Page 1

CobTribTr0203.FH (Convertido)-6 20/10/06 12:39 Pagina 1

2003 - 2004

C

ISBN 84-393-7119-5

9

Compuesta

788439 371199

M

Y

CM

MY

CY CMY

K

2003 - 2004


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Pรกgina 2


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 1

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2003-2004


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Pรกgina 2


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 3

Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2003-2004

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Barcelona 2006


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 4

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Preimpressió: Víctor Igual, Còrsega, 237. Barcelona Impressió: Printing, SL. Súria Dipòsit legal: B. 42.249-2006 ISSN: 1130-7781 ISBN: 84-393-7119-5


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 5

Sumari

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Anoia): campanya novembre 2002 - agost 2003 David M. Alba, Jordi Galindo, Isaac Casanovas-Vilar, Salvador Moyà-Solà

7

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure en altitud al cor dels Pirineus Xavier Mangado, Oriol Mercadal, Josep Maria Fullola, Xavier Esteve, Mathieu Langlais, Jordi Nadal, Alícia Estrada, Esperanza Sánchez, Sandra Lacruz, J. Grimao

23

Can Xac (Argelaguer, Garrotxa). Un poblat a l’aire lliure del bronze final Sussana Manzano, Bibiana Agustí, Natàlia Colomeda

45

L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach. Campanyes 2001-2003 (Palau-saverdera, Alt Empordà) Josep Tarrús i Galter, Enric Carreras i Vigorós

67

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut: un nou tipus d’unitat domèstica mediterrània entre els segles viii i vi abans de la nostra era Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, Maria Encarna Sanahuja

77

Noves intervencions arqueològiques a l’assentament fortificat ilerget dels Estinclells (Verdú, Urgell) David Asensio, Ramon Cardona, Conxita Ferrer, Jordi Morer, Josep Pou, Oriol Saula

95


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 6

6

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras (Castellar del Vallès): un assentament del neolític i un vilatge de l’antiguitat tardana Joan-Manuel Coll Riera, Jordi Roig Buxó (ARRAGO, sl)

113

Un taller artesà ibèric a Olèrdola (Alt Penedès). L’alum com a indicador químic per a la localització dels llocs de tenyit o d’adobatge de pell Núria Molist, Joan Enrich, Josep M. Bosch, Salvador Butí, M. García, Montse Gómez, Josep Mestres, Jordina Salas, Rosa M. Sanabre, Nati Salvadó

129

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat): de l’alt imperi a l’antiguitat tardana. Catorze anys d’intervencions arqueològiques Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

171

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3, de Barcelona Francesc X. Florensa i Puchol, Agustín Gamarra Campuzano

189

Excavacions al castell de Quermançó (Vilajuïga, Alt Empordà) Joan Llinàs i Pol, José María García-Consuegra Flores

211

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona: treballs del Pla director (2000-2003. Josep Maria Macias, Joan Menchon i Bes, Andreu Muñoz Melgar, Immaculada Teixell Navarro

221

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus (Baix Camp). La recuperació d’un tram de muralla (segle xiv) i del barri dels escudillers (segles xvi-xvii) Ester Ramon, Maria del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

247

Patrimoni arqueològic i medi natural: propostes de protecció integral en jaciments del riberal de l’Ebre Margarida Genera, Jordi Galindo, Anna Gómez, Aureli Álvarez, Bàrbara Ramírez

269


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 7

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Anoia): campanya novembre 2002-agost 2003 DAVID M. ALBA,1 JORDI GALINDO,1 ISAAC CASANOVAS VILAR 2 I SALVADOR MOYÀ-SOLÀ 2

1. Introducció L’existència de nombroses localitats de vertebrats fòssils als voltants de la zona d’afectació de les obres de la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Anoia) motivà que es dugués a terme una primera fase d’intervenció paleontològica entre el novembre de 2002 i l’agost de 2003. La intervenció la va fer un ampli equip de paleontòlegs amb la direcció dels tres primers autors que signen aquest treball, i la supervisió de l’últim signant d’aquest escrit i del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La intervenció consistí en un control preventiu de seguiment de màquines, i en excavacions i mostratges d’urgència quan les troballes ho requeriren; estigué finançada íntegrament per l’empresa CESPA Gestión de Residuos, SA, i va rebre el suport logístic de l’Institut de Paleontologia M. Crusafont (IPS) de la Diputació de Barcelona.3

1. PALAEOTHERIA, S.C.P. Provençals 5, 2on 1a. 08019 Barcelona. Adreça electrònica: PALAEOTHERIA@menta.net 2. Institut de Paleontologia Miquel Crusafont. Escola Industrial 23, 08201 Sabadell (Barcelona). 3. Volem donar les gràcies a Isabel Pellejero (restauradora de l’IPS) per l’assessorament tècnic; a l’IPS com a institució per la cessió d’instal·lacions, material i recursos humans; al seu director, Jordi Agustí, per la seva col·laboració i assessorament en el mostratge de micromamífers; i a Magí Miret, del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, per l’interès demostrat. Voldríem agrair també la col·laboració de Miguel Garcés, Lluís Cabrera i Bet Beamud en els estudis magnetostratigràfics, i la participació de tots aquells paleontòlegs i paleontòlogues que durant aquests mesos van treballar amb nosaltres (especialment J. M. Robles, L. Checa i C. Rotgers).


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

8

Página 8

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

2. Resultats de la intervenció La intervenció paleontològica a la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata donà com a resultat la recuperació de 2.139 peces siglades, totes documentades durant els treballs de prospecció, control preventiu, excavació de macrovertebrats i mostratge de microvertebrats. Es resumeixen a continuació els principals resultats preliminars d’aquesta intervenció, els quals són exposats més a bastament, juntament amb la metodologia emprada, en la memòria corresponent (Alba et al., 2004). 2.1. Prospecció Durant la prospecció prèvia a l’acció de la maquinària pesant es detectaren un total de 10 punts amb restes fòssils en superfície a la zona que s’havia de veure afectada per les obres. Aquestes restes inclogueren no només cargols i estelles d’os, sinó també restes identificables com plaques de tortuga, fragments de dents de mamífer i altres. Aquesta densitat de punts fossilífers és comparable a la detectada en estudis anteriors a la riera de Claret (situada a les rodalies del Dipòsit Controlat de Can Mata), la qual cosa va confirmar, en el seu moment, la necessitat de dur a terme una actuació de control preventiu. 2.2. Control preventiu El seguiment de màquines va afectar un total de 400.000 m3 de sediments (figures 1 i 2), dels quals aproximadament un 20 % correspondria a «terra vegetal» (Quaternari, sòls i Miocè meteoritzat), i la resta a Miocè pròpiament dit (on la troballa de restes era més probable). Un percentatge molt elevat de les restes recuperades correspongué a tortugues, sobretot closques, però també ossos postcranials i, excepcionalment, ous. Entre aquestes troballes, destaca la recuperació d’una closca de tortuga gegant en bastant mal estat de conservació. Durant la intervenció també es localitzaren, encara que en una proporció molt menor, restes d’altres tipus de rèptils, en particular ànguids i algun lacèrtid. La resta de fòssils recuperats correspongueren a mamífers, especialment macromamífers però també, en una proporció més reduïda, micromamífers (dents aïllades, restes mandibulars i/o cranials aïllades, o petites acumulacions d’ossos postcranials). A banda dels vertebrats, també es recuperà un nombre elevat de closques de gastròpodes terrestres en diferents estats de conservació. 2.3. Excavació d’urgència de macrovertebrats En el conjunt de tota la intervenció, es dugueren a terme les excavacions següents (es designen amb lletres els punts de macrovertebrats, i amb números els nivells de mostratge de microvertebrats):


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 9

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata

9

Figura 1. Comparació d’una mateixa zona de la C1, abans que s’iniciessin les tasques d’excavació per part de les màquines (superior), i uns 7 mesos després, quan aquestes tasques ja havien finalitzat (inferior). Reproduït a partir d’ALBA et al. (2004).

C1-Fa: dents, defenses i elements postcranials de Deinotherium giganteum. C1-E7 (=C1-Ec) i C1-E8: closques de tortuga, restes dentàries, mandibulars i postcranials de diversos mamífers (sobretot suids, cèrvids, calicotèrids i carnívors), i gastròpodes amb preservació excepcional. BDA7 (=BDAb): esquelet parcial del rinoceròtid Alicornops simorrense. BDA8 (=BDAa=BDAc): bretxa d’ossos amb restes dentàries (defenses i molars), mandibulars i postcranials de dues espècies de proboscidi (un dinotèrid i un gomfotèrid), així com d’un rinoceròtid i altres mamífers.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

10

17:12

Página 10

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

De forma similar, no es van fer excavacions sistemàtiques en superfície, però es recuperà abundant material de macrovertebrats en els punts o nivells següents: C1-ET i C1-ET2 (nivells equivalents): excepcional concentració de closques de tortuga. C1-E9 (=C1-Ef): cranis de carnívor i restes cranials i postcranials d’altres mamífers. C1-E10: closques de tortuga, esquelet parcial de cèrvid, restes postcranials i dentàries de suid, etc. C1-Ex: molars de Deinotherium giganteum. BDAd: restes dentàries i postcranials (costelles, pelvis i ossos llargs) de, com a mínim, dos individus de Deinotherium giganteum. 2.4. Mostratge d’urgència de microvertebrats Durant la intervenció paleontològica es detectaren un total de 44 nivells potencialment rics en microvertebrats. De tots aquests nivells, només es dugué a terme un mostratge de prova de 34 nivells, mentre que la resta foren desestimats pel fet que no es van veure afectats per les obres (VIE-C1, VIE-C2, BDA1, BCV2 i BCV3), pel fet que no eren recol·lectables a causa de la seva situació en llocs que afectaven l’estructura de l’obra (VIE-D1), o pel fet qu havien desaparegut abans que es pogués dur a terme la recol·lecció (C1-E5); el nivell BCV1 (=BDA-SW3) constituí una excepció, en tant que no se’n recol·lectaren sacs ja que paral·lelament s’hi dugueren a terme les excavacions del jaciment de Can Vila, dirigides per Salvador Moyà-Solà, durant les quals es recol·lectà un nombre considerable de sacs. Dels 34 mostratges de prova analitzats, 31 donaren positiu, i només 3 negatiu (VIE-B1, C1-A2 i C1-C2). Dels 31 nivells que donaren positiu, se’n recol·lectaren un total de 25, mentre que els 6 restants es descartaren, sia pel fet que eren estratigràficament equivalents o molt propers a altres nivells més rics o ja recol·lectats (C1-A3, C1-A5, C1-C3, C1-E10 i BDL2), sia perquè havien desaparegut abans de poder dur a terme la recol·lecció intensiva (C1-E3). Dels 25 nivells recol·lectats intensivament, 10 es recol·lectaren d’emergència, mentre que la resta es recol·lectaren després de conèixer el resultat positiu del mostratge de prova. De cadascun d’aquests 25 nivells, amb algunes variacions, es recol·lectaren uns 50 sacs de 30 kg cadascun; això dóna un total de 37.500 kg de sediment recol·lectat. Dels 25 nivells recol·lectats intensivament, 24 se situen en el tram de sèrie estratigràfica que correspon a la C1 i al VIE, mentre que CCV1 tindria una especial rellevància, en tant que seria el nivell més alt de la sèrie en tota la intervenció. Dels susdits nivells recol·lectats intensivament, un total de 17 foren finalment seleccionats com a més representatius per ser rentats; això representa uns 25.500 kg de sediment. 3. Discussió La zona d’afectació de les obres se situa entre Can Mata de la Garriga i Can Vila (els Hostalets de Pierola, Anoia), corresponent als UTMs d’1 × 1 km DF0097 i DF0098,


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 11

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata

11

Figura 2. Mapa de la zona d’afectació de les obres, amb els acrònims corresponents (superior); i fotografia aèria de la zona d’afectació de les obres on s’ha excavat un major volum de sediments (inferior). Reproduït a partir d’ALBA et al. (2004), després de modificació a partir d’originals cedits, respectivament, per CESPA GR, SA i Magí Miret.


Tribuna Arq. 2004-1

12

17/10/06

17:12

Página 12

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

i a l’igual que les localitats clàssiques dels Hostalets, es troba a l’entorn de la riera de Claret. L’anàlisi de les dades obtingudes durant la intervenció es troba a les beceroles, i per tant només farem aquí alguns comentaris generals. Pel que fa a la geologia, aquesta zona se situa en el context de la conca neògena del Vallès-Penedès, els rebliments de la qual s’estructuren a grans trets en dos complexos d’ambients continentals, separats per un conjunt de sediments marins i transicionals intercalats (per exemple Cabrera, 1981). La successió sedimentària de la riera de Claret i de l’Abocador de Can Mata s’integra en el complex continental superior, corresponent al Miocè mitjà i superior, i constituït dominantment per lutites amb intercalacions de conglomerats i gresos. Aquesta successió s’interpreta com les fàcies distals a marginals de ventall al·luvial provinents dels sistemes al·luvials restringits al marge septentrional de la conca del Vallès-Penedès i del sistema d’Olesa. A la figura 3 es reprodueix la correlació litostratigràfica corresponent a la zona d’afectació de les obres, que inclou tota una sèrie de perfils estratigràfics que abasten un total de 292 m de sèrie. Pel que fa a l’edat, les localitats clàssiques dels Hostalets s’havien agrupat en «Hostalets Superior» (vallesianes) i «Hostalets Inferior» (prevallesianes) (Agustí, 1981). Així, a les rodalies de Can Mata de la Garriga se situen les localitats de la Bretxa de Can Mata o Can Mata I (MN7+8 terminal, Aragonià superior) i Can Mata III (MN9, Vallesià inferior). L’estudi dels micromamífers del nivell BCV1 (mostrejat durant les excavacions paral·leles al jaciment de Barranc de Can Vila) permet assignar a aquesta localitat una edat en valor absolut d’entre 12.5-13 milions d’anys abans del present (Moyà-Solà et al., 2004), correlacionant-la amb la part alta de la secció tipus de l’Aragonià (a la Conca de Calatayud-Terol: Daams et al., 1999). Això situaria aquesta localitat en la part inversa del cron C5A., atribuint el tram inferior del perfil BCV a la part normal del cron C5AA. Segons aquesta correlació provisional, es proposa una taxa de sedimentació d’uns 2 m/10.000 anys. Això suposa que el sostre de la seqüència magnetostratigràfica obtinguda en aquesta primera fase se situaria en uns 12 milions d’anys i la base a l’entorn de 13 milions d’anys. Així doncs, a partir d’aquestes dades provisionals es pot dir que la secció estratigràfica estudiada es correspon probablement amb les unitats biocronològiques MN6 i MN7+8 (el límit entre les quals se situa entre 12,5 i 13 milions d’anys, segons Agustí et al., 2001). La majoria de les localitats de macro i microvertebrats localitzades s’atribuirien a la unitat biocronològica MN6, mentre que les localitats VIE-C3, BCV1 i CCV1 correspondrien a l’MN7+8. Respecte del material fòssil, cal destacar en primer lloc la gran abundància de restes recuperades i l’elevat nombre de nivells de microvertebrats detectats, que en conjunt posen de manifest la riquesa extraordinària de la zona d’afectació de les obres, amb més de 40 espècies de mamífers fòssils (taula 1, pàg. 20). Tot i que sovint aquestes restes es trobaren en concentracions més o menys extenses d’ordre decamètric, moltes altres restes es trobaren aïllades, i no és possible de preveure’n a priori l’existència, ni per la posició estratigràfica, ni pel tipus de material sedimentari (així, tot i ser més freqüents en lutites, també es recuperaren restes fòssils entre


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 13

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata

13

Figura 3. Correlació litostratigràfica dels perfils realitzats a les obres de Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata. Les zones pintades de negre corresponen a trams coberts per Quaternari o bé per terraplens de l’obra. Reproduït a partir d’ALBA et al. (2004).


Tribuna Arq. 2004-1

14

17/10/06

17:12

Página 14

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

conglomerats). La majoria de les restes recuperades es trobaren aïllades, per bé que ocasionalment es recuperaren diverses restes d’un mateix individu articulades i en connexió anatòmica. En el capítol de restes recol·lectades, però no siglades, destaquen les conquilles de gastròpodes. Aquestes conquilles es trobaren tot sovint aïllades, però també amb certa freqüència formant petites acumulacions locals. Normalment els gastròpodes es trobaren sencers però amb la conquilla dissolta, preservant-se només el motlle intern. Més rarament, però, es trobaren conquilles no dissoltes (per bé que més o menys deformades), i excepcionalment, conquilles no deformades que preservaven el patró de coloració original, cosa que constitueix un fet excepcional en dipòsits miocens i en aquest context geològic. La majoria de gastròpodes recuperats, d’una mida aproximada d’1-2 cm, foren terrestres (no dulciaqüícoles) i correspondrien a la superfamília dels helicoïdeus, encara que més rarament també es trobaren algunes conquilles atribuïbles a pomatiàsids. De forma un tant inesperada, les restes fòssils de rèptils foren molt abundants, per bé que la seva diversitat és comparativament molt menor a la dels mamífers. Sens dubte, el grup de rèptils més freqüent foren les tortugues, representades sobretot per plaques soltes o conjunts aïllats de plaques, però també, en un nombre considerablement elevat, per closques totalment o parcialment senceres (especialment en els nivells C1-ET i C1-ET2), i elements postcranials diversos. La gran abundància de closques senceres en aquests dos nivells suara mencionats, que són estratigràficament equivalents, és molt notable. La majoria de closques de tortuga recuperades foren de mida petita o mitjana, i corresponen a tortugues terrestres, per bé que no es pot excloure la presència de restes de tortugues dulciaqüícoles. Cal esmentar també la troballa de restes de la tortuga gegant Cheirogaster sp.; destaca sobretot una closca de més d’1 m de llargada (ACM725) associada a restes postcranials atribuïbles al mateix individu. El descobriment de més d’una vintena d’ànguids fòssils constitueix una troballa notable pel que fa al registre paleoherpetològic del Miocè europeu. Els ànguids són uns llangardaixos àpodes (és a dir, sense potes) o, segons el grup, amb unes extremitats molt reduïdes, que viuen enterrats entre la fullaraca del sòl en boscos humits. Aquests llangardaixos es caracteritzen per la presència d’unes escates protectores, a sota de les quals hi ha osteoderms. En la majoria d’espècimens recuperats durant la intervenció, es trobaren concentracions més o menys nombroses d’osteoderms, generalment aixafats i notablement desarticulats, atribuïbles a un mateix individu. En algunes ocasions, però, també s’hi trobaren barrejades algunes restes postcranials (vèrtebres, costelles) i dentàries, i en un únic exemplar, els osteoderms es recuperaren articulats, és a dir, preservant la seva disposició anatòmica en vida. Respecte els micromamífers, cal tenir en compte que, antigament, les restes de microvertebrats fòssils es recuperaven només quan es localitzaven visualment durant les prospeccions o excavacions de macrovertebrats, sense utilitzar mètodes sistemàtics de mostreig i sense recol·lectar grans quantitats de sediment. Per aquest motiu, el material provinent de campanyes anteriors als anys setanta està normal-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 15

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata

15

ment compost per peces de mida gran (mandíbules i cranis) que podien ser detectades a simple vista. Moltes d’aquestes restes foren recuperades a partir de l’anomenat «bloc de marga» (suposadament provinent de Can Flaquer: Agustí, 1981; Agustí et al., 1985), però en qualsevol cas generalment es desconeix la provinença de les peces, i es pot fer la distinció simplement entre els nivells amb Hipparion s.l. (o Hippotherium) («Hostalets Superior») i els nivells sense Hipparion s.l. («Hostalets Inferior»). Aquesta nomenclatura s’ha mantingut fins avui, i s’utilitza en els llistats faunístics dels Hostalets de Pierola (per exemple Agustí 1981; Agustí et al., 1984), cosa que, en mesclar restes de diferents localitats (amb diferents edats i potencialment diferents condicions ecològiques), impossibilita les inferències paleoecològiques. Per primera vegada, doncs, es disposa d’una successió biostratigràfica de micromamífers als Hostalets de Pierola, cosa que permetrà de dur a terme inferències biocronològiques i paleoecològiques que fins ara havien de ser forçosament poc acurades. L’estudi preliminar de les restes de micromamífers indica que els més abundants quant a nombre d’espècies són els rosegadors, i en especial els cricètids (hàmsters i similars), tot i que també es trobaren glírids (lirons) i esciúrids (incloent-hi no només esquirols de bosc, sinó també els anomenats esquirols voladors). A banda dels rosegadors, també es trobaren insectívors, un quiròpter (rat-penat) indeterminat, i el lagomorf ocotònid (pica) cf. Prolagus sp. La fauna clàssica de rosegadors dels «Hostalets Inferior», composta per cricètids (Cricetodon lavocati, Hispanomys dispectus, Democricetodon crusafonti i Megacricetodon ibericus), a més de l’esquirol terrestre Spermophilinus bredai, s’ha interpretat com a característica d’un clima sec i un ambient obert (Agustí et al., 1984), malgrat que hagi aparegut una única dent de l’esquirol volador Albanensia, associat a nuclis boscosos humits. En les nostres mostres de prova de la intervenció, s’han localitzat tots aquests gèneres. Alguns dels nivells mostrejats, especialment C1-E9 (compost majoritàriament per Megacricetodon i Cricetodon), són molt similars ecològicament als nivells clàssics. Les mostres de prova també han proporcionat, però, restes d’altres gèneres i espècies que no s’havien citat anteriorment als Hostalets Inferior, incloent-hi espècies de mida petita del cricètid Democricetodon, els glírids com Muscardinus i altres, i els quiròpters. Tot i que caldrà esperar a haver triat tots els concentrats per fer inferències de caire paleoclimàtic i biocronològic, les mostres de prova permeten fer ja algunes inferències preliminars. Així, la diversitat quant a nombre de gèneres de rosegadors és major a la part alta de la sèrie. A més, l’hàbitat corresponent al nivell C1-E9 devia ser obert i sec, condicions que serien extensibles a la part baixa de la sèrie, on pràcticament no s’enregistren elements que suposadament prefereixen hàbitats tancats i humits (glirins com Muscardinus, els cricètids Eumyarion leemani i Democricetodon brevis, i l’esquirol volador Albanensia). Aquests últims elements, en canvi, augmenten a partir del nivell BDA4/C1-E4, i ja no només trobem espècies de mida gran de Megacricetodon, sinó també espècies de mida petita, com Megacricetodon minor, que serien indicadores d’ambients humits. Es pot concloure temptativament que els nivells més alts de la sèrie corresponen a hàbitats relativament més forestats i humits


Tribuna Arq. 2004-1

16

17/10/06

17:12

Página 16

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

que els inferiors, una interpretació que s’adiu amb l’estudi preliminar dels micromamífers de BCV1. En observar diferents jaciments de l’Aragonià superior, s’evidencia una alternança de períodes relativament humits amb altres de més secs (Agustí et al., 1984), les quals serien també reconeixibles als nivells mostrejats durant la intervenció. Els nivells de Can Mata tindrien una rellevància especial, pel fet d’haver-se pogut situar en sèrie i datar-se paleomagnèticament, amb la qual cosa es podria establir l’edat absoluta de les fluctuacions climàtiques suara esmentades. Quant als macromamífers, un dels més abundants foren els proboscidis, tant el deinotèrid Deinotherium giganteum (dinoteri), com els gomfotèrids (mastodonts) Gomphotherium sp. i Tetralophodon sp. Els dinoteris es caracteritzen pel fet que tenen un parell de defenses mandibulars recurvades cap avall. Les restes recuperades d’aquest gènere inclogueren tant peces dentàries (defenses, premolars i molars), com fragments cranials, i restes postcranials diverses (sobretot costelles i ossos llargs). Destaca la trobada d’una hemimandíbula completa (preservant la defensa, la sèrie dentària completa i la rama ascendent de la mandíbula) i diverses restes postcranials associades, en el mateix nivell (BDA8) on es trobarien restes dentàries (molars i defenses) d’un altre proboscidi atribuïble a la família dels gomfotèrids. Aquests últims es caracteritzen per la possessió de dos parells de defenses més rectilínies, dues de grans al maxil·lar i dues de més curtes a la mandíbula, que està allargada. Un dels altres macromamífers més abundants foren els suids (porcs), dels quals s’han trobat restes dentàries, cranials i postcranials diverses. Les restes cranials inclouen tant incisives com premolars i molars, però destaquen sobretot les canines recurvades i en forma de defensa típiques dels mascles. Quant a les restes cranials, es recuperaren fragments maxil·lars i una mandíbula gairebé sencera, mentre que de postcranials, es recuperaren ossos llargs i, sobretot, ossos carpals, tarsals i metàpodes. La majoria de restes de suid són atribuïbles a Listriodon splendens, un porc de mida gran amb dentició lofodonta en comptes de bunodonta. En menor proporció, també hi hauria restes atribuïbles a altres espècies, especialment Propotamochoerus palaeochoerus, i més rarament, un suid de mida molt petita (considerat un taiassuid per alguns autors) anomenat Albanohyus pygmaeus. Els cèrvids serien gairebé tan abundants com els suids, i estan representats sobretot per dents aïllades i fragments de banya o banyes senceres, però també per restes postcranials diverses. L’espècie de cèrvid més freqüent seria Euprox furcatus, les banyes del qual, ramificades dicotòmicament, són molt característiques pel fet que presenten una roseta basal; aquest últim caràcter diferencia aquest tàxon d’Heteroprox larteti, l’altre cèrvid trobat durant la intervenció. La troballa més destacable pel que fa als cèrvids fou un esquelet d’un individu, parcialment en connexió anatòmica, al nivell C1-E10. Aquest esquelet, que inclou costelles, vèrtebres, ossos llargs i dents, fou recuperat en un radi aproximat d’1 m i es trobà associat a un crani adult que, pel fet que no té banyes, s’ha d’atribuir a una femella. Pel que fa a la resta d’artiodàctils, també foren relativament abundants les restes del mòsquid


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 17

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata

17

(mesquer) Micromeryx flourensianus, una mena de cérvol amb canines prominents però sense banyes, representat per restes postcranials aïllades i dents (sobretot sèries dentàries parcials). Finalment, els altres artiodàctils que es recuperaren, però ja amb freqüències molt més baixes, foren el tragúlid (cérvol d’aigua) Dorcatherium cf. naui, i el bòvid (antílop) Miotragocerus sp., trobat al CCV a la part més alta de la sèrie. Quant als perissodàctils, els més abundants foren els rinoceròtids, que estarien representats per, com a mínim, dues espècies. Es trobaren sobretot restes dentàries aïllades (molars i incisives en forma de defensa) i algun element postcranial. També es recuperà un esquelet parcialment articulat de rinoceront de l’espècie Alicornops simorrense al nivell BDA7. Aquest esquelet es recuperà en un talús que s’estava excavant, en un espai aproximat de 0,5 × 1,5 m, i inclogué restes dentàries soltes (les dues incisives en forma de defensa), el crani parcial amb el paladar, abundants costelles i vèrtebres diverses (incloent l’atlas), ossos de la mà i del peu (metàpodes, ossos carpals i tarsals, per exemple l’astràgal), ossos llargs (radi-ulna, húmer) i una escàpula. A més dels rinoceronts, cal destacar també, més per la seva singularitat que no pas per la seva abundància, la trobada del perissodàctil Chalicotherium grande, de la família dels calicotèrids, caracteritzat per la presència d’urpes en comptes de peülles. Més sorprenent fou la troballa d’una probable nova espècie del gènere d’èquid (cavall tridàctil) Anchitherium, caracteritzada entre d’altres per la seva mida petita, i que constituiria la cita més moderna d’aquest tàxon per al VallèsPenedès. En canvi, no es recuperà, ni a les parts més altes de la sèrie, cap resta atribuïble a Hipparion, un altre cavall tridàctil que, a diferència d’Anchitherium, té ja només un dels tres dits funcionals, i el qual no apareix a Euràsia fins a l’MN9 (fa uns 11 milions d’anys) (Garcés et al., 1997; Agustí et al., 2001). Respecte dels carnívors, es va recuperar un crani sencer de vivèrrid i, com a mínim, dos cranis parcials del hiènid Thalassictis montadai (un dels quals amb motlle endocranial) en el nivell C1-E9, a més de restes dentàries soltes, fragments de maxil·lar i alguna resta postcranial de carnívors diversos. Tanmateix, fins que els fòssils no s’hagin restaurat i estudiat adequadament, es fa difícil de dir quantes i quines espècies es varen recuperar. En principi, hi hauria com a mínim restes de vivèrrids, mustèlids, hiènids i probablement també nimràvids. La troballa més excepcional feta durant tota la intervenció fou un crani parcial associat a restes postcranials d’un primat hominoïdeu (ACM51 i sigles associades) en el barranc de Can Vila (nivell BCV1), al costat del camí de Can Vila que va fins a la finca amb aquest nom (figura 4). La troballa prèvia d’un primat hominoïdeu en un barranc proper a la Masia de Can Vila (Villalta i Crusafont 1941) ja aconsellava d’anar amb una cura especial en les zones adjacents. Inicialment, aquestes molars foren atribuïdes a Dryopithecus fontani (Villalta i Crusafont 1941); posteriorment, Villalta i Crusafont (1944) erigiren una nova espècie, Sivapithecus occidentalis, per incloure-les; i més endavant, Crusafont i Hürzeler (1961) les reclassificaren com a Hispanopithecus laietanus, que és l’espècie coneguda actualment com a Dryopithecus laietanus. Les noves restes trobades durant la


Tribuna Arq. 2004-1

18

17/10/06

17:12

Página 18

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

Figura 4. El crani parcial de Pierolapithecus catalaunicus (ACM51) just després del seu descobriment (superior), i excavació del nivell BCV1 durant l’estiu de 2003.

intervenció es localitzaren mentre es duia a terme en aquest sector una activitat de seguiment de giratòria. Ben aviat es veié, però, que les noves restes no tan sols eren diferents de Dryopithecus laietanus, sinó que corresponien a un nou gènere i espècie, que fou anomenat Pierolapithecus catalaunicus (Moyà-Solà et al., 2004). Les restes postcranials trobades inicialment a prop del crani correspondrien, entre d’altres, a una vèrtebra lumbar (ACM42), una costella (ACM44) i dues falanges (ACM53 i ACM57). Donada l’elevada probabilitat de trobar enterrades més restes


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 19

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata

19

del mateix individu, es procedí a tapar amb plàstics l’aflorament fins que es pogués dur a terme una excavació d’urgència en superfície. Aquesta excavació, dirigida per Salvador Moyà-Solà i Meike Köhler, de l’IPS, es dugué a terme des de finals de maig fins a principis de juliol de 2003, paral·lelament a la intervenció paleontològica. En conjunt, les més de 80 restes d’un mateix individu (IPS21350) recuperades d’aquest primat fòssil estan contribuint en gran mesura a esclarir l’origen dels grans antropomorfs vivents, ja que Pierolapithecus s’interpreta com la forma fòssil coneguda més propera al darrer ancestre comú dels grans antropomorfs actuals (orangutans, goril·les, ximpanzés, bonobos i humans). A banda d’aquest individu, durant la intervenció paleontològica es recuperà un paladar amb sèries dentàries postcanines d’un altre primat hominoïdeu (ACM660), probablement atribuïble a un altre tàxon. A grans trets, la fauna trobada a la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata, caracteritzada per l’abundància de proboscidis deinotèrids i gomfotèrids, suids diversos (sobretot Listriodon), diferents cérvols (cérvols veritables com Euprox i Heteroprox, però també el cérvol mesquer Micromeryx) i rinoceronts, encaixa bastant bé amb les faunes típiques del Miocè mitjà al Vallès-Penedès (Sant Quirze i Castell de Barberà). Aquestes faunes del Miocè mitjà relativament properes al Miocè superior, amb abundants grans herbívors, recorden en certa manera les faunes del Miocè inferior, probablement a causa del restabliment de condicions relativament més humides, que comportaren una major extensió dels boscos subtropicals. Això no significa, però, que al llarg del període de temps representat per la seqüència estratigràfica de Can Mata no s’esdevinguessin canvis climàtics. Tot i que no es podrà arribar a conclusions definitives fins que s’hagi analitzat a fons la informació provinent de l’estudi dels micromamífers, tot sembla indicar que hi devia haver una alternança de períodes considerablement humits amb altres de relativament més secs, que es manifestaria en la desaparició temporal i posterior reaparició de determinats tàxons típicament humits com els esquirols voladors i els lirons. La presència del primat hominoïdeu seria també, en principi, un indicador de bosc tropical i humit. Altres elements característics d’ambients humits serien els cérvols Heteroprox (probablement semiaquàtic) i Euprox (característic de boscos tancats humits), el cérvol d’aigua Dorcatherium (un element semiaquàtic típicament associat a cursos estables d’aigua, però d’altra banda molt poc abundant a Can Mata), els rinoceronts similars a Aceratherium (que probablement s’alimentaven de vegetació aquàtica), i l’èquid tridàctil primitiu Anchitherium (típic d’ambients boscosos no oberts). La presència de l’antílop Miotragocerus a la part superior de la sèrie probablement indicaria un canvi en la composició faunística al llarg del temps.


Tribuna Arq. 2004-1

20

17/10/06

17:12

Página 20

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

Classe Reptilia Ordre Testudines Família Testudinidae Cheirogaster sp. «Testudo» sp. Ordre Squamata Família Lacertidae indet. Família Anguidae indet. Família Colubridae indet. Classe Mammalia Ordre Insectivora Família Dimylidae Plesiodimylus chantrei Família Erinaceidae Galericini indet. Família Soricidae Crocidosoricinae indet. Família Talpidae Talpa cf. vallesiensis Ordre Chiroptera indet. Ordre Rodentia Família Cricetidae Cricetodon sp. Hispanomys aff. dispectus Democricetodon brevis Democricetodon larteti Democricetodon cf. crusafonti Eumyarion leemani Megacricetodon cf. gregarius Megacricetodon minor Família Gliridae Bransatoglis sp. Muscardinus cf. hispanicus Muscardinus sansaniensis Microdyromys complicatus Glirudinus undosus Paraglirulus werenfelsi Família Sciuridae Spermophilinus bredai Família Petauristidae Albanensis albanensis Petauristidae indet.

Ordre Lagomorpha Família Ochotonidae cf. Prolagus sp. Ordre Primates Hominoidea indet. Família Hominidae Pierolapithecus catalaunicus Ordre Carnivora Família Mustelidae indet. Família Viverridae indet. Família Nimranidae indet. Família Hyaenidae Thalassictis montadai Ordre Perissodactyla Família Chalicotheriidae Chalicotherium grande Família Equidae Anchitherium sp. nov. Família Rhinocerotidae Alicornops simorrense Rhinocerotidae indet. Ordre Artiodactyla Família Tragulidae Dorcatherium cf. naui Família Bovidae Miotragocerus sp. Família Moschidae Micromeryx flourensianus Família Cervidae Euprox furcatus Heteroprox larteti Família Suidae Listriodon splendens Propotamochoerus palaeochoerus Albanohyus pygmaeus Conohyus sp. Ordre Proboscidea Família Deinotheriidae Deinotherium giganteum Família Gomphotheriidae Gomphotherium sp. Tetralophodon sp.

Taula 1. Taula de la llista faunística provisional dels vertebrats fòssils recuperats a les intervencions paleontològiques de la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata (campanya 2002-2003) i del Barranc de Can Vila 1 (campanya 2003).


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 21

La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata

21

4. Conclusions El desenvolupament de la primera campanya de la intervenció paleontològica a la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata permet arribar a les conclusions següents: La zona d’afectació de les obres és d’una riquesa i una rellevància paleontològiques excepcionals, tant pel que fa als macrovertebrats com als microvertebrats. Això queda confirmat tant pel nombre com per la qualitat de les restes recuperades: més de 2.100 peces siglades, més de 40 nivells de microvertebrats detectats, i diverses noves espècies de mamífers, amb un nou gènere de primat hominoïdeu inclòs. Els materials on s’han produït les troballes paleontològiques són dominantment lutites amb intercalacions ocasionals o poc freqüents de conglomerats i gresos. Aquests dipòsits es corresponen a ambients sedimentaris marginals a distals de ventall al·luvial. L’edat, d’una manera temptativa i provisional, és d’uns 13 milions d’anys per a la base de la successió estratigràfica, que correspondria a l’MN6. La localització i prospecció de nombrosos nivells rics en microvertebrats fòssils, i la seva situació en la sèrie magnetostratigràfica, permetrà estudiar de forma més precisa la successió biocronològica de micromamífers durant l’Aragonià superior, així com dur a terme inferències de caire paleoclimàtic i paleoecològic. És impossible predir en quin nivell o tipus de sediment apareixeran els fòssils, el ritme de recuperació dels quals sembla ser proporcional al ritme d’extracció del sediment. Això fa necessari de dur a terme un seguiment de màquines sempre que hi hagi remoció de sediments miocens. La riquesa i importància de les restes trobades no només justifica plenament la intervenció duta a terme, sinó que fa imprescindible una intervenció com a mínim comparable en les successives fases d’ampliació de l’abocador. L’èxit de la intervenció, tant pel que fa al patrimoni paleontològic i la informació associada recuperats, com pel que fa al compliment dels terminis de l’obra, demostra que és possible compatibilitzar totes dues activitats. En general, per a cada màquina (giratòria o bulldozer) és necessari un paleontòleg que en faci el seguiment. A més, cal també un paleontòleg addicional cada tres màquines, per tal de dur a terme les tasques de suport (extracció, consolidació, siglatge, excavació, recol·lecció de sacs, registre de la informació geològica associada, etc.), i eventualment diversos paleontòlegs i peons per a les excavacions d’urgència (en nombre variable, depenent de la urgència i de l’abast de la zona per excavar). No serà possible arribar a conclusions definitives sobre la fauna de Can Mata fins que no s’hagi dut a terme la restauració i l’estudi de la part més significativa del material, bona part del qual té un interès no solament científic sinó també museístic. Els esforços esmerçats en aquesta intervenció permetran obrir una excepcional finestra paleontològica envers els sistemes terrestres de l’Aragonià superior.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

22

17:12

Página 22

D. M. Alba, J. Galindo, I. Casanovas, S. Moyà-Solà

5. Bibliografia Agustí, J. (1981) Roedores Miomorfos del Neógeno de Cataluña. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona. [Inèdit] Agustí, J.; Moyà-Solà, S.; Gibert, J. (1984) «Mammal distribution dynamics in the eastern margin of the Iberian Peninsula during the Miocene». Paléobiologie Continentale, 14: 33-46. Agustí, J.; Cabrera, L.; Garcés, M.; Krijgsman, W.; Oms, O.; Parés, J.M. (2001) «A calibrated mammal scale for the Neogene of Western Europe. State of the art». Earth-Sci. Rev., 52: 247-260. Alba, D.; Galindo, J.; Casanovas-Vilar, I. (2004) Memòria de la Intervenció Paleontològica a la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Anoia): Novembre 2002-Agost 2003. [Inèdit] Cabrera, L. (1981) «Estratigrafía y características sedimentológicas generales de las formaciones continentales de la cuenca del Vallès-Penedès (Barcelona, España)». Estudios Geol., 37: 35-43. Crusafont-Pairó, M.; Hürzeler, J. (1961): «Les Pongidés Fossiles d’Espagne». C. R. Séanc. Acad. Scienc., 252: 582-584. Daams, R.; Meulen, A.J. Van Der; Álvarez Sierra, M.A.; Peláez-Campomanes, P.; Krijgsman, W. (1999) «Aragonian stratigraphy reconsidered, and a reevaluation of the middle Miocene mammal biochronology in Europe». Earth Planet. Sci. Letters, 165: 287-284. Garcés, M.; Cabrera, L.; Agustí, J.; Parés, J.M. (1997) «Old World first appearance datum of Hipparion horses: late Miocene large mammal dispersal and global events». Geology, 25: 19-22. Moyà-Solà, S.; Köhler, M.; Alba, D.M.; Casanovas-Vilar, I.; Galindo, J. (2004) «Pierolapithecus catalaunicus, a new Middle Miocene great ape from Spain». Science, 306: 1339-1344. Villalta Comella, J. F. de; Crusafont Pairó, M. (1941) «Hallazgo del “Dryopithecus fontani” Lartet, en el Vindoboniense de la cuenca Vallés-Penedés». Bol. Inst. Geol. Min. Esp., 55: 3-15. Villalta, J. F. de; Crusafont, M. (1944) «Dos nuevos antropomorfos del Mioceno español, y su situación dentro de la moderna sistemática de los símidos». Not. Com. Inst. Geol. Min. Esp., 13: 3-51.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 23

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure en altitud al cor dels Pirineus1 X. MANGADO 3, O. MERCADAL 2, J. M. FULLOLA 2, X. ESTEVE 2, M. LANGLAIS2, J. NADAL 2, A. ESTRADA 2, E. SÁNCHEZ 2, S. LACRUZ 2, J. GRIMAO 4

1. Introducció El jaciment de Montlleó ha estat una de les grans novetats del Paleolític Superior pirinenc en general i català en particular dels darrers anys. La seva localització a la Cerdanya ja era un repte per si mateix, i l’antiguitat que ens han marcat el material arqueològic i el radiocarboni ens ha confirmat el seu interès cabdal. Aquest treball és, de fet, la primera notícia extensa que es publica, després de les primeres campanyes d’excavacions entre 2000 i 2003. Descriurem el procés de descobriment del jaciment, fet per un dels signants de l’article (JG), l’entorn en el qual es troba i els primers resultats cronoculturals i socioeconòmics que ens ha ofert.

2. Situació del jaciment El jaciment de Montlleó —anomenat inicialment i en base a la cartografia, Montllàs— es troba situat a 1.130 metres sobre el nivell del mar, en un petit aflorament de 1. Aquest treball ha estat fet en el marc del Grup de Recerca de Qualitat 2001SGR-00007 de la Direcció General de Recerca (DURSI), i amb el suport econòmic del Servei d’Arqueologia (Departament de Cultura), del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport (BHA2000-0716), de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida), de l’Ajuntament de Prats i Sansor, del Museu Cerdà de Puigcerdà i de Merck SA (Divisió Farmacèutica i Química). 2. SERP (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques), Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la UB. Adreça electrònica: fullola@ub.edu. 3. Becari postdoctoral del MECD adscrit al laboratori de Micropaleontologia de la Universitat Pierre et Marie Curie (Paris VI). Membre del SERP. 4. Museu Cerdà de Puigcerdà.


Tribuna Arq. 2004-1

24

17/10/06

17:12

Página 24

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

conglomerats d’edat postmiocena, probablement del Vilafranquià, en l’indret conegut com a coll de Saig, pertanyent al terme municipal de Prats i Sansor (fig. 1). El jaciment pròpiament es localitza a Prats i Sansor, però l’altre costat del turó on han estat localitzades les restes prehistòriques ja pertany al terme municipal de Bellver de Cerdanya (vessant de Baltarga), un lloc on també s’hi documenten troballes en superfície. Es tracta d’un assentament a l’aire lliure datable al Paleolític superior, i més concretament a inicis del Magdalenià mitjà, ara per ara. Abans d’iniciar-se les campanyes d’excavació, ja es va obtenir una primera datació, feta al laboratori de radiocarboni d’Oxford, la qual donà 15.440± 40 BP (Bronk Ramsey et al. 2000; Fullola 2001), fet que confirmava el que s’havia observat a partir del conjunt recollit, bàsicament caracteritzat tant per la indústria lítica de triangles escalens (LDT) com per la macrofauna —representada per grans mamífers com el cavall o el cérvol.

3. Antecedents historiogràfics de la Cerdanya El que ha caracteritzat la recerca d’època prehistòrica a la Cerdanya des del seu origen ha estat, sens dubte i malauradament, una manca de veritables projectes; així,

Figura 1. Mapa de situació del jaciment.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 25

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

25

les intervencions relacionades amb aquest ampli període de temps mai no han sobrepassat les dues campanyes d’excavació (dòlmens, coves de la Fou de Bor, Anes, B d’Olopte), si exceptuem els lloables exemples, al costat francès, de Llo —per part de P. Campmajó— i la recerca de Ch. Rendu a la muntanya d’Enveig i, fet que resulta encara més negatiu, no han estat mai publicades àmpliament. Això ha dificultat en gran mesura la comprensió del seu poblament al llarg del temps. Fins a la troballa de Montlleó, l’inici del poblament humà de la Cerdanya es fixava, amb certesa, en el Neolític, representat per l’hàbitat del neolític antic epicardial de les mines de Sanavastre, els llocs a l’aire lliure del pla del Bac a Eina, Llo i Vilanova de les Esclades, caracteritzats per una fase chassiana, així com els materials de les coves abans citades. D’altra banda, l’aparició de materials com el pectuncle, el sílex o el basalt mostraven ja l’arribada de matèries foranes a la contrada. D’altra banda, però, a la fi dels noranta, el redescobriment d’algun material procedent de les coves d’Olopte, els paral·lels paleolítics i epipaleolítics existents en contrades veïnes, i les noves dades relacionades amb el glaciarisme, reobriren un debat que apuntava la ferma possibilitat de troballes preneolítiques.

4. Descobriment del jaciment La majoria de vegades les troballes arqueològiques es localitzen fortuïtament. Hom passeja per un lloc determinat i observa restes de ceràmica, material lític, ossos o estructures i ràpidament ho comunica als responsables de zona. En el cas del jaciment de Montlleó es va procedir de forma diferent. Es va anar a cercar aquest turó en concret, perquè tenia unes característiques que el feien candidat a ser un lloc estratègic en molts sentits per ser ocupat per un grup de caçadors-recol·lectors. Es va escollir la prospecció a fons de Montlleó d’entre diverses opcions com el turó de Sant Martí dels Castells, el turó de Gallissa, el turó de Bellver i el turó de Baltarga. Aquests indrets continuen essent llocs d’interès, però és palesa la manca d’estrats on es pogués observar si hi va haver presència humana prehistòrica. Montlleó, en canvi, té molt millors característiques i uns estrats on va ser fàcil confirmar la presència humana. Les primeres observacions es van fer des de punts elevats de la comarca (la serra del Cadí, Moixeró i la Tossa d’Alp) per poder tenir una perspectiva de conjunt. D’aquest procés d’observació se’n va desprendre que l’àrea millor situada era la de la Batllia. Per descomptat que tota aquesta recerca de camp estava enfortida per les dades que, com a afeccionat a l’arqueologia, un de nosaltres (JG), el descobridor del jaciment, ha anat recopilant sobre els treballs de molts professionals de l’arqueologia que en els seus escrits ja creien en les possibilitats que la Cerdanya fos un possible lloc de pas (Campmajó 1991; Fullola et al. 1995, entre d’altres). Pel que sembla, ara haurem de parlar no solament d’una zona de pas, sinó també d’estada.


Tribuna Arq. 2004-1

26

17/10/06

17:12

Página 26

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

En les primeres visites al turó de Montlleó el seu descobridor va recollir tot el material que va trobar, tot indicant la zona on es trobaven caiguts en el talús. Es va fotografiar tot el que hi havia de rellevant, els materials, zones de domini del turó i es va confeccionar un informe per escrit. Amb totes aquestes dades es va anar a cercar el responsable de la gestió del patrimoni del Museu Cerdà, l’arqueòleg Oriol Mercadal. Juntament amb ell es va anar a fer la primera visita «oficial» al jaciment, durant la qual es confirmaren les sospites que tenia el descobridor, que ens trobàvem davant d’un possible assentament del Paleolític Superior.

5. El procés d’excavació Les raons que ens varen dur a intervenir, a partir d’un projecte preestablert, eren diverses. En primer lloc cal considerar la pèrdua permanent de dades pel continu deteriorament del jaciment, fet constatat pel seu descobridor J. Grimao. Després cal que no deixem de banda el fet que es tractés d’un campament a l’aire lliure d’altitud (a 1.130 m sobre el nivell del mar, com ja hem indicat), un fet prou excepcional. A més, la seva situació en un dels principals passos pirinencs, a l’entrada de la vall del Segre i en relació amb el glaciarisme del període en qüestió afegia interès a la troballa. La cronologia que ben aviat es va intuir per Montlleó, magdaleniana, confirmava encara més la importància del jaciment, atès l’escàs nombre de jaciments catalans i pirinencs pertanyents a aquest precís moment cronològic. Tenim a favor de la decisió d’excavar el fet de l’aparent bona conservació del sòl d’ocupació així com de la majoria de materials ja localitzats en superfície (indústria lítica, restes òssies, malacologia), fet que s’afegeix a l’escassa potència existent al damunt de l’assentament, que fa que els materials pràcticament aflorin. Una vegada presa la decisió d’excavar i amb l’oportú permís del Servei d’Arqueologia, ens vàrem anar fixant tota una sèrie d’objectius precisos. Al principi vàrem anar amb la idea de delimitar l’àrea d’ocupació efectiva de l’assentament i de topografiar l’indret. També s’havia d’evitar la caiguda del tall estratigràfic, que ens havia nodrit els materials superficials, al temps que miràvem d’esbrinar l’estratigrafia i si aquesta era la mateixa arreu del turó. Per tal d’aconseguir aquests objectius, vàrem anar obrint tres sectors al llarg del turó, sempre a la vora del tall natural exterior: sector A, la part central de la zona més plana que presenta a l’est el turó; potencialment ric i afectat pel tall; sector B, un sector de similars característiques, però situat uns metres més al nord; i sector C, un sector on van aparèixer materials significatius (conquilles perforades, ossos sencers de macrofauna, etc.) i que pot mostrar un comportament sedimentari diferent, en restar en contacte amb un bloc de conglomerat. Els topògrafs del Servei d’Arqueologia van iniciar l’aixecament topogràfic del turó, per tal de situar-hi exactament la zona excavada; és una tasca que han acabat durant la campanya 2003.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 27

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

27

Ben aviat el sector B es va mostrar com el més fèrtil arqueològicament parlant, i va ser allà on vam anar centrant la nostra tasca durant les tres primeres campanyes, 2000-2002. A més, l’observació del lloc per part de geòlegs i sedimentòlegs, així com les entrevistes fetes a gent que havia treballat en les mines veïnes ens van permetre entendre millor la dinàmica de l’indret i les característiques del jaciment. Al llarg de les darreres campanyes ha estat en el sector B on hem anat intervenint en extensió. S’ha obert una superfície de 24 m2 per tal d’obtenir una visió global de l’extensió de l’assentament, així com per millorar el coneixement pel que fa a les possibles estructures i a la distribució de materials. Durant la campanya de 2003 vàrem començar la intervenció en el sector C, per la caiguda d’un gran bloc, com veurem en profunditat més endavant. Finalment volem remarcar que es van obrir diversos sondejos d’un metre quadrat per mirar d’entendre millor la dinàmica sedimentològica del turó i alhora delimitar la potencialitat de cadascun dels sectors; els resultats provisionals no ens parlen d’una superfície equivalent a tot el turó per a l’assentament, sembla que es devia trobar més delimitat.

6. L’estratigrafia De moment no podem presentar una única estratigrafia unitària del jaciment, tenint en compte l’extensió oberta i la distància que separa els diferents sectors intervinguts (sectors A, B i C i sondejos 10S i 7W). Els talls estratigràfics representats en la figura 2 respecten, a escala, les diferències altitudinals entre els diferents sectors i sondejos fets entre els anys 2000 i 2003 (fig. 2). L’estudi dels processos geodinàmics s’està fent (Dra. M. M. Bergadà SERP, UB); només mitjançant les anàlisis micromorfològiques ens serà possible esbrinar les dinàmiques sedimentàries que han estat la gènesi del jaciment, i n’han permès la conservació, ja que per sota del nivell superficial, únic que, com és obvi, s’estén a hores d’ara per tot el jaciment, apareixen ja evidències de material arqueològic. El fet de trobar-nos davant d’un jaciment a l’aire lliure de ben segur dificultarà la correlació estratigràfica, per la dificultat afegida que suposen en aquest tipus d’ocupacions els processos postdeposicionals que poden haver afectat de manera desigual la conservació de les restes com també la mateixa estratigrafia. Durant la campanya del 2003, la caiguda d’un bloc de conglomerat en el sector C ens va permetre obtenir un tall estratigràfic de més d’un metre de potència. Aquesta profunditat no ha estat assolida amb anterioritat en els altres sectors del jaciment (sector A i especialment B) a causa de la progressiva ampliació de la quadrícula, que fins aquell moment, ens havíem plantejat com a prioritària. L’esmentada caiguda ens ha permès documentar una seqüència estratigràfica, que des d’un punt de vista macroscòpic ha estat dividida en sis nivells (superficial, I, II, III, IV, V) dels quals els tres darrers mostren la presència de material arqueolò-


Tribuna Arq. 2004-1

28

17/10/06

17:12

Página 28

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

gic abundant. Hi destaquen tant evidències faunístiques, com lítiques ben conservades i, alhora, una estructura evident d’ordenació antròpica de l’espai, de fet una estructura de combustió que analitzarem posteriorment. Cadascun dels sectors intervinguts presenta una numeració estratigràfica pròpia que, a hores d’ara, no ha estat possible estendre d’un sector a un altre. Tot i això pensem que l’assentament de Montlleó correspon a una ocupació/ocupacions durant una fàcies precisa del Magdalenià. L’estudi de les cadenes lítiques de producció i l’aparició homogènia, en els diferents sectors analitzats, de les diferents matèries primeres emprades, semblen conduir a aquesta conclusió.

7. Les matèries primeres El conjunt lític recuperat del jaciment de Montlleó es caracteritza pel seu caire polilitològic, és a dir, per la presència de diverses matèries primeres: quars, quarsita, lidita, riolita i cristall de roca, entre d’altres. Tot i aquesta variabilitat, la matèria primera principal, tant pel nombre de restes com per la seva qualitat, l’ocupa el sílex. Un dels objectius de l’excavació del jaciment de Montlleó és establir quines són les fonts d’abastament d’aquestes diverses litologies i, molt especialment, del sílex. És obvi que els estudis de captació i caracterització de les primeres matèries són un element d’importància cabdal per abordar qüestions tan importants com la territorialitat dels grups humans prehistòrics i els seus desplaçaments, així com per poder comprendre millor els processos d’ordenació tècnica de la producció lítica desenvolupats en el jaciment. En el marc d’aquest projecte de recerca sobre Montlleó es troba en procés d’elaboració un estudi aprofundit sobre l’aprovisionament i la caracterització del conjunt litològic. En aquests moments podem avançar alguns resultats que semblen força prometedors. D’una banda, l’estudi dels mapes i diverses publicacions sobre aspectes geològics de la comarca de la Cerdanya (Roca, 1986; Llac, 1991; IGME, 1994) han evidenciat la total absència de roques sedimentàries silícies. Aquest fet ha estat confirmat, de moment, per una campanya de prospecció sobre el terreny, en la qual van poder localitzar-se afloraments, tant primaris com en posició secundària, de la major part de les litologies documentades en el jaciment (quars, quarsites, lidites, riolites); tanmateix el sílex no apareix ni en contextos originals ni desplaçat en dipòsits secundaris, de caire al·luvial o col·luvial. D’altra banda, els materials sedimentaris silicis exhumats durant el procés d’excavació es troben a hores d’ara en estudi en el marc d’un projecte postdoctoral en el Laboratori de Micropaleontologia de la Universitat Pierre i Marie Curie de París. La primera aproximació macroscòpica a aquestes restes ha posat ja de manifest la presència de sílex d’orígens sedimentaris diferents i, en ocasions, incompatibles els uns amb els altres; per això considerem que segurament l’aprovisiona-


17/10/06

17:12

Página 29

29

50 cm 0

Nivell II

- 250

- 200

1

2

3

Nivell II

Nivell I

Superficial

- 400

- 350

- 300

S R Q I

Nivell V

Nivell IV

Nivell III

Nivell II

Nivell I

Nivell I

Nivell II

500 -

450 -

400 -

350 -

4H-4I

Superficial

Superficial

H G F E

0

Sector C

J

K

5m

L

M

N

3R

O

P

Sector A

T

U

V

W

X

Y

Z

Sector B

AA AB AC AD AE AF AG AH

10S

AI

AJ

4

5

6

7

8

9

10

- 150

Superficial

Nivell I

6AH

- 200

- 150

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

Figura 2. Esquema dels talls estratigràfics dels tres sectors excavats.

Tribuna Arq. 2004-1

ment es podria haver dut a terme en diversos punts d’un territori en principi ampli. Les observacions realitzades amb la lupa binocular ens presenten de moment tres tipus d’orígens clarament diferenciables: a) elements procedents d’un ambient deposicional clarament marí (presència d’espícules de siliciesponges, bivalves);


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

30

17:12

Página 30

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

b) elements de procedència lacustre, detectables gràcies a les nombroses seccions transversals de tiges d’algues carofícies, així com probablement d’un sílex amb gasteròpodes; i c) presència de silicificacions lligades a ambients continentals hipersalins, la qual cosa s’ha evidenciat per la presència de pseudomorfs lenticulars de cristalls de guix. La caracterització dels materials arqueològics es desenvolupa paral·lelament amb un estudi de contextualització geogràfica i geològica de les possibles fonts d’abastament. De moment, les prospeccions sobre el terreny ens han proporcionat materials sedimentaris silicis tant en posició primària com secundària a la comarca de l’Alt Berguedà, concretament en la formació de calcàries coneguda com Formació Corones. El punt d’aflorament (tant primari com secundari) documentat fins ara es troba a la localitat de Bagà; el material és abundant, però les seves característiques de presentació, fortament tectonitzat, en fan inviables la seva utilització per part de les comunitats prehistòriques. Tot i això, l’extensió d’aquesta Formació és de bastants quilòmetres, i segurament futures prospeccions ens forniran nous punts d’aflorament, potser d’una millor qualitat per a la talla. Un dels nostres objectius és discernir quins dels materials arqueològics recuperats a Montlleó poden ser adscrits amb claredat a la conca de drenatge del riu Segre, i quins poden adscriure’s a un origen o aprovisionament nord-pirinenc, a través de la conca del riu Tet. La presència d’algunes restes lítiques del que sembla ser el que els prehistoriadors francesos anomenen «jaspi del Canigó», juntament amb alguns sílexs de carofícies d’aspecte llenguadocià (de la zona de les Corberes), ens inclinen a hores d’ara a pensar en un aprovisionament múltiple, probablement lligat amb els desplaçaments estacionals del grup humà. Actualment, però, els treballs encara es troben en un procés inicial de realització i és massa d’hora per poder contrastar cap hipòtesi.

8. La tipologia L’estudi tipològic dels materials retocats de Montlleó va ser un dels primers indicadors cronoculturals que vam tenir per fer una atribució del jaciment a moments magdalenians. El conjunt recuperat pel Sr. Jordi Grimao ja ens va donar unes pistes que es van veure confirmades sense cap mena de dubte per les indústries que hem anat obtenint durant les campanyes d’excavació (fig. 3). Com es pot veure en la taula adjunta (fig. 4), el domini dels elements de retoc abrupte, bàsicament laminetes i puntes de dors, clars indicadors de l’elaboració de projectils, ens parla d’una de les funcionalitats clares de l’assentament, el de cacera de grans animals com el cérvol o el cavall. Al costat d’aquestes eines n’apareixen d’altres en menor quantitat, però que són ben representatives del moment cronocultural que ens ocupa. D’una banda ens referim als perforadors, indicadors permanents de les fases magdalenianes, i que a Montlleó els tenim fins i tot múltiples. D’altra banda hem de parlar d’una altra peça molt característica dels moments intermedis del


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 31

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

31

Magdalenià, els triangles escalens, molt allargats i estandarditzats (tots els exemplars sencers que hem recuperat tenen unes mides pràcticament idèntiques). Pel que fa a les peces obtingudes amb retoc simple, volem esmentar la sobrerepresentació que tenen les rascadores quan fem les anàlisis tipològiques seguint el sistema Laplace; tot i ser un tema clàssic i debatut a bastament, no podem deixar de recordar-ho aquí, en veure els recomptes per tipus primaris amb moltes més rascadores que les que es podrien esperar en un conjunt magdalenià. En canvi, sí que volem incidir especialment en la menor presència dels gratadors, un element molt abundant en altres jaciments magdalenians de l’occident europeu; això ens fa pen-

Figura 3. Indústria lítica i elements d’ornament (dibuixos de Ramon Álvarez Arza).


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 32

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

32

Simples

Abruptes

Burins

Nuclis

Foliacis

G11- 18 G12-16 G3-9 R1-36 R2-19 R3-7 D1-1 D2-16 D3-5 P2-1 PD1-2 PD2-19 PDx21-4 BPD12-1 Bc1-3 Bc2-6 T1-3 T2-9 Tx22-1

LD21-78 LD11-57 LD12-5 LD22-14 LD3-2 LDT11-10 LDT12-11 LDT13-2 A1-4 A2-18

B11-2 B12-2 B21-3 B22-4 B23-2 B31-8 B32-6

N.Polig-23 N.Piram-19 N.Prism-21 Total FN-12 N. Centrip-1

F11-4

Figura 4. Taula de recomptes de la indústria lítica.

sar que a Montlleó les activitats relacionades amb el tractament de pells o similars, les que normalment s’atribueixen a aquests estris, tingueren una importància relativa. Sense ser gaire nombrosos, trobem una àmplia diversitat de burins però difícilment podem treure deduccions d’índex o de relacions entre estris d’un conjunt encara en procés d’excavació. Ens sembla destacable la presència de nuclis, la majoria petits i exhaurits, que ens parlen de fases avançades d’explotació dins la cadena operativa lítica utilitzada pels ocupants del jaciment. Tipològicament tan sols podem dir que corresponen al model habitual d’explotació de la matèria lítica dels magdalenians, com veurem en profunditat en l’apartat de tecnologia lítica. No deixa de cridar l’atenció que haguem recuperat alguns escassos elements lítics amb retoc pla de tipus solutrià. Hem de dir que en cap cas no es tracta de morfotipus característics de moments anteriors; més aviat ens trobem davant d’assaigs, de proves fetes sobre els fils d’algunes ascles, com per experimentar noves tecnologies, noves maneres de retocar. Se’ns fa difícil pensar en la continuïtat de tradicions solutrianes a més d’un mil·lenni i alguns centenars de quilòmetres de distància. Val a dir que aquesta presència d’elements de retoc pla no és estrany en nivells magda-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 33

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

33

lenians del Pirineu francès, com a Belvis o a les Conques, o al vessant sud-pirinenc, amb un cas aparegut a la propera cova del Parco. Resumint, podem dir que tipològicament el conjunt de Montlleó respon grosso modo als cànons magdalenians, però que el fet de tractar-se d’un campament a l’aire lliure, de no gaire durada, condiciona la indústria lítica en el sentit d’orientar-la molt clarament cap a activitats bàsicament de cacera.

9. Una visió tecnoeconòmica del conjunt lític L’activitat de talla lítica millor representada al jaciment és la producció de laminetes. Es documenta per un conjunt de peces des dels nuclis, els rebuigs de talla i els productes buscats. Al costat d’aquesta activitat feta in situ, apuntem també la presència de làmines-suports transformades en útils que no semblen haver estat aconseguides al mateix jaciment. La presentació d’aquesta dinàmica (producció de laminetes in situ, transports de làmines), ens servirà per reflexionar sobre la significació tecnoeconòmica d’aquestes opcions.

9.1. Els suports produïts in situ o aportats La presència d’algunes làmines en el conjunt d’útils ens ha portat a buscar els elements que es poden associar a una producció laminar. L’absència de nuclis amb negatius laminars, la raresa de les peces de preparació (tauletes, crestes, etc.), així com la dificultat de demostrar una disminució progressiva dels productes, segons un continuum làmina-lamineta dins del procés de talla, ens porta a pensar que les làmines suports són al·lòctones i que van ser transportades pels magdalenians al jaciment. En l’utillatge domèstic, els suports allargats han estat utilitzats, de forma preferencial, per fer els burins i alguns gratadors, mentre que la resta de l’utillatge de fons comú (becs, peces escatades, denticulats, etc.) es fa majoritàriament sobre ascles. Aquestes ascles poden ser subproductes de la talla laminar; en mancar elements diagnòstics com els nuclis d’ascles, és difícil proposar una talla autònoma d’ascles feta al mateix jaciment. Deixant de banda aquests elements, la majoria de les restes lítiques poden relacionar-se amb produccions de laminetes. En conseqüència hem de dir que en el jaciment només s’hi va fer la talla autònoma de laminetes, documentada per un conjunt de restes de talla característic, i de suports bruts o retocats. Els nuclis de laminetes són el resultat de l’explotació d’ascles, a vegades bastant gruixudes i de petits nòduls i còdols. En tots els casos, es fa més viu el pla de percussió llis mitjançant petites ascles o veritables tauletes i per l’abrasió, que ha pogut ser identificada a la majoria dels talons. L’abandonament dels nuclis es deu, generalment, a accidents de talla que no es van poder rectificar. En altres ocasions s’intenta aconseguir el redreçament dels esmentats accidents; així, per exemple, els reflecti-


Tribuna Arq. 2004-1

34

17/10/06

17:12

Página 34

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

ments tabulars es van poder corregir mitjançant l’obtenció de productes gruixuts amb percussió a la part del darrere de la cornisa o per l’obertura d’un segon pla de percussió oposat. Pel que fa a les laminetes brutes, n’hem pogut identificar tres tipus, seguint criteris morfològics. Les laminetes que presenten un pla a la cara inferior naturalment abrupte són el resultat, o bé d’una recuperació de cops de burí, o d’una talla de laminetes desbordants sobre el fil de l’ascla (Langlais, en premsa). Generalment el seu perfil és rectilini i la seva secció, triangular. Les laminetes amb plans simètrics de perfil rectilini poden provenir d’una talla sobre ascla, però ara feta al centre de la tauleta, o d’una producció que vagi recobrint totalment els nuclis piramidals; la seva secció va de trapezoïdal a rectangular. Les microlaminetes tortes, freqüentment de secció triangular, s’obtenen a partir de petits elements carenats sobre ascles.

9.2. Els esquemes operatius de producció Volem fer notar unes certes diferències en les amplades en relació amb l’estabilitat dels gruixos, sigui quin sigui el perfil del suport brut. Aquesta homogeneïtat morfomètrica la tornem a trobar entre les laminetes retocades, amb un mòdul de 3-5 mm d’amplada i 0,5-1,5 mm de gruix. El criteri d’amplada sembla indicar-nos una tendència cap a una producció pigmea, ja que aquestes peces, molt sovint senceres, tenen unes amplades molt properes al centímetre. Hem pogut observar que, entre les laminetes, hi ha dos tipus de perfils ben diferents: d’una banda tenim les laminetes rectilínies i de l’altra, les microlaminetes entre corbes i tortes. La qüestió és en quina mesura aquests dos suports corresponen a dos tipus de productes buscats o bé ens estan mostrant la variabilitat d’un mateix tipus? La primera hipòtesi ens porta a explicar la diferència dels perfils rectilinis o torts per una certa adaptació tècnica a una explotació exhaustiva dels nuclis, però és difícil de mantenir-la. Això no obstant, hi ha alguns exemples en el Magdalenià Superior que ens mostren que una producció rectilínia pot anar-se fent al llarg de tot un procés de talla, fins i tot microlítica (a la cova de Belvis, a l’Aude; Sacchi, 1994). La segona hipòtesi ens porta a proposar que la talla de laminetes estaria encaminada a buscar dos tipus de productes, la qual cosa implicaria uns conceptes tècnics diferents. Sembla que a Montlleó aquesta segona idea és la que va dominar; de moment ho podem dir a partir d’un primer estudi tecnològic de la sèrie, que ens ha permès detectar la presència de dues cadenes operatives diferents. D’una banda tenim una talla microlaminar feta sobre carenes, i de l’altra, una producció de suports de perfil rectilini a partir de petits blocs i d’ascles. En el cas de les microlaminetes, hem pogut observar una lateralització preferencial dels retocs semiabruptes inversos sobre la vora dreta. És més, si el 65% de les laminetes de perfil rectilini porten un retoc directe, entre els productes torts domina majoritàriament l’orientació inversa dels retocs, i aquesta forma de transformació no sembla que intervingui per tal de modificar el perfil del suport. Per tant, i con-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 35

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

35

tràriament al que passa amb altres sèries magdalenianes regionals, les laminetes de Montlleó es diferencien tant en les fases de producció, segons el tipus de talla, com en les de transformació, segons el tipus de retoc. Des del punt de vista funcional, la presència dels estigmes característics d’un impacte dóna suport a la hipòtesi d’una utilització d’aquests elements microlítics com a elements de projectil, fet que haurem de confirmar mitjançant estudis traceològics. A més a més, és molt interessant assenyalar que les microlaminetes presenten una integritat dels suports superior a la de les laminetes de perfil rectilini. En la hipòtesi d’una mateixa utilització, hem de plantejar-nos si aquelles s’han conservat millor gràcies al seu microlitisme o, pel contrari, estem parlant d’un estri amb una finalitat diferent, del tipus ganivet. Potser el caràcter pigmeu d’aquestes peces pot ser un element de resposta, però també podem plantejar-nos un tipus de funcionament diferent o complementari.

9.3. Síntesi i comparacions En l’estat actual de la recerca podem dir que els magdalenians de Montlleó van transportar al jaciment diferents suports: ascles i petits ronyons per tal de produir laminetes, però també algunes làmines-suport al·lòctones. La producció lameliforme va orientar-se cap a dos grans tipus de laminetes, de perfil i de dimensions diferents. Els subproductes associats també s’inclouen en el conjunt de suports d’estris apuntats (becs i perforadors, gratadors o peces escatades…). Seria de gran interès reflexionar sobre les diferències de tractament i de gestió dels suports recuperats en el conjunt de talla laminar en relació amb algunes làmines al·lòctones. Hauríem de preguntar-nos si l’escassa quantitat de làmines trobades al jaciment és un reflex d’una opció econòmica dels magdalenians, immersos en un context de pobresa de fonts d’abastament de sílex i de nòduls petits. Per concloure els aspectes tecnoeconòmics, seria interessant preguntar-se també sobre la diversitat tipològica de les laminetes de dors de perfil rectilini simples, truncades o denticulades, en relació amb una certa estandardització dels productes torts que tenen un retoc invers sistemàticament dextre. Les comparacions regionals confirmen el caràcter original de la sèrie de Montlleó, ja que ens n’hem d’anar fins a la regió francesa del Gard, amb el jaciment a l’aire lliure de Fontgrasse (Bazile et al., 1989) i a la vall de l’Aveyron, amb l’Abri Gandil (Ladier, 2000), si volem trobar algunes comparacions vàlides. Aquests elements ens recorden, a més, els recents treballs fets al jaciment de Thèmes, al Yonne (Lebrun-Ricalens i Brou, 2003). Les nostres reflexions sobre la funcionalitat del jaciment ens porten a preguntar-nos sobre el lloc on es van desenvolupar les activitats de cacera. Les dades de la fauna ens hauran de completar aquest panorama.


Tribuna Arq. 2004-1

36

17/10/06

17:12

Página 36

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

10. Les restes faunístiques El material arqueofaunístic recuperat fins ara a Montlleó consta de dos conjunts ben diferenciats. D’una banda tenim les restes òssies de vertebrats, fonamentalment de grans mamífers, i de l’altra, les conquilles d’origen marí. En tots dos casos l’agent d’acumulació és antròpic. Les causes d’arribada al jaciment d’aquest material són, però, diferents. En el cas de les restes òssies de grans mamífers, es tracta majoritàriament de deixalles de tipus alimentari, mentre que les restes malacofaunístiques són totes interpretables com a elements de decoració personal.

10.1. Les restes òssies Les restes òssies de Montlleó, a diferència de moltes estacions arqueològiques de cronologia magdaleniana, situades especialment a l’aire lliure, no semblen haver patit greus alteracions postdeposicionals. Sense que puguem dir que la conservació del material osteològic sigui òptima, sí que s’ha recuperat un nombre important d’elements. Les restes no dentàries es troben en un alt estat de fragmentació, però sembla que el motiu principal és d’origen antròpic, tot i que no seria menyspreable l’acció d’altres agents bioestratinòmics i, especialment, fossildiagenètics. Entre els grups caçadors-recol·lectors, especialment en latituds fredes, l’aprofitament alimentari de les preses porta gairebé a la seva desaparició. Després d’haver consumit tota la massa càrnica, els ossos amb cavitat medul·lar són sistemàticament fracturats per a l’obtenció del moll i, posteriorment, la resta d’ossos i estelles són sovint bullits per a l’obtenció de greixos i col·lagen. Per això, en la majoria dels casos, les identificacions taxonòmiques que hem fet les hem fet amb el material dentari. Dels resultats que ara podem oferir destaca el fet que el jaciment de Montlleó proporciona un típic patró faunístic del Paleolític Superior a Catalunya, amb un règim alimentari basat en els grans mamífers i no pas en els petits: cavalls, cérvols i, en menor quantitat, petits bòvids. El predomini del cavall ens remet a un cert arcaisme, ja que aquesta espècie és fonamentalment abundant en períodes anteriors com el Gravetià o el Solutrià; la tenim també, però, en climes relativament freds i secs, i amb una àrea de captació on dominarien pastures obertes, la qual cosa és exactament la que tenim a l’alta vall del Segre, on es troba Montlleó. Durant el Magdalenià hem comprovat l’existència d’una mena de «frontera bioclimàtica» que diferenciaria les ocupacions humanes del sud i nord de Catalunya (sense tenir ara en compte l’orografia dels jaciments). Aquesta mena de límit s’estendria aproximadament per la província de Barcelona. Al nord, a jaciments com Can Garriga, al Vallès Oriental o Bora Gran d’en Carreras, al Pla de l’Estany —i ara també Montlleó, a la Cerdanya—, la presència del cavall és encara important, com ho era de manera generalitzada en moments anteriors, tant en nombre de


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 37

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

37

restes, com d’individus o en biomassa. En canvi, cap al sud, en estacions de paleolític superior final de l’àrea tarragonina com la Mallada o les diverses que hem excavat a la vall del Montsant, la presència de cavall és esporàdica o fins i tot inexistent; la substitució es fa pel cérvol, la cabra salvatge i amb l’ampliació de l’espectre alimentari amb animals de mida petita (conill, cargols terrestres, etc.), que es faran habituals i predominants un cop implantat el canvi climàtic de l’Holocè (Nadal, 1998).

10.2. Els elements d’abillament A Montlleó, a més, s’ha constatat l’ús de material dentari per a la fabricació d’objectes d’abillament. És el cas d’una canina de cérvol, un tipus d’element prou freqüent a la Prehistòria, des del Chatelperronià fins al Calcolític i els inicis de l’Edat de Bronze. Tanmateix, el moment de màxima freqüència en l’ús d’aquesta peça dental com a element d’adornament es troba en el Magdalenià Mitjà i Superior clàssic de França i el Cantàbric peninsular (Barge-Mahieu et al., 1991: 11.) Pel que fa a l’altre gran grup faunístic relacionat també amb l’abillament, format per les conquilles d’origen marí, aquests elements són pocs però significatius, atesa la llunyania del sistema ecològic d’origen i, en la seva gran majoria, per les modificacions antròpiques observables. Hem de destacar, per la seva bona conservació, la presència de dues conquilles del gènere Trivia (família Cypraeaidae), que van ser biperforades en sentit sagital respecte llur altura màxima, i una altra conquilla de l’espècie Hinia incrassata (família Nassariidae) que, en aquest cas, presenta una perforació mecànica. Ambdós taxa han estat descrits com a elements aportats a jaciments prehistòrics amb finalitat d’objectes d’abillament. Així, Trivia és un gènere bastant habitual en els jaciments magdalenians francesos; de fet la Trivia europaea es troba entre les 15 espècies més abundants pel que fa a la seva presència en jaciments de Paleolític Superior (després d’alguns taxons tan típics com Dentalium, Glycymeris, Chlamys, Pecten, etc.). Hinia incrassata no és tan abundant, tot i que no és una espècie estranya. De fet, el gènere Hinia —representat per l’espècie Hinia reticulata— es troba entre les 10 espècies més freqüents pel que fa a representativitat en els jaciments francesos del Paleolític Superior. També, pel que fa als sistemes de transformació pel seu ús com a objectes de decoració, les nostres mostres no se surten de la tònica general. Entre les Trivia, són molt més nombrosos els elements biperforats que els monoperforats. Taborin, en un estudi sobre una mostra de 42 elements, n’identificà 4 no modificats, 10 amb una perforació i 28 amb dues perforacions (Taborin, 1993: 245). Pel que fa al gènere Hinia, és més normal trobar elements no perforats en jaciments arqueològics. Però les peces perforades acostumen a presentar sempre un sol orifici. La procedència d’aquests elements és difícil d’establir ja que tots dos gèneres es troben a l’Atlàntic i a la Mediterrània. Hem deixat la determinació de Trivia en el


Tribuna Arq. 2004-1

38

17/10/06

17:12

Página 38

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

gènere de forma expressa, ja que molts investigadors diferencien entre la Trivia europaea i la subespècie Trivia europaea mediterranea. La diferència consisteix en la presència d’uns punts dorsals foscos en la subespècie mediterrània. Malauradament, les alteracions postdeposicionals han afectat la superfície de les conquilles i aquest tret no pot ésser identificat en els exemplars de Montlleó. En el cas d’Hinia, la peça es mostrava rodada per acció de les onades, la qual cosa ens prova que la conquilla fou recollida a la costa, un cop mort l’animal. El conjunt de material malacològic es complementa amb algunes altres peces amb un grau de conservació pitjor, com és un fragment de valva del gènere Glycymeris i alguna conquilla fòssil que podria haver estat seleccionada també com a objecte de decoració personal.

11. Primers resultats de les anàlisis de distribució espacial Tot i que la investigació a Montlleó es troba encara en una fase inicial, amb una potència i superfície excavada que s’ampliaran en els anys futurs, creiem que les anàlisis de distribució espacial poden aportar ja alguns elements a tenir en compte. Les projeccions de materials en planta, secció i 3D mitjançant el programa ArcView 8.1.2 i la seva extensió 3D Analyst, treuen a la llum algunes hipòtesis de treball interessants que les noves campanyes d’excavació podran validar-nos.

11.1. Estudi de les possibles alteracions postdeposicionals El fet de trobar restes d’una ocupació magdaleniana a escassos centímetres de la superfície fa prendre certes precaucions a l’hora de fer interpretacions sobre aquest jaciment. Som conscients que diferents processos postdeposicionals, especialment en un jaciment a l’aire lliure d’aquest tipus, poden haver alterat en certa forma la distribució espacial original dels materials arqueològics allà dipositats (Hilton, 2003; Texier et al., 1998). Tot i això, les diverses campanyes d’excavació ens han lliurat un paquet homogeni de materials arqueològics clarament atribuïbles al Magdalenià. Així, sembla clar que no ens trobem davant d’un paquet sedimentari en què es barregin diferents moments culturals, però cal esbrinar si aquests materials es troben en bona mesura en posició primària, així com quin tipus d’alteracions postdeposicionals poden haver sofert. Amb aquest objectiu s’han deixat de banda els sectors A i C, petits i irrellevants, per tant, en els nostres plantejaments, i ens hem centrat en el Sector B, l’únic amb una superfície excavada considerable. En aquest sector va cridar-nos l’atenció l’elevat percentatge —gairebé el 50%—, de sílex amb pàtina blanca recuperats en els primers centímetres excavats. Tres són les possibilitats que creiem que justificarien l’existència d’aquest tipus d’alteracions en els sílex. La primera seria una alteració tèrmica produïda pel contacte d’aquests amb una estructura de combustió; tanma-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:12

Página 39

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

39

teix, l’homogènia distribució espacial en planta dels sílex amb pàtina i l’escassetat d’altres símptomes de termoalteració —com la presència de cúpules tèrmiques o mosaics en aquestes peces—, descartaria aquesta opció. La segona contemplaria el fet que les fonts d’abastament de la primera matèria utilitzada pels ocupants del jaciment proporcionessin sílex ja amb pàtina; en contra d’aquesta opció hem de dir que fins ara no s’ha localitzat cap aflorament de sílex amb aquesta pàtina, i que aquesta alteració sembla afectar sílex de diferents orígens. La darrera possibilitat és que aquests elements haguessin sofert algun tipus d’alteració postdeposicional en el jaciment que hauria generant l’esmentada pàtina. Si partim d’aquesta tercera idea, que ens sembla la més versemblant, podem pensar que una pedogènesi posterior a l’ocupació del jaciment podria ser l’origen dels processos de pàtina del sílex, ocasionada pels processos químics derivats de la presència d’aigua intersticial, de la descomposició de la matèria orgànica, de l’exposició dels materials a la intempèrie, etc. Per altra banda, no s’han de negligir els efectes dels processos de gel-desgel i altres factors climàtics, així com la bioturbació, que podrien ser els causants de lleugers moviments tant horitzontals com verticals dels materials. Un altre tipus d’elements arqueològics, els ossos, serveixen per acabar de refermar-nos en aquesta hipòtesi. En el procés d’excavació dels 24 m2 que fins al moment s’ha dut a terme en aquest sector, la quantitat d’ossos recuperats ha estat força elevada, es tracta majoritàriament de petites estelles en mal estat de conservació, com ja hem vist en l’apartat corresponent. En canvi, tant entre els materials recuperats de la caiguda del tall, com entre els que encara s’hi veuen en estratigrafia, es troben grans quantitats d’ossos de dimensions considerables i molt ben preservats. És d’aquesta manera, unint les projeccions de les seccions N-S amb els sílex amb pàtina blanca contraposats als que no en tenen, juntament amb les projeccions dels ossos recuperats, sobretot si tenim en compte les seves dimensions i estat de conservació, quan es pot intuir un canvi de comportament a partir d’uns 15/20 cm de profunditat —desaparició de gairebé la totalitat de sílex amb pàtina, unida a un augment quantitatiu i qualitatiu dels ossos conservats— (fig. 5). Així, la nostra hipòtesi de treball consisteix en el fet que el jaciment consta d’un primer horitzó arqueològic on trobem un paquet homogeni de materials magdalenians que hauria sofert algun tipus d’alteració postdeposicional —del qual a hores d’ara és difícil precisar la intensitat—, superposat a un altre horitzó on tot apunta que trobem materials de la mateixa cronologia més ben preservats. Esperem que els resultats de les anàlisis de micromorfologia, els remuntatges de la indústria lítica, així com la continuació dels treballs de camp, puguin aportar les dades suficients per acabar d’aclarir les causes i grau d’afectació dels processos postdeposicionals que haurien tingut lloc en el nivell més superficial del jaciment de Montlleó.


40

17/10/06

17:13

Página 40

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

Figura 5. Projecció dels ossos i dels sílexs amb pàtina blanca en la secció N-S dels quadres 5AB, 6AB i 7AB.

Tribuna Arq. 2004-1


17/10/06

17:13

Página 41

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

41

Figura 6. Distribució espacial dels ossos cremats i no cremats en la planta del Sector B.

Tribuna Arq. 2004-1


Tribuna Arq. 2004-1

42

17/10/06

17:13

Página 42

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

11.2. Evidències indirectes de l’estructuració de l’espai Tot i les alteracions postdeposicionals que creiem haver detectat en els primers centímetres excavats del jaciment, les anàlisis de distribució espacial han mostrat evidències indirectes de l’existència d’estructures de combustió en aquest indret. La projecció en planta de tots els ossos cremats mostra dues clares agrupacions al SE d’aquest Sector B, una a uns 10 cm de la superfície i amb uns 5 cm de potència, és a dir, al límit de la zona alterada, i una altra situada a poca distància de la primera però a uns cinc centímetres més de profunditat i amb 20 cm de potència (fig. 6). Tot i que els ossos cremats són per se indicadors de combustió, no s’han documentat delimitacions que puguem atribuir a estructures antròpiques ni importants acumulacions de cendres o carbons en cap d’aquestes agrupacions. D’aquesta manera, i de moment, no podem descartar que es tracti de llars de foc fora de context, ja sigui pel desplaçament en bloc dels seus elements o perquè es tracti de zones en què s’haguessin abocat restes alimentàries o materials procedents d’una estructura de combustió. D’altra banda, alguns dels processos postdeposicionals que hem descrit anteriorment podrien haver fet desaparèixer cendres i carbons, la qual cosa hauria dificultat la detecció d’una possible estructura de combustió. Esperem que les anàlisis dels sediments així com les mostres de micromorfologia recollides en aquesta zona, puguin desvetllar si en aquests sectors va produir-se una combustió.

12. Montlleó en el context del Paleolític Superior final pirinenc: primeres conclusions i hipòtesis de treball L’aparició de l’assentament de Montlleó al bell mig de la Cerdanya en una cronologia tan reculada, avui datable a mitjan XVIè mil·lenni BP, és un fet excepcional a escala de l’àrea pirinenca i que obre noves perspectives per entendre la descoberta de la vall ceretana per part de grups del Paleolític Superior. El primer que cal dir és que estem parlant d’un assentament d’alta muntanya, situat a més de 1.100 metres d’altitud i, per tant, en unes rigoroses condicions climàtiques fa 15.500 anys. Ens situem a finals del Pleniglacial, en un moment de transició cap a fases menys rigoroses però que, en zones altes de muntanya, significava encara un entorn molt fred i unes temperatures molt baixes bona part de l’any. Únicament durant curts períodes de temps amb millor clima, devia quedar desglaçat el sòl de la vall de la Cerdanya, moment en el qual els animals d’àrees més baixes haurien pujat per la vall del Segre i o del Tet per aprofitar les pastures verges de la zona. L’entrada a la Cerdanya dels magdalenians va poder-se produir per dues vies, la del Segre, des del sud, i la del coll de la Perxa, des del nord-est. Actualment no estem en condicions de privilegiar una de les dues per damunt de l’altra, i hem de considerar les dues possibilitats per igual. L’element que més ens havia orientat en un primer moment, el de les primeres matèries, que ens indicava una vinguda des del sud, ara ens planteja la dualitat que acabem d’esmentar, ja que el jaspi del Canigó i la varietat de


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 43

Montlleó. El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure

43

sílex recolza aquesta nova idea. Així doncs, l’eix Tet-Segre, del qual ja fa gairebé una dècada que parlem (Fullola et al. 1995; Utrilla 1996; Baills i Fullola 2003), s’erigeix com una via de contacte entre el nucli magdalenià del Rosselló i de la seva prolongació cap al Llenguadoc (Trou Souffleur, les Conques i cap a la Crouzade) amb la vall del Segre, amb el Parco com a jaciment més proper i la bauma de la Peixera d’Alfés a la zona de la plana de Lleida. Altres assentaments han d’anar apareixent en aquest sector per tal de donar suport al poblament de la zona durant el Magdalenià. El pas pel coll de la Perxa estaria obert durant tota la darrera glaciació durant alguns mesos l’any, i els seus 1.581 metres d’altitud devien ser l’únic obstacle entre aquests dos grups de jaciments a banda i banda del Pirineu. No caiguem tampoc en l’error de pensar en una unidireccionalitat nord-sud; el pas podia haver-se produït també per part dels que, remuntant el Segre des de la vall de l’Ebre, arribessin a la Cerdanya i, fessin el salt cap a la vall del Tet per explotar les zones septentrionals dels Pirineus. No entrarem ara a considerar en profunditat altres vies d’ocupació dels jaciments del Paleolític Superior, en general, i del Magdalenià, en particular, del vessant sud-pirinenc. Esmentem tan sols que la via costanera (Pertús / Port Bou) hauria estat la responsable del pas, des de moments molt antics, dels que ocuparen la zona de Serinyà i, per què no, dels contactes amb zones més meridionals de la costa mediterrània peninsular. La via que remunta la vall de l’Ebre seria, sens dubte, la responsable de les ocupacions de les valls que baixen des del Pirineu, cas dels jaciments de Forcas, Fuente del Trucho o Chaves al sector central, que no tenen possibilitats d’establir una connexió transpirinenca en moments de glaciació intensa. Per al Parco, és indubtable el coneixement que tenien els seus ocupants, igual que els de Montlleó, de les planes lleidatanes on obtenien el sílex de Castelló de Farfanya, per exemple, i res no ens fa pensar en primeres matèries importades del nord en el cas del Parco. Però la possibilitat del salt pel coll de la Perxa obre dubtes raonables en el cas de Montlleó, i així ho hem de constatar en aquests moments de la recerca. Com a reflexió final sobre l’assentament de Montlleó, podem dir que el fet que estiguem albirant la presència de més d’un sòl d’habitació, de més d’una ocupació, ens fa pensar no en una penetració esporàdica i única d’un grup a la vall ceretana, sinó més aviat en un coneixement de l’indret que perdura al llarg del temps i que fa que la vinguda fins al turó de Montlleó sigui una qüestió de periodicitat, d’explotació intencional d’uns recursos que es gestionaran no tan sols des del punt de vista cinegètic sinó també des del de primeres matèries o des del valor que podia tenir la possibilitat de travessar la carena pirinenca.

13. Bibliografia Barge-Mahieu, H. [et al.] (1991) Fiches typologiques de la industrie osseuse préhistorique. Cahier IV: Objets de parure. Publications de l’Université de Provence. Bazile, F., Guillerault, Ph.; Monnet, C. (1989) «L’habitat paléolithique supérieur de plein air de Fontgrasse», a Travaux 1983-1987, Gallia Préhistoire, 31, p. 65-92.


Tribuna Arq. 2004-1

44

17/10/06

17:13

Página 44

X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola, X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, A. Estrada, E. Sánchez, S. Lacruz, J. Grimao

Bronk Ramsey, C.; Pettitt, P. B.; Hedges, R. E. M.; Hardgins, G. W. L.; Owen, D. C. (2000) «Radiocarbon dates from the Oxford AMS system: Archaeometry datelist 30». Archaeometry 42,2, p. 459-479. Campmajó, P. (1991) «El poblament de la Cerdanya des del orígens fins a l’ocupació romana». Ceretania núm. 1, p. 21-38. Fullola, J. M. (2001) «Recherches sur le Paléolithique Supérieur dans le Nord-est ibérique: la Catalogne (1996-2001)». A: Le Paléolithique Supérieur eurpéen. Bilan quinquenal 1996-2001. Lieja: Comission VIII, XIVème Congr. UISPP, Lieja, setembre 2001, ERAUL 97, p. 141-148. Fullola, J. M.; Garcia-Argüelles, P.; Serrat, D.; Bergadà, M. M. (1995) «El Paleolític i l’Epipaleolític al vessant meridional dels Pirineus catalans. Vint anys de recerca a la franja pirinenca sud; interrelacions amb les àrees circumdants». Cultures i Medi, de la Prehistòria a l’Edat Mitjana. Vint anys d’Arqueologia pirinenca, actes del Xè Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Inst. d’Est. Ceretans, p. 159-176, 1 fig. Hilton, M. R. (2003) «Quantifying Postdepositional Redistribution of the Archaeological Record Produced by Freeze-Thaw and Other Mechanisms: An Experimental Approach». Journal of Archaeological Method and Theory, 10 (3): 165-202. IGME (1994) «La Pobla de Lillet». Mapa Geológico Esc. 1:50.000, hoja num 255. Instituto Geológico y Minero de España. Madrid. Ladier, E. (2000) «Le Magdalénien ancien a lamelles à dos de l’abri Gandil à Bruniquel (Tarn et Garonne): étude préliminaire de l’industrie lithique de la C20». A: Pion, G. (ed.) Le Paléolithique supérieur récent: nouvelles données sur le peuplement et l’environnement. Table ronde de Chambéry, p. 191-200. Langlais, M. [en premsa] «Les lamelles à dos magdaléniennes du Crès (Béziers, Hérault) : Variabilité des modalités opératoires et stabilité typométrique». Préhistoire du Sud-Ouest. Lebrun-Ricalens, F.; Brou, L. (2003) «Burins carénés -nucléus à lamelles : identification d’une chaîne opératoire particulière à Thèmes (Yonne) et implications». Bull. Soc. Préhist. Fr., t. 100, núm. 1, p. 67-83. Llac, F. (1991) «Histoire géologique de la Cerdagne». Ceretania, núm. 1, p. 7-17. Nadal, J. (1998) Les faunes del Plistocè final-Holocè a la Catalunya meridional i de ponent. Interpretacions tafonòmiques i paleoculturals. Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral inèdita] Roca, E. (1986) Estudi Geològic de la fossa de la Cerdanya. Fac de Geologia. Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral inèdita] Sacchi, D. (1994) «Un site paléolithique supérieur de moyenne altitude dans les Pyrénées : la Cauna de Belvis». A: Human adaptations to the Mountain Environnement in the Upper Palaeolithic and Mesolithic. Preistoria Alpina, t.28, Trente, p. 59-90. Taborin, Y. (1993) La parure en coquillage au Paléolithique. París: CNRS. Texier, J. P. [et al.] (1998) «TRANSIT, an experimental archaeological program in periglacial environment: Problem, methodology, first results». Geoarcheology, 13: 433-473.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 45

Can Xac (Argelaguer, Garrotxa) Un poblat a l’aire lliure del bronze final SUSANNA MANZANO, BIBIANA AGUSTÍ, NATÀLIA COLOMEDA

1. Introducció El mes d’agost del 2003 i durant les tasques de seguiment i control arqueològic que es fan a les obres de desdoblament de la carretera CN-260 entre Argelaguer i Montagut, es posa al descobert l’existència d’un jaciment d’època prehistòrica. Aquest, anomenat així perquè se situa en els camps de Can Xac, es localitza a pocs metres al nord de la cruïlla de la carretera que comunica els pobles d’Argelaguer i Tortellà. La campanya de delimitació s’inicià a principis d’agost i fou dirigida per l’arqueòloga Maribel Fuertes. Aquesta intervenció va determinar una àrea d’extensió d’uns 1.300 m2 per excavar, que s’estenia des del marge est de la riera d’Orriols, coneguda també pel torrent del Vinyot, vers l’est (fig. 1). Els talussos nord i sud, que delimitaven l’actuació de la nova autovia, eren positius i per tant, apuntaven la hipòtesi que el jaciment s’estengués més enllà dels límits afectats. Malgrat que els perfils mostren material arqueològic, sobretot la meitat occidental de l’espai delimitat, vers el torrent, la nostra intervenció només ha estat possible a l’àrea afectada per les obres de l’autovia. La campanya d’excavació es va iniciar a principis de setembre i va finalitzar el 21 de novembre de 2003. L’equip científic, de l’empresa Janus SL, era format per una tècnica directora, l’arqueòloga Susanna Manzano i dues tècniques, les arqueòlogues Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda. Per altra banda, l’equip es completà amb un dibuixant i catorze auxiliars, part de Janus SL i part de l’empresa Codex SCCL. A mitjan el mes de març del 2004 s’efectuà una nova campanya de tres setmanes amb l’objectiu d’excavar part d’un fons de cabana que s’endinsava dins el perfil sud de l’autovia i on no havia estat possible intervenir durant la campanya anterior.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

46

17:13

Página 46

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

Figura 1. Planta general del jaciment.

Finalment, la intervenció arqueològica es completà amb l’anàlisi i l’estudi científic de les dades exhumades. En aquest sentit, s’ha contemplat la incorporació d’estudis especialitzats, alguns d’ells ja iniciats, i que contribuiran a donar una visió global i més acurada del jaciment. En primer lloc, s’ha comptat amb un equip de geòlegs que han fet l’estudi geològic del jaciment; d’altra banda, les mostres i el sediment recollit ens han permès iniciar estudis de carpologia, malacologia, fauna, metal·lúrgia, antracologia, material lític, ceràmica i datació per radiocarboni 14. 2. Context Les terres de la comarca de la Garrotxa són un espai de transició entre el litoral i el Pirineu. Al sud de la comarca, les ribes del Fluvià exerceixen d’espai de circulació preferent en sentit est-oest. El jaciment es localitza al municipi d’Argelaguer, al vessant esquerre del torrent del Vinyot, uns centenars de metres abans d’arribar al Fluvià i sobre un ventall al·luvial, d’origen torrencial procedent del nord (Tortellà). Aquest ventall, al seu torn, reposa sobre una terrassa al vessant esquerre del Fluvià. La cota superior es troba a 2,30-2,50 metres per sota del nivell actual dels camps de can Xac. Les seves coordenades geogràfiques UTM són: longitud 470,5, latitud 4674,2, altitud 180 m.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 47

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

47

Per bé que Can Xac es localitza ja en la plana i a tocar del marge del Fluvià, només es pot entendre com un lloc d’habitació relacionat amb els diferents jaciments en alçada de la vall del Llierca. Fins fa poc temps, l’única informació arqueològica que teníem partia dels estudis fets en diferents indrets i nivells arqueològics al llarg de la vall. Els nivells successius del bronze final II (1200-950 aC) —nivells I i II— de la Bauma del Serrat del Pont, el nivell I de la Cova 120, el material de la Cova de les Monges, de la Cova del Cadabre i de la Cova dels Ermitons, són peces imprescindibles en la comprensió del poblament d’aquesta àrea. El període prehistòric on emmarquem Can Xac correspon a un moment evolucionat de l’edat del bronze final, en què la metal·lúrgia del ferro encara no és present. A les zones del litoral, aquest moment està ben representat per estructures d’habitació reduïdes i poc complexes i es parla d’un model estàndard d’establiments aïllats, en les terres altes o al pla, amb absència de desenvolupament urbà, una economia de subsistència, una sedentarització relativa i una societat poc estratificada. En aquest context els abrics i les coves haurien funcionat com a assentaments secundaris i provisionals. Aquesta és la funció que s’atribueix als nivells d’habitació de finals del bronze de les coves de la vall del Llierca, amb ocupacions curtes i successives. En el cas de la Bauma del Serrat del Pont es va poder identificar una cabana de fusta ajustada a l’abric, amb un espai de producció ben delimitat i restes de fauna que haurien pogut nodrir un petit grup humà (6 o 7 persones) durant uns tres mesos en cada cas (Alcalde et al., 1994). Els casos de la cova de les Monges i la dels Ermitons han estat també interpretats com a llocs d’habitació de grups ramaders amb una forta tradició indígena en diversos moments del bronze final (850-725 AC) (Toledo, 1990). Durant tota l’edat del bronze la desforestació havia jugat un paper important en l’establiment de superfícies agrícoles més grans, relacionades tant amb la producció agrícola com amb l’increment de la utilització del combustible vegetal per a la producció metal·lúrgica i ceràmica. Estudis fets a la banda nord dels Pirineus identifiquen la pràctica del conreu d’artiga (Garcia, 2000), sistema que topogràficament també s’ajustaria a les possibilitats del relleu garrotxí, adaptant el terreny de bosc mitjançant el desbrossament i la crema de rostolls fins poder llaurar i sembrar, i abandonant-lo després d’un o dos decennis de producció. Els estudis de restes macrovegetals es decanten a favor d’un major consum d’aglans que no pas de cereals, per bé que en aquesta interpretació preval el fet que les mostres procedeixen dels jaciments d’estada temporal estudiats fins al moment. També ha contribuït a aquesta valoració la pobra presència de sitges i de grans atuells ceràmics. En canvi, es coneix molt bé la producció ramadera als jaciments de la vall del Llierca, amb una gran presència d’ovicaprins i un bon nombre de suids i bòvids (Alcalde et al. 1994). En aquest marc, la localització de Can Xac s’avindria més amb una estació estable, de base agrícola i ramadera, que podria desplaçar-se puntualment cap a cotes més altes pel control de ramats. La seva situació sembla estar en relació amb una xarxa viària de tradició antiga, que es consolida en els intercanvis de productes metal·lúrgics (Pons, 1977) i que sol seguir els cursos fluvials per salvar els obstacles orogràfics. El seu emplaçament es troba en un punt idoni per comunicar les terres més aspres i altes de la Garrotxa i el Vallespir amb la plana que s’obre cap al sud-est.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

48

17:13

Página 48

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

3. Excavació del jaciment. Documentació d’estructures S’han identificat un total de dotze estructures, disseminades en una àrea d’uns 1.300 m2. Malgrat que algunes, situades en la secció del talús sud, només s’han pogut documentar, la resta s’ha pogut excavar en extensió. La seva entitat i conservació era diversa, algunes estructures de combustió només es conserven en part, sense poder-se determinar ni tan sols la seva planta original (com per exemple E-12 i E-13), i d’altres només es documenten en secció (E-15 i E-16). Malgrat això, es van identificar cinc estructures (E-3, E-6, E-7, E-15 i E-16) que respondrien a estructures d’hàbitat, i sis estructures de combustió (E-1, E-2, E-9, E10, E-12 i E-13). Una de les estructures d’hàbitat (E-6) presentava una llar a l’extrem nord-est (E-11) (fig. 1).

3.1. Estructures d’ocupació Malgrat que l’estat de conservació de cada estructura és diferent, la varietat, el volum i la disposició de material arqueològic recuperat, així com algunes dades de tipus estructural, ens fa determinar-les com a espais d’hàbitat. En el cas de les tres estructures que es van poder excavar en extensió, l’orientació era sempre la mateixa, de nord-oest a sud-est. Es retallaven en el ventall al·luvial, en algun cas sobre un nivell de còdols i graves que formen part d’aquest subsòl natural i que anivellen les irregularitats del terreny. Aquest tipus de subsòl coincidia en les tres cabanes documentades, tot i que a vegades el fons es trobava també excavat a la llera d’un antic curs d’aigua (un torrent o petita riera), que era delatat per una base travertínica de topografia irregular. Lògicament, el torrent estava sec en el moment de la instal·lació de la població. L’amortització de les cabanes també cal posar-la en relació amb una important aportació al·luvial, concretada en una gran quantitat de còdols, graves i sorres que inundaven l’interior de les estructures d’habitació, atrapant en estratigrafia un volum important de restes ceràmiques, faunístiques, fragments de molins, etc.

3.1.1. Estructura 3 Es trobava situada a l’extrem sud-est del jaciment, a 2,30 metres de fondària respecte la superfície. De morfologia irregular, lleugerament allargada, amb orientació nord-oest/sud-est (fig. 2). Se’n conserven vuit metres de llargada i 4,20 d’amplada i 1,50 metres de potència arqueològica. El límit nord estava ben documentat, retallat en el ventall al·luvial, mentre que el costat oest restava parcialment tallat per les màquines. Finalment, els límits sud i oest, malgrat que s’endinsaven sota el perfil de l’obra en la primera campanya, es van poder excavar i es va poder determinar que també estaven retallats en el ventall al·luvial.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 49

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

49

10/128

10/129

10/130

15/130

10/131

10/132

10/133

15/133,50

Figura 2. Planta de l’estructura 3.

Figura 3. Secció est-oest de l’estructura 3.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

50

17:13

Página 50

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

Des d’un punt de vista estructural, es va documentar la presència d’un forat de pal al centre de l’estructura i quatre a prop del límit sud-est. També es va descobrir la presència d’empremtes de petits troncs en el retall nord que haurien format part de l’estructura. L’estratigrafia recuperada mostrà una sèrie de nivells d’amortització, molt heterogenis, formats bàsicament per una successió de còdols, sorres, graves i argiles, que responen a aportacions al·luvials (fig. 3). Aquests nivells presentaven una gran quantitat de material arqueològic molt fragmentat. Per sota, documentàrem una sèrie d’estrats que vàrem considerar d’ocupació, atès el volum, l’estat de conservació i la disposició plana del material.

3.1.2. Estructura 6 Es localitzà a l’extrem nord-oest del jaciment, a una fondària d’1,95 metres i parcialment afectada per la construcció d’un mur de contenció del camp durant el segle xix. De morfologia ovalada irregular i d’orientació nord-oest - sud-est, es retalla també en el ventall al·luvial, UE 1017, format en aquesta zona per argiles estèrils i una concentració de còdols just en el límit sud-est de l’estructura. La base de l’estructura es trobava sobre el substrat natural d’un antic curs fluvial assecat, format per llims argilosos i molts còdols (fig. 4). Al llarg del límit est, de perfil vertical, reconeixem un pegat de sediment argilós de color més clar que el retall, sense carbons. Desconeixem la funció d’aquest pegat, tot i que es podria relacionar amb un sòcol d’argila, atès que presentava la mateixa disposició vertical que el retall, en què recolzava. S’assentava sobre una superfície horitzontal, més o menys anivellada, amb material in situ (UE 1029). El límit sud de l’estructura vingué donat per una formació travertínica de potència notable que la diferencia de l’estructura adjacent (E-7). El nivell d’ocupació es reconegué en un estrat (UE 1029) format per graves menudes, enfosquides, que anivellaven el sòl irregular natural. Dins aquest mateix estrat aparegueren la major part dels elements arqueològics. A l’extrem nord de l’habitació i a sobre del nivell d’ocupació, es documentà una llar (E-11) que es recolzava lateralment en el sediment argilós compactat que abans hem mencionat, i es disposava en pendent des del límit nord-est. La base de la llar vingué donada per un nivell de sediment amb graves com les de la UE 1029, rubefactat, amb alguns esclats calcaris de poc volum (entre 2 i 4 cm de longitud), esclatats per efecte de la combustió. Estava disposat en forma de cubeta lleugerament còncava i s’hi recuperaren alguns fragments ceràmics informes. En contacte directe amb aquest estrat reposava un altre que contenia un component important d’argila cuita, indestriable del nivell de cendres i carbons que componien el nivell d’ús de la llar. Aquest estrat es caracteritzà perquè contenia una peça ceràmica corresponent a la base d’un gran vas (coordenat 11.1), que es trobà in situ i que era reomplert de les mateixes cendres i terra cuita de tot l’estrat.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 51

secció 6.1

1064 –3/102

–3/109

–3/105

secció 6.2 1064

1029

ESTRUCTURA 11

1056

1029 TORRENT DEL VINYOT –7/102

–7/105

Figura 4. Planta de l’estructura 6 i 11 amb la rasa posterior.

Figura 5. Secció nord-est-sud-oest de l’estructura 6 i 11.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

52

17:13

Página 52

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

L’estratigrafia de l’estructura 6 presentava un nivell que vàrem identificar com un nivell d’ocupació (UE 1029) i, per sobre, un total de tres estrats (1018, 1022 i 1024) que eren d’amortització de l’estructura i que s’inscrivien dins dels límits de la cabana. Tota la part oest de l’estructura estava tallada per una rasa longitudinal (UE 1043) en sentit N-S, d’uns 7 metres de llarg per un metre d’amplada aproximadament, que destruïa els diversos estrats de reompliment de l’estructura, així com gran part del mateix nivell de subsòl. Aquesta rasa estava reomplerta per diversos nivells de sediments on recuperàrem alguns fragments ceràmics informes a torn (fig. 5).

3.1.3. Estructura 7 Situada al sud-est de l’estructura 6 i orientada novament de nord-oest a sudest, resulta morfològicament difícil de descriure, perquè s’identificà més per les concentracions de material arqueològic que no pas per límits estructurals. Aquesta concentració de material seguia un eix nord-oest —sud-est que coincidia amb la llera travertínica, i dibuixava un relleu molt accidentat i irregular en aquest sector. El material arqueològic apareixia en nivells que reposaven directament sobre el travertí, amb gruixos molt variables, i sobre un estrat de còdols molt concrecionats que semblava anivellar la superfície irregular del travertí. Els nivells superiors, UE 1023 i la UE 1025, eren argilosos però el segon contenia gran quantitat de còdols amb material ceràmic molt fragmentat sobre la llera de travertí. Per sota documentàrem la UE 1033, que semblava anivellar les irregularitats del travertí i que contenia també molt material arqueològic, en bona part introduït per la mateixa pressió del sediment i l’efecte de la gravetat, de manera que molts fragments ceràmics aparegueren perfectament encaixats entre els còdols, en posició vertical o obliqua, i de vegades molt concrecionats com els mateixos rierencs. 3.2. Estructures de combustió 3.2.1. Estructura 9 Situada al sud-oest de l’estructura d’ocupació E6 i a l’oest de l’E7, és una estructura en fossa, excavada en l’estrat de subsòl UE 1017. Presenta una morfologia trapezoïdal, amb una capçalera rectilínia d’argila cuita a l’extrem nord, més ampla (1 m) i l’extrem sud arrodonit (0,80 m). Les seves dimensions màximes són de 2,60 m per 1 m en planta i una fondària de 0,20 m. La seqüència estratigràfica es compon d’un estrat superior on es reconeix una concentració de pedres cremades dins un sediment argilós de color negre i vermell per l’efecte de combustió; aquest estrat és el que actua com a amortització de l’estructura. Immediatament per sota s’identifica un segon estrat de còdols cremats, cal-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 53

53

Figura 6. Seqüència de l’estructura de combustió 9.

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

54

17:13

Página 54

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

caris en la seva majoria, que s’inscriuen perfectament en els límits de l’estructura i la rebleixen. Sota aquest estrat, apareixen restes d’una combustió vegetal, en la qual es reconeixen perfectament restes de troncs carbonitzats disposats longitudinalment en la base de la fossa (fig. 6). Des del punt de vista de material, no s’ha documentat cap resta ceràmica dins l’estructura, com tampoc es reconeix cap preparació específica en la base, que únicament es troba anivellada per acollir les restes vegetals.

3.2.2. Estructura 10

Figura 7. Planta de l’estructura de combustió E-10.

Situada al sud-oest de l’estructura d’ocupació E-7, es tracta d’una petita fossa de combustió de morfologia irregular. Té unes dimensions d’1,0 × 0,80 metres i una profunditat màxima de 0,20 metres (fig. 7). Presenta un únic nivell d’ús i un nivell d’amortització. En cap cas vàrem recuperar material arqueològic, sinó únicament còdols cremats i mostres antracològiques que són recollides per ser analitzades.

3.2.3. Estructura 1 Fossa de combustió retallada en el ventall al·luvial, situada a uns cinc metres al nord de l’estructura d’ocupació E3. Presenta una planta circular d’un metre de diàmetre i 0,20 metres de fondària. Presenta una seqüència estratigràfica amb tres estrats amb gran quantitat de blocs de pedres cremades i carbons, cap resta ceràmica i 3 fragments de fauna (fig. 8).

3.2.4. Altres estructures de combustió A banda de les estructures ja esmentades, s’han registrat restes d’estructures que podien haver estat estructures de combustió i de les quals només es conserven concentracions d’argila cuita i carbons, de planta irregular i sense material arqueològic (E12, E13 i E2).


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 55

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

55

13/124 13/123

14/124

14/123

Figura 8. Planta de l’estructura de combustió E-1.

3.3. Organització de l’hàbitat La troballa d’aquest tipus de jaciments de l’edat del bronze al nord-est de Catalunya es concentra a la zona del litoral, com ara els jaciments de la Fonollera, Puig Macaró, Sant Martí d’Empúries, Parrallí, Estany de Camallera i Illa d’en Reixac. Fins ara no es coneixien establiments a l’aire lliure en aquestes contrades, tot i que les ocupacions temporals de les coves de la vall del Llierca feien pensar en hàbitats hipotètics de referència a la plana. En aquest sentit, Can Xac esdevé un primer pas en la verificació de la hipòtesi que afirma que les coves i abrics són assentaments estacionals amb centres més estables a la plana o en elevacions suaus. L’assentament de Can Xac es troba situat en un lloc idoni per a la creació d’un poblat: a prop d’un curs d’aigua, en zona de plana i amb un entorn apte per al conreu. Malgrat que no s’ha pogut excavar la totalitat de l’establiment, perquè no afectava l’obra, la zona objecte d’estudi ha donat com a resultat la trobada de cinc estructures d’hàbitat, tres de les quals s’han pogut excavar en extensió, i sis de combustió. Les cabanes excavades presenten una orientació nord-oest - sud-est, coincidint amb una antiga llera de riu. Malgrat això, no podem determinar l’orientació de les dues que resten sota el perfil i d’altres que podrien existir i que encara estarien per descobrir. Pel que fa a les estructures de combustió es troben a les immediateses de la ocupació. Tot i que no coneixem la totalitat de l’assentament, tots aquests elements referenciats ens fan pensar en l’existència d’un poblat amb una agrupació de cabanes que semblen associades, però sense cap urbanisme definit, sinó que sembla que aprofitaren la topografia del terreny per instal·lar-s’hi.


Tribuna Arq. 2004-1

56

17/10/06

17:13

Página 56

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

La construcció de les estructures d’ocupació es basa en l’aprofitament de la llera del riu abans esmentada i un retall que conformaria els diferents fons de les cabanes. L’aixecament de cada estructura es devia fer bàsicament amb materials peribles que no s’han conservat. A causa de l’obliteració per un seguit de riuades i, en alguna ocasió, per l’escapçament posterior que han patit aquestes estructures (paret de contenció, rasa), molts rastres constructius han desaparegut. Malgrat tot, encara ens resten alguns elements que ens permeten identificar-les com a estructures d’ocupació. Pel que fa a l’estructura 6 presenta una llar de foc al nord-oest, un forat de pal al centre i una franja d’argila plàstica intermitent que s’adossa al retall per la banda est i que podria haver funcionat com a sòcol. L’estructura 3 conté cinc forats de pal amb pedres de falca, també presenta una franja d’argila adossada a la paret sud, alguna empremta travertínica de restes vegetals (que podrien formar part de l’estructura desapareguda) i una estructura de combustió fora de la cabana, però propera, a la banda nord. Finalment, l’estructura 7 no presenta elements formals de construcció, ja que es troba molt arrasada i només en resta el fons, tot i això, pel fet que es troba sobre una massa travertínica, els diferents desnivells i forats naturals podrien haver funcionat com a base per a la sustentació. La funció específica de les estructures d’ocupació és difícil de determinar per les poques restes conservades. Tanmateix sembla que aquestes estructures tenen unes característiques que les fan atribuïbles a una funcionalitat d’hàbitat. L’estructura 3, però, en contenir una quantitat tan elevada de material ceràmic, grans gerres i 21 restes de molins, ens fa pensar en un ús comunitari de l’espai, bé sigui d’emmagatzematge o de producció.

4. El material arqueològic L’excavació del jaciment ha proporcionat gran quantitat de material arqueològic, no tan sols ceràmic, sinó també fauna, malacologia, metalls, carbons, molins, etc. L’estudi del material per part dels especialistes, encara en fase inicial, ens proporcionarà una visió global i completa del jaciment, i en definitiva, del context socioeconòmic d’aquest establiment a l’aire lliure. En termes generals, val a dir que gran part del material exhumat es documenta en les estructures d’ocupació i rarament en les de combustió, on només hi ha restes vegetals carbonitzades, així com blocs de rierencs cremats. Els nivells generals (UE 1001, 1003, 1017, 1021 i 1044) són pràcticament estèrils i no es documenta material arqueològic significatiu. De tot el material recuperat predomina, clarament, el tipus ceràmic (6.239 fragments) amb un percentatge del 93% respecte el global, la resta de categories són representades amb un 6% de fauna (368 fragments), un 1% de malacologia (48 fragments) i 6 objectes de bronze (fig. 9).


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 57

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

57

Figura 9. Volum de material arqueològic de Can Xac.

La conservació del material és variable, segons el tipus, tot i que en general és força bona. Un altre factor determinant és que el material que correspon als nivells d’amortització apareix molt fragmentat i barrejat amb potents nivells de còdols, sorres i graves. Tanmateix, el material exhumat en els estrats inferiors, i que hem interpretat com a nivells d’ús, presenta un estat de conservació força més complet, es disposa estès per tota la cabana, concentrat a la seva part central, sovint en posició plana, esclafat.

4.1. Material ceràmic El material ceràmic, que representa el 93% del total de material del jaciment, no tan sols és la categoria més ben representada, sinó que en si mateix constitueix un conjunt ceràmic molt interessant, atès que respon a un hàbitat estable, on trobem representades diferents activitats. Aquest conjunt ceràmic, encara pendent d’un estudi aprofundit, està format per 6.161 fragments de ceràmica a mà i 78 fragments de ceràmica a torn. La documentació de material a torn s’identifica amb nivells superficials deixats per la màquina excavadora i a estrats que formen part d’una rasa posterior al poblament. Així doncs, els considerem residuals. El conjunt de ceràmiques fetes a mà recuperat és molt important i els tipus són molt variats. Es documenten grans contenidors, petits vasets, vaixella de taula i cuina, etc. Les formes, sovint perfils sencers, són de gran varietat. Les vores poden ser exvasades, planes, bisellades, a vegades impreses; les parets rectes, globulars, troncocòniques; les bases realçades, planes o còncaves..... Així mateix, els acabats solen ser brunyits, les decoracions més freqüents són incisions, d’una o més línies, amb motius geomètrics; acanalats, també reproduint motius geomètrics, i impressions, bé amb ditades a la paret del vas o amb l’aplicació de cordons, simples o complexes, que sovint configuren motius decoratius.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

58

Página 58

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

El tipus de cocció de les peces sembla respondre a una cocció de forn lent, amb pastes que tant són reduïdes com oxidades i com a desgreixant, sorra i quars, sovint de gra gruixut.

Volum ceràmic

A mà forma

A mà informe

Amb torn forma

Amb torn informe

Total fragments

Estrats generals Estructura 1 Estructura 3 Estructura 6 Estructura 7 Estructura 11 Estructura 16

95 33 715 207 89 8 1

489 211 3134 785 372 17 5

10 0 4 0 0 0

38 0 10 16 0 0

632 244 3863 1008 461 25 6

1148

5013

14

64

6239

Totals

4.2. Fauna i malacologia La fauna representa, amb 368 fragments, un 6% del total del material exhumat durant l’excavació (fig. 9). Tal com passava amb la ceràmica, aquesta es documenta sempre en relació amb les estructures d’ocupació, a excepció de l’estructura de combustió E1, on documentem 4 ossos. En termes generals, l’estat de conservació de la fauna no és gaire bo, les restes són molt fragmentades i sovint s’han hagut de consolidar per a l’extracció. Per altra part, a banda de l’estudi que es faci per part dels especialistes, durant l’excavació, la fauna va ser classificada i inventariada en diverses categories. Així doncs, es va diferenciar els ossos llargs, amb 324 fragments, els ossos curts, amb 14 fragments, cranis i maxil·lars amb 24 fragments i finalment, 46 dents. Pel que fa a la malacologia, amb un total de 84 fragments, és present en totes les estructures d’hàbitat. És interessant, però, de destacar la quantitat documentada a l’estructura 3, amb 34 individus, mentre que a la resta la presència de malacologia és mínima. El tipus de material està representat per petits cargols, petxines i musclos (fig. 9).

Fauna

Malacologia

Total estructura 3 Total estructura 6 Total estructura 7 Total estructura 1 Total estrats generals

141 49 112 4 62

Total estructura 3 Total estructura 6 Total estructura 7 Estrats generals

34 2 4 8

Totals

368

Totals

84


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 59

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

59

4.3. Metalls Tot i que l’estudi dels objectes metàl·lics exhumats són objecte d’un estudi específic, en aquest apartat es dóna referència del nombre de peces documentades, així com la seva identificació.1 Val a dir que tot el conjunt metàl·lic és en bronze-coure i correspon a peces d’ornamentació personal. En aquest sentit, a l’estructura 6 s’han documentat dues agulles, una de cap enrotllat i una altra de cap anular, així com un petit botó. Tanmateix, a l’estructura 3 s’ha documentat un penjoll anular, un fragment de fíbula de pivot i un fragment del que podria ser part d’un braçalet (fig. 9). Desconeixem, ara per ara, l’origen d’aquests objectes i si es pot considerar la possibilitat d’una producció pròpia, ja que només s’ha documentat un petit fragment que podria respondre a un residu metàl·lic. Total estructura 3 Total estructura 6

3 bronze 3 bronze

Totals

6

4.4. Distribució del material a l’estructura 3 El material arqueològic recuperat de l’estructura 3 fou força nombrós. En general, es documentaren 3.849 fragments de ceràmica a mà, de les quals 715 són formes, 141 restes de fauna, 34 de malacologia i 3 fragments metàl·lics (fig. 10).

Figura 10. Material arqueològic de l’estructura 3.

1. L’estudi preliminar ha estat fet per l’arqueòloga M. Carme Rovira.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

60

Página 60

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

10/129

1051 15/130

1051

10/133

15/130,50

Figura 11. Distribució del material al nivell d’ocupació UE 1036 de l’estructura 3.

Pel que fa a la distribució del material per unitats estratigràfiques, als estrats d’amortització es registraren 570 fragments ceràmics, dels quals 67 són formes, 22 són restes de fauna i 23, de malacologia, i hi ha 3 fragments basàltics que podrien correspondre a molins. Així mateix, el nivell d’ocupació registra un total de 3.281 fragments, dels quals 645 corresponen a formes, sovint perfils sencers, 151 restes de fauna, 11 de malacologia, un fragment de fíbula de pivot i 4 fragments de possibles molins (fig. 11).

4.5. Distribució del material a l’estructura 6 El material arqueològic es concentrava bàsicament en els nivells d’ocupació, la major part en posició plana o lleugerament inclinada amb un volum ceràmic de 992 fragments, dels quals 207 són formes i 16, fragments de fauna (fig. 12). Entre el material ceràmic de la UE 1029 (fig. 13) en destaca un amb decoració d’acanalats amb doble faixa de decoració incisa de triangles invertits i reomplerts


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 61

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

61

Figura 12. Material arqueològic de l’estructura 6.

secció 6.1

1064 –3/105

–3/102

–3/109

secció 6.2 1064

ESTRUCTURA 11

1056 1052

1029 TORRENT DEL VINYOT –7/102

–7/105

Figura 13. Distribució del material al nivell d’ocupació UE 1029 de l’estructura 6.


Tribuna Arq. 2004-1

62

17/10/06

17:13

Página 62

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

amb línies incises obliqües paral·leles, així com un tap manufacturat, idèntic a un altre aparegut a l’estrat UE 1010 de l’estructura 3, i tres petites fitxes quadrangulars de ceràmica. Els nivells d’amortització registraren 312 fragments ceràmics molt fragmentats, dels quals 67 són formes i 33 fragments de fauna. En contrast, el material lític es reduïa a alguns fragments de basalt que formaven part de molins i una sola lamineta de sílex recuperada en els nivells superiors. Finalment, el material metàl·lic estava compost per uns pocs objectes de bronze molt ben conservats: una agulla de cap enrotllat, una agulla de cap perforat i un botó.

4.6. Distribució del material a l’estructura 7 El volum ceràmic total fou de 461 fragments, dels quals 89 eren formes (fig. 14). A l’estrat superior aparegueren 168 fragments ceràmics, amb 27 formes, i 16 de fauna; entre els ceràmics hi comptem un grup de fragments de tovot, alguns informes amb decoració d’acanalats i incisions i una prensió de botó. L’estrat 1025 proporcionà 62 fragments, dels quals 9 eren formes i una única resta òssia. Finalment l’estrat inferior, UE 1033, registrà 227 fragments ceràmics, dels quals 51 són formes i 64 restes de fauna (fig. 15). La distribució del material coordenat resta de la manera següent:

Figura 14. Material arqueològic de l’estructura 7.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 63

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

0/111

0/113

63

0/115

0/117

ESTRUCTURA 7 1033

2/117

TRAVERTÍ ESTRUCTURA 7 1042 1041

ESTRUCTURA 10

–4/111 –4/113

–4/115

–4/117

Figura 15. Distribució del material al nivell d’ocupació UE 1029 de l’estructura 7.

5. Conclusions La localització del jaciment de Can Xac, a una fondària mitjana de 2 metres respecte el nivell actual dels camps, només ha estat possible gràcies a la tasca de seguiment arqueològic que s’està fent durant les obres de la nova autovia. En cap moment durant el procés de prospecció o rebaix de la capa vegetal es va registrar material arqueològic o ceràmica en superfície que fes pensar en l’existència d’un jaciment arqueològic. Així doncs, només el control arqueològic del rebaix fins a cota ha permès detectar-lo, excavar-lo i recuperar-lo. Si acceptem que la topografia de la plana del Fluvià, en part, és d’origen al·luvial, cal pensar que aquest tipus d’assentaments prehistòrics poden haver quedat atrapats i segellats sota una important potència de sediment. Pel que fa al cas concret de Can Xac, el jaciment no es concreta només en l’espai reservat a l’autovia. El traçat de la nova via presenta una orientació d’oest a est, mentre que el jaciment té una orientació de nord-oest a sud-est. Així doncs, la seva


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

64

17:13

Página 64

Susanna Manzano, Bibiana Agustí i Natàlia Colomeda

continuïtat vers el sud-est, resseguint el curs de la riera, sota els camps actuals, sembla confirmat per la presència d’estructures i material en el talús. Pendents dels resultats dels estudis especialitzats que s’estan fent, sembla clar que el jaciment respon a una ocupació a l’aire lliure, probablement estable. Tant pel volum de material com per la seva varietat, sembla corroborar la hipòtesi d’un hàbitat estable, segurament de curta durada. Factors com la situació en un lloc amb risc d’inundació, el tipus d’amortització documentada, d’aportacions al·luvials, fan pensar en un abandonament sobtat del lloc, potser per traslladar-se a indrets propers no tan exposats a les inundacions. A priori la localització de Can Xac s’avindria més amb una estació estable, de base agrícola i ramadera, que podria desplaçar-se puntualment cap a cotes més altes pel control de ramats. La seva situació sembla estar amb relació a les possibilitats de comunicació i de recursos naturals que ofereix el curs fluvial. En aquest sentit, el seu emplaçament es troba en un punt idoni per comunicar les terres més aspres i altes de la Garrotxa i el Vallespir amb la plana que s’obre cap al sud-est. A l’espera dels resultats de carboni 14 i dels estudis ceràmics, situem cronològicament el jaciment en algun moment del bronze final, entre els últims segles del segon mil·lenni i els primers del primer mil·lenni aC.

6. Bibliografia Agustí, B.; Alcalde, G.; Burjachs, F.; Buxó, R.; Juan-Muns, N.; Oller, J.; Ros, M.T.; Rueda, J. M.; Toledo, A. (1987) Dinàmica de la utilització de la Cova 120 per l’home en els darrers 6.000 anys. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques. (Sèrie Monogràfica; 7). Alcalde, G.; Molist, M.; Toledo, A. (1994) «Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) a partir del 1450 aC». Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa [Olot: Museu Comarcal de la Garrotxa], núm. 1. Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M.; Toledo, A. (1997) «Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) entre 2900 i 1450 aC». Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa [Olot: Museu Comarcal de la Garrotxa], núm. 2. Alonso, N.; Gené, M.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J.B.; Moya, A.; Tartera, E. (2002) Assentament protohistòric, medieval i d’època moderna de El Vilot de Montagut (Alcarràs, Lleida). Lleida: Pagès, 2002. Buxó, R. (1990) «Metodología y técnicas para la recuperación de restos vegetales (en especial referente a semillas y frutos) en yacimientos arqueológicos». Cahier Noir, 5, Girona. Clop, X. (2001) «El foc i la producció de ceràmica». Cypsela, 13, 2001: p. 57-71. Clottes, J.; Constantini, G. (1976) «Les civilisations de l’Âge du Bronze dans les Causses». Préhistoire Française, II, 1976. Equip Minferri (1997) «Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’aire lliure durant la primera meitat del II mil·lenni cal. BC : primers resultats


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 65

Can Xac. Un poblat a l’aire lliure del bronze final

65

de les excavacions en el jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues)» Revista de Ponent, 7, 1997, Lleida. Gailledrat, E.; Taffanel, O.; Taffanel, J. (2002) Le Cayla de Mailhac (Aude). Les niveaux du premier Âge du Fer (VI-V s. Av. J.-C.). Lattes: Publ. de l’UMR 154 du CNRS, 2002. Garcia, D. (2000) Sistemas agrarios, cultivo de los cereales y urbanización en Galia meridional (s. viii-iv aC). A: Buxó, R.; Pons, E. «Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa occidental; de la producció al consum». Actes del XXII Col·loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro. Girona, 1999, 189-196. Genera i Monells, M. (1987) «Els pobles dels Camps d’Urnes al sud de Catalunya: l’establiment del Puig Roig (El Masroig, Priorat)». Tribuna d’Arqueologia, 1985-86. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat, 1987. Guilaine, J. (1972) «L’Âge du Bronze en Languedoc Occidental, Roussillon, Ariège». Mémoires de la Société Préhistorique Française, 9, 1972. Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. (1994) «L’origen de l’arquitectura en pedra i l’urbanisme a la Catalunya Occidental». Cota Zero, n. 10, 1994, p.73-89. Maya, J. L. (1992-1993) «El Bronce Final-Hierro Inicial en la zona del valle del Ebro, Bajo Aragón», Prehistoria, IX.X, Caspe-Zaragoza, 1986 (1992/93), p. 7-50. Maya, J. L.; Cuesta, F.; López Cachero, J. (ed.) Genó: un poblado del Bronce Final en el Bajo Segre (Lleida). Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona, 1998. Muñoz, A. M.; Pericot, M. Ll. (1975): «Excavaciones en els Ermitons». Pyrenae, 11, 7-42. Navarro, R. «Las fíbulas de Cataluña». Publicaciones eventuales nº 16 del Instituto de Arqueología y Prehistoria. Barcelona: Universidad de Barcelona. 1970, 121 p. Palol, P. de «La necrópolis hallstáttica de Agullana». Biblioteca Praehistorica Hispana, I, 1958. Pons i Brun, E. La Fonollera (Torroella de Montgrí, Girona). Un poblado al aire libre del Bronce Final. Girona: Servicio Técnico de Investigaciones Arqueológicas de la Excma. Diputación Provincial de Girona, 1977. (Serie monográfica; 7) Pons i Brun, E. L’Empordà, de l’edat del Bronze a l’Edat del Ferro. 1100-600 aC. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 1984. Pons, E.; Molist, M.; Buxó, R. «Les estructures de combustió i d’emmagatzematge durant la protohistòria en els assentaments de la Catalunya litoral». Cota Zero, n. 10, p. 49-59,1994. Roudil, J. L. «L’Âge du Bronze en Languedoc Oriental». Mémoires de la Société Préhistorique Française, 10, 1972. Toledo, A. (1982) «La Cova de les Monges. Un habitacle de l’Edat del Bronze». Cypsela, IV, 69-89. Toledo, A. (1990) La utilització de les coves des del Calcolític fins al Bronze final al N.E. de Catalunya (2.200-650 aC). Tesi de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Pรกgina 66


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 67

L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach. Campanyes 2001-2003 (Palau-saverdera, Alt Empordà) JOSEP TARRÚS I GALTER,1 ENRIC CARRERAS I VIGORÓS 2

1. Introducció Les tasques d’excavació del poblat neolític de Ca n’Isach, dirigides per Sara Aliaga, Júlia Chinchilla, Oriol Mercadal i Josep Tarrús, es varen fer entre els anys 1987 i 1994, amb campanyes de Setmana Santa i d’estiu que varen permetre l’estudi d’una àmplia àrea d’uns 600 m2. Varen aparèixer la meitat d’una gran cabana oval i altres dues cabanes subrectangulars enllaçades al costat de 60 estructures d’habitació (murs, focs, sitges, forats de pal i una cisterna), repartides entre les cabanes i situades dins de quatre nivells arqueològics. Després d’aquestes campanyes sabíem, gràcies als materials arqueològics i a les datacions per carboni 14, que a Ca n’Isach hi havia hagut una primera fase, potser sense cabanes, anterior al IV mil·lenni cal. aC, pròpia del grup de Montboló del Neolític mitjà inicial; una segona fase de la primera meitat del IV mil·lenni cal. aC, relacionable amb el grup Empordanès, un Neolític mitjà ple, tipus Chassey, i una tercera fase de finals del IV mil·lenni cal. aC, que es pot emmarcar dins del grup de Veraza, ja dins d’un Neolític final o Calcolític antic. L’any 1996 ja vàrem redactar (Sara Aliaga, Júlia Chinchilla, Oriol Mercadal i Josep Tarrús) un primer projecte de restauració i adequació a la visita del jaciment, que ha servit de base per al projecte que l’any 2001 (arranjat per Josep Tarrús) es va lliurar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat, a la Diputació de Girona i a l’Ajuntament de Palau-saverdera, per tal de començar la seva execució. 1. Arqueòleg i membre del GESEART. 2. Membre del GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional).


Tribuna Arq. 2004-1

68

17/10/06

17:13

Página 68

Josep Tarrús, Enric Carreras

Els treballs de restauració i adequació a la visita del jaciment, entre el novembre del 2001 i el maig del 2003, han permès reestudiar la zona nord del poblat, que tot primer havíem desestimat perquè havia patit l’acció de les màquines excavadores als anys 1987 i 1988, amb resultats espectaculars. Hi han aparegut dues cabanes subrectangulars més entrellaçades, col·locades darrere de les anteriors, més al nord, que ens han confirmat la morfologia d’aquestes cases neolítiques de murs de pedra seca i coberta vegetal. Alhora, el poblat, ara ja amb un mínim de quatre habitatges subrectangulars i una gran cabana oval contemporànies, prenia un aspecte d’una veritable aglomeració habitada, amb carrers i cases arrenglerades, desconeguda fins aleshores en el registre català del Neolític mitjà. Durant aquesta nova etapa d’excavacions s’hi han descobert 29 noves estructures (forats de pal, focs, murs). Actualment disposem de 89 estructures d’habitació a Ca n’Isach. En els treballs fets a Ca n’Isach hi ha col·laborat personal del Geseart (Enric Carreras, Josep Tarrús, Àngels Custoja i Pere Gay), a més de Sebastià Delclòs, enginyer forestal i membre dels Amics de l’Albera, que és un col·laborador habitual en aquestes tasques de protecció o adequació del patrimoni cultural d’aquestes serres altempordaneses. També ens ha estat de gran utilitat l’ajuda de diversos companys, arqueòlegs (Mireia Pedro i Anna Soler) o estudiants d’arqueologia en aquell moment (Clara Alonso, Xavier Oms i Sandra Lacruz), que ens han auxiliat en alguns moments especialment delicats, com foren l’excavació de les dues noves cabanes o dels tres nous focs apareguts, al nord de la gran cabana oval. Les feines de restauració, dirigides pel Geseart, han estat fetes pel paleta Josep Besa, del veí poble de Pau, i els seus tres manobres (dos bolivians i un belga), al costat del maquinista Joan Luque, també de Pau. Cal esmentar també que hem comptat amb la bona disposició i franca col·laboració dels responsables de la urbanització del Mas Isaac, que des del principi ens varen facilitar la pedra (gneis i esquist) necessària per a les tasques de restauració, procedent d’un aflorament local. Igualment cal assenyalar que l’Ajuntament de Palau-saverdera ha estat en tot moment assabentat del desenvolupament dels treballs de restauració del poblat neolític, a través de les entrevistes setmanals que manteníem amb el seu alcalde Narcís Deusedas. La seva col·laboració no ens ha faltat mai al llarg de tot el procés burocràtic, a vegades complex i dificultós, que ha permès finalment obrir al públic aquest poblat neolític visitable. Com és sabut, el finançament dels treballs ha anat a càrrec de la Diputació de Girona i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de la gestió de l’Ajuntament de Palau-saverdera, que han volgut fer-hi les inversions necessàries entre els anys 2001-2002.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 69

L’adequació per a la vista del poblat neolític de Ca n’Isach

Figura 1. Plànol del poblat neolític de Ca n’Isach, després de la restauració i l’adequació per a la visita l’any 2003.

69


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 70

70

Josep Tarrús, Enric Carreras

2. Els treballs fets 2.1. Condicionament, neteja i cartell de l’entrada Les primeres setmanes de treball a Ca n’Isach es varen dedicar, seguint el projecte presentat, a refer completament la tanca perimetral del jaciment, a desbrossar les cabanes i tot el recinte, a iniciar la restauració dels murs de pedra seca d’aquestes cabanes neolítiques i a posar-hi un cartell indicatiu i de crèdits a l’entrada. Tot primer es varen dedicar força dies a la neteja a consciència de les ruïnes, molt deteriorades i cobertes de vegetació a causa de l’abandonament sofert en els darrers 7 anys, des que l’any 1994 es va donar per acabada l’excavació de Ca n’Isach. A la vegada es va retirar una surera que havia quedat per terra després de la gran cremada de l’estiu del 2000. Tot seguit amb l’ajuda de Joan Luque, del poble de Pau, conductor d’una petita màquina excavadora, es va allisar tot el terreny interior del recinte, en especial al voltant de les cabanes, per tal de donar-li un millor aspecte i realçar les restes de les construccions neolítiques. El paleta Josep Besa del poble de Pau, amb el seu personal, s’ha fet càrrec de la reparació de la tanca perimetral i del portal d’entrada. Aquesta tanca es va haver de refer del tot, regularitzant l’alçada dels pals i pintant-los, a la vegada que l’antiga tela metàl·lica era substituïda per una altra de més qualitat i també de color verd. Des del principi es va optar per anar tots plegats a treballar-hi un dia fix a la setmana, els membres del Geseart i els col·laboradors juntament amb el paleta i els manobres, per tal que la restauració avancés de forma fiable i sense errors. A finals de desembre del 2001 el paleta va iniciar la restauració de les parets de pedra seca de les cabanes, començant per la gran cabana oval, que presentava menys dificultats d’interpretació (amplada, composició, alçada) que les dues cabanes subrectangulars que s’havien excavat entre el 1991 i el 1994. Queda clar que quan ja quedaven resoltes les parts més delicades de la restauració —com perfilar el perímetre de les parets de les cabanes o decidir el tipus de parament dels murs—, deixàvem que el paleta hi treballés una setmana seguida per completar les tasques menys compromeses, com ara reomplir l’interior dels murs de les cabanes. A principi de l’any 2002 es va col·locar, al costat de la porta d’entrada al recinte, el cartell indicador del poblat amb els crèdits de les institucions que l’havien fet possible i de l’empresa (Arqueolític) que es faria càrrec de la seva difusió escolar i turística. Una vegada acabada la neteja, el desbrossament i el terraplenament general del jaciment, tasques fetes sobretot l’any 2001, entre els anys 2002-2003 hem anat mantenint controlada la vegetació a base d’herbicides, tant a l’interior del jaciment com a la vorera amb grava que ressegueix la tanca perimetral. A més en David Vergés,


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 71

L’adequació per a la vista del poblat neolític de Ca n’Isach

71

del poble d’Espolla i bon coneixedor de les tasques del bosc, es va encarregar de llevar el suro de les quatre alzines sureres del jaciment, cremades en l’incendi del 2000, per tal de millorar-ne l’aspecte i afavorir-les.

2.2. Excavació de nous espais d’habitatge Els treballs de terraplenament de l’any 2001 varen servir també per descobrir un mur d’una nova cabana (espai d’habitatge 5), que aflorava sota els munts de terra que hi deixaren les màquines excavadores l’any 1987, just abans de començar l’excavació arqueològica. L’any 2002 es varen netejar els murs perimetrals d’aquesta nova cabana i es va comprovar que gairebé no hi quedaven sediments, perquè de seguida apareixia per arreu la roca mare local, dins de la qual es varen trobar cinc forats de pal, profundament excavats dins del gneis i alguns amb falques. La seva forma final era la d’una cabana subrectangular, oberta al sud, a tres metres i mig del darrere de la cabana o espai d’habitatge 2, que també estava oberta al sud. Adossada i a l’oest d’aquesta cabana en va aparèixer una altra o espai d’habitatge 6, igualment gairebé sense sediments i amb presència de quatre forats de pal al seu interior, excavats dins de la roca mare de gneis. És també de forma subrectangular i queda oberta al sud, just al darrere —uns 3,2 m— de la cabana o espai d’habitatge 3. Dins d’aquesta nova cabana 6 es va reconèixer l’existència de profunds solcs amb sis forats de pal al seu interior, que delimitaven un nou espai d’habitatge 7, que quedava per sota dels murs de l’anterior i que a més hi quedava entravessat, amb una orientació de nord-est a sud-oest. Aquesta nova cabana, de ben segur la més antiga de Ca n’Isach contenia un petit fogar o braser, cilíndric i força profund, on varen aparèixer diversos fragments de vasos ceràmics (bols) d’aspecte antic (Neolític mitjà ple o inicial) per la seva pasta i acabats, tot i que no hi hagués formes massa característiques. Podria pertànyer, si jutgem per aquestes ceràmiques, a la fase primera (grup de Montboló) del jaciment o bé a l’inici de la segona (grup Empordanès). A les altres, les noves cabanes 5-6, s’hi varen recuperar uns pocs fragments de ceràmica a mà, amb formes i pastes assimilables al nivell Ib de Ca n’Isach, és a dir, del neolític mitjà ple del grup Empordanès, una variant local del Chassey del sud de França. Sembla, doncs, que aquestes dues noves cabanes formen un nou grup de dues habitacions, obertes al sud i situades just al darrere de l’anterior parella, els espais d’habitatge 2 i 3, de la mateixa cronologia. Els tres focs en cubeta circular (E-62,63,64), que es varen localitzar l’any 2001 al nord de la gran cabana oval o espai d’habitatge 1, varen ser excavats entre el 2002 i el 2003. Conformen tots tres més els cinc forats de pal que emmarquen l’espai d’habitatge 4, possiblement una zona coberta dins de la qual hi devia haver els focs esmenats. El foc E-62, el més occidental, es troba per sobre d’on havia d’estar el mur est de la cabana 2, per la qual cosa suposem que ha de ser posterior.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 72

72

Josep Tarrús, Enric Carreras

La seva excavació va resultar particularment interessant. Tots tres consisteixen en una rotllana de blocs clavats, de mides similars i al voltant dels 1,8-1,9 m, recoberta interiorment per una plataforma de lloses planeres, d’esquist i gneis. Al centre hi afloren multitud de quarsos, petats per l’escalfor. Per sota de l’enllosat hi havia una capa de cendres i carbons amb algunes ceràmiques a mà, indeterminables, llevat d’alguna que per la seva pasta esfullada apunta a un moment propi del grup de Veraza, del Neolític final o Calcolític antic. Només una datació per carboni 14 dels nombrosos carbons aconseguits ens podria aclarir la cronologia d’aquests tres focs exteriors en renglera.

2.3. Restauració de les cabanes i dels nous focs La restauració de les cabanes 1-3, ja existents d’ençà de les excavacions de 19871994, no va ser fàcil. El principal problema fou la delimitació del perímetre extern de les cabanes, perquè els seus murs estaven molt enrunats i dificultaven la identificació dels seus límits. En el cas de la gran cabana oval o EH-1 la tasca va ser una mica més senzilla, perquè les restes de blocs eren abundants, encara que a vegades desbordaven els límits del mur, i també hi restaven suficients lloses clavades o mig tombades in situ com per fer-se una idea clara de quina era l’estructura original del parament i quins eren els seus límits reals. En dos casos, a l’angle nord-oest de la cabana damunt del fogar E-62 i a l’angle nord-est damunt del fogar E-64, l’enrunament del mur perimetral cobria els focs esmentats. Aquí la feina va ser tot primer anar aixecant les lloses tombades i posar-n’hi de noves quan calia i després continuar alçant la paret amb pedra seca (de gneis i esquist local) fins a l’altura (1,40 m) que ens permetien les restes conservades. Evidentment, només es va restaurar el mur fins al lloc on se’n conservaven restes, per la qual cosa només es podrà veure mitja cabana refeta. Recordem que durant les campanyes d’excavació de 1988-1990 ja es va veure que la meitat est d’aquesta gran cabana oval s’havia perdut per l’erosió natural, irremediablement, feia molt de temps. Cal esmentar que la cara interna de les lloses clavades i del parament perimetral d’aquest EH-1 va ser lligada amb un morter (ciment Pòrtland amb sorra, calç groga i aigua), per assegurar-ne la permanència; mentre que el reompliment intern es va fer amb pedres sense lligar, llevat de la capa més superficial que també anava enganxada per sota amb morter. La delimitació dels murs de les cabanes subrectangulars 2 i 3 va resultar molt més complicat, perquè el seu mal estat de conservació —només en restaven una o dues filades— i l’escampadissa del seu enrunament ho dificultava seriosament. Per poder-ho fer ens vàrem fixar en l’alineament dels blocs o carreus més grans i vàrem retirar els blocs que sobreeixien de la línia prèviament definida. La posició dels forats de pal, tant els laterals, arran dels murs, com els frontals, que ens marcaven la zona d’entrada, ens varen ser molt útils durant aquest procés de marcatge del perí-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 73

L’adequació per a la vista del poblat neolític de Ca n’Isach

73

metre original dels murs d’aquestes cabanes subrectangulars de la primera renglera, la més al sud. Els murs perimetrals de les cabanes 2 i 3 es varen fer només amb paraments de pedra seca, tal com eren originalment, sense lloses clavades. Es varen pujar només tres filades perquè quedés evident la diferència d’altura en relació a la cabana 1, la qual cosa deu tenir significació cronològica. La cara interna dels blocs perimetrals es varen lligar també amb el mateix tipus de morter, mentre que el reompliment intern es va fer a base de pedregar solt, llevat de la capa més superficial, que també anava enganxada per sota amb morter. Pel que fa a les dues noves cabanes (EH-5 i EH-6) i a la cabana excavada a la roca (EH-7) trobada dins de l’espai d’habitatge 6, totes tres aparegudes al sector nord del jaciment i amb les quals no es comptava abans de començar les tasques de restauració, han estat objecte d’una consolidació, per evitar el seu progressiu deteriorament. Concretament s’ha reforçat el perímetre conservat dels murs, però sense posar-hi noves filades. El dibuix de les cabanes ha estat perfilat amb una corda de plàstic de color groc, mentre que tot el recinte de la nova zona excavada s’ha protegit amb estaques que sostenen una corda de plàstic vermella. D’aquesta manera, el visitant no podrà entrar en aquesta àrea, que quedarà com acabada d’excavar i augmentarà la sensació d’autenticitat del jaciment. La restauració dels fogars de l’espai d’habitatge 4, descoberts l’any 2001, s’ha limitat a deixar-hi vistos aquests focs com si no s’haguessin excavat. En realitat, es varen excavar i després es varen remuntar amb els mateixos elements que contenien. Formen un conjunt de gran interès visual i que servirà per explicar la importància d’aquests grans fogars en cubeta durant el neolític. A l’interior i entre les cabanes 1-3 també s’hi varen refer una selecció de les estructures originals —forats de pal, focs, fosses enllosades, cisterna, sitges interiors i exteriors— que s’hi varen recrear perquè formessin part de la museïtzació. Es va anar amb compte de no posar-n’hi gaires, sinó només les que fessin comprensible les activitats que feien les comunitats neolítiques que hi habitaven, però evitant aspectes complexos com la superposició d’estructures a causa dels diferents moments cronològics. Aquest tema sempre és de difícil comprensió per al públic no especialitzat, per això el vàrem minimitzar al màxim, tot i que als faristols explicatius sí que se’n fa esment. Les estructures que es varen recrear varen ser ubicades al lloc on les havíem trobat durant l’excavació, copiant les seves dimensions i la composició interna que tenien (blocs de gneis i esquist, rierencs de quars, falques, etc.). En els focs es va reforçar per sota amb ciment barrejat amb calç groga, sense que es veiés, la plataforma enllosada i la corona de blocs per tal que quedessin resistents a la intempèrie i a les visites. Igualment es varen reforçar les falques dels forats de pal, les vores de lloses clavades de la cisterna i de les sitges enllosades. També es va reforçar amb una vorada de ciment, barrejat amb calç i terra marronosa perquè no fos visible, la boca de la sitja externa, a l’oest de la gran cabana oval.


Tribuna Arq. 2004-1

74

17/10/06

17:13

Página 74

Josep Tarrús, Enric Carreras

2.4. Cabana reconstruïda, faristols explicatius i tríptic Durant bona part del 2002 i fins al maig del 2003 vàrem tenir personal (paleta i manobres) dedicats a la construcció dels murs de la cabana reconstruïda i posteriorment al muntatge de la seva coberta de fusta i bruc. Va ser una de les tasques més carregoses de tota l’adequació del jaciment, perquè va necessitar moltes hores i la implicació de diversos especialistes (arqueòlegs, paletes i experts en cobertes vegetals). De totes maneres, ara es pot disposar d’una cabana neolítica reconstruïda, d’una gran qualitat i versemblança, que sens dubte serà un element de gran interès per a tots els grups escolars i turístics que visitin aquest jaciment de Ca n’Isach. Aquesta cabana de nova planta té una forma subrectangular, és a dir en U —amb la part del darrere en absis—, i vol ser una recreació de les cabanes 3 i 5 originals del jaciment. De la segona pren les dimensions principals i de la primera el porxo, que allí està ben documentat. Es va situar a l’oest de la cabana 3, en un indret on la roca mare ja baixava de forma sobtada cap al cingle d’esquist de la banda oest i per tant no hi havia nivell arqueològic. Aquesta zona es va terraplenar per tal de poder construir-hi la nova cabana. Hem preferit aquesta zona i no l’esplanada buida del davant de les cabanes 2 i 3, perquè en aquesta situació no restarà protagonisme a l’aspecte general del poblat, sinó que el reforçarà. Una vegada aixecats els murs, amb doble parament simple i pedregar intern, a una altura d’1,30 m, s’hi va posar una coberta amb feixines de bruc sobre una estructura de pilars, bigues i cairats de roure, amb arbres tallats als boscos de l’Albera (Maçanet de Cabrenys). Aquests pilars centrals tenien uns 2,2 m d’alçada i permetien que els cairats, que descansaven sobre la gran biga carenera i sobre els murs de pedra seca, deixessin una altura practicable d’1,65 m al costat de les parets de la cabana. La coberta de brucs va exigir molta feina i una certa perícia, que ens assegurava un noi belga, ajudant del paleta, expert al seu país en aquesta mena de teulades vegetals. No cal dir que totes les juntures de les bigues i cairats amb els pilars de roure varen ser reforçats amb cargols llargs o tirafons, per evitar-ne el moviment i enfortir el conjunt. Posteriorment tots aquests junts varen quedar recoberts amb cordes d’espart per donar-los un aspecte prehistòric. La part davantera de la U subrectangular es va tancar amb pals clavats i un entramat de branques de lledoner, un arbre molt flexible que creix abundantment als còrrecs i torrents propers a Ca n’Isach. Es va deixar un espai obert a la dreta de l’entrada, descentrat, on s’hi va posar una porta, feta també d’entramat de lledoner. Davant la cabana s’hi va construir un porxo d’1,5 m d’allargada, fet amb pals de roure i igualment cobert amb bruc. Cal agrair a Francesc Causa, veí de Palau-saverdera i un dels visitants habituals del poblat mentre el reconstruíem, les facilitats que ens va donar perquè talléssim aquestes branques de lledoner de les vores d’un còrrec situat en un olivar de la seva propietat, prop del poble de Pau.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 75

L’adequació per a la vista del poblat neolític de Ca n’Isach

75

Totes les estructures reconstruïdes, a l’interior i exterior de les cabanes, i també les mateixes cases neolítiques, varen quedar més tard proveïdes dels seus corresponents rètols indicatius, en forma de petits faristols clavats a terra i d’una alçada de 30 cm. Com a condicionament final s’han col·locat tres faristols explicatius, de mida gran (1,40 per 60 cm), on s’expliquen amb textos, fotos, mapes i dibuixos les característiques d’aquest poblat neolític (estructura original del poblat i planimetria de l’adequació, tipus de cabanes, eines neolítiques, ramaderia i agricultura) i també els monuments megalítics del seu entorn immediat, essencialment els situats dins del terme municipal de Palau-saverdera. Finalment s’ha editat un tríptic-guia explicatiu on, amb abundants fotografies i dibuixos ambientals, es pretén difondre la informació més actual sobre aquest poblat neolític de Ca n’Isach, al peu del vessant occidental de la serra de Rodes.

3. Ca n’Isach, un poblat neolític visitable Les tasques de restauració i adequació a la visita d’aquest jaciment neolític de Ca n’Isach es varen acabar a finals de maig del 2003. El divendres 27 de juny es va fer una primera presentació pública del poblat, adreçada especialment als arqueòlegs,

Figura 2. Vista general del poblat neolític de Ca n’Isach, l’any 2003.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

76

17:13

Página 76

Josep Tarrús, Enric Carreras

col·laboradors i difusors del patrimoni, organitzada pels Amics de l’Albera i del Geseart. Va tenir un gran èxit de públic i la nit va ser magnífica. La inauguració oficial, organitzada per l’ajuntament de Palau-saverdera, es va fer el 14 de setembre de 2003, amb assistència de representants del Departament de Cultura de la Generalitat (Margarida Genera) i del delegat de Cultura per a les comarques gironines (Joan Domènech), al costat de l’alcalde de l’esmentat ajuntament de Palau-saverdera, Narcís Deusedas. Hi varen assistir força veïns del poble i també de la urbanització on està situat aquest poblat neolític de Ca n’Isach. Un darrer punt. Sabem que una vegada s’ha completat la restauració i l’adequació per a la visita d’aquest poblat neolític de Ca n’Isach la nostra tasca com a arqueòlegs i restauradors s’ha acabat, però aleshores ha de ser el torn dels qui s’han de preocupar del seu manteniment (neteges periòdiques de la vegetació, conservació de la tanca, de les ruïnes restaurades i de la nova cabana construïda) i de la seva difusió escolar i turística. En aquest sentit ja en el projecte inicial comptàvem que es faria càrrec d’aquest aspecte tan important l’empresa Arqueolític (dirigida per Montse Buch), d’acord amb l’Ajuntament de Palau-saverdera. Feliçment ens consta que després de l’estiu del 2003 ja varen arribar a un acord i que aquest any 2004 es faran càrrec de coordinar el manteniment i de preocupar-se per a la seva difusió a tots els nivells per tal que el seu aprofitament cultural arribi a tothom. Només així s’aconseguirà que tots els esforços esmerçats hagin valgut la pena i que Ca n’Isach es converteixi en un indret indefugible en tota excursió o visita científica, escolar o turística que vulgui conèixer un poblat del neolític mitjà i final de Catalunya.

4. Bibliografia Tarrús, J. (2003) Ca n’Isach, Palau-saverdera, Alt Empordà. Banyoles: Geseart [guia-tríptic].


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 77

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut: un nou tipus d’unitat domèstica mediterrània entre els segles VIII i VI abans de la nostra era PEDRO V. CASTRO MARTÍNEZ, TRINIDAD ESCORIZA MATEU, M. ENCARNA SANAHUJA YLL

1. L’horitzó de Son Ferragut: els segles viii a vi cal ANE a Mallorca1 L’estudi fet a l’edifici Alfa del Puig Morter de Son Ferragut (Sineu, Mallorca, Illes Balears) ens ha permès concloure que es tracta d’un model d’habitatge que fins ara no s’havia pres en consideració com a tal en la prehistòria recent de Mallorca. L’anàlisi de les evidències materials d’aquest jaciment arqueològic i d’altres contextos contemporanis ens ha dut a definir un moment històric, que hem denominat Horitzó de Son Ferragut, per al qual ens hem proposat tractar les relacions socials existents. En primer lloc, hem analitzat les relacions que es van establir a l’interior del grup domèstic, de manera que hi hem pogut identificar l’existència de dos sectors diferenciats, una possibilitat molt poc explorada en arqueologia i que ens interessava sobretot amb l’objecte de poder assenyalar les pràctiques socials conjuntes o separades que van fer dones i homes. Així, hem buscat les evidències sobre les diferents activitats fetes en l’edifici Alfa i les seves implicacions socials. No obstant això, en contextualitzar l’edifici Alfa entre les comunitats coetànies, a causa de la necessitat de proves que tanquin el ventall d’hipòtesis que s’ajusten a la documentació empírica, no hem pogut oferir una proposta sociològica tancada. Descartades moltes possibilitats, hem establert les quatre hipòtesis en les quals creiem que s’haurà de centrar la investigació si el seu objectiu és el de resoldre els dubtes que se segueixen mantenint sobre la vida social de les comunitats mallorquines en els últims segles de la prehistòria. 1. La referència «cal *ANE» correspon a cronologies del nostre calendari «abans de la nostra era», obtingudes a partir del calibratge dendrocronològic del radiocarboni. S’ha utilitzat la versió 4.3 del programa CALIB de la Universitat de Washington (Stuiver, Reimer i Reimer 2000). Els criteris ja han estat exposats amb anterioritat (Castro Martínez i Micó 1995; Castro Martínez, Lull i Micó1996).


Tribuna Arq. 2004-1

78

17/10/06

17:13

Página 78

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

Figura 1. Plànol topogràfic del Puig Morter de Son Ferragut (Sineu, Mallorca).


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 79

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

79

Un aspecte fonamental per a la investigació ha consistit a contextualitzar la comunitat del Puig Morter de Son Ferragut en un marc de relacions socials, en el món social que va coexistir amb el grup domèstic que va ocupar l’edifici Alfa. D’aquí la necessitat de definir aquest horitzó de Son Ferragut en termes temporals. Les anàlisis de radiocarboni de l’edifici Alfa i la sincronització dels seus resultats amb les datacions d’altres jaciments, ens ha permès situar aquest horitzó temporal en l’interval entre 750/700 i 525/475 cal ANE. Malgrat els problemes que la corba de calibratge del radiocarboni té per a aquests moments, hi ha dates que ajusten aquest horitzó (per dalt i per baix). Amb les sèries de datacions, i buscant sempre una adequada contextualització arqueològica, ha estat possible establir les sincronies entre l’edifici Alfa i altres conjunts arqueològics. Aquest horitzó de sincronies rep el suport, també, de les datacions de l’horitzó anterior i de l’horitzó posterior, que a més ens permeten apreciar la dinàmica de canvis socials que tenen lloc a Mallorca. La primera qüestió que hem de destacar és que, en conjunt, un territori illenc com les illes Balears, properes entre si i situades en el centre del Mediterrani Occidental, podria ser concebut com un espai de confluència de xarxes de relacions intercomunitàries, donat el context colonial i les conegudes rutes marítimes fenícies, etrusques o gregues que travessaven la regió entre els segles viii i vi abans de la nostra era. No obstant això, només l’illa d’Eivissa, amb el seu assentament fenici, resulta representativa del denominat horitzó orientalitzant, al qual se sol fer referència quan es parla de les societats aristocràtiques en les quals la classe dominant va utilitzar productes de luxe d’un estil homogeni en gairebé totes les àrees del Mediterrani. Per contra, les grans illes de Mallorca i de Menorca semblen apartades de les pràctiques socials que van afavorir la circulació d’aquests productes i dels béns la distribució dels quals s’atribueix a comerciants fenicis, grecs o etruscos, i pràcticament no s’han trobat els costosos productes orientalitzants que van inundar altres àrees del Mediterrani. Ambdues illes, Mallorca i Menorca, presenten algunes característiques comunes durant els segles viii a vi, fet que, des de perspectives historicoculturals, ha permès definir una «cultura talaiòtica». El fòssil director més evident són els edificis amb forma de torre denominats talaiots. No obstant això, hi ha profundes diferències en l’arquitectura d’aquests edificis, igual que es poden assenyalar altres diferències notables en els productes fabricats i utilitzats en ambdues illes. Per aquesta raó és possible també un estudi separat de les comunitats de Mallorca i de Menorca. En centrar-nos en l’illa de Mallorca, tampoc no es pot oferir una «norma cultural» al gust d’aquells que busquen homogeneïtats fàcils de simplificar en forma de cultures. La realitat és que l’heterogeneïtat sembla la millor manera de descriure la situació. No hi ha un bloc únic ni un territori on s’imposin certs models d’assentament, d’arquitectura, de sepultures o de tipologia ceràmica. La situació és més complexa del que pogués semblar. Resulta, doncs, necessari abordar les condicions de la vida social tenint en compte que hi devia haver una fragmentació politicosocial, és a dir, una societat segmentària amb comunitats de les quals les pràctiques socials, les tradicions, les decisions i les xarxes de relacions no depenien de pautes homo-


Tribuna Arq. 2004-1

80

17/10/06

17:13

Página 80

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

geneïtzadores sorgides de centres supracomunitaris amb capacitat per prendre decisions. Per tant, hem de preguntar-nos quines van ser les pràctiques socials compartides per les distintes comunitats i quines relacions econòmiques i polítiques van mantenir entre si. Donada aquesta heterogènia situació, creiem que cal contemplar el context illenc deixant de banda els trets culturals. Insistint que la posició cronològica no s’ha d’entendre com a part d’una periodització cultural, ja que intentar-ho duria a definir normes que inevitablement uniformitzarien una realitat diversa. En conseqüència, vam pensar que és més adequat definir horitzons temporals, ajustant-los, en la mesura del que és possible, a inflexions que afectin de forma més o menys general les diverses comunitats, amb la finalitat d’observar posteriorment quins àmbits de pràctiques socials van desenvolupar aquestes mateixes comunitats i quines relacions socials hi va haver entre elles, si és que n’hi va haver. Així, la clau per emmarcar la realitat social del grup domèstic de l’edifici Alfa i de la comunitat del Puig Morter és l’horitzó de Son Ferragut, ja esmentat.

2. L’edifici Alfa i el seu context En l’assentament del Puig Morter, juntament amb l’edifici Alfa, s’han identificat altres dues construccions de característiques i grandària similars (edificis Beta i Kappa), així com el basament d’un edifici de tipus talaiot de planta quadrada (Gamma). Totes aquestes edificacions semblen constituir el conjunt urbanístic de la comunitat que va construir i va utilitzar l’edifici Alfa. A més hi ha diversos trams d’un recinte emmurallat amb una torrassa emplaçada en la cota més elevada (edifici Phi) i altres restes d’estructures, que no hi ha cap motiu perquè hagin estat sincrònics a l’edifici Alfa, ni per tant de l’horitzó de Son Ferragut. El conjunt format pels tres edificis del tipus d’Alfa i pel talaiot Gamma ofereixen una alineació regular al voltant d’un espai lliure, una plaça de 40 × 45 m aproximadament. Aquest conjunt ocupa una àrea de 0,35 hectàrees, encara que l’àrea del jaciment definit pels trams de muralla arriba a les 0,77 hectàrees. L’edifici Alfa està construït amb murs de doble parament de blocs de pedra i farciment interior. El seu aparell exterior presenta ortòstats amatents en filades horitzontals sobre un sòcol. Té una planta amb forma de paral·lelogram que ocupa una àrea de 296 metres quadrats, amb unes dimensions màximes de 19,50 m × 15,80 metres. Constitueix una unitat arquitectònica formada per diversos espais estructurats, en la qual es distingeixen dues agrupacions separades per un mur mitger. La primera correspon a l’àrea d’un pati porticat i la segona a dues habitacions interiors, les estances A i B. El pati estava delimitat per 6 columnes de fusta, que descansaven sobre bases de pedra, i presentava al seu voltant una sèrie d’espais coberts, separats, bé per les columnes, bé per tirants (petits murs de pedra) que arrencaven del mur perimetral. Aquestes àrees són les següents: l’àrea de la llar, el passadís, l’àrea entre tirants, l’àrea entre columnes i l’àrea del receptacle. Quant a les dues habitacions interiors, dividides


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 81

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

81

Figura 2. Edifici Alfa del Puig Morter. Plànol i alçats del parament extern del mur perimetral.

per un mur de pedra, comptaven probablement amb un terrat superior sustentat per tres columnes polilítiques. L’accés a l’edifici des de l’exterior es feia a través d’un portal amb llindar monolític i tres graons que descendien fins al pati. Des del pati es passava a l’estança A, travessant un altre portal amb escala descendent. Les dues habitacions estaven comunicades per una obertura en el mur que les separava.


82

17/10/06 17:13

Figura 3. Horitzons temporals de la prehistòria de Mallorca: situació històrica de l’Horitzó de Son Ferragut.

Tribuna Arq. 2004-1 Página 82

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 83

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

83

Un edifici amb les característiques de l’Alfa respon a les descripcions que s’han utilitzat per definir els denominats «santuaris» vinculats a fases posttalaiòtiques de l’illa de Mallorca. Per aquesta raó, el conjunt de Son Ferragut ha estat tractat com un centre de caràcter ritual. No obstant això, l’estudi del registre arqueològic de les excavacions permet afirmar que es tracta d’un habitatge i que va ser ocupat per un grup domèstic. A més, la sèrie de sis datacions de carboni 14 obtingudes incideix en una cronologia inesperada per a un edifici d’aquest tipus, situant-lo en una etapa en la qual va conviure amb la major part dels assentaments talaiòtics. Dues de les dates fetes sobre bigues d’Olea es remunten a c. 790/780 cal ANE.2 Les dates més recents corresponen a una mostra de vida curta de fauna trobada en el pis, c. 500 cal ANE, i a un tronc de Pinus que va poder emprar-se com a prestatge, banc, escala d’accés al terrat o per a la reparació d’alguna estructura constructiva, c. 480 cal ANE.3 La datació d’una pinta de fusta d’Erica ofereix com a resultat una cronologia de c. 680 cal ANE.4 Finalment, un os de fauna procedent d’un context format amb posterioritat a l’abandó és datat c. 620 cal ANE.5 En conclusió, podem datar la construcció de l’edifici Alfa entre c. 750/700 cal ANE, donada la vida llarga de les mostres de cronologia més alta, i l’abandó de l’ocupació c. 525/475 cal ANE, atenent als elements de matèria orgànica amb dates més recents. Aquest interval demarca l’horitzó de Son Ferragut. En aquesta etapa es posa de manifest la coexistència a l’illa de Mallorca de diverses comunitats amb unitats d’habitació de característiques arquitectòniques molt diferents. Els edificis exempts de tipus Alfa del Puig Morter van conviure amb habitatges de dimensions reduïdes, adossats els uns als altres o a talaiots, tal com les coneixem en poblats com el proper de Son Fornés. Aquest tipus d’unitats domèstiques són les més conegudes en els assentaments de Mallorca i configuren agregats que incorporen edificis de tipus talaiot. No obstant això, el model de l’edifici Alfa, exempt i amb pati, tampoc resulta desconegut, ja que l’habitació 10 de Ses Païsses (Artà) respon a una unitat domèstica de característiques similars (Lilliu, 1963). Podem assenyalar que l’establiment del Puig Morter il·lustra l’existència d’assentaments entorn d’edificis amb forma de torre (talaiots) de planta quadrada. Les datacions de l’edifici Alfa confirmen la contemporaneïtat amb poblats on aquestes torres eren de planta circular, com Son Fornés (Montuïri), Son Ferrandell-Oleza (Valldemossa) o Can Jordi (Santanyí). Les pràctiques funeràries de les comunitats de Mallorca mostren durant aquest horitzó la creació de nous llocs sepulcrals, tal com indiquen les datacions de la necròpolis de Son Real (Santa Margalida) o els primers dipòsits funeraris anteriors a l’ús de sarcòfags en la cova de Son Maimó

2. IRPA-1257: 610±30 ANE; IRPA-1258: 640±30 ANE. Agraïm a Mark van Strydonck la precisió aconseguida en aquestes dates. 3. Beta-123761: 460±80 ANE; Beta 123763: 470±40 ANE. 4. KIK-1219/UtC-9489: 520±35 ANE. 5. Beta-123762: 570±60 ANE.


Tribuna Arq. 2004-1

84

17/10/06

17:13

Página 84

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

(Petra). La coexistència amb altres llocs funeraris, com l’abric de Son Matge (Valldemossa), ens la donen algunes dates de carbons de les osseres. L’heterogeneïtat hi és manifesta.6

3. Activitats socials i caràcter domèstic de l’edifici Alfa L’anàlisi de la materialitat social de l’edifici Alfa del Puig Morter ens ha permès detectar les diferents activitats que van tenir lloc en aquesta unitat d’habitació, emplaçar-les en les distintes àrees de l’edifici i establir les xarxes de les pràctiques socials en el marc del grup domèstic que va ocupar aquest lloc social. La pròpia construcció de l’edifici Alfa va representar una activitat productiva de gran envergadura. L’estimació del volum de material constructiu necessari per elevar l’edifici s’ha observat que resulta similar a l’emprat en la construcció d’un dels edificis amb forma de torre de més grans dimensions que coneixem a Mallorca, el talaiot 1 de Son Fornés. S’hi van utilitzar majoritàriament conglomerats procedents del mateix turó del Puig Morter (estudi geològic de D. Gómez-Gras i R. Risch 2003). La producció ramadera del grup domèstic se circumscriu a la producció d’ovicaprins, destinats a l’obtenció de carn i productes lactis (anàlisi faunística de J. Estévez i M. Montero 2003). Els ovicaprins eren sacrificats, esquarterats i cuinats en l’àrea de la llar i espais immediats del passadís. Pot concloure’s que la carn de boví, igual que la de porc, escassament representada, arribava preparada per ser cuinada i consumida. El seu processament final es feia a l’àrea de la llar i del passadís. Pel que sembla, la ramaderia de bovins i de porcs era gestionada en un marc social extradomèstic, ja fos en el si de la pròpia comunitat del Puig Morter, ja en una altra comunitat. L’elevat grau de fragmentació de les restes òssies indica un intens trossejament de les porcions de carn que es cuinaven, si s’ha de jutjar per la densa concentració de petits fragments a l’àrea de la llar. L’estructura d’edats de la fauna representada en l’edifici Alfa apunta a un aprofitament de productes lactis en el cas dels ovicaprins i potser també de les vaques. Per primera vegada en l’estudi d’un grup domèstic de l’horitzó de Son Ferragut vam disposar de dades directes de la producció d’aliments vegetals. L’existència de midó de Triticum aestivum (anàlisi de fitòlits de D. Zurro 2003) sobre una llosa de l’àrea entre tirants assegura la disponibilitat de cereal. Es va emprar en la preparació de coques, en una cocció a baixa temperatura sobre lloses, que es duien fins al lloc de consum, on han estat trobades. A més, la presència en l’àrea de la llar d’una dent de falç de sílex amb evidències d’ús (anàlisi funcional d’I. Briz i J. Pijoan 2003) pot relacionar-se amb el manteniment de falçs que es van destinar a la collita del cereal. L’estudi de l’utillatge macrolític (estudi de R. Risch 2003) suggereix que un molí de l’àrea de la llar i un morter de l’àrea del receptacle van poder ser emprats per a la fabricació de farina de cereal. 6. Veure Gasull, Lull i Sanahuja Yll 1984 a, 1984b, 1984c; Lull et al 2001; Pons Homar 1999; Tarradell i Hernández1998; Amorós 1974; Veny 1977; Waldren 1982; Van Strydonck i Waldren 1995.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 85

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

85

L’imprescindible transport d’aigua, que s’obtenia fora de l’assentament, va haver de comptar amb recipients apropiats, entre els quals podem assenyalar càntirs i olles tipus A, la presència dels quals en l’àrea de la llar es vincula amb la disponibilitat d’aigua per a les tasques de cuina. Aquestes tasques es van portar a terme possiblement mitjançant l’ús de gots i d’olles tipus B, els recipients més idonis per a aquesta activitat. Finalment, cal sumar a les activitats esmentades, la recerca de combustible, el manteniment de la pròpia infraestructura de la llar, la cocció dels aliments i la preparació d’infusions. L’única resta carpològica identificada correspon al gènere Mercurialis,7 les espècies del qual s’empren en medicina tradicional i en preparats homeopàtics. La producció de terrissa a l’edifici Alfa era majoritàriament domèstica. Està testificada per evidències indirectes de la presència de matèria primera: l’arribada a l’habitatge d’argiles de cova és deduïble de la presència de fragments d’estalactites. A més hi ha instruments de treball terrissaire, com brunyidors confeccionats en ceràmica (estudi de R. Risch 2003). S’han detectat dues tendències de producció ceràmica en l’edifici Alfa, que impliquen l’existència de dues tècniques diferenciades en l’elaboració i cocció dels recipients (anàlisis de R. Risch i D. Gómez Gras 2003). Aquesta mateixa anàlisi ha permès definir produccions de terrissa arribades d’altres centres de producció, encara que en nombre reduït. Els productes ceràmics fabricats en l’edifici Alfa corresponen als mateixos models que coneixem en altres assentaments del mateix moment. En general, podem assenyalar una escassa estandardització dels productes, molt heterogenis en la seva morfologia i en les seves característiques tècniques, i pròpia de les produccions d’àmbit domèstic, la qual cosa subratlla la inexistència de tallers de terrisseria especialitzats. La utilització de llana d’ovelles, procedent del ramat domèstic, permetria la fabricació de teixits. L’aparició en un sector de l’àrea de la llar d’una pinta de fusta d’Erica (anàlisi antracològica d’R. Piqué i M. Noguera, 2003) podria associar-se a la seva ocupació en la fabricació de teixits de llana (probablement mitjançant telers de cintura), ús que també va poder tenir un punxó d’os. Un altre punxó, en aquest cas de coure, va poder servir per treballar materials més consistents, com el cuir. La presència de diverses conquilles de mol·luscos marins en l’àrea de la llar (anàlisi malacològica d’A. Bonet, 2003), en diversos estats de processament per a la fabricació de penjolls, indica treballs esporàdics de manufacturació d’ornaments. Quant a l’emmagatzematge, n’hem pogut distingir dos tipus. El primer, un emmagatzematge a llarg termini, localitzat en l’àrea del receptacle i associat a orses, tenalles i cassoles carenades, algunes de les quals contenien porcions de carn, com indica l’elevada concentració d’ossos d’ovicaprins i sobretot de bovins trobats al seu costat. Els mateixos recipients ceràmics van aparèixer en l’estança A, on se situava un altre espai destinat a la mateixa fi. El segon tipus d’emmagatzematge consisteix 7. Comunicació personal de H. P. Stika, a qui agraïm la informació oferta.


Tribuna Arq. 2004-1

86

17/10/06

17:13

Página 86

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

en una reserva quotidiana a curt termini. Es vincula a gots, olles A, olles B i càntirs. Devia servir per a l’acumulació d’aigua, líquids i altres productes alimentaris. Es localitza en l’àrea de la llar, entre tirants, en el receptacle i en l’estança A. Les escàpules de boví treballades (J. Estévez i M. Montero, 2003) semblen tenir la funció de cullerots per traslladar productes alimentaris d’un recipient a un altre. A partir de l’estudi dels residus faunístics, han pogut definir-se tres àrees principals de consum alimentari, dues d’ovicaprins i la tercera de bovins. L’àrea de la llar i la d’entre tirants constitueixen àrees de consum quotidià de carn d’ovicaprins. Aquesta situació implica l’existència de dos grups en el si de la unitat domèstica, que es reunien habitualment en els menjars. El primer ho feia en l’àrea de la llar, l’espai on es concentra la major part d’activitats productives, de manera que aquest grup incloïa aquells que destinaven el seu treball a aquestes activitats. Per contra, el segon grup es reunia en l’àrea de tirants, en la qual no hi ha cap indici de pràctiques productives i on els únics elements aliens al propi consum alimentari són objectes singulars (no associats a tasques de producció en l’habitatge), de manera que es devia tractar d’un grup apartat de la producció registrada en el pati porticat de l’edifici Alfa. El consum comunitari de carn de boví tenia lloc en l’espai central del pati, entorn de l’àrea entre columnes. Aquí es consumien les porcions (terç superior) de les canals de boví que arribaven a l’edifici. Probablement tot el grup domèstic es reunia per menjar aquesta carn. L’estança B, l’espai més interior de l’edifici Alfa, únicament ofereix restes de consum alimentari esporàdic. Pot plantejar-se, per tant, que es tracta d’un espai especialitzat en el descans. El mateix pot dir-se de l’estança A, on a més hi havia recipients d’emmagatzematge. La dualitat d’espais de consum es reforça amb aquesta dualitat d’espais de descans, apuntant cap a l’existència en l’interior de la unitat domèstica de dos grups socials diferenciats. Cal destacar la identificació de dues bales de fona de pedra, una de les quals contextualitzada en l’àrea entre tirants. Es tracta de peces fusiformes amb un elaborat treball de poliment (R. Risch, 2003). Posen en evidència l’existència d’armes de guerra especialitzades, que comporten algun tipus de situació de conflicte intercomunitari, materialitzat finalment en la destrucció dels assentaments de la regió d’es Pla de Mallorca, fet que coincideix amb el final de l’horitzó de Son Ferragut, i a una escala més àmplia, amb la consolidació a la regió del poder politicomilitar de l’estat de Cartago. A partir de la distinció entre l’utillatge de consum alimentari i els objectes singulars (aliens a les activitats de producció econòmica), pot observar-se clarament que aquests últims es localitzen gairebé exclusivament en l’àrea entre tirants. Es tracta d’un fragment de vareta de coure, de la bala de fona abans esmentada, d’un bol hemiesfèric amb perforacions al llarg de la vora i d’un penjoll de conquilla. És important insistir que aquests objectes es localitzen en una àrea on no es porta a terme cap procés de treball i en el qual, pel que sembla, únicament es consumeix.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 87

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

Figura 4. Hipòtesis socials per a la unitat domèstica de l’edifici Alfa del Puig Morter de Son Ferragut.

87


Tribuna Arq. 2004-1

88

17/10/06

17:13

Página 88

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

Per la seva banda, entre l’utillatge de consum alimentari, vam comptar amb l’evidència de tres lloses de pedra detectades, respectivament, en l’àrea entre tirants, el receptacle i l’estança B. L’estudi dels fitòlits fet sobre les lloses testimonia, com ja s’ha assenyalat, la presència de midó procedent de Triticum aestivum com a resultat del processament de farina. També hem de relacionar amb les pràctiques de consum la presència de contenidors ceràmics utilitzables com a vaixella —gots, bols i olles— en l’àrea de la llar, entre tirants i al costat del receptacle. En conclusió, es fa palesa una clara dicotomia entre els espais en funció dels treballs que s’hi fan i del lloc en el qual es consumeixen. Així, resulta clar que l’àrea de la llar i del passadís es mostren molt properes, ja que són llocs on s’executen la major part de les activitats productives. L’àrea del receptacle i l’estança A també apareixen relacionades per l’activitat d’emmagatzematge que les caracteritza. En l’altre extrem de l’ús social de l’espai, es detecta una estreta relació entre l’estança B i l’àrea entre tirants a causa de la seva excepcionalitat com a llocs allunyats de qualsevol activitat de producció d’objectes. Hi tenen lloc el consum d’aliments i la concentració d’objectes singulars així com el descans dels individus. L’edifici Alfa és l’únic excavat en el jaciment del Puig Morter, de manera que ha estat necessari fer una comparança amb l’altre assentament contemporani que ofereix un registre arqueològic de qualitat, el nucli de Son Fornés. La finalitat de la comparança ha estat poder establir amb seguretat que som enfront d’una unitat domèstica que mostra pràctiques socials recurrents (criteri d’identificació de les unitats domèstiques). Així, podem afirmar que l’edifici Alfa és una unitat domèstica en comparar les activitats detectades en l’edifici Alfa amb els habitatges del poblat de Son Fornés. Poden assenyalar-se una sèrie de recurrències que aconsellen considerar aquests llocs socials com a unitats domèstiques: esquarterament d’ovelles i cabres, preparació culinària d’ovicaprins i boví, treball de moldre cereals, processament de lactis, cocció d’aliments, subministrament i emmagatzematge d’aigua, subministrament de combustible, neteja, emmagatzematge per a ús quotidià i a llarg termini, manufactura ceràmica, consum d’ovicaprins i de boví i, finalment, descans. No obstant això, les diferències en la grandària de les unitats domèstiques fan suposar que l’edifici Alfa, amb gairebé 300 metres quadrats, devia allotjar un grup domèstic d’un volum més de tres vegades superior als grups domèstics de Son Fornés. En aquest mateix sentit, hem utilitzat diversos criteris per estimar la grandària del grup de l’edifici Alfa, que se situaria entre els 20 i 26 individus, mentre que per a les cases de Son Fornés seria de 6 a 9. Aquestes diferències entre grups domèstics en dues comunitats coetànies, que es troben a menys de 10 quilòmetres de distància, indiquen la gran heterogeneïtat social i política que ara comencem a albirar en la prehistòria mallorquina. A més, és necessari tenir en compte que l’edifici Alfa, com a unitat domèstica, forma part de les unitats en les quals es va estructurar la vida social en l’assentament del Puig Morter i, almenys, altres dues unitats són similars per la seva grandària i les seves tècniques constructives (Beta i Kappa) Si aquestes són també unitats domèstiques, un quart edifici (Gamma) és una petita construcció de planta quadrada, i, com en altres casos, la seva singularitat respon al seu caràcter extradomèstic.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 89

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

89

4. Grup domèstic, reciprocitat i explotació Tenint en compte el registre arqueològic de l’horitzó de Son Ferragut, amb la coexistència de diverses formes d’organització de grups domèstics de diferents grandàries, així com les activitats documentades en l’edifici Alfa i en els altres llocs socials coneguts, no som en condicions de tancar el debat sobre quines eren les relacions socials en i entre les comunitats mallorquines d’aquesta etapa. No obstant això, vam considerar que s’han de contemplar diverses hipòtesis que s’ajusten al suport empíric disponible, i que ofereixen una explicació de les relacions socials internes dels grups domèstics i de les comunitats i permeten abordar les condicions de reproducció de la vida social. Abans d’entrar en el terreny de les lectures sociològiques, creiem necessari insistir que no cal confondre una unitat domèstica amb una família, ni tampoc una família amb una família nuclear (San Román i González Echevarria, 1994). L’actualisme de la família nuclear ha envaït, en moltes ocasions, la bibliografia arqueològica, i ens hem de moure amb molta precaució davant generalitzacions basades en la universalitat d’aquest model. Definim unitat domèstica com un grup amb relacions consanguínies, afinitat i/o imposició, de tipus familiar o no, els vincles del qual s’estableixen a partir de la convivència quotidiana i proporcionen el context idoni per a les cures implicades en la producció bàsica d’individus (reproducció biològica) i en el seu manteniment. En canvi, el concepte de família es relaciona amb un grup de persones vinculades a partir del matrimoni, adscrit a la procreació i cura dels fills i filles i amb una residència comuna. La família no és la forma universal de grup domèstic, de manera que per a l’arqueologia prehistòrica, vam preferir la denominació d’unitat domèstica, intentant matisar-la en tant que sigui possible. Els criteris emprats per establir la grandària del grup que vivia en l’edifici Alfa del Puig Morter convergeixen en un nombre que oscil·la al voltant de 23 individus, enfront dels 7 o 8 aproximadament de les unitats domèstiques de Son Fornés. Això permet plantejar només quatre possibilitats, segons els criteris establerts per les ciències socials per explicar el sistema de parentiu i, per extensió, les relacions socials i polítiques, almenys en la regió d’es Pla del centre de Mallorca. Llinatges matricèntrics. Aquesta hipòtesi descarta l’existència de família i l’exogàmia. Així, un llinatge matricèntric en habitatges com l’edifici Alfa, pot incloure germans i germanes, juntament amb les filles i fills d’aquestes. Paral·lelament, podríem trobar cèl·lules matricèntriques en petites unitats domèstiques de tipus Son Fornés, de manera que en l’horitzó de Son Ferragut no tindrien cabuda estructures patriarcals ni familiars. Les distintes comunitats, almenys en es Pla de Mallorca, compartirien uns mateixos criteris de socialització i referents ideològics similars. Les comunitats matricèntriques estan basades en el control per les dones de la producció de cossos i probablement en una divisió del treball escassament marcada o fonamentalment orientada a assegurar la redistribució equitativa entre tota la comu-


Tribuna Arq. 2004-1

90

17/10/06

17:13

Página 90

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

nitat i evitar relacions d’explotació en les produccions de la vida social (de cossos, de manteniment d’individus, de producció d’objectes i el seu manteniment), ja que la reproducció social d’unitats matricèntriques exigeix mantenir una estabilitat i continuïtat dels grups domèstics. Comunitats de famílies monogàmiques. Aquesta hipòtesi pressuposa una família de tipus extens, monogàmica i dependent, en habitatges de tipus Son Ferragut, amb la convivència de tres generacions i amb una mitjana de quatre fills o filles per matrimoni, d’acord amb una ràtio que s’ajusta a les estimacions d’una família nuclear en habitatges de tipus Son Fornés. La sexuació de la força de treball en una família extensa basada en matrimonis monogàmics ofereix una composició per sexes equiparable a la d’una família monogàmica independent, de manera que la presència d’un home i d’una dona en cada unió matrimonial implica una situació similar a la d’una família nuclear amb divisió sexuada de tasques. Ambdues comparteixen una mateixa concepció de la socialització i del treball que facilita l’exogàmia entre grups. Però les diferències entre comunitats de famílies extenses i de famílies nuclears repercuteixen en el potencial per organitzar la força de treball, que és més gran en les famílies extenses. En aquesta situació, la divisió del grup domèstic detectada en l’edifici Alfa pot explicar-se en termes de divisió per sexes, amb les dones i les criatures vinculades al treball i al consum en l’àrea de la llar, i amb els homes associats a l’àrea entre tirants, a la guerra i a activitats executades fora dels habitatges. Si els treballs masculins no compensaven el treball fet en l’espai domèstic ens trobaríem amb una situació d’explotació interna en els grups domèstics, dissimetria que beneficiaria el col·lectiu masculí. Grups domèstics poligínics. Segons aquesta hipòtesi, la unitat domèstica de l’edifici Alfa devia estar constituïda per una família formada per un home i, almenys, tres o quatre dones amb els seus fills i filles. L’existència de famílies poligíniques independents estableix unes condicions en les quals difícilment pot evitar-se l’explotació del treball de les dones en benefici dels homes. A més, la pròpia exigència de la poligàmia suposa que no tots els homes poden disposar de diverses dones, de manera que, si no existeix una elevada mortalitat masculina per alguna raó, s’estableixen unes condicions perquè alguns homes, a través del matrimoni, es beneficiïn del treball de les dones en major mesura que uns altres, abocats a la monogàmia. Aquest no podria ser el cas de les unitats domèstiques de tipus Son Fornés, on el registre no permet avalar una situació de poligàmia, atès el petit volum de les cèl·lules domèstiques. Únicament si el cap de família residís fora de la unitat domèstica podria explicar-se una situació equiparable a la que pot suggerir-se per al Puig Morter. En l’àmbit intern de l’edifici Alfa, els dos grups identificats serien fruit d’una divisió sexual del treball, del consum i del descans, amb un espai específic per als homes (pare i fills), desvinculats dels treballs productius dintre de la unitat d’habitació.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 91

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

91

Servitud familiar. L’edifici Alfa podria correspondre també a una unitat domèstica formada per una família monogàmica independent i per individus al seu servei. Segons aquesta hipòtesi, la divisió del treball, del consum i del descans en espais diferenciats s’explicaria a partir de la pròpia configuració de classes socials. Els components de la família propietària ocuparien l’àrea de tirants i l’estança B, mentre que homes i dones dependents estarien en l’àrea de la llar i en l’estança A. El panorama social resultant implicaria que en l’horitzó de Son Ferragut hi havia una classe social dominant, que residia en comunitats com el Puig Morter, i que es va poder apropiar en el seu benefici de la força de treball de sectors dependents, assentats en altres comunitats, com Son Fornés. Aquest model social no exclou, sinó que reforça, la probable explotació de les dones. Com ja hem anat comentant en esmentar cadascuna de les quatre possibilitats en relació amb la composició del grup domèstic que habitava l’edifici Alfa, l’explicació al fet que el consum quotidià, derivat de la ramaderia d’ovicaprins gestionada pel propi grup domèstic, es trobi fragmentat, implica que el propi grup també ho estava. És a dir, que hi havia una situació de segregació social dintre del propi grup que podria suposar una dissimetria social. En cas que existís aquesta dissimetria podria respondre a dues situacions: a) Homes i dones de l’edifici Alfa es reunien per menjar i treballar en espais distints. Si el grup domèstic estava format per uns 23 individus, el sector masculí comptava amb 4-6 homes, que devien tenir cabuda en l’àrea entre tirants, i la resta devia estar formada per dones i nens o nenes de diferents edats, que devien treballar i menjar en l’àrea de la llar. b) La família propietària de l’edifici Alfa i els individus dependents devien ser els que ocupaven espais diferenciats a l’hora dels menjars quotidians. El primer grup es devia situar en l’àrea de tirants, mentre el segon romania en els espais de treball habitual. Aquest segon grup d’individus dependents podria estar constituït per parents sense drets de propietat o per criats i criades, serfs i serves o esclaus i esclaves. En ambdues hipòtesis, el consum de carn de bovins respondria a un reagrupament de la totalitat de la unitat domèstica, en el marc de certes pràctiques que la devien reforçar des del punt de vista ideològic. En el cas d’acceptar la primera possibilitat (segmentació espacial entre homes i dones-criatures) hauríem d’aclarir si les relacions són de reciprocitat o d’explotació. I si els homes que es reunien en l’àrea entre tirants es beneficiaven del treball productiu fet per les dones, caldria preguntar-se sobre les contrapartides materials que oferien. Si suposem que els homes feien tasques fora de l’edifici Alfa (pasturatge) i potser estaven també associats a l’activitat bèl·lica (presència de la bala de fona) i a la gestió política, segurament hauríem de parlar d’explotació relativa (més hores de treball per part d’un sector enfront de l’altre) en benefici del col·lectiu masculí. Però aquesta afirmació no pot fer-se ara com ara, sobretot si no disposem d’informació sobre dissimetries en el consum o sobre les repercussions físiques dels treballs fets. No obstant això, si disposéssim d’evidències per confir-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

92

17:13

Página 92

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

mar que el grup estava constituït com a família poligínica independent, llavors sí que podríem assegurar l’explotació de sexe per la pròpia composició política de la poligínia i, a més, també podríem afirmar l’explotació entre classes, ja que el matrimoni amb diverses dones respon a un ideal social al qual només poden arribar alguns homes del grup, no tots. Si confirméssim la segona possibilitat (servitud familiar), hauríem de parlar d’explotació entre classes, entre família propietària de l’edifici Alfa i servitud. En aquest últim cas, segurament també ens trobaríem amb explotació entre sexes. A l’espera que la investigació ofereixi noves evidències, hem considerat imprescindible subratllar la possibilitat que no s’establissin relacions d’explotació dintre del grup domèstic, sinó una compensació en termes de reciprocitat entre els treballs domèstics i altres treballs exteriors. Aquesta possibilitat pot trobar-se en grups basats en llinatges matricèntrics. Les expectatives de la investigació, a partir d’ara, haurien de centrar-se a intentar de donar resposta a les hipòtesis formulades. Resposta que s’hauria d’orientar a obtenir les evidències que assegurin de forma concreta l’existència o no de dissimetries entre treball i accés als productes (objecte i atencions), i que permetin descartar alguna de les hipòtesis que hem assenyalat per a un dels comptats espais domèstics de la prehistòria de Mallorca que coneixem amb detall.

4. Bibliografia Amoros, L. (1974) «La cueva sepulcral prerromana de Son Maimó, en el término municipal de Petra, Mallorca». A: VI Symposium de Prehistoria Peninsular, Palma 197. Barcelona: Instituto de Prehistoria y Arqueología, p. 137-170. Bonet Avalos, A. (2003) «Análisis malacológicos del Edificio Alfa del Puig Morter». A: Castro Martínez, P. V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. 2003: p. 362-365. Briz Godino, I. i Pijoan, J. (2003). «El registro lítico tallado del Edificio Alfa del Puig Morter». A: Castro Martínez, P. V.; Escoriza Mateu, T. ; Sanahuja Yll, Mª E. 2003: p. 301-305. Castro Martínez, P. V.; Micó, R. (1995) «El C14 y la resolución de problemas arqueológicos», Revista d’Arqueologia de Ponent, 5: 252-260. Castro Martínez, P. V., Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. (2002 a) «Trabajo y Espacios Sociales en el ámbito doméstico. Producción y prácticas sociales en una unidad doméstica de la prehistoria de Mallorca». Geocrítica. Scripta Nova, VI, 119 (10), URL: http://www.ub.es/geocrit/sn/sn119-10.htm, 11 p. Castro Martínez, P. V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. (2002b) «Trabajo, Reciprocidad y Explotación. Prácticas Sociales, Sujetos Sexuados y Condiciones Materiales». A: I. Terradas, J. L. Molina; C. Larrea (ed.) El Recurso de la Reciprocidad. IX Congreso de Antropología: p. 156-177. Barcelona: Instituto Cata-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 93

L’edifici Alfa del Puig Morter i l’horitzó de Son Ferragut

93

lán de Antropología, Universidad de Barcelona, URL: http://www.ub.es/ica/congreso/sim1com.htm Castro Martínez, P. V., Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E., (2003) Mujeres y Hombres en Espacios Domésticos. Trabajo y Vida Social en la Prehistoria de Mallorca. Oxford: Archaeopress. (British Archaeological Reports, International series; 1162) Castro Martínez, P.V., Lull, V.; Micó, R. (1996) Cronología de la Prehistoria Reciente de la Península Ibérica y Baleares (c. 2800-900 cal ANE). Oxford. (British Archaeological Reports, International series; 652) Castro Martínez, P. V.; Chapman, R. W.; Gili Suriñach, S.; Lull, V.; Micó, R.; Rihuete Herrada, C.; Risch, R.; Sanahuja Yll, M. E. (1999) «Teoría de la excavación arqueológica». A: P. V. Castro Martínez [et al.] Proyecto Gatas. 2. La dinámica arqueoecológica de la ocupación prehistórica, p. 22-51. Sevilla: Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía. Estévez, J. i Montero, M. (2003) «Análisis de los restos animales del Edificio Alfa del Puig Morter». A: Castro Martínez, P. V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. 2003: p. 336-361. Gasull, P.; Lull, V.; Sanahuja Yll, M. E. (1984 a) Son Fornés I. La Fase Talayótica. Ensayo de reconstrucción socioeconómica de una comunidad prehistórica de la isla de Mallorca, Oxford. (British Archaeological Reports, International series; 209) Gasull, P.; Lull, V.; Sanahuja Yll, M. E. (1984 b) «Estudio comparativo de los talaiots nº 1 y 2 de Son Fornés (Montuïri, Mallorca)». Oxford: p. 1239-1257. (British Archaeological Reports. International series; 229) Gasull, P.; Lull, V.; Sanahuja Yll, M. E. (1984c) «La Habitación nº 5 de Son Fornés (Montuïri). Modelo de una vivienda talayótica», Oxford: pp. 1259-1297. (British Archaeological Reports. International series; 220) Gómez-Gras, D.; Risch, R. (2003) «Contexto geológico del yacimiento prehistórico del Puig Morter». A: Castro Martínez, P.V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. 2003: p. 173. Lilliu, G. (1963) «Cenno sui pui recenti scavi del villagio talaiotico de ses Païsses ad Artà-Maiorca (Baleari)». Studi Sardi, XVIII: 22-52. Lull, v.; Micó, r.; Rihuete Herrada, C.; Risch, R. (2001) La Prehistoria de las Islas Baleares y el yacimiento arqueológico de Son Fornés (Montuïri, Mallorca). Montuïri: Fundación Son Fornés. Piqué Huerta, R. i Noguera, M. (2003) «La gestión de los recursos forestales durante la prehistoria de las Baleares: El yacimiento del Puig Morter». A: Castro Martínez, P.V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. 2003: p. 322-332. Pons Homar, G. (1999) Analisi espacial del poblament pretalaiòtic final I i al Talaiòtic I de Mallorca. Palma: Consell Insular de Mallorca. Risch, R. (2003) «Los artefactos macrolíticos del yacimiento del Puig Morter». A: Castro Martínez, P.V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. 2003: p. 306-319.


Tribuna Arq. 2004-1

94

17/10/06

17:13

Página 94

Pedro V. Castro, Trinidad Escoriza, M. Encarna Sanahuja

Risch, R. i Gómez-Gras, D. (2003) «Estudio petrográfico y paleotecnológico de los materiales cerámicos de Son Ferragut». A: Castro Martínez, P. V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. 2003: p. 190-216. San Roman, T.; Gonzalez Echevarria, A. (1994) Las relaciones de parentesco. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Stuiver, M.; Reimer P. J.; Reimer, R. (2000) CALIB 14C Calibration Program. Seatle: University of Washington. URL: http://depts.washington.edu/qil/calib Tarradell, M.; Hernández Gasch, J. (1998) Son Real. Necrópolis talayótica de la edad del hierro. Area de Arqueología de la Universitat de Barcelona. Van Strydonck, M.; Waldren, W. H. (1995) «Radiocarbon dating of the Son Matge Rock Shelter». A: Waldren, W. [et al.] (1995) IIIrd Deià International Conference of Prehistory. Oxford: pp. 165-183. (British Archaeological Reports. International series; 611 (i)) Veny, C. (1977) «Apuntes complementarios sobre la cueva de la Edad del Hierro de Son Maimó (Petra)». Trabajos de Prehistoria, 34: 111-164. Waldren, W. H. (1982) Balearic Prehistoric Ecology and Culture. Oxford. (British Archaeological Reports. International series; 149) Zurro Hernández, D. (2003) «Resultados preliminares de los análisis de fitolitos y almidones del yacimiento de Son Ferragut». A: Castro Martínez, P. V.; Escoriza Mateu, T.; Sanahuja Yll, M. E. 2003: p. 333-335.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 95

Noves intervencions arqueològiques a l’assentament fortificat ilerget dels Estinclells (Verdú, Urgell) DAVID ASENSIO,1 RAMON CARDONA,1 CONXITA FERRER,1 JORDI MORER,1 JOSEP POU ,1 ORIOL SAULA 2

1. Introducció El poblat ibèric dels Estinclells es troba situat a la comarca de l’Urgell, dins del terme municipal de Verdú, en el promontori més oriental d’una serra allargada i orientada d’est a oest. Aquest tossal es troba dins de la partida dels Estinclells i a la vora de la carretera local que va de Tàrrega a Sant Martí de Maldà entre el quilòmetre 7 i 8 d’aquesta carretera i a uns 5 quilòmetres de la vila de Verdú. La superfície del turó estava ocupada originàriament per conreus herbacis de secà, oliveres, ametllers i vinya. El pla superior on es troba el poblat té una superfície de 2.965 metres quadrats i queda 1 metre i escaig per damunt del pla inferior que s’estén cap a ponent. Per les bandes sud, est i oest el pendent és pronunciat i constitueix una defensa natural. Pel que fa a l’àrea estricta del poblat, les seves dimensions són modestes, uns 2.200 metres quadrats. El poblat en qüestió presenta una elevació sobre el nivell del mar de 384 m i controla algunes de les partides més fèrtils del terme de Verdú com són els fondos o les petites valls de fons pla dels Molars, dels Marquesos, de Sant Julià. L’entorn immediat s’aprofita per a l’agricultura i el paisatge està marcat per grans planes cultivades on predomina el conreu dels cereals de secà, amb intercalacions de parcel·les d’olivera, ametllers i vinya. La localització en coordenades UTM, segons la Cartografia (Atles topogràfic de Catalunya 1:50.000 Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Institut Cartogràfic de Catalunya) és UTM X 341 UTM Y 4607. Les seves coordenades Greenwich són: 1º 05’ 50’’ / 41º 35’ 50’’ 1. Centre d’Estudis Lacetans. 2. Museu Comarcal de l’Urgell.


Tribuna Arq. 2004-1

96

17/10/06

17:13

Página 96

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula

Figura 1. Vistes aèries. (Fotografia Magí Miret.)


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 97

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

97

El jaciment dels Estinclells pren el nom de la partida on es troba situat. El nom sembla provenir de la paraula catalana llentiscle, derivada del llatí lentiscus. En llatí vulgar es produí una alteració per metàtesi, i en part per la deglutinació del pseudoarticle L-. Del llibre de Sofer sobre les Etymologiae de St. Isidor, es dedueix una forma stincum en St. Isidor o altres fonts d’aquell temps, d’aquí provenen els derivats col·lectius (amb ncl>ngl tractament d’aspecte mossàrab) com els Estinglells (Verdú) (Coromines).3

2. Geomorfologia i hidrologia El turó dels Estinclells està situat a la part oriental de la depressió Central Catalana o depressió de l’Ebre i des d’un punt de vista geològic la zona pertany a l’Oligocè (Paleogen). La geomorfologia de l’indret consisteix en extensos mantells al·luvials on destaquen nombrosos relleus residuals, més antics, corresponents a glacis (superfície d’erosió en país àrid, desenvolupada en roques poc resistents, amb un pendent feble 1-5° de perfil longitudinal còncau mirant amunt i desenvolupat a base d’un relleu més o menys abrupte i muntanyós) més o menys dissectats pels rius Ondara, Corb, Fenosa, etc. Aquest és el cas del tossal on s’ubiquen els Estinclells. Els materials que integren el petit turó, procedents de la sedimentació que s’esdevingué a finals del Paleogen, quan l’extrem oriental de la conca de l’Ebre era una gran mar interna, corresponen a lutites, gresos i calcàries d’origen lacustre. En els fons afloren conglomerats, gresos i lutites (cons de dejecció) amb nivells de graves (terrasses fluvials), del Pleistocè mitjà i superior (700.000 anys). Aquests connecten amb els sediments del mateix tipus presents al riu Corb, entre Bellpuig i Verdú. Durant el Pleistocè (darreres glaciacions), aquests fons portaven aigua més sovint i transportaven materials provinents de l’erosió dels relleus superiors. Actualment els rius de la zona, Corb (afluent del Segre), Ondara (afluent del Corb) i Cercavins (afluent de l’Ondara) són de funcionament temporal i actuen com a drenatges de la seva conca, la capçalera de la qual es troba a la Segarra. D’aquí podem concloure que els fons veïns al poblat dels Estinclells almenys en els darrers 8.000 anys no han funcionat com a rius o rieres, ni tan sols temporalment (Domenech, 2000). 3. Llegim la nota en el llibre de Josep Joan Piquer i Jover: 381, «Actualment, Coma de Creu», fent referència al llatí cumba de Cruce. «Està situada al sud-oest de Verdú, prop dels termes de Sant Martí de Maldà i Rocafort de Vallbona. Entre la Coma de la Creu i Bonpàs es troben els vestigis del poblat ibèric dels Estinglells (exactament en el quilòmetre 9 de la carretera de Tàrrega a Sant Martí de Maldà). Segons Arderiu (op. cit., nota 9, núm. 6, p. 9), l´any 1289 Ramon de Peramola renuncia a favor de Poblet els seus drets sobre els llocs de Recod i “Llentiscley” (Extingells?), per la suma de cent-quaranta sous barcelonins; el mateix any, Bernat de Guimerà renuncia també els seus drets sobre el terme de Verdú. Nosaltres creiem que el nom d´“Extinglells” és una corrupció de “Llentincley” o “Llentisclei” (vegeu la nota 441); a més, sembla que ambdues denominacions coincideixen a designar un mateix lloc. Probablement, “llentiscle” ve de “llentiscler”, que significa “camp de llentiscles”; el llentiscle (Pistacia lentiscus) és un arbust de la família de les anacardàcies». Sobre l’origen del nom «els Estinclells» s’ha consultat Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (s.v. llentiscle). Barcelona: Curial, 1980-1991. 9 vol. ISBN 84-7256-173-9. pàg. 154-155.


Tribuna Arq. 2004-1

98

17/10/06

17:13

Página 98

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula

Partint de la inexistència d’aquests cursos d’aigua, hi ha la possibilitat que els fons plans situats per sota el poblat s’hagin inundat alguna vegada.

3. Bibliografia i estudis previs sobre el jaciment El jaciment es compon de dues parts de cronologia diferenciada: a l’extrem est del tossal es troba l’assentament ibèric i al vessant sud i partida per la carretera de Sant Martí de Maldà s’estenen les restes d’una vil·la romana amb perduració fins al Baix Imperi Romà. La investigació històrica i arqueològica al voltant d’aquest jaciment neix a principis de segle xx. En fer la carretera de Sant Martí de Maldà es tallaren diverses parets i estructures d’època romana. Mossèn Ramon Berenguer, rector de Verdú, recollí la notícia de troballes fortuïtes i explica en una història de Verdú manuscrita «antiguament la poblacio de Verdú estava situada o se extenia en una vall o fondada hermosa y fertil en la partida dels Extingells o Extinglells, á 5 kilometros al Sur oest de la actual, á una hora de St. Martí, á tres quarts de Rocafort y á mitja de Nalech. Lo cami que condueix de Tarrega á Sant Martí besava sas murallas. Aixis ho conta la tradicio popular. Rodejava la falda de una Serra ó promontori que declinant de Orient á Ponent te uns cinch kilometro y al Orient mitg kilometro escas. La punta de la Serra te la figura de un castell, y los restos de edificis, que encara se conservan, indican que alli hi habia alguna fortalesa antigua.» El mateix rector de Verdú escriu «que en la partida dels Extingells, hi havia una gran població, no te dupte, aixis ho prova la tradicio popular, la etimologia de la partida dels Extingells, que vol dir cosa extingida i acabada...se comprent tambe que aquella poblacio se dedicava á la industria de la alfareria, per quan se troba abundancia de fragments de tota classe de pessas de terissa...» El 1915 membres de l’Institut d’Estudis Catalans van visitar el jaciment durant els treballs de prospecció per terres de la Segarra i Urgell, però no hi practicaren cap treball d’excavació. Mossèn Josep Cases de Verdú hi va fer algunes prospeccions abans de la guerra i recuperà alguns materials ibèrics i romans. Ramon Boleda hi dugué a terme diverses prospeccions superficials durant els anys cinquanta, i hi va trobar restes d’estucs pintats, ceràmica sigil·lada, grisa paleocristiana i altres materials romans al peu del turó. En el tall de la carretera encara es podia apreciar llavors un mur seccionat associat a un paviment d’opus signinum. Al jaciment ibèric hi recollí gran part d’una àmfora (Saula, 1994, 12-14). Pel que fa al poblat ibèric la intervenció més destacada va ser la que féu Ramon Boleda acompanyat de Guiu Sanfeliu pels volts dels anys setanta. Els sondejos que practicaren van posar a la llum part d’alguns murs de l’urbanisme ibèric del poblat.4 El poblat va ser inclòs a la carta arqueològica de la comarca de l’Urgell l’any 1986. 4. Saula, Oriol (1994) «Història de les excavacions arqueològiques a la comarca de l’Urgell (II). De la postguerra a l’any 1975». Urtx. Revista cultural de l’Urgell, núm. 6., p. 14.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 99

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

99

En aquest jaciment no s’hi va fer cap més actuació, tret del seguiment practicat per part del Museu Comarcal de l’Urgell pel que fa als jaciments arqueològics de la comarca, fins que membres del Centre d’Estudis Lacetans de Solsona 5 i del Museu Comarcal de l’Urgell s’hi interessaren científicament l’any 2000, dins del marc d’un projecte d’investigació més ampli.

4. El projecte d’investigació L’excavació del poblat ibèric dels Estinclells es troba dins d’un projecte de recerca global del territori de l’Urgell i comarques veïnes, que porta per títol Projecte de recerca arqueològica sobre societat, economia i evolució del poblament ibèric a les valls dels rius Corb, Ondara i Sió (Urgell, Pla d’Urgell, Segarra, Conca de Barberà). El projecte neix de la col·laboració entre el Centre d’Estudis Lacetans i el Museu Comarcal de l’Urgell.6 Un dels aspectes fonamentals que han motivat aquest projecte és la constatació de l’existència d’un fort desequilibri pel que fa a la recerca arqueològica de l’època ibèrica a les terres de ponent respecte d’altres territoris catalans. Una de les finalitats perseguides per l’equip d’investigació és de cobrir aquest buit que hi ha en la recerca de l’arqueologia ibèrica en aquest sector del món ilerget delimitat per les valls dels rius Corb, Ondara i Sió.7 Aquesta evidència de buit en la investigació que s’ha produït fins ara ha provocat una situació de marcada desigualtat en l’estat del coneixement del món ibèric a les terres de Lleida. Així com en altres zones com la Laietània, la Cossetània o la zona indiketa, el volum de recerca ja permet, avui dia, proposar models interpretatius a escala regional sobre formes d’organització social i econòmica de les comunitats ibèriques d’aquesta zona, a les terres de Lleida aquest tipus d’estudis interpretatius a escala global encara no es poden dur a terme. Per això un dels objectius perseguits és el de poder arribar a establir una dinàmica més adequada per poder arribar a fer estudis globalitzadors i de síntesi, com succeeix en altres zones.

5. Cal dir que la iniciativa es va prendre des del Centre d’Estudis Lacetans, que convidà el Museu Comarcal de l’Urgell a engegar conjuntament el projecte d’investigació. Sobre l’apartat d’hidrologia i geomorfologia s’ha rebut la col·laboració d’Oriol Domenech Agenjo (orioldomenech@yahoo.es) 6. L’equip d’investigació el formen David Asensió i Vilaró, Ramon Cardona Colell, Conxita Ferrer Àlvarez, Jordi Morer de Llorens i Josep Pou i Vallès, per part del CEL, i Oriol Saula i Briansó, per part del Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega. 7. Deixant de banda les excavacions d’urgència o de caràcter preventiu, tan sols podem esmentar un únic projecte de recerca programada a llarg termini plenament consolidat (amb més de 15 anys de continuïtat) sobre la protohistòria a les Terres de Ponent. Aquest projecte és el que es desenvolupa al voltant de l’excavació de la fortificació dels Vilars (Arbeca, Garrigues), per part de la Universitat de Lleida. En els darrers anys s’han posat en marxa diferents projectes a la Noguera: el jaciment de Monteró, a Camarasa, i Antona, a Artesa de Segre (iniciats durant els darrers 4 anys), que canviaran el panorama del coneixement i ajudaran a completar la visió del món ibèric ple i final a la zona de la Ilergècia.


Tribuna Arq. 2004-1

100

17/10/06

17:13

Página 100

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula

Pel que fa a l’àmbit d’actuació del projecte hem de dir que aquest territori tradicionalment ha estat estudiat de forma unitària a causa de la seva coherència geogràfica.8 Els tres rius que vertebren la comarca neixen tots tres a la comarca de la Segarra i el seu curs mitjà transcorre per l’Urgell. La recerca arqueològica al llarg del segle xx ha posat al descobert en aquesta zona una important quantitat de jaciments d’època ibèrica, alguns de gran rellevància, com és el cas del Molí d’Espígol de Tornabous; d’altres, amb grans possibilitats pel que fa a la investigació arqueològica dels ilergets, com poden ser el Pla de les Tenalles de la Mora,9 el tossal del Mor de Tàrrega i la Cadena, entre Guimerà i Vallfogona de Riucorb, o els Estinclells de Verdú. El projecte d’investigació ha iniciat els treballs de recerca a partir de l’excavació del jaciment dels Estinclells i més endavant planteja intervenir al Pla de les Tenalles de la Mora. Els objectius fonamentals del projecte són: elaborar models d’ocupació de l’espai, patrons d’assentament, etc.; caracteritzar els tipus d’assentaments i descriure l’estructuració social i econòmica de les comunitats ibèriques de la zona. Per assolir aquests objectius ens plantegem la pràctica de l’excavació en extensió dels assentaments que hem esmentat,10 la prospecció del territori més immediat i l’anàlisi dels coneixements previs i d’altres projectes en curs sobre l’àrea compresa entre el riu Llobregós, el Segre i el Corb, per tenir una visió més àmplia del territori. Ara mateix, en l’estat actual de coneixement, no és encara possible plantejar unes hipòtesis massa desenvolupades, atesa l’escassa informació disponible. En tot cas, tan sols podríem plantejar la hipòtesi de l’existència d’una jerarquització dels assentaments. Per una banda, podríem considerar nuclis principals vertebradors del territori, jaciments importants com el Molí d’Espígol de Tornabous, el tossal de Mor de Tàrrega, la Cadena de Vallfogona de Riucorb i possiblement, també, el Pla de les Tenalles de la Mora. Per altra banda serien assentaments de segon ordre jaciments com els Estinclells, el Tossal Rodó de Verdú, el tossal Rodó de Santa Maria de Montmagastrell, Lluçà (tots tres dins del terme municipal de Tàrrega) i d’altres. Aquesta és una de les hipòtesis que podrem verificar a partir de les excavacions d’assentaments de l’un i l’altre tipus. 5. L’excavació del poblat ibèric dels Estinclells L’excavació dels Estinclells constitueix la primera fase del projecte i serveix per establir unes pautes d’un model a partir de les quals podrem comparar.11 Fins al mo8. Boleda, Ramon (1976) Carta Arqueològica de les valls dels rius Corb, Ondara i Sió. Lleida: IEI. 9. Després d’unes breus intervencions practicades en els anys cinquanta el poblat va ser objecte de diverses campanyes d’excavació des del 1979 fins l’any 1983 i a principis dels noranta. 10. Oberta a la investigació gradual de nous assentaments, com ara la Cadena, de Guimerà i Vallfogona de Riucorb. 11. Cal agrair molt especialment les facilitats donades pel propietari del terreny on es troba el jaciment, el senyor Josep Maria Bellart de Verdú. El seu suport ha estat clau per poder engegar l’excavació del poblat ibèric dels Estinclells. En aquest sentit cal agrair també la col·laboració de Ramon Boleda de Verdú, que va posar en contacte l’equip d’investigació amb el propietari.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 101

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

101

N

RASA ROCA

19

18

ÀREA NO EXCAVADA CARRER

17 16

ROCA

15 14

RR

ER

BARRACA MODERNA

13

CA

10 12 8

11

BASSA 6

9

CARRER

7

4 5

2

3

1

0

4 m.

fossat

FOSSAT

límit fossat

Figura 2. Planta general.


Tribuna Arq. 2004-1

102

17/10/06

17:13

Página 102

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula

ment present s’han dut a terme dues campanyes d’excavació programades 12 promogudes pel Museu Comarcal de l’Urgell i el Centre d’Estudis Lacetans, l’any 2002 i 2003.13 Entre octubre de 2003 i març de 2004 s’ha practicat una intervenció arqueològica i de consolidació de les estructures feta dins del marc d’un pla d’ocupació promogut i cofinançat pel Consell Comarcal de l’Urgell.14 La direcció de les campanyes dels anys 2002 i 2003 i dels tres primers mesos del Pla d’Ocupació ha anat a càrrec de Conxita Ferrer i Àlvarez (del Centre d’Estudis Lacetans). La intervenció feta els tres primers mesos de l’any 2004, dins del mateix Pla d’Ocupació, ha estat dirigida per Ramon Cardona (del Centre d’Estudis Lacetans). Els objectius del Pla d’Ocupació han estat els d’acabar de posar al descobert la major part de la superfície construïda del poblat i consolidar les 6 cases excavades fins a paviment o nivells naturals i el tram oest de la muralla, de cara a garantir la conservació de les restes i fer un primer pas per fer visitable aquest jaciment.

6. Projecte ACOM dels Estinclells L’any 2003 es va concedir al Museu Comarcal de l’Urgell un ajut ACOM de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca per al Projecte de recerca arqueològica sobre societat, economia i evolució del poblament ibèric a les valls dels rius Corb, Ondara i Sió. Excavació arqueològica i estudi paleoeconòmic del poblat ibèric dels Estincllels (Verdú). Aquest projecte, que finalitza durant el tercer trimestre de 2005, té com a objectiu ampliar i completar l’estudi de l’entorn econòmic i natural de l’Urgell en època ibèrica i més concretament en el cas del jaciment concret dels Estinclells. L’objectiu final és, en definitiva, la reconstrucció paleoeconòmica i històrica del poblat ibèric dels Estinclells i del seu entorn immediat.15 12. Cada any s’ha fet l’excavació programada en dues fases. L’any 2002 la primera fase es dugué a terme entre l’11 i el 19 de maig i la segona entre el 26 d’octubre i el 3 de novembre. L’any 2003 es va fer una primera fase entre el 6 i el 8 de juny i una segona intervenció entre l’1 i el 9 de novembre. 13. A part del finançament dels dos promotors de l’excavació, el Museu Comarcal de l’Urgell i el Centre d’Estudis Lacetans, aquestes dues campanyes han estat fetes amb el suport econòmic del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, la Fundació Pública de la Diputació de Lleida Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Ajuntament de Verdú. També hi ha col·laborat amb personal i suport logístic i tècnic l’empresa de patrimoni ROCS. La Universitat de Lleida i el Consell Comarcal de l’Urgell també han donat suport tècnic a l’excavació aquests dos anys. Per altra banda cal esmentar la col·laboració d’estudiants i llicenciats en Geografia i Història de la Universitat de Lleida, Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, així com de voluntaris de Verdú, Tàrrega, i d’altres indrets que han participat en les dues excavacions programades. 14. El Pla d’Ocupació ha estat demanat pel Consell Comarcal de l’Urgell, de comú acord amb el Museu Comarcal de l’Urgell i el Centre d’Estudis Lacetans i com a col·laboració del Consell amb el projecte d’investigació que duen a terme les dues institucions esmentades. Aquest Pla d’Ocupació s’ha demanat al Servei d’Ocupació de Catalunya, que n’ha finançat el 50%. Hi han participat 5 llicenciats en geografia i història, quatre d’ells arqueòlegs. Han treballat al jaciment com a arqueòlegs adjunts a la direcció Anna Colet i Rafel Jornet i en qualitat de peons / arqueòlegs auxiliars Juli Rius, Ariadna Nieto, Alex Cazorla i en el darrer mes Sergi Rios. Des del Museu Comarcal de l’Urgell i el Centre d’Estudis Lacetans s’ha fet un seguiment de les excavacions. 15. L’ajut ACOM ha estat concedit pel Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. El projecte té l’aval científic del Dr. Joan Sanmartí, professor de la Universi-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 103

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

103

Els estudis previstos són, entre d’altres: estudis carpològics, antracològics, de materials constructius, de fauna i malacologia, de sediments estratigràfics i de sediments procedents de recipients, així com analítiques de metalls.16

7. Resultats de l’excavació arqueològica 7. 1. Estructures principals del jaciment En el decurs de les campanyes d’excavacions dels anys 2002-2003 s’ha destapat un ampli sector, on ha estat possible identificar un important conjunt estructural, format per un seguit d’elements defensius i una bateria de cases. Es tracta d’un conjunt d’estructures força complet i relativament ben conservat. En primer lloc podem comentar l’existència d’un fossat de barrera, situat en el punt de més fàcil accés, a l’exterior del perímetre emmurallat, a uns 3 metres de la fonamentació de calcàries on s’assenta la muralla. Aquest presenta una amplària de 5,5 metres. El fossat es troba excavat a les argiles naturals. Consta també d’un mur de contenció, de prop d’un metre d’ample, que ressegueix el tall de la banda més propera a la muralla. Es desconeix de moment la profunditat que pot tenir, perquè encara no s’ha excavat. Pel que fa a la seva llargària segurament correspondrà a la zona de contacte de l’elevació on es troba el poblat amb la resta de la serra. Pel que fa a les bandes sud, est i nord el pendent del tossal ja actua de defensa natural. El segon element defensiu important és una muralla constituïda per un mur perimetral, el qual delimita l’espai intern. En el cas del món ilerget, en ser el patró de poblat tancat, les muralles serveixen com a paret de fons de les cases, que s’hi adossen. Evidentment aquest sistema requereix una planificació prèvia i el poblat funciona com un conjunt orgànic. Així les cases comparteixen paret mitgera i la muralla de paret de fons, fet que redueix ostensiblement el cost de construcció del poblat (Moret 1994, 23). La forma de la muralla és el·lipsoïdal i presenta una amplada d’1,20 metres. L’aparell utilitzat és força acurat, a base de blocs de pedra calcària de grans dimensions (mitjana de 0,85-0,43 m). El farciment intern de la muralla està fet de fang i pedres de petites dimensions. El tram més ben conservat és el de la banda oest i sud-oest, mentre que en alguns punts és gairebé inexistent o ha desaparegut completament ja que va ser desmuntada per construir un marge modern. Aquest marge va ser construït gairebé paral·lel a la muralla ibèrica i, en alguns punts, fins i tot sobreposant-s’hi. La muralla s’assenta directament damunt les graves naturals. En el tram excavat no s’observa cap porta i, tot i que l’arrasament de la muralla en un tram important del seu recorregut no permet veure cap evidència física d’un accés en aquests sectors, en tat de Barcelona. L’equip d’investigació analítica es troba format per investigadors vinculats a diferents institucions i universitats catalanes. 16. Alguns dels responsables d’aquests estudis són: Dani López, Natàlia Alonso, Silvia Valenzuela, Carme Rovira, Jordi Morer i Carme Belarte.


Tribuna Arq. 2004-1

104

17/10/06

17:13

Página 104

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula

canvi, la presència contínua de cases adossades que tenen com a paret de fons la muralla evidencia l’absència de portes d’accés en tot el tram corregut de cases, que ocupa tota la banda oest, nord-oest, sud i sud-est. Per tant l’accés o els accessos del poblat haurien d’estar a la banda nord o bé a l’est. Pel que fa a les edificacions aparegudes, podem dir que es tracta d’una única bateria de cases correguda a la qual s’accedeix des d’un únic carrer. La major part d’estructures corresponents a les cases apareixen sota una prima capa de superficial que en molts casos és de tan sols uns 10/15 cm de potència. L’estat de conservació d’aquestes estructures és molt bo ja que el terreny pràcticament no s’ha conreat i només es troba afectat per uns quants forats de plantació corresponents a oliveres que van ser arrencades fa poc més de 10 anys. La bateria de cases consta entre 17 i 18 unitats, fet que significaria una població aproximada d’entre 70 o 90 habitants. Podem diferenciar dos models de casa. En el primer bloc, format per unes 6 o 7 unitats, les cases són de grans dimensions i d’estructura més complexa que la resta. Presenten una forma trapezoïdal amb una superfície interna de 50 m2 i una complexitat interna manifestada per tres o quatre compartiments. El segon bloc consta de 12 habitatges, tots de dimensions més petites, també de planta trapezoïdal, una superfície que oscil·la entre els 35 i 40 m2 i una compartimentació interior de tan sols dues cambres. Aquesta bateria de cases queda en la banda nord interrompuda en un punt, no per una qüestió d’arrasament modern. En el punt on desapareixen les cases es documenten un enllosat i un forn, fet que evidencia la presència d’un espai exterior a partir d’aquest indret. Per l’altre extrem de la bateria de cases, situat a la banda sudest, també s’observa una interrupció en la construcció de cases que sembla obeir a un canvi de funcionalitat de l’espai que ve a continuació, funcionalitat encara per determinar. Cal destacar que la bateria de cases és contínua i no hi ha indicis de cap carrer o espai obert entre les 17 o 18 cases. Cal dir que llevat de l’espai de carrer, una bassa i una casa situada vora d’aquesta a la zona central oest, la resta de l’espai central es troba lliure de construccions. El darrer element que volem destacar és el d’una bassa o cisterna que ocupa part d’aquest espai central. La cisterna és a la vegada una de les rares expressions en el món ibèric, d’una gestió comuna dels recursos naturals.17 Presenta unes dimensions d’11 × 8 metres. La factura és poc acurada i la seva forma és irregular. Les cisternes i basses són la solució més freqüent per captar i conservar l’aigua de la pluja. A banda d’aquesta construcció comunitària, hi devia haver, sobre els teulats de les cases o sota canals, grans receptacles de terracuita destinats a recollir l’aigua de la pluja per cada família. Aquests elements, però, són difícils d’identificar en els nivells de destrucció o abandonament 18 i de moment no han pogut ser localitzats als Estinclells. 17. Moret, P. «Alguns aspectes del desenvolupament de l’hàbitat organitzat a l’àrea ibèrica». Cota Zero [Vic] (1994), núm.10, p.19-26 18. Moret, P. Les fortifications ibériques, de la fin de l’âge du bronze à la conquête romaine. Madrid, 1996, p. 66. (Collection de la casa de Velázquez, 56).


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 105

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

105

Sí que hem pogut documentar dues rampes o canals de recollida a l’estil de les cisternes de Jebut i Santa Quitèria, alimentades també per una canal d’adducció al llarg dels carrers del poblat.

7. 2. Excavació de les cases Totes les cases excavades fins ara (un total de 5 i totes complexes) presenten una estratigrafia molt simple, pròpia d’un jaciment d’una única fase. Es documenta un nivell d’enderroc i un paviment que són les graves retallades.

7.2.1. CASA 1 Aquesta casa presentava una potència estratigràfica de 50 cm, que és l’alçada mitjana que conserven els murs. És precisament la numeració d’aquesta casa la que marca la numeració de la resta de cases localitzades. Així numerem amb nombres parells les cases que apareixen vers el nord de la casa excavada (cases 2 i 4), i amb nombres imparells les cases localitzades vers el sud (cases 3, 5 i 9). La Casa 1 (i, per extensió, la resta de cases) se’ns mostra com el que podem anomenar una casa complexa, de dimensions notables (51 m2). Vam trobar que la casa quedava dividida en 4 recintes diferents 1A, 1B, 1C i 1D, a més d’un segon nivell o pis superior, l’existència del qual sembla contrastada almenys damunt de l’àmbit central, el recinte 1B. Recinte 1A: S’interpreta com un espai rebedor i distribuïdor de la casa, en contacte directe amb el nivell del carrer, que està a un nivell superior. Destaca una estructura de pedra de planta circular, segurament utilitzada com a suport d’un molí. A banda de la lògica funció estructural d’espai distribuïdor i rebedor, l’existència de l’estructura circular de pedra esmentada fa pensar que aquest àmbit estava versemblantment destinat també a ser una àrea de treball (ara per ara, això sí, de difícil adscripció). Recinte 1C/1D: Espais de dimensions molt reduïdes i de planta triangular. Les seves minses dimensions i la seva forçada forma triangular semblen fer-les no aptes com a zona residencial; això i el fet que es tracta dels àmbits que han aportat més material ceràmic remet clarament a funcions d’emmagatzematge o de reserva domèstica. Recinte 1B: És un espai central de planta rectangular, molt possiblement presentava unes subdivisions o compartimentacions, ja que han estat documentats diversos forats de pal. En aquest recinte ha estat documentat l’únic enterrament infantil de tot el jaciment. Així com també ha estat documentada una pica de pedra. Destaca la trobada d’una llar de foc caiguda procedent del pis superior. La forma i l’amplitud d’aquesta estança (perfectament rectangular malgrat la caixa trapezoïdal del conjunt de l’estructura), la seva buscada centralitat i la manca d’evidències en


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

106

17:13

Página 106

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula

un sentit diferent, no ens permeten concebre altres funcions d’aquest àmbit que les pròpiament domèstiques o de residència (malgrat l’absència de llar de foc). Des d’un punt de vista funcional s’identifiquen espais propis amb tres funcions domèstiques bàsiques. Àrea de treball (recinte 1A) i també distribuïdor de l’espai. Àrea de reserva domèstica, magatzem o rebost (recinte 1C/1D). Àrea de residència (recinte 1B més pis superior). En definitiva, un panorama clàssic on és possible distingir físicament les tres àrees funcionals bàsiques, pròpies d’una unitat domèstica complexa. Aquest segon pis, almenys damunt de l’àmbit central 1B, restaria confirmat, recordem-ho, per la presència d’una llar caiguda enmig de l’enderroc de les parets, per l’estructura de les escales de toves situada a l’entrada de l’àmbit i, en darrer lloc, per les possibles restes de paviments també caiguts. En aquest sentit, creiem que aquest segon pis devia ser reforçat, a la part oest del recinte, pels pals corresponents als forats de pal (forats amb uns diàmetres de 30 cm i unes potències entorn dels 40 cm). Sembla intencionat el fet que aquests forats estiguin perfectament alineats també amb un muret que fa la divisòria entre els recintes 1C i 1D, reforçant així un espai d’uns dos metres a tocar de la muralla, on podríem imaginar l’existència d’un hipotètic pas de ronda (per contrastar aquesta idea en un futur caldrà detectar una evidència similar a la part posterior de la resta de cases adossades a la muralla). Un darrer fet que s’ha de destacar seria el tapiat intencionat que presenten totes les portes de la casa, tant la porta de façana, com la porta que comunica el recinte 1A amb l’1B. Aquest fet de tapiar les portes (força documentat en cases rurals a l’actualitat), juntament amb el fet d’haver trobat poc material arqueològic en els nivells d’amortització, fa pensar en un abandonament intencionat i una neteja prèvia de la casa, amb la intenció de tornar-hi per part del seu propietari.

7.2.2. CASA 3 Aquesta casa és idèntica a l’anterior pel que fa a la distribució interna i l’àrea dels diferents àmbits. En l’àmbit C, interpretat com a distribuïdor o rebedor, trobem una estructura circular, feta amb pedra i fang, idèntica a la de la casa 1 i amb una situació pràcticament igual. L’àmbit B, amb funció de magatzem, té una forma allargada i triangular com la de la casa 1, però a diferència de la primera no presenta cap compartimentació interna i, en canvi, té una petita banqueta de pedra quadrangular al fons de l’habitació, en contacte amb la paret de la muralla. Pel que fa a l’àmbit principal de la planta baixa, l’àmbit A, és un espai central de planta rectangular de dimensions similars a l’àmbit B de la casa 1 i on també es documentà una llar de foc caiguda del primer pis i una pica de pedra, situada en un indret diferent respecte la casa 1, a la vora del mur mitger amb la casa 5. En aquest àmbit també s’hi observen forats de pal que indiquen una compartimentació a la mateixa alçada que la casa 1, amb un enllosat que marca l’entrada a aquest espai del fons de l’àmbit. En un angle


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 107

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

107

de l’habitació hi trobem una segona banqueta quadrangular. A l’entrada de l’àmbit A s’observen les restes d’una estructura feta amb toves que s’ha interpretat com una escala d’accés a la planta superior, on hi devia haver la llar de foc.

7.2.3. CASA 5 Presenta un esquema diferent a les anteriors, es documenten quatre àmbits tots simètrics, per aquesta raó es fa difícil establir diferents funcions domèstiques en cadascun dels àmbits. Els àmbits C i D, que es troben a la part anterior de la casa, són de planta de tendència rectangular, especialment pel que fa a l’àmbit D. L’accés a la casa es fa a partir de l’àmbit C lleugerament més estret que el primer i de tendència més trapezoïdal. L’accés a l’àmbit D es fa des de la part anterior del C. A la part posterior de la casa es troben dos àmbits de planta més quadrangular i de dimensions similars, separats per un mur de compartimentació que segueix l’eix que marca el mur de separació dels dos àmbits del davant (C i D). L’accés a l’àmbit A es fa des de la part posterior de l’àmbit C, mentre que a l’àmbit B s’hi accedeix des de l’A. Destaca la troballa d’una llar de foc caiguda del pis superior sobre l’àmbit D, a la vora del mur de compartimentació 142, que indica una posició de la llar d’aquest primer pis en una zona central respecte de les dues habitacions de la part davantera de la planta baixa de la casa.

7.2.4. CASA 4 És l’única de les cases en la qual es detecten reformes i diferents fases constructives. En la primera fase l’accés al seu interior és escalonat i presenta una planta amb tres àmbits. En aquesta fase la porta d’entrada a la casa dóna a un rebedor o distribuïdor de dimensions similars al de les cases 1 i 3. Però en una segona fase s’imposa un esquema més simètric: es compartimenta aquest espai davanter de la casa seguint l’alineació d’un mur longitudinal de l’àmbit del seu darrere i a la vegada s’elimina la paret de compartimentació que separava el rebedor d’aquest àmbit immediatament posterior. Amb aquestes obres de reforma es condiciona una gran sala de forma trapezoïdal allargada a la part davantera de la casa (àmbit D) amb un nou accés directe des del carrer. Al costat d’aquest àmbit es crea una habitació allargada, de forma rectangular, (àmbit C) que presenta una llar de foc a la vora del mur de façana, davant de l’antiga porta de la casa, ara tapiada. La part posterior de la casa presenta dues habitacions. L’àmbit situat al fons a l’esquerra és de tendència quadrangular i de dimensions superiors a l’altre del costat. S’hi accedeix des del fons de l’àmbit C. En aquest àmbit es localitzà una llar de foc caiguda d’un pis superior. L’àmbit B és estret de petites dimensions i de forma trapezoïdal allargada. S’hi accedeix des de l’àmbit D i la seva porta presenta un llindar de pedra. Cal destacar les restes d’un enllosat en la zona de pas de l’àmbit C a l’àmbit D, situada al fons d’aquestes dues habitacions. Aquest enllosat es conserva parcialment.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

108

17:13

Página 108

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula N

Carrer

0

Casa 4

2 m.

Carrer

Casa 5

pedra

Casa 2

Casa 1

Casa 3

Muralla Figura 3. Planta de les cases excavades.

7.2.5. CASA 2 Podem interpretar la constatació d’una casa de tres àmbits diferenciats, tant des d’un punt de vista espacial, com segurament funcional. Per un cantó els recintes 2B i 2C, que per les seves dimensions podrien desenvolupar funcions habitacionals-dormitori. I per un altre cantó el recinte 2A, com a àrea de treball, molt possiblement lligada a la metal·lúrgia del ferro. En aquest cas es tracta d’un gran àmbit cobert, que solucionaria el suport del sostre mitjançant unes estructures de mur, que possiblement desenvoluparien unes funcions de pilastres, deixant un espai intern força ampli per al desenvolupament possiblement de tasques residencials i de treball. Es documenten una taula de pedra de planta rectangular, una pedra monolítica de grans dimensions i diverses estructures de combustió (llars i fornets). Aquesta casa podria correspondre, doncs, a una gran àrea de treball o taller de tipus metal·lúrgic També s’hauria de destacar el fet que es van tapiar totes les portes de la casa, tant la porta de façana, com les portes que comuniquen el recinte 2A amb el 2B i el 2C. Aquest fet de tapiar les portes (força documentat en cases rurals a l’actualitat) juntament amb el fet de trobar poc material arqueològic, fa pensar en un abandonament intencionat i una neteja prèvia de la casa, amb la intenció de tornar-hi per part del propietari. Pel que fa a la disposició estructural externa totes cinc cases en conjunt tenen com a paret posterior la muralla i la seva estructura és trapezoïdal per tal d’adaptarse a la disposició de la muralla. Ofereixen més variabilitat en la disposició d’agençament intern. No obstant això, hi ha dos elements que de moment semblen ser una constant en la majoria de les cases excavades. Per una banda les llars apareixen sem-


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 109

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

109

pre caigudes del pis de sobre i presenten una ubicació similar. Per altra banda, en totes les cases es documenta un mur a 2,5 metres de la muralla. Aquest mur podria correspondre a un mur de fonamentació del segon pis i d’un possible pas de ronda. El fet que no s’hagi localitzat cap llar de foc relacionada amb els paviments, és a dir, a peu pla, ens fa pensar que la planta baixa de la casa es correspon fonamentalment amb àrees de treball o magatzem, mentre que la part residencial de la casa es devia situar a l’estança del pis superior.

8. Materials i cronologia Els materials ceràmics, documentats en gran nombre, precisen bastant bé la data d’abandonament. Per contra no succeeix el mateix amb la data fundacional. Pel que respecta als materials documentats en els nivells d’enderroc o abandó aquests corresponen a fragments de Campaniana A de la fàcies antiga, com també algun element del Taller de Roses, àmfora punicoebussitana de la forma T.8.1.3.1 o PE-16. Hem de destacar l’absència d’àmfora itàlica, per la qual cosa caldria situar el nivell d’abandó del jaciment entorn del 200 aC. Pel que respecta als materials d’importació es documenten en una proporció relativament alta (amb el 16% del total d’individus i un 14% del total de fragments). Quant a les àmfores aquestes presenten un 20% del total d’individus del total de la ceràmica ibèrica feta amb torn. Hi són presents tanmateix els vasos de magatzem, la vaixella de taula, els càlats i la ceràmica feta a mà. Els nivells d’enderroc són molt homogenis, constituïts per la caiguda de les parets de tovots de les cases. Algunes de les cases presenten àmbits cremats. Tots aquests nivells evidencien un abandó ràpid i sobtat amb un possible saqueig posterior no sistemàtic. Aquest fet és una conseqüència directa de la II Guerra Púnica. Els materials més antics documentats durant l’excavació corresponen a ple segle III aC.

9. Consideracions finals En l’últim congrés sobre món ibèric fet a Puigcerdà (novembre de 2003) s’ha evidenciat la tradicional sequera de monografies sobre la zona ilergeta (Garcés I. 2003).19 Es lamenta la manca d’intervencions de camp, que exemplifica un panorama força preocupant, amb l’excepció feta de Vilars d’Arbeca. No obstant això, la recerca en aquests darrers anys aporta i aportarà noves dades que ajudaran a configurar un nou mapa del món ibèric a les terres de Lleida. Així jaciments com Roques del Sarró (Lleida), el Camp de Sitges de Missatges (Claravalls, Tàrrega), i noves excavacions amb nous equips de recerca com Carrasumada (Torres de Segre), Monte19. Garcés, I. «Ilergets i lacetans occidentals. Deu anys de recerques i algunes propostes de síntesi». A: 2003, XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà [en premsa].


Tribuna Arq. 2004-1

110

17/10/06

17:13

Página 110

D. Asensio, R. Cardona, C. Ferrer, J. Morer, J. Pou, O. Saula

ró (segles ii-i aC) (Camarasa), Antona (Artesa de Segre), Estinclells (Verdú) o Tossal de les Tenalles (Sidamon). En la darrera reunió sobre estudis ibèrics s’ha parlat de la conveniència d’una nova periodització sobre el món ilerget, amb la hipòtesi d’un suposat estat ilerget arcaic. (Garcés, 2003). També caldrà replantejar la relació entre aquest territori interior de marcada personalitat i les regions meridionals. També s’ha plantejat el problema de la definició territorial del món ilerget, tradicionalment abordada des de les fonts clàssiques, i assimilat tradicionalment a les planes de Lleida i Osca (Bermúdez 2003, en premsa).20 Les anàlisis espacials no han estat fins ara generals i no han abordat el tema de forma global. En estudis recents sobre la zona oriental de la ilergècia, es planteja la hipòtesi d’un poblament que depassa amb escreix i de manera intencionada l’àrea considerada tradicionalment ilergeta (Bermúdez 2003). També es parla per a l’ibèric ple, d’una ampla franja de territori despoblada, que constitueix una veritable terra de ningú. Ja en estudis anteriors s’havia plantejat les dues dificultats principals en els estudis de la Catalunya occidental, la incorporació tardana de les excavacions en extensió, i el caràcter exclusivament catalogador i d’adscripció cultural en què ha desembocat l’activitat prospectora de la zona (Junyent, Lafuente, López 1994: 73-89).21 L’època de màxima expansió territorial, socioeconòmica i política d’aquest poble coincideix amb l’època ibèrica plena, segles iv-iii-ii aC (450-200 aC). Evidentment el món ilerget no apareix del no res sinó que sembla que és el resultat del desenvolupament de les poblacions del bronze final i de la primera edat del ferro. Així ho veiem en els elements defensius dels poblats, que fins fa poc es pensaven només d’origen colonial. És ben clar a la zona objecte del nostre estudi el conegut jaciment del ferro dels Vilars d’Arbeca. És dins tot aquest context general que el projecte dels Estinclells pot aportar un potencial informatiu molt gran. Podem destacar així l’arquitectura domèstica, en la qual s’identifiquen clarament les funcions i l’ús de l’espai intern ibèric en cases de dimensions grans. L’excavació de tot aquest jaciment d’una sola fase donarà llum sobre l’estructura social interna d’una comunitat de petites dimensions. Dues consideracions bàsiques que s’han de tenir en compte són que, atenent les dimensions i les estructures de les cases, es tractaria de nuclis familiars benestants amb un estatus social destacat. Atenent a la relativa uniformitat es donaria una jerarquia interna molt poc marcada. Un dels elements també més rellevants és la constatació del poc temps transcorregut entre la construcció i la destrucció de l’assentament. Per a les causes de la construcció d’aquest poblat es pot plantejar la hipòtesi d’un procés de gènesi de 20. Bermúdez, X. «El territori ilerget oriental: evolució del poblament i definició de les fronteres». A: 2003, XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà [en premsa]. 21. Junyent, E.; Lafuente A.; López, J. B. (1994) «L’origen de l’arquitectura en pedra i l’urbanisme a la Catalunya Occidental». Cota Zero [Vic], núm. 10, p.73-89.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Página 111

Intervencions arqueològiques a l’assentament d’ilerget dels estinclells

111

nous assentaments. Podem parlar, doncs, de colonització de noves terres i d’augment demogràfic, com a causes possibles que expliquin el jaciment que s’estudia en aquest treball. Es confirma cada cop més l’evidència d’un sector no urbanitzat. Aquesta és una de les hipòtesis per explicar el fet que hi hagi una bona part del tossal sense construir. La bateria de cases queda interrompuda en un punt, i no és pas un arrasament modern. En el punt on desapareixen les cases es documenten un forn i un enllosat, que fan pensar en un espai exterior de treball lliure de construccions. La població que s’instal·la als Estinclells de Verdú reserva una part del tossal per a futures necessitats, demogràfiques i d’espai. Per acabar només cal afegir les enormes possibilitats patrimonials del poblat ibèric dels Estinclells. Es tracta d’un jaciment privilegiat, de reduïdes dimensions i ben conservat, la qual cosa en fa molt fàcil la comprensió. Pot esdevenir un equipament cultural de gran atractiu i dinamitzador per a la comarca.


Tribuna Arq. 2004-1

17/10/06

17:13

Pรกgina 112


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:29

Página 113

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras (Castellar del Vallès): un assentament del neolític i un vilatge de l’antiguitat tardana JOAN-MANUEL COLL RIERA, JORDI ROIG BUXÓ,1

1. Situació i descripció del jaciment El jaciment dels Horts de Can Torras està situat al centre del poble de Castellar del Vallès (Vallès Occidental) a 331 metres sobre el nivell del mar als peus de la serralada Prelitoral, en la vall alta del riu Ripoll. Les coordenades geogràfiques del poble són: 41º37’00’’ N – 2º05’25’’ E. El jaciment està configurat per un seguit d’horts, disposats en tres terrasses de cultiu, annexes la plaça Major, amb un terreny format d’argiles i saulons. Aquests horts havien format part de les eres o patis davanters de les masies de Can Torras i Can Boadella (actualment Can Gorina). Aproximadament a uns 50 metres al nord del jaciment es localitza l’antiga plaça Vella del poble, i a uns 100 metres a l’oest, l’edifici de l’església parroquial de Sant Esteve. Aquest jaciment va ser identificat a finals de la dècada dels anys vuitanta, durant una observació visual del solar conegut amb el nom dels Horts de Can Torras (Coll, Roig, 1987). En aquest espai es podia observar la presència de grans quantitats de panots d’opus signinum de paviment, reutilitzats com a marges de feixa. En el punt on es documentaven els trossos de mida més gran s’observaven dues fonamentacions paral·leles d’uns 70 cm d’amplada. Per tot l’entorn s’observaven, entre les terres dels horts, fragments d’opus signinum, de dolis i de tègules, a més de ceràmiques baixmedievals i modernes (s. xiv-xviii).

1. ARRAGO, sl.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:29

Página 114

114

J-M. Coll Riera, J. Roig Buxó

Figura 1. Planta del jaciment dels Horts de Can Torras amb totes les estructures arqueològiques documentades (en gris les restes d’època neolítica, i en blanc les restes de l’antiguitat tardana).

2. La intervenció arqueològica de 2003 Amb motiu de l’elaboració d’un projecte urbanístic en aquest sector per part de l’Ajuntament de Castellar del Vallès, que preveia una remodelació de tot aquest espai d’horts amb l’obertura d’un nou vial i la transformació d’una part del solar en aparcament, es va fer una intervenció arqueològica preventiva per poder valorar i documentar les possibles restes arqueològiques en aquell punt. Així, durant la segona quinzena del mes de gener de 2003 es va fer un sondeig preventiu, durant el qual es van documentar dotze estructures arqueològiques, atribuïbles inicialment a l’antiguitat tardana, i que van motivar la necessitat de procedir a l’excavació total del jaciment afectat per les obres constructives de l’aparcament.1 1. La intervenció arqueològica preventiva es va fer durant els mesos de març i abril de l’any 2003 per part de l’empresa Arqueologia i Patrimoni ARRAGO. L’equip d’excavació va estar format per Joan Manuel Coll i Riera (direcció tècnica), Jordi Roig i Buxó (arqueòleg) i quatre arqueòlegs auxiliars: Raúl Balsera, Gem-


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:29

Página 115

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras

115

De tota la superfície prospectada i afectada per les obres urbanístiques, uns 4.000 metres quadrats, tan sols ha estat possible localitzar restes arqueològiques en un petit espai d’uns 800 metres quadrats. Aquest està delimitat a l’oest per la casa de Can Torras, al nord per Can Gorina (abans Can Boadella) i al sud pels marges dels horts que donen a la plaça Major. Així doncs, tenim que el jaciment es troba localitzat a tocar de les actuals masies de Can Torras i Can Gorina, a l’extrem nord-oest del sector dels horts que s’han d’urbanitzar. En aquest sentit, i a partir de la distribució espacial de les estructures arqueològiques, és possible observar com aquestes s’estenen cap a sota de l’edifici de la masia, de manera que la part principal del jaciment s’ha de trobar a l’espai on s’aixequen els casals de Can Torras i Can Gorina. D’aquesta manera, amb aquesta excavació tan sols hem localitzat una part de l’assentament, la que correspon als seus límits sud-est. L’excavació es va fer en extensió en una superfície d’uns 800 metres quadrats amb un tractament puntual per a totes les trenta-cinc estructures individualitzades. Aquestes es trobaven excavades al terreny natural format d’argiles i saulons. Es va procedir a garbellar els sediments fèrtils d’algunes d’aquestes estructures mitjançant garbells de trama fina. També es van fer mostrejos de flotació de granes i es van recollir mostres de terra i carbons per a analítiques de laboratori posteriors a l’excavació. 2.1. Resultats de la intervenció arqueològica de 2003 Amb aquesta intervenció ha estat possible documentar un total de trenta-cinc estructures arqueològiques pertanyents a dos períodes ben diferenciats: En primer lloc, tenim quatre estructures prehistòriques, atribuïbles al període neolític. Es tracta de tres cubetes agrupades de planta oval i una sitja isolada reutilitzada com a sepultura, amb quatre individus inhumats conjuntament en un mateix moment. En segon lloc tenim trenta estructures atribuïbles a l’antiguitat tardana o al període visigòtic (segles vi-viii). La presència d’un lacus, de tres estructures de combustió, junt amb la gran quantitat de sitges i els materials continguts en els seus rebliments ens permeten identificar el conjunt com a part d’un vilatge —vicus— d’aquest període, del qual les estructures d’habitació devien desaparèixer a causa dels processos antròpics posteriors al seu abandonament. 2.1.1. L’assentament del neolític Corresponent a aquest període tan sols disposem d’un total de quatre estructures documentades en tota la superfície afectada del jaciment. Es tracta, en primer lloc, de tres retalls o petites cubetes de planta oval i de poca potència (E17, E27 i E28), que fan entre 10 i 50 centímetres de fondària conservama Busqué, Ricard Oliva i Marcos Rodriguez. Els treballs d’intervenció arqueològica van estar finançats en la seva totalitat per l’Ajuntament de Castellar del Vallès, que va actuar com a promotor dels treballs.


Tribuna Arq. 2004-2

116

17/10/06

17:29

Página 116

J-M. Coll Riera, J. Roig Buxó

da. Aquests tres retalls, que es localitzen fent una petita agrupació, es troben molt afectats i tallats per estructures de l’antiguitat tardana i pels nivells dels camps de conreu i dels horts d’època contemporània. El material procedent dels seus estrats de rebliment, força escàs, es redueix únicament a la presència de restes d’argila cuita i de ceràmica a mà amb cordons llisos aplicats en relleu, corresponent a grans recipients tipus tenalla o grans vasos contenidors. Aquest tipus de material permet proposar una datació dins del període neolític sense poder especificar res més, ara com ara, a l’espera de fer-ne l’estudi detallat i les datacions de carboni 14. La quarta estructura (E11), és una sitja de perfil troncocònic i fons pla, amb tres nivells de rebliment. Un estrat inicial d’amortització (UE89) que es diposita al fons de la sitja, amb fauna, malacofauna terrestre, ceràmica i sílex, que indiquen un ús com a abocador un cop la sitja ha perdut la seva funció inicial d’emmagatzematge. El segon nivell està format per quatre esquelets localitzats en connexió anatòmica dipositats en un mateix pla damunt l’estrat d’abocament del fons de la sitja. A partir del registre d’excavació i de la disposició dels esquelets, podem determinar que es tracta d’una inhumació en grup simultània.

Figura 2. Estructura 11, sitja reutilitzada com a lloc d’enterrament simultani de quatre individus del neolític mitjà. S’hi observen algunes pedres situades directament damunt dels esquelets que formaven part del nivell de pedres (UE32) que segellava l’estructura.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:29

Página 117

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras

117

Figura 3. Estructura 11 amb els quatre individus inhumats a dins la sitja. Els dos adults al centre, l’un d’esquena a l’altre, i els dos individus infantils a cada costat.

Es tracta de quatre individus, dos adults (Ind. 1 - UE85 i Ind. 2 - UE86) i dos infantils (Ind. 3 - UE87 i Ind. 4 - UE88), enterrats conjuntament en un mateix moment a l’interior de la sitja un cop aquesta ha estat amortitzada i parcialment reblerta de terres i de deixalles domèstiques a la seva meitat inferior. Pel que fa a la distribució dels esquelets a l’interior de la sitja podem determinar que es troben tots junts l’un al costat de l’altre tocant-se entre si. D’aquesta manera tenim els dos individus adults al mig de l’estructura en posició de decúbit lateral amb les cames doblegades i donant-se l’esquena, i els dos individus infantils es troben en els laterals, capiculats respecte als adults i un d’ells de cara a la paret de la sitja, ambdós també en posició de decúbit lateral amb les cames doblegades. D’aquesta manera, els cossos presenten una disposició que va permetre que quedessin encabits a l’interior de la sitja d’una manera més o menys ordenada, tenint en compte les reduïdes dimensions de la mateixa. A partir de l’estudi de les restes humanes 2 podem determinar que l’individu 1 2. L’estudi de les restes humanes de l’estructura E11 ha estat dut a terme per M. Eulàlia Subirà, Elena Garcia i Isabel Berrocal de la Unitat d’Antropologia, Dpt. de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la Universitat Autonòma de Barcelona (Subirà, Garcia, Berrocal, 2004).


Tribuna Arq. 2004-2

118

17/10/06

17:29

Página 118

J-M. Coll Riera, J. Roig Buxó

Figura 4. Individu 1 (UE85) col·locat en decúbit lateral amb les cames doblegades, corresponent a un adult jove d’entre 18-25 que ha estat diagnosticat com a al·lofís.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:29

Página 119

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras

119

Figura 5. Individu 2 (UE86) col·locat en decúbit lateral amb les cames doblegades i d’esquena a l’individu 1. Es tracta d’un adult jove masculí d’entre 25-35 anys.


Tribuna Arq. 2004-2

120

17/10/06

17:29

Página 120

J-M. Coll Riera, J. Roig Buxó

Figura 6. Vista dels dos individus infantils situats a tocar el perfil de la sitja, un cop extrets els esquelets dels dos individus adults. L’individu 3 (UE87) situat en el costat esquerre correspon a un nen d’entre 8 i 9 anys d’edat. Està col·locat de cara a la paret de la sitja en posició de decúbit lateral amb les cames doblegades i separades. L’individu 4 (UE88) situat en el costat dret és una nena d’entre 10-11 anys d’edat.

(UE85) es tracta d’un adult jove d’entre 18 i 25 anys que ha estat diagnosticat com a al·lofís. L’individu 2 (UE86) és un adult jove masculí d’entre 25 i 35 anys, l’individu 3 (UE87) és un nen d’entre 8 i 9 anys d’edat i l’individu 4 (UE88) és una nena d’entre 10 i 11 anys d’edat. (Subirà, Garcia, Berrocal, 2004). A partir de les disposicions anatòmiques dels esquelets, que insinuen una relació entre els quatre individus en el moment de la inhumació, juntament amb les determinacions de sexes i d’edats, és possible pensar que es tracta d’un grup emparentat. Pel que fa a això, però, davant la impossibilitat d’efectuar l’observació i l’estudi morfològic de caràcters epigenètics que ens en podrien donar informació, no ha estat possible determinar-ho de forma concloent (Subirà, Garcia, Berrocal, 2004). Respecte a les característiques de l’enterrament ha estat possible determinar que aquest es féu en terra plena, és a dir, la descomposició dels cossos va tenir lloc en un espai ple de terra. En aquest sentit, es va documentar un estrat de rebliment superior de la sitja (UE32), format per grans rierencs i pedres barrejades amb terra dipositades directament damunt dels esquelets i segellant l’estructura.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:29

Página 121

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras

121

En aquest estrat es va documentar un vas carenat amb nanses de cinta a la part superior de la peça just per sota de la vora (75% de la peça). Aquest vas estava fragmentat i es va localitzar escampat en diversos punts i cotes dins d’aquest nivell de terres i pedres de cobriment, amb presència de malacofauna marina associada. Aquest tipus de vas ceràmic permet enquadrar provisionalment el moment de la inhumació dins del període del neolític mitjà, amb paral·lels ceràmics molt semblants al jaciment de la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès). Cal tenir en compte, però, que l’estudi detallat de tots els materials arqueològics així com les datacions de carboni 14 encara estan pendents. Aquest enterrament esdevé singular, d’una banda, per la mateixa morfologia de l’estructura funerària i, d’altra banda, per les característiques de la inhumació en grup i la disposició dels esquelets. D’aquesta manera tenim que l’enterrament dels quatre individus s’ha fet en una estructura d’emmagatzematge tipus sitja un cop amortitzada i no en una estructura funerària com a tal. En aquest sentit, doncs, si considerem que la seva atribució cronocultural pot correspondre provisionalment al neolític mitjà, ens trobem davant d’una inhumació atípica dins del període.

Figura 7. Vas carenat amb nanses de cinta per sota la vora atribuïble al neolític mitjà. Es va localitzar fragmentat i escampat dins el nivell de terres i pedres (UE32) que cobria els esquelets i segellava l’estructura 11.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:29

Página 122

122

J-M. Coll Riera, J. Roig Buxó

Així doncs, si tenim en compte que els enterraments del Neolític Mitjà al territori del Vallès acostumen a ser individuals i fets en estructures funeràries construïdes expressament per a aquesta finalitat —els denominats sepulcres en fossa—, podem constatar que l’Estructura 11 dels Horts de Can Torras correspon a un cas d’enterrament singular i puntual, potser d’un petit grup emparentat que pot haver mort per causes violentes o per una malaltia epidèmica.

2.1.2. El vilatge de l’antiguitat tardana Corresponent a un assentament de l’antiguitat tardana o de l’època visigòtica (segles vi-viii dC) ha estat possible documentar un total de 30 estructures arqueològiques. Aquestes es troben agrupades ocupant una superfície d’uns 700 metres quadrats, i correspondrien a la part final de l’assentament pel seu costat sud-est. D’aquesta manera, la concentració de les estructures a tocar de la casa de Can Torras, semblen indicar que la part central del vilatge devia estar situada just a sota del casal. Pel que fa a les estructures documentades ha estat possible identificar diferents tipus d’estructura a partir de la seva tipologia i funcionalitat. Així doncs, tenim un

Figura 8. Vista de conjunt d’una part de l’assentament amb el lacus i les sitges de l’antiguitat tardana.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:30

Página 123

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras

123

lacus o dipòsit de líquids, tres estructures de combustió o fornets, tres retalls o cubetes i vint-i-cinc sitges. El lacus (E7), situat a l’extrem nord-oest del jaciment i a tocar de la masia de Can Torras, és de planta rectangular i amida 4 metres de llargada per 2,20 metres d’amplada. Presentava successives fases d’utilització, clarament identificables per les diferents capes d’arrebossats, així com una reparació que va significar l’escurçament de l’estructura mitjançant la construcció d’un mur transversal interior que el va convertir en més petit i amb una planta pràcticament quadrada de 2,25 metres.

Figura 9. Vista del lacus i algunes sitges del vilatge de l’antiguitat tardana. S’observa una de les cubetes neolítiques tallada per la paret del lacus.


Tribuna Arq. 2004-2

124

17/10/06

17:30

Página 124

J-M. Coll Riera, J. Roig Buxó

Figura 10. Vista del lacus amb el mur central de reparació i escurçament de l’estructura. A primer terme tenim una sitja d’època visigòtica i a la dreta s’observa una de les cubetes neolítiques tallada per la paret del lacus.

Els tres fornets (E5, E26 i E32) eren unes estructures molt mal conservades, semiexcavades al substrat geològic de sauló i argila, consistent en retalls ovals, d’uns 60 centímetres de diàmetre, amb el fons i les parets rubefactats per la calor a la qual van ser sotmesos. La part aèria d’aquestes estructures no es va conservar. Per les seves reduïdes dimensions s’interpreten com petits forns de tipus domèstic, tal vegada per coure pa, i que probablement estaven ubicats a l’interior d’alguna edificació o habitatge del poblat. D’altra banda, es van documentar tres retalls o cubetes de planta irregularment esfèrica, que morfològicament diferien del conjunt de sitges i estructures de combustió. Aquestes estructures estaven excavades en el terreny natural i presentaven un perfil més o menys lenticular, amb un punt on s’intuïa un accés en rampa i una part central de major fondària, a manera d’encaix d’algun tipus de gerra, doli o gran recipient. Una d’aquestes estructures (E10) es va construir segellant i escapçant una sitja precedent; a més, presentava uns nivells de rebliment singulars, amb presència de grans troncs o llates de fusa cremades i caigudes al seu interior, com si haguessin funcionat a manera de coberta de l’estructura. El conjunt més notable d’estructures estava format per una gran quantitat de sitges, un total de vint-i-cinc, que evidenciaven la base agrària de l’assentament.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:30

Página 125

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras

125

Aquestes sitges, excavades al sauló, presentaven un cos troncocònic, lleugerament acampanat, i el fons pla, amb uns diàmetres màxims d’entre els 100 i els 170 centímetres i una fondària conservada d’entre 70 i 180 centímetres, i evidenciaven, d’aquesta manera, que havien estat obertes i reblertes en diferents fases. En aquest sentit, és possible intuir diferents nivells de circulació on es devien obrir les boques de les sitges al llarg del període de vigència de l’assentament, de manera que es van produir certs rebaixos del terreny al llarg del temps Els materials arqueològics documentats en els rebliments de les sitges esdevenen especialment interessants, i ofereixen uns contextos atribuïbles plenament a l’antiguitat tardana. D’aquesta manera aquests materials ens permeten il·lustrar els diferents aspectes de la vida quotidiana dels habitants del vilatge. D’aquest conjunt se’n destaquen els materials d’ús domèstic i funcionalitat culinària, com són els recipients per coure els aliments, corresponents a les ceràmiques reduïdes al torn, característiques del segle vi i inicis del vii, i les ceràmiques elaborades a la torneta i/o a mà, lleugerament més tardanes (segles vii i viii), amb paral·lels en diferents contextos estudiats al territori del Vallès (Coll, Roig, 1999, 2003). Entre aquestes darreres produccions ceràmiques se’n destaquen les olles, gerres i tupins, alguns d’ells amb motius decoratius pintats característics de les produccions més tardanes dins del període visigòtic. Un altre material molt interessant localitzat en aquests contextos ha estat el vidre, que si bé esdevé força fragmentari permet identificar diversos fragments de plats tipus Isings 116 (variant Conimbriga 1965) i de les copes de tija tipus Isings 111, ambdues formes característiques de l’antiguitat tardana.3 Així mateix, també destaca la presència d’objectes de ferro, amb algunes peces senceres corresponents a ganivets de cuina, claus i ganxos, així com abundants restes faunístiques corresponents a deixalles domèstiques i a restes d’àpats.4 Pel que fa a les característiques del vilatge, podem observar que aquest es devia trobar format per diverses estructures d’emmagatzematge de base agrícola destinades a l’autoconsum dels habitants de l’assentament i que molt probablement es trobaven integrades dins d’estructures aèries construïdes amb materials peribles que no s’han conservat. D’aquesta manera, també s’observen diferents fases d’utilització i d’amortització de les estructures al llarg dels més de dos-cents anys de vigència de l’assentament, amb una primera fase atribuïble al segle sisè i una segona fase que ha de correspondre al segle setè i part del vuitè. En aquest sentit, el diversificat registre ceràmic i la seva contextualització estratigràfica, permeten distingir clarament aquestes fases d’ocupació del vilatge i ca-

3. L’estudi d’quest material de vidre s’insereix dins de la tesi doctoral en curs de Joan-Manuel Coll i Riera sobre el material de vidre de l’antiguitat tardana. 4. Cal remarcar, com ja s’ha dit abans, que els estrats fèrtils d’aquestes estructures han estat garbellats, mètode que apliquem habitualment a les nostres excavacions (que lamentablement no s’acostuma a aplicar), i que ha permès recuperar una gran quantitat de material significatiu i estudiable.


Tribuna Arq. 2004-2

126

17/10/06

17:30

Página 126

J-M. Coll Riera, J. Roig Buxó

racteritzar el repertori formal d’aquestes produccions ceràmiques, tenint en compte que es tracta de conjunts de materials nets, sense presència de ceràmiques de cronologies anteriors ni posteriors.5 Així doncs, pel que fa al poblat dels Horts de Can Torras, podem determinar que es tracta d’una ocupació sense cap precedent anterior d’època romana baiximperial, si més no, en el mateix espai físic del vilatge, ni tampoc amb una continuïtat posterior d’època altmedieval. En aquest sentit, la majoria d’aquests assentaments coneguts del territori, responen generalment a unes mateixes pautes d’ocupació, i apareixen de nou en indrets sense un precedent d’ocupació anterior immediat. En algun cas, però, s’ha observat una certa continuïtat d’ocupació d’un mateix indret durant els segles vi-vii, ocupant l’espai adjacent d’una vil·la baiximperial en el cas del jaciment de l’Aiguacuit de Terrassa (Roig, 1999). Per altra banda, les darreres grans intervencions arqueològiques —d’urgència o preventives— efectuades al territori del Vallès aquests últims deu anys han permès localitzar diversos assentaments d’aquest període. Tanmateix, aquests tipus d’assentaments són encara molt poc coneguts, especialment pel que fa a les seves atribucions cronològiques, vigència d’ocupació, organització espacial i característiques estructurals, així com la seva base productiva i econòmica.6 Dins del territori del Vallès coneixem un gran assentament de l’antiguitat tardana excavat recentment que ens serveix com a model del jaciment localitzat als Horts de Can Torras a Castellar del Vallès. Es tracta del vilatge d’època visigòtica de Can Gambús 1 de Sabadell.7 Aquest vilatge, amb més de tres-centes estructures documentades, esdevé l’assentament rural més complet conegut al territori. La diversitat morfològica de les estructures, amb presència de grans cabanes, àmbits de magatzem semisubterranis, sitges, lacus i tombes, permet determinar l’estructura organitzativa del vilatge, amb els espais d’habitació, els àmbits de treball i d’emmagatzematge i l’espai cementirial, amb una vigència d’ocupació que abraça del segle vi al viii dC (Roig, Coll, 2003 i 2004). Pel que fa al vilatge dels Horts de Can Torras, cal tenir en compte que tan sols coneixem una part de l’assentament, de manera que no podem saber per ara l’abast i les dimensions que devia tenir el poblat. A partir de la superfície prospectada i excavada i la concentració puntual de les estructures en una determinada zona, amb grans es5. L’estudi d’aquest material ceràmic s’insereix dins de la tesi doctoral en curs de Jordi Roig i Buxó sobre les produccions ceràmiques i el poblament de l’antiguitat tardana al territori de la Catalunya central. 6. En aquest sentit, Jordi Roig Buxó està fent una tesi doctoral sobre aquests assentaments que pretén analitzar amb detall i de forma individualitzada el conjunt d’aquests vilatges, la seva estructuració i contextualització històrica, per oferir així una visió de síntesi de l’ocupació del territori i l’organització del poblament entre l’antiguitat tardana i l’època altmedieval (segle vi a l’xi) a la Catalunya central. 7. La intervenció arqueològica al jaciment de Can Gambús 1 de Sabadell s’ha dut a terme de forma ininterrompuda entre el mes d’abril de 2003 i el mes de juliol de 2004 per part de l’empresa Arqueologia i Patrimoni ARRAGO, sota la direcció dels arqueòlegs Jordi Roig Buxó i Joan-Manuel Coll Riera, amb la promoció de la Junta de Compensació del Pla Parcial Can Gambús Polígon B i la coordinació de l’MHS (Roig, Coll, 2003 i 2004).


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:30

Página 127

La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras

127

pais sense ocupar al seu voltant, podem intuir que no es tractava d’un gran assentament rural com els localitzats a la plana central vallesana, tipus Can Gambús. Ens trobem, doncs, amb un assentament més modest emplaçat en el límit de les planes fèrtils conreables, en el punt mateix on comença la serralada Prelitoral, als peus del cim del Puig de la Creu. D’aquesta manera, l’assentament es localitza concentrat en la darrera extensió plana de la vall alta del riu Ripoll, just on el terreny es comença a elevar i on apareixen els primers afloraments de roca dels faldars de la serralada.

3. Bibliografia Coll i Riera, J. M.; Roig i Buxó, J. (1987) «Inventari Arqueològic del terme municipal de Castellar del Vallès». Plaça Vella, núm. 16, Castellar del Vallès. Coll, J.M.; Roig, Jordi (1999) «Caracterització tècnica i tipològica de la ceràmica reduïda de l’antiguitat tardana (s. v-vii) al Vallès (Barcelona)». A: Actes del V Curs d’Arqueologia d’Andorra – IV Congrés Europeu sobre Ceràmica Antiga. Govern d’Andorra, 1999, p. 59-68. Coll, J.M.; Roig, J. (2003) «Cerámicas reducidas de cocina de la antiguedad tardía en la Catalunya Oriental (siglos V-VII)». A: VIIe Congrès International sur la Céramique Médiévale en Méditerranée, 11-16 octobre 1999, Thessaloniki. Athènes, 2003, p. 735-738. Farnoux, C. (1995) «Le fond de cabane merovingienne comme fait culturel». L’habitat rural du Haut Moyen Age, Rouen, p. 29-44. Roig i Buxó, J. (1999).- «Vil·la i assentament de l’Aiguacuit (Terrassa)», Del romà al Romànic, la Tarraconense Mediterrània dels segles IV al X, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1999, p. 139-140. Roig, J. - Coll, J.M. (2003) «El vilatge d’època visigòtica de Can Gambús (segles VI-VIII)». A: Jornades d’Arqueologia 2002-2003. Intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona (2001-2003). St. Boi de Llobregat. [En premsa.] Roig, J.; Coll, J.M. (2004) «El vilatge d’època visigòtica de Can Gambús 1 de Sabadell». Fullet del dia Internacional dels Museus 2004, Museu d’Història de Sabadell, Sabadell 2004. Subirà, M. E.; Garcia, E.; Berrocal, I. (2004) Informe de les restes humanes recuperades a l’estructura 11 d’Horts de Can Torras (Castellar del Vallès, Vallès Occ.). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Unitat d’Antropologia, Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia, juliol de 2004. Vigil-Escalera Guirado, A. (2000) «Cabañas de época visigoda: evidencias arqueológicas del sur de Madrid. Tipologia, elementos de datación y discusión», AespA, 73, núm. 181-182, p. 223 a 252.


Tribuna Arq. 2004-2

17/10/06

17:30

Pรกgina 128


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:30

Página 129

Un taller artesà ibèric a Olèrdola. L’alum com a indicador químic per a localització de llocs de tenyit o d’adobatge de pell N. MOLIST,1 J. ENRICH,2 J. M. BOSCH,3 S. BUTÍ,4 M. GARCÍA,2 M. GÓMEZ,2 J. MESTRES,5 J. SALES,2 N. SALVADÓ 4 i M. R. SENABRE 5

1. Presentació. Situació de l’espai artesà dins el poblat El conjunt històric i arqueològic d’Olèrdola ocupa la plataforma inclinada de la muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès), la qual forma part dels estreps meridionals del massís del Garraf. Avui, Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Les primeres intervencions daten de finals del segle xix, però en general la recerca ha estat dispersa i discontínua (Molist, 1999, 11-18). L’any 1983 es varen iniciar les excavacions al sector d’entrada al recinte (sector 01), intervenció que ha arribat recentment a la seva fi, de manera que actualment ens trobem en la fase de consolidació, restauració i museïtzació de les estructures recuperades (Álvarez et al., 1991; Molist, 2000; Bosch et al., 2001 en premsa i 2003 en premsa). El complex artesà iber objecte d’estudi se situa a l’entrada del recinte emmurallat, en el seu costat NE i adossat a la muralla construïda a l’inici de l’edat del ferro (figura 1). En aquest espai, d’uns 325 m2, s’hi succeeixen diverses fases d’ocupació que van des del Calcolític fins a l’època moderna. La inclinació natural de la muntanya —amb un acusat pendent vers el NO— ha obligat a la construcció en terrasses dels habitatges i, alhora, ha condicionat la conservació diferencial de les estructures. L’excavació en diverses etapes (1983-2003), equips i metodologia, ha dificultat la interpretació global, però també cal assenyalar que el llarg període de temps trans1. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola. 2. Arqueocat. 3. Patrimoni d’Andorra. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola. 4. Universitat Politècnica de Catalunya. 5. Museu de Vilafranca. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola. La nostra companya M. Rosa Senabre (Titina) ens deixà el proppassat 6 d’agost de 2005. El seu record ens acompanyarà sempre.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:30

Página 130

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

130

Girona

Lleida Olèrdola

Girona

Barcelona

Sector 01

Tarragona

Lleida 0

Olèrdola

100 km

Barcelona

Tarragona

0

100 km

Figura 1. Plànol general de la muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola amb indicació de la situació de l’àrea d’entrada al recinte (sector 01).

corregut ha permès una reflexió contínua sobre l’ocupació seqüencial d’Olèrdola i la relació d’aquest assentament amb el seu entorn. 2. Descripció de les estructures de l’adoberia/tintoreria. Cronologia i funcions Vers la segona meitat del segle iv aC es planifica acuradament una actuació sobre aquest sector arran de muralla i prop de l’entrada,6 que contempla el retall escalo6. Espai presumiblement abandonat i erm entre la segona meitat del segle vi i mitjan segle iv aC.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:30

Página 131

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

0m

1m

2m

3m

4m

5m

6m

7m

8m

9m

10m

11m

131

13m

12m

14m

15m

17m

16m

18m

19m

23m

22m

21m

20m

25m

24m

26m

27m

-466 -465

*-448

-327

*-326

3 *-332

10063 10000 muralla romana

*-325

10

*-202

*-187

*-179

*-217

*-306

2157

4115

2 5121

11000 muralla preibera

2149

2107

8170 5103

4116

1

8322 *-273

*-294

8346

8349

*-151

*-151

11061

11062

*-110

11003 *-110

8322

5115

8416

8348

*-

11003

2107

8153

8307

11060

8331

11060

8184

8218

8250 *

8442

8338

8296

*-219 *-204 *-185/-196 *-185/-196

8441

*-186

8

*-166

5196

*-73

-224*

11046

8360

8360

8236 *

*-181 *

*-178

8231

-227 *

*-142/ -180

8234

*-113

*-164

*-210

5109

*

*

-79

-209*

5113

7

4

8444

*

8204 *-77 *

*-88

8213

0

1m

Olèrdola

Canalitzacions

Molí rotatiu

Sector 01

Cubetes

Molí vaivé

Paviment d'argila i terra

Pica

complex artesà (Ib.ple)

Paviment cromàtic (ue 8184)

Forats de pal

Paviment de carbonat de calci (ue 8234)

Inhumacions infantils i ofrenes oc

Llar de foc Estructures de suport

Figura 2. Sector 01. Planta de la fase ibèrica plena amb les estructures corresponents al complex artesà.


Tribuna Arq. 2004-3

132

17/10/06

17:30

Página 132

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

nat de la roca, l’excavació de canals i cubetes i l’anivellament del terreny per aconseguir espais horitzontals per a l’adequació d’una instal·lació artesana que ocupa bona part de la superfície excavada. La conservació desigual de les estructures ens obliga a ser prudents a l’hora d’avaluar l’extensió total de l’espai artesà i els àmbits que s’hi relacionen. Els espais identificats i que més endavant es descriuen queden configurats globalment en un grup de tres habitacions adossades a la muralla preibèrica, una canal principal que recull l’aigua i la canalitza per davant d’aquests habitacles 7 protegida per un espai rectangular i un espai ampli obert en part, amb el sòl rocós retallat, que podia fer funcions diverses. En la seva banda est, creiem probable que els murs que delimiten el complex formessin una línia trencada, en forma de serra, potser per esmorteir la força de les aigües que el sector recull (figures 2, 3 i 4). Àmbit 1. Es tracta de l’espai més gran, adossat a la muralla preibera, al qual s’accedia presumiblement a través de l’àmbit 7 (àrea de la canal principal) i es comunicava amb l’àmbit 2. Aquest espai es trobava alterat per multitud d’incidències que dificultaren la lectura de les restes arqueològiques (figures 5 a 7), com succeeix igualment a l’àmbit 2. L’espai presenta una forma quadrangular, amb uns 34 m2 de superfície, en què es localitzaren diverses estructures, entre les quals hi ha quatre grans llars de foc sobreposades corresponents a altres tantes fases o refaccions, algunes amb marc o vora perimetral i preparació refractària (UE 11060, 11066, 11071, 11076),8 una cubeta quadrangular parcialment retallada a la roca (UE 8441) (figura 8) i amb una canal d’entrada d’aigua procedent de l’espai contigu (àmbit 7), forats de pal i diverses estructures de suport construïdes amb pedra (figures 5, 6, 8 i 9), possiblement algunes destinades a suportar una biga travessera, mentre que no descartem que altres funcionessin de forma individual com a puntal o suport per sobre de la cubeta o de les llars. A banda dels elements principals ressenyats, cal destacar la disposició d’aquestes estructures a la meitat est (llars, cubetes i basaments) deixant lliure al pas la part oest (figura 5). Els paviments eren d’argila trepitjada, de color ataronjat, i se superposen parcialment (UE 11061, 11068, 11073, 11077). A l’entorn de la cubeta s’hi havia acumulat un nivell format per fines capes de sediment de coloracions diverses —en l’observació visual dominava el verd fosc— molt divergent de les pavimentacions usuals (UE 8184), una mostra del qual s’utilitzà en els procediments analítics duts a terme. Així mateix, es localitzà una ofrena d’Ovis aries sota aquest paviment (figura 5). Els murs laterals i l’anterior varen ser reformats en l’etapa iniciada al segle ii, tal com hem pogut observar en els àmbits 2 i 4 i en la resta d’espais. Aquest sembla l’habitacle més fàcilment identificable amb el 7. Per poder disposar d’aigua de forma controlable és possible que aquesta es recollís en un o més dipòsits situats fora dels límits actuals de l’excavació. El pendent natural i les conegudes característiques kàrstiques de la calcària permeten la captació d’aigua de pluja de bona part de la muntanya, efecte que es fa evident quan plou de forma abundant i que ha provocat que el drenatge de les aigües hagi estat un dels principals esculls en la restauració de les estructures arqueològiques que estem actualment duent a terme. 8. Malauradament les llars de foc no es conservaren de forma íntegra, ja que les sitges medievals i els sondeigs de la primera meitat del segle xx les afectaren en bona mesura.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 133

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

133

Figura 3. Sector 01. Vista general de l’àrea d’entrada al recinte des de l’angle est (MAC-Olèrdola 2003).

procediment de tintura, sigui de pells, teixits o fibres vegetals, per la presència de les diverses grans llars —per escalfar aigua—, la cubeta quadrangular —per remullar, estovar— i especialment el paviment acolorit que contenia alum (figura 6 i 25). Àmbit 2. Poc definit funcionalment, devia tancar pel costat nord-oest els tres espais coberts relacionats amb l’adoberia. De forma rectangular, té uns 20,5 m2 de superfície. Els elements més singulars per destacar són diverses llars de foc (UE 2148, 2157 i 8347, amb dificultats per atribuir-les a l’etapa de l’adoberia/tintoreria o a la fase ibèrica tardana, que alterà notablement els sediments més antics), forats de pal retallats a la roca i una inhumació de nadó sota una banqueta situada en un angle (Molist, 2005) (figura 2). Les escasses dades disponibles no permeten intuir quina seria la funció d’aquest espai. Àmbit 4. Espai rectangular adossat a la muralla preibèrica, de 15 m2 de superfície i de sòl a dos nivells. Disposava d’un paviment de calcària triturada (carbonat de calci, UE 8234, sobre el qual es van fer anàlisis de carbonat per volumetria) amb una concentració de pedres i argiles amb rubefacció irregular a la part central que podria haver estat el suport d’alguna estructura o una rudimentària llar (UE 8236). En aquest espai es localitzaren cinc inhumacions perinatals sota el paviment (Molist, 2003). Fora de l’habitació, una canal d’evacuació d’aigües parcialment tallada a la roca i amb base i cobertura de lloses de pedra, discorria paral·lela al mur est i travessava la muralla (UE 8213), regulant el flux d’aigua. Es documenta una remo-


Tribuna Arq. 2004-3

134

17/10/06

17:31

Página 134

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

Figura 4. Reconstrucció hipotètica de l’espai artesà (dibuix de Francesc Riart, 2004).

delació de l’espai en tant que la primera porta, que s’obria a l’est, és amortitzada probablement per la construcció de la canalització esmentada. Els murs laterals varen ser refets en la fase del segle ii aC i es dividí l’habitacle en dos espais. No ha estat possible identificar l’activitat concreta relacionada amb la tintura o l’adobatge que s’hi podia fer, però aquest espai tenia un indubtable caràcter artesà i no domèstic, com sembla indicar el tipus de paviment i de la pseudoestructura central (figures 10 i 11). Àmbit 7, espai amb canalització central i cubetes. Al sud dels tres àmbits ressenyats s’obre un espai allargassat travessat per una canal excavada parcialment a la roca —d’uns 16 m de llarg— i coberta amb lloses (UE 5121 i 5122) que discorre sinuosa aprofitant el pendent fins a trobar-se amb una altra canal procedent de l’oest (UE 4115) i arribar plegades a un petit dipòsit d’obra amortitzat al segle i aC (UE 10063), dins l’àmbit 3 (figures 2 i 12). La canal (figura 13) forneix d’aigua les distintes cubetes on es devien fer les activitats artesanes, les quals estan retallades a la roca i presenten diverses formes (figura 14). La cubeta de forma hemisfèrica (UE 8360 i de 65 cm de profunditat i 135 cm de diàmetre) és la més singular, ja que la canal principal la travessa per un dels seus costats, i aconsegueix així un efecte de


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 135

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

135

Canalitzacions Cubeta Paviment d'argila i terra Paviment cromàtic (ue 8184) Llar de foc Ofrena oc

*-185

*-194

*-222

*-161

-131 *-144 *-194

-138

*-148 2107

*-155

11000 *-191

*-173

*-188

*-180

*-184

*-164

*-199 *-217

2107

11008

*-153 *-204

*-229 *-151

-186*

*-140

2172

-200*

*

-179

-192

*-156

*-172 2

*-199

-196* *-198

8194

-165* -147* -153

*-136

11062

11061

*-202

*-131

*-200

-154 *-186

-200 *

*

-197

*-198 *-174

5109

*-208 *-191

*-109

11060 -197

-196*

*-199

*-197

-198*

*-199

*-195

-196*

*-197

8307 *-180

-188*

*-198 *-193 *

*-177

8184

8198

*-196

*

*-192

-192/-197

*-184

8442

-187/-192

-162

*-195

*-183 *-165

*

*-151/

82 8256

-192/-198 *

*-129 *-158

11061

-177 *-177

*-188

*-195

*

*-169 *-148

*-195

-195*

-197/-202 *-198

-191/-194

*-169 *-148

*-159 59

*-121

*-163 -197*

-187

*-129

8296

*-173

*

matxucador

*-194

*-127 *-120

* -187

8446 *-119 *-204 *-204

*-119 *-124 *-111

*-164

-192*

*-184

*-92

*-99

-192 * *-91 *-97

*-79

Olèrdola-1998

Planta 88-169-426

*-84 *-97

UH 01-1

-147* 147*

*-94 * -88

0

1m

Figura 5. Àmbit 1. Planta amb indicació dels principals elements atribuïbles a la fase 4.

remolí en la circulació de l’aigua. Les altres cubetes presenten un encaix a través del qual una petita canal de fusta hi devia conduir l’aigua presa de la canal principal (UE 8231). Cal també mencionar una estructura retallada a la roca i que es troba al fons est de l’àmbit 7 (UE 8444), la qual presenta diversos nivells i una entrada d’aigua de l’exterior de forma independent (la fondària de la cubeta no permet un mínim emmagatzematge de líquid, motiu pel qual creiem que devia servir d’encaix a una altra o altres cubetes de fusta). Les diverses canals que des de l’exterior entren en aquest àmbit passen per dessota els murs ibers a través de petites canals practicades a les banquetes de pedra.9 El sòl es trobava escalonat, salvant el desnivell amb blocs escairats i massissos o graons fets d’obra. Per sobre del nivell de roca (proba9. L’adoberia de Contrebia Belaisca (Botorrita, Aragó) presenta aquest mateix fet singular de canalització per sota dels murs (Díaz, Medrano, 1986).


Tribuna Arq. 2004-3

136

17/10/06

17:31

Página 136

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

blement el nivell d’ús) s’estenia una capa de microcarbons que havien acabat formant un nivell compacte amb el carbonat de calci de la roca calcària alterat per les condicions humides.10 La canal devia discórrer per la part central d’aquest espai, i delimitava al costat nord-est un espai de circulació amb graons que salvaven el desnivell i donava accés a l’àmbit 1 i, pel costat sud-oest, a una cota superior, un espai tallat a la roca de possibles activitats (mòlta). En aquest darrer espai es localitzaren diversos forats de pal, alguns d’ells per suportar probablement unes bigues de sostre o bé un porticat. «Espai obert» al sud. Restes molt mal conservades com a conseqüència de l’alteració del terreny per les feixes modernes, pel nivell que assoleix la roca en aquest punt, l’escàs sediment i intervencions arqueològiques anteriors. Alguns indicis apunten vers la utilització d’aquest espai durant l’etapa corresponent a l’adoberia/tintoreria (forats de pal sota murs ibers de la fase tardana, canals, cubetes), mentre que l’estratigrafia documentada indica una utilització durant els segles ii i i aC com a espai domèstic (àmbit 8). Les estructures atribuïbles a la instal·lació industrial cal relacionar-les amb espais oberts o mig oberts, on es realitzessin activitats de mòlta (àrea on apareixen abundants molins) i/o d’assecament (pels forats de pal que podrien relacionar-se amb estructures de fusta per penjar-hi pells, teixit o fibres) (figures 12 i 15). Cal destacar una canal estreta folrada amb fragments de ceràmica ibèrica (UE 8416) que devia conduir aigua fins a un dipòsit esfèric tallat a la roca (UE 4116), del qual no tenim, però, la seguretat que correspongui a la instal·lació de la qual estem parlant (figura 2).11 Àmbits del costat oest. Força malmesos per les construccions medievals, l’escàs sediment no permet una adscripció cronològica clara ni la seva relació amb l’adoberia/tintoreria (àmbits 3 i 10). Una canal excavada a la roca n’és l’element més destacat (UE 4115), canal que el posa en relació amb la resta de la instal·lació. Els darrers treballs de l’any 2003 posaren de manifest la possible identificació d’aquests espais amb una ferreria (Molist et al., 2005), fet que indicaria una àrea dedicada a diverses activitats artesanes situada a l’entrada de l’oppidum (figura 2).

3. Els materials arqueològics associats al complex La pràctica manca de material en els estrats de fundació, ocupació i abandó semblen indicar una neteja continuada dels paviments, una limitada presència de material ceràmic quan el complex està en funcionament o de l’ús de recipients de materials pe10. Aquest fenomen de calcificació es documenta en altres punts per sobre de la roca, i es dóna el cas fins i tot que la concreció ha atrapat material arqueològic. 11. Aquest dipòsit per a aigua està amortitzat a la fase medieval III (entorn del segle xii) i funciona amb relació a l’àmbit 101, al qual es pot accedir tant a través de l’interior de l’espai com des de l’exterior. L’arrasament de tot aquest sector en la darrera fase medieval fa impossible atribuir a època ibèrica el dipòsit, però no és en absolut descartable.


1m

11034

11029

11025

11020

11006

11030

110O9

3m

11018

11021

11017

5m

11032

11000 muralla preibera

11008

4m

11062

11079

11061

11053

11080

11073

11054

11077

11056

11011

6m

11066 11071 11076

11049

8054=8097

8035

7m

8189

8135

Figura 6. Àmbit 1. Secció transversal nord-sud. 8442

10 m

5 cm

5 cm

T-8. NE-SO

Secció 12-17

5109

-4 m

-3 m

-2 m

-1 m

-0 m

12 m

Olèrdola-1998

0

0

8165

5106

11 m

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

FERRO INICIAL

IBÈRIC PLE

IBÈRIC TARDÀ

ROMÀ

MEDIEVAL I

MEDIEVAL II

MEDIEVAL III

MODERN

8250

8186

8133=8137=8225 pedres

8050=8161=8223

8032

9m

8173 8117 8165 8184 8178

8139

8001=11001

8051

11033

11058=8112=8135

8110 8109

8108

8m

17:31

11024

11005

2m

17/10/06

muralla romano-republicana

10000

0m

Tribuna Arq. 2004-3 Página 137

137


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 138

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

138

Testimonis excavats Marge modern Murs medievals Rasa excavacions s. XX Sitges medievals Mur ibèric tardà

C T

Quadres 1983-87 Testimonis 1995-2001

*-161

-131 *-144 -138

*-148 2107

11000 muralla preibera

*-155

*-191

*-173

*-184

Sitja 5

*-199

C2

*-217

2107

Sitja 3

Sitja 21

*-229

Sitja 17 sitja 17

-186* -200*

8062

-192 *-241 fons

*-156

*-172

-196*

8194

-147* -153

-165*

8053

Sitja 7 5101 testimoni Pilastra

-154

Sitja 1818 sitja

T-11

11015

cata 1era 1/2 s. XX

5109

*-174

8051

*-208 *-191

11046

C5

*-197

8307

*-180 *-193

Sitja 22 *-177

*-169

*-195

T-8

*-148 *-169 *-148

*-151/ -162

C3

*-195 *-129 *-158

5107 testimoni

*-214

5106 testimoni

*-121

51060 marge modern

*-129

*-127 *-120 *-119 *-119

*-119 *-119

*-124 *-111

*-92 *-90

*-99 *-99 *-91 *-97

*-79 * -127 *-138

*-84 *-97 *-133 -147* *-125 *-126 *-94 * -88

*-100

Olèrdola Sector 01 UH 01/1 0

1m

Figura 7. Àmbit 1. Planta amb les diverses alteracions sofertes per l’espai un cop abandonada la instal·lació industrial.

ribles. Es fa evident la utilització de la fusta en la conducció de l’aigua vers les cubetes (algunes canals funcionen clarament com a tals, mentre que altres són simples retalls o encaixos per a guia de taulons de fusta per on realment devia circular l’aigua) i en la probable existència de cubetes de fusta que encaixaven en els retalls o pseudocubetes (figures 1 i 7). Aquest fet, unit a l’altíssima fragmentació i les alteracions del sediment produïdes essencialment per les sitges medievals condicionen


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 139

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

139

Figura 8. Àmbit 1. Cubeta utilitzada en els procediments de tintura (UE 8441) (MAC-Olèrdola 2000).

la validesa de la mostra (figures 8 i 9).12 Les causes poden ser diverses, però creiem que el mateix fet que es tracti d’una instal·lació industrial i no domèstica en limita considerablement el repertori de material i també la quantitat (tot i que els habitacles domèstics també se solien mantenir relativament nets, com creiem que passa en aquest cas). Les alteracions en el sediment i en les estructures ocasionades en l’etapa ibèrica posterior (segles ii-i aC) i en l’etapa medieval (segles x-xii) i les intervencions del segle xx (1920, 1946 i anys vuitanta) dificulten encara més la visió coherent i global de la instal·lació i la recuperació unitària de la totalitat del material associat (figura 8). 12. En els estrats corresponents a l’etapa altmedieval, el percentatge de materials adjudicables a etapes precedents es troba entre el 70 i el 80 % del volum total, fet que ens està indicant de nou l’alteració de l’estratigrafia i la complexitat de poder portar a terme estudis estadístics acurats basats en l’associació estratigràfica i cronològica dels materials. Igualment, cal notar l’alt percentatge de ceràmica feta a mà atribuïble a l’etapa inicial de l’edat del ferro que es localitza en els estrats que es daten al segle iv i iii aC.


Tribuna Arq. 2004-3

140

17/10/06

17:31

Página 140

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

3.1. Molins i altre material lític relacionat amb l’adoberia/tintoreria Aquest sector es caracteritza per l’abundància de molins recuperats, que en total han estat 17 individus. En general corresponen a nivells ibers, però pocs s’han trobat in situ, ja que majoritàriament es localitzen en estrats d’abandó o reutilitzats en estructures més modernes, formant part dels murs (figura 16). Dominen els molins rotatius per l’etapa del complex artesà (alguns exemples a la figura 17, núm. 1206, 1696 i 1697), contràriament sols es localitzà un molí de vaivé (figura 17, núm. 1205). Un element singular és la pica de pedra de forma rectangular, ben treballada a l’interior i irregular a l’exterior, possiblement per anar encastada en el sediment o paviment (figura 17, núm. 1207).13 Piques d’aquest tipus n’hi ha a diversos jaciments, com a Lattes, datable al segle iv aC (Raux, 1999: 466-467, fig. 15, núm. 803), al Mas Castellar de Pontós, de mida més gran i localitzada al departament 9 de la casa 1 —que es data al segle ii aC— (Pons et al., 2002: 400, fig. 12.29.1), o els recentment localitzats en diversos àmbits als Estinclells que es daten a l’ibèric ple (Asensio et al., 2003, fig. 11). Finalment, dins la cubeta quadrangular de l’àmbit 1 (UE 8441) es va recuperar un matxucador de pedra polida (figura 17, núm. 854), revisat pel doctor Juan Francisco Gibaja, a qui devem les indicacions que segueixen. S’observa una forta abrasió a la cara plana i l’aplanament de la zona més sobresortint de la superfície distal, mentre que la zona central, lateral i proximal estan picades, no polides, possiblement per aconseguir un millor emmanegament. L’aplanament distal ha provocat una zona allisada que fa pensar en un treball de percussió. Creiem que podia haver estat utilitzat com a matxucador, potser en combinació amb una pica, morter o amb un molí de vaivé.

3.2. Vasos ibers. Emmagatzematge-taula Tot i la feblesa de la mostra pels motius exposats anteriorment, hem cregut interessant fer una comparativa entre els vasos recuperats en les dues etapes ibèriques (2a meitat segle iv —inici segle ii aC i mitjan segle ii— mitjan segle i aC) (figura 18). Prenent com a referència el nombre mínim d’individus (NMI) i a partir de la campanya de 1987, en el sector 01 s’han recuperat un total de 46 vasos atribuïbles a la primera fase ibèrica i a l’adoberia/tintoreria (23 vasos de taula, 22 d’emmagatzematge i 1 de cuina), mentre que per a la segona fase (reconversió en hàbitat domèstic), el nombre de vasos seria de 855 (364 vasos de taula, 479 d’emmagatzematge, 8 de cuina i 4 d’indeterminats). Així doncs, la fase ibèrica, corresponent grosso modo als segles iv-iii, sols representa un 5,10 % del material recuperat en els estrats ibers. D’altra banda, el percentatge entre vasos de cuina i 13. Les anàlisis dels fitòlits de l’interior de la pica es troben en curs de realització per part de Jordi JuanTresserras.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 141

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

141

Figura 9. Àmbit 1. Procés d’excavació del testimoni 8, nivell de paviment i llar de foc de l’adoberia/tintoreria (MAC-Olèrdola 1998).

taula i els d’emmagatzematge és força similar entre les dues etapes, entorn del 50 per cent en ambdós casos, tot i que els vasos de taula presenten un repertori formal molt més ampli. Pel que respecta a la vaixella de taula de la primera fase (adoberia/tintoreria), el repertori de formes és força limitat, amb escassament un representant de cada (bol, plat, gerra/gerra bicònica (figura 17, núm. 1059), oenocoe, vas caliciforme), mentre que entre els vasos d’emmagatzematge dominen les àmfores per sobre dels grans vasos (figura 17, núm. 1704 i 1720) i amb una escassa presència de càlats. En la fase tardana, el repertori de vaixella és molt més diversificat i les àmfores dominen a bastament per damunt de tots els altres tipus de vasos. En els estrats d’abandó de l’activitat apareixen ceràmiques ibèriques pintades entre el material vascular. 3.3. Vasos d’importació. Vaixella fina i àmfores En els nivells de preparació dels diversos paviments es recuperaren alguns fragments de ceràmica àtica que es poden datar entorn del segle iv aC, especialment vers la meitat del segle, la qual cosa ens dóna una cronologia per a l’inici de l’activitat. Els més significatius són un fragment de ceràmica àtica de figures roges i possible escif (peu retallat) àtic de vernís negre decorat amb 4 palmetes localitzat al paviment 8184 de l’àmbit 1, que es podria datar en el segon quart del segle iv (Sparkes, Talcott, 1970, 558 (380-350 aC) o 664 (350 aC) 14 (figura 18, núm. 403). Tanmateix, en els ni14. Lattes, Py i Sabatini (2000, 182) proposen una cronologia similar per a aquest tipus de decoració (375-350 aC).


Tribuna Arq. 2004-3

142

17/10/06

17:31

Página 142

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

Canalitzacions Paviment de carbonat de calci (ue 8234) Basament estructura ?

11003 muralla

11046 *-164

8233 *-147 -150/-160 *

*

*-73

-142/-153

*-151/ -162

*-195

*-69

*-139

*

*-146

-105 *-70

8234

*-76

-151

*-97

*-139 -153

*

*-142

*-69

-137*

*-137

*-136/-145

8246 *-141

*-72

8213

-83/ -102

8247 -144 *

*

*-55/-79

*

8248

11046

-106

*

-97/-105

-141*

*-143

*-195

*-91 *-73

8236 *-136/-145

-145/-153

*-138

*-136/-145 5

8245

*-86/-94

*-137/-145

*-136

*-136

8244 44 *-137

*-139

-142/-145 *

*-107

*-86*-81

-142* 142*

*-141

*

-100

*-132

8237

*-86

*-75

*

*-112

-79

*-125

8213

*-134 *-128

*-56/-69

*-100

*-69

*-130

*-138

*-96

*-72

*-122

*-134 *-111 *

*-77/-99

*-97

*-133

*-73

-115 *-99

*-62

*-76

*-100 *-75

-97

*-100 *-89

*-72

*-79 *-96 * -82

*-78 *-85

-101 *-97 *

*-74 *-92

-70*

*-77

*

-72*

*-65 *-89

*-79 *-25

*-81

*-65

*-70

*-79

*-62

*-86 *-72 *-83 *-25 *-70

*-62 *-55

*-59

*-50

*-46 *-59

*-78 *-39

*-71 *-40

*-65 *-51

*-42 *-51

Olèrdola-2000 Planta 38, 52 UH 01-4 0

1m

Figura 10. Àmbit 4. Planta corresponent a l’adoberia/tintoreria.

vells d’abandó dels àmbits es detecta la presència de ceràmica àtica (bol de vora cap a l’exterior, figura 18, núm. 1536), present al llarg del segle iv aC però especialment a la primera meitat del segle (Sparkers, Talcott, 1970), i de vernís negre del segle iii procedents d’estrats anteriors (bol del taller de Roses, forma Lamb. 24B25B/Morel 2544 F1, datable a l’inici del segle iii —figura 18, núm. 1061—, o un fragment de peu àtic —figura 18, núm. 1521), i campaniana A antiga en quantitats molt escadusseres,15 fet que apunta que la fi de l’activitat i el canvi d’orientació dels 15. En l’àmbit 3, possible ferreria, es pogué documentar amb més exactitud el moment d’abandó d’aquesta fase, amb ceràmica campaniana A antiga (un vas de la forma Lamb. 33/Morel F 2974, 2985).


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 143

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

143

Figura 11. Àmbit 4. Paviment de carbonat calci (MAC-Olèrdola 2000).

espais es produeix vers la primera meitat del segle ii aC. Les àmfores d’importació són també presents en molt baixes quantitats, dominant les àmfores púniques i les punicoebussitanes (figura 18, núm. 77 —forma T-8.1.2.1— i figura 19, núm. 1518 —T-8.1.1.1), i d’entre les quals destaca un fragment d’àmfora etrusca (àmbit 1) i una àmfora de procedència itàlica amb segell a l’àmbit 4 (figura 19, núm. 1539).

3.4. Altres materials no ceràmics No ha estat localitzat cap tipus d’eina de metall que sigui relacionable directament amb l’activitat industrial que proposem. Entre els objectes metàl·lics identificables trobem una anella de ferro (figura 18, núm. 759), un ganivet (figura 18, núm. 1761), dos fragments de fíbules i claus de ferro, a més d’altres fragments informes de ferro. Diverses fusaioles es recuperaren dels àmbits 1, 2 i 4 (figura 18, núm. 908 i 1530 i figura 19, núm. 1540 i 1541) així com un pes de teler (figura 19, núm. 1538), testimoniatge d’una activitat tèxtil, malgrat que l’escàs nombre d’elements no permet relacionar-ho directament amb la instal·lació.


Tribuna Arq. 2004-3

144

17/10/06

17:31

Página 144

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

3.5. Restes arqueozoològiques En el conjunt de tot el sector, el percentatge de fauna recuperat en UE corresponents a l’etapa ibèrica plena representa més del 15% del total del material.16 Una de les característiques de les adoberies romanes és la localització d’abundants restes òssies procedents de l’escorxament dels animals —com a Sainte Anne a Dijon (Borgart, Forest et al. 2002). El fet de no localitzar aquests dipòsits de material de rebuig no indica necessàriament que no es tracti d’una adoberia, ja que els animals poden ser morts fora (de manera que les pells entrin al poblat seques sols per ser tractades) o en un altre punt del poblat, des d’on es distribuirien els diversos productes resultants (carn, llana, pell, tendons, cornamentes i ossos) vers els obradors especialitzats. Però, contràriament, aquesta presència poc significativa pot induir-nos a atribuir la instal·lació vers una especialització en la tintura.

4. Descripció de les anàlisis efectuades 4.1. Resultats de les primeres analítiques El primer grup d’anàlisis es va encarregar, des del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a l’empresa Arqueocat. Per a la identificació d’elements químics del complex artesà s’han emprat diverses tècniques analítiques per tal de determinar diferents paràmetres: el pH, el percentatge de carbonats i de calci, el ferro, el fòsfor total, els tanins, els lípids, l’alumini total i l’estudi de la diferent coloració d’una mostra de microestratigrafia. Determinació del pH per potenciometria. El pH, a més de ser una mesura de control de la retenció dels fosfats en el sòl, ens indica el tipus d’aquest sòl (àcid, neutre o bàsic). Els resultats obtinguts mostren que ens trobem davant un terreny bàsic (9,384) format essencialment per un 92% de carbonat de calci, mentre que l’obtingut per la UE 8184 (àmbit 1, paviment, 30% de carbonat de calci) és de 9,0. Aquestes quatre dècimes menys de basicitat ens indiquen que conjuntament amb els carbonats de calci existents hi havia altres elements químics de caràcter àcid que han fet que el pH disminuís lleugerament. Aquesta variació indica un canvi de composició. Determinació de carbonats de calci per volumetria. En època ibèrica es documenta l’ús de la calç en alguns jaciments ibèrics.17 La calç apagada (Ca(OH)2 + CO2 16. A tall d’exemple comparatiu, la fauna recuperada en les UE d’època ibèrica tardana —espais de caire essencialment domèstic— és el 7,29 % del total del material, mentre que dins les sitges altmedievals (segle x) el percentatge puja fins al 35 %. 17. Al segle vii, Maluquer documenta calç a la Ferradura i, ja en període ibèric, a la Ciutadella de Calafell s’utilitzà la calç en paviments i recobriments de paret (Belarte 1997, 52). És probable que la identificació de la calç hagi estat solament visual, i no s’hagin fet analítiques per determinar-ho amb exactitud i poder així descartar que no es tracti de carbonat calci natural, no tractat.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 145

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

145

8322

*-249

FP *-26 *-262

*-254

FP

8322 832

*-

5109

5121

FP

FP

8331

5115

8332

1

P 5122

8338 *-219 FP

MR

5109

*-204

*-113

8296

*-185/-196 *-185/-196

FP *-210

*-164 *-186

8441

MR

8

FP

*-170/196 MR

-224*

*-166

MR 5196

8360

FP

*-181

MB

**-178

11046 8231

-227 27 *

*-142/ -180

-209*

5153

5121

7

8444

Canalitzacions Cubetes Paviment d'argila i terra Graons

MR Molí rotatiu

Canalitzacions 0

P

Pica

FP Forat de pal

1m

Cubetes Paviment d'argila i terra

MB Molí vaivé

Graons

Olèrdola Sector 01

Àmbit 7 Canal central

Figura 12. Àmbit 7/espai central. Planta de detall de la zona amb diversos elements estructurals i funcionals (molins, cubetes, canals, forats de pal...).

(atmosfèric) dóna CaCO3), o en el seu defecte la cendra, ha estat un producte important per a la depilació de la pell en l’operació de ribera,18 i també ha estat utilitzada per al rentatge de llanes formant la saponificació amb les grasses. La baixa concentració de carbonats de calci localitzada a la cubeta de l’àmbit 1 (30%) i la forma dipositada d’aquests ens suggereix que som davant d’unes cubetes d’adobatge o tintura i no de cubetes de calciner. Ja que el terreny està format bàsicament per roques i sediments de carbonat de calci, aquest solament es podrà detectar si ha estat utilitzat en el calciner per la forma característica en què es diposita en les cubetes. Determinació del ferro. La determinació de ferro és important ja que s’utilitzava com a mordent. Conjuntament amb els extractes vegetals forma tanats de color negre, utilitzats com a colorants. Una primera determinació s’ha fet amb KSCN (tiocianat de potassi) 0,1 M els resultats qualitatius d’aquesta anàlisi han estat negatius, però tot i així no podem descartar-ne d’inici la seva presència, inferior al 20% en pes, quantitat necessària per fer fiable l’anàlisi. Posteriorment a través de la microscòpia electrònica de rastreig amb EDS, hem identificat ferro, associat a argiles i en molt poca proporció i poc cristal·lí com a òxid. Aquest ferro seria el causant de la coloració en les diferents capes de la microestratigrafia. Determinació del fòsfor total per espectrofotometria VIS-UV. El fòsfor total analitzat presenta unes proporcions suficientment elevades (2.100 ppm de P) per intuir que en les cubetes descrites més amunt s’hi desenvoluparen activitats amb matèries orgàniques riques en fosfats. En aquest cas podrien ser banys de substàncies tànniques juntament amb residus de pells, excrements, o en el cas de la rentada de 18. En els processos de ribera s’eliminen les substàncies que no serveixen per ser adobades (pèl o llana).


Tribuna Arq. 2004-3

146

17/10/06

17:31

Página 146

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

Figura 13. Àmbit 7. Canalització (UE 5122) i cubetes (UE 8360 i 8444) (MAC-Olèrdola 2000).

llanes, els lleixius que es formarien a base de greixos, excrements adherits a la llana, restes de llana… La quantitat de fòsfor de la UE 8234 —paviment de l’àmbit 04—, ha estat de 1.300 ppm de P, que seria la normal d’un habitacle. Determinació de tanins amb sals fèrriques. Els resultats han estat negatius.19 En les capes més fosques de la mostra microestratigràfica hi ha abundants partícules de carbons. En aquestes capes fosques es detectà acetat en l’anàlisi espectroscòpica d’infraroig, que pot provenir perfectament de la descomposició de les restes vegetals utilitzades (segó, palla) i emprades com a adobs vegetals o de maceracions àcides de substàncies vegetals (es forma sobretot d’àcid acètic). Aquests elements eren utilitzats per a l’eliminació de la calç en les pells (Gansser, 1930). Murray (2001) fa esment que «els dipòsits de substàncies vegetals finament mòltes com a residu en estratigrafies pot ser evidència del procés d’adobatge.» Determinació de lípids per cromatografia de capa fina (CCF) i per espectrofotometria en l’infraroig (FTIR) (figura 21). Els olis i els greixos d’origen vegetal i animal insolubles en aigua normalment queden retinguts en el sòl. L’oxidació és el procés que més modifica la composició dels lípids i, per tant, és el que s’ha de tenir més present. Els àcids grassos saturats són els més estables i els més utilitzats com 19. Aquesta anàlisi detecta tanins en una concentració superior a 200 mg de taní per litre de mostra. Per tant, si n’hi hagués una concentració menor en la mostra, no serien detectats.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 147

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

147

Figura 14. Àmbit 7. Canalització 5122 durant el procés d’excavació i cubetes associades a la canal (UE 8231 i 8360), des de l’est (MAC-Olèrdola 2003).

a indicadors en l’arqueologia, bé sigui en els processos per descarnar les pells (extracció de greix subcutani) o en el procés de greixatge o d’adob de les pells (operació posterior a l’adobatge on s’utilitzen greixos o olis vegetals per donar suavitat a la pell). En el desgreixatge —rentat de les llanes amb cendres— poden haver quedat indicis d’aquests greixos i olis en les cubetes. En la cromatografia de capa fina i en l’espectre de l’infraroig sembla que es detecten àcids grassos i triglicèrids. Determinació de l’alumini total per absorció atòmica. La cerca d’alumini total estava fonamentada en la possibilitat que s’hagués adobat o tenyit amb alum. L’adobatge amb alum, juntament amb el del fum, el greix i el vegetal, és un dels sistemes d’adobatge més antics. Les proporcions tan elevades de les mostres de l’àmbit 1 —UE 8184 i interior cubeta— d’aproximadament un 3% d’Al2O3 20 ens portà a pensar que ens trobaven davant de la utilització d’alum per adobar o tenyir. Posteriorment, amb anàlisis complementàries vàrem veure confirmades en una alta probabilitat la presència d’alum, tal com exposem més endavant (microscòpia òptica —microespectroscòpia FTIR— difracció de raig X amb radiació sincrotó SR —DRX— microscòpia electrònica de rastreig amb detector EDS SEM + EDS). 20. Especialment si el comparem al de l’àmbit 4 i la canalització (0,1%).


Tribuna Arq. 2004-3

148

17/10/06

17:31

Página 148

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

Determinació de la procedència del color en la mostra de microestratigrafia (UE 8184, àmbit 1). Els colors de la mostra es deuen al ferro i als microcarbons. No obstant això, segons Burgués (1960), el moviment del ferro en els diversos horitzons es deu en gran part a la reducció de substàncies alliberades per les restes vegetals que solubilitzaven el ferro ràpidament, reduint-lo de l’estat fèrric al ferrós, i accelerant-ne així el procés de rentatge. No es pot determinar la procedència del ferro de la mostra.

4.2. Resultat del segon grup d’analítiques. Identificació de substàncies relacionades amb l’activitat de tintura i tractament de pells Amb els resultats de les primeres anàlisis, el Museu d’Arqueologia de CatalunyaOlèrdola i l’empresa Arqueocat varen creure convenient encarregar noves anàlisis que confirmessin o desmentissin els resultats inicials, especialment pel que respecta a la presència d’alum. En els treballs d’excavació fets en el jaciment d’Olèrdola es planteja la possibilitat que un dels espais hagués tingut una utilització relacionada amb una activitat tipus tintoreria i adob de pells. Procedent d’aquest espai es disposa d’una mostra de sediments recollits durant els treballs d’excavació la qual es proposà que l’estudiés el Grup d’Anàlisi i Caracterització de Materials del Departament d’Enginyeria Química, EPSE de Vilanova i la Geltrú Universitat Politècnica de Catalunya (UE 8184, àmbit 1).21 Es tracta d’un fragment de sediments, més o menys compactat, amb evidents estrats de poc gruix i coloració diferenciada que va del negre a l’ocre clar (figura 23), la qual cosa suggereix una successiva deposició de materials de diferent naturalesa. A partir d’aquí es proposa iniciar l’estudi utilitzant una tècnica analítica que ens doni una informació de la composició química dels diferents estrats. És per això que s’utilitza l’espectroscòpia d’infraroig. Donades les característiques de la mostra és necessari treballar amb un equip d’infraroig que disposi d’un sistema de microscòpia (microspectroscòpia FTIR). La tècnica de FTIR ens dóna informació de l’estructura i composició tant de substàncies inorgàniques com d’orgàniques. S’han separat petits fragments de les diferents capes de la mostra, s’han preparat en una cel·la de diamant i amb l’ajut del microscopi s’han focalitzat àrees de <100µm. A partir dels resultats obtinguts s’han caracteritzat com a compostos majoritaris carbonat de calci i argiles, així com quars amb menys proporció. En aquestes primeres anàlisis no es troba cap evidència de la presència de substàncies colorants tal com suggerien les diferents tonalitats de les capes. No obstant això va sorprendre la determinació d’altres compostos que no es poden relacionar amb els materials pro21. En l’aplicació de la tècnica de difracció de raig X amb llum sincrotró, hi ha participat la Dra. Trinitat Pradell de la UPC.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 149

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

149

Figura 15. Espai obert. Imatge de conjunt durant la fase de consolidació i restauració, des de l’oest (MAC-Olèrdola 2003).

pis del sòl. En concret s’hi troben acetats, tal com es pot veure a l’espectre IR de la figura 24. A més a més es determinen les bandes corresponents al grup sulfat, que es pot relacionar amb un alum, tot i que queden parcialment dissimulades per l’absorció d’altres compostos. Altres possibles assignacions per a aquestes bandes relacionades amb l’alum han quedat descartades en comparar-les amb les dades de DRX amb llum sincrotró (en què es determina la presència d’alum) i l’anàlisi elemental EDS (que es determina conjuntament Al, S i K). L’acetat només es determina a les capes de color negre. Per tal de corroborar la presència d’alum s’han aplicat altres tècniques. En primer lloc la difracció de raig X la qual permet identificar les substàncies cristal·lines presents. Com a conseqüència del fet que tenim una barreja de compostos i alguns d’ells en poca proporció i és necessari tenir uns difractogrames de bona qualitat s’ha optat per la utilització de la difracció de raig X amb llum sincrotró. L’avantatge d’aquest tipus de llum és d’intensitat (permet identificar compostos en concentracions molt baixes) i resolució (permet per exemple, separar compostos que no es pot fer per difracció de raigs X convencional). Com a resultat es confirma la presència de calcita, quars, silicats (argiles minerals —montmorillonita,


Tribuna Arq. 2004-3

150

17/10/06

17:31

Página 150

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

315

OL-98-8097-6

854 OL-00-8165-6

0

1747 OL-87-5189-1

OL-01-8238-1

1696

1697 OL-03-8383-1

1207

1205 OL-01-8294-1

5 cm

0

10 cm

OL-87-5175-1

Figura 16. Molins i altres eines lítiques recuperades en el sector 01, fase ibèrica plena.

illita, clorita—, feldspats). També s’hi identifica, encara que amb uns pics poc intensos (probablement a causa de la poca proporció i/o poca cristal·linitat) alum (sulfat doble d’alumini i potassi dodecahidratat) i carbó. Per fer les anàlisis s’ha fet una separació física de les capes, segons la seva coloració. El carbó només s’identifica a les capes de color negre. El fet de trobar alum en els sediments estudiats i atesa la importància d’aquesta substància a l’hora de possibles interpretacions sobre l’origen dels materials relacionats amb les activitats que es podrien haver fet en el seu entorn immediat s’ha cregut convenient aprofundir en el seu estudi. Així doncs, s’ha aplicat la tècnica de microscòpia electrònica de rastreig (SEM) amb un sistema d’anàlisi elemental acoblat (anàlisi d’energies dispersades EDS). Aquesta tècnica ens permet obtenir imatges a molts augments i focalitzar partícules determinant-ne els elements químics dels compostos que les formen. A més de determinar partícules amb la composició de carbonat de calci, quars i silicats també es van diferenciar partícules en què a més del silicat hi havia un augment d’alumini i potassi i aparició de sofre. L’increment de senyal d’aquests tres elements es troba en una relació comparable amb la de l’alum (figura 25). Com a conclusió es pot dir que es tracta d’una mescla de compostos més o menys complexa distribuïts en capes poc definides i difícils d’aïllar. La composició d’aquesta mescla és bàsicament de carbonat de calci com a compost majoritari i silicats (argiles i feldspats), també hi ha presència en menor proporció de partícules de quars. A les capes més fosques hi ha partícules de carbó que són les responsables de la coloració. En aquestes zones també s’hi troba acetat. Encara que en poca quan-


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 151

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

151

Figura 17. Espai central. Molí inserit en un mur iber de la fase ibèrica tardana (MAC-Olèrdola, 2003).

titat també s’ha pogut detectar la presència de l’alum. La coloració ocre és deguda a la presència de Fe com a element cromòfor. El Fe el trobem associat a les argiles i en molt poca proporció i poc cristal·lí com a òxid.22

22. Per al conjunt de les analítiques s’han utilitzat les tècniques instrumentals i els equips següents: —Espectrofotòmetre d’infraroig amb transformada de Fourier BOMEM MB-120 acoblat a un microscopi Spectra-Tech «IR-Plan Advanced Analytical Microscope». Detector del microscopi: MCT, interval de treball 4000-700cm, objectiu de 15X Cassegrain 0.58 N.A. 160/0, oculars de 10X. Condicions d’obtenció dels espectres: 100 scans i 4cm-1 de resolució. —Difractòmetre de raig X station 9.6 SRS (Daresbury Laboratory), detector CCD. Geometria de transmissió. Mostres preparades en un capil·lar de quars de 0.5 mm. —Microscopi electrònic de rastreig Cambridge S-120, microanalitzador PCXA LINK EDS. Recobriment de la mostra: carboni. Condicions d’obtenció dels espectres EDS: 20keV, 1nA, 100s.


Tribuna Arq. 2004-3

152

17/10/06

17:31

Página 152

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

5. Els processos d’adobatge de pells i de tintura de teixits i pells 5.1. El procés d’adobatge de pells seques o salades (ovines, caprines, vedellada). Primera fase Les pells poden arribar a l’adoberia prèviament assecades o salades, és a dir, havent sofert un tractament previ en un indret que podria situar-se en el mateix poblat o fora d’aquest. Així, les pells havien de seguir diversos tractaments per tal de retornar-los les seves qualitats inicials i poder-les adobar. Remull. S’introdueixen les pells en aigua. Aquesta operació consisteix a rehidratar les pells fins que tornin a prendre una textura similar a quan l’animal estava viu. La porqueria és eliminada amb substàncies proteiques i sals. Amb un ferro de descarnar o un ganivet s’eliminarien parts de la carn i del greix en la zona subcutània de la pell. Enlledat, desllanatge, pelada, calciner. La pell s’unta, pel costat intern, amb una barreja de calç i de cendra amb aigua. Seguidament s’apilen les pells, de forma que quedin encarades cara interna amb cara interna i a l’inrevés. Passat un temps determinat, la llana o el pèl s’afluixen. Després s’enretira la llana i el pèl de forma manual o amb el ferro de pelar. Així es recupera la llana i el pèl que podrà ser aprofitat per filar, fer pinzells... Després de recuperar la llana i el pèl, normalment es reintrodueixen en una solució d’aigua amb calç apagada o cendres (el calciner). Passat un temps estipulat, es procedeix a desencalar. Alumar. En aquesta operació s’elimina la calç interna i externa de la pell amb solucions lleugerament àcides (segó fermentat) que ja es coneixien a l’antiguitat. Més endavant es procedeix a l’alumat, que consisteix en un atac enzimàtic (mitjançant excrements d’animals —columassa, gallinassa, canina...) a la pell per tal que aquesta sigui més suau al tacte. Les pells ja alumades es tractaven amb una solució salina de segó i alum. En aquesta operació es preparaven les pells per ser adobades. Les sals d’alumini tenen una doble funció: es descomponen en sals bàsiques (l’alumini) que es combinen amb les fibres de la pell, mentre que la part àcida contribueix —juntament amb la maceració de segó— a inflar la pell, inflor que es controla amb la sal. L’adobatge a l’alum confereix a la pell una gran elasticitat i flexibilitat. A partir d’aquí les pells es poden adobar amb alum o combinació de greixos i amb extractes vegetals.

5.2. El procés d’adobatge amb alumini, greixos i extractes vegetals. Segona fase En l’adobatge a l’alum es descriuen tres tipus diferents de processos, segons els components: 23 23. Sobre les tècniques de l’adobatge recents es pot trobar una àmplia bibliografia especialitzada (Gansser 1930, Gratacós 1962).


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 153

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

153

A 128

403 OL-99-8184-3

OL-00-8241-27

63 mm

50 mm

759

OL-87-2149-5 OL-87-2149-11

1531

B

OL-87-2149-7

240 mm

1113

175 mm

OL-87-2121

OL-98-11067-3

130 mm

1708

1120

C

OL-00-8165-41

OL-87-5187-11

80 mm

908 138

OL-87-5187-12

OL87-01-2179

+/-55 mm

1061 1060 1530

OL-00-8165-37

OL-00-8197-11

139

OL-96-11058-7

346 mm

1704

OL-96-11058-2

OL-00-8165-34

120 mm

75 mm

77

1059

OL-00-8165-44/47

+/- 120 mm

1720

1761

OL-87-2127-19

0

5 cm

Figura 18. Materials corresponents als nivells de fundació (A), d’ús (B) i d’abandó (C) del complex artesà.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 154

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

154

OL-00-8229-14/15/1

160/220 mm

1536

1521 OL-00-8229-16

OL-00-8215-46

100 mm

130 mm

1539

OL-00-8215-49

1540 OL-00-8215-99

1518

1541 OL-00-8215-43

1538

OL-00-8215-100

0

Figura 19. Àmbit 4. Materials arqueològics procedents del nivell d’abandó.

5 cm


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 155

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

155

Figura 20. Sector 01. Fotografia general del sector 01 en fase de consolidació, restitució i museïtzació de les estructures, des de l’angle oest (MAC-Olèrdola 2003).

Adobatge amb alum o amb sals d’alumini. Ús exclusiu de l’alum.24 És el sistema més antic d’adobatge amb productes inorgànics. Amb aquest sistema s’obtenen cuirs blancs, flexibles i suaus i amb una certa resistència a l’esquinçament. El procediment consisteix a submergir les pells procedents de l’alumat un temps en un bany salí (que evita que la pell s’infli) amb alum potàssic. Més tard es procedeix a l’assecament, que fa que es tornin dures, encarcarades. Amb l’operació d’estovament, obtenim unes pells suaus i toves. Adobatge amb alum, greixos i olis. Consisteix a saturar amb olis i greixos les pells que vénen mig adobades amb alum. Posteriorment es deixaran assecar i s’estovaran. Adobatge amb alum i extractes vegetals. Les pells alumades s’introdueixen en un bany de matèries vegetals d’adobatge. Un cop el taní ha travessat tota l’estructura de la pell, es traspassen les pells a un altre bany que contingui alum. Les sals d’alumini juntament amb les matèries vegetals precipiten formant laques. La pell resultant té una major resistència a la temperatura, a l’esquinçament i a l’aigua. Posteriorment passaríem a l’assecament, el tenyit i l’engreix de les pells. 24. Aquest no es pot considerar un veritable adobatge, ja que perquè ho sigui cal combinar l’alum amb altres substàncies. Amb alum, la pell seria poc resistent a l’aigua.


Tribuna Arq. 2004-3

156

17/10/06

17:31

Página 156

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

5.3. El procés de tintat de fibres i teixits Les fibres podien ser d’origen vegetal (espart, lli i cotó) o animal (llana i seda) i s’utilitzaven tant crues com tenyides. La llana es podia tenyir directament sense necessitat d’aplicar mordent, un cop ja neta, submergint-la en un recipient amb el tint barrejat amb aigua, inicialment a uns 50 °C per acabar a 100 °C, durant aproximadament una hora. Si s’utilitzava l’indi com a colorant, era necessari mordentar la llana prèviament, operació que consistia a posar la llana en un recipient amb aigua calenta i alum durant un cert temps i després afegir-hi el colorant. Una vegada tenyida es rentava amb aigua abundant. El cotó i el lli es tenyien normalment amb mordents. L’operació de mordentar pot fer-se abans o durant la tintada. En el lli, però, les operacions són més llargues ja que el color costa molt més que es fixi a la fibra. Sobre els procediments antics i els elements emprats en el rentat i tenyit de fibres i teixits hi ha poca informació, tot i que es pot trobar bona bibliografia sobre els tints naturals (Cardon, 2000 i 2003; Roquero, 2002). Actualment, les anàlisis arqueobotàniques que es practiquen en instal·lacions com les officina fullonicae i tinctoriae romanes aporten noves dades que permeten contrastar-les amb les fonts antigues i els coneixements transmesos fins als nostres dies sobre les plantes utilitzades (Juan-Tresserras, 2000).

6. L’alum com a indicador de l’adobatge i del TINT L’alum és un mineral (sulfat doble d’alumini i potassi dodecahidratat) utilitzat en diverses funcions, com ara l’adob de pells i el tenyit de pells i teixits, però també és usat en medicina i, modernament s’utilitzava en la fabricació de laques, en la indústria de l’estampat o del paper (Espasa Calpe, 1940, pàg. 1019-1023). L’alum (KAl (SO4)2 12 H2O) es troba a la natura de forma més o menys natural i sota diferents noms a través de la història: sulfat alumini potàssic, alum, alum potàssic, alum comú, sulfat d’alumínia i potassa, alumen, alumen crudum. Quan els autors clàssics anomenen l’alum desconeixem si parlen del mineral natural o bé del compost sulfat doble d’alumini i potassi KAl (SO4)2 12 H2O elaborat a partir de l’alunita KAl3(SO4)2(OH)6 (Picon 2000). Alguns autors, analitzant el text de Plini en què cita l’alum (Historia Natural XXXV, 52, 183-190), creuen que aquest era únicament utilitzat com a mordent (amb la propietat de fixar els colors)25 en la tintura de teixits o de pells, és a dir, en la darrera fase de l’alumat de la pell i no en les fases anteriors (Borgard, Forest et al., 2002, pàg. 233), equiparable a l’ús que encara avui en fan els tuaregs (Lange, Mauny, 1987). Manca contrastar aquests indicis amb estudis i anàlisis que permetin establir aquesta limitació de l’ús de l’alum en l’antiguitat. 25. Els mordents (medicamenta pels romans), en general sals metàl·liques, modificaven químicament l’estructura molecular de les fibres o pell i creaven una nova estructura amb les molècules dels tints. El tipus de mordent utilitzat variava en funció de la fibra i del tipus de color que es volia aconseguir (Roquero, 2002, pàg. 62).


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 157

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

157

Figura 21. Sector 01. Fotografia general del sector 01 en fase de consolidació, restitució i museïtzació de les estructures, des de l’angle nord —àmbits 2, 1 i 4— (MAC-Olèrdola 2003).

L’alum era emprat, almenys des de l’època medieval, en l’adob i/o tenyit de pells petites i fines (cabra, cabrit, ovella, anyell...) i no en les de mida gran, fet que ens aporta una dada interessant respecte del tipus de ramaderia que es devia practicar a Olèrdola. S’utilitzava com a blanquejador, per aconseguir pells clares, funció àmpliament documentada en època medieval i moderna (i que no declina fins a finals del segle xix) (Borgard, Forest et al., 2002, pàg. 232).26 Un dels inconvenients de l’adob de pells a l’alum és la seva reversibilitat, ja que les pells es podreixen si estan sovint en contacte amb l’aigua. Aquest fet condiciona que s’hagi utilitzat en combinació amb altres substàncies, com la sal, l’oli i les farines.27 26. César menciona les veles a l’alum blanc dels vaixells dels vènets, poble cèltic del golf de Morbihan. El cuir fi tractat a l’alum es podia utilitzar també per a manxes de forja, guants, bosses, etc. (Chahine, 2002, pàg. 23). 27. Diderot (Diderot, D’Alambert, 1753, pàg. 73) dóna una fórmula per tractar deu dotzenes de pell en blanc : 24 lliures de flor de blat, 10 lliures d’alum, 3 lliures de sal, 10 dotzenes de rovell de l’ou i 3 lliures d’oli d’oliva. L’ús d’ingredients com l’alum i l’oli estan presents també en les nou receptes d’un manual italià del segle xvi per a la preparació del cuir amb textura de camussa (recollit per Edelstein, Borghetty 1968).


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 158

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

158 100,0 90 80

1025

70

1453

2069

1273 1160

60

1385 685

50 %T 1723

40 30 20 10 0,0 4000,0

1637

3456

3000

2000

1500

1000

cm-1

400

Figura 22. Determinació de lípids.

Així, l’alum localitzat pot haver estat utilitzat perfectament com a mordent per al tenyit de teixits. L’alum respecte de les fibres vegetals té una doble afinitat: una amb les mateixes fibres tèxtils i l’altra amb els colorants orgànics, que fa de pont d’unió i assegura una excel·lent fixació dels colorants de les fibres. L’alum és un mordent d’alta qualitat. Sembla perfectament compatible en les instal·lacions artesanes la doble funció dels espais, tant per adobar pells com per tenyir fibres vegetals, teixit o pell. Amb els resultats no podem especificar si es tractava d’una tintoreria o d’una adoberia o bé les dues coses funcionant alhora o de forma alternada, si això és possible tècnicament.

7. L’OPPIDUM d’Olèrdola i l’activitat adobera i de tintura A Olèrdola, a partir de les diferents analítiques del sediment, podem afirmar que químicament han estat identificades bandes del grup sulfat juntament amb alumini i potassi, que es poden relacionar amb un alum, però sense arribar a diferenciar entre l’alum natural i l’artificial. La localització d’aquest compost permet identificar, amb les reserves que calgui, un establiment artesà dedicat a l’activitat adobera i/o de tintura, tot i que no es pot precisar en quina de les dues activitats estava especialitzat. Els tipus d’estructures i els compostos químics identificats no permeten per ara decantar-se per una o altra activitat.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 159

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

159

Figura 23. Mostra del sediment estudiada (paviment UE 8184, àmbit 1).

Les estructures i els elements arqueològics identificats durant les intervencions arqueològiques (cubetes, canals, superposició de llars de foc, molins, morters, vasos ceràmics d’un cert volum, espais oberts...) i les anàlisis que tot just ara hem engegat i que continuarem en el futur, ens indiquen que ens trobem davant d’un possible taller utilitzat per a l’adobatge o tenyit de pells i/o també un espai per al rentatge i tenyit de teixits (figures 3, 4, 20 i 21). Per a aquesta activitat és imprescindible l’ús de l’aigua, i en aquests espais trobem els elements per conduir-la i dipositar-la, com per exemple la cubeta de l’espai 7, travessada per la canal principal.28 El fet que no es pugui precisar si s’adobaven i tenyien pells o si es tenyien teixits o fibres tèxtils és per que les estructures i els productes utilitzats eren comuns en ambdós processos, com per exemple l’alum. Tanmateix és complex relacionar els resultats analítics amb les restes arqueològiques, ja que les dades que ens proporcionen (lípids, fòsfor), poden ser generades per diversos agents i processos, a voltes fins i tot sense la intervenció de l’home. És per això que futures anàlisis ens han de permetre anar definint i contextualitzant els resultats. La situació dins el poblat és tanmateix un indicador favorable per al desenvolupament de l’activitat, ja que aquesta precisa d’un indret situat prop del límit perimetral i on bufin vents que transportin les fortes olors vers l’exterior, condicions que reuneix el complex. 28. A l’adoberia de la insula Vb de la Regio I de Pompeia un doli és alimentat per una canalització d’aigua corrent probablement usada per estovar o esbandir (Leguilloux, 2002a i b).


Tribuna Arq. 2004-3

160

17/10/06

17:31

Página 160

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

La instal·lació d’Olèrdola es caracteritza per diversos elements estructurals. En primer lloc destacaríem les canalitzacions i cubetes, algunes comunicades entre si, responent a una planificació prèvia. Les cubetes situades a la part sud, davant dels espais coberts, podrien ser utilitzades per a activitats de remull i rentatge, mentre que la cubeta situada a l’interior de l’àmbit 1 cal associar-la directament a la tintura. Si ens concentrem en el tenyit de fibres i teixits, a les cubetes s’hi podia netejar llana, ja que s’hi troben restes de lípids i fosfats. Aquestes concentracions poden procedir de la neteja de la llana (greix, fems, residus de llana...). Uscatescu (1994) en el capítol dedicat a les tintoriae, descriu la utilització de cubetes, canals per a líquids, llars i morters; creiem que aquestes estructures també poden haver estat utilitzades per a l’adob de pells en major o menor escala, tot i que no es comenti. Un altre element interessant són les llars de foc. Generalment, per fer les diferents tasques dels treballs de tintat en massa —el procés de mordentar les fibres tèxtils amb extracció del color de tints vegetals— es necessita un focus de calor important. Les llars de l’àmbit 1 podien haver estat utilitzades per a aquesta funció. Des del punt de vista arqueològic, la sobreposició de 4 llars és poc habitual, com també ho són les seves mesures i el marc regruixit que les protegeix perimetralment.29 La superposició directa de llars i paviments a l’àmbit 1 ens indica una utilització continuada de l’espai, amb lleugeres variacions. La quantitat de molins, una pica probablement emprada com a morter i alguns matxucadors podien haver estat utilitzats per moldre tints d’origen vegetal o el mateix alum (figura 16). Les àmfores i els vasos ibers de gran capacitat 30 podien haver-se emprat per emmagatzemar preparats de tints, alum, orines o algun altre tipus de compost. L’espai exterior que sembla determinar-se pel costat sud (pati obert) sembla adequat per a l’assecament de llana o teles teixides. Els abundants microcarbons que es detecten químicament i també arqueològicament sobre els nivells de roca o sòl, podrien procedir dels residus de la trituració de tints vegetals o dels residus de l’adobatge com, per exemple, la roja (Rubia tintoria L. i Rubia pelegrina L.), amb què s’obtenen tons vermellosos i que s’havia de reduir a pols. Probablement la instal·lació d’Olèrdola no ocupa una superfície gaire més gran de la coneguda actualment, a excepció d’un presumible dipòsit regulador del flux de l’aigua que podria situar-se al sud-est dels límits de la intervenció arqueològica, ja que en els diversos ambients documentats es poden fer els diferents processos que requereixen les activitats de tintura i adobatge. 29. Les llars ibèriques presenten una tipologia molt variada, tant de formes, com de mesures, tipus de preparació i ubicació dins l’espai (Belarte 1997, 100-102). A Olèrdola, el conjunt de llars ibèriques identificades en espais inicialment domèstics presenten una tipologia variada però en tot cas força diferent de les de l’àmbit 1. 30. Aquests tipus de recipients dominen sobre els altres, amb una reduïda presència de ceràmica d’importació o vaixella comuna ibèrica. Amb tot, els nivells corresponents a l’ús i amortització d’aquesta etapa són d’una gran pobresa de material, fet que atribuïm a una acció continuada de neteja de l’espai.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 161

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

161

Figura 24. Espectre d’infraroig en què es poden veure els acetats.

Pel que respecta a Olèrdola, en cas que es tractés d’una adoberia, és probable que les pells processades fossin les d’oví i de caprí. No es pot descartar l’adobatge d’altres pells, com les de boví, o de cavall, conill... Les pells podrien arribar al poblat probablement seques o salades (que són els sistemes més habituals de conservació de les pells).31 A partir d’aquest moment se seguiria un procés més o menys llarg, amb més o menys variacions, segons el tipus de cuir final que es volgués obtenir. Evidentment, no es devia seguir el mateix procés per fer cuir per a calçat que per a indumentària o per a corretges. L’activitat de tintura presenta també interrogants, com per exemple sobre el tipus de fibra o teixit que es podia tenyir (vegetal o animal), tot i que ens inclinem més per la llana. El fet que s’hagin detectat escasses instal·lacions d’aquest tipus pot ser per la feblesa de les traces, especialment pel que fa a la prehistòria, ja que no és necessària una gran infraestructura per dur a terme de forma domèstica les activitats d’adobar o tenyir. En època ibèrica no coneixem cap instal·lació equiparable, a excepció del poblat del Coll del Moro (Gandesa), on s’especula que a la instal·lació de tractament de lli també es podia tintar (Rafel et al. 1994, 134). L’arqueologia romana no ha fornit exemples excessius d’adoberies i tinctoria,32 en part per la dificultat de la seva identificació. A banda d’una adoberia i diverses 31. Vegeu apartat 4.1. 32. Només la demanda de pell dels exèrcits romans era extraordinària: tendes, sabates, corretges, proteccions dels escuts, indumentària, i fins i tot veles de vaixells, etc. Però indubtablement la societat era també una gran consumidora de pell, des dels cuirs més matussers fins a les pells més fines (Forbes, 1957, Studies 5, pàg. 53).


Tribuna Arq. 2004-3

162

17/10/06

17:31

Página 162

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

tinctoria a Pompeia,33 conegudes d’antic, adoberies com la de Sainte Anne de Dijon (França) s’identifiquen gràcies a les ja esmentades àmfores de Lípari i les abundants restes òssies procedents de rebuig i no per les seves estructures, a l’igual que les del barri de Bons Villiers a Liberchies (Bèlgica) (Brulet et al., 2001). A Dijon no hi ha indicis de cubetes ni canalitzacions (que podien ser de fusta), i els edificis són inconnexos i aixecats amb materials peribles (Borgard, Forest et al., 2002, 236-237). Contràriament, canals i cubetes (d’argila i recobertes de guix) són abundants a Contrebia Belaisca (Botorrita, Saragossa), on s’ha identificat un barri d’adoberies al vessant nord del Cabezo de las Minas. Cronològicament es data en una fase romanorepublicana, de finals del segle ii i inicis del segle i aC, una datació posterior a Olèrdola però la menys allunyada en el temps (Díaz i Medrano, 1986). A la ciutat romana de Barcino (Barcelona) s’identificaren les restes d’una fullonica i d’una tinctoria situades arran de la muralla,34 que varen estar en funcionament durant el segle ii dC (Beltrán de Heredia, 2000, pàg. 259), i es van fer diverses analítiques per mitjà de microscòpia estereoscòpica, òptica i electrònica als residus extrets, les quals van proporcionar resultats interessants (Juan-Tresseras, 2000, pàg. 248) especialment pel que fa a elements vegetals (pigments...) i a orina (amb una funció de mordent i neteja). Tanmateix s’identificà alum i, tot i que no s’assenyala amb quin dels procediments analítics (Juan-Tresseras, 2000, pàg. 250), aquesta és una de les úniques ocasions en què es menciona directament aquest paràmetre. A voltes, l’activitat adobera es detecta a partir d’elements singulars, com una eina per descarnar pells localitzada en l’aixovar de la tomba 4 de la necròpolis visigoda de Palous (Camarasa, Noguera) (Solanes, Alòs, 2003). Les instal·lacions d’època moderna comencen també a ser estudiades per l’arqueologia industrial (el Born —a Barcelona— i a Tàrrega), i el seu estudi estructural es complementa amb analítiques com les practicades a Olèrdola (Enrich et al., 1999, inèdit).

8. Explotació i comerç de l’alum a l’antiguitat L’alum constitueix el més vell dels adobs minerals, els procediments del qual els heretaren les civilitzacions clàssiques de les cultures precedents com ara l’egípcia i la mesopotàmica (Chahine, 2002, pàg. 23). En tot cas, desconeixem en quin moment 33. L’adoberia de la insula Vb de la Regio I de Pompeia s’identificà gràcies a les eines que s’hi localitzaren, excavada en part a finals del segle xix (Forbes, 1957, Studies 5, 51). Forbes cita tanmateix altres adoberies romanes situades a Bonn, Weisbaden i Mainz. Les tinctoria són més conegudes i són objecte d’estudi per part de l’École Française a Rome (Borgard 2002). 34. Uscatescu (1994) diferencia les estructures dels dos tipus d’establiments en època romana (fullonica i tintoriae i aquestes encara en dos subtipus, les officina infectoria i les offectoria). En el capítol dedicat a les tintoriae.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 163

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

163

Figura 25. Espectres EDS d’alum (vermell), silicat (blau) i silicat+alum (verd).

històric es coneix i obté l’alum. Cardon (2003) suposa que les civilitzacions mesopotàmiques ja distingien entre l’alum i l’alunita.35 Les referències a l’alum en els textos clàssics són escasses i, generalment, molt limitades. El text de Plini el Vell (Historia Natural XXXV, 52, 183-190) és el més conegut, i fa referència a l’alumen i a la seva importància en la preparació dels cuirs i de la llana i ens recorda els indrets on es troba l’alum en estat natural, indrets que es devien explotar en època romana (Xipre, Hispania, Egipte, Armènia, Macedònia, Ponto, Àfrica, i a les illes de Sardenya, Milo, les Lípari, el més preuat dels quals era el d’Egipte seguit del de Milo, especialment des del punt de vista mèdic). Diodor Sícul (V,10) menciona les illes de Lípari i de Milo com a grans productores d’alum i el rendiment econòmic que la seva explotació proporciona als romans, com podem veure a Apoteka, a l’illa de Lesbos, on han estat identificades unes instal·lacions per a la fabricació de l’alum (Cardon, 2003). Nenci (1982, pàg. 184 i 197) creu que ja a l’antiguitat i a l’edat mitjana s’explotava l’alum a Focea i n’era un producte clau en el seu comerç exterior, tot i que és a partir de l’extracció dels genovesos i venecians en època moderna que es comencen a conèixer. Aquesta és una dada interessant per la possible relació, si es confirma l’explotació antiga, de la introducció de l’alum a la península Ibèrica a través de les colònies focees del Mediterrani occidental, com Massalia i Emporion. No podem fixar la procedència de l’alum localitzat a Olèrdola. Geològicament, el mineral alunita és present en un entorn immediat (des d’alguns punts del Baix Llobregat com ara Esparreguera, Cervelló, Gavà, Castellví de Rosanes),36 l’Anoia, 35. L’obtenció d’alum a partir de l’alunita es fa mitjançant diversos procediments, a través dels quals s’aconsegueixen diversos tipus i qualitats d’alum (Espasa Calpe, 1940, 1022). 36. En aquesta població, Francisco de Zamora menciona una font «amb gust d’alum» en una propietat de D. Francisco de Gallart (Zamora, 1789, 104).


Tribuna Arq. 2004-3

164

17/10/06

17:31

Página 164

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

el Penedès/Garraf (Sitges, Sant Sadurní d’Anoia, Pontons, etc.), però no coneixem dades sobre l’explotació d’aquest mineral en època antiga ni moderna (probablement, no és de massa bona qualitat i la seva extracció no és rendible). Des d’època romana es documenta l’explotació de l’alum a la península Ibèrica (malauradament Plini no especifica l’indret o els indrets concrets d’explotació), el seu ús com a mordent i la importància de la seva explotació i del seu comerç. Però no és fins a l’època medieval i sobretot moderna, després del tancament de les mines d’Àsia Menor pels otomans, que es documenta l’explotació minera de l’alunita a la península, on són especialment coneguts l’alum de Mazarrón (Múrcia) i els de diverses poblacions de Terol (Ariño, Allaza o Alcañiz). Pesavento (2001, pàg. 10), proposa que l’alum es devia transportar ja preparat (després de l’extracció es devia rentar en el mateix indret), i que es presentava com una barreja de petits cristalls o pols o bé com una massa extremament soluble, de manera que necessitava un contenidor hermètic per al transport per aïllar-lo de la humitat i de l’aigua. Es descartaria, doncs, el trasllat en sacs teixits, bosses de pell i potser fins i tot en recipients de fusta. En conclusió, l’alum (segurament ja amb el mineral tractat i a punt de ser utilitzat) podia arribar a Olèrdola per via terrestre (indret proper o zones més llunyanes) o per via marítima. En ambdós casos, el comerç d’aquest producte és difícilment detectable en contextos arqueològics, ja que per a l’etapa protohistòrica no ha estat identificat cap tipus d’envàs ceràmic que fos utilitzat amb aquest efecte.37 La identificació a través d’anàlisis químiques de la presència de l’alum en un jaciment arqueològic és infreqüent (al d’Olèrdola cal sumar-hi la tinctoria de Barcino, ja esmentada). A banda dels textos clàssics citats, sols es detecta el comerç i la presència d’alum a través de les àmfores de Lípari (formes Lípari 1 i 2/ Richborough 527) 38 i de Milo.39 Modernament, l’alum es comercialitzava cristal·litzat i envasat en bidons de fusta o bé en masses cristal·lines sense trencar, per tal d’estalviar el port de la fusta (Wagner, 1855).

9. L’OPPIDUM d’Olèrdola i la ramaderia La situació geogràfica de la muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola, dins el massís del Garraf i amb escadusseres terres properes aptes per al conreu, condicionaren possiblement una economia de base ramadera, com sembla indicar la presència de l’ado37. Un exemple en serien les àmfores de Lípari. Les anàlisis del contingut de les àmfores que des de diversos projectes científics s’estan duent a terme és desitjable que aportin noves dades i que ens trobem amb sorpreses com les de productes fins ara no contemplats. 38. Un dels continguts d’aquesta àmfora comunament acceptat és el d’alum (Borgard, 1994). La presència d’aquest envàs ha estat utilitzat per identificar tintoriae i officina infectoria espais artesans a Dijon (jaciment de Sainte Anne, Borgard, Forest et al., 2002), Pompeia i Pàdua (Pesavento, 2001) 39. Identificació de producció a l’illa de Milo, Cíclades, proposada recentment per Pesavento (2001, 16) a partir de l’estudi de la pasta d’aquest tipus d’àmfora localitzat a Pàdua.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 165

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

165

beria i/o tintoreria, on la matèria primera es devia obtenir d’ovins i caprins, principalment, i de bovins (pell i llana), a més de tot un seguit de productes primaris que s’explotaven amb l’animal viu (llet, llana) o després de mort (carn, moll de l’os) i d’indústries derivades o productes secundaris (aprofitament dels ossos i de les cornamentes, dels tendons). Aquests productes secundaris generaven un important flux comercial (Iborra, 2003, pàg. 88) bé dins la mateixa societat o bé amb altres de més llunyanes.40 Com ja hem assenyalat en altres ocasions, l’existència d’assentaments que podem qualificar de tancats o pletes per al bestiar es documenten ja des de l’inici de l’edat del ferro, com seria el cas d’Olèrdola (Bosch et al., 2004) i els de la Serra de la Font del Cuscó (Sant Cugat Sesgarrigues/Avinyonet), Puig de la Mola (Olivella), Marge del Moro (Begues) o Santa Bàrbara (Castellet i la Gornal) (Cebrià et al., 2003). Es fa complex avaluar per ara quina era la producció i la importància econòmica de la instal·lació artesana i dels productes secundaris que generava. En la producció i comerç dels cereals la qualificació es produeix a partir de la capacitat d’emmagatzematge de les sitges, però aquest element de referència ens manca per complet per a aquesta activitat. Extrapolant la situació, cal preguntar-nos per l’extensió i la composició dels ramats, les condicions d’estabulació i el règim de propietat i control dels mitjans de producció (Iborra, 2003, pàg. 88).

10. Consideracions finals Com a resum final, voldríem destacar diversos aspectes a l’entorn del complex artesà, de l’activitat productiva al voltant de la ramaderia i dels seus productes derivats i voldríem fer la valoració de les anàlisis químiques per a la determinació d’activitats en els assentaments arqueològics. Les activitats artesanes que atribuïm a aquestes estructures a l’oppidum no són més que l’expressió d’un fet que devia repetir-se en molts assentaments humans. L’adobatge de pells i la tintada de pells, teixits i fibres són tècniques que l’home, a través d’una experimentació mil·lenària, ha anat perfeccionant fins arribar als nostres dies, amb uns processos molt tecnificats, però hereus dels que van ser utilitzats pels nostres avantpassats. A mitjan segle iv aC es planifica la instal·lació artesana prop de l’entrada a l’oppidum d’Olèrdola, que comporta l’amargenament previ del terreny i el seu anivellament, així com la construcció i distribució d’espais adequats a l’activitat que s’ha de desenvolupar. Aquest complex funcionaria al llarg de tot el segle iii, amb petites reformes que afecten elements com paviments, llars de foc o basaments per sustentar pisos superiors o cobertes. A la primera meitat del segle ii aC el complex s’amortitza i l’espai 40. La mostra arqueofaunísica del sector 01 va ser estudiada en les primeres campanyes per Susanna Casellas, mentre que Jordi Nadal es troba estudiant les restes de fauna de les darreres campanyes.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

166

17:31

Página 166

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

es reestructura, aprofitant alguns dels murs preexistents de forma parcial, i es destina a hàbitat de caire domèstic. No hi ha traces de destrucció violenta o incendi (excepte en l’àmbit 3 —probablement una ferreria—, situat just al costat de la porta de la muralla), però la reforma de la major part dels murs posaria de manifest que entre una ocupació i l’altra hi podia haver hagut un temps d’abandó (almenys d’aquest sector), o bé que per determinades causes —pluges torrencials, per exemple— els murs s’haguessin ensorrat i s’hagués planificat de nou sobre les runes. El que sí es constata és un canvi de funció radical —d’espai productiu a espai domèstic— coincidint amb una etapa de convulsió deguda a la Segona Guerra Púnica i amb l’inici de la conquesta romana. La identificació de l’adoberia/tintoreria d’Olèrdola posa de manifest el desenvolupament tecnològic iber (especialment per l’ús de l’alum) i la importància i rendiment econòmic (perfectament suposable, d’altra banda) de la ramaderia i de les activitats que es mouen al seu voltant. Donada la complexitat i planificació de la instal·lació, sembla factible que es trobés en mans de l’elit que dirigia l’oppidum, que alhora que controlava els ramats, disposava també del control dels productes que se n’obtenien (llets i formatges, llana, pell, carn, cornamenta i ossos...). Cal tanmateix suposar una elevada especialització dels operaris (evidentment en nombre reduït) que hi treballaven. Finalment, la detecció d’alum porta a plantejar-nos diverses qüestions entorn de la procedència del producte i de l’adquisició de la tecnologia. Respecte a la primera, caldrà veure en futures anàlisis, tant en jaciments i materials arqueològics com en mines d’alunita si és possible, com succeeix amb altres minerals, la identificació del lloc de procedència del que s’ha detectat a Olèrdola. Quant a la tecnologia d’ús de l’alum, i relacionant-ho també amb la procedència del producte i el seu comerç, sembla força factible que aquesta arribés a l’occident mediterrani a través dels pobles colonitzadors, fenicis, púnics o grecs. Com diu Nenci (1982, pàg. 183), l’alum és el gran oblidat de la història de l’economia antiga.

11. Bibiliografia Álvarez, R.; Batista, R.; Molist, N.; Rovira, J. «La muralla del Bronze Final i d’època ibèrica d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès)». Simposi Internacional d’Arqueologia ibèrica. Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV-III aC.), (Manresa, 6-9 desembre 1990), Manresa, 152-158, 1991. Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J.; Saula, O. «El jaciment ibèric dels Estinclells (Verdú, Urgell): un assentament fortificat ilerget del segle iii aC». Revista d’Arqueologia de Ponent, 13, Lleida, 223-236, 2003. Audoin-Rouzeau, F., Beyries, S. (dir.) Le travail du cuir de la Préhistoire à nos jours, Actes des rencontres (Antibes 18-20 octobre 2001), ed. APDCA, Antibes, 2002. Beltrán de Heredia, J. «Los restos de una fullonica y una tinctoria en Barcino». Complutum, 11, Madrid, 253-259, 2000.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 167

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

167

Beltrán de Heredia, J.; Juan-Tresserras, J. «Nuevas aportaciones para el estudio de las fullonicae y tinctoriae en el mundo romano. Resultados de las investigaciones arqueológicas y arqueométricas en las instalaciones de la colonia de Barcino (Barcelona, España)». A: Archéologie des textiles. Des origines au Ve siècles de notre ère., Actes du colloque de Lattes (Lattes 1999), Monographies Instrumentum 14, Montagnac, 241-246, 2000. Borgard, P. «Le textile», Mélanges de l’École Française de Rome 114, 1, Roma, 476-479, 2002. Borgard, P. «L’origine liparote des amphores Richborough 527 et la détermination de leur contenu». A: Rivet, L. (ed.), Actes du Congrès de Millau (Millau 1215 mai 1994), SFECAG, Marseille, 197-204, 1994. Borgard, P.; Forest, V.; Bioul-Pelletier, C.; Pelletier, L. «Passer les peaux en blanc: une pratique gallo-romaine? L’apport du site de Sainte-Anne à Dijon (Côte-d’Or)». A: Audoin-Rouzeau, F., Beyries. S. (dir) Le travail du cuir de la Préhistoire à nos jours, Actes des rencontres (Antibes 18-20 octobre 2001), ed. APDCA, Antibes, 231-250, 2002. Bosch, J. M.; Gamarra, A.; Mestres, J.; Molist, N.; Senabre, M. R. «El conjunt històric d’Olèrdola (Alt Penedès). Intervencions arqueològiques i de restauració 2002-2003, II Jornades d’Arqueologia 2003». A: Intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona 2002-2003 (Sant Boi de Llobregat, 16 a 19 d’Octubre de 2003), 2003 [en premsa]. Bosch, J. M.; Mestres, J.; Molist, N.; Senabre, M. R.; Socias, J. «Estat de la recerca i problemes d’interpretació del conjunt històric d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès)». A: Jornades d’Arqueologia 2001, Intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona (1996-2001) (Garriga, 29-30 novembre-1 desembre 2001), 2004. Brulet, R.; Dewert, J. P.; Vilvorder, F. «Liberchies IV. Vicus gallo-romain. La tannerie». Publications d’Historie de l’Art et d’Archéologie de l’Université Catholique de Louvain, CI, Louvain-la Neuve, 379-241, 2001. Burgues, A. Introducción a la microbiología del suelo. Zaragoza: Acriba, 1960. Cardon, D. Le monde des teintures naturelles. París: Éditions Belin, 2003. Cardon, D. Tintes preciosos del Mediterráneo, púrpura, quermes, pastel. Musée des Beaux-Arts de Carcassone. Centre de documentació i Museu tèxtil de Terrassa, 1999-2000. Cebrià, A.; Esteve, X.; Mestres, J. «Enclosures a la serra del Garraf des de la Protohistòria a la baixa antiguitat. Recintes d’estabulació vinculats a camins ramaders», Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia del Baix Penedès (El Vendrell, 8-10 novembre 2001): Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental, 313-316, Barcelona, 2003. Chahine, C. «Évolution des techniques de fabrication du cuir et problèmes de conservation». A: Audoin-Rouzeau, F. I Beuries, S. (dir), Le travail du cuir de la Préhistoire à nos jours, Actes des rencontres (Antibes, 18-20 octobre 2001), ed. APDCA, Antibes, 13-30, 2002.


Tribuna Arq. 2004-3

168

17/10/06

17:31

Página 168

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

DD.AA. Arts du feu et productions artisanales. XXe Recontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes. Éditions APDCA, Antibes, 2000. DD.AA. L’artisanat romain: évolutions, continuités et ruptures (Italie et provinces occidentales). Actes du 2e colloque d’Erpeldange (26-28 octobre 2001), organisé par le Séminaire d’Études Anciennes du Centre Universitaire de Luxembourg, Monograhies Instrumentum. Éditions Monique Mergoil, Montagnac, 2001. Diaz Sanz, M. A.; Medrano Marqués, M. «Las áreas fabriles de Contrebia Belaisca (Botorrita, Zaragoza): una unidad de producción», Arqueología Espacial, 9, Coloquio sobre el Microespacio 3, Teruel, 187-207, 1986. Diderot, D.; D’Alambert, Encyclopédie au dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des méteirs, vol IIII, Neuchâtel, Samuel Faulche et Cie, 1753. Edelstein, J., Borghetty, H., The Plictho of Gonventura Rossetti. Translation of the firs edition of 1548. Cambrigde, MIT Press, 1968. Molist, N.; Enrich, J.; Bosch, J. M.; García, M.; Gómez, M.; Mestres, J.; Sales, J.; Senabre, M. R. «L’adob de pells i/o el tenyit de teixits al poblat ibèric d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès). Resultats de les primeres analítiques». A: XIII Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà-Bellver, 14-16 de novembre de 2003), 2003 [en premsa]. Enrich, J.; Sales, J.; Gómez, M.; García, M. Estudi analític i possibles interpretacions de les mostres: UE - 8234, UE - 8184, Hab. 01/4, OL - 02 - 8303. Jaciment ibèric d’Olèrdola (Vilafranca del Penedès - Barcelona), Igualada, 2003 [inèdit]. Enrich, J.; Font, J.; Cubero, C. Estudi analític antracològic i sedimentalògic de 17 mostres del complex pre-industrial dels segles XVI-XVII de Tàrrega, Igualada, 1999 [inèdit]. Espasa-Calpe. Enciclopedia Universal Ilustrada, tomo IV, pàg. 1021-1023. Barcelona: Espasa-Calpe, 1940. Forbes, J., Studies in ancient technology, Volume V, E. J. Brill, Netherlands, 1966. Gansser, A. Manual de curtidor. Barcelona: Gustavo Gili, 1930. Gratacos, E. Tecnología química del cuero. Barcelona, 1962. Iborra Eres, M. P. «Los recursos ganaderos en época ibérica». A: II Reunió sobre economia en el món Ibèric: Ibers. Agricultors, artesans i comerciants (València, 24-27 de novembre de 1999), Saguntum-PLAV, extra 3, 81-92, 2000. Juan-Tresserras, J. «El uso de plantas para el lavado y el teñido en época romana. Aportaciones del estudio de residuos de la fullonica y la tinctoria de la colonia romana de Barcino (Barcelona)», Complutum, 11, Madrid, 245-252, 1998. Lange, D.; Mauny, R. «Alum», Encyclopédie berbère IV, p. 552-554, 1987. Leguilloux, M. «Techniques et équipements de la tannerie romaine: l’exemple de l’officina coriaria de Pompéi». A: Audoin-Rouzeau, F., Beyries, S. (dir), Le travail du cuir de la Préhistoire à nos jours, Actes des rencontres (Antibes 1820 octobre 2001), ed. APDCA, Antibes, 267-282, 2002a. Leguilloux, M. «La tannerie», Mélanges de l’École Française de Rome, 114, 1, Roma, 476-479, 2002b.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 169

Un taller artesà ibèric a Olèrdola

169

Molist, N. «La funcionalitat dels espais amb inhumacions perinatals múltiples en época ibèrica. Les inhumacions a l’adoberia i/o tintoreria d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès)». A: XIII Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 14, 15 i 16 de novembre de 2003), 2005. Molist, N. «L’oppidum cossetà d’Olèrdola. L’etapa ibèrica d’un assentament d’ocupació continuada». A: L’hàbitat protohistòric a Catalunya, Rosselló i Llenguadoc Occidental. Actualitat de l’arqueologia de l’edat del Ferro, Sèrie Monogràfica, 19, Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, p. 91-105, 2000. Molist, N. Olèrdola. Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya; El Mèdol, 1999. Molist, N.; Ros, A.; Bosch, J. M.; Mestres, J.; Senabre, M. R. «Piezas de insuflación de aire del proceso metalúrgico en el noeste peninsular durante el período ibérico». A: II simposio sobre minería y metalúrgia históricas en el sudoeste europeo (Madrid, 24-26 de junio de 2004), 2005. Murray, C. «Technology transfer: the introduction and loss of tanning technology during the Roman period». L’artisanat romain: évolutions, continuités et ruptures (Italie et provinces occidentales). Monographies instrumentum, 20. Montagnac: Monique Mergoil, 2001. Nenci, G. «L’allume di Focea». La parola del passato. Rivista di Studi antichi, CCIII, 183-188, 1982. Pesavento Mattioli, S. «Nuovi dati sull,economia di Padova in epoca romana: le importazioni di allume», Bollettino del museo civico di Padova, XC, 7-18, 2001. Picon, M. «La préparation de l’alun à partir de l’alunite aux époques antique et médiévale». Arts du feu et productions artisanales, XXe Recontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes. Éditions APDCA, Antibes, 2000. Pons, E. (dir.) Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà): un complex arqueològic d’època ibèrica (excavacions 1990-1998), Sèrie Monogràfica, 21, Girona, 2002. Prat, D. Blanqueo, teñido estampado y preparación de tejidos. Editores S.R.L., Buenos Aires, 1946. Py, M.; Sabatini, B. «La céramique attique du IVe s. à Lattes (Hérault)». A: La céramique attique du IV siècle en Meditérraneen Occidentale, Actes du Colloque International, Centre Camille Jullian (Arles, 7-9 décembre 1995), Naples, 167200, 2000. Rafel, N.; Blasco, M.; Sales, J. «Un taller ibérico de tratamiento de lino en el Coll del Moro de Gandesa (Tarragona)», Trabajos de Prehistoria, 51-2, 121136, 1994. Raux, S. «Les objets de la vie quotidienne à Lattes au IVe sìècle avant notre ère». Recherches sur le quatrième siècle avant notre ère à Lattes, Lattara, 12, Lattes, 439-518, 1999. Roche-Bernard, G.; Ferdiere, A. Costumes et textiles en Gaule Romaine. París: Errance, 1993.


Tribuna Arq. 2004-3

170

17/10/06

17:31

Página 170

N. Molist, J. Enrich, J. M. Bosch, S. Butí, M. García, M. Gómez, J. Mestres, J. Sales, N. Salvadó, M. R. Senabre

Roquero, A. Tintorería en la antigua Roma. Una tecnología al servicio de las artes suntuarias. Artifex. Ingeniería romana en España, catálogo de la exposición, Museo Arqueológico Nacional, Madrid, 353-381, 2002. Solanes, E.; Alòs, C. «Interpretació de l’aixovar de la necròpolis hispanovisigoda de Palous (Camarasa, la Noguera): apunts sobre l’adobat de pells a l’antiguitat tardana», Revista d’Arqueologia de Ponent, 13, 345-350, 2003. Sparkes, B. A.; Talcott, L. Black and Plain Pottery of the 6th, 5th and 4th centuries B.C., The Athenian Agora XII, The American School of Classical Studies at Athens, Princeton, USA, 1970. Uscatescu, A. Fullonicae y Tinctoriae en el mundo romano. Barcelona: PPU-Departament Filologia Llatina, 1994. Wagner, R. Química Industrial y Agrícola, Editores J. Romà, Barcelona, 1855. Zamora, F. de (introducció, transcripció i notes a cura de Codina, J., Moran, J. i Renom, M.) El Baix Llobregat el 1789. Barcelona: Curial; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 171

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat): de l’alt imperi a l’antiguitat tardana. Catorze anys d’intervencions arqueològiques JOAN JOSEP ESTEBAN,1 ALÍCIA ESTRADA,1 NATÀLIA SALAZAR ,2 i JORDINA SALES 2

1.

Introducció i antecedents

Les dades que presentem en aquest treball són el resultat de gairebé catorze anys d’intervencions arqueològiques al nucli antic de Gavà, que han permès conèixer l’existència d’una vil·la romana de força entitat, d’època altimperial segurament fundada ex novo, ja que no sembla que hi hagi una continuació des d’època ibèrica, situada en el que seria el centre històric del nucli urbà del municipi. Aquestes actuacions no són fruit d’una programació prèvia, sinó que responen a la transformació que està patint el nucli històric del municipi, en constant renovació, i que ha provocat intervencions arqueològiques d’urgència prèvies a les noves construccions. L’objectiu de la primera part d’aquest treball és, doncs, donar a conèixer aquest jaciment de forma preliminar, a partir de la recollida i l’exposició de les dades obtingudes en la quinzena d’actuacions arqueològiques que s’han dut a terme des de finals dels anys vuitanta, durant la dècada dels noranta i inicis del 2000. La informació aquí exposada prové de les memòries d’excavació. No es tracta tant d’un estudi especialitzat del jaciment, ja que fins al moment no s’han fet estudis rigorosos sobre la distribució de les diferents fases i àmbits del jaciment, ni de conjunts materials, sinó de la seva presentació. Finalment es parlarà de la darrera intervenció arqueològica duta a terme que ha posat al descobert el conjunt de restes potser més representatiu del jaciment, la planta basilical localitzada al pati de la rectoria de l’església de Sant Pere. 1. 3Associats SL. 2. ArqueoCat SL.


Tribuna Arq. 2004-3

172

17/10/06

17:31

Página 172

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

Les intervencions arqueològiques efectuades al jaciment s’han fet en tres fases diferenciades: — A finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta les excavacions les van fer arqueòlegs contractats a partir d’un Pla d’ocupació de l’INEM i l’Ajuntament de Gavà sota la coordinació del que aleshores era el conservador del Patrimoni Cultural del Museu de Gavà, Pere Izquierdo. En aquesta fase s’intervingué primer, al pati de la rectoria de l’església de Sant Pere i al carrer de Sant Josep Oriol. — Entre els anys 1991 i 1994 les excavacions d’urgència les varen portar a terme els arqueòlegs de l’Escola Taller Mines Prehistòriques conjuntament amb el Museu de Gavà, que paral·lelament a la seva actuació a les mines neolítiques de Gavà, intervenien puntualment en aquestes excavacions. Durant aquesta fase s’intervingué al carrer de Cap de Creus, 23; al carrer Sant Nicasi, 15-19 i 32 i al carrer Major, 15. — Finalment, les intervencions fetes des de l’any 1995 fins a l’any 2003 van ser dirigides bé per arqueòlegs professionals contractats directament pels diferents constructors, empreses i/o particulars, bé per l’empresa d’arqueologia gavanenca 3Associats Cultura i Patrimoni SL. Els solars estudiats han estat: carrer de la Rectoria cantonada carrer Raval de Molins (Cal Marquesó), carrer de la Rectoria cantonada carrer Generalitat, carrer Raval de Molins, 20; carrer Cap de Creus, 21; carrer del Centre, 31-33; carrer Sant Nicasi, 26, 42 i 66; carrer Sant Pere, 33-35 i 58-60; carrer Cap de Creus / carrer Generalitat, carrer Sant Nicasi, 3-9, carrer Sant Pere, cantonada carrer Sant Nicasi i, finalment, la prospecció al pati de la rectoria de l’església de Sant Pere per part de les empreses ArqueoCat i 3Associats. A l’hora de confeccionar el Pla especial i catàleg del patrimoni arqueològic del municipi, aprovat per l’Ajuntament de Gavà l’any 1999, totes aquestes intervencions han permès situar amb més o menys precisió els límits del que seria la vil·la romana de Sant Pere de Gavà, que estaria situada entre els carrers Sant Josep Oriol, carrer Sant Isidre, carrer del Centre, carrer Cap de Creus i carrer Generalitat (figura 1). Bàsicament s’han localitzat, però, algunes restes constructives del que seria la pars rustica de la vil·la, és a dir, de les instal·lacions industrials, en alguns casos molt malmeses. A continuació farem una breu descripció dels solars intervinguts amb els resultats obtinguts i finalment passarem a fer una primera interpretació de totes aquestes restes.

1.1. Pati de la rectoria de l’església de Sant Pere de Gavà. Any 1989-1990 Intervenció dirigida per Pere Izquierdo i Eulàlia Sintas. Es tracta de la primera actuació arqueològica dins del nucli antic de Gavà. Es localitzaren les restes d’un mur corresponent a un hàbitat altmedieval (datat al voltant de l’any 1100 a partir de ceràmiques de producció islàmica). Per sota aparegueren restes d’estructures anteriors d’aproximadament la mateixa cronologia. Als estrats inferiors aparegueren abundants materials romans baiximperials que farcien una rasa bastant profunda amor-


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 173

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

173

Figura 1: Plànol-croquis de situació dels solars intervinguts a la vil·la de Sant Pere de Gavà (elaborat per Josep Campmany).

titzada al segle v dC. A partir dels materials obtinguts es pot dir que el moment més antic detectat correspondria al segle i dC tot i que estratigràficament no va més enllà del segle v dC. La interpretació que donen els arqueòlegs és que entre el segle i dC i v dC en aquesta zona, que seria un pla de terra roja d’origen sedimentari format per argiles horitzontals i graves aportades per les riuades de les rieres dels voltants, s’hi excavà una rasa de dimensions considerables que al voltant del segle v dC fou reblerta. Entre el rebliment, a banda de restes ceràmiques també s’hi trobaren restes de materials constructius de bona qualitat: marbres, estucs, tègules, ímbrexs i tessel·les de pasta de vidre blaves, la qual cosa ens indicaria l’existència d’algun mosaic ja fet malbé al segle v dC i ens fa pensar que procedia d’un edifici ricament decorat (Estrada et al., 1993).

1.2. Abocador d’un forn d’àmfores Pasqual I del carrer Sant Josep Oriol Intervenció dirigida per Eulàlia Sintas i Alícia Estrada l’any 1990. En canalitzar la riera de les Parets al seu pas pel nucli urbà de Gavà, en el seu tram paral·lel al carrer de Sant Josep Oriol, es localitzaren les restes, entre d’altres, del que devia ser l’abocador d’un forn d’àmfores Pasqual I. La intervenció arqueològica es limità a la neteja dels talls estratigràfics deixats a banda i banda del carrer, ja que quan els arqueòlegs van arribar les obres de canalització gairebé ja estaven finalitzades. Es van localitzar fins a cinc fases d’ocupació. Per sota dels nivells moderns aparegueren nivells i estructures molt arrasades d’època altmedieval, un enterrament en tègules, probablement d’època baiximperial. Finalment s’arribà a un nivell on es varen re-


Tribuna Arq. 2004-3

174

17/10/06

17:31

Página 174

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

collir fragments de ceràmica, tègules i ímbrexs, i es recuperaren restes d’àmfores amb defectes de cocció i algunes escòries ceràmiques, probablement procedents del rebuig d’un forn ceràmic. L’existència d’aquest abocador datat entre finals del segle i aC i i dC ens demostra la producció local de les àmfores que havien de servir com a contenidors per a l’exportació del vi laietà produït en aquesta zona. Malauradament les característiques de la trobada arqueològica dins d’un context de transformacions urbanístiques de gran envergadura (la construcció de la canalització de la riera) va originar la pèrdua de gran quantitat d’informació. Només es va poder constatar l’existència d’aquesta activitat (Estrada; Sintas, 1993).

1.3. Carrer Cap de Creus número 23 L’any 1991 es va fer una excavació arqueològica d’urgència al número 23 del carrer de Cap de Creus de Gavà (Blasco, Estrada, Sintas, 1992). En aquest solar s’hi localitzaren vestigis de, com a mínim, sis fases d’ocupació. Una primera fase d’ocupació d’època romana (mitjan segle i dC i segle ii dC) identificada a partir de restes constructives molt deteriorades. Una segona fase, també d’època romana més tardana, representada per dos grans àmbits contigus. Un d’aquests es tractava d’una gran cisterna, pavimentada amb opus signinum, amb moltes coincidències amb la que trobem al jaciment de Can Valls del Racó (Izquierdo, 1989). De l’altre àmbit, en desconeixem la funció. La cronologia de la construcció i del funcionament de la cisterna i de l’àmbit contigu pot oscil·lar entre finals del segle i dC i mitjan el ii dC. Un cop obliterades les estructures d’aquestes dues fases, aquesta zona s’utilitzà com a zona d’enterrament. S’individualitzaren sis tombes, tres de les quals en tègules, en alguns casos molt mal conservades. No hi havia homogeneïtat quant a l’orientació de les tombes ni tampoc hi havia aixovar funerari en cap d’elles la qual cosa en dificultà la datació. Cal considerar-les, però, per les seves característiques i per les relacions estratigràfiques amb altres unitats, posteriors al segle iii dC. El solar estudiat no es torna a ocupar fins al segle xvii, que és quan trobem de nou restes constructives.

1.4. Carrer Sant Nicasi, 15-19 Intervenció feta l’any 1993 sota la direcció de Josep Bosch i Alícia Estrada (Bosch, Estrada, Segovia, 1992-1993). L’excavació en aquest solar va permetre identificar tres fases d’ocupació: per una banda, restes d’estructures d’època romana indeterminada, concretament restes de murs molt arrasats associats a focs i paviments. Una segona fase també d’època romana, de la qual es conservava una habitació pavimentada amb opus signinum i, associada a aquesta i comunicada mitjançant un petit canaló, una petita cisterna. Al centre de l’habitació esmentada s’identificà la


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 175

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

175

marca deixada per una estructura circular de dimensions considerables. Probablement es tractava d’una instal·lació relacionada amb el premsatge de raïm. La data d’amortització d’aquesta estructura podria situar-se, amb reserves, a finals del segle ii dC i iii dC. Finalment s’identificaren les restes constructives de les cases enderrocades que hi havia en aquest solar, la construcció de les quals es pot datar a l’acabament del segle xviii.

1.5. Carrer Sant Nicasi, 32 Intervenció arqueològica feta l’any 1994 sota la direcció de Josep Bosch i Alícia Estrada. Les restes constructives localitzades en aquest solar estaven molt malmeses. Es tractava de murs de factura similar als trobats al solar 15-19 del mateix carrer de Sant Nicasi, però no va ser possible datar-los amb precisió per manca de materials clarament associats. Es varen localitzar a més dos enterraments. Un d’aquests, un enterrament en fossa, estava molt arrasat. L’altre, molt ben conservat, es tractava d’un enterrament en sitja. A partir del material localitzat a l’interior de la sitja podem situar l’enterrament al voltant dels segles v-vi dC (Bosch, Estrada, Segovia, 1992-1993).

1.6. Carrer Rectoria / Raval de Molins Intervenció arqueològica feta per l’empresa 3Associats. S’intervingué en dues fases: una campanya de prospecció a l’agost de 1996 dirigida per Alícia Estrada i l’excavació pròpiament, al gener de 1997, dirigida per Àlvar Piñol i Natàlia Moragas (Estrada, 1999a). Aquest solar està situat al costat del pati de la rectoria de Sant Pere de Gavà, és a dir, contigu al solar intervingut l’any 1989-1990. L’excavació arqueològica va permetre localitzar les restes del tram d’un mur de dimensions considerables fet de gres i pissarra lligades amb morter. Desconeixem la cronologia d’aquest mur. En nivells estratigràfics per sota seu, s’hi recuperaren restes d’un paviment d’opus signinum en molt mal estat de conservació, així com la preparació d’aquest paviment, i per sota, gairebé sencer, es localitzà un doli. A l’interior del doli hi havia abundants tessel·les de pasta de vidre de diferents tonalitats, així com algun petit fragment d’estuc, restes que una altra vegada ens indiquen que hi havia un mosaic de factura luxosa en algun lloc proper. A partir dels materials recuperats podem parlar de l’ocupació d’aquesta zona en dos moments: per una banda, la fase més antiga, al voltant dels segles iii-vi dC sense que es pugui precisar més. I un segon moment que caldria situar entre els segles x-xiii. Es van recollir a més, materials pertanyents a moments més antics, canvi d’era, tot i que no s’han documentat estratigràficament.


Tribuna Arq. 2004-3

176

17/10/06

17:31

Página 176

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

1.7. Carrer del Centre, 31-33 Intervenció arqueològica feta l’any 1996 per l’empresa 3Associats. L’excavació fou dirigida per Alícia Estrada, Àlvar Piñol i Natàlia Moragas (Estrada, 1999b). S’hi documentaren nou estructures majoritàriament excavades al subsòl. De les nou estructures, cinc corresponen a sitges d’emmagatzematge, dos retalls indeterminats, un mur molt malmès i un petit dipòsit d’opus signinum. Les sitges, un cop complerta la seva funció primària, l’emmagatzematge de gra, van ser reutilitzades com a abocadors. Els materials ceràmics i constructius localitzats al seu interior són els que ens permeten conèixer la cronologia de la seva amortització que estaria situada al voltant del segle v-vi dC.

1.8. Carrer Sant Pere, 58-60 Intervenció arqueològica feta l’any 1993 sota la direcció de M. Lledó Barreda, Eulàlia Sintas i Carles Vallès (Barreda, Sintas, Vallès, 1993). L’excavació arqueològica en aquest solar va permetre documentar la presència d’una estructura de dimensions considerables, documentada per un paviment d’opus signinum. La superfície del paviment es va trobar en molt mal estat de conservació. La seva funció es podria relacionar amb un ús hidràulic o industrial, de cronologia baiximperial, situada entre finals del segle iv dC i finals del v dC. Aquest paviment fou reaprofitat en època altmedieval. En aquest mateix solar, tocant al carrer Sant Pere, es va documentar un enterrament d’època baiximperial, de tipologia similar als localitzats al carrer Cap de Creus.

1.9. Carrer Raval de Molins, 20 Intervenció arqueològica feta l’any 2000 per l’empresa 3Associats sota la direcció d’Alícia Estrada. El resultat d’aquesta actuació ha estat la localització de diverses estructures corresponents a dos moments cronològics ben diferenciats: d’una banda, la recuperació d’elements d’emmagatzematge d’època romana, com ara un doli, així com abundants restes ceràmiques corresponents a aquests moments, i de l’altra, restes d’un mur que formava part d’una edificació d’època medieval. D’entre el material recuperat, encara en estudi quan s’escriu aquest treball, s’ha de destacar una peça que, no pel fet que sigui habitual localitzar-la en d’altres jaciments, deixa de ser curiós de trobar-la a Gavà. Es tracta de la base d’una llàntia amb una inscripció (marca de terrissaire): GABIN… Probablement és una producció del centre d’Itàlia, amb una cronologia de finals del segle i dC mitjans del ii dC i amb una difusió molt àmplia a les províncies occidentals de l’Imperi (Amare, 1987).3 Segons Corominas, 3. Agraïm les informacions preliminars i indicacions sobre aquesta peça que ens han proporcionat el Dr. Victor Revilla, de la Universitat de Barcelona, i el Sr. Magí Miret, del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 177

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

177

una de les teories sobre l’origen del topònim Gavà és la seva procedència de l’antropònim romà Gavius o potser Gavinus.

1.10. C/ Sant Nicasi, 3-9 Aquesta intervenció la va fer l’empresa 3Associats dirigida per la Sra. M. Bruna Álvarez en els mesos de maig i setembre de 2002. Després de fer-se sis rases de prospecció es localitzaren dues sitges com també les restes d’alguna estructura murària. A partir de l’estudi dels materials recuperats a les sitges aquestes es devien amortitzar entre el segle ii dC i el iv dC.

1.11. C/Sant Pere, 42-48 / Sant Nicasi, 2-6 La intervenció va ser feta per les empreses 3Associats i Arqueociència sota la direcció de la senyora Amaia Bordas entre el novembre de 2001 i el mes de gener de 2002. Aquest solar estava intensament ocupat des d’època romana per la qual cosa les restes constructives més antigues estaven absolutament malmeses. Només s’havien conservat les restes de la cantonada d’un mur associat a un paviment de tova ara per ara de difícil atribució cronològica.

1.12. Carrers Rectoria / Generalitat Intervenció arqueològica feta per l’empresa 3Associats. L’excavació es va fer en dues fases: la primera al març de 1999 i la segona durant els mesos d’abril i maig de 2001, ambdues sota la direcció de Joan Josep Esteban. En aquest solar es van fer unes rases de prospecció per comprovar l’existència de restes arqueològiques (març de 1999). A partir de les rases fou possible recuperar material arqueològic de dos moments: materials d’època moderna i materials romans: ceràmica, fragments de tègules, dolis, ímbrexs, etc. Fora de context estratigràfic es localitzaren alguns fragments de ceràmica que majoritàriament ens marcaven una cronologia de v-vi dC, tot i que apareixien, a l’igual que passa en la major part dels solars intervinguts, materials de cronologies anteriors (Alt Imperi) (Esteban, 1999). Un cop començades les obres (abril 2001), es va fer la segona fase d’excavació. En aquesta fase es localitzaren diverses estructures (dos lacus fets en opus signinum i un total de nou dolis encastats a terra) d’època altimperial, com també un enterrament en àmfora que, per la seva tipologia, podria encaixar en un moment de l’antiguitat tardana, tot i la manca d’aixovar i de context estratigràfic. A aquest moment pertanyen també diverses sitges excavades al subsòl. Posteriorment, al mes de setembre de 2001 s’inicià una intervenció d’urgència per part de l’empresa 3Associats en una parcel·la propera a aquesta (C/ Generalitat / Cap de Creus), amb la direcció de l’arqueòloga M. Bruna


Tribuna Arq. 2004-3

178

17/10/06

17:31

Página 178

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

Álvarez. Els resultats d’aquesta intervenció estan encara en procés d’estudi. Com a dades preliminars, cal dir que s’han localitzat una vintena de sitges i altres estructures probablement de la mateixa cronologia que les ja conegudes en el solar abans descrit. A més d’aquestes intervencions amb resultats arqueològics positius, se n’han fet altres dins del nucli urbà de Gavà i dels límits del que seria la vil·la de Sant Pere de Gavà on, o bé no s’ha trobat cap resta arqueològica, o bé només s’han trobat estrats arqueològics amb materials ceràmics o constructius. Aquests solars han estat: carrer Sant Nicasi, 26, 42 i 66; carrer de Sant Pere, 33-35 i carrer Cap de Creus, 21 on no aparegué cap resta.

2. Conclusions preliminars A partir de totes aquestes intervencions podem establir al jaciment les fases d’ocupació següents:

2.1. La vil·la de l’alt imperi Aquesta vil·la estaria relacionada amb la producció del vi laietà, tal com passa amb molts jaciments d’aquesta època que trobem repartits al llarg de l’antiga línia de costa i pel curs baix del Llobregat. El naixement d’aquesta gran quantitat de nuclis dedicats a l’explotació agrària del territori s’entén en relació al port de les Sorres, punt de sortida dels productes. Cap a finals del segle I aC es produeix un canvi en el patró d’assentament destinat a l’aprofitament màxim del territori quant a la seva explotació agrària. D’aquesta època al jaciment s’han pogut documentar diverses estructures de la part rústica de la vil·la relacionades amb la manufactura de vi (C/ Generalitat / Rectoria, on es va localitzar un espai de producció amb dos lacus fets amb opus signinum i un total de nou dolis encastats al terra; al C/ Cap de Creus 23, amb la gran cisterna d’opus signinum així com possiblement amb l’estructura de premsatge del carrer Sant Nicasi, 15-19). També es podrien situar en aquest moment les restes del que devia ser l’abocador del forn d’àmfores Pasqual 1 del carrer de Sant Josep Oriol, no excavat. En definitiva, diferents parts del que serien les instal·lacions industrials de la vil·la. Quant a la zona residencial no s’han trobat estructures que ens indiquin on podia haver estat situada. Només en el pati de la rectoria de Sant Pere es van recuperar restes de marbres, estucs i tessel·les de pasta de vidre que fan pensar en una edificació luxosa que podria correspondre a aquesta àrea de la vil·la, i que estaria molt pròxima o sota l’actual església de Sant Pere. La producció de vi a la Laietània era de grans quantitats, fins i tot s’exportava vi en vaixells cisterna en comptes d’àmfores. L’explotació de la vinya era tan estesa a la província que l’emperador Domicià l’any 92 dC va dictar l’arrencament de la meitat de ceps a les províncies i va prohibir que es plantessin nous ceps a la penín-


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 179

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

179

sula Ibèrica. Sembla que la sobreexplotació del cultiu de la vinya havia desestabilitzat l’economia agrària fins al punt de provocar una carestia de cereals. Fins que el cultiu de la vinya entre finals del segle i dC i principis del ii dC va entrar en crisi. Tot això provocà un seguit de canvis que van afectar des del patró d’assentament, els circuits comercials, l’explotació agrícola, etc. A partir d’aquest moment l’explotació agrària deixa de tenir aquest caràcter «industrial» i esdevé més regional.

2.2. L’antiguitat tardana D’aquest moment coneixem restes molt puntuals i aïllades, que no permeten tenir una visió de conjunt del jaciment. S’han documentat nombroses sitges, que són amortitzades entre finals del ii dC i el iii dC i posteriors. C/ Sant Nicasi 3-9, i un pou al C/ Generalitat / Cap de Creus, que s’amortitzen entre finals del segle ii i principis del iii dC. Amortitzades entre el v-vii dC tenim dues sitges al carrer Sant Nicasi 32, cinc al carrer del Centre 31-33, una vintena al carrer Rectoria / Generalitat i una dotzena al carrer Generalitat / Cap de Creus. Tenim també algunes estructures relacionades amb activitats hidràuliques de les quals s’excavaren les restes d’un opus signinum al carrer Sant Pere, 58-60. Són representatives també d’aquest moment les restes d’enterraments dispersos per tota l’àrea estudiada. Al carrer Generalitat / Cap de Creus es va excavar un enterrament en àmfora que per la tipologia correspondria a aquest moment, tot i la manca d’aixovar i de context estratigràfic. Al carrer de Cap de Creus, 23 s’hi van trobar restes de sis tombes en tègula que probablement tot i no tenir aixovar, eren posteriors al segle iii dC (a partir de les seves característiques i relacions estratigràfiques). També van aparèixer restes de tombes en tègula al carrer Generalitat / Raval de Molins i al carrer de Sant Josep Oriol i al carrer de Sant Pere, 58-60. Les diferents intervencions arqueològiques aquí presentades han aportat noves dades sobre l’època romana a Gavà. Les restes descobertes, però, de moment, s’han de considerar com a punts arqueològics dispersos, localitzats dins del teixit urbà, de moment sense connexió física entre si. Això ha estat provocat per la forma d’intervenció, actuacions de salvament que no responen a una programació prèvia, per la qual cosa no hi ha uns objectius científics marcats a priori. No hem d’oblidar, a més, quina relació tindria la vil·la de Sant Pere amb altres jaciments coneguts al municipi, com les mines de ferro romanes de Can Tintorer o amb vil·les properes com la de Can Valls del Racó. Ara per ara, amb les dades que tenim podem afirmar que el nucli antic de Gavà estava ocupat des de finals del segle i aC fins als nostres dies, desconeixem si de forma continuada o no. Probablement hi hagué un primer establiment romà del qual no ens han quedat restes constructives —o, en algun cas, n’han quedat de molt malmeses (Blasco, Estrada, Sintas, 1992)—, establiment que tindria els seus orí-


Tribuna Arq. 2004-3

180

17/10/06

17:31

Página 180

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

gens a mitjan i/o finals del segle i aC i que perduraria fins als segles ii i iii dC. Una segona fase d’ocupació d’època tardoantiga, i de la qual es conserven més restes, estaria datada al voltant dels segles v-vi dC. Desconeixem si entre aquests dos moments hi ha una solució de continuïtat. Una dada a favor de la relació entre les dues fases seria la coincidència dels espais ocupats. D’altra banda, però, cal destacar que de vegades aquests espais coincidents varien la seva funció. Més enllà de l’evolució cronològica de la vil·la de Sant Pere discutida en el punt anterior, cal recordar que d’aquesta només coneixem diversos àmbits del que serien les instal·lacions industrials, relacionades amb l’explotació agrícola del territori, però no hem trobat restes del que seria la part residencial. Com a novetat en les excavacions arqueològiques fetes al jaciment de la vil·la de Sant Pere de Gavà i el motiu que ens ha portat a presentar el jaciment en aquesta Tribuna, són els resultats obtinguts de la darrera intervenció arqueològica.

3. Localització d’una basílica paleocristiana a la rectoria de Sant Pere La més recent de les intervencions es va fer durant l’última setmana de juliol i el mes d’agost de 2003 al pati de la rectoria de Sant Pere de Gavà promoguda des de la mateixa parròquia. El solar intervingut es troba dins de la zona d’expectativa arqueològica de la vila. L’actuació va estar planificada en un primer moment com a prospecció preventiva, ja que dins el perímetre de la finca està previst edificar-hi, en un futur pròxim, nous equipaments per a serveis parroquials. Els resultats d’aquesta prospecció són parcials, a l’espera de poder executar una intervenció en extensió. El finançament ha anat a càrrec de la Parròquia,4 amb la col·laboració del Servei d’Arqueologia de la Generalitat. L’execució dels treballs s’ha fet mitjançant una entesa empresarial entre 3Associats i ArqueoCat. La intervenció va consistir en: A) Una primera fase de prospecció arqueològica, en què es va fer un rebaix mecànic a la totalitat del solar on hi ha actualment el pati de la rectoria de Sant Pere. La descoberta d’un seguit d’estructures de certa rellevància arquitectònica, a aproximadament 0,90 m de fondària i al sector nord de la finca, comportà la suspensió del rebaix. El conjunt de les restes localitzades incloïa un mur direcció est-oest de cronologia baixmedieval amb afegits moderns; part d’una estructura de planta quadrangular en la seva part externa amb un arc inscrit al seu interior, el tipus de tancament del qual no es va poder apreciar en aquest primer moment; així com diversos fragments d’un mosaic format per tessel·les de color negre que aparegueren in situ a la banda nord-est del solar. Amb la finalitat de comprovar la continuïtat d’aquestes estructures a la resta del solar es practicaren dues cales al seu límit sud, tocant al 4. Volem agrair les moltes facilitats donades per mossèn Jaume Bogunyà, rector de la parròquia, que ens va encomanar el seu entusiasme per la història dels primers cristians de Gavà.


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 181

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

181

C/ Raval de Molins, que van donar un resultat positiu ja que s’hi van trobar dos murs de dimensions importants en els quals s’apreciaven restes adossades d’un paviment d’opus signinum. B) Davant de l’entitat d’aquests vestigis s’aprovà una segona fase dins de la intervenció gràcies a la qual s’encetà l’excavació de part de les estructures localitzades. En primer lloc, es continuà el rebaix mecànic; aquest cop, però, tan sols dels nivells més superficials, en els quals únicament es registrà la presència de fragments ceràmics de cronologia molt diversa (des d’època romana al segle xix). Una vegada finalitzat aquest rebaix mecànic es començà el rebaix manual de les diferents UE localitzades, i començà així la primera campanya d’excavació en extensió del jaciment. L’àrea intervinguda es limità, de moment, a la meitat nord de la finca i es donà prioritat al sector de la capçalera.

3.1. Resultats Hem de puntualitzar que els resultats que presentem aquí són parcials i aproximatius, ja que els treballs d’excavació s’han vist truncats per falta de pressupost en un moment encara molt preliminar. Per tant, després d’una primera anàlisi podem afirmar que, de moment, el jaciment està format per dos àmbits ben diferenciats arquitectònicament. Estructures de la vil·la. El primer àmbit es localitzà en planta a la banda nordest de l’àrea excavada i està format per dos habitacions que, donats els seus trets arquitectònics, podrien pertànyer a la pars urbana de la vil·la romana de Sant Pere de Gavà. La situada més al sud s’ha trobat pavimentada amb un mosaic de tessel·les negres (UE 211) que ha aparegut bastant fragmentat per remocions modernes. En aquesta primera estança, degut al límit d’excavació establert, només s’han pogut documentar dos dels seus murs de tancament: el mur nord, al qual s’obre un accés cap a l’altra habitació que es mostra igualment recobert pel mosaic, i el mur oest. Ambdós murs estan revestits amb opus signinum i el mosaic s’hi adossa clarament. Gràcies al material ceràmic trobat en un estrat cendrós (UE 208) que cobria el mosaic ha estat possible ubicar cronològicament el moment d’amortització d’aquesta estança. Es tracta de fragments de ceràmica de cuina a torn lent que presenten un desengreixant molt groller i coloracions de tons foscos (negres, grisos i marronosos). Els estudis situen aquest tipus de ceràmica en un lapse de temps ampli que abasta tota l’antiguitat tardana fins als inicis de l’alta edat mitjana. Per la nostra part, iniciarem una sèrie de termoluminiscències que ens han de donar datacions absolutes per a aquests fragments ceràmics. La segona habitació apareix adossada al nord de la primera. S’hi ha registrat un paviment d’opus signinum en estat bastant precari que està amortitzant una base quadrangular de lloses de pedra (UE 233) les quals presenten un acanalat que segueix el traçat quadrangular marcat per la disposició de les lloses. Sobre l’extrem nord d’aquesta última estança s’ha registrat un estrat de cronologia baixmedieval


Tribuna Arq. 2004-3

182

17/10/06

17:31

Página 182

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

sobre el qual s’assenta, al seu torn, la banqueta de fonamentació d’un mur (UE 223). Al seu morter s’han trobat incrustats fragments d’obra verda de Barcelona i de ceràmica de Paterna. A la banda oest d’aquesta unitat murària apareix adossat un segon mur (UE 201) de cronologia moderna. Ambdues habitacions podrien pertànyer a part d’un ambient termal, donades les seves característiques i tenint en compte l’aparició d’una sèrie de peces ceràmiques, actualment en curs d’estudi, que sembla que s’hi han de relacionar. La capçalera. En el segon àmbit es localitza la capçalera ja esmentada, la qual està composta d’un absis de planta quadrangular amb un arc ultrapassat —o arc de ferradura— inscrit al seu interior (figures 2 i 3). Preveient la manca de finançament i, per tant, la manca de temps per portar a terme l’excavació íntegra de la zona de l’absis, es decidí centrar aquesta primera fase de la intervenció en la meitat nord de l’interior de l’estructura, amb l’objectiu de deixar referenciada per a futures campanyes la seqüència estratigràfica interna en la seva totalitat. S’hi registraren quatre unitats estratigràfiques (de la 227 a la 230) abans de localitzar el paviment associat a l’absis. Les UE 228 i 229 van aparèixer en contacte directe amb el paviment. El material ceràmic documentat a aquestes UE està format d’una banda per abundant material constructiu romà (tègules i ímbrexs), fragments de dolis i ceràmica sigil·lada clara. Per l’altra trobem la mateixa ceràmica grollera de cuina pròpia de l’antiguitat tardana que aparegué amortitzant l’estança del mosaic. Igualment, aquest material

Figura 2: Planta de la capçalera de l’església. (Ignasi Camps - ArqueoCat SL-)


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 183

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

183

Figura 3: Fotografia de la capçalera de l’església. Estat en que ha quedat després de la primera fase d’excavacions. (Fotografia: Natàlia Salazar - ArqueoCat SL-)

arqueològic està assignant a l’absis una cronologia d’abandonament que, de moment, només podem situar genèricament dins de l’antiguitat tardana (segles iv-viii). L’orientació N-W de la capçalera (anòmala per a una església, on el més normal és trobar una orientació cap a l’est) s’explicaria en funció de la reutilització d’estructures anteriors pertanyents a la vil·la, tal i com passa per exemple a la basílica de la Vil·la Fortunatus, a Fraga (Palol, 1999: 193), tot i que tampoc s’ha de descartar la possibilitat que el que haguem localitzat sigui, en realitat, un contraabsis. Pel que fa als paral·lels arquitectònics de l’estructura, aquests se circumscriuen quasi exclusivament a capçaleres d’esglésies, com es veurà a continuació.

3.2. Paral·lels arquitectònics de la capçalera de Gavà Dins el model teòric d’evolució multilineal, creat per Enrique Cerrillo,5 veiem com la capçalera de Gavà devia formar part dels tipus hispànics corresponents a capçaleres d’esglésies de l’antiguitat tardana. 5. Cerrillo, E. 1986: 500. Aquest model té gairebé 20 anys i de ben segur que les noves troballes arqueològiques el poden matisar. Tot i així, al nostre entendre, les línies generals segueixen essent vàlides i útils per al nostre treball.


Tribuna Arq. 2004-3

184

17/10/06

17:31

Página 184

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

Absis amb arc ultrapassat inscrit en estructura quadrangular: Aquest és el tipus arquitectònic concret que correspon a l’església de Gavà. Se’n localitzen nombrosos paral·lels diferenciats en dos grups en funció de la seva cronologia: dins de l’antiguitat o dins de l’alta edat mitjana (Salazar, Sales, e. p.). Per citar algun exemple geogràfic proper del primer grup, podem mencionar Santa Margarida de Martorell —s. vi-vii— (Navarro et al., 1999) o Santa Maria —s. vi-viii— del conjunt de Sant Pere de Terrassa (Moro, Rigo, Tuset, 1996). Pel que fa al segon grup la seva cronologia és susceptible de ser revisada a la baixa en la majoria dels casos i a la llum d’excavacions arqueològiques. Santa Maria de Sorba (s. ix) o els coneguts conjunts lleonesos en serien exemples. Absis amb arcs ultrapassats inscrits en estructures no quadrangulars: Alguns capçals d’esglésies hispanes antigues que tenen arcs ultrapassats —inscrits en formes no quadrangulars o sense estar inscrits—, per la seva forma i dimensions, i també perquè són tipus hispànics característics, ens han recordat molt l’estructura de Gavà. Aquestes són: la basílica de Sant Cugat del Vallès, datada entre els segles v-vii i amb capçalera d’arc ultrapassat inscrit en un polígon (Artigues et al., 1997); Valdecebar de Olivenza, a Badajoz, datada en el s. vii i amb arc ultrapassat; i Marialba, a León, també amb arc ultrapassat, datable en un primerenc segle iv 6 (Hauschild, 1968).

3.3. Conclusions Per una part localitzem uns àmbits de la vil·la romana de Gavà que semblen correspondre a un ambient termal o, si més no, relacionat d’una manera o altra amb l’aigua. Per altra part, s’ha localitzat una capçalera que, atès el context històric i arqueològic i els paral·lels exposats, només pot correspondre a una església, tot i que les properes campanyes d’excavació han d’ajudar a confirmar o desmentir el que, ara per ara, és només una hipòtesi de treball basada en un context històric que al Baix Llobregat es concreta en una alta densitat de testimonis arqueològics relacionats directa o indirectament amb esglésies de l’antiguitat tardana (Sales, 2002: e. p.). Hem vist com en les capçaleres de les esglésies paleocristianes i medievals és molt freqüent trobar arcs ultrapassats inscrits en estructures quadrangulars —com succeeix a Gavà—, així com variants d’aquest model: arcs ultrapassats inscrits en pentàgons, arcs no ultrapassats però inscrits en estructures quadrangulars... El fenomen es concreta majoritàriament en exemples que abasten del segle iv al viii, centrant el moment de màxima expansió en els segles vi i vii (coincidint, per altra 6. Tot i que la datació d’aquest absis sigui del s. iv, l’estructura perdura al llarg de tota l’antiguitat tardana. Això ens ha de fer reflexionar sobre la capçalera de Gavà i no descartar la possibilitat d’una cronologia més antiga que la que ofereixen la majoria de paral·lels (ss. vi-vii).


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 185

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

185

banda, amb la cronologia del material arqueològic aparegut per sobre dels nivells d’aquesta estructura). Pel que fa a la geografia, trobem exemples al llarg de tot el territori de l’Imperi, però és important assenyalar que els paral·lels més similars al nostre els trobem dins la península Ibèrica i també dins del Baix Llobregat i a les comarques properes. Fins i tot a la Narbonesa —que va estar tan unida culturalment amb la Tarraconesa oriental durant els segles de domini visigòtic— hi trobem paral·lels significatius, com hem vist. Per contra, aquest esquema arquitectònic concret no es dóna en altres estructures com per exemple els cossos absidiats de les habitacions de les vil·les o de les termes. Pel que fa a la relació entre els dos àmbits exposats —el termal i el religiós— és encara massa d’hora per dir res amb seguretat en el cas concret de Gavà, però només volem deixar apuntat que és força freqüent trobar ambdós conceptes junts durant l’antiguitat, tal i com ja hem exposat en altres treballs (Jiménez; Sales, e.p.). Vistes totes aquestes dades, podem concloure que ens trobem davant d’un jaciment arqueològic que, malgrat els resultats parcials obtinguts en aquesta primera campanya, ha proporcionat un seguit de vestigis, la rellevància històrica dels quals esperem que pugui ser aprofundida en la seva totalitat a mesura que s’efectuïn noves excavacions.

4. Bibliografia Álvarez, R. [et al.] (1991) Memòria de l’excavació al solar situat al carrer Roger de Flor de Gavà (Baix Llobregat). Museu de Gavà, 1991. [Inèdita] Amare Tafalla, M. T. (1987) Lucernas romanas de la Rioja. Logroño: Gobierno de la Rioja; Instituto de Estudios Riojanos, 1987. Arenas, J.; Cebrià, A.; Estany, I. (1989) Memòria de la prospecció d’urgència a la UA1 de Can Tintorer, Gavà (Baix Llobregat). Mines 62 i 65 i punts 63 i 66. Museu de Gavà 1989. [Inèdita] Artigues, P. L. [et al.] (1997) «Les excavacions arqueològiques al monestir de Sant Cugat del Vallès o d’Octavià (1993-1994). La fortalesa romana, la basílica i la implantació del monestir», Gausac, 10, Sant Cugat del Vallès, p. 15-76. Barreda, M. Ll.; Sintas, E.; Vallès, C. (1993) Memòria de l’excavació de les restes romanes del C/ Sant Pere, 58-60 (Gavà, Baix Llobregat). Museu de Gavà, 1993. [Inèdita] Barreda, M. Ll. (1998) La Roca 98 (Gavà, Baix Llobregat). Memòria d’excavació. Museu de Gavà, 1998. [Inèdita] Barreda, M. Ll; Estrada, A.; Miquel, J. (2000) «La Roca 1998. Resultats de la intervenció arqueològica». A: III Trobada d’estudiosos del Garraf. Gavà, 1998, p.171-178 Blasco, M.; Estrada, A.; Sintas, E. (1992) Memòria de l’excavació de la vil·la del Cap de Creus (Gavà, Baix Llobregat). Museu de Gavà, 1992. [Inèdita]


Tribuna Arq. 2004-3

186

17/10/06

17:31

Página 186

Joan Josep Esteban, Alícia Estrada, Natàlia Salazar, Jordina Sales

Bosch, J.; Estrada, A.; Segovia, J.C. (1992-1993) Memòria de l’excavació arqueològica al jaciment del C/ Sant Nicasi núm. 15-19 i núm. 32 de Gavà. Museu de Gavà, 1992-1993. [Inèdita] Cerrillo, E. (1986) «Arqueología de la religión. Reflexiones sobre el caso hispánico». Antigüedad y Cristianismo, III, Murcia, p. 491-500. Esteban i Castanera, J.J. (1999) Memòria de l’excavació d’urgència al carrer Generalitat-Rectoria a Gavà-1999 (Baix Llobregat). Museu de Gavà. [Inèdita] Esteban, J.J.; Estrada, A. [e.p.] «La vil·la de Sant Pere de Gavà. Origens del municipi de Gavà». A: II Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat, Sant Boi de Llobregat, octubre de 2003. Estrada, A. (1999a) C/ Rectoria cantonada c/ Raval de Molins (Gavà, Baix Llobregat). Memòria d’excavació. Campanyes agost 1996-Gener 1997. Museu de Gavà, 1999. [Inèdita] Estrada, A. (1999b) C/ Centre 31-33 (Gavà, Baix Llobregat) Memòria d’excavació. Museu de Gavà, 1999. [Inèdita] Estrada, A. (2001) «Deu anys d’intervencions arqueològiques al nucli antic de Gavà: la vil·la romana de Sant Pere de Gavà». A: Actes de les Jornades «Roma a Gavà», p. 39-46. Estrada, A.; Izquierdo, P.; Nadal, J.; Sintas, E. (1993) «Excavacions a la Rectoria de Sant Pere de Gavà: dades sobre l’evolució de la dieta (de la baixa romanitat a l’edat moderna)». A: I Jornades de recerca històrica i social del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 445-457. Estrada, A.; Sintas, E. (1993) Intervenció arqueològica al forn d’àmfores Pascual 1 de Gavà (Baix Llobregat). Museu de Gavà, 1993. [Inèdita] García, G. M. (1997) Memòria de la prospecció arqueològica d’urgència al núm. 7 del C/ Cap de Creus de Gavà (Baix Llobregat). Museu de Gavà, 1997. [Inèdita] Hauschild, Th. (1968) «La iglesia martirial de Marialba (León)», Boletín de la Real Academia de la Historia, 163-2, Madrid, p. 243-249. Izquierdo, P. (1987) «Calamot - Can Valls del Racó - Les Sorres. Elements per a una reconstrucció de la Història Antiga de Gavà». La Sentiu, núm. 13, p. 19-27. Izquierdo, P. (1989) «L’establiment romà de can Valls del Racó». A: I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Preactes. Vol I. Castelldefels, 1989, p. 390-393. Izquierdo, P. (1994) «El terme d’Eramprunyà, de la baixa romanitat al feudalisme. Una revisió crítica». A: Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina. Ajuntament del Prat de Llobregat; Columna, p. 273-308. Izquierdo, P.; Sintas, E. (1989-1990) Excavacions arqueològiques de salvament. La Rectoria de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat). 1989-1990. Museu de Gavà, 1990. [Memòria inèdita] Jiménez, J. A.; Sales, J. [en premsa] «Termas e iglesias durante la Antigüedad Tardía: ¿Reutilización arquitectónica o conflicto religioso? Algunos ejemplos hispanos». A: Antigüedad y Cristianismo, XVII. Múrcia: Universidad de Murcia. Moro, A.; Rigo, A.; Tuset, F. (1996) «Las últimas intervenciones arqueológicas en las iglesias de Sant Pere de Terrassa (1995). Aportaciones preliminares sobre la


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Página 187

La vil·la romana de Sant Pere de Gavà. Catorze anys d’intervencions

187

sede episcopal de Egara». A: Les églises-doubles et familles d’églises, Antiquité Tardive, 4, p. 221-224. Navarro, R. [et al.] (1999) «Basílica de Santa Margarida de Martorell». Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona, p. 186-188. Palol, P. de (1967) Arqueología cristiana de la España romana (siglos IV-VI). Madrid-Valladolid. Palol, P. de (1999) «Basílica de Vil·la Fortunatus». A: Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona, p. 193-194. Salazar, N.; Sales, J. (2003) Informe preliminar de la intervenció arqueològica a la Rectoria de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat). Juliol-agost de 2003. 3Associats i ArqueoCat SL. [Inèdit] Salazar, N.; Sales, J. (e. p.) «Una basílica paleocristiana a la Rectoria de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat). Notícia preliminar». A: II Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat. Sant Boi de Llobregat, octubre de 2003. Sales, J. [e. p.] «L’Antiguitat Tardana al Baix Llobregat (1989-2003). Balanç de 15 anys de recerques i propostes de futur». A: II Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat. Sant Boi de Llobregat, octubre de 2003. Sales, J. (2002) «La cristianització preislàmica al Baix Llobregat». Dins el cicle de conferències: Converses a Can Torrents: Gestió i evolució urbana del Barri Antic de Sant Boi de Llobregat. [Inèdit]


Tribuna Arq. 2004-3

17/10/06

17:31

Pรกgina 188


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 189

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3, de Barcelona FRANCESC X. FLORENSA I PUCHOL, ATICS, SL AGUSTÍN GAMARRA CAMPUZANO, GAMARRA & GARCIA, SL

El projecte de remodelació de la Casa Moxó i la Casa Morell iniciat pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya 1 afectava directament les dues finques, tant el número 1 com el 3, del carrer Sant Honorat, i el seu subsòl. Els dos edificis en procés de remodelació, situats entre el carrer de Call, el carrer Sant Honorat, el carrer de la Fruita i a redós de la plaça Sant Jaume, foren construïts per l’arquitecte Josep Oriol Mestres l’any 1851, per mandat de Joaquim Morell propietari de la finca. Durant els anys 1999 i 2000 s’iniciaren un seguit d’estudis arquitectònics i històrics2 sobre els edificis afectats per la remodelació, a més de fer-se un seguit de sondatges arqueològics3 el resultat dels quals ja albiraven la importància del jaciment, sota la finca del carrer Sant Honorat número 3. Els soterranis de la finca número 1, de l’edifici construït el 1851, arribaven a 6 metres sota el nivell del carrer i per tant en construir-los s’havia eliminat tota evidència de restes arqueològiques. Ja des de finals de l’any 2000 i fins al setembre de 2003, l’empresa d’arqueologia ATICS, SL,4 ha dut a terme els treballs de seguiment i excavació arqueolò1. El projecte d’obra fou encarregat a GISA i el projecte arqueològic fou elaborat pel Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i supervisat pel Servei d’Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 2. Aquest estudi el van fer Reinald González i Francesc Caballé. 3. Durant les excavacions arqueològiques dirigides per Anna Monleon, a qui cal agrair tota la informació que ens ha facilitat, i Xavi Solé, es varen localitzar en els talls de les sitges baiximperials fragments de mosaics, a més d’una sitja amortitzada amb material d’època medieval . 4. Les excavacions arqueològiques foren dirigides per Francesc X. Florensa, Damià Griñó i Iñaki Moreno. Els treballs de restauració i consolidació de les restes varen ser coordinats per Agustí Gamarra. Voldria agrair la participació de tots els arqueòlegs que han treballat en aquesta excavació: Joan Casas, Oscar Matas, Jaume Diaz, Eva Orri, Montserrat Rio, Adriana Vilardell, Eva Martínez, Albert Lluçà, Elisenda


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

190

17:32

Página 190

F. X. Florensa, A. Gamarra

gica d’urgència necessaris per deixar a la vista el jaciment. Aquestes intervencions han permès documentar un seguit de fases constructives, des d’època romana fins als nostres dies, que perfilen l’evolució urbanística d’aquest punt de la ciutat de Barcelona.

1. Introducció El solar excavat es localitza a prop del que tradicionalment ha estat el centre polític, econòmic i religiós de la ciutat, des de la seva fundació al voltant de l’any 10 aC,5 fins als nostres dies. Situat a la vessant oest d’un petit turó, que en època medieval es coneixeria com mons Taber, el solar ocupa uns 500 m2 del quadrant nordoest de la ciutat romana, tenint en compte que el cardo maximus circulés pels carrers del Call i Llibreteria i el decumanus maximus pels carrers del Bisbe i de Regomir. Així com d’altres quadrants de la ciutat romana han estat més intensament excavats,6 d’aquest sector de la ciutat, fins ara, no en teníem gaires notícies arqueològiques car les intervencions fetes en aquesta zona són escasses i parcials 7 o estan més localitzades a redós de la muralla.8 El jaciment del carrer Sant Honorat 3 se situa en el quadrant nord-oest de la ciutat romana, a la banda oposada al temple de la ciutat, dins el fòrum o a prop,9 ja que tot i que tenim l’orientació del temple, que ara per ara és l’únic edifici coMoix, Ricard Oliva, Eulàlia Salvat, Ariadna Travesset, Rafa Dehesa, Sara de Haro, Anna Bordas, Josep Vigo, Estívaliz Monguiló, Jordi Pisa, Robert Martínez, Sergi Delgado, Isabel Muñoz, Pablo Martínez, Jordi Marquès, Jordi Casas, Daniel Merino, Antonio Hidalgo, Mark Lorenzo, Mónica Barahona, Marina Òdena, Esther Medina, Marta Santandreu, Lluís Joan González, Rony Castillo, Miriam Jordana, Joan Carles, Pere Cascante, Xavi Luque, Isidre Pastor, Jordi Ramos, Laura Suau, Àlex Moreno i especialment Damià Griñó, Iñaki Moreno i tots els socis d’ATICS, SL per la seva paciència. 5. Rodà de Llanza, I. «Barcelona. De la seva fundació al segle IV dC». A: Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, 2001, p. 22-31. 6. Com la plaça del Rei i la catedral, en el quadrant nord-est; la plaça de sant Miquel, en el quadrant sud-oest; o l’Arxiu Administratiu en el carrer Bisbe Caçador, en el quadrant sud-est, només per nomenar les excavacions més importants. 7. Per a més informació consulteu les memòries dels seguiments arqueològics de: Puig i Cadafalch, J. «Memòria de l’IEC sobre l’excavació al Palau de la Diputació General de Catalunya». A: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 1909-1910; Sardà, M. «Memòria sobre l’adeqüació de les instal·lacions elèctriques al Palau de la Generalitat. Barcelona novembre 1987-febrer 1988»; Beltran, J. i Sardà, M. «Memòria del sondeig arqueològic realitzat a la Sala de l’Arxiu del Palau de la Generalitat. Barcelona maigagost 1989»; Huertas, J. «Memòria-Informe de l’actuació arqueològica al carrer Sant Doménech del Call, 6 de Barcelona. Juny 1997.»; Artigues, P. Ll. «Memoria de la intervenció arqueològica realitzada al carrer Marlet, 5 de Barcelona. Agost 1997» i Pujades, J. «Memòria de la intervenció arqueològica feta al semisoterrani de l’edifici situat al carrer Marlet 5, cantonada carrer Sant Domènech del Call 7. Barcelona 1999». 8. Per a més informació consulteu les memòries de les excavacions arqueològiques de: Miró, N. «Memòria de l’intervenció arqueològica al carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call 5, Barcelona 1996» i Busquets, F. «Memòria de la intervenció arqueològica al principal 2ª del carrer Arc de Sant Ramon del Call, 11 bis. Barcelona 2000». 9. Segons el plànol publicat per Granados, J.O. «Estructura urbana de la ciutat romana». A: Història de Barcelona vol. 1. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 1994.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 191

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

191

Figura 1. Situació i planta general del solar respecte a la planta de la ciutat de Barcino.

negut de la plaça, no se sap quina era la forma ni l’extensió del fòrum, ni la situació dels altres edificis (cúria, basílica, etc.) que el devien envoltar. Posteriorment, en època medieval, el jaciment devia estar integrat dins el barri jueu, en el


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 192

192

F. X. Florensa, A. Gamarra

que es coneix com Call Major,10 a prop d’una font pública que donava antigament nom al carrer Sant Honorat i d’una de les portes del call situada entre la plaça Sant Jaume i l’entrada al carrer Sant Honorat. Des d’aleshores el solar se situa dins la trama urbana del conegut barri gòtic del districte de Ciutat Vella de Barcelona. Les estructures conservades actualment en el soterrani de l’edifici corresponen a diverses restes arquitectòniques datades en el segle i, part d’una domus del segle IV que s’estenia per tot el solar i sis grans sitges obrades d’època medieval corresponents a un complex industrial i d’emmagatzematge dins del call jueu. La gran quantitat d’estructures i la seva superposició ha estat una de les constants de l’excavació. Això va provocar que durant la intervenció arqueològica es documentessin i desmuntessin gairebé totes les estructures, des de les més modernes fins a les d’època baix imperial, la qual cosa va permetre una millor visió de les restes de la domus. D’altra banda, l’excavació del solar, com gairebé totes les que es fan dins d’edificis en obres, tècnicament va resultar complexa i llarga, nosaltres només descriurem les troballes fetes durant les campanyes del 2001-2002 i del 2003, els resultats i estudis de les quals encara són a les beceroles. Aquest treball analitza de manera sintètica les diferents estructures trobades i conservades en el jaciment, tenint en compte que els treballs de camp han finalitzat recentment i la memòria arqueològica es troba en procés de redacció.

2. Descripció de les fases constructives Per a una millor comprensió de l’escrit, hem optat per una ordenació diacrònica de les fases constructives detectades en el solar. Insistim en el caràcter preliminar de totes les dades contingudes en aquest treball. Atès l’estat actual de l’estudi, hem considerat oportú centrar-nos en una descripció general de les fases més rellevants conservades en el jaciment, prescindint de les reformes menys importants detectades durant l’excavació. Així, les fases del segle i al iii, del segle iv a mitjan vi i la fase medieval de mitjan segle xiii a finals del segle xiv són, per la seva importància, les que es descriuen en aquest treball. D’altra banda les fases de finals del segle vi al segle viii, les fases medievals del segle ix a l’xi i del segle xi al xiii, la fase moderna del segle xvi al xviii i la fase de mitjan segle xix, tot i la seva importància, no són valorades en aquest article. Tanmateix la fase de finals del segle vi al segle viii presenta una quantitat i complexitat d’estructures que mereixeria ser descrita en aquest article, però l’anàlisi detinguda de l’estratigrafia relacionada encara no està acabada. 10. Plànol de situació de la muralla i el temple i de l’excavació de l’Arxiu Administratiu (1998) sobre la base de l’article de Joan E. Garcia, Núria Miró i Emili Revilla «Un context paleoandalusí a l’excavació de l’Arxiu Administratiu de Barcelona (1998)». A: II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, vol. I. Ed. ACRAM, 2003, p. 364.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 193

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

193

2.1. Fase del segle i al iii Les estructures relacionades amb aquesta fase probablement siguin les menys conegudes i difícils d’estudiar per la seva escassa entitat i fragmentació, a causa de les alteracions de l’espai provocades en moments posteriors. Aquesta singularitat ens condiciona a l’hora de documentar i datar les estructures, que amb un estudi més aprofundit del seu entorn podran ser més ben compreses i contextualitzades. Les estructures aparegudes en aquesta fase són dos murs que tenen la direcció SO-NE, una claveguera que du la direcció E-O, un pou excavat a la roca i una rasa que circula en direcció SE-NO. Un denominador comú a totes les estructures trobades en aquesta fase és la seva adaptació a la geomorfologia del terreny (en aquest cas argiles quaternàries amb nòduls de carbonat de color vermell-taronja) i el seu arrasament a nivell de fonamentació. Aquesta circumstància ha determinat l’escassetat de material relacionat amb els murs localitzats, de fet només hem pogut rescatar el material de les rases de fonamentació, excavades a la roca, que ens assenyala un moment indeterminat al voltant del canvi d’era. De la claveguera només hem pogut exhumar material de l’amortització de l’estructura, que s’ha de situar en el segle iii. Tanmateix el poc material aparegut no acaba de definir exactament la datació. El pou trobat a l’est del solar està excavat a la roca, presenta només una filada de pedres lligades amb morter de calç ja que està molt afectat per estructures posteriors, amida uns 90 centímetres de diàmetre i l’hem excavat a prop de 6 metres de profunditat, recuperant els parells de forats enfrontats que servien per baixar al pou. Aquesta estructura té dos moments de farciment, un primer amb material de finals del segle i i el segon amb material de mitjan segle iii.

2.2. Fase del segle iv a mitjan segle vi Totes les estructures recuperades pertanyents a aquesta fase semblen indicar que ens trobem davant d’una gran domus romana de la ciutat de Barcino. Aquesta domus devia tenir adossades un seguit de tabernes situades a redós del carrer Sant Honorat, per on possiblement circulava en el segle iv un decumanus minor. Aquestes tabernes tenen la típica estructura de botiga i rerebotiga. Les restes que ens queden de la domus corresponen a un peristil, columnat en tres dels seus quatre cantons, amb un passadís que l’emmarca i un seguit d’habitacions que s’articulen al voltant d’aquest peristil. Les restes de la domus i de les tabernes segueixen la inclinació del terreny marcada per la vessant nord-sud del mons Taber, així el nivell de circulació de les tabernes, en el cas més extrem, és 70 centímetres més elevat que el de les habitacions 1, 2, 3 i 4. A la vegada, el paviment de les habitacions abans mencionades es troba entre uns 20-25 centímetres més elevat que el paviment del passadís de llevant del peristil. El paviment del passadís de llevant també es troba uns 25 centímetres més elevat que el de ponent.


Tribuna Arq. 2004-4

194

17/10/06

17:32

Pรกgina 194

F. X. Florensa, A. Gamarra

Figura 2. Planta de la domus del segle IV i restes de la fase del segle I al III.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 195

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

195

2.3. La domus 2.3.1. El peristil El jardí del peristil és de forma rectangular amb els costats de llevant i ponent més llargs, uns 12 metres, i 10 metres els costats meridional i septentrional. Així tenim un jardí que ocupa 120 metres quadrats. Dins el peristil trobem un parell de lacus, un més gran i de forma rectangular tallant-ne un altre de més petit i quadrat. Aquests lacus presenten un paviment d’opus signinum amb la mitja canya i les parets amb revestiment hidràulic. Al voltant d’aquests lacus s’han localitzat un seguit de canalitzacions excavades a la roca que correspondrien a conductes per a l’evacuació d’aigües d’aquests lacus. Una tercera estructura amb paviment d’opus signinum i de forma indeterminada se situa prop del centre del peristil, d’aquesta surt una claveguera en direcció sud. A l’angle oest del peristil es localitzen un parell de dipòsits que presenten un paviment d’opus signinum amb la mitja canya i les parets amb revestiment hidràulic. Centrat a la banda septentrional del peristil es localitza un accés obert, del passadís a l’interior del peristil. Aquest àmbit, en el cantó septentrional del pati del peristil, es troba pavimentat amb un opus sectile, del qual només ens queden els negatius de les plaques de marbre en el signinum sobre el qual descansaven. El peristil està emmarcat per un mur corregut, pintat al fresc per les dues cares, d’entre 40 i 50 centímetres de gruix. En aquest mur hem trobat un seguit de basaments i columnes, de les quals n’hem pogut conservar set, tres en el mur meridional i tres a ponent, cadascuna separada 2 metres de l’anterior, i una a la banda septentrional. Les dues úniques columnes que es conserven es localitzen a la banda de ponent integrades en el mur i construïdes amb maons de porcions irregulars. El passadís del peristil amida entre 2,30 i 3,50 metres d’ample, corresponent els 2,30 metres d’ample al cantó de llevant i els 3,50 metres d’ample al cantó meridional. A la resta de costats hem localitzat el passadís, però no hi ha un paral·lelisme entre els costats oposats, ja que en el cantó de ponent el paviment s’endinsa en la finca del veí i com a mínim el passadís amidava 3,50 metres, mentre que en el cantó de muntanya, tot i endinsar-se en el carrer de la Fruita, les restes fragmentades del mosaic ens fan pensar que en aquest costat el passadís amidava com a mínim 4,50 metres. El corredor del peristil presenta un paviment de mosaic policrom on s’observen dues línies de semicercles secants i tangents formant ogives i escames en oposició de colors, a mode d’orla, limitant el motiu central de quadrícula de bandes amb trenes de dos caps, en forma de vuit, amb caselles recarregades amb motius d’estilitzacions vegetals. En el cantó de llevant presenta dues línies de caselles recarregades; en el meridional, tres línies de caselles; a ponent, un mínim de tres caselles i al cantó septentrional presenta un mínim de quatre caselles. Els motius vegetals són rics en detalls i matisos, que se’ns mostren mitjançant l’ús de la gradació de colors i la contraposició de clars i foscos que confereixen al motiu certa sensa-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

196

17:32

Página 196

F. X. Florensa, A. Gamarra

Figura 3. Restes de mosaic a l’angle est del corredor del peristil.

ció de volum. Cal destacar que el paviment del corredor presenta cinc colors diferents (blanc, negre, verd, ocre i vermell) de tessel·les de pedra calcària, que tenen una mida aproximada d’1 centímetre quadrat. Fins ara, els motius vegetals descoberts són sis i es van repetint al llarg de tot el corredor: floreta amb creu inscrita; aspes de molí; floró compost de vuit elements no contigus, quatre de pètal fusiforme i quatre de lotus trífid al voltant d’un punt; floró unitari amb vuit elements no contigus, quatre de pètal lobulat i quatre de pètal fusiforme al voltant d’un cercle; floró unitari en remolí amb quatre elements no contigus amb tija i lotus trífid al voltant d’un cercle; i floró unitari de quatre elements adjacents de quatre pètals lobulats al voltant d’un punt i tot inscrit en un quatrilòbul. 2.3.2. Habitació I Situada al nord del peristil, ens presenta un paviment d’opus signinum tessel·lat amb un motiu molt senzill de sembrat de creus de cinc tessel·les bicromes, en aquest cas blanques i negres, sobre un opus signinum molt groller i amb el picadís gruixut. En el que hauria de ser el centre de l’estança se situa un pilar, del qual se’ns conserva un parell de carreus de grans dimensions. Aquest pilar descansa sobre el paviment d’opus signinum tessel·lat, mentre que el paviment descansa directament sobre la roca que es troba a uns 10-15 centímetres.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 197

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

197

L’habitació presenta un costat de 5,50 metres i com a mínim un altre de 5,50 metres. No en podem donar la mesura precisa ja que l’habitació s’endinsa en els límits de la finca cap al carrer de la Fruita. El paviment de l’habitació té una reforma posterior i l’afegit d’una mitja canya fetes amb opus signinum allisat, amb un picadís molt fi, que transfereix a l’habitació un nou ús, possiblement industrial. Cal destacar, també, que l’accés a l’habitació es feia pel mur de ponent, on se situa una gran entrada de 4 metres d’ample. Aquest gran llindar construït amb quatre carreus travessers de pedra, d’un metre d’ample, està flanquejat per dos carreus de grans dimensions que l’emmarquen. Posteriorment aquest accés fou tapiat amb un mur de pedres de formes irregulars lligades amb morter de calç. Aquesta habitació per la seva factura, dimensió i alineació presenta una problemàtica diferent a les altres. A falta d’un estudi més aprofundit sobre els diversos sistemes constructius emprats, l’habitació és molt probablement d’una fase anterior a la domus, es reutilitza amb la construcció de la casa i pateix reformes i canvis d’ús durant el temps en què perviu la domus.

2.3.3. Habitació II Situada al costat de l’habitació I, no n’hem trobat els límits exactes, ja que en aquest punt es va construir un gran pou mort en el segle xix, que va arrasar pràcticament les restes romanes. Només ens han quedat algunes petites traces d’un paviment de signinum i parts del mur de llevant que separa l’habitació II de la taberna número I.

2.3.4. Habitació III Situada al costat de l’habitació II presenta un llindar d’entrada dividit en dues pedres travesseres, molt malmeses per les construccions posteriors. Aquest fet ens impedeix saber la mesura exacta de l’entrada a l’estança. El llindar es troba elevat respecte del nivell de pas del corredor del peristil i dóna pas a una habitació on se situa un mosaic policrom de tessel·les, amb cinc colors diferents, i una mida de tessel·la de 0,5 centímetres de costat. El mosaic presenta una composició en niu d’abelles, de quadrats i de triangles equilàters adjacents, amb tiges amb poncelles de rosa (que deixen entreveure dodecàgons secants). A l’habitació, de la qual encara resten els murs meridional (de 4,5 metres) i de llevant (d’aproximadament 3,5 metres), hem localitzat una sèrie de pintures a mode de sòcol que imiten els aplacats de marbre, amb diferents colors: verd, blau, vermell, ocre, negre i rosa. Aquests murs foren construïts en opus caementicium, sobre el qual es col·loca l’arrebossat i la preparació per la pintura mural, sense cap mena de fonament, això explica la forma atalussada dels murs. Tant el paviment com els murs es fabriquen directament sobre la roca, només en el cas d’alguna irregularitat del terreny, aquesta es cobreix amb un nivell d’argiles barrejades amb roca.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

198

17:32

Página 198

F. X. Florensa, A. Gamarra

Figura 4. Restes de mosaic i pintures de l’habitació III de la domus.

A l’extrem de ponent del mur que separa l’habitació III de l’habitació IV trobem un pilar i el mur de llevant que separa l’habitació de la taberna núme-ro II.

2.3.5. Habitació IV Aquesta estança està alineada amb les habitacions II i III de la domus i el mur de llevant la separa de la taberna número III. Sabem que l’habitació, del mur de llevant al de ponent, amida uns 4,5 metres, però no coneixem exactament la mida de l’altre costat, tot i que si ens deixem guiar per les projeccions dels murs hauria d’amidar uns 5 metres. Els murs situats en els costats septentrional i de llevant, que tenen una alçària d’entre 2 i 1,70 metres, foren construïts en opus caementicium i presenten diverses capes de morters, alguns de pintats. L’estança, en un primer moment, presentava un paviment de mosaic policrom amb decoracions florals i geomètriques, semblant, quant a factura, però molt diferent, quant a la decoració, al de l’habitació III. Posteriorment aquest mosaic es cobreix amb una capa de morter que ens suggereix un nou nivell d’ús. D’altra banda, els morters pintats de les parets són coberts per un arrebossat de morter de calç sense cap pintura. Totes aquestes variacions semblen indicar un canvi en les funcions de l’habitació.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 199

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

199

D’aquesta habitació no conservem el mur que delimita la part meridional de l’estança, ja que està tallat pel mur perimetral de l’actual finca i pels soterranis de la finca número 1 del carrer Sant Honorat.

2.3.6. Habitació V Situada en el cantó meridional del passadís del peristil, aquesta estança presenta un paviment d’opus signinum i les parets amb tres arrebossats diferents, alguns d’ells pintats. Sembla que l’habitació correspondria a l’apoditeri dels banys de la domus. També s’ha localitzat un petit envà de 15 centímetres d’ample perpendicular al mur meridional de l’estança. A l’angle sud es va construir una banqueta d’obra que bé podria funcionar com a seients del vestidor. Posteriorment es fa més gran l’estança, desmuntant el mur septentrional i guanyant espai al passadís, que devia passar a tenir una amplada d’uns 90 centímetres, ja que tallen el mosaic per posar-hi un altre mur que tanqui per aquesta banda l’habitació. El mur del cantó de llevant d’aquesta habitació sembla que limitava amb una altra habitació, ja que a la banda de llevant d’aquest mateix mur hem localitzat una sèrie de peces de terracuita aplacades al mur, d’uns 30 centímetres de costat i d’un gruix d’entre 7 i 10 centímetres, que podrien correspondre a una estança que hauria necessitat preservar l’escalfor, com ara un caldarium. La resta d’aquest hipotètic àmbit, situat entre les habitacions IV i V, està totalment destruït per les edificacions de mitjan segle xix.

2.3.7. Habitació VI Situada al costat meridional de l’habitació V, d’aquesta només ens resten poques traces, ja que es troba tallada pels soterranis de la finca número 1 del carrer Sant Honorat i per un pou d’època moderna ubicat a la finca excavada. En aquest reduït espai hem localitzat un petit dipòsit amb parets de revestiment hidràulic i amb un parell d’aplacats de marbre, que corresponen a dos moments cronològics diferents. És possible que correspongui a una petita banyera dels banys de la domus, retallada pels fonaments moderns de la finca. Posteriorment, s’utilitza com un dipòsit per contenir calç en immersió, ja que encara hem trobat a l’interior d’aquesta una bona quantitat de calç viva solidificada per l’absència d’aigua.

2.3.8. Taberna I Situada a llevant de l’habitació II i ocupant uns 21 metres quadrats, presenta la típica estructura de botiga i rerebotiga. En el frontal de la taberna, que possiblement


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 200

200

F. X. Florensa, A. Gamarra

abocava a un decumanus minor, se situen un parell de columnes de diàmetre reduït, sobre les quals es van construir els fonaments de la façana de l’actual edifici. Per diferenciar la botiga de la rerebotiga es construeix un mur paral·lel al de façana, que divideix en dues meitats l’espai. A la part posterior de la rerebotiga hem localitzat un rudus que devia correspondre a la preparació d’un paviment per a aquest àmbit.

2.3.9. Taberna II Situada a llevant de l’habitació III de la domus i paral·lela a la taberna I, ocupa un únic espai de 21 metres quadrats on no s’ha localitzat cap tipus de paviment relacionat amb aquesta fase de la taberna. D’altra banda, en la fase posterior de finals del segle vi al segle viii hem detectat un paviment de terra piconada amb un estrat d’ús cendrós i un seguit de dues portes que comuniquen la taberna I amb la II i una altra a la paret mitjera entre la domus i la taberna II.

2.3.10. Taberna III Situada a llevant de l’habitació IV de la domus i paral·lela a la taberna II, no hem pogut delimitar clarament les dimensions d’aquest àmbit, ja que la seva part meridional es troba afectada pels fonaments de les construccions del segle xix. En aquesta taberna sembla tornar-se a repetir l’estructura de botiga i rerebotiga, formulada en la primera de les tabernes, tot i que no hem trobat el mur de façana que limiti l’àmbit del carrer. En el mur que separa la botiga de la rerebotiga hem localitzat una obertura d’aproximadament un metre d’ample que devia separar els dos àmbits de la taberna. Aquest mur de separació es fonamenta sobre part del pou amortitzat a mitjan segle iii i del qual ja hem parlat en la fase anterior. Cal fer menció a part del basament i del tambor de columna, de gres de Montjuïc, localitzats a redós del mur de septentrió de la taberna I. El basament amida uns 50 per 50 centímetres i el tambor de columna té un diàmetre d’uns 40 centímetres. Directament assentats sobre el basament de la columna es va localitzar un grup de fragments de tègula a mode de paviment. La datació de l’estructura no és clara, tot i que té molt material arqueològic associat, però es pot donar una datació aproximada durant el segle iii, a falta d’un estudi més aprofundit del material.

2.4. Fase de mitjan segle xiii a finals del segle xiv L’excavació arqueològica ha permès documentar un gran edifici d’època medieval amb diverses fases posteriors. Aquest edifici, amb algunes remocions i modifica-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 201

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

201

cions, arriba fins a mitjan segle xix moment en què la finca s’edifica amb el projecte de Josep Oriol Mestres. Aquest nou edifici arrasa pràcticament amb totes les edificacions medievals i modernes properes al carrer Sant Honorat i s’adapta a alguns dels murs medievals que quedaven en peu a l’interior de la finca. En un moment encara per determinar (segle ix-x) comença a edificar-se, a la part de ponent del solar excavat, un seguit de murs que acabaran per conformar, a mitjan segle xiii, un edifici amb tot un seguit de sitges obrades a encofrat perdut i dipòsits que devien de funcionar com a magatzem (caldria confirmar-ho consultant les fonts escrites que parlin sobre els propietaris de les finques d’aquesta zona del call jueu).11 Els elements de l’edifici de magatzem que sens dubte més sobresurten són les sis sitges obrades localitzades durant l’excavació del solar. Es tracta d’un conjunt de sitges de forma troncocònica (sitja 4), bitroncocònica (sitges 1 i 5) i globulars (sitges 2 i 3) 12 de gran volum, amb un diàmetre intern que oscil·la entre els 3 i els 3,5 metres. Estan fetes d’obra amb carreus regulars, treballats en cinc de les seves sis cares i lligats amb morter de calç. Els fons plans de les sitges 1 i 5, estan excavats a la roca i després revestits amb pedra, mentre que el fons còncau de la sitja 2 està excavat directament a la roca i no presenta cap revestiment aïllant. D’aquestes sis construccions ens resten entre 3 i 5,5 metres d’estructura, tres arrebossades i tres amb el parament de carreus vist (sitges 1, 2 i 4 obra vista i sitges 3, 5 i 6 arrebossades). Totes presenten un seguit de fileres paral·leles de claus acabats en forma de ganxo, disposats amb el cap contraposat al de la filera següent, i es reparteixen en forma de trama equidistant per tota la superfície interna de la sitja. Les boques de les sitges se situaven dins d’una habitació, i suposadament quedaven isolades les unes de les altres, tot i que el cos de les sitges ultrapassava, en el cas de les sitges 2, 3, 4, 5 i 6, els límits perimetrals de l’habitació que contenia la boca. Les contínues reformes i obres en el solar han provocat l’absència de paviments associats als murs que delimiten les sitges, ja que la cota de circulació en època medieval havia de ser molt similar a la que es va tenir fins a mitjan segle xix. Aquest fet no ha permès observar quina era la forma en què es relacionaven el paviment de les habitacions i la boca de les sitges, de manera que no sabem si les boques sobresortien del paviment o anaven al mateix nivell.

11. Sobre les edificacions que es trobaven en el Call Major, cal tenir en compte els treballs del senyor Jaume Riera i Sans tot i que no aporten una informació directa sobre la finca, atès que no era l’objecte del seu estudi (1997 i 2002). 12. La sitja número 6 no ha estat exhaurida, atès que els murs de riosta de l’edifici construït en el segle xix la creuen en el seu interior i fan impossible l’excavació en un espai tan reduït.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

202

17:32

Página 202

F. X. Florensa, A. Gamarra

Figura 5.

Vista parcial del jaciment on es poden observar les sitges obrades d’època medieval.

L’ús de les sitges és continuat des del moment de construcció, al voltant de mitjan segle xiii, fins a finals del segle xiv, moment en què s’abandona el call jueu. Tot i això, les sitges 3 i 5 continuen tenint un ús, la primera fins a mitjan segle xix i la segona fins al segle xvii en què l’estructura és aprofitada com a pou. En el que ens ha quedat de l’edifici medieval també hem de destacar els dipòsits de forma rectangular la majoria dels quals van ser amortitzats cap a finals del segle xiv. Algunes estructures, com ara un dipòsit i un pou mort, foren amortitzats amb anterioritat, vers els inicis o la meitat del segle xiv. Dins aquest dipòsit es va localitzar un fragment d’olla datada en el segle xii, la importància d’aquest fragment d’olla es troba en la inscripció en hebreu, la transcripció de la qual, després d’una primera anàlisi seria: MLAJ («MELAJ») i la traducció al català correspondria al mot «sal» com a aliment.13

13. La importància d’aquest fragment d’olla rau en la inscripció en hebreu sobre una ceràmica d’ús comú, atès que no té cap paral·lel a la península Ibèrica. Vull agrair especialment al senyor Jordi Casanovas tota la informació que ens ha donat sobre la inscripció de la peça i a la senyora Victòria Mora tota la informació sobre el Call Major.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 203

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

Figura 6. Planta general de la fase de mitjan segle XIII.

203


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 204

204

F. X. Florensa, A. Gamarra

3. Primeres interpretacions Els murs d’època altimperial, anteriors a la domus, tot i que romanen dins el jaciment, no arriben a tenir un gran volum i una identitat prou clara com per poder determinar, ara per ara, a quin tipus d’edificació o espai pertanyen, encara que haurien d’estar relacionats amb algun edifici del fòrum (basílica, cúria) o proper al fòrum, si ens deixem guiar per la hipotètica planta de la ciutat romana de Barcino. Les restes arqueològiques que romanen a l’excavació i que tenen una lectura més clara, tant per la quantitat com per la qualitat, són les corresponents a les estructures de la domus, de la qual no coneixem amb exactitud la data de fundació, al voltant del segle iv, i que és abandonada a mitjan segle vi o a finals, com ho testimonia la troballa de ceràmica TS Africana D tipus Hayes 103 i 104 i àmfora LRA 1 i 4. Aquestes estructures que han estat descrites en l’anterior apartat, defineixen perfectament els diferents espais que es poden articular al voltant d’un peristil d’una domus tipus, com ara diverses cubicula (habitacions II, III i IV), un possible apodyterium (habitació V) i uns banys privats (habitació VI). Dins el peristil trobem un pati amb diversos lacus, el central podria identificar-se amb una possible font ornamental i la resta amb dipòsits d’aigua de funció incerta. Tot aquest conjunt, que té una identitat pròpia, queda ornat pels revestiments amb les pintures murals d’alguns dels seus murs i els mosaics policroms, que es troben tant en les habitacions com en el peristil. Les tabernes ocupen l’espai entre la domus i el decumanus minor, que havia de transitar aproximadament pel que ara coneixem com carrer de Sant Honorat. Aquestes edificacions segueixen les mateixes orientacions que els murs de la domus i no seria estrany que pertanyessin al propietari de la casa. Així doncs, sembla que un possible espai públic devia ser ocupat al voltant del segle iv per un de privat. Si més no, hi ha una clara intenció de programació i ordenació urbanística, de manera que s’aprofiten espais anteriors, com l’habitació I, per a la nova construcció i s’adapten a l’espai que tenen fins arribar al decumanus minor, com podria demostrar el fet que el tram de corredor de llevant és el més estret de tots els que conformen el peristil de la domus. La domus, a partir de mitjan segle vi o a finals d’aquest segle, perd la seva funció com a tal, i és coberta de terres i ocupada de manera heterogènia, mentre que les tabernes semblen mantenir-se com a nuclis d’hàbitat, aprofitant alguns murs de l’antiga domus i pujant el seu nivell de circulació. L’època medieval queda a bastament representada per les sis sitges obrades que es mantenen en el jaciment, ara per ara datades a mitjan segle xiii. Aquest grup de sis sitges, d’unes dimensions gairebé monumentals, són un testimoni únic d’un espai de magatzem situat al call jueu de la Barcelona medieval. Sembla que aquestes estructures formaven part d’algun complex industrial i d’emmagatzematge dins del call jueu, amb sortida possiblement al carrer Sant Domènec del Call. Posteriorment devien ser abandonades en algun moment a finals del segle xiv i princi-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 205

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

205

pis del xv, ja que el material exhumat de l’interior de les sitges és bàsicament ceràmica en verd i morat, ceràmica en monocrom morat i tot tipus de ceràmica vidrada i comuna de l’època. L’abandonament de les estructures ha d’estar relacionat amb els avalots de 1391 i la posterior expulsió dels jueus de Barcelona. Aquest espai de magatzem tan densament poblat per sitges de grans dimensions i dipòsits, obre un ventall d’incògnites no només sobre la seva datació, sinó sobre la propietat i la funció que tenien. Sembla que l’espai que quedaria entre aquest edifici i el carrer de la Font (fins al segle xiv antic nom del carrer Sant Honorat) devia d’estar ocupat per una horta, atès que no es troba cap estructura en aquest espai fins al segle xvii, moment en què, com en altres llocs propers de la ciutat, s’ocupen les hortes i jardins de les finques a causa del creixement de la ciutat. L’edifici medieval, amb diverses remocions i modificacions fetes des del segle xvi fins al segle xviii, va arribar fins a l’ordenació d’aquest espai per part de l’arquitecte Josep Oriol Mestres l’any 1851.

4. Treballs de conservació de les restes arqueològiques Durant el desenvolupament dels treballs d’excavació arqueològica es van dur a terme diversos treballs d’assistència a la conservació - restauració, bàsicament centrats en els tractaments puntuals de consolidació d’estructures, paviments i revestiments a mesura que aquests anaven apareixent.14 Un cop es va finalitzar l’excavació arqueològica del solar i decidida la seva conservació en extensió, conjuntament a la realització de totes les operacions de fonamentació del nou edifici, es va proposar un sistema de protecció de les estructures per garantir-ne la conservació. Aquesta protecció va garantir la conservació dels materials enfront dels agents de degradació específics d’aquest jaciment: LLUM: Afavoreix la proliferació d’algues, fongs i plantes superiors. PLUJA: Produeix erosió per impacte als revestiments, inundacions de pous i proliferació de plantes. OBRA: Vibracions, cops ocasionals, taques de ciment i trànsit de personal per les restes arqueològiques. Es va optar pel sistema de protecció mitjançant geotèxtil i sorra estèril perquè donava uns avantatges interessants, en comparació amb altres sistemes de protecció: — Estabilitat de temperatura i humitat de les estructures, paviments i revestiments. — Eliminació de noves eflorescències salines. — Protecció respecte al creixement de fongs i plantes. 14. Equip de conservació-restauració durant l’excavació: Gemma Torras, Agustín Gamarra, Maria José García, Rosa Pereiro, Devora Iglesias.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 206

206

F. X. Florensa, A. Gamarra

Figura 7. Vista parcial dels diversos sistemes de protecció de les restes arqueològiques i de l’estructura plantejada per poder executar l’obra.

— Aïllament de les restes de la llum. — Aïllament de les restes de possibles taques de ciment. — Amortiment de cops ocasionals i vibracions. — Permet la circulació de personal sense perill de les restes més delicades. Els encofrats amb fustes de murs i paviments permetien, a més a més, de protegir-los alhora que permetien al màxim la visió del terreny, necessària per fer les cimentacions del nou edifici, i reduïen la quantitat de materials de protecció aportats, la qual cosa en facilità l’eliminació un cop acabada l’obra. La protecció de les grans sitges i dels pous excavats directament a la roca que eren zones inundables, es va fer mitjançant lones impermeables lleugeres que permetien la conducció de les aigües de pluja a un o diversos punts de recollida, on es procedia a eliminar-les ràpidament mitjançant un bombeig mecànic.

4.1. Seguiment i manteniment de les proteccions La zona afectada es compon de murs, revestiments, paviments i estructures fetes bàsicament amb morters de calç i gres de Montjuïc, de mides i formes diverses,


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 207

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

207

com a materials majoritaris. El sòl natural predominant és roca de duresa irregular segons les vetes del terreny geològic. Durant el desenvolupament dels treballs de construcció de l’edifici, mentre no s’efectuava cap labor arqueològica, es van fer inspeccions periòdiques (dues mensuals), per vigilar l’estat de les proteccions, per fer les observacions de desperfectes que calia solucionar o proposar millores puntuals de zones protegides, segons hagin estat afectades pels agents atmosfèrics o pels treballs de construcció. El control de l’assecament gradual del jaciment mitjançant preses de dades d’humitat de les estructures, juntament amb el control de possibles zones de creixement de fongs i plantes, eren tasques que també es van fer durant aquest període. En aquestes inspeccions no s’ha observat cap incident greu; quan es detectava un possible problema com baixades dels nivells de sorra estèril per compactació natural, o cops ocasionals a les proteccions, es feien les reparacions en poc temps, de manera que el desperfecte o el problema no arribava a deixar exposades les estructures arqueològiques. En línies generals l’acurat respecte a la conservació de les restes, per part dels diferents equips de professionals que han intervingut dins de l’espai arqueològic, ha estat bastant satisfactori, atesa la complexitat d’algunes operacions de construcció en un espai farcit d’elements i estructures arqueològiques delicades. Tots aquests aspectes i els resultats de les inspeccions, han estat documentats fotogràficament durant el període de construcció dels fonaments, així com l’evolució i adaptació de l’espai arqueològic a les necessitats del pla general de l’obra.

4.2. Període d’assecatge i estabilització climàtica del jaciment Un cop finalitzats els fonaments, construït el primer forjat del nou edifici damunt l’espai arqueològic, i protegida aquesta àrea dels agents atmosfèrics, pluja, sol, etc., comença el procés d’estabilització i adaptació gradual, dels diferents materials que componen les restes, a les noves condicions ambientals (temperatura, llum, humitat relativa, etc.). Aquesta adaptació comença amb la ventilació natural de l’espai que permetia l’assecament gradual de les estructures, sense eliminar encara la protecció d’encofrats de sorra estèril. Es va aprofitar aquest període d’assecatge durant el desenvolupament dels treballs d’aïllament perimetral i excavació arqueològica de les zones que quedaven pendents. Es va comprovar que aquest procés intern es va produir de manera gradual, mitjançant la presa de dades periòdiques dels nivells d’humitat a les estructures. L’objectiu durant aquest període és que l’assecament de les estructures sigui amb la mateixa intensitat a totes les zones, per tal d’evitar o minimitzar els efectes de les eflorescències salines i processos d’alteració dels materials; com la formació de noves capes de concrecions a les superfícies de paviments i revestiments, degudes generalment a la deposició d’elements químics absorbits pels


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

208

17:32

Página 208

F. X. Florensa, A. Gamarra

materials durant el seu enterrament al costat de pous morts o terres molt contaminades. També en aquest període es varen començar els tractaments de desinsectació i desratització periòdiques de l’espai arqueològic a fi i efecte d’evitar plagues. 4.3. Eliminació general de les proteccions, neteja i consolidació 15 Aquestes intervencions tenen l’objectiu principal de tornar el jaciment a l’estat de conservació original i evitar noves alteracions als materials arqueològics. Els processos de neteja van consistir en l’eliminació, exhaustiva i generalitzada, de les restes de terres adherides a les superfícies de cadascun dels materials que componen les restes arqueològiques. D’aquesta manera evitem que aquests petits dipòsits de terres puguin arribar a ser focus de proliferació d’atac biològic, ja que són la principal font d’aliment d’aquests microorganismes. Dins d’aquesta intervenció general de neteja es van fer les analítiques de crostes d’alteració als mosaics i a les pintures murals, necessàries pels tractaments de restauració i exposició de les restes. Així mateix es van fer cales de neteja de concrecions no solubles a aquests materials. La consolidació general d’estructures es va centrar bàsicament en l’obturació de forats i la reposició de pèrdues de morter a les juntes entre pedres, per tal d’evitar petits despreniments i facilitar les tasques de manteniment del futur. Van ser necessàries intervencions puntuals de consolidació estructural, a algunes zones dels murs i dels paviments per garantir l’estabilitat de la seva cimentació. Els materials i les tècniques per fer aquestes consolidacions estructurals van ser els mateixos que els originals, bàsicament morters de calç aèria i pedra. Aquests materials de consolidació es van separar dels materials originals mitjançant una malla de fibra de vidre, solament visible si es fa una observació detallada de la zona, aproximadament a 1 metre de distància, respectant els criteris de mínima intervenció i màxima reversibilitat respecte dels originals. A la vegada es va reservar tot el material petri útil per a properes intervencions de consolidació i/o reconstrucció al jaciment de Sant Honorat. 5. Bibliografia AA.DD. (2002) Le décor géométrique de la mosaïque romaine. Vol. I i II. Paris: Picard. AA.DD. (2001) De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes arqueològiques de la Plaça del Rei de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura: Museu d’Història de la Ciutat. 15. Equip de conservació-restauració: Agustín Gamarra, Maria José García, Rosa Pereiro, Devora Iglesias, Maria del Carmen Ruiz, Aitana Rius, Raquel Alvarez, Guillem Sanabre.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 209

L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3

209

AA.DD. (1992) Història de Barcelona. Vol. 2. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. AA.DD. (1992) Del romà al romànic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. AA.DD. (1992) La Catalunya Romànica. Vol. 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 88-91. AA.DD. (2002) La Catalunya jueva. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya. Adam, J. P. (1989) La construcción romana. Materiales i técnicas. Balil, A. (1961) Las murallas romanas de Barcelona. Madrid. Balil, A. (1964) Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino. Madrid Duran i Sanpere, A. (1972) Barcelona i la seva història. Vol. I. Barcelona. Granados, J. O. (1987) «Notas sobre el estudio del Foro de la Colonia Barcino». A: Los Foros romanos de las Provincia Occidentales. Madrid: Ministerio de Cultura. Granados, J. O. (1990) La colònia Barcino. Origen i estructura d’una colònia augustea. Història Urbana del Pla de Barcelona. Barcelona (1985). Mora V. (1993) El Call. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat. (Itineraris) Riera, J. (1997) «La Sinagoga Major dels jueus de Barcelona. Proposta de localització». Butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, núm. 99, p. 60-71. Riera, J. (2002) La Sinagoga Major dels jueus de Barcelona en la tradició documental. Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols núm. 20. Riu-Barrera, E. (2002) «La falsa sinagoga de Barcelona». L’Avenç. Revista d’Història i Cultura (Barcelona), núm. 270, p. 78-79.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Pรกgina 210


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 211

Excavacions al castell de Quermançó (Vilajuïga, Alt Empordà) JOAN LLINÀS I POL, JOSÉ MARÍA GARCÍA-CONSUEGRA FLORES

1. Introducció Entre el 16 de juny i el 15 d’agost de 2003 es va fer una excavació arqueològica en el castell de Quermançó (Vilajuïga, Alt Empordà), encarregada a l’empresa Janus, SL pels promotors del projecte de rehabilitació del monument. Aquesta rehabilitació està lligada a la recuperació d’un projecte imaginat per Salvador Dalí per a aquest castell que mai no es va dur a terme, l’anomenat Orgue de la Tramuntana, un orgue que havia de sonar quan bufés aquest vent empordanès característic. El castell està situat en el terme municipal de Vilajuïga (Alt Empordà), a uns 2 quilòmetres al nord del nucli urbà. Les seves restes es drecen a la part superior d’un turó isolat i envoltat de cingles, sobretot als costats de llevant i migdia, mentre que els altres dos costats també són molt abruptes. L’objectiu de la campanya d’excavacions era obtenir la informació arqueològica bàsica per poder, posteriorment, escometre amb unes mínimes garanties la redacció i aplicació d’un projecte d’excavació d’abast global sobre el monument. El fet que no s’hi hagués fet mai cap intervenció feia recomanable excavar-ne íntegrament una part fins a la roca mare, sempre que les troballes ho permetessin, per tal d’obtenir dues dades de primera necessitat: per una banda, la potència arqueològica que es preserva i, per l’altra, una seqüència estratigràfica clara, susceptible d’estendre-la —a grans trets— a la resta del monument. La intervenció proposada se centrà en els punts on era més necessari actuar, ateses les característiques del projecte de rehabilitació. Per això es decidí intervenir íntegrament a l’anomenada «torre de l’homenatge» (zona 1), alhora que es practicaven sondejos en dues zones més (zona 2-sala central i zona 3-àrea oberta de llevant). L’excavació de la zona 1 ens havia d’aportar moltes dades de gran utilitat (estrati-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

212

Página 212

Joan Llinàs, José María García-Consuegra

gràfica i estructural) a l’hora d’emprendre, més endavant, les intervencions en extensió a la resta d’àmbits del castell, mentre que els sondejos de les zones 2 i 3 ens donarien dades respecte a les seves estratigrafies concretes. Més endavant, en constatar que gairebé la totalitat de l’estratigrafia de la zona 2 era un gran enderroc del segle xix, es decidí actuar-hi globalment. Paral·lelament, s’efectuà un estudi complet de l’arqueologia vertical de les estructures visibles del castell, moltes de les quals es troben en un estat de conservació apreciablement bo.

2. Notícies històriques La primera referència històrica del castell de Quermançó correspon a l’any 1078, quan el comte Ponç I d’Empúries deixà als seus fills Hug i Berenguer el castell, on hi havia instal·lat l’arxiu del comtat, juntament amb d’altres fortificacions. A partir d’aquí, la fortalesa apareix citada repetidament en diversos documents: l’any 1085, en un acord pactat entre Hug II d’Empúries i Guislabert II de Rosselló, el qual hi aconseguí alguns drets; l’any 1099, quan apareix Dalmau Berenguer de Quermançó, fill del vescomte de Peralada i que ell mateix s’anomena vescomte en diversos documents fins al 1137; l’any 1121, en un nou acord entre els comtes emporità (Ponç Hug ii) i rossellonès (Gausfred iii), etc. L’any 1128, el comte Ponç Hug II inicià una sèrie d’enfrontaments amb diversos veïns (el bisbe de Girona, les terres frontereres del comtat de Besalú, el vescomte Berenguer Renard de Peralada...), la qual cosa impel·lí el comte de Barcelona Ramon Berenguer iii a intervenir. Ponç Hug resistí encastellat a Quermançó, però fou vençut i empresonat. Una nova revolta del comte emporità l’any 1138 acabà, de bell nou, amb una derrota, per la qual Ponç Hug es comprometé davant de Ramon Berenguer iv a destruir i despoblar el castell de Quermançó. No sembla, però, que aquestes disposicions es fessin, ja que el castell torna a aparèixer citat l’any 1154 en un nou pacte entre els comtes d’Empúries i Rosselló. La guerra contra França de finals del segle xiii també afectà Quermançó. El castell resistí la invasió de 1285, però fou ocupat el 1288 i, segons diuen les fonts, enderrocat. Però aquest enderroc no sembla que es dugués a terme, i el castell passà de bell nou a mans catalanes: l’any 1292, un informe dirigit al rei Jaume II remarca que calien 12 homes per defensar-lo. La guerra civil catalana de finals del segle xv afectà també el castell, que l’any 1472 fou ocupat per les tropes de Joan ii. En aquesta època Quermançó depenia del duc de Cardona com a comte d’Empúries. Els darrers fets que afectaren el castell de Quermançó s’esdevingueren durant la Guerra del Francès. L’any 1808, les tropes napoleòniques el refortificaren i fou emprat per a magatzem d’armes i municions. Durant la retirada francesa (1814) fou fet explotar pel mariscal Suchet, la qual cosa significà l’abandonament definitiu de la fortalesa.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 213

Excavacions al castell de Quermançó

213

3. El castell medieval (segles x-xv) 3.1. El castell del segle x Les excavacions van posar al descobert en el subsòl de la sala central un bon tram dels llenços oest i nord de la muralla original del castell i en van permetre una datació del segle x. Aquesta estructura, d’un gruix de 170-180 cm (llenç oest) i 260-270 cm (llenç nord), apareix també més enllà dels límits de la sala central, a la sala nord, cap a l’extrem de llevant del castell i dins de l’àmbit de la posterior torre mestra, delimitant el recinte principal del primer castell pel nord i per ponent. Dins l’espai posterior de la sala nord, on es pot apreciar en tota la seva longitud, més de 25 metres, es veu com el llenç nord d’aquesta muralla gira a l’extrem est fent un angle obert cap al sud-est, i del vèrtex en sobresurt una estructura (potser una torre), de moment mal coneguda. Se’ns dibuixa així un recinte, més reduït i amb diferent orientació que l’actual, que tindria una planta presumiblement pentagonal i que ocuparia exclusivament la part més alta del turó. L’interior d’aquest recinte es coneix de moment molt poc. A la sala central s’ha posat en evidència que, originalment, tot l’espai que havia quedat entre el gran desnivell de la roca mare al sud i la muralla del segle x al nord havia estat farcit amb una gran aportació de terres per constituir un sòl practicable que fou enretirada en excavars’hi un soterrani a principis del segle xix. Tanmateix, es va deixar a l’extrem de ponent, contra l’estructura de la muralla, una part d’aquest farcit original, excavat en rampa, per tal de facilitar l’accés al soterrani. Fou l’excavació d’aquesta rampa (UE 2009) la que ens va proporcionar el material arqueològic suficient, bàsicament un bon percentatge de ceràmica espatulada, per permetre’ns datar la construcció del castell de Quermançó al segle x, és a dir, un segle abans de la primera menció escrita coneguda.

3.2. El castell feudal L’etapa que va dels segles xi a xv, que és la més documentada des del punt de vista de les fonts escrites, és en canvi de moment la més mal coneguda des d’un punt de vista arqueològic. Acabem de veure com la sala central fou pràcticament buidada del tot en excavar-s’hi un soterrani al segle xix. Per la seva banda, la construcció de la torre mestra al segle xv també comportà la desaparició de la major part d’estructures i estrats anteriors que hi podia haver hagut, encara que se n’han conservat alguns vestigis, entre els quals destaca la part inferior de la paret est de la torre, que reaprofitava un mur anterior, la cara externa del qual mostra una porta que després va ser cegada. Pel costat oest, aquest mur més antic funcionava amb una paret perpendicular que, a ponent, lliurava contra el llenç occidental de la muralla del segle x, tal com es descobrí a les excavacions. La resta de preexistències (vestigis malmesos de dos murs perpendiculars i d’un enllosat) foren identificades per les excavacions al racó sud-oest de la torre, desconnectades de tota altra resta.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

214

Página 214

Joan Llinàs, José María García-Consuegra

Falta, però, excavar la major part del pati. Un sondeig efectuat a la banda nord, entre la cisterna i el mur que delimita l’àrea per aquell costat, va permetre la localització d’un mur i de dos enterraments, un nen i un adult. Per tota aquesta àrea, que entre els segles x i xv devia ser el cor i el centre del castell, treuen el cap restes d’estructures encara pendents d’excavació que foren colgades arran de les grans reformes del segle xv, quan tota la zona esdevingué un pati. És evident que aquesta àrea constitueix avui per avui la gran reserva arqueològica del castell de Quermançó. Ho va confirmar, de fet, l’estudi aprofundit del mur sud de l’ala nord, que és el que també delimita el pati per tramuntana, del qual n’exerceix de mur de contenció des de l’anivellament del segle xv. D’est a oest, es veuen en aquest mur per la cara nord diverses fases i reformes. En primer lloc, la part inferior de tota la meitat est, assentada damunt de la muralla del segle x, es pot diferenciar molt bé de la resta de la paret. Segurament, es tracta d’una primera reconstrucció del castell medieval, potser relacionada amb les destruccions que va patir als segles xii i xiii. Aquesta estructura presenta una refeta de grans dimensions a la banda més occidental, que ocupa quasi tota la cantonada i una part del mur que gira cap al sud-est, que tant pot constituir el testimoni d’una nova destrucció que va caldre arranjar com pertànyer a les reformes generals del segle xv. Tanmateix, aquesta paret medieval s’interromp a ponent d’una manera sobtada, i a partir d’aquí i cap a l’oest, les estructures que s’aprecien són majoritàriament d’èpoques posteriors. Sens dubte, quan es pugui conèixer l’estratigrafia que s’estén a la banda nord d’aquest complex mur, podrem confirmar i ampliar enormement les dades arqueològiques que de moment tenim sobre el castell de Quermançó en el període que va dels segles xi a xv.

3.3. Les torres albarranes Al nord del turó, en el punt on aquest és més accessible i on, sens dubte hi havia el camí que, com avui, acondueix al castell, hi ha les restes de dues torres albarranes que en reforcen la defensa. Aquestes torres, de planta circular i atalussades, estan també a l’espera que siguin objecte d’excavacions; de moment, les considerem molt probablement baixmedievals i sabem que estigueren en desús a la darrera fase d’ocupació del castell, en què va caldre seccionar la més propera perquè constituïa un obstacle per defensar-lo adequadament.

4. El castell del segle xv 4.1. La torre mestra La torre mestra, situada a l’extrem SW del castell, és una construcció quadrangular de 9,60 per 7,80 m, conservada fins a una alçària superior a 6 metres. Malgrat que tradicionalment se l’ha considerat la torre de l’homenatge (Badia, 1981: 427), és


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 215

Excavacions al castell de Quermançó

215

molt probable que tingués bàsicament funcions de defensa i de guaita, ja que la seva cronologia (segles xv-xix) ho aconsella i fa que sigui més correcte parlar de «torre mestra». La torre és una estructura quadrangular subdividida en dues estances rectangulars, a l’est i a l’oest. A causa de la irregularitat del subsòl, l’habitació de llevant es trobava a una cota més elevada que la de ponent. Llevat de la part inferior del mur est, que ja hem vist que era més antiga, la resta de la torre es va bastir ex novo en aquests moments, amb una obra sòlida de pedres de mida mitjana desbastades per la cara vista, lligades amb morter de calç i disposades formant filades irregulars. Les cantonades exteriors estaven reforçades amb carreus escairats. La torre tenia dues plantes, que van perviure fins al moment final del seu funcionament, al segle xix; l’empremta del pis i de l’embigat originals la trobem perfectament distingible a la part interna de la paret de ponent. Es fa difícil assegurar les obertures que tenia la torre en aquesta primera fase. Pel que fa a les portes, és segura la que s’obria a la planta baixa, cegada al segle xix, i molt probable la de la planta superior, que es devia tractar d’un accés elevat, intencionadament difícil. Les tres finestres existents, a la planta superior, semblen de factura posterior. Si bé la planta baixa estava subdividida en dues estances, la planta superior sembla que fou un sol àmbit. Al capdamunt, desconeixem el coronament de la torre, ja que fou totalment reformat al segle xix.

4.2. La sala central Coneguda fins ara sense cap prova com la capella del castell, aquesta sala és una gran estança rectangular de quasi 15 per 7,5 m que es troba al nord i al nord-est de la torre, de la qual la separa el corredor d’accés a l’àrea oberta superior. Al segle xv la sala central prengué l’aspecte i les dimensions amb què ens ha arribat. La paret oest fou construïda de manera conjunta amb la torre, com es pot veure en la disposició ben imbricada de l’aparell de la raconada sud-oest de l’estança, i el mur nord, tot i que bona part està refet amb posterioritat, també és d’aquest moment. Els murs est i sud, en canvi, són fets amb una tècnica constructiva sensiblement diferent, i sembla que podrien ser anteriors. El mur est és, alhora, la paret occidental de la cisterna, una obra que sembla posterior al segle xv, però que reaprofità aquesta estructura preexistent. Així, les quatre parets de la sala central ja estaven constituïdes al segle xv, i s’hi van documentar tres obertures. És molt probable que la porta que hi ha a la paret oest, necessària per accedir també a la torre, sigui d’aquest moment. La seva localització, en una cota més baixa que el propi nivell de circulació de la cambra, s’explica a causa del fet que l’extrem oest de la sala era una zona de pas que permetia accedir a la torre, a la cisterna i a l’àrea oberta superior a través del passadís deixat entre la paret sud de la sala central i la torre. És molt probable, doncs, que una altra porta s’obrís a la raconada sud-oest de la sala i que un envà separés aquesta zona de


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

216

17:32

Página 216

Joan Llinàs, José María García-Consuegra

pas de la sala pròpiament dita. Les reformes del segle xix i el deteriorament posterior d’aquest sector, tanmateix, impediren certificar-ho amb seguretat. Les altres dues obertures són una porta que permetia l’accés a la sala des de l’àrea oberta superior, cegada però ben visible a l’extrem de llevant de la paret sud, i la gran espitllera que s’obria a la paret oest. La presència de testimonis d’embigat a la paret oest permeten parlar d’una planta superior, que quasi no s’ha conservat. La mateixa paret es conserva en una alçada d’entre 110 i 160 cm per sobre de la línia de l’embigat, amb vestigis d’una obertura, segurament una porta elevada, que fou cegada posteriorment. Aquesta planta superior, malmesa a partir de l’abandó del segle xvii, fou desmuntada pràcticament del tot al segle xix.

4.3. La sala nord La sala nord és una immensa estança rectangular de 37 per 9-10 m que ocupa tota la banda septentrional del castell. En aquesta sala no s’hi van fer excavacions, i la intervenció de 2003 es va limitar a una neteja general i a l’estudi de l’arqueologia vertical, amb uns resultats que, per tant, hem de considerar provisionals. La sala nord sembla construïda d’una manera unitària, tal com reflecteixen les parets oest, nord i est, sòlides i ben fonamentades, de pedres desbastades per la cara vista i formant filades molt irregulars, lligades amb morter de calç. Les úniques obertures visibles són la porta d’entrada, d’arc rebaixat, situada a l’oest del mur sud, i una gran espitllera a la part superior central del mur oest, conservada parcialment. Hi ha vestigis del que semblen antigues obertures al mur nord, posteriorment tapiades, però el deficient estat de conservació de la paret a aquella alçada no permet afirmar-ho amb certesa. A la raconada de contacte entre la paret sud de la sala nord i la paret oest de la sala central, per l’exterior, s’aprecia com les pedres i el morter es troben ben imbricats, la qual cosa delata la contemporaneïtat de les dues obres. Sembla, doncs, que també la sala nord fou construïda al segle xv, com la torre i la sala central, la qual cosa acaba de configurar així el que se’ns dibuixa com una reforma general i de gran abast que va fer desaparèixer literalment el vell castell medieval. Malgrat tot, s’aprecien en aquesta gran sala dos sectors clarament diferenciats, delatats sobretot per la presència de l’arrencament de cinc grans arcs d’uns 60 cm de gruix i separats per intervals d’uns 2,5 m, que convertien la meitat oest de la sala en una estança dominada per la presència d’aquests elements arquitectònics. La meitat est, en canvi, no presenta cap estructura d’aquest tipus. Segons tots els indicis, devia ser una sala d’una sola planta, amb el sostre molt alt i sostingut a la banda oest per l’esmentat sistema de grans arcs. La presència de subdivisions o d’estructures més antigues queda com una incògnita a l’espera de futures excavacions.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 217

Excavacions al castell de Quermançó

217

4.4. El pati i les àrees externes El punt més alt del castell, on es devien aixecar bona part de les estructures del castell medieval, fou ara convertit en zona oberta mitjançant l’enderroc de les construccions que hi havia i l’anivellament del terreny amb una important aportació de terres que emprà les parets externes de la vella construcció medieval com a mur de contenció. Possiblement també es construí ara el mur que tanca tot el castell per l’oest i pel nord, on hi ha l’entrada principal i que, pel seu poc gruix, sembla més un mur de contenció i delimitació que una estructura defensiva.

5. El castell dels segles xvi-xvii 5.1. Reformes Les estructures aixecades al segle xv funcionaren al llarg del segle xvi i part del xvii, i foren objecte de reformes puntuals i de petit abast. A la torre mestra l’estança de ponent, a la planta baixa, fou subdividida al segle xvi. A la cambra que quedà al sud s’arrebossaren les parets mitjançant una capa de calç i la del nord es reanivellà i es repavimentà. Més o menys d’aquest moment han de ser també les dues finestres grans de la planta superior, de llinda d’arc rebaixat feta amb pedres de llicorella disposades verticalment a tall de dovelles, que s’emmarquen dins d’una important refeta de l’estructura que es diferencia sobretot a la paret oest de la torre. A la sala central hi ha algunes reformes que també hem de situar amb posterioritat al segle xv i amb anterioritat a la intervenció napoleònica. Són reformes de caire purament constructiu, que afectaren les parets longitudinals de la cambra (nord i sud), però que no modificaren ni l’estructura de la cambra ni les seves obertures i accessos. A l’oest del pati es bastí en aquest moment una petita habitació quadrangular de 4,10 per 3,60 metres, adossada a la paret de llevant de la torre mestra, que es va excavar completament l’any 2003. Es tracta d’un petit espai construït vers el segle xvi en un indret on la roca mare experimenta ja importants desnivells cap a l’oest, per la qual cosa hi va caldre un important anivellament (UE 3008 i 3014). Cal dir que a la banda nord, on el subsòl natural també experimenta una sensible baixada, s’hi documentaren les restes d’estructures anteriors a l’habitació (UE 3015, 3017, 3019, 3020), molt malmeses i conegudes només de manera parcial, ja que part d’elles s’endinsaven cap a llevant, a la zona no excavada. També sembla que hem de situar en aquest moment la construcció de la cisterna, tal i com avui la coneixem. Situada a l’extrem nord-oest del pati i conservada íntegrament, la cara externa de la seva paret de tramuntana s’aprecia perfectament formant part del mur meridional de la sala nord, on malmet estructures anteriors. En


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

218

Página 218

Joan Llinàs, José María García-Consuegra

canvi, la seva paret oest, que es pot veure per l’exterior a l’extrem oriental de la sala central, devia conservar una altra estructura anterior, reaprofitant-la. Malgrat tot, és evident que només l’excavació arqueològica del pati ens permetria confirmar i assegurar la cronologia precisa de la cisterna.

5.2. El primer abandó del castell (segle xvii) A la torre mestra s’excavaren un seguit d’estrats a les tres cambres en què se subdividia en aquest moment (UE 1025 a la nord-oest; UE 1023, 1027 i 1028 a la sudoest i UE 1045 a l’est), que resultaren ser nivells d’abandó i sedimentació formada immediatament després d’aquest abandó. El material arqueològic (blaus catalans del segle xvii, dues monedes de la Guerra dels Segadors amb l’efígie de Lluís xiv...) dóna una cronologia que no depassa les dècades centrals del segle xvii. Combinades amb la total inexistència de material arqueològic clarament situable al segle xviii, amb aquestes dades creiem que és molt probable que la fortificació estigués abandonada entre mitjan segle xvii i la reocupació napoleònica de 1808-1814.

6. El castell napoleònic 6.1. La torre mestra La intervenció napoleònica la trobem amplament documentada a la torre. Es reanivellà i repavimentà la planta baixa, alhora que es recuperava la subdivisió original en dues estances. També es paredà la porta original de la planta baixa, situada al nord-est, i se n’obrí una de nova a la paret nord. Pel que fa a la planta superior, fou també subdividida en dues estances iguals que les del pis de baix, fet que obligà a paredar la finestra de la paret de migdia, que fou substituïda per una de nova, a la banda est del mateix mur. Les cobertes foren del tot refetes, tal com es pot veure a les empremtes de les voltes que cobrien les dues estances de cadascun dels dos pisos, d’arc rebaixat i fetes amb rajol massís. A dalt de tot fou també refet el coronament de la torre, que es devia trobar igualment molt malmès.

6.2. La sala central L’acció de les tropes napoleòniques en aquesta sala fou d’un abast considerable. La cambra deixà de tenir planta baixa i superior per passar a ser d’una sola planta amb soterrani. Així, va desaparèixer l’antiga planta superior, que devia estar malmesa, i es buidà fins a la roca mare l’antic gran farcit d’anivellament del segle x per a constituir-hi un soterrani, sense cap altra obertura que una porta, avui desapareguda, al sud-oest.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 219

Excavacions al castell de Quermançó

219

L’accés al soterrani, doncs, es trobava al passadís oest, ja emprat des del segle xv i que continuà ara en ús. En buidar el gran farcit del segle x, els francesos van trobar els dos llenços de la muralla antiga, que van haver de conservar, ja que el llenç oest s’ubicava en el lloc on hi havia el passadís i sobre el llenç nord s’hi assentava tota la paret septentrional de la sala. Per baixar al soterrani deixaren —en forma de rampa adossada a la part interior del llenç oest— una part del farcit medieval, que fou excavat per nosaltres. El soterrani, doncs, quedava ben delimitat a ponent i al nord per la vella muralla i al sud per la mateixa roca, que presentava grans desnivells, però que permetia que hi hagués un espai útil prou ample. A l’est quedava delimitat per la vella paret de la cisterna i per un talús de terra, a sota, que hagué de ser assegurat per un mur de contenció. El sostre d’aquest soterrani era una volta de rajols que sostenia el sòl del pis principal. Les antigues parets perimetrals es van conservar, tot i que amb algunes reformes i refetes, entre les quals destaca el cegament de l’antiga porta situada al sudest, que va ser substituïda per una nova porta d’arc rebaixat situada al sud-oest del mateix mur, en un sector on ja hi havia l’obertura del passadís de comunicació amb la torre i l’àrea oberta. A ponent, separava l’estança del passadís un envà del qual ens n’han arribat alguns vestigis molt malmesos. El sostre d’aquest pis era també una volta de rajols molt oberta, de la qual en queden nombrosos testimonis. Es troba a una alçada considerable, ja que el seu punt central s’aixecava uns 5 metres respecte al nivell del sòl de la cambra, que esdevenia així una gran estança de més de 70 metres quadrats, sense subdivisions internes. Quasi tota la part superior de la cambra fou reconstruïda, ensorrant l’antiga planta alta i refent el coronament dels murs. D’aquesta obra se’n poden veure importants vestigis al mur nord i, sobretot, a la part superior del mur est, on s’aprecia la forma de la volta i s’obre una gran finestra d’arc de mig punt que il·luminava l’estança.

6.3. Reformes a la sala nord? No sabem amb certesa si les tropes napoleòniques reformaren i utilitzaren també aquesta sala, com és molt probable. Segurament, a causa de la solidesa de la seva estructura només va caldre arranjar-ne la coberta, que no ens ha arribat. Així mateix, el bon estat de conservació de l’arrebossat extern de les parets de la sala seria un indici que també aquesta estança fou arranjada i reocupada durant el període 1808-1814.

7. El castell abandonat (1814-2003) Amb la fi de l’ocupació napoleònica, el castell de Quermançó quedà de bell nou desocupat i ja no es va tornar a fer servir. Les seves estructures s’anaren enrunant, tot i que la seva destacable presència, alhora que el convertia en símbol local i co-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

220

17:32

Página 220

Joan Llinàs, José María García-Consuegra

marcal, n’esperonava el sorgiment de tot un seguit de llegendes, tant de caire popular com més o menys esotèric. Tanmateix, des d’un punt de vista arqueològic hem de destacar encara una darrera intervenció en el castell, que data de la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, quan fou objecte de petites accions bèl·liques en el moment de la retirada republicana, a les primeries de 1939. Els vestigis d’aquests fets els trobàrem en la presència de munició (casquets de bales, bàsicament) en els nivells d’enderroc i sedimentació generals de la torre mestra. Possiblement fos d’aquest moment el muret de rajols UE 1006, construït sobre les restes de l’anterior mur mitger napoleònic UE 1011, que aleshores ja es trobava enderrocat.

8. Bibliografia AA.DD. (1991) Catalunya Romànica. Vol. 4. Barcelona, p. AA.DD. (1969) Els castells catalans. Vol. 2. Barcelona, p. 548-554. Badia, J. (1981) L’arquitectura medieval de l’Empordà. Vol. 2-B, p. 426-427. Llinàs, J. (2004) «Primeres excavacions al castell de Quermançó (Vilajuïga, Alt Empordà)». A: Setenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. La Bisbal d’Empordà, p. 423-428. Llinàs, J. (2005) «El castell de Quermançó (Vilajuïga). Dades arqueològiques». A: Col·loqui internacional L’Albera i el Patrimoni en l’espai transfronterer. Figueres, p. 89-96.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 221

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona: treballs del Pla director (2000-2002) JOSEP M. MACIAS SOLÉ, JOAN J. MENCHON BES, ANDREU MUÑOZ MELGAR, IMMACULADA TEIXELL NAVARRO1

1. Presentació Sens dubte la catedral és el conjunt arquitectònic més important de la Tarragona medieval. Les seves característiques arquitectòniques, evolució i especial ubicació en el centre de l’antic recinte sagrat romà la fan ser un monument d’especial interès per comprendre no tan sols la ciutat medieval i moderna sinó també la Tarraco romana i la Terracona de l’antiguitat tardana. En el marc del Pla director de la catedral de Tarragona, dirigit pels arquitectes Joan Figuerola i Joan C. Gavaldà, s’ha fet un seguit de treballs arqueològics, en concret com a fase prèvia a l’execució del sistema de drenatge dels entorns del costat nord del claustre. El motiu d’aquesta actuació ha estat donar la cobertura arqueològica correcta a les obres, tal i com està previst en la legislació catalana actual referent al patrimoni històric i en el Pla director. En aquest context, i atesa la sensibilitat tant de la direcció de projecte com del Capítol de la catedral de Tarragona envers el monument i el seu coneixement des del punt de vista arqueològic, es va redactar el corresponent projecte d’intervenció arqueològica a la zona nord del claustre-cases dels canonges, que es va dur a terme entre els anys 2000 i 2002, d’acord amb el programa d’execució de l’obra. L’equip d’arqueòlegs ha estat format pels qui subscriuen, amb la col·laboració inestimable de Francesc Bosch i de les dibuixants Rosa Palau i Carolina Escoda. Hem d’agrair la col·laboració de l’equip redactor i executor del projecte, Joan Figuerola, Joan C. Gavaldà, Jordi Romera, Joan Alonso i Joaquim Villar així com de l’empresa adjudicatària F. Villar i els seus operaris. Cal també fer un agraïment especial a la sen1. Equip de Recerques Arqueològiques de la Catedral de Tarragona. Adreça electrònica: jjmb@tinet.fut.es.


Tribuna Arq. 2004-4

222

17/10/06

17:32

Página 222

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

N

0

20

40

Figura 1. Localització de la intervenció.

sibilitat i l’ajut brindat pel Capítol de la catedral, que personalitzem en els seus degans, mossèn Josep Aragonès i mossèn Francesc Gallart, i el canonge obrer mossèn Josep Serra. Tampoc podem oblidar l’interès del director del Museu Diocesà, mossèn Josep Martí Aixalà, i dels arquebisbes Martínez Sistach i Pujol. La catedral de Tarragona té la categoria de monument historicoartístic (R.O. de 3 d’abril de 1985, Gaceta de Madrid de 12 d’abril de 1905) i la ciutat de Tarragona és conjunt historicoartístic des del 1966 (Decret 652/1966 de 10 de març, BOE de 22 de març de 1966). A més, els elements arquitectònics del recinte de culte romà formen part de la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat, de la Unesco (any 2000). 2. L’alt imperi i l’antiguitat tardana Els treballs duts a terme a l’ala nord del claustre de la catedral de Tarragona, han permès de poder estudiar una seqüència estratigràfica que en alguns punts podia assolir una potència d’uns nou metres, en una extensió que ultrapassa les dimensions d’aquest costat de claustre. Tarragona s’estengué pel vessant meridional d’un turó de més de vuitanta metres d’altitud sobre el nivell del mar. Aquesta especial orografia ha estat un element clau per entendre la topografia urbana de la ciutat des d’època antiga. A la part més


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 223

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

223

Cases dels Canonges

0

20 m.

Figura 2. Planta general i localització de la zona d’excavació (plànol base: J. Figuerola i J. C. Gavaldà).

alta, hom va establir en època tardorepublicana la base militar i política de Roma durant la Segona Guerra Púnica i la posterior conquesta d’Hispània. Al segle i aquest ampli espai, d’unes 18 hectàrees, és ocupat per dues grans places (la inferior de representació politicoreligiosa, i la superior un recinte presidit pel temple de culte imperial), i un circ que formarien el que s’ha denominat la seu del Concilium Prouinciae Hispaniae Citerioris. En aquest mateix espai s’ubicà més en-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 224

224

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

0

10 m

Figura 3. Planta dels sectors excavats (plànol base: J. Figuerola i J. C. Gavaldà).


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 225

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

225

Figura 4. Època imperial: construcció del mur del temenos, sistema de drenatge i gran espai de servei al voltant del temenos.

davant part de la ciutat visigoda de Tarracona i, segles després, fou el punt d’inici de la reocupació feudal de la ciutat. Treballs arqueològics duts a terme a la zona de la catedral i al carrer de les Coques van documentar l’existència d’un projecte urbanístic previ a les construccions que ens ocupen, que es palesa amb l’obertura d’una gran rasa de fonamentació que s’ha detectat al claustre, cementiri i hospital de Santa Tecla. Malauradament no disposem de dades més extenses per poder definir millor les característiques i la cronologia absoluta d’aquestes evidències preses com preflàvies. La plaça o terrassa superior devia ser un ampli espai de 153 per 136 metres envoltat per un temenos format per un mur perimetral, en el qual hi havia una sèrie d’obertures o grans finestres a cada set metres i mig entre eixos, i en el qual també recolzava un pòrtic amb columnes els fusts de les quals devien fer uns cinc metres d’alçada. D’aquest gran mur ens resten importants vestigis, especialment els dels costats nord i oest del claustre de la seu, que van ser aprofitats com a part del seu tancament. En els angles dels costats majors del pòrtic se suposa que hi havia uns grans arcs amb exedres o fornícules possiblement destinades a allotjar estàtues de culte imperial. A l’eix de simetria de la plaça, just entre l’actual capella de Santa Tecla i les oficines del Museu Diocesà, hom va construir una sala de grans dimensions, coetània al conjunt que ens ocupa, que s’ha interpretat per part d’alguns investigadors com la cella del temple al culte imperial. A més, recents treballs fets a la seu del


Tribuna Arq. 2004-4

226

17/10/06

17:32

Página 226

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

67,80 = COTA HIPÒTETICA DEL PAVIMENT DE LA PLAÇA

0

5 m.

Figura 5. Proposta de secció del pòrtic a partir de les darreres troballes.

Consell Comarcal del Tarragonés, han permès documentar altres estructures que es poden prendre com part d’uns exedres en els laterals majors del mur del tremenos. A l’antiguitat tardana aquests espais sofreixen una important transformació, amb el desmantellament parcial de les estructures i la conversió en zona d’hàbitat, i en seu dels poders polític i religiós, on destacaria l’episcopi del bisbe metropolità de Terracona. Així es pot veure que, per exemple, a la seu del Col·legi d’Arquitectes es construeixen un seguit de murs perpendiculars al parament exterior del mur del temenos, que junt a diferents troballes entre el claustre de la seu, fossar, antic hospital de Santa Tecla i carrer de les Coques —enterraments, peces d’escultura decorativa, dos abocadors etc.— indiquen que almenys part de l’antic recinte sagrat imperial és ocupat per habitatges i després per la seu de l’episcopi visigòtic, espai que a l’edat mitjana tornarien a utilitzar la seu metropolitana i les dependències del poder eclesiàstic de la ciutat. Desconeixem què devia succeir després de la conquesta arabomusulmana, fins i tot no queda clar si Tarraco va ser presa de manera pacífica o violenta, encara que, passés el que passés, el bisbe Pròsper i seus diaques Procopi i Pantaleó van marxar de la ciutat poc després de l’arribada dels invasors. Els treballs del Pla director a la banda nord del claustre han descobert una part important del mur del temenos del recinte imperial. En aquesta zona s’ha conservat una alçada de mur d’uns nou metres i s’ha pogut observar la tècnica constructiva i els sistemes de drenatge del seu perímetre exterior, mitjançant un replè de megàlits, rebuigs d’obra i reble, i un sistema de canals que hi duien l’aigua pluvial. L’excavació arqueològica duta a terme entre els anys 2000 i 2002 no ha propor-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 227

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

227

Figura 6. Antiguitat tardana: construcció d’un mur de carreus reaprofitats i una cisterna.

cionat evidències estratigràfiques corresponents a l’ocupació de la part alta de Tarragona abans de les construccions del recinte sagrat, tal i com ha succeït en altres punts de la catedral (excavacions de Th. Hauschild i J. Sánchez Real). Així doncs, la primera gran fase documentada en la nostra intervenció ha estat la construcció de l’area sacra de la seu de Concilium. Des del punt de vista tècnic i constructiu hem pogut documentar una seqüència prou clara. En primer lloc el desmuntatge del terreny, format per la típica roca calcària terciària de la part alta de Tarragona, coneguda com a fetge de gat. La intervenció arqueològica ha permès observar com la roca és rebaixada mitjançant un intens treball, del qual ens han quedat les marques de les eines, com seria el punxó, corresponent a la fase final del desmuntatge. A més, s’ha pogut observar que la zona posterior del mur del temenos, és a dir, a la part exterior de la plaça, va ser rebaixada tot creant un espai de servei d’uns deu metres d’ample al darrere del mur, que es correspon grosso modo amb l’amplada de les cases dels canonges. Aquest espai es localitza a la banda nord i est del recinte sagrat, és a dir a la zona més alta del turó, els actuals Pla de Palau i carrer de Sant Pau. A la part meridional no hi devia haver aquest espai obert a la roca, ja que el pendent del terreny va obligar a sobreaixecar aquesta zona de la plaça. Quant als nivells constructius d’aquesta fase, per una banda s’ha pogut observar l’aportació de balustres, entre els quals es barregen restes de pedra procedents del treball dels carreus a peu d’obra, amb bocins de marbre del rebuig d’obra del treball


Tribuna Arq. 2004-4

228

17/10/06

17:32

Página 228

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

Figura 7. Segles XII-XIII: la trama clara es correspon a les construccions del segle XII i la fosca a les de finals del XII i XIII.

de la decoració arquitectònica. Destaquem dos elements: part d’un dit de marbre de Luni-Carrara, de tretze centímetres de longitud, que devia formar part d’una gran escultura de cinc o sis metres d’alt; i una sèrie de grans carreus decorats amb motllura de taló a mig treballar, que interpretem com a peces de rebuig d’obra, llençades a la base exterior del mur del temenos, mesclades entre els nivells constructius. Juntament amb grans blocs procedents del desmuntat del terreny devien formar part del sistema de drenatge exterior de la plaça, associat a una interessant malla de canals de desguàs, dels quals n’hem trobat un i que posem en relació amb els que Th. Hauschild va localitzar als anys noranta del segle xx. Si ens referim al sistema constructiu del mur s’ha pogut detectar la fonamentació sobre dues filades de grans carreus de pedra lumaquel·la de la pedrera del Mèdol disposades de través. Els murs s’aixequen seguint la tècnica de l’opus quadratum, amb grans carreus encoixinats de tres per dos peus disposats a trencajunt. No es va utilitzar cap mena d’unió, a excepció de grapes de plom, com s’ha observat en els carreus motllurats associats al nivell de desmuntatge. Quant al treball dels carreus, s’ha pogut observar una alta qualitat executòria, tant en el manteniment de la modulació, com en les arestes i juntes de les peces, perfectament encaixades, o les dimensions estables de les anathyrosis. Aquesta qualitat tècnica dels picapedrers es palesa especialment en les fenes-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 229

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

0

229

5 m.

Figura 8. Proposta de secció de l’ala nord del claustre al segle XII a partir dels treballs arqueològics.

trae, amb un complex sistema de descàrrega format per arc pla, llinda i arc de descàrrega, amb peces encaixades de manera superba. Finalment cal parlar de les evidències ceràmiques i elements de decoració escultòrica de marbre. Quant al primer cas, hem de tenir en compte que l’excavació dels nivells constructius imperials ens han proporcionat pocs materials arqueològics de tipus ceràmic. Hem de fer referència, però, a una vora de comuna africana de tipus Ostia II312, variant de cassola que es troba testimoniada des d’època flàvia; junt a un individu de terra sigil·lada africana A tipus Lamb. 9A2 que es relaciona amb el ni-


Tribuna Arq. 2004-4

230

17/10/06

17:32

Página 230

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

Figura 9. Segle XIV.

vell de freqüentació de l’exterior de la plaça una vegada aquesta va ser construïda, i per tant posterior a la fase edilicia. Si ens referim als materials marmoris procedents de la decoració arquitectònica de la plaça imperial hem de tenir en compte, en primer lloc, que la majoria de peces i fragments de marbre de Luni-Carrara, procedeixen dels nivells de l’antiguitat tardana i posteriors. En primer lloc cal destacar un fragment de bust de Júpiter Ammó pertanyent a un dels clipei que hom relaciona amb la decoració de l’àtic del pòrtic de la plaça del recinte superior del Concilium. També s’han recuperat altres fragments d’orles de clipei. I un important conjunt d’elements d’escultura arquitectònica, ara en estudi, que permeten conèixer el programa decoratiu del pòrtic i la columnata del recinte, tots ells de marbre de Luni-Carrara, a més del fragment de dit abans esmentat. Sobta, però, l’escàs registre de bases i capitells, probablement perquè van ser reciclats sencers en altres obres de l’antiguitat tardana. Al costat d’aquests elements, s’ha localitzat una gran quantitat de bocins de plaques de marbre de diferents procedències que es relacionen tant amb la decoració parietal com pavimental del conjunt. Ja a l’antiguitat tardana, hem de fer menció de la descoberta d’un mur perpendicular al del temenos, fet amb carreus reaprofitats sense lligada de morter, que s’ha de relacionar amb una cisterna que segellava exteriorment una de les grans fenes-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 231

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

231

Figura 10. Segle XVI.

trae del mur imperial. Té unes dimensions de 6,77 × 6,77 metres aproximadament i es cobreix amb volta de mig punt d’opus caementicium. La localització d’aquestes dues estructures és molt interessant, perquè ens mostra com a l’antiguitat tardana la zona de l’antic recinte de culte imperial va patir una important transformació. Entenem que aquesta és bàsicament deguda als canvis derivats per l’oficialitat del cristianisme, que van comportar la creació de nous espais de poder religiós i el desmantellament dels conjunts edilicis pagans després de l’edicte de Teodosi i la promulgació de lleis que permeteren desmuntar els vells temples. L’antic recinte imperial ja no tenia raó de ser i podia ser reestructurat per tal d’adaptar l’espai al nou poder religiós, l’episcopal. Per altra banda la situació de cisterna i mur adossats al parament exterior del mur imperial, recorda les estructures del mateix període que es van localitzar al Col·legi d’Arquitectes (datades en un principi a finals del segle v, encara que posteriorment s’han fitat a la primera meitat del vi) al costat oposat i també a l’exterior de la plaça. En aquest espai es van documentar un seguit d’aules monumentals i una cisterna, construïdes amb carreus procedents de l’antic recinte imperial, i hom ha suposat que formaven part de l’episcopi de Terracona. D’altra banda, aquestes cisternes, juntament a les localitzades a les places del Fòrum i d’en Rovellat mostren el canvi de subministrament hidràulic d’època im-


Tribuna Arq. 2004-4

232

17/10/06

17:32

Página 232

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

Figura 11. Fragment de cap de Júpiter Ammó pertanyent a un clipeus decoratiu de l’edifici imperial.

perial, mitjançant aqüeductes principalment, a l’antiguitat tardana, amb la recollida de les aigües pluvials en cisternes. Les excavacions arqueològiques al costat nord del claustre també han mostrat altres elements que es relacionen amb la profunda transformació de la zona. Així s’ha pogut observar que per damunt dels nivells arqueològics d’època imperial hi ha una fase que cal datar a la primera meitat del segle VI, a l’igual que les restes esmentades del Col·legi d’Arquitectes, que ha mostrat el desmuntatge de la decoració i pòrtic del recinte sagrat. Les dimensions i tipologia de les restes pètries, principalment bocins molt esmicolats, mostren un clar procés de reaprofitament dels ma-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 233

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

233

Figura 12. Fragment de dit d’estàtua monumental.

terials, com seria l’extracció dels estriats de les columnes per tal de reciclar-les en altres construccions, potser els nous edificis de representació com podria ser l’episcopi o l’església catedral, identificada amb la Santa Jerusalem citada al Codex Veronensis. Hi ha una transformació en la qual les grans construccions imperials que han perdut el seu ús es transformen en els nous equipaments eclesiàstics de Terracona. D’aquesta manera part dels murs del temenos es desmunta, i es conserven els trams que es consideren aprofitables per a les noves construccions i urbanisme de l’antiguitat tardana. Hi ha un altre element que cal tenir en compte, la localització de dos abocadors en la zona de l’antic recinte sagrat, l’un sota l’actual Consell Comarcal del Tarragonès, antic hospital de Santa Tecla, dins del porticat del recinte sagrat; i l’altre al claustre de la Seu, dins de la plaça imperial. El seu descobriment indica la presència


Tribuna Arq. 2004-4

234

17/10/06

17:32

PĂĄgina 234

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. MuĂąoz, I. Teixell

Figura 13. Mur del temenos a la sagristia de la capella de la confraria de Santa Tecla.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 235

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

235

Figura 14. Canal de desguàs de la fase imperial.

d’espais d’hàbitat en la seva proximitat i la transformació del sistema d’eliminació dels residus urbans. Som, doncs, davant un procés engegat al segle v i que mostra que al vi, després de la desaparició de l’administració romana i de l’Imperi hi ha una transformació d’aquests antics espais, potser motivada per una planificació oficial de tipus religiós amb el trasllat del primitiu episcopi des de la llera del Francolí, relacionat amb la basílica martirial del bisbe Fructuós i els seus diaques, a l’antic espai de prestigi religiós en l’Imperi. La localització d’aquestes estructures perpendiculars al temenos, però d’envergadura arquitectònica, i associades a cisternes, tant a les excavacions del nord del claustre de la Seu com del Col·legi d’Arquitectes fan plantejar una sèrie de qüestions que ara per ara no es poden respondre de manera satisfactòria. Som davant d’una planificació urbanística que ocupa la perifèria del recinte sagrat o també l’antiga plaça de la terrassa superior on hi hem de situar la seu episcopal? Quina seria l’extensió dels equipaments episcopals, quina part o parts de la plaça imperial ocupaven? Fa la impressió que la part est, on hi ha la major concentració de les troballes era la més densament ocupada, però aquesta idea es basa en una informació desigual del recinte superior en època tardoantiga.


Tribuna Arq. 2004-4

236

17/10/06

17:32

Página 236

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

3. L’atzucac islàmic i la restauració de la seu arxiepiscopal La invasió arabomusulmana de la península Ibèrica va significar la fi de la ciutat antiga de Tarraco. L’exili de l’aparell eclesiàstic, i no per la conquesta islàmica sinó possiblement per la revolta de Munnuz uns anys després, no és pas un fet puntual o intranscendent, sinó que probablement va comportar el desmembrament de l’estructura de poder de la ciutat. Aquesta ja havia perdut pes en favor de Barcino al llarg dels segles vi i vii i, amb la invasió, encara la deixa en una posició més marginal, fora ja de les noves xarxes de comunicació i relació amb el poder. Aquesta nova situació geopolítica deixaria Tarraco en una via morta. Què passa amb la ciutat entre els segles viii i xi? Era una zona deshabitada o estava estructurada com a nucli urbà? La resposta encara no és clara, però tal vegada caldria pensar en l’existència d’un cert poblament, el qual no podem o no sabem definir arqueològicament. A la catedral es conserva l’anomenat mirhab que s’ha volgut relacionar amb la mesquita aljama de Tarraquna, encara que en realitat és una peça procedent dels banys de Gaf ’ar de Madinat al-Zahra, i per tant queda en suspens el registre material altmedieval o andalusí que hauria d’haver a la ciutat abans de la conquesta feudal. L’any 1091 es restaura la seu episcopal, amb el bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà, encara que cal esperar al segle xii per veure l’ocupació definitiva de la vella ciutat visigòtica: el 1118 es lliura al bisbe de Barcelona, Oleguer Bonestruga, i el papa Gelasi II el designa arquebisbe de Tarragona, mentre que Robert Bordet comença la colonització de la ciutat i el territori. Malgrat tot, hem d’esperar al 1145, per tenir un arquebisbe establert definitivament, Bernat Tort. L’any 11531154 es conquereix Siurana, darrer reducte islàmic a Catalunya i aquell mateix any signa la butlla d’Anastasi IV amb el primer llistat de parròquies de l’arquebisbat de Tarragona, i l’arquebisbe dota la canònica de la catedral. L’antic episcopi visigòtic, o el seu espai, ocupat de nou devia ser, sens dubte, un conjunt massa atrotinat i poc funcional per a les necessitats de la seu, restaurada per tal de deslliurar l’església catalana dels lligams amb la seu de Narbona. Així la restauració de la càtedra necessita de la reocupació dels antics espais litúrgics i religiosos i no tan sols l’església mare visigòtica i l’episcopi amb la nova catedral i canònica, sinó que també l’església martirial de l’amfiteatre amb Santa Maria del Miracle, la zona funerària del Francolí, amb almenys dues esglésies a l’antiguitat tardana, amb Santa Magdalena de Bell-lloc, o la zona funerària de la muntanyeta de Mas Rimbau-Mas Mallol amb el temple de Sant Pere Sacelades. L’any 1154 Bernat Tort estableix la canònica catedralícia, i la dota amb un monestir en forma de fortalesa, segons diu el document, i l’equipament necessari; cellers, graners, dormitori, cuina i sala capitular… Aquesta data es pot entendre com la gènesi del nou conjunt arxiepiscopal, amb la construcció dels espais necessaris per a la vida comunitària de la canònica, i el començament de les obres de la nova església, ja que segurament les dimensions i l’estat del vell temple visigòtic no s’a-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 237

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

237

Figura 15. Motllura de taló localitzada als nivells d’enderroc i relacionada amb l’acabament del mur del temenos imperial.

deien amb les necessitats de la seu recuperada, de manera que al 1167 ja s’esmenta una donació per a les obres del nou temple al testament de Pere de Queralt. El monestir canònica s’articula al voltant d’un claustre que se situa a l’angle nord-oest de l’antic temenos imperial, en un excel·lent estat de conservació potser a causa de la seva utilització com a part integrant de l’episcopi visigòtic. Els condicionants topogràfics i el desig d’utilitzar els murs imperials d’opus quadratum, provoca que el claustre quedi situat entre el transsepte i la capçalera de la nova església catedral, quan usualment aquest espai es localitza entre aquest i la nau. Les excavacions dutes a terme han permès localitzar al costat nord del claustre un gran edifici i part d’un segon, que en principi s’han de datar a la segona meitat del segle xii. Aquestes construccions aprofitarien com a tancament meridional el mur del temenos romà, i utilitzarien el passadís de servei coetani al mur, obert a la roca viva en època imperial. Com a límit occidental hi hauria la cisterna i el mur de carreus tardoromans esmentat anteriorment. Aquesta estança, de dimensions similars al refetor dels canonges, del segle xii, estava dividida interiorment per un seguit d’arcs diafragma, dels quals se’n conserva un de pràcticament sencer i part de tres més. La façana nord tenia un seguit d’obertures que recorden el sistema d’arcs o fi-


Tribuna Arq. 2004-4

238

17/10/06

17:32

Página 238

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

nestralls que es veu en el dormitori dels monjos del monestir de Santes Creus. Quant als accessos d’aquesta estança és versemblant que s’utilitzessin algunes de les fenestrae del mur del temenos, com s’ha pogut palesar durant els treballs d’excavació. En efecte, la intervenció ha permès estudiar una d’aquestes obertures imperials a la qual se li va rebaixar l’ampit motllurat original per tal de fer un pas cap a una escala tallada en els nivells tardoromans i rematada amb una capa de morter de calç, que servia per arribar al nivell de la nau, format també per un paviment de calç d’escassa entitat, i diferents nivells de terra trepitjada. La cara interior de la fenestra es va reforçar amb un cap-i-alt del qual ens han arribat els encaixos dels salmers. Ignorem si altres obertures del mur imperial tenien la mateixa funcionalitat, ja que, o bé han estat esventrades per envans d’època baixmedieval o per l’obertura de capelles. Un fet força interessant és que la coberta del claustre amb voltes de creueria, que es data entre finals del segle xii i principis del xiii va necessitar l’extradossat del mur del temenos (que no arriba al metre de gruix) de tal manera que es van condemnar les fenestrae, inclosa l’aprofitada com a porta de la nau, fet que estableix un clar terminus ante quem per a la construcció d’aquesta sala. Ara per ara no es pot definir la funció d’aquesta estança, tot i que l’hem de posar en relació amb les diferents peces que es localitzen en el claustre de la catedral com són el refetor, la sala capitular i la sagristia. Els arcs diafragma que cobrien la nau es van construir amb un lleuger biaix respecte al mur del temenos, i es van utilitzar carreus del recinte imperial convenientment retallats i acabats a cop de tallant de tall, algun dels quals amb marques de picapedrer. Es va poder excavar la seva fonamentació, que consisteix en una potent rasa que arribava a la roca, dins la qual es va aixecar l’arc amb un lleuger eixamplament a la base en forma de banqueta que recolza tant a la roca com en el fonament de carreus de través del mur romà. El treball de les dovelles és força acurat, i es pot observar com les peces tenen totes la mateixa mida de rosca i l’extradós ben acabat, fets que ja no es veuen en arcs de cronologia posterior. Els treballs arqueològics també han permès de poder estudiar part de la construcció del refetor dels canonges (segle xii) on es va poder observar una altra vegada la reutilització dels carreus d’època romana, just retallats, de manera que els paraments d’aquesta cronologia a la catedral de Tarragona mostren un especejament molt gran i, fins i tot, s’hi poden veure fragments d’inscripció monumental romana aprofitats en el mur. La nau del segle xii ara descoberta va sofrir una important transformació a principis del segle xiv, quan a l’angle nord-oest del claustre es va construir la capella de la Mare de Déu de les Neus (1317), en el lloc on hi havia una de les fenestrae romanes. És una petita capella gòtica de planta poligonal aixecada amb carreus de dimensions molt més petites que els de les construccions del segle xii. Són peces que es poden moure amb la força d’un home, que es van col·locar a trencajunt i a la cara exterior de la capella s’ha pogut veure un acabat a junta plena sense gaire cura i el marcat amb mangra de l’especejat de carreus. L’excavació ha mostrat que la capella era rematada amb una coberta a una vessant, fet que fa


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 239

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

239

Figura 16. Paviment d’opus signinum de la cisterna de l’antiguitat tardana.

pensar que en fer-se la capella potser la nau d’arcs diafragma ja no era en ús i, a més, ja no tenia teulada. Aquesta coberta és una obra de morter de calç lliscat, gairebé una terrassa, amb sobreeixidors senzills que consisteixen en sengles fragments de teula fent de canal als angles de la capella. Aquesta solució de la coberta s’ha pogut observar també en altres punts de la catedral, com la sagristia, la sala capitular, ara capella de Corpus Christi, o en les naus laterals del temple. Els materials arqueològics procedents dels nivells d’època medieval ens forneixen dades interessants per a la seva caracterització a la ciutat de Tarragona. En primer lloc, els materials ceràmics relacionats amb els nivells dels segles xii i xiii responen a grans trets al que coneixem ceramològicament en altres punts de la ciutat de Tarragona. Cal destacar la presència de ceràmiques grises de tradició feudal, essencialment olles amb decoracions incises, al costat de les quals comencen a aparèixer els primers grans recipients oberts o cossis. En el segle xiii aquestes formes es complementen amb produccions vidrades en majors percentatges, cosa que augmenta ostensiblement a la baixa edat mitjana i època moderna. Quant a les produccions de vaixella de taula vidrada, cal destacar la presència essencialment de ceràmica blanca, verda i morada i blava catalana, a banda de les


Tribuna Arq. 2004-4

240

17/10/06

17:32

Página 240

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

produccions similars de procedència valenciana i d’altres punts de la mediterrània. Al seu costat, ens trobem amb grans contenidors tipus alfàbia, junt a les sèries de ceràmica vidrada melada, marró o verda (gerres, olles, cassoles, etc.) Ja en època moderna cal destacar en els nivells dels segles xvi i xvii la presència de la ja coneguda ceràmica de reflex metàl·lic, probablement de procedència reusenca, tot i que no hi manquen exemples valencians, i en la següent centúria, les produccions locals i importacions de ceràmica blava i policroma, que enllacen ja amb les sèries valencianes i les pròpies del segle xix. En referència a les característiques arquitectòniques de les construccions medievals i modernes hem de veure en primer lloc, com la presència de les estructures imperials condiciona la topografia urbana de la zona fins a l’actualitat. D’aquesta manera el mur del temenos resta dempeus, tot i que en altres punts es desmunta per raons diverses. Les construccions dels segles xii i xiii es relacionen amb l’obra de la seu medieval i la canònica, amb la introducció dels models constructius del romànic i del gòtic ja al segle xiv. Òbviament els precedents romans imposen els traçats geomètrics de la nova construcció com és el cas de la situació del claustre al nord del temple catedralici, òbviament per tal d’aprofitar el mur del temenos. Però s’imposa també en altres aspectes, com el reaprofitament de carreus romans en la construcció de les estances, cas del refetor o la nau formada per arcs diafragma. Aquestes peces, girades per tal d’aprofitar els paraments de lliurança de les filades, pateixen un acabament a base de tallant de tall i en força casos s’hi cisellen marques de picapedrer. La unió dels carreus es fa amb un junt molt acurat, tot utilitzant morters de calç força bons, sens dubte per la utilització dels marbres romans com a matèria primera per la cuita de la calç. Per altra banda s’ha observat el folre del mur del temenos per tal de construir les voltes de les galeries del claustre. Aquest folre es materialitza també amb carreus reaprofitats i treballats amb una tècnica similar als de la nau del refetor dels canonges. L’excavació també ens ha mostrat la utilització de la tàpia reial o calicastrada en les construccions de la catedral, encara que en espais que ja no són de prestigi, sinó més utilitaris, com a la nau d’arcs diafragma. Aquesta tècnica constructiva s’ha pogut constatar en altres punts de la catedral (excavacions del Museu Diocesà anys 2003-2004 i en fase d’execució) i de la mateixa ciutat de Tarragona. La construcció de la capella de les Neus i la de Sant Salvador, als segles xiv i xvi evidencia ja una sèrie de canvis importants. En el primer cas, podem veure la utilització de carreus de dimensions molt més petites que els de les edificacions dels segles xii i xiii, possiblement per esgotament de les possibilitats d’espoli i reciclatge d’edificis romans i per l’explotació de pedreres properes a la ciutat, documentalment conegudes en l’obra de la Seu. També proliferen les marques de picapedrer i no manca la utilització del morter de calç de qualitat. En canvi l’obra de la capella de Sant Salvador, a banda d’introduir l’estil renaixentista, utilitza un tipus de pedra, la sorrenca del Loreto que també veiem utilitzada en la capella de la Confraria de Santa Tecla. Es tracta d’un material lapidi molt


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:32

Página 241

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

Figura 17. Fenestra del recinte sagrat. Va ser aprofitada durant el segle XII com a porta d’accés a la nau medieval descoberta.

241


Tribuna Arq. 2004-4

242

17/10/06

17:32

Página 242

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

fàcil de treballar, tallable amb serra sense problemes, però que a la llarga ha creat unes importants patologies des del punt de vista estructural. En aquests casos s’ha observat un ús diferenciat d’eines, amb la utilització de gardines per al tall fi, i un canvi d’estereotomia dels carreus. Tant a la capella de la Mare de Déu de les Neus com en la de Sant Salvador hem pogut documentar un sistema de coberta senzill i prou mediterrani, com és la realització de terrasses a base de planxes de morter de calç lliscat, tècnica que també es va utilitzar en la sagristia, la sala capitular-capella de Corpus o les cobertes de la nau central del temple catedralici.

4. Les reformes d’època moderna i contemporània La dinàmica constructiva de capelles en el claustre comença al segle xiv i continua posteriorment. Així, el 1553, el matrimoni de Nicolau Albanell i Àngela va pagar la construcció de la capella de Sant Salvador, d’estil renaixentista que és al costat de la de les Neus. En aquest cas, es tracta d’una peça de planta rectangular coberta amb volta de mig punt, de la qual s’ha pogut estudiar la part exterior, formada per un parament de carreus de petites dimensions, acabats amb gradina, molts dels quals amb marques de picapedrer, i remat motllurat de la cornisa. La coberta és una terrassa gairebé plana feta com en el cas de la capella de les Neus, amb morter de calç. En aquest segle, encara que d’estil gòtic molt tardà, es va aixecar la capella de la confraria de Santa Tecla, a la capçalera del refetor dels canonges, tot ocupant part de l’antiga nau del segle xii. És una construcció de murs de maçoneria i aprofitant el parament de carreus tardoromà abans esmentat, amb contraforts en els angles, sobre els quals descansa una volta estrellada. Les finestres són de mig punt i la porta és un bell arc conopial obert en el mur del temenos, en el lloc on hi ha una fenestra. La construcció de les capelles de les Neus, de Sant Salvador i de la confraria de Santa Tecla, implica una important transformació de la zona nord del claustre de la seu, amb l’amortització de la nau del segle xii, que queda fins i tot al descobert, ja que poc després d’aixecar-se les capelles de Sant Salvador i la confraria de Santa Tecla hom va bastir un sistema de drenatge i contenció de terres que consisteix en un mur de maçoneria i un passadís de servei amb paviment de morter de calç darrere de les capelles de Sant Salvador i de la Mare de Déu de les Neus. L’any 1580 el Capítol de la seu va cedir part del refetor dels canonges a l’arquebisbe Agustín perquè l’habilités com a capella del Santíssim, de manera que aquest antic espai monacal quedà reduït a la meitat. Potser en aquests temps és quan s’estableix la comunicació entre refetor i la cisterna tardoromana. L’estudi d’aquesta i l’observació del parament adjacent per la banda est, és a dir el mur del temenos, ens mostra una sèrie d’elements que caldria explicar satisfactòriament. En primer lloc ens trobem amb dues obertures cegades en època indeterminada que impliquen el seu canvi d’ús, de cisterna a estança practicable. En segon lloc, un rebaix al mur del temenos en forma d’arcosoli dóna pas a una petita obertura a la manera de portella de torn.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 243

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

243

Figura 18. Vista del mur del temenos i al fons l’arc del segle XII exhumat durant les excavacions.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

244

17:33

Página 244

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

Per altra banda, a l’interior hem pogut observar una sèrie de forats en el paviment d’opus signinum tardoromà, preparats per sustentar estructures de fusta que podrien prendre’s com a bancs de treball. També es van detectar evidències de foc. Aquests elements ens fan pensar que la cisterna hauria pogut ser aprofitada com a cuina en relació amb el refetor dels canonges. Però quan? El fet és que l’estratigrafia que la colga data de finals del segle xix o principis del xx, moment en què es construeixen les actuals cases dels canonges. La darrera gran fase constructiva que hem documentat és el colgament amb un potent nivell de terres de bona part d’aquestes estructures, atès que la zona sofreix una gran transformació deguda a la construcció de les noves cases de canonges segons el projecte dels arquitectes Elies Rogent i August Font i Carrera. Aquestes obres també comportarien el desmuntatge de construccions tant d’època medieval com moderna, cas de part de la cisterna tardoromana, i l’aprofitament de carreus d’època flàvia en fonamentacions dels nous edificis. En època moderna hem pogut constatar la utilització de murs de morter de calç i reble, així com el material ceràmic constructiu —primer rajoles i, després, totxo massís— en l’elevació de murs. Finalment cal fer constar que les obres de reforma de les cases dels canonges, executades entre els segles xix i xx van comportar la destrucció de restes arqueològiques de gran interès, com part de la cisterna tardoromana, i l’aprofitament de materials petris romans i medievals tant en l’obra com en els farciments constructius.

5. Bibliografia AA.DD. (1995) Catalunya Romànica. Vol. 21: El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, El Priorat. P. 580-581. AA.DD. (1999) Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana. Amengual, J. «L’església de Tarragona al començament del segle V, segons la correspondència de Consentius a Sant Agustí». Randa núm 16 , 1984 p. 5-17. Aquilué, X.; Dupré, X.; Massó, J.; Ruiz de Arbulo, J. Tarraco. Guia Arqueològica, Tarragona 1991. Arbeloa i Rigau, J. V. M. «Consideracions sobre la Catedral Visigòtica de Tarragona». Setmana Santa 1989. Tarragona. Gremi de Pagesos de Sant Isidre. Arbeloa i Rigau, J. V. M. «Per una nova interpretació del Codex Veronensis i les esglésies visigòtiques de Tàrraco». Butlletí Arqueològic. Tarragona, època V, núm 8-9, 1986-87, p. 125-134. Bosch, F; Macias; J.M.; Menchon, J.; Muñoz; A.; Teixell, I. «La transformació urbanística de l’acròpolis de Tarracona, excavacions del Pla Director de la Catedral de Tarragona (2000-2002). Congrés d’Arqueologia Cristiana. València 2002 (en premsa). Capdevila, Sanç. La Seu de Tarragona. Barcelona 1935.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 245

Intervencions arqueològiques a la catedral de Tarragona

245

Digivisión 2003: DA, Tàrraco-Tarragona: dues ciutats, una realitat. Col·lecció de làmines de reconstrucció històrica, Tarragona. Figuerola, J., Gavaldà, J., Menchon, J., Teixell, I., Muñoz, A., Macias, J. M. (2002) «La catedral de Tarragona: obres de restauració i treball arqueològic», Lambard. Estudis d’art medieval XIV. Barcelona, p. 77-107. Hauschild, Th. «La muralla y el recinto superior romano de Tarragona». Butlletí Arqueològic, època V, núm. 4-5, 1982-83, p. 101-139. Hauschild, Th. «Los hallazgos romanos de mármol en la Parte Alta de Tarragona». Butlletí Arqueològic, època V, núm. 14, 1992, p. 107-135. Hauschild, Th. «La intervención arqueológica en la capilla de Nuestra Señora del Claustro y la recuperación del muro romano junto a la capilla». A: Pagès, F. Restauració de la capella de la Mare de Déu del Claustre de la Catedral de Tarragona. Tarragona 1995, p. 61-72. Hauschild, Th. Arquitectura romana de Tarragona, Tarragona 1983. Macias, J. M. (1999) La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco. Anàlisi tipològica i històrica (segles V-VII), TULCIS. Monografies Tarraconenses 1, Tarragona. Macias, J. M. «Tarraco en la Antigüedad Tardía: un proceso simultáneo de transformación urbana e ideológica». A: Ribera, A. (ed.) Los orígenes del Cristianismo en Valencia y su entorno. València 2000, p. 259-271. Macias, J. M.; Menchon, J. J.; Muñoz, A. «Ceràmiques medievals a Tarragona. Aproximació al seu coneixement». Taula rodona. Ceràmica medieval catalana. [Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, 15-16 de novembre de 1994] «Quaderns Científics i Tècnics» núm. 9, Barcelona 1997, p. 71-88. Macias, J. M.; Menchon, J. J.; Muñoz, A. «La ciutat de Tarraco». A: Del Romà al Romànic. Història, Art i Cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, Barcelona 1999, p. 77-79. Macias, J. M.; Menchon, J. J.; Muñoz, A.; Teixell, I. «Excavaciones arqueológicas en la catedral de Tarragona (2000-2002)». Arqueología de la Arquitectura 2, 2003, Universidad del País Vasco, p. 167-176. Macias, J. M.; Menchon, J. J.; Muñoz, A. «Noves dades d’elements decorats d’arquitectura hispano-visigòtica a la província de Tarragona», Butlletí Arqueològic 18, Tarragona 1997, p. 97-122. Macias, J. M.; Menchon, J. J.; Puche, J. A.; Remolà, J. A. «Nous contextos ceràmics del segle IV i inicis del V en la província de Tarragona». Contextos ceràmics d’època tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Actes. Taula rodona. Badalona 6, 7 i 8 de novembre de 1996. «Arqueomediterrània 2/1997», Barcelona 1997, p. 153-178. Mar, R. [ed.] Els monuments provincials de Tàrraco. Noves aportacions al seu coneixement. «Documents d’Arqueologia Clàssica 1», Tarragona 1993. Menchon, J. «De Tàrraco a Tarragona (segles xii-xiii). Especulacions al voltant de l’urbanisme medieval sobreposat al romà». VII Jornades d’Arqueologia Medieval a Catalunya 3-4-5- juny 1993, Barcelona. Menchon, J.; Macias, J. M.; Muñoz, A. «Aproximació al procés transformador de


Tribuna Arq. 2004-4

246

17/10/06

17:33

Página 246

J. M. Macias, J. J. Menchon, A. Muñoz, I. Teixell

la ciutat de Tàrraco. Del Baix Imperi a l’Edat Mitjana». Pyrenae núm. 25, 1994, p. 225-243. Menchon, J.; Teixell, I.; Muñoz, A.; Macias, J. M. «Excavacions arqueològiques a la Catedral de Tarragona». A: II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (Sant Cugat del Vallès, Barcelona) 2001, p. 121-128. Menchon i Bes, J.; Piñol Masgoret, L. «La ciutat de Tarragona.» L’art gòtic a Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 63-67. (Arquitectura III. Dels palaus a les masies) Morera, E. Tarragona cristiana, vol. I, Tarragona 1897; vol. II, Tarragona 1899; vol. IV, Tarragona 1955; vol. V, Tarragona 1959. Muñoz, A.; Macias, J.M.; Menchon, J. (1995) «Nuevos elementos decorados de Arquitectura Hispano-Visigoda en la provincia de Tarragona». Archivo Español de Arqueología 68, Madrid, p. 293-302. Ramon, S. «Nova opinió sobre l’emplaçament de la primitiva catedral de Tarragona». Quaderns d’Història Tarraconense IV, Tarragona 1990, p. 37-49. Recasens, J. M. La ciutat de Tarragona, vol. I, Barcelona 1966; vol. II, Barcelona 1975. Riu, E. L’arqueologia i la Tarragona feudal. «Fòrum. Temes d’Història i Arqueologia tarragonines», núm. 7, 1987. Rüger, C. B. «Römische Keramik aus dem Kreuzgang der Kathedrale von Tarragona». Madrider Mitteilungen, núm 9, 1968, p. 237-258. Sada, P.; Terré, M. «IV. Formació de l’estructura urbana de la Part Alta». Cantallops, L.; Romaní, X. La Part Alta del centre històric de Tarragona. Un aixecament de plànols de les construccions civils (1981-82, 1986-88). Barcelona 1990, p. 15-30. Sánchez Real, J. «El método en la arqueología tarraconense 2. Las construcciones monumentales de la Parte Alta. II.A) La zona ‘sagrada’». Butlletí Arqueològic, època V, núm. 10-11, 1988-89, p. 79-115. Sánchez Real, J. «El método en la arqueología tarraconense. Las construcciones monumentales de la parte alta. II.B) El Foro». Butlletí Arqueològic, època V, núm. 12, 1990, p. 49-98. Sánchez Real, J. «Exploración arqueológica en el jardín de la catedral de Tarragona». Madrider Mitteilungen. núm 10, 1969, p. 276-296. Serra Vilaró, J. Santa Tecla la Vieja. La primitiva catedral de Tarragona, Tarragona 1960. TED’A. «El Foro Provincial de Tarraco, un complejo arquitectónico de época flavia». Archivo Español de Arqueología 62, núm 159-160, 1989, p. 141-191. TED’A. Un abocador del segle V dC en el Forum provincial de Tàrraco. Tarragona 1989, «Memòries d’Excavació», núm. 2, Tarragona 1989 Verducci, P. «La strutturazione della città alta di Tarragona». Rendiconti della Pontificia Accademia Romana di Archeologia, vol. LIX, 1986-87, p 149-159. Virgili, A. «La qüestió de Tarraquna abans de la conquesta catalana». Quaderns d’Història Tarraconense, IV, Tarragona 1984, p. 7-36.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 247

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus (Baix Camp). La recuperació d’un tram de muralla (s. XIV) i del barri dels escudellers (s. XVI-XVII) ESTER RAMÓN SARIÑENA, Mª DEL CARMEN CARBONELL MUIÑOS, PILAR BRAVO POVEZ

Durant els anys vuitanta es va plantejar un pla de recuperació del nucli antic de la ciutat de Reus (PERI), que intentava dignificar la zona i alhora afavorir les dotacions de les quals estava mancat aquest barri. Un cop aprovat aquest pla, es van iniciar els enderrocs d’alguns dels habitatges, i quedà un extens solar. Era una oportunitat única per fer prospeccions que milloressin el coneixement del subsòl de la ciutat. Aquest solar es troba al centre de la ciutat de Reus (Baix Camp), delimitat pels carrers de la Presó, de l’Hospital, el raval del Pallol i el carrer de les Galanes. Inclou en el seu interior, totalment o parcialment, els carrers de Montserrat, d’en Pujol i d’en Bages, així com l’antic corredor de l’Hospital. Se situa, doncs, a l’interior del perímetre emmurallat que definí l’actual trama urbana d’aquesta zona, concretament en la zona nord-oriental del centre o nucli històric. En aquesta zona s’havien produït diverses troballes que permetien suposar la localització d’un barri gremial dedicat a la producció ceràmica entre els segles xvi i xvii, citat en diversos documents del segle xvi. A més, uns quants dels terrissaires o escudellers coneguts documentalment tenien la seva residència i/o el seu taller en el veí carrer d’en Bages. Així, per exemple, l’any 1946 es van recuperar a l’interior d’un retall en l’antic magatzem del senyor Poch, situat en l’angle septentrional del corredor de l’Hospital gran abundància de materials ceràmics: escudelles i altres vasos de reflex metàl·lic, figuretes de terra cuita, fireta, motlles, etc. Pocs anys després, el 1953, a la casa del costat, aleshores taller del senyor Lozano, es va localitzar un antic cup i es van recuperar en el seu subsòl nous fragments de ceràmica de reflex metàl·lic. Aquestes troballes van confirmar definitivament que el corredor de l’Hospital era el corredor dels Escudellers.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

248

Página 248

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

Ja l’any 1985, es va fer una intervenció arqueològica en aquesta zona,1 amb l’objectiu de localitzar la muralla del segle xiv, que segons diverses fonts documentals es devia trobar en aquesta zona. Aquesta intervenció, molt puntual, només va permetre la recuperació de materials ceràmics del mateix estil que els de les anteriors troballes i no pogué detectar cap rastre de la muralla medieval.

1. La intervenció arqueològica Els treballs arqueològics es van desenvolupar de l’octubre de l’any 2000 fins a l’agost del 2003, i van comptar amb diverses intervencions de característiques diferents, segons les necessitats del moment. La realització de les intervencions va córrer a càrrec de personal de l’empresa Codex-Arqueologia i Patrimoni, amb el sufragi de l’empresa promotora Núñez i Navarro, i la col·laboració del Museu Municipal Salvador Vilaseca de Reus.2 Els treballs en el solar del Pallol començaren amb una prospecció, l’objectiu de la qual era detectar la presència de restes susceptibles de ser estudiades amb més profunditat. Com a resultat d’aquesta primera fase es va poder determinar que tan sols es conservaven restes en una quarta part del solar, concretament en el sector comprès entre el raval del Pallol i el carrer de Bages. Aquí es van documentar restes d’estructures de combustió, que es van interpretar com a forns de terrissa, part d’un abocador dels rebutjos procedents d’un centre de producció terrissaire i indicis de la possible conservació de la muralla del segle xiv.

1.1. La muralla (s. xiv) L’existència d’una fortificació que envoltava el nucli medieval de la ciutat, era una dada coneguda a partir de diverses documentacions conservades. Tanmateix, les seves restes havien estat identificades en diverses ocasions, en altres indrets del seu perímetre. Malgrat tot, es desconeixia la ubicació exacta en aquest sector, ni tampoc se sabia quin podia ser el seu estat de conservació. Aquesta muralla, que inclouria aquest sector urbà, fou bastida a l’últim terç del segle xiv i completa el recinte fortificat creat a partir de la repoblació dels segles xii-xiii, molt més reduït. La segona muralla definí bona part del traçat urbà del centre històric, és a dir, de molts dels carrers que configuren l’interior d’aquest recinte. Es tractava d’una muralla fortificada, amb 28 torres defensives separades entre si per uns 45 metres, aproximadament, i tres portes: una a l’extrem del carrer de Monterols, la segona al del carrer de la Font i la tercera en una de les torres del por1. Dirigida per Maria Adserias Sans. 2. Volem agrair la col·laboració del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus, així com la cessió d’algunes de les fotografies que il·lustren aquest article.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 249

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

249

tal Nou o de l’Hospital (és a dir, a tocar de la zona del Pallol). Se sap que aquesta muralla estava envoltada d’un vall que en el raval de Santa Anna tenia una amplada de 10 a 11 m i uns 4 m de profunditat. En aquell moment, però, la zona que ens interessa degué estar gairebé lliure d’edificacions, si més no d’acord amb les dades teòriques o documentals i arqueològiques que en coneixem. A finals del segle xvi es produeix un destacat creixement demogràfic a la ciutat. Aquest creixement es tradueix en una expansió constructiva que ocupa les zones fins aleshores deshabitades i que fins i tot sobrepassarà lleugerament el perímetre defensiu. Un plànol anònim de l’any 1631 (Vilaseca, 1964) presenta el sector que ens interessa totalment ocupat per cases, llevat d’uns quants patis a l’interior de les illes formades per uns carrers amb un traçat pràcticament idèntic al que s’ha conservat fins avui. Després de la Guerra dels 30 anys de mitjan segle xvii, que significà una aturada en el creixement poblacional i urbanístic de la ciutat, les muralles deixaran de ser en la pràctica una construcció de caire militar-defensiu i quedaran finalment integrades en els habitatges. Al segle xviii es produí l’embranzida urbana definitiva de Reus. Un detallat plànol de 1750 (Vilaseca, 1964), fet per l’arquitecte Miguel Moreno, demostra gràficament el grau d’urbanització de la zona del Pallol i les rodalies de l’antic Hospital. La trama urbana del sector que ens interessa ja es mantindrà gairebé inalterable, tot i els successius enderrocaments de vells edificis i la consegüent erecció dels nous. Al llarg del segle xx s’han anat identificant diferents trams de la muralla medieval, que han confirmat les dades documentals que es tenien. No obstant això, són ben poques les restes ben identificades que coneixem avui dia d’aquesta estructura, ja que en molts casos no comptem amb cap documentació gràfica de les troballes. Les referències bibliogràfiques són molt escasses, pràcticament limitades al llibre de Lluïsa Vilaseca (Vilaseca, 1964), i a l’opuscle d’Ezequiel Gort (Gort, 1979), el qual ofereix una planta esquemàtica de la ciutat amb la situació de les restes exhumades fins al final de l’any 1978. Les excavacions arqueològiques fetes al solar del Pallol han modificat la situació de la muralla que es proposava en aquesta darrera obra, dada que a partir d’aquest moment s’haurà de tenir en compte a l’hora de definir la trama urbana medieval. El tram posat al descobert recentment al solar del Pallol és, tot i la seva poca alçària, el més llarg i el més ben conservat del que coneixem del recinte emmurallat. Aquest tram abraça uns 55 metres i s’hi obren dues de les vint-i-vuit torres defensives que devien conformar tot el perímetre, les quals es troben separades entre si per un tram de mur de 33,5 m. L’amplada mitjana del mur és d’1,5 m, mesura que es manté en les parets de les torres, i l’alçària conservada oscil·la entre els 0,9 i 1 m, dimensions que en les torres varien fins assolir els 1,9 m. La construcció d’aquesta estructura es va fer retallant els nivells geològics, i encofrant les parts superiors, amb un parament de maçoneria, és a dir, pedres lligades amb argamassa. No obstant això, els angles exteriors de les torres estaven reforçats amb carreus de pedra, com és habitual en les construccions d’aquest tipus.


Tribuna Arq. 2004-4

250

17/10/06

17:33

P谩gina 250

Ester Ram贸n, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

Figura 1. Planta de la zona excavada en extensi贸, entre els ca


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 251

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

rrers de Bages i de l’Hospital i el Raval del Pallol. (CODEX)

251


Tribuna Arq. 2004-4

252

17/10/06

17:33

Página 252

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

L’estat de conservació és bo, únicament es veu afectada en alguns trams per estructures posteriors, que més que destruir-la, aprofitaren el mur medieval. La façana de les edificacions bastides amb posterioritat, que formaven el límit del desaparegut carreró de l’Hospital, bé s’adossaven a la muralla o bé se situaven al damunt, utilitzant-la com a fonamentació. Únicament amb l’extracció de totes aquestes construccions posteriors es va poder observar la totalitat del pany conservat.

Figura 2. Vista general de la muralla del s. XIV. (FOTO CODEX)


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 253

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

253

Es tracta d’un mur corregut que conforma les torres, de manera que aquestes estan obertes per la zona de l’interior de la fortificació, obertura que es va tancar per un mur de menor amplada. A la part superior del tram de muralla conservat s’ha detectat un seguit de canalitzacions que sens dubte devia servir per drenar les aigües del sector interior del recinte, cap a l’exterior. Ja a l’exterior del recinte, just davant de la muralla es documentà un pendent vers al nord, que es va interpretar com l’inici del vall que s’obriria davant de la muralla, farcit amb gran quantitat de rebutjos ceràmics. Així, es va poder constatar que —en el moment de gran producció dels tallers ceràmics— els rebutjos procedents de cuites defectuoses s’abocaven a l’exterior del recinte emmurallat tot cobrint el vall, el qual aleshores ja no tenia funcions defensives. La primera de les torres localitzades, anomenada Torre Mallol,3 és de forma quadrangular i té unes dimensions exteriors de 4,7 m de llarg i 4,4 d’amplada, i conserva un total d’1,40 m de profunditat, dels quals 0,6 m formaven part del parament superior i uns 0,8 de fonamentació. La seva construcció ressegueix el desnivell natural del terreny i presenta un reforç de carreus de pedra lumaquel·la als angles externs, mentre que la resta és de maçoneria i presenta una banqueta de fonamentació ben definida de 0,8 m. La segona de les torres localitzada es coneix com a Torre de P. Franci i, segons les fonts, estava situada al costat d’una de les portes d’accés a la ciutat, de manera que formava part de la mateixa estructura del portal. Aquesta torre és també de forma quadrangular i mesura 6,1 m d’amplada i 4,3 de profunditat. La potència constructiva d’aquesta torre és similar a l’altra, d’aproximadament 1,75 m en l’angle més proper al carrer de l’Hospital. Aquest costat extern de la torre no ha estat possible rebaixar-lo a causa del fet que hi ha la vorera del carrer en ús. En retirar totes les estructures d’època moderna que ocupaven el sector intern del recinte, va ser possible identificar una estructura de les mateixes característiques constructives que la muralla —maçoneria de pedres i argamassa— que es perllongava des del mur extern de la torre, paral·lelament al carrer de l’Hospital. Aquesta estructura manté la mateixa amplada que el mur de la torre (1,5 m) i es perllonga d’aquest uns 2 m. Ateses aquestes característiques es va interpretar com les restes del portal, que es devia situar lleugerament més interior que la torre. Si considerem les dades aportades per les fonts documentals, el portal que apareix en els gravats del segle xix requeria un basament sòlid i extens, i les restes documentades per la nostra intervenció s’adaptarien a l’estructura d’aquest portal. A l’altre costat del carrer de l’Hospital, es devia situar el basament oposat del portal, que devia estar lligat a la muralla. Segons les restes arquitectòniques conservades, es tractava, doncs, d’un portal, segurament amb doble portalada, flanquejat en un dels seus extrems per una torre quadrangular.

3. Nom del propietari d’aquesta estructura a la segona meitat del segle xvi.


Tribuna Arq. 2004-4

254

17/10/06

17:33

Página 254

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

1.2. El barri dels escudellers (segles xvi-xvii) A l’igual que a les altres ciutats, en aquesta època els escudellers, ollers i cantarers de Reus estaven agrupats en un gremi. Malauradament són molt poques les referències documentals conservades de les activitats d’aquest gremi. En canvi, sí que comptem amb abundants cites referents a diferents aspectes de la vida d’aquests artesans, conservades en diferents arxius de la ciutat, que van ser buidats i publicats per L. Vilaseca (Vilaseca, 1964). Aquestes dades constitueixen una inestimable font per conèixer la distribució dels tallers terrissaires en l’espai urbà, les diferents genealogies, el tipus de transaccions fetes etc., en definitiva per complementar les dades aportades per les intervencions arqueològiques. A partir d’aquestes fonts, podem situar el barri dels escudellers entre els carrers de Santa Anna i el portal de l’Hospital. Molts d’aquests artesans apareixen citats com a residents al carrer Bages, i entre aquests, en tenim tres ben localitzats, ja que són propietaris d’una de les torres de la muralla. Aquestes torres eren adscrites a cens als propietaris dels habitacles situats just al davant, és a dir, a l’altra banda del corredor de la muralla, el qual passava a constituir-se en pati del mateix propietari. En el tram de muralla paral·lel al carrer Bages hi devia haver tres torres la primera de les quals se situava en un sector no excavat, i des de 1561 era propietat de Francesc Ferrer, escudeller que apareix en diferents documents entre 1545 i 1596. La segona de les torres, situada entre la del Ferrer i la del portal de l’Hospital, és adscrita el 1562 a l’escudeller Rafel Mallol i correspon a una de les dues torres localitzades en el decurs de la nostra intervenció, per la qual cosa podem pensar que alguns dels forns de les proximitats podrien correspondre a l’obrador d’aquest escudeller. Els materials ceràmics recuperats en els nivells que obliteraven alguns dels forns situats al darrere d’aquesta torre, ens aporten una datació de segona meitat del segle xvi, la qual coincideix amb el moment en què aquest terrissaire estaria desenvolupant la seva tasca. Tenim constància de dos escudellers anomenats Rafel Mallol, pare i fill, que visqueren a Reus. Les primeres referències documentals de Rafel Mallol pare, es remunten a 1548, és a dir que visqué en els dos darrers terços del segle xvi. La seva prosperitat es tradueix en les notícies de diverses adquisicions de cases i terrenys, i la seva influència en la participació en afers de la ciutat, com a administrador o sagristà de l’església de Sant Joan de l’Hospital. Se sap que fou mestre del també escudeller Pere Franci, a qui vendrà el 1563 un corral al costat del carrer de l’Hospital. La darrera torre, que devia formar part del portal de l’Hospital, porta el nom de l’escudeller Pere Franci. Aquest, com ja hem comentat anteriorment, sabem que va ser aprenent de Rafel Mayol pare, amb el qual signà el debitori el 1552. Segurament és fill i germà de cantarers, i el trobem documentat entre 1552 i 1596. Sabem que, per tal de no molestar els veïns amb el fum produït pels forns, hagué de fer un seguit de reformes al seu obrador, les quals es poden confirmar arqueològicament. Altres escudellers documentats en aquest mateix període cronològic no presenten rellevància suficient per situar els seus obradors. Ja al segle xvii, apareixen nous escudellers documentats, com Pau Archs (o Arts), àlies Domenjo, que el 1606 ja es-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 255

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

255

tava instal·lat en la zona i que podria relacionar-se amb alguns dels forns localitzats, si atenem a les datacions dels materials recuperats al seu interior, i els indicis que ens aporten les fonts documentals respecte a la situació del seu obrador. Totes aquestes dades ens aporten una informació interessant que podem complementar amb tota la informació extreta de la intervenció arqueològica, que exposarem tot seguit.

1.3. Les estructures de combustió Durant la intervenció es van localitzar un total de 18 forns destinats al procés d’elaboració de les produccions ceràmiques característiques de la ciutat de Reus entre els segles xvi i xvii. Entre aquestes estructures s’han pogut definir tres tipus de plantes: els forns de boca trapezoïdal i cambra circular, els de planta trapezoïdal, i els de planta quadrangular. Una vegada les estructures de combustió van estar tan degradades que no podien continuar funcionant, van ser utilitzades com a abocadors dels rebutjos de produccions defectuoses.

1.3.1. Forns de cambra circular i boca trapezoïdal Hem comptabilitzat un total de 10 estructures d’aquest tipus. La seva morfologia consisteix en una boca trapezoïdal que enllaça amb una cambra circular, la qual presenta una banqueta adossada que s’adapta a la forma circular de la cambra. Són estructures retallades en el nivell geològic aprofitant el retall en les parts inferiors, tot i que, excepcionalment en algun forn, la banqueta presenta un cos intern de maons i un arrebossat de fang, que ha agafat consistència com a resultat de les contínues coccions. A partir de la banqueta s’inicia la construcció de maons que arriben fins a la part superior. La boca en canvi, a causa de les funcions a les quals estava destinada, presenta una major potència de parets amb maons, i s’hi documenten les restes d’alteracions a causa d’una forta combustió, així com reparacions efectuades a causa d’aquestes, en un intent d’allargar el període d’utilització dels forns. Aquestes reparacions consisteixen en la construcció de nous murs frontals, nous terres o, fins i tot, la construcció d’un altre forn, aprofitant parts de l’antic. Sembla evident, doncs, que la combustió de la llenya es devia fer a la boca, on s’han documentat restes de cendres i carbons, mentre que els materials ceràmics es devien apilar a la cambra. Aquests tipus de forns són de dimensions variables, entre 1,5 m i 4,5 m de longitud, tot i que predominen els de grans dimensions. En alguns casos no s’ha documentat cap tipus de construcció, sinó que, únicament, corresponen al retall efectuat per a la posterior realització del forn pròpiament dit que, per causes desconegudes, no es va arribar a produir, i el retall s’utilitzà com a abocador de materials ceràmics.


Tribuna Arq. 2004-4

256

17/10/06

17:33

Página 256

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

En dos casos, forns d’aquest tipus van ser aprofitats per a una nova construcció. Del primer s’aprofità la cambra circular per a una nova estructura amb un canvi d’orientació, paredant la boca original i obrint una obertura de la part frontal de la cambra en la qual es va construir una nova boca orientada en sentit invers. En l’altre cas, es va aprofitar l’estructura d’un forn per construir-ne un de més petit a l’anterior. Els paral·lels més propers d’aquest tipus el trobem a Tarragona, en una intervenció feta a l’Antiga Audiència, on es va localitzar un forn de les mateixes característiques que els recuperats a Reus, amb una reparació. El diàmetre original d’aquest forn era de 2 m, reduint-se a 1,6 m amb la reparació. No obstant això, els seus excavadors li confereixen una datació de mitjan segle xv (Piñol, 2000).

Figura 3. El forn I. Exemple de forn de cambra circular i boca trapezoidal. (FOTO CODEX)


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 257

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

257

1.3.2. Forns planta trapezoïdal Dintre d’aquest grup hem identificat un total de cinc estructures, una de molt afectada per les construccions modernes. Es tracta d’estructures, a l’igual que les anteriors, construïdes retallant els nivells geològics, els quals s’han aprofitat a les parts inferiors, mentre que les superiors presenten una construcció de maons. En alguns casos s’han pogut documentar restes d’una coberta que es redueix a petites arcades de maons.

Figura 4. El forn XV. Exemple de forn de planta trapezoidal, amb restes de la graella. (FOTO CODEX)


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

258

17:33

Página 258

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

La seva forma és, com ja hem dit, trapezoïdal, amb l’extrem més curt arrodonit, en el qual devia estar situada la boca, i el més ample rectilini, on es disposava la cambra de cocció, amb una banqueta o una graella adossada. Podem diferenciar dos subgrups que presenten una sèrie de diferències morfològiques, en funció de les seves dimensions. Tres dels forns, la longitud dels quals no depassa els 2,2 metres, tenen una banqueta en l’extrem frontal de la cambra. Els altres dos, amb una longitud de 3,3 i 5 metres, presenten els contraforts per suportar una graella, de la qual se’n conserven restes en un d’ells.

1.3.3. Forns de planta quadrangular Dintre d’aquest grup hem inclòs tres estructures molt erosionades, que presenten una planta, bé quadrada, o rectangular. Com la resta, han estat retallats en els nivells geològics, i presenten restes, molt malmeses, de construcció amb maons. En aquests casos, la seva degradació, i la poca potència conservada no permet definir espais diferenciats.

2. Els tallers L’existència d’un barri artesà de producció ceràmica és conegut a Reus tant per les fonts documentals com per la recerca arqueològica. Aquest barri devia estar situat fora del nucli d’habitatges, però en les proximitats i ben comunicat amb el primer. També destaca la proximitat de recursos aqüífers, indispensables per a les activitats terrissaires, que a Reus estaven documentats per la presència de pous als voltants d’alguns forns, els quals en ser desestimats van ser utilitzats com a abocadors dels rebutjos ceràmics.4 En el moment d’establir aquests centres productors terrissaires, aquesta zona pròxima al mur defensiu devia estar desocupada i això permetia, doncs, disposar d’espai suficient com per construir els diferents forns i les dependències necessàries per a l’elaboració de les produccions ceràmiques, com basses de decantació, magatzems per al fang ja depurat, torns, assecadors etc. A més, devien disposar d’un lloc on dipositar tots els rebutjos de les produccions defectuoses, que acostumen a formar un volum considerable. Els forns documentats a Reus, formaven part de diversos obradors dels quals es van conservar ben pocs vestigis. Entre aquests cal destacar algunes estructures de difícil interpretació, així com una petita bassa de decantació del fang de forma rectangular.

4. Els estudis geològics fets amb motiu de les obres imminents van posar de manifest l’existència d’una capa freàtica a 5 metres per sota de la cota de circulació actual.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 259

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

259

Pel que fa a la distribució sembla que els habitatges dels escudellers estaven situats al sector més pròxim al Carrer Bages, on la cota del nivell geològic és més elevada, i possiblement fou objecte d’un aplanament posterior per construir-hi nous edificis i, en canvi, els forns i obradors es devien trobar en la zona immediata al carreró de l’Hospital, abans conegut com corredor dels Escudellers. Un altre dels elements detectats durant les excavacions van ser els abocadors on es llançaven els rebutjos ceràmics. El més important és el gran abocador situat fora del recinte emmurallat, que devia aprofitar el vall de la muralla medieval ja en desús. També es documentaren alguns retalls que van ser reomplerts amb materials, així com nivells formats per rebutjos de materials i eines a l’entorn d’alguns forns. Finalment, ja hem comentat la utilització de les estructures de combustió per a aquesta finalitat: quan després d’un ús perllongat la seva estructura resultava greument afectada de manera que impedia les funcions de cocció de les peces, s’abandonaven i eren aprofitades per abocar-hi les peces que havien resultat defectuoses en altres fornades. També hem de considerar dintre d’aquest apartat, l’existència dels pous que apareixen relacionats amb la majoria de forns. Alguns d’aquests pous van aparèixer farcits amb materials de les mateixes característiques que les dels forns als quals es troben associats.

2.1. Les produccions de Reus L’existència d’una producció característica de la ciutat de Reus, ens venia definida per diferents fonts documentals en les quals s’esmenta abundantment el terme obra de Reus diferenciant-la d’altres produccions com la pisa o l’obra de Melica.5 També ens parlen de l’obra de terra o per al foc, que sens dubtes correspon als recipients de ceràmica comuna o vidrada. La intervenció feta en aquest sector del solar ens ha confirmat aquestes dades documentals. En els nivells de l’abocador, així com a l’interior dels forns inutilitzats, s’ha recuperat una gran quantitat de peces desestimades de ceràmica fina, o vaixella de taula i, en menor quantitat, de ceràmica comuna o envernissada.

2.1.1.

La vaixella comuna

Dintre de la vaixella comuna trobem representades les formes funcionals característiques, que van des dels contenidors com poals o càntirs, passant per gibrells, cassoles o greixoneres, fins a les formes de taula com plats o gerres de diferents dimensions. Aquestes formes apareixen tant en ceràmica comuna oxidada o reduïda, 5. Obra de Màlaga.


Tribuna Arq. 2004-4

260

17/10/06

17:33

Página 260

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

com amb una coberta vidrada verda, marró o melada. Dintre d’aquest grup cal destacar la presència d’un bon nombre de morters de costelles, que es troben relacionats amb la producció ceràmica, ja que presenten abundants restes de frita tant al seu interior com a les vores. Aquestes produccions apareixen en els forns que ens aporten una datació ja de segle xvii, és a dir, que si bé originalment els obradors establerts en aquest sector serien fonamentalment d’escudellers, posteriorment les produccions es diversifiquen i s’instal·len a la zona ollers i cantarers.

2.1.2.

La vaixella fina o de taula

La vaixella fina constitueix el grup més abundant, dintre del qual podem diferenciar diverses produccions. En primer lloc, trobem un conjunt de peces elaborades amb argila generalment vermellosa, amb una coberta estannífera poc espessa, sota la qual es clareja la tonalitat de la pasta, i motius decoratius en blau. Les formes d’aquesta producció es redueixen a bols hemisfèrics, amb les vores més o menys reentrants i fons amb una anella de base ben marcada, o bé a plats i talladores de perfil rectilini, amb les vores generalment exvasades o, en pocs casos, reentrants, i una anella de base ben definida. Dintre dels motius decoratius, que sempre són en blau, podem observar dos estils. En primer lloc la sèrie comuna, que trobem als bols i als plats, en la qual acostuma a aparèixer una sanefa sota la vora formada per filets concèntrics, i un motiu central en què apareixen palmetes, estrelles, creus amb traç doble, serres o motius vegetals. La sèrie més luxosa, que trobem a les talladores, ofereix una decoració més abundant, que ocupa tota la superfície. En aquest cas, el motiu central més freqüent acostuma a ser una au amb el coll molt estilitzat. Aquestes peces recorden les produccions barcelonines que es documenten des del segle xv fins als inicis del xvii (Parera, 1997). A Reus, aquestes produccions apareixen en els nivells inferiors dels forns que es poden associar clarament amb el taller de Rafel Mallol, que funcionà durant la segona meitat del segle xvi. El grup més abundant, però, correspon a peces de pastes fines i depurades, de coloració blanquinosa, amb les cobertes estanníferes més espesses i ben aplicades, fet que aporta una major qualitat a l’acabament de les peces. Pel que respecta a les formes, són fonamentalment, escudelles i plats, de diferents tipologies i dimensions. Més esporàdicament trobem fragments que podrien correspondre a gerros, albarelos, i també podríem incloure en aquest grup alguns fragments de canelobres.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 261

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

261

3. Les formes 3.1. Escudelles amb anses d’orelletes És la forma més documentada, de la qual s’elaboraren diferents dimensions. Les podem trobar sense cap decoració, o també amb motius decoratius bé en blau o bé de reflex metàl·lic. Es diferencien també algunes variacions morfològiques, que respondrien a una evolució cronològica. Així els exemplars més antics presenten formes més obertes, i els fons lleugerament elevats, mentre que els més moderns tenen perfils més tancats i les bases acostumen a ser planes. Les anses d’orelletes, són fetes amb motlle i aplicades posteriorment al tornejament de la peça. N’hem documentat tres tipus diferents; les de forma semicircular, que acostumen a presentar una vora exterior, conseqüència de l’emmotllat, i que trobem majoritàriament en els exemplars més antics. En segon lloc, trobem les anses que, tot i mantenir la forma semicircular, tenen quatre lòbuls. Finalment, tenim les anses de forma triangular, que es divideixen en tres, cinc o set lòbuls, més o menys marcats, que són les més abundants en les peces que podem situar ja en ple segle xvii. En alguns exemplars, molt esporàdics, hem documentat dues anses oposades verticals, que s’apliquen des de la vora, ocupant el terç superior de la peça.

3.2. Escudelles sense anses Un altre grup identificat són bols hemisfèrics, que sempre presenten una anella de base més o menys pronunciada. Aquestes bases poden ser de dos tipus, bé amb el fons extern elevat, de manera que es diferencia el fons, o bé amb el fons totalment pla, que dóna un aspecte massís. Pel que respecta a les decoracions, fonamentalment són de reflex metàl·lic, i amb motius geomètrics, tot i que molt esporàdicament es documenten alguns exemplars decorats en blau.

3.3. Escudelles amb ala És una forma poc representada. Corresponen a recipients hemisfèrics, amb els llavis aplanats horitzontals i bases planes o lleugerament elevades, sense anella de base o peu, que presenten decoracions fonamentalment amb motius en reflex metàl·lic.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

262

17:33

Página 262

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

3.4. Bols-servidores amb llavi engruixit Aquesta és una forma poc habitual, que correspon a recipients hemisfèrics, oberts a la vora i amb els llavis exvasats i engruixits, i amb una anella de base ben diferenciada, que acostumen a presentar motius decoratius en blau.

3.5. Plats i servidores de perfil rectilini Es tracta de plats o servidores generalment de poca fondària, que presenten el seu perfil rectilini, amb la vora més o menys exvasada. Acostumen a presentar el fons elevat, de vegades amb un òmfal ben definit al fons intern, i ocasionalment plans. Una variant d’aquests presenta la vora elevada, que forma un angle ben marcat amb la paret. Pel que respecta a les decoracions documentades en aquestes peces sempre són de reflex metàl·lic, o en alguns casos de reflex combinat amb blau. Es documenten en els forns de cronologies més antigues.

3.6. Plats i servidores amb ala Quant als plats i servidores amb ala ben diferenciada, aquesta acostuma a ser proporcional a les dimensions de la peça. En els plats, l’ala és mes reduïda i presenta un perfil còncau, rectilini o convex, i els fons són plans, lleugerament elevats, o amb una petita cavitat central al fons extern. Les peces de dimensions més grans tenen una ala també més gran, que en ocasions presenta motius en relleu, entre els quals es poden diferenciar gallons o gatells de raïm. Els fons d’aquestes peces més grans presenten una anella de base o peu ben definit. A més de tot aquest ventall tipològic s’han recuperat exemplars d’altres formes, com els albarelos, les vidrioles o els canelobres. També eren freqüents altres peces fetes amb motlle, com les piques d’aigua beneïda, que presentaven un receptacle per contenir l’aigua, i una representació de la crucifixió. S’han recuperat alguns d’aquests motlles així com exemplars que representen frares o dames amb la indumentària característica de l’època o també xiulets amb forma de colom o de gos.

4. Les decoracions Pel que fa a les decoracions, hem documentat tres grans grups, les decoracions de reflex metàl·lic, les de blau cobalt i les policromes. Les decoracions de reflex metàl·lic les trobem generalitzades pràcticament a totes les formes, amb motius variats. En general es tracta de diferents motius vege-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 263

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

263

tals o geomètrics, de vegades alternats. Són abundants per exemple els motius geomètrics fets amb pinzell múltiple. Generalment la decoració ocupa tota la superfície interna, distribuïda de forma radial des d’un motiu central emmarcat en un cercle, un quadrat, un pentàgon o un octàgon. També apareixen motius decoratius que embolcallen tota la superfície interna. Les decoracions de les superfícies externes, en canvi, són de línies i filets concèntrics o motius curvilinis que ocupen tota la superfície. Els orígens de la decoració de reflex se situarien al segle ix a l’Orient mitjà, des d’on arribaria a Al-Andalus, on es farà una producció acurada i de gran qualitat. Les fórmules i les tècniques del daurat, arribaran a les terres valencianes, i assoliran una important difusió. Ja al segle xvi alguns mestres s’establiran a Barcelona, des d’on començarà una nova etapa de la producció. A partir del s. xvi fins a mitjan xvii, la ceràmica de reflex metàl·lic produïda a Catalunya adquireix força importància, sense oblidar els contactes amb València i Muel. Les produccions barcelonines es daten des dels inicis del s. xvi mentre que a Reus les datacions són des de mitjan aquest segle. Es coneixen dades de l’establiment contractualment d’obradors Barcelonins a Reus, que lògicament la farien a l’estil de Barcelona. Un grup poc representat són les peces amb motius decoratius en blau i en reflex metàl·lic, en les quals trobem elements vegetals o geomètrics, com ara les alafies.

Figura 5. Materials procedents de l’excavació. Escudelles de reflex metàl·lic. (FOTO MASVR)


Tribuna Arq. 2004-4

264

17/10/06

17:33

Página 264

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

En aquests casos la tonalitat blava és clara i diluïda i els podem situar dins del segle xvi. Les decoracions en blau, que constitueixen l’altre gran grup decoratiu, apareixen representades en totes les formes elaborades. Podem diferenciar, però, diferents produccions. En primer lloc, l’anteriorment descrita, que apareix en bols i plats o servidores de perfil rectilini, que presenten una decoració a l’estil de les produccions barcelonines dels s. xv i xvi, caracteritzades per una capa de vernís estannífer poc espès i una tonalitat diluïda, amb motius senzills de línies i pinzellades aïllades. La major part, però, corresponen a peces que presenten els mateixos motius tant si es tracta de plats com d’escudelles, sempre amb una tonalitat blava fosca i espessa. L’esquema decoratiu consta d’un motiu central, emmarcat en un cercle, que pot ser tant vegetal com una composició geomètrica, i una orla, en la qual trobem motius variats des de les característiques ditades, espigues, salsitxes dobles lligades, etc. Les plates o talladores acostumen a presentar una decoració més complexa, tot i que no són tan abundants. Tot seguit trobem una sèrie de peces, plats i bols de llavi engruixit, que combinen motius en blau i en verd, recordant les produccions de Muel. Aquestes peces acostumen a presentar diverses línies concèntriques a la vora, una de les quals és ondulada. El grup més nombrós de les decoracions policromes però, són les que combinen motius en blau, groc i verd. Els motius decoratius són molt similars als de les decoracions en blau, fins al punt que en alguns exemplars l’orla és blava i el fons policrom. Aquestes decoracions les trobem fonamentalment en plats petits o mitjans, i més rarament en escudelles d’orelletes.

Figura 6. Materials procedents de l’excavació. Plats amb decoració en blau. (FOTO MASVR)


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 265

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

265

Les peces decorades amb blau i groc estan documentades a Barcelona a les darreries del segle xvi, un segle més tard que a Sevilla, on arriben ràpidament les idees italianes. Alguns autors pressuposen la instal·lació d’algun obrador a Barcelona o a un altre lloc de Catalunya, que practiqués aquesta tècnica tot i que l’escassetat de materials recuperats a Barcelona fan pensar en una producció esporàdica (Telese, 1991, 21).

5. Consideracions finals Així doncs, la intervenció feta en aquest sector del solar ens ha confirmat diferents dades de les quals teníem constància a partir de les fonts documentals. En primer lloc, la ubicació exacta de la muralla bastida a la ciutat de Reus al segle xiv, la qual havia quedat emmascarada per l’existència del carreró de l’Hospital, avui dia desaparegut. Fins ara coneixíem algunes dades documentals, però com a resultat dels treballs d’excavació hem pogut conèixer aspectes constructius d’aquesta estructura. El segon aspecte interessant confirmat amb la nostra intervenció, és l’existència d’un extens barri de productors de terrissa, del qual es tenia constància per diverses fonts documentals, així com per la trobada esporàdica de materials ceràmics. La trobada d’un total de divuit estructures de combustió, ens ha permès d’establir una tipologia d’aquestes estructures, així com la distribució dels habitatges i dels centres de producció. El fet que no s’hagi detectat cap resta, ni material ni arquitectònic, anterior, fa pensar que tal i com semblava reflectit en les fonts documentals, la primera ocupació d’aquest sector fou l’establiment del barri dels productors terrissaires. D’altra banda, el gran volum de materials recuperats, procedents dels diferents rebutjos, ens permeten analitzar les diferents fases de producció, les quals trobem àmpliament representades. Trobem peces que han estat desestimades després d’una primera cocció. D’altres presenten ja una capa de vernís estannífer que les prepararia per fer la decoració de reflex metàl·lic, i peces que resultaren defectuoses després de la darrera cocció, quan ja havien estat decorades. Com a elements directament relacionats amb la producció ceràmica, s’han recuperat gran quantitat d’atifells o trespeus, restes de les plaques separadores, peces per fer proves de cocció de l’esmalt vidrat, o morters amb restes de la «frita» per a fer el vidrat. Pel que fa als problemes de cocció documentats, s’han recuperat des de peces rebutjades per mala cocció en la primera fase, per problemes de fissures, peces que han patit una cocció reductora o peces ja decorades, amb un excés de cocció, entre d’altres. Un altre aspecte interessant és la possibilitat de contrastar les dades documentals amb les obtingudes a la intervenció arqueològica. Un exemple seria la constatació de relacions entre els obradors de Reus i els d’altres zones, com per exemple Barcelona. Són diverses les cites referents a mestres escudellers que ens parlen d’aquesta relació, com les que fan referència a Baltasar Oliver, escudeller documentat


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

266

17:33

Página 266

Ester Ramón, Ma del Carmen Carbonell, Pilar Bravo

entre 1544-1590, que el 1548 té com a aprenent Joan Tagell de Falset, «para que li age ensenyar ofici de scudeller segons ús y pràtiqua de Barchelona» i el 1574 es troba establert a Barcelona. També tenim documentades estades a Barcelona de l’escudeller Francesc Ferrer (documentat entre 1545 i 1596), que tornarà de la ciutat comtal el 1560. Un any més tard es troba perfectament assentat en les proximitats de la zona excavada, ja que li és adscrita a cens una de les torres de la muralla. Una altra cita ens indica que Rafel Pla, escudeller de Barcelona s’instal·la amb Francesc Teixidor el 1618 per aprendre. Entre el volum de materials recuperats destaquen una sèrie de peces que segueixen clarament pautes de les produccions barcelonines de les darreries del segle xv i els inicis del xvii, amb unes decoracions molt característiques en blau. També tenim constància de contactes amb els tallers aragonesos. Damià Torroja, pagès de Reus, firma un debitori amb l’escudeller Francesc Teixidor, per una quantitat d’escudelles per vendre-les al regne d’Aragó. Cal suposar que es coneixien les produccions que s’estaven fent en aquesta zona, ja que esporàdicament en algunes peces trobem decoracions policromes molt característiques dels obradors de Muel. Una altra dada curiosa és la constatació arqueològica de les reformes que, segons les fonts, ha de fer l’escudeller Pere Franci, per tal de no molestar els veïns. Aquest és un dels obradors que podem ubicar amb una certa seguretat, ja que devia estar al costat de la torre que li va ser adscrita a cens. En excavar el forn situat just al darrere de la torre de P. Franci, es va constatar que aquest havia patit una important reforma, un canvi d’orientació de la boca, la qual cosa es pot relacionar amb les notícies que ens aporten les fonts. Aquests serien tan sols alguns exemples. El volum de dades documentals, aparentment insignificants, però que en realitat aporten molta informació, juntament amb la magnitud dels resultats obtinguts de la intervenció arqueològica, requereixen un estudi més aprofundit que valori totes dues fonts alhora. Es tractava, doncs, d’una oportunitat única per conèixer aquestes produccions, ampliar dades tant del procés d’elaboració, com de les formes i motius decoratius elaborats en aquest centre i, fins i tot conèixer la periodització de les diferents produccions.

6. Bibliografia Ainaud, J. (1942) «Loza dorada y alfareria barcelonesa. Siglos XV- XVI». ABMAB núm. I, Barcelona 1942, p. 89-104. Ainaud, J. (1952) Ceràmica y vidrio. Ars Hispaniae, X . Madrid 1952. Algara, V.; Berrocal, P. (1993) «El taller de ceràmicas bajomedievales de la C/ València, nº 25, de Manises: espacios y producción». A: IV Congreso de Arqueologia Medieval Española. Tomo 3. Alicante, 1993, p. 869-877. Amigues, F. (1995) «La ceràmica valenciana. Sus técnicas de fabricación». A: Gerrard, CH. [et al.] (ed.) Spanish Medieval Ceramics in Spain and British Isles. Tempus Reparatum, BAR IS 610. 1995, p. 129-139.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 267

Excavacions arqueològiques al Raval del Pallol de Reus

267

Anguera, P.; Gort, E.; Mèlich, J. (1980 i 1984) Aproximació a la història de Reus, 2 vol. Reus 1980 i 1984. Batllori, A.; Llubià, L. (1974) Cerámica catalana decorada. Barcelona, 1974. Beltrán de Heredia, J. (1994) «Terminologia i ús dels atuells ceràmics de cuina a la baixa Edat Mitjana». A: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica. Barcelona 1994, p. 46-58. Cerdà, J. A. (1994) «La vaixella de pisa autòctona i la vaixella de pisa importada a la Barcelona dels segles xiv-xv». A: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica. Barcelona 1994, pàg. 59-62. Coll, J.; Pérez, J. «Aspectos de la técnica de fabricación de la ceràmica de Manises». IV Congreso de Arqueologia Medieval Española. Tomo 3. Alicante, 1993, p. 879-889. Gort, E. (1979) Les muralles de Reus. Reus, 1979. Gort, J. M.; Gort, E. (1987) Reus: la formació d’una ciutat. Reus, 1987. Loriente, A.; Oliver, A. (1992) L’antic Portal de la Magdalena. Lleida 1992. (Monografies d’Arqueologia Urbana; 4) Llorens, J. (1977) Plats i pots de ceràmica catalana. Barcelona, 1977. Marchesi, H.; Thiriot, J.; Vallauri, L. (1992) «El barrio de alfareros de Marsella en es siglo XIII: una transferència de tecnología». Boletín Arqueológico Medieval. [Madrid] (1992), núm. 6. p. 35-43. Mesquida, M. [et al.] (1987) Paterna. Una terrisseria dels segles XIII i XIV. Paterna, 1987. Padilla, J. I.; Vila, J. M. (1994) «Els oficis terrissers a la Barcelona de l’Edat Mitjana». A: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gótica. Barcelona, 1994, p. 63-66. Parera, M. (1997) «Materials per a l’estudi de la ceràmica de Barcelona decorada en blau (segles xiv- xvi)». A: XV Jornades d’Estudis Locals. Palma, 1997, p. 125-146. Piñol, L. (2000) «Baixada del Roser, 1-3 (Antiga Audiència)». Intervencions arqueològiques a Tarragona i entorn (1993-1999). Tarragona 2000, p. 233-242. Ramón, E.; Carbonell, M.C.; Bravo, P. «El barri dels escudellers de Reus. Excavacions Arqueològiques al raval del Pallol». A: II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Vol. I, p. 343-349. Sant Cugat, 2003. Riu, M. (1984) «La ceràmica popular barcelonina del segle xv. Aportació a l’estudi de les seves formes i marques». A: Ceràmica grisa i terrissa popular a la Catalunya medieval. Acta Medievalia. Annex 2. Barcelona 1984, p. 99-143. Telese, A. (1991) La vaixella blava catalana de 1570 a 1670. Repertori, catalogació i proposta per la seva nomenclatura. Investigació bibliogràfica sobre la Pisa hispànica. Barcelona 1991. Vilaseca, L. (1957) «El ‘Corredor dels Escudellers’». A: Reus. Semanario de la Ciudad. (12 enero 1957), p. 6. Vilaseca, L. (1964) Los alfareros y la cerámica de reflejo metálico de Reus de 1550 a 1650, 3 vol. Reus, 1964.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Pรกgina 268


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 269

Patrimoni arqueològic i medi natural: propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre1 MARGARIDA GENERA,2 AURELI ÁLVAREZ,3 ANNA GÓMEZ,4 BÀRBARA RAMÍREZ,4 JORDI GALINDO 5

Resum Presentació del projecte que inclou els resultats de les investigacions efectuades durant els darrers tres anys en l’establiment d’època protohistòrica dels Castellons a Flix (Ribera d’Ebre), on s’han localitzat traces d’antigues extraccions de pedra. La visita d’aquest jaciment es preveu dins de l’itinerari d’interès paisatgístic i natural al llarg del meandre de l’Ebre en aquesta localitat.

1. Introducció 1. 1. Presentació Exposem les línies generals del projecte que avui es troba en procés d’elaboració i que té com a objectiu la investigació, l’adequació i la difusió dels jaciments situats en el paratge dels Castellons (Flix, Ribera d’Ebre). Parteix del coneixement del territori on membres d’aquest equip hem treballat durant un període de temps molt llarg, fet que ens ha permès la identificació d’alguns 1. Agraïm al Dr. Molist la seva participació com a moderador d’aquesta conferència dins del cicle Tribuna d’Arqueologia 2003-2004. 2. Cap de la Secció d’Inspecció Tècnica i Programació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya 3. Professor titular de la Facultat de Geologia. Universitat Autònoma de Barcelona. 4. Membres de l’equip científic. 5. Geòleg PALAEOTHERIA SCP.


Tribuna Arq. 2004-4

270

17/10/06

17:33

Página 270

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Figura 1. Situació del conjunt arqueològic dels Castellons en la xarxa fluvial de l’Ebre.

dels aspectes específics que hi ha documentats en aquest sector de l’Ebre, que seran desenvolupats en la trama explicativa del jaciment a través de la seva museïtzació. Forma part d’un projecte de més gran abast adreçat a la Gestió integral del meandre de l’Ebre a Flix, elaborat per un equip multidisciplinari que interrelaciona l’arqueologia amb la reserva natural de fauna salvatge i l’espai de Sebes, a partir d’un únic pla d’actuacions que té per objectiu garantir la conservació dels elements naturals, històrics i paisatgístics, el qual inclou també l’adequació del conjunt dels Castellons. El nostre objectiu final serà, doncs, fomentar la sensibilitat a través d’una intensiva tasca pedagògica que contribueixi a la difusió dels autèntics valors continguts en el medi natural que es presenten íntimament lligats amb els propis del patrimoni arqueològic, sovint desapercebuts en un paisatge altament antropitzat, definit per una formació geomorfològica única en el riberal de l’Ebre català. Dins d’aquests paràmetres, les nostres recerques s’articulen en tres eixos fonamentals, a través dels quals es proposa el desenvolupament dels continguts temàtics següents: 1. La investigació del poblament comprès entre els actuals termes de Flix i Vinebre en aquest territori de l’Ebre.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 271

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

271

2. Les estratègies d’explotació dels recursos naturals: mineria, pedreres, camps conreables, punts aqüífers, etc. 3. L’Ebre com a font de vida, via de comunicació i transport de mercaderies que propicia les connexions i intercanvi d’idees vers l’interior/exterior a través del doble port maritimofluvial a Tortosa.

1. 2. Marc geogràfic i contextualització geològica de l’àrea estudiada L’Ebre, al seu pas pel terme de Flix defineix un meandre de sinuositat molt pronunciada de gairebé 5 km de longitud que delimita un espai per on s’ha anat expandint el nucli Figura 2. Situació del conjunt arqueològic urbà, a partir del que avui constidels Castellons i de les pedreres tueix el sector de l’estrangulació de la Boca Bovera. del lòbul. La transformació d’aquest curs fluvial és un fet geològicament demostrable del qual hi ha constància de barrancades i depressions reblertes per sediments d’edat plio-pleistocènica, ja que tot i que la xarxa primitiva apareix emmascarada pel paisatge actual, la configuració geomorfològica i l’existència de barrancs als voltants dels Castellons ens indiquen la presència d’un altre meandre de característiques similars a l’anterior reblert a partir del Pleistocè. Aquest fet ha propiciat l’existència de terrenys molt fèrtils per al cultiu, i que sens dubte no solament van ser aprofitats en època protohistòrica sinó que a més devien constituir un dels factors determinants d’aquest poblament, la valoració del qual es devia tenir en compte en la selecció d’aquest indret com a establiment humà. La desaparició d’aquesta corba fou la conseqüència d’un contacte tangencial de l’Ebre en tendir a prendre el camí més curt, i abandonar així l’antic curs. Això ens constata l’existència, ara fa més de dos milions d’anys, d’una sèrie de revolts continus en aquest tram del riu. En certa mesura, aquest fet ha quedat fossilitzat en el topònim de Flix, derivat del mot llatí flexus, flexió, curvatura, sinuositat, tret diferencial que s’ha arribat a convertir en tot un signe d’identitat d’aquesta població que justifica encara més la temàtica escollida, com a projecte marc. Així, doncs, el riu es troba encaixat dins una sèrie estratigràfica constituïda fo-


Tribuna Arq. 2004-4

272

17/10/06

17:33

Página 272

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Figura 3. Mapa geològic de la zona (font IGME).

namentalment per alternances de gresos i lutites de colors ocre i salmó d’edat oligocènica. Tant en la fotointerpretació com en el treball de camp en tota aquesta àrea excavada per l’Ebre, s’observen cicatrius d’esllavissada gravitacional de diversa entitat, desenvolupades sobre alternances de gresos i lutites. Concretament al sud del jaciment dels Castellons es localitzen dipòsits quaternaris constituïts per graves, sorres i còdols amb matriu sorrenca i amb llims sorrencs al sostre que s’han correlacionat amb la Terrassa 3 (Qt3), corresponent al Pleistocè Superior (ICC, 1999, vegeu l’annex de la cartografia geològica).

2. La investigació del poblament protohistòric en el meandre de l’Ebre a Flix 2. 1. El paratge dels Castellons Amb aquest topònim s’identifiquen un conjunt de terrenys que inclouen dos turons de 99,93 i de 108,89 metres sobre el nivell del mar respectivament, en el marge esquerre de l’Ebre, davant mateix del meandre. Estan separats per una petita vall molt afectada per diverses accions antròpi-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 273

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

273

Figura 4. Planta general del conjunt arqueològic dels Castellons.

ques; ambdues elevacions reuneixen una sèrie de condicions estratègiques amb defenses naturals, i punts de difícil accessibilitat amb un domini visual molt ampli, en una zona rica en recursos naturals: aigua abundant, terrenys conreables, existència de material petri de fàcil extracció i transport, argileres, minerals...

2. 2. Els aspectes toponímics del terme de Castellons Deriva del mot Castellum (castell o llogaret / vila a les muntanyes), el qual és indicador de l’existència de jaciment arqueològic, ben documentat en aquest sector de l’Ebre (Riba-roja, Ascó...), a més apareix molt relacionat amb establiments d’època protohistòrica, sovint de grans dimensions. 2. 3. Història de la investigació La primera notícia publicada sobre l’existència d’aquest jaciment remunta a l’any 1979 moment en què es feia referència a la conservació de restes d’estructures constructives relacionades amb materials d’època ibèrica, localitzades durant unes pros-


Tribuna Arq. 2004-4

274

17/10/06

17:33

Página 274

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Figura 5. Vista aèria de Castellons I (primer pla) i Castellons II (al fons).

peccions fetes a mitjan els anys setanta en el tram final de l’Ebre entre l’aiguabarreig a Faió i la desembocadura (Genera, 1979, 1982). L’any 2000, es va fer una intervenció en uns terrenys al peu de Castellons II (vegeu planta) per comprovar l’existència de restes arqueològiques, abans de la construcció d’una bassa de la comunitat de regants que, en un principi estava previst ferho en un dels punts més alts de Castellons I. D’aquesta manera, es va evitar que l’obra no afectés el patrimoni arqueològic existent, sense perjudicar els pagesos dels voltants (Genera, 2001, 2002). Posteriorment, entre els anys 2001 i 2003,5 hem fet una sèrie d’intervencions en els dos turons que, tal i com hem dit abans, hem denominat provisionalment Castellons I i Castellons II. L’objectiu principal d’aquesta primera etapa d’intervencions ha estat la recollida de dades que considerem imprescindibles per poder elaborar un projecte d’investigació de més gran abast a llarg termini i alhora poder convertir aquest conjunt en visitable dins les rutes de l’Ebre, en especial en la que ja hi ha dins d’aquest terme, d’interès paisatgístic i natural, abans esmentada. 5. Memòries inèdites dipositades al Servei d’Arqueologia. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 275

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

275

En síntesi els treballs fets fins ara han estat: 1. El desbrossament i la neteja dels dos turons. 2. La identificació de la totalitat de les estructures visibles així com la seva documentació gràfica. 3. Un sondeig estratigràfic al turó de Castellons I (campanya de l’any 2002) i un a Castellons II (campanya de l’any 2003). 4. L’aixecament topogràfic general. 5. Filmació d’un audiovisual. 6. Prospeccions i mostreigs de les àrees d’extracció de materials petris. Actualment ambdós turons gaudeixen de la protecció jurídica de BCIL.

2.3.1. Castellons I Presenta una plataforma, de 3.000 m2 aproximadament, avui ocupada per matolls amb restes de conreus recents. Cap al sud-est apareixen nombroses filades de murs que delimiten dues habitacions rectangulars d’una longitud d’uns 3 m i una amplada que oscil·la entre 1,5 i 2 m. En el sondeig practicat en el centre del turó hem observat l’existència d’un nivell superficial, on apareix un sediment argilós amb restes d’humus que cobreix les estructures muràries que corresponen al moment d’amortització del darrer poblat. Aquest turó ha estat molt afectat per diverses actuacions d’època moderna. A part de les destruccions relacionades amb trinxeres de la Guerra Civil, la construcció de canals per al reg ha suposat una forta agressió, juntament amb la instal·lació de la línia elèctrica, que també hi ha contribuït.

2.3.2. Castellons II Monticle situat davant mateix de Castellons I que presenta una àmplia esplanada d’uns 5.000 m2. Les afectacions evidents que ha patit també aquest conjunt, en molts casos han distorsionat i emmascarat la seva fisonomia original. L’existència d’una trinxera de la Guerra Civil, que creua el jaciment des de l’extrem sud fins gairebé el nord, vorejant-lo pel costat oest davant el riu, amb un control total de la població de Flix, que en aquell moment va constituir un objectiu militar de primer ordre, ha representat la destrucció almenys parcial de tots els àmbits situats en aquesta àrea. Per aquest motiu abans de començar els treballs de desbrossament es va haver de retirar el material bèl·lic que es trobava encastat en el vessant est, on es va localitzar una bomba encara per explosionar. L’altre element negatiu per les restes ha estat una torre d’una línia d’alta tensió en el bell mig del jaciment, la instal·lació de la qual comportà l’obertura d’un camí que afectà una bona part de les estructures.


Tribuna Arq. 2004-4

276

17/10/06

17:33

Página 276

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Figura 6. Castellons II. Vista general.

No obstant tot això, durant les intervencions fetes en els tres darrers anys hem comprovat l’existència d’un gran nombre d’estructures i s’han posat al descobert una trentena d’àmbits en la construcció dels quals s’hauria utilitzat el parament de tovot per completar els sòcols fets de pedra. Dins de tot el conjunt, hem diferenciat dos grans grups d’estructures: — Les que correspondrien a l’hàbitat pròpiament dit amb vestigis de totes les activitats derivades. — Les relacionades amb els elements defensius A més, a l’extrem nord hi apareixen uns retalls a la roca de forma esglaonada, fet que ens indica un possible accés al poblat que hauria quedat prou protegit en traspassar per dos grans blocs de pedra caiguts de forma natural que presenten alguns paral·lelismes semblants en altres poblats ibèrics en territoris veïns. En general, la característica comuna de totes aquestes estructures constructives, és l’aprofitament i adaptació al terreny natural fins i tot en els sectors de fort pendent. Les defenses s’edifiquen a partir de la roca viva, més o menys arranjada, i s’emmotllen a la topografia del turó en forma de talús. Així mateix, les estructures relacionades amb els panys de muralla comencen en el punt on trobem una construcció de planta aproximadament circular que hem atribuït a una possible torre i van resseguint per tot l’àrea est, que en realitat resulta la


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 277

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

Figura 7. Castellons II: vista aèria.

Figura 8. Vista de part del meandre de Flix des de Castellons II.

277


Tribuna Arq. 2004-4

278

17/10/06

17:33

Página 278

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Figura 9. Castellons II. Detall de l’àrea est amb estructures d’habitació.

Figura 10. Castellons II. Detall dels àmbits.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 279

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

279

Figura 11. Els conglomerats oligocens constitueixen un relleu positiu, que ressalta respecte les alternances de lutites i gresos de l’entorn. Aquest ressalt ha estat aprofitat per bastir-hi el poblat dels Castellons.

més vulnerable de tot el jaciment fins a l’accés abans esmentat. Tot i que només s’hagi posat al descobert la filada superior, i encara solament en alguns trams, comprovem que presenta un parament múltiple que supera els 1,20 cm de gruixària. Possiblement hauria tingut unes funcions de tipus defensiu. Pel que fa a l’elaboració de la pasta del tovot hem observat la presència de restes de batuda de cereals, residus d’ordi vestit, indicador d’un gran excedent cerealístic i la utilització d’aigües superficials però potables. En l’àmbit 11 s’han conservat restes d’estucs pintats que presenten una gamma cromàtica que comprèn diferents tonalitats de roig i blanc. En aquest mateix espai s’ha recuperat un molí amb traces de midó i pellofes de blat i ordi. A la visera rocosa que es troba cara al riu hi ha visibles una sèrie de marques fetes per l’extracció de carreus, així com algunes perforacions que es poden relacionar amb la mateixa activitat.


Tribuna Arq. 2004-4

280

17/10/06

17:33

Página 280

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Figura 12. En primer terme, a la part inferior de la fotografia, s’observen a l’escarpament els conglomerats sobre els quals se situa el poblat dels Castellons. A la part topogràficament més alta, s’observa un nivell de gresos. Entre els gresos i els conglomerats hi ha una intercal·lació de lutites de color salmó.

Figura 13. Castellons II. Traces d’antigues extraccions de pedres.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 281

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

281

Figura 14. Castellons II. Marques de delimitació de carreus realitzades en un bloc de gres desprès de la zona topogràficament més alta del poblat, i situat una mica per sota.

2.3. Material ceràmic El material arqueològic provinent de les intervencions efectuades al jaciment dels Castellons II, en conjunt es caracteritza per la seva heterogeneïtat. Gairebé tot el material recuperat pertany a diferents tipus ceràmics amb una menor presència d’altres materials (utillatge lític, fauna, malacologia...) que representen un 2% de la mostra recollida. La varietat tipològica representada ha permès documentar un ampli repertori ceràmic que comprèn terrissa feta a mà, grans contenidors, ceràmica comuna, ibèrica pintada, importacions (de filiació fenícia, taller de Roses, àtica i campaniana). Aquest material, tot i ser provinent del nivell de superfície, ens permet fer una primera proposta cronològica. Pel que fa a l’estudi quantitatiu observem el següent: — El predomini de la ceràmica comuna al torn, majoritàriament de cocció oxidant i de filiació ibèrica. — La presència de grans contenidors, que representen el 89% de la mostra recollida. — L’escassa presència del material d’importació. Referent a aquest darrer grup, observem la presència de ceràmica àtica i ceràmica de vernís negre, d’aquesta tipologia pertany a les formes del Taller de Roses i Campaniana A, tot i que també es documenta algun fragment indeterminat de Campaniana B i derivades.


Tribuna Arq. 2004-4

282

17/10/06

17:33

Página 282

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Làmina 1. Material ceràmic de Castellons II.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 283

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

283

Ceràmica grisa ibèrica o de la costa catalana, i altres produccions de vaixella de taula pròpies del món ibèric. Ceràmica comuna romana, en aquest conjunt s’hi poden incloure les ceràmiques conegudes com a parets fines, i la vaixella de cuina. Un altre grup pertany als grans recipients: les àmfores de filiació ibèrica i púnica, de cronologia més àmplia. Ceràmica àtica, representada per un sol fragment, una nansa d’un kylix. Ceràmica de vernís negre del taller de Roses, 3 fragments informes, Ceràmica de vernís negre, tipologia a la qual pertanyen les formes de Campaniana B i les imitacions, amb una cronologia del ii-i aC. També s’han recuperat 3 fragments de Campaniana A informes. Dins del grup de la ceràmica comuna al torn, s’ha considerat el conjunt de fragments pertanyents a vasos sense distinció de cocció (oxidant o reductora), i que inclou els grans contenidors, i altres objectes amb diferents tipus d’acabats i decoracions (engalba, pintat, etc.). Entre les formes representades hi hem distingit les següents: — Vores convexes de llavi gruixut, amb gran tendència a la forma globular. — Vores convexes de llavi allargat i prim, que poden tenir l’arrencament de la nansa a la mateixa altura que el llavi. — Vores convexes de llavi allargat i prim amb inflexió al coll. — Vores rectes de llavi engruixit i coll estret i alt. — Vores còncaves amb llavis arrodonits, corresponent a la forma de bol. 2.3.4. Tipologies

2.3.5. Estudi quantitatiu


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

284

17:33

Página 284

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Figura 15. Material de rebuig del punt d’extracció A. Carreus i probables elements arquitectònics emplaçats entre els estrats de gresos explotats, situats a l’ esquerra de la fotografia, i la riba del riu Ebre.

3. Les estratègies d’explotació dels recursos naturals 3.1. Les pedreres La localització de traces de delimitació de carreus en el mateix establiment dels Castellons II plantejava l’existència de pedreres situades a l’entorn de l’Ebre, des d’on es podria haver realitzat una explotació sistemàtica del material emprat en la talla i desbastat dels suports epigràfics de la ciutat romana de Dertosa i la construcció d’edificis de Tortosa en època medieval. 3.1.1. Metodologia emprada Amb la finalitat d’identificar les possibles pedreres s’ha fet una fotointerpretació a partir de les fotografies aèries del full 444 corresponent a Flix. En aquesta fotointerpretació s’ha emprat com a element de suport el Mapa Geològic de Catalunya 1:100.000 de les Comarques de l’Ebre (ICC, 1999). Les dades obtingudes en el gabinet han estat posteriorment comprovades sobre el terreny.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 285

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

285

Figura 16. Fotografia presa a l’entorn del punt A. Dos estrats de gresos, d’uns 40 cm de gruix, separats per un nivell també de gresos de gruix centimètric. L’estrat inferior de gresos és massiu i presenta una barrenada, mentre que el dalt de la la fotografia no ho és. S’observen indicis d’estructures sedimentàries (estratificacions o laminacions). El fet que l’estrat inferior no presenti estructures sedimentàries, és a dir, sigui massiu, i que el seu gruix estigui a l’entorn dels 40 o 50 cm, li conferiria possibilitats de ser explotat en èpoques històriques. La presència d’una barrenada d’època moderna podria haver destruït els indicis de treballs antics. Les petites cavitats observades en els estrats situats a sobre del martell correspondrien a fenòmens d’erosió alveolar, altrament no molt desenvolupats a la zona d’extracció de la Teuleria.

De l’àrea d’extracció de la Teuleria, amb les dades de la fotointerpretació i el treball de camp se n’ha fet una cartografia geològica, on ha quedat representada la informació disponible fins al moment, i que aporta noves dades, que poden justificar les hipòtesis plantejades en un inici. De les zones, on s’han observat marques d’extracció, s’han obtingut mostres de les roques per tal d’efectuar una làmina prima i procedir a l’anàlisi petrogràfica. Com ja s’ha esmentat anteriorment, manca l’obtenció de les mostres dels materials lapidis per tal de comparar-ne els resultats i discutir-ne la o les procedències.


Tribuna Arq. 2004-4

286

17/10/06

17:33

Página 286

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

4. Resultats i discussió per a cada jaciment arqueològic estudiat 4.1. El paratge dels Castellons (Flix) 4.1.1. Situació geogràfica i contextualització geològica De fet, el jaciment arqueològic dels Castellons se situa a tocar l’escarpament nord del meandre de Flix, que es troba parcialment encaixat dins d’una sèrie estratigràfica constituïda fonamentalment per alternances de gresos i lutites de colors ocres i salmó d’edat oligocena. Tant en la fotointerpretació com en el treball de camp s’observen, en tota aquesta àrea excavada pel riu Ebre, cicatrius d’esllavissada gravitacional de diversa entitat, desenvolupades sobre alternances de gresos i lutites. Al sud d’aquest jaciment arqueològic es localitzen dipòsits quaternaris constituïts per graves, sorres i còdols amb matriu sorrenca, i amb llims també sorrencs al sostre interpretats com la terrassa 3 (Qt3) del Riu Ebre, que s’atribueixen al Pleistocè Superior (ICC, 1999). El jaciment dels Castellons es troba emplaçat al damunt de conglomerats, que constitueixen una intercalació ocasional dins d’una unitat constituïda fonamentalment per alternances de gresos i lutites. Aquests dipòsits s’interpreten com les fàcies mitjanes a distals de ventalls al·luvials procedents del marge meridional de la Conca de l’Ebre, i s’atribueixen a l’Oligocè Mitjà-superior (IGME, 1979). Així mateix, els conglomerats configuren un relleu positiu que ressalta respecte els altres materials situats al seu entorn. Per sota d’aquests conglomerats, que es troben coronant el turó del jaciment arqueològic dels Castellons, es desenvolupen balmes que són el resultat de l’erosió diferencial entre els nivells més durs (conglomerats) respecte els més tous (alternances de gresos i lutites). A l’entorn del jaciment s’observa una sèrie estratigràfica constituïda també per una alternança de gresos i lutites de gruixos decimètrics. Els gresos són massius amb les bases acanalades i de colors grisos, ocres i salmó. Les lutites són massives, de colors ocres i salmó vermellós i presenten freqüents nivells de guix fibrós de color blanc. Aquesta alternança de gresos i lutites passa a gresos conglomeràtics i conglomerats. Els gresos conglomeràtics són de color gris i presenten estratificació encreuada. Els conglomerats són massius, clast-suportats, bastant homomètrics i fortament cimentats. La matriu és gresosa de color gris i de mida de gra entre sorra mitjana a fina. Els clasts són arrodonits i la composició majoritària és de carbonats mesozoics, i amb menor proporció relativa, chert (sílex), gresos triàsics i quarsos arrodonits. El gruix dels conglomerats és d’uns 4 metres. Els conglomerats passen verticalment a 20 cm de lutites de color salmó sobre les quals es dipositen 40 o 50 cm de gresos. Aquests gresos són massius i de coloració ocre salmó. La direcció del cabussament mesurada al damunt dels gresos és 342°/5°.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 287

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

287

4.1.2. Descripció d’estructures extractives En aquests gresos més alts, tant topogràficament com en la sèrie, és on s’observen restes de treballs antics, consistents en 3 assajos de delimitació de carreus a la roca. Fins avui, no s’han localitzat materials làpids de rebuig, com per exemple carreus o blocs tallats. Al sud del jaciment arqueològic, s’observa un aflorament de gresos també d’edat oligocena. En aquests gresos s’aprecia una barrinada i un esglaonament que relacionem amb extraccions de pedra per a construcció. 4.1.3. Anàlisi petrogràfica de la mostra extreta S’ha estudiat una mostra dels gresos extreta a més de dos metres de les traces de treballs antics. De l’observació de la làmina prima en el microscopi de llum polaritzada es dedueix que és una calcodoloarenita, és a dir, un gres format per cristalls de calcita i dolomita amb textura granular esparítica. S’observa la presència de grans de mida semblant a la dels cristalls de carbonats (calcita-dolomita) i probablement d’origen autigen. Els cristalls de dolomita presenten formes romboèdriques típiques amb una zonació característica (el nucli del cristall acostuma a aparèixer més fosc que les vores), mentre que els cristalls de calcita presenten macles polisintètiques típiques. El ciment és fonamentalment calcari format per petits cristalls de calcita i/o dolomita (micrita). La porositat és un xic elevada i en part podria ser mòldica, originada per dissolució de cristalls de calcita i/o dolomita. Com és freqüent a les roques dolomítiques (calcàries dolomítiques) és difícil trobar restes fòssils d’organismes, donat que la tendència de la dolomita a recristal·litzar esborra tot tipus de formes preexistents. Aquesta mostra, a diferència de les dues procedents de l’àrea de la Teuleria, presenta una mica més de grans de quars. 4.1.4. Discussió Els blocs de conglomerats de gruix mètric de l’accés est del jaciment probablement són deguts a caigudes gravitacionals. Aquestes caigudes vindrien ocasionades per efecte de: la situació molt propera a un vessant inestable i per l’acció de l’erosió diferencial sobre materials amb força contrast com per exemple, els conglomerats ben cimentats respecte les alternances de gresos i lutites. Els materials quaternaris de la terrassa 3 (Qt3) del riu Ebre, situats al sud del jaciment arqueològic, correspondrien a un meandre de mida més gran que l’actual meandre de Flix. Aquest meandre fou funcional tal com indiquen els sediments de la terrassa 3 durant el Pleistocè superior. Els gresos que se situen al sostre de la sèrie estratigràfica anteriorment descrita presenten com a principals inconvenients de cara a la seva explotació com a material lapidi:


Tribuna Arq. 2004-4

288

17/10/06

17:33

Página 288

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

— El poc gruix explotable (50 cm) i l’escassa superfície on afloren aquests gresos; per damunt d’aquests es troba el nivell de conglomerats amb uns 4 m de gruix, la qual cosa impossibilita la seva explotació. — El transport, el qual s’hauria de realitzar vers el sud fins la Valleta dels Castellons, ja que el fort pendent i la inestabilitat del terreny (esllavissades gravitacionals) fa pràcticament impossible transportar carreus o blocs de certa entitat vers el nord a trobar del riu Ebre. Les marques observades de delimitació de carreus constituirien un assaig o prova (feta en temps històrics) per tal d’avaluar les característiques tècniques dels gresos que es troben a l’entorn de Flix, i és un probable punt de partida d’una prospecció més intensiva de l’entorn. Els resultats proporcionats per l’anàlisi de la mostra ens indiquen que malgrat el fet que té com a component molt important la dolomita (mineral inestable que pot iniciar un procés espontani de formació de carbonat càlcic i carbonat magnèsic), la roca no presenta signes d’alteració. Els mateixos materials de la pedrera estan poc alterats, fet que ens indica l’estabilitat de la pedra. Podem concloure per tant que devien tenir un bon material per a usos lapidis. Pel que respecta a les extraccions situades a l’entorn de la casa que es troba al peu de Castellons II, deuen ser modernes ja que no s’observen indicis de treballs antics i sí que hi ha restes d’una barrinada. El material devia ser emprat per a la construcció de les edificacions properes a l’esmentada casa.

4.2. Àrea d’extracció de la Teuleria (Flix) 4.2.1. Situació geogràfica i contextualització geològica La zona d’extracció de la Teuleria es troba en el meandre de Flix. Aquest meandre està parcialment encaixat dins una sèrie estratigràfica constituïda fonamentalment per alternances de gresos i lutites de colors ocres i salmó d’edat oligocena. A part dels dipòsits oligocens també es poden observar dipòsits quaternaris constituïts per les terrasses 1 i 2 del riu Ebre. L’àrea d’estudi se situa al marge esquerre del riu Ebre, limitada, al sud per Los Ribers i al nord pel riu de la Cana. Constitueix una franja allargassada d’uns 500 m de llargada per uns 30 m d’amplada màxima, on es localitza la presència de restes d’activitat extractiva en diversos punts. Aquesta franja es troba delimitada a l’oest pels dipòsits quaternaris de la terrassa 2, còdols i graves amb matriu sorrenca i llims sorrencs al sostre, i a l’est per la llera del riu Ebre. Els materials objecte de l’explotació són els gresos ocres amb tonalitats salmó de l’Oligocè Mitjà-superior (IGME, 1979). Aquests dipòsits s’interpreten com les fàcies mitjanes a distals de ventalls al·luvials procedents del marge meridional de la Conca de l’Ebre.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 289

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

289

4.2.2. Descripció dels materials geològics estudiats Els materials que es troben en aquest sector constitueixen una alternança de gresos i lutites. Els gresos es troben estratificats amb nivells de gruix decimètric i morfologia més o menys tabular. Ocasionalment es presenten amb nivells de gruix centimètric. Són de color ocre amb tonalitats salmó, normalment massius, encara que en algunes ocasions s’observen estratificacions encreuades i presència de clasts tous. Les bases són planes o bé en solc. Els gresos amb nivells de gruix centimètric, són de gra fi i presenten laminacions paral·leles i ondulades. Les lutites són de colors ocre i salmó vermellós. La direcció del cabussament mesurada és de 300º/08º, vegeu l’annex de cartografia geològica.

4.2.3. Descripció d’estructures extractives i materials de rebuig En el treball de camp s’han reconegut 5 punts on s’aprecien indicis d’activitat extractiva, bé per les marques de treballs antics deixades sobre la roca, bé per la presència de material de rebuig (carreus). Aquests 5 punts de nord a sud s’han anomenat respectivament. A, B, C, D i E. Seguidament es descriuen amb les restes observades: A) Apareixen algunes trinxeres més o menys ortogonals. Les trinxeres són les marques deixades a la roca per tal de delimitar, ja en origen o in situ, el carreu a la mateixa roca. Se’n diferencien dos tipus: unes de poca profunditat, i unes altres de més profunditat. Les de poca profunditat o superficials estan situades en la part superior dels estrats de gresos amb laminació. Les trinxeres de més profunditat, presenten una profunditat mínima de 20 cm, realitzades en els estrats de gresos sense laminació i gruix proper als 50 cm. Marques per inserir tascons metàl·lics o de fusta, de mida propera als 20 cm en superfície. Els tascons no s’empraven per delimitar el material lapidi en el mateix estrat on s’extreia, sinó per trencar blocs on posteriorment es realitzava el desbast. Cal assenyalar la gran quantitat de material de rebuig observable en aquest punt, com carreus i probables elements arquitectònics. B) Únicament s’observa material de rebuig, en concret dos probables elements arquitectònics. C) Apareixen abundants marques de tascons alineades; es diferencien dues tipologies. També s’observa una trinxera per delimitar un bloc in situ, de profunditat superior als 20 cm. Una zona de morfologia quadrangular amb probables marques de pic amb forma d’espiga. Presència, no tant abundant com en el punt A, de material de rebuig com carreus i probables elements arquitectònics. D) Marques per inserir tascons. E) Marques per inserir tascons i trinxeres ortogonals de no gaire profunditat per delimitar i extreure carreus.


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

290

17:33

Página 290

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

4.2.4. Anàlisi petrogràfica de les mostres extretes S’han extret mostres dels punts A i C per fer l’anàlisi petrogràfica. De l’observació de les làmines primes, corresponents a les dues mostres extretes (Teu-A i TeuC), en el microscopi de llum polaritzada, es dedueix que és, a l’igual que en els Castellons, una calcodoloarenita. És a dir, és un gres format per cristalls de calcita i dolomita amb textura granular esparítica. S’observa la presència de grans de mida semblant a la dels cristalls de carbonats (calcita-dolomita) i probablement d’origen autigen. Els cristalls de dolomita presenten formes romboèdriques típiques amb una zonació característica (el nucli del cristall acostuma a aparèixer més fosc que les vores). Mentre que els cristalls de calcita presenten macles polisintètiques típiques. El ciment és fonamentalment calcari format per petits cristalls de calcita i/o dolomita (micrita). La porositat és un xic elevada i part d’ella podria ser mòldica, originada per dissolució de cristalls de calcita i/o dolomita. Com és freqüent a les roques dolomítiques (calcaries dolomítiques) és difícil trobar restes fòssils d’organismes, donat que la tendència de la dolomita a recristal·litzar esborra tot tipus de formes preexistents. Finalment s’ha de dir que presenta una proporció relativa de grans de quars inferior a l’observada en la mostra dels Castellons (fig. 17 a i b).

4.2.5. Discussió Els estrats explotats per a l’obtenció de carreus són aquells que presenten una morfologia més tabular, presenten menys discontinuïtats (menor estratificació encreuada i/o laminació) i un gruix proper als 50 cm. El fet que aquests gresos es disposin alternant amb lutites, i la situació a la riba del riu Ebre, fan d’aquesta àrea una zona òptima per a l’explotació de roca destinada a la construcció o a l’epigrafia. A la zona d’extracció de la Teuleria les operacions de preparació de la pedrera en els quatre punts on s’han observat marques d’extracció, devien ser mínimes, ja que es trobava a la mateixa riba del riu Ebre. Això permetia alliberar el producte del desbast al riu per tal que ho transportés fora de la pedrera. El transport del material lapidi devia ser immediat, ja que està com s’ha dit abans en la mateixa riba del riu. L’explotació d’aquesta zona es devia fer en grades, facilitades per la mateixa estructuració estratigràfica dels materials (alternances de gresos i lutites en gruixos decimètrics), que afloren sense cap mena de meteorització o sense material sedimentari (sòls o dipòsits quaternaris) que cobreixi els nivells per explotar, la qual cosa permet explotar els materials sense treballs de preparació previs. Els resultats proporcionats per l’anàlisi de la mostra ens indiquen que malgrat que té com a component molt important la dolomita (mineral inestable que pot iniciar un procés espontani de formació de carbonat càlcic i carbonat magnèsic), la roca no presenta signes d’alteració importants. Els mateixos materials de la pedrera


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 291

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

291

17a

17b

Figura 17. Làmines primes d’estudi petrològic dels materials estudiats. 17a Mostra Cast-1. Fotografia realitzada amb el microscopi de llum polaritzada, polaritzadors encreuats, i 50 augments figura 17b: Mostra Cast-1. Fotografia realitzada amb el microscopi de llum polaritzada, polaritzadors encreuats, i 150 augments.


Tribuna Arq. 2004-4

292

17/10/06

17:33

Página 292

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

estan en general poc alterats, cosa que ens indica l’estabilitat de la pedra. En algun lloc on la roca sembla que porta bastant de temps exposada als agents atmosfèrics, s’observen fenòmens d’erosió alveolar. Podríem concloure per tant que tindrien un bon material per a usos lapidis. Caldria, però, una observació més detallada en els edificis on presumiblement ha estat emprada. La presència observable en algun lloc de barrinades indicaria que probablement alguns dels fronts d’extracció amb restes de treballs antics haurien pogut desaparèixer en època moderna.

Figura 18. Làpides romanes originals en la façana de l’habitatge situat al carrer la Ciutat cantonada amb el de l’Oliver (Tortosa).


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 293

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

293

Figura 19. Detall de l’estela de la Barca de Tortosa.

5. Conclusions L’inici de la investigació arqueològica al jaciment dels Castellons ha permès documentar un complex establiment protohistòric, amb antecedents en el bronze final i perduracions en època romana. La seva situació geogràfica presenta una clara vinculació amb el medi natural en el qual es troba i amb l’explotació dels recursos de l’entorn. Aquestes activitats han deixat traces en el paisatge actual, avui recuperables. Les marques de delimitació de carreus que s’observen en el poblat dels Castellons no constitueixen les restes de treballs antics relacionats amb cap pedrera. Aquestes marques més aviat testimonien uns indicis d’avaluació o prospecció dels recursos lapidis fets probablement en època romana. D’altra banda, l’àrea o pedreres de la Teuleria presenta un conjunt de punts en què es veuen restes de treballs antics relacionats amb l’explotació dels recursos lapidis. Els punts anomenats A i C presenten marques de delimitació per extreure carreus, dues tipologies de marques per inserir tascons i nombroses restes de material de rebuig. La situació de les pedreres a la mateixa riba del riu Ebre i l’absència de treballs de preparació previs per iniciar l’explotació confereixen a aquesta zona nombrosíssimes pos-


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

294

17:33

Página 294

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

sibilitats de situar les pedreres que bastiren de materials lapidis i epigràfics la ciutat romana de Dertosa i la medieval Tortosa.

7. Bibliografia Álvarez, A. (1984) «Estudio de los materiales lapídeos, presentes en la epigrafía de Cataluña». A: Epigraphie hispanique. Problèmes de mèthode d’édition. Difusion E. de Boccard. París, p. 87-112. Garola i Bartolí, C. (1986) Iberització a la Ribera d’Ebre. Miscel·lània, 3 (gener 1986), Centre d’Estudis Comarcal de la Ribera d’Ebre, p. 9-31. Genera i Monells, M. (1979 a) Evolució del poblament prehistòric i protohistòric les comarques de la Ribera d’Ebre i del Priorat. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, Barcelona. Genera i Monells, M. (1979 b) Jaciments arqueològics en el terme de Flix. La Veu de Flix. Genera, M.; Campo, M. (1980) «Hallazgos monetarios en el yacimiento de la Font de N’horta, la Torre de l’Espanyol». A: II Symposium Numismàtic de Barcelona, p. 203-209 i làm. 28. Genera i Monells, M. (1981) Anotaciones sobre nuevos hallazgos de yacimientos ibéricos, en la comarca de Ribera d’Ebre (Tarragona). Mesa Redonda sobre la Baja Época Ibérica (1979). Madrid, p. 297-302. Genera i Monells, M. (1982 a) Inventari arqueològic de la Ribera d’Ebre. Fonaments Genera i Monells, M. (1982 b) La Marrada, Flix. Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Excavacions Arqueològiques a Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, núm. 1. Barcelona, p. 391. Genera i Monells, M. (1991) L’Ebre final: del Paleolític al món romà. Tortosa. Genera i Monells, M. (1993) Vinebre: els primers establiments del riberal. Tarragona: Recerques arqueològiques. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Secció d’Arqueologia i Història 87. (Recull tota la bibliografia existent fins aleshores). Genera i Monells, M. (1994) «Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre): Els darrers vestigis ibèrics a la part final de l’Ebre». A: Tribuna d’Arqueologia 19921993. Barcelona: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, p. 85-94. Genera i Monells, M. (2001) Informe-Memòria dels Castellons (Flix, Ribera d’Ebre). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (inèdit). Genera i Monells, M. (2002) Informe-Memòria dels Castellons (Flix, Ribera d’Ebre). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (inèdit). Genera i Monells, M. (2003) «Museïtzació de jaciments arqueològics a l’Ebre: Sant Miquel de Vinebre (La Ribera d’Ebre)». A: II Congreso sobre musealización de yacimientos arqueológicos. Nuevos conceptos y estrategias de gestión y


Tribuna Arq. 2004-4

17/10/06

17:33

Página 295

Propostes de protecció integral en jaciments del Riberal de l’Ebre

295

comunicación, Barcelona, 7, 8 i 9 d’octubre de 2002, Institut de Cultura-Museu d’Història de la Ciutat, p. 198-205. Genera, M.; Mayer, M.; Pons, J.; Prevosti, M. (1991) «Un vestigi al món romà a la Ribera: l’estela de Vinebre». A: Tribuna d’Arqueologia 1989-90. Barcelona: Departament Cultura Generalitat, p. 135-145. Genera, M.; Prevosti, M. (1998) «Restes d’un Torcular a la partida de la Fontjoana (Vinebre, Ribera d’Ebre)». A: Actes del II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, Producció i Comerç al Mediterrani Occidental. Badalona: Monografies Badalonines, 14, p. 294-301. Genera, M. i Jornet M. (2003) Memòria de la intervenció en el paratge dels Castellons (Flix, Ribera d’Ebre). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (Inèdita). Genera, M.; Alvarez, A. i Galindo, J. La explotación y transporte de material pétreo en época romana en el curso final del Ebro. Actes del Congreso sobre minería y metalurgia históricas en el Sudoeste Europeo Madrid, p. 267-277. Genera, M.; Brull, C.; Pérez, J.M.; Camps, P.; Gómez, A.; Rams, P.; Riart, F.; Sant, Ll.; Llorens, O. (2002 b) «L’establiment de Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre): estudi preliminar de l’estructura de defensa del vessant septentrional». A: Actes I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre, recerca i interpretació. Tivissa, 23 i 24 de novembre de 2001, Ilercavonia, 3, 2002, p. 151-167. Genera i Monells, M.; Gomez, A.; Jornet, M.; Perez, J.; Rodríguez I.; Sant, Ll. (2005) «L’Establiment dels Castellons (Flix, la Ribera d’Ebre). Resultats preliminars de les recerques 2000-2003». A: XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. 14-16 de novembre de 2003, p. 645-654. Gracia Alonso, F. (2003). La guerra en la protohistoria: héroes, nobles, mercenarios y campesinos. Barcelona: Ariel. Gracia Alonso, F.; Munilla Cabrillana, G. (2000) El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica. Barcelona i Tarragona: Signament Edicions i Edicions El Mèdol. Hernández, X. (2001). Història Militar de Catalunya. Aproximació didàctica. Vol. I: Dels ibers als carolingis. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. Història Natural dels Països Catalans (1992). Geologia II. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. IGME (1979). Mapa Geológico de España. Escala 1:50.000. Flix (444). Segunda serie, primera edición. Mapa Geològic de Catalunya 1:100.000. Comarques de l’Ebre. (1999). Institut Cartogràfic de Catalunya. Martín Garcia, J. (1999) Memòria de la prospecció arqueològica al projecte de condicionament de la carretera T-741 Flix-Riba Roja d’Ebre. Memòria del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit. Mayer, M. i Rodà, I. (1985): «Consideraciones sobre el conjunto epigráfico de Dertosa». A Actes XVII Congreso Arqueológico Nacional (Logroño 1983). Zaragoza, p. 701-737.


Tribuna Arq. 2004-4

296

17/10/06

17:33

Página 296

M. Genera, A. Álvarez, A. Gómez, B. Ramírez, J. Galindo

Morera i Llauradó, E. (1908-19): Província de Tarragona. Geografia general de Catalunya, dir. F. Carreras Candi. Barcelona, p. 486. Moret, P. (1996). Les fortifications ibèriques: de la fin de l’âge du bronze à la conquête romaine. Madrid: Casa de Velázquez. Moret, P. (2003). «Les fortifications ibèriques complexes. Questions de tracé et d’unité de mesure». A: La guerra en el mundo ibérico y celtibéro. Madrid: Casa de Velázquez. Muñoz, J.H. (2002). La indústria del jaspi de Tortosa a l’època moderna (segles XVI-XVII). Nous col·loquis. Tortosa p. 30-35. Noguera, J. (2002): Ibers a l’Ebre. CERE (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre). Noguera, J. (2000). «Característiques dels poblats ibèrics fortificats en el curs inferior de l’Ebre», Ilercavònia. Full d’arqueologia, 1. Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. Pallarès, R.; Gracia, F.; Munilla, G. (1991). «Estructuración del poblamiento y sistemas defensivos en el área de la desembocadura del Ebro. Dos casos de estudio: La Moleta del Remei (Alcanar) y El Castellet de Banyoles (Tivissa)». Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica de Manresa (desembre de 1990). La problemàtica de l’ibèric ple (s. IV-III aC). Centre d’Estudis del Bages. Societat Catalana d’Arqueologia. Manresa. Pérez, J.M.; Rams, P.; Jornet, J.M. (2002): La talaia del nucli ibèric del barranc del Mosselló (Flix, Ribera d’Ebre). Ilercavonia, 3, p. 149-159. Sanz, M. (1973-74): «Población ibèrica del Valle del Ebro», Boletín Arqueológico de Tarragona, època IV, fasc. 121-128. p. 11-22. Sanz, M. (1978): «Población ibérica del Valle del Ebro (II). El yacimiento del Barranco del Musilló (Flix)», Boletín Arqueológico de Tarragona, època IV, fasc 141-144, p. 55-72. Sanz, M. (1982). «Población ibérica del valle del Ebro (III). Aportación al estudio del Oppidum ibérico de Sant Miquel de Vinebre». But. Arq. Tarrac. p. 11-42. Tartera i Bieto, E. (1999): Memòria dels sondejos arqueològics realitzats en el jaciment del Barranc de Mosselló II. Memòria del seguiment arqueològic de les obres de condicionament de la carretera T-741 (Flix, Ribera d’Ebre). Memòria del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit. Vidal, X. (1985). Aproximació a la iberització de la Ribera d’Ebre. Miscel·lània, 4. p. 11-28.

Tribuna 2003-2004  

Tribuna d'Arqueologia 2003-2004

Tribuna 2003-2004  

Tribuna d'Arqueologia 2003-2004

Advertisement