Page 1

2007


TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Pรกgina 2


TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 1

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007


TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Pรกgina 2


TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 3

Servei d’Arqueologia i Paleontologia Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Barcelona 2008


TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 4

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Preimpressió i impressió: Gràfiques 92, S.A. Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. Barcelona Dipòsit legal: B. - 2008 ISSN:


TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 5

Sumari

La recerca paleontològica al sinclinal de Vallcebre (Berguedà) Bernat Vila, Begoña Poza, Josep Marmi, Àngel Galobart i Oriol Oms Paleontologia i geologia del jaciment del Pleistocè inferior de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) David M. Alba, Josep Aurell, Joan Madurell, Manuel Gómez, Salvador Moyà-Solà i X. Berántegui Vallparadís, història dels primers homínids d’Europa Kenneth Martínez Molina i Joan Garcia Garriga La Cova Gran de Santa Linya i el poblament humà del vessant sud dels Pirineus al Plistocè superior i a l’Holocè Jorge Martínez-Moreno, Rafael Mora Torcal i Ignacio de la Torre El jaciment calcolític del Vapor Gorina (Sabadell, Vallès Occidental) Jordi Roig Buxó, David Molina Molina, Joan M. Coll Riera i Josep A. Molina Vallmitjana El jaciment protohistòric del Turó de la font de La Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès): un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC) David Asensio, Xabier Cela, Rafel Jornet, Dani López i Jordi Morer Els jaciments protohistòrics de Santa Madrona (Riba-roja) i Sebes (Flix), Ribera d’Ebre Carme Belarte, Jaume Noguera L’hàbitat i el camp de sitges ibèric de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès): un nucli d’activitats econòmiques especialitzades del segle III aC a la Catalunya interior David Asensio, Ramon Cardona, Conxita Ferrer, Jordi Morer, Josep Pou, Jordi Choren i Noèlia Calduch


TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 6

6

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007

Noves evidències de l’urbanisme romà i ibèric a l’àrea portuària de la ciutat: les intervencions al solar número 18 del carrer Jaume I de Tarragona Moisés Díaz García El castellum de Can Tacó/Turó d’en Roïna (Montmeló-Montornès del Vallès, Vallès Oriental) i el seu entorn territorial Mònica Mercado, Esther Rodrigo, Marta Flórez, Josep Maria Palet i Josep Guitart Estudi d’impacte ambiental, prospecció i intervencions arqueològiques preventives en l’obra de la carretera eix del Llobregat C-16 de Navàs a Berga Pere Cascante i Pep Farguell Darreres intervencions al nucli històric de Granollers (intervencions 2005) Roberto González Jiménez, Mònica Mercado Pérez El castell de Montsoriu (Arbúcies – Sant Feliu de Buixalleu, Selva). Arqueologia i història d’un gran castell feudal Gemma Font, J.M. Llorens, Joaquim Mateu, Sandra Pujadas i Jordi Tura El convent del Carme de Valls (Alt Camp) Imma Teixell Navarro, Francesc Murillo Galimany Excavacions a la plaça dels Jueus de Besalú (Garrotxa) María José Lloveras Chavero La muralla del segle XVI de la vila de Mataró (Maresme) Joan Giménez Blasco, Montserrat Freixa Vila i Joaquim García Roselló


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 7

La recerca paleontològica al sinclinal de Vallcebre (Berguedà) BERNAT VILA,1,2 BEGOÑA POZA,2 JOSEP MARMI,1 ÀNGEL GALOBART1 I ORIOL OMS3

RESUM Aquest treball té com a objectiu descriure i sintetitzar els resultats de la recerca feta en el sinclinal de Vallcebre en el marc del Projecte de recerca del trànsit MesozoicCenozoic continental català: implicacions paleoecològiques i biogeogràfiques durant el període 2002-2006. El conjunt de troballes que s’han fet han permès obtenir un registre fòssil fins ara inèdit de vertebrats i vegetals. Entre el material fòssil de vertebrats destaquen les restes directes i indirectes d’arcosaures (dinosaures i cocodrils) i peixos. El registre paleobotànic disposa de noves restes de meso i macroflora (angiospermes i gimnospermes). La contextualització temporal i paleoambiental de les restes fòssils recuperades permet caracteritzar les associacions de vertebrats continentals de finals del Cretaci als Pirineus i l’evolució dels ambients fins al moment de l’extinció dels darrers dinosaures.

1. INTRODUCCIÓ Els Pirineus meridionals contenen un important registre fòssil de dinosaures i altres vertebrats mesozoics al llarg de cinc conques principals. Aquestes són, d’est a oest, el sinclinal de Vallcebre (Berguedà), l’àrea de Coll de Nargó (Alt Urgell), la conca de Tremp-Isona (Pallars Jussà), el sinclinal d’Àger-àrea de Fontllonga (Noguera), i l’àrea d’Areny (Ribagorça, Aragó). Malgrat la complementarietat de les successions estratigràfiques i del registre fòssil a les diferents conques, el coneixement estratigràfic, sedi1. Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Carrer Escola Industrial, 23, E-08201 Sabadell (Barcelona). 2. Consorci Ruta Minera, Carretera de Ribes, 20, E-08698 Cercs (Barcelona). 3. Dep. Geologia (Estratigrafia), Fac. de Ciències Universitat Autònoma de Barcelona E-08193 Bellaterra (Barcelona)


TRIBUNA2007-01

8

21/7/08

11:34

Página 8

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

mentològic i paleontològic en cadascuna ha estat molt desigual. A diferència d’altres àrees pirinenques com la conca de Tremp, on les prospeccions paleontològiques es van iniciar molt aviat, àrees com el sinclinal de Vallcebre no han rebut fins ben recentment una atenció per part dels especialistes. Des de l’any 2002, l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i la Universitat Autònoma de Barcelona coordinen juntament amb altres centres universitaris i museístics d’arreu de Catalunya, el Projecte de recerca del trànsit Mesozoic-Cenozoic continental català: implicacions paleoecològiques i biogeogràfiques. A l’àrea del Berguedà la recerca s’ha desenvolupat en el marc d’una estreta col·laboració amb el Consorci Ruta Minera, ens local que gestiona els jaciments de Fumanya, i ha permès d’obtenir un important volum de noves dades de gran interès paleontològic i estratigràfic, principalment. Aquest article té com a objectiu descriure i sintetitzar els resultats dels treballs fets en el marc del projecte esmentat durant el període 2002-2006.

2. SITUACIÓ GEOGRÀFICA I CONTEXT GEOLÒGIC El sinclinal de Vallcebre inclou part dels termes municipals de Fígols, Cercs, Saldes, Vallcebre i Guardiola de Berguedà, a la comarca del Berguedà (província de Barcelona), a uns 20 quilòmetres al nord de Berga als Pirineus Orientals (Fig. 1a). A grans trets l’àrea està situada al nord-oest de la comarca, vorejant en gran part la serra d’Ensija, a l’oest del riu Llobregat i amb el riu Saldes com a límit septentrional. Bona part de la zona d’estudi es troba situada en els afloraments d’antigues explotacions de carbó a cel obert, finalitzades a les darreries dels anys vuitanta. Seguint de sud a nord el vessant est de la serra d’Ensija els principals jaciments amb icnites de dinosaure, objecte d’una de les parts destacades dels treballs, es distribueixen contínuament passant a través de l’anomenat coll de Fumanya (Fígols) fins a arribar gairebé al coll de Pradell (Vallcebre). S’accedeix al conjunt de l’àrea paleontològica a través de les carreteres BV-4025 i BV-400, que surten de la principal C-16. Des d’un punt de vista geològic, el sinclinal de Vallcebre es troba en la que es pot considerar com la prolongació més oriental de l’anomenada Unitat Sud-pirinenca Central que correspon, en sentit geogràfic, als Prepirineus. Aquesta unitat està composta pels mantells superiors dels Pirineus meridionals que, a l’àrea del Berguedà, estan constituïts per làmines d’encavalcament (els mantells superior i inferior del Pedraforca), que al seu torn s’encavalquen sobre la seva unitat al·lòctona inferior, el mantell del Cadí. Aquestes làmines van patir la seva major intensitat de deformació durant el Paleogen, època en què es van produir els seus emplaçaments (Vergés, 1992). Al nucli del sinclinal s’hi troben els materials continentals de la Formació Tremp (Mey et al., 1968), també clàssicament coneguda com a fàcies garumniana. Aquests materials han estat l’element central en les principals recerques estratigràfiques i paleontològiques a la zona. Aquesta formació, juntament amb la Formació Areny (present en altres conques pirinenques), registra la regressió marina que va tenir lloc a finals del Cretaci superior als Pirineus i al conjunt de l’àrea sud-europea. Ambdues unitats han lliurat durant dècades un registre molt destacat d’ossos, petjades i ous de diversos vertebrats continentals en tot el Pirineu sud-central (Casanovas et al., 1987; LópezMartínez et al., 2001). A la zona d’estudi la Formació Tremp està composta bàsicament per lutites grises i versicolors, carbons, margues, calcàries i nivells de sorrenques.


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 9

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

9

Figura 1. Situació geogràfica, visió panoràmica (esquerra i a baix), i successió estratigràfica de la Formació Tremp (dreta) al sinclinal de Vallcebre. Fotografia: cortesia del Consorci Ruta Minera (Fotografia Luigi Berga).


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 10

10

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

Aquests materials han estat dividits en unitats litoestratigràfiques que presenten una edat tant cretàcica com terciària (Oms et al., 2003). Les unitats continentals i de transició cretàciques són Calcàries margoses o ciments, Calcàries inferiors amb carbons, Lutites amb carbons, Lutites amb oncòlits, Lutites roges inferiors i Gresos amb rèptils. Per damunt, la unitat Calcària de Vallcebre presenta ja una edat terciària (Fig. 1b). El conjunt d’unitats corresponen als trams de Garumnià gris i Garumnià roig inferior de Rosell et al., (2001) i representen la part final del cicle regressiu del Cretaci superior als Pirineus. D’altra banda els recents estudis magnetostratigràfics han permès correlacionar la successió de Vallcebre amb l’escala estàndard de polaritats magnètiques i establir una edat de Maastrichtià per als materials de la Formació Tremp (Oms et al., 2007a).

3. ANTECEDENTS DE RECERCA Les primeres cites i descripcions de material fòssil del sinclinal de Vallcebre són de finals del segle XIX i mitjan segle XX (Vidal, 1871, 1874; Talens, 1955) i corresponen a fòssils d’invertebrats. No és fins a finals dels anys seixanta que es té constància de la presència de fòssils de vertebrats, concretament fragments d’ossos i ous de dinosaures (Aepler, 1967). Posteriorment diversos autors catalans i francesos descriurien vàries espècies de caròfits, ostràcodes, palinomorfs, gasteròpodes i traces d’artròpodes (Feist i Colombo, 1983; Masriera i Ullastre, 1983; Ullastre i Masriera, 1983; Médus et al., 1988; Mayoral i Calzada, 1998). Als anys vuitanta i inicis del 2000 es publiquen noves cites de fragments de closques, ous i fragments d’ossos (Ullastre i Masriera, 1983; Médus et al., 1988; Peitz, 2000; Galobart et al., 2002) i es dóna a conèixer la localitat icnològica de Fumanya (Viladrich, 1986). Aquesta darrera localitat ha centrat bona part de l’interès científic de diversos grups de recerca (Le Loeuff i Martínez, 1997; Schulp i Brokx, 1999; Vila et al., 2005a) que han permès aprofundir en el coneixement de centenars de petjades i rastres fòssils d’un dels jaciments icnològics més importants d’Europa (Lockley i Meyer, 2000). Paral·lelament, la ràpida i severa degradació observada en la superfície vertical que conté les icnites (Vila et al., 2006a) ha estat motiu de diversos estudis de conservació (Álvarez et al., 2005; Badia et al., 2005; Gamarra, 2005). Altres troballes fetes en els darrers anys a la zona fruit de les investigacions que es detallen en aquest treball fan referència a ous, petjades i ossos de diversos vertebrats (vegeu Vila et al., 2006b).

4. TREBALLS REALITZATS I METODOLOGIA (PERÍODE 2002-2006) 4.1 Prospecció paleontològica sistemàtica Entre els anys 2003 i 2004 es va dur a terme una prospecció paleontològica inicial de forma sistemàtica. Atesa l’escassetat de treballs fets a la zona en aquest sentit es va creure oportú iniciar una primera prospecció sobre el terreny que permetés, entre altres objectius, la identificació de localitats susceptibles de lliurar nou material fòssil en excavacions programades. Entre els mesos d’octubre i inicis de desembre de 2003 es van prospectar principalment les àrees de Fígols i Vallcebre, els primers afloraments


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 11

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

11

prospectats de les quals foren aquells que es trobaven propers a les superfícies amb icnites de Fumanya (afloraments dels cels oberts de Fumanya Sud, Pedra Ronyosa, Fumanya Nord, Mina Esquirol i Mina Tumí). Així es van inventariar, per exemple, les restes de macroflora fòssil de les parets verticals de Fumanya. L’any següent, durant els mesos d’agost a novembre de 2004 es van continuar les prospeccions als termes municipals de Fígols (Peguera), Vallcebre (Quijoles i Terrers) però també al terme municipal de Saldes. Els treballs de prospecció van consistir en la localització amb coordenades UTM i sobre mapes 1:5.000, dels punts d’interès que podien aparèixer. De cada nou punt o troballa se’n van prendre les dades de situació geogràfica i geològica i les principals característiques d’interès que aquest presentava. Tenint en compte l’aflorament dels materials susceptibles de contenir restes fòssils es van fer prospeccions allà on aquests afloraven d’una manera òptima (torrents, barrancs, antigues zones d’explotació, etc.). 4.2 Mostreig, rentatge i triatge de sediments Durant el 2004 es van dur a terme els treballs de mostreig, rentatge i triatge de sediments a l’àrea de Vallcebre, amb la qual cosa s’iniciaven els estudis de micropaleontologia de vertebrats a la zona. La micropaleontologia és la ciència que estudia els microfòssils. Els microfòssils, són aquells fòssils l’estudi dels quals es basa en l’ús de microscopi a causa de les seves dimensions. Actualment es considera A. D. d’Orbigny (1802 – 1857) com el fundador d’aquesta disciplina paleontològica. La vessant aplicada de la micropaleontologia va començar l’any 1877, quan es va determinar l’edat d’una successió d’estrats en un sondeig d’Àustria gràcies als foraminífers. Des de llavors ha esdevingut una eina molt important en la recerca geològica i paleontològica. Els microfòssils engloben una gran varietat d’entitats biològiques; per una banda hi ha microorganimes com per exemple foraminífers o ostracodes, o vegetals, per exemple el pol·len, però també són microfòssils les parts o fragments molt petits d’organismes vertebrats, com per exemple dents, ossos o altres. La metodologia emprada en l’obtenció de microfòssils es divideix en tres fases de treball (Fig. 2); la primera és la prospecció i el mostreig que es desenvolupa en el camp, la segona és la fase de rentatge o dissolució, que, segons la quantitat de mostra, es pot fer al camp o al laboratori, i l’última fase és el triatge o separació dels microfòssils.

Figura 2. Treballs de recol·lecció de sediment al camp (A) i les cubetes que contenen el sediment abans de ser rentat (B). Al fons es pot veure la taula garbelladora. El triatge del concentrat es fa amb una lupa binolucar al laboratori (C; cortesia de Cheyenn Rotgers).


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

12

Página 12

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

En la primera fase d’aquest estudi es varen mostrejar aquells nivells que havien estat seleccionats en els treballs de prospecció previs. Es van escollir nivells amb litologies argiloses perquè és un material apte per ser rentat. Les mostres del mostreig inicial, provinents d’un total de nou nivells estratigràfics, varen ser analitzades i es va valorar la facilitat del sediment per rentar-se i el seu contingut en micròfossils. Finalment se seleccionaren tres nivells per dur a terme la recerca de microfòssils i se’n varen recol·lectar uns 100 sacs, aproximadament van ser 2.000 quilos de sediment per nivell seleccionat. En anys posteriors s’amplià l’estudi micropaleontològic als jaciments paleontològics de l’àrea del sinclinal de Vallcebre i la recol·lecció del material es féu simultàniament a l’execució de la intervenció paleontològica en els jaciments de macrovertebrats. El tractament posterior de les mostres al laboratori permeté recuperar els fòssils de microvertebrats, que per la seva mida microscòpica, no era possible distingir a ull nu al jaciment. Es mostrejaren sediments dels jaciments de fòssils de dinosaure de Peguera-1 i de la Font del Bullidor, i es processà un volum de 6.500 quilos de sediment. L’objectiu de la fase de rentatge és desfer el sediment i aconseguir separar el microfòssil de la fracció argilosa que conforma el sediment. El rentatge comença amb l’estesa del sediment sobre plàstics. Un cop està sec, el sediment s’aboca dins de cubetes que s’omplen d’aigua per desfer el sediment. Finalment s’aboca el fang de les cubetes sobre les taules garbelladores. Aquest sistema, ideat pel paleontòleg holandès M. Freudenthal, està format per tres taules disposades esglaonadament, en el fons de les quals hi ha una malla metàl·lica de llum decreixent: la primera taula de 2,5 mil·límetres, la segona de 0,7 mil·límetres i la tercera de 0,5 mil·límetres. D’aquesta manera s’aconsegueix que cada taula-garbell atrapi una fracció de material siliciclàstic. El material que queda atrapat a cada taula és el que s’anomena concentrat. Una vegada el concentrat està sec es posa dins sacs i s’envia al laboratori. L’última etapa del procés és el triatge. Aquest es fa en el laboratori, i consisteix a seleccionar les restes micropaleontològiques que pugui contenir el concentrat dels grans minerals. La fracció grollera es tria a ull, mentre que en el triatge de la fracció mitjana i fina s’utilitza la lupa binocular. Cada nivell es tria per separat per evitar possibles contaminacions. Els fòssils recuperats es guarden en capses prèviament siglades i seran identificats i estudiats per l’equip de paleontòlegs. 4.3 Excavacions Com a resultat dels treballs de prospecció es van identificar aproximadament uns 20 punts o localitats amb restes fòssils. Entre les noves localitats destaquen els jaciments del Torrent de l’Esdavella, Peguera-1, la Font del Bullidor (A-FIG05), els Terrers, les Quijoles, els Cingles del Boixader, Fumanya Sud, Coll de Jou, etc. En aquestes localitats s’hi van identificar tant restes directes (ossos i dents) com indirectes (petjades i ous). Entre els anys 2004 i 2006 es van dur a terme un total de deu excavacions paleontològiques en quatre d’aquestes localitats, concretament als jaciments de Fumanya Sud, Peguera-1 i la Font del Bullidor (Fígols), i el Torrent de l’Esdavella (Vallcebre). Durant les intervencions es van fer, a grans trets, els treballs següents: a) neteja i habilitació del jaciment; b) excavació de les restes fòssils; c) documentació de


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 13

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

13

les restes fòssils i d) protecció del jaciment. Cada jaciment presentà unes característiques estructurals, geològiques i logístiques peculiars, fet que va provocar que en cada cas els treballs d’excavació (delimitació, consolidació i extracció dels fòssils) i de documentació (presa de les dades de posició dels fòssils quan són descoberts en el jaciment, la seva cartografia i fotografia) seguissin una metodologia particular. El procediment usat per coordenar les peces fòssils al jaciment de Fumanya Sud començà amb la col·locació d’una quadrícula, usant una brúixola per marcar l’orientació dels eixos de referència. També es féu una documentació fotogràfica de cadascun dels fòssils amb una escala gràfica i l’orientació, així com una planimetria del jaciment. Es va obtenir una representació gràfica de tots els fòssils recuperats durant la intervenció que permeté disposar d’una informació conjunta de com estaven situats en l’estrat i estudiar-ne, quan esqueia, aspectes tafonòmics. En el cas del jaciment de Peguera-1, des de la tercera campanya, per cartografiar els elements fòssils s’utilitza un sistema de referenciació en tres dimensions mitjançant una Estació Total Trimble 5000. Les mesures obtingudes (en coordenades X, Y i Z) s’enregistren amb la corresponent sigla de la peça de manera que es poden donar múltiples punts de referència per a cada fòssil. Finalment les excavacions fetes al jaciment de la Font del Bullidor es van centrar en ous i postes de dinosaures, elements amb una certa complexitat d’extracció i documentació. A l’hora de documentar aquests fòssils es van utilitzar quadrícules de referència d’1x1, referenciades perpendicularment a un transsecte de direcció coneguda i es van prendre mesures de les profunditats relatives a què es trobaven els ous, amb l’ajuda d’un teodolit. També es van coordenar les postes mitjançant l’Estació Total Trimble 5000. 4.4 Documentació gràfica Durant els anys 2002, 2003 i 2004 es van fer diverses campanyes de documentació gràfica als jaciments amb icnites de Fumanya. Els punts d’estudi foren les superfícies verticals amb petjades i rastres de Fumanya Sud, Mina Esquirol, Mina Tumí i Fumanya Nord. La principal motivació dels treballs fou l’obtenció de noves dades icnològiques. Al jaciment de Fumanya Sud es van fer diversos treballs de cartografia. A finals del 2002 es va dur a terme una primera cartografia, utilitzant mètodes tradicionals. La presa de dades de camp va consistir en el muntatge d’una quadrícula al llarg de la superfície vertical. El primer pas fou establir un espaiat regular al marge superior de la paret i fixar uns punts fixos des d’on es llençaren les cordes que constituïren la quadrícula. Cada punt estava situat en un espaiat regular de 5 metres. Seguidament es van prendre fotografies, intentant sempre aconseguir el major enquadrament amb la millor resolució. Per minimitzar les deformacions es prengueren les fotografies des d’un punt situat tan perpendicular a la paret com fos possible. La fase de processament de les dades va consistir a construir una quadrícula ortogonal d’espaiat conegut (5 metres) on se situaven cadascuna de les fotografies. A continuació es van dibuixar les quadrícules formades amb les cordes sobre la superfície i es va tractar cada quadrícula de 5x5 com una sola entitat gràfica. Es van cartografiar les fractures i les icnites i es van agrupar tots aquests elements inclosos dins una unitat de quadrícula de 5x5. Finalment es van encaixar aquests elements dins la quadrícula ortogonal de referència.


TRIBUNA2007-01

14

21/7/08

11:34

Página 14

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

Figura 3. Treballs d’escaneig làser de les superfícies amb icnites de Fumanya mitjançant la tecnologia LiDAR (A). Exemple d’un model digital del terreny (DTM) creat per un dels afloraments (B).

En el cas del jaciment de Mina Tumí es van obtenir cartografies dels principals rastres i es van determinar de forma quantitativa i qualitativa les característiques de les petjades i els rastres. Es van mesurar, dibuixar i mesurar cadascuna de les petjades. Per a la presa de mesures directes es va necessitar un equip d’escalada. Al jaciment de Mina Esquirol, a causa de l’extrema verticalitat de l’aflorament (70º) no es van poder situar quadrícules de referència sobre la superfície amb icnites. Finalment es va preveure una documentació gràfica al jaciment de Fumanya Nord a l’abril de 2005. El procés utilitzat fou, en part, similar al que es va utilitzar per a la documentació de Fumanya Sud: clavada d’estaques i construcció d’un quadriculat virtual al llarg de la paret. Seguidament un globus aerostàtic amb la càmera fotogràfica incorporada es va anar traslladant al llarg de la paret per tal de fer les fotografies. Els resultats obtinguts amb les fotografies no van ser, però, satisfactoris. La dificultat de situar el globus en una posició paral·lela a la paret en cadascuna de les fotografies va fer que la majoria de les fotografies finals no fossin posteriorment utilitzables per a la cartografia. Davant les dificultats d’accés en tots aquests primers treballs cartogràfics, a finals de 2005 es van fer les cartografies que, fins al moment, han estat més resolutives i precises al conjunt dels jaciments de Fumanya. En col·laboració amb la School of Earth, Atmospheric and Environmental Science de la Universitat de Manchester es va utilitzar el sistema LiDAR (Light Detection And Range) per escanejar el conjunt dels quatre afloraments de Fumanya. El sistema LiDAR, que ha estat usat en altres múltiples camps (per exemple, enginyeria, prospecció) s’utilitzà per poder obtenir i així examinar el model digital del terreny (digital terrain model, DTM) i la superfície a una resolució prou alta per resoldre elements particulars (Fig. 3). Des del model digital del terreny creat es poden prendre mesures quantitatives sobre les petjades i rastres (treball en curs). Els avantatges d’aquest mètode són la precisió, resolució i l’elevada velocitat de recol·lecció de dades —


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 15

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

15

el LiDAR pot escanejar fins a 10.000 punts de dades per segon, on cada punt té una informació de posició X,Y i Z, una intensitat de reflexió i color que són aportats per una càmera digital d’alta resolució que aporta, per tant, una fotografia tridimensional— amb un rang de 800 metres, 80 graus de rang d’escaneig vertical i 360 graus d’horitzontal, que el fan un sistema ideal per a grans jaciments amb icnites com el de Fumanya (Bates et al., 2008). A més, els conjunts de dades una vegada recollits poden ser incorporats en posteriors bases de dades com a informació que no correspon a l’objectiu original del projecte. En el cas de Fumanya, on la degradació de les icnites és molt acusada, el registre de les dades obtingudes amb un elevat grau de cobertura permet buscar a posteriori caràcters que inicialment s’haguessin pogut perdre al camp. Més enllà de l’interès científic i conservacional de l’ús de la tecnologia LIDAR, les analogies d’afloraments virtuals poden ser construïdes per a finalitats d’ensenyament/aprenentatge en centres de visualització-interpretació. Així doncs, l’obtenció d’un arxiu tridimensional del jaciment de Fumanya representa un important avenç per a la geoconservació virtual del patrimoni.

5. RESULTATS El conjunt de troballes i descobriments fets en els darrers anys al sinclinal de Vallcebre han permès obtenir un registre fòssil fins ara inèdit de vertebrats i vegetals. Bona part del material segueix encara en fase d’estudi, però la seva posició estratigràfica dins la successió temporal i estratigràfica de la Formació Tremp indica una riquesa fossilífera important (Oms et al., 2007b). El tram basal d’aquesta formació, format per prop de 250 metres de margocalcàries blavoses (nivell dels ciments), calcàries amb algues carofícies i carbons de tipus lignit, lutites blavoses-marrons, nivells d’oncòlits i nivells ocasionals de sorrenques canaliformes i paleosols (vegeu detalls a Oms et al., 2007a) concentra l’abundància més gran de fòssils de caròfits, macrovegetals, invertebrats i vertebrats. Al nivell dels ciments Babinot et al. (1983) i Feist i Colombo (1983) van identificar ostracodes i la recerca feta en els darrers anys ha permès identificar-hi fòssils d’angiospermes i impressions de grans troncs. Al sostre d’aquesta unitat s’hi conserven les abundants i conegudes icnites de Fumanya (Le Loeuff i Martínez, 1997; Schulp i Brokx, 1999), alguns rastres dels quals han estat estudiats en els darrers anys (Vila et al., 2005a). També s’hi han localitzat restes de tortugues i rajades. Per sobre, la unitat Calcàries amb carbons conté bivalves, gasteròpodes (Vidal, 1871 i 1874; Calzada i Urquiola, 1994) i caròfits (Feist i Colombo, 1983). A les unitats Lutites amb carbons i Lutites amb oncòlits s’hi han identificat traces d’invertebrats (Mayoral i Calzada, 1998), i els treballs de prospecció fets des de 2002 han identificat noves icnites, ossos, dents, fragments de closques, ous i postes de dinosaures (sauròpodes, teròpodes i hadrosaures) i altres vertebrats. El segon tram de la successió cretàcica està compost essencialment per lutites amb alguns nivells de sorrenques (unitat Lutites roges inferiors) i s’hi han identificat caròfits, espores de pteridòfits, pol·len de gimnospermes i angiospermes (Médus et al., 1988) i petits gasteròpodes (Babinot et al., 1983). Als cossos sorrencs de la unitat Sorrenca amb rèptils s’hi havien descrit fragments d’ossos d’hadrosaures (Pereda-Suberbiola et al., 2003) i closques d’ous de dinosaure (Médus et al., 1988), registre que s’ha vist complementat per les recents troballes de diverses localitats amb icnites (Vila et al., 2005b). La unitat Calcària de Vallcebre i les suprajacents són d’edat terciària i no s’hi han identificat restes de dinosaures.


TRIBUNA2007-01

21/7/08

16

11:34

Página 16

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

Tot seguit es descriuen breument algunes de les localitats intervingudes (en treballs de documentació, mostreig i excavació) i el registre fòssil de vertebrats recuperat i finalment es presenta una síntesi del registre paleobotànic, incorporant les dades obtingudes en les darreres investigacions. 5.1 Peguera-1 Durant els treballs de prospecció paleontològica duts a terme a la tardor de 2003 a la zona de l’Alt Berguedà es va poder localitzar el punt fossilífer de Peguera-1. La presència de fragments d’ossos de vertebrats a la superfície del jaciment va motivar la necessitat de protegir els possibles fòssils que hi poguessin aparèixer i documentar-ne de nous. Aquests indicis van impulsar l’equip d’investigadors format per paleontòlegs del Consorci Ruta Minera i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont a fer la primera intervenció paleontològica al jaciment de Peguera-1. La primera campanya es va desenvolupar durant el mes de maig de l’any 2004 i va permetre constatar la presència d’una acumulació d’ossos fòssils de dinosaure. Les restes recuperades al jaciment van impulsar-hi la recerca i des de llavors s’hi han executat un total de quatre campanyes d’excavacions. El jaciment de Peguera-1 es localitza als materials de la Formació Tremp. Estratigràficament el jaciment se situa en el tram inferior de la unitat Lutites amb oncòlits i essencialment hi afloren lutites roges i ocres amb sorrenques al sostre, evidenciant probablement la sedimentació d’un antic paleocanal, amb l’establiment d’un paleosòl posterior. El jaciment té una edat de Maastrichtià mitjà (Cretaci superior). Els treballs paleontològics desenvolupats en el jaciment han permès recuperar un total de 160 fòssils, pertanyents a tres tàxons principals d’arcosaures: material postcranial de sauròpodes, dents de teròpodes i dents de cocodrils; així com fragments de closques d’ous de dinosaure. Entre les restes de sauròpodes destaquen els ossos de les extremitats, principalment dos húmers (dret i esquerre) (Fig. 4) i dos fèmurs. Malgrat que la majoria de les peces no conserven les epífisis, les dimensions de les diàfisis permeten estimar una longitud total de 160 centímetres i 120 centímetres per al fèmur i l’húmer, respectivament. Aquestes estimacions corresponen a un animal de talla grossa, en consonància amb les estimacions (una altura de la cintura pèlvica d’entre 260 i 280 centímetres) fetes a partir de les petjades de Fumanya. D’un gran interès són les dents de dinosaures del grup dels teròpodes ja que es tracta d’un tipus de restes molt escasses en el registre fòssil del Cretaci superior dels Pirineus. Les més de trenta dents de dinosaures recuperades a Peguera-1 presenten una morfologia molt característica. En general presenten unes corones amb unes dimensions de 10 a 14 mil·límetres i una forma corbada distalment. S’hi observen petits denticles en ambdues carenes tot i que algunes només en presenten a la carena distal (Fig. 4b). Aquesta dentició és típica de petits dinosaures carnívors del grup dels dromeosàurids (Vila et al., 2007). Finalment el jaciment també ha lliurat nombroses dents de cocodrils així com fragments de closques d’ou de dinosaure del gènere Megaloolithus siruguei VIANEY-LIAUD.


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 17

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

17

Figura 4. Material fòssil recuperat al jaciment de Peguera-1. Húmer de sauròpode (A) i detall (SEM) dels denticles d’una de les dents de teròpode (B).

5.2 Fumanya Sud El punt fossilífer de Fumanya Sud (B-FUM017) fou descobert durant els mesos d’agost a novembre de 2004. En el moment de la seva descoberta el punt mostrava la presència de restes fòssils de vertebrats que afloraven parcialment i es trobaven en perill de degradació immediata. Per aquest motiu es va sol·licitar una intervenció d’urgència que es va dur a terme durant els dies 18 a 21 d’octubre del mateix any. Des de llavors s’han fet dues intervencions més en els anys 2005 i 2006. Estratigràficament el punt fossilífer B-FUM017 intervingut a la localitat de Fumanya Sud pertany a la unitat de les Lutites amb carbons (Oms et al., 2007b). Aquesta unitat enregistra un paleoambient de deposició diversificat, incloent torberes, dipòsits de gra fi amb influència fluvial i fangs de caròfits. En conjunt s’han recuperat un total de fins a 60 peces que inclouen predominantment elements postcranials (vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, ílion, falanges, metàpodes, ossos de les extremitats, costelles) i nombroses dents i part de material cranial (frontal i part de la mandíbula). Una primera aproximació al material recuperat, que ha aparegut associat, ha permès identificar preliminarment un tàxon del grup dels cocodrílids. La presència d’aquest tàxon era fins ara desconeguda tant en el jaciment de Fumanya Sud com a la unitat Lutites amb carbons. El registre fòssil de cocodrílids del final del Cretaci al sud d’Europa és més aviat escàs i és per això que la descoberta de les restes de Fumanya Sud permeten constatar l’important potencial paleontològic que presenta la localitat, on ja era coneguda la presència de petjades i ous de titanosaure i restes de macrovegetals. D’altra banda, el mostreig i posterior triatge d’un dels nivells de la base de la unitat Lutites amb carbons a Fumanya Sud han servit per avaluar la riquesa en altres res-


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 18

18

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

tes de vertebrats. Així s’han pogut identificar fins a tres morfologies dentals diferents de peixos del grup osteichthyes i cocodrílids. Per a l’estudi de certs vertebrats les dents són elements que presenten caràcters morfològics útils per a la determinació taxonòmica, entre rèptils, peixos i amfibis, les dents presenten característiques similars. Normalment són formes còniques, amb una sola cúspide, i en general són formes senzilles. En el cas de les restes fòssils de peixos la seva importància rau en la informació paleoecològica que se’n pot extreure. La composició química i la concentració d’elements traça que conté l’esmalt de les dents està directament relacionada amb les condicions climàtiques que hi havia quan va viure l’animal. Gràcies al desenvolupament de les tècniques d’anàlisi químiques s’ha iniciat una nova línia de recerca, que permetrà analitzar aquestes dents i poder arribar a inferir certes condicions climàtiques que hi va haver durant el Cretaci superior. 5.3 La Font del Bullidor El jaciment de la Font del Bullidor (punt A-FIG05) se situa a l’oest del poble de Fígols, just al nord de l’antiga zona d’explotació de lignits d’aquesta població, proper al paratge de la Font del Bullidor. L’accés al jaciment es troba en una pista que descendeix des del punt quilomètric número 9 de la carretera BV-4025 de Fígols a Fumanya. Estratigràficament el jaciment de la Font del Bullidor s’inclou dins la unitat Lutites amb carbons que en la seva secció local conté nivells de sorres de gra fi de color taronja disposades en un cos de morfologia sigmoïdal que passen lateralment i cap al sostre a sorres de gra molt fi, amb forta bioturbació i amb estructures de motling. Les sorres fines taronges presenten fragments de closques en el seu interior i nòduls de caliche. Per damunt s’hi troben unes fàcies de lutites de color grisós que cap al seu terç superior i progressivament s’enfosqueixen per donar pas a un extens i continu nivell de carbó de tipus lignit. El nivell de lutites grises conté ocasionals marques de bioturbació per arrels i una destacada presència de restes vegetals de pocs centímetres (<4-5 centímetres) de grandària. L’estudi de la localitat de la Font del Bullidor ha permès documentar tant els seus aspectes tafonòmics i sedimentològics com la geometria tridimensional de les postes amb ous. En concret s’han identificat vuit punts amb acumulacions de fragments de closques i/o ous formant postes en una superfície de prop de 300 m2. Els ous, de forma subesfèrica i una mida d’uns 20 centímetres de diàmetre tenen una closca del tipus megaloolithid (Megaloolithus siruguei, Bravo et al., 2005) i es presenten agrupats en acumulacions que van de 2 a 16 ous (Fig. 5a). La geometria de les postes s’ha pogut interpretar gràcies a la documentació de la relació estructural entre la capa que contenia els ous (i el seu cabussament) i els plans de cartografia tradicionals, a més d’una coordenació de cadascun dels ous en un espai de tres dimensions (Fig. 5b). El processament de les dades i la posterior modelització dels ous que conformen les postes indica que la disposició espacial dels ous dins de la posta descriu una geometria de clot de poca profunditat que, en secció, presenta una forma de bol (vegeu-ne detalls a Vila, 2007).


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 19

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

19

Figura 5. Ous de dinosaure recuperats al jaciment de la Font del Bullidor; escala: 10 cm (A). Aspecte de la modelització tridimensional d’una de les postes en referència al pla de capa (en negre) (B).

5.4 Superfícies amb icnites (Fumanya Sud, Mina Esquirol, Fumanya Nord i Mina Tumí) Malgrat que l’obtenció complerta de les dades icnològiques a partir dels escàners tridimensionals (metodologia LiDAR) augmenta considerablement la resolució dels treballs, les cartografies fetes amb anterioritat al 2005 permeten esbossar algunes consideracions. Així, al jaciment de Mina Tumí s’hi han distingit, cartografiat i mesurat un total de 3 rastres constituïts per icnites de peus i mans, amb una longitud aproximada d’uns 15-20 metres. Al jaciment de Mina Esquirol s’hi ha mesurat i cartografiat un total de quatre rastres i s’han identificat nombroses petjades aïllades de dinosaure. Tres dels quatre rastres es troben situats al mateix nivell estratigràfic mentre que el rastre 4 es troba estratigràficament per sobre. Dos dels rastres estan formats per icnites únicament de mans. En ambdós jaciments la morfologia de les icnites és similar a altres morfologies observades en jaciments propers (ex. Fumanya Sud). Les icnites dels peus presenten una mida propera als 60 centímetres amb una forma pseudotriangular mentre que les de les mans tenen una mida menor, de fins a 20-25 centímetres i en forma arquejada de mitja lluna. L’atribució dels rastres descrits a Mina Tumí i Mina Esquirol al grup dels sauròpodes titanosaures es fa partint dels caràcters següents: 1) amplada interna notable (característica en aquest grup de sauròpodes), 2) rotació negativa de les icnites, 3) heteropòdia marcada, 4) context biostratigràfic general del grup, 5) troballes prèvies a la zona. El processament de les dades obtingudes a partir dels escanejats tridimensionals d’alta resolució ha de permetre caracteritzar molt exhaustivament i amb gran detall cadascun dels rastres del conjunt dels quatre afloraments de Fumanya i descriure la morfologia de les icnites en 3D (treball en curs).


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 20

20

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

5.5 Registre paleobotànic La continuïtat en el registre estratigràfic del sinclinal de Vallcebre permet detectar possibles canvis paleoambientals i de biodiversitat al llarg dels darrers cinc milions d’anys del Mesozoic i dels primers del Paleogen. En aquest sentit el registre paleobotànic pot aportar dades rellevants per reconstruir l’evolució de les comunitats vives del passat i inferir la climatologia al llarg d’aquest lapse de temps geològic. Tradicionalment els treballs paleobotànics han estat escassos al sinclinal de Vallcebre i limitats a l’estudi de restes de caròfits, espores i pol·len amb l’objectiu de caracteritzar biostratigràficament el límit Cretaci-Terciari (K/T). Els caròfits es van estudiar al llarg de tota la successió, des de la base del Maastrichtià fins al Thanetià superior (Feist i Colombo, 1983), mentre que els mostrejos d’espores i pol·len es van fer en els nivells del Garumnià roig inferior (Maastrichtià superior) i superior (Paleocè) (Médus et al., 1988). Tots els gèneres de caròfits (ordre Charales) identificats (Dughiella, Harrisichara, Maedleriella, Microchara, Nitellopsis, Peckichara, Platychara i Sphaerochara) pertanyen a la família Characeae, excepte Heptorella (=Septorella), que està inclosa dins Clavatoraceae, i Feistiella que pertany a Porocharaceae (Taula 1). La distribució de les flores de caròfits en el límit K/T del nord-est de la península Ibèrica és afí a les del sud de França i del Paleocè de Bèlgica i de la conca parisenca (Feist i Colombo, 1983). La diversitat de gèneres i espècies, però, mostra certes diferències entre el sinclinal de Vallcebre i la successió de l’àrea de Tremp (Babinot et al., 1983; Feist i Colombo, 1983). De les 34 espècies descrites en aquests treballs, 9 coincideixen en ambdues conques. Les diferències es maximitzen a les unitats corresponents al Cretaci, essent en aquest cas la diversitat de caròfits clarament inferior a la conca de Fígols-Vallcebre, on hi són absents els gèneres Amblyochara, Peckisphaera, Platychara, Feistiella i Pseudoharrisichara, a més d’algunes espècies de Peckichara. Aquestes diferències podrien ser degudes a variacions paleoecològiques entre les dues conques, tal com ja s’ha indicat en altres localitats cretacioterciàries pirinenques (Masriera i Ullastre, 1990). Els mateixos autors, però, citen en els materials del Maastrichtià de Castellar del Riu (Berguedà), inclosos també en el mantell inferior del Pedraforca, algunes espècies presents a la conca de Tremp i absents a la de Fígols-Vallcebre (p. ex. Feistiella malladae, Platychara caudata, Platychara turbinata) (Ullastre i Masriera, 1998). D’altra banda, en les prospeccions dels darrers anys s’ha confirmat la presència de Feistiella en els materials del Garumnià gris del sinclinal de Vallcebre (Gómez et al., 2007). Això ens fa pensar en la possibilitat que les diferències de flores entre les conques de Tremp i Fígols-Vallcebre puguin ser degudes als efectes del mostreig o dels processos tafonòmics. La distribució temporal de caròfits mostra clares diferències entre les flores maastrichtianes i paleocenes (Taula 1) (Babinot et al., 1983; Feist i Colombo, 1983; Médus et al., 1988; Masriera i Ullastre, 1990). Alguns tàxons paleocens, però, apareixen a la part més superior del Garumnià inferior roig (d’edat Maastrichtià superior). Médus et al. (1988) varen mostrejar 15 nivells situats fins a uns 110 metres per sota i per sobre de la unitat Calcàries de Vallcebre. Aquests autors van trobar espores de pteridòfits i pol·len d’espermatòfits, incloses gimnospermes i angiospermes, aquestes últimes amb una freqüència clarament major (Taula 2). La llista de tàxons identificats a l’àrea de Fígols-Vallcebre consistia, com era d’esperar, en les palinoflores descrites en el Maastrichtià, inclosos els gèneres Trudopollis, Hungaropollis i Portniaginaepollenites, i


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 21

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

21

a la base del Terciari, amb Subtrioporopollenites constans ssp. fossulatus i Subtrioporopollenites facilis. En un nivell situat uns 70 metres sota les calcàries de Vallcebre, Médus i col·laboradors (1988) van observar un gran increment percentual d’espores de pteridòfits (80%) que disminuïa fins al 30% en un altre nivell situat uns 20 metres més amunt. En altres localitats estratigràficament equivalents —Claret, el Barranc de la Posa (Pallars Jussà) i Fontllonga (Noguera)— es van detectar entre baixos (12%) i moderats (30%) percentatges d’espores. Segons aquests autors, la significativa expansió puntual de pteridòfits a la conca de Fígols-Vallcebre podria explicar-se per una pertorbació ambiental d’àmbit local. Un punt de mostreig intermedi va proporcionar una gran quantitat de megàspores semblants a Minerisporites succrassulus TSCHUDY, del Paleocè basal de la formació Fort Union (Montana, Estats Units), que té afinitat amb l’actual falguera aquàtica Azolla. L’alta concentració d’aquestes megàspores indicaria que les plantes que les varen produir van viure prop d’un medi de deposició lacustre. Aquests estudis previs mostren una visió molt parcial del registre paleobotànic del sinclinal de Vallcebre. Caldria fer en el futur prospeccions més detallades per caracteritzar millor els nivells amb caròfits i pol·lens, especialment a la part que correspon a la fàcies garumniana grisa. D’altra banda els futurs treballs que es facin a partir d’aquest material haurien d’estar més enfocats a la reconstrucció paleoambiental. En diferents prospeccions recents als nivells rics en icnites de dinosaure (sostre dels “ciments”) dels jaciments de Fumanya s’han descobert restes de meso i macroflora (impressions i cutícules de fulles de palmera, llavors probablement pertanyents a angiospermes, impressions de grans troncs, cutícules de coníferes i fragments de frondes de falguera). Les impressions de fulles de palmera (família Arecaceae) són les més completes que es coneixen del paratàxon Sabalites cf longirhachis, entre les quals destaca una fulla jove amb la làmina i el pecíol sencers i connectats anatòmicament (Marmi et al., 2008). Aquestes restes estan associades a branquillons de Frenelopsis, una conífera de la família extingida de les queirolepidiàcies. Aquesta associació vegetal, que s’ha documentat per primera vegada als jaciments berguedans, pot aportar dades rellevants sobre l’evolució de les comunitats d’aigües salabroses entre el Cretaci i el Paleocè (Gómez et al., 2007). De fet, els registres paleobotànics del Maastrichtià del sinclinal de Vallcebre ja estan proporcionant dades rellevants per reconstruir els paleoambients on van viure i nidificar alguns dels darrers dinosaures pirinencs.

6. CONCLUSIONS Els treballs de recerca paleontològica fets des de l’any 2002 a l’àrea del sinclinal de Vallcebre han permès obtenir un important nombre de dades de gran interès paleontològic i estratigràfic. S’han fet treballs de prospecció paleontològica, mostreig, rentatge i triatge, documentació gràfica i excavacions que han lliurat un registre fòssil, inèdit fins ara. Una de les tècniques usades en la cartografia de les superfícies amb icnites fòssils de Fumanya ha estat l’ús de la tecnologia d’escaneig LiDAR, que ofereix una major resolució respecte a les dades recollides en els treballs de cartografia tradicional. Entre el material fòssil de vertebrats destaquen les restes de dinosaures (postcranial de sauròpodes, dents de teròpodes) i altres arcosaures (material cranial i postcranial de cocodril), restes de tortuga, rajades i peixos (dentició) i ous i postes de dinosaure. L’estudi detallat de les acumulacions d’ous ha permès interpretar la geometria de les


TRIBUNA2007-01

21/7/08

22

11:34

Página 22

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

postes. D’altra banda el registre paleobotànic s’ha vist augmentat amb el descobriment de restes de meso i macroflora (impressions i cutícules de fulles de palmera, llavors probablement pertanyents a angiospermes, impressions de grans troncs, cutícules de coníferes i fragments de frondes de falguera). L’estudi detallat de tot aquest nou registre fòssil i la seva contextualització dins la successió estratigràfica de la Formació Tremp ha de permetre caracteritzar les darreres associacions de vertebrats continentals de finals del Cretaci als Pirineus i l’evolució dels ambients fins al moment de l’extinció dels dinosaures.

AGRAÏMENTS La recerca paleontològica a l’àrea del sinclinal de Vallcebre ha estat finançada conjuntament per l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (Projecte CGL2005-07878-C02-01,02 Ministerio de Educación y Ciencia); la Direcció General del DURSI de la Generalitat de Catalunya i el Consorci Ruta Minera —Projectes INTERREG III-A (Fons Europeu de Desenvolupament Regional); 2006-EXCAV0001 (Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Generalitat de Catalunya)— i Ajuda 05/Y/22722 (Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona). L’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya n’ha autoritzat els treballs i n’ha subvencionat una part. Agraïm als Drs. Carles Martín-Closas i Bernard Gómez el seu suport en els treballs de recerca paleobotànica. Els autors agraeixen a tots els participants la seva col·laboració en les diverses intervencions (documentació, rentat i excavacions) que s’han fet en aquests darrers anys. També agraïm a la brigada de l’Ajuntament de Cercs la seva ajuda logística.

BIBLIOGRAFIA AEPLER, R. (1967). “Das garumnian der Mulde Von Vallcebre und ihre Tektonik (Spanien, Provinz Barcelona)”. Master thesis Freien Universität Berlin (Naturwissenschftlichen Fakultät). 101 pàgines. Inèdita. ÁLVAREZ, A.; BADIA, M., ESTRADA, R., OMS, O., PRADA, J. L.; VICENS, E. (2005). “Estudios y ensayos in situ para la conservación de las huellas de Titanosáuridos de Fumanya, Pirineo Oriental (España)”. Macla, 3: 23-25. Abstracts book XXV Meeting Spanish Mineralogical Society. Alacant, 4-7 Juliol. BABINOT, J.F.; FREYTET, P.; AMIOT, M.; BILOTTE, M.; DE BROIN, F.; COLOMBO, F.; DURAND, J. P.; FEIST, M.; FLOQUET, M.; GAYET, M.; LANGE-BADRE, B.; MASRIERA, A.; MASSIEUX, M.; MEDUS, J.; TAMBAREAU, Y.; ULLASTRE, J.; VILLATTE, J. (1983) “Le Sénonien supérieur continental de la France méridionale et de l’Espagne septentrionale: état des connaissances biostratigraphiques”. Geologie Mediterraneenne, X (3-4): 245-268. BADIA, M.; PRADA, J.L., ÁLVAREZ, A.; OMS, O. (2005). “Las “calizas de cemento” de Vallcebre (Pirineo Oriental): estudios para la conservación de las huellas de Titanosáuridos”. Macla, 3: 35-38. Abstracts book XXV Meeting Spanish Mineralogical Society. Alacant, 4-7 Juliol.


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 23

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

23

BATES, K.J.; RARITY, F.; MANNING, P.L.; HODGETTS, D.; VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, A.; GAWTHORPE, R.L. (2008). High-resolution LiDAR and photogrammetric survey of the Fumanya dinosaur tracksites (Catalonia): Implications for the conservation and interpretation of geological heritage sites. Journal of Geological Society, 165: 115-127. CALZADA, S.; URQUIOLA, M. (1994) “Nuevos datos sobre Melanopsis armatus Mathéron, 1843 (Gasterópodo del Cretácico, facies Garumniense)”. Coloquios de Paleontología, 46: 151-159. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANZ; BUSCALIONI, A. D. (1987) “Arcosaurios (Crocodilia, Dinosauria) del Cretácico superior de la Conca de Tremp (Lleida, España)”. Estudios geológicos, volumen extraordinario. Galve-Tremp: 95-110. FEIST, M.; COLOMBO, F. (1983) “La limite Crétacé-Tertiáire dans le nord-est de l’Espagne, du point de vue des charophytes”. Géologie Méditerranéenne, X (3-4): 303-326. GALOBART, À.; OMS, O.; GAETE, R.; BUSCALIONI, A.; BRAVO, A. M.; VAL, S.; MULLER, G.; PELLEJERO, I. (2002) “Prelimary study of a dinosaur egg nest from the Maastrichtian of Fumanya (Catalan Pyrenees)”. A: I Congreso Internacional sobre Dinosaurios y otros Reptiles Mesozoicos de España. ResUms: 22. GAMARRA, A. (2005). “Memòria de conservació – restauració (treballs de consolidació). Icnites de Mina Esquirol (Fumanya, Berguedà)”. Departament de Cultura, Servei d’Arqueologia (Generalitat de Catalunya). Inèdita. 22 p. GÓMEZ, B.; MARTÍN-CLOSAS, C.; MARMI, J.; VILA, B.; THÉVENARD, F. (2007) “Brackish coastal swamp vegetation from the Upper Cretaceous of Eastern Pyrenees, Catalonia (Spain)”. A: Séminaire International Paléobotanique et Évolution du Monde Végétal: Quelques Problèmes d’Actualité. París. LE LOEUFF, J.; MARTÍNEZ, A. (1997) “Afloramiento de icnitas de Titanosauridae en la zona de Fumanya (Maastrichtiense, Pirineo oriental): estudio preliminar”. Geogaceta, 21: 151-153. LOCKLEY, M. G.; MEYER, C. (2000). Dinosaur tracks and other fossil footprints of Europe. Columbia University Press, New York, 323 p. LÓPEZ-MARTÍNEZ, N.; CANUDO, J. I.; ARDÈVOL, L.; PEREDA-SUBERBIOLA, X.; ORUEETXEBARRIA, X.; CUENCA-BESCÓS, G.; RUÍZ-OMEÑACA, J. I.; MURELAGA, X.; FEIST, M. (2001) “New dinosaur sites correlated with Upper Maastrichtian pelagic deposits in the Spanish Pyrenees: implications for the dinosaur extinction pattern in Europe”. Cretaceous Research 22: 41-61. MARMI, J.; GÓMEZ, B.; MARTÍN-CLOSAS, C. (2008). “Presencia de macrorestos parautóctonos de Sabalites sp. cf. longirhachis (UNGER, 1850) Kvacek et Herman, 2004 en facies parálicas de marisma litoral salobre del Cretácico superior del Pirineo oriental”. Revista Española de Paleontología, 23: 7-14. MASRIERA, A.; ULLASTRE, J. (1983) “Essai de synthése stratigraphique des couches continentales de la fm du Crétacé des Pyrénées catalanes”. Géologie Méditerranéenne, 10: 283-290. MASRIERA, A.; ULLASTRE, J. (1990) “Yacimientos inéditos de carófitas que contribuyen a fijar el límite Cretácico-Terciario en el Pirineo”. Revista de la Sociedad Geológica de España, 3: 33-42. MAYORAL, E.; CALZADA, S. (1998). “Reinterpretación de Spirographites ellipticus Astre, 1937 como pista fósil de artrópodos no marinos del Cretácico superior (Facies Garumn) del Pirineo catalán (NE de España)”. Geobios, 31: 633-643.


TRIBUNA2007-01

24

21/7/08

11:34

Página 24

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

MÉDUS, J.; FEIST, M.; ROCCHIA, R.; BATTEN, D. J.; BOCLET, D.; COLOMBO, F.; TAMBAREAU, Y.; VILLATTE, J. (1988) “Prospects for recognition of the palynological Cretaceous/Tertiary boundary and an indium anomaly in nonmarine facies of the eastern Spanish Pyrenees: a preliminary report”. Newsletters on Stratigraphy, 18 (3): 123-138. MEY, P. H.; NAGTEGAAL, P. J. C.; ROBERTI, K. J.; HARTEVELT, J. J. A. (1968) “Lithostratigraphic subdivision of Post-Hercynian deposits in the South-Central Pyrenees, Spain”. Leidse Geologische Mededelingen, 41: 221-228, 1 Fig., 1 tab., Leiden. OMS, O.; VICENS, E.; ESTRADA, R. (2003) “L’entorn geològic dels fòssils de dinosaures del Berguedà”. L’Erol, 79:10-14. OMS, O.; DINARÈS-TURELL, J.; VICENS, E.; ESTRADA, R.; VILA, B.; GALOBART, À.; BRAVO, A. M. (2007a) “Integrated stratigraphy from the Vallcebre Basin (southeastern Pyrenees, Spain): new insights on the continental Cretaceous-Tertiary transition in southwest Europe”. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology. OMS, O.; VILA, B.; VICENS, E.; ESTRADA, R.; RIERA, V.; GALOBART, A.; MARMI, J.; DINARÈS-TURELL, J. (2007b) “The continental vertebrate succession of the Vallcebre Syncline (Maastrichtian, southern Pyrenees)”. ABSTRACT, 41. The Annual Symposium of Vertebrate Palaeontology and Comparative Anatomy, Glasgow, August 2007. PEITZ, C. (2000) “Megaloolithid dinosaur eggs from the Maastrichtian of Catalunya (NE-Spain). Parataxonomic implications and stratigraphic utility”. First International Symposium on dinosaur eggs and babies, Isona. Extended abstracts: 155-159. PEREDA-SUBERBIOLA, X.; RUIZ-OMEÑACA, J. I.; ULLASTRE, J.; MASRIERA, A. (2003) “Primera cita de un dinosaurio hadrosaurio en el Cretácico Superior del Prepirineo oriental (Peguera, provincia de Barcelona)”. Geogaceta, 34: 195-198. ROSELL, J.; LINARES, R. I LLOMPART, C. (2001) “El Garumniense Prepirenaico”. Revista de la Sociedad Geológica de España, 14 (1-2): 47-56. SCHULP, A. S.; BROKX, W. A. (1999) “Maastrichtian Sauropod Footprints from the Fumanya Site, Berguedà, Spain”. Ichnos, 6 (4), 239-250. TALENS, J. (1955) “Descubrimiento de dinosaurios en Tremp (Lleida)”. Estudios Geológicos, 11: 86. ULLASTRE, J.; MASRIERA, A. (1998) “Nuevas aportaciones al conocimiento estratigráfico del Paleoceno continental del Pirineo catalán (España)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona. 7: 95-128. VERGÉS, J. (1992) “Les unitats estructurals: el mantell del Pedraforca, el mantell del Cadí”. A: Historia Natural dels Països Catalans. vol. 2: Geologia II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana SA (ed.). VIDAL, LL. M. (1871) “Excursión geológica por el norte de Berga”. Revista Minera, 22: 505 i 528. VIDAL, LL. M. (1874) “Datos para el conocimiento del terreno Garumnense de Cataluña”. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, 1: 209-247. VILA, B. (2007) Disposición y estructura de las puestas de huevos de dinosaurios en el yacimiento de Font del Bullidor (Cretácico superior, sinclinal de Vallcebre). Memòria de D.E.A. Universidad Autónoma de Madrid. Inèdit.


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 25

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

25

VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, À. (2005a) “Manus-only titanosaurid trackway from Fumanya (Maastrichtian, Pyrenees): further evidence for an underprint origin”. Lethaia, 38: 211-218. VILA, B., GALOBART, À.; OMS, O. (2005b) Nuevos yacimientos con huellas de dinosaurio en el Cretácico superior del sinclinal de Vallcebre (Fm. Tremp, Pirineo Suroriental). Miscelánea Paleontológica. G. Meléndez, C. Martínez-Pérez, S. Ros, H. Botella, P. Plasencia, eds. SEPAZ, 6: 414-426. VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, À.; VICENS, E.; VILADRICH, L.; RIBERA, J. (2006a) “Síntesis fotográfica de la degradación del patrimonio paleontológico en el yacimiento de Fumanya (Bergueda, provincia de Barcelona)”. A: RÁBANO, I.; MATAPERELLÓ, J. M. (ed.) Patrimonio geológico y minero: su caracterización y puesta en valor. Madrid: Instituto Geológico y Minero de España, p. 511-516. (Cuadernos del Museo Geominero; 6). VILA, B.; GAETE, R.; GALOBART, À.; OMS, O.; PERALBA, J.; ESCUER, J. (2006b) “Nuevos hallazgos de dinosaurios y otros tetrápodos continentales en los Pirineos Sur-centrales y orientales: resultados preliminares”. A: Colectivo ArqueológicoPaleontológico Salense (ed.) Actas de las III Jornadas sobre Dinosaurios y su Entorno. 365-378. Salas de los Infantes, Burgos, España. VILA, B., POZA, B.; GALOBART, A.; MARMI, J.; FORTUNY, J. (2007) “Evidence for big sauropods and dromaeosaurid theropods from a new Maastrichtian locality in the southern Pyrenees”. ABSTRACT, 44. The Annual Symposium of Vertebrate Palaeontology and Comparative Anatomy, Glasgow, August 2007. VILADRICH, L. (1986) “Les petjades fòssils del Coll de Fumanya”. L’Erol, 18: 7-12.


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 26

26

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

TAULA 1. Unitat regional / Fàcies

Llista de tàxons

Garumnià roig superior

Dughiella bacillaris FEIST-CASTEL; Harrisichara sp.; Maedleriella af. cristellata; Microchara af. tigellaris; Microchara tigellaris FEIST-CASTEL; Nitellopsis (Campaniella) helicteres GRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Nitellopsis (Campaniella) paracolensis MASSIEUX; Peckichara llobregatensis FEIST et COLOMBO

Paleocè

Època

Maastrichtià

Calcària de Vallcebre

Garumnià roig inferior

Garumnià gris

Dughiella bacillaris FEIST-CASTEL; Maedleriella sp. A FEIST; Nitellopsis (Campaniella) helicteres GRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Peckichara cancellata GRAMBAST forma enana; Peckichara llobregatensis FEIST et COLOMBO; Peckichara toscarensis FEIST et COLOMBO; Platychara sp.; Sphaerochara edda SOULIÉ-MÄRSCHE Dughiella bacillaris* FEIST-CASTEL; Maedleriella sp. A FEIST; Microchara cristata GRAMBAST et GUTIÉRREZ; Nitellopsis (Campaniella) helicteres* GRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Peckichara cancellata GRAMBAST; Peckichara llobregatensis* FEIST et COLOMBO; Peckichara serpulata GRAMBAST; Heptorella (Septorella) brachycera GRAMBAST. Feistiella sp.; Microchara cristata GRAMBAST et GUTIÉRREZ; Peckichara cancellata GRAMBAST

* Citats per Feist i Colombo (1983) i Médus et al. (1988) a la part més superior del garumnià roig inferior, entre les unitats gres amb rèptils i calcària de Vallcebre.

TAULA 1. Distribució dels tàxons de caròfits al sinclinal de Vallcebre segons dades de Babinot et al. (1983), Feist i Colombo (1983), Médus et al. (1988) i Gómez et al. (2007) al llarg de les unitats regionals descrites per Rosell et al. (2001).


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 27

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

27

TAULA 2. Tàxon major

Família

Gènere i espècie

Chlorophyta

Zygnemales

Ovoidites ligneolus POTONIÉ

Gimnospaermae

Cheirolepidiaceae

Frenelopsis

Podocarpaceae

Podocarpus typ

Arecaceae

Sabalites

Juglandaceae

Engelhardia typ

Angiospaermae

Subtriporopollenites anulatus maestrichtiensis HERNGREEN et al. ?Juglandaceae

Subtriporopollenites constans fossulatus ROCHE Subtriporopollenites facilis MEDUS

Myricaceae

Triatriopollenites coryphaeus microcoryphaeus THOMSON et PFLUG

Betulaceae

Trivestibulopollenites betuloides THOMSON et PFLUG

Normapolles

cf. Hungaropollis sp. Oculopollis praedicatus WEYLAND et KREIGER Plicapollis serta PFLUG Trudopollis protrudens WEYLAND et KREIGER Portniaginaepollenites minor KEDVES et HERGREEN

TAULA 2. Tàxons vegetals identificats a partir de la palinoflora recuperada a l’àrea de Fígols-Vallcebre, segons Médus et al. (1988) i dades d’aquest treball.


TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Pรกgina 28


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 29

Paleontologia i geologia del jaciment del Pleistocè inferior de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) DAVID M. ALBA,1,2 JOSEP AURELL,3 JOAN MADURELL,2,4 MANUEL GÓMEZ,5 SALVADOR MOYÀ-SOLÀ,1,6 I X. BERÁSTEGUI,7

1. INTRODUCCIÓ Els anys 1996 i 1997 es va dur a terme l’excavació del jaciment quaternari de Cal Guardiola, localitzat en la construcció dels fonaments de l’edifici sociosanitari de la Mútua de Terrassa, als voltants del Parc de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental). L’excavació d’aquest jaciment permeté recuperar nombroses restes faunístiques, així com macrorestes vegetals, d’una edat corresponent al Pleistocè inferior tardà (Berástegui et al., 2000; Postigo Mijarra et al., 2007). La situació de la futura estació de Vallparadís dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) al Parc de Vallparadís (Fig. 1A) requerí de dur a terme una intervenció de control preventiu durant les obres, atesa no només la proximitat al jaciment de Cal Guardiola, sinó també les característiques del context geològic. Ben aviat, però, donada l’extraordinària riquesa de diversos nivells afectats, s’hagueren d’iniciar excavacions d’urgència de macrovertebrats i macrorestes vegetals, així com mostratges de microvertebrats.

1. Adreça actual: Unitat d’Antropologia Biològica (Dept. BABVE), Universitat Autònoma de Barcelona, Campus de Bellaterra s/n, 08193 Cerdanyola del Vallès, Barcelona. Adreça electrònica: dmalba@menta.net 2. PALAEOTHERIA, SCP. C/ Provençals 5, 2n 1a, 08019 Barcelona. 3. GEOTERNA Geòlegs Consultors, SCP. C/ Calvet d’Estrella 46, 08203 Sabadell, Barcelona. Adreça electrònica: josolet@yahoo.es 4. FOSSILIA Serveis Paleontològics i Geològics, SL. C/ Jaume I 87, 1r 5a, 08470 Sant Celoni, Barcelona. 5. C/ Sant Pere 7, 08720 Vilafranca del Penedès Barcelona. Adreça electrònica: mnu.gomez@gmail.com 6. ICREA – Institut Català de Paleontologia. Av. Campus UAB s/n, 08193 Cerdanyola del Vallès, Barcelona. Adreça electrònica: salvador.moya@icrea.es 7. Institut Geològic de Catalunya. C/ Balmes 209-211, 08006 Barcelona. Adreça electrònica: xberastegui@igc.cat


TRIBUNA2007-02

30

21/7/08

11:50

Página 30

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

La intervenció fou duta a terme per un equip mixt de paleontòlegs i arqueòlegs. En aquest treball s’exposen únicament els resultats de la part paleontològica de la intervenció. Aquests resultats són molt preliminars, ja que moltes dades encara no s’han pogut processar, i bona part de les peces recuperades encara no s’han pogut preparar per estudiar-les. De fet, la intervenció, duta a terme des de l’agost de 2005 fins al juny de 2007 només amb breus interrupcions, encara no ha finalitzat, ja que els treballs s’han reprès a mitjan setembre de 2007 per tal d’acabar d’exhaurir els nivells fossilífers. En aquest període de gairebé dos anys de feina de camp, s’han recuperat més de 23.000 macrorestes siglades, a més de diversos centenars de restes de micromamífers, i conquilles i limacel·les de mol·luscos gastròpodes. Aquesta quantitat incrementa en un ordre de magnitud les restes prèviament recuperades a Cal Guardiola, i un cop puguin ser estudiades representaran sens dubte un gran avenç científic pel que fa al coneixement de les faunes europees del Pleistocè inferior terminal.

2. MATERIAL I MÈTODES Prèviament a l’inici dels treballs de remoció de sediment per part de la maquinària pesant a la futura estació de Vallparadís, s’hi van fer tota una sèrie de sondatges geomecànics de mostra contínua. Posteriorment, s’iniciaren les tasques d’excavació dels murs pantalla, amb l’adequat control preventiu paleontològic per tal de garantir la recuperació de les restes fòssils que es veiessin afectades i, alhora, enregistrar el màxim d’informació estratigràfica, completant així les dades obtingudes a partir dels sondatges. A l’agost de 2005 s’iniciaren les tasques d’excavació dels nivells pleistocens (Fig. 1B), inicialment mitjançant una excavadora giratòria i dues retroexcavadores mixtes, que en tot moment utilitzaren culleres de pues, ja que són les que menys malmeten les restes fòssils. Per tal d’aconseguir la màxima resolució possible durant el seguiment, els nivells pleistocens foren excavats en capes de 25 centímetres de gruix per les retroexcavadores (Fig. 1C), seguint les indicacions de la direcció paleontològica, mentre la giratòria s’encarregava d’enretirar els nivells estèrils i el material remogut. El volum de maquinària pesant emprada anà fluctuant al llarg del temps, i en ocasions també s’emprà una petita excavadora (bobcat). Tota la remoció de sediments pleistocens per part de la maquinària fou controlada per tècnics paleontòlegs. En localitzar restes fòssils, es parcel·là el seu entorn immediat per tal de dur-hi a terme una excavació d’urgència amb mètodes manuals. Quan la densitat de restes fou prou elevada, es muntaren excavacions sistemàtiques; és el cas del nivell 10 i, parcialment, dels nivells 11 (negre) i C (diversos nivells de coloració vermellosa). Inicialment les restes se situaren tridimensionalment a l’espai de manera precisa; tanmateix, un cop les anàlisis geològiques mostraren que els nivells geològics corresponien a esdeveniments catastròfics i que les restes estaven transportades, es decidí enregistrar només el nivell estratigràfic i la quadrícula d’1x1 metre de procedència, donada la gran urgència d’extracció de les restes. En són una excepció els esquelets parcials i altres associacions tafonòmicament interessants, en què la documentació fotogràfica s’acompanyà de dibuixos en planta detallats. Les restes òssies es consolidaren amb Paraloid B-72 i les vegetals es conservaren preventivament amb timol. La majoria de restes fòssils s’excavaren en bloc (conservant


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 31

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

31

part del sediment que les envoltava), embolcallant-les amb paper d’alumini i cinta d’embalar, tot i que les restes de grans dimensions s’excavaren mitjançant mòmia de poliuretà espumable (Fig. 1E i 1F) per tal de garantir-ne la integritat durant l’extracció i el transport. Pel que fa a la preparació paleontològica (restauració) de les restes, aquestes es prioritzaren en funció de la informació taxonòmica, paleobiològica i/o tafonòmica que cadascuna podia proporcionar. De tots els nivells argilosos, i especialment d’aquells que foren excavats manualment de forma sistemàtica, se’n recol·lectaren mostres de sediment, per al seu rentatge i triatge, a la recerca de restes fòssils de microvertebrats (especialment dents de micromamífers), gastròpodes i microvegetals. El rentatge consistí a tamisar el sediment sota aigua mitjançant un sedàs de tres nivells (Fig. 1D), mentre que el triatge dels concentrats obtinguts es va fer de visu i, en el cas de les fraccions més fines, sota estereomicroscopi. També es prengueren mostres per a dur a terme estudis magnetostratigràfics (paleomagnetisme) i palinològics.

3. GEOLOGIA 3.1. Context geològic El jaciment de Vallparadís se situa en la depressió del Vallès, una conca relativament estreta (uns 15 quilòmetres d’amplada) de direcció NNW-SSE i limitada al nordoest i al sud-est per falles normals actives durant el Neogen (Cabrera i Calvet, 1996). Els sediments que omplen la conca són neògens i quaternaris, i provenen principalment de l’erosió de roques metamòrfiques, volcàniques i plutòniques del Paleozoic, de roques terrígenes i carbonàtiques del Mesozoic, i de roques terrígenes del Paleogen, les quals conformen conjuntament la serralada Prelitoral (Agustí et al., 1997). La majoria dels sediments neògens que omplen la depressió del Vallès corresponen a sistemes de ventalls al·luvials dipositats amb relació a l’activitat de les falles que limiten al nord-oest i al sud-est la depressió. Els ventalls més importants es localitzaven al nord-oest, a causa de l’entitat més gran de la falla limitant i al fet que la seva activitat fou més persistent (Agustí et al., 1997). També durant el Quaternari els dipòsits més significatius es localitzen al nord-oest de la depressió. Es tracta de ventalls al·luvials amb la part apical al peu de la serralada Prelitoral (per exemple, el ventall de Terrassa i el ventall de Sabadell), i de planes al·luvials i sistemes de terrasses fluvials associats als cursos fluvials moderns (Berástegui et al., 2000; Berástegui i Losantos, 2001). 3.2. Els sediments En el jaciment, els sediments se situen en el torrent de Vallparadís, excavat al bell mig del ventall al·luvial quaternari de Terrassa. Aquest ventall té una longitud d’uns 8 quilòmetres, des de Matadepera al nord, on hi ha la zona apical, fins al seu límit sud, a les Fonts; se li atribueix una edat de Pleistocè mitjà (Berástegui i Losantos, 2001). Més cap a l’oest es troba el ventall de Sabadell, més jove, d’edat del Pleistocè superior (Berástegui i Losantos, 2001).


TRIBUNA2007-02

32

21/7/08

11:50

Página 32

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

Figura 1. (A) Panoràmica de la zona d’afectació de les obres, futura estació de Vallparadís, a l’agost de 2005; (B) Detall de la zona d’afectació de les obres, tot just abans d’iniciar-se les tasques de remoció de sediments del Pleistocè inferior, a l’agost de 2005; (C) Control preventiu paleontològic (seguiment de màquines) de la remoció de sediments pleistocens per part de dues retroexcavadores mixtes; (D) Rentatge de mostres de sediment per a la recuperació de restes de microvertebrats; (E) i (F) Delimitació i extracció d’una banya de cèrvid mitjançant mòmia de poliuretà; (G) Excavació d’una macroresta vegetal d’uns 3 metres de longitud; (H) Banya del megacerí Praemegaceros verticornis.


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 33

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

33

Els materials del jaciment són sediments quaternaris (constituïen un paquet d’aproximadament 20 metres de potència abans de l’inici del moviment de terres) disposats discordantment per sobre d’un substrat miocè (Fig. 2) i per sota del ventall de Terrassa. La seva datació aproximada és, per tant, del Pleistocè inferior. El substrat miocè, a la zona de l’excavació, es troba a cotes altimètriques entre 260 i 268 metres, segons les dades dels sondejos mecànics fets el 2005. Uns 10 metres a l’est de l’excavació, el Miocè es va trobar a una cota de 280 metres, fet que indica l’existència a la zona d’un paleorelleu amb un desnivell mínim de 12 metres (Fig. 2). Una situació semblant va ser descrita al jaciment veí de Cal Guardiola, on el paleorelleu miocè es troba a l’oest (Berástegui et al., 2000). Els sediments del Pleistocè inferior de Vallparadís s’han estudiat a partir d’observacions fetes durant els treballs d’excavació, de la construcció de columnes estratigràfiques (Fig. 3), i de l’anàlisi de dades aportades per 14 sondejos geomecànics de mostra contínua. Totes aquestes dades han permès dividir el Pleistocè inferior en dos trams principals (Fig. 2 i 3); de base a sostre: (a) Tram inferior: està dominat per nivells de poc més d’1 metre de gruix de conglomerats heteromètrics amb fàbrica suportada pels clasts. Aquests nivells presenten una geometria irregular amb constants canvis laterals a fàcies argiloses (Fig. 2). Els clasts no presenten ordenació vertical, són subarrodonits i tenen diàmetres de fins a 10 centímetres, encara que, ocasionalment, s’hi troben blocs de fins a 60 centímetres de diàmetre. Els clasts són de roques paleozoiques (quars, roques metasedimentàries, granitoides), roques mesozoiques i/o paleògenes (gresos vermells, calcàries, conglomerats), i roques possiblement quaternàries (travertins). Cal remarcar que, segons les dades dels sondejos i la cartografia existent (Berástegui i Losantos, 2001), el substrat Miocè està format per conglomerats i bretxes amb còdols de les mateixes litologies que les esmentades prèviament. No es pot descartar, doncs, que hi hagi clasts retreballats del Miocè entre els que formen els conglomerats estudiats. S’interpreta que aquests sediments van ser transportats per processos gravitacionals tipus debris-flow. El seu dipòsit pot estar relacionat amb una dinàmica de ventall al·luvial, encara que el paleorelleu vigorós que presenta el substrat miocè i la presència de travertins suggereixen l’erosió de vessants pròxims i, per tant, la participació de processos col·luvials. Els nivells de conglomerats estan intercalats amb nivells de lutites vermelloses (algunes de les quals corresponen a les fàcies C i el nivell 9), en general molt pures i amb gran continuïtat lateral (Fig. 2). Ocasionalment, presenten alguna marca d’arrels i concrecions de carbonat de calci de color blanc-gris disposades horitzontalment i verticalment. Les lutites s’interpreten com a sediments transportats en suspensió i dipositats per decantació en un context de plana d’inundació. Els conglomerats de la part alta del tram constitueixen nivells relativament prims (30-40 centímetres) amb base erosiva i amb tendència granodecreixent. Es caracteritzen per contenir clasts ben seleccionats de quars, lidita, roca metamòrfica i alguna calcària, sovint imbricats i amb fàbrica suportada pels clasts. Els conglomerats presenten laminació creuada de gran escala i baix angle. A la base poden presentar lutites vermelles massives que passen gradualment, cap al sostre, a sorres amb laminacions creuades de petita escala. Les característiques dels conglomerats indiquen que van ser transportats per aigua. La geometria dels estrats suggereix que els nivells de conglomerats són petites barres fluvials.


34

22/7/08 17:35

Figura 2. Esquema de les diferents unitats estratigràfiques en el jaciment de Vallparadís. Els sediments estudiats es disposen per sobre del substrat miocè, que dibuixa un paleorelleu amb un desnivell d’uns 10 metres a l’E. Les unitats més riques del jaciment s’indiquen amb les lletres “n” (nivell Negre) i “v” (nivell 10). A la part superior de l’esquema s’indiquen les columnes estratigràfiques i els sondejos que es van utilitzar per elaborar l’esquema.

TRIBUNA2007-02 Página 34

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 35

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

35

El tram inferior acaba amb una unitat de color verd-gris (nivell 10 o nivell Verd), formada per tres subunitats amb base erosiva, que poden arribar als 3 metres de potència. La subunitat inferior la formen argiles i llims verdosos amb clasts surant. La subunitat intermèdia es compon de graves centimètriques amb fàbrica suportada pels clasts i amb base canaliforme. La subunitat superior té uns 2 metres de gruix; comença amb un nivell amb blocs de mida decimètrica, i acaba amb argiles i llims de color verd-gris amb clasts surant en la matriu i disposats sense cap ordre vertical (Fig. 2). Aquesta última subunitat presenta multitud de marques d’arrels i és rica en restes paleontològiques. Els clasts de les subunitats argiloses són angulosos i subangulosos, tenen mida mil·limètrica a centimètrica, i la seva litologia és de quars, lidita i roca metasedimentària. Els blocs de la base de la subunitat superior estan constituïts per gres arcòsic de gra groller, microconglomerat i carbonat. Les argiles verdoses s’interpreten com a sediments transportats mitjançant fluxos densos de tipus mud-flow (colada de fang) i posteriorment colonitzats per vegetació. Aquests dipòsits de mud-flow es van situar damunt de blocs transportats per processos de debris-flow o damunt de graves transportades per fluxos aquosos i amb capacitat erosiva. (b) Tram superior: comença amb una unitat de bretxes i conglomerats amb base erosiva (nivell 6), que talla amb un pendent significatiu cap a l’oest, el sud-oest i el sud els nivells del tram inferior (Fig. 2). Les bretxes i conglomerats tenen al voltant d’1,5 metres de gruix, i són de color marronós i massius. Els seus clasts són de mida centimètrica a decimètrica, subarrodonits i subangulosos, i en general no presenten cap tipus de granoclassificació. La seva litologia és fonamentalment de quars, lidita i roca metasedimentària. En menor proporció hi ha clasts de calcària, gres, arcosa i microconglomerat, probablement d’origen miocè. En alguns casos s’observen nivells amb imbricacions i laminacions creuades, indicatives de transport aquós. La unitat presenta una fàbrica suportada pels clasts i ocasionalment una matriu sorrenca. Els límits laterals (cap a l’oest, el sud-oest i el sud) i superior de la unitat són un canvi gradual a fàcies argiloses (Fig. 2). S’interpreta que el mecanisme de transport d’aquesta unitat està dominat per processos gravitacionals tipus debris-flow barrejats amb processos on l’aigua és l’agent principal de transport. Aquests processos s’emmarcarien en una dinàmica mixta al·luvial-col·luvial. La part més alta del tram superior està formada per una unitat potent amb llims amb colors marró fosc i ocre (“nivells 5 a 1”) (Fig. 2). Presenten aspecte massiu, abundants marques d’arrels i restes de gastròpodes d’aigua dolça. A la base de la unitat, en contacte amb els conglomerats descrits anteriorment, hi ha un nivell d’argiles caracteritzades pel color negre, l’olor de sofre i la gran quantitat d’ossos de mamífers i fragments de fusta en excel·lent estat de conservació (nivell 11 o nivell Negre) (Fig. 2). Aquest nivell té límits difosos i, en ocasions, la tinció negra afecta els conglomerats propers. Aquest nivell negre pot arribar a tenir poc més d’1 metre de gruix i s’estén al llarg d’un mínim de 50 metres en direcció aproximada nord-sud, i poc més de 10 metres en direcció est-oest. El sostre de la unitat es caracteritza per l’existència de dos nivells decimètrics (de 50 i 20 centímetres de gruix) de concrecions calcàries molt endurides i taques d’òxid de ferro d’aspecte nodulós, interpretats com a paleosòls (Fig. 3). S’interpreta que aquests sediments van ser dipositats en un context de plana d’inundació. El nivell de color negre s’interpreta com un episodi palustre que va permetre la instal·lació, durant un cert temps, d’una làmina d’aigua i un ambient reductor que va permetre la conservació de les restes orgàniques. Les restes, algunes de les quals són de mida considerable, poden haver estat dipositades pel mateix procés massiu que va transportar els conglomerats del nivell anterior.


TRIBUNA2007-02

36

21/7/08

11:50

Página 36

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

Figura 3. Columnes estratigràfiques sintètiques del jaciment de Vallparadís. El tram inferior, el tram superior i la terrassa Qv4 estan separats per discordances. El tram inferior està dominat per conglomerats al·luvials-col·luvials; el tram superior comença amb conglomerats erosius per sobre dels quals es disposa un paquet relativament gruixut de lutites amb paleosòls. Les unitats més riques del jaciment s’indiquen amb les lletres “n” i “v” (vegeu Fig. 2).


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 37

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

37

3.3. Ambient deposicional L’ambient sedimentari durant el Pleistocè inferior de la zona d’estudi, està estretament lligat amb la geometria del paleorelleu miocè, que mostra talussos amb pendents significatius al marge dret (Berástegui et al., 2000) i esquerre de l’actual riera de Vallparadís. Aquest paleorelleu, que forma una vall d’uns 150 metres d’ample, queda omplert pels sediments del Pleistocè inferior. El tram inferior dels sediments descrits correspon a dipòsits de ventall al·luvial barrejats amb dipòsits de vessant. Amb aquests estadis de sedimentació al·luvial i col·luvial s’alternen èpoques on dominen les grans avingudes que omplen la vall de sediments argilosos on s’instal·la vegetació (Fig. 4A). La sedimentació mitjançant fluxos gravitatius continua fins al sostre del tram inferior, quan apareixen conglomerats que indiquen la presència de cursos fluvials en el sector estudiat. Nous episodis catastròfics trenquen la dinàmica fluvial: fluxos massius de fang i roques constitueixen un nou episodi dominantment al·luvial-col·luvial, que marca l’inici del tram superior (Fig. 4B). El dipòsit de bretxes i conglomerats és contemporani amb la sedimentació de lutites a les parts més distals del sistema i, localment, s’estableix una petita zona palustre que permet la conservació de restes orgàniques, possiblement transportades per la mateixa dinàmica al·luvial-col·luvial (Fig. 4B). El Pleistocè inferior acaba amb el dipòsit de lutites en un ambient de plana d’inundació. Durant aquesta etapa es produeixen aturades de la sedimentació que permeten la formació incipient de sòls (Fig. 4C).

4. PALEONTOLOGIA 4.1. Quantitat de restes recuperades Per tal de poder enregistrar la procedència estratigràfica de cadascuna de les restes recuperades, es procedí a la descripció dels nivells de sostre a base de la sèrie (en l’ordre en què anaven apareixent). S’arribaren a comptabilitzar fins a 20 nivells diferents, dels quals 14 proporcionaren restes fòssils en major o menor abundància. De les 23.040 restes recuperades des de l’agost del 2005 al juny del 2007, el 90% corresponen a l’anomenat nivell 10, excavat quasi exclusivament de forma manual. Com en el jaciment veí de Cal Guardiola, també aparegué un nivell de coloració negrosa, que fou excavat manualment i amb l’ajuda d’una bobcat. Aquest nivell proporcionà restes de macrovertebrats, però sobretot macrorestes vegetals de grans dimensions, que representen conjuntament un 5% del total de restes siglades de tota la intervenció. El nivell 9 i els nivells corresponents a les fàcies C proporcionaren més d’un 1% i al voltant d’un 3% del total de sigles, respectivament, mentre que la resta de nivells fossílifers (2, 4, 5, 7, 8, 15 i 17) representen conjuntament menys de l’1% de les restes recuperades. Cal tenir en compte que les restes recuperades durant el triatge de concentrats (dents de micromamífers, conquilles de gastròpodes, microrestes vegetals...) no estan incloses en aquests còmputs.


TRIBUNA2007-02

38

21/7/08

11:50

Página 38

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

4.2. Macrorestes vegetals Dels vint nivells que formen la sèrie estratigràfica de l’estació de Vallparadís, només s’han localitzat macrorestes vegetals al nivell Negre, amb unes característiques molt similars a les del nivell Negre de Cal Guardiola (Postigo Mijarra et al., 2007). Gran part de les restes recuperades a Vallparadís són de petit format, però de manera excepcional s’han extret dues restes amb unes dimensions superiors a 3 metres (Fig. 1G). La difícil extracció, preparació i conservació d’aquestes restes ha fet que el seu estudi encara no s’hagi pogut iniciar, tot i que en el futur contribuiran sens dubte al coneixement del context climàtic i ecològic d’aquesta zona durant el Pleistocè. 4.3. Macrovertebrats Fins al moment s’han identificat 21 espècies de macromamífers en el jaciment de l’Estació de Vallparadís (taula 1). L’element més abundant de l’associació és una espècie d’hipopòtam d’origen africà, Hippopotamus antiquus, de la qual se n’han recuperat principalment restes apendiculars (generalment afectades pels hiènids) i dentals, tot i que excepcionalment també es disposa de bona part de l’esquelet axial d’un mateix individu. Aquesta espècie, que comença a enregistrar-se a Europa a inicis del Pleistocè inferior, presenta unes característiques força diferents a les de l’espècie actual, ja que és un organisme molt més lligat als ambients aquàtics i amb una massa corporal fins a dues vegades superior. Els perissodàctils constitueixen el segon element en abundància, i estan representats per restes dentals i fragments apendiculars (generalment afectats per carnívors). Hi trobem dues espècies de cavalls (E. altidens, molt abundant al Pleistocè inferior d’Europa occidental, i una segona espècie més gran pendent de determinar), a més del rinoceront Stephanorhinus hundsheimensis. Quant als artiodàctils, els més nombrosos són els cèrvids, representats per tres espècies: la daina, Dama vallonnetensis, de mida mitjana i molt abundant al jaciment, sobretot pel que fa a banyes i restes dentals; el cérvol, Cervus elaphus, molt menys freqüent i localitzat només al nivell Negre; i el cérvol gegant, Praemegaceros verticornis, representat per unes poques banyes de muda (Fig. 1H). Amb menor freqüència, també trobem representades al jaciment dues espècies de bòvids (una de les quals del gènere Bison), a més d’un suid (un porc senglar del gènere Sus). Aquest darrer tàxon té importància biostratigràfica, ja que aquesta espècie no s’ha localitzat mai a l’Europa occidental en cronologies anteriors a 1 Ma (Guérin i Faure, 1997). Respecte dels proboscidis, trobem algunes restes dentognàtiques i postcranials de l’elefant, Elephas antiquus, mentre que els primats són representats per restes dentals molt escasses d’una mona del gènere Macaca. Finalment, pel que fa a l’associació de carnívors, és dominada per dues espècies de fèlids de mida gran del gènere Panthera, una de les quals correspon al jaguar europeu, P. gombaszoegensis; també hi ha un fèlid de mida més petita és assignable al gènere Lynx. Aparentment, els hiènids són els carnívors més abundants, si més no segons l’abundància de copròlits, que representen més del 10% de restes fòssils recuperades; les restes directes de hiènids consisteixen en un esquelet notablement complet que actualment s’està preparant. Els úrsids també hi són força ben representats, sobretot per elements cranials assignables a Ursus deningeri, un ós de grans dimensions de la línia espeloïdea. D’altres restes menys freqüents de carnívors corresponen a tres espècies de cànids, incloent un llop (Canis mosbachensis) i una guineu (gènere Vulpes), a més d’un toixó (mustèlid del gènere Meles).


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 39

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

39

Figura 4. Blocs diagrama esquemàtics que mostren la interpretació dels sediments del Pleistocè inferior de Vallparadís. Tot i que els blocs diagrama no estan a escala, la seva amplada aproximada és de 100 metres. Les unitats més riques del jaciment s’indiquen amb les lletres “n” i “v” (vegeu Fig. 2), mentre que també hi figura la terrassa del Pleistocè mitjà Qv4.


TRIBUNA2007-02

40

21/7/08

11:50

Página 40

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

4.4. Microvertebrats Malgrat que s’han mostrejat intensivament tots els nivells estratigràfics pleistocens afectats per les obres, la manca de recursos humans i la urgència de l’extracció de les macrorestes fòssils ha impedit que aquestes tasques hagin conclòs, de manera que de moment només disposem de resultats parcials. Fins al moment, s’han pogut identificar dents jugals de dos gèneres d’arvicòlids (Allophaiomys i Mimomys) i d’un múrid indeterminat, a més d’algunes restes dentals corresponents a insectívors i algun dentari de rèptil. Endemés, l’excavació intensiva del nivell Negre ha permès recuperar abundants restes de lagomorfs (conills), algunes en connexió anatòmica, mentre que de l’excavació de la base del nivell 10 s’han recuperat restes dentals aïllades d’un porc espí (gènere Hystrix) i d’un petit castor (gènere Castor). 4.5. Tafonomia Les restes procedents dels diversos nivells no solen presentar un alt grau de meteorització, amb l’excepció de la totalitat de restes del nivell 8, les quals presenten evidències d’exposició subaèria prolongada. Els ossos conservats íntegrament són molt escassos en tots els nivells, i representen una proporció molt petita del total. Els elements que apareixen complets més sovint són aquells que, per les seves característiques, tenen un potencial de preservació més elevat (restes dentals aïllades, ossos carpals i tarsals compactes, i metàpodes). Els ossos llargs apareixen representats per diàfisis i segments distals, mentre que els elements més habituals de l’esquelet axial són fragments de costelles i vèrtebres de grans herbívors, així com parts de la cintura pelviana i escapular (acetàbuls i fragments de fossa glenoïdea). Els elements en connexió anatòmica són absents, amb l’excepció de l’esquelet axial d’hipopòtam de la base del nivell Verd, que presentava algun element en connexió. En canvi, són freqüents les associacions d’elements d’un mateix individu, com és el cas de diverses mandíbules desarticulades d’hipopòtam del nivell Verd, així com diversos elements axials i apendiculars d’èquids del nivell Negre. L’acció dels hiènids constitueix l’únic agent acumulador o modificador de la tafocenosi que s’ha localitzat fins al moment, especialment al nivell 10, tot i que també n’hi ha evidències al nivell 16 i a les fàcies C. L’activitat d’aquests hiènids es reflecteix, pel que fa a les restes cranials, en la presència de mandíbules sense la rama i amb el corpus fracturat fins a les arrels, així com fragments aïllats de maxil·lar, fragments de neurocrani amb banyes parcials de Dama, i altres. Quant a l’esquelet apendicular, l’acció dels hiènids es reflecteix en la presència de diàfisis de fèmur i húmer (Fig. 5), i segments distals de radi i tíbia. Els elements carpals i tarsals, així com els metàpodes, generalment es conserven complets però amb marques de mossegades. Aquest patró de conservació obeeix a diferents pautes, segons l’element anatòmic i el tàxon de què es tracti, ja que hi ha diversos factors (estructura, contingut en medul·la òssia, i densitat mineral) que determinen el major o menor aprofitament que en duen a terme els hiènids per tal d’obtenir-ne recursos energètics. Aquesta evidència d’acció de hiènids constatada al jaciment de Vallparadís presenta moltes similituds amb l’acció de Pachycrocuta brevirostris, molt ben documentada al jaciment de Venta Micena (Arribas i Palmqvist, 1998).


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 41

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

41

Figura 5. Diferents estadis tafonòmics d’aprofitament de restes postcranials (fèmurs) d’hipopòtam per part dels hiènids.

5. DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS Els sediments fossilífers del Pleistocè inferior excavats a Vallparadís, dipositats sobre un substrat miocè amb pronunciat paleorelleu, tenen el seu origen en una dinàmica al·luvial-col·luvial, interrompuda tant per esdeveniments catastròfics de tipus mud-flow i debris-flow, com per aturades sedimentàries amb formació de sòls. Podem dividir aquests sediments en dos trams principals, separats per un nivell de conglomerats amb base erosiva d’origen al·luvial-col·luvial (nivell 6). Les argiles verdes del nivell 10, que ha proporcionat la major part de restes fòssils recuperades, corresponen al tram inferior (el més antic), i s’interpreten com a sediments transportats per fluxos densos de tipus mud-flow (colades de fang), dipositats sobre blocs transportats per processos gravitacionals de debris-flow i graves transportades per fluxos aquosos i amb capacitat erosiva. Les argiles del nivell Negre, en canvi, es troben a la base del tram superior, i corresponen probablement a una zona palustre amb condicions reductores, les quals haurien permès la conservació no només dels ossos, sinó també de les macrorestes vegetals, possiblement transportades pel mateix tipus de dinàmica al·luvialcol·luvial. Tant les característiques sedimentològiques dels sediments excavats, com les identificacions taxonòmiques i inferències tafonòmiques fetes a partir de les restes recuperades, permeten concloure que el jaciment de l’Estació de Vallparadís presenta unes grans similituds amb el jaciment veí de Cal Guardiola (Berástegui et al., 2000). Malgrat la coincidència de fàcies i composició faunística entre alguns nivells de Vallparadís i els nivells excavats a Cal Guardiola, no es pot concloure que es tracti dels mateixos estrats, ni tinguin per tant exactament la mateixa edat. Mentre que a Cal Guardiola la major part


TRIBUNA2007-02

42

21/7/08

11:50

Página 42

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

de restes recuperades procedien d’un nivell negre amb macrorestes vegetals, a Vallparadís la major part de restes provenen de les graves matriu suportades per argiles verdoses del nivell 10, que ha proporcionat un nombre de fòssils gairebé 10 vegades superior a les recuperades a Cal Guardiola. A l’espera dels resultats del paleomagnetisme, les dades biostratigràfiques provisionals permeten situar l’edat del jaciment de Vallparadís al voltant de 0,8-1,0 Ma (milions d’anys abans del present), que coincideix amb l’edat atribuïda a Cal Guardiola segons dades paleomagnètiques (>0,8 Ma: M. Garcés, com. pers. a Postigo Mijarra et al., 2007). Durant aquest interval de temps es produeix la transició entre el Galerià i el Vil·lafranquià, fet que ha dut alguns autors a proposar d’anomenar-lo Protogalerià o Epivil·lafranquià (vegeu-ne la revisió a Palombo i Sardella, 2007). El registre fòssil de l’Epivil·lafranquià a l’Europa occidental és força escàs, i en destaquen els jaciments de la cova de Vallonnet a França (Lumley et al., 1988), d’Untermassfeld a Alemanya (Kahlke, 1995) i la Trinchera Dolina a Espanya (Carbonell et al., 1995). Es tracta d’un interval d’intens recanvi faunístic, especialment pel que fa a les associacions de carnívors. Així, els fèlids dents de sabre (gèneres Homotherium i Megantereon) coexisteixen amb els primers lleons europeus (Panthera fossilis), pels quals són progressivament reemplaçats, mentre que les hienes gegants (Pachycrocuta brevirostris) són substituïdes per les hienes tacades (Crocuta crocuta), d’origen africà. Aquest recanvi faunístic progressiu va aparentment associat a un canvi en el model d’aprofitament humà del territori a l’Europa occidental. Les excepcionals troballes paleontològiques fetes a Vallparadís, un cop finalitzin les tasques de preparació i posterior estudi, permetran sens dubte aprofundir en el coneixement de les faunes epivil·lafranquianes de l’Europa occidental, així com dels factors paleoecològics que varen condicionar l’esmentat recanvi faunístic durant aquest breu interval.

6. AGRAÏMENTS Volem donar les gràcies a Sandra Val i al seu equip de l’empresa ORIGEN Conservació i Restauració, SCP, per l’extraordinària tasca de preparació paleontològica duta a terme amb les restes recuperades.

7. BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, J.; CABRERA, L.; GARCÉS, M.; PARÉS, J.M. (1997). «The Vallesian mammal succession in the Vallès-Penedès basin (northeast Spain): Paleomagnetic calibration and correlation with global events». Palaeogeogr. Palaeoclim. Palaeoecol., 133: 149-180. ARRIBAS, A.; PALMQVIST, P. (1998). «Taphonomy and palaeoecology of an assemblage of large mammals: Hyaenid activity in the Lower Pleistocene site at Venta Micena (Orce, Guadix-Baza Basin, Granada, Spain)». Geobios, Suppl. Vol. 31: 3-47. BERÁSTEGUI, X.; CASANOVAS, J.; MOYÀ, S. (2000). «El jaciment paleontològic de Cal Guardiola. Una finestra oberta al plistocè inferior de Catalunya. Contextualització geològica». Trib. Arqueol., 1997-1998: 255-277.


TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 43

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

43

BERÁSTEGUI, X.; LOSANTOS, M. (coord.) (2001). «Mapa geològic de Catalunya a escala 1:25000. Full 392-2-2 (Sabadell)». Institut Cartogràfic de Catalunya. CABRERA, L.; CALVET, F. (1996). «Onshore Neogene record in NE Spain: VallèsPenedès and El Camp half-grabens (NW Mediterranean)». A: FRIEND, P.F.; DABRIO, C.J. (ed.) Tertiary basins of Spain. The stratigraphic Record of Crustal Kinematics: World and Regional Geology, Vol. 6. Cambridge, Cambridge University Press, p. 97-105. CARBONELL, E.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; ARSUAGA, J.L.; DÍEZ, J.C.; ROSAS, A.; CUENCA-BESCÓS, G.; SALA, R.; MOSQUERA, M.; RODRÍGUEZ, X.P. (1995). «Lower Pleistoene hominids and artefacts from Atapuerca TD6 (Spain)». Science, 269: 826-830. GUÉRIN, C.; FAURE, M. (1997). «The wild boar (Sus scrofa priscus) from the postVillafranchian Lower Pleistocene of Untermassfeld». A: KAHLKE, R.-D. (ed.) Das Pleistozän von Untermassfeld bei Meningen (Thüringen), Teil 1. Monogr. Röm. Grem. Zentralmus. Mainz 40, Habelt, Bonn, p. 375-383. KAHLKE, H.D. (1995). «Ein fossiler Elch-Fund aus dem Unterpleistozän von Untermassfeld in Thüringen (Mitteldeuschland)». Quartär, 45: 227-235. LUMLEY, H. DE; KAHLKE, H.D.; MOIGNE, A.-M.; MOULLÉ, P.-E. (1988). «Les faunes de grands mammifères de la grotte du Vallonnet, Roquebrune-Cap-Martin, AlpesMaritimes». L’Anthropologie 92, 465-496. PALOMBO, M.R.; SARDELLA, R. (2007). «Biochronology and biochron boundaries: A real dilemma or a false problem? An example based on the Pleistocene large mammalian faunas from Italy». Quater. Inter., 160: 30-42. POSTIGO MIJARRA, J.M.; BURJACHS, F.; GÓMEZ MANZANEQUE, F.; MORLA, C. (2007). «A palaeoecological interpretation of the lower–middle Pleistocene Cal Guardiola site (Terrassa, Barcelona, NE Spain) from the comparative study of wood and pollen samples». Rev. Paleobot. Palynol., 146: 247-264.


TRIBUNA2007-02

44

21/7/08

11:50

Página 44

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

TAULA 1. LLISTA FAUNÍSTICA DELS MAMÍFERS DEL JACIMENT DE VALLPARADÍS (TERRASSA, VALLÈS OCCIDENTAL). Ordre PERISSODACTYLA

Ordre CARNIVORA Ordre PRIMATES Família Rhinocerotidae Família Hyaenidae Família Cercopithecidae Stephanorhinus hundsheimensis Hyaenidae indet. Macaca sp. Família Equidae Família Mustelidae Ordre INSECTIVORA Equus altidens Meles sp. Insectivora indet. Equus sp. Família Ursidae Ordre RODENTIA Ordre ARTIODACTYLA Ursus deningeri Família Arvicolidae Família Hippopotamidae Família Canidae Allophaiomys sp. Hippopotamus antiquus Canis mosbachensis Mimomys sp. Família Suidae Vulpes sp. Família Muridae Sus cf. scrofa Canidae indet. Muridae indet. Família Cervidae Família Felidae Família Castoridae Dama vallonnetensis Panthera gombaszoegensis Castor sp. Cervus elaphus cf. Panthera sp. Família Hystricidae Praemegaceros verticornis Lynx sp. Hyxtrix sp. Família Bovidae Ordre PROBOSCIDEA Bison sp. Família Elephantidae Bovidae indet. Elephas antiquus


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 45

Vallparadís, història dels primers homínids d’Europa KENNETH MARTÍNEZ MOLINA I JOAN GARCIA GARRIGA

INTRODUCCIÓ L’equip d’arqueòlegs de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (FURV) encarregat del control arqueològic de les obres de construcció de la futura estació dels FGC Vallparadís-UPC (Terrassa, Vallès Occidental) va localitzar, a finals del mes d’agost de 2005, objectes lítics associats a fòssils amb marques d’intervenció antròpica. Aquest registre arqueològic es va recuperar en un nivell estratigràfic amb una datació provisional, a partir de la bioestratigrafia de macromamífers i del paleomagnetisme, del Plistocè inferior final. A partir d’aquesta troballa es va organitzar una excavació preventiva del nivell arqueològic, que finalment ha abastat una superfície d’uns 781 metres quadrats, amb una potència d’uns 1.100 metres cúbics, i on s’han coordenat més de 57.600 registres entre objectes lítics i fòssils. En aquest article presentem les primeres dades qualitatives i interpretacions sobre la formació del dipòsit sedimentari i del material recuperat, així com de les implicacions que es desprenen sobre la conducta ecosocial dels primers homínids europeus. L’evolució biològica i cultural dels humans a partir de fa 2 milions d’anys inclou nous escenaris fora d’Àfrica. El continent eurasiàtic va rebre successives ones migratòries d’homínids, que van desenvolupar noves estratègies adaptatives i innovacions tecnològiques en aquests nous espais. La història d’aquesta primerenca colonització, els ritmes i les causes que la van permetre o retardar, són en l’actualitat font d’un intens debat científic, protagonitzat en gran mesura per investigadors espanyols i per jaciments d’aquí. Europa pot considerar-se plenament ocupada pels homínids des de fa 500.000 anys, ja que a partir d’aquell moment les evidències arqueològiques es multipliquen exponencialment i cobreixen pràcticament tot el continent, exceptuant les zones més septentrionals per sobre del paral·lel 50°N. Per contra, amb anterioritat a aquesta data, les evidències arqueològiques són molt més reduïdes, fet que permet interpretar-ne les raons (Turner, 1992, 1999; Dennell, 2003; Roebroeks i Van Kolfschoten, 1994; Roebroeks, 2001). Possibles limitacions cognitives o tecnològiques de les espècies d’homínids del Plistocè inferior, la competència que plantejaven els grans depredadors als homínids del moment, barreres


TRIBUNA2007-03

46

21/7/08

12:15

Página 46

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

geogràfiques o limitacions ecològiques en les estratègies adaptatives s’han argumentat com a explicacions per justificar el retard del poblament humà d’Europa respecte d’Àsia. Durant el Plistocè inferior es coneixen dues migracions importants de faunes cap a Europa, una principalment des d’Àfrica, en el límit Plio/Plistocè i l’altra a finals del Plistocè inferior, amb espècies preferentment asiàtiques (Agustí et al., 1987). Aquestes migracions, motivades per canvis climàtics que ampliaven o reduïen determinats ecosistemes, s’han considerat com una explicació vàlida per justificar l’expansió dels homínids, que devien participar-hi a l’igual que les altres comunitats de mamífers. Fins i tot, alguns autors, en funció de la diversitat específica d’homínids del Plistocè inferior identificada a partir del registre fòssil de Dmanisi, Atapuerca i Ceprano (Bermúdez de Castro et al., 1997, 2004; Manzi, 2004; Rightmire et al., 2006) i les diferències amb les poblacions humanes del Plistocè mitjà (Homo heidelbergensis) consideren que a cada una d’aquestes migracions faunístiques li correspon una espècie d’homínid determinat (García Sánchez, 2005). Per tant, segons aquesta hipòtesi, el primer poblament humà d’Europa devia ser episòdic, demogràficament poc important i sobretot discontinu, com a mínim fins al Plistocè mitjà antic (Dennell, 2003). Les evidències més sòlides sobre les poblacions d’homínids que emigraren d’Àfrica fa poc menys de 2 milions d’anys es reduïen en el continent europeu, abans de la descoberta de Vallparadís, als jaciments espanyols d’Atapuerca —Trinxera Dolina i Trinxera Elefant (Burgos) (Carbonell et al., 1995; Parés et al., 2005)— i d’Orce — Fuente Nueva 3 i Barranco León (Granada) (Palmqvist et al., 2005). A la resta de jaciments europeus, com els italians de Monte Poggiolo, Ceprano o Pirro Nord, o els francesos del massís Central com Port-de-Lavaud o Pakefield a Anglaterra (Peretto et al., 1998; Parfitt et al., 2005; Arzarello et al., 2007; Despriée et al., 2006), els manca algun dels elements científics necessaris per ser plenament acceptats, ja sigui perquè els dipòsits no conserven restes fòssils, perquè no disposen de contextos estratigràfics clars, perquè la quantitat d’elements recuperats és insuficient, o no són diagnòstics, o simplement perquè no disposen de datacions radiomètriques. Fora d’Europa, en les possibles vies d’accés a aquesta (el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i el Càucas), les evidències arqueològiques són més nombroses i d’una antiguitat superior. Destacarien els jaciments d’Aïn Hanech (Argèlia), Dmanisi (República de Geòrgia) i Ubeidiya (Israel) (Bar-Yosef, 1994; Gabunia i Vekua, 1995; Sahnouni i Heinzelin, 1998). D’aquests jaciments es dedueix que pel corredor de Palestina o via l’estret de Gibraltar, els primers homínids arribaren a Europa com a molt tard fa 1,4-1,2 milions d’anys, edat de les restes recuperades a Orce (Granada) i a Atapuerca-Trinxera Elefant (Burgos). Seguidament, a més de presentar el jaciment de Vallparadís, volem contextualitzarlo amb els altres que es coneixen del mateix període. Amb aquest objectiu, repassarem els dos camps d’investigació que centren el debat científic actual sobre la interpretació històrica de la primera colonització d’Europa: la tecnologia lítica dels primers homínids i les estratègies adaptatives que els van permetre poblar la riba septentrional del mediterrani.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 47

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

47

EL JACIMENT: SEDIMENTOLOGIA I AMBIENT SEDIMENTARI La riera de Vallparadís, que travessa el centre de la ciutat de Terrassa, correspon a un torrent tributari de la riera de Palau que, juntament amb la de les Arenes, canalitzen les aigües de la vessant meridional de Sant Llorenç de Munt i de la serra de l’Obac cap el Llobregat. En els marges de la riera de Vallparadís es conserven dipòsits quaternaris plistocènics disposats discordantment sobre un substrat miocè que, des de les excavacions del jaciment de Cal Guardiola l’any 1997 (Berástegui et al., 1998), sabem que contenen un important potencial fossilífer de finals del Plistocè inferior i principis del Plistocè mitjà antic, (Fig. 1). A partir d’un ampli programa de sondejos geomecànics, l’estudi geològic de la zona afectada per les obres de l’estació ha detectat un paquet sedimentari quaternari d’uns 20 metres de potència, limitat cap a l’est per un paleorelleu miocènic amb un fort desnivell de 12 metres (Gómez, 2005a; 2005b; 2007). Aquest dipòsit quaternari correspon al ventall al·luvial de Terrassa, que s’encaixa en al·luvions d’edat miocènica, i té una extensió de 7,5 quilòmetres de llarg per 8 quilòmetres d’ample. Està format preferentment per nivells de lutites d’origen fluvial i al·luvial, i nivells al·luvials/col·luvials de conglomerats. Pràcticament en tots els nivells estratigràfics afectats per l’obra s’han

Figura 1. Localització del jaciment al marge esquerre de la riera de Vallparadís, al costat del pont de l’avinguda Jacquard (Terrassa).


TRIBUNA2007-03

48

21/7/08

12:15

Página 48

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

localitzat restes arqueològiques o paleontològiques, encara que per les limitacions inherents a una intervenció d’urgència, l’excavació arqueològica s’ha limitat al nivell més ric de tota la seqüència (unitat 7). En la resta de nivells, la baixa densitat de material arqueològic o la interpretació sedimentària no justificava una excavació manual, per la qual cosa, en aquests, el control arqueològic es va limitar a detectar la possible presència d’objectes lítics durant el seguiment de les màquines excavadores. El cobriment de la seqüència estratigràfica correspon a la terrassa Qv3, atribuïda al Plistocè superior (ICC, 1997). Per sota, disposats discordantment, s’han diferenciat dos grans trams sedimentaris, separats entre si per un paquet potent d’uns 1,5-2 metres de conglomerats amb base erosiva i forta inclinació cap a l’oest, el sud-oest i el sud (Unitat 5). L’anàlisi paleomagnètica preliminar també marca en aquesta unitat un canvi, entre les mostres amb polaritat positiva del tram superior i les mostres de polaritat inversa del tram inferior. En concret, aquest canvi paleomagnètic es correspon amb el límit Matuyama-Brunhes, que va tenir lloc fa uns 790 ka. Per tant, els nivells inferiors a aquest esdeveniment, com és la unitat objecte de les excavacions arqueològiques, serien més antics. La unitat 5 presenta una fàbrica suportada pels clasts i ocasionalment per una matriu sorrenca. Els clasts són de mida variable (centimètrics a decimètrics), fonamentalment subarrodonits i subangulosos, sense una ordenació vertical pel que fa a la seva mida. En alguns punts s’observen nivells amb imbricacions i laminacions creuades indicatives de transport aquós. Aquesta litofàcies implica que la unitat es va dipositar mitjançant processos de transport gravitacionals, tipus debris-flow, barrejats amb processos on l’aigua és l’agent principal de transport. Això, juntament amb la geometria de la base de la unitat, fortament erosiva i amb pendent, suggereix que la unitat 5 són dipòsits de vessant al·luvial-col·luvials. La base d’aquesta unitat talla, amb una pendent significativa cap a l’oest, el sud-oest i el sud, els nivells 6, 7 i 8, mentre que els límits lateral (cap a l’oest, el sud-oest i cap al sud) i superior de la unitat són un trànsit gradual a les argiles i llims de les unitats 3 i 4. Per damunt del paquet massiu de conglomerats de la unitat 5, el tram superior de la seqüència està format per tres unitats d’argiles i llims (unitats 2, 3 i 4) formades en un context de plana d’inundació. Intercalats entre aquestes argiles, s’han identificat signes de pedogènesis i paleosòls, la qual cosa implica aturades sedimentàries importants. En aquestes unitats sedimentàries, durant el seguiment de màquines, es van recuperar set objectes lítics, entre els quals destacaríem dos objectes de quars de format mitjà configurats a partir d’un retoc denticulat regular que, morfològicament i tècnicament, es diferencien notablement del registre lític de la unitat 7. La base de la unitat 4 correspon a un nivell d’argiles de color negre. Aquest nivell negre no és un cos sedimentari individualitzat, amb límits ben definits, si no que pot considerar-se una taca que afecta tant les lutites del nivell 4 com les bretxes i conglomerats de la unitat 5. El nivell negre té poc menys d’1 m de gruix, compost fonamentalment per argiles però amb intercalacions de graves. S’interpreta que aquestes argiles corresponen a un episodi palustre que va permetre la instal·lació d’una làmina d’aigua i un ambient reductor, que va afavorir la conservació d’abundants restes orgàniques, entre les quals destaquen fustes de més de 3 metres de llarg. El material fòssil i les peces d’indústria lítica localitzades en el nivell (6 objectes) haurien estat arrossegats fins a aquests tolls en el mateix procés de transport massiu que va dipositar els conglomerats de la unitat 5.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 49

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

49

La primera unitat del tram inferior, erosionat en la seva part oest per la unitat 5, correspon a la unitat 6. Litològicament correspon a un paquet d’argiles i llims massius de coloració vermella amb intercalacions de sorres d’una potència màxima d’uns 80 centímetres, dipositats en un ambient de plana d’inundació. La base d’aquesta unitat i el contacte amb la unitat subjacent (unitat 7) va ser la primera part de l’estratigrafia excavada manualment amb metodologia arqueològica atesa la riquesa arqueològica detectada. La localització durant el seguiment de màquines d’objectes lítics associats amb fragments d’ossos amb fractures longitudinals d’origen antròpic va motivar la sol·licitud del permís per fer una excavació preventiva manual. Inicialment, l’excavació arqueològica es va limitar a la interfase entre la unitat 6 i 7 (nivell d’interfase 9/10), en una superfície de 40 m2 (quadres L-O/26-35) i posteriorment a una cala que va perforar tota la potència de la unitat 7 (quadres U-X/29-31 del nivell 10), abans de prendre la decisió d’excavar en extensió tot el nivell arqueològic. La unitat 7 correspon al nivell arqueològic excavat durant el transcurs de la intervenció preventiva de Vallparadís. La seva extensió queda limitada cap al sud i l’oest per la unitat 5, que l’erosiona, cobrint finalment una superfície de 781 m2 en el racó nordoriental de la plaça dels Drets Humans. Aquesta unitat està formada per dos cossos sedimentaris. El superior, que correspon al nivell arqueològic 10, té una potència màxima d’entre 1,5-2 metres. Està format per argiles i llims de coloració verda grisa amb clasts angulosos i subangulosos de mida mil·limètrica a centimètrica, disposats sense cap ordenació vertical per mida de gra. Els clasts són de quars, lidita i roca metamòrfica, i presenten una fàbrica suportada per la matriu, on es detecten abundants marques d’arrels. Per la seva part, el cos inferior, nivell 10c, correspon a graves i conglomerats on dominen els blocs arrodonits de mida considerable (de pocs centímetres fins a 40 centímetres de diàmetre) i sense ordenació vertical. Els clasts són de gres, de gres arcòsic de gra groller, de microconglomerat i de carbonat. Aquest tram presenta variacions laterals notables, amb zones on són evidents els sediments dipositats per fluxos d’aigua, com ho indicarien els còdols imbricats o els llentions de sorres ben seleccionades. No obstant això, la seqüència pot sintetitzar-se de sostre a mur en tres nivells: un primer format per blocs decimètrics amb matriu d’argiles verdes i amb un cabussament fort cap al sud-oest, per sota s’hi troba un paquet d’argiles i llims de color verd gris amb clasts mil·limètrics i, finalment, un nivell amb graves ben seleccionades i amb la base erosiva (en algun cas canaliforme). Aquesta seqüència descrita del tram inferior de la unitat 7 guanya potència en el sector est, amb un gruix màxim de 70 centímetres. Els sediments del tram superior de la unitat s’haurien dipositat sobre els sediments que conformen el tram inferior mitjançant diversos fluxos densos de tipus mud-flow (colada de fang) amb una direcció sud sud-oest, posteriorment colonitzats per vegetació. Per contra, el tram inferior, s’hauria format amb sediments transportats principalment per fluxos massius tipus debris-flow i en menor mesura mitjançant fluxos laminars amb capacitat erosiva. La unitat 7 pot considerar-se un epifenomen en el conjunt estratigràfic explorat, no només per la riquesa arqueopaleontològica que conté, sinó perquè correspon a sediments al·luvials que, conjuntament amb la unitat 5, interrompen una sedimentació majoritàriament de plana d’inundació. En el seu conjunt, la unitat és el resultat com a mínim de dos episodis erosius molt energètics tipus debris-flow, representats pels nivells de blocs i els estrats clasts supported del tram inferior, sobre els quals se superposaren les argiles verdoses amb clasts tipus mud-flow del tram superior (Fig. 2).


50

21/7/08 12:15

Figura 2. Esquema de les diferents unitats estratigràfiques del jaciment de Vallparadís. Secció est-oest (Gómez, 2007).

TRIBUNA2007-03 Página 50

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 51

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

51

Per sota de la unitat 7, la part inferior de la seqüència estratigràfica està dominada per les argiles i llims de coloració vermella de la unitat 8, dipositats en un context de plana d’inundació i d’una gran extensió lateral. En aquesta unitat s’observen intercalats nivells prims de sorres i conglomerats clasts supported, amb signes d’imbricació que correspondrien a un crevasse splay. Seguidament, la unitat 9, està formada per nivells de conglomerats relativament prims (30-40 centímetres) amb base erosiva i amb tendència granodecreixent. Es caracteritzen perquè contenen clasts ben seleccionats de quars, lidita, roca metamòrfica i alguna calcària, sovint imbricats i amb fàbrica clastsuportada. Els conglomerats presenten laminació creuada de gran escala i baix angle (nivells amb un lleuger cabussament de 10º). A la base poden presentar lutites vermelles massives que passen gradualment cap al sostre a sorres amb laminacions creuades de petita escala. Les característiques de la fàbrica d’aquests conglomerats indiquen que van ser transportats per aigua i la geometria suggereix que devien ser barres fluvials. Per sota, les unitats estratigràfiques alternen dipòsits argilosos massius formats en ambients de plana d’inundació (unitat 11) amb altres de bretxes i conglomerats formades per dipòsits d’origen al·luvial/col·luvial (unitats 10 i 12). Aquesta zona inferior de la seqüència encara queda per explorar completament, tot i que en les zones ja intervingudes s’han detectat, en els nivells de lutites, bosses disperses de material fòssil, però fins al moment cap evidència de restes lítiques.

EL NIVELL ARQUEOLÒGIC La intervenció arqueològica s’ha concentrat en el paquet d’argiles del tram superior de la unitat 7, excavant-lo en tota la seva potència, d’entre 1,5-2 metres, i 781 metres quadrats d’extensió: des de la interfase amb les argiles massives de la unitat 6 (nivells 9/10) fins al sostre dels nivells de conglomerats del tram inferior de la unitat 7. L’extensió del nivell es veu limitada per la unitat 5, que l’erosiona amb una direcció nord-oest sud-est. Alhora, cap al nord-est, des de la línia 14, la base del nivell puja progressivament amb un fort cabussament cap el sud-oest d’un 15%, reduint-se en conseqüència la potència del paquet d’argiles excavat. Així mateix, en una superfície d’uns 60 metres quadrats, es van garbellar a manera de mostreig els nivells de clasts supported de la base (nivell 10c), on es va recuperar un ric conjunt lític, juntament amb un registre fòssil dominat principalment per peces dentals aïllades de macromamífers (Fig. 3). A partir de l’excavació d’una cala de sondeig de 12 metres quadrats de la unitat 7 i de la distribució en vertical del material resultant, es va considerar com a hipòtesi de partida que el paquet d’argiles de la unitat correspondria a un palimpsest format per un nombre indeterminat d’episodis de sedimentació ràpida, durant els quals es dipositaren les argiles en processos de transport de fluxos densos tipus mud-flow. La possible existència de diferents episodis sedimentaris vindria determinada per la presència d’abundants marques d’arrels, que implicarien interrupcions sedimentàries que van permetre la colonització de la vegetació i, sobretot, pel fet que durant l’excavació del sondeig es van detectar en vertical moments estèrils amb trams on es concentrava el material fòssil, fins i tot amb diferències en el registre fòssil que s’hi recuperava en cada un. Tenint en compte que els sediments tipus mud-flow no tenen caràcter erosiu, la juxtaposició de diversos episodis sedimentaris amb un mínim d’interrupció temporal entre ells justificava científicament la possibilitat que el material arqueològic es trobés en posició primària, cobert per successives avingudes de fang. Sobre


TRIBUNA2007-03

52

21/7/08

12:15

Página 52

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

aquestes premisses es va planificar l’excavació arqueològica, amb l’objectiu de conèixer els processos de formació del dipòsit arqueològic i en quina mesura l’associació en el nivell del registre fòssil i lític responia a l’activitat antròpica, abans de plantejar-se qualsevol interpretació conductual sobre l’aprofitament de l’entorn per part dels homínids. El material arqueològic apareix dispers en el pla horitzontal, sense formar concentracions significatives. Només en la part baixa del nivell, justament per damunt dels conglomerats de la base, s’han identificat acumulacions poliespecífiques. La més destacada es va excavar al voltant dels quadres M-O/49-51, on entre altres restes es va recuperar un esquelet axial pràcticament sencer d’hipopòtam, amb elements en connexió anatòmica. En totes aquestes acumulacions, sempre són les restes d’hipopòtam les més nombroses i completes.

Figura 3. a) Planta de les obres de la futura estació dels FGC UPC-Vallparadís a Terrassa. b) Detall de la zona excavada amb metodologia arqueològica de la unitat 7.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 53

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

53

Figura 4. Projeccions verticals de les restes fòssils del nivell arqueològic.

Com es pot veure en la projecció de la columna V, el nivell cabussa cap al sud sudoest amb una inclinació en els primers 10 metres del 15%, pendent que s’estabilitza progressivament. En vertical, es poden individualitzar tres acumulacions principals de material fòssil. Aquestes acumulacions queden ben delimitades en el sector central de l’àrea excavada, on s’ha conservat de l’erosió de la unitat 5 tot el paquet sencer d’argiles del nivell 10. Per contra, en els quadres més septentrionals, a partir de la línia 14, el gruix del paquet d’argiles del nivell arqueològic pràcticament ha estat erosionat i directament apareix el nivell 10c del tram inferior. Així mateix, en els quadres més occidentals i meridionals, d’aquestes tres acumulacions del registre fòssil només es conserva la inferior, ja que les altres haurien estat eliminades per l’erosió (Fig.4). L’acumulació superior, que correspon a la interfase entre la unitat 6 i 7, és la menys densa de les tres i entre les restes destaca la presència singular d’elements diafisals de macromamífers (proboscidis) fracturats longitudinalment, amb una forta alteració per exposició subaèria de la superfície cortical. Llevat d’aquests elements, que tenen un estat de conservació diferent al de la resta del material fòssil de la unitat, en aquesta part alta del nivell no són tan abundants les restes d’animals de talla gran com ho seran posteriorment. La segona acumulació, separada de l’anterior per uns 20 centímetres de sediments estèrils, destaca per la presència en una alta concentració de copròlits de hiena. Juntament amb aquests, s’incrementa el percentatge de restes de l’esquelet apendicular de macromamífers (hipopòtams i rinoceronts), així com evidències de la intervenció de carnívors sobre els ossos, en forma de buidats i mossegades. A més, en aquesta acumulació intermèdia, s’ha recuperat un nombre important de banyes de cèrvid, en molts casos pràcticament senceres. Aquestes banyes conserven part del crani amb senyals de mossegades, fet que descarta que siguin banyes de muda. La tercera acumulació es localitza directament sobre els conglomerats del tram inferior de la unitat. En aquest tram, el material apareix preferentment concentrat en


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

54

Página 54

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

diverses acumulacions poliespecífiques i les restes es troben més senceres que en les anteriors, amb un impacte menor de carnívors sobre els ossos. En qualsevol cas, el registre fòssil està dominat per peces dentals aïllades, en especial canines i incisives d’hipopòtam. En aquesta acumulació, per la disposició del registre i la seva composició, interpretem que el material fòssil es trobaria en posició secundària. Com ja s’ha dit, en aquesta part s’ha recuperat un esquelet axial pràcticament sencer d’hipopòtam, sobre el qual no va actuar cap carnívor, fet que indica que aquest individu va quedar enterrat en el fang de manera immediata, probablement en veure’s sorprès per una torrentada. Una interpretació semblant pot fer-se de les altres acumulacions poliespecífiques de la part baixa del nivell, on a més d’elements esquelètics de diferents tàxons i parts anatòmiques, la disposició de les restes presenta superposicions i entrecreuaments. En aquests episodis sedimentaris catastròfics i d’alta energia tipus debris flow de la part baixa, es veuen afectades preferentment restes d’hipopòtam, encara que en pocs casos apareixen en connexió anatòmica, fet que descartaria que de manera generalitzada individus d’aquesta espècie o de les altres es veiessin sorpresos per les avingudes de fang. L’exemple contrari seria el jaciment alemany d’Untermasfeld, on s’ha interpretat que bona part dels individus representats van morir ofegats, a partir d’uns percentatges d’elements en connexió anatòmica que arriben fins al 58,1% en els hipopòtams i el 66,5% en els èquids (Kahlke i Gaudzinski, 2005). En conjunt per a tot el nivell, l’enregistrament de les orientacions i pendents dels fòssils no mostra una direcció preferent en la posició de les restes, ja que totes mostren percentatges similars. Aquesta dada descartaria la participació de làmines d’aigua en la deposició de les restes. Els pendents mostren una preferència per la variable plana i, encara que no són percentualment importants, sí que són significatives per a la interpretació de la formació del dipòsit les restes en posició vertical. La major part dels elements en posició vertical es troben en la part baixa del dipòsit, on les evidències de processos de transport d’alta energia són més grans. Juntament amb aquestes dades sobre la deposició de les restes fòssils, són especialment interessants els tres remuntatges directes d’objectes lítics identificats en el camp. Un d’aquests correspon al remuntatge d’explotació entre un fragment de nucli i una ascla, un segon a un remuntatge de fractura d’una ascla de sílex i l’últim, a un remuntatge d’explotació de dues ascles de quars. A aquest últim remuntatge directe, a més, se li afegeixen dues ascles més que devien formar un remuntatge indirecte. En tots els casos, els objectes que formen els remuntatges estan a una distància de pocs centímetres entre si. Aquests remuntatges indicarien que a Vallparadís es van realitzar in situ seqüències tècniques de talla (Fig. 5).

EL REGISTRE LÍTIC El jaciment de Vallparadís destaca sobretot per l’elevada densitat i l’interès del material arqueològic recuperat. No obstant això, el material encara està en procés de revisió i estudi, per la qual cosa en el present article només podem presentar-ne les principals dades qualitatives, que permeten ja avaluar el potencial científic del jaciment i de les restes recuperades. Les característiques morfotècniques del registre lític de Vallparadís estan molt condicionades per l’escàs desenvolupament temporal dels processos de talla, per la míni-


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 55

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

55

Figura 5. Acumulació de restes fòssils a la base del nivell arqueològic. Hemimandíbula d’hipopòtam amb restes axials i apendiculars d’herbívors de talla gran. ma intervenció tècnica que mostren els objectes i pel mètode principal d’explotació dels nuclis utilitzat. Aquests aspectes, i sobretot tenint en compte que la matèria primera dominant és el quars, dificulta en gran mesura diferenciar els objectes lítics d’aquells possibles geofactes. Especialment, és difícil reconèixer aquells elements de la cadena operativa, com els fragments de talla, que no conserven tots els elements diagnòstics de la intervenció antròpica. En els primers objectes lítics que van aparèixer en el nivell ja es va poder observar que les característiques de les ascles corresponien a l’ús sistemàtic de mètodes de talla ortogonals, preferentment bipolars. Aquests mètodes de talla són habituals en les anomenades indústries de Mode 1 o olduvaianes, com a Orce i Atapuerca (Carbonell et al., 1999), i perduraran durant el Plistocè mitjà, com queda reflectit al jaciment italià d’Isernia la Pineta (Peretto et al., 1994). La utilització d’aquests mètodes de talla genera una gran quantitat de restes i fragments de talla, que juntament amb la fractura irregular del quars, fa que s’obtingui una producció lítica molt poc estandarditzada. Per aquesta raó, i amb la intenció de comprendre millor i identificar el material lític del jaciment, es va organitzar un programa experimental de talla sobre enclusa. Amb aquesta experimentació vàrem poder establir la varietat morfològica de les ascles, fragments de talla i nuclis resultants. Es van utilitzar 23 nuclis (17 de quars, 5 de lidita i 1 de sílex), recollits en el jaciment entre els blocs del paquet de graves de la unitat 5.


TRIBUNA2007-03

56

21/7/08

12:15

Página 56

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

Com vàrem observar en l’experimentació i identificar en el nivell arqueològic, la utilització d’aquests mètodes de talla genera uns productes lítics característics, com són les ascles amb dos talons oposats. No obstant això, en molts casos, el taló objecte de la percussió queda fracturat com a conseqüència de l’impacte i només se sol conservar el taló que recolza sobre l’enclusa. A més d’aquestes ascles, són nombroses les ascles que mostren accidents de talla, com fractures longitudinals (fractures de Siret) i les ascles amb fractures transversals. Aquestes fractures també poden observar-se en gran quantitat en forma de negatius reflectits en els nuclis. Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte és que les ascles bipolars sovint presenten, en l’extrem distal que copeja amb l’enclusa, extraccions a mode de retocs marginals i amb delineació denticulada. En aquests casos, no serien retocs intencionals, sinó accidents de talla (trimming). De manera àmpliament dominant, les ascles bipolars recuperades a Vallparadís presenten talons corticals o no facetats, fet que indica que no es va fer cap preparació prèvia de la plataforma de percussió abans de fer les extraccions, i que per tant s’aprofitaven directament com a pla de percussió les superfícies naturals dels còdols. Igualment, les cares dorsals presenten majoritàriament superfícies corticals i en molt pocs casos mostren més de dos aixecaments anteriors. Alhora, aquests aixecaments tenen el mateix sentit unipolar que l’ascla. Totes aquestes característiques tècniques de les ascles indiquen que els nuclis no s’exploten intensament, i sempre amb extraccions ortogonals unipolars que configuren una superfície d’explotació amb no més de tres o quatre extraccions. En consonància amb la representació de cada una de les primeres matèries dels clasts que formen part de la matriu argilosa, el quars és la roca utilitzada preferentment, amb més del 60% dels objectes lítics, seguit pels objectes en lidita i sílex. Només queda per revisar l’exacta relació entre els clasts de sílex i els objectes lítics en aquesta primera matèria, ja que sembla que hi ha una representació més gran d’objectes tallats que no pas de clasts naturals. En qualsevol cas, l’equivalència entre el percentatge d’objectes tallats i els clasts per les diferents primeres matèries, estaria indicant una selecció local de les roques i només en el cas de la quarsita s’observa testimonialment la presència d’objectes que no devien formar part inicialment dels clasts de la matriu. Totes aquestes primeres matèries provenen de l’erosió dels materials paleozoics de la serralada Prelitoral i dels conglomerats que conformen la serra de Sant Llorenç del Munt, i devien ser transportades per processos naturals al jaciment. Aquests clasts i còdols de la matriu argilosa del nivell condicionen de manera determinant el format petit dels objectes del conjunt lític de Vallparadís. Juntament amb el seu format centimètric, l’alt grau de fragmentació dels productes que genera la talla bipolar i el fet que aquesta estratègia de talla explota el gruix dels nuclis, el pla transversal, dóna com a resultat uns valors morfomètrics de format petit per a les ascles. Els nuclis recuperats en el nivell es van seleccionar a partir dels petits còdols centimètrics, preferentment de quars, de la matriu argilosa. Aquests tenen un únic pla d’explotació, que s’intervé amb angle ortogonal. Com a resultat de copejar el nucli amb el percussor i del cop de rebot generat per l’enclusa, aquests objectes solen presentar dos punts d’impacte oposats i dos contrabulbs. Com a resultat de la dinàmica de talla utilitzant aquest mètode, es generen nuclis amb formes polièdriques i cúbiques. Aquesta preferència en el nivell de mètodes de talla ortogonals probablement respon a una adaptació tècnica per aprofitar els còdols i clasts de format petit disponibles. No obstant això, els mètodes ortogonals serien el model tècnic estructural d’explotació dels nuclis, ja que


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 57

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

57

s’utilitzen també sobre objectes grans. Per exemple, s’ha localitzat un nucli en quars de format gran (72x52x38 mil·límetres) tallat a mà alçada, amb només 5 extraccions d’una llargària màxima de 4 centímetres, on el pla horitzontal es ressegueix amb extraccions ortogonals. A més d’aquests nuclis ortogonals i bipolars, que són clarament dominants, en el jaciment s’han recuperat exemples de nuclis amb altres estratègies de talla, per bé que són molt minoritàries. En la part baixa del nivell 10 es varen recuperar dos nuclis centrípets unifacials, un de quars i l’altre de sílex, que conserven en la cara no explotada la superfície cortical del còdol. Només ha aparegut un exemplar en quars de nucli bifacial centrípet, amb la cara superior explotada amb un angle simple i la inferior amb un angle secant. Aquests tipus de nuclis solen ser classificats com a discoides. A part d’aquest últim, només en alguns fragments de nucli o nuclis poc configurats s’ha pogut observar l’explotació d’arestes amb extraccions bifacials. Així mateix, ascles desbordants, que es generen de manera habitual amb aquest últim mètode de talla, també estan molt poc representades en el registre. Per tant, es pot concloure que els mètodes de talla ortogonals són clarament dominants davant d’altres estratègies. Tant a Atapuerca, Orce, Dmanisi com a Monte Poggiolo, dins de la diversitat d’estratègies de talla, els nuclis ortogonals són igualment majoritaris i freqüentment de petit format. A Europa, no serà fins a cronologies avançades del Plistocè mitjà quan les estratègies de talla bifacials centrípetes es generalitzin dins de l’àmbit de les indústries aixelianes o de Mode 2. En suma, aquesta preferència a Vallparadís en el desenvolupament dels mètodes de talla ortogonals aparentment podria respondre a una adaptació tècnica per aprofitar els còdols i clasts de format petit disponibles. Però, en realitat, el fet que sigui el mètode que jerarquitza el substrat tècnic d’aquestes indústries fa que pugui respondre veritablement a l’activació i el desenvolupament per part de les comunitats d’homínids de Vallparadís d’unes tradicions tècniques específiques (Garcia, 2005), que permeten garantir amb cadenes operatives curtes i poc desenvolupades artefactes de gran eficàcia i capacitat operativa. Especialment interessants són els tres objectes en quarsita i roca metamòrfica que s’han interpretat com a encluses i dos objectes més que correspondrien a possibles percussors. Les possibles encluses tenen unes dimensions d’entre 10-15 centímetres de llarg i corresponen a còdols amb dues cares planes, sobre les quals s’observen estigmes de percussió i depressions en la seva superfície. Amb aquests últims objectes, a Vallparadís estarien representats tots els elements que formen part de les seqüències tècniques d’explotació: començant per les encluses i percussors, els nuclis i tota la diversitat de productes de talla, tant les ascles com els fragments. Per altra banda, objectes elaborats sobre còdols de format gran tan sols s’han recuperat en el nivell 10c, en el paquet de graves. Aquests objectes corresponen a un chopper sobre un còdol de roca metamòrfica, un altre, a una aresta que presenta extraccions bifacials invasives d’angle simple (probablement un nucli) i un darrer a extraccions en forma de denticulat. A diferència de Dmanisi (Lumley et al., 2005), Vallparadís destaca també per l’abundant presència d’objectes retocats, en forma de denticulats i osques, generalment sobre ascles i fragments de talla, però també hi ha una representació significativa de còdols de petites dimensions sobre els quals s’han configurat per retoc vores tallants. Aquests objectes retocats són igualment de format petit, ja que no n’hi ha cap que superi els 7 centímetres de llarg. Es caracteritzen perquè presenten una secció transversal asimètrica, on a la vora tallant s’hi oposa una vora abrupta que facilita la utilització


TRIBUNA2007-03

58

21/7/08

12:15

Página 58

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

manual dels objectes. Aquesta vora ergonòmica abrupta, en un percentatge molt elevat, correspon a una superfície cortical, ja que la mateixa estratègia de talla dels nuclis genera de manera recurrent objectes amb dorsos naturals. Cal destacar un model de configuració que es repeteix en els objectes retocats; consisteix en un objecte de secció asimètrica amb un retoc denticulat en un lateral llarg i una osca en l’extrem distal, que tipològicament es classificarien com a becs (Fig.6). La repetició d’aquesta configuració en forma de becs fa plantejar-nos la possibilitat que sigui una morfologia recurrent i intencionadament buscada per aquestes poblacions humanes. Aquest fet permetria utilitzar aquest disseny tècnic com un criteri per buscar relacions culturals entre Vallparadís i altres jaciments. En concret, aquests tipus d’objectes són ben presents en alguns jaciments del Plistocè mitjà situats en regions relativament properes, com és la Caune de l’Aragó (Garcia, 2005). Del Plistocè inferior, encara que a Atapuerca i a Orce els denticulats i osques són els configurats majoritaris, no s’han trobat becs com els de Vallparadís. El paral·lel més pròxim seria el jaciment israelià de Bizat Ruhama, on s’ha recuperat una indústria de petit format amb retocats en forma de denticulats, assimilables a les osques i becs de Vallparadís (Zaidner et al., 2003). En conjunt, les característiques del registre lític de Vallparadís són homologables a les dels altres jaciments coneguts del període. Aquestes característiques poden sintetitzar-se en: 1) captació local de les roques utilitzades en els processos de talla; 2) domini de mètodes de talla ortogonals i bipolars en l’explotació dels nuclis; 3) processos de talla curts i poc intensos; 4) format petit dels objectes, no només atribuïble al format dels còdols i clasts naturals; 5) configuració d’objectes a partir d’ascles, fragments i petits còdols; 6) denticulats, osques i becs com a morfotipus d’objectes configurats, i 7) configuració unifacial d’arestes transversals en còdols de gran format (choppers).

Figura 6. Objectes retocats en forma de bec i denticulat del nivell arqueològic.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 59

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

59

PALEOECOLOGIA Les restes fòssils recuperades a Vallparadís, en el nivell 10, sumen uns 24.854 registres, amb una densitat de 32 elements per metre quadrat. El quadre més ric és el T37, amb 182 elements coordenats. Després dels ossos, els copròlits d’hiènids, les peces dentals aïllades i els fragments i banyes senceres formen el total del registre. Tot aquest material està encara en fase de restauració i revisió, per la qual cosa només es poden avançar dades preliminars. En especial pel que fa a les marques d’intervenció antròpica en els fòssils, ja que pràcticament la totalitat de fragments i estelles, on les marques antròpiques són més abundants, estan per restaurar. Ara mateix, només es disposa de l’anàlisi tafonòmica i zooarqueològica d’una mostra molt petita del total d’ossos (334 restes), que es va fer en un primer moment per confirmar la intervenció antròpica sobre les carcasses animals (Cáceres i Huguet, 2006). La identificació taxonòmica, pràcticament a nivell de camp, mostra una barreja d’espècies pròpies de les biozones del Vil·lafranquià final i del Galerià. Entre els tàxons d’herbívors de talla mitjana destaca Dama vallonetensis i Sus scrofa, la talla gran estaria representada per Equus altidens, Praemegacero sp., Bison sp., Stephanorinus hundsheimensis, Hippopotamus antiquus i la talla molt gran per Elephas antiquus. Entre els carnívors, la fracció més petita està representada per Lynx i Canis mosbachensis. Els úrsids estan representats per Ursus deningeri i els felins per Panthera gombasgoezensis. En el nivell 10, a part dels copròlits i senyals de mossegades en els ossos, no s’ha recuperat cap resta fòssil d’hiènid. Això no obstant, en el tram inferior de la unitat 7, en el nivell 10c, va aparèixer un crani pràcticament sencer de Pachycrocuta brevirostris, així com restes apendiculars en semiconnexió anatòmica. Aquesta comunitat faunística emmarca el jaciment des del punt de vista paleoambiental en un ecotó, on espècies pròpies d’espais oberts cohabiten en un espai reduït amb espècies de bosc. Aquest entorn es trobaria en les rodalies d’un curs fluvial amb un cabal d’aigua alt i regular. Les abundants restes d’hipopòtam recuperades en el jaciment i els nivells sedimentaris dipositats en un ambient de plana d’inundació confirmarien que les ocupacions humanes van tenir lloc al voltant d’un riu cabalós. Alhora, de les restes d’hipopòtam se’n pot deduir l’existència d’un clima temperat, amb un règim general pluviomètric alt i sense gelades a l’hivern. Probablement, i tenint en compte que la seqüència sedimentària quaternària se superposa al relleu relicte del miocè, el paisatge geogràfic durant el Plistocè devia ser semblant al de l’actual riera de Vallparadís. L’anàlisi palinològica no ha identificat restes de pol·len en el nivell 10, ni en les mostres preses del sediment ni en l’anàlisi feta sobre els copròlits (Burjachs et al., 2007). Només en el nivell negre (base unitat 4) i en el tram superior de la seqüència (unitats, 2, 3 i 4) s’han obtingut resultats positius. No obstant això, aquests dipòsits, segons el paleomagnetisme i les primeres dades bioestratigràfiques, correspondrien al Plistocè mitjà, per la qual cosa la interpretació paleoclimàtica no seria extrapolable al nivell 10. Més fiable resulta la informació de l’anàlisi palinològica feta al jaciment veí de Cal Guardiola, on el nivell fossilífer més interessant (D2), amb sediments palustrolacustres, sembla que cronològicament estaria pròxim al nivell arqueològic de Vallparadís. Aquesta anàlisi mostra un paisatge molt obert, amb només un 10% d’AP, incloses les espècies de ribera, representades amb un 1% d’AP. Al voltant del riu i en els obacs es devia desenvolupar un bosc mesotermòfil (roure, castanyer, noguera...). A


TRIBUNA2007-03

60

21/7/08

12:15

Página 60

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

les zones de muntanyes hi devia haver un bosc mixt d’alzina i arbres caducifolis, i en les zones més altes, pi roig, avets i bedoll. El paisatge immediat al jaciment estaria dominat per una vegetació de tipus sabana o devesa natural, on dominarien els prats estacionals de poàcies i altres herbàcies (asteràcies, plantatges, quenopodiàcies, altimires, espart albardí, brassicàcies, centaurees, etc.) amb alzines / garric, pins, lledoner, cupressàcies, margalló, estepes, heliantems, bufalagues, matapolls, èfedres, etc., disseminats. La clau bàsica per a aquest tipus de paisatge seria un règim de pluges estacionals, que permetria el desenvolupament d’una megafòrbia en les estacions plujoses. Les precipitacions devien ser més repartides en altura (muntanyes), de manera que permetien la instal·lació de pinedes i avetoses. Tota aquesta flora configura un clima bàsicament temperat, amb tàxons de Quercus, Phillyrea, Pistacia, Vitis, Cistus, tipus Chamaerops (Burjachs, en premsa). El registre faunístic del nivell 10 es caracteritza per una representació anatòmica dominada per heads and limbs, per la desarticulació de les carcasses i per una sobrerepresentació de restes d’animals de talla gran, que s’ha d’atribuir a la conservació diferencial soferta per la tafocenosi després de l’actuació intensa dels carronyaires. La baixa incidència d’abrasió hídrica en forma de rodaments i poliments en la mostra analitzada (només un 12,1% i sempre en els estadis més baixos de l’alteració) descarta la participació dels cursos d’aigua i del transport tractiu en la composició del registre fòssil. A més, s’ha de tenir en compte que el desplaçament de les restes que es troben en posició secundària mitjançant mecanismes de transport massiu exclou també una selecció dels ossos per densitats. Per tant, cal atribuir principalment als cànids i hiènids la composició i l’estat final del conjunt ossi recuperat. L’actuació d’aquests carronyaires està representada en forma de mossegades (solcs i depressions), buidatges, i amb fragments regurgitats i amb senyals d’enzims salivals, en pràcticament el 50% dels ossos de la mostra estudiada. Els individus de talla mitjana i els èquids estan representats majoritàriament per restes cranials, peces dentals aïllades i per l’extrem distal de l’esquelet apendicular. Aquesta representació cal relacionar-la directament amb la destrucció de la resta de l’esquelet d’aquests animals pels hiènids, probablement per la hiena gegant. Els metàpodes, calcanis i astràgals són els elements més ben conservats del registre, fet que s’explica perquè els hiènids no els aprofiten a causa de la seva densitat més gran i del seu contingut nutritiu més baix (Lupo i O’Connell, 2002; Pickering, 2002) . En les espècies de talla gran, rinoceronts i hipopòtams, l’esquelet apendicular està més ben representat que l’axial. En els ossos llargs d’aquests tàxons es pot veure tota la seqüència d’intervenció dels carronyaires, des d’elements sencers, fins a la progressiva destrucció de l’os: començant per l’epífisi proximal, la distal, mossegades en forma d’espiral en les diàfisis, buidatge de les canyes, fins que s’abandona el consum deixant només els cilindres diafisaris. Per tant, els elements més densos de l’esquelet, com articulacions, metàpodes i falanges, menys atractius per als carronyaires, estan més ben representats, mentre que l’esquelet axial (costelles i vèrtebres) i els ossos llargs amb nutrients en el seu interior estan més afectats. Tot i això, en el registre del nivell 10, juntament amb restes fortament afectades pels carronyaires, hi ha altres casos on el mateix tipus de restes estan completament senceres. Aquest fet indicaria una història deposicional complexa del nivell, amb restes procedents de diferents processos naturals i biològics, en posició primària o secundària, que finalment es devien acumular en la mateixa unitat sedimentària.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 61

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

61

L’altra modificació d’origen biològic identificada en el registre ossi són les marques de tall. Entre les restes del jaciment de Vallparadís s’han identificat 12 ossos amb marques relacionades amb la descarnació i la desarticulació dels animals, i 5 fòssils amb evidències de fractura antròpica per consumir el moll de l’os. Per tant, en la mostra estudiada, la intervenció humana s’ha identificat en 16 elements, la qual cosa representa el 4,4% dels ossos estudiats. Encara que es tracta de percentatges baixos, és suficient com per poder afirmar la presència humana al jaciment i la seva intervenció sobre les carcasses animals. Ossos amb marques d’intervenció antròpica s’han identificat en les tres acumulacions principals detectades en les projeccions verticals. Per tant, fins que la mostra no s’ampliï, en tot el dipòsit excavat hi ha evidències de consum humà de les carcasses. (Fig.7) La diversitat dels tàxons i l’edat dels individus consumits pels homínids seria pròpia d’un depredador generalista, a l’igual que les parts consumides, que afecten tant els ossos llargs (húmers i fèmurs), com l’esquelet axial (vèrtebres), els extrems de l’esquelet apendicular (metàpodes i calcanis) i el crani (mandíbula). La major part de les marques de tall corresponen a incisions, és a dir, estries fines de recorregut lineal i fons amb secció en “V”. En alguna ocasió s’han observat microestries internes i cons hertzians que són trets característics de l’ús d’eines lítiques per processar els animals per al consum humà. També s’ha trobat una serrada en un húmer d’un individu de talla mitjana. Aquest tipus de marca de tall la defineix el fet que són un grup d’incisions que apareixen superposades i que corresponen a un mateix moviment de serra.

Figura 7. Taula resum de les restes fòssils amb marques de tall del nivell arqueològic.


TRIBUNA2007-03

62

21/7/08

12:15

Página 62

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

El percentatge de marques de tall identificat a Vallparadís és significatiu, tenint en compte que dels jaciments del període, ni a Dmanisi ni als enclavaments d’Orce, s’han localitzat per diverses raons evidències d’actuació antròpica. Al jaciment d’Ubeidiya, el percentatge és de 0,2%, amb 16 elements en termes absoluts (Gaudzinski, 2004). Aquests percentatges baixos en jaciments a l’aire lliure s’han d’atribuir a la pròpia sistemàtica de formació d’aquests dipòsits fossilífers, resultants de la barreja de diferents processos d’acumulació i a les alteracions postdeposicionals que afecten en major grau l’estat de conservació de la superfície cortical dels ossos. Diferents són els percentatges que s’han d’esperar en els jaciments en cova per les condicions sedimentàries. A Atapuerca, en el nivell TD6, les marques de tall arriben fins a un 25% del total de les restes. Aquest percentatge tan alt està directament relacionat amb una incidència baixa de carronyaires, amb només un 11% de mossegades (Huguet, 2007). A més, de les característiques del registre lític i fòssil pot interpretar-se que les ocupacions humanes en aquest jaciment devien ser residencials. Aquests factors determinen un percentatge superior d’intervenció antròpica en els ossos, ja que la formació de l’acumulació fòssil pot atribuir-se directament als grups d’homínids. A Vallparadís, per contra, tota la possible intervenció antròpica sobre els animals de talla mitjana i sobre l’esquelet axial dels de talla gran i molt gran ha estat literalment destruïda per la intervenció posterior dels carronyaires. Cal assenyalar que la meitat dels ossos amb marques de tall també presenten mossegades de carnívor, la qual cosa vol dir que tant humans com depredadors van accedir a les mateixes restes. Aquesta competència entre homínids i els grans depredadors per les mateixes preses ha fet plantejar diferents hipòtesis sobre la interactuació entre ells. Segons uns, la presència de la hiena gegant a Europa, que no es devia extingir fins als 500.000 anys, devia dificultar als homínids d’accedir a les carcasses durant el Plistocè inferior i mitjà inicial, fet que limitava les possibilitats de colonització d’Europa (Turner, 1992). L’altra hipòtesi plantejada és la contrària; que la presència de grans depredadors com els dents de sabre (M. whitei i H. latidens) a Europa ara fa entre 1,5 i 0,5 milions d’anys, devia oferir als homínids i carronyaires una gran quantitat de carcasses que aquests felins devien abandonar (Arribas i Palmqvist, 1999). A Vallparadís no s’ha localitzat cap cas de superposició de marques antròpiques i mossegades que permetin determinar la seqüència d’intervenció. No obstant això, la localització d’aquestes marques pot proporcionar-nos algunes claus (DomínguezRodrigo, 2002): així, en un cilindre diafisari (una tíbia de rinoceront), s’ha identificat una incisió llarga, de 7 centímetres, que cobreix longitudinalment tota la canya de l’os. Aquesta marca indica la descarnació per part dels homínids de l’extremitat d’aquesta presa. Posteriorment, i ja lliure del seu contingut carni, aquest os va ser aprofitat pels carronyaires. Una interpretació semblant pot fer-se del fèmur d’hipopòtam amb marques de tall de descarnació en la metàfisi de l’os, intervenció antròpica que per lògica devia ser anterior a l’afectació que mostra l’os a l’epífisi distal per part dels hiènids. Aquesta intervenció dels homínids a les parts més riques de les preses també quedaria confirmada per les marques de tall de descarnació en una vèrtebra d’un animal de talla gran. Igualment, els homínids devien desmembrar les preses ajudant a la desarticulació dels esquelets que s’observa en el registre, com queda demostrat en dos calcanis i un metàpode amb marques de tall. De les parts anatòmiques amb marques de tall i de la localització en els ossos d’aquests exemples es dedueix que els homínids accedien a les


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 63

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

63

parts més riques de l’esquelet. No obstant això, és necessari ampliar la mostra analitzada abans de comprovar si l’accés a aquestes parts més riques era habitual o ocasional, ja que en funció del percentatge variaria la interpretació del comportament dels homínids com a depredadors (Fig. 8).

Figura 8. Fragments corticals amb marques de tall en forma d’incisions paral·leles.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

64

12:15

Página 64

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

Una altra dada interessant és la baixa representació d’ossos amb fractura antròpica. En moments posteriors del Plistocè, els homínids fracturaran de manera sistemàtica els ossos llargs per aprofitar el moll de l’os. No obstant això, com ja s’ha observat en altres jaciments del període, tant a Euràsia com a Àfrica, el moll de l’os no era un recurs que s’aprofités de manera intensa. Aquest fet s’ha argumentat com una prova en contra de l’actuació dels homínids com a carronyaires, ja que si ho fossin, necessàriament consumirien aquest recurs (Gaudzinski, 2004).

DISCUSSIÓ El nivell arqueològic excavat a Vallparadís és l’evidència més antiga d’ocupació humana a Catalunya. Fins i tot, és la primera vegada que es localitzen en un jaciment del Paleolític inferior català restes associades de fauna i indústria, en context estratigràfic i en posició primària. Alhora, és la superfície i el volum excavat més gran d’un nivell del Plistocè inferior d’Euràsia, on a més s’ha recuperat el conjunt arqueològic més abundant. Per tant, encara que tot just s’ha acabat el treball de camp i falta tot l’estudi i anàlisi del jaciment, Vallparadís pot considerar-se ja com el jaciment paleolític català amb un major potencial científic. Amb les dades de camp disponibles, el nivell arqueològic 10 forma part de la unitat 7, formada per sediments al·luvials dipositats mitjançant mecanismes de transport de fluxos densos tipus mud-flow en la part superior i sediments tipus debris-flow en la part inferior, que erosionen i interrompen una sedimentació fluvial. Les projeccions verticals del material fòssil, els remuntatges lítics, les abundants marques d’arrels en el sediment i les dades tafonòmiques preliminars permeten plantejar com a hipòtesi de treball que el nivell arqueològic correspon a un palimpsest, amb diferents episodis que barregen materials en posició secundària, en especial en la part baixa, i materials en posició primària. La sedimentació ràpida i successiva de diverses capes de fang en el nivell hauria permès segellar els diversos impactes d’ocupació humana. Aquest fet, alhora, ens permet disposar d’un registre d’alta resolució diacrònica, amb el qual es podrà investigar els patrons subsistencials i conductuals dels homínids de Vallparadís. Exceptuant la part baixa del nivell, on sí s’han localitzat restes en connexió o semiconnexió anatòmica, les altres restes fòssils estan desarticulades. Aquest estat de les restes implica que les carcasses van ser processades pels carnívors i els homínids abans d’enterrar-se. Només en les acumulacions poliespecífiques de la part baixa del nivell, sobretot pel que fa a les restes d’hipopòtam, pot plantejar-se que els individus representats van veure’s sorpresos per avingudes catastròfiques d’aigües des de les vessants, seguint un model ben descrit en el jaciment alemany d’Untermasfeld (Kalkhe Gaudzinski, 2005) o al jaciment veí de Cal Guardiola (Berástegui et al, 1998). Per altra banda, encara que en el registre fòssil estan àmpliament representades les marques de carronyaires i copròlits, i que la composició final de l’acumulació està fortament condicionada per la seva actuació, no sembla que d’inici l’acumulació correspongui a les que es formarien en els caus, ben descrites per exemple en el jaciment de Venta Micena (Arribas i Pamlqvist, 1998). Sobretot perquè no s’han recuperat restes infantils d’hienes, que per la mateixa etologia d’aquest animal són molt abundants en els caus. El crani i les restes apendiculars d’hiena recuperades a la unitat 7 corresponen


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 65

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

65

a un individu adult i provenen del tram inferior de la unitat, nivell 10c, i no del nivell arqueològic. Pickering (2002; 133) arriba a afirmar que: «while the absence of young hyena remains does not necessarily argue against a fossil assemblage as being formed by hyenas, their absence certainly does not strengthen such an argument». Així doncs, l’absència de restes fòssils d’hiènids descartaria una acumulació òssia formada en els caus. Hauríem d’interpretar que les restes faunístiques de Vallparadís correspondrien a les carcasses consumides pels homínids i carronyaires en els llocs de captura. Igualment, la diversitat d’espècies d’herbívors representada en el registre descartaria una acumulació fòssil originària atribuïble a un únic depredador, ja que cada un d’aquests té preferències per determinats tàxons d’ungulats. Tampoc no s’han identificat ossos amb osteopatologies, és a dir, d’animals malalts, que pel fet que són preses més fàcils estan ben representats en les acumulacions generades pels carnívors (Arribas i Palmqvist, 1998). Igualment, encara que la intervenció dels homínids sobre les carcasses és un altre agent que explicaria la desarticulació, destrucció i fragmentació del registre fòssil, no es pot atribuir tampoc exclusivament a ells l’acumulació òssia, pel percentatge identificat de marques de tall i ossos fracturats. Per tant, la diversitat en el grau d’intervenció de carnívors i homínids sobre les restes òssies, on els mateixos elements ossis en uns casos es recuperen sencers i en altres reflecteixen un consum intens, correspon millor a acumulacions formades per una heterogeneïtat de processos on participen agents biològics i naturals. A l’igual que el registre fòssil, l’acumulació d’objectes lítics s’hauria format per la suma de processos tècnics de talla, alguns de fets in situ com ho demostren els remuntatges lítics. Tots els elements de la cadena operativa lítica estarien representats en el registre, ja que els processos de transport de fluxos densos i massius no seleccionen el material per densitat, com ho fan els fluxos d’aigua. Per tant, les característiques tècniques i mètriques dels objectes són les generades pels mètodes d’explotació i configuració utilitzats i no s’han vist esbiaixades per processos postdeposicionals. El format petit dels objectes i l’absència gairebé d’elements de gran format tallats sobre còdols (choppers i chopping tools) respon únicament a l’actuació humana. Igualment, la perfecta proporció entre les primeres matèries dels objectes lítics amb la dels clasts i còdols naturals mostra una captació local dels recursos lítics, sense una selecció de cap d’aquests recursos (a excepció possiblement del sílex). A la vegada, aquesta homogeneïtat en les roques entre els objectes tallats i els fragments naturals exclou que l’acumulació lítica resulti de la suma d’objectes desplaçats en diferents episodis catastròfics d’alta energia, ja que aquests episodis generen una diversitat en formes i primeres matèries no observada en el registre lític. Així doncs, els grups d’homínids assentats a Vallparadís explotaven un entorn biològic ric, amb una adaptació que no mostra aparentment cap criteri de selecció, ni en les preses consumides ni en les roques utilitzades en els processos de talla. Aquesta estratègia adaptativa d’ampli espectre no es veu sotmesa a cap pressió econòmica o social per rendibilitzar els recursos, ni exigeix tècniques de gran complexitat per aprofitar-los. Per tant, sembla que aquests primers homínids europeus devien ser depredadors generalistes, socialment ben consolidats, que accedien a les carcasses disponibles al voltant d’un gran riu. D’aquestes carcasses aprofitaven les parts anatòmiques més riques, com així ho demostren les marques de tall identificades. Per tant, treballem amb la hipòtesi que els homínids del Plistocè inferior europeu tenien un accés primari a les preses i ocupaven el cim de la cadena tròfica, com un gran depredador.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

66

12:15

Página 66

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, J.; MOYÀ-SOLÀ, S.; PONS-MOYÀ, J. (1987). «La sucesión de mamíferos en el Pleistoceno inferior de Europa: proposición de una nueva escala bioestratigráfica». Paleontologia i Evolució, memoria especial 1: 287-295. ARRIBAS, A.;. PALMQVIST, P. (1998). «Taphonomy and palaeoecology of an assemblage of large mammals: Hyaenid activity in the Lower Pleistocene site at Venta Micena (Orce, Guadix-Baza Basin, Granada, Spain)». Geobios 31, 3: 3-47. ARZARELLO, M.; MARCOLINI, F.; PAVIA, G.; PAVIA, M.; PETRONIO, C.; PETRUCCIO, M.; ROOK, L.; SARDELLA, R. (2007). Evidence of earliest human occurrence in Europe: the site of Pirro Nord (Southern Italy). Naturwissenschaften. BAR-YOSEF, O. (1994). The Lower Paleolithic of the Near East. Journal of World Prehistory 8, 3: 211-265. BERÁSTEGUI, X.; CASANOVAS, J.; MOYÀ, S. (1998). «El jaciment paleontològic de Cal Guardiola. Una finestra oberta al Plistocè inferior de Catalunya. Contextualització geològica.». A: Tribuna d’Arqueologia : 255-277. BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; ARSUAGA, J.L.; CARBONELL, E.; ROSAS, A.; MARTÍNEZ, I.; MOSQUERA, M. (1997). «A hominid from the Lower Pleistocene of Atapuerca, Spain: possible ancestor to Neandertals and modern humans». Science 276: 13921395. BERMÚDEZ DE CASTRO, J. M.; MARTINÓN-TORRES, M.; CARBONELL, E.; SARMIENTO, S.; ROSAS, A.; VAN DER MADE, J.; LOZANO, M. (2004). «The Atapuerca sites and their contribution to the knowledge of human evolution in Europe». Evolutionary Anthropology 13: 25-41. BURJACHS, F. [en premsa]. «Palinologia del jaciment de Cal Guardiola (Terrassa, Vallès Occidental)». Monografia, Departament de Cultura, Generalitat de Cataluya. BURJACHS, F.; YLL, R.; EXPÓSITO, I. (2007). «Informe preliminar de l’anàlisi pal·linològica del jaciment de Vallparadís». Informe FURV, 2 p. CÁCERES, I.; HUGUET, R. (2006). «Informe preliminar de l’anàlisi tafonòmica i zooarqueològica dels fòssils procedents del jaciment de Vallparadís (Terrassa)». Informe FURV, 4 p. CARBONELL, E.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; ARSUAGA, J.L.; DÍEZ, J.C.; ROSAS, A.; CUENCA-BESCÓS, G.; SALA, R.; MOSQUERA, M.; RODRÍGUEZ, X.P. (1995). «Lower Pleistocene hominids and artifacts from Atapuerca-TD6 (Spain)». Science 269: 826-830. CARBONELL, E.; GARCÍA-ANTÓN, M.D.; MALLOL, C.; MOSQUERA, M.; OLLÉ, A.; RODRÍGUEZ, X.P.; SAHNOUNI, M.; SALA, R.; VERGÈS, J.M. (1999). «The TD6 level lithic industry from Gran Dolina, Atapuerca (Burgos, Spain): production and use». Journal of Human Evolution 37: 653-693. DENNELL, R. (2003). «Dispersal and colonisation, long and short chronologies: how continuous is the Early Pleistocene record for hominids outside East Africa?». Journal of Human Evolution 45: 421-440. DESPRIÉE, J.; GAGEONNET, R.; VOINCHET, P.; BAHAIN, J.-J.; FALGUÈRES, CH.; VARACHE, F.; COURCIMAULT, G.; DOLO, J.-M. (2006). «Une occupation humaine au Pléistocene inférieur sur la bordure nord du Massif central». C. R. Palevol 5: 821-828. DOMÍNGUEZ-RODRIGO, M. (2002). «Hunting and Scavening by Early Humans: The State of the Debate». Journal of World Prehistory 16, 1: 1-54.


TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 67

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

67

GABUNIA, L.; VEKUA, A. (1995). «A Plio-Pleistocene hominid from Dmanisi, East Georgia, Caucasus». Nature 373: 509-512. GARCIA, J. (2005). Tecnologia lítica i variabilitat de les indústries del Plistocè mitjà i superior inicial del nord-est de la Península Ibèrica i sud-est de França: Nivell G de la Caune de l’Arago, la Selva i conques del Rosselló, Ter i lacustre de Banyoles. Tesi Doctoral. Università degli studi di Ferrara/Universitat Rovira i Virgili. Ferrara/Tarragona. GARCÍA SÁNCHEZ, E. (2005). «El rapto de Europa...una y otra vez». Zephyrus LVIII: 2336. GAUDZINSKI, S. (2004). «Subssitence patterns of Early Pleistocene hominids in the Levant -taphonomic evidence from the Ubeidiya Formation (Israel)». Journal of Archaeological Science 31: 65-75. GÓMEZ, M. (2005a). «Correlació de sondeigs mecànics al jaciment de Vallparadís (Terrassa)». Informe UTE-Terrassa, 27 p. GÓMEZ, M. (2005b). «Sedimentologia i ambient sedimentari del jaciment de Vallparadís (Terrassa)». Informe UTE-Terrassa, 19 p. GÓMEZ, M. (2007). «Sedimentologia i ambient sedimentari del jaciment de Vallparadís (Terrassa)». Informe FURV, 18 p. HUGUET, R. (2007). Primeras ocupaciones humanas en la Península Ibérica: Paleoeconomía en la Sierra de Atapuerca (Burgos) y en la Cuenca Guadiz-Baza (Granada) durante el Pleistoceno inferior. Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili. Tarragona. ICC (1997). Mapa geològic de Catalunya a escala 1:25000. Fulll 392-2-2 (Sabadell). KAHLKE, R.-D.; GAUDZINSKI, S. (2005). «The blessing of a great flood: differentiation of mortality patterns in the large mammal record of the Lower Pleistocene fluvial site of Untermassfeld (Germany) and its relevance for the interpretation of faunal assembalges from archaeological sites». Journal of Archaeological Science 32: 1202-1222. DE LUMLEY, H.; NIORADZÉ, M.; BARSKY, D.; CAUCHE, D.; CELIBERTI, V.; NIORADZÉ, G.; NOTTER, O.; ZVANIA, D.; LORDKIPANIDZE, D. (2005). «Les industries lithiques préoldowayennes du début du Pléistocène inférieur du site de Dmanissi en Géorgie». L’Anthropologie 109: 1-182. LUPO, K.; O’CONNELL, J. (2002). «Cut and tooth mark distribution on large animal bones: ethnoarchaeological data from the Hadza and their iomplications for current ideas about early human carnivory». Journal of Archaeological Science 29: 85-109. MANZI, G. (2004). «Human evolution at the Matuyama-Brunhes boundary». Evolutionary Anthropology 13: 11-24. PARÉS, J.M.; PÉREZ-GONZÁLEZ, A.; ROSAS, A.; BENITO, A.; ÉRMUDEZ DE CASTRO, J.M.; CARBONELL, E.; HUGUET, R. (2005). «Matuyama-age lithic tools from the Sima del Elefante site, Atapuerca (northern Spain)». Journal of Human Evolution: 1-7. PALMQVIST, P.; MARTÍNEZ-NAVARRO, B.; TORO, I.; PATROCINIO ESPIGARES, M.; ROSMONTOYA, S.; TORREGROSA, V.; PÉREZ-CLAROS, J.A. (2005). «Réévaluation de la présence humaine au Pleistocène inférieur dans le sud de l’Espagne». L’Anthropologie 109: 411-450. PARFITT, S.A.; BARENDREGT, R.W.; BREDA, M.; CANDY, I.; COLLINS, M.J.; RUSSELL COOPE, G.; DURBIDGE, P.; FIELD, M.H.; LEE, J.R.; LISTER, A.M.; MUTHC, R.; PENKMAN, K.E.H.; PREECE, R.C.; ROSE, J.; STRINGER, CH.B.; SYMMONS, R.;


TRIBUNA2007-03

68

21/7/08

12:15

Página 68

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

WHITTAKER, J.E.; WYMER, J.J.; STUART, A.J. (2005). «The earliest record of human activity in northern Europe». Nature 438: 1008-1012. PERETTO, C. (ed.) Le industrie litiche del giacimento paleolitico di Isernia La Pineta. La tipologia, le trace di utilizzazione, la sperimentazione. Instituto Regionale per gli Studi Storici del Molise “V. Cuoco”/Cosmo Ianonne, Isernia, 1994. PERETTO, C.; ORNELLA AMORE, F.; ANTONIAZZI, A.; ANTONIAZZI, A.; BAHAIN, J.J.; CATTANI, L.; CAVALLINI, E.; ESPOSITO, P.; FALGUÈRES, C.; GAGNEPAIN, J.; HEDLEY, I.; LAURENT, M.; LEBRETON, V.; LONGO, L.; MILLIKEN, S.; MONEGATTI, P. OLLÉ, A.; PUGLIESE, N.; RENAULT-MISKOVSKY, J.; SOZZI, M.; UNGARO, S.; VANNUCCI, S.; VERGÈS, J.M.; WAGNER, J.-J.; YOKOYAMA, Y. (1998). «L’industrie lithique de Ca’Belvedere di Monte Poggiolo: stratigraphic, matière première, typologie, remontages et traces d’utilisation». L’Anthropologie 102: 343-365. PICKERING, T. (2002). «Reconsideration of criteria for differentiating faunal assemblages accumulated by hyenas and hominids». International Journal of Osteoarchaeology 12: 127-141. RIGHTMIRE, G.PH.; LORDKIPANIDZE, D.; VEKUA, A. (2006). «Anatomical descriptions, comparative studies and evolutionary significance of the hominin skulls from Dmanisi, Republic of Georgia». Journal of Human Evolution 50: 115-141. ROEBROEKS, W. (2001). «Hominid behaviour and the earliest occupation of Europe: an exploration». Journal of Human Evolution 41: 437-461. ROEBROEKS, W.; VAN KOLFSCHOTEN, TH. (1994). «The earliest occupation of Europe: a short chronology». Antiquity 68: 489-503. SAHNOUNI, M.; HEINZELIN, J. DE (1998). «The Site of Ain Hanech Revisited: New Investigations at this Lower Pleistocene Site in Northern Algeria». Journal of Archaeological Science 25: 1083-1101. TURNER, A. (1992). «Large carnivores and earliest European hominids: changing determinants of resource availability during the Lower and Middle Pleistocene». Journal of Human Evolution 22: 109-126. TURNER, A. (1999). «Assessing earliest human settlemment of Eurasia: Late Pliocene dispersions from Africa». Antiquity 73: 563-570. ZAIDNER, Y.; RONEN, A.; BURDUKIEWICZ, J.-M. (2003). «L’industrie microlithique du Paléolithique inférieur de Bizat Ruhama, Israël». L’Anthropologie 107: 203-222.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 69

La Cova Gran de Santa Linya i el poblament humà del vessant sud dels Pirineus al Plistocè superior i a l’Holocè JORGE MARTÍNEZ-MORENO1, RAFAEL MORA TORCAL1 I IGNACIO DE LA TORRE 2, 1

L’ASSENTAMENT HUMÀ AL VESSANT SUD DELS PIRINEUS Els darrers anys, des del Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i juntament amb l’Institute of Archaeology de l’University College de Londres, estem desenvolupant el projecte El poblament prehistòric del Prepirineu Oriental, amb el qual pretenem analitzar les pautes relacionades amb la instal·lació humana al vessant sud dels Pirineus durant el Plistocè superior i l’Holocè. Fins fa pocs anys es disposava d’un limitat coneixement sobre la història d’aquest procés, és a dir, sobre quan i com els grups humans ocupen les valls dels Pirineus Orientals d’Osca i Lleida. L’activitat que s’està duent a terme des de les universitats de Saragossa, Barcelona, Tarragona i el nostre grup en aquesta àrea geogràfica, permet sospitar que aquesta perspectiva canviarà en els propers anys, a causa del nombre d’assentaments que s’han anat trobant en els darrers temps. Els Pirineus constitueixen un massís muntanyós que s’estén al nord de la península Ibèrica, delimitat per dues grans depressions que articulen al nord la xarxa hidrogràfica de la conca de la Garona, i al sud la vall de l’Ebre. Lluny de configurar una unitat biogeogràfica contínua, els dos vessants pirinencs han seguit trajectòries climàtiques, ecològiques i històriques desiguals, i aquest fet queda reflectit en importants diferències en la quantitat i la qualitat del registre arqueològic disponible per analitzar la instal·lació humana al Plistocè superior i a l’Holocè.

1. Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria. Facultat de Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona - 08193 Bellaterra 2. Institute of Archaeology. University College London. 31-34 Gordon Square. London, WC1H-0PY. United Kingdom


TRIBUNA2007-04

70

21/7/08

12:50

Página 70

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

El vessant nord conforma un dels pols clàssics dins dels estudis que es refereixen a l’evolució biològica, tècnica i social de la gent que va viure durant el darrer Cicle Glacial (Bahn, 1983; Delporte i Clottes (coord.) 1996). S’ha assenyalat que els darrers 30.000 anys, al Paleolític superior, aquesta àrea presenta intensos lligams amb la cornisa Cantàbrica i el Perigord, configurat un espai geogràfic on es produeixen fortes interaccions entre grups que comparteixen codis culturals similars, tal i com es pot inferir a partir de les semblances registrades en el desenvolupament tècnic i estilístic dels artefactes, i altres manifestacions socials i cognitives que es materialitzen en un ampli ventall de contextos, habitualment englobats sota el concepte d’art. Aquest extraordinari desenvolupament històric sembla no manifestar-se al vessant sud-pirinenc. Dins d’aquest panorama, els assentaments de l’àrea de Serinyà (Reclau Viver, l’Arbreda, Mollet i Bora Gran) representen una excepcionalitat que es perllonga per tot el sud dels Pirineus (Martínez-Moreno, 1997). S’ha considerat que aquest enclavament presenta importants concomitàncies amb la trajectòria desenvolupada al Llenguadoc i Rosselló (Sacchi, 1986). Actualment no disposem de referents similars amb els quals visualitzar aquest procés i, malgrat que en els darrers anys s’ha començat a construir la història dels grups humans que van viure a la vall de l’Ebre i la banda sud dels Pirineus, traçar en aquesta regió els trets relacionats amb l’assentament humà no és fàcil. Especialment crític és el buit corresponent amb l’aparició d’Homo sapiens anatòmicament modern, fa 40.000 anys si atenem a les datacions que disposa l’Arbreda (Bischoff et al. 1989; Maroto et al., 1996), situació que es perllonga pràcticament fins a la fi del Plistocè. Pensem que aquesta anomalia podria resultar de l’escassa activitat de prospecció i d’excavació duta a terme fins fa poc temps. De fet, les dues darreres dècades han permès conèixer un creixent nombre d’assentaments en els quals es detecta la presència d’Homo sapiens anatòmicament modern a les serres pirinenques d’Osca i Lleida (Utrilla, 2002; Mangado et al., 2006, Martínez-Moreno et al., 2006a, 2006b; Montes 2006) i que suggereixen que el vessant sud començà a ser ocupat de forma recurrent amb posterioritat al Màxim Glacial, aproximadament cap al 18.000 cal BP (MartínezMoreno et al., 2006d). És sota aquesta perspectiva que l’anàlisi de les tendències del poblament humà a les valls dels Pirineus de Lleida al llarg del Plistocè superior i de l’Holocè configura una línia de recerca rellevant. El nostre projecte pretén analitzar des d’una perspectiva diacrònica àmplia l’ocupació humana en aquesta regió, incidint en els següents eixos: el poblament antic de les valls pirinenques, l’aparició i expansió d’Homo sapiens anatòmicament modern a la fi del MIS 3 i durant el MIS 2 (Pleniglacial) i, finalment, la transició Plistocè/Holocè. Aquestes vies convergeixen amb la finalitat d’avaluar si el massís pirinenc actua com un possible filtre biogeogràfic al llarg del Plistocè superior que dificulta la connexió entre els dos vessants. És a dir, pretenem determinar si l’ocupació humana d’aquests entorns fou modulada per factors d’ordre climàtic i mediambiental. Al mateix temps, la possibilitat d’analitzar com neandertals i humans moderns afronten el repte de viure en uns ecosistemes constrictius i rigorosos d’acord amb les dades paleoambientals disponibles (Van Andel i Davis (ed.) 2004), permetria derivar elements comparatius amb els quals visualitzar els canvis tècnics, organitzatius i cognitius de dues espècies humanes que van viure en aquestes contrades. Dins d’aquestes coordenades, el nostre interès se centra en la recerca de contextos que permetin abordar la noció de transició. Aquestes fases són crítiques ja que impli-


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 71

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

71

quen transformacions i remodelacions essencials per reconstruir la història de la nostra espècie. En el tram temporal abans esmentat es produeixen tres fenòmens històrics importants com són la desaparició d’Homo neanderthalensis, els canvis produïts al límit Plistocè/Holocè i l’aparició de l’economia de producció. Tots aquests canvis completen un cicle, el referit al desenvolupament d’Homo sapiens anatòmicament modern i de la forma d’organització caçadora-recol·lectora. L’explicació d’aquest procés es pot concretar geogràficament en l’àmbit que representa el vessant sud dels Pirineus i la seqüència arqueològica de la Cova Gran de Santa Linya obre perspectives suggerents per analitzar aquestes qüestions. El nostre objectiu en aquestes pàgines seria assenyalar el potencial arqueològic d’un lloc en el qual estem treballant de forma efectiva els darrers tres anys. Malgrat aquest escàs temps, pensem que aquest assentament és clau per reconstruir la història dels grups humans que van viure els darrers 50.000 anys al vessant sud dels Pirineus.

EL MARC GEOGRÀFIC DE LA COVA GRAN DE SANTA LINYA La Cova Gran es descobreix l’agost del 2002 com a resultat d’una visita que vam fer guiats per Jaume Feliu i Josep Vendrell —veïns de Camarasa—, que coneixien l’existència d’una balma de grans dimensions i de la qual no es tenia notícia de treballs arqueològics previs. En arribar vàrem trobar en superfície artefactes que permetien identificar un registre arqueològic representatiu d’una llarga diacronia, des del Paleolític mitjà fins a la Prehistòria recent. La balma es localitza a un parell de quilòmetres del nucli urbà de Santa Linya, poble adscrit al terme municipal de les Avellanes-Santa Linya (Noguera) a una altitud de 386 metres sobre el nivell del mar (Fig. 1). Geogràficament, es troba dins una petita vall lateral configurada pel torrent de Sant Miquel, que aboca al pantà de Camarasa, a la Noguera Pallaresa. La Cova Gran es troba en una petita barra calcària —el serrat de Bepó— que està rodejada de muntanyes d’alçària mitjana (entre 500 i 800 metres) que conformen la Solana del Mont-roig, un contrafort de les serres marginals del Prepirineu. La seva situació topogràfica es pot considerar secundària dins del paisatge, malgrat que aquest torrent comunica les conques de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. Aquest corredor connecta transversalment l’interior de les valls conformades per les serralades marginals i exteriors del Prepirineu que s’estenen entre la serra Llarga i el Montsec, serra que demarca un límit biogeogràfic net entre la vall de l’Ebre i l’àmbit pirinenc. El torrent de Sant Miquel té un recorregut d’uns 6 quilòmetres i funciona com a desguàs natural de les aigües superficials, captant l’àmplia conca de recepció compresa pels barrancs de Conqueta i Tordeganda, fins a abocar-les a la Noguera Pallaresa. Malgrat que actualment no és un curs regular, en períodes de forta pluviositat pot transportar un gran cabal d’aigua, i diversos elements geomorfològics indiquen que en diferents moments la cavitat fou incorporada dins del seu curs. Aquesta observació ha estat present a l’hora de dissenyar la intervenció arqueològica, ja que sospitem que aquest agent va incidir directament sobre el dipòsit arqueològic.


TRIBUNA2007-04

72

21/7/08

12:50

Página 72

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

Figura 1. Localització de la Cova Gran dins del quadrant nord-est de la península Ibèrica. Context geogràfic immediat (mapa extret de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, E: 1:50.000).


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 73

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

73

VISUALITZANT LA SEQÜÈNCIA ARQUEOESTRATIGRÀFICA DE LA COVA GRAN En tractar-se d’un jaciment que prèviament no s’havia intervingut arqueològicament, les tasques inicials van dirigir-se a fer l’aixecament topogràfic de la cavitat, tot supervisat pels serveis tècnics de l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Aquests treballs defineixen un abric de grans dimensions amb una superfície de més de 2.800 metres quadrats, delimitada per una paret còncava d’uns 25 metres d’alçària que configura una visera que protegeix una extensa part d’aquesta superfície i preserva sediments quaternaris, previsiblement amb ocupacions humanes tal i com suggeria el material arqueològic recollit en superfície. A part, aquests primers treballs van permetre detectar algunes anomalies topogràfiques implicades en diferents processos relacionats amb la formació del dipòsit (Fig. 2).

Figura 2. Planta i alçat de la Cova Gran. A la planta se situen els diferents sondejos fets durant la campanya del 2003 (S1, S2 i S4), i es remarca la situació on s’estan fent els treballs d’excavació a partir del 2004.


TRIBUNA2007-04

74

21/7/08

12:50

Página 74

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

Un element estructural, que hem representat en la planta, és un mur d’època recent que creua la cavitat transversalment i del qual desconeixem la funció. L’aixecament topogràfic descriu una superfície amb un desnivell en sentit oest-est de 6 metres que diferencia dues plataformes. La primera es localitza a l’oest de l’abric i és una àrea sobreaixecada de 200 metres quadrats amb un pendent subhoritzontal de 10º que fa un cabussament vers l’est, fins que finalment connecta amb la gran plataforma horitzontal a l’interior de l’abric. És important retenir aquesta morfologia perquè té implicacions pel que fa a la seqüència arqueològica. Abordar l’estudi d’un assentament d’aquestes dimensions planteja problemes d’ordre metodològic que ens van motivar a fer diferents tipus de mostrejos per tal de conèixer la dispersió de les unitats arqueològiques detectades pels materials recollits en superfície, a partir del creuament de les dades proporcionades per diversos mètodes de prospecció geofísica amb les obtingudes per sondejos manuals. Les prospeccions geofísiques estaven encaminades a conèixer la dinàmica estratigràfica del dipòsit. Vam emprar el georadar i la tomografia elèctrica per avaluar-ne la potència estratigràfica i obtenir una cartografia precisa de caigudes massives de blocs, informació interessant a l’hora de posicionar els sondejos manuals. Els resultats indiquen que el substrat rocós varia en direcció est-oest entre 9 metres a la cota més profunda fins a 4,5 metres, i en direcció nord-sud oscil·la entre 2,5 metres a la paret de l’abric i 5 metres (Fig. 3). Aquests vectors obeeixen al posicionament dels transets dins de la planta i descriuen un volum còncau que permet la retenció de sediments i en el qual és previsible la conservació de registre arqueològic in situ per sota del terra actual. El georadar confirma la disposició de material uniforme fins a la cota de 4,2 metres.

Figura 3. Transsecte transversal (est-oest) amb els resultats obtinguts per resistivitat elèctrica que informen de les variacions en la posició del substrat en diferents zones de l’abric.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 75

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

75

Fer sondejos manuals plantejava el problema de com obtenir una mostra representativa dels períodes en què l’abric va ser ocupat dins d’una superfície superior als 2.500 m2. Fins al moment hem dut a terme tres sondejos —S1, S2 i S4— per conèixer la seqüència arqueoestratigràfica del dipòsit (Fig. 2). El criteri que vam fixar per posicionar-los va ser la presència de concentracions de materials en superfície que podrien implicar una major activitat dels processos erosius actuals, i que corrien risc de desaparèixer. Es va decidir que la distància entre aquests no fos excessiva, per correlacionar les seqüències estratigràfiques, i que els eixos dels sondejos estiguessin alineats de cara a definir futures àrees d’excavació en extensió. Els resultats obtinguts en tots són força diferents; de fet aquestes seqüències no es poden relacionar. Això implica que la dinàmica arqueoestratigràfica de la Cova Gran és força complexa i que segurament ha estat afectada per diferents processos formatius i per alteracions postdeposicionals fins a configurar l’aspecte actual que té l’abric, amb la disposició de dues superfícies discordants en contacte. Originalment, els sondejos manuals eren cales d’1x1 metre i, en funció dels resultats, es modificava l’extensió de la superfície excavada. Es va emprar la mateixa sistemàtica excavant en extensió, coordenant tots els ítems arqueològics i correlacionantlos amb els contextos sedimentaris on es trobaven. El sediment fou sistemàticament garbellat per aigua amb malla de 5 mil·límetres i els no coordenats van ser referenciats amb relació a la posició estratigràfica on apareixien. Els tres sondejos han permès detectar ocupacions humanes amb una cronologia força variable i que descriurem més endavant. En funció dels resultats obtinguts vam decidir actuar sobre la plataforma oest, on es va fer el sondeig 1. Som conscients que a la superfície central de l’abric, molt parcialment representada pels sondejos 2 i 4, apareixen ocupacions que hauran de ser objecte de futurs estudis. Serà necessari continuar amb aquesta estratègia abans de disposar una seqüència completa, o almenys representativa, de la presència humana a Santa Linya.

ELS SONDEJOS 2 I 4 Els resultats obtinguts en els sondejos fets a la plataforma central (2 i 4) (Fig. 2), permeten detectar una seqüència atribuïble a la prehistòria recent que comprèn des del Neolític final fins al bronze mitjà-final, dins d’un estrat que s’inicia arran de terra i té una potència aproximada de mig metre d’espessor. Aquest nivell està fortament alterat per diversos processos postdeposicionals (carbonatació, bioturbació i l’activitat hídrica de degotalls de l’abric) que pertorben la disposició original dels materials. No descartem que en una part important de l’abric es preservin unitats arqueològiques d’aquest període més ben conservades, ja que a mesura que ens allunyem de la paret, aquestes alteracions es rarifiquen. Per sota d’aquest nivell comença un important canvi sedimentari: apareixen sorres i una presència cada vegada més intensa de clasts calcaris producte del desmantellament de la paret de l’abric. Aquesta intensa meteorització està estretament relacionada amb les condicions climàtiques. Paral·lelament, les restes ceràmiques desapareixen i es recuperen exclusivament artefactes lítics. L’aparició d’una estructura de combustió al sondeig 2 i el fort component de microdébitage lític suggereixen que aquest sector no va ser afectat per processos mecànics o hídrics.


TRIBUNA2007-04

76

21/7/08

12:50

Página 76

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

L’excavació del sondeig 4 en una superfície de 4 m2 permet definir 5 unitats arqueològiques atribuïbles al Paleolític superior final. Aparentment constitueix un continuum de materials arqueològics fins a la base, 3,5 metres per sota del terra actual. Malgrat apreciar-ne ruptures en la densitat de restes que defineixen subconjunts amb una limitada dispersió vertical, semblen configurar palimpsests de baixa resolució. Als sondejos 2 i 4 el sílex és la matèria primera única utilitzada en totes les unitats, i fins al moment no s’han recuperat restes òssies probablement perquè el tipus de sediment no propicia la seva conservació. La comparació selectiva de l’instrumental lític d’aquests sondejos mostra importants variacions tecnotipològiques (Fig. 4). La sèrie reconeguda al sondeig 4 permet reconèixer nuclis microlaminars associats a puntes i elements de dors (làmines i puntes), i hi són comuns burins i gratadors i, en menor quantitat, truncadures i perforadors. És molt possible que al llarg d’aquesta seqüència hi hagi importants variacions qualitatives en la composició dels conjunts, que registrin una àmplia diacronia temporal i que a grans trets poden ser adscrits al Magdalenià mitjà-superior. El sondeig 2 es va excavar sobre una superfície d’1 m2 i una fondària de 75 centímetres, sense arribar al substrat de la cavitat. Al conjunt lític s’aprecia la rarefacció dels sistemes de talla microlaminar, substituïts per mètodes d’obtenció d’ascles. Els elements de dors es redueixen, malgrat que hi són presents puntes microlítiques corbes. Els gratadors són abundants però assenyalen importants canvis estilístics i de format, especialment quan es comparen amb el grau d’estandardització morfològica que caracteritza els recuperats en el sondeig 4. Malgrat que s’identifica algun microburí, els burins habituals en el sondeig 4 desapareixen. Aquesta diagnosi permet assignar aquest tecnocomplex al Mesolític. Aquestes impressions inicials hauran de definir-se a partir d’estudis detallats sobre els sistemes de gestió de l’instrumental lític. Malgrat aquest limitat coneixement i el fet de no disposar de correlació directa entre sèries sedimentàries separades per 6 metres, al nostre parer el registre lític obtingut als sondejos 2 i 4 relata les transformacions produïdes durant la transició Paleolític superior final/Mesolític als Pirineus orientals. El sondeig 2 reflecteix una seqüència atribuïble a l’Holocè antic (Preboreal) i Younger Dryas, mentre que el sondeig 4 s’adscriu al cicle Bolling/Allerod i Pleniglacial dins del Plistocè final. Aquestes atribucions climàtiques s’hauran de verificar a partir de proxys arqueoambientals (pol·len, fitòlits, carbons) i amb una bateria de datacions radiomètriques que confirmin aquestes adscripcions provisionals. Aquesta dada no és secundària. Diferents estudis paleoclimàtics precisen que al core GISP2 de Grenlàndia, en el trànsit Younger Dryas/Preboreal, en menys de 50 anys es registra un sobtat escalfament de 10±4º C de la temperatura mitjana (Grachev i Severinghaus, 2005). La incidència d’aquest fenomen climàtic —que té un abast global— sobre els pobladors dels Pirineus podrà ser analitzada a la Cova Gran.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 77

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

77

Figura 4. Comparació dels artefactes lítics recuperats als sondejos 2 i 4.

EL SONDEIG 1 El sondeig 1, situat a la zona més occidental de l’abric, tenia inicialment una superfície d’1 metre quadrat (Fig. 2), però la trobada d’unitats arqueològiques ben conservades arran del terra i els atributs del registre recuperat ens va fer decidir obrir aquesta zona en extensió, en la qual actualment estem excavant aproximadament sobre 40 metres quadrats. En aquesta àrea diferenciem dos sectors que denominem Unitat


TRIBUNA2007-04

21/7/08

78

12:50

Página 78

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

Mitjana i Unitat Superior; la primera s’estén 17 m2 i conté diverses ocupacions de Paleolític mitjà final; la segona, excavada en 23 m2, s’adscriu a un Paleolític superior antic. Posteriorment, explicitarem els trets característics d’aquests tecnocomplexos lítics. Un objectiu bàsic de les properes campanyes és connectar físicament aquestes zones que actualment conformen una seqüència sedimentària estimada de 2 metres d’espessor. De moment, la correlació entre ambdues no s’ha aconseguit, ja que les unitats arqueològiques de la Unitat Superior presenten un cabussament cap a l’est i s’erosionen en l’encavalcament entre els dos sectors, mentre que les unitats de la Unitat Mitjana presenten un pendent contrari, cap a l’oest. La projecció dels materials coordenats indica que les ocupacions de Paleolític mitjà tenen continuïtat cap l’oest de l’abric i s’estratifiquen per sota de les de la Unitat Superior. Al mateix temps, aquests nivells originàriament s’estenien cap a l’est, vers la plataforma central del jaciment (Fig. 5). Aquesta geometria descriu un medi d’acumulació sedimentari actualment erosionat per l’activitat del torrent de Sant Miquel, que devia buidar la plataforma central de l’abric. Possiblement aquesta àrea residual fossilitzi les ocupacions més antigues.

Figura 5. Dispersió vertical de les ocupacions de la Unitat Superior i la Unitat Mitjana on es detecta el fenomen d’inversió de pendents que actualment impedeix establir una correlació precisa entre ambdós sectors.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 79

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

79

Dins la Unitat Mitjana, la interestratificació de diferents fogars identifica almenys 4 unitats arqueològiques. Aquesta seqüència sedimentària, d’1,5 metres d’espessor, es conforma per materials i clasts calcaris resultants de la meteorització de la paret de l’abric. La caiguda de blocs de grans dimensions que segellen les superfícies, defineixen esdeveniments d’ocupació discrets i temporalment diferents, que permeten la conservació de restes de fauna, artefactes lítics i fogars. Les estructures de combustió són abundants, habitualment fogars plans circulars o el·lipsoïdals de dimensions reduïdes (menys d’1 metre quadrat) i sense arranjament o elements delimitadors de la dispersió de l’àrea de combustió. També detectem fogars excavats al terra que configuren cubetes, fet observat a d’altres jaciments d’aquest període, com la Roca dels Bous (Martínez-Moreno et al., 2004) o Romaní (Mora, 1988; Carbonell et al., 1994; Arteaga et al., 2001). Les restes lítiques recuperades, força abundants a tots els nivells, presenten atributs característics del Paleolític mitjà i són elaborades essencialment en sílex i roques metamòrfiques, materials locals que es localitzen en un radi inferior a 5 quilòmetres. La presència de tots els segments que conformen les seqüències de talla impliquen la configuració d’artefactes dins de l’assentament, malgrat que alguns estris foren elaborats fora del jaciment, especialment ascles de gran format i morfològicament molt estereotipades sobre roques metamòrfiques (Fig. 6). Els retocats més comuns són denticulats, osques, rascadores i puntes sobre grans ascles amb dissenys que es relacionen amb sistemes de reducció levallois i discoide, seguint els termes proposats per Böeda (1993). És interessant assenyalar la presència de làmines de gran format adscrites a aquests mètodes de reducció. Si insistim en la mida dels artefactes és a causa del fet que els seus mòduls mètrics són força diferents dels observats a l’instrumental de la Roca dels Bous, assentament que es troba a menys de 5 quilòmetres en línia recta, amb un patró de gestió diferent al de la Cova Gran (Mora et al., 2004; De la Torre et al., 2006; Martínez-Moreno, et al., 2006c). Les restes de fauna, malgrat que són abundants, no tenen una conservació gaire bona. Les causes les trobem en una sedimentació força agressiva en la qual la constant caiguda de blocs i els diferents processos fisicoquímics afecten la seva preservació. S’han identificat dues espècies d’èquids (Equus caballus i Equus cf. hydruntinus), cèrvids (Cervus elaphus), bòvids grans (Bos sp, possiblement Bos primigenius) i de talla petita (Capra pyrenaica). S’ha d’assenyalar, fins al moment, l’absència de carnívors i microfauna. S’han iniciat estudis zooarqueològics per definir paràmetres relatius a la diversitat taxonòmica i determinar els processos tafonòmics relacionats amb l’aportació i alteració del conjunt de fauna; remarquem, però, que abunden les diàfisis d’ossos llargs de difícil determinació específica i esquelètica, intensament fracturades per recuperar el moll ossi. L’anàlisi de les superfícies corticals es veu dificultada per concrecions, però és corrent la presència de traces d’exposició al foc, possiblement relacionades amb tasques de processat i cocció dels animals. Per sobre d’aquest nivell de Paleolític mitjà es recolza de forma discordant una altra seqüència composta pels 3 nivells atribuïts a un Paleolític superior antic que configuren la Unitat Superior. Aquests nivells mostren una distribució en planta diferent, que oscil·la entre els 13 i els 23 metres quadrats. La seva dispersió vertical és escassa amb espessors màximes inferiors a 10 centímetres; en moltes parts els nivells conformen un únic llit d’artefactes delimitat per sediments estèrils. Presenten un pendent subhoritzontal d’uns 10º aproximats vers l’est i, finalment, són tallats per la regularització del


TRIBUNA2007-04

21/7/08

80

12:50

Página 80

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

Figura 6. Selecció d’artefactes lítics recuperats a la Unitat Mitjana atribuïts a un Paleolític mitjà recent (escala gràfica 5 centímetres).

pendent que ha sofert aquesta plataforma. Igualment, semblen erosionats cap al sud, fenomen que es pot relacionar amb la visera de l’abric, que devia impedir la conservació de les ocupacions més enllà del límit que proporciona aquesta cobertura. Malgrat això, es detecten acumulacions de materials que defineixen àrees concretes i altres indicadors suggereixen que aquestes diferències en la distribució horitzontal podrien obeir al disseny de patrons d’arranjament de l’espai intern d’aquestes ocupacions. S’han reconegut diverses depressions de petites dimensions (de menys de 10 centímetres de diàmetre) que podrien correspondre a forats de pals malgrat que no defineixen una forma evident a primera vista (Fig. 7). Als tres nivells apareixen fogars, habitualment cubetes circulars de menys de 50 centímetres de diàmetre excavades al subsòl. Assenyalem la trobada d’una concentració de grans preformes de sílex, entre les quals un nòdul de 4 Kg de pes que va ser testat, però que no fou tallat. Aquestes foren dipositades intencionalment al cantó de l’únic gran bloc caigut de la paret que formava part d’una d’aquestes ocupacions. Interpretem aquesta acumulació com un amagatall de primera matèria en previsió d’un consum diferit, que finalment no es va produir. Els tecnocomplexos lítics de la Unitat Superior estan elaborats en sílex, que representa més del 99% dels 4.000 artefactes recuperats entre les tres ocupacions. La procedència d’aquestes roques es troba a menys de 5 quilòmetres de l’assentament en les formacions del Garumnià (Peña, 1983), i en menor mesura del Sannoisià de la serra Llarga (Mangado, 1998; Parcerisas, 1999). No descartem que part del conjunt


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 81

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

81

provingui d’afloraments de la regió no detectats, o que es transporti sílex procedent de distàncies llunyanes. Aquesta última opció, com argumentarem més endavant, ens sembla poc probable, però és una possibilitat que s’haurà d’avaluar a mesura que disposem d’una cartografia més completa de la distribució de les primeres matèries regionals. Malgrat que cada nivell presenta fortes variacions quant a la intenció dels suports que es volen obtenir, aquests mètodes poden ser adscrits a sistemes de talla laminars amb els quals derivar làmines molt grans i amples, làmines, laminetes i, ascles. Així, el més recent (497A) es caracteritza per un fort component de laminetes de dimensions inferiors als 3 centímetres, mentre que a 497C i 497D hi ha una major diversitat de mòduls mètrics que combinen l’obtenció de làmines grans (de més de 15 centímetres de llargària) i làmines entre 8-10 centímetres amb sèries de laminetes amb diferents calibres, des de laminetes llargues fins a altres inferiors a 2 centímetres, voluntàriament obtingudes per elaborar artefactes compostos i emmanegats.

Figura 7. Distribució horitzontal de la unitat arqueològica 497A en la qual s’aprecien diverses petites depressions circulars (P1 a P5) en relació amb el fogar excavat en el subsòl (7AE2). El límit de la dispersió horitzontal està parcialment condicionat per l’àrea excavada i els processos erosius detectats a la plataforma oest.


TRIBUNA2007-04

82

21/7/08

12:50

Página 82

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

Aquesta variabilitat mètrica implica l’aplicació de diferents sistemes relacionats amb la talla laminar malgrat que marcadors tècnics com les làmines de cresta no són habituals. El mètode de talla més comú és la percussió directa amb percussor dur que en fases avançades del débitage s’intercanvia per un percussor tou. Són molt comuns els accidents de talla, restes corticals o amb porcions residuals de còrtex i materials amb impureses que dificulten l’obtenció d’aquests suports. Aquests indicadors impliquen que no es va tenir gaire cura a l’hora de seleccionar el material per tallar, i el transport de nòduls no treballats, tal i com hem esmentat en referir-nos al nòdul de gran mida recuperat a l’amagatall. Aquestes reflexions apunten en la direcció que el sílex era molt abundant en el medi. Un paràmetre que defineix aquests conjunts és la baixa taxa de transformació de suports en retocats. Aquests conformen morfotips característics del Paleolític superior com burins transversals i sobre truncadura, gratadors sobre làmina, grans làmines retocades (dites aurinyacianes), puntes i làmines de dors fragmentades i amb una forta presència de peces denticulades i vores abruptes indiferenciades sobre làmina. Fins al moment, no s’han recuperat estris ossis. Tots aquests elements permeten la seva adscripció a un Paleolític superior antic, però no són diagnòstics per atribuir-los dins d’un període cronocultural precís (Fig. 8). La quantitat de restes òssies disminueix i generalment aquestes tenen una preservació molt deficitària. No disposem d’arguments que expliquin aquest fenomen, si és resultat del medi sedimentari, però no es pot descartar que pugui obeir a una baixa aportació d’animals a l’assentament. Algunes restes dentàries assenyalen Equus caballus, Cervus elaphus i rinoceront (possiblement Stephanorinus hemitoechus). S’han recuperat 25 gasteròpodes marins perforats; es considera que Nassarius reticulatus —la més comuna, però no l’única espècie representada al conjunt— té un origen atlàntic (Álvarez-Fernández, 2006), però no descartem que fossin obtingudes al Mediterrani. En tot cas, denoten distàncies de transport de més de 150 quilòmetres, assumint que la línia de costa devia estar més allunyada que a l’actualitat. Alguns conserven restes d’ocre i són habituals peces amb fractures a la zona de suspensió o amb intensos fregaments, que indiquen que van formar part de penjolls o estaven adherides a la vestimenta. Aquests ornaments permeten inferir l’existència de xarxes d’interacció social de llarga distància que vinculen aquests grups humans, a part de ser considerats com indicadors de la dispersió d’Homo sapiens anatòmicament modern pel continent africà i posteriorment per Europa occidental (Vanhaeren i d’Errico, 2006).

REINTEGRANT LA SEQÜÈNCIA OCUPACIONAL DE SANTA LINYA La contextualització de la seqüència arqueològica de la Cova Gran de Santa Linya dins del marc general de l’ocupació humana del vessant sud dels Pirineus i la vall de l’Ebre comporta importants implicacions. La Cova Gran té un àmbit de correlació temporal i espacial rellevant i futurs treballs permetran disposar d’elements de reflexió més precisos. Però els detalls que hem avançat fan sospitar que aquesta seqüència és clau per analitzar el poblament del sud dels Pirineus al Plistocè superior i l’Holocè. Un repàs dels principals trets ens informa de la preservació de diversos moments en els quals l’abric va ser ocupat per diferents espècies humanes (Homo neanderthalensis i Homo sapiens) amb formes d’organització socioeconòmica distintes (caçadorsrecol·lectors i agropastors), durant una dilatada diacronia temporal.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 83

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

83

Figura 8. Selecció d’artefactes lítics recuperats a la unitat superior atribuïts al Paleolític superior antic (escala gràfica 5 centímetres, excepte el nucli laminar), i un exemplar de gasteròpode perforat.


TRIBUNA2007-04

84

21/7/08

12:50

Página 84

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

Malgrat que no hem incidit sobre el moment més recent de l’ocupació prehistòrica, s’ha de ressenyar la seqüència atribuïble al Neolític final/Calcolític/Bronze, que es podria estendre per la totalitat de la plataforma central, és a dir, per més de 2.500 metres quadrats: restes ceràmiques, ossos d’animals domèstics i estris lítics apareixen arran de terra per tota la superfície de l’abric, excepte a la plataforma oest. Aquesta seqüència, detectada als sondejos 2 i 4, sembla afectada per alteracions postdeposicionals, però no descartem que apareguin contextos que permetin caracteritzar aquesta fase, o reconèixer altres segments temporals relacionats amb la implantació de l’economia de producció al vessant sud-pirinenc. L’evidència artefactual d’aquests moments és força coneguda a la zona, però Santa Linya permetria analitzar la forma de vida de la gent que es va instal·lar a l’abric, aspecte pràcticament desconegut fins a l’aparició dels primers assentaments estables com la Colomina a Gerb (vegeu Giralt (coord.) 2001). Un segon període es relaciona amb les transformacions socioeconòmiqes operades a l’interior dels caçadors-recol·lectors arran del canvi climàtic que dóna pas a l’Holocè. Els resultats obtinguts als sondejos 2 i 4 s’insereixen dins del cicle que abasta el final del Pleniglacial (GS-2a), la millora Bolling/Allerod (GI-1), la crisi climàtica del Younger Dryas (GS-1) i finalment el Preboreal/Boreal. En aquest tram temporal —entre el 16.000 i 8.000 cal BP— registrem ocupacions que s’adscriuen respectivament al Magdalenià mitjà i recent en el cas del sondeig 4, i al Mesolític en el sondeig 2. La dispersió en planta d’aquestes ocupacions és desconeguda, però sabem que tenen continuïtat al llarg de la plataforma central. Encara que no hem pogut correlacionar aquests sectors, les concomitàncies temporals i artefactuals amb Parco, localitzada a menys de 10 quilòmetres (vegeu Giralt (coord.), 2001, Fullola Pericot et al., 1997), o amb Chaves i Forcas I a les valls adjacents dels Pirineus d’Osca (Utrilla, 2002) són suggerents (Martínez-Moreno et al., 2006a, Martínez-Moreno et al., 2006d). D’igual forma, les balmes Guilanyà i Margineda ocupades durant la millora del Bolling/Allerod i posteriorment a l’Holocè antic, són assentaments amb els quals pot relacionar-se. Aquests llocs poden ser considerats com indicadors de l’ocupació de les valls pirinenques al final de l’era glacial (Fig. 9). Entorn a aquesta qüestió, els darrers anys s’han produït aportacions que defineixen un procés difícil de visualitzar a causa del nombre reduït d’assentaments, coneguts moltes vegades a partir de notícies preliminars i en curs d’excavació. Malgrat aquestes limitacions, comencem a definir tendències amb relació a la instal·lació humana al vessant sud-pirinenc (Casanova et al., 2006). Encara que no sabem exactament quan, però amb posterioritat a l’Òptim Glacial, aproximadament cap al 16.500 cal BP, a Alonse (Osca) (Montes, 2006) es detecta la presència de grups humans en el contacte entre les serres exteriors del Prepirineu oriental i la vall de l’Ebre. En aquest període es devien produir les primeres incursions estacionals vers el Pirineu axial, i l’assentament a l’aire lliure de Montlleó (Cerdanya) (Mangado et al. 2006) —una mica més antic que Alonse— podria traçar una possible connexió entre la vall de l’Ebre i l’interior del massís pirinenc, o bé una connexió transpirinenca entre els dos vessants. Seran necessaris estudis més detallats per avaluar aquests escenaris, no necessàriament excloents. Però aquests llocs confirmen la presència humana en aquesta regió durant el Pleniglacial (GS-2a), amb condicions climàtiques força rigoroses (Martínez-Moreno et al., 2006). Aquest substrat poblacional es consolida al llarg del final del Pleniglacial. Se’n detecten ocupacions a Chaves, Forcas I, Parco i la Cova Gran, llocs que sostenen l’ex-


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 85

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

85

Figura 9. Àmbit macroterritorial de relació de la Cova Gran de Santa Linya. S’han assenyalat els jaciments de Paleolític mitjà (cercle negre) i els relacionats amb la transició Paleolític superior final/Mesolític (cercle blanc) del vessant sud dels Pirineus, citats al text. pansió vers les valls interiors dels Pirineus durant la millora ambiental del Bolling/Allerod (Martínez-Moreno et al., 2006a). És en aquest període que considerem que es dissenyen estratègies dirigides a gestionar de forma intencional i recurrent els ecosistemes de muntanya, tal i com denoten Guilanyà i Margineda. En aquests moviments des de l’exterior vers l’interior dels Pirineus, és força plausible que la vall del Segre estructurés aquests desplaçaments, malgrat que Guilanyà implica el coneixement de vies alternatives per accedir a aquests entorns (Casanova et al., 2006). Al mateix temps, aquesta incipient xarxa pot relacionar-se amb l’expansió posterior a l’Holocè vers les valls meridionals, fenomen que detectem a partir del canvi tecnotipològic reconegut a Guilanyà, Margineda, la Font del Ros, Sota Palou o Forcas II (Martínez-Moreno et al., 2006b; Martínez-Moreno, et al., 2006d); que s’associa amb l’àmbit del Mesolític d’osques i denticulats, fenomen amb una àmplia dispersió geogràfica en afectar tota la vall de l’Ebre, des de la Ribera d’Àlaba fins al Baix Ebre (vegeu Alday (coord.) 2006). Fins al moment no estem en condicions d’avaluar la incidència de la crisi climàtica del Younger Dryas als ecosistemes pirinencs, malgrat que sabem que Margineda fou visitada periòdicament (Guilaine i Martzluff (coord.), 1995).


TRIBUNA2007-04

86

21/7/08

12:50

Página 86

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

En tot aquest procés, la Cova Gran té un rol central en possibilitar el reconeixement de les variacions de les opcions tècniques i les estratègies desenvolupades pels caçadors-recol·lectors dels Pirineus orientals durant un ampli lapse temporal que abasta entre el 6.000-8.000 cal BP. Al mateix temps, aquests assentaments podrien definir un paisatge social fortament cohesionat i amb estrets lligams per tota la vall de l’Ebre, especialment durant l’Holocè antic. Aquesta és la hipòtesi en la qual actualment estem treballant (Martínez-Moreno et al., 2006d). Finalment, els resultats obtinguts a la plataforma oest, en el sondeig 1, centralitzen la nostra recerca. Actualment estem excavant una superfície d’uns 40 metres quadrats en la qual registrem dos períodes diferents, però amb una problemàtica comuna. A la part inferior —la Unitat Mitjana— hem detectat diverses ocupacions atribuïbles a un Paleolític mitjà tardà amb uns tecnocomplexos característics dels sistemes tècnics emprats per Homo neanderthalensis. Aquesta sèrie està en relació amb l’important nucli d’assentaments mosterians reconeguts a les serralades exteriors dels Pirineus Orientals, com Fuente del Trucho (Mir, 1987, Mir i Salas, 2000), Fuente de San Cristóbal (Rosell et al., 2000) i Gabasa (Montes et al., 2001) a Osca; o Muricecs (Fullola i Bartrolí, 1992), Tragó (MartínezMoreno et al., 2004a) i la Roca dels Bous (Martínez-Moreno et al., 2004b) a Lleida. Malgrat que hi ha problemes inherents a l’atribució cronològica d’aquest període (Martinez-Moreno et al., 2006c), alguns presenten ocupacions del Paleolític mitjà més recent de 40 ka BP (San Cristóbal o la Roca dels Bous). La Cova Gran confirma la presència de poblament neandertal en el contacte entre la vall de l’Ebre i el vessant sudpirinenc entre el 50.000 i el 30.000 BP. Al mateix temps, a la Unitat Superior, disposem d’indicadors d’un important canvi que fins al moment no s’ha detectat en aquesta regió.1 Des del nostre punt de vista, les ocupacions de Paleolític superior antic denoten importants transformacions en el comportament dels ocupants de Santa Linya. L’incipient grau d’arranjament intern de l’assentament i del paisatge que l’envolta —que es plasma en la descoberta d’amagatalls de sílex—, l’aparició de sistemes tècnics laminars i un instrumental força diferent del de les ocupacions de la Unitat Mitjana, o la presència d’indicadors simbòlics com cargols marins perforats (Fig. 8) suggereixen la remodelació de l’organització de la forma de vida d’aquests grups. Saber si aquests canvis, que afecten totes les esferes del comportament humà, es relacionen amb un procés de reemplaçament biològic és una qüestió a la qual esperem donar-li arguments aviat. Aquesta reflexió reobre el debat sobre el tempo i modo de la denominada transició Paleolític mitjà/superior i en la qual Santa Linya aporta diverses reflexions. Fins al moment preferim ser prudents per diversos motius. Tenim acotada la distància estra-

1 Recentment s’han recuperat a Fuente del Trucho artefactes lítics i ossis del Paleolític superior antic i recent en posició secundària (Montes et al., 2006). Aquest registre no està relacionat amb la seqüència de Paleolític mitjà (Baldellou i Mir, 1986, Mir, 1987) que posteriorment, com a resultat de 2 datacions de carboni 14 AMS, ha estat adscrita al Paleolític superior final (Mir i Sala, 2000), atribució defensada a partir de l’estudi funcional d’alguns estris lítics (Gibaja et al., 2002). Coincidim amb Montes que el tecnocomplex del sector excavat per Mir correspon al Paleolític mitjà, i que la nova proposta cronocultural es fonamenta en datacions que considerem errònies, tal i com hem argumentat a Martínez-Moreno et al., (2006c). Igualment, no considerem que els resultats obtinguts a partir de l’anàlisi funcional d’alguns artefactes aïllats justifiquin fer inferències cronoculturals com les proposades a Gibaja et al. (2002).


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 87

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

87

tigràfica que separa la darrera ocupació de Paleolític mitjà i el primer context amb sistemes tècnics laminars, i aquesta es resol en el temps que representa un bloc caigut de la visera. Malgrat això, sabem que aquests nivells presenten geometries amb pendents oposades i no disposem d’un control cronomètric precís de les implicacions temporals relatives a un fenomen que aparentment és sobtat (vegeu Fig. 5). Podria representar escassos segons, o emmascarar una complexa història deposicional de més llarga durada. Deliberadament deixem oberta aquesta qüestió, mentre esperem els resultats que ens aportin futures campanyes d’excavació i els estudis geoarqueològics. Sí que volem assenyalar que no trobem elements de continuïtat entre els sistemes tècnics emprats durant el Paleolític mitjà i el Paleolític superior antic. Els conjunts laminars de Paleolític superior antic no presenten trets que permetin establir relacions amb els sistemes tècnics centrípets que caracteritzen el Paleolític mitjà. L’oposició ascles/làmines, un atribut clàssic dins la discussió sobre la “transició”, defineix a Santa Linya una neta fractura que delinea dues formes diferents de concebre i estructurar l’obtenció de l’instrumental. Aquesta observació és pertinent en referir la presència de làmines —o més ben dit, esclats allargats— als conjunts de Paleolític mitjà, però que perfectament podem reintegrar dins dels sistemes emprats per obtenir ascles. L’atribució precisa dels tecnocomplexos lítics de la Unitat Superior resta per definir. Indubtablement s’adscriuen a l’esfera tècnica del Paleolític superior, però el conjunt d’artefactes no conté una mostra significativa de “fòssils directors” o indicadors estilístics diagnòstics amb els quals referenciar-los amb les seqüències tipològiques clàssiques, que no hem d’oblidar van ser establertes a començaments del segle passat, i de les quals la validesa com a marcadors temporals o evolutius encara avui dia es discuteix (vegeu Zilhao i d’Errico (ed.), 2003). Podria donar-se el cas, i així ho explicitem com a hipòtesi de treball, que les ocupacions de Santa Linya fossin “fàcies” funcionals, en el sentit que les tasques portades a terme en aquest assentament no fossin descriptores d’activitats quotidianes com les que es fan als llocs residencials i que, com a resultat, la panòplia d’artefactes abandonats no tinguin un encaix immediat amb els registres que es recuperen en aquests llocs “clàssics”. En el cas que es doni aquesta situació, hauríem de relativitzar el rol que tradicionalment s’ha atorgat als fòssils directors. Aquesta possibilitat no és inviable tenint en compte els contextos que semblen representar les ocupacions de Santa Linya. Malgrat que no podem assegurar que representin esdeveniments ocupacionals discrets, sabem que no són el resultat d’intenses acumulacions produïdes al llarg d’amplis rangs temporals, tal i com sembla passar en altres jaciments d’aquestes cronologies. Aquesta indefinició no és un tema prioritari dins la nostra proposta. Considerem que la seva caracterització passa per definir els sistemes tècnics que representen. Aquesta orientació metodològica assumeix que l’estudi dels conjunts lítics és el resultat de decisions tècniques que afecten la globalitat del tecnocomplex i, malgrat que els retocats són importants, no són els únics indicadors. En els darrers anys s’han aplicat aquests apropaments per analitzar l’aparició dels sistemes de talla laminar i lamel·lar a Europa occidental, consolidant una nova forma d’explicar la variabilitat implicada en aquests conjunts lítics (Le Brun-Ricalens (ed.), 2006). Segons el nostre parer, aquesta perspectiva ens permetrà apropar-nos d’una manera raonada al significat d’aquest Paleolític superior antic, a la vegada que podria superar els límits i l’ambigüitat que deriven d’una resposta estrictament tipològica.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 88

88

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

PERSPECTIVES DE FUTUR Com podem comprovar, extreure conclusions sobre aquest jaciment és prematur i actualment tenim més preguntes que respostes. Malgrat això, la Cova Gran es configura, sens dubte, com un assentament clau dins del projecte que vam esmentar al començament d’aquest article: reconstruir el procés d’instal·lació humana al vessant sud-pirinenc durant el Plistocè i l’Holocè. Hem comentat que un dels eixos centrals és l’anàlisi de períodes de transició, fases crítiques que impliquen transformacions i remodelacions essencials per reconstruir la història de la nostra espècie. Dins aquesta seqüència detectem almenys dos moments. Un primer àmbit es refereix a la transició Paleolític mitjà/superior; un segon relacionat amb el límit Plistocè/Holocè. Aquests canvis de gran magnitud afecten un ampli ventall d’elements de discussió bàsics per reconstruir la forma de vida dels grups humans que van habitar aquest entorn en els darrers 50.000 anys. No descartem que en aquest gran abric encara restin representats altres moments que ens informin sobre altres transicions i l’estudi del registre material deixat per les comunitats agropastores de Santa Linya serà clau per conèixer la prehistòria recent de la zona. Les implicacions d’aquests processos transcendeixen l’àmbit estricte dels artefactes i les tècniques emprades pels grups humans. Una de les possibilitats més suggestives que ofereix aquest assentament és la important dispersió espacial a partir de la qual detectem aquestes ocupacions, que permetran reconstruir la vida quotidiana de dos arquetips humans diferents, Homo neanderthalensis i Homo sapiens. A partir de l’anàlisi contextual d’aquests canvis, podrem introduir-nos en l’anàlisi de les diferències cognitives i socials que se succeeixen entre humans “arcaics” i “moderns”, així com l’evolució dels caçadors-recol·lectors del Paleolític superior i Mesolític . Malgrat això, la Cova Gran no ha aportat informació per analitzar un objectiu esmentat al començament de l’article: la consolidació del poblament humà durant el MIS2. Les ocupacions actualment conegudes delineen un buit temporal que es correspon amb el desenvolupament del Paleolític superior, malgrat que acotat per la Unitat Superior a la base del sondeig 1 i la seqüència del sondeig 4 al sostre, amb una durada que estimem en 20.000 anys. Però no podem afirmar amb rotunditat que sigui conseqüència d’un buit poblacional, tal i com tradicionalment s’ha considerat; de fet, no descartem que aquestes ocupacions estiguin registrades a l’abric. Això fa necessari continuar amb l’estratègia de sondejos que hem iniciat, especialment si tenim en compte que les tècniques de prospecció geofísica ens informen que l’abric té a la plataforma central una potència sedimentària de 9 metres de fondària. Resta encara un llarg camí fins a disposar d’un coneixement precís sobre el significat i les implicacions que es deriven d’aquesta seqüència. Malgrat això, considerem que, amb els elements actualment disponibles, Santa Linya és un lloc privilegiat per visualitzar la instal·lació humana al llarg del Plistocè superior i l’Holocè als Pirineus. Aquestes inferències transcendeixen l’àmbit pirinenc estricte, i pensem que està cridat a convertir-se en un lloc clau del Mediterrani occidental per analitzar moltes qüestions que conscientment hem anat deixant obertes al llarg d’aquest text.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 89

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

89

AGRAÏMENTS Aquesta intervenció arqueològica no es podria haver fet sense el suport que ens ha proporcionat la gent de Santa Linya, especialment la Societat de Monts de Santa Linya, entitat jurídica propietària dels terrenys on es troba el jaciment. L’Ajuntament d’Avellanes-Santa Linya ha col·laborat perquè es puguin portar a terme uns treballs en circumstàncies no sempre fàcils. Volem agrair especialment el suport tècnic i econòmic que al llarg d’aquests anys ens ha ofert l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. El projecte Poblament dels Pirineus orientals durant el Plistocè i l’Holocè està finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència (HUM2004-01691/HIST, HUM2007-60317/HIST) i l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Aquesta és una aportació del grup de recerca Cultura Material i Comportament Humà reconegut pel Vicerectorat d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’AGAUR (2005SGR-00057). Per imperatiu administratiu s’esmenta que el programa Excava 2006 de l’AGAUR ha dotat aquest projecte.

BIBLIOGRAFIA ALDAY, A. (coord.) (2006) El mesolítico de muescas y denticulados en la cuenca del Ebro y el litoral mediterráneo peninsular. Gasteiz. (Memorias de Yacimientos Alaveses; 11) ALVAREZ FERNANDEZ, E. (2006) Atlantic versus Mediterranean: personal ornaments made from mollusc shells in Europe during the Upper Palaeolithic and Mesolithic. http://www.alexandriaarchive.org/ ARTEAGA, I.; ALLUÉ, E.; PASTÓ, I.;VALLVERDÚ, J.; CARBONELL, E. (2001) «Els fogars del Paleolític Mitjà de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)». Cypsela, 13, p. 13-29. BAHN, P. (1983) Pyrenean Prehistory. A paleoeconomic survey of the French sites. Phillips and Thomas. Londres. BALDELLOU, V.; MIR. A. (1986) «Informe sobre la excavación de la Cueva de la Fuente del Trucho». Arqueología Aragonesa 1984. Zaragoza: Diputación de Aragón, p. 910. BISCHOFF, J.; SOLER, N.; JULIA, R.; MAROTO, J. (1989) «Abrupt Mousterian/Aurignacian at c. 40 ka BP: 14C dates from l’Arbreda cave». Journal of Archaeological Science, 16, p. 563-576. BOËDA, E. (1993) «Le débitage discoïde et le débitage Levallois récurrent centripète». BSPF, 90, p. 392-404 CARBONELL, E.; GIRALT, S.; VAQUERO, M. (1994) «Abric Romaní: une importante séquence anthropisée du Pléistocene supérieur». BSPF, 91, p. 47-55 CASANOVA, J.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R. [2006] «Traçant l’ocupació dels Pirineus: Balma Guilanyà i els caçadors-recol·lectors del Tardiglacial i l’Holocé antic al Prepririneu Oriental». A: Tribuna d’Arqueologia 2006: 59-83. Barcelona. DELPORTE, H.; CLOTTES, J. (coord.) (1996) Pyrénées Préhistoriques. Arts et sociétés. C.T.H.S. Paris. FULLOLA, J.M.; BARTROLÍ, (1992) «Aproximació a l’estudi dels nivells paleolítics de la cova dels Muricecs (Llimiana, Pallars Jussà)». Collegats, 5, p. 83-98.


TRIBUNA2007-04

90

21/7/08

12:50

Página 90

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

FULLOLA-PERICOT, J.M.; BARTROLÍ, R.; BERGADÀ, M.; BURJACHS, F.; MENESES, M.; NADAL, J. (1997) «Le Magdalenien ancien en Catalogne: approche à l’etude des couches inferieures de la grotte du Parco». A: FULLOLA; SOLER (ed.) El món mediterrani despres del Pleniglacial, p. 303-320. Girona: Diputació de Girona. FULLOLA-PERICOT, J.M.; SOLER, N. (2004) «El Paleolític superior a Catalunya». Fonaments 10-11, p. 97-132. GIBAJA, J.F.; CLEMENTE, I.; MIR, A. (2002) «Anàlisis funcional de instrumentos de cuarcita: el yacimiento de Paleolítico superior de la Cueva de la Fuente del Trucho». A: CLEMENTE; RISCH; GIBAJA (ed.) Análisis Funcional: su apliación al estudio de Sociedades Prehistóricas, p. BAR International series 1073. Oxford GIRALT, J. (coord.) (2001) La Noguera antiga. Des dels primers pobladors fins al visigots. Barcelona: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. GRACHEV, A.; SEVERINGHAUS, J. (2005) «A revised +10 + 4ºC magnitude of the abrupt change in Greenland temperature at the Younger Dryas termination using published GISP2 gas isotope data and air thermal diffusion contrast». Quaternary Science Reviews 24, p. 513-519. GUILAINE,J.; MARTZLUFF, M. (coord.) (1995) Les excavacions a la Balma Margineda (1979-1991). Andorra: Ministeri d’Afers Socials i Cultura. LE BRUN-RICALENS, F. (ed.) (2006) Productions lamellaires attribueés a l’Aurignacien. Chaînes opératoires et perspectives technoculturelles. MNHA. Luxemburg. MANGADO, X. (1998) «La arqueopetrología del sílex. Estudio de caracterización de materiales silíceos. Un caso práctico: el nivel II de la Cova del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera)». Pyrenae, 29, p. 47-68. MANGADO, X. MERCADAL, O.; FULLOLA-PERICOT, J.M.; ESTEVE, X.; LANGLAIS, M.; NADAL, J.; ESTRADA, A.; BERGADÀ. M. (2006) «Montlleó (La Cerdanya, Lleida), un yacimiento Magdaleniense de alta montaña al aire libre en los Pirineos catalanes». O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología Peninsular. vol 2, p. 471480. Faro: Universidad de Algarve. MARTÍNEZ-MORENO, J. (1997) «¿Exisitó la caza especializada en el Paleolítico Superior Final de Catalunya?». Revista d’Arqueologia de Ponent, 7, p. 25-33. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2004a) «El marco cronométrico de la Cueva de l’Estret de Tragó y la ocupación de la vertiente sur de los Prepirineos durante el Paleolítico Medio». Saldvuie, 4, p. 1-16. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; DE LA TORRE, I. (2004b) «Methodological approach for understanding Middle Palaeolithic settlement dynamics at Roca dels Bous». A: CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic and Middle Stone Age, p. 393-413. Tübingen: Kerns Verlag.. MARTÍNEZ MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2006a) «Balma Guilanyà y la ocupación de la vertiente sur del Prepirineo del Noreste de la Península Ibérica durante el tardiglaciar». A: SANCHIDRIÁN; MÁRQUEZ; FULLOLA (ed.) La Cuenca Mediterránea durante el Paleolítico Superior, p. 444-457. Nerja: Fundación Cueva de Nerja.. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2006b) «El Mesolítico de los Pirineos surorientales: una reflexión sobre el significado de las “facies de fortuna” del Postglaciar”». A: ALDAY (coord.) p. 163-192. MARTINEZ-MORENO, J.; MORA, R.; DE LA TORRE, I.; CASANOVA, J.(2006c) «La Roca dels Bous en el contexto del Paleolítico Medio final del Noreste de la Península Ibérica». A: Miscelánea en homenaje a Victoria Cabrera-Zona Arqueológica, 7, 253-262.


TRIBUNA2007-04

21/7/08

12:50

Página 91

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

91

MARTÍNEZ MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. [2006d] «El contexto cronométrico y tecno-tipológico durante el Tardiglaciar y Postglaciar de la vertiente sur de los Pirineos orientales». Revista d’Arqueologia de Ponent, 16-17: 7-44. MAROTO, J.; SOLER, N.; FULLOLA, J.M. (1996) «Cultural change between Midddle Upper Palaeolithic in Catalonia». A: CARBONELL; VAQUERO (ed.) The last neanderthals. The first anatomically modern human, p. 219-250. FCR. Tarragona. MIR, A. (1987) «Memoria de la 5ª campaña de excavaciones el yacimiento de la Cueva de la Fuente del Trucho». Arqueología Aragonesa 1985. Zaragoza: Diputación de Aragón, p. 19-21. MIR, A.; SALAS, R. (2000) «La cueva de la Fuente del Trucho y su industria lítica arcaizante del Pleniglacial superior (Colungo, Huesca)». Bolskan, 17, p. 9-32. MORA, R. (1988) El Paleolítico Medio en Catalunya. Tesi Doctoral Inèdita. Universitat de Barcelona. MORA, R.; DE LA TORRE, MARTÍNEZ-MORENO, J.(2004) «Middle Palaeolithic mobility and land use in the Southwestern Pyrenees: the example of Level 10 in Roca dels Bous». A: CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic and Middle Stone Age. Tübingen: Kerns Verlag, p. 415-435. MONTES, L. (2006) «El Magdaleniense en el Prepirineo aragonés: últimos hallazgos». O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología Peninsular. Faro: Universidad de Algarve, p. 183-194. MONTES, L.; UTRILLA, P.; HEDGES, R. (2001) «Le passage Paléolithique MoyenPaléolithique Superieur dans la vallée de l’Ebre. Datations radiometriques des grottes de Peña Miel et Gabasa”». A : ZILHAO; AUBRY; CARVALHO (ed.) Les premiers hommes modernes de la Péninsule Ibérique. Lisboa : IPA, p. 87-102. MONTES, L.; UTRILLA, P.; MARTÍNEZ-BEA, M. (2006) «Trabajos recientes en yacimientos musterienses de Aragón: una revisión de la transición Paleolítico Medio/ Superior en el Valle del Ebro». A: Miscelánea en homenaje a Victoria CabreraZona Arqueológica, 7, 215-232. PARCERISAS, J. (1999) «Analisis petroarqueologico de la unidad UAS5 de La Cova de l’Estret de Tragó». A: Avances en el estudio del Cuaternario Español. Girona: AEQUA, p. 271-276. PEÑA, J.L. (1983) La Conca de Tremp y Sierras Prepirenaicas comprendidas entre los ríos Segre y Noguera Ribagorzana. Lleida: Instituto de Estudios Ilerdenses. ROSELL, J.; HUGET, R.; AIMENE, M. ANGELUCCI, D.; CANALS, A.; PASTO, I.; RODRIGUEZ, X. (2000) «El yacimiento de Fuentes de San Cristóbal (Veracruz, Huesca): Un nuevo enclave del Paleolítico medio en el Prepirineo». A: IIIer Congreso de Arqueologia Peninsular (2): 236-245. SACCHI, D. (1986) Le Paléolithique supérieur du Languedoc occidental et du Roussillon. XXIe Supplément à Gallia Préhistoire. CNRS. Paris. DE LA TORRE, I.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; PIZARRO, J. (2006) «Los remontajes del nivel 10 de Roca dels Bous: una herramienta analítica para reconstruir los procesos de formación de los yacimientos». A: O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología Peninsular. Vol 2. Faro: Universidad de Algarve, p. 397-406. UTRILLA, P. (2002) «Paleolítico y Epipaleolítico en Aragón». Caesaraugusta, 75, p. 115-158.


TRIBUNA2007-04

92

21/7/08

12:50

Página 92

J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

VAN ANDEL, T.; DAVIES, W. (ed.) (2004) Neanderthals and Modern Humans in the European Landscape during the Last Glaciation. Cambridge: McDonald Institute Monographs. VANHAEREN, M.; D’ERRICO, F. (2006) «Aurigancian ethno-linguistic geography of Europe revealed by personal ornaments». Journal of Archaeological Science, 33, p. 1105-1128 ZILHÃO, J.; D’ERRICO, F. (ed.) (2003) The Chronology of the Aurignacian and the Transitional Technocomplexes. Dating, Stratigraphies, Cultural Implications. Lisboa: IPA.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:51

Página 93

El jaciment calcolític del Vapor Gorina (Sabadell, Vallès Occidental) JORDI ROIG BUXÓ1, DAVID MOLINA MOLINA2, JOAN M. COLL RIERA3 I JOSEP A. MOLINA VALLMITJANA4

1. INTRODUCCIÓ I DADES DEL JACIMENT Aquest article vol ser una primera presentació de l’estudi que s’està portant a terme del jaciment calcolític del Vapor Gorina de Sabadell (Vallès Occidental), excavat recentment, entre l’abril i l’agost del 2006, per l’equip d’arqueòlegs d’Arrago SL. El solar que ocupava l’Antic Vapor Gorina, entre el carrer Sant Oleguer, el carrer Marquès de Comillas i la Gran Via, està ubicat al sud-est de la ciutat de Sabadell, a uns 50 metres a l’est del punt on acaba la Rambla en la seva part sud i comença l’avinguda de Barberà en la seva part nord. Aquest jaciment del Vapor Gorina, situat a la part meridional de la ciutat de Sabadell i a uns vuit-cents metres en línia recta del marge dret del riu Ripoll, s’emplaça en una terrassa fluvial a uns 177 metres sobre el nivell del mar, per on sabem que discorre el torrent de Sant Oleguer, que des de l’actual centre de la ciutat de Sabadell s’encaminava en una progressió descendent de manera molt suau fins a l’actual barri de Sant Oleguer, i conformava en aquest punt un barranc d’erosió que desembocava al riu Ripoll (vegeu Fig. 1). Litològicament aquesta zona està constituïda per materials quaternaris, concretament i pel que fa a les capes superiors de terreny, tenim nivells d’argiles entre les quals apareixen petits nòduls de carbonat càlcic, alternades amb capes i crostes més compactes de carbonat càlcic, que conformen un tipus de terreny conegut popularment com a turturà. La intervenció arqueològica va afectar tota la superfície del solar corresponent a les antigues naus del Vapor Gorina o Vapor Cremat, i va estar motivada per les obres de construcció per part de l’empresa promotora Lodares 98, amb l’execució d’un gran pro-

1. Coordinador Projecte Intervenció Arqueològica Vapor Gorina (Arrago SL). 2. Director Tècnic Intervenció Arqueològica Vapor Gorina (Arrago SL). 3. Arqueòleg investigador Projecte Vapor Gorina (Arrago SL). 4. Especialista arqueozoologia Projecte Vapor Gorina (Arrago SL).


TRIBUNA2007-05

94

21/7/08

15:51

Página 94

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

jecte de promoció d’habitatges amb pàrquings i una gran plaça central al voltant, que englobaria l’únic element arquitectònic conservat de l’antic Vapor, la seva xemeneia. Així doncs, i tenint en compte que aquest sector i l’àmbit d’ocupació de l’antic Vapor Gorina estan dins l’àrea d’expectativa i de protecció arqueològica i arquitectònica del Catàleg i el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de l’Ajuntament de Sabadell, es va dur a terme, mitjançant l’encàrrec de la promoció de l’obra, una prospecció i una intervenció arqueològica preventiva prèvia a l’execució de les esmentades obres.5 En una primera fase es va fer la prospecció arqueològica en extensió dels aproximadament sis mil metres quadrats del solar, amb màquina excavadora de pala plana, que va resultar negativa en gran part de la superfície i en la majoria de sectors. Aquest fet creiem que pot estar causat per l’acció antròpica d’època contemporània i recent, que ha alterat la morfologia de la zona, ha afectat els nivells superiors del subsòl i ha fet desaparèixer altres possibles estructures arqueològiques. D’aquesta manera, les tasques de tipus industrial que s’han fet al llarg del segle XIX i XX al Vapor Gorina, amb la construcció de dipòsits, cisternes, pous, basses, canalitzacions per al subministrament d’aigua de la fàbrica, així com diversos rebaixos del terreny per a la construcció de les diferents naus, han alterat totalment la superfície i la topografia antiga del terreny, i han fet que variés considerablement l’aspecte original de la zona prèvia a l’assentament fabril de mitjan segle XIX, a més d’haver estat la causa molt probablement de la destrucció d’altres estructures que hi ha a l’indret. Inicialment el solar presentava tota la seva superfície ocupada per un nivell de terra amb runa. Un cop enretirat va ser possible constatar com el substrat geològic aflorava en la gran part de la superfície del solar, per sota d’un nivell superior d’època contemporània d’uns 30-40 centímetres. En dues zones, aquest nivell superior de terres presentava una potència més gran i no estava tan afectat per les estructures contemporànies de la fàbrica. En aquests indrets, doncs, és on es van localitzar restes arqueològiques. En una primera zona, situada prop de l’actual entrada al solar que dóna a la Gran Via, es van detectar dues estructures arqueològiques (E1 i E2) atribuïbles al període Calcolític. I en una segona zona, situada a la banda nord de la xemeneia de la fàbrica, a tocar del carrer Sant Oleguer, es van localitzar dues estructures més (E3 i E4), aquestes atribuïbles a l’època ibèrica (Molina-Roig, 2006). D’aquest grup destaca, per damunt de la resta, l’estructura subterrània complexa E1, la qual presenta una gran singularitat i un elevat interès arqueològic pel fet de ser de les poques, i tal vegada l’única estructura de treball i/o emmagatzematge atribuïble a un assentament a l’aire lliure del Calcolític al Vallès. Així mateix, la seva excepcionalitat i interès també rau en el fet d’haver proporcionat un important i considerable volum de material arqueològic, d’una gran diversitat i qualitat, especialment pel que fa al conjunt ceràmic. 5. Aquesta intervenció arqueològica al Vapor Gorina es va dur a terme entre el mes d’abril i el mes d’agost de 2006 per part de l’empresa Arqueologia i Patrimoni Arrago SL, amb la direcció tècnica de l’arqueòleg David Molina Molina i la coordinació de l’arqueòleg Jordi Roig Buxó, amb un equip integrat per dos arqueòlegs de camp, i un tècnic de laboratori per al processament del material, atesa la gran quantitat i qualitat del material arqueològic recuperat. La promoció de la intervenció va ser de l’empresa que executa el projecte de construcció, Lodares 98 SL. Va fer-ne la supervisió i va concedir l’autorització pertinent l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (MolinaRoig, 2006).


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:51

Página 95

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

95

2. ANTECEDENTS I JACIMENTS PROPERS En primer lloc, i com a jaciment proper al Vapor Gorina, disposem d’una notícia escrita recollida en el diari de l’arqueòleg i erudit sabadellenc Vicenç Renom i Costa, que data de les primeries del segle XX, cap a l’any 1912, on es diu que durant les obres que es feien en aquesta zona per a la construcció d’habitatges just al costat de la via del tren (voltants de l’actual Gran Via), va aparèixer una estructura prehistòrica amb material ceràmic que es va interpretar com un possible fons de cabana. La ubicació exacta d’aquest fons de cabana trobat per V. Renom, esdevé, ara com ara, imprecisa. Tot i així, però, a partir de la descripció que en fa, podem assegurar que es devia trobar en una zona molt propera al jaciment del Vapor Gorina, en un radi que no devia excedir els cent metres a l’est d’aquest últim. Així mateix, l’atribució cronològica precisa d’aquestes restes és també, ara com ara, incerta. Tanmateix, i segons el material ceràmic a mà que s’hi va localitzar, va ser possible atribuir-li una cronologia dins l’etapa prehistòrica. Per altra banda, i molt probablement relacionables amb les restes que ara hem excavat al Vapor Gorina, tenim les coves sepulcrals d’època calcolítica del barranc de Sant Oleguer, situades a poc més de cinc-cents metres en línia recta. El torrent de Sant Oleguer està situat a la part meridional de la ciutat de Sabadell, i les seves aigües, degudes a les pluges torrencials, anaven a desguassar al riu Ripoll formant un barranc d’erosió entre paquets de conglomerats i capes de graves i argiles poc compactes. L’inici de la baixada del torrent se situa a la confluència del carrer de Sol i Padrís i el passeig de Sant Oleguer. A la part superior, a mà esquerra, es troben les cases de Can Garcia Planas i la masia de l’Oleguer (vegeu Fig. 1). El descobriment d’aquest conjunt de tres cavitats funeràries es produí de manera casual entre l’agost de 1947 i el juny de 1948, en condicionar les cavitats artificials existents en el marge dret del barranc, aprofitant la seva constitució geològica de capes d’argila, sorres i graves, i seguint la disposició de les vetes i fissures de conglomerats segons els estrats més o menys compactes. Aquestes tres cavitats funeràries es van buidar de terres i excavar seguint la metodologia i la pràctica de l’època. També s’hi van recollir, sembla que no del tot exhaustivament, el material arqueològic i les restes òssies que contenien, i se’n van fer alguns croquis i fotografies (Serra Ràfols, 1950, p. 77-92). Així doncs, es van recuperar diversos cranis dels inhumats i alguns ossos llargs, així com restes del seu aixovar funerari. Aquest consistia en diversos vasos de tipus campaniforme, decorats i llisos, un botó d’os piramidal amb perforació en V i una petxina perforada. D’aquesta manera, a partir de totes aquestes troballes i dels estudis posteriors que s’han generat, ha estat possible determinar que es tracta d’enterraments en cova corresponents al període calcolític, determinable especialment, a partir dels vasos de ceràmica decorats d’estil campaniforme. Aquests enterraments en cova estan relativament propers a l’estructura calcolítica (E1) localitzada al Vapor Gorina, ja que disten poc més de cinc-cents metres a l’est en línia recta i, molt probablement, podrien tenir-hi alguna relació. (Vegeu Fig. 1)


96

21/7/08 15:51

Figura 1. Mapa de situació del jaciment dins l’entramat urbà actual de la ciutat de Sabadell (Vallès Occidental). El jaciment es troba situat molt a prop d’on es van localitzar les cavitats funeràries campaniformes del barranc de Sant Oleguer.

TRIBUNA2007-05 Página 96

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:51

Página 97

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

97

3. ELS JACIMENTS CALCOLÍTICS AL TERRITORI DEL VALLÈS Actualment el coneixement que tenim del poblament i dels assentaments calcolítics al Vallès és força limitat i del tot parcial. La manca de jaciments d’aquest període al territori català, especialment pel que fa als llocs d’habitació, juntament amb la migradesa de les dades arqueològiques, amb un gran desconeixement tant del registre material com de les estructures d’habitació i de producció, fan del Calcolític un període ple de dubtes i incerteses dins les etapes de la prehistòria recent al territori de la depressió Prelitoral. Amb tot, coneixem relativament bé algunes estructures funeràries, bàsicament des del punt de vista descriptiu i tipològic, però desconeixem les característiques d’aquestes poblacions, atesa la manca d’estudis paleoantropològics dels esquelets. Així, tenim un cert coneixement d’alguns patrons funeraris, concretament la pràctica de les inhumacions individuals i successives fetes en sepulcres múltiples tipus hipogeu subterrani o en cavitats sepulcrals, on es localitzen enterraments primaris amb presència d’aixovar, juntament amb arraconaments i amuntegaments d’esquelets de les inhumacions precedents. Aquestes pràctiques funeràries ja marquen, en línies generals, les pautes i les maneres d’enterrar de les comunitats posteriors del bronze inicial, mitjançant els coneguts hipogeus o sepulcres subterranis col·lectius amb enterraments múltiples, sovint fets de forma simultània. Tanmateix, són pocs els conjunts funeraris campaniformes que coneixem al territori del Vallès que hagin estat totalment excavats i estudiats en els últims seixanta anys. Aquests es redueixen tan sols a quatre jaciments puntuals. En primer lloc tenim les tres cavitats funeràries del barranc de Sant Oleguer de Sabadell, localitzades i excavades entre l’any 1947 i 1948 (Serra Ràfols, 1950). En segon lloc coneixem la cavitat sepulcral de la Torre Negra a Sant Cugat del Vallès, excavada amb posterioritat i que cronològicament se situa entre el Calcolític i el bronze inicial (Viñas, 1966). I finalment, comptem amb els dos darrers casos coneguts i excavats recentment de l’hipogeu del carrer París de Cerdanyola, amb un gran nombre d’inhumacions successives i ofrenes de material lític i vasos campaniformes, bols i cassoles (Francès et al., 2004), i l’hipogeu amb campaniforme de Can Fatjó dels Aurons a Sant Cugat del Vallès, amb sis inhumacions successives i presència d’aixovar lític i ceràmic, amb un singular vas polípode decorat, un vas hemisfèric amb peu i un vas acampanat amb decoració campaniforme d’estil regional (Matas-Roig, 2006 i Matas-Roig, en premsa). Per altra banda, encara són molt més desconeguts els llocs d’habitació, ja sigui en cova/abric com a l’aire lliure. Així, i pel que fa al Vallès, els assentaments a l’aire lliure són ara com ara totalment absents, a excepció del recentment localitzat al Vapor Gorina de Sabadell. En un àmbit territorial més ampli, encara dins les comarques de Barcelona, però, tan sols comptem amb l’assentament a l’aire lliure de finals del Calcolític de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous de Manlleu (Boquer et al., 1995). En aquest sentit, un darrer estudi sobre el fenomen campaniforme al nord-est de la península Ibèrica, confirma i manifesta una escassetat dels llocs d’habitació, i es comptabilitzen tan sols set ocupacions a l’aire lliure i dues ocupacions en abrics d’un total de 160 llocs amb materials campaniformes (Clop, 2005). D’aquesta manera, en el territori del Vallès l’únic suposat lloc d’habitació en cova del Calcolític que coneixem és la Cova del Frare (Matadepera), amb presència d’un horitzó campaniforme (Capa 3), del qual es coneixen materials ceràmics decorats d’es-


TRIBUNA2007-05

98

21/7/08

15:51

Página 98

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

til regional pirinenc, en què destaquen un vas acampanat quasi sencer, juntament amb una punta de sageta pedunculada, un trapezi, un botó piramidal de perforació en V, i una plaqueta de “braçal d’arquer”. Tot plegat, just per sobre d’un nivell sepulcral verazià amb una dotzena d’individus (Capa 4) (Martin, 1980).

4. LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL VAPOR GORINA Tal com s’ha exposat anteriorment, l’excavació arqueològica al Vapor Gorina de Sabadell es va centrar en les quatre úniques estructures localitzades en el solar. D’aquesta manera, a l’angle nord-oest, a prop de l’antiga xemeneia del vapor, es van excavar i documentar les estructures E3 i E4. Es tracta, en primer lloc, de les restes d’una canal estreta i allargassada (E3) i, en segon lloc, d’una petita estructura semisubterrània de planta el·líptica molt arrasada (E4), amb presència de dues peces de ceràmica quasi senceres, un vas bicònic de pasta oxidant sandvitx i un petit vas doble de ceràmica a mà. Ambdues estructures poden ser adscrites al període Ibèric mitjà. Per altra banda, a la part sud-est del solar va ser possible excavar i documentar dues estructures arqueològiques més, les estructures E1 i E2, aquestes d’època prehistòrica. Pel que fa a l’E2 podem dir que es tracta d’una rasa o canal estreta i allargassada, que podria tenir alguna relació amb l’estructura E1, situada al seu costat. Per altra banda, l’E1 correspon a una estructura subterrània complexa excavada al terreny natural, que tradicionalment i en termes arqueològics es denomina estructura d’habitació tipus fons de cabana o també estructura subterrània d’habitació, treball i/o emmagatzematge. Aquesta estructura E1, així com probablement també l’anterior E2, poden atribuir-se al període calcolític. En aquest sentit, davant l’excepcionalitat i la singularitat de l’estructura E1 es va desenvolupar una metodologia i un sistema d’excavació i de registre adaptat a les seves característiques, amb les coordenades de tot el material arqueològic segons una quadrícula. D’aquesta manera, totes les unitats estratigràfiques diferenciades i tot el material coordenat ha estat referenciat en planta i en profunditat respecte a un punt zero absolut. 4.1. L’estructura subterrània calcolítica E1 Aquesta estructura subterrània complexa presenta una morfologia i una distribució interna singulars, amb una planta ovalada o el·líptica irregular, de perfil i secció també irregular, que es troba retallada en el terreny geològic d’argila i de capes de carbonat càlcic (vegeu Figures 2 i 3). L’estructura es va localitzar lleugerament escapçada en la seva part superior, però s’ha conservat la part subterrània inferior, que arriba a quasi un metre de fondària màxima conservada en el seu punt més baix. D’aquesta manera, tenim que l’alçat d’aquesta estructura, corresponent a la part aèria de cobriment, hauria desaparegut. Cal suposar que aquest alçat i cobriment de l’àmbit subterrani estaria fet amb materials peribles, probablement amb troncs, brancatge i argila. Pel que fa a les dimensions de l’estructura, s’observa una llargada màxima d’uns 3,20 metres, i una amplada màxima de 2,70 metres, encara que hi ha un lleuger apèndix tipus lleixa superior en un dels costats llargs que sobresurt uns 40 centímetres més, i configura un espai d’uns 9 metres quadrats. La profunditat total a la part més fonda, que correspon a la zona sud on hi trobem un retall / subcubeta inferior, és de poc més d’un metre.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:51

Página 99

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

99

Figura 2. Vista de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina durant el transcurs de l’excavació.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

100

15:51

Página 100

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

Figura 3. Vista de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina un cop finalitzada l’excavació.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:51

Página 101

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

101

Figura 4. Vista de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina amb els diferents espais i àmbits interns identificats: una rampa d’accés a l’interior de l’estructura i dos subcubetes o retalls interiors, així com un forat de pal central. Aquesta estructura subterrània E1 esdevé singular i única en la seva estructuració i distribució interna. D’aquesta manera, doncs, podem determinar que es tracta d’una estructura complexa, amb l’existència de dos àmbits o espais interiors situats a nivell diferent (vegeu Figures 4 i 5). En aquest sentit, ha estat possible localitzar-ne l’accés mitjançant rampa en pendent excavada en el terreny natural i situada en el costat oest de l’estructura. Aquesta rampa d’accés presenta també dos trams diferenciats per tal d’accedir als dos àmbits interns de l’estructura. Així tenim un primer tram de rampa en pendent (rampa 1), que des de la part superior de l’estructura accedeix a un replà intermedi que ens situa a l’àmbit superior del costat nord-est. En aquest primer àmbit interior hi trobem un retall circular (Cubeta 2UE7), que potser tenia alguna funció d’emmagatzematge, i un forat de pal circular (UE9). Aquest forat de pal està situat entre el replà i la Cubeta 2, força centrat respecte a la planta general de l’estructura, la qual cosa ens indica l’existència d’algun tipus de cobriment fet amb material perible, que devia estar sustentat per aquest pilar central. A continuació, i partint d’aquest primer replà, es documenta un segon tram de rampa en pendent (Rampa 2), que permet l’accés a un segon àmbit o espai intern situat a un nivell inferior, a l’extrem sud de l’estructura. Aquest àmbit inferior es correspon amb un retall irregular de planta més o menys el·líptica amb el fons lleugerament apla-


TRIBUNA2007-05

102

21/7/08

15:51

Página 102

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

nat (Cubeta 1-UE8), amb una fondària considerable de quasi un metre. Recolzat directament en el fons d’aquesta Cubeta 1, es va localitzar un molí manual barquiforme sencer disposat pla, que ens indicaria que aquest àmbit podia haver tingut, en algun moment, una funció com a lloc o àrea de treball per a la mòlta del cereal.

Figura 5. Planta de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina amb els diferents espais i àmbits interns identificats marcats en trames de grisos: una rampa d’accés a l’interior de l’estructura i dues subcubetes o retalls interiors, així com un forat de pal central.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:51

Página 103

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

103

Per altra banda, a tot l’espai superior de l’estructura i rodejant el seu perímetre, no ha estat possible localitzar cap forat de pal o encaix exterior. En aquest sentit, cal considerar que el nivell d’ús i circulació del moment de funcionament d’aquesta estructura, està lleugerament rebaixat pels moviments de terres d’època contemporània. Tanmateix, i considerant el bon estat de conservació de l’estructura, amb l’existència del seu accés amb rampa i de la considerable fondària conservada de quasi un metre, podríem determinar que aquest rebaix superior i la desaparició del nivell de circulació de la boca, haurien estat més aviat lleus, però sí, determinants a l’hora de fer desaparèixer possibles forats de pal, encaixos o falques perimetrals de sustentació exterior de l’estructura aèria de cobriment. Així mateix, a partir de la seqüència estratigràfica i la deposició dels diferents nivells i estrats, ha estat possible detectar dos moments diferenciats de funcionament i ús de l’estructura, i un darrer moment en què és abandonada i coberta intencionadament (vegeu Figures 6 i 7). D’aquesta manera, tindríem un primer moment on podrien estar funcionant els dos àmbits de l’estructura, l’àmbit inferior amb el subretall Cubeta 1 i l’àmbit superior amb el subretall Cubeta 2.

Figura 6. Seccions A – A’ i B – B’ de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina.


TRIBUNA2007-05

104

21/7/08

15:52

Página 104

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

Figura 7. Seccions C – C’, D – D’ i E – E’ de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 105

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

105

En un segon moment, es documenten uns estrats de cobriment i deposició de terres a l’àmbit superior de l’estructura i dins el retall circular Cubeta 2, que signifiquen el seu rebliment i abandó. Es tracta concretament de dos estrats de terres argiloses pràcticament estèrils (UE2 i UE6), amb presència molt puntual de material arqueològic, que cobreixen totalment el retall circular UE7 de la Cubeta 2, i que generen, d’aquesta manera, una superfície aplanada a manera de replà. En aquest moment, l’àmbit inferior amb el subretall Cubeta 1, sembla que devia estar en funcionament i buit de terres. Finalment, detectem un darrer moment en què l’estructura subterrània és abandonada i perd definitivament la seva funció original, ja que és utilitzada com a lloc d’abocador de deixalles domèstiques, fins que arriba a reblir-se totalment. D’aquesta manera, s’observen diversos abocaments de terres molt homogènies (UE1, 3, 4 i 5), de coloració fosca amb un alt component orgànic i amb presència de clapes alternades de cendres i carbons producte de neteges de llars, juntament amb abundants restes de material arqueològic corresponent a deixalles diverses d’un lloc d’habitació (vegeu Figura 8). Destaquen les restes de fauna producte d’àpats, així com la gran quantitat de recipients ceràmics llisos i decorats d’estil campaniforme regional, tant d’ús culinari com d’emmagatzematge, així com també altres tipus de restes característiques d’un assentament, com els abundants fragments de molins i les restes de mobiliari lític, la indústria òssia i les restes de material metàl·lic en coure.

Figura 8. Vista de detall de les quadrícules C1 i C2 durant el procés d’excavació, amb una concentració de material ceràmic i faunístic.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 106

106

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

En aquest sentit, podem determinar que aquest considerable volum de material arqueològic recuperat en l’estructura subterrània E1, ha estat generat i prové d’un lloc d’habitació que hauria de ser bastant proper, però que tanmateix no ha estat localitzat durant la intervenció arqueològica en cap indret del solar. Es podria considerar, així, que l’alteració antròpica soferta durant els últims segles a tota la superfície del Vapor Gorina, podria haver fet desaparèixer altres possibles estructures d’habitació relacionables amb la que ara s’ha excavat. Així doncs, aquesta estructura E1 ens indicaria la presència en aquest indret d’un assentament a l’aire lliure del Calcolític recent, amb la presència, com a mínim, d’una estructura de treball i/o emmagatzematge, i un conjunt de materials característics d’un assentament humà estable. Tanmateix, les característiques, l’entitat i l’abast del conjunt de l’assentament són per ara difícils de copsar, pel fet que gran part de la superfície de l’indret està alterada i rebaixada des d’antic. Per altra banda, esdevé una hipòtesi molt suggerent la possible relació entre l’assentament calcolític del Vapor Gorina i les inhumacions amb campaniforme de les cavitats funeràries del barranc de Sant Oleguer, a uns escassos cinc-cents metres de distància (vegeu Fig.1). En aquest sentit, i a un nivell més ampli, podem constatar que aquest tipus d’estructures subterrànies d’habitació i/o producció del Calcolític com la del Vapor Gorina, són molt poc freqüents i gens documentades a Catalunya, on pràcticament no en tenim paral·lels, i on la majoria de jaciments i troballes d’aquest període són de tipus funerari. 4.2. El registre material de l’esctructura calcolítica E1 Els materials arqueològics de l’estructura E1, amb un total de 3.677 elements arqueològics recuperats, formen un conjunt homogeni de restes arqueològiques procedents d’un àmbit d’abocador generat per un lloc d’habitació del Calcolític (vegeu Fig. 9). 3000

2502

2500 2000 1500

198 Ind. Lítica

7

12

4 Indet.

76

Carbó

5

Metall coure

7

Macrolític

24

Ind. Òssia polida

500

Malacofauna

842

1000

Fauna

Ceràmica

Argila cuita

0

Figura 9. Grafic 1. Representació per categories de material dels 3.677 elements arqueològics documentats en el rebliment de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 107

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

107

Aquests materials, tot i pertànyer a diferents unitats estratigràfiques, es relacionen entre si, i en especial els fragments ceràmics que en molts casos enganxen entre diferents coordenats. D’aquesta manera, es constata que els diferents abocaments i nivells identificats durant l’excavació foren generats de forma indiscriminada i successiva, probablement en un reduït espai de temps, i amb una mateixa finalitat d’abocament de restes residuals i de cobriment de l’estructura. Així, els diferents estrats i capes arqueològiques s’unifiquen i s’interrelacionen a partir del remuntatge dels elements coordenats, que es troben dispersos aleatòriament dins el rebliment de l’estructura, confirmant aquest ús de l’espai com a lloc d’abocador. D’aquesta manera, podem fer una primera aproximació sobre el conjunt de material arqueològic recuperat a l’estructura E1, tenint en compte que el seu estudi detallat i especialitzat s’està portant a terme. Aquest material arqueològic esdevé d’una gran rellevància pel fet que és molt abundant i qualitativament important, i alhora, representatiu i característic d’un lloc d’habitació d’un període poc conegut com és el Calcolític. Dins el conjunt, hi són representats els recipients i els estris necessaris per a les diferents tasques domèstiques i els processos de treball i transformació de productes d’un assentament del període. A grans trets, aquest material arqueològic està format per un abundant i diversificat registre de material ceràmic, en què destaca un ampli repertori de recipients de diferents tipologies, mides i capacitats (vasos petits, vasos grans, tenalles, bols, cassoles, etc.), destinats a la preparació, al consum i a l’emmagatzematge d’aliments i productes. Alguns d’aquests vasos presenten motius decoratius incisos d’estil campaniforme regional pirinenc, amb incisions de línies horitzontals, motius en cremallera, zig-zag, triangles i combinacions diverses d’aquests. En molt menor nombre, tenim elements de sílex per a tasques diverses, així com molins per a la mòlta de cereal i/o altres productes, estris per teixir com ara fusaioles o pesos de telers, així com tres punxons d’os. També es documenta la presència escadussera d’elements metàl·lics. Resulta molt més nombrós el conjunt de restes faunístiques, amb presència d’ovicaprins, de bestiar porcí i de bestiar boví, la majoria consumides i corresponents a restes d’àpat. Així, i pel que fa al material metàl·lic, s’han recuperat un total de 7 elements probablement de coure, pertanyents a sis restes d’escòria i un fragment d’eina fragmentària. Aquests materials estan pendents d’anàlisi. Les mostres d’escòria poden ser atribuïbles a restes de fosa, i algunes presenten forma de boleta o llàgrima, forma característica de les restes generades durant el procés de la fosa del metall. El setè element és l’extrem d’un punxó allargat de secció quadrada d’uns 3 centímetres de llargada conservada, i que hauria de correspondre a un instrument punxant fragmentat (vegeu Figura 19). Dins el conjunt de material arqueològic tenim un total de 76 individus pertanyents a elements macrolítics, formats per molins, mans de molí, percussors i allisadors. Dels fragments de molí, el grup majoritari és format per trossos de parts fixes, amb la superfície de contacte desgastada pel fregament. Aquests han estat elaborats a partir de roques sorrenques i de conglomerats de gra fi mitjà, presumiblement sobre rierencs del riu Ripoll, molt proper al jaciment. Les parts mòbils, o mans de molí, són elaborades majoritàriament amb còdols sorrencs. Cal destacar la presència d’un molí sencer, amb la seva corresponent mà de molí (coord. 2830), localitzat al fons d’una subcubeta de l’estructura, probablement restant encara in situ. Per altra banda, la resta de molins són fragmentaris i formaven part dels estrats de rebliment i d’amortització de l’estructura. Quant als percussors i allisadors, aquests són elaborats a partir de còdols i presenten tra-


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 108

108

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

ces d’ús antròpic evident. D’altra banda, com la resta d’elements macrolítics, estan pendents d’anàlisis detallades. Pel que fa a la indústria lítica tenim uns 198 elements individualitzats.6 Es tracta de fragments diversos de sílex, la majoria de mala qualitat, corresponents en gran part a fragments informes i esclats producte de talla i a blocs de sílex de gra gros esgotats. Tot i que també tenim algun fragment de làmina de sílex de millor qualitat. Així doncs, han estat molt poques les peces que s’han pogut determinar com a usades, amb un total de 6 efectius de sílex tallats, dels quals destaquen dues falçs utilitzades per segar durant molt de temps, i un fragment de destral polida (Gibaja, 2007). D’aquesta manera, la presència majoritària de restes de talla i de productes no utilitzats constaten aquesta reutilització de l’estructura com a lloc d’abocador. 4.2.1. El material ceràmic Amb la intervenció arqueològica de l’estructura E1 ha estat possible recuperar un total de 2.502 elements ceràmics, que esdevenen un 69% del total del material arqueològic. S’ha de tenir en compte que molts d’aquests elements corresponen a un fragment múltiple, com és el cas d’algun vas o fragment de grans dimensions, format alhora per diverses desenes de fragments. Aquests elements donen una idea de la complexitat de recuperació, remuntatge i consolidació dels recipients ceràmics. Després d’una anàlisi i estudi preliminar del conjunt del material, del qual aquí es presenten unes primeres dades, és possible observar l’existència d’un ampli repertori de recipients de diferents mides i capacitats, amb presència de formes obertes i de formes tancades. Dins les formes obertes tenim petits bols o concs, així com grans vasos oberts de fons còncau, alguns de decorats amb motius incisos campaniformes regionals. Pel que fa als recipients tancats, tindríem formes esfèriques simples, vasos globulars de parets entrants i vores de lleugers perfils en S o de parets rectes, i finalment trobem grans recipients d’emmagatzematge tipus tenalla, de parets gruixudes, fons plans i cossos alts de perfils rectes amb vores de llavis engruixits. A partir de l’estudi d’aquest conjunt de material ceràmic, i prenent en consideració les vores dels recipients i les característiques particulars i individualitzables dels fragments, s’ha identificat un número mínim de 268 individus ceràmics, que s’han agrupat en sis tipus formals, atribuïbles a recipients contenidors. Així mateix, dins d’aquest conjunt d’individus també s’ha inclòs un darrer grup corresponent als objectes ceràmics no recipients, com ara les plaques planes i les fusaioles fetes d’argila, amb un total de 5 individus. Cal tenir en compte també, que 27 individus no han estat assignats a cap tipus concret a causa del seu grau de fragmentació. Per altra banda, tenim que els diferents tipus formals de recipients ceràmics es poden classificar en dos grans grups ben definits en funció de la presència o absència de decoració. Així, tenim un grup majoritari format per recipients de superfícies llises sense cap tractament decoratiu, amb 239 peces identificades (89,2 %), i un grup més

6. L’estudi d’aquest material l’ha fet Juan Francisco Gibaja, amb una primera anàlisi a “Estudio tecnomorfológico y traceológico preliminar del material lítico tallado del yacimiento de Vapor Gorina (Sabadell)” (Gibaja, 2007).


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 109

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

109

restringit de recipients que presenten decoració incisa, amb 29 peces identificades (10,8 %), sense que s’observi, però, cap diferència morfològica ni tipològica entre els recipients d’ambdós grups. Així doncs, dels 236 vasos amb forma identificables, sense comptabilitzar els 27 indeterminables i els 5 elements ceràmics no recipients, podem establir sis tipus formals ben definits: Tipus 1: vas hemisfèric (167 individus). Tipus 2: vas hemisfèric carenat (1 individu). Tipus 3: vas esfèric vora reentrada (28 individus). Tipus 4: vas esfèric vora exvasada (18 individus). Tipus 5: gran vas esfèric/tenalla (21 individus). Tipus 6: vas cilíndric perforat (1 individu). (Vegeu Figures 10 i 11)

Figura 10. Taula tipològica de les formes ceràmiques de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 110

110

160 140

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

138

120 100 80 60 40

29

20

28

18

27

21

1

1

5

0 Tipus 1VH

Tipus 2 VHC

Tipus 3 VE

Tipus 4 VEE

Vasos llisos

Tipus 5 GVE /tenalla

Tipus 6 VCP/F

Altres

Per determinar

Vasos decorats

Figura 11. Grafic 2. Representació dels sis tipus ceràmics de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina a partir de l’NMI

TIPUS 1: VAS HEMISFÈRIC Aquest tipus ceràmic és el majoritari del conjunt, i correspon als vasos de forma hemisfèrica simple amb un nombre mínim total de 167 individus, dels quals n’hi ha 138 individus llisos (82,7 %) i 29 individus decorats (17,3 %). S’observa una correspondència metrològica entre ambdós grups, i s’identifiquen almenys quatre mides en el mateix tipus. Així es documenten els vasos hemisfèrics petits, d’uns 8-9 centímetres de diàmetre (tipus 1A), els vasos hemisfèrics mitjans, entre 11 i 14 centímetres de diàmetre (tipus 1B), els vasos hemisfèrics grans, entre els 17 i 24 centímetres de diàmetre (tipus 1C) i els vasos hemisfèrics de gran mida, amb un diàmetre d’entre 28 i 33 centímetres (tipus 1D). Aquests vasos presenten les superfícies allisades i els llavis arrodonits, lleugerament apuntats, i en alguns casos plans. Els fons són arrodonits i en alguns casos presenten una petita convexitat, més habitual en les peces decorades i de mida petita i mitjana (vegeu Figures 12 i 13). Cal destacar, per la seva singularitat, el grup format per les peces decorades mitjançant la tècnica de la incisió, atribuïbles a l’estil regional pirinenc del grup campaniforme a Catalunya. Els diferents individus documentats presenten les característiques decoracions incises horitzontals, contínues i puntejades, algunes amb el motiu de la “cremallera”, combinades amb triangles i faixes en ziga-zaga. Dins d’aquest grup, totalment homogeni, cal distingir una peça atribuïble a un vas hemisfèric de mida gran (tipus 1D) decorat amb triangles incisos invertits, molt semblant a algunes decoracions de l’àrea del Tarragonès i del País Valencià (Benraveu, 1984) (vegeu Figures 14 a 17). En total, dins el grup dels vasos decorats s’han identificat 7 individus petits (tipus 1A), 13 de mitjans (tipus 1B), 7 de grans (tipus 1C) i 1 de gran mida (tipus 1D). Un darrer individu decorat no ha pogut ser determinat dins d’aquestes categories.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 111

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

111

Figura 12. Vas hemisfèric llis (tipus 1) de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina.

Figura 13. Vas hemisfèric llis (tipus 1) de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina.


TRIBUNA2007-05

112

21/7/08

15:52

Página 112

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

Figura 14. Mostra d’alguns dels vasos hemisfèrics decorats d’estil campaniforme regional de tipus pirinenc de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina: 1. Gran vas hemisfèric tipus 1D decorat amb incisions, cremalleres i sanefes de triangles (Remuntatge dels coordenats VG06-1-490,895,1027, 1900, 2222, 2256, 2262, 2315, 2342, 2359, 2453, VG06-3-2434). 2. Vas hemisfèric gran tipus 1C decorat amb dos triangles incisos invertits i 3 línies incises horitzontals paral·leles (Remuntatge dels coordenats VG06-1-1911, 1700, 1956, 2230, 2300). 3. Vas hemisfèric gran tipus 1C decorat amb cremalleres, línies incises i dobles sanefes de triangles incisos en dent de serra (Remuntatge dels coordenats VG06-1-1670, 2316, 2372, 2427, VG06-3-2485, 2490, VG06-4-2744). 4. Vas hemisfèric gran tipus 1C decorat amb línies incises i sanefa de triangles en dent de serra i cremalleres (Remuntatge dels coordenats VG061-1330, 1715). 5. Vas hemisfèric gran tipus 1C decorat amb cremalleres i doble sanefa de triangles en dent de serra (Remuntatge dels coordenats VG06-1-641, 752, 999, 1209, 1210, 1731, 1777, VG06-3-2478). 6. Vas hemisfèric mitjà tipus 1B decorat amb línies incises fent zig-zag al cos i línies horitzontals combinades amb petits cercles incisos a la vora i al fons (Remuntatge dels coordenats VG06-1-237, 646, 1662). 7. Vas hemisfèric mitjà tipus 1B decorat amb cremalleres i sanefa en dent de serra a la vora (Remuntatge dels coordenats VG06-1-320, 796, 808, 1097, 1390, 1646, 1941, 2116, 2275, 2650, VG06-3-2471, 2520, 2528, 2530, 2545, VG06-4-2639, 2721, 2736, 2738). 8. Vas hemisfèric petit tipus 1A decorat amb cremalleres, dues línies incises horitzontals i sanefa en dent de serra a la vora (Remuntatge dels coordenats VG06-5138, 1290, 1301, 2034).


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 113

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

113

Figura 15. Vas hemisfèric decorat (tipus 1) de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina.

Figura 16. Vas hemisfèric decorat (tipus 1) de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 114

114

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

Figura 17. Vas hemisfèric decorat (tipus 1) de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina.

TIPUS 2: VAS HEMISFÈRIC CARENAT Només identificat a partir d’un sol individu, es tracta d’un vas hemisfèric carenat, de fons arrodonit i carena ben marcada, de vora exvasada i llavi apuntat. Presenta les superfícies ben allisades, quasi brunyides, i una coloració exterior rogenca ben marcada. El fet que se n’hagi documentat un sol individu i la seva pròpia morfologia ens permeten pensar en una peça de procedència al·lòctona. Algunes d’aquestes formes es documenten en el calcolític valencià i del sud-est peninsular (vegeu Figures 10 i 11).

TIPUS 3: VAS ESFÈRIC DE VORA REENTRADA Aquest tipus és format pels vasos de cos esfèric, amb 28 individus identificats. La vora és sempre reentrada, no diferenciada de la resta del cos, arrodonida o plana. Els fons són arrodonits i lleugerament aplanats en la majoria de casos, i almenys en un cas un individu presenta el fons pla. Si bé el grau de fragmentació no permet restituir íntegrament les peces, en alguns casos s’han documentat elements de prensió, sempre adherits a la vora, i formats per llengüetes ovals, llengüetes rectangulars i botons cònics (vegeu Figures 10 i 11).


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 115

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

115

TIPUS 4: VAS ESFÈRIC DE VORA EXVASADA Es tracta dels vasos esfèrics de vora diferenciada, amb 18 individus identificats. La vora és sempre exvasada, fet que els confereix un perfil sinuós en s, i presenten un llavi arrodonit o lleugerament apuntat. Els fons són arrodonits, lleugerament aplanats i en algun cas pla. Les superfícies són sempre allisades amb cura, tant a l’exterior com a l’interior del recipient, fet potser relacionable amb la seva funció com a contenidors, potser de líquids (vegeu Figures 10 i 11).

TIPUS 5: GRAN VAS ESFÈRIC/TENALLA Aquest tipus, amb 21 individus identificats, es caracteritza per les seves grans dimensions. Són recipients globulars de vora exvasada, de llavi apuntat o pla, amb uns diàmetres de boca entre els 30 i 40 centímetres. Els fons són sempre plans i ben marcats. Presenten un modelat irregular, asimètric, amb les superfícies allisades. Les pastes presenten desgreixants heterogenis, des d’inclusions d’origen vegetal fins a graves d’origen al·luvial, i les cuites són irregulars, amb superfícies oxidades i reduïdes en una mateixa peça. És evident que es tracta de recipients d’emmagatzematge, donada la seva morfologia i característiques (vegeu Figures 10 i 11).

TIPUS 6: VAS CILÍNDRIC PERFORAT Representat per un sol individu, és un recipient de cos cilíndric, de parets i vora recta i llavi pla, de 9 centímetres de diàmetre, amb les superfícies perforades amb multitud de petits forats que travessen les parets. És el tipus de recipient que s’ha definit en la bibliografia tradicional com a formatgera, associada a la manipulació i transformació dels productes lactis. Aquest tipus de recipient té diversos paral·lels a la península Ibèrica durant el període calcolític i el bronze inicial (vegeu Figures 10, 11 i 18).

ALTRES ELEMENTS CERÀMICS NO RECIPIENTS Dins del conjunt ceràmic s’han identificat altres elements no recipients difícils de precisar pel seu grau de fragmentació, amb 5 individus diferenciats. En concret s’ha recuperat una placa circular plana, amb la superfície allisada decorada amb múltiples depressions còniques, i que tant podria tractar-se d’una tapadora com d’un peu de suport d’un element més gran. Així mateix es conserven també fragmentàriament parts d’unes plaques planes de ceràmica, de superfície allisada i vores arrodonides, i potser identificables amb elements auxiliars dels àmbits domèstics. També s’han recuperat dues fusaioles de ceràmica, circulars, de poc més de 6 centímetres de diàmetre, amb perforació central (vegeu Figura 18). Aquestes han estat elaborades amb una argila basta i són de consistència tova, fet atribuïble al seu ús funcional com a volanderes. Aquestes peces provarien l’existència de treballs vinculats a la manufactura tèxtil en el jaciment.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 116

116

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

Figura 18. Mostra d’alguns elements ceràmics documentats: 1. Vas perforat tipus 6 (formatgera/colador) (Remuntatge dels coordenats VG06-1-2101, 820). 2. Fusaiola de ceràmica (VG06-1-1000). 3. Fusaiola de ceràmica (Remuntatge dels coordenats VG06-1-982, 983).

ALGUNES CONSIDERACIONS CERÀMIQUES Del total dels 2.502 elements ceràmics recuperats s’ha identificat un nombre mínim de 268 individus, alguns dels quals parcialment identificables només a partir d’un sol fragment, així com peces formades per un elevat nombre de petits fragments. Aquest alt grau de fragmentació i la mateixa dispersió de la ceràmica a l’interior de l’estructura són indicatius que els materials van ser abocats allí en una segona deposició, és a dir, que un cop amortitzats, van ser llençats en un abocador primari i més tard, van passar a formar part del rebliment de l’estructura excavada. El remuntatge dels fragments procedents dels diferents coordenats ens indica un rebliment de l’estructura relativament ràpid, amb terres i materials procedents de l’entorn immediat.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 117

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

117

L’estudi del registre ceràmic ha permès identificar un ventall tipològic ben definit, molt estandarditzat, i amb unes funcions pròpies per a cada tipus de recipient. Així els vasos hemisfèrics del Tipus 1, tant els llisos com els decorats, constitueixen més de la meitat de tots els vasos identificats, amb 167 individus, i s’associen evidentment a l’ús domèstic, el consum i la manipulació dels aliments. Les peces decorades estan representades només per 29 individus, i es troben restringides dins el grup de vasos hemisfèrics Tipus 1. Aquestes podrien interpretar-se, tal vegada, com a peces de vaixella o d’ús quotidià. Tots aquests vasos presenten decoracions incises característiques de l’estil campaniforme regional, amb incisions de línies horitzontals i faixes verticals, motius en cremallera i fent zig-zag, punts incisos, triangles fent sanefes, així com combinacions diverses dels diversos motius. Tots aquests elements permeten situar el conjunt ceràmic dins el calcolític recent, a l’espera de les datacions radiocarbòniques. En aquest sentit, és rellevant remarcar l’absència total dins d’aquest grup ceràmic, dels vasos campaniformes o de forma acampanada, que s’associen habitualment als àmbits funeraris, i que en aquest cas, amb la presència exclusiva de vasos hemisfèrics decorats, sembla corroborar-se. Els vasos del Tipus 3, esfèrics i amb nanses de llengüeta, poden associar-se a la transformació i cocció dels aliments, mentre que els vasos del Tipus 4 podrien interpretar-se com a contenidors de líquids. Així mateix, els grans vasos del Tipus 5 potser caldria associar-los a tenalles d’emmagatzematge per a elements sòlids, atesa la seva morfologia. Finalment, tenim les fusaioles que provarien l’existència de treballs artesans vinculats a l’elaboració de teixits, probablement de llana, atès el predomini de les restes òssies d’ovicaprins al jaciment. Igualment, la presència d’un vas perforat a manera de formatgera o colador, reforça aquesta activitat de transformació de productes derivats de la llet i vinculats a la ramaderia. 4.2.2. El material arqueozoològic7 El conjunt arqueozoològic de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina està constituït per 849 restes òssies, totes corresponents a mamífers, llevat d’alguna resta de malacofauna marina. D’aquesta quantitat, 508 (59,6944%) han estat les restes no determinades taxonòmicament i 343 (40,3055%) són les restes òssies identificades anatòmicament i taxonòmicament. Les restes no determinables (RND) inclouen un primer lot de fragments que, tot i no identificar-ne el taxó, sí que s’ha pogut identificar la part anatòmica o l’os8 i un segon lot no determinable de cap de les maneres (219 restes). El primer lot es desglossa en 92 restes pertanyents a macromamífers o mamífers grans no determinables (MGND), les quals han de correspondre a bovins, principalment, i en menor mesura a cèrvids o èquids; en 194 restes pertanyents a mesomamífers o mamífers mitjans no determinables (MMND), les quals han de correspondre majoritàriament a ovicaprins i a suids; i, finalment, 3 restes pertanyents a micromamífers o mamífers petits no determinables (MPND). 7. L’estudi del material arqueofaunístic el fa Josep A. Molina. En aquest escrit es presenta un primer avanç del treball i una primera presentació de les dades. 8. Volem agrair l’ajut rebut del Dr. Jordi Nadal, membre del Seminari d’Estudis i Recerques de la Universitat de Barcelona, i de Sílvia Valenzuela.


TRIBUNA2007-05

118

21/7/08

15:52

Página 118

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

Les restes òssies determinades anatòmicament i taxonòmicament, com ja s’ha esmentat més amunt, han estat 343, les quals es desglossen entre 250 corresponents a espècies domèstiques: • 2 a un equí, amb tota seguretat Equus caballus (EQCA, cavall/euga)9 • 27 a Bos taurus (BOTA, bou/toro/vaca) • 38 a Sus domesticus (SUDO, porc/truja) • 1 a Capra hircus (CPHI, boc/cabra), 5 a Ovis aries (OVAR, anyell/ovella) i 177 a ovicaprins.10 I 93 restes òssies corresponents a espècies clarament salvatgines: • 7 a Cervus elaphus (CEEL, cérvol) • 2 a Sus scropha (SUSC, senglar) • 84 a Oryctolagus cuniculus (ORCU, conill/conilla).

Figura 1. Freqüència relativa de fragments (NF) i individus (NMI) de cadascuna de les espècies.

9. En el recompte s’ha considerat com a animal domèstic, tot i que no es pot desestimar la possibilitat que pugui ser salvatge. 10. Aquest terme genèric inclou aquelles restes d’OVAR i/o CPHI les quals donada la fragmentació no han pogut diferenciar-se.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 119

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

119

Aquest conjunt arqueozoològic presenta uns caràcters força remarcables: • en primer lloc, l’alt grau de fragmentació de les restes, la qual cosa ha estat la causa de l’elevat nombre de RND, de la impossibilitat de distingir sexes, etc.; • en segon lloc, l’elevat nombre de restes que presenten traces antròpiques no fragmentadores, que arriba fins a 219 (un 25,7% del total); • i, finalment, l’elevat nombre de restes òssies pertanyents a conill (ORCU), quantitat que fa d’aquesta espècie la segona en el nombre de fragments i en el nombre mínim d’individus. A tall de conclusions, podem dir que gairebé la totalitat de restes arqueozoològiques corresponen a mamífers. I d’aquestes espècies, les pertanyents a l’anomenada tríada domèstica (OVCP, SUDO, BOTA) són les que han lliurat un major nombre de restes òssies i un major nombre d’individus. Acompanyades, en aquest cas per l’ORCU, en la seva major part de procedència antròpica, atès que la presència de traces antròpiques en un grapat de les seves restes permet afirmar que fou consumit per l’ésser humà. L’elevada presència de restes òssies amb traces antròpiques és un immillorable indicatiu que molt del bestiar fou consumit. A més, les parts més nombroses han estat aquelles més riques en múscul o carn. La major part d’aquestes traces antròpiques (incisions i rascades) corresponen a tasques com la descarnació i la desarticulació, principalment, i en menor nombre a l’espellament. La desarticulació és una tasca que curiosament no té un paper tan destacat en períodes històrics. I, probablement la raó és de tipus tècnic. En èpoques històriques, tenen un paper més destacat l’esquarterament, el desmembrament i el trossejament. Justament en aquestes èpoques històriques, el desmembrament ocupa el lloc que en el conjunt arqueozoològic del Vapor Gorina acompleix la desarticulació, és a dir, separar o dividir parts anatòmiques com el braç de l’avantbraç, el fèmur del coxal, etc., però fent-ho d’una manera més expeditiva, ja que els instruments de metall els ho permeten. No així, els instruments de sílex que devien emprar els individus que varen consumir la carn que hi havia en els ossos que s’han trobat dins el rebliment de l’estructura estudiada. Finalment, l’edat de sacrifici del bestiar identificat (Fig. 2) podria indicar que pel que fa als bovins, la majoria es devien criar per aprofitar altres qualitats com la llet, la tracció, la reproducció... abans que la carn. Pel que fa als suids domèstics, una part es devia destinar al consum carni i una part, menor, probablement a la reproducció. Aquesta dinàmica és a l’inrevés per als ovicaprins, els quals es devien destinar a la producció de llana, llet i reproducció, de forma majoritària; i el consum de carn en menor mesura. Un consum carni en el qual s’inclouria espècies salvatgines, especialment, si més no, en aquest cas, el conill. Les poques mesures biomètriques obtingudes en ossos de BOTA del Vapor Gorina són inferiors a les obtingudes en jaciments neolítics, la qual cosa s’adiu amb el que afirmava Jesús Altuna (1980) segons qui “...los restos de BOTA de los escasos yacimientos neolíticos vascos muestran medidas superiores a los de los restantes períodos prehistóricos (Calcolítico – Hierro)”. Aquesta accentuada disminució s’ha de deure al fet que el bestiar boví del Vapor Gorina és domesticat i aquesta domesticació es fa des de fa força temps.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 120

120

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

Figura 2. Distribució per grups d’edat dels diferents individus.

L’única F1 trobada presenta unes mesures biomètriques similars a les de l’única F1 dels nivells calcolítics del jaciment de La Renke (Àlaba, País Basc). I aquestes mesures estan lluny de les d’ur de països com Dinamarca o Portugal. Les alçades del bestiar ovicaprí calculades en astràgals i calcanis, mitjançant els índexs de Teichert, apunten cap un bestiar que devia oscil·lar entre els 63 i els 67 centímetres. Unes alçades que s’adiuen a les calculades per Koro Mariezkurrena per a jaciments i nivells calcolítics del País Basc.

NRI

%

RND

%

NTR

RC

%

RMC

%

RTA

%

343

40,3055

508

59,6944

851

192

22,5616

6

0.7051

219

25,7344

Taula 1. Freqüències absolutes i relatives de les restes arqueozoològiques recuperades en la intervenció arqueològica del Vapor Gorina (RC, restes cremades; RMC, restes mossegades per carronyaires; RTA, restes amb traces antròpiques).


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

Página 121

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

Espècies domèstiques Equus caballus Bos taurus Sus domesticus Ovis aries Capra hircus Ovicaprins Total domèstiques Espècies salvatgines Cervus elaphus Sus scrofa Oryctolagus cuniculus Total salvatgines Total restes identificades Mamífers grans no determinats Mamífers mitjans no determinats Mamífers petits no determinats No identificades Total restes no identificades TOTAL

121

NF

%

NMI

%

2 27 38 3 1 179 250

0,235 3,1727 4,4653 0,3525 0,1175 21,034 29,3772

1 3 4 2 1 5 16

4,1666 12,5 16,6666 8,3333 4,1666 20,8333 66,6666

7 2 84 93 343 92 194 3 219 508 851

0,8225 0,235 9,8707 10,9283 40,3055 10,8108 22,7967 0,3525 25,7344 59,6944

1 1 6 8 24 – – – – – –

4,1666 4,1666 25 33,3333

– – – –

Taula 2. Nombre de fragments (NF) i nombre mínim d’individus (NMI) amb els corresponents percentatges, i desglossament de les restes no determinades (RND).

Figura 19. Material metàl·lic localitzat en el rebliment de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina, consistent en petites boletes de fosa i un fragment de petit estri tipus punxó.


TRIBUNA2007-05

21/7/08

15:52

122

Página 122

J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

5. BIBLIOGRAFIA BENRAVEU, J. (1984) El Vaso Campaniforme en el País Valenciano. Trabajos varios del SIP, 80, València 1984. BOQUER, S.; BOSCH, J.; CRUELLS, W.; MIRET, J.; MOLIST, M.; RODÓN, T. (1995) El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un assentament a l’aire lliure de finals del Calcolític. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 15) BOSCH GIMPERA, P. (1971) “Tipos y cronología del vaso campaniforme”. Archivo Español de Arqueología, 44, Madrid, 1971, p.3-37. CLOP GARCÍA, Xavier (2005) “La Cuestión Campaniforme en el Noreste de la Península Ibérica”. A: El Campaniforme en la Península Ibérica y su contexto europeo. Valladolid: Universidad de Valladolid, Junta de Castilla y León, 2005, p. 297-320. (Serie Arte y Arqueología; 21) CUESTA TORIBIO, Francisco (1985) “Estudio de los restos humanos procedentes del torrente de Sant Oleguer en Sabadell (Vallès Occidental) y algunos problemas relacionados con el vaso campaniforme en Cataluña”. Estudios de la Antigüedad, núm. 2, Bellaterra, 1985, p.69-92. DEL CASTILLO, A. (1943) Cronología de la cultura del vaso campaniforme en la Península Ibérica. 1943, p. 388-435. FRANCÈS, J. [et al.] (2004) “L’hipogeu calcolític del carrer de París (Cerdanyola del Vallès)”. Cota Zero, núm.19. Vic, p.7-9. GIBAJA BAO, Juan Francisco (2007) Estudio tecno-morfològico y traceológico preliminar del material lítico tallado del yacimiento de Vapor Gorina (Sabadell). Informe inèdit. MARTÍN COLLIGA, Araceli (1980) “Avance de los resultados obtenidos en las excavaciones de Cova del Frare (Matadepera, Barcelona)”. Arrahona, núm. 10, II Època, Sabadell tardor 1980, p. 37-54. MAS, L. (1949) “Hallazgo de vasos campaniformes en Sabadell”. Crónica del V Congreso Arqueológico del SE y del I Congreso Nacional de Arqueología. Almería, 1949, p.63-64. MAS I GOMIS, L.; Renom i Costa, V. (1962) “Sant Oleguer, junto a Sabadell”. A: A la memoria de Don Vicente Renom Costa. Museo de la Ciudad de Sabadell, 1962. MATAS, Oscar; ROIG, Jordi (2006) Informe Tècnic Final de la intervenció arqueològica a Can Fatjó dels Aurons (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occ.). Informe inèdit Servei d’Arqueologia Generalitat de Catalunya, Barcelona 2006. MATAS, Oscar; ROIG, Jordi (en premsa) “El jaciment arqueològic de Can Fatjó dels Aurons (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occ.): del Neolític a l’època medieval”. Gausac [en premsa]. MOLINA, David; ROIG, Jordi (2006) Informe Tècnic Final de la intervenció arqueològica a l’Antic Vapor Gorina (Sabadell, Vallès Occ.). Informe inèdit Servei d’Arqueologia Generalitat de Catalunya, Barcelona 2006. RENOM, Vicenç (inèdit) Diari d’excavacions. 3 toms. Inèdit. Dipòsit MHS. SERRA RÀFOLS, J. DE C. (1950) “Sepulturas con vaso campaniforme descubiertas en Sabadell”, Arrahona, Ia. Època, vol. 1-2, 1950, p. 77-92. SERRA VILARÓ, J. (1923) El vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcrals eneolítiques. Solsona, 1923. VIÑAS, Ramon (1966) “La Cueva de la Torre Negra de Sant Cugt del Vallès”. Boletín del Museo de la Ciudad de Sabadell, núm. 16, p.13.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

15:57

Página 123

El jaciment protohistòric del Turó de la font de La Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès): un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VIIIII aC) DAVID ASENSIO*, XABIER CELA**, RAFEL JORNET*, DANI LÓPEZ* I JORDI MORER*

El jaciment del Turó de la Font de la Canya1 es troba situat a la banda més septentrional de les comarques penedesenques, al costat de la serra de l’Ordal, la qual, juntament amb la serra del Garraf, conforma una important barrera física entre aquestes contrades i la vall del Llobregat. L’assentament protohistòric se situa en les planes inferiors penedesenques, en un punt mitjà des del qual s’accedeix fàcilment tant als camins vers la costa com al corredor que mena a la vall del Llobregat. El jaciment se situa a només 3 o 4 quilòmetres en línia recta de la petita serra d’Olèrdola (perfectament visible des del turó de la Font de la Canya), el darrer estrep de la serralada Litoral, i, per tant, al lloc des d’on arrenca el camí que mena a Vilanova i la Geltrú, és a dir, a la línia de costa. En els anys 1998 i 1999 el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya hi va promoure dues intervencions d’urgència per tal d’avaluar la naturalesa del jaciment posat al descobert a l’atzar, així com per excavar algunes estructures afectades per actuacions d’excavadors clandestins. A partir de l’any 2000 les intervencions en aquest

* Rocs, scp. Recerca i difusió de la Cultura Ibèrica. ** Àrea d’intervenció Arqueològica, Museu de Mataró. 1. En el marc del programa de la Tribuna d’Arqueologia 2006-2007 es va fer una presentació exhaustiva d’aquest jaciment el dia 14 de febrer de 2007. Pocs mesos abans havia sortit a la llum una publicació específica del jaciment, en el número 12 de la revista Fonaments (Asensio, Cela i Morer, 2005). D’aleshores ençà les novetats en la recerca d’aquest jaciment són poques o són tan recents que encara estan en fase de processament. En aquestes circumstàncies és obvi que no té sentit tornar a repetir el gruix del que ja s’ha exposat en aquest treball tan recent. Per aquesta raó, en la present publicació de les exposicions de la Tribuna d’Arqueologia 2006-2007 en fem un breu resum, i remetem a l’article esmentat.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

15:57

Página 124

124

D. ASENSIO, X. CELA, R. JORNET, D. LÓPEZ, J. MORER

jaciment2 van passar a l’àmbit de les excavacions programades, en el marc d’un projecte de recerca sobre “Economia, producció agrícola i la seva comercialització a la Cossetània durant l’edat del ferro (segles VII-I aC)”, dirigit pel Dr. Joan Sanmartí, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’excavació arqueològica ha permès constatar els trets característics d’un assentament amb una funció preeminent de centre d’acumulació d’excedents agrícoles (Fig. 1), explícitament d’ordi vestit i de blat, tal com demostren les anàlisis arqueobotàniques de llavors i fruits (López Reyes, 2004). Aquest aspecte explica la naturalesa i l’existència d’aquest tipus d’assentament. Recentment aquest model d’assentament s’ha definit amb el concepte de nucli d’activitats econòmiques especialitzades (Asensio et alii, 1998). Es caracteritzen pel fet que tenen un caràcter especialitzat, transformador i comercial. A més solen presentar una zona d’hàbitat de dimensions petites en comparació amb la dedicada a les activitats econòmiques, com es fa palès al Turó de la Font de la Canya, on la part més extensa de la seva superfície està ocupada íntegrament i densa per estructures tipus sitja (Fig. 2), mentre que la part d’hàbitat és molt reduïda i no fortificada.

zona hàbitat 52

55 57 58

54

límit excavació

59

56

26

62 64

63 61 53 60

27

25 31 29

46

I IV

45

II

41 VII

XIV

VI

X

XII

96 XVII

XX

44

95

XXI

48 51 50 47

94

37

69

65

7 13

XXXV XXXVIII

CLX XXVIII XXVII

XLV

XXXIX

LVI

LV

XXXVI

CI

XCIX

LIV CIII

LIII

XCIII

XCI

CIV

IV XLIV

XCIV

77 76

LXXXIX

LXXXVII

XCV XCII

LXI

LXXXIV

LXXXV

LXXXII

LXX LXXI

CXXXVII

XC

CXXXIX

CV LVIII

LIX LX

XC

L

79

XCVII

XCVIII

92

81 78

72

XLVIII

XLII XLVII

93

70

83 84 75 82

XXVI

10

90

91

66

68

11

14

89 88

taca cendrosa

XXXIII

XXIV

9

12

8

67 80

73 XXX

XXIII

XXV

5

6

71

74

XXXI

forn modern 1 3

4

39

87 85

XVIII

XXII

2

15 16

38

42

86

49

17

18

36

40

XI

XIII

XV

20

30 35

VIII

19

21 32

34

43

III

V

24

28 33

LXXXIII

LXXIX LXXX

LXXVIII

LXVI LXXXVI

LXIX LXXII

zona sitges

CVI

LXXIII

LXXIV

CVIII

CIX

LXXV CXI CX

CXII

CXIII

CXV CXVI

CXIX

límit excavació

CXVIII ?

CXX

CXXI CXXII CXXIII CXXVIII

CXXIII

CXXVI CXXVII

CXXV CXXIX

CXXX CXXXI CXXXII

N

N 0

Sondeig

10

Figura 1. Planta general del nucli del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès) 2. Cal agrair el suport financer i tècnic del Servei d’Arqueologia al llarg de tots aquests anys i, molt especialment, la tasca de suport i seguiment constant de Magí Miret i Mestre, arqueòleg territorial. També cal destacar, per la seva excepcionalitat, l’actuació del senyor Maurice Botton, propietari dels terrenys, que no només ha facilitat en tot moment els treballs sinó que els ha estat finançant amb una generosa aportació econòmica de forma totalment desinteressada.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

15:57

Página 125

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DEL TURÓ DE LA FONT DE LA CANYA

125

Figura 2. Vista de detall de la densitat de sitges de l’àrea d’emmagatzematge del nucli del Turó de la Font de la Canya

El Turó de la Font de la Canya presenta un tret diferencial, únic, pel fet que evidencia una estructura d’aquest tipus ja des d’un moment molt antic, amb seguretat des del període ibèric antic i, fins i tot, possiblement també, ja des de la primera edat del ferro. Això certament és del tot atípic ja que, si jutgem per la resta de jaciments coneguts fins a l’actualitat aquest fenomen d’aparició de nuclis especialitzats en la reserva d’excedents cerealístics, tan sols sembla desenvolupar-se plenament ben entrat el període ibèric ple, és a dir, al llarg dels segles IV-III aC (Asensio, Francès i Pons, 2002: 129). Per altra banda, la fase de les darreries del segle III aC, és a dir, de l’inici de la conquesta romana d’aquests territoris, representa el moment final d’ocupació del jaciment; fet que ens mostra que aquest model entra en crisi i desapareix a partir del control polític i econòmic de la zona per part de l’administració romana.

BIBLIOGRAFIA SOBRE EL JACIMENT ASENSIO, David; BELARTE, M. Carme; SANMARTÍ, Joan; SANTACANA, Joan (1998) “Paisatges ibèrics: tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple”. A: Actes del Congrés Internacional: Els Ibers, prínceps d’Occident. Barcelona, p. 373-385.


TRIBUNA2007-07

126

21/7/08

15:57

Página 126

D. ASENSIO, X. CELA, R. JORNET, D. LÓPEZ, J. MORER

*ASENSIO, David; CELA, Xabier; MORER, Jordi (2005) «El jaciment protohistòric del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès), un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC)», Fonaments, 12, pp. 177-195.* ASENSIO, David; FRANCÈS, Joan; PONS, Enriqueta (2002) “Les implicacions econòmiques i comercials de la concentració de reserves de cereals a la Catalunya costanera en època ibèrica”, Cypsela, 14, pp. 125-140. ASENSIO, David; LÓPEZ, Daniel; MESTRES, Josep; MOLIST, Núria; ROS, Alejandro; SENABRE, M. Rosa (2006) «De la primera edat del ferro a l’ibèric antic: la formació de les societats complexes a la zona del Penedès». A: Actes de la III Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell: De les comunitats locals als estats arcaics, Calafell, novembre 2004, Arqueomediterrània, 9, pp. 289-307. LÓPEZ REYES, D. (2004) «Primers resultats arqueobotànics (llavors i fruits) al jaciment protohistòric del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès)». Revista d’Arqueologia de Ponent, 14, p. 149-177.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 127

Els jaciments protohistòrics de Santa Madrona (Riba-roja) i Sebes (Flix), Ribera d’Ebre CARME BELARTE*, JAUME NOGUERA**

1. INTRODUCCIÓ Les intervencions arqueològiques en els jaciments protohistòrics de Santa Madrona i Sebes s’emmarquen en el Projecte de recerca arqueològica sobre les estratègies d’ocupació del territori i la seva evolució a les comarques del curs inferior de l’Ebre durant la protohistòria i l’antiguitat, dirigit pel Dr. J. Sanmartí. En el marc d’aquest projecte s’han excavat els jaciments de la primera edat del ferro d’Aldovesta (Benifallet), Barranc de Gàfols, Barranc de Sant Antoni i les Deveses (Ginestar), i estan en curs d’excavació els jaciments ibèrics del Castellot de la Roca Roja (Benifallet) i del Castellet de Banyoles (Tivissa). Un dels objectius d’aquest projecte de llarga durada és el coneixement dels models de distribució del poblament en aquest territori durant els diferents períodes històrics. Per tant, per lògica de la recerca, calia excavar jaciments datats durant l’ibèric final, un dels períodes menys coneguts en el curs inferior de l’Ebre, així com incidir en el món funerari ibèric. Amb aquests objectius es varen plantejar les intervencions en els jaciments objecte d’aquest article, tot i que, com es veurà, els resultats no sempre han permès aprofundir en el període cronològic esmentat.

2. EL JACIMENT DE SANTA MADRONA1 Aquest jaciment protohistòric està situat a quatre quilòmetres a l’oest del poble de Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre) (Fig. 1). De fet, es tracta de dos jaciments: un possi* Investigadora ICREA adscrita a l’ICAC ** Investigador Beatriu de Pinós adscrit a l’ICAC. 1. Tenint en compte la recent aparició de la monografia d’aquest jaciment (Belarte, Noguera, 2007) ara ens limitem a presentar un breu resum, per la qual cosa centrarem aquest article en el jaciment de Sebes, encara inèdit.


TRIBUNA2007-07

128

21/7/08

16:46

Página 128

C. BELARTE, J. NOGUERA

ble assentament ibèric, situat en el turó ocupat actualment per l’ermita de Santa Madrona (i, per tant, completament destruït), i un segon jaciment, que correspon a una necròpolis, situat a uns 200 metres al sud-est, i uns quinze metres més elevat.

Figura 1. Situació dels jaciments de Santa Madrona i Sebes en el curs inferior de l’Ebre


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 129

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

129

Les excavacions en el jaciment de Santa Madrona es van iniciar a partir dels indicis d’una probable necròpolis ibèrica, ja que en superfície es recuperaven fragments d’urnes d’orelletes a torn i ceràmica campaniana A (Sanz, 1973-74). Poc després es va publicar un conjunt de 84 peces també recollides en prospecció (Sanz 1980, 83-84), majoritàriament ceràmica ibèrica oxidada. Destaca l’abundància de vasos amb el coll de cigne, àmfores, càlats, tenalles, gerres, plats, i entre el material d’importació, vernís roig ilergeta i campaniana A i B. Aquestes evidències materials suggerien que en el turó actualment ocupat per l’ermita de Santa Madrona es va situar un petit poblat ibèric datable entre els segles III i I aC, d’uns 1.000 metres quadrats, mentre que en el turó contigu es localitzava la seva necròpolis. Les perspectives d’estudi que oferia aquest jaciment van dur el Grup de Recerca d’Arqueologia Clàssica, Protohistòrica i Egípcia de la Universitat de Barcelona a excavar completament la zona de la necròpolis en dues campanyes arqueològiques durant els anys 2003 i 2004 (Belarte et alii, 2005; Belarte, Noguera, 2007). Els treballs s’han fet amb la col·laboració de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, i han comptat amb el finançament del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, l’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre i el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. La documentació obtinguda indica una ocupació d’aquest lloc durant un llarg període de temps. La primera utilització de l’indret correspon a una necròpolis de la primera edat del ferro, l’inici de la qual cal situar entorn del 800 aC, i que tindrà un període d’ús datat principalment durant el segle VII i inicis del VI. Posteriorment, s’establirà un assentament ibèric a l’ermita de Santa Madrona, confirmat mitjançant treballs de prospecció, amb una cronologia inicial dels segles V i IV aC i un abandonament en els segles II-I aC. Finalment, per sobre de la necròpolis de la primera edat del ferro se’n detecta una altra de finals del segle III aC. De les diferents ocupacions, la necròpolis dels segles VII-VI és el jaciment que ha pogut ser estudiat de manera íntegra. Del conjunt de vint-i-una estructures funeràries que, amb més o menys claredat, hem pogut identificar, únicament onze han proporcionat envasos ceràmics, sempre fets a mà. Aquests enterraments s’emmarquen dins els rituals de cremació propis del bronze final i l’edat del ferro en aquesta zona, amb la particularitat que coexisteixen enterraments en fossa i en túmul; aquesta coexistència, junt amb la presència d’ofrenes i estructures annexes als enterraments, és coherent amb la resta de necròpolis coetànies en àrees properes. Malauradament, l’estat de conservació d’aquesta necròpolis, molt arrasada i amb escassos elements d’aixovar, no ha permès aprofundir en el coneixement del ritual funerari, però sembla que hi podria haver dues àrees d’enterrament diferenciades, una on predominen els enterraments en fossa, amb urna o sense, i una segona on predominen els túmuls. Igualment, l’estudi paleoantropològic no ha permès distingir el sexe dels difunts; mentre que la determinació de l’edat ha estat possible en un bon nombre de casos, i indica que el ritual funerari de la cremació era comú a adults i infants, fet que també coincideix amb les dades d’altres necròpolis de Catalunya contemporànies. Finalment, cal ressaltar la presència d’una necròpolis superposada, de finals del segle III aC, absolutament arrasada i de la qual no s’ha pogut recuperar cap material en context estratigràfic. Tanmateix, l’abundància de vores d’urnes d’orelletes a torn i ceràmica campaniana A suggereix una reocupació de l’espai. Així, creiem que una mateixa població va enterrar els seus morts en el mateix indret on ho feien els seus avantpassats


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 130

130

C. BELARTE, J. NOGUERA

gairebé tres segles abans, cosa que suggereix la pervivència dels llocs sagrats i d’enterrament en el món protohistòric del curs inferior de l’Ebre. Aquest fet reflecteix molt versemblantment una necessitat de reafirmació en un moment de crisi com el que es va produir a les acaballes del segle III i inicis del segle II, quan aquest territori va ser escenari d’un gran conflicte, la Segona Guerra Púnica.

3. EL JACIMENT DE SEBES: LES CAMPANYES DE 2005 I 2006 Les intervencions arqueològiques en el jaciment de Sebes es van iniciar amb el propòsit de conèixer un assentament datat dels segles II-I aC, tal i com suggerien els fragments de ceràmica campaniana A i B recuperats en superfície. A més, era segur que ens trobàvem davant d’un hàbitat amb estructures conservades, ja que eren visibles algunes filades de murs. També semblava relativament petit, entorn dels 1.000 metres quadrats, de manera que es podia excavar en poques campanyes. Finalment, el jaciment es localitzava al costat de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de Sebes i Meandre de Flix, de manera que des d’un primer moment es va considerar l’oportunitat d’integrar les restes arqueològiques dins de l’àrea natural. Entre els anys 2005 i 2007 s’han fet quatre campanyes d’excavació, dirigides per investigadors de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Els treballs s’han finançat gràcies al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Agència d’Ajuts Universitaris i de Recerca i l’Ajuntament de Flix. Igualment, hem de destacar la col·laboració de l’Associació Cultural la Cana i del Grup de Natura Freixe. El jaciment de Sebes es localitza a la partida del mateix nom, a uns tres quilòmetres al nord-oest de la població de Flix, tot just a la dreta de l’aiguabarreig del barranc de Sant Joan a la riba esquerra del riu Ebre (Fig. 2, 1). Aquest barranc és la via de pas natural cap a les terres de ponent, com ho demostra la superposició del traçat de l’actual carretera fins a Maials. Per accedir al jaciment cal prendre un camí de terra en direcció oest, després de passar el pont situat sobre l’embassament de Flix. Després d’uns dos quilòmetres s’arriba a la desembocadura del barranc de Sant Joan. Un cop passat el centre d’acollida de la Reserva Natural de Fauna Salvatge, el mas del Director, cal agafar el primer camí a la dreta. El jaciment ocupa una terrassa fluvial situada en el costat dret del barranc. Aquesta plataforma està constituïda per dos elements topogràfics clarament diferenciats: un terreny pla, a uns 33 metres sobre el riu Ebre i d’una longitud de 175 metres, i un petit turó a uns 55 metres d’alçada sobre el riu i d’uns 75 metres de longitud i una amplada d’uns 40 metres, que tanca la plataforma pel nord-oest (Fig. 2, 1). La primera notícia de l’existència del jaciment és de R. Pita (1950, 4), el qual, després d’una campanya de prospeccions feta l’any 1949, va recuperar ceràmica a mà “posthallstàttica” i ceràmica ibèrica a torn. El jaciment fou redescobert per M. Sanz (1973-74, 21-22), que denunciava que estava sent excavat per furtius, i que les restes materials d’època ibèrica podrien datarse al voltant del segle IV aC. Anys després, M. Genera (1982) va proposar dues zones de cronologia diferent en el mateix jaciment. Una zona, situada en el turó, on es devia situar un assentament preibèric, segons l’abundància de ceràmiques a mà que mostraven un cert arcaisme pel gruix de les seves parets, i una altra zona, en el vessant oriental del turó esmentat, ocupat durant època ibèrica.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 131

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

131

Figura 2. 1) Esquema topogràfic amb indicació de les diferents ocupacions documentades en el jaciment de Sebes. 2) Planta esquemàtica del jaciment amb indicació de les restes documentades en el poblat de la primera edat del ferro de Sebes.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 132

132

C. BELARTE, J. NOGUERA

C. Garola (1984-85 i 1985) va atribuir uns fragments de campaniana C a les fases d’ocupació més modernes, potser relacionades amb la presència de materials romans a la part baixa, prop del riu, mentre que atorgava una cronologia entre els segles V i IV aC per a la zona contigua al turó de Sebes, tot i que mencionava la presència de campaniana B en aquest mateix sector. Quant al poblament de la primera edat del ferro d’aquesta zona de l’Ebre, cal ressaltar que a uns sis quilòmetres riu amunt es localitza la necròpolis de Santa Madrona (Belarte et alii 2005; Belarte, Noguera, 2007), ja comentada. A uns tres quilòmetres al nord-est, sobre un turó que controla el curs inferior del barranc de Sant Joan, recentment s’ha identificat el jaciment de la Vallfenosa, suposadament contemporani (Carta Arqueològica, 2003). I a uns quatre quilòmetres a l’est es localitza la necròpolis dels Castellons de Flix, encara inèdita (Noguera, 2002, 22). El poblament ibèric també està ben documentat, ja que a poc més d’un quilòmetre, a l’altra banda del riu Ebre, se situa la talaia ibèrica del barranc del Musselló (Pérez, Jornet, Rams, 2002). Podem parlar d’una certa continuïtat del poblament protohistòric, ja que durant el període ibèric segueixen ocupats els poblats de Santa Madrona (Ribaroja) (Belarte, Noguera, 2007), i els Castellons (Flix) (Genera et alii 2005). Com ja hem comentat, la configuració topogràfica del jaciment de Sebes està determinada per una terrassa fluvial sobre la qual s’aixeca un petit turó de suaus vessants. Aquest turó actualment és una fita utilitzada en el cadastre municipal per delimitar parcel·les. Malauradament, durant els dos primers anys d’intervenció no es va aconseguir el permís del propietari de la parcel·la on s’ubicava el jaciment ibèric, situat en el vessant oriental, de manera que els nostres esforços es van orientar a l’excavació de la part superior del turó i a part de l’extensa plataforma. Durant les quatre campanyes d’excavació han estat identificats i parcialment excavats un poblat i una necròpolis2 de la primera edat del ferro. La ubicació estratègica de l’indret es posa de manifest en el fet que aquest lloc també va ser ocupat durant la batalla de l’Ebre de 1938, i potser fins i tot en època medieval per un edifici rectangular. Per tal de presentar els diferents moments d’ocupació del jaciment de Sebes, descriurem les restes documentades en ordre cronològic. 3.1. Les restes de la batalla de l’Ebre de 1938 Les darreres tropes republicanes que van combatre a la batalla de l’Ebre es van retirar pel pont de Flix, que tot seguit va ser destruït. A més, la carretera fins a Maials era una de les rutes de proveïment més importants. Per tant, és lògic que la posició de Sebes fos fortificada. La duresa dels combats en aquesta zona queda confirmada per la trobada de gran quantitat de fragments de metralla d’obusos i projectils de tot tipus. Les restes dels atrinxeraments que fins al moment hem pogut determinar es corresponen a dos sectors diferenciats: una línia de trinxeres, amb pous de tirador i nius de

2. La darrera campanya, feta entre l’1 i l’11 d’octubre de 2007, s’ha centrat en l’excavació de diverses sepultures d’aquesta necròpolis, però la documentació generada evidentment encara està en estudi. En tot cas, podem avançar que la necròpolis està en un excel·lent estat de conservació i que sembla tenir unes dimensions considerables.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 133

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

133

metralladores, situada a l’extrem sud-oest de la terrassa fluvial, flanquejant l’accés al barranc de Sant Joan, i una posició defensiva situada en el turó (Fig. 2, 1). Aquesta posició està formada per una trinxera que recorre el seu vessant meridional, també dotada de nius de metralladores, i per una trinxera de servei que dona accés a un petit refugi excavat a la roca, situat en el vessant septentrional. Com es pot suposar, la construcció d’aquestes trinxeres i del refugi van provocar la destrucció de part del poblat de la primera edat del ferro, com veurem més endavant. 3.2. L’edifici rectangular A l’extrem meridional de la terrassa, a uns 140 metres al sud-oest del turó (Fig. 2, 1), es localitza un edifici gairebé rectangular, d’uns 10 per 7 metres, construït amb murs d’una amplada constant de 60 centímetres, fets amb pedres petites sense escairar. La distribució interna sembla configurada per dues estances adossades d’uns 6 metres quadrats cadascuna, situades en el costat oest, una de les quals amb restes d’un enllosat de pedra, que donen a un gran espai de gairebé 50 metres quadrats. Gairebé en el centre es conserva una gran pedra calcària, de mig metre de llargària i ben escairada, amb un forat, per la qual cosa creiem que es tracta d’una zona de treball situada en un pati obert. Malauradament aquest edifici està excavat d’antic, i no es conserva cap material moble, de manera que no hem pogut determinar-ne la cronologia. En tot cas, per les seves dimensions i per les característiques constructives podria tractar-se d’una ocupació d’època medieval o posterior. Fins al moment, l’únic indici material el proporciona una moneda recuperada en superfície a una distància d’uns 10 metres. Es tracta d’un diner de billó, d’època medieval, en estudi pel Gabinet Numismàtic de Catalunya. 3.3. L’assentament ibèric Abans de la nostra intervenció, en el vessant sud-est del turó eren visibles nombroses alineacions de pedres, sovint formant angles, les quals sens dubte calia atribuir a murs d’habitacions. En aquest sector, en la transició entre el turó i la plataforma fluvial, en una extensió aproximada d’uns 1.000 metres quadrats, en superfície hi havia molts fragments ceràmics de grans contenidors ibèrics, tenalles i àmfores, però cap fragment amb forma (Fig. 2, 1). Sens dubte es tracta de remocions incontrolades amb una selecció posterior de les vores, nanses o bases, i que havien posat al descobert murs d’època ibèrica. Aquests recintes s’estenen en direcció sud-oest, però gradualment queden ocults pels sediments aportats per la roca calcària en descomposició, que s’estén per tota la plataforma, de manera que aquest assentament ibèric podria tenir una certa entitat. Durant la campanya de 2007 s’ha fet una primera intervenció arqueològica, per tal de determinar la cronologia i les característiques d’aquesta ocupació, però els nivells excavats fins al moment no han aportat materials que permetin afinar la cronologia dins el període ibèric. En qualsevol cas, la documentació roman encara en estudi.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 134

134

C. BELARTE, J. NOGUERA

3.4. La necròpolis de la primera edat del ferro Durant els treballs de prospecció preliminars en el límit oest de la terrassa fluvial es va identificar una concentració de petits fragments d’ossos cremats. Aquestes restes es recuperaven al costat d’un camí d’accés des del barranc de Sant Joan, per on també desguassava l’aigua de pluja, de manera que l’erosió havia posat al descobert algunes pedres amb una posició que suggeria que podien formar part d’estructures tumulars. Per tant, durant la campanya de 2005 es va fer la primera intervenció arqueològica sobre la necròpolis, per tal de datar-la i conèixer les seves característiques. Així, a 150 metres a l’oest del poblat es va eliminar la vegetació i els nivells superficials en una àrea d’uns 6 metres quadrats. De seguida van aparèixer quatre estructures de forma circular (Fig. 3, 1). La sepultura 1, situada més a l’oest, està lleugerament separada de les altres tres, i és la més ben conservada. Les sepultures 2, 3 i 4 estan molt juntes i pitjor conservades, fins al punt que la sepultura 2 sembla construïda sobre la sepultura 3, a la qual sembla faltar-li la corona interna, mentre que la sepultura 4 sembla construïda posteriorment, de manera que va destruir l’extrem sud-oest de la sepultura 2. Aquesta densitat d’enterraments i la identificació d’altres estructures similars en superfície fins a una distància de més de 20 metres en direcció al poblat, suggereix que el nombre d’estructures pot ser elevat. En qualsevol cas, es van documentar en planta les sepultures 2, 3 i 4, i únicament es va excavar la sepultura 1. L’excavació dels nivells superficials d’aquest enterrament tan sols va proporcionar una vora i un fragment de paret de ceràmica a mà, així com un fragment de cinta de bronze de secció plana. Immediatament per sota va aparèixer una estructura circular formada per dues anelles concèntriques: una interior, formada per vuit grans pedres (UE 1002), i l’exterior formada per pedres més petites (UE 1011) col·locades a una cota inferior, entre uns 10 i 15 centímetres (Fig. 3, 2). En el centre es va documentar un pedruscall sense cap disposició concreta (UE 1003), però clarament d’origen antròpic i intencionat. L’excavació que se’n va fer va proporcionar 6 ascles de sílex, 5 petits fragments d’ossos calcinats, i 26 fragments de braçalets i cintes de bronze de secció plana. Una vegada retirada la UE 1003, va aparèixer una gran llosa plana de 30 centímetres de llargada màxima, uns 22 centímetres d’amplada i uns 6 centímetres de gruix (UE 1008). Tot seguit, a uns 15 centímetres, va aparèixer una pedra plana de 14 centímetres de diàmetre (UE 1010), retallada artificialment per convertir-la en la tapadora de l’urna localitzada immediatament a sota. L’excavació de la terra que envoltava l’urna (UE 1009) no va proporcionar cap element arqueològic, ni tampoc va ser possible identificar el forat per encabir-la, ja que es tractava d’un estrat argilós molt homogeni, sense cap diferenciació. L’urna va ser excavada en el laboratori d’arqueologia de la Universitat de Barcelona, on es va determinar com les restes humanes es concentraven en el fons de l’urna (UE 1020). En el procés es va observar com el vas cinerari estava intacte, únicament s’havia esclafat sobre ell mateix, de manera que l’enterrament estava perfectament segellat (Fig. 4, 1). L’estudi paleoantropològic (Fadrique, Malgosa, 2006) va determinar la presència d’un únic individu a partir de l’anàlisi de 478,24 grams de restes òssies, dels quals un 54% es van poder identificar.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 135

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

135

Figura 3. 1) Planta de les sepultures SP01, SP02, SP03 i SP04 identificades a la necròpolis de Sebes durant la campanya de 2005. 2) Secció de la sepultura SP01.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

136

16:46

Página 136

C. BELARTE, J. NOGUERA

Els ossos presenten una coloració blanca, de textura friable i so vidriós. Els fragments més grans mostren deformacions importants i nombroses estries horitzontals. Això indica que durant la cremació es va arribar a temperatures properes als 600-700º C, i fins i tot superiors, que també es confirmat per la forta retracció observada en alguns casos. Les restes òssies més abundants corresponen a fragments diafisaris (169,66 grams), seguits dels cranials (56,86 grams) i dels que pertanyen a ossos plans (31,42 grams). Pel que fa a les dimensions, la majoria són inferiors a 10 mil·límetres (220,30 grams), malgrat que hi ha un gran nombre de fragments de més de 41 mil·límetres (160,91 grams), seguit dels de 31 a 40 mil·límetres (88,28 grams). Els menys representats són els que mesuren entre 11 i 20 mil·límetres (8,75 grams). S’han identificat certs fragments cranials corresponents als temporals, als parietals i al malar. Pel que fa a l’esquelet postcranial, s’han determinat fragments de costella, d’ílium, de cúbit i radi i de metacarp/metatars. Finalment, només s’ha trobat una resta dental, en concret una arrel d’un molar permanent. Aquesta peça dental i la maduració esquelètica del conjunt suggereix que es tracta d’un individu en edat juvenil. Quant a l’estudi tipològic de l’urna cinerària, es tracta d’una peça feta a mà amb la vora exvasada i el fons lleugerament umbilicat. La transició entre el cos i la vora és molt suau, sense carena. En aquest punt presenta una decoració formada per deu solcs acanalats, emmarcats per una doble línia d’incisions obliqües a la part inferior i una única línia a la part superior. A més, està decorada amb dos botons aplicats en el punt de la panxa on presenta el seu diàmetre màxim (Fig. 4, 2). La forma i la decoració d’aquesta urna es correspon a molts dels exemplars de les properes necròpolis del Molar (Castro, 1994), de la Tosseta (Vilaseca, 1956) o de Santa Madrona (Belarte, Noguera, 2007). Aquests jaciments es daten entre finals de segle VIII i inicis de segle VI aC, però amb les fases d’utilització més importants centrades en el segle VII aC.

Figura 4. 1) Vista zenital de l’urna de la sepultura 1 abans de ser excavada. 2) Dibuix de l’urna de la sepultura 1


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 137

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

137

Encara és aviat per determinar el ritual funerari, però el fet d’haver documentat intactes els diferents elements de la tomba (urna, tapadora, llosa plana, túmul circular i cobriment de pedres), ens permet fer algunes reflexions. Així, en principi sembla que no disposava de cap mena de senyalització vertical, o si més no aquest seria l’únic element que no s’ha conservat. Per una altra banda, és suggerent la identificació de sílex, bronzes i ossos en el cobriment de la tomba. Sembla com si, una vegada enterrada i tapada l’urna, s’hagués fet un ritual específic, el qual va tenir com a conseqüència la deposició d’aquests elements. En definitiva, l’excavació d’un petit sector de la necròpolis de Sebes ha permès disposar d’una datació preliminar, entorn de segle VII aC, així com certificar la gran densitat d’enterraments i el seu bon estat de conservació. 3.5. El poblat de la primera edat del ferro 3.5.1. Introducció Com ja hem indicat, un dels propietaris on s’ubica el turó de Sebes inicialment no va concedir permís per excavar, de manera que la intervenció ha exclòs el quadrant sudoest (Fig. 2, 2). Una vegada eliminada la coberta vegetal del turó, es va poder observar amb més claredat la seva topografia i les estructures constructives que restaven ocultes. Es tracta d’una elevació situada a uns 55 metres sobre el riu i a uns 22 metres sobre la terrassa fluvial. La part superior és gairebé plana, amb uns 35 metres de llargada i una amplada màxima d’uns 15 metres. Els vessants nord, sud i nord-oest són abruptes, mentre que el vessant sud-est, en direcció a la plataforma on se situa la necròpolis, és menys pronunciat. Quant als murs, diversos trams eren especialment visibles a la part superior i en el vessant septentrional. A efectes de facilitar el registre de les estructures s’han atorgat diferents números a cada zona del turó: la part superior (zona 1), el vessant nord (zona 2), el vessant sud (zona 3), el vessant oest (zona 4), i el vessant est (zona 5). Com veurem tot seguit, la intervenció arqueològica s’ha centrat en la neteja del jaciment, topografia, identificació i registre d’estructures, i finalment en l’excavació d’un nombre limitat de sectors, especialment en el vessant nord, la zona 2. 3.5.2. La zona 1 La intervenció a la part més elevada i plana del turó s’ha limitat a la neteja i identificació d’estructures, sense excavar. A més, hem pogut constatar que els nivells conservats tenen poca potència, ja que la roca natural aflora per diversos punts. Igualment, alguns indrets ja havien estat excavats amb anterioritat, de manera que quedaven al descobert, de forma total o parcial, diversos sectors. En qualsevol cas, hem pogut identificar el mur que separa la zona 1 de la zona 2. Es tracta d’un mur (MR2003) d’uns 40/50 centímetres d’amplada i una longitud de 50 metres, i que va des de l’extrem nord-oest fins a l’extrem sud-oest del turó. En tots dos extrems s’ha pogut observar com el mur gira en direcció sud, adaptant-se a la topogra-


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

138

Página 138

C. BELARTE, J. NOGUERA

fia del terreny, de manera que creiem que aquest mur envoltava completament la part superior del turó, tot i que l’erosió l’ha fet desaparèixer en el costat sud. A part d’aquesta paret, n’hem identificat d’altres que ens han permès delimitar quatre sectors (Fig. 2, 2). 3.5.2.1. El sector 1 Aquest sector havia estat excavat amb anterioritat a la nostra intervenció, i desconeixem l’origen d’aquesta actuació i el destí dels materials que hi pogués haver. Es tracta d’una estructura gairebé rectangular, amb una llargada de 3 metres i una amplada màxima conservada de 2 metres, orientada en el mateix sentit que el turó, és a dir, nordoest – sud-est. Els murs que el delimiten tan sols conserven una filada de pedres en alçada, amb amplades entre els 40 i els 60 centímetres, formats per dues filades de pedres encarades. El seu costat meridional ha desaparegut, probablement a conseqüència d’estar construït sobre la roca natural, que en aquest extrem del turó aflora a una cota molt elevada. Per tant, només resten els murs MR1001, MR1002 i MR1003. La principal característica d’aquest sector és que encara conserva les restes del paviment, format per lloses planes de pedra (SL1004). 3.5.2.2. El sector 2 El sector 2 és un carrer que devia servir per recórrer longitudinalment la part superior del poblat, així com per accedir a les habitacions situades en el vessant nord (zona 2). Ha estat delimitat amb seguretat en un tram de més de 20 metres de longitud, amb una amplada aproximada d’un metre, situat entre el mur MR2003 i els sectors 1, 3 i 4 de la zona 1. També hem identificat el que possiblement era una porta amb llindar (MR1005), entre l’angle nord-oest del sector 1 i una gran pedra del mur MR2003. 3.5.2.3. El sector 3 El sector 3 també ha estat identificat a partir d’excavacions anteriors a la nostra intervenció. Es tracta d’un sector delimitat al nord pel mur MR1006, que el separa del sector 2, i al sud-est pel mur MR1007, que el separa del sector 4. Aquesta excavació antiga, d’origen desconegut, sembla que es va fer imitant la metodologia arqueològica, ja que es tracta d’un sondeig perfectament rectangular, que va deixar al descobert els murs MR1006 i MR1007. 3.5.2.4. El sector 4 El sector 4 està delimitat al nord-oest pel mur MR1007, i al nord pel mur MR1006. Es tracta de les restes d’un recinte, també afectat per excavacions antigues, que ocupa el sector més meridional dels identificats a la zona 1. Tot i que també ens vam limitar a la seva identificació i registre, sense excavar-lo, hem pogut documentar les restes d’un paviment similar al documentat en el sector 1 (SL1008), un enllosat de pedres planes, en aquest cas molt mal conservat.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 139

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

139

3.5.3. La zona 2 La zona 2 ocupa el vessant nord del turó. La neteja preliminar va deixar entreveure l’existència de murs transversals que sortien en direcció nord des del mur MR2003. A l’extrem occidental (sectors 1 a 5) els nivells d’ocupació s’han conservat relativament bé, mentre que a l’extrem oriental (sectors 6 a 8) gairebé han desaparegut completament (Fig. 2, 2). En qualsevol cas, tots els recintes estan més ben conservats a tocar del mur del perímetre intern (MR2003), mentre que l’estat de conservació és pitjor a tocar del mur que configura el perímetre extern (MR2007), evidentment a causa de l’erosió provocada pel fort pendent. 3.5.3.1. El sector 1 (Fig. 5) El sector 1 està delimitat pels murs MR2003 pel sud, MR2006 per l’oest, MR2007 pel nord i MR2005 per l’est. L’extrem oest de MR2007 i l’extrem nord de MR2016 havien desaparegut per la construcció d’una trinxera durant la batalla de l’Ebre de 1938, la qual permetia arribar fins a un refugi construït en el sector 6. A l’enderroc (UE 2001) es van recuperar ceràmiques a mà i fragments informes de ceràmica a torn fenícia, presumiblement àmfores sudpeninsulars del segle VII, i abundants restes de fauna. La potència d’aquest estrat a tocar del mur MR2003 assolia gairebé dos metres, mentre que era de pocs centímetres a tocar de fora l’MR2007, evidentment per efecte de l’erosió i de l’adequació dels estrats a la configuració topogràfica dels vessants del turó. Adossada al mur MR2003, i a 188 centímetres per sota del seu coronament, es va identificar una banqueta (BQ2008), de 246 centímetres de llarg, una amplada de 54 centímetres i una alçària mínima de 48 centímetres. Finalitzada l’excavació de l’enderroc es va documentar un nivell d’ús d’uns 10 centímetres de potència, amb taques d’argila vermella i grisa (UE 2011), amb alguns fragments ceràmics, la major part a mà, però també algun fragment informe d’àmfora fenícia, i sobretot una gran quantitat de fauna. Per sota es va localitzar el paviment (UE 2015), construït sobre el nivell d’argiles naturals amb terra dura i compacta. No es va identificar cap fragment ceràmic, però sí una estructura de combustió de forma irregular (LL2018), amb una capa de terra vermellosa i endurida per l’acció del foc (UE 2018), que cobria una preparació de còdols (UE 2019). 3.5.3.2. El sector 2 Aquest recinte està situat entre el sector 1 i el sector 3 de la zona 2. Presenta una clara compartimentació en dos àmbits, el 2A i el 2B, separats per dos murs paral·lels, fora l’MR2004 i fora l’MR2013. L’excavació del nivell superficial va evidenciar una capa d’enderroc formada per abundants pedres (UE 2014), que cobria els quatre murs que delimiten aquest sector. Una vegada retirat, va aparèixer un altre nivell (UE 2002), format per una capa de terra, sense pedres, de color groguenc i molt flonja, que s’adossava a les estructures construïdes d’aquest sector. Creiem que es tracta d’un segon nivell d’enderroc, format per la destrucció i l’erosió d’aquest sector. A uns 50 centímetres de profunditat es va documentar un mur d’orientació nord-sud a l’interior del sector (MR2009), paral·lel als murs MR2005 i MR2006. Es tracta d’un mur d’una sola filada, mal conservat, i que parcialment està construït sobre una banqueta (BQ2010), de 210 centímetres de llargada i d’uns 30 centímetres d’amplada, situada en el costat nord del sector, paral·lela a fora l’MR2003.


TRIBUNA2007-07

140

21/7/08

16:46

P谩gina 140

C. BELARTE, J. NOGUERA

Figura 5. 1) Planta del sector 1 de la zona 1. 2) Secci贸 transversal del sector 1 de la zona 1


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 141

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

141

L’excavació va identificar diferents estrats d’enderroc, entre els quals destaquen la UE 2002, formada per pedres caigudes i la UE 2038, amb restes de toves, però finalment es va haver d’aturar sense arribar al nivell d’ús, ja que les seves reduïdes dimensions, amb només 80 centímetres d’amplada, 330 centímetres de llargada i uns 200 centímetres de fondària, combinat amb uns murs extremament fràgils i lleugerament desplaçats, posaven en perill la integritat física dels excavadors. Malauradament, l’excavació del sector 2A ha proporcionat molt pocs materials mobles, en sintonia amb la resta de sectors excavats del poblat de la primera edat del ferro. 3.5.3.3. El sector 3 Aquest espai es localitza entre el sector 2, a l’est, i el 4, a l’oest. L’estat de conservació és millor a l’extrem sud del recinte, però està molt arrasat en el seu extrem nord. De fet, el límit nord d’aquest sector 3 ha desaparegut a conseqüència de l’erosió, i el mur de tanca septentrional MR2007 es conserva en una cota molt baixa. Una vegada eliminat el nivell superficial, es va excavar un enderroc de gairebé un metre de potència format per diferents estrats de pedres i terra argilosa de color vermell i grisós, que seguia la mateixa inclinació del vessant. Finalment, va aparèixer un paviment (UE 2052), amb una llar sense preparació situada a l’angle sud-oest (LL2051). Cal dir que en tots aquests estrats el material moble arqueològic era molt escàs. A tocar del mur MR2003 es va identificar una banqueta construïda amb pedres (BQ2044) ben conservada. Aquest esquema constructiu, amb banqueta adossada al mur sud, és molt similar a l’identificat en els sectors 1 i 2A, amb la peculiaritat que en el sector 3 presenta una doble filada en el costat oriental. 3.5.3.4. El sector 4 El sector 4 és un recinte situat a l’oest del sector 3, i a l’est del sector 5. L’estat de conservació d’aquest recinte és força dolent, ja que l’extrem nord està molt erosionat, especialment al nord-oest, punt on els murs prenen una orientació nord-sud per tal d’adaptar-se a la configuració topogràfica del turó. Cal dir que aquest recinte podria tenir una construcció similar al sector 2, amb dos àmbits separats per murs de compartimentació, en el cas del sector 4, el mur MR2023, de manera que queda espai per a un altre petit recinte entre aquest mur i fora l’MR2007, conservat a una cota inferior. L’enderroc estava format per una terra vermellosa i compacta, que cobria tot el sector. A tocar del mur MR2003 aquest estrat tenia fins a 140 centímetres de potència, mentre que a tocar del mur nord MR2023 tenia només 40 centímetres. Per sota de l’enderroc va aparèixer el paviment UE 2046, un estrat de terra argilosa, de color vermell, amb nòduls de calç blancs i algunes pedres planes, però sobretot va ser identificat gràcies a una llar en el centre del sector (LL2047), amb una forma ovalada i sense preparació. També es va identificar una gran taca de terra cendrosa (LL2049), amb evidències d’haver-se fet algun tipus de combustió, a tocar del mur MR2003. Una vegada més, els materials mobles recuperats van ser escassos i molt fragmentats. 3.5.3.5. El sector 5 Els límits d’aquest sector no són clars, ja que tan sols s’han identificat els murs MR2003 i MR2024, que el tanquen pel sud i per l’est, respectivament. El seu límit occi-


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 142

142

C. BELARTE, J. NOGUERA

dental és probable que hagi desaparegut, ja que en aquest punt el turó adopta una forma arrodonida i presenta un pendent molt pronunciat. Això i el fet de ser el lloc habitual de pas per pujar-hi, segurament ha provocat la seva destrucció per erosió. 3.5.3.6. El sector 6 Aquest sector està situat a l’oest del sector 1 d’aquesta mateixa zona 2. Està delimitat pels murs MR2003, MR2016 i MR2025. A excepció del primer, la resta es troba en pèssimes condicions de conservació. Així, tant fora l’MR2016 com fora l’MR2015 estan gairebé arrasats, ja que únicament conserven l’arrencament que s’adossa al mur perimetral intern MR2003. Durant la neteja vam observar com els únics nivells arqueològics conservats d’aquest sector es podrien localitzar en els primers 20 a 30 centímetres a tocar del mur MR2003. Sens dubte, el fort pendent present en aquesta zona n’ha provocat la desaparició, i fins i tot és possible que el mur perimetral extern MR2007 també hagi desaparegut. Per últim, cal recordar que a l’angle sud-oest d’aquest sector es va excavar un refugi durant la batalla de l’Ebre de 1938. 3.5.3.7. Els sectors 7 i 8 Les mateixes observacions es poden fer amb relació a aquests sectors, situats immediatament a l’est de l’anterior. Igualment, els únics nivells arqueològics potencialment excavables d’aquests sectors hauríem de cercar-los a tocar del mur perimetral sud MR2003. 3.5.4. La zona 3 Aquesta zona ocupa el vessant meridional del turó, amb un desnivell d’uns 30º, on únicament s’han conservat les restes de la base del mur perimetral del poblat. Es tracta del mur MR3002, identificat sobre una longitud de 28,60 metres, malgrat que en alguns trams ha desaparegut a conseqüència de la proximitat de la trinxera de la Guerra Civil que recorre la base del turó en tota la seva longitud. Està format per grans blocs de pedra i construït amb talús, amb un traçat que s’adapta a la configuració del turó. Sens dubte es tracta d’un mur amb la mateixa funció que el mur MR2007, situat en el vessant oposat. El sondeig fet al nord d’aquest mur va identificar una capa de còdols procedent de la descomposició del conglomerat de la terrassa fluvial que configura la plataforma superior del turó, molt erosionat. La seva continuació va ser totalment estèril, ja que tan sols va aparèixer un estrat de margues naturals, i cap indici arqueològic. Per tant, cal concloure que els nivells arqueològics situats en el vessant meridional del turó gairebé han desaparegut. La raó que podria explicar la gran erosió que ha afectat aquest vessant és que es tracta del costat més exposat a les radiacions solars i al vent, de manera que la vegetació sempre ha estat escassa i de poca entitat. A més, paral·lel a la base del mur MR3002 discorre la trinxera de defensa construïda durant la batalla de l’Ebre de 1938, la qual va utilitzar moltes pedres de l’assentament com a element constructiu dels parapets.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 143

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

143

3.5.5. La zona 4 Els treballs de neteja, identificació i estudi de les estructures situades en el vessant est del turó han identificat tres grans murs que discorren més o menys paral·lels i a cotes diferents. De fet, a mesura que s’aproximen al vessant meridional, o zona 2, es van distanciant fins arribar a separar-se uns dos metres l’un de l’altre, aproximadament, mentre que a l’extrem oriental gairebé només estan separats per un metre. Es tracta dels murs MR4001, situat a la cota superior, MR4002, situat entre els altres dos murs i a una cota intermèdia, i MR4003, situat a la cota inferior. És possible que aquests murs siguin la prolongació dels murs identificats a la zona 2, el mur perimetral intern MR2003, el mur perimetral extern MR2007, i el mur de compartimentació que es troba en alguns dels sectors, com per exemple en els sectors 2 i 4. Per una altra banda, sembla que en aquest extrem oriental no hi ha prou superfície per situar recintes d’habitació; per tant, aquesta configuració respondria més aviat a una funció de contrafort, que tal vegada també seguiria criteris defensius, ja que la concentració i superposició d’aquests grans murs en un espai tan reduït farien molt difícil l’accés per aquesta zona, precisament en el lloc on el vessant és més suau. 3.5.6. La zona 5 Les estructures situades en el vessant oest del turó sembla que són les que devien patir més l’erosió ja que, fins al moment, no ha estat possible identificar-ne cap. Únicament com a hipòtesi es podria plantejar un funcionament similar a l’identificat a l’altre extrem del poblat, a la zona 4. En qualsevol cas, cal dir que tot just a la base del turó arrenca la trinxera construïda durant la batalla de l’Ebre de 1938. A més, aquesta zona està ocupada per grans blocs de pedra procedents de la descomposició dels conglomerats de còdols fluvials de la part superior del turó. 3.5.7. Estudi de la fauna L’anàlisi paleontològica (Sanz, Daura, 2006) s’ha fet sobre un conjunt de 181 restes, format majoritàriament per vertebrats de talla mitjana. El nombre mínim d’individus és de 22, amb diferents espècies identificades, significatives per la seva diferent aportació càrnia. El grup més nombrós són els ovicaprins (104 restes corresponents a un nombre mínim de 8 individus), seguit dels lepòrids (10 restes de 6 conills o llebres), dels bòvids (6 restes, 3 individus), porcs (3 restes de 3 individus domèstics o salvatges) i una falange primera de cérvol. Les restes de no vertebrats estan representades pel cargol terrestre de l’espècie Helicid iberus i pel musclo de riu de l’espècie Margaritana, un mol·lusc que actualment només viu al riu Ebre. Quant a l’estudi tafonòmic, s’han identificat marques resultat de la desarticulació, desmembrament, evisceració i esquarterament dels animals. Aquesta fractura dels ossos té com a excepció les restes del nivell d’ús del sector 1 de la zona 2, amb restes d’ovicaprins molt senceres, algunes en connexió anatòmica, com les diferents peces vertebrals que podrien formar part d’una mateixa columna. En aquest mateix context s’han


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 144

144

C. BELARTE, J. NOGUERA

identificat marques produïdes pels mateixos herbívors en alguns metàpodes d’ovicaprins, en busca de calci i fòsfor, elements que mancaven en la seva alimentació. Finalment, tot i que no s’han recuperat carnívors, hi ha dues marques de pitting, de forma circular, que evidencien l’activitat d’aquests animals en el jaciment. Els senyals produïts pels rosegadors també són escassos i tan sols s’han trobat en cinc restes del total del conjunt. 3.5.8. Estudi del material moble Com hem comentat, els nivells d’enderroc i d’ús del poblat han proporcionat un nombre molt baix de material ceràmic. A més, els escassos fragments d’àmfores fenícies, amb l’argila característica de l’àrea de l’Estret de Gibraltar, són informes. Pel que fa al material a mà, es documenten envasos de perfil globular, vores lleugerament exvasades i fons pla, però el que proporciona una major precisió cronològica són els plats amb peu troncocònic alt i recipient profund, amb carena alta, vora ben destacada i amb una única nansa petita i massissa perforada horitzontalment (Fig. 6, 3). Exemplars similars han estat recuperats a la segona fase del poblat del Barranc de Gàfols (Sanmartí et alii 2000, 157), datats en la primera meitat de segle VI aC. També cal destacar la presència d’una peça feta a torn lent de la qual no es conserva ni el fons ni la vora, probablement un pithos, però amb una argila i una cocció diferent a les produccions fenícies (Fig. 6, 1). En definitiva, tot i l’escassetat del material, podem suggerir una datació del poblat entorn de segle VII aC, i el seu abandonament, no violent, durant la primera meitat de segle VI aC.

Figura 6. Materials ceràmics del poblat de la primera edat del ferro de Sebes


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 145

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

145

3.5.9. L’urbanisme Amb la informació actualment disponible, podem concloure que el poblat de Sebes correspon a un model urbanístic mixt entre els assentaments d’erola i els assentaments de vessant, amb una sèrie de murs concèntrics que ocupen tant el cim o erola del turó com els seus vessants, tot adaptant-se a la topografia, amb una densa ocupació de l’espai. A la part superior es localitzarien els edificis amb un acabat més acurat, tal i com suggereix la identificació d’enllosats de pedra en dos d’ells, acabat que no s’ha documentat en cap dels sectors excavats en el sector 2. Potser aquesta zona estava destinada a edificis de caràcter col·lectiu o amb una funció específica, com ara la de magatzem, que requeria un major aïllament. Els murs perimetrals del poblat tenen unes grans dimensions, són molt potents i adopten una forma de talús, potser no tant per qüestions defensives com per sostenir la pressió dels recintes situats sobre terrasses artificials. Malgrat tot, també cal concloure que aquest hàbitat va ser bastit amb preocupacions defensives o de prestigi, ja que a uns pocs metres hi ha una gran plataforma plana molt més apta i còmoda per tal de bastir un assentament, precisament el lloc on posteriorment es va situar un hàbitat ibèric, el qual sens dubte devia aprofitar moltes de les pedres del poblat de la primera edat del ferro. 3.5.10. Conclusions El jaciment de Sebes ocupa una terrassa fluvial sobre l’Ebre, en un indret estratègic, amb diferents ocupacions. Les intervencions arqueològiques dels anys 2005 i 2006 s’han centrat en l’excavació del poblat i d’una sepultura de la necròpolis de la primera edat del ferro. El poblat del primer ferro de Sebes és un petit hàbitat fortificat del segle VII aC, abandonat durant la primera meitat del segle VI aC. Presenta una única fase d’ocupació, encara que dins d’aquesta fase es poden detectar algunes reformes arquitectòniques com ara tapiats de portes i reforços de murs. Aquest assentament devia estar ocupat per una població reduïda, ja que si fem extensiva la planta parcial identificada a la totalitat de la superfície ocupada pel poblat, ens resultarien uns 20 o 30 recintes d’habitació, amb la qual cosa podríem calcular, de forma molt aproximada, una població entre uns 80 i 150 individus. La seva situació, controlant l’aiguabarreig del barranc de Sant Joan a l’Ebre, la via principal cap a les terres de ponent, suggereix el control de les comunicacions i dels recursos que s’hi desplaçaven. Les minses dades de què disposem suggereixen una economia en la qual la ramaderia tindria un pes significatiu, tot i que cal pensar que la pesca, la caça i la recol·lecció també devien ser importants. Cal suposar que es devia desenvolupar també algun tipus d’activitat agrícola, probablement agricultura d’artiga; de moment, amb relació a aquesta activitat només s’ha documentat algun fragment de molí de vaivé en nivells d’enderroc. Finalment cal ressaltar que, excepcionalment, hem localitzat la necròpolis contemporània, ben conservada i actualment en curs d’excavació, de manera que la continuació dels treballs permetrà aprofundir sobre importants qüestions de caire social i econòmic de les poblacions protohistòriques del curs inferior de l’Ebre.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

146

Página 146

C. BELARTE, J. NOGUERA

4. BIBLIOGRAFIA BELARTE, C.; CERVELLÓ, F.; NOGUERA, J. (2006) Informe preliminar dels treballs d’excavació desenvolupats al jaciment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre) durant la campanya de setembre de 2006. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. BELARTE, C.; MIÑARRO, M.; NOGUERA, J.; ROS, A. (2005) “La necròpolis de Santa Madrona (Riba-roja, Ribera d’Ebre)”. Món Ibèric al Països Catalans, XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, vol. 2, p. 1027-1040. BELARTE, C.; NOGUERA, J. (2007) La necròpolis de Santa Madrona (Riba-roja, Ribera d’Ebre), Hic et Nunc 2, Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Tarragona. CARTA ARQUEOLÒGICA (2003) Ribera d’Ebre. Arxiu d’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d’Arqueologia. CASTRO MARTÍNEZ, P. V. (1994) La sociedad de los Campos de Urnas en el nordeste de la Península Ibérica. La necrópolis de El Calvari (El Molar, Priorat, Tarragona). BAR International Series, 592, Oxford. FADRIQUE, T.; MALGOSA, A. (2006) Informe antropològic de les unitats funeràries procedents de les necròpolis de cremació de Santa Madrona i Sebes (Ribera d’Ebre). Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. GENERA, M. (1982) “Inventari arqueològic de la Ribera d’Ebre”. Fonaments, 3, p. 47134. GENERA, M.; GÓMEZ, A.; JORNET, M.; PÉREZ, J.; RODRÍGUEZ, I.; SANT, L. (2005) “L’establiment dels Castellons (Flix, la Ribera d’Ebre). Resultats preliminars de les recerques 2000-2003”. Món Ibèric al Països Catalans, XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, vol. I, p. 645-654. GAROLA, C. (1984-85) “Sebes (Flix, Ribera d’Ebre)”, Butlletí Arqueològic de Tarragona 6 i 7, època V. ps. 255-275. GAROLA, C. (1985) “Sebes (Flix, Ribera d’Ebre)”, Miscel·lània del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, núm. 2, p. 21-28. NOGUERA, J. (2000) “Característiques dels poblats ibèrics fortificats en el curs inferior de l’Ebre”, Ilercavonia, 1. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, p. 25-51. NOGUERA, J. (2002) Ibers a l’Ebre. X Premi d’Assaig Artur Bladé Desumvila. Col·leccció Daliner, núm. 3. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. NOGUERA, J. (2005) Informe preliminar dels treballs d’excavació desenvolupats al jaciment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre) durant la campanya de setembre de 2005. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. NOGUERA, J.; BELARTE, C.; CERVELLÓ, F. (2006) Informe preliminar dels treballs d’excavació desenvolupats al jaciment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre) durant la campanya de gener-febrer de 2006. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. OLMOS, P.; MONTANERO, D. (2006) “El poblat de la primera edat del ferro (segles VIIIVI aC) de Sebes i el seu entorn ambiental durant la protohistòria”. Butlletí del Grup de Natura Freixe, Aljub, 14, p. 16-18. PÉREZ, J. M.; RAMS, P.; JORNET, M. (2002) “La talaia del nucli ibèric del barranc del Mosselló (Flix, Ribera d’Ebre)”. I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Tivissa 2001. Ilercavonia, 3, p. 149-158. PITA, R. (1950) “Sobre la localización de Octogesa en Riba-roja”. Butlletí Arqueològic de Tarragona 50, època IV, p. 3-9.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Página 147

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX)

147

SANMARTÍ, J.; BELARTE, M.C.; SANTACANA, J.; ASENSIO, D.; NOGUERA, J. (2000) L’assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre). Arqueomediterrània, 5. SANZ, M. (1973-74) “Población ibérica del valle del Ebro”. Butlletí Arqueològic deTarragona, p. 11-22. SANZ, M. (1980) “Población ibérica del valle del Ebro (IV). Santa Madrona-1 (Ribarroja de Ebro)”. Butlletí Arqueològic de Tarragona 2, època V, p. 69-106. SANZ, M.; DAURA, J. (2006) Estudi tafonòmic i paleontològic de la fauna del jaciment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre). Campanya arqueològica 2005. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. VILASECA, S. (1956) “El campo de urnas de la Tosseta (Guiamets)”, IV Congreso Internacional de Prehistoria y Protohistoria, Madrid, 1954, p. 841-856.


TRIBUNA2007-07

21/7/08

16:46

Pรกgina 148


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 149

L’hàbitat i el camp de sitges ibèric de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès): un nucli d’activitats econòmiques especialitzades del segle III aC a la Catalunya interior DAVID ASENSIO, RAMON CARDONA, CONXITA FERRER, JORDI MORER, JOSEP POU, JORDI CHOREN I NOÈLIA CALDUCH.*

1. INTRODUCCIÓ El 1996 el Centre d’Estudis Lacetans va promoure l’inici de tasques de recerca arqueològica a la zona del Solsonès, emmarcades en un projecte sobre les “Estratègies d’ocupació del territori i la seva evolució a la comarca del Solsonès des de l’antiguitat fins a l’època medieval”, amb un equip format per David Asensio, Ramon Cardona, Conxita Ferrer, Jordi Morer i Josep Pou. Aquest projecte arrenca amb les excavacions en el jaciment iberoromà i medieval de la Codina (Pinell, Solsonès) (Asensio et alii 2000), al qual s’afegiran l’any 1998 els treballs d’excavació en el jaciment de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès). D’aleshores ençà s’han portat a terme 10 campanyes ininterrompudes d’excavació,1 a més d’un programa d’actuacions, engegades l’any 2006, encaminades a l’adequació de les restes de cara a la visita pública i la seva inserció amb la resta del conjunt patrimonial d’Olius.2 Les restes arqueològiques es troben en un indret ben conegut, en els camps adjacents a l’església de Sant Esteve, del segle XI, una obra cabdal del romànic al Solsonès (Fig. 1). La rellevància d’aquest monument es fa palès en el fet que ha

* Centre d’Estudis Lacetans (CEL). 1. Les excavacions han estat finançades amb les aportacions anuals del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, més les importants aportacions de l’Ajuntament d’Olius i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). 2. Aquest ha estat l’objecte de dues campanyes finançades per sengles Plans d’Ocupació del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Olius, dirigides pels arqueòlegs Jordi Chorén, Noelia Calduch i José Miguel Gallego Cañamero. En l’actualitat es treballa en la redacció d’un pla director general d’actuacions en el conjunt monumental d’Olius, sota la coordinació dels tècnics de la Direcció General de Patrimoni i Habitatge.


TRIBUNA2007-08

150

21/7/08

17:06

Página 150

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

Figura 1. Mapa d’ubicació del jaciment de Sant Esteve d’Olius (Solsonès).

esdevingut el punt d’interès més visitat de tota la comarca. Precisament la voluntat municipal d’ampliar una zona d’aparcament de vehicles existent a prop del temple romànic va motivar la primera prospecció arqueològica de l’any 1998. Aquesta intervenció va comportar la descoberta de restes d’època moderna, medieval i ibèrica. En un primer moment no es preveien les troballes d’època ibèrica, tot i que, revisada la bibliografia arqueològica de la zona, vam poder constatar que mossèn Serra i Vilaró ja esmentava el jaciment del puig de Sant Esteve d’Olius entre les diverses estacions amb presència de ceràmica ibèrica pintada (Serra Vilaró, 1921, 27). Com que les restes de la fase medieval ja han estat objecte d’un treball recent (Asensio et alii, 2003), tot seguit ens centrarem en la descripció i l’anàlisi de la documentació d’època ibèrica.

2. DESCRIPCIÓ DE LES RESTES: MURALLA, HABITATGES I CAMP DE SITGES El jaciment de Sant Esteve d’Olius es troba dalt d’un cingle als peus del qual passa el riu Cardener, la principal via de comunicació de tota aquesta contrada. De fet, des d’abans de Manresa fins a Cardona l’actual carretera d’accés al Solsonès discorre en tot moment a tocar del curs fluvial del Cardener. La confluència de la petita riera de Sant


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 151

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

151

Joan fa que aquest indret presenti l’aparença d’un petit turó flanquejat per dos cursos d’aigua. Malgrat aquesta ubicació, no es pot dir que el jaciment gaudeixi d’una posició dominant respecte l’entorn immediat ja que els serrats que l’envolten assoleixen tots cotes força més elevades. La seva plataforma superior (Fig. 2) és de forma allargassada i ovalada i presenta una superfície al voltant dels 7.000 metres quadrats, dels quals aproximadament un 20% estan ocupats per edificacions medievals o modernes (església i rectoria de Sant Esteve i les antigues escoles d’Olius). En l’espai restant s’han obert tres sectors diferents per tal de delimitar l’aparició de restes al llarg de tota la superfície del turó, i han donat resultats positius tots tres. Tan sols a la Zona 1, a l’extrem oest del turó, han aparegut estructures d’hàbitat i també les primeres sitges. La Zona 2, al límit nord del turó, i la Zona 3, a l’extrem est, d’època antiga només han proporcionat estructures tipus sitges, les quals apareixen en gran nombre i amb una notable densitat. El més destacat de les estructures constructives documentades a la Zona 1 és un potent mur de tanca localitzat al llarg de tot l’extrem occidental del turó, que s’estén també per part del vessant sud (Fig. 3). Un parell de metres més enllà del gir del mur vers l’est, seguint la topografia natural, se’n perd la traça. Sorprenentment aquest mur de tanca arrenca des de la base mateixa del turó, i revesteix el vessant com succeeix amb els murs de terrassa, de manera que hi ha un desnivell de més de quatre metres entre la base d’aquesta estructura i el punt de contacte amb les parets dels àmbits que carregaven a la seva cara interna. La llargada conservada és de poc més de 50 metres, i presenta una amplada que oscil·la entre els 1,10 metres de la major part del tram central i els 1,60 metres del segment septentrional, el més proper al cingle del Cardener. L’alçada màxima conservada assoleix els dos metres, principalment en els punts on encara es conserva el límit original del turó. La meitat nord de l’extrem meridional del turó ha estat escapçada en èpoques posteriors,3 raó per la qual en aquest punt la paret ibèrica només conserva les primeres filades. Aquest mur de tanca de l’assentament ibèric fa també la funció de ser la paret posterior d’un seguit d’edificis en bateria que exclusivament apareixen en aquest sector del jaciment i que es caracteritzen perquè presenten un nivell de conservació molt precari (Fig. 4). A partir del nombre de murs transversals i les restes de paviments localitzats es poden comptabilitzar un mínim de 9 àmbits consecutius (de sud a nord, recintes C, O, F, E, A, M, N, J, K i L). Ara bé, a partir de la planta conservada és molt difícil precisar els límits i l’estructura interna dels diferents habitatges. Tan aviat podríem interpretar que tot el conjunt forma part d’una o dues cases grans i complexes4 com que es tracta d’un seguit de cases simples adossades, amb un únic àmbit de planta rectangular amb subdivisions internes.5

3. L’arrasament d’aquest sector del límit del turó provoca que en època moderna (segles XVI-XVII) es revesteixi amb un nou mur de terrassa, el qual trenca i s’encreua amb l’antic mur de tanca d’època ibèrica. La diferent factura entre tots dos amargenaments és molt evident, especialment en el fet que el mur modern està lligat amb morter de calç mentre que la paret ibèrica presenta la característica argamassa de fang. 4. A l’estil de les ben conegudes del Mas Castellar de Pontós (Pons et alii, 2002). 5. D’aquestes llargues bateries de cases simples en coneixem una gran quantitat d’exemples, des del més proper en el nucli d’Anseresa (Olius, Solsonès) (Serra Vilaró, 1921) fins al més paradigmàtic del Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet) (Ferrer i Rigo, 2003).


152

21/7/08

17:06

Página 152

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

Figura 2. Planta general de les estructures d’època ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius.

TRIBUNA2007-08


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 153

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

153

Figura 3. Vista frontal de la muralla o mur de tanca de l’assentament ibèric. En el tram central de la bateria, el més ben conservat, la versemblant associació dels àmbits A-M-N-H permetria identificar el nucli central d’una unitat domèstica d’una certa complexitat. Els recintes A i M formen amb tota seguretat un únic espai subdividit, amb un mateix paviment d’un extrem a l’altre. Per la seva banda, la localització de la llinda d’una porta en el mur llarg paral·lel a la muralla permet vincular directament els recintes M i N, i per extensió d’aquest darrer, també el recinte H. Tot el conjunt presenta una superfície interna dels volts dels 40 metres quadrats, amb una única llar de foc adossada a la paret nord del recinte A, a més d’un petit fornet metal·lúrgic en posició central, entre els recintes A i M, i un enterrament d’ovicàprid sota el paviment del recinte H. El recinte J és un espai quadrangular, de grans dimensions, que apareix immediatament al nord de la casa A-M-N-H. Aquest espai presenta una llar de foc en posició central així com l’únic enterrament infantil sota paviment del jaciment. Per la seva forma i dimensions aquest recinte J es podria interpretar com un possible pati interior pertanyent a la casa adjacent.6 Per altra banda, al sud del bloc format pels àmbits A-M-N-H la planta disponible sembla configurar dues cases simples consecutives, conformades per l’associació dels àmbits E-I, per una banda, i F-D, per l’altra. Ambdues cases presenten la característica planta rectangular allargada subdividida en dos àmbits,

6. La presència de llars de foc en probables patis interiors de cases complexes està ben documentada, per exemple, a les esmentades cases 1 i 2 del Mas Castellar de Pontós (Pons et alii, 2002, 154-155) i també als anomenats edificis 4 i 5 de la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre) (Asensio, Miró i Sannmartí, 2005, 627).


TRIBUNA2007-08

154

21/7/08

17:06

Página 154

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

Figura 4. Planta de la Zona 1 o sector d’habitatges del nucli ibèric.

amb una única llar de foc cadascuna, situada sempre en el recinte posterior (E i F, respectivament). Finalment, els recintes dels extrems, O i C, al sud, i K i L, al nord (aquests dos darrers amb una llar de foc cadascun) estan tan escapçats que res no es pot dir, més enllà de constatar-ne l’existència. En aquest conjunt d’edificacions puntualment es detecta l’existència de reformes constructives internes, amb algunes repavimentacions dels sols i un cas de substitució de paret mitgera i canvi d’ubicació de les llars de foc. En canvi, el bastiment del Recinte B, un petit àmbit quadrangular amb llar central, respon clarament a una fase constructiva diferent, posterior a la de la bateria principal adossada al mur de tanca. De fet, l’abandonament del recinte B és l’únic que dóna una cronologia de mitjan segle II aC, una mica posterior a l’amortització tant del bloc principal d’habitatges com de la gran majoria de sitges, situable vers el 200 aC (vegeu més endavant).


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 155

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

155

Figura 5. Vista de la densitat de sitges de la Zona 2.

El que sí sembla clar és que l’espai destinat a estructures constructives no devia ocupar gaire més que aquest extrem occidental del turó. Dins de la mateixa Zona 1, a uns 10 metres de la vora de la plataforma deixen d’aparèixer restes de murs i, poc més enllà, comencen a documentar-se les primeres agrupacions de sitges. L’evidència de les zones 2 i 3 mostra que la resta de la superfície del turó estava ocupada íntegrament per estructures subterrànies d’emmagatzematge tipus sitges (Fig. 2). Si tenim en compte la densitat en què aquestes apareixen pertot arreu on s’ha excavat sembla difícil concebre la seva coexistència amb estructures d’hàbitat (Fig. 5). A més de les dues grans àrees excavades en extensió plenes de sitges, les anomenades Zona 2 (32 sitges ibèriques) i Zona 3 (54 sitges ibèriques), cal esmentar la recent documentació de dues sitges ibèriques a l’anomenada Zona 6, prop del límit de la cara sud del turó, davant de la porta de


TRIBUNA2007-08

156

21/7/08

17:06

Página 156

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

l’actual rectoria de l’església de Sant Esteve. Aquesta troballa és important ja que, tot i que aquest terç meridional del turó està actualment ocupat per construccions medievals o modernes, pot ser indicatiu del fet que en època ibèrica les sitges s’estenien en la superfície màxima del cim del turó. El que sembla clar és que aquestes dues sitges de la Zona 6 estaven situades dins de la gran àrea d’emmagatzematge delimitada i protegida per la muralla i la bateria d’habitatges localitzada al llarg del costat oest del turó. Resta oberta la qüestió de si aquest mur perimetral continuava estenent-se al llarg del vessant meridional o si aquest tancava, en forma de barrera, en algun punt de l’angle sud-oest del turó, allà on actualment hi ha la paret posterior del temple romànic. Finalment cal esmentar la localització de dos fons de sitges (o fosses) en el pla existent a l’exterior del mur de tanca, en l’anomenada Zona 7 (Fig. 2). A banda de l’estranyesa de la presència d’aquestes estructures en un sector desprotegit, fora muralles, s’ha de destacar l’excepcional abocament localitzat a l’interior d’una d’aquestes. Es tracta d’un sediment negre molt homogeni, format bàsicament per carbons i, sobretot, milers i milers de llavors carbonitzades de cereals,7 gairebé sense terra ni cap altre element entremig (a banda d’un petit lot de ceràmiques ibèriques). Cal dir que a tots tres sectors excavats en extensió apareixen sitges reomplertes amb abocaments datables tant d’època ibèrica com d’època medieval. En total s’han excavat, fins al moment,8 un total de 93 estructures sense cap mena de dubte situables en època ibèrica, a més de 78 sitges més amb amortitzacions d’època medieval. La majoria de les sitges del jaciment presenten un grau d’arrasament notable, de manera que tan sols es conserva la meitat de l’estructura o, en el millor dels casos, els dos terços inferiors. En general, la majoria presenten unes mides molt homogènies, al voltant d’1 o 1,5 metres de fondària conservada per 1,20 metres de diàmetre màxim, aquest gairebé sempre situat en el fons pla de l’estructura. La morfologia de les sitges (Fig. 6) amb amortitzacions d’època ibèrica també és sempre molt homogènia. Totes presenten unes seccions molt similars. Per contra, les sitges amb amortitzacions d’època medieval presenten una variabilitat formal molt més acusada. De fet, un grup important de les sitges amb amortitzacions d’època medieval tenen una forma i dimensions pràcticament idèntiques a les amortitzades en el segle III aC. Aquesta semblança formal tan estreta és un fenomen certament estrany, ja que el més normal és que en períodes històrics diferents els patrons de construcció d’estructures d’aquesta mena adopti formes particulars. De fet, hi ha casos anàlegs, com és el del jaciment cossetà del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès), on es constata que la morfologia de les sitges és prou diferent segons corresponguin a un o altre dels períodes preromans,9 en un arc cronològic global inferior als 500 anys (Asensio, Cela i Morer, 2005). A més, cal ressenyar el detall que pràcticament cap estructura d’aquest grup de sitges amb amortitzacions medievals talla una estructura d’època ibèrica.

7. Es tracta fonamentalment d’una gran acumulació d’un mateix tàxon, l’ordi vestit (Hordeum vulgare). Actualment, aquest dipòsit està en curs d’estudi per part de Daniel López Reyes. 8. Inclosa la darrera campanya de l’estiu de l’any 2007. Tanmateix les sitges delimitades i excavades en aquesta campanya i en l’anterior del 2006 no figuren encara a la planta general que presentem en aquest treball. 9. Tant és així, que tot i l’absència de materials ceràmics significatius, moltes sitges es poden atribuir amb garanties suficients a un període determinat a partir exclusivament de les seves característiques formals.


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 157

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

157

Figura 6. Seccions d’algunes sitges de les Zones 2 i 3, amb amortitzacions d’època ibèrica i medieval. En canvi, les sitges de morfologia diferent i amortització medieval, molt sovint sí que apareixen sobreposades a estructures antigues. Per tot plegat, creiem prou versemblant defensar que moltes d’aquestes estructures que presenten nivells d’amortització d’època medieval haurien estat construïdes en època ibèrica. És del tot plausible que en el moment en què en aquest mateix indret sorgeix novament la necessitat de construir sitges, a partir del segle X dC, per atzar es loca-


TRIBUNA2007-08

158

21/7/08

17:06

Página 158

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

litzés la presència d’estructures anàlogues antigues i es decidís reaprofitar-les (sembla més fàcil buidar, netejar i habilitar una sitja preexistent que no pas fer-ne de noves). De fet, tot i el pas del temps, es podrien haver localitzar sitges en molt bon estat de conservació, a punt de ser utilitzades de nou, tal com ha succeït durant la campanya del 2007, amb la localització d’una sitja sencera, encara amb la tapadora in situ i completament buida a l’interior.10

3. FASES, CRONOLOGIA I MATERIALS CERÀMICS Els nivells més antics del jaciment són uns potents abocaments que apareixen per sota dels paviments de la bateria d’habitatges, seguint el vessant occidental del turó. És un reompliment necessari per anivellar el terreny, omplint l’espai que resta entre la base del mur de terrassa i el cim del turó. Aquests estrats han proporcionat una datació de la primera meitat del segle III aC o de mitjan aquest segle, amb la presència de força exemplars de vernissos negres dels Tallers Occidentals (fonamentalment, Taller de Roses) i absència total de campaniana A. També serien d’aquest moment les tres sitges ibèriques localitzades a la Zona 1, totes situades per sota d’alguns dels murs de la bateria d’habitatges i, per tant, igualment anteriors a la seva construcció. Cal dir que unes poques sitges de les Zones 2 i 3 també es podrien datar d’aquesta fase inicial de l’ocupació ibèrica.11 L’amortització del barri d’habitatges coincideix amb la de la gran majoria de sitges d’època ibèrica i se situa en una data molt recurrent en el registre arqueològic d’època ibèrica a Catalunya: els volts del 200 aC. El fòssil director d’aquests nivells d’abandonament i/o reompliment de sitges són els característics exemplars de la fàcies antiga de campaniana A. Per tot això es conclou que en el moment de construcció del mur de tanca i bateria d’habitatges, en ple segle III aC, ja hi ha una ocupació ibèrica al cim del turó, evidenciada per les esmentades sitges de la Zona 1. La naturalesa i entitat d’aquesta ocupació inicial és impossible d’avaluar. Tot just construïda la zona d’habitatges es devia iniciar l’habilitació de la resta de superfície del turó com a àrea especialitzada en l’emmagatzematge d’importants quantitats d’excedents cerealístics, amb la construcció i ús d’un elevat nombre de sitges. Tota aquesta estructura no perdura gaire ja que s’abandona de forma sobtada vers el 200 aC, sens dubte com a conseqüència directa dels coneguts esdeveniments bèl·lics vinculats a l’inici de la presència romana a la zona (ja sigui la Segona Guerra Púnica o les posteriors campanyes repressives del cònsol Cató). Finalment, com comentàvem abans, els estrats d’abandonament del recinte B són els únics on s’ha localitzat algun exemplar de la fàcies clàssica de campaniana A i que, per aquesta raó, cal datar de mitjan segle II aC o de la segona meitat del mateix segle. És també probable que alguna de les sitges de les Zones 2 o 3 hagin estat amortitzades en aquest moment. Sigui com sigui, sembla evident que es tracta d’una ocupació resi-

10. I no és un cas únic i excepcional. Per exemple, en l’agrupació de sitges del nucli ibèric de les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès), n’hi van aparèixer quatre també senceres, buides i tapades hermèticament (Morer i Rigo, 1999, 34-35). 11. Cal dir que sempre resta un cert dubte ja que el criteri bàsic de datació és l’absència de campaniana A, i això, en dipòsits no excessivament abundosos (com és el més habitual en aquest jaciment), sempre pot dependre d’un factor d’atzar.


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 159

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

159

dual, de molt poca entitat, posterior al col·lapse del nucli especialitzat que havia funcionat des de, com a mínim, mitjan segle III aC. Ara per ara no s’ha documentat cap estructura o nivell arqueològic amb conjunts clarament situables amb anterioritat o posterioritat a aquest arc cronològic situat entre la primera meitat del segle III aC i la segona meitat del segle II aC. Ara bé cal destacar que, fora de context, disposem d’algunes peces que sens dubte tenen una cronologia de producció una mica més antiga. Es tracta bàsicament d’alguns exemplars de vaixella fina àtica, entre els quals l’element més antic és una vora de copa-escif amb decoració blanca sobrepintada (Fig. 7, 1), datable del darrer quart del segle V aC. La resta de fragments àtics corresponen a tipus propis del segle IV aC, com ara una vora d’un crater de figures roges (Fig. 7, 2) i una vora d’una pàtera de la forma Lamboglia 22 (Fig. 7, 3). En les darreries d’aquest segle IV aC o principis del segle III aC es data la producció i arribada de vaixella fina itàlica, de la qual disposem d’una vora de bol Lamboglia 27 del Taller de les Petites Estampilles (Fig. 7, 5) i, més incerta, d’una vora de forma indeterminada, amb decoració blanca sobrepintada (Fig. 7, 4). Els exemplars del Taller de Roses (o altres vernissos negres de tallers occidentals) apareixen no només en els estrats més antics abans esmentats sinó també, molt freqüentment, en nivells d’entorn el 200 aC, associats a campaniana A antiga. D’aquesta producció destaquen els petits bols de la forma Lamboglia 25 (Fig. 7, 6) i la seva variant amb decoració gallonada, la forma Lamboglia 24-25B (figures 7, 7 i 9). També hi són presents altres formes recurrents com ara el bol gran de la forma Lamboglia 26 (Fig. 7, 8) i el plat de peix o Lamboglia 23 (Fig. 7, 10). De la producció ebusitana de vernís negre coneixem un únic exemplar segur, de la base d’un bol o plat (Fig. 7, 11). Amb tot, no hi ha dubte que la representació més completa i nombrosa de vaixella fina d’importació correspon a la fàcies antiga de campaniana A. D’aquesta categoria destaquen els exemplars de bols amb decoració estampillada, amb presència de peces de la variant Lamb 2812 (Fig. 8, 6), Lamboglia 27 (Fig. 8, 2; Fig. 8, 5 i, probablement també, Fig. 7, 14) i Lamboglia 26 (Fig. 8, 4). Altres formes documentades d’aquesta fàcies antiga de campaniana A són el plat de peix o Lamboglia 23 (Fig. 7, 12 i 13) i la copa amb nanses Morel 68 (Fig. 8, 1). De la fàcies clàssica de campaniana A, associada a l’ocupació residual iberoromana de l’indret, tan sols disposem d’una vora de plat de la forma Lamboglia 5 i una segona, també de plat, del tipus Lamboglia 6 (Fig. 8, 3). La representació de ceràmiques importades que no són vaixella fina és molt escadussera. Així, d’àmfora importada tan sols disposem d’una vora i el coll d’una àmfora grecoitàlica (Fig. 9, 1). Les característiques formals d’aquesta peça són les pròpies d’una variant molt evolucionada, gairebé de transició amb les Dressel 1A, fet que fa pensar en la seva inclusió en la fase ibèrica més moderna. De la mateixa procedència itàlica és una vora de cassola, de la variant anomenada lopas (Fig. 9, 2). Un segon exemplar de ceràmica comuna importada és una vora d’ampolleta, de la forma Lancel 521, en aquest cas de producció púnica centremediterrània (Fig. 9, 3).

12. El perfil complet que presentem d’aquesta forma (figura 2, 6) té a la cara externa, prop de la base, una inscripció “postcoctionem”, tal vegada un grafit numèric en iber.


TRIBUNA2007-08

160

21/7/08

17:06

Página 160

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

Figura 7. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius: ceràmiques de vernís negre diverses.


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 161

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

161

Figura 8. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius: campaniana A.


TRIBUNA2007-08

162

21/7/08

17:06

Página 162

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

Figura 9. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius: àmfora i ceràmiques comunes importades.

Els conjunts de ceràmiques de producció local, tot i no presentar un bon nivell de conservació, són interessants ja que permetran definir la fàcies d’una zona amb una documentació fins al moment escassa. Entre les ceràmiques ibèriques oxidades destaca, en primer lloc, l’abundància de peces de grans dimensions, tenalles i olles de variants diverses amb funcions d’emmagatzematge o reserva domèstica (Fig. 10, 1 a 5 i 7; Fig. 11, 7). En canvi, les àmfores de transport apareixen en una proporció molt menor (Fig. 10, 6). Les peces de vaixella són també abundoses si a més dels plats (Fig. 10, 8), gerretes (Fig. 10, 9 i 10) i gerres (Fig. 11, 6-8 i 9) de ceràmica ibèrica oxidada (moltes amb decoració pintada) hi afegim els exemplars de ceràmica ibèrica reduïda, amb gerres (Fig. 11, 4 i 5) i plats (Fig. 11, 2). D’aquestes darreres destaca un perfil gairebé complet d’una olla globular (Fig. 11, 1) i una carena d’una gerra o gerrot que presenta la característica decoració estampillada (Fig. 11, 3). Els càlats pintats (Fig. 11, 10 i 11) és una forma habitual en els nombrosos contextos fiables d’entorn el 200 aC. Finalment, els conjunts de


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 163

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

163

Figura 10. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius: ceràmiques ibèriques oxidades no pintades.


TRIBUNA2007-08

164

21/7/08

17:06

Página 164

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

Figura 11. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius: ceràmiques ibèriques reduïdes i oxidades pintades.


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 165

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

165

Figura 12. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius: ceràmiques a mà. ceràmiques de producció local es completen amb una representació quantitativament rellevant de ceràmiques a mà, sempre amb un repertori formal restringit a peces de funció culinària, amb olles i les seves tapadores (Fig. 12, 1 a 6). En el lot de ceràmiques a mà d’aquest jaciment destaca la persistència d’una certa riquesa i varietat de recursos decoratius (cordons diversos, ungulacions, impressions, etc.).

4. AVALUACIÓ TEÒRICA DE LA CAPACITAT D’EMMAGATZEMATGE El factor essencial per a avaluar la naturalesa d’un nucli d’aquestes característiques és el d’analitzar, tan acuradament com sigui possible, la seva potencialitat real d’emmagatzematge d’excedent cerealístic. L’estat actual de la recerca arqueològica en aquest jaciment, amb tres grans àrees excavades en extensió, és un factor molt favorable per intentar exposar una aproximació fonamentada a aquesta qüestió. Com ja s’ha comentat a bastament en altres treballs (Pons, 1993; Sanmartí-Grego, 1993; Gracia, 1995; Asensio, Cela i Morer, 2005), la clau de volta per fer plantejaments d’aquesta


TRIBUNA2007-08

166

21/7/08

17:06

Página 166

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

mena rau en la possibilitat d’estimar de forma fiable el nombre de sitges que podrien haver funcionat coetàniament. En aquest jaciment, aquesta problemàtica té fàcil solució ja que pràcticament totes les sitges d’època ibèrica documentades s’amortitzen en una mateixa fase, l’esmentada d’entorn el 200 aC. El càlcul fet a partir del nombre de sitges ibèriques aparegudes a les Zones 2 i 3, amb l’extensió teòrica d’aquesta densitat a la resta de la superfície del turó, ens proporciona una estimació dels volts de 300 estructures. Totes haurien estat en funcionament en un període de temps relativament curt, que com a màxim cal situar entre el 250 i el 175 aC, aproximadament. A partir d’aquí entra en joc el paràmetre més discutible i subjectiu com és el del temps de durada en funcionament d’una sitja. En un treball recent hem tractat aquest aspecte (Asensio, Cela i Morer, 2005) i hem argumentat l’elaboració de càlculs a partir de la xifra d’uns 25 anys, l’equivalent al cicle vital d’una generació. En aquest cas, podem concloure que en el nucli de Sant Esteve d’Olius hi devien haver un mínim de 100 sitges en ús de manera estrictament contemporània. Seguint les fórmules proposades per al càlcul de capacitat de les sitges (Alonso, 1999) i tenint en compte que hem perdut entre el 40 i el 60% de mitjana de l’estructura original obtenim una xifra d’uns 3.400 litres de capacitat mitjana per a les sitges de Sant Esteve d’Olius. Cal dir, d’entrada, que es tracta d’un índex força baix si ho comparem amb les capacitats de les sitges ibèriques d’altres jaciments més propers a la costa. Sigui com sigui, en multiplicar aquesta capacitat mitjana per les 100 sitges que considerem que devien funcionar coetàniament, obtenim una xifra de 340.000 litres de cereal emmagatzemats en aquest indret en un mateix moment. Si tot seguit comparem aquesta dada amb les necessitats de consum de la comunitat que habita aquest nucli, els resultats són ben significatius. Així, a una zona d’hàbitat dels volts dels 1.000 metres quadrats podríem associar, generosament, un càlcul de població d’unes cinquanta persones. Si utilitzem la dada de consum anual per persona de 230 quilos de cereal obtenim que la comunitat que residia en el nucli de Sant Esteve consumia anualment 11.500 quilos de cereal. Una xifra igual considerem que és necessari de preveure com a reserva bàsica, tant alimentària com per a futures collites. La suma d’aquestes dues variables (23.000 quilos de cereal) comparada amb el total susceptible de ser acumulat en un mateix moment (340.000 litres) posa en evidència que més del 90% d’aquest cereal emmagatzemat no és estrictament necessari per a la subsistència del grup humà que viu en aquest assentament.13 En definitiva, aquests càlculs teòrics palesen que la capacitat d’emmagatzematge és molt superior a les necessitats de la població (consum i reserva) i que, per tant, sembla raonable interpretar que aquesta acumulació té unes finalitats estratègiques, de caire socioeconòmic, que tenen sentit en un marc molt més ampli, d’abast regional.

13. Recordem que els càlculs s’han fet a partir només de les sitges amb amortitzacions d’època ibèrica, sense tenir en compte la probabilitat que força de les sitges d’amortització medieval podrien haver estat fabricades en època ibèrica.


TRIBUNA2007-08

21/7/08

17:06

Página 167

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS)

167

5. CONSIDERACIONS FINALS: FUNCIÓ ECONÒMICA DEL NUCLI IBÈRIC D’OLIUS Aquest jaciment s’adscriu perfectament al tipus d’assentament definit com a nuclis d’activitats econòmiques especialitzades (Asensio, Belarte, Sanmartí i Santacana, 1998). Es tracta d’aquells assentaments caracteritzats pel fet que hi predominen les evidències relacionades amb una o diverses activitats econòmiques mentre que les evidències d’hàbitat presenten un pes específic menor. L’activitat econòmica que és més habitual i evident en aquest tipus d’assentament és la de l’emmagatzematge d’importants quantitats d’excedent agrícola. Aquesta mena de nuclis estratègics comencen a ser ben coneguts i, fins i tot freqüents, en l’àrea costanera (Mas Castellar de Pontós, Turó del Vent, Turó de la Font de la Canya, etc.) mentre que són més aviat excepcionals a la Catalunya interior. De fet, tan sols coneixem dos exemples, precisament tots dos en aquesta àrea del Cardener: aquest de Sant Esteve d’Olius i el de Sant Miquel de Sorba (Montmajor, Berguedà). Aquest darrer consisteix en un turó de 2.200 metres quadrats de superfície, situat a tocar del riu Aiguadora (afluent del Cardener), on hi ha un total de 163 sitges que abasten gairebé tot el cim del turó, a banda d’unes restes constructives de poca entitat (Serra Vilaró, 1922). En un treball anterior ha estat proposada una explicació per a aquest fenomen que es basa a considerar la integració de les comunitats ibèriques lacetanes en l’estructura econòmica pròpia de les zones costaneres (Asensio et alii, 2001). La demanda exterior de grans quantitats d’excedent sembla tenir una dinàmica creixent, que assoleix precisament en el segle III aC les cotes més altes (Burch, 2000, 327). Això podria provocar que des de la costa se cerquin noves terres que s’integrin en aquesta dinàmica i que aportin nou capital en forma d’excedent. L’eix fluvial Llobregat-Cardener ha suposat històricament una via de comunicació costa-interior fluida, fet que devia facilitar molt aquesta integració. Així, en aquest segle III aC, el sector meridional de la Laietània, encapçalat per una hipotètica capital situable en el nucli ibèric de Montjuïc (on hi ha el camp de sitges més potent i impressionant dels fins ara coneguts), i els centres d’acumulació lacetans com els de Sant Esteve o Sant Miquel de Sorba, allunyats més de 100 quilòmetres l’un de l’altre, podrien ser els dos extrems d’una complexa cadena operativa i, per extensió, podrien pertànyer a una mateixa estructura econòmica i, tal vegada també, política.

BIBLIOGRAFIA ALONSO, N. (1999) De la llavor a la farina, els processos agrícoles protohistòrics a la Catalunya occidental, Monographies d’Archéologie Mediterranéenne, 4, Lattes. ASENSIO, D.; BELARTE, C.; SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. (1998) “Paisatges ibèrics: tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple”. Actes del Congrés Internacional: Els Ibers, prínceps d’Occident. Barcelona, p. 373-385. ASENSIO, D.; CARDONA, R.; FERRER, C.; MORER, J.; POU, J. (2000) “El conjunt del castell i hàbitat fortificat del Camp dels Moros de La Codina (Pinell, Solsonès)”. A: Actes del Ier Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya. Igualada, novembre de 1998, ACRAM, p. 338-349.


TRIBUNA2007-08

168

21/7/08

17:06

Página 168

D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

ASENSIO, David; CARDONA, Ramon; FERRER, Conxita; MORER, Jordi; POU, Josep (2001) “Tipus d’assentaments i evolució del poblament ibèric a la Catalunya central (eix Llobregat-Cardener)”. A: I Taula Rodona Internacional d’Ullastret: Territori polític i territori rural durant l’edat del ferro a la Mediterrània occidental, Monografies d’Ullastret, 2, p. 183-202. ASENSIO, D.; CARDONA, R.; FERRER, C.; MORER, J.; POU, J. (2003) “La fase medieval del jaciment de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès). Estudi d’una agrupació de sitges d’entre els segles X i XIV dC”. A: Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, Sant Cugat del Vallès, abril de 2002, p. 745754. ASENSIO, D.; MIRÓ, M.T.; SANMARTÍ, J. (2005) “Darreres intervencions arqueològiques en el Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre): una ciutat ibèrica en el segle III aC.”. A: XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Món Ibèric als Països Catalans, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, p. 615628. ASENSIO, David; CELA, Xabier; MORER, Jordi (2005) “El jaciment protohistòric del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès), un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC.)”. Fonaments, 12, p. 177-195. BURCH, Josep (2000) “L’emmagatzematge en sitges durant l’època ibèrica”. Actes del XXII Col.loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro, Sèrie Monogràfica del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, núm. 18, p. 325-332. FERRER, C.; RIGO, A. (2003) Puig Castellar: els ibers a Santa Coloma de Gramenet. 5 anys d’intervencio arqueológica (1998-2002). Santa Coloma de Gramenet. (Monografies Locals; 2) GRACIA, F. (1995) “Producción y comercio de cereal en el NE de la península Ibérica entre los siglos VII-II a.C.”. Pyrenae, 26, p. 91-113. MORER, J.; RIGO, A. (1999) Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les Guàrdies (El Vendrell). Barcelona. PONS, E. (1993) “L’expansió septentrional del món iber: el jaciment de Mas CastellarPontós i les seves especialitzacions”. Actes del Seminari sobre ‘El Poblament Ibèric a Catalunya’. Laietània, 8, p. 105-128. PONS, E. (dir.) [et alii] (2002) Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (excavacions 1990-1998), MAC-Girona. (Sèrie Monogràfica; 21) SERRA VILARÓ, Joan (1921) Poblado ibérico de Anseresa, Olius. Madrid. (Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades; 35) SERRA VILARÓ, Joan (1922) Poblado ibérico de San Miquel de Sorba. Madrid. (Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades; 44) SANMARTÍ-GREGO, E. (1993) “Els ibers a Emporion (segles VI-III aC)”. A: El poblament ibèric a Catalunya, Laietania, 8, p. 85-101.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 169

Noves evidències de l’urbanisme romà i ibèric a l’àrea portuària de la ciutat: les intervencions al solar número 18 del carrer Jaume I de Tarragona MOISÉS DÍAZ GARCÍA1

1. INTRODUCCIÓ I MOTIVACIONS La intervenció que ha generat les dades historicoarqueològiques que presentem en aquest treball vingué motivada2 pel projecte d’edificació del solar. D’aquesta manera, l’empresa promotora de l’obra —Habitatges Marban, SL—3 va encarregar a CODEXArqueologia i Patrimoni la delimitació arqueològica del solar ubicat en el número 18 del carrer Jaume I. Es va excavar llavors una rasa4 (CODEX, 2005) en la qual es van detectar, a una fondària d’uns 4 metres sota l’actual nivell de carrer, evidències de la nostra antiguitat. Arran de les dades obtingudes, ens fou encarregada la subsegüent excavació extensiva5 del solar (CODEX 2006). Aquesta excavació fou plantejada amb una sèrie de condicionants, derivats del tipus d’excavació “d’urgència”, ara dites preventives, en un solar urbà de dimensions modestes.6 Les restes arqueològiques, com ja hem dit, començaven a aparèixer a una fondària de 4 metres, i la manca d’espai per arreplegar les terres derivades de les tas1. CODEX-Arqueologia i Patrimoni (moisesu@msn.com). 2. Com la gran majoria de les excavacions urbanes fetes a Tarragona al llarg de les darreres dues dècades. 3. Que és qui s’ha fet càrrec del cost econòmic dels diversos treballs arqueològics. 4. Sota la direcció arqueològica de Moisés Díaz García entre els dies 13 i 30 de juny de 2005, amb la preceptiva autorització de la Direcció General del Patrimoni Cultural, resolució del dia 2 de juny de 2005 de l’expedient 437 K121 N 801. 5. Novament sota la direcció arquelògica de Moisés Díaz García, entre els dies 8 d’agost i 16 de setembre de 2005, amb la preceptiva autorització de la Direcció General del Patrimoni Cultural, resolució del dia 1 d’agost de 2005 de l’expedient 437 K121 N 801. 6. El solar té una planta gairebé rectangular, de 12,4 metres d’amplada, i una longitud de 23,4 metres en el costat nord i 15 metres en el costat sud.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 170

170

M. DÍAZ

ques d’excavació va fer que es decidís dividir els treballs en dues parts;7 primer s’excavaria la franja nord i s’utilitzaria la sud com a terrera, i un cop completada la documentació de les restes exhumades, es cobririen amb geotèxtil i grava i es procediria a la inversa, donada la impossibilitat d’extreure la terra generada i la necessitat d’abocar-la en un lloc controlat que no entorpís.

Barcino Tàrraco

Dertosa

3

6

** * * ** 5

1

4

2

0

500 m

Figura 1. Situació del solar excavat (1) i dels jaciments esmentats dins l’entramat urbà actual: UA 15 (2), carrer Pere Martell (3), carrer Caputxins (4), carrer Sevilla (5), Fòrum de la Colònia (6).

2. L’EMPLAÇAMENT: OROGRAFIA I EVOLUCIÓ HISTÒRICA Per a una millor comprensió de les dades arqueològiques extretes de la nostra excavació i llur interpretació històrica, hem de fer referència a l’orografia i l’evolució topogràfica de la ciutat i, més concretament, de l’àrea on hem intervingut. La ciutat de Tarragona està assentada sobre un turó de calcària que, en la part més alta, arriba als 80,76 metres sobre el nivell del mar,8 i descendeix en direcció a la línia de costa, on de forma abrupta la roca finalitzava, a una alçada d’uns 20 metres sobre el nivell del mar, en un penya-segat a mode de talaia que domina la platja. Aquesta carena costanera estava dividida en dos per un barranc natural que solcava el turó des de la

7. Amb el vistiplau del Servei d’Arquelogia, donat a partir d’una reunió prèvia de l’arqueòloga territorial Maite Miró, l’empresa promotora de l’obra i CODEX-Arqueologia i Patrimoni a peu d’excavació, on es va analitzar la problemàtica de la nostra actuació i es va arribar a aquesta solució. 8. Es tracta del punt més alt, situat als peus de la Torre de Minerva, l’angle nord de la coneguda com a primera fase de la muralla de Tàrraco (Aquilué et alii, 1991).


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 171

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

171

part alta fins al mar:9 el promontori sud-oriental entre els carrers Apodaca-Unió i l’actual estació de ferrocarrils, i el promontori sud-occidental, sobre el qual es va desenvolupar l’oppidum ibèric,10 que no solament ocupava el promontori elevat que dominava el mar, sinó que s’estenia pel glacis del costat occidental envers el riu Tulcis (Francolí) i la platja (Fig. 12). Amb l’arribada dels romans, en el transcurs de la Segona Guerra Púnica, a l’assentament ibèric es documenten algunes reformes, però la fisonomia d’aquest indret no variarà gaire, ja que és en la part més alta del turó de Tàrraco on s’estableix el quarter general de l’exèrcit romà, dissociat de l’oppidum ibèric.11 La ciutat esdevé llavors base estratègica i centre d’hivernada (Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000) i poc després capital de la Hispània Citerior amb la divisió provincial del 197 aC (Ruiz de Arbulo, 1992). El fort increment demogràfic que representà l’arribada dels militars romans12 es reflecteix en tota aquesta zona amb reformes estructurals d’edificis (Adserias et alii 1993; Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000) i l’aparició d’una potent zona d’emmagatzematge d’aliments en sitges al voltant del límit nord de l’oppidum13 (Díaz, Macias, Teixell, 2005). La unificació dels dos recintes urbanitzats amb l’edificació de la “segona fase” de la muralla, en el tercer quart del segle II aC (Aquilué et alii 1991), la consegüent planificació urbanística interna amb la centuriació en insulae d’un actus per dos actus (Macias, 2000) i la construcció de les principals infraestructures com ara la xarxa de clavegueram,14 significa que aquesta zona queda exclosa del pomoerium. Malgrat tot, en la part inclosa dins la nova muralla, l’hàbitat perdura (Adserias et alii, 1993; Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000) amb certes reformes en el que havia estat l’oppidum ibèric, que és on es desenvolupa el que s’ha denominat Casc Antic de Tàrraco15 i que té una evo9. Aquest barranc està documentat en el carrer Portalet, en la part alta de la ciutat, amb prolongació pels carrers de la Unió i Apodaca, l’antic nexe de comunicació entre aquests punts, i que fou aprofitat vers l’any 100 aC per situar-hi el principal col·lector d’aigües residuals de la ciutat, la “cloaca màxima tarragonina” (Díaz, Puche, 2003). 10. Malauradament poc conegut, a causa de l’escassetat de restes documentades i conservades. Les primeres intervencions que permeteren localitzar-lo daten de l’any 1978, i foren dutes a terme pel llavors director del Museu Arqueològic de Tarragona P. M. Berges al solar núm 24 del carrer dels Caputxins (vegeu interpretació de l’excavació a Asensio et alii, 2000), continuades després per X. Dupré i M.T. Miró als anys vuitanta (Adserias et alii 1993). La mateixa M.T. Miró va localitzar noves evidències ibèriques als solars núm. 33-37 del mateix carrer dels Caputxins (Adserias et alii, 1993). A finals dels vuitanta M. Adserias i E. Ramón van detectar noves evidències ibèriques als peus del promontori on s’havia situat l’oppidum, concretament a l’illa definida pels carrers de Pere Martell-Eivissa-Jaume I-Mallorca, que evidenciaven una extensió més gran que es prolongava pel pendent més suavitzat del costat occidental (Adserias et alii, 1993). A finals dels noranta P. Otiña va dirigir una nova intervenció en el solar núm. 23 del carrer dels Caputxins, amb noves troballes del període ibèric (Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000), que s’han completat amb les darreres excavacions en la zona de la marina ibèrica definida per D. Bea (Bea, 2006) a l’UA 15, solar situat a escassos metres del que nosaltres mateixos hem pogut excavar i els reultats del qual presentem aquí. 11. Aquesta àrea militar fou aviat protegida i monumentalitzada per una muralla megalítica proveïda de torres i coneguda com la primera fase, d’uns 6 metres d’alçària i 4 d’amplada (Aquilué et alii, 1991). 12. Amb tot el personal que els acompanyava, com ara mercatores, negotiatores, etc. 13. Detectada en l’excavació feta per nosaltres en el carrer Sevilla, 12-14, i a inicis del segle XX en el transcurs de les intervencions fetes per Serra Vilaró en el fòrum de la colònia. 14. Destaca un element que ja hem citat amb anterioritat, com és gran col·lector d’aigües localitzat al carrer Apodaca (Díaz, Puche, 2003). 15. Definida així pel seu desenvolupament urbanístic singular i diferenciat de la resta de la nova ciutat republicana, com ha quedat palès en diferents treballs: Macias, 2000; Díaz, Puche, 2003; Díaz, Macias, Teixell, 2005.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 172

172

M. DÍAZ

lució urbanística pròpia i diferent a la definida a la resta de la ciutat de nova planta.16 No serà fins a l’inici del període imperial que se sistematitza la xarxa viària, a partir d’època augustal, i es desenvolupa un potent suburbi portuari, en època flàvia, amb destacats magatzems disposats en la línia de costa i algunes edificacions domèstiques.17 És llavors quan aquesta àrea de la ciutat reprèn el seu paper destacat dins de la vida de la ciutat (Fig. 12). Aquest fet l’hem pogut documentar directament en la nostra intervenció, com quedarà explicat més avall en la descripció de la fase 4, i també es dóna en la veïna intervenció de la UA 15, on es localitzaren uns grans horrea (Bea, 2006). Entrant en el període baiximperial l’activitat edilícia i ocupacional del suburbi sud-occidental de Tàrraco pateix alts i baixos, però són constants les presències de domus a més dels elements més característics, des del punt de vista arqueològic, d’aquest sector: les necròpolis i els edificis de culte paleocristians (López, 2006). Amb el final del món antic i fins al segle XVIII tot aquest sector de la ciutat, com el que havia estat l’àrea d’hàbitat intramurs de l’antiga Tàrraco, patirà l’abandonament i el colgament de les estructures, i l’antic paisatge urbà es transformà en zones de cultiu, quedant la ciutat medieval i moderna tancada en la part alta, on s’havia edificat el gran complex de culte imperial d’època flàvia. Només restarà, fora de la ciutat, un nucli habitat costaner; la població de la Marina18. No serà fins a l’inici de la Guerra de Successió que aquesta zona tornarà a patir reformes urbanístiques, dins del procés de transformació de la ciutat en una plaça forta (Fig. 2), moment en què es construeix en aquest entorn el baluard d’Orleans i el fortí reial (Massó, Menchon, 1999). Finalment, un cop finalitzats els episodis bèl·lics que patí la ciutat durant els segles XVIII i XIX, Tarragona va perdre el seu estatus de plaça forta i va poder començar el seu eixamplament, l’any 1854, amb l’enderroc dels murs defensius i la intenció d’unificar els dos nuclis urbans: la part alta i la Marina, iniciant un procés de creixement econòmic i urbanístic que, com ja hem pogut comprovar, en molts casos significà l’anorreament dels vestigis de la història antiga de la ciutat amagats en el subsòl.

3. DESCRIPCIÓ I PERIODITZACIÓ Arran de les dades de la delimitació arqueològica, la primera actuació que vam dur a terme fou el rebaix mecànic de les restes contemporànies, que incloïen tant els nivells de recreixement de la cota d’ús per adaptar-la a l’actual nivell del carrer, com les estructures d’un edifici industrial.19 Aquestes construccions en el subsòl van representar l’anorreament de gran part de les estructures i nivells arqueològics, sobretot en la franja nord, on la potència estratigràfica era menor a causa del pendent natural d’aquesta àrea de la ciutat, que marca una davallada en sentit nord-sud. D’aquesta manera, l’arrasa-

16. Aquí no arribarà la planificació en insulae d’un per dos actus, que sí s’aplica a la resta de la ciutat aixecada pràcticament ex novo (Díaz, Macias, Teixell, 2005). 17. Per a més dades remetem a la bibliografia sobre aquest tema: Adserias et alii, 2000; Pociña, Remolà, 2001; López, 2006, 229-242. 18. Per a més dades sobre la població de la Marina vegeu: Macias, 2004, 11-20. 19. Concretament, nombrosos cups d’emmagatzematge d’olis d’una antiga fàbrica dels segles XIX-XX, que ja foren detectats durant l’excavació del solar contigu número 16, i que van significar la desaparició total de les restes antigues en la parcel·la veïna (Cota 64, 2002; Martorell, 2000).


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 173

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

0

0

173

400m

400m

Figura 2. Plànol de la ciutat amb el sistema defensiu entorn de l’any 1800 (Gabriel, 2001), amb la situació del solar intervingut.


TRIBUNA2007-09

174

21/7/08

17:56

Página 174

M. DÍAZ

ment sobre un mateix pla no afectà, en tant alt grau, les estructures de la franja meridional, “protegides” per una major potència estratigràfica. Igualment, es van veure afectades algunes estructures que creiem que devien estar relacionades amb les construccions defensives erigides durant la Guerra de Successió20 (Fig. 2), a les quals abans hem fet referència. D’aquesta manera, un cop finalitzats els treballs mecànics, l’excavació arqueològica manual s’inicià directament en els farciments constructius d’època altimperial, amb excepcions molt puntuals de llocs on es conservaven prims nivells d’amortització de les estructures, datats en època baiximperial. En darrer terme, cal tenir en compte que els nostres treballs no abracen tota l’extensió del solar, ja que es va haver de deixar una zona lliure en l’angle nord-oriental,21 així com una franja perimetral de seguretat en els costats oest,22 sud i est. A més, en l’angle sud-occidental es va localitzar un potent retall d’època contemporània que tallava tota l’estratigrafia arqueològica, i que significà la destrucció de qualsevol nivell o estructura d’època antiga (Fig. 7). Malgrat aquestes limitacions, els resultats finals de les nostres excavacions van permetre detectar quatre grans fases d’ocupació al llarg de l’antiguitat, a més d’alguna evidència puntual d’abandonament durant la tardoantiguitat i les construccions defensives del segle XVIII. El grau d’arrasament de les estructures documentades ha estat, a més, desigual; no solament van influir les construccions dels cups a finals del segle XIX i inicis del XX, també van influir molt les fortes reformes dutes a terme, successivament, entre època ibèrica i època imperial. Fase 1. De l’ocupació ibèrica, datada en la segona meitat del segle IV aC, ja tenim evidències materials anteriors, en forma de contenidors amfòrics de producció ibèrica i també feniciopúnica del segle VI aC. Les restes estructurals i estratigràfiques més antigues són les relacionades amb un seguit d’abocaments de terra23 que tenien la finalitat de regularitzar aquesta àrea per fer-la habitable. Cal destacar que el lloc on ens trobem, molt proper a l’antiga línia de costa, està als peus de l’angle sud-oest del promontori on se situava l’oppidum ibèric. Aquest estava ubicat, com ja hem dit, sobre el penya-segat que dominava la línia de costa i el glacis del costat occidental,24 que marcava una davallada més o menys suau envers la costa i la plana del riu Tulcis. Concretament el solar excavat per nosaltres estava solcat, originalment, per un barranquet natural25 que devia recollir les aigües pluvials de la zona de l’actual carrer Jaume I envers la costa, seguint un suau pendent i solcant potents vetes d’argila vermella compacta. D’aquesta manera, la primera acció urbanística fou la de regularitzar aquesta zona amb terrasses,26 i seguidament construir una conducció,27 amb pedres mitjanes irregu-

20. També hi localitzàrem una trinxera i boles de canó, que podrien estar relacionades amb els episodis bèl·lics de la Guerra del Francès, tot i que la migradesa de les troballes ens fa ser prudents sobre la seva interpretació. 21. A causa de la presència d’uns aparells d’aire condicionat pertanyents a l’edifici adjacent, situat en el número 16 del mateix carrer Jaume I. 22. Aquí la franja de seguretat era de poc més de 2 metres d’amplada. 23. Es tracta de les UE 148, 149, 151, 155, 157, 158, 159, 162, 188, 192, 197, 199, 202, 203, 204, 205 i 207. 24. On se situa el solar excavat per nosaltres. 25. Amb el codi UE 163. 26. Per tal de trencar el constant desnivell i facilitar, amb l’amargenament, la urbanització d’aquest lloc. 27. Identificada per nosaltres amb el codi UE 16-17.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 175

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

175

Figures 3 i 4. Vista del costat nord i sud, respectivament, un cop finalitzats els treballs. lars i argila, uns metres a l’oest de l’antic barranc natural i fora de l’edifici projectat, per tal de canalitzar les aigües que abans s’evacuaven per aquesta sortida natural. Es va detectar també un pou de planta ovoïdal28 a poca distància de la conducció, i es va documentar una sitja,29 de la qual vam poder-ne excavar una part dels nivells de colgament. També a aquesta fase pertany un forat de pal30 detectat pocs metres al sud de la sitja. Però els elements estructurals més destacables són dos murs perpendiculars, fets de pedres irregulars lligades amb argila, que si bé foren molt malmesos en època romana, hem pogut veure que mantenen una orientació totalment divergent dels romans. El més ben conservat31 excedeix el límit meridional de l’excavació, es conserva en una alçada de 80 centímetres, té una orientació nord-oest – sud-est, i devia fer angle en l’extrem nord amb un altre mur quasi desaparegut32 i orientat de sud-oest a nord-est. A l’interior d’aquest espai és on es van documentar la sitja i el forat de pal.

28. Identificat com UE 133. Tenia una amplada en el costat llarg d’1,25 metres i en el curt d’1,1 metres. Es va excavar fins a una fondària de 3,4 metres, punt on es van aturar els treballs per motius de seguretat. 29. Amb el codi UE 166. No es va poder documentar sencera, ja que part del costat oriental restava sota el perfil de l’excavació. Aquesta posició va fer que només es buidessin els nivells de colgament fins a una fondària d’1,7 metres, punt on vàrem aturar els treballs per motius de seguretat. 30. La UE 146. Tenia un diàmetre de 35 centímetres i la profunditat conservada era de 30 centímetres. 31. Es tracta del mur UE 26. 32. El mur UE 14.


TRIBUNA2007-09

176

21/7/08

17:56

Página 176

M. DÍAZ

Cal destacar, a més, que el mur més ben conservat tenia, alhora, la funció de marge de contenció-amargenament, ja que la cota d’ús marcada a l’est i el nord del mur se situava entorn dels 6,15 metres sobre el nivell del mar, mentre que la cota d’ús del costat occidental, definida per un paviment de terra compactada33 està entorn dels 5,1 metres sobre el nivell del mar. Aquest fet, com ja hem esmentat, està motivat pel pendent que marca el substrat natural, en alguns llocs retallat i en altres recrescut amb farciments de terra, sobretot en la zona del barranc, per tal d’horitzontalitzar aquesta àrea. Respecte a la funció de les estructures, si bé estan força malmeses i són una part molt fragmentària de l’urbanisme d’aquesta zona, llur situació, i els paral·lels veïns de la UA 15 (Cota 64, 2002), indicarien la seva filiació amb el barri de marina ibèric situat als peus del nucli central de l’oppidum, un barri que creiem que era no tan sols de pescadors (Bea, 2006, 215-244) sinó dotat d’una funció portuària comercial, com demostrarien les nostres troballes, i on es devien produir importants transaccions amb comerciants de l’òrbita feniciopúnica i també grega. La posició del solar respecte a la topografia en època protohistòrica, a tocar de l’antiga línia de costa, junt amb el paper destacat de l’oppidum tarragoní com a assentament principal dins la Cossetània,34 explicaria la composició dels contextos ceràmics associats a aquesta primera fase, on hi trobem gran quantitat de material residual de datació més antiga, bàsicament àmfores importades, pròpies d’una zona portuària de certa importància. El conjunt ceràmic que ens ha permès datar aquesta fase35 en la segona meitat del segle IV aC (Fig. 11) està compost per importacions púniques36 centremediterrànies T7.1.2.1/Mañá C1a (375/350-300/275 aC), occidentals del cercle de l’Estret T-8.1.1.2 (segle IV aC), T-12.1.1.1. (375/350-200 aC) i ebusitanes T-8.1.1.1/PE 14 (400-300 aC). També trobem àmfores massaliotes forma A-MAS bd 8 (350-150 aC) i àmfores grecoitàliques antigues LW A o B/A-GRE-IT bd 1 (350-250 aC), així com vaixella de vernís negre àtica datable en el segle IV aC, com el cílix Lamb. 42Ba/F 416237 i el plat de peix Lamb. 23/F 1120,38 juntament amb produccions de vernís negre massaliota

33. L’estrat amb el codi UE 201. 34. Afirmació que fa referència a estudis més amplis sobre el territori de la Cossetània fets per: Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. “El poblament ibèric a la Cessetània”. Laietània 8, 1993, p. 183-206; i també Asensio, D.; Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. “Paisatges ibèrics. Tipus d’assentament i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple”. A: Los Iberos. Príncipes de Occidente (Barcelona 1998). Barcelona: 1998, p. 373-389. Amb més bibliografia a Otiña, Ruiz De Arbulo, 2000, 131, i Burillo, 2002, 209. 35. Els nivells associats a aquesta primera fase que han proporcionat el material arqueològic estudiat han estat les UE 148, 149, 151, 155, 157, 158, 159, 162, 188, 192, 197, 199, 202, 203, 204, 205 i 207. 36. La tipologia que hem utilitzat per a la classificació de les àmfores púniques és la que va establir J. Ramon en la seva obra de referència sobre aquestes produccions (Ramon, 1995). D’altra banda, per a la ceràmica de vernís negre àtica, i la resta de contenidors amfòrics, fem servir la tipologia establerta al volum 6 del Lattara (Lattara, 1993), que en el text es pot identificar clarament perquè la nomenclatura de les peces, segons la seva procedència, està abreujada en majúscula. Per últim, per a la ceràmica de vernís negre itàlica hem utilitzat la tipologia bàsica de Lamboglia, amb la seva correspondència en la forma de J.P. Morel, sempre que ha estat possible. 37. Equivalent a la forma AT-VN 532-561. 38. Equivalent a la forma AT-VN 1061-1076.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 177

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

177

forma PSEUDO-AT 608, datada entre 375-300 aC. A més, acompanyen aquestes importacions contenidors i vaixella de cronologia anterior, datable entre els segles VI i V aC.39 Fase 2. La segona fase documentada es data en l’època tardorepublicana. Es tracta d’un moment en què canvia parcialment l’aspecte d’aquest indret, ja que s’anul·len les estructures precedents, incloent-hi el pou, la sitja i el forat de pal abans esmentats. Es recreix parcialment la cota d’ús amb nous farciments constructius i es construeixen nous edificis que segueixen una orientació diferent respecte a l’urbanisme ibèric precedent. Aquests nous murs estan ordenats quasi perfectament nord-sud, lleugerament desplaçats a nord-est – sud-oest. Pel que fa a la data en què es reestructura aquesta àrea, s’ha de situar en el tercer quart del segle II aC, moment en què es canvia la fisonomia de tota la ciutat, amb la fundació real de Tàrraco, erigint la denominada “segona fase” de la muralla, que unificava l’antiga àrea militar de la part alta amb el que havia estat la ciutat ibèrica de la part baixa. Però el nostre solar es devia trobar fora del pomoerium, en un sector molt proper al Casc Antic romà, és a dir, l’àrea ocupada antigament per l’oppidum ibèric que sí que havia quedat inclosa dins el nou traçat dels murs de Tàrraco. Les estructures conservades d’aquest període es limiten, en l’angle sud-est del solar, a un mur de pedres carejades i lligades amb argila,40 i el seu tancament en sentit nord,41 ambdós murs conservats a tocar del perfil meridional de l’excavació. En l’angle nord-est del solar, parcialment sota el perfil occidental, es conserva un altre mur de pedres i argila,42 en sentit nord-sud, que per la cara oest encara conservava part d’un paviment de còdols petits i mitjans fixats en una capa de terra argilosa compacta.43 Cal destacar que tant el mur com el paviment es van disposar, un cop colgada, sobre la sitja de la fase precedent, i alhora foren tallats per les construccions del segle II dC. Els farciments de terra abocats per a la construcció d’aquests murs44 són els que ens han proporcionat el conjunt ceràmic que ha permès establir llur cronologia. El context ceràmic presenta, com en el cas anterior, una sèrie de peces residuals, pròpies de les

39. Hem de destacar les àmfores punicoebusitanes PE 12/T-1.3.1.2, les occidentals de la badia de Cadis T-11.2.1.3, i ja una mica més tardanes les Tagomago 1/T-11.2.1.4 i T-11.2.1.6, punicoebusitanes T1.3.2.3/PE 13 que apareixen junt amb morters ebusitans, massaliotes A-MAS bd 3/5 i bd 4, que apareixen junt amb ceràmica comuna, així com àmfores etrusques A-ETR 4A juntament amb morters del mateix origen COM-ETR 3b. Cal destacar la presència de gran quantitat de ceràmica àtica de vernís negre, destacant cílix “Castulo cup”/AT-VN 469-473, cílix “Vicup”/AT-VN 434-438, cílix “Stemless, delicate class”/AT-VN 513-517 i fons “delicate class” amb decoracions impreses de palmetes, i lècanes amb tapadora. Per últim s’ha d’esmentar la presència de diversos fragments de vaixella àtica de figures roges, de la qual destaquen formes com el crater de campana, cílix o escif. En darrer terme cal destacar la presència de ceràmica ibèrica oxidada, bàsicament gerres de vores de coll de cigne que poden portar o no decoració pintada de bandes de color vermell fosc, juntament amb ceràmica de cuina a mà o a torn lent, amb perfils en S i decoracions aplicades de cordons (Fig. 9, 15 i 16), que coneixem en contextos del segle V aC (Oliver, Gusi, 1995). 40. Amb el codi UE 22. 41. Amb el codi UE 23. 42. Diferenciat amb el número d’UE 15. 43. Amb el codi UE 18. 44. Es tracta de les UE 127, 134, 137, 147, 161, 164, 177 i 195.


TRIBUNA2007-09

178

21/7/08

17:56

Página 178

M. DÍAZ

fases anteriors.45 Però cal esmentar que el material significatiu correspon al període ibèric tardà/tardorepublicà, amb un seguit de peces que ja trobem a Tàrraco des d’inicis del segle II-finals del III aC, de les quals destaquen un sextant46 de bronze i un as47 de Kese, aquest darrer datat entre inicis del segle II aC i el trànsit dels segles II-I aC.48 Entre les importacions de vaixella fina trobem campaniana A com el plat de peix Lamb. 23/F 1120, el bol Lamb. 27 ab/F 2784, la copa Lamb. 33b/F 2973 o la copa ansada Lamb. 42 Bc/F 4253, juntament amb un plat de vernís negre de Cales amb decoració en relleu, que es pot datar entre el segle III aC i els primers anys del segle II. També en aquest període podem situar les peces de vaixella comuna itàlica, així com àmfores grecoitàliques clàssiques A-GRE-IT bd 3, i ceràmica púnica comuna com la tapadora Lancel 911 i el moter Lancel 781, o les àmfores cartagineses T-7.2.1.1/Mañá C1. Però les formes que ens serveixen per datar són les pàteres Lamb. 5 de campaniana A, datables a partir del 175 aC, i la presència de vernís negre de Cales de la variant antiga, amb una cronologia dels dos primers terços del segle II aC, i present amb les formes Lamb. 36/F 1310, Lamb. 55/F 2233 i Sanmartí 166. Finalment, cal destacar la presència de gobelets de parets fines Mayet 2, així com àmfores púniques gaditanes del tipus CC.NN/T-9.1.1.1, que juntament amb els contenidors itàlics del tipus Dressel 1A, ens rebaixen la cronologia al tercer quart del segle II aC. Fase 3. Si bé els nivells i les estructures dels períodes tardorepublicà i ibèric van patir molt durant les reformes altimperials de la fase 4, són les restes d’època augustal, en què situem aquesta fase, les més mal conservades. Únicament s’han conservat alguns nivells49 relacionats amb la col·locació de dos carreus o basaments de funció incerta,50 el del costat est amb un segment de mur molt estret i curt, i separats entre si 5,5 metres. Pel que fa a la seva cronologia, s’ha pogut establir amb força precisió gràcies a la troballa numismàtica d’un quadrant de bronze51 dels duumvirs M. Porcius i C. Facius datada entre els anys 8-4 aC. A més d’aquesta moneda ha aparegut un petit conjunt ceràmic compost per alguns fragments residuals de vaixella d’època tardorepublicana, però destaquen la presència d’una copa de terra sigil·lada itàlica forma Conspectus 14, juntament amb la d’algun fragment informe decorat, que es poden datar entre el 15 aC i el canvi d’era o els primers anys del segle I dC, fet que corrobora la datació de la troballa numismàtica.

45. Datables entre finals del segle VI i el segle V trobem àmfores d’origen púnic T-11.2.1.3, àmfores massaliotes A-MAS bd 4 i bd 3/5, juntament amb comuna massaliota COM GRE 7h i àmfores ibèriques que imiten contenidors púnics, com la forma sud-hispànica T-10.1.21, pròpies de la segona meitat del segle V i del segle IV aC són les àmfores púniques T-4.2.1.2 i T-11.2.1.6, l’ebusitana PE 13/T-1.3.2.3, o el cílix àtic de vernís negre “Castulo cup”/AT-VN 469-473. 46. Es tracta de la peça amb el codi UE 116-1. 47. Peça amb el codi UE 130-1. 48. Volem agrair a la nostra companya, Imma Teixell, la seva valuosa aportació, ja que les dades extretes de les monedes (tipològiques, cronològiques, etc.) procedeixen de l’estudi numismàtic del jaciment que ella mateixa ha elaborat. 49. Concretament les UE 190 i 195. 50. Codificats durant l’excavació amb el codi UE 24 i 25. 51. Peça individualitzada amb el codi UE 144-1.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 179

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

179

Fase 4. Es tracta de les restes d’època antiga més ben conservades en el solar, que hem pogut datar en el tercer quart del segle II dC, i estan relacionades amb una important remodelació d’aquesta àrea: s’hi aboquen nous farciments constructius que anul·len les estructures precedents, en molts casos fent profundes remocions per a l’adequació del terreny, i s’estableix un nou nivell de circulació per sobre dels 6,7 metres sobre el nivell del mar. És en aquest moment quan es construeix un edifici amb potents murs d’opus camenticium amb reforços de carreus en les cantonades,52 i paviments de morter de calç, dels quals només n’ha quedat un petit testimoni.53 La funció d’aquest edifici podríem relacionar-la amb algun tipus d’estructura d’emmagatzematge de l’àrea portuària de Tàrraco, tant per la seva estructura com pels paral·lels propers.54 Els murs conservats permeten definir almenys una estança de 13,6 metres de costat llarg, que es prolonga en sentit oest, i una amplada de 4,2 metres que en el costat meridional marca una obertura hipotètica de 8,4 metres, definida pel gir en sentit sud d’un mur55 i la possible continuació del mur de compartimentació56 de l’extrem oest, destruït per un retall modern. Aquesta estructura allargada té continuació tant en sentit nord i sud com en direcció oest, i excedeix els límits de la nostra intervenció. En un moment que no podem precisar cronològicament, es documenta una reforma,57 durant la qual es recreix la cota d’ús i es col·loca un carreu de pedra mèdol,58 que podria haver funcionat com a suport d’algun element de sustentació arquitectònica. També durant aquesta reforma és quan es podia haver utilitzat aquesta nau portuària, almenys parcialment, per guardar aliments en dolia, dels quals n’ha quedat un testimoni, concretament un fons que creiem que es va conservar in situ. Pel que respecta al material recuperat entre els nivells d’aquesta fase, inicialment es van separar en dos grans paquets: els farciments constructius abocats abans de l’excavació de les trinxeres constructives on fonamenten els murs,59 i els abocats un cop es començaven a aixecar les estructures a l’aire,60 però hem pogut comprovar que és una acció immediata que formava part del mateix projecte constructiu, arran de la uniformitat del material que contenien. Com ja hem esmentat, l’acció destructiva sobre les restes precedents va comportar la remoció dels nivells inferiors, de manera que el material recuperat en els nivells imperials es caracteritzen per una alta residualitat, ja que la mateixa terra extreta per sanejar el terreny (excavant els farciments augustals, tardorepublicans i sobretot ibèrics) es va reaprofitar per estendre-la com a part dels nous farciments constructius. Per aquesta raó trobem tanta quantitat de ceràmica púnica, àtica, itàlica, massaliota i ibèrica, destacant una important col·lecció de vaixella àtica de vernís negre llisa i de figures roges. 52. Codificats amb els números d’UE 2, 3, 4, 11 i 19. 53. Es tracta del paviment UE 13. 54. Hem de fer referència a les dades publicades fins al moment: Adserias et alii, 2000; Pociña, Remolà, 2001; Macias, 2004, 161-172; Bea, 2006; López, 2006. 55. Identificat amb el codi UE 19. 56. Codificat amb el número d’UE 4. 57. Que en el text de l’informe i la memòria arqueològica lliurada al Servei d’Arqueologia es va definir com a fase 4B. 58. Amb el codi UE 7. 59. Els estrats 116, 121, 154, 167, 185, 193, 196. 60. Els estrats 115, 122, 130, 138, 139, 145, 154, 169, 173, 174, 175, 176, 178, 185, 187.


TRIBUNA2007-09

180

21/7/08

17:56

Página 180

M. DÍAZ

De primera època imperial també hem recuperat vaixella, com diversos exemplars de terra sigil·lada itàlica, terra sigil·lada sud-gàl·lica, juntament amb ceràmica de cuina africana i terra sigil·lada hispànica, que tenen una pervivència temporal força àmplia, i una àmfora de producció indeterminada amb segell doble en dues cartel·les61 (Fig. 11, 35), a més d’un as62 datable entre els anys 41-50 dC i un quadrant63 datat l’any 41 dC, ambdues peces de bronze d’època de Claudi, i d’elements de vestuari com un passador64 (Fig. 11, 37) i una sivella65 fets amb bronze i una fitxa tallada en os66 (Fig. 11, 40). Però els elements més definitoris, des del punt de vista cronològic, són les importacions ceràmiques de terra sigil·lada africana-A com la cassola Lamb. 9a, datable a partir del 175 dC, les copes Lamb. 2a, datable entre el 100-150/175 dC, Lamb. 2b, datable entre 150-225 dC, o les formes de cuina africana Ostia I, 261, datable a partir del 150 dC. A més, hem de destacar la presència d’àmfores sud-hispàniques formes Dressel 14 i Beltran 2A, que es produeixen entre mitjan segle I i mitjan segle II dC. Per aquest motiu creiem que aquesta fase es pot datar en el tercer quart del segle II dC, moment en què deixen d’arribar algunes de les formes esmentades i se’n comencen a rebre d’altres. Pel que fa als nivells relacionats amb la reforma d’aquesta fase,67 quan es col·loca el basament abans esmentat, el conjunt ceràmic és força inferior als recuperats de les fases precedents. Novament ens trobem amb un alt percentatge de residualitat, ja que tenim material d’època ibèrica, com ara àmfores punicoebusitanes; vaixella romanorepublicana, com vernís negre campaniana A, gobelets de parets fines forma Mayet 2 i àmfores púniques T-7.4.2.1/Mañá C2. També hem recuperat material de primera època imperial, com ara terra sigil·lada itàlica i formes primerenques de terra sigil·lada hispànica, com la Drag. 29, juntament amb àmfores tarraconenses Pascual 1 i bètiques Pompéi 7, un fragment de llàntia (Fig. 11, 41) força trencat amb inscripció en el fons68 i joies com un anell69 de bronze (Fig. 11, 39). A més, trobem un ampli ventall de formes pròpies d’un moment més avançat de l’Alt Imperi, com ara ceràmica de cuina africana i terra sigil·lada africana-A que apareixen en els contextos de la fase precedent. És per tot això que no comptem amb cap element que ens pugui ajudar a establir una cronologia acurada d’aquesta fase, que en qualsevol cas seria sempre posterior al tercer quart del segle II dC, moment en què hem datat la fase 4. Fase 5. Aquesta es correspon amb l’abandonament i l’amortització de les edificacions de la fase anterior. Com ja hem esmentat abans, l’afectació de les restes arqueològiques per les construccions contemporànies va significar l’anorreament de part de

61. Es tracta de la peça TJI-18-05-182-3, que sota el llavi presenta dues cartel·les dobles parcialment conservades, on es llegeix: “...AONTIS/FLARAT” “...TIAI/...O...” 62. Individualitzat com 115-2. 63. Individualitzat com 175-1. 64. Amb el codi TJI-18-05-030-16. Volem agrair, en la identificació dels elements de vestuari de bronze, la col·laboració del nostre company, l’arqueòleg César Augusto Pociña. 65. Amb el codi TJI-18-05-130-17. 66. Amb el codi TJI-18-05-182-20. 67. Que estratigràficament es van detectar per l’excavació d’un retall indeterminat —UE 180— que després fou regularitzat amb un recreixement de la cota d’ús —UE 129, 173, 178, 181 i 183. 68. Es tracta de la peça TJI-18-05-183-12, que conserva una inscripció on es pot llegir: “...RTIS” 69. Amb el codi TJI-18-05-181-23.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:56

Página 181

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

181

les estructures i dels nivells, tant d’amortització com fins i tot constructius i d’ús. Tan sols es van conservar, puntualment, alguns nivells relacionats amb l’abandonament i colgament de les estructures altimperials,70 on hi trobàrem alguns fragments de ceràmica residual dels períodes ibèric i tardorepublicà, juntament amb ceràmica de cuina africana, un as71 de bronze de l’emperador Adrià, datat entre 125-128 dC, o elements d’abillament com una fíbula d’Aucissa en bronze72 (Fig. 11, 36). Però l’element més destacable és un plat de la forma Hayes 61 en terra sigil·lada africana-D, datable entre 325450 dC, de manera que l’amortització de les estructures portuàries que hem documentat es degué produir en aquest període. Fase 6. Relacionades amb aquesta fase trobaríem les construccions que pertanyien al sistema defensiu de la Tarragona del segle XVIII. D’aquesta manera, les evidències més modernes documentades sota els cups de la fàbrica d’olis de finals del segle XIXXX pertanyen, probablement, a les estructures defensives erigides en el transcurs de la Guerra de Successió (1701-1704). Es tracta de dos segments de mur,73 de 80 centímetres d’amplada i una longitud de 2 metres,74 separats entre si 3,45 metres. Respecte a la tècnica constructiva, estan fets amb un parament a base de pedres irregulars barrejades amb morter de calç, que es va abocar directament sobre les potents trinxeres de fonamentació. Des d’un punt de vista estratigràfic no comptem amb elements de datació d’aquests murs, si bé la seva gran potència estructural i la seva posició respecte a la topografia de la ciutat del segle XVIII, ens fa pensar que formaven part de les construccions defensives tarragonines.75 Concretament del baluard d’Orleans o dels Canonges (Fig. 2, K), que en aquest indret sobresortia defensant la muralla, als peus del penya-segat ocupat antigament per l’oppidum ibèric i el Casc Antic de Tàrraco, i en aquells moments als peus del fortí Reial.76 Concretament aquestes edificacions s’erigiren durant l’estada dels regiments austriacistes comandats pel general anglès James Stanhope, el 1709, per tal de “convertir Tarragona en una base naval estable a l’estil de Maó o Gibraltar” (Massó, Menchon, 1999, 105) i fer de la ciutat una plaça forta de cara a l’enfrontament amb les tropes borbòniques de Felip V.

70. Concretament els estrats UE 10, 128, 145 i 156, que han proporcionat un escadusser conjunt de materials estudiables, no exempt d’intrusions modernes. 71. Individualitzat com 10-1. 72. Amb el codi TJI-18-05-10-18. 73. Els murs UE 20 i 21, construïts tallant a sac tota l’estratigrafia antiga per tal de fonamentar, i arribant a una fondària que oscil·la entre els 85 centímetres i 1,4 metres respectivament. La fondària està marcada per la presència del substrat natural compacte o bé l’aparició d’elements molt potents, com els murs romans ocults en el subsòl. 74. El mur 21 té una longitud d’1,8 metres, ja que l’extrem occidental està afectat per un potent retall d’època contemporània. 75. En el solar adjacent, el número 16, també foren documentades algunes estructures defensives que els seus excavadors relacionen amb el fortí de la reina Amàlia o amb el baluard d’Orleans (Martorell, 2000). 76. Com es pot comprovar en el treball sobre les muralles tarragonines, acompanyat d’abundant material gràfic (Massó, Menchon, 1998), i en la revisió de la topografia antiga de la ciutat de R. Gabriel (Gabriel, 2001), també amb abundant material gràfic.


TRIBUNA2007-09

182

21/7/08

17:57

Página 182

M. DÍAZ

Figura 5. Detall de la superposició d’estructures del costat sud. Al centre el barranc reblert durant la fase ibèrica

Figura 6. Detall de la sitja ibèrica, anul·lada per les estructures tardorepublicanes, i aquestes tallades pel mur de la nau imperial


21/7/08

17:57

Página 183

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

183

Figura 7. Planta general de les restes documentades en l’excavació

TRIBUNA2007-09


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

184

Página 184

M. DÍAZ

4. CONCLUSIONS En aquestes darreres línies intentarem fer una recapitulació de les dades que hem anat exposant al llarg d’aquest treball per destacar la gran importància que, segons la nostra opinió, tenen les troballes, principalment les del període ibèric, el més antic i més mal conegut de la història de la nostra ciutat.77 Si bé fins al moment les edificacions de l’oppidum ibèric de Tarragona78 més antigues es remunten al segle V aC, com són les documentades en l’illa formada pels carrers Pere Martell/Eivissa/Mallorca/Jaume I, i al segle IV, com les trobades en el carrer dels Caputxins (Adserias et alii, 1993), en el nostre solar (Fig. 1), les evidències materials es remunten a l’inici de l’edat del ferro, als segles VII-VI aC. Ja s’havia localitzat en el solar proper de la UA 15 una vora d’àmfora feniciopúnica de producció occidental T10.1.2.1 (Bea 2006, 228), fins ara la més antiga a la nostra ciutat.79 Però la nostra petita intervenció, afortunadament, ha proporcionat un important context ceràmic de la fase ibèrica,80 a partir del qual hem pogut establir una sèrie de fàcies cronològiques. Si bé aquestes fàcies no tenen el seu reflex constructiu i estratigràfic, sí que evidencien moments d’ocupació d’aquest sector marítim pels habitants de Tarrakon o de Tarrakon/Cese des d’un moment molt antic. La fàcies 1 és la més antiga, i es caracteritza per les restes materials pertanyents al període ibèric antic, datables entre finals del segle VI a mitjan segle V aC, amb presència d’importacions amfòriques81 feniciopúniques occidentals, concretament de la badia de Cadis, com les T-11.2.1.3 (Fig. 8, 26-27) i les primeres àmfores ebusitanes com les T-1.3.1.2/PE 12 (Fig. 8, 24), juntament amb ceràmica comuna eivissenca com els morters (Fig. 8, 25). Aquests vasos arriben paral·lelament a les importacions de l’òrbita grega, segurament a través del comerç de la colònia d’Empòrion, com ara les àmfores massaliotes A-MAS bd 4 (Fig. 9, 1 i 2) i a partir del segon quart del segle V les del tipus 3/5 (Fig. 10, 10) i morters també d’origen massaliota (Fig. 9, 9-11). Cal destacar a més la presència de vaixella fina àtica, com una lècana de vernís negre AT-VN 1250-1257 (Fig. 9, 9), una fíala AT-VN 518-526 (Fig. 9, 11) i un cílix “Vicup”/AT-VN 434-438 (Fig. 9, 12 i 13-19-20). A més hem d’afegir diverses peces de vaixella fina datable al llarg de tot el segle V aC, és a dir, entre les fàcies 2-3, com la copa de vernís negre massaliota PSEUDO-AT 744-763 (Fig. 9, 14), i els fragments de figures roges pertanyents

77. Per aquest motiu, atesa la migradesa de materials d’aquest període, hem decidit centrar l’apartat gràfic en la ceràmica datada entre el segle VII aC i el moment final de l’oppidum. 78. Podríem dir-li Tarrácon, segons algunes línies d’investigació (Adserias et alii, 1993), o podríem dirli Tarrácon/Cese/Tarraco, formant-se un topònim doble amb paral·lels com el de Siganthe/Arse/Saguntum o el de Emporion/Untica-Indica/Emporiae, segons una altra línia d’investigació (Otiña, Ruiz de Arbulo 2000). Però no és la nostra intenció dilucidar quin dels noms hauria tingut aquest oppidum, de manera que remetem a la bibliografia ja citada. 79. De fet, l’exemplar més proper s’havia trobat al jaciment de l’Era del Castell, al municipi del Catllar —distant uns 10 quilòmetres de Tarragona. D’altra banda, aquest període de la nostra protohistòria és ben conegut al tram final de l’Ebre (Burillo, 2002; Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000, 123-124). 80. D’aquest primer moment d’ocupació se n’han recuperat un total de 7.395 fragments ceràmics, dels quals 19 perfils complets i 328 vores. 81. Hem d’agrair enormement la col·laboració del nostre col·lega David Asensio a l’hora d’identificar i classificar correctament els contenidors amfòrics. D’aquesta manera s’ha pogut afinar en les cronologies de les fàcies i plantejar nous interrogants sobre les produccions amfòriques ibèriques.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 185

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

185

a craters de campana (Fig. 9, 15) AT-FR 4a de peu baix (Fig. 9, 17), amb decoració en la vora de la típica branca de llorer mirant a l’esquerra, a més d’un cílix de peu alt decorat amb una escena musical82 (Fig. 9, 13), ambdues peces de molt bona factura. TJI-18-05-192-14

TJI-18-05-192-15

1

2

TJI-18-05-197-39

TJI-18-05-137-17

3

TJI-18-05-122-90

TJI-18-05-137-5

17

18 TJI-18-05-122-19

TJI-18-05-122-23

4

20

19 TJI-18-05-151-7

TJI-18-05-197-48

TJI-18-05-122-86

TJI-18-05-122-31

21 6 5

22 TJI-18-05-122-89

0

TJI-18-05-197-37

5 cm

TJI-18-05-188-37

8

7 TJI-18-05-197-32

TJI-18-05-122-33

10 9 TJI-18-05-197-33

23 TJI-18-05-188-38 TJI-18-05-197-29

11 TJI-18-05-192-18

TJI-18-05-151-9

14

13 TJI-18-05-200-5

15

TJI-18-05-197-10

12 25

0

5 cm

24 TJI-18-05-197-28

TJI-18-05-137-3

TJI-18-05-127-12

26

16

Importacions fàcies ceràmica 1

27

Figura 8. Materials ceràmics de la fàcies 1/2: àmfores ibèriques fenicoides. Fàcies 1: àmfores púniques sudhispàniques i ebusitanes. La fàcies 2, la darrera abans de les primeres evidències constructives en el nostre solar, es data entre mitjan segle V i mitjan segle IV aC, període en què la varietat, quantitat i qualitat de les importacions ceràmiques són molt destacables. És quan s’incrementa en gran nombre la presència de vaixella fina àtica, tant llisa com de figures roges i sobrepintada, amb clars paral·lels amb la ciutat d’Empòrion.83 Pel que fa als productes púnics84 trobem àmfores occidentals del Cercle de l’Estret Tagomago 1/T-11.2.1.4 (Fig. 10, 2 i 4) i T-11.2.1.6 (Fig. 10, 3), i ebusitanes T-1.3.2.3/PE 13 (Fig. 10, 1). Del comerç grec emporità continuen arribant àmfores massaliotes A-MAS bd 4 i apareixen les A-MAS bd 3/5 (Fig. 10, 8), acompanyades de ceràmica comuna, juntament amb àmfores etrusques A-ETR 4A85 (Fig. 10, 5-6). Respecte de la vaixella fina, destaca el 82. Peça UE 193-9/196-17. Es tracta d’una escena que apareix també entre el material d’Empòrion, i que es data en el segle V aC (Miró, 2006, 246, fig. 673). 83. Hem de fer referència obligada al recent i excel·lent treball publicat per M.T. Miró, basat en la seva tesi doctoral: La ceràmica àtica de figures roges de la ciutat grega d’Empòrion. Miró, 2006. 84. En aquest període possiblement redistribuïts per comerciants ebusitans (Castellanos, 1996, 94; Ramon, 2006, 88) 85. Amb paral·lels a Empúries i Roses datats des de finals del segle VI i al llarg de tot el segle V aC (Castellanos, 1996, 84-86), i que a Lattes es data entre el 450-250 aC (Lattara, 1993, 29).


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 186

186

M. DÍAZ

gran nombre d’exemplars de cílix de vernís negre àtic “Castulo cup”/AT-VN 469-473 (Fig. 10, 9-13), juntament amb peces “stemless, delicate class”/AT-VN 513-517 (Fig. 10, 14-15), algunes amb el fons decorat amb palmetes impreses lligades i emmarcades per oves (Fig. 10, 16 i 17); també comptem amb lècanes i tapadores de lècanes AT-VN 1258-1260 (Fig. 10, 20), copetes AT-VN 816-824 (Fig. 10, 18) i llànties del tipus 21B de Howland86 (Fig. 10, 21). Entre la vaixella figurada destaquen escifs àtics de figures roges AT-FR Sk 2a (Fig. 10, 23) i també escifs sobrepintats de l’estil de Sant Valentí (Fig. 10, 22); però la peça més destacada és un crater de campana de peu alt AT-FR 4b (Fig. 10, 24) del qual tenim el perfil complet:87 el llavi està decorat amb una branca de llorer quasi perduda, i l’escena que apareix sembla que es pot identificar com un banquet,88 emmarcada en la part inferior per una sanefa de greques compostes i rectangles tipus tauler d’escacs.89 TJI-18-05-122-5

TJI-18-05-162-11

TJI-18-05-130-15

8

1 TJI-18-122-63

0

5 cm TJI-18-05-197-54 TJI-18-05-197-22

2

TJI-18-05-122-62

TJI-18-05-122-9

11 10 3

9

TJI-18-05-188-16

TJI-18-05-197-26

TJI-18-05-122-7

TJI-18-05-170-1

12

13

TJI-18-05-162-13

14

4 TJI-18-05-203-1

TJI-18-05-200-13

TJI-18-05-122-87

5 TJI-18-05-193-9, 196-17

15

TJI-18-05-149-2

0

0

5 cm

7 16 5 cm

0

5 cm

6

Importacions fàcies ceràmica 1

Figura 9. Materials ceràmics de la fàcies 1: àmfores púniques d’extrem occident, àmfores i ceràmica comuna massaliota. Fàcies 2/3: vaixella àtica llisa i de figures roges, i ceràmica ibèrica a mà. 86. Amb els paral·lels de l’Àgora d’Atenes (Howland, 1958, 46-47; Fernández, 1992, 141). 87. La peça UE 196-18/198-1/200-14, apareguda en diversos fragments dins d’estrats diferenciats pertanyents als farciments constructius de la fase imperial. 88. Si bé els fragments figurats són pocs i de les parts inferiors de l’escena, aquesta recorda molt el crater emporità del Pintor de Tirs, datat en el segon quart del segle IV aC, decorat amb la representació d’un banquet (Miró, 2006, 222, fig. 574). 89. Amb paral·lels en craters datats entre finals del segle V i la primera meitat del segle IV aC (Trias, 1968, 466-473, làm. CXCVII i CXCVIII) i altres datats en el segon quart del segle IV aC, com els craters del jaciment de Villaricos (Cabrera, Sánchez, 2000).


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 187

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

TJI-18-05-137-4

TJI-18-05-205-5

TJI-18-05-122-66

TJI-18-05-158-1

9

2

1

187

0

14

5 cm TJI-18-05-122-59

TJI-18-05-127-20

TJI-18-05-122-58

TJI-18-05-188-19

TJI-18-05-197-27

15

TJI-18-05-122-16

10

TJI-18-05-197-23

16

TJI-18-05-162-14

4

17

TJI-18-05-197-51

18

3

TJI-18-05-122-69

11 TJI-18-05-122-65 TJI-18-05-162-10

TJI-18-05-137-15

TJI-18-05-187-4

19 TJI-18-05-197-50

12 5

20

21

TJI-18-05-162-15

6

TJI-18-05-200-5

7

TJI-18-05-122-6

TJI-18-05-122-56

13 22

23

8

0

5 cm

TJI-18-05-196-18, 198-1, 200-14

0

5 cm

TJI-18-05-122-8

Importacions fàcies ceràmica 2

Figura 10. Materials ceràmics de la fàcies 2: àmfores púniques, àmfores i comuna etrusca, àmfora massaliota, vaixella àtica llisa, de figures roges i sobrepintada. La fàcies 3, a la qual pertanyen les restes constructives ibèriques que hem documentat, es data en la segona meitat del segle IV aC, i es caracteritza per l’arribada de nous contenidors púnics centremediterranis, com els T-7.1.2.1/Mañá C1a (Fig. 11, 3), i ebusitans T-8.1.1.1/PE 14 (Fig. 11, 1-2). Del comerç grec trobem àmfores massaliotes A-MAS bd 8 (Fig. 11, 4), juntament amb els primers exemplars de grecoitàlica arcaica LW A o B/A90 (Fig. 11, 5), procedents de la Magna Grècia i/o Sicília, acompanyant vaixella fina àtica entre la qual destaquem noves formes de vernís negre, com el cílix Lamb. 42Ba/F 416291 (Fig. 11, 6) i el plat de peix Lamb. 23/F 112092 (Fig. 11, 7), i massaliotes, com el cílix-escif PSEUDO-AT 608. A més hem de sumar els diferents vasos de producció ibèrica, la datació dels quals no la podem precisar amb tanta exactitud, tant llisos (Fig. 11, 10-12) com pintats (Fig. 11, 8, 9 i 13). La fàcies 4, que hem situat en el segle III aC, és la menys coneguda, des d’un punt de vista ceramològic, del nostre jaciment. Es dóna una disminució de materials, que ja es començava a notar en la fàcies anterior, destacant el fet que les importacions pròpies d’aquesta centúria es daten, sobretot, en la segona meitat. Destaquen les àmfores púniques centremediterrànies T-5.2.3.2/Mañá D1.2 (Fig. 11, 14) i T-7.2.1.1/Mañá C1 (Fig.

90. Forma del Lattara GRE-IT bd 1. 91. Equivalent a la forma AT-VN 532-561. 92. Equivalent a la forma AT-VN 1061-1076.


TRIBUNA2007-09

188

21/7/08

17:57

Página 188

M. DÍAZ

11, 15), que arriben juntament amb ceràmica de cuina púnica (Fig. 11, 22 i 23). Serà en aquest moment quan comencem a trobar les primeres importacions de vernís negre itàlic, amb formes inicials de la campaniana A com el cílix Lam. 42Bc/F 4253 (Fig. 11, 16), les escudelles Lamb. 27ab/F 2784 (Fig. 11, 18 i 19), o les copes Lamb. 31a/F 2574 i Lamb. 33b/F 2973 (Fig. 11, 17). També arriben plats de la producció calena arcaica, caracteritzats per la decoració en relleu del fons intern (Fig. 11, 20), trobem els primers vasos bicònics (Fig. 11, 21) i escudelles grises emporitanes, i s’evidencia un canvi en els productes que comercialitza Empòrion, on la vaixella grega es va substituint per la itàlica i la de producció local. La fàcies 5, que coincideix amb els moments finals de l’oppidum, es data en els dos primers terços/primera meitat del segle II aC, en un context marcat per l’establiment de la seu del poder de Roma a Hispània en la nostra ciutat, quan en la part alta del tossal tarragoní instal·len el quarter general durant la Segona Guerra Púnica. Malgrat aquest enfrontament bèl·lic, que afectà els darrers anys del segle III aC, continuen arribant productes púnics, com les àmfores centremediterrànies T-5.1.1.1/Mañá D10, T-5.2.1.1, T7.7.1.1/Lancel 312 a,b (Fig. 11, 24); sud-hispànics CC.NN/T-9.1.1.1 (Fig. 11, 27) i ebusitans T-8.1.3.2/PE 17 (Fig. 11, 25), acompanyats de ceràmica comuna púnica com morters Lancel 152 (Fig. 11, 33), gibrells Lancel 781 i tapadores Lancel 911. En contrapunt, la vaixella itàlica representa les importacions més nombroses, amb àmfores grecoitàliques clàssiques/A-GRE-IT bd 3 (Fig. 11, 26) procedents de la Campània i/o Magna Grècia, junt amb vernís negre campà dels tipus campaniana A93 Lamb. 27c/F 2825 (Fig. 11, 29), plats Lamb. 36/F 1310 i pàteres Lamb. 5/F 2250, a més de produccions de la calena antiga com plats Lamb. 36/F 1310/F 1310, copes Santmartí 166 i pàteres Lamb. 5/F 22250, i pàteres Lamb. 55/F 2232 (Fig. 11, 30). Per últim, i també procedents de la Campània, arriben les primeres formes de ceràmica de cuina itàlica, com cassoles, tapadores i morters (Fig. 11, 31 i 32). Totes aquestes dades que acabem d’exposar, potser massa detallades i extenses per unes conclusions, tenen la seva justificació. El gran nombre de productes importats, en relació amb l’oppidum ibèric, i destacant el període que va del darrer terç del segle VI al IV aC, ens està indicant l’important paper d’aquest assentament, que ocupa el lloc més alt en l’estructura jeràrquica de la Cossetània.94 Si bé les estructures més antigues daten del segle V aC (Adserias et alii 1993), sembla lògic pensar, arran de les nostres troballes, en algun tipus d’assentament ja des del període ibèric antic, que podria haver tingut el seu nucli al promontori on es documenten les construccions dels segles V-IV aC abans esmentades, a més d’un sector portuari que hom intuïa a partir de la cita de Titus Livi de l’any 210 aC, on s’anomenen els piscatores tarraconenses (XXVII, 45, 7), i de les troballes del solar veí de la UA 15 (Bea 2006). Aquesta població ibèrica de la marina es devia concentrar en la badia situada a l’est de la desembocadura del Tulcis, on

93. Que s’afegeixen a les formes esmentades en la fàcies anterior, que comencen a arribar a finals del segle III i amb presència en el segle II aC. 94. En aquest sentit ens sembla molt aclaridor el treball de F. Burillo: “... las importaciones aparecen únicamente en los lugares donde con posterioridad surgirán las ciudades, remontando las fechas al siglo VII a.C. (...) La concentración selectiva del material importado tiene una lectura social del territorio, y nos muestra la existencia de una jerarquía. Nos encontramos ante un reparto preferente de elementos de prestigio dentro de un ámbito rural, donde residía la elite que acumulaba dichas importaciones, la misma que generaciones después aglutinó en su entorno a las comunidades vecinas, configurando la ciudad que ellos controlaban políticamente.” (Burillo, 2002, 209).


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 189

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

189

s’hauria consolidat el port iber al qual arribaven comerciants púnics i grecs. Es devia tractar d’una zona mancada d’estructures, però favorable perquè es trobava arrecerada dels temporals del nord, i per la seva idoneïtat per a l’ancoratge i el proveïment d’aigua, és a dir, un port natural o sálos (Ruiz de Arbulo, 2003). No hem d’oblidar que el subsòl de la part baixa de l’actual Tarragona es caracteritza per un subsòl càrstic molt ric en aigua potable, amb afloraments de vetes en la part inferior de la carena rocosa sobre la qual es construí l’oppidum,95 com els detectats a l’entorn del nostre solar en l’adjacent UA 1596 o en el carrer Pere Martell.97 En aquest context és on s’estableix el nucli de marina ibèric, que a més disposarà dels recursos hídrics molt propers del Tulcis. TJI-18-05-122-21

TJI-18-05-122-10

TJI-18-05-122-11

TJI-18-05-151-17

TJI-18-05-161-15

16

15

14

TJI-18-05-161-19

2

1

TJI-18-05-161-17

TJI-18-05-187-7

TJI-18-05-164-4

TJI-18-05-192-1

TJI-18-05-164-6

18

17

19 20

3

TJI-18-05-164-1

TJI-18-05-161-22

TJI-18-05-161-21

4

TJI-18-05-185-1b

21 5

0

5 cm

23

22

TJI-18-05-177-2

Importacions fàcies ceràmica 4

TJI-18-05-188-48

TJI-18-05-144-4

TJI-18-05-161-1

7 6 0

TJI-18-05-188-22

5 cm

TJI-18-05-188-21

24 TJI-18-05-137-11 TJI-18-05-144-2

8

9 TJI-18-05-197-8

TJI-18-05-197-17

26

25

27

TJI-18-05-161-18

0

TJI-18-05-137-16

5 cm

31

10

TJI-18-05-187-10

11 TJI-18-05-148-5/6

33 TJI-18-05-164-3

28 TJI-18-05-161-16

TJI-18-05-161-20

30

29

32

Importacions fàcies ceràmica 5

12 TJI-18-05-122-13

0

5 cm

TJI-18-05-182-3

TJI-18-05-10-18

TJI-18-05-130-16

TJI-18-05-181-23

TJI-18-05-192-9

37

0

Importacions fàcies ceràmica 3

5 cm

38 TJI-18-05-183-12

TJI-18-05-182-20

34

13

36

35 0

5 cm

39

40

Figura 11. Materials ceràmics de les fàcies 3: àmfores púniques i massaliotes, comuna púnica i comuna ibèrica. Fàcies 4: Àmfores púniques i grecoitàliques, vernís negre itàlic, comuna púnica i grisa emporitana. Fàcies 5: àmfores púniques i itàliques, vernís negre i comuna itàlica, comuna púnica. Materials dels nivells altimperials: àmfores i elements de guarniment.

95. Més dades sobre aquest tema les podreu trobar a: Remolà, Ruiz de Arbulo, 2002; “L’aigua a la colònia Tàrraco”, Empúries 52, 29-37, i a: Tàrraco i l’aigua, catàleg de l’exposició al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 2004. 96. On en les darreres intervencions han detectat nous afloraments d’aigua, fet que en època antiga es va aprofitar, com constata la construcció d’un nimfeu en època augustal (Bea, 2006, 232). 97. En la parcel·la 30 del PERI 2, on es va localitzar una veta natural que, en època tardorepublicana, es va aprofitar per construir-hi una font monumental (Pociña, Remolà, 2001, 89).


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 190

190

M. DÍAZ

Les estructures d’aquest nucli portuari excavades per nosaltres, evidencien una urbanització en terrasses adaptada al desnivell natural, i podien haver format part d’un projecte urbanístic més o menys planificat i datat en la segona meitat del segle IV aC. Cal destacar que, pel que fa a l’ordenació d’estructures, els murs segueixen la mateixa orientació que els trobats en l’illa dels carrers Pere Martell/Eivissa/Mallorca/Jaume I (Adserias et alii, 1993), que es localitzen en un sector proper però més elevat respecte a la nostra posició.98 Malgrat això, l’escassetat de restes documentades fins al moment ens fa plantejar aquesta hipòtesi de manera prudent.

80

75

ÀREA MILITAR ROMANA 70

65

60

55 50 45

OPPIDUM

40

35 30

25

20 15 10 5

TULCIS Antiga línia de costa

0

500 m

Figura 12. El turó de Tarragona a finals del segle III - inicis del II aC (corbes de nivell, segons Gabriel, 2001). Aquest panorama no sembla variar gaire fins a l’arribada dels romans durant la Segona Guerra Púnica. En aquest moment el fort increment de trànsit naval i la necessitat d’un port ben arrecerat dels temporals de llevant on hivernar,99 impliquen la construcció d’infraestructures portuàries d’envergadura. Així, sembla que cap a finals del

98. Malauradament, de la relació de les estructures que hem localitzat amb les construccions de l’UA 15 (Bea, 2006) no podem establir cap hipòtesi arquitectònica o urbanística, car la publicació d’aquella excavació està mancada d’un element essencial com és la planimetria, fet que lamentem. 99. No hem d’oblidar que Tàrraco esdevé quarter general i base d’operacions durant aquest episodi bèl·lic, seu del poder de Roma a Hispània, i durant la segona meitat del segle II aC, quan esdevé centre de recepció de tropes i d’hivernada durant les guerres celtibèriques.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 191

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

191

segle II-I aC100 es construeix un espigó per protegir la badia portuària: el dic es construeix en l’extrem del promontori sud-oriental, a l’alçada de l’actual carrer Apodacaplaça dels Carros, amb una estructura d’opus caementicium a base de pilars i arcades101 (Ruiz de Arbulo, 2003), que en direcció sud-oest s’endinsava en el mar almenys 125 metres (Macias, 2004, 18). Així, les primeres evidències d’infraestructures relacionades amb l’activitat portuària les trobem en l’extrem oriental, oposat a la ubicació del port iber:102 un dipòsit d’època tardorepublicana i uns magatzems d’època augustal. Però a partir de mitjan segle I dC es produeix un fenomen de desplaçament de les infraestructures portuàries envers el sector occidental, ja que la part oriental es transforma en una zona lúdica de caire públic, amb la construcció del teatre romà i uns banys públics.103 Aquest fet coincideix amb la sistematització de la xarxa viària del suburbi occidental i l’inici de la seva urbanització amb domus, una àrea de necròpolis i grans magatzems (López, 2006; Pociña, Remolà, 2001), que tenen el seu reflex directe en els horrea veïns de la UA 15 (Bea, 2006). Si bé en la nostra intervenció no es conserven estructures relacionables amb els primers magatzems portuaris del suburbi occidental,104 que anul·larien les estructures augustals de la que hem denominat fase 3, sí que podem confirmar la presència d’estructures d’emmagatzematge portuàries construïdes en el tercer quart del segle II dC, en consonància amb l’entorn d’aquesta àrea de la ciutat, dominat per horrea105 i edificis vinculats amb l’activitat portuària,106 que semblen tenir la seva fi en l’antiguitat tardana, quan l’arenament d’aquest sector motivà un avenç de la platja i, per extensió, de les estructures portuàries, amb la consegüent transformació d’alguns dels antics magatzems en grans domus senyorials (Adserias et alii, 2000; Ruiz de Arbulo, 2003).

100. Aquesta cronologia, una mica posterior a la construcció de la muralla de la segona fase, coincideix amb les obres d’infraestructura de la nova ciutat de Tàrraco, com és l’abans esmentat gran col·lector del carrer Apodaca (Díaz, Puche, 2003). També coincideix amb la reforma detectada en aquest solar, en la qual s’anul·len les construccions ibèriques i s’urbanitza seguint noves orientacions, possiblement derivades de la centuriació i parcel·lació en insulae documentades a l’interior de la nova ciutat (Macias, 2000; Díaz, Macias, Teixell, 2004). 101. D’aquesta manera es pretenia no interrompre els corrents i evitar el rebliment del fondejador amb arenes procedents de la gola fluvial. 102. Concretament foren documentades en les excavacions del teatre romà (Mar, Roca, Ruiz de Arbulo, 1992). 103. Aquest fenomen tindrà la seva continuació al llarg de l’Alt Imperi, i culminarà amb la construcció, a l’oest del teatre, d’unes termes públiques de tipus imperial en el segle III dC (Macias ed., 2004). 104. Tot i que des del punt de vista material, com demostren algunes de les ceràmiques i monedes de mitjan segle I dC recuperades en l’excavació, sí que en tenim constància. 105. Per a més dades consulteu: Bea, 2006; López, 2006; Macias, 2004; Pociña, Remolà, 2001. 106. Com el taller de reparació de vaixells localitzat en el solar número 43 del mateix carrer Jaume I (Bea, 2006, 225).


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 192

192

M. DÍAZ

Xarxa viària 80

75

70

Xarxa viària

65 60

55 50 45

40

35 30

Xarxa viària

25

20 15 10 5

TULCIS

Magatzems portuaris Espigó romà

Antiga línia de costa

0

500 m

Figura 13. Planta de la Tàrraco altimperial (a partir de planimetria de Gabriel, 2001; López, 2006 i Macias, 2004).

BIBLIOGRAFIA ADSERIAS, M.; BURÉS, L.; MIRÓ, M.T.; RAMON, E. (1993) “L’assentament pre-romà de Tarragona”. Revista d’Arqueologia de Ponent 3, Lleida, 177-227. AQUILUÉ, X.; DUPRÉ, X.; MASSÓ, J.; RUIZ DE ARBULO, J. (1991) “La cronologia de les muralles de Tàrraco”, Revista d’Arqueologia de Ponent 1, Lleida, 271-304. ADSERIAS, M.; POCIÑA, C.A.; REMOLÀ, J.A. (2000) “L’hàbitat suburbà de l’antiga Tàrraco. Excavacions al sector afectat pel PERI 2 (Jaume I-Tabacalera)” a Tàrraco 99, arqueologia d’una capital provincial romana, Documents d’Arqueologia Clàssica 3, Tarragona, 137-154. ASENSIO, D.; CIURANETA, M.; MARTORELL, S.; OTIÑA, P. (2000) “L’assentament ibèric de Tarragona. L’excavació de Manuel Berges al carrer dels Caputxins l’any 1978”, Tarraco 99, Arqueologia d’una capital provincial romana, Documents d’Arqueologia Clàssica 3, Tarragona, 71-81. BEA, D. (2004) Memòria de la intervfenció arqueològica a la parcel·la UA-15 de Tarragona (Tarragonès) –Sectors 1000, 2000 i 6000-, gener de 2004. Memoria inèdita lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. B EA, D. (2006) “El port romà de Tàrraco, aportacions historiogràfiques i noves interpretacions: la intervenció arqueològica als solars de l’UA 15 de Tarragona (Tarragonès)”. A: Tribuna d’Arqueologia 2004-2005. Barcelona, 215-244.


TRIBUNA2007-09

21/7/08

17:57

Página 193

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT

193

BURILLO, F. (2002) “Oppida, ciudades estado y populi en la transición del Ibérico Pleno al Tardío en el nordeste de la Península Ibérica”. A: I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Tivissa, 23 i 24 de novembre de 2001, Ilercavònia 3, Ribera d’Ebre, 205-220. CABRERA, P.; SÁNCHEZ, C. (2002) “El comerç grec amb el món ibèric durant l’època clàssica”. Els grecs a Iberia. Seguint les passes d’Heràcles. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2000. CASTELLANOS, M.M. (1996) “Les importacions etrusques del segle V aC al nord-est peninsular i el comerç mediterrani”. Pyrenae 27. Barcelona, 83-102. CODEX (2005) Informe de la delimitació arqueològica en el solar núm 18 del C/Jaume I, Tarragona (Tarragonès). Informe inèdit lliurat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat. CODEX (2006) Informe de la intervenció arqueològica en el solar núm. 18 del C/Jaume I, Tarragona (Tarragonès). Informe inèdit lliurat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat. COTA 64 (2002) Memòria de la intervenció arqueològica (desmuntatge de les estructures) realitzada al carrer Jaume I, 16. Tarragona (Tarragonès). Memòria inèdita lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat. DÍAZ, M. (2000) “Tipo-cronologías de los contextos cerámicos tardo-republicanos en Tarraco”. Empúries 52, Girona, 201-260. DÍAZ, M.; MACIAS, J.M.; TEIXELL, I. (2005) “Intervencions al carrer Sevilla núms 1214. Noves dades per a l’evolució urbana del “Casc Antic” de Tàrraco”. Butlletí Arqueològic RSAT, Època V, núm. 27, Tarragona, 47-103. DÍAZ, M.; PUCHE, J.M. (2003) “El proceso de urbanización de la Tarraco republicana: los niveles constructivos del colector principal de la ciudad”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 11, Lleida, 291-319. FERNÁNDEZ, (1992) Excavaciones en las necrópolis del Puig des Molins (Eivissa). Las campañas de D. Carlos Román Ferrer: 1921-1929. Eivissa. GABRIEL, R. (2001) “Aproximació a la topografia antiga de Tarragona”. Butlletí Arqueològic RSAT, Època V, núm. 23, Tarragona, 281-346. HOWLAND, R. (1958) The Athenian Agora, Volume IV: Greek Lamps and Their Survivals. Princeton. LA CERÀMICA (2000) La ceràmica de vernís negre dels segles II i I aC: centres productors mediterranis i comercialització a la península Ibèrica. Taula rodona. Empúries 4 i 5 de juny de 1998, Mataró. LATTARA (1993) M. PY (dir.) Dictionnaire des Céramiques Antiques en Méditerranée nord-occidental. Lattara 6, Lattes. LÓPEZ, J. (2006) Les basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco: El temple septentrional i el complex martirial de Sant Fructuós. Tarragona: ICAC. (Sèrie Documenta; 4) LÓPEZ CASTRO, J.L. (2006) “Las ciudades fenicias occidentales: producción y comercio entre los siglos VI-III aC”. Economía y finanzas en el mundo fenicio-púnico de occidente: XX Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 2005). Eivissa, 27-50. MACIAS, J.M. (2000) “L’urbanisme de Tàrraco a partir de les excavacions de l’entorn del Fòrum de la ciutat”. Tarraco 99, Arqueologia d’una capital provincial romana. Tarragona, 83-106. (Documents d’Arqueologia Clàssica; 3)


TRIBUNA2007-09

194

21/7/08

17:57

Página 194

M. DÍAZ

MACIAS, J.M. (2004) (editor) (2004) Les termes públiques de l’àrea portuària de Tàrraco: carrer Sant Miquel de Tarragona. Tarragona: ICAC. (Serie Documenta; 2) MARTORELL, S. (2000) Memòria de la intervenció arqueològica realitzada del 22 de setembre al 2 de novembre de 1998 al solar del carrer Jaume I, 16, de Tarragona, Tarragonès. Memòria inèdita lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat. MAR, R.; ROCA, M.; RUIZ DE ARBULO, J. (1993) “El teatro romano de Tarragona. Un problema pendiente”. A: Teatros romanos de Hispania, CAR 2, Madrid, 11-23. MASSÓ, J.; MENCHON, J. (1999) Les muralles de Tarragona. Defenses i fortificacions de la ciutat (s. II aC - XX dC), Tarragona. MIRÓ, M.T. (2006) La ceràmica àtica de figures roges de la ciutat grega d’Empòrion, Girona. (Monografies Emporitanes; 14) OLIVER, A.; GUSI, F. (1995) El Puig de la Nau. Un hábitat fortificado ibérico en el ámbito mediterráneo peninsular. Castelló. (Monografías de Prehistoria y Arqueología Castellonenses; 4) OTIÑA, P.; RUIZ DE ARBULO, J. (2000) “De Cese a Tárraco. Evidencias y reflexiones sobre la Tarragona ibérica y el proceso de romanización”. Empúries 52. Girona, 107-136. POCIÑA, C.A.; REMOLÀ, J.A. (2001) “Nuevas aportaciones al conocimiento del puerto de Tarraco (Hispania Tarraconensis)”. Saguntum 33. València, 85-96. RAMON, J. (1995) Las Ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental, Col·lecció Instrumenta 2, Barcelona. RAMON, J.; SANMARTÍ, J.; ASENSIO, D.; PRINCIPAL, J. (ed.) (1998) Les fàcies ceràmiques d’importació a la costa ibèrica, les Balears i les Pitiüses durant el segle III aC i la primera meitat del segle II aC. Barcelona. (Arqueo Mediterrània; 4) RAMON, J. (2006) “Comercio y presencia cartaginesa en el extremo occidente y atlántico antes de las Guerras Púnicas”. Economía y finanzas en el mundo fenicio-púnico de occidente: XX Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 2005), Eivissa, 69-106. RUIZ DE ARBULO, J. (2003) “Eratóstenes, Artemidoro y el puerto de Tàrraco. Razones para una polémica”. Revista d’Arqueologia de Ponent 11-12, Lleida, 87-107. SÁNCHEZ, C. (2003) “Los griegos en España en los siglos V y IV aC: Ibiza y su papel en la distribución de los materiales griegos de occidente”. Economía y finanzas en el mundo fenicio-púnico de occidente: XVII Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 2002). Eivissa, 133-143. SANTOS, M. (2003) “Fenicios y griegos en el extremo NE peninsular durante la época arcaica y los orígenes del enclave foceo de Emporion”. A: Economía y finanzas en el mundo fenicio-púnico de occidente: XVII Jornadas de Arqueología FenicioPúnica (Eivissa, 2002). Eivissa, 87-132. TRIAS, G. (1968) Cerámicas griegas de la península Ibérica. València.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

13:17

Página 195

El castellum de Can Tacó/Turó d’en Roïna (Montmeló-Montornès del Vallès, Vallès Oriental) i el seu entorn territorial MÒNICA MERCADO*, ESTHER RODRIGO**, MARTA FLÓREZ**, JOSEP MARIA PALET** I JOSEP GUITART**

INTRODUCCIÓ El present treball pretén mostrar els resultats de la recerca arqueològica a Can Tacó entre els anys 2003 i 2007. L’interès pel jaciment de Can Tacó va sorgir de la iniciativa dels municipis de Montmeló i Montornès del Vallès, que van propiciar la realització d’una primera intervenció en aquest jaciment conegut des de mitjans del segle passat. Aquesta primera intervenció arqueològica es va realitzar la tardor de 2003 amb el concurs de l’empresa Estrats SL; els prometedors resultats inicials van fer aconsellable l’elaboració d’un projecte de recerca científica que considerés el jaciment i el seu entorn territorial, amb la implicació de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (MERCADO, et al., 2006). Fins el moment present s’han realitzat un total de cinc intervencions que ens permeten fer una primera interpretació de les restes arqueològiques De bon principi, ja es va destacar el possible caràcter militar del mateix, fet que sembla confirmar-se a la llum de les dades obtingudes a partir de les excavacions. Així mateix, les característiques singulars i el caràcter excepcional a Catalunya d’aquest tipus d’enclavament incrementen el seu interès.

CONTEXT GEOGRÀFIC El jaciment de Can Tacó – Turó d’en Roïna es troba damunt una petita elevació localitzada a l’est de Montmeló i al nord de Montornès, a la comarca del Vallès Oriental, i forma part administrativament d’ambdós municipi. És molt similar a un

*Estrats, s.l. **Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC)


TRIBUNA2007-10

196

22/7/08

13:17

Página 196

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

istme o península, ja que per la banda est s’accedeix sense dificultat per la plana on s’erigeix actualment el polígon Industrial de Montornès. Al contrari, des de la zona W (vessant de Montmeló) l’accés és més difícil degut a una pendent més acusada. Trobem els mateixos condicionaments per l’extrem sud. La banda nord queda sense accés perquè està protegida de forma natural pel que actualment s’anomena el Turó de Les Tres Creus. El jaciment es troba situat a l’aiguabarreig del riu Congost amb el riu Mogent, que, conflueix en el riu Besòs, i esdevé un dels eixos vertebradors de la comarca del Vallès. Aquests rius, juntament amb altres afluents com la riera del Tenes, la riera de Cànoves, o la riera de Caldes, són terrasses fluvials que geològicament tenen conjunts de sediments amb graves, llims i argiles que s’atribueixen a l’Holocè. Aquests cursos fluvials es convertiren en els camins i vies de pas per travessar les serralades i línies de muntanya, com per exemple el Besòs i la Tordera per la serralada Prelitoral. La comarca del Vallès queda englobada dins de la Depressió Prelitoral, entre la serralada Prelitoral, al sud i sud-est, el massís del Montseny al nord-est, i les muntanyes de Sant Llorenç de Munt fins els Cingles de Bertí al nord i l’oest. La formació de gran part d’aquesta depressió, amb valls al·luvials fèrtils, correspon a dipòsits d’era quaternària i miocènica. Can Tacó es troba situat dominant un paratge de plana encaixat entre els dos sistemes muntanyosos esmentats, amb alçades d’entre 800 i 1000 m.s.n.m, i per la banda litoral, amb unes alçades entre 400 i 500 m.s.n.m. Cap al sud-oest, a l’àrea del riu Llobregat, la depressió es fa més abrupta i menys fèrtil, convertint-se en una fossa tectònica encaixada entre una gran falla situada al nord, la qual passa per Olesa i Esparreguera, i una altra que voreja la serralada Litoral i segueix el curs de l’Anoia i la riera de Rubí. El Llobregat marxa perpendicularment a aquests conjunts, rebaixant les terres que uneixen el Vallès i el Penedès, al mateix temps que forma una plana al·luvial relativament àmplia (LLOPIS, 1943). Les planes i valls que trobem arran de la Depressió Prelitoral es troben vertebrades per rius i rieres que fan d’aquestes terres zones fèrtils. Per tant, és fàcil comprendre perquè el poblament prehistòric d’aquesta zona es va concentrar a les valls i planes, ja que eren les úniques aptes per a una població estable del neolític fins al Bronze Final, que necessitava camps per al conreu i pastures per als ramats. Aquestes regions foren àmpliament transitades en temps històrics, concretament durant l’època romana –Via Augusta i les seves desviacions cap a Barcino–, i a partir de l’edat mitjana, amb les vies ramaderes. Aquest Pla Prelitoral jugarà doncs un paper de primer ordre en aquest capítol de comunicacions, relegant-se a un segon nivell el Pla de Marina, poc apte per al trànsit degut a la seva relativa estretesa i la insalubritat de les seves terres. Hidrogràficament, la comarca del Vallès Oriental compta amb prou recursos; és travessada per diverses rieres com la del Tenes, Cànoves, Caldes o Mogent que seran afluents de rius una mica més grans com el Congost i el Besòs. Aquestes rieres i rius seran els camins i vies de pas que travessaran les serralades i línies de muntanya.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

EL CASTELLUM

DE

13:17

Página 197

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

197

I Figura 1. Vistes del turó de Can Tacó en primer terme i de la serra de Marina al fons

ELS PRECEDENTS La primera notícia sobre l’existència d’un jaciment arqueològic en el cim del Turó de Can Tacó va ser donada pel senyor Joan Morató l’any 1944. Arran d’aquestes primeres notícies a Can Tacó hi van haver dues intervencions arqueològiques de caire científic prèvies a l’actual, una portada a terme l’any 1947 per J. Barberà i A. Panyella, (BARBERÀ; PANYELLA, 1950:4-5) i l’altre el 1961 pel doctor I. Cantarell (BERTRAN 1985: 185-199). Val a dir que aquestes intervencions van ser realitzades amb més bona voluntat que experiència científica i mitjans. La intervenció de 1947 va consistir en diverses cates practicades en diversos punts del turó i es va delimitar de forma aproximada el jaciment, donant-li una extensió de 50 x 30 metres. Resulta difícil identificar els punts del jaciment on es van realitzar aquests sondejos, ja que en la notícia arqueològica que es va publicar no hi apareix cap croquis on es detalli la situació i les estructures aparegudes. Els resultats van consistir en la localització d’un àmbit central, en la troballa de fragments de mosaics, tessel·les i restes d’estructures muràries que segons els autors de la intervenció corresponien a grans blocs de pedra i parets fetes en pedra seca, entre les que destacava una possible muralla.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

13:17

Página 198

198

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

La intervenció de 1961 documentà restes ceràmiques i fragments d’opus signinum, una placa de plom i estucs amb decoració de pintura vermella. Aquests autors sostenien la hipòtesis de que es tractava de dues estacions, és a dir, un establiment ibèric i un de romà, datables en el segle II aC (BARBERÀ, J.; PANYELLA, A., 1950:5). Sobre els anys 80, en J. Sanmartí realitzà una prospecció superficial per la zona per tal de recollir informació per la seva tesi doctoral. Els resultats de dita prospecció foren la documentació de fragments de ceràmica ibèrica i un fragment de campaniana B. La interpretació d’aquest estudiós és que entre el segle II i I aC es va construir “una fortificació romana destinada a controlar la cruïlla de camins (...). Tanmateix, creiem que hom no pot excloure la possibilitat de que també hagués existit anteriorment en aquest indret un establiment indígena, segurament de petita grandària, tal vegada amb la mateixa funció de controlar i vigilar els camins.” (SANMARTÍ, J, 1986: 839-843). Així doncs, les dades que es tenien fins a les intervencions presents eren força imprecises i s’imposava la necessitat d’iniciar un projecte de recerca centrat en aquest assentament.

LES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ. RESULTATS ARQUEOLÒGICS Les cinc campanyes efectuades entre els anys 2003 al 2007 s’han plantejat valorant una sèrie d’objectius: per una banda caracteritzar el tipus de jaciment de que es tractava, i valorar la seva identificació dins de les pautes de recintes fortificats, i per l’altre, delimitar el seu perímetre real i constatar la volumetria estratigràfica existent. Les campanyes dels anys 2006 i 2007 han suposat l’inici de les excavació en extensió del jaciment.

ESTRUCTURA DEL JACIMENT L’assentament presenta dos cossos constructius diferenciats. El Cos I és l’edifici constructiu més petit, amb un perímetre de 69,76 metres i una àrea de 300 m2 aproximadament. Presenta una orientació nord-sud, i es tracta d’una construcció rectangular compartimentada en diferents àmbits dels quals s’han documentat 7, però amb superfície suficient per 8 o 9. Els murs que delimitarien aquest barracó són de grans dimensions i construïts amb blocs de 40-50 cm, bastint part de la muralla oriental. El Cos II és el més gran i està orientat nord-est/ sud-oest. Te un perímetre de 181,80 metres i presenta una àrea de 1.973 m2. És rectangular, quadruplica les dimensions del mòdul I i es troba delimitat pels murs perimetrals nord, sud, oest i part de l’extrem est. Pel que fa a les dimensions totals documentades, el perímetre total és de 197 metres, amb una àrea de 2.400 m2. En el jaciment s’han detectat tres terrasses on es disposen els diferents àmbits. A la part superior i dominant el conjunt, es troba la terrassa central (C). Per l’extrem est, s’ha constatat l’existència de dues terrasses. La terrassa 1E de 3,50 metres i la terrassa 2E de 7,50 metres d’amplada. Per la banda oest, es detecten dos nivells, terrassa 1W i 2W, la primera amb 5,50 metres i la segona amb 5,25 metres. La terrassa central té una amplada de 13,50 metres.


22/7/08

EL CASTELLUM DE

13:17

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

Figura 2. Planta estructural resultant del jaciment després de la campanya de 2007

TRIBUNA2007-10 Página 199

199


TRIBUNA2007-10

200

22/7/08

13:17

Página 200

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

Tots els indicis semblen indicar que estem al davant d’un enclavament romà de caràcter militar. Seria un assentament petit, potser una petita guarnició o castellum que exerciria funcions de vigilància i control d’un territori ampli. La tècnica edilícia es molt homogènia a tot el jaciment. Es tracta de construccions bastides amb pedra seca de mòdul variable. Les estructures muràries es troben encabides en trinxeres de fonamentació excavades a la roca natural, d’origen sedimentari, on predomina la pissarra llicorella; la pràctica totalitat del jaciment s’ha construït fent servir aquest material. A diferència dels murs interns, construïts amb sòcol de pedra i alçat de tovot o tàpia, el mur perimetral s’ha bastit amb dos murs paral·lels i un rebliment intern de pedruscall, utilitzant la tècnica anomenada emplecton. Aquest enclavament no presenta fossat i està defensat de forma natural per la pendent del turó i pel mur de tancament que estaria funcionant com a muralla. Aquest mur fa una reculada per tal de tancar el recinte per la zona septentrional. Aquesta reculada be reforçada per dos murs perpendiculars i lligats entre ells per una altra estructura murària, dibuixant un àmbit intern de 5,00 m x 2,00 m, en el qual es va poder documentar dos nivells de circulació de pedra piconada. A tall d’hipòtesis es possible que es tracti d’una falsa porta o una torre. L’altra construcció peculiar dins de la muralla consisteix en una cantonada que en comptes de dibuixar un angle recte, s’obre fins a 140º. De fet, aquest canvi d’orientació respon a la necessitat de tancar el perímetre per la banda nord i anar a buscar el tancament del mòdul I (zona de baluard), formant part de la mateixa fase constructiva. Tot i que es coneix el perímetre total del jaciment a partir de la descoberta del traçat del mur perimetral, no s’ha pogut documentar el punt d’unió entre el mòdul I i mòdul II degut al seu arrasament. L’entrada principal al recinte, segurament ubicada a la zona septentrional, no ha estat localitzada degut a un arrasament important que coincideix amb el camí d’entrada actual del jaciment. S’ha constatat l’existència d’una poterna a la zona nord-est i l’existència d’un accés situat a la part nord-oest. L’excavació d’aquesta zona ha permès comprovar que correspon a una porta de dos metres de llum. A tocar d’aquesta porta s’ha identificat una estructura que queda avançada respecte al mur perimetral, i que interpretem que hauria pogut funcionar com un bastió defensiu de la fortificació. Aquesta estructura es troba parcialment arrasada pel camí d’accés al turó que es va realitzar als anys setanta, i per tant, no s’ha pogut delimitar en la seva totalitat. A la terrassa central s’ha documentat l’existència d’un sistema de recollida d’aigües pluvials que ens indica la presència d’un espai de circulació a una cota superior, i la possible disposició dels àmbits habitacionals a banda i banda del mateix. Les estructures trobades en aquest espai corresponen a dues canalitzacions molt arrasades que discorren per la terrassa central, en direcció sud, i que constitueixen una prova més de la cura amb que es va construir aquest assentament. En les dues canalitzacions s’ha perdut pràcticament la coberta, i en algun tram només s’ha pogut documentar el treball realitzat a la roca natural per condicionar-la com a solera de la canalització. Les darreres campanyes d’excavació han permès documentar l’existència d’una cisterna; l’abastiment de la cisterna es faria a partir de la captació de les aigües pluvials; de fet les dues canalitzacions conservades sembla que tindrien aquesta funció, ja que el seu traçat s’orienta en direcció sud cap a la cisterna.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

EL CASTELLUM

DE

13:17

Página 201

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

201

Figura 3. Cos defensiu avançat documentat en la campanya de 2006. El dipòsit, que ha estat documentat en les campanyes realitzades en els mesos de juny i octubre del present any, s’ha pogut comprovar que té una dimensions aproximades de 9,00 metres x 3,60 metres i està totalment excavat. Posteriorment, s’han construït les quatre parets internes de contenció i s’han impermeabilitzat mitjançant un arrebossat d’opus signinum hidràulic. El paviment, que presenta el mateix acabat, fa una lleugera inclinació cap a l’angle sudest, on s’ha constatat l’existència d’una cubeta de decantació on es dipositaria la brutícia en suspensió. En diferents punts del jaciment s’ha constatat la presència de nivells de circulació de terra piconada, així com fragments importants, tant en quantitat com en qualitat, d’opus signinum, algun amb tessel·les incrustades. Així mateix, en els nivells superficials s’han recollit nombroses tessel·les de color blanc. S’han documentat, en dos punts del jaciment, paraments de tovot caiguts, que assoleixen alçades de gairebé dos metres i amb disposició de trencajunts, el que ens donaria pistes per constatar que tot i que el sòcol d’alguns murs assoleixen una alçada aproximada de 1,50 metres construïda en pedra, el parament superior estaria bastit amb tàpia o tova. Igualment, en l’excavació de diferents àmbits així con en l’amortització de la cisterna, s’ha documentat grans concentracions d’argiles depurades que havien format part dels murs adjacents. Pel que fa a les estructures d’habitació, l’àmbit 5 és el millor conegut fins el moment present. En aquesta habitació s’ha documentat un paviment de terra batuda. En el moment d’abandonament sembla que funcionava com a magatzem de materials, tal i com ho corrobora la presència de gran quantitat del material base que s’utilitzava per a


TRIBUNA2007-10

202

22/7/08

13:17

Página 202

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

l’elaboració d’opus signinum. Aquesta habitació es troba compartimentada per un mur de tàpia que delimita dos subàmbits. En el més petit s’ha excavat un enderroc de teula que formaria una canalització en el sostre per facilitar la recollida d’aigües pluvials a mode de barbacana

Figura 4. Vista general de la cisterna. En aquest espai s’ha documentat un paviment d’argamassa, reforçat en alguns punts amb guix, per tal d’impermeabilitzar l’estança. En el punts més febles i amortitzant el nivell de circulació s’ha documentat gran quantitat d’opus signinum d’un gruix considerable que indicaria l’existència d’un pis superior. L’excavació de l’àmbit més gran va permetre documentar la troballa de restes d’una decoració parietal caiguda, consistent en estucs i part d’una motllura denticulada. La disposició estratigràfica dels estucs indiquen la possible existència d’un pis superior on es trobarien les parets decorades. Els elements decoratius de Can Tacó es poden datar cap a finals del segle II aC. La decoració pictòrica dels estucs, que consisteix en la simulació de carreus de marbre, correspon al primer estil pompeià que es popularitzà sobretot entre el 120 i el 80 aC.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

EL CASTELLUM

DE

13:17

Página 203

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

203

Figura 5. Vista del subàmbit 5 en la documentació de la barbacana caiguda.

Figura 5.1. Foto on es pot apreciar el mur de tàpia que divideix l’àmbit 5 i la porta que comunica aquesta estança amb l’àmbit 12.


TRIBUNA2007-10

204

22/7/08

13:17

Página 204

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

En aquest aspecte caldria esmentar que la part soterrada, segons els indicadors, formaria part de la zona de serveis i magatzems, mentre que la part superior, avui desapareguda, seria la zona luxosa, on possiblement estarien ubicades les dependencies dels alts càrrecs.

Figura 6. Fotografia de la motllura i l’estuc trobats a l’àmbit 5. L’existència d’una sèrie d’àmbits a la banda oest, ens proporciona una seqüència estratigràfica d’un metre i mig que encara resta pendent d’excavació. Les noves estructures d’habitació, adjacents a l’àmbit 5, no es troben disposades en bateria, sinó que s’alineen de forma irregular però respectant les orientacions nord-sud dels murs. Es delimiten habitacions de dimensions diverses, segurament amb diferents funcions. Les futures campanyes d’excavació hauran de donar elements que permetin precisar aquestes funcions. En les darreres campanyes s’ha començat a obrir en extensió la zona adjacent a l’àmbit 5. En la campanya realitzada durant la tardor del 2005 s’havia identificat un possible corredor que finalment ha resultat ser un nou àmbit a tocar de l’àmbit 5a i 5b i que presenta una planta rectangular amb una llargada de gairebé 5 metres i una amplada encara no determinada. L’excavació del petit àmbit 12 ens ha permès comprovar que formaria part de la terrassa central, ja que no té cap mena d’accés amb els àmbits adjacents, ni amb el nou àmbit detectat que formen part de la terrassa inferior. S’ha pogut excavar en la seva totalitat, comprovant que el nivell de circulació s’ha perdut. La potència excavada oscil·la entre els 50 i els 70 cm. Les parets s’assenten sobre la roca natural que ha estat retallada per condicionar millor les estructures. Val a dir que la fonamentació practicada al jaciment és un treball important, ja que com s’ha comentat anteriorment, l’enclavament presenta quatre terrasses, disposant els àmbits entre elles, el que implica una fonamentació molt reforçada mitjançant lloses a mode de grans tascons per tal d’evitar esllavissaments


TRIBUNA2007-10

22/7/08

EL CASTELLUM

DE

13:17

Página 205

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

205

ELS MATERIALS APAREGUTS Pel que fa als materials ceràmics, fins el moment present, cal destacar la seva poca abundància i la uniformitat cronològica dels materials trobats a tota l’excavació. 1 La ceràmica fina d’importació està dominada per les produccions en ceràmica de vernís negre campaniana A i alguns fragments de ceràmica de vernís negre campaniana B. La ceràmica de vernís negre del tipus campaniana A, tant per les formes com els vernissos i pastes que s’han pogut classificar corresponen a produccions del segle II aC. La major part d’aquestes han estat documentades en els nivells superficials, fet que ens aporta una cronologia indicativa del període en que estaria funcionant l’assentament, i de la data d’abandonament, però que no ens permet fixar encara amb exactitud el moment fundacional. La Campaniana B apareix en una proporció clarament inferior a les produccions en Campaniana A. Els materials que apareixen corresponen sobretot a les primeres produccions que es difonen per territori català. Com en el cas de la Campaniana A, la major part d’aquestes produccions han aparegut en estrats superficials o nivells d’abandonament i enderroc. Les formes aparegudes es daten en una forquilla àmplia que se situa entre mitjans del segle II aC i l’inici del segle I aC. Pel que fa a les produccions amfòriques, tenim una representació força variada de materials amb la presència d’àmfora grecoitàlica, àmfora itàlica, àmfora púnica i àmfora ibèrica. Totes aquestes produccions es poden adscriure al període republicà. Destaca la presència de dues vores d’àmfora itàlica Dressel 1 A i una vora d’àmfora cartaginesa de la forma Mañá C2/ T-7000 que es data en el segle II aC. Totes aquestes formes han aparegut en els nivells d’abandonament, i per tant, només ens proporcionen una datació genèrica de l’ocupació del jaciment. Tanmateix cal destacar la troballa, en el primer nivell d’amortització de la cisterna, d’una vora d’àmfora Dressel 1 A que ens permet reafirmar-nos en la hipòtesi de la cronologia d’abandonament de l’assentament en els primers anys del segle I aC. L’absència de formes Dressel 1 B i 1C reforça la hipòtesis, encara que l’escassetat general de materials obligui a relativitzar estadísticament aquesta absència. El mateix caldria dir de la manca de ceràmica Campaniana A Tardana. Les darreres produccions d’importació de que podem parlar, corresponen a la ceràmica itàlica de cuina, amb formes que corresponen a plats tapadores i cassoles. La major part d’aquestes produccions han aparegut en estrats superficials. La resta de materials documents corresponen a materials locals amb produccions d’àmfora ibèrica, ceràmica comuna ibèrica oxidada, ceràmica ibèrica oxidada pintada, ceràmica comuna ibèrica a torn de pasta sandvitx, ceràmica comuna ibèrica a torn reduïda, ceràmica grisa de la costa catalana, ceràmica a torn lent i ceràmica a mà. Constitueixen el gruix dels materials ceràmics recuperats en l’assentament. Entre les formes que hem documentat destaquen algunes vores de Kalathos, bols, olles, gerretes i plats. Algunes d’aquestes peces presenten decoracions de cordons, cer-

1. Agraïm als doctors Jordi Principal i Joaquim Pera les indicacions i dades que ens han aportat en la classificació dels materials d’importació de vernís negre, i al doctor César Carreras les seves apreciacions sobre el material amfòric.


TRIBUNA2007-10

206

22/7/08

13:17

Página 206

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

cles impresos, superfícies pentinades i superfícies brunyides. La ceràmica ibèrica oxidada pintada presenta una decoració de línies geomètriques i/o concèntriques en pintura vermella. També han aparegut alguns pondera de teler. Cal destacar la troballa d’algunes vores de dolium, element típic d’emmagatzematge romà. Podem afirmar que el conjunt de materials documentats els podem adscriure majoritàriament dintre del segle II aC; podem proposar una forquilla que aniria de segona meitat del segle II aC al primer quart del segle I aC. Així doncs, amb les dades que tenim d’aquestes dues campanyes, ens inclinem per situar la fundació i funcionament de Can Tacó dintre del segle II aC, mentre l’abandonament del mateix s’hauria de datar entre finals del segle II aC. o un moment inicial del segle I aC. Malgrat això, hem de tenir present que la mostra de materials ceràmics estudiada és molt reduïda i fragmentària, per tant, aquestes conclusions no deixen de ser preliminars, i no descartem que futures intervencions permetin acotar amb més precisió les fases de l’enclavament. Tots els indicis apunten a que aquest castellum va tenir una existència força curta. Si ens plantegem els motius d’aquesta efímera durada podem proposar la següent hipòtesis: resulta lògic plantejar que en el moment en que en aquesta zona ja no era tan necessària la forta presència militar, la conseqüència més immediata sobre Can Tacó hauria estat que la funció exercida des d’aquest indret s’hagués traslladat a un altre enclavament més prioritari des del punt de vista militar, com ara zones de l’interior, o com a conseqüència de la fundació de noves ciutats, com Baetulo o Iluro.

Figura 7. fotografia aèria del jaciment.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

EL CASTELLUM

DE

13:17

Página 207

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

207

La solidesa i la qualitat constructiva d’aquest enclavament ens pot fer plantejar que potser la intenció dels seus constructors era que tingués una existència més llarga i que en realitat, fou abandonat abans del que s’havia previst. Sembla clar que en el moment en que va ser edificat, hi havia una voluntat de permanència. Tot l’assentament va ser construït amb gran cura, el traçat de la seva planta és molt regular, els murs tenen la cara vista ben treballada, es va planificar un sistema de recullida i emmagatzematge d’aigües... Sembla clar que aquest fortí o castellum es va construir amb la intenció de que havia de durar per un període més llarg del que finalment va restar en funcionament.

CONTEXT HISTÒRIC I ENTORN TERRITORIAL DEL JACIMENT. LA LAIETÀNIA INTERIOR

LA

ROMANITZACIÓ DE

La incidència de Roma al Vallès, habitat pels laietans en època ibèrica, es deixa sentir des d’un primer moment amb la reforma provincial del 197 aC i les campanyes de pacificació del cònsol Cató l’any 195 aC. Al llarg del segle II aC i fins els programes d’organització territorial de finals d’aquest segle, el control del territori per part de Roma es degué organitzar amb campaments o enclavaments militars emplaçats en indrets d’interès estratègic, com segurament és el cas del jaciment de can Tacó. La construcció d’un recinte fortificat en el turó devia fer molt patent la presència militar romana. El jaciment es situa en un nus de comunicacions i, per tant, resulta evident la seva importància estratègica pel control territorial. Ubicat dalt d’un turó que gaudeix d’un ampli domini visual, devia acomplir una funció militar de control de la via terrestre que circulava pel corredor natural de la depressió Vallès –Penedès. A la zona de la Laietània Litoral s’ha documentat l’existència d’un gran nucli o aglomeració de caràcter urbà amb funcions evidents de control del territori, com indicaria la presència dels jaciments de Ca l’Arnau i Can Rodon (Cabrera de Mar), amb una cronologia d’ocupació similar a la documentada fins ara a can Tacó (125-75 aC), i amb un marcat caràcter itàlic (existència de termes, habitacions amb pavimentació de mosaic) (MARTIN, 2000 i 2002). En aquests primers moments de la romanització, la relació entre aquest nucli litoral i Can Tacó, havia de ser important. Des d’una perspectiva geogràfica, aquesta vinculació es reforça pel domini visual que es té des de can Tacó, especialment significatiu pel que fa a la Serra de Marina i a les valls que comuniquen amb la plana litoral del Maresme, a través de Vallromanes, la riera d’Alella i la línia de carena de la Serra de Marina, que feia les funcions de via natural de trànsit vers la zona de Burriac a Cabrera. Sense cap mena de dubte, aquests dos centres van tenir una funció cabdal en el control militar i administratiu de la Laietània als inicis de la romanització (MERCADO et al., 2006).


TRIBUNA2007-10

208

22/7/08

13:17

Página 208

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

Figura 8. Hipòtesi sobre el traçat de la xarxa viària antiga en relació amb el poblament del segle II aC En aquesta primera etapa de presència romana, a la Serralada Litoral s’inicià un procés d’abandonament del poblament en alçada, que es fa efectiu entre els darrers anys del s. III aC i sobretot durant la primera meitat del s. II aC. L’aparició en el territori laietà, a partir de mitjans del s. II aC, d’un jaciment com Can Tacó degué fer molt notable la presència militar romana a bona part de les vessants vallesanes de la Serralada Litoral. Pel que fa al poblament de plana2, els escassos jaciments coneguts no semblen patir un final precipitat, ans al contrari, la major part presenten dates d’abandó entre finals dels s. II i el s. I aC. De fet, tradicionalment la bibliografia sobre romanització al Vallès ha parlat abundantment de l’eclosió de l’ocupació de la plana, especialment durant la primera meitat del s. II aC, vinculant-la a aquest context de desmantellament de l’organització indígena en alçada (BURCH, 1996; FORTÓ et alii, 2004; OLESTI, 1995, 2000; PARDO, 1990; PUJOL-GARCÍA, 1994). L’arqueologia, en aquest sentit, el que ens mostra és la continuïtat dels assentaments rurals ibèrics fins a finals del s. II - I aC. (FLÓREZ, 2007). A partir de finals del segle II aC i principis del segle I aC, Roma va començar a canviar la seva actuació. En aquests moments es comença a construir un veritable traçat viari, i es documenta la fundació d’algunes ciutats. S’hauria iniciat un procés gradual però imparable de transformació dels territoris conquerits, per tal d’integrar-los dintre

2. Sempre tenint en compte l’escassa informació arqueològica de què disposem i que impedeix una major profunditat i fiabilitat en les conclusions.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

EL CASTELLUM

DE

13:17

Página 209

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

209

de les estructures administratives romanes. De fet, es tracta d’un programa d’organització territorial que consolida una xarxa viària pròpiament dita, amb actuacions a la via De Italia in Hispanias descrita per l’Itinerari d’Antoní. Aquesta via va tenir una importància de primer ordre pel desplaçament de tropes en el marc de la conquesta de la península per Roma. Les intervencions a la via, datades a finals del segle II aC, es coneixen bé gràcies a la descoberta de diversos mil·liaris que es daten al voltant de l’any 110 aC. A la zona de l’Ebre són els mil·liaris de Massalcoreig (Lleida) i de Torrent de Cinca (Osca). L’eix viari formava part d’una gran via que a través del corredor del Vallès – Penedès es dirigia a Tarraco i a l’interior de la península per la vall de l’Ebre. La seva importància com a eix de comunicació segurament té però un origen preromà. Aquest programa va incloure també la construcció de vies secundàries com posen de manifest els mil·liaris trobats a Santa Eulàlia de Ronçana, Tona i Santa Eulàlia de Riuprimer, datats també al 110 aC., relacionats en aquest cas, amb la via que seguia l’eix del Congost cap a Osona (ARIÑO, GURT, PALET, 2004). És al voltant d’aquestes dates quan es documenten nous assentaments dispersos de plana, de tradició indígena, formats per petits grups de sitges (2 o 3), amb abundant ceràmica ibèrica, però amb la incorporació ja de materials clarament romans com les tegulae, o en alguns casos, fins i tot, dolia. Són, a la zona que ens ocupa, els jaciments de Can Malla i Cal Jardiner (Granollers), Can Tabola (Montmeló) i possiblement una de les fases de Ca l’Estrada (Canovelles) (FLÓREZ, 2007). Per tant, sembla que a finals del segle II aC cal situar un moment de canvi important en abandonar-se els antics assentaments rurals ibèrics, i documentar-se una sèrie de nous nuclis amb una cultura material que incorpora elements típicament romans (tegulae). A més, aquests assentaments mostren una tendència nova pel que fa a la seva localització en el territori, en abandonar els peus dels turons pròxims als oppida i ocupar zones centrals de la plana vallesana, com Granollers, Montmeló, o Canovelles. Aquest canvi segurament va venir marcat per l’aparició en el territori del jaciment de Can Tacó, que, amb tota probabilitat, va fer molt contundent la presència romana en aquesta zona i va marcar de manera decisiva la seva dinàmica de poblament. A l’inici del segle I aC va tenir lloc la fundació de Baetulo (Badalona) i la d’Iluro (Mataró). Aquestes serien les fundacions urbanes més properes al jaciment que ens ocupa i es de suposar que ja en el segle I aC., aquesta zona devia formar part del territori d’una de les dues ciutats. En un indret proper s’ha de situar també Lauro; que seria una civitas indígena, que hom ubica a les rodalies del poble de Llerona, en el municipi de Les Franqueses. De moment, però, no s’ha pogut establir un relació directa entre Lauro i Llerona, degut a la falta de proves arqueològiques que així ho demostrin. L’activitat de Can Tacó, possiblement prevista per un període més dilatat en el temps, va finalitzar durant els primers anys del s. I aC, coincidint amb aquestes primeres fundacions urbanes a la costa, i amb l’aparició d’un nou tipus d’assentament típicament itàlic, la vil·la. És en aquest context de normalització que comencem a trobar les primeres villae, que ja ocupen clarament les àrees més planeres del centre de la Depressió Prelitoral, situant-se en municipis com Montmeló (Can Massot) o Canovelles (Ca l’Estrada), consolidant així una tendència que ja s’havia iniciat amb el poblament rural de tradició ibèrica sorgit en el canvi del s. II al s. I aC. D’altra banda, l’emplaçament d’aquests nous assentaments es situa a la vora dels principals eixos viaris que travessaven la depressió vallesana. Això és especialment


TRIBUNA2007-10

22/7/08

210

13:17

Página 210

M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

remarcable en el tram de la via que des de la zona de Granollers seguia paral·lela el curs del Congost fins a Can Tacó (Figura 7). Al llarg del s. I aC es mantenen els establiments preexistents, alhora que apareixen nous assentaments rurals, com ara granges, dedicats també a la producció agrícola, però de dimensions petites i de caràcter humil, que reforçarien aquest patró d’assentament. El període augustal es configura com una etapa de grans transformacions amb importants reformes urbanes i canvis en l’estructuració del territori. A la costa central catalana, destaca la fundació de la colònia Barcino, al Pla de Barcelona, el territori de la qual segurament comprenia part del Vallès. De fet, per a l’època augustal i en època imperial l’eix viari, ara conegut com a via Augusta, compta amb un nombre significatiu de mil·liaris que permeten reconstruir el seu traçat i datar les intervencions per tota Hispània. (MAYER; RODÀ, 1997). La importància de la zona de can Tacó com a partió i límit administratiu queda ben patent pel fet que no gaire lluny d’aquest indret es situava un terminus augustalis. El document epigràfic va ser trobat l’any 1976 a tocar del riu Congost, però no es va donar a conèixer fins l’any 1998. El document constitueix una fita per delimitar el territori de dues ciutats en època d’August (JARREGA, RODÀ, 1999). Pel seu emplaçament pot estar en relació amb la delimitació dels territoris de Baetulo i d’Iluro en el context de les reformes d’August i la fundació de Barcino, el territori de la qual s’estenia segurament fins aquest zona. La peça reforça l’interès territorial de la zona de Montmeló – Montornès del Vallès, on la via Augusta confluïa amb els ramals que comunicaven amb les ciutats del litoral (Barcino, Baetulo, Iluro) i amb les vies interiors que es dirigien vers Aquae Calidae i Ausa. Finalment cal assenyalar l’interès del nucli de Granollers. Tradicionalment els investigadors l’han relacionat amb la mansio Semproniana que figura al vas número 1 de Vicarello (ESTRADA 1993; ATLES 2004). En realitat, però, l’emplaçament d’aquesta mansio és desconegut. Les investigacions més recents tendeixen a situar-la més al sud entre Granollers i Montmeló, apuntant la possibilitat de que es situï a Palou (Granollers) o a Montmeló (ATLES 2004, PANOSA 2002, AA.VV. 2004).

BIBLIOGRAFIA AAVV, (1984) Els origens de Granollers i del Vallés Oriental. Col.lecció pobles de Catalunya, Barcelona. AAVV, (2004) Montmeló, temps, camins i gent, Montmeló. ABEL, J; JORDANA, J (1987): L’activitat económica al Vallès Oriental. El Racó del llibre de text. Barcelona. Pàg.24-26 AGUILAR, A. (1993) “Avanç preliminar a l’estudi dels cadastres romans a la comarca del Vallès (Barcelona)”, Estudios de la Antigüedad, 6-7, 119-131. ARIÑO, E.; GURT, JM.; PALET, JM. (2004): El Pasado presente. Arqueologia de los paisajes en la Hispania romana, Salamanca – Barcelona. ATLES d’Arqueologia urbana de Catalunya (2004). Volum 1. Granollers. Barcelona. BARBERÀ, J.; PANYELLA, A. (1950): “Una estación iberoromana en Montmeló (Barcelona). Primeras notas”, a Estudios, Seminario de Estudios Arqueológicos y Etnológicos, Federación Española de Montañismo. Delegación Regional Catalana. P-4-5 BERTRAM I ALCAIDE, X. (1985): Conèixer Montornès. Ajuntament de Montornès del Vallès.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

EL CASTELLUM

DE

13:17

Página 211

CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA

211

ESTRADA, J. (1969): Vias y poblamientos romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona. Barcelona: Commisión de Urbanismo. ESTRADA , J., (1955): Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores, Granollers. ESTRADA , J., (1993): Granollers a l’antiguitat. Editorial Tarafa. Granollers. ESTRADA , J.; VILLARONGA, L. (1967): La Lauro Monetal y el hallazgo de Cánovas. (Barcelona): I.P.A., Separata de la Revista “Ampurias”, Vol. XXVIII. ESTRADA , J.; VILLARONGA, L., (1967): La Lauro Monetal y el hallazgo de Cánovas. (Barcelona): I.P.A.,. (Separata de la Revista “Ampurias”), Vol. XXVIII. FLÓREZ, (2007): Can Tacó i el seu entorn. Estudi del poblament rural a la Laietania interior. Del món indígena al món romà. Treball de Recerca de DEA. ICAC, Tarragona, inèdit. FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. (2006): “Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental): un exemple d’ocupació de la plana vallesana des de la prehistòria a l’alta edat mitjana”, Tribuna d’Arquologia, p. 45-70. JÀRREGA, R.; RODÀ, I., (1999): “El terminus augustalis de Montornès: noves dades epigràfiques”, Lauro, 16, p. 5-12. MACIAS, JM. (2000): “L’urbanisme de Tàrraco a partir de les excavacions de l’entorn del fòrum de la ciutat, J. Ruiz de Arbulo (ed.), Tarraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana. Documents d’Arqueologia Clàsica, 3, Tarragona, pàgs. 83-106. MARTÍN, A. (2000): “Las termas republicanas de Cabrera del Mar (Maresme, Barcelona)”, II Coloquio Internacional de Arqueología en Gijón. Termas romanas en el occidente del Imperio, Ayuntamiento de Gijón. Gijón, p. 157-162. MARTÍN, A. (2002): “El conjunt arqueològic de Ca l’Arnau (Cabrera de Mar, Maresme). Un assentament romanorepublicà”, Tribuna d’Arquologia, p. 211-228. MAYER, M.; RODA, I. (1997): “Presentación”, G. Castellví, J.P. Comps, J. Kotarba i A. Pezin (dirs.): Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta, Documents d’Archéologie Française, 61, París, pàgs. 114-125. MERCADO, M., PALET, J.M., RODRIGO, E., GUITART, J., (2006) “El castellum de Can Tacó/Turó d’en Roïna (Montmeló-Montornés) i la romanització de la Laietània Interior. Cap a un estudi arqueològic del jaciment i del territori”, Notes 21, Mollet del Vallès, p. 241-266. OLESTI, O. (1995): El territori del Maresme en època republicana (s. III-I aC). Etudi d’Arqueomorfologia i Història. Premi Iluro 1994, Mataró. OLESTI , O. (2000): “Integració i transformació de les comunitats ibèriques del Maresme durant el segle II - I a.C. Un model de romanització per a la Catalunya litoral i prelitoral.”, Empúries 52, p. 55-86. PANOSA .M.I ( 2002): La Història Antiga de Montmeló (Vallès Oriental). A partir de la col·lecció Cantarell. PARDO, J. (1990): “Transformació del paisatge i organització del poblament en època romana al Vallès Oriental”, Limes, p.52-63. PARDO, J; PÀMIES, A., (1986): Introducció a l’Arqueologia de la Comarca. La Romanització. Curset a càrrec dels Membres de l’Àrea d’Arqueologia del Museu de Granollers. Museu de Granollers. Pàg. 8, 11. PUJOL, J.; GARCÍA, J. (1994): “El poblament ibèric dispers al Maresme central: l’exemple de can Bada (Mataró), i el procés de romanització des de l’inici de la colonització agrícola fins al naixement d’Iluro”, Laietania 9, p. 89-129. SANMARTÍ GREGO, J. (1986): La Laietània ibèrica. Tesi doctoral llegida el mes de maig de 1986a la UB. Inèdita.


TRIBUNA2007-10

22/7/08

13:17

Pรกgina 212


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 213

Estudi d’impacte ambiental, prospecció i intervencions arqueològiques preventives en l’obra de la carretera eix del Llobregat C-16 de Navàs a Berga PERE CASCANTE1 I PEP FARGUELL2

El present article és una breu presentació dels treballs arqueològics més destacats, realitzats des del 2004 fins el 2007, per a l’obra anomenada “Nova Carretera C-16, Eix del Llobregat, tram de Navàs a Berga”. Aquests treballs comprenen l’estudi d’impacte ambiental, des de la vessant arqueològica, la prospecció i delimitació de possibles jaciments arqueològics, en fase de projecte, i llur excavació i documentació, en fase d’obra. L’estudi d’impacte ambiental comprèn l’anàlisi de la traça del nou vial projectat, i les seves variants, confrontant-lo amb la situació dels jaciments afectats que es troben catalogats a la Subdirecció General del Patrimoni i pels catàlegs dels Ajuntaments, com en els possibles jaciments dels que només es tenen notícies orals. Un cop s’ha realitzat aquest buidatge es passa al treball de camp verificant la situació d’aquests jaciments, o possibles jaciments, a més de prospectar totes les zones afectades pel traçat/s projectat/s. D’una banda, per a cada jaciment i/o zona d’expectativa arqueològica es crea una fitxa on es recullen les dades sobre les restes localitzades. Posteriorment, els jaciments i/o zones d’expectativa arqueològica es situen georeferenciats en un plànol, confrontats al projecte d’obra. D’altra banda, durant la prospecció de camp poden aparèixer nous jaciments i/o zones d’expectativa arqueològica no detectats anteriorment, ni per la carta arqueològica específica, en aquest cas del Berguedà, ni per els Plans Especials de

1. Director de les intervencions arqueològiques a Sant Marc de Cal Bassacs i Sant Pere de Casserres per a l’empresa ATICS, S.L. 2. Director del control arqueològic, juntament amb el Sr. Jaume Diaz Ortells, de la “Nova Carretera C16, Eix del Llobregat, tram de Navàs a Berga”. A més va dirigir els treballs d’excavació arqueològica del jaciment anomenat Accés Est Casserres, per a l’empresa ATICS, S.L.


TRIBUNA2007-11

214

22/7/08

13:44

Página 214

P. CASCANTE, P. FARGUELL

Patrimoni locals (quan existeixen). Aquests elements igualment queden georeferenciats i confrontats al projecte d’obra. En alguns casos la troballa d’un jaciment arqueològic pot arribar a determinar la traça definitiva de l’obra, llavors és quan es realitza una delimitació del jaciment per així evitar afectar-lo en fase d’obra com és el cas de Sant Pere de Casserres el qual comentarem més endavant. D’aquesta manera, es preserva el jaciment en fase de projecte, variant part de la traça determinada per l’extensió del jaciment, sempre i quan la traçabilitat i la viabilitat de l’alternativa ho puguin permetre. Tota aquesta documentació s’analitza i s’inclou dins l’estudi d’impacte ambiental, el qual serà un dels elements que determinarà la traça definitiva de l’obra i per tant el projecte executiu. Durant la fase d’obra d’aquesta nova carretera l’arqueòleg encarregat del control realitzà una tasca preventiva, ja que assabentat d’allò que es documentà en l’estudi d’impacte va poder anticipar-se a l’arribada de l’obra. Tanmateix realitzà el seguiment exhaustiu de les desbrossades que es preveien en el projecte d’obra i de tots els moviments de terres que afectaven el subsòl, ja fossin per desmunts o per adequació d’àrees d’abassegament, indicades o no en el projecte d’obra. Aquest control proporcionà una gran quantitat de troballes que no es podien detectar en el moment de l’estudi d’impacte, ja que moltes de les zones estaven cobertes per la vegetació o només eren visibles en extreure la capa vegetal. Així doncs, les restes arqueològiques situades dins la traça, detectades en l’estudi d’impacte o durant el control de l’obra, s’excavaven i documentaren, per després valorar l’interès patrimonial que podien tenir i salvaguardar-les o no del pas de la carretera. En el cas de la “Nova Carretera C-16, Eix del Llobregat, tram de Navàs a Berga” es detectaren tot un seguit de jaciments o zones d’expectativa arqueològica dels que s’excavaren i documentaren els següents: – Barraca de vinya d’en Pere Roll: es va documentar durant la prospecció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental. Aquesta construcció de pedra seca quedava al límit de la traça i es va poder documentar i salvaguardar, en fase d’obra, modificant lleugerament la traça de la nova carretera. – Forn de Can Periques i el seu entorn: aquest jaciment ja estava marcat dins la carta arqueològica del Berguedà com a Casa de Can Periques i fou detectat més àmpliament durant la prospecció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental. Es va poder documentar tot un complex industrial i agrari relacionat amb la font de Can Periques. Aquesta font assortia d’aigua i emplenava, tant el forn de teula i material constructiu, datat en el segle XIX, com també una sèrie d’embassaments i petites preses que menaven aigua cap a les hortes de la Casa de Can Periques situades als peus del gran casal que se situava a l’altra banda de la C-16. Les restes foren excavades en fase d’obra Totes les estructures documentades es trobaven dins la traça de la nova carretera i van ser eliminades, fins hi tot la font fou reconduïda. El forn ha estat l’única estructura que s’ha conservat, després de restaurar-lo, ja que es troba a tocar de la nova carretera però no dins la traça. – Els entorns de Sant Marc de Cal Bassacs: l’ermita de Sant Marc de Cal Bassacs i el seu entorn ja eren coneguts com a jaciments dins la carta arqueològica del Berguedà. Aprofitant que la nova carretera passava a prop de l’ermita, sense afectar-la, es decidí


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 215

ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL, PROSPECCIÓ I INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 215

projectar un vial d’accés des del barri de Cal Bassacs, adscrit al municipi de Gironella, fins a l’ermita. Aquest petit vial afectava l’entorn de l’ermita, indret que durant els anys 80 es va excavar i localitzar en part un poblat d’origen visigot. Degut a la proximitat de la carretera i del nou vial es va decidir fer un seguit de rases, per delimitar el possible jaciment a l’entorn de l’ermita de Sant Marc Cal Bassacs. Com a resultat d’aquestes rases es varen poder identificar una sèrie d’àrees on s’hauria de fer una excavació arqueològica (més endavant detallarem els resultats d’aquesta intervenció arqueològica duta a terme en fase d’obra). Finalment es modificà el traçat del vial ja que afectava directament algunes de les restes arqueològiques trobades als entorns de l’ermita de Sant Marc de Cal Bassacs. – Forn de calç de Can Ferreres: aquest forn fou detectat en el moment de control dels desmunts de terres en fase d’obra, ja que estava cobert completament de terra i matolls i durant la fase de prospecció per a l’estudi d’impacte ambiental no va poder ser detectat. El forn es trobava dins de la traça principal de la nova carretera i un cop excavat i documentat es va decidir eliminar-lo. – Barraca del Pla de Cal Tàpies: aquesta barraca va ser detectada en el moment de fer el control dels desmunts de terres d’una zona d’abassegament que no havia estat inclosa en el projecte d’obra i, per tant, no s’havia pogut fer la prospecció durant l’estudi d’impacte de l’obra. Aquesta barraca es trobava en un estat molt precari, només restaven un parell de filades dels murs, així doncs, s’excavà i documentà, i poc després es procedí a la seva eliminació. La zona on es localitzaren les restes més importants fou en el tram 2 de l’obra, de Puig-reig a Gironella, i més concretament en l’adequació de la carretera que havia d’unir la C-16 a l’altura de Gironella amb Casserres. En aquesta zona després de realitzar la prospecció arqueològica es documentaren els següents jaciments i zones d’expectativa arqueològica: – Forn del Totxot: documentat durant l’estudi d’impacte ambiental, finalment quedà fora de la traça de la carretera. Així doncs, no es va haver de fer cap tipus de prospecció ni intervenció arqueològica. – Sitges del Torrent de Figueroles: Aquestes estructures d’emmagatzematge es documentaren durant el control de les zones de durant el control de les zones d’abassegament de la carretera. Aquest jaciment no era conegut en anterioritat, però es localitzaren un total de 38 sitges de les que únicament s’excavà una per a poder determinar profunditats i la datació relativa del jaciment. El material que es va poder recollir a l’interior de les sitges datava entre finals de l’edat del ferro fins l’època ibèrica. Finalment, cal dir que no es va delimitar del tot el camp de sitges, ja que semblava que s’estenia una mica més al sud, àrea que quedava fora de la zona d’abassegament, i per tant el nombre de sitges podria augmentar. – Racó de Barbats: aquest possible jaciment, situat entre les codines de Barbats, fou documentat pel material trobat en superfície, datat en època del ferro, resultant de la prospecció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental. Finalment, sembla que l’opció de vial que transitava per aquest paratge fou desestimada i el jaciment no queda afectat pel traçat de la nova carretera de Gironella a Casserres. – Sant Pere de Casserres: aquest jaciment fou detectat durant la prospecció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental. En


TRIBUNA2007-11

216

22/7/08

13:44

Página 216

P. CASCANTE, P. FARGUELL

fase de projecte es varen realitzar una sèrie de rases per delimitar el jaciment en extensió, ja que la traça de la carretera de Gironella a Casserres travessava el jaciment. Els resultats arqueològics dels treballs foren extraordinaris, més endavant els resumirem. El fet més important fou que la importància de les troballes feu modificar, en fase de projecte, part de la traça de la carretera per no afectar el possible jaciment. – Accés Est Casserres: aquest possible jaciment fou detectat durant la prospecció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental. El traçat de la carretera, en aquest cas, no es podia canviar degut a la traçabilitat de la mateixa, així doncs, en fase d’obra s’inicià el control de màquines mentre es rebaixava la capa vegetal. Com a resultat del control s’identificaren dues zones clarament delimitades: una zona de sitges i una altra d’enterraments i estructures precàries, més endavant detallarem els resultats obtinguts. Durant deu mesos es va estar excavant el jaciment amb uns resultats força interessants. Després de la intervenció es va poder modificar en part la traça perquè passes per sobre de la zona d’enterraments i així no destruir les estructures documentades, tal i com hauria passat si s’hagués seguit el projecte d’obra, ja que la carretera en aquest punt havia de rebaixar el terreny natural. De tots aquests jaciments destacariem tres que han comportat les intervencions més importants. Aquests serien: Els entorns de Sant Marc de Cal Bassacs, Sant Pere de Casserres i l’Accés Est Casserres. Destaquem aquestes tres intervencions no només per la importància i l’interès dels jaciments, sinó perquè creiem que han estat un digne exemple de com, a partir d’uns estudis d’impacte ambiental i les seves prospeccions hem arribat a concretar uns jaciments que s’han pogut delimitar, en fase de projecte, i excavar en fase d’obra. Per una banda s’ha modificat, el projecte d’obra per tal de no afectar un important jaciment (com ara Sant Pere de Casserres) i, per una altra banda, s’ha anticipat als moviments de terres i al normal procés de l’obra (en el cas dels Entorns de Sant Marc de Cal Bassacs i l’Accés Est Casserres). Els tres jaciments es situen en el mateix entorn del baix berguedà, més precisament en la carretera que porta de Casserres a Gironella, això és, en un marge de vuit quilòmetres. En aquests vuit quilòmetres el jaciment de l’accés Est queda a la sortida de Casserres, en l’actual carretera que va a Gironella, mentre que el jaciment de Sant Pere de Casserres es troba a mig camí entre Casserres i Gironella. Finalment, el jaciment de Sant Marc de Cal Bassacs es troba al sudoest del terme municipal de Gironella, en el marge oest del riu Llobregat a tocar del terme municipal de Casserres i proper a un antic camí de terra que porta de Casserres a Gironella. Els antecedents històrics de la zona ens porten fins a l’època romana moment en que ja eren conegudes les mines de sal, plata i ferro als Pirineus. Les de sal havien de ser les situades en l’eix de Cardona-Súria-Sallent. Cató sembla que ja les comença a explotar poc després del seu desembarcament el 195 a.n.e. a Empúries. També s’anomena al poble dels Bargusis que ocupaven les lleres del Llobregat amb la capital a Vergium, indret que, de sempre s’ha assimilat amb Berga. Aquesta tribu, veïna dels Ausetans i el Ceretans, sembla que ocuparia de la futura Catalunya central. Ja en el segle VIII d.n.e., segons la font de l’emir Hisham I, hi ha una razzia que afectarà els antics territoris dels bergistans. Cap el 795 d.n.e., segons la carta de repoblació de Lluís, el Piadós, es conquereixen les places fortes d’Osona, Casserres i Cardona.


4654500

4654250

4654000

4653750

4653500

4653250

4653000

4652750

404250

404250

404750

405000

Casserres

405250

404500

404750

405250

405500

405500

406000

406250

406500

405750

406000

406250

406750

407000

406500

406750

407000

Jaciment de Cal Bassacs

Jaciment de Sant Pere de Casserres

405750

407250

Gironella

407250

Figura 1. Localització geogràfica dels tres jaciments més representatius

405000

Jaciment Accés Est de Casserres

404500

407500

407500

407750

407750

408000

408000

±

4652250

4652000

4652500

4654500 4654250 4654000 4653750 4653500 4653250 4653000 4652750 4652500

13:44

4652250

22/7/08

4652000

TRIBUNA2007-11 Página 217

ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL, PROSPECCIÓ I INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 217


TRIBUNA2007-11

218

22/7/08

13:44

Página 218

P. CASCANTE, P. FARGUELL

Ja cap el segle IX, a partir de la figura de Guifré, el Pelós, s’instaura la dominació comtal i monàstica. En aquest període es funden molts dels monestirs berguedans: Sant Salvador de la Vedella (830), Sant Salvador de Mata (899), ambdós patrocinats pel bisbe Nantigis d’Urgell, i dependents del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Valls del Valira). En aquest moment es funda el pagus de Berga.

ACCÉS CASSERRES EST (ENTORNS DE LA CREU DE SANT SALVI). El primer dels jaciments documentats que passem a descriure breument és el de l’Accés Casserres Est on es va localitzar un camp de sitges amb una cronologia que va des de l’època alt imperial fins l’alta edat mitjana, tot i que encara s’està estudiant el material i les datacions podran ser més concretes. En una altra zona del mateix jaciment hi ha un total de 180 tombes amb un ventall cronològic que va des del segle V al IX, amb tombes que tenen diverses tipologies: de tègules, simples, de banyera, amb coixinet, de cista (amb tot un seguit de variants) i antropomorfes. Potser la troballa més important ha estat la d’un seguit de murs que conformen una exedra i les parets del cantó oest d’una antiga església. Dins la zona de necròpolis també s’ha documentat un canal per reconduir les aigües d’un antic torrent, un dipòsit i altres construccions que podrien correspondre amb una zona de pastera i decantació d’argiles, que funcionaria amb el forn de material d’obra localitzat a escassa distància de la zona de treball i al costat del canal. La datació del forn mitjançant un estudi arqueomagnètic ha donat una cronologia per el seu abandonament àmplia però significativa, entre el 117 i el 401 d.n.e., moment en que apareixen les primeres tombes de la necròpolis.

Figura 2. Vist parcial del jaciment anomenat Accés Casserres Est (entorn de Sant Salvi).


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 219

ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL, PROSPECCIÓ I INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 219

ENTORNS DE SANT MARC DE CAL BASSACS La documentació consultada en l’Arxiu del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles sobre l’església de Sant Marc de Cal Bassacs ens parla de que, entre el segle X-XI, prop de Gironella s’havien fundat, sota el patrocini del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, les ermites de Sant Quintí i Sant Cugat, juntament amb corts, orris, masos, premses, etc... Creiem que l’església de Sant Quintí seria la de Montclar, mentre que la de Sant Cugat podria ser la de Sant Marc. El canvi de nom es conseqüència d’una plaga de llagostes que acabà amb els cultius al segle XVIII i que va remetre el dia de Sant Marc, d’aquí la nova advocació del temple. Tanmateix, hi ha documentació extreta de l’Arxiu de les baronies de Pinós i Mataplana, datada entre els segles XIII-XIV, on s’esmenta una església dedicada a Sant Marc a Gironella, no sabem si fou l’existent o bé una altra. En aquest jaciment, després de delimitar unes àrees d’espectativa arqueològica al voltant de l’església de Sant Marc de Cal Bassacs es pogué excavar una sitja, en una terrassa inferior de l’església, datada entre el segle VI-VII. En una zona més propera a l’església es va documentar un retall a la roca natural que anava d’est a oest amb restes de trilla i algunes construccions. S’interpretà com l’antic traçat d’un camí amb una sèrie d’estructures de poblament i agrícoles al voltant de l’església i del camí. S’han recuperat restes ceràmiques del segle VI-VII, però sobretot restes dels segles IX-XI amb vores d’olla de perfil en S. Per tant, pensem que aquest lloc hauria estat habitat des d’una època molt anterior a la que en un principi es creia, establint una cronologia relativa per al jaciment al voltant dels segles VI-VII.

Figura 3. Vista parcial de la intervenció realitzada al Entorns de Sant Marc de Cal Bassacs.


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 220

220

P. CASCANTE, P. FARGUELL

SANT PERE DE CASSERRES Entre el segle X-XI (907), segons els documents de l’arxiu del monestir de Sant Sadurní de Tavernoles, es consagra la parròquia de Sant Pau de Casserres. Entre el 1035-1040 trobem la primera notícia sobre el priorat benedictí de Sant Pere de Casserres, tot i que ens sembla que el priorat de Sant Pere de Casserres hauria de tenir un antecedent. En el mateix Arxiu del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles existeix notícia (1259) referent al monestir de Sant Pere de Casserres dins les possessions de Tavèrnoles, fruit d’un judici del papa sobre la jurisdicció episcopal. Al 1266 continua essent possessió de la mateixa abadia. L’abat Jaume de Sant Sadurní de Tavèrnoles, segons els documents del Diplomatari de Sant Sadurní de Tavèrnoles de 1474, confereix a Bartomeu Capdevila, entre altres, el priorat de Sant Pere de Casserres que s’inclou a l’abadiat del seu monestir. Aquestes són les últimes notícies sobre el priorat, encara que en tenim d’altres que fan referència al mas Sant Pere situat a la parròquia de Casserres, com ara: un document de l’Arxiu de les Baronies de Pinós i Mataplana de l’any 1533, Damià Serra veí de l’Hostal de Guardiola vengué a Bernat Pinós, fill de Francesc de Pinós, procurador de les baronies de la Portella del castell i de la batllia, el mas de Sant Pere. Aquestes serien les darreres notícies de l’existència física del lloc. Més endavant trobarem un document inèdit de l’any 1757, de l’arxiu “Batlle” de Ramon Mas i Puig, a la zona dita les vinyes de Sant Pere hi havia un conjunt de 9 propietaris que compartien dites vinyes. Aquesta zona, segons les afrontacions, sembla correspondre amb l’antiga localització de Sant Pere de Casserres al Berguedà. Així doncs, el lloc conegut com Sant Pere, al terme municipal de Casserres, sembla tenir una clara pervivència en el temps, tot i que l’església i el priorat no estaven localitzades. Durant la intervenció arqueològica, que consistia en la delimitació del possible jaciment, es realitzaren un total de 56 rases que ajudaren a delimitar un jaciment que hores d’ara s’apropa a les 7 hectàrees d’extensió. Així doncs, totes les propostes de variants de la nova carretera afectaven el jaciment que es dividí en cinc zones. La primera zona es localitza en la terrassa superior al voltant de l’actual masia dels Porxos de Canudas, on es pot veure material constructiu reaprofitat, ocupat per la necròpolis de l’antic priorat. La segona zona correspondria a la terrassa central ocupada per la majoria de les estructures que haurien pertangut a l’antic cenobi, a més de localitzar-se una sèrie de murs de possible origen tardoromà. Aquestes dues primeres zones identificades correspondrien al que hem anomenat àrea del monestir de Sant Pere de Casserres, que ocuparia les dues primeres terrasses i s’hauria organitzat al voltant d’una església i unes estructures annexes, orientades al sud, fins arribar a tocar l’antic camí que passava per sota de les dependències monàstiques. Damunt del monestir i a l’entorn de la masoveria dels Porxos de Canudes es localitza una zona d’enterraments. Pràcticament tot el material arqueològic, recuperat en aquesta zona, corresponia a fragments de ceràmica gris medieval de pasta grollera reduïda datada entre els segles IX i XII. A la tercera zona, corresponent a la terrassa inferior, es documentaren una sèrie de murs que quedaven delimitats pels marges existents. Creiem que en aquesta zona creiem que es trobaria la part rústica d’una possible vila romana.


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 221

ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL, PROSPECCIÓ I INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 221

L’àrea corresponent a aquesta estructura sembla estendre’s per totes les terrasses del jaciment i concentrades majoritàriament en la tercera zona on s’han documentat una gran quantitat de murs en disposició ortogonal. La part més meridional de l’àrea semblava conservar unes estructures visibles, amb una possible funcionalitat defensiva. La cronologia relativa que es desprenia de les zones on es va poder recuperar material arqueològic corresponia a l’època tardorromana, amb una quantitat considerable de material ceràmic consistent amb olles de perfil en S i llavi de secció triangular, datades entre els segles VI-VIII, ceràmiques africanes de cuina, trossos d’àmfora africana i altres de ceràmica comuna romana de pasta oxidant. Caldria destacar la troballa d’una vora de ceràmica africana D, forma Hayes 59 datada entre mitjans del segle IV i el segle V d.n.e. La quarta zona que es va delimitar es trobaria a l’oest del jaciment, prop d’una deu d’aigües natural. Aquest element es va documentar fotogràficament i es va interpretar el que semblava ser una bassa i un rec, tallat en el terreny natural, que transitava cap a la zona de sitges, identificada com la cinquena zona. El mur que conformava la presa d’aquesta bassa és de forma oval i presentava un aparell similar al dels murs de la possible vila romana. La cinquena zona consisteix en una extensa àrea d’emmagatzematge amb un considerable nombre de sitges, limitat pel cantó sud i est per el camí de Cal Sargantana i per l’oest per un torrent. Cap de les sitges detectades fou excavada, ja que es tractava de delimitar el jaciment en extensió.

Figura 4. Vista parcial dels camps que ocupa el jaciment de St. Pere de Casserres des de la terrassa superior.


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 222

222

P. CASCANTE, P. FARGUELL

CONSIDERACIONS FINALS El treball de prospecció arqueològica i delimitació de jaciments en fase de projecte d’obra dóna uns excel·lents resultats si es fa de manera exhaustiva i rigorosa, ja que la detecció anticipada de restes pot ajudar a prendre decisions, beneficioses des del punt de vista de salvaguarda del nostre patrimoni, sobre el projecte executiu d’una obra. Així doncs, el posterior control arqueològic de moviments de terres, en fase d’obra, s’efectua de manera anticipada i comporta una millor gestió dels recursos. El camí endegat des de fa uns anys no és fàcil, perquè encara ens topem amb dificultats en la coordinació i establiment de prioritats en molts camps, sobre tot per part de les empreses constructores, però no deixa de ser engrescador que seguint aquest procediment, es pugui arribar a una entesa amb els diversos interlocutors que comporta una gran obra d’infraestructures. Si tenim un bon estudi i ens anticipem a l’obra, molts cops tenim un camí planer per a poder treballar sense entorpiments. En definitiva, la gestió del patrimoni comença per un bon coneixement dels diferents elements arqueològics i arquitectònics que el conformen. Aquest coneixement ens ajuda a analitzar i preveure les possibles afectacions, sobre el patrimoni, que es puguin desprendre quan hi ha un estudi d’impacte ambiental derivat d’un projecte d’obra. Però aquest coneixement sobre els elements ja detectats no és suficient per a salvaguardar allò que no es coneix. Tal vegada, el treball més important, des de les institucions públiques encarregades de la gestió patrimonial, és fer entendre que les prospeccions arqueològiques, implícites en els impactes ambientals, són una eina per a detectar allò que no s’ha detectat i incorporar-ho al gruix del coneixement sobre el patrimoni, ja que com es pot albirar en l’anàlisi previ dels jaciments Accés Casserres Est, Sant Pere de Casserres i en part en el de Sant Marc de Cal Bassacs, hi ha zones del nostre territori que encara resten per descobrir, excavar i interpretar. D’altra banda, els resultats arqueològics de les intervencions als jaciments Accés Casserres Est, Sant Pere de Casserres i Entorns de Sant Marc de Cal Bassacs han donat uns resultats ara per ara parcials, a falta d’aprofundir en els estudis, però força encoratjadors ja que ens fan pensar que l’excavació en extensió dels jaciments de Sant Pere de Casserres i el dels Entorns de Sant Marc de Cal Bassacs donarien uns resultats excel·lents, de cara a poder comprendre com s’articula aquest territori en unes fases històriques, l’antiguitat tardana i alt medieval, poc conegudes o conegudes de manera molt fragmentària en comparació a altres zones del territori català. Sembla que el nexe d’unió entre aquests tres jaciments podria ser una antiga via de comerç de la sal que possiblement provenia de Cardona i es dirigia cap a les valls d’Osona i el Ripollès. Al voltant d’aquesta via s’articularien, ja des d’època prehistòrica, una sèrie d’establiments que desembocarien, a partir de l’antiguitat tardana, en uns nuclis de població força importants propers a centres religiosos. El jaciment trobat a l’Accés Casserres Est ens testimonia mitjançant la datació de part del camp de sitges, el forn i les estructures annexes (canalització del torrent, zona de pastera i decantació d’argiles, un depòsit) que, com a mínim, des d’època alt imperial hi ha algun nucli d’hàbitat a Casserres. Un cop abandonats el forn i les estructures annexas, en aquest mateix lloc es construeix una església. Possiblement, podria tractar-se de Sant Salvi, advocació coneguda per el topònim de Creu de Sant Salvi situada en aquest mateix indret i desmuntada l’any


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 223

ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL, PROSPECCIÓ I INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 223

1936 en el moment que es porta a terme la construcció de la carretera de Casserres a Gironella. La datació d’aquesta església, a falta de l’estudi del material extret de l’excavació, seria a partir del segle V, moment en que s’abandona el forn i es realitzen els primers enterraments amb tègula a doble vessant. Els enterraments al voltant de l’església continuen fins a un moment encara per determinar de l’alta edat mitjana, moment en que es basteix el monestir de Santa Maria i la posterior Santa Maria de l’Antiguitat, situada a un centenar de metres del jaciment. La majoria dels enterraments excavats corresponen a la fase de l’antiguitat tardana, entre els segles V i VIII. Això ens mostra un fort poblament de la zona que no pot ser un altre que l’antiga Castrum Serris esmentada en la carta de repoblament de Lluís el Piadós del 795 d.n.e. En el jaciment anomenat Sant Pere de Casserres s’han localitzat unes estructures que podrien correspondre a una gran vila romana, amb una datació encara per determinar, però que com a mínim la podem situar a finals del segle IV. Aquesta vila seria visible des del jaciment anomenat Accés Casserres Est i s’alçaria a mig camí de Casserres i el riu Llobregat. Sobre part de les estructures romanes es bastiria, en algun moment del segle XI, el monestir de Sant Pere de Casserres i les dependències annexes. La troballa de ceràmica corresponent al segle IX ens podria fer endarrerir aquesta datació, a falta d’un major coneixement sobre l’edifici i la seva estratigrafia. Sembla que el moment d’abandonament del priorat seria en algun moment del segle XIV, tot i que continua existint una masoveria fins el segle XVI. Les impressionants dimensions d’aquest jaciment es palesen amb el desviament de la nova carretera que ha d’unir Gironella i Casserres. A la vegada, les importants troballes realitzades necessiten d’una excavació en extensió que ens mostri el verdader abast estructural de les restes. Pensem que podria tractar-se d’un dels jaciments més importants de la Catalunya central, amb un abast cronològic que ens duria ininterrompudament des de l’època romana fins l’alta edat mitjana. En el cas de Sant Marc de Cal Bassacs podríem parlar d’un nucli poblacional d’època visigòtica, al voltant d’un antic ermitatge, a tocar del camí que mena de Casserres passant per Sant Pere. Més tard l’ermita passaria a ser una església de més entitat amb una possible advocació a Sant Cugat, mentre que el nucli poblacional al voltant de l’església es manté. Finalment, a partir del segle XVIII fins els nostres dies es coneix amb el nom de Sant Marc de Cal Bassacs.

BIBLIOGRAFIA ARXIU BATLLE. Document inèdit 1767. BENCH FIGUERAS, J.: Les barraques de pedra en sec d’Altafulla, Estudis Altafullencs núm. 3. Centre d’Estudis d’Altafulla, 1979. BERNAT CASTELLVÍ, A.: Les barraques de pedra seca a la conca mitjà del Gaià, Fundació Roger de Belfort. Santes Creus, 1998. BUSQUETS I COSTA, JOSEP (2002). El pont de Sant marc I el pont d’Orniu a EROL, nº75. Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga hivern 2002. CABALLÉ, G. I OLIVARES, D. (2002): Forns per a la producció de materials de construcció en època moderna. La fabricació de maons, teules, calç i guix en un entorn


TRIBUNA2007-11

224

22/7/08

13:44

Página 224

P. CASCANTE, P. FARGUELL

preindustrial, a II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sant Cugat del Vallès 18-21 d’abril de 2002. Actes, volum II. CARRERAS, J. et altri (1990): El Berguedà: De la Prehistòria a l’Antiguitat. Àmbit de Recerques. Manresa. Col·lecció els Llibre de l’Àmbit. CARRERAS , J. (2002): Els forns tradicionals de ceràmica de La Bisbal. Monografies d’història de la construcció. Diputació de Girona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes de Girona, Universitat de Girona. Girona, 2002. CASTILLO, A i RIU, M. (1962): El poblado bergistano de Camp-Maurí. C.A.N. VII. Zaragoza. Pp 426-431. CEBRIÀ BARAUT (1994-95): Acta Urgellia Societat cultural Urgel·liana. Volum XII. Lleida 1994-95 CEBRIÀ BARAUT (2004): Acta Urgellia. Societat cultural Urgel·liana. Volum XIV. Lleida. 2004 CENTRE D’ESTUDIS BAGANESOS (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre III. Esglésies i vida eclesiàstica. P-201. Bagà. CURA, M. i ROVIRA, J. (1976): Consideracions sobre el poblat del Bronze Final de Merlès (St. Pau de Pinós, Barcelona). Cypsela, 1. Girona DAURA, A. / GALOBART, J. I PIÑERO, J. (1995): L’arqueologia al Bages. Centre d’Estudis del Bages. Manresa, 1995. DD.AA., (1986): Gran Geografia comarcal de Catalunya. Vol. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. DD.AA, (1988): Carta Arqueològica del Berguedà. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Treball inèdit DD.AA.(1990): El Berguedà: de la Prehistòria a l’Antiguitat. Àmbit de Recerques del Berguedà. Maig 1990. DD. AA. (1995): Catalunya Romànica. El Berguedà.. Vol. XII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. DD. AA. (1995): Del Romà al Romànic. Vol. 0. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. FARGUELL PALLARES, JOSEP (2005): Forn de cal Bassacs i l’antic camí ral de Sant Marc de Cal Bassacs ( Gironella, el Berguedà), localitzat en la nova carretera C-16, eix del Llobregat, de Barcelona a Puigcerdà. Tram 3: Gironella-Berga ( p.k. 30+00). Juliol 2005. FLORENSA PUCHOL, FRANCESC X. (2005): Projecte d’intervenció arqueològica als entorns de l’església de Sant Marc de cal Bassacs. Agost 2005. GIRONÈS DESCARREGA, J.: L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona. Tarragona, 1999. I.E.S. GIRONELLA: Les construccions vitivinícoles al Baix Berguedà. Barraques de vinya, tines i premses, I.E.S. Gironella, curs 99/00. Exemplar fotocopiat a la Biblioteca municipal de Puig-Reig. MACIÀ, T. (1996): Estudi documental, històric i artístic del pont de Periques de PuigReig, a Quaderns científics i tècnics 8. Estudis, informes i textos del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1996. MARTÍN VILASECA, F. I SERRA BATLLE, R.: Les construccions de pedra seca a la comarca de les Garrigues. Pagès editors, Lleida, 1991. MUSEU DEL MONTGRÍ I DEL BAIX TER: El Montgrí que hem oblidat. L’activitat tradicional al massís del Montgrí, (Papers del Montgrí, núm. 19) Ajuntament de Torroella de Montgrí, 2001.


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Página 225

ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL, PROSPECCIÓ I INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 225

NOGUÉS I ESTANY, JOSEP (1973): Història del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Barcelona, 1973 OLIVARES, D. (1997): “El forn de Cal Bassacs” a L’Erol núm 55. Àmbit de Recerques. Berga, 1997. PICÓ, J. (1995): Trossos d’història d’un poble. Puig-Reig. Ed. Picó, arts gràfiques. Solsona, 1995. PLANS I MAESTRA, J.: Construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Barraques de vinya al terme de Sant Fruitós de Bages, Secció d’Estudis del centre Excursionista de la comarca del Bages. Manresa, 1994. RAMON CAMPS. Apunts o notes d’Història de la vila de Casserres. Anys’20 Inèdit. SERRA I ROTÉS, R. : Aproximació a la història de Puig-Reig. Manresa 1982. SERRA I VILARÓ, JOAN. Notes històriques de Casserres, recollides per Joan Serra i Vilaró, quan era vicari d’aquella vila. Inèdit. SERRA I VILARÓ, JOAN (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre III. Esglésies i vida eclesiàstica. P-201. centre d’Estudis baganesos. Bagà 1989. SOLER I BONER, J.: Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Centre d’Estudis del Bages. Manresa, 1994. Quadern núm. 9. SOLER I BONER, J.: Barraques i tines, construccions per a la vinya, Dovella núm. 24, pàg. 59-61. Manresa, 1987. SOLER I BONER, J.: La tècnica de la pedra seca. La construcció popular Dovella núm. 29, pàg. 47-52. Manresa, 1988. SOLER I BONER, J. I PERARNAU, J.: Les barraques de vinya al terme municipal d’Artés (Pla de Bages). Dovella núm. 17, pàg. 37-43. Manresa, 1985 URGELIA. Volum II: Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell. Traduït per J.Servià I Baraut. P-52.


TRIBUNA2007-11

22/7/08

13:44

Pรกgina 226


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 227

Darreres intervencions al nucli històric de Granollers (intervencions 2005) ROBERTO GONZÁLEZ JIMÉNEZ, MÒNICA MERCADO PÉREZ (ESTRATS SL) 1

1. INTRODUCCIÓ El present article s’estructura a partir dels resultats de les restes arqueològiques trobades durant l’any 2005 al nucli històric de Granollers. Tot i que les troballes s’han produït en diferents excavacions de diferents solars, s’ha optat per discriminar aquesta distinció ja que respon a uns criteris administratius actuals i no a criteris històrics o arqueològics. Per tant, tot i que és possible que es facin referències als diferents solars excavats, no serà aquest el criteri essencial en el desenvolupament del present article. En concret les finques a les que fem referència en aquest article són la B1, B2, C1 i C2. Tots aquests solars es van excavar durant l’any 2005 per l’empresa ESTRATS, Gestió del Patrimoni Cultural, gràcies al finançament conjunt de promotors públics i privats, com l’Ajuntament de Granollers, Galvi Promocions del Vallès, SL i els Srs. Vinyamata i Solà. Destacar, també, que les excavacions que es presenten en aquest article són la culminació de tot un procés endegat l’any 1999, quan es va iniciar una política sistemàtica d’excavacions arqueològiques amb motiu de les obres de remodelació del centre històric de Granollers. Així, tot i que en aquest article es tracten les excavacions que es van portar a terme l’any 2005, també es faran referències a excavacions anteriors. Per últim, destacar que degut a la magnitud de les restes trobades, alguns dels projectes urbanístics que s’havien d’executar han estat modificats –cas del solar C1, on es situa l’adoberia de Can Ginebreda i cas del solar C2, on es va documentar un pany de muralla amb una bestorre i part del fossat defensiu del Granollers medieval. Això ha estat possible gràcies a la bona predisposició dels promotors –tant públics com privats–

1. Agraïm la col·laboració dels altres dos directors d’excavació Antoni Rojas i Paula Santamaría.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 228

228

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

que han fet viable una excavació arqueològica preventiva prèvia a l’inici de les obres de construcció dels diferents edificis.

2. LES TROBALLES D’ÈPOCA ROMANA. Tot i que les excavacions arqueològiques dutes a terme a Granollers durant els últims 70 anys han posat al descobert estructures d’època romana identificades com una gran vila rural, i amb una pervivència en les actuals excavacions no s’han registrat estructures d’aquest complexe, tot i que el material moble documentat d’aquest període ha estat remarcable. Entre aquest material cal citar la presència de nombrosos fragments i peces ceràmiques que es poden situar en una forquilla cronològica entre el segle I i el III dC. Entre la tipologia ceràmica documentada podem citar Terra Sigillata Itàlica, Terra Sigillata Sudgàlica, Terra Sigillata Africana o Terra Sigillata Hispànica, així com ceràmiques comunes romanes. El repertori formal també és ampli destacant la gran presència de llànties en un estat de conservació força bo. Val a dir, que la gran majoria d’aquests materials es troben en context d’abocament i per tant no són directament relacionables amb cap estructura arqueològica. La troballa més destacada dintre de tot aquest repertori de materials d’adscripció romana és la documentació d’una peça de marbre que formaria part d’una taula del mobiliari de luxe. Es tracta de la representació del cap del déu Baco. Aquesta està realitzada en marbre de Chemtou, conegut com giallo antico, i prové de la zona nordafricana de Tunísia. La peça, d’uns 15 per 10 centímetres, es situa en una cronologia de mitjans de segle II dC i representa a un déu Baco jove amb els atributs típics d’aquestes imatges com la corona de pàmpols i gotims. Val a dir que la peça es troba en un estat de conservació òptim, fet que permet observar els detalls dels lacrimals, les parpelles i els orificis nasals molt ben definits, així com els cabells rinxolats tant al cap com a la barba, treballats amb trepant manual d’arc. Tot i que no es conserven, els ulls haurien estat de color negre i brillant, segons els models coneguts. Presenta també un gra de raïm en un dels costats del cap, un altre dels motius iconogràfics que relacionen la peça amb el déu Baco. La testa presenta els llavis entreoberts que, gràcies a l’aprofitament d’una veta rogenca pel nas i els llavis, li confereix a la peça una certa sensualitat i embriaguesa pròpia del déu de les bacanals. La troballa d’aquestes peces és habitual en contexts de luxe, sobretot a la zona de la Bètica. A la zona de Catalunya es documenten troballes similars a Tarraco i a Can Fatjó a Rubí. Com hem comentat anteriorment el cap de Baco es troba realitzat amb marbre de Chemtou, marbre molt preuat a l’antiguitat, com cita Plini el Vell a la seva

2. En aquests intervencions es van documentar restes de diferents àmbits de la vil·la amb la descoberta de diferents mosaics, una gran zona porticada i una zona de banys de gran luxe. Entre aquestes cal destacar les excavacions de Plaça de l’església dirigida per Iñaki Moreno, Solar de Càritas dirigida per Roberto González, el Pati de la Rectoria dirigida per Antoni Martín, can Reverter dirigida per Iñaki Moreno, les Rases de Càritas dirigida per Mònica Mercado i les Rases de Menta dirigida per Santi Molera, així com les excavacions de l’Antiga Presó del sr. Estrada, les excavacions del pàrking Vila Oberta i els sondejos de l’església de Sant Esteve efectuats per l’Àrea d’Arqueologia del Museu de Granollers.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 229

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

229

Història Natural. Aquestes peces solien realitzar-se al costat de la mateixa pedrera i posteriorment eren exportades directament des de la zona africana pel Mediterrani o bé mitjançant comerç via Roma.3

Figura 1. Imatge de la testa del déu Baco trobada Granollers

3. Agraïm la col·laboració de la Dra. Isabel Rodà, qui va fer un primer examen i descripció de la peça, pocs dies després de la seva troballa.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 230

230

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

En el cas de Granollers, el cap del déu Baco es va trobar en una posició secundària, en el context d’uns abocaments amb gran quantitat de material d’època romana i sense que es pugui relacionar directament amb cap estructura arqueològica. La zona on es va produir la troballa es considera, en època romana, una zona agrícola que s’hauria de relacionar amb les estructures de la gran vil·la, que es situaria al nord de la plaça de l’església.

3. L’URBANISME MEDIEVAL. L’urbanisme medieval d’aquesta zona de Granollers està condicionat per la nova trama que imposa la muralla. Així podem destacar un urbanisme anterior i un posterior a la construcció de la muralla. Quant a l’urbanisme anterior a la muralla cal destacar les referències a una església preromànica. Al cartulari de Ripoll trobem la menció que, cap a l’any 972, hi havia una antiga església a la zona on actualment trobem l’església de Sant Esteve (SUNYOL 1993: 13). A aquesta dada cal afegir el suggeriment de Josep Estrada, qui, en trobar una basa de columna d’estil toscà el va relacionar amb una possible antiga església d’època visigòtica. (AA.VV., 2004b: 68) També cal esmentar l’existència d’una església romànica sota l’advocació de Sant Esteve, que apareix en un document de l’any 1001 (AA.VV., 1991: 366). Aquesta església, que substituiria l’antiga, es va poder documentar gràcies al reaprofitament d’algunes de les seves estructures dins de l’edificació d’època gòtica. L’any 1942, Salvador Llobet documentà tota una sèrie d’estructures que interpretà com a part de l’església romànica de Sant Esteve. Aquest extrem seria confirmat, posteriorment, en una intervenció arqueològica realitzada en la base de l’actual campanar. En la mateixa es va testimoniar la presència de restes arqueològiques datables entre els segles XI i XII. (SUNYOL 1993: 13). A diferència de l’actual, l’església romànica tindria una orientació d’oest a est i encara avui dia poden observar-se alguns vestigis a la façana oest de l’actual església, així com alguns capitells conservats al Museu de Granollers (AA.VV., 1991, 366). El portal romànic va ser destruït l’any 1936 (LLOBET, 1985: 10). Lligat a aquestes successius temples s’ha documentat una zona de necròpolis amb un total d’uns 160 enterraments. Aquests presenten tombes simples, antropomorfes i de cista. L’orientació de les inhumacions era d’oest a est, amb el cap a ponent i els peus a llevant i el cos en posició de decúbit supí. Aquesta zona de sagrera era compartida amb zones d’emmagatzematge com ho testimonien el gran nombre de sitges documentades pertanyents a aquesta època. A part de la posició predominant de l’església, la fesomia de la ciutat d’aquest moment estarà condicionada per l’existència del mercat, caracteritzat per les seves places al voltant de les quals s’anirà articulant l’urbanisme de la vila. Del mercat de Granollers trobem la seva primera notícia a l’any 1041 quan es parlava d’una mesura pròpia. El 1043 es fa referència a un camí que portava al forum granularios fent palesa l’activitat que s’hi desenvolupava. (DANTÍ, J. i CANTARELL, C., 2004: 101) A les excavacions portades a terme en els solars esmentats no s’ha documentat la presència d’estructures relatives al urbanisme antecessor de la muralla medieval. Si bé sí que s’ha documentat la presència de diferents edificacions pertanyents al nou urbanisme que imposa la creació de la muralla. Aquestes s’han detectat concretament als


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 231

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

231

solars B1 i B2 i corresponen a un mínim de dues cases que presenten una alineació perfecta amb la muralla que es va bastir a la ciutat de Granollers al segle XIV. D’aquesta fase, però cal destacar la documentació que s’ha pogut fer a través de les darreres excavacions del sistema defensiu de la ciutat amb la presència d’una muralla amb bestorres i fossat.

4. EL RECINTE DEFENSIU MEDIEVAL La muralla millor coneguda de Granollers és la del segle XIV. Tot i així les fonts parlen d’una muralla anterior datada al segle XIII. És possible que la primera muralla no s’acabés mai i per tant, que la muralla del segle XIV sigui, simplement, la finalització del projecte anterior amb la construcció en aquelles zones on no s’havia construït mai i la refortificació d’altres zones amb la construcció de torres i bestorres.4 La fortificació de la ciutat constava d’un perímetre aproximat de 760 m i una àrea de 38.827 m2 i, segons Canal, es trobava reforçada per onze torres (CANAL, 1922). La documentació escrita també parla de la presència de cinc portals defensats cadascú d’ells per una torre. Les excavacions portades a terme l’any 2005 han permès documentar un tram de muralla del segle XIV, així com part del seu fossat que va ser excavat de forma manual, fet que va permetre recuperar gran quantitat de material ceràmic i faunístic5. També es va poder documentar una nova bestorre de la muralla que se suma a les tres anteriorment documentades al pati de la Rectoria, plaça de l’església i solar del CAP. La construcció de la muralla de Granollers no s’ha d’entendre com un fet aïllat, sinó que suposa la resposta a una sèrie de fets que s’estaven produint temps enrere a nivell polític intern i extern. Aquests fets ens fan entendre la construcció de la muralla de Granollers en dos fases d’un mateix projecte defensiu. S’ha de relacionar amb els episodis que es produeixen a la Corona d’Aragó entre finals del segle XIII i finals del segle XIV, i que es poden lligar directament amb la política d’expansió de la corona catalano-aragonesa. Aquesta política promoguda per Jaume I comportarà, a la vegada una creixença ininterrompuda així com unes disputes territorials que esdevindran amb el temps una sèrie de conflictes bèl·lics en el territori català. És en aquest marc on hem d’entendre la necessitat d’emmurallar ciutats com ara Granollers, doncs el hipotètic perill d’un atac es converteix en real, en una ciutat com Granollers que suposa una plaça forta en l’avantguarda de Barcelona. No és d’estranyar doncs que sigui en aquesta època quan trobem el primer projecte de fortificació de la vila. En un document de l’any 1291 es fa referència a la construcció d’una muralla a través de la compra del senyoriu de la vila per part de Pere Marqués, senyor del castell de la Roca, amb la expressa condició de que aitalt quantitat (10.000 sous) sigui empleada en la construcció de murs de defensa de la població. (CANAL, 1922: 8). A partir de 1360 es produirà la coneguda guerra dels dos Peres. Aquest conflicte finalitzarà el 1375 amb Enric de Trastàmara al tron de la corona castellana. Aquesta

4. MERCADO, M. et al., 2007 5. OLIVE, M. i PIÑEIRO, M., 2007


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 232

232

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

situació, entre d’altres, farà que es tornin a endegar antics projectes de fortificació o refortificació que havien restat aturats, possiblement, pel moment de crisi econòmica que havia patit el territori català durant finals de segle XIII i gran part del XIV i que ara, degut a l’ambient bèl·lic tornaven a ser necessaris. El cas de Granollers podia seguir aquest paradigma, ja que si bé es cert que, com hem comentat abans, tenim notícies d’una primera muralla iniciada a finals del segle XIII, tornem a trobar documents en el segle XIV on s’esmenta la necessitat de refortificar la vil·la i de fer un manteniment de les velles defenses. En concret ens referim a un document de l’Infant Joan, de l’any 1366, on concedeix els permisos per construir murs, valls, corredossos i torres de fortificació (AA.VV., 2004a: 107), però mentrestant calia que s’endeguessin els adobs o reparacions que convinguin fer interinament en el mur i valls antics”. (DANTÍ, J. I CANTARELL, C., 2004: 102) Aquest privilegi serà confirmat i ampliat per Pere III el Cerimoniós, l’any 1373 (ALONSO, I, 2004:107), dins de la seva política de construcció de muralles i fortificació de viles per tal de fer front als diversos conflictes que amenaçaven la Corona, i on preveu clarament l’expropiació tant de cases particulars com la tala d’arbres (a excepció de fruiters i roures) per tal de portar a terme el projecte defensiu. (DANTÍ, 2001, 18). El tram de muralla que es documenta en aquestes darreres excavacions correspon a aquesta segona fase o refortificació. Com ja hem esmentat, aquesta fase, construïda entre els anys 1366 i 1376, englobaria tant la construcció, ex novo, d’alguns trams, com el manteniment dels trams ja construïts durant la primera fase. La construcció ex novo del sistema defensiu constava dels següents elements: murs, torres (més concretament bestorres), corredossos i fossat. Tots aquests elements han pogut documentar-se en aquesta darrera fase d’excavacions. El mur de defensa presentaria una alçada aproximada d’uns cinc metres des del nivell de circulació intern de la vila, i un gruix que oscil·laria entre 1 i 1,20 metres. Estaria coronat per merlets dels quals, encara es poden observar alguns en el corredor de Sant Cristòfol, a la finca ocupada pel restaurant Granularius. Atenent al gruix de la muralla i la presència dels merlets, és força probable que el pas de ronda estigués format per una passarel·la de fusta adossada a la part alta del mur. La muralla es troba bastida amb còdols de mida mitjana sense desbastar lligats amb morter de calç i formant filades força regulars, amb la tècnica coneguda com maçoneria. En el seu parament s’han documentat diverses empremtes deixades per les bastides utilitzades durant la seva construcció6. Aprofitant el desnivell del fossat respecte a l’interior de la ciutat, part de la fonamentació externa era vista, i per tant el seu parament era idèntic al de l’alçat de la muralla. Per contra, la part interna estava bastida amb la tècnica d’encofrat perdut. En algun pany de muralla s’observen espitlleres, com en el cas de les documentades al Pati de la Rectoria (ALONSO, I., 2004:108) i al solar del CAP (GONZALEZ, R. et al., 2002), que responen al model anterior a l’aparició de les armes de foc. Aquesta línia de tir estaria a l’alçada del nivell de circulació intern de la ciutat. Un dels elements que s’ha documentat en aquestes darreres intervencions arqueològiques és una bestorre. Les fonts escrites parlen d’un total d’11 torres, de les quals 10 són de planta quadrada i 1 de planta rodona. Amb aquesta nova bestorre s’han

6. Pati de la Rectoria (ALONSO, I.. et al., 2003:274)


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 233

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

233

localitzat un total de quatre, (pati de la Rectoria, Plaça de l’església, solar del Cap i solar C2) tot i que hi ha autors que parlen de la situació exacta de 9. De la resta, hom situa dues als extrems del carrer Santa Anna, una a la cantonada nord-est de la muralla (aquesta seria la torre de planta circular) una altra estaria ubicada a l’actual corredor de Santa Esperança i la darrera al carrer Portalet (DANTÍ, J., CANTARELL, C., 2004: 103). La bestorre localitzada en el solar C2 de Granollers, com a tal, no té el costat interior tancat, és a dir, es composa només de tres parets. Aquesta tècnica poliorcètica aconsegueix que en cas d’atac i de que la bestorre sigui apressada per l’enemic, aquesta no pugui ser utilitzada per atacar l’interior de la ciutat. La bestorre documentada presenta un factura similar a les trobades anteriorment. Quant a la planta, quadrada, té 4 metres de costat. Pel que respecta al parament, està construït a partir de carreus ben desbastats i pedra de construcció de mòdul rectangular, amb inclusió d’alguna llosa i creant filades ben alineades i horitzontals. Les cantonades són reforçades a partir de l’alternança de carreus disposats de cap i través. Els murs estan construïts sobre una banqueta de pedra de construcció amb carreuada rústega, de mòdul rectangular i sense mesures definides. El morter és, ocularment, molt similar al de la muralla.

Figura 2. Foto de la bestorre localitzada al solar C2.


TRIBUNA2007-12

234

22/7/08

15:23

Página 234

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

A totes les bestorres documentades arqueològicament, i també a la darrera bestorre localitzada, s’ha observat que la seva construcció s’adapta a la forma del fossat. En el cas de la bestorre del solar C2, degut al seu excepcional nivell de conservació, es va poder documentar, a l’interior, la pendent del fossat, i el seu posterior rebliment, per tal de terraplenar el nivell de circulació intern d’aquesta. Tot i que aquesta bestorre conserva una alçada de tres metres, no s’ha pogut identificar el nivell de circulació intern de la mateixa, com tampoc no s’havia pogut documentar anteriorment a la resta de bestorres documentades. Un altre detall que cal remarcar en el cas de les bestorres documentades a Granollers, és el fet de que els braços d’aquestes no es troben travats de manera solidària amb el llenç de muralla. Aquest fet respon a una altra tècnica poliorcètica amb la qual s’aconsegueix que en cas d’un hipotètic atac, si es mina una bestorre i cau, no arrossegui part de la muralla o a l’inrevés. Aquest model de bestorres, es troba molt estès en les fortificacions bastides durant la segona meitat del segle XIV dins el territori català. Bons exemples d’aquestes els podem trobar formant part dels recintes emmurallats de Montblanc, Pals, Peratallada o Torroella de Montgrí, entre d’altres. Un altre dels elements defensius importants que s’ha documentat a les excavacions és el corredor de muralla. Es tractava d’un perímetre d’uns dos o tres metres d’amplada, entre la muralla i la primera línia de cases de la ciutat, en el qual no s’hi deixaven bastir construccions, per tal de conservar un lloc de pas que anés paral·lelament a la muralla de la ciutat per l’interior d’aquesta. Aquests corredossos tenen els seus orígens en els intervallum dels campaments militars romans i, posteriorment, de les ciutats romanes. L’objectiu d’aquests corredossos era el d’habilitar la circulació per l’interior de la ciutat per tot el perímetre fortificat. Això facilitava, en cas de setge, una defensa més ràpida i per tant més efectiva, dels punts en que es necessités en cada moment. En el cas de la ciutat de Granollers aquests corredossos s’han conservat força bé, fossilitzats i integrats dins l’entramat urbà de la ciutat, i això ha fet que hagi pogut ser documentat en aquestes intervencions arqueològiques. La muralla de Granollers estava envoltada d’un fossat. Aquest ha estat objecte d’un estudi exhaustiu durant els últims anys. Tot i així el coneixement que en tenim no deixa de ser parcial, ja que si bé és cert que s’han portat a terme moltes excavacions, totes s’han produït en un lloc molt concret del recinte murat i, per tant, desconeixem el comportament d’aquest en d’altres zones de la ciutat, com, per exemple, en aquelles on sembla ser que es conserva la fase de muralla més antiga. Tenint present aquest condicionant, el que ens és més conegut és el fossat que correspon a la fase de la muralla bastida al tercer quart del segle XIV, que ha estat documentat en diverses intervencions7, entre elles la que ens ocupa en aquest treball. La vall o fossat de la ciutat de Granollers es trobava excavat, pràcticament en la seva totalitat, en el substrat geològic, tot i que cal remarcar, que la seva construcció va comportar la destrucció de restes arqueològiques anteriors a tota la zona que ocupa. Presenta unes dimensions en planta que oscil·len entre els 7 i 11 metres d’amplada, depenent del lloc on ha estat documentat, i una secció en forma d’U esglaonada assolint actualment una profunditat aproximada entre els 2,5 i els 4 metres.

7. Pati de la Rectoria, Plaça de la Església, Solar dels Lledoners, Solar del CAP i Solar C2.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 235

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

235

Figura 3. Foto del fossat durant les tasques d’excavació. Tots els trams de fossat excavats presenten unes característiques similars, tant en la seva morfologia com en la seva amortització, a excepció del tram de fossat excavat al solar dels Lledoners, on es va documentar un pany de muralla abocat entre l’amortització del fossat. En cap dels cassos s’ha documentat cap indici en el fossat que faci pensar en la possibilitat de trobar-nos davant d’un accés a la ciutat. Quant als sediments que reblien el fossat, la seva excavació ens ha proporcionat dades cronològiques sobre el seu ús i el seu abandó, que el relacionen directament amb la vida de la muralla. Així trobem que el fossat com a tal va tenir vida durant els segles XIV i XV, moment a partir del qual començarà el seu abandó, i que coincideix amb el moment en que els sistemes de defensa medievals comencen a ser del tot obsolets. S’ha pogut comprovar, mitjançant la documentació dels diferents estrats d’abocament, que la vall va experimentar tres fases d’amortització diferenciades en el temps. En la primera fase, la vall va mantenir la seva funció estrictament defensiva des de la seva fundació fins gairebé la meitat del segle XV. En aquest moment i fins a finals del segle XVI, el fossat adopta per primer cop la funció de gran abocador de residus de la vila. No obstant aquest canvi funcional i el total abandó a que aquest serà sotmès, la vall continua significant un obstacle ofensiu degut sobretot al gran desnivell que encara presentava. La tercera i última fase representa la colmatació total de la vall que significà la seva inutilització definitiva. Aquesta fase es situaria al final del segle XVI fins l’últim


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 236

236

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

quart del segle XVII. A partir d’aquest instant i fins el segle XIX, el solar fou objecte de continus anivellaments i remocions del terreny per tal d’edificar cases d’obra nova que s’adossarien a la muralla, tot i que ja es té notícies que a partir de la segona meitat de segle XVI, la ciutat va experimentar un fort creixement demogràfic en torn a les vies principals, que provocà l’expansió de la població fora del recinte emmurallat (AA.VV., 2004a).

5. L’ADOBERIA DE CAN GINEBREDA. Una de les troballes més destacables d’aquesta fase d’excavacions ha estat l’adoberia de Can Ginebreda. Es tracta d’una adoberia en la qual es portava a terme el sistema d’adobatge vegetal, el signe característic de la qual és la gran presència d’estructures contenidor o clots. A l’adoberia de Can Ginebreda de Granollers es poden diferenciar, com a mínim, dues fases constructives, atenent a la disposició dels clots i al fet que la construcció d’alguns amortitza l’ús d’altres. A part d’això, també cal destacar el fet que les estructures de l’adoberia es situen en un edifici que no estava pensat per acollir-la en origen, ja que pot observar-se alguna reforma en els paraments originaris per tal d’aconseguir nous espais d’ús. Ens referim, concretament, al pilar central, on pot observar-se com està falcat per tal de mantenir la consistència, un cop es fan rebaixos en el terreny que ocupava l’antic edifici. La documentació8 coneguda fins ara fa pensar que a Granollers, sobretot en el segle XVI, hi havia una especial dedicació al treball de la pell, si tenim en compte les referències que es troben sobre els blanquers als llibres de deliberacions del consell de la vila o als oficis de molts dels seus ciutadans. També es coneix l’existència d’algunes adoberies en referència al lloguer de les torres de la muralla, però que en principi, no permeten ubicar-les en el lloc exacte de la vila medieval. En els darrers temps s’han anat recuperant alguns documents de compra-venda o establiments de propietats que a través de les afrontacions permeten conèixer en uns casos el lloc exacte i en d’altres només la zona. Tot i que els inicis de l’activitat adobera a la vila, no se sap exactament a quin segle es remunten, la noticia més antiga que es coneix en referència a l’existència d’una indústria de la pell a Granollers és de l’any 1175, en que Vidal de Corró i la seva família, van establir Joan Eriball i la seva família a unes cases i una petita cort on havia de construir dos calciners, a canvi d’una renda per Nadal, fet que fa pensar en una de les tasques que havien de realitzar els treballadors de la pell dins el procés de l’adobatge (VILAGINES, J. 2001: 216). No trobarem més referències fins al segle XVI, on la documentació fa suposar que l’activitat adobera a la vila no era pas menor. Així sembla demostra-ho el llibre del consell per les referències que hi ha a aquesta activitat. La indústria adobera podia causar certes incomoditats als veïns, per això en el llibre del consell s’hi troben reflectides unes nor-

8. Volem agrair la col·laboració de Cinta Cantarell qui ens ha aportat la documentació necessària per la redacció d’aquest article.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 237

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

237

matives que tendien a pal·liar-les. Així, en el 1537 consta “que d’aqui endavant los blanquers no gosen rentar les pells a la riera fins de la passera en avall sots pena de cinc sous”,9 cosa que fa pensar que si no hi hagués una activitat una mica notable, no s’hauria de regular. La problemàtica de les aigües brutes continua encara que en un sentit diferent a l’anterior. En el 1560, el consell de la vila ordena que es facin recs a fi que les aigües brutes de les adoberies vagin a discórrer a la claveguera de les valls de les muralles10. Uns anys després, en el 1569, seran les aigües brutes de les adoberies que hi ha a prop del portal de Belloch, les que ocasionen els problemes. D’aquesta manera el consell ordenarà que les aigües no s’embassin i circulin a fi de que el camí torni a estar com solia11. En un sentit diferent de l’anterior, i seguint la tradició medieval dels oficis artesans d’associar-se en confraries, el consell de la vila, en el 1558, diu que són obligats a ser de la confraria de sant Marc, tots els sabaters, blanquers, assaonadors, tiranters, cosalaters, cinters i tots aquells que facin adobar cuiram12. Les confraries tenien una finalitat religiosa, però una funció important d’aquest tipus d’associacions era vetllar pels interessos econòmics dels associats, en col·laboració amb el consell de la vila (DANTÍ, J. 1981: 71-72), així que la protecció econòmica no era menys important. Si es podien associar és que hi havia prou oficis del mateix sector per fer-ho. Uns anys després, en el 1562, els blanquers demanen poder formar part de la confraria de sant Bartomeu13. Tot i aquesta petició, i els problemes que devien tenir en el si de la confraria, en el 1563, el llibre del consell de la vila diu que “que qualsevol assaonador o sabater puga fer feina pagant a la confraria de sant Marc14. Les notícies documentals que hem vist fins ara porten a constatar l’activitat adobera de la vila, però fins fa poc no coneixíem la ubicació exacta de les adoberies. Com abans assenyalàvem es tenia constància de l’existència de les adoberies a través del lloguer de les torres de la muralla que feia el consell de la vila. En la relació dels lloguers, no s’anomena la torre sola, sinó en referència a una altra cosa. Per exemple, la torre darrera l’adoberia de Joan Reverter (1554), torre darrera l’adoberia de mossèn Ginebreda, en el 1562 i en el 1586, o Pere Many blanquer que arrenda “la torre qui es darrera la casa dels horts”. De fet, sembla que molts blanquers són arrendataris de les torres de les muralles. Actualment sabem que apart de l’adoberia d’en Ginebreda, al Granollers medieval n’hi hauria hagut d’altres, algunes fora muralla, com es habitual en d’altres viles. Per un document d’una venda feta en el 1539? per Joan Pere Ros, blanquer, se sap d’una adoberia prop del portal de Caldes15. Abans veiem com en parlar de les aigües brutes, es feia referència a les adoberies del portal de Belloch. En el segle XVII, encara trobem la ubicació d’una altra adoberia, en un document d’un establiment que fa Leonor Buada a Llorens Torras, candeler, d’un pati de terra derruït i deshabitat que abans era una adoberia, diu que afronta a llevant amb el hereus de Pere Vila, assaonador, al sud amb el

9. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1537 foli, 16 10. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1560, foli 88 11. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1569, foli 198 12. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1558, foli 75 13. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1562, foli 112 14. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1563, foli 113 15. Arxiu Municipal de Granollers. Col·lecció pergamins, núm. 441 (Document fragmentari, notes de Josep Maria Vila)


TRIBUNA2007-12

238

22/7/08

15:23

Página 238

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

camí que porta del portal travesser a la riera16. És a dir, trobem adoberies repartides a diversos punts de la vila. Pel que fa referència explícita a l’adoberia d’en Ginebreda, a part de la documentació citada anteriorment en relació al lloguer de les torres, és en un document del 1583 en què es troba la ubicació exacta. En un reconeixement de béns que fa Bernat Solà, mercader de Granollers, pel rector del Col·legi dels Jesuïtes de Betlem de Barcelona, quan parla de les afrontacions d’un edifici diu que “a l’est limitava amb el carrer Barcelona; al sud termenejava amb la muralla de la vila a l’oest afrontava una part amb cases d’Antoni Grifollera, mestre de cases; i una altra part amb l’adoberia de mossèn Ginebreda mitjançant un camí; al nord, limitava amb l’hort de dites cases amb una placeta dita d’en Guillamet i amb unes cases.17 Cosa que concorda exactament amb l’adoberia trobada al davant de la plaça de l’església. També és cert que el camí al que fa referència el text, va arribar amb aquest mateix nom fins al segle XX. El que sorprèn de l’adoberia d’en Ginebreda és que estigui al davant de l’església gòtica i dins la muralla, no fora, com solia ser habitual. Encara que no pugui assegurar-se quins tipus de pells s’adobaven, al menys un d’ells és segur, ja que se sap per un albarà pagat durant l’exercici de la clavaria de 1573, fet per Francesc Masferrer a Joan Verges, assaonador, per les pells de moltó: “....li comparen los senyors jurats per servir per a cobrir la caxa de les boses dels oficis de la present vila....”18 Pel que fa a la família Ginebreda, durant gairebé tot el segle XVI, els trobem vinculats al poder municipal, ocupant diversos càrrecs. Així en les insaculacions del consell, surt en Petrus Ginebreda, blanquer, uns cops com a clavari altres com a jurat, com a mostassaf o també com administrador de l’hospital. Altres membres de la família com Joaquim Ginebreda són extrets obrer o clavari19. També se sap que en el 1570 tenia un molí anomenat d’en Ginebreda, que acabarà sent el molí de la vila i que tindrà molts plets per les aigües. Els sistemes d’adobatge vegetal i, per tant, les estructures amb ells relacionats, no han variat gaire fins a l’etapa industrial, el que fa que ens trobem complexos adobers a diferents èpoques de la nostra història i que les diferències entre ells no siguin gaire substancials. Així trobem que la característica d’aquests centres és la presència de gran quantitat d’aigua que es necessita per portar a terme aquests processos. Tenyir o adobar pells no requereix instal·lacions molt sofisticades. Només uns recipients (de ceràmica, fusta, excavats a la roca o en terra), aigua (que pot ser transportada amb gerres, amb canalons de fusta o amb cubells, extreta de pous o mitjançant recs) i, a vegades, foc per escalfar aquesta aigua. (MOLIST, N. et al., 2005) Aquests elements, amb petites modificacions, s’han mantingut fins a època industrial en els centres d’adobatge de diferents cultures. L’edifici on es situa l’adoberia de Can Ginebreda es localitza molt a prop de l’església de Sant Esteve, i a tocar de la muralla medieval i d’una de les bestorres. És un

16. Arxiu Municipal de Montornès. Fons Masferrer Perpinyà. Lligall 59 17. Notes de Josep Maria Vila. ACA. Monacals. Hisenda. núm. 2564. 18. Arxiu Municipal de Granollers. Compte de la clavaria Francesc Masferrer-1572-1573, Albarans 19. Arxiu Municipal de Granollers. Deliberacions del Consell, 1555-1572


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 239

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

239

edifici que segueix perfectament l’urbanisme que imposa la muralla. Aquest fet ens marca, evidentment, un data post quem de fundació d’aquest edifici, a la segona meitat del segle XIV quan es basteix la muralla, entre els anys 1366 i 1376. L’edifici de l’adoberia que podem observar està constituït per dos cossos, un principal, format per una sala de 72 m2 amb un pilar central, i un altre, adossat a aquest, de dimensions més petites, on es situen els calciners. Aquests tipus de complexes solien comptar amb zones obertes o patis on es portaven a terme algunes activitats complementàries a l’adobatge, com ara la preparació de l’escorça que haurà d’aportar els tanins en el procés d’adobatge, i que també servia per emmagatzemar les matèries primeres o el producte elaborat. En el cas de l’adoberia de Can Ginebreda, s’ha pogut documentar una zona de pati que es situaria contigua a la banda nord del cos principal. Aquesta zona es va excavar, parcialment, en una intervenció anterior i es van poder localitzar algunes estructures que, si bé en el seu moment no podien ser interpretades, actualment s’ha vist que han d’interpretar-se com a part de l’adoberia de Can Ginebreda. (MARTIN, A. 2002) Aquesta zona de pati, a la vegada, correspondria a l’accés al complex des del carrer, com succeeix en el cas de l’adoberia de Cal Granotes a Igualada20. Aquest accés des del pati donaria al carrer Ginebra (possiblement una derivació de Ginebreda, nom del complex adober i que podia haver donat nom al carrer), conegut fins a inicis de segle XX i que actualment es trobava colgat i inutilitzat. S’ha pogut documentar arqueològicament el marxapeu d’accés a l’edifici i s’ha comprovat en documentació gràfica de mitjans de segle XX com l’edifici encara conservava les portes de fusta que tancaven el pas al pati i, per tant, a l’edifici de Can Ginebreda. Tot i que no conservem l’edifici sencer, l’adoberia de Can Ginebreda es localitzaria en un edifici de dos plantes, d’altra banda, fet habitual en aquest tipus d’indústria. Els edificis que acollien les adoberies solien tenir una planta baixa, anomenada de ribera, on es portaven a terme tots els processos de remull, encalcinat, pelat, descarnat, desencalcinat, rendit i adobatge, és a dir, tots aquells processos on l’aigua és l’element principal. Aquesta zona solia ser una zona fosca, càlida i humida, on la presència dels clots plens d’aigua, calç o excrements d’animals, creava un ambient força incòmode i perillós en el que treballar. No obstant, els accidents solien ser habituals quan algun treballador queia i moria ofegat per la guilla produïda per la matèria orgànica en descomposició. És precisament aquesta part de l’adoberia la que documentem al jaciment de Can Ginebreda, on es pot observar la presència de nombrosos clots, un pou, un fogó i altres zones de treball pavimentades. Aquesta planta, a més, representa un espai semisoterrani ja que es troba a una cota més baixa que el nivell de circulació del carrer, si més no a la banda sud de l’edifici. La planta superior es coneix com estenedor i a diferència de la planta inferior solia ser un espai obert, amb grans finestrals, on hi havia corrent d’aire. A Can Ginebreda no tenim aquesta part, però sí que tenim indicis per pressuposar la seva presència, com són les empremtes, en el pis inferior, dels baixants d’aigua que haurien de provenir del pis superior. Una altre fet que ens fa pensar que aquest edifici tindria una segona planta és el fet que el nivell de circulació del carrer, si més no en algunes zones, era més alt i per

20. Informació facilitada pels responsables de Cal Granotes-Museu de la Pell d’Igualada.


TRIBUNA2007-12

240

22/7/08

15:23

Página 240

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

tant s’hauria de correspondre amb una planta superior. Per últim, destacar que a les fotografies de les que disposem de mitjans dels anys 50 del segle passat podem observar com aquesta zona està ocupada per edificis de dos o més plantes, i cal suposar que aquests edificis són una perduració dels que ja existien en èpoques anteriors. Com ja hem esmentat, els clots són les estructures més característiques d’un complexe adober. Aquests poden ser de diferents formes i mides. Els trobem quadrats, rodons, rectangulars, etc. La tècnica constructiva d’aquests també pot ser molt diversa. Trobem des de simples clots excavats al terra fins a clots fets amb pedra o material constructiu ceràmic, sense deixar de banda altres materials com podia ser la fusta. Les mides també són molt diferents atenent, d’una banda, al procés que es portava a terme en cada clot, i d’altra, a la quantitat de pells que es tractava en cadascun d’ells. En el cas de Granollers trobem més d’una vintena de clots distribuïts per tot l’edifici que delimiten, en aquelles zones on no hi són presents, les zones de treball, on es portarien a terme tasques com el ferrejat, el descarnat, el pelat, etc. Quant a la forma predominant és la quadrada, encara que també trobem clots de forma rodona. Pel que respecta a la tècnica constructiva, tots els clots es troben construïts amb còdol sense desbastar lligat amb morter de calç. Les parts interiors, parets i fons, estan recobertes amb peces ceràmiques de mòdul quadrat, pels clots quadrats, i de mòdul rectangular amb curvatura, pels clots rodons. Amb aquesta tècnica s’aconsegueix l’estanqueïtat dels clots que han de contenir les dissolucions d’aigua i calç o les solucions tànniques, entre d’altres. Amb el procés d’excavació i gràcies a les analítiques efectuades a partir de les restes conservades en els clots, s’ha pogut arribar a establir una aproximació a la funcionalitat de cadascun dels clots. Així trobem un conjunt de tres clots quadrats, d’aproximadament 1,3 m de costat que es situen a tocar del pou i corresponen a una zona de dipòsit o reserva d’aigua. Cal esmentar la presència d’un clot que sobresurt dels altres per la seva diferència de mida. És un gran clot de 2,12 per 3,06 metres. En el seu fons presenta un cubeta de decantació de petites dimensions, destinada a la neteja de l’estructura. Com la resta de clots, està bastit amb còdol lligat amb morter i calç i folrat, a la seva part interna, amb peces ceràmiques. Aquesta estructura es troba situada al costat del fogó i, en destaca la presència d’una canonada que comunica aquest amb la part interna del clot, tot travessant la paret mitgera d’ambdós. La funció d’aquest clot, atenent a les dades proporcionades per l’excavació i al resultat de les analítiques, seria la de remull, és a dir, és en aquest clot on es netejarien i s’hidratarien les pells per començar el procés de neteja. La canonada documentada entre el fogó i el clot tindria, entre d’altres, la funció d’abocar els preparats del fogó directament al clot de remull. També relacionada amb aquesta gran estructura cal destacar la presència d’una cubeta que desguassa directa al clot, la qual estaria dedicada a fer dissolucions de lleixius que col·laboressin al rentat de les pells. Cal destacar un altre grup de sis clots on es portarien a terme les tasques d’encalcinat. D’aquests, cinc són calciners pròpiament dits, mentre que l’altre s’ha interpretat com un dipòsit de calç degut, sobretot, a la gran quantitat de calç que es va documentar durant el procés d’excavació. Aquests clots són de forma rectangular i presenten unes mides aproximades d’1,4 metres per 1 metre, encara que n’hi ha un d’ells que presenta unes dimensions superiors, 1,2 metres per 2,75 metres. Com la resta de clots estan bastits amb còdol lligat amb morter de calç i revestits amb material constructiu ceràmic.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 241

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

241

Just al costat del calciner més gran es troba un altre clot de dimensions i construcció similar que seria el destinat a l’aiguamel, un altre del processos de neteja de la pell. Tot aquest conjunt de dipòsits o clots es troben disposats de manera que delimiten un espai o zona de treball on portar a terme activitats relacionades amb la neteja. Cal afegir també un grup de dos clots relacionats amb aquests i que serien els d’aiguamel, utilitzats per la neteja de les pells després de pelar i descarnar. Quant als clots rodons els trobem dividits en dos grups, encara que tots estan relacionats amb el procés d’adobatge pròpiament dit. Un primer grup el formen dos clots bessons, amb una factura similar a la resta i revestits de peces ceràmiques rectangulars amb curvatura. Les dimensions d’aquests clots oscil·len en torn a 1,5 metres de diàmetre. Val a dir que durant l’excavació d’aquests dos dipòsits es van documentar nombroses restes faunístiques pertanyents a “clavijas” de Bos Taurus (BOTA). Aquestes restes estan en procés d’estudi, però és possible que estiguin relacionades amb l’obtenció de l’oli de pota de bou, un bon engreixant per a les pells i que per tant ens donaria més pistes sobre altres de les activitats que es portaven a terme a l’adoberia de Can Ginebreda. Haurem d’esperar futures analítiques per confirmar aquesta hipòtesi. L’altre grup de clots rodons està compost per tres estructures, de les quals dos són dedicades al rendit mentre que l’altre és un clot de desencalat, és a dir, és el lloc on les pells es rentaven un cop havien passat pels calciners i abans d’anar als clots d’adobatge. Tots tres presenten una factura igual i similar a la de la resta de clots del complex. Les mides d’aquests clots es situen en torn a 1,2 metres de diàmetre. Val a dir que existeixen altres dipòsits del quals no disposem de dades suficients, ja que estan cobertes per estructures posteriors que no s’han desmuntat. Haurem d’esperar al desmuntatge d’estructures, si s’escau, per obtenir les dades que ens manquen i poder recollir les restes oportunes i efectuar-ne les analítiques adients. Quant al proveïment d’aigua, cal destacar que, encara que és força habitual que sigui mitjançant recs, com en el cas de l’adoberia de Cal Granotes d’Igualada (CHOREN, J. et al., 1999), a Granollers el més probable és que el proveïment es fes a través d’un pou, com també s’ha pogut documentar en d’altres indústries d’aquest tipus, com el cas de l’adoberia de Tàrrega (ENRICH, J., 2002). No resulta estrany pensar en aquest fet si tenim en compte que la ciutat de Granollers es troba molt ben regada per aigües subterrànies i per tant, és molt fàcil el proveïment a través de pous i mines com s’ha pogut comprovar a diverses excavacions al centre històric de la ciutat.21 A més l’aigua de pou presenta l’avantatge que sempre es troba a la mateixa temperatura, no pateix canvis tèrmics com l’aigua que prové de recs o a través d’altres sistemes. El pou documentat a Can Ginebreda es situa a la cantonada sud-est de l’edifici. Presenta planta quadrangular amb unes mides d’1,5 metres per 1,4 metres, i totes les seves parets estan bastides amb còdols lligats amb morter de calç. Per raons de seguretat aquest pou no es va poder excavar en la seva totalitat i la part excavada, uns quatre metres de profunditat, no va proporcionar materials arqueològics fiables per a concretar la seva adscripció cronològica.

21. Cal esmentar la documentació de diverses mines d’aigua a excavacions com ara la Rasa de la Rectoria (GONZÁLEZ, R., 2003a), al solar del CAP (GONZÁLEZ, R., 2003b). També cal destacar la presència de dos possibles pous de mina a CAN PIERA (MARTÍN, A. 2002).


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 242

242

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

Tot i no haver-hi trobat elements arqueològics relacionats, hem de suposar que la circulació de l’aigua dins del complex adober, que com ja hem comentat, és un element important i necessari en gran quantitat per a aquest tipus d’indústria, es faria a través d’elements mòbils com ara cubells, canalons de fusta o similars. Cal destacar, a l’adoberia de Can Ginebreda, la presència d’una estructura de combustió. Concretament es tracta d’un fogó d’obra i, encara que no és estrany trobar-ne, tampoc podem dir que sigui un element present a totes les adoberies. Val a dir que dels dos exemples d’adoberies més coneguts a Catalunya, Cal Granotes a Igualada i l’adoberia de Tàrrega, només en el cas de l’adoberia de Tàrrega es documenta aquesta estructura de combustió (ENRICH, J., 2002). En el cas de Can Ginebreda, el fogó es troba en un estat de conservació força bo. Es situa a la cantonada nord-est de l’edifici, en un espai semisoterrani. És bastit amb còdol lligat amb morter de calç i amb material constructiu ceràmic, sobretot a la part corresponent a la cambra de combustió. La funció d’aquest fogó seria la d’escalfar aigua per accelerar els processos d’adobatge, així com preparar diferents solucions o substàncies que milloressin la qualitat de les pells que s’hi tractaven. Com hem comentat anteriorment, aquest tipus d’estructura és habitual a les adoberies, però també és molt comú en altres tipus de complexos preindustrials, com la que es va poder documentar a la saboneria de Santa Maria de Palautordera, molt similar a la de Can Ginebreda quant a tipologia, però amb unes funcions relacionades amb la producció de sabó (SALVADÓ, I. et al., 2005).

Figura 4. Imatge del fogó


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 243

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

243

Com hem comentat anteriorment hi ha una part del complex adober de Can Ginebreda que es va excavar en una intervenció anterior. En aquesta intervenció es va documentar un paviment enllosat amb una marca batent que podria pertànyer al registre d’una roda de molí. Aquesta estructura no podia relacionar-se amb cap de les altres estructures que es van documentar en aquella excavació. (MARTÍN, A., 2002) S’ha hagut d’esperar fins al descobriment de l’adoberia de Can Ginebreda per comprovar que aquest paviment corresponia a la zona de pati de l’adoberia, i que la marca que s’observa en el paviment pot correspondre a un molí vertical dels que es feien servir per triturar escorça i produir elements necessaris en el procés d’adobatge. Un molí d’aquest tipus pot observar-se a l’adoberia de Cal Granotes a Igualada. Ja s’ha esmentat en diverses ocasions la importància de l’aigua en tots aquests processos d’adobatge de pells. El proveïment d’aigua es soluciona mitjançant pous però aquest tipus de complex també necessita un bon sistema per evacuar aquesta aigua i tots els residus que porta, com ara calç, restes de pèls, de carn, d’excrements fets servir en el procés d’adobatge, etc. És conegut que aquest tipus d’indústries rebien moltes queixes per part dels ciutadans respecte a l’evacuació de residus, pudors i altres incomoditats. A l’adoberia de Can Ginebreda només s’ha documentat una claveguera, d’unes dimensions no molt grans. Es troba situada al costat dels clots d’emmagatzemament d’aigua i pren direcció cap a la muralla i el fossat. Aquesta claveguera recull les aigües dels clots d’emmagatzematge i és de suposar que recolliria les aigües d’altres estructures, encara que no s’han conservat evidències d’això. Val a dir que encara manca per excavar una part del solar que ocupa l’adoberia de Can Ginebreda i és la que se situa entre l’edifici de Can Ginebreda i la muralla, és a dir, un tram de corredor medieval fossilitzat en la trama urbana de l’actual ciutat de Granollers. És possible que durant l’excavació d’aquesta zona es puguin documentar altres estructures relacionades amb l’evacuació d’aigües residuals. Entre els materials arqueològics trobats a l’adoberia de Can Ginebreda val la pena fer esment de dos elements trobats durant l’excavació i que ens aporten dades sobre els processos de la pell que es portaven a terme a Can Ginebreda. D’una banda, cal destacar la troballa d’un ferro de descarnar pells, eina molt característica d’aquest tipus d’indústria. Aquesta eina és coneguda i utilitzada des d’època romana i fins a la industrialització del procés (ENRICH, J. 2003, 7). La forma corbada del tall respon a la necessitat d’adaptar-se al cavallet de fusta on es col·locaven les pells per extreure’n, rascantles amb el ferro, les restes de carn adherides. Eines molt similars han estat trobades a Ruscino (Sud de França), Guadix (Granada), a Bovalar (Seròs, el Segrià) (ENRICH, J. 2003, 7) i a la necròpolis de Palous (Camarasa, la Noguera) (SOLANES, E. i ALÒS, C., 2003) D’altra banda en les immediacions de l’edifici de l’adoberia es va produir la troballa d’un abocament de recipients ceràmics amb restes de pigments. Després de l’estudi efectuat pel departament d’enginyeria química de l’EPSVG a càrrec del Dr. J. Butí i de la Dra. N. Salvadó ens permet treure alguna conclusió més sobre la adoberia. El fet que es trobin petites quantitats de pigments i la gran diversitat colorimètrica d’aquests, amb la presència de la tricomia de groc, blau i vermellós sembla que els relacioni amb algun ofici tradicional de decoració de petits objectes. Per tant, no es pot descartar la presència d’un artesà que decorés pells per a l’obtenció de guadamassils. Tot i això, es tractaria d’una reminiscència de la tècnica, ja que s’ha detectat un pigment de síntesis que es dataria fora de l’època de funcionament de l’adoberia.


TRIBUNA2007-12

244

22/7/08

15:23

Página 244

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

Atenent a les estructures trobades i a la documentació disponible hem de dir que l’adoberia de Can Ginebreda seria un exemple de petita adoberia de tradició medieval dedicada a una producció i comerç local, com era el cas de moltes altres adoberies existents a ciutats medievals com Granollers. A Granollers tenim constància de més adoberies a part de la de Can Ginebreda. Una seria la de Can Reverter, una altra que es situaria a la zona de les Travesseres i una altra a prop el portal de Belloch (encara que no sabem si funcionen al mateix temps). Totes es situarien en aquest sistema de petites industries locals per autoabastir la seva població o la dels voltants, tenint en compte la importància del mercat a Granollers. Aquests complexes industrials aniran desapareixent amb la mecanització i industrialització del procés quan grans centres com Vic o Igualada despuntin i concentrin tota la producció adobera. Un cop l’adoberia s’abandona definitivament, coincidint amb l’ascens i la centralització en dos centres com són Vic i Igualada i amb la mecanització de l’ofici al segle XIX (CHOREN, J. et al., 1999: 9), l’edifici de Can Ginebreda tindrà diferents usos. L’edifici es va compartimentar i s’ha fet servir fins gairebé l’actualitat com a habitatges, magatzems i fins i tot ha estat la seu d’un dels bars més coneguts a Granollers durant la segona meitat del segle XX.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 245

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

245

Figura 5. Planta de l’adoberia de Can Ginebreda. Cada àmbit/color presenta una funció específica en les tasques d’adobatge.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

246

15:23

Página 246

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

BIBLIOGRAFIA ALONSO, I. et al., (2003): “Intervencions arqueològiques a la ciutat de Granollers 20002002” a Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya., Vol I, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval. Barcelona, p. 269-280 A.A.V.V. (1991): “Granollers: Sant Esteve de Granollers” a Catalunya Romànica. Vol XVIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 366-367. A.A.V.V., (1996): De la Balma a la Masia. L’habitat medieval i modern al Vallès Oriental, Treballs del Museu de Granollers, 2, Granollers. A.A.V.V., (2004a): Atles d’Arqueologia Urbana, vol. 1: Granollers, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona. A.A.V.V., (2004b): Atles d’Arqueologia Urbana, vol. 1: Granollers, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, CD. CANAL, A., (1922): “Curiositats granollerines. Les muralles velles de Granollers” a La Gralla, 35-37, Granollers. CHOREN, J. et al., (1999): La industria de la piel en la Edad Media, treball de recerca presentat a l’UB, inèdit CUSPINERA, L. et al. (1985): “Introducció: trets històrics de Granollers” a Catàleg general de patrimoni històric arquitectònic, Conselleria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Granollers, Granollers, p. 10-11. DANTÍ, J. (1981): Granollers i comarca. Als segles XVI i XVII. Evolució demogràfica i econòmica, pàg.71-72 DANTÍ, J., (2001): “Granollers, una vila amb places i porxos” a Lauro, Revista del Museu de Granollers, 21, Granollers, p. 16-21. DANTÍ, J. i CANTARELL, C. (2004): “Granollers a l’època medieval”, a Atles d’Arqueologia Urbana, vol. 1: Granollers, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona. ENRICH, J. (2002) “Unearthing a medieval tannery in Tàrrega-Barcelona”, a World Leather, Octubre 2002, volum 15, num. 6, Liverpool ENRICH , J (2003). Estudi d’un ferro de descarnar pells procedent d’una necròpolis visigoda (segles VI-VII), inèdit GONZÁLEZ, R. et al., (2002): Informe de la II fase d’intervenció al jaciment de Càrites (Granollers, Vallès Oriental), inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GONZÁLEZ, R. (2003a). Intervenció arqueològica a la Rasa de la Rectoria, (Granollers, Vallès Oriental), informe dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, inèdit GONZÁLEZ, R., (2003b): Informe de la intervenció arqueològica realitzada al solar del CAP (A3) (Granollers, Vallès Oriental), juny-juliol 2003, inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GONZÁLEZ, R. et al., (2007): “L’adoberia de Can Ginebreda: un exemple d’arqueologia industrial a Granollers” a les Actes del III congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya, Ajuntament de Sabadell, ACRAM i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 52-66 HERNÁNDEZ, F. X. (2004): Història militar de Catalunya, Vol II: Temps de conquesta, Rafael Dalmau editor, Barcelona.


TRIBUNA2007-12

22/7/08

15:23

Página 247

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005)

247

LLOBET, S., (1985): “Introducció: trets històrics de Granollers” a Patrimoni històric arquitectònic. Catàleg general. Conselleria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Granollers, Granollers, p. 10-11 MARTÍN, A (1985): “De la cultura de los ‘sepulcros de fosa’ al grupo de ‘Veraza’ en el Vallés” a Estudios de la Antigüedad, 2, Bellaterra, p. 3-57. MARTÍN, A. (2001): “Intervencions arqueològiques al pati de la rectoria 2000-2001. Granollers. Vallès Oriental” a Jornades d’Arqueologia 2001: Intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona (1996-2001), La Garriga, 29-30 novembre i 1 de desembre de 2001, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona. MARTÍN, A. (2002). Informe de la intervenció arqueològica a la plaça de l’Església. Zona E-Can Piera, Granollers, Vallès Oriental. Fase I: sondeig i delimitació d’estructures, informe dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, inèdit MERCADO, M., (2003): Memòria de la intervenció arqueològica d’urgència efectuada a les rases de Càrites. Plaça de l’Església. Granollers, Vallès Oriental, del 6 de maig al 6 de juny de 2002, memòria d’excavació núm. 3946 dipositada a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. MERCADO, M., (2006): Memòria de la intervenció arqueològica portada a terme al solar de Lledoners, Solar A1. (Granollers, Vallès Oriental), inèdita, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. MERCADO, M. et al., (2007): “El recinte defensiu de Granollers” a les Actes del III congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya, Ajuntament de Sabadell, ACRAM i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 370-380 MERCADO, M., GONZÁLEZ, R., (2005): Informe sobre l’afectació constructiva de les estructures arqueològiques documentades a la Plaça de l’Església: Solar C2 Muralla, fossat i torre medievals. Granollers (Vallès Oriental), juny de 2005, inèdit. Dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. MOLIST, N. et al. (2005): “Tintes y curtidos en época ibérica. Procedimientos analíticos para la identificación de los espacios artesanales” a Datatèxtil Publicación del Centro de Documentación i Museu Tèxtil de Terrassa, num. 11 Terrassa MORENO, I. (2003): Informe tècnic de l’excavació arqueològica preventiva a la Plaça de l’Església de Granollers (Vallès Oriental), inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. MUNTAL, J. (2004): “La muralla carlina de Granollers” a Atles d’Arqueologia Urbana, vol. 1: Granollers, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona. OLIVÉ, M. I PIÑEIRO, M. (2007): “El fossat de Granollers: primeres interpretacions a partir del registre material” a les Actes del III congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya, Ajuntament de Sabadell, ACRAM i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 381-392 ROJAS, A., (2005): Informe sobre l’afectació constructiva de les estructures arqueològiques documentades a la Plaça de l’Església: Solar B2. Granollers (Vallès Oriental), juny de 2005, inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


TRIBUNA2007-12

248

22/7/08

15:23

Página 248

R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

SALVADO, I et al. (2005). Intervenció arqueològica a La Saboneria, TAV Llinars-Sant Celoni (Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental), informe dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, inèdit SANTAMARÍA, P., (2005): Informe sobre l’afectació constructiva de les estructures arqueològiques documentades a la Plaça de l’Església: Solar B1. Granollers (Vallès Oriental), Abril de 2005, inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. SOLANES, E. i ALÒS, C (2003): “Interpretació de l’aixovar de la necròpolis hispanovisigoda de Palous (Camarasa, la Noguera): apunts sobre l’adobat de pells a l’antiguitat tardana” a Revista d’Arqueologia de Ponent, n 13, Lleida SUNYOL, M. (1993): “Intervenció arqueològica al subsòl del campanar de l’església de Sant Esteve de Granollers” a Lauro, 5. Granollers, p. 13-15. TENAS, M. (1992): L’aplicació de mètodes d’excavació prehistòrica a un jaciment clàssic: la necròpolis romana de Can Trullàs (Granollers, Vallès Oriental). Treball d’investigació de doctorat, inèdit, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. VILAGINES, J. (2001): El paisatge i l’alimentació al Vallès Oriental (s X-XII) Biblioteca Abad Oliva. Publicacions de l’abadia de Montserrat. p. 216


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 249

El castell de Montsoriu (Arbúcies – Sant Feliu de Buixalleu, Selva). Arqueologia i història d’un gran castell feudal GEMMA FONT, J. M. LLORENS*, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS I JORDI TURA (Museu Etnològic del Montseny, la Gabella – Arbúcies)

SITUACIÓ GEOGRÀFICA El castell de Montsoriu es troba en el límit dels termes municipals d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu (Selva) en un turó de 632,5 metres d’altitud, situat en els primers contraforts del massís del Montseny. La seva situació, a la capçalera de la vall de Breda i elevat sobre la riera d’Arbúcies, en el punt on s’obre la seva vall, li permet un domini visual d’una àmplia zona, que abasta per una banda la depressió Prelitoral i la zona costanera, i per l’altra, els massissos del Montseny i les Guilleries. Les excavacions arqueològiques dutes a terme de forma continuada i sistemàtica des de l’any 1993, sota la direcció tècnica del Museu Etnològic del Montseny, han permès posar en rellevància un dels castells catalans més imponents, cap i casal dels vescomtes de Cabrera. Ara bé, aquestes intervencions arqueològiques han servit també per descobrir la transformació del primitiu castell roquer, vinculat al poder dels vescomtes, en la fortalesa inexpugnable que el cronista Bernat Desclot relatava a la seva crònica a finals del segle XIII, amb més de 500 metres de perímetre emmurallat, i que finalment a causa de les grans obres de reforma de mitjan segle XIV, el convertiren en un exemple magnífic de castell palau. Si a això hi afegim les noves dades que l’estudi de les fonts històriques ens ofereix, en aquests moments podem presentar una aproximació a l’evolució històrica i arquitectònica del castell força acurada.

* Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

250

15:29

Página 250

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Figura 1. Encimbellat en els primers contraforts del Montseny, el castell de Montsoriu ofereix encara avui dia l’aspecte de la gran fortalesa inexpugnable que fou.

PRIMERES REFERÈNCIES DOCUMENTALS La primera referència al turó de Montsoriu la trobem en una delimitació de masos cedits a la parròquia d’Arbúcies, en l’Acta de Consagració de l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita d’Arbúcies l’any 923. Però no serà fins a l’any 1002 que trobarem la primera referència documental: «(...) locum que dicunt Monte Suriz, uel in eius apendicio siva infra eius terminis(...)», en una donació de terres que féu Giscafred al monestir de Sant Cugat, situades en el terme o apèndix de Montsoriu, fet que pressuposa l’existència d’un castell termenat. A partir de l’any 1002, trobem documentat el primer personatge vinculat amb el castell: Amat de Montsoriu (Amati Monti Soricensis), fill de Seniofred vescomte de Girona i d’Auruca. Amat, pren part en el consell Comtal i afegeix al seu nom la indicació de senyor de Montsoriu, prenent el nom de la seva possessió més destacada, i on probablement hi tenia la residència. L’any 1016 es titula ja Amat de Girona, i el 1019 apareix com a vescomte de Girona.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 251

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

251

La primera menció estricta del castell és de l’any 1017, quan Ermessenda, comtessa i vídua del comte Ramon Borrell va actuar, juntament amb altres magnats com a executòria testamentària del seu difunt espòs, en el document apareix Amato de castro surice com a marmessor del comte Borrell. Amat pren el patronímic de la seva possessió més emblemàtica: el castell de Montsoriu. Amat, serà el pare d’Albert Amat (1025-1029), que va morir sense descendència i a qui va succeir la seva germana Ermessenda, casada amb Guerau de Cabrera l’any 1033. Ermessenda i Guerau seran, l’any 1038, els fundadors del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, centre espiritual del territori del vescomtat. Des d’aquest moment la història del castell de Montsoriu i de les viles i llocs que formen el vescomtat de Girona - Cabrera aniran intrínsecament lligades a la història de la família Cabrera. Al llarg dels segles XI i XII el castell formarà part de les possessions dels vescomtes de Girona, que el tenen en alou franc o plena possessió. El fill d’Ermessenda i Guerau, Ponç I Guerau, vescomte de Girona, es casà amb Ledgardis, filla d’Arnau Mir de Tost, vescomte d’Àger i personatge cabdal en la conquesta de terres a l’islam en el comtat d’Urgell. D’aquesta manera la inicial casa vescomtal de Girona va afegir als seus dominis les terres i possessions dels Cabrera i, amb el matrimoni de Ponç Guerau i Ledgardis, s’hi afegeixen les terres urgellenques d’Àger. A Guerau II, el succeí el seu fill Guerau III Ponç (1145-1180), que fou el primer que canvià el nom del títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera. Aquest Guerau III Ponç ha estat identificat com el trobador Guerau de Cabrera, autor de l’Ensenhamen.

EL CASTELL ROQUER (SEGLES X-XI) El castell de Montsoriu formava en aquests moments un petit clos emmurallat de no més de 30 metres de llargada per 19 d’amplada màxima, es tracta d’un castell adaptat a la topografia del turó, en forma trapezoïdal, on el punt més fort, militarment i visualment, era la torre de l’homenatge. Es tracta d’una torre circular de 16 metres d’alçada (conservats a l’actualitat), que tenia l’accés al primer pis d’aquesta. La torre, per tant, disposava de planta baixa o possible magatzem, primer pis i terrat, ignorem amb exactitud l’accés original a aquest primer pis de la torre i de la mateixa manera tampoc coneixem encara la coberta o el sòl de la sala intermèdia de la torre, tot i que és molt probable que es construís en fusta. Als peus de la torre se situa una petita cisterna, per a l’acumulació d’aigua de pluja, retallada a la roca del turó, de forma rectangular, sense cobertura coneguda i amb arrebossat de morter de calç. En el sector est de la torre es localitzà durant la campanya de 1996 el basament d’una estructura que corresponia a l’absis d’una petita capella castral. Per la solució constructiva utilitzada, perfil en arc ultrapassat, es podria situar cronològicament entre la segona meitat del segle X i inicis del segle XI. L’església es mantingué en ús al llarg del segle XI i previsiblement a la primera meitat del segle XII, com ho certifica la trobada de restes de pintures murals d’època romànica en les parets de la capella. Finalment, entre les darreries del segle XII i inicis del XIII el culte es traslladà a la nova capella romànica situada en el pati d’armes.


TRIBUNA2007-13

252

22/7/08

15:29

Página 252

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Figura 2. Planta de les estructures del castell de Montsoriu al segle XI. El conjunt arquitectònic del castell roquer de Montsoriu es complementava amb una sèrie de possibles estances situades en el sector oest, com ho demostra la presència de forats de pal (construccions peribles en fusta) i una plataforma d’anivellament. No podem confirmar les divisions internes del primitiu recinte a causa de les successives ocupacions i les grans reformes d’època gòtica però sí que podem definir amb exactitud el perímetre d’aquest castell inicial. A l’extrem oposat del turó, trobem una torre que flanquejava l’entrada al recinte emmurallat. S’hi accedia per una escalinata que comunicava l’exterior del recinte clos amb una poterna que donava accés al pati central del castell.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 253

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

253

En l’extrem oposat del turó, darrere la torre de l’homenatge, es construí entre mitjan segle XII i finals d’aquest mateix segle una muralla defensiva amb doble filada d’espitlleres. Aquest castell encimbellat dalt del turó es mantindrà en ús al llarg dels segles XI i bona part del segle XII, i donarà lloc a l’espai conegut com a recinte sobirà, que formarà part del castell palau d’època gòtica, més desenvolupat arquitectònicament. La tipologia de castell roquer es va mantenir més o menys inalterat durant gairebé dos-cents anys, fins a les reformes constructives de la segona meitat del segle XII i principis del XIII. Al llarg del segle XIII s’ampliarà el conjunt defensiu amb un nou pla constructiu: el pati d’armes, modificant totalment la inicial aparença del castell, convertint el petit castell roquer en una gran fortalesa.

LA CONSTRUCCIÓ DEL GRAN CASTELL ROMÀNIC (SEGONA MEITAT DEL SEGLE XII – FINALS DEL SEGLE XIII) Entre finals del segle XII i inicis del segle XIII s’iniciaran unes importants obres de remodelació del primitiu castell roquer que comportaran entre d’altres la construcció del segon recinte del castell, amb la capella romànica i el gran pati central. No coneixem amb exactitud la causa que va portar els propietaris del castell, a iniciar la transformació del petit castell roquer d’origen preromànic, en la gran fortalesa del segle XIII. Però, no seria de totes maneres del tot forassenyat pensar que aquest fet s’hauria d’inscriure en un primer moment, en el marc dels conflictes entre Ponç III vescomte de Cabrera i el rei Alfons I. La construcció d’una gran fortalesa entre Girona i Barcelona, havia de representar per força un nou focus de tensió entre la monarquia i els vescomtes, en un moment especialment delicat per les tenses relacions que mantenien i també com a símbol de reafirmació del poder feudal davant la monarquia. Des d’un punt de vista històric, de finals del segle XII podem destacar la referència documental de l’estada del primer rei d’Aragó i comte de Barcelona, Alfons I a Montsoriu, el 1191. També en aquests anys, de finals del segle XII, se succeeixen una sèrie de signatures o concòrdies entre el vescomte de Cabrera Ponç III Guerau i el rei Alfons I. Segons aquestes el vescomte promet no aixecar-se en armes en contra del rei. Aquestes convinences entre Ponç III i Guerau i els reis Alfons I i Pere I se situen dins el marc general de reforçament de l’autoritat reial dins el món feudal. Al segle XIII, el vescomtat d’Àger i el de Cabrera que per més de 4 generacions havien anat de la mà de la família Cabrera, se separen. El 18 de setembre de 1223 Guerau IV Ponç de Cabrera i primer comte d’Urgell, en retirar-se al castell templer de Gardeny, reparteix els seus estats i títols entre els seus fills. Donà al seu fill primogènit Ponç I d’Urgell el comtat d’Urgell i deixa al seu segon fill Guerau V de Cabrera el castell de Montsoriu i les terres del vescomtat de Cabrera. Aquest fet representarà per al castell de Montsoriu, convertir-se de nou en un dels principals centres del poder vescomtal Cabrera-Girona, i explica en part l’intens procés de remodelació que des d’un punt de vista arquitectònic afectarà el castell al llarg del segle XIII, fins a esdevenir una de les principals fortaleses del Principat. L’altra gran qüestió que jugarà en favor de Montsoriu serà sens dubte la seva magnífica situació estratègica, com a punt de control de comunicacions, davant les amenaces procedents del nord i exemplificades a la perfecció en la croada contra Pere II.


TRIBUNA2007-13

254

22/7/08

15:29

Página 254

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Des d’un punt de vista històric a Guerau V (1229-1242) el succeí el seu fill Guerau VI de Cabrera (1242-1299), casat amb madona Sanxa de Santa Eugènia, senyora de Torroella de Montgrí. La successora d’aquests fou la seva filla primogènita Marquesa I (1278-1328), casada amb Ponç Hug IV, comte d’Empúries i vescomte de Bas. En quedar sense descendència, després de la mort de Marquesa, el vescomtat de Cabrera passà a les mans de Bernat I (1328-1332), fill de l’oncle de Marquesa, de nom Ramon, senyor d’Anglès, Brunyola i Montclús. Bernat heretà el vescomtat el 1328. Però la dada històrica més significativa d’aquest segle XIII és sens dubte la descripció de Bernat Desclot del castell de Montsoriu. El cronista reial, en referir-se a l’atac de Felip l’Ardit de França (any 1285), en el capítol CLIII de la seva Crònica, descriu amb precisió fotogràfica l’aspecte de la ciutat de Girona, preparada per a la defensa, i també comenta les diverses defenses o fortaleses que encara es mantenen sota el poder del rei català Pere el Gran, entre les quals destaca Montsoriu: «(...) E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món e és del comte d’Empúries (...)» (Soldevila, 1973). Malgrat que el coneixement que actualment tenim de l’evolució arquitectònica de Montsoriu és important, la fase constructiva del segle XIII, presenta nombrosos interrogants a causa del fet que moltes de les obres de reforma del segle XIV, es van fer sobre construccions del XIII, o bé rebaixant els nivells de circulació fins a la roca mare o retallant fins i tot la roca. Mercès a les intervencions portades a terme aquests darrers anys al pati d’armes del castell, aquesta situació està canviant.

Figura 3. Planta general del castell de Montsoriu al segle XIII.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 255

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

255

EL RECINTE SOBIRÀ La reforma constructiva de finals del segle XII i del segle XIII, significarà importants canvis en l’aspecte d’aquest recinte, del qual únicament perviurà de l’etapa anterior, tot i que amb modificacions, la torre mestra o torre de l’homenatge. En aquesta fase, a la cara de tramuntana de la torre de l’homenatge, s’obrirà una porta adovellada en arc de mig punt en el nivell de la planta baixa, fet que obligarà a eliminar una antiga cisterna i conseqüentment a construir-ne una de nova, just al seu costat. En aquesta mateixa fase, s’enderrocarà l’antiga capella preromànica del recinte sobirà —que en aquests moments ja hauria estat substituïda pel nou edifici del pati d’Armes— la qual cosa permetrà construir la nova muralla del sector llevantí, i obrir un nou itinerari d’accés paral·lel a aquesta muralla fins a una nova porta situada als peus de la torre de l’homenatge. Paral·lelament s’amplia el recinte pel sector de ponent, amb un nou traçat de muralla, que servirà per augmentar la superfície interior del clos. La construcció de la Sala Gòtica és una obra de gran importància que tanca el recinte sobirà pel sector nord, amb unes dimensions màximes de 16 metres de longitud i 6 metres d’amplada, cobert per una volta de canó apuntada, sustentada per 4 arcs. Aquesta sala constituïa l’accés principal al recinte sobirà i podria haver arribat a funcionar com una mena de cos de guàrdia. Les seves extraordinàries dimensions, amb murs de més d’1 metre, possibilitaven disposar a la seva part superior d’un gran adarb, per controlar el fossat (15 metres per sota) i l’espai superior del turó, amb el recinte annex culminat per una gran torre albarrana, la torre de les Bruixes.

EL PATI D’ARMES Com hem comentat, aquesta és la zona del castell que a hores d’ara està donant el major nombre de testimonis de l’ocupació de Montsoriu al segle XIII. Els espais de circulació i entrada al pati d’armes L’any 2003 es van localitzar les restes d’una plataforma d’anivellament, orientada de nord a sud i per tant gairebé paral·lela a la muralla, de la qual resta separada uns 2,5 metres, la continuació de les tasques d’excavació l’any 2005, dins l’àmbit de l’anomenat cos de guàrdia del segle XIV, han permès observar com els murs d’aquesta plataforma d’anivellament del castell del segle XIII, en una fase immediatament anterior, havien format part d’un primer sistema de tancament del recinte en el sector nord-est. Ja en el primer quart del segle XIII, l’enderrocament d’aquests murs de tancament (que tenen una amplada d’entre 60-70 centímetres), i que estaven lligats en fang, va permetre configurar un nou accés d’entrada al Pati d’Armes de Montsoriu, a partir de dos nivells de circulació, amb un desnivell màxim d’1,60 metres. La interpretació d’aquest fet, cal veure’l en funció de dos nivells de circulació que funcionarien sincrònicament: un nivell superior, que correspon al pas o accés al pati, i un nivell inferior, relacionat directament amb les espitlleres obertes a la muralla, que devia funcionar com un pas de ronda inferior.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

256

Página 256

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Les darreres intervencions portades a terme en el sector sud del pati d’armes, en la zona situada entre l’antiga capella romànica i la gran sala del castell del segle XIV, han permès localitzar nous elements corresponents al castell del segle XIII. L’àmbit 10.500, adossat a ponent de la capella romànica, va ser construït amb posterioritat al primer quart del segle XIII, com ho testimonia el fet que s’hagin trobat dues monedes de Jaume I encunyades amb posterioritat al 1222, en el basament de la paret oest. Es tracta d’un espai de rellevància, ja que per accedir a la pròpia capella necessàriament s’havia de passar pel seu interior. El fet que en realitat sigui una avantcambra de la capella i que arquitectònicament presenti bancs corredors, iguals que els que trobem a la nau de la capella en el seu perímetre, fa pensar que es tractés d’un espai de reunió. Pel que fa a l’àmbit 11200, s’ha pogut documentar que en el segle XIII, formava part d’una gran sala amb un perímetre semblant a la gran sala gòtica del segle XIV, però adossada a l’angle sud-oest del castell. La reforma gòtica compartimentarà una part d’aquesta antiga sala i possiblement la perllongarà en direcció nord. Les dimensions d’aquest àmbit en el segle XIII el converteixen en l’espai cobert més gran del castell. La capella romànica Documentalment existeixen referències d’aquest edifici, dedicat a Sant Pere, des de les darreries del segle XII. La primera en un codicil de Ponç III de l’any 1198 (5), i successivament en testaments de Guerau IV del 2 de febrer de 1205 i del 18 de setembre de 1223 (Coll, 1994) Arquitectònicament, es tracta d’un edifici de forma rectangular (9,70 metres de llargada per 4,50 metres d’amplada) format per una sola nau amb capçalera també rectangular orientada al nord-est. La coberta originària de la capella consistia en un teulat de dues vessants, amb encavallada de fusta i coberta de teules. La capçalera està separada i sobreaixecada de la nau per un esglaó. La nau, per la seva part, presenta un banc corredor adossat tant als murs laterals com a l’oposat al presbiteri. S’accedeix a la capella per una porta oberta a l’angle sud-oest. La llum entrava a la capella a través de dues finestres de doble esqueixada situades a la part central dels dos murs curts de l’edifici, el mur de la capçalera nord-est i el de capdavall de la nau sud-oest. L’edifici presenta una capella lateral oberta en el mur oest, amb accés des del presbiteri. Aquesta petita capella es troba coberta amb volta de pedra, lleugerament apuntada. A la paret exterior de la capella lateral es conserva una finestra de doble esqueixada d’estil romànic. L’estil arquitectònic i els paral·lels trobats ens fan situar la seva construcció entre finals del segle XII i principis del XIII, en el que s’anomena segon romànic. Altres construccions i testimonis d’ocupació del pati d’armes De la mateixa fase constructiva que la capella, tot i que molt possiblement construïdes una mica abans, serien les muralles sud i oest i part de la muralla est, així com les tres bestorres cilíndriques angulars.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 257

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

257

Figura 4. Muralla sud del pati d’armes, que fou bastida en part al segle XIII.


TRIBUNA2007-13

258

22/7/08

15:29

Página 258

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

La muralla exterior bastida a finals del segle XII i principis del segle XIII, es caracteritza per la utilització de la pedra del lloc, gairebé sense escairar, unida amb morter de calç, amb una amplada de 60-70 centímetres, i amb l’obertura d’espitlleres cada metre aproximadament, com es pot observar en els nivells inferiors de la gran sala i en les muralles sud i est. Segurament, dins la primera meitat del segle XIII, cal situar la construcció del complex defensiu de l’entrada principal del castell, amb la porta, la torre quadrada del cos de guàrdia i el reforçament de muralles en la zona d’accés al recinte sobirà. Restaria definit, per tant, en bona mesura, el clos del castell del segle XIII en el sector del pati d’armes, amb un perímetre molt semblant al que avui podem veure. Pel que fa a les construccions de l’interior d’aquest recinte, es van localitzar en les campanyes dels anys 2000 i 2001 les restes dels nivells d’ocupació de dos àmbits, la fonamentació d’un mur de tancament d’un d’aquests àmbits i dues llars. Es tracta d’estructures extraordinàriament senzilles: murs de 50-60 centímetres units amb fang, paviments de terra batuda, i llars fetes amb argila cuita i delimitades per pedres. És important ressenyar que, al costat d’una d’aquestes estructures de combustió, van aparèixer restes d’escòria de ferro, fet que podria obrir la possibilitat, per paral·lels de cronologia semblant (l’Esquerda), que es tractés d’un taller de forja. En contacte amb un dels nivells inferiors de circulació d’aquest àmbit, va aparèixer un òbol de billó de Pere I, encunyat l’any 1213.

EL SEGLE XIV. L’ÈPOCA D’ESPLENDOR Al llarg del segle XIV, el castell esdevindrà el palau residencial dels vescomtes de Cabrera. S’ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de 4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Segons l’historiador A. Pladevall (1972), aquesta xifra superava en molt els súbdits de la resta de senyors del país, que de mitjana no arribaven a les 2.000 famílies. En aquest període el vescomte de Cabrera fou el gran Bernat II de Cabrera (12981364), privat del rei Pere III i tutor de l’infant Joan, futur rei Joan I. La vida del vescomte Bernat és digna d’un relat cavalleresc: s’hi barregen les aventures bèl·liques en terres i mars llunyans (Castella i Sardenya), amb el recolliment monàstic entre els anys 1342 i 1350 al monestir de Breda, i les intrigues polítiques i de cort, que finalment el conduiran a un judici injust en què és acusat de traïció per la reina, i a la mort l’any 1364. Bernat II de Cabrera féu heretament el 1347, ja que es retirà de la vida pública al monestir de Breda, a favor del seu fill Ponç IV (1342-1349), que ja exercia el vescomtat des del 1342, càrrec que va mantenir fins a la seva mort el 1349, quan el succeí el seu germà Bernat III (mort el 1368), casat amb Margarida de Foix. De l’any 1347 tenim un dels documents més importants de cara a definir en un marc cronològic precís el gruix de les obres portades a terme en el segle XIV: l’avinença entre Bernat de Cabrera i els homes de la batllia de Montsoriu per portar llenya a un forn de calç per les obres de fortalesa del castell —28 de maig de 1347—: «Avengut fos entre lo senyor en Bernat de Cabrera (i) els homens de Gaserans, de Viabrea, de Riells, de Sant Feliu de Buixalleu, de Arbúcies, de Joanet, de Lliors, de Cerdans e de Sant Pere Desplà que de aquests III anys primers vinents no sien tenguts de fer host ne cavalcade


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 259

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

259

sino per exemcucio de iustiae ho per deffeniment de vittam ne sien tenguts de fer auida ne de anar ab servents qui fossin tramessos per lo vescomte. Els homes dels dits lochs sien tinguts en los dits III anys presents (n)e son de tayllar e de portar lenya a I forn de calç consam aen aluo messions e quel forn sie de MM corteres o ha II quiscun consam sie de M corteres e que desò ne sien tenguts de fer altres messions ne altra cosa per aquesta raó. E si ben aquesta calç nos met en obres de fortalesa del castell que en res deçó lo dit senyor nols sie tenguts per ço com es avinença feta entre els seus force. Qui ho açó sie sens tot perjudici de les parts, així que passats aquest temps los homens no sien tenguts de fer açó nec dit senyor aitam poch ans tota aquesta cosa sie nulla e nona e per no neguna. E açó ferma lo dit senyor a mont sui en G. Sesgleya, en Bn des Pin, en A ses Rieres de Arbúcies, en Johan des Terrers de Cerdans, en G Palanus, en Pere Ferrer, en A de Soler de Joanet, en R Palagrí de Riells, en Bn sa Plana, en Jacme Pinol de Viabrea, en P Prat de Sant Feliu de Buixalleu, en G Subirani de Gaserans, en P des Puig de Gaserans. A XXVIII de maig de MCCCXLVII devant Barthomeu Strany clergue del bisbat de Girona, en R Manala .. del dit senyor, en A dez Puig batlle del acapte de Montsoriu e daquesta cosa se feren II escrits partitis per letres a la una te lo dit senyor el altra en G Sesgleya per hora a tots los dits homens.» (Arxiu Hostalric: Còpia digitalitzada Arxiu Ducal Medinaceli núm. 3404)

Figura 5. Planta general del castell de Montsoriu al segle XIV.


TRIBUNA2007-13

260

22/7/08

15:29

Página 260

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Aquest document ens dóna claus suficients per interpretar la magnitud del que es vol portar a terme, tant per les persones implicades (un representant de cadascuna de les parròquies del terme del castell), com per les dimensions del forn, com per la mateixa temporalitat: 3 anys. Però a més, aquí cal afegir un fet determinant, i és que aquesta avinença es traduirà realment en un conjunt important d’obres. Sabem documentalment, que l’any 1348 la nova capella gòtica estarà construïda. La data de la llicència per aixecar l’altar d’aquesta capella és el 18 de març de 1348 (Arxiu Diocesà de Girona U-11 F 25V) L’any 1356 el rei Pere III, per premiar la lleialtat de Bernat II de Cabrera i del seu fill, creà al seu favor el comtat d’Osona, format pel vescomtat de Cabrera i els castells de Montclús, Montpalau, Sant Iscle, Solterra, Vall d’Osor i el castell d’Anglès, pels termes de Sau i el castell de Taradell, amb la parròquia de Viladrau, pels castells de Voltregà, Torelló i Cabrera, pels llocs de Roda, Savellana, Barrés, Castelló de Bas i la Bastida de l’Infern, i el vescomtat de Bas, per la part reial de Vic i la que posseïa l’esposa de Bernat III, Margarida de Foix i pels castells reials de Gurb, Tona i Malla, i tots els altres llocs que el seu pare i la seva mare Timbor de Fenollet, o bé la seva esposa tinguessin a Catalunya. D’aquesta manera les possessions dels Cabrera s’estenien des de la vall d’en Bas i el Cabrerès fins al mar. En aquests moments el vescomtat de Cabrera, arribarà a comprendre un territori de 14.000 quilòmetres quadrats, amb vuitanta-set poblacions, cinc viles murades, una gran abadia benedictina a Breda, quatre priorats més també de l’ordre de Sant Benet, quatre canongies agustinianes, un monestir cartoixà i un altre monestir femení de l’ordre del císter (Pons i Guri, 2002). Aquest ampli territori incloïa també nombroses baronies (Monpalau, Montclús, Montsoriu...), el govern de les quals se centralitzà des del segle XIV a la vila d’Hostalric. Aquesta estructura de domini territorial estava presidida per Montsoriu tal i com es reflecteix en el document que porta per títol Les constitucions dels castells, redactat el 8 de juliol de 1358. Referint-se al castell de Montsoriu es pot llegir, entre molts altres paràgrafs: «Primerament lo Castell de Montsoriu és cap de ço qui solia ésser de Bescomtat de Cabrera e ara lo Veguer del bescomtat de Cabrera, ara’s deu anomenar Vaguer de Montsoriu...» «És castlà major lo senyor de Grions e sots-castellà lo senyor de la casa de Busquets, e el castlà hi ha estatge, segons la convinensa entiga, he hay a tenir una guarda en la torre maior (...).» Aquesta fou l’època de màxima esplendor del vescomtat, unida, però, a etapes d’inestabilitat política i social, amb la revolta del vescomtat contra el rei a causa de la sentència de mort de Bernat II. Bernat II fou finalment decapitat a Saragossa el 1364, i el vescomtat, liderat pel seu fill Bernat III, es revoltà contra el rei Pere III. El rei per tal de sufocar la revolta convoca una tropa de 1.200 homes que amb base a Hostalric havia de conquerir i prendre Montsoriu (Coroleu, 1878) Després de gairebé dos anys de conflicte i amb un llarg setge, el 6 d’octubre de 1368, el rei remetia al senescal Bernat de So les bases per a una possible capitulació del castell de Montsoriu. Finalment i de ben segur, després de la confirmació de la mort del comte d’Osona a les darreries de novembre, els assetjats oferiren, per mitjà del comte de Foix —oncle de la comtessa d’Osona— vuit capítols que tot seguit foren acceptats bé que amb alguna esmena pel rei Pere, sota el formulari «plau al senyor rey» (Pons i Guri, 2005).


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 261

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

261

La vida del seu fill, Bernat III, no fou menys emocionant ni novel·lesca que la del seu pare. Educat en els afers de la guerra, estigué lluitant a Sardenya i a Castella on fou fet presoner. El Papa Innocenci VI a Avinyó l’armà cavaller el 1355. Més endavant arran de la mort del seu pare al 1364, i deslliurat del seu captiveri a Sevilla, l’any 1366 tornà al vescomtat de Cabrera i es refugià durant un breu temps a Montsoriu. Finalment, va trobar la mort en el setge de Tordehumos, prop de Valladolid, el mes d’octubre de 1368. El 1372 es restitueix en la figura de Bernardí IV de Cabrera (mort el 1427), nét de Bernat II, els béns confiscats als Cabrera: el castell de Montsoriu, el lloc d’Hostalric i tot el vescomtat de Cabrera, amb l’honor de Roda i Cabrerès a Osona, amb totes les viles i castells que Bernat de Cabrera havia donat al seu fill el comte d’Osona (Bernat III) en contemplació del seu matrimoni, així com el castell d’Anglès i els castells i les valls i parròquies de Torelló, Voltregà, Cabrera, Sau i Osor i tot el comtat d’Osona, amb excepció de la ciutat de Vic. Al 1381 el rei Pere III restitueix a Bernardí el vescomtat de Bas. Bernardí de Cabrera, primer comte de Mòdica (Sicília), passa llargues temporades a Sicília, però Montsoriu continua mantenint un paper simbòlic i possiblement també residencial important.

EL VESCOMTAT DE CABRERA El vescomtat de Cabrera, com ja hem indicat anteriorment, incloïa nombroses baronies, el govern de les quals s’havia centralitzat des del segle XIV a la vila murada d’Hostalric. En aquesta vila el procurador general o governador del vescomtat exercia el poder en nom del vescomte, molt sovint fora de les seves terres sobretot a partir del segle XV. En l’àmbit local, dins el vescomtat, en cada parròquia es designaven batllies, que eren administrades en nom del vescomte per un batlle. També es podia donar el cas que diverses parròquies formessin una sola batllia, com la batllia de n’Orri o d’Arbúcies que comprenia pràcticament tot el terme del castell de Montsoriu (excepte Breda, Hostalric i Massanes). Els òrgans de govern superiors obraven en nom del vescomte de Cabrera, el qual tenia la plena jurisdicció, amb mer i mixt imperis, de tal manera que els veguers i delegats reials no hi podien interferir. Es tractava, doncs, d’un petit estat quasi del tot independent, dins el mateix principat, on el vescomte esdevenia l’autoritat principal. Dins d’aquesta estructura administrativa i de poder feudal Montsoriu tindrà un paper rellevant. En època plenament medieval, el castell de Montsoriu era el centre de la vegueria del mateix nom, que reunia dins seu les poblacions del rodal (que comprenia els termes dels actuals municipis de Breda, Arbúcies, Hostalric, Gualba, Riells i Viabrea, Massanes i Sant Feliu de Buixalleu). Va esdevenir la vegueria o demarcació més gran dins el territori del vescomtat de Cabrera. Era a més, a mitjan segle XIV, el cap i casal de la casa vescomtal de Cabrera, seu de la defensa militar de les terres del vescomtat. Al castell hi tenien estada, a més dels vescomtes, els castlans o castellans que eren els encarregats de mantenir el castell en bon estat i de defensar-lo i fer-ne les guaites.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

262

Página 262

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Els habitants dels pobles del rodal, amb l’excepció de Breda i Gualba que n’eren exempts, havien de contribuir en les obres de manteniment i remodelació del castell, treballant al castell els jornals establerts en els contractes d’establiment de les seves masies. El castell, a més, tenia la funció de protegir els pagesos i vilatans en cas de perill i acollir-los en el seu recinte per donar-los refugi. També sabem per documents històrics que en el castell de Montsoriu s’hi guardava bona part de la documentació escrita del vescomtat (llibres, lligalls i cartorals), que contenien els llibres de comptes, de feus i altres referents a la vegueria i a la història de la família Cabrera (Coll, 1994).

LA GRAN REFORMA ARQUITECTÒNICA Al llarg del segle XIV i durant el primer quart del segle XV, Montsoriu es convertirà en un veritable castell palau, on la concepció militar que regia l’arquitectura del castell romànic es veurà implementada amb un conjunt d’obres on els espais residencials (sales, cambres...) prenen un pes específic important. Durant aquest segle, Montsoriu esdevé residència habitual dels vescomtes de Cabrera. Els eixos principals d’aquesta gran reforma arquitectònica seran: – Replantejament dels sistemes de defensa: construcció de talussos, sobreaixecament de muralles i torres, doblament de murs, construcció dels passos de ronda en el recorregut superior de les muralles, edificació del recinte jussà. – Construcció d’un nucli residencial (palau) al pati d’armes del castell: Aquesta important remodelació consistirà en la construcció d’un conjunt d’àmbits i habitacions, al voltant d’un gran pati central, pavimentat amb lloses de marbre de Gualba. Al seu voltant es disposava una galeria coberta a manera de porxo, que esdevenia al mateix temps espai de circulació i accés cobert a les diferents habitacions del palau. – Disseny d’una nova i complexa xarxa de recollida d’aigua pluvial: construcció o reedificació de la gran cisterna del pati d’armes (amb una capacitat de gairebé 300.000 litres), construcció de canalitzacions i pous de decantació. – Reordenació dels espais interiors del recinte sobirà: construcció de nous espais d’emmagatzemament, i construcció d’un nou conjunt d’àmbits de tipus residencial (cuina, sala, cambres...) Aquest conjunt de reformes com es pot veure afectaran en major o menor grau la major part d’estructures preexistents.

EL RECINTE SOBIRÀ En aquesta etapa es defineix una nova distribució dels diferents espais, que quedaran configurats a través de tres crugies paral·leles, amb orientació nord - sud. La crugia central, de 20 metres de longitud per 4,6 metres d’amplada, fa la funció de passadís i espai de distribució. La que correspon al sector de ponent està dividida en tres àmbits o habitacions, obertes al passadís mitjançant portes de punt rodó, i dues, amb àmplies finestres del tipus coronelles, amb dues columnetes centrals. El darrer dels àmbits d’aquest sector, adossat a la torre de l’homenatge, és l’únic que no presenta finestrals, i el


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 263

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

263

seu espai interior està ocupat per les restes d’un forn domèstic, del segle XIV, de forma circular i 3,20 metres de diàmetre. Pel que fa a la crugia del sector de llevant, està dividida en cinc àmbits. La crugia del sector de llevant està dividida en cinc àmbits. El primer d’aquests àmbits adossat a la torre de tramuntana, sembla haver tingut dues plantes. L’obertura al passadís es fa amb una porta de punt rodó. Els següents àmbits són tres grans dipòsits, coberts amb volta, revestits amb morter hidràulic, amb un accés independent a cadascun d’ells a través d’una obertura en el sostre. Un dels dipòsits disposa d’un vessador a la seva part inferior, que desguassa en el passadís central. L’àmbit següent és una cambra de petites dimensions, amb l’única obertura de la porta. Finalment, el darrer àmbit d’aquest sector és en realitat una zona de circulació. És l’únic dels espais de la crugia que no disposa de coberta amb volta. Constitueix el pas obligat d’entrada al recinte sobirà, després d’inutilitzar l’accés a través de la sala gòtica. És en realitat una mena de cancell en el qual s’obre la porta principal del recinte al peu de la torre de l’homenatge, i serveix per evitar un accés directe al nucli del castell, obligant a fer un angle de 90º. Aquest àmbit, a més, restava separat del passadís central per una altra porta. A la segona planta d’aquesta crugia es troba l’adarb, al qual s’accedeix mitjançant una escala que parteix del passadís central. És un punt fort del castell, amb merlets i espitlleres, que esdevé una veritable talaia sobre tot el vessant llevantí del castell, amb un ampli domini sobre tot el recorregut i les defenses de l’entrada al recinte sobirà. Servint al mateix temps com a única via d’accés a la primera planta de la torre de l’homenatge. Durant les obres de reforma a la Sala Gòtica, s’hi construirà un nou pis, cobert amb una volta de blocs de granit, perfectament escairats, i de la qual avui només en resten els arrencaments. El pis superior d’aquest edifici, per sobre de la volta del segon pis, constituïa la prolongació de l’adarb cap al sector nord del conjunt i, per tant, tenia un gran control visual sobre tot el sector nord del castell i del mateix turó. Al desenvolupament del conjunt de reformes que fins ara s’ha tractat, cal afegir-hi la construcció d’una nova torre, massissa, a l’angle nord-oriental de la sala gòtica, a la qual al mateix temps serveix de contrafort; l’eliminació progressiva de la funció defensiva del mur espitllerat del sector de migdia, i, finalment, la construcció del conjunt de talussos que reforcen les muralles del conjunt, i més en concret la sala gòtica, ceguen definitivament l’accés per aquest punt.

EL PATI D’ARMES En el segle XIV, aquest recinte va patir una gran remodelació interna que el va transformar totalment. Aquesta transformació obeïa a una planificació general, que pretenia deixar totes les construccions en un mateix pla, a diferència del castell romànic que encara estava adaptat en gran mesura a la topografia del terreny i, per tant, amb diferents desnivells. Així el nivell de partida el marca la gran cisterna central, que serà el centre d’un gran pati porxat. A partir d’aquí es rebaixarà el nivell de les habitacions del sector oest i sud, fins i tot per sota el nivell original de la roca mare, mentre que el sector est es farceix de terres i materials per pujar el nivell de sòl i assentar-hi les noves dependències. D’aquesta manera aconsegueixen tenir tot el recinte en el mateix pla.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:29

Página 264

264

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Una vegada aconseguit això hi construeixen l’esmentat pati porxat de forma trapezial, a les galeries del qual s’adossaven totes les dependències del recinte. Les galeries d’aquest porxo tenen 3 metres d’amplada i una longitud de gairebé 80 metres. Aquest porxo està tancat per una línia de murs, amb una sèrie de pilars que sostenien la coberta, formada, presumiblement, per una encavallada de fusta i teula àrab. El claustre servia alhora de passadís que comunicava les diferents dependències del pati. La galeria o passadís cobert del sector oest es trobava tot pavimentat amb un sòl de rajoles de tipus català, disposades en forma d’escaleta en la major part del recorregut, de la mateixa manera que ho trobem en tots els paviments de les habitacions nobles del segle XIV. Les estances que es troben en la zona perimetral del porxo (cuines, menjador, magatzems, capella gòtica...) tenen accés directe al passadís porticat o galeria que encerclava la gran cisterna central. La zona pròpiament dita de pati originàriament es trobava coberta per un enllosat de marbre, probablement procedent de la zona montsenyenca de Gualba. Aquest enllosat tan sols es conserva en la zona nord-oest a tocar del talús de la torre de l’homenatge i en el sector d’entrada al pati en la zona nord-est, ja que segurament fou espoliat en una fase avançada de l’abandonament del castell, entre la segona meitat del segle XVII i el segle XVIII. La cisterna i el conjunt d’elements hidràulics La cisterna central del Pati d’Armes és la més gran de tot el conjunt i recollia l’aigua de pluja que provenia dels passos de ronda i teulats que l’envoltaven. La cisterna és de grans proporcions: amida 12 metres de llarg per 4,20 d’amplada i 5,90 metres de profunditat. Tenia, per tant, una capacitat d’emmagatzemament de prop de 300.000 litres. La part superior de la paret de la cisterna, així com la volta, es troben construïdes amb grans blocs de granit de forma rectangular. El fons de la cisterna té pendent vers la banda nord-oest. Justament en aquesta banda en el seu angle esquerre es troba el conducte que connecta la cisterna amb el pou. L’excavació del reompliment situat entre la roca retallada i els murs de la cisterna ens proporcionà material ceràmic dels segles XIII-XIV (diversos fragments de verd i manganès català) que ens permet situar cronològicament la seva construcció, en el segle XIV. El conjunt d’elements relacionats amb aquest conjunt hidràulic es complementa amb dos pous de decantació, situats en els dos extrems (nord i sud) de la cisterna, i un conjunt de vuit canals; sis canals que tenen la funció de portar l’aigua procedent dels teulats del conjunt d’edificis a la cisterna, mentre que els dos restants servien de sobreeixidors o de desguàs d’aigües cap a l’exterior. Les edificacions del pati d’armes Zona d’entrada (sector nord): edificis destinats a la guàrdia del castell: torre del cos de guàrdia, sala gòtica del cos de guàrdia i un espai domèstic.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 265

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

265

Figura 6. Àrea del sector del cos de guàrdia que protegia la porta principal del castell. Àmbit 11.400. Torre del cos de guàrdia En aquest cas es tracta d’una torre de planta quadrangular, aixecada en el segle XIII. En el XIV, aquesta torre estava formada per dos nivells o sostres de fusta i terrat o adarb. Per la part exterior del recinte presenta una morfologia de torre semicircular, a causa del doblament de murs fet en la fase de reformes constructives del segle XIV, que afectà tot el recinte del castell. Al nivell de la planta baixa, la torre presenta sis espitlleres situades estratègicament en els murs. Aquestes obertures defensives varen ser tapiades en el moment de la reforma constructiva del segle XIV, quan es doblaren les muralles perimetrals del recinte i es construí el doblament semicircular de la torre per la seva part exterior. Àmbit 11.200. Sala gòtica del cos de guàrdia La sala gòtica forma part del cos de guàrdia del castell del segle XIV. Es tracta d’una construcció de planta rectangular, amb unes dimensions màximes d’11,90x4,80 metres. L’estança conserva restes d’elements constructius en granit destacables com són les restes dels arcs de dues voltes de creueria, un gran finestral de festejadors i dues portes d’accés. En la seva primera fase constructiva (en la primera meitat del segle XIV), aquesta sala estava compartimentada en dos espais. A partir de les reformes arquitectòniques de les darreries del segle XIV i principis del segle XV, la sala adquirirà les dimensions i els trets arquitectònics que encara avui podem veure en part.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 266

266

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Aquest àmbit i des d’una perspectiva funcional, forma una unitat amb la torre quadrangular adjacent situada al costat de la porta d’entrada i que controla a la perfecció l’accés al castell. La interpretació que en fem, per tant, és que es tracta del cos de guàrdia, essent al mateix temps un espai destinat a acollir en cas de necessitat part de la guarnició necessària per a la defensa del castell. Àmbit 11.100. Espai domèstic vinculat al cos de guàrdia L’àmbit 11.100 se situa a continuació de la sala gòtica del cos de guàrdia, en direcció sud. Es tracta en aquest cas d’una estança de 6,45x4,25 metres, amb la porta d’accés situada en el passadís porticat del pati d’armes, exactament igual que la resta d’estances construïdes arran de la gran reforma constructiva del segle XIV. Des d’una perspectiva funcional, destaca per la presència d’una petita llar de foc. L’excavació dels seus nivells d’abandonament (datables en el segle XVII), ens mostren que es tractava d’un àmbit destinat a la vida domèstica. La seva situació al costat del cos de guàrdia i molt proper a la porta d’entrada, fa molt versemblant la hipòtesi que es tractés de l’estada del guarda del castell, documentada a finals del segle XVI i principis del segle XVII. Zona d’activitats vinculades amb el culte. Ocupa l’espai central entre els edificis de la guàrdia i la zona residencial i de magatzems. Aquesta zona està formada per les restes de dos edificis: la capella gòtica i un edifici annex de dimensions lleugerament més reduïdes, però que es comunicava per una porta amb el presbiteri de la capella gòtica. Aquest edifici encara no s’ha excavat, però per les seves característiques i la seva relació directa amb la capella, seria versemblant que es tractés de la sagristia o l’espai ocasional de residència del prevere del castell. Àmbit 10.700. La capella gòtica Amb la reforma arquitectònica del segle XIV, la capella romànica deixa de funcionar com a tal i el culte es trasllada a l’estança contigua, sala que avui encara conserva l’ull de bou, un finestral ogival i el campanar d’espadanya característic. La nova capella s’adapta millor a la nova distribució de l’espai que la reforma arquitectònica gòtica va representar, ja que permet l’accés directe des del pati central del castell palau gòtic. En el segle XIV la capella de Sant Pere estava instituïda en benefici d’un prevere que residia habitualment en el monestir de Breda; també al llarg dels segles XV i XVI els capellans ja no resideixen al castell, però continuen mantenint el beneficiat de Sant Pere. Aquest edifici de forma lleugerament irregular, té unes dimensions de gairebé 9,60 metres de longitud per 7,40 metres d’amplada. La coberta de la capella era d’encavallada de fusta a dues vessants. El presbiteri ocupa la meitat llevantina de l’edifici, mentre que l’altar se situava adossat al mur oriental. Zona residencial i de magatzems. Situada en el sector sud i oest del pati d’armes, es podria subdividir en tres sectors:


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 267

267

Figura 7. Pati d’armes – Sector del cos de guàrdia. Secció N-S àmbits 11.100, 11.200, 11.300.

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 268

268

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Nucli residencial pròpiament dit, format per dues habitacions, sala, dos magatzems i latrina. Espais per altra part comunicats entre si a partir de la sala (situada a ponent de l’habitació 10.600, antiga capella romànica) i que devia funcionar també com a espai distribuïdor. En aquest sentit cal esmentar que aquesta sala té una única porta de sortida a l’exterior, però a partir de la qual se n’obren quatre vers les habitacions i magatzems i vers les escales d’accés a la capella gòtica. La gran sala del castell (situada a ponent del conjunt). La cuina (situada al costat de la sala en el seu sector nord). a) Nucli residencial

Figura 8. Interior de la sala del nucli residencial. En primer terme la porta d’accés a l’àmbit 10.600 i les escales d’accés a l’interior de la capella gòtica. Àmbit 10.600. Habitació: situada en l’angle sud-est del pati d’armes i que correspon a l’antiga capella romànica del castell, que en el segle XIV es converteix en habitació, amb la porta en el sector oest i un gran finestral de festejadors, obert en el mur sudest, idèntic als localitzats en la gran sala del pati d’armes. S’accedia a aquesta habitació a partir d’una porta oberta al mur oest, que donava directament a la sala (Àmbit 10.500).


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 269

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

269

Figura 9. Planta del nucli residencial – Secció O-E àmbits 10.500 – 10.400 – 10.200. Àmbit 10.500. Sala Presenta una forma trapezoïdal, amb unes dimensions màximes de 7,60x8,50 metres. Té una sola porta d’entrada oberta directament al passadís del pati, a partir de la qual s’obren quatre portes que menen a les diferents habitacions, al magatzem i a les escales d’accés a la capella gòtica. Destaca també per la presència d’un finestral de festejadors obert al pati. Àmbit 10.400. Magatzem Situat al costat oest de l’anterior, aquest àmbit, orientat d’est a oest, es troba situat paral·lelament i de manera contigua al passadís porticat del pati d’armes. Arquitectònicament es caracteritza per una planta de forma rectangular per bé que relativament irregular, que delimita un espai interior de poc més de 8 metres de llargada per una amplada d’entre 2,96 i 3,60 metres. En el seu mur sud presenta les restes d’una canalització de recollida d’aigües pluvials, que continua soterrada per sota del nivell de paviment i mur nord de l’habitació, en direcció al pou de decantació d’aigües de la gran cisterna. Àmbit 10.300. Habitació Aquest àmbit el trobem situat de manera paral·lela al sud de l’àmbit anterior i a l’oest de l’àmbit 10.500. Com en el cas anterior, aquesta habitació presenta una forma rectangular, amb unes dimensions màximes de 7,90x4,40 metres en el seu interior. Arquitectònicament presenta un accés des de la sala 10.500, i per una altra porta dóna pas a l’àmbit 10.200. Presenta també les restes d’un possible finestral de festejadors, obert a la muralla sud.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 270

270

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

Des d’un punt de vista funcional, possiblement es tracta d’un dels àmbits que més canvis ha experimentat. La presència del finestral de festejadors constitueix un tret comú de les habitacions d’aquest sector. Malgrat això el mal estat de les pavimentacions dóna la possibilitat que també hagués estat emprada com a zona de magatzem. Àmbit 10.200. Magatzems i latrina És una construcció de planta rectangular, lleugerament irregular, que delimita un espai de poc més de 8 metres de llargada, i amb amplades d’entre 4 i 6 metres, mentre que la torre d’angle, annexa a aquest àmbit, amida de diàmetre uns 3 metres i va ser emprada com a latrina. Aproximadament al centre d’aquest àmbit en direcció est - oest es va aixecar un mur divisori intermedi. Cal destacar a l’àmbit nord l’existència de les restes d’unes escales que comuniquen a un pis superior amb sostre de fusta. Funcionalment cal interpretar aquests dos àmbits com magatzems o cellers. b) La sala (Àmbit 10.100) Situada en el sector de ponent del pati, de forma rectangular amb unes dimensions de 18,50x5,80 metres, amb porta d’entrada, dos amplis finestrals del tipus coronelles, amb dues columnetes centrals en origen, una gran llar de foc, i que presenta una torre adossada en el sector oest. c) La cuina (Àmbit 10.000) Adossada al mur nord de l’àmbit anterior, amb unes dimensions màximes de 9x6 metres, hi destaca la presència d’una gran llar, que amida 6,6 metres de llarg i 2,75 d’amplada i ve delimitada en la seva obertura per un arc de granit.

DECADÈNCIA I ABANDONAMENT DE MONTSORIU A la primeria de setembre de l’any 1427 morí Bernardí de Cabrera, comte de Mòdica, i prengué possessió dels seus títols Bernat Joan de Cabrera. La seva esposa Violant de Prades regia en absència del seu marit, els afers del vescomtat de Cabrera amb títol de lloctinent, i entre els anys 1425 i 1428 va establir la seva residència a Blanes. En aquest segle es documenten episodis de bandositats al castell; el 1456 les autoritats formularen queixes a la comtessa de Mòdica, dient que en el territori del vescomtat de Cabrera deu o dotze persones es dedicaven a robar als que transitaven pel camí reial, els segrestaven i els tancaven al castell de Montsoriu, d’on no els deixaven sortir si no era a canvi d’un fort rescat. Entre els anys 1462 i 1472, període conegut com la guerra civil catalana, el castell també fou seu de diversos episodis bèl·lics. Sabem que l’any 1463 hi havia destacats només 10 homes al castell de Montsoriu. El 1477 el vescomtat de Cabrera i de Bas i el comtat de Mòdica passaren a Anna I de Cabrera, filla natural de Joan de Cabrera. Anna I de Cabrera, seguint la voluntat del


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 271

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

271

rei Ferran el Catòlic, l’any 1480 es casà amb Fadrique Enríquez, gran almirall de Castella i cosí del rei. D’aquest matrimoni no en sortí descendència i el rei, un altre cop, induí Anna de Cabrera a disposar totes les terres del vescomtat a mans del nebot del seu marit Luys Enríquez, fet que ocorregué el 1515. Des d’aquest moment el contacte entre els senyors de Cabrera i els seus vassalls va desaparèixer del tot, i la figura dels procuradors generals o delegats dels vescomtes en les seves terres anà adquirint més poder. Els Enríquez de Cabrera preferien residir en el seu ducat de Medina de Rioseco i sobretot ser presents a la cort reial en la seva condició de gran almirante de Castilla. Els Enríquez de Cabrera, al llarg del segle XVI, s’anaren endeutant. Carregaven els seus vassalls amb imposicions extraordinàries i aprofitaven fins a l’extrem les exaccions, no sense provocar les queixes dels vilatans i de les universitats del vescomtat. Finalment, els deutes i les contínues vendes a carta de gràcia a Francesc de Montcada, comte d’Aitona, faran que aquest darrer s’apoderi dels territoris de l’antic vescomtat de Cabrera entre els anys 1566 i 1574. Aquesta dinastia, Montcada-Aitona perdurarà al vescomtat 240 anys més, fins a l’extinció de les jurisdiccions senyorials. El castell de Montsoriu entre les darreries del segle XVI i el XVIII Del període comprès entre les darreries del segle XVI i el segle XVII, són interessants alguns documents que ens exemplifiquen l’estat en què es trobava el castell. L’11 de febrer de 1588, s’atorga la «Llicència atesa la ruina de la capella del castell de Montsoriu, de fer a Hostalric el servei del benefici de la mateixa». (Arxiu Diocesà de Girona Llibre U-298, Foli F 137V). En un memorial de l’any 1590, sobre les necessitats de reparació dels castells de Montsoriu, Palafolls i Anglès podem llegir: «(...) el de Monseliu le fuy a ver, el qual anda deruiendose, y para repararse conforme han dicho los oficiales que le han visto se hauria de gastar mil y quinientos o dos mil escudos, lo que convenga para gora seria procurar de adovar los canales de la cisterna, que estan en algunas partes rotas, y reparar todos los texados y corredores, que l’agua como llueve se puede recoger en la cisterna o que vaia fuera, que no gaste la casa, y para este reparo solo hise subir alla officiales y dixeron que para esso her menester quinientos o seis çientos escudos». Memorial del sr Don Jaime de Moncada n13. Reparos que necesitan los castillos de Monsoliu, Palafolls i Anglé, y lo que vendrà se haga nueva capbrevacion. (Arxiu Hostalric: Còpia digitalitzada Arxiu Ducal Medinaceli 1008 L-37/2 p.446.) El 1624 el terme o vegueria del castell de Montsoriu passà per compra a la família Sarriera, comtes de Solterra. Així en el document de compra se’ns diu que Joan de Sarriera compra a Gastó de Montcada: «... totum illud castrum de Monsoriu situm in Vicaria de Gerunda nunc pro maioris parte dirutum et deshabitatum...» El 1757 el vescomtat ja havia passat a mans dels ducs de Medinacelli, per entroncament matrimonial entre aquesta família i els marquesos d’Aitona En aquest segle XVIII es continuen signant documents de confessió i capbreus de les propietats de diversos masos que eren del marquès d’Aitona, el qual continua percebent les tasques i rendes dels seus vassalls del comtat català.


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

272

Página 272

G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

L’abandonament del castell de Montsoriu. Segles XV-XVI-XVII A partir del primer quart del segle XV, Montsoriu inicià un lent procés d’abandonament, que es tradueix arquitectònicament, en la manca de grans reformes i en un progressiu deteriorament del conjunt d’edificacions. És evident que després del trasllat de la residència dels vescomtes de Cabrera a Blanes entre les darreries del segle XIV i el primer quart del segle XV, Montsoriu perdrà una de les funcions principals per les quals es va construir. L’altra funció: la de fortalesa inexpugnable, també s’esvairà al llarg del mateix segle, arran del desenvolupament de les noves tècniques militars, definides per l’ús de l’artilleria, i davant les quals poca cosa podien fer els seus murs. La seva importància estratègica serà la raó que sigui emprat militarment fins ben entrat el segle XIX. De totes maneres, i des de la perspectiva puntual d’aquestes freqüentacions, no era necessari mantenir en bon estat la major part de les edificacions del castell, ja que el que serà important en aquests moments és únicament la seva posició de punt de control. El castell al segle XIX La primera notícia de castell de Montsoriu al segle XIX, és la referència que ens aporta el rector de Campins, amb relació a la guerra del Francès. L’estiu de l’any 1809 els francesos ocuparen la vila d’Arbúcies i provocaren la fugida dels seus habitants cap a les muntanyes, fins a la vall de Santa Fe. El relat del rector de Campins ens esmenta l’ocupació del castell de Montsoriu per les tropes franceses, que l’utilitzen com a punt de partida pels atacs a les viles dels voltants i a Hostalric on mantenien setge: « (...) El enemigo està dividido en varios campamentos, de los cuales uno es en Arbúcias y otro en el castillo de Montsoliu, de donde hace diariamente sus correrías en los lugares de Riells, Breda y San Feliu (...)» (Portals, 1996) La darrera ocupació militar que tenim documentada del castell fou en el decurs de la primera Guerra Carlina entre els anys 1833 i 1840, quan va estar ocupat per una companyia de la Milícia Nacional (Renter, 1984), fet que també va ocórrer en altres castells de la comarca com Farners i Blanes. És a finals del segle XIX que els moviments vinculats a l’excursionisme de la Renaixença reflectiran l’aureola de misteri de Montsoriu. Aquest és el cas de Ramon Aràbia que l’any 1880 escrivia a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana: «Quan se arriba a dalt y per entre los pilots de pedra y los punxosos esbarzers se penetra en aquellas estancias solitarias y obertas als quatre vents; quan se véhuen aquells gótichs finestrals sense l’ayrosa columneta, aquelles altivas voltas enderrocadas, aquellas espayosas sitjas vuydas y respirant un baf sepulcral: l’anima se encobreix de dol y se sent com una anyoransa de patria. Afortunadament, una sola mirada defora las murallas reconforta l’esperit; la esplendent riera d’Arbucias, las hermosas planas de Breda y del Tordera, lo immens costellám del Montseny y las humils montanyas que á sos peus radian per tot Catalunya, ara com avans vihuen forta y robusta vida. La obra humana tan superbiosa se desfà com pols, l’obra de Deu persisteix, immutable á través dels sigles. Mentres ell sia, no’ons faltarà patria may.»


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Página 273

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU)

273

BIBLIOGRAFIA CATALÀ, P. (1967-79) Els castells catalans, III. Barcelona: Dalmau. CABRA, J.; FONT, G. (2004) “Els conjunts ceràmics de la fase d’abandonament del castell de Montsoriu”. A: Actes del congrés Els castells medievals a la Mediterrània nord-occidental. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny. COLL, J. (1994) El castell de Montsoriu. Breda: Parròquia de Santa Maria de Breda,. COROLEU, J. [et al.] (1878) Los fueros de Catalunya. Barcelona. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (1998) “Els sistemes d’aprofitament dels recursos hidràulics al castell de Montsoriu”. A: Monografies del Montseny, 13, Amics del Montseny, Viladrau FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2000) El Castell de Montsoriu. Santa Coloma de Farners: Consell Comarcal de la Selva. FONT, G.; LLORENS, J. M.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2000) “La capella romànica de Sant Pere de Montsoriu” A: V Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Olot: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2001) “El castell de Montsoriu al segle XIII”. Lauro, Revista del Museu de Granollers, 20. Granollers. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2001) “Montsoriu als segles X-XII. La gènesi d’un castell medieval a la Catalunya vella”. Quaderns de la Selva, 13, Centre d’Estudis Selvatans, Santa Coloma de Farners. FONT, G.; LLORENS, J. M.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2003) “Intervencions arqueològiques al castell de Montsoriu (Arbúcies - Sant Feliu de Buixalleu)” A: Tribuna d’Arqueologia 1999-2000. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. FONT, G.; LLORENS, J. M.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2006) Memòria de les excavacions arqueològiques. Castell de Montsoriu 2003-2006. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, La Gabella. PLADEVALL, A. (1972) El comtat d’osona a mig segle XIV. Barcelona. PONS I GURI, J. M. (2005) Orígens de la Batllia de Sant Martí d’Arenys. Arenys de Munt. PORTALS, J. Arbúcies, vila de pas, i Fogars, lloc de refugi a la Guerra del Francés. Viladrau: Amics del Montseny. (Monografies del Montseny; 11) RUEDA, J. M.; TURA, J. (2004). “Montsoriu: gènesi, evolució i decadència d’un gran castell medieval”. A: Actes del congrés Els castells medievals a la mediterrània nord-occidental. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny. SOLDEVILA, F. (1973) Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selecta. (Biblioteca Perenne).


TRIBUNA2007-13

22/7/08

15:30

Pรกgina 274


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 275

El convent del Carme de Valls (Alt Camp) IMMA TEIXELL NAVARRO, FRANCESC MURILLO GALIMANY

Els treballs arqueològics portats a terme al convent del Carme de Valls durant el primer semestre de l’any 2006 vingueren condicionats per l’execució de “L’obra de Rehabilitació del Convent del Carme pel CEIP l’Enxaneta de Valls (Alt Camp)”, en el marc d’un conveni entre el municipi de Valls i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. S’ha de tenir en compte que els treballs d’urgència s’iniciaren posteriorment a l’inici de l’obra civil, una altra vegada amb caràcter d’urgència i entenent que la intervenció sobre l’edifici necessitava una entesa entre la direcció facultativa i els resultats extrets de la intervenció arqueològica, per tal de no malmetre les evidències antigues i poder-les integrar o donar-los un tractament específic condicionat a l’ús de centre educatiu, tal com exigeix la seva condició d’element del patrimoni historicoarqueològic de la ciutat de Valls, on des de l’any 1987 es compta com a bé cultural d’interès local (Catàleg del Pla General de Valls de 1987. Numeració E.78.) Les tasques arqueològiques consistiren bàsicament en el repicatge de les estructures que conformen l’actual immoble per tal de poder aproximar-se i entendre l’evolució arquitectònica de l’edifici. En primer lloc es procedí al repicat d’una franja de 0,80 metres en les estructures ostensibles a correspondre a fases constructives o de reforma anteriors al segle XX. Posteriorment, allà on es documentà qualsevol senyal d’obertura o altra evidència constructiva i/o decorativa, es resseguí per tal de poder interpretar-ne la funció individual i col·lectiva dins de l’entramat constructiu. Igualment, s’intentà d’atorgar una cronologia a cadascun d’aquests elements. També es van fer rases en el claustre actual, i es va poder evidenciar l’existència en una cota elevada de l’ús de l’espai com a cementiri. Paral·lelament s’obriren sondejos a l’exterior de l’edifici, en la part posterior, i es va poder deslliurar l’àrea perquè va resultar estèril, arqueològicament parlant. Per últim es procedí a fer els seguiments necessaris davant les execucions d’obra que així ho requerien i que van fer operaris de l’empresa constructora. Una vegada executat el treball arqueològic, es troba en procés d’elaboració la restitució arquitectònica a partir de la lectura vertical de totes les estructures que conformen l’actual convent del Carme.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 276

276

I. TEIXELL, F. MURILLO

EL CONJUNT CONVENTUAL ENTRE ELS SEGLES XIV I XVI El convent del Carme se situa al centre urbà de Valls, a la plaça del mateix nom, plaça del Carme, just al davant d’un dels portals de la muralla que donaven accés a la ciutat: el portal del Carme. L’edifici conventual correspon al convent més antic que es conserva en la ciutat, ja que fou fundat l’any 1321, i mostra en la seva evolució arquitectònica l’estil gòtic corresponent als orígens de l’edifici en un interval cronològic situat entre el segle XIV i el XV, així com diferents elements d’estil barroc derivats de les reformes portades a terme entre els segles XVII i XVIII. A més s’han de tenir en compte les intervencions fetes pels jesuïtes i els escolapis en les últimes dècades del segle XIX, compreses dins d’un estil eclèctic.1 La història conventual s’inicià el 18 de febrer de 1321, quan es fundà el convent de Nostra Senyora del Carme, representant el sisè de Catalunya.2 Les noves instal·lacions s’ubicaren a extramurs de la vila de Valls en uns terrenys cedits per la Universitat de Valls, situats al sud-oest del nucli urbà, els quals afrontaven amb la sèquia amb i els horts de Francesc Fuster.3 Les primeres tasques constructives van correspondre a l’erecció d’una capella sota l’advocació de la Verge del Carme, així com la resta de dependències del convent.4 Des dels primers moments l’orde carmelita va tenir el favor dels ciutadans, especialment de les famílies benestants. El cas més flagrant fou el de la reina Elionor de Xipre, l’estada de la qual durant 12 anys a Valls a finals del segle XIV, afavorí econòmicament la comunitat carmelita.5 Aquesta puixança econòmica afavorí el creixement constructiu del convent, i es van fer importants treballs en el conjunt conventual, com per exemple l’ampliació de la capella inicial, convertint-la en una nova església la qual s’erigí durant les últimes dècades del segle XIV amb el suport econòmic de la Universitat.6 El conjunt conventual gòtic, de planta més o menys quadrada, s’estructurava al voltant d’un claustre central d’un sol pis, situació que s’ha perpetuat en el claustre actual corresponent al construït durant les reformes del segle XVIII (Fig. 1). S’ha pogut reconèixer que els murs corresponents a aquesta fase gòtica resten configurats per fonamentacions i bases fins a dos metres de pedra lligada amb morter de calç, sobre les quals es refan trams de tàpia de terra arrebossada amb morter de calç. Els elements constructius

1. La documentació escrita conservada resta definida per una petita part del fons documental de l’original situada a l’Arxiu Comarcal de Valls, havent patit una pèrdua important a conseqüència de l’exclaustració que patiren els carmelites vallencs l’any 1835. 2. El primer dels convents carmelitans fou el de Lleida (1278), seguit del de Barcelona, Peralada, Girona, Manresa i Valls. Conejo da Pena, A. “Els convents carmelitans”. A: L’Art Gòtic a Catalunya. Arquitectura I. Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 238. 3. Puigjaner, F. Historia de la Villa de Valls, p. 64. 4. Mercadé Ciutat, A. Història del convent del Carme de Valls. Inèdit. 5. Ribas, E. “Llibre del Carme de Valls”. A: La Crónica de Valls, núm. 1577, 21 de setembre de 1935, p. 1. 6. Les notícies documentals sobre aquestes obres sols fan referència a l’obra de l’església nova del Carme. AHCV, Fons Municipal de Valls, Llibre del Consell, 1393-1395, S.T. 1.5.56; Morelló Baget, J. Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles XIV i XV. Barcelona: CSIC, 2001, p. 405, 464 i 465; Papell Tardiu, J. “Les actes municipals de la vila de Valls de 1394”. Historia et Documenta [Valls AHCV] (1996), núm. 3, p. 122.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 277

EL CONVENT DEL CARME DE VALLS

277

Figura 1. Distribució de la planta baixa (segles XIV-XVI). de pedra, com ara carreus, mènsules i dovelles entre altres, han estat utilitzats en els angles de l’edifici, en el claustre, en els arcs que conformen portes i finestres, així com en contraforts i reforços estructurals per a voltes. Al nord d’aquest claustre s’hi trobava la façana principal la qual confrontava amb l’actual plaça del Carme. Les dependències identificades en aquest braç septentrional corresponen a la sala capitular i a la porteria o entrada al convent que es devia situar en l’angle nord-est, la qual resta identificada per un gran arc de mig punt que devia definir un accés dignificat al conjunt conventual. Aquest arc s’ha conservat parcialment, ja que la construcció del claustre del segle XVIII, que necessità un rebaix de l’antiga cota de circulació d’uns 0,50 metres, féu desaparèixer la part superior de l’estructura d’accés. D’aquesta manera s’ha pogut interpretar que l’antic claustre superava en alçada el claustre actual, fet que explica l’aparició de les inhumacions claustrals a gairebé la cota actual del claustre, inhumacions que s’ha documentat que estan afectades per les reformes del segle XVIII. A tocar de la porteria, concretament al seu costat occidental, s’hi disposà la sala capitular, configurada per una porta monumental formada per tres arcs apuntats i dues columnes, conjunt conservat en el mur del claustre de l’ala frontal del convent. Se’n poden resseguir tres obertures: una de central que seria l’entrada a la sala comunal i dues finestres laterals que devien il·luminar l’estança. La construcció de la volta de creueria del segle XVIII va retallar i amagar part de l’estructura que, evidentment, sobrepassava el sostre projectat en el segle XVIII. La construcció d’aquesta façana es féu amb una tècnica acurada d’arcuacions.


TRIBUNA2007-14

278

22/7/08

16:46

Página 278

I. TEIXELL, F. MURILLO

En l’interior de la sala capitular s’ha comprovat que les dimensions recuperades en planta no corresponen a l’original sala capitular, podent hipotetitzar que la façana actual del convent que es troba a la plaça del Carme es troba molt més enretirada que la primitiva a favor de la pròpia plaça que va guanyar superfície. Per altra banda, també s’han exhumat inhumacions en fossa així com deposicions múltiples dins la planta de la sala capitular, les quals podrien correspondre a enterraments de priors de la comunitat carmelitana, però l’alt grau de mala conservació no permet una atribució fiable. A l’est del claustre s’alçava l’església gòtica, que fou substituïda pel temple erigit durant el segle XVII. Encara que no es pot assegurar, l’església gòtica probablement seguia l’esquema d’església habitual en l’arquitectura dels ordes mendicants durant l’època medieval: una única nau de cinc trams, capelles laterals i absis.7 Al sud del claustre s’hi ubicaven el refetor, així com la cuina, cellers i altres dependències. S’ha pogut documentar en l’àrea intermèdia l’antic menjador conventual definit per una gran sala amb quatre pilastres gòtiques per costat, les quals s’adossaven al mur posterior del claustre en el seu tancament septentrional, mentre que pel sud altres quatre pilastres, reforçades amb contraforts, sostenien una coberta en volta de canó. L’accés al refetor es podia fer per la porta central documentada entre el claustre i el refetor. També s’hi podia accedir per l’oest, on s’ha documentat la seva reutilització durant la reforma del segle XVIII. Aquest últim accés al menjador monacal presenta dues fases: una primera amb els límits rectangulars i decoració amb escaiola amb un rivet interior amb decoració de perles, i una segona amb arc de mig punt que ha estat tallat pel seu eix vertical. La comunicació entre l’ala meridional del claustre i les dependències ja descrites ubicades al sud, es feia mitjançant arcs de mig punt, dels quals se’n conserven dos a tocar dels angles claustrals. D’aquesta manera en l’angle sud-oest s’ha localitzat un distribuïdor que permetia l’accés al mateix refetor, al claustre, a la cuina, a les escales per accedir al pis superior, o bé, al passadís distribuïdor de la planta baixa situat rere l’ala oest del claustre, comunicació també configurada per un altre arc de mig punt. A la galeria occidental del claustre s’hi localitzen els accessos a les cel·les i a altres dependències dels monjos. Aquí s’han recuperat algunes de les finestres que permetien l’entrada de llum al passadís distribuïdor. Aquestes resten definides per cinc obertures, de les quals quatre es troben conservades totalment. Totes foren documentades tapiades, accions fetes durant la reforma que patí el convent durant el segle XVII. Una vegada localitzades, es procedí a buidar-les i a recuperar-ne la forma i les decoracions primitives. La seva secció presenta obertures de doble botzina amb la part interna disminuïda de mida, i moltes presenten les evidències d’haver estar completades amb reixes. S’han pogut documentar les pintures originals de les finestres definides per un fons negre sobre els quals es pintaren simples estels blancs de traç ràpid i formes ben variades, així com altres representacions pictòriques posteriors en colors vermells i negres. També, i evidentment posteriors a les pintures originals, s’han definit moltes incisions fetes sobre el morter lliscat i pintat: lletres gòtiques, representacions de cavallers i donzelles, escuts, etc. Cal emmarcar cronològicament en els segles XV i XVI grosso modo la

7. Conejo da Pena, A. “Els convents carmelitans”. A: L’Art Gòtic a Catalunya. Arquitectura I. Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 239 i 241.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 279

EL CONVENT DEL CARME DE VALLS

279

majoria de pintures localitzades en les finestres d’il·luminació del claustre així com en l’avantsala del refetor. En aquesta última l’arc d’accés del claustre, es troba envoltada en tres dels seus costats per pintures que disposen dues figures amb aureola a banda i banda dels muntants de la porta, que aguanten una filactèria amb caràcters escrits que es devia disposar per la part superior, per damunt de la llinda (Fig. 2). Aquesta composició es troba damunt d’un fons fosc amb estels blancs, de la mateixa manera que les pintures que recobreixen l’interior de les finestres del claustre, així com a les pintures localitzades en la nau occidental de l’edifici, bàsicament en la planta baixa i en una de les finestres de les cel·les del primer pis.

Figura 2. Decoració pictòrica localitzada en el distribuïdor de la planta baixa.


TRIBUNA2007-14

280

22/7/08

16:46

Página 280

I. TEIXELL, F. MURILLO

Figura 3. Pintures localitzades en el passadís occidental del convent. També s’han pogut recuperar part de les pintures que decoraven el passadís occidental. Aquestes resten definides per cassetons, a l’estil del carreuat de doble línia, que envolten alternativament motius florals i vegetals (Fig. 3). En la planta baixa del cos occidental de l’edifici, totalment alterat pel que fa a la seva planta interna, s’ha documentat en l’extrem més septentrional una finestra gòtica amb la tècnica del carreuó, que dissenya una obertura amb secció de botzina i amb arcs de mig punt en els seus dos alçats. En el pis superior es devien trobar les cel·les dels frares, a les quals s’accedia mitjançant un passadís situat entre aquestes i el claustre. A l’extrem d’aquesta ala occidental s’ha identificat una estructura d’arcs diafragmes que indiquen l’existència d’una gran sala que podria estar relacionada amb un espai de representació i de recepció. Aquesta pretesa funció es devia escenificar en la planta baixa, mentre que en el primer pis podria trobar-se la cel·la del prior. Per tant, s’ha localitzat una sala d’arcs diafragmes en doble pis, de la qual conservem parcialment un dels seus arcs i que plantegem la hipòtesi que transcorria en sentit oest - est. Les alteracions posteriors dificulten marcar-ne l’extensió, però fotografies antigues situen un gran arc en la zona actual de les cuines de l’escola que podria estar connectat amb el documentat durant la nostra intervenció. Amb prudència s’apunta que la majoria de finestres localitzades en la primera planta, en l’esmentat cos occidental —lloc on es devien trobar les cel·les dels monjos—, podien pertànyer a la fase primitiva, encara que l’estructura en planta de les cel·les ha desaparegut completament. Corresponen a finestres amb ampit alt, algunes de les quals conserven en la seva part baixa una petita fornícula potser destinada a espalmatòria.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 281

EL CONVENT DEL CARME DE VALLS

281

També cal situar cronològicament en aquest ventall cronològic la construcció de la capella/fornícula que es troba en l’angle sud-oest (Fig. 4), construïda amb llinda i muntants d’escaiola ricament decorats amb motius vegetals i que presenten restes de pintura. La fornícula devia funcionar amb altres dos accessos o capelles, les quals no s’han pogut repicar, de dimensions similars als angles amb l’església. Suposem que n’hi havia quatre. La capella, oberta en l’extrem més meridional de l’ala oest del claustre, es tracta d’una petita capelleta per situar-hi una imatge o un quadre per al culte. El fons apareix totalment vertical i allisat, amb quatre forats disposats a l’extrem d’un quadrat, per la qual cosa sembla probable la ubicació d’un quadre o retaule. En el seu interior hi apareixen les bases, en forma de capitell i els arrencaments de dos nervis del que sembla marcar una volta de creueria. La cara exterior, muntants i llinda, apareixen ricament decorats amb motius vegetals (fulles, flors, calzes...) sobre l’aparell d’escaiola, així com en l’emmarcament interior. Encara es conserven restes de pintura, bàsicament vermella, que devia fer ressaltar encara més la capella en el context del claustre. El brancal o llindar es troba elevat sobre la cota de circulació actual. La seva construcció ha de situarse cronològicament posterior a l’edifici original del segle XIV i anterior a la reforma del XVII que paredà totalment l’obertura de la capella. Aquesta capella és clarament un indici que el convent del Carme de Valls no es va unir a la reforma teresiana produïda en la segona meitat del segle XVI i que va donar lloc als carmelites descalços, continuant dins de la regla dels carmelites calçats.

Figura 4. Capella situada en l’angle sud-oest del claustre.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

282

LA REFORMA SEGADORS

16:46

Página 282

I. TEIXELL, F. MURILLO

DEL SEGLE XVII COM A CONSEQÜÈNCIA DE LA

GUERRA

DELS

A mitjan segle XVII l’edifici conventual patí els efectes de la Guerra dels Segadors (1640-1652). Durant el conflicte el convent fou saquejat en quatre ocasions, per la qual cosa la seva estructura va quedar molt malmesa. Aquesta situació motivà que entre els anys 1655 i 1686 la comunitat portés a terme unes importants obres de reparació del convent i de l’església del Carme. Aquesta reforma és fàcilment reconeixible en la fàbrica del convent ja que s’usà la tècnica constructiva de la tàpia de peu de rei. Aquesta consisteix en la combinació de la tàpia de terra i diferents línies de rajoles disposades horitzontalment, que separen els trams de tàpia. Aquest sistema de construcció, més sòlid i car que la tradicional tàpia de terra, sols s’usà a Valls durant el segle XVII. Es pot reconstruir que l’ala dreta del convent fou pràcticament refeta a partir dels primers metres del mur exterior, aixecats amb pedra lligada amb morter, mentre que la tàpia de terra usada en la resta del mur fins al seu coronament fou enderrocada i edificada de nou amb el nou tipus de tàpia. En els murs interiors es doblà l’obra. A més, les obres ampliaren aquesta ala, que va créixer allargant-se més enllà del mur de tancament de l’ala posterior del convent, i creà un sortint rectangular en la cantonada dreta d’aquesta última ala. La reforma continuà mantenint la distribució interior de planta baixa i pis superior (l’alçada de l’edifici en aquell moment ens la marca el límit en alçada de la tàpia de peu de rei, el qual correspon al sostre del primer pis actual). Les obertures fetes en aquest cos del convent consistiren en finestres de factura senzilla distribuïdes en tota la llargada de la planta baixa i del primer pis.

Figura 5. Documentació escrita del segle XVII localitzada en els forats de tapiera.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 283

EL CONVENT DEL CARME DE VALLS

283

Serà en aquest moment constructiu que resta definida clarament la cel·la del prior. En l’extrem més al sud d’aquest cos i també en la primera planta, se situa la cel·la del prior. L’excepcionalitat d’elements com una petita fornícula/armari així com la trobada de diferents documents en els forats de tapiera (Fig. 5), confirmen que aquest espai va ser usat pel cap de la comunitat. Durant aquesta activitat de reforma s’obren nous accessos a diferents punts com ara en el passadís occidental de la planta baixa. També se situen en aquest interval cronològic les accions de tapiat tant de les finestres primitives del claustre com de la capelleta d’escaiola, entre altres elements. Sense poder-ho asseverar, durant aquesta fase de reforma sembla que es construeix la fornícula que presideix l’antic menjador conventual. En el límit meridional del refetor s’ha documentat aquesta fornícula decorada amb la representació a carbó d’una figura emmarcada per decoració vegetal. Sembla que la intenció de la decoració era ocupar tot l’espai, almenys tot el perímetre, tal com ho indica la sanefa d’imitació de cimaci lèsbic. La senzillesa de la decoració sembla indicar que no fou finalitzada. També pertany a aquest moment la construcció d’un edifici de planta quadrada i coberta a quatre vessants, que es troba avui en dia en el que van ser terres del convent, a menys de cent metres de l’edifici conventual. L’esmentada construcció formà part de l’antic convent, encara que es desconeix la funció concreta a què estava destinada. Probablement estaríem davant d’un magatzem. Aquest edifici fou erigit amb el mateix sistema de construcció usat en el segle XVII en la reforma del convent.

LES REFORMES DEL SEGLE XVIII FINS AL SEGLE XX El segle XVIII es caracteritzà per una puixança econòmica que féu possible que moltes poblacions reconstruïssin les seves esglésies i ermites. El convent del Carme de Valls no en fou una excepció, ja que és en aquest moment que s’erigeix l’església actual, d’estil barroc, les obres de la qual s’inicien a mitjan segle i s’acaben el 1777. El nou temple es troba format per una nau de sis trams amb cor als peus, capelles laterals i creuer. La nau, espaiosa, i els braços del creuer són coberts amb volta de canó amb llunetes, mentre que el creuer ho està per una cúpula amb petxines. La façana de l’església és simètrica, centrada per la porta d’entrada, flanquejada per pilastres, arquitravada i amb una fornícula al seu damunt on es troba la imatge de la Verge del Carme. En els laterals de la façana hi ha dues finestres, en la part superior central, una rosassa, i per damunt d’aquesta, una petita obertura. Les finestres i la rosassa presenten una decoració esgrafiada. El coronament és sinuós. Paral·lelament a la construcció de la nova església, fou erigit el campanar en el costat de l’Epístola, entre el temple i el convent. El campanar presenta dues fases constructives:8 una primera correspon a la base quadrada, i una segona a la part superior, molt més estilitzada, de planta octogonal coronada per una cúpula amb rajoles vidriades.

8. Arxiu del COAC de Tarragona. Fitxes del Servei Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, Valls IC.2, núm. 161.57.


TRIBUNA2007-14

284

22/7/08

16:46

Página 284

I. TEIXELL, F. MURILLO

Les reformes en el convent fetes en el segle XVIII no es limitaren a l’església, sinó que planejaren la construcció de l’actual claustre, el qual substituí el gòtic, i d’un segon pis a l’ala dreta del convent (fàcilment apreciable pel fet que es tracta d’un afegit amb murs de maçoneria, aixecat damunt del coronament dels murs erigits amb tàpia de peu de rei). És en aquest moment quan es rebaixa el nivell de la cota de circulació anterior mantinguda des d’època medieval. El claustre, barroc, és de dues plantes: la primera, oberta, formada per dos arcs de mig punt (sis en cadascuna de les ales del claustre) sobre pilars amb impostes, mentre que la segona, tancada, consisteix en un passadís amb algunes finestres obertes al pati del claustre (posteriorment algunes seran transformades en balcons). La galeria superior del claustre a l’ala oest presenta una façana amb onze arcuacions, algunes de les quals tapiades i reutilitzades com a armaris de l’escola o d’altres amb una reducció de la seva llum en la funció de finestra. Es disposen en tota la llargària de l’ala del claustre, uns 22,80 metres, i presenten una amplada màxima, és a dir en l’ampit de 0,50 metres d’alçada, de 0,40 metres. Les arcuacions resten emmarcades per pilastres en els seus muntants. La seva llum és d’1,65 metres amb un eix vertical de 2,90 metres. Les pilastres de fust rectangular de gairebé 0,50 metres d’amplada són construïdes amb rajola de la mateixa manera que la base i el capitell (taló invers amb bossell sobre filet, i filet intermedi), i tots els elements es presenten encalcinats. A un metre per damunt de la part superior del capitell hi ha una cornisa motllurada9 de 16,70 metres de llargària des de l’angle sud-oest del claustre que marca la línia d’arrencament del sostre pla d’encanyissat, ja desaparegut, però que no abraça tota la llargària de l’estança original. Per la seva banda el refetor és reduït en les seves dimensions, sobretot d’alçària i d’amplada; s’obren noves finestres, portes i es construeixen noves cel·les, i també es defineixen nous accessos per a aquestes. Pel que fa a les cel·les en el cos occidental de l’edifici en la primera planta, s’han documentat les traces de les cel·les dels monjos en els murs perimetrals. S’ha pogut constatar que cada cel·la restava conformada per un vestíbul o entrada al qual s’accedia per una porta oberta al passadís, que estava coberta per una volta paral·lela a l’esmentat passadís, i per altra banda, es complementava amb l’habitació pròpiament dita o lloc de descans, que es definia per una planta rectangular coberta per una volta longitudinal al passadís. Cada cel·la disposava d’una finestra amb ampit alt, i s’han pogut localitzar pintures i incisions fetes en els brancals d’algunes de les finestres. També coneixem l’aspecte que presentava la façana del conjunt conventual després de la reforma del segle XVIII, gràcies al fet que se’n conserva una còpia d’un dibuix fet en la dècada dels anys quaranta del segle XIX, en uns anys que, com veurem a continuació, el convent encara no havia sofert transformacions que deformessin l’aspecte que tenia a finals del segle XVIII. A més, en el cas de la façana de les dependències conventuals, és molt possible que el dibuix ens mostri com era en el segle XVII o potser abans. En el cas de l’església i el campanar, el dibuix quasi no mostra diferències amb l’edifici que podem observar avui dia. En canvi, la façana del convent presenta importants diferències respecte l’actual, que és fruit d’una important reforma datada el 1868.

9. Part superior plana amb filet recte seguit per bossell i motllura tòrica per acabar amb bossell seguit de filet.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 285

EL CONVENT DEL CARME DE VALLS

285

Així l’antiga façana era més baixa que l’actual (en la imatge, el segon pis de l’ala dreta del convent sobresurt clarament per damunt d’aquesta), ja que estava formada solament per la planta baixa i un pis. Tenia dues portes rectangulars, la principal situada molt a prop del campanar i la segona a l’altre extrem de la façana, i un elevat nombre de finestres de diverses mesures (concentrades sobretot en el pis superior). Una de les finestres, situada damunt de la porta secundària, presentava una gelosia treballada de ferro. Pel que fa a la coberta, sembla que era de doble vessant.10 L’any 1809, en el context de la Guerra d’Independència, el convent fou novament saquejat, aquesta vegada per les tropes franceses, que usaren el convent com a quarter durant dos mesos.11 D’aquesta ocupació temporal en resten pintures en el passadís de l’ala occidental del cos conventual. Una vegada finalitzat l’esmentat conflicte bèl·lic, la vida de la comunitat carmelitana tornà a la normalitat fins a l’any 1821 en què, en virtut d’un decret de les Corts la comunitat, a l’igual que les de franciscans i caputxins vallencs, fou exclaustrada, i les rendes del convent passaren a mans del govern.12 Aquella fou la primera vegada que els carmelites hagueren d’abandonar el convent com a conseqüència d’un decret d’exclaustració. Poc després la comunitat tornava al convent, però l’any 1835, la desamortització de Mendizàbal afectà el conjunt de convents masculins vallencs, i les seves comunitats foren exclaustrades definitivament. Els carmelites no en foren una excepció i el dia 27 de juliol abandonaren definitivament l’edifici que havia estat el seu convent durant més de cinc-cents anys. Els tres convents masculins vallencs (del Carme, Sant Francesc i Caputxins) passaren a ser propietat de l’Estat, i aquest cedí el seu ús al municipi sempre que fossin destinats a la beneficència o a escoles públiques. L’Ajuntament no els desaprofità, i els assignà ràpidament una utilitat, que en el cas del convent del Carme fou la instal·lació l’any 1836 d’un hospital militar, que va estar en servei durant la resta d’anys de la primera Guerra Carlista (1833-1840). Uns anys més tard, el 1847, l’Hospital Civil de Valls, que des del 1835 va estar ubicat en l’antic convent dels Caputxins, fou traslladat al convent del Carme, on es va mantenir fins al 1868.13 Cal dir que l’aspecte i l’estructura de l’edifici no va patir transformacions importants durant la seva etapa d’hospital. Les úniques obres que es portaren a terme durant aquests anys foren les habituals de manteniment i algunes adaptacions mínimes necessàries per al seu nou ús. Pel que fa a l’església, l’any 1878 fou convertida en parròquia. El 1868 l’antic convent es destinà a col·legi de segona ensenyança, i fou arrendat als pares jesuïtes, que començaren una important reforma de l’edifici, la qual quedà inacabada en esclatar la revolució d’octubre de 1869 i ser expulsats els religiosos. Les obres fetes en aquest curt període de temps se centraren sobretot en la part frontal i consistiren en la conversió dels cellers en aules, la construcció d’una sala de grans dimensions que ocupa la major part del primer pis d’aquella ala de l’edifici (l’actual sala d’actes del col·legi Enxaneta), l’ampliació de l’alçada d’aquesta

10. AMV. Fons Moragas. “Llibre de notes de F. Miracle”. 11. AHCV. Fons Mercadé. Secció Mercadé. Sèrie Convent i Parròquia del Carme. Caixa 21. Llibre d’òbits 1761-1827. 12. AMV. Fons Moragas. “Llibre de notes de F. Miracle”. 13. Puigjaner, F. Història de la Villa de Valls, p. 316, 317 i 437.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 286

286

I. TEIXELL, F. MURILLO

ala mitjançant l’afegit d’unes golfes damunt de la sala i la construcció d’una escala noble de dos ramals, que comuniqués la planta baixa i l’esmentada sala.14 La reforma de l’interior de la part frontal de l’edifici comportà la transformació de la façana fins a atorgar-li l’aspecte que presenta avui en dia: una façana de composició simètrica, d’estil eclèctic, que en la planta baixa presenta dues portes de dos arcs (un exterior quasi de mig punt i un d’interior rebaixat) emmarcades per pilastres (una de les obertures es troba actualment tapiada, mentre que l’altra porta, la d’accés a l’edifici, està desplaçada fins al lateral dret de la façana i coincideix per la seva situació amb l’antiga porta secundària del convent) i diverses finestres; el primer pis presenta balcons (alguns de paredats), decorats amb motllures i balustrades de ceràmica, i finalment la teulada està decorada amb balustrada. La separació entre les plantes està marcada per impostes.15 Les esmentades obres van estar sense cloure fins als primers anys de la dècada dels noranta del segle XIX, moment en què s’instal·là el col·legi dirigit pels pares escolapis. Aquests finalitzaren parcialment les obres començades pels jesuïtes, que havien executat la meitat de l’escala noble, tal com es pot comprovar avui en dia. El col·legi dels escolapis va estar ubicat en l’antic convent del Carme fins a l’any 1905. A partir d’aquesta data i fins a l’actualitat, l’antic edifici ha hostatjat diversos col·legis i centres docents, entre els quals cal destacar l’Escola Elemental d’Indústria (1903-1915), l’Escola del Treball (1924-1939), el col·legi del Pare Claret (1945-1969), l’Escola Enxaneta (des del 1972 fins als nostres dies), entre altres, ja que durant molts anys l’edifici fou compartit per dos centres docents. Tots aquests hostes s’han limitat a fer obres de manteniment de l’edifici, així com les reformes mínimes per adaptar els espais interiors a les necessitats de cada centre i a l’obertura d’algunes finestres, sense fer cap transformació important a l’edifici.

FONTS ARXIVÍSTIQUES AHCV (Arxiu Històric Comarcal de Valls). Fons Mercadé. Secció Mercadé. Sèrie Convent i Parròquia del Carme. Caixa 21. Llibre d’òbits 1761-1827. AHCV (Arxiu Històric Comarcal de Valls). Fons Municipal de Valls, Llibre del Consell, 1393-1395, ST 1.5.56. AMV (Arxiu Municipal de Valls). Fons Moragas. “Llibre de notes de F. Miracle”. Arxiu del COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) de Tarragona, Fitxes del Servei Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

14. Puigjaner, F. Història de la Villa de Valls, p. 437-438. 15 Autors diversos.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Página 287

EL CONVENT DEL CARME DE VALLS

287

BIBLIOGRAFIA AUTORS DIVERSOS. “Recull històric del convent del Carme de Valls”. Kon Tiki (desembre de 1991) [Valls], núm. 32. Catàleg del Pla General de Valls de 1987. CONEJO DA PENA, A. “Els convents carmelitans”. A: L’Art Gòtic a Catalunya. Arquitectura I. Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002. MERCADÉ CIUTAT, A. Història del convent del Carme de Valls. Inèdit. MORELLÓ BAGET, J. “De contributionibus fiscalibus. Els conflictes entre el municipi de Valls i la comunitat de Preveres durant el segle XIV”. A: Anuario de Estudios Medievales, núm. 29. Barcelona: CSIC, 1999. MORELLÓ BAGET, J. Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles XIV i XV. Barcelona: CSIC, 2001. PAPELL I TARDIU, J. “Les actes municipals de la vila de Valls de 1394”. A: Historia et Documenta, núm. 3, AHCV, Valls, 1996. PUIGJANER, F. Historia de la Villa de Valls. Valls: IEV, 1881, 2a ed. 1981. RIBAS, E. “Llibre del Carme de Valls”. A: La Crónica de Valls, núm. 1577, 21 de setembre de 1935.


TRIBUNA2007-14

22/7/08

16:46

Pรกgina 288


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 289

Excavacions a la plaça dels Jueus de Besalú (Garrotxa) MARIA JOSÉ LLOVERAS CHAVERO

INTRODUCCIÓ Aquest article resumeix els resultats obtinguts en les tres campanyes d’excavacions fetes la plaça dels Jueus de Besalú (Garrotxa), entre els anys 2002 i 2006. Les excavacions arqueològiques s’emmarquen dins el conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Besalú i l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona (IPaC) i van ser patrocinades per la Diputació de Girona. Els treballs arqueològics han posat de manifest l’evolució urbanística de la plaça dels Jueus des del segle I dC fins als nostres dies.

SITUACIÓ GEOGRÀFICA Des de l’antiguitat, Besalú se situa en un turó a 150 metres sobre el nivell del mar, envoltat per riu Fluvià i tres dels seus afluents. Des de l’època romana es trobava en un encreuament de camins, on les vies procedents de Girona i de la Jonquera es comunicaven des d’aquest punt amb les terres interiors d’Osona, la Cerdanya i el Vallespir. Aquesta situació de punt estratègic de comunicacions va afavorir que a partir del segle XI es convertís en capital del Comtat de Besalú, i que assolís en el moment de màxima esplendor possessions fins a les comarques de la Garrotxa, part del Ripollès, de l’Alt Empordà, Banyoles i el Vallespir.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

290

Página 290

M. J. LLOVERAS

CONTEXT HISTÒRIC En el punt més alt de la localitat se situa el nucli més antic d’habitatges, on es constata urbanisme des d’època romana (a la zona coneguda com la Devesa).1 A l’alta edat mitjana, a l’aixopluc del castell comtal i de l’església de Santa Maria, es consolida la població dins un primer recinte emmurallat. L’augment demogràfic obliga a una reestructuració urbanística amb diverses ampliacions i reformes de les muralles fins arribar a la vora del riu Fluvià en època de Pere III. Des del segle IX es constata la presència de la comunitat jueva a Besalú, però no serà fins a inicis del segle XIV que va augmentar en importància fins a convertir-se en una de les més importants de les comarques gironines. A partir del 1415, per obligació de la butlla papal de Benet XIII, el call de Besalú va ocupar la zona baixa de la població entre el carrer del Pont i la muralla de Pere III. Si bé és cert que la comunitat jueva intentava viure a prop dels seus llocs de reunió com era la sinagoga, a Besalú la comunitat jueva es trobava dispersa per la població, barrejada amb la comunitat cristiana i integrada a la xarxa urbana i social de Besalú.2 L’existència d’una sinagoga en aquest sector de la població estava fortament consolidada per les referències documentals de l’Arxiu Notarial de Besalú, conservats a l’Arxiu Comarcal d’Olot, i per les excavacions fetes amb anterioritat a l’any 2002. El detonant d’una onada de publicacions sobre la comunitat jueva de Besalú fou la descoberta l’any 1964, al subsòl d’una fàbrica de tints, d’un recinte rectangular amb una piscina central totalment conservat.3 Després de ser excavat i estudiat pel doctor Miquel Oliva i Prat, i de la visita dels rabins de Perpinyà i París, es va certificar que es tractava d’uns banys rituals de purificació jueus (micvé). La cronologia proposada pel doctor Oliva correspondria a una edificació de segona meitat del segle XII o principis del segle XIII.4 Quant a la vessant documental, abans de la descoberta dels banys, el pare Nolasco del Molar havia fet les primeres recerques serioses en els arxius, però qui amb més deteniment va transcriure i traduir els textos va ser Manuel Grau i Monserrat.5 Una segona intervenció arqueològica d’urgència es va fer l’any 1977 pels doctors Pere Freixas i Narcís Soler. Durant les obres per a la creació d’un mirador a la plaça sobre el micvé varen aparèixer, a la banda de llevant de la plaça, les restes d’un mur de

1. (Busquets 1998). 2. (Grau 1997: 56). 3. (Oliva 1964). 4. En el moment de la descoberta la datació del recinte es va fer amb els paral·lels més coneguts com serien altres edificacions de la localitat. Les excavacions fetes entre el 2002 i el 2006 proposen que la construcció del micvé es contemporània a l’autorització de la construcció de la sinagoga al voltant de la segona meitat del segle XIII. 5. (Molar 1962; Grau 1975; Grau 1997).


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 291

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

291

carreus, de quatre metres de llarg per mig metre d’amplada, que seria interpretat com a part de la sinagoga medieval (Fig. 8).6

LA PLAÇA DELS JUEUS I L’ENTORN DE LA SINAGOGA: EL CONTEXT URBÀ La plaça dels Jueus se situa al sector sud-est de la població, a l’espai comprès entre el carrer del Pont i la muralla que voreja el riu Fluvià i a prop de la porta d’accés a la població pel Pont Vell (Fig. 1).

Figura 1. Mapa de situació.

6. (Freixas [et alii] 1978).


TRIBUNA2007-15

292

22/7/08

17:10

Página 292

M. J. LLOVERAS

A la plaça on es troba l’edifici de la sinagoga s’hi accedeix a través de tres carrers. El carrer que va al Portal dels Jueus i el carrer que va a les escoles dels jueus que encara són utilitzats a l’actualitat, connecten directament amb la plaça dels Jueus. Un tercer carrer, el més proper al Pont Vell, era utilitzat per les dones per accedir a la sinagoga; en l’actualitat connecta amb el passeig fluvial. Les intervencions arqueològiques, entre els anys 2002 i 2006, han permès determinar l’evolució urbanística de la plaça concretades en nou fases d’intervenció des del període comprés entre el segle I dC fins a l’actualitat.

Figura 2. Planta de les restes exhumades a la plaça dels Jueus des de l’any 2002 al 2006.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 293

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

293

Figura 3. Planta de les estructures corresponents a les fases II i III Fase I La primera fase és la més antiga, datada al segle I dC, de la qual malauradament, tot i tenir estrats arqueològics que estan retallats per les construccions de la fase següent, no s’ha pogut documentar cap estructura associada. Fase II La segona fase correspon a un període anterior de la segona meitat del segle XIII, sense poder-ne determinar amb més precisió la cronologia. Tot i l’escassetat de restes ceràmiques conservades, hi ha evidències arqueològiques que a la primera meitat del segle XIII tot l’entorn de la plaça es troba urbanitzat. Per aconseguir salvar el desnivell entre el carrer del Pont i el Portal dels Jueus, es distribueix la superfície de la plaça en un sistema de tres plataformes, amb els seus corresponents murs de contenció (Fig. 3).


TRIBUNA2007-15

294

22/7/08

17:10

Página 294

M. J. LLOVERAS

A la primera terrassa es distribueixen a la banda de ponent un seguit de cases; a la part central —compresa entre els dos carrers— una illa de cases, i a la banda de llevant, a la fase següent, se situarà l’entrada principal a l’edifici de la sinagoga. En una segona terrassa es troba l’accés a unes altres cases situades a ponent i l’accés a les escales que condueixen a la terrassa inferior. Per la banda sud estaria delimitada pels murs de contenció que suporten les terres de les terrasses superiors (Fig. 4). El desnivell entre les plataformes era solucionat de la primera a la segona mitjançant una rampa i de la segona a la part baixa per una escala de lloses de cinc trams (Fig. 5). Al final de l’escala hi ha un espai rectangular que condueix a través del portal a l’exterior de la muralla. A la banda de llevant on se situarà posteriorment la sinagoga, ja hi havia una construcció i les restes de la seva estructura seran utilitzades com a fonament del mur de façana de la sinagoga —on es varen tapiar les obertures— altres són integrades al nou edifici i d’altres amortitzades —com el mur perpendicular a la façana cobert pel paviment del pati i els diversos paviments associats a aquestes estructures (Fig. 12).

Figura 4. Imatge aèria de les restes localitzades a la plaça dels Jueus.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 295

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

295

Figura 5. Imatge del carrer adossat al mur de façana de la sinagoga i de les escales d’accés al Portal dels Jueus. Fase III La fase més interessant és la tercera fase que correspondria al moment de construcció de la sinagoga. La distribució de la plaça, planificada a la fase anterior, es veu modificada amb la ubicació de la sinagoga a la banda de llevant. Així l’illa de cases situada a la primera plataforma entre els dos carrers es veu retallada per donar més amplitud a l’accés a la sinagoga.

LA SINAGOGA La primera notícia sobre l’existència d’una sinagoga a Besalú data del 4 d’octubre de 1264, moment en què el rei Jaume I autoritza els jueus de Besalú a construir una sinagoga en un alou lliure i franc.7

7. ACA, Canc. Reg. 13, fol. 231 v., Grau, M. (1997); Riera, J. (2006). Els poders públics i les sinagogues segles XIII-XV. Girona: Patronat del call de Girona. (Girona Judaica; 3).


TRIBUNA2007-15

296

22/7/08

17:10

Página 296

M. J. LLOVERAS

No serà fins al 1447 que es troba una referència directa a la sinagoga, quan la reina Maria cedeix l’edifici de la sinagoga als jurats de la ciutat, una vegada desapareguda la comunitat jueva de Besalú.8 Els documents conservats de compravenda, des del segle XIV i fins al segle XVIII, fan referència en la seva majoria a la sinagoga com a afrontacions dels immobles veïns.9 La sinagoga és l’edifici més significatiu i representatiu de la comunitat jueva, ja que no només dóna cabuda a les necessitats religioses sinó que també és la seu per a les activitats de caire social, econòmiques i rituals. Quant a la seva estructura arquitectònica s’ha d’entendre com un edifici complex que inclou un conjunt d’espais perfectament diferenciats i amb funcions concretes. Després de l’anàlisi acurada dels resultats arqueològics, i el material fotogràfic de la zona, i de l’estudi dels documents d’arxiu s’ha aconseguit definir el pati, la sala d’oració, la galeria de les dones, el micvé, i els diversos accessos a totes aquestes estances que conformen la sinagoga medieval de Besalú. (Fig. 3) L’edifici de la sinagoga ocupa tot el lateral de llevant de la plaça, des de la fi del carrer i fins a connectar amb la muralla (avui desapareguda).10 La superfície de la sinagoga descoberta en les excavacions correspon a vint-i-dos metres de llarg, mentre que l’amplada de l’edifici varia entre vuit i nou metres d’amplada depenent de la zona i tot i que hi ha llocs on les restes han desaparegut. Les dimensions exactes no es poden conèixer ja que les diverses reformes a l’entorn de l’edifici i l’afectació dels continuats conflictes bèl·lics n’han fet desaparèixer part de l’estructura, sobretot a la zona de llevant de l’edifici. El parament exterior del mur de façana és modest, format per un alçat de còdols treballats de mòdul petit, que en època medieval no devia destacar de la resta d’edificis que envoltaven la plaça.11 Pel que fa a l’alçària l’edifici de la sinagoga es devia compondre de tres nivells. Al subterrani se situa el micvé on, adossat a la seva banda de llevant, es devia trobar el vestidor (del qual no es conserven restes en forma d’alçats). A la planta baixa es troba el pati, al qual s’accedeix des del carrer, que serveix de pas previ per accedir a l’escola i la sala d’oració. A l’interior de la sala d’oració, en un nivell superior, es devia trobar la galeria de les dones amb un accés independent del dels homes.

8. ACA, Canc. Reg. 3144, fol. 84r-85v. 9. (Sagrera [et alii] 2003). 10. La mateixa muralla feia les funcions de mur de contenció. Part del parament de les muralles va ser derruït durant la guerra del francès a inicis del segle XIX i, per tant, hi ha zones on les cases que s’hi adossaven han desaparegut, com pot ser el cas del vestidor i part de l’escola que constituïen l’edifici de la sinagoga. 11. Les sinagogues de la corona catalano-aragonesa eren edificis modestos i exteriorment no diferien de la resta de cases de l’entorn. Pujol, M. (1991). “Les sinagogues medievals de Castelló d’Empúries”. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, p. 57.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 297

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

297

PATI A l’edifici s’hi accedia des del carrer, a través d’una porta principal que encara conserva el marxapeu. Eren necessaris tres esglaons per salvar el desnivell entre el llindar de la porta i el nivell de circulació del pati (Fig. 6). Tant el pati com la sala d’oració presenten rebaixats els nivells de circulació.12 El pati de la sinagoga és d’estructura rectangular d’onze metres de llarg per nou d’amplada. Es troba delimitat al nord amb el mur de la sala d’oració; al sud, amb la muralla; a l’est, amb el mur de l’escola, i a ponent, amb el mur de separació de l’edifici de la sinagoga del carrer. És el primer espai a accedir a l’edifici i fa les funcions de distribuïdor, ja que dóna pas a la sala d’oració, al micvé i a l’escola. La superfície del pati, no devia presentar cap tipus de cobertura ja que la sala d’oració necessita l’entrada de llum natural per a l’oració. La construcció d’una habitació en aquesta zona no hauria permès el pas de la llum, aquesta hipòtesi es reforça en el fet que totes les sinagogues han de tenir un seguit de finestres, perquè el Talmud prohibeix

Figura 6. Imatge interior de la porta principal d’accés al pati de la sinagoga. 12. Enfonsar el paviment del terra és un recurs per poder guanyar espai interior i donar la sensació que la sinagoga es més gran. S’ha de tenir present que la construcció d’una sinagoga tenia una regulació molt precisa i la seva majestuositat estava molt acotada per les autoritats cristianes, sempre reticents a la construcció d’aquests edificis.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

298

Página 298

M. J. LLOVERAS

resar en una habitació tancada.13 En el cas que es construís una cobertura per al pati, no es podrien obrir finestres a la paret que separa el pati de la sala d’oració i el paviment del pati no filtraria l’aigua de pluja cap al micvé. La superfície del pati presentava un paviment permeable de color vermellós que era una mena de sistema de drenatge que conduïa l’aigua de pluja cap al micvé, situat al subterrani.14 A l’excavació es va trobar la preparació del paviment format per petites pedres barrejades amb calç. Del paviment vermellós que el cobria, se’n conservaven restes de forma residual davant d’un banc situat a ponent del pati. Al centre del pati sota el nivell del paviment s’ha trobat una estructura semicircular, la possible utilitat de la qual era la recollida de l’aigua de pluja i la seva canalització cap al micvé (Fig. 9). A la banda est una habitació trobada a les excavacions de l’any 1977 indica que l’edifici continuava cap a llevant (Fig. 8).15 Aquesta sala, que només conserva la façana, és interpretada com l’espai utilitzat per l’escola l’existència de la qual coneixem pels documents d’arxiu.16 Sota aquesta habitació proposem l’existència d’una altra estructura que es devia tractar del vestidor que sempre apareix associat als banys, com ho demostren els exemples que es conserven a la resta d’Europa (Colònia, Worms, Montpeller, Speyer...).17 Incrustats en el mur de façana que separa el pati de la plaça, van aparèixer dos pilars amb la mateixa decoració i factura que el mur situat a l’est. L’única explicació per la seva presència és que es tracti d’un motiu decoratiu per mantenir la simetria visual ja que es troben l’un enfront de l’altre (Fig. 7 i 8). Al costat sud-oest hi ha un banc corregut de travertí adossat a la part interior del mur de façana, que separa el pati de la plaça ocupant tota la seva llargada, uns onze metres. La presència d’aquest element no és estrany, alguns autors consideren que és habitual trobar al pati seients per procurar descans als peregrins o viatgers que sol·licitin aixopluc a la comunitat.18 El pati, a més de les funcions de distribuïdor, també tenia funcions de sala d’estudi a l’aire lliure o com a lloc per fer diverses festivitats.

SALA D’ORACIÓ Al nord del pati es troba el mur de separació del pati de la sala d’oració. Davant la primera d’aquestes portes encara es conserven les marques d’un esglaó col·locat per

13. (Motis 2002). 14. No es pot oblidar que l’aigua que procedeix de la pluja està purificada i, per tant, pot abocar-se directament a l’aigua del micvé sense que aquesta esdevingui impura. Kaplan, A.(1992). Las aguas del Eden. El misterio de la “Mikvah”. Bilbao: Descléé De Brouwer. 15. (Freixas 1978). 16. (Riera 2000). 17. (Iancu 1994). 18. (Motis 2002).


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 299

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

299

poder accedir al marxapeu de la porta situada a ponent. El parament del mur per aquesta banda és molt irregular; no presenta cap mòdul en les dimensions de les pedres, perquè possiblement anava recobert per algun tipus de revocat. Dues portes condueixen a l’interior de la sala d’oració. La situada més a ponent era l’accés directe a la sala d’oració mentre la situada a llevant conduïa cap al micvé. La sala d’oració és rectangular. En el moment de l’excavació tenia una superfície de quaranta-cinc metres quadrats,19 i s’hi accedia a través d’una porta situada a l’oest del mur, tot i que per la banda de tramuntana continua sota la propietat veïna. Dels dos elements fonamentals de la sala d’oració —l’arca que conté els rotlles de la llei (Araón-ha-qodeix) i la tarima per a la lectura (Bimàh)— no se’n conserva cap resta, perquè el paviment original de la sala va ser espoliat a finals del segle XV. Per tant, la localització d’aquests elements dins la sala seria una mera suposició.

Figura 7. Imatge del banc corregut situat al pati adossat al mur interior de la façana de la sinagoga.

19. Cal tenir en compte que la part situada al nord no està del tot definida perquè part de la sala queda sota la propietat veïna.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 300

300

M. J. LLOVERAS

Figura 8. Mur de l’habitació de l’escola.

Es va localitzar una segona porta situada a l’est del mur de separació amb el pati, per on s’accedia a un petit replà que devia connectar amb les escales del micvé. El sentit de la decència impedeix que homes i dones franquegin la mateixa porta de la sinagoga i creuin itineraris en el pati i en el vestíbul; per aquesta raó, les dones entraven a la sinagoga per un accés diferent del dels homes.20 En el cas de Besalú hi accedien per un carreró situat molt a prop del Pont, que encara en part avui es conserva. Des de la part de llevant que avui ocupa el pati d’un veí s’accedia a través d’unes escales fins a la porta que devia conduir a la galeria de les dones. La galeria devia estar situada a l’espai buit que queda a la part superior de l’escala que baixa als banys, que seria cobert a una alçada d’un primer pis, respecte del terra de la sala d’oració.

20. Dins la sala d’oració les dones han de resar per separat, per aquesta raó les que volguessin assistir a la litúrgia, devien tenir un lloc independent. Tenim exemples d’aquesta galeria a les sinagogues de Córdova i Samuel-ha-Levi de Toledo i arqueològicament a la sinagoga del Castillo de Lorca (Múrcia). Pelàez, J. (1994, 2ª edició). La Sinagoga. Córdoba: El Almendro; Pujante, A.(2005) “La sinagoga del Castillo de Lorca (Murcia). Revista de Arqueologia 291. Madrid, p. 28-41.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 301

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

301

Figura 9. Restes d’una canal situada a mig del pati de la sinagoga. Les obertures de la galeria cap a la sala estaven cobertes amb algun tipus de gelosia de fusta per evitar la distracció dels homes durant l’oració. Per confirmar la presència de les dones a la sinagoga s’ha recorregut a un document publicat pel senyor Jaume Riera on es demostra l’existència d’una sinagoga freqüentada per dones i on descriu com des de les finestres de la sinagoga es pot veure un pati on un alumne rep ensenyament d’un mestre.21 Una part molt important de la sinagoga i imprescindible per a la vida quotidiana de la comunitat jueva és el micvé, situat a l’angle sud del pati a mode de subterrani. S’hi accedia a través de les escales procedents del pis superior a les quals s’accedia a través de la porta situada a llevant de la sala d’oració. Fase IV La darrera etapa de l’evolució històrica dels jueus a Besalú sembla anar molt lligada a la proclama definitiva de separació de les comunitats jueves de la cristiana al 1415 i correspon a la quarta fase de l’evolució històrica de la plaça. El punt d’inflexió en l’etapa de més benaurança econòmica de la comunitat jueva a Besalú s’inicià el 1391 amb els atacs contra les jueries de tota la península, fet que provocà un increment de les conversions forçoses.22

21. (Riera 2000). 22. (Grau 1988).


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 302

302

M. J. LLOVERAS

A Besalú no han quedat registrats atacs directes contra els jueus, però possiblement les relacions amb les comunitats veïnes, on sí que van ser molt perseguits (com ara Girona), devia provocar una sensació de perill, i s’inicià una davallada demogràfica considerable i un progressiu degoteig de conversions. L’obligatorietat del tancament del call per la Butlla papal de Benet XIII al 1415 és el moment en què la comunitat jueva de Besalú toca fons definitivament i ja no es refarà mai més. Les poques famílies que queden es veuen obligades a recloure’s a l’entorn de la sinagoga en aproximadament una desena de cases. A més, la pobresa de la comunitat queda reflectida en un document on es recull que es veuen obligats a vendre les corones que decoren la Toràh per poder pagar els costos que representa la construcció dels murs de tancament del call.23 Entre el 1415 i el 1436 es pot acotar l’etapa de declivi de la comunitat jueva a Besalú. Les primeres referències directes a la venda de la sinagoga daten del 17 d’abril de 1434 quan Guillem Duran Ferrer capbrevà un pati situat sobre la “schola dels jueus”, i confessà que “se estén quan diu la paret en que los jueus solien tenir la schola”. El tancament és el principi de la fi, les darreres reunions de l’aljama es documenten el 1436 i a partir d’aquesta data a la documentació apareix esmentada la plaça com «platea antiquitus vocata dels juheus». L’existència d’un document amb data de 7 de novembre de 1446 fet per la reina Maria donant als jurats de Besalú l’espai que ocupava la sinagoga en una data molt anterior a l’expulsió forçosa de 1492, demostra la inexistència de la comunitat jueva de Besalú.24 La reina cedeix l’edifici per construir una presó, la seu del consell municipal i l’arxiu, però sembla que aquesta funció mai no es va arribar a produir. La concessió autoritza els jurats de la ciutat a aprofitar tot el material de l’edifici i és per això que es documenten les primeres reformes i el manlleu de diversos elements com serien els brancals i els llindars de les portes d’accés a la sala d’oració, alguns blocs de travertí del parament dels murs perimetrals o l’espoli dels paviments de la sala d’oració. Amb relació al portal trobem una referència directa en el document de 1447 sobre la reforma de les muralles, quan s’esmenta el Portal de l’Escola dels Jueus.25 Curiosament en aquest moment ja no queda comunitat a Besalú, però manté la toponímia a diversos elements del sector. Fase V La cinquena fase és potser la més desconeguda per les poques dades arqueològiques i documentals que es conserven. S’ha intentat acotar aquesta fase al segle XVI. Es coneix per altres exemples que l’ús de les sinagogues després del seu abandonament, sovint forçat, és la conversió en esglésies. Per tant, es produeix un canvi en la funció que implica un conjunt de modificacions estructurals per adaptar-les al nou ús.

23. (Grau 1997). 24. ACA, Canc, Reg. 13, fol. 231 v. 25. ACO, notarials Besalú, reg.375, s.f.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 303

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

303

Figura 10. Imatge de la porta de ponent de la sala d’oració.

En el cas de Besalú, l’ús en principi al qual és destinada la sinagoga després de l’abandonament és la de presó, arxiu i seu del consell municipal. Tot i que sembla que aquestes activitats mai es van arribar a realitzar en aquest edifici, si està documentat que a partir del segle XVI l’edifici de la sinagoga queda repartit entre diferents propietaris, com es desprèn dels contractes de venda conservats als arxius. S’hi fan un conjunt de reformes que consisteixen en el tapiat de portes velles, en l’obertura de noves i en les reformes en les alçades dels murs corroborades amb les intervencions arqueològiques.26 Correspondria a aquesta fase el tapiat del Portal dels Jueus. Tot i que no podem determinar amb exactitud en quin moment es produeix, devia ser en un moment anterior al 1732.27 Durant l’excavació arqueològica, en un primer moment, en trobar el gran enderroc de la segona meitat del segle XVII es va pensar que potser el tapiat del portal corresponia a aquest mateix període (fase 6), però estudiant el parament s’ha comprovat que va ser fet per les dues bandes, en un moment, per tant, anterior a l’enderrocament del segle XVII. És a dir, no es tracta d’un mur fet des de l’exterior de la muralla per la banda del

26. (Molar 1965). 27. En la relació del cadastre de 1732 conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Besalú, no es fa referència al Portal.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

304

Página 304

M. J. LLOVERAS

riu per contenir l’enderroc de l’altre costat, sinó que es va fer per ambdós costats de la muralla on també es van fer forats per evacuar l’aigua que es quedés acumulada a la banda interior de la muralla i evitar el seu esfondrament. Fase VI A la sisena fase correspondria el gran enderroc de les cases que envolten la plaça. Revisant les fotografies i les memòries d’excavacions de les dues primeres campanyes, també s’ha pogut constatar aquest enderroc a l’interior de l’edifici de la sinagoga. Des del punt de vista documental, a principis de segle es registren vendes de l’edifici que era part del micvé i no apareix cap referència que esmenti l’estat de ruïna.28 Es té constància per la documentació que a principis del segle XVII es van vendre a diversos propietaris les parts de l’edifici de la sinagoga, però no es tenen totes les garanties que les reformes, com ara el tapiat de les portes, no es produïssin al segle anterior. El que sí que és evident és que tot el sector va quedar enderrocat a la segona meitat del segle XVII, a causa d’un bombardeig de les tropes franceses. Entre les restes de l’enderroc dels immobles de l’entorn de la plaça, es van trobar restes de metralla de bomba i elements constructius i decoratius (com capitells, restes de finestres...).

Figura 11. Restes de la sala d’oració de la sinagoga medieval.

28. (Molar 1965).


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 305

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

305

Per tornar a recuperar l’espai es va optar per anivellar els terrenys i construir una nova xarxa de clavegueres, que era una solució més pràctica que intentar reconstruir l’entramat del segle XIII. Després d’aquesta intervenció la plaça presenta una nova fisonomia formada per una gran esplanada sense edificacions, amb la pèrdua de les escales i l’eliminació de l’estructuració en terrasses. El sector queda com una zona abandonada enfront de la potenciació d’altres zones de la població. La nova xarxa de clavegueres també es troba a l’interior del que havia estat la sinagoga i la seva construcció va produir reformes en algunes parets. En el transcurs de les excavacions i de les obres d’adequació van aparèixer elements relacionats amb les activitats hidràuliques, possiblement pous o dipòsits, que fan pensar en una nova utilitat de l’espai relacionat amb la indústria tèxtil. Amb el pas dels segles també canvia la funció de l’edifici; així, a principis del segle XVII (1601), tant la sala d’oració com el pati s’utilitzaven per a pràctiques relacionades amb la indústria del tèxtil. Durant els treballs d’adequació per a la museïtzació de les restes de la sinagoga es va fer necessari eliminar les estructures corresponents a les edificacions dels segles XIX i XX: sota aquests elements van aparèixer les restes d’una mena de dipòsits, dos dels quals, trobats a la zona del pati, només conservaven els fonaments. A la primera campanya d’excavacions, l’any 2002 havia aparegut un altre dipòsit. Els tres elements devien estar relacionats amb les activitats tèxtils que es devien fer a l’edifici en aquest període (Fig. 12).

Figura 12. Mur anterior a la construcció de la sinagoga, localitzat a la zona del pati corresponent a la fase 2.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

306

17:10

Página 306

M. J. LLOVERAS

Fase VII A una setena fase, datada entre la segona meitat del segle XIX i el primer quart del segle XX, devien correspondre les restes de l’escorxador municipal i l’abandonament definitiu de l’edifici de la sinagoga. Durant l’excavació arqueològica es van localitzar les restes de l’escorxador municipal a la zona sud-oest de la plaça. A l’Arxiu d’Imatges de Besalú es conserva alguna fotografia de l’edifici a inicis del segle XX. Abans de la Guerra Civil, l’escorxador va ser traslladat a la zona alta de la població propera a la coneguda Casa de la Moneda, i el sector quedà abandonat fins que després de la Guerra Civil els germans Arboix van comprar els terrenys i van enderrocar els murs per construir-hi una fàbrica de tints. Fase VIII S’han determinat com a pertanyents a la vuitena fase les restes de la fàbrica de tints dels germans Arboix, situada a la zona de llevant de la seva propietat. L’any 1942 uns grans aiguats van enderrocar la paret que donava al riu Fluvià i es va decidir reforçar aquest mur amb la tipologia constructiva del moment: el formigó. La presència d’aquest material ha servit per poder identificar ràpidament les reformes d’aquest moment. Els paviments de la fàbrica eren de rajols i en el moment de la intervenció arqueològica van ser elementals per poder detectar quines restes havien estat afectades per les diverses intervencions (sobretot les relacionades amb la construcció del mirador sobre el micvé als anys vuitanta del segle XX). Fase IX Les obres del mirador sobre el micvé han deixat la seva marca a les restes de la sinagoga i han estat classificades a la novena fase de l’evolució de la plaça. Els grans murs de formigó van afectar, per exemple, el paviment del pati de la segona meitat del segle XIII o les restes dels suposats dipòsits conservats al pati.

CONCLUSIONS Les intervencions arqueològiques fetes durant quatre anys a Besalú han donat uns resultats gratament positius. S’han pogut exhumar, analitzar, interpretar, recuperar i adequar les restes d’un període de l’urbanisme medieval gironí corresponents a les fases dels segles XIII i XIV. La plaça dels Jueus, i especialment l’edifici de la sinagoga, han de ser considerats com a elements singulars de gran importància atès que són un dels pocs exemples de conjunt sinagogal conservat a la península. Si a la sinagoga i el micvé (ja per si mateixos excepcionals) s’hi afegeix la monumentalitat i l’estructuració de la plaça i el portal dels Jueus, es converteix en un cas únic. L’estudi de les restes de la sinagoga i el seu entorn dóna les claus per entendre la utilització dels diversos espais de la sinagoga, i obre les portes a noves interpretacions sobre la construcció d’aquests edificis a l’edat mitjana al nord-est de la península.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Página 307

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA)

307

BIBLIOGRAFIA ALANYÀ, J. (1996) Besalú, vida i organització d’una jueria. Besalú: Ajuntament de Besalú i Diputació de Girona. BUSQUETS, F.; FÀBREGA, M. (1998) “L’excavació d’urgència del jaciment de la Devesa (Besalú, Garrotxa)”. A: IV Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (Figueres, 20 i 21 de novembre). Figueres, p. 149-170. FREIXAS, P.; SOLER, N. (1978) “Descobriment de probables restes arqueològiques de la Sinagoga de Besalú”. Revista de Girona [Girona], núm. 82, p. 49-54. GRAU, M. (1975) La judería de Besalú ( Girona) ( siglos XII al XV). 2 vol. Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral] GRAU, M. (1978) “La Sinagoga de Besalú: Noticias sobre la Sinagoga de Besalú”. Revista de Girona, núm. 82, p. 55-61. GRAU, M. (1988) “Aplicació de les constitucions de Benet XIII contra els jueus de Besalú”. A: Jornades sobre el cisma d’occident a Catalunya, les Illes i el País Valencià, Barcelona-Peñíscola, 19-21 d’abril de 1979. VI centenari del Cisma d’Occident. Barcelona, p. 441-455. GRAU, M. (1997) La judería de Besalú ( Girona) (siglos XII al XV). Olot: Fundació Pere Simón. IANCU, D. (1994) “L’ensemble cultuel de Montpellier”. Le patrimonine juif français. 191, p. 15-18. EL MOLAR, N. (1962) “Pleito judío en Besalú en 1374”. Pyrene. Olot. EL MOLAR, N. (1965) “Edificios religiosos de los judios en Besalú”. Misión 498, 499, 500,501, 503 i 506. Olot. KAPLAN, A. (1992) Las aguas del Eden. El misterio de la “Mikvah”. Bilbao: Descléé De Brouwer. LLOVERAS, M. J. (2004) “Excavacions realitzades a la Plaça dels jueus de Besalú”. A: VII Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines. La Bisbal d’Empordà. MOTIS DOLADER, M. A. (2002) Hebraica Aragonalia. El legado judío en Aragón (4 octubre - 8 diciembre de 2002). Zaragoza. OLIVA I PRAT, M. (1964) “Importante descubrimiento Arqueológico en Besalú”. Revista de Gerona [Girona], núm. 29, p. 57-60. PELÁEZ, J. (1994, 2a edició) La Sinagoga. Córdoba: El Almendro. PUJANTE, A. (2005) “La sinagoga del Castilo de Lorca (Murcia)”. Revista de Arqueologia [Madrid] núm. 291, p. 28-41. PUJOL, M. (1991) ”Les sinagogues medievals de Castelló d’Empúries”. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, p. 57-110. RIERA, J. (1980). “La Catalunya jueva del segle XIV”. L’Avenç [Barcelona], núm. 25, p. 52-55. RIERA, J. (2000) Retalls de la vida dels jueus, Barcelona 1301-Besalú 1325. Episodis de la Història. Barcelona. RIERA, J. (2006) Els poders públics i les sinagogues segles XIII-XV. Girona: Patronat del Call de Girona. (Girona Judaica; 3) SAGRERA, J.; LLOVERAS, M.J. (2003) “La sinagoga de Besalú: Les evidències físiques i documentals”. A: Actes del curs Turisme Cultural i Patrimoni Jueu: Passat, present i futur.


TRIBUNA2007-15

22/7/08

17:10

Pรกgina 308


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 309

La muralla del segle Mataró (Maresme)

XVI

de la vila de

JOAN GIMÉNEZ BLASCO, MONTSERRAT FREIXA VILA I JOAQUIM GARCÍA ROSELLÓ

En els darrers anys Mataró ha sofert importants obres de reurbanització en el seu centre històric. Una de les més notables ha estat la creació de dues noves places —la de can Xammar i la de la Muralla—, fet que ha comportat la recuperació d’un extens tram de la muralla que defensava Mataró en època moderna. Aquestes obres han permès retrobar i fins i tot donar a conèixer l’existència d’una construcció defensiva, per a molts ciutadans desconeguda, testimoni d’una etapa històrica no gaire llunyana. L’estat de conservació de la muralla i dels altres elements defensius que s’hi associen és desigual, ja que és excel·lent en alguns trams i precari i delicat en altres. La seva traça s’ha mantingut fossilitzada en la configuració urbanística del centre històric i per la toponímia actual d’alguns carrers: muralla dels Genovesos, de la Presó, de Sant Llorenç, d’en Titus i del Tigre. Amb el temps, en créixer la ciutat, diversos trams de la muralla foren enderrocats o ocultats per les noves construccions. Actualment l’interès per recuperar el patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat ha possibilitat la redescoberta d’aquest monument, el qual, sens dubte, esdevé un dels elements patrimonials més notoris, singulars i identitaris amb què compta la ciutat de Mataró.

1. EL CONTEXT HISTÒRIC Per dur a terme una correcta interpretació de les raons que portaren a l’erecció de les muralles mataronines cal contextualitzar els esdeveniments i les causes que hi incidiren. La vila de Mataró havia assolit a les darreries del segle XV la seva incorporació definitiva a la Corona deixant enrere el pesat llast de la subjecció senyorial. Això implicà un important desenvolupament econòmic i, consegüentment, demogràfic vinculat a l’explotació vitivinícola que ja havia estat molt fecunda en l’època romana.


310

22/7/08 17:13

Figura 1. Mataró l’any 1713. Plànol militar francès, el primer que es coneix de la ciutat, on s’observa el sistema defensiu.

TRIBUNA2007-16 Página 310

J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 311

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME)

311

El context geoestratègic del moment es caracteritzava per l’àmplia presència del món musulmà a la vessant sud de la Mediterrània. Però amb l’afegitó que els turcs otomans havien acabat de liquidar les restes de l’imperi Romà d’Orient. Establiren a Constantinoble la seva seu i s’aprestaren a la conquesta d’Europa. A aquesta tasca hi dedicaren importantíssims esforços durant tot el segle següent. La seva estratègia fou tan simple com eficient: crear una tenalla vers els països de l’Europa occidental. Algunes dates exemplificadores: l’any 1521 Solimà el Magnífic conqueria Belgrad; l’any 1526, després de la batalla de Mohàcs, Hongria perdia el seu rei. En un avenç sense aturador, l’any 1529, les tropes otomanes assetjaven Viena, al mateix cor d’Europa; l’any 1543 Ferran d’Àustria s’avenia a pagar un tribut anual a la Sublim Porta de 30.000 ducats; l’any 1683 Viena patiria un nou setge per part dels musulmans. L’altre extrem de la tenalla forçaria la penetració de l’armada otomana, o dels seus aliats nord-africans, vers els punts més occidentals de la Mediterrània hostilitzant sistemàticament totes les poblacions costaneres. Aquest període es correspongué amb l’etapa expansionista de Solimà que, en el mar, estigué representat pel seu almirall Hayr al-Din, conegut com Barba-rossa i, posteriorment, pel seu lloctinent Thurghud Re’is, conegut entre els cristians com Dragut. El primer foragità els espanyols del penyal enfront d’Alger i bastí el port de la ciutat. Posteriorment devastà les costes de la Mediterrània, atacant l’any 1518 Dénia i Alacant. L’any 1535 ho féu a Maó i assolà Menorca. Vencé el campió de la flota cristiana Andrea Dòria a Prevesa l’any 1538. Participà en el setge de Niça l’any 1543. Dragut dugué a terme les seves activitats corsàries aliat amb Enric II de França per tal d’afeblir el poder hispànic a la Mediterrània. L’any 1547 atacava la costa valenciana. El 1550 saquejà Pollença, el 1551 Messina. Dugué a terme escomeses constants contra les costes cristianes. En l’àmbit més proper, fou responsable del saqueig de Pineda, l’any 1545. Així, la situació en els anys centrals del segle XVI fou no sols d’impunitat, sinó d’hegemonia, gairebé indiscutible, dels otomans a l’àrea balcànica i a tota la Mediterrània. Bona prova d’això fou la presa de Ciutadella, el 1558. L’u de juliol la vila va ser assetjada per un estol de 140 naus turques, a les ordres de Piali paixà, amb 15.000 homes, amb 24 canons grossos, artilleria i arcabusseria. La població —tot i estar emmurallada i defensada per uns 700 homes— sucumbí al cap de vuit dies de resistència, fou saquejada a plaer, les seves esglésies cremades i, a més de l’important botí, els agressors prengueren més de sis mil captius. És enmig d’aquest aiguabarreig de violència i destrucció que s’ha de situar la construcció de la muralla mataronina. Calia, inevitablement, cercar estratègies per adaptar-se a aquesta realitat indefugible. La forma tradicional d’organització consistia a reforçar la vigilància durant els mesos compresos entre la primavera fins passat l’estiu. Període en el qual la bonança de la mar facilitava la navegació corsària. Com a estructura defensiva existia el mecanisme de la vila closa que consistia a aixecar tanques de tàpia als caps dels carrers i organitzar la milícia urbana que agrupava els diferents caps de casa. A Mataró, pel març de l’any 1540, es rebia una lletra del lloctinent notificant la presència de galeres de moros a la costa catalana. S’acordà prendre les determinacions habituals, però aquesta vegada de forma més exhaustiva. S’havia de fer una mostra per avaluar el nombre de persones armades que hi havia a la vila, s’acordà obligar els qui


TRIBUNA2007-16

312

22/7/08

17:13

Página 312

J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA

no estiguessin armats a comprar armes suficients. S’organitzà la milícia local nomenant deseners, cinquanteners i capitans. Es disposaren homes a cavall i espies per fer les guaites. Es feren adobar les bombardes, es comprà pólvora, es feren reparacions en els portals, etc. Totes aquestes actuacions es repetien de forma reiterativa cada primavera. Tanmateix, aquesta vegada hom posà l’accent en un altre aspecte. Calia fortificar la població. Quan el tema es discutí en el consell de la vila restà ben clar que això era una ordre directa del virrei. Les autoritats municipals argüiren que l’única fortalesa que hi havia a la vila era l’església. L’edifici parroquial era en aquest moment la base del sistema defensiu de la vila, on s’haurien de recollir les dones i criatures en cas d’un atac, mentre que la població masculina adulta havia de vetllar els portals i altres elements de l’estructura de vila closa. En aquesta ocasió les autoritats reials no es conformaren amb les vaguetats i respostes evasives que rebien de la vila. L’objectiu de les més altes instàncies era emmurallar la vila. Probablement, la majoria dels vilatans, a priori, hi devien estar d’acord. Tanmateix hi havia un aspecte que refredava l’entusiasme dels mataronins: qui i com havia de finançar una obra d’aquestes característiques? Quines podien ser causes que induïen els funcionaris reials a reclamar la construcció de les muralles en una data tan tardana? En ple segle XVI les muralles començaven a esdevenir en molts aspectes un cert anacronisme davant l’avenç imparable de les innovacions tecnològiques en l’artilleria. En els regnes hispànics peninsulars és difícil trobar una població emmurallada ex novo en aquestes dates. En tot cas es reforçaven defenses anteriors o es modificaven. La resposta ha pogut ser documentada gràcies al debat que s’originà entorn de qui havia de pagar-ne la construcció. Per part de la Corona es tenia un coneixement perfecte de l’oposició dels mataronins a finançar l’estructura defensiva i calia cercar un mecanisme prou convincent per tal de vèncer les seves reticències. El sottogoverno, propi de qualsevol òrgan de poder, es posà a treballar i a l’any 1541 trobà una via de solució. La vila de Mataró havia estat condemnada a la Reial Audiència de Barcelona al pagament d’uns drets que es devien a la Corona per raó de la seva senyoria sobre la vila. El dia 6 de maig de 1541 l’emperador Carles des de Ratisbona estant escrivia: «Amados y fieles nuestros, entendido havemos que en la Audiencia Real han sido condenados los de la villa de Mataró en pagar a la Baylia General cierta quantidad de dinero [...]. E porque nós tenemos relación que la dicha villa stá en la marina y es el cargador de más armadas y muy flaca parte para resistir a otra armada ha nos parecido que este dinero se convertiesse en la fortificación de dicha villa [...]. Datum en Ratisbona a VI de mayo de MDXXXXI años. Yo el rey.» Aquest document és important per més d’una raó. En primer lloc, l’emperador, immers en la densa problemàtica que es generava en els seus dominis alemanys, gestionava les qüestions menors de la Corona d’Aragó, amb la ment posada en els grans reptes de la política internacional. En aquest sentit, fins a ell havia arribat, o potser


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 313

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME)

313

coneixia de primera mà —cal recordar la seva probable/suposada estada a can Cabanyes d’Argentona— que a Mataró es proveïen les galeres del Mediterrani d’un vi de baixa qualitat, barat, destinat al consum de la xurma condemnada a remar a les esmentades naus de guerra. La importància de Mataró com a subministradora de vitualles per a marina de guerra, convertí la població en un centre estratègic atès que, segons les paraules del mateix Carles, la capital laietana era el cargador de más armadas. D’aquí la urgència i la necessitat de protegir-la i fortificar-la para resistir a otra armada. El monarca —i els seus assessors— no sols coneixien aquests fets, sinó que eren conscients —des d’Alemanya estant— de la fragilitat de les defenses de la vila i de la importància de preservar-ne la seguretat. Malgrat tot, la manca d’entusiasme per part de la vila per dur a terme l’obra es fa palesa si es considera que les obres no s’iniciaren fins l’any 1569 i que, en tot aquest període, la vila intentà aconseguir més concessions de la Corona —pel que fa a l’exportació d’excedents vínics— per tal de decidir-se a iniciar les obres. Construir-la tampoc no fou un camí de roses. El primer que se’n va adonar fou l’enginyer encarregat de l’obra, Giovan Giorgio de Settala. Què calia emmurallar? Hi havia dues possibilitats. La diferència fonamental entre les quals era econòmica. El nucli del problema radicava en què calia fer amb les cases del camí Ral i les que hi havia a la zona de l’Hospital de Sant Jaume, que es trobaven aïllades del nucli urbà i a una cota inferior. El projecte de Settala optà inicialment per deixar aquestes zones fora de l’àmbit a protegir. Això originà una lògica i aferrissada oposició per part de les persones que veien les seves propietats marginades del nucli defensiu. La solució al problema vingué donada per una posició intermèdia. S’optà pel projecte reduït —el traçat que ha arribat als nostres dies— però per compensar les justes reivindicacions dels exclosos s’acordà construir una torre al Pou d’Avall —recentment restaurada— i una altra d’aïllada, denominada el baluard de Ponent, que se situaria prop de la platja, probablement a l’alçada del carrer de sant Antoni i que tindria una doble missió: protegir les embarcacions varades a la platja i actuar conjuntament amb la torre del Pou d’Avall per tal que el foc creuat de les dues, de forma coordinada, impedís qualsevol atac a les cases situades al camí Ral. Aquesta torre esdevingué un dels nuclis defensius més importants de la vila com ho demostra el fet que durant la Guerra dels Segadors, es convertís en el darrer reducte de les tropes catalano-franceses davant l’avenç de les tropes castellanes. Efectivament, el marquès de Mortara, al davant de les tropes del monarca catòlic, atacà Mataró el 20 de setembre de 1652. Segons aquesta font el mestre de camp, Narcís Samsó, que manava les tropes catalanes i franceses que defensaven la vila, «[...] stava con ciento nueve hombres en la Torre de la Marina. Al dia següent puso la bateria el marqués a la torre y tambien la mosqueteria, con que la hazian mucho daño […]. Pero a unos almacenes que estavan pegados a la torre y tenian trigo, cevada y otros bastimentos los de la Torre les pegaron fuego para que no nos aprovecharan. Nuestras baterias hazian tanto daño a la torre, que muchos soldados se arrojavan abaxo para rendirse.»


TRIBUNA2007-16

314

22/7/08

17:13

Página 314

J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA

Finalment sortiren de la fortificació 96 homes entre francesos i catalans. Pel que fa a les característiques materials, la muralla mataronina és un exemple típic de muralla d’època moderna. Les muralles d’aquesta època poc tenien a veure amb les muralles romanes o medievals. En aquestes prioritzava l’alçada del mur i el volum dels carreus. Es tractava de fer molt difícil l’accés als agressors i d’impedir que les parets fossin enderrocades o foradades fàcilment. A l’època moderna l’existència d’una artilleria cada vegada més poderosa féu modificar radicalment aquests plantejaments. Un mur massa alt oferia més superfície d’impacte a les bales dels canons i mosquets i, a la vegada, uns carreus grans, en ésser castigats per l’enemic amb la mateixa artilleria, podien fragmentar-se i posar en perill tota l’estabilitat del mur. Per això a Mataró s’optà per una muralla no excessivament alta, feta amb pedra irregular, de volum mitjà a petit. I amb un element imprescindible per al bon funcionament del sistema: l’existència d’un talús de terra a la part interior del mur que tenia dues funcions molt clares: esmorteir l’efecte dels impactes de l’artilleria i fer arribar aquestes armes, molt pesades, a les zones altes del mur. El finançament de la muralla es dugué a terme assignant alguns dels ingressos que el municipi percebia sobre la collita del vi, sobre els blats, sobre el monopoli de la venda de carn o sobre les mercaderies que entraven i sortien de la vila, com a pagament pels mestres de cases adjudicataris de les obres. Quin fou el cost total de les obres d’emmurallament? No és una resposta fàcil de donar ateses les llacunes que hi ha a la documentació que podria il·lustrar aquest aspecte. D’una manera estimativa i aproximada es pot considerar que el cost de l’obra devia ascendir a unes 5.200 lliures, sense incloure la torre de la platja, amb la qual cosa la despesa total assolia, probablement, una xifra propera a les 9.000 lliures en xifres rodones. Per tal de fer més entenedora la significació d’aquestes xifres valgui com a referència que a la dècada dels noranta del segle XVI els ingressos municipals se situaven entorn de les 2.500 lliures anuals. I en un altre sentit, amb l’import conjunt de les obres de fortificació s’haurien pogut pagar 30.000 jornals de qualsevol ofici qualificat. La inversió en seguretat fou, doncs, molt important i pesà, no sols en les finances públiques, sinó en la vida quotidiana dels mataronins, que hagueren de finançar-la amb uns mecanismes tan poc equitatius com la imposició indirecta en el pa i la carn, entre d’altres. Així, la seguretat de tots es pastava obstaculitzant l’accés de les classes més baixes als aliments de primera necessitat. La muralla condicionà molts aspectes de la vida quotidiana. Des del simple fet que hi havia un horari per obrir i tancar les portes fins a la lluita constant contra tots els qui intentaven apropiar-se de part del camí de ronda que envoltava els murs. La muralla tingué també molt a veure amb la previsió del contagi epidèmic. En haver-hi noves de pesta una de les primeres mesures que es prenia era tancar les portes de la muralla i posar uns funcionaris específics, els morbers, per comprovar la procedència de totes les persones que intentessin accedir a la vila. Si venien de zones on s’hagués declarat el contagi no podien entrar fins que no haguessin purgat, és a dir, passada una quarantena que permetés certificar la seva bona salut. Hi hagué però un moment en el segle XVII en què la vila es veié afectada de ple pel contagi epidèmic. Llavors es produí un moviment contrari. Les persones sanes i benestants abandonaren la vila i es dispersaren per les rodalies. Els malalts i les persones amb


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 315

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME)

315

pocs recursos restaren a l’interior de la vila —assistits per religiosos caputxins— i des de fora, per sobre de les muralles, se’ls llençaven provisions. Així les muralles esdevenien també un cordó sanitari de doble ús. En el segle XVIII els murs defensius perderen bona part de la seva importància en canviar les directrius polítiques del regne d’Espanya respecte del veïnatge nord-africà. Es passà de la política bel·licista a les relacions diplomàtiques i les muralles perderen una bona part del seu sentit. Tanmateix, a Mataró, les muralles encara tenien una important funció a resoldre. En un moment en el qual encara no s’havia construït el desviament de les aigües que davallaven de la serralada a través de la riera de Cirera aquestes resseguien riera avall fins a trobar-se amb el mur de la muralla a l’actual cruïlla entre Riera, muralla del Tigre i muralla dels Genovesos. En arribar a aquest punt el gruix de les aigües es veien obligades a girar en direcció a l’actual muralla de la Presó; per tant, les muralles desviaven el curs dels aiguats per la muralla de Sant Llorenç fins arribar davant del portal de Barcelona. Així, les muralles esdevenien, també, una protecció contra els elements naturals. Al segle XIX va produir-se el cant del cigne de les muralles mataronines. El conflicte amb el francès revitalitzà els vells murs. Els enginyers gals ens han deixat interessants plànols d’aquesta època i de les fortificacions que plantejaren per a Mataró. Les guerres carlines, ja a la segona meitat del segle XIX, generaren una necessitat de protecció en una ciutat que havia crescut moltíssim respecte del segle XVI i calgué construir un ampli recinte defensiu que envoltés tot el nucli urbà per prevenir atacs com el que patí el barri de l’Havana l’any 1875. En aquest context la muralla del segle XVI passà a ser un segon àmbit per a la defensa per si el primer era insuficient per contenir la carlinada. Després d’aquests esdeveniments les muralles perderen la seva raó de ser, el creixement urbanístic i industrial feren la resta. Amb la industrialització del tèxtil hom arribà al convenciment que calia enderrocar el dogal que impedia el desenvolupament d’un cos amb renovellada activitat econòmica. La demolició vingué imposada per la fam de terreny urbanitzable que generà la industrialització de les activitats productives. Calgué requalificar i urbanitzar els indrets on hi havia hagut el mur defensiu que, en bona part, fou demolit enmig de proclames que s’omplien de paraules tan grandiloqüents com progrés, futur i modernitat. Com en tantes altres ocasions hom no dubtà a fer estelles de l’arbre caigut, amb les quals ampliar i millorar les respectives propietats. Després vingué l’oblit. La confiança il·limitada en un progrés lineal i sense límits, en un futur cada vegada més esponerós i en la industrialització, com a panacea per als mals de tots els pobles del món, començà a entrar en crisi a les darreries de la centúria passada. Situats en un món postmodern, els conceptes acabats de descriure es perceben com els grans mites dels segles XIX i XX i, avui, han perdut bona part de la seva credibilitat. I avui, paradoxalment, els murs secs, ferrenys, toscos i sense concessions estètiques de les nostres muralles que sobrevisqueren el naufragi demolidor, fet en nom de la modernitat, han esdevingut un clam, un crit que ve de segles enllà i ens evoca la presència de les dones i els homes que, amb el seu treball, tenacitat, privacions i conflictes els construïren per protegir el seus béns, les seves vides i les dels seus fills. Si el segle XX va ser el segle de l’oblit, el segle XXI hauria de ser el de la restitució de les muralles a la ciutat.


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 316

316

J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA

2. LA MURALLA. UNA REALITAT PATRIMONIAL És per aquesta raó, per l’afany i la necessitat de conèixer l’estat real del monument que l’Ajuntament de Mataró, mitjançant el servei d’Urbanisme i el Patronat Municipal de Cultura, va encarregar a una empresa especialitzada un estudi detallat que té com a metodologia de treball resseguir i documentar exhaustivament cada un dels trams de la muralla, immoble per immoble, amb la finalitat de disposar d’un document que permeti, posteriorment, procurar-ne la protecció, la recuperació i el foment. L’estudi inclou tant els trams del seu recorregut que són visibles actualment, com aquells que han estat destruïts a llarg del temps, però dels quals se’n coneix la localització (ja sigui per indicis físics o per documentació arxivística) i finalment aquells trams dels quals se’n desconeix la situació física però els indicis de tipus topogràfic dels quals (per fossilització de traçat) permeten apuntar la presència de la muralla en aquella zona. El treball, s’ha pensat i presentat en forma de fitxa, a manera de catàleg, amb la finalitat última de recollir-hi la màxima informació que es pugui obtenir de la muralla en tots els aspectes: urbanístics, històrics, arqueològics i patrimonials. El resultat de l’estudi, quasi finalitzat, permet posseir un coneixement acurat i real de l’estat actual en què es conserva el monument. Per sectors, de manera resumida, la realitat és la que s’exposa a continuació. 2.1. El tram de ponent S’inicia el recorregut de ponent a partir de la cantonada de la muralla d’en Titus amb el carrer Baixada de Santa Anna. En aquest sector s’aprecia la traça fossilitzada però es desconeix la presència física de la muralla en alçat. És possible que se’n puguin trobar restes en el subsòl. Tot seguit es localitza el portal de Barcelona, el més important de tots, ja que era la sortida, pel Camí Ral, cap a la ciutat de Barcelona. Els portals de la muralla es començaren a construir quan els murs d’aquesta estaven quasi acabats. El portal de Barcelona estava bastit amb carreus de pedra picada i presentava dues torres adossades als costats i una petita capella al damunt (dedicada a sant Sebastià). Al costat hi havia una casa des d’on s’accedia a les torres del portal. A la façana exterior d’aquest hi havia tres escuts d’armes: el de Barcelona, el de Catalunya i el de la vila de Mataró. Al damunt la data de construcció: 1587. A la part alta d’aquesta façana exterior hi havia un fris d’estil renaixentista amb bucranis. La façana interior no presentava cap ornamentació, i només hi havia una obertura per col·locar-hi la imatge de sant Sebastià. El portal va estar en ús fins a l’any 1857, moment en què es va enderrocar. Pel que fa als escuts del portal, quan aquest va desaparèixer, van ser traslladats a la nova capella de Sant Sebastià, construïda al costat mateix del lloc on hi havia hagut el portal. L’any 1996 els treballs arqueològics fets a la riera, permeteren localitzar restes dels fonaments de la muralla i del portal de Barcelona. Les restes es van trobar a una fondària de mig metre i seguien la mateixa alineació que el carrer de la Muralla de Sant Llorenç i el carrer Baixada de Santa Anna. La tècnica constructiva era a base de grans blocs de granit sense desbastar, units amb morter de calç. L’estat de conservació era força dolent. Les mesures del tram de muralla eren: 1,80 metres de llarg per 1,50 metres d’ample i els fonaments del portal mesuraven 2,80 metres de llarg per 1,18 metres


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 317

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME)

317

d’ample. Aquesta estructura va queda afectada per les obres de canalització de la riera a principis del segle XX. Una vegada passat el portal de Barcelona el traçat de la muralla es pot seguir pel carrer Muralla de Sant Llorenç fins al carrer de Sant Josep, on es localitzava el portal del mateix nom. En aquesta zona la muralla està pràcticament destruïda, atès que la majoria dels edificis del carrer són de construcció molt recent, de mitjan segle XX. Al final del carrer se situava el portal de Sant Josep, actualment enderrocat. Una vegada passat el portal de Sant Josep es continua pel carrer de la Muralla del Tigre. Tot i que la traça de la muralla ha quedat fossilitzada en el recorregut de l’actual carrer, no sembla haver-hi trams conservats en alçat. Pels volts de 1924 la ciutat de Mataró es comença a fer ressò del problema de l’augment del tràfic rodat. La solució que llavors es prengué fou la de fer circular els vehicles Riera amunt i fer-los baixar pels carrers d’Argentona, de la Muralla del Tigre i de la Muralla de Sant Llorenç. El problema, però, aparegué en el tram de la Muralla del Tigre, on hi havia poca amplada per a la circulació, la qual cosa obligà a ampliar el carrer. L’any 1929, l’alineació es fixa en 12 metres, l’any 1930 passa a 10 metres i, finalment, el 22 d’abril de 1936 s’aprova l’alineació i les cases del carrer d’en Moles (que havien annexionat terrenys de la muralla al llarg dels segles XVIII i XIX) perderen 5 metres d’amplada i 3 metres de fondària. A partir de setembre de 1936 es comença l’enderroc de les cases situades a la banda dreta del carrer. Les tanques actuals de la part posterior de les finques situades al carrer d’en Moles podrien correspondre a la paret del pas de ronda, ja que la muralla es localitzava a l’altura de la vorera del carrer. Al final del carrer se situava el portal d’Argentona, també destruït. A banda del portal, en aquesta zona apareix fossilitzat en la traça dels carrers un dels dos baluards defensius d’aquest sector de la muralla. Una vegada passat el portal d’Argentona, la traça continua pel carrer Muralla de la Presó. En aquest sector, en les finques situades en els números 19, 21, 23 i 27, es va dur a terme una intervenció arqueològica l’any 2007. Les restes més antigues localitzades daten dels segles XVI-XVII, i són els fonaments de la muralla d’època moderna que amiden 90 centímetres d’ample i es conservaven en una altura d’1,52 metres. El parament són pedres de mida mitjana lligades amb morter de calç blanca. També s’ha localitzat el pas de ronda, amb una amplada de 2,5 metres, i el mur de tanca del pas de ronda, amb una amplada de 60 centímetres i una altura de 40 centímetres. Aquest està construït amb pedres de mida mitjana lligades amb morter de calç groga. El pas de ronda es devia utilitzar com a via per sobre de la qual hi devia anar una coberta de fusta que donava accés a la part superior de la muralla. En els segles XVII-XVIII es construeixen uns murs paral·lels als del pas de ronda que delimiten un espai dividit en 4 àmbits i a dins del pas de ronda es construeixen un seguit de conduccions d’aigua i clavegueres. Algunes s’adaptaren al pas de ronda i altres el destruïren. Cap a finals del segle XVIII es desmuntà el pas de ronda. 2.2. El tram septentrional El recorregut continua pel carrer Muralla de la Presó, ja en el tram septentrional, on hi ha alguns murs de façana de finques que sembla que poden haver conservat llenços


TRIBUNA2007-16

22/7/08

318

17:13

Página 318

J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA

de la muralla. D’altra banda, també es localitzen en aquest carrer altres edificis, construïts a mitjan segle XX, que pel tipus de construcció probablement es van aixecar tots de nou, sense integrar la muralla. Seguint pel mateix carrer s’arriba a l’encreuament amb la riera. En aquest sector s’han localitzat part de les restes dels fonaments de la muralla durant els treballs arqueològics fets l’any 2004, quan es reurbanitzà el carrer. Molt a prop, en l’actual plaça de Pere Màrtir Viada, l’any 1997, amb motiu de la seva reurbanització, es van fer també treballs arqueològics. En aquest espai públic de la ciutat hi ha conservat i adequat un tram d’uns 25 metres de la muralla, de quasi 6 metres d’altura. En el primer i tercer sondeig es va poder documentar la muralla en la seva fondària, de 25 a 60 centímetres. També es va trobar una canalització d’aigua de finals del segle XVI o principis del següent que anava a parar a dos distribuïdors d’aigua (dos cossis reutilitzats). Poc més tard, una nova intervenció arqueològica en l’indret tornà a documentar un nou llenç de muralla, que amidava 50 centímetres d’amplada, tot i que a l’altura de la banqueta de fonamentació s’eixamplava fins als 90 centímetres. Es retrobà la conducció d’aigua i dos distribuïdors més moderns —segle XVIII—, el primer fet de llauna i el segon de plom, que tenien la finalitat de fer arribar a aquesta zona l’aigua per proveir d’aquest servei certs veïns de classes benestants o les instal·lacions industrials.

Figura 2. Gravat de l’any 1830 on es representa el portal de Valldeix. Damunt del portal, una capella amb la imatge de Sant Francesc.


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 319

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME)

319

El tram nord de la muralla continua pel carrer de la Coma on és probable que encara pugui haver-hi algun edifici que conservi part de l’alçat de la muralla en la seva façana, emmascarada pels arrebossats i enlluïts actuals. És possible també que en altres immobles del sector, la muralla només conservi els fonaments. Tot i així s’intueix la traça de la muralla en l’estructura del carrer. A la part alta del carrer de la Coma se situava el Portal de Valldeix. Del portal, tot i que hi ha documentació arxivística i historiogràfica, no en queden restes visibles. A partir del portal, la muralla s’endinsa vers l’interior, formant un angle de 90º. Aquesta singularitat cal relacionar-la amb la topografia urbanística de la zona en el moment de la construcció de la muralla. Per limitar la longitud de la construcció, s’enretirà el mur cap a les edificacions, tot i que en alguns casos es practicà una certa màniga ampla a l’hora d’aplicar-ho, com és el cas de l’Hort del Rector i del Campaner, on, tot i haver apropat al màxim la muralla als edificis, deixà al seu interior espais oberts sense construir (horts i eixides). És en aquesta zona on actualment es poden veure les restes molt ben conservades de la muralla i el seu pas de ronda. La muralla en aquest sector mesura 78 centímetres d’ample i té una altura de 4 metres aproximadament. El pas de ronda mesura 32 centímetres d’ample i 1,50 metres d’altura. La distància entre un i altre és d’1,65 metres. Actualment la cara externa de la muralla se situa en els patis interiors de les cases del carrer de la Coma. Això és degut al fet que a finals del segle XVIII (1798) els eclesiàstics sol·licitaren ocupar el camí de ronda exterior de la muralla per urbanitzar-lo. 2.3. El tram de llevant La muralla té una inflexió a l’altura de l’Hort del Campaner, girant cap a llevant. Segueix pel casal de can Sisternes, on fa les funcions de mur de tanca del pati, amb una altura conservada d’uns 6 metres. En arribar al Portal d’en Feliu de la Penya es perd en alçada. A partir del portal, la muralla forma part dels murs de tanca posteriors dels patis de les cases que tenen la façana al carrer de la Palma. Les excavacions arqueològiques fetes l’any 2000 en l’immoble núm. 15 del carrer de la Palma posaren al descobert un nou tram de la muralla, en què es documentà una reforma feta al segle XVIII, relacionada amb el desviament d’un rec en els camps del voltant. En aquesta zona la muralla no tenia fonaments. Seguint la muralla, ens situem a la finca número 7 del carrer Baixada de les Espenyes, on, l’any 1990, en el decurs d’una intervenció arqueològica es localitzà un nou llenç de la muralla d’aquest sector, conservada coma a façana posterior de la casa. La muralla estava feta amb pedres de mida mitjana sense escairar i a la part inferior, a més, amb fragments ceràmics i tovots. Es documentà una reforma posterior en què se substituí la pedra pel totxo. També sembla que el pany mostrava a la banda més propera al carrer un angle desmuntat que podria indicar un gir de la muralla. Adossats a la muralla, que en aquesta zona estava atalussada, hi havia uns grans blocs de pedra que podrien ser interpretats com a contraforts. Tot seguit s’arriba a la zona del portal anomenat del Pou d’Avall. En aquest indret es pot observar el gir de la muralla citat anteriorment i per altra banda es veu la polleguera d’una porta que donava accés al pas de ronda.


TRIBUNA2007-16

320

22/7/08

17:13

Página 320

J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA

La documentació escrita ens mostra la importància del portal, ja que era l’entrada venint de França. El 9 d’octubre de 1583 se signà el contracte per construir-lo. La forma del portal havia de ser rodona amb dues garites juntes en tota la seva llargària, al damunt de les quals hi havia la llinda i a sobre els merlets i al mig de cada merlet una espitllera. El portal presentava els costats enrajolats, i deixava obert un portalet. Durant la intervenció arqueològica feta l’any 2007, s’ha pogut observar que la muralla fa un gir de 90º en direcció a l’interior de la vila i alineat amb aquesta estructura, a 1,40 metres de distància, n’hi ha una altra relacionada amb alguna construcció associada a la muralla, potser un reforç defensiu. Entremig s’han localitzat els fonaments d’una porta que donava accés al pas de ronda, de la qual s’ha trobat una polleguera. D’un moment posterior és una estructura que devia reforçar l’entrada al sector i algunes cases construïdes cap al segle XIX. A partir d’aquí es localitza el pany de la muralla de llevant i part del de migdia, el més ben conservat del sector. Aquesta zona fou intervinguda arqueològicament entre els anys 1998-2000 i 2006. En la campanya de 2006 es localitzà un forn terrissaire que elaborava material de construcció en època baix medieval. Pel que fa a la muralla, en aquest punt no tenia tanta altura i els murs, construïts amb pedres més petites i de formes irregulars, eren menys gruixuts. Aquesta tècnica constructiva estava pensada per suportar els impactes de l’artilleria enemiga que pogués atacar des del mar. El mur de tanca del pas de ronda tenia el sòcol de pedra i l’alçat de tàpia. Els murs s’aixecaren mitjançant la tècnica de l’encofrat amb calaixos de fusta. Aquests són atalussats per desviar les bales i per aguantar l’empenta del talús interior. El terraplè venia determinat per l’orografia existent. Per sota dels nivells del pas de ronda s’han documentat una successió de capes de terra que recobreixen el sòl natural. En no haver-hi fossat, la terra utilitzada per al reompliment es devia dur d’un lloc proper, d’una zona on hi havia restes romanes, tal com es desprèn de la trobada de material arqueològic d’aquesta època barrejat amb l’argila aportada. El terraplè es construí amb terra (tot i que a la zona de can Xammar hi havia també algunes capes de pedra que feien aquesta funció), a les quals es barrejaven algunes capes de calç per a donar-li més solidesa. Els contraforts, tal com es documenta en els tractats d’enginyeria militar de l’època, se situen al fons del fossat i estaven coberts amb el terraplè de la muralla. En un tram de la muralla de can Xammar, es localitzaren una sèrie de contraforts en la seva part superior. Aquests, datats en un moment posterior al de la construcció de la muralla, es relacionen amb una reparació puntual d’un tram de muralla que havia patit un enderroc. La torre circular situada al Pou d’Avall, estava travada interiorment per una sèrie de tirants o contraforts disposats de forma radial, que exercien una pressió cap a fora, solventada pel talús de la muralla i pels murs laterals que ajuden a fixar-la. Entre els murs radials hi havia capes de terra intercalades amb morter de calç que contribuïen a proporcionar a la torre una major resistència i solidesa. A més, la torre estava reomplerta internament amb terres fins a l’altura del pas de ronda. A l’interior de la torre, en un lateral, es localitza un mur cilíndric, amb una obertura rectangular a manera de porta (hi ha encaixos a banda i banda del mur). A l’interior s’hi trobà un paviment de calç a una cota semblant a la del primer nivell d’ús del pas de ronda. Aquest fet evidencia que hi havia un accés inferior des del pas de ronda cap a la torre.


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 321

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME)

321

Figura 3. Panoràmica del tram de muralla de can Xammar (recentment recuperat). Actual plaça de la Muralla. Pel que fa al mur de tanca del pas de ronda, se situava a 2,40 metres respecte de la muralla. El pas servia de via per als carros i de defensa en cas d’atac (similar a l’intervallum de les fortificacions d’època romana). El mur del pas de ronda també actuava de contenció de les terres de la muralla. El nivell de circulació del pas es feia de terra batuda compactada.

2.4. El tram de migdia Aquest tram, actualment restaurat i adequat, es recuperà a partir de les excavacions del 1998-2000. Seguint el llenç de muralla d’aquest sector s’arriba al carrer de la Baixada de les Escaletes. En l’immoble núm. 3-5 d’aquest carrer es va fer l’any 2005 una intervenció arqueològica. Les excavacions arqueològiques permeteren documentar part d’un nou tram de migdia de la muralla. En la seva construcció s’observa que s’havia aprofitat el desnivell natural de la Penya per adossar-hi la muralla. En aquesta zona el desnivell es troba situat entre el carrer de Barcelona i el Camí Ral. Durant l’excavació es va poder documentar part de la rasa de fonamentació interior de la muralla, excavada en un retall aprofitat d’època romana.


TRIBUNA2007-16

322

22/7/08

17:13

Página 322

J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA

Figura 4. Vista de la muralla i el pas ronda, a l’interior de l’immoble núm. 8 de la Baixada de les Espenyes.

Figura 5. Vista de l’interior de la torre rodona, a l’interior de l’immoble núm. 8 de la Baixada de les Espenyes.


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Página 323

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME)

323

A la banda exterior de la muralla s’hi localitzaren dos murs paral·lels entre si, disposats en diagonal amb relació al frontal de la muralla. Aquesta estructura externa de la muralla s’ha interpretat com una mena de baluard, tipus orejón, que tenia la finalitat de proporcionar un domini visual més gran de tot el llenç de la muralla de migdia, entre aquest punt i la torre del Pou d’Avall, alhora que facilitava la defensa de les cases del Camí Ral. La característica dels murs, semblants als de la muralla, suggereixen que foren construïts contemporàniament. En les rases dels fonaments d’ambdós murs es trobaren materials arqueològics datables del segle XVI. Seguint el circuit, s’arriba al portal, o portalet, de la Baixada de les Escaletes, del qual tot i tenir-ne referències escrites, no hi ha, de moment, documentació arqueològica. A partir del portalet s’inicia el sector de la muralla de migdia situada al carrer de la Muralla d’en Titus, on la muralla és el mur de tanca de tota una sèrie de cases que tenen l’accés pel carrer de Barcelona. Aquest tram de la muralla es conserva en un bon estat, i és possible de seguir-la fins al final del carrer. En un immoble situat en el núm. 38 del carrer de Barcelona, l’any 1996 s’hi va fer una excavació arqueològica, on s’hi localitzaren estrats de reompliment que es dataren dels segles XVI i XVII, formats per salvar el desnivell de la penya i reomplir el buit d’uns rebaixos fets en un moment anterior. Per sota d’aquests nivells hi havia estructures d’època romana. Una vegada arribat al final del carrer de la Muralla d’en Titus, la muralla continua en direcció a la Baixada de Santa Anna i d’aquí cap al portal de Barcelona, on es tanca el circuit.

Figura 6. Tram recuperat de la muralla dels Genovesos.


TRIBUNA2007-16

22/7/08

17:13

Pรกgina 324

Tribuna_Arqueologia_07  

2007 TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007 Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Servei d’Arqueologia i Paleontologi...

Tribuna_Arqueologia_07  

2007 TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007 Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Servei d’Arqueologia i Paleontologi...

Advertisement