Issuu on Google+


TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009


Servei d’Arqueologia i Paleontologia Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Barcelona 2011


© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Preimpressió: Gràfiques 92, S.A. Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. Barcelona Dipòsit legal: B. 10.669-2011 ISSN: 1130-7781


Sumari

Presentació del volum Gemma Hernández Herrero Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia

7

Els amfibis més antics de Catalunya: recerca, divulgació, protecció i reconstrucció digital dels fòssils del jaciment paleontològic de la Móra (Tagament, Vallès Oriental Josep Fortuny, Àngel Galobart, Josep Marmi, Rodrigo Gaete, Alfredo López-García) 11 La Roca dels Bous i els neandertals del sud del Pirineus Jorge Martínez-Moreno, Rafael Mora i Ignacio de la Torre

29

Sant Benet de Bages. Evolució arquitectònica del monestir a partir de les dades arqueològiques Carme Subiranas i Goretti Vila

55

L’explotació del camp a l’època ibèrica al nord-est de Catalunya: els camps de Sitges trobats durant la construcció del TGV a les comarques de Girona Sílvia Callavé, Dolors Codina, Maribel Fuertes, Joan Llinàs, Estíbaliz Monguiló, Albert Roncero, Marina Sánchez, Anna Tarrés i Marta Zabala 81 El Forat de la Conqueta, poblament neolític i usos funeraris del 3r i 2n mil·lenni en el Prepirineu de Lleida Paloma González, Elena García i Jezabel Pizarro

99

Resultats de les darreres intervencions arqueològiques a la Neàpolis de la ciutat grega d’Empòrion (Empúries, l’Escala, Alt Empordà) Xavier Aquilué, Pere Castanyer, Marta Santos i Joaquim Tremoleda

121

Excavacions a la ciutat romana de IESSO (Guissona, Segarra). Les termes públiques i les darreres intervencions Josep Guitart, Joaquim Pera, Josep Ros i Núria Padrós

149


6

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009

L’aqüeducte del pont de les Caixes i la vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès) Josep Anton Remolà, Paloma Aliende i Josep Francesc Roig Excavació arqueològica al solar de la biblioteca municipal de Sant Vincenç dels Horts Jordi Morera

187 213

Els Pinetons, un assentament prehistòric i medieval a la plana del Vallès (Ripollet, Vallès Occidental) Raül Balsera, Oscar Matas i Jordi Roig

237

El jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre). Resultat de les intervencions arqueològiques efectuades durant el període 2000-2008 Jordi Diloli, David Bea, Samuel Sardà, Ramon Ferré i Jordi Vila

285

L’excavació del carrer del Pont, 23 (Torelló, Osona): un exemple d’arqueologia protoindustrial Judit Vico i Jordi Amorós

317

El SIGDGPC. Eina de gestió del patrimoni cultural immoble català Josep Castells, Àlex Fernández i Núria Sala

339


Presentació del volum

L’1 D’OCTUBRE DE 2008 vam celebrar els 25 anys de la Tribuna d’Arqueologia. I ho vam fer amb una gran festa. Una festa a la qual vam convocar els arqueòlegs i arqueòlogues i altres especialistes protagonistes de la recerca a Catalunya, els diferents caps del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, que des de la seva creació— un cop restablertes les llibertats a casa nostra—han esmerçat els seus esforços per tirar endavant una arqueologia capdavantera quant a recerca i gestió, i tots els col·legues, amics i amigues que ens han seguit de prop per fer-nos veure encerts i febleses, mancances i necessitats. Sense ells, res del que ara som no hauria estat possible. Vam tenir la sort, també, de poder comptar amb la presència del catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Valladolid, Germán Delibes de Castro—mestre admirat i amic—, que va fer possible que l’acte fos alhora un homenatge al Dr. Joan Maluquer de Motes, del qual va prendre el testimoni sobre la recerca del grup Cogotas I, iniciada per ell fa 50 anys. També fou el Dr. Maluquer de Motes qui ara fa 25 anys el va fer venir a dictar-nos una lliçó magistral sobre el tema, tals eren el respecte i l’admiració mutus. Vam aprofitar per muntar una petita mostra o exposició, presentar l’audiovisual Tribuna d’Arqueologia. Els protagonistes, dedicat especialment a aquells companys que ja no són entre nosaltres i reeditar el curtmetratge Història d’ahir. Celebràvem d’una banda la “permanència en cartellera” d’aquest fòrum, que té la humil pretensió de donar a conèixer els resultats d’algunes de les investigacions arqueològiques recents fetes a Catalunya, així com també els treballs fets a l’exterior que puguin ser d’interès amb relació a l’arqueologia catalana, i de l’altra, el mèrit de publicar sempre les conferències impartides, tot i que de vegades amb un cert retard. Tant una cosa com l’altra esdevenen en ocasions una proesa i com a tal mereixen ser reconegudes. A més, fèiem saber que la publicació passava a ser, també, accessible en format digital. Abans de començar l’edició de la Tribuna que dóna lloc a la publicació que teniu a les mans, eren més de 500 els arqueòlegs que ens havien explicat, en gairebé 300 conferències, els resultats de la seva recerca. A hores d’ara continuem sumant. En aquest marc vam programar un cicle que fos representatiu dels eixos que marquen actualment el desenvolupament de l’arqueologia i la seva gestió a Catalunya. Així, la primera sessió fou dedicada a la paleontologia, les restes materials de la qual—assimilada a l’arqueologia des del marc legal—es gestionen des del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. I de la seva mà, l’ús de les tecnologies més innovadores: s’exposaren els resultats obtinguts a partir de la reconstrucció digital de les restes fòssils dels amfibis


8

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009

del Triàsic recuperats fa dues dècades al Pla de la Calma, on s’han reprès les excavacions sota el marc d’un nou projecte d’investigació. Ja dins l’àmbit propi de l’arqueologia, i com a representant del que és una recerca modèlica arreu per sumar a la investigació el plus de difusió i docència, vam gaudir de la posada al dia del projecte entorn dels neandertals de la Roca dels Bous (Camarasa, Noguera), jaciment clau per comprendre la forma de vida dels darrers neandertals de la península Ibèrica. Altres intervencions dutes a terme en el marc d’un projecte d’investigació previ han estat les excavacions arqueològiques a la ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra) per part de la UAB i les del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre) a càrrec de la URV. Els treballs a la ciutat romana de Iesso des del 1990 van descobrint el seu urbanisme: la muralla devia englobar un recinte urbà d’unes 14 hectàrees, amb les restes d’un barri de cases (segle I aC) sobre el qual es va construir, en els primers segles de l’Imperi, una gran domus senyorial, un edifici termal i part de la xarxa viària de la ciutat. La presentació del conjunt termal amb l’ajut de noves tecnologies va ser d’una qualitat documental per recordar. Pel que fa a l’Assut, les intervencions (2000-2008) han posat al descobert un poblat ibèric amb un complex sistema defensiu, on una torre circular es relaciona amb un edifici singular en un estat de conservació excepcional que aporta, també, un ric repertori ceràmic i de manufactures metàl·liques. Com no podia ser d’una altra manera, els resultats de les intervencions anomenades “preventives” van tenir un espai notable: el monestir de Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages); els camps de sitges trobats durant la construcció del TGV a les comarques de Girona durant els anys 2007 i 2008, que ens ha permès de descobrir i excavar diversos jaciments amb aquesta funció per tenir una nova visió de l’explotació agrària en aquesta zona en època ibèrica; les excavacions al solar de la biblioteca municipal de Sant Vicenç dels Horts, que han exhumat les restes d’una terrisseria, una premsa i sitges romanes, entre altres, sense oblidar els Pinetons, un assentament prehistòric i medieval a la plana del Vallès, o els resultats de l’excavació del carrer del Pont, 23, un exemple d’arqueologia protoindustrial que ens han permès conèixer les restes d’una tintoreria de la llana dels segles XVII-XIX, al nucli urbà de Torelló. Tot i que en un afortunat descens, les anomenades “intervencions d’urgència” continuen existint i aportant coneixement: l’ensulsiada de part d’un mur de maçoneria del Pont de les Caixes, a Constantí, ha permès descobrir l’existència d’un aqüeducte d’època romana, excepcionalment ben conservat i relacionat amb Centcelles. Havia quedat emmascarat per les reformes del segle XV, quan es va aixecar la cota de la conducció d’aigua per al funcionament dels molins. Però en aquesta edició de la Tribuna vam voler mostrar, de manera significativa, la recerca pròpia, la institucional i la seva aportació a programes I+D. D’una banda, hi ha els clàssics, com ara la recerca a la Neàpolis d’Empúries de la mà del MAC, que hi va ser representada amb una lliçó magistral sobre els resultats de les excavacions a l’edifici de la stoa, que tancava per la banda nord l’àgora d’època hel·lenística de la ciutat grega, i les característiques constructives i cronològiques de l’urbanisme de la ciutat anterior a les grans reformes del segle II aC, així com d’altres construccions anteriors vinculades amb el port de la ciutat. Però també vam presentar els resultats de projectes propis com l’estudi del Forat de la Conqueta, en col·laboració amb el CEPAP—Centre d’Estudis de Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la UAB. Aquest jaciment, localitzat al Prepirineu de Lleida (les Avellanes i Santa Linya, Noguera) ens proporciona una informació rellevant quant al poblament neolític i els usos funeraris del 3r i el 2n


PRESENTACIÓ DEL VOLUM

9

mil·lennis en aquesta zona. Vam concloure el cicle i la mostra de projectes institucionals amb la presentació del Sistema d’Informació Geogràfica de la Direcció General del Patrimoni Cultural (SIGDGPC), una eina de gestió del patrimoni cultural immoble català que neix d’un projecte formulat i liderat pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia, en un acte que vaig tenir el plaer de moderar. Malgrat la poca objectivitat que em pugui donar el lloc de treball que ocupo quant al tema que ara us presento, i des de la informació global que acumulo, la feina feta i l’esperit crític que sempre he intentat cultivar, crec que el llibre que ara teniu a les mans és un bon indicador de l’estat de la recerca de l’arqueologia a Catalunya avui, en un sentit ampli, de la implicació institucional a través del Servei d’Arqueologia i Paleontologia, i una bona mostra que, tot i les moltes mancances, l’arqueologia a casa nostra va per bon camí. I ho fa gràcies a l’esforç de tots. GEMMA HERNÁNDEZ HERRERO Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia Barcelona, desembre de 2009


Els amfibis més antics de Catalunya: recerca, divulgació, protecció i reconstrucció digital dels fòssils del jaciment paleontològic de la Móra (Tagamanent, Vallès Oriental) JOSEP FORTUNY,1 ÀNGEL GALOBART,1 JOSEP MARMI,1 RODRIGO GAETE,2 ALFREDO LÓPEZ-GARCÍA3

RESUM Aquest treball vol constituir una síntesi de la història de la recerca paleontològica al Triàsic del Montseny, i alhora mostrar l’estat actual dels coneixements científics, incidint en la importància d’aquest territori per la seva gran diversitat fossilífera. Un punt essencial d’aquest article correspon a la descripció de les restes de l’amfibi més antic conegut a Catalunya, recuperades al jaciment de la Móra, i assignades al grup dels Capitosaures. Per aquest motiu es fa una aproximació sobre aquest grup d’amfibis. Finalment, es descriuen tècniques no invasives per a l’estudi dels fòssils (en especial la tomografia computeritzada) amb els consegüents beneficis que ofereix aquest mètode aplicat als Capitosaures de la Móra.

1. INTRODUCCIÓ Les primeres evidències fòssils de vertebrats en el Triàsic del Montseny es remunten a l’any 1933, amb la descoberta al terme municipal de Centelles de restes de peixos (fauna ictiològica) (Figura 1), acompanyada d’altra fauna invertebrada, en les fàcies Muschelkalk, per part dels doctors Josep Fernández Villalta i Noel Llopis Lladó, durant el transcurs d’un estudi geològic de la vall del Congost (Llopis-Lladó, 1942; Bauza-

1. Institut Català de Paleontologia - Mòdul ICP - Facultat de Biociències Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona 2. Museu d’Isona i Conca Dellà 3. Hospital Mútua de Terrassa


12

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

Rullan, 1954). No fou, però, fins a la dècada dels anys vuitanta que se citen a la bibliografia les dues primeres evidències de la presència de tetràpodes al Triàsic del Montseny. En la primera d’aquestes (Sanz, 1980) es posa en evidència la presència d’un rèptil marí, de tipus notosàurid, en fàcies Muschelkalk (actualment dipositat al Museu

Figura 1. A la part superior, fragment de peix recuperat a les fàcies Muschelkalk de Centelles; a sota, petjada assignada a l’icnogènere Chirotherium, recuperada a les fàcies Buntsandstein de Tagamanent


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

13

Geològic del Seminari de Barcelona); en la segona (Calzada, 1987), es mostra el potencial fossilífer de les fàcies Buntsandstein, formades en ambients continentals, en descobrir una abundant diversitat de petjades (Figura 1), entre les quals es reconeix la presència dels icnogèneres Chirotherium (tradicionalment interpretats com pertanyents a una forma reptiliana de tipus arcosauriforme) i Rhynchosauroides (assignat a formes reptilianes de tipus lepidosauriforme), a més de la possible presència de l’icnogènere Synaptichnium (una altra tipologia arcosauriforme). Un gir remarcable en el coneixement de la fauna de vertebrats fòssils a la zona tindrà lloc a partir l’any 1989, quan dos grans afeccionats a l’arqueologia i coneixedors al detall de l’orografia del Montseny, Emili Ramon i Pere Font (Figura 2), en el transcurs d’una de les seves habituals excursions a la zona, varen descobrir dues estructures que identificaren com a ossos fòssils. La primera corresponia a un esquelet parcial articulat de grans dimensions, en tant que la segona consistia en un conjunt d’ossos no identificables prop de l’ermita de la Móra, totes dues situades en els sediments vermells de les fàcies Buntsandstein. Aquestes troballes foren notificades al conservador del Museu de Ciències Naturals La Tela de Granollers, Antoni Arrizabalaga, qui al seu torn va donar avís al Servei d’Arqueologia de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, organisme competent en el camp de la protecció del patrimoni paleontològic. Aquest organisme va contactar ràpidament amb Josep Santafé, investigador de l’Institut de Paleontologia de Sabadell Miquel Crusafont, que en aquell moment era l’organisme que portava a terme el gruix de les excavacions de vertebrats fòssils a Catalunya. A causa de l’escàs registre fossilífer d’aquests sediments triàsics, la primera impressió de Santafé va ser que podrien correspondre a les restes d’un cocodril molt primitiu, que en tot cas devia tenir una gran importància científica. Davant del fet que no hi havia cap especialista en l’estudi de cocodrils i amb el perill evident de degradació del jaciment, es va sol·licitar una excavació d’urgència que es va fer entre els dies 27, 28 i 29 de juny de l’any 1990 (Galobart et al. 1990). En aquesta excavació hi va participar un equip de paleontòlegs i geòlegs format per Àngel Galobart, Rodrigo Gaete, Xavier Ros i Jordi Palomar. El jaciment va lliurar centenars de restes òssies que varen ser dipositades a l’Institut de Paleontologia M. Crusafont. Posteriorment, l’any 1996, durant el transcurs d’una jornada de camp per conèixer millor la geologia de la zona, l’equip format per Carles de Santisteban, Rodrigo Gaete i Àngel Galobart va descobrir, a pocs metres de la localitat fossilífera, noves petjades assignades a l’icnogènere Chirotherium. Un cop acabada la campanya d’excavació de 1990, els membres de l’equip d’excavació varen ser conscients de la importància del jaciment, el qual podia aportar una valuosa informació que ajudaria a omplir el buit de coneixements sobre paleontologia de vertebrats del període Triàsic. Tot i que hi va haver un gran interès per part de la que aleshores era l’arqueòloga territorial de la zona del Vallès, Aracel·li Martín, per tirar endavant un pla de preparació i estudi del material, la falta d’un investigador interessat en els possibles “rèptils triàsics” en el si de l’Institut de Paleontologia M. Crusafont i, també el fet de no disposar d’un pressupost dedicat a les tasques de preparació d’aquests fòssils, van fer que, a partir d’aquell moment, tant les feines de preparació com l’estudi dels fòssils es fes sense cap tipus de suport econòmic. Pel que fa a les feines de preparació, aquestes mai no han estat senzilles, principalment a causa de la duresa de la matriu que envolta els ossos i de la pròpia fragilitat d’aquests, que


14

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

Figura 2. Els descobridors de la primera troballa, Emili Ramon i Pere Font, en l’acte d’homenatge on se’ls va lliurar una rèplica del material que varen descobrir

es fracturen amb molta facilitat impedint una òptima preparació dels materials amb l’ús de tècniques mecàniques. El sediment que envolta els fòssils és un gres quarsític amb una matriu molt carbonatada i molt cimentada, de gra molt fi i amb una presència important d’òxids de ferro. Això fa que bona part del material només s’hagi pogut preparar en superfície, deixant a la vista el contorn d’alguns ossos, ja que no s’han pogut extreure completament de la matriu. El fet que algunes de les plaques mostren una gran acumulació d’ossos, molt propers entre ells, encara complica més la preparació dels fòssils. Les primeres observacions sobre el material preparat varen deixar clar que la major


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

15

Figura 3. Instantània de l’exposició sobre el Capitosaure del Montseny. S’hi observa una reconstrucció de l’animal i de com devia ser l’hàbitat on vivia part dels ossos podrien pertànyer a algun membre del grup dels laberintodonts, literalment “dent amb forma de laberint” (actualment aquesta nomenclatura es troba en desús, i és més correcte la utilització del terme Capitosaure (vegeu més endavant)), la qual cosa constituïa la primera documentació d’àmbit triàsic peninsular. D’acord amb les restes cranials, es va proposar l'assignació del material al gènere Parotosuchus (Gaete et al., 1993a, 1994, 1996), tot i destacar-ne algunes diferències respecte d’alguns caràcters que el definien. Des d’aleshores aquest grup d'amfibis fóssils ha sofert àmplies revisions per part d’investigadors d’arreu del món, de manera que se n’ha pogut augmentar, en gran mesura, el coneixement taxonòmic, sistemàtic i també les relacions filogenètiques que es donen entre els taxons que el componen (Schoch, 2000; Damiani, 2001a). Aquesta sinergia també ha tingut lloc a casa nostra, on recentment es va reprendre l’estudi d’aquest material per part de noves generacions de paleontòlegs (Suñer, 2006; Fortuny, 2007) que han permès demostrar que els trets morfològics estudiats en les restes fòssils descarten la seva atribució al gènere Parotosuchus alhora que aporten nova llum sobre la seva reconstrucció i la seva posició filogenètica. L’ús de tècniques no invasives (com la tomografia computeritzada) ha permès observar caràcters inèdits en alguns dels fragments ossis que es troben inclosos a la matriu (Fortuny i Galobart, 2008; Fortuny et al., 2009b). També, des d’un bon inici, es va tenir en compte l’atractiu potencial divulgatiu del jaciment i de les seves faunes (Gaete et al., 1993b). La primera reconstrucció del crani de l’amfibi (d’uns 40 cm de longitud) es va fer a principis dels anys noranta amb mot-


16

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

lles de silicona, a partir de diversos fragments de crani identificats entre les restes. Així mateix, l’escultor Ricardo Batista va fer un model de la reconstrucció de l’amfibi en vida (Figura 3), a partir de les instruccions anatòmiques proveïdes pels autors de l’estudi, el qual es va mostrar en un diorama amb la reconstrucció de l’ambient on podrien haver viscut aquests animals, feta pel també escultor i especialista en models prehistòrics Ramon Lòpez. Aquests materials gràfics varen formar part de l’exposició itinerant “Triàsic” promoguda pel Museu de Ciències Naturals La Tela de Granollers i l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell l’any 1995.

2. CONTEXT GEOGRÀFIC I GEOLÒGIC El jaciment de la Móra està situat al municipi de Tagamanent (Vallès Oriental) i forma part del pla de la Calma, que es troba inclòs dins el Parc Natural del Montseny. La unitat geogràfica del Montseny pertany a la serralada Prelitoral catalana, que s’estén en direcció NE-SO (serralades costaneres catalanes, anteriorment anomenades els Catalànids). En el si de les serralades costaneres catalanes es delimiten sis unitats litostratigràfiques pel Mesozoic, que des de la seva base fins al seu sostre corresponen a: fàcies Buntsandstein (conglomerats, gresos i lutites vermelles), fàcies Muschelkalk inferior (dolomites i calcàries), Muschelkalk mitjà (detrítiques i evaporites), Muschelkalk superior (dolomites i calcàries), fàcies Keuper (Evaporites detrítiques) i la formació d’Imón (Virgili, 1958; Marzo i Calvet, 1985). Segons la potència i les característiques litològiques, els afloraments del Buntsandstein de les serralades costaneres catalanes poden agrupar-se en tres dominis: Montseny-Llobregat, Garraf i MiramarPrades-Priorat. El jaciment de la Móra (Figura 4) forma part del domini Montseny-Llobregat (Calvet i Marzo, 1994), que correspon a una unitat paleogeogràfica inclosa a la subconca situada al sector més oriental de la placa ibèrica. En aquest sector, els dipòsits de les fàcies Buntsandstein es troben adaptats a un substrat irregular format per materials del massís Ibèric, i mostren un increment de potència des del NE (145 m) al SW (310 m), en relació amb l’activitat sinsedimentària del sistema de fractures de sòcol (Calvet i Marzo, 1994). Els materials sedimentaris d’aquesta subconca són principalment gresos, llims i argiles vermelles (unitat de gresos i lutites del Figaró), tot i que localment s’ha descrit la presència de conglomerats (unitat de gresos conglomeràtics de Caldes) i bretxes (unitat de bretxes basals). Segons diversos autors (Marzo, 1980; Calvet i Marzo, 1994) aquests materials són dipòsits fluvials distribuïts per un sistema d’aportacions dirigit de NW-NE cap a SE-SW. Per les seves característiques litològiques, podem afirmar que la secció de la Móra està formada únicament per materials de la unitat de gresos i lutites del Figaró, d’uns 25 metres d’espessor, amb intercalacions de nivells d’argiles, llims i gresos. L’edat absoluta atribuïble al jaciment de la Móra no és del tot clara, els primers estudis palinològics a la zona (Solé de Porta et al., 1987) varen caracteritzar-lo com Anisià, que és el primer estatge del Triàsic mitjà. Més recentment, un estudi combinat de magnetostratigrafia i biostratigrafia en aquest sector (Dinarès-Turell et al., 2005) ha exclòs la possibilitat que es tracti de Triàsic inferior, i torna a inferir una edat d’Anisià, en aquest cas amb una major aproximació a la seva franja inferior-mitjana (entre 246 i 240 milions d’anys) per la unitat de gresos i lutites del Figaró.


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

17

Figura 4. Mapa geològic del Montseny. Emmarcada es pot veure l’àrea on es troba el jaciment de la Móra. Font: Institut Geològic de Catalunya 2009, www.igc.cat

3. APROXIMACIÓ AL GRUP DELS CAPITOSAURES (AMPHIBIA: TEMNOSPONDYLI) Els Capitosaures foren un extens grup d’amfibis que varen existir durant gairebé tot el període Triàsic. Pertanyen a l’ordre d’amfibis conegut com a Temnospòndils, abundant a finals del Paleozoic i que va resistir la gran extinció permiana i va perdurar fins al Cretaci. Els Temnospòndils, segons la literatura més clàssica, han estat inclosos dins del grup dels laberintodonts, per la seva morfologia dental on l’esmalt dibuixa una estructura que recorda un laberint, la qual és present també en altres taxons com els Ichthyostegàlids (on trobem els primers tetràpodes com Ichthyostega o Acanthostega) o els Antracosàurids. El primer exemplar trobat amb aquesta característica fou precisament un Temnospòndil, descrit com a Mastodonsaurus, per les seves dimensions impressionants (uns 6 metres de longitud del cap a la cua), per Jaeger l’any 1828. Més endavant, l’any 1841, el famós paleontòleg Richard Owen va redescriure aquest taxó i l’anomenà Labyrinthodon. Un any després, mentre aquest mateix paleontòleg encunyava el terme Dinosauria, von Meyer erigia el superordre Labyrinthodontidae, que ha estat


18

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

Figura 5. Origen dels amfibis actuals. A dalt: hipòtesi que defensa que els actuals amfibis tenen el seu origen en els Temnospòndils. Al centre: hipòtesi on els Lepospòndils són el grup basal dels actuals amfibis. A baix: hipòtesi que defensa un origen polifilètic, on els Temnospòndils es troben a la base dels ordres Anura (granotes i gripaus) i Caudata (salamandres, axolots i tritons) i els Lepospòndils en l’ordre Gymnophiona (cecílies)


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

19

acceptat i freqüentment utilitzat durant més d’un segle. No obstant això, les revisions filogenètiques recents del grup, des d’una perspectiva cladística, han demostrat que Labyrinthodontidae es tracta d’un grup parafilètic (Milner et al. 1986), és a dir compost per un grup on tots els seus integrants tenen un ancestre comú, però no tots els descendents d'aquest ancestre són presents al grup, fent que aquesta terminologia sigui actualment obsoleta. En conseqüència, s’ha reinterpretat la filogènia dels grups basals dels tetràpodes i recuperat el nom inicialment usat per Jaeger per al primer dels Temnospòndils descrits (Mastodonsaurus). Per tant, el terme Capitosaure és el correcte per referir-nos a les restes recuperades al Montseny, que pertanyen a l’ordre dels Temnospòndils, en lloc de parlar de Laberintodonts. Pel que fa a l’origen dels amfibis actuals, aquest ha estat motiu de gran controvèrsia (Figura 5). La hipòtesi més acceptada és que els Temnospòndils són el grup que va donar lloc als lissamfibis, on trobem els ordres actuals Anura (granotes i gripaus), Caudata (salamandres, tritons i axolots) i Gymnophiona (cecílies) (Ruta et al., 2003). Per contra, alguns autors han plantejat la possibilitat que siguin els Lepospòndils (un important grup de tetràpodes del Paleozoic) els veritables antecessors dels actuals lissamfibis (Vallin i Laurin, 2004). Recentment, també s’ha plantejat un origen polifilètic, el qual situa els Temnospòndils com l’origen d’Anura i Caudata i els Lepospòndils com origen de Gymnophiona (Anderson, 2007). Entre els Temnospòndils, el grup més abundant i divers foren els Capitosaures, animals amb morfologies majoritàriament de tipus cocodriloforme, i amb alguns subgrups que mostraren tendències vers la neotènia, és a dir que els individus adults d’alguns taxons tenien trets morfològics propis de les formes juvenils, com es dóna avui en dia en l’axolot (Ambystoma mexicanum), on els adults mantenen presents i visibles les brànquies, donant-los un aspecte de capgrossos gegants. Tot i algunes excepcions, els Temnospòndils tenien un rang de mides d’entre 1 i 3 metres de longitud, amb un musell allargat. El tronc d’aquests animals era dorsalment aplanat i molt ample, i les vèrtebres presenten processos transversos allargats i costelles extenses, amb una cua moderadament llarga la qual estava lateralment comprimida. Els integrants del grup dels Capitosaures mostren unes extremitats relativament més llargues que les observades en altres Temnospòndils, però amb unes cintures escapulars i pèlviques que mostren els ossos escapulocoracoides, ili i pubis sense gran desenvolupament. Aquesta estructura probablement no estava preparada per suportar grans tensions (Schoch i Milner, 2000). Aquests animals probablement eren actius nedadors, i devien mostrar semblances locomotores amb certes formes actuals de cocodrils. Tant per la seva estructura cranial com per la postcranial, se suposa que la seva alimentació es basava en la captura d’invertebrats i vertebrats de mida petita, tot i que els animals de major mida podrien depredar vertebrats més grans, com ara dipnous (peixos pulmonats) o petits rèptils (Damiani, 2001b). Un fet distintiu del grup dels Temnospòndils (i per tant, també dels Capitosaures) és la presència d’una profunda escotadura o incisió òtica en la regió posterior del crani. La gradació d’aquest caràcter, en funció de la seva oclusió posterior, ha estat durant molts anys la característica principal en què s’ha basat la taxonomia d’aquest grup. Noves filogènies, que tenen en compte el caràcter de l’escotadura òtica, i també altres caràcters cranials, demostren que aquest grup posseeix un important grau d’homoplàsia, és a dir que una mateixa forma d’una estructura òssia no ha de tenir el mateix origen evolutiu, de forma que espècies que clàssicament havien estat classificades en un mateix grup, ara s’ha pogut demostrar que no


20

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

necessàriament tenien un avantpassat comú. Amb aquestes noves anàlisis filogenètiques es van clarificant, en gran mesura, les relacions entre els taxons inclosos al grup dels Temnospòndils. Com hem vist fins ara, la classificació taxonòmica dels fòssils no està exempta de dificultat i el cas dels materials del jaciment de la Móra no en són una excepció. Les restes varen ser assignades inicialment al gènere Parotosuchus (Gaete et al., 1993a, 1994, 1996), en clara sintonia amb les classificacions vigents a finals de segle XX, on només es tenien en consideració els caràcters derivats de l’escotadura òtica, provocant que aquest gènere es convertís en un calaix de sastre. Una nova revisió del material, i ja en consonància amb les darreres aportacions sistemàtiques sobre aquest grup, va conferir temptativament el material al gènere Eryosuchus (Suñer, 2006). Aquesta mateixa assignació del material del Montseny ja havia estat donada en un treball de revisió del grup (Damiani, 2001a), a partir dels caràcters observats en les publicacions prèvies del material (Gaete et al. 1993a, 1994, 1996). Tot i així, i tal com aquest mateix autor—i d’altres (Damiani, 2008; Schoch, 2008)—va observar posteriorment, les restes fòssils adscrites al gènere Eryosuchus es restringeixen a la plataforma est europea (principalment als països de l’antiga Unió Soviètica), fet que exclouria els materials del Montseny d’aquest gènere. Aquesta redefinició del gènere Eryosuchus ha impulsat de nou l’estudi del Capitosaure del Montseny, on l’ús de noves metodologies ha estat clau i ha permès obtenir una informació nova i inèdita (Fortuny, 2007).

4. METODOLOGIES DIGITALS EN L’ESTUDI DELS FÒSSILS DEL TRIÀSIC 4.1 Introducció a les tècniques no invasives La paleontologia, entesa com una ciència multidisciplinària, ha aprofitat, des dels seus orígens, les innovacions i els recursos tecnològics emergents d’altres disciplines, com la medicina o l’enginyeria, incorporant-los i adaptant-los a les seves particularitats per tal d’obtenir noves dades del registre fòssil. Aquest és el cas de la tomografia computeritzada (Figura 6); es tracta d’una tècnica d’anàlisi i visualització basada en la quantificació de l’absorció de raigs X al seu pas per una mostra. Els raigs X provenen de l’acceleració d’electrons (-), generats en un filament incandescent (càtode), i que frenen bruscament en xocar contra un ànode (+) d’un tub de raigs X. En passar per la mostra en exposició, els raigs X pateixen una atenuació diferencial, la quantificació de la qual és la base per a l’elaboració de la visualització per densitats. Aquesta atenuació depèn dels factors següents: energia del raig emès, densitat i gruix de la mostra i nombre atòmic dels elements que la componen. Tots els raigs X, tan si travessen la mostra de forma perpendicular, com si no ho fan, són recollits pels detectors. La suma de tots els raigs X emesos (i posteriorment recollits) permet a l'equipament realitzar una mitjana i obtenir una informació real del objecte d'estudi. Aquesta informació queda recollida en imatges bidimensionals i/o tridimensionals. En conjunt, s’obtenen múltiples talls o seccions de la peça, amb una distància entre tall determinada prèviament. En resum, els tomògrafs computeritzats combinen per una banda les característiques pròpies dels aparells de raigs X (visualització de l’interior de cossos opacs), amb la composició tridimensional generada gràcies a la combinació d’imatges preses radial-


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

21

Figura 6. CT mèdic: esquema del funcionament d’un sistema de tomografia mèdic

ment a l’eix de la mostra; això permet obtenir models tridimensionals per treballar en sistemes CAD. Quan es treballa amb material paleontològic s’han de tenir en compte els processos que han patit les restes pel procés de fossilització (fossildiagènesi), que poden generar canvis en la densitat del fòssil, fins a confondre’l amb la matriu que l’inclou. El principal problema a l’hora de processar les imatges consisteix a establir correctament el llindar de densitats entre les restes fòssils i la matriu, per tal de discernir, amb la major precisió possible, les zones de contacte entre la matriu i l’os. Cal puntualitzar que hi ha en l’actualitat diverses tipologies de tomògrafs. Els tomògrafs mèdics aconsegueixen una escala de resolució de mil·límetres, amb aparells que arriben a fer talls de 0,1 mm. Aquest és el tipus d’aparell utilitzat en aquest treball. D’altra banda, hi ha tomògrafs industrials d’alta resolució que permeten l’ús de grans dosis de radiació sobre materials inerts. Aquest tipus d’aparells tenen usualment una resolució de 100 a 10 micres, mentre que els aparells considerats com a microtomògrafs arriben a resolucions d’1 micra, però és possible millorar aquesta resolució si els microtomògrafs treballen amb radiacions derivades d’un sincrotró. Les mesures digitals obtingudes amb l’ús de tècniques digitals són més precises i alhora permeten la creació de sistemes de representació i simulació d’alta resolució, obrint noves línies d’investigació en camps com la paleobiologia, la biomecànica o la tafonomia, per citar-ne algunes.


22

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

Figura 7. Procés de reconstrucció. A dalt, a l’esquerra: fragment de crani en vista ventral; a la dreta: reconstrucció del crani en vista ventral, s’observa la reconstrucció de la zona anterior. A baix: secció de crani on s’observa la diferència de densitat entre os i matriu


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

23

4.2 Metodologia usada en l’estudi del capitosaure del Montseny En el cas dels fòssils recuperats a la Móra, es varen seleccionar 5 peces diferents per tal d’avaluar-les digitalment. Es varen incloure els fragments cranials més ben preservats i una hemimandíbula completa. El material fou escanejat amb un tomògraf computeritzat (en endavant TC) multidetector (Sensation 16, Siemens) a la Mútua de Terrassa. L’amplada i alçada del tall en tots els escàners fets va ser de 512 x 512 píxels. En funció del volum i la superfície de cada peça escanejada es van ajustar els diferents paràmetres de treball com: mida de píxel (resolució), gruix dels talls o algoritme de reconstrucció. Aquesta última variable afecta la qualitat de les imatges obtingudes, per tant, és de gran importància l’elecció del més idoni en cada cas, per tal de poder observar amb millor definició la zona de contacte entre diferents restes òssies i poder-les separar adequadament. Les dades obtingudes del TC foren compilades posteriorment amb el software Mimics® 11.11 de Materialise. La metodologia de treball es va centrar en l’eliminació de la matriu que envolta el fòssil, aprofitant les ínfimes variacions que hi ha entre la densitat de l’os i la de la matriu (Figura 7). Per aquest motiu, l’obtenció del llindar entre el patró observat per la matriu i el de l’os va ser un objectiu important, i es van cercar protocols que permetessin discernir les zones límit, sense que es provoquessin artefactes que poguessin provocar problemes de visualització. Aprofitant els plans de simetria es varen reconstituir parts desaparegudes a partir de l’efecte mirall, que permet visualitzar la morfologia de parts d’interès taxonòmic o senzillament reconstruir els elements no conservats. Després es va fer un reposicionament virtual de les peces, provant de situar-les en la que seria la seva posició anatòmica natural. Un exemple d’aquestes accions és el reposicionament i la duplicació posterior del fragment de paladar recuperat, que permet observar la doble vacuïtat anterior que posseïa el taxó estudiat. Finalment, es va obtenir un model tridimensional que permet visualitzar un crani pràcticament complet (Figura 8) del capitosàurid recuperat al Montseny, i que va servir de base per redescriure el material (Fortuny, 2007. Vegeu més endavant).

5. ESTAT ACTUAL DE LA RECERCA 5.1 Resultats científics Gràcies a la creació d’aquest model digital, es va poder dur a terme una reavaluació dels caràcters diagnòstics d’aquest taxó per tal de comparar-lo amb la resta de membres d’aquest grup d’amfibis, d’acord amb la bibliografia, i també amb les observacions directes dels caràcters d’altres gèneres i espècies d’aquest grup. Caràcters que eren desconeguts o confusos pel fet que estaven coberts per la matriu que embolcalla els fòssils varen poder ser avaluats correctament. D’acord amb totes les dades obtingudes, es varen identificar les restes cranials com a pertanyents a un nou taxó, actualment en fase de publicació (Fortuny et al. en revisió) fet que prova l’única combinació de caràcters observada. Una anàlisi cladística preliminar (Fortuny et al., 2009c) ha demostrat una posició més derivada d’aquest taxó respecte del gènere Parotosuchus i una clara diferenciació filogenètica respecte Eryosuchus, on s’havia assignat anteriorment.


24

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

Figura 8. Reconstrucció tridimensional del crani del Capitosaure recuperat al Montseny

No hem d’oblidar, però, que en la primera campanya d’excavació, el jaciment va lliurar restes de rèptils. Actualment aquestes restes es troben en fase d’estudi, i de forma temptativa, s’han assignat gràcies, a les restes dentàries recuperades, a dos grups taxonòmics: els arcosauromorfs i els procolophonids (Fortuny et al., 2009a). La presència d’aquest darrer grup al Triàsic del Montseny representa la primera cita a la península Ibèrica i, per tant, una troballa important que ens esperona a continuar la recerca en aquesta àrea. A més, tal com s’ha comentat prèviament, a les fàcies Buntsandstein del Montseny s’ha citat la presència d’icnites de tetràpodes. Una revisió recent i preliminar d’aquestes icnites (Valdiserri et al., 2009) ha corroborat la presència dels icnogèneres


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

25

Rhynchosauroides, Chirotherium barthii i Synaptichnium, però també ha mostrat la presència de diversos icnogèneres, com Isochirotherium, en especial I. soergeli, Procolophonichnium, Dycinodontipus o Rotodactylus, en alguns casos preservats de forma excepcionalment bona, fins al punt que en alguns casos s'han preservat traces de pell. 5.2 Treballs de camp D’ençà de la primera campanya d’excavació, l’any 1990, no s’havia fet cap nova actuació paleontològica al massís del Montseny. Aquesta dinàmica va canviar l’any 2008, quan es va encetar el Projecte d’Investigació dels Afloraments Triàsics amb Fauna de Vertebrats de Catalunya 2008-2011. Gràcies a aquest projecte, al juliol de l’any 2008 es va fer una segona campanya d’excavació al jaciment de la Móra, codirigida per Àngel Galobart, Josep Marmi i Josep Fortuny, que va permetre recuperar un important nombre de restes cranials i postcranials d’amfibis i rèptils, a més de confirmar la presència de restes vegetals i de descobrir una segona localitat fossilífera a poca distància del primer jaciment, que haurà de ser excavada en el futur. Durant el mes de juny de l’any 2009 es va fer una nova actuació paleontològica de prospecció als materials triàsics del Montseny, dirigida per Albert Garcia-Selles, Arnau Bolet i Josep Fortuny. En aquesta campanya es varen prospectar els sediments de les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk, a les comarques del Vallès Oriental i Osona, incloent-hi els termes municipals de Tagamanent, Aiguafreda, el Brull, Figaró-Montmany, Seva, l’Abella i Centelles. En total, es varen localitzar una trentena de punts on es conservaven evidències fòssils directes (restes òssies, vegetals i invertebrats) i indirectes (icnites), amb diferents graus de conservació en ambdues fàcies. Aquestes evidències mostren, una vegada més, l’important potencial que presenten les fàcies triàsiques del Montseny, la majoria de les quals incloses en el Parc Natural del Montseny.

6. CONCLUSIONS D’ençà de les primeres troballes ictiològiques durant la dècada dels anys trenta, les fàcies Muschelkalk i Buntsandstein han demostrat un important potencial fossilífer de vertebrats. La major part de restes fòssils provenen de les fàcies Buntsandstein, que han lliurat interessants restes òssies d’amfibis i rèptils, alhora que mostren una gran diversitat en el registre icnològic de tetràpodes. En un context més ampli, el Buntsandstein del Montseny és l'àrea de la península Ibèrica on s’està recuperant un major nombre de taxons i material fòssil d’ecosistemes no marins del període Triàsic. L’amfibi capitosàurid recuperat al Montseny representa un nou taxó que pot resultar clau en els estudis filogenètics d’un grup que va tenir una gran diversificació just al Triàsic mitjà, edat del jaciment de la Móra. Aquestes noves troballes paleontològiques estan íntimament lligades als avenços tecnològics que han permès superar notablement les problemàtiques derivades de la preparació dels materials. En especial, la tomografia computeritzada ha permès observar regions inexplorades fins al moment. A més, s’han iniciat treballs que tenen per objectiu la preparació física i química de les restes òssies recuperades (Fortuny et al.


26

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

2009b), usant noves metodologies que permetin superar els problemes derivats de la preparació mecànica dels materials. Finalment, les noves intervencions paleontològiques a les fàcies Buntsandstein del Montseny han posat de manifest la necessitat de conservar i protegir les àrees susceptibles de contenir restes fòssils. La major part de les restes de vertebrats han estat recuperades en les comarques del Vallès Oriental i Osona, incloses sovint en el Parc Natural del Montseny. Ocasionalment, els treballs de recuperació o manteniment de vies rurals i urbanes o construccions arquitectòniques afecten les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk en àrees que són altament susceptibles de contenir restes fòssils. És per aquest motiu que, davant de l’especificitat paleontològica d’aquesta zona, considerem que s’hauria de proposar alguna de les figures de protecció establertes a la Llei de patrimoni cultural català (Llei 9/1993) i en el Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic (78/2002), com podrien ser un espai de protecció arqueològica (zona paleontològica).

AGRAÏMENTS Els autors volen agrair especialment a Pere Font, Emili Ramon i Antoni Arrizabalaga l’interès i l’entusiasme que han dedicat al jaciment de la Móra. Les tasques d’excavació no haurien estat possibles sense el treball de tot l’equip que en va formar part i en especial, d’Albert Garcia-Selles, Arnau Bolet, Manel Mendez, Xavier Ros i Jordi Palomar. Les tomografies del material fòssil de la Móra s’han fet en les instal·lacions de l'Hospital Mútua de Terrassa, gràcies al conveni de col·laboració entre aquesta institució i l’Institut Català de Paleontologia. Finalment volem agrair a Elisabet Blaya la seva invitació a participar a la Tribuna d’Arqueologia.

BIBLIOGRAFIA ANDERSON, J. S. (2007). “Incorporating ontogeny into the matrix: A phylogenetic evaluation of developmental evidence for the origins of modern amphibians”. A: ANDERSON, J. S.; SUES H.-D. (ed.) Major transitions in vertebrate evolution. Bloomington: Indiana University Press, p. 182-227. BAUZA-RULLAN, J. (1954) “Contribuciones al conocimiento de la Ictiología fósil de España. Los peces triásicos de Gorg Negre de Centelles”. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural (Tomo homenaje a E. Hernandez-Pacheco), p. 97-103. CALVET, F.; MARZO, M. (1994) “El Triasico de las Cordilleras Costero Catalanas: estratigrafia, sedimentologia y analisis secuencial”. A:Arche A. (ed.) Excursiones del III Coloquio Estratigrafico y Paleogeografico del Permico y Triasico de España. Cuenca, 53 pàgines. CALZADA, S. (1987) “Niveles fosiliferos de la facies Buntsandstein (Trias) en el sector norte de las Catalanides”. Cuadernos de Geologia Ibèrica, núm.11, p. 256-271. DAMIANI, R.J. (2001a) “A systematic revision and phylogenetic analysis of Triassic mastodonsauroids (Temnospondyli:Stereospondyli)”. Zoological Journal of the Linnean Society, núm. 133, p. 379-482. DAMIANI, R.J. (2001b) “Cranial anatomy of the giant middle Triassic temnospondyl


ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL...

27

Cherninia megarhina and a review of feeding in mastodonsauroids”. Palaeontologia Africana, núm.37, p.41-52. DAMIANI, R.J. (2008) “A giant skull of the temnospondyl Xenotosuchus africanus from the Middle Triassic of South Africa and its ontogenetic implications”. Acta Palaeontologica Polonica, núm. 53 (1), p. 75-84. DINARÈS-TURELL, J; DIEZ, J.B.; REY, D.; ARNAL, I. (2005) «“Buntsandstein” magnetostratigraphy and biostratigraphic reappraisal from eastern Iberia: Early and Middle Triassic stage boundary definitions through correlation to Tethyan sections». Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, núm. 229, p. 158-177. FORTUNY, J. (2007) “Reconstrucció digital del crani de l’estereospòndil capitosàurid del jaciment de la Móra (pla de la Calma, Barcelona)”. Memòria de DEA. Universitat de Barcelona. Inèdit. FORTUNY, J.; GALOBART, A. (2008) “CT tools for the vertebrate virtual preparation: the case of the temnospondyl capitosaur skulls in the Buntsandstein rocks”. Progressive Paleontology, Manchester, p. 16. FORTUNY, J.; GALOBART, À.; DE SANTISTEBAN, C.; SELLES, A.G. (2009a) “The vertebrate assemblage of La Mora (Middle Triassic, NE of Iberian Peninsula): Preliminary results”. 10th Mesozoic Terrestrial Ecosystems Symposium abstract book, Teruel, p.161-162. FORTUNY, J.; GARCIA-ALIX, A.; GARCIA MARTINEZ, R.; VAL, S. (2009b) “MATRIX: Technological world against the hard sediments”. I Conservation Workshop, Sabadell. FORTUNY, J.; GALOBART, À.; DE SANTISTEBAN (2009c) “New capitosaur taxa (Amphibia:Temnospondyli) from the middle Triassic (early-middle Anisian) of Iberian Peninsula”. Journal of Vertebrate Paleontology, núm. 29(3), p. 97A. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993a) “Primera noticia del hallazgo de un Parotosaurus (Capitosauridae, Amphibia) en el Triásico inferior del Macizo del Montseny”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, núm. 3, p. 61-66. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993b) “El laberintodont de la Calma: Un amfibi de 230 milions d’anys trobat al Montseny”. Lauro, núm. 5, p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994) “Hallazgo de Parotosuchus sp. (Amphibia, Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (Cordilleras Costeras Catalanas): Resultados preliminares”. Geogaceta, núm. 16, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996) “Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de la facies Buntsandstein de La Mora (Pla de la Calma, Barcelona)”. Cuadernos de Geología Ibérica, núm. 20, p. 331-345. GALOBART, A., GAETE, R. ; ROS, X., (1990) “Informe sobre l’extracció de les restes d’un vertebrat fòssil del Buntsandstein a l’ermita de la Mora (Tagamanent, Vallès Oriental) el 27, 28 i 29 de Juny de 1990”. Memòria de la intervenció paleontològica. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, p.1-8. LLOPIS-LLADÓ, N. (1942) Estudio geológico del Valle del Congost, Instituto Geológico Topográfico. Diputació de Barcelona. Barcelona, 102 pàgines. MARZO, M. (1980) El Buntsandstein de los Catalánides. Estratigrafía y procesos de sedimentación. Tesis Doctoral. Universitat de Barcelona, 317 pàgines.


28

J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

MARZO, M.; CALVET, F. (1985) Guía de la excursión al Triásico de los Catalánides. II Col·loquio de Estratigrafia y Paleogeografia del Pérmico y Triásico de España. La Seu d’Urgell. 175 pàgines. MILNER, A.R.; SMITHSON, T.R.; MILNER, A.C.; COATES, M.I.; ROLFE, W.D.I. (1986). “The search for early tetrapods”. Modern Geology, núm 10, p. 1-28. RUTA, M.; JEFFREY J.E.; COATES, M.I. (2003) “A supertree of early tetrapods”. Proceedings of the Royal Society of London B, Biological Sciences, núm. 270, p. 2507-2516. SANZ, J.L. (1980) Los notosaurios españoles, análisis filogenético y sistemático de los sauropterigios triásicos. Tesis Doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 442 pàgines. SCHOCH, R.R. (2000) “The origin and intrarelationships of Triassic capitosaurid amphibians”. Palaeontology, núm. 43(4), p. 705-727. SCHOCH, R.R. (2008) “The Capitosauria (Amphibia): characters, phylogeny and stratigraphy”. Palaeodiversity, núm.1, p. 189-226. SCHOCH, R.R.; MILNER A.R. (2000) Stereospondyli. A: Wellnhofer, P. (ed.) Encyclopedia of paleoherpetology. Munich, núm. 3B, 203 pàgines. SOLE DE PORTA, N.; CALVET, F.; TORRENTÓ, L. (1987) “Análisis palinológico del Triásico de los Catalánides (NE España)”. Cuadernos de Geologia Ibérica, núm. 11, p. 237254. SUÑER, M. (2006) “Revisión de Parotosuchus sp. (Amphibia,Temnospondyli “Capitosauroidea”, “Capitosauridae”) del yacimiento de La Mora de facies Buntsandstein (Pla de la Calma, Barcelona)”. Memoria de DEA. Universitat de Valencia. Inèdit. VALDISERRI, D.; FORTUNY, J.; GALOBART, A. (2009) “New insight on old material: Triassic tetrapods footprints in Catalonia (NE Iberian Peninsula)”. 10th Mesozoic Terrestrial Ecosystems Symposium abstract book. Teruel, p. 163-164. VALLIN G.; LAURIN, M. (2004) “Cranial morphology and affinities of Microbrachis, and a reappraisal of the phylogeny and lifestyle of the first amphibians”. Journal of Vertebrate Paleontology, núm. 24, p. 56-72. VIRGILI, C. (1958) “El Triásico de los Catalánides”. Boletín del Instituto Geológico y Minero de España, núm. 69, p. 1-856.


La Roca dels Bous i els neandertals del sud dels Pirineus JORGE MARTÍNEZ-MORENO1, RAFAEL MORA1 I IGNACIO DE LA TORRE2,1

EL PALEOLÍTIC MITJÀ AL VESSANT SUD DEL PIRINEU ORIENTAL Els darrers anys hem tingut l’oportunitat de presentar a Tribuna d’Arqueologia els resultats inicials del projecte El poblament prehistòric del Prepirineu Oriental, que portem de forma conjunta el Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institute of Archaeology de l’University College de Londres. Aquest projecte, que formalment es va iniciar l’any 2004, té com a objectiu bàsic analitzar la instal·lació humana al vessant sud dels Pirineus durant el Plistocè superior i l’Holocè. Han transcorregut més de 20 anys des que vàrem arribar a la Roca dels Bous seguint un article en què s’esmentava l’existència d’una seqüència estratigràfica de 20 metres de potència amb abundants estris lítics, atribuïda al Mosterià (Sunyer, 1973). A part d’aquesta menció, la presència d’aquests tecnocomplexos en el contacte entre el Prepirineu i la depressió de l’Ebre era poc coneguda. Una excepció la constitueix l’important nucli de jaciments a l’aire lliure de la vall de la Femosa, alguns dels quals atribuïbles al Paleolític mitjà (Mora, 1988), detectats a partir de la intensa activitat de prospecció duta a terme des dels anys setanta per l’Associació Cultural la Femosa d’Artesa de Lleida. Igualment, la revisió dels materials extrets pel Dr. Maluquer a finals dels anys seixanta a la Cova dels Muricecs, confirma la presència d’instruments atribuïts a aquest període (Fullola i Bartroli, 1989). Aquestes mencions no feien sospitar que en aquesta regió hi podia haver un important focus d’assentaments del Paleolític mitjà, possibilitat que s’ha consolidat en els darrers anys. Actualment, a les serralades exteriors del Prepirineu oriental d’Osca i Lleida es comptabilitzen un nombre significatiu de jaciments mosterians. Malgrat que

1. Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria. Facultat de Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra 2. Institute of Archaeology. University College London. 31-34 Gordon Square. London, WC1H-0PY United Kingdom


30

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

no volem ser exhaustius, esmentem per al Prepirineu d’Osca els jaciments de Gabasa 1 (Montes et al., 2001), Fuentes de San Cristóbal (Rosell et al., 2000), Fuente del Trucho (Mir, 1987; Mir, Salas, 2000; Montes et al., 2006) o el jaciment a l’aire lliure de Castelló de Pla (Mir, 1985). Contigües a aquestes serres, al sector occidental de la subcomarca dels Aspres de la Noguera (Observatori del Paisatge, 2006), es localitza l’àrea geogràfica on es desenvolupa el nostre projecte. Aquesta regió es conforma per un seguit de petites valls compartimentades per serralades de mitja alçada que se succeeixen en el contacte entre la depressió de l’Ebre i el Montsec, i delimitades pels tributaris del Segre, la Noguera Ribagorçana a l’oest i la Noguera Pallaresa a l’est. En aquest sector podem esmentar la Cova de l’Estret de Tragó (Casanova et al., 2009), la Cova Gran de Santa Linya (Martínez-Moreno et al., 2008), o la seqüència inèdita de l’abric d’en Pizarro (Vilamajor, Noguera). Al Cingle de la Cascalda—penya-segat en el qual es troba la Roca dels Bous—hem detectat un altre dipòsit del Paleolític mitjà: l’Abric d’en Vidal (Roda et al., 2009) (Fig.1). Aquest nombre creixent de jaciments localitzats al sector oriental del Prepirineu suggereix que aquesta àrea està cridada a tenir un paper important en la construcció de la història dels neandertals que habitaren la península Ibèrica. Entorn a aquesta qüestió, en els darrers anys ha pres cos la noció que les penínsules mediterrànies—i en especial, la Ibèrica—funcionaren com a possibles refugis d’aquestes poblacions fins a la seva desaparició. Les causes d’aquest procés segurament foren diverses. Les dades obtingudes tant als fons marins de l’Atlàntic nord i del Mediterrani occidental com als nuclis de gel de Grenlàndia permeten reconstruir l’evolució paleoclimàtica de l’Estadi Isotòpic Marí 3 (MIS 3) (Van Andel, Davies, 2004), i durant aquest període fred, es detecten diverses crisis climàtiques que podrien haver provocat la contracció

Figura 1. Localització dels jaciments de Paleolític mitjà detectats a les serralades del Prepirineu d’Osca i Lleida (els jaciments a l’aire lliure en blanc)


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

31

i la fragmentació de les poblacions neandertals. Aquestes crisis (anomenades Heinrich events) assenyalen unes condicions ambientals molt adverses entre 50-30 ka, amb sobtades baixades de la temperatura i una reducció dràstica de les precipitacions, que produí una intensa aridificació de la vall de l’Ebre (d’Errico, SánchezGoñi, 2003). Paradoxalment, en aquest tram cronològic, sembla que no es rarifiquen els indicadors de la presència neandertal en aquesta regió. Els registres cronomètrics de Tragó (Martínez-Moreno et al., 2004), Roca dels Bous (Martínez-Moreno et al., 2006), Cova Gran (Martínez-Moreno et al., 2008), Fuentes de San Cristóbal (Rosell et al., 2000) o Gabasa 1 (Montes et al., 2006) permeten ubicar-los dins del tram final del Paleolític mitjà, grosso modo entre 45-35 ka. En aquest interval temporal sembla produir-se un procés de canvi biològic, tècnic i social que s’ha posat en relació amb l’aparició d’Homo sapiens anatòmicament modern, segons s’argumenta a l’Arbreda (Bischoff et al., 1989). Recentment, a Fuente del Trucho s’han recuperat artefactes atribuïts a aquest Paleolític superior antic (Montes et al., 2006). Igualment, a la Cova Gran de Santa Linya s’està excavant una seqüència amb tres nivells atribuïts al Paleolític superior antic superposats a 5 unitats de Paleolític mitjà. Aquí, entre el darrer nivell de Paleolític mitjà (S1B) i el primer nivell de Paleolític superior antic (497D), es visualitzen un seguit de canvis importants com l’aparició d’una nova panòplia d’instruments elaborats en làmina i lamineta, així com la presència d’ornaments marins (Martínez-Moreno et al., 2008; 2010). Aquests atributs suggereixen una ruptura, que alguns autors posen en relació amb la dispersió d’Homo sapiens anatòmicament modern pel continent eurasiàtic (Mellars, 2004 i 2006). Un element bàsic amb relació a aquesta qüestió és determinar quan i de quina manera es va produir aquest reemplaçament. Les datacions radiomètriques que disposem a la Roca dels Bous permeten suggerir que correspon a un Paleolític mitjà tardà, en concret l’obtinguda a la unitat R3 (Taula 1). Paral·lelament, ens adverteix de les dificultats relatades amb l’obtenció d’un marc cronomètric fiable per a ocupacions que es troben al límit del mètode del radiocarboni. Les noves datacions obtingudes sobre os de la Roca dels Bous (Taula 1) presenten problemes similars a les de 2 datacions per carboni 14 AMS publicades a Fuente del Trucho que portaren els excavadors a adscriure aquesta seqüència al Paleolític superior final (Mir, Sala, 2000), atribució defensada per l’anàlisi funcional d’alguns instruments lítics aïllats (Gibaja et al., 2002). Pensem que aquests estudis no permeten fer inferències d’ordre cronocultural en el sentit proposat per aquests autors. Els materials publicats d’aquest jaciment (Baldellou, Mir, 1986; Mir, 1987) ens remeten al Paleolític mitjà, amb fortes concomitàncies amb els recuperats en altres jaciments d’Osca i de Lleida. Igualment, hem assenyalat que aquesta errònia atribució al Paleolític superior final es podria fonamentar en datacions amb problemes en la conservació del col·lagen ossi (Martínez-Moreno et al., 2006c). De fet, als treballs recents fets a Fuente del Trucho s’han recuperat instruments lítics i ossis tipològicament característics del Paleolític superior antic i recent, malgrat que en posició secundària. En aquest estudi es remarca que aquests estris no procedien de l’àrea excavada per Ana Mir, sector que correspon al Paleolític mitjà (Montes et al., 2006).


32

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

Taula 1 Nivell Referència

14

C ka BP

σ 1200

δ13 C

14

C

Mostra

Observacions

AMS

carbó

• carbó aïllat • fogar R3

AMS

carbó

• carbó aïllat • fogar S1

R3

AA-6481

38800

S1

AA-6480

> 46900

R3

Ua-21493

18110

170

- 19,5

AMS

os

• os aïllat • lleugerament cremat

N-10

Ua-21494

16515

145

- 12,5

AMS

os

• os aïllat • lleugerament cremat

N-10

Ua-21899

> 43000

- 25,6

AMS

carbó

• carbó aïllat • fogar E2 N10

Taula 1- Sèrie radiomètrica de Roca dels Bous. S’aprecien important diferències cronomètriques en les datacions obtingudes a partir de mostres de carbó o de restes òssies. Malgrat aquests problemes, que no són exclusius dels jaciments del Prepirineu oriental, sospitem que en els propers anys aquesta regió proporcionarà arguments per avaluar diverses proposicions amb relació a la desaparició dels neandertals, l’aparició d’Homo sapiens anatòmicament modern, i sobretot, si aquests dos fenòmens estan interconnectats. Sota aquesta perspectiva, Roca dels Bous i la resta d’assentaments del Paleolític mitjà del Prepirineu, aportaran claus amb les quals es podran analitzar les causes relacionades amb la desaparició d’Homo neanderthalensis.

EL DIPÒSIT ARQUEOLÒGIC DE LA ROCA DELS BOUS En paral·lel a aquesta qüestió d’ordre paleoantropològic, la Roca dels Bous permet desenvolupar una recerca que ens endinsa en l’estudi de les estratègies desenvolupades pels neandertals a l’hora d’emprar un punt del paisatge de la Noguera amb unes característiques molt especials: la cinglera de la Cascalda (Fig. 2). L’excavació de les unitats arqueològiques ens informa de les decisions preses per la gent del Paleolític mitjà. Els artefactes lítics, les restes òssies, els indicadors d’hàbitat com els fogars i la configuració dels contextos en què quedaren dipositades aquestes restes, permeten analitzar la captació, la transformació, l’ús i l’abandonament dels instruments amb els quals obtenir, processar i consumir recursos bàsics per assegurar el sosteniment i la continuïtat biològica i social d’aquests grups. Sota aquesta perspectiva, hem defensat que la Roca dels Bous adquireix sentit en la mesura que ens permet anar més enllà del propi espai físic representat pel jaciment, vehiculant-t'ho amb un rang geogràfic més ampli (Martínez-Moreno et al., 2004; Mora et al., 2009). Considerem que aquesta perspectiva converteix aquest assentament en


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

33

Figura 2. Cinglera de la Cascalda amb la ubicació de la Roca dels Bous i Abric d’en Vidal

un lloc privilegiat per investigar diverses implicacions referides al comportament dels neandertals de la vessant sud del Pirineu, que poden servir per testar alguns indicadors relacionats amb l’entorn tècnic, subsistencial, social i cognitiu d’aquesta espècie. Hem indicat que la Roca dels Bous és un dels jaciments localitzats dins d’aquest cingle, però sospitem que és possible que aquest entorn fos ocupat de forma reiterada al llarg del Paleolític mitjà. De fet, recentment, a menys de 200 m hem identificat un altre dipòsit mosterià: l’Abric d’en Vidal (Roda et al., 2009) (Fig. 2). Les diferències en els processos de formació que afecten aquest sector de la cinglera, així com en el tipus de gestió dels recursos lítics, malgrat que permeten la seva atribució al Paleolític mitjà, assenyalen que és un dipòsit amb uns trets diferenciats del de la Roca dels Bous. Al mateix temps, ens adverteix que les condicions geològiques i geomorfològiques d’aquest paratge permeten la formació d’altres dipòsits susceptibles de ser ocupats durant la Prehistòria, i que actualment estem prospectant. La Roca dels Bous—Sant Llorenç de Montgai (Camarasa, Noguera)—té unes coordenades UTM H31N ED50 X=321257 Y=4638073 i es troba a una altitud de 280 m sobre el nivell del mar . Es localitza a la cinglera de la Cascalda, un relleu calcari al peu de la serra del Mont-roig en els contraforts de les serres marginals exteriors del Prepirineu oriental (Peña, 1983). El Mont-roig és la primera elevació important del vessant sud dels Pirineus orientals i en aquest paratge convergeixen les formacions calcàries del Prepirineu en contacte amb els materials detrítics de la depressió de l’Ebre. Un element significatiu d’aquest paisatge és la xarxa hidrogràfica que conformen la conca del Segre i els seus tributaris, que capta les aigües dels Pirineus sud-orientals i conflueix en aquest sector amb la Noguera Pallaresa (Fig. 3).


34

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

Figura 3. Localització topogràfica de la Roca dels Bous El dipòsit quaternari s’adossa a una volta calcària de grans dimensions, substrat geològic que aflora al llarg del vessant i conforma un carst poc desenvolupat. La sedimentació quaternària se situa per sobre de la terrassa fluvial del Segre que retalla el substrat calcari, 20 metres per sota la zona d’on es localitzen els dipòsits que preserven les ocupacions arqueològiques. La posició altimètrica i la geometria intrusiva d’aquesta formació fluvial impedeix fer atribucions relatives a la cronologia del dipòsit arqueològic a partir de la seva correlació amb els dipòsits fluvials del Segre i les Nogueres (Peña, 1983) (Fig. 4a). Les ocupacions arqueològiques treballades fins al moment es localitzen al sostre de la sèrie quaternària i conformen una plataforma horitzontal amb unes dimensions aproximades de 20 x 10 m, on es reconeix una seqüència estratigràfica conformada per una successió monòtona i aparentment contínua de sediments generats per l’alteració dels conglomerats i les calcàries del substrat. La meteorització provocada pels agents atmosfèrics genera bretxes no consolidades de geometria irregular, compostes per litologies de gruix variable que configuren llits de sorres amb abundants blocs angulars heteromètrics caiguts per gravetat (clastos inferiors a 5 cm, blocs decimètrics i mètrics). És a dir, és un medi sedimentari típic d’un carst poc desenvolupat (Benito Calvo et al., 2009) (Fig. 4b). Aquests materials s’organitzen a partir de dos cons de dejecció que es localitzen als extrems est i oest del jaciment, i configuren dues plataformes subhoritzontals amb pendents oposats, la primera a la part oest de l’abric amb direcció sud-est, la segona al sector est amb pendent sud-oest (Jordá et al., 1994). Aquests medis porten càrregues sedi-


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

35

mentàries variables que s’entrellacen en funció de fluxos irregulars, i provoquen canvis en la delineació i en l’espessor dels nivells, que finalment generen una microtopografia molt irregular.

Figura 4. a) Perfil longitudinal del jaciment. Es posiciona la terrassa del Segre amb relació al dipòsit arqueològic. b) Detall de la sèrie estratigràfica amb la posició de les unitats N10 i N12. Al marge oest de l’N10 s’aprecia la depressió natural on es detecta l’acumulació de fogars (vegeu Fig.5) Clau: (1) substrat, (2) terrassa fluvial, (3) clastos angulosos, (4) sorres, (5) carbonatacions, (6) discontinuïtat, (7) línia d’estratificació, (8) pantà


36

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

Paral·lelament, es detecta una intensa carbonatació postdeposicional per degoteig o exsudació de la paret, i en funció de l’activitat d’aquests punts de caiguda d’aigua els sediments es consoliden de forma diferencial, generant fàcies sedimentàries amb propietats diferents; així, hi ha zones molt carbonatades i endurides en contacte directe amb altres amb sorres no consolidades. Aquestes diferències en la compactació dels sediments és molt irregular i variable, no afectant tota la superfície. Aquests processos de formació dinàmics assenyalen que l’excavació de les unitats arqueològiques de la Roca dels Bous no és una tasca senzilla a causa de les variacions laterals de fàcies i canvis microestratigràfics, en què es detecten depressions i altres accidents topogràfics pels quals transcorren les unitats arqueològiques (Fig. 4b). L’escassa visibilitat litoestratigràfica de la seqüència ens ha portat a desenvolupar una estratègia en la qual la definició d’unitats arqueològiques la determina una metodologia estructurada a partir de l’excavació en extensió de superfícies en les quals es posicionen sistemàticament els instruments lítics, les restes faunístiques i les estructures associades. En considerar aquests punts com a partícules sedimentàries, l’estudi de la dispersió horitzontal i vertical permet definir conjunts amb geometries definides i delimitades per sediments estèrils. Les restes de fauna i lítiques ens informen d’un trànsit tafonòmic traumàtic derivat d’uns processos de formació agressius. Aquests materials exposats en superfície o en procés d’enterrament, foren sotmesos a la caiguda cíclica i massiva de blocs de la cinglera, al trepig (trampling) d’unes superfícies fortament antropitzades, i la compactació mecànica i química que pateixen aquests sediments. Aquests factors condicionen la preservació de les restes de fauna, i és habitual que els ossos es fragmentin fins a convertir-se en porcions de difícil determinació anatòmica i/o específica, dificultant fer estimacions sobre la diversitat taxonòmica, el nombre de restes o d’individus presents en aquests conjunts; paràmetres d’altra banda essencials per analitzar les tàctiques de subsistència desenvolupades pels ocupants de l’abric. En contraposició, aquests mecanismes d’enterrament són relativament ràpids i no semblen afectar les restes lítiques i els fogars. És així que artefactes lítics, estructures de combustió i la seva disposició espacial es converteixen en elements privilegiats amb els quals establir associacions i relacions de temporalitat que defineixen aquestes unitats arqueològiques. Fins al moment hem excavat les unitats arqueoestratigràfiques R3, N10 i N12; en aquest article presentarem alguns indicadors reconeguts a les unitats N10 i N12, en els quals estem treballant en els darrers anys.

ELS CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS N10 I N12 N10 i N12 corresponen a dues unitats arqueològiques interestratificades diferenciades per un estèril sedimentari de 20-50 cm de gruix. Aquests nivells subhoritzontals, i amb un pendent entre 5º-10º en sentit sud-oest, se superposen i es distribueixen per superfícies desiguals (Fig. 5). Aquesta configuració horitzontal és provisional, i depenent de la superfície excavada, l’N10 es reconeix al llarg de 60 m2, mentre que l’N12, fins al moment, s’ha recuperat en 20 m2 malgrat que diversos sondejos indiquen que la unitat té una extensió en planta possiblement superior a l’N10. Una característica comuna d’ambdós nivells és la seva baixa dispersió vertical, amb gruixos mitjans que oscil·len entre 1015 cm, tot i que en determinats sectors de l’N10 s’aprecien fortes variacions verticals.


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

37

Figura 5. Dispersió vertical de les unitats N10 i N12 al sector est de l’abric on s’aprecia el pendent subhoritzontal dels nivells i l’estèril entre ambdós Hem tractat aquests nivells com a geometries volumètriques delimitades per sediments estèrils. Això no implica que aquestes unitats arqueològiques siguin necessàriament sincròniques i assimilables a ocupacions configurades per esdeveniments discrets (Mora, 1988, 1991; Vallverdú et al., 2005). Possiblement, les ocupacions de la Roca podrien correspondre a aquest tipus d’estades breus, però la reiteració en l’ocupació del lloc dóna lloc a la formació de palimpsests. La detecció d’estructures de combustió ha estat clau per donar suport a aquesta noció. La presència de fogars en jaciments del Paleolític mitjà no és un fet excepcional, tal com s’ha assenyalat en altres dipòsits de la península Ibèrica com, per exemple, Bolomor, el Salt, l’Abric Romaní o la Cova Gran de Santa Linya. Les condicions de formació del dipòsit de la Roca dels Bous ha permès la conservació d’estructures de combustió. Aquestes generalment són instal·lades directament sobre el sòl (fogars plans) i tenen unes dimensions que oscil·len entre 50-100 cm de diàmetre màxim, malgrat que hem detectat fogars excavats al terra (Martínez-Moreno et al., 2004). En la unitat arqueològica N10 hem excavat 20 fogars, dels quals 10 es trobaren en una zona de dimensions reduïdes a la part oest del dipòsit, i s’hi aprecià que alguns d’aquests apareixien estratigràficament superposats dins d’una depressió natural (Fig. 6). Aquest element permet visualitzar que aquest nivell es configura per un nombre indeterminat d’ocupacions (Martínez-Moreno et al., 2004 i 2006). A l’N12, detectem la superposició d’estructures de combustió, suggerint que els patrons d’acumulació del material arqueològic es regeixen per mecanismes no gaire diferents als de l’N10. Aquests indicadors ens porten a pensar que els nivells arqueològics de la Roca dels Bous estan condicionats per uns ritmes de sedimentació que no són homogenis a tota la superfície de l’abric. En funció de la zona excavada els nivells configuren dispersions verticals que podrien ser interpretades en termes d’ocupacions de curta durada, però en zones adjacents reconeixem indicadors que permeten inferir ocupacions temporalment diferents. Aquests fenòmens s’exemplifiquen a partir de l’interestratificació de fogars o a partir de les relacions que poden establir-se de la dispersió vertical de coordenats i la disposició d’estructures de combustió, tal i com hem argumentat en altres ocasions (Martínez-Moreno et al., 2004, 2006). Una altra via per avaluar el grau d’homogeneïtat d’aquests conjunts pot establir-se amb l’estudi dels remuntatges dels artefactes lítics. L’estudi de les connexions fet a l’N10 permetia relacionar espacialment aquesta superfície (Fig. 7). Així, la majoria de les connexions entre restes estaven compostes per 2 o 3 peces, i no es disposava de sèries llargues de productes. Igualment, s’apreciava que els remuntatges relacionats


38

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

directament amb la talla (connexions entre nuclis i ascles) eren escassos i sempre relacionats amb la darrera fase d’extracció de suports; però altres indicadors, com fractures i accidents de talla, informen que aquestes activitats s’havien fet in situ. Per superar aquesta contradicció suggerim que part dels suports associats a aquests esdeveniments de talla no deixen rastre al jaciment perquè són portats a altres llocs. Aquesta inferència permet sostenir que era més parsimoniós considerar aquests nivells com el resultat de diferents visites produïdes al llarg d’una escala difícil de precisar, que acumulacions sincròniques generades en un únic moment (de la Torre et al. 2006).

Figura 6. a) Distribució en planta de les estructures de combustió detectades a l’N10. S’aprecia l’acumulació de diversos fogars a la part oest de l’abric. b) Interestratificació de fogars i artefactes en les acumulacions oest i sud en l’eix Y=34.000-34.250. A la part inferior es posiciona l’N12


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

39

Insistim en la importància d’aquests indicadors ja que condicionen directament la manera d’apropar-nos a l’estudi d’uns conjunts arqueològics que representen superfícies dinàmiques i on és arriscat fer lectures directes a partir de la disposició espacial dels instruments (Villa i Courtin, 1983). Aquestes acumulacions o la seva relació amb estructures de combustió poden ser el resultat d’esdeveniments generats en temps diferents; és a dir, artefactes coetanis des del punt de vista espacial poden estar separats per un lapse temporal desconegut. Malgrat aquesta limitació, la redundància dels processos associats en la conformació d’aquestes unitats permet apropar-nos a aspectes com la durada de les ocupacions o les activitats fetes a l’assentament.

Figura 7. a) Línies de connexió establertes a partir dels remuntatges lítics reconeguts a l’N10. b) Exemple d’una sèrie dorsoventral que connecta les acumulacions est i sud (escala gràfica 1 cm)


40

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS CONJUNTS LÍTICS Una característica que vàrem detectar a la Roca dels Bous són les diferències en la presència de matèries primeres que variava en funció dels nivells (Mora, 1988), fenomen igualment reconegut a Tragó (Castañeda, Mora, 1999), per exemple. La noció de canvi en l’elecció de matèries primeres al nord-est de la península Ibèrica habitualment s’ha considerat un indicador—directe o indirecte—de l’aparició del Paleolític superior (Rodríguez et al. 2004). Alternativament, propossem que el canvi detectat entre l’N10 i l’N12 ens permetia explorar si es podia relacionar amb les estratègies que dissenyaren els ocupants de la Roca dels Bous. Els artefactes lítics recuperats conformen conjunts numèricament significatius; a l’N10 s’han recuperat més de 3.000 artefactes i a l’N12, fins a més de 8.500. En ambdós nivells apareixen representats tots aquells segments relacionats amb l’aportació, l’elaboració i la conformació de l’instrumental lític: percussors, nuclis, ascles i fragments, retocats i microdébitage (microrestes de talla inferiors a 2 cm). Ascles, fragments d’ascles i microdébitage conformen més del 90 % del material, cosa que permet inferir que la talla fou una activitat feta dins del dipòsit. Al mateix temps, assenyala que els processos postdeposicionals no semblen prou actius com per transportar material en funció de la mida o el pes dels artefactes; o que aquests conjunts foren recollits de manera selectiva durant l’excavació. De fet, tot el sediment és sistemàticament garbellat per aigua amb malla de 0,5 mm,1 cosa que permet descartar que hi hagi biaixos en la seva recuperació. Un indicador interessant el proporcionen paràmetres com el nombre i el pes global d’artefactes en funció de la superfície excavada; es diferencien dos grans categories de matèria primera que es poden reconèixer visualment: roques silícies i roques metamòrfiques (Fig. 8). Més avall insistirem en algunes propietats d’aquests materials, ja que són rellevants dins la nostra argumentació. En comparar aquests paràmetres, s’aprecia que a l’N10 el nombre de restes en roques silícies representa el 66 % del conjunt, malgrat que a la variable pes, les roques silícies i metamòrfiques estan equilibrades. Una dada gens secundària és el pes global dels artefactes que ascendeix a poc més 7 quilos de matèria primera recuperada en una superfície de 60 m2. Per contra, la composició de l’N12 és diferent i, tant pel nombre de restes com pel pes, les roques metamòrfiques representen més del 90 % del conjunt. Igualment, el pes global augmenta de forma significativa: es comptabilitzen més de 22 quilos de roques aportades. Aquest increment de roques metamòrfiques és encara més marcat si tenim en compte que el conjunt N12 s’ha recuperat en una superfície que representa aproximadament la tercera part de la superfície excavada de l’N10. Aquests paràmetres generals ens informen de: a) la variació en el tipus de roques: predomini de les metamòrfiques a l’N12; per contra, a l’N10 l’aportació de sílex es complementa amb l’aportació de metamòrfiques; b) la quantitat de materials lítics transportats suggereix que l’N12 és un nivell amb major densitat de restes que l’N10 i, per tant, amb una intensitat d’ocupació major. El canvi en la selecció del tipus de roques tallades i l’increment en la densitat d’artefactes abandonats en aquests nivells, permet plantejar si aquestes variables estan interrelacionades. Si són fenòmens que covarien, seria pertinent analitzar les causes que són al darrere d’aquests canvis relativament sorprenents quan es refereixen al Paleolític mitjà. Paral·lelament, aquestes diferències ens remeten a una altra discussió clàssica: el significat de l’anomenada “variabilitat musteriana” (Mora et al., 2008).


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

41

Figura 8. Nombre de restes i pes dels artefactes de l’N10 i l’N12 en funció de les matèries primeres

INSTRUMENTS I COMPORTAMENTS Els conjunts lítics de les unitats N10 i N12 contemplen tota la seqüència de productes resultants de les activitats de talla. Una característica comuna a totes dues, malgrat el canvi en l’aportació de matèries primeres, és l’orientació dirigida a elaborar estris de mida reduïda. Aquest atribut es fa palès als nuclis i als retocats, però afecta també les ascles, per la qual cosa considerem que és un tret general que afecta tot el sistema tècnic (Mora et al., 2004). Malgrat que durant el Paleolític mitjà aquest tipus de resposta no és estranya (Dibble, McPherron, 2006), tradicionalment se li ha prestat una atenció escassa i es considera el resultat de constriccions mediambientals, tal com l’absència de matèria primera a l’entorn (Stiner, Khun, 1992). Per analitzar els principis que afecten aquesta opció tècnica a l’N10 i l’N12 ens centrarem en les informacions que deriven dels nuclis i retocats. Aquestes categories, malgrat que numèricament són escasses—representen poc més de l’1 % del conjunt—permeten identificar pautes amb les quals analitzar les opcions tècniques desenvolupades pels ocupants de la Roca dels Bous. Els nuclis de l’N10 i l’N12 presenten unes mides molt reduïdes, generalment inferiors a 5 cm de longitud màxima. Aquesta tendència, reconeguda ja amb anterioritat (Martínez-Moreno et al., 1994), no és exclusiva de la Roca dels Bous: també s’observa a altres jaciments de la Noguera (Casanova et al., 2009). Aquestes mides dels nuclis no entren en contradicció amb les mètriques de les ascles, amb unes freqüències de representació màxima entorn als 3-4 cm de longitud. Aquestes dimensions reduïdes són relativament sorprenents, i conviden a reflexionar sobre el significat d’uns instruments que són difícils d’emprar directament amb la mà, tal i com es refereix per al Paleolític mitjà


42

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

(Stringer, Gamble, 1993) de forma habitual. Aquests mòduls mètrics i alguns indicadors observats en els retocats recuperats al jaciment, fan sospitar que hi podia haver estris compostos i/o emmanegats (Mora et al., 2004; de la Torre et al., 2006). Aquesta qüestió haurà de ser abordada en els propers anys, per les implicacions respecte al bagatge tècnic i cognitiu d’Homo neanderthalensis. Dins dels nuclis podem diferenciar dos tipus de sistemes de reducció amb orientacions i implicacions diferents. Aquests sistemes s’han descrit recentment (Mora et al., 2008) i a continuació explicitarem algunes característiques rellevants. En el primer tipus s’aprecia que són mètodes de talla bifacial amb els quals es poden obtenir sèries llargues i als quals s’apliquen una sèrie de principis tècnics: jerarquització de les superfícies de talla, reducció del volum a partir d’una aresta bifacial, manteniment de convexitats, distinció entre fases de preparació i d’extracció; és a dir, complimenten els principis definits per Boëda (1993) respecte als mètodes Levallois i Discoide. Atesa la revisió d’aquests conceptes que s’està fent hem preferit utilitzar una categoria més genèrica que hem anomenat bifacial centrípet jeràrquic (BJC) (Castañeda i Mora, 1999; Casanova et al., 2009). El segon tipus de reducció és més expeditiu i s’organitza a partir de plataformes que es tallen només sobre una cara i dels quals s’obtenen sèries molt reduïdes d’ascles. Malgrat que aquests mètodes unifacials són comuns al Paleolític mitjà (Wallace, Shea, 2006), habitualment se’ls ha prestat poca atenció. Al contrari, a la Roca dels Bous i Tragó aquests nuclis expeditius són abundants (Casanova et al., 2009). Hem dit que els nuclis foren treballats fins a dimensions reduïdes (Fig. 9a i 10a). En aquells que foren reduïts seguint sistemes bifacials són freqüents els rebutjos i la plataforma de talla esmussada, accidents que ens informen que, malgrat la seva mida, es va intentar continuar amb l’extracció de suports. Al mateix temps, alguns nuclis unifacials corresponen a ascles que serveixen per generar-ne de noves. Aquesta panòplia de mètodes comparteix una intenció dirigida a sobreexplotar aquests volums fins a convertir-los en formes residuals, abandonades solament quan la seva petitesa fa difícil continuar amb la seva talla. Aquests sistemes de reducció bifacial i unifacial són aplicats sobre roques silícies i metamòrfiques; per tant, no considerem que la matèria primera sigui un factor determinant a l’hora de seleccionar un mètode de talla. Malgrat això, s’aprecia que en els nuclis sobre roques metamòrfiques es tendeix a aplicar mètodes estereotipats: s’hi aprecien extraccions finals que corresponen als negatius deixats per ascles predeterminades de tipus Levallois o pseudo-Levallois. Al mateix temps, els sistemes expeditius es correlacionen sovint amb les roques silícies. Els retocats també es conformen a partir de suports de mida reduïda i dins d’aquests conjunts els artefactes més grans de 5 cm són excepcionals. Es detecta la selecció intencional d’ascles grans per retocar, però finalment diferents processos (com les fractures) els converteixen en suports residuals (Mora et al., 2004). En comparar els elaborats en sílex i en roques metamòrfiques es visualitzen dues tendències interessants. D’una banda, els retocats sobre roques metamòrfiques són més grans, i sobretot estan menys retocats que els de sílex (Fig. 9b i 10b). Habitualment, els suports retocats de sílex tenen el perímetre retocat per complet, la qual cosa genera peces amb retoc bilateral i laterotransversal conformant vores denticulades, mentre que les peces amb retoc continu (rascadores) són escasses. La segona tendència és la preferència pel sílex a l’hora de configurar els retocats. Això és concordant amb la distribució general del registre de l’N10, però és evident respecte a l’N12. Dels 145 retocats recuperats a l’N10, 107 es varen elaborar en sílex; mentre que dels 105 de l’N12, 54 eren de sílex. Aquesta gestió prefe-


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

43

Figura 9. a) Nuclis recuperats a l’N10. S’aprecia l’aplicació de sistemes de reducció bifacial sobre roques silícies i metamòrfiques. b) Retocats de sílex de l’N10 on s’observa la seva talla reduïda així com la varietat de colors i qualitat de la matèria primera


44

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

Figura 10. a) Nuclis de l’N12. S’observa la relació entre roques metamòrfiques i sistemes de reducció bifacial i amb presència de negatius finals d’ascles predeterminades, per contra els de sílex són tallats de forma expeditiva. b) Retocats de l’N12 on s’aprecien les diferències de talla i intensitat en el retoc entre els elaborats en roques metamòrfiques i silícies. Els retocats de sílex no poden relacionar-se amb els nuclis recuperats


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

45

rencial del sílex per dissenyar retocats augmenta si tenim en compte que el 80 % del conjunt de l’N12 s’elabora sobre roques metamòrfiques. Comportaments de tipus similar, en els quals es descriu una gestió diferencial de les matèries primeres, s’han assenyalat per al Paleolític mitjà (Tavoso, 1984; Geneste, 1992) i, a la Roca dels Bous, ens permet introduir-nos dins d’un altre nivell de reflexió: la relacionada amb les decisions de transport i consum de l’instrumental lític.

IMPOSICIÓ DEL MEDI O DECISIONS? Determinar les causes subjacents a aquesta tendència a obtenir instruments de mida petita visualitzada a l’N10 i l’N12 es converteix en un element central. En aquest sentit, és necessari determinar si els factors tecnoeconòmics—els relacionats amb la presència/absència i qualitat de la matèria primera—estan darrere de les dimensions reduïdes de l’instrumental. Si aquests recursos foren difícils d’adquirir, o si les seves propietats imposaren determinades constriccions (per exemple, la mida dels nòduls), podrien constituir condicionants de les possibilitats que tenien els neandertals per gestionar aquests materials. Al contrari, si no hi ha aquestes limitacions podem pensar que els neandertals desenvolupen un seguit d’estratègies per assegurar-se aquests recursos bàsics i que la configuració d’aquests estris està relacionada amb la seva esfera conductual. Per tal d’avaluar el significat d’aquesta pauta era necessari disposar d’uns coneixements mínims sobre la distribució de matèries primeres a la Noguera, tasca que en els darrers anys ha rebut una important empenta a les serralades exteriors i marginals del Prepirineu oriental. El treball pioner de J. L. Peña (1983) que elaborà una detallada cartografia de les terrasses fluvials del Segre i les Nogueres, advertia d’importants afloraments silicis en les formacions del Garumnià de la zona, donant la idea que aquests recursos són abundants dins de l’àmbit regional. De fet, al llarg del congost de Camarasa-Sant Llorenç de Montgai, es diferencien diversos nivells de terrasses que el Segre diposita amb litologies metamòrfiques del massís pirinenc. Hem assenyalat que una d’aquestes formacions retalla el substrat calcari de la cinglera de la Cascalda; i, aigües avall de Sant Llorenç, el riu construeix un sistema de dipòsits escalonats important que es ressegueix per tot el seu curs baix. Diversos programes de prospecció dirigits a reconèixer dipòsits de roques silícies coincideixen a assenyalar almenys dos afloraments amb propietats i qualitats diferents (Mangado, 1998; Parcerisas, 1999). D’una banda, un primer tipus de sílex es localitza a la serra Llarga, un relleu marginal en el contacte directe amb la depressió de l’Ebre. El segon tipus són materials amb qualitats macroscòpiques i aptitud per a la talla molt variables i que apareixen a les formacions del Cretaci superior i Paleocè—els dipòsits Garumnians esmentats per Peña (1983)—; i que semblen ser molt comuns al marge dret de la Noguera Pallaresa (Mangado, 1998). Les prospeccions que hem portat al marge esquerre d’aquest riu i per la conca de la Noguera Ribagorçana confirmen que aquests materials es poden resseguir al llarg de les serralades prèvies al Montsec, i aquestes formacions poden continuar per les valls adjacents del Cinca, a Osca. La cartografia inicial sobre la disposició d’aquests recursos indica que, dins una escala regional, el sílex és un recurs abundant (Mora et al., 2008). Un indicador interessant que deriva d’aquest mapa és que, en funció de la distància, poden establir-se dues grans categories. La primera, les roques metamòrfiques associades a la xarxa flu-


46

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

vial es troben dins l’entorn immediat del jaciment. La segona, la dispersió dels afloraments actualment coneguts de roques silícies impliquen distàncies que oscil·len entre els 15 quilòmetres de les formacions garumnianes i 20 quilòmetres de la serra Llarga. Aquestes distàncies suggereixen que l’aprovisionament de matèries primeres és essencialment de caràcter local: de fet no hem identificat materials al·lòctons (Fig. 11). Aquesta dualitat permet associar tipus de materials que, per la seva ubicació dins del paisatge i la seva distància al jaciment, poden ser tractats de forma diferent: les roques metamòrfiques, molt abundants i d’accés immediat; i el sílex, la presència del qual, malgrat que és igualment abundant i té un accés directe, implica una certa distancia de transport. Si relacionem aquestes distàncies amb els artefactes recuperats observem alguns elements rellevants. En primer lloc, s’aprecia que les roques metamòrfiques de l’N12 i de l’N10 tendeixen a ser reduïdes seguint la sistemàtica dirigida a mantenir una extracció perllongada de suports, i que genera artefactes estereotipats (les clàssiques ascles Levallois i pseudo-Levallois) (Fig. 10a). En segon lloc, malgrat que aquests tipus de sistemes s’apliquen també als nuclis de sílex (Fig. 9a), són comunes les formes residuals que relacionem amb sistemes expeditius orientats a obtenir sèries reduïdes de suports (Fig. 10a). En ambdós casos, la talla continua fins que els nuclis pràcticament són esgotats (Fig. 9a i 10a). Aquest comportament no deixa de ser curiós, sobretot en el cas de les roques metamòrfiques, ja que semblaria més “lògic” no continuar gestionant aquests nuclis residuals quan aquests materials es troben literalment al peu del jaciment. Igualment, els retocats permeten reconèixer altres indicadors. Els de sílex presen-

Figura 11. Cartografia de matèries primeres de les serralades exteriors del Prepirineu. Es posicionen els afloraments de roques metamòrfiques, així com els dipòsits de sílex de la serra Llarga i del Cretaci de San Mamet, Montclús i Tragó (vegeu Mora et al., 2008)


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

47

ten una gamma ampla de textures, colors i qualitats, que indiquen que procedeixen de diferents nòduls (Fig. 9b). És habitual trobar ascles o peces retocades de sílex que mètricament i morfològica no es poden relacionar amb els nuclis abandonats (Fig. 10b). Aquestes peces que anomenem “incongruents” indiquen el transport d’artefactes elaborats fora del jaciment i introduïts per ser consumits a l’assentament. Paral·lelament no descartem que part del conjunt elaborat al jaciment es porti a un altre lloc. Això explicaria les incongruències reconegudes en els remuntatges lítics que hem esmentat. A l’N10 i l’N12 s’aprecien diferències d’intensitat en el retoc dels objectes elaborats en sílex (Fig. 10b). En els artefactes de roques metamòrfiques en general els retocs es localitzen en zones específiques de les vores i no afecten tot el perímetre de la peça; al contrari dels de sílex on són habituals estris completament retocats, en alguns casos amb fractures induïdes per l’ús, donant la sensació que aquest instrumental està fortament “estressat” (Fig. 9b i 10b) (Mora et al., 2004). Aquesta noció implicaria un interès conscient per mantenir aquestes peces fins a deixar-les a la pràctica inutilitzables, sotmetentles a processos de reparació, reelaboració i reciclatge tal i com hem determinat en alguns remuntatges (de la Torre et al., 2005) (Fig. 12). Igualment, la presència de peces amb doble pàtina suggereix la recuperació i reactivació d’artefactes abandonats en ocupacions anteriors. Tots aquests atributs defineixen l’anomenat lithic scavenging, un tipus de pràctiques que relacionarem amb estades breus a les quals s’aporta un limitat conjunt d’artefactes. A la vegada, implica que aquests grups sabien que a l’assentament trobarien material per tallar. Si acceptem aquesta inferència, podem pensar que el jaciment es converteix en un altre punt d’aprovisionament de matèria primera (Mora et al., 2004).

Figura 12. Exemples de peces amb dobles pàtines (ratllat) i artefactes trencats i reparats al jaciment


48

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

USOS DE L’ASSENTAMENT, USOS DEL PAISATGE Aquests indicadors ens descriuen les estratègies subjacents a l’hora d’elaborar artefactes. Malgrat que poden semblar il·lògiques, decisions com l’extrema reducció a què sotmeten el material no responen a una manca de matèria primera. Així, podem proposar que aquestes restes reflecteixen les decisions preses per aquests grups a fi de gestionar un recurs, que malgrat que és abundant no apareix disseminat aleatòriament pel paisatge. Els ritmes d’aportació i els mòduls mètrics dels suports de sílex transportats ens fan sospitar que varen privilegiar el pas per determinats paisatges a fi de proveir-se d’aquests materials, denotant que en els seus desplaçaments els neandertals disposaven de certa capacitat de previsió de les activitats a desenvolupar en el jaciment (Mora et al., 2004, 2008). Aquests processos d’entrada i sortida de materials, la recuperació d’artefactes residuals i sobreexplotats, la presència d’estris que només tenen un sentit funcional si formen part d’eines compostes o emmanegades, suggereixen que aquests instruments no responen a principis restrictius derivats d’una lectura de tipus cost/benefici. Així, malgrat que acceptem que ens trobem davant de conjunts que aparentment semblen coherents aquesta perspectiva no és del tot explicativa. Pensem que és més parsimoniós considerar-los agregats conformats al llarg d’un nombre indeterminat de visites a l’assentament dins d’una escala temporal difícil d’avaluar. En aquest sentit, les superposicions de fogars detectats a l’N10 (Fig. 6) indiquen que ens trobem davant d’acumulacions dinàmiques, resultants de diferents esdeveniments, que finalment configuren palimpsests. Sota aquesta perspectiva, el canvi en l’aportació de matèries primeres és interessant per analitzar la manera com gestionen aquests grups aquest punt del paisatge que és la Roca dels Bous. Malgrat la disponibilitat de roques per tallar, no es troben ni als mateixos llocs ni impliquen el mateix tipus de gestió. Les roques metamòrfiques es localitzen al peu del jaciment, mentre que les silícies impliquen distàncies de transport no inferiors a 15 quilòmetres. Aquest fet ens permet diferenciar entre roques locals (metamòrfiques) enfront d’altres situades a la perifèria (silícies). Aquesta diferenciació ens descriu l’àrea de dispersió de les activitats que fan els ocupants de l’abric, o com a mínim aquelles relacionades amb l’obtenció de roques per elaborar instruments. Aquest aspecte no és secundari ja que la presència/absència de matèria primera segurament fou un factor decisiu a l’hora de seleccionar un assentament. Tampoc podem entendre la seva ocupació recurrent sense que prèviament s’hagi solucionat l’aprovisionament regular de matèries primeres. Si apliquem aquestes nocions als conjunts de l’N12 i l’N10, sembla que el rol preponderant de les roques metamòrfiques a l’N12 assenyala que les activitats d’aquests grups es focalitzen essencialment dins l’àrea adjacent al jaciment. Aquest no sembla ser el cas de l’N10, on la presència de roques silícies indica un radi de dispersió més ampli. Aquest fenomen implicaria que entre l’N12 i l’N10 s’ha produït un canvi en la zonació de les àrees de captació de matèries primeres. Però aquesta aproximació no explica les diferències observades en ambdós conjunts. Si es comparen els tipus de reducció a què se sotmeten les roques silícies de l’N12 i l’N10 es veu que no són gaire diferents. A l’N12 recuperem fragments residuals de sílex tallats seguint mètodes expeditius així com ascles i retocats que no es poden relacionar amb els nuclis recuperats. Aquests indicadors els relacionem amb el transport de suports de mida petita i peces seleccio-


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

49

nades que són portades al jaciment amb una finalitat funcional (Fig. 10). Aquesta tendència es repeteix a l’N10, on apareixen nuclis amb sistemes de reducció volumètrica dirigida a obtenir sèries llargues d’ascles i que arriben exhaurits al jaciment (Fig. 9). Aquesta voluntat per mantenir aquests formats residuals permet inferir un interès per conservar uns materials difícils de trobar a l’entorn immediat. Sota aquesta perspectiva, la diferència entre els dos conjunts l’establim en l’aportació massiva de roques metamòrfiques a l’N12. Hem assenyalat l’increment en el pes global dels materials detectat en aquest nivell, malgrat que en relació a l’N10 s’ha excavat una tercera part (Fig. 8). Aquesta diferència ens porta a pensar que en aquest nivell les roques metamòrfiques complimenten les necessitats derivades de les activitats que desenvolupen els ocupants del lloc. Això no sembla passar a l’N10, on la importància de les roques silícies denota altres implicacions. Temptativament, proposem que aquestes variacions poden relacionar-se amb canvis en la funció de l’assentament dins dels patrons de mobilitat dels neandertals del sud-est del Prepirineu. Per la seva posició topogràfica, l’enclavament de la Roca dels Bous ocupa un lloc privilegiat dins del paisatge de la Noguera. El Segre i els seus tributaris són vies de connexió directa entre les valls interiors del Prepirineu amb la depressió de l’Ebre; i els penya-segats construïts per la Noguera Pallaresa i el Segre, en els voltants de la Roca dels Bous, converteixen aquest lloc en un punt interessant des del qual es poden controlar els moviments estacionals de petits grups de cérvols, cavalls o ases que s’internen vers els Pirineus o que baixen a la plana de Lleida. Aquests fenòmens predictibles podrien explicar l’ocupació recurrent d’aquest lloc. S’ha argumentat que els sistemes de cacera del Paleolític mitjà estan estretament vinculats amb l’ús de paisatges on poder emboscar animals (Stiner i Khun, 1992), i els congostos pels quals transcorre el Segre semblen apropiats per organitzar aquestes activitats. Possiblement, per a aquestes tasques dirigides a transportar i processar preses, serien suficients els estris elaborats a partir de còdols de riu. Sota aquesta perspectiva, podem pensar que l’N12 representaria el tipus de tasques que habitualment es fan dins d’un lloc residencial. Aquest escenari no és exactament el mateix a l’N10. L’interès per retenir nuclis de sílex de petit mòdul i accions com la retalla i la reparació d’estris, impliquen una bona representació dels materials que procedeixen d’una àmplia escala regional. Aquest fet implica un profund coneixement del paisatge i mapes mentals precisos sobre la localització dels afloraments de sílex, un recurs abundant, però associat a formacions geològiques, és a dir, a paratges concrets. Aquests coneixements són ja presents a l’N12, ja que les fonts d’aprovisionament de roques silícies d’ambdues unitats arqueològiques són les mateixes. Al mateix temps, opten per un aprofitament intensiu d’uns materials que en principi podien ser substituïts per les roques metamòrfiques locals. Malgrat que aquesta decisió pot semblar irracional, ens informa que els neandertals articulen alternatives com són el transport de materials específics, ja sigui pel seu potencial plurifuncional, o bé perquè poden ser reciclats a fi de perllongar la seva vida útil. En aquest sentit, els pocs estris recuperats a l’N10 podrien relacionar-se amb estades breus, tal com s’intueix a partir de la superposició de fogars detectats en aquest nivell. Si és així, la Roca podria ser un lloc ocupat de forma tàctica dins dels desplaçaments entre diferents llocs residencials.


