilateral . La base petita no presenta retocs . Seccions triangulars ; fulla de sílex melat amb retocs unilaterals marginals i secció trapezoïdal . Presenta llustre de cereals a la banda esquerra . 8 cm de longitud ; un penjoll de variscita que ja hem descrit anteriorment ; una espàtula d'os fragmentada d'antic . Fossa 7 (Fig . 4)

Enterrament individual que tan sols donà una fulleta de sílex melat, sense retocs però amb senyals d'ús, de secció trapezoïdal i amb 55 mm d e longitud . Fossa 8 (Fig . 4 )

Ben escàs fou també l'aixovar que es recuperà d'aquesta fossa amb inhumació individual . Tan sols una ascla de sílex de color vinós amb retocs mar ginals alternants i llustre de cereals . La posició de l'aixovar respecte els esquelets es presenta constant en e l sentit que totes les peces es troben repartides en la meitat superior de le s fosses, és a dir, en la zona compresa entre la pelvis i el cap dels sebollits . Els dos vasos ceràmics han coincidit en aparèixer a la banda dreta i a l'alça da del colze . La indústria òssia (punxons i espàtules) sorgí tant a la fossa 5 com a la 6 sobre l'espatlla esquerra de l'inhumat, amb la particularitat qu e les 6 peces de la fossa 5 estaven juntes formant ventall i mig colgades pe l terra preparat de base esmentat . En alguns sepulcres de les comarques giro nines s'ha constatat un fenomen semblant . J. Tarrús informa que una forta concreció calcària cobreix a vegades la peça o n'uneix diverses en un a massa. 4 4 . TARRÚS, J . (1981) : El neolític a les comarques gironines, pàg . 98, a «El Neolític a Catalunya», Taula Rodona de Montserrat 1980.


LA NECRÒPOLIS NEOLÍTICA DEL PLA DEL RIU DE LES MARCETES

47

RITUS FUNERARI : POSICIÓ DELS ESQUELET S

S'observa una gran uniformitat en la posició i orientació dels sebollits : cap al NE, peus al SO (amb un grau diferencial d'uns 25°) i cos en decúbi t supí amb les extremitats inferiors flexionades . També és una constant el qu e els peus estiguin ben plans sobre el terra, com si estiguessin en posició funcional, i que les cames, plegades com hem dit, estiguin enlairades de maner a que els genolls es troben més alts que el cos . L'estudi d'aquesta necròpolis és encara en una fase preliminar . Esperem en un futur pròxim donar dades més concretes, especialment en ternes co m és el cas del reompliment de les fosses, tema aquest basat exclusivament e n l'anàlisi antropològic i sens dubte de gran interès .


EI recinte fortificat ibèric de Puig Castelle t (Lloret de Mar, la Selva) . Excavacions 1975-1986 JOSEP M . LLORENS i RAMS, ENRIQUETA PONS i BRU N

SITUACIÓ DEL JACIMEN T

El recinte ibèric està situat en un petit pujol de 195 m d'altitud, que forma part de la Serralada Litoral Catalana . Es troba a dos quilòmetres de l a vila de Lloret de Mar, protegida al Nord-oest per l'esmentada Serralada . El recinte s'adapta al relleu en un vessant suau que mira al Nord i mol t a prop del cim del pujol . El puig que corona el recinte no és precisament el punt més alt de la rodalia, car a pocs metres d'ell es troba un altre pujo l d'altura superior als 200 metres . La instal . lació del recinte, protegit i a l a vegada dissimulat pel seu propi promontori, li dóna una situació especial , ja que des de la seva posició domina una àmplia panoràmica, de 180°, especialment cap a Sud i Sud-oest, amb un radi de 7 km i una gran visibilita t dirigida cap a mar. En les cares Nord i Oest la visibilitat queda limitada a uns 300 metres per la línia de cota de 200 metres d'altitud de «Roca Gros sa» . En els extrems de visibilitat es troben els jaciments ibèrics de «Mont barbat» a 6,5 km de distància cap a l'interior, i Turó Rodó en la costa i a 2,5 km . La longitud visible de la costa és de 7 km de línia recta, i en un pun t a 5,5 km de Turó Rodó s'hi troba un altre jaciment ibèric, «Sant Joan d e Blanes», a uns 7 km del recinte ibèric del «Puig dels Castellets» . L'elecció d'aquest punt concret per a la construcció del recinte fou seleccionada entre les moltes ubicacions que podien haver-ho estat dins la mateixa zona .

EL SUBSÒL 1 L'ENTOR N

El subsòl és generalment d'origen hercinià i està format per roques granítiques, de gra mitjà i petit, fàcilment descomposades en sauló . Els relleus


`o

J .M . LLORENS, E . PON S

sobresortints estan formats per roques més dures i més resistents a l'erosi ó i travessats per dics . En conjunt es tracta d'un terreny molt àcid, la qual cosa ha dificulta t la conservació de les restes orgàniques i per tant la recollida de dades arqueo lògiques importants . No es pot precisar en aquest jaciment res relaciona t amb la fauna (domesticació, ramaderia, caça, menjar), o amb els cereals (agricultura, dieta vegetal) . Per a la construcció, en canvi, s'observa un aprofitament del sòl, especialment en l'extracció de blocs de pedra dura per al sòcol de les parets, i a uns pocs km es troben paquets d'argila de potència important, i que s'ha n explotat per a l'elaboració de la vaixella, i en una part important de la construcció en terra : tapial per a parets i cobertes, sòls i paviments, llars i final ment toves per a la coberta dels forns . La població vegetal formaria part del clima mediterrani i eurosiberià, sem blant a l'actual però menys degradat . Està composta de 22 espècies principals de les quals 19 pertanyen al boscatge d'estepa, propi de sòls secs i silico sos . L'anàlisi antracològica ha determinat l'existència principal de roure (avu i inexistent), alzina i bruc, utilitzats especialment per a la construcció, encar a existents . El sòl que cobreix el jaciment és de categoria sorrenca i s'ha format pe r l'alteració del subsòl granític . És un sòl erosiu i per tant pot produir nivell s gruixuts de sedimentació mentre no trobi cap obstacle . D'aquesta maner a les depressions queden totalment cobertes . De caràcter àcid, crea inconvenients a l'hora de la recollida de dades arqueològiques : degradació de le s construccions de terra i del material ceràmic a torn ; del material orgànic l a informació és totalment nul . la . El mètode arqueològic emprat —quadriculació per metres quadrats i l a situació del sistema tridimensional dels objectes— ha permès definir i diferenciar els nivells edafològics, els nivells superficials de cobriment, els nivell s d ' alteració i els nivells arqueològics i ha fet possible assenyalar àmbits o uni tats limitades, elements o fets, nivells de destrucció, d'ocupació, d'habilitació, de preparació de sòls, etc. L'estudi edafològic detectà també una capa freàtica, en el subsòl del jaciment, element observat en l'excavació per la presència d'unes depression s excavades en la zona central, lliure de construccions . Una part d'aqueste s depressions foren realitzades per l'extracció de l'aigua i en alguns casos fore n cobertes durant l'època de funcionament o abans del procés de destrucció del lloc . L'ESTRUCTURA DEFENSIVA . EL CONCEPTE DE RECINTE FORTIFICA T

El concepte de recinte fortificat, tal com és usat en referir-nos a Pui g Castellet, defineix aquells assentaments que, supeditats a una funció de tipu s defensiu, presenten una organització interior que permet que hom hi pugu i desenvolupar activitats domèstiques i artesanals similars a les que puguin


EL RECINTE FORTIFICAT IBÈRIC DE PUIG CASTELLET

unitats familiars

51


52

J .M . LLORENS, E . PON S

tenir lloc en un poblat . L'estructura defensiva (conjunt format bàsicamen t pels panys de muralla, les torres i els accessos) en serà l'element més important . Tots els altres aspectes i elements li estaran subordinats . El perímetre defensiu de Puig Castellet té una longitud total de 83 m , dels quals 75 corresponen als diversos panys de muralla . Delimita la màxima superfície possible i d'aquí li ve l'angle obtús que forma el pany d e muralla N . L'entrada principal al recinte s'obre en el sector Est, el de més fàcil accés . Està formada per un corredor que gira en angle recte i està protegida pe r una torre rectangular no exempta i tres portes . Hom ha pogut determinar dues fases a l'estructura defensiva de Pui g Castellet : Fase 1: S'emmuralla el turó per les seves bandes Est i Nord, i es delimit a una entrada principal, l'amplada de la qual és d'1,10 m . Simultàniament e s construeix la torre NE a l'angle de la fortificació. Aquesta torre protegeix alhora l'entrada i el conjunt del recinte . Tot el sector Oest queda sense emmu rallar, protegit pel fort pendent natural del turó. Fase 2: En un moment posterior, que potser pugui situar-se a l'entor n del 218 a.C ., el recinte és tancat per la banda Oest, aquesta remodelació afect a els espais 7 i 9-10 . Els murs laterals de ponent dels espais 6-6 bis, 7 i 9-1 0 són revestits amb un parament extern fins a assolir el gruix d'l m que é s l'habitual a 1'emmurallament . L'avantsala de l'espai 7 és anul . lada amb u n mur transversal . L'interior queda convertit en un espai buit . El mateix s'esdevé amb l'espai 9-10 . L'envà central perd la seva obertura i l'espai 9 resta tancat . Per tal de delimitar una nova entrada es construeix l'anomenada «torre » Oest que estreny l'àrea coberta entre els espais 6-6 bis i 7 fins 2,40 m i servir à per a recolzar un forn construït en substitució del de l'antesala de l'espai 7, arrasat amb la remodelació . Simultàniament, o potser una mica abans, s'obre un punt de la murall a Nord per donar sortida a les aigües pluvials que s'hi acumulaven . Un mure t secundari dissimula aquesta obertura, alhora que permet la lliure circulaci ó de les aigües cap a l'exterior del recinte . Després de la remodelació de l'estructura defensiva que constitueix la sev a segona fase, el recinte quedarà totalment envoltat per la muralla i esdevindrà pràcticament inexpugnable . LA DISTRIBUCIÓ DE L'ESPA I

El recinte fortificat de Puig Castellet es presenta sota una forma pentagonal, limitada per panys de muralla en tres dels seus cantons (un d'ells e l nord, en angle obtús) i pel promontori que envolta el pujol . La superfíci e limitada per aquests panys de muralla es de 650 m 2 (de 24 a 30 metres d e longitud per 19-33 metres d'amplada) . Aquest perímetre defensiu, estrictament adaptat al relleu, protegeix u n assentament format per un total d'11 unitats o espais rectangulars d'una,


EL RECINTE FORTIFICAT IBÈRIC DE PUIG CASTELLET

53

dues o tres habitacions disposades perimetralment per aprofitar al màxi m les condicions ambientals d'exposició i orientació solars, així com el reduï t espai disponible. En la zona central, àrea de circulació i comunicació entre els diverso s espais, foren ubicades diverses estructures excavades en el subsòl, fosses, sit ges, pous i un dels forns amb què compta el lloc i que formen part de l a infrastructura d'equipament bàsic . La comunicació amb l'exterior quedava assegurada per una entrada principal (sector E), protegida per una torre, i el sector Oest, obert en un principi i finalment fortificat, deixant una entrada secundària . Les característiques de les diverses unitats o espais queden resumides així : CASES Estructura arquitectònica: 2 o 3 habitacions . Activitat: Principal domèstica . Complementària laboral . Elements bàsics: Domèstics. llar, vasos de cuina, equipament s

(raconeres . . .) . Instrumental lític divers (molins, polidors), pondera, fusaioles . Espais: 0, 3, 4 (fase I) . 0, 1, 3, 6-6 bis, 7, 9-10 (fase II) . 0, 1 , 2, 3, 6-6 bis, 10 (fase III) . Laborals:

ESPAIS DE TREBALL (col•lectius ) Estructura arquitectònica. 1 habitació . Activitat: Laboral (transformació/emmagatzematge) . Elements bàsics. Transformació: llar, instrumental líti c

(molins, polidors . . .), pon dera, fusaioles. Emmagatzematge: àmfores, grans vasos a mà . Espais: 2 (fase I) . 2, 11 (fase II) . 8, 11 (fase III) . (2 : transforma ció ; 8 i 11 : emmagatzematge) . ESPAIS D'ÚS COMUNITARI (col•lectius ) Estructura arquitectònica: 1 habitació . Activitat: col . lectiva . Elements bàsics: llar, materials diversos, especialment d e

caràcter singular (cap foguers) . Espais: 4 (fases II i III) . ESPA IS COMPLEMENTARIS Estructura arquitectònica: 1 habitació . Activitat : (documentada) drenatge. Espais: 5 (fase III)


54

J .M . LLORENS, E . PON S

EL MATERIAL ARQUEOLÒGIC 1 EL TREBALL QUOTIDI À

La cultura material, formada especialment per recipients ceràmics i objectes lítics, denota una economia de subsistència i la presència de recursos precaris, quant a la producció i a la tecnologia . La desaparició d'una bona part de la matèria orgànica fa que la informació sigui insuficient per definir els treballs agrícoles, ramaders i domèstics, i aquestes activitats són només apreciades a través de la cultura material . El material arqueològic es compon de categories diverses : — el material ceràmic està compost de recipients i vasos per a la cocci ó i conservació d'aliments, i per emmagatzematge (àmfores) ; — el material lític és relativament abundant i es compon d'artefactes pe r a polir, fregar, esmolar i transformar productes : molins, pondera, afiladors , polidors, contrapesos de xarxa, àncora, etc ., així com objectes de quars pe r a tallar, ganivets, truncadures que no serveixen, objectes per encendre el foc . Aquests últims amb una tècnica de talla precària són útils, no necessaris . — el material metàl . lic és bastant escàs . Hi ha objectes de bronze pe r a l'ornamentació —fíbula—, objectes de tocador —pinces i «scalptoria»—, i altres elements púnics, com una moneda cartaginesa i un fragment de nan sa ; el ferro es redueix a objectes molt particulars i és també escàs : ganivets , puntes i guaspes per a armes, i claus per a la construcció. En el recinte s'ha n trobat concentracions importants d'escòria a l'interior de l'espai i prop d e la llar, a l'espai 3 en l'antesala prop del forn i a l'espai 7 prop del forn també, les quals assenyalen una activitat metal . lúrgica . Un altre material metàl.li c aparegut és el plom per a la restauració de ceràmica de luxe . El material ceràmic és el més ordinari i representa un percentatge molt important de la cultura material . Es compon de dos tipus principals : el ceràmic fet a mà, força uniforme, i el ceràmic elaborat al torn format especial ment per vaixella de taula i de luxe i àmfores per emmagatzematge. En aquest últim cas distingim dues procedències diverses, la indígena —vasos comuns , vasos de la costa catalana i àmfores ibèriques— i la d'importació —vaso s de vernís negre i àmfores de procedència púnica o itàlica . El material ceràmic a mà representa un 55% de la fragmentació total , percentatge que augmenta considerablement si comparem la mida mitjan a i petita dels vasos a mà amb la mida més gran de les àmfores . Els vasos ceràmics fets a mà han resultat molt fragmentats, però un estudi analític de les seves parts ha permès establir algunes formes . En genera l podem dir que els vasos ceràmics fets a mà són força uniformes, amb una cocció escassa (apenes 600°) i un acabat irregular. La pasta es compon d'u n desgreixant abundant . De cada 100 vasos hem calculat que 17 estaven decorats i que 15 d'ells amb l'aplicació de cordó imprès o llis, al voltant del vas . D'aquests 100 vasos, 37 portarien sistemes dobles de suspensió per a l transport . El material a torn es presenta encara més deteriorat a causa de l'alteració


EL RECINTE FORTIFICAT IBÈRIC DE PUIG CASTELLET

55

del sòl, i és difícil fer un percentatge. En l'estudi analític, s'ha pogut establi r les formes principals que sobresortiren en el Puig del Castellet . las ceràmiques de vernís negre procedeixen del taller de Roses i la resta del materia l és de procedència italiana o cartaginesa, la qual cosa fa evident una relaci ó comercial mediterrània a través de les connexions més íntimes amb la zon a establerta . També es dóna un conjunt de materials extraordinaris que per ser únic s són fàcils de relacionar cronològica i culturalment, com són la presència d'un a sola moneda de bronze, d'origen cartaginès, una joia (penjoll d'argent) am b figura humana, d'origen púnic (déu Bes?), alguns granets de collaret de pas ta vítrea, etc . Dels instruments lítics, la majoria procedeixen de les rodalies en un rad i de 5 km, especialment rierencs del Tordera, i la majoria corresponen a útil s que transformaven els productes alimentaris —molins, ganivets—, pulimentació de la ceràmica —polidors—, polimentació dels metalls —esmoladors— , i altres elements menys corrents que ens porten a pensar en la pràctica tèxti l —pondus i fusaioles de terracuita— i la indústria pesquera —peces per a xarxa, àncores, etc .— .

LES FASES CONSTRUCTIVE S

Hem pogut determinar tres fases successives de construcció dins del curt termini d'ocupació de Puig Castellet . De totes maneres no és possibl e d'atribuir-les a un moment precís dins d'aquest marc cronològic . Nomé s podem assenyalar-ne l'ordre relatiu . A partir del moment en què es comen ça l'edificació, modificacions i noves construccions se succeeixen de maner a gairebé continuada . Fase constructiva 1: L'edificació del recinte comença per les muralles Es t i Nord, i delimita l'entrada . El primer espai construït fou la torre NE, a l qual s'afegeixen, per aquest ordre, el 0, el 3 i el 4, que en aquest prime r moment consten d'una sola habitació i estan dedicats a l'habitatge (secto r Nord) . Pel sector Est s'edifica l'espai 2, també d'una habitació i destinat a una funció laboral, possiblement de transformació . Altres equipaments : fosses 1 (per a drenatge o deixalles), 9 i 10 (per a l'obtenció d'aigua) . Fase constructiva 2: No hi ha variacions en l'estructura defensiva . S'afegeixen les avantsales dels espais 0 i 3 . A la de l'espai 3 hi és construït u n forn artesanal . Més endavant té lloc la divisió longitudinal de les sale s d'aquests espais . En el sector Est es construeixen els espais 7 (amb el for n domèstic) i 9-10. L'espai 4 perd la seva funció d'habitatge i esdevé un lloc d'ús col . lectiu . S'edifiquen també els espais 6-6 bis en el sector Nord i a l'est l'espai 1, qu e cobreix la fossa 1, i l'espai 11 . És el moment més complex . Trobem 6 espais d'habitatge (0, 1, 3, 6-6 bis , 7 i 9-10), 2 espais laborals d'emmagatzematge/transformació (2 i 11) i 1 d'ús


J.M . LLORENS, E . PON S

56

FASE

UNITATS

1

FA 51 .

FASE

3

PERÍMETRE DEFENSI U SECTOR E SECTOR N TORRE N E ENTRADA E SECTOR

N

TORRE

N

ENTRADA N ESPAI S

°;I :aan :

0

ESPAI

1

::: ... :: ..

ESPAI

2

ESPAI

3

ESPAI

4

ESPAI

5

ESPAI

7

ESPAI

E

. . .,

... .. £~.k ::•. :: ::::RFr.q: ^s:,,: ¡ . .. .. ... .i^ï

:r

+ ::•:: :: : : r

• : ::• :. ••:

n

ESP 6-6 bit . ESPAI

r

Ti... .. ..^l- £i s

ESPAI 9-10 ESPAI

It

FOSSES

NNNN ~ INNNNINIINIIIIII

II ENE IIIIIIIN INNIIIIIIIiI

RIIIININNNININIIINIINt'

IIINNIIINNIINIIINIIIIIIQ!IINIININiIII L' I;lll!~Ii~liI1116iI11iIIl

I'I :

NIIINNI

y , , 1 1 '!III!u ;i

MNNININIINIIINNIIII FORN S

oe

..««di .

Defensa

ComPlen<ntar i Fofsa

It bitacid

Fig. 2 . — Fases de construcció del recinte de Puig Castellet (Llore( de Mar) .


