Page 1

2002 - 2003


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 1

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2002-2003


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Pรกgina 2


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 3

Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2002-2003

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Barcelona 2005


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 4

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Preimpressió: Víctor Igual, Còrsega, 237. Barcelona Impressió: Printing, SL. Súria Dipòsit legal: B. 31.475-2005 ISSN: 1130-7781 ISBN: 84-393-6859-3


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 5

Sumari

L’estudi del món rural d’època romana a la comarca del Pla de l’Estany: la vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs Pere Castanyer, Joaquim Tremoleda, Rafael Dehesa, Iolanda Puigdevall, Marta Pi

7

El Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Un edifici cultual de la primera edat del ferro al curs inferior de l’Ebre David Bea Castaño, Jordi Diloli Fons, Albert Vilaseca Canals

23

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar (Priorat, Tarragona). Campanyes 2001-2002 Núria Rafel, Xosé-Lois Armada

53

Les termes públiques de Tàrraco i la monumentalització de la façana marítima de la ciutat Moisès Díaz, Montserrat García, Josep M. Macias, Cèsar A. Pociña

67

Evolució arquitectònica de la Seu episcopal d’Ègara (segle iv al segle viii) Domènec Ferran i Gómez, Antonio Moro i García, Francesc Tuset i Bertrán

81

Disseny i planificació del sistema defensiu a l’establiment de Sant Miquel de Vinebre (Ribera d’Ebre) Margarida Genera i Monells, Carlos Brull i Casadó, Anna Gómez i Bach

95


Tribuna Arq. 2002-2003a

6

7/9/05

17:24

Página 6

Tribuna d’Arqueologia 2002-2003

El castell de Bufalaranya (Roses, Alt Empordà). Del segle ix al segle xiv Gema Vieyra i Bosch, Marc Sureda i Jubany, Jordi Sagrera i Aradilla

117

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions Lluís Marí i Sala, Víctor Revilla Calvo

129

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia N-II. El mas ibèric de Can Rossó i el conjunt medieval de Sant Marc (Argençola, Anoia) Esteve Nadal i Roma, Sonia Pascual García, Núria Villena

161

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a Al Bahnasa, província de Minia, Egipte Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano i Hassan Ibrahim Amer

183

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobegat) Carme Subiranas Fàbregas, Gemma Caballé, Natàlia Salazar

203


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 7

L’estudi del món rural d’època romana a la comarca del Pla de l’Estany: la vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs PERE CASTANYER, JOAQUIM TREMOLEDA, RAFAEL DEHESA IOLANDA PUIGDEVALL, MARTA PI

D’ençà del seu ja llunyà inici, l’any 1978, el projecte de recerca arqueològica de la vil·la romana de Vilauba (Camós, Pla de l’Estany) contemplava la necessitat de compaginar l’excavació sistemàtica del jaciment amb l’estudi del seu territori més immediat. La voluntat d’inserir, doncs, els resultats dins d’un marc microgeogràfic més ampli es va materialitzar en diverses campanyes de prospecció encaminades (Jones et al. 1982, p. 245-282; Jones et al. 1984, p. 460-464), primer, a conèixer la vall on s’emplaçava la vil·la i, més endavant, a confeccionar una carta més detallada del poblament d’època romana de la comarca (Roure et al. 1988, p. 1924; Tremoleda, Roure, Castanyer 1987, p. 121-145). Aquesta vocació territorial, que és possiblement un dels principis diferenciadors amb relació a altres projectes arqueològics, s’ha evidenciat encara més durant els darrers anys quan, paral·lelament als treballs per continuar destapant Vilauba, s’han iniciat noves intervencions en alguns dels punts localitzats amb anterioritat, per tal de contrastar i ampliar així les nostres dades i progressar cap a un estudi de síntesis d’abast regional, capaç de donar un pas més amb relació al coneixement actual (Casas et al. 1995). Fidels a aquests preceptes ens proposem ara exposar, d’una banda, les darreres novetats sobre l’etapa altimperial de Vilauba i, de l’altra, presentar també un avenç d’un nou jaciment, la bòbila romana d’Ermedàs (Cornellà del Terri, Pla de l’Estany). La proximitat geogràfica entre ambdós jaciments, com també la seva indubtable relació, engresquen a analitzar d’una manera molt més aprofundida l’evolució i les característiques del poblament rural d’època romana en aquesta comarca.


Tribuna Arq. 2002-2003a

8

7/9/05

17:24

Página 8

P. Castanyer, J. Tremoleda, R. Dehesa, I. Puigdevall, M. Pi

1. Vilauba: estructura i composició del nucli residencial de la vil·la en els segles i-iii dC. Resultats de les darreres campanyes d’excavació (fig. 1) Tot i que els treballs efectuats en els darrers anys no presenten canvis substancials pel que fa a la seqüència general de la vil·la (Castanyer, Tremoleda 1999), sí que ens permeten completar el plànol corresponent a les restes que conformaven el nucli residencial de la vil·la durant els segles i-iii dC. La seva descoberta es remunta ja a finals dels anys vuitanta, quan es va començar a descobrir un conjunt d’estructures que, més endavant, vàrem batejar amb el nom d’ala nord de l’edificació (Castanyer, Roure, Tremoleda 1989, p. 63-70). L’excavació dels diferents àmbits d’aquest sector va tenir un especial ressò pel fet que havia patit un espectacular incendi que va destruir-lo totalment però que, sortosament per als arqueòlegs, va permetre recuperar tot el parament de la casa i obtenir així, en conseqüència, també un volum d’informació molt més gran sobre l’estructura, la composició i les característiques d’aquesta part de l’habitatge. Tot i que algunes de les restes d’aquest sector quedaven

Figura 1. Croquis general de la fase altimperial de Vilauba, amb la incorporació de les estructures aparegudes en les darreres campanyes.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 9

La vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs

9

dessota les estructures corresponents a les reformes efectuades durant les fases més modernes de la vil·la, datables entre els segles iv i vii dC, es va poder determinar que aquesta ala de l’edificació s’articulava a partir d’un llarg corredor frontal a través del qual es comunicaven totes les estances. Aquest passadís, que feia, doncs, les funcions de distribuïdor, delimitava mitjançant una galeria porticada amb un espai obert que, avui, sabem que correspon al pati central que vertebrava els diferents braços del nucli residencial. En planta, aquest sector nord és un gran rectangle d’uns 25 metres de llarg per 9 metres d’amplada, dividit longitudinalment per un mur que separava el conjunt d’habitacions arrenglerades de la part posterior, cinc en total, de l’esmentada galeria frontal. Topogràficament, la construcció s’adapta al lleuger pendent del terreny en sentit oest-est que marca l’inici del turó damunt del qual s’assenta la vil·la, i obté així un major domini visual sobre els camps que s’estenen al fons de la plana. Aquest petit desnivell obligà els constructors a escalonar els paviments dels diferents àmbits, de manera que els de l’extrem oest es troben uns 40 cm més alts que els de la banda est. Per contra, al corredor, aquest inconvenient és resolt mitjançant la progressiva i gairebé imperceptible inclinació del sòl. Del conjunt d’estances d’aquesta ala nord, mereixen especial atenció les situades a la meitat oest. Recordarem, primer, la troballa d’un petit conjunt d’estatuetes de bronze aparegudes a l’interior de l’habitació 32 que corresponen a unes divinitats domèstiques que s’exposaven en una petita fornícula oberta situada en un dels murs. Aquest larari o capella constava de 4 figures d’entre 10 i 15 cm d’alçada amb els seus corresponents pedestals: es tracta d’una representació d’Isis-Fortuna, d’un Mercuri, d’un lar i d’una quarta figura, de la qual quedaven només uns pocs fragments, d’advocació encara desconeguda (Castanyer, Tremoleda 1997, p. 163-175; Castanyer, Tremoleda 1999, p. 105-112). També remarcable fou l’excavació de l’àmbit 30, situat just al costat de l’anterior, on es localitzaren més de 200 peces de terrissa com també alguns objectes de vidre i de metall. Aquest espai, que té unes dimensions més grans que la resta, s’interpreta com el rebost de la vil·la on, a més de desar els atuells necessaris per les diverses activitats domèstiques, s’hi guardaven també les provisions i que ocasionalment podia servir també com a cuina. Les peces estaven dipositades damunt d’unes banquetes fetes d’obra que hi havia al peu dels murs perimetrals, endreçades acuradament segons les seves característiques i funcionalitat (Castanyer, Tremoleda, Roure 1990, p. 157-191). El darrer àmbit que voldríem subratllar es troba just a l’extrem oest de la galeria i s’interpreta com un triclinium o menjador. Ens ho confirmen una sèrie de particularitats constructives, com són el fet que les seves parets estaven bellament decorades amb pintura mural, el fet que es conservava encara l’encaix en una de les parets per fixar el capçal del triclini i, finalment també, perquè és l’únic que quedava totalment obert a la galeria i al pati que s’estenia més enllà (Castanyer, Tremoleda 1999, p. 73-76). A mesura que s’anà ampliant el perímetre de l’excavació vers el sud i, sobretot després de l’excavació d’una nova ala que delimitava pel costat de ponent el pati interior, anava agafant més consistència la hipòtesi que, com a mínim durant l’etapa


Tribuna Arq. 2002-2003a

10

7/9/05

17:24

Página 10

P. Castanyer, J. Tremoleda, R. Dehesa, I. Puigdevall, M. Pi

immediatament anterior al seu abandonament, aquest cos residencial estava format per tres ales disposades en forma de U. En efecte, la planta d’aquest nou sector, que vàrem anomenar ala oest, repetia l’esquema de la part nord, és a dir, que s’organitzava igualment a partir d’una galeria frontal i una bateria d’estances situades a la part posterior (Castanyer, Tremoleda 1996, p. 205-213; Castanyer, Tremoleda 1999, p. 77-84). A diferència d’aquella, però, no es documentava aquí un estrat de destrucció i d’incendi tan espectacular sinó més aviat un procés d’abandó i transformació més lent i gradual, que va fer possible l’espoliació i el reaprofitament de bona part de les estructures originals, fet que explica l’arrasament general de les restes. Constructivament, la principal particularitat de la galeria oest és la presència d’un empedrat que divideix simètricament aquest espai i que interpretem com el sòl que va de l’accés principal a l’habitatge. Aquest es trobava a una cota lleugerament més alta que la resta del paviment del corredor, de manera que creava un petit desnivell que se salvava mitjançant un graó que, alhora, realçava simbòlicament l’entrada. A l’exterior, l’empedrat estava delimitat per dos basaments de pedra de forma rectangular que seguien l’alineació dels altres que conformaven la galeria i que indiquen l’existència de dos pilars o columnes que, a més d’emmarcar en alçat l’accés principal, servien per subjectar la porta. La posició d’aquesta entrada amb relació a la planta general del nucli residencial de la vil·la semblava confirmar també la teoria que faltava descobrir encara una tercera ala, que completaria un conjunt disposat en forma de U i que permetria situar d’aquesta manera la porta principal just en l’eix de simetria de l’edifici. Les dimensions d’aquesta nova ala oest són aproximadament d’uns 20 metres de longitud per uns 7,5 metres d’amplada. Tot i que el mur mitger entre el corredor frontal i les habitacions es trobava molt arrasat i desdibuixat per les reformes posteriors era possible observar-hi encara les diferents portes d’entrada que permetien accedir als 5 àmbits de la part posterior. L’existència d’uns petits basaments fets amb pedra i recoberts per una capa d’argila endurida i recremada a l’interior de dos d’aquests àmbits, que corresponen a uns petits brasers per escalfar l’ambient, juntament amb les reduïdes dimensions d’aquests espais fan pensar, probablement, en cubicula o dormitoris. La trobada de nombrosos fragments de vidres caiguts a sobre del paviment d’una de les habitacions suggereixen que la ventilació i l’entrada de la llum es feia a través d’unes petites finestres que obrien a l’interior de la galeria. Una vegada finalitzada l’excavació del sector oest i de l’àrea oberta que hi havia als seus peus s’iniciaren un seguit de campanyes encaminades a completar definitivament la planta d’aquest nucli residencial de la vil·la i a confirmar o rebatre algunes de les hipòtesis proposades fins llavors. Per tal de conèixer l’estratigrafia d’aquesta nova àrea sud i de poder planificar millor les intervencions futures s’efectuà un primer tempteig l’any 2000, que deixà al descobert alguns murs pertanyents a les fases més modernes del jaciment (Castanyer, Tremoleda 2000, p. 128131). Finalment, l’any següent, es va fer el rebaix de la capa d’argila superficial de tota l’àrea, que tenia més d’un metre de potència, i s’inicià l’excavació en extensió, tasca que s’ha allargat fins a l’estiu del 2003.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 11

La vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs

11

La planta corresponent a les estructures de l’època altimperial d’aquest sector confirma l’existència d’un tercer braç de l’edifici que resol definitivament la composició del nucli principal de la vil·la i que, alhora, permet entendre i articular dins d’aquest esquema les restes d’un petit conjunt termal destapat el 1978 a l’altra banda de la carretera (Castanyer, Tremoleda 1999, p. 87-93). Aquesta nova ala sud consta, també aquí, d’una galeria frontal porticada i de diverses estances arrenglerades a la part posterior. Malgrat això, les dades estratigràfiques posen de manifest que la seva construcció es va fer amb posterioritat a les ales nord i oest i que, per ferho, fou necessari arrasar part d’unes instal·lacions que complementaven aquelles dues primeres. Abans de tractar, però, d’aquestes qüestions descriurem breument la planta d’aquesta tercera ala que delimitava pel sud l’antic pati central. L’element definidor d’aquest conjunt és la galeria, disposada d’oest a est i que té una longitud d’uns 12 metres i una amplada de 2,70 metres. Es conservaven encara in situ els quatre blocs de pedra calcària on s’assentaven els pilars, distribuïts a una distància regular. A diferència dels corredors nord i oest, les bases de pedra es fonamenten sobre una estructura d’obra de forma quadrada, però més ampla. Malgrat que no en tenim cap evidència cal suposar que hi havia també un petit muret de poca alçada fet de tàpia entre els diferents pilars, a manera de barana, que evitaria així l’escolament de les aigües pluvials del pati a l’interior de l’edifici. El paviment, encara que molt perdut, era d’opus signinum. A més de les particularitats constructives, un altre element que reforça la idea de posterioritat d’aquest braç amb relació als altres dos és que no sembla que hi hagi una comunicació directa entre la galeria oest i la sud, fet que contradiu la hipòtesi d’una construcció unitària. En efecte, la paret que tanca l’extrem oest del corredor exclou un possible pas entre ambdós sectors i obliga a pensar, per tant, en una entrada frontal situada molt probablement en un dels intercolumnis de la galeria. Tanmateix hi ha una altra raó, estratigràfica en aquest cas, que demostra que l’ala sud fou el darrer afegitó d’aquest conjunt residencial. Es tracta de la canalització que recollia les aigües de tota la galeria oest, perfectament conservada als peus del porticat, que s’inutilitzà en part en construir-se la nova galeria sud. Els materials trobats a l’interior d’aquest canal fan pensar que fou durant la primera meitat del segle ii que es va fer la reforma d’aquest sector. Malgrat que no podem determinar-ne les raons, hom pot imaginar que la construcció d’aquest braç meridional obeeix a la necessitat d’incorporar a la vil·la un nou element de luxe i confort: les termes. Hem de recordar, en aquest sentit, que l’exemple de Vilauba no és pas un cas aïllat sinó que sembla seguir un fenomen d’abast més general, testimoniat ja en altres jaciments del territori (Casas et al. 1995, p. 82). Pel que sembla, doncs, a Vilauba el conjunt termal s’emplaçava just a l’extrem est del passadís sud. Durant la darrera campanya es destapà en aquest punt una porta que, forçosament, havia de servir per comunicar amb les estances descobertes a l’altre costat de la carretera. Tot i el poc espai que quedava per excavar s’intueix que hi havia diverses habitacions disposades en sentit transversal a la galeria que, constructivament, tenien un acabat més acurat que el corredor o les estances de la part


Tribuna Arq. 2002-2003a

12

7/9/05

17:24

Página 12

P. Castanyer, J. Tremoleda, R. Dehesa, I. Puigdevall, M. Pi

posterior d’aquest. En planta, aquest conjunt sobresurt més que la galeria sud, fet que va obligar a buscar una sortida a les aigües pluvials que s’acumulaven a l’angle sud-est del pati, que era precisament el punt més baix. Per fer-ho es va construir una canalització que, per la seva orientació i característiques, sembla que enllaça amb una canal descoberta a l’altra banda de la carretera l’any 1983, que va seguint per l’exterior l’edifici i que pensem servia també per recollir l’aigua procedent de les termes (Castanyer, Tremoleda 1999, fig. 86 i fig. 91). De les termes, en coneixem fins ara només les zones de servei: una estança on s’emplaçava el forn i la base de la caldera i una petita habitació annexa que, molt possiblement s’utilitzava com a magatzem per a la llenya. L’existència de dues canalitzacions d’entrada d’aire calent a partir del praefurnium fan pensar en, com a mínim, dues sales amb hipocaust (un tepidari i un caldari que, en planta, correspondria a l’espai delimitat per un mur absidat). Malauradament, però, l’existència de la carretera que travessa el jaciment ens impedeix de comprovar-ho. Tal com ja hem avançat, a la part posterior de la galeria frontal hi havia un total de tres àmbits de mides i aspecte molt semblant que obrien directament al corredor frontal. La diferent cota a què apareixen els respectius paviments, així com els murs divisoris, ens fa pensar que les habitacions es disposaven de forma esglaonada, seguint el pendent natural del terreny. La troballa d’alguns atuells ceràmics i també d’un braser a l’interior de l’estança que hi ha més a l’oest, just al costat de la porta d’entrada i repetint, doncs, l’esquema ja documentat en algunes de les habitacions de l’ala oest, suggereix que aquesta estança podria ser també un dormitori. Més difícil és determinar la funcionalitat de les altres dues cambres, perquè van quedar molt afectades per les reformes efectuades en època baiximperial, entre les quals destaca la construcció d’un pou, que es troba just al mig de l’habitació central i que va tallar parcialment algunes de les parets. L’abandonament de totes aquestes restes, segons els materials recuperats en els estrats d’anivellació que les cobrien, es va produir també vers la segona meitat del segle iii dC. Aquesta proposta cronològica, que caldrà afinar i contrastar en el futur, fa pensar que el procés de destrucció del nucli residencial de la vil·la altimperial devia ser força unitari, possiblement agreujat a conseqüència del sobtat incendi que afectà l’ala nord i que va obligar a començar una profunda reforma que en poc temps transformarà completament l’aspecte i la composició de la vil·la (Castanyer, Tremoleda 1999, p. 112-118). Pel que ara sabem, doncs, els tres braços que configuraven el nucli residencial de la vil·la s’articulaven a través d’un pati central, de planta rectangular, les dimensions i forma del qual s’anaren modificant a mesura que es completava l’habitatge. Arquitectònicament, doncs, hom pot classificar aquest edifici altimperial de Vilauba dins les vil·les de planta compacta, que es caracteritzen perquè tenen una concepció més unitària de l’espai i perquè tenen com a element comú l’àrea oberta central. El pati, en el nostre cas, fa la funció de vestíbul, similar, salvant les distàncies, al de les grans i riques vil·les senyorials. Malgrat la troballa d’algun petit forn domèstic a l’interior de les galeries o corredors frontals, no tenim indicis de la pràcti-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 13

La vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs

13

ca d’activitats productives en les diverses estances que conformaven aquest conjunt de la pars urbana. Cal suposar, per tant, que les instal·lacions agrícoles (cellers, premses, estables, etc.) eren totalment independents i que es troben distribuïdes al voltant d’aquest nucli principal. Caldrà esperar futures campanyes d’excavació per poder completar el coneixement d’aquesta part del jaciment. No obstant això, l’esquema i l’àmplia superfície que ocupa la pars urbana suggereixen l’existència d’unes importants estructures productives, atès que aquesta fou la finalitat de la vil·la. Les dades recents que mica en mica proporcionen els treballs efectuats pel mateix equip de recerca a la bòbila d’Ermedàs, situada no gaire lluny de Vilauba, són un complement indispensable per interpretar i valorar l’organització del territori, en la mesura que uillae i producció artesana formen part d’un mateix procés. Abans, però, de tractar d’aquestes qüestions hem de presentar el jaciment d’Ermedàs.

2. LA BÒBILA ROMANA D’ERMEDÀS (CORNELLÀ DEL TERRI) El jaciment d’Ermedàs es troba situat a la part baixa del veïnat d’Ermedàs, molt a prop de la divisòria entre el terme municipal de Cornellà del Terri, al qual pertany i el de Palol de Revardit –coordenades UTM 4.84 i 46.59 del mapa del Pla de l’Estany a escala 1:50.000, editat per l’Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya. Fins abans de l’excavació sistemàtica que s’ha desenvolupat durant els darrers cinc anys era un jaciment molt poc conegut, tot i la bibliografia relativament abundant (Tarrús, Roure 1983; Tremoleda, Roure, Castanyer 1987; Casas et al. 1990; 1994, p. 104-106, fig. 4, 2-21; Tremoleda 1994, p. 79). Les úniques restes i els materials que havia aportat havien estat producte de diverses troballes casuals d’una campanya de prospecció de l’any 1982, que es va completar amb un sondeig que va localitzar les restes d’un forn de terrissa. Per les condicions topogràfiques i geològiques del lloc, i a la llum de les dades de què disposem avui, sabem que ens trobem davant d’un extens centre artesà d’època romana dedicat a la fabricació dels diversos repertoris d’objectes de terrissa que estaven destinats a funcions diverses: vaixella i servei de taula, àmfores per envasar productes agrícoles i materials de rajoleria per a la construcció. El desconeixement que es tenia d’aquest jaciment en concret, però també de centres artesans d’aquesta mena a Catalunya, fa que sigui de gran interès poder veure en extensió, sense que estigui afectat per construccions modernes, com s’articulaven les diverses parts d’un complex industrial i donar resposta a múltiples preguntes sobre el funcionament i l’organització interna, la propietat, la seva explotació i les àrees de mercat a les quals estava destinada la seva producció. Per altra banda, aquesta intervenció s’insereix en un programa que té per objectiu genèric l’estudi de les formes d’ocupació i explotació del territori rural en època romana a l’actual comarca del Pla de l’Estany, especialment d’aquella etapa que suposa la fi del model indígena i els inicis de la colonització agrària romana. El propòsit d’aquesta intervenció ha estat ampliar el coneixement d’aquest procés històric


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

14

17:24

Página 14

P. Castanyer, J. Tremoleda, R. Dehesa, I. Puigdevall, M. Pi

a la zona, coordinada amb les altres excavacions que s’hi fan, sobretot a la vil·la romana de Vilauba i també en altres establiments de menys entitat. El coneixement i la parcial excavació d’un forn ceràmic, anomenat sovint de cal Menut o de can Ferranic, es varen produir durant les tasques de prospecció a la comarca que es van fer durant la cinquena campanya d’excavacions arqueològiques de la vil·la romana de Vilauba, al setembre de 1982, en el període de col·laboració catalanobritànica. Ja l’any 1963 el Sr. E. Sanz hi havia recuperat material arqueològic d’interès, dipositat al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, la qual cosa facilità tant el seu coneixement com la seva ubicació. Sobre el terreny s’efectuaren una prospecció superficial i una altra de geofísica que varen permetre localitzar les estructures d’un forn, posteriorment l’excavació va posar al descobert parcialment aquesta estructura. La prospecció i l’excavació d’aquest lloc van proporcionar diversos fragments de motlle per a la fabricació de terra sigil·lada hispànica, amb una decoració en la paret interna de cercles concèntrics decorats amb bastonets. A més a més, es trobaren també dos fragments de peces sortides ja del motlle, però sense envernissar, la qual cosa corroborava una fabricació local. Del forn se’n va descobrir la graella i es trobà la boca d’entrada a la cambra de foc. Així doncs, aquesta bòbila no s’ha estudiat mai de manera sistemàtica, fins que l’agost de 1999 va començar un programa d’excavació que ha de permetre de valorar l’abast i la importància d’aquest centre. En la intervenció d’aquests cinc anys s’ha pogut localitzar aquell primer forn que ja s’havia trobat el 1982 i s’ha obert, a partir d’aquell punt central, un espai de 800 m2, a partir del qual podem entendre la distribució dels diversos elements que formaven part d’una instal·lació industrial romana. La ubicació en aquest punt d’una bòbila romana es troba plenament justificada atesa l’abundància dels elements bàsics que eren necessaris en una indústria d’aquesta mena. Es tracta d’una fondalada reblerta amb un potentíssim dipòsit d’argila produït per l’erosió de les dues bandes elevades que la delimiten a nord i a sud. D’aquí s’extreia la primera matèria utilitzada per a l’elaboració de ceràmica, una argila molt homogènia i caracteritzada pel fet de tenir un color beix suau, una bona qualitat, amb un desengreixant molt depurat, quasi imperceptible, de puntets blancs, marrons i negres, que donava un bon acabat a les peces. L’abundància de fonts d’aigua dolça que potser fou canalitzada fins al jaciment i el pas proper al límit septentrional del camp d’una riera asseguraven l’abastament d’aigua. Finalment, l’existència d’una potent zona boscosa en aquest entorn permetia igualment proveir-se de combustible per als forns.

2.1. Les prospeccions Prèviament a l’excavació es van fer dos tipus de prospecció en el camp on es localitzaven les restes arqueològiques, en una superfície quadriculada d’una hectàrea.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 15

La vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs

15

Així es féu un reconeixement geofísic i una exploració superficial per aconseguir, per una banda, determinar la presència d’estructures i, per l’altra, observar les concentracions i els tipus de material que hi apareixien.

2.1.1. Prospecció geofísica Aquest treball el va fer Lluís V. Bagán Nebot, sota la coordinació del Dr. Albert Casas Ponsatí. Ambdós pertanyen al Departament de Geoquímica, Petrologia i Prospecció Geològica de la facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona.

Fig. 2. Mapa d’anomalies del camp magnètic terrestre resultant de la prospecció magnètica feta a la bòbila d’Ermedàs.


Tribuna Arq. 2002-2003a

16

7/9/05

17:24

Página 16

P. Castanyer, J. Tremoleda, R. Dehesa, I. Puigdevall, M. Pi

Per a la recol·lecció de les mesures s’utilitzà un magnetòmetre de protons ENVI-MAG de la marca SCINTREX. En total es van fer 10.000 mesures en una xarxa de 100 × 100 m i amb una separació de mesura d’1 × 1 m. Després de la recol·lecció de dades en el treball de camp i d’una fase d’estudi amb l’aplicació de diversos filtres, el mapa resultant mostra diverses anomalies que poden relacionar-se amb objectes arqueològics (fig. 2). En total es trobaren vuit anomalies principals de les quals no fou possible discriminar si eren originades per forns de ceràmica o per concentracions de peces de ceràmica, ja que les propietats magnètiques d’ambdós materials són similars. A més a més, també hi pot haver altres tipus de materials com restes metàl·liques d’èpoques posteriors, que poden donar lloc a anomalies semblants. Totes les anomalies assenyalades no tenen el mateix interès. L’anomalia D ja semblava que podia ser originada per més d’un forn. Les anomalies B, E i F tenen una estructura similar. Podrien estar originades per forns, però no es pot afirmar amb tota seguretat. L’anomalia C podria pertànyer a aquest grup, ja que té una intensitat similar. Però a causa del fet que la seva estructura sembla principalment monopolar, no hi és inclosa. El fet que sigui monopolar indica que la inclinació de l’objecte que genera l’anomalia és diferent a la resta. Es coneix la posició d’un altre forn excavat anteriorment, i que possiblement estigui relacionat amb l’anomalia H, que és molt dèbil i petita comparada amb la D. L’anomalia generada pel material refractari d’un forn de ceràmica depèn del fet que es conservi la major part de la seva estructura i, principalment, les peces que han estat sotmeses a elevades temperatures; és a dir, afectades pel fenomen de la polarització magnètica termoromanent. Un forn és molt difícil de detectar per mètodes geofísics si no hi són presents aquests materials. Les anomalies englobades a la G, estan presents en molts punts de la zona prospectada. S’han seleccionat les que estan més a prop de les anomalies més grans i les que són més intenses. L’anomalia A és una zona molt àmplia i amb una intensitat del camp magnètic positiva respecte a la mitjana de la zona. Es desconeix quin és el motiu d’aquest augment i potser caldria fer una o diverses prospeccions petites amb l’objectiu de determinar-ne l’origen.

2.1.2. Prospecció superficial Per fer-la i per obtenir resultats comparables s’agafà la mateixa divisió del camp utilitzada en la prospecció geofísica; és a dir, la partició del camp en quatre sectors de 50 × 50 m, sumant un total de 100 × 100 m. El mètode utilitzat fou la divisió de cada un dels quatre quadres grans en quadres de 5 × 5 m (en total 100 quadres de 5 × 5 m a cada quadre gran), a cada un dels quals es donà una lletra i un número. De manera que tot el camp s’hauria dividit en 200 quadrets, cada un amb la lletra i el número corresponents (de la A a la T i de l’1 al 20).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 17

La vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs

17

Aleshores en cada quadre de 5 × 5 m s’hi situà una persona que durant un temps fix recollí tot el material ceràmic que trobava en superfície. Això s’anà repetint successivament fins a completar la prospecció de tres dels quatre quadres grans. El material trobat a cada quadre de 5 × 5 es va inventariar i classificar. Els resultats de la prospecció superficial són semblants als de la geofísica. Ambdues presenten les mateixes zones de concentració de materials i estructures, que segurament correspondria a la zona central de la bòbila. El material recollit més abundant són els fragments de ceràmica comuna oxidada, d’àmfora, sobretot del tipus Dressel 2-4 i també de teula. També trobem, en menor nombre, fragments de ceràmica de cuina a torn i de grisa comuna. Molts d’aquests fragments presentaven senyals deguts a l’excés de cocció. Pel que fa a la ceràmica fina, s’han trobat diversos fragments, molt trencats, de sigil·lada sud-gàl·lica. I el més important és que s’han trobat fragments de sigil·lada hispànica sense envernissar, que verificarien la hipòtesi de la seva fabricació als forns d’Ermedàs. Cal destacar la trobada d’un fragment de teula amb sigillum en la prospecció superficial. La seva lectura permet documentar un personatge amb els tria nomia: C. IVLI.ATE (Caius Iulius Ateius o Ateianus).