50

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

PERSPECTIVES DE FUTUR La Roca dels Bous no és un jaciment excepcional, més aviat al contrari. Les importants mancances del seu registre dificulten que es pugui obtenir una imatge complerta de la forma de vida dels neandertals del sud-est dels Pirineus. Especialment, la baixa preservació de les restes de fauna és un element important a l’hora d’avaluar els escenaris que hem proposat per a l’N12 i l’N10. No obstant això, pensem que altres indicadors, com els explicats en aquest article, aporten elements amb els quals es poden conèixer segments de les activitats d’uns ocupants que de forma recurrent i durant un període temporal perllongat visitaren aquest assentament. Són diversos els reptes que implica aquesta línia de recerca. D’una banda, considerem que dels canvis observats en l’aportació de matèries primeres deriven diferents nivells d’inferències. La primera, continuar elaborant una cartografia detallada de les roques aportades al jaciment, un element clau per conèixer els paisatges de la Noguera per on transitaren els neandertals. En paral·lel a aquesta premissa, proposem la necessitat de reintegrar aquests artefactes dins d’una perspectiva regional ja que les opcions de transport que varen prendre aquella gent estan estretament relacionades amb l’ocupació d’aquest lloc. Si tal com considerem, aquests canvis poden posar-se en relació amb variacions en els patrons de mobilitat dels grups que ocupen el Prepirineu i la depressió de l’Ebre, en aquesta reflexió és necessari l’anàlisi global de conjunts contextualitzats, vinculant-los amb les inferències que deriven dels atributs reconeguts en aquests artefactes. Per abordar l’estudi de les opcions tècniques desenvolupades pels neandertals, les informacions obtingudes als contextos de deposició—com la presència de fogars o la recuperació no esbiaixada d’aquests conjunts—són essencials per avaluar nocions que no es poden visualitzar de forma directa com és el tipus d’ocupació, noció que per una altra banda és informativa de l’organització de la forma de vida d’aquests grups. Aquesta inferència s’articula a partir de l’anàlisi d’atributs reconeguts especialment als nuclis i als retocats. Hem assenyalat la variabilitat que registren els mètodes de reducció, diferenciant aquells dirigits a obtenir un nombre limitat de peces i que relacionem amb sistemes expeditius, en oposició a altres mètodes que permeten extreure múltiples suports (Mora et al., 2008). En aquest sentit, pensem que la selecció de suports en sílex per retocar és deguda a propietats com la seva facilitat per renovar els fils, i d’aquí aquest interès d’accions com la retalla o la reparació d’aquests suports, sempre amb uns mòduls mètrics molts petits. Aquestes nocions podrien respondre a intencions que relacionem amb una limitada capacitat de transport d’aquests grups. Aquest fenomen conegut com micromusterià (Dibble, McPherron, 2006), no es relaciona amb imposicions derivades de la matèria primera; proposem que és el resultat i la conseqüència de les opcions tècniques d’aquests grups. Darrerament hem parlat de la necessitat de considerar aquestes opcions com una part important dels coneixements socialment sancionats de què disposen aquests grups—o si es prefereix, una tradició tècnica (Boëda, 1991)—que caracteritza els jaciments del Paleolític mitjà que estem estudiant a la Noguera (Mora et al., 2008; Casanova et al., 2009). Aquesta observació supera apropaments de tipus cost/benefici emprats per definir el comportament dels neandertals, i que no considerem explicatius. El canvi en la zonació de les àrees de captació de matèries primeres constatat en aquests dos conjunts, o la manera com els neandertals ajusten aquesta captació en funció de l’ús que donen a l’as-


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

51

sentament, impliquen certa capacitat de previsió i d’antelació amb relació a les futures tasques a desenvolupar. Sota aquesta perspectiva, l’interès que té aquest jaciment resideix en el fet que trenca amb alguns plantejaments normatius emprats sovint per caracteritzar la forma de vida de la gent del Paleolític mitjà (Rodríguez et al., 2004). En futures aportacions esperem aprofundir en aquests aspectes. En aquesta tasca la Roca dels Bous no és un cas aïllat. Altres projectes que s’estan desenvolupant en l’actualitat al nord-est de la península Ibèrica promouen una perspectiva alternativa que permetrà construir una nova imatge sobre aquests desconeguts éssers que varen perdurar més de 100.000 anys. Aquesta tasca que s’està gestant entorn als jaciments de les valls dels Pirineus d’Osca i Lleida ens fa sospitar que en els propers anys aquesta àrea serà clau per contextualitzar el llegat biològic, cultural i social d’Homo neanderthalensis. Sota aquesta perspectiva, la Roca dels Bous està cridada a aportar elements de reflexió amb els quals superar alguns dels malentesos que han llastrat aquesta espècie (Stringer, Gamble, 1993).

AGRAÏMENTS El coneixement sobre la localització de matèries primeres de la Noguera que tenen Jezabel Pizarro i Quim Parcerisas, és a la base de moltes de les idees aquí exposades. L’excavació a la Roca dels Bous és finançada pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Ilerdencs-Diputació de Lleida. Aquests resultats s’integren dins del projecte Asentamiento humano en el Pirineo oriental durante el Pleistoceno superior y el Holoceno, reconegut pel Ministeri d’Educació i Ciència (HUM2007-60317/HIST). Aquesta és una publicació del grup Cultura material i comportament humà reconegut pel Vicerectorat d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

BIBLIOGRAFÍA BENITO-CALVO, A.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; JORDÁ PARDO, J.; TORRE, I. DE LA; MORA TORCAL, R. (2009) “Sedimentological and archaeological fabrics in Palaeolithic levels of the South-Eastern Pyrenees: Cova Gran and Roca dels Bous Sites (Lleida, Spain)”. Journal of Archaeological Science, núm 36, p. 2566-2577. BINFORD, L.R. (1983) In Pursuit of the Past. London: Thames & Hudson. BISCHOFF, J.; SOLER, N.; JULIA, R.; MAROTO, J. (1989) “Abrupt Mousterian/ Aurignacian at c. 40 ka BP: 14C dates from l’Arbreda cave”. Journal of Archaeological Science, núm. 16, p. 563-576. BOËDA, E. (1991) “Approche de la variabilité des systèmes de production lithique des industries du Paléolithique Inférieur et Moyen: Chronique d´une variabilité attendue ». Techniques et Culture, núm. 17-18, p. 37-86. BOËDA, E. (1993) “Le débitage discoïde et le débitage Levallois récurrent centripète”. Bulletin de la Société Préhistorique Française, núm. 90, p. 392-404. CASANOVA, J.; MARTÍNEZ-MORENO, J.: MORA, R., TORRE, I. DE LA (2009) “Stratégies techniques dans le Paléolithique moyen du Sud-est des Pyrénées”. L’Anthropologie, núm. 113, p. 313-340.


52

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

CASTAÑEDA, N.; MORA, R. (1999) “Un modelo de explotación de los recursos minerales en el Paleolítico Medio: la Cova de l’Estret de Tragó (Lleida)”. A: PALLÍ, L.; ROQUÉ, C. Avances en el estudio del Cuaternario español. AEQUA, p. 265-270.. DIBBLE, H.; MCPHERRON, S. (2006) “The missing Mousterian”. Current Anthropology, núm. 47, p. 777-803. D’ERRICO, F.; SÁNCHEZ GOÑI, M.F. (2003) “Neanderthal extinction and millennial scale climatic variability of OIS 3”. Quaternary Science Reviews, núm. 22, p. 769-788. FULLOLA PERICOT, J.M.; BARTROLI, R. (1989-1990) “La Cova dels Muricecs (Llimiana, Pallars Jussà, Lleida) y el Musteriense en el Noreste Peninsular”. Anales de Prehistoria y Arqueología, núm. 5-6, p. 35-48. GENESTE, J.M. (1992) “L’approvisionnement en matières premières dans les systèmes de production lithique: la dimension spatiale de la technologie”. A: Mora, R. [et al.] (ed.) Tecnología y Cadenas Operativas líticas. Bellaterra, p. 1-36. GIBAJA, J.F.; CLEMENTE, I.; MIR, A. (2002) “Análisis funcional de instrumentos de cuarcita: el yacimiento de Paleolítico superior de la Cueva de la Fuente del Trucho”. A CLEMENTE, R.; RISCH; GIBAJA (ed.) Análisis Funcional: su aplicación al estudio de sociedades prehistóricas. Oxford. (BAR International Series; 1073) JORDÁ, J.F.; MARTÍNEZ, J.; MORA, R.; SÁNCHEZ, F. (1994) “Modelos deposicionales y ocupación antrópica en el NE de la Península Ibérica durante el Paleolítico Medio. Geoarqueología”. A: JORDÁ, J.F. (ed.) Actas de la 2a Reunión Nacional de Geoarqueología. Madrid, p. 35-48. MANGADO, X. (1998) “La arqueopetrología del sílex. Estudio de caracterización de materiales silíceos. Un caso práctico: el nivel II de la Cova del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera)”. Pyrenae, núm. 29, p. 47-68. MARTÍNEZ-MORENO, J.; TERRADAS, X.; MORA, R. (1994) “El jaciment del paleolític mitjà de la Roca dels Bous”. A: Tribuna d’Arqueologia 1992-1993. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 7-13. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2004a) “El marco cronométrico de la Cueva de l’Estret de Tragó y la ocupación de la vertiente sur de los Prepirineos durante el Paleolítico Medio”. Saldvuie, núm. 4, p. 1-16. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA (2004b) “Methodological approach for understanding Middle Palaeolithic settlement dynamics at Roca dels Bous”. A: CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic and Middle Stone Age. Tübingen, p. 393-413. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA; CASANOVA, J. (2006) “La Roca dels Bous en el contexto del Paleolítico Medio final del Noreste de la Península Ibérica”. Zona Arqueológica, núm. 7, p. 253-262. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA (2008) “La Cova Gran de Santa Linya i el poblament humà del vessant sud dels Pirineus al Plistocè superior i a l’Holocè”. A: Tribuna d’Arqueologia 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 69-92. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA (2010) The Middle-to-Upper Palaeolithic Transition in Cova Gran (Catalonia, Spain) and the extinction of Neanderthals in the Iberian Peninsula. Journal of Human Evolution, núm. 58, 211-226. MELLARS, P. (2004) “Neanderthals and the modern human colonization of Europe”. Nature, núm. 432, p. 461-465. MELLARS, P. (2006) “A new radiocarbon revolution and the dispersal of modern humans in Eurasia”. Nature, núm. 439, p. 931-935.


LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS

53

MIR, A. (1985) “El yacimiento paleolítico de superficie de Castelló del Pla, Pilzan (Huesca)”. Bolskan, núm. 2, p. 3-26. MIR, A.; SALAS, R. (2000) “La cueva de la Fuente del Trucho y su industria lítica arcaizante del Pleniglacial superior (Colungo, Huesca)”. Bolskan, núm. 17, p. 9-32. MORA, R. (1988) El Paleolítico Medio en Catalunya. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona. MORA, R. (1991) “Aproximación a los procesos de trabajo en el Paleolítico Medio Catalán”. A: MOURE ROMANILLO (ed.) Elefantes, ciervos y ovicápridos. Santander: Ed. Universidad de Cantabria, p. 97-116. MORA, R.; TORRE, I. DE LA; MARTÍNEZ-MORENO, J.(2004) “Middle Palaeolithic mobility and land use in the South-western Pyrenees: the example of Level 10 in Roca dels Bous”. A: CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic and Middle Stone Age. Tübingen, p. 415-435. MORA, R.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; CASANOVA, J. (2008) “Abordando la noción de “variabilidad musteriense” en Roca dels Bous (Prepirineo suroriental, Lleida)”. Trabajos de Prehistoria, núm. 65, p. 13-28. MONTES, L., UTRILLA, P., MARTINEZ-BEA, M. (2006) “Trabajos recientes en yacimientos musterienses de Aragón: una revisión de la transición Paleolítico Medio/ Superior en el Valle del Ebro”. Zona Arqueológica, núm. 7, p. 215-232. PARCERISAS, J. (1999) “Análisis petroarqueológico de la unidad UAS5 de La Cova de l’Estret de Tragó”. A: Avances en el estudio del Cuaternario Español. Girona, p. 271-276. OBSERVATORI DEL PAISATGE (2006) Catàleg de paisatge de Terres de Lleida. Unitat del paisatge: Aspres de la Noguera. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. PEÑA, J.L. (1983) La Conca de Tremp y Sierras Prepirenaicas comprendidas entre los ríos Segre y Noguera Ribagorzana. Lleida: Instituto de Estudios Ilerdenses. RODA, X.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R. (2009) Abric d’en Vidal (Camarasa, Lleida). Barcelona: Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Generalitat de Catalunya. RODRÍGUEZ, X.; VAQUERO, M.; SALA, R.; GARCÍA, J.; MAROTO, J.; ORTEGA, D. (2004) “El paleolític inferior i mitjà a Catalunya”. Fonaments, núm. 10/11, p. 23-66. ROSELL, J.; HUGET, R.; AIMENE, M.; ANGELUCCI, D.; CANALS, A.; PASTO, I.; RODRÍGUEZ, X. (2000) “El yacimiento de Fuentes de San Cristóbal (Veracruz, Huesca): Un nuevo enclave del Paleolítico medio en el Prepirineo”. A: III Congreso de Arqueología Peninsular Vol. 2, p. 236-245. STINER, M.; KUHN, S. L. (1992) “Subsistence, technology and adaptative variation in Middle Palaeolithic Italy”. American Anthropologist, núm. 94, p. 306-339. STRINGER, E.; GAMBLE, C. (1993) In Search of Neanderthals. Solving the puzzle of Human Origins. Thames & Hudson. SUNYER, E. (1973) “Un nuevo yacimiento musteriense en Catalunya”. Géologie des Pays Catalans, núm. 1, p. 1-12. TAVOSO, A. (1984) “Réflexions sur l’économie des matières premières au Moustérien”. Bulletin de la Société Préhistorique Française, núm. 81, p. 79-82. TERRADAS, X.; MORA, R.; MARTÍNEZ, J.; CASELLAS, S. (1993) “La Roca dels Bous en el contexto de la transición Paleolítico Medio-Superior en el NE de la Península Ibérica”. A: CABRERA (ed) El origen del hombre moderno en el suroeste de Europa. Madrid: UNED, p. 247-258.


54

J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

TORRE, I. DE LA; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; PIZARRO, J. (2006) “Los remontajes del nivel 10 de Roca dels Bous: una herramienta analítica para reconstruir los procesos de formación de los yacimientos”. A: O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueologia Peninsular. Vol. 2. Faro: Universidad de Algarve, p. 397-406. VAN ANDEL, T.; DAVIES, W. (ed.) (2004) Neanderthals and Modern Humans in the European Landscape during the Last Glaciation. Cambridge: McDonald Institute Monographs. VALLVERDÚ, J.; ALLUÉ, E.; BISCHOFF, J.L.; CÁCERES, I.; CARBONELL, E.; CEBRIÀ, A.; GARCÍA-ANTÓN, D.; HUGUET, R.; IBÁÑEZ, N.; PASTÓ, I.; ROSELL, J.; SALADIÉ, P.; VAQUERO, M. (2005) “Short human occupations in the Middle Palaeolithic level I of the Abric Romaní rock-shelter”. Journal of Human Evolution, núm. 48, p. 157174. VILLA, P.; COURTIN, J. (1983) “The interpretation of stratified sites: a view from underground”. Journal of Archaeological Science, núm. 10, p. 267-281. WALLACE. I.; SHEA, J. (2006) “Mobility patterns and core technologies in the Middle Paleolithic of the Levant”. Journal of Archaeological Science, núm. 33, p. 12931309.


Sant Benet de Bages. Evolució arquitectònica del monestir a partir de les dades arqueològiques CARME SUBIRANAS FÀBREGAS i GORETTI VILA FÀBREGAS ARQUEOCIÈNCIA Serveis Culturals SL

INTRODUCCIÓ Les intervencions arqueològiques fetes entre els anys 2001 i 2007 al monestir de Sant Benet de Bages s’inclogueren en el marc d’actuació del Projecte de restauració del monestir de Sant Benet de Bages, promoguda per la Fundació Caixa de Manresa, propietària del monestir. Com en qualsevol projecte d’aquestes característiques, els treballs de restauració arquitectònica implicaven fer importants rebaixos al subsòl a gran part dels edificis i espais del recinte, per la qual cosa era imprescindible dur a terme excavacions arqueològiques així com el seguiment constant de les obres de restauració arquitectònica. Recordem també que el monestir de Sant Benet de Bages es troba catalogat com a bé cultural d’interès nacional. Zones d’actuació. Periodització Des de l’any 2001, es dugueren a terme al conjunt monàstic de Sant Benet de Bages nombroses intervencions que, tot i ser intermitents, han permès excavar i estudiar gran part del conjunt i interpretar-ne novament la història, l’evolució i les fases constructives existents. En aquest sentit, ja des de les primeres intervencions i a mesura que s’avançava en l’excavació de nous espais, es posava de manifest la riquesa arqueològica del subsòl de Sant Benet i la importància de fer estudis arqueològics en qualsevol de les zones del monestir. En les tasques arqueològiques previstes al llarg d’aquests es distingiren tres tipus d’actuació: excavacions al subsòl de totes les zones afectades, l’estudi d’arqueologia vertical dels edificis objecte de restauració i el seguiment arqueològic de les obres de restauració arquitectònica.


56

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

Figura 1. Planta del monestir amb indicació de les zones excavades durant les diverses campanyes arqueològiques

Com és lògic, en actuacions d’aquest tipus i en monuments d’aquesta importància, la quantitat de dades històriques aportades per a l’estudi és notable i difícil de detallar en un article de síntesi com el que ara es presenta. Són moltes les dades obtingudes sobre les fases, les interfases i l’evolució dels diversos espais, fet pel qual caldria una monografia molt més extensa per explicar detalladament el perquè de les nostres interpretacions respecte de l’evolució de cadascun dels edificis. Per aquest motiu, presentem una síntesi general sobre les dades més significatives i que més caracteritzen cadascun dels moments històrics del monestir. Cal tenir present que només a partir de l’arqueologia s’ha pogut dur a terme una reinterpretació del conjunt, amb canvis importants sobre la seva evolució i la reconsideració d’interpretacions que durant anys s’han considerat inamovibles. Així doncs, les excavacions i els estudis arqueològics han donat nova llum sobre l’evolució i la transformació del conjunt tant de la seva llarga faceta com a cenobi com de les seves últimes fases com a residència d’estiu de la família Casas.


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

57

El monestir preromànic A través de les dades arqueològiques obtingudes podem afirmar ara, d’acord amb la documentació escrita ja existent, que el primer assentament monàstic establert al lloc de Sant Benet correspon al segle X i que les restes més antigues conservades al subsòl de l’actual conjunt corresponen a aquest moment. No hi ha cap indici ni evidència arqueològica que permeti interpretar l’existència d’assentaments anteriors al segle X, hipòtesi que s’havia apuntat en alguns estudis històrics anteriors referents a Sant Benet de Bages. Si bé és cert que durant les excavacions arqueològiques fetes es documentà la presència d’alguns materials de ceràmica romana, cal considerar-los com a residuals i procedents d’alguna aportació propera —possiblement de la muntanya de Montpeità, situada a ponent i que no podem relacionar amb l’existència d’una ocupació anterior. La consideració que molts monestirs dels segles IX-XI se situaren en llocs o espais amb assentaments anteriors, d’època romana o visigòtica, és una teoria molt habitual en la historiografia. Tot i això, els estudis arqueològics actuals tendeixen a desmentir aquesta afirmació, que esdevé en molts casos buida de fonament històric i arqueològic. Com esmenten alguns estudiosos del tema “... cap dels cenobis que hi va haver entre els segles IX-XI al nord-est de la Catalunya Vella, poden ser retrocedits, en el seu origen, fins a època visigòtica, sinó que contràriament tots ells semblen implantacions fetes de cap i de nou després de la conquesta carolíngia... Tampoc cap dels nous bisbats o monestirs va intentar formular una memòria històrica que es relligués al passat premusulmà...” (Riu, 2000) Desmentida, doncs, la possible vinculació de Sant Benet de Bages amb ocupacions més antigues, cal ja fer referència al primer cenobi benedictí que es fundà en aquest lloc. L’existència d’un primer assentament monàstic a Sant Benet de Bages era un fet conegut a través de les fonts escrites existents i ja estudiades. Les primeres fonts conegudes i referents a la fundació del monestir de Sant Benet de Bages corresponen de fet a l’any 950, quan Gundric i la seva esposa Ermesinda van permutar amb Sal·la una peça de terra coneguda amb el nom de l’Angle, a tocar del Llobregat i prop del Montpeità, per unes altres que tenia a Sant Iscle. És possible que la permuta ja estigués pensada per construir-hi el monestir (Benet, 1984). Tot i això, la fundació del monestir no serà efectiva fins a l’any 967, quan sota el patrocini i la direcció del noble Sal·la, es constituirà definitivament la comunitat monàstica de Sant Benet de Bages. El 28 de setembre del mateix any es redactà l’acta de dotació del monestir i uns anys més tard, el 3 de desembre del 972, fou consagrada l’església i es confirmaren les dotacions de béns anteriors. També en l’acta es fa relació del procés de construcció del temple i de l’atri. Tot i això, no hi havia fins ara cap indici arquitectònic clar i visible que permetés corroborar aquestes fonts o intuir alguna de les característiques del cenobi primitiu. Recordem que, dins el complex conjunt arquitectònic que ha perdurat fins als nostres dies, les edificacions més antigues corresponen a construccions romàniques, de finals del segle XII i inicis del segle XIII. Era obvi, per tant, que només amb les intervencions arqueològiques podien identificarse restes del primer conjunt preromànic. Esdevenia, doncs, imprescindible i d’especial interès que es fessin aquests estudis per tal de documentar i estudiar amb metodologia arqueològica les possibles restes conservades d’aquesta fase, notablement desconeguda.


58

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

Com era d’esperar, les nombroses actuacions fetes a gran part del que és avui el conjunt monàstic permeteren documentar algunes restes arqueològiques que corresponen, indubtablement a construccions d’època preromànica. La identificació d’aquests vestigis permeté d’una banda, evidenciar l’existència de construccions d’aquesta època i de l’altra, malgrat la residualitat i l’aïllament de moltes d’aquestes restes, situar sobre plànol aquests vestigis per fer-nos una lleugera idea sobre la situació de les restes i les possibles dimensions del conjunt del segle X. Segons els treballs fets, sabem actualment que l’antiga església preromànica del monestir se situava al mateix lloc que la construïda en època tardoromànica. Només es detecta un lleu desplaçament vers el sud de l’església romànica respecte de la preromànica. Aquest lleuger canvi de localització podria relacionar-se amb la necessitat d’assentar el nou edifici en un terreny més estable, ja que en el lloc on se situava el mur de tancament nord de l’antic temple s’iniciava un cert pendent que devia provocar problemes d’estabilitat i algunes falles estructurals a l’edifici. És possible que per aquest motiu, la nova construcció romànica se situés una mica més al sud, ocupant la part més plana d’aquesta zona. Els vestigis constaten l’existència d’un edifici de planta rectangular, que s’ha d’associar sens dubte a l’antiga església preromànica. D’aquest antic temple, foren documentats el mur perimetral nord, situat fora dels límits septentrionals de l’església romànica, i un mur que, en direcció est-oest, podria correspondre al mur de tancament sud de l’edifici preromànic i que fou localitzat al subsòl del temple del segle XII. Malgrat la localització d’aquests dos murs, que s’han de relacionar cronològicament amb la primera fase constructiva, no aparegué cap indici sobre la forma i la tipologia de la seva capçalera, ja que aquesta devia situar-se molt probablement al lloc on, a finals del segle XII fou construïda la cripta. Per aquest motiu, és difícil interpretar la planta d’aquesta primera església de Sant Benet i saber quina de les hipòtesis sobre si constituí un edifici d’una sola nau o per contra un edifici amb tres naus és certa. En aquest sentit, les dades arqueològiques són insuficients i confuses. Si bé algunes de les restes documentades al subsòl del transsepte sud podrien correspondre als murs d’un antic transsepte de l’església preromànica, aquesta és una hipòtesi que no ens atrevim a corroborar, com tampoc podem afirmar ni desmentir que les restes del mur documentat en direcció est-oest a l’interior de l’església, corresponguin al mur de tancament sud de l’antiga església o puguin associar-se a una estructura de murs associada a l’existència de diverses naus. Aquesta possibilitat implicaria situar els límits meridionals de l’antiga església més enllà dels de l’actual, dins del claustre d’època romànica. No és, però, possible verificar aquesta hipòtesi atès que l’espai del claustre ha estat un dels pocs espais on no s’han fet intervencions arqueològiques extensives. Així doncs, tot i l’interès dels resultats, les dades arqueològiques només fan possible apuntar la hipòtesi sobre l’existència d’un edifici de planta rectangular orientat estoest, la capçalera del qual, tot i no haver estat documentada, devia estar situada a llevant. Si considerem aquesta hipòtesi, les seves dimensions inicials serien molt similars en amplada a les de l’església romànica posterior. Per altra banda és probable que el tancament o façana de ponent de l’església preromànica se situés exactament al mateix lloc on se situa la façana de l’església romànica, ja que les restes documentades de la cantonada nord-oest de l’edifici ens permeten dibuixar la línia que seguia aquesta façana. La prolongació d’aquesta línia sobre el plànol ens permet visualitzar que la façana de ponent de l’antiga església se situaria al mateix lloc on s’ubica la façana oest de l’es-


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

59

glésia romànica i que és probable que aquesta es fonamentés sobre les restes del mur anterior. Tot i això aquest fet no ha pogut ser constatat arqueològicament. La interpretació sobre el tancament oest de l’església preromànica i la seva representació sobre el plànol, ens ha permès també observar la probable relació entre les restes de la cantonada sud-oest d’aquesta església i la base de la torre-campanar, elements que nosaltres considerem constructivament coetanis. Segons els estudis fets no es tractaria, doncs, d’una torre o construcció associada a època romana o tardoromana, tal i com indiquen alguns dels estudis o interpretacions previs. Per una banda, és clara l’anterioritat constructiva d’aquesta torre respecte de l’església romànica, atès que la façana de ponent d’aquesta s’adossa clarament als murs de la torre. Tot i això, ateses les dades arqueològiques que tenim, no considerem que la part baixa d’aquesta correspongui a una construcció d’època romana o tardoromana. L’aspecte visual, a base de grans carreus a la part baixa del campanar, correspon en realitat a un aplacat de grans lloses que se sobreposa i oculta uns murs construïts amb pedra i calç de factura poc acurada, però ferma. Tampoc les excavacions arqueològiques fetes a l’interior de la torre no indicaren una cronologia constructiva de la torre associada a moments anteriors al segle X. Basant-nos en aquestes dades creiem que la part baixa de la torre ha de relacionarse amb l’existència de l’església preromànica del segle X, el mur de ponent de la qual es devia adossar a l’estructura d’una torre, amb funcions o no de campanar. L’existència del monestir del segle X i de la seva església queda constatada també a partir dels diversos enterraments documentats durant l’excavació de la necròpolis, en la qual s’identificaren, en els nivells més baixos, tombes corresponents a la fase més antiga (segles X-XII) i anteriors a la construcció de l’església romànica. A banda de l’existència clara de les restes de l’antiga església preromànica, poques són les dades i els indicis sobre les característiques del primitiu recinte monàstic i de les seves dependències. Durant les diverses intervencions arqueològiques fetes es documentaren algunes restes d’estructures aïllades que corresponien cronològicament als segles X i XI, però que no es poden interpretar clarament des del punt de vista funcional, atesa la seva total desconnexió i el seu nivell d’arrasament. En realitat només es documentaren un total de dues estructures o murs, ambdós situats a una notable distància, al sud de l’església i sota nivells o estructures d’època romànica o moderna. En tots dos casos es tractava de restes de murs en direcció est-oest, d’amplada notable i construïts a base de carreuons sense lligam aparent de calç. Si bé no hi havia relació entre l’un i l’altre mur—un se situava a l’ala de llevant i l’altre al lloc de la “infermeria”, a ponent—per la seva direcció i alineació podria apuntar-se la hipòtesi que corresponguessin a un primitiu tancament sud del recinte monàstic d’època preromànica. Tant per les seves dimensions en amplada com per la inexistència d’altres estructures que s’hi relacionessin, no podem interpretar si podien formar part d’alguna edificació associada a les dependències monàstiques primitives o si hipotèticament aquests dos murs formaven part d’un tancament que, a manera de clos o muralla, delimitava pel costat sud el primitiu recinte monàstic. Així doncs i malgrat l’existència encara de molts dubtes sobre el monestir preromànic que se situava al lloc entre el segle X i finals del segle XII, les actuacions arqueològiques han permès posar al descobert i aportar noves dades sobre aquesta construcció inicial, la situació i característiques de l’església i l’existència de construccions que,


60

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

malgrat la incògnita sobre la seva funció, constaten la presència ja des d’un primer moment d’algun tipus d’edificació a l’entorn sud de l’església. Cal recordar en aquest sentit que la interpretació dels monestirs preromànics no pot fer-se sobre la base, la forma i l’organització dels monestirs d’època romànica, on els edificis monàstics s’organitzen d’una manera molt clara i estandarditzada (Riu, 2000). Les excavacions arqueològiques fetes en els últims anys han permès explicar i replantejar novament la forma arquitectònica d’alguns monestirs catalans en la seva època inicial (segles IX-XI). En els casos dels cenobis de Sant Cugat del Vallès o de Sant Pere de Rodes, la construcció del monestir al segle IX s’inicia amb l’edificació d’edificis exempts que, gradualment aniran configurant un recinte de morfologia claustral que serà culminada al segle XI.

Figura 2. Planta del monestir actual. En negre les restes dels segles X-XI


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

61

És molt probable que en el cas de Sant Benet de Bages es produís una evolució similar, en què el primitiu recinte monàstic estigués configurat per edificacions exemptes a l’edifici de l’església, configuració que es mantingué fins a finals del segle XII. En aquest cas, però, sembla que la nova arquitectura romànica es dugué a terme de nova planta, eliminant les antigues construccions existents i configurant una disposició del monestir típica ja del període romànic. El monestir romànic i les construccions defensives (finals del segle XII – segle XIV) El nou recinte monàstic, bastit entre finals del segle XII i principis del segle XIII es configurà ja segons la típica disposició monàstica d’època romànica, amb l’església situada al nord i un claustre adossat, a l’entorn del qual es disposaven les diferents dependències (el dormitori, la sala capitular, el refectori, la cuina...). Els edificis que conformaven aquest recinte monàstic foren tots construïts de nova planta, sense aprofitament de cap de les estructures primitives que devien configurar el primitiu monestir del segle X. Segons s’entreveu de les dades arqueològiques les construccions antigues foren enderrocades per a l’edificació del nou monestir. Malgrat les múltiples reformes i la transformació del conjunt en èpoques posteriors, la configuració actual del monestir permet encara identificar gran part dels edificis que formaven part del conjunt d’època romànica, ja parcialment interpretable en termes arquitectònics. Tot i això les excavacions arqueològiques han permès identificar també la delimitació de gran part del recinte monàstic, definida per una línia de muralles fins ara desconeguda. Els estudis han permès identificar restes d’aquesta època tant en el subsòl d’algunes zones com en la complexa arquitectura actual dels recintes a l’entorn del claustre, on malgrat les reformes d’època moderna, s’identifiquen encara les traces dels murs més antics, bastits en època romànica. Així, durant les excavacions arqueològiques fetes a l’ala de llevant (on no es conserva actualment cap edificació dempeus) es van trobar les restes dels antics murs de la possible sala capitular d’època romànica, concretament dels murs de tancament oest i est, així com restes de tres arrencaments que indicaven l’existència d’una antiga sala o edifici coronat per sengles arcades. Aquestes restes de murs es relacionaven amb un petit nivell d’ús cronològicament associat al segle XIII per la qual cosa és indubtable l’existència d’una edificació medieval en aquest lloc que, si ens atenem a la disposició i l’ordenació dels monestirs benedictins podria relacionar-se amb l’antiga sala capitular. L’existència, però, d’aquest edifici romànic a l’ala de llevant fou relativament curta, fet que es constata tant per les dades arqueològiques com per algunes notícies documentals. En aquest sentit, les fonts assenyalen puntualment que a la segona meitat del segle XIV, quan ja s’iniciava el declivi del monestir, la sala capitular es trobava enrunada fet que corroborarien les dades arqueològiques. L’excavació en aquesta zona ha posat de manifest la inexistència de restes i/o estratigrafia associada als segles XIV i XV. No serà fins al segle XVI i essencialment als segles XVII i XVIII quan es tornaran a reconstruir les edificacions d’aquesta zona. Pel que fa a les altres dependències monàstiques que se situaven a l’entorn del claustre i malgrat que en aquests llocs les actuacions al subsòl van ser parcials i relativament superficials, l’anàlisi dels paraments dels edificis existents ha proporcionat


62

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

dades interessants sobre això. Es constata la conservació de gran part del mur romànic que separava aquesta ala del claustre de l’edifici possiblement destinat a menjador dels monjos i la posterior remodelació i ampliació d’aquest edifici en època moderna. Quant a les edificacions situades al costat de l’ala de ponent del claustre, les reformes modernes emmascararen notablement la fisonomia romànica d’aquesta ala, però la seva existència segura la denota la tipologia constructiva i dels paraments d’alguns dels seus murs. Així mateix, en aquest lloc es constatà l’existència d’un pis superior ja en època romànica, evidenciat per la localització d’una antiga porta i unes escales de cargol, reformades en època moderna i anul·lades posteriorment. Aquesta porta se situa a l’extrem sud-oest del mur que separa l’ala de ponent de la galeria del claustre. Tot i això, no ha estat possible interpretar on se situava el nivell de circulació d’aquest pis superior, ja que les modificacions del segle XIX reformaren totalment les plantes superiors de les antigues dependències. Respecte de l’existència d’un pis o sobreclaustre, s’ha pogut constatar que, a més d’existir el de l’ala de ponent s’hauria construït també un pis superior a l’ala nord, zona on se situa l’església. En aquest lloc es constatà també l’existència d’una antiga porta romànica que, des de la torre campanar, hauria comunicat amb unes dependències superiors situades sobre la galeria nord del claustre. El conjunt construït, doncs, a finals del segle XII devia presentar ja la forma i fisonomia característiques de l’època, amb una església de nova construcció amb planta i estil clarament associat al romànic tardà i en la qual s’hi afegia una cripta bastida i ornamentada també amb elements de l’època. L’existència d’aquesta cripta, fins ara desconeguda i oculta rere les reformes d’època barroca, fou descoberta durant les excavacions i les obres de restauració de l’església i ha estat un dels elements d’especial interès en la recuperació del conjunt monàstic de Sant Benet de Bages. És també en aquest moment, amb la construcció de la nova església, quan es devia integrar i aprofitar com a fonamentació la base de l’antiga torre situada al costat oest. Aquesta antiga edificació fou reaixecada també en estil romànic i reconvertida en el campanar de l’església. Al costat sud d’aquesta es construïren les diferents dependències romàniques, organitzades a l’entorn d’un claustre, format per quatre galeries porxades amb arcuacions. Però paral·lelament a la construcció del clos monàstic, es construïren pocs anys més tard altres edificacions i també elements defensius, aquests últims exempts de les construccions pròpiament monàstiques però que foren els precedents de l’edificació posterior de la línia de muralla que encerclava el recinte. La documentació al sector oest d’un edifici quadrangular on es documenten diverses espitlleres als murs i al qual s’adossava la línia de muralla de ponent, construïda a finals del segle XIII, semblen indicar la presència d’alguna torre de defensa o vigilància a l’entorn del recinte d’època romànica. Malgrat la imprecisió de les dades històriques i arqueològiques és també probable que hi hagués altres edificacions similars, tipus torre, en altres zones properes a les dependències monàstiques. Poc temps després, entre finals del segle XIII i principis del segle XIV, el monestir romànic fou encerclat per les línies de muralla que protegien i definien alhora els límits del recinte monàstic. Per les dades arqueològiques sabem ara que en aquesta fase hi havia les línies de muralla que tancaven el recinte pel costat oest, sud i est. No sabem amb certesa si hi


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

63

havia i on era una línia de muralla al costat nord, ja que les dades arqueològiques sobre això són més que imprecises. Tot i així, cal suposar-ne l’existència si tenim en compte la presència de murs de muralla a ponent, a llevant i a migdia. La definició d’aquesta línia de muralla devia implicar immediatament la construcció i l’aparició de la gran sala gòtica—coneguda avui com a celler—que se situava en l’espai creat entre la línia de tancament de les dependències de migdia i la línia de tancament sud de la nova muralla. L’existència d’aquests espais permeté configurar, en un moment indeterminat de la segona meitat del segle XIV, una sala d’enormes dimensions, coronada per sengles arcs apuntats (actualment nou) i que tal com s’ha constatat a través de les excavacions arqueològiques, s’estenia originàriament d’oest a est al llarg de tot el costat sud del recinte. La gran sala gòtica també era delimitada a ponent i a llevant pels murs de les noves muralles, de manera que quedava així tot el recinte medieval perfectament delimitat i definit. Així mateix, pel costat sud-est, la sala podia comunicar-se a través d’una porta a la planta baixa, amb una torre quadrada adossada a la muralla però de construcció coetània a la línia de fortificació. A partir de tots els elements estudiats—arquitectura conservada i restes del subsòl—la configuració del monestir entre finals del segle XII i el segle XIV, respon essencialment a la tipologia i les característiques dels conjunts monàstics d’època medieval, amb unes dependències situades al sud de l’església que es disposaven de forma organitzada a l’entorn de les quatre galeries d’un claustre quadrangular. Progressivament, aquest conjunt d’edificacions pròpiament monàstiques, foren protegides i encerclades, al menys per tres costats, per línies i estructures de fortificació que definien clarament els límits del recinte i permetien també protegir-lo. L’espai que hi havia entre les dependències pròpiament dites i la línia de fortificació fou aprofitat per crear-hi noves edificacions, la més important de les quals, per la seva grandesa i monumentalitat, fou la coneguda sala gòtica. Desconeixem les funcions originals d’aquesta sala ja que no es conservava estratigrafia anterior al segle XVI. Sí que sabem, però, que el seu ús com a celler correspon a l’època moderna —a partir del segle XVI—, moment que coincideix amb l’inici de les grans reformes a la sala i al monestir en general.

La transformació del monestir medieval. El creixement i les noves construccions modernes (segles XVI-XVIII) Després d’un llarg període de decadència, iniciat a finals del segle XIV i que es mantingué fins a la segona meitat del segle XVI, el conjunt monàstic fou objecte d’un important procés de recuperació econòmica que es reflectí també en la construcció de nous edificis a l’entorn de les antigues dependències romàniques i la transformació-reconstrucció de molts dels antics edificis medievals. A mitjan segle XIV, algunes fonts documentals fan referència al mal estat d’algunes de les dependències monàstiques i al llarg del segle XV, la profunda crisi en la qual es trobava immers el monestir no devia ajudar a millorar la situació. Els edificis medievals construïts entre finals del segle XII i el segle XIV devien deteriorar-se progressivament a causa de la manca de manteniment, la falta de mitjans econòmics i la deixadesa dels abats d’aquest període. Malgrat que no hi hagi evidències específiques d’això, les dades arqueològiques semblen indicar la manca de grans construccions asso-


64

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

Figura 3. Planta del monestir actual. En negre el monestir als segles XII-XIV, segons les restes arqueològiques documentades

ciades a aquest període, situació que es mantingué fins a la segona meitat del segle XVI. Tot i això, malgrat la crisi i l’estat de certa deixadesa, l’arqueologia evidencia una mínima, però contínua existència d’actuacions de caire menor potser més relacionades amb el manteniment o les reparacions que amb reformes importants. No podem, doncs, considerar que, en el fosc i llarg període que va entre finals del segle XIV i mitjan segle XVI, no es dugués a terme cap tipus d’actuació arquitectònica al recinte ni que el monestir restés sense cap tipus d’activitat i/o manteniment. El que sí sembla evident és que les actuacions puntuals no foren suficients per mantenir en condicions els edificis existents i que, arribats al segle XVI, el conjunt devia patir seriosos problemes arquitectònics.


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

65

No serà fins als anys 1554 i 1576, durant l’abadiat de Pere Frigola, que es produirà una nova i important represa de l’activitat constructiva, que implicarà l’arranjament d’antigues edificacions, però també la construcció d’edificis de nova planta. Corresponen a aquest moment les reformes de les antigues dependències romàniques a l’entorn del claustre, el nou sobreclaustre, l’annexió d’un nou cos d’edificis al costat de ponent i la construcció del Palau de l’Abat—conegut avui com el Palauet de l’Abat—, adossat al costat sud-oest de les dependències romàniques de ponent. La cronologia d’aquest edifici ha pogut replantejar-se a partir de les excavacions arqueològiques que s’hi van fer constatant, a partir de l’estratigrafia, que, contràriament al que s’havia afirmat fins ara, l’edifici no correspon a una construcció del segle XIV sinó a la fase de reformes de la segona meitat del segle XVI, associades a l’abat Pere Frigola. Malgrat la fisonomia gòtica del palauet de l’abat, la construcció del qual els estudis existents situaven als segles XIV o XV, hi ha paral·lels d’edificis d’aquest tipus, construïts en estil gòtic, a finals del segle XVI. Aquest és el cas per exemple de l’edifici del palau de l’abat del monestir de Santa Maria de Vilabertran, que els darrers estudis arqueològics situen com una construcció del segle XVI. No és, per tant, estrany situar aquest tipus de construccions en una època tan tardana: “...una aproximació a l’arquitectura del XVI a Catalunya, que vulgui considerar els fets en el seu conjunt, haurà de constatar que la major part de l’activitat constructiva fins al darrer terç de la centúria es resol en edificis fonamentalment gòtics...” (Garriga, 1986). Per altra banda, en el cas de Sant Benet, vindria reforçat per circumstàncies particulars. És poc probable la construcció d’un edifici d’aquestes característiques, amb certa monumentalitat i luxe en un moment de plena decadència del monestir (segles XIV-XV). Seria en canvi més lògic la construcció d’aquesta edificació en un moment de certa recuperació i reformes com el que representà l’abadiat de Pere Frigola (entre 1554-1578). També correspon a aquest moment la construcció de l’edifici de la “Infermeria”, un edifici també considerat fins ara d’origen medieval, però la construcció del qual, a partir de les excavacions i estudis efectuats, podem situar al segle XVI. Finalment cal situar també dins aquesta gran fase de canvis, la reforma de la gran sala gòtica. És en aquest moment quan es duen a terme les primeres divisions internes de la sala, moment a partir del qual perdé part de la seva unitat i grandiositat inicial. També s’inicià al segle XVI la seva funció com a celler, funció que es consolidà definitivament al segle XVII. Totes aquestes construccions seran en realitat el preludi d’una reforma molt més important que afectarà tot el conjunt, adaptant les antigues construccions a l’estil i necessitats de l’època i construint noves edificacions que responien als requeriments i al fort creixement que experimentà el monestir al llarg dels segles XVII i XVIII. A partir de l’any 1593, l’annexió del monestir de Sant Benet al de Santa Maria de Montserrat representà l’inici d’una gran reforma arquitectònica que canvià notablement la fisonomia de l’antic conjunt romànic, amb la incorporació de nous edificis que s’anaren annexant gradualment al costat oest i sud del clos inicial i definiren un perímetre monàstic de dimensions bastant més grans. Entre moltes de les reformes fetes al segle XVII sota el patrocini del monestir de Montserrat, es dugué a terme la reforma de l’església i de la cripta, afectades notablement per un incendi, la construcció d’un nou palau de l’abat, la creació del pati de la Creu, la reforma dels paviments de les galeries del claustre, l’edificació de les noves


66

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

dependències de migdia o la construcció d’un nou edifici a l’ala de llevant. Respecte dels antics edificis medievals, es produïren canvis notables en les línies de muralla, gran part de les quals foren parcialment enderrocades i amortitzades sota potents nivells de reompliment. Les dependències monàstiques primitives, ja reformades al segle XVI, es mantingueren amb algunes reformes puntuals, però deixaren de ser essencials, ja que moltes de les funcions es desplaçaren a les edificacions de nova planta. Totes aquestes reformes reafirmaven la recuperació, el creixement i l’esplendor del monestir de Sant Benet, situació que es mantingué al llarg del tot el segle XVII i bona part del XVIII, moment en el qual encara es mantenia la construcció de nous edificis. El període de creixement experimentat al llarg del segle XVII continuà també al segle XVIII, moment en el qual es construïren edificis com la nova ala de ponent i el nou mur de tancament oest del recinte, el nou edifici de llevant i una nova ala meridional, annexada a l’edifici de migdia que s’havia construït al segle XVII. Corresponen també a aquest moment la pavimentació de còdols del Pati de la Creu, la construcció de la gran cisterna al costat sud-oest o la transformació del celler.

Figura 4. Planta del monestir actual. En negre el monestir als segles XVI-XVII, segons les restes arqueològiques documentades


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

67

Figura 5. Planta del monestir actual. En negre el monestir als segles XVII-XVIII, segons les restes arqueològiques documentades El nou projecte constructiu i de recuperació contemplà també la necessitat d’adequar i regularitzar la difícil orografia de l’antic recinte medieval, que es creà en una zona on els importants desnivells de nord a sud i d’oest a est representaven considerables diferències de cota i notables dificultats de comunicació. Així, les excavacions arqueològiques posaren de manifest que, malgrat la regularitat del terreny on se situen l’església i el claustre, situats al punt més alt d’un petit promontori, la resta de dependències d’època medieval s’adaptaven als desnivells que hi havia a l’est, a l’oest i a migdia, fet que creava una diferència de cotes força notables que dificultaven la circulació. Per aquest motiu, les grans reformes que s’iniciaren al segle XVII implicaren i prioritzaren la regularització d’aquesta difícil orografia. Aquest fet ha estat constatat en el


68

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

subsòl de gairebé totes les zones excavades—excepte la zona de l’església i la meitat nord del monestir. En tots aquests llocs es documentà l’existència de grans nivells de terra funcionalment dedicats a reomplir i terraplenar les zones oest, est i sud, per tal d’aconseguir una certa igualtat de circulació en tot l’espai ocupat pel recinte monàstic. Aquesta uniformització de cotes i nivells de circulació permeté tant la comunicació correcta entre les antigues dependències i les noves, com la transformació d’algunes de les edificacions medievals, l’enderroc de les muralles o el rebliment d’antigues construccions que quedaren en l’oblit i foren substituïdes per edificis de nova planta. La nova cota on se situaven els nivells de circulació de gran part del monestir i les noves construccions d’aquest moment implicaren també el canvi en molts dels edificis, amb l’obertura de noves portes, el tapiat d’altres, la reducció i eliminació de part de la sala del celler o el canvi d’alguns circuits de comunicació entre els diversos espais.

L’abandonament del segle XIX i la recuperació del conjunt com a propietat privada (segle XX)1 Culminat ja el seu màxim creixement al segle XVIII, els esdeveniments històrics del segle XIX representaren per al monestir de Sant Benet, com per a tants altres monestirs de Catalunya, un punt i a part en la seva història, en la qual fou determinant la pèrdua definitiva de la seva funció religiosa i la condició de monestir. Segons el Reial decret del 19 de febrer de 1836, s’inicià la coneguda “desamortització de Mendizábal” que afectà els béns del clergat regular i que tornava la condició de béns lliures als béns que pertanyien a l’església. En relació amb aquest reial decret, l’1 de maig de 1855 es posaren a subhasta, entre d’altres, els béns del clergat. A Catalunya, de forma general i en concret també a Sant Benet de Bages, l’aplicació d’aquest decret implicà la pèrdua total de les rendes del monestir, de les quals depenia, i també de retruc representà la impossibilitat de mantenir el conjunt arquitectònic i la comunitat monàstica, que depenien òbviament d’aquests ingressos. Paral·lelament es perdé la propietat dels edificis monàstics i els monjos hagueren d’abandonar el cenobi. A partir d’aquests fets i a causa de l’abandonament del monestir per part de la comunitat, es produïren de forma immediata importants saquejos a conseqüència dels quals desaparegué gran part del mobiliari i d’altres peces de valor. A partir del 1845 es féu càrrec del monestir Antoni Blaha, que el va comprar a l’Estat. La mala situació econòmica d’Antoni Blaha va propiciar que el monestir es mantingués en un estat d’abandó i fins i tot que part del seu conjunt fos posat a la venda per afrontar la situació del propietari. Algunes fonts de l’època fan esment de la lamentable situació del monestir en aquest moment (Barraquer, 1893) Arquitectònicament aquesta situació fou determinant en la degradació i l’enderrocament dels edificis monàstics, que passaren un llarg temps sense manteniment ni reparacions, i configuraren un conjunt degradat i arruïnat, molt diferent del que hi havia

1 Totes les referències històriques corresponents a les reformes del segle director del monestir de Sant Benet de Bages. Caixa de Manresa (2001).

XX

han estat extretes del Pla


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

69

només uns anys abans. Aquest estat pot encara observar-se en algunes de les fotografies de principis del segle XX, abans de la restauració de Puig i Cadafalch on poden veure’s alguns edificis parcialment enderrocats, sense teulades ni sostre. Després de la infortunada empremta del segle XIX, l’any 1908, Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas comprà el conjunt i n’encarregà la restauració a l’arquitecte J. Puig i Cadafalch. Sota un altre projecte, d’objectius diferents als de l’arquitectura monàstica, el monestir es veié immers en una nova transformació, els principals objectius de la qual eren la recuperació de l’estètica romànica i la seva conversió en una segona residència o casa d’estiueig. L’empremta d’aquesta restauració fou notable en el conjunt històric, malgrat que en el seu moment la mateixa família Casas la considerà una obra menor. La documentació conservada de Puig i Cadafalch i l’estudi actual de l’edifici evidencien actuacions contundents com la remodelació de les façanes del Pati de la Creu, reconstruint antics merlets i afegint-ne de nous, l’enderroc de l’edifici barroc de llevant o la implantació de les finestres copiades de la façana del palauet que es reproduïren en altres llocs del monestir.2 Totes aquestes actuacions van fer-se efectives amb moltes d’altres, que en alguns casos afegien edificacions que copiaven l’estil romànic o integraven elements d’aquesta època procedents d’altres llocs. La voluntat de Puig i Cadafalch se centrà, segons pot interpretar-se a partir de l’observació de gran part dels edificis on actuà, en la recuperació de la imatge romànica del conjunt que, segons la seva concepció, requeria la restauració d’edificis conservats d’aquesta època, però també l’annexió d’altres elements o construccions que copiessin l’estil, per tal de donar al conjunt monàstic la imatge dels seus orígens. Els treballs de recuperació van fer-se immediatament després de la compra del monestir per part de la família Casas. Des de l’any 1907 les obres al monestir se succeïren i afectaren gairebé tots els espais del recinte, tant per adaptar els espais al seu nou ús com a habitatge com per recuperar la imatge romànica del conjunt. El procés de reformes és extens i impossible de detallar en aquest article, però per les dades escrites sobre això, que esmenten el gran nombre d’enderrocs i d’obres que es van fer, podem fer-nos a la idea de la transformació soferta i de la complexitat de les obres de recuperació que s’hi dugueren a terme. El procés finalitzà l’any 1961. Totes aquestes reformes, enderrocs, adequacions, els afegits referenciats i d’altres no esmentats en la documentació històrica, han pogut ser identificats a partir dels estudis arqueològics. En aquest sentit pot observar-se una profunda transformació del conjunt que, malgrat la voluntat “restauradora” del moment, implicà la desaparició d’alguns dels edificis que, pel seu mal estat o perquè corresponien a èpoques posteriors al romànic o gòtic, foren enderrocats. Algunes restes d’aquests edificis han pogut ser documentades al subsòl de les diverses zones on se situaven i que han estat excavades. S’evidencia també en alguns casos—com a la zona de llevant del Celler—l’ocultació d’alguns elements monumentals d’època medieval que, possiblement a causa de la seva degradació o semienderroc i la dificultat de conservar-los, foren amagats dins les noves construccions de l’època.

2 Pla director del monestir de Sant Benet de Bages. Caixa de Manresa (2001), pàg. 164.


70

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

Finalment, cal destacar també la constatació que, a principis del segle XX, J. Puig i Cadafalch afegí al conjunt elements o edificis construïts de nova planta però imitant l’estil romànic que òbviament no corresponen ni expliquen cap construcció medieval preexistent. També es detecta que algunes llindes antigues inscrites han estat recol·locades fora del seu lloc original i reaprofitades en la construcció de les noves obertures fetes al segle XX. En tots els casos es tracta, per tant, d’elements inventats, fruit de la interpretació del moment i de la voluntat de donar al monestir una imatge d’antiguitat i autenticitat. La necròpolis del monestir de Sant Benet de Bages. Segles X-XIX L’excavació arqueològica extensiva de la necròpolis medieval i moderna es va fer dins una àrea de 285 m2 que ocupava gran part del pati exterior de l’església del monestir de Sant Benet de Bages. La potència arqueològica era d’uns 2 m de fondària màxima. La necròpolis de Sant Benet de Bages es troba emmarcada cronològicament en un llarg període de temps que comprèn des del segle X fins al XIX, i és aquest darrer nivell el més mal conservat. Els treballs d’excavació van permetre identificar fins a vuit nivells d’enterraments afectats per múltiples sobreposicions i destruccions d’unitats funeràries, establerts principalment a partir de criteris estratigràfics, topogràfics, tipològics, materials i històrics. El nombre de tombes excavades a la necròpolis de Sant Benet de Bages va arribar a la xifra de 442, amb una població de 464 individus registrats, de les quals 259 eren fosses excavades al terra; 172, caixes i 11, estructures més complexes. Els resultats de l’anàlisi antropològica de camp van permetre determinar un total de 464 individus repartits en 425 fosses individuals, 18 fosses dobles i una de triple (Pla, 2006). La majoria dels individus recuperats corresponien a l’edat adulta (87,5 %), més del que seria considerat normal en una necròpolis típica, enfront d’un 2,7 % de juvenils (13-20 anys), 2,4 % d’infantils II (de 7 a 12 anys), 5,6 % d’infantils I (de 6 mesos a 6 anys) i fetals (de 0 a 6 mesos). Necròpolis de l’església preromànica La intervenció arqueològica a la necròpolis de Sant Benet ens va permetre documentar un conjunt de tombes que relacionem amb la primitiva església del segle X i el seu funcionament com a espai sagrat, que perdura amb l’edifici fins a la construcció del nou temple, a finals del segle XII. Aquestes es trobaven localitzades a la façana nord i ponent de l’antic edifici. Fase segles X-XI. Primer moment de funcionament del cementiri coetani al temple preromànic amb una gran concentració de tombes properes a l’edifici del segle X, just a la cantonada amb la façana oest. Es van documentar fins a 44 sepultures, de les quals 27 pertanyien a fosses ben delimitades, 17 eren caixes de lloses o pedres i una ossera de planta circular a l’interior de la qual es va recuperar un anell de plata amb una pedra semipreciosa incrustada. Destaquem també una punta de llança de ferro que acompanyava un dels sebollits. Aproximadament la meitat de les fosses conservaven bé la capçalera antropomorfa, mentre que les caixes amb capçalera antropomorfa eren la majo-


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

71

Figura 6. Vista aèria de la necròpolis de Sant Benet de Bages.

ria. Les tombes en caixa de lloses o pedra estaven formades per diverses pedres gruixudes sovint falcades amb pedra més petita. En onze casos la presència de morter de calç era molt evident tant a la coberta com a la caixa. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 19 homes, 9 dones i 16 indeterminats. Tipològicament adscrit a aquest nivell de tombes es conservava també un sarcòfag de pedra de planta antropomorfa recuperat del mur de tanca del cementiri del segle XVII (Vila, Subiranas, 2007). Fase segles XI-XII. Correspon al darrer moment de funcionament del cementiri coetani al temple preromànic. En una de les tombes d’aquest nivell s’hi va trobar un diner de billó de Ramon Berenguer II - Berenguer Ramon II, que proporciona una datació postquem per a la construcció de l’esmentada tomba entorn dels anys 1076-1082 / 1076-1096. Entre els materials recuperats en aquesta fase destaquem també ceràmica a torn lent reduïda, olles de vora exvasada i fons pla (segle XI), claus de ferro, una plaqueta de bronze i fragments de teula. Es van recuperar fins a 78 sepultures, de les quals 18 eren fosses, 11 eren fosses no conservades i 49, caixes de lloses o pedres. Les tombes que caracteritzaven aquest nivell eren majoritàriament construïdes en caixa de lloses o pedra, amb una conservació de les cobertes molt superior a la fase anterior, que per regla general estaven formades per diverses pedres gruixudes sovint falcades amb


72

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

pedra més petita. Només trobem un cas molt clar de presència de morter a la coberta i dos on aquest material era ben present en la construcció de la caixa. Les tombes estaven disposades seguint una orientació longitudinal, molt evident en les cobertes. Eren freqüents alineacions de dues fins a sis tombes. També es van poder identificar caixes a l’interior de grans fosses ovalades força profundes, caracteritzades pel fet que estan construïdes la majoria amb pedra de mida mitjana, estan força retocades i tenen la capçalera antropomorfa, que corresponen als exemples més antics, la datació de les quals no va més enllà del segle XI. Les caixes construïdes amb pedra i morter i capçalera antropomorfa eren escassíssimes en nombre, però es trobaven presents en els nivells VI-VII-VIII de la necròpolis. També es van identificar allargaments o alineaments d’una o més tombes, produïts per les afectacions molt freqüents entre tombes que desvirtuaven la caixa original deixantla molt modificada. Les tombes de fossa eren bàsicament de dos tipus per un costat les de capçalera antropomorfa i les fosses de planta ben marcada sense distinció de la capçalera, altrament conegudes com a piriformes o pisciformes. Presentaven una major amplada a l’alçada de les espatlles i més estreta arran dels peus. En aquest nivell es van identificar 18 homes, 33 dones i 27 indeterminats, amb una total absència d’infantils I i II, així com de perinatals. Necròpolis de l’església tardoromànica Fase finals del segle XII i segle XIII. Correspon a un dels nivells de la necròpolis on es concentrava més activitat funerària i de més llarg abast, emmarcat en un període comprès entre finals del segle XII i finals del segle XIII. Conformava el primer nivell de la necròpolis relacionat amb el temple actual, que és obra de finals del segle XII – principis del XIII. Datat per la presència de materials ceràmics d’aquesta època com la ceràmica a torn lent reduït, de la qual destaquem dues olles amb broc alt (finals segle XII – primera meitat segle XIII) i un òbol i un diner d’Alfons I (any 1185). Una de les tombes afectava el mur perimetral nord de l’edifici preromànic, part de la coberta de la tomba i de la mateixa fossa escapçaven el mur esmentat. En el moment en què es va fer aquesta tomba el temple preromànic es trobava totalment enrunat. L’enderrocament de l’antic temple, l’anivellament de l’entorn i l’inici de la construcció del temple actual, es portaren a terme en una data no anterior a l’any 1185. Recordem que la historiografia del monument estava d’acord que el temple actual és una obra de finals del segle XII, pro-

Figura 7. Secció nord-sud de la necròpolis de Sant Benet de Bages


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

73

bablement ja finalitzada a principis del segle XIII. L’any 1212 és la data convinguda en què el temple es dóna per acabat (consagració de l’altar lateral de Santa Maria). En aquest nivell es van recuperar fins a 102 tombes, 22 fosses simples, 6 fosses no visibles, 1 caixa de fusta?, 69 caixes de pedra o lloses, 1 enterrament en tomba col·lectiva, i fins a 7 casos de reutilitzacions i/o sobreposicions. Les tombes es caracteritzaven pel fet d’estar majoritàriament construïdes en caixa de lloses o pedra, amb cobertes molt irregulars i fragmentades, que en algun cas conservaven la coberta o la caixa lligada amb morter de calç. En un cas era el rebliment de la fossa on estava encabida la tomba el que presentava restes de morter. En general contrastava la diferència numèrica detectada entre les cobertes i el nombre de tombes i enterraments documentats. Això s’explica per l’alta densitat d’enterraments i la destacable reutilització de les mateixes caixes o fosses. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 31 homes, 42 dones, 20 indeterminats i 3 infantils I. Fase segle XIV. Entre les tombes excavades en la necròpolis medieval destacava un petit conjunt que podríem qualificar d’estructures nobles, de gran qualitat arquitectònica. Es tractava de petits edificis complexos destinats a enterraments dobles o col·lectius

Figura 8. Detall d’algunes de les tombes de la necròpolis dels segles XII-XIII, en curs d’excavació


74

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

en sostres. Són construccions d’època gòtica, fetes en pedra, de planta rectangular o trapezoïdal, d’un sol vas o de diversos vasos disposats en bateria. La resta de tombes corresponents a aquesta fase es caracteritzaven pel fet que eren majoritàriament caixes de lloses o pedres. Es detectava una gran reutilització de les tombes i una absència generalitzada d’aixovar. Fase segle XV. Correspon a un nivell de tombes que afectaven un estrat (6384-6176) datat per la presència de ceràmica blava catalana (segle XV), de torn lent reduït, vidriada en verd gòtic (segles XIV-XV), vidriada en verd melat (segles XIV-XV), ceràmica grisa majoritàriament del segle XIII, ceràmica a torn reduït (segles XIV-XV) i un fragment d’una base de ceràmica vidriada monocroma amb l’interior verd melat i l’exterior entre melat i groc. Quant a l’aixovar, només podem considerar com a tal la trobada de dos enterraments que duien petxines. Pel que fa a la resta de materials localitzats a l’interior de les tombes es redueixen a materials ceràmics de caràcter residual barrejats amb el rebliment de terres, dels quals es conserven només alguns fragments informes. La majoria corresponien, però, a ceràmica feta amb torn lent reduït. Es van recuperar fins a 71 tombes, 15 en fosses no conservades, 24 en fosses simples i 26 en caixa de pedra. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 20 homes, 31 dones, 2 perinatals, 5 infantils I, 4 infantils II i 7 indeterminats. Les tombes construïdes en caixa de pedres eren de planta rectangular o lleugerament trapezoïdal. Conservaven en pocs casos les cobertes senceres, també a base de pedres lleugerament retocades. Es trobaven disposades formant alineacions en sentit longitudinal. S’observava una gran presència de restes de sexe femení i també una concentració en l’espai d’aquestes per sobre de les d’altres individus. En un cas semblava apreciar-se un individu masculí disposat en un punt central, a partir del qual arrencaven dues alineacions de dones. Les orientacions generals eren est-oest. Fase segle XVI. Correspon al nivell de tombes, anterior a la construcció i entrada en funcionament del cementiri del segle XVII. Es van recuperar fins a 46 tombes, majoritàriament fosses simples. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 12 homes, 21 dones, 2 perinatals, 1 infantils I, i 13 indeterminats. La presència de materials que acompanyaven els difunts era pràcticament nul·la. Destaquem solament una petxina i una figureta de fusta que iconogràficament es va poder identificar amb l’apòstol sant Jaume. Fase segle XVII. Les tombes d’aquesta fase afectaven un estrat contemporani al funcionament del mur de tanca del cementiri construït cap a inicis del segle XVII, moment en què es redueix el recinte cementirial d’època medieval. Són importants per a la contextualització de les tombes els materials ceràmics localitzats en el rebliment de la rasa de fundació de l’esmentat mur: ceràmica vidriada monocroma XIV-XV, blava catalana del segle XV, ceràmica vidriada en verd gòtic (XIV-XV) i, com a fòssil director, ceràmica vidriada de reflexos metàl·lics decorada amb pinzell-pinta (inicis del segle XVII). Es van recuperar fins a 49 tombes. Les tombes es caracteritzaven pel fet que eren fosses simples o dobles, excavades al terra amb escassa presència de materials que acompanyaven el difunt, com a molt claus de ferro, petxines i una anella de bronze, etc. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 12 homes, 21 dones, 9 infantils I, 3 infantils II i 14 indeterminats.


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

75

Fase segle XVIII. En aquest nivell es detectaren tombes que afectaven un estrat, datat per la presència de materials ceràmics d’aquesta època (ceràmica vidriada policroma), amb una orientació general est – oest. Només en dos casos es podia parlar d’aixovar que acompanyava el difunt: un dau i un rosari. Es van recuperar fins a 33 tombes, majoritàriament enterraments en fosses no conservades. Dues presentaven claus de ferro al seu interior que ens permeten apuntar l’enterrament en caixa de fusta. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 13 homes, 12 dones, 2 infantils I, 3 infantils II, i 5 indeterminats. Fase segle XIX. Datada per la presència de materials ceràmics d’aquesta època (ceràmica de dol, porcellana, etc.), i afectada majoritàriament per tombes fetes al segle XIX. Quant a aixovar, només podem destacar la presència d’un rosari associat a una tomba. Es van recuperar fins a 27 tombes, de les quals 23 no conservaven la fossa, i 3 fosses simples; i en 1 s’hi van recuperar 4 claus. Presentaven una orientació general est – oest. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 9 homes, 9 dones, 2 infantils I, 3 infantils II, i 11 indeterminats. Tipologia – resum de les tombes de la necròpolis medieval Relacionades sempre amb el temple preromànic, amb una cronologia que no va més enllà de finals del segle XI, es trobarien, entre les tombes més antigues, les tombes de fossa amb capçalera antropomorfa i les piriformes, si bé durant anys s’ha convingut que els tipus esmentats són posteriorment substituïts per altres estructures més complexes com són les caixes. Observem al jaciment que si bé aquesta és la tendència principal no es tracta simplement de la substitució d’un tipus per un de nou, sinó d’una convivència temporal d’ambdues. L’existència de caixes de pedra de capçalera antropomorfa és ben documentada tant aquí com en altres jaciments fins i tot amb anterioritat al segle X i fins a finals del segle XIII. Així a Sant Llorenç prop Bagà (Bagà, Berguedà) s’ha pogut documentar un conjunt de tombes d’aquest tipus associades a una primera església anterior a la primera meitat del segle X, amb tombes ben centrades respecte de la capçalera d’aquesta, fetes amb paret de pedra o murets (López, Caixal, Vila, 2003). A Sant Benet s’ha documentat una tomba de fossa antropomorfa construïda just per sobre d’una caixa de pedra de capçalera antropomorfa de factura molt acurada i feta amb una gran abundància de morter de calç. Aquest exemple ens porta a pensar que de fet el canvi de tendència tipològica pot ser degut més a una distinció de tipus social que no pas a un motiu de tipus cronològic. Trobem com a explicació una via interpretativa en la qual apuntem que, de fet, la seva obra podria haver intentat imitar una gran fossa antropomorfa però de forma artificial, per tal d’assegurar la seva perdurabilitat en el temps i acostar-se a l’opulència de les sepultures més costoses, com serien els sarcòfags de pedra. A Sant Benet se’n conserva un, que va ser localitzat fora de context, però en el mateix pati de l’església i que podria relacionar-se, si tenim en compte la documentació existent, amb la tomba del fundador del monestir, el noble Sal·la, al segle X. Les tombes en caixa apareixen des del primer moment de fundació del monestir amb la construcció de la primera església documentada al segle X. La seva tendència és progressiva i esdevé un sistema d’enterrament molt emprat fins a l’època baixmedieval,


76

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

que té el seu moment més àlgid en el període que situem entorn del segle XIII, plenament relacionat amb la segona església de finals del segle XII i inicis del segle XIII. És en aquest període on es detecta també una elevadíssima reutilització d’aquestes i un abandó de les construccions en mal estat. Recordem que la necròpolis del monestir de Sant Benet forma part d’una església parroquial almenys des del segle XIII que perdura tot i que amb problemes fins al segle XIX. La presència de tombes de caixa amb capçalera antropomorfa esdevé ininterrompuda des del segle X fins al segle XIII, amb un moment de partida important ja des de bon començament i un punt àlgid que situaríem entre finals del segle XI i el segle XII. En nivells de la necròpolis del segle XIII encara n’identificàrem alguns exemplars. Les caixes fetes amb paret de pedra o murets presenten una forta presència entre els segles X i XII i una davallada significativa a partir del segle XIII. La presència de morter de calç en les caixes és ben present sobretot al segle X i perdura, sembla, fins a finals del segle XI i inicis del segle XII. Finalment creiem que cal relativitzar les tipologies existents, si no es disposa de datacions absolutes per a cadascuna de les tombes d’una necròpolis. La recerca de paral·lels en aquest tipus de jaciments esdevé un recurs d’emergència quan en el propi no es donen prou elements que permetin ni tan sols a vegades datacions relatives prou clares. La manca sovint d’estratigrafies ha fet que abusem d’aquest recurs. Hem de tenir en compte la presència de moltes variables que sovint no es tenen en compte, com podria ser la necessitat d’adaptació a la topografia, el tipus de sòl, la presència o absència de matèries primeres, la qualitat de la factura com a possible indicador d’una certa distinció social, el tipus de necròpolis, la seva durada, etc., que poden haver motivat les grans diferències tipològiques que trobem entre les necròpolis.

BIBLIOGRAFIA AUTORS DIVERSOS (1994) Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica. Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1994, p. 89, 137. AUTORS DIVERSOS (1999) Temps de monestirs. Els monestirs catalans entorn a l’any mil. Catàleg de l’exposició. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, Editorial Pòrtic, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. AUTORS DIVERSOS (2003) Actes del II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Els conjunts monàstics. Vol. I. Sant Cugat del Vallès: ACRAM / Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. ARTIGUES, P. Ll. (2003) “El monestir de Sant Cugat del Vallès, L’evolució arquitectònica a partir de l’arqueologia” A: Actes del II Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Sant Cugat del Vallès: ACRAM, p.18 BARRAQUER I ROVIRALTA, G. (1893) Las casas de religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols. Barcelona. p.169-170. BENET, A. (1984) “Sant Benet de Bages”. A: Catalunya Romànica. Vol. 11: El Bages. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.. BENET, A. (1988) “El monestir de Sant Benet de Bages”. A: Història del Bages. Manresa. BENET, A. (1994) Diplomatari de la ciutat de Manresa. Barcelona: Fundació Noguera. CABALLÉ, G. (2001) Memòria dels sondejos arqueològics a Sant Benet de Bages.


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

77

Inèdita. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya. Arqueociència Serveis Culturals S.L. Manresa. CARRETERO, M.; SUBIRANAS, C.; VILA, G. (2007) Memòria de les intervencions arqueològiques al monestir de Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages). Octubre de 2007. XXIV Vols. Inèdit. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Arqueociència Serveis Culturals SL. ESPAÑOL, F. (1995) Sant Benet de Bages. Manresa: Fundació Caixa de Manresa. Angle Editorial. FERRER, LL. (2001) “Estudi històric”. A: Pla director del monestir de Sant Benet de Bages. Caixa de Manresa, p.15. GARRIGA, J. (1986) “L’època del Renaixement. Segle XVI”. A: Història de l’Art Català. Vol. IV. Barcelona: Edicions 62, p. 17 GUITART I DURAN, J (1923) “Sant Benet de Bages”. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. [Manresa Centre Excursionista de la comarca del Bages], núm. 76. LLORENS, C. (1982) “La Desamortització de Mendizábal a Manresa”. A: Miscel·lània d’Estudis Bagencs. 2. Manresa: Centre d’Estudis del Bages. LÓPEZ, A.; CAIXAL, A.; VILA, J.M. (2003) “El monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà). Assaig d’evolució històrica”. A: Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Volum I. Sant Cugat del Vallès: ACRAM, p.35-48. LORANS, E. (2000) “Le monde des morts de l’antiquité tardive à l’époque moderne (IVeXIXe S.)”. A: Archéologie funéraire. Paris: Edicions Errance, p. 155-197. (Archéologiques) MARCA, P. Marca Hispánica ap. CXII. MONTSALVATGE, F. Noticias, Vol. V, ap. XI. NAVARRO, R.; MAURI, F.; FARRENY, M. (1999) “Basílica de Santa Margarida de Martorell” A: Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 186-188. (Catalunya Romànica) PADILLA, J.I.; VILA, J.M. (1997) “El tester 378-b de Cabrera d’Anoia. Anàlisi d’una fase de la producció d’aquest centre artesanal”. A: Quaderns Científics i Tècnics, 9. Diputació de Barcelona, p. 143-158. PALOL, P. DE. (1999) “Basílica de la Vil·la Fortunatus” A: Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 193-194. (Catalunya Romànica) PASCUAL, J. Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, Ms. 729, vol. III, folis 132-133. PLA, A. (2006) “Anàlisi antropològica de camp”. A: Memòria de les intervencions arqueològiques al Monestir de Sant Benet de Bages (Necròpolis – Pati de l’església). Annex 4. Registre antropològic. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. PUJADES, J.; SUBIRANAS, C. (2000) “La domus d’Olivet (Canovelles) l’excavació i els materials arqueològics”. A: Actes del I congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Igualada: ACRAM, p. 406, Fig. 1, núm. 3. PUIG I CADAFALCH, J.; FALGUERA, A. DE; GODAY, J. (1918) L’arquitectura romànica a Catalunya. 3 vol. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.


78

C. SUBIRANAS

I

G. VILA

REDÓ I MARTÍ, S. (1997) “L’abat Pere Frigola (1556?-1576). Una aproximació a l’últim abat claustral de Sant Benet de Bages”. Dovella [Manresa Centre d’Estudis del Bages], núm. 57. RIU, E. (1999) “Sant Cugat d’Octavià o del Vallès” A: Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 184-185. (Catalunya Romànica) RIU, E. (2000) “Implantació territorial i forma arquitectònica dels monestirs de la Catalunya Comtal (s. IX-XI)” A: Actes del I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Igualada: ACRAM, p. 300-306. ROIG, A.; ROIG, J. La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI). Dotze anys d’Arqueologia a la ciutat (1988-2000). Sabadell: Museu d’Història de Sabadell, 2002, fig. 119/18, fig. 170, p. 85. (Quaderns d’Arqueologia; 1) SERRA I SELLARÈS, F. (2005) Sant Benet de Bages en època montserratina (segles XVIXIX). Tesi Doctoral d’Història Moderna. Universitat de Barcelona. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Inèdita SITJES, X. (1975) Sant Benet de Bages. Estudi arqueològic. Manresa: Caixa d’Estalvis de Manresa. SOLÀ, F.(1955) El monestir de Sant Benet de Bages. Manresa: Centre Excursionista de la Comarca del Bages. SUBIRANAS, C. (2004) Informe de la intervenció arqueològica al monestir de Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages). Gener de 2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. SUBIRANAS, C. (2004) Informe de l’excavació arqueològica d’una estructura funerària a la zona exterior nord de l’església de Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages). Gener de 2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. SUBIRANAS, C.; VILA, G. (2005) Memòria de les intervencions arqueològiques al monestir de Sant Benet de Bages. Església – Pati exterior nord – Ala Est. (Sant Fruitós de Bages, Bages). Campanyes 2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. TORRENTS, A.; LLUVERAS, A.; GIRÁLDEZ, P.; VENDRELL, M. (2004) Església Preromànica de Sant Benet de Bages. Caracterització dels morters. PATRIMONIUB Recerca aplicada al Patrimoni Històric. Universitat de Barcelona. VILA, G. (2002) Memòria de la intervenció arqueològica al monestir de Sant Benet de Bages. Sondejos arqueològics entorn el campanar. Campanya juny 2002. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. VILA, G., GUÀRDIA, J. (2003) Memòria de les intervencions arqueològiques al monestir de Sant Benet de Bages de gener-març de 2003. (Sector planta baixa de Can Rocamora i pati de l’església – Necròpolis). Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. VILA, G. (2004) Projecte d’Intervenció Arqueològica al monestir de Sant Benet de Bages. Campanya de 5 de maig a 5 de novembre de 2004. Manresa, 26 d’abril de


SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR

79

2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. VILA, G. (2004) Informe preliminar de la intervenció arqueològica al monestir de Sant Benet de Bages. Sota escala - nau principal de l’església. Manresa, 21 de juliol de 2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. VILA, G. (2005) Informe preliminar de les intervencions arqueològiques a la necròpolis del monestir de Sant Benet de Bages. Campanyes novembre 2004 – juny 2005. Manresa, 8 de juliol de 2005. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit. VILA, G. (2006) Memòria de la intervenció arqueològica al monestir de Sant Benet de Bages. Sant Fruitós de Bages. Pati de l’església. Necròpolis. Setembre de 2006. Inèdit. Direcció General del Patrimoni Cultural. Àrea de Coneixement i Recerca. Generalitat de Catalunya. Arqueociència Serveis Culturals SL. VILA, G., SUBIRANAS, C. (2007) “Interpretació arqueològica d’un sarcòfag de pedra del segle X i una tomba del segle XIII, coneguda com a tomba del fundador, del monestir de Sant Benet de Bages”. Dovella (primavera - estiu 2007), núm. 93. Crónica de la Historia Reciente de Sant Benet de Bages. Feta per la família Codina


L’explotació del camp a l’època ibèrica al Nord-Est de Catalunya: els camps de sitges trobats durant la construcció del TGV a les comarques de Girona SÍLVIA CALLAVÉ, DOLORS CODINA, MARIBEL FUERTES, JOAN LLINÀS, ESTÍBALIZ MONGUILÓ, ALBERT RONCERO, MARINA SÁNCHEZ, ANNA TARRÉS I MARTA ZABALA (JANUS, SL

1. INTRODUCCIÓ Al llarg dels anys 2007 i 2008 van començar les obres de construcció de la plataforma de nou trams successius del tren de gran velocitat a les comarques de Girona, entre Figueres (Alt Empordà) i Riudellots de la Selva (Selva). El control arqueològic d’aquestes obres fou adjudicat per les diverses empreses constructores a Janus SL, i encara a l’hora de tancar aquest article (setembre de 2009) es manté obert en alguns trams. La llista dels nou trams, de nord a sud, amb els jaciments localitzats i els arqueòlegs que han fet els treballs, és la següent: 1. Borrassà-Figueres (Alt Empordà). Direcció del control: Sílvia Callavé i Olegas Usaciovas. Jaciments localitzats: —Mas Veí (Vilafant) - bòvila contemporània. Direcció: Sílvia Callavé i Maribel Fuertes. —Els Pins (Vilafant) - fossa de l’edat del bronze. Direcció: Elisenda Moix. 2. Pontós-Borrassà (Alt Empordà). Direcció del control: Ferran Díaz. Jaciments localitzats, tots d’època contemporània: —Can Cortada (Borrassà). Direcció: Josep Frigola. —Rec de la Font Vella (Garrigàs). Direcció: Elisenda Moix. —Pou del Rec de la Font Vella (Garrigàs). Direcció: Elisenda Moix. —La Rabassada (Garrigàs). Direcció: Elisenda Moix. —Riera de Santa Anna (Pontós). Direcció: Isabel Muñoz.


82

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

3. Vilademuls-Pontós (Pla de l’Estany, Alt Empordà). Direcció del control: Sílvia Callavé i David Valldaura. Jaciments localitzats, tots en el municipi de Bàscara: —Camp Gran (ferro I - ibèric). Direcció: Maribel Fuertes, Estíbaliz Monguiló. —Camp d’en Pitu Porusia (bronze - ibèric). Direcció: Maribel Fuertes. —Camp del Bosc (tardoromà). Direcció: Isabel Muñoz. —Mas Costa (modern). Direcció: Maribel Fuertes. —Molí del Mas Xibeca (modern). Direcció: Sílvia Callavé, Maribel Fuertes i Quim Grau. —Rentador de can Xibeca (contemporani). Direcció: Maribel Fuertes. 4. Cornellà del Terri-Vilademuls (Pla de l’Estany). Direcció del control: Anna Tarrés. Jaciments localitzats: —Camp del Pla de Sant Esteve (Vilademuls) - tardoibèric. Direcció: Dolors Codina. —Pou del Pla de Sant Andreu (Cornellà del Terri) - contemporani. Direcció: Maribel Fuertes. 5. Sant Julià de Ramis - Cornellà del Terri (Gironès-Pla de l’Estany). Direcció del control: Albert Roncero. Jaciments localitzats, tots dos d’època ibèrica i en el municipi de Cornellà del Terri: —Serra de Sant Andreu. Direcció: Joan Llinàs. —Mas Vedruna. Direcció: Albert Roncero. 6. Girona - Sant Julià de Ramis (Gironès). Direcció del control: Albert Roncero, Isabel Muñoz i Karim Tarbai. Jaciments localitzats: —Mas Boscosa (Sarrià de Ter): ibèric/contemporani. Direcció: Maribel Fuertes. —Turó de la Bateria - sector Fontajau (Girona). Direcció: Eduard Clemente i Anna Tarrés. 7. Estació de Girona i túnels urbans. Direcció del control: Gerard Prados. Jaciments localitzats: cap. 8. Carrer Joan Torró-Rotonda Mas Gri (Girona). Direcció del control: Natàlia Colomeda i Rosa Amigo. Jaciments localitzats: —Mas Xirgu (bronze/romà). Direcció: Natàlia Colomeda i Estíbaliz Monguiló. —Mas Xirgu Nord (bronze/romà). Direcció: Dolors Codina. 9. Riudellots de la Selva (Selva) - Carrer Joan Torró (Girona, Gironès). Direcció del control: Marina Sànchez. Jaciments localitzats: —Mas Xirgu Sud (Girona) - bronze/romà. Direcció: Maribel Fuertes. —Pont de la Renfe (Girona) - contemporani. Direcció: Joan Llinàs. —Camps de Mas Gri (Fornells de la Selva) – bronze - ferro I. Direcció: Marina Sànchez. —Bosc de la Torre de Bac (Fornells de la Selva) - romà. Direcció: Marta Zabala. —Camps d’en Nadal (Fornells de la Selva) - paleolític inferior-mitjà. Direcció: Isabel Muñoz, Miquel Rovira i Anna Tarrés. —Pont d’en Rubau (Aiguaviva) - modern. Direcció: Jordi Merino.


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

83

Figura 1. Situació dels jaciments ibèrics localitzats a la traça del TGV entre Figueres i Riudellots de la Selva. 1-Camp Gran, 2-Camp d’en Pitu Porusia, 3-Camp del Pla de Sant Esteve, 4-Serra de Sant Andreu, 5-Mas Vedruna, 6-Mas Boscosa, 7-Camp de l’Abadia


84

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

—Can Gelats (Aiguaviva) - neolític. Direcció: Anna Augé. —Camp de l’Abadia (Aiguaviva) tardoibèric - romà altimperial. Direcció: Marta Zabala. —Camps de Mas Figueres (Aiguaviva) - bronze. Direcció: Elisenda Moix. Si exceptuem les estructures agrícoles d’època contemporània, la major part d’aquests jaciments constitueixen troballes molt interessants, independentment de la seva magnitud, característiques i estat de conservació. A banda del seu valor arqueològic intrínsec, cal tenir en compte que la immensa majoria d’aquests jaciments eren totalment desconeguts i, per tant, incrementen notablement el coneixement que fins ara teníem sobre la prehistòria i l’antiguitat a les planes de l’entorn de la ciutat de Girona i del sector meridional de la plana altempordanesa. En aquest article destaquem els set jaciments que han proporcionat cronologies d’època ibèrica (Camp Gran, Camp d’en Pitu Porusia, Camp del Pla de Sant Esteve, Serra de Sant Andreu, Mas Vedruna, Mas Boscosa i Camp de l’Abadia; Fig. 1). Tot i desenvolupar-se en l’àmplia forquilla cronològica que abasta des de la primera edat del ferro fins al segle I dC, tots tenen en comú que es tracta de sitges o camps de sitges, la qual cosa ens permetrà extreure algunes conclusions generals entorn de l’aportació d’aquestes noves troballes al coneixement de l’extensió de l’explotació agrícola al nord-est de Catalunya en aquests períodes històrics.

2. EL CAMP GRAN I EL CAMP D’EN PITU PORUSIA (BÀSCARA, ALT EMPORDÀ) El Camp Gran i el Camp d’en Pitu Porusia (o Camp de la Càndia) es troben ubicats en dos camps contingus i, ateses llurs similituds tant físiques com cronològiques, amb pocs dubtes formen part d’un mateix jaciment, i per això els tractem conjuntament. Tots dos foren localitzats la tardor de 2007 per Sílvia Callavé durant el seguiment dels moviments de terres fets per a la construcció de la plataforma del TGV al tram que discorre de Vilademuls a Pontós, entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà. El Camp Gran va ser excavat entre el 18 de febrer i 20 de juny de 2008 sota la direcció primer de Maribel Fuertes i després d’Estíbaliz Monguiló, i el Camp d’en Pitu Porusia entre el 10 i el 18 de gener del mateix any sota la direcció de Maribel Fuertes. L’indret on s’efectuaren les troballes és a poc menys d’un quilòmetre al sud-oest del nucli urbà de Bàscara (Alt Empordà), en un replà enlairat entre la riera Cassinyola a ponent i el rec d’en Llorenç a l’est, tots dos afluents del Fluvià, riu que discorre al nord i a tocar del poble. En aquesta zona no s’hi havia efectuat mai cap tipus de troballa arqueològica. Al Camp Gran, situat a l’oest, prop de la riera Cassinyola, s’hi van excavar 5 rases, 107 petits retalls de planta rectangular i 106 fosses, totes retallades al subsòl, gran part de les quals corresponien a sitges. La zona d’intervenció es va dividir en quatre sectors a causa de la seva gran extensió (35.607 m2): el sector 1 corresponia al camí construït per al pas de vehicles de l’obra; el sector 2 es trobava situat al sud del Camp Gran, al paratge conegut com els Camps d’en Xec; el sector 3 estava situat al centre del Camp Gran, i el sector 4 corresponia a la part nord del jaciment (Fig. 2 i 3). Al sector 1 es van localitzar 3 estructures: dues de combustió i una de funció indeterminada, totes d’època ibèrica. Al sector 2 es van documentar un total de 116 estructures, 107 de les quals corres-


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

Figura 2. Planta del jaciment del Camp Gran

Figura 3. Vista general del Camp Gran

85


86

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

ponien a petits forats de planta rectangular de cronologia indeterminada, que segurament tenien a veure amb feines modernes de tipus agrícola, igual que 5 rases properes. Hi havia, també, dues sitges (una del ferro I i l’altra d’un període indeterminat) i, finalment, dues cubetes de funció indeterminada, una d’època ibèrica i l’altra, indeterminada. Al sector 3 es van localitzar 52 estructures, 46 de les quals eren sitges (9 del ferro I, 27 d’època ibèrica, 1 tardoibèrica i 9 indeterminades). També hi havia una cubeta de combustió del ferro I, dues cubetes de funció i època indeterminades i 3 estructures indeterminades, una del ferro I, una altra d’època ibèrica i l’altra indeterminada. Al sector 4, finalment, es van localitzar 46 estructures, 21 de les quals eren sitges (7 del ferro I, 7 d’època ibèrica, 1 tardoibèrica i 6 indeterminades). També hi havia un forat de pal d’època indeterminada, 14 cubetes de funció indeterminada (3 del ferro I, 2 d’època ibèrica i 9 indeterminades), i 10 estructures de cronologia i funció indeterminades. Així doncs, s’observa que la majoria de les sitges es concentraven a la part central del jaciment i que a més, la major part corresponien a època ibèrica. Resumint, de les 69 sitges excavades, 34 van proporcionar material d’època ibèrica (segles VIIII aC), mentre que 17 eren del ferro I; 2, dels segles II-I aC, i 16, indeterminades. També del moment ibèric ple cal remarcar les dues estructures de combustió localitzades al sector 1. El Camp d’en Pitu Porusia/Camp de la Càndia es trobava a tocar i a llevant del Camp Gran, a l’altra banda del camí veïnal que els separava. Les excavacions van documentar-hi un conjunt de 15 fosses i una gran rasa transversal que creuava el camp. La ubicació d’aquestes fosses dins la superfície del camp era aleatòria i es trobaven molt disperses. Tal com passa amb les restes del Camp Gran, aquestes fosses foren obliterades en diferents moments: dues (fosses 4 i 8) pertanyien al període bronze final-ferro I, quatre més (fosses 2, 3, 9 i 17), de secció troncocònica, eren d’època ibèrica plena, i dues més (fosses 12 i 16), de secció cilíndrica, pertanyien als segles II-I aC. Les fosses restants no es van poder datar amb fiabilitat. Ara com ara, les datacions precises de cadascuna d’aquestes 84 sitges resten a l’espera dels resultats dels estudis ceramològics que actualment s’estan fent. En tot cas, de manera general, cal remarcar que les estructures amb datació més antiga, de la primera edat del ferro, van proporcionar un conjunt força notable de peces fetes a mà, amb diferents formes (tant obertes com tancades) i unes tècniques decoratives variades (acanalats, pentinats, cordons amb digitacions...). Altrament, el material de les estructures d’època ibèrica plena fou en conjunt força més escàs.

3. EL CAMP DEL PLA DE SANT ESTEVE (VILADEMULS, PLA DE L’ESTANY) El jaciment del Camp del Pla de Sant Esteve fou localitzat al novembre de 2007 en el tram de TGV entre Cornellà del Terri i Vilademuls, i excavat completament entre gener i abril de 2008. Estava situat al sud-est de la localitat de Sant Esteve de Guialbes, en el municipi de Vilademuls (Pla de l’Estany), en el vessant d’un turó molt suau. La singularitat topogràfica i geològica del terreny va fer dividir el jaciment en tres sectors: el sector 1 ocupava la part més alta del vessant, a la part més occidental de la traça; el sector 2 es localitzava a la part central del jaciment i quedava separat del sector 1 per


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

87

Figura 4. Planta del jaciment del Camp del Pla de Sant Esteve

una franja de subsòl de grans dimensions en la qual no es va localitzar cap resta, i el sector 3 ocupava la part inferior del pendent, separat del sector 2 per un tall transversal en el subsòl. La intervenció arqueològica va permetre excavar una sèrie d’estructures retallades en el subsòl, a banda d’un nivell arqueològic de grans dimensions amb restes de material ceràmic que es localitzava íntegrament en el sector 1. En els sectors 2 i 3 s’hi van localitzar un total de 69 sitges, una estructura funerària i 7 retalls de grans dimensions (Fig. 4). Pel que fa al sector 1, estava tot ocupat per un nivell arqueològic molt extens que, en superfície, presentava grans concentracions d’argila i terres cremades i ceràmica escampada. Mesurava uns 24 metres de llarg per 5 metres en la part més ampla i 1,75 metres en la part més estreta. La seva profunditat era variable i oscil·lava entre els 20 centímetres a la seva part més meridional i 70 a la part més septentrional. L’excavació d’aquest estrat no ens va donar cap indici sobre la seva funció, però sí que va ser interessant poder constatar que es perllongava per sota de la capa vegetal actual, fora de la traça del TGV. El material arqueològic que s’hi va recuperar, força escàs, va proporcionar una cronologia dels segles II-I aC, idèntica a la de les sitges.

1 Les restes de cendres i carbons es troben, actualment, en fase d’estudi.


88

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

El sector 2 estava situat a la part central del vessant i havia patit molt poc l’acció dels treballs agrícoles posteriors, de manera que les sitges i els retalls que s’hi van localitzar es trobaven en molt bon estat de conservació. Tipològicament, les sitges localitzades es corresponien perfectament amb la tipologia d’aquestes estructures d’època iberoromana: grans retalls en el subsòl, globulars o piriformes, amb el fons pla o còncau. Els nivells que les amortitzaven contenien gran quantitat de material ceràmic, així com moltes restes de fauna, cendres i carbons.1 Hem de destacar la trobada, al nord-est del sector, d’una sepultura (UE 2103), que retallava una estructura de forma més o menys rectangular, de grans dimensions (UE 2026). Es tractava d’una tomba de lloses que presentava dues pedres posades planes fent la funció de coberta i llosetes posades verticals pels laterals. Les seves dimensions eren de 82 cm de llarg per 32 cm d’ample i contenia les restes d’un individu infantil que, a hores d’ara, es troba en fase d’estudi. Remarquem la presència, al nivell dels coxals, d’una moneda de bronze que provenia de la Gàl·lia, exactament de la zona dels sèquans, habitants del sud de l’actual Lió, amb una cronologia de mitjan segle I aC (fig. 5). El sector 3, situat a la part inferior del vessant, presentava tot un seguit de sitges molt alterades per l’efecte dels treballs agrícoles posteriors. Destaquem que les sitges estaven envoltades per grans retalls que tancaven aquest espai agrari i, igual que les sitges del sector 2, contenien gran quantitat de materials antròpics. En conjunt, l’excavació de les sitges del Camp del Pla de Sant Esteve ens va permetre datar el seu moment d’amortització entre els segles II i I aC. En efecte, els mate-

Figura 5. Anvers i revers de la moneda gal·la trobada al Camp del Pla de Sant Esteve


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

89

rials ceràmics localitzats, encara pendents d’un estudi detallat, són els típics d’aquest moment: produccions locals, amb diverses formes de comuna oxidada i càlats (kalathos) pintats, àmfores ibèriques, itàliques, campaniana A, dolis.... Algun fragment d’àmfora tarraconesa constituiria el material més tardà localitzat en el jaciment. El material metàl·lic, tot i que bastant escadusser, està molt ben representat. Es van recuperar restes d’eines agrícoles (podalls, aixades...), objectes d’ús personal (ganivets, navalles...) i armes (una punta de llança...). Pel que fa als bronzes, destaquem la presència de dues fíbules, molt malmeses, claus de cabota plana i agulles de cap, entre d’altres. Les troballes numismàtiques, en canvi, foren molt més escasses ja que tan sols es va localitzar un as emporità i la moneda sèquana abans esmentada. Remarquem, igualment, la presència en diverses sitges de molins, tant rotatoris (tant la part activa com la passiva), com de vaivé. Pel que fa a la distribució espacial, les sitges apareixien agrupades, sense que hi hagués uns alineaments clars. Destaquem en tot cas que, mentre que en el sector 2 hi havia grups de fins a tres sitges que es retallaven entre si, en el sector 3, en canvi, tan sols vam trobar un cas en què dues sitges es retallaven. Destaquem el fet que, per la part nord, nord-est i sud-est, les sitges estan envoltades per grans retalls, relacionats segurament amb tasques agrícoles posteriors i que sembla que clausuraven aquest espai.