EL RECINTE FORTIFICAT IBÈRIC DE PUIG CASTELLET

57

comunitari (4) . S'anul . len les fosses 1, 9 i 10 i entren en funcionament les fosses 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8, totes elles a l'àrea central . Fase constructiva 3 : Es produeix la remodelació de l'estructura defensi va que comporta 1'emmurallament total . Paral . lelament, i per tal de mantenir el mateix nombre d'habitatges, tot i l'anul . lació dels espais 7 i 9, s'afegeix un accés tancat amb pals davant dels espais 10 i 2, que possiblemen t esdevenen llocs d'habitatge. Es construeix el 8 (magatzem) i es limita el 5 (àrea de desguàs) . En els altres no hi ha alteracions . Tindrem, doncs, 6 espai s d'habitatge (0, 1, 2, 3, 6-6 bis i 10), 2 de laborals (8 i 11) i 1 d'ús comunitari (4) . Es mantenen les fosses 2, 4 i 5 i el forn de l'espai 7 és substituï t per un altre adossat a la «torre» Oest .

EL MARC CRONOLÒGI C

Els límits cronològics de l'ocupació del recinte de Puig dels Castellet s han estat fixats mitjançant l'estudi dels materials d'importació, que permeten una datació fiable. El conjunt de ceràmica de vernís negre és atribuïble al taller de les pàteres de les tres palmetes radials de Rhode (s . III a .C .) a excepció d'un fragment de kylix àtic (s . v-tv a .C .) i una lluerna d'algun dels tallers occidental s (s . III a .C .) .

Les àmfores púniques i púnico-ebusitanes (PE-16, Mañà Cl i D) associades a la greco-itàlica ens situen així mateix en un context del s . III . L'absència de campaniana A i de productes del taller de les petites estampilles en s permet centrar la cronologia en la segona meitat del s . iii a .C . (aproximadament 250/240-210/205 a .C .) . En cap dels casos sobrepassaria els límits de l 200 a .C . Dins d'aquest límit d'uns 50 anys hem pogut definir amb precisió due s fases en l'estructura defensiva, clarament diferenciables en el temps . La primera correspon als moments fundacionals, mentre que la segona, una d e les últimes reformes detectades, pertany a l'etapa final de l'ocupació . Pro posem per això una data cap al 218-217 a .C . coincidint amb el desembarca ment i les primeres campanyes dels romans a la zona . Per al conjunt del recinte s'han determinat globalment tres fases constructives . Pel que fa a l'organització i distribució interna no es pot precisa r cronològicament d'una manera absoluta . Només és possible d'assenyalar un a continuïtat molt notable entre les diverses fases, perceptibles amb notorietat, mitjançant l'anàlisi detallada de les construccions i del registre estratigràfic .


58

J .M . LLORENS, E . PON S

BIBLIOGRAFI A

NONELL, C . (1971) : «Excavaciones en Lloret de Mar», a Noticiario Arqueo lógico Hispánico, XIII-XIV, pp. 247-256 . DOMÈNEC, J . (1976) : «Les excavacions del poblat ibèric del Puig Castellet» , a Lloret Gaceta, 20, pp . 7-8 . PONS 1 BRUN, E . (1977) : «La distribució de la casa ibèrica al poblat de Pui g Castellet (Lloret de Mar)», a XX Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, pp . 256-276 . Sant Feliu de Guíxols . PONS, E . ; TOLEDO, A . ; LLORENS, J . M . (1981) : El recinte fortificat ibèri c de Puig Castellet (Lloret de Mar) . Sèrie Monogràfica 3 . C .I .A . de Girona . • La petita història de l'arqueologia a Lloret de Mar. J . DOMÈNEC . • Pla urbanístic, J . M . LLORENS 1 E . PONS. • El material ceràmic a mà, A . TOLEDO, X . COLOMER i E . PONS . • El material ceràmic a torn, J . M . NOLLA . • El material lític, J . MAROTO 1 M . T. GENís . LLORENS, J . M . (1986) : Tècniques de construcció i planificació urbanístic a d'un recinte fortificat ibèric. Puig Castellet (Llore( de Mar). Tesi de Llicenciatura . Universitat Autònoma de Barcelona . LLORENS, J . M . ; PONS, E . ; TOLEDO, A . (1986) : «La distribución del espacio en el recinto fortificado ibérico de "Puig de Castellet" (Lloret de Marla Selva-Girona», a Arqueología espacial, 9 . Teruel . GENIS, M . T. (1985) : «Els objectes lítics ibèrics d'Ullastret i Puig Castellet» , a Cypsela, 5 . Centre d'Investigacions Arqueològiques de Girona . LLORENS, J . M . ; PONS, E . (1987) : «Un recinto fortificado ibérico : Pui g Castellet-Lloret de Mar», a Arqueología, Madrid (en premsa) . PONS, E . ; LLORENS, J. M . (1987) : «El Puig Castellet : un recinte fortifica t ibèric», a Tribuna d'Arquelogia . Generalitat de Catalunya . Barcelona .


La seqüència estratigràfica de la cov a de les Pixarelles (Tavertet, Osona ) ANNA MARIA RAURE T (Institut d'Arqueologia . Universitat de Barcelona)

INTRODUCCI Ó

La cova de les Pixarelles es troba en el terme municipal de Tavertet a l a comarca d'Osona . Aquesta cavitat també es coneix com la Balma de Balà o les Balmes d e les Pixarelles . Es troba en el camí que baixa cap a la riera, resseguint la bas e de la cinglera per un corriol que es dirigeix a Tavertet . La cavitat és formada per dues galeries, excavades sobre la diàclas i NW-SE, amb dues boques d'entrada, una de gran i, pràcticament inaccessible, la més petita (fig . 1) . És situada a 660 m d'alçada sobre el nivell del ma r a la vessant dreta de la riera de Balà, petit afluent del Ter. Les cavitats són el resultat de les formes de dissolució situades a la confluència de plans d'estratificació i diàclasis . Es troba en una zona corresponent a 1'Eocè inferior, de conglomerat s vermells a la base, per sobre les sorrenques dures i les calcàries nummulítiques que coronen la plataforma superior. La successió de falles que ha sofert l'antic massís ha remogut les primitives formes . El relleu és variat per caus a de la diferent textura del material, que ha permès obrir-se camí al riu Te r formant penyassegats i meandres de gran bellesa . Els materials de la zona són eocens del Terciari . La base són pissarre s paleozoiques roges, calcàries roges i sorrenques grises amb intercalacions d e conglomerats rojos detallats en el pas del Paleozoic a 1'Eocè inferior. A continuació afloren les calcàries de Tavertet de color gris amb nummulites i a sobre, margues amb nummulites intercalades amb sorrenques margoses i argiles de color gris blau . Finalment, les arenisques grises de gra gros am b intercalacions d'elements calcaris i alveolines i per sobre les típiques margues de Vic.


ANNA MARIA RAURE T

60

Fig. 1.

L'entorn de la cova es caracteritza per un clima humit . L'acció human a na canviat la vegetació autòctona de castanyers per alzines i roures i una gra n varietat d'espècies, ja que la zona on és situada la cova podem considerar-l a com zona de contacte entre el prepirineu i la vegetació mediterrània . Que den encara alguns faigs com a testimoni de l'antic clima més humit i mé s fred que l'actual . La variació climàtica soferta indica un canvi en la faun a de la regió en les etapes prehistòriques . La cova és orientada al Sud i rep il . luminació més o menys indirecta a la zona d'entrada, però no arriba fin s a l'interior. Es troba en un indret ben visible desde les zones properes i l a visió des de l'interior permet un ample camp d'observació fins l'altre ves sant del riu . Per la seva morfologia es pot classificar com a cova, formada per un a galeria estreta que condueix a l'entrada, de dimensions més reduïdes . La cova, coneguda d'antic, va ésser descoberta com a jaciment arqueo-


LA SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA DE LA COVA DE LES PIXARELLES

61

lògic a l'any 1973 quan els Srs . Martí Cassany, Clos i Castany hi varen fe r les primeres troballes, i ho van comunicar a l'Institut d'Arqueologia de l a Universitat de Barcelona . La primera campanya d'excavació es va realitzar a l'any 1974 . Per problemes financiers i qüestions burocràtiques no s'ha començat a portar a terme un trebal sistemàtic en el jaciment fins a 1983, i es van realitzar tres cam panyes fins a 1985 . Els tràmits de tancament del recinte per a la seva protecci ó de moment han impedit continuar els treballs arqueològics, que espere m poder reemprendre aviat . ' La cova porta un nom, Pixarelles, que si tenim en compte el Costumari Català de Joan Amades, es diu que es un ésser malvolent i «que és semblan t a la mort i confusible amb ella», potser aquesta identificació és la que v a fer pensar amb una cavitat relacionada amb la mort i per tant en un prime r moment, encara que amb dubtes, que se li donés l'atribució de cova sepulcral . Després de les campanyes d'excavació realitzades creiem que es tract a d'una cova d'habitació, ocupada durant diferentes períodes però de form a no continuada .

LA SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÁFIC A

Donades les condicions de la cova, les accions clandestines realitzade s i els mitjans de què es disposava, l'excavació del jaciment es va planteja r en primer lloc com un estudi estratigràfic encaminat a obtenir una seqüència que permetés el coneixement i el desenvolupament de les fases de 1'Eda d del Bronze catalana, ja que el material provinent de la majoria de les cove s era conegut, però no la seva posició estratigràfica i les seves associacions ; també mancaven una sèrie de datacions absolutes que permetessin un coneixement més acurat de la cronologia d'aquest període . Durant la primera campanya de 1983 es va estudiar la zona de l'entrada, i es va poder determina r l'existència d'un moment d'ocupació d'època romana tardana, per l'aparició de petits fragments de ceràmica comuna romana i algun possible fragment de sigillata clara així com unes petites monedes datables entr e el 330-340 d .C . Aquesta fase sembla —a on s'ha excavat— que es pot determinar per a tota la cova . A les campanyes d'excavacions de 1984 i 1985 és quan realment s'ha n obtingut els resultats que s'havien plantejat com objectiu investigador en ini 1 . Voldríem agrair als nostres companys la seva col . laboració, i molt especialment a Ramo n Álvarez, així com a Ramon Serra, Eudald Riera, Teresa Magadan, Dolors Salgot, Lourdes Bures , Víctor Bulet, Xavier Fàbrega i Tomás Portillo, per la seva dedicació en tots els treballs d'excavació. A J . M . Gurt per la classificació de les monedes i a F . Tuset per la de les ceràmiques romanes. A Josep M . Miró, que estudia la fauna del jaciment i de qui són les indicacions respect e als ossos. Al Laboratori de Datació per Radiocarboni i especialment a J . Mestres i a J.F. García per les indicacions respecte a les mostres datades i les opinions respecte a les cronologie s obtingudes .


62

ANNA MARIA RAURE T

ciar els treballs . L'excavació dels quadres A i 13 ha permés determinar qu e la cova fou habitada en quatre etapes diferents i l'excavació del quadre W ha determinat l'existència de dues etapes més . Podem parlar actualment d e sis períodes que van des del final del món romà fins al Neolític final . Al llarg dels treballs s'han determinat divuit estrats en els quadres A i B (fig . 2) i quatre en el W que representen una successió de vint-i-dos estrats , dels que només sis corresponen a ocupació arqueològica . Fins ara no s'h a pogut encara conèixer el moment inicial d'habitació de la cova . Quadres A i B Els estrats d'ocupació corresponents a l'estrat 1V, que representa e l moment de la fase romana datable aproximadament pel material numismàtic entre 330-340 d .C . L'estrat VIII correspon a l'hàbitat del Bronze final amb l'aparició de cerà miques acanalades, raspallades, amb incisions molt grolleres i cercles impresos . En aquest estrat s'ha excavat part d'una llar de foc construida amb tre s pedres . Al seu voltant és on s'havien dipositat la majoria de les ceràmique s en abundant fragmentació . L'estrat XIII correspon al Bronze Mitjà . És el que més material ha proporcionat . Ceràmiques de cordons, impressions, incisions, un separador de collaret en ambre i un element de sílex . En aquesta fase l'assentament devia tenir un espai delimitat i acondicionat, ja que s'han trobat els forats de pal molt ben retallats a la dura concre -

Fig . 2.


LA SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA DE L .A COVA DE LES PIXAREILES

63

ció que servia de sòl . També n'hi ha que són poc profunds . En tot cas, aquest s

elements marquen un microambient dins la cova . L'estrat XVII representa un moment del Bronze antic amb l'aparició d e ceràmiques molt fines i més ben elaborades quant a selecció d'argiles i coc ció que en èpoques precedents . L'aparició d'una granadura de collaret d e petxina retallada fa pensar en un moment inicial d'aquesta fase, però la indefinició del material arqueològic fa que la cronologia absoluta hagi de se r l'element únic per donar una valoració cronològica . En aquesta etapa també la cova va ser condicionada retallant una banqueta dins la concreció calcària . També s'han determinat igualment forats per aguantar uns pals qu e fan pensar en la possibilitat de definir ambients dins la cova . Quadre W El treball en aquest quadre ve condicionat per la primera campant realitzada a la cavitat, per causa dels forats clandestins existens . En aquest indret, a la part més allunyada de l'entrada s'han observat do s moments d'ocupació . L'estrat II, amb l'aparició d'una punta d'os que po t caracteritzar el moment Eneolític, però sense material ceràmic ni d'altra mena , fa difícil en aquest indret de la cova parlar d'una ocupació humana si l a manca de material és evident . A l'estrat IV és d'on es va determinar un foc i al seu voltant l'aparici ó de ceràmiques corresponents a dues formes que caracteritzen el moment fina l del Neolític i, més concretament, del grup de Veraza, que sembla ocupa r un ampli espai a la regió de I'Aude, a França i part del Nord de Cataluny a (fig . 3a) .

LA CERÀMIC A

Analitzarem ara el material arqueològic corresponent a les etapes d'ocupació humana de la cova . L'escassa quantitat de fragments de ceràmica que proporcionen els nivell s estudiats es pot explicar pel reduit espai excavat, condicionat pels forats fet s pels excavadors clandestins que van inutilitzar la zona més adient de la cavi tat per a ésser utilitzada com a hàbitat . El nostre interès s'ha centrat fonamentalment en l'estudi de les etape s de ('Edat del Bronze que intentem sistematitzar a Catalunya . L'estrat VIII ha proporcionat quasi exclusivament ceràmica, mentre qu e les restes de fauna són escadusseres . D'un total de 397 fragments, un 78 010 no tenen forma i tan sols un 22% corresponen a formes . Les formes pode n distribuir-se en un 44% que corresponen a vores, un 14% a les bases i u n 5 1 0 a les nanses . D'aquestes ceràmiques que corresponen a formes, un 51 % són decorades . De tot el material ceràmic de l'estrat VIII les formes decorades corresponen a un 11%, les vores a un 9% i les bases a un 3% .


64

ANNA MARIA RAURE T

Fig. 3. — Vasos del Neolític final (dalt) i del Bronze final (baix) procedents de la Cova de les Pixare!!es (Tavertet).

Entre les ceràmiques fines podem classificar les acanalades, amb els típic s plats tapadora i les formes troncocòniques i una peça més globular amb deco ració d'acanalats externs que presenta una decoració en guirnalda, formad a per uns semicercles (fig . 3b), que no és molt freqüent entre les ceràmique s d'aquest tipus a Catalunya, encara que per la decoració el paral . lel més semblant el trobem al jaciment de Ca l'Estrada a Argentona, però no en la forma . Hi ha ceràmiques amb decoració incisa, impresa, superfícies raspalla des . Les decoracions més freqüents són els motius en forma d'espina de peix , ziga-zaga, combinat amb cercles i cercles impressos . Juntament amb aquestes ceràmiques hi ha grans recipients per emmagatzemar, sempre de pastes més grolleres . De l'estrat XIII tenim ben documentada la ceràmica grollera, de gran s gerres, a vegades amb incisions poc marcades a la vora . Les vores són rectes i planes . N'hi ha amb decoració de cordons a la base de la vora que acostuma a ésser ampla . Hi ha formes troncocòniques, bases planes i les decoracions estan a la mateixa vora ; són incisions o tetons en forma d'orelleta a la mateixa vora . Hi ha també decoracions a base d'incisions a la superfíci e dels vasos, fetes amb diferents tècniques .


LA SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÁFICA DE LA COVA DE LES PIXARELLES

65

Aquest és l'estrat amb més ceràmica amb un total de 1070 fragments qu e es reparteixen de la forma següent : un 88% són informes i només un 12 % són formes . D'aquestes, un 5% són decorades . De les formes un 6% só n vores i un 2% són bases . Entre les formes decorades un 18% corresponen a bases, un 50% a vore s i un 4% a nanses. A l'estrat XVII d'un total de 367 fragments els informes són un 63% i les formes un 37% . Del total un 19% correspon a ceràmiques decorades, el 15% són vores i un 5% són bases . D'entre els fragments amb forma, un 53% corresponen a ceràmiques deco rades i d'aquestes un 42% són vores, un 13% són bases i un 4% són nanses . La ceràmica fina és la més abundant ; hi ha perfils en S, recipients carenats, i són corrents els vasos petits . La ceràmica grollera correspon a bases planes i a decoracions a base de mamellons . Les decoracions són variades, ungulacions, algunes formant algun motiu . També hi ha decoracions incises finíssimes en forma d'espiga . Del quadre W l'estrat II no ha proporcionat ceràmica en el lloc excava t per ara . A l'estrat IV hi ha dos recipients fragmentats, un correspon a un bol am b una incipient carena i l'atre pertany a una gran gerra amb decoració de mame llons col . locats en diagonal a la superfície externa del vas . Aquestes ceràmiques semblen cada vegada més característiques del grup de Veraza i aquest a mateixa associació la trobem en el jaciment d'Ouseillan a Valentines a l a regió de l'Aude.

LA FAUN A

La fauna de la cova de les Pixarelles, actualment en estudi, ha proporcionat unes primeres indicacions, així i tot s'ha de tenir en compte que l a petita quantitat de material fa que la mostra potser no sigui del tot representativa . Una característica general és la fragmentació de les restes, que és dominant a tots els nivells, normalment són estelles de 3 cm i les grans diàfisi s estan partides longitudinalment . Les restes es consideren deixalles de cuin a dipositades en els sòls d'ocupació. En tots els diferents estrats els ossos tene n senyals de cremació i descarnació. Hi ha animals domèstics i salvatges . Entre les restes dominen sempre els ovicàprids, excepte en l'estrat XVII, a on l a proporció més gran correspon a bòvids . Els bòvids semblen relativemen t reduïts i les mesures més petites de les que es donen en els diferents períodes . Aquesta variació no s'observa en els ovicàprids . Alguns autors relacionen la mida dels bòvids amb el clima, els petits indiquen èpoques de sequera, en aquest cas esperem poder-ho confirmar en els estudis pol•línics en curs . D'altres restes es documenten proporcionalment així, en el quadre W, estrat IV hi ha un predomini d'ovicàprids en un 59,5%, Bos Taurus en un


66

ANNA MARIA RAU RE T

24,4% i sus en un 16% . De l'estrat II, la majoria de fragments són indeterminables . Dels quadres A i B a l'estrat XVII la majoria del ossos són costelles d e bòvids, encara que es determinen ovicàprids i algun sus . En el nivell XII I s'altera el predomini d'animals, són els ovicàprids els dominants, encara per ò hi són presents el Bos Taurus i el sus . En el nivell VIII hi ha Bos Taurus , ovicàprids, desapareix el sus, hi ha restes de canis familiaris . Les restes d e fauna hi són en mínima proporció respecte altres nivells . De restes vegetals només podem documentar la troballa d'un aglà cremat, que ens fa pensar més en un element casual que portés una branca pe r encendre el foc que no pas en restes de l'alimentació d'aquestes gents de l'Edat del Bronze, encara que cada vegada és més freqüent trobar-ne en els jaciments d'aquest període.

LA CRONOLOGI A

Com indicàvem, un dels objectius de la investigació era poder, a travé s de la seqüència estratigràfica, obtenir una seriació de dades pel métode de l C14, i donar una sèrie de datacions en un mateix jaciment que poguessi n servir de pauta per una millor interpretació de les fases de l'hàbitat en cov a de l'Edat del Bronze a Catalunya . Disposem ara de les datacions següents, realitzades en el Laboratori d e Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona .

Mostra IAB-101 104-10510 8 IAB -106 IAB -110 IAB-109 1AB-100 103

Quadre Estrat

Data P.B.

Data B.C.

Interval dates calibrades B. 0

A

Vlll

2870 ± 100

920 ± 100

1360- 81 5

A B A

XIII 3150 ± 120 XIII 2980 ± 130 XVII 3500 ± 230

1200 ± 120 1030 ± 130 1550 ± 230

1680-113 0 1565- 83 5 2320-143 0

1990 ± 220

2915-1965

W

IV

3940 ± 220

Aquestes dates obtingudes per cronologia absoluta encaixen dins l'esquema que podríem establir per cronologia relativa . La data del Bronze Final del 920 ± 100 entra dins la cronologia establerta per la fase IIIA del 950, en què les ceràmiques amb acanalats interns s'h i poden incloure, encara que hem de tenir en compte que les datacions conegudes no són en jaciment en cova . La fase del Bronze Mitjà teòricament se situa entre el 1500-1200 a .C ., le s


LA SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA DE LA COVA DE LES PIXARELLES

67

dates absolutes obtingudes 1200 ± 120 o 1030 ± 130 són indicatives d'aques t període. En aquest cas, com en els nivells que corresponen al Bronze Antic, el s materials arqueològics donen un ample marge de classificació i en la zon a excavada no hem documentat peces que permetin una cronologia relativ a massa fixa . La data de 1550 ± 230 per al Bronze Antic queda potser pe r l'etapa més recent d'aquesta fase, si tenim en compte la cronologia relativ a que s'atribueix a aquest període de 1800-1500 a .C . Per a l'etapa que pot corres pondre a un Eneolític no disposem de datacions absolutes, per causa de l a manca de carbons en aquest nivell . La datació més antiga, fins ara per l'estrat IV del quadre W, és la de l 1990 ± 220, data per les ceràmiques del grup de Veraza que pot sembla r recent, però si tenim en compte que aquests tipus ceràmics en algunes ocasions acompanyats d'elements metàl•lics perduren llarg temps, la datació en s marcaria una etapa de transició Neolític final-Calcolític que seria acceptable . El problema és més complex quan entrem en les datacions calibrades , però aquest ho és per tota la Península en general, perquè manquen dade s calibrades, i no volem entrar ara en valoracions, ja que sembla prematur . Encara que els intervals amplis segueixen marcant unes seriacions cultural s tal i com les hem referit .

CONCLUSION S

La cova de les Pixarelles, segons els resultats obtinguts fins aques t moment, és un jaciment que seria ocupat des del Neolític final fins al Bronze final de manera interrompuda, per les condicions de la cova, i esporàdicament en un moment romà tardà . Podrien ser uns grups de gents ramaderes amb varietat d'animals i que evidentment aprofitarien els producte s secundaris, assentats a temporades a la cova per raons encara difícils de determinar en l'actual estat de la investigació, i que acondicionaren el seu hàbi t a diferents espais de la cova, com ho assenyalen els forats de pal, els fogar s i la llar documentada . Molts interrogants encara se'ns plantegen, referits a l seu origen i relacions amb altres grups de la comarca i zones properes . Immillorable és la situació de la cova, ja que gaudeix de la via de penetració N-S que des del Pirineu segueix la via del Freser, per on arribare n influències europees a la Península, i la via del Ter com a eix transversal . La possibilitat de recursos agrícoles, cacera, pesca i ramaderia fan de l a zona una àrea important, i si a més a més afegim que les possibilitats d'explo tació minera hi són relativament pròximes, l'indret es converteix en un llo c d'especial atenció. No volem incloure aquí resultats dels materials procedents de les expoliacions, però aquests indiquen alguns aspectes que en l'àrea d'excavació n o han estat documentats, com és l'aixovar metàl•lic, doncs tot el material conegut només es pot classificar tipològicament i no associat als nivells establerts .


68

ANNA MARIA RAURET

Fins ara doncs tenim documentades fases d'habitació des del Neolíti c Final, Eneolític, Bronze Antic, Mitjà i Final, així com un moment romà tardà en una seqüència estratigràfica realitzada a la cova i amb una sèrie d e datacions absolutes que ens poden marcar una pauta per aclarir la successi ó històrica en aquesta comarca .

BIBLIOGRAFI A RAURET,

A .M . (1982) : «La cova de les Pixarelles», a Les excavacions arqueo lògiques a Catalunya en els darrers anys. «Excavacions Arqueològique s a Catalunya» 1, pp . 147-148 . Barcelona . RAURET, A .M . ; MESTRES, J . ; GARCÍA, J .F. (1987) : Relationship between cultural, C-14 calibrated C-14 dates of a stratigraphical series from a Bronze site Pixarelles cave, Catalonia (Spain) . Groningen (en premsa) .


La pintura mural a la Gál .lia del 44 a .C. al 69 d .C. (resum) ALIX BARBE T

La pintura mural apareix a la Gàl•lia Narbonesa, a mitjan segle 1 a .C . És un art romà, d'importació, fidel al «II estil pompeià», en què les arquitectures fictícies en perspectiva —«trompe 1'oeil»— estructuren la paret, am b riques imitacions de marbre i d'aparell com a Glanum . La moda arribà ràpidament a la Vall del Roine, però es canvià per le s novetats que arribaven de Roma vers el 15 a .C ., característiques del «III esti l pompeià» . La pintura es converteix en un art decoratiu que rebutja, duran t un temps, la imitació de l ' arquitectura i es decanta vers els motius ornamentals : plafons plans ornamentals amb figures volants, orles, quadrets de paisatge idílico-sagrats . . . La primera generació de pintors continua lligada a un estil sobri (regi ó de Lyon) ; la segona, que ha creat un repertori local, enriqueix considerable ment la seva paleta i el tractament dels temes (regió de Burdeus, Vienne i del Centre) . S'estén llavors fins la Gál . lia «chevelue» —cabelluda—, que fin s aquest moment no semblava haver tastat aquest art ; el canelobre prim i delicat es carrega d'umbrel . les amb fistons, a on hi trobem graciosos animals ; els frisos es multipliquen a les zones inferiors de les parets . La segona meitat del segle 1 d .C . veu el retorn de les arquitectures fictícies aèries, el «IV estil pompeià» molt festejat sota Neró, vers el 45 d .C . Els aspectes més sumptuosos, quadres mitològics o arquitectures fantàstiques, no són gens copiats a les províncies com la Gàl•lia, a on l'anti c repertori creix i es «regionalitza» . El canelobre juga un paper preponderant , focalitzant l'ornamentació . Una escola vigorosa sorgeix a la Gál . lia Belg a (Trèves) . El canelobre es pobla de tot un món de sàtirs, victòries, genis, màscares . . ., sense comptar-hi els animals variats i els accessoris suspesos . Aquesta moda durarà fins a principis del segle 1 d .C .


7(1

ALIX BARBE T

BIBLIOGRAFI A

A . (1974) : «Recueil Général des peintures murales de la Gaule, 1 , Narbonnaise, 1, Glanum», XXVIIe suppl . à Gal/ia, Paris . SABRIÉ, M . et R . (1985) : «Recueil Général des peintures murales de la Gaule Narbonnaise », suppl . à la Revue de Narbonne . BARBET, A . : «La diffusion du llle style pompéien en Gaule », Gal/ia, 40. BARBE T,


EI Fòrum Provincial i el Circ de Tarragona . Actuacions 1981-198 6 XAVIER

DUPRÉ

i

RAVENTÓ S

La superposició de bona part del que es coneix com a Part Alta de l a ciutat de Tarragona —amb tot el que aquesta realitat comporta— a les res tes del Fòrum Provincial i del Circ romans ha estat la causa fonamental d'un a sèrie d ' intervencions arqueològiques realitzades al llarg dels anys 1981-198 6 pel Servei d'Arqueologia . Donada la gran quantitat d'actuacions realitzade s i el poc espai disponible ens limitarem a fer-ne una breu descripció tot avaluant el que cadascuna d'elles ha significat com a aportació al coneixemen t d'aquest complex monumental .

FÒRUM PRONVICIAL . RECINTE

DE

CULT E

1. Carrer de Santa Tecla .' La renovació del clavegueram de l'esmentat carre r

fou la causa que motivà aquesta intervenció, la qual si bé no donà cap dad a de caire estratigràfic sí que contribuí al coneixement de les estructures alto imperials del conjunt del Fòrum Provincial .' El carrer de Santa Tecla tall a perpendicularment el pòrtic oriental del recinte dedicat al culte imperial qu e ocupa la terrassa més alta . Els treballs realitzats permeteren documentar l'existència de dos murs en opus caementicium, de 2,5 m d'ample, amb la superfície superior allisada, per tal d'acollir la fonamentació —en opu s 1.Intervenció realitzada pel Servei d'Arqueologia sota la direcció de l'autor i d'Anna Pàmies , setembre de 1982 . 2. Entenem per Fòrum Provincial el complex arquitectònic, estructurat en dues terrasses , que era la seu del Conciliem Provinciae Hispaniae Citerioris . El nivell superior era el recint e de culte presidit pel temple dedicat al culte imperial, l'inferior era una gran plaça porticad a de forma rectangular que era el nucli del fòrum . Vegi's X . Du p RF : Forutn Pronvciae Hispaniae Citerioris a «Los Foros Romanos en las provincias occidentales», València, 1986 (en premsa) . el


72

XAVIER DUPR É

quadratum— del mur de fons del pòrtic, en un cas, i de la columnata, e n l'altre. Aquesta actuació permeté determinar l ' amplada del pòrtic o themenos que envoltava el recinte de culte . ' 2 . Claustre de la Catedral.' Les tasques realitzades consistiren en la documentació d'una rasa, tallada a la roca, que recollia les aigües de la teulad a del pòrtic occidental del recinte de culte.

FÒRUM PROVINCIAL . GRAN PLAÇ A

3. Museu d'Art Modern.' Per tal de poder procedir a l'ampliació del Muse u d'Art Modern, la Diputació de Tarragona adquirí una sèrie d'edificis annexos a l'actual Museu i procedí a l'inici de la primera fase de reformes . Realitzades una sèrie de cales de prospecció es va poder comprovar l'existència d'un mur romà de grans carreus, alineat NE-SO, que servia de fonamentació a estructures constructives d'època moderna . Les característique s dels blocs, en opus quadratum, permetia determinar que es tractava d'u n mur de fonamentació que recolzava sobre la roca natural, prèviament allisa da . Aquest mur corre paral . lel, a uns 14 m de distància, a l'interior del mu r occidental'de la volta que limita la gran plaça del Fòrum Provincial pel SE . En analitzar detalladament la planimetria de les construccions actual s que ocupen el sector, vàrem observar l'existència d'una alineació de mur s que corria paral . lela a tres costats de la gran plaça del fòrum, sempre a un s 14 m del límit del fòrum . Per aquesta raó vàrem arribar a la conclusió qu e el mur documentat al Museu d'Art Modern havia de correspondre a la fonamentació de la columnata del pòrtic que envoltava la gran plaça del Fòru m Provincial . 6

4. Carrer de la Destral.' L'any 1983, en ocasió de la renovació del clavegueram d'una sèrie de carrers de la Part Alta, es procedí a la obertura d'un a rasa al llarg del carrer de la Destral, situat perpendicularment a L'eix del pòrti c NE de la gran plaça del fòrum . En aparèixer un gran mur en opus caementi-

cium, força deteriorat per les conduccions dels serveis, ens vàrem limitar a 3. ['excavació realitzada posteriorment per Xavier Aquilué al Col . legi d'Arquitectes, poc s metres al NE de la nostra intervenció, ha estat un pas decisiu per al coneixement d'aquest sector de la ciutat . Vegi's X . AQu :LuÉ : Aportació al coneixement de !a terrassa superior de Tàrrac o a !'època alto-imperial a «Butlletí Arqueològic, 1980-81», Tarragona, 1987 . 4. Intervenció realitzada pel Servei d 'Arqueologia en el marc del Pla de lluita contra ('Atur. Vegi's Tribuna d 'Arqueologia 1984-1985, pp. 39-40, núm . 7 . 5. Excavació realitzada pel Servei d'Arqueologia amb la col . laboració de la Diputació d e Tarragona, sota la direcció de l'autor . 6. Excavacions realitzades la primavera de 1987 a la plaça del Rei, pel Taller Escola d'Arqueo logia (TED'A), han vingut a corroborar la presència d'aquest mur de fonamentació així co m la seva datació en època flàvia . 7. Excavació del Servei d'Arqueologia, sota la direcció tècnica de l'autor .


EL FÒRUM PROVINCIAL 1 EL CIRC DE TARRAGONA

73

documentar la seva existència . Posteriorment, un cop realitzada la interven ció del Museu d'Art Modern, ens adonàrem que el mur del carrer de la Destral era la fonamentació de la columnata del pòrtic NE de la gran plaça de l Fòrum Provincial . 5. Carrer Major.' La intenció de l'Ajuntament de Tarragona de convertir e l

carrer Major en illa de vianants brindava una oportunitat única perquè aques t carrer segueix, aproximadament, l'eix de simetria de tot el complex provincial . Per aquest motiu es va obrir una cala a l'extrem NE del carrer, en e l punt on teòricament havia de passar la fonamentació de la columnata de l pòrtic NE de la plaça del Fòrum . A poca profunditat varen aparèixer le s restes del mur, sempre en opus caementicium, tallat per les conduccions dels serveis urbans (aigua, llum, clavegueres) . Curiosament però aquest mur no tenia els 2,5 m d'amplada característics sinó que el seu gruix era de 3,4 m . Però com que ens trobem a l'eix de l complex, just davant de l'escalinata de la Catedral (és possible imaginar qu e en època romana hi hagués una escala similar que permetés l'accés al recinte de culte), no és difícil de pensar que les estructures arquitectòniques e n aquest sector tinguessin unes característiques que justifiquessin una majo r dimensió en les fonamentacions . 6. Carrer Pare Iglésies . 9 Paral . lelament a la intervenció descrita anteriormen t

i per tal de renovar unes conduccions del subministrament elèctric, es procedí a l'obertura d'una rasa al carrer Pare Iglésies . Aquesta actuació posà a l descobert dos murs de grans carreus, para l . lels entre si, i que sens dubte corres ponen a la part inferior del criptopòrtic existent al sector central del costa t NE de la plaça del Fòrum ; és a dir en la franja de contacte entre el recint e de culte —a un nivell superior— i la plaça del Fòrum Provincial . Restes d'aquest criptopòrtic es conserven a l'interior de les cases del carre r Civaderia.' " Dels dos murs, el més septentrional presentava en la seva cara intern a un revestiment d'estuc pintat . En el decurs de les obres —fora de context — aparegué una placa de revestiment de marbre, sencera, amb els encaixos pe r a les plaques adjacents així com per a les grapes que la fixaven al mur qu e revestia . 7. Antiga Audiència." L'edifici conegut com a Antiga Audiència, situat a l'actual plaça del Pallol, se superposa a les restes d'una gran construcci ó 8. Excavació realitzada pel Servei d'Arqueologia amb la collaboració de l'Ajuntament d e Tarragona, sota la direcció de l'autor amb ('ajut de Josep Anton Remolà . 9. Intervenció promoguda pel Servei d'Arqueologia amb la col . laboració de l'Ajuntamen t de Tarragona, sota la direcció de l'autor amb l'ajut de Josep Anton Remolà . 10. Vegi's Th . HAUSCHILO (1983) : Arquitectura romana de Tarragona, p . 117, f . 24 y 29 . Tarragona . Il . Excavació realitzada en tres fases . Dues primeres campanyes realitzades pel Serve i d'Arqueologia en col . laboració amb l'Ajuntament de Tarragona, sota la direcció de l'autor, els


74

XAVIER DUPR É

d'època romana, de planta rectangular, que configurava l'angle occidenta l del Fòrum Provincial . Els treballs realitzats han permès determinar qu e l'esmentat edifici és simètric a l'anomenat Pretori, tant per la seva situaci ó com per la seva estructura . Ambdós edificis allotjaven un conjunt d'escales que facilitaven l'accés des del circ a la plaça del Fòrum així com al sego n pis del pòrtic que l'envoltava . Construcció feta amb la tècnica de 1'opus quadratum sobre fonamentacions en opus caementicium . Les estructures secundàries —les caixes d'escala, per exemple— estan fetes en opus vittatum ; els paraments interiors de l'edifici presenten una decoració d'estuc completada amb elements de marbr e de Carrara (paviment, sòcol, arquitrau) . Destaquen en aquest edifici, pel se u disseny únic, els dintells adovellats amb arc de descàrrega de les diferent s portes . 1 2 L'estudi dels materials i de l'estratigrafia permet determinar que l a primera ocupació del sector correspon a la segona meitat del segle 11 a .C . A aquesta fase se superposen uns nivells del primer quart del segle 1 d .C . que no es troben associats a estructures arquitectòniques . La construcció de l'edifici, que forma part de les estructures del Fòrum Provincial, se situa en l a segona meitat del segle 1 d .C . ; estigué en ús fins a la segona meitat del segle v d .C ., en què fou amortitzat . Es tracta d'una excavació de gran importància tant pel coneixemen t de les característiques formals i de les tècniques constructives utilitzade s al Fòrum Provincial, com per a una aproximació a l'evolució històrica de l Fòrum . 8 . Carrer d'en Vilarroma." Aquesta intervenció, ubicada al sector sud d e

l'àrea central de la plaça del Fòrum Provincial, consistí en la realització d'un a sèrie de cales de prospecció en els punts afectats pels pilars de fonamentaci ó del nou edifici . A dues de les cales es va documentar la presència d'un impor tant conjunt de materials del segle v d .C .; aparentment un reompliment sens e estructures arquitectòniques associades . 1 4 anys 1985-86 . La darrera campanya, de sis mesos de durada, es realitzà l'any 1986, sota la direcci ó de l'autor i de Josep M . Carreté. Les tasques foren finançades pel Servei d'Arquelogia, l'Ajuntament de Tarragona i I'INEM . Col .laboraren I'arquòleg Albert Vilaseca, la restauradora Ann a M . Leon, el delineant Josep M . Pena i els estudiants Josep M . Macias, Julio Agraz i Andreu Dasca . En l'actualitat el Taller Escola d'Arqueologia (TED'A) està realitzant l'aixecament planimètric de tot el conjunt . 12. Tècnica utilitzada també a l'anomenat Pretori . Vegi's Th . HAUSCHILD, Op. Cit., fig . 5 , X . DUPRE, Op. Cit ., fig . 5 . 13. L'existència d'un projecte de construcció d'un edifici d'habitatges originà aquesta excavació, realitzada pel Servei d'Arqueologia amb la col . laboració de l'Institut Català del Sòl, sot a la direcció de Josep Anton Remolà i de qui escriu . 14. L'excavació en extensió d'aquest mateix solar, la primavera de 1987, pel Taller Escol a d'Arqueologia (TED'A) ha permès determinar l'existència d'una escombrera de la segona meitat del segle v d .C ., excavada en el nivell constructiu del Fòrum Pronvicial —d'època flàvia— . La gran quantitat de material de I'escombrera serà de gran valor per al coneixement de l'activi tat comercial de la Tarraco del segle v .


EL FÒRUM PROVINCIAL 1 EL CIRC DE TARRAGONA

75

CIR C

Fig . 1. — Planta de la gran plaça del Fòrum Provincial de Tarraco . Les fletxes indiquen les falses pilastres que decoren el mur de fons del pòrtic . 1. Museu d'Art Modern . 2 . Carrer de la Destral. 3. Carrer Major. 4. Carrer Pare Iglésies. 5. Antiga Audiència . 6. Carrer d'en Vilarroma . 7. Carrer del Trinquet Vell. 8. Carrer de la Nau. 9. A ntic Ajuntament. 10. Plaça del Rei. 11. Volta del Pallol. 12. Porta romana d e la plaça del Pallo!.

9. Carrer del Trinquet Ve!!. 1

L'excavació del subsòl de l'edifici del carre r del Trinquet Vell, núm . 12, fou possible gràcies a l'existència d'un projecte de remodelació de la planta baixa. Es troba situat a la franja de con tacte de les estructures del circ i les del Fòrum Pronvicial ; concretament al peu del mur que delimitava la gran terrassa sobre la qual s'assentava la gra n plaça del Fòrum . Del que significà aquesta intervenció pel que fa al circ, e n parlarem més endavant . Els treballs realitzats permeteren documentar un tram d'aquest mur d e fonamentació del Fòrum, que recolza directament sobre la roca, i està cons 15 . Excavació realitzada pel Servei d'Arqueologia, sota la direcció de l'autor i de Manue l Jaume Massó, amb la col . laboració del delineant Josep M . Pena . Volem agrair al propietar i del local, Francesc Sas les facilitats que ha donat en tot moment .


76

XAVIER DUPR É

truit en opus caementicium fins a una alçada de 8 m ; a partir d'aquí el mu r és d'opus quadratum . A la base del mur, una claveguera —el conducte d e la qual té quasi dos metres d'alt i un d'ample— I'atravessa en direcció NE SO. Aquesta claveguera, per la seva alineació, sembla que prové del pòrti c oriental del recinte de culte i discorre per sota de la plaça del Fòrum i de l circ fins arribar a una claveguera principal . Les estructures constructives del circ se superposen a les del fòrum, pro va irrefutable que aquest fou construït amb anterioritat al primer . 10. Carrer de la Nau .' 6 Fruit d'aquesta intervenció, realitzada en ocasió d e la renovació de la xarxa de subministrament d'aigües del carrer de la Nau , fou la localització de dues habitacions amb paviment d'opus signinum . La inexistència d'estratigrafia no permet treure grans conclusions al respecte . Com que la cota d'aquestes restes es troba uns quants metres per sota d e la cota de pavimentació de la plaça del Fòrum Provincial, pensem que podri a tractar-se de construccions subterrànies . 11. Antic Ajuntament ." L'edifici de l'Antic Ajuntament es troba situat a l

centre del costat NE de la plaça del Fòrum, molt a prop de la intervenci ó descrita en el número 5 . Els treballs realitzats permeteren establir l'existència d'un mur de grans carreus, d'època tardo-romana, segurament reaprofitats de construccions anteriors . Aquestes restes es trobaven obliterades pe r la construcció d'unes estructures associades a un paviment de guix, característic del segle xil .

CIRC

12. Voltes de Sant Ermenegild.' 8 El sector conegut com a «Voltes de San t

Ermenegild» correspon a la meitat meridional de la capçalera del circ romà . Les restes del circ se superposen a un tram de la muralla tardo-republican a de la ciutat i a les restes d'una porta, presumiblement d'època d'August . Le s tasques realitzades han consistit en la neteja, excavació i documentació planimètrica del conjunt . En l'actualitat, un cop publicada la primera memò 16. Excavació del Servei d'Arqueologia, realitzada sota la direcció tècnica d'Anna Pàmie s i Esther Fusté. 17. Actuació realitzada en ocasió de la restauració de l'edifici de l'Antic Ajuntament . Excavació del Servei d'Arqueologia amb la col . laboració de l'Ajuntament de Tarragona, sota la direcci ó d'Anna Pàmies i de l'autor . 18. Els treballs d'excavació, documentació i estudi d'aquest sector del circ han estat portat s a terme pel Servei d'Arqueologia, la Diputació de Tarragona i l'Ajuntament de Tarragona, sot a la direcció tècnica de l'autor conjuntament amb M . Jaume Massó, M . Lluisa Palanques i Patrizia A . Verduchi, amb la col . laboració del delineant Josep M . Pena . Vegi's X . DuPRE, M . J . MASSÓ, M . LI . PALANQUES, P. A . VERDUCHI (1987) : «Circ romà de Tarragona . 1 . Les Voltes de Sant Ermenegild», a Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 8, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona .


EL FÒRUM PROVINCIAL 1 EL CIRC DE TARRAGONA

77

ria científica i gràcies a un conveni entre la Generalitat de Catalunya, la Diputació i l'Ajuntament de Tarragona, el Taller Escola d'Arqueologia (TED'A ) realitza les tasques d'excavació i estudi d 'aquest important monument, l a construcció del qual es pot situar a finals del segle 1 d .C ., sota l'imperi d e Domicià . 13. Carrer de Sant Ermenegild. 19 El sector excavat correspon al costat septentrional de la capçalera del circ, les restes del qual en aquest sector e s troben força alterades a conseqüència de les explosions produïdes per le s càrregues col . locades l'any 1813 per l'exèrcit francès . Dels treballs efectuats en aquesta àrea se'n desprenen dues qüestions fona mentals : l'existència d'un ampli complex constructiu a base d'habitacion s de planta rectangular cobertes amb volta de canó, posteriors a la construcció de la muralla (150-125 a .C .) i anteriors a la construcció del circ . Per ta l de determinar la funció de l'esmentat complex arquitectònic i la seva cronologia, caldrà efectuar noves excavacions . La segona qüestió és la realització d'un sondeig estratigràfic que permeté fixar la data de construcció del circ en època de Domicià . 14. Carrer del Trinquet Ve11. 20 L'edifici del carrer del Trinquet Vell, núm . 12 , construït a mitjan del segle actual, se superposa a les restes de tres volte s de la graderia septentrional del circ romà . Aquestes voltes, en opus caementicium, s'adossen al mur de contenció del Fòrum Provincial —actuant d e contrafort— i són les substruccions de les grades del circ. La volta central —l'única totalment excavada— presenta un accés directe a l'arena i una escala d'accés a les grades ; ambdós passos presenten paraments d'opus vittatum, mentre que els murs de suport de la volta són d'opus incertum . La volta central és més ampla que les laterals per tal de no afectar la claveguera del fòrum que passa per sota . L'estudi del nivell d'abandonament de la volta permet situar-ne l'amortització al segle v d .C . 15. Plaça dels Sedassos. 71 Intervenció realitzada arran de l'existència d'u n

projecte de construcció d'un edifici de vivendes, en un solar on es conserve n les restes de la graderia septentrional del circ . Les tasques realitzades fore n de gran importància per al coneixement de l'estructura del podium del cos tat septentrional del circ . La fonamentació del podium és d'opus caementi19. Aquest sector fou excavat els anys 1984 i 1986, sota la direcció del mateix equip d'arqueòlegs . En les tasques de 1984 es comptà amb la col . laboració de I'INEM . Vegi's Tribuna d'Arqueologia 1984-1985, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1986, p . 36 . 20. Vegi's nota 15 . 21. Excavació realitzada pel Servei d'Arqueologia amb la col . laboració de l'Institut Catal à del Sòl, sota la direcció de l'autor i de M . Lluisa Palanques i la col . laboració de Josep Anto n Remolà .


78

XAVIER DUPR É

cium, coronat per una filada de blocs d'opus quadratum . Per sobre d'aquest a filada s'aixeca el podium pròpiament dit, lleugerament enretirat respecte a

la fonamentació, i totalment construït amb grans carreus de pedra del tipu s Mèdol . Just davant de la fonamentació del podium, per sota de la cota d e l 'arena, s'observa l'existència d'un replè de grans blocs de pedra probable ment procedents de rebaixar la roca en els punts on era necessari . Es va poder fixar la cota de l'arena en el costat septentrional del circ. 22 16. Fonda Verdú. 23 L'antiga Fonda Verdú —actual Pensió el Circ— es tro-

ba situada al número 39 de la plaça de la Font, és a dir, al sector central de la graderia meridional del circ . Les tasques realitzades consistiren en l a neteja i repicat dels murs laterals del local —corresponents a una volta de l circ— i en la seva posterior documentació gràfica . Els dos murs laterals del local facilitaren dues seccions transversals, gai rebé senceres, de la graderia meridional del monument . El fet més destaca ble és la documentació de l'existència d'un pòrtic paral . lel a la façana del circ —desconegut fins aleshores— evidenciat per dos arcs afrontats, en opu s quadratum, de 5 m de llum . El canvi de tècnica constructiva en un secto r de la volta, que substitueix el característic opus vittatum per dopus quadratum, més resistent, fa pensar en un segon ordre en el sector central d'aquesta banda del circ, que era la façana monumental que mirava a la ciutat . 2 4

Hem exposat fins aquí un seguit d'intervencions realitzades els darrer s anys pel Servei d'Arqueologia al Fòrum Provincial i al Circ de Tarraco. Pe r tal d'ésser exhaustius caldria incloure algunes intervencions de menys importància i les excavacions realitzades per Xavier Aquilué 25 i Theodo r Hauschild 26 a l'àrea del recinte de culte . Evidentment això superaria el pro pòsit d'aquesta petita intervenció, que té com a objectiu només donar a conèi 22. Excavacions realitzades l'estiu de 1987 pel Taller Escola d'Arqueologia (TED'A) a l a plaça de la Font, núm . 29, han permès determinar les característiques i les cotes del podium del costat meridional . Dades extremadament importants tant pel coneixement de la secci ó total del podium com per a saber la inclinació existent entre ambdós costats de la pista . 23. Excavació realitzada pel Servei d'Arqueologia sota la direcció de l'autor amb la col . laboració del delineant Josep M . Pena . El nostre especial agraïment al propietari del local, Agust í Aragonès. 24. Vegi's DUPRÉ, MASSÓ, PALANQUES, VERDUCHI, Op. Cit . 25. Vegi's X . AQuILUÉ, Op. cit. 26. Vegi's Th . HAUSCHILD, Op. Cit.


EL FÒRUM PROVINCIAL 1 EL CIRC DE TARRAGONA

79

xer aquest seguit d ' actuacions, la majoria inèdites . Caldrà esperar una mic a encara per tal de fer la síntesi que, utilitzant com a base aquestes excavacions, aporti dades significatives per al coneixement de la realitat històric a de la ciutat de Tarragona, la qual, a finals del segle I d .C ., fou capaç de materialitzar un programa de construccions realment espectacular, destinat a ésse r la seu del Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris, i del qual, malaurada ment, encara en sabem molt poc.


L'estat actual de la investigació arqueològic a sobre la Dertosa romana i la seva àre a d'influènci a MARGARIDA GENERA i MONELLS , JOAN M . VIANNEY ARBELOA i RIGA U

La sessió d'avui té per objecte exposar l'estat actual de les nostres coneixences sobre la Tortosa d'època romana, no solament respecte al nucli urb à sinó també a la seva àrea d'influència . INTRODUCCI Ó Abans d'encetar el tema central de la nostra intervenció, cal fer unes con sideracions generals sobre l'emplaçament de la ciutat fa més de dos mi l . leni s i la distribució del poblament pre-romà a tota la contrada . A . La situació geogràfica de Tortosa . L'indret que avui ocupa la capita l del Baix Ebre devia oferir, dos mil anys enrera, unes condicions favorable s per a establir-s'hi : — la proximitat d'un port natural en el contorn de la costa ; — l'estuari del riu : l'Ebre era una via natural de comunicació amb le s terres de l'interior. B. Quant a l'antic poblament d'aquest territori, no hem localitzat pe r ara cap indici fefaent d'un primer nucli pre-romà en el mateix centre urb à de Tortosa; en canvi, coneixem diversos jaciments ibèrics als voltants de l a ciutat actual . A cada costat del riu tenim diversos establiments paleoibèrics, i algun s amb vestigis encara més antics, com la necròpoli del Mas de Mussols, a l a Palma (l'Aldea), Mianes (Santa Bàrbara, Tortosa), l'Oriola (Amposta), i d'altres . Remuntant el riu trobem diverses estacions també ibèriques però ja d'un a fase més tardana (s. 1v-111 a .C .) com les Planetes o Mont de Barrugat (Bítem , Tortosa), el Castellot de la Roca Roja (Benifallet), a la vora esquerra, i le s Valletes (Aldover), entre d'altres, a la vora dreta .


82

M . GENERA, J .M V . ARBELO A

1 . LA TORTOSA ROMAN A

Concretant-nos a la problemàtica que ens planteja l'establiment de Tortosa en època romana, ens referirem a les fonts d'informació bàsiques : 1. La història, a partir dels textos clàssics més antic s 2. L'arqueologia : 2 .1 . L'epigrafia 2 .2 . La numismàtic a 2 .3 . Els resultats de les excavacions més recent s 1 .1 . Les dades que ens han proporcionat les obres clàssiques més importants són escasses i, sovint, poc precises . L'Ora Maritima d'Aviè esmenta l a ciutat de Tyrichae, mercat de l'Ebre, moltes vegades identificada amb Dertosa, i la Geografia d'Estrabó ens dóna una referència més directa sobr e Dertosa, entre els anys 65 a .C .-20 d .C . (llibre III, cap . 4 .6) . D'altra banda , sabem per Plini que els seus ciutadans gaudien del dret romà (Plinius secundus, III, 23), i Pomponi Me/a (II, 90) fa constar Dertosa com una de le s ciutats regades per l'Ebre . I .2 .1 . Quant a 1'epigrafia, trobem un bon nombre de làpides en punt s dispersos per la mateixa ciutat i la rodalia . En coneixem una trenten a —algunes de les quals molt fragmentades— amb inscripcions llatines qu e ens confirmen, en part, les notícies tretes dels autors ara esmentats . Una altra font de dades, ben coneguda, són els vasos de Vicarel . lo. E n aquest itinerari de Gades a Roma trobem el nom de Dertosam entre lntibilim i Subsaltum, dels quals punts dista XXIII milles i XVIII, respectivament .


LA DERTOSA ROMANA 1 LA SEVA ÀREA D'INFLUÈNCIA

83

I .2 .2 . La numismàtica ens prova també la validesa d'aquestes dades . A mitjan segle t a .C ., la seca de Tortosa encunyava moneda : asos i semis , amb les inscripcions : Mun HIBERA/IULIA i ILERCAVONIA . Més tard , a l'època de Tiberi (14-37 d .C .), apareix una nova emissió d'asos amb e l vaixell i el cap llorejat de l'emperador, i amb les llegendes : TI CAESA R DIVI AUG F AUGUSTUS a l'anvers, i M .H .I . ILERCAVONIA-DERT a l revers . En els semis, el nom de la ciutat figura a l'anvers : DERT. M .H ., i al revers ILERCAVONIA, amb les representacions de la barca i d'un dofí , un a cada cara . I .2 .3 . Resultats preliminars de les darreres intervencion s Tot i que les referències sobre les restes arqueològiques localitzades e n aquest sector són ben nombroses —particularment pel que fa a les làpide s que romanen encastades en vells edificis—, no responien fins ara a un pl a conjunt de recerca com el que realitza el Servei d'Arqueologia de la Generalitat d'ençà de l'any 1981 i que se centra en la ciutat de Tortosa i el seu entorn . L'etapa inicial d'aquest pla té per objecte: — la recuperació de diversos elements d 'època romana que es trobe n aprofitats en diferents construccions ; — la delimitació de la ciutat romana i la ciutat medieval ; — la datació precisa dels diferents establiments humans . En primer lloc ens referirem a les intervencions que han tingut lloc din s el nucli de la ciutat i, a continuació, a les que s'han practicat en jaciment s situats en barris o ravals més o menys allunyats del centre. 1. 2. 3. 4. 5. 6.

Plaça de l'Olivera Costa de Capellans núm . 4 Costa de Capellans núm . 5 Plaça d'Alfons XI I Barrugat Casa Blanca

1 . La plaça de l'Olivera

Aquesta plaça, anomenada també de Nostra Senyora de la Cinta, és a la part vella de la ciutat, prop de l'Ebre i al costat de la Catedral ; una d e les portes del claustre s'obre a la plaça . Hi conflueixen, pel costat sud-oest , el carrer de la Rosa i el de Taules Velles, i pel nord-est, el de la Suda, el d e la Mercè i el de l'Arc del Romeu . Aprofitant la cessió a l'Ajuntament dels solars de tres cases que amenaçaven ruïna, aquesta plaça fou eixamplada pel sector sud-oest, i així qued à dignificat un dels accessos a la Seu més utilitzats . La Direcció Genera l d'Arquitectura i Habitatge de la Generalitat prengué al seu càrrec les tasques d'adequació del conjunt .


84

M . GENERA, J .M .V. ARBELOA

Tenint en compte : a) la situació de la plaça dintre els límits del conjunt històrico-artísti c de la ciutat, i b) l'existència de notícies sobre diverses troballes en indrets molt pròxims , es decidí d'iniciar tot seguit una campanya d'excavacions a la plaça, aban s que tiressin endavant les obres esmentades així com les de construcció d'un a façana artificial entre el carrer de Taules Velles i el de la Rosa . Entre els anys 1982 i 1984 es va portar a terme la campanya segons aques t pla de treball : 1982 octubr e Primers sondeigs . Inici de les 3 primeres cales . Només vam arribar a 1,5 m de fondària, però ja va ser prou per a constatar que en aquest pun t hi havia restes arqueològiques que requerien un estudi seriós . 1982 novembr e Començava pròpiament l'excavació. Vam anar aprofundint les cales obertes abans . Hi treballàvem mentre l'estat del temps ho permetia . El nivell freàti c era molt alt ; cada vegada la tasca esdevenia més lenta i es feia més difíci l distingir nivells i materials . 1983 març Abans que comencessin les obres de la plaça i de la façana artificial, va m reemprendre els treballs d'excavació fins arribar a més de 6 m de fondàri a en una de les cales . També vam eixamplar la cala I, un metre per cada costa t i la dimensió total arribà als 3 m per 4 m . A partir d'aquell moment, emplenàrem de sorra les tres cales després d'have r recobert totes les estructures amb porex-pan . Tot seguit foren iniciats els treballs de la façana esmentada, durant els qual s les excavacions quedaren interrompudes . 1983 desembre Un cop acabada l'obra de la façana artificial, vam obrir una quarta cal a que ens permetés de conèixer una àrea més extensa i la prolongació de le s estructures que havien aparegut dins les cales II i III . 1984 febrer/agos t Amb la tasca realitzada durant aquest període es va donar per acabad a aquesta intervenció a la plaça de l'Olivera . Aquests treballs han posat al des cobert una seqüència estratigràfica molt completa amb una disposici ó d'estructures que daten de l'època romana del s . i a .C . fins avui . 2 i 3 . Costa de Capellan s La costa de Capellans és un carrer que va de la plaça de l'Olivera al carre r de la Croera, vorejant els costats est i nord de la Catedral, amb cases que


LA DERTOSA ROMANA 1 LA SEVA ÀREA D'INFLUÈNCI A

85

Fig . 2. — 1. Plaça de l'Olivera; 2: Costa de Capellans núm. 4; 3 .• Costa de Capellans núm . 5 ; 4: Plaça d'Alfons XII.


86

M . GENERA, J .M.V. ARBEI OA

tenen la façana anterior mirant a la Seu i els darreres al flanc del turó d e la Suda . Es tracta, doncs, d'una zona on s'han fet algunes troballes interessants i susceptible de noves recerques . Per aquestes raons, entre els anys 1983 i 1985 es va portar a terme una intervenció en dos punts d'aquest carrer, concretament en els solars que corres ponien a les cases número 4 i número 5, tots dos ara propietat de l'Ajuntament . Núm . 4. Durant els treballs d'excavació del 83, es va comprovar l'existèn cia d'unes naus subterrànies . En el sondeig fet a l'interior d'una d'aqueste s construccions van aparèixer alguns materials d'èpoques diverses, sense determinar, però, cap context . Núm . S. L'any 1985 les obres del pas de ronda que realitzava la Direcci ó General d'Arquitectura i Habitatge afectaren aquest solar on, un any abans , l'Ajuntament havia enderrocat un vell edifici que l'ocupava . Aprofitant aquesta avinentesa hi practicàrem una intervenció que es concretà en una àrea mol t reduïda (12 m 2 ) . Tot i així, els resultats foren molt interessants, ja que e s tracta del sol punt de Tortosa estudiat fins ara on els nivells romans són pràc ticament els únics que es conserven . Ens situen en el moment més antic de l'establiment romà en aquesta localitat ; és a dir, entre la darrera meitat de l segle I a .C . i la primera meitat del segle 1 d .C . És molt remarcable la gra n concentració de marmorates d'una qualitat excel•lent .

4 . Plaça d'Alfons XII Al juny de 1986 i amb motiu de l'excavació de la plaça per a la construcció d'un pàrquing subterrani al subsòl, es realitzà una intervenció arqueològica que posà al descobert les restes d'una de les fortificacions per a la defens a de la ciutat, que estava situada extramurs, anomenada la «Mitja Lluna» , que va ser utilitzada entre els segles xvlii i xlx . A la mateixa intervenció van aparèixer una sèrie d'inhumacions d'època musulmana situades sobr e un estrat d'època romana . L'estrat romà es trobava a partir dels 4 metres de fondària en els dos sondeigs oberts, a part del sector de la Mitja Lluna que s'excavà en extensió . Dins aquest estrat, únicament s'identificaren les restes d'un petit mur de pedres i fang del qual es conservava la filada inferior, desfet en part en e l sondeig 2 . Un paviment fet de còdols i un morter molt dolent amb forç a sorra, es localitzà per sota la fonamentació de la Mitja Lluna . Part d'un enterrament en fossa, sense caixa ni protecció de cap tipus documentada, aparegué en el sondeig 3 amb un pobríssim aixovar : una gerret a datable entre els segles 1 d .C . al 111 d .C . L'escassíssim material ceràmic trobat a l'estrat romà, ens proporciona u n marc cronològic situat entre els segles 1 d .C . i u1 d .C ., i el muret localitza t en el sondeig 2 datat entre finals del segle 11 d .C . i principis del 1u d .C . La


LA DERTOSA ROMANA 1 LA SEVA ÀREA D'INFLUÈNCI A

87

baixa densitat de materials apareguts en aquest estrat ens indiquen que l a zona en època romana es trobava allunyada del centre de Dertosa . 5. Barruga t

Uns 6 km al nord de la ciutat i a la banda esquerra de l'Ebre, hi ha l a partida de Barrugat, que pertany a Bítem, en el mateix terme de Tortosa . L'any 1931, l'arquitecte Abril i Guanyabens, en la seva publicació Un capi= tol de la meva actuació a Tortosa, es referia a una descoberta de restes arqueo lògiques que va tenir lloc el 1910 a Barrugat, durant les obres del canal esquerre de l'Ebre. 1 més tard, el gener del 1984, en el període en què no s'utilitzava el canal , hom va observar que l'esllavissada de les dues vores, causada per un tempo ral de pluges, havia deixat al descobert les restes de diverses construccions . A partir d'aquell moment, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat v a iniciar una sèrie d'intervencions per tal de recuperar tot el material arqueo lògic que es trobava a l'interior del canal i evitar al màxim la destrucció d e les parets i altres estructures, sobretot d'unes termes amb l'hipocaust molt ben conservat i amb restes de mosaics, corresponents a una gran vil.la . Entre les peces aplegades hi ha terrisses fetes a mà, ceràmiques ibèrique s tornejades i pintades, ceràmiques de vernís negre, àmfores, sigi l . lates, monede s i altres objectes metàl•lics, tègules, tovots, restes d'estuc i fragments de marbre . 6. Casa Blanca Motivada per les obres de millora del traçat de la carretera de l'eix d e l'Ebre (CN-230) en el seu primer tram Tortosa-Xerta, ha estat la intervenci ó entre els mesos de maig i juny de 1986 al jaciment de Casa Blanca, Tortosa , situat a la ribera dreta de l'Ebre, a quatre quilòmetres de Tortosa, a la fald a d'un petit turonet que s'apropa al riu . Les prospeccions prèvies a la intervenció havien posat al descobert reste s visibles d'estructures romanes (murs en vittatum, paviments en signinum , canals, etc.) en el tall realitzat en el terreny en obrir l'actual carretera . Igual ment, nombrosos fragments de ceràmica romana es recolliren a superfíci e en la zona afectada pel nou traçat de la carretera (t .s . hispànica, t .s . african a A i D, amphorae, tegulae, comuna, etc.) . Atesa l'extensió suposada del jaciment, vista la dispersitat de les troballes, es planificà la realització d'una sèrie de sondeigs de 2 per 2 metres, equi distants una vintena de metres, per delimitar el jaciment al llarg del nou traçat, i conèixer la seva seqüència estratigràfica . El primer i darrer sondeig s aviat ens presentaren l'estrat natural per sota d'un estrat superficial de poc a potència (0,10 a 0,20 metres), limitant el jaciment pel nord i el sud . El segon sondeig ens proporcionà una sèrie d'aportacions ceràmiques al t imperials en els estrats inferiors, a partir del segle 1 d .C ., i unes acumulacions baix imperials i tardanes en els estrats superiors . El tercer sondeig úni -


88

M . GENERA, J .M V. ARBELOA

cament presentà un estrat tardà del segle iv d .C ., amb material més anti c barrejat, situat directament sobre l'estrat natural que apareixia a 1,50 metre s de fondària . En el quart sondeig aparegueren aviat les restes d'un mur bastit en vittatum, del qual es conservava una filada sobre la fonamentació del mateix mur , formada per quatre filades de pedres lligades amb fang . El mur, de mig metre d'amplada i sentit sud-est nord-oest, havia estat aprofitat per a situar-hi u n foc. El sondeig fou ampliat per tal de veure l'extensió del mur, i es va troba r un tancament cap al sud-oest en angle recte, i la continuació cap al sud-es t d'un mur més petit, de 0,35 metres d'amplada, de pedres i morter, possible ment separació d'algun àmbit no cobert . En conjunt, s'ha documentat la presència d'un estrat de potència variable entre 1 i 1,70 metres, datat a la segona meitat del segle Iv d .C . Per sot a d'aquest, s'ha comprovat la presència d'un altre estrat amb aportacions ceràmiques des del segle í d .C ., datat en el nivell inferior, al tercer quart de l segle I d .C ., tot i tenir materials anteriors (sondeig 2) . De tot això es conclou que tenim documentades unes estructures de l segle iv d .C . (murs) sobre un aterrassament previ, i unes aportacions de mate rials alt imperials en els nivells inferiors que coincideixen amb els punts d e màxima fondària, possiblement provinents de més amunt, on les restes d e les estructures que es veuen en el tall de l'actual carretera ens indiquen l a presència d'una vil . la . Amb aquestes dades deduïm que la zona excavada i afectada pel no u traçat de la carretera CN-230 corresponia a una ampliació de la vil . la feta per la banda meridional, apropant-se al riu Ebre, realitzada en un momen t encara no precisat del segle iv d .C ., tot i que la vil . la es devia trobar en funcionament des del segle i d .C . La presència de materials ceràmics fins a l segle v d .C . ens fan perdurar fins aquest moment de l'antiguitat tardana l a vida de la vil . la .

CONCLUSION S

Intentant arribar a unes conclusions, sempre tenint en compte que en s basem en els resultats d'unes excavacions en indrets molt concrets de la ciutat, amb totes les limitacions que comporta una excavació urbana i d'urgència, fem les consideracions següents . Tot i conèixer el contingut de les fonts històriques antigues, ara per ar a no tenim cap element arqueològic que ens evidenciï l'existència d'un establiment d'època republicana dins la ciutat . Fins avui hem trobat alguns mate rials en els nivells inferiors de la plaça de l'Olivera i a la Costa de Capellan s (ceràmica ibèrica pintada i de vernís negre Campaniana A) relacionats am b estrats posteriors . Es a partir d'època d'August que trobem un nucli de població ben documentat estratigràficament i relacionat amb estructures . L'exemple més clar


LA DERTOSA ROMANA

1

LA SEVA ÁREA D'INFLUÈNCIA

89

que tenim és el solar de la Costa de Capellans núm . 5, amb l'evidència d'u n retall a la roca i la base d'un mur d'opus caementicium que possiblemen t devia ser estucat, elements datables de la primera meitat del segle 1 d .C . Altres restes alt imperials les coneixem a la plaça de l'Olivera ; es tracta tamb é d'estructures no monumentals . A partir d'aquest moment, trobem l'ocupa ció a la resta dels indrets esmentats . Aquestes dades ens vénen confirmades per la informació obtinguda e n els jaciments de Barrugat i Casa Blanca, on sabem que l'ocupació coincideix en la cronologia, tot i la presència d'elements anteriors . La numismàtica ens proporciona unes dades que corroboren el que he m exposat anteriorment, així sabem que és a voltants de l'any 45 a .C . que l a seca de Tortosa encunya moneda, asos i semis, i més tard a l'època de Tiberi, entre el 14 i el 37 d .C ., s'encunya una nova emissió d'asos i semis . L'epigrafia també ens és coneguda a partir d'època alt imperial . Es gràcies a la numismàtica que sabem que en època cesariana Tortos a esdevé municipium, però l'evidència numismàtica de la concessió del títo l de colonia, anys enrera presentada, no és avui gens clara . Pel que fa al baix imperi i a l'antiguitat tardana, únicament s'ha constatat arqueològicament a la plaça de l'Olivera, amb perduració fins al segle vl d .C ., i als establiments propers de Barrugat (segle vl d .C .) i Casa Blanc a (segle v d .C .) .

BIBLIOGRAFI A ABRIL 1 GUANYABENS, J. (1931) : Un capítol de la meva actuació a Tortosa , pp . 33-34 . Tortosa . AQUILUE ABADÍAS, J . (1984) : «Las reformas augústeas y su repercusión e n los asentamientos urbanos del nordeste peninsular», a Arqueología Espacial, 5, pp . 95-113 . Teruel . BAYERRI, E . (1932-1956) : Historia de Tortosa y su comarca. 8 vols. Tortosa . BELTRÁN, A . (1950) : Curso de Numismática. 1: Numismática antigua, clásica y de España, 2 ed ., pàg . 356 . Cartagena . BLÁZQUEZ, J . M (1976) : Ciudades Hispanas de la época de Augusto . «Symp. de ciudades augústeas», pp . 289-313 . Zaragoza . CALICÓ, F. X . (1979) : «Catálogo de monedas antiguas de Hispania» (subast a 18 y 19), pàg . 117 . CURTO, A . ; LORIENTE, A . ; MARTÍNEZ, M . A . ; Ros, E . (1986) : «Resultat s de les excavacions arqueològiques portades a terme l'any 1984 a Tortos a (Baix Ebre)», a Tribuna d'Arqueologia 1984-1985, pp. 115-120, Generalitat de Catalunya . Barcelona . GARCÍA BELLIDO, A . (1977) : La España del siglo primero de nuestra Era (según P. Mela y C. Plinio) . Col . Austral núm . 744 . ed . Espasa Calpe . Madrid .

r


90

M . GENERA, J .M .V. ARBELOA

GENERA MONELLS, M . (1983-84) : «El Jaciment de Barrugat : noves dades per al coneixement de la Tortosa d'època romana», a Pyrenae, vol . 19-20, pp. 287-288 . GENERA MONELLS, M . (1984) : «Gran Geografia comarcal de Catalunya» , vol . XIII . Fund . Enciclop . Cat . El Baix Ebre i el Montsià, pp . 149-151 . Barcelona . GENERA MONELLS, M . (1985) : «Estat actual de la recerca sobre la Dertos a romana», a Quaderns d'Història Tarraconense, V, Inst . d'Est . Tarrac . Ramon Berenguer IV, pp. 135-144 i V làms . Tarragona . GIL FARRÉS, O. (1966) : La moneda hispánica en la edad antigua . Madrid . GUADAN, A . M . DE (1969) : Numismática ibérica e ibero-romana. Madrid , 1 . E . Arqueología (CSIC), pp . 210-211 . GUADAN, A . M . DE (1969) : La moneda ibérica . «Catálogo de numismática ibérica e ibero romana» . «Cuadernos de Numismática» . ed ., pág . 106 . Madrid . HILL, G. E. (1931) : Notes on the ancient coinage of Hispania citerior, pp. 74, 75, làm . XI . The American Numismatic Society . New York . HÜBNER, A . (1859) : Inscriptiones Hispaniae Latinae . Vol . II, pp . 535-538 . Berlín . HÜBNER, A . (1905) : Real Encyclopádie der klassischen, «Dertosa», Vol . V, pp. 246-248 . Stuttgart . MAYER, M . ; RODA, I . (1985) : Consideraciones sobre el conjunto epigráfic o de Dertosa . Actas XVII . C .A .N . (Logroño), pp . 701-737, Zaragoza . MAYER, M . (1986) : «L'epigrafia romana a Catalunya, estat de la qüestió : darreres novetats», a Rev. Fonaments, V, pp . 167-172 . Curial ed . Barcelona . SCHULTEN, A . ; BOSCH GIMPERA, P. (1922) : Avieno. Ora Maritima. Fonte s Hispaniae Antiquae . Univ. Barcelona . TARRADELL 1 MATEU, M . (1976) : Las ciudades romanas en el este de Hispania. «Symposium de ciudades augústeas», pp . 289-313 . Zaragoza . TARRADELL 1 MATEU, M . (1978) : Les ciutats romanes deis paisos catalans , pp. 57, 58 . R . A . Bones Letres . Barcelona . VILLARONGA, L . (1979) : Numismática antigua de Hispania, pàg . 250 . Barcelona. VIVES ESCUDERO, A . : La moneda hispánica, Vol . I, pp . 17, 18 : Vol . II, làmina CXXV. Madrid . VIVES, J . (1971) : Inscripciones latinas de la España romana. Universitat Bar celona . C .S .I .C ., Barcelona .

r


Les intervencions arqueològique s a la Plaça de Sant Feliu (Girona ) CRISTINA BASTIT,* M . TERESA GENÍS, JOSEP M . LLORENS , ALÍCIA RODRÍGUE Z

1 . LA CAMPANYA DE 1986 1 ELS SEUS ANTECEDENT S

Entre els mesos de juliol i setembre de 1986 tingué lloc a la plaça de San t Feliu de Girona, al peu del campanar de la col . legiata, una campanya d'excavació dins del programa de Lluita contra l'Atur (Generalitat d e Catalunya-INEM) . L'any 1984, el Dr . J . 1 . Padilla havia desenvolupat una campanya en e l mateix sector . Aleshores es descobrí un enterrament tardo-romà de tegulae , el qual juntament amb els coneguts sarcòfags esculturats que es guarden e n el presbiteri de l'església, permetia formular la hipòtesi de l'existènci a en aquest punt d'una necròpolis romana . El burg de Sant Feliu, situat al peu de la Via Augusta i ran del vell recint e murat romà de Gerunda —la Força Vella— constitueix un dels sector s d'expansió cap al nord de la ciutat medieval . Durant la campanya de 1986 s'excavà en extensió una zona de 125 m2 en el centre de la plaça i s'obriren dues cales complementàries : una al pe u del campanar, per tal de comprovar la seva fonamentació, i una altra entr e el límit S de l'excavació principal i les escales de la façana de Sant Feliu . Aquesta darrera cala degué restar inacabada a causa de les fortes pluges qu e la inundaren totalment quan ja començava a aparèixer en alguns punts l a roca natural . Els resultats de la campanya, que presentarem tot seguit, palesen l'interès i la necessitat de noves intervencions en el recinte urbà de Girona sempr e que sigui possible. * Poc després d'haver estat enllestit aquest treball, la mort va sorprendre Cristina Basti t i Gudayol, jove arqueòloga que havia col . laborat en nombroses ocasions amb el Servei d'Arquelogia . Fem constar aquí el nostre condol . Els qui hem tingut ocasió de conèixer-la no podre m oblidar la seva persona .


92

C . BASTIT, M .T. GENÍS, J .M . LLORENS, A . RODRÍGUE Z

II . APORTACIONS AL CONEIXEMENT DE LA GERUNDA ROMAN A

Els nivells més profunds de l'excavació han lliurat estructures i material s romans que s'esglaonen en tres moments successius, però aparentment sense una continuïtat clara (fig . 1) . a) Al moment més antic li corresponen les restes d'una claveguera, d e la qual s'han conservat dos trams d'un dels murets laterals (M-53, M-54 ) i part del fons d'opus signinum . Segueix una direcció aproximada EW, segurament des de la Via Augusta cap al riu Onyar, i el pendent natural del terreny . Reposa sobre un terra estèril situat immediatament per damunt de la roc a natural . Està colgada per uns nivells que presenten materials tardans . Per la banda Est fou trencada per la fonamentació del campanar de San t Feliu i per l'oest l'extrem del muret lateral es veu també trencat i prop d'un a sepultura d'inhumació . Tota la coberta estava malmesa i aparegué, en con junt, sense material clarament associat (fotografia 1) .

.1®~

=jifas e 1 puse 2

=fase á GIRONA 86 SANT FELI U

Fig. l .— Planta general esquematizada de l'excavació central de la plaça de Sant Feliu , amb indicació de les diverses fase. (Resten jora de la planta les cales situades al peu del campanar i ran de les escales de la col. legiata .)


LES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA PLAÇA DE SANT FELIU

93

Per la datació de la sepultura situada prop del final del tram de mur con servat, hauria de ser anterior a l'època d'August . b) Una sepultura d'inhumació, composta per l'esquelet gairebé sence r amb el crani sobre un imbrex i un aixovar compost per dues gerretes de cerà mica comuna i una de ceràmica oxidada emporitana, marca el segon momen t romà . L'esquelet estava en posició de decúbit supí i les ofrenes apareixie n arrenglerades al llarg de la cama dreta . El conjunt pot ser datat en èpoc a d'August . Una altra inhumació, molt més malmesa i de datació més incerta aparegué arran de les escales de l'església, en una de les ampliacions de la zon a excavada (sector 6) . Tot el sector aparegué molt remogut . L'enterrament estav a situat dins d'un nivell datable en el segle 1 d .C . i portava associat una peç a de T.S . Clara forma Hayes 16 (150-200) i una gerreta de ceràmica comuna . Tot i que no es pot asseverar amb certesa la relació directa d'aquestes cerà -

Fotografia 1 . Inhumació d'època d'August, amb les ofrenes.


94

C . BASTIT, M .T. GENÍS, J .M . LLORENS, A . RODRÍGUE Z

miques amb l'enterrament, el fet d'estar dipositades juntes immediatamen t per sobre seu i aparèixer garirebé senceres, al contrari de la resta de ceràmic a romana, fa pensar que podrien ser les ofrenes que acompanyaven aquesta segona inhumació . Llevat d'aquestes, les úniques peces romanes senceres só n les que constituïen l'ofrena de l'enterrament ressenyat anteriorment . Un fet a destacar és que tant una inhumació com l'altra aparegueren e n relació amb unes zones de combustió de forma circular i estèrils . c) El darrer moment romà detectat està determinat per les restes de do s murs que possiblement s'unirien en angle recte (M-52, M-55), limitant par t d'un espai . Dos basaments (B-56, B-57), que reposen directament sobre la roca mare , formats per rierencs lligats amb morter i que conserven una sola filada d'elevació formada per carreus més o menys escairats, poden tanmateix situar-s e en aquest moment . Novament l'escassetat de material i l'elevat grau de fragmentació que presenta el poc que s'ha conservat, dificulten la datació . Pe r altra banda, tampoc no és possible de dir a quin tipus d'edifici corresponie n aquestes restes . Les construccions posteriors les han malmeses força i única ment podem proposar una cronologia imprecisa entre les inhumacions i e l segle Iv-v, al qual pertanyen els fragments de datació més tardana din s d'aquesta etapa romana . Queda pendent d'aclarir si podria haver-hi alguna relació entre aqueste s estructures i la col . lecció de sarcòfags esculturals a la qual hem fet referència més amunt .

III . LES ETAPES MEDIEVAL S

En passar al món medieval, l'abundor de referències documentals i d'historiografia esdevenimencial permet de situar les dades arqueològiques din s d'un marc de referència cronològica relativament segur . El context històric resta assegurat . De totes maneres, si els grans trets de l'evolució històric a de la ciutat de Girona durant els segles medievals han estat l'objecte d'atenció dels grans historiadors gironins contemporanis (Vicens i Vives, Sobrequés) i de treballs encara en curs (Chr . Guilleré per al segle xiv), la informació arqueològica sobre aquests mateixos moments és, encara, mol t minvada . És des d'aquesta perspectiva que els resultats de la campanya d e 1986 poden proporcionar, a mesura que s'avanci en llur estudi, un mar c de referència inicial per a la investigació arqueològica d'aquesta etapa, pro u important, de la història de Girona . La seqüència estratigràfica de la plaça de Sant Feliu permet determina r tres fases successives que cobreixen, aproximadament, del segle x111 al xvl , i de manera més precària, per les reformes i construccions modernes, deix a albirar detalls aïllats dels segles posteriors .


LES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA PLAÇA DE SANT FELIU

95

a) Fase 1 (segle xiir-1368)

Localitzada en el sector 1, espai delimitat per dos murs perpendiculars (M-20, M-22) . Aquests murs, d'un aparell poc acurat i d'un gruix d e 0,80-0,90 m, reposen sobre una fonamentació de rierencs que presenta u n aspecte esglaonat seguint els desnivells de la roca natural . L'espai interio r no apareix compartimentat . El gruix de les parets pot semblar excessiu pe r a parets d'habitatge . Ara bé, si tenim en compte que aquesta zona de la ciutat quedava fora muralla i que no fou fortificada fins al període 1362-138 8 i que, a més, estava sotmesa a les freqüents revingudes de l'Onyar, situat a pocs metres, la seva consistència queda explicada . Recordem que la mateix a església de Sant Feliu fou fortificada per tal de contribuir a la defensa de l portal de Sobreportes de la Força Vella . Els dos murs limiten un potent nivell de destrucció, marcat per una gran abundor de cendres i carbons i les restes de bigues de fusta totalment carbonitzades . L'únic element datable és una vora de ceràmica amb decoració e n verd i manganès . El moment final d'aquesta fase el dóna un nivell (U .E . 1055) que presenta una notable quantitat de fragments de ceràmica de verd i manganès, associats a d'altres, més escadussers, de pisa blava i daurada valenciana, assimilables a l'anomenat estil de Pula (s . xlv) i a alguns de la producció d e Manises del s . xv . El nivell d'incendi, anterior a aquesta data del s . xIV, fixada per la ceràmica de verd i manganès, pot ser atribuït, amb totes les reserves, a l'ata c de Felip l'Ardit (1285) reportat, entre d'altres, per Bernat Desclot i Ramo n Muntaner. Un altre factor que contribueix a precisar la cronologia final d'aquest a fase és el fet que tant el mur M-22 com el nivell d'incendi són tallats pe r la trinxera de fonamentació del campanar de la col . legiata, la construcci ó del qual fou iniciada l'any 1368 . b) Fase II (1368 final s. xv)

Aquesta és la fase més ben documentada . Apareix a la major part d e l'àrea excavada . El seu moment inicial és marcat per la trinxera de fonamentació del campanar, datada, com ja hem comentat, el 1368 . Un cop construïda la base octogonal del campanar, el mur M-21, tallant les estructure s anteriors, delimita un carrer en direcció S-N, del qual se n'han identifica t tres nivells sobreposats, però impossibles de datar per manca de material . El moment inicial del carrer o via de pas és posterior a 1368 (seguramen t de començaments del segle xv, car cobreix la trinxera de fonamentació de l campanar) . El mur M-21 delimita també, juntament amb M-2 un altre espai dins de l qual aparegué el nivell més potent i alhora més interessant d'època medie val . Cobrint els nivells romans inferiors i els corresponents a la fase I, hom


96

C . BASTIT, M .T. GENÍS, J .M . LLORENS, A . RODRÍGUE Z

localitzà un potent reompliment farcit d'un conjunt de ceràmiques blave s i daurades de procedència valenciana (Paterna/Manises) associades a produccions catalanes amb decoració blava, que cobreixen la major part del segle xv . Els materials més moderns —ceràmiques de reflex metàl . lic valencianes i catalanes— ens porten a finals del segle xv . Aquest nivell, de més d'1,50 m de potència, contenia, a més de les ceràmiques fines ja esmentades, una sèrie de materials d'ús més corrent formada per ceràmiques grises i vidriades sense decoració, que presenten una gamma molt variada, tant pel que fa a formes com a motius decoratius , especialment dins de la sèrie grisa. La presència de materials datables al llarg del segle xv i d'alguns qu e poden arribar a començaments del segle xvi fa factible la hipòtesi que aquest reompliment correspongui a un moment posterior a la guerra civil de 14621472, que afectà de manera molt notable el barri de Sant Feliu, segons qu e es desprèn de les fonts documentals . Aquesta hipòtesi resta afavorida pel fet que els materials susceptibles de ser datats en un moment més o menys concret del segle xv aparegueren barrejats i sense cap mena de successió estratigràfica identificable. Els diversos setges soferts per la Força Vella al llar g dels anys de la guerra afectaren greument aquest sector de la ciutat, de maner a que no començà a ser reconstruït fins ja entrat el segle xvl . Altrament ca l tenir en compte també els efectes dels terratrèmols documentats en 1427, 142 8 i 1448 . El mur M-28, almenys en el seu primer estat, pertany també a aques t moment . c) Fase III (a partir de finals del segle xv o començaments del xvt) La zona excavada serà delimitada definitivament durant la reorganitza ció urbana de començaments del segle xvi . El mur M-40 marca el momen t d'obertura del carrer del Pou Rodó, documentat d'ençà de 1535 i que actual ment manté la mateixa estructura . Simultàniament, el mur M-28 és perforat per una escala i reforçat per un contrafort semicircular (U .E . 1104) en el pun t on s'uneix als vells murs de la primera fase . Diversos sòls enrajolats, conservats en part, garanteixen els límits cronològics indicats . Aquests paviment s sofriren diverses reutilitzacions fins, almenys, el segle passat . De totes maneres, les diverses reformes d'aquest sector de la ciutat malmeteren els nivells superiors de la zona excavada, per la qual cosa qualsevo l hipòtesi sobre aquests moments serà sempre arriscada . A tall d'exemple : u n pou, un safareig, unes escales, la construcció de la casa que, en ser enderrocada, permeté l'excavació, són els factors que dificulten els intents de data ció fiables . Els nivells superiors de l'excavació presentaven una barreja d e materials la cronologia dels quals oscil . la entre el segle xvli i l'època actual .


LES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA PLAÇA DE SANT FELIU

97

IV. ELS MATERIALS MEDIEVAL S

Els nivells medievals, en conjunt, lliuraren un lot de materials molt homo geni i de gran interès . Pel que respecta a les ceràmiques, a més de les grises i vidriades d'ús comú , podem seguir aquesta seqüència : Finals s . xIII-començaments s . xv : • Sèries amb decoració de verd i manganès i monocromes e n manganès . • Produccions blaves i daurades valencianes (estil de Pula) . Segle xv : • Ceràmiques amb decoració blava sobre fons blanc (catalanes) . • Produccions amb decoració en blau (Paterna/Manises) . • Sèries amb decoració blava i daurada (Paterna/Manises) . • Sèries amb decoració de reflex metàl.lic (Valencianes) . Segles xvl-xvlll : • Pinzell-pinta . • Reflex metàl . lic (catalana) • Sèries blaves (catalanes ) • Ceràmiques policromes (produccions italianes i catalanes) . • Produccions locals de Girona i la Bisbal . Quant al conjunt ceràmic del segle xv, els paral . lels més propers són el s conjunts de la Pia Almoina de Girona (Soler 1981) i del Castell Vell de Llinars del Vallès (Monreal-Barrachina 1983) . Altres objectes recuperats permeten una aproximació a aspectes de la vid a quotidiana dels gironins del segle xv : figuretes de terra cuita, un didal i agulles de cap de bronze, fragments de vasos de vidre, un penjoll lític, tres nou s de ballesta de banya, ossos treballats o en procés d'elaboració, morters d e pedra i ceràmics i una lipsanoteca de pedra que formava part del mateix reom pliment, però datable en un moment força anterior, segurament romànica . V. CONCIUSI ó

Les intervencions arqueològiques en el recinte urbà de Girona prosseguiren des del mes d'octubre fins a finals d'any a l'edifici anomenat les Àligues , seu de l'antic Estudi General de la ciutat, situat a la plaça de Sant Domènec . Si bé els resultats obtinguts no foren, ni de bon tros, tan interessants co m els de Sant Feliu, ens fan tornar a un punt que ja hem esmentat de passada . El coneixement arqueològic de Girona, sempre limitat a punts on les obre s d'acondicionament de la ciutat permeten una intervenció, és un dels teme s pendents d'investigació .


98

C.

BASTIT,

M .T. GENÍS, J .M .

LLORENS,

A . RODRÍGUE Z

Som conscients de les dificultats que comporta la recerca arqueològic a dins de ciutats vives, però creiem que els resultats de la campanya de 1986 , per bé que encara en estudi, palesen la importància arqueològica de Girona . Només noves campanyes d'excavació permetran d'aclarir aquells punts foscos que encara tenim i que tot just ara poden començar a aclarir-se .

BIBLIOGRAFIA BÀSIC A AINAUD DE LASARTE,

Plus FABRE,

J. (1952) : Cerámica y vidrio. Ars

Hispanias,

X . Ed .

Ultra . Madrid .

J. (1986) : Girona entre 4 rius. Ajuntament de Girona . Girona . (1944) : Cerámica del Levante español. I.• Loza. Ed .

GONZÁLEZ MARTÍ, M . Labor. Barcelona .

L . ; BARRACHINA, J . (1983) : El castell de Llinars del Vallès. Un casal noble a la Catalunya del segle xv. Publicacions de l 'Abadia d e

MONREAL,

Montserrat . Montserrat . PLA DALMAU, J . M . (1984) : Girona en el transcurs del temps. Ed . Dalma u Carles . Girona . SOLER, N . (1981) : Ceràmica valenciana del segle xv trobada a la Pia Almoina de Girona. Diputació de Girona-Delegació de Girona del Col . legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya . Girona .


Un dipòsit de bronzes a Llavors í (Pallars Sobirà) JOSEP GALLART i

FERNÁNDE Z

SITUACIÓ 1 CIRCUMSTÀNCIES DE LA TROBALL A

El dipòsit aparegué a uns 4 km al sud de la població de Llavorsí (Pallar s Sobirà), dins del seu terme municipal, en l'escarpada vessant del costat nor d de la Castelleta, propera al Pui d'Urdosa, en una reduïda zona de pedre s abundants, molt alterades per l'erosió, situada a uns 1 .600 m d'altitud i a l marge esquerre de la Noguera Pallaresa, prop de la desembocadura en aques t riu de la Noguera de Cardós . La localització del dipòsit l'efectuà un col . leccionista de material bèl . li c resseguint la serra amb un detector de metalls, amb la finalitat de recupera r les restes d'armament de la Guerra Civil que es troben escampades per l a zona . Cal dir que el lloc està ple de trinxeres i filferrades i que per tot arre u es veuen restes de bombes, metralla i bales pertanyents a aquesta contes a bèl.lica . També a la part superior de la serra hi ha diverses estructures defen sives de la guerra o del període posterior, destinades a aixoplugar la guarnició encarregada de vigilar i controlar els diversos passos naturals que de s d'aquell lloc es veuen . Als pocs dies de la troballa del dipòsit, el seu auto r ens lliurà els materials, perquè en realitzéssim l'estudi i ens cal dir que pe r la seva par hem rebut tota classe de facilitats . En el moment de la descoberta i recuperació dels bronzes del dipòsit , per part de l'autor de la troballa, es constatà que alguns afloraven a la superfície i que el conjunt ocupava un espai molt reduït entre mig de les pedres , sense que s'observés cap tipus de protecció lateral, ni que cap llosa els cobrís . Així mateix no tenien cap mena de disposició, només els braçalets estave n entrellaçats per un d'ells, de manera que formaven una unitat . Pensem qu e encara que els materials del conjunt originàriament s'haguessin diposita t guardant algun ordre, o amb algun tipus de protecció formada per les mateixes pedres del lloc, els continus esllavissaments o els mateixos corriments


JOSEP GALLART

Ioo

de pedres a causa de l'erosió ho haurien pogut ben bé alterar tot . Una bon a prova del que diem la tenim en el fet que alguns materials afloressin a l a superfície .

DESCRIPCIÓ DELS MATERIAL S

El dipòsit consta de 148 elements, entre peces senceres i fragments, am b un pes total de 7,385 kg . Els elements són els següents :

54 botons circulars amb anella 1 fragment de fulla d'espasa (trencada en dues parts ) 4 plaques de cinturó 1 cnèmid e 1 fragment de placa circula r 77 braçalets de diferents tipu s 9 destrals d'aletes 1 resta de fos a Tots els materials presenten un excel . lent estat de conservació. En gene estan coberts per una bella pàtina de color verd fosc brillant, homogènia, d'aspecte esmaltat . Des del moment de la seva troballa no han estat sot mesos a cap procés de restauració, només han sofert una lleu neteja superficia l amb un torn i un raspall de pues metàl . liques, encaminada a treure de l a superfície dels bronzes la lleugera capa de terra vegetal que els cobria . ral

Fotografia 1. Conjunt d'objectes del dipòsit de bronzes de Llavorsí


UN DIPÒSIT DE BRONZES A LLAVORSÍ

10 1

També hem realitzat les anàlisis de composició de la quasi totalitat d e peces del dipòsit ; aquestes han estat fetes en els laboratoris de 1'Institut o de Conservación y Restauración de Obras de Arte, que el Ministerio de Cultura té a Madrid . Aquestes anàlisis s'han realitzat amb la tècnica no destructiva de fluorescència de Raigs X (dispersió d ' energies) ; amb un espectròmetre KEVEX model 7000, anàlisi de superfície monoaèria . Els element s que s'han buscat en tots els casos són : manganès, ferro, cobalto, níquel, coure, zenc, arsènic, plata, estany, antimoni, or i plom .

ANÀLISI DELS MATERIAL S

Els botons circulars amb anella són un dels elements més nombrosos de l dipòsit . Els 54 exemplars del conjunt representen el 38,48¾ del total ; d'aquests en tenim 43 de sencers i 11 fragments . En aquest nombrós conjunt pode m distingir clarament 7 tipus diferents, que responen, com és lògic en mate rials d'un dipòsit, a simples criteris formals i no a criteris evolutius, ni cronològics . El tipus que anomenem I, amb 19 exemplars, es caracteritza per teni r una ala ampla, bastant plana, amb un abombament central hemisfèric sembla que soldat a l'ala i una anella al revers soldada a aquesta calota central . Estan decorats per una circumferència de punts repussats siutada als extrem s marginals de l'ala . Dos exemplars més, amb la mateixa forma, tipus d'anell a i decoració que els anteriors, però amb un apèndix lateral allargat que sur t de l'ala, constitueixen una variant del tipus general . Aquest apèndix que conserva les rebaves de fosa, ens dóna una inestimable informació sobre el procés de fabricació de la peça . Del tipus II en tenim 12 exemplars, caracteritzats per la seva forma quas i tronco-cònica, amb la part central destacada, les ales més o menys recte s i al revers una anella que sembla fosa amb la part central . El tipus III, amb 11 exemplars, es caracteritza per la seva forma hemisfèrica, amb la part central lleugerament destacada i una anella al revers idèntica a la del tipus anterior. El tipus següent, IV, del qual només en tenim un exemplar, té com a característica principal la seva forma cònica, amb el vèrtex arrodonit, les paret s lleugerament cóncaves i l'anella idèntica a la dels tipus II i III . Els tres exemplars del tipus V es caracteritzen per la seva forma de casquet d'esfera i l'anella com els anteriors . El tipus VI, amb 3 exemplars, es caracteritza per la seva forma plana o lleugerament corbada i l'anella molt destacada . L'exemplar que forma el darrer tipus presenta sensibles diferències am b els anteriors, no quant a l'anella o la forma, que és hemisfèrica, sinó pe l fet que està decorat per cinc motllures concèntriques . A més dels exemplars que acabem d'esmentar tenim dos fragments d'ala


102

JOSEP GALLART

sense cap altra característica, per la qual cosa no els podem situar en ca p dels tipus establerts . La cronologia dels botons circulars amb anella s'ha de centrar al Bronz e Final, període en el qual sembla que es comencen a utilitzar, però els seu s antecedents s'han de buscar al Calcolític i sobretot al Bronze Mitjà, co m ho poden ésser alguns botons d'os amb anella que apareixen a França duran t aquests períodes, conjuntament amb els botons amb perforació en V, o am b els típics botons de Durfort . Malgrat que, com assenyalen alguns investiga dors, durant aquests períodes els botons d'os amb anella no són molt nombrosos, degut, sobretot, a la mateixa dificultat de fabricació i a la fragilita t de l'anella . Fins al Bronze Final, amb el gran desenvolupament que experimenta la metal . lúrgia del bronze, no es generalitzen els botons circulars amb anella . Malgrat que no sigui gens rara la troballa de botons amb anella en sepultures, hàbitats o dipòsits del Bronze Final II, és sobretot durant el Bronz e Final 111 quan la seva presència és més habitual i abundant, com ho demostra la seva aparició en la majoria de dipòsits d'aquest període, com pode n ésser entre altres els de Larnaud (Jura), Reallon (Alts Alps), Jonchères (Blanot), Notre-Dame-d'Or (Vienne) i Vénat (Charente) . La presència de boton s circulars amb anella en contextos de la Primera Edat del Ferro en el Llenguadoc o en la Provença ens demostra que la seva producció no s'extingei x de sobte, sinó que es continuen utilitzant, però no amb la mateixa profusi ó d'abans . A Catalunya, tot i que la troballa de botons no és massa corrent, podem assenyalar la seva presència a l'estrat VI de la Pedrera (Vallfogona de BalaguerTérmens) del sondeig de Maluquer-Muñoz-Blasco, encara que en aquest ca s no es tracta d'un botó amb anella sinó de travesser. Un altre exemplar apareix al poblat de la Fonollera i en un context més tardà ens cal situar els do s exemplars de la necròpolis d'Agullana . El conjunt de botons del dipòsit de Llavorsí creiem que s'ha de situa r en el Bronze Final III, moment de màxim esplendor d'aquest tipus de peça . Les quatre plaques de cinturó del dipòsit representen els elements mé s interessants del conjunt i ho són pel fet que fins al moment no se n'havi a trobat cap exemplar en tota la Península Ibèrica i perquè la seva àrea de loca lització, segons la darrera sistematització de F . Audouze, se centra en un a zona molt concreta del nord-est de França, circumscrita als Alps i el se u entorn, la qual cosa ve a demostrar l'origen alpí del dipòsit . Dels quatre exemplars de plaques només en tenim un de complet, trencat en tres parts i alhora doblegat, dels altres tres només es conserva la par t proximal . L'exemplar sencer i dos més tenen el cos oval, allargat i molt pla , només sobresurt una petita protuberància a l'anvers de la zona central d e la part proximal ; tenen també un lleuger estrangulament que divideix la pla ca en dues parts : la proximal i el cos ; de la vora de la primera hi sobresurte n tres o cinc llengüetes que es giraven cap al revers i servien per a fixar la placa


UN DIPÒSIT DE BRONZES A LLAVORSÍ

103

al cinturó de cuir. L'extrem contrari, o part final del cos, està rematat pe r un garfi . Aquests tres exemplars els podem incloure dins del subtipus 7 d e la sistematització de F. Audouze, tipus estès al llarg de la vall del Roine i que podem situar dins del Bronze Final IIIb, amb clars paral . lels entre altres als dipòsits de Larnaud (Jura), Reallon (Alts Alps) i Chateliers (Amboise) . Tots tres presenten a l'anvers una rica i variada decoració incisa, que ocup a pràcticament tota la superfície . En els tres casos la decoració esta emmarca da per una línia que ressegueix els contorns de la placa i consisteix en l a combinació de puntillats i arcs senzills, dobles o triples superposats, motiu s d'espina de peix, zigues-zagues, línies, etc . El quart exemplar, del qual només es conserva la part proximal, té form a trapezial i com els anteriors és molt pla, amb una petita protuberància qu e sobressurt en el centre de la part proximal . Presenta, com els altres, una ric a decoració incisa, consistent en cinc circumferències concèntriques col . loca des dins d'una de punts, les quals alhora n'encerclen tres més que tenen co m a centre la petita prominència esmentada . Els dos grups de circumferèncie s estan unides per 8 feixos de grups alterns de 4 o 5 radis . Adossats a aquest motiu, en direcció a l ' extrem on hi havia el garfi, disposats de forma simètrica hi tenim dos grups de set arcs concèntrics, emmarcats internament i externa per una línia de punts, decoració molt semblant a la que du una d e les plaques del dipòsit de Larnaud (Jura) . De la vora de la part proxima l hi sobresurten 6 llengüetes de fixació de les set que devia tenir originalment . Aquesta placa encara que no la podem inscriure en cap dels tipus identificats per E. Audouze, pensem que la seva forma és molt pròxima als subtipu s 6 o 8, els quals es caracteritzen pel seu taló rectangular o quadrangular. Pe l que fa a la cronologia, aquesta, com les anteriors, la podríem adscriure a l Bronze Final IIIb . Un dels elements del dipòsit del qual en desconeixem el tipus i funció , perquè només en tenim una petita part, és un fragment d'una placa plana . Sembla que originàriament tenia una forma més o menys arrodonida, am b petits orificis circulars organitzats en cercle i situats prop del marge . La deco ració, gravada, consisteix en circumferències concèntriques i motius arciformes superposats, molt semblant a la de les plaques de cinturó que acabe m de descriure i també a la d'alguns penjolls fusiformes que apareixen als dipòsits de Larnaud (Jura) o Veynes (Alts Alps), per la qual cosa creiem que l'ori gen d'aquesta peça és semblant al d'aquelles . Una làmina de bronze de forma foliàcia i decoració repussada podri a tractar-se de la part central d'una cnèmide, a la qual, per a ésser completa , li mancarien les dues espirals, una a cada banda . Tot i no ésser massa corren t la decoració repussada en aquest tipus de peça, n'hem d'esmentar un exemplar amb decoració semblant trobat a Harthouse . Pel que fa a la seva cronologia, hem de dir que el moment d'utilització, segons les troballes d'aquestes peces en contextos ben datats, el podem situar entre finals del Bronz e Mitjà i inicis del Bronze Final . Un altre dels elements del qual també només en tenim un exemplar, encara


104

JOSEP GALLART

que trencat en dues parts, és un fragment de fulla d'espasa, que correspondria a la zona propera a la part distal . Es tracta d'una fulla d'estructura triangular, poc ampla, tripartida, amb dos nervis longitudinals, para l . lels als talls , que sobressurten lleugerament de la superfície . Aquest fragment de fulla ta n reduït, que pertany a una part de l'espasa poc representativa, se'ns fa difíci l de dir a quin tipus pertany ; malgrat això, pels paral . lels que guarda amb u n exemplar del dipòsit de Vénat i amb un altre del de Cezac (Gironde) sembl a que podria pertànyer al tipus anomenat de «llengua de carpa», el qual e s pot incloure dins del Bronze Final III . El grup d'objectes més nombrós del dipòsit és el format pels braçalets , dels quals, com hem dit, n'hi ha 77 exemplars, això representa el 52,02 % del total . D'aquests en tenim 67 de sencers, que poden en algun cas esta r trencats en dues o tres parts, i la resta correspon a braçalets incomplets formats per un o més fragments . El primer cojunt de braçalets, amb 11 exemplars, són els que tenen co m a característica principal una mena d'acanaladura fusiforme a la part central externa, que ocupa tota l'amplada del braçalet i que en cap cas arrib a fins als extrems, que acaben amb una mena d'engrossiment cap a l'exterior . Així doncs, es tracta d'uns braçalets de forma ovalada, massissos, oberts , plans i de secció plano-còncava al centre i rectangular o plano-convexa a l a zona que queda entre les puntes de 1'acanaladura i els extrems, on també es troba la decoració feta incisa i que en alguns casos està molt desgastad a per l'ús . Aquesta consisteix en panells formats per triangles amb els vèrtex afrontats, motius arciformes, rombes i aspes . En alguns casos aquests panell s estan separats per grups de línies transversals i en la majoria de braçalet s la decoració és quasi idéntica a les dues bandes . En tota la bibliografia suïssa, alemanya i francesa consultada no he m trobat cap exemplar que tingui la mateixa acanaladura que apareix en aquest s braçalets de Llavorsí ; només a França apareixen decoracions semblants a le s d'aquests braçalets, en concret en els del tipus anomenat per Briard de «Bignan» i que se situen entre finals del Bronze Mitjà i inicis del Bronze Final . A Catalunya un braçalet idèntic el tenim en el dipòsit de Sant Aleix, la qua l cosa ens porta a considerar les estretes relacions que hi poden haver entr e els dos conjunts, com veurem més tard, així com la possibilitat que aques t podria tractar-se d'un tipus de braçalet de difusió estrictament pirinenca . Braçalets en espirals són un altre dels tipus que trobem en el dipòsit d e Llavorsí . D'aquest tipus en tenim tres exemplars . El primer, format per quatre espires, està sencer, la seva secció és circular i s'aprima en la part immediata als extrems per a tornar-se a engrossir en la seva part final . El segon , de forma i secció idèntiques a l'anterior, conserva tres espires i li manca l a part final d'un dels extrems, i el tercer, que només conserva mitja espira , pertanyent a la part final, té les mateixes característiques que els anteriors . A la Península Ibèrica els braçalets en espiral apareixen amb molta profusi ó a 1'Argar; a Europa Central els trobem àmpliament presents a les sepulture s d'Haguenau, i a França en trobem en el Llenguadoc en contextos del Bron-


UN DIPÒSIT DE BRONZES A LLAVORSÍ

10 5

ze Mitjà o del Bronze Final, com al nivell IV de la cova de Labeil (Lauroux , Hérault). Altres braçalets amb una presència molt minoritària entre els material s del dipòsit són els dos fragments d'un tipus pla i ample, amb un nervi central de desenvolupament longitudinal i els extrems molt engrossits . L'úni c paral . lel que coneixem a aquest braçalet és un exemplar del dipòsit d e Reallon (Alts Alps) que es conserva al Musée des Antiquités Nationale s de Saint-Germain-en-Laye (França) . També hem d'incloure dins d'aques t grup de minoritaris un fragment de la part final d'un braçalet pla, obert , secció rectangular, amb abultament triangular a l'extrem i prop d'aquest l'inic i d'un nervi destacat, disposat de forma longitudinal i decorat per un moti u triangular puntillat ; els paral . lels d'aquest braçalet els trobem als dipòsit s de Reallon (Alts Alps) i al de Villar d'Arène (Alts Alps) . Per acabar amb els braçalets, ens cal dir que n'hi ha un grup molt nombrós format per braçalets ovalats, massissos i oberts, amb els quals tenin t en compte la seva forma, seccions o decoracions es poden establir grups diversos i variats . Bàsicament pel que fa a les seccions podem dir que n'hi h a de secció plano-biconvexa, això és'amb les cares convexes cap a l'interio r i exterior i les planes cap als costats ; també de seccions plano-convexes, la cara plana a l'interior i la convexa a l'exterior ; així mateix de seccions rectangulars amb els extrems arrodonits, trapezials, arrodonides i ovalades . El s extrems d'aquests braçalets poden tenir el mateix gruix que la resta, pode n ser més prims, gairebé acabats en punta o lleugerament engrossits . De la decoració podem dir que quasi la meitat no en tenen i la resta presenten decora ció incisa a la cara externa, en alguns exemplars molt desgastada per l'ús . Amb línies transversals, triangles farcits de línies obliqües amb els vèrte x afrontats, motius arciformes, sèries de línies obliqües para l . leles entre si, algu n cop formant grups aïllats i en altres alternant-se en direccions diferents formant zigues-zagues, i també altres motius formats per diversos angles oberts , paral . lels entre si, organitzats en grups de 2 a 4 o 5, en alguns exemplar s afrontats pel vèrtex . Es freqüent la combinació en alguns braçalets de diversos d'aquest motius, però en la majoria trobem associats alguns d'aquest s motius amb grups de línies verticals, les quals en quasi tots els braçalets decorats les trobem prop dels lleus engrossiments terminals . Braçalets amb decoracions quasi idèntiques els trobem en els dipòsits d e Cabó i de Sant Aleix . Que apareguin en aquest darrer dipòsit conjuntamen t amb l'exemplar que hem descrit anteriorment ens fa considerar, com he m dit, les possibles relacions entre els dos conjunts . A França braçalets semblants apareixen en contextos que van de la fi del Bronze Mitjà fins al Bronze Final 1 i en alguns casos fins al Bronze Final II . Així, els trobem en con junts funeraris com a la necròpolis de Saint-Paul-de-Varces (Isère) o en dipòsit s com els de Vernaison (Rhóne), Poype Vaugris (Isère), Malassis (Chery, Cher ) i Vall d'Orle (Ariege) entre altres . Altres elements destacats del dipòsit són les destrals, que com ja s'ha dit n'apareixen 9 exemplars, els quals representen el 6,08 010 del total ; d'aquests,


106

JOSEP GALLART

5 són d'aletes subterminals i 4 d'aletes terminals . Les característiques de totes elles són la seva forma quasi rectangular, amb el tallant convex i poc ampl e i les aletes més aviat llargues . Tant les unes com les altres són força corrent s a l 'est i sud-est de França, les primeres durant el Bronze Final IIb i les segones centrades al Bronze Final III . A la Península Ibèrica les destrals d'aques t tipus se centren a Catalunya, on apareixen en dipòsits (Cabó o Ripoll) o só n fruit de troballes sense context, casuals o aïllades com les de Capellades o la del Museu de Girona, o també en indrets d'hàbitat com la de Serinyà , lligada a un possible fons de cabana del Bronze Final, la qual cosa demostraria que també es fabriquen en aquesta banda dels Pirineus, com ho corroboraria la troballa del motlle del riu Sosa . Per finalitzar amb la descripció i anàlisi dels materials d ' aquest dipòsit , només ens cal fer esment de la presència entre aquests d ' una resta de fosa . Es tracta del bronze que queda a la part d'entrada d'un motlle bivalve, co m ho demostren les típiques rebaves que deixen en els objectes aquests tipu s de motlles . La presència de restes de fundició és una cosa força corrent e n dipòsits francesos del Bronze Mitjà i del Bronze Final i així en pode m trobar en els de Vénat (Charente), Praierie des Mauves de Nantes, Saint Denis-de-Pile i Malassis, per citar-ne alguns dels més importants . La seva presència en dipòsits de fonedor ens indica fins a quin extrem arribava l a recuperació, per part del meta l . lúrgic, del metall restant de la fosa per a ésse r aprofitat novament .

CONSIDERACIONS FINAL S

La presència entre els materials del dipòsit de Llavorsí de peces de clar a adscripció alpina, com hem anat constatant al llarg de la nostra anàlisi, am b clars paral . lels en els dipòsits de les zones muntanyenques de la part est d e França, sobretot amb el dipòsit de Larnaud, fa que pensem que el seu ori gen s'ha de buscar en aquesta zona francesa . Pel que fa a la cronologia, en s cal dir que després de les diverses consideracions que hem anat fent i tenin t en compte les condicions especials dels dipòsits a l'hora de situar-los cronològicament, creiem que el de Llavorsí s'ha d'incloure dins de la darrer a part del Bronze Final III, període en el qual es constitueixen els grans di pòsits del nord-est de França . Una altra qüestió és el moment en què el conjunt arribà al nostre paí s i es diposità a la terra . Tenint en compte la cronologia i moment d'ús del s materials més moderns en el seu lloc d'origen i el decalatge forçós que h a d'existir entre aquest moment i la seva arribada al nostre país, la data d e dipòsit dels bronzes l'hem de situar en un moment entre finals del segle vil s i inicis del vil a .C. Ens queda de moment sense resoldre la qüestió del perquè es diposit a el conjunt en un indret sense cap traça d'ocupació humana, la qual cosa , per altra banda, no és exclusiva d ' aquest dipòsit com hem pogut constatar


UN DIPÒSIT DE BRONZES A LLAVORSÍ

10 7

en altres llocs . Les raons que podem argumentar per justificar aquest fet só n les mateixes que proposen els nostres col . legues francesos que s'han dedicat a l'estudi d'aquests tipus de dipòsits . En el nostre cas sembla clar que es tract a d'un conjunt d'objectes fora d'ús, portats per metal . lúrgics ambulants i pe r tant destinats a la fosa, o portats per comerciants per a ésser utilitzats pe r a l'intercanvi . Tant en un cas com en l'altre creiem que la seva destinaci ó darrera seria la fosa . Per altra banda ens cal valorar en la seva justa mesura la presència d'aques t dipòsit en el curs del riu Noguera Pallaresa, que ens pot indicar la importància que com a via de comunicació entre Catalunya i França tingué aques t riu durant la prehistòria i que fins ara ha estat poc valorada en favor d'altre s vies com al del Segre o la dels Pirineus orientals que compten amb passo s més accessibles . La troballa d'un altre dipòsit (en estudi per nosaltres mateixos) junt a la Noguera Ribagorçana ens fa considerar la importància qu e també degué tenir aquest riu com a via de comunicació i que com en el ca s anterior tampoc ha estat valorada en la seva justa proporció .

BIBLIOGRAFI A ARCELIN, P. (1976) : «Les civilisations de l'Age du Fer en Provence », a La Prehistoire Française II. Les Civilisations Néolithiques et Protohistoriques de la France, pp. 657-675, dir. J . Guilaine, Paris . AUDOUZE, F. (1974) : «Les ceintures et ornements de ceinture de 1'Age du Bronze en France . Ornements et agrafes des ceintures en matière périssable», a Gallia Préhistoire, 17, pp. 219-283 . AUDOUZE, F. (1976) : «Les ceintures et ornements de ceinture de l'Age d u Bronze en France (suite) . Ceintures et ornements de ceintures en bronze», a Gallia Préhistoire, 19, pp. 69-172 . BARRIL, M . (1980): «El molde de hacha de alerones subterminales del Rí o Sosa (Huesca, España) . Su relación con los tipos aquitanos », a Oskitania, 1, pp . 19-36 . BATAILLE, A . (1964) : «Une nouvelle découverte dans les Hautes -Alpes. CasseRousse, cachette de fondeur (fin de 1'Age du Bronze)», a Rhodania , fasc. 2, pp . 3-21 . BOCQUET, A . (1963) : La nécropole protohistorique de Saint - Paul-de- Varce . Imp. Allier, Grenoble. BOCQUET, A . (1969) : «L'Isère préhistorique et protohistorique», a Gallia Préhistoire, XII, fasc. 1, pp . 121-258, i fasc. 2, pp. 273-400 . BOUSQUET, N . ; GOURDIOLE, R. ; GUIRAUD, R . (1966) : «La grotte de Labei l près de Lauroux (Herault) », a Cahiers Ligures de Préhistoire et d 'Archeologie, 15, pp. 79-166. BRIARD, J. (1966) : DépBts de 1'Age du Bronze en Bretagne. La Prairie de Mauves à Nantes. Travaux du Laboratoire d'Anthropologie Préhistorique, Rennes .


108

JOSEP GALLART

BRIARD, J . ; CORDIER, G. ; GAUCHER, G . (1969) : «Un dépót de la fin du Bronze Moyen a Malassis, commune de Chery (Cher)», a Gallia Préhistoire, XII, pp. 37-82 . BRIARD, J . ; VERRON, G . (1976) : Typologie des objets de l'Age du Bronze en France. Fascicule IIL• Haches (1) . Société Préhistorique Française, Com mission du Bronze, Paris . BRIARD, J . ; VERRON, G . (1976) : Typologie des objets de 1'Age du Bronze en France. Fascicule IV Haches (2), herminettes . Société Préhistoriqu e Française. Commission du Bronze, Paris . CHARDENOUX, M . B. ; CouRTOIS, J. C . (1979) : Les haches dans la France méridionale. Pràhistorische Bronzefunde, Abteilung IX, Band 11 , Munchen . COFFYN, A . (1985) : Le Bronze Final Atlantique dans la Peninsule Iberique . Publications du Centre Pierre Paris, 11, Collection de la Maison des Pay s Iberiques, 20, Paris . COFFYN, A . ; GOMEZ, J . ; MOHEN, J. P. (1981) : L'apogée du Bronze Atlantique. Le dépót de Vénat . Ed . Picard, Paris . COROMINAS, J. (1944) : «Hacha de bronce de Seriñá», a Ampurias, IV, pp . 297-299 . COURTOIS, J. C . (1960) : «Les dépóts de fondeur de Vernaison (Rhóne) et de la Poype -Vaugris (Isère)», a Cahiers Rhodaniens, VII, pp . 3-24 . CouRTOls, J . C . (1960) : «L'Age du Bronze dans les Hautes -Alpes», a Gallia Préhistoire, III, pp . 47-108 . COURTOIS, J . C . (1976) : «Compléments pour l'étude du Bronze Final et d u Premier Age du Fer dans les Alpes centrales françaises», a IXe Congrès de l'Union Internationale des Sciences Préhistoriques et Protohistoriques ,

Colloque XXV, pp . 75-92, Nice. COURTY, G . ; GORNEAU, J . (1920) : «Haches et bracelets de la Catalogne» , a Butlletin de la Société Préhistorique Française, XVII, pp . 94-96 . COUTIL, L . (1914) : «La cachette de fondeur de Larnaud (Jura)», a Congrès Préhistorique de France, compte rendu de la 9e session (Lons -le- Saunier, 1913), pp. 451-469 . Paris. ELUÉRE, Ch . (1974) : «Anneaux de jambe et jambières à spirales de Fran ce», a Butlletin de la Société Préhistorique Française, 71, pp . 543-566 . GARDE, A . (1950) : «Découverte d'un dépót ou "cachette" de fondeur d e 1'Age du Bronze, à Saint - Deni s-de-Pile (Gironde) », a Butlletin de la Sociét é Préhistorique Franpaise, XLVII, pp . 93-95 . GUILAINE, J . (1972) : L'Age du Bronze en Languedoc occidental, Roussillon , Ariège . Mémoire n° 9 de la Société Préhistorique Française, Paris . MALUQUER DE MOTES, J . ; MUÑOZ, A . M . ; BLASCO, C . (1960) : Cata estra tigráfica en el poblado de «La Pedrera», en Vallfogona de Balaguer, Léri da . Barcelona . MARTÍ, E (1970) : «Las hachas de bronce en Cataluña», a Ampurias, 31-32 ,

pp. 105-151 .


UN DIPÒSIT DE BRONZES A LLAVORSÍ

10 9

MILLOTTE, J . P. ; RIQUET, R . (1959) : «La cachette de bronze de Notre-Damed'Or (Indre -et- Loire)», a Gallia Préhistoire, II, pp . 71-80. PALOL, P. (1958) : La necrópolis hallstáttica de Agullana (Gerona) . Biblioteca Prehistórica Hispana, vol . I, Madrid . PONS, E . (1979-1980): «El dipòsit d'objectes de l'Edat del Bronze, de Ripoll» , a Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XXXV-XXXVI, pp . 59-78 . PoNS, E . (1984) : L'Empordà, de l'Edat del Bronze a l'Edat del Ferro . Girona. RIPOLL, E . (1960-1961) : «Notas de Arqueología de Cataluña y Baleares : Capellades», a Ampurias, XXII-XXIII, pàg . 337 . RouDIL, J. L . (1972) : L'Age du Bronze en Languedoc oriental . Memoire n° 10 de la Société Préhistorique Française, Paris . RUIZ ZAPATERO, G . (1983) : Los Campos de Urnas del NE de la Península . Universidad Complutense, Departamento de Prehistoria . SCHAEFFER, F.A . (1926) : Les tertes funéraires prehistoriques dans la Fore t d'Haguenau I. Les tumulus de LAge du Bronze . Haguenau . SIRET, E . i L . (1890) : Las Primeras Edades del metal en el sudeste de Espa ña . Barcelona . SouTOU, A . (1963) : «Typologie chronologique de quelques boutons de bronze du Midi de la France», a Butlletin de la Société Préhistorique Française, LX, pp . 373-384 . THEVENOT, J . P. (1984) : «Le dépót de Jonchères à Blanot (Cóte- d'Or)», a Transition Bronze Final Hallstatt Ancien: Problemes chronologiques e t culturels, Actes du 109 Congrés National des Sociétés Savantes (Dijon ,

1984), pp . 119-128, Paris . VERRON, G . (1973) : «Méthodes statistiques et étude des cachettes complexes de l'Age du Bronze», a L'Homme d'Hier et d'Aujourd'hui, Recui l d'Études en Hommage à André Leori-Gourhan, pp . 609-624, Paris .


Intervenció al castell de Mataplan a (Gombrèn, Ripollès) MANUEL RI U

BREU NOTICIA HISTÒRIC A

Des de mitjan segle x1 la família d'Hug II de Mataplana, nét d'Hug 1 Dalmau de Berguedà i fill de Bernat Hug, d 'ascendència vescomtal, degu é senyorejar la vall de Mataplana . Tot i que sabem que des del 1076 els Mata plana porten aquest cognom, el seu arbre familiar presenta certs punts obscurs pel fet que, durant set generacions, pares i fills utilitzaren el mateix nom de pila : Hug o Huguet . El constructor del castell pogué ésser Hug III, que ja s'anomenava «senyor de Mataplana», o bé el seu fill Hug IV. De tots ells, el més famós fo u Huguet V de Mataplana, el trovador, nascut vers el 1175 i mort el 1213, curio sament investigat pel professor Martí de Riquer. D'Huguet V sabem que vis qué al castell que ara ens interessa, car ens el descriu, en el seu poema Abrils , escrit entre 1196 i 1206, el trovador Ramon Vidal de Besalú . Aquest ens parla del caràcter de l'amo, de la seva casa i de la seva cort, precisant que a la sala del castell de Mataplana hom jugava als escacs i jocs de taules, i qu e estava decorada amb tapissos i catifes de diversos colors. Després de la mort d'Hug VII de Mataplana el 1240, el seu gendre Gal ceràn d'Urtx casat amb Blanca de Mataplana, comprà al rei Jaume 1 el cas tell familiar per 20.000 sous melgoresos. 1 llur fill, Ramon d ' Urtx, atorg à franquícies, entre 1289 i 1297, als camperols que anessin a formar un barr i de cases o petit nucli d'habitació agrupada, al peu del castell on encara vivia . Les restes de les cases d'aquest barri poden albirar-se avui a la banda Sud . Els deutes familiars obligarien al fill de Ramon, conegut per Hug VII I de Mataplana i emparentat amb els Pallars, a readquirir l'any 1299, als mar messors del seu pare, el senyoriu de Mataplana per 200 .000 sous . D'aquest


112

MANUEL RI U

període deu datar l'escut «de guella, amb tres palletes d ' or en banda» de l qual en tornarem a parlar. El tercer dels seus successors, Artau de Pallars , mort el 1353, hagué de pagar 50.000 sous, l'any 1349, abans d'entrar en pos sessió de la domus de Mataplana . Fou ell qui donà el títol de «baronia» , vers el 1350, al domini de Mataplana que heretà el seu fill Jaume Roger de Pallars, el qual es va vendre la baronia al noble Pere Galceran de Pinós l'any 1375 . Aquest se la va vendre el 23 de gener del 1376 a l'abat de San t Joan de les Abadesses, Ramon de Valmanya, per 83 .000 sous . Des de la meitat del segle xiv hom es refereix a la casa dels Mataplana anomenant-la domus i no castell, paraula que serveix per a designar les «case s fortes» d'un terme. Els senyors havien deixat de viure-hi i la tenien arrendada, amb les terres, al ferrer Joan Guillem de Fabre, el qual tenia cura de l a seva explotació agrícola, com si fos un mas .

LA PRIMERA CAMPANYA D'EXCAVACION S

El juliol del 1986 tinguérem ocasió de realitzar, amb caràcter d'urgència , la primera campanya d'excavacions arqueològiques a Mataplana, gràcie s a la col . laboració entusiasta del doctor Eudald Maideu i la seva família, propietaris del lloc . Participaren en la direcció i els treballs els professors Joa n F. Cabestany i Prim Bertran, vuit llicenciats i estudiants universitaris, el palet a Pere Pons i dos manobres de Gombrèn . Hom prospectà prèviament diverse s estacions arqueològiques de la zona : les restes del mas Querol, l'actual Casal de Mataplana masia moderna, una font medieval, una sèrie de coves habitables, les restes d'una teuleria, etc ., i excavà un forn de calç situat al costa t de la pista forestal de Castellar de N'Hug a Gombrèn, a uns 300 metres d e distància de l'actual Casal de Mataplana, i va estudiar-ne el cilindre de càrrega, el passadís d'entrada, la boca de foc i la profunditat . El forn, de plant a ovalada (3,70 a 3,95 m de diàmetre), fou construït buidant una pudinga am b instruments de ferro i afegint-hi pedres grosses a la part superior del cilindre, bo i arrebossant després l'interior amb una capa d'argila pastada i cremada per tal de donar-li consistència . Aquest forn serví per a proporciona r la calç necessària a les masies de l'entorn fins les darreries del segle xix en què restà abandonat .

EL RECINTE DEL CASTEL L

El recinte del castell (de 28 x 19 m) restava completament soterrat a una típica mota feudal, de secció troncocònica, bastida el segle xi al costat meridional d'un gran camp, o parti obert, destinat a entrenar-se els cavalls i cavallers . La mota es bastí aprofitant unes penyes de marga calcària que ha estudiat el geòleg Eudald Maestro i Maideu, i hom traçà al seu voltant un fossat parcialment excavat a la roca per tal d'aïllar la mota del camp esmentat .


INTERVENCIÓ AL CASTELL DE MATAPLANA

11 3

Fotografia 1 . Castell de Mataplana i ermita de Sant Joan de Mata (Gombrèn). Aspecte de la mota i del pati exterior o camp d'entrenament . Foto E. Maideu.

A la banda de sol ixent roman restaurada l'ermita romànica de Sant Joa n de Mata construïda a les darreries del segle xii . El conjunt del castell era cobert pels enderrocs que impedien veure le s restes dels murs principals, conservats fins una alçada de més de cinc metre s en els sectors W i S . En el transcurs del buidatge poguérem advertir que tot s els materials del primer pis, o planta noble, havien anat caient sobre la plan ta baixa, enfonsant els sostres i les voltes . Damunt d'aquests materials s'havi a format una capa d'humus i vegetació arborescent que completà la seva ocultació i la desaparició del monument des dels inicis del segle xx, fins a pode r fer creure que el castell dels Mataplana havia estat edificat un centenar d e metres més enllà i al costat dret del camí, on hi ha ara el Casal de Mataplana . Amb tot, la naturalesa no hauria arribat a temps d'evitar l'espoliaci ó d'alguns elements nobles de l'edifici, com les dovelles de les portes i altres peces ben treballades . L'inici de la neteja ha tingut lloc en el punt més elevat del turonet semi artificial on, aprofitant la confluència del mur oriental de l'edifici principa l del castell amb el mur interior del sector Sud, hem situat el Punt Zero pe r medir les profunditats des d'aquest punt . En la campanya del 1986 hom acon seguí situar l'enllosat del pati interior a la profunditat de 5,30 m des d'aquel l punt, la qual cosa significa que s'han conservat pràcticament sencers algun s murs de la planta baixa del cos principal de l'edifici . Els murs principals


114

MANUEL RI U

són de 90 a 95 cm de gruix, reforçats per banquetes de 40 a 45 cm, i les fila des inferiors tenen una gruixària de 1,30 a 1,50 metres que els proporcion a una gran solidesa . En alguns punts les peces, mal escairades a cops de mace ta, formen filades força regulars, si bé l ' alçada és diferent . Abunden les pece s de 30 x 15 cm, amb algunes de 40 x 32 cm . Hi ha dovelles d'arc de sol s 18 cm d'alçada, mentre altres en tenen 27 i fins 30 cm, amb gruixos d e 20 a 25 cm . Pertanyen, doncs, a portes i finestres de mides diferents . Predominen les pedres calcàries que formen peces allargassades en el s àmbits de planta rectangular dels quals parlarem, coberts amb volta seguid a de mig punt, en ocasions amb peces força irregulars, per la manca de lloses de qualitat, i posades en forma de full de llibre i unides amb un fort morte r de calç i sorra . La darrera coberta del castell fou de teula corba . Algunes teules careneres, de pasta ocre, tenien uns 25 mm de gruix, la resta osci l . lava entre els 13 i 17 mm . Dues teules amb restes de vernís parcial verdós i cas tany degueren formar part del ràfec de la coberta del segle xiv poc abans que s'enfonsés . En l'enderroc sortien també, a més de les dovelles esmentades, fragment s de bases de pilars, repeus, fragments de cimacis i capitells gotitzants mol t simples, cantonades escairades, cornises de quart de cercle, motllures de mitj a canya, etc., en peces de talla fina pertanyents al pis superior o planta nobl e del castell, refeta el segle x111 i coberta amb bigues d'uns 20 cm de gruix .

PATI DEL CASTELL . SONDEIG NÚM . 1

Vers el centre del pati interior del castell, a uns 3,20 m de distància de l mur S de tancament del pati, s'obrí una quadrícula de 2 x 2 metres, pe r tal d'observar els nivells d'enderrocs, minuciosament registrats, dibuixats i fotografiats, i es van identificar fins vuit nivells d'enderrocs entre les profunditats de 3,30 x 5,30 metres . La major part de les pedres dels enderroc s procedien dels murs del primer pis del castell, destaquen les peces de tosc a treballada i els carreus de pedra calcària . Les mides d'aquests darrers mos tren l'existència de filades que oscil . larien des dels 12 fins els 29 cm d'alçada, pertanyents almenys a dotze filades diferents . La major part de les construccions del castell no sembla que haguessin tingut més que planta baix a i un pis al damunt, quedava coberta la planta baixa amb volta, com he m dit, i el pis amb un embigat fort sostingut per mènsules de pedra amb motllura de quart de cercle. L'enllosat del pati, format per grosses lloses (d'uns 50 x 25 cm) posade s horitzontals i unides amb morter de calç, es localitzà com hem dit a l a profunditat de 5,30 m del Punt Zero, amb una frontissa de ferro forjat i una peça de pedra calcària que podia ser la base d'una barana de fusta d'un a galeria o balconada que devia mirar al pati des de la Torre principal . La interpretació que hom pot fer dels enderrocs és que després de l'abandó del castell es produïren una sèrie d'enderrocs parcials successius, en què els


11 5

INTERVENCIÓ AL CASTELL DE MATAPLANA

murs de la planta noble i la teulada van anar caient al pati bo i perfilant-s e tres etapes pels canvis de terra i un foc generalitzat, tardà .

TORRE RECTANGULAR . SONDEIG NÚM . 2

El buidatge de la Torre rectangular, construcció primera i essencial de l castell de Mataplana, sols resta iniciat en una superfície de 4 x 2 metres , dintre i a la part central del seu àmbit, entre la porta adovellada d'arc d e mig punt que la comunicà amb el pati i el mur paral•lel a aquesta que clogu é la torre per la banda W damunt del fossat . La Torre rectangular, bastida a les darreries del segle xi amb filades d e 12 a 15 cm d'alçada i murs de 1,20 m de gruix, tenia una superfície habitabl e de 16 x 5 m, o sigui 80 m2 . La porta fa 1,20 m de llum i 2,25 d'alçada. La planta baixa, com hem dit, restà coberta amb volta de canó seguit i tingu é un sòl d'opus signinum damunt del qual se situà un enllosat tardà . El primer pis deuria refer-se el segle x111 amb un estil i tècnica més refinats, a jutjar per diversos elements apareguts en l'enderroc interior : cornises o base s de pilar amb motllura de mitja canya, impostes amb motllura bisellada, etc . El sondeig núm . 2, realitzat des dels 3,80 m de profunditat, en una superfície de 2 x 1 m al costat interior del mur W no oferí ni un sol fragmen t de ceràmica, ni altres elements remarcables més que el paviment d'opus signinum, molt desfet, a la profunditat de 4,40 m . En restar practicable la porta, des de la Torre rectangular s'inicià el buidatge de la zona propera exterior corresponent al pati . Aparegué el revolt ó que sostenia l'escala d'accés des del pati a la planta noble de la Torre, am b una volta de quart de cercle i graons de pedra de 25 cm d'alçada es va deixa r la neteja per a la propera campanya . I a uns 4 metres de distància de la porta de la Torre, en direcció vers 1'E, aparegueren les restes d'un arc diafragm a de 2,95 m de llum i uns 50 cm de gruix, que degué constituir l'entrada d'u n atri cobert, davant de la mateixa porta i en l'àmbit del pati interior.

EDIFICACIONS DEL SECTOR SUD. RECINTE W . SONDEIG NÚM .

3

Hom adossà a la Torre, per la banda Sud, dues construcciones rectangulars, de 10,20 i de 8,10 metres de llargada respectivament, separades per u n mur interior de 60 cm de gruixària, al centre del qual hi aparegué una fines treta de doble esqueixada . Ambdues construccions, que devien tancar el pat i per la banda del migdia, restaren cobertes, a la planta baixa, amb volta d e canó seguit, l'eix de la qual era disposat longitudinalment d'W a E . La construcció més occidental, o Recinte W, mostra encara restes de dita volta . En la seva part de sol ixent hom inicià un sondeig (Sondeig núm . 3), davant de la porta adovellada que comunicava el recinte amb el pati . La construcció més oriental és possible que fos la primera capella del castell.


116

MANUEL RI U

El Sondeig núm . 3 ens permeté conèixer una altra porta d'accés al pat i interior del castell, adovellada i amb 1,50 m de llum . Si bé aquest sondeig , de 3 x 2,5 m, no es va poder acabar i va quedar interromput a la profunditat de 3,80 metres, proporcionà alguns elements nous dignes d'esment . Entr e ells, molts fragments de l'arrebossat interior de l'habitació, fet per una lleugera capa de guix blanc o pintat amb tonalitats vermellenca i negra . Tot i que la humitat continuada ha provocat el desprendiment de les parets, algun s fragments permeten saber com era la decoració d'aquesta estança . Sobre e l fons blanc hi havia pintades ratlles corbes negres, aspes vermelles ; un trèbo l sobre fons negre podria formar part del camper d'un escut . . . Un dels fragments, caigut davant la porta, mereix una atenció especial : presenta gai rebé sencer un escut pintat al tremp sobre el fons blanc de la paret, d'un s 20 x 20 cm . L'escut és de forma triangular, equilàtera i curvilínia . Resta perfilat am b una línia negra (de 15 mm de gruix) i mostra el camper truncat i dividit horit zontalment en dues parts desiguals . La superior i major, el camp de la qua l és vermell o de gules, presenta al damunt quatre bandes, palletes, travesse s o troncs amb els tanys o nusos corresponents, inclinades de dreta a esquerr a i pintades de negre, amb negre de fum . La part inferior o peu del campe r ocupa un terç i és pintada de sable, o sigui de negre. Aquest fou l'escut dels Mataplana, senyors del castell, pintat, segons en s sembla, a les darreries del segle xiii o als inicis del segle xiv, i trobat e n aquest sondeig amb ceràmica de pasta grisa-plomosa i engalba negra ma t per les dues cares, tipus ceràmic que permet fer-nos anticipar la confecci ó de l'escut a la segona meitat del segle x►u . Posteriorment, com és sabut, e s va rodejar l'escut d'una àguila bicèfala que aquí no apareix encara, i es va n daurar les palletes que aquí són negres . En l'actualitat aquest escut i altre s fragments de l'arrebossat són objecte d'estudi per un equip especialitzat qu e examina els aspectes tècnics . Altres materials d'aquest sondeig, i en especial les ceràmiques grises del s segles xii i xiii, seràn objecte d'anàlisi quan s'hagi enllestit l'excavació .

CONCLUSIONS PROVISIONAL S

Hi hagué a Mataplana una etapa inicial, sense gaire documentació, databl e de la primera meitat del segle xl, en la qual, possiblement a l'angle NW de l turonet, hi hagué una primera torre circular, com sembla indicar-ho la disposició del terreny ; i a l'angle SE del mateix turonet, i també al seu cim , hi hagué una església petita, d'una sola nau, amb absis semicircular, distan t uns 15 metres de l'esmentada torre . És possible també que hom hagués aprofitat dos sortints de les margues calcàries per reomplir el buit que restav a enmig i fer-hi una plataforma plana elevada entre els dos elements esmentats, bo i cercant els extrems de les penyes per recolzar-los . En tot cas, el castell de Mataplana que ha arribat fins als nostres dies


INTERVENCIÓ AL CASTELL DE MATAPLANA

11 7

Fotografia 2. Castell de Mataplana. Angle SW del pati interior amb 1 'escala de puja r al primer pis i l'inici de Van. diafragma a l'esquerra. Foto Prim Bertran .

començà a construir-se el darrer terç del segle xi o els inicis del xn, am b l'edificació de l'esmentada Torre rectangular de l'extrem W de la mota . Després s'hi afegiren les parets principals dels recintes de les cares Nord i Su d que clogueren l'àmbit del pati central . Aquesta Torre restà coberta, a la plant a baixa, amb volta de canó seguida, que arrenca a uns tres metres d'altura d e l'enllosat i de la qual resten encara, en alguns punts, les tres o quatre filade s de pedra adossades als dos murs laterals . L'amplada degué ésser d'un s 4,35 m i l'eix d'aquesta volta restava orientat de Nord a Sud . La Torre degué tenir un atri o pòrtic al davant de la porta i un prime r pis, cobert amb sostre de bigues, al qual s'accedia per una bona escala d e pedra, situada a l'angle SW del pati, que comunicava amb una galeria . Aquest pis degué ésser restructurat a les darreries del segle xiii . És possible que l a primera coberta d'aquesta torre fos de llosetes planes de 3 a 4 cm de gruix . Però la darrera degué ésser de teules, com la de tota la resta de les edificacions . A la segona meitat del segle xii es produïa el trasllat de l'església de s del cim del turonet al peu de la mota, i s'edificava l'ermita romànica actua l de Sant Joan de Mata, documentada des de mitjan segle xiii, però construïda amb anterioritat . Les dues taules d'altar, amb dos àngels, procedent s d'aquesta església, que es conserven a Vic i Barcelona, es consideren de le s darreries del segle xii o dels inicis del x111 . Ben aviat, a ambdós costats del pati hom bastiria dues construccions allargassades, de planta rectangular, que el clourien per la banda Sud i Nord ,


118

MANUEL RI U

partint des de la Torre rectangular. A ambdós edificis o recintes laterals s'hi entrà des del pati per portes adovellades. Desconeixem encara bona part del s detalls del Sector Nord i del Sector Est on restaria l'entrada principal, possiblement a l'angle Nordest . La superfície edificada i murada del castell d e Mataplana representa uns 532 m 2 , dels quals correspondrien al pati central (d'uns 14 x 7 metres) uns 98 m 2 . L'alçada de la major part de les construccions que el rodejaven no degué ésser gaire superior als set metres . El pati devia restar clos amb les construccions definitives la primera meita t del segle x111 i és probable que s'enllosés tot seguit . Es de creure que hi hagu é una cisterna o bé un pou, car la font situada a l'altra banda del camí d'accé s no hauria pogut proporcionar-li aigua en cas de setge, però per ara no l'he m trobat . Rodejat de vessants còniques força inclinades i d'un fossat a la part baixa, el castell restava ben protegit . El fossat devia tenir una amplada no inferior als quatre metres i restava rodejat, exteriorment, per una paret de pedra, al costat de la qual es traçà el corredor o pati exterior d'entrenament del s cavallers i la capella actual . A les darreries del segle xitl s'adossaren tres o quatre cases al peu de l castell, per la part de migdia, formant el barri a la part contrària al pat i exterior que acabem d'esmentar . També llavors es devia construir un atri a l davant de la sala principal, amb una galeria solejada al damunt, sostingud a per un arc diafragma apuntat . A mig segle xiv la família Mataplana sembla que va deixar de viure definitivament al castell . Hi vivia en canvi el clergue que tenia cura de l'ermit a de Sant Joan de Mata . Al darrer terç del segle xlv les construccions del castel l eren arrendades i s'havia convertit en una explotació agrícola i pequària . E l barri del castell, però, encara continuava habitat . Des de llavors, no obstant , ens sembla que ja no hi va haver construccions significatives . Per acabar, tan sols voldria afegir que la major part de les restes examinades del castell de Mataplana ens duen a pensar que les construccions foren realitzades bàsicament des de les darreries del segle x1 a les darreries del x111 , i que el model de castell que ens ofereix Mataplana és un model diferen t dels que coneixíem atribuïbles a les darreries del segle x i els inicis del segle xi . La planta regular, iniciada a Tàrrega a mig segle xi, s'imposarà de s del segle xn i, en aquest exemple, hi tenim un model força pur del procé s de construcció, que ens cal seguir estudiant . De fet, sols hem començat .

Profile for Direcció General del Patrimoni Cultural

Tribuna Arqueologia 1986-1987  

Articles Tribuna d'Arqueologia 1986-1987

Tribuna Arqueologia 1986-1987  

Articles Tribuna d'Arqueologia 1986-1987

Advertisement