2.2. L’excavació L’excavació feta fins ara ha posat al descobert una superfície d’uns 800 m2 i ha permès documentar una seqüència estratigràfica i estructural que demostra l’existència de fins a tres fases cronològiques successives: – De la primera fase només coneixem l’existència d’un petit forn que fou seccionat pel pas d’un mur de la fase posterior. En tot cas, es tracta d’una primera fase d’una instal·lació que estava dedicada de bell antuvi a la fabricació de ceràmica. – La segona fase és la més important i sembla que correspon a una ampliació i sistematització de la bòbila. Les seves estructures defineixen, fins al moment, dos cossos separats per un espai de circulació que contenen la majoria dels forns localitzats. El més septentrional està definit per tots els costats excepte per l’oest, mentre que del cos sud només en coneixem els murs de tancament per la banda nord i oest. La data inicial per a aquesta fase sembla que cal situar-la a finals del segle i dC, probablement en època flàvia, pel que fa al moment inicial, i perdura fins a la fi del segle ii. És molt possible que la pròpia naturalesa d’aquesta segona fase, amb el rebaix i l’excavació del terreny per bastir els forns, hagi fet desaparèixer bona part de les evidències de la fase precedent. – La tercera fase, la més moderna, torna a ser poc explícita i només s’evidencia per un terraplè que cobreix una part de les estructures de la fase anterior i pel que fa als elements conservava un fornet de planta lenticular, probablement dedicat a la reparació d’eines metàl·liques, i una alineació formada per les restes d’un mur i dos basaments de pedra. Cal fer notar que la direcció d’aquesta estructura és divergent


Tribuna Arq. 2002-2003a

18

7/9/05

17:24

Página 18

P. Castanyer, J. Tremoleda, R. Dehesa, I. Puigdevall, M. Pi

de les que pertanyen a la segona fase, amb la qual cosa s’evidencia encara més la seva diferenciació. L’estat de conservació de les estructures d’aquesta darrera fase sembla que ha estat profundament afectat pels treballs agrícoles del camp. Ara per ara, la construcció de les estructures d’aquesta fase féu necessari el cobriment i, per tant, la inutilització dels forns que estaven actius en la segona fase. De moment no és possible afirmar que la tercera fase estigués dedicada, com les dues anteriors, a la fabricació de ceràmica. Les estructures de la segona fase presenten una ordenació absolutament pensada i articulada. En la part més meridional del camp es troben fins ara tres forns de petites dimensions amb uns murs rectilinis de tancament que probablement separaven aquesta zona d’una altra, situada més al nord, amb un espai de circulació entremig. A l’extrem oest d’aquest corredor s’ha localitzat un espai dedicat a abocador ceràmic. El corredor limita, a la banda nord, amb un altre cos que contenia quatre forns de grans dimensions. És notable de remarcar que mentre en el cos sud trobem forns individualitzats, en aquest cos en trobem dos que tenen la boca oberta a nord i dos més, a la banda oriental, que obren cap a l’oest. D’aquesta manera la confluència dels praefurnia cap a una mateixa zona va permetre fer un gran rebaix del terreny delimitat per un gran mur frontal. Aquesta gran fondalada que permetia accedir a les boques dels forns estava farcida per dues menes de sediment: per una banda, per la terra abocada al seu interior pels mateixos romans amb la intenció d’inutilitzar aquestes estructures. Per sota d’aquesta aportació antròpica, feta de cop, i que ens parla de l’abandonament dels forns, trobem el sediment acumulat com a resultat del període en què aquest taller va estar en funcionament, és a dir, les diverses capes resultants de la neteja dels praefurnia dels forns, sobretot cendres i carbó, que s’anaven dipositant a l’exterior, creant diverses capes que eren trepitjades pels mateixos treballadors de la terrisseria. Com a resultat de l’excavació d’aquesta darrera seqüència d’estrats es va trobar un denari de l’emperador Trajà i permet afirmar que a inicis del segle ii dC el taller encara es trobava en ple funcionament. En general, l’estructura dels forns, a pesar de les diferències de dimensions (5 m de costat en el més gran i 1 × 2 metres en el més petit) és sempre la mateixa: planta quadrada o rectangular amb una boca d’entrada i una o dues cambres de combustió, graelles sustentades per un sistema d’arcs que arrenquen dels murs laterals i sobre un muret central en els forns de doble cambra. Tipològicament tots corresponen als tipus IIb o IIc de Cuomo di Caprio. L’espai obert al nord d’aquest gran cos que contenia els quatre forns defineix un altre espai de circulació de cinc metres d’amplada, del qual se n’ha excavat una llargada de 16 metres en sentit est-oest. Paral·lel al nord d’aquest corredor trobem una nau allargada de tres metres d’amplada que estava tancada al nord per un mur i al sud ho estava per un mur baix que sustentava la teulada amb pilastres i columnes i, per tant, era una mena de galeria coberta que obria cap al passadís i els forns. La banda est d’aquesta nau acabava amb una habitació quadrada de tres metres de cos-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 19

La vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs

19

tat. Tant a la nau com a l’habitació es van localitzar els respectius nivells d’ús i circulació, formats per una lleugera capa de calç. A la nau era especialment evident l’ús del foc formant petites llars de terra cremada directament sobre el paviment i un forat on hi havia estat clavat un doli, un gran recipient de ceràmica que servia per emmagatzemar líquids, generalment vi. Per la banda exterior, al nord de la nau i de l’habitació, sembla que s’obre un espai no cobert, un gran pati que servia per col·locar-hi altres estructures dedicades al treball i a la depuració de l’argila, com ara una bassa de decantació i una bassa per guardar-hi greda volcànica que era usada com a desengreixant per barrejar amb l’argila del subsòl.

2.3. Producció i cronologia La producció d’aquest taller se centrava en una àmplia gamma de productes ceràmics, que podem resumir en cinc grans grups: – Material de construcció, amb un ampli repertori de productes (tegulae, imbrices, rajols quadrats, rajols per construir arcs, peces irregulars amb encaixos, peces de conducció, bobines per a les cambres buides de les termes, antefixes per a decoració arquitectònica, lastres decoratives, etc.). – Ceràmica comuna, usada tant com a vaixella de taula com per a usos de cuina. – Hem de considerar de manera especial les imitacions de la ceràmica africana de cuina que les diverses campanyes han permès de detectar en gran quantitat. Es produeix el repertori propi de peces de cuina, especialment les formes Hayes 23, 181, 196, 197. – Ceràmica terra sigil·lada hispànica. A pesar del seu ús com a vaixella fina de taula, per les seves característiques, acabats i procés de fabricació hauríem de considerar-la com una categoria a part de les altres. La seva fabricació a Ermedàs es verifica perquè s’han trobat diversos fragments de motlle amb decoració de relleus i per rebutjos de cocció. – Dolis. En coneixem diverses vores motllurades i grans fragments de cos que pertanyen a recipients de grans dimensions. – Àmfores, entre les quals podem assegurar la fabricació de la Dressel 2-4 i de l’àmfora de base plana Dressel 28. Tanmateix es documenta repetidament un tipus amfòric amb una vora triangular característica. Possiblement es produïren també imitacions d’envasos més tardans, propis del segle ii dC. – També es fabriquen elements diversos destinats a funcions específiques, com ara pondera, pesos per als telers. El període de funcionament, amb les dades de què disposem gràcies a la intervenció recent, devia abastar des del segle i, potser des de la segona meitat, fins a finals del segle ii dC, moment d’inutilització de les estructures.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

20

17:24

Página 20

P. Castanyer, J. Tremoleda, R. Dehesa, I. Puigdevall, M. Pi

3. Cap a un estudi de la dinàmica del poblament rural del Pla de l’Estany L’objectiu genèric més clar que persegueix el nostre equip en el programa de recerca sobre la romanització del Pla de l’Estany és el d’anar completant les formes d’explotació i ocupació del territori. Aquest pla només es pot aconseguir, però, acotant un microespai que faci assumible l’empresa i que correspon grosso modo a la zona d’explotació de la vil·la romana de Vilauba i els espais que s’hi comuniquen cap al nord, en direcció a Gerunda, i cap al sud, a la zona pròpia del poblat de Porqueres, per poder resseguir l’evolució que sofreix el model indígena d’època tardoibèrica fins a la colonització agrària romana. El jaciment de Vilauba és el punt central des del qual parteix el projecte, suficientment excavat i conegut per esdevenir un referent per veure la implantació i evolució en el temps d’una vil·la romana. La bòbila d’Ermedàs, estretament associada a Vilauba en època altimperial, constitueix la segona baula de la cadena i ha de permetre veure amb claredat com s’assortia de l’instrumentum domesticum necessari per desenvolupar la seva vida quotidiana una vil·la romana i també com es complementava aquesta producció local amb les importacions. Hi ha altres elements que seran d’intervenció necessària per completar la dinàmica de l’espai: les granges ibèriques de l’entorn, abandonades com a conseqüència de la implantació de la vil·la, les vies de comunicació i els sistemes de control de la zona, etc. La consecució immediata d’aquests objectius en els projectes de recerca futurs ha de permetre assolir el coneixement dels patrons d’assentament i esdevenir un model de l’evolució del poblament rural que van tenir lloc en un espai territorial determinat i ben definit.

4. Bibliografia Casas, J.; Castanyer, P.; Nolla, J. M.; Tremoleda, J. (1990) Ceràmiques comunes i de producció local d’època romana. I. Materials augustals i alto-imperials a les comarques orientals de Girona. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques. (Sèrie Monogràfica; 12) Casas, J.; Castanyer, P.; Nolla, J. M.; Tremoleda, J. (1995) El món rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est. Girona. (Sèrie Monogràfica; 15) Casas, J.; Castanyer, P.; Nolla, J. M.; Tremoleda, J. (1994) Les ceràmiques comunes locals del N. E. de Catalunya, Ceràmica comuna romana d’època altoimperial a la Península ibèrica. Estat de la qüestió, Monografies Emporitanes. VIII, Empúries, 99-127. Castanyer, P.; Roure, A.; Tremoleda, J. (1989) Les darreres excavacions a la vil·la romana de Vilauba: la part residencial, Tribuna d’Arqueologia, 19881989. Barcelona, p. 63-70.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 21

La vil·la de Vilauba i la terrisseria d’Ermedàs

21

Castanyer, P.; Tremoleda, J. (1996) «Excavacions a la vil·la romana de Vilauba: l’ala oest». A: Terceres Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Santa Coloma de Farners, p. 205-213. Castanyer, P.; Tremoleda, J. (1997) «La villa romana de Vilauba, Banyoles (Provincia de Girona). Excavación de un ámbito de culto doméstico». Madrider Mitteilungen, 38, Mainz, p. 163-175. Castanyer, P.; Tremoleda, J. (1999) La vil·la romana de Vilauba. Un exemple de l’ocupació i explotació romana del territori a la comarca del Pla de l’Estany. Girona. Castanyer, P.; Tremoleda, J. (2000) «Darreres excavacions a la vil·la romana de Vilauba». A: Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Olot, p. 128-131. Castanyer, P.; Roure, A.; Tremoleda, J. (1990) «Un conjunt ceràmic de finals del segle iii d.C. a Vilauba (Camós, Pla de l’Estany)». Cypsela, VIII, Girona, p. 157-191. Jones, R. F. J.; Keay, S. J.; Nolla, J. M.; Tarrús, J. (1982) «The late Roman villa of Vilauba and its context. A first report on field-work and excavation in Catalunya, North-east Spain». The Antiquaries Journal, LXII, part II, London, p. 245-282. Jones, R. F. J.; Keay, S. J.; Nolla, J. M.; Tarrús, J. (1984) «Landscape, ancient settlement and survey archaeology in Catalunya». Papers in Iberian archaeology, BAR International Series, 193, Oxford, p. 460-464. Nolla, J. M.; Casas, J. (1984) Carta arqueològica de les Comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord-est de Catalunya. Girona. Roure, A.; Castanyer, P.; Nolla, J. M.; Keay, S.; Tarrús, J. (1988) La vil·la romana de Vilauba (Camós). Estudi d’un assentament rural (campanyes de 197985). Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques. (Sèrie Monogràfica, 8) Tarrús, J.; Roure, A. (1983) «Un forn romà de ceràmica a Ermedàs (Cors)». El Bagant 22, Banyoles, p. 26-27. Tremoleda, J. (1994) «Anàlisi de l’organització dels tallers locals de ceràmica a les comarques gironines». A: Ceràmica comuna romana d’època alto-imperial a la Península ibèrica. Estat de la qüestió, Monografies Emporitanes, VIII, Empúries, 75-91, làm. III-IV. Tremoleda i Trilla, J. (2000) Industria y artesanado cerámico de época romana en el nordeste de Cataluña (Época augústea y altoimperial). International Series, British Archaeological Reports S835, Oxford. Tremoleda, J.; Roure, A.; Castanyer, P. (1987) «Recull i estudi dels materials romans de l’àrea de Banyoles». Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1986-1987. Homenatge a Pere Alsius i Torrent. Banyoles, 121-145.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Pรกgina 22


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 23

El Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Un edifici cultual de la primera edat del ferro al curs inferior de l’Ebre DAVID BEA CASTAÑO, JORDI DILOLI FONS 1 ALBERT VILASECA CANALS 2

1. RESUM Presentem en aquest article els resultats de les intervencions fetes al jaciment arqueològic del Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) entre els anys 1999 i 2003. A l’àrea intervinguda, d’uns 250 m2, aproximadament, s’hi ha localitzat un únic edifici, de planta rectangular amb els extrems absidals, molt ben conservat, construït a partir d’un sòcol de pedra d’un metre d’alçària i més d’un metre d’amplada, que devia recréixer mitjançant una paret de tovots. L’interior d’aquesta estructura es troba dividit almenys en dues estances molt ben delimitades per l’existència d’un mur construït mitjançant un petit sòcol de maçoneria sobre el qual es devia disposar també un envà de tova. Des del punt de vista material, les troballes efectuades al Turó del Calvari són força interessants, tant quantitativament, ja que la destrucció sobtada de l’edifici va provocar que molts dels elements que hi estaven dipositats s’hi conservessin complets, com qualitativament, ja que s’han recuperat vasos ceràmics amb diverses procedències culturals –indígenes, fenicis del sud peninsular, imitacions tipològiques de ceràmiques fenícies i peces híbrides–, així com altres materials força significatius que devien formar part del mobiliari de l’edifici, cas de revestiments de parets, bigues, marcs de portes i finestres o elements mobles amb una funció més ben definida, com poden ser unes tauletes possiblement associades a algun tipus de ritual. 1. Àrea d’Història Antiga. Universitat Rovira i Virgili. Plaça Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona. 2. Cota 64 s.l. C/Civaderia, 8. 43003 Tarragona.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

24

17:24

Página 24

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

L’anàlisi d’aquestes peces, algunes de les quals encara estan en estudi, ens permet datar l’ocupació del jaciment durant la primera edat del ferro, aproximadament entre el 625 - 575/560 abans de la nostra era.

2. Introducció L’any 1999, amb motiu de la remodelació d’un espai extraurbà al municipi de Vilalba dels Arcs, situat vora el cementiri, es van localitzar a sobre d’un turonet unes restes arqueològiques estructurals i materials força significatives, fet que va promoure la realització d’una intervenció arqueològica. En aquesta primera actuació, que es va efectuar amb caràcter d’urgència, es va documentar l’existència en aquell mateix indret d’un recinte que semblava aïllat, fet corroborat durant la campanya següent, en què se’n va delimitar el perímetre. L’interès que presentava el material que apareixia associat a l’estructura que s’anava descobrint, així com la presència mateixa d’un tipus arquitectònic desconegut fins al moment per aquest període cronocultural en aquesta àrea geogràfica, ens van decidir a incloure les intervencions al Turó del Calvari dins del projecte d’investigació que dirigia les línies de recerca de l’Àrea d’Història Antiga de la Universitat Rovira i Virgili. Els treballs arqueològics es van continuar durant els anys 2001 i 2002, moment aquest darrer en què ja es van iniciar les tasques de consolidació del jaciment, i l’activitat arqueològica a l’indret finalitzà durant l’any 2003.3 Les intervencions al Turó del Calvari de Vilalba dels Arcs (Terra Alta) han estat sufragades per la Direcció General de Recerca (ajuts ACOM) i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Vilalba dels Arcs i el Consell Comarcal de la Terra Alta.

3. Situació del jaciment i descripció morfològica de l’entorn El jaciment del Turó del Calvari es troba situat sobre un turó amb una alçada aproximada de 440 m sobre el nivell del mar, orientat vers el nord-oest. Si bé el tipus de formació geomorfològica que acull el nucli protohistòric és el típic d’aquesta regió –relleu ondulat poc elevat, amb una altitud generalitzada d’entre 300 i 350 metres, que emmarca petites valls constituïdes a partir de rierols intermitents–, la ubicació del jaciment presenta certa disposició estratègica accentuada pel fet que encapçala un tossal que domina les fondalades que formen dos d’aquests rierons que uneixen les seves lleres als peus del tossal, i formen la capçalera del barranc de VoravallSant Pau, el qual, seguint la direcció nord-nord-oest, desguassa al riu Ebre. 3. Hem d’indicar que durant aquest mateix any, 2003, s’ha procedit també a la senyalització dels accessos al jaciment, mercès a una subvenció que la Fundació Caixa Tarragona ha atorgat al Centre d’Estudis Tarragonins Antoni Agustí.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 25

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

25

Figura 1. Situació general del jaciment arqueològic del Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta).

Figura 2. Vista aèria de la situació del jaciment.

Aquesta disposició morfològica de l’elevació defineix en forta mesura les seves característiques físiques, ja que determina el seu camp visual, que es desplega sobretot vers el nord, sempre condicionat per l’alçada del relleu que l’envolta, i es concreta pràcticament en el curs de la riera que es forma als seus peus i sobre les valls que s’estenen a les vessants del turó. Els accessos al jaciment es veuen també subordinats als condicionants físics del tossal, de forma que, si bé l’accés no és im-


Tribuna Arq. 2002-2003a

26

7/9/05

17:24

Página 26

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

possible per cap dels seus costats, únicament pel sud el pas es fa fàcil, ja que tant l’empit dret com l’esquerre descendeixen cap a les depressions adjacents amb un pendent força pronunciat. Les anàlisis palinològiques fetes a l’indret han permès reconstruir el medi natural en el moment d’ús de l’edifici, i han situat el jaciment en un paisatge obert, constituït per una vegetació que devia incloure prats, camps de conreu, on es devien cultivar cereals; garrigues i brolles i bosquines, compostes bàsicament per pins i alzines, i l’espectre del qual el devia completar la presència de boscos de ribera, és a dir, una vegetació pròpia d’un ambient bastant més humit que l’actual. Quant a la geologia d’aquesta zona, el tossal del Calvari s’inscriu a grans trets a les Catalànides, a l’extrem meridional de la conca de l’Ebre, amb una evolució geològica que s’inicia al Terciari, durant el Paleògen, moment en què l’antic massís de l’Ebre es convertirà en una conca sedimentària interior. A finals de l’Oligocè s’arribarà a una estabilitat tectònica i es formarà un sistema fluvial que constituirà el reompliment de la Conca de l’Ebre, xarxa fluvial que incidirà sobre el sistema morfogenètic durant l’Holocè, i definirà la configuració orogràfica actual. Els materials que componen la base geològica d’aquest indret són principalment margues i calcàries –aquestes anomenades a la zona «fiter de calar»– d’origen terciari.

Figura 3. Detall de la situació topogràfica de l’edifici del Turó del Calvari.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 27

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

27

Quant a les possibilitats d’explotació dels recursos geològics de l’entorn, l’àrea més immediata al jaciment no presenta cap interès econòmic, tanmateix, s’ha de ressaltar l’existència de fons endurits (hard-grounds) enriquits amb minerals de ferro en punts relativament propers, cas dels Ports de Tortosa-Beseit, concretament a Fontespatlla i Beseit (Matarranya) o a Horta de Sant Joan (Terra Alta), sense desestimar els fons endurits del Dogger de Gandesa o els de Prat de Compte (Terra Alta).

4. El jaciment 4.1. Les estructures arquitectòniques La intervenció al Turó del Calvari es va fer com hem dit a partir del projecte d’adequació de l’entorn on es va descobrir el jaciment, i es va intervenir manualment a la zona arqueològica definida per la troballa de diversos paraments pertanyents a una única estructura, un gran edifici turriforme de planta rectangular amb els extrems absidals. És així que, a partir de les dades extretes dels treballs arqueològics fets a l’indret, podem apuntar que la construcció de l’edifici del Turó del Calvari es fa segons un pla preestablert que inclou actuacions no arquitectòniques, com ara l’aplanament de la superfície del tossal on s’ubica el jaciment, el retall premeditat de part del subsòl calcari, que conforma un espai simbòlic de perímetre circular, i la cremació intencionada del substracte vegetal que devia cobrir aquest espai, tal i com ho demostra l’existència d’una capa de cendres sota els murs perimetrals de l’estructura. Pel que fa al bastiment d’aquest gran edifici, es parteix de la construcció d’un doble mur perimetral format per diverses filades de pedres lleugerament desbastades per les seves cares interna i externa, i es reomple l’espai resultant amb blocs de pedra més petits i argila, de manera que es defineix així un sòcol d’entre 80 i 100 cm d’alçada. Per sobre d’aquest mur bàsic que limita el recinte, les parets es construirien mitjançant fileres de tovots. Executat aquest mur perimetral, es delimitaren a l’interior de l’estructura principal dos àmbits, H1 i H2, que aprofitaven el traçat del mur circumval·lador, separats per una paret de maçoneria d’entre 50 i 60 cm sobre la qual es disposaria un envà de tovots. Un cop excavat el recinte major (H1), s’ha constatat en forma d’esfondrament la presència de diversos elements arquitectònics que podrien formar part del sostre o d’estructures de separació interiors, construïdes mitjançant fusta i toves. L’estat de les restes de l’interior del recinte sembla indicar que la destrucció d’aquest espai hauria estat causada per un incendi, ja que les cares internes dels murs apareixen cremades, i s’observen esquerdes a les pedres motivades per l’acció del foc, fet que no s’aprecia a l’exterior de les mateixes pedres. A l’habitació més petita (H2), excavada durant la campanya del 2001, es constaten també evidències de l’incendi que va destruir tota l’estructura. Pel que fa al mur de separació entre H1 i H2, els tovots apareixen a l’interior de l’àmbit més pe-


Tribuna Arq. 2002-2003a

28

7/9/05

17:24

Página 28

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

tit, desfets i fortament rubefactats, fet que pot indicar-nos una major potència calorífica durant l’incendi dins d’H2. És així que a partir d’aquestes dades podem distingir un recinte dividit en dues estances. La primera (H1), de planta rectangular amb els angles arrodonits, d’aproximadament 41,5 m2 de superfície ocupacional, coberta per un paviment de terra piconada, que es devia trobar aïllada de la segona habitació per un mur format per un sòcol de pedres de 50-60 cm d’altura sobre el qual s’assentaria una paret de tovots. En aquest segon recinte (H2), més petit, amb una superfície d’ús de 24,5 m2, s’han recuperat una gran quantitat de ceràmiques d’emmagatzematge i sembla posseir un accés elevat des d’H1, tal i com ho confirma l’absència d’una porta des d’H1 i la presència de dos encaixos al mur de tovots, que semblen executats per suportar algun tipus d’estructura de fusta tipus escala, avui dia desapareguda.4 Pel que fa a altres elements relacionats amb la construcció de l’edifici, hem d’assenyalar que l’excavació dels nivells d’enderroc va permetre la recuperació d’un conjunt considerable i variat d’elements relacionats amb el bastiment i l’adequació de l’estructura, entre els quals destaquen pel seu volum quantitatiu una sèrie de fragments de fang cuit que formaven part del revestiment de les parets, que s’hauria efectuat mitjançant l’arrebossat de fang per allisar els murs, o d’enlluït, coberts ambdós posteriorment amb un emblanquinament 5 que en alguns casos supera les cinc capes. De fet, la presència de fragments amb aquest emblanquinament superposat ens indica l’interès per dotar l’interior de l’edifici d’un tractament decoratiu especial i vistós, factor que encara resulta més evident davant de la presència d’algun d’aquests fragments que conserven restes de pintures amb motius geomètrics, efectuades amb pigments de color ocre ataronjat i de color vermell fosc,6 entre d’altres, del mateix tipus que els que es van localitzar a l’interior d’una gerreta exhumada a H1. Pel que fa al cobriment del recinte, i malgrat la dificultat que comporta reconstruir el tipus de sostre que podia tenir l’estructura, hi ha diversos factors que apunten la possibilitat que l’edifici tingués més d’un pis, fet que ens permetria distingir entre una coberta interna, que separés la planta baixa del pis superior i un sostre que el cobrís, possiblement a l’estil d’un terrat o terrassa plana. En aquest sentit, és simptomàtica la recuperació d’un grup de peces similars, fetes amb fang i amb presència abundant d’estabilitzant vegetal, en les quals s’observa l’existència de dues cavitats semicirculars: per una banda, hi apareix el que seria 4. Val a dir que les anàlisis pol·líniques fetes en mostres procedents d’aquesta habitació han indicat una gran presència de pòl·lens de cereal. Aquest fet, unit a la presència d’espores, palinomorfes de fong i zoorestes, indicadora del fet que en aquest espai es concentrava matèria orgànica, ens permet proposar una funció de magatzem. 5. Es van analitzar diversos fragments d’aquest element calcari per determinar-ne l’estructura química mitjançant difracció de raigs X, i es confirma que es tracta, en tots els casos, de calç (CaCO3). 6. L’ús d’una decoració pintada de color rogenc al revestiment de les parets de les cases és una pràctica generalitzada a la Terra Alta i el Baix Aragó durant la protohistòria, tal i com es desprèn de les dades extretes de l’estudi de restes exhumades en altres jaciments d’aquesta àrea (Belarte: 1999-2000). Tanmateix, no hem d’oblidar el simbolisme del color roig en la cultura semita, on significa vida i força, i que és una representació emprada sovint en ambients funeraris.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 29

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

Figura 4. Planta de l’edifici del Turó del Calvari.

29


Tribuna Arq. 2002-2003a

30

7/9/05

17:24

Página 30

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

Figura 5. Seccions d’H1 i H2.

l’empremta d’un tronc/biga de mida petita, acompanyada per una altra concavitat, emmotllada acuradament, enlluïda i emblanquinada. A la part superior d’aquestes peces s’aprecia l’existència de marques de tauló a dos nivells diferents, els quals, recoberts per una capa d’argila i enlluïts, devien conformar la coberta de la planta baixa i el sòl del primer pis. Tot aquest entramat devia estar reforçat per l’existència d’una columna central al mig d’H1, basada sobre una pedra calcària que recolza sobre el sòl natural. Quant al cobriment superior, malgrat que l’enderroc que omplia el recinte no permetia apreciar una estratigrafia clara, als nivells superiors s’hi feia constant la presència de fragments constructius amb marques de taulons, canyes/encanyissats i altres elements vegetals de mida mitjana, coberts per fang i en algun cas també emblanquinats, que podrien representar el sostre de l’edifici, que no devia diferir gaire de la coberta inferior, i que utilitzava el cobriment de fang emblanquinat per tal d’impermeabilitzar l’edifici. És interessant també indicar que a H2 s’hi va localitzar part del que podria ser


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 31

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

31

Figura 6. Detall del mur de separació entre H1 i H2.

una biga cremada que, un cop analitzada, es va documentar que era de fusta d’alzina. També a H2, l’estratigrafia del recinte va permetre aïllar una capa de cendres uniforme i de poc gruix, que no devia formar part del sostre, sobre la qual es va localitzar gran quantitat de material ceràmic de cuina i d’emmagatzematge, que podria indicar l’existència d’un altell o terra alçat on es devien guardar aquests tipus de recipients, que separava el sòl d’ús del terra natural, on hi havia el mateix nivell de cendres, diferenciat, anterior a la construcció de l’edifici, localitzat també a H1.7 S’ha d’indicar que durant l’excavació es va poder localitzar en alguns punts part del paviment que devia cobrir H1, concretament a l’extrem sud-est de l’estructura. L’estratigrafia en aquest punt és la següent: en primer lloc hi trobem el terreny natural, format per una sèrie de lloses calcàries –fiter de calar– amalgamades amb una petita capa de terra coberta per un nivell de cendres que es correspondria amb l’incendi intencionat originari anterior a la construcció de l’edifici. Per sobre d’aquestes cendres hi trobem ja el paviment, compost per una fina coberta de terra batuda, idèntica a la que s’estenia per sobre dels taulons arrebossats de fang del primer pis. Els accessos a l’edifici devien ser al costat nord-oest, i consistien en una única 7. L’existència d’espores del tipus leiospherae i d’espores monoletes de falguera indica una concentració d’humitat al sòl d’aquest recinte que imposaria la construcció d’un entarimat per tal de salvaguardar els aliments dipositats a H2 de la putrefacció.


Tribuna Arq. 2002-2003a

32

7/9/05

17:24

Página 32

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

Figura 7. Vista de l’interior d’H1. Al fons, mur que separa H1 i H2.

entrada que comprendria una porta delimitada per dos petits murs de pedra, amb un terra delimitat per l’existència de diversos tovots disposats de forma horitzontal per sota del paviment. No sabem si aquesta estructura formava part d’una possible escala. De fet, l’amplada de la porta devia permetre una bona entrada de llum a H1, que podria complementar-se mitjançant l’existència d’altres obertures a l’estil de finestres. En aquest sentit, hem d’assenyalar la presència de diverses motllures de diferents mides que podrien relacionar-se amb aquestes obertures, formant part dels marcs de porta i finestres. Es tracta d’uns elements construïts amb fang i emblanquinats posteriorment, de secció prismàtica, amb unes mesures que oscil·len entre els 8 i els 18 cm, en els quals s’aprecia clarament la seva finalitat cobertora d’una estructura de fusta –marc–. Un altre element interessant el conformen els fragments del revestiment d’un pilar, fets amb fang i barrejats amb calç, a l’estil dels descrits per Bosch Gimpera a les excavacions fetes als poblats de Sant Cristòfol (Maçalió) i del Tossal Redó (Calaceit): «El revestiment d’una mena de pilar, fet amb una matèria com la de les toves, però més semblant al guix. Aquest revestiment mostra, per la part interior, les empremtes de les fibres de la fusta que contenia (...). Revestiments semblants sortiren en abundància en el Tossal Redó (...)» (Bosch Gimpera 1915-1920: 645). En el cas del Turó del Calvari, els fragments pertanyen a una mena de conducte de secció quadrangular amb un extrem una mica més gran que l’altre, formant una peanya de pe-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 33

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

Figura 8. Revestiment d’una columna o biga.

Figura 9. Detall de l’enderroc de tovots.

33


Tribuna Arq. 2002-2003a

34

7/9/05

17:24

Página 34

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

Figura 10. Capa de cendres que cobria el terreny natural.

Figura 11. Vista completa de l’edifici del Turó del Calvari.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 35

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

35

rímetre regular on hi figuren quatre petits forats, propers als angles, que devien servir per subjectar el revestiment a una superfície plana. Tota la peça està recoberta per una fina capa d’enlluït posteriorment emblanquinat. Altres elements relacionats amb l’arquitectura de l’edifici són una banqueta que apareix adossada al sòcol perimetral d’H2, feta de fang i d’uns 20 cm d’alçada, que suposem que devia permetre sostenir la tarima de fusta esmentada, que devia fer les funcions de sòl de l’habitació. Per últim, hem d’indicar la presència d’una «raconera» que consisteix en una estructura de planta quadrangular, construïda amb petites pedres calcàries, adossada al mur que separa els àmbits 1 i 2, de funció incerta.

4. Els materials mobles Les campanyes d’excavació del jaciment protohistòric del Turó del Calvari han permès la localització d’un seguit de materials, metàl·lics i ceràmics bàsicament, que tenen unes característiques formals, tècniques i funcionals característiques i malgrat la diversitat dels seus orígens, una forta homogeneïtat. Entre aquests, destaca pel seu volum el conjunt dels ítems ceràmics, tot i que mereixen, però, especial atenció diversos objectes que podrien estar relacionats amb la funció del recinte.

4.1. Els materials ceràmics Ja hem indicat anteriorment que el conjunt arqueològic del Turó del Calvari presenta des del punt de vista estructural certes característiques que el fan diferent a tots els jaciments coetanis coneguts fins ara al nord-est peninsular. Un dels resultats que s’extreu fàcilment del seu estudi és l’existència d’una ordenació decorativa de l’espai preconcebuda, és a dir d’un «projecte ornamental» coetani a la construcció que s’aplica amb gran minuciositat i que aglutina en un mateix si la construcció de l’edifici, el seu acabat interior i exterior, i l’existència de certes peces del mobiliari que obeeixen a un mateix disseny de guarniment. Entre aquestes peces cal destacar unes tauletes d’argila com els elements possiblement més interessants de tot el conjunt. Malgrat que aquestes taules han estat localitzades en un greu estat de fragmentació, poden identificar-se almenys tres individus diferents. La construcció d’aquests objectes es va fer mitjançant una barreja d’argila depurada amb nòduls de calç usats a manera de desgreixant, i assecant les peces al sol seguint la mateixa tècnica que la dels tovots. Les superfícies superiors d’aquests elements, que quedarien vistes, han estat allisades, la qual cosa els dóna un aspecte molt fi. Són rectangulars, amb unes mides inferiors al mig metre de llargada/amplada i tenen en tots els casos quatre potes de secció piramidal del mateix tipus que es pot observar als trípodes fenicis. Les vores de les taules presenten una rebava prismàtica, idèntica a la descrita per als marcs de la porta i les finestres, que


Tribuna Arq. 2002-2003a

36

7/9/05

17:24

Página 36

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

devia servir per impedir el vessament dels productes fora de la seva superfície, i al mateix temps els atorgava un caràcter decoratiu. Al costat d’aquestes taules s’han recuperat també unes cassoletes, possiblement un kernos o kotiliskoi que podrien formar part d’aquestes mateixes taules, a l’estil de la descoberta pel Dr. Bosch Gimpera al jaciment protohistòric del Tossal Redó de Calaceit durant la primera campanya que hi va fer l’Institut d’Estudis Catalans «un peu d’una tauleta de fang, amb un sortint en forma de vas adherit a la part superior, prop del cantó, i amb decoració en forma de ziga-zaga al lateral» (Bosch Gimpera 1913-14: 829, fig. 57). Segons aquesta descripció, la taula de fang del Tossal Redó respon als tipus recuperats al Turó del Calvari: fabricada amb fang barrejat amb palla, d’aspecte fullat, molt poc consistent, amb una altura total d’uns 18 cm i amb els laterals decorats amb una banda de solcs incisos de doble angle, flanquejats per línies paral·leles. Presumiblement la forma de la peça és quadrangular, i devia recolzar en quatre peus troncocònics situats als vèrtexs, cadascun dels quals podia ostentar a la cantonada superior un petit apèndix buit a manera de kotiliskoi (Lucas 1989), fet que podríem identificar amb la presència al jaciment de Vilalba de les cassoletes recuperades durant la campanya de l’any 2000 descrites anteriorment. Aquest tipus de taules amb cremaperfums els trobem a Càstulo, on es va exhumar un kernos descrit com un «revestimiento que llevaba al menos dos cazoletas muy finamente moldeadas» (Blázquez, Valiente 1981: 232), o en altres punts del Mediterrani, com és el cas d’Agia Irini, on es va recuperar dins la fase geomètrica del santuari, una taula d’ofrenes rodona amb petites cassoletes excavades a la superfície, o el de Vounoi, necròpolis on es va exhumar un kernos semblant al de Càstulo. Altres jaciments amb presència de tauletes similars els localitzem ja fora d’aquest territori, cas de Montemolín i Coria del Rio, a Sevilla, el darrer dels quals destaca per la semblança estructural amb el recinte de Vilalba dels Arcs, on amb una cronologia aproximada d’entre el segle vii i vi abans de la nostra era van aparèixer diverses taules d’ofrenes dins d’un espai a cel obert, o bé a la Muela, a Càstulo (Jaen), on es van recuperar restes de revestiments d’una taula o altar de libacions que podria relacionar-se amb els altars portàtils recuperats a altres santuaris, així com suports i peanyes (Blázquez, Valiente 1981) semblants als del Turó del Calvari. Com a dada interessant podem indicar que l’anàlisi del contingut de les cassoletes del Turó del Calvari ha identificat els cereals com la matèria cremada en aquests petits recipients. Paral·lels de taules sense cremadors podrien ser els fragments de plaques de fang interpretats com a vores de caixetes de Sant Cristòfol de Maçalió, que s’han relacionat amb els fragments decorats amb solcs acanalats descrits anteriorment, i que podrien actuar com a tapadores d’aquestes (Belarte 1999-2000), o potser alguns dels elements de fang exhumats al jaciment del Barranc de Gàfols a la Ribera d’Ebre (Sanmartí et alii 2000). Sobre la seva funcionalitat, les tauletes del Turó del Calvari poden associar-se morfològicament amb les «taules per a ofrenes», generalitzades a Egipte, o el que s’han anomenat «altars portàtils», freqüents a l’Orient, especialment a Xipre, Cre-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 37

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

37

Figura 12. Detall d’una de les tauletes d’ofrenes i de la cassoleta de cremació.

ta (món minoic), o les taules de pedra d’Anatòlia, Síria i Palestina (Lucas 1989). En aquest cas, la mida relativament modesta dels exemplars en permetria el trasllat, mentre que la rebava, com ja s’ha indicat, devia funcionar com una barrera que impedia el vessament de productes indeterminats, sòlids o líquids, que eren possiblement exposats a la taula. El concepte decoratiu que faria que les motllures de les obertures de l’edifici i les rebaves de les tauletes fossin iguals podria indicar-nos que ens trobem davant d’elements no destinats a un ús certament quotidià, sinó més aviat orientats a utilitzacions extraordinàries de tipus ritual, a l’estil de petits altars, fet ja proposat per Lucas per a la tauleta del Tossal Redó (Lucas 1989). La cremació de cereals als kotiliskoi ens indicaria l’existència d’un culte o d’un tipus d’ofrena agrària. Un altre element de fang que s’ha localitzat al Turó del Calvari està representat per la presència de dues vores d’una ara, segurament fixa, amb les mateixes traces decoratives que les motllures de portes, finestres i tauletes. Aquesta peça, que té la cara inferior allisada, està fabricada amb la mateixa tècnica que els elements descrits anteriorment, amb fang mesclat amb nòduls de calç i assecada al sol. Elements de tipologia semblant únicament els hem localitzat, salvant les distàncies, en recintes de culte de tipus semita sudpeninsulars, com és el cas de Montemolín o Coria del Río, a Sevilla (Blázquez, Valiente 1981). Quant a la resta de materials ceràmics, es compon del conjunt de vasos que es van recuperar durant les excavacions. Si bé la ceràmica indígena, elaborada a mà, es troba perfectament emmarcada dins de l’horitzó cultural definit pels camps d’urnes, la ceràmica que imita tipològicament productes fenicis, possiblement també d’origen indígena a l’igual que les peces que hem anomenat híbrides, o les importacions a torn d’origen fenici ens adrecen a un horitzó cultural d’influències sudpeninsulars que, juntament amb la singularitat de l’estructura converteixen el jaciment del Turó del Calvari de Vilalba dels Arcs en un referent únic fins al moment en la protohistòria del nord-est de la península Ibèrica. Pel que fa als elements d’ascendència indígena, hi trobem la ceràmica feta a mà,


Tribuna Arq. 2002-2003a

38

7/9/05

17:24

Página 38

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

amb tipologies que abasten des de formes que en la taxonomia ceràmica podríem considerar com «tradicionals», amb tipus que arrencarien de contextos indígenes a partir del final de l’edat del bronze (perfils en S, vores exvasades, fons plans o lleugerament umbilicats) i que es desenvoluparien al llarg de la primera edat del ferro, fins a imitacions de peces del repertori formal fenici, com poden ser els plats exvasats. Fins i tot hi apareixen peces híbrides que aglutinarien en un mateix objecte les dues tradicions, tant en tipologia com en motius decoratius, i que expressaven tipus autòctons (cordons, digitacions, etc.) al mateix temps que tipologies copiades de models al·lògens (incisions i retícules, entre d’altres). Els acabats d’aquestes peces híbrides o d’imitació, generalment brunyits, suggereixen també un cert intent d’imitació dels vasos originals fenicis de vernís roig. Entre tots aquests materials caldria destacar l’existència d’almenys quatre oinochoai, fetes a mà, amb parets allisades i brunyides d’una gran qualitat. Aquestes peces, que imiten perfectament els prototipus fenicis, presenten en algun cas –almenys n’hi ha un– la característica de ser peces híbrides, amb la part superior en forma d’oinochoe clàssic, amb la boca trilobulada, nansa bífida i perfil carenat, perfectament determinable en contextos ceràmics fenicis, i la seva part inferior feta segons paràmetres indígenes, amb un peu elevat troncocònic. També dins de la categoria dels oinochoai, hi ha un altre exemplar que mereix ser distingit: es tracta d’una peça diferent a les anteriors, d’uns 14 centímetres d’alt, amb el cos lleugerament globular, pràcticament sense coll i amb una nansa que arrenca del punt de màxima amplada del cos per acabar al llavi. Aquest element, que recorda per les seves característiques formals els gerros o vasos gobelet o piriformes d’engalba roja i boca trilobulada d’ascendència oriental, presenta la peculiaritat de tenir la nansa de secció quadrangular, a diferència dels vasos meridionals similars que tenen l’agafador bífid. Altres vasos que mereixen especial atenció són alguns recipients de perfil en S de mides variables, entre els quals destaquen un gran exemplar amb decoració de cordó amb incisions i sis gots de mida reduïda, amb acabat extern brunyit, peu elevat i aplics amb perforacions per a la seva suspensió. Hem de remarcar també la presència d’un fragment de carena d’un vas amb perfil en S amb un motiu aplicat que consisteix en un cap de cèrvid esquematitzat.8 Al mateix lloc on es va recuperar aquest fragment va aparèixer un bocí de ceràmica feta a mà, amb un motiu incís zoomorf esquematitzat, molt semblant als que reprodueixen alguns recipients preorientalitzants recuperats a Huelva, al Cabezo de San Pedro (Blázquez et alii 1970). Fora d’aquest tipus hi ha documentada la presència d’un element bastant fragmentat, amb un acabat brunyit que li dóna una coloració marronosa brillant, que mostra un dibuix en reserva de color marró més clar, aplicat amb pinzell, que sembla reproduir motius reticulars amb certa forma zoomorfa esquematitzada. Aquest 8. El fet que solament aparegui aquest fragment, que es retalla mostrant únicament el dibuix zoomòrfic, pot orientar-nos cap a la hipòtesi que ha estat aportat intencionalment, i que es tracta, doncs, d’una possible ofrena, o que té, com a mínim, un ús votiu.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 39

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

39

recipient, de cos esferoide, té una part de la vora conservada que presenta una lleugera inclinació cap a un dels extrems, a l’estil del vas teromorf recuperat al Tossal Redó, amb el qual devia compartir algunes característiques morfològiques: forma, coloració i decoracions, etc., i que va aparèixer en un recinte del poblat que es considera destinat al culte o a la ritualitat (Lucas 1989). Paral·lels d’aquests tipus decoratius els trobem al mon tartèssic, concretament al Cabezo de San Pedro de Huelva, on als nivells del bronze final (5a i 5b) han aparegut materials decorats amb pintura vermella aplicada amb pinzell a mà alçada, que reprodueixen motius lineals, reticulars, vegetals o animals (Blázquez et alii 1970), tipus ceràmics que també es van recuperar a la necròpolis de la Joya (Garrido, Orta 1978). Un altre element esmentable és una tapadora que combina la decoració incisa, inscrita dins d’una estrella de cinc puntes dibuixada al voltant de la nansa, de tipus circular i perforada, amb una decoració de solcs acanalats, disposats entre la decoració incisa i la vora. Els motius incisos són retícules, losanges, triangles i alcàssers, mentre que els acanalats de la vora externa estan pintats de vermell, i la resta queda en reserva. Peces semblants, encara que mancades de decoracions incises, s’han localitzat a assentaments com el Puig Roig del Roget del Masroig (Priorat) (Genera 1995), el Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) (Rafel, Blasco 1991), Mas de Flandi (Calaceit) (Sanmartí, Padró 1978) o Sant Cristòfol (Maçalió) (Bosch Gimpera 1913-14), on es va recuperar una tapadora d’argila cuita, fabricada a mà, amb motius geomètrics dibuixats mitjançant solcs, esquemes decoratius que es van repetint en alguns elements constructius relacionats amb l’estructura del recinte on van ser localitzats, com és el cas de la decoració de revestiment d’un pilar (Bosch Gimpera 1915-20). Tampoc no hi falten els plats o bols amb vora exvasada, representats també en

Figura 13. Peça híbrida: oinochoai.

Figura 14. Detall del vas decorat amb pinzell.


Tribuna Arq. 2002-2003a

40

7/9/05

17:24

Página 40

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

Figura 15. Tapadora decorada amb incisions i solcs acanalats. Detall dels motius incisos.

altres jaciments d’aquesta regió amb cronologies semblants, com és el cas del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre) (Sanmartí et alii 2000) o la necròpolis del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta) (Rafel 1991). Aquests recipients, que presenten un perfil amb el llavi exvasat, amb la boca ampla i diàmetres que poden superar els 20 centímetres, presenten diverses variants en la forma de les vores, imitant produccions elaborades amb torn. S’ha de destacar el fet que alguns posseeixen en la seva paret una o diverses nanses tubulars massisses perforades horitzontalment. Sobre el seu origen, és evident que es tracta d’interpretacions de plats o bols fenicis de llavi exvasat, peces de vernís roig amb forta presència al sud peninsular i a Eivissa, on han estat classificats com a «bols oberts amb la vora obliqua-exvasada», relacionant-los amb el tipus VI 4b de Toscanos (Ramón 1997). De totes maneres les nanses tubulars, de clara funcionalitat suspensòria, no tenen res a veure amb les tipologies ceràmiques fenícies. No es pot determinar clarament l’ús d’aquest tipus de peces, que podria estar relacionat amb el món ritual on s’emmarquen gran quantitat d’ítems del Calvari, malgrat la seva aparició també en contextos domèstics (Sanmartí et alii, 2000). Hi trobem també aquests mateixos elements, però amb peu troncocònic elevat, a l’estil dels recuperats en jaciments propers, com és el cas del Barranc de Gàfols (Sanmartí et alii 2000). Així mateix, durant la campanya de 2001, es va exhumar a H2 un vas, possiblement un plat brunyit, amb el peu troncocònic decorat amb un enreixat que representava una sèrie de triangles calats que alternen l’orientació de la seva punta superior, formant sanefes. Es compta amb elements semblants a la necròpolis del Coll del Moro (Gandesa) (Rafel 1998), a la necròpolis de la Pena de Torregrossa (Urgell) (Gallart 1988) o a la T.184 d’Agullana (Palol 1958). Aquest tipus


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 41

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

Figura 16. Ceràmica recuperada al Turó del Calvari.

41


Tribuna Arq. 2002-2003a

42

7/9/05

17:24

Página 42

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

de recipients, generalment associats a contextos funeraris o cultuals, sembla que tindrien els seus prototipus dins de la bronzística d’inspiració xipriota, als brasers orientalitzants o fenicis i als productes etruscos geomètrics (Rafel 1998). La seva interpretació ritual es podria relacionar amb la funcionalitat dels holmoi centremediterranis, peces rituals i de symposium (Rafel 1998). Per últim, caldria parlar dels plats o bols de vora exvasada i carena escalonada, representats al jaciment per almenys dos exemplars de color beix i acabat brunyit cobert per una engalba roja, similar als plats definits anteriorment, però amb una característica carena escalonada que els diferencia d’aquests darrers. El paral·lel més proper d’aquests elements el trobem en un vas de bronze, de perfil triescalonat, recuperat a la tomba número 14 de la necròpolis de la Joya (Huelva) (Garrido, Orta 1978), de manera que es confirma amb la seva presència l’excepcionalitat del jaciment. Quant a la ceràmica feta amb torn, hi trobem dos grans grups: la ceràmica de tipus fenici i la ceràmica d’importació. Dins del primer tipus hi tenim representada la ceràmica fina i els recipients d’emmagatzematge. Aquestes peces, si bé segueixen paràmetres taxonòmics de tipus fenici, la seva estructura compositiva no concorda amb les produccions procedents de l’òrbita semita. Es tracta d’elements que van ser distingits per primer cop a l’assentament del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre) (Asensio et alii: en premsa; Sanmartí et alii: 2000), malgrat que posteriorment s’han localitzat ceràmiques d’aquest tipus en d’altres jaciments coetanis de la mateixa zona geogràfica, com pot ser el cas del Coll del Moro de la Serra d’Almors (Tivissa, Ribera d’Ebre), la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) o les necròpolis del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta) o de Can Canyís (Banyeres del Penedès, Baix Penedès), on el tipus de pastes que les caracteritza s’observa a ceràmiques ja formalment ibèriques, de manera que es marquen entre el primer quart i mitjan segle vi abans de la nostra era com el límit d’aquestes produccions, possiblement indígenes, però «tecnològicament fenícies» (Bea 1996). Els vasos del Turó del Calvari, igual que els recipients d’altres assentaments d’aquesta àrea, podrien ser imitacions indígenes produïdes per algun taller indeterminat que podria estar situat a les boques de l’Ebre i que marcaria l’adopció del torn per part de les poblacions autòctones a partir del primer quart del segle vi abans de la nostra era (Asensio et alii en premsa). Pel que fa als vasos més fins, entre els materials de Vilalba s’hi troben representats bàsicament els plats, que igual que els elaborats a mà descrits anteriorment, imiten perfectament els diferents tipus fenicis sudpeninsulars, amb el llavi exvasat i vores que oscil·len des del perfil més recte fins als lleugerament girats cap a l’exterior, que poden englobar-se dins del tipus I.1.A.1 de Belén i Pereira (Belén, Pereira 1985). Tots aquests elements tenen un característic acabat brunyit que els proporciona una lluïssor intensa. També en algun cas presenten nanses tubulars perforades. Dins d’aquest grup cal destacar un plat amb ales i vora exvasada decorat tant en la seva cara externa com interna amb cercles concèntrics de monocromia vermella, mentre que la vora presenta línies radials del mateix color. Es tracta sense cap mena


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 43

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

43

Figura 17. Ceràmica feta amb torn.

de dubte d’una peça d’imitació dels originals fenicis que podríem situar cronològicament entre el primer quart del segle vi abans de la nostra era i el 570-560 abans de la nostra era. Un altre element que trobem localitzat al Turó del Calvari és el que podríem definir com a contenidors mitjans o urnes. Es tracta de peces destinades a l’emmagatzematge, de mida mitjana, caracteritzades per la seva dependència formal del tipus anomenat Cruz del Negro i de les derivacions dels vasos à chardon, dels quals se n’han localitzat almenys dos exemplars. Les àmfores es troben representades per, fins ara, tres unitats que imiten la forma Vuillemot R-1/ T.10.1.2.1). De cocció oxidant, tenen una pasta rogenca/beix que s’exfolia sense dificultat, i s’hi observa fàcilment la presència de nòduls de quars, amb un aspecte completament diferent al de les produccions del sud de la península Ibèrica així com al d’altres de coetànies del Llevant o fins i tot del centre del Mediterrani. Pel que fa a la ceràmica d’importació, constitueix l’últim grup ceràmic destacable dins del total recuperat al jaciment del Turó del Calvari, amb predominança dels contenidors amfòrics procedents del denominat «Cercle de l’Estret», englobats dins la tipologia ceràmica com àmfores de tipus Vuillemot R-1 o Toscanos 1, i que a partir de la classificació feta per Joan Ramón (Ramón 1995) s’han especificat en diferents variants i subvariants. Els exemples amfòrics de producció fenícia recuperats a Vilalba dels Arcs, tots fortament fragmentats, poden classificar-se dins el tipus 10.1.2.1 (Ramón 1995), en les seves diferents variants. La seva cronologia s’emmarca grosso modo entre el 650 i el 575 abans de la nostra era. Aquests envasos anirien acompanyats per uns elements ceràmics d’origen fenici destinats també a l’emmagatzematge, els pithoi, alguns dels quals amb decoració pictòrica en bandes vermelles, possiblement també amb un origen sudpeninsular. En el nivell d’amortització extern de l’estructura foren localitzats els fragments d’un altre contenidor amfòric amb unes característiques formals que difereixen completament de les dels altres exemplars recuperats. Es tracta d’un únic


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

44

Página 44

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

Figura 18. Recipients amfòrics.

model d’àmfora de cocció oxidant, de pasta molt sabonosa, de color beix clar, i amb presència de desgreixant micaci. Si bé anteriorment ha estat classificada com una possible producció ebusitana, podria tractar-se d’una de les primeres creacions ibèriques, amb una cronologia que se situaria al voltant del 575-560 abans de la nostra era i que ens podria marcar l’amortització del jaciment del Turó del Calvari. Ja fora del conjunt de vasos o recipients, hem de destacar la presència de tot un seguit de pesos de teler, elaborats amb fang i cuits al sol, de perfil ovalat i amb un forat al seu extrem superior, amb un pes que oscil·la entre els 200 i els 400 grams. Per últim cal esmentar la descoberta d’una graella de fang, composta per una reixa d’almenys sis barrots suportada per quatre potes laterals, que va aparèixer a l’exterior de l’estructura arquitectònica.

4.2. Els materials metàl·lics Aquest subgrup està format per diversos elements de coure i de bronze localitzats en la seva totalitat en nivells arqueològics situats a l’exterior de l’estructura arquitectònica. Entre els ítems recuperats cal destacar una punta de fletxa de coure, de secció plana, del tipus de fulla de llorer o «palmela», amb una cronologia certament més antiga que la plantejada per al funcionament del jaciment. Un altre objecte que mereix especial atenció és una punta de fletxa de bronze, de secció romboïdal amb nervadura central, que podria ser datada dins d’un moment indeterminat del bronze final i al llarg de la primera edat del ferro. Per últim cal assenyalar la presència de dos elements ornamentals, també de bronze, que són un braçalet obert de secció plana i una arracada.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 45

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

45

4.3. Els materials lítics D’entre la resta de materials no ceràmics exhumats, mereixen especial menció alguns materials lítics que per la seva tipologia i procedència, exògena al jaciment, ja van cridar l’atenció en el moment de la seva aparició: es tracta de còdols que no formen part de la composició natural del terreny i que, per tant, han hagut de ser aportats des d’altres territoris, i que fins i tot en algun cas han estat polits, s’hi observen a simple vista diverses traces d’ús, i alguns es troben pintats de color ocre,9 fet que també fou observat en alguns elements petris provinents del santuari del Carambolo (Sevilla) (Belén, Escacena 1998). Alguns massebot trobats en santuaris orientals apareixen també pintats de vermell. La funcionalitat o origen d’aquestes peces és complexa. Es tracta, com ha batejat algun investigador, de «pedres rares» (Belén, Escacena 1998), i podria tractar-se de bètils, és a dir, representacions anicòniques de la divinitat, sempre suposant que l’estructura de Vilalba dels Arcs sigui un santuari o almenys un recinte on es desenvolupin activitats cultuals. Tant a la religió semita com a la grega primitiva l’ús de bètils és àmpliament conegut, així com l’atracció cap a les pedres negres o els aeròlits, i el culte a Astarté és essencialment betílic (Ribichini 1985).

4.4. Altres elements Per últim, hauríem de citar l’exhumació d’un altre objecte força notable o si més no curiós, que va aparèixer durant l’excavació d’H1. Es tracta d’un punxó amb un mànec de banya, fragmentat, d’uns tres centímetres de llarg, amb una punxa metàl·lica de dos centímetres de longitud aproximadament, dels quals un estaria extern. Mitjançant la microanàlisi amb el microscopi electrònic, s’ha determinat que el tipus de metall que forma la punta és el coure. Aquest tipus d’element, del qual hem trobat paral·lels al Mediterrani central i oriental 10 datats a partir del segon mil·lenni abans de la nostra era, s’ha relacionat generalment amb un instrument destinat a decorar la ceràmica. No obstant això, a diferència dels recuperats a les Cíclades, a Creta, Anatòlia o Sicília, la delicada factura del mànec i l’escassa longitud i fragilitat del punxó no semblen dotar-lo de les qualitats necessàries per produir incisions que decorin uns recipients ceràmics dels quals tampoc no s’han trobat mostres, a banda de la tapadora ja descrita. En aquest sentit, i malgrat que potser inicialment la seva funció fos la descrita, proposem per a aquesta peça un sentit ritual, del qual actualment desconeixem el significat. 9. Les anàlisis d’aquests elements petris amb el microscopi electrònic han indicat la presència als còdols d’òxid de ferro, amb pics molt elevats d’alumini i silici, ferro, potasi i calci, per aquest ordre. 10. S’han localitzat elements d’aquestes característiques, si bé amb mànecs i punxons més grans –mànec de caprí i punxó de bronze– al Museu de Metaponto (Scanzano, loc. Termitito), amb una cronologia d’entre segles xiii i xi abans de la nostra era; al Museu d’Atenes, amb una cronologia d’aproximadament 15001200 abans de la nostra era, i al Museu de les Civilitzacions d’Ankara, també amb una cronologia semblant.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

46

Página 46

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

Figura 19. Graella.

Figura 20. Punxó.

5. Conclusions Les campanyes d’excavació fetes fins ara al Turó del Calvari de Vilalba dels Arcs han permès determinar l’existència en aquest punt d’un recinte de planta ovalada i tipus turriforme amb, com a mínim, dues habitacions separades per un envà de pedra i tovot. Les seves dimensions, aproximadament uns 66 m2 útils, s’han vist afectades per remocions modernes, fet que ha provocat la pèrdua de part del seu sòcol. Malgrat tot, l’estat de conservació de les restes que s’han mantingut és excepcional, ja que s’ha preservat pràcticament tot el parament circumval·lador de la construcció, fabricat amb pedres unides mitjançant morter de fang i amb una alçada conservada d’entre 80 i 100 cm, així com el mur de tovots que separava els dos àmbits definits: H1 i H2. L’estructura, que devia funcionar durant un curt lapse de temps, aproximadament entre l’últim quart del segle vii abans de la nostra era i el primer quart del segle vi abans de la nostra era,11 presenta unes característiques arquitectòniques alienes a les construccions típiques d’aquesta zona per a aquesta època, tant pel que fa a la planta, com al seu bastiment o a la intenció decorativa del seu interior, emblanquinat, amb pintures a les parets, un sostre semblant a les cobertes de volta i la presència d’unes motllures associades a un concepte ornamental predeterminat que, com a mínim, constitueix una singularitat al nord-est peninsular durant la primera edat del ferro. 11. La datació s’ha fet a partir dels ítems ceràmics identificats. Tanmateix, hem d’indicar que s’han fet dues datacions radiocarbòniques, de les quals actualment sols en tenim un resultat que ha proporcionat una data de 2560 ± 50 BP, és a dir, 610 ± 50 abans de la nostra era.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 47

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

47

Si bé l’estructura sembla estar dissenyada per afrontar funcions de control o, en el seu defecte, per ser vista de lluny, el paral·lelisme de la seva planta amb edificis cultuals orientals, especialment alguns temples xipriotes, com és el cas de Kition (Almagro-Gorbea, Moneo 1999), d’Agia Irini, o de Dreros, a Creta, ens aproximen a una funció de tipus ritual, corroborada per la presència d’una ara fixa i les tauletes mòbils, amb decoracions prismàtiques, com hem dit, idèntiques a les de la porta i finestres. D’altra banda, l’existència dels vasets cremadors, associats a aquests altars mòbils, amb la constatació del seu ús per tal d’incinerar gra, confirma la funcionalitat de les tauletes dins d’un entorn cultual o ritual que es pot estendre sense dubte a tot l’edifici. En aquest sentit, és interessant destacar la presència al Tossal Redó de Calaceit, com ja hem assenyalat anteriorment, d’una peça semblant a les tauletes del Turó del Calvari, amb kotiliskos inclòs, descoberta dins del mateix recinte on va aparèixer un vas teromorf certament singular i que s’ha identificat, com ja hem assenyalat, amb un espai cultual (Lucas 1989). D’altra banda, l’excepcionalitat arquitectònica no es contradiu amb les restes materials recuperades, ja que els elements ceràmics exhumats, que presenten una situació microespacial molt específica dins del conjunt arqueològic, semblen superar els habituals paràmetres domèstics per indicar un possible ús insòlit del recinte, que ressalta la seva singularitat entre els diferents tipus de jaciments localitzats en aquesta regió durant la primera edat del ferro, fet que podria acabar de confirmar aquesta suposada funció de tipus ritual o cultual. Ens trobem, doncs, davant d’uns elements nous, desconeguts fins al moment, que ens fan replantejar molts aspectes sobre la transformació del món indígena del nord-est peninsular en el procés evolutiu de les poblacions autòctones cap al que es denominarà cultura ibèrica. Hem de tenir en compte que fins fa pocs anys, i malgrat el descobriment i l’excavació del jaciment d’Aldovesta (Mascort et alii 1991), fet que va aportar dades molt interessants i plenament innovadores sobre els contactes entre les poblacions del baix Ebre i els navegants semites procedents del sud de la península Ibèrica, no s’havia plantejat que aquests contactes fossin tan profunds com sembla derivar-se de l’existència d’un recinte amb les característiques del Turó del Calvari, on sembla superar-se la relació d’intercanvi mercader-indígena per penetrar en elements més abstractes com poden ser els de tipus polític (poder-prestigi) i/o religiós. Si considerem els fenòmens de tipus cultual/religiós com a manifestacions del pensament d’una societat o de la seva organització política i social, el recinte de Vilalba dels Arcs ens mostra aquests canvis a partir de l’adopció d’una sèrie d’ítems exòtics, dels quals l’exponent més visible és el mateix recinte. Així mateix, els elements ceràmics presents assenyalen que el procés no és traumàtic, ja que malgrat la ja coneguda existència de ceràmiques procedents del sud peninsular, fet que també es documenta per aquesta mateixa època a jaciments propers, trobem al Turó del Calvari el que hem denominat un «caprici del ceramista», és a dir, una tipologia ceràmica nova, que, sense oblidar l’antiga tradició dels camps d’urnes de la zona, aplica nous acabats buscant les semblances amb un producte, presumiblement conside-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

48

17:24

Página 48

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

rat luxós o prestigiós, procedent de l’àmbit meridional peninsular, amb la qual cosa es creen objectes tan curiosos com l’oinochoe amb peu elevat troncocònic. És així que, tant per la naturalesa de les troballes com per l’arquitectura del recinte excavat, podríem trobar-nos davant d’un edifici en el qual es devien fer uns ritus litúrgics o cultuals que ara per ara no podem descriure. Tanmateix, amb aquesta afirmació no pretenem assegurar l’assimilació per part de les comunitats indígenes d’un concepte religiós aliè a les seves creences, ja que l’adopció o acceptació de noves formes rituals representades per uns ítems nous podria estar unida a una adaptació d’aquestes a la pròpia litúrgia autòctona, igual que s’accepten i exalten nous productes –oli, vi, perfums– que són considerats béns de prestigi. En aquest sentit, és interessant remarcar que aquest edifici no existeix durant el bronze final, i que la seva construcció i durada va lligada al contacte amb el món fenici meridional, i desapareix quan aquesta relació tan íntima s’eclipsa, ja en un moment incipient de la cultura ibèrica. D’altra banda, tampoc s’ha de desestimar la possibilitat que ens remet el tipus de construcció de Vilalba a unes estructures alienes a aquest territori durant aquest moment cronològic, que podrien interpretar-se com de tipus econòmic-polític-religiós, com seria el cas, salvant les distàncies, de Cancho Roano (Almagro-Gorbea, Domínguez 1988-89; Almagro-Gorbea et alii, 1990; Almagro-Gorbea, Moneo 1999: 125). Aquest tipus d’edificacions es documentaran en aquesta zona durant l’ibèric antic amb l’aparició de les «cases-torre», llocs d’hàbitat singulars que s’han relacionat amb l’emergència al Baix Aragó durant el segle vi abans de la nostra era d’un fenomen aristocràtic (Moret 2002). És així que el Turó del Calvari podria ser que inclogués funcions privades, malgrat que fins ara no s’ha documentat la presència d’elements de tipus domèstic, com per exemple llars, i que s’erigís com a residència dels representants d’una elit, política o religiosa, que controlessin el procés d’intercanvi entre les comunitats indígenes i els comerciants mediterranis que en aquest moment dirigien les seves mires cap a les Terres de l’Ebre, assegurant així l’arribada d’uns elements de prestigi que els permetria afermar-se i perdurar com a grup social privilegiat. Ens trobaríem, doncs, davant d’un procés de canvi, de desenvolupament de les estructures socials, en què ja s’haurien superat les relacions parentals per iniciar un model d’organització politicoeconòmica més complexa que afavoriria que una elit aprofités els elements de tipus religiós per accentuar aquesta desigualtat i romandre en la seva posició privilegiada, que es devia mantenir durant els anys següents, dins del període que coneixem com a ibèric antic.

6. Bibliografia Almagro-Gorbea, M.; Domínguez, A. (1988-89) «El palacio de Cancho Roano y sus paralelos arquitectónicos y funcionales». Zephyrus, 41-42, p. 339-382. Almagro-Gorbea, M.; Domínguez, A.; López, F. (1990) «Cancho Roano. Un pa-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 49

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

49

lacio orientalizante en la península Ibérica». Madrider Mitteilungen, 31, p. 251309. Almagro-Gorbea, M. Moneo, T. (1999) Santuarios urbanos en el mundo ibérico. Real Academia de la Historia. Madrid. Asensio, D; Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (en premsa) «Las cerámicas fenicias y de tipo fenicio del yacimiento del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». A: IV Congreso de Estudios Fenicios y Púnicos. Cádiz, 1995. s.p. Bea, D. (1996) Can Canyís. Una necròpolis de la primera edat del ferro al Penedès. Universitat de Barcelona. [Tesi de llicenciatura inèdita] Bea, D.; Diloli, J.; Vilaseca, A. (2002) «El Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Un recinte singular de la primera edat del ferro al curs inferior de l’Ebre». A: I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recerca i Interpretació. Ilercavònia, 3. CERE Tivissa, 23- 24 de novembre de 2001, p. 75-87. Belarte, C. (1999-2000) «Sobre el uso del barro en la protohistòria del Bajo Aragón: estudio de materiales conservados en el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona». Kalathos, 18-19, p. 65-93. Belén, M.; Pereira, J. (1985) «Cerámicas a torno con decoración pintada en Andalucía». Huelva Arqueológica, VII. Huelva, p. 307-360. Belén, M.; Escacena, J. L. (1998) «Testimonios religiosos de la presencia fenicia en Andalucía Occidental». A: Actas del I Congreso Español de Antiguo Oriente Próximo. El Mediterráneo en la Antigüedad: Oriente y Occidente Madrid, 1997. Bikai, P. M. (1987) The phoenician pottery of Cyprus. Nicosia: A. G. Leventis Foundation. Blázquez, J. M.; Luzón, J. M.; Gómez, F.; Clauss, K. (1970) Las cerámicas del Cabezo de San Pedro. Huelva Arqueológica. Huelva. Blázquez, J. M.; Valiente, J. (1981) Cástulo III. Madrid: Ministerio de Cultura. Bosch Gimpera, P. (1913-14) «Campanya arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans al límit de Catalunya i Aragó (Caseres, Calaceit i Massalió)». A: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 5, p. 819-838. Bosch Gimpera, P. (1915-20) «Les investigacions de la cultura ibèrica al Baix Aragó». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 6, p. 641-671. Diloli, J. (1998) «Introducció al món ibèric a la Catalunya meridional». A: Actes de les Segones Jornades d’Estudi a la Terra Alta. Batea, 27-29 d’octubre de 1995, p. 45-67. Gallart, J. (1988) «Avenç de l’estudi de la necròpolis d’incineració de la Pena (Torregrossa, Pla d’Urgell)». Quaderns d’Arqueologia del Grup de Recerques de «La Femosa», 3. Genera, M. (1995) El poblat protohistòric del Puig Roig del Roget (el Masroig, Priorat). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Gracia, F.; Garcia, D. (1999) «La primera fase del poblamiento protohistórico en el área sur de la desembocadura del Ebro. El poblado fortificado de Sant Jaume-


Tribuna Arq. 2002-2003a

50

7/9/05

17:24

Página 50

David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca

Mas d’en Serra (Alcanar), campanyas 1997-1998». Revista d’Arqueologia de Ponent, 9, p. 131-155. Garcia, D.; Gracia, F. (2002) «El jaciment preibèric de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanyes d’Excavació 1997-2001». A: I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i Interpretació. Ilercavònia, 3. CERE. Tivissa, 23-24 de novembre de 2001, p. 37-50. Garrido, J. P.; Orta, E. M. (1978) Excavaciones en la necrópolis de «La Joya», Huelva, II. (3ª, 4ª y 5ª campañas). Excavaciones Arqueológicas en España, 96. Genera, M. (1995) El poblat protohistòric del Puig Roig del Roget (El Masroig, Priorat). Barcelona: Departament de Cultura. Lucas, M. R. (1989) «El vaso teromorfo del poblado grande de Tossal Redó (Calaceite, Teruel) y su contenido arqueológico». Cuadernos de Prehistoria de la Universidad Autónoma de Madrid, 16, p. 169-210. Mascort, M.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1991) El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya Meridional. Diputació de Tarragona. Moret, P. (2002) «Tossal Montañés y La Gessera: ¿residencias aristocráticas del Ibérico Antiguo en la cuenca media del Matarranya?». I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recerca i Interpretació. Ilercavònia, 3. CERE. Tivissa, 2324 de novembre de 2001, p. 65-73. Neguerela, I. (1986) «Jarros de boca de seta y de boca trilobulada de cerámica de engobe rojo en la península Ibérica». Homenaje al Profesor Martín Almagro Basch. Madrid, p. 259-279. Padro, J.; Sanmarti, E. (1976-78) «Ensayo de aproximación al fenómeno de la iberización en las comarcas meridionales de Catalunya». A: Simposium Internacional sobre els orígens del Món Ibèric. Barcelona-Empúries, 1977. Ampurias, 38-40, p. 157-176. Palol, P. de (1958) La necrópolis hallstáttica de Agullana (Gerona). Madrid: Biblioteca Praehistorica Hispana, I. Rafel, N. (1991) La necròpolis del Coll del Moro de Gandesa. Els materials. Tarragona. Rafel, N. (1994-96) «El conjunt arqueològic del Coll del Moro de Gandesa: Algunes dades sobre el procés d’iberització a la zona». Models d’ocupació, transfomació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya Meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala, 3-5, p. 341-348. Rafel, N. (1998) «Peus ceràmics reixats de tradició mediterrània en els CU de l’edat del ferro a Catalunya». Revista d’Arqueologia de Ponent, 8, Lleida 1998, p. 81-85. Rafel, N.; Blasco, M. (1991) El recinte fortificat del Coll del Moro de Gandesa. Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Fortificacions. La problemàtica de l’Ibèric Ple: segles IV-III a.C. Manresa, p. 293-301. Ramon, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental. Barcelona: Universitat de Barcelona. (Instrumenta; 2)


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 51

El Turó del Calvari. Un edifici cultual de la primera edat del ferro

51

Ramon, J. (1997) «La cerámica fenicia a torno de Sa Caleta (Eivissa)». A: La Cerámica fenicia en occidente. Centros de producción y áreas de comercio. Actas del I Seminario Internacional sobre temas fenicios, Guardamar de Segura (Alacant), 21-24 de l’XI de 1997. Ribichini, S. (1985) Poenus Advena. Gli dei fenici e l’interpretazione classica. Roma, CNR. Sanmartí, J.; Belarte, M. C.; Santacana, J.; Asensio, D.; Noguera, J. (2000) L’assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre). Flix. (Ilercavònia; 2).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Pรกgina 52


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 53

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar (Priorat, Tarragona). Campanyes 2001-2002 NÚRIA RAFEL 1, XOSÉ-LOIS ARMADA 2

1. El jaciment: situació i investigació prèvia El poblat i la necròpolis del Calvari estan situats al terme municipal del Molar, a la comarca del Priorat (Tarragona). El poblat on han tingut lloc els nostres treballs d’excavació està emplaçat en un petit altiplà d’uns 100 metres de longitud en direcció NE-SO i uns 30 metres d’amplària, situat a 230 metres sobre el nivell del mar. La necròpolis se situa en el vessant SO d’aquest mateix altiplà. L’indret queda delimitat perimetralment per petits barrancs i dista 1,5 quilòmetres del poble actual i uns 4,5 quilòmetres en línia recta de l’Ebre, en el punt on el Siurana hi desemboca, al terme municipal de Garcia. L’indret se situa en una zona de trànsit, ben comunicada a través d’uns eixos naturals que la vinculen fàcilment a les comarques de la Ribera d’Ebre i les Garrigues i també, tot i que amb majors dificultats, al Baix Camp. Des del punt de vista dels recursos, són especialment destacables les mineralitzacions de la zona Molar-Bellmunt del Priorat-Falset, que han estat explotades fins fa pocs anys. Són possiblement aquestes mineralitzacions les que justifiquen l’existència del poblat. Es tracta de mineralitzacions filonianes, principalment Pb-Zn, i els minerals més abundants són la galena i l’esfalerita. Són també rellevants les explotacions d’argiles, principalment caolíniques. Tanmateix, des del punt de vista de les potencialitats en la protohistòria, el que resulta més interessant és l’existència de plata nativa en abundància, la galena com a font de proveïment de plom i la presèn1. Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga. Universitat de Lleida. Plaça Víctor Siurana, 1. 25003 Lleida. A/e: nrafel@historia.udl.es 2. Departamento de Humanidades de la Universidade da Coruña. Campus de Esteiro. Vázquez Cabrera s/n. 15403 Ferrol. A/e: loisarmada@yahoo.es


Tribuna Arq. 2002-2003a

54

7/9/05

17:24

Página 54

Núria rafel, Xosé-Lois Armada

Figura 1. El Priorat amb la situació del Calvari i els jaciments citats en el text i el Priorat i la Ribera d’Ebre amb les troballes de material fenici.

cia de minerals de coure en forma d’òxids (malaquites i atzurites) i de calcopirita (Abella 2001; IGME 1974; Rafel 2000: 261; Rafel et al., 2001-2002). Aquesta àrea minera forma part d’un tot més ampli on hi ha les explotacions de coure d’Arbolí, Cornudella i Ulldemolins. Es conserva una interessant documentació medieval (segle xiv) relativa a l’explotació de la plata per part del comte de Prades, unes explotacions que foren l’origen del ràpid enriquiment del comtat de les Muntanyes de Prades. Es tracta d’una sèrie de documents que ens informen sobre la regulació normativa de les explotacions, els controls senyorials sobre la plata, l’administració de les mines, etc. (Rafel 2000: 262; Rafel et al., 2001-2002; Martínez Elcacho, en premsa). La potencialitat agrícola del Priorat, en canvi, és bastant limitada, fet que –a falta d’estudis específics– permet sospitar que l’agricultura devia tenir una funció i un valor econòmic subsistencials. Així doncs, sembla que l’explotació dels recursos miners devia constituir el principal motor econòmic de la zona en època protohistòrica i que va estar vinculada a la presència de materials fenicis a la zona més immediata, materials que hem documentat al poblat del Calvari del Molar i que també documentà Genera (1995) al proper poblat del Puig Roig del Roget. Com explicarem més endavant, en bona mesura la nostra tasca investigadora s’encamina a una adequada valoració d’aquesta idea, que se suggereix sovint en la bibliografia anterior (Vilaseca 1943: 36; Castro 1994: 149-54; Genera 1995: 76; Belarte et al. 2000: 142-45).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 55

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar

55

Les excavacions a l’àrea arqueològica del Molar s’iniciaren la tardor del 1930 de la mà de Salvador Vilaseca, arran de la troballa fortuïta d’alguns materials provinents de la necròpolis (Vilaseca 1943: 8). Aquest autor excavà completament la dita necròpolis, integrada per 172 tombes i disposada en una àrea trapezoïdal de 20 × 16 × 11 metres i obrí un gran sondeig d’uns 11,5 × 6,5 metres en el poblat, i publicà els resultats d’aquests treballs en una memòria posterior (Vilaseca 1943). Un programa de prospeccions portat a terme en els anys vuitanta donà com a resultat la troballa superficial d’àmfora fenícia al poblat (Mascort et al. 1988: 186, fig. 4-7) i poc després es publicà un ampli treball de revisió dels resultats obtinguts per Vilaseca en l’excavació de la necròpolis que se centrà en l’estudi dels seus aixovars (Castro 1994), tot i que també incloïa una referència i una valoració succinta dels treballs en el poblat (Castro 1994: 125-28). Com a pas previ a la represa de les excavacions al poblat, es portà a terme una revisió dels resultats del sondeig de Vilaseca, centrada en els materials recuperats i en la seva posició cronològica (Rafel 2000).

2. Plantejaments previs i excavació Les excavacions que estem portant a terme formen part del programa d’investigació titulat «El jaciment protohistòric del Calvari del Molar i l’àrea minerometal·lúrgica Molar-Bellmunt-Falset (2001-2010)». Els objectius principals de la intervenció són els següents: Establir la cronologia del poblat. És possible ja oferir unes primeres conclusions basades en la seqüència estratigràfica documentada fins ara i en els materials ceràmics. Dins les possibilitats que tenim, es contempla així mateix el recurs sistemàtic als mètodes de cronologia absoluta. Hem fet una datació per termoluminiscència i una altra per radiocarboni en nivells corresponents a la darrera fase d’ocupació de l’hàbitat i estan en curs dues datacions per radiocarboni de sengles enterraments de la necròpolis. Analitzar la relació necròpolis/poblat. Es tracta d’una de les qüestions més tòpiques i complexes en arqueologia protohistòrica (Ruiz Zapatero i Chapa 1990: 357-58). En el cas del Calvari del Molar la relació és evident, tot i que la necròpolis té una fase antiga que pel que fa a estructures arqueològiques d’hàbitat encara no hem pogut definir.3 Cal, a més, aprofundir en el significat de les diver3. Des del punt de vista ergològic, en canvi, hem documentat fragments ceràmics de tipus CU datables almenys en el segle viii abans de la nostra era que podrien relacionar-se amb un assentament inicial, possiblement no planificat; tanmateix l’escassa superfície excavada fins ara no permet encara una posició clara en aquest sentit. Pel que fa a la necròpolis, els primers enterraments –entre els quals el conegut Molar 117– corresponen al període Vilaseca II, amb una cronologia arqueològica dels segles viii-vii abans de la nostra era segons alguns autors (Ruiz Zapatero 1985) o ix-vii abans de la nostra era, segons altres (Almagro Gorbea 1977). Mitjançant la confrontació amb cronologies calibrades conegudes en altres contextos, es podria situar la necròpolis entre els segles x/ix i el 600 cal abans de la nostra era (Castro 1994). Recentment, Ruiz Zapate-


Tribuna Arq. 2002-2003a

56

7/9/05

17:24

Página 56

Núria rafel, Xosé-Lois Armada

gències observables en les ergologies presumptament coetànies de poblat i la necròpolis. Caracteritzar l’assentament, des del punt de vista de les seves particularitats formals i la seva definició socioeconòmica. Cal avançar que les dues campanyes d’excavació que hem portat a terme fins ara han posat de manifest l’existència d’estructures d’habitació complexes. S’estan fent diversos estudis i analítiques per al coneixement de les tècniques constructives, les activitats de subsistència i les pràctiques econòmiques. Definir l’existència d’activitat minera en època prehistòrica. A tal fi, hem iniciat 4 un ampli projecte de caracterització isotòpica (Hunt 1998, Montero 2002) que complementarà les investigacions ja fetes sobre les característiques mineralògiques de la zona, apta per a l’obtenció de plata nativa, i els possibles testimonis d’explotacions antigues (Vilaseca i Vilaseca 1957; Abella 2001; Rafel et al. 2001-2002). Al poblat, hi hem localitzat, durant les nostres campanyes, evidències clares de metal·lúrgia.5 Contextualitzar les dades obtingudes en el marc de les investigacions sobre la protohistòria del sud de Catalunya. La intensa activitat arqueològica desenvolupada durant els darrers anys a la zona (Puig Roig, Barranc de Gàfols, etc.) proporciona un cos de dades importants amb relació a la contrastació i l’anàlisi. L’excavació segueix els principis metodològics generals de registre establerts per Harris (1991), assajats i debatuts a bastament en el si de l’arqueologia catalana (García Trócoli i Sospedra 1992). Es planteja en extensió, amb un únic sector que se situa adjacent al que va fer Vilaseca, la localització exacta del qual és determinable per la documentació existent i la topografia del terreny. En el disseny previ de l’excavació s’ha situat el gran mur longitudinal al centre del sector que s’ha d’intervenir, amb la intenció d’obtenir una definició adequada de l’espai habitacional a ambdós cantons d’aquest. Mentre no es poden delimitar unitats estructurals es treballa segons una quadrícula arbitrària, i es passa després a excavar a partir d’unitats estructurals que anomenem àmbits. Durant aquestes dues campanyes hem identificat sis àmbits constructius; tres d’aquests han estat totalment excavats (I, II i VI, situats al sud del mur longitudinal) i els altres tres estan en curs d’excavació (III, IV i V, al nord del mur longitudinal).

ro ha tornat sobre la seva proposta del 1985, és a dir, una estructuració en dues fases que abraçarien c. 800-700 abans de la nostra era (Molar I) i 700-600 (Molar II) (Ruiz Zapatero 2001: 280). Sense tenir en compte la fase inicial de què hem parlat més amunt –encara sense definició estratigràfica suficient–, la cronologia del poblat es concentra bàsicament en el segle vii i primer quart o primera meitat del vi abans de la nostra era. 4. Es tracta del projecte «Plata Preromana en Cataluña», HUM 2004-04861-C03-00. 5. Armada et. al. 2005. A més, en la darrera campanya (2005), s’ha documentat un forn metal·lúrgic.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 57

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar

57

Figura 2. Planta de l’àrea excavada en les campanyes del 2001 i 2002 al Calvari del Molar.

3. L’estratificació. Característiques bàsiques La bibliografia precedent sosté, a partir de les dades de Vilaseca, que el jaciment té una fase d’ocupació única (Castro 1994: 125). Les dades obtingudes en les dues campanyes que hem portat a terme fins ara permeten fer algunes matisacions rellevants. El registre estratigràfic ha permès identificar fins ara 102 unitats estratigràfiques. Al sud del gran mur longitudinal (àmbits i, ii i vi) el major paquet estratigràfic correspon a un horitzó d’abandonament, enderroc i rebliment sota el qual se situa un horitzó constructiu i, finalment, un horitzó d’anivellament fet per preparar el terreny sobre el qual s’erigeixen les construccions.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

58

Página 58

Núria rafel, Xosé-Lois Armada

A l’àmbit vi, al sud d’un envà que divideix l’estança en dos parts, s’aprecia una interessant superposició de dos paviments d’argila de color clar; el més antic d’aquests dos paviments s’associa a una estructura semiovoïdal en relleu (uns 2,5 centímetres de gruix), d’argila roja, que arrenca del mur que separa l’àmbit vi del ii i que ocupa l’espai del que seria el pas o porta entre aquests dos àmbits. Aquest vistós element continua en ús amb el paviment superior. Al centre d’aquesta part sud de l’àmbit vi hi ha un forat de pal delimitat amb llosetes dretes i, en un dels seus extrems, situat ja al tall, hi ha una perforació, reblerta amb terra amb materials ceràmics, que talla ambdós paviments i arriba fins a la roca de base. Finalment, mencionarem un tovot sencer encaixat en el paviment i col·locat al fons de l’estança, a la paret oposada a la comunicació entre vi i ii (cantó est). Cal encara ampliar l’excavació (que es veu constreta en aquest punt per l’existència d’un camí en ús) per poder arribar a una definició funcional d’aquest àmbit, que, com acabem de veure, presenta diverses particularitats que el singularitzen amb relació a la resta del poblat i dels coneguts a la zona en el mateix horitzó cronològic. Aquests paviments es relacionen amb la UE 15 de l’àmbit ii, interpretable com les restes d’un paviment, tot i que la correlació de paviments entre aquests dos àmbits és complicada a causa del deteriorament de l’àmbit ii. D’altra banda, en la part nord d’ambdós àmbits no s’ha pogut documentar cap paviment, sinó que solament s’han pogut documentar potents estrats d’anivellament (la roca de base té una bossa important). L’excavació ha arribat fins a la roca de base en l’àmbit ii i s’ha aturat en l’àmbit vi al nivell del paviment més antic i l’estrat d’anivellament (en el cantó nord). Els treballs encara no han conclòs en els tres àmbits situats al nord del gran mur longitudinal (iii, iv i v), on el pendent natural del terreny situa la roca de base a un nivell sensiblement inferior. A l’àmbit III, on els treballs estan més avançats, es registren fins ara tres fases constructives, que s’aprecien amb claredat al tall SO. La més moderna correspon a un mur (UE 37) situat sota l’estrat superficial, que queda volat i sembla correspondre a una subocupació tardana, quan l’estança ja s’ha reblert fins a una alçària considerable. Una fase més antiga està representada per la part més moderna del mur que tanca l’estança pel sud (UE 36) i, probablement, per les restes d’un mur o estructura interna que té una direcció diferent a la dels que conformen l’àmbit (UE 97). I, en darrer lloc, la fase més antiga definida fins ara, està representada pel mur UE 80 i, tal vegada, per la part més antiga del mur UE 36 i l’estructura semicircular de pedra que se li adossa (UE 62).

4. Hàbitat i arquitectura El terreny en forma d’altiplà sobre el qual se situa el jaciment presenta un desnivell en el seu terç occidental, on la cota del terreny natural descendeix. Les estructures excavades consisteixen en un mur de traçat longitudinal amb relació a la topografia de l’altiplà, al qual s’adossen, a banda i banda, sengles files de cons-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 59

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar

59

Figura 3. Secció SO de l’àmbit III, que permet apreciar la superposició de fases constructives.

truccions que no tenen comunicació a través del mur longitudinal esmentat, que és cec. Tot i que la superfície excavada és encara molt limitada i de moment no se n’han pogut documentar físicament les entrades, és evident que l’accés a les cases es feia per sengles carrers o espais de circulació situats, respectivament, al sud i al nord de les dues línies de construccions. Tenint en compte la disposició d’aquestes línies, cal suposar que hi devia haver almenys una altra alineació de cases, fet pel qual el model d’organització de l’espai mostra una complexitat superior a la dels poblats de carrer central de l’entorn de la conca de l’Ebre, que acostumen a presentar dues alineacions de cases amb parets mitgeres entorn d’un espai central (Castro 1994: 127). Les pròximes campanyes al Calvari del Molar ens serviran per determinar si hi havia un mur de circumval·lació que tancava perimetralment el poblat. Un altre aspecte destacable que s’aprecia amb claredat és que ens trobem davant de cases integrades per més d’una habitació o estança, tal com ja havíem proposat a partir de la planta publicada per Vilaseca (Rafel 2000: 264). És evident la connexió dels àmbits i, ii i vi; al seu torn, l’àmbit iii està connectat amb el v, mentre que, de moment, no hem localitzat l’accés a l’àmbit iv, encara en curs d’excavació. S’intueix una orientació funcional en els diferents àmbits de cada casa deduïble d’alguns elements específics presents en cadascun d’aquests (decoració en relleu semiovoïdal d’argila i envà dividint l’àmbit vi, paviments, estructura semicircular de l’àmbit iii, etc). Finalment, és convenient indicar que, si bé està clar que som davant d’unes unitats d’habitació d’una relativa complexitat, encara no ha estat possible individualitzar cap casa completa. Aquestes conclusions preliminars tenen un cert interès en la mesura que l’hàbitat preibèric s’ha definit com bàsicament unicel·lular, tot i que s’aprecien en diferents poblats habitatges de dues o tres habitacions que, no obstant això, són sempre el resultat de la compartimentació d’un únic ambient quadrangular, a diferència del que sembla que succeeix al Calvari.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 60

60

Núria rafel, Xosé-Lois Armada

Des del punt de vista constructiu, el poblat es conforma mitjançant murs de pedra que actuen com a sòcols sobre els quals s’aixequen parets de tovot, seguint un model similar al que ha pogut documentar-se en altres jaciments de la zona com el Barranc de Gàfols (Sanmartí et al. 2000: 1254-50; Belarte et al. 2000: 140). La manufactura dels murs és bastant tosca, tot i que accentua aquesta percepció el seu mal estat de conservació: estan construïts amb blocs de pedra de mides variables i disposició irregular que es lliguen amb argila, generalment en una elevada proporció; en molts casos no s’observa cap ordre de col·locació en filades. Els paraments són marcadament irregulars, fet que permet suposar que estaven revestits mitjançant una capa gruixuda d’argila.

5. Materials arqueològics i cronologia Pel que fa al material ceràmic, en conjunt poden distingir-se els tipus bàsics següents: 6 Ceràmica feta a mà, generalment sense tractament d’acabat o bé allisada i en molts casos amb decoració plàstica. Argiles poc depurades, amb vacúols, desgreixants de mida gran o mitjana apreciables a simple vista, predominantment de tipus quarsític i de mica o biotita daurada. Les formes corresponen a grans vasos d’emmagatzematge amb cordons decorats, vasos de mida gran o mitjana probablement destinats a tasques d’elaboració, cuina i magatzem i vasos de mida petita de funció indeterminada, tot i que alguns corresponen a vaixella de taula. Els grans vasos d’emmagatzematge, ja documentats en les excavacions de Vilaseca (Rafel 2000) corresponen a tipus evolucionats que no apareixen al Barranc de Sant Antoni (Asensio et al 1994-96), la vida del qual arriba fins a finals del segle viii o inicis del vii abans de la nostra era, i que, en canvi, tenen els seus millors paral·lels a la fase i del poblat del Barranc de Gàfols (Sanmartí et al. 2000: 152, fig. 5, 204). Sobre ceràmiques d’aquest tipus provinents de la UE 47 de l’àmbit iii s’ha fet una datació per termoluminescència (Laboratori Ralf Kotalla, Haigerloch, número 01200502) que ha donat una antiguitat de 2.550 anys amb una desviació de ±250. De la mateixa UE s’ha portat a terme una datació per radiocarboni al laboratori de la Universitat de Barcelona (mostra UBAR-752, sobrecarbó) que ha donat un mesurament de 2475±40 BP i una data calibrada a una sigma de 725-485 cal BC (Mestres 2003). Ceràmica feta a mà de cocció generalment reductora, quasi sempre amb acabats polits, argiles molt depurades, parets fines i desgreixants més triturats, en alguns casos amb decoracions acanalades, tot i que dominen clarament els vasos llisos. Corresponen a vasos de mida petita o mitjana/petita amb funció de vaixella de taula, amb perfils enquadrables en els CU de l’edat del ferro, tot i que hi ha algun ítem de cronologia més antiga. 6. Les dades que s’exposen a continuació corresponen fonamentalment a la campanya del 2001, atès que –en el moment de redactar aquestes línies– l’estudi dels materials recuperats en la campanya del 2002 encara no ha conclòs.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 61

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar

Figura 4. Representació dels diferents tipus ceràmics documentats en el jaciment.

61


Tribuna Arq. 2002-2003a

62

7/9/05

17:24

Página 62

Núria rafel, Xosé-Lois Armada

Ceràmica feta amb torn o torn lent, de cocció oxidant i amb unes característiques de pasta que l’aproximen a les ceràmiques a mà del jaciment: argila poc depurada i desgreixant de mida gran visible en superfície. Està representada per una única vora (CVM-8-1), probablement corresponent a un plat o, tal vegada, a la vora exvasada d’una urna. Ceràmica fenícia feta amb torn, importada, de cocció oxidant o oxidoreductora (la pasta coneguda com a tipus Màlaga), aquesta darrera amb els característics desgreixants esquistosos visibles en superfície, que permeten identificar-la com una producció del Cercle de l’Estret. Pel que fa al primer grup de pastes, en canvi, no és possible, per ara, identificar-ne el focus productor. En el curs de la primera campanya d’excavació (2001) es localitzaren cinc individus. Corresponen, sense excepció, a vasos de transport i es tracta de variants del tipus Vuillemot R-1/Ramon T.10.1 (1.1. i 1.2.1.) que es poden emmarcar en uns marges màxims entre 775 i 575/550 abans de la nostra era Ceràmica feta amb torn, comuna ibèrica sense decorar, amb els tipus de pastes característics de l’ibèric antic. Està representada per escassos fragments informes localitzats en el nivell superficial i els nivells superiors de rebliment. Fa la sensació que es tracta de materials fruit d’una freqüentació del lloc un cop aquest havia estat ja abandonat. Ceràmica feta amb torn amb decoració pintada, de molt bona factura, assimilable al que, a falta d’una definició més precisa, anomenem «tipus Gàfols» i que precedeix l’aparició dels tipus pròpiament ibèrics antics. Val a dir, que aquest tipus ceràmic està representat al Calvari per un únic fragment sense forma amb una banda pintada que, tanmateix, és significatiu per la seva posició estratigràfica, la que cobreix els paviments de l’àmbit vi. Ceràmica feta a mà de tècnica i factura molt grolleres. Se n’han localitzat pocs fragments pertanyents a un vas de coll troncocònic, vora recta decorada i coll també decorat amb incisions inclinades i horitzontals i punts (CVM-21-1). Es tracta d’una peça epicardial que apareix a la UE 21, un dels estrats d’anivellament de la roca, anterior a la construcció de les estructures. El material metàl·lic és molt escàs, tot i que en les excavacions de Vilaseca es van documentar ja diversos objectes de bronze, els més dignes de menció dels quals són un braçalet llis de secció rectangular, uns anells, dues puntes de sageta amb aletes i peduncle assimilables al tipus C de Ruiz Zapatero i datables entre els segles viii-vi abans de la nostra era (Ruiz Zaspatero 1985: 936) i un curiós objecte que l’autor de l’excavació anomena lanceta quirúrgica (Vilaseca 1943: 38, làm. XIX, 2; Castro 1994: 128; Rafel 2000: 273, fig. 12). En el curs de les campanyes portades a terme per nosaltres han aparegut, entre altres, un petit fragment de ferro de tipologia inidentificable a la UE 2, així com fragments d’escòries metàl·liques, pendents d’analítica, a les unitats estratigràfiques 2, 3, 15, 24 i 29. Entre l’escàs material de bronze, cal destacar una punta de sageta de característiques completament diferents a les conegudes en el bronze local i que estan ben representades al Calvari, tant al poblat com a la necròpolis. La nova pun-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 63

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar

63

ta recorda les puntes orientals dites d’ham (Ramon 1983) que de la mà dels fenicis arriben a la península en el segle viii i que, a diferència de les locals, tenen una alta capacitat de penetració que les fa aptes per a la lluita. No obstant això, el nostre exemplar presenta una particularitat que la fa, de moment, única: el peduncle de secció rectangular, en lloc de ser buit com en els exemplars orientals és massís, fet que la converteix en una peça sense paral·lels coneguts i que tal vegada podria ser el resultat d’una desafortunada còpia o reelaboració local.7 El material ossi és també molt escàs. Menció a part mereixen els materials lítics, també presents en els treballs de Vilaseca (1943: 38). Entre les troballes d’aquestes dues campanyes hi ha diverses peces i algunes ascles de sílex, polidors de pedra i una gran quantitat de còdols de riu que foren transportats al jaciment, molts d’ells amb senyals d’ús, l’estudi traceològic dels quals està en curs (Marta FontanalsURV). S’ha portat a terme l’examen preliminar de 53 d’aquests còdols de quars i quarsita, sense transformar mitjançant talla i que presenten senyals d’ús almenys en 30 casos. Finalment, cal mencionar la troballa de molins petris amb la superfície passiva plana, pendents d’anàlisi de microresidus (J. Juan). Des d’un punt de vista de la cronologia de l’assentament, doncs, les dades de què disposem fins ara apunten a un abandonament de l’hàbitat, en una data que cal situar entre el 575 i el 550 abans de la nostra era; es tracta d’un abandonament que posa fi al darrer horitzó d’ocupació, que es pot situar entre aquest i la segona meitat del segle vii abans de la nostra era. A aquest horitzó el precedeix un altre horitzó més antic per a la datació del qual no tenim encara dades suficients, si bé podem mencionar l’associació a materials datables tipològicament en el segle viii abans de la nostra era.

6. Contextualització regional i consideracions finals Algunes publicacions recents han caracteritzat els assentaments del Calvari del Molar i el Puig Roig com a poblats miners, i han posat de relleu les seves elevades dimensions amb relació a altres jaciments coetanis; la raó de ser d’ambdós estaria en relació amb la riquesa de recursos miners de la zona, en la qual es podria obtenir plata i coure en quantitats relativament abundants (Belarte et al. 2000: 142, 145; Noguera 1998: 26-27). Durant l’edat del bronze el poblament més antic documentat fins ara a la vall del Siurana està representat per la necròpolis del Calvari del Molar, l’inici de la qual cal situar, com ja hem dit, en el segle ix abans de la nostra era. Abans, en els períodes Vilaseca i i ii, el poblament correspon a assentaments en coves situades en les zones més muntanyoses i l’enterrament d’incineració en urnes es manifesta per primera vegada en el jaciment de les Obagues del Montsant (Vilaseca ii) (Castro 1994: 1507. Agraïm a Fernando Quesada que hagi examinat la peça i ens hagi fet partíceps de la impressió que li ha produït.


Tribuna Arq. 2002-2003a

64

7/9/05

17:24

Página 64

Núria rafel, Xosé-Lois Armada

51). Les zones muntanyoses sembla que s’abandonen en el moment de trànsit entre els períodes Vilaseca ii i iii (finals del segle x o inicis del ix abans de la nostra era) i el poblament es trasllada a zones més baixes, pròximes al riu Siurana, fenomen que sembla anar acompanyat d’una major concentració de l’hàbitat. Si hem de jutjar per les dades que coneixem fins ara d’aquesta vall i de les terres del sud de Catalunya, sembla que les necròpolis d’urnes del període Vilaseca III –representades pel Calvari i la Tosseta– corresponen en un primer moment a hàbitats sense planificació constructiva i organització interna prèvia. A partir del segle vii abans de la nostra era comencen a aparèixer els poblats planificats, representats pel propi Calvari, el Puig Roig del Roget o, una mica més tard, el Coll del Moro de Serra d’Almors. És probable que en aquest moment s’iniciï l’explotació dels filons cuprífers de la zona minera Molar-Bellmunt-Falset; el desenvolupament d’aquestes activitats segurament comporta el coneixement dels filons de plata nativa i de galena que, gràcies a les troballes del Calvari i Puig Roig sabem que s’utilitzava per obtenir plom almenys en el segle vii abans de la nostra era Molt probablement, la forta presència comercial fenícia al nord-est de la península Ibèrica i, molt especialment, a les terres de l’Ebre, almenys des del segle vii aC, està en relació amb el comerç de la plata i altres minerals com el coure, tot i que, com s’ha assenyalat (Aubet 1993) els recursos agrícoles degueren ser també importants com a productes d’intercanvi. Tanmateix, com ja hem indicat, la comarca on es troba el Calvari no es caracteritza per la bondat dels seus terrenys agrícoles, fet que suggereix la necessitat de centrar la investigació en l’anàlisi de les possibles activitats minerometal·lúrgiques, estudi que no ha estat mai afrontat en profunditat. Al Calvari es verifiquen fenòmens com l’aparició de les ceràmiques fetes amb torn, un urbanisme regular i planificat, la presència de ferro o l’ús de tovots per a la construcció que, en major o menor mesura, s’han posat en relació amb l’element fenici (Noguera 1998: 24-27). D’altra banda, la distribució de materials fenicis al nord-est peninsular és bastant irregular en funció de les àrees geogràfiques, fet que fa necessari aprofundir en les raons d’aquesta dissimetria i verificar si hi té alguna rellevància el major interès pels recursos miners. Al mateix temps, i com ha plantejat Aubet (1993: 23), l’estudi del desenvolupament dels mecanismes i el significat del comerç fenici arcaic requereix un coneixement aprofundit de les economies indígenes del Ferro, de la seva organització social, dels recursos potencials del medi i de la correlació jeràrquica entre els seus assentaments i territoris. Així doncs, el nostre programa d’investigació al Calvari del Molar es presenta com una realitat oberta a nombrosos problemes i interrogants. Esperem que el progrés de les excavacions i els estudis que portem a terme de forma paral·lela aclareixin, almenys una part d’aquests. Les dues campanyes portades a terme fins ara, juntament amb els resultats obtinguts per Vilaseca, posen sobre la taula qüestions interessants, sent algunes de les més destacables la relació amb els recursos miners de la zona, l’evolució de l’assentament i, finalment, la complexitat dels espais habitacionals i l’organització de la trama protourbana del poblat del segle vii aC.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 65

Nous treballs al jaciment protohistòric del Calvari del Molar

65

7. Bibliografia Abella, J. (2001) «Bellmunt del Priorato. Historia, geología y mineralogía». Bocamina 7, p. 28-63. Almagro Gorbea, M. (1977) «El Pic dels Corbs, de Sagunto, y los campos de urnas del NE de la Península Ibérica». Saguntum 12, p. 89-144. Armada, X.L.; Hunt, M.A.; Juan, J.; Montero, I.; Rafel, N.; Ruiz de Arbulo, G. (2005). Primeros datos arqueométricos sobre la metalurgia del poblado y necrópolis del Molar (Priorat, Tarragona). Tp p. 62: 139-155. Asensio, D.; Belarte, M. C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994-96) «El jaciment del Barranc de Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre)». Gala 3-5, p. 231-246. Aubet, M. E. (1993) «El comerç fenici i les comunitats del Ferro a Catalunya». Laietania 8, p. 21-40. Belarte, M. C.; Sanmartí, J.; Santacana, J.; Asensio, D. (2000) «Modèles de sites proto-urbains du Bronze Final et Premier Âge du Fer en Catalogne méridionale». A: Gascó, J.; Claustre, F. (ed.), Habitats, économies et sociétés du Nord-Ouest méditerranéen de l’Âge du Bronze au premier Âge du Fer. Jouélès-Tours, p. 139-145. Castro Martínez, P. V. (1994) La sociedad de los Campos de Urnas en el nordeste de la Península Ibérica. La necrópolis de El Calvari (El Molar, Priorat, Tarragona), BAR Int. Ser. 592, Oxford. García Trócoli, I.; Sospedra, R. (ed.) (1992) Harris Matrix. Sistemes de registre en arqueologia. Recording systems in archaeology. Lleida. Genera, M. (1995) El poblat protohistòric de Puig Roig del Roget. Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya 17, Barcelona. Harris, E. C. (1991) Principios de estratigrafía arqueológica. Barcelona (2ª ed. ingl. 1989). Hunt Ortiz, M. A. (1998) «Plata prehistórica: recursos, metalurgia, origen y movilidad». A: Delibes, G. (ed.), Minerales y metales en la prehistoria reciente. Valladolid, p. 247-289. IGME (1974) Investigación minera en el área Argentera-Mola (Tarragona). Fase previa. Madrid: Ministerio de Industria. Martínez Elcacho, A. (en premsa) «La explotación de plata en el condado de las montañas de Prades (Tarragona) durante la Baja Edad Media» II Simposio sobre Minería y Metalurgia históricas en el Sudoeste europeo. Mascort, M. T.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1988) «Noves dades sobre el comerç fenici a Catalunya». A: 7è Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà 1986. Puigcerdà, p. 185-199. Mestres, J. (2003) Datació per radiocarboni de material carbonós procedent del jaciment anomenat el Calvari del Molar (Molar d’En Bas, el Priorat). Informe mecanografiat del Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona.


Tribuna Arq. 2002-2003a

66

7/9/05

17:24

Página 66

Núria rafel, Xosé-Lois Armada

Montero, I. (2002) «Metal y circulación de bienes en la Prehistoria reciente» Cypsela 14: 55-68. Noguera, J. (1998) «Evolució del poblament de la foia de Móra (Ribera d’Ebre, Tarragona) des del bronze final a l’ibèric ple: anàlisi i evolució del territori». Revista d’Arqueologia de Ponent 8, p. 19-38. Rafel, N. (2000) «El poblat del Calvari del Molar (Priorat). Excavacions Vilaseca». Revista d’Arqueologia de Ponent 10, p. 261-275. Rafel, N. (2003) Memòria de la 1a campanya d’excavacions (2001) al poblat del Calvari del Molar (Priorat, Tarragona). [Inèdita] Rafel, N.; Abella, J.; Martínez, A. «La zona minera del Molar-Bellmunt-Falset: les explotacions de coure, plom i plata i els interessos comercials fenicis al Baix Ebre». Revista d’Arqueologia de Ponent 11-12 (2001-2003). Ramon, J. (1983) «Puntas de flecha de bronce fenicio-púnicas halladas en Ibiza: algunos materiales inéditos». A: Homenaje al Prof. Martín Almagro Basch. Madrid: Ministerio de Cultura, vol. 2, p. 309-323. Ruiz Zapatero, G. (1985) Los Campos de Urnas del NE de la Península Ibérica. Madrid. Ruiz Zapatero, G. (2001) «Las comunidades del Bronce Final: enterramiento y sociedad en los Campos de Urnas». A: Ruiz-Gálvez, M. (coord.) La Edad del Bronce, ¿primera Edad de Oro de España?. Barcelona, p. 257-288. Ruiz Zapatero, G.; Chapa, T. (1990) «La arqueología de la muerte: perspectivas teórico-metodológicas». A: Burillo, F. (coord.) Necrópolis celtibéricas. II Simposio sobre los Celtíberos. Zaragoza, p. 357-373. Sanmartí, J.; Belarte, M. C.; Santacana, J.; Asensio, D.; Noguera, J. (2000) L’assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre). Barcelona. (Arqueomediterrània; 5) Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994) «L’urbanisme protohistòric a la costa de Catalunya». Cota Zero 10, p. 27-37. Vilaseca, S. (1943) El poblado y la necrópolis prehistóricos de Molá (Tarragona). Madrid. (Acta Arqueológica Hispánica) Vilaseca, S. (1952) «La coveta de l’Heura d’Ulldemolins». Ampurias 14, p. 121-130. Vilaseca, S.; Vilaseca, L. (1957) «Una explotación minera prehistórica. La Solana del Bepo, de Ulldemolins (prov. de Tarragona)». IV Congreso Nacional de Arqueología, Burgos 1955. Zaragoza, p. 135-139.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 67

Les termes públiques de Tàrraco i la monumentalització de la façana marítima de la ciutat MOISÈS DÍAZ 1, MONTSERRAT GARCÍA 1, JOSEP M. MACIAS 2, CÈSAR A. POCIÑA 1

El desenvolupament urbanístic de la Tàrraco altimperial es manifestà a partir de l’expansió dels seus barris perifèrics i per l’inici d’un procés de monumentalització que conclogué amb la construcció de l’amfiteatre a inicis del segle ii dC. La construcció de la seu del Concilium Prouinciae Hispaniae Citerioris representa el moment culminant d’aquest procés de consolidació urbana i social, íntimament relacionat amb la capitalitat provincial, concessió de l’ius latii i la plenitud de l’explotació econòmica del territorium de la ciutat. Les darreres actuacions a la part baixa de Tarragona mostren que aquest procés també es manifestà a l’àrea portuària de la ciutat. Si el Concilium Prouinciae pertany a l’esfera de representació imperial, les transformacions de l’entorn del portus tarraconis expressen la vitalitat social i econòmica del municipi. En aquest sentit, les reformes desenvolupades en el recinte del fòrum de la colònia i la construcció del teatre, més el seu recinte annex, representen la monumentalització dels espais més representatius de les elits municipals. De manera paral·lela a aquest procés urbanístic ben conegut (vegeu Mar et alii, 1983; Ruiz de Arbulo, 1999 i Macias, 2000), l’àrea portuària de la ciutat experimentà un seguit d’intenses transformacions que, a través de les darreres excavacions, es troben actualment en fase de definició. Aquest document dóna continuïtat a un treball monogràfic sobre les termes públiques de l’àrea portuària de Tàrraco identificades en el solar núm. 33 del carrer de Sant Miquel i recentment fet en el marc del projecte de recerca de Tàrraco impulsat des de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (Macias, 2004 i en premsa). Aquesta excavació arqueològica, juntament amb altres efectuades en els carrers d’Apoda1. Codex – Arqueologia i Patrimoni 2. Institut Català d’Arqueologia Clàssica


Tribuna Arq. 2002-2003a

68

7/9/05

17:24

Página 68

Moisés Díaz, Montserrat García, Josep M. Macias i César A. Pociña

ca, de Castaños i del Dr. Zamenhoff, desenvolupades fonamentalment per l’empresa CODEX – Arqueologia i Patrimoni, han permès l’obtenció de nous indicis sobre el desenvolupament portuari de la ciutat i la interacció entre els espais lúdics (teatre i termes) i els d’emmagatzematge i redistribució comercial (fig. 1). El procés de monumentalització de la façana marítima s’inicià a l’extrem oriental de la badia del tossal tarragoní i es desenvolupà en direcció oest cap a la desembocadura del riu Francolí. Aquest procés sembla manifestar-se clarament a partir de l’etapa augustea, coincidint amb l’expansió suburbial de la ciutat i amb la proliferació d’assentaments agrícoles en el territori. S’ha identificat la construcció de recintes portuaris en els solars número 10 del carrer de Sant Josep i número 5 del carrer de Sant Miquel. A finals del segle i dC es detecta la construcció de grans magatzems sobre antics espais d’aiguamolls (carrer de Sant Miquel, 33). Es va retallar un segment dels penya-segats occidentals del turó, de 15 metres de caiguda, i per sobre del

Figura 1. Planta general de la badia portuària de Tarragona. 1, carrer de Castaños, 1; 2, carrer del Dr. Zamenhoff, 2; 3, carrer de Sant Miquel, 33; 4, carrer de Sant Josep, 10; 5, col·lector principal d’aigües residuals; 6, carrer de Sant Miquel, 5; 7, cardo maximus; 8, carrer d’Apodaca i solar número 7. Planimetria base: Aleu 1983, Macias 1999 i en premsa.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 69

Les termes públiques de TARRACO i la monumentalització

69

paisatge natural s’aixecaren murs d’opus caementicium per constituir caixes de drenatge de més de dos metres d’alçada que es reompliren de graves. També es traçaren canalitzacions inferiors per tal de minimitzar les crescudes de la capa freàtica que poguessin entorpir el funcionament dels nous horrea. Més a l’oest es projectà una nova i extensa àrea portuària constituïda per viae i horrea en bateria (Pociña/Remolà, 2001). Paral·lelament a la construcció dels nous equipaments portuaris a l’extrem oriental de la badia s’aixecaren el teatre, el recinte annex i unes possibles termes públiques a l’extrem superior del carrer d’Apodaca. Des del punt de vista topogràfic el teatre aprofitava l’orografia del tossal per tal de facilitar la construcció de la cavea i el seu emplaçament permetia una accessibilitat perfecta a través dels cardines de la ciutat; mentre que les termes es construïren dalt del promontori oriental en què finalitzava la muntanya convertint l’edifici en un mirador marítim. La funció i representació d’ambdós espais públics no es pot dissociar del fòrum municipal, reformat durant el segle i dC. Així mateix cal destacar la proximitat amb el cardo maximus que unia la zona portuària amb l’àrea residencial intramurs. Tots aquests elements mantenen una clara relació de proximitat urbana, tal com es posa de manifest en altres indrets i que, en el cas de Tàrraco, s’adaptà als condicionants de l’orografia natural (cfr. Ruestes, 2001; Bouet, 2003). Des del punt de vista ideològic els nous recintes lúdics reflecteixen noves polítiques urbanes i socials iniciades sota el principat d’August amb l’objectiu de potenciar l’otium urbà apostant per la construcció de termes públiques i per la difusió dels ludi scaenici com a àrees de trobada social. Unes altres termes, de morfologia indeterminada i de cronologia altimperial, foren aixecades dalt del promontori sud-occidental de la ciutat, en l’indret ocupat actualment pel número 2 del carrer del Dr. Zamenhoff. Desconeixem profundament les característiques d’aquest conjunt termal, si bé cal relacionar-lo amb l’àrea pública situada al sud del recinte forense i que, com les anteriors, esdevingueren un mirador de la badia portuària. De forma indirecta l’excavació desenvolupada en el solar núm. 1 del carrer Castaños ens permet apreciar les activitats de monumentalització del sector meridional del fòrum de la ciutat limitat, teòricament, pel tancament de la muralla republicana i aixecat entre els 20 i els 27 metres sobre el nivell del mar. L’estructura aterrassada del fòrum de la colònia confrontava amb una gran plaça oberta on s’han documentat una sèrie de tabernae (Macias 2000, Díaz/Macias 2000) i on els escassos indicis arqueològics indiquen la presència de recintes d’envergadura (Miró 1994). El solar del carrer Castaños es troba als peus del promontori occidental de la ciutat, tot just sota l’àrea anteriorment esmentada i entorn de 3 a 6 metres sobre el nivell del mar. Aquí documentarem el tancament oest dels recintes portuaris del número 33 del carrer de Sant Miquel i, entorn de mitjan segle iii, un gran abocador de residus urbans generat amb posterioritat a un gran incendi que tingué lloc a la part superior del turó. De l’abocador s’han recuperat uns 95.000 fragments ceràmics i 218 elements arquitectònics, fonamentalment carreus, però també elements d’arquitectura decorativa. L’estratigrafia ha demostrat que tots aquests materials foren llençats des de dalt del turó contigu.


Tribuna Arq. 2002-2003a

70

7/9/05

17:24

Página 70

Moisés Díaz, Montserrat García, Josep M. Macias i César A. Pociña

Els elements més representatius d’aquest conjunt arquitectònic defineixen un marc estilístic on predominen les tendències de primera meitat del segle i dC, totalment vinculades als models itàlics (Díaz et alii, en premsa). En general, el seu tractament decoratiu s’aproxima al d’alguns elements del fòrum municipal de Mèrida i també s’observa un clar procés de marmorització, com a conseqüència d’una nova concepció artística palesa inicialment a Còrdova i Mèrida (Márquez, 1998; Barrera, 2000), i que en altres ciutats, com ara Tàrraco, va tenir lloc en una fase més tardana (Gutiérrez, 1988, 112). A Tàrraco la marmorització es detecta intermitentment a l’època julioclàudia. El fòrum de la colònia, reformat entorn la primera meitat del segle i dC presenta materials locals o regionals. L’ús del marbre no es consolidà fins a la construcció del Concilium Prouinciae, tant pel que fa als capitells com als recipients ornamentals (Koppel/Rodà, 1996, 141-147, làm. 5-10). Dels elements recuperats a l’abocador destaquem dues bases àtiques (una amb plint i l’altra sense), dos capitells jònics i dos de corintis. La base àtica sense plint, amb la seva seqüència característica es va efectuar conjuntament amb l’imoscap (definit per una lleu curvatura), particularitat pròpia dels exemplars tardorepublicans i protoaugusteus, ja que fins a l’època d’August no es va produir la separació. Aquestes bases, freqüents des del segle ii aC, van tenir la seva màxima difusió entre el segle i aC i la primera meitat del segle i dC. Les característiques de la nostra no permeten precisar la seva cronologia si bé algunes apunten cap a una datació anterior a l’època d’August (fig. 2a). La base àtica amb plint conserva tots els elements característics (fig. 2b). El nostre model, amb dos tors similars separats per una escòcia lleugerament parabòlica i de poca obertura, i amb independència respecte a l’imoscap del fust (Márquez, 1998, 117), està àmpliament documentat en les penínsules Ibèrica i Itàlica des del període augusteu fins al segle iii, i sobretot a les èpoques julioclàudia i flàvia. El nostre exemplar es diferencia de la majoria, per la suma d’un plint de 26 centímetres que ocupa gairebé la meitat de la seva altura, fet que sembla compensat per l’escàs desenvolupament dels dos tors i l’escòcia. Els capitells jònics mostren una uniformitat decorativa en el front i menys en els pulvini, però també s’han observat lleus diferències que indicarien que són dues variants provincials del mateix model. Sobre el summoscap apareix l’equí però, a partir d’aquí, presenten trets distintius ja que si bé un capitell posseeix un collarí sobre el qual hi ha tres òvuls invertits separats per sagetes i l’àbac amb scamillus (fig. 2c), el segon només conserva dos òvuls idèntics als de l’anterior capitell (fig. 2d). La tipologia dels òvuls i la «tècnica deficient» que mostra l’execució del front indiquen l’origen local/provincial de les peces. La presència dels tres òvuls en el kyma enfront els cinc dels exemplars temporalment precedents aporta una cronologia d’època julioclàudia. A pesar de les diferències en la tipologia i en el tractament dels motius dels coixinets, els paral·lels localitzats confirmen aquesta cronologia. Des d’un punt de vista cronològic han estat més rellevants dos capitells corintis que corresponen a dues tradicions distintes. El primer, amb reminiscències de l’estil del Segon Triumvirat (fig. 2e), s’ha datat a la fi de l’època augustea o en un pe-


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 71

Les termes públiques de TARRACO i la monumentalització

Figura 2. Elements arquitectònics recuperats al número 1 del carrer de Castaños (Arxiu MNAT - R. Cornadó).

71


Tribuna Arq. 2002-2003a

72

7/9/05

17:24

Página 72

Moisés Díaz, Montserrat García, Josep M. Macias i César A. Pociña

ríode immediatament posterior. El segon pertany a un estadi més evolucionat, gairebé del final de l’època julioclàudia, i s’aproxima als models decoratius flavis (fig. 2f). En el primer capitell, la decoració del kalathos eren tres fulles (de cinc lòbuls de quatre pètals amb els extrems lleugerament apuntats) de la secunda folia, gairebé adherides al cos de la peça. El model del nostre capitell té el seu origen en l’estil segon Triumvirat, encara que les seves característiques ens remeten a una evolució. Els trets que ho relacionen amb la tradició precedent són: la morfologia lacrimal inclinada de les zones d’ombra, la forma del tronc dels caulicles definit a partir d’incisions espiraliformes i l’orla amb dos filets horitzontals i la morfologia de cinta plana de les hèlixs. No obstant això, el naturalisme dels elements anteriors i l’existència, entre el sector inferior de les hèlixs i l’àbac, d’una fulla que substitueix els roleus amb una roseta propis de la tradició precedent, ens apropen a una nova concepció artística (Ramallo/Ruiz, 1998 86-88). El segon capitell corinti, gairebé sencer, posseeix trets que l’allunyen de l’anterior i l’aproximen al corrent desenvolupat entorn de mitjan l’època julioclàudia, o de finals d’aquesta, quan es va generalitzar el trepant. Gairebé la meitat de l’alçària del kalathos està formada per dues corones de fulles d’acant amb digitacions lanceolades i gairebé verticals, que defineixen un aspecte intermedi entre les zones d’ombra triangulars de l’època de Tiberi enfront les gairebé verticals del període flavi (Barrera, 2000, 151-152). L’ús del trepant també és evident en els caulicles, formats per un tronc lleument inclinat (efectuat mitjançant solcs) i coronats per una orla amb dos llistons que delimiten concavitats a manera de perles. Òbviament desconeixem la naturalesa dels edificis que incorporaven aquests elements arquitectònics. Malgrat això la ubicació de l’abocador i la seqüència estratigràfica apunten al fet que aquests recintes es trobaven en la part superior del turó i posen de manifest que, durant la primera meitat del segle i dC proliferà la construcció d’edificis públics al sud del fòrum de la colònia. Fou la culminació d’un plantejament urbanístic i escenogràfic condicionat per l’orografia natural i resolt mitjançant la disposició de terrasses urbanes coronades pel fòrum de la ciutat (cfr. Ruiz de Arbulo, 1999). Aquesta estructuració urbana es mantingué de forma inalterable fins a finals del segle ii o inicis del iii, període en què es detecta la inutilització del teatre i l’abandó de les estructures portuàries dels carrers de Sant Miquel i de Sant Josep. A més, determinades àrees suburbials de la ciutat també entraren en desús (Macias, 1999, 302). L’àrea del teatre, les termes del carrer d’Apodaca, les estructures del núm. 5 del carrer de Sant Miquel foren objecte d’una profunda reconversió a espais de residència que va posar de manifest la desaparició d’una àrea pública integrada per recintes lúdics i econòmics. En aquest període, finals del segle ii o preferentment primera meitat del segle iii, es produí la construcció de les termes públiques que van ser localitzades en el solar número 33 del carrer de Sant Miquel i que s’han identificat amb les Thermae Montanae esmentades en la inscripció CIL II, 4112 = RIT 155. Els nous banys foren el fruit d’una nova concepció social on les pràctiques termals tingueren un protagonisme cabdal i on, des del punt de vista morfològic, el


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 73

Les termes públiques de TARRACO i la monumentalització

73

model arquitectònic conegut com a termes imperials es trobava en auge. Aquest model arquitectònic i funcional ha estat establert a partir de la constatació d’un eix axial integrat per la successió canònica de natatio-frigidarium-caldarium. L’edifici representa la implantació d’un nou recinte públic d’acord amb les preferències de la societat romana i que, fins a cert punt, pot interpretar-se com el nou epicentre lúdic de l’àrea portuària. A més, les termes es mantingueren en ús fins al segle v dC i van ser, després de la desaparició del fòrum de la colònia, el principal espai lúdic de caire quotidià de la ciutat. L’edifici termal sobrevisqué als trasbalsos de la segona meitat del segle iii i, en especial, a la invasió franca de la ciutat que, a tenor dels darrers resultats arqueològics, es detecta fonamentalment a la part baixa de Tàrraco. Són clars indicis d’aquest fet històric la formació de l’abocador del carrer de Castaños, les evidències d’incendi i de reforma de les thermae montanae i també les transformacions de l’àrea portuària del PERI-2. A l’extrem occidental del suburbi portuari s’ha constatat darrerament, tant en les àrees residencials com en les d’emmagatzematge, indicis d’abandó i enderroc que en alguns casos presenten evidències d’exposició al foc (Macias/Remolà, en premsa). Quant a les termes públiques, els treballs arqueològics desenvolupats entre els anys 1994 i 1998 donaren peu a la identificació parcial d’un edifici termal del qual s’han excavat parcialment uns 800 m2, i la restitució hipotètica planteja una àrea de 3.000-3.500 m2 per al conjunt de totes les dependències associades canònicament als complexos lúdics coneguts com a termes imperials. La disposició del complex i la vertebració de les diverses estances fou conseqüència de l’aprofitament, com a fonaments, dels murs d’antics magatzems altimperials. Consegüentment, les termes mantingueren la disposició urbanística definida durant el segle i dC, i que era hereva de l’antiga ordenació urbana tardorepublicana, a més d’aprofitar en part els antics accessos de caire portuari. La presència de les estructures portuàries del segle i ha estat un factor determinant en la restitució hipotètica del conjunt termal, donat que les hipòtesis interpretatives d’ambdós conjunts –horreum i thermae– es corroboren mútuament (fig. 3). La identificació de l’eix central dels banys ha estat fonamental per a la restitució teòrica de la planta (fig. 4). A més, l’esquema simetricoaxial d’aquest tipus d’establiments termals, permet que les estances documentades per nosaltres al costat occidental del complex puguin tenir la seva rèplica teòrica en el costat oriental. Hem pogut documentar un dels dos accessos septentrionals del conjunt termal. Es troben en una posició encaixonada entre les termes i les diferents terrasses urbanes que ocupaven part del penya-segat. Aquest accessus manté la funció de l’antic angiportus portuari i permet l’ingrés a la meitat occidental dels banys. A l’esquerra de l’entrada s’ha trobat una petita estança quadrada –latrina– que aprofita íntegrament els murs de l’antic horreum que definien un àmbit ubicat a la cantonada i que, per aquest motiu, disposava d’un accés encarat a l’angiportus. Les latrines s’han identificat a partir de la presència dels canals inferiors de desguàs, en disposició perpendicular i amb una secció característica d’aquestes estructures higièniques. Els canals


Tribuna Arq. 2002-2003a

74

7/9/05

17:24

Página 74

Moisés Díaz, Montserrat García, Josep M. Macias i César A. Pociña

Figura 3. Plantes dels edificis portuari i termal localitzats al número 33 del carrer de Sant Miquel.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 75

Les termes públiques de TARRACO i la monumentalització

75

Figura 4. Restitució hipotètica del conjunt termal del carrer de Sant Miquel.

aprofiten un baixant anterior que connecta amb una de les conduccions d’evacuació i drenatge de les aigües, tant del nivell freàtic com de la part superior del penya-segat. Des de l’accés s’arribava a un gran recinte porticat d’uns 15 metres teòrics d’amplada i que excedia la superfície de l’excavació. És un espai estructurat en cinc naus amb la central de dimensions més grans. Aquí ha estat on s’ha identificat una piscina d’uns 4,5 metres d’ampla i amb unes escales/banc en un dels seus extrems. És un recinte polivalent conegut en la bibliografia científica com basilica thermarum i on es podien desenvolupar diverses activitats: palestra per als exercicis físics a cobert, zona de reunions socials, apodyteria, sala de recepció, sala d’entreteniment, etc. La seva versatilitat la converteix en una combinació d’apodyterium i frigidarium. En el nostre cas limita amb un frigidari tripartit i estableix un eix de circulació transversal amb relació a l’eix longitudinal definit per un dels accessos als banys. És en el punt de cruïlla dels dos trajectes on hem documentat un mosaic d’orla de muralla amb laberint central, que limita, en direcció a la piscina, amb una inscripció musivària –pràcticament desapareguda– i un mosaic compost de cercles secants. També des d’aquest recinte es devia accedir a l’àrea calefactada de l’edifici. Hem de suposar la presència de tepidaris simètrics i altres sales pròpies de la concamerata sudatio que definien un cos arquitectònic que flanquejava el gran caldari central. Hem documentat part d’aquest gran recinte més evidències d’un dels seus alveus laterals i de les estances perimetrals de servei amb els seus corresponents


Tribuna Arq. 2002-2003a

76

7/9/05

17:24

Página 76

Moisés Díaz, Montserrat García, Josep M. Macias i César A. Pociña

praefurnia. Des d’un dels tepidaris laterals es devia poder accedir a l’interior del caldarium i, des d’aquí, mitjançant una sala absidal, a l’aula frigidaria i posteriorment a la natatio. L’anàlisi global de la planta arquitectònica teòrica defineix una morfologia de sales composta per un frigidarium tripartit flanquejat per dos piscinae simètriques, que en el nostre cas es troben integrades en les basilicae thermarum annexes. Més una piscina de dimensions més grans que marca el límit de la façana septentrional en l’eix de la composició: la natatio. És un esquema molt usat en les termes de tipus «imperial», que ja apareix en el primer edifici d’aquesta classe, les termes de Neró a Roma, i que també trobem en les termes de Caracalla. No es poden oblidar tampoc els nombrosos exemples nord-africans, molt semblants als de Tàrraco, com són les termes adrianees de Leptis Magna on, com a Tàrraco, les piscinae laterals estan flanquejades per una columnata dins d’una sala porticada de funcionalitat diversa. Finalment s’han de citar paral·lels molt similars com són les grans termes occidentals de Cherchel, les grans termes orientals de Mactaris o les grans termes de Cuicul, que corroboren l’adscripció dels banys públics del port de Tàrraco a aquesta categoria d’edificis. La proposta teòrica elaborada planteja el segon complex termal de tipus «imperial» de la península Ibèrica, juntament amb el dels Arcs I de Clúnia. Com hem vist, les similituds més grans es produeixen amb els exemples nord-africans, d’altra banda els més nombrosos i més ben coneguts. Molts d’aquests es construeixen sota l’imperi dels Severs, a finals del segle ii i durant el segle iii, o bé es produeixen durant aquest període reformes o ampliacions de banys anteriors. Amb relació als elements arquitectònics cal destacar els exemplars recuperats, alguns dels quals poden pertànyer als suports de la basilica thermarum. Les seves característiques mostren un model estilístic iniciat a l’època adrianea i que perdurà fins als segles iv-v. És una evolució marcada per l’assimilació de models inèdits de procedència oriental, entre ells, els capitells corintis asiàtics (Gutiérrez, 1992, 147). Destaquem un capitell jònic (fig. 5 a-b) que mostra gran part dels trets que defineixen l’evolució d’aquest tipus en els segles ii/iii. Sobre el summoscap hi ha un collarí de perles i astràgals i, a sobre, una corona de pètals amb nervi central. L’àrea frontal simplificada presenta un kymation amb tres òvuls de forma apuntada, enfront del seu major desenvolupament en els capitells precedents, i separades per sagetes (Gutiérrez, 1988, 67). L’únic coixinet conservat posseeix un balteus amb una fulla d’acant amb delimitacions del tipus A, definides per un bastonet a cada costat (Gutiérrez, 1992a, 52, fig. 11a). La proliferació d’aquests capitells, en els segles iiiiv, va tenir una incidència considerable a Roma i a Òstia, fet que també es constata a Tarragona. De manera anàloga, es produeix una transformació en el tractament dels capitells corintis, la qual cosa es tradueix, o bé en una simplificació de les seves formes, o bé en la desaparició d’alguns elements definitoris en períodes precedents. Ambdós trets apareixen reflectits en el nostre conjunt, a partir d’un capitell corinti de pilastra on no es va usar el trepant (fig. 5c). El kalathos té dues corones de fulles d’acant, gairebé semicirculars i adherides al cos de la peça, que es desenganxen lleument en


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 77

Les termes públiques de TARRACO i la monumentalització

77

la part superior, tret que no apareix fins al segle iii dC. Les zones d’ombra són gairebé inexistents. Els caulicles, pràcticament verticals i voluminosos, són esquemàtics i presenten lleus incisions en el tronc. Gran part d’aquestes característiques apareixen en altres capitells de Tarragona. Un dels elements més rellevants (fig. 5d), tant pel seu bon estat com pel tipus de capitell de què es tracta, és un exemplar corinti asiàtic, model àmpliament documentat a Còrdova i Itàlica, però total o pràcticament inèdit en ciutats com Mèrida o Tarragona. En aquest cas, el model cordovès (Márquez 1993, 157-162) s’allunya de la nostra peça per l’esquematisme dels seus elements, inherent a les peces tardanes (la majoria del segle iv) enfront del naturalisme del nostre. La peça presenta dues co-

Figura 5. Elements arquitectònics dels banys públics (Arxiu MNAT - R. Cornadó -a, b i d-; Arxiu CODEX -c-).


Tribuna Arq. 2002-2003a

78

7/9/05

17:24

Página 78

Moisés Díaz, Montserrat García, Josep M. Macias i César A. Pociña

rones de fulles d’acant espinós absolutament desplegades i fixades a la superfície del kalathos. Les de la ima folia s’organitzen en cinc lòbuls formats per tres minúscules fulles amb els extrems molt angulosos que defineixen digitacions gairebé lanceolades que es juxtaposen amb les de les fulles laterals i defineixen un rombe, un rectangle i dos triangles. Aquesta tendència també apareix en les fulles de la secunda folia, on els lòbuls centrals s’aproximen amb els laterals. Sobre aquests, apareixen les hèlixs en forma de cinta llisa de secció lleugerament còncava. En l’àbac, si bé s’observa part de la flor, no hi ha cap evidència que indiqui la presència del calze. La funció urbana d’aquestes termes devia ser molt important. Per una banda són els banys coneguts per aquesta època més importants i extensos de la ciutat, en clara contraposició als petits balnea que es coneixen a la zona portuària (Macias, 2004). Altrament, aquestes termes foren, a partir de l’abandó del teatre de la ciutat (finals del segle ii-inicis del iii) i del fòrum de la colònia (mitjan segle iv) el principal espai lúdic de caire quotidià. Això explica la intervenció del praeses provinciae en la seva restauració, i posa de manifest un conegut cas d’evergetisme de l’òrbita imperial que suplí la impossibilitat de la munificència municipal en el finançament d’un edifici tan costós com uns banys. Aquest fenomen és conegut en altres conjunts termals de províncies, com ara a les thermae cassiorum d’Olisipo o els banys de Sabratha i Satafis al nord d’Àfrica. En el cas de Tàrraco coneixem una altra intervenció imperial amb la restauració de l’amfiteatre promoguda per Heliogàbal (221). Les termes es mantingueren en ús fins al segle v dC. El seu abandó s’ha d’associar a la incapacitat o manca de voluntat de mantenir l’edifici en ús per part de l’administració local i imperial. Processos socials similars es produïren amb relació a altres àrees públiques de la ciutat. Així, coneixem la transformació de la plaça de representació del Concilium Provinciae durant la primera meitat del segle v i, possiblement durant la segona meitat, del circ i de l’amfiteatre. En el seu context històric, l’abandó de les termes públiques de Tàrraco es mostra com un fet coherent. Si bé coneixem casos de termes imperials en ús fins al segle vi a Roma, o fins al segle vii per a Cartago, es tracta fonamentalment de ciutats rellevants. En la major part dels casos l’abandó d’aquests conjunts termals es produeix durant el segle v a causa de les dificultats de sufragar el seu cost econòmic.

BIBLIOGRAFIA Aleu, M. (1983) «Cloacas de la Tarragona romana». Diario Español de Tarragona (10/3/83). Tarragona. Barrera, J. L. (2000) La decoración arquitectónica de los Foros de Augusta Emerita. Mèrida. Bouet, A. (2003) Les thermes privés et publics en Gaule Narbonnaise. Roma. (Collection de l’École Française de Rome; 320) Díaz, M.; Macias, J. M. (2000) «Excavacions arqueològiques en el solar núm. 36


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 79

Les termes públiques de TARRACO i la monumentalització

79

del carrer del Gasòmetre», Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana. DAC 3, Tarragona, 107-110. Domingo, J.; Fiz, I.; Mar, R.; Ruiz de Arbulo, J. (en premsa) «Programas arquitectónicos de época augustea y flavia en Tárraco». La decoración arquitectónica en las ciudades romanas de Occidente (Cartagena 2003), 69-81 (preactes). Díaz, M.; García, M.; Macias, J. M.; Pociña, C. A. (en premsa) «Elementos arquitectónicos del área termal pública del puerto de Tarraco». La decoración arquitectónica en las ciudades romanas de Occidente. (Cartagena 2003). Gabriel, R. (2001) «Aproximació a la topografia antiga de Tarragona». Butlletí Arqueològic 23, Tarragona, 281-346. Gutiérrez, M. A. (1988) «Bases para un estudio del capitel jónico en la península Ibérica». BSEAA LVI, Valladolid, 25-44. Gutiérrez, M. A. (1992) Capiteles romanos de la Península Ibérica. Valladolid. Koppel, E. M.; Rodà, I. (1996) «Escultura decorativa de la zona nororiental del Conventus Tarraconensis». A: Actas II Reunión sobre escultura romana en Hispania (Tarragona 1995). Tarragona, 135-181. Macias, J. M. (1999) La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco. Anàlisi tipològica i històrica (segles V-VII). Tarragona: MNAT. (TULCIS. Monografies Tarraconenses; 1) Macias, J. M. (2000) «L’urbanisme de Tàrraco a partir de les excavacions de l’entorn del Fòrum de la ciutat». A: Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana. Tarragona: DAC 3,, 83-106. Macias, J. M. (2004) «Els Banys termals a Tàrraco: urbs i otium». A: Tàrraco i l’aigua. Tarragona: MNAT, 71-82. Macias, J. M. (en premsa) Les termes públiques de l’àrea portuària de Tàrraco. Carrer de Sant Miquel de Tarragona. Documenta 2, ICAC. Macias, J. M.; Remolà, J. A. (en premsa) «El port de Tàrraco a l’Antiguitat Tardana». VI Reunió d’Arqueologia Hispànica Cristiana Hispànica (València 2003). Mar, R.; Roca, M.; Ruiz de Arbulo, J. (1993) «El teatro romano de Tarragona. Un problema pendiente». A: Teatros romanos de Hispania. CAR 2, Múrcia, 11-23. Márquez, C. (1993) Capiteles romanos de Corduba Colonia Patricia. Còrdova. Márquez, C. (1998) La decoración arquitectónica de Colonia Patricia. Una aproximación a la arquitectura y al urbanismo de la Córdoba romana. Còrdova. Miró, M.T. 1994: «Dades per a un estudi de l’evolució urbanística de Tàrraco: El carrer dels Caputxins de Tarragona». A: La ciutat en el món romà, XIVè CIAC de Tarragona (1993), vol. 2, Tarragona, 287-289. Pociña, C. A.; Remolà, J. A. (2001) «Nuevas aportaciones al conocimiento del puerto de Tarraco (Hispania Tarraconensis)». Saguntum 33, València, 85-96. Ramallo, S. F.; Ruiz, E. (1998) El teatro Romano de Cartagena. Múrcia. Ruestes, C. (2001) L’espai públic a les ciutats romanes del conuentus Tarraconensis: els fòrums. Bellaterra. Ruiz de Arbulo, J. (1999) «Tarraco. Escenografía del poder, administración y justicia en una capital provincial romana (s. II aC-II dC)». Empúries 51, Girona, 31-61.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Pรกgina 80


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 81

Evolució arquitectònica de la Seu episcopal d’Ègara (segle IV al segle VIII) DOMÈNEC FERRAN I GÓMEZ, ANTONIO MORO I GARCÍA, FRANCESC TUSET I BERTRÁN

Les esglésies de Sant Pere de Terrassa són un conjunt monumental únic per les seves característiques i constitueixen, a més, un testimoni excepcional de la història terrassenca. En el seu recinte i pels voltants trobem restes ibèriques i vestigis de la ciutat romana d’Ègara. Els mateixos edificis –conjunt declarat bé cultural d’interès nacional– són un magnífic exemple del nostre patrimoni artístic des del període ibèric fins a l’actualitat i conserven esplèndides mostres d’art medieval català. L’any 1994, s’inicià el projecte per al desenvolupament cultural i la integració urbana del conjunt monumental, on es lligava per primera vegada, la relació del monument amb el seu entorn i la ciutat i a l’inrevés. D’aquest projecte, en què participaren el Bisbat de Barcelona, la parròquia de Sant Pere de Terrassa, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa i després la Diputació de Barcelona es materialitzà un concurs d’idees que va guanyar l’equip d’arquitectes Riera Gutiérrez i Associats; d’aquesta idea guanyadora se’n derivaren el Pla especial del conjunt monumental i el seu entorn i el Pla director que actualment estem desenvolupant.1 Aquest document és el que dóna les directrius a les actuacions al monument, on es delimita el seu àmbit d’actuació, s’estudien les etapes historicoconstructives de l’establiment i de la seva articulació territorial i urbana, s’analitza l’estat actual i es fan les propostes d’actuació per presentar de la forma més adequada el conjunt monumental tant des del punt de vista litúrgic com cultural per a la societat del segle xxi. Les propostes d’actuació comporten entre d’altres els treballs de restauració d’elements mobles i immobles, estudis museològics, construcció del nou Museu de les esglésies de Sant Pere al carrer Salmerón i la passarel·la que el comunicarà amb les esglésies així com la presentació museològica final del conjunt. Les excavacions arqueològiques coordinades pel doctor Francesc Tuset i dirigides per l’arqueòleg Antonio Moro han estat una de les primeres activitats que s’han 1. El Pla Director del conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, fou elaborat per Domènec Ferran, Antoni Navarro, Alfred Pastor, Pere Riera, Eduard Riu-Barrera i Albert Sierra per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Terrassa l’any 1998.


Tribuna Arq. 2002-2003a

82

7/9/05

17:24

Página 82

D. Ferran i Gómez, A. Moro i García i F. Tuset i Bertrán

Fotografia 1. Vista aèria del conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

fet dins el marc del pla director; s’iniciaren a principis de l’any 2001 i estan a punt de finalitzar. Els primers resultats provisionals d’aquestes intervencions ens mostren un complex conjunt arquitectònic i d’ocupació humana que comença al segle v aC, el període de màxima esplendor del qual és l’alta edat mitjana, amb el complex episcopal del bisbat d’Ègara. Dins les directrius que s’emmarquen en el Pla director de les esglésies de Sant Pere, elaborat per l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya amb la participació de la Diputació de Barcelona, l’Arquebisbat de Barcelona i la Parròquia de Sant Pere, se segueixen desenvolupant les tasques arqueològiques iniciades l’any 1995. Dels últims resultats d’aquesta tasca arqueològica en curs es desprèn que les esglésies de Sant Pere de Terrassa conserven i són hereves d’un conjunt episcopal complex, entorn del qual s’han configurat sengles espais determinats.

1. LES FASES CONSTRUCTIVES DEL CONJUNT EPISCOPAL El conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa és el resultat d’un seguit de transformacions al llarg dels segles que en el seu estat actual planteja problemes interpretatius que obliguen a donar respostes als interrogants historicoarqueològics plantejats a partir tant de les excavacions antigues, sobretot derivades de les intervencions de Josep Puig i Cadafalch (1906-1934) i de Jordi Ambrós (1975-1980), com de l’observació de les estructures visibles en l’actualitat. En conseqüència, són


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 83

Evolució arquitèctonica de la Seu episcopal d’Ègara

83

dos els interrogants principals que es plantegen a l’inici de la intervenció arqueològica en extensió: seqüència constructiva i seqüència cronològica. Les diverses campanyes arqueològiques dutes a terme des de l’any 1995, han posat de manifest una sèrie de restes que en general han estat molt afectades per la constant utilització del lloc i, sobretot, per les excavacions arqueològiques i les obres d’adequació del recinte que s’hi han fet des de l’any 1898 fins al 1950. Malgrat això, els resultats que presentem tenen un caràcter parcial, atès que només la finalització de les excavacions de tot el recinte i entorn immediat permetran donar una correcta interpretació del conjunt.

2. CONSTRUCCIONS DEL CONJUNT CRISTIÀ En el present capítol descrivim de manera genèrica les fases constructives més significatives que hem distingit durant els treballs d’excavació. Hem intentat en aquestes consideracions prèvies a la memòria definitiva aportar una visió generalitzada i individual d’aquells canvis arquitectònics més significatius i que, tal vegada, podrien coincidir amb un canvi espacial dels edificis. Iniciem la descripció d’aquestes fases amb la localització de les primeres estructures cristianes que, poc després, seran substituïdes per una primera fase de construccions que amb el pas del temps assolirà l’episcopalitat i condicionarà una transformació edilícia molt significativa, que arribarà a la seva màxima esplendor al segle vi.

2.1. Estructures de mitjan segle iv Restes localitzades en les campanyes anteriors del 1995 al 1997. Entre les actuals esglésies de Sant Miquel i Santa Maria s’observa un terraplenament general on es construeixen unes primeres edificacions de les quals es conserva la fonamentació que, malgrat el seu estat de conservació, semblen definir espais rectangulars on s’han localitzat diverses tombes contemporànies amb coberta de lloses i tombes de tègules disposades a doble vessant, fet que suggereix una funcionalitat de cambres funeràries. Al sud-oest d’aquests àmbits i prolongant-se cap a l’actual rectoria, es conserva un mur que per la seva situació i traçat sota les posteriors construccions basilicals podria relacionar-se amb la construcció principal d’aquest possible conjunt funerari cristià que, tal vegada, podríem relacionar amb les restes de basaments de columnes localitzades sota el mosaic de la fase següent (MORO, 1987, p. 44 a 46), així com les sepultures en tègules o caixa de bipedals localitzades a l’interior de l’església de Santa Maria i, sobretot, el mosaic amb el tema dels paons enfrontats (SERRA, 1949, p. 20-33). La datació d’aquest primer conjunt cristià se situaria entorn de mitjan segle iv.


Tribuna Arq. 2002-2003a

84

7/9/05

17:24

Página 84

D. Ferran i Gómez, A. Moro i García i F. Tuset i Bertrán

Figura 1. Conjunt Monumental Esglésies de Sant Pere de Terrassa. Estructures de mitjan segle IV. Planimetria de M. Gemma Garcia i Llinares, segons A. Moro i F. Tuset.

2.2. Estructures de mitjan segle iv i mitjan segle v. Primera fase constructiva Les excavacions entorn de l’actual església de Santa Maria per part de Puig i Cadafalch (1917-1918), on es descobrí una gran aula amb mosaic, i la intervenció de Serra i Ràfols a l’interior d’aquesta església, l’any 1947, amb la localització d’un possible absis amb criptes sepulcrals i un baptisteri, posaren al descobert la construcció d’un complex que Puig i Cadafalch va identificar com la primera catedral d’Ègara, vers l’any 450 (Puig i Cadafalch, 1948). La intervenció arqueològica recent sota l’actual edifici de la rectoria ha permès delimitar l’extrem oest d’aquesta basílica que devia configurar un espai central pavimentat amb mosaic policrom, amb un absis original rectangular al nord i una exedra al sud, aquesta construïda amb posterioritat; a l’est, l’esmentada construcció amb criptes sepulcrals descoberta per Serra i que hom relaciona amb l’absis principal d’aquesta església, i a l’oest, un àmbit sepulcral separat del mosaic per un mur i on es devia situar una sepultura centrada i en posició de privilegi. En aquest àmbit hem descobert dues sepultures relacionades amb sengles fases d’aquest àmbit: la


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 85

Evolució arquitèctonica de la Seu episcopal d’Ègara

85

Figura 2. Conjunt Monumental Esglésies de Sant Pere de Terrassa. Estructures de mitjan segle IV i mitjan segle V. Primera fase. Planimetria de M. Gemma Garcia i Llinares, segons A. Moro i F. Tuset.

tomba més antiga correspon a una sepultura disposada d’est a oest i era construïda amb caixa de tègules, i la segona tomba era disposada de nord a sud, amb una configuració constructiva i de veneració molt més complexa que l’anterior, la qual hauria estat inutilitzada. A l’extrem sud d’aquesta basílica hem observat les restes d’altres dependències indeterminades encara per estudiar. Aquesta construcció relacionada amb una basílica de culte cristià presenta diverses fases constructives que hem unificat en una primera fase, i que situaríem cronològicament entre mitjan segle iv i mitjan segle v. La seva construcció implicaria l’arrasament de les edificacions anteriors.

2.3. Estructures de mitjan segle iv i mitjan segle v. Segona fase constructiva El complex constructiu anterior seria ampliat abans de mitjan segle v. Aquesta nova configuració consistiria en la prolongació de llurs extrems est i oest, i, almenys en


Tribuna Arq. 2002-2003a

86

7/9/05

17:24

Página 86

D. Ferran i Gómez, A. Moro i García i F. Tuset i Bertrán

Figura 3. Conjunt Monumental Esglésies de Sant Pere de Terrassa. Estructures de mitjan segle IV i mitjan segle V. Segona fase. Planimetria de M. Gemma Garcia i Llinares, segons A. Moro i F. Tuset.

la zona excavada fins ara, també afectaria l’extrem sud-oest. La intervenció arqueològica sota l’actual edifici de la rectoria ha permès descobrir un àmbit nou afegit a l’àmbit descrit a la fase anterior. Aquest àmbit presenta un bon nombre d’enterraments de tègules disposades a doble vessant i amb una clara distribució ordenada, fet que corrobora que es devia tractar d’un àmbit d’ús funerari. Així mateix, a l’extrem sud-oest d’aquest edifici hem localitzat restes contemporànies a la construcció que encara estan per determinar, algunes de les quals amb enterraments. A l’extrem est observem la prolongació del mur nord perimetral de l’edifici amb mosaic que sembla configurar un altre espai no concretat i en el qual es devia construir un baptisteri, amb piscina central (Serra, 1949, p. 40-43).

2.4. Estructures de mitjan segle v. Seu episcopal d’Ègara Coincidint amb la designació de seu episcopal la basílica d’una sola nau s’amplia amb sengles naus laterals i els seus extrems est i oest sofriran una transformació significativa, de manera que es configura així un gran edifici de tres naus. A l’extrem


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 87

Evolució arquitèctonica de la Seu episcopal d’Ègara

87

Fotografia 2. Baptisteri del primer conjunt episcopal d’Ègara, mitjan segle v, localitzat a l’actual rectoria. Fotografia de Teresa Llordés.

est, la piscina baptismal de la fase anterior serà inutilitzada i es construirà un nou absis, tripartit, enderrocat a la fase posterior. La falta d’una intervenció arqueològica a l’interior de l’església de Santa Maria, i més concretament en els creuers i l’absis actual (tasca iniciada), no ens permet aventurar més coses. En canvi, l’excavació de l’extrem oest sí que ens ha permès determinar la seva configuració. Les dues estances funeràries són substituïdes per un nou àmbit, el baptisteri. La piscina baptismal es localitza gairebé al centre, i respecta les sepultures de la fase anterior; és de planta heptagonal, amb dos graons conservats a l’exterior i altres dos a l’interior. La piscina està revestida amb picadís de ceràmica que li dóna el color característic i al fons s’observa el forat de desguàs que es canalitza a la nau lateral sud on s’ha localitzat el pou de desguàs. En el paviment es conserva l’empremta de la canalització que conduïa l’aigua que, molt probablement, es recollia en el pou de planta quadrada que actualment es localitza davant la façana oest de Sant Miquel.


Tribuna Arq. 2002-2003a

88

7/9/05

17:24

Página 88

D. Ferran i Gómez, A. Moro i García i F. Tuset i Bertrán

Figura 4. Conjunt Monumental Esglésies de Sant Pere de Terrassa. Estructures de mitjan segle V. Seu episcopal d’Ègara. Planimetria de M. Gemma Garcia i Llinares, segons A. Moro i F. Tuset.

Al sud-oest d’aquesta basílica s’adossen altres estances, entre les quals destaquem la construcció d’un impluvium, amb piscina central, amb accessos a la catedral i des d’on presumiblement s’articulava amb les dependències particulars del bisbe i d’altres edificacions del conjunt no relacionades amb el culte, i que en tota la banda sud de la catedral, pendent encara d’excavació, estem localitzant.

2.5. Conjunt episcopal de mitjan segle vi Al voltant de la primera meitat del segle vi es porta a terme una gran intervenció edilícia que dóna lloc a una nova configuració en el lloc dels tres edificis que amb un bon nombre de transformacions s’ha mantingut fins a l’actualitat, Santa Maria (la catedral), Sant Pere (l’església parroquial) i Sant Miquel (edifici funerari). Aquesta intervenció va implicar l’amortització general dels edificis anteriors, sobretot aquelles estances d’ús funerari que eren situades a la banda sud-oest de la catedral. El nou conjunt s’organitza ocupant l’extrem sud de l’istme, ajustant les construccions


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 89

Evolució arquitèctonica de la Seu episcopal d’Ègara

89

Figura 5. Conjunt Monumental Esglésies de Sant Pere de Terrassa. Estructures de mitjan segle VI. Seu episcopal d’Ègara. Planimetria de M. Gemma Garcia i Llinares, segons A. Moro i F. Tuset.

al límit màxim de superfície que permetia aleshores la plataforma. En el cas de Santa Maria Antiga, la catedral, sembla que podria tractar-se d’un edifici de fàbrica rectangular, que permet un edifici de tres naus amb capçalera d’un sol absis (actualment reaprofitat per la construcció romànica), i amb continuïtat fins a l’actual rectoria. La piscina baptismal de la fase anterior es conserva dins un nou espai del qual resten en peu uns 10 metres d’alçària, el mur nord i part del mur sud, on observem part d’una finestra original. A la banda sud de la catedral es localitzen altres construccions encara per estudiar, però que sembla que continuen estant relacionades amb les dependències particulars del bisbe. També cal destacar la construcció d’una església de culte particular que la documentació ens ha confirmat, l’església de Sant Just i sant Pastor. La configuració d’aquesta església ens resta encara per delimitar del tot, ja que es troba sota el claustre romànic i només són visibles els enterraments que ocupen tota la pavimentació de l’edifici. L’actual església de Sant Miquel correspon a un edifici de planta central i tres portes, nord, sud i oest, rodejat d’un corredor. Sis contraforts en les línies del cimbori fins als murs del corredor, que els sobrepassaven cap a l’exterior d’una manera que desconeixem, devien configurar els accessos a l’edifici a manera


Tribuna Arq. 2002-2003a

90

7/9/05

17:24

Página 90

D. Ferran i Gómez, A. Moro i García i F. Tuset i Bertrán

Fotografia 3. Estructures i enterraments relacionats amb el conjunt episcopal de mitjan segle VI. Fotografia de l’excavació.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 91

Evolució arquitèctonica de la Seu episcopal d’Ègara

91

d’un nàrtex, des d’on es devien articular els accessos a l’interior. La presència de tombes en el corredor, algunes construïdes en el mateix moment en què es bastia l’edifici és, juntament amb la cripta, l’argument de més pes per pensar en un edifici funerari, a manera de mausoleu. L’absis de l’edifici conserva la decoració pictòrica original que recentment ha estat restaurada i ens ha permès conèixer la totalitat de la composició. Pel que fa a Sant Pere Antic, es pot pensar en un edifici de tres naus i creuer sobresortit, amb una capçalera complexa, tripartida, amb sengles absis laterals de planta desconeguda (sense excavar a l’actualitat) i el central trilobular. Cal destacar la conservació d’una fornícula centrada a la nau lateral nord construïda a la cara oest del mur que devia configurar l’absis nord. Les restes de l’altra fornícula desmuntada, l’absis sud, són encara visibles. Al sud, la nau lateral presenta una fonamentació paral·lela a la de la nau, que està lligada per un seguit de contraforts i les seves fonamentacions. Cal pensar que aquesta construcció es relacionava amb la complexitat de la coberta de la construcció, encara per determinar. Al sud hem localitzat una porta que s’obre cap a un àmbit funerari, de tombes de caixa d’obra, algunes revestides, amb coberta de lloses i sota un paviment de picadís. En una fase posterior aquest àmbit funerari seria cobert, ja que hem localitzat tres columnes d’obra revestides de picadís. També, a l’extrem oest d’aquesta nau, hem localitzat una altra porta. L’excavació de la nau lateral sud ens ha ofert també un gran nombre de sepultures contemporànies a l’església, similars a les localitzades a l’exterior. Algunes foren construïdes contemporàniament a l’església. La construcció de Sant Pere Antic sobrepassa els límits de l’actual església romànica, ja que hem localitzat els peus d’aquesta a l’exterior, a l’actual plaça del Rector Homs. La disposició dels tres edificis religiosos conservats, així com el descobriment de les restes de construccions, ens fa pensar en una configuració del conjunt entorn d’un pati central des d’on es devia distribuir l’accés a les esglésies, i que cal situar-lo davant la porta oest de Sant Miquel. L’accés des de l’exterior cal pensar que es trobava en un edifici que devia tancar l’espai del conjunt pel cantó oest, entre Sant Pere i Santa Maria, espai que encara ens resta per excavar (sector 15).

3. LA PARRÒQUIA DE SANT PERE La recuperació de Barcelona per part dels carolingis, l’any 801, va comportar la restitució de les antigues diòcesis que amb el domini musulmà havien estat afectades. Només la diòcesi d’Empúries i la d’Ègara no varen ser restituïdes. Aquesta nova situació va incidir totalment en l’evolució del conjunt d’Ègara, el qual apareixerà en la documentació com a pertanyent al bisbat de Barcelona, i s’esmentarà com a parròquia, amb l’església de Sant Pere com a titular parroquial. Aquesta evolució de la


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

92

17:24

Página 92

D. Ferran i Gómez, A. Moro i García i F. Tuset i Bertrán

parròquia de Sant Pere ha estat del tot evident en l’estratigrafia i, sobretot, en les fases constructives posteriors, i que seguidament descriurem breument.

3.1. Sitges del segle viii Entorn de mitjan segle viii observem la construcció d’un grup de sitges localitzades just davant la porta sud de l’església de Sant Pere Antic. Aquestes sitges van ser construïdes respectant les tombes que configuraven l’àmbit funerari del segle viviii, donant a entendre que si no es produïa un abandó del culte, sí que la zona deixava de ser un lloc d’enterrament. Cal destacar entre els nivells d’inutilització d’aquestes sitges, la recuperació d’un fris decorat i una pedra amb relleu figuratiu d’època romana, i que ja hem descrit en el capítol referit al període romà.

3.2. Domini carolingi, segles ix i x No hem observat cap canvi en la configuració edilícia de l’antic conjunt episcopal. El que sí que hem distingit a la zona de Sant Pere i Sant Miquel és un terraplenament general que puja la cota de nivell de circulació, i manté probablement la zona coberta de davant de Sant Pere. Aquest espai generalitzat, entre Santa Maria Antiga i Sant Pere Antic, sense cap buit, es destina exclusivament a cementiri. Prova d’això ha estat el nombre d’enterraments localitzats que presentaven una fossa característica, antropomorfa.

3.3. Època romànica La consagració de l’església romànica de Santa Maria, l’any 1112, i la de Sant Pere, potser a finals del segle xii, semblen testimoniar la nova transformació del conjunt que implicarà l’actual configuració. Sant Pere Antic serà substituït per la construcció romànica. L’església de Sant Miquel perdrà la seva fisonomia exterior, el corredor. L’antiga catedral d’Ègara serà enderrocada segons les necessitats constructives de la nova església romànica, però es conservaran grans parts de la construcció antiga. A les construccions situades al sud, on se situaven les dependències particulars del bisbe, encara restarien en peus algunes zones que no devien estar afectades per la construcció del claustre que hem descobert a la zona de l’actual hort (sector 12). Sembla clar que en aquesta fase es distingirien dues zones ben diferenciades, separades per l’antic mur de façana nord de la catedral: al nord, la parròquia de Sant Pere, l’església de Sant Miquel i el cementiri; al sud, l’església de Santa Maria i la canongia, que devia ocupar les dependències conservades de l’antiga seu episcopal.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 93

Evolució arquitèctonica de la Seu episcopal d’Ègara

93

3.4. Segles xiv al xviii A la zona dels actuals horts i sota la rectoria hem observat l’arrasament de les antigues edificacions i el terraplenament general de la zona entorn el segle xiv. Es construeixen noves edificacions que configuren una trama regular. A finals del segle xvi, la vila de Terrassa construeix una nova església. Aquest fet implicarà la pèrdua de la parroquialitat vilatana i la marxa de la canongia, i s’inicia una etapa d’abandó fins que al llarg del segle xvii s’intentarà reactivar la parroquialitat i la restauració de les esglésies. També, a partir del segle xvii i xviii s’enderrocaran les construccions romàniques i les edificacions antigues conservades, i es configuraran l’actual hort i l’edifici de la rectoria.

4. CONSIDERACIONS FINALS Dels treballs arqueològics duts a terme des de la campanya de 1995 hem de considerar que les actuals esglésies de Sant Pere conserven les restes d’un conjunt cristià des de mitjan segle iv i que al segle v esdevindrà seu episcopal, Bisbat d’Ègara. Les excavacions han posat al descobert un complex d’estructures ben delimitades que ens permeten resseguir les diferents fases constructives de la seva evolució arquitectònica fins a la configuració definitiva al segle vi. També, l’estat de conservació d’aquestes edificacions permet conèixer-ne la transformació i l’adaptació als nous usos parroquials i monacals, fins a la configuració actual. Així mateix, cal ressaltar que l’actual configuració del conjunt de les esglésies és una delimitació d’època moderna, i que la configuració episcopal del segle vi va més enllà del recinte actual. Sembla clar que l’actual plaça del Rector Homs amaga un altre complex d’estructures relacionades, tal vegada, amb l’accés al conjunt episcopal, com ara un atri. També, a la zona sud, les estructures conservades tenien continuació cap al carrer de la Rectoria, avui dia rebaixat. Tot això evidencia una complexitat d’edificacions que es devien articular de manera desconeguda fins ara, però que devien ocupar l’extrem sud de la terrassa de l’istme de Sant Pere. Hem observat que les restes arqueològiques anteriors al conjunt cristià van ser arrasades, i que es conserven de manera parcial aquelles estructures excavades al subsòl, com sitges i dipòsits. L’excavació en alguns punts de l’exterior de l’actual recinte evidencien la conservació d’estructures anteriors no afectades per la construcció del complex cristià. Aquest fet ens permet entendre que, ara per ara, l’excavació arqueològica fora del recinte actual possibilitaria la troballa de les restes ibèriques i romanes, així com el testimoni d’altres èpoques històriques.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

94

17:24

Página 94

D. Ferran i Gómez, A. Moro i García i F. Tuset i Bertrán

5. BIBLIOGRAFIA Carbonell (1992). «Evolució arquitectònica de les esglésies (s. IV-XI): estat de la qüestió i plantejament actualitzat de la problemàtica». A: Simposi Internacional sobre les Esglésies de Sant Pere de Terrassa. 20-21 y 22 de noviembre de 1991. Terrassa, p. 11-16. Moro, Antonio; Rigo, Antoni; Tuset, Francesc (1996) «Resultats de les excavacions arqueològiques a les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Campanya 1996». Terme (Terrassa), núm. 11 (1997), p. 17-18. Moro, Antonio; Tuset, Francesc (1997) «Primers resultats de la segona campanya d’excavació arqueològica a les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Campanya 1996-1997». Terme (Terrassa), núm. 12 (1997), p. 12-14. Moro, Antonio; Tuset, Francesc (2001) «Les darreres excavacions arqueològiques: 1995-2001». A: Les esglésies de Sant pere de Terrassa: de seu episcopal a conjunt monumental. II Taula Rodona IEC, Amics del Romànic. Barcelona, p. 51-65. Pladevall, Antoni (1999). «La creació de les diòcesis». A: Palol, P. de; Pladevall, A. (ed.) Del romà al romànic. Història, art i cultura de la tarraconense mediterània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 30-35. Puig i Cadafalch, Josep (1948) Noves descobertes a la catedral d’Egara. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Memòries; IX) Puig i Ullstrell, Pere (1999) «Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Terrassa». A: Catalunya Romànica. Vol. 18: El Vallès Occidental, el Vallès Oriental. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 238. Serra-Ràfols, José de C.; Fortuny, Epifanio de (1949) Excavaciones en Santa María de Egara (Tarrassa). Madrid. (Informes y Memorias de la Comisaria General de Excavaciones Arqueológicas; 18)


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 95

Disseny i planificació del sistema defensiu a l’establiment de Sant Miquel de Vinebre (Ribera d’Ebre) MARGARIDA GENERA I MONELLS1, CARLOS BRULL I CASADÓ2 ANNA GÓMEZ I BACH2

1. Resum Les darreres intervencions fetes al jaciment de Sant Miquel de Vinebre ens han permès constatar que algunes de les estructures d’aquest establiment constitueixen un sistema que respon a tàctiques defensives ben documentades en els textos antics referents a la Mediterrània.

2. Presentació Tot i que l’establiment de Sant Miquel de Vinebre fou el tema principal d’una de les conferències programades en el cicle de la Tribuna d’Arqueologia corresponent als anys 1992-1993, avui presentem els resultats obtinguts a partir d’una nova línia de recerques basada en la metrologia d’una part de les estructures constructives, i intentem respondre alguns dels interrogants que vam deixar oberts en aquella ocasió. Es tractava d’un establiment dissenyat i ocupat per un grup indígena o corresponia realment a una planificació feta sota comandament romà?

3. Introducció Aquest jaciment és dalt d’un monticle d’uns 100 metres sobre el nivell del mar en el Pas de l’Ase, contrafort de la serralada Prelitoral a poc més d’un quilòmetre al sud1. Cap de la Secció d’Inspecció Tècnica i Programació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Directora del Pla de recerques al jaciment de Sant Miquel de Vinebre (anys 1976-2002). 2. Codirector del projecte de museïtzació. 3. Arqueòloga membre de l’equip científic.


Tribuna Arq. 2002-2003a

96

7/9/05

17:24

Página 96

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

est del poble, a la riba esquerra de l’Ebre, comarca de la Ribera d’Ebre. Actualment és fàcilment accessible, sobretot perquè es troba molt a prop de l’ermita dedicada a l’Arcàngel, un indret molt freqüentat per visitants que a part de trobar-hi diversos atractius paisatgístics també poden gaudir d’espais adequats per a l’acampada. Les restes s’estenen pel cim del turó que forma com un petit esperó de poc més de 130 metres de longitud per 50 d’amplada, com una prolongació d’aquesta serralada sobre el riu. Durant la passada Guerra Civil aquest indret fou una posició dominant operativa, de la qual es conserven nombrosos vestigis: diverses trinxeres que ocasionaren destrosses considerables, i un niu de metralladores en els punts de més control sobre el riu. Als anys cinquanta la construcció d’un canal, destinat a fer arribar les aigües de l’Ebre a la població de la Torre de l’Espanyol, conducció que travessa longitudinalment el jaciment per la seva part nord, va afectar també part dels vestigis antics. Les primeres notícies referents a la seva descoberta van ser publicades per l’erudit Carmel Biarnés d’Ascó a través del Correo Catalán l’any 1968. Posteriorment, es donaren més informacions a través de les publicacions de M. Sanz en el Boletín Arqueológico de Tarragona l’any 1973 i el 1982. A partir de l’any 1976, vam fer els primers treballs de prospecció als quals precediren una sèrie de campanyes d’excavació que han continuat fins ara. A mitjan dels noranta l’Ajuntament de Vinebre va endegar una sèrie d’accions per tal que aquest jaciment fos inclòs en el programa de jaciments visitables de Catalunya, fet que ha permès la intensificació dels treballs al llarg dels darrers anys. A partir de l’any 2000 hem iniciat una nova etapa d’actuacions enfocades principalment a l’adequació del conjunt per a la visita pública, que suposarà l’amortització dels esforços personals, recursos econòmics i d’infraestructura esmerçats fins ara i alhora el retorn a la societat dels resultats de les investigacions fetes al llarg de tots aquests anys, comptant amb l’aportació econòmica del Departament de Cultura, la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament de Vinebre. L’execució dels treballs de museïtzació es preveuen en dues fases. La primera que té com a objectius: 1. Convertir aquest jaciment en visitable per tal que esdevingui una eina didàctica per a les escoles dins les rutes d’itineraris de turisme cultural i, alhora, que constitueixi un atractiu més en el marc de la navegabilitat de l’Ebre. Està previst que una de les formes d’accés sigui per via fluvial. 2. Crear un parc historicoarqueològic / parc cultural, que expliqui els valors estratègics d’aquest sector de l’Ebre on l’establiment de Sant Miquel sigui el component principal de la trama explicativa, però incloent també els vestigis de la Guerra Civil, l’aprofitament de l’energia hidràulica...


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 97

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

97

3.1. El recinte Les restes visibles cobreixen una superfície que ateny els 2.200 m2. Es tracta d’un recinte que comprèn una sèrie d’estructures molt adaptades a la morfologia del terreny, en dos plans comunicats per escales, que pertanyen a una mateixa concepció urbanística, l’ocupació del qual situem en una etapa compresa entre l’últim quart del segle ii i la segona meitat del segle i aC. No obstant això, hi trobem diferents fases de planificació constructiva amb una ampliació de la zona d’hàbitat que comportà diversos arranjaments dels àmbits amb una redistribució interior que modifica la circulació dins del propi establiment.

Figura 1. Situació de l’establiment de Sant Miquel de Vinebre, en la xarxa fluvial de l’Ebre.


Tribuna Arq. 2002-2003a

98

7/9/05

17:24

Página 98

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

Per les seves característiques li atribuïm unes funcions de tipus estratègic, basades en el control de la zona i alhora relacionades amb el comerç fluvial. Una petita badia que es troba al peu d’aquesta elevació, sobre l’Ebre, on fins fa pocs anys hi havia un embarcador haurien facilitat aquestes activitats. En l’elecció d’un indret per a la implantació d’un establiment humà, i en la posterior planificació del traçat dels elements que l’han de configurar, a banda dels factors geogràfics, que poden justificar la seva ubicació atenent diversos criteris (facilitat de les seves comunicacions, el bon control del territori o la possibilitat d’explotació dels recursos naturals) n’hi ha d’altres que tenen a veure amb les característiques físiques del seu entorn més immediat (orografia, accessibilitat...). Així mateix, tenint en compte que la posició estratègica de l’establiment de Sant Miquel, sobre un turó a la vora del riu Ebre, just en l’accés superior al congost del Pas de l’Ase (fig. 2), han estat ja objecte de consideració en nombroses publicacions anteriors,4 ens centrarem en aquesta ocasió en l’anàlisi d’altres factors que també devien influir directament en el disseny i la planificació de les seves estructures constructives. Les campanyes de recerca i excavació fetes l’any 2002, a més a més d’ampliar els coneixements que ja teníem sobre la trama urbana interna de l’assentament, han permès precisar sobre nous aspectes de gran interès. Entre els més remarcables ens referim a la localització de l’accés principal, la situació del qual fins ara només s’intuïa, i també la delimitació i l’extensió del traçat d’una segona murada diferent a la ja identificada al llarg dels primers anys d’investigació. D’altra banda, si bé l’estat d’un estudi sobre la metrologia de les construccions de Sant Miquel, fet per detectar la possible existència de patrons de mesura o determinar els models teòrics utilitzats en el seu disseny, no ens permet establir encara conclusions aplicables al conjunt del jaciment, sí que aporta noves dades significatives sobre les estructures defensives en particular. Tot això fa que en l’actualitat estem en condicions de fer una interpretació global d’aquesta part de les estructures, tot i que probablement hàgim de fer en el futur algunes matisacions. En aquesta línia de recerca, destaquem l’interès que tenen algunes publicacions recents,5 tant locals com d’àmbit més general, que posen de manifest les relacions entre els sistemes defensius ibèrics i les tàctiques de poliorcètica grega i cartaginesa, així com, en una etapa posterior, la romana. Es tracta en tot cas d’influències que també hem detectat en el jaciment de Sant Miquel i que exposem com a primícia en aquesta sessió de la Tribuna d’Arqueologia.

4. Genera, M. (1978, 1991, 1993 i 1994). 5. Noguera, J. (2000), Gracia Alonso, F. i Munilla, G. (2000), Hernàndez, X. (2001), i Moret, P. (1996 i 2003).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 99

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

99

Figura 2. Situació de l’establiment de Sant Miquel en el Pas de l’Ase.

4. Característiques físiques de l’assentament i factors determinants en la seva elecció La situació d’un establiment en l’època a la que correspon Sant Miquel havia de satisfer un conjunt de necessitats bàsiques que devien suposar la consideració d’una sèrie de requisits que es concreten en els punts que relacionem a continuació:


Tribuna Arq. 2002-2003a

100

7/9/05

17:24

Página 100

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

Figura 3. Vista aèria del jaciment.

– Constituir un espai d’extensió i característiques adients, on es pugui implantar un hàbitat per a una petita comunitat: organitzat amb edificacions, carrers, etc., on es poguessin desenvolupar les activitats vitals, tan particulars com col·lectives. – Possibilitar la realització d’una activitat productiva dintre o als voltants del recinte, que permetés als seus habitants l’obtenció dels béns necessaris per a la seva subsistència i, en la mesura del que és possible, per al seu progrés i acreixement. – Proporcionar les condicions de protecció i seguretat suficients, basades en la capacitat d’aïllar el recinte de les ocasionals incursions o agressions exteriors i la possessió d’un bon control visual del territori circumdant. Així mateix, el turó escollit pel seu emplaçament presenta unes condicions immillorables pel que fa a aquestes necessitats. En la fig. 4 es detallen els aspectes més significatius d’aquestes característiques físiques que són les següents: Espai suficientment ampli, orogràficament ben delimitat i apte per establir-hi les estructures d’hàbitat. Aquest presenta una apreciable pendent en direcció nord-oest que resulta, però, fàcilment assimilable pels lleugers amargenament resolts mitjançant la pròpia edificació. Accés fàcil des de la zona adjacent, però alhora molt ben controlat gràcies al fet que es troba forçosament en una estreta franja de terreny que constitueix una mena de colladeta entre el propi turó i la resta de la formació geomorfològica a la qual pertany.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 101

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

Figura 4. Condicions físiques de l’entorn.

101


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

102

17:24

Página 102

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

Formacions rocoses en forma de carenes, que en l’àrea d’accés contribueixen a la seva delimitació i control, i en l’interior de l’establiment permeten la seva organització en terrasses a diferents nivells. Contorns naturals abruptes en els costats nord i sud que gairebé fan impossible les escomeses exteriors d’atac i assalt per aquests punts. Fondalada que es comporta com un gran fossat natural que s’interposa entre el turó i la resta de la serra, únic indret des d’on es pot desenvolupar un atac important a l’establiment. Pronunciats i llargs pendents dels vessants est i oest del turó que dificulten la seva aproximació, especialment per aquests costats. Domini visual de gairebé 360°, que significa un gran control del territori que envolta l’assentament, en especial del riu Ebre, just en el punt on aquest últim s’estreny per enfilar el congost del Pas de l’Ase.

5. Planificació dels elements constructius i de les seves estructures de defensa Amb aquestes condicions físiques la instal·lació sobre la part alta del turó es va estructurar al voltant d’una trama urbana (fig. 5) amb una xarxa de carrers (4) formada per vials longitudinals en direcció aproximadament N-S connectats per altres de transversals amb un traçat E-O. Els primers també presenten una rasant lleugerament horitzontal o amb poc pendent; pel fet que estan situats a diferents plans permeten crear una organització del recinte de forma esglaonada. Els segons, en canvi, tenen forçosament un pendent molt més pronunciat, però, això sí, un recorregut més curt. En aquests carrers les edificacions formaven illes més aviat allargades (5), també en direcció N-S , que resolien des d’un punt de vista estructural l’amargenament del turó. Des del punt de vista defensiu, unes estructures, formades per una simple murada lineal (1), amb uns àmbits adossats (6) i una possible torre (2), constituïen la tipologia denominada de barrera. Aquest sistema defensiu, que és freqüentment adoptat en els poblats del curs final de l’Ebre,6 devia protegir l’únic costat per on l’accés, i per tant un hipotètic assalt, hauria estat possible sense massa dificultats. La disposició de l’accés principal (3) a l’extrem d’aquesta estructura defensiva devia obligar a qui s’acostés a aquest punt en cas d’atac, a fer un recorregut d’aproximació al llarg del peu de tota la murada, exposant-se a la reacció defensiva que els ocupants de l’establiment haurien pogut exercir amb comoditat.

6. Noguera, J. (2002).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 103

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

103

Figura 5. Planificació de l’assentament i trama urbana.

6. Descripció de les estructures del primer sistema defensiu Les principals conclusions que s’extreuen de l’estudi metrològic que s’ha fet sobre la totalitat de les construccions localitzades fins ara a Sant Miquel, es refereixen a les estructures que formen el sistema defensiu descrit. Així doncs, per una banda, observem una clara jerarquia pel que fa al gruix dels


Tribuna Arq. 2002-2003a

104

7/9/05

17:24

Página 104

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

murs i per l’altra, es detecta un patró de mesura aplicable a totes aquestes estructures que coincideix amb un peu ibèric del voltant dels 32 cm.7 Aquests dos aspectes ens faciliten la identificació i interpretació dels elements (fig. 4) que formen el que anomenem el primer sistema defensiu de l’establiment: La murada (a) formada per un pany de traçat rectilini d’uns 26 metres de longitud i una amplada força regular de 3 peus (95-96 cm). Se’n conserva en la seva alçada original, un sòcol de pedra (fotografia 4) constituït per dues cares de pedres irregulars ben travades, amb farciment de pedruscall i fang. Presenta un esglaonament en un punt relativament pròxim a la carena del turó per tal d’adaptar-se a les irregularitats del terreny. Sobre aquest es devia alçar el mur de tàpia de fang que ha desaparegut completament. És per això que no podem precisar alguns detalls com l’existència o no d’un parapet i merlets en el seu coronament o també d’un pas de ronda. Sobre aquest aspecte, en la fig. 7 proposem dues possibles reconstruccions; en la primera se suposa un pas de ronda d’una amplada de 2 peus (64 cm), que hauria pogut resultar insuficient per al desenvolupament de les tasques de defensa però no les de control. En la segona es proposa la possibilitat que aquest pas de ronda fos més ampli i que estigués format per un entramat de fusta recolzat en les parets perpendiculars a la murada que formen els àmbits annexos.

Figura 6. Primera estructura defensiva de l’establiment. a) Murada. b) Possible torre. c) Àmbits annexos a la murada. d) Porta d’accés. e) Possible poterna. 7. Aquesta mesura és la que estableix també Jaume Noguera com a patró per a les torres del Musselló (Flix) i del Castellot de la Roca Roja (2002).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 105

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

105

Figura 7. Secció de la primera murada.

En aquest cas hi identifiquem els elements següents: La torre (b) devia estar situada en l’extrem oriental de la murada, en un punt estratègic ja que, per un costat, el seu emplaçament en la cresta del turó li permet un bon control dels dos vessants del monticle, i per l’altre, ocupa una posició enfrontada a l’estret pas que serveix de connexió entre el turó i la serra adjacent. Les restes que fan presumir la seva existència estan formades per tres murs de la mateixa amplada que la murada (3 peus) que recolzen sobre la formació rocosa de la cresta. Cal destacar que el gruix d’aquests murs és, de bon tros, superior al de la resta de construccions del jaciment, raó per la qual creiem que cal associar-lo a les estructures defensives principals (pany de murada i torre) que constituïen els elements més importants dintre de la jerarquia estructural. El quart costat de la torre no ha estat fins ara identificat ja que les seves restes deuen estar situades a la part més baixa del pendent, en una zona encara no excavada. Tampoc no s’ha exhumat la part interior de la possible torre, però ateses les seves dimensions i les alçades que aquesta hauria d’assolir és molt probable que presentés una compartimentació mitjançant un mur divisori com el proposat en les figures, adjuntes. Els àmbits annexos a la murada considerats com a part del sistema defensiu en la mesura que tenen la funció de contribuir en l’estabilitat de la murada ja que els


Tribuna Arq. 2002-2003a

106

7/9/05

17:24

Página 106

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

murs perpendiculars a aquesta actuen com a contrafort. Per la regularitat d’aquests àmbits i del gruix dels murs que els configuren, creiem que no només es van executar al mateix temps que la murada, sinó que formen part del mateix programa constructiu. Així, observem que tots els murs perpendiculars a la murada tenen una amplada regular d’1,5 peus (48 cm) i constitueixen el segon nivell de la jerarquia estructural, mentre que els que tanquen els àmbits en sentit paral·lel a la murada tenen una dimensió menor. Aquesta diferència de gruixos dins d’un projecte unitari ha de respondre necessàriament a una funcionalitat diferenciada. Aquest hauria estat el cas dels murs que actuaven com a contraforts o que podien, fins i tot, haver servit de suport per a un entramat de fusta formant el pas de ronda de la murada. Fins ara no tenim dades suficients per atribuir a aquests sis àmbits una funció diferenciada respecte de la resta. Tot i així opinem que haurien pogut tenir algun ús comunitari. De fet, el més oriental hauria hagut de servir d’accés a la torre. Durant l’excavació van aparèixer gran quantitat de carbons i elements metàl·lics, entre ells nombrosos claus de ferro, que podem relacionar amb les restes d’escales de fusta o altres elements instal·lats per tal de donar accessibilitat a la torre i també al pas de ronda. L’accés constitueix sempre un punt feble de les defenses d’un establiment com aquest. És per això que, com sol ser habitual, ocupa una situació que impedeix una escomesa frontal directa, alhora que queda protegit de l’impacte dels projectils de catapultes i altres armes de tir emprades en els setges. En aquest cas, l’accés, després de seguir un recorregut d’aproximació que devia passar per sota de la torre i de tota la murada, s’hauria fet per l’extrem oest d’aquesta última. La porta devia estar situada per darrere dels esmentats àmbits annexos a la murada, tancant el pas lliure que queda entre aquests i les edificacions de l’illa que delimita l’establiment pel costat oest. D’aquesta manera, un parapet instal·lat davant de la porta hauria obligat a girar en angle recte par tal d’accedir-hi. En aquesta zona hem localitzat una canalització, per sota de la rasant original de l’accés, amb un traçat en sentit est-oest i que ocupa una posició central respecte a la porta. La funció d’aquest tipus de claveguera no fou altra que la de canalitzar les aigües de pluja procedents dels dos carrers que conflueixen en un punt de la porta on l’existència d’aquesta, fa necessari que el pas de l’aigua estigui ben controlat, sense provocar problemes de funcionament i sobretot sense crear punts febles pel que fa a la seguretat i eficàcia del tancament. Hi ha força paral·lels8 d’aquests tipus de desguassos associats a portes. Gairebé sempre es limiten al curt segment de canalització estrictament necessari per al pas de l’aigua sota la porta d’accés. La presència d’elements arquitectònics associats a l’evacuació de les aigües tant d’espais oberts com d’àmbits domèstics apareix ben documentat en el món ibèric 8. Es el cas del poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa), de la ciudadella de les Toixoneres-Alorda Park (Calafell) o la porta 4 d’Ullastret, Ca n’Olivé.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:24

Página 107

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

107

del nord-est peninsular. Són nombrosos els poblats ibèrics on apareix aquest tipus d’estructura en un espai i cronologia diversa. En aquest cas l’excavació d’una claveguera a la zona d’accés de l’establiment de Sant Miquel permet documentar de nou l’existència d’aquest tipus d’estructures a l’entrada d’un assentament. El paral·lel més proper el trobem al poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre). Els autors han interpretat la claveguera com un element de drenatge que evitava que la pluja no malmetés les construccions de tàpia del poblat, principalment les torres. Es troba situada a 0,50 m de profunditat feta de pedra i lloses planes i creua l’entrada tocant gairebé la torre nord, recorrent 18 m a l’interior del recinte i desguassant a 20 m fora de l’establiment. A Ca n’Olivé (Cerdanyola, Vallès Occidental), a la Laietània, la claveguera es troba situada al costat de la porta d’accés i és flanquejada per un mur, cronològicament emmarcat en un context de reorganització del poblat corresponent a la fase 3, datada en el període comprès entre finals del segle iv i principis del segle iii aC. Un altre exemple el trobem a l’establiment de Puig Castellar (Lloret de Mar, Selva). Aquí es documenta la construcció d’un nou desguàs, amb relació a una segona fase de fortificació, que complementa els originals, en un context d’ibèric ple. El cas d’Ullastet (Ullastret, Baix Empordà) és més complex, ja que hi ha una xarxa de clavegueres, dipòsits de recollida d’aigües i cisternes de cronologia àmplia en relació amb els carrers empedrats amb voravies que separaven illes de cases. Una portella (e) tot i que encara no ho hem pogut comprovar amb una certesa total pot ser l’espai lliure entre la torre i l’illa de cases que tanca la vessant est de l’assentament. Si en l’excavació d’aquest sector es confirma l’existència d’aquest pas lliure, d’un accés secundari destinat a fer sortides sobtades dels defensors per tal de sorprendre els atacants ocupats en les tasques de l’assalt de la murada. Per aquesta raó la seva posició passa totalment desapercebuda.9 El trànsit a través de la portella requeria l’auxili d’una escala de fusta que salvés el marcat desnivell de la cresta rocosa que constituïa la carena del turó. La retirada d’aquesta escala i la seva situació estratègica al costat de la torre haurien proporcionat la protecció suficient en cas d’un intent d’incursió de l’enemic per aquest punt.

7. L’existència d’un segon sistema defensiu Les estructures de defensa fins ara descrites, pels elements que les integren i per la seva disposició, constitueixen una tipologia habitual en els assentaments ibèrics no tan sols del curs inferior de l’Ebre, sinó també en un àmbit més general. La localització de les restes d’estructures (fotografia 4) situades en la part exterior de la murada a què s’ha fet esment complicava, no sols per la seva posició sinó 9. Una situació semblant quant a la disposició dels accessos principals i secundari es dóna en l’assentament de Puig Castellet (Lloret de Mar) amb el qual Sant Miquel presentà una forta similitud morfològica.


Tribuna Arq. 2002-2003a

108

7/9/05

17:24

Página 108

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

també per les seves característiques, aquest simple esquema defensiu. Es tractava d’una alineació paral·lela a la primera murada, formada per blocs de grans dimensions, d’amplada més minsa i factura menys acurada que aquella. En la primera zona on es va excavar, aquest mur presentava adossats en alguns punts de la seva cara interior uns altres murets de poca longitud, però fins i tot més gruixuts, disposats perpendicularment, com si d’uns contraforts es tractés. També apareixia en aquell punt un segon muret paral·lel al primer, que, disposat entre dos dels murs perpendiculars, devien crear una mena de recinte allargat de només seixanta centímetres d’amplada. Si bé de bon començament aquestes estructures van ser interpretades com una segona murada, la singularitat de les seves característiques i la comprovació de les relacions amb les tàctiques emprades en la poliorcètica grega, cartaginesa i romana, detectades en algunes defenses ibèriques, van fer pensar en la possibilitat que en realitat es tractés d’algun tipus de defensa de posició avançada (proteichisma), o d’elements per dificultar l’avenç dels atacants i de les màquines de guerra emprades en els setges (epikampion). Van ser precisament les recerques iniciades en aquesta línia les que van permetre la identificació de restes d’un tipus específic de murada sovint esmentat en els textos antics però del qual no es coneixen vestigis arqueològics que realment les documentin materialment. Filó de Bizanci, al llibre cinquè de la seva Sintaxi mecànica, cap a finals del segle iii aC explica: 10 «(14) Certs panys de murada estan fets amb un pas i parapet amb merlets, allí on és útil. (15) Altres, al contrari, estan construïts, als llocs apropiats, per paraments amb merlets i sense pas de ronda, però amb tramades de bigues i entarimats armats sobre bastides (de fusta) no lligats als murs, perquè siguin muntats al moment del setge i d’aquesta manera tinguem la possibilitat, en cas que calgui, d’utilitzar-los per a les rondes i per als combats (16), o que puguem de nou retirar les bigues, al moment oportú, per deixar-hi allí una guàrdia reduïda: amb l’efecte que si els enemics se n’apoderen, o bé es baten en retirada perquè no poden irrompre a la ciutat, o si hi romanen una mica, periran sota els trets de les armes de tir.»

Aquesta descripció encaixa força bé amb les restes localitzades al turó de Sant Miquel. Es devia tractar, doncs, d’un pany de poc gruix, però amb contraforts interiors, que devien desenvolupar la seva estabilitat (fig. 6). Aquests contraforts estaven disposats a una distància regular; la funció de les bastides a les quals es refereix Filó devien servir perquè hi recolzessin uns entramats de fusta, en forma de taulons, que constituïen l’eventual pas de ronda. Malgrat que la font clàssica es refereix a aquests elements de suport com una cosa semblant a un entramat de fusta independent de la murada, això no indica que

10. La traducció al català està feta a partir de l’acurada traducció francesa de GARLAN (1974).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:25

Página 109

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

109

Figura 8. Segona estructura defensiva de l’establiment.

siguem davant d’una tipologia diferent, ja que el tret característic el constitueix en aquest cas, el fet que el pas de ronda sigui desmuntable. Ens cal interpretar-ho com una variant constructiva o un exponent menys evolucionat d’un sistema defensiu força estès geogràficament i amb una certa perdurabilitat temporal. Tot això queda palès amb la menció, d’aquest mateix tipus d’estratagema, que en fa Vitruvi, al segle i aC, al capítol v del primer dels seus deu llibres d’arquitectura en referir-se a un determinat tipus de sistema defensiu: «(36) (...) Pel cantó interior de les torres es dividirà el mur en intervals tan amples com les torres mateixes: i l’accés a aquestes serà per ponts de fusta, simplement caiguts sobre els intervals, perquè si l’enemic hagués ocupat alguna part del mur, li tallin el pas els defensors: això, executat amb diligència, impedirà que penetri a la resta de torres i murs, si no vol precipitar-se(...)»

En el cas present la referència als «intervals» com a separació regular, però també com a elements constructius de suport, s’aproxima més als contraforts que apareixen al Sant Miquel. La muralla es devia construir (fig. 7) sobre un sòcol de pedra (a) format per una sola alineació de blocs grans de pedra, amb les cares no gaire treballades, en el que correspon al pany principal, i contrastant amb això, les dues cares i el cantell ben definits en els contraforts i tancament interior de l’àmbit allargat esmentat. Si tenim en compte la gran quantitat de massa de fang vermellós que apareix en l’excavació de la zona annexa a la cara exterior d’aquest sòcol de pedra, entre la qual s’intueixen formes geomètriques més o menys definides, tant el pany de la murada com els seus contraforts (b i d) devien estar aixecats amb fàbrica de tovots col·locats amb fang (a diferència de la primera murada on segurament s’hauria emprat tàpia de fang).


Tribuna Arq. 2002-2003a

110

7/9/05

17:25

P谩gina 110

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna G贸mez

Figura 9. Secci贸 de la segona murada.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:25

Página 111

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

111

Figura 10. Arracada d’or.

El parapet de la murada (c) no devia ser, en aquest cas, altra cosa que la prolongació de la cortina mural per sobre de l’alçada dels contraforts; l’existència de merlets (que no podem confirmar) devia servir per dificultar encara més el pas sobre aquest quan el pas de ronda (e), constituït per un simple entramat de taulons, estigués desmuntat. A banda de l’aspecte constructiu i funcional, en aquest segon sistema defensiu presenta especial interès l’aspecte metrològic. Totes les dimensions dels gruixos, separacions i longituds s’ajusten rigorosament a un únic mòdul mètric que correspon exactament al peu romà (29,57 cm): 1,5 peus és el gruix del pany de la murada; el mateix gruix té el muret paral·lel que tanca l’àmbit allargat i 2 peus és la separació entre tots dos; 2 peus també de gruix i 3,5 de llargada tindrien uns contraforts separats entre ells 10 peus justos. Aquesta mateixa separació (aquí sí, amb algunes lleugeres irregularitats) és la que hi ha entre les dues murades, el doble del gruix total de la segona murada que és exactament de 5 peus.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:25

112

Página 112

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

L’existència de l’àmbit estret i llarg, abans esmentat, integrat en el sistema defensiu format per la cortina mural amb contraforts, no tenia fàcil explicació perquè, a més, semblava tractar-se d’un element aïllat que no tenia rèpliques en els altres segments de la murada. Això, i l’observació que la seva posició tenia una clara relació amb l’esglaonament que el sòcol de la primera murada presenta en un punt proper a la carena del turó, han permès finalment suposar que es tractava d’un element aïllat amb una doble finalitat. Com que el fort pendent del terreny obligava també a esglaonar el coronament d’aquesta segona murada per tal de mantenir una alçada adient en tot el seu recorregut, amb aquest cos permetria, per un cantó, resoldre el problema que planteja, per al sistema desmuntable descrit, l’existència de dos nivells per al pas de ronda. Aquest element fix facilitaria el recolzament d’algun tipus d’escala o rampa que salvés el desnivell existent. D’altra banda l’espai estret i llarg hauria pogut funcionar com a nucli vertical de comunicació entre el pas de ronda i l’espai lliure entre les dues murades, mitjançant la instal·lació d’un sistema d’escales de fusta en el seu interior, amb replans intermedis si l’alçada ho feia necessari. Aquest estret pas, que resultaria sens dubte fàcil de defensar si l’ocasió ho requeria, hauria disposat al nivell del terreny natural, d’un accés controlat a través d’una porta d’exactament 3 peus romans d’amplada situada al costat del contrafort occidental i que s’evidencia en les restes conservades del sòcol de pedra. Pel que fa a la unió dels dos sistemes defensius, l’estat de l’excavació permet intuir que per l’extrem est la segona murada girava en angle recte per anar a lliurar-se al punt mig de la cara exterior de la torre. Més difícil és preveure el traçat que aquesta muralla segueix en l’extrem oest, on també ignorem si hi ha algun element especial per a la protecció de l’accés. Les excavacions que s’han de fer encara en aquests dos sectors a banda de revelar alguna d’aquestes incògnites hauran de servir també per corroborar totes les hipòtesis fins ara exposades.

8. Interpretació històrica L’homogeneïtat del registre estratigràfic que trobem en gran part de l’establiment ens indica l’existència d’una sola fase d’ocupació que situem cronològicament entre el darrer terç del segle ii fins a mitjan segle i aC. Tanmateix podem diferenciar, almenys dues fases successives de planificació constructives. La primera devia coincidir amb l’inici del darrer quart del segle ii aC, en què aquest indret altament estratègic devia ser ocupat per primer cop per petits grups d’indígenes amb un grau d’aculturació notable ja que la construcció del recinte es fa quan la romanització del territori ja és un fet, constituint un petit destacament militar. Durant la segona fase, pocs anys després, coincidint amb un moment d’estabilitat hauria tingut lloc l’ampliació del recinte d’hàbitat així com la redistribució de l’espai de circulació interior. Aquesta etapa la relacionem amb els fets produïts a les darreries del segle ii aC a finals de la Guerra Sertoriana (82-72 aC).


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:25

Página 113

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

113

Pompeu Magne fou enviat com a cap militar a la Hispania Citerior. Perperna fou enviat per Sertori al territori dels Ilercavons per evitar que aquell travessés l’Ebre. Tot i així a la primavera del 76 Pompeu el travessà. Ambdós bàndols lluità amb resultats de signe incert: Destrucció d’Azaila. La Guerra Sertoriana provocà ambient d’inseguretat, especialment en aquesta part de l’Ebre. Ara per ara desconeixem la filiació partidista dels habitants de Sant Miquel: sertorians o pompeians. Tampoc no podem precisar, en aquests moments, si la data de l’abandonament d’aquest indret fou durant aquesta guerra civil o bé en la posterior entre el mateix Pompeu i Cèsar. D’altra banda no s’ha localitzat fins ara cap fragment de sigil·lada, fet que ens confirmaria que el final no és posterior de mitjans del s i aC. La col·laboració dels Illurgavonenses al bàndol cesarià, les dificultats d’avituallament dels pompeians i les necessitats de retirar-se cap a la Celtibèria, entenem que no poden explicar l’assalt i la destrucció que estratigràficament s’observa a la muralla oriental d’aquest establiment estratègic, que controlava el tram de l’Ebre aigües amunt del Pas de l’Ase, quan la porta d’accés a la vall de l’Ebre, el port de Tortosa, ja estava en mans dels aliats de Cèsar. D’aquest moment tenim documentat un conjunt de fones de plom que van aparèixer encastades en l’estructura defensiva així com les grans extensions de cendres i carbons aparegudes principalment en aquesta àrea de l’establiment.

9. Conclusions D’aquesta anàlisi de les estructures defensives es desprèn, en primer lloc, la demostració de l’existència de dos sistemes defensius clarament diferenciats, tant pel que fa a les tècniques constructives emprades com al seu funcionament. El primer sistema, format per una murada i probablement una torre, constitueix una tipologia pròpia de les denominades en barrera, molt habitual en el món ibèric. Això, juntament amb els aspectes mètrics exposats, contribueix a fer que puguem adscriure la seva construcció en un àmbit cultural pròpiament ibèric que, cronològicament, hauríem de situar en el moment inicial de la instal·lació de l’establiment sobre el turó: en el darrer quart del segle ii aC. La construcció de tots els elements que formen aquest primer sistema de defensa denoten una cura especial de la seva execució respecte a la de la resta d’estructures de l’establiment, no només per la seva factura sinó també pel nivell jeràrquic i precisió de la seva mètrica. Es tracta sens dubte d’un conjunt unitari projectat i planificat per un col·lectiu humà amb suficients coneixements de les tradicions constructives i tàctiques de defensa locals. Com ja han apuntat molts autors és un sistema defensiu de tipus dissuasiu, útil per a evitar atacs per sorpresa i incursions tribals, però en cap cas eficaç davant de les tàctiques d’assalt desenvolupades en el territori pels grans exèrcits cartaginesos i romans a partir de les guerres púniques. Probablement fos aquest aspecte el que


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

114

17:25

Página 114

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

motivés, en un moment en què es temia algun perill imminent, la decisió de construir un segon sistema defensiu que millorés l’eficàcia del primer. El segon sistema el devia constituir una muralla amb contraforts i pas de ronda desmuntable. Per la seva metrologia i característiques constructives es pot contextualitzar en un àmbit cultural romà. Cronològicament la seva construcció cal situarla avançant el segle i, no necessàriament gaire abans del setge, assalt, destrucció i abandonament de l’assentament que se situa cap a l’any 44 aC. Aquest sistema defensiu presenta importants avantatges com són la necessitat d’utilització de pocs recursos materials i poc temps per construir-lo, o el fet de representar un doble obstacle, ja que un cop presa la murada, l’accés a l’interior es troba amb la dificultat d’un descens gens fàcil en un lloc ben a l’abast dels defensors situats a la primera murada. Com que des de l’exterior no és visible l’artifici del pas de ronda desmuntable, a més a més, el sistema aprofita aquest efecte sorpresa, però també té un efecte dissuasiu, ja que aparenta una gran envergadura, tant en alçada com en amplada. Pel que fa als aspectes negatius cal destacar la seva feblesa davant els efectes de les catapultes i balistes, ariets i altres enginys militars emprats en els setges. Un dels aspectes més interessants dels vestigis localitzats a Sant Miquel com una murada d’aquesta tipologia és la inexistència (almenys que nosaltres coneguem) d’altres vestigis arqueològics que permetin la seva documentació física, o si més no la seva falta d’identificació com a tal. Això sens dubte es pot deure al fet que la seva feblesa fa que s’hagin conservat difícilment, però també al fet que el seu necessari poc gruix, no sigui el que habitualment s’espera per a aquest tipus d’elements defensius. També resulta molt interessant haver pogut comprovar l’existència i les característiques de dos sistemes defensius diferents en un mateix assentament, sobretot si tenim en compte les seves grans diferències i que la seva construcció estaria separada per un període de temps relativament curt (entre 50 i 75 anys). Aquest fet és molt significatiu pel que fa a l’ampliació dels coneixements sobre una època, l’ibèric final, sobre la qual no es té encara la informació suficient, però també per entendre el procés de romanització cultural, social i política que es produeix en aquest moment en la zona del curs final de l’Ebre.

10. Bibliografia Asensio, D.; Francès, J.; Ferrer, C.; Guàrdia, M.; Sala, O. (2002) «Resultats de la campanya de 1998 / 1999 i estat de la qüestió sobre el nucli laietà del Turó de Ca n’Olivé (Cerdanyola, Vallès Occidental)». Pyrenae, 31-32, any 20002001, 163-199. Biarnès, C. (1973) «Nuevo poblado ibérico. Más descubrimientos arqueológicos». A: El Correo Catalán. Barcelona, 13.06.73; i altres notes diverses en el mateix periòdic i al Diario Español.


Tribuna Arq. 2002-2003a

7/9/05

17:25

Página 115

Disseny i planificació del sistema defensiu a Sant Miquel de Vinebre

115

Campo, M. (1978) «Material numismàtico del poblado de Sant Miquel de Vinebre». Butll. Arq. Tarrac. Ep. IV, fasc. 141-144, pp. 49-53. Eneas el Táctico. Poliorcética. A: Poliorcética, la estrategia militar griega en el siglo IV aC. Madrid: Biblioteca Clásica Gredos (1991), p. 9-135. Garlan, Yvon (1974). Recherches de Poliorcétique Grecque. París: École Française d’Athènes, p. 292-293. Genera, M. (1978 «El poblado Ibérico de Sant Miquel de Vinebre. Notas preliminares». Butll. Arq. Tarrac. Ep. IV, fasc. 141-144, p. 17-42. Genera, M. (1991) L’Ebre final: del paleolític al món romà. Tortosa: Centre d’Estudis Dertonenses, 1992, p. 67-68. Genera, M. (1993) Vinebre: els primers establiments del riberal. Tarragona: Recerques arqueològiques. Institut d’Estudis Tarranconeses Ramon Berenguer IV. Secció d’Arqueologia i Història 87. (Recull tota la bibliografia existent fins aleshores). Genera, M. (1994) «Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre): Els darrers vestigis ibèrics a la part final de l’Ebre». A: Tribuna d’Arqueologia 1992-1993. Barcelona: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, p. 85-94. Genera, M. (2003) «Museïtzació de jaciments arqueològics a l’Ebre: Sant Miquel de Vinebre (Ribera d’Ebre)». A: Actes del II Congrés Internacional de museïtzació de jaciments arqueològics. 7, 8 i 9 d’octubre de 2002. Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat, p. 198-203. Genera, M.; Campo, M. (1980) «Hallazgos monetarios en el yacimiento de la Font de n’Horta, la Torre de l’Espanyol». A: II Symposium Numismàtic de Barcelona, p. 203-209 i làm. 28. Genera, M.; Mayer, M.; Pons, J.; Prevosti, M. (1991) «Un vestigi al món romà a la Ribera: l’estela de Vinebre». A: Tribuna d’Arqueologia 1989-90. Barcelona: Departament Cultura Generalitat, pp. 135-145. Genera, M; Prevosti, M. (1998) «Restes d’un Torcular a la partida de la Fontjoana (Vinebre, Ribera d’Ebre)». A: Actes del II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, Producció i Comerç al Mediterrani Occidental. Badalona: Monografies Badalonines, 14, p. 294-301. Genera, M.; Brull, C.; Pérez, J. M.; Camps, P.; Gómez, A.; Rams, P.; Riart, F.; Sant, L.; Llorens, O. (2002) «L’establiment de Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre): estudi preliminar de l’estructura de defensa del vessant septentrional». A: Actes I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre, recerca i interpretació. Tivissa, 23 i 24 de novembre de 2001, Ilercavonia, 3, 2002, p. 151167. Genera, M.; Perea, A.; Gómez, A. (en premsa) «Troballa d’un objecte singular a l’establiment de Sant Miquel de Vinebre (Ribera de l’Ebre): Una arracada naviforme d’or». A: XIII Col·loqui Internacional d’arqueologia de Puigcerdà (1416-17 de novembre de 2003). Gracia Alonso, F. (2003) La guerra en la protohistoria: héroes, nobles, mercenarios y campesinos. Barcelona: Ariel.


Tribuna Arq. 2002-2003a

116

7/9/05

17:25

Página 116

Margarida Genera, Carlos Brull, Anna Gómez

Gracia Alonso, F. i Munilla Cabrillana, G. (2000) El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica. Barcelona i Tarragona: Signament edicions i edicions El Mèdol. Hernàndez, X. (2001) Història Militar de Catalunya. Aproximació didàctica. Vol. 1: Dels ibers als carolingis. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. Martín, M. A. (1997) Ullastret. 46 p. Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Moret, P. (1996) Les fortifications ibèriques: de la fin de l’âge du bronze à la conquête romaine. Madrid: Casa de Velázquez. Moret, P. (2003) «Les fortifications ibèriques complexes. Questions de tracé et d’unité de mesure». A: La guerra en el mundo ibérico y celtibéro. Madrid: Casa de Velázquez. Noguera, J. (2000) «Característiques dels poblats ibèrics fortificats en el curs inferior de l’Ebre». A: Il·lercavònia. Full d’arqueologia, 1. Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. Noguera, J. (2002) Ibers a l’Ebre. Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. (Daliner; 3) Pallarès, R; Gracia, F.; Munilla; G. (1991) «Estructuración del poblamiento y sistemas defensivos en el área de la desembocadura del Ebro. Dos casos de estudio: La Moleta del Remei (Alcanar) y El Castellet de Banyoles (Tivissa)». A: Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica de Manresa (desembre de 1990). La problemàtica de l’ibèric ple (s. IV-III aC). Centre d’Estudis del Bages. Societat Catalana d’Arqueologia. Manresa. p. 67-77. Perea, A. (1991) Orfebreria prerromana. Arqueologia del oro. Comunidad de Madrid, Caja de Madrid. Pons, E.; Llorens, J. M. (1990) «L’estructura defensiva del recinte fortificat ibèric de Puig Castellet (Lloret de Mar, La Selva)». Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Fortificacions. La problemàtica de l’Ibèric Ple (segles IV-III aC). Manresa, 281-291. Sanmartí, E. (1978). «La cerámica de barniz negro del poblado de Sant Miquel de Vinebre». But. Arq. Tarrac. Ep. IV, fasc. 141-144, pp. 43-47. Sanz, M. (1973-74) «Población ibérica del valle del Ebro». But. Arq. Tarrac. Època IV, fascicle 121-128, p. 16, Fonaments, 3. Sanz, M. (1982) «Población ibérica del valle del Ebro (III). Aportación al estudio del Oppidum ibérico de Sant Miquel de Vinebre». But. Arq. Tarrac. p. 11-42. Vitruvio Pilon, M. Los Diez Libros de Arquitectura. Madrid: Akal, 1992. Traducció de José Ortiz y Sanz (1787), p. 19.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 117

El castell de Bufalaranya (Roses, Alt Empordà). Del segle IX al segle

XIV

GEMA VIEYRA I BOSCH, MARC SUREDA I JUBANY, JORDI SAGRERA I ARADILLA

1. Introducció Al terme municipal de Roses (Alt Empordà), sobre l’extrem elevat d’un replà a la vessant nord d’una de les muntanyes que formen el serrat de can Berta, a la serra de Rodes, s’aixeca el castell de Bufalaranya. Ha estat parcialment excavat els mesos de setembre dels anys 2000, 2001 i 2002, després d’una neteja prèvia el juliol de 1999, mitjançant campanyes programades emmarcades en un conveni entre la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Roses. Les restes es localitzen, a uns 244 metres sobre el nivell del mar, en una posició encimbellada des d’on es controla tota la zona nord del golf de Roses i part de la plana empordanesa i es domina la propera vall de la riera de la Trencada. Sobre aquest territori més immediat, l’estudi de la documentació medieval ens proporciona dades que parlen d’una ocupació intensa. Les fonts esmenten l’indret utilitzant els topònims Pineta, Pinnita o Pineda i fan referència a l’existència d’una cel·la, Sant Cebrià, que va ser restaurada a l’època altmedieval. Malauradament, als anys setanta les restes d’una petita capella, probablement l’antiga cel·la monàstica, varen ser enderrocades en el procés d’explotació d’una sorrera (DDAA 1990, 792). Al fons d’aquesta mateixa vall i al NE del castell ha estat documentat un nucli de poblament on es reconeixen diferents edificis, alguns amb parets construïdes amb opus spicatum, separats per estrets carrers (ídem). Sobre aquest poblat l’única referència documental està continguda en un capbreu del segle xvii on apareix esmentat com a vilar de cans de Panida. Finalment, a ponent del castell, a la mateixa serralada de Rodas, hi ha el coll de Sant Genís, punt bàsic en la xarxa de comunicacions terrestres d’època medieval (Bolós, 1999) i que determina el recorregut d’un antic camí de Roses al Port de la Selva passant per Selva de Mar.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 118

118

Gema Vieyra, Marc Sureda, Jordi Sagrera

2. Descripció de les estructures El castell és un recinte de planta pentagonal irregular, aixecat sobre un puig inexpugnable per tots costats llevat del de tramuntana on hi ha una zona planera que constitueix l’istme que enllaça amb la serralada. L’adaptació de les estructures al terreny fa que el recinte s’organitzi en planells esglaonats. L’àrea ocupada pel conjunt monumental ha estat organitzada, amb criteris de reversibilitat, en cinc sectors. Com a sector 1 s’entén tot el perímetre exterior pròxim al recinte que inclou els fossats, la rampa i el camí. Ja dins el recinte, el sector 2 seria tot l’espai perimetral intern paral·lel a la muralla. El sector 3 és l’àmbit situat a la part més alta del recinte, convencionalment anomenat la torre. El sector 4 és una aula, parcialment delimitada, adossada a la torre pel costat de migdia. L’espai que hem titllat com a pati és el sector 5 i se situa a la part central del recinte. Finalment, el sector 6 és una gran estança situada a l’angle SW. La muralla que tanca el recinte es conserva irregularment però el perímetre de cinc costats es pot resseguir quasi completament. En general, tots els llenços del recinte presenten un aparell poc acurat, el seu gruix és irregular i varia segons els punts, les pedres són mitjanes i petites desbastades i unides amb fang. L’ús de l’opus spicatum és esporàdic, de fet on es fa evident és a la muralla sud. És en aquesta part del perímetre emmurallat, concretament a tocar l’angle SE, on s’ha localitzat la porta d’entrada al castell, que té 2 m d’amplada. S’ha observat que només algunes estructures que potser eren objecte d’una preocupació especial revelen puntualment la presència de morter, com és el cas de la porta d’accés. Per accedir-hi calia recórrer una rampa paral·lela a la muralla i que enllaça amb un tram de camí antic, retallat a la roca natural. La muralla del costat oest és la més llarga, poc més de 30 m, i segueix una línia gairebé recta sobre el pendent més escarpat del puig. A tramuntana, el punt feble del castell, el sistema defensiu es va reforçar substancialment amb 12 espitlleres de diferents orientacions, tot dominant alhora la zona planera que enllaça amb la serralada i l’antic camí que porta al coll de Sant Genís. Les sageteres són de mides diverses i estan col·locades a altures diferents; totes presenten esqueixada oberta a l’interior. La defensa d’aquest sector es completa amb dos fossats paral·lels excavats a la roca mare, possiblement les pedreres d’on s’extragué la pedra necessària per construir el castell dotades després d’una funció poliorcètica. La muralla per llevant està força degradada i segueix una línia també quasi recta; a l’extrem nord s’han conservat vuit espitlleres més, similars a les descrites. L’espai perimetral intern, considerat com a sector 2, és una mena de passadís delimitat per la muralla i per les diferents parets dels edificis que configuren el castell. La neteja superficial de pedres i herbes realitzada no ha descobert cap paret de compartimentació. Només a redós de la muralla de migdia hi podria haver hagut una estança tancada i delimitada per la paret de contenció de les terres del pati. A tramuntana, a la part més alta del recinte, hi ha la torre, una construcció de planta rectangular d’uns 70 m2 bastida amb murs d’entre 1,80 i 1,50 m de gruix. Els murs de llevant i tramuntana de la torre es conservaven, ja abans de l’excavació, en


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 119

El castell de Bufalaranya, del segle ix al segle xiv

119

una alçada exterior superior als 4 m, mentre que els de ponent i migdia havien quedat colgats fins a la cota del superficial. En conjunt, aquestes parets presenten dues cares, els paraments intern i extern, fetes acuradament i un farciment intern de reble o abocament de pedres i morter. S’observa un tractament diferenciat entre el parament intern i l’extern: a l’interior, el parament és fet amb blocs i lloses de llicorella en filades irregulars, mentre que a l’exterior dominen les lloses en filades regulars. Ací i allí trobem trams excel·lents d’un opus spicatum, alguns sorprenents per les seves dimensions (prop dels 70 cm d’alçada). La cara interna dels murs perimetrals presenta una banqueta enlairada que forma un desgruixament per a un trespol. Al mur de llevant hi ha una finestra esbiaixada i també una petita obertura rectangular que enfoquen la vista directament a la vall de la Trencada i al cim llunyà del Pení. A la paret sud s’ha localitzat la porta d’accés a la torre. A l’interior de l’estança hi ha una ferma pilastra central, de 1,30 m per 0,80 m. Adossat a la paret de migdia de la «torre» trobem el sector 4, una altra aula rectangular, de dimensions similars a la primera encara que només es conserven les filades inferiors de les parets perimetrals alineades a l’angle SW. La tècnica constructiva d’aquestes parets és diferent ja que no es fa servir morter sinó fang per relligar les pedres. Més cap al sud, i a un nivell més baix, hi ha el sector 5, convencionalment anomenat el «pati», un espai de planta triangular del qual són visibles gran part dels murs que el delimiten. Probablement aquest pati hauria funcionat com a espai de recepció al servei de la porta principal del castell i de distribució dels circuits interns del recinte. Des d’aquest espai central s’arriba al sector 6, una aula rectangular que ocupa uns 80 m2 a l’angle SW del recinte. La porta per entrar-hi és un element destacable: el llindar té dos carreus de grans dimensions de pedra granítica units amb morter de calç que fan de marxapeu esglaonat i hi ha dos forats a la part inferior dels muntants que haurien servit per allotjar les pollegueres. L’espai interior de la sala està compartimentat en dos: al nord hi ha una petita estança guanyada gràcies a un important rebaix de la roca, separada de la resta per una paret lleugera feta amb pedres i fang. La paret de llevant conserva tres pilars quadrangulars que segmenten l’espai en tres mòduls regulars, no identificats en el mur paral·lel.

3. Les dades disponibles fins avui Les primeres aproximacions al castell publicades partien totes, per força, de la simple consideració de les estructures conservades (Badia 1981, 216-218; 1992 a; DDAA 1990, 789-790; Campo 1997, 37-38). Més o menys coincidien a destacar l’espectacularitat dels murs de la torre i dels seus paraments d’espina de peix, «l’opus spicatum més gran que podem veure a la comarca» (Badia 1981, 216), i dataven prudencialment el castell en el segle x-xi a partir d’aquesta tècnica constructiva. Tot i ser conscients que la simple tècnica constructiva, despullada d’altres consideracions, pot respondre a una tradició constructiva relativament intemporal (hom troba filades d’opus spicatum a les muralles del puig Rom, segles


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

120

7/9/05

18:22

P谩gina 120

Gema Vieyra, Marc Sureda, Jordi Sagrera

Figura 1. Planta general del castell amb indicaci贸 dels sectors excavats.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 121

El castell de Bufalaranya, del segle ix al segle xiv

121

vi-vii, o a les parets del monestir de Sant Pere de Rodes, segle xi), és aquest el punt des d’on van partir, inevitablement, les hipòtesis inicials de l’excavació arqueològica. Noves referències textuals. Paral·lelament als treballs arqueològics s’ha dut a terme una recerca documental a diferents arxius i institucions. Tot i que només es tracta dels primers sondejos, de moment, les investigacions sobre la documentació localitzada no han permès localitzar referències anteriors al segle xiii i, per tant, insuficients per als primers moments del castell; esperem que ben aviat es podrà corregir aquesta mancança. Una primera exploració del fons de l’Arxiu General de la Casa Ducal de Medinacelli permet entendre el castell, a partir de mitjan segle xiii grosso modo, com un element dins el context del feudalisme tardà. Primer Dalmau Sagarriga i Bernat Alió, magnats de la zona coneguts per documents referits als castells de la Garriga i de Cadaqués, i després Berenguer de Foixà, a partir de mitjan segle xiv, obtenen el castell o parts d’aquest a canvi de l’homenatge corresponent al comte d’Empúries. Observem que a partir de l’aparició dels Alió, pel cap baix, i fins que la totalitat del feu reverteix en Berenguer de Foixà el 1351, el castell ha estat atorgat en feu en meitats per indivís, fent un tot amb el conjunt de les rendes corresponents a la jurisdicció del castell i repartint-lo en dues meitats iguals, una per a cada feudatari. Això ens fa evident que el castell de Bufalaranya funciona, des de mitjan segle xiii, com a element centralitzador i definidor d’una demarcació jurisdiccional i, sobretot, fiscal, en el marc del feudalisme tardà. Així, aquests documents del segle xiv enllacen amb la documentació moderna (segles xvii-xix) que fins fa poc era l’única coneguda i d’on s’obtingué el topònim usat actualment, com a pervivència tardana d’un sistema feudal ja molt desfigurat. Consideracions estructurals. Des del punt de vista de les característiques arquitectòniques, podem reconèixer en les estructures visibles del nostre castell trets que en altres edificis han estat identificats amb fases constructives clarament datades i que ens serveixen per completar i complementar les dades procedents d’altres anàlisis d’aquesta mena. Hom ha arribat a la convenció que a mitjan segle x apareix el model de castell roquer, que aglutinaria funcions defensives i residencials, caracteritzat per la presència de la torre. En origen aquestes torres eren de planta quadrangular, amb una o dues plantes i l’entrada situada, generalment, al primer pis (Fité, 1993, 28-29). Per altra banda, des d’un punt de vista purament tècnic, hom ha pensat que l’ús generalitzat del morter de calç com a material constructiu es popularitza a partir de mitjan segle x (Fité, 1993, 38-39). També s’ha remarcat amb freqüència la correlació entre paraments on la disposició dels carreus és en forma d’espina de peix i edificis predominantment del segle x (Fité, 1993, 47), per bé que, com hem dit, és possible trobar-ne exemples en altres moments. La descripció d’una torre tipus de mitjan segle x (context on encara no predominés la planta circular per damunt de la quadrangular) s’ajusta amb gran precisió a


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

122

7/9/05

18:22

Página 122

Gema Vieyra, Marc Sureda, Jordi Sagrera

Figura 2. Alçat del parament exterior de les parets nord i est del sector 3 o «torre».

la torre mestra del castell de Bufalaranya, de manera que s’hi pot emmirallar perfectament. La seva estructura respon a una planta rectangular, amb les pedres lligades amb morter, presumiblement amb no més de dos pisos i amb l’entrada situada en posició elevada respecte del nivell de les altres estances. La planta inferior aprofitava com a nivell de circulació la roca del subsòl, anivellada on calia amb abocaments i completada, potser, amb lloses de pissarra i adaptada o retallada en els punts més alts. No tenim dades sobre les escales ni l’accés, però sabem que el darrer pis es cobria amb una volta feta amb morter i pedruscall. Igualment, desconeixem la forma que podria tenir la terrassa superior però podem pensar que en un moment indeterminat aquesta terrassa perd la seva funció i és substituïda per una coberta de teules aràbigues, molt abundants en els nivells d’enderroc. El pilar central és de difícil interpretació, però podria respondre a una decisió preventiva en relació més amb la volta superior d’obra que no pas amb el pis intermedi. Tot plegat, i a l’espera de conèixer les altres dependències i espais del castell, la torre s’entén com l’element dominant del conjunt que determina una hipòtesi de datació de mitjan segle x, moment en què coincideixen la consolidació del tipus de castell roquer presidit per la seva torre i l’ús incipient del morter per lligar paraments; també és a partir d’aquest moment que les torres rectangulars comencen a ser substituïdes per les de planta circular, cosa que allunyaria el nostre castell dels tombants del segle xi (Fité 1992, 28-40). Les dades arqueològiques. A la fi d’aquesta primera fase de treballs arqueològics, les excavacions han començat a donar modestes però sòlides certeses on ancorar les hipòtesis preliminars derivades de l’anàlisi arquitectònica de les estructures que configuren el castell de Bufalaranya. Per primer cop es disposa de dades arqueològiques fiables sobre els contextos fundacionals i sobre els d’abandonament. Concretament, pel que fa al sector 3, la torre, les dades procedeixen d’un conjunt de fragments d’un atuell de ceràmica espatulada de cocció oxidant, probablement una sitra, datable globalment entre els segles x i xi i localitzat en un estrat de regularització del pendent natural a l’interior de la torre. Aquest abocament es trobava segellat per un nivell de circulació o d’ús que en part aprofitava la roca natural del sub-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 123

El castell de Bufalaranya, del segle ix al segle xiv

123

sòl; els darrers moments de vida d’aquest paviment rudimentari es poden situar en el segle xiv. Presumiblement, l’abocament es produí gairebé immediatament després de la construcció de la torre, i no fou alterat ja que l’eventual neteja del nivell de circulació, més o menys delimitat per l’aflorament de la roca cap al nord, no tenia per què implicar l’impràctic buidatge de tot l’espai. Més, tenint en compte que en aquest sector la roca es disgrega amb gran facilitat i per tant, ni pel pendent ni per la qualitat, és utilitzable per al trànsit. El nivell de circulació excavat és sens dubte l’últim en la vida de la torre, ja que s’associa a material del segle xiv esclafat damunt seu, exactament la mateixa mena de conjunt recuperat en els estrats superiors i, assenyaladament, els d’enderroc. Pel que fa al sector 6, la datació absoluta correspon només a aquest nivell d’abandonament. Més enllà, la insuficiència dels conjunts ceràmics associats a l’estratigrafia ens permet només fiar-nos de la seqüència per proposar una datació relativa, això sí, amb estructures d’una certa entitat. La seqüència estratigràfica simplificada registra una primera fase ocupacional representada per tres parets de pedra seca de les quals desconeixem la cronologia inicial (els estrats associats a nivells fundacionals han estat completament estèrils). A l’amortització natural d’aquest primer establiment, documentada per uns estrats també absolutament estèrils, segueix la construcció d’una nova estança imbricada en el conjunt del castell de manera encara no resolta. Aquesta segona intervenció arquitectònica suposa l’excavació de trinxeres de fonamentació per a algunes de les noves parets perimetrals que malmeten part de les estructures precedents així com