4. LES SITGES DE LA SERRA DE SANT ANDREU, MAS VEDRUNA (CORNELLÀ TERRI, PLA DE L’ESTANY) I MAS BOSCOSA (SARRIÀ DE TER, GIRONÈS)

DEL

El jaciment de la Serra de Sant Andreu es trobava situat al sud del terme municipal de Cornellà del Terri (Pla de l’Estany), dins de l’antic municipi de Sant Andreu del Terri, al marge d’un camí que discorria per la part alta del vessant nord de la vall del torrent de Marmanya, afluent del Terri, i en un punt afectat per les obres del TGV en el seu tram Sant Julià de Ramis - Cornellà del Terri. Es componia de dues sitges que ja havien estat afectades antigament per la construcció del camí i que es veien retallades al marge. La seva excavació arqueològica es va fer al mes de maig de 2008, sota la direcció de Joan Llinàs i Pol. La primera sitja estava considerablement afectada pel propi camí i només se’n conservava, aproximadament, un 10-15 %. Excavada al terreny natural, el seu farcit va proporcionar un únic fragment de ceràmica comuna ibèrica. La segona sitja es trobava a uns 4 m a l’est de la primera. Tot i que també estava afectada pel tall del camí, estava més ben conservada, donat que se’n van poder documentar unes tres quartes parts. L’escàs material arqueològic que va proporcionar era igualment d’època ibèrica, sense majors precisions. Cal remarcar que, tot i la presència d’aquestes dues sitges, no en va aparèixer cap més durant el posterior rebaix del camp adjacent. Pel que fa a la sitja de Mas Vedruna, fou localitzada la tardor de 2007 durant el control de les obres del mateix tram de TGV. Es trobava situada al vessant sud de la mateixa vall del torrent de Marmanya, prop del mas Vedruna, que va donar nom al jaciment, i la seva excavació arqueològica va tenir lloc a finals de novembre del mateix any, sota la direcció d’Albert Roncero. Es tractava d’una sitja de forma globular, parets divergents i fons pla. Tenia una


90

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

Figura 6. La sitja del Mas Vedruna

planta rodona d’1,60 metres de diàmetre, 1,14 metres de fondària màxima, i una base completament plana de 0,5 metres de diàmetre. Es trobava seccionada en la seva major part, tant a la part superior com en un dels costats (Fig. 6). Estava farcida per tres estrats. El superior (UE 1001), flonjo i argilós, contenia abundant material arqueològic. A continuació, hi havia un petit estrat de cendres d’entre 2 i 4 cm de potència (UE 1002) i, a sota, un estrat compacte (UE 1003), d’uns 50 cm i igualment força ric en material arqueològic. La ceràmica apareguda, tot i ser abundant, era majoritàriament informe. No hi havia cap importació, ni entre les àmfores ni entre la vaixella de taula i de cuina, tota indígena. L’únic element destacable era una base d’escif (skyphos) en ceràmica reduïda, que va permetre acotar la datació d’aquest farcit entre els segles IV i III aC. Finalment, la sitja de Mas Boscosa es trobava al sud del Pla de Sarrià, a l’extrem meridional del terme municipal de Sarrià de Ter (Gironès), en un indret proper al curs del Ter i a 1 quilòmetre al nord del nucli urbà de Girona. Va ser localitzada a principis de 2009 arran dels rebaixos del tram del TGV entre Girona i Sant Julià de Ramis, durant la realització d’una rasa per a l’evacuació d’aigües. La seva excavació arqueològica, dirigida per Maribel Fuertes, es va fer durant el mes de març.


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

91

Excavada a les argiles naturals de la zona, la sitja presentava una planta circular d’1,50 metres de diàmetre, les seves parets eren lleugerament còncaves i la base plana. Afectada per l’excavació de la rasa, conservava 140 centímetres de profunditat. A l’interior s’hi documentaren tres nivells de farciment, i el material arqueològic que s’hi va recuperar, força abundant, va permetre’n una datació dels segles IV-III aC.

5. EL CAMP DE L’ABADIA (AIGUAVIVA, GIRONÈS) El jaciment del Camp de l’Abadia és el de cronologies més recents, ja que es data entre els segles II aC i I dC, en època romana. Situat al sud-est del terme municipal d’Aiguaviva, a uns 100 metres al nord-est del mas de l’Abadia, fou descobert per Marina Sànchez entre el juny i el juliol del 2008 arran del control arqueològic de les obres del TGV entre Riudellots de la Selva i el carrer Joan Torró (Girona). L’excavació de les restes localitzades es va fer entre els mesos de juliol i setembre del mateix any, i va ser dirigida per Marta Zabala. En el procés d’excavació es van documentar l’esmentat camp de sitges d’època romana i un forn baixmedieval, situat al sud del jaciment. En total, la part excavada ocupà una superfície de 2.760 m2.

Figura 7. Planta del jaciment del Camp de l’Abadia


92

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

Figura 8. Vista general del Camp de l’Abadia, des del nord

El camp de sitges, al nord del jaciment i de 2.480 m2, estava format per una agrupació de 33 sitges, totes de planta circular i amb un diàmetre que oscil·lava entre 1,35 metres i 2,50 metres (Fig. 7 i 8). Excavades en el terreny natural, tenien generalment una secció entre cilíndrica i globular i una fondària conservada d’entre 0,20 i 2 metres. Unes 6 sitges presentaven excavada al fons una petita cubeta circular, d’entre 10 i 25 centímetres de fondària, amb la funció de facilitar la recollida del gra i la neteja dels fons en el moment en què es buidava la sitja. Com ja hem mencionat, les 33 sitges se situaven en un marc cronològic que podem allargar del segle II aC a l’I dC. L’estudi dels materials recuperats en els nivells de farciment ens permet donar una cronologia força precisa de 26 sitges del total de 33; la resta, ja sigui per l’escassetat de materials recuperats o per les datacions extenses que aporten les ceràmiques que s’hi van recuperar, les podem situar dins l’horitzó cronològic general esmentat, però no en un moment d’ús concret. Les sitges datades ens mostren dos moments d’ús successius del jaciment, entre finals d’època ibèrica o romanorepublicana i l’època romana altimperial. Tenim una etapa antiga, situada entre la segona meitat del segle II aC i finals de l’I aC, de la qual en vam documentar un total de 16 sitges, la majoria de les quals estaven concentrades


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

93

a la meitat sud i de llevant del conjunt. En els nivells de farciment d’aquestes sitges s’hi va recuperar abundant ceràmica d’importació, on destacava la campaniana B i, de forma més minoritària, campaniana C (formes Lamboglia 1, 3, 5 i 7), així com alguns fragments de ceràmica de parets fines i de comuna itàlica. D’altra banda, hi havia una gran abundància d’àmfora, principalment itàlica (formes Dressel 1 A, B i C i Lamboglia 2), tot i que també es va recuperar, de forma molt escadussera, àmfora grecoitàlica, tripolitana, punicoebussitana i ibèrica. Tot i això, la ceràmica més abundant era la vaixella de producció local —amb alguns fragments decorats amb pintura a l’òxid—, la reduïda de la costa catalana, imitacions locals de vaixella importada (campaniana B i C), les ceràmiques comunes i les de cuina. També s’hi van recuperar molins de pedra, tant de mà com del tipus rotatori, i molts elements metàl·lics, generalment de bronze i plom i amb una funció ornamental o de luxe: un possible braçalet, un colador, un mirall, dues nanses de vasos o petits calders i diverses monedes de bronze, tres grapes de plom i una agulla d’os (acus crinalis o comatoria). Finalment, cal esmentar la trobada de diversos fragments d’eines de ferro: podalls, ganivets, petites aixades i una gran abundància de claus. De la segona fase d’ús vam documentar un total de 10 sitges, que se situarien a grans trets a la primera meitat o mitjan segle I dC, concentrades al terç nord-oest del camp. En els nivells de farciment d’aquestes sitges hi vam trobar abundant material constructiu (tègules i ímbrexs) i vaixella d’importació romana (terra sigil·lada itàlica, terra sigil·lada sudgàl·lica, ceràmica de parets fines i, de forma residual, algun fragment de campaniana B). També hi vam recuperar àmfora itàlica, tarraconesa (Pascual 1, Dressel 2-4), bètica (Dressel 7/11) i, com és habitual, una gran quantitat de ceràmica de producció local o regional, entre la qual hem de destacar algun fragment de ceràmica reduïda emporitana tardana, ceràmica de cuina i dolis. Cal destacar la total absència de ceràmiques africanes, la qual cosa ens ajuda a situar el moment final del jaciment poc després de mitjan segle I dC. Com en les sitges de la fase precedent, hi vam recuperar diversos fragments de molins de pedra, principalment del tipus rotatori, tot i que el molí de mà també hi era present. L’utillatge agrícola de ferro (aixades, podalls, ganivets i claus) també era força abundant i, alhora, hi vam recuperar diversos elements de bronze d’ús quotidià: 4 monedes, 3 anelles, 2 espàtules (possiblement d’ús cosmètic) i una fíbula. Finalment, en aquesta darrera fase hi vam documentar la presència de vidre, força més escassa en la fase anterior, entre la qual destaca la base d’un lacrimatori i el fragment d’un petit envàs de vidre de color blau, potser un ungüentari o un altre lacrimatori.

6. CONCLUSIONS La descoberta i excavació dels diferents jaciments que acabem de descriure ha contribuït a enriquir i a precisar una mica més el compendi de coneixements que actualment tenim sobre l’època ibèrica al nord-est de Catalunya. Cal remarcar en primer lloc que cap d’aquests jaciments era conegut abans del nostre seguiment, ni tan sols per troballes superficials, i que la seva localització i excavació s’ha degut exclusivament a l’atzar dels treballs de construcció de la línia fèrria. Així, la primera conclusió que n’extraiem és que podem pressuposar l’existència no gaire llunyana d’un nombre indeter-


94

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

minat d’altres jaciments afins dels quals ara com ara no en tenim cap dada perquè, precisament, no els ha afectat cap moviment de terres. La conseqüència òbvia de tot plegat, per tant, és que, tot i la important informació proporcionada per les nostres troballes, continuem sense poder elaborar (o reelaborar) amb un mínim de garanties el discurs sobre la gènesi, l’evolució i el final del món ibèric a l’Empordà, el Gironès i el Pla de la Selva, més enllà d’on l’han precisat els investigadors que ens han precedit. És evident que cal prospectar i excavar molt més. Podem, això sí, inserir les noves troballes en el seu context històric i geogràfic adequat (tenint sempre present l’estat actual dels coneixements) i provar d’avaluar fins a quin punt incrementen el volum d’informació que ara com ara posseïm entorn de l’època ibèrica a la zona. En primer lloc, pel que fa a les troballes del Camp Gran i del Camp d’en Pitu Porusia (Bàscara, Alt Empordà), cal remarcar que s’allarguen en conjunt des de finals de l’edat del bronze fins als inicis de la romanització. La vàlua principal d’aquests jaciments és que evidencien la continuïtat de l’explotació humana d’aquest sector de l’Empordà al llarg de pràcticament tot el I mil·lenni aC i que, si més no per als períodes més pròpiament ibèrics, molt probablement s’hi va deixar sentir la influència de l’assentament amb diferència més destacable de la zona, el Mas Castellar de Pontós, situat a tan sols 4 quilòmetres al nord-est, i amb una cronologia que, en general, s’estén entre finals del segle VII i les primeres dècades del segle II aC (Pons, 2002: 58). En tot cas, hem de remarcar el fet —destacable— que les sitges més antigues localitzades en aquests jaciments pertanyen al bronze final i, sobretot, al primer ferro (i, per tant, són anteriors a Mas Castellar i a la fundació de l’Empòrion focea). Jaciments propers d’aquest moment els trobem a la N-II, km 752 (Pontós), on es localitzaren dues fosses del bronze final (Pons, 1984: 52; Pons, 2002: 168), i a l’Estany de Camallera, amb restes d’urnes cineràries de la primera edat del ferro (Pons, 1984: 41), sense oblidar una sitja del segle VII aC al mateix emplaçament de Mas Castellar (Pons, 2002: 168), la més antiga de les localitzades fins ara al jaciment. Gràcies a les troballes més antigues del Camp Gran i del Camp d’en Pitu Porusia, per tant, podem afirmar que ja als primers segles del primer mil·lenni també la zona de Bàscara es trobava ja en plena activitat. Pel que fa al període ibèric ple, les nostres troballes no pertanyen a cap dels grups de camps de sitges fins ara documentats que s’han relacionat amb Mas Castellar, ja que a la dreta del Fluvià hi trobaríem tan sols l’anomenat “grup de Saus-Camallera” (Pons, 2002: 211-213), força allunyat de l’assentament ibèric i on hem de destacar-hi el jaciment, recentment excavat del Camp d’en Dalmau (Casas, Soler, 2008). Podem considerar, doncs, que les troballes del Camp Gran i del Camp d’en Pitu Porusia permetrien establir un nou grup de camps de sitges vinculat a Mas Castellar, que podríem anomenar, per seguir la nomenclatura en ús, “grup de Bàscara”. És remarcable, finalment, l’escassetat de sitges posteriors a l’any 200 aC (només 4 de segures entre els dos jaciments excavats per nosaltres), la qual cosa ens remet al fet que l’assentament rural de Mas Castellar s’abandona vers l’any 175 aC. D’aquesta manera, la localització d’un possible petit hàbitat de plana tardoibèric al Puig de la Perdiu (Nolla, Casas, 1984: 71), dins del mateix municipi de Bàscara i a uns 2 quilòmetres al sud-oest del Camp Gran, sembla que l’hauríem de situar ja en un nou marc històric, dins del qual sí que s’inseriria el següent camp de sitges que ens ocupa, el del Camp del Pla de Sant Esteve (Vilademuls, Pla de l’Estany).


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

95

A quasi 6 quilòmetres al sud-oest del Camp Gran, el Camp del Pla de Sant Esteve es troba en un sector d’indecisió geogràfica. Si bé estrictament la zona pertany ja a la conca hidrogràfica del Ter, les elevacions que la separen de l’àmbit del Fluvià no són encara gaire llunyanes. El jaciment és equidistant (a uns 10 quilòmetres en línia recta) entre Mas Castellar al nord i l’oppidum de Sant Julià de Ramis al sud. A diferència del primer, tanmateix, que no depassa el primer terç del segle II aC, l’assentament de Sant Julià continua en ple funcionament fins entrat el segle I aC i, per tant, la seva relació amb el camp de sitges excavat per nosaltres esdevé ben probable. Tanmateix, no podem descartar que la ubicació geogràfica abans comentada permeti relacionar també el Camp del Pla de Sant Esteve amb alguns establiments empordanesos contemporanis propers, i més tenint en compte que per aquella zona hi passava el camí d’Hèracles, principal via de comunicació terrestre de l’època, i que tampoc era gaire lluny del Camí d’Empúries. De fet, la zona mostra signes d’especial vitalitat durant el període ibèric tardà, que és quan el camp de sitges del Pla de Sant Esteve va funcionar. A banda de l’assentament rural de Pontós en la seva darrera fase d’ocupació, són remarcables les troballes de Fellines, en el veí municipi de Viladasens, on s’hi desenvolupà entre finals del segle III aC i principis del II aC un taller de ceràmica emporitana (Martín, 1981). També hi ha restes de petits assentaments tardoibèrics de plana una mica més a llevant, però prou ben comunicats amb el nostre assentament, a Saus-Camallera (Camp del Bosquet) i Viladamat (la Muntanyeta, l’Olivet d’en Pujol), ja prop d’Empúries (Nolla, Casas, 1984: 94-101; Casas, Soler, 2008: 215), sense oblidar algun camp de sitges, com el de la Carretera d’Orriols, a Llampaies (Nolla, Casas, 1984: 101-102). Tampoc és lluny, ans al contrari, el possible hàbitat del Puig de la Perdiu (Bàscara), comentat més amunt. La fi del funcionament del camp de sitges del Pla de Sant Esteve és en general contemporània amb l’abandó de tots aquests altres jaciments. Les sitges de la Serra de Sant Andreu, Mas Vedruna i Mas Boscosa sembla que sí que cal relacionar-les més clarament amb l’entorn ampli del gran hàbitat ibèric de la zona: Sant Julià de Ramis. Aquest oppidum, situat en un indret estratègic, amb un bon control visual, dominant el congost del Ter i en una zona de pas obligat, sembla que fou el més gran de la zona al llarg de tot el període ibèric i, àdhuc, va ser promocionat en un primer moment arran de la conquesta romana. El seu abandó a principis del segle I aC s’ha posat en relació amb la fundació de la ciutat de Gerunda a l’entorn del 80-70 aC (Autors diversos, 2001). Ara com ara, no es coneixen al voltant de l’oppidum de Sant Julià de Ramis altres assentaments destacables, i sí alguns camps de sitges com Can Figa, la Bòbila de Can Rafael Ginesta (tots dos al terme de Cornellà del Terri), el Camp del Camí i, sobretot, el Bosc del Congost (al municipi de Sant Julià de Ramis). La majoria d’aquests jaciments van proporcionar materials d’època tardoibèrica (segle II - principis de l’I aC), encara que algunes de les sitges del Bosc del Congost es van poder datar en el període ibèric ple, als segles V-III aC (Nolla, Casas, 1984: 173-174; Alberch, Burch, 2002: 140). Prop de Mas Boscosa cal remarcar, igualment, l’existència d’una necròpolis ibèrica al Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), de la qual es recuperaren fins a 4 urnes d’incineració amb cronologies dels segles VI-V aC (Martín, 1994: 93-99). Aquest jaciment fou localitzat a menys d’un quilòmetre al nord de la nostra sitja i a uns tres quilòmetres al sud de la muntanya on s’alça l’oppidum de Sant Julià de Ramis. Tot i que amb les degudes reserves, no podem, doncs, evitar de relacionar entre si tots tres jaciments.


96

S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

Finalment, el jaciment del Camp de l’Abadia (Aiguaviva) té unes característiques pròpies i ben diferents. D’una banda, la seva situació geogràfica, al sud de la ciutat de Girona i al sector nord de la plana de la Selva, i, de l’altra, la seva cronologia tan tardana (segles I aC i I dC, principalment) li confereixen un entorn històric sensiblement diferent del que fins ara hem analitzat. Difícilment podem lligar l’existència d’aquest jaciment a un oppidum més o menys proper com els que podríem trobar a la Creueta (Quart), al Puig de Can Cendra (Bescanó) o al Puig del Castell (Cassà de la Selva), sinó que, tant per ubicació física com per cronologia, més aviat sembla que l’hauríem de relacionar amb algun assentament agrícola que ara com ara desconeixem. El mateix passa amb camps de sitges pròxims, com Can Serra (Vilobí d’Onyar) o la Carretera d’Aiguaviva (Vilobí d’Onyar - Riudellots de la Selva), clarament més antics (Ortega, Rojas, 2006). Donada la cronologia del Camp de l’Abadia, tant podríem estar parlant d’un assentament de plana tardoibèric—del tipus que hem comentat més amunt, com Fellines, Camp del Bosquet o la Muntanyeta o, més adequadament per proximitat geogràfica, Can Pons, a Arbúcies (Font et alii, 1994), o Can Castells, a Vidreres (Frigola 2009)—, com del període més reculat d’una hipotètica vil·la romana, com les que s’han documentat a Vilablareix, Bell-lloc del Pla (Girona) o Montfullà (Bescanó), per citar els exemples més propers. Finalment, a tall de paral·lel, cal remarcar la sitja romana de Fornells de la Selva (Burch et alii, 1992), una troballa aïllada i amb una cronologia de finals del segle I dC, una mica més tardana que les més recents del Camp de l’Abadia. En tot cas, les troballes del Camp de l’Abadia denoten una activitat agrícola que podria haver estat esperonada a partir de la fundació de la veïna ciutat romana de Gerunda a la primera meitat del segle I aC i per la proximitat, de bell nou, del Camí d’Hèracles, la posterior Via Augusta. Sigui com sigui, l’existència d’aquest jaciment és un testimoni més del creixement de l’explotació del territori que es va produir entre finals de l’època ibèrica i inicis de l’època romana al pla de Girona i a la plana de la Selva, un procés històric fins ara molt mal conegut i que tot just comencem a dilucidar, i que va tenir continuïtat més enllà, fins a època imperial.

BIBLIOGRAFIA AUTORS DIVERSOS (2001) Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 1: El sector de l’antiga església parroquial. Girona: Ajuntament de Sant Julià de Ramis-Diputació de Girona-Universitat de Girona. AUTORS DIVERSOS (2006) Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 2: el Castellum, Girona: Ajuntament de Sant Julià de Ramis-Diputació de Girona-Universitat de Girona. AGUSTÍ, B.; BURCH, J.; MERINO, J. (1995) Excavacions d’urgència a Sant Julià de Ramis. Anys 1991-1993. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona. (Sèrie Monogràfica; 16) ALBERCH, X.; BURCH, J. (coord.) (2002) Història del Gironès. Girona: Diputació de Girona. AUGÉ, A.; LLINÀS, J.; MOIX, E.; SÀNCHEZ, M.; ZABALA, M. (2009) “Prehistòria recent i antiguitat a Aiguaviva i Fornells de la Selva: les troballes arqueològiques a les obres del TGV”. Quaderns de la Selva, 21.


L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA

97

BURCH, J.; CARRASCAL, C.; CASELLAS, L.E.; MERINO, J; NAVARRO, N. (1992) “Excavacions a la variant-est de Girona: la sitja romana de Fornells”. Quaderns de la Selva, 5, p. 21-29. CASAS, J.; SOLER, V. (2008a) “La Muntanyeta (Viladamat, Alt Empordà)”. A: IX Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. L’Escala-Empúries, p. 211215. CASAS, J.; SOLER, V. (2008b) “Les sitges ibèriques de Saus II o Camp d’en Dalmau”. A: IX Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. L’Escala-Empúries, p. 91-98. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J.M.; TURA, J. (1994) “Can Pons (Arbúcies). Una nova aportació al coneixement del poblament antic del Montseny”. Quaderns de la Selva, 7, p. 131-141. FRIGOLA, J. (2009) “El jaciment de Can Castells”. El Rec Clar. Revista de Vidreres, núm. 46, p. 4-7. MARTÍN, A. (1981) “El taller de ceràmiques emporitanes de Fellines”. Estudi General, núm. 1, p. 37-49. MARTÍN, A. (1994) “Els antecedents ibèrics de la ciutat de Gerunda”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXIII, p. 89-108. NOLLA, J.M.; CASAS J. (1984) Carta Arqueològica de les comarques de Girona. El Poblament d’època Romana al NE de Catalunya. Girona: Centre d’investigacions Arqueològiques de Girona. ORTEGA, D.; ROJAS, A. (2006) El camp de sitges de Can Serra. Un jaciment ibèric i alt medieval. Girona: Universitat de Girona. (Estudis Arqueològics; 7) PONS, E. (1984) L’Empordà. De l’edat del bronze a l’edat del ferro. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona. (Sèrie Monogràfica; 4) PONS, E. (dir.) (2002) Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (Excavacions 1990-1998). Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona. (Sèrie Monogràfica; 21)


El Forat de Conqueta, poblament neolític i usos funeraris del 3r i 2n mil·lenni en el Prepirineu de Lleida PALOMA GONZÁLEZ MARCÉN1, ELENA GARCÍA GUIXÉ1, JEZABEL PIZARRO BARBERÀ1

DESCOBRIMENT DEL JACIMENT I CAMPANYES D’EXCAVACIÓ Durant una prospecció geològica al mes d’agost del 2004, al terme municipal de les Avellanes-Santa Linya (Noguera), es va descobrir una petita escletxa amb restes òssies humanes i fragments de ceràmica i de sílex en superfície. La inspecció externa de la paret calcària va plantejar la possibilitat que aquesta escletxa fos l’entrada a un passadís natural d’accés a una cavitat de dimensions més grans, la qual era visible des d’una segona obertura situada per sobre de l’escletxa. Una primera inspecció d’aquests materials arqueològics va suggerir que es tractava d’un enterrament col·lectiu d’adscripció al calcolític-bronze antic, en què destaca el bon estat de conservació del dipòsit sense aparents alteracions antròpiques recents. Aquest fet va resultar especialment rellevant en la primera valoració del jaciment atès que, malgrat l’abundància de coves i abrics d’ús sepulcral coneguts al Prepirineu lleidatà des de la primera meitat del segle XX (Serra i Vilaró, 1924; Maluquer, 1945), pocs d’ells havien estat excavats seguint un protocol metodològic rigorós i, fins i tot, el coneixement que es té de molts d’aquests es limita a conjunts de materials descontextualitzats. Arran d’aquesta troballa i donat l’interès de la seva excavació, es va dur a terme, de l’1 al 15 de juliol de 2005, una primera intervenció arqueològica al jaciment, que va passar a ser denominat Forat de Conqueta, per tal d’avaluar tant la potencialitat com les característiques del conjunt arqueològic així com per definir de forma més ajustada el seu enquadrament cronocultural.

1 Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria. Facultat de Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra


100

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

Aquesta primera intervenció al Forat de Conqueta (Pizarro et alii, 2005) es va limitar a l’excavació de la part distal del passadís d’accés a la cavitat i es van recuperar restes humanes pertanyents a un mínim de set individus. En el que fa referència a les troballes artefactuals d’aquesta primera intervenció, el material arqueològic recuperat estava format per indústria òssia, indústria lítica i restes ceràmiques (entre les quals destacaven un fragment de vora amb decoració campaniforme regional i diversos fragments d’un vas decorat amb ungulacions), la qual cosa va reforçar la hipòtesi inicial de la caracterització del jaciment com un enterrament col·lectiu amb una probable adscripció cronocultural al període calcolític-bronze antic. Des del mes d’abril al mes de juny de 2006 es va fer una segona intervenció arqueològica que va finalitzar l’excavació del corredor que donava accés a una cavitat o sala, que també va ser objecte d’excavació. Aquesta sala va passar finalment a caracteritzarse com a part d’un sistema càrstic en el qual només els darrers nivells de rebliment corresponien a l’ús funerari detectat a la primera campanya d’excavació i que, juntament amb un conjunt de materials adscrits al neolític, es relacionava amb les dues obertures d’accés exterior detectades. Al llarg dels darrers mesos de l’any 2006 i el 2007 es va fer una darrera intervenció arqueològica, tant a l’interior de la cavitat com a les àrees circumdants, per tal de caracteritzar la totalitat del sistema càrstic del Forat de Conqueta (Mora et alii, 2008). L’objecte d’aquesta publicació és la presentació dels resultats preliminars de les campanyes d’excavació de 2005 i 2006, en les quals es va confirmar la hipòtesi del dilatat ús funerari com a enterrament col·lectiu d’aquesta cavitat amb la recuperació de les restes antropològiques de més de 40 individus i de material artefactual relacionable tant amb ofrenes funeràries com amb indicadors de les activitats rituals que s’hi feien, en les quals l’encesa de foc i la cremació dels morts sembla haver tingut un paper central. A més, es va documentar un nivell d’ús anterior de la cavitat com a espai d’emmagatzematge que s’ha pogut ubicar en un moment avançat del Neolític antic.

EL JACIMENT DEL FORAT DE CONQUETA: SITUACIÓ I CARACTERÍSTIQUES GENERALS El Forat de Conqueta se situa al terme municipal de les Avellanes-Santa Linya, a la comarca de la Noguera, província de Lleida. El jaciment és a l’anomenat barranc de Conqueta, a la serra de les Forques, a una altitud de 500 metres sobre el nivell del mar. Es tracta d’una zona muntanyosa, amb valls com les d’Àger i la Coma de Meià i un seguit de serres intermèdies com Montclús, Sant Mamet, Sant Miquel, Mont-roig, la Carbonera, que acullen coves i avencs de diferent entitat. Forma part del sistema càrstic de massissos calcaris al curs mitjà del riu Segre, localitzat a les serres marginals exteriors de la serralada pirenaica i dins la zona de contacte entre la depressió Central i els Prepirineus. El jaciment es troba a 100 m de la carretera LV-9042, amb un desnivell respecte d’aquesta d’uns 30 m. Hi ha una espessa vegetació arbustiva, formada per alzines i roures, que en fa difícil la localització. Accedir a la cavitat és un segon obstacle ja que se situa a uns 3 m del sòl en una paret vertical orientada al sud-oest. La cavitat, d’origen natural, presenta un passadís d’accés en forma de tub el·lipsoïdal, amb una orientació SW/NE, amb unes dimensions de 7,05 m de llargària i d’una alçària que oscil·la des d’uns 4 m a l’extrem exterior fins a 1,5 m en la seva


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

101

Figura 1 - Planta del jaciment del Forat de Conqueta amb els individus articulats documentats

part final, amb sectors, al llarg del passadís, on l’alçària no arriba als 0,5 m. La seva amplada oscil·la entre 1,29 m a l’entrada de la cavitat i 0,38 m al tram més estret del passadís. Al final del passadís s’obre un espai en direcció nord que conforma una petita galeria que hem anomenat “sala”. Presenta una planta arrodonida i un sostre en forma de xemeneia que conforma una cúpula. Les seccions de les parets no són uniformes a causa de l’erosió i de la pròpia morfologia de la cavitat. A la superfície de la sala, s’hi van trobar també blocs caiguts del sostre procedents de l’erosió de les parets. El diàmetre màxim de l’espai interior excavat a la campanya de l’any 2006 és, en el seu eix SE-NW, de 2,78 m i, en l’eix SW-NE, de 2,80 m. En iniciar l’excavació, la sala mostrava un espai no reblert d’uns 6 m d’alçària fins arribar a la roca del sostre (Figura 1). La cavitat està reomplerta de material sedimentari de gra fi, l’origen del qual es relaciona amb l’alteració de les seves parets i les aportacions que s’han pogut introduir des de l’exterior, així com alguns blocs de mida heterogènia que es documenten al llarg de tota la seva seqüència produïts per la descamació de les parets. Els sediments mostren una inclinació SW-NE, poc marcada als seus sectors inicials (entorn als 5º), però que augmenta gradualment fins als seus sectors finals, que arriben als 46º.

SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA I FORMACIÓ DEL JACIMENT Estratigrafia L’estratigrafia holocènica de l’àrea excavada ha estat estructurada en tres nivells arqueològics per sota d’una fina capa superficial amb aportacions recents (Figura 2):


102

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

Figura 2. Secció S-N de la cavitat del Forat de Conqueta, amb indicació dels nivells arqueològics holocènics (1, 2 i 3) i plistocènics (P1, P2 i P3) Nivell 1: Presenta un gruix que varia entre 10-15 cm i una coloració gris-negre. Està format per un sediment arenós amb blocs de mida mitjana (15-20 cm) i gran (>20 cm), amb una crosta de carbonat càlcic, que es distribueix per tota la seva extensió. Correspon a la part superficial de la seqüència i es troba molt alterat per un seguit de processos postdeposicionals naturals i antròpics, tal com mostra el seu rebliment amb blocs calcaris, i la presència de bioturbació, com excrements d’aus, nius i branques Nivell 2: Presenta un gruix entre els 60 i els 80 cm i una coloració heterogènia entre gris, amb taques blanques de carbonat càlcic, i negre en aquelles zones on hi ha hagut combustió. Està format per un sediment arenós amb clastos de mida petita (5-10 cm) i mitjana (15-20 cm). No és un nivell uniforme pel que fa a la coloració i textura ja que presenta bosses de sediment cendrós i àrees de coloració negra i, ocasionalment, amb rubefacció. En aquest nivell és abundant la presència de microfauna, que es distribueix per tot el nivell, amb una marcada acumulació cap a les parets de la cavitat. Aquesta microfauna es presenta tant termoalterada com sense senyals d’alteració tèrmica. Nivell 3: Presenta un gruix variable entre 25 i 40 cm d’un sediment amb matriu argilosa, amb una coloració vermellosa. Hi ha presència de clastos de mida mitjana (1520 cm). Mostra una coloració i textura semblants en tot el nivell estratigràfic. Només es va detectar al tram final del passadís i a la sala, que té unes dimensions menors que al


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

103

nivell 2, a causa de l’aparició de la roca mare en la seva part més occidental. Aquest sediment provindria de colades procedents de l’est a través d’escletxes produïdes per fractures. En el sector central de la sala es va documentar una depressió oval de 75 cm d’amplada, 65 cm de longitud i 35-40 cm de profunditat, amb un rebliment format per un sediment argilós de color marró fosc. Aquest nivell està delimitat per un sostre amb rubefacció que correspon a l’espai de combustió E5 del nivell 2. Pel que fa a la base d’aquest nivell, mostra un canvi marcat de coloració i una major compactació del sediment. De fet, per sota d’aquest dipòsit del nivell 3 es va documentar un paquet sedimentari la formació del qual es podria situar, de forma genèrica i segons les característiques de les restes faunístiques registrades, en un moment avançant del Plistocè, que va ser objecte d’una recerca específica (Mora et alii, 2008). Tot i aquesta diferenciació estratigràfica establerta al registre de camp, el material arqueològic (tant artefactual com paleoantropològic) dels nivells 1 i 2 presenta una gran homogeneïtat amb abundants remuntatges verticals que són el resultat d’intenses remocions al llarg de l’ús funerari de la cavitat i que permeten, per tant, de fer-ne una anàlisi conjunta. Per contra, el nivell 3 es presenta com una unitat arqueològica nítidament diferenciada, no sols per les seves característiques sedimentàries, sinó també per un registre material singularitzat per l’absència de restes paleoantropològiques i faunístiques, a més d’un conjunt artefactual homogeni. L’ús natural de la cavitat L’excavació del Forat de Conqueta ha proporcionat un abundant conjunt microfaunístic que supera les 5.000 restes, amb presència de lagomorfs, rosegadors, quiròpters, un ampli espectre d’aus no determinades de diverses mides (i que possiblement representen distints nivells tròfics), rèptils i amfibis. Sota aquesta perspectiva, s’ha d’assenyalar que el Forat de Conqueta és una petita cavitat en la qual regularment s’instal·len i niuen aus predadores. En conseqüència es tracta d’un dipòsit natural en el qual es poden analitzar les relacions tròfiques dels ecosistemes del seu entorn. L’abundància de lagomorfs i aus de talla mitjana suggereix que una au rapinyaire de mida gran és un acumulador principal. Concretament pensem que al Forat de Conqueta, va instal·lar-s’hi de forma regular un gran duc (Bubo bubo). De fet, aquestes aus continuen instal·lant-se en la cavitat, i en altres properes de la mateixa paret calcària, segons informacions dels agents forestals del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. A l’estudi arqueofaunístic que s’ha fet fins i tot s’hi han constatat modificacions sobre vèrtebres cervicals d’una guineu, la qual cosa indica que aquest predador també transporta i diposita aquest carnívor. D’altra banda, l’abundant conjunt de microvertebrats recuperat mitjançant els mostrejos fets van permetre recuperar una quantitat no determinada de restes, però que es comptabilitza per milers. Aquestes restes segurament van ser acumulades per diferents espècies d’aus predadores que podran determinar-se a partir de l’estudi de la composició del conjunt i de les modificacions que hi apareixen, la qual cosa ens permetrà derivar inferències d’ordre ecològic sobre l’Holocè recent en el sector sud-oriental dels Pirineus. Cal detenir-se aquí breument en la relació que pot establir-se entre les restes microfaunístiques documentades i la dinàmica de formació del jaciment. L’abundant microfauna dels nivells 1/2 no es presenta com a paquets uniformes afectats o no per altera-


104

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

cions tèrmiques, sinó que es presenta aleatòriament amb una disposició tendent a estar en contacte amb les parets de la cavitat. La reiteració d’indicadors de termoalteracions no estructurades sobre un conjunt que s’acumula de forma natural, com sembla que és el cas, implica la recurrència d’episodis d’acció de foc seguits de remocions de sediments orgànics i inorgànics en la formació del dipòsit. Indicadors de l’acció de foc Al nivell estratigràfic 1/2 del Forat de Conqueta, hi abunden els indicadors de l’acció del foc, així com la presència de cendres i bosses carbonoses dins de la matriu sedimentària. Allà on aquests indicadors estan més definits s’han pogut delimitar fins a cinc espais (E1, E2, E3, E4, E5) que mostren, en diversos graus, una forta afectació pel foc (tant en extensió com en intensitat) amb grans acumulacions de cendres, sediments carbonosos i zones amb rubefacció. També s’han documentat diverses taques disperses, tant al passadís com a la sala, de coloració negra intensa i de mides màximes que oscil·len entre els 3 cm i els 15 cm d’amplada, probablement originades per la desintegració de material orgànic cremat. S’ha optat per definir aquests paquets sedimentaris amb indicis d’afectació pel foc com a espais de combustió ja que mostren clars indicadors d’haver estat sotmesos a una intensa acció tèrmica, però sense presentar elements de delimitació ni d’altres indicadors que demarquin àrees d’activitat o estructures relacionades amb l’ús d’energia tèrmica. Dels cinc espais de combustió definits, un es troba al passadís de la cavitat (E1) i la resta, a la sala (E2, E3, E4, E5). En tots els casos, aquests espais s’associen a bosses de cendres i/o sediment carbonós i la seva distribució és tant horitzontal com vertical, per la qual cosa sembla que es tracta de moments successius en els quals hi va haver una forta afectació pel foc a l’interior de la cavitat. L’associació que es dóna a tots els espais de combustió delimitats, a excepció de l’espai E5, amb conjunts esquelètics articulats parcialment o total apunta al fet que es tracta de sectors que han patit processos postdeposicionals de menys intensitat que la resta de la cavitat. L’espai de combustió E1 s’associa a les restes esquelètiques d’un individu infantil (Articulat I2) trobat en connexió anatòmica i dipositat als sectors centrals del passadís que mostra una cremació parcial. Les dimensions d’aquest espai són de 30 x 15 cm i es caracteritza per un sediment gris-negre, de 3 cm d’espessor, i per la presència de carbons, punts blanquinosos i roques cremades amb sediment negre adherit. L’espai de combustió E2, de forma aproximadament circular, de 15 cm de diàmetre, i 10 cm d’espessor, és el que mostra unes dimensions més reduïdes. Mostra una millor conservació que la resta d’espais delimitats. El seu sediment és de coloració heterogènia que abraça des del gris al negre i conté carbons de mida petita i zones amb rubefacció. Al seu interior es va trobar una extremitat posterior de Canis familiaris, totalment cremada i en connexió anatòmica. L’espai de combustió E3 té forma semicircular, amb unes mesures màximes de 20 x 35 cm i un gruix de 8-10 cm. Es caracteritza pel fet que mostra una gran acumulació de sediment gris-negre amb taques blanques dins una matriu sedimentària més argilosa que la resta del nivell estratigràfic. En el límit occidental d’aquesta àrea de combustió es va documentar una mandíbula humana totalment cremada amb les dents estellades per l’acció de foc.


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

105

L’espai de combustió E4 és de forma oval (1,20 m x 0,50 m) i s’associa a l’individu Articulat 1. El sediment, amb un gruix màxim de 18 cm, té una coloració que combina el gris, el negre i el vermell i presenta signes clars de combustió. L’esquelet està envoltat d’aquest sediment, el qual està barrejat amb microfauna cremada. En extreure l’individu Articulat 1 es va documentar una capa de rubefacció estèril que es va anomenar àrea de combustió E5. Aquesta àrea de combustió E5 conforma la base del nivell 2. Presenta una planta arrodonida amb una amplada màxima de 76 cm i una amplada mínima de 50 cm i es troba per sota i en contacte amb els individus Articulats 2 i 3. Es tracta d’un sediment estèril de composició argilosa-sorrenca i coloració marró foscnegre amb una espessor variable que oscil·la entre els 10 cm i els 15 cm i que separa, en aquesta zona del jaciment, el nivell 2 del nivell 3. Els indicadors de l’existència de processos intensos i reiterats de combustió a l’interior de la cavitat que conforma el jaciment del Forat de Conqueta es constaten no sols en les característiques sedimentàries del nivell arqueològic 1/2 i en els espais de combustió delimitats, sinó que també s’han evidenciat clarament alteracions produïdes per acció tèrmica d’intensitat variable en el conjunt de restes recuperades amb una incidència diferenciada segons els tipus de material. La distribució per sectors dels materials arqueològics amb alteracions tèrmiques mostra en el cas de les restes humanes una concentració quasi exclusiva als sectors finals del passadís, especialment a la sala, mentre que en el cas dels altres conjunts, tot i la significativa concentració en els mateixos sectors, presenta pics de freqüència relativa al tram central del passadís, malgrat que en tots els casos estan pràcticament absents en els sectors inicials de la cavitat més propers a l’obertura d’accés. Disposició i distribució de les restes humanes La major part de les restes humanes documentades es troben desarticulades i concentrades en els sectors del final del passadís i, majoritàriament, a la sala. La dispersió de les restes humanes i la fragmentació de les diferents parts esquelètiques dels individus és molt marcada. Com ja s’ha fet esment, només s’han documentat quatre individus articulats i, per tant, en posició primària: un al passadís (Articulat I2), i tres a la sala (Articulats 1, 2 i 3) i en cap dels quatre casos s’ha pogut recuperar la totalitat de les seves parts esquelètiques. Als tres individus articulats de la sala els manquen, en tots els casos, els ossos del crani, mentre que només es van poder recuperar fragments de mida petita del crani de l’Articulat I2. Malgrat la intensa desarticulació que mostra, de forma majoritària, el conjunt paleoantropològic, la conservació en situació primària d’aquests quatre individus s’associa a ubicacions singulars dins de la cavitat. L’Articulat I2, un individu infantil de 89 anys, es va trobar en els sectors de menys amplada del passadís, i s’ajustava de tal manera a les seves parets que taponava l’accés als sectors interiors i a la sala. Per contra, els Articulats 1, 2 i 3—tots tres individus masculins adults o juvenils—es van documentar en la base del nivell 1/2 de la sala en contacte amb un sediment fortament termoalterat que separava, en aquesta zona, el nivell 1/2 del nivell 3 (espai de combustió 5). La seva disposició indica l’anterioritat dels Articulats 1 i 3 respecte a l’Articulat 2, tot i que sembla que es tracta de tres deposicions fetes en un interval de temps força reduït.


106

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

Quant a la dispersió vertical de les restes esquelètiques humanes, aquestes es troben únicament associades al paquet sedimentari corresponent al nivell 1/2 de la seqüència estratigràfica, sense que s’hagin documentat associacions microestratigràfiques internes a excepció dels tres individus articulats de la sala. Esporàdicament es van registrar restes paleoantropològiques de mida petita, fonamentalment peces dentàries, associades al nivell estratigràfic inferior. Per tal de confirmar la hipòtesi que es tractava de percolacions produïdes per la forta acció antròpica i bioturbació evidenciada al llarg de tot el dipòsit, es va procedir a la datació de dues mostres d’aquest material desplaçat, que confirmà la seva coherència cronomètrica amb el material recuperat al nivell 1/2. El 84 % dels ossos humans desarticulats determinables registrats a l’excavació del Forat de Conqueta mostren l’acció del foc sobre ells. Les seves diverses coloracions, que van del marró clar fins al blanc passant pel negre, han permès estimar la temperatura a la qual van estar exposats i constatar que estan representades totes les coloracions possibles i, per tant, tots els estadis i graus de combustió, que arriben a superar els 900º C en més del 10 % dels ossos humans recuperats. Disposició i distribució del material arqueològic De forma general, un dels elements més caracteritzadors del jaciment del Forat de Conqueta és l’escassa presència de materials artefactuals, que contrasta amb l’abundància de restes humanes a la majoria de sectors del jaciment en el nivell 1/2 (Taula 1). Tant els uns com els altres es troben, majoritàriament, en posició secundària i amb signes d’una forta alteració postdeposicional. La distribució dels materials artefactuals del nivell 1/2 a la cavitat presenta, a l’igual que en el cas de les restes humanes, la seva màxima concentració a la sala, malgrat que es distribueixen de forma més homogènia al llarg del passadís. Pel que fa als materials del nivell 3—exclusivament material ceràmic i material lític amb total absència de restes faunístiques i humanes—si bé presenten també una marcada concentració a la zona més interior de la cavitat, el nombre més elevat d’efectius se situa a l’angle nord-oriental de la sala que coincideix amb el sector de la cavitat amb major pendent i profunditat. Prenent com a referència les característiques del conjunt ceràmic, el del nivell 1/2 mostra unes marcades diferències amb les del nivell 3—el primer amb fragments corresponents a una major diversitat de vasos (un màxim de 19), mentre que el nivell basal mostra un ventall més reduït de vasos representats (un màxim de 8). Cal destacar que, a més, més de la meitat dels fragments ceràmics del nivell 3 corresponen a un únic contenidor de mida gran. També el conjunt ceràmic del nivell 1/2 presenta un grau més elevat de fragmentació, desarticulació i dispersió dels vasos al llarg del passadís de la cavitat. Només en un cas s’ha conservat un vas sencer, de mida petita, i només en dos casos s’ha pogut reconstruir el perfil complet de les peces. Per la seva banda, els fragments ceràmics del nivell 3 presenten també una marcada fragmentació i no s’ha pogut reconstruir el perfil sencer de cap de les peces.


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

107

Nivell 1/2 Nivell 3 Fauna (NR)

382

0

Fragments ceràmics

283

Suports de foc 197

0

Industria lítica 14

25

Indústria òssia 5

0

Ornaments

3

39

Elements metàl·lics

2

Destrals

0

7

Altres elements macrolític

13

233

0 6

Taula 1. Freqüència absoluta de materials arqueològics documentats als nivells 1/2 i 3 del Forat de Conqueta

CRONOLOGIA ABSOLUTA El programa de datacions radiocarbòniques del jaciment de Forat de Conqueta s’ha fet sobre material orgànic humà, concretament sobre col·lagen extret de la dentina, exceptuant en un cas que comentarem més endavant en el qual s’ha fet la datació sobre material ossi humà. El col·lagen, a causa de la seva naturalesa química, és incapaç de bescanviar carboni amb el medi exterior i això redueix molt la possibilitat de contaminació de les mostres i augmenta les garanties que la data experimental sigui equivalent a la data física. Per altra banda, s’han escollit les dents i no els ossos perquè la majoria de restes humanes estaven cremades i les dents, per la seva duresa i estructura, ajuden a mantenir la integritat del col·lagen i el protegeixen de la termoalteració. Les elevades temperatures destrueixen l’estructura del col·lagen, però el càlcul de la ràtio carboni/nitrògen monitoritza si la proteïna extreta s’ha desnaturalitzat a causa de les elevades temperatures i no reflecteix, doncs, les condicions in vivo. S’ha triat la peça dental més repetida en el conjunt de restes humanes per tal de datar el nombre màxim d’individus diferents i poder establir amb més precisió la seqüència d’ús de la cova com a contenidor funerari. Per aquest mateix motiu, s’han seleccionat tant peces dentals definitives com temporals, és a dir, tant d’individus adults com de subadults. Del total de 13 mostres seleccionades per a l’anàlisi de carboni 14, tres van donar un rendiment de col·lagen tan baix que no s’han pogut analitzar. Quant als quatre individus articulats parcialment conservats, nomes en un cas s’ha pogut fer una datació, ja que no tenien dents conservades i els seus ossos presentaven un grau de cremació tan elevat que impedia l’extracció de col·lagen. Tot i així, es va poder datar una única mostra de l’Articulat 2 que va permetre ubicar cronomètricament l’inici de l’ús funerari de la cavitat. Les datacions obtingudes (Taula 2) mostren un ús funerari molt perllongat que


108

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

abraçaria més de 2.000 anys. En termes de periodització cultural, l’ús funerari del Forat de Conqueta s’iniciaria en el Neolític final per finalitzar en un moment avançant del Bronze recent. No obstant això, cal remarcar que, atenent-nos a la sèrie de datacions disponible, aquesta utilització apareix com a intermitent i d’intensitat diversa, amb etapes d’ús més freqüent seguides de fases sense constància de deposicions funeràries. 14

CAge [BP]

STD [BP]

CalAge p(95%) [calBC/AD]

CalAge p(95%) [calBP(0=AD1950)]

Ua-34287

2960

± 35

1310 - 1070 calBC 3260 - 3020 calBP AMS

Dent

Tooth, 11

Ua-34288

3220

± 35

1570 - 1410 calBC 3520 - 3360 calBP AMS

Dent

Tooth, 11

Ua-34289

4140

± 45

2920 - 2560 calBC 4870 - 4510 calBP AMS

Dent

Tooth, 11

Ua-34290

4475

± 60

3420 - 2940 calBC 5370 - 4890 calBP AMS

Dent

Tooth, 11

Ua-34291

3240

± 35

1620 - 1420 calBC 3570 - 3370 calBP AMS

Dent

Tooth, 11

Ua-34292

3155

± 40

1520 - 1360 calBC 3470 - 3310 calBP AMS

Dent

Tooth, 61

Ua-34293

3160

± 40

1530 - 1370 calBC 3480 - 3320 calBP AMS

Dent

Tooth, 61

Ua-34294

3900

± 40

2510 - 2270 calBC 4460 - 4220 calBP AMS

Dent

Tooth, 11

Ua-34295

3340

± 35

1740 - 1500 calBC 3690 - 3450 calBP AMS

Dent

Tooth, PM

Ua-34296

3285

± 35

1650 - 1490 calBC 3600 - 3440 calBP AMS

Dent

Tooth, PM

Beta - 243284

4060

± 35

2890 - 2570 calBC 4840 - 4520 calBP AMS

Os

Talus - Articulat 2

14

C

Mostra Observacions

Taula 2. Sèrie cronomètrica del Forat de Conqueta

L’ÚS DE LA CAVITAT COM A ESPAI D’EMMAGATZEMATGE: L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPAI NEOLÍTIC

El material arqueològic del nivell 3 En el repertori material del nivell 3 només estan representats fragments ceràmics i un conjunt reduït de materials lítics. També es van documentar tres penjolls (dos elaborats sobre petxina i un elaborat sobre marbre verd), que, interpretem, però, com a probables percolacions procedents del nivell superior. No es va documentar cap resta òssia (Taula 1). Els dos nuclis de sílex registrats van ser destinats a la configuració de suports laminars, en concret, deu laminetes senceres i tres fragmentades (Figura 3). Quant a les variables tipomètriques, presenten en conjunt unes mides de longitud i amplada entre 3 cm i 0,5 cm, amb espessors de menys de 0,5 cm. Les seccions que predominen són seccions trapezoïdals amb arestes paral·leles, amb algunes laminetes de seccions triangulars, en el que fa referència a les seccions transversals. Les seccions sagitals es caracteritzen pel fet que presenten una morfologia plana i lleugerament corbada. S’han registrat també sis objectes retocats tots els quals estan configurats sobre suport laminar. Hi ha dues lami-


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

109

netes fragmentades retocades amb unes longituds i amplades de menys de 2,5 cm i de seccions trapezoïdals i arestes paral·leles, amb plataformes de percussió planes i extraccions longitudinals proximals. Els altres quatre objectes retocats, tots de sílex, pertanyen al grup de micròlits geomètrics: dos segments de cercle, un trapezi rectangle i un burí. Altres materials lítics documentats són un fragment d’allisador de corniana i sis eines petites de diverses litologies i tipologies, majoritàriament fragmentades. Del conjunt ceràmic, del qual no ha pogut recuperar-se cap perfil sencer, destaca el fet que dels 233 fragments recuperats, 133 fragments corresponen a un únic vas (FC-3VG), del qual també es van documentar 14 fragments, molt alterats per l’acció tèrmica, al nivell 1/2 . Es tracta d’un vas globular de grans dimensions amb coll i fons convex, de pasta vermella i acabat exterior espatulat i amb una amplada màxima que podria establir-se entorn dels 50 cm. S’ha recuperat el fragment d’una nansa de cinta, corresponent a aquest mateix vas, que devia estar situada a la seva part superior (Figura 3). Aquest recipient ceràmic presenta una gran similitud amb un vas trobat fora de context a l’àrea del Coll de Porta, a Vilanova de la Sal, a uns 5 km en línia recta del jaciment del Forat de Conqueta (Alós, 1991). El vas del Coll de Porta presenta unes característiques morfològiques, mètriques i tecnològiques pràcticament idèntiques al documentat al nivell 3, així com unes nanses de cinta (dues en el cas del Coll de Porta) en una ubicació similar.

Figura 3. Materials arqueològics del nivell 3 del Forat de Conqueta. Conjunt ceràmic: 1 – FC-3-VG; 2 – FC-3-VD1; 3 – FC-3-VD2; Material lític: 4 – Nucli i laminetes de sílex


110

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

De la resta de fragments ceràmics del nivell 3 destaquen el coll d’una ampolla globular (FC-3-VD1) de pasta fosca i brunyida i diàmetre de boca de 9 cm, amb vora reforçada, i una altra vora d’un gran recipient subesfèric (FC-3-VD2), de pasta clara, acabat espatulat i diàmetre de boca de 30 cm, amb un cordó llis situat de forma paral·lela per sota del llavi del qual surt un altre cordó llis vertical (Figura 3). La tipologia d’aquest conjunt material, tant lític com ceràmic, permet ubicar aquest nivell de forma clara en una etapa avançada del neolític antic, com el que podem trobar a les properes Cova Colomera (Oms, 2008) i Cova del Parco (Petit, 1996), a les coves de Chaves i Olvena, a Osca (Baldellou, Ramón, 1995) o, ja a l’àrea de la Garrotxa, a la Cova 120 (Agustí et alii, 1987) o al jaciment de Plansallosa (Bosch et alii, 1998). L’organització de l’espai neolític Tant les característiques dels materials del nivell 3 com la seva ubicació al sector final de la cavitat que conforma el jaciment del Forat de Conqueta, apunten cap a un context relacionat amb l’ús d’aquest espai per a un tipus d’emmagatzematge que hauria requerit unes condicions de conservació específiques. L’emmagatzematge en coves és una pràctica habitual en societats agrícoles i ramaderes i està àmpliament documentat en època prehistòrica, tot i que el seu estudi s’associa principalment a l’emmagatzematge de gra (Bouby et alii, 2005). En el cas del nivell 3 del Forat de Conqueta no s’han documentat restes paleocarpològiques, però sí elements relacionables amb aquesta funció de magatzem en cova com la presència de contenidors ceràmics de gran capacitat i l’absència d’indicadors d’activitats in situ. L’ús de cavitats com a espai d’emmagatzematge sembla haver constituït una pràctica comuna a la zona que es perllonga fins a cronologies més tardanes, tal com s’evidencia a l’estudi recent dels materials de la propera Cova dels Geguins, situada també al terme municipal de Santa Linya (Garcés et alii, 2005). Aquesta funció de magatzem o amagatall, associada a tenalles de mida gran amb fortes similituds amb la documentada al Forat de Conqueta, s’ha establert també per a tota una sèrie de jaciments corresponents a les fases finals del Neolític antic a ambdues bandes dels Pirineus orientals. Es tracta tant de dipòsits en cavitats de petites dimensions amb un o dos vasos de mida gran, com el de Réseau Mitjaville al Conflent o la Cova de la Font Calde al Vallespir (Treinen-Claustre, 1984) com en cavitats més àmplies, com la ja esmentada Cova 120, amb una sèrie extensa de grans contenidors ceràmics (alguns dels quals clarament relacionables amb el vas del Forat de Conqueta) i altres dispositius d’emmagatzematge. Tot plegat, aquest conjunt de dades de jaciments neolítics pirinencs i prepirinencs, que semblen compartir una tradició de manufactura ceràmica comuna, estan mostrant una concepció de l’espai complexa, en la qual l’ús de coves podria abraçar un ventall d’activitats complementàries als assentaments a l’aire lliure com, entre d’altres, l’emmagatzematge especialitzat de curt o mitjà termini o l’estabulació d’animals (Bosch et alii, 1998; Oms et alii, 2008).


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

111

L’ÚS FUNERARI DE LA CAVITAT: PRÀCTIQUES RITUALS AL III I II MIL·LENNIS Les dades paleoantropològiques Al nivell 1/2 del jaciment del Forat de Conqueta s’han analitzat un total de 5.726 ossos, dels quals 4.060 estaven incomplets (73.2 %) i 1.486 complets (26.8 %). La resta (180) són remuntatges que, en formar part d’una altra peça, no s’han comptabilitzat a la base de dades. Aquest elevat percentatge de fragmentació ha constituït un seriós problema a l’hora de fer l’estudi antropològic i ha compromès, especialment, l’estudi mètric. L’estudi paleoodontològic del jaciment del Forat de Conqueta també ha estat molt limitat a causa de la tipologia funerària (enterrament col·lectiu en cova) i del ritual d’enterrament (cremació parcial). La majoria de les dents s’han trobat aïllades, fora del suport ossi, la qual cosa n’ha dificultat la identificació i l’estudi. De manera provisional els resultats obtinguts en aquest estudi permeten afirmar que el nombre mínim d’individus representats per la mostra estudiada és de 41 i que d’aquests, fins a 6 individus podrien pertànyer a un grup d’edat infantil o juvenil. Per al diagnòstic del sexe s’han valorat caràcters aïllats i la majoria de les vegades no ha estat possible emprar més d’un paràmetre. Per exemple, s’ha determinat el sexe d’un fragment de crani per la morfologia de la glabel·la o l’ini; o el d’un fragment de coxal, per l’amplada de l’escotadura ciàtica major o per la morfologia del pubis. S’ha de tenir en compte que en analitzar caràcters aïllats també baixa la precisió dels mètodes d’estimació del sexe, per això s’han de prendre els resultats com a aproximats, ja que les característiques del material no han permès un estudi més precís. Bàsicament s’han utilitzat mètodes morfològics, però també mètrics en algun cas concret, i han donat com a resultat la presència tant d’individus femenins com de masculins, amb una tendència a una major freqüència d’indicadors relacionats amb aquests darrers. Per a l’estudi de l’edat s’ha contemplat el grau de sinostosi, que fa referència al grau d’unió de les epífisis a les diàfisis dels ossos llargs i que inclou tres categories: epífisis lliures, epífisis fusionades, però presència de línia metafisària, i epífisis fusionades. Així s’han establert dues categories àmplies, adults i subadults, basades en el fet que l’individu hagi completat el creixement o no. En la majoria dels casos d’individus subadults, s’han valorat la presència de centres d’ossificació i la manca de fusió de les epífisis, encara que en casos concrets s’ha emprat la mètrica (Alduc-Le Bagousse, 1988). Els resultats preliminars per a les dues categories d’edat emprades (adults/subadults) mostren una relació de presència aproximada de 3:1. Totes les restes humanes recollides van ser examinades per detectar possibles rastres deixats per malalties, però les troballes paleopatològiques han estat esporàdiques i aïllades i no es poden treure conclusions sobre l’individu que les patia ni sobre les freqüències en el grup. Dins d’aquestes patologies documentades destaca la presència d’un radi dret, parcialment conservat i pertanyent a un individu adult, probablement jove, en el qual s’observa una petita punta de sílex clavada en la tuberositat bicipital. És evident que l’individu va patir una ferida per fletxa i va sobreviure. Sembla probable que, o bé ell mateix o bé algun membre del grup, va arrencar la fletxa, però la punta es va trencar i un petit fragment va restar clavat en l’os. Hi ha diferents indicadors del fet que els ossos humans es van cremar in situ, a dins de la cova, com ara la recuperació de peces òssies i dentals de mida molt petita (fins i


112

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

tot fragments de corona que van explotar durant la combustió dels cranis), el manteniment d’algunes connexions anatòmiques estretes i els contextos sedimentaris dels quatre individus articulats, que mostren una intensa rubefacció. Alguns ossos humans presenten en la superfície la descamació típica de la cremació d’ossos en fresc, sense que es pugui diferenciar si es van cremar amb carn o quan aquesta ja es trobava en una primera fase de descomposició immediatament posterior a la mort de l’individu. Com ja s’ha fet referència només s’han recuperat quatre individus articulats parcialment conservats—tres individus masculins adults o juvenils i un infantil—i alguns altres ossos aïllats que mantenien parcialment la connexió anatòmica, distribuïts al llarg de tota la seqüència estratigràfica. Tres dels quatre individus articulats estaven enterrats en una posició forçada de les extremitats inferiors, dos d’ells amb les cames flexionades cap endarrere i l’altre amb les cames flexionades sobre del pit. Per aquesta posició dels ossos de les extremitats inferiors i les estretes relacions anatòmiques, tot sembla indicar que els enterraven lligats o embolcallats, forçant la postura per aconseguir un farcell. Pel que fa als individus articulats parcialment conservats es pot dir que els van dipositar en posició de decúbit supí. L’individu infantil de l’entrada (Articulat I2) estava amb els genolls replegats per sobre del pit. Els cossos eren dipositats directament sobre el terra de la cova o sobre algun tipus de teixit vegetal o animal que no ha perdurat. En cap cas s’ha documentat l’existència de fosses excavades en el sòl de la cova. No s’ha documentat l’existència de fenòmens de selecció i acumulació de restes òssies (cranis, ossos llargs, etc.) en cap sector de l’ossera, com podrien haver estat enterraments secundaris o desplaçaments antròpics de les restes, ni reduccions, ja siguin amb finalitat ritual o per guanyar espai en l’interior de la sala per a noves inhumacions, especialment tenint en compte la gran reutilització de l’espai durant un ampli període de temps. En aquest sentit, el fet que la majoria dels cossos fossin cremats va contribuir a una gran fragmentació del material, d’una banda dificultant la selecció de cranis o ossos llargs i, de l’altra, contribuint a disminuir l’espai que ocupava el cadàver mitjançant la combustió, fent segurament innecessària la seva reducció posterior. Tampoc s’han trobat indicis de descarnament ni de desmembrament dels cadàvers. Indicadors d’ús del foc: el procediment tècnic Un nombre significatiu de materials lítics del nivell 1/2 del Forat de Conqueta presenten unes característiques singulars que van exigir un estudi específic. Es tracta de nòduls o fragments de mides i matèria primera diferents que presenten alteracions per percussió o copejament en la seva superfície, així com resquills producte d’una acció antròpica intencionada entre ells. Els estigmes que presenten aquests materials van plantejar la possibilitat que es tractessin de suports actius i passius implicats en l’obtenció de foc. Indirectament, aquest procés generaria un conjunt de productes lítics amb estigmes clars de ser producte d’una activitat de percussió i no d’una talla intencionada. Aquesta activitat de percussió concorda amb un dels dos grans mètodes documentats en la prehistòria per a l’obtenció de foc, tenint present que l’altre seria la fricció (Collina-Girard, 1998). Així s’han diferenciat entre aquells suports actius o passius el paper dels quals es pot intercanviar en funció de la matèria primera implicada; a més, s’han pogut diferenciar els suports lítics generats de manera involuntària per l’activitat de percussió duta a terme per


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

113

tal de generar l’energia necessària per obtenir combustió, així com els suports lítics generats com a conseqüència dels processos tèrmics que s’originaren a l’interior de la cavitat. El grup considerat com de percussors actius (SF-1) és el que pren la funció de martell, és a dir, és el grup format per suports amb els quals es copeja. Aquest grup està dominat per les roques ígnies subvolcàniques que es documenten i que hem identificat com a dolerites, també conegudes com a ofites. Però igualment hem d’assenyalar que es documenten alguns d’aquests suports de sílex, amb estigmes d’ús similars als analitzats en les dolerites (Figura 4). El grup corresponent als percussors passius (SF-2) està constituït per aquells suports de mesures inferiors als actius i que han estat els receptors dels cops o l’abrasió amb la finalitat de generar l’energia necessària per encendre foc. S’han anomenat passius per analogia amb els percussors coneguts com a dorments o encluses (Brumm, 2006), ja que corresponen a un suport que és copejat però que, a diferència d’aquells, actua de forma directa en l’activitat de generar energia o guspires per a l’obtenció de foc (Figura 4). En el grup SF-3 s’inclouen els suports d’origen antròpic involuntari. Aquests suports han estat el resultat ocasional i no intencionat causat per l’acció de percudir els SF-1 (dolerites i sílex) contra els SF-2 (nòduls de sílex). En aquest procés es generen, involuntàriament, fragments amb resquills i positius molt similars als productes lítics habituals del procés de talla.

Figura 4. Suports de foc del nivell 1/2 del Forat de Conqueta. 1 – SF-1; 2 – SF-2


114

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

Els processos tèrmics que es van originar a l’interior de la cavitat van provocar que tots els materials arqueològics que conformen la unitat patissin fortes alteracions tèrmiques. S’han anomenat suports generats o alterats tèrmicament (SF-4) els efectius lítics que no corresponen a cap dels grups descrits anteriorment i que es van alterar o generar a partir de processos tèrmics. Cal destacar el remuntatge de nou efectius entre si, que pertanyen a un nòdul de sílex i que presenten indicadors visibles de les alteracions produïdes per l’acció del foc. En total aquests suports de foc representen un 81,9 % dels efectius lítics del nivell 2, dels quals un 6 % correspon al grup dels SF-1 (percussors actius), un 10,9 % correspon als SF-2 (percussors passius), un 47,2 % al grup SF-3 (suports d’origen antròpic involuntari) i un 35,7 % al grup SF-4 (suports generats o alterats tèrmicament). La distribució espacial dels percussors actius (SF-1) i dels percussors passius (SF2) a la cavitat mostra que ambdós grups de suports es troben relacionats i agrupats a la zona de l’entrada i del passadís de la cavitat, mentre que la recuperació dels elements SF3 indica que la percussió dels suports es va fer a l’interior. Els materials arqueològics: aixovars i ofrenes Els materials artefactuals recuperats al nivell 1/2 són, com ja s’ha fet esment, força escassos amb relació al nombre mínim d’individus dipositats (Taula 1). Concretament, el conjunt d’indústria lítica documentat es redueix a tres puntes de projectil, dues fulles foliàcies, un nucli, tres objectes retocats, una microlàmina i quatre ascles, tots fets sobre sílex (Figura 5). Per la seva banda, el conjunt de materials macrolítics està compost, quasi en la seva totalitat, per peces fragmentades. El grup d’eines polides de format gran i mitjà correspon, en la majoria dels casos, a eines de tipus destral o aixa tot i que cap d’aquestes es conserva sencera. Dins d’aquest grup, cal destacar una destral que presenta una clara presència de pigment d’ocre vermell a la part distal, a més d’estar a diferència de les altres, polida totalment. Aquesta peça es va documentar en el sector del passadís adjacent a l’Articulat I2. Les eines de format reduït d’aquest grup estan representades només per dos exemplars. Comparteixen la particularitat, a diferència del grup anterior, d’estar completament polides, a més de no presentar cap marca d’ús primari o secundari. Es tracta de destrals molt petites o destralons, una de dolerita, de color verd fosc, i una de marbre blanc impur (FC-M2-3637) (Figura 5). La resta de materials del registre macrolític del Forat de Conqueta es pot englobar sota la definició d’eines sobre roca; s’han pogut distingir quatre grups funcionals: mans de morter, peces passives de molins, percussors i polidors. Com ja hem dit, el conjunt ceràmic del nivell 1/2 és força reduït (283 fragments) i amb només 3 perfils sencers reconstruïts. Prenent com a referència aquells fragments que han proporcionat informació mètrica, la majoria del material correspon a vasos de mida petita o mitjana, com el petit bol, de factura grollera i de 7,5 cm de diàmetre i 4,4 cm d’alçària, associat a l’individu articulat I2, o com les dues tasses carenades de pasta negra i superfície exterior brunyida (FC-VD7 i FC-VD8) i l’olla troncocònica amb decoració d’ungulacions i mamellons a la vora (FC-VD9) molt semblant, entre d’altres, als materials procedents del jaciment del Collet de Brics d’Ardèvol, al Solsonès (Castany et alii, 1992) (Figura 5). Entre els fragments pels


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

115

quals no s’ha pogut reconstruir el perfil, cal destacar part d’una vora d’un vas campaniforme (FC-VD13), amb decoració en bandes alternes d’impressions en cremallera i incisions de línies obliqües, que recorden els motius decoratius dels vasos campaniformes del Solsonès (Serra i Vilaró, 1924) i uns fragments de la vora d’un vas de parets molt fines i brunyides (FC-VD10), amb decoració acanalada de grups de línies paral·leles en zig-zag, pràcticament idèntic a un vas publicat per Maluquer (1945) procedent del dolmen de la Cabana del Moro de Bescaran a l’Alt Urgell (Figura 5). El conjunt d’artefactes ossis està format per tres instruments apuntats i dos espatulats. Els tres instruments apuntats estan confeccionats sobre suports diversos: sobre tíbia de lagomorf, sobre diàfisi de mamífer mitjà no determinat (possiblement ovicaprí) i sobre metàpode de mamífer de talla gran que conserva la politja articulatòria. Quant als dos artefactes espatulats, el primer correspon a un fragment de diàfisi amb vora semicircular. El segon (FC-G2-402) s’elabora sobre tíbia d’ovicaprí. La configuració de la seva vora activa es fa per percussió, separant el terç superior de la diàfisi i l’epífisi proximal de l’os (Figura 5).

Figura 5. Materials arqueològics del nivell 1/2 del Forat de Conqueta. Conjunt ceràmic: 1 – FC-3-VD9; 5 – FC-3-VD10; 6 – FC-3-VD13; 7 – FC-3-VD8; Material lític: 2 – FC-M2-3637; 3 – FC-S2-6565; 4 – FC-S2-2330-VD; Indústria òssia: 8 – FC-G2402; Ornaments: 9 – FC-K2-753. Tots els dibuixos a la mateixa escala, excepte 3 i 4


116

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

Cal destacar la presència de 42 artefactes que es poden incloure dins la categoria d’elements ornamentals. Es tracta d’un grup molt heterogeni que s’ha elaborat sobre diferents tipus de materials minerals, ossis i malacològics: dos canins de suid, 29 petxines marines (1 Columbella rustica i 28 Dentalium sp), una placa-penjoll sobre petxina marina (FC-K2-753), un penjoll quadrangular de resina fòssil i set penjolls de mida petita (tres denes sobre petxina marina, una sobre os, dues sobre marbre verd i una fragmentada de resina fòssil) (Figura 5). Els únics objectes metàl·lics documentats al jaciment del Forat de Conqueta són dues anelles de 2 cm de diàmetre que es van localitzar al nivell 1/2, en posició secundària, als sectors finals del passadís. En tots dos casos, l’anàlisi metal·logràfica ha mostrat que es tracta de bronzes binaris (Cu+Sn) amb elevades impureses de plom. Dins d’aquest apartat d’ofrenes funeràries cal plantejar la possibilitat que part de les restes de macromamífers registrades al nivell 1/2 puguin relacionar-se amb pràctiques rituals concretes. El nombre de restes recuperades al nivell 1/2 del Forat de Conqueta és de 285, de les quals 206 s’han determinat des del punt de vista anatòmic i específic. L’espectre d’espècies determinades està format essencialment per espècies domèstiques: Canis familiaris, Sus domesticus, Bos taurus i ovicaprins (almenys Ovis aries hi és representada). També s’han reconegut diverses espècies salvatges, malgrat que a partir d’escasses restes com succeeix amb Vulpes vulpes, o a partir de restes seleccionades com a suports per a l’elaboració d’instruments—com succeeix amb Sus scropha, Cervus elaphus i Oryctolagus cunniculus. L’anàlisi de la representació anatòmica i de l’edat de mort de les espècies domèstiques apunta diversos aspectes. En el cas dels ovicaprins i suids es dipositen individus infantils amb edats inferiors als deu mesos, i un patró similar es reconeix almenys en un boví. Les connexions anatòmiques reconegudes permeten inferir que s’introdueixen principalment extremitats, malgrat que també s’han recuperat fragments que assenyalen el dipòsit d’un crani d’ovicaprí i un altre de porc. Donades les característiques tafonòmiques del nivell 1/2, resulta problemàtic determinar la disposició primària de materials arqueològics (artefactuals i faunístics) que ens pugui informar de forma inequívoca sobre conjunts o elements que haguessin format part d’ofrenes relacionades amb individus concrets o sobre seqüències de deposició de materials relacionables amb el ritual funerari. Només en el cas de l’Articulat 2 podem establir, amb seguretat, la seva disposició contemporània i associada amb un destraló de cornubianita (S2-6150) que es va trobar agafat per la seva mà. Més dubtosa, malgrat que probable, és l’associació temporal i espacial amb l’Articulat 3 d’una punta foliàcia de sílex (S2-6209). De la distribució per sectors del jaciment d’una selecció d’aquells materials arqueològics que s’han considerat diagnòstics quant a la seva caracterització com a possibles ofrenes funeràries, es desprèn la possibilitat de formular, com a hipòtesi, la intencionalitat ritual de la concentració i la disposició d’alguns d’aquests materials en els sectors immediatament adjacents on es va documentar l’Articulat I2 (un petit bol, 28 denes de Dentalium, un botó de resina fòssil, un caní de suid perforat, un punxó d’os, un penjoll sobre petxina i tres fitxes ceràmiques discoïdals), mentre que en la resta de sectors no s’aprecien concentracions o disposicions de materials que es puguin interpretar en el mateix sentit.


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

117

Ritual funerari i territori El Forat de Conqueta és una cova d’enterrament col·lectiu, d’ús diacrònic, amb enterraments successius durant un dilatat període de temps, que es devia començar a usar a la darrera meitat del 3er mil·lenni per donar fi al seu ús funerari en un moment a l’entorn del 1400-1300 cal BC. Si bé el final cronomètric del seu caràcter sepulcral el marquen les datacions radiocarbòniques, des de la interpretació sociocultural de les dades arqueològiques podem parlar d’un tancament ritual de la cavitat amb la inhumació/cremació d’un infant (l’Articulat I2) que segella de forma definitiva l’accés al seu interior. Aquest fet suggereix un canvi radical en els rituals funeraris i, possiblement, en les formes d’organització social dels pobladors d’aquesta zona prepirinenca, on, a finals del 2n mil·lenni i, principalment, al llarg dels primers segles del 1r mil·lenni, es generalitza l’aparició de poblats associats a necròpolis tumulàries d’incineració, com el proper jaciment de la Colomina a Gerb (Ferrández et alii, 1991) Per altra banda, el registre arqueològic del Forat de Conqueta ha fet possible plantejar amb força precisió quin seria el procediment mitjançant el qual es portava a terme aquest ritual funerari. Els cadàvers eren introduïts lligats i/o amb farcells a la sala de la cavitat, i portaven amb ells algunes de les seves pertinences o ornaments. Probablement es dipositaven a l’interior de la cova alguns elements com ofrenes—potser d’aliments— i fins i tot es pot proposar que es feien rituals que implicaven pintures amb ocre sobre els cossos dels morts o dels participants del ritual. Amb posterioritat s’encenia el foc a l’entrada de la sala, en què servia com a combustible tant la fusta aportada com la mateixa acumulació de material orgànic existent a la cavitat—ossos de microfauna. Les característiques específiques d’aquesta galeria d’un sistema càrstic amb dues obertures a l’exterior haurien possibilitat la circulació d’aire fent que a l’interior de la sala s’arribés a temperatures molt elevades. En canvi, la dinàmica d’utilització de Forat de Conqueta com a espai funerari planteja més interrogants, ja que l’ampli arc temporal que abraça contrasta amb el nombre relativament baix d’individus documentats. La deposició, quasi coetània, dels primers individus (Articulats 1, 2 i 3) i les tendències d’agrupació de les datacions radiocarbòniques obtingudes, fan, de moment, més plausible plantejar com a hipòtesi un ús funerari puntual, al llarg d’una sèrie d’anys, i intermitent, és a dir, que hi havia llargs períodes de temps en què no es devia produir cap deposició. És possible que en aquests períodes en què no s’utilitzava el Forat de Conqueta, altres cavitats properes assumissin aquesta funció i s’alternessin com a lloc ritual. En qualsevol cas, tant la llarga duració del Forat de Conqueta com a espai funerari, com la pervivència d’un mateix procediment ritual (la cremació a l’interior de la cavitat), indiquen l’alt grau d’arrelament d’unes mateixes poblacions a un territori específic i del seu conservadorisme cultural, malgrat els canvis i contactes regionals evidenciats en el seu repertori artefactual i, probablement, en alguns dels aspectes que conformaren la seva organització socioeconòmica per a la caracterització de la qual les dades encara són molt escasses.


118

P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

AGRAÏMENTS L’excavació del jaciment del Forat de Conqueta forma part d’un projecte coordinat pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya i el Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els treballs de camp van ser dirigits per Jezabel Pizarro, Anna Daura i Elena Garcia Guixé i han participat en el seu estudi Rui Albuquerque (estudi paleoodontològic), Ethel Allué (estudi antracològic), Eduardo Chimenos-Küstner (estudi paleoodontològic), Elisabet Díaz Pila (restauració i dibuix), Romao Esteves (estudi paleoodontològic), Elena García Guixé (estudi paleoantropològic), Paloma González Marcén (coordinació i estudi del material ceràmic), Jesús Jordá (estudi geològic), Mònica López Prat (restauració i tractament gràfic), Maria Lou (registre), Jorge Martínez Moreno (estudi arqueofaunístic, d’indústria òssia i d’ornaments), Cristina Masvidal (estudi del material macrolític), Rafael Mora (coordinació), Ignacio Montero (estudi arqueometal·lúrgic), Jezabel Pizarro (estudi del material lític) i Sofia Semper (estudi arqueofaunístic). Aquesta és una publicació del grup de recerca Cultura material i arqueologia del comportament humà (2009SGR729)

BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, B.; ALCALDE, G.; BUXÓ, R.; JUAN-MUNS, N.; OLLER, J.; ROS, M.T.; RUEDA, J.M.; TOLEDO, A. (1987) Dinàmica de la utilització de la cova 120 per l’home en els darrers 6.000 anys. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona. ALÓS, C. (1990) “Revisió dels materials arqueològics del Museu Comarcal de la Noguera: el vas neolític de Coll de Porta”. La Noguera Estudis 4: 5-8. ALDUC-LE BAGOUSE, A. (1988) “Estimation de l’âge des non-adultes: maturation dentaire et croissance osseusse. Données comparatives pour deux nécropoles médiévales bas-normandes”. Actes des 3èmes Journées Anthropologiques. Notes et Monographies Techniques 24: 81-103. Paris: Éditions du CNRS. BALDELLOU, V.; RAMON, N. (1995) “Estudios de los materiales cerámicos neolíticos del conjunto de Olvena”. Bolskan 12: 105-169. BOSCH, A.; BUXÓ, R.; PALOMO, A.; BUCH, M.; MATEU, J.; TABERNERO, E.; CASADEVALL, J. (1998) El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels primers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa. Olot: Museu Comarcal de la Garrotxa. BOUBY, L.; FAGES, G.; TREFFORT, J.-M. (2005) “Food storage in two Late Bronze Age caves of Southern France: palaeoethnobotanical and social implications”. Vegetation History and Archaeobotany 14: 313–328. BRUMM, A. (2006) “Fire-making using a stone ‘strike-a-light’ in the Soa Basin of Flores, Indonesia”. Indo-Pacific Prehistory Association Bulletin 26: 168-170. CASTANY, J.; GUERRERO, L.; ALSINA, F. (1992) El Collet de Brics d’Ardèvol: un hàbitat del calcolític a l’aire lliure (Pinós, Solsonès). Barcelona: Departament de Cultura. COLLINA-GIRARD, J. (1998) Le feu avant les allumettes. Expérimentation et mythes tecniques. Paris: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme. FERRÁNDEZ, M.; LAFUENTE, A.; LÓPEZ, J.B.; PLENS, M. (1991) “La necròpolis tumular d’incineració de la Colomina 1 (Gerb, la Noguera)”. Revista d’Arqueologia de Ponent 1: 83-150.


EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI

119

GARCÉS, I.; GONZÁLEZ, J.R.; RODRÍGUEZ DUQUE, J.I. (2005) “El jaciment de l’edat del ferro de la cova de Geguins (les Avellanes i Santa Linya, la Noguera)”. Revista d’Arqueologia de Ponent 15: 201-233. MALUQUER DE MOTES, J. (1945) La provincia de Lérida durante el eneolítico, bronce y primera edad del hierro. Lérida: Instituto de Estudios Ilerdenses. MORA, R.; MARTÍNEZ MORENO, J.; VEGA, S.; LOU, M. (2008) Sondejos geoarqueològics al barranc de La Conqueta (Les Avellanes-Santa Linya, la Noguera). Memòria de la campanya 2007. Cerdanyola del Vallès: CEPAP-UAB. OMS, F.X. (2008) Caracterització tècnica, tipològica i cronològica de les ceràmiques del Neolític antic de la Cova Colomera (Prepirineu de Lleida). Archivo de Prehistoria Levantina XXVII: 51-80. OMS, F.X.; BARGALLÓ, A.; CHALER, M.; FONTANALS, M.; GARCÍA, M.S.; LÓPEZ, J.M.; MORALES, J.I.; NIEVAS, T.; RODRÍGUEZ, A.; SERRA, J.; SOLÉ, A.; VERGÈS, J.M. (2008). “La Cova Colomera (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà), una cueva redil en el prepirineo de Lérida. Primeros resultados y perspectivas de futuro”. A: HERNÁNDEZ, M.S.; SOLER, J.A.; LÓPEZ PADILLA, J.A. (ed.) IV Congreso del Neolítico de la Península Ibérica (Alicante, 2006): 230-237. Alicante: MARQ. PETIT, M.A. (ed) (1996). El procés de neolitització a la vall del Segre. La cova del Parco (Alòs de Balaguer, la Noguera). Estudi de les ocupacions humanes del V al II mil·lenni aC. Barcelona: SERP/Universitat de Barcelona. PIZARRO, J.; GARCIA GUIXÉ, E.; LOU, M.; VEGA, S. (2005) Memòria de l’excavació del Forat de Conqueta (les Avellanes - Santa Linya, la Noguera) 1-15 juliol, 2005. Cerdanyola del Vallès: CEPAP-UAB. SERRA I VILARÓ, J. (1924) El vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcrals eneolítiques. Solsona: Museum Archaeologicum Dioecesanum. TREINEN-CLAUSTRE, F. (1984) “Nouveaux éléments pour le Neolitique ancien du Rousillon”. L’Anthropologie 88: 449-455.


Resultats de les darreres intervencions arqueològiques a la Neàpolis de la ciutat grega d’Empòrion (Empúries, l’Escala, Alt Empordà) XAVIER AQUILUÉ, PERE CASTANYER, MARTA SANTOS, JOAQUIM TREMOLEDA (MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA-EMPÚRIES)

INTRODUCCIÓ Al llarg dels darrers anys, les excavacions arqueològiques a la Neàpolis d’Empòrion s’han centrat en dos sectors diferents. El primer sector correspon a l’edifici de l’estoa, que tancava per la banda nord l’àgora hel·lenística de la ciutat grega, edifici que ja havia estat objecte d’excavacions arqueològiques en extensió per part de Josep Puig i Cadafalch i Emili Gandia, durant els anys inicials de la recuperació d’Empúries, i de diversos sondejos per part de Martín Almagro, després de la Guerra Civil espanyola. Les excavacions en aquest sector de l’estoa es varen iniciar l’any 2005, dins el programa de recerca núm. 2 establert pel Pla director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries. Un projecte pel primer centenari de la recuperació d’Empúries (1998-2008), i continuen encara en l’actualitat (Aquilué et alii, 2006a, 249252; Aquilué et alii, 2008, 185-191). El segon sector és l’extrem nord-occidental de la Neàpolis, un sector totalment desconegut fins ara, que es trobava sota la terrassa de l’actual Museu i que va ser excavat i recuperat arran dels treballs de construcció de l’edifici dels nous magatzems arqueològics d’Empúries els anys 2007 i 2008 (Aquilué et alii, 2006a, 192-194). Abans de comentar els resultats assolits en aquests projectes d’excavació, volem comentar breument que l’any 2008 ha estat un any molt significatiu per a Empúries. L’any 2008 ha estat l’any de la commemoració del centenari de la recuperació institucional d’Empúries, iniciada el 23 de març del 1908 per la Junta de Museus de Barcelona, sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba i la direcció de Josep Puig i Cadafalch. Amb motiu d’aquesta efemèride el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, al qual està adscrit el Museu


122

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

d’Arqueologia de Catalunya, va programar tot un seguit d’actuacions culturals i un programa d’inversions importants per dotar Empúries dels equipaments necessaris per al segle XXI, actuacions que finalitzaran aquest any 2010. El fet més simbòlic, amb el qual es van iniciar els actes commemoratius, va ser el retorn a Empúries, el dia 15 de març de 2008, de l’estàtua original del déu grec de la Medicina, Asclepi, trobada l’any 1909 a la zona dels santuaris de la Neàpolis emporitana i que, fins ara, es trobava exposada a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya. El retorn de l’estàtua del déu Asclepi a Empúries, després d’un acurat procés de restauració i recerca arqueològica fet pel Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, va significar l’adequació museogràfica d’una sala de l’exposició permanent del Museu (reforma finançada per la Diputació de Barcelona) que en facilita la contemplació i la contextualització històrica. L’any 2009 es va finalitzar la construcció de l’edifici dels nous magatzems arqueològics, segons el projecte redactat pel despatx de Brufau, Obiol, Moya i Associats, amb la finalitat d’ordenar en un únic edifici tots els materials arqueològics d’Empúries; de poder continuar amb les excavacions arqueològiques i alliberar els antics espais de magatzem per multiplicar, en un futur, l’exposició permanent del museu; de crear una sala d’exposicions temporals, i d’ubicar els tallers didàctics. I aquest any 2010 s’inicia la construcció del nou centre de visitants d’Empúries a l’entrada del conjunt arqueològic, segons un projecte redactat pel despatx d’arquitectura de Fuses i Viader, que facilitarà la comprensió del jaciment i també que els més de 200.000 visitants anuals que vénen a Empúries tinguin uns serveis de major qualitat en la seva estada al jaciment (botiga, lavabos, bar-cafeteria, informació multimèdia...). Respecte als treballs de museïtzació del conjunt arqueològic, cal ressaltar que, gràcies a l’aportació del Ministeri de Foment, a través de l’1 per cent cultural, s’ha obert al públic el fòrum de la ciutat romana un cop executat el “Projecte de restauració, consolidació i adequació museogràfica del fòrum romà d’Empúries”, redactat per l’equip tècnic del MAC-Empúries (X. Aquilué, P. Castanyer, J. Monturiol, M. Santos i J. Tremoleda) amb el despatx d’arquitectura de Lola Domènech, el qual facilita la comprensió del centre polític, econòmic i religiós de la ciutat romana d’Empúries, després de gairebé 40 anys d’excavacions arqueològiques (Aquilué et alii, 2005, 8995). I també, gràcies al finançament de la Diputació de Girona, s’ha donat un impuls important a l’excavació arqueològica dels carrers que delimiten l’anomenada insula 30 de la ciutat romana d’Empúries, excavació que facilitarà la connexió de tots els sectors excavats fins ara a la ciutat romana en un mateix itinerari de visita i, sobretot, recuperar la cota de circulació d’època antiga, fet que ajudarà a la comprensió de la seva estructura urbana (Aquilué et alii, 2006b: 203-214; Aquilué et alii, 2008: 194-201). Tanmateix, l’any del centenari ha estat també un any ple d’activitats culturals i científiques que han possibilitat fer diversos congressos, exposicions, espectacles de música, dansa i teatre i publicacions que han permès valorar la història de la recuperació d’Empúries, el seu estat actual i la seva projecció futura (Autors diversos, 2008: 11-149; Aquilué, 2008a: 58-62; Aquilué, Monturiol, 2008).


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

123

LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL SECTOR NORD-OEST DE LA NEÀPOLIS Les obres de construcció d’un nou magatzem per a objectes arqueològics al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries motivaren un seguit d’intervencions arqueològiques que, entre els anys 2007 i 2008, deixaren al descobert diverses edificacions situades a l’antic límit nord-oest de la ciutat grega (Fig. 1). El projecte inicial dels nous magatzems, redactat i aprovat l’any 2006, comportava la construcció d’aquest nou equipament a l’espai ocupat per la gran terrassa artificial que hi havia a la part nord del museu actual o, dit d’una altra manera, de l’antiga església de Santa Maria de Gràcia, edificada l’any 1606 damunt de les restes de la Neàpolis i avui reconvertida en equipament museístic. L’escassa probabilitat de trobar restes més antigues en aquesta zona es fonamentava, d’una banda, en el fet que les obres fetes pels mateixos monjos servites havien causat ja la destrucció parcial dels nivells precedents i, de l’altra, en el fet que les obres de condicionament d’aquest sector efectuades els anys 60-70 del segle passat comportaren la creació d’una gran terrassa artificial que amagava al seu subsòl diverses cisternes que proveïen d’aigua les instal·lacions d’Empúries. Tanmateix, la recerca preliminar als diaris d’excavació d’Emili Gandia i de M. Almagro o a l’arxiu de documentació fotogràfica no permetien tampoc determinar amb

Figura 1. Foto aèria del sector nord de la Neàpolis. El requadre assenyala la intervenció feta els anys 2007-2008


124

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

claredat l’existència de restes arqueològiques significatives en aquesta àrea (diaris d’excavació de 1912 i 1921; diaris d’excavació de 1955-57). Fins aquell moment, doncs, les úniques traces susceptibles d’aparèixer eren els fonaments de la muralla que tancava per la banda oest la Neàpolis i a la qual podien pertànyer, hipotèticament, uns grans blocs de pedra visibles a la part inferior del mur que aguantava el talús d’època moderna. Els resultats negatius de les recerques fetes pels excavadors d’inicis del segle XX amb relació al traçat d’aquesta muralla i, també, de les prospeccions geofísiques fetes al peu del talús i a l’àrea de l’antic port no feien preveure, però, resultats gaire positius amb relació a aquesta problemàtica (Blech, Hoffmann, Marzoli, 1991: 75-85; Nieto et alii, 2005: 71-100; Blech, Marzoli, 2005: 45-58; Marzoli, 2005; Rambaud, 2005: 59-70). El projecte inicial dels nous magatzems afectava, doncs, el gran rectangle ocupat per tota la terrassa situada al nord del museu i, a la pràctica, feia necessari, en primer lloc, desmuntar totes les obres precedents i, tot seguit, construir una nova nau amb dos nivells que, una vegada finalitzades les obres, conformarien una nova terrassa d’aspecte i acabat idèntics a l’anterior (Aquilué, 2008b: 59-61). Les obres de rebaix dels nivells superiors de la terrassa i, més endavant, l’enderroc de les dues grans cisternes, la primera feta pels servites i la segona construïda els anys 1955-57, van posar al descobert un imponent llenç de la muralla oest de la Neàpolis, en un estat de conservació excel·lent que, a més, enllaçava amb una gran torre de planta quadrada de 8 metres de costat. La magnitud de les restes localitzades obligà, lògicament, a modificar el projecte inicial i a desplaçar els nous magatzems més a l’oest, fora, doncs, del perímetre que marcava el nou tram de muralla. Paral·lelament, es plantejà la necessitat de fer una excavació arqueològica en extensió en tot aquest sector nord-occidental de la Neàpolis, que començà el 5 de novembre de 2007 i que finalitzà al mes d’abril de 2008 (Fig. 1) (Aquilué et alii, 2008: 192-194). L’objectiu d’aquesta actuació era descobrir, en una primera fase, tot l’espai que quedava entre la muralla i la rampa actual d’accés a la zona de l’antic port i, més endavant, de desmuntar també aquesta obra moderna per tal d’integrar aquest nou sector dins el conjunt arqueològic de la Neàpolis. Resumim ara la complexa seqüència estratigràfica i estructural localitzada en aquesta àrea, que abasta un període comprès entre el segle VI aC i fins a l’abandonament del convent servita, l’any 1838, com a conseqüència de la llei de desamortització. L’excavació del solar que s’estenia immediatament al nord de la terrassa del museu ocupava una superfície d’uns 600 metres quadrats i s’individualitzà, seguint la nomenclatura topogràfica interna d’Empúries, com a sector 22. A priori, l’objectiu de la intervenció era intentar posar al descobert les possibles restes conservades, especialment de la trama urbana d’aquest sector de la ciutat grega, així com també les transformacions posteriors. Les restes del convent servita de Santa Maria de Gràcia (segles XVI-XIX) De bon començament, el seguiment arqueològic de les obres d’enderroc de la terrassa moderna va permetre descobrir diverses estructures relacionades amb la construcció del mateix convent servita a inicis del segle XVII, visibles encara en els primers anys d’excavacions d’Empúries (diari d’excavacions de 1912). Destacarem el conjunt d’es-


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

125

tances disposades de forma correlativa al costat de la nau de l’església, avui museu, delimitades per murs de pedres unides amb morter i pavimentades, sovint, amb rajoles de terrissa. Les fotografies aèries del conjunt d’Empúries, fetes l’any 1929, permeten observar encara dempeus bona part dels alçats dels murs localitzats a l’excavació, així com també la llarga paret de contenció del terraplè damunt del qual s’emplaçava el convent i les edificacions annexes (Fig. 2). La gran cisterna fou especialment interessant, feta d’obra i coberta amb volta de maons, de cinc metres de longitud i de sis metres de fondària que s’havia mantingut en ús fins avui i que, en origen, constituïa la reserva d’aigua necessària per al funcionament del convent. Ara sabem que els seus constructors recolzaren aquesta estructura en l’angle que conformaven, molts segles abans, el parament de la muralla i de la torre que limitava el sector nord-oest de la ciutat grega.

El cementiri tardoantic de la Neàpolis L’excavació dels estrats d’anivellació previs a la construcció de les estances associades al convent va permetre localitzar diverses tombes d’inhumació que, estratigràficament i cronològicament, podem associar al cementiri d’època tardoantiga que ocupà gran part dels solars de la Neàpolis a partir del segle IV dC i fins als segles VII-

Figura 2. Vista aèria de la ciutat grega presa l’any 1929. A la dreta es poden veure les restes de l’antic convent de Santa Maria de Gràcia, avui convertides en dependències del Museu (Institut Cartogràfic de Catalunya)


126

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

VIII dC (Nolla, Sagrera, 1996). L’estat de conservació d’aquestes restes era molt irregular i, en alguns casos, es trobaven clarament afectades per les obres relacionades amb les diverses reformes i ampliacions de les instal·lacions del museu. Les descobertes recents complementen els treballs fets els anys 1914, 1916 i 1919 a l’entorn de l’antic monestir i dins del claustre, que permeteren documentar fins a un total de catorze tombes d’aquest cementiri tardà (Diari d’excavacions de 1916: 197; Diari d’excavacions de 1919: 97-100). Mereix especial atenció l’excavació de l’espai que hi havia al peu de les escales d’accés al museu i dels lavabos on, una vegada aixecats els paviments de rajols de les estances del convent servita es descobrí una cambra funerària, ben delimitada per sengles murs d’obra i segellada amb un paviment d’opus signinum que, alhora, cobria tres enterraments, dos d’ells en sarcòfags monolítics de pedra i amb tapadora a dos vessants i acroteris ornamentals (Fig. 3). Una seqüència similar es documentà, malgrat les remocions modernes, al costat de la rampa actual de baixada a l’àrea de l’antic port. En aquest espai, a tocar de l’anterior, es localitzà una segona possible cambra funerària amb dos pisos d’inhumacions separades també per un sòl d’opus signinum. Totes les tombes documentades seguien unes pautes similars, amb el cap a ponent i els peus a llevant i amb inexistència manifesta d’ofrenes. Pel que fa a la tipologia dels enterraments es tractava, majoritàriament, de fosses simples, amb estructura de teules, pedres o lloses i de sarcòfags. La distribució de totes les tombes del cementiri de la Neàpolis (Nolla, Sagrera,

Figura 3. Enterraments del cementiri d’època tardoantiga que ocupà gran part dels solars de la Neàpolis a partir del segle IV dC i fins als segles VII-VIII dC


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

127

1996: 281-284, fig. 146) revela, d’una banda, l’existència d’un espai privilegiat situat entorn de la basílica funerària i, de l’altra, també d’algunes agrupacions que, com per exemple les aparegudes a l’excavació del sector nord-occidental, podrien correspondre a areae familiars, qui sap si agrupades igualment al voltant d’altres petites edificacions de culte.

L’Empòrion d’època republicana (segle II aC) Les restes de la fase tardoantiga se superposaven, en alguns punts, directament damunt del nou tram de muralla descobert en aquest sector. El procés d’espoliació de l’alçat d’aquesta estructura devia començar, doncs, poc temps després de l’abandonament de l’activitat urbana a la Neàpolis i paral·lelament a la construcció de la cella memoriae i a la configuració del cementiri adjacent. Tanmateix, els treballs de supressió de la cisterna del convent servita adossada a la cara oest de la muralla van servir per deixar totalment a la vista l’alçat exterior d’aquesta estructura, en un excel·lent estat de conservació. L’obra, d’una amplada de prop de dos metres, estava feta amb un doble parament de blocs irregulars de pedres calcàries unides en sec i amb la cara exterior regularitzada (Fig. 4). Malgrat que no era possible associar aquest tram de muralla amb la sedimentació arqueològica, desapareguda per les obres servites i per la construcció de la segona cisterna als anys seixanta, les

Figura 4. Detall de l’alçat de la muralla que delimitava l’angle nord-occidental de la Neàpolis al segle II aC


128

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

diferències en l’acabat d’aquest parament, amb una part inferior feta amb pedres més petites, permetia refer la cota de circulació original del monument. L’existència d’un desguàs a la primera filada per evacuar les aigües a l’exterior del recinte ho confirma. L’eliminació de la cisterna servita i, més endavant, també l’excavació arqueològica d’una bona part del camp situat als peus de la terrassa moderna, van permetre comprovar que aquest tram de muralla acabava en una gran torre d’angle, de 8 x 10 metres, més afectada per les obres recents a la meitat nord. A l’espera de l’estudi definitiu, els materials recuperats a l’interior de les trinxeres constructives d’aquest monument, que s’assentava directament sobre la roca natural, van permetre situar la seva construcció vers mitjan segle II aC, és a dir, contemporàniament a l’edificació de la muralla meridional (Sanmartí, Nolla, 1986: 81-110), a la reforma del sector dels temples (Sanmartí, Castanyer, Tremoleda, 1990: 117-144) i de la part central de la ciutat, amb la configuració del conjunt àgora-estoa (Aquilué et alii, 2008: 185-191). En el panorama de restes defensives de la Neàpolis emporitana, el paral·lel més proper el tenim en les mateixes torres que flanquegen l’entrada del llenç meridional o en el bastió que completava la muralla del segle IV aC, localitzat l’any 1992 sota el passeig de les dunes que limita per llevant la ciutat (Sanmartí et alii, 1996: 243-250). La posterior excavació del camp situat al peu de la terrassa moderna del museu va permetre completar la continuació de la muralla i definir els límits de la ciutat antiga en aquest punt. Aquí, el simple rebaix mecànic del nivell superficial, format per sorres d’aportació eòlica, va permetre anar deixant al descobert una alineació de grans blocs de pedra calcària que, a partir del bastió d’angle, confirmaven la continuïtat de la muralla vers l’est. D’aquest tram, d’uns 19 metres de longitud, es conservaven només les filades inferiors que s’assentaven directament damunt de la roca natural. El parament de la cara nord és format per grans blocs, mentre que el reble i la cara sud estan constituïts per pedres de mides inferiors. La troballa de la torre d’angle i d’aquest mur de tancament nord, que definien totalment l’antic perímetre de la ciutat en aquest sector, aportava noves dades amb relació a alguns dels grans interrogants de la recerca arqueològica emporitana. En efecte, ni els esforços fets pels primers excavadors ni, anys més tard, els successius treballs de prospeccions electromagnètiques no havien permès confirmar, més enllà de les simples hipòtesis de treball, la possible existència de cap mur de tancament en aquesta zona (Nieto et alii, 2005: fig. 13, perfil 11). L’excavació de les terres que cobrien la muralla posà de manifest la diferenciació estratigràfica entre la part que podem anomenar intramurs i la zona “exterior” o situada més al nord. Aquí, el rebaix d’un gran estrat de sorres, d’una potència de prop de 4 metres, començà a deixar a la vista un gran nombre de blocs de pedra calcària provinents, amb tota seguretat, de l’enderroc o espoliació del mur esmentat. El nivell inferior sobre el qual descansaven aquests blocs coincidia amb l’aparició d’un estrat compost bàsicament per còdols i sorres que, per nosaltres, marcava la cota de la platja que s’estenia en aquest sector durant l’època antiga, que devia ser més baix que el de la muralla. Malgrat que fins al moment no podem saber encara on se situava el límit del mar, suposen que aquest es trobava més al nord i que al peu de la ciutat hi havia una petita platja. Cronològicament, aquestes restes de la muralla es poden posar en relació amb un tram de carrer, orientat de nord a sud, conservat també just a tocar de les escales que avui porten al museu, i que antigament comunicava la ciutat amb la zona del port.


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

129

Estava format per replans enllosats que alternaven amb altres esglaonats, fets amb blocs de pedra sorrenca, delimitats a l’oest per un mur, al peu del qual es conservava una canalització feta amb àmfores, descoberta ja anys abans (diari d’excavació de 1955). Les evidències arqueològiques descobertes en aquest sector són de gran interès per contrastar les hipòtesis relatives a l’antic port natural d’Empúries. Les dades obtingudes en l’excavació confirmen les hipòtesis que, a través dels diversos perfils geofísics i també dels sondejos de perforació mecànica (Nieto et alii, 2005: 82-89, fig. 13-14 i 15, 4; Blech, Marzoli, 2005: fig. 4 i 7) indicaven ja l’existència d’aquesta paleoplatja que devia permetre acostar els vaixells just a tocar del límit nord-oest de l’antiga ciutat. L’Empòrion dels segles VI-V aC L’excavació de la zona intramurs posà de manifest que la sedimentació arqueològica més antiga havia patit moltes alteracions, com a conseqüència, sobretot, dels treballs d’edificació del convent servita el segle XVII i de la seva posterior adequació com a equipament museístic al llarg del segle XX. Aquestes obres comportaren la desaparició de bona part de la seqüència estratigràfica i expliquen el salt cronològic existent entre l’ocupació del segle II aC i la següent etapa enregistrada, datada ja al segle V aC. Així, a la faixa central del quadre de treball, es localitzaren diversos estrats i estructures corresponents a l’època grega. Cridava l’atenció el fet que la muralla ciclòpia del segle II aC recolzava, al llarg de tot el seu perímetre oest i nord, en un altre mur, d’aspecte i amplada diferents. Es tractava d’una paret d’uns 80 centímetres de gruix i feta igualment amb blocs de pedra calcària de dimensions mitjanes units en sec i amb la cara exterior perfectament carejada. Més sorprenent fou encara constatar l’existència d’un tercer parament interior, conservat a la mateixa cota que els altres i bastit amb pedres de dimensions més petites que els dos anteriors, però amb un acabat força ben acurat. L’existència d’aquests tres murs successius suggereix que el límit d’aquest barri de la Neàpolis es va anar reformant i modificant en el transcurs del temps. L’excavació de la faixa central d’aquest sector 22, on la sedimentació arqueològica conservada era superior als tres metres, va permetre determinar diverses etapes en l’ocupació d’aquest barri. Els nivells superiors conservats, que cronològicament podem situar vers les acaballes del segle V aC s’associen a unes restes d’unes construccions molt afectades per les obres modernes. Es tractava de parets o sòcols de pedres unides amb fang, de diversos nivells de paviment d’argila, llars de foc i altres estructures d’emmagatzematge. Malgrat que la fragmentació de les restes en dificultava la interpretació i feia pràcticament impossible poder refer la planta i l’organització dels diferents espais, era possible identificar la traça d’un possible carrer a la banda est, disposat, igualment que el tram de vial amb escales del segle II aC, en sentit nord-sud. D’aquesta fase d’ocupació, que abasta d’ençà dels inicis del segle V aC fins a les acaballes d’aquesta mateixa centúria, en volem destacar la trobada de nombrosos objectes de tipus ritual i de nombroses ofrenes votives (Fig. 5), així com també la presència d’una llar que es manté en ús durant tota aquesta etapa i d’un espai obert amb un petit porxo que podrien relacionar-se, hipotèticament, amb un recinte de culte situat just al costat de la platja del port. Dessota aquestes estructures hom documentà diversos estrats d’anivellació que cobrien les restes d’unes edificacions més antigues. Malgrat que la seva excavació no ha


130

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

Figura 5. La trobada de nombrosos objectes rituals i d’ofrenes votives podria indicar, hipotèticament, l’existència d’un lloc de culte en aquest sector relacionat directament amb l’antic port d’Empòrion


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

131

finalitzat encara, podem confirmar l’existència d’una primera fase del carrer o zona de pas que podria remuntar-se al segle VI aC i que devia comunicar aquest barri nord-occidental de la Neàpolis amb la zona del port. En relació amb aquest vial hi havia també altres edificacions, la funció i la planta de les quals és, ara per ara, de difícil interpretació. Les evidències descobertes en l’excavació d’aquest sector, estretament lligat a l’antic port natural, semblen confirmar que la primera configuració urbana de la Neàpolis ha de situar-se, cronològicament, vers finals del segle VI aC i els inicis del segle V aC, és a dir, poc temps després de l’ocupació grega de la paleàpolis (palaiá polis) (Castanyer, Santos, Tremoleda, 1999, 217-330). Els contextos recuperats han de permetre contrastar, d’una manera més àmplia i segura, les dades més parcials obtingudes en els diferents sondejos estratigràfics fets d’ençà dels inicis de les excavacions emporitanes (Ruiz de Arbulo, 1994, 59-72). La descoberta de les estructures que definien l’angle nord-oest de l’hàbitat des de l’època tardoarcaica i fins a l’antiguitat tardana, de la paleoplatja situada al sud del port d’Empòrion i d’un possible santuari relacionat amb l’activitat marinera, són una novetat en el panorama de la recerca emporitana i justifiquen plenament la necessitat de fer ben aviat un estudi monogràfic més exhaustiu.

EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE L’ESTOA El projecte actual d’intervencions arqueològiques a l’estoa de la Neàpolis s’està desenvolupant des de l’any 2005 i el treball de camp s’ha dut a terme exclusivament en el marc dels Cursos d’Arqueologia d’Empúries que es fan cada any durant el mes de juliol, amb un equip format per una selecció d’estudiants universitaris. Objectius de la intervenció L’objectiu fonamental de l’excavació és el de posar en valor el sector públic central de la ciutat grega, ocupat pels espais de l’àgora i l’estoa hel·lenístiques (Fig. 6). Aquest darrer edifici, del qual únicament es conserven els fonaments, és una construcció de forma rectangular en planta, que mesura 52 metres de llarg per 14 d’amplada. Es disposava en sentit est-oest i tancava i monumentalitzava la banda nord de l’àgora, a la vegada que protegia de la tramuntana les activitats que es feien en aquest espai. Dins aquest marc genèric, els objectius específics es concreten, en primer lloc, en l’obtenció de les dades estratigràfiques i cronològiques que permetin una datació precisa del moment en què es bastí el gran edifici monumental. En segon terme, l’actual projecte d’excavacions es proposa completar la seqüència estratigràfica d’aquest sector de la Neàpolis fins als nivells fundacionals, per recollir dades sobre l’urbanisme i la cronologia de les diverses fases d’hàbitat que s’havien desenvolupat en aquest punt anteriorment a la construcció de l’edifici de l’estoa. Finalment, aquest projecte hauria de permetre fer una proposta d’adequació museística per fer visible i facilitar la comprensió del conjunt monumental del qual forma part aquest edifici dins el circuit itinerari que es mostra als visitants d’Empúries, tenint en compte la seva importància i l’espai central que ocupava en l’estructura urbana de la ciutat grega definida per les grans reformes fetes durant el segle II aC.


132

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

Figura 6. Fotografia aèria del sector central de la Neàpolis d’Empúries, on es troben l’àgora i l’estoa

Sectorització de la zona i treballs arqueològics previstos El projecte d’intervencions al sector de l’estoa contempla cinc grans zones (Aquilué et alii, 2006a: 249-252; Aquilué et alii, 2008: 185-191) (Fig. 7), per a cada una de les quals es preveuen els treballs d’excavació que a continuació es detallen: Zona A. Correspon al sector occidental de l’edifici hel·lenístic, entre el mur de façana oest i la primera de les cisternes. En aquesta zona, les excavacions prèvies, sobretot les de l’any 1916 d’Emili Gandia, havien deixat ja al descobert, juntament amb les restes constructives corresponents a l’estoa, altres estructures diverses que pertanyen a etapes diferents de l’ocupació anterior del sector, en alguns casos sense conservar cap resta de l’estratigrafia originàriament associada. Zona B. Correspon a la part de l’estoa situada entre les dues grans cisternes avui visibles, que formaven part de l’edificació hel·lenística. En aquest sector, els farcits relacionats amb la seva construcció varen ser també rebaixats parcialment per Emili Gandia l’any 1916, deixant al descobert les restes dels fonaments del porticat i dels àmbits de l’estoa, que en aquest espai es trobaren especialment arrasats i espoliats. De fet, la majoria d’aquestes estructures varen ser restaurades i remuntades amb posterioritat a aquelles excavacions prèvies. En començar les noves intervencions en aquest sec-


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

133

Figura 7. Planta general de l’edifici de l’estoa on s’assenyalen les zones i els quadres on s’han fet les intervencions arqueològiques des de l’any 2005


134

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

tor, hi eren visibles també diverses restes de construccions corresponents a l’ocupació precedent a l’estoa, entre aquestes els sòcols que delimitaven un carreró de la ciutat grega orientat de nord a sud i també part del parament d’una cisterna segurament situada sota el pati d’una edificació domèstica. Zona C. Correspon a la part de l’estoa situada entre la cisterna oriental i la zona ocupada per les cambres funeràries d’època tardoromana. Aquesta zona es trobava menys rebaixada que la resta, ja que a penes havia resultat afectada pels sondejos d’Emili Gandia, a excepció de l’angle sud-est. Per tant, es conservava amb major amplitud l’estratificació de nivells relacionada amb la construcció del gran edifici hel·lenístic, tal com ja es va poder documentar a l’excavació efectuada el 1990 en una estreta franja transversal que cobria part d’un dels àmbits de l’estoa i els dos ambulacres del porticat. La intervenció arqueològica prevista en el projecte engegat l’any 2005 concentra el treball de camp especialment en les tres zones definides anteriorment i consisteix en: Excavació de les restes d’enterraments d’època tardoromana que encara es conservaven molt puntualment en aquestes zones, superposades a les estructures de l’estoa. Comprovació de la possible existència d’estructures que corresponguin a la reocupació del sector en època romana, una vegada enrunat l’edifici hel·lenístic. Excavació en extensió de les restes dels farcits constructius de l’estoa, tant a l’espai dels àmbits que s’alineaven al fons de l’edifici com en tota la zona que correspon al porticat, allà on això sigui possible, perquè l’excavació efectuada per Gandia no hi va profunditzar. Documentació de les estructures constructives anteriors a l’estoa i excavació de la seqüència estratigràfica corresponent fins als nivells fundacionals. Zona D. Aquesta zona cobreix la part sud del terç oriental de l’estoa, i correspon a la part del porticat no afectada per la reocupació d’època tardoromana. Una bona part d’aquest sector va ser rebaixada fins a cotes força profundes, una intervenció que hem de situar també entre els treballs d’excavació efectuats a la Neàpolis abans del 1936, si bé no en tenim referències als antics diaris d’excavació. D’altra banda, també en aquesta zona se situa un sondeig estratigràfic dirigit per Martín Almagro l’any 1949. La intervenció prevista en aquest sector consisteix en un sanejament de les excavacions antigues i una documentació planimètrica de les restes estructurals conservades. Zona E. Correspon a les cambres funeràries que pertanyen a la necròpolis tardana que s’estén al voltant de la cella memoriae d’època paleocristiana situada al nord de l’estoa (Nolla, Sagrera, 1996). Aquestes cambres, que reaprofitaven en part les estructures de l’antiga estoa, es trobaven, en època tardoromana, per sota de la cota de circulació de l’àrea circumdant i s’hi accedia mitjançant unes escales que foren construïdes específicament per a aquesta funció, parcialment conservades. La cambra més occidental es troba rebaixada fins a cotes força profundes i no conserva cap resta d’enterrament in situ. En canvi, les altres dues cambres, també situades en els antics àmbits de l’estoa, estan en bona part ocupades per sarcòfags de pedra i altres tombes d’inhumació, documentades exhaustivament durant la campanya de juliol de 1990. Una altra cambra funerària situada a l’ambulacre interior de l’estoa va ser objecte, l’any 1948, d’un sondeig estratigràfic per sota del nivell corresponent a la necròpolis, dirigit també per Martín Almagro, que va documentar les restes d’una estructura construïda i diferents nivells que pertanyen a l’ocupació grega d’aquest sector. Atès que les evidències de l’ocupació tardoromana varen ser ja documentades el


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

135

1990 i que en aquesta zona no es conserva pràcticament cap resta dels nivells constructius de l’estoa, la intervenció prevista en aquest sector es limita a sondejos estratigràfics en les zones no ocupades per enterraments conservats in situ, amb l’objectiu de recuperar el màxim d’informació possible sobre els nivells inferiors de la seqüència relacionada amb l’ocupació d’aquest sector entre els segles VI i II aC.

TREBALLS PREVIS DESENVOLUPATS A L’ESTOA a) Excavacions fetes per la Junta de Museus de Barcelona Entre els diferents treballs d’excavació arqueològica endegats al jaciment durant la primera campanya de l’any 1908, es varen rebaixar els nivells superficials al voltant de la cella memoriae paleocristiana situada al nord-est de l’estoa, bastida sobre les restes d’un antic edifici termal que havia format part del mateix bloc d’edificació de la ciutat d’època hel·lenística. El diari d’excavacions d’aquella campanya, redactat per Emili Gandia, esmenta la localització de diversos enterraments d’època tardoantiga, relacionats amb l’esmentada capella funerària. Igualment, cal destacar la trobada d’un brocal de pou i de restes de paviments de mosaic tessel·lat bicrom, en una zona situada al costat del límit nord de l’estoa. L’any 1913, entre els treballs d’excavació fets a la zona de l’àgora, es va posar al descobert el gran mur que fonamentava la columnata de la façana de l’estoa, juntament amb la claveguera que discorria just al davant, així com la capçalera sud d’una de les cisternes construïdes sota l’edifici hel·lenístic. Es va excavar també el carrer que, en direcció nord-sud, voreja per l’oest l’estoa, de manera que quedaren al descobert les restes del fonament que delimita l’edifici en aquesta banda, el qual es va trobar tallat per un enterrament tardà cobert per teules a doble vessant. Hem de destacar a més, que els rebaixos fets a l’espai de la plaça de l’àgora durant les primeres campanyes de les excavacions emporitanes varen permetre també identificar les restes d’un carrer anterior de la ciutat grega que discorria, d’est a oest, a una cota inferior i just a davant del límit meridional de l’edifici de l’estoa. Posteriorment, l’any 1916, Emili Gandia va decidir continuar l’excavació d’aquest sector, amb la intenció de profunditzar fins als nivells relacionats amb les estructures anteriors a l’estoa (Diari d’excavacions de 1916, p. 47-126). Com a conseqüència d’aquests treballs, es varen extreure, de manera gairebé completa, els estrats relacionats amb la necròpolis tardoantiga, així com també amb l’abandonament del sector en època imperial romana, una vegada enderrocat l’antic edifici hel·lenístic, fet que havia donat inici a una intensa activitat d’espoliació dels materials constructius que havien format les seves estructures arquitectòniques. És interessant esmentar, en aquest sentit, el context de materials arqueològics aportat per l’excavació dels farcits que varen colgar l’interior de les dues cisternes visibles de l’estoa, una vegada desmuntades les seves voltes, i que trobem descrit succintament per E. Gandia en el diari de la intervenció (Diari d’excavacions de 1916: 75 i s., i 122 i s.; Mar, Ruiz de Arbulo, 1993: 423-424). Mentre que la cisterna oriental va aparèixer omplerta sobretot amb pedres i materials constructius, a dins de la cisterna occidental es va recuperar un conjunt significatiu de terra sigillata sud-gàl·lica—de la qual pels dibuixos inclosos en el diari podem reconèixer les formes Drag. 24/25, 27, 36 o 37—, a més d’altres vasos de parets fines i ceràmiques comunes


136

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

de cronologia altimperial, així com també algunes monedes (entre aquestes, un as de Vespasià i diverses encunyacions emporitanes de bronzes amb llegenda llatina i contramarques). Aquest context, de manera similar a altres conjunts d’abandonament documentats en diversos sectors del nucli de la Neàpolis (Mar, Ruiz de Arbulo, 1993: 420455), demostra la completa inutilització i l’enrunament de l’espai de l’antiga estoa ja en època flàvia, moment a partir del qual es devia intensificar el procés d’espoliació de les seves estructures arquitectòniques. Cal recordar que una altra excavació recent del farcit de colgament d’una cisterna situada més al nord del nucli urbà va permetre detectar també l’abandonament primerenc d’un sector molt proper a l’estoa en aquest mateix període o, més aviat, ja durant la dinastia julioclàudia (Nolla, 1992). Gandia es refereix també en el diari de la campanya de 1916 a l’excavació de farcits i estrats remoguts per la construcció de l’estoa, i en destaca el caràcter heterogeni i la presència d’un context de materials arqueològics força barrejat, amb presència de nombrosos elements residuals de cronologia antiga. Els sondejos fets en aquesta campanya se situen a la zona situada entre les dues cisternes de l’estoa avui visibles i també a l’extrem occidental de l’edifici (sectors A i B del projecte actual), on varen quedar al descobert diverses estructures sobreposades que, com s’ha dit abans, corresponen a successives fases d’ocupació prèvies d’aquest sector de la ciutat grega. Les cotes inferiors d’aquests sondejos no corresponien a un nivell més o menys regular, sinó que només en determinats punts es pogué excavar fins a estrats profunds, sense que en cap cas s’arribés al subsòl natural de roca calcària. Més a l’est, el límit del terreny que aleshores es trobava sota el control del Servei Hidrològic i Forestal, encarregat dels treballs de fixació de les dunes litorals, va impedir que les excavacions fetes l’any 1916 s’estenguessin a la meitat oriental de les fonamentacions de l’estoa. Això explica la millor conservació de l’estratigrafia relacionada amb els treballs constructius de l’estoa en el sector C de la intervenció actual. No hem trobat en els diaris d’excavació redactats per Emili Gandia cap altra referència a treballs d’excavació al sector de l’estoa posteriors a l’any 1916. Tot i així, és molt possible que un gran rebaix que avui s’aprecia al terç est de l’estoa (zona D, entre el novè i el desè basaments de la columnata interior, des de l’oest) fos efectuat també abans del 1936, any en què Gandia deixà les excavacions emporitanes. b) Sondejos estratigràfics efectuats els anys 1948 i 1949 La represa dels treballs a la zona de l’estoa no es va produir fins a l’any 1948, quan Martín Almagro, aleshores director del Museu Arqueològic de Barcelona i de les excavacions d’Empúries, va decidir fer un petit sondeig a la zona oriental de l’edifici amb l’objectiu de documentar-hi la seqüència estratigràfica. Abans havia fet també unes altres cales estratigràfiques a l’espai de l’àgora i a l’entorn de la cella memoriae paleocristiana (Almagro 1951: 104-124; Ruiz de Arbulo, 1994: núm. 15, 16, 18 i 19). El lloc triat per fer el nou sondeig va ser una de les cambres funeràries disposades durant l’antiguitat tardana a l’extrem est de la superfície ocupada per l’estoa. La cambra, de forma rectangular en planta, està delimitada per murs construïts en aquesta fase tardana i recolzats en els fonaments de l’antic porticat. Concretament la zona excavada es limitava a la franja central d’aquell espai, entre enterraments situats a cada banda i que es varen mantenir in situ. Els resultats d’aquest sondeig no


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

137

varen ser mai publicats, però estan detallats en els diaris d’excavació que es varen redactar durant els treballs. Per sota dels nivells aportats o remoguts en època tardana, l’estratigrafia documentada en aquest sondeig correspon ja a l’ocupació de la zona durant l’època anterior a l’edificació de l’estoa i es relacionava amb les restes d’una estructura construïda. L’excavació, però, va finalitzar sense que s’arribés a la cota de base del mur ni a la roca natural del subsòl. A l’est del sondeig es varen destapar les restes d’un altre enterrament cobert amb pissarres i amb una capa d’opus signinum, així com les escales que permetien l’accés a la cambra funerària d’època tardoromana, fet que va impossibilitar de profunditzar més en aquest punt. Més a l’est, fora ja de l’espai de la cambra, es varen descobrir altres inhumacions, al sud de les quals es va intentar practicar un nou sondeig estratigràfic, la situació del qual correspon al darrer intercolumni del porticat de l’estoa. L’aparició, però, de les restes d’una cisterna, relacionable també amb l’edifici hel·lenístic, va motivar la finalització de la intervenció en aquest sector. L’any següent, Martín Almagro va decidir emprendre un nou sondeig a la zona situada justament al sud de la cambra funerària esmentada. Aquesta zona se situa a l’espai de l’ambulacre exterior del porticat de l’estoa i ja havia estat rebaixada per les excavacions prèvies. Així, just a sota de l’estrat superficial, aflorava ja la part superior d’un mur anterior a l’estoa, orientat d’est a oest, que assenyalava, a més, un canvi evident en l’estratigrafia. Al nord del mur citat, els nivells conservats, segurament equivalents als documentats l’any abans a l’interior de la cambra funerària, semblaven aportar materials més antics, de cronologia grega. Al sud de l’estructura, en canvi, l’estratigrafia reflectia els rebaixos i moviments de terres ocasionats per la construcció de l’estoa en el segle II aC (Mar, Ruiz de Arbulo, 1988: 49-50). El sondeig fet l’any 1949 es va concentrar, doncs, en aquesta zona concreta, entre el mur grec i la fonamentació de façana de l’estoa. En aquell punt es varen documentar restes del farcit constructiu de l’edifici hel·lenístic, així com l’existència d’una àmplia trinxera paral·lela a la fonamentació del mur de l’estoa, que tallava tota l’estratificació anterior. Cal esmentar, a més, la presència d’una conducció construïda amb fragments de colls d’àmfores itàliques. Després de 1949 i fins a l’any 1990, no hi ha constància en la documentació d’Empúries que es fes cap altra intervenció arqueològica en el sector de l’estoa. c) Treballs d’excavació fets l’any 1990 Finalment, les excavacions més recents havien estat fetes l’estiu de 1990, amb motiu de la 44a edició del Curs d’Arqueologia d’Empúries. A més d’alguns treballs més puntuals fets a la part occidental de l’estoa, les excavacions varen afectar aleshores una part del farciment constructiu conservat a la part central, a la zona que avui anomenem sector C, mentre que a la banda oriental es va procedir a netejar i documentar el sector de les cambres funeràries d’època tardoromana.

RESULTATS DE LES NOVES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A L’ESTOA Els treballs d’excavació engegats l’any 2005 arran de la redacció del nou projecte d’intervencions al sector de l’estoa hel·lenística s’han portat a terme, tal com s’ha dit


138

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

abans, com a part dels treballs de pràctica arqueològica fets pels alumnes del Curs Internacional d’Arqueologia d’Empúries, que es desenvolupa anualment durant tres setmanes del mes de juliol. Una vegada que, en properes campanyes, hagin finalitzat tots els treballs previstos, la nova documentació arqueològica aconseguida en aquest sector permetrà reinterpretar el procés constructiu d’aquesta important estructura arquitectònica que formà part de la renovació urbanística del nucli en època tardohel·lenística. Igualment, l’estudi conjunt de la complexa seqüència estratigràfica que el registre de l’excavació està documentant en els diferents sectors farà possible reconstruir l’evolució constructiva i les diverses fases ocupacionals d’aquest sector central del nucli grec, en el llarg període que s’estén entre la segona meitat del segle VI aC i mitjan segle II aC, tot aportant dades de gran interès sobre les característiques de l’urbanisme i de les construccions d’hàbitat. Tot seguit esmentarem algunes de les conclusions més significatives que ja es desprenen dels resultats d’aquests treballs arqueològics, encara en curs. La construcció de l’estoa, en el context de la remodelació urbana del segle II aC Un dels períodes més actius d’Empòrion fou el període tardorepublicà, durant el qual el nucli grec redistribuïa els productes itàlics que arribaven al seu port mercès a un comerç directe que estava establert amb els principals centres de la Itàlia tirrènica. Probablement aquest flux de mercaderies va motivar l’ampliació de l’estructura portuària, amb la qual es relaciona la construcció de l’anomenat espigó sobre les muscleres. En el segle II aC, quan encara la ciutat romana no ha estat fundada, la riquesa generada per aquest comerç es reinverteix en una profunda remodelació urbana que, a mitjan segle, renova i amplia el límit fortificat que protegeix la ciutat, especialment a la banda sud, la qual cosa permetrà una renovació de l’espai religiós intramurs seguint les tendències urbanístiques del període hel·lenístic. Paral·lelament, també es reformaren les construccions privades que conformaven l’interior de l’espai urbà. En el marc d’aquestes millores, es va crear un nou centre públic format per la plaça espaiosa de l’àgora, dominada al nord pel gran edifici porticat de l’estoa. Per disposar de la superfície necessària per crear aquests nous espais arquitectònics, es va fer una zona àmplia que fins llavors havia estat ocupada per construccions d’hàbitat privades, així com per diversos trams de carrers de la trama urbanística precedent i, possiblement, també per l’espai d’una àgora anterior, segurament de dimensions bastant més reduïdes. Per bé que no tenim evidències segures d’aquesta plaça anterior, potser situada sota la banda occidental de l’àgora posterior, les excavacions fetes per part de la Junta de Museus varen posar al descobert les restes d’aquestes construccions domèstiques precedents, les quals varen restar visibles fins a l’any 1991, en què varen ser novament soterrades per recuperar els nivells corresponents a la gran plaça creada en el segle II aC. No insistirem ara en les característiques planimètriques i arquitectòniques de l’edifici de l’estoa, prou conegudes (Puig i Cadafalch, 1920; Almagro, 1951: 96, fig. 24-25; Mar, Ruiz de Arbulo, 1988 i 1993: 169-170; Aquilué et alii, 1999: 52-55), i que podem reconstruir únicament a partir de les restes de les seves fonamentacions (Fig. 8), ja que de l’alçat no n’ha quedat cap resta. Ens referirem sobretot al seu procés constructiu, d’acord amb les informacions aportades per l’excavació. La seqüència estratigràfica que es troba en relació amb l’edifici de l’estoa es pot dividir en diversos horitzons que es poden diferenciar clarament. Si bé en els tres sec-


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

139

Figura 8. Aspecte de les restes conservades de l’edifici de l’estoa de la ciutat grega d’Empúries des de l’oest. S’observa també com tallen les estructures que pertanyen a les fases d’ocupació anterior

tors on s’ha centrat la intervenció hi havia hagut nivells i estructures relacionades amb la reutilització d’aquest espai, especialment en relació amb la creació del complex funerari d’època tardoromana i també estrats relacionats amb l’abandonament de l’edifici, els quals foren excavats durant les intervencions prèvies, les campanyes iniciades el 2005 han actuat directament a partir dels estrats i les estructures que es posen en relació amb la construcció de l’estoa. Si ens centrem en el registre de les nombroses unitats estratigràfiques que proporcionen l’horitzó cronològic de la creació de l’edifici de l’estoa, hem de dir que en tots els sectors fou possible localitzar les diverses rases constructives i fer-ne el buidatge, tant a l’espai del porticat com a l’espai dels diversos àmbits interiors (zona A, quadres 32000, 31000 i 13000; zona B, quadres 10000 a 12000 i 1400; zona C, quadres 9000 i 1800). Aquests rebaixos es varen fer per fonamentar tant els murs perimetrals com els murs que defineixen les estances alineades al fons de l’estoa; s’afegiren també les rases per col·locar els grans basaments formats per blocs calcaris on s’assentava la gran columnata central, així com les profundes rases fetes per bastir les grans cisternes relacionades amb l’estoa. La tècnica constructiva consistia en l’obertura d’unes trinxeres molt potents, que seccionaren tota la seqüència estratigràfica acumulada per les diverses etapes històri-


140

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

ques anteriors en el sector, fins arribar sovint a fonamentar els murs sobre la roca natural. L’amplada d’aquestes trinxeres és variable: mentre que a la part superior el seu límit pot trobar-se a més d’un metre de distància respecte al parament del mur, a mesura que s’aprofundeix en l’excavació es van fent més estretes, fins arribar al mínim imprescindible per construir, des de l’interior d’aquestes trinxeres, els fonaments dels murs, fets amb blocs de pedra calcària tallada, units en sec. Una vegada construïdes aquestes sòlides fonamentacions, es va omplir la resta de l’espai de les trinxeres amb terres aportades d’abocador i amb les mateixes terres extretes dels retalls fets en els nivells precedents. A més dels materials ceràmics, relativament abundants, és també freqüent trobar en aquests farcits els resquills de talla de les pedres utilitzades per bastir els murs. Cal dir que l’excavació de les rases constructives abans esmentades degué anar precedida per un cert rebaix parcial del terreny, que afectaria únicament la part occidental de la superfície ocupada per l’estoa, i que s’explica per les característiques topogràfiques d’aquest sector prèviament a la construcció de l’edifici, a les quals ens referirem més endavant. Aquest fet, juntament amb els rebaixos fets durant les excavacions prèvies, justifica que només a la zona C fou encara possible excavar una part del farciment que va servir per acabar de terraplenar i aixecar el nivell fins a la cota de circulació de l’estoa. Estratigràficament, s’observava com aquests paquets de sediment, de composicions diverses, cobrien els talls i els farciments de les trinxeres i s’entregaven contra els fonaments ja construïts al seu interior. La relació estructural demostra que, si bé es tracta d’una obra unitària, primer es varen construir els murs que defineixen el perímetre de l’estoa—incloent-hi la fonamentació de la columnata exterior—i, finalment, ho foren els que marquen la distribució interna de l’edifici, és a dir, els locals interiors i les cisternes, a més dels basaments de les columnes, que troben la seva correspondència en els eixamplaments que, a manera de pilars, duia incorporat el fonament frontal. Fou d’interès veure com per a la construcció dels murs frontals dels diversos locals interiors es va obrir primer una gran rasa ovalada en sentit est-oest. Posteriorment, treballant des de l’interior d’aquest rebaix, s’anaren obrint les trinxeres específiques per a cadascun dels trams de fonaments, evitant d’aquesta manera la incomoditat d’una única trinxera massa profunda. Pel que fa a la cronologia, ens hem de centrar en els materials arqueològics recuperats en les UE que estan relacionades amb la fase constructiva de l’estoa, especialment els farciments de les trinxeres i els terraplenaments de les fonamentacions. Aquests conjunts estan gairebé sempre formats per dos grups de materials: per una banda, el material residual, sempre abundant, procedent de l’estratigrafia tallada per les trinxeres i que s’havia acumulat en aquest sector durant les fases anteriors a la construcció de l’estoa, i que abasta un ampli espectre cronològic, des del segle VI fins al segle II aC. Òbviament, les terres resultants d’obrir les trinxeres, una vegada construïts els fonaments de l’estoa, foren un altre cop abocades al seu interior per compactar les fonamentacions. Per altra banda, en aquests conjunts es constata sempre la presència de material coetani a la construcció, encara que de vegades sigui quantitativament minoritari. La presència de ceràmica importada, especialment de procedència itàlica, com ara la campaniana A (amb les formes clàssiques Lamb. 23, 25, 27, 27B, 28, 31, 33b, 34, 36, 48, 55 i Morel 3421) i produccions derivades (“tipus D” de la classificació d’E. Sanmartí, 1978: 24-25)—mentre que, de moment, constatem una absència total de frag-


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

141

ments de la producció B “vera” o “etrusca”—, exemplars de ceràmica de vernís negre de Cales, ceràmica comuna itàlica, les primeres formes de la ceràmica de parets fines, àmfores grecoitàliques i Dressel 1A antigues; juntament amb ceràmiques d’ambient púnic, com vernissos negres, ceràmiques comunes púniques, àmfores del Mediterrani central, àmfores punicoebussitanes, àmfores meridionals del tipus dels campaments numantins (tipus CCNN); aquestes i altres importacions més puntuals, com ara àmfores ròdies, es combinen amb un alt percentatge de ceràmica de producció ibèrica: ceràmica comuna ibèrica i pintada, ceràmica d’engalba blanca, grisa de la costa catalana i àmfores ibèriques de boca plana. La composició d’aquest conjunt permet proposar, amb certa precisió, una cronologia per a la construcció de l’estoa que se situa a inicis del tercer quart del segle II aC, per tant un xic més recent respecte altres propostes cronològiques que situaven la construcció de l’àgora i l’estoa encara en la primera meitat d’aquesta centúria (Mar, Ruiz de Arbulo, 1988). Podem dir, en definitiva, per les dades topogràfiques que aporta aquesta intervenció, que la reforma del centre públic del nucli grec, amb l’edificació del conjunt format per l’àgora i l’estoa, va representar un canvi fonamental en l’urbanisme de la ciutat. Mentre que l’hàbitat anterior s’adaptava a la topografia irregular del perfil de la roca de base, l’arrasament de les construccions precedents i els importants treballs d’anivellació i de terraplenament que van comportar aquestes obres públiques en el segle II aC, varen causar una profunda modificació de la topografia urbana d’aquest sector d’Empòrion. Si a aquesta actuació hi sumem les reformes portuàries, l’aixecament de les noves muralles i la remodelació dels santuaris del sector meridional del nucli, podem avaluar la importància d’aquesta fase tardohel·lenística, o tardorepublicana, per a la ciutat grega, anterior a la fundació de la ciutat romana a la part alta del turó d’Empúries. Les fases d’ocupació anteriors a l’estoa Si les primeres campanyes d’excavació en el marc del nou projecte d’intervencions a l’estoa es varen centrar especialment en la documentació de les evidències relacionades directament amb el procés constructiu de l’edifici, els treballs més recents han permès avançar sobretot en el registre de la seqüència estratigràfica corresponent a l’ocupació precedent de la zona. Tot i això, cal esperar encara a completar la documentació de les diverses estratigrafies conservades en cada sector, sovint aïllades i molt seccionades pels diferents rebaixos constructius de l’estoa, per poder així establir les correlacions necessàries i definir les fases d’ocupació successives d’aquesta zona de la ciutat grega. Malgrat tot, podem ja avançar algunes consideracions que, per si mateixes, aporten una perspectiva nova per al coneixement de l’urbanisme de la Neàpolis emporitana amb anterioritat a les importants reformes urbanes del segle II aC. En primer lloc, tal com s’ha avançat abans, la topografia anterior d’aquest sector del nucli era ben diferent a l’aspecte que avui podem veure, conseqüència dels anivellaments produïts amb la construcció de l’àgora i l’estoa. Així, es tractava originàriament d’un terreny en declivi, que formava part del vessant del turó emporità, proper al litoral, on es va estendre el nucli grec, i que des del seu punt més elevat a l’oest—l’anomenada Torre Talaia—descendia en direcció al mar. A això s’afegia també un desnivell progressiu des de la zona nord-est del nucli, limítrof amb l’antic port, en direcció al sud. Les estructures de la ciutat grega conservades enmig de les rases constructives de


142

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

l’estoa estan mostrant com l’urbanisme precedent s’adaptava perfectament a aquest desnivell del terreny natural, formant diferents terrasses on s’assenten les construccions domèstiques i els espais de circulació. Encara que l’excavació únicament ha arribat a la roca natural en alguns punts concrets, podem dir ja que, entre l’extrem occidental de l’estoa i el límit entre els sectors B i C de la intervenció, la diferència de cota arriba a ser de 2,5 m, mentre que, més a llevant, el declivi encara podria ser més marcat. Aquestes característiques topogràfiques, juntament amb els probables rebaixos previs fets per a la construcció de l’edifici públic, i també l’extracció dels nivells més superficials durant les excavacions prèvies, tot això explica que les estructures més recents d’aquest urbanisme anterior, corresponents a la fase d’ocupació immediatament anterior a la construcció del complex àgora/estoa, únicament s’han pogut documentar, amb una certa extensió, en el cas del sector C, situat més a l’est. Es tracta de restes de sòcols associades amb nivells constructius i d’utilització, que semblen correspondre a espais d’ús domèstic que es daten entre la darreria del segle III aC i mitjan segle II aC. Tot i això, més a l’oest, al quadre 13000 del sector A, també s’han trobat algunes restes puntuals atribuïbles a aquesta fase més recent, entre les quals un petit tram de mur associat amb revestiments hidràulics d’opus signinum, restes d’una conducció de plom i també d’un paviment de mosaic fet amb tessel·les blanques i amb tessel·les ceràmiques, que es relaciona amb altres evidències semblants situades més enllà del límit nord de l’estoa. La hipòtesi inicial que pogués tractar-se de restes d’una reocupació posterior de la zona en època romana ha estat absolutament rebutjada en observar-se clarament com aquestes restes varen ser tallades per les rases constructives de l’estoa. Val a dir, a més, que dins dels farcits d’aquestes rases s’han recuperat també restes del paviment de mosaic esmentat, així com també fragments d’opus signinum tessel·lat i altres restes constructives que segurament provenen d’aquesta edificació precedent que, potser, podria relacionar-se amb les fases més antigues de l’edifici balneari situat més a llevant, reutilitzat en època tardoantiga per bastir una capella funerària (Nolla, Sagrera, 1996). L’anàlisi detallada d’altres estructures posades al descobert per les anteriors excavacions a la zona occidental del porticat de l’estoa (sector A) ha permès igualment descartar la possible posterioritat d’alguns d’aquests murs respecte a l’edifici hel·lenístic. Efectivament, les restauracions contemporànies d’aquestes restes constructives havien emmascarat i falsejat les relacions estratigràfiques reals entre les diferents estructures. S’ha pogut demostrar, així, que totes resultaren tallades per les trinxeres fetes per fonamentar l’estoa. Un altre aspecte que podem destacar és l’existència de diversos eixos viaris que articulaven, sembla que amb una certa regularitat, l’urbanisme d’aquest sector de la ciutat grega. El traçat d’aquests espais de circulació arrenca d’un moment cronològic molt antic—que de moment podem remuntar, com a mínim, a la fase tardoarcaica del nucli, entre finals del segle VI i els inicis del segle V aC—i es manté, amb algunes modificacions, fins al moment precedent a l’inici de la construcció de l’estoa. Es tracta d’espais clarament identificables com a carrers, orientats de nord a sud, que s’han pogut documentar a l’extrem occidental del sector A, just al costat del límit posterior de l’estoa, i també a la part central del sector B. En ambdós casos, en relació amb les estructures que defineixen aquestes vies de pas, s’ha documentat una estratificació de sòls de circulació, sovint formats amb graves, petits còdols i fragments ceràmics rodats. En el primer cas, l’espai del possible carrer únicament s’ha conservat de manera parcial i podria trac-


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

143

tar-se de la via urbana que va precedir al carrer nord-sud que des del segle II aC vorejava la façana occidental de l’estoa, desplaçat una mica per la nova construcció. En el cas del sector B, l’existència d’un altre espai de circulació urbana apareix molt ben definida, documentada tant a la zona del porticat de l’estoa (Fig. 9) com a l’estratigrafia respectada per les rases constructives de l’àmbit situat al fons (quadre 11000). En aquest cas es tracta d’un simple carreró, de només 1,70/1,80 m d’amplada, lleugerament ampliat en l’última etapa fins a 2,35 m. En les etapes més recents d’ús d’aquest carreró, entre els segles IV i II aC, s’havia habilitat una senzilla claveguera per a la conducció de les aigües residuals, delimitada amb pedres. A l’excavació del quadre 11000, l’excavació d’aquest carrer ha arribat, de moment, fins a nivells d’ús que remunten, com hem dit, al pas del segle VI al segle V aC. Els límits d’aquest espai de pas, al llarg del temps de la seva utilització, els formaven sòcols superposats construïts amb pedres que formaven la base de les façanes de construccions domèstiques successives, de les quals únicament es conserva una petita part de la seva superfície a l’estratigrafia existent a la part del porticat de l’estoa. Resta encara per definir l’existència d’altres carrerons paral·lels situats més a l’est. El que sembla segur és que aquestes vies nord-sud desembocaven en un altre carrer en sentit perpendicular, d’est a oest, el límit nord del qual es troba just al costat de la trinxera constructiva del fonament frontal de l’estoa. La continuació d’aquesta via, sens dubte més ampla i de major importància dins l’urbanisme de la ciutat, no és altra que el

Figura 9. Vista de la zona B de l’excavació de l’estoa, on s’aprecien les estructures d’un carrer anterior que fou tallat per la construcció de l’edifici


144

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

Figura 10. Vista general del sector A de l’estoa. A la part central, en l’excavació del quadre 32000, s’ha pogut documentar la superposició de nivells d’ocupació. A la foto es pot observar un àmbit domèstic amb una llar central, datat al segle V aC

carrer documentat per Emili Gandia a les excavacions de l’àgora, just a sota i per davant de la façana de l’estoa. En els diversos sectors que són objecte d’excavació s’han documentat, amb menor o major extensió, restes de construccions aparentment de caràcter domèstic que corresponen a diferents etapes d’ús, entre el segle V i el segle II aC. Sense voler insistir aquí en la complexitat de l’evolució constructiva d’aquests sectors, en destacarem breument algunes de les evidències més significatives. Pel que fa al sector C, a l’est, a sota dels nivells abans esmentats de cronologia encara baixrepublicana, s’han excavat restes d’estances de cases anteriors de la ciutat grega, datades en els segles IV i V aC, pavimentades amb sòls d’argila i delimitades amb murs aixecats amb sòcols de pedra i alçats de tovots, de vegades conservats in situ. En el sector B, a banda i banda del carreró grec es documenta una superposició d’estructures de compartimentació, paviments i farcits d’anivellament que corresponen a espais d’habitació, molt escapçats per la construcció hel·lenística. Destaquem, per l’etapa més recent molt parcialment conservada en aquest sector (segle III/II aC), la presència d’un possible pati amb una cisterna inferior, documentada ja durant les excavacions d’Emili Gandia i que va ser tallada per les rases de l’estoa. A cotes més profundes, altres restes pertanyen a estances de cases del nucli grec datades també en els segles IV i V aC. Resten encara per documentar els nivells més profunds de l’estratigrafia, de cronologia arcaica. Només podem destacar un estrat localitzat al fons de la rasa feta per


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

145

a la construcció de la cisterna de l’estoa situada a l’oest d’aquest sector, just a sobre de l’estrat de sorres estèrils que cobreix la roca natural, i que, malgrat les seves limitacions, sembla confirmar un horitzó cronològic dins del tercer quart del segle VI aC per a la freqüentació més antiga d’aquesta zona de la Neàpolis. Finalment, al sector A, a l’oest de l’estoa, per bé que els rebaixos de les excavacions prèvies han impedit documentar bé les fases més recents de l’urbanisme anterior a l’estoa, en canvi les restes de l’hàbitat anterior, a partir del segle V aC i fins als nivells arcaics, es conserven amb una certa amplitud, limitant amb l’espai del possible carrer nord-sud abans esmentat. Destaca especialment una estança relativament espaiosa, pavimentada amb un sòl d’argila vermellosa, dur i ben conservat, al centre de la qual hi havia una llar de planta rectangular i lleugerament alçada respecte al sòl (Fig. 10). També es poden esmentar altres nivells d’habitació datats en la primera meitat del segle V aC que es documentaren de manera més limitada a l’estratigrafia excavada dins de l’àmbit 13000, amb paviments que de vegades es relacionen amb altres restes de llars de foc i sobre els quals es trobaren alguns vasos ceràmics esclafats, així com també fragments d’una àmfora àtica de figures negres de cronologia anterior que, pel seu estil i iconografia, s’apropa a l’anomenat Cercle d’Exèquies. La seqüència excavada, a causa de la fragmentació causada per les rases constructives de l’estoa, no permet de moment determinar si aquestes estances pertanyen a una sola casa o si, per contra, corresponen a unitats domèstiques diferents. Els nivells més antics excavats fins ara en aquest sector es localitzen a l’espai de l’àmbit més occidental de l’estoa (quadre 32000), una zona molt rebaixada com a conseqüència dels sondejos fets per E. Gandia. En aquesta zona, del sòcol que formava la façana del carrer grec arrencaven dos altres murs transversals que delimiten un àmbit d’habitació que continuava més cap a l’est, pavimentat amb argila de color vermellós i proveït d’un basament de pedres de forma quadrangular adossat a la paret. Les ceràmiques aparegudes en l’estrat d’abandonament permeten remuntar la cronologia d’aquestes restes, com a mínim, fins a finals del segle VI aC o inicis del segle V aC.

BIBLIOGRAFIA AUTORS DIVERSOS (2008) Dossier. Cent anys d’excavacions arqueològiques a Empúries. Hipòtesis i certeses, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol. 39 (2008). Figueres, 11-149. ALMAGRO BASCH, M. (1951) Ampurias. Historia de la ciudad y guía de las excavaciones. Barcelona, 1951. AQUILUÉ, X. (2008a) «Empúries, cent anys de la recuperació institucional». L’Avenç [Barcelona], núm. 333, p. 58-62. AQUILUÉ, X. (2008b) «Empúries 2008. Present i futur». A: AQUILUÉ, X.; MONTURIOL, J. (coord.) 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), catàleg de l’exposició (Empúries, juliol-setembre de 2008). Girona: MAC-Empúries; Ajuntament de l’Escala, p. 59-63. AQUILUÉ, X.; MONTURIOL, J. (coord.) (2008) 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), catàleg de l’exposició (Empúries, juliol-setembre de 2008). Girona: MAC-Empúries; Ajuntament de l’Escala.


146

X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (1999) Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Empúries. Tarragona. AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (2006A) «Intervencions arqueològiques a Empúries (l’Escala, Alt Empordà) als anys 2004 i 2005». A: Vuitenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (Roses 6 i 7 d’octubre de 2006). Girona, 249-267. AQUILUE, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (2006B) «Resultats del projecte d’excavacions arqueològiques a la Insula 30 de la ciutat romana d’Empúries (l’Escala, Alt Empordà). Anys 2000-2004». A: Tribuna d’Arqueologia 2004-2005. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 203-214. AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (2008) «Intervencions arqueològiques a Empúries (l’Escala, Alt Empordà) als anys 2006 i 2007». A: Actes de les Novenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (l’EscalaEmpúries, 6 i 7 de juny de 2008). Girona,185-209. AQUILUÉ, X.; et al. 2005 AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; DOMENECH, L.; MONTURIOL, J.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (2005) «El proyecto de restauración, consolidación y adecuación museográfica del foro romano de Empúries». A: III Congreso Internacional sobre Musealización de yacimientos arqueológicos. De la excavación al público. Procesos de decisión y creación de nuevos recursos (Zaragoza, 15-18 de noviembre de 2004). Zaragoza, 89-95. BLECH, M.; HOFFMANN, G.; MARZOLI, D. (1991) «Primera campaña de investigación en la costa del Ampurdán». Huelva Arqueológica XII, 2, p. 75-85. BLECH, M.; MARZOLI, D. (2005) «Cambios en el paisaje costero del Empordà. Las investigaciones interdisciplinares llevadas a cabo por el Instituto Arqueológico Alemán, Madrid». Empúries 54, p. 45-58. CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (1999) «L’assentament d’època arcaica: Fase III». A: AQUILUÉ A. (dir.) Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual. Girona, p. 217-330. (Monografies Emporitanes; 9) MAR, R.; RUIZ DE ARBULO, J. (1988) «Sobre el ágora de Emporion». Archivo Español de Arqueología [Madrid] (1988), núm. 61, p. 39-60. MAR, R.; RUIZ DE ARBULO, J. (1993) Ampurias romana. Historia, Arquitectura y Arqueología. Sabadell, 1993. MARZOLI D. (2005), Die Besiedlungs- und Landschaftsgeschichte im Empordà von der Endbronzezeit bis zum Beginn des Romanisierung. Mainz-am-Rhein. (Iberia Archaeologica Band; 5) NIETO, X.; REVIL, A.; MORHANGE, CH.; VIVAR, G.; RIZZO, E.; AGUELO, X. (2005) «La fachada marítima de Ampurias: estudios geofísicos y datos arqueológicos». Empúries núm. 54, p. 71-100. NOLLA, J. M. (1992) «L’abandonament de la Neàpolis emporitana. Estat de la qüestió i noves dades». A: Miscel·lània Arqueològica a Josep M. Recasens. Tarragona, 1992, p. 83-89. NOLLA, J. M.; SAGRERA, J. (1996) Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis. Girona: Universitat de Girona. (Estudi General; 15) PUIG I CADAFALCH, J. (1920) «La colonia grega d’Empúries». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (1915-20) [Barcelona], núm. VI, p. 694-712.


RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS

147

RAMBAUD F. (2005) «Reconstrucción de la línea de costa en el territorio de Ampurias». Empúries [Girona], núm. 54, p. 59-70. RUIZ DE ARBULO, J. (1994) «Situación de sondeos estratigráficos en la Neàpolis de Ampurias (1908-1983)». A: Huelva Arqueológica 13.2. Iberos y griegos. Lecturas desde la diversidad. Simposio Internacional celebrado en Ampurias, del 3 al 5 de abril de 1991. Huelva, 1994, p. 59-72. SANMARTÍ GREGO, E. (1978) La cerámica campaniense de Emporion y Rhode, I-II. Barcelona. (Monografies Emporitanes; 4) SANMARTÍ E.; NOLLA, J.M. (1986) «La datation de la partie centrale du rempart méridional d’Emporion. (L’Escala, Alt Empordà, Catalogne)». Documents d’Archéologie Méridionale núm. 9, p. 81-110. SANMARTÍ-GREGO E.; CASTANYER P.; SANTOS M.; TREMOLEDA J. (1996), «Nota sobre el bastió oriental de la muralla grega d’Empúries». Fonaments [Barcelona], núm. 9, p. 243-250. SANMARTÍ-GREGO, E.; CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J. (1990) «Emporion: un ejemplo de monumentalización precoz en la Hispania republicana. Los santuarios helenísticos del sector meridional». A: ZANKER, P.; TRILLMICH, W. (dir.) Stadbild und Ideologie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Keiserzeit, Kolloqium in Madrid vom 19. bis 23. Oktober 1985. München, p. 117-144.


Excavacions a la ciutat romana de IESSO (Guissona, Segarra). Les termes públiques i les darreres intervencions JOSEP GUITART I DURAN, JOAQUIM PERA I ISERN, JOSEP ROS I MATEU, NÚRIA PADRÓS I FONT

L’estudi arqueològic de la ciutat romana de Iesso i el seu territori va ser impulsat des de l’any 1990 pel Grup de Recerca d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana, en col·laboració amb l’Ajuntament de Guissona. A hores d’ara el podem considerar, dins el mapa de l’arqueologia romana de Catalunya, com un programa de recerca consolidat que es desenvolupa amb objectius a mitjà i llarg termini. Fins a l’actualitat s’han portat a terme 23 campanyes d’excavació programades en el jaciment, la major part fetes durant els estius. Ha estat un treball de recerca ininterromput de més de 20 anys que va donant els seus resultats científics. A partir del 1995 es van sumar al projecte l’Institut d’Estudis Catalans, que ha situat la recerca arqueològica de Guissona com un dels seus objectius en el camp de l’arqueologia, i també les altres institucions incorporades al Patronat d’Arqueologia de Guissona constituït aquest mateix any. Des dels inicis el projecte ha rebut el suport de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Ciència i Innovació.1 En els darrers anys s’ha incorporat a aquesta recerca l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, amb la participació d’alguns dels seus investigadors i becaris. Amb aquesta ocasió és la tercera vegada que el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat ens convida a presentar els resultats dels nostres treballs dins el fòrum de debat que constitueix la Tribuna d’Arqueologia. Per això, i per tal de no repetir aspectes que ja s’han explicat i publicat en edicions anteriors (Tribuna d’Arqueologia, 1991-1992; Jornades d’Arqueologia i Paleontologia de Lleida, 2000) hem optat per iniciar la nostra exposició amb un recordatori de la producció bibliogrà-

1 En l’actualitat hi col·labora mitjançant el projecte d’investigació fonamental, referència: HAR200910752.


150

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

fica més destacada que recull l’estudi dels resultats de la recerca de camp anterior a l’any 2003, i dedicar aquesta Tribuna a les intervencions arqueològiques més rellevants fetes en el jaciment des d’aquesta data. Ens referirem tant a les excavacions programades dutes a terme en el Parc Arqueològic de Guissona, amb especial atenció a les restes de les termes públiques que són una de les peces més significatives treballades aquests darrers anys, com a les novetats més destacables que ens han reportat les intervencions efectuades, en el marc d’una arqueologia preventiva, dins el sector protegit per la declaració de bé cultural d’interès nacional, un sector que inclou una bona part del nucli urbà de l’actual vila de Guissona.2 L’equip de recerca responsable d’aquests treballs està estructurat a partir d’una direcció estable que ha donat continuïtat al projecte des de l’any 1990. Aquest equip de direcció coordina un grup més ampli i de perfil multidisciplinari, que comprèn fonamentalment alumnes en formació, investigadors i becaris, així com especialistes en diferents disciplines auxiliars. Per la pròpia estructura d’un grup universitari ampli la continuïtat dels membres, tret de l’equip de direcció, la marquen les necessitats de l’excavació i sobretot la vinculació d’aquests amb la universitat. Els especialistes es vinculen a partir de projectes puntuals i la seva intervenció es fa via contractual o via conveni en el cas que estiguin vinculats professionalment a una altra institució. Paral·lelament als objectius científics, el projecte arqueològic té també com a objectiu prioritari posar en valor el jaciment i consolidar a la zona nord de Guissona un Parc Arqueològic dedicat a la ciutat romana de Iesso; tot aprofitant les possibilitats que ofereixen uns camps no urbanitzats situats dins el nucli urbà actual i que quedaven dins el perímetre del que havia estat el recinte de la ciutat romana. Aquest objectiu de preservació i difusió patrimonial també s’està assolint, i gradualment s’han anat incorporant parcel·les per part de l’Ajuntament i de la Generalitat de Catalunya. L’extensió actual d’aquesta àrea protegida i destinada a Parc Arqueològic s’acosta a les dues hectàrees d’extensió, de les quals més d’una hectàrea correspon a zona de jaciment. El recinte ha estat tancat i protegit, i s’ha aconseguit així assegurar una reserva arqueològica amb moltes potencialitats de cara a la seva museografia i posada en valor com a bé patrimonial visitable.

EXCAVACIONS AL PARC ARQUEOLÒGIC DE GUISSONA 1990-2002 Durant els primers anys d’excavacions en els terrenys que havien d’acabar essent el Parc Arqueològic de Guissona es perseguien dos objectius. El primer se centrava en la delimitació del perímetre de la ciutat per la banda nord. Aquest objectiu es va veure acomplert a partir de l’excavació de la porta nord, una torre defensiva del portal i dos trams de muralla situats a ponent de la porta; aquesta intervenció va permetre també documentar com la muralla que s’aixecava a la banda de llevant de la porta va ser totalment arrasada i espoliada en el transcurs dels segles i per això només en queden escassos vestigis. El segon objectiu era l’excavació en extensió de la zona coneguda com

2 La planimetria referida a les termes públiques de Iesso utilitzada en aquest article ha estat elaborada per la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC, dirigida per Josep Puche.


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

151

Camp Primer (el primer camp comprat per l’Ajuntament i la Diputació de Lleida), l’única propietat on va ser possible fer excavacions programades durant la dècada dels noranta. En aquesta zona es va completar una excavació de 2.000 m2 que ha permès veure l’evolució urbanística i cronològica d’aquest sector de la ciutat. En aquesta zona l’entitat construïda més important entre les restes trobades ha estat una gran domus que hem anomenat “Casa senyorial”. Bona part d’aquests objectius científics es van anar assolint. A continuació fem una selecció de la bibliografia més destacada que ha recollit i publicat aquests resultats de la recerca arqueològica de Iesso. Pera, 1993 PERA, Joaquim. La romanització a la Catalunya interior: estudi històrico-arqueològic de Iesso i Sigarra i el seu territori. Tesi doctoral, UAB, 1993. Edició en microfitxa. Guitart, 1994 GUITART, Josep. “Un programa de fundacions urbanes a la Hispania Citerior del principi del segle I aC”. A: La ciutat en el món romà. Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica. Tarragona 1993, vol.1. Tarragona 1994, p. 205-213. Guitart, Pera, 1994 GUITART, Josep; PERA, Joaquim. “La ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra)”. A: La ciutat en el món romà. Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica. Tarragona 1993, Vol.2. Tarragona 1994, p. 186-187. Guitart, Pera, 1995 GUITART, Josep; PERA, Joaquim. “En torno a la urbanización romana en el interior de la actual Cataluña. La arqueología de Iesso (Guissona, Lérida)”. Actas del I Congresso de Arqueologia Peninsular (Porto, 1993). Trabalhos de Antropologia e Etnologia, vol. 35, 1. Porto, 1995, p. 339-354. Guitart 1997 GUITART, Josep. “L’antiga Iesso: seqüència evolutiva constatada a l’excavació del Camp Primer”. A: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XXXVII. 1996-1997, Girona, p. 815-823. Pera, 1997 PERA, Joaquim. “Iesso i Sigarra en el marc de la romanització de la Citerior”. Revista d’Arqueologia de Ponent (1997) [Lleida], núm. 7, p. 229-236 Pera, 1998 PERA, Joaquim. “Iesso i Sigarra. Aproximació a la xarxa de comunicacions en època antiga d’aquests dos centres romans de la Catalunya central”. A: Comerç i Vies de comunicació (1000 aC - 700 dC). XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 31 d’octubre a 1 de novembre de 1997. Puigcerdà 1998, p. 165-174. Guitart, Pera, Carreras, 1998 GUITART, J.; PERA, J.; CARRERAS, C. “La presència del vi itàlic a les fundacions urba-


152

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

nes del principi del segle I aC a l’interior de Catalunya: l’exemple de Iesso”. A: El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Actes del II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana (Badalona, 6/9 de maig de 1998). Museu de Badalona, 1999, p. 39-65. (Monografies Badalonines; 14) Guitart, Pera, Grau, 2000 GUITART, J.; PERA, J.; GRAU M. “La ceràmica de vernís negre de la ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra)”. A: AQUILUÉ, X. et alii (ed.) La ceràmica de vernís negre dels segles II-I aC: Centres productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica. Taula rodona. Empúries, 4 i 5 de juny de 1998. Mataró, 2000, p. 217-223. Pera, 2001 PERA, Joaquim. “Aproximació a la circulació monetària de la ciutat romana de Iesso (Guissona, Lleida)”. A: Moneda i vida urbana. V Curs d’Història Monetària d’Hispània. Barcelona, 2001. Guitart, Pera, Ros, 2004 GUITART, Josep; PERA, Joaquim; ROS, Josep. “Arqueologia a l’antiga ciutat romana de Iesso (Guissona, Lleida)”. A: Primer Simposi Patrimoni i turisme Cultural: arqueologia viva de les ciutats de l’Antiguitat:Lleida, 4, 5 i 6 d’octubre de 2001. Barcelona, 2004, p. 153-192. Guitart, Pera, 2004 GUITART, Josep; PERA, Joaquim (ed.) Iesso I. Miscel·lània arqueològica. Barcelona: Patronat d’Arqueologia de Guissona / Institut d’Estudis Catalans, 2004, 284 p. Guitart, 2006 GUITART, Josep. “Iluro, Baetulo, Iesso, and the establishment of the Roman town model in Catalunya”. A ABAD, L.; KEAY, S.; RAMALLO, S. (ed.) Early roman Towns in Hispania Tarraconensis. Journal of Roman Archaeology. Portsmouth, Rhode Island, 2006, p. 5161. (Supplementary Series; 62) Guitart, 2007 GUITART, Josep. “L’utilisation de l’eau en Catalogne romaine: le cas de Iesso (Guissona)”. A: BRUN, J.-P.; FICHES, J.L. (ed.) Énergie hydraulique et machines d’eau durant l’antiquité. Actes du Colloque International, Vers-Pont-du-Gard 20-22 septembre 2006. Naples: Centre Jean Bérard, 2007, p. 33-49.

EXCAVACIONS AL PARC ARQUEOLÒGIC DE GUISSONA 2003-2009 (Fig. 1) La intervenció arqueològica en aquests darrers anys s’ha centrat en el sector occidental del Parc Arqueològic. El coneixement d’aquest sector del jaciment tenia uns antecedents prou sòlids que el feien especialment interessant per al coneixement de la ciutat romana. Els treballs arqueològics que s’havien portat a terme entre els anys 1975 i 1976 en el pati de davant de la fassina de can Mercadé, ja havien posat al descobert restes d’un edifici, que va ser interpretat des del primer moment com a corresponent a


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

153

Figura 1. Vista general dels terrenys destinats a parc arqueològic, amb la vila de Guissona al fons un conjunt termal de caràcter públic. Tot i la importància de les troballes fetes en aquells moments, les restes excavades aleshores es van tornar a tapar, i la zona va ser novament destinada a usos agrícoles; també durant uns anys aquest camp va ser utilitzat per una indústria de desballestament de vehicles; finalment a mitjan els anys noranta s’hi construïren alguns barracons provisionals de l’IES Guissona, situació que es va allargar fins a l’any 2002. També des de l’any 1983 teníem coneixement de la presència en aquest sector d’un carrer, un cardo minor (cardo 2) de la ciutat romana. Tots aquests antecedents servien per deixar constància de l’interès d’aquesta part del jaciment de l’antiga Iesso. Tot i així, el fet de tractar-se de diferents propietats privades, va ser un argument dissuasiu per deixar els terrenys en reserva durant més d’una dècada, donada la impossibilitat d’accedir-hi. Després d’anys de negociació, l’any 2000 es va arribar a un acord amb alguns propietaris i una part dels terrenys van ser comprats i passaren a ser de titularitat pública. L’única finca que no va entrar en el tracte de compravenda va ser justament el pati de can Mercadé, on hi ha les restes de les termes, un sector que en aquells moments encara estava ocupat per part de l’IES Guissona. Dos anys més tard amb motiu del trasllat de l’IES Guissona a unes noves instal·lacions docents, va ser possible plantejar un projecte de recerca arqueològica centrat en aquest sector de la ciutat; a tal efecte es van projectar un seguit de campanyes d’excavació que s’han succeït de forma sistemàtica des de l’any 2003 fins a l’actualitat. Els objectius marcats per a aquestes campanyes han estat: l’excavació del conjunt termal, l’excavació del cardo 2 i l’obertura d’un nou tram de muralla a l’extrem de ponent del parc arqueològic, just a tocar de la zona d’aparcament, lloc en el qual previsiblement el cardo 2 havia de desembocar a l’intervallum.


154

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

EL CARDO 2 I LA MURALLA L’excavació d’aquest carrer de la ciutat ofereix una oportunitat única per al coneixement de l’urbanisme de Iesso, ja que permet avançar en el coneixement de la modulació de la ciutat i de retruc permet plantejar l’excavació de les diferents insulae d’una manera planificada. La recuperació dels carrers antics de la ciutat està pensada també perquè aquests funcionin com a eixos de comunicació en els circuits dissenyats per a les visites del públic. Pel que hem pogut documentar en els trams de carrers excavats fins ara, els paviments dels carrers de Iesso estaven formats per successives capes de graves ben piconades i llosses en alguns punts. Hem optat per estudiar-los a partir d’uns talls estratigràfics, fets en punts seleccionats del carrer per veure’n la successió estratigràfica i l’evolució en el temps, la resta dels seus recorreguts es deixen a nivell d’un dels paviments prèviament seleccionats. Amb aquests criteris d’actuació, en aquest moment resta acabada la intervenció en el cardo 2. L’estudi d’aquest eix viari ha rebut l’aportació feta per Núria Romaní i Sala (ICAC), que ha treballat a fons l’estratigrafia d’un sector del carrer situat darrere de l’edifici termal. Sintetitzant molt els resultats d’aquest estudi, encara inèdit en el moment de redactar aquestes ratlles, podem avançar les conclusions següents: Aquest cardo minor de Iesso mostra com a mínim set fases evolutives, identificades a partir de les diferents capes de pavimentació. La seva evolució temporal comença en un moment que hem de situar entre la fundació de la ciutat a l’inici del segle I aC i el 30 aC. A partir d’aquí hem observat successives pavimentacions que arriben fins al segle II, tot i que probablement el seu funcionament com a eix viari devia perdurar fins a època tardoantiga; un extrem que resultarà difícil de contrastar, ja que en aquesta part del jaciment ha desaparegut bona part de l’estratigrafia posterior al segle II dC. Aquesta hipòtesi, que trobem contrastada en altres trams de carrers conservats de la ciutat, per exemple al cardo maximus veí, resulta també reforçada si observem les restes de les cases que tenen façana a aquest cardo 2, ja que les trobem arrasades pel conreu fins a la cota dels seus paviments. El carrer mostra una formació a partir de diferents capes de graves compactades que constitueixen els ferms successius. En l’aspecte urbanístic hi hem pogut veure canvis significatius: l’amplada del carrer en el moment inicial és de tan sols 3,7 metres, certament el podem considerar un carrer estret. Però en època de Tiberi hem documentat una important reforma urbanística en aquest sector de la ciutat que entre altres novetats comporta: un eixamplament de l’eix viari per la banda est fins arribar als 5,50 metres d’amplada, i també la construcció d’una important claveguera de desguàs de les termes, que es va bastir adossada a la façana exterior d’aquestes. Igualment és a partir d’aquest moment que el carrer mostra una estreta franja adossada a les façanes que devia funcionar com a vorera per als vianants, protegint-los del trànsit rodat. També s’ha pogut documentar en diferents punts del carrer el pas de com a mínim dues canonades de plom per a l’abastiment d’aigua corrent a les cases i sobretot al recinte termal. L’excavació del cardo 2 va estendre’s vers el nord amb l’extracció de les capes superficials que cobrien el primer dels paviments conservats; aquesta extracció superficial va fer-se fins al punt on el carrer arriba a la muralla. El resultat d’aquesta intervenció fou tenir delimitada la línia de façanes a ambdós costats de carrer, documentant tots els trams en què aquesta s’ha conservat i establint la seva projecció alineada. El cardo desembocava a l’intervallum, la via que circumdava la muralla per la cara interior en


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

155

Figura 2. Vista aèria de l’excavació del cardo 2 i dels dos trams de la muralla de la ciutat descoberts fins ara

aquest sector. Igualment va considerar oportuna l’excavació d’un nou sector de muralla corresponent a l’alçada del frontal d’aquest cardo 2, un sector que correspon també al límit occidental excavable per ara dins el parc arqueològic de Guissona (Fig. 2). En aquest sector s’ha pogut comprovar com la muralla segueix la mateixa direcció SW-NE que s’apuntava en la zona de muralla excavada anteriorment (anys 2000-2001), quan es va documentar la porta i la torre. En aquest nou tram la muralla romana, tot i mostrar signes evidents d’haver estat desmuntada per tal d’aprofitar la pedra, conserva encara in situ un mínim de quatre filades de carreus. Això proporciona a les restes d’aquest element defensiu una gran potencialitat de cara a la difusió pública, donada la seva espectacularitat. El punt de connexió entre el cardo 2 i l’intervallum ha pogut ser excavat en profunditat i ha mostrat una superposició de quatre pavimentacions successives fetes de graves reforçades amb còdols.

LES TERMES PÚBLIQUES DE IESSO A l’oest del cardo 2 han estat descobertes les restes d’unes termes públiques de la ciutat romana, ubicades sota el que havia estat el pati de la fassina Mercader. Tal com hem apuntat més amunt, en aquest solar ja s’hi havien portat a terme unes campanyes d’excavació els anys 1975 i 1976, les quals, malgrat haver estat una intervenció limitada que no va poder tenir continuïtat, van permetre ja interpretar que s’havien localitzat les restes d’un edifici termal. La incorporació d’aquest solar al Parc Arqueològic l’any 2004 ha fet possible reprendre l’estudi d’aquestes restes. Actualment, en el moment de presentar-les en aquesta Tribuna d’Arqueologia s’hi han fet ja diverses campanyes d’excavació, que hauran de


156

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

continuar encara per completar la seva excavació en extensió (Fig. 3). Mentrestant, però, ja és possible intentar, com farem aquí, una primera aproximació a les restes que van apareixent i a la seva interpretació, malgrat que en alguns aspectes aquesta hagi de ser encara parcial i provisional a l’espera de completar la seva excavació i estudi (Fig. 4). Una primera constatació, que es desprèn amb claredat dels treballs fets fins ara, és que aquestes termes públiques van tenir diverses fases evolutives que van anar canviant substancialment el seu aspecte i les seves dimensions. A les ciutats romanes era habitual que aquest tipus d’edifici públic fos objecte de remodelacions successives, ja que, pel fet que usaven quotidianament el foc i l’aigua per desenvolupar la seva funció, les instal·lacions tenien un desgast important i calia renovar-les periòdicament. La conservació de les nostres termes és força bona pel que correspon a les fases més antigues, mentre que la darrera fase es troba quasi totalment arrasada i en queden només restes dels fonaments i d’algun element que estava per sota de la cota dels seus nivells de circulació. Malauradament la monumentalitat d’aquest tipus d’edifici romà, construït en el nostre cas en bona part amb carreus tallats, ha fet que el monument hagi estat sotmès a una espoliació continuada des de temps immemorials, que ha afectat la conservació íntegra del conjunt. Però, tot i així les restes conservades enriqueixen de manera molt decisiva les potencialitats museogràfiques del parc arqueològic. Bàsicament tenim un edifici inicial (fase 1), que va ser remodelat i ampliat considerablement al cap d’uns anys (fase 2), i finalment uns decennis més tard va tornar a ser profundament transformat i en part enderrocat per aixecar un nou edifici termal que malgrat tot reaprofitava encara alguns dels elements anteriors (fase 3).

Figura 3. Vista general de les restes de les termes públiques de Iesso després de la campanya d’excavació del 2008


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

Figura 4. Planta general de les restes de les termes descobertes fins ara

157


158

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Figura 5. Planta de les termes; destacades en negre les restes corresponents a la fase 1 de les termes, i les de les altres construccions del seu entorn contemporànies d’aquesta mateixa fase


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

159

Vegem sintèticament el que hem pogut documentar fins ara de cadascuna d’aquestes fases. Fase 1 (Fig. 5 i 6): L’edifici primigeni estava format per diverses sales de les quals, malgrat que quedin cobertes en bona part pels paviments i les restes de les fases successives, en tenim ben identificades tres: una sala circular d’uns 6 metres de diàmetre (núm. 4 de la Fig. 6), comunicada per una porta de només 0,70 metres d’ample amb una sala rectangular de 6,10 metres de llargada (núm. 3), que a la vegada mitjançant una àmplia obertura de 3,60 metres donava a una altra sala rectangular de dimensions més reduïdes, uns 2,70 metres de llargada (núm. 2). De les dues sales rectangulars no hem pogut encara documentar el seu límit cap al sud, però tal com fem a la planta esquemàtica de la figura 6 podem plantejar la hipòtesi que aquest límit coincidia i estava alineat amb el de la sala circular. Al sud d’aquestes sales segurament n’hi havia unes altres tres, la més oriental de les quals es comunicava amb la sala circular mitjançant una porta també de 0,70 metres d’amplada. Però aquesta zona encara resta pendent d’excavació i, per tant, no en coneixem amb precisió ni l’estructura ni el detall. Les sales documentades conserven la base d’un paviment fet amb la tècnica de l’opus signinum. Però a més, l’excavació ha documentat diversos vestigis que demostren que a les tres sales sobre aquesta base hi anava un revestiment fet a base de peces ceràmiques de forma romboïdal de 16 centímetres de llargada màxima; d’aquestes peces unes són de color groc pàl·lid i les altres de color vermellós, de tal manera que la seva combinació donaria una certa policromia al paviment i traçaria motius geomètrics dels quals no podem precisar les formes atesa l’escassetat de les peces trobades in situ (Fig. 7). Els murs de l’edifici són molt sòlids i van ser construïts amb una tècnica acurada que combina l’opus caementicium amb grans carreus emprats en els punts més sensibles de l’edifici, com els angles i la base de la sala circular, que molt probablement estaria coberta amb cúpula. Sembla bastant evident que en aquesta fase 1 estem en presència ja d’un primer edifici de termes, l’extensió del qual no podem encara precisar amb certesa. No hem estès encara l’excavació cap al sud, però sí que hi hem fet un petit sondeig que ha permès establir el límit sud de la segona fase, que podria ser el mateix que el del primer edifici. A l’oest, la construcció moderna de la fassina va destruir sens dubte les restes que eventualment s’hi haguessin conservat. Cap al nord, l’excavació ha pogut estendre’s amb amplitud i ha permès documentar bé les restes de les termes de la segona fase. En principi, pensem que en el moment originari aquesta part quedava fora del primer edifici termal, malgrat que es fa difícil afirmar-ho amb rotunditat, ja que a la zona immediata al nord de les sales descrites, els paviments i les estructures de la segona fase ens han impedit documentar amb l’amplitud suficient les restes de la fase anterior. En canvi, vuit metres més al nord hem pogut aprofundir l’excavació sota els àmbits 2 i 3 de l’edifici termal de la segona fase (Fig. 9), i allà hem pogut documentar les restes de diversos elements constructius que cal relacionar amb possibles cases d’un barri d’època republicana, que va perdurar fins que aquell primer edifici termal va ser remodelat i ampliat, fet que va comportar que aquestes cases fossin enderrocades i el seu espai ocupat per l’ampliació d’aquell equipament públic. Molt probablement, i malgrat la impossibilitat d’afirmar-ho amb seguretat, aquest barri més antic arribava fins a la paret nord de les esmentades sales, i per tant aquesta paret era el límit nord de les termes durant la seva primera fase.


160

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Figura 6. Planta amb una hipòtesi restitutòria de les termes en la seva fase 1. (1pati, 2- vestíbul. 3- apoditeri, 4.- frigidari, 5- tepidari, 6- caldari, 7- praefurnium)


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

161

Figura 7. Restes de les peces ceràmiques de forma romboïdal que constituïen l’acabat dels paviments de les diverses sales de les termes en la primera fase d’aquestes Així doncs, si acceptem aquests dos supòsits per als seus límits sud i nord, l’edifici termal es devia estendre des de la façana que donava al cardo minor cap a l’oest, amb una amplada propera als 16 metres i amb una longitud al voltant dels 37 metres, que plantegem hipotèticament a la nostra planta restitutòria segons l’amplada que podria tenir aquesta insula si atenem alguns vestigis trobats a l’excavació, malgrat que no donin encara una evidència definitiva per establir amb tota seguretat aquesta longitud. A la figura 6 hem dibuixat una primera aproximació hipotètica del que podria ser l’estructura en planta d’aquest conjunt termal. Molt probablement tenia la seva entrada per l’oest, que devia donar a un pati que feia les funcions de palestra (núm. 1). Al fons d’aquest pati hi devia haver l’edifici termal pròpiament dit, amb un vestíbul (núm. 2), que devia donar a la sala rectangular que podríem interpretar com l’apoditeri (núm. 3), que a la vegada devia comunicar amb la sala circular, el possible frigidari (núm. 4). Des d’aquesta sala circular, fent un gir de 90 graus, es devia entrar cap al sud a la zona encara no excavada, però on tindríem molt probablement les sales calentes de les termes: el tepidari (núm. 5) i el caldari (núm. 6). La superfície que devien ocupar les termes, pati inclòs, d’acord amb aquesta hipòtesi s’apropa a 580 metres quadrats


162

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Malgrat la precarietat de les dades que tenim d’aquestes primeres termes es prefigura clarament una distribució ben clàssica que va adoptar el model que s’ha anomenant de “planta amb sales paral·leles i itinerari retrògrad”, d’acord amb la tipologia de D. Krenker,3 seguida també per I. Nielsen4 i per P. Gros.5 Per establir amb precisió la cronologia d’aquest primer edifici termal no disposem encara d’evidències definitives. No ha estat possible fins ara excavar cap estrat que es pugui relacionar directament amb el moment de la seva construcció. Malgrat tot, si assagem una primera aproximació, sembla clar que cal remuntar-nos almenys a l’època d’August, però l’observació bastant evident que no utilitzava encara el sistema de calefacció amb hipocaust, ens fa pensar més aviat en una data anterior, potser en el tercer quart del segle I aC. En època d’August l’absència en unes termes públiques de les noves tècniques de calefacció ja ben difoses a les províncies occidentals de l’Imperi caldria interpretar-la ja com un anacronisme,6 que no creiem que estigui avalat en el nostre exemplar ni per la bona factura de la construcció, ni per la pulcritud en l’aplicació del model d’itinerari i de distribució emprat. De totes maneres caldrà esperar a concloure l’excavació per acabar de precisar aquesta cronologia. Fase 2 (Fig. 8 i 9): Aquesta fase està marcada per una gran reforma que va afectar profundament tot el complex termal i va comportar una ampliació considerable cap al nord i cap a l’oest, probablement triplicant gairebé la superfície de les termes anteriors. Aquesta reforma va reutilitzar l’edifici termal primigeni que va quedar englobat en el nou, tot respectant la seva estructura bàsica, però aixecant el nivell de circulació uns 0,80 metres respecte als paviments originaris. A la sala rectangular núm. 7 (Fig. 9) aquesta elevació va ser aprofitada—i segurament ja es va fer amb aquesta finalitat—per construir el nou paviment sobre suspensurae i dotar-lo d’un sistema de calefacció amb hipocaust. El mateix es devia fer segurament a la sala núm. 6, encara no excavada, que ja a les primeres termes devia tenir la funció de tepidari. A la sala núm. 7 també es va completar el seu mur occidental per separar-la de l’antic vestíbul de la primera fase, l’espai del qual devia quedar ara incorporat al praefurnium que devia tenir ara les dimensions necessàries per escalfar i abastir aquelles sales calentes de les termes renovades. A la sala circular (núm. 5), en canvi, el paviment es va elevar també fins a aquell mateix nivell, però sense construir-hi hipocaust, sinó que simplement es va emplenar amb pedres i terra compactada, i al damunt s’hi va assentar un nou paviment d’opus signinum de molt bona qualitat, que s’uneix a les parets amb la típica vora en mitja canya. 3 KRENKER, D. [et alii] Die Trierer Kaiserthermen I. Ausgrabungsbericht und grundsätzliche Untersuchungen römischer Thermen. Augsbourg, 1929. 4 NIELSEN, I. Thermae and Balnea. The Architecture and Cultural History of Roman Public Baths. Aarhus, 1990, vol. II, p. 51-52. 5 GROS, P. L’architecture romaine, du debut du IIIe. Siècle av. J.-C. à la fin du Haute Empire,1: Le monuments publics. Paris, 1996, p. 389. 6 Les termes de Glanum al sud de les Gàl·lies, a l’actual Provença, i les de Conimbriga a Portugal, a l’extrem occidental del Imperi, ens il·lustren molt bé aquesta difusió. Les de Glanum tenen ja hipocaust al tepidari i al caldari i es daten en el segon terç del segle I aC (ROLLAND, H. “Observations sur les mosaiques de Glanum”. A: Archivo Esapañol de Arqueología XXV, 1952, p. 3-14). Les de Conimbriga es daten en època d’August i tenen també tepidari i caldari amb suspensura, i a més dos forns per escalfar el caldari (ALARÇAO, J.; ETIENNE, R. Fouilles de Conimbriga I. L’Architecture. Paris, 1977, p. 48 i s.).


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

163

Figura 8. Planta de les termes en què destaquen amb negre les restes corresponents a la fase 2


164

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Figura 9. Planta amb una hipòtesi restitutòria de les termes en la seva fase 2. (1- frigidari, 2 i 3.- apoditeri, 4.- palestra coberta, 5.- sala de transició cap al tepidari, 6.tepidari, 7.- caldari, 8.- praefurnium, 9.- pati, 10.- natatio, 11.- altres sales de serveis) Pel que hem pogut observar a la petita part que hem destapat del paviment inferior corresponent a la primera fase, sembla que, abans de cobrir-lo, li van extreure el seu revestiment de petites peces ceràmiques romboïdals, segurament per reaprofitar-les, ja que només se’n conserven algunes in situ a la zona més propera a la paret.


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

165

Prèviament a aquest aixecament del nivell es va procedir a tapiar la porta que a la primera fase comunicava aquesta sala amb la sala núm. 3 de la fase 1 (Fig. 6); aquest tancament es va fer amb petits carreus de pedra que arrenquen des de la solera del paviment inferior. També es va tapiar l’altra porta d’aquesta sala, que l’havia comunicat amb l’àmbit contigu al sud (sala núm. 5 de la fase 1), el qual tal com hem apuntat més amunt segurament es dotaria de paviment hipocaust en la nova sistematització de l’edifici. La comunicació de les dues sales es faria a partir d’aleshores per una nova porta oberta a l’extrem oriental de la paret comuna (Fig. 9). Als cantons nord i est d’aquesta sala circular s’hi va construir una banqueta d’uns 40 cm d’amplada adossada a la paret, i es va obrir una nova porta cap al nord, per tal de comunicar amb les noves dependències resultants de la gran ampliació de les termes per aquesta banda. Aquesta porta donava a l’àmbit núm. 4 (Fig. 9), que era una sala àmplia, gairebé quadrangular de 7,80 per 7,70 metres, que tenia la disposició d’un atri tetràstil amb un compluvi central de 2,50 per 2,50 metres. En el seu paviment d’opus signinum s’hi marca clarament, amb pedra encaixada al paviment, l’estructura de l’estança, així com l’empremta de les columnes que sostenien el compluvi. Al centre un forat de desguàs recollia les aigües i les canalitzava mitjançant la claveguera que discorria cap a l’oest; aquesta claveguera s’estenia per sota el paviment fins a la sala núm. 5, en la qual hi ha un altre forat de desguàs al costat de la porta. Aquesta estança (núm. 4) es comunicava cap a l’oest amb l’àmbit núm. 1, que era una sala també gran i quadrangular, d’uns 50 metres quadrats. Malgrat que aquí el paviment està molt erosionat i malmès per les activitats posteriors, els vestigis que en queden permeten afirmar que estava també pavimentada amb opus signinum. Adossada a l’angle sud-est d’aquesta sala hi ha una piscina rectangular molt ben conservada, de 4,80 per 3 metres, que ocupa gairebé un quarta part de la seva superfície; les seves vores quedaven enrasades amb el paviment de la sala, i té una profunditat màxima de poc més d’un metre. Aquesta piscina tenia solera d’opus signinum amb mitja canya a les juntures, i parets amb revestiment hidràulic de molt bona qualitat. No hi ha cap dubte que cal interpretar aquesta sala com el frigidari de les termes amb la seva corresponent petita piscina d’aigua freda. Remarquem pel seu interès el desguàs de la piscina, que es va construir amb una peça de plom encaixada a la paret, tocant a l’angle nord-est. Aquest desguàs dóna a sota del paviment de l’estança núm. 4, però a una profunditat superior a la de la claveguera que recollia les aigües del compluvi i les portava cap a l’oest; per això creiem que l’aigua de la piscina del frigidari anava a parar directament a la claveguera del cardo 2, que sí que tenia la profunditat suficient per rebre aquest desguàs. La sala del frigidari s’obria a un gran pati obert (núm. 9 de la Fig. 9) del qual hem excavat només una part, ja que pel sud s’estén sota l’edifici de la fassina moderna i cap a l’oest no hem conclòs encara l’excavació. Possiblement la paret que comença a aflorar a 26 metres del frigidari ens marqui el límit oest d’aquest pati i també de tot el complex termal. És probable també que en aquest punt hi hagués l’entrada principal de les termes, ja que és el lloc on conflueixen algunes de les clavegueres de desguàs de l’edifici. En qualsevol cas caldrà concloure l’excavació per poder verificar-ho amb plena seguretat, però si aquest límit es confirma, la llargada del complex termal, que en aquesta fase s’estenia entre aquest punt i el cardo 2, devia ser de 44,50 metres.


166

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRĂ“S

Figura 10. Vista de les termes amb la natatio del pati en primer terme i, al darrere, les restes de les sales de l’edifici termal


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

167

Al cantó nord del pati i tocant a l’edifici termal pròpiament dit, tenim les restes molt ben conservades d’una àmplia piscina, la natatio de les termes (núm. 10): les seves dimensions interiors en planta són de 9,35 per 6,30 metres i tenia una profunditat màxima d’1,15 metres (Fig. 10). Dues escales de cinc graons construïdes amb carreus de pedra permetien als banyistes accedir còmodament a l’interior de la piscina: una d’aquestes escales està situada a l’angle sud-est i orientada cap al nord, i l’altra a l’angle sud-oest i orientada cap a l’est. El fons és un paviment d’opus signinum amb mitja canya a les vores, i les parets estaven revestides amb enlluït hidràulic. La construcció de la piscina va ser molt acurada i buscava una solidesa considerable: les parets mesuren 1,30 metres d’amplada i tenen una base de grans carreus a sobre dels quals es van aixecar les parets amb opus caementicium fins al seu coronament, damunt del qual hi devien anar col·locades grans peces allargades de pedra tallada, que decoraven la vora de la piscina amb un punt rodó. D’aquestes peces n’hem trobat cinc exemplars caiguts a l’interior de la piscina; és interessant l’observació dels extrems d’aquestes peces amb la seva superfície convexa, sens dubte per facilitar un encaix acurat entre si (Fig. 11). També en aquesta piscina el forat de desguàs està construït amb una peça de plom—en aquest cas d’envergadura considerable—encaixada a la paret i en part també al paviment; el forat és circular i abocava les aigües cap al nord, on hem trobat, a l’altra banda de la paret, les restes de la claveguera corresponent. (Fig. 12)

Figura 11. L’interior de la natatio de les termes i, caigudes a dintre, algunes de les peces de pedra tallada que havien coronat la part superior de les vores d’aquesta piscina


168

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Figura 12. Vista del forat de desguàs de la natatio, construït amb una peça de plom de notables dimensions

El nivell de circulació del pati tenia un paviment de terra piconada, que coincideix en cota amb el de la sala del frigidari. En alguns punts d’aquell nivell hi hem fet sondejos en profunditat per tal d’establir la seqüència estratigràfica anterior a aquesta ampliació de les termes. Especialment significativa ha estat la cala feta al costat exterior de l’angle sudoest de la natatio, en la qual hem aprofundit l’excavació fins al terreny natural. L’estratigrafia documentada ens mostra una llarga seqüència anterior al pati, amb tres horitzons d’utilització. El darrer apareix a 0,80 metres sota el nivell del pati, amb algunes restes constructives i un paviment de terra piconada, que es poden datar en època d’August i que serien enderrocades i terraplenades a mitjan segle I dC per construir la natatio i establir el nivell del pati. Sota d’aquest horitzó n’apareix un altre a 0,90 metres més de profunditat, també amb restes constructives i el corresponent nivell d’utilització, que es pot datar en un moment no gaire allunyat de mitjan segle I aC. Per sota d’aquest encara tenim vestigis d’activitat anterior que cal situar en la primera meitat del segle I aC. A l’edifici termal, al nord del frigidari i de la sala núm. 4, l’excavació ha documentat encara altres dues sales: la núm. 2 i la núm. 3 (Fig. 9), ambdues rectangulars i de mesures idèntiques: 7,80 per 5 metres. Són també de construcció sòlida: els seus murs tenen un fonament de carreus sobre els quals s’aixecaven els murs en pedra més petita lligada amb morter de calç. El nivell de circulació d’aquestes sales, que lògica-


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

169

ment havia de coincidir amb el del frigidari, no estava pavimentat amb opus signinum, ni tampoc l’excavació ens ha permès documentar amb claredat un nivell de terra piconada; pensem que probablement hauria tingut en el seu moment un paviment de fusta, del qual l’escassetat de sediment arqueològic acumulat en aquesta part del jaciment hauria impedit que se’n conservés cap vestigi detectable. La sala núm. 2 es comunicava amb el frigidari, mitjançant una porta de gairebé dos metres d’amplada, i també amb la sala núm. 3. No tenim en canvi cap evidència conservada que hi hagués comunicació entre la sala núm. 3 i la sala núm. 4, encara que semblaria lògic que hi fos. Tal com ja hem esmentat en comentar la fase 1, també en aquestes dues sales hem iniciat un sondeig estratigràfic en profunditat per sota del seu nivell de circulació, i també aquí se’ns documenta una intensa ocupació prèvia i llarga d’aquesta zona, abans de la seva ocupació arran de l’ampliació de l’edifici termal en la fase 2. Per tal d’establir amb seguretat els límits de les termes pel cantó nord, hem iniciat darrerament l’extensió de l’excavació en aquella direcció. De moment, però, hem extret només els nivells superficials i caldrà continuar els treballs en properes campanyes per resoldre aquesta qüestió. Notem per al moment només que ja sembla clar que a la zona contigua al cardo 2, a continuació de les sales núm. 2 i núm. 3, s’estendrien encara altres dependències de l’edifici termal. Més cap a l’oest en canvi, es comença a documentar un desnivell en profunditat, la interpretació del qual es fa difícil encara de concretar, però no descartem que sigui ja un espai extern al conjunt termal. A la Figura 9 avancem una hipòtesi, elaborada amb les dades disponibles fins ara, de com podria haver estat la distribució bàsica d’aquestes termes després de l’ampliació corresponent a aquesta segona fase. Segurament l’entrada continuava essent al cantó oest, la porta o una de les portes d’ingrés ens vindria indicada pel punt de sortida de la claveguera principal, construïda, en el moment de l’ampliació, en substitució en bona part de la claveguera del cardo 2. Aquesta porta donaria a un pati ampli (núm. 9) que disposava d’una natatio (núm. 10) de dimensions notables situada a l’angle nord-est, és a dir, molt ben orientada per aprofitar el sol la major part del dia i especialment a la tarda. És possible que a la part meridional d’aquest pati, que devia fer també les funcions de palestra oberta, hi haguessin altres dependències relacionades amb les activitats d’oci i de servei de les termes. Cap a l’est, just al costat de la natatio hi havia l’entrada a l’edifici termal, en el qual hi devia haver una primera sala que tenia la funció de frigidari (núm. 1), cobert i amb una piscina de dimensions modestes situada en el seu angle sud-est. D’aquí es passava a l’est a una àmplia estança disposada amb forma d’atri tetràstil, que molt possiblement va tenir la funció de palestra interior (núm. 4). Cap al sud una porta estreta donava pas a la sala circular (núm. 5), l’antic frigidari de les termes de la primera fase, que ara devia fer simplement la funció d’estança de transició cap a les sales calentes: el tepidari (núm. 6) i el caldari (núm. 7), que havien estat remodelats i ampliats en aquesta fase, sobretot el caldari que havia annexat la totalitat de l’espai de l’antic apoditeri de la fase 1. Tepidari i caldari estaven ara dotats de calefacció mitjançant el sistema de paviments hipocausts que eren escalfats des dels forns situats en l’espai contigu cap a l’oest (núm. 8). Per conèixer la disposició exacta d’aquestes sales de l’extrem sud de l’edifici termal, caldrà esperar l’excavació en extensió d’aquesta part del jaciment encara pendent. L’apoditeri de les termes era situat probablement a les estances situades al nord del frigidari i de la palestra interior (núm. 2 i 3). Més al nord hi havia encara segurament sales de massatge o altres serveis de les termes (núm. 11).


170

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

És ben evident que l’estructura i la distribució en aquesta segona fase estan marcades pel fet mateix de no ser unes termes de nova planta, sinó l’ampliació d’un edifici termal més antic, del qual es va voler aprofitar l’estructura arquitectònica bàsica, construïda en el seu moment amb molta cura i amb una notable solidesa. Interiorment aquest edifici preexistent es va remodelar per instal·lar-hi, ocupant quasi tota la seva superfície, les sales calentes de les noves termes, dotades ara totes de paviments hipocausts. L’ampliació, amb les seves noves dependències i els diferents espais de serveis, va haver d’adaptar-se a aquesta voluntat de reaprofitament. A la planta de les noves termes no hi hem de buscar la importació d’un nou model de disposició termal, sinó més aviat una creació generada in situ, però incorporant, això sí, les innovacions tècniques que els edificis termals havien anat desenvolupant, estandarditzant i estenent cap a les províncies occidentals, sobretot a partir de l’època d’August. Pel que fa a la cronologia de la fase 2, és a dir el moment en què es va portar a terme aquesta remodelació i ampliació de les termes públiques de Iesso, tenim dades suficients que ens permeten datar-la entorn de mitjan segle I dC, dins una forquilla cronològica que ens situa entre un moment ja avançat del principat de Tiberi i el principat de Neró. Aquestes dades ens les proporciona bàsicament l’estudi estratigràfic dels sondejos, encara limitats, però molt significatius, fets en alguns punts profunditzant sota els nivells de circulació d’aquesta segona fase. Els estrats de terraplenament de les estructures preexistents en els espais que van ser ocupats per l’ampliació, ens donen un horitzó cronològic definit per la presència de ceràmica sigil·lada itàlica i sudgàl·lica i vasos de parets fines, entre els quals tenim ja representats els anomenats de clofolla d’ou de la forma Mayet XXXIV. Tenim també indicis per pensar que probablement la construcció de la natatio del pati, encara que podem situar-la dins la mateixa forquilla cronològica esmentada, va ser una mica posterior a la construcció de l’edifici termal pròpiament dit. Ens porta a aquesta deducció la presència de les primeres produccions de terra sigil·lada hispànica sota el nivell de circulació del pati en el sondeig fet tocant a l’angle sud-est de la natatio, en el qual tanmateix no hi tenim encara ceràmica comuna africana, que a Iesso comença a arribar en el darrer terç del segle I dC. Fase 3: L’excavació ens ha proporcionat també diverses restes que podem identificar sense cap mena de dubte com el testimoni que les termes van tenir encara una tercera fase. Malauradament d’aquest tercer edifici termal no en queda gran cosa conservada, com a conseqüència de l’arrasament de les ruïnes antigues en aquests terrenys, segurament primer per aprofitar la pedra en la construcció de la Guissona medieval i moderna, i després per convertir la zona de l’actual parc arqueològic en camps de cultiu. Els vestigis que ens queden d’aquest tercer edifici termal són només restes d’elements que baixaven per sota dels seus nivells de circulació, els quals estaven a una cota més alta que la superfície dels camps de cultiu que han estat el punt de partida de la nostra excavació, és a dir foren destruïts per l’acció antròpica medieval i moderna. Documentats fins ara tenim alguns elements de la seva fonamentació, que en bona part aprofitava també les construccions anteriors. Queden també les restes d’una claveguera que travessava pel damunt de la piscina del frigidari de la segona fase i destruïa en part algunes de les seves parets, i les restes de la part més baixa d’una piscina quadrada de sis metres de costat construïda ocupant l’angle nord-oest del que havia estat el caldari de la segona fase (Fig. 13). Al sud d’aquesta piscina hem pogut constatar la presència


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

171

de la part inferior d’un nou paviment hipocaust que conserva encara la base de les pilae, i que se sobreposa a les restes de l’hipocaust del caldari de la segona fase. Tal com hem dit abans, l’extrem sud de les termes, que correspon a aquestes sales calentes, està encara pendent d’excavació; una excavació que és possible que pugui donar alguna indicació més sobre l’estructura d’aquesta part després de la tercera remodelació, en la qual es devien continuar situant en la mateixa zona les funcions de caldari i tepidari. També d’aquest moment és la instal·lació d’una canonada de plom per a aigua corrent, que es va col·locar mitjançant una rasa que va trencar el paviment d’opus signinum de l’atri-palestra de la segona fase. D’altra banda sembla que es pot concloure que la natatio del pati seria aprofitada i continuaria en ús després de la nova reforma. En qualsevol cas, però, és difícil, sinó impossible, que puguem arribar a aconseguir una visió de conjunt de la planta de les termes d’aquesta darrera fase, encara que els escassos indicis conservats facin pensar que probablement superaria en monumentalitat les anteriors. Pel que fa a la cronologia d’aquesta reforma podem avançar una data post quem de final del segle I dC. Els estrats que reomplien la vella piscina del frigidari de la segona fase ens porten a aquesta conclusió, ja que entre els materials que han proporcionat hi tenim ja ceràmiques de cuina africanes i algun fragment de ceràmica sigil·lada africana A.

Figura 13. Restes d’una claveguera de la fase 3 superposada a les restes de la piscina del frigidari de la fase 2. Al costat, a la dreta, les restes del fons d’una altra piscina, aquesta de la tercera fase


172

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 2001-2009 El Patronat d’Arqueologia de Guissona, per encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha continuat desenvolupant un programa d’arqueologia urbana preventiva amb un doble objectiu. D’una banda facilitar la gestió d’un patrimoni arqueològic que ha de conviure amb una realitat urbanística actual molt dinàmica. I d’una altra banda, procurar l’aprofitament i la integració científica dels resultats de les intervencions preventives que cal anar fent. El patrimoni arqueològic de Guissona està format sobretot per les restes de la ciutat romana de Iesso fundada a l’inici de segle I aC, que són el subjecte primordial de la declaració de Guissona com a BCIN. Però en el subsòl d’aquesta vila es documenten també altres dos horitzons arqueològics. Sota la ciutat romana hi trobem les restes d’un poblat que es va desenvolupar amb una extensió propera a 1 hectàrea en el període protohistòric que va des del bronze final fins a l’ibèric antic. D’altra banda, sobre la Iesso romana hi tenim les restes de la vila closa medieval, que encadena una ocupació de l’espai des del segle XI, i que va anar creixent fins a assolir unes 4 hectàrees d’extensió. Una realitat arqueològica i urbana molt complexa pròpia dels assentaments que han tingut diverses refundacions i han anat superposant diferents trames urbanes. Si analitzem el catàleg de les diferents intervencions preventives fetes des de 1994 podem agrupar-les en cinc tipologies caracteritzades en funció dels seus resultats. Un primer grup són les intervencions amb resultats positius localitzades dins del possible perímetre de la Iesso romana, que ens documenten la topografia arqueològica d’aquesta ciutat. Un segon grup el constitueixen les intervencions també positives que ens evidencien la presència d’ocupació i d’estructures constructives també d’època romana fora del perímetre emmurallat de la ciutat. Un tercer grup són les intervencions a la part més central de la vila actual, des de la plaça del Vell Pla fins a la plaça de Capdevila, que proporcionen una seqüència estratigràfica complexa que s’inicia amb les restes del poblat del bronze final (segles VIII / VII aC), segueix amb l’època romana i, en alguns casos, es prolonga fins a l’època medieval. Un quart grup correspon a les intervencions arqueològiques que permeten documentar l’evolució de la trama urbana medieval. I finalment un cinquè grup amb les intervencions amb resultat negatiu, que observem que s’agrupen a la zona sud del possible perímetre de la Iesso romana i a l’entorn de la muralla medieval. Per aquestes zones properes a la muralla medieval interpretem que molt probablement la construcció d’aquesta fortificació va comportar el desmuntatge i la desaparició de les ruïnes preexistents. Pel que fa la zona sud del perímetre és possible que la seva situació a una cota més alta que la resta del jaciment comportés també en època medieval la completa eliminació de les restes de la ciutat romana. No descartem tampoc la possibilitat que dins del recinte de la fortificació d’època romana hi hagués espais sense urbanitzar. L’any 2001 ja vàrem publicar una relació de les intervencions arqueològiques preventives fetes entre els anys 1994 i 2000,7 i ja remarcàvem la seva contribució al conei-

7 GUITART, PERA, ROS, 2004, p. 180-191.


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

173

xement del perímetre i de la topografia de la ciutat romana. Des del 2001 fins avui aquesta activitat d’arqueologia preventiva s’ha vist incrementada com a conseqüència d’un augment de l’activitat constructiva que ha viscut la vila durant aquests anys. Com a exemples més destacats de les intervencions arqueològiques preventives fetes aquests darrers anys podem destacar les següents:

SOLARS ENTRE EL CARRER DE SANTA MARGARITA I LA PLAÇA DE CAPDEVILA. UNA SEQUÈNCIA ARQUEOLÒGICA COMPLEXA. (Fig. 14, núm. 1) L’enderroc de cinc cases antigues del nucli històric de Guissona amb la finalitat de construir un nou edifici va deixar lliure un gran solar entre el carrer de Santa Margarida i la plaça de Capdevila. Aquest solar presentava un gran desnivell, amb dues cotes clarament diferenciades: les cases número 10, 12 i 14 del carrer de Santa Margarita es trobaven a una cota de 5 metres per sota respecte de les antigues cases número 8 i 9 de la plaça de Capdevila.

Figura 14. Planta de situació de les intervencions arqueològiques preventives recollides en aquest article 8 TRULLÀS, Òscar. Informe de la intervenció arqueològica realitzada al solar de la plaça Capdevila de Guissona. Juliol 2007. Document inèdit.


174

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Entre març i juliol de 2007 es va portar a terme l’excavació d’aquest espai, que va ser dirigida per l’arqueòleg Òscar Trullàs.8 Els treballs van consistir en primer lloc a obrir 6 cales en la part del solar que donava al carrer de Santa Margarida, que van resultar quasi totalment estèrils arqueològicament, ja que el terreny natural apareixia a molt poca profunditat. Només es va localitzar una petita sitja en el sondeig número 5. A continuació es va centrar el treball en els solars números 8 i 9 de la plaça de

Figura 15. Planta general de la intervenció arqueològica al carrer de Santa Margarida números 10, 12 i 14, i plaça de Capdevila números 8 i 9


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

175

Capdevila, en els quals va documentar una seqüència estratigràfica complexa que abastava des d’època protohistòrica fins al segle XVII/XX data dels edificis enderrocats. (Fig. 15). La intervenció ha permès constatar l’evolució cronològica següent: Fase I (bronze final - primera edat del ferro) L’excavació ha documentat la presència en aquest solar de restes del poblat del bronze final, encara que molt malmeses per les construccions posteriors. Concretament s’han pogut observar tres murs (UE 3, 36 i 26) que delimitaven un àmbit, a l’interior del qual se superposaven diferents nivells d’ús successius, associats amb ceràmiques d’aquest període. Fase II (segle i - iv dC) Sobre les restes d’aquest poblat protohistòric es van construir estructures corresponents a la ciutat romana, de les quals es conserva un àmbit emmarcat també per tres murs (UE 3, 67 i 68). Fase III (medieval) Corresponent a la construcció del mur UE 65 que és el límit entre la terrassa superior a nivell de la plaça de Capdevila, i la terrassa inferior que dóna al carrer de Santa Margarita i és a una cota 5,50 metres més baixa. La construcció d’aquest mur va retallar els murs anteriors d’època romana. Pel que fa a la cronologia, el material documentat és escàs, però ens situa genèricament en una època anterior al segle XVII. Fase IV (segles xvii – xxi) Correspon al moment de construcció de les diferents cases que es van enderrocar per a aquesta promoció immobiliària i que algunes tenien cups soterranis que han afectat negativament les estructures arqueològiques relacionades amb la seqüència esmentada.

SOLARS DEL CARRER DE TAPIOLES. RESTES ROMANES MÉS ENLLÀ DE LES MURALLES DE LA CIUTAT A banda i banda del carrer Tapioles s’han fet, entre el 2005 i el 2008, tres intervencions arqueològiques preventives. Aquesta zona, tot i el fet de trobar-se fora de la trama urbana de la ciutat romana de Iesso, oferia l’expectativa de documentar el traçat del límit nord de la muralla romana de la ciutat per aquest sector i localitzar una possible àrea de necròpolis d’època romana. Les tres intervencions fetes han estat dirigides per l’arqueòleg Oscar Trullàs de l’empresa Arqueociència. Solars al sud del carrer de Tapioles, s/n (horts Mercader)9 La primera intervenció es va fer al desembre i gener de 2005/2006, en uns solars destinats a horts, propietat de la família Mercader, al costat sud del carrer Tapioles. (Fig. 14, núm. 2) 9 TRULLÀS, Òscar. Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la Unitat d’Actuació 8, solars av. Verge del Claustre i carrer Tapioles i Pau Casals. Treball inèdit. Juny 2007


176

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Es va portar a terme l’obertura d’un total de cinc rases en sentit est–oest, d’1,80 metres d’amplada i unes llargades que anaven entre els 8,20 i els 27,20 metres la més llarga; i dues rases en sentit nord-sud, de 8,70 i 16 metres de llargada, respectivament. Gairebé a totes les rases, després d’extreure el nivell superficial que corresponia a la terra de conreu dels horts de la zona, va aparèixer un estrat amb materials d’enderroc i amb abundants restes ceràmiques d’època romana, que ens donen una cronologia molt àmplia que va des del segle I aC fins al segle IV dC. Per sota d’aquest estrat l’excavació va posar al descobert un abocament de pedres de mida mitjana, tegulae i algunes restes ceràmiques. En un primer moment la uniformitat i consistència d’aquest nivell donaven l’aparença d’un possible paviment, però el fet que s’estengués per tot el solar ens va portar a interpretar-lo com un anivellament del terreny amb uns materials i una textura que facilitessin un bon drenatge d’aquesta zona situada davant de la muralla de la ciutat. Encara avui per sota d’aquest pedregar apareix de seguida la capa freàtica, que d’altra banda ha impedit aprofundir l’excavació més enllà d’un metre de fondària. Solar de can Rafaelet del carrer de Tapioles, s/n10 De maig a juny de 2006 es va fer una segona intervenció en aquesta zona, en un solar conegut com a can Rafaelet, que dóna al cantó sud del carrer de Tapioles, a uns 150 metres de distància del carrer del Tint. (Fig. 14, núm. 3) La intervenció va consistir inicialment en l’obertura d’una sèrie de rases que van documentar que a la meitat sud del solar hi tenim, sota el nivell superficial, un potent estrat format per llims de coloració fosca amb una potència de més de dos metres de fondària i totalment estèril pel que fa a materials arqueològics. En canvi a la meitat nord del solar van aparèixer a molt poca fondària les restes d’una construcció que es va poder excavar en extensió (Fig. 16). Es tractava d’un edifici de planta en “U”, amb un cos principal rectangular orientat de sud a nord, de divuit metres de llargada per cinc d’amplada, subdividit en quatre estances d’amplades que oscil·len entre els 3,90 metres, la més gran, i els 2 metres, la més petita. Tres d’aquestes estances conservaven restes del seu paviment d’opus signinum de molt bona factura. A cada extrem d’aquest cos principal hi havia cap a l’oest una estança de dimensions semblants. Les restes estaven molt arrasades, dels murs només es conserven els fonaments construïts amb pedra lligada amb calç, i en una bona part del costat est han desaparegut fins i tot els fonaments i només es va poder observar la negativa de la caixa de fonamentació; suficient, però, per poder dibuixar la planta completa de l’edifici. (Fig. 17). A l’extrem nord del conjunt es van documentar les reses de dos conductes d’aigua, un de principal que anava orientat d’est a oest i passava tocant l’edifici, i un segon que des de l’interior de l’estança més al nord del cos principal anava a connectar amb el primer. L’observació de l’estratigrafia va permetre constatar que la construcció d’aquest edifici es va fer sobre el nivell geològic, que aquí apareix a una fondària màxima de poc més d’un metre respecte de la cota actual del carrer de Tapioles, i sobre uns estrats que reomplen forats diversos al terreny natural anteriors a la construcció. Els materials arqueolò10 TRULLÀS, Òscar. Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la Unitat d’Actuació 8 solars av. Verge del Claustre amb carrer Tapioles (Can Rafalet). Treball inèdit. Novembre 2008.


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

177

Figura 16. Planta general de les restes documentades amb la intervenci贸 arqueol貌gica preventiva feta al carrer de Tapioles, s/n (solar de can Rafaelet)


178

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRĂ“S

Figura 17. Vista general de les restes constructives trobades al carrer de Tapioles, s/n (solar de can Rafaelet)


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

179

gics recuperats en aquestes bosses es daten en els segles I aC i I dC i ens donen una data post quem per a la construcció de l’edifici. Pel que fa als estrats que cobrien els nivells d’utilització, aquests contenien materials que ens donen una datació de mitjan segle III dC, moment en què l’edifici segurament es va deixar d’utilitzar i va quedar abandonat. Així doncs, aquesta intervenció, malgrat el mal estat de conservació de les restes, ens mostra la presència en època altimperial d’un edifici singular fora del recinte emmurallat de Iesso, a un centenar de metres de distància de la seva muralla i situat en una posició lleugerament elevada respecte a aquesta. Es fa difícil interpretar-ne la funció, ja que, ni per l’estructura de la seva planta ni per la qualitat de la construcció, no sembla que es tracti d’un establiment rural, sinó més aviat potser d’una construcció pública. Ens preguntem si tal vegada podríem ser davant d’un petit santuari situat a la perifèria de la ciutat, però queda clar que de moment no tenim cap evidència que ens ho confirmi. Solar del carrer de Tapioles, números 8 a 1011 Els mesos de març i abril de 2008 s’ha portat a terme una nova excavació arqueològica a l’entorn del carrer de Tapioles, concretament al solar corresponent als números 8 a 10 d’aquest carrer. (Fig. 14, núm. 4) També aquesta intervenció es va iniciar amb l’obertura de tres rases orientades de nord a sud, d’1,80 metres d’amplada i amb una llargada entre els 27 i els 21 metres. (Fig. 18)

Figura 18. Planta general de la intervenció arqueològica preventiva al solar del carrer de Tapioles, núm. 8-10, amb la situació de les rases fetes 11 TRULLÀS, Òscar. Memòria de la intervenció arqueològica preventiva realitzada als números 8-10 del carrer Tapioles. Treball inèdit. Maig 2009.


180

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Figura 19. Un moment del procés d’excavació de les restes constructives trobades al solar del carrer de Tapioles, núm. 8-10


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

181

Aquests sondejos van permetre documentar d’una banda l’existència, en la quasi totalitat del solar, de diversos estrats d’abocament amb pedres, material constructiu i materials ceràmics que donen una cronologia dels segles I al III dC, però sense cap estructura associada. Uns nivells que tenen molta similitud amb els estrats documentats en la intervenció als horts Mercader, que es troben a la banda sud del carrer de Tapioles davant d’aquest solar. D’altra banda, a l’extrem nord del solar, en una franja de 8 metres, es van documentar diversos murs orientats de nord-est a sud-oest que dibuixaven una estructura amb àmbits interiors, dels quals com a mínim se’n poden identificar dos, un dels quals amb un pou en un dels angles. També aquí aquestes restes estan molt arrasades i ens queden només les fonamentacions d’un edifici d’època altimperial, del qual, amb el que s’ha descobert fins ara, no en podem interpretar la funció. Constatem només la seva situació també fora del recinte emmurallat de la ciutat, a una distància d’uns seixanta metres davant de la muralla i amb la mateixa orientació que aquesta (Fig. 19).

RESTES

DEL CARDO MAXIMUS DE SETEMBRE, NÚM. 1112

IESSO. AL

SOLAR DEL CARRER DE L’ONZE DE

Des de l’agost de 2007 s’han fet, dirigides pels arqueòlegs Òscar Trullàs i Cristina Belmonte, dues intervencions arqueològiques preventives motivades per la petició de llicència d’obra per a la construcció d’un edifici d’habitatges al solar del carrer de l’Onze de Setembre, núm. 11 (Fig. 14, núm. 5) Aquest solar limita pel nord amb el parc arqueològic, encara que està a una cota més de dos metres per sobre de la superfície d’aquest. Les tres rases que es van obrir alineades a l’eix central del solar—una a l’extrem sud, una altra al mig i la tercera a l’extrem nord (Fig. 20)—, van mostrar clarament com aquesta diferència de cota respecte als terrenys del parc és deguda al fet que aquí, en aquest solar i sens dubte també en la sèrie de solars veïns cap a l’est i cap a l’oest, el sediment arqueològic antic i les ruïnes de la ciutat romana s’han conservat amb una potència molt considerable. Segurament les restes en aquesta zona van quedar reblertes molt aviat en època altmedieval i no van ser destruïdes i arrasades, a diferència del que va succeir en els terrenys de l’actual parc quan van ser convertits en camps de cultiu, previ desmuntatge de les ruïnes que hi afloraven, les pedres de les quals es van reaprofitar per a les construccions de la Guissona medieval i moderna. Consegüentment, en aquest solar els sondeigs fets fins ara han documentat una potent seqüència arqueològica, que va fins a una profunditat que supera els tres metres, i que abasta una amplitud cronològica des de l’inici del segle I aC fins a l’època baiximperial. D’altra banda l’estat de conservació de les restes constructives descobertes és notablement bo. A la rasa oberta inicialment a l’extrem sud del solar van aparèixer, tal com espe-

12 TRULLÀS, Òscar; BELMONTE, Cristina. Memòria de la intervenció arqueològica realitzada als números 11 de l’avinguda Onze de Setembre. Treball inèdit. Març 1.


182

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Figura 20. Planta de situació dels sondejos arqueològics efectuats al solar de l’avinguda Onze de Setembre, núm. 11


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

183

ràvem, les restes d’un carrer que correspon al cardo maximus de la ciutat romana, i es va procedir a l’ampliació de la rasa convertint-la en un sondeig més ampli de prop de 15 metres de llargada per 7 d’amplada (Fig. 21). Això ha permès documentar part d’un tram d’aquest carrer: el mur que marca la seva façana oriental i bona part de la calçada, però no el mur de façana occidental, que queda ja sota la vertical de la casa veïna actual. A la part de la calçada que s’ha pogut excavar en profunditat s’ha documentat una estratigrafia de més d’un metre de potència, ben relacionada amb el mur de façana. Cal remarcar que no s’ha aprofundit fins al nivell natural, ja que l’excavació es va aturar en trobar una de les pavimentacions del cardo feta amb lloses de pedra, que lògicament no s’han aixecat. Així doncs, aquest paviment és el més antic d’aquest carrer documentat fins ara, però no podem descartar que n’hi hagi algun altre d’anterior. Per damunt d’aquest paviment de lloses s’ha pogut observar una interessant estratigrafia que ens il·lustra molt bé l’evolució del cardo maximus amb les seves diferents fases o nivells de circulació, evidenciats per les successives repavimentacions. Essencialment la seqüència constatada, tal com es descriu en l’esmentada memòria d’excavació, es pot agrupar esquemàticament en les tres fases següents (Fig. 21): Fase 1 (segles I-II dC): en aquesta fase el cardo maximus estava pavimentat amb lloses de pedra ben encaixades (UE 65), en les quals s’observen evidències clares de roderes i nombroses reparacions. És possible, encara que no ho podem afirmar amb seguretat, que aquest sigui el paviment originari del carrer, però en qualsevol cas no podem precisar encara la data de la seva construcció, ja que l’excavació estratigràfica no s’ha aprofundit de moment per sota de la cota d’aquestes lloses (Fig. 22). Aquest paviment es relaciona amb un primer mur de façana (UE 101), que s’ha documentat únicament en un petit tram del sondeig, i que té per sobre el mur de façana posterior que va eixamplar lleugerament el carrer (UE 24). Fase 2 (segles II-III dC): en aquesta fase es dugué a terme una modificació de la façana i del traçat del cardo, almenys en aquest punt del seu recorregut. En primer lloc es desmuntà l’antiga línia de façana (UE 101), es va aixecar el nivell del carrer gairebé mig metre amb abocament de terres, es va fer una nova pavimentació i es va construir un nou mur de façana (UE 24), una mica desplaçat cap a l’est respecte a l’anterior. Aquesta nova façana presenta en direcció sud l’inici d’una lleugera corba cap a l’est, que tal vegada pugui ser l’inici de la connexió amb un dels decumani que podria discórrer una mica més al sud de la zona excavada. L’estrat de terraplenament per aixecar el nivell del cardo ens dóna, mitjançant l’estudi dels materials que contenia, una datació per a aquesta reforma en els darrers anys del segle II dC o a la primera meitat del segle III dC. Fase 3 (segle III - inici del segle IV dC): aquesta fase la marca una nova repavimentació molt compacta feta amb pedra petita, bàsicament còdols alternats amb alguns fragments de tegulae. Sobre aquest darrer paviment del cardo l’excavació va documentar un potent estrat d’enderroc format per pedres grans i mitjanes de formes irregulars i terres de color fosc que cobrien les pedres i omplien els espais resultants entre aquestes. L’enderroc tenia el seu origen en el mur de façana oriental del carrer (UE 24) i sens dubte era el resultat de la caiguda del mur en direcció oest cap al centre del carrer. Així, el pendent dels blocs de pedra s’allargava uns dos metres en direcció a l’eix cen-


184

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

Figura 21. Planta de detall de les restes del cardo maximus amb les seves diverses repavimentacions, documentades en el sondeig fet al solar de l’avinguda Onze de Setembre, núm. 11


EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA).

185

Figura 22. Una vista del sector del cardo maximus de Iesso, amb les seves diverses pavimentacions superposades, descobert en el solar de l’avinguda Onze de Setembre, núm. 11 tral del carrer, disminuint progressivament en nombre de blocs i augmentant el gruix de terres. Però a mesura que l’estrat s’apropava al límit occidental del sondeig el nombre de pedres tornava a augmentar i el pendent pujava en sentit est-oest, la qual cosa ens indica clarament que es tracta de l’enderroc simultani de la façana occidental del cardo. (Fig. 23) Pel que fa a la cronologia, sembla que cal datar aquest moment d’enderroc de les façanes del cardo maximus en aquest punt del seu recorregut als darrers anys del segle III o a l’inici del segle IV. Acabem aquesta breu exposició de resultats remarcant l’interès i la importància que té aquesta arqueologia preventiva en aquest jaciment, per aconseguir documentar d’una manera global i més extensiva el patrimoni arqueològic de Guissona, i per entendre en tota la seva significació arqueològica i històrica el conjunt del que va ser la ciutat romana de Iesso. No cal dir que el repte més important de la gestió d’aquest important jaciment de la nostra arqueologia per als propers anys, és aconseguir harmonitzar els valors d’aquest patrimoni arqueològic amb el planejament i la gestió urbanística de la vila de Guissona, que creix molt i molt de pressa des de fa uns anys. Només així es podrà assolir amb plenitud l’aprofitament de totes les potencialitats de l’arqueologia guissonenca, tant per a la recerca científica com per a la seva explotació cultural i turística, i també com a eina de desenvolupament econòmic i social.


186

J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

En aquesta línia treballen amb empenta l’Ajuntament de Guissona i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat, amb la col·laboració ben valuosa de les altres institucions que formen el Patronat d’Arqueologia de Guissona: el Consell Comarcal de la Segarra, l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans.

Figura 23. Vista de les restes de l’enderroc caigut sobre el darrer paviment del cardo maximus de Iesso, documentat en aquest punt del seu recorregut


L’aqüeducte del pont de les Caixes i la vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès) JOSEP ANTON REMOLÀ (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona), PALOMA ALIENDE (Institut Català d’Arqueologia Clàssica), JOSEP FRANCESC ROIG (Codex-Arqueologia i Patrimoni)

1. INTRODUCCIÓ L’esfondrament parcial, l’any 2007, d’un tram del parament oriental del pont medieval de les Caixes (Constantí)—part de la séquia dels Molins—va permetre observar que l’obra medieval era, en realitat, una reforma d’un pont precedent, associat a una conducció hidràulica d’època romana. Un aqüeducte romà, hipotèticament relacionat amb la propera vil·la romana de Centcelles, del qual fins aleshores no se’n tenien notícies i que representa una excepcional descoberta tant des del punt de vista científic com patrimonial. L’atzar ha tret a la llum el que fins aleshores s’havia mantingut ocult sota successives reconstruccions. Una conducció que, de forma marginal i precària, s’havia mantingut en ús fins a aquell moment, i que conforma prop de dos mil·lennis d’història de la humanització de l’aigua en un entorn que, malgrat les profundes transformacions que està patint, és un veritable parc temàtic d’aquest element i del seu paper en l’explotació agrària tradicional i en l’obtenció d’energia hidràulica al llarg de la història. Per tal de valorar l’estat de l’estructura i aprofundir en el coneixement—aspectes bàsics previs a la redacció del projecte de restauració1—es van excavar diversos sondeigs al peu de la façana oriental i als extrems del pont, on la canalització medieval dis-

1 Actualment s’està redactant, per iniciativa de l’Ajuntament de Constantí, el Pla director de la séquia dels molins (antic terme de Centcelles, Constantí) i l’avantprojecte de restauració del pont de les Caixes a càrrec de J. A. Remolà i els arquitectes M. Orellana i P. Jansà. També s’està tramitant per part de la Direcció General del Patrimoni Cultural la declaració de BCIN que, esperem, pugui evitar futurs danys al monument i al seu entorn més immediat.


188

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

corre en rasa sobre terraplè (extrem septentrional) i en superfície (extrem meridional).2 Uns resultats encara en fase d’anàlisi que, complementats amb les dades obtingudes en diverses actuacions i observacions prèvies, avancem amb caràcter preliminar en aquesta contribució.

2. SITUACIÓ I ENTORN Tant la vil·la romana de Centcelles com el pont de les Caixes comparteixen un espai uniforme (l’antic terme medieval de Centcelles) que s’estén pel marge dret del curs inferior del riu Francolí, a uns cinc quilòmetres en línia recta al nord-oest de Tarragona i a poc més d’un quilòmetre al nord-est de Constantí (Fig. 1 i 2). Un territori de perfil suau i planer—només episòdicament alterat per turons aïllats d’escassa alçada—molt apte per a l’explotació agrícola i, fins a finals del segle XIX, camí natural de comunicació entre la costa i les planes de l’interior3 (Fig. 2). Per aquest corredor natural discorria la via De Italia in Hispanias que, seguint la llera del riu pel marge dret creuava la serralada que tanca el camp de Tarragona en direcció a Lleida (Ilerda) (Roig, 2005). Un traçat que es reprèn, aproximadament, en època medieval amb el nom de camí de Montblanc, via d’intens trànsit i a la vora de la qual sorgeixen diversos nuclis de poblament a partir de la restauració de la seu metropolitana a mitjan segle XII.

3. LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES Les excavacions arqueològiques de l’Institut Arqueològic Alemany van posar de relleu indicis, molts escassos, d’un assentament rural d’època tardorepublicana (segles II-I aC) localitzat a l’entorn del lloc on s’alçarà posteriorment el cos central de la vil·la tardoromana (Hauschild, 1964-1965, 1965, 1966 i 1972; Hauschild, Arbeiter, 1993; Schlunk, 1965, 1966 i 1988; Schlunk i Hauschild, 1962). També es va poder documentar, al sud d’aquest cos central, les restes d’una vil·la d’època altimperial (segles I-III dC). Un dels àmbits identificats corresponia a una àrea d’emmagatzematge en dolia

2 Excavació a càrrec de Codex-Arqueologia i Patrimoni sota la direcció tècnica de J.F. Roig i la coordinació de J.A. Remolà (2008). Anteriorment s’havien dut a terme treballs de neteja i documentació gràfica i planimètrica a càrrec de P. Aliende, aleshores topògrafa de Codex, arran dels treballs de soterrament d’una canalització contemporània aèria que emmascarava la façana oriental del pou. Aquesta fou la primera de les actuacions promogudes per l’Ajuntament de Constantí després de l’adquisició dels tros de terra on es troba el pont (2004), amb el finançament de Repsol SA. 3 En el segle XIX el traçat de la carretera nacional que unia Tarragona i Lleida es desplaçà al marge esquerre, un sector de perfil sinuós i menys apte orogràficament per al traçat d’una via d’aquesta entitat. Els interessos de la puixant vila de Valls van tenir molt a veure en aquesta decisió. Ara, a inicis del segle XXI, la nova autovia que unirà Tarragona i Lleida (C-27) torna al marge dret seccionant en rasa el camí de Montblanc que fins aleshores havia unit la coneguda vil·la romana de Centcelles, patrimoni mundial des del 2000, amb l’amagat i camuflat pont de les Caixes. Ho farà acompanyada, en un espai molt reduït, de la línia fèrria del corredor de Mediterrani, que també ha vist les bondats de creuar per aquest punt, i, si ningú no ho evita, d’una carretera internodal entre l’estació del TAV a Perafort i l’aeroport de Reus i d’una ampliació del corredor ferroviari.


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

189

Figura 1. Tram baix del riu Francolí on s’indica la posició del pont de les Caixes i de la vil·la romana de Centcelles (Imatge base: Google)


190

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

Figura 2. Terme municipal de Constantí (1966) on s’aprecia el bon estat de la trama centuriada romana a l’oest del poble (J. A. Remolà, a partir del plànol del terme municipal de 1966)

associada, probablement, a uns equipaments productius. A l’oest, es documentà, també parcialment, un edifici de planta rectangular compartimentat internament que els excavadors atribueixen al segle III dC. Aquesta darrera fase de l’edifici altimperial està caracteritzada per murs de maçoneria, paviments gruixuts d’opus signinum i canalitzacions de morter i sòl de teules. Es tractaria, doncs, d’una vil·la estretament vinculada al procés d’explotació agrícola que no devia diferir substancialment del model evidenciat en altres establiments rurals d’època altimperial del camp de Tarragona com, per exemple, la vil·la romana del Moro (Torredembarra) o la primera fase de la vil·la dels Munts (Altafulla) (Remolà, 2004 i 2007; Tarrats, Remolà, 2007). El final de la vil·la altimperial el fixen els mateixos excavadors en un moment avançat del segle III. En un moment encara incert del segle IV (o inicis del V?) (Remolà, 2002), al nord i a l’est de la ja enderrocada vil·la altimperial s’alça un nou edifici—la vil·la tardoroma-


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

191

na de Centcelles—amb un cos principal de planta rectangular que s’estenia en una longitud de 90 metres en sentit E-O (Fig. 3 i 4). Els murs que arrenquen en sentit N-S dels extrems d’aquest cos principal semblen indicar l’existència de dues ales que devien delimitar, almenys en part, un gran jardí central. Cal destacar la contundència i la qualitat de l’obra, especialment si la contextualitzem en el marc de l’arquitectura d’època tardoantiga coneguda a Tarraco i el seu entorn (Remolà, 1998, 2002 i 2007). La part més destacada del cos principal estava formada per dues sales comunicades—de planta circular amb cúpula decorada amb mosaics, la primera, i de planta quadrilobulada, la segona—, la funció original de les quals no ha estat definitivament resolta, tot i el seu indubtable caràcter representatiu. En tot cas, la presència d’obertures per sota del nivell de sòl indica que van ser concebudes per ser calefactades mitjançant hipocausts. Aproximadament en el centre de la sala de la cúpula es localitza un àmbit soterrat de planta quadrangular amb les parets internes revestides amb una potent capa

Figura 3. Planta esquemàtica de la vil·la tardoromana de Centcelles (a partir de Hauschild, Arbeiter 1993)

Figura 4. Façana nord de la vil·la tardoromana de Centcelles (J. A. Remolà)


192

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

d’opus signinum. S’hi accedia a través d’una porta d’arc de mig punt oberta en el mur oriental i connectada amb unes estretes escales. A través d’un forat contemporani en el paviment s’observa la presència d’una “subcripta” de dimensions reduïdes, amb una compartimentació interna amb arcs, possiblement relacionada amb el propi procés constructiu i destinada a protegir de la humitat i les filtracions d’aigua la cripta. A través d’una porta oberta en el mur oest de la sala amb cúpula s’accedia a la sala quadrilobulada, un àmbit del qual s’havia extret gairebé tota la seqüència estratigràfica en època contemporània. A l’extrem occidental de l’edifici se situen dos banys. El primer, que ocupa l’extrem occidental del cos principal, està format per dos àmbits tebis (tepidari), dos escalfats (caldari) i dos freds (frigidari) i, segons els excavadors, no van ser mai operatius (no es va identificar el praefurnium ni es van trobar evidències d’ús). Aquests banys estaven comunicats amb un departament contigu format per una sèrie d’àmbits d’interpretació incerta. En aquests àmbits es van localitzar nombroses tessel·les i evidències de producció que van ser relacionades amb la fabricació de tessel·les de vidre per a la decoració de la cúpula. Les excavacions arqueològiques dels anys 2005-2006 del que restava de seqüència estratigràfica d’una de les estances va reportar una notable quantitat de tessel·les en els nivells de rebliment d’un rebaix del nivell de pavimentació original de l’àmbit. Una presència que interpretem com un indici de reaprofitament en un moment encara per precisar. Aquest rebaix del nivell d’ús es documenta també en les estances veïnes i en altres àmbits excavats per l’Institut Arqueològic Alemany, a l’est de la sala de la cúpula. En aquest darrer cas es van relacionar amb l’ocupació medieval del conjunt. En un segon moment, segons els responsables de l’excavació, sembla que es construeix un segon conjunt balneari, adossat a l’anterior i formant un cos emergent i perpendicular al cos principal. Dues de les estances s’han identificat, per la seva proximitat al praefurnium, com a caldaris, mentre que les altres dues devien conformar el frigidari amb la corresponent piscina d’aigua freda al costat de les latrines. En aquest cas es van localitzar evidències d’ús que permeten establir el funcionament d’aquest conjunt. L’evolució posterior de l’edifici no ha estat clarificada per les intervencions arqueològiques fetes fins al moment ja que no tenim evidències estratigràfiques immediatament posteriors als nivells constructius, tot i que coneixem l’existència, fora de context o en posició secundària, de monedes d’època visigòtica (Recesvint, 649-672) (Zedelius, 1980). Al voltant de les ruïnes de la vil·la tardoromana, a mitjan segle XII, s’estableix un nucli de població—la vila medieval de Centcelles—que s’extingeix a finals del segle XIV (Cortiella, 1981; Remolà, 1998). La sala de la cúpula es va adaptar com a església parroquial i la resta de l’edificació es va aprofitar per a habitatges i altres usos. La vila s’estenia més enllà dels límits de la vil·la tardoromana i se’n documenten restes d’una certa entitat a l’oest, a l’altra banda de l’actual traçat del camí de Montblanc. En el segle XIV, el despoblat de Centcelles i el seu terme passen a formar part del terme municipal de Constantí i l’església parroquial, sota l’advocació de Sant Bartomeu, esdevé una ermita en litigi entre els pobles de Constantí i Vilallonga del Camp (Cortiella, 1981). Entre els segles XVI i XVIII sembla que es van fer diversos treballs de remodelació de l’ermita. Concretament, l’aspecte exterior es va modificar amb el revestiment de la cúpula amb un octògon i la construcció d’un campanar d’espadanya. En el segle XVI els mosaics no devien ser visibles ja que no són esmentats


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

193

per Lluís Pons d’Icart, el primer que ens va deixar constància de la romanitat de l’edifici en el seu manuscrit sobre les Grandeses de Tarragona (c. 1564), posteriorment publicat, en castellà, a Lleida (1572-1573). L’activitat litúrgica va continuar fins a finals del segle XVIII i inicis del XIX. La desamortització va tenir lloc l’any 1855 i l’alienació, quatre anys després (1859). A finals d’aquest any 1859 o a inicis del següent, és adquirida per Antoni Soler i Soler, qui a finals del segle XIX la transforma en mas (Cerdà et alii, 1992; Massó, 1991). A mitjan segle XIX corresponen les primeres referències a troballes arqueològiques a càrrec de B. Hernàndez Sanahuja, que l’any 1859 va visitar el monument i féu diversos dibuixos—no localitzats—que li van permetre constatar la posterior destrucció de part de les restes per adequar la finca als treballs agrícoles (Albiñana, Bofarull, 1849; Hernández Sanahuja, 1888). En aquesta mateixa visita va poder observar les restes d’una cripta i una subcripta en l’interior de la sala amb cúpula, així com l’enderroc de la sala quadrilobulada. Per B. Hernàndez Sanahuja, la vil·la de Centcelles devia ser construïda per Marcus Fulvius Musaeus en època d’Adrià i destruïda per la invasió franca del 260 dC. Després d’un període d’abandonament s’hauria alçat, durant l’imperi de Constantí, “un espacioso monasterio de ascéticos cenobitas (...) con su correspondiente basílica ó templo, y baptisterio contiguo,…”. La basílica, d’arquitectura plenament bizantina, correspondria a la sala amb mosaics, mentre que la sala quadrilobulada tindria la funció de baptisteri i els àmbits a l’est de la sala de la cúpula correspondrien a les habitacions dels monjos. El 23 d’octubre de 1877, Antoni Soler descriu en una carta adreçada al seu fill Conrad les circumstàncies del descobriment del mosaic: “Hace algún tiempo había notado que habiéndose desgajado algunos pedazos de yeso de la cúpula de San Bartolomé, se observaban varios dibujos, pero creyendo que serían pinturas gastadas y de poco mérito, no di importancia a aquel suceso, mas días atrás estuvo el Padre Pallarés con otros compañeros suyos a visitar aquellas ruinas y la casualidad les hizo descubrir que toda la cúpula era un mosaico de mérito.” (Schlunk, Hauschild, 1962; Massó, 1991). A través de la seva correspondència (1877-1888) podem constatar també l’estat ruïnós de l’edifici—que va obligar a diverses reparacions—i l’eliminació de l’enlluït que cobria el mosaic i de la cornisa, molt degradada. Possiblement l’any 1893, E. Morera va visitar el monument (unes “thermas” en la seva opinió)—on encara no s’havien construït els pisos que, més endavant, compartimentaran l’espai —, i posà de manifest la dificultat de fer una interpretació iconogràfica correcta d’unes figures conegudes molt parcialment (Morera, 1894, 1897 i 1911?). Entre 1893 i 1898, Ángel del Arco emprèn nous treballs de neteja que aquest cop van tenir un resultat més satisfactori (Arco 1898). A través de les fotografies publicades podem observar que en el moment de dur a terme aquesta intervenció l’interior de la cúpula ja havia estat compartimentat en planta baixa i dos pisos, una distribució que es va mantenir fins a l’any 1969 (Schlunk, Hauschild, 1962). Pel que fa a la interpretació, Ángel del Arco insisteix en el caràcter termal de l’edifici i la seva relació amb Adrià. Les actuacions posteriors es van centrar, bàsicament, en la documentació i la descripció de la iconografia de la cúpula. Així, l’any 1901 Antoni Gallisà va fer els primers dibuixos i fotografies dels mosaics, una notícia recollida per Josep Gudiol (1926), qui va visitar el monument l’any següent. L’any 1906, Joan Molas va fer, a petició del baró de les Quatre Torres, un dibuix complet del mosaic que és reproduït per E. Morera (1911?) i Lluís Domènech i Montaner (1921). Aquest darrer autor va visitar Centcelles


194

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

l’any 1909, juntament amb els seus alumnes de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. En aquesta visita es van fer diverses aquarel·les del mosaic, reproduïdes per Domènech i Montaner (1931). Per aquest darrer autor, Centcelles són les restes d’una institució religiosa cristiana dels segles IV-VII que incloïa un gran baptisteri, una cellae memoriae i una basílica, probablement de tres naus, que va servir temporalment de residència episcopal de Tarragona. Més tard, F. Camprubí descarta les hipòtesis precedents i proposa una funció funerària: “La importància arquitectónica y decorativa del monumento, juntamente con la toponomástica, nos lleva a sospechar que fué el mausoleo de algún noble cristiano, quizá de la familia imperial de Constantino, cuyas posesiones en la comarca de Centcelles bien pudieran haber dado origen y nombre al antiquísimo pueblo de Constantí” (Camprubí, 1953). A finals de la dècada dels cinquanta, s’inicia el període més rellevant per a la història recent del monument, des del descobriment dels mosaics l’any 1877, de la mà de l’Institut Arqueològic Alemany (DAI) (Schlunk, Hauschild, 1962). L’interès del DAI es va començar a concretar amb el calc complet del mosaic i una sèrie d’aquarel·les a grandària natural fetes entre els anys 1956 i 1958, amb l’autorització del propietari Guillem Soler i Bas. A partir del 1959, amb l’adquisició del monument a la mort del propietari, s’inicia un programa d’intervenció sistemàtica que inclou tant les excavacions arqueològiques com la recuperació i rehabilitació de l’edifici. En un primer moment, els treballs es van centrar en la neteja dels mosaics, sota la direcció d’Ernest Hawkins, assistant field director del Byzantine Institute of America a Istanbul. Mentre es van fer aquests treballs de neteja i consolidació, les excavacions es van concentrar al sud-oest i a l’est de l’edifici, concretament a l’àrea ocupada per la vil·la altimperial (dolis, murs de pedres irregulars, canalitzacions excavades al tapàs…), restes que en determinats casos eren tallades pels murs associats a l’edifici tardoantic (Schlunk, Hauschild, 1962). Després d’aquestes primeres actuacions, les excavacions es van traslladar a l’interior de les sales amb cúpula i quadrilobulada. En aquesta segona, la seqüència estratigràfica corresponia a època contemporània, concretament a un moment que podem situar entre el 1859 i el 1898. Dins de la sala de la cúpula es va intervenir en les anomenades “cripta” i “subcripta”, molt desfigurades per la construcció d’un cup de vi al qual s’accedia a través d’un forat obert en el vèrtex de la cúpula de la cripta. Les excavacions van continuar al costat de la porta de l’edifici de la cúpula. No es van localitzar estructures antigues, tot i que continuava el nivell de construcció documentat a l’interior. També es van localitzar nou enterraments d’època medieval-moderna i es va excavar en l’absis de l’àmbit situat al nord-est de l’edifici de la cúpula. En el sector occidental, a una cota més alta, es van localitzar diversos àmbits corresponents a un conjunt balneari perpendicular a l’eix longitudinal de l’edifici, afegit en una fase posterior al projecte original. Les campanyes següents es van centrar en el sector situat al sud-oest de la sala de la cúpula. A més de completar l’excavació dels banys ja identificats es va intervenir en el conjunt de banys que ocupava l’extrem occidental del cos principal de l’edifici. Es van fer, també, diversos sondeigs per determinar la possible existència d’un porticat en la façana meridional—sense obtenir resultats—i rases de delimitació per establir l’extensió de l’àrea arqueològica. També es va intervenir a l’altra banda del camí de Montblanc on s’identificà un interessant conjunt d’edificacions d’època medieval (segles XII-XIII). A partir d’aquests treballs es conclou que “parece probable que se dió un nuevo destino al edificio de la villa antes de terminar su construcción y se usó la sala de la


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

195

cúpula, por su semejanza con un mausoleo, como panteón”. Ja a l’informe publicat l’any 1962, H. Schlunk i Th. Hauschild assenyalen que “lo único definitivo es que nos hallamos frente a una gran villa, provista de baños, de una sala absidal solemnemente abovedada y de un sector destinado a vivienda, siendo parte integral de esta villa tanto la sala cuadrilobulada como la de la cúpula. (…) La escalera que conducía a la cripta, la puerta que la cerraba y las dimensiones de la cámara misma desvanecen, a nuestro parecer, toda duda sobre el hecho de que esta parte de nuestro monumento fue construída con el fin de que sirviera de tumba a un personaje de rango”. Més endavant, es pregunten si “¿Será factible identificar esta cabeza [el personatge central del grup de caçadors], caracterizada por la mirada elevada al cielo y las profundas arrugas en la frente, con el retrato de un emperador o príncipe? Nosotros pensamos sobre todo en Constante († 350), al cual, por razones especiales, ya mucho antes de conocer la cabeza, queríamos atribuir el mausoleo”. Posteriorment, A. Arbeiter profunditza en l’atribució imperial del mausoleu a partir, bàsicament, dels panells on es representen personatges “entronitzats” dibuixant una complexa interpretació històrica del monument (Arbeiter, Korol, 1988-1989, Hauschild, Arbeiter, 1993). En poques paraules, segons aquesta tesi, Magnenci, inductor de l’assassinat de l’emperador Constant, impulsa l’erecció d’un mausoleu per acollir les despulles del sobirà mort. Per motius que no queden prou clars, el lloc escollit per ubicar aquest monument funerari seria una vil·la en construcció situada en les proximitats de Tarraco. Es tractaria d’un intent de conciliació amb l’emperador legítim Constanci II, germà de Constant, i una representació d’una desitjada tetrarquia: Magnenci, Constanci II, Vetrani i Decenci. Aquesta proposta ha generat una encesa resposta per part d’altres investigadors que veuen en els personatges entronitzats la representació d’un bisbe (Arce, 1994) o d’un matrimoni de l’alta aristocràcia (Warland, 1994). Fruit d’aquest debat va ser la reunió feta a Roma l’any 1996 on es van exposar els arguments de base de cadascuna de les propostes existents. Posteriorment, el debat encetat sobre la funció de Centcelles ha generat diverses contribucions centrades, principalment, en l’anàlisi iconogràfica de la decoració musiva que no fan altra cosa que refermar la necessitat de profunditzar en l’estudi arquitectònic i estratigràfic del monument. Pel que fa a les activitats arqueològiques posteriors a la cessió del monument a l’Estat espanyol (1978), podem destacar l’excavació de distints sondeigs previs a la construcció de la tanca perimetral del monument (1996-1997) (Remolà, 1998) i l’adequació i excavació de diverses estances del sector de banys (2005-2006) (Remolà, Sánchez, 2006).

4. L’AQÜEDUCTE ROMÀ DEL PONT DE LES CAIXES A uns 700 m al nord de la vil·la romana de Centcelles i al costat del camí de Montblanc es localitza el pont de les Caixes (també conegut com a pont de Pontons), part integrant de la séquia medieval dels Molins, a la qual ens referirem més endavant (Fig. 1-2 i 5). Aquesta construcció medieval—“redescoberta”, juntament amb els molins i la séquia, a partir de la publicació d’un estudi sobre els molins de l’antic terme de Centcelles (Cerdà et alii, 1992)—va patir, l’any 2007, l’esfondrament parcial del parament oriental, entre el doble arc de pas i l’arc de pas de la riera, coincidint amb un arc


196

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

Figura 5. Planta on s’indiquen els distints elements relacionats amb el traçat de la séquia dels Molins pel terme municipal de Constantí (Imatge Base: Google)

de descàrrega repetidament reparat (Fig. 6-8 i 12-13). L’enderroc va posar de manifest que, sota les reformes d’època medieval i posterior, romanien traces notables d’un pont original d’època romana. Un pont associat a una canalització que, en part, devia seguir l’alineació de la séquia medieval i que permetia salvar l’abrupte desnivell format pel barranc de la Ferrarota. Les intervencions arqueològiques fins ara desenvolupades no han aportat indicis que aquest fos també el lloc de pas de la via romana ni l’eventual relació que hi podia haver entre ambdós elements. Amb les dades actuals podem concloure que la canalització romana creuava la part septentrional del desnivell, més suau, sobre un terraplè en talús (actualment ocult sota el terraplè medieval). En aquest punt, la caixa—amb una alçària superior als 80 cm i una amplada no determinada—conservava restes d’un revestiment de morter, molt degradat, amb una cota de paviment a l’entorn dels 47,70 metres sobre el nivell del mar. L’interior presentava una successió de capes de sedimentació de matriu argilosa i llimosa, amb colo-


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

197

Figura 6. Detall del tram del parament medieval-modern de la façana oriental esfondrat (J. A. Remolà)

ració predominantment grisa, i pràcticament estèrils.4 El terraplè enllaçava amb un pont construït que coneixem, principalment, en la seva configuració medieval i moderna. Només en punts molt concrets s’ha pogut verificar la seva romanitat. Tot i aquestes limitacions, podem determinar que la base del pont, exceptuant els llocs on es van obrir els arcs actualment visibles, correspon bàsicament a l’estructura romana. Per facilitar la comprensió, articulem la descripció a partir de les dues façanes principals, oriental i occidental, i dins de cadascuna per trams de nord a sud. La façana oriental del pont romà (Fig. 7-10 i 12-13), en el tram que s’estén entre el final del terraplè medieval i l’arc doble de pas, presenta una base formada gairebé exclusivament per grans còdols mentre que la part superior combina carreuons esporàdics amb pedres irregulars (Fig. 7).5 Aquest mur enllaça amb un parament de certa qualitat, amb petits

4 L’excavació d’un sondeig en el terraplè va permetre recuperar, en els darrers nivells de deposició, un fragment de ceràmica vidriada d’aspecte medieval. La fragmentació impedeix afirmar-ho o precisar més. Es tracta d’una dada molt rellevant ja que permetria pensar que l’aqüeducte romà va estar en ús—probablement precari i marginal—fins a l’època medieval. En un document del 1167 s’assenyala la presència, en una data tan primerenca, d’un molí en el terme de Centcelles (v. infra).


198

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

blocs més o menys regulars de pedra calcària (similar a l’opus vittatum), amb la caixa de la canalització que reentra respecte a una base lleugerament atalussada. La seva continuïtat vers el sud queda interrompuda pel doble arc de pas medieval que talla fins a la fonamentació l’estructura romana. Per aquest motiu no es van poder obtenir dades prou clarificadores sobre una hipotètica obertura romana associada a aquest tram de parament, d’aspecte constructivament més acurat. La disposició transversal/obliqua de la canalització romana respecte al traçat de la via romana fossilitzada en el camí de Montblanc, paral·lela al riu, fa que en algun punt o altre s’haguessin d’encreuar de manera que s’havia d’adoptar una solució (pont o soterrament de la canalització) que no hem pogut identificar fins al moment. En el tram entre l’arc de pas meridional i l’arc de la riera és on s’ha pogut visualitzar la caixa romana a conseqüència de l’esfondrament parcial d’un refet posterior que no formava part de l’obra romana original (Fig. 8).6 El nucli de la base que sostenia la

Figura 7. Tram de la façana oriental del pont entre el talús i l’arc de pas septentrional (Codex)

5 Aquest parament només és visible parcialment ja que està cobert per un refet posterior que combina carreuons de l’obra original—potser producte del mateix esfondrament—amb còdols esporàdics.


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

199

caixa romana estava format per còdols i pedres irregulars de dimensions petites i mitjanes lligades amb morter que recolzava, possiblement, sobre un terraplè de terra. Del parament romà, en aquest punt, no en restaven, com hem dit, evidències. Però sí que s’ha conservat gairebé íntegrament el tram de pont romà que s’estén entre l’arc de descàrrega i una mica abans de l’arc de pas de la riera (Fig. 9). L’estructura és similar a la detectada al nord de l’arc doble de pas, amb una base on predominen els grans còdols, de perfil lleugerament atalussat, sobre la qual recolza una caixa feta amb petits blocs més o menys regulars de pedra calcària. La caixa està revestida amb una capa d’opus signinum de gra fi amb la característica mitja canya (Fig. 10). La superposició de la reforma medieval fa que només s’hagi pogut visualitzar, amb dificultats (pèrdua del parament occidental i fissura longitudinal del paviment), en un punt, on mesura aproxi-

Figura 8. Vista del tram esfondrat del parament medieval-modern on s’aprecia el sòl de la conducció romana, els sediments que la rebleixen i el recreixement medieval associat a l’arc de descàrrega (J. A. Remolà) 6 La major part de restes que poguessin quedar en aquest punt del pont romà (carreuons irregulars de pedra calcària lligada amb morter) s’haurien esfondrat en un moment posterior a la construcció del doble arc de pas i de l’arc de descàrrega adjacent. Es va reparar de forma precària amb un talús de còdols i argila, una tècnica constructiva ja observada en altres punts del pont.


200

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

Figura 9. Detall del tram de la façana oriental del pont entre la part esfondrada i l’arc de pas de la riera. S’aprecia la base i el lateral de la caixa romana sota els recreixements i refets medievals i moderns (Codex)

madament 2 m. Pel que fa la cota de base del paviment, en els pocs llocs on s’ha posat al descobert (sempre coincidint en la part deixada al descobert per l’esfondrament) se situa a l’entorn dels 47,30 metres sobre el nivell del mar. La caixa romana es trobava reblerta per un paquet de sediments d’aproximadament un metre de potència, com ja s’havia pogut observar al sondeig del terraplè. La part de la façana occidental del pont romà no afectada pels arcs de pas i riera queda gairebé totalment oculta darrera un parament d’època possiblement moderna relacionat amb una ampliació/desplaçament de la caixa cap a l’oest (Fig. 11). En el punt de contacte entre el pont i el terraplè, un talús d’argila revestit amb còdols d’època posterior7 no ha permès visualitzar aquest tram. El traçat de la canalització romana cap al sud no s’ha pogut identificar. De tota manera, les dades obtingudes indiquen que no devia pujar tant de cota i que devia girar cap a l’est seguint aproximadament en paral·lel el traçat del riu i de la via, passant a

7 Similar al que es va esfondrar en la façana oriental deixant a la vista la caixa romana.


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

201

Figura 10. Detall del paviment en opus signinum de la caixa romana documentada a la part esfondrada (J. A. Remolà)

poca distància de la vil·la romana de Centcelles. Tampoc s’han recuperat indicis cronològics que permetin precisar-ne la cronologia. Només podem apuntar que el tipus de parament documentat entre el terraplè i el doble arc de pas medieval presenta semblances als documentats a Tarraco en els segles I-II dC.

5. EL PONT DE LES CAIXES I LA SÉQUIA MEDIEVAL DELS MOLINS Hem de suposar que a partir de finals de l’antiguitat tardana, amb l’abandonament de les vil·les properes, la canalització—probablement deteriorada en una mesura que no podem determinar—va continuar en ús de forma probablement marginal i precària. La primera referència escrita que tenim de l’existència d’un molí a Centcelles és del 1167. En el document de venda (27/04/1167) del lloc de la Guarda del Llentisclell a l’arquebisbe Hug de Cervelló per part de Druiç d’Alançon (home d’armes de Robert de Bordet) s’esmenta que a “més li dóna [a l’arquebisbe] un molí al riu Francolí, segons le.y havia donat a ell lo dit príncep Robert [Bordet].” (AHAT, Índex Vell, 166v i 167r) (Cortiella, 1981). Una referència deu anys anterior al trasllat de Constantí al seu empla-


202

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

çament actual8 que indicaria la continuïtat d’ús de l’aqüeducte romà, com també ho sembla suggerir la trobada d’un fragment de ceràmica vidriada possiblement medieval en els nivells de sedimentació que, finalment, rebleixen i inutilitzen la caixa romana. També del segle XII (1189) és el document en el qual l’arquebisbe i el veguer reial concedien a un matrimoni de Centcelles el dret de regar el terme amb les aigües del Francolí els dilluns i divendres (calaix VIII, núm. 2 i 3, AHT) (Cortiella, 1981). A partir d’aquest moment es produeixen un seguit de reformes que modifiquen tant l’aspecte del pont com el traçat de la canalització fins a conformar la séquia dels Molins (segle XIV), una infraestructura hidràulica de titularitat arquebisbal, com ho era Constantí i la major part del camp de Tarragona en època medieval. La séquia medieval dels Molins—antigament anomenada de l’Arquebisbe

Figura 11. Vista parcial de la façana occidental (Codex)

8 Per motius poc clars, el lloc on inicialment es fundà Constantí (1151) va ser abandonat i la població es va traslladar a la Guarda del Llentisclell, unes terres suficients per a cent parells de bous, que limiten “de llevant ab lo terme de Centcelles; de migjorn, ab lo terme dels Mangons; de ponent, ab lo terme de Constantins (lo vell); de tramuntana, ab la montanya, y d’allí baixa al torrent de Centcelles” (AHAT, Índex Vell, 166v i 167r). En l’extracte de la carta de franquícies a la vila d’1 de desembre de 1177 es fa referència a l’acte “ab què Berenguer, archebisbe de Tarragona, ab voluntat de son convent, mudà lo seu castell y vila que.s diu Constantins al puig que.s diu Lentisclel” (AHAT, Índex Vell, 154v i 155r) (Cortiella, 1981).


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

203

(Amigó, 1968)—permetia el rec d’una extensa franja de terres del marge dret del riu Francolí i el funcionament d’un seguit de molins hidràulics d’època medieval i moderna situats entre els termes municipals de Constantí i Tarragona (Fig. 5). En aquest sistema s’inclouen la Resclosa (situada al terme de la Pobla de Mafumet, en el lloc anomenat la Siquieta), la bassa, la séquia o canal—que discorre al llarg de més de tres quilòmetres pel marge dret del Francolí fins a retrobar-se amb el riu ja en el terme de Tarragona—i els molins de Constantí (c. 1380-1407), paperer (anterior a 1412), de Reus (anterior a 1471), del Maset (anterior al segle XVI), i el molí de l’Horta (segle XII?), els dos darrers en el terme municipal de Tarragona (Cerdà et alii, 1992).9 Especialment destacable és el molí de Constantí, o molí de l’Arquebisbe, denominació emprada fins al segle XVIII quan la Mitra el va vendre a la Universitat de Constantí. Conserva gairebé íntegra l’estructura original, inclosos els escuts de l’arquebisbe Ènnec de Vallterra (1380-1407), promotor de l’obra. En la construcció de la planta baixa, on s’ubicava pròpiament el molí, es van emprar carreus de pedra del Mèdol/Soldó que, en algun cas, presenten marques de picapedrer semblants a les documentades en una de les reformes arquitectònicament més potents, com veurem més endavant, del pont de les Caixes. És el molí més occidental del conjunt de molins de la séquia. La seva construcció hauria exigit una modificació del traçat de la canalització per permetre que l’aigua assolís l’alçada suficient. Aquesta inflexió va comportar un enlairament de la cota de base de la séquia que, com veurem, es reflecteix clarament en la més important de les reformes documentades del pont. El traçat romà, com ja hem indicat, giraria cap l’est un cop traspassat el pont seguint, en línia més o menys recta i paral·lela a la via romana fossilitzada en el camí de Montblanc, fins, aproximadament, l’emplaçament del molí paperer o d’Escaladei, ja documentat, amb el nom de molí del Rodolat, a inicis del segle XV (1412) (Cerdà et alii, 1992). El pont de les Caixes,10 com la séquia, experimenta en època medieval i moderna diverses reformes d’abast variable que li han donat el seu aspecte actual (Fig. 12-13). De la majoria d’aquestes només podem plantejar una seqüència arquitectònica relativa i únicament la hipotètica correlació amb els molins ens permet una datació genèrica d’alguna de les fases. A grans trets, en època medieval, sobre la caixa romana completament reblerta per gairebé un metre de sediments, s’erigeix una nova canal i s’obren un pas de vianants i rodat amb doble arc de punt (Fig. 14) i un arc apuntat de pas per la riera. En aquesta reforma s’utilitzen carreus de pedra del Mèdol/Soldó (alguns amb marques de picape-

9 A l’altra banda del riu, tenim una conducció d’aigua de característiques similars, el rec Major, que recollia les aigües del riu i les portava fins als molins del Port, desguassant a la mateixa badia portuària. Una canalització per a la qual també s’ha plantejat un hipotètic origen romà que pren força amb les dades actuals. També el marcat gir que s’aprecia en la planimetria anterior al segle XIX podria haver estat motivat per la construcció dels molins. Una inflexió necessària per poder fer arribar l’aigua més amunt, modificant un hipotètic traçat romà que arribaria fins a l’extrem occidental del suburbi portuari de Tarraco (àrea entre l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer i el carrer de Jaume I). 10 El topònim “pont de les Caixes” es troba documentat en un document del segle XVI: “En lo terme de Centcelles en la part dita les Cayxes” (Manuals notarials de Constantí 19, f. 57v, 11 de gener de 1581) (Amigó, 1968).


204

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

Figura 12. Planta i alçats del pont de les Caixes (Codex)

drers)11 per a la caixa, els arcs i el paviment del tram corresponent a l’arc de pas de la riera (Fig. 15). Pel que fa a la nova caixa, formada per blocs de pedra del Mèdol/Soldó amb encaixos, es constata un primer paviment de còdols petits (a una cota aproximada de 48,30 metres sobre el nivell del mar) i un segon de pedra i morter (a uns 48,80 metres sobre el nivell del mar). Per tant, la diferència de cota entre el paviment de la caixa romana i el segon paviment medieval indica un recreixement aproximat d’un metre i mig. Per a la construcció del doble arc de pas, fet íntegrament amb carreus de pedra del Mèdol/Soldó, i de l’arc de descàrrega associat es desmunta un tram del pont romà, i s’elimina tota evidència d’un hipotètic pas antic. En definitiva, una obra d’envergadura sens dubte impulsada pel titular dels drets sobre aquestes terres, l’arquebisbe de Tarragona. Ens sembla versemblant posar en relació el recreixement de la cota de circulació de la caixa, la modificació del traçat i la construcció del molí de Constantí

11 En aquest marge del riu Francolí no hi ha afloraments d’aquest tipus de pedra tan utilitzat en època romana i medieval. Sense una anàlisi més aprofundida no podem determinar si procedeixen de pedreres situades a l’altra banda de riu o del reaprofitament d’elements constructius procedents d’edificacions romanes de l’entorn. L’única part, petita, del terme municipal de Constantí emplaçada a la banda esquerra del Francolí rep el nom, precisament, de partida de la Pedrera i és a prop de les pedreres romanes de les coves de la Pedrera i de l’aqüeducte.


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

205

Figura 13. Vista del pont des del nord i des del sud. A sota, façana oriental (J. A. Remolà)


206

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

(abans de l’Arquebisbe) i situar aquesta profunda remodelació del pont entre finals del segle XIV i inicis del XV, sota la prelatura de l’arquebisbe Ènnec de Vallterra. En èpoques posteriors es documenta la construcció de dos contraforts atalussats en el pilar que comparteixen els arcs de pas de mig punt (Fig. 14 i 16) i l’ampliació de la caixa per la banda occidental amb l’afegit de dos arcs de mig punt adossats als existents (Fig. 16). Aquesta reforma fa que el parament romà sigui gairebé invisible per aquesta façana. Es tracta de contraforts atalussats fets de pedra i morter de calç. Aquest reforç podria relacionar-se amb problemes d’estabilitat ja que s’observen importants fissures en aquesta part de l’obra. També s’aprecien les múltiples reparacions, d’abast i qualitat diversos, fetes en moments difícils de determinar. Aquestes darreres reformes se centren bàsicament en la reparació de la caixa, l’element més sotmès a la dinàmica funcional de l’obra. A partir d’un determinat moment, la qualitat del manteniment disminueix i les reparacions es fan sense eliminar totalment els sediments dipositats a l’interior del conducte. És el cas del darrer paviment documentat (segona meitat del segle XX), una simple capa de ciment revestint els sediments argilosos.

6. L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES Per concloure aquestes notes preliminars podem dir que, des del punt de vista patrimonial, la descoberta de la romanitat del pont de les Caixes i de la canalització de la qual forma part no fa res més que afegir rellevància a un espai ja de per si prou

Figura 14. Detall de la façana oriental on s’aprecia el doble arc de pas medieval (Codex)


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

207

significat. A la vil·la romana de Centcelles, hi hem d’afegir un tram de la via romana De Italia in Hispanias (segles II aC-V), una vil·la romana d’època altimperial (segles I-III), un aqüeducte romà amb pont (segles I-V), les restes de la vila medieval de Centcelles (segles XII-XIV), una séquia medieval i moderna amb pont que aprofita en part la d’època romana (segles XII-XX), dos molins fariners (molí de Constantí i molí de Reus) (segles XIV-XIX), un molí paperer (segles XV-XIX), el mas de la Ferrarota (segles XVII-XX), un tram del camí medieval de Montblanc (segles XII-XIX) i una colònia tèxtil de mitjan segle XX. I tot això en un espai molt reduït—un quilòmetre al voltant de la vil·la romana—i amb una certa centralitat respecte de la conurbació urbana que conformen Tarragona, Reus i Valls, en un entorn general d’enorme significació històrica i arqueològica, ben comunicat i que conserva les traces, lleugerament desdibuixades, de l’ordenació territorial d’època romana i medieval. Una unitat de conjunt que està sent fortament alterada per les obres públiques en curs i previstes que haurien de tenir com a principi de base el màxim respecte per mantenir intactes aquests valors indiscutibles. Des del punt de vista científic, l’existència d’una canalització romana representa una rellevant aportació al procés de coneixement i restitució del paisatge antic i la seva

Figura 15. Detall de l’enllosat de pedra del Mèdol/Soldó que pavimentava el tram de la caixa medieval corresponent al doble arc de pas (Codex)


208

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

ordenació i explotació. Tenim pocs elements per establir una relació directa de la canalització amb la vil·la romana de Centcelles. La proximitat i el recorregut hipotètic (ara com ara només en coneixem amb precisió el traçat medieval) són indicis que s’han de considerar. La vil·la és l’aglomerat arquitectònic central d’una explotació agrícola (fundus) que s’estén al seu voltant, en el marc d’un territori ordenat i cadastrat. L’aigua canalitzada estaria destinada principalment al rec de les terres que s’estenien per aquest sector del marge dret del riu. També, atenent la proximitat a la qual devia passar en el traçat hipotètic que plantegem, podem considerar versemblant que una part de l’aigua es derivés per atendre les necessitats d’aigua de la vil·la. Els banys de la vil·la tardana estan ubicats, precisament, a l’oest de l’edifici, en el punt més alt i allunyat del riu. Resta per resoldre a quina de les vil·les de Centcelles hem d’atribuir la construcció de la canalització. En favor de la vil·la altimperial podem adduir el tram de parament d’opus vittatum identificat, especialment emprat a Tarraco en els segles I-II dC. Una vil·la que, de fet, coneixem bàsicament a partir dels àmbits productius i d’emmagatzematge documentats en les excavacions de l’Institut Arqueològic Alemany. Òbviament, en època tardana la canalització es manté en ús i, com hem dit, podria haver abastit d’aigua els banys i satisfet les altres necessitats hídriques de la magnífica vil·la d’aquest període.

Figura 16. Detall de la façana occidental on s’aprecia l’arc de pas ampliat en època medieval/moderna (Codex)


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

209

BIBLIOGRAFIA ALBIÑANA, J.F; DE BOFARULL, A. (1849) Tarragona Monumental. Tarragona. AMIGÓ, R. (1968), Els topònims del terme municipal i del poble de Constantí, Instituto de Estudios Tarraconenses «Ramon Berenguer IV», Tarragona. ARBEITER, A.; KOROL, D. (1988-1989) “El mosaico de la cúpula de Centcelles y el derrocamiento de Constante por Magnencio”. Butlletí Arqueològic, 5, 10-11 (19881989), p. 193-244. ARCE, J. (1994) “Constantinopla, Tarraco y Centcelles”. Butlletí Arqueològic núm. 16, p. 147-166. ARCO, A. DEL (1898) “Notas arqueológicas de la diócesis de Tarragona”. Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos II, Tarragona. ARCO, A. DEL (1923) “La vía romana de Tarragona a Lérida”. Diario de Tarragona, any LXX, núm. 84, 85 i 86, d’11, 12 i 13 d’abril. BLANCH, J. (1985) Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona. 2 vol. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (reedició facsímil: 1a edició. Tarragona: Agrupació de Bibliòfils de Tarragona, 1951). CABESTANY, J.F. (1979) “Vías de comunicación medievales en la cuenca del río Francolí (Tarragona)”. A: XVI Congreso Nacional de Arqueología, Lugo 1977, p. 1.2031.210. CAMPRUBÍ, F. (1942) “I mosaici della cupola di Centcelles nella Spagna”. Rivista di Archeologia Cristiana núm. 19, p. 87-110. CAMPRUBÍ, F. (1953) El monumento paleocristiano de Centcelles (Tarragona). Barcelona. CERDÀ, M.A.; ROCA, J.M.; SABATÉ, J.M. (1992) Notes per a l’estudi dels molins hidràulics de l’antic terme de Centcelles. Tarragona: Centre d’Estudis de Constantí. CORTIELLA, F. (1981) Història de Constantí. Constantí. D OMÈNECH I M ONTANER , L. (1921) Centcelles. Baptisteri i cellae-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona. Discursos llegits en la Reial Academia de Bones Lletres de Barcelona, el dia 5 de juny de 1921. Barcelona. DOMÈNECH I MONTANER, L. (1931) Centcelles. Baptisteri i cellae-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona. Barcelona. GUDIOL, J. (1926) “Centcelles”. Gaseta de les Arts 3, núm. 48 (1926), p. 4-6. HAUSCHILD, T. (1964-1965) “Sucinto informe de las excavaciones en Centcelles”. Noticiario Arqueológico Hispánico núm. 8-9, p. 169-171, làm. 26-28. HAUSCHILD, T. (1965) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (III). Der spätantike Bau”. Madrider Mitteilungen núm. 6, p. 127-138, fig. 1-4, làm. 41-52. HAUSCHILD, T. (1966) “Die Grabungen in Centcelles”. Archäologischer Anzeiger, p. 8692. HAUSCHILD, T. (1972) “Untersuchungen im Monument von Centcelles”. A: Actes del VIII Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana (Barcelona, 1969). P. 333338, làm. 145-149. HAUSCHILD, T.; SCHLUNK, H. (1986) La vil·la romana i el mausoleu constantinià de Centcelles. (Fòrum. Temes d’història i d’arqueologia tarragonines; 5) HAUSCHILD, T.; ARBEITER, A. (1993) La vil·la romana de Centcelles. Barcelona.


210

J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

HERNÁNDEZ SANAHUJA, B. (1888) “Basílica bizantina de Centcelles y duración del paganismo en la ciudad de Tarragona”, apèndix núm. 1 del llibre El pretorio de Augusto en Tarragona. Estudios Histórico-arqueológicos. Tarragona. MADOZ, P. (1847) Diccionario geográfico-histórico de España y sus provincias de Ultramar. Vol. 6. Madrid. MASSÓ, J. (1989) “Notes per a l’estudi del terme de Constantí a l’antiguitat”. A: XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya (Valls-Vila-rodona, 24-26 de novembre de 1989). Valls, p. 201-218. MASSÓ, J. (1990) Notes per a l’estudi del terme de Constantí a l’antiguitat. Tarragona: Centre d’Estudis de Constantí. MASSÓ, J. (1991) “Centcelles a la darreria del segle XIX”. Estudis de Constantí [Tarragona] núm. 7, p. 9-22. MENCHÓN, J. (1996) “Sobre Centcelles medieval, algunes notes”. Estudis de Constantí [Tarragona] núm. 12, , p. 15-26. MORERA, E. (1894) Tarragona antigua y moderna. Tarragona. MORERA, E. (1897) Tarragona cristiana. Historia del Arzobispado de Tarragona y del territorio de su Província (Cataluña la Nueva). Vol. 1. Tarragona. MORERA, E. (1911?) “Provincia de Tarragona”. A: CARRERAS I CANDI, F. (dir.) Geografia General de Catalunya. Barcelona. NIEMEYER, H. G.; RÜGER, C. (1962) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles 2. Die Keramic der Grabungen 195901961”. Madrider Mitteilungen núm. 3, p. 101118. PIÑOL, LL. (1993) “El conjunto termal de Centcelles (Constantí)”. A: L’abastament d’aigua a les ciutats romanes, DAC 0, p. 84-100. REMOLÀ, J.A. (1991) “La documentació gràfica de Constantí al segle XVII”. Estudis de Constantí núm. 7, p. 25-40. REMOLÀ, J.A. (1998) “Recents intervencions arqueològiques a Centcelles (19961997)”. Estudis de Constantí núm. 14, p. 29-60. REMOLÀ, J.A. (2002) “Centcelles y las uillae de Tarraco durante la Antigüedad Tardía”. A: ARCE, J. Centcelles. El monumento tardorromano: iconografía y arquitectura. Roma: Biblioteca Italica, “L’Erma” di Bertscheider, p. 97-112. (Monografías de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma; 25) REMOLÀ, J.A. (2003) “Les vil·les romanes del Moro (Torredembarra)”. Butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, època. V, núm. 25, p. 57-87. REMOLÀ, J.A. (2007) “La vil·la romana del Moro (Torredembarra, Tarragonès)”. El territori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tarragona. Tarragona, p. 119-132. (Forum; 13) REMOLÀ, J.A.; SÁNCHEZ, J. (2006) Memòria d’excavació: vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès), desembre 2005, inèdita. ROIG, J.F. (2005) De Italia in Hispanias/Ab Asturica Tarracone entre Tarraco i Ilerda. Noves aportacions per al seu coneixement i aproximació del traçat. Tarragona: Arola Editors. RÜGER, C. (1969) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (IV). Datierende römische Keramik”, Madrider Mitteilungen 10, 251-275. SABATER, S. (1888) Historia de la vila de Constantí. Tarragona. SÁNCHEZ REAL, J. (1996) “El molino papelero de Centcelles”. Estudis de Constantí núm. 12, p. 27-40.


L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

211

SÁNCHEZ REAL, J. (1973-1974) “El molino papelero en Tarragona”. Boletín Arqueológico IV. 121-124, 119-130 (reproduït a Estudis de Constantí 1 [1985]). SCHLUNK, H. (1959) “Untersuchungen im frühchristlichen Mausoleum von Centcelles”. Neue Deutsche Ausgrabungen im Mittelmeergebiet und im Vorderen Orient. Berlin, p. 344-365. SCHLUNK, H. (1965) “Sucinto informe sobre las excavaciones de Centcelles”. Noticiario Arqueológico Hispánico núm. 7, p. 181-183. SCHLUNK, H. (1966) “Sucinto informe de las excavaciones en Centcelles”. Noticiario Arqueológico Hispánico (1964-1965), núm. 8-9, p. 166-168, làm. 26-28. SCHLUNK, H. (1988) Die Mosaikkuppel von Centcelles. Aus dem Nachlass für den Druck bearbeitet und mit Anmerkungen versehen von A. Arbeiter, Mainz, 2 vol. SCHLUNK, H.; HAUSCHILD, T. (1962) Informe preliminar sobre los trabajos realizados en Centcelles. Madrid. (Excavaciones Arqueológicas en España; 18) TARRATS, F.; REMOLÀ, J.A (2007) “La vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)”. El territori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tarragona. Tarragona, p. 95-117. (Forum; 13) UDINA, F. (1951) El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, Barcelona. UNTERMANN, J. (1967) “Namenkundliche Bemerkungen zu Constantí und Centcelles”. Madrider Mitteilungen núm. 8, p. 226-229. VILLANUEVA, J. (1851) Viaje literario a las iglesias de España, tom XIX, Madrid. WARLAND, R. (1994) “Status und Formular in der Repräsentation des spätantiken Führungsschicht”. Römische Mitteilungen núm. 101, p. 175-200, taf. 71-75. ZEDELIUS, V. (1980) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (V). Die Fundmünzen”. Madrider Mitteilungen núm. 21, p. 180-188, làm. 46 i s.


Excavació arqueològica al solar de la biblioteca municipal de Sant Vincenç dels Horts JORDI MORERA CAMPRUBÍ (Arqueociència SCSL)

1. SITUACIÓ La zona objecte d’aquesta intervenció se situà a l’interior del nucli urbà de la població de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat), a la zona coneguda com el barri de la Vila Vella. Corresponia a l’espai de la nova biblioteca, que fins al 2006 estigué ocupat per l’antic Mercat municipal, i per un edifici adjacent que, en la darrera fase de la seva utilització, havia funcionat com a fleca, amb habitatge en la part superior. Ambdues construccions quedaven delimitades pel carrer Nou, a ponent, i el carrer del Riu, a sol ixent, i presentaven una planta de tipus rectangular, orientada de forma N-S i amb una superfície de 510 m2 aproximadament. La seva situació topogràfica segons el sistema de coordenades Universa Transversa Mercator (UTM) és: X=417457m, Y=4583074m, Z= 20m.

2. MOTIUS DE LA INTERVENCIÓ La intervenció arqueològica a la zona del mercat municipal i l’edifici adjacent se situà en el marc del projecte de construcció, per part de la Diputació de Barcelona, d’una biblioteca en l’espai ocupat per ambdós edificis. La zona en la qual se situaven aquests edificis es trobava dins de l’àrea d’expectativa arqueològica fixada en el projecte de Catàleg i Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de Sant Vicenç dels Horts, aprovat per l’Ajuntament en Ple en la sessió ordinària del 30 de gener de 1991. Per aquest motiu, es feia imprescindible preveure una intervenció arqueològica en el marc del projecte de construcció de la nova biblioteca. Així, els criteris i els continguts d’aquesta actuació arqueològica van ser establerts per l’arqueòleg territorial de la Generalitat de Catalunya. Segons aquestes directrius, el projecte preveia un seguit d’actuacions arqueològiques que s’havien de dur a terme abans i durant els treballs d’enderroc dels edificis afectats i de preparació del solar per a la construcció del nou


214

J. MORERA

Figura 1. Planta del mercat i edifici número 9 amb relació als carrers adjacents

equipament. Davant d’aquests condicionants imposats des de l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura, la Diputació de Barcelona i l’empresa contractista, Construccions Cots i Claret, es posaren en contacte amb l’empresa Arqueociència Serveis Culturals, per tal que fes la intervenció.

3. TREBALLS FETS 3.1. La campanya de setembre de 2005 Es van fer un total de 27 cales parietals, distribuïdes entre les dues plantes de l’edifici, intentant incidir en tots aquells punts i zones susceptibles d’oferir dades significatives per a l’estudi. 9 de les cales es van fer a l’interior de la planta baixa; 14, al primer pis, i 4 cales es van fer a l’exterior de l’edifici. Aquest estudi va ressaltar una complexa evolució constructiva de l’edifici, amb un esquelet estructural datable entre els segles XVI-XVII però amb fins a 4 reformes posteriors, l’última de les quals ja en ple


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 215

segle XX. D’aquestes estructures en destacava dues grans arcades apuntades, i un arc de mig punt de 8 m de llum, que compartimentaven les estances en planta baixa. Totes tres eren fetes amb blocs de pedra ben treballats i escantonats. Per tal de completar l’estudi historicoarqueològic de l’edifici de la fleca, i aprofundir en la seva interpretació i coneixement sobre l’evolució de la finca al llarg del temps, es va procedir a fer alguns sondejos de prospecció en el subsòl. L’excavació va confirmar la interpretació i cronologia de l’edifici, ja que es documentà una important seqüència estratigràfica compresa entre els segles XVI i XX. D’altra banda, l’estudi va posar de manifest que hi havia materials i estratigrafia romana en el subsòl dels edificis, en una cota que rondava els dos metres de potència. Tot i ser una visió parcial, oferta en un dels sondejos, el subsòl evidenciava estructures d’època imperial romana (un mur i un paviment d’opus signinum), i l’estratigrafia d’aquella cronologia semblava superar el metre de potència (Morera, 2005a). L’edifici del mercat municipal resultava una construcció de planta rectangular, d’uns 305 m2 aproximadament. Es trobava a tramuntana de l’illa de cases que romania entre el carrer Nou a ponent, i el carrer del Riu a llevant, i ocupava oficialment els números 1 a 7 del carrer Nou. Es tractava d’una edificació aixecada en un sol moment constructiu—entre el 1928 i el 1929—sobre l’antic edifici conegut com de les Voltes. 3.2. L’enderroc dels edificis En aquest enderroc es va tenir especial cura en la conservació, i no afectació, de 3 arcs que hi havia a la planta baixa de l’edifici del carrer Nou, 9. Posteriorment, es va fer la documentació, numeració i desmuntatge dels 3 elements arquitectònics, els quals havien de ser preservats segons marcava el projecte d’obra. Si bé aquest tan sols contemplava la conservació d’un dels arcs, el qual s’havia de reproduir mimèticament en una de les parets internes del nou edifici, la intervenció arqueològica feta al setembre de 2005 mostrà que hi havia dos arcs més, fets amb blocs de pedra sorrenca de color roig, perfectament escantonats i en un excel·lent estat de conservació. Aquestes estructures, les quals no es veien a simple vista, quedaven amagades darrere dels arrebossats i tapiats. Un cop coneixedors de la seva existència, el consistori municipal decidí que els dos arcs també es numerarien i desmuntarien manualment. 3.3. Fase moderna (gener-febrer 2006) Després de la primera fase d’actuació arqueològica, es procedí al rebaix del solar de forma mecànica fins a assolir els primers nivells arqueològicament significatius. En aquest cas, aquests nivells coincidiren amb els últims nivells de circulació dels edificis preexistents a la construcció del mercat (finalitzat el 1929), dels quals se’n localitzaren els fonaments, i de l’edifici adjacent. Paral·lelament, i com a conseqüència de la celeritat que exigia l’obra, s’inicià l’excavació arqueològica del solar simultàniament als treballs mecànics. Aquesta es perllongà fins a finals de febrer i els treballs se centraren en l’excavació de l’estratigrafia corresponent a l’època moderna. L’espai afectat corresponia a la totalitat del solar, uns 510 m2 aproximadament.


216

J. MORERA

Figura 2. Vista del jaciment en el decurs de l’excavació de la fase moderna L’excavació mostrà que abans de la construcció del mercat municipal, l’any 1928, hi havia 4 parcel·les al solar intervingut, totes amb una orientació O-E amb entrada per l’actual carrer Nou. Aquestes finques corresponien a la casa de l’antic forn, que vam anomenar casa 1, i a les cases de sota el mercat que vam anomenar cases 2, 3 i 4, correlativament de sud a nord. Tanmateix, aquesta compartimentació de l’espai no es produí fins a mitjan segle XIX. En anterioritat, tan sols hi havia dues cases, casa A i B, construïdes entre finals de segle XVI i principis de la centúria següent. La primera devia ocupar la superfície de la casa 1 i la casa 2, mentre que la segona devia correspondre a la casa 4. A l’espai de la casa 3, abans de mitjan segle XIX no hi devia haver habitatge: era un lloc de pati, de pas o de carrer. En aquest ordre de coses, vam diferenciar cada casa en quatre zones (zones 1, 2, 3 i 4, on la 1 era la situada més a l’oest i la 4, la més a l’est), divisió que es derivava de la compartimentació que hi havia a la casa del carrer Nou, 9, i que a grans trets, se seguia a les cases restants (tenint present que aquesta distribució no fou la primigènia, i que la correlació d’àmbits i àdhuc, la seva funció, varià al llarg del temps). Al mateix temps, i pel fet que es desconeixia la seqüència estratigràfica antròpica de tot el solar es varen iniciar 4 sondejos a diferents punts per tal que oferissin una primera visió de la potencialitat del subsòl. Els sondejos mostraren que es conservava més d’un metre d’estratigrafia d’època romana en el subsòl (en algun cas fins a 1,30 m), i just a sota de les estructures i estrats d’època moderna. Es van documentar diferents estructures d’època romana. Una d’aquestes fou un lacus els murs del qual conservaven una potència de 80 cm. En un altre sondeig es documentà un nivell amb gran quantitat de fragments amfòrics de grans dimensions (a voltes quasi sencer). Les àmfores corresponien a produccions laietanes, sempre de les formes Pascual i Dressel 2-4, típiques de finals de segle I aC, i durant el primer segle de la nostra era.


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 217

3.4. Eliminació i desmuntatge de les estructures modernes L’excavació arqueològica que s’havia fet havia posat a la llum una gran complexitat de restes arqueològiques, totes corresponents a un període cronològic comprès entre els segles XVI i XX. Tanmateix, els sondejos puntuals fets en el decurs dels treballs evidenciaven que hi havia una gran estratigrafia d’època romana per sota la fase moderna, amb una potència d’entre 1 i 1,30 m. Consegüentment, per continuar l’excavació arqueològica calia desmuntar totes les estructures d’època moderna per tal de poder documentar correctament la seqüència estratigràfica antiga. Tanmateix, a diferència de l’excavació de la fase moderna, en la qual s’intervingué a la totalitat del solar, en aquest cas no s’excavà a tota la superfície. Atès que la previsió d’excavació (extreta dels sondejos previs) era que hi havia una potència arqueològica de 2,5 m, la direcció facultativa de l’obra va considerar que hi havia la possibilitat que hi hagués esllavissades en el tall vertical del perímetre. Així, per motius de seguretat, es decidí que es deixaria un voral sense excavar de 3 m d’amplada a tot el perímetre del solar. D’aquesta manera, la superfície afectada en aquest moment, tenint en compte que l’àrea del soterrani de la casa 3 també restà inutilitzada, era de 250 m2 aproximadament. 3.5. Fase romana (març-abril 2006) Després del desmuntatge manual de les estructures modernes, s’observà que es localitzava un únic estrat per tota la superfície, UE 143. Consistia en un nivell d’argiles de color marró-verd, barrejades amb graveta petita, que tenia una potència de fins a 80 cm. Aquest nivell ja cobria els diferents estrats i estructures d’època romana. Tanmateix, per la ceràmica que es va poder recuperar, corresponia a una cronologia de segona meitat de segle XV o principis de segle XVI. La seva presència segellava i diferenciava dos moments molt ben definits cronològicament: la fase romana de la moderna. Les restes d’època romana es podien diferenciar, a grans trets, en dues parts: una a migdia i una altra a tramuntana. La diferenciació es feia a partir de l’existència d’estructures, ja que tant a la zona septentrional (el forn ceràmic) com a la meridional (zona dels lacus), s’hi localitzava una gran densitat d’estructures romanes. Tanmateix, a la part central no n’hi havia (o n’hi havia molt poques), i tan sols es documentà una successió contínua d’estrats. Partint de les fases d’ocupació, les restes també es podien diferenciar en dos: d’una banda comptàvem amb un forn romà productor d’àmfores, dels segles I-II dC; i d’altra banda, un segon moment d’ocupació, en els segles III-V dC que venia marcat per la presència d’una instal·lació productora d’oli. Aquesta instal·lació es configuraria a partir d’una premsa i de diversos lacus amb revestiment d’opus signinum.


218

J. MORERA

Figura 3. Vista de les estructures romanes de la part septentrional

4. CONCLUSIONS L’estudi arqueològic provà una continuïtat d’ocupació a la zona que, des dels anys del canvi d’era, es perllongà fins als nostres dies. La intervenció arqueològica va documentar una seqüència estratigràfica de 2,5 m de potència, i una de les conclusions més importants que es va poder extreure fou que, en totes les fases, les restes conservades sobrepassaven els límits de la intervenció. El primer metre i mig de potència arqueològica consistia en una estratigrafia d’època moderna (segles XVI-XX). Aquí s’observà una primera etapa formativa, de principis del segle XVI. Les restes d’aquest moment estaven molt arrasades i era del tot dificultós poder establir uns límits de finques, i una funció clara dels espais. Aquesta fase donà pas a la creació d’un gran casal (casa A) que ocupà el que nosaltres anomenàrem les cases 1, 2 i 3. A més, a la part més septentrional del solar es va identificar una altra casa que anomenàrem casa B. Aquesta finca, amb una cronologia constructiva també del segle XVII, originàriament ocupava bona part de l’actual carreró que comunica el carrer Nou amb el del Riu, i per tant, la continuació de les restes documentades s’haurien de conservar a sota de l’asfalt actual. Pel que fa a la fase romana del jaciment, corresponent fonamentalment a l’últim metre de la seqüència estratigràfica, és important mencionar que no es va fer l’excava-


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 219

ció de la totalitat del solar. Tal com hem exposat, per motius de seguretat la direcció facultativa de l’obra va considerar necessari deixar tot un voral de 3 metres sense excavar. Això va representar que la superfície d’intervenció es reduís quasi a la meitat. En definitiva, doncs, aquest estudi, a part de la documentació de les restes localitzades, la seva interpretació i valoració en funció de cada context històric, ha posat de relleu que al voltant de la zona d’intervenció hi ha una estratigrafia molt important que com a mínim abastaria els dos mil·lennis de la nostra era. Aquesta estratigrafia, sense cap mena de dubte, conté dades que han d’ajudar en la comprensió d’aquest treball, i han de permetre millorar el coneixement històric de Sant Vicenç dels Horts. 4.1. Horitzó I (segle I dC - mitjan II dC) Aquest horitzó es caracteritza per la localització del forn ceràmic. Devien ser d’aquest moment el mateix forn (UE 570), els murs perimetrals bastits amb blocs de pedra i argila de lligam (UE 561, 562 i 752), el mur 730, que delimitaria un espai annex, i el lacus 731, una de les estructures actives dins el procés productiu ceràmic. Possiblement també hi correspondrien els paviments d’opus signinum 103 i 761, l’empedrat 704 i el mur 758. De fet, el forn ceràmic tan sols devia ser una part de tot un taller artesà, amb unes dimensions i àmbits que no hem pogut observar totalment, ja que sobrepassen els límits de la intervenció. Tanmateix, sí que hem pogut documentar que el taller es configurà en una zona planera, més o menys aterrassada pel riu Llobregat, propera al curs fluvial. Per fer el forn es féu un gran retall en el terreny argilós, el material del qual possiblement ja serví per bastir el forn, la part més important de tot el conjunt artesà. Dins d’aquest retall, es creà una fossa rectangular d’un metre i escaig de potència on s’encastà l’estructura de cocció. L’estructura del forn era feta amb una doble paret de tovots, de 30 cm d’amplada i 10 cm de gruix, els quals s’anaven disposant horitzontalment. Aquests revestien la fossa per tots els seus costats excepte la part de ponent (l’oposada al riu). Allà és on es configurà el praefurnium i l’espai per poder donar entrada al combustible. L’excavació arqueològica posà de relleu que el praefurnium no era a la part de llevant, zona més propera al riu i on, a priori, es podria pensar que havia de ser. Pel que s’ha observat, el forn consistia en una estructura rectangular de 4,5 m d’amplada, per una llargada que podria arribar als 6 m, orientat en sentit O-E. L’estructura estava configurada a partir de dos volums constructius relacionats entre si i ubicats de forma sobreposada: la cambra de cocció i la cambra de combustió. El volum superior consistia en la cambra de combustió o laboratori, i era el lloc on se situaven les ceràmiques i material per a la seva cocció. Es va documentar un mínim de 18 m2 de superfície, tot i que és possible que pogués arribar als 25 m2. La solera era formada per una graella aconseguida a partir d’una gran plataforma de terra premsada i endurida per la calor. Tot un seguit d’orificis de 7-8 cm d’amplada comunicaven amb les cambres inferiors, i era on se situaven els tubuli. Aquests orificis estaven disposats en filades de dos en sentit N-S, en un model que es podia haver repetit fins a 9 vegades. L’excavació només va localitzar 5 dobles filades d’orificis. Tota la cambra de foc i el forn en general estava delimitat per un mur perimetral fet amb blocs de pedra de mides diferents, amb una amplada d’entre 65 i 75 cm, el qual es fonamentava en el substrat geològic.


220

J. MORERA

Figura 4. Vista del forn des de la part de llevant L’altre volum constructiu era definit per la cambra de combustió, el qual consistia en un doble corredor d’1,5 m d’amplada. Aquests corredors s’aconseguien a partir de la successió d’arcades (possiblement amb un màxim de 9) que per una banda descansaven en les parets laterals del forn i per la part central, en un mur que vertebrava la part inferior, la spina. Estava disposada seguint el sentit de l’eix principal del forn, i separava les dues cambres de foc. És en aquests arcs paral·lels on descansava la graella i presentaven una alçada màxima d’1,5 m. En l’espai entre les arcades se situava la doble filada d’orificis que comunicaven amb el laboratori. La solera de les galeries era feta amb la mateixa argila del terreny, la qual havia quedat fortament endurida per la calor. El forn documentat a Sant Vicenç dels Horts correspondria a la tipologia II/c o II/d de Cuomo di Caprio (recollit a Beltran, 1990). El fet de no haver pogut documentar el praefurnium fa que no puguem valorar si es tractava d’una entrada simple o doblada del conducte de foc. Per les dades que tenim, podria haver fet entre 150 i 200 àmfores per fornada, tenint en compte que el diàmetre màxim de cada una és de 35 cm. En cas que es disposessin dos pisos de contenidors el resultat final es doblaria. Per tant, en cada fornada es devien fer contenidors per emmagatzemar un mínim d’entre 3.300 litres per la forma Pascual I, i 3.900 per la forma Dressel 2-4. Aquest forn s’ha d’assimilar amb el que historiogràficament s’ha anomenat de Can Reverter, en referència a l’excavació feta a Sant Vicenç dels Horts els anys 1984 i 1995 en un lloc anomenat així (Molist, 1988; Lledó, Barreda, 2004). En aquelles interven-


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 221

cions ja es va plantejar la possibilitat que hi hagués un forn terrisser al municipi. Si bé en aquelles actuacions no es va localitzar (però sí, gran quantitat de material amfòric), es van identificar tot un seguit d’estructures de producció i emmagatzematge (lacus, sitges, fons de cubetes de dolis...), que es vinculaven al taller ceràmic. Tanmateix, volem advertir que és molt probable que al mateix municipi es localitzin altres forns ceràmics amb una producció centrada en les àmfores. Aquesta afirmació es basa en el recull de segells amfòrics que al llarg dels anys s’han documentat al municipi (sobretot de la mateixa excavació de Can Reverter, i de les obres de Can Perals). D’aquests destacaven les marques THEOP, PH, AF, F, P, R, N, PR acompanyada de A, PR acompanyada de IR, i VT acompanyada de DH. Si bé algunes han quedat perfectament testimoniades en el forn de l’antic mercat (THEOP, F, P...), d’altres no en tenim cap exemplar (PH, AF, VT,...). Creiem que si només hi havia el forn que nosaltres hem localitzat hauríem d’haver trobat totes les marques documentades al llarg dels anys, ni que fos de forma residual en estrats i nivells més tardans. Aquest fet ens suggereix la possibilitat que fossin marques originàries d’algun altre forn. De fet, el forn del mercat tan sols devia ser una part de tot un taller artesà, amb unes dimensions i àmbits que no hem pogut observar totalment, ja que sobrepassen els límits de la intervenció. La situació del forn és la pròpia que correspon als models d’ocupació d’aquest tipus d’estructures en època romana, tant des d’un punt de vista micro com macroterritorial. Dins d’aquest marc, els tallers se situen en llocs densament poblats, però en l’espai rural i propers a la ciutat. En el cas de Sant Vicenç és òbvia aquesta dualitat, ja que la seva posició li permet obtenir les matèries primeres molt fàcilment (argila, aigua, llenya), i a més, estar a una relativa proximitat d’una via fluvial (el riu Llobregat) i de la ciutat de Barcino. Horitzó Ia (10 aC – 30/40 dC). D’aquesta fase tan sols coneixem el forn ceràmic, ja que no s’ha pogut documentar cap més estructura annexa. Cal pensar que aquestes, imprescindibles per al funcionament del taller, es devien trobar al voltant del taller, però possiblement estaven bastides amb materials periples (pals de fusta, encanyissats, brancatge...). L’abocador i el tester del forn es devien situar a la part de llevant d’aquest, en el qual es devia aprofitar per reomplir un rebaix de terreny, segurament fet per extreure argiles. Pels materials recuperats de l’abocador, el forn devia tenir una producció quasi exclusiva d’àmfores Pascual I, tot i que en un percentatge molt menor (entorn del 5 %) també es feren àmfores Dressel 2-4, materials constructius (maons, ímbrexs i tègules), i ceràmiques comunes (bols, cassoles, gerres, olles...) L’inici d’aquesta fase la situem a l’entorn del canvi d’era. Per alguns autors, el desenvolupament dels tallers ceràmics a la zona catalana seria desigual i diacrònic depenent del lloc (Revilla, 1998). Així, si bé a la zona costera entre Empòrion i Baetulo, l’inici de les figlinae se situa en el període republicà (50-40 dC), els tallers de la zona del Baix Llobregat semblen desenvolupar-se a partir de la plena implantació de Barcino en el territori, a partir del període postaugustal i en els anys al voltant del canvi d’era. Pel que fa als materials ceràmics comptem amb la quasi absència dels materials típics d’època republicana, com podrien ser les ceràmiques campanianes o les àmfores itàliques. Pel que fa als materials típicament augustals, el registre és també bastant exigu ja que només es recuperaren 4 fragments de ceràmica itàlica (de les quals dues vores de les formes Conspect 21.2 i Conspect. 12, amb una cronologia d’entre el 15 aC al 20 dC). D’altra banda, l’anàlisi del material amfòric també és força significatiu en


222

J. MORERA

aquest sentit. Destaca la preeminència de la forma Pascual I. Però a l’hora d’establir la cronologia del forn cal destacar la presència de la forma Dressel 2-4, i la total absència de les formes típiques de segona meitat de segle I aC, com són les formes Laietana I, o imitació de Dressel I. Segons s’ha pogut saber per l’estudi de diferents forns ceràmics, la forma Dressel 2-4 es comença a produir a partir de l’últim decenni de segle I aC a la zona de la costa, sempre amb percentatges molt minoritaris respecte de la Pascual I, moment en què coincideix amb la desaparició de les formes anteriors (sobretot la Laietana I). Tanmateix, sembla que en alguns tallers de la zona prelitoral, la producció de Dressel 2-4 s’inicià a finals del període augustal (Carbonell, Folch, 1998). Ara bé, aquest inici de la producció d’àmfores Dressel 2-4 no va significar l’abandonament de la forma Pascual I, sinó al contrari. Sembla que durant almenys el primer quart de segle I dC, les primeres encara es van mantenir a uns nivells molt ínfims respecte de les Pascual I. Al jaciment del mercat de Sant Vicenç dels Horts, tots els estrats corresponents a la primera fase del taller presenten uns percentatges de Pascual I no inferiors al 93 % respecte del total de les àmfores, la qual cosa permet situar aquest horitzó en la forquilla cronològica d’entre el 15-10 aC i el 20-30 dC. Per tant, per la conjunció d’aquests factors, i tenint present que no han estat excavats molts dels estrats associats i formatius, es proposa una datació de construcció del forn d’entorn el canvi d’era, i el període de funcionament d’aquesta fase estaria en el marc del primer quart de segle I dC, amb un topall dels anys 30-35 dC a tot estirar. Horitzó Ib (20-30 dC / finals segle I dC). Aquesta fase la marca l’amortització del tester del moment anterior. La documentació del mur 730, paral·lel a un dels murs perimetrals del forn, i del lacus 731, mostren que a la zona meridional del forn s’hi disposà una estança annexa, vinculada al taller artesà, amb un paper important en el procés productiu ceràmic. La localització de diferents paviments i nivells de circulació (UE 737 i 753) mostra que efectivament es regularitzà l’espai i ja no actuà més com a lloc d’abocador. S’ha de destacar que en aquesta fase les habitacions annexes i dependències del forn passen a ser estructures d’obra, clarament delimitades i definides, i els llocs de producció i obradors també estan curosament preparats. L’extensió de les estances només s’ha pogut confirmar amb el mur i lacus abans mencionats, tanmateix, és molt probable que s’estenguin a la resta del solar, per sota els nivells dels diferents opus signinum, i del voral no excavat. Horitzó Ic (primer terç segle II dC). Correspondria a l’última fase d’utilització del forn i segurament la d’abandonament. D’aquest període es documentaren diferents nivells, amb una gran quantitat d’àmfores, que permeten pensar que l’abocador es traslladà una altra vegada respecte de la fase anterior, passant a ser ben bé a tocar del forn per la part septentrional. Estructuralment, però, no sembla que hi hagi canvis respecte del període anterior, i tant el lacus 731, com les dependències que formava el mur 730 devien continuar en ús. Devia coincidir amb l’abandonament definitiu del taller ceràmic, i es proposa l’amortització en el segon quart de segle II dC. En aquest sentit és significativa la documentació de la sitja 711, la qual tallava tota l’estratigrafia associada al forn, i estava reblerta d’àmfora majoritàriament, i fins i tot alguna de sencera. Pels materials del farciment, podem considerar una cronologia centrada en la primera meitat de segle II dC. Però no només això, en la majoria d’estrats d’amortització, de cobriment, o


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 223

relacionats amb els últims estadis de funcionament del forn, els materials ceràmics més significatius corresponien a sigil·lades sudgàl·liques tardanes (formes Drag. 27c i 37b), i sobretot a produccions africanes en la variant A (formes Hayes 131 i Hayes 196), i en els atuells de cuina (cassoles Ostia II, 306, i plats-tapadora Ostia I, 301 i Ostia II, 302), les quals s’engloben en un context de segon quart de segle II dC (agafant la part més tardana del ventall cronològic que proporcionen). En aquests nivells hi havia una majoria molt qualificada d’àmfores Dressel 2-4 per sobre de les Pascual I. La cronologia que proposem per a l’abandonament i el desús del taller ceràmic no és gens inusual, i de fet, ja ha estat documentat i proposat a altres tallers. Així, si bé hi ha un abandonament important de figlinae en el tercer quart de segle I dC (jaciment del Collet de Sant Antoni de Calonge, taller de Fenals, jaciment de Can Feu...), molts tallers perduren almenys fins al primer terç de segle II dC (López, Martín, 2007). La producció ceràmica del taller. El taller de l’antic mercat de Sant Vicenç dels Horts no només va produir àmfores (en les seves formes Pascual I i Dressel 2-4), sinó que també produí material constructiu (lateres, tègules i ímbrexs), ceràmiques comunes (bols, gerres de vora exvasada, plats, cassoles i olles), i materials de la vida quotidiana com serien els pondus. Val a dir, però, que el seu nombre és molt inferior amb relació a les àmfores. Aquesta producció és la prototípica de la gran majoria de tallers i forns documentats a Catalunya, els quals sovint afegeixen una petita producció de dolis. Centrant-nos en el cas de les àmfores, les pastes identificades en les produccions esmentades permeten distingir bàsicament tres grups: pasta groga o beix amb desgreixant de quars de mida variable, pasta ataronjada i pasta bicolor (interior rogenc i exterior beix). A part d’aquests tres grups, es poden atestar de forma notòria materials que presentaven defectes de cocció (per excés de temps o temperatura, esquerdes, rebuig de forn...), que es manifestaven en pastes de color verdós, gris, exteriors fumats, etc. Pel que fa a les àmfores, és interessant observar que les Pascual I es trobaven fetes majoritàriament en un 88 % en pasta beix o groga, seguides des del punt de vista numèric per un 7 % en pasta taronja (exterior de la peça també taronja) i un 5 % en pastes bicolor (exterior groc o beix i pastes taronja o rosades). Mentre que les àmfores Dressel 2-4 es trobarien amb un 72 % fabricades en pasta i superfície taronja, i només un 27 % en pasta beix i 1 % en pasta bicolor. Observem, doncs, un canvi important de percentatges en les pastes segons la distribució formal d’aquestes. A partir de les dades analitzades podem atribuir aquest fet a una voluntat d’associar o diferenciar un tipus d’àmfora no només per la seva forma sinó també pel seu aspecte exterior. Hem de tenir en compte que les pastes bicolor (exterior beix i pasta taronja) es troben en percentatges molt petits tant en àmfores Dressel 2-4 com en Pascual 1. Al jaciment del Mercat de Sant Vicenç dels Horts, no només hi ha una correlació molt clara entre envàs i coloració de la pasta, sinó que la relació contenidor - cronologia també és molt evident. De la seqüència estratigràfica associada al forn excavada al jaciment, es poden distingir dos grans grups. El primer grup d’estrats correspondrien a tota una sèrie de nivells, amb una cronologia centrada en el primer quart de segle I dC, els quals majoritàriament s’excavaren a la part central, aquella identificada com el tester del forn en la seva primera etapa. Dels estrats d’abocament i de cendres prop del 98 % de fragments serien de la forma Pascual I.


224

J. MORERA

D’altra banda, un segon grup d’estrats, amb una cronologia proposada de finals de segle I i primer quart de segle II dC, mantenien un percentatge de Dressel 2-4 d’entorn del 90 % Per tant, és evident que s’invertí la producció que se centrà ara en una forma que a principis de la centúria anterior era clarament minoritària i fins a cert punt excepcional. Malauradament, no s’han pogut excavar ni documentar estrats propis del segle I dC, els quals ens podrien donar una idea de l’evolució de la producció i dels percentatges de cada forma al llarg de la centúria. Les marques d’àmfores. De la intervenció feta es va poder recuperar un total de 128 marques en pivots d’àmfores. D’aquestes, 114 eren marques que es podien llegir, 11 eren marques incompletes o inintel·ligibles, i dues eren unes cartel·les en blanc. Dins d’aquest conjunt es pot distingir un mínim de 18 segells diferents: ALBA, CA, ENT, F (24 exemples), FE, HA, HC, LEAN, N, O, P (27 exemples), PLOC, PRI, PYR, SENESENEI, SYN-SYNE (20 exemples), THEOP i II-III (tot i ser complicat el seu desenvolupament, semblen correspondre’s a cognomina de personatges). D’aquestes, P, PRI (en una de les dues versions), F (en la versió més estilitzada sobre cartel·la rectangular) i IIIII, presenten una cronologia de primer terç de segle I dC a partir del registre estratigràfic. En quasi tots els casos es localitzaven en àmfores Pascual I on la pasta i la superfície presenten una tonalitat beix. Tanmateix, la resta es recuperaren de nivells que foren datats de finals de segle I dC o primer terç de segle II dC a partir del registre material. Quasi sempre les marques es trobaven en fragments de pasta i superfície de tonalitat vermellosa, segurament Dressel 2-4. La datació de les marques més antigues es féu a partir dels mateixos materials, de les relacions estratigràfiques i del paral·lelisme entre les pròpies dades en relació amb altres tallers. La datació de les marques més tardanes es féu bàsicament a partir del registre material (sudgàl·liques Hermet 25, Drag 27c, 29b..., africanes de cuina Hayes 23A, 196...). On això no succeí, les relacions físiques entre els estrats permetia atorgar la mateixa cronologia. I ja com a últim element, tenim els paral·lels epigràfics de les marques, com seria el cas de THEOP, ben datada en l’excavació de la Vila Vella cap a l’últim decenni del segle I dC (López, 2003); D’altra banda tenim un cippus amb inscripció localitzat al Castell de Castelldefels en què se’ns parla del llibert Caius Trocina Synecdemus i de la seva esposa Valeria Haline, als quals podem atribuir les marques SYN-SYNE i potser HA. Segons els autors de la troballa del cippus, i a partir de les relacions clientelars que la família Trocina tenia amb L. Licini Secundus, es proposa una cronologia de la primera meitat de segle II dC per a la inscripció. (López, Estany, Lacuesta, 2005). No obstant això, cal mencionar que també n’hi ha paral·lels en alguns derelictes. El cas més exemplificador seria la marca SYN, localitzada en el derelicte de la Giraglia, amb una cronologia entorn de l’any 20 dC, però també a Chretienne H. O el cas de la marca THEOP, de la qual, si es desenvolupa com THEOPhilus i s’assimila a IULI THEOPHIL, trobaríem paral·lels ben datats a l’entorn del canvi d’era al derelicte de Cap de Volt. No estem en disposició de solucionar aquesta dicotomia cronològica ja que els arguments serien vàlids per als dos casos. A tall d’hipòtesi es podria plantejar una perduració molt més àmplia de les marques, que englobés diferents generacions.


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 225

4.2. Horitzó II (finals segle II – segle IV dC) Corresponen a aquest moment els murs 723 i 740 que delimitaven l’opus signinum 682, el paviment d’opus signinum 144, i el mur 706 que recolzava al 740 per la part posterior. També devia formar part d’aquest horitzó el mur 730, el qual bastia una de les dependències del forn. En aquest moment és reaprofitat també com una de les parets d’una habitació, conjuntament al mur 729, el qual es bastí de nou i es disposà ortogonalment a l’anterior. El mur 730 fou l’únic que s’aprofità de la fase del taller ceràmic, ja que tota la resta d’estructures i nivells de circulació quedaren amortitzats amb les estructures d’aquesta fase. En aquest cas, la reparació i el remuntatge es van fer amb morter de calç. Per les estructures que se’ns conservaven d’aquesta fase, comptem amb 4 grans espais o habitacions. L’estança principal devia correspondre a la que defineixen els murs 723 i 740, i està pavimentada per l’opus signinum 682. Aquest era un gran espai diàfan, el qual podria arribar fins als 10 m d’amplada. L’habitació de tramuntana estava delimitada pels murs 723, i els 729 i 730, i presentava unes mesures de 4,3 m d’amplada i un mínim de 6 m de llargada. A la part de ponent de l’estança principal, es podia deduir l’existència d’una tercera estança. La presència d’un mur adossat al 740 fent funcions de banqueta indicaria un ús continuat de l’espai. Finalment, podem pensar que la zona del paviment d’opus signinum 144 esdevingué una quarta dependència, a tenor de les diferents cotes que presenta respecte de les restants. Tanmateix, aquesta estança seria la més mal coneguda, ja que quedaria del tot inconnexa respecte de les restants. És difícil atribuir una funció específica a aquests espais. L’anàlisi de les mostres recollides del paviment 682 va donar negatiu pel que fa a l’elaboració de vi i d’oli. Per tant podria tenir una dedicació cerealística, tèxtil o d’una altra consideració. De totes maneres, és òbvia la seva vinculació en el procés productiu en el marc de l’organització d’un centre productor L’inici d’aquest horitzó l’hem de situar a finals del segle II o ja en la centúria següent a partir dels materials ceràmics recuperats (sigil·lades africanes A formes Hayes 14, 15, 16, 26, i de cuina Hayes 182 i 196, cassoles 23B, 193 i 197, o plats de les formes Hayes 181 o Ostia, I, 261). Tenint en compte que el taller ceràmic s’abandonà al tercer quart del segle II dC, i el conjunt material exposat, creiem que les estructures d’aquesta fase es bastiren a finals del segle II, i molt possiblement durant el segle III dC. 4.3. Horitzó III (segles IV-V dC) Corresponen a aquesta fase, pel que fa a la part septentrional del jaciment, els murs 476, 481, 492, 547 i 553, el pilar 560, el paviment d’opus signinum 477, el lacus 493 i la canalera 482 que uneix aquests dos últims. A la part central devien continuar funcionant els murs 729 i 730, els quals delimitaven un àmbit amb un paviment de terra batuda (UE 685). Aquest ferm és possible que ja s’hi disposés en un moment anterior, fet que no ha pogut ser confirmat. La localització del paviment d’opus signinum (en molt mal estat de conservació, ja que se’n documentà menys d’un metre quadrat de superfície), també pot indicar que en algun moment es va impermeabilitzar la zona, o que al seu interior hi havia un petit lacus. Com diem, la mala conservació del sòl d’ocupació no permet aprofundir en el particular. De totes maneres, aquest espai continuava delimitant-se a partir d’una habitació diferenciada de les restants.


226

J. MORERA

Figura 5. Planta amb les estructures documentades d’aquest horitzó, amb les hipòtesis de continuïtat Pel que fa a la zona més meridional del jaciment, es van documentar algunes reformes. El paviment 682 és retallat per la construcció de la canalera 719, que discorria en sentit W-E, amb un pendent continu cap al riu. Aquesta canalera hauria fet dividir l’espai diàfan de l’etapa anterior en dues grans habitacions, una meridional i l’altra septentrional. La primera no es va poder documentar. Pel que fa a l’altra estança just a sobre el ferm es van construir tot un seguit de petits murs (UE 606, 671, 676 i 680) que encara compartimentaren més l’espai precedent. Això motivà la fragmentació d’aquell espai. Aquesta nova gran estança quedava delimitada, doncs, entre el mur 723 i el muret 680, la qual cosa conformava una amplada de 5,1 m. L’habitació de ponent, documentada a partir de la banqueta 706, devia continuar actuant com a tal. Pel que fa als paviments d’opus signinum 27 i 144, és molt probable que continuessin funcionant en aquests segles. Totes aquestes reformes en la part meridional del jaciment ens indiquen un canvi en les funcions dels diferents espais, a part d’una relativa reorganització d’aquests. Ara bé, també indiquen la continuïtat d’ocupació, ja que no s’amortitzen les estructures sinó que s’aprofiten per als nous usos. El marc cronològic establert per aquest horitzó és de segona meitat de segle IV i principis de segle V dC. Ara bé, en aquest sentit hem de mencionar que l’estratigrafia d’aquest període és molt exigua, a banda d’estar molt fragmentada i alterada per les construccions posteriors. Als nivells que cobrien les estructures de la part meridional es


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 227

van recollir algunes ceràmiques pròpies del segle IV, però sobretot un conjunt de monedes les quals s’havien encunyat a mitjan segle IV dC o en l’últim quart d’aquest segle: una GLOR IEXERC ITUS (330-348 dC), una SPESREI PUBLICAE (355-361 dC), i dues REPARATIO REIPUB (383-387 dC). Donada la pervivència d’aquest tipus de monedes, es pot proposar una data entorn a la primera meitat de segle V dC per a l’amortització d’aquells espais. Pel que fa a les estructures de la premsa, en els nivells de fonamentació es va recuperar alguna ceràmica africana del tipus D, com també algun plat de DSP en la forma Rigoir 2. Per tant, es pot definir una cronologia de l’últim terç de segle IV dC, com a període de bastiment d’aquestes estructures. La producció d’oli. Les restes documentades corresponents a aquesta fase devien formar part d’un centre productor, ara sí possiblement vinculat a una vil·la rural. En aquest moment podem assegurar que es dedicava a l’elaboració d’oli (almenys parcialment, ja que la gran majoria de vil·les tenen una gran diversificació en la seva producció). Efectivament, es configurà una habitació (UE 476, 481, 492) pavimentada amb opus signinum (UE 477), on vam documentar la base d’una premsa (UE 560). Aquesta estança comunicava, a través d’una canal ceràmica (UE 482) amb un lacus situat a la part posterior d’una de les estructures (UE 493). En la primera estança, el paviment presentava un pendent continu en tota la superfície en direcció a la canal ceràmica. Per tant, semblava evident que a la primera estança s’hi feia una activitat que produïa un líquid el qual s’emmagatzemava al dipòsit de la segona estança. Per les anàlisis de les mostres recollides, es va poder determinar que en la canal ceràmica hi havia restes d’àcids grassos, el que indicava que per aquella canal havia circulat oli. Conseqüentment es podia deduir que l’estança del paviment d’opus signinum corresponia a la zona de premsatge del producte, el qual es devia recollir a l’habitació annexa. La premsa corresponia a una versió de l’anomenada “premsa catoniana”, o de “palanca”. Les parts documentades són les del subsòl de la maquinària de la premsa: la base i el dipòsit de recollida del líquid. Com que no s’han documentat els encaixos dels arbores, cal pensar que el prelum podria haver estat encastat en un forat a la paret. Així, el pilar documentat devia ser una base de la maquinària, la qual es devia accionar, mitjançant un sistema de politges, amb un torn manual desplaçat de la vertical on reposa el contrapès. Aquest tipus de premses també s’han documentat a altres zones del territori català com Vinebre a la Ribera d’Ebre (Prevosti, Genera, 1998), a Corbins, al Segrià (Marí, Mascort, 1988) o a la plaça del Rei de Barcelona (Beltran de Heredia, 2001). Aquesta producció oleica s’ha de posar amb relació al conjunt del territori català, on sembla que hi ha efectivament una producció important d’aquest producte en els segles IV i V dC (Casas et alii, 1995). De totes maneres, a diferència de la producció de vi de la primera meitat de segle I dC, que sembla que monopolitzà el camp prelitoral català, la producció d’oli no esdevé un monocultiu durant el baiximperi. 4.4. Horitzó IV (segles V - XI dC) Correspon al període d’abandonament del jaciment. Durant aquests anys, la zona del mercat de Sant Vicenç dels Horts no va estar ocupada. Contràriament, s’aprofità per espoliar algunes de les estructures de l’antiga vil·la, tal com s’ha pogut constatar amb els murs 723 i 740, els quals van ser desmuntats fins a nivell de fonamentació. Val a dir


228

J. MORERA

que l’abandonament no va venir precedit d’una destrucció o d’un conflicte violent, ja que no es van documentar nivells de destrucció ni testimonis d’incendis. 4.5. Horitzó V (segles XI – finals XV) Si bé la cronologia que proposem per a aquest horitzó devia començar al segle XI, creiem que l’ocupació important s’esdevingué a partir del segle XIII, moment del qual són la majoria de les ceràmiques i materials recuperats (bàsicament vidriades en verd i manganès). Els elements documentats consistien en un pou localitzat a la part central (UE 664), un fons de sitja (UE 654) i una gran fossa que discorria en sentit N-S (UE 690). D’altra banda, també es van localitzar restes d’estrats no vinculats a cap estructura concreta (UE 480, 486, 488, 489, i 727). Totes les estructures van quedar reblertes per un potent estrat de fins a un metre de potència, que segellava aquesta fase i les precedents romanes. Consistia en un nivell molt homogeni format per argiles barrejades amb grava petita, amb una datació de finals de segle XV o principis de segle XVI. 4.6. Horitzó VI (segle XVI) A principis del segle XVI es produí la primera gran urbanització moderna d’aquesta zona de Sant Vicenç dels Horts. L’excavació va mostrar traces d’una retícula de murs i estructures, fets amb blocs de pedra tipus còdols lligats amb fang, els quals en algun cas es lligaven perpendicularment. Evidentment, la majoria de parets quedaven tallades per les cases construïdes en èpoques posteriors. Formaven part d’aquest horitzó les estructures MR-01, UE 311, 313, 374, i 647, localitzades a la que anomenàrem casa 1; UE 277 i 622, a la casa 2; i finalment els murs 613 i 653 a la casa 3. També d’aquest moment són 5 sitges, o cubetes d’emmagatzematge, localitzades al jaciment. Són les UE 352 a la casa 1, les sitges 281, 319 i 328 a la casa 2, i la sitja 310 de la casa 3. Associats a aquestes estructures i sitges es van documentar tota una sèrie de nivells, que devien ser els paviments i nivells d’ús d’aquesta fase. La majoria eren ferms de terra batuda fets amb argiles vermelloses, que es disposaven a sobre del nivell preexistent. Per les estructures localitzades hi podria haver hagut un mínim de 3 cases. No creiem amb una construcció unitària d’aquest conjunt, ja que no es mantenen les mateixes amplades de llum ni gruixos en les parets. 4.7. Horitzó VII (finals segle XVI – mitjan segle XVIII) Aquesta fase comporta l’amortització de totes les cases i estructures anteriors. Al seu lloc, i en un moment que cal situar a finals de segle XVI o principis del XVII, es configurà una gran casa pairal, la casa A. D’aquest casal en documentàrem 265 m2 en planta, però la seva superfície era molt més gran. A la part de tramuntana del jaciment es construí una segona casa, segurament pocs anys després de la primera, de la qual no coneixem els límits. De totes maneres, sembla que devia tenir una gran porta d’entrada per la part de migdia, a diferència del casal, amb l’entrada per ponent, i que ja des d’un bon principi, es devia construir una habitació soterrània de grans dimensions.


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 229

Figura 6. Planta de les estructures d’aquesta fase amb les hipòtesis de continuïtat

La casa pairal. Devien formar part de la planta baixa de l’edifici les arcades UE 54, 167, 314, 315, 316, 321, 322, 323, 618 i 638; i les estructures MR-01, 168, 182, 264, 276, 302, 312, 317, 318, 324, 344 i 639. Pel que fa a la planta primera en formaven part els murs MR-12, 13, 15, 17 i 18. També s’ha observat que fins a 5 sitges funcionen en aquest moment (UE 234, 341, 352, 624 i 626) i que es va fer una fresquera en el terreny (UE 655). La característica més destacada d’aquest casal era que en planta baixa estava articulat per tot un seguit d’arcades que marcaven l’esquelet de l’edifici. Aquest conjunt d’arcades no només subdividien l’espai a la planta baixa sinó que també feien funcions de càrrega dels pisos superiors. Les arcades es disposaven de tal manera que marcaven unes grans habitacions rectangulars que igualment podien estar subdividides. Aquesta orientació possibilitava que es diferenciessin tres espais: una nau central, una d’annexa i finalment un tercer sector entre les dues cases d’aquest moment, que no devia tenir ocupació en planta baixa. La nau central estava configurada a partir de 3 habitacions rectangulars de les quals la del mig estava compartimentada per la meitat. Cada habitació rectangular tenia unes mesures de 9,75 m de llargada per 4,75 m d’amplada. Aquest cos devia ser el més important del casal, no només per les dimensions, molt majors que els cossos annexos, sinó perquè presentava les entrades principals de tot l’edifici. Per la banda de ponent, hi havia l’entrada principal pedestre del casal (OC-12 segons la nomenclatura de l’estudi


230

J. MORERA

de paraments), el qual donava accés a un gran vestíbul. Des d’aquí es podia anar a la resta d’habitacions de l’edifici. Per la part de llevant, la presència de l’arcada UE 316 (de 8 m de llum), fa pensar que aquella esdevingué l’entrada dels carruatges. De fet, les cotes de circulació a l’habitació central d’aquesta nau, eren inferiors que les de la mateixa habitació de la nau annexa. Aquesta nau fou l’única on es va poder documentar la planta primera. Tot i que les últimes reformes d’aquell pis havien alterat les subdivisions internes d’una manera notable, cal pensar que la compartimentació seguia el mateix model que en planta baixa, amb 3 grans habitacions rectangulars. Els murs en aquesta planta devien estar fets amb tàpia, i es devien assentar damunt les arcades de pedra del pis inferior. Pel que fa a la façana cal fer notar una incidència interessant. La paret de façana del carrer Nou fou l’única estructura que s’aprofità de les finques anteriors. Com que aquelles presentaven una orientació general esbiaixada respecte de l’orientació que marquen el reticulat de les arcades (amb una diferència de 9º oest), la façana de la nau no segueix la mateixa perpendicular que les altres estructures. D’aquesta manera, la paret lateral nord de la nau era més llarga (16,4 m) que la de migjorn (14,6 m), i el vestíbul de l’edifici no presenta una geometria regular. Finalment s’ha de dir que en aquesta sala de recepció es van localitzar dues sitges. Una, ja localitzada en la fase anterior i que no sabem fins a quin punt va estar en ús en aquest moment. La segona correspon a una petita reforma dins d’aquest mateix horitzó, en la qual es va recréixer el sòl de circulació.

Figura 7. Vista d’algunes de les arcades de la casa pairal


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 231

La nau annexa al cos central era la que posteriorment vam anomenar casa 2. Presentava uns 14 m de llargada i una amplada d’entre 6 i 6,5 m. Estava compartimentada en 3 grans habitacions rectangulars, definides a partir de la successió d’arcades, de les quals les dues primeres estaven dividides per la meitat. Aquesta nau també tenia una porta d’accés des del carrer Nou, independent de la principal. Tanmateix, la façana estava enretirada uns dos metres respecte de la nau principal, producte del biaix que presentava aquella. Pel que fa a l’interior, val a dir que es documentaren dues sitges més, la primera revestida tota amb maons. Pel que fa a l’habitació situada més a llevant, s’hi féu un rebaix important, de forma que tenia una cota de circulació inferior que les dues restants. En aquest espai s’hi disposà una fresquera, de la qual tan sols vam documentar l’entrada Finalment, mancaria la zona que el separa de l’altre casal documentat, i que fou ocupat per la que hem anomenat casa 3. L’excavació ha provat que en aquesta fase no hi havia construccions en planta baixa. Tanmateix, sí que en algun punt es documentava algun arc. Això ens fa creure que més que un lloc de pas o vial, aquesta zona devia ser una mena de pati lateral de la casa pairal a partir del qual també es podia accedir a les habitacions i estances de la nau annexa. Analitzades les diferents naus documentades i pel que s’observà durant la intervenció, la nau central no només tindria un cos annex per tramuntana, sinó que també n’hi devia haver un segon a la part de migjorn (a l’actual finca núm. 11 del carrer Nou). Si fos així, i en cas que es presentés una certa simetria, ens trobaríem davant un gran casal urbà amb una estructura típicament rural, i fins i tot amb una economia de tipus agrícola. Aquesta esdevindria una casa de 3 cossos (masia catalana) amb dependències annexes, i diferents pisos d’habitació. Davant d’aquesta realitat hem de manifestar que els propietaris o constructors pertanyien a una capa social alta dins de l’estratificació municipal. No només per les dimensions del casal, sinó per la seva ornamentació i les riqueses materials. La pràctica arqueològica ha permès recuperar enteixinats que decoraven habitacions, ceràmiques importades d’Itàlia, ponderals, o capitells petris amb decoracions geomètriques. Això permet pensar en uns propietaris enriquits, potser a través de l’agricultura, els quals devien ocupar les esferes més altes dins la societat santvicentina dels segles XVII i XVIII. La casa B. Formaven part d’aquesta casa els murs 256, 257, 258, 411, 414, 785, 786 i 787. Es van poder documentar fins a 15 m de llargada de la finca tot i que és probable que arribés fins als 17,5 m. De totes maneres, aquesta casa va estar fortament afectada per les reformes dels segles posteriors, en les quals es van fer importants rebaixos, i tota l’estratigrafia correspon als segles posteriors. Si bé hem de pensar que tenia una entrada pel carrer Nou, l’únic accés documentat fou una porta lateral, de grans dimensions (3,25 m d’amplada). A banda d’això, en aquesta casa és característica la documentació d’un gran soterrani de 16 m2, amb l’entrada lateral a la part septentrional. 4.8. Horitzó VIII (mitjan segle XVIII – mitjan segle XIX) En aquesta fase es mantenen els dos grans casals del període anterior. Tanmateix, sobretot a la casa pairal es produeixen unes profundes transformacions estructurals, que alteraren completament la composició i l’esquelet de l’edifici.


232

J. MORERA

Imatge 8: Planta de les estructures corresponents a aquesta fase amb les hipòtesis de continuïtat Tot i que hem posat com a inici d’aquest horitzó el marc cronològic de mitjan segle sabem que les obres es feren i finalitzaren un xic abans. Tal com es veurà, a la boixa d’una de les tines de vi que es fan hi havia l’any de construcció—1742—, la qual cosa ens marca la data en què finalitzaren aquestes estructures. Ara bé, preferim mantenir un marc més genèric, ja que no sabem si totes les reformes dels dos edificis es van fer amb anterioritat a aquell any. La nova construcció manté bona part de l’estructura antiga, i ara sí, amb una activitat agrícola prou important centrada en la vinya. L’activitat i la localització de les dues grans cases en aquesta fase s’han de posar en relació amb un document de compravenda del 1798, en el qual Vicenç Nadal venia un casal situat al carrer Nou a Francisco Costa de la Muntanya. En aquesta referència també s’indica l’afrontació per tramuntana, en la qual es diu que llinda amb la fonda propietat del marquès de la Manresana. Sembla evident assimilar aquesta fonda de finals del segle XVIII amb la casa B que nosaltres identificàrem durant la intervenció. XVIII,

Casal dels Costa de la Muntanya. L’anomenem així perquè és tal com surt a la documentació i és el nom que ens ha arribat als nostres dies. En aquest sentit, desconeixem totalment qui era Vicenç Nadal i el temps que fou propietari del casal. El primer que cal dir d’aquesta casa és que se n’augmentaren les dimensions per llevant, a la zona del carrer del Riu, i que es creà un altre cos adossat. Si bé és possible que en la fase anterior ja existís aquest espai, i que s’utilitzés com un pati o una zona d’horts, és a partir de mitjan segle XVIII que se’n materialitza la definició estructural.


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 233

Pel que fa a la nau central, destaca la creació de dues grans tines de vi a l’habitació rectangular situada a llevant i on en la fase anterior suposàvem que hi havia una entrada dels carruatges. Per tant és obvi el canvi en la funció d’aquell espai, que passa a ser un lloc eminentment productiu. Aprofitant aquestes reformes s’anul·là l’arcada que hi devia haver separant la segona de la tercera habitació. Al seu lloc es va bastir una estructura massissa, amb un espai de porta on se situaren unes escales per accedir a la zona de recollida dels líquids. Les dues primeres habitacions de la nau, ara sense compartimentacions excepte un petit envà a la part nord-occidental de la primera, feien funcions de rebedor i distribució. Algunes de les arcades que donaven pas a les naus annexes queden tapiades en aquest moment com podria ser el cas de les que comunicaven amb la finca veïna. En la nau annexa del casal, es manté l’entrada per ponent després de superar el porxo exterior. La primera de les sales ja no estava compartimentada en aquest moment, i es tancà l’accés per tramuntana, el que significava anul·lar l’arcada i que no hi hagués sortida cap al pati. També es va tapiar una de les dues arcades que donaven pas a la segona sala horitzontal. A partir d’aquest punt és on els canvis estructurals són més importants, ja que quasi totes les estructures s’han de fer de nou, desmuntant totes les arcades que hi havia hagut anteriorment. Primerament, val a dir que com a conseqüència de la creació de les tines de vi a la nau central, el pas entre els dos cossos havia quedat tancat excepte en la primera estança. Llavors, la superfície de la segona sala de la nau queda reduïda a la meitat, i es crea un gran pati interior a la part septentrional. Aquests dos espais se separaven del de llevant amb un potent mur (UE 183) creat de nou i que amortitzava les estructures anteriors. A la zona de sol ixent també es diferenciaven dues zones. La més propera a la nau central, que podria haver actuat per descarregar els carruatges, donat que estava a una cota molt més baixa, i la zona on hi havia la fresquera, la qual possiblement ja no s’utilitzava i que quedava en una mena de pati exterior. Pel que fa al pati al qual s’accedia des del porxo del carrer Nou, és molt probable que tingués un espai anterior que servís d’abocador d’escombraries, ja que s’hi van documentar dos grans retalls en aquest sentit (UE 694 i 696) Les dues grans tines permeten pensar en una producció important de vi, estandarditzada i amb uns objectius mercantilistes més enllà de l’autoproveïment. Aquesta activitat s’ha de relacionar amb el context català de segle XVIII en què hi ha un fort augment productiu d’algunes activitats agrícoles, sobretot vi i aiguardent, els quals seran destinats a la comercialització. Fonda del Marquès de la Manresana. L’anomenem així perquè és tal com surt a la documentació de finals de segle XVIII, i cal pensar que ja hi era amb anterioritat com a tal. Els canvis d’aquesta casa van afectar sobretot la zona del soterrani. Amb la construcció d’una tina a la zona de llevant, aquest espai passa a ser un lloc de tractament del vi i relacionat amb la seva elaboració. A més es va crear un accés nou, amb unes escales enrajolades i una gran porta arquejada. Aquesta estança soterrada devia estar coberta en aquest moment per una volta de maons. Pel que fa a la resta d’estances, la distribució és força semblant a la de la fase anterior, i no s’observen grans reformes en l’esquelet de l’edifici.


234

J. MORERA

4.9. Horitzó IX (mitjan segle XIX - 1920) Aquesta fase es caracteritza per la compartimentació del casal de la família Costa de la Muntanya. La majoria de canvis se succeeixen a mitjan segle XIX o fins i tot abans. Tanmateix n’hi ha alguns, vinculats amb les activitats econòmiques, que es van produir a l’últim quart del segle XIX. Les tines de vi documentades en la fase anterior, tant les dues del casal com la de la Fonda del Marquès de la Manresana, queden amortitzades just després del període del Sexenni Democràtic (1868-1874). Pel que fa al casal de la família Costa de la Muntanya, quedà dividit en un mínim de quatre finques. D’una banda, les cases que nosaltres vam identificar com les cases 1, 2 i 3, i de l’altra, la casa que corresponia a la finca veïna del núm. 11 del carrer Nou. En aquest moment les quatre cases tenen evolucions i dinàmiques diferents, cadascuna amb la seva pròpia porta d’accés, i amb els límits ben tapiats. La distribució dels espais no varia massa de la fase anterior, i la diferència rau en el fet que apareixen tot d’estructures d’emmagatzematge tipus dipòsits, fosses sèptiques o pous morts, i paviments enrajolats. Finalment, en la documentació apareix que pels volts de 1920, la casa de les voltes era propietat de la família Pascual els quals la vengueren al consistori municipal per tal que es pogués construir el futur mercat. 4.10. Horitzó X (1920 - 2003) Correspon a l’última ocupació del solar intervingut. Pel que fa a la “casa de les voltes”, l’any 1920 havia estat venuda a l’Ajuntament santvicentí. Fou enderrocada i al 1928 s’hi construí el mercat. Pel que fa a la casa Reverter, que havia estat la nau principal del casal, va continuar sent propietat d’aquella família fins al 1985, moment en què fou venuda a la família Pascual. Durant tot aquest període la finca va estar subarrendada a altres persones. Una d’aquestes, Sebastià Ribera, donà d’alta l’edifici com a fleca, activitat que s’hi va fer fins als últims estadis. Finalment, l’any 2003, la casa del forn fou adquirida pel consistori municipal.

5. BIBLIOGRAFIA BERNI, Piero; REVILLA, Víctor (2007) “Los sellos de las ánforas de producción tarraconense: representaciones y significado”. A: LÓPEZ MULLOR, A.; AQUILUÉ, X. (coord.) La producció i el comerç de les àmfores de la Província Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 95-112. (Monografies; 8) CARRERAS, Cèsar; BERNI, Piero (1998) “Producció de vi i àmfores tardanes del NE de la Tarraconense”. A: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat: economia, producció i comerç al mediterrani occidental, Badalona del 6 al 9 del maig de 1998. Badalona: Museu de Badalona, p. 270-276.


EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 235

CARRERAS, Cèsar (2009a) “Preliminars: l’estudi del territori de la colònia i les primeres terrisseries”. A: GUITART, J.; CARRERAS, C. (coord.) Marques i terrisseries d’àmfores en el Pla de Barcelona. Barcelona: IEC, p. 9-18. CARRERAS, Cèsar (2009b) Les marques de Sant Vicenç dels Horts. En premsa CASAS, Josep; CASTANYER, Pere; NOLLA, Josep M.; TREMOLEDA, Joaquim (1995) El món rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques. (Sèrie Monogràfica; 15) COMAS, Montserrat (1997). Baetulo. Les marques d’àmfora. Institut d’Estudis Catalans – Museu de Badalona. Union Académique Internationale - Corpus Unternational des timbres amphoriques. Fascicule 2. FOLCH, Joaquim; CARBONELL, Elisenda (1998) “La producció de vi i d’àmfores a la vil·la de Can Feu”. A: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat: economia, producció i comerç al mediterrani occidental, Badalona del 6 al 9 del maig de 1998. Badalona: Museu de Badalona, p. 289-293 GENERA, Margarida; PREVOSTI, Marta (1998) “Restes d’un Torcular a la partida de la Fontjoana (Vinebre, Ribera d’Ebre)”. A: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat: economia, producció i comerç al mediterrani occidental, Badalona del 6 al 9 del maig de 1998. Badalona: Museu de Badalona, p. 294-299. LÓPEZ, Albert; FIERRO, Xavier; LACUESTA, Raquel (2002) Les termes romanes de Sant Boi de Llobregat. Pou Comú núm. 3, Col·lecció Carles Martí i Vilà d’Estudis Històrics. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat-Museu de Sant Boi de Llobregat. LÓPEZ, Albert; ESTANY, Imma; LACUESTA, Raquel (2005) Castell de Castelldefels. Arqueologia, Història, Art. Barcelona: Diputació de Barcelona. (Monografies; 7) LÓPEZ, Albert; MARTÍN, Albert. (2007) “Tipologia i datació de les àmfores produïdes a Catalunya”. A: LÓPEZ MULLOR; X. AQUILUÉ (coord.) La producció i el comerç de les àmfores de la Província Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p.3394. (Mono; 8) LLEDÓ-BARREDA, Maria (2004): “Cal Reverter (Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat)”. A: Actes de les Jornades d’arqueologia i paleontologia 2001. Comarques de Barcelona. Celebrades a la Garriga el 29 i 30 de novembre de 2001. Barcelona: Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, p. 541-544. MARÍ, L.; MASCORT, M. T. (1986) “Una instal·lació industrial oleícola d’època romana al municipi de Corbins (Segrià)”. A: VII Col·loqui internacional d’Arqueologia. Puigcerdà, p. 267-274. MOLIST, Núria (1993) “Cal Reverter (Sant Vicenç dels Horts)”. A: Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana-antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 88. MORERA, Jordi (2008) Memòria de les intervencions arqueològiques al solar de l’antic mercat de Sant Vicenç dels Horts. Setembre de 2005 - abril de 2006. Lliurat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura el març de 2008. Treball inèdit. REVILLA, Víctor (1995) Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis (siglos I aC – III dC). Barcelona. (Cuadernos de Arqueología; 8)


236

J. MORERA

SCIALLANO, M. (2007) “Amphores de Tarraconaise: nouvelles découvertes sur le littoral de Gaule meridionale”. A: LÓPEZ MULLOR, A.; AQUILUÉ, X. (coord.) La producció i el comerç de les àmfores de la Província Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 353382. TREMOLEDA, Joaquim (2000) Industria y artesanado cerámico de época romana en el nordeste de Cataluña (época augustea y altoimperial). Oxford: British Archaeological Reports. (BAR International Series; 835)


Els Pinetons, un assentament prehistòric i medieval a la plana del Vallès (Ripollet, Vallès Occidental) RAÚL BALSERA MORAÑO,1 ÒSCAR MATAS PAREJA,2 JORDI ROIG BUXÓ3

1. SITUACIÓ GEOGRÀFICA El paratge arqueològic dels Pinetons es troba situat al terme municipal de Ripollet (Vallès Occidental), a la vall baixa del riu Ripoll, just abans de la confluència d’aquest amb el riu Besòs, i limita a l’est i sud-est amb Montcada i Reixac, al nord amb Barberà del Vallès, i a l’oest i sud-oest amb Cerdanyola del Vallès. El casc antic de Ripollet està situat a la part central del terme municipal, mentre que la zona arqueològica dels Pinetons es al nord del nucli urbà, al punt més alt del terme municipal. Aquest indret arqueològic, situat a la plana del Vallès, entre la serralada Litoral i la Prelitoral, és a la punta de llevant de la serra de la Salut, entre el torrent de can Duran al nord-est i el de can Grasses al sud-oest que conflueixen, aigües avall, a la riba nord del riu Ripoll. Orogràficament el jaciment dels Pinetons II es troba a unes altituds que varien entre els 104.2 i els 113.4 metres sobre el nivell del mar, mentre que la zona del parc dels Pinetons (Pinetons I) assoleix cotes que superen lleugerament els 120 metres d'altura.

1 Director tècnic de la Intervenció Arqueològica de l’Avinguda del Mediterrani - Pinetons II (Arrago). raulbalsera@terra.es 2 Director tècnic de la Intervenció Arqueològica del Parc del Pinetons - Pinetons I (Arrago). omatas@uoc.edu 3 Coordinador de les intervencions arqueològiques fetes als jaciments dels Pinetons I i II (Arrago sl). jordiroig@arragosl.com


238

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 1. Ubicació del complex arqueològic de Pinetons (Ripollet, Vallès Occ.) a la costa central catalana

2. EL

PARATGE ARQUEOLÒGIC DELS PREHISTÒRIC AL VALLÈS

PINETONS. UN

NOU COMPLEX ARQUEOLÒGIC

Aquest jaciment prehistòric dels Pinetons era totalment desconegut fins ara. La seva descoberta es produí a principis d’agost de 2006 per part d’un aficionat local que va observar com durant les tasques de rebaix d’una zona del parc on s’estava actuant (3a fase d’ampliació del parc), apareixien les restes d’una possible sitja, de la qual va poder recuperar algun fragment de material ceràmic. La troballa va ser comunicada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i a l’equip d’arqueòlegs de l’empresa vallesana Arrago. D’aquesta manera, en una immediata visita sobre el terreny, va ser possible constatar que just en el límit de la part ja acabada del parc i en els camps següents, objecte de la propera fase d’ampliació, hi havia més restes visibles. Concretament, en el marge del camí, just per sobre de la zona ja enjardinada, es van observar diverses sitges més, alguna de grans dimensions, tallades en el talús i reblertes de pedra, material ceràmic i fauna. Així, un cop confirmat el valor del jaciment i l’afectació de certes estructures, la promoció de l’obra del Parc dels Pinetons, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

239

Metropolitana de Barcelona, decidí fer una prospecció en extensió de la superfície afectada per la futura 4a fase d’ampliació, avui en dia encara sense executar, per tal de delimitar l’àrea del jaciment arqueològic. D’aquesta manera, es va prospectar una extensió d’1,6 ha i es van localitzar un total de 90 estructures arqueològiques, de les quals se n’excavaren 20 i la resta foren tapades de manera provisional per a la seva futura excavació. Aquests treballs de prospecció i d’excavació arqueològica d’una part de les estructures les va fer al juliol de 2007 l’empresa d’arqueologia Arrago, sota la direcció tècnica de l’arqueòleg Òscar Matas Pareja, i la coordinació de Jordi Roig Buxó (Matas, Roig, 2007). Per altra banda, i ja durant l’any 2008, es va fer l’excavació del jaciment de Pinetons II, el qual se situa immediatament al sud de Pinetons I, a uns cent metres de distància i a una cota més baixa. Aquest gran espai de camps erms—delimitat pels carrers de Barberà a l’oest, i Puigmal a l’est, i per l’avinguda de Catalunya al Sud i la del Mediterrani al Nord—es trobava sense urbanitzar i s’hi van trobar materials ceràmics en superfície, que permetien plantejar que el jaciment continuava cap a aquesta zona. La prospecció i excavació en extensió de tot aquest espai es va portar a terme davant la imminència dels treballs de construcció d’un Centre d’Atenció Integral per a la Gent Gran per part de l’Ajuntament de Ripollet. La tasca s’inicià al gener de 2008 i va acabar a l’agost del mateix any.

Figura 2. Vista aèria del paratge arqueològic i parc dels Pinetons al límit de l’àrea urbana de Ripollet, amb l’emplaçament del jaciment de Pinetons I (esquerra) i Pinetons II (dreta) abans d’iniciar-se les excavacions


240

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 3. Planta general dels jaciments de Pinetons I i II amb les restes arqueològiques

3. EL POBLAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL RIPOLL A partir del període neolític, a la plana vallesana començà a detectar-se una ocupació més intensa del territori, com ho demostra l’augment de les evidències d’hàbitats a l’aire lliure amb la presència de grups de sitges del Neolític antic en diferents punts de les terrasses fluvials del Ripoll, com per exemple al pla de la Bruguera i a la plaça Major de Castellar del Vallès, i als paratges arqueològics de Can Roqueta i Can Gambús a Sabadell. Per altra banda, i ja de forma més evident, documentem durant el Neolític mitjà la pràctica d’un patró funerari concentrat que fa ús de tombes d’inhumació individuals que, en determinats casos, formen necròpolis ben definides amb un elevat nombre de sepultures.


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

241

Figura 4. Vista aèria de la zona de Pinetons I amb les restes arqueològiques en curs d’excavació al marge d’un talús del parc

Pel que fa a aquest tipus de necròpolis de sepulcres de fossa, tenim coneixement al mateix terme de Ripollet del sepulcre de la Bòbila Padró (Renom, 1944) i, a l’altra riba del Ripoll, els excepcionals conjunts i necròpolis de Bòbila Madurell i Can Gambús 1 de Sabadell (Roig, Coll, 2007). Aquests conjunts funeraris mostren, cap al final del període, els primers signes de reutilització en ser incorporats seqüencialment diversos individus en un mateix sepulcre. Serà ja al Neolític final, quan identifiquem assentaments i llocs d’habitació de majors dimensions, amb la concentració de diverses sitges, fons de cabana i estructures de combustió independents, formant una agrupació homogènia. Aquest és el cas modèlic de l’assentament de Can Gambús 1, amb un total de 50 estructures, destacant una cabana amb llar de foc i fornet intern, diversos retalls i estructures complexes, nombroses sitges i prop d’una dotzena de forns independents, que han proporcionat en el seu conjunt, un extens i diversificat registre ceràmic que permet caracteritzar morfològicament les manufactures d’aquest període (Roig, Coll, 2007 i 2008). Aquesta activitat de l’hàbitat durant aquest període del Neolític final, ens deixa uns indicis testimonials al paratge dels Pinetons, amb unes escadusseres i puntuals estructures arqueològiques tipus sitja i cubeta. Fins ara, els assentaments del Calcolític en el pla del Vallès eren molt poc coneguts, sobretot pel que fa a les evidències d’hàbitat, tal com succeeix a la resta del territori, on dels 160 enclavaments amb ceràmiques campaniformes dels diferents estils detectats a Catalunya, només 7 corresponen a ocupacions a l’aire lliure (Clop, 2001). Amb tot, en


242

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

els últims anys i gràcies a la dinàmica arqueològica i l’excavació de grans superfícies, s’han localitzat alguns nous jaciments, com ara l’hipogeu del carrer París de Cerdanyola, amb un gran nombre d’inhumacions successives i ofrenes de material lític i vasos campaniformes (Francès et al., 2007), l’hipogeu amb campaniforme de Can Fatjó dels Aurons, a Sant Cugat del Vallès, amb estructures d’habitació associades, i l’estructura complexa del Vapor Gorina de Sabadell (Roig et al., 2008). Aquests jaciments ens confirmen, d’una banda, les òptimes capacitats mediambientals que posseeix aquest territori per a l’hàbitat i, d’una altra, els alts beneficis científics d’haver fet seguiments arqueològics dels espais que s’han anat urbanitzant en els darrers anys. A partir d’aquest període, que s’encavalca radiocarbònicament entre l’horitzó del Neolític final i el bronze antic, apareix una de les fases més intenses del poblament prehistòric a la depressió Prelitoral catalana, el bronze inicial (2300-1200 aC), la qual es troba ben documentada en els Pinetons II a partir de diverses estructures d’emmagatzematge, i especialment, per un hipogeu funerari col·lectiu amb més de trenta individus inhumats, que el converteixen en l’estructura funerària de majors dimensions coneguda en el nord-est peninsular. Les dades de què disposem sobre el sistema ocupacional practicat durant el bronze inicial en el territori del Vallès, conformen les millors evidències per entendre el funcionament socioeconòmic d’aquestes comunitats que ocupen la depressió Prelitoral catalana. En aquest territori es disposa d’un coneixement molt exhaustiu d’amplis espais veritablement excavats en extensió, com els identificats en els complexos arqueològics de Can Roqueta (Carlús et al., 2007) i de Can Gambús 1 (Roig, Coll, 2007), ambdós a Sabadell. Aquestes evidències descriuen un hàbitat dispers amb petites concentracions de poblament de caràcter obert que utilitza la fossa complexa parcialment excavada per establir les seves unitats domèstiques i productives. En aquest sistema d’hàbitat la fossa tipus sitja correspon a l’estructura més ben documentada durant aquest període, encara que no hem d’oblidar que aquest mecanisme de conservació de cereal conviu amb altres fórmules d’emmagatzematge, com l’ús de recipients ceràmics de grandària mitjana i gran, molt habituals entre la fragmentació ceràmica, però a penes documentats in situ, que semblen haver-se reconegut en el jaciment de Pinetons II amb la detecció de possibles encaixos de tenalla. Cal recordar que aquest patró d’assentament del bronze inicial conviu amb les accions funeràries practicades per aquestes comunitats, on les unitats domèstiques, les sitges o els diferents tipus de fosses d’ús quotidià, se situen en els voltants o fins i tot en els mateixos espais en els quals es detecten els hipogeus i les fosses funeràries col·lectives on inhumen els seus difunts. És important destacar aquest factor, perquè el seu seguiment ofereix serioses conseqüències per entendre el desenvolupament social de les comunitats prehistòriques en aquest territori, ja que a partir del bronze final (1200750 aC), es reconeix una ruptura amb el sistema ocupacional practicat prèviament. Per als contextos adscrits al bronze final, hem de reconèixer que la major part dels documentats en aquest territori, es daten tardanament, i ens trobem en la gran majoria dels casos amb un horitzó cultural plenament conformat, caracteritzats per alts percentatges d’acanalats i l’existència de necròpolis d’incineració que, per primera vegada, evidencien la separació de l’hàbitat de la pràctica funerària, i en la qual la necròpolis de Can Piteu de Sabadell (López Cachero, 2005) sembla tenir un ús territorial en ser compartida per diferents nuclis de població.


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

243

A la costa central catalana es coneixen un gran nombre de jaciments adscrits al bronze final, encara que, en canvi, són molt pocs els que ofereixen dades útils que facilitin construir un marc cronotipològic fiable en el qual situar les variacions socioeconòmiques desenvolupades durant aquest període (Francès, Pons, 1998). Molts d’aquests pertanyen a troballes antigues on s’han recuperat uns pocs fragments de ceràmica acanalada o corresponen a jaciments parcialment excavats. En aquest sentit, el jaciment més pròxim conegut al complex arqueològic dels Pinetons és el del quilòmetre 1 de la carretera de Ripollet a Santiga, descobert per V. Renom cap als anys trenta del segle XX (Renom, 1944). Renom parla de fosses circulars d’uns 2 metres de diàmetre, reblertes de material ceràmic a mà del bronze final-ferro i molts fragments de tovot, però que, en cap cas, corresponen per distància al mateix jaciment. Però, per avançar qualitativament en el coneixement d’aquest període hem de centrar la nostra atenció sobre els grans complexos arqueològics detectats a la vall del riu Ripoll, com els reconeguts en els paratges de Can Roqueta i Can Gambús a Sabadell, els quals ofereixen grans possibilitats d’anàlisi, tant a escala micro, com a escala semimicro, facilitant visualitzar, per primera vegada, el comportament estratigràfic i també espacial d’aquestes concentracions d’hàbitat. Aquests contextos arqueològics amplis i ben documentats a través de la utilització d’una metodologia arqueològica moderna, són els que han de precisar la profunditat i les característiques del canvi social que es donen entre el bronze final i la primera fase del ferro I. Durant la primera edat del ferro es documenta en aquesta zona una subtil alteració del funcionament ocupacional documentat prèviament, i es detecta un augment del nombre d’estructures que componen els jaciments situats al pla, amb un augment clar del nombre de fosses tipus sitja, on els assentaments semblen tenir un menor grau de concentració i es redueix l’encavalcament estructural. Coincideix aquest procés amb la identificació dels primers materials, encara que fora de context, situats en punts elevats del territori, detectats en les excavacions de poblats ibèrics posteriors, de manera que es pot afirmar que es va produir una intensificació de l’explotació del territori durant aquest període, corroborat, al mateix temps, per un augment de la dispersió i el nombre de necròpolis adscrites al ferro I. En el complex arqueològic de Pinetons I i II de Ripollet, les evidències adscrites al bronze final semblen ser les majoritàries. Tanmateix, cal comentar que com que els materials arqueològics estan pendents d’estudi, i considerant també l’alta complexitat estructural que mostren les restes, hem d’adscriure’ls, de moment i de forma genèrica i àmplia, al període del bronze final-ferro I, que cal distingir de la fase cultural de transició del bronze final/ferro I.

4. INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PARC DELS PINETONS’2007 – PINETONS I Així, la primera i puntual intervenció arqueològica a l’indret dels Pinetons de Ripollet es desenvolupà durant l’agost del 2006, quan després de l’avís d’un aficionat local i la troballa de material en superfície i la presència d’estructures tallades al marge del camí, es va dur a terme un control puntual dels moviments de terres de la 3a fase de les obres de condicionament del parc dels Pinetons. A continuació, entre desembre de 2006 i gener de 2007, es va portar a terme una prospecció arqueològica en extensió amb mitjans mecànics dels terrenys immediatament a l’est del límit de la tercera fase del


244

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Parc, en una superfície d’1,6 hectàrees, on ja afloraven una desena d’estructures en el marge del camí. Els resultats de la prospecció arqueològica amb mitjans mecànics van ser positius, i en tota la meitat oest de la zona prospectada va ser possible localitzar un total de 90 estructures, diferenciant-se dos sectors amb restes. El sector 1 – Talús enjardinat inferior. Es tractava d’un espai de terres de forma triangular corresponent a un talús inferior on hi havia plantat romaní. En aquest sector es localitzaren un total de 20 estructures arqueològiques. L’excavació de les estructures d’aquest sector es va fer entre el maig i el juliol del 2007, en una zona on s’havia d’intervenir per concloure la 3a fase del parc.4 El sector 2 – Camp superior i camí. Es tractava d’un espai configurat per un camí recent, amb una rasa/canal lateral, oberta també recentment, i per un camp pla situat immediatament per damunt del camí. Amb la prospecció en extensió d’aquest sector es van localitzar un total de 70 estructures arqueològiques de diversa entitat i característiques. Aquestes estructures, per motius de la dinàmica d’urbanització del parc i les prioritats de la promoció que no actuava en aquesta zona, van ser protegides i cobertes provisionalment amb geotèxtil i sauló. Aquest conjunt d’estructures hauran de ser excavades en un futur, abans de l’execució de la propera fase d’ampliació del Parc dels Pinetons. Així doncs, amb la prospecció arqueològica en extensió d’1,6 ha, va ser possible delimitar tot el perímetre del jaciment i determinar l’extensió de l’assentament prehistò-

Figura 5. Planta general de les restes arqueològiques Pinetons I

4 Aquesta intervenció arqueològica la va fer l’empresa d’arqueologia Arrago, sota la direcció tècnica de l’arqueòleg Òscar Matas Pareja i la coordinació de Jordi Roig Buxó, amb la promoció de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Matas, Roig, 2007).


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

245

Figura 6. Estructures tipus sitja del bronze final - ferro de Pinetons I ric, que ocupa uns 6.000 m2. D’aquesta manera, va ser possible observar com tot aquest conjunt de 90 estructures conforma una agrupació compacta, densa i homogènia de restes, que configuren una concentració d'hàbitat del bronze final/primera edat del ferro, del qual s’han localitzat diferents tipologies d’estructures amb material associat característic del període. En línies generals es tracta d’un tipus de restes semisubterrànies, parcialment excavades al terreny natural, descrites com a fosses, cubetes, sitges, estructures complexes i grans retalls.


246

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 7. Estructures complexes del bronze final - ferro de Pinetons I


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

247

D’aquesta manera, del conjunt d’estructures arqueològiques identificades durant la prospecció, cal destacar-ne algunes de tipus complex, amb planta el·líptica i dimensions considerables, com ara les E-13, E-19, E-45, E-63, E-65, E-81, E-83 o E-86, etc. D’aquestes destacaríem l’E-13, on hem identificat una sèrie de tres forats de pal a la seva banda oest. Aquestes estructures que resten pendents d’excavació presenten uns rebliments de terres orgàniques amb pedres, i sovint nivells cendrosos amb presència abundant de fragments ceràmics visibles en superfície. La resta d’estructures presenten una planta circular, poden atribuir-se al tipus sitja d’emmagatzematge, i són les majoritàries. En aquesta fase d’actuació a Pinetons I, tan sols va ser possible excavar un total de 20 estructures, concretament les situades en el Sector 1 que quedaven afectades pel condicionament del parc. D’aquestes 20 estructures, 7 són d’emmagatzematge tipus sitja; 6 són estructures complexes o grans retalls; 5 són estructures tipus fossa-cubeta i 2, estructures indeterminades. 4.1. Les estructures tipus sitja Tenim un grup de 7 sitges (E-49, 50, 54, 79, 84, 88 i 90) que tenen unes característiques totalment homogènies i presenten unes mateixes tipologies, amb un perfil tron-

Figura 8. Vista de l’estructura complexa E-86 del bronze final - ferro de Pinetons I amb una abocada de cendres, torchis i argila termoalterada


248

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

cocònic en forma de campana de fons sempre aplanat, i unes dimensions considerables (diàmetre de boca conservat al voltant d’1 m, diàmetre màxim entre 1,80 i 2,50 m, i una fondària conservada entre 1,40 i 1,70 m). Estaven excavades en el terreny geològic de la zona (argiles amb nòduls de carbonats), i van ser amortitzades amb diferents abocades de terres i pedres, amb presència de material arqueològic, del qual destaca la ceràmica a mà, la fauna, l’argila cuita i el tovot, i més puntualment petits fragments de metall (bronze).

4.2. Les estructures complexes i grans retalls En aquest grup tenim diversos tipus d’estructures morfològicament diferenciades i caracteritzades per unes plantes el·líptiques irregulars amb retalls i cubetes interiors, amb un total de 6 estructures, de les quals destaquen l’E-45, 80, 83, i 86. En alguns casos s’observen elements i dispositius interiors i/o exteriors, com forats de pal, banquetes, lleixes, encaixos, restes d’estructures de combustió, nivells d’ús, que evidencien una activitat antròpica de tipus domèstic i/o artesà al seu interior. D’altres estructures, també de plantes el·líptiques i/o irregulars, però de dimensions

Figura 9. Vista final de l’estructura complexa E-86 del bronze final - ferro de Pinetons I amb la seva estructuració interna de cubetes i retalls


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

249

més reduïdes que les anteriors i sense dispositius ni elements interns clars, es podrien relacionar amb altres funcions complementàries de la vida quotidiana de l’assentament, tal vegada dispositius auxiliars d’emmagatzematge o retalls per encaixar-hi grans contenidors. En primer lloc, corresponent al primer grup, tenim l’estructura E-45, consistent en un retall de planta irregular de tendència el·líptica, amb unes dimensions aproximades d’uns 3,60 x 3 metres, i una potència de 40 centímetres. Presentava un perfil semiesfèric i un fons de tendència plana, amb sis subcubetes o petites depressions en el seu interior, i les restes d’un nivell d’ús de terra batuda. Els treballs agrícoles i els agents atmosfèrics havien afectat aquesta estructura i, per tant, estava rebaixada de la seva cota original i les seves dimensions, alterades. A més, abans de la intervenció, va ser seccionada per una canal d’evacuació d’aigües a la banda nord del camí i per la construcció del bordó del talús i d’un pou de registre del sistema de reg del parc. Tanmateix va ser possible recuperar força material arqueològic del sediment que amortitzava aquesta estructura complexa, entre el qual cal destacar ceràmica a mà, fauna, una agulla de bronze d’una fíbula, argila cuita i fragments de molins de vaivé. L’E-83 presentava una planta irregular de tendència el·líptica, d’uns 3,50 x 2,10 metres i un perfil de parets inclinades amb el fons irregular lleugerament bombat i una potència conservada d’uns 45 centímetres. Es va localitzar un forat de pal d’uns 20 centímetres de diàmetre i uns 30 centímetres de fondària en el seu extrem nord-oest. Presentava dos nivells de reompliment amb força material ceràmic fet a mà característic d’aquest període, fauna i argila cuita/tovot/torchis. Per altra banda, tenim una altra estructura complexa de grans dimensions i morfologia singular (E-86), que consistia en un retall de planta irregular de tendència el·líptica, amb unes dimensions aproximades de 3,40 x 3,60 metres, i una potència màxima conservada d’1,25 metres. Tenia perfil semiesfèric i fons irregular, amb diverses banquetes i cubetes en el seu interior. En aquest cas, sembla identificar-se una possible rampa d’accés a la seva banda est, que devia conduir a un primer replà o zona productiva i/o artesana; posteriorment, hi ha una zona de pas, i a l’est, el segon replà. A la banda oposada, a un nivell inferior, trobaríem l’espai principal. Aquesta estructura era amortitzada per nombrosos estrats arqueològics, molts dels quals de composició orgànica, i capes de cendres, carbons i nivells d’argila cuita abocada, dels quals es van poder recuperar abundants fragments de material ceràmic a mà, fauna, fragments de molins, i abundants restes d’argila cuita i torchís, tal vegada corresponents a algun fornet portàtil o estructura de combustió feta amb argila, així com un fragment de bronze. Aquesta estructura havia estat afectada pels treballs agrícoles i seccionada a la banda nord per la construcció del bordó del talús i algunes canalitzacions, i per tant rebaixada de les seves dimensions originals. Finalment tenim l’E-80, que presentava una planta superior de forma el·líptica, d’uns 2 x 1,60 metres i una inferior d’uns 1,60 x 1,20 metres, perfil globular amb les parets rectes i el fons pla, que la fan morfològicament diferent a les anteriors, i gairebé 1 metre de potència. Presentava diversos nivells d’amortització, alguns dels quals de composició orgànica i cendrosa, dels quals es van recuperar abundants restes materials.


250

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 10. Vista aèria de la zona de Pinetons II amb les restes arqueològiques en procés d’excavació

4.3. Les estructures tipus fossa-cubeta Finalment, hem d’esmentar la documentació de cinc estructures més (E-75, 76, 77, 78 i 87) que per les seves característiques no podem adscriure a cap de les categories anteriors. Es tracta de petites fosses-cubetes, de menys d’un metre, de plantes el·líptiques o irregulars, i de poca fondària. En aquest cas podríem pensar en una funció domèstica auxiliar, orientada al manteniment i a l’emmagatzematge per al consum immediat d’aliments. Cal destacar primer les tres estructures localitzades a la zona del camí del sector-2. Primerament, l’estructura E-77, que té planta irregular de tendència circular d’un metre de diàmetre, amb fons arrodonit, i amb un estat de conservació pèssim, ja que resta una potència d’entre 30/40 cm. A més, a l’igual de les estructures següents, estava afectada a la seva banda sud, per la construcció del bordó del talús on hi havia planters recents. L’E-76 presenta una planta circular d’uns 70 centímetres de diàmetre i una potència conservada d’uns 65 centímetres. L’E-75, situada a la banda més occidental del camí, gairebé al límit del perímetre de la intervenció arqueològica actual, correspon a una estructura de planta allargassada de tendència el·líptica; però com que es troba tallada pel bordó del talús, no disposem de la planta completa. Fa un mínim d’1,38 metres de longitud per uns 78 centímetres d’amplada, i una fondària conservada de només 16 centímetres.


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

251

Figura 11. Vista aèria des del nord-oest del jaciment de Pinetons II amb els conjunts d’estructures complexes 1 i 2 a primer terme, i la serralada Litoral al fons


252

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Finalment, es varen documentar dues estructures més al Sector-1. L’E-78, una estructura de planta irregular d’uns 60 cm de diàmetre i una potència conservada d’uns 10 centímetres i l’E-87, situada a la zona més oriental del perímetre de l’excavació. En aquest cas es tracta d’una estructura de planta el·líptica, d’uns 45 centímetres de diàmetre i amb només 40 centímetres de fondària conservada. 4.4. El material arqueològic Malgrat que els materials es troben en fase d’estudi i l’elaboració de la memòria científica és encara en curs, podem apuntar algunes dades preliminars. El material ceràmic és clarament predominant, i en un principi no hi hem identificat cap peça importada. Respecte a les formes ceràmiques cal destacar primerament, urnes globulars de dimensions mitjanes i petites, amb nanses i/o perforacions per sosteniment. Aquests tenen vores rectes curtes exvasades i convexes, algunes presenten peus anulars. Trobem peces sense decorar, però també amb acanalats i/o incisions exteriors. Les coccions són fonamentalment reduïdes a l’exterior, però mixtes a l’interior. El segon tipus de peces documentat, són els plats-tapadora. En aquest cas, presenten nansetes i vores bisellades, amb un acabament exterior groller, i amb una superfície interior allisada, amb méplats i decoració acanalada, tant horitzontal com obliqua o combinada. Triangles, dents de serra i motius geomètrics completen el repertori decoratiu dels acanalats. Hem d’apuntar també la presència de decoració incisa, de motius en forma d’espiga i bandes obliqües, i la combinació de motius acanalats i incisos. L’últim tipus de peça més ben representada la constitueixen les tenalles i les urnes de dimensions mitjanes i grans de forma globular o ovoïdal, amb la vora recta exvasada, amb cordons aplicats digitats i amb incisions inclinades a la inflexió del coll de la peça o combinacions de cordons: doble cordó, en vertical, en horitzontal, reticulars i garlandes. En aquest apartat caldria apuntar l’escassetat del material metàl·lic de bronze d’entre els materials recuperats, i la total absència de ferro. Destaquem la trobada d’un fragment d’agulla de cap enrotllat al rebliment de l’estructura complexa E-45, on també es van recuperar una dena de bronze, diverses laminetes i fragments més petits d’agulletes o punxons.

5. INTERVENCIÓ PINETONS II

ARQUEOLÒGICA A L’AVINGUDA DEL

MEDITERRANI’2008 –

El 2 de gener de l’any 2008 varen començar les tasques de prospecció d’un espai molt pròxim a l’àrea intervinguda del Parc dels Pinetons, amb motiu de la construcció d’un Centre d’Atenció Integral per a la Gent Gran per part de l’Ajuntament de Ripollet. Aquest afectava un espai aproximadament de 2 ha de superfície, i estava delimitat per l’avinguda del Mediterrani, l’avinguda de Catalunya, el carrer Puigmal i el carrer de Barberà del Vallès. Durant els deu dies següents, i fins al 15 de gener, es va portar a terme un rebaix acurat en extensió de la capa vegetal, retirant-se el terra superficial amb potències que oscil·laven entre 20 i 50 centímetres mitjançant una màquina del tipus tractor-tragella, un dels millors sistemes controlats i dels menys agressius per detectar les anomalies arqueològiques que resten de les antigues ocupacions humanes.


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

253

Figura 12. Planta general del sector 2 de Pinetons II amb les restes d’època prehistòrica


254

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Els resultats de la prospecció van ser positius, i es van localitzar un total de 72 evidències arqueològiques, entre estructures aillades i concentracions d’estructures complexes, les quals es trobaven distribuïdes en dos espais a causa de l’existència d’un marge elevat que subdividia el terreny. Per una banda tenim el Sector 1 o Camp de Baix, amb un total de 51 estructures que corresponen a estructures negatives descrites com a fosses—entre les quals es distingeixen cubetes, sitges, estructures complexes isolades i tres grans conjunts d'estructures complexes—, adscrites a períodes que van del Neolític a la primera edat del ferro. Per altra banda, tenim el Sector 2 o Camp de Dalt, amb 20 estructures arqueològiques inconnexes i les restes constructives d’un mas medieval abandonat al segle XIV, amb diverses estances delimitades per murs fets de pedra i morter.5 5.1. Estructures neolítiques A aquest període corresponen 2 estructures (E-47 i 53), situades respectivament en el Camp 1 i 2, molt pròximes entre si, les quals es troben excavades en el sòl quaternari compost per argiles i carbonats. L’E-53 és una cubeta amb funció d'encaix de tenalla situada en el sector 2 i presenta una forma allargada d’1 metre de longitud, 0,60 centímetres d’amplada màxima i 0,40 centímetres de profunditat. Aquesta estructura presenta una petita subfossa de forma circular de fons pla a la qual s’accedeix per mitjà d’un lleuger pendent. Aquesta característica física que coincideix amb la morfologia de l’E-61, també molt pròxima, encara que adscrita al bronze inicial, sumada a la recuperació en el seu interior de diferents fragments pertanyents a un gran vas ceràmic, fan que ens inclinem a interpretar-la com un encaix practicat al terra per encabir-hi una tenalla. La seva adscripció cronològica relativa prové de la identificació d’un fragment de mida gruixa i vora vertical amb cordó llis aplicat associable al període del Neolític final, encara que aquest tipus de cordó pot perdurar durant el Calcolític i el bronze antic. L’E-47 correspon a una fossa tipus sitja d’uns 0,80 centímetres de diàmetre, de parets lleugerament troncocòniques i fons pla, amb una potència màxima conservada de 0,60 centímetres. La recuperació entre els seus sediments de diversos fragments amb nansa tubular i perforació horitzontal d'un petit vas, permeten datar la seva amortització a partir de la fase del Neolític mitjà recent. 5.2. Estructures del bronze inicial Les evidències corresponents a aquest dilatat període cronològic (2300-1300 aC) la componen un total de 6 estructures (E-5, 11, 15, 50, 55, 61 i 68) distribuïdes entre el Camp 1 i 2, fet que ens descriu una ocupació laxa i poc concentrada si la comparem amb l’actitud habitacional que mostren les evidències identificades a partir del bronze final.

5 Aquesta intervenció arqueològica la va fer, entre gener i agost de 2008, l’empresa d’arqueologia Arrago, sota la direcció tècnica de l’arqueòleg Raúl Balsera Moraño i la coordinació de Jordi Roig Buxó, amb la promoció de l’Ajuntament de Ripollet (Balsera-Roig, 2008).


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

255

Figura 13. Estructura E-11 tipus sitja del bronze inicial de Pinetons II amb un primer nivell horitzontal amb dos esquelets d’ovicaprí i un segon nivell amb un esquelet infantil i un tercer esquelet d’ovicaprí 5.2.1. Cubeta/encaix de tenalla L’E-61 posseeix una longitud de 1,35 metres, 0,95 centímetres d’ample i 0,35 centímetres de profunditat màxima. Presenta una lleugera rampa que des de l’est dóna accés a una petita subfossa circular de base plana, en l’interior de la qual s’han recuperat diversos fragments d’un gran vas, un d’ells amb aplicacions de botons distribuïts per la seva paret exterior. Aquest contenidor ha estat tradicionalment associat a la fase del bronze antic, encara que a dia d’avui no disposem d’estudis tipològics recents que ens confirmin amb rotunditat aquesta afirmació i podria correspondre a un material ceràmic d'un periode més antic. Per altra banda, aquesta estructura posseeix un grau d’erosió, unes evidències estructurals i uns components materials tan similars a l’E-53—la qual té un fòssil director ceràmic que es pot situar en un horitzó cronocultural datat entre el Neolític final i el bronze antic—, que ens permet establir un cert grau de contemporaneïtat entre si, al mateix temps que corroboren la seva interpretació com una cubeta amb funció d’encaix de tenalla.


256

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

5.2.2. Fosses tipus sitja S’han detectat també un total de 4 fosses tipus sitja (E-5, 11, 55 i 68), encara que l’E-11, com que conté restes antropològiques, és tractada més endavant dintre de la categoria d’estructura amb funció funerària. La sitja E-5 es troba parcialment arrasada, amb un diàmetre superior d’uns 0,76 centímetres i un màxim interior d’1,03 metres calculat a 1,40 metres de profunditat, conservant una potència d’1,74 metres. Les seves parets es tanquen progressivament a mesura que s’acosten a la boca i culmina en un fons còncau apuntat. La seqüència estratigràfica que l’amortitza mostra múltiples abocaments, interpretats com de formació ràpida i origen antròpic, encara que són escassos els materials que conté. En aquests nivells es van extreure gran quantitat de pedra calcària, alguna de la qual, per les seves dimensions i forma, podria haver format part de la tapa d’aquesta estructura. L’E-55 i l’E68, molt més arrasades que l’anterior, se situen al Camp 2, pròximes l’una a l’altra, i es troben excavades sobre nivells miocènics compostos per llims carbonatats, sorres i margues. L’E-55, situada en una zona de pendent elevat, conserva una potència de 0,66 centímetres, un diàmetre d’1,01 metres i té un fons globular lleugerament apuntat, i en la seva formació estratigràfica destaquen diferents nivells de pedres i un estrat orgànic en el qual es van recuperar materials ceràmics molt fragmentats entre

Figura 14. Vista inicial de l’hipogeu funerari del bronze inicial E-15 de Pinetons II


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

257

els quals es distingeixen vasos carenats i fragments amb cordons aplicats pertanyents a un gran contenidor. L’E-68 té un diàmetre superior d’1,42 metres, una potència de 0,58 centímetres i un fons còncau.

Figura 15. Detall del pou d’accés de l’hipogeu del bronze inicial E-15 amb els sediments incorporats a la cambra funerària després d’haver-se enfonsat la volta del sostre


258

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 16. Darrer nivell d’ús funerari de l’hipogeu del bronze inicial E-15 amb l’ossera UE 341 i els dos últims inhumats (UE 335 i 336)


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

259

Figura 17. Detall de la concentració de cranis apartats i disposats a sobre de la segona ossera (UE 341) de l’hipogeu del bronze inicial E-15

5.2.3. Estructura complexa També s’ha detectat una gran fossa (E-50) que presenta un elevat grau d’arrasament que impossibilita extreure dades reveladores que ens ajudin a entendre un patró d’assentament que empra aquest tipus d’estructures parcialment excavades per establir les seves unitats d’hàbitat o activitat. Aquesta estructura es compon de 2 fosses de grandària diferent, englobades en una tercera i superior de dimensions més grans. Al seu costat est es defineix una depressió aproximadament circular que genera un apèndix, que si tenim en compte el grau d’erosió i la seva forma globular, bé podria correspondre a una fossa tipus sitja. Al seu costat oest apareix una fossa aproximadament el·líptica poc destacada de l’horitzontalitat del sòl interior. Cal dir que els materials recuperats en els seus sediments són difícils de datar ja que es troben rodats i en estat molt fragmentari, pero fan plausible aquesta adscripció cronològica.


260

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 18. Vista des de l’interior de la cambra de la darrera fase d’ús funerari de l’hipogeu del bronze inicial E-15. En primer terme tenim el darrer inhumat


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

261

5.2.4. Estructures amb restes antropològiques i estructures funeràries És curiós que davant la baixa densitat d’evidències domèstiques detectades en aquest espai durant aquest període, s’hagi pogut testimoniar un nombre tan elevat d’individus inhumats incorporats en una única estructura subterrània. L’hipogeu E-15 conforma un conjunt funerari de dimensions excepcionals que es troba actualment en estudi; per aquesta raó el nombre mínim d’individus inhumats referits en aquest treball ha de ser considerat com a preliminar fins a la finalització de l’inventari i l’estudi antropològic. La comptabilització obtinguda en el moment de la intervenció va ascendir a un nombre mínim total de 32 individus. L’estructura va ser excavada a les argiles quaternàries, i el seu accés estava situat al costat sud integrat per un pou vertical que conservava una potència d’1,70 metres i un diàmetre irregular, fruit de l’erosió, d’uns 1,60 x 2,00 metres. Aquesta entrada va ser detectada totalment obliterada per un elevadíssim nombre de pedres llançades intencionalment. Aquest pou d’accés dóna pas a l’espai o cambra funerària situada al seu costat nord, que té forma el·líptica i aproximadament 3,90 metres de llarg x 1,90 metres d’ample. El sòl del nínxol és totalment pla i, des d’aquí, les seves parets s’eixamplen lleugerament per, a continuació, tornar a tancar-se i conformar la volta de la cambra funerària excavada al subsòl. S’han pogut identificar dos nivells o grans moments diferenciats d’ús funerari, on la successió inhumativa presenta entre les seves dues fases un hiatus temporal molt interessant. L’acció funerària es reprèn de manera idèntica, però establerta sobre un estrat (UE 361) que cobreix l’ossera més antiga (UE 394) i l’última inhumació de la primera fase (UE 381) que encara es conserva in situ. Així, de l’última fase s’han documentat dos individus en posició decúbit dorsal (UE 335 i 336) que afecten parcialment un tercer (UE 360), mentre que, en el sector oest, va continuar creixent l’acumulació de restes desplaçades (ossera 2, UE 341) per fer espai a les noves inhumacions, amb la peculiaritat que es van seleccionar els cranis dels diferents individus ja enterrats per disposar-los en la seva part superior. El primer nivell d’ús funerari presenta l’ossera 1 (UE 394) i, com dèiem, manté al seu costat l’inhumat UE 381, encara que lleugerament alterat, situat sota l’estrat UE 361. Aquesta ossera 1 presenta unes característiques de compactació, fins i tot de color, que corroboren la seqüència estratigràfica esmentada. Les restes materials documentades en aquest hipogeu són molt reduïdes i es limiten a un total de 10 petites denes discoïdals amb perforació central fetes en os i mol·luscos, mentre que una sembla feta sobre un tipus de pedra jaspiada de tonalitat blava. També es van recuperar 3 botons prismàtics amb perforació en “V” amb motius incisos circulars. Totes aquestes denes, llevat d’una (UE 356), interpretada com a ornament personal de l’individu 1 (UE 336), van ser localitzades descontextualitzades, incorporades entre els sediments que componien les dues osseres. Per altra part, el material ceràmic és molt escàs i s’ha detectat en la sedimentació que forma el segellament de la cambra funerària (UE 301) i entre les pedres que rebleixen el pou d’accés (UE 76), identificant-se restes de petits vasos carenats amb nansa i fragments informes amb botó aplicat. Tot just a uns pocs metres d’aquest hipogeu E-15 es va detectar la fossa tipus sitja E-11. Aquesta es troba parcialment arrasada i té un diàmetre superior d’1,20 metres i una profunditat màxima d’1,48 metres. El seu fons és globular i una mica apuntat, i les seves parets, bastant verticals, tanquen molt progressivament. Al seu interior s’ha iden-


262

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 19. Primer nivell d’ús funerari de l’hipogeu del bronze inicial E-15 amb la primera ossera UE 394 i algunes restes antropològiques corresponents a la fase anterior, com ara l’individu 3 (UE 360) situat a sobre del nivell de terres UE 361 que cobreix l’individu 4 (UE 381), que és el que resta in situ d’aquesta primera fase d’enterrament tificat una cabra (caprahircus) d’aproximadament un any d’edat i un ovicaprí adult, ambdós en semiconnexió. Aquests dos individus es disposen a la UE 334, i s’assenten a l’interestrat que defineix la part superior de la UE 343. Aquesta última unitat, d’uns 0,20-0,28 centímetres, cobreix al mateix temps un nen d’entre un i dos anys, disposat al mateix nivell de les restes d’una cabra d’entre un any i un any i mig en semiconnexió, que presenta traces d’espellament o escorxament als metatarsos i metacarps. Aquesta successió de restes faunístiques i antropològiques culmina amb la trobada al mateix fons de l’estructura, tot just on el sòl fa una petita concavitat, de la part superior d’un crani humà d’adult (UE 357), disposat com si es tractés d’un bol, del qual s’ha de destacar també que estava en contacte directe amb el terreny geològic sense cap tipus de sediment sota ell. Aquesta seqüència estratigràfica, sumada a la proximitat de l’hipogeu funerari (E-15), pot situar-nos davant l’evidència més clara amb què un arqueòleg pot trobar-se per identificar una acció ritual o cultual, encara que és molt aviat per fer afirmacions categòriques, ja que s’han d’estudiar amb cura la fauna, els sediments, la cronologia absoluta i les raons de per què dos dels ovicaprins joves, amb l’edat perfecta per ser menjats, són incorporats en aquesta fossa al costat d’un individu infantil i les restes d’un crani d’adult.


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

263

5.3. Estructures del bronze final - ferro I A causa del fet que el material arqueològic es troba en procés d’estudi, l’adscripció cronològica de les restes materials d’aquest període documentats al jaciment de Pinetons II i també dels Pinetons I, han de ser assignats en aquest treball de manera genèrica, englobant-los dintre de l’horitzó del bronze final-ferro I, que no ha de confondre’s com una asseveració que aquests contextos corresponen al període cultural de transició del bronze final/ferro I. Coneixent els criteris cronotipològics relatius actuals sobre els quals s’han de diferenciar ceramològicament ambdós períodes, però també les seves limitacions, i tenint en compte la complexitat estratigràfica, les alteracions postdeposicionals, les geoarqueològiques i les grans dimensions d’algunes de les estructures analitzades, hem de ser prudents per assignar als diferents contexts d’aquesta fase la seva adscripció cronològica. D’aquesta manera, pertanyents a la fase bronze final-ferro I, i concentrades en el Camp 1, s’han documentat un total de 43 estructures, de les quals destaquem únicament en aquest treball la fossa E-2, la fossa tipus sitja E-4, la gran cubeta E-29, 4 estructures complexes (E-1, 24, 45 i 46) i una agrupació d’estructures complexes que hem subdividit en el Conjunt 1 (E-25, 26, 32, 33, 34, 36, 37, 38, 39, 40, 41, 42 i 79), el Conjunt 2 (E-9, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 27, 28, 30 i 31) i el Conjunt 3 (E-10, 13 i 14). 5.3.1. Fossa E-2 Aquesta estructura té un diàmetre de boca d’1,90 metres, una potència de 0,95 centímetres i un fons lleugerament còncau que difereix dels habituals sòls plans de les estructures d’emmagatzematge d’aquest període, encara que no és aquesta l’única anomalia. Afectant la seva meitat nord es detecta un graó o banqueta, on a la seva paret interior descansaven en vertical tot un seguit de pedres de mida mitjana i gran, i també de plaques d’argila cuita d’uns 10-15 centímetres de grossor amb ceràmiques planes disposades en una de les seves cares que varen formar part de la base refractària de la solera d’una gran llar desmuntada. La disposició d’aquests elements dintre de l'estructura, encara que no puguem atribuir-los amb la construcció d’una estructura de combustió, tampoc podem descriure’ls com el resultat d’una amortització composta per abocaments aleatoris. 5.3.2. Fossa tipus sitja En aquest assentament de Pinetons II únicament s’ha identificat una estructura amb aquesta funció, testimoniada per l’E-4. Aquesta conserva un diàmetre d’1,88 i una potència d’1,26 metres, amb un perfil troncocònic i fons pla lleugerament còncau. Estratigràficament cal destacar la unitat superior 101, que mostra un rebliment homogeni i molt potent, mentre que als nivells inferiors s’observa un abocament de cendres en disposició cònica (UE 181) que ha donat un dels pocs fragments de bronze recuperats en aquest jaciment, encara que termoalterat.


264

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 20. Vista aèria des del sud-est de la gran concentració de fosses del bronze final - ferro detectada als Pinetons Il. Al fons s’observa la zona del parc i l’àrea d’excavació de Pinetons I al marge del talús enjardinat


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

265

5.3.3. Gran cubeta E-29 S’han detectat diverses fosses en aquest jaciment que superen la grandària de la cubeta, i que no podem tampoc considerar que feien la funció de sitja ni descriure com a estructures complexes. Destaquem en aquesta categoria l’E-29 que presenta una forma circular, però amb certa tendència cap a la quadrangularitat, en la part superior de la qual es van detectar dos forats enfrontats (E-W) d’uns 15 centímetres de diàmetre, dels quals no tenim la certitud total que corresponguin a forats de pal, encara que la seva trajectòria sigui vertical. Posseeix un diàmetre aproximat d’uns 2,80 metres i una profunditat màxima de 0,94 centímetres. Destaquen al seu interior una banqueta situada a la banda oest i, a la mateixa altura, una fossa o cubeta el·líptica al sud. La seqüència estratigràfica va mostrar amb claredat una formació perimetral molt marcada pel component geològic, a l’interior de la qual es van identificar nombrosos estrats de gra fi, gairebé llimosos, de formació lenta com els que habitualment s’identifiquen com a aportacions sedimentàries produïdes per decantació. La ubicació d’aquesta estructura, situada entre el Conjunt 1 i el 2, amb opcions de pas entre elles, i la detecció d’una lleugera depressió o rampa d’aproximació pel seu costat nord-oest, fan plausible interpretar-la com una fossa destinada a l’acumulació d’aigua, encara que som lluny de poder afirmar que aquesta possibilitat sigui intencionada, ja que la seva formació estratigràfica podria respondre també a un fenomen fortuït associat amb el seu abandó. Són nombrosos els materials ceràmics, faunístics i constructius (arrebossats de fang) recuperats en el seu interior, i tots han mostrat una constant en la seva posició, la d’assentar-se en el pla dels diferents interestrats que segueixen la suau concavitat del fons de l’estructura. Aquesta disposició dels materials no sol ser habitual en accions d’abocament, on els estrats solen presentar volum, formant cons de dejecció perifèrics i les seves restes materials, adoptar posicions verticals dintre del sediment. 5.3.4. Estructures complexes Adscrites al bronze final-ferro I s’han documentat en aquest jaciment un total de 4 grans estructures individualitzades (E-1, 24, 45 i 46), conformades per una interrelació de subfosses interiors amb un major o menor grau de solapament. Una anàlisi ràpida de les evidències que contenien ens duen a priori a decantar-nos per una datació dintre del bronze final, encara que, com ja hem comentat, no podem fer tal afirmació fins que no es faci un estudi exhaustiu dels seus materials. Descrivim breument en aquest apartat tres d'elles: l'E-1, l'E-24 i l'E-46. L’E-1 presenta una forma irregular amb lleugera tendència cap a la rectangularitat i unes dimensions generals màximes de 6,90 metres de llarg, 4,10 d’ample i una profunditat de 0,85 centímetres. Les fosses que conformen aquesta agrupació posseeixen diferents dimensions i formes i se situen a diferents altures, encara que són englobades per un mateix retall superior (UE 79). Destaquen dues grans cubetes oposades (UE 411 i 412), situades a sud i nord, respectivament, que clarament articulen l’espai interior. Les seves dimensions i el grau d’horitzontalitat dels seus fons fan plausible la circulació humana interior, fins i tot és viable l’enllaç entre si,


266

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 21. Estructura complexa E-1 del bronze final - ferro de Pinetons II encara que, en aquest espai intermedi lleugerament elevat, es detectin dues petites cubetes (UE 305 i 306) que podrien haver funcionat tranquil·lament com a encaixos de tenalla. D’aquesta estructura complexa mereix destacar-se una altra fossa més, la UE 291, situada en la seva part central i cap a l’oest, en contacte amb l’exterior i a la mateixa cota d’arrasament. Té una forma circular de fons pla que no afecta les distintes cubetes que es distribueixen al seu entorn, ja que es troba excavada sobre un paquet geològic en forma de morro disposat a una major altura. Si aquesta fossa (UE


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

267

291) hagués estat detectada aïllada no s’hauria dubtat a considerar-la com una fossa tipus sitja, encara que hem d’advertir que l'estructura complexa E-1, es troba molt erosionada. Un altre aspecte que hem de tenir molt en compte per abordar en un futur d’una manera renovada el funcionament d’aquest tipus d’estructures complexes, consisteix a observar el grau de solapament que es dóna entre les diferents subfosses que conformen aquest patró d’hàbitat. Analitzant aquest factor, l’E-1 presenta el que podem considerar com un baix grau de congruència subestuctural, on les diferents subfosses que la componen pràcticament no s’afecten entre si, fet que dóna a entendre que les persones que les produeixen són conscients de la resta d’elements excavats, i per aquesta raó, el conjunt de cubetes i fosses han d’interpretar-se com a part d’un fet arqueològic contemporani amb una intenció i una funció coordinades. L’estructura complexa següent que hem de destacar és l’E-24, molt útil per distingir que no totes les evidències que incloem dintre de la categoria d’estructura complexa puguin tenir funcions de residència i/o d’activitat, ratificant la importància de tractar els conceptes de dimensionalitat mínima i de grau d’horitzontalitat d’aquestes fosses per adscriure a una estructura parcialment excavada la capacitat de tenir al seu interior circulació humana. L’E-24 té unes dimensions de 5,20 metres de llarg per 2,80 metres d’ample i conté 3 fosses alineades: de major grandària les situades a est (UE 227) i oest

Figura 22. Vista final de l’estructura complexa E-1 del bronze final - ferro de Pinetons II amb la seva estructuració interior de cubetes i retalls


268

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 23. Plantes de l’estructura complexa E-46 del bronze final - ferro de Pinetons II


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

269

(UE 205), amb una potència que varia entre els 0,78 i 0,64 centímetres, mentre que una cubeta més petita (UE 222) i lleugerament seccionada, s’estableix entre aquestes en una elevació del nivell geològic. Aquesta concentració de fosses no pot considerar-se com una unitat domèstica o d’activitat, per la senzilla raó que els seus espais enfonsats són molt reduïts i les característiques del seu interior fan inviable la circulació interna.

Figura 24. Seccions de l’estructura complexa E-46 del bronze final - ferro de Pinetons II


270

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

L’última de les estructures complexes individualitzades que volem destacar en aquest apartat correspon a l’E-46. Les diferents subfosses que la componen produeixen una forma general amb lleugera tendència cap a la circularitat dintre de la irregularitat general que caracteritza aquestes formacions. Observem que les cubetes interiors de majors dimensions, són molt similars en mida i forma a les que constitueixen altres estructures d’aquest tipus; però és la seva particular distribució i organització la que genera una composició morfològica que fa que mai ens trobem davant de dos “fons de cabana” idèntics, aspecte del qual es poden extreure importants conseqüències amb relació a la concepció de l’espai d’habitació per part d’aquestes comunitats. L’E-46 té unes dimensions de 5,30 per 6,20 metres (UE 160) i consta d’un total de 5 subfosses de més entitat (UE 211, 247, 250, 262 i 287), entre les quals destaca la UE 262 que de forma el·líptica i una profunditat de 0,86 centímetres, presenta al seu interior una estructura de combustió (UE 282). Aquesta subestructura era amortitzada per un excepcional contingut de pedra que cal interpretar-lo com un clar testimoni de l’enderrocament dels murs perimetrals superiors d’aquesta construcció. 5.3.5. Concentració d’estructures complexes A part d’aquestes estructures complexes diferenciades, s’han documentat tres grans concentracions de fosses d’unes dimensions excepcionals que han de ser estudiades amb detall per intentar aclarir-ne correctament el funcionament. A causa de les característiques estratigràfiques i excepcional grandària d’aquest fenomen hem emprat els conceptes Conjunt i Espai d’Anàlisi Artificial per extreure i registrar ordenadament la informació obtinguda al treball de camp. El Conjunt 1, de forma irregular amb orientació est-oest, es compon de les subestructures E-25, 26, 32, 33, 34, 36, 37, 38, 39, 40, 41, 42 i 79, i conforma una concentració amb unes dimensions màximes de 12,55 metres de llarg per 5,50 metres d’ample. Entorn a l’estructura de major entitat i sòl horitzontal que articula aquest conjunt (UE 142), es distribueixen diferents forats, cubetes i fosses de difícil identificació funcional, entre les que destaca el subconjunt UE 144, situat en l’extrem oest, que disposa d’una rampa que dóna accés a una fossa que fa cavitat (UE 239) i que s’ha trobat reblerta de pedres termoalterades. Aquesta possible estructura de combustió no s’encavalca a la gran fossa interior UE 142, per la qual cosa s’ha d’entendre com a contemporània d’aquesta i devia funcionar com un dispositiu exterior adossat i independent que no afectava el funcionament de l’espai intern. Pel que fa als conjunts 2 i 3, amb unes dimensions màximes de 40 metres de llarg per 23 metres d’ample, els correspon la major concentració de fosses d’aquestes característiques coneguda a tota la costa central catalana. Per poder fer una anàlisi arqueològica i un registre acurat, la metodologia d’excavació va consistir a subdividir-ne l’interior en espais artificials, encara que prou amplis com per poder aplicar coherentment el sistema d’excavació en extensió. D’aquesta manera, el Conjunt 2 el componen els espais d’anàlisi 9, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 27, 28, 30 i 31, els quals s’interrelacionen entre si a partir de 12 seccions generals (4 oest-est i 8 sud-nord) i 4 plantes generals que haurien de cobrar sentit cronològic després de l’estudi estructural, estratigràfic i dels materials arqueològics que contenien. Del Conjunt 3 cal dir que, a causa de la seva menor grandària, el seu espai va poder ser excavat íntegrament en extensió, i va definir


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

271

Figura 25. Vista del procés d’excavació en extensió de l’estructura complexa E-46 del bronze final - ferro de Pinetons II, amb els diferents àmbits i retalls interiors estructuralment tres nivells de fosses perifèriques que culminava en una àrea transitable més fonda situada a una cota mitjana d’1,45 metres. Finalment, s’ha de comentar que un altre aspecte que ha estat possible reconèixer en aquests conjunts és l'alteració sedimentària que els afecta una vegada aquests es troben amortitzats. Erosionant els estrats superiors, en contacte amb els nivells agrícoles, es va identificar la llera inferior d’un petit torrent, farcit per sorres i sediments fins, que discorria seguint la caiguda natural observada en aquest paratge, amb indèntica orientació nord-oest als Conjunts 1, 2 i 3, evidència que tal vegada ens ajudi a entendre una de les possibles raons de ser d’aquesta gran concentració de fosses entrelligades.

5.4. Estructura del ferrro I La fossa E-44, de 3,50 metres de llarg per 2,90 metres d’ample màxim, presenta una orientació sud-oest/nord-est i té una forma el·líptica. Aquesta estructura té un fons molt pla i un petit graó o banqueta inferior molt ben definida, situada al costat nord-est, sobre la qual es va recuperar una urna esclafada de dimensions mitjanes de cos bicònic i vora llarga exvasada, clar exponent de la cultura material ceràmica adscrita al ferro I. Aquesta


272

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 26. Estructura complexa E-45 del bronze final - ferro de Pinetons II


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

273

estructura es troba molt pròxima a l’E-45, la qual manté la mateixa forma, però presenta al seu interior dos subfosses farcides per una argila vermella molt compacta que estableix un nivell horitzontal, idèntic al documentat a l’E-44, encara que, a causa de l’elevada fragmentació dels seus materials ceràmics, s’ha datat genèricament dintre del bronze final-ferro I. Finalitzem dient que no hem de descartar que, una vegada analitzats amb detall els contextos materials dels conjunts 2 i 3, no es puguin reconèixer subestructures o formacions estratigràfiques associables a aquesta fase cronològica.

Figura 27. Vista final de l’estructura complexa E-45 amb els diferents àmbits i retalls interiors


274

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 28. Plantes del conjunt d’estructures complexes 1 del bronze final - ferro de Pinetons II


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

275

Figura 29. Seccions del conjunt d’estructures complexes 1 del bronze final - ferro de Pinetons II


276

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 30. Vista final des del nord-oest del conjunt d’estructures complexes 1 del bronze final - ferro de Pinetons II

Figura 31. Vista final des del sud-est del conjunt d’estructures complexes 2 i 3 del bronze final - ferro de Pinetons II


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

277

Figura 32. Vista de l’enllaç entre el Conjunt 2 i el 3

Figura 33. Detall de l’alt grau d’encavalcament de fosses i cubetes que es detecta al sector sud-est del Conjunt 2


278

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 34. Materials de la fase del bronze final - ferro I del complex arqueològic de Pinetons I i II: 1, copa bilobulada (P-II). 2, urna amb bandes d’incisions en espiga (P-II). 3, urna amb incisions i acanalats fins (P-II). 4, vas amb cordó aplicat (P-I). 5, capfoguer (P-II) i 6, fragment de graella perforada (P-II)


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

279

Figura 35. Materials de la fase del bronze final - ferro I del complex arqueològic de Pinetons I i II: 1, vas amb bandes d’incisions en espiga (P-I). 2, urna amb incisions en espiga i acanalats fins (P-II). 3, vas amb nansa i bandes de triangles incisos o acanalats fins dobles (P-I). 4, urna de vora recta i exvasada (P-I). 5, bol llis (P-I) i 6, bol llis de vora exvasada curta (P-I)


280

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

5.5. El mas medieval Situat al Camp 2 es detecten les restes arquitectòniques d’un mas medieval (E-66). Les restes conservades corresponen als murs perimetrals i compartimentacions interiors, força arrasades a nivell de fonamentació i en alguns casos conservades entre 50 i 70 centímetres d’alçària, que configuren un edifici de planta rectangular del qual s’identifiquen sis grans cossos o àmbits construïts. Aquests àmbits es troben definits per una sèrie de murs fets amb pedra cairejada i unida amb morter de calç, i presenten al seu interior diferents estructures d’emmagatzematge (E-38 i E-80) i de combustió (E16 i E-27) incorporades dintre dels diferents àmbits. Amb tot, no s’ha determinat l’extensió total de l’assentament del mas medieval pel fet que pel seu costat sud es troba seccionat, fruit dels treballs d’urbanització contemporània d’aquest paratge. Aquest fet s’identifica arqueològicament amb l’interestrat UE 589, que afecta els murs UE 564 i 585 dels àmbits 5 i 6, i part dels nivells d’enderrocament detectats al seu interior. Igualment pel seu costat nord les evidències constructives mostren un grau d’erosió elevat, fruit dels treballs agrícoles continuats al paratge des del seu abandó. En el costat sud es troba situada la façana principal d’entrada, encarada al migdia, on ha estat possible identificar la porta d’accés principal, entre l’Àmbit 6 i el 2. Per altra banda, a l’exterior de l’edifici i a la banda nord, s’identifica un altre grup de sitges amortitzades de forma successiva entre finals del segle XII i el segle XIV, amb material característic del període (E-32, E-34 i E-65), que podrien haver estat incorporades dintre d’alguna construcció, tal com indica la conservació d’algunes empremtes de calç de la part inferior de les trinxeres de fonament dels murs, els quals han desaparegut en aquest sector per l’elevada erosió que ha sofert el terreny. Així mateix, limitant aquesta banda septentrional del mas, es documenta una gran rasa o fossat (E-64) que s’orienta en direcció est-oest de dimensions considerables i planta rectangular allargassada. Tanmateix, les restes recuperades en el seu interior no són decisives a l’hora d’establir la seva funció, però el seu abandó cal situar-lo entre els segles XIII-XIV. Per últim, s’ha de comentar que a l’altra banda de la gran rasa E-64, es detecta una nova concentració de 3 sitges (E-56, E-57 i E-58), i una mica més avall, lleugerament desplaçada, una altra (E-67), amortitzades també entre finals del segle XII i entrat el segle XIV. D’aquesta manera, la totalitat del material arqueològic recuperat en els nivells interiors d’abandó del mas, així com en els estrats de rebliment i d’amortització de les sitges, indica un abandonament total del mas en un moment indeterminat del segle XIV, tal vegada a causa de la pesta negra, sense que presenti cap nova ocupació ni reutilització en èpoques posteriors. D’aquesta manera, l’edifici va entrar en un procés d’enderroc progressiu i va desaparèixer totalment, sense deixar cap rastre en superfície fins al punt que es perdé, fins i tot, el topònim antic.


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

281

Figura 36. Planta de les restes del mas medieval (E-66) abandonat al segle XIV, amb les seves estructures de combustió i sitges associades


282

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 37. Vista zenital de les restes del mas medieval (E-66) abandonat al segle XIV amb les seves sitges associades

6. CONCLUSIONS El paratge arqueològic dels Pinetons de Ripollet constitueix un nou jaciment prehistòric de la vall del Ripoll, que, sumat als ja coneguts de Can Roqueta i Can Piteu a Sabadell, esdevé de gran importància a l’hora d’estudiar i comprendre les pautes i l’organització del poblament al territori del Vallès entre el període del bronze inicial i l’edat del ferro. Aquest jaciment, amb un total de 162 estructures arqueològiques en el seu conjunt, 70 de les quals resten pendents d’excavació, i amb una superfície prospectada en extensió d’unes 3,6 ha, presenta un elevat nombre de restes atribuïbles al bronze final/ferro, que constitueix així el període més ben representat del jaciment. Aquest assentament ha pogut ser totalment delimitat, amb l’existència de dos grups o concentracions d’estructures clarament homogènies i diferenciades espaialment, sense cap mena de continuïtat aparent entre si. Per una banda tenim el grup d’estructures del sector de Pinetons I situades a la part alta del parc, que forma una aglomeració homogènia de 90 estructures amb una superfície d’ocupació de 6.000 m2, entre sitges d’emmagatzematge i estructures complexes


ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS

283

de funcions domèstiques i/o de treball. Totes aquestes estructures van ser amortitzades com a lloc d’abocador amb deixalles domèstiques i abocades de terres, cendres i pedres. D’aquestes resten per excavar un total de 70 estructures de les quals només coneixem la planta inicial i alguns materials del seu moment d’abandó localitzats durant la prospecció. D’altra banda, tenim el grup d’estructures del sector de Pinetons II, situades a la part baixa de la carena, a uns cent metres de distància del primer conjunt de Pinetons I, formant també una aglomeració homogènia de 72 estructures que ocupen un espai de 4.500 m2 de superfície. Aquest conjunt presenta també estructures complexes i grans retalls individuals, amb la particularitat, però, d’oferir unes estructures singulars que hem denominat concentracions d’estructures complexes, les quals es caracteritzen per una elevada i densa concentració de cubetes, fosses i petits retalls, que es distribueixen per tota la superfície de l’estructura, un a tocar de l’altre dins un espai de dimensions considerables. Aquestes concentracions d’estructures complexes són, ara com ara, difícils d’interpretar i d’identificar funcionalment, per bé que poden atribuir-se a l’etapa del bronze final, i no les trobem representades a Pinetons I. Per altra banda, en aquest segon conjunt de Pinetons II també destaca de forma significativa l’absència d’estructures tipus sitja, contràriament al que succeeix en el conjunt de Pinetons I, on les sitges esdevenen l’estructura majoritària. Aquest nou assentament a l’aire lliure del bronze final-ferro de Pinetons I i II, situat a la plana del Vallès i concretament a la terrassa de la riba esquerra del riu Ripoll, presenta uns certs precedents i vindria a significar una continuïtat de poblament a la zona, amb presència d’ocupacions més antigues del Neolític final i especialment del bronze inicial a l’àrea de Pinetons II. D’aquesta manera, caldria relacionar-lo amb els jaciments propers de Can Roqueta, Can Piteu i Can Gambús a Sabadell, que s’estenen al llarg de la vall del riu Ripoll, entre la riba dreta i esquerra, i que configuren una densa ocupació del territori, especialment de les terrasses fluvials adjacents i els espais immediats de planes fèrtils, que s’inicia ja a la seva part alta al terme de Castellar del Vallès amb els jaciments del Pla de la Bruguera, fins al seu curs mitjà a la zona de Sabadell, Ripollet i Cerdanyola.

7. BIBLIOGRAFIA BALSERA, R. (2008) Informe tècnic final pel cobriment i/o eliminació d’estructures de l’excavació arqueològica al Sector 2 del Camp delimitat per l’Avgda. del Mediterrani, c/ Barberà del Vallès, c/ Puigmal i Avgda. de Catalunya. (Ripollet, Vallès Occidental). Barcelona: Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya, gener-febrer 2008. BALSERA, R.; ROIG, J. (2008) Informe tècnic final de la intervenció arqueològica al jaciment delimitat per l’Av. del Mediterrani, c/ Barberà del Vallès, c/ Puigmal i Avgda. de Catalunya. Sector Pinetons (Ripollet, Vallès Occidental). Barcelona: Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya, setembre 2008. CARLÚS, X.; LÓPEZ CACHERO, F. J.; OLIVA, M.; PALOMO, A.; RODRÍGUEZ, A.; TERRATS, N.; LARA, C.; VILLENA, N. (2007) Cabanes, sitges i tombes. El paratge de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500. Sabadell: MHS. (Quaderns d’Arqueologia; 4)


284

R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

CLOP, X. (2001) “La ‘cuestión del campaniforme’ en el Noreste de la Península Ibérica”. A: ROJO, M.; GARRIDO, R.; GARCÍA, I. (Coord.) El Campaniforme en la Península Ibérica y su contexto europeo. Salamanca: Universidad de Valladolid, 2005, p. 297-320. ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) “La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona)”. Ampurias, núm. XXLX. Barcelona, p.178. FRANCÈS, J.; PONS, E. (1998) “Habitat del Bronze Final i de la Primera Edat del Ferro a la Catalunya Litoral i Prelitoral”. Cypsela [Girona], núm. 12., p. 31-46. FRANCÈS, J.; GUÀRDIA, M.; MAJÓ, T.; SALA, Ò. (2007) “L’hipogeu calcolític del carrer de París de Cerdanyola del Vallès”. A: Tribuna d’Arqueologia 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2007, p. 315-333. LÓPEZ CACHERO, F. J. (2005) La necrópolis de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell) en el contexto del Bronce Final y la Primera Edad del Hierro en el Vallès: estudio de los materiales cerámicos. Tesis en xarxa. Universitat de Barcelona. Dep. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Barcelona. MARCET, R.; PETIT, M.A. (1985) “Assentaments d’habitació a l’aire lliure de la comarca del Vallès. Del Neolític al Bronze Final”. Estudios de la Antigüedad [Bellaterra], núm. 2., p. 93-133. MATAS, O.; ROIG, J. (2007) Informe tècnic final i de cobriment de les estructures arqueològiques excavades del jaciment del Parc dels Pinetons (Ripollet, Vallès Occ.). Maig-Juliol 2007. Barcelona: Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya. Inèdit. MAYA, J. L. (1990) “¿Bronce final o Primera Edad del Hierro? La problemàtica en el marco de la Depresión Prelitoral”. Limes [Cerdanyola del Vallès], núm. 0, p. 31-43. PETIT, M.A. (1985) Contribución al estudio de la Edad del Bronce en Catalunya (comarcas del Moianès,Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme, Barcelonès y Baix Llobregat). Barcelona. Tesi Doctoral Inèdita. RENOM, V. (1934) “La secció de prehistòria”. Anuari del Museu de Sabadell [Sabadell], p. 21. RENOM, V. (1944) “Prehistoria”. Revista del Museo de la Ciudad de Sabadell [Sabadell], p. 23-57. ROIG, J.; COLL, J. M. (2007) “El paratge arqueològic de Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès Occidental”. A: Tribuna d’Arqueologia 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2007, p. 85-109. ROIG, J.; COLL, J. M. (2008) Memòria de la intervenció arqueològica a Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès Occ.), abril 2003 – desembre 2004 i agost 2006. Memòria inèdita dipositada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, juliol 2008. ROIG, J.; MOLINA, D.; COLL, J. M.; MOLINA, J. A. (2008) “El jaciment calcolític del vapor Gorina (Sabadell, Vallès Occidental)”. A: Tribuna d’Arqueologia 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008, p. 93-122.


El jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre). Resultat de les intervencions arqueològiques efectuades durant el període 2000-2008 JORDI DILOLI, DAVID BEA, SAMUEL SARDÀ, RAMON FERRÉ, JORDI VILÀ1

1. INTRODUCCIÓ El jaciment arqueològic de l’Assut es troba situat al municipi de Tivenys (Baix Ebre, Tarragona), just a l’extrem meridional de l’estret de Barrufemes, congost que configuren la serra de Cardó i les alineacions més septentrionals dels Ports de TortosaBesseit—serres d’Àguiles i Vallplana—, ocupant l’extrem superior i la vessant sud / sud-oest d’un turó que domina l’ampla terrassa fluvial que s’estén en aquest punt del marge esquerre del riu Ebre. L’àrea arqueològica, d’uns 3.500 m2, es veu delimitada de forma natural per la pròpia orografia de l’altiplà, que descendeix abruptament pel nord i per l’oest, restant separat del tossal veí pel Ligallo de l’Assut, camí ramader que uneix les àrees de pastura de vora el riu amb les serres de l’interior—Cardó i Boix—, derivant des d’allí al mar. L’accés més fàcil—a la vessant sud, on el turó descendeix suaument cap a les planes al·luvials que conformen la riba esquerra del riu Ebre, o a l’est, punt més alt del turó— és on l’activitat antròpica hauria d’haver delimitat l’àrea habitada separant-la de l’exterior mitjançant algun tipus de tancament, fet que s’ha pogut comprovar al cim del tossal, on se situen les principals estructures defensives del poblat ibèric. La identificació de l’assentament protohistòric de l’Assut es va fer l’any 1988, en el transcurs d’unes prospeccions inscrites en el marc d’un projecte destinat a establir una síntesi sobre el poblament del bronze final i del període ibèric al curs inferior de l’Ebre, impulsat des de la Universitat de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990).

1 Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia. URV.


286

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

El nucli, anomenat pels seus descobridors com a Ligallo de l’Assut, es descrivia, com d’altres d’aquesta zona, com a “molt arrasat, a causa dels treballs d’amargenament per al conreu i altres remocions de terres fetes en els darrers anys” (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990: 173). Si més no, malgrat aquesta sensació pessimista per l’estat del jaciment, l’estiu de l’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, després de fer una visita a la zona, va decidir intervenir a l’assentament com a part del treball de camp que s’incloïa al projecte de recerca que estava portant a terme sobre els models d’ocupació i l’evolució del poblament durant la protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Es van iniciar així les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Assut, on s’han fet fins ara nou campanyes d’intervenció, especialment destinades a limitar l’àrea ocupada, definir l’urbanisme del poblat, especialment el relacionat amb les estructures defensives, i clarificar-ne la seqüència ocupacional. Els resultats d’aquesta tasca, que presentem en aquest article han permès, entre d’altres, treure a la llum un complex ocupacional estructurat en diverses fases urbanístiques que presenta un element arquitectònic comú per a totes les èpoques, una torre de planta circular que hem anomenat T3.2

EL MEDI NATURAL I ELS SEUS RECURSOS Des del punt de vista geològic, el relleu on s’assenta el jaciment es forma durant el període Juràssic mitjà-superior, i està constituït per roques dolomítiques amb intercalació al nivell mitjà d’argiles i margues, margocalcàries i margocalcàries dolomítiques. El tram dolomític superior, que és el que s’observa actualment sota la capa de sediment que cobreix l’indret, està constituït per doloesparites i dolomies de l’edat Neocomiense. Aquest tipus de formació, que afaiçona l’extrem més occidental de la serra de Cardó, amb un trencament provocat per la conca del riu Ebre aproximadament a l’alçada del barranc de les Fonts, conforma les principals elevacions de vora el riu—coll de Som, 248 metres—, i té el seu origen en les diverses emersions del Juràssic final i els moviments tectònics del Cretaci, que desapareixen en direcció sud, gairebé als peus del jaciment de l’Assut, on la base natural del terreny està formada per conglomerats locals d’origen fluvial que recolzen sobre un nivell de margues i argiles roges, de vegades vinoses, amb nivells eòlics basals de dunes, que constitueixen els materials quaternaris més antics d’aquesta zona. Els còdols que conformen aquests conglomerats són d’origen local, amb aportacions procedents dels massissos circumdants, i estan constituïts preferentment per palets calcaris arrodonits units per una matriu argilosa de color rogenc. Descendent cap al riu s’hi troben els terrenys al·luvials aportats per l’Ebre, formats per materials predominantment margosos, amb presència de còdols, fonamentalment calcaris, i llits de sorres i graves, que creen la terrassa d’inundació del riu.

2 Actualment, els treballs de recerca que es fan al jaciment arqueològic de l’Assut s’inclouen al projecte del MCINN “La arquitectura del poder en el Valle del Segre y en el Mediterráneo noroccidental entre el III y el I Milenio ANE” HAR2008-05256.


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

287

Figura 1. Situació del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)

És així que l’assentament de l’Assut es troba situat sobre un conjunt geològic d’origen juràssic format per dolomies, amb presència de roques calcàries i els conglomerats quaternaris típics de les terrasses del riu Ebre, amb una conca rica en dipòsits al·luvials, que esdevindran essencials en els processos d’explotació agropecuària d’aquesta regió. Les formacions geològiques constituents del paisatge proporcionaran també les matèries primeres amb les quals es bastiran les estructures del poblat protohistòric: la pedra calcària i l’argila.


288

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

Hidrològicament, i obviant el riu Ebre i el seu al·luvial, la zona és rica en vetes subterrànies i en fonts, tal i com es desprèn dels topònims de la zona, com són el barranc de les Fonts o les fonts del Carme, relacionades sobretot amb els trams del Lias inferior i del Juràssic, on s’hi poden trobar importants sorgiments d’aigua (deu de Cardó), sense oblidar els dipòsits quaternaris conglomeràtics, que, per la seva proximitat a l’Ebre constitueixen un gran nivell hidrogeològic. D’altra banda, en termes més economicistes, hem d’indicar que la ubicació del jaciment és excel·lent quant a l’explotació del territori que el circumda, ja que, com ja hem indicat abans, controla una ampla plana de més de 400 ha, formada per sòls al·luvials plans i profunds, amb accés a l’aigua, que poden ser cultivats amb tècniques molt rudimentàries. Així mateix, les planes lleugerament més elevades que ascendeixen vers les serres presenten un tipus de paisatge igualment acceptable per tal de desenvolupar-hi tasques agrícoles, especialment conreus de secà, que són els que ocupen avui dia aquest espai. Estaríem davant de sòls del tipus I, II i III de Klingebiel i Montgomery, amb possibilitat d’una explotació permanent (Klingebiel i Montgomery, 1961). La part més elevada de les serres, no apta per a l’agricultura, devia ser un bon lloc per practicar-hi la pastura, així com un excel·lent indret per a la captació de fusta, tal com informen els espectres pol·línics de què disposem, que ens indiquen que hi havia alzinars (Quercus ilex i/o Q. rotundifolia) més o menys esclarissats, que devien permetre que hi visquessin pins i savines, càdecs, ginebrons, i, habitant les zones obagues i més humides de sòls profunds, roures (Quercus caducifolis) i potser algun avellaner. A les zones més desfavorides o degradades hi devia haver garrigues (Quercus coccifera) i brolles de bruc (Erica), així com prats i camps de conreu. Si més no, no hem de considerar la presència d’una gran cobertura arbòria, ja que els indicis d’obertura del paisatge es manifesten a través dels heliòfils pins i Juniperus, la presència de matolls de bruc i garric (Quercus coccifera), una majoria d’herbàcies (NAP), així com de camps de conreu de cereals (Cerealia) que augmentaran amb el pas del temps. L’accés a determinades matèries primeres de tipus mineralògic tampoc devia ser difícil per als habitants d’aquest nucli, perquè en les seves proximitats hi trobem alguns jaciments en forma de hard-grounds relacionats amb la gènesi de les laterites lligades a la llacuna estratigràfica del Juràssic mitjà-Cretaci mitjà, en què es destaquen les mineralitzacions de Bítem (Tortosa), al barranc de la Mina o riera del Coent, on hi ha un hard ground a la base del Barremià amb presència d’hematites, goethita, calcita i quars;3 les d’Alfara de Carles, on hi ha argiles laterítiques prop del Maset de Limo, abans d’arribar al castell de Carles, a la base del Barremià, amb goethita, hematites i calcita;4 les concentracions de galena amb barita, cerussita i calcita a la base del tossal del Puig (Paüls) o les mineralitzacions de plom de Xerta, semblants a les de Paüls, sobre les calcàries del Muschelkalk, amb galena, goethita i calcita. És important també destacar que la posició estratègica de l’assentament li devia proporcionar un control visual absolut sobre el riu Ebre, immillorable via de comuni3 Val a dir que la presència d’aquestes mineralitzacions ferruginoses està perfectament constatada a l’aigua dels pous de la zona, que moltes vegades agafa un to vermellós produït per la presència del ferro. 4 La presència de mineral de ferro a la zona del Toscar-Carles està constatada des del segle XVI, i confirmada a principis de segle, ja que als anys trenta es van trobar en aquell indret “senyals de minerals de carbó i ferro, ciment i altres minerals” (Bayerri, 1934: 419).


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

289

cació entre la costa i l’interior, essent el camí pel qual arribarien els productes mediterranis durant tot el període d’habitació del poblat, que abasta des del segle VII fins a finals del II o inicis de l'I ANE. Així mateix, no s’ha de desestimar l’accés a les serres a través del ligallo de l’Assut, camí ramader que es dirigeix al cim de la serra de Cardó on, després d’enllaçar amb el ligallo de Quarts, procedent del Martorell, creua el coll del Murtero—762 metres—per descendir pel corriol de Punta d’Àliga i pel lligallo de la Caparreta fins a la plana del Burgar, i des d’allí al mar.

CONTEXT HISTORICOARQUEOLÒGIC DE LA ZONA L’entorn immediat del riu Ebre al seu pas per les comarques catalanes es caracteritza per l’ocupació humana, amb diversos alts i baixos poblacionals, que s’ha desenvolupat a ambdues ribes del riu des de ben antic. Si més no, durant el bronze final l’habitació d’aquesta àrea geogràfica manté, amb les dades actuals, uns paràmetres baixos, i és a partir de la primera edat del ferro que s’observa un sobtat creixement que ascendirà ja sense aturar-se fins a l’ibèric final, moment en què s’abandonaran la majoria de nuclis ocupats per ser substituïts per tot un seguit de nous centres d’hàbitat inserits en un nou model ocupacional basat en plantejaments econòmics impulsats des dels punts de poder romans. Serà també el moment de creació de nous establiments de caire marcadament urbà, des d’on es dirigirà políticament el territori seguint pautes d’ubicació precedents, sobretot en el sentit estratègic, com serà el cas de la fundació de Dertosa, possiblement al mateix solar on s’hi havia ubicat amb anterioritat un important nucli ibèric (Diloli, 1996; Diloli, Ferré, 2009). De fet, l’evolució del poblament en aquest territori ha estat clarament definida per la presència del riu Ebre i dels seus afluents, ja que a les seves ribes s’han disposat la majoria de llocs d’hàbitat, i des d’allí s’ha dirigit la xarxa de comunicacions d’aquesta gran regió. Encara i així, la penetració cap a l’interior mai no ha estat fàcil. En molts llocs del Baix Ebre, especialment a l’alçada de l’estret de Barrufemes, les muntanyes arriben fins a les vores mateixes del riu, i en molts punts és impossible establir una xarxa de comunicacions terrestre, factor que s’ha reproduït fins a l’actualitat. El mateix riu ha suplit aquesta mancança, ja que la seva navegabilitat, coneguda molt abans de l’arribada dels romans, és descrita per autors com Aviè (Ora Marítima, 505) o Plini (Història Natural, III, 4, 21), reforçada pels símbols monetaris de la seca ilercavona, o per la ingent quantitat de restes materials d’origen fenici, cartaginès, grec o romà localitzades als distints jaciments arqueològics de la regió. És així que el patró d’assentament durant la primera edat del ferro, a l’igual que succeirà en època ibèrica, es defineix a partir de la necessitat de controlar el principal recurs d’aquest territori: el riu Ebre i els seus afluents. Es genera així un model d’ocupació que cerca un bon domini d’aquest tram de la vall de l’Ebre a partir de la implantació d’un seguit d’assentaments que se situaran en turons elevats a ambdues bandes del riu, amb una interrelació visual entre si, que responen a característiques comunes que prioritzaran les condicions estratègiques—defensabilitat, visibilitat, etc.—i que permetran controlar el riu com a via de comunicació i distribució de productes. Aquest patró d’assentament, bàsic durant la primera edat del ferro, evolucionarà durant el segle VI ANE associat als canvis que afectaran la població d’aquesta regió, immersa en una intensa transformació que deixarà la seva empremta arqueològica en


290

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

l’abandonament de la major part de nuclis ocupats durant el segle anterior, alhora que es viurà un reajustament dels models sociopolítics fins a l’eclosió, a mitjan segle V ANE, del que hem anomenat ibèric ple, moment en què s’establirà una organització territorial a partir de la jerarquització i l’especialització dels centres d’hàbitat (Diloli, 2002; Noguera, 2006). Aquest model perdurarà fins a finals del segle II ANE, o fins i tot en algun cas principis del segle I ANE, quan el nou ordre impulsat per Roma plantejarà una nova estratègia territorial, basada en uns paràmetres polítics i econòmics força diferents als ibèrics. L’assentament de l’Assut serà un dels pocs assentaments que perduraran durant tota la seqüència històrica que abasta des del segle VII ANE, que és el moment en què es comença a ocupar profusament aquest territori, fins a la conquesta i implantació dels nous models romans, ja a finals del segle II ANE o a inicis de l’I ANE.

Figura 2. Planta topogràfica del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

291

L’ASSUT. FASES D’OCUPACIÓ Si bé les dades referents als primers moments del jaciment són encara força incertes, ja que es basen sobretot en la presència de determinats ítems, com ara la ceràmica fenícia procedent dels tallers sudpeninsulars, a partir del segle VI ANE l’activitat constructiva es mostra de forma ininterrompuda, amb el bastiment d’un nucli representat per una torre fortificada que podria tenir altres espais ocupacionals associats, per, a partir de mitjan segle V ANE convertir-se en el punt neuràlgic d’una remodelació urbanística que afectarà tot l’espai habitat. Aquesta reforma es fonamentarà en la necessitat de bastir un sistema defensiu que protegeixi l’accés al poblat en el seu punt més elevat, integrant-hi la torre construïda durant el moment cronològic anterior, i elevant una plataforma erigida mitjançant murs adossats, separada de la zona d’hàbitat, que també s’organitzarà urbanísticament durant aquest moment, per conservar el seu esquema distributiu fins a l’abandonament de l’assentament, durant el pas del segle II a l’I ANE. Segons les dades proporcionades per les intervencions fetes fins ara a l’indret, tant de tipus material com urbanístiques i/o arquitectòniques, s’ha establert una periodització en fases que abasta des del segle VII ANE fins a finals del segle II ANE, que modifica un treball anterior en què plantejàvem l’inici de l’ocupació de l’indret durant el segle VI ANE (Bea, Diloli, 2005), si bé la presència d’alguns fragments d’àmfora fenícia, tots informes, pertanyents a produccions procedents del Cercle de l’Estret, ens feien ser cautes deixant oberta la possibilitat que hi hagués una fase anterior. Amb les dades actualitzades, s’ha confirmat l’existència d’un volum considerable d’aquests materials i la seva associació amb algunes estructures construïdes directament sobre els conglomerats quaternaris que formen la base geològica del tossal, sense cap relació amb els murs posteriors, que devien formar part d’un primer nivell d’habitació, precedent de les construccions posteriors. Podem, doncs, amb les dades actuals, establir una periodització ocupacional en 4 fases: – Assut 0: Entre mitjan segle VII ANE fins a inicis del segle VI ANE o mitjan aquest segle, s’iniciaria l’ús d’aquest espai com a lloc d’hàbitat estable. D’aquesta fase es conserven molt poques evidències, bàsicament corresponents a dos murs, un que es troba situat sobre la plataforma superior del turó, construït mitjançant ortostats, i un altre disposat per sota d’un habitatge datat durant el segle V ANE. Ambdues parets es relacionen amb la presència de ceràmiques fenícies i vasos a mà. – Assut 1: A partir d’inicis del segle VI ANE o mitjan aquest segle s’observa una transformació d’aquest espai i un replantejament de l’ocupació segons un patró urbanístic nou, edificant-se una gran torre circular (T3) al punt més alt del tossal. Aquesta construcció podria associar-se a unes estructures muràries que delimiten un àmbit de planta aparentment rectangular i que apareixen desplaçades al nord, sota l’urbanisme de l’ibèric ple, encara que aquests murs podrien ben bé pertànyer a la fase 0. La construcció d’aquest edifici, que sembla isolat, representaria aquest moment d’ocupació, que perduraria fins a mitjan segle V ANE. – Assut 2: Es tracta del període de màxim desenvolupament de les formes urbanístiques de l’assentament. Entorn de mitjan segle V ANE es planifica una ocupació organitzada del turó a partir de dues variables, la morfologia del tossal i el bastiment d’un sistema defensiu que, com és habitual als assentaments ibèrics, prima la protecció dels punts de més fàcil accés. És així que en el punt més elevat del


292

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

pujol, a partir de la torre circular erigida durant la fase anterior, s’edifica un sistema defensiu complex basat en la superposició de murs concèntrics formant una plataforma fortificada (P1) que engloba la torre T3, reforçant el seu perímetre. Sobre aquesta plataforma s’aixequen la resta d’elements defensius, conformant un espai de circulació que uneix la torre T3 amb un possible accés al poblat des d’aquest espai elevat, a través d’una porta i una escala. Els murs que delimiten aquest pas s’associen recolzats els uns en els altres, i doten així l’estructura d’una major protecció, de forma que ens podríem trobar davant d’un pas de ronda o camí protegit que devia comunicar tota la fortificació. Pel que fa a l’espai habitacional, fins ara s’ha localitzat un barri d’habitatges a l’extrem nord de l’assentament (BN), associat al sistema defensiu, situat just a sobre del ligallo de l’Assut. Les cases d’aquest barri delimiten, mitjançant la seva paret posterior, el recinte poblacional, amb reforços ocasionals que funcionen com a contraforts o donant més consistència al sistema de tancament. Aquesta bateria de cases s’obriria a un carrer (C1) que possiblement definia el trànsit per aquesta zona, que es devia orientar en sentit nord-est, des del sistema defensiu, en direcció sud-oest. A partir de l’existència de certes remodelacions urbanístiques i la presència i/o absència de determinats materials ceràmics, hem distingit dins d’aquesta fase dos moments diferents d’ocupació. El primer, Assut 2A, des de mitjan segle V ANE fins a inicis del segle IV ANE, i el segon, Assut 2B, des d’inicis del segle IV ANE fins a finals del segle III o inicis del segle II ANE. – Assut 3: A inicis del segle II ANE s’iniciarà una nova etapa, documentada per l’existència de tot un seguit de modificacions urbanístiques i arquitectòniques tant al sistema defensiu com a la zona d’hàbitat. En el cas de la zona defensiva, hi haurà una destrucció sobtada i molt violenta de la torre T3, on es produirà un incendi i un ensorrament de l’estructura, sense que es recuperi aquest espai. Possiblement com a conseqüència d’aquest esdeveniment es reomplirà el passadís interior de la muralla, impedinthi la circulació, i únicament restarà un àmbit obert a l’extrem nord del sistema defensiu, on hi havia la porta que permetia l’accés des del poblat a aquest àmbit, portal que ara es tapia des de fora amb un nou pany de murada. Al barri nord la modificació de l’espai urbanitzat suprimeix el carrer de l’època anterior, que és ocupat per habitatges més grans que els de la fase 2, que donaran a un espai obert, possiblement una plaça, que se superposarà al carrer C1. Aquesta fase finalitzarà a finals del segle II - inicis del segle I ANE, moment en què l’assentament s’abandona pacíficament, com ho denota l’escassetat de material arqueològic recuperat. Tanmateix, la presència en els darrers nivells d’ocupació de grans recipients d’emmagatzematge del tipus ilduradin, així com algun fragment d’àmfora itàlica, ens situen en aquest espai cronològic, que es correspon al territori amb la reestructuració ocupacional que segueix els paràmetres econòmics i organitzatius romans. És així que el poblat de l’Assut s’ocuparà, en una seqüència de quatre fases seguides, entre els segles VII i I ANE, i la torre T3, bastida durant el segle VI ANE i destruïda per un violent incendi provocat a finals del segle III ANE, és pràcticament l’únic element arquitectònic que participarà en totes aquestes fases.


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

Figura 3. Planta de l’assentament de l’Assut amb detall ampliat de la torre T3

293


294

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

Figura 4. Fotografia aèria del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)

L’EDIFICI TORRE T3 Al punt més alt del turó de l’Assut, just on se situarà l’estructura defensiva que protegirà aquest sector del poblat a partir de l’ibèric ple, s’hi basteix al segle VI ANE un edifici de planta circular, amb un diàmetre exterior que oscil·la entre els 9 i els 9,20 metres i una superfície útil interior d’aproximadament 18 m2 per planta. Aquesta torre funcionarà com un element possiblement aïllat fins a mitjan segle V ANE, moment en què s’integrarà en la nova planificació urbanística de l’assentament, per perdurar fins a finals del segle III ANE o l’inici del II ANE, moment en què serà destruïda per un violent incendi. L’estructura constructiva Els treballs fets al sector sud del sistema defensiu han permès posar al descobert, com ja hem indicat, una edificació que hem anomenat torre T3, bastida directament a partir del terreny natural, format per conglomerats quaternaris. Es tracta d’un edifici construït mitjançant un parament de pedres unides amb fang que conformen una estructura pètria massissa des del seu basament, amb una amplada que oscil·la entre


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

295

els 2 i els 2,20 metres. L’aparell està format per pedres, si no regulars, lleugerament desbastades per poder-les encaixar entre si i crear un mur molt sòlid, on a l’exterior se situen les pedres més grans, que en cap cas superen els 80 cm de longitud. L’amplada del mur perimetral, entre d’altres dades que explicarem més endavant, indica que hi havia almenys un pis per sobre del nivell d’ús inferior. En aquest sentit, l’estructura constructiva és certament diferent a d’altres models contemporanis de regions veïnes, on s’ha constatat l’existència de torres aïllades semblants a la de l’Assut, però construïdes mitjançant un doble mur perimetral reomplert de pedres i terra (Moret, Benavente, Gorgues, 2006). A l’interior de la torre s’hi devia accedir a través d’una porta situada al costat sud-oest, que possiblement devia quedar elevada sobre els nivells de circulació externs. Es tracta d’una entrada amb una llum de 0,70 metres i una amplada de pas de 2 metres, enllosada. Pel que fa al sistema de tancament, suposadament es feia a través d’una porta de fusta, si bé no s’ha localitzat cap indici de com aquesta se subjectava al mur perimetral.

Figura 5. Fotografia aèria de la torre T3


296

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

Dins de l’edifici es fa un anivellament del terreny mitjançant l’aportació de terres, per tal de superar la inclinació del sòl natural, que cau amb un fort pendent en direcció sud. Per sobre d’aquesta sedimentació hi trobem els paviments d’ús, coincidint l’últim d’aquests amb el nivell de l’enllosat de la porta. Quant al nombre de pisos i al cobriment de l’edifici, el reompliment de la torre no pot provenir d’altre lloc que de l’enderroc de l’estructura mateix i la sedimentació de les restes que formaven els àmbits superiors. A una alçada aproximada de dos metres respecte a l’últim paviment d’ús trobem a la paret interior tot un seguit d’obertures que ens indiquen la disposició de l’entramat de bigues que sostenien el sostre del primer pis, i que devien recolzar en una biga travessera de direcció nord-est/sud-oest. Si considerem l’espessor dels murs perimetrals podem plantejar la hipòtesi de l’existència d’un altre pis per sobre d’aquest, és a dir, una segona planta que podria portar l’alçada total de la torre, des del punt més alt del turó, fins com a mínim als sis metres. Pel que fa al sostre de l’edifici, no tenim actualment cap dada que ens permeti apuntar quina era la seva forma, ja que no se n’han conservat restes. En aquest sentit, hem de recórrer a models mediterranis, considerant condicionants climàtics, atmosfèrics o fins i tot funcionals. No descartem que, com s’ha proposat per a la torre del Tossal Montanyés, el sostre fos una terrassa plana, amb o sense una vora construïda a mode de parapet (Belarte, a Bonet, Benavente, Gorgues 2006: 44-45); aquest original el trobem ben representat en àmbits de clima càlid, on l’acumulació de neu o pluja no constitueixen un problema; si més no, a l’àrea de l’Ebre i més durant la protohistòria, un sostre d’aquestes característiques hauria de tenir un molt bon drenatge per tal d’evitar l’embassament d’aigua de pluja que provoqués el seu ensorrament, amb desguassos laterals que no afectessin l’estructura. L’estratigrafia A l’interior de la torre hi trobem tres grans nivells estratigràfics relacionats amb l’últim moment d’ús de l’edifici i la seva destrucció: la UE 1304, formada per l’enderroc de l’estructura, on s’han localitzat molt poques restes de l’incendi que va destruir l’edifici, i que devia formar part de les restes de l’ensorrament de les parets superiors, que s’haurien sedimentat in situ. Per sota hi trobem la UE 1306 i, sota d’aquesta, la 1308. Aquests dos nivells tenen nombrosos residus associats a la deflagració de la torre, per tant es devien formar en el moment de la destrucció d’aquesta. La UE 1308 se situa directament per sobre de l’últim paviment d’ús (UE 1311) i cobreix part de la pedra que serveix de base a una columna central que devia sustentar la biga travessera sobre la qual es devia construir el sòl del primer pis. Pensem a títol interpretatiu que el nivell 1308 podria provenir de l’ensorrament del sostre del pis superior de la torre, tant per les restes constructives que s’hi han localitzat com per la seva situació en el context estratigràfic. Sota d’aquesta unitat estratigràfica hi trobem, com hem dit, el paviment 1311, l’últim utilitzat en aquest espai d’hàbitat, fabricat amb argila molt fina piconada, disposada sobre una capa d’argila compactada, que cobreix el 1312, un paviment anterior amb una llar associada (UE 1317). Per sota d’aquest hi ha un nivell de terra (1314), probablement l’adequació del paviment anterior, sota la qual es va localitzar part del que podria ser el nivell d’ús més antic, la UE 1318. L’estrat que se situa directament sobre el nivell geològic (1315) per tal d’anivellar el sòl interior de la torre és el 1313.


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

297

La llar esmentada, UE 1317, presenta la planta ovalada amb unes mides de 70 x 64 cm, constituïda per una base formada per fragments de ceràmica (bàsicament àmfora), per sobre dels quals es disposa una capa d’argila amb vora, delimitant l’espai de combustió. Aquest foc va funcionar amb el paviment 1312, i fou suprimit en el moment en què es va fer la pavimentació posterior, UE 1311, l’últim nivell d’ús de l’interior de la torre. Altres elements constructius destacables són un enlluït de color groguenc (UE 1307), localitzat en contacte amb 1306 i 1308, que ressegueix el perímetre murari, situat directament sobre 1311. Possiblement es tracta de l’enlluït que devia cobrir les parets interiors de la torre, almenys durant els seus darrers moments funcionals; val a dir que no s’hi han localitzat restes de pintura associades. També cal destacar la presència, al centre de l’estança, del pilar central (1350 i 1354) que suportava la biga sobre la qual recolzaven les travesses que formaven l’estructura que sostenia el sostre del primer pis. Aquest element, que va aparèixer carbonitzat in situ, però que conserva perfectament la seva forma i mida, estava constituït per dues peces, una de superior (1350), amb la secció quadrada, i una d’inferior (1354), més malmesa, que presentava una secció una mica més irregular, producte, però, del foc que la va afectar. La seva unió es produïa a partir de la preparació d’un encaix en ambdues peces, en forma de quatre, que permetia la seva unió perfecta, possiblement amb l’ajuda de cordes, tècnica emprada per lligar els pals d’algunes embarcacions antigues. La peça superior tenia al seu capdamunt un retall en forma d’U per tal d’encaixar-hi una biga travessera, la jàssera, destinada a suportar les bigues que sostenien el sostre, per sobre del qual s’aixecava el primer pis. Aquestes bigues s’encaixaven a la paret de la torre a través d’unes obertures, com hem indicat anteriorment, que penetraven al mur entre 20 i 50 cm, depenent de la seva posició, situades a intervals regulars i a una mateixa alçada a la cara interna del mur perimetral. El pilar central se sustentava sobre una pedra de grans dimensions (0,40 per 0,60 metres)—UE 1310—, falcada mitjançant altres pedres més petites. L’ocupació de T3 El procés d’excavació del sector del sistema defensiu de l’Assut que ha comportat la descoberta i l’exhumació de la torre T3 no ha estat fàcil, sobretot a causa de la seva situació geomorfològica i de l’afectació soferta durant la Guerra Civil, moment en què s’hi va situar un niu de metralladores de l’Exèrcit Republicà en el seu extrem superior, fet que va provocar l’esclat d’un projectil de morter del bàndol facciós a l’alçada de la seva porta. Si més no, el seu estat de conservació, amb més de 3,5 metres d’alçada preservada proporcionava d’antuvi unes possibilitats estratigràfiques espectaculars, si bé la seva perduració ocupacional feia entreveure una dificultat interpretativa considerable. En aquest sentit, ja durant els primers moments d’intervenció en aquest espai teníem clar que el volum més considerable de dades que ens podien permetre aproximar-nos a la seva datació ens informarien sobretot del darrer moment d’ocupació, com així va ser, de forma que vam optar per cercar altres formes de concretar la cronologia corresponent al bastiment de l’edifici. Fou així com vam optar per fer diverses anàlisis radiocarbòniques d’algun element que, en teoria s’hauria conservat des del primer moment d’ocupació, i fou el pilar central l’objecte que, per la seva relació directa amb la construcció de l’edifici com a principal suport del pis superior, podia ajudar-nos més en aquesta tasca.


298

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

Figura 6. Secció estratigràfica de la torre T3

Figura 7. Vista interior de la torre T3, amb detall de la llar UE 1317


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

299

S’efectuaren, doncs, quatre anàlisis, amb mostres extretes de la columna central de la torre, la part superior, UE 1350 i la part inferior, UE 1354. Les dues mostres de 1350 es van analitzar en laboratoris diferents, una al Beta Analytic Radiocarbon Dating Laboratory de Miami (Florida) i l’altra al Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona, amb els resultats següents: Laboratori

UE

Material

Datació C14 BP C14 cal. (2s) BC

a) Beta-237599

1350

Fusta pinus h.

2770 640 BP

1010-820 / pro. 912

b) UBAR-992

1350

Fusta pinus h.

2590 635 BP

826-748 / pro. 793

En aquest cas, els resultats foren força diferents, i possiblement el de Beta Analytic és descartable per la seva distància cronològica de la resta. Pel que fa a la mostra procedent de la part inferior de la columna, 1354, les anàlisis es van efectuar també en laboratoris diferents, en aquest cas la primera mostra fou portada al Radiocarbon Dating Laboratory de la Lunds Universitet, de Suècia i l’altra al Laboratori de datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona, i els resultats foren els següents: Laboratori

UE

Material

Datació C14 BP C14 cal. (2s) BC

a) LuS 7769

1354

Fusta pinus h.

2481 630 BP

770-500/ pro.642

b) UBAR-992

1354

Fusta pinus h.

2570 635 BP

810-742 / pro. 788

Si bé també es contempla una petita diferència entre ambdues mostres, no és tan substancial com en el cas de la UE 1350, malgrat que també hi ha una certa desviació d’un laboratori a l’altre. Tanmateix, a partir d’aquestes dades es pot proposar una data per a l’ús d’aquest element arquitectònic en la construcció de l’edifici, que oscil·laria entre mitjan segle VII ANE i mitjan segle VI ANE la més antiga (655-561 ANE) i entre finals del segle VII ANE i finals del segle VI ANE (605-501 ANE) la més moderna, és a dir, un interval força ampli que oscil·laria entre mitjan segle VII i finals del VI ANE, amb una aproximació mitjana a l’interval d’inicis del VI ANE. Ens trobem així amb una datació per a la construcció de la torre que se situa als voltants dels inicis del segle VI ANE. En aquest sentit, som conscients que l’ús d’elements de fusta procedents del mobiliari per tal de fer datacions radiocarbòniques pot portar a errors produïts per la diferència cronològica entre la mort del vegetal i l’ús de l’objecte, si bé pensem que no és probable que un element d’aquestes característiques fos tallat i emmagatzemat molt de temps abans del seu ús funcional. En el cas dels resultats radiocarbònics calibrats, el moment de construcció de la torre s’endarrereix encara més, de forma que hauríem de situar-ne l’edificació cap al segle VIII o inicis del VII ANE, de manera que pensem que el seu ús s’ha de mantenir com a provisional fins que, com ja han indicat altres autors, no es faci un debat sobre la fiabilitat dels mètodes radiocarbònics en associació a les tipologies materials que permeti redefinir la cronologia de la protohistòria peninsular (Molinos, Ruiz, 2007: 54).


300

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

L’altre mètode per tal d’aclarir les fases ocupacionals de la torre passava per l’estudi dels materials exhumats al seu interior. En aquest sentit hem d’apuntar que, un cop excavada pràcticament en la seva totalitat, els elements ceràmics que apunten a les fases més antigues es troben descontextualitzats, ja que es tracta majoritàriament de residus associats a anivellacions o reformes estructurals, de forma que si bé hi ha alguns elements en ús durant els segles VII i VI ANE, aquests han aparegut bàsicament formant part de nivells d’enderroc, com ara el 1304 o el 1306. Si més no, és simptomàtica la presència d’un lot de fragments d’àmfora fenícia sud-peninsular, entre els quals destaca una vora del tipus Vuillemot R-1, T-10-1-2-1. Aquests elements anirien acompanyats per diversos bocins de ceràmica a mà, en què destaquen una gerra que presenta una decoració de cordó amb incisions obliqües, així com alguns fragments brunyits, majoritàriament corresponents a plats carenats de vora exvasada, com els recuperats al Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs), Sant Jaume (Alcanar), Barranc de Gàfols (Ginestar), necròpolis del Coll del Moro (Gandesa) o al Barranc de Sant Cristòfol (Maçalió), tots datats en època preibèrica. Ja d’un moment posterior, es van recuperar a la UE 1304 un seguit de materials ceràmics d’importació corresponents a un horitzó que se situaria en el moment de transició entre els segles VI-V ANE. Entre aquests ítems destaca la vora d’un plat de ceràmica grisa monocroma d’occident de tipus à marli, datada entre el 575-450 ANE (Arcelin, 1978) i la nansa d’una producció amfòrica grega indeterminada però que podria correspondre’s amb la tipologia àtica de les àmfores à la brosse. Es tracta, en tot cas, de recipients d’origen grec, l’arribada dels quals pot vincular-se a l’expansió comercial foceomassaliota que es produeix a partir de mitjan segle VI ANE. A banda d’aquests materials cal destacar la ceràmica ibèrica, que forma el conjunt majoritari, si bé els tipus recuperats abasten un ventall cronològic molt ampli amb pocs elements que ens permetin concretar la datació de l’edifici. En destaca un conjunt compost principalment per fragments de gerres i plats amb una decoració pictòrica a base d’amples franges de color roig vinós i en alguns casos regalims verticals, un tret habitual en aquest territori sobretot en produccions antigues, si bé les seves pastes, compactes, no es corresponen amb les característiques tècniques de les primeres produccions ibèriques de l’àrea de l’Ebre, fet que ens podria indicar una procedència exògena d’aquests materials. Malauradament, l’excavació de l’estrat de reompliment entre el terreny natural i el paviment més antic localitzat a l’interior de la torre no ha proporcionat materials més aclaridors sobre el moment de construcció, ja que hi apareixen ceràmiques ibèriques de difícil datació, si bé cal apuntar que majoritàriament s’hi localitzen fragments de vasos a mà, de factura antiga, així com algun bocí de ceràmica fenícia. Ens trobaríem, doncs, amb aquestes dades, especialment les derivades de les datacions radiocarbòniques, davant d’un edifici construït entre finals del segle VII i, possiblement, mitjan segle VI ANE, gairebé cent anys abans que es planifiqués el sistema defensiu que havia de ser un dels eixos urbanístics del poblat ibèric que s’instal·laria al turó de l’Assut. Aquesta datació de T3 ens situa dins d’un marc cronològic caracteritzat en àrees veïnes per l’aparició d’un tipus d’hàbitat de nova planta, individualitzat i aïllat, que s’ha definit com a “maison fortifiée”, identificat fins ara a la zona del Baix Aragó (Moret, 2002, 2006), que podria tenir paral·lelismes a la Terra Alta si considerem les darreres interpretacions sobre la cronologia de la torre del Coll del Moro de Gandesa5 i que l’e-


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

301

difici de l’Assut podria fer extensible al curs inferior de l’Ebre. El tipus constructiu de la torre de l’Assut ens indica una arquitectura singular diferent de la que trobem integrada als poblats d’aquesta època: es tracta d’un edifici aïllat, de planta circular, bastit amb una intencionalitat defensiva i de control territorial, però integrant també una funció domèstica. Si cerquem paral·lels en aquesta àrea territorial, Tossal Montanyés, a Valdeltormo, o la Guàrdia, a Alcorisa, semblen ser els models més propers a la torre T3 de l’Assut, sense desestimar, com ja hem indicat, els moments més antics de la torre del poblat ibèric del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta). L’existència d’aquests espais arquitectònics dotats d’una singularitat tan visible, que els diferencia d’altres tipus d’hàbitat d’aquesta època, tant per la forma com de fons, s’ha volgut explicar com la voluntat d’un sector social elitista, que adquireix uns privilegis durant el segle VI ANE, i que pretén diferenciar la seva residència de la resta d’espais habitats mitjançant l’ús d’una arquitectura simbòlica (Moret, Benavente, Gorgues, 2006: 244). Ens trobaríem, doncs, amb la plasmació física d’un trencament social, el sorgiment d’unes elits aristocràtiques que utilitzarien aquest, entre d’altres mitjans, per representar el seu poder davant de la resta de la societat. La torre T3 de l’Assut esdevindria, doncs, des de mitjan segle VI ANE fins a la seva integració dins del sistema defensiu del poblat, una residència aristocràtica fortificada, des de la qual es devia controlar el poblament humà circumdant i els seus mitjans de producció i intercanvi. A partir de mitjan segle V ANE, l’espai circumdant de la torre T3 es devia veure profundament modificat amb la construcció d’un assentament que supera els 3.500 m2 de superfície habitada, bastit al punt més alt del poblat, on s’erigia T3, un sistema defensiu complex destinat a salvaguardar l’accés al poblat. L’edifici turriforme es devia integrar dins d’aquest nou complex constructiu sense modificacions estructurals distingibles, i fou embolcallat per diversos murs que revesteixen la torre i la resta de construccions que participen de la funció defensiva d’aquest sector, reforçant-ne l’extrem sud, on durant el període ibèric es localitzarà una porta d’entrada a l’assentament. Assistim doncs a la pervivència d’un espai simbòlic, associat a un dels sectors més importants de l’assentament, el destinat a la seva defensa. La pròpia situació de la torre devia servir per controlar l’exterior i dominar visualment l’interior del poblat, accentuant el seu paper fonamental. La duració d’aquesta fase habitacional seria d’aproximadament de dos segles i mig, i ens n’ha quedat a l’interior de la torre un registre dels primers moments d’ocupació, representat per la llar (1317) i el paviment que s’hi associa (1312), així com pel nivell arqueològic situat per sota d’aquestes estructures (1314). És en aquests estrats on han aparegut els materials ceràmics més interessants, dels quals destaquen sobretot en volum les ceràmiques ibèriques, fetes a mà o a torn. Si més no, és la presència de materials d’importació procedents de l’àmbit mediterrani el que ens permet afinar la datació d’aquests moments, sobretot la descoberta de diversos fragments de ceràmica àtica, entre els quals cal destacar una vora de cílix (kylix) stemless inset lip, un fons amb decoració i diversos fragments informes. A la UE 1314 es van localitzar 10 fragments d’un total de dos vasos àtics, dels quals s’identifica una carena d’una cílix stemless inset lip, un fragment del peu d’una copa, possiblement una cílix, un fragment de la paret d’una

5 Informació oral de la Dra. Núria Rafel, en el transcurs d’aquesta conferència.


302

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

cílix, en què s’observa la ranura anular del peu, i un fragment decorat amb figures roges, que recorda l’estil Saint-Valentin. D’altra banda, s’ha recuperat també algun fragment de ceràmica procedent de l’àmbit púnic, una vora de bol punicoebussità, un fragment de vora de morter púnic, així com diversos fragments d’àmfora centremediterrània. És del moment final d’ocupació, representat pel paviment UE 1311 i els estrats immediatament superiors, procedents de l’enderroc de l’edifici, que tenim el conjunt de dades més extens, fet que ens permet reconstruir l’estat de l’interior de l’edifici en el moment immediatament anterior a la seva destrucció, amb una habitació pavimentada que devia tenir al seu bell mig una columna central que suportava el pis superior. A l’esquerra de l’entrada s’hi devia localitzar una estructura elevada construïda amb pedra, de planta semicircular, possiblement relacionada amb tasques de combustió,6 ja que al seu damunt s’hi van localitzar diverses varetes de ferro que s’han interpretat com un o diversos asts o parts d’un possible capfoguer, fet que atorgaria a aquest espai una funció relacionada amb la cremació. Seguint cap a l’interior de l’espai, just a l’extrem oposat a l’entrada de la torre, al costat oest, s’han localitzat les restes carbonitzades d’un element de fusta que sembla una escala de mà, que devia servir per accedir des d’aquest pis al superior, on també s’hi devia arribar en el moment de funcionament del sistema defensiu del poblat, a través d’un passadís protegit que s’estén per aquest de nord a sud. Al costat d’aquesta escala han aparegut uns altres ítems vegetals, de suro, de difícil adscripció funcional, si bé es tracta d’un element que en altres assentaments s’ha interpretat com un possible impermeabilitzant dels sostres (Contreras et al., 1996; Rivera, 2007), sense que puguem excloure el seu ús en altres paràmetres constructius o fins i tot formant part de mobles, com es proposa en el cas del poblat argàric de Peñalosa (Baños de la Encina, Jaén) (Contreras et al,. 1996). En tot cas, hem de destacar que el Quercus suber és una espècie que no està representada en l’ecosistema del baix Ebre i que es tracta d’un element adquirit mitjançant el comerç a mitja distància, ja que els boscos de sureres més propers es troben al nord de Catalunya o a la Serra d’Espadà, a Castelló. Els materials associats a aquest moment són també els més interessants: ceràmics o metàl·lics. Pel que fa a la ceràmica, és la ibèrica la que ocupa, com és natural, el volum més important, i abasta un espectre cronològic força ampli, ja que s’hi troben fragments d’atuells de tot tipus, com ara plats, bols, gerres, pithiskos, àmfores, etc. Bàsicament es tracta de ceràmiques comunes oxidades fetes a torn, pintades en algun cas amb motius geomètrics i, com hem indicat, amb un espectre formal força variat, ja que hi ha peces de tipologia arcaica, sobretot àmfores, barrejades amb vasos més moderns, com per exemple el càlat (kalathoi). Val a dir que els recipients més recents són els més ben conservats, ja que si bé fragmentats, estan complets, pel fet que formaven part de la vaixella en ús a l’interior de la torre en el moment de la seva destrucció. Quant a la ceràmica d’importació, l’element més important que s’ha de destacar és la presència d’una àmfora grecoitàlica del tipus Lyding-Will C (Lyding Will, 1982), que podem datar amb total seguretat a finals del segle III ANE o inicis del II ANE, associa-

6 Cal recordar que la llar 1317 ja no funciona en aquest moment, i que es troba coberta pel paviment 1311.


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

303

da al moment de destrucció de la torre i que va aparèixer descansant sobre el paviment (UE. 1311), trencada per l’enderroc del sostre. L’altre conjunt material que cal realçar és el format pels elements metàl·lics. Sobre el paviment, UE 1311, a l’estrat que el cobreix, UE 1308, o al 1306, que podria formar part del pis superior, han aparegut la major part d’ítems metàl·lics recuperats. A partir de la seva funció podem distingir quatre grans grups: a) Els relacionats amb tasques econòmiques, essencialment agrícoles. Destaquen un podall, una podadora i una aixadella. b) Els elements d’ús a la llar. Varetes d’ast, anelles, claus, frontisses, plaques de ferro o bronze i grapes. c) Elements d’ús personal, armes o ornaments. S’ha recuperat una llança, un ganivet afalcatat, una fíbula, una placa que podria formar part d’una sivella o d’un altre estri indeterminat.

Figura 8.- 1. Ceràmica ibèrica procedent de la UE 1300; 2.- Ceràmica ibèrica procedent de la UE 1301; 3.- Materials procedents de la UE 1304: 1, plat de ceràmica grisa à marli; 2, àmfora grega; 3, àmfora fenícia T-10.1.2.1; la resta, ceràmica ibèrica; 4.- Ceràmica ibèrica procedent de la UE 1308; 5.- àmfora grecoitàlica LydingWill C, procedent de la UE 1308


304

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

Figura 9. Materials procedents de la UE 1306: 1, bols i plats ibèrics; 2, ceràmica feta a mà; 3, gerres; 4, tenalles de coll de cigne; 5, àmfores

d) Altres ítems diversos, com és el cas d’una moneda molt malmesa per l’efecte del foc o diferents plaques de plom, bronze i ferro. Entre els elements metàl·lics identificables que ens poden aportar més dades de tipus cronològic destaquen la moneda i la fíbula; tanmateix, en el cas de la moneda, la destrucció de la torre va comportar que es cremés del tot, i és impossible identificar-la. Pel que fa a la fíbula, es tracta d’una peça de bronze del tipus de ressort bilateral i peu elevat amb botó terminal, amb arc de secció circular i corda externa. L’origen de la tècnica del ressort bilateral i del peu alt sembla presentar-se com a paral·lel, si bé hom


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

305

Figura 10. Ceràmica àtica procedent de les UE 1313 i 1314

considera que les fíbules de peu alt són una variació de les de ressort bilateral. El seu origen ha plantejat diverses controvèrsies, ja que si bé alguns investigadors han cercat el seu naixement com a concepte al centre d’Europa, altres proposen una gènesi mediterrània (italiana, de la costa de la península Ibèrica o de la Mediterrània oriental). En aquest sentit Schuele (Schuele, 1969) planteja com a peninsular l’origen d’alguns elements apareguts a la Meseta entre els quals inclou la fíbula de ressort bilateral i de peu alt i els punyals d’antenes. Considera que aquests elements són més antics a la península Ibèrica que a l’Europa central, i que provenen d’Andalusia per d’allí difondre’s a la resta de la península i d’Europa. Aquesta idea no és compartida per investigadors alemanys com Mansfeld, que considera que les primeres fíbules d’aquest tipus són les de tambor (paukenfibeln centreeuropees) i que d’aquestes deriven la resta de fíbules de ressort bilateral europees, o Bergmann, que concreta el seu origen a l’est de França i al sud d’Alemanya (Ruiz, 1989). Darrerament s’ha proposat la idea de la creació del ressort bilateral al sud peninsular (Ruiz, 1989) a partir de dos models de ressort andalusos. Per una banda el tipus Alcores, que ja posseeix un ressort bilateral amb cordat intern, encara que efectuat en dues peces. Per l’altra, el plantejament que un ressort bilateral es pot crear amb tan sols girar 360° una fíbula de doble ressort, movent les voltes en el sentit de l’agulla del rellotge. Quant al peu elevat amb botó terminal, sembla factible cercar un origen italià per a


306

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

aquest subtipus de les fíbules de ressort bilateral. En el món etrusc són comunes a partir dels segles VIII i VII ANE, fíbules que van allargant progressivament el seu peu amb el pas del temps (Hus, 1975). La fíbula de l’Assut presenta corda interna i, per tant, sembla que es pot emparentar amb les aparegudes en contextos sud-peninsulars, on es daten dins del segle VI ANE). Les anteriors a mitjan segle VI ANE presenten un arc de secció en forma de cinta que sembla que fou substituït a partir del 550 ANE per arcs de secció circular. La peça de l’Assut presenta, com ja s’ha indicat, un arc de secció circular. Un exemple contextualitzat és la peça de Corno-Lauzo (Pouzols-Minervois, Llenguadoc), datada durant la segona meitat d’aquesta centúria a partir de la presència en l’enterrament en la qual es va localitzar, d’una cílix (kylix) àtica del tipus dels “petits mestres” enquadrada entre el 550 i el 540 ANE i d’una copa jònia B-2, de cronologia semblant. El seu final, per a investigadors com Ruiz Zapatero (Ruiz Zapatero, 1985) pot entrar ja dins del segle V ANE, amb un exemple a la necròpolis de Mas de Mussols, encara que la revisió dels seus contextos no sembla poder datar-la més modernament al 530 ANE. Per tant, a grosso modo, la cronologia que es pot aportar per a la fíbula de l’Assut s’ha de situar entre el 550 i el 500 ANE. Si bé sense connotacions cronològiques, és també interessant la concentració dels estris d’ús agrícola a l’interior de la torre. D’aquests elements hem de destacar dos objectes de ferro amb una utilitat agrícola, el podall i la podadora. El primer, de fulla corba de secció triangular, presenta un mànec tubular amb un forat a l’extrem destinat a inserir un travesser de fixació i té una longitud màxima de 22 cm, amb una amplada màxima de fulla de 4 cm i un gruix de 6 mm, mentre que el diàmetre màxim de l’emmanegament fa uns 2,5 cm. La podadora és de dimensions reduïdes, i té una fulla estreta i corba i un mànec per inserir l’agafador de fusta; té una longitud màxima de 9 cm, l’amplada de la fulla fa 2,3 cm amb un gruix de 5 mm. Si bé, com hem indicat, es tracta de dos elements que no ens poden indicar la cronologia, sí que sabem que podalls i podadores apareixen al llevant i al nord-est peninsular a partir de finals del segle V ANE, ja que és en aquestes zones on s’han trobat la major quantitat d’aquests elements. Pla Ballester (Pla Ballester, 1968) fa una divisió cronològica dels podalls segons el seu mànec, els més antics tenen mànec de reblons i els més recents, mànec tubular; els elements de l’Assut coincideixen amb aquest darrer model, fet d’altra banda normal si considerem la seva localització en l’últim nivell d’ús de la torre, datat a finals del segle III ANE. Podalls i podadores comparteixen una funció molt semblant, només diferenciada per les seves mesures, de manera que el podall, més gran, pot servir tant per desbrossar zones boscoses com per podar arbres, mentre que la podadora serveix per a la poda i la collita de vinya i en alguns casos d’olivera (Rovira, 1994). Ambdós estris funcionen en les tasques agrícoles per a la preparació i el condicionament del camp o per al manteniment del mateix, dues feines bàsiques en moments diferents del cicle agrícola. És interessant apuntar que els estudis palinològics i carpològics fets a l’Assut ens mostren un entorn paisatgístic canviant a partir del ple establiment humà a l’indret. Així, es passa d’un paisatge proper al poblat semiobert, amb presència d’alzinars (Quercus ilex – coccifera), pinars (Pinus sp.), roures (Quercus sp.), savines—càdecs—ginebrons (Juniperus) i avellaners (Corylus), cap a un entorn més obert possiblement provocat per l’activitat ramadera i per la creació de nous camps de conreu, en els quals s’explotaven diferents tipus de cereals, com ho assenyala la presència a l’interior de la torre de res-


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

307

tes d’ordi vestit (Hordeum vulgare) i de blat (Triticum sp.); també val la pena destacar l’existència de llavors de figuera (Ficus carica). Fora dels elements ceràmics i metàl·lics, el darrer conjunt destacable el forma un lot compost per gairebé un centenar de pesos de teler o pondus, que haurien format part d’un o més telers ubicats al primer pis de la torre. Elaborats amb una argila força depurada, es poden diferenciar dos mòduls distints a partir del seu pes sense relació amb la forma: el primer, amb un 80 % d’exemplars, seria del tipus mitjà, amb un pes que oscil·la entre els 275 i els 400 grams. L’altre grup estaria format pels pondus de més volum, enquadrats entre els 800 i els 1.000 grams. Aquest grup és més heterogeni que l’anterior, ja que si bé el pondus més gran arriba fins als 1.025 grams, n’hi ha d’altres que no arriben als 800, encara que es troben majoritàriament trencats, fet

Figura 11. Conjunt d’elements metàl·lics procedents de les UE 1306 i 1308: 1, fragments d’ast; 2, ast; 3, ganivet afalcatat; 4, podall; 5, frontissa; 6, fíbula; 7, grapa


308

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

que pot influir en el seu pes. Hem de destacar que es tracta de dos mòduls relacionables, ja que dos pesos del grup A poden utilitzar-se per exercir la mateixa tensió que un pondus del tipus B. La utilització d’un dels tipus o la seva combinació es relacionaria amb l’element tèxtil que es pretengués confeccionar. De fet hem de valorar el pes com la característica essencial d’aquests elements, ja que d’aquest depèn el grau de tensió que suporten els feixos de fils sobre els quals s’efectua el teixit i el tipus de tela elaborada. Tipològicament, hi ha peces trapezoïdals (Castro 1985; 1986), amb mesures que oscil·len aproximadament entre els 8-12 cm d’altura i els 6-8 cm d’amplària, i elements de tipus quadrangular, de grandària semblant. Atesa la similitud de formes, no és arriscat pensar en l’existència d’uns motlles que explicarien també la semblança dels pesos, de manera que la peça es devia elaborar a partir d’un bloc d’argila del mateix tipus que la utilitzada per a la fabricació de les ceràmiques. D’altra banda, alguns d’aquests elements presenten decoracions en la base o en la part superior, generalment en forma de creu, encara que també hi ha exemplars amb un dels costats decorats, generalment amb dibuixos geomètrics del tipus de quadrats paral·lels, o amb puntejats o incisions. Es tracta d’un tipus de peça habitual als assentaments ibèrics en general i als de vora l’Ebre en particular, assimilables als documentats al jaciment veí del Castellot de la Roca Roja (Benifallet) (Belarte, Noguera, Sanmartí: 106; fig.20) o als de les Planetes (Diloli, Bea, Vilaseca, 2003: 60).

INTERPRETACIÓ DE L’OCUPACIÓ DE T3 La torre T3 de l’Assut s’ha interpretat com un espai simbòlic des d’on es va exercir el control d’un territori des de la seva construcció fins al seu abandonament. Tal com hem indicat, l’edifici es va bastir durant un horitzó cronològic que es pot situar aproximadament durant el segle VI ANE, tractant-se possiblement d’una edificació aïllada, ubicada en un punt altament estratègic, i que va perdurar, adaptant-se a un nou model urbanístic associat a una planificació territorial organitzada dins d’un espai polític, fins a la seva destrucció als voltants del 200 ANE. La construcció de l’edifici turriforme coincideix amb un moment de reajustament sociopolític que afecta tot el sud de Catalunya i territoris circumdants, que s’expressa a través de noves formes organitzatives i de poder que en aquest ampli espai geogràfic han deixat un registre arqueològic representat mitjançant una arquitectura diferenciada, les “maisons fortifiées”, fenomen circumscrit fins ara a la zona del Baix Aragó i la Terra Alta (Moret, 2002, 2006), que ha estat interpretat com el reflex arquitectònic d’un procés de diferenciació social que es produeix durant la segona meitat del segle VI ANE, quan certs grups privilegiats fan palesa la seva superioritat mitjançant l’aïllament espacial dels seus habitatges respecte a la resta dels assentaments, monumentalitzant-los i fortificant-los. A les comarques riberenques de l’Ebre el mateix fet s’ha de cercar sobretot al món de la mort, a les necròpolis, a través d’uns aixovars representatius de l’existència d’una aristocràcia guerrera que en vida devia ocupar aquests espais privilegiats representats per les cases torre. Aquest model, però, ha estat criticat sobretot per la falta de dades alienes a la zona on s’apunta com un patró, ja que si bé a la zona de la Terra Alta, Matarranya i Baix Aragó el segle VI ANE és una etapa molt ben representada, amb una xarxa de


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

309

poblament densa, on destaquen assentaments com la Gessera (Caseres, Terra Alta), el Piuró del Barranc Fondo (Maçalió, Terol), el Tossal del Moro (Pinyeres, Terra Alta), els últims moments d’ocupació del Tossal Redó (Calaceit, Terol), Sant Cristòfol (Maçalió, Terol) o el nucli més representatiu del model de les “cases torre”, el Tossal Montañés (Valdeltormo, Terol), a l’àrea de l’Ebre, fins ara, les dades referents a aquest moment eren ben escasses. De fet, a la vall de l’Ebre únicament tenim representat aquest moment cronològic a partir d’un context de materials recuperat al Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre), on destaca la presència d’algunes ceràmiques d’importació com ara dues copes jònies del tipus B2, una copa àtica del tipus C de Bloesch, que cal datar vers el 500 ANE, una àmfora massaliota del tipus Py 3/5, datable entre el 475 i el 400 ANE, una cílix pseudojònia i una akrocup (Belarte, Noguera, Sanmartí 2002: 103), si bé no es poden associar a cap resta estructural. Riu amunt, a la Ribera d’Ebre, el jaciment del Coll del Moro de la serra d’Almos (Ribera d’Ebre) podria respondre a un model similar del que es planteja, ja que en el transcurs de la seva excavació s’hi va localitzar també un repertori material que il·lustra la presència de ceràmica ibèrica antiga acompanyada de les primeres importacions gregues, destacant la presència d’una copa àtica de peu alt del tipus C i d’un morter de filiació grega que cal situar vers el 500 ANE aproximadament (Cela, Noguera, Rovira, 1999: 101). Més al sud, a la zona del curs inferior del riu Sènia, el panorama és encara més pobre, ja que el gran assentament de la regió, la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) resta desocupat durant el període de gestació d’aquests grups, i es reocupa a mitjan segle V ANE, a inicis del període ibèric ple. És així que en aquest espai més meridional hem de cercar les dades de les necròpolis d’incineració del Baix Ebre i del Montsià per localitzar aquesta important fase del segle VI o l’inici del V ANE, on s’intueix a partir dels aixovars de les tombes, tal i com hem indicat, la presència d’un sector social preeminent format per una aristocràcia guerrera que suposadament controla i organitza aquest entorn geogràfic. La torre T3 de l’Assut pot convertir-se en aquest context, en un exemple de l’existència d’aquests grups puixants, ja que perdura en l’espai i el temps pel seu sentit residencial d’un grup privilegiat. La pervivència d’aquest àmbit habitacional i del seu simbolisme podria indicar la continuïtat d’una estirp o clan, físicament o ideològicament, ja que si més no es conserva la idea que això comporta. Les dades extretes de la intervenció a l’interior de T3 ens reforcen en la idea que ens trobem davant una construcció molt similar, tant en morfologia com en cronologia de bastiment, a les edificacions batejades com a “cases torre” (Moret, 2002). Les semblances entre un dels principals exemples d’aquest model, el Tossal Montañés, i l’Assut són nombroses: en l’aspecte morfològic, es tracta de construccions turriformes de planta circular; pel que fa a la funció, en els dos casos s’hi documenta l’ús residencial, amb presència d’activitats econòmiques bàsiques; des del punt de vista cronològic, es devien bastir durant el mateix horitzó, durant el segle VI ANE, si bé la torre de l’Assut assolí un estatus posterior al qual no devia arribar l’edifici del Tossal Montañés, que s’incorpora a mitjan segle V ANE a un poblat de nova planta, com devia passar amb la torre de la Guàrdia d’Alcorisa, la qual, construïda sobre un terreny inclinat, al capdamunt d’una vessant, no formava part en un principi d’un sistema defensiu, i fou en una fase més tardana quan se li adossaren altres murs i s’inserí en la trama urbana d’un poblat que ocuparia tota la vessant (Moret 2006: 241). Podria ser el cas també del Palao d’Alcanyís (Moret, 2005-06), el Barranc de Mosselló (Flix) (Pérez et al. 2002), el Coll del Moro


310

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

de Gandesa (Rafel i Blasco, 1991; Blasco i Rafel, 1995) o fins i tot de la Gessera (Moret, 2002). A partir de l’ibèric ple, el tossal de l’Assut viu una complexa transformació ocupacional que s’evidencia mitjançant la construcció d’un poblat amb un sistema defensiu complex que integra la torre T3. Amb les dades actuals és impossible apuntar si es tracta dels mateixos habitants de l’època anterior o són nouvinguts els encarregats de planificar l’assentament ibèric que s’emplaçarà en aquest punt. Tanmateix, és important apuntar que la torre es manté i amb ella molt possiblement el seu valor simbòlic, com ho denota la seva integració en un dels sectors més importants del poblat, el sistema defensiu, que s’edifica sobre una plataforma que li dóna un aspecte diferencial, gairebé d’acròpolis. La recuperació d’un mobiliari preat a l’interior de la torre ens dóna certa informació sobre la qualitat social dels seus ocupants, especialment per la presència d’uns materials metàl·lics, ja siguin de ferro, bronze o plom, de prestigi o essencials dins dels processos de producció. Així mateix, l’atuell ceràmic és força interessant, amb presència de diversos vasos en ús o residuals procedents de tot l’àmbit mediterrani. Suposem, doncs, que tant per la situació de l’edifici com per la condició dels elements recuperats al seu interior, així com per altres dades referents a la seva destrucció que explicarem més endavant, en aquest espai hi habitava un grup familiar amb cert ascendent o autoritat per sobre de la comunitat. A finals del segle III ANE o molt a l’inici del II ANE, la torre pateix, com hem senyalat, un violent incendi que fa que sigui abandonada, si bé el poblat continua ocupat. La virulència de la deflagració és tal que fins i tot algunes de les pedres que formen les parets esclaten, i l’estructura s’ensorra, sense que s’hagin trobat indicis de cap intent per apagar el foc, malgrat la importància del recinte en el conjunt del poblat. D’altra banda, tampoc es van fer esforços per recuperar els elements dipositats al seu interior, com ara armes, ornaments o estris de treball, i l’edifici va quedar enderrocat dins del sistema defensiu. Tots aquests fets apunten a una destrucció violenta executada des de l’exterior, que considerant el moment en què es fa, s’ha de cercar dins del marc d’esdeveniments històrics com són la Segona Guerra Púnica o la posterior conquesta romana, especialment durant els primers anys protagonitzats pel cònsol Cató. En el cas del primer d’aquests fets, els enfrontaments entre cartaginesos i romans al curs inferior de l’Ebre es descriuen a les fonts clàssiques almenys en dues ocasions: la batalla naval a la desembocadura del riu o el setge d’Hibera (Diloli, 2003); si més no, possiblement fou quan els cartaginesos ja havien estat expulsats d’aquest espai que els romans havien de fer notar de forma més evident la seva presència i el seu poder, sobretot arran dels aixecaments dels cabdills ibèrics Indíbil i Mandoni, en uns fets que també devien afectar el sud de l’actual Catalunya. En aquest sentit, cal recordar els passatges de l’obra de Livi que ens descriuen com Escipió, l’any 206 ANE, davant la revolta encapçalada per Indíbil i Mandoni, des de Cartago Nova, “en 10 jornades va arribar a l’Ebre. Després, va creuar el riu i tres dies després va acampar a la vista de l’enemic” (Livi, XXVIII, 33, 1-2), situat en territori sedetà (Livi, XXVIII, 31, 7) i al qual vencé (Livi, XXVIII, 33-34). Temps després, el 205 ANE, es devien repetir els fets en el mateix territori i amb un resultat semblant, i afectaren de nou les àrees veïnes a la regió ilergeta i els seus habitants, entre les quals cal comptar el curs inferior de l’Ebre, tal com relata Livi al llibre XXIX (Livi, XXIX, 1-3).


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

311

Es tracta d’un context històric complex, en el qual el territori sud-català s’havia de veure profundament alterat, ja que tant els aixecaments indígenes com el continu pas de tropes per aquest territori, havien de significar profunds canvis i transformacions en la vida quotidiana dels seus habitants. Molt possiblement, amb la presència dels exèrcits romans, les aliances dels caps ilercavons amb els cabdills ilergets devien ser directament o indirectament a l’origen de trasbalsos, mitjançant la repressió violenta o la destrucció de propietats per tal de reafirmar l’omnipotència romana. En aquest marc podria situar-se la destrucció de l’edifici que distingia el poder al poblat de l’Assut, i la prohibició de recuperar els objectes del seu interior, o fins i tot de restituir l’espai. En aquest aspecte és important la cita d’Apià: “Els causants de la rebel·lió van ser portats a judici, els seus béns, confiscats i entregats a suplici. Es van imposar tributs als pobles que s’havien unit als revoltats, els quals foren desarmats, se’ls van exigir hostatges i s’hi van establir guarnicions” (Iber, 38). Ja amb posterioritat a aquests fets, l’any 197 ANE els pobles ibèrics del nord-est peninsular es van aixecar de nou en armes contra els romans. En aquest cas, després de diverses desfetes militars, Roma va enviar l’any 195 ANE un dels seus cònsols, Marc Porci Cató, per tal de solucionar el problema i acabar amb la revolta. De les campanyes de Cató a Hispània l’acció més important i que podríem, hipotèticament, relacionar amb el tema que estem tractant, és la destrucció en un sol dia de totes les muralles dels poblats ibèrics del nord-est, gràcies a una estratagema del general romà. Aquest fet, relatat per Livi (XXXIV, 17, 11-12), Frontí (1, 1, 1), Plutarc (Cat. Mai. 10, 3), Poliè (8, 17) o Zònaras (9, 17) (Martínez Gázquez, 1974), és perfectament descrit per Apià, qui ens narra l’artifici del cònsol, mitjançant el qual “les ciutats ubicades al llarg del riu Ebre van destruir les seves muralles en un sol dia, i en el futur, en ser molt accessibles als romans, van restar durant un llarg temps en pau” (Iber, 41). Aquest podria ser l’altre escenari en el qual fou destruïda la torre de l’Assut, si tenim en compte la cronologia del seu incendi i demolició. Tanmateix, difícilment podem atribuir als habitants del poblat un fet com aquest, que Apià posa en mans dels indígenes, enganyats pel cònsol; en tot cas, hauríem de plantejar una campanya catoniana més complexa que la relatada per l’autor alexandrí, amb plena implicació de les tropes romanes, que en el cas de l’Assut implicaria la presència física dels legionaris a l’assentament, amb la conseqüència de la destrucció de l’espai simbòlic de poder, residència del cabdill, i possiblement l’anihilació simbòlica o física d’aquest. Tant en el cas de la Segona Guerra Púnica com en el dels aixecaments indígenes posteriors podem situar altres esdeveniments contraris al desenvolupament de les comunitats ibèriques de l’àrea de l’Ebre, esdevinguts en aquest mateix marc cronològic, que han deixat un registre arqueològic, com per exemple la destrucció de l’important assentament del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre), situat riu amunt, no gaire lluny del poblat de l’Assut, assolament que cronològicament podríem vincular als fets esmentats (Diloli, 2003). L’incendi i la prohibició de reconstruir la torre es podria interpretar, doncs, com una mostra del poder romà sobre els indígenes, com una represàlia destinada o bé a castigar el filopunisme dels habitants de l’Assut, la seva col·laboració en els aixecaments dels ilergets i els seus aliats contra els romans, o bé com un avís davant la imposició d’un nou poder, el de Roma, sobre les societats indígenes. Els romans, respectant encara la territorialitat indígena, van procedir a escapçar el simbolisme del poder autòcton, plasmat en aquest cas per un edifici representatiu, la torre T3, sense que puguem saber quin fou el destí dels seus habitants.


312

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

En tot cas, la torre de l’Assut va tenir importància durant el seu funcionament per la perduració d’un àmbit simbòlic, associat al poder des del segle VI ANE, fins, en aquest cas, a finals del segle III o inicis del II ANE, moment en què per la seva pròpia funció lligada a la representativitat política en el si natiu, seria destruïda per la presència d’una nova potència política en procés d’afiançament a la península Ibèrica, Roma, mitjançant la seva capacitat militar i/o de repressió. Els esdeveniments que es van succeir al curs inferior de l’Ebre durant la Segona Guerra Púnica i els anys posteriors de ben segur que van servir perquè les comunitats ibèriques d’aquest territori, encapçalades pels seus líders, volguessin reafirmar les seves formes culturals i la seva força enfront de la presència d’elements invasors exògens, fet que també es constata en una possible reocupació d’espais funeraris antics, on podria trobar-se representat el passat heroic o mític d’aquests grups a través dels enterraments dels avantpassats (Belarte, Noguera, 2007). La destrucció de la torre T3 de l’Assut, eximint la resta del poblat, es convertiria en una mostra primordial del domini romà sobre aquests grups jeràrquics indígenes i per això, sobre tota la població.

BIBLIOGRAFIA APIANO. Historia Romana. Madrid: Biblioteca Clásica Gredos, 1995. ARCELIN, CH. (1978) “Recherches sur la ceramique grise monochrome de Provence”. Les cerámiques de la Grèce de l’Est et leur diffusion en Occident. París. AVIÈ, RUF FEST. Ora Marítima. Traducció i notes P. Villalba i Varneda. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1986. BAYERRI, E. (1934) Historia de Tortosa y su Comarca. Vol. II. Tortosa: Imprenta Moderna de Algueró y Baiges. BEA, D.; DILOLI, J. (2005) “Elements de representació durant la primera edat del ferro al curs inferior de l’Ebre: el recinte del Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta)”. Revista d’Arqueologia de Ponent. Lleida: Universitat de Lleida, núm. 15, p. 179-198. BELARTE, C., NOGUERA, J., SANMARTÍ, J. (2002) “El jaciment del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre). Un patró d’hàbitat ibèric en el curs inferior de l’Ebre”. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia [Tivissa] núm. 3, p. 89-110. BELARTE, C. (2006) “Elementos constructivos de barro”. A: MORET, P.; BENAVENTE, J. A.; GORGUES, A. Iberos del Matarraña. Investigaciones arqueológicas en Valdeltormo, Calaceite, Cretas y La Fresneda (Teruel). Alcañiz: Al-Qannis, p. 3645. (Taller de arqueología de Alcañiz; 11) BELARTE, M.C.; NOGUERA, J. (2007) La necròpolis protohistòrica de Santa Madrona. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica. BLASCO, M.; RAFEL, N. (1995) “El taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta)”. Tribuna d’Arqueologia 1993-1994. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 37-50. CASTRO, Z. (1985) “Pondera, examen cualitativo, cuantitativo, espacial y su relación con el telar con pesas”. Ampurias, núm. 47, p. 230-253. CASTRO, Z. (1986) “Avance de estudios cuantitativos y localización de pondera en asentamientos protohistóricos peninsulares”. Arqueología Espacial. Coloquio sobre el microespacio. Teruel, núm, 9, p. 169-186.


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

313

CELA, X.; NOGUERA, J. (1999) “Els materials arqueológics del Coll del Moro de la Serra d’Almos (Tivissa, Ribera d’Ebre): Col·lecció del Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus”. Pyrenae. [Barcelona], núm. 30, p. 91-121. CONTRERAS, F.; MORALES, A.; PEÑA, L.; ROBLEDO, B.; RODRÍGUEZ, M. O.; SANZ, J. L.; TRANCHO, G. (1996) “Avance al estudio de los ecofactos del poblado de Peñalosa (Baños de la Encina, Jaén). Una aproximación a la reconstrucción medioambiental”. Anuario Arqueológico de Andalucía 1992 II. Sevilla. p. 263-274. DEMARRAIS, E.; CASTILLO, L.J.; EARLE, T. (1996) “Ideology, Materialization, amb Power Strategies”. Current Anthropology vol. 37 (1), p. 15-31. DILOLI, J. (2002) Anàlisi dels models d’ocupació del territori durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Tesi Doctoral. Universitat Rovira i Virgili. Edició en microforma. DILOLI, J. (2003) “Cartago versus Roma. El curs inferior de l’Ebre durant la Segona Guerra Púnica”. Miscel·lània del CERE. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. Núm. 16, p. 213-231. DILOLI, J.; BEA, D.; VILASECA, A.; AROLA, R.; VILALTA, E. (2002) “Primeres intervencions al jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)”. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia. Tivissa, núm. 3, p. 137-148. DILOLI, J., BEA, D., VILASECA, A. (2003) El jaciment ibèric de les Planetes (Tortosa, Baix Ebre). Viure vora el riu durant la protohistòria. Tarragona: Arola. DILOLI, J.; BEA, D. (2005) “L’urbanisme d’època ibèrica al Baix Ebre: l’assentament de l’assut de Tivenys”. Butlletí Arqueològic RSAT. [Tarragona] núm. 27, p. 5-46. DILOLI, J., FERRÉ, R. (2008): “Arquitectura de las fortificaciones y sus elementos defensivos en el curso inferior del Ebro durante la época ibérica”. IV Congreso internacional sobre fortificaciones. Las fortificaciones y el mar. Alcalá de Guadaira, p. 291-301. DILOLI, J.; FERRÉ, R. (2009) “Iberos en Tortosa. Nuevos datos sobre la protohistoria en el Bajo Ebro”. Saguntum, Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia. [València: Universitat de València], núm. 40, p. 109-126. HUS, A. (1975) Les bronzes étrusques. Bruxelles. (Col·lecció Latomus; 139) KLINGEBIEL, A.; MONTGOMERY, P. H. (1961) Land Capability Classification. Agric. Handbook 210. Soil Conserv. Ser. V. S. Gov. Print. Office. Washington 21 P. LYDING HILL, E. (1982) “Greco-Italic amphoras”. Hesperia V, núm. 51, p. 338-357. MARTÍNEZ GÁZQUEZ, J. (1974) La campaña de Catón en Hispania. Barcelona: Universitat de Barcelona. MASCORT, M.; SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. (1990) “Noves aportacions sobre el poblament protohistóric a les comarques del curs inferior de l’Ebre. Els resultats de la campanya de prospecció desenvolupada l’any 1988”. A: La romanització del Pirineu, VIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà, 1988, p. 165-174. MANGAS, J.; PLÁCIDO, D. (ed.) (1994) Avieno. Ora Maritima. Descriptio Orbis Terrae Phaenomena. Madrid: Ediciones Historia 2000. (Testimonia Hispaniae Antiqua; I) MOLINOS, M.; RUIZ RODRÍGUEZ, A. (2007) Iberos en Jaén. Universidad de Jaén. MORET, P. (2002) “Tossal Montañés y La Gessera: ¿residencias aristocráticas del Ibérico Antiguo en la cuenca media del Matarraña?”. A: I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia. Tivissa, núm. 3, p. 65-73.


314

J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

MORET, P. (2005-06) “La época ibérica en El Palao (Alcañiz, Teruel)”. Kalathos. [Teruel], núm. 24-25, p. 155-175. MORET, P. (2006) “Torres circulares del Bajo Aragón y zonas vecinas: hacia la definición de un modelo regional”. A: OLIVER, A. (coord.) Arquitectura defensiva. La protección de la población y del territorio en época ibérica. Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, p. 187-218. MORET, P.; BENAVENTE, J. A.; GORGUES, A. (2006) Iberos del Matarraña. Investigaciones arqueológicas en Valdeltormo, Calaceite, Cretas y La Fresneda (Teruel). Alcañiz: Al-Qannis. (Taller de arqueología de Alcañiz; 11) NOGUERA, J. (2006) Gènesi i evolució de l’estructura del poblament ibèric en el curs inferior del riu Ebre: la Ilercavònia septentrional. Tesi doctoral en xarxa: http://www.tdx.cat/TDX-0627107-104522, Universitat de Barcelona. PÉREZ, J. M.; RAMS, P.; JORNET, M. (2002) “La talaia del nucli ibèric del barranc del Mosselló (Flix, Ribera d’Ebre)”. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia [Tivissa], núm. 3, p. 149-158. PLA BALLESTER, E. (1968): “Instrumentos de trabajo ibéricos en la región valenciana”. A: Estudios de economía antigua de la Península Ibérica. Barcelona: Vicens Vives. PLINY. Natural History. Translation by T.H. Rackham. Loeb Classical Library. London, Cambridge, 1961. RAFEL, N. (1991) La necròpolis del Coll del Moro de Gandesa. Els materials. Tarragona: Publicacions de la Diputació de Tarragona. RAFEL, N. (2003) Les necròpolis tumulàries de tipus baixaragonès: les campanyes de l’Institut d’Estudis Catalans al Matarranya. Barcelona: IEC. (Monografies del Museu d’Arqueologia de Catalunya; 4) RAFEL, N. (2006) “Sobre el canvi en la Protohistoria. Un cas d’estudi: la primera edad del ferro com a fonament del món ibèric al Matarranya i l’Algars”. A: BELARTE, C.; SANTAMARTÍ, J. De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental.. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 135-144. (Arqueomediterrània; 9) RAFEL, N.; BLASCO, M. (1994) El Coll del Moro. Un recinte ibèric fortificat. Campanyes 1982-1983. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 8) RAMON, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental. Barcelona: Universitat de Barcelona. (Instrumenta; 2) ROVIRA, C. (1994) “Agricultura i desenvolupament tecnològic a la protohistòria: la introducció del ferro”. A: FULLOLA, J. M.; JUAN, J. (Coord.) Paleo-etnobotànica aplicada a l’arqueologia prehistòrica. Barcelona: Museu Arqueològic de Barcelona. RIVERA, J. M. (2007) “Aproximación a las formas constructivas en una comunidad de la Edad del Bronce: el poblado argárico de Peñalosa (Baños de la Encina, Jaén)”. @rqueología y Territorio, núm. 4, p. 5-21. RUIZ ZAPATERO, G. (1985) Los Campos de Urnas del Nordeste de la Península Ibérica. Madrid: Universidad Complutense. (Tesis Doctorales) RUIZ, M. M. (1989) Fíbulas Protohistóricas en el Sur de la Península Ibérica. Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla. (Filosofía y Letras; 112) SANMARTÍ, J.; BELARTE, M. C.; SANTACANA, J.; ASENSIO, D.; NOGUERA, J. (2000) L’assentament del bronze final i primera edat del ferro de Barranc de Gàfols


EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE)

315

(Ginestar, Ribera d’Ebre). Barcelona: Universitat de Barcelona. (Arqueomediterrània; 5) SCHUELE, W. (1969) Die Meseta Kulturen del Iberischen Halbinsel. Mediterranee und eurasische Elemente in früheisenzeitlichen Kulturen Südwesteuropas. Madrider Forschungen, 3, II. Berlin TITO LIVIO. Historia de Roma desde su fundación. Lib. XXI-XXV. Traducción y notas de J.A. Villar. Madrid: Biblioteca Clásica Gredos, 1993.


L’excavació del carrer del Pont, 23 (Torelló, Osona): un exemple d’arqueologia protoindustrial JUDIT VICO CORTÈS1 I JORDI AMORÓS GURRERA2

INTRODUCCIÓ El solar del carrer del Pont 23 de què és objecte aquesta tribuna, està situat en el centre històric de Torelló i té sortida, a banda de la principal al número 23 de l’esmentat carrer, al carrer Sant Antoni números 3-5 i encara fins al segle XIX també al riu Ges. Hi ha coneixement que aquesta zona va començar a ser urbanitzada a les darreries del segle XVI i que s’hi va establir la casa i la fàbrica de tints de la família Pujol. Des de principis del segle XX era coneguda popularment com a Casa Subirachs. Abans que l’edifici fos enderrocat, al desembre de 2006, ja n’hi havia algunes parts que es trobaven en condicions de seguretat precària. Gràcies al document del Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Paisatgístic de Torelló (AEAP) hem pogut conèixer moltes de les dades històriques vinculades amb aquest edifici, i el fet que fins poc abans d’iniciar-se les obres hi havia uns establiments en funcionament. De les darreres reformes que es van fer abans de l’enderroc de l’edifici, podríem citar la que es fa el 1969 i que va afectar els baixos de la casa. Amb anterioritat s’havia fet una intervenció de reforma o reedificació l’any 1941 que afectava sobretot les cases i edificacions del carrer Sant Antoni, que s’havien vist molt malmeses durant l’aiguat i la inundació que es va produir en aquell any i que va afectar molt greument alguns dels edificis del mateix carrer. Si continuem enrere en el temps, l’any 1929, Joan Subirachs Pujol, fill de Francesc Subirachs i Concepció Pujol, va instal·lar la redacció del setmanari local La Veu del Ter a l’entresòl de la casa del carrer del Pont. D’altra banda, aquest edifici, a part de ser utilitzat com a habitatge també va ser el lloc destinat per a la banca Pujol, Subirachs i Cia., SRC, que va començar la seva activitat el 8 de gener de 1907 sota la direcció de Josep Pujol i Pujol (1861-1948) i de Joan Subirachs. 1 Arqueòloga directora de la intervenció. 2 Arqueòleg tècnic en la intervenció (Minoa Arqueologia i Serveis).


318

J. VICO I J. AMORÓS

La part baixa del carrer del Pont, la més propera a l’església de Sant Feliu, es va començar a edificar a la segona meitat del segle XVI i la casa Pujol s’establí aquí a principis del segle XVII, i va esdevenir una de les manufactures més importants del terme de Torelló. S’hi tenyia la llana que els era subministrada pels paraires de Torelló, de Roda de Ter, de pobles de la rodalia i fins i tot, com ens informa el document de l’AEAP, de pobles situats més enllà del riu Noguera Ribagorçana. Entre l’any 1600 i 1630, l’historiador Fortià Solà cita Joan Pujol com a tintorer, fet que ens indica que es podria haver establert amb certa anterioritat a aquest moment, ja que, si ja actuava com a tintorer en aquest any de 1600, abans s’hi havia d’haver construït tota la instal·lació necessària per portar a terme l’ofici de tenyir. El successor de Joan Pujol serà Bernat Pujol, i el d’aquest, un altre Joan Pujol. A continuació i ja al segle XVIII, apareixen en Bernat Pujol i un altre Fortià Pujol. Després hi haurà en Bernat Pujol i un altre Fortià Pujol ja a principis del segle XIX. A partir de la dècada de 1860, el gruix de la tintoreria es traslladarà al carrer d’Alí Bei de Barcelona, tot i que el local de Torelló continuarà en funcionament fins a finals del segle XIX, quan entra en desús i els hereus de la casa Pujol deixen d’interessar-se pel tenyit de la llana, per dedicar-se a l’advocacia. Tot i que no se sap amb certesa si hi va haver una ocupació anterior a la tintoreria Pujol, ni de quin tipus hauria estat, cal assenyalar que durant la intervenció arqueològica van aparèixer restes de ceràmica a mà disperses a les proximitats d’un paleocanal que discorre cap al riu Ges en sentit nord-est a sud-oest. Un peu anul·lar i diversos acabats pentinats permeten atribuir-hi una cronologia de primera edat del ferro. Més endavant va poder-se excavar el que segurament era la continuació del mateix paleocanal, a tocar de la paret nord de la casa Subirachs. Les restes de ceràmica a mà en aquesta ocasió van ser més aviat escasses. Menció a part mereix el fragment de sílex retocat i de secció trapezoïdal que va aparèixer fora de context en un estrat de la casa ple de ceràmica del segle XVII. Totes aquestes dades ens diuen que si bé no podem acabar d’afirmar amb seguretat que en aquest solar hi va haver una ocupació en aquesta època antiga, sí que podem dir que la presència d’aquests materials i estructures indiquen clarament que no gaire lluny hi devia haver un espai d’assentament protohistòric. Entre els documents de què disposem per a l’estudi d’aquest solar, cal destacar un plànol titulat: Plan de la casa Fabrica de Tintes propiedad de Bernardo Pujol Tintorero de la villa de Sant Felio de Torelló la que fué incendiada por los facciosos Carlistas y hechas cenizas el dia 27 Julio de 1836.3 Bernat Pujol Ausió era l’amo de la tintoreria en aquests moments a més de ser el cap municipal de les milícies liberals, cosa que va ocasionar que rebés diversos atacs dels carlins durant la primera Guerra Carlina (18331840). Aquest plànol resulta un element molt interessant per tot un seguit de detalls que aporta, especialment de la planta baixa, malgrat que no doni explicacions clares del que hi devia haver en la planta soterrani (que correspon a la part que fou excavada durant la intervenció arqueològica). En el plànol s’indica que hi havia una primera part, tocant al carrer del Pont, que només feia referència a parts de la casa relacionades amb l’habitatge (1- Porta principal, 2- Entrada, 3- Escala, 4- Magatzem, 5- Celler, 6- Escala secreta, 7- Tenda, 8- Rebotiga). La segona part, en canvi, té una barreja d’elements que devien

3 Agraïm al senyor Fortià Subirachs l’accés a diversa documentació del seu arxiu particular, entre la qual es troba el plànol esmentat.


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

Figura 1. Detall del plànol de 1836, facilitat pel senyor Fortià Subirachs

319


320

J. VICO I J. AMORÓS

estar relacionats amb l’habitatge i amb la fàbrica de tints (9- Cuina i menjador, 10Rebost, 11- Pati, 12- Amarador, 13- Comuna, 14- Pou, 15- Porta de la fàbrica, 16- Tina del blau fred, 17- Molí, 18- Tina del blau calent, 19- Caldera per escalfar la tina, 20Gran soterrani per fer foc, 21- Les tres calderes, 22- Peça de la calç i, a sota, la latrina, 23- Peça baixa per fer foc, 24- Local de la caldera d’estany, 25- Caldera per als grocs, 26- Peça per a la premsa, 27- Piles sota les claus, 28- Per baixar a fer foc, 29- Caldera per enfullar, 30- Caldera per fer negre, 31- Pilar, 32- Txeques). La tercera part correspon a les edificacions del carrer Sant Antoni i amb la zona propera als horts (33- Porta del barri, 34- Barri, 35- Tina del laboratori, 36- Tina del blau, 37- Peça per a la llenya, 38- Quadra, 39- Quadra per als porcs, 40- Latrina, 41- Porta i pas per al carro, 42- Pou mitjancer, 43- Barri de l’habitació, 44- Porta de l’habitació, 45- Escala, 46- Tenda de treballar, 47- Porta de l’habitació, 48- Escala, 49- Tenda de treballar, 50- Peça per a la llenya, 51- Pessebre o quadra, 52- Pila de beure els muls, 53- Pòsit de rentar, 54- Peça del passador, 55- Peça de tallar campetx, 56- Peça de tallar brasilet, 57- Porta de sortir a l’hort, 58- L’era, 59- Els estricadors, 60- Pòsits, 61- Peça de la sínia i 62- Pou de la sínia). A més a més en aquest plànol hi ha escrita una nota explicativa que diu: “Sota les peces dels números 54, 55, 56 del plànol terreny hi ha un gran soterrani secret; i sota els números 53, 60 i 61, del mateix plànol hi ha un pòsit molt gran per a les aigües brutes de la fàbrica d’on s’extreien amb la sínia”. Encara que aquest document ens dóna molts detalls, pel que es va observar durant el desenvolupament de la intervenció arqueològica, sembla que no acaba de coincidir exactament, cosa que fa pensar que potser no es va portar a terme la reforma tal i com es veu expressada en aquest plànol i potser només es van modificar els punts que havien quedat més malmesos per l’acció de l’incendi, de manera que els espais que es van poder aprofitar no es van canviar. Aquesta circumstància hauria permès veure la localització i estructura de les calderes i altres elements de la tintoreria Pujol més antiga, com s’explica a continuació.

L’EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA El solar en què es va fer la intervenció arqueològica constava de diversos espais diferenciats, però alhora vinculats entre ells. D’una banda, hi havia l’espai situat tocant al carrer Sant Antoni. De l’altra, hi havia l’espai situat tocant al carrer del Pont. I finalment hi havia un espai interior que relacionava els dos primers. Pel que fa a la zona del carrer del Pont, és una zona que va patir diverses reformes i ocupacions i on la quantitat principal de restes aparegudes estan vinculades directament amb la fàbrica de tints o tintoreria i amb la seva evolució. Malgrat que en un primer cop d’ull pot semblar un conjunt, si més no peculiar, la veritat és que s’hi troben unes estructures indicades com a calderes, però que en realitat es tracta de les estructures que funcionaven com els forns d’aquestes calderes, ja que 4 Hem adoptat el criteri d’anomenar caldera qualsevol resta relacionable amb un conjunt de forn i caldera. D’aquesta manera mantenim la nomenclatura emprada en el plànol històric de 1836, malgrat que som conscients que no es tractava de les calderes on es feia el bany de color sinó dels forns d’aquestes estructures.


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

321

les calderes en si no s’han conservat en aquestes instal·lacions.4 El fet que no es conservessin és molt possible que fos perquè, o bé varen ser traslladades a la nova fàbrica de Barcelona o bé, atès el volum de metall del qual constaven, s’haguessin venut en acabar l’activitat de tintoreria per treure’n un benefici econòmic i a més poder gaudir de més espai per a l’immoble i els nous negocis que s’hi haurien de projectar. Tot i trobar estructures de diverses èpoques barrejades, s’han pogut establir dues grans fases del funcionament de la tintoreria. Un primer moment d’inici de funcionament de la fàbrica de tints, que podem situar a cavall dels segles XVI i XVII, i que segurament podríem fer arribar fins a principis del segle XIX, concretament fins al 1836 (fent coincidir la data amb la del plànol que ens indica l’activitat destructiva d’un incendi). I un segon moment que arrencaria a partir del fet de 1836 i que conclouria a finals del segle XIX amb el tancament definitiu de la tintoreria Pujol. Després de l’estudi de les restes, s’ha pogut constatar que la majoria de les estructures aparegudes en la part del solar del carrer Sant Antoni, vinculat a la Casa Subirachs, corresponen als fonaments de les dependències que la dita casa tenia en aquest sector, i que estaven vinculades especialment amb activitats relacionades amb el bestiar o amb la fàbrica de tints o l’habitatge. Això es pot arribar a definir força bé perquè disposem del plànol històric, abans mencionat, on s’especifica quina era la utilitza-

Figura 2. Planta general de la intervenció


322

J. VICO I J. AMORÓS

ció de cada espai. El fet que les estructures aparegudes coincideixen força amb les marcades en el plànol, ens fa pensar que la correspondència és real. No obstant això, hi ha altres estructures que no hi apareixen. Algunes són anteriors i altres posteriors. Entre les posteriors podem veure com hi ha una estructura de desguàs d’aigua vinculada amb l’aparcament que es va situar en aquesta zona després que s’enderroqués l’edifici que hi havia, ja en el segle XX. Les estructures que apareixen es poden vincular ja amb la primera construcció de principis del segle XVII gràcies al material ceràmic aparegut. Això la relaciona amb la construcció de la primera fàbrica de tints, però cal dir que no hi han aparegut restes relacionades directament amb la fàbrica o el procés productiu. Per tant, entenem que es tractaria d’una zona amb dependències annexes vinculades amb la fàbrica o amb l’habitatge, com sabem que succeirà fins al segle XIX, moment en què la fàbrica deixarà de funcionar com a tal en aquest indret. Entre els vestigis trobats en el solar de la Casa Subirachs s’han pogut distingir diverses estructures que cal considerar com les bases de les calderes. Les estructures on es feia el tenyit constaven de diverses parts, i aquestes en són la part subterrània. Al nivell del soterrani hi havia l’estructura que subjectava la tina i que feia de forn per escalfar-la. La tina o caldera se situava just a sobre d’aquest forn ja en el nivell de planta baixa. Era el lloc on es barrejava el teixit i el colorant o bé on es mordentava la llana. Les calderes tenen una distribució estratègica de manera que aquella on es fa el bany de color té al seu costat una altra caldera per al mordent concret que necessita la llana per aplicar cada color, ja que el tractament previ perquè la llana prengui adequadament el tint cal fer-lo d’una manera concreta segons el colorant que s’hi vulgui aplicar després. D’entre totes les estructures que hem pogut determinar com a calderes, s’ha observat que hi ha estructures de diverses èpoques i de diversa tipologia constructiva. Fins a aquest moment hem pogut distingir clarament 8 calderes. D’entre aquestes, sembla força clar que la caldera 3 no és de la darrera època, ja que està amortitzada per un dels murs de la caldera 2 i, per tant, ens trobem dins la fase inicial de la fàbrica, tot i que no es pot afirmar amb rotunditat si seria del moment en què arrenca la tintoreria o d’alguna reforma dins d’aquesta primera fase. Igualment, entenem la mateixa situació per a la caldera 7 que es troba tallada per la construcció de la caldera 5. D’altra banda, la caldera 2 també sembla que correspon a la primera època de la tintoreria, tot i que seria posterior a la inutilització de la caldera 3. És molt possible que la caldera 1 també pertanyi a la primera fase cronològica, malgrat que per tipologia potser ja estaríem dins el segle XVIII. En canvi, les calderes 4 i 5 coincideixen força amb unes altres de situades en el mateix lloc en el plànol històric, cosa que ens fa pensar que devien pertànyer a la darrera fase de funcionament de la fàbrica, o si més no, que eren d’entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Les altres calderes aparegudes, és més possible que siguin del segle XVIII o XIX que dels inicis del funcionament de la fàbrica de tints. A banda de les calderes, hi ha una zona al costat sud-oest del solar que es troba recorreguda per un seguit de canalitzacions, així com també per uns dipòsits soterranis força ben conservats i que formaven part del procés productiu que es duia a terme, ja que segons les indicacions del plànol de 1836 abans esmentat, en algun d’aquests es recollien les aigües brutes de les calderes després d’haver conclòs el procés de tenyit de la llana. D’altra banda, és molt possible que calgués un lloc especial per preparar les diferents composicions químiques, ja sigui per a l’aplicació del mordent o bé per al tenyit pròpiament dit. Segurament un lloc apartat de l’escalfor que desprenien les calderes,


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

323

ja que aquestes devien ocasionar canvis de temperatura que podien fer malbé les propietats dels diferents materials o compostos. Així doncs, en el plànol històric apareix un lloc anomenat laboratori, que segurament era el lloc destinat a fer aquests preparats químics per als processos de la tintoreria. No coneixem els motius que van dur la família Pujol a traslladar la fàbrica de tints a Barcelona a mitjan segle XIX, però es pot pensar que la seva intenció havia estat la de buscar alhora la modernització dels mitjans de producció i la proximitat al gruix del mercat i a les vies de comunicació, tant d’entrada de la matèria primera com de sortida del producte manufacturat, per aconseguir d’aquesta manera un abaratiment en els costos de producció i en les despeses de transport, cosa que repercutiria en la relació cost de producció/preu de mercat del producte resultant i que, per tant, faria que la nova fàbrica fos més lucrativa i competitiva que la de Torelló.

LES RESTES VINCULADES A LA FÀBRICA DE TINTS A grans trets trobem diversos tipus d’estructures, d’una banda, les calderes o els forns de les calderes, els espais relacionats amb aquests forns per facilitar la introducció del combustible i l’extracció de les cendres d’anteriors combustions, i d’altra banda, encara tenim les estructures vinculades amb la circulació d’aigua, és a dir, algun pou, i a més, tant conduccions d’aigua neta com d’aigua bruta. La caldera 1 és una estructura construïda amb pedres en el seu exterior i maons a l’interior, i mentre l’interior té una forma rectangular, l’exterior és més aviat globular, cosa que es deu al tipus d’activitat que havia de suportar. L’interior rectangular té diverses capes de maons, tot i que d’alguna només n’hi ha traces perquè aquests s’havien fet malbé. D’aquestes capes de maons, segurament la que es trobava més a l’interior es devia haver de canviar amb certa freqüència, ja que era el lloc que estava més proper al foc i, per tant, el que patia un desgast més gran per l’efecte calorífic. Per altra banda, la capa exterior de pedres, devia ajudar a mantenir l’estructura més temps en funcionament, ja que patia un desgast menor. L’estructura conservada només és una part de la que hi devia haver en el moment en què estava en funcionament. La part superior del conjunt forn-caldera no s’ha conservat, com s’ha esmentat anteriorment. El terra d’aquest forn també era de maons. En aquest terra s’hi podia observar un esquerdament causat per les elevades temperatures i un ennegriment de la superfície a causa de l’acció de la combustió. D’altra banda, es podia veure com aquesta caldera estava amortitzada per un mur posterior que la separava de l’espai en el qual es feien els treballs de neteja de cendres del forn i alhora, per on s’introduïa la llenya. La caldera 2 va aparèixer una mica destruïda per murs de reformes posteriors. De totes maneres es podia observar clarament com era d’una tipologia diferent a la caldera 1, ja que en aquest cas no hi havia traces de maons. La construcció conservada era tota feta amb pedres i si hi havia algun maó era com a farciment de l’estructura circular, però no tenia una funció diferenciada. En aquest cas el terra d’aquest forn estava fet amb lloses més o menys quadrangulars, però de pedra. La caldera 3 tampoc no va aparèixer del tot sencera a causa d’algunes estructures posteriors. La part conservada de la caldera 3 era de pedra i seguia un dibuix similar a totes les altres calderes o forns, és a dir, un extrem globular i l’oposat més aviat rectangular, pel qual es carregava de combustible el forn. Malgrat l’estat de


324

J. VICO I J. AMORÓS

Figura 3. Imatge de la caldera 1 i de la caldera 2

conservació d’aquest forn, es podia observar com la construcció de la caldera 2 inutilitzava aquesta caldera 3. La caldera 4 era una estructura conservada gairebé per complet. Només se’n va malmetre parcialment la part exterior de pedres del costat est. Això vol dir que estava construïda amb una estructura exterior de pedres, un dels extrems de la qual seria globular, i a més tenia una part interior construïda tota amb maons, que era rectangular. Aquesta caldera sembla correspondre a una de les indicades en el plànol històric, tot i això, el cert és que quan es va fer l’excavació es va trobar amortitzada per un mur, és a dir, que la part per on es devia introduir la llenya que actuava de combustible, estava obstruïda per la presència d’un mur i per una escala, de la qual només se’n podien observar clarament dos graons. La caldera 5 segurament és l’estructura d’aquest tipus més ben conservada en aquesta excavació. Igual que l’estructura anterior també sembla correspondre’s amb una de les calderes indicades en el plànol històric. Està constituïda per una part exterior de pedres amb un extrem amb forma globular, i una part interior de planta rectangular feta amb maons. Aquesta caldera, a més a més, tenia la particularitat d’estar coberta per lloses de pedra. En aquesta coberta es va poder comprovar que totes les pedres estaven col·locades des d’origen menys una que estava solta i recolzava damunt d’estructures de maons. En el lloc d’aquesta llosa solta, hi devia estar


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

325

Figura 4. Imatge on es poden veure diverses calderes (caldera 1, caldera 2, caldera 3 i caldera 8) així com també l’espai de treball de la caldera 1

col·locada la tina metàl·lica, l’aigua de la qual s’escalfava directament des del forn situat just a sota. La caldera 6 estava construïda bàsicament amb maons. La part exterior de maons tenia una forma ametllada, i la interior, també de maons, era rectangular. Aquest forn conservava encara alguna de les lloses originals que el cobrien i que servien per orientar el foc cap al lloc on es trobava la caldera metàl·lica. Aquesta estructura estava tapiada en el lloc per on s’accedia a l’interior del forn. La caldera 7 només conserva part del seu costat sud pel fet que fou desmuntada quan es va construir la caldera 5. De tipologia similar a la caldera 2, va ser construïda amb lloses de pedra sorrenca, tant el fons com les parets interiors. L’estat de la pedra ja era força precari en el moment de l’excavació, possiblement a causa de l’exposició a temperatures elevades. És possible que es tracti d’una de les calderes més antigues. La caldera 8 estava construïda amb maons. Per les seves dimensions sembla una mica més petita que les altres, però com que havia estat malmesa per construccions posteriors no es podia veure amb claredat. De totes maneres, la part interior d’aquest forn era de planta rectangular i construïda amb maons, i la part exterior era només una mica bombada i feta amb maons i pedres. Els maons interiors es podien veure força rubefactats.


326

J. VICO I J. AMORÓS

Figura 5. Imatge on es poden veure diverses calderes (caldera 1, caldera 2, caldera 3, caldera 4, caldera 5 i caldera 7) així com també l’espai de treball de les calderes 4, 5 i 7

El funcionament d’aquestes calderes requereix tenir uns espais destinats a accedir a l’interior dels forns per poder posar combustible i per poder netejar les restes de la combustió. Es va poder observar la distribució de tres espais relacionats amb aquesta activitat. Per un costat, hi ha l’espai de treball vinculat amb la caldera 1; per un altre costat hi ha l’espai de treball vinculat amb les calderes 4 i 5, i segurament amb anterioritat també amb la caldera 7; i, finalment, hi ha l’espai de treball vinculat amb la caldera 6. Tots aquests espais de treball, malgrat que són diferents constructivament, tenien un seguit de característiques comunes: unes escales per baixar i una acumulació de cendres. Les escales. Des del nivell de circulació s’havia de descendir per arribar al punt on es trobava el sòl dels forns i així poder manipular el combustible amb facilitat. D’entre aquests espais, per exemple, veiem el que està relacionat amb la caldera 6 que és el que millor ha conservat les escales i, malgrat que en un moment determinat es tapien les escales de pedra, hom en posa unes altres de metàl·liques per poder continuar accedint a aquest espai encara que sigui per una altra funció, com la de fer de magatzem, per exemple. Pel que fa a l’espai de treball de les calderes 4 i 5, sembla molt possible que durant una època, en la qual funcionaven les dues calderes, hi hagués una escala d’accés pel costat oest d’aquest espai a tocar del pou; quan es va fer la intervenció arqueològica no es va trobar cap escala, però el que semblava observar-se en alguns punts de la paret era la imprompta d’on haurien pogut anar col·locats alguns graons, els quals en ser desmuntats van deixar una marca a la paret que posteriorment es va reomplir. És lògic pensar que l’escala de pedra de l’entrada de la caldera 4, abans esmentada, es construeix quan aquesta altra queda anul·lada i, com a mínim, la caldera 4 ha quedat


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

327

Figura 6. Imatge de la caldera 6 on es pot observar el tapiat fet en el lloc per on s’accedia a l’interior del forn


328

J. VICO I J. AMORÓS

amortitzada. Pel que fa a l’espai de treball relacionat amb la caldera 1, no s’hi va trobar cap empremta d’escala, però segurament n’hi havia hagut per poder salvar el desnivell. Les cendres. Per altra banda, la segona característica comuna als tres espais de treball era la presència d’una o diverses capes, més o menys gruixudes, de cendres negroses amb una certa compactació. Això es deu a l’activitat que s’hi feia i al fet que encara que la intenció fos recollir totes les cendres que quedaven dins del forn després de la combustió, era molt difícil i encara més si es té en compte que el sòl d’aquests espais de treball no estava tractat, és a dir, era el sòl natural, i en aquesta zona és d’un tipus format per còdols i graves, segurament d’antigues lleres de riu. De fet, el que es va poder observar durant el procés d’excavació és que la majoria de calderes, exceptuant la caldera 5, eren plenes de diferents capes de cendres de gruixos diversos i colors que anaven des del blanc fins al groc clar passant per una gamma de grisos. Cosa que bé podria voler dir que un cop les calderes deixen d’estar en funcionament, hom utilitza els espais dels forns com a lloc d’emmagatzemament de les restes de la combustió dels forns que encara estaven en ús. Els pous, les canalitzacions i els dipòsits. Un altre conjunt d’estructures destacables són les vinculades amb l’aigua. L’aigua que calia fer arribar a les calderes havia de ser neta, alhora que se n’havia d’extreure la bruta per permetre nous banys de tint. Així doncs, relacionat amb això, a la intervenció arqueològica van ser documentades estructures vinculades amb l’aigua neta i altres amb l’aigua bruta.

Figura 7. Detall de la zona de les canalitzacions i de l’entrada del dipòsit 1


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

329

Pel que fa a l’aigua neta, es va poder observar la presència de dos pous d’aigua, un dels quals situat al bell mig del solar del carrer del Pont, i per tant, a poca distància de totes les calderes. I per altra banda, també es podien observar diverses canalitzacions de tub ceràmic que segurament també eren les encarregades de distribuir l’aigua neta als diferents punts del solar que la necessitaven. Pel que fa a les aigües brutes que quedaven dins les calderes després del procés del tint, es va poder observar que hi havia una estructura de secció rectangular, força més gran que els tubs de l’aigua neta, i que estava emplenada per un seguit de capes, més aviat fosques. A mesura que avançava l’excavació es va anar veient com aquesta estructura serpentejava per part del solar i anava a desguassar a l’interior del dipòsit 1. Aquest dipòsit era una estructura de planta més o menys quadrangular i es va poder observar com en el costat est del dipòsit apareixia la mateixa estructura de secció rectangular i farcida amb els mateixos estrats foscos. El dipòsit 1 sembla tractar-se d’un gran dipòsit on es recollien les aigües brutes de les diferents calderes. L’entrada d’aquest dipòsit 1 era una petita obertura quadrada enmig d’una zona que estava plena d’altres canalitzacions secundàries o per a ús agrícola. A banda d’aquest dipòsit, vam trobar una altra estructura construïda amb pedra, el dipòsit 2, que constava de dues parts comunicades per un forat en una de les parets. Sembla possible pensar que aquest dipòsit 2, en algun moment podia haver recollit aigua, ja que es podien veure alguns punts on s’havien inutilitzat entrades de canalitzacions. Es convindrà que s’ha estat parlant, en general, dels tres elements vinculats estretament per fer l’acció del tenyit: l’aigua, el combustible i les calderes, que són el lloc per mitjà del qual entren en contacte els altres dos elements, ja que la llenya, en procedir a la seva combustió, produeix un augment de temperatura que és comunicat a la caldera que hi ha damunt el forn i que a la vegada conté l’aigua que ha de permetre que es faci el bany de la llana que la farà canviar de color. Per un altre costat, i per acabar amb la descripció de les estructures arqueològiques, trobem les restes aparegudes al solar del carrer de Sant Antoni. La major part de les quals eren els murs de fonamentació de les edificacions que hi havia en aquest costat, així com també alguns paviments, canalitzacions i estructures anteriors que pertanyien segurament a la primera edificació del solar. Les dependències aparegudes aquí estaven destinades, en el darrer moment, a habitatges particulars, però amb anterioritat podien haver estat vinculades a la fàbrica de tints en qualitat de dependències annexes, com el lloc on es guardava la llenya, o per a activitats domèstiques, com l’espai destinat a alguns caps de bestiar. El que podem extreure de tot el que s’ha comentat anteriorment és que els processos de tenyit tenen diversos passos molt específics i especialitzats. Per tant, podem entendre que en el solar ocupat per la fàbrica de tints, hi havia espais dedicats a diferents parts del procés. Entenent que aquests mateixos processos són similars al llarg de tot el temps que va estar en funcionament la tintoreria, és a dir, des de principis del segle XVII fins a finals del segle XIX. Això es pot arribar a especificar, ja que, fins que al segle XIX no apareixen els colorants sintètics (anilines), els processos, els mecanismes, els materials, són pràcticament els mateixos des de l’època medieval. Gràcies al plànol històric prèviament citat es pot arribar a la comprensió de com devien estar distribuïts els diversos espais en aquesta fàbrica, i gràcies també a altres documents històrics i a l’estudi de les restes arqueològiques, arribar a fer una descripció general de tot aquest procés.


330

J. VICO I J. AMORÓS

FUNCIONAMENT GENERAL DEL PROCÉS DE TENYIT A partir del moment en què l’home veu la necessitat de protegir el seu cos amb algun tipus de teixit, pràcticament alhora s’adona que també el pot decorar i que això ho pot fer amb colors vius o amb efectes artístics; per exemple, un dels indicis més antics podria ser un vestit trobat en una tomba egípcia a Tebes amb una cronologia aproximada de 3.500 anys abans de Crist, a partir de l’estudi del qual es va poder establir que havia estat tenyit amb indi; tot i que es coneixien altres colorants naturals. També en altres llocs com la Xina es coneixien aquestes tècniques i diversos colorants per tenyir teixits. L’aplicació i utilització dels principis tintoris, a partir de la utilització de vegetals o colorants d’origen mineral o animal, es remunta a èpoques molt antigues de la humanitat. De les plantes, per exemple, se n’aprofitaven totes les seves parts: llavors, flors, branques, fruits, escorces i arrels. Els inicis dels processos de tenyir es poden remuntar a la prehistòria en pintures murals del tipus de les d’Altamira. En el Neolític es comencen a tenyir teixits rudimentaris així com també ceràmica. Però no és fins a mitjan segle XIX que es produeix el descobriment dels colorants sintètics; per tant, amb anterioritat a aquests moments els colorants són tots naturals, és a dir, que durant bona part del temps que la fàbrica de tints va estar en funcionament s’utilitzaren colorants de tipus natural. Alguns historiadors han arribat a la conclusió que civilitzacions com l’egípcia, l’assíria i la babilònica ja tenien teles i tapissos de colors variats; també en els pobles hebreus i fenicis el color era sinònim de poder i luxe; de la mateixa manera que per a civilitzacions posteriors va tenir un valor de distinció, simbolitzant castes i jerarquies polítiques i religioses. D’aquesta manera es poden conèixer i identificar cultures, costums, hàbits i altres aspectes en temps i llocs determinats. Pel que fa a la zona europea, es pot considerar que els fenicis són un dels primers grups amb cert renom en l’art de tenyir; de fet, a través del seu comerç, els teixits que produïen s’exportaven arreu on tenien mercats. Els fenicis utilitzaven principalment una matèria colorant que l’extreien del múrice, un cargol que conté un líquid vermellós anomenat porpra i que posseeix un poder colorant molt intens. Els grecs també havien aconseguit fer-se un nom en el món del tenyit dels teixits, sobretot en el de la llana; els colors més utilitzats eren el porpra, el negre, el blau, el groc i el verd. En època romana, el tenyit es va convertir en un ofici, de tal manera que Numa Pompili funda una escola de tintoreria, que potser fou la primera del seu gènere, amb la finalitat de tendir al desenvolupament d’aquest tipus d’indústria. Durant el segle XII, la major part del volum de tenyit estava en mans dels jueus, els quals tenien els seus locals a la mateixa ciutat de Jerusalem i als seus voltants. Aquest tipus d’hegemonia va durar fins que va entrar en escena, dins d’aquest ram, Venècia. Des d’aquí aquesta pràctica s’anirà estenent a poc a poc a altres zones europees com la Gran Bretanya, França, Alemanya, Holanda, etc. Des de llavors i fins a mitjan segle XIX, gairebé només es van utilitzar matèries colorants naturals. Per aquest motiu es van intentar trobar fustes tintòries noves, per tal de donar un major impuls a aquest art; però, en realitat, el que li va acabar donant un bon impuls va ser el descobriment d’Amèrica, ja que s’hi van trobar una infinitat de plantes desconegudes a Europa, i que a més tenien unes propietats tintòries excel·lents.


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

331

Tenyir amb plantes aporta grans avantatges. Un d’aquests és que els tints vegetals que s’utilitzen en peces de vestir no produeixen efectes nocius sobre la pell i a més el seu cost és relativament baix. Quant al tractament dels diversos elements vegetals per obtenir-ne la matèria tintòria, podem tractar-los de les maneres següents: 1- Trinxar les plantes perquè deixin anar el tint; 2- Aixafar les plantes quan siguin molt seques perquè deixin anar el tint; 3- Macerar en aigua de pluja, durant una o diverses nits les plantes que prèviament han estat trinxades o aixafades; i 4- Fermentar, també en aigua de pluja, durant una o diverses nits les plantes que prèviament han estat trinxades o aixafades, afegint-hi unes gotetes d’amoníac o similar. Abans que una fibra tèxtil o un teixit sigui tenyit, haurà de ser sotmès a una rentada i alguns cops a un blanqueig. Aquest tractament haurà de ser l’adequat en cada cas, ja que varia segons la natura de la fibra que s’utilitzi. En la fàbrica de tints (o tintoreria) que estava situada en aquest solar de Torelló, el teixit que es tenyia era de llana. La llana que arribava a aquesta “fàbrica”, abans d’estar preparada per adquirir una coloració determinada, havia patit tot un procés de tractament i modificació fins a arribar al punt precís en què ja era apta per ser tenyida. Aquest procés s’iniciava amb l’esquilada de les ovelles que normalment es feia a la primavera, just quan aquestes estaven a punt d’anar a les muntanyes. L’esquilada esdevenia tot un ritual i en molts llocs una festa important. El que es feia és el ritual de tondre o aixollar les ovelles. Per fer-ho, el pastor encarregat agafava les tisores de tondre i esquilava el bestiar, i del velló de cada cap de bestiar se’n feia una mena de bola que era la llana suarda. Un cop acabat aquest procés, la llana obtinguda es recollia i es guardava dins de sacs fins al moment de la seva venda; tot i que una part era seleccionada per la mestressa de la casa per fer i confeccionar la majoria de les peces de roba necessàries per als habitants de la masia. Segons Gonçal Cutrina, la qualitat de la llana de l’antiga cabana d’aquesta zona, era la pròpia del país: no gaire fina, però sí prou apta per proporcionar un bon material per filar i teixir les peces de vestir. Així, doncs, i especialment en zones de muntanya, la manufactura de la llana era una ocupació casolana, és a dir, la dona filava, tricotava i, fins i tot, teixia, tot i que el fet de teixir, normalment, es reservava als homes ja que es tractava d’una feina més feixuga. El tenyit de la llana es consideraria com un dels processos de l’acabat d’aquest teixit, tot i que abans també havia de patir un procés de blanqueig i algun tractament més, per poder garantir que el color quedés ben impregnat a la llana i aquesta quedés ben tenyida. La intensitat de la tintura depèn tant del colorant com de la fibra que es tenyeix. Els processos tintoris depenen de moltes variables, la més important de les quals és la base que es fa servir, és a dir, el tipus de material que s’ha de tenyir, ja que no és el mateix tenyir llana que seda o cotó. El tractament previ que rep cadascuna d’aquestes matèries abans d’iniciar el tenyit és diferent, tant en el tractament en si mateix com en el temps que es triga. Així mateix, tampoc el procés de tenyit és exactament igual per a cadascuna, ja que les proporcions químiques de colorant i altres resines que s’utilitzen per tenyir seran diferents segons el material, com també serà diferent el temps que es trigarà a completar el procés, ja que hi ha matèries que prenen color més ràpidament que d’altres o a més temperatura que altres. Són molt importants els processos que normalment precedeixen les operacions de tintura, estampat i acabat. En una peça mal preparada no es pot esperar una tintura homogènia. Així doncs, segons expliquen Horsfall i Lawrie (1956) en el seu tractat de


332

J. VICO I J. AMORÓS

tintura: “la llana, i totes les matèries animals són les que es tenyeixen amb més facilitat i on els colors són més bonics i més lluïts. El cotó, el fil i totes les matèries vegetals són per contra, les més ingrates i més difícils de tenyir...” (pàg. 39). Atès que els diferents tipus de teixits admeten de diferent forma els tints es fa molt difícil que un mateix tintorer conegui amb exactitud el procés de tenyit en tots els tipus de teixit, i així ho expliquen també, Horsfall i Lawrie en el seu tractat: “per això no ens ha d’estranyar que la major part de les operacions del tint siguin força diferents en les llanes, les sedes, els fils i el cotó, i que els professors d’aquest art que tenyeixen dites diferents matèries, estiguin dividits en molts cossos, o que cadascun s’apliqui a un de sol d’aquests objectes en particular, al qual es limiten. D’aquí neix que no hi hagi cap persona que posseeixi un coneixement sencer de tots els procediments del tint...” (pàg. 43-44). La llana constitueix la capa de pèls de l’ovella. Conté una proporció variable de matèries estranyes, d’origen animal i mineral, entre les quals trobem el resultat d’una doble secreció cutània: la produïda per les glàndules sudorípares i la produïda per les glàndules cutànies. Els productes de la secreció de la suor són solubles en aigua i s’eliminen fàcilment de la llana bruta amb una simple rentada, mentre que la matèria grassa elaborada per les glàndules sebàcies és insoluble en l’aigua i no pot ser eliminada si no se’n fa un tractament especial. Les altres impureses que conté la llana es desprenen també durant aquest tractament, de manera que queda completament neta. L’objectiu de la rentada és eliminar de la llana bruta el greix i les altres matèries estranyes, i dels teixits i filats, l’oli provinent de la filatura, per deixar les fibres en perfecta afinitat respecte als mordents i matèries colorants. Una bona rentada prèvia és sempre indispensable per obtenir resultats satisfactoris en el tenyit. És molt difícil que la llana natural sigui completament blanca. Generalment presenta un tint grogós que és necessari eliminar a través d’un blanqueig. Algunes llanes tenen color marró i altres, negre, però aquestes es troben en quantitats molt petites, si es comparen amb la llana comuna. A grans trets, es pot dir que l’objectiu del tenyit és la impregnació d’un teixit, fil o material en brut amb un líquid colorant, el qual dipositarà el tint sobre les fibres. En la majoria de les matèries colorants, en produir-se la deposició es produeix una combinació química entre aquesta i la fibra; algunes necessiten l’ajut de certes substàncies auxiliars, anomenades mordents perquè això succeeixi; mentre que amb altres (les d’origen mineral), no existeix aquesta combinació, i es tenyeix simplement per precipitació en els intersticis de les fibres. Per regla general, el material per tenyir es pot presentar en tres formes diferents: 1- en brut, 2- en fils i 3- en teixit. La pràctica de tenyir el material en brut presenta alguns avantatges i també alguns inconvenients. Entre els avantatges trobem que en transformar aquest material en fils, el color serà més homogeni, ja que en cardar el material en brut s’hauran barrejat les diferents fibres tenyides separadament. A més, es poden obtenir teixits amb barreges de fils de diferents colors, cosa que no seria possible si es fes el tenyit directe a la peça teixida. Però hi ha l’inconvenient de la pèrdua de material tenyit durant el cardat; l’agrupació de fibres i la pèrdua de la seva elasticitat, etc. Els principals materials que es tenyeixen en brut són la seda i el cotó. Es podria assegurar que allò que resulta més pràctic és tenyir les fibres tèxtils en forma de fils. En realitat, la seda es tenyeix gairebé sempre d’aquesta manera i en el cas de la llana i el cotó, el procediment resulta molt més barat i segur. Normalment es forma


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

333

una madeixa o troca amb el fil que s’ha de tenyir. Per al tenyit del material en forma de teles, el principi és similar al que s’estableix per al tenyit en fils. Per altra banda, potser un dels problemes més importants per al muntatge d’una planta de tintoreria sigui l’escalfament dels banys. En un temps, aquest es feia amb foc directe, com és el cas de la instal·lació que trobem a la Tintoreria Pujol de Torelló, tot i que segurament quan es trasllada la fàbrica a Barcelona es va substituir el foc directe per la utilització del vapor. És sabut que a banda dels colorants, l’aigua és la matèria prima principal que s’utilitza en el tenyit. S’utilitza en quantitats força grans, i per aquest motiu, convé que la seva adquisició sigui de baix cost; però s’ha de vigilar que tingui la puresa necessària. Tot i que modernament s’utilitzen processos químics i es fan analítiques per determinar la puresa de l’aigua, la seva duresa, els elements naturals que porta i també hi ha altres processos per depurar-la i convertir-la en apta per als processos tintoris, al segle XVII tots aquests sistemes no existien i es treballava amb el que es tenia a disposició. Tant per al tenyit com per a les operacions prèvies (rentada, blanqueig, etc.), és necessari utilitzar aigua pura i tova. Molts dels defectes que es posen de manifest en aquests processos, com taques, per exemple, són deguts a les sals metàl·liques que l’aigua porta incorporades i que és necessari eliminar. El millor seria si es pogués utilitzar sempre aigua de pluja; però com que això no és possible quan es necessiten quantitats grans d’aigua, s’ha de recórrer a una altra font de proveïment, com són els pous o els rius. Per regla general, l’aigua del riu té més matèria en suspensió que la del pou, però aquesta darrera al seu torn té una tendència més elevada de sals en dissolució. La matèria en suspensió es pot eliminar amb més facilitat, cosa que converteix l’aigua del riu en la millor opció. De fet, si mirem la situació de la Tintoreria Pujol, aquesta es troba a poca distància del riu Ges que desemboca en el Ter al seu pas per Torelló; i a més, durant bona part del temps que va estar en funcionament la tintoreria, els seus propietaris posseïen també els terrenys que es trobaven a tocar de la “fàbrica” i que arribaven fins al riu. Per a la purificació de l’aigua es recorre als mètodes següents: a- Filtratge: quan s’utilitza l’aigua del riu o una altra que tingui matèries estranyes en suspensió, les quals són en gran mesura d’origen orgànic, sorretes, restes ferruginoses, etc.; es fa necessària una filtració prèvia. b- Estovament: Molts cops amb un simple filtratge no s’haurà fet la purificació completa de l’aigua, i també es necessitarà estovar-la, per tal d’aconseguir l’eliminació dels compostos de calç, magnesi i ferro continguts en l’aigua. Per tenyir un quilogram de llana o un quilogram de seda, fan falta de mitjana uns 35 o 40 litres de solució colorant, mentre que en el cas del cotó, la quantitat es pot reduir a la meitat. Quant a la utilització de l’aigua també hem de pensar que, un cop s’hagi fet el tenyit, es fa necessària una esbandida, la qual es fa com a mínim amb una quantitat d’aigua igual a la utilitzada en el tenyit. La finalitat d’aquesta esbandida no és altra que eliminar les restes de colorant que no s’hagin arribat a combinar amb la fibra. En general el tenyit es porta a terme seguint els passos següents: 1- remullada / aplicació del mordent, 2- tenyit pròpiament dit, 3- esbandida i 4- assecatge. La remullada o aplicació del mordent es fa amb la finalitat d’afavorir la distribució uniforme del color en el teixit. Després es fa el tenyit pròpiament dit i l’esbandida. Finalment, l’assecatge, que té certa importància i que requereix d’un seguit de tracta-


334

J. VICO I J. AMORÓS

ments. El primer que s’ha de fer és eliminar la major quantitat d’aigua per mitjà d’una espremuda. Després, al material esbandit i espremut, li queda del 70 al 100 per cent del seu pes d’aigua, que serà eliminada amb un assecatge posterior. El tenyit amb matèries colorants naturals es diferencia segons la naturalesa d’aquestes, és a dir, les matèries colorants naturals poden ser d’origen mineral, animal i vegetal. Matèries colorants d’origen mineral. En èpoques anteriors, el tenyit amb matèries colorants d’origen mineral era gairebé tan important com el tenyit amb matèries vegetals o animals, però aquests mètodes en l’actualitat han estat desplaçats gairebé per complet per les anilines. L’aplicació d’aquests colorants és completament diferent a la dels altres. No produeixen una combinació amb la fibra, sinó que s’hi fixen mecànicament, generalment per precipitació. En el tractament d’algunes fibres vegetals es poden obtenir resultats excel·lents amb l’ús de colorants minerals, i entre totes el cotó és el que més s’hi presta. La llana només s’acostuma a tractar amb el blau de Prússia i la seda rarament pateix un tenyit d’aquest tipus. El procediment d’aplicació és senzill i, a grans trets, consisteix a donar un bany previ amb una solució d’una sal determinada, per produir de manera immediata la precipitació de la matèria colorant sobre la fibra per mitjà de l’acció d’una segona solució. Probablement, les sals minerals més conegudes que es poden utilitzar amb èxit sobre teixits fets amb fibres vegetals (cotó, lli, etc.), són el sulfat ferrós, el permanganat de potassi, el ferrocianur de potassi, el bicromat de potassi i l’acetat de plom. Entre les matèries colorants d’origen mineral destaquen: el caqui, que dóna un color marró verdós al material que s’hi tracta; el groc i ataronjat de crom, que dóna al material a tenyir coloracions que varien del groc a l’ataronjat; el blau de Prússia, que es va utilitzar per al tenyit de la llana en tons blaus o verds; els colors obtinguts amb sals de ferro, amb què es poden aconseguir tonalitats que varien del taronjós al marró i del gris al negre. Matèries colorants naturals d’origen animal. Tant amb les matèries colorants d’origen animal com amb les d’origen vegetal, abans de fer el tenyit s’ha de fer, la majoria de vegades, el pas previ de l’aplicació del mordent, que consisteix en un tractament amb solucions de sals metàl·liques fet amb l’objecte de canviar la naturalesa química de les fibres a fi d’obtenir-hi una fixació permanent del colorant. La llana, generalment, es mordenta amb sals que en solució aquosa es troben força dissociades. Aquest grau de dissociació s’augmenta amb l’escalfament, amb la dilució o mitjançant l’afegit d’altres substàncies que ho afavoreixin. La majoria dels metalls que s’utilitzen per mordentar la llana originen sals bàsiques. Les sals més utilitzades són les de coure, crom, alumini, ferro i estany. Entre les matèries colorants d’origen animal trobem la cotxinilla. La llana és l’únic material que es pot tenyir satisfactòriament amb aquest colorant. Es poden aconseguir un seguit de tons diferents de vermell; com el carmesí, l’escarlata, el porpra, o el vermell clar. També tenim el quermes que, per tenyir en vermell, es coneix des de l’època de l’antic Egipte. I també la laca, que s’utilitza per tenyir la llana en tons escarlates i carmesí. Matèries colorants d’origen vegetal. De totes les matèries colorants d’origen vegetal que s’utilitzaven abans del descobriment dels colors d’anilina, les que actualment es continuen utilitzant en major escala són el campetx, el fustet, el roure negre (se n’extreu la quercetina) i l’indi. A part d’aquestes, tenim també la roja, el catecú, l’ata-


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

335

ronjat d’osatge, la cúrcuma, la bixa orellana, el quebratxo, el sumac, el gambir, etc. A excepció de dos o tres, gairebé totes les matèries colorants vegetals requereixen mordentar prèviament les fibres. Els tons que es poden aconseguir amb aquestes substàncies són pocs, i en alguns casos falten colors, com acostuma a passar amb el verd. A l’antiguitat aquestes substàncies naturals s’utilitzaven fent decoccions de les fustes en aigua. Avui dia els mètodes han millorat una mica, i s’ha tractat de separar el principi colorant contingut a la fusta, de la resina i de les altres substàncies que l’impurifiquen. Malgrat tot, alguns tintorers continuen utilitzant els mètodes antics. Entre les matèries colorants d’origen vegetal destaquen el fustet, que, encara que molts tintorers afirmen que és un dels millors colorants grocs naturals que es poden aplicar a la llana, és molt estrany que s’utilitzi sol; el roure negre, l’aplicació principal del qual és en l’estampat de la llana i en el tenyit del cuir; la roja, matèria colorant que proporciona una coloració vermella; el sumac, que quan s’utilitza com a substància colorant pot proporcionar a la llana un color canyella tirant a daurat o un color pissarra; l’orcina, que comunica un tint vermellós al material tenyit; el catecú, amb l’ús del qual s’obtindrà un bonic to marró canyella; el gambir, que utilitzant-lo com a tint s’obtindrà una coloració marró, i el quebratxo, amb el qual alguns tintorers aconsegueixen tenyir amb la col·laboració d’alguns mordents metàl·lics. Per acabar amb les principals matèries colorants vegetals explicarem les que segurament s’utilitzaven a la Tintoreria Pujol, ja que a través de l’explicació i descripció dels diferents àmbits que es veuen en el plànol històric de 1836, sabem que hi havia uns espais separats, però propers, que s’utilitzaven per tallar campetx, un, i l’altre, per tallar brasilet. Indi: a Europa no es va conèixer fins al segle XIV, desplaçant aleshores altres substàncies que s’utilitzaven en aquella època per tenyir en blau. A part d’això, es pot afirmar que és la matèria colorant natural més important i una de les conegudes des de més antic, ja que els egipcis i els hindús en varen fer gran ús. S’extreu de la indigofera, tipus de plantes que creixen a Java, Bengala, Madràs, Xina, Egipte, Guatemala, etc., i el seu principi colorant és la indigotina. Aquesta matèria colorant s’utilitza a gran escala per al tenyit de la llana i del cotó. Campetx: és una de les matèries colorants vegetals que més s’utilitza, especialment per al tenyit en negre del cuir i de la seda. La seva utilització per a la llana i el cotó s’està deixant de costat de mica en mica. Variant els mordents i usant el campetx, es pot tenyir la llana en diversos tons diferents. Generalment s’utilitza el bicromat de sodi o potassi en conjunció amb sulfat de coure i alguna altra substància, per obtenir tonalitats negres blavoses. El clorur estanyós dóna un color negre tirant a violaci. Pal de Brasil: l’arbre que produeix aquest pal és el Caesalpinia crista de Linné. També pren els noms de pal de sapan o de Japó (Caesalpinia sapan), de fernambuc, de Santa Marta (Caesalpinia echinata) i de brasilet (Caesalpinia versicaria). El fernambuc és el més apreciat i el brasilet el que ho és menys. A mitjan segle XVIII era molt escàs el veritable pal de Brasil, i se substituïa per altres variants. Els colors que el pal de Brasil comunica als objectes són poc duradors: una part molt petita d’àlcali, o de sabó, els fa passar al porpra. L’alum, afegit a la decocció d’aquest pal, produeix un precipitat d’un vermell carmesí. Les sals de ferro fan que prengui un aspecte obscur, i els àcids canvien la dissolució en groc, però la dissolució d’estany la torna al seu color.


336

J. VICO I J. AMORÓS

Figura 8. Imatge general de la zona del carrer del Pont, on es localitzen la majoria de les calderes, durant el procés d’excavació


L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA)

337

CLOENDA Per acabar i perquè ens fem una idea de la importància que arriben a tenir els tintorers, en tant que mestres del color, i les matèries primeres tintòries que fan servir, posarem un exemple en el qual veiem com al 1768 el mateix rei espanyol dictamina en una cèdula reial5 la prohibició d’extreure del seu regne, tant per terra com per mar, la rúbia (o roja) tant en forma d’arrel com granejada. En aquest document s’explica com els directors de la Compañía de Comercio y Fábrica de Paños Superfinos de la ciutat de Segòvia i altres fabricants i conreadors del fruit de la roja, van exposar a la Junta General de Comercio y Moneda que alguns estrangers que coneixien l’abundància d’aquest fruit, molt necessari per a qualsevol tipus de tints, a través d’anticipacions de diners per a la seva extracció i sense tenir cap problema per pagar-la a preus excessius— és a dir, que si normalment es pagava a 15 o 16 rals la rova en gra, aquests la pagaven a 55 o 57—estaven acaparant grans quantitats de roja, cosa que si no s’aturava faria pujar el preu d’aquest fruit de manera tan exorbitant, que no seria suportable per a les fàbriques del regne el cost dels tints, si no és que s’apujava també de manera considerable el preu dels draps. Si recapitulem tot el que s’ha descrit sobre la tintoreria, tant des de l’aspecte arqueològic, com des del documental, com des del tècnic, el que hem volgut fer és una introducció al món del tenyit en general, i a la Tintoreria Pujol en concret, ja que es tracta d’un exemple de manufactura protoindustrial que, tot i entrar en desús per l’evolució de la tècnica, ens mostra com de complex i important va esdevenir durant gairebé tres segles el funcionament de la tintoreria i del tenyit de la llana a casa nostra.

BIBLIOGRAFIA CUTRINA I SORINAS, G. (1986) Les arts tèxtils a Ripoll i a la comarca. Ripoll: Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona. Impremta Offset Maideu. HORSFALL, R.S.; LAWRIE, L.G. (1956) Tratado de tintura de las fibras textiles. Barcelona: José Morató Editor. (Biblioteca de Técnica Textil) PLADEVALL I FONT, A.; VINYETA I LEYES, R. (1979) La vall de Torelló. Geografia i història. Torelló: Editorial Celblau. (Art i Paisatge) PASTOUREAU, M. (2006) Una historia simbólica de la Edad Media occidental. Buenos Aires: Katz Editores. SOLÀ, F. (1997) Història de Torelló. Vol. 1. Primera edició de l’any 1947. Torelló: Publicacions de l’Associació d’Estudis Torellonencs.

5 Document titulat: Real cedula de S.M. de veinte y cinco de noviembre de mil setecientos sesenta y ocho, en que se sirve prohibir la extraccion de estos reynos, por mar y tierra, de la rubia en raiz ó graneada, permitiendo solo la saca de la beneficiada, El Rey, Por quanto los directores de la Compañia de Comercio y Fabricas de Aragon ... que noticiosos los estrangeros de la abundancia que hay en el referido fruto en España, y ser uno de los principales ingredientes y mas necesario para todo genero de tintes se valen de comisionados y anticipaciones de dinero para su extraccion ... Del fons de la Biblioteca de Catalunya, Dipòsit de Reserva, Arx. 839/40.


338

J. VICO I J. AMORÓS

SUÁREZ I NÚÑEZ, M.G. (1771). Arte de la tintura de sedas escrito en francés por Mr. Macquer, publicado por la Academia Real de las Ciencias de Paris, y traducido al castellano de orden de la Real Junta General de Comercio, Moneda y Minas por don Miguel Gerónymo Suárez y Núñez, socio de mérito de la Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País, académico corresponsal de la Academia de Agricultura de Galicia y honorario de la Real Academia Latina Matritense. Con superior permiso y licencia. En Madrid: en la oficina de Blas Romás. Año de 1771 [Títol atribuït: Arte de la tintura de sedas... – Madrid 1771. Núm. de registre se la biblioteca del centre de Documentació i Museu Tèxtil: CA 398]. Madrid.


El SIGDGPC. Eina de gestió del patrimoni cultural immoble català JOSEP CASTELLS,1 ÀLEX FERNÁNDEZ,2 NÚRIA SALA3

1. INTRODUCCIÓ El Sistema d’Informació Geogràfica de la Direcció General del Patrimoni Cultural, el SIGDGPC, va néixer per ser una eina de gestió i d’anàlisi territorial, una tribuna, un àmbit, un espai on explicar i difondre el patrimoni arqueològic, paleontològic i arquitectònic català als encuriosits ciutadans i ciutadanes. Volem ser la plataforma d’intercanvi i divulgació de coneixements del patrimoni cultural immoble català. Aquesta gestió té com a objectiu prioritari la preservació dels béns immobles inventariats i la seva protecció mitjançant les figures legals definides per la Llei estatal 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol i per la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, les quals defineixen els béns d’interès cultural com a instruments per a la gestió i protecció del patrimoni. Com tots els inicis, aquest també va tenir la seva dificultat i va ser feixuga la implantació del sistema al Servei. Des d’un bon començament va pensar-se el Sistema d’Informació Geogràfica de la Direcció General del Patrimoni Cultural (el SIGDGPC) com una eina de gestió del patrimoni immoble català i, al mateix temps, una eina per donar respostes a altres necessitats de la Direcció. El temps ens ha donat la raó: actualment el SIGDGPC és una eina de gestió del patrimoni immoble català i una eina d’explotació de dades per a la resta de serveis de la Direcció. Durant el 2005 es va començar a introduir la informació geogràfica al SIGDGPC dels béns immobles del patrimoni arqueològic i paleontològic i actualment tenim intro-

1. Arqueòleg. Cap de la Secció d’Informació i Estudis del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural; Departament de Cultura. 2. Col·laborador de l’Àrea TIC del Departament de Cultura. Responsable tècnic del projecte SIGDGPC i eGIPCI 3. Antropòloga. Tècnica en SIG del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Coadministradora del SIGDGPC


340

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

duït el 100 % dels béns inventariats (aproximadament 14.500) i, paral·lelament, s’han anat introduint les figures de protecció BCIN arqueològic i el seu entorn de protecció i les figures de protecció EPA—espais de protecció arqueològica. Actualment el SIGDGPC ja és una realitat, és una eina integrada a les tasques diàries d’administratius i tècnics del Servei d’Arqueologia i Paleontologia que permet gestionar amb eficàcia i eficiència el patrimoni arqueològic i paleontològic català i el patrimoni arquitectònic. El SIGDGPC és, tanmateix, una eina activa i amb constant evolució mitjançant la incorporació de nous mòduls d’anàlisi i la connexió a noves bases d’informació geogràfica. Amb aquestes incorporacions volem continuar avançant fermament en la preservació del patrimoni immoble i al mateix temps crear una tribuna des d’on difondre el missatge de preservació del patrimoni cultural immoble i, per què no, també del patrimoni moble. Actualment hem obert un portal web extranet i es treballa per l’accés des d’un portal d’Internet. Des de l’extranet s’habilita un espai restringit a ens administratius (els ajuntaments hi tenen l’accés d’ofici) i empreses que, per la seva dedicació professional o de gerència pública, necessitin determinar geogràficament localitzacions allà on el servei té coneixement de l’existència d’un bé patrimonial immoble; aquest àmbit serà també restringit a persones vinculades al patrimoni arqueològic, paleontològic i arqueològic, i que a causa de la seva tasca professional i/o pedagògica necessitin accedir a dades de “caràcter reservat”. L’accés a aquest tipus de dades demana un tractament especial atesa la seva especificitat. Des de l’extranet s’han implementat mòduls adients per tal que els interessats puguin gestionar-se en línia els permisos d’intervencions arqueològiques, consultar l’estat de la tramitació, etc; l’interessat ha d’especificar l’àmbit de la intervenció per tenir accés a la informació geogràfica que demana.

2. EVOLUCIÓ I HISTÒRIA DEL SIGDGPC L’any 1983 des del Servei d’Arqueologia s’inicia el que seria l’inventari del patrimoni arqueològic de tot Catalunya. El seu origen cal buscar-lo en les cartes arqueològiques comarcals la qual cosa demanava esmerçar esforços en el treball de camp. Les cartes arqueològiques les feien arqueòlegs qualificats per treballar al territori dedicats a recollir tota la documentació que hi ha de fonts escrites o bibliogràfiques, amb una presència directa en el camp i contrastant les dades obtingudes al camp i les dades de despatx. Això es materialitzava en uns documents que en dèiem fitxes, fitxes de jaciments, les quals recollien tot un ventall de camps que s’havien d’anar omplint a partir de la informació obtinguda: escrita, oral i observació directa del jaciment. Aquests camps cobrien totes les vessants de la documentació típica i tòpica d’un jaciment arqueològic, però hi havia una determinada informació per a nosaltres rellevant des d’un bon començament que consideràvem imprescindible i transcendental. Aquests camps són els que informen la localització dels jaciments a partir de les coordenades X i Y d’un punt. Recollir en un primer moment aquesta informació a les fitxes ens va permetre determinar de manera automàtica, un cop implantat el Sistema d’Informació Geogràfica a la Direcció, una primera aproximació al jaciment sobre el terreny. Aquestes coordenades s’han convertit, i van ser des del principi, el que podríem anomenar el DNI del jaciment juntament amb el codi del bé. La localització geogrà-


EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ

341

fica puntual dels jaciments s’ha convertit en una dada imprescindible per a l’explotació de la informació geogràfica en SIG (Sistema d’Informació Geogràfica). Un altre aspecte important a l’hora de determinar la situació del bé immoble era el tipus d’ús del sòl on es troba el jaciment: ZU (zona urbana), ZA (zona d’explotació agrícola), i TE (terreny erm). Pot semblar un aspecte insignificant, però, tot i ser insignificant, ens donava en aquells moments, informació addicional del territori on s’ubicava el bé, que comportava problemàtiques absolutament diferents i crítiques o transcendentals per a la mateixa existència del bé. És a dir, no és el mateix que un jaciment se situï en una zona urbana, o en ple bosc, o en una zona afectada per activitats agrícoles, etc. Pel que fa a la distribució dels béns immobles dins la graella dels fulls cartogràfics, val a dir que l’any 83 vam començar d’una manera, i actualment hem canviat el mètode. En un principi es van utilitzar els fulls a escala 1:50.000 de l’edició militar de l’Estat que mostraven la informació en coordenades geogràfiques referides al meridià 0 que passava per Madrid. És a dir, el meridià 0 de Madrid era un concepte absolutament nacional que avortava qualsevol possibilitat d’utilitzar aquesta informació a escala internacional si abans no es feia una transformació de coordenades al meridià 0—de Greenwich—adoptat internacionalment. Malgrat això les coordenades de cada jaciment identificat eren ja, des d’un principi, transformades del meridià 0 de Madrid al meridià 0 de Greenwich. A mesura que es van anar incorporant els fulls a escala 1:50.000 del mapa militar d’Espanya que mostraven les coordenades en UTM, les dades posicionals de cada jaciment incorporaren aquest nou sistema de referència. Posteriorment es va tenir accés als fulls a escala 1:25.000 de la sèrie Mapa Topográfico Nacional, que mostraven coordenades UTM i coordenades geogràfiques; una part d’aquests els produïa Madrid, i una segona sèrie, més moderns, produïts entre Madrid i l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) i els comarcals escala 1:50.000, produïts per l’ICC. El cercle es tanca en tenir l’oportunitat de treballar amb els fulls escala 1:5.000 de la Diputació Provincial de Barcelona que no es va limitar a produir cartografia de la província de Barcelona i va abastar bona part de Catalunya. La informació proporcionada per aquesta cartografia era referida amb coordenades UTM i geogràfiques, la qual cosa ens va permetre no tan sols situar correctament el bé sinó obtenir les coordenades directament sobre els fulls. Amb la consolidació de l’ICC es va generar la cartografia de referència escala 1:5.000 de la qual s’han editat diverses versions; actualment ja tenen editada la versió 3 de tot el territori català. En un primer moment la informació només s’editava en format analògic (paper), ara podem trobar la mateixa informació en diversos formats digitals. Amb aquesta informació de referència qualsevol desajust a l’hora de situar els jaciments es podia atribuir a la interpretació errònia de la informació geogràfica per part de la persona que l’explotava. Al servei, actualment, es poden consultar fins a dues edicions dels fulls escala 1:5.000 editats per l’ICC, és una col·lecció important de cartografia antiga que cal conservar com a eina de consulta. A l’ingent volum d’informació cartogràfica cal afegir els ortofotomapes a escala 1:50.000 i 1:25.000 i encàrrecs i produccions especials. L’any 1988 s’inicia el que seria l’automatització de la informació de tot l’inventari arqueològic, excepte la part gràfica, cartogràfica, planimètrica i fotogràfica, en aquells moments impossible d’automatitzar. Però érem plenament conscients en aquell moment, l’any 88 ja, que això seria la segona part—la segona part—, que en


342

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

qualitat, resultats i explotació, es mereixeria un èxit i una dedicació molt importants. Cal remuntar-nos en el temps i recordar que durant els anys 1986 i 1987 el Servei d’Arqueologia va presentar, en una exposició, l’explotació de la carta arqueològica comarcal del Segrià. La carta del Segrià era consultable des d’un perifèric on s’havia instal·lat un programa “intel·ligent” que permetia analitzar i extreure dades de manera automàtica, el programa permetia fer consultes senzilles de localització per tipologia, per cronologia i per termes municipals. L’any 1990 les bones relacions amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya van permetre que aquest desenvolupés una estructura informàtica per gestionar exclusivament el que serien les cartes arqueològiques, podem parlar de l’embrió del SIG. Seguint amb la cronologia, l’any 1991 representants de la Universitat Autònoma de Madrid, en Javier Baena i la Concha Blasco, per encàrrec de la Comunitat Autònoma de Madrid, estudiaven la implantació de la carta arqueològica de la comunitat utilitzant un SIG. Com que sabien que nosaltres treballàvem amb aquesta direcció i que teníem coneixements prou clars i explícits del que havia de ser una carta arqueològica van venir a consultar com podien estructurar un SIG. Nosaltres els vam acompanyar a l’ICC i allà els van dir: «Home, si aquesta gent ho tenen claríssim.» Aquesta gent érem nosaltres. D’aquella trobada i amb la informació que nosaltres els vam proporcionar van muntar un SIG aplicat a l’Arqueologia i es van convertir en referent a l’Estat espanyol en matèria de SIG i arqueologia. Nosaltres hem tardat més a arribar a aquest punt. La història ens parla, i l’any 1991 es van commemorar els 50 anys de la primera carta arqueològica, el homenaje a Taracena, i en aquesta celebració van fer referència a l’ajuda que havien rebut per part dels amics catalans: «Aquí estan els nostres amics catalans, que encara no han pogut executar el seu projecte, tot i que nosaltres els l’hem copiat.» O sigui, que en algun lloc queda. L’any 1992 el Servei d’Arqueologia aconsegueix un primer acord amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya per tractar la part cartogràfica, planimètrica i fotogràfica de l’inventari arqueològic, fins i tot es va parlar d’intercanvi de personal entre l’ICC i el Servei per tal de poder aprofitar els primers els coneixements que del territori tenien els arqueòlegs del Servei, i el Servei aprofitaria els coneixements que de l’eina SIG tenien els tècnics del cartogràfic. Aquest primer acord no va tirar endavant per diverses raons i l’any 1996, en ple auge del Centre Informàtic de la Generalitat, responent a les nostres demandes, aquest redacta un estudi de SIG aplicat a l’arqueologia per instal·lar-lo al Servei. El projecte va tornar a quedar aturat fins al 2001 que l’ICC torna a aparèixer com a element contractual i redacta un nou pla d’explotació de la informació geogràfica mitjançant un SIG. El programari que s’utilitzaria seria MiraMon, programa implantat, des de fa uns anys en altres departaments de la Generalitat (Departament de Medi Ambient, Departament d’Agricultura, Agència Catalana de l’Aigua, etc.) amb resultats òptims. El programa triat permetia l’explotació de les dades segons els estàndards determinats pel servei, s’adequava a les seves necessitats i incorporava eines d’anàlisi molt interessants que altres programes del mercat no ofereixen de facto. Es torna a repetir la història i el projecte, per tercera vegada, no s’executa. Entre els anys 2002 i 2005 es reprèn el tema i s’encarrega a Geodata un projecte per explotar la part gràfica de l’inventari, però la diversitat de criteris no permet que aquest avanci. Finalment s’encarregarà un estudi de mercat fruit del qual es decidirà que el SIG per gestionar el patrimoni utilitzarà Geomedia Professional com a motor base. El programa triat el desenvolupa una empresa americana i treballa amb codi tancat, la qual


EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ

343

cosa el limita a l’hora de fer noves implementacions i obliga el Servei a mantenir una relació constant amb el proveïdor. L’èxit de l’explotació del patrimoni arqueològic amb el SIG va ser determinant a l’hora d’implicar altres agents, ens referim a la Direcció General del Patrimoni Cultural i a l’Oficina de Planificació Estratègica del Departament que també l’utilitzen en les seves tasques diàries.

3. ARQUITECTURA SIG-TIC El nostre SIG, finalment, s’ha construït sobre un producte de mercat al qual s’han fet diverses personalitzacions—desenvolupaments a mida—per adaptar-lo a les necessitats específiques del Servei d’Arqueologia, a partir de requeriments detallats que defineixen el resultat final que s’ha d’obtenir. La part essencial del sistema són les dades, que podem estructurar en dos grans grups: la cartografia de referència oficial que distribueix l’ICC i la informació geogràfica generada pel Servei, és a dir, jaciments arqueològics, jaciments paleontològics, jaciments subaquàtics, intervencions sobre el territori amb diversos resultats, etc. Tots aquests elements (programari, personalitzacions i dades) defineixen, de manera resumida, el SIG. El primer element del sistema és el programa GeoMedia Professional (GP). Aquest té un seguit de mòduls que es poden adquirir o no per incorporar al sistema base, incorporant diferents funcions addicionals. El sistema és escalable i permet créixer de manera escalonada en funció de les necessitats del Servei. El programa base incorpora eines d’anàlisi que permeten fer explotació avançada de la informació amb la qual treballem. Una altra de les característiques del programari és que permet una gran connectivitat, és a dir, té capacitat per ser connectat a fonts de dades de diferents formats, que inclouen gairebé totes les que hi ha en el mercat actualment: des de bases de dades relacionals, fitxers vectorials de CAD, fitxers provinents d’altres sistemes d’informació geogràfica, llistats de coordenades en fitxers de text, etc. També es pot connectar a Internet mitjançant serveis web, i accedir a cartografia remota publicada per diverses entitats. Actualment aquests serveis només publiquen la informació en format imatge (WMS) però alguns ja comencen a incorporar informació vectorial (WFS) al seu catàleg. Poder accedir a informació cadastral via aquestes connexions resulta molt útil per al Servei. Finalment, la facilitat d’ús també va determinar la implementació al Servei d’aquest programari. No es volia un sistema complex que només poguessin utilitzar usuaris avançats o especialistes en topografia, havia de ser un sistema susceptible de ser explotat per qualsevol persona del Servei. Un dels requeriments crítics del Servei era el d’obtenir un sistema intuïtiu i àgil. Sobre el producte base s’han desenvolupat diverses aplicacions o personalitzacions, la més complexa tècnicament parlant és la que anomenem càrrega dinàmica. Aquesta no és una eina concreta, sinó una forma de gestionar l’accés a dades que s’estructura al voltant de les eines de navegació. La càrrega dinàmica es troba present en les eines de desplaçament sobre la cartografia, zooms sobre la finestra de mapa, localitzadors de jaciments i localitzacions d’objectes sobre el mapa. Es tracta d’un sistema de filtres “intel·ligents” que accedeix a tota la cartografia vectorial de forma transparent, és a dir, la cartografia se’ns mostra de forma contínua malgrat que en origen estigui estructurada en fulls (els fulls que edita l’ICC tant a escala 1:50.000 com a escala 1:5.000). Això


344

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

és comú en sistemes que treballen amb cartografia en format imatge, però no treballant amb cartografia vectorial. El fet de treballar amb cartografia de forma contínua estalvia a l’usuari haver de determinar amb anterioritat en quina part del territori vol treballar per carregar la cartografia de la zona, el sistema carrega automàticament la cartografia que es mostrarà a la pantalla i descarrega la cartografia que es deixa de mostrar. Això, sense perdre la precisió aportada per la cartografia en format vectorial. La llegenda de la finestra de mapa gestiona la informació que es mostra en tot moment. Les entrades desactivades, és a dir aquelles que no se’ns mostren perquè així ho determina l’usuari o el sistema (per escala de visualització o atenent altres criteris) es visualitzen en gris, i les entrades que sí que es visualitzen, la llegenda les ensenya en negre. El sistema visualitza o amaga la informació cartogràfica de referència segons l’escala de visualització en què es trobi la finestra de mapa. S’alterna la cartografia 50.000 amb la cartografia 5.000, amb estils de visualització definits per a cada ocurrència (objecte que representa una realitat territorial concreta com poden ser els rius les corbes de nivell, les zones urbanes, etc.). La finestra de mapa actua de filtre espacial. El seu funcionament recorda el dels hipermapes o altres eines SIG via web. La diferència és que mentre a la web se sol treballar amb cartografia en format ràster, el SIGDGPC treballa amb cartografia vectorial, i permet “caçar” els elements territorials per editar-ne de nous tot utilitzant els existents, el resultat és que generem nova informació geogràfica ajustada a la cartografia de referència. Actualment tenim carregada al sistema la cartografia topogràfica de referència escala 1:50.000 de l’ICC. Són un total de 89 fulls, que ocupen un espai en disc aproximadament de 300 MB; la topografia escala 1:5.000, aproximadament 4.800 fulls, que ocupen 6 GB en disc, i els ortofotomapes escala 1:5.000, que ocupen 45 GB aproximadament. Cap ordinador de sobretaula ni cap programari del mercat és capaç de gestionar aquest volum d’informació. No obstant això, el sistema de càrrega dinàmica gestiona quina informació ha de carregar en cada moment i l’usuari no s’ha de preocupar de la seva gestió. Fins arribar a una versió estable han passat uns quants mesos i versions d’aquesta. Ara mateix podem dir que ja és molt estable, i fins i tot altres organismes, fins i tot proveïdors de programari SIG també ens han consultat sobre això i s’han interessat per l’eina. Una altra part de les personalitzacions que s’han fet són les eines que interactuen amb l’inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic—així com amb l’Inventari del patrimoni arquitectònic—per facilitar la comunicació directa entre ambdós sistemes. És a dir, no té gaire sentit tenir totes les dades per una banda, i tenir les dades especials, (geogràfiques) per una altra. Els dos tipus d’informació han d’estar interconnectats per a una explotació de dades correcta i el personal tècnic del Servei ha de poder treballar indistintament amb tots dos sistemes. Com a part d’aquestes eines, s’han implementat cercadors que permeten, des del mateix SIG, fer cerques relativament senzilles d’elements a partir de determinats camps de la base de dades de l’Inventari. Aquests cercadors permeten localitzar des de la finestra de mapa elements que compleixin els criteris demanats, i anar saltant, a través de les eines de comunicació, entre els programes que fan la gestió de les dades dels jaciments i la finestra de mapa. El cercador de béns arqueològics dintre del sistema permet fer consultes sobre la informació de la base de


EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ

345

dades de l’inventari, no sobre el SIG pròpiament dit, i el resultat és consultable a la finestra de mapa. Es pot cercar per cronologies, per proteccions físiques o legals, per estats de conservació, per demarcacions, per nom, etc. Si un bé encara no ha estat entrat al SIG, és a dir no té figura geomètrica associada, el programa ens dóna l’opció de crear aquest nou element des del SIG. Aquest tipus de sistema permet a un usuari que no sigui un expert en programes de disseny o sistemes d’informació geogràfica moure’s i consultar, amb bastant fluïdesa, tant la informació que tenim a l’inventari com informació cartogràfica o planimètrica. Un altre desenvolupament propi del nostre sistema és la comunicació entre SIG i inventari. És a dir, amb un clic sobre un o més elements des de la finestra de mapa accedim a la informació emmagatzemada a l’inventari per a aquell/s bé/ns. I a la inversa, des de la fitxa de l’inventari accedim a la geometria del bé i el sistema ajusta el contingut de la finestra de mapa a l’entitat seleccionada. El sistema, tal com està pensat, emmagatzema informació de cada bé com a element puntual i també la poligonal que el delimita. La informació puntual es tradueix en coordenades UTM, que s’escriuen als camps corresponents de la base de dades de l’inventari, establerts amb aquesta finalitat. La delimitació del bé s’emmagatzema en una base de dades on només s’informa el número del jaciment, que serà el camp que utilitzarem per relacionar la informació geogràfica i la informació alfanumèrica provinent de l’inventari. És a dir, per a cadascuna de les referències, obtenim un element puntual i un element poligonal. Hem desenvolupat eines que comproven la integritat espacial, entre el punt i el polígon que el conté, que han de compartir el mateix número de la fitxa de l’inventari. El sistema crea un fitxer de text amb totes les ocurrències i les seves incidències, d’aquesta manera podem corregir fàcilment qualsevol error en la digitalització. El sistema també incorpora un grup d’eines d’administració, necessàries per al manteniment del sistema. Eines com el control d’usuaris (altes i baixes) o com les que serveixen per establir permisos per a l’usuari (personalització del sistema) des d’on es dóna accés al tipus i contingut de la informació amb què pot treballar: dibuixar elements o només consultar-los, a quins tipus d’elements o quines capes d’informació ha d’accedir, en quines condicions, etc. Aquestes condicions s’estableixen des de l’administració del sistema. Finalment els carregadors de cartografia: un complex sistema que ens permet fer la càrrega automàticament de la informació que proporciona l’ICC en virtut d’un acord amb les administracions locals i autonòmiques. L’ICC lliura la cartografia vectorial en discos i en diversos formats d’intercanvi vectorial i ràster, però aquesta cartografia no es carrega tal com arriba. Cal transformar-la i adaptar-la al format propi de Geomedia perquè es pugui visualitzar correctament i gestionar de la manera descrita anteriorment. El procés pot durar dos o tres dies i l’objectiu és executar-lo amb una periodicitat anual, coincidint amb les trameses que fa l’ICC. L’estructuració de la informació no es modifica, el que s’adapta és el format de lectura de la informació. La informació es copia en local, al disc dur de cada ordinador, per millorar la velocitat d’accés. Pel que fa a l’arquitectura del sistema, a les estacions de treball (PC) s’instal·len, juntament amb còpia de la cartografia de referència, els inventaris i altres programes de gestió de dades com ara les intervencions arqueològiques, les proteccions legals, etc, depenent de la tasca que faci l’usuari del PC. Aquests programes accedeixen a diferents bases de dades del Departament. El sistema gestiona bases de dades d’informació alfanumèrica exclusivament i el programa SIG instal·lat a cada ordinador accedeix tant a la


346

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

cartografia de referència del disc dur com a cadascuna de les bases de dades on guardem les dades espacials. Aquestes dades espacials reflecteixen la totalitat de l’inventari del patrimoni arqueològic sobre el territori, és a dir, tots els elements puntuals i poligonals s’emmagatzemen en una base de dades independent. Les dades de les delimitacions de les figures de protecció legal s’emmagatzemen en bases de dades separades, que són el reflex d’una altra de les bases de dades de gestió de la Subdirecció del Patrimoni Cultural. Totes aquestes bases de dades es gestionen amb SQL-Server, i es fa servir l’Access com a eina per a bases de dades auxiliars. Pel que fa a l’accés al programa SIG, Geomedia funciona amb un sistema de llicències concurrents (actualment el sistema en fa servir dotze), instal·lades a un ordinador central que les gestiona i a les quals els clients accedeixen des dels serveis territorials o el Servei d’Arqueologia i Paleontologia (Fig.1). Cada ordinador que es connecta al programa utilitza una llicència i la bloqueja fins que no es tanca el programa. Quan s’esgoten les llicències el sistema avisa que no té llicències lliures, que s’alliberen quan es tanca el programa a un client. Aquesta manera de gestionar les llicències permet créixer escalonadament i fer un nombre d’instal·lacions del programa major que el nombre de llicències concurrents; actualment tenim 30 clients SIG malgrat que es poden convertir en un nombre il·limitat de clients potencials.

Figura 1 Esquema de l’arquitectura del sistema: llicències i clients


EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ

347

Les llicències concurrents se sumen a llicències “fixes a un node”, llicències que s’instal·len directament obre una màquina i que permeten a l’usuari no haver de compartir les llicències concurrents, les dues que tenim estan instal·lades en les màquines dels administradors del SIG. Un cop muntat el sistema es va iniciar la fase d’implantació l’any 2006. En un primer moment es van transformar automàticament les coordenades dels 11.800 béns que era el nombre total de referències existents a l’inventari arqueològic i es van poder carregar el 80,5 % de les ocurrències (9.500 fitxes), la informació obtinguda era puntual i les dades estaven informades en els formats més diversos: UTM, coordenades en sistema geogràfic de l’exèrcit (SGE), coordenades geogràfiques, etc., això ens va obligar a crear un procés de transformació entre sistemes de coordenades fins a reduir-les a coordenades UTM. Amb aquesta primera aproximació puntual sobre el territori s’inicia la revisió de la informació abocada i al mateix temps es comencen a dibuixar els primers elements. En el moment actual el nombre de referències de l’inventari arqueològic i paleontològic és de 15.500 béns. D’aquestes, 11.300 (el 73 %) són referències amb delimitació detallada del bé, on la informació geogràfica s’ha obtingut a partir de la planimetria en suport paper, digital, en format PDF georeferenciat o dibuixada sobre una taula de digitalització i seguint uns criteris de digitalització establerts pel Servei. Actualment el 100 per cent de les referències estan representades sobre el territori. El 27 % que manca per digitalitzar correspon, majoritàriament, a jaciments subaquàtics. Malgrat l’esforç de digitalització en alguns casos ens ha estat impossible obtenir la informació geogràfica del bé, ja sigui perquè les fonts originals són molt antigues i no donaven aquesta informació, o perquè es fa necessari fer treball de camp i en algunes comarques, de muntanya especialment, és difícil l’accés al jaciment. El sistema, sense que sigui d’ús molt complex, demana un mínim de formació específica i de coneixements cartogràfics i geogràfics, la formació continuada és necessària perquè els usuaris del sistema n’obtinguin un millor rendiment, ja que en definitiva és una eina més de treball que ens ajuda a prendre decisions en el compliment de les tasques que ens són assignades. Finalment l’adopció d’un SIG en una organització amb molts usuaris potencials, com és el cas, demana sovint un canvi en la metodologia de treball per part dels usuaris, canvis en els protocols interns i altres canvis derivats d’introduir una eina nova, Això fa molt necessària la implicació personal dels usuaris del sistema en tots els aspectes i el suport per part dels ens directius responsables del projecte.

4. EDICIÓ I EXPLOTACIÓ DE LA INFORMACIÓ GEOGRÀFICA AL SIG Què és un SIG? Un SIG és un conjunt de principis, regles, etc., sobre una matèria, enllaçats entre si d’una manera racional, segons un mètode determinat, amb contingut d’una o més dades, fent abstracció de la representació concreta que adopta i referit al territori, és a dir: la informació incorpora la referència geogràfica (espacial) de l’element. L’arquitectura sobre la qual recolza el SIG és complexa i demana una gran especialització per part dels desenvolupadors informàtics i coneixements específics de Sistemes d’Informació Geogràfica i Teledetecció per part dels responsables del sistema.


348

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

Hi ha qui defineix els SIG com un programari (software) entès com un mapa, com una eina de consultes o com una eina per fer anàlisi territorial. Per a altres el SIG és programari i maquinari (software i hardware), és a dir, tota la part dura d’ordinadors, els perifèrics, els usuaris, les bases de dades, la cartografia de referència, etc. I finalment hi ha qui entén el SIG com a maquinari, programari i visors web, el que anomenem geoportals, en aquest cas parlen de sistemes d’informació territorial (SIT). Per tal de fer entenedors els objectes que representen el territori es va començar per definir els estils de visualització d’aquests objectes, i es van adaptar els estils originals del producte origen a d’altres que realment ens ajudessin a l’hora d’interpretar la informació al mapa. Per definir-los vam prendre com a referència els estils utilitzats per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) pels mapes a escala 1:5.000 i 1:50.000; aquesta tasca va durar tres mesos (són tres-centes entrades de llegenda les que determinen les ocurrències territorials). Els estils que al seu dia es van definir des del Servei d’Arqueologia s’han convertit, un cop autoritzada la seva utilització, en els estils que utilitza l’empresa Intergraph propietària del programari Geomedia Professional, que és el programari base del SIGDGPC. Què és el SIGDGPC? És, en origen, una eina per a la gestió del patrimoni cultural immoble català i així es va pensar. És una eina de consultes que ens permet obtenir informació de l’entitat geogràfica i explotar la seva informació alfanumèrica que duu associada, és una eina d’anàlisi que ens permet respondre a qüestions com quants jaciments es troben afectats en una comarca en concret, quants jaciments es troben a una distància radial determinada, quin és el nucli urbà actual més proper a un jaciment, en quin tipus de sòl es troba el jaciment, quines figures de protecció afecten el jaciment, quina afectació té per la delimitació de parcs eòlics, on es troba el dipòsit de material més proper a una excavació, etc. També és una eina que ens permet generar nova cartografia, que ens permet creuar informació al territori i del territori. El fet de treballar geogràficament, amb coordenades planes en el nostre cas, ens permet mantenir la referència territorial i interpretar el territori simulant que es treballa des d’aquest. Tanmateix és una eina multidisciplinària i transversal que permet treballar amb qualsevol tipus d’informació susceptible d’ubicar-se territorialment; podem georeferenciar, és a dir, afegir a un plànol, la informació de coordenades necessària per situar-lo en el territori al lloc que li correspon. I finalment és també la font d’informació del projecte eGIPCI per publicar a Internet i extranet. La primera informació que el SIGDGPC va incorporar va ser la localització puntual dels jaciments. Les coordenades del punt estaven informades a la base de dades de l’inventari en dos camps (coord-X i coord-Y) els quals van haver de tractar-se prèviament per tal d’unificar l’expressió literal de la informació que contenien a un únic estàndard i poder abocar-la al sistema. Per a la localització puntual del bé vam utilitzar com a cartografia de referència el mapa comarcal de Catalunya a escala 1:1.000.000, i diem mapa i no plànol perquè en el món de la cartografia es considera mapa tota representació geogràfica de la realitat que té en compte la curvatura de la terra, és una representació a petita escala (coeficient molt baix), i plànol, la representació a gran escala on no es té en compte la curvatura de la terra; els plànols ens permeten visualitzar la informació geogràfica amb més definició i precisió. A l’hora de treballar amb informació geogràfica (en endavant IG) cal que l’usuari tingui coneixement previ de com ha estat obtinguda la informació amb la qual treballarà. És molt important conèixer el sistema de referència amb el qual ha estat


EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ

349

generada la IG, el datum, el sistema de coordenades, el fus. Aquestes dades ens serviran per situar-nos de manera unívoca al territori i no cometre errors. Pel que fa a Catalunya el sistema de referència que s’empra és la UTM 31N amb datum ED50, malgrat que aquest ha estat substituït per l’ETRS89 segons estableix el Reial decret 1071/2007/, de 27 de juliol, pel qual es regula el sistema geodèsic de referència oficial a Espanya, però el mateix decret estableix una moratòria fins a l’u de gener de 2015 per tal d’adaptar la producció cartogràfica al nou datum. És per això que actualment utilitzem el datum ED50 tot esperant que l’ICC (que és l’òrgan oficial competent en matèria de cartografia a Catalunya) adapti la informació cartogràfica al nou datum. Si treballem en una projecció errònia el que passarà és que estarem deformant la realitat en treballar sobre el SIG i els objectes que la representen seran objectes distorsionats i, per tant, sense cap validesa per ser explotats posteriorment. De la mateixa manera tota la informació que nosaltres generem en un sistema de projecció erroni no tindrà cap coherència geogràfica i ens serà impossible ubicar-nos correctament sobre el territori i reconèixer els diversos elements territorials de l’àmbit d’estudi. El pas següent va ser dibuixar la poligonal del bé segons la descripció de les fitxes d’inventari la qual cosa ens permetia sobre el paper conèixer l’abast del jaciment i fer una primera interpretació del seu entorn. En l’àrea que determina el jaciment es va associar la informació alfanumèrica de la fitxa d’inventari corresponent de manera que fent un clic sobre la figura del jaciment a la finestra del mapa, accedim primer a una fitxa amb la informació bàsica del bé (nom, número de jaciment, codi, una petita descripció, el tipus de jaciment, etc.) i a tota la informació de l’inventari clicant a un simple botó, des de la mateixa fitxa, que ens hi connecta (Fig.2).

Figura 2. Connexió del SIG amb l’inventari arqueològic i paleontològic


350

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

Figura 3. Sobreposició de la informació geogràfica d’un bé inventariat Al mateix temps que s’entrava al sistema la IG dels béns patrimonials es documentava geogràficament els diferents tipus de protecció determinats per llei. Aquesta informació va associada a una base de dades de proteccions on s’inclouen, en diferents capes, la informació referent a BCIN (bé cultural d’interès nacional), BCIL (bé cultural d’interès local) i EPA (espai de protecció arqueològica), així com les delimitacions dels entorns de protecció en el cas que n’hi hagi. A la figura 3 veiem el tractament sobreposat d’aquesta informació: l’església de Sant Miquel de Tudela declarada BCIN, la protecció EPA sobre el bé i els vèrtexs que determinen la poligonal de l’espai de protecció EPA; és a dir, en qualsevol moment, si fos necessari, utilitzant un fitxer tipus txt amb la llista de les coordenades es poden recuperar els punts que determinen el contorn de la protecció. Com a eina de gestió de patrimoni podem estudiar les delimitacions de les figures de protecció un cop conegut l’entorn geogràfic i la ubicació dels jaciments. A la figura 4 podem observar com es va determinar l’espai de protecció EPA de Ginestar a partir de la distribució dels jaciments de la zona d’estudi prenent com a base cartogràfica la base cartogràfica a escala 5.000 de l’ICC i la informació cadastral oficial competència estatal que gestiona el Ministeri d’Economia i Hisenda (a la figura no es mostra per fer més comprensible el plànol). El nostre SIG incorpora una eina desenvolupada per l’informàtic responsable del projecte que ens permet consultar la informació de la fitxa cadastral des del SIG sense necessitat de consultar la pàgina web del cadastre, amb un simple clic sobre la parcel·la accedim a la informació alfanumèrica que proporciona la pàgina del cadastre. Una explotació diferent de les dades en un SIG és la creació de mapes temàtics a partir d’informació recollida en un camp de base de dades. Es pot visualitzar aquesta


EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ

351

Figura 4. Delimitació de l’EPA de Ginestar a partir dels béns inventariats informació utilitzant gradacions de colors, simbologia diferent, estils de visualització, coropletes, etc. No és necessari tenir tota la informació concentrada en una única base de dades, el sistema permet fer refoses (merges) i agregacions d’informació entre diverses taules de bases de dades fins a obtenir el resultat desitjat. De fet el comportament és el mateix que quan es treballa amb bases de dades convencionals on l’usuari pot concatenar consultes entre taules de la mateixa base de dades o importar i exportar taules de bases diferents. Per treballar adequadament cal haver unificat prèviament les característiques dels camps de les bases de dades, d’aquesta manera s’estableix una relació correcta entre aquestes. És del tot imprescindible que un dels camps de la taula informi de l’identificador unívoc del bé (en el cas dels jaciments) i en general cal un identificador de l’element, un DNI propi que no es repeteixi. Per al Servei de Museus de la Direcció General es va utilitzar l’eina de creació de temàtics per construir un temàtic de la distribució del nombre de col·leccions per comarca. En aquest cas el que es va fer va ser creuar les dades d’una base de dades on només hi havia informat el nombre de col·leccions per comarca, amb una base de dades amb la informació geogràfica de les comarques, el camp que es va utilitzar per fer la refosa (merge) va ser el camp “comarca”, el resultat: un mapa acolorit de les quaranta-una comarques catalanes amb el nombre de col·leccions de cadascuna d’aquestes. Una de les tasques de la Secció d’Informació i Estudis del Servei és emetre informes pel que fa a l’afectació al territori dels béns del patrimoni arqueològic i paleontològic, respecte dels estudis d’impacte ambiental generats per l’Administració pública, les empreses o els particulars. En aquest sentit l’explotació de les dades des del SIG permet donar resposta a qüestions com el nombre de jaciments afectats per un determinat projecte, quants jaciments, sense estar directament afectats ho poden estar si s’amplia la zona d’execució del projecte (el que denominem zones d’influència o


352

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

buffers), la distància a un punt determinat del territori, etc. Determinant una segona corona d’influència, o més d’una, podem saber si l’afectació de l’ampliació afectarà altres municipis que en el supòsit original no quedaven afectats, així podem extreure informació complementària sempre interessant quan s’emeten informes. Amb els SIG també es pot generar nova informació geogràfica per a la seva explotació. El mapa de distribució dels bisbats a Catalunya es va generar a partir de la informació obtinguda dels diferents bisbats amb informació extreta dels mateixos bisbats, i quan no teníem accés a aquesta informació es va recórrer a cartografia antiga i unitats territorials com els municipis. El resultat és el mapa de bisbats de Catalunya on s’han situat elements puntuals com esglésies, ermites, caps de bisbats, etc. L’anàlisi de superposició de diferents capes d’informació geogràfica ens permet generar capes amb informació nova. Per al treball del dia a dia del Servei utilitzem informació que es genera des d’altres departaments com el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) o el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP), entre altres. Del primer creuem informació dels PEIN, els parcs eòlics, les zones de protecció de les aus, etc. Del segon explotem els traçats d’eixos viaris, la planificació territorial, etc. Un exemple d’explotació de les dades on s’incorpora informació del DPTOP el tenim en les ARE (plans directors urbanístics de les àrees residencials estratègiques) com a àrees d’actuacions supramunicipals amb la finalitat de subvenir el dèficit d’habitatges requerit d’ajut públic. En aquest cas l’encàrrec va consistir a creuar les zones ARE amb la capa d’informació dels jaciments per establir els jaciments afectats per les ARE i de quin tipus de jaciment es tractava. Per ampliar la informació requerida es van establir zones d’influència al voltant de les ARE i es va obtenir una segona relació de jaciments que, sense estar afectats per la zona primigènia, sí que ho podien estar en el cas que s’ampliés aquesta. (Fig. 5)

Figura 5. Resultat final d’estudi de les ARE


EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ

353

Pel que fa a l’explotació de la informació alfanumèrica aquesta dependrà de l’exhaustivitat de la informació d’entrada. En aquest cas concret, i sempre que ens ho permeten els programes d’intercanvi d’informació geogràfica, lluirem la IG en format vectorial, d’aquesta manera facilitem a tercers l’explotació de la informació generada per nosaltres. Entre les moltes eines d’anàlisi i explotació de dades els SIG incorporen eines que permeten georeferenciar informació a la qual manca el component territorial; incorporant la variant espacial a la informació gràfica podem situar correctament al territori la nova informació. Per georeferenciar un plànol és necessari obtenir punts de control (quatre com a mínim si volem que el resultat sigui acceptable), és a dir, s’han de conèixer les coordenades dels punts de control i establir una relació entre aquests en el territori i el plànol que volem georeferenciar. El resultat s’adequarà a la base de referència amb més o menys grau d’exactitud depenent del residu obtingut en georeferenciar (RMS) que varia segons l’escala d’edició utilitzada. En realitat es tracta d’una desviació estàndard de les dades d’entrada. Quant a l’intercanvi d’informació entre sistemes SIG sempre que sigui possible utilitzarem estàndards definits per la comunitat internacional com és el cas del Geography Markup Language (GML). El GML és l’XML definit pel Consorci Geoespacial Obert (OGC) per expressar les característiques geogràfiques i serveix al mateix temps com un llenguatge de modelatge de sistemes geogràfics i com a format d’intercanvi obert per a transaccions geogràfiques a Internet. Un format d’intercanvi d’informació geogràfica que exporta també la informació alfanumèrica associada a l’element i acceptat per la gran majoria de programaris SIG és el shape. Tota la informació generada es pot veure per pantalla, consultar i imprimir en format paper o en format digital per recuperar-la més tard. Els formats de sortida de la informació són molt variats i vindran donats pel programari que s’utilitzi, el nostre permet exportar a formats georeferenciats TIFF i JPG o guardar el document generat com una plantilla del propi programa per generar perfils d’usuaris diversos. 3.1. Un cas d’estudi: Estudio estratégico ambiental del litoral español L’any 2007 el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç elabora l’Estudio estratégico ambiental del litoral español requerit per la disposició addicional tercera del RD 1028/2007, de 20 de juliol, pel qual s’estableix el procediment administratiu per a la tramitació de sol·licituds d’instal·lacions de generació elèctrica al mar territorial, és a dir establir les bases per a la gestió dels parcs eòlics marins i determinar les zones on situar els parcs. (Fig. 6) Per fer aquest estudi el Ministeri competent es posa en contacte amb les comunitats autònomes amb mar territorial i amb cadascun dels sectors implicats, Medi Ambient, Cultura, etc., perquè n’informin. En el cas de Cultura havíem de pronunciar-nos i determinar geogràficament les diferents zones del litoral català adequant-lo a la informació proporcionada per l’Estat i qualificar-lo en funció de les competències traspassades. Evidentment, a nosaltres ens tocava patrimoni, però Medi Ambient aplicava les que li són atorgades per llei, el mateix va fer el Departament d’Agricultura aplicant les pròpies. El conjunt de l’explotació d’aquestes conformava un gran banc d’informació que configurava i determinava l’aptitud o no del litoral estatal, i en el cas que ens ocupa del litoral català. Des del Servei d’Arqueologia i Paleontologia es va informar del patrimo-


354

J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

ni arqueològic subaquàtic, delimitant les àrees de reserves eòliques marines. El resultat final és un mosaic cartogràficament estructurat en segons o minuts geogràfics; un escaquer immens de 4 milions de quadres que defineix les tres categories ajustades a la informació proporcionada pel Ministeri: zones aptes, zones no aptes, i zones amb reserves o amb condicionants ambientals. En el nostre cas es va utilitzar com a informació de referència la situació puntual dels jaciments arqueològics subaquàtics, informació proporcionada pel CASC (Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) actualment dependent del Museu d’Arqueologia de Catalunya. El nombre total de fitxes inventariades en aquell moment era de 684. D’aquestes 684, el 33 % corresponien a jaciments subaquàtics. D’aquests 684, nosaltres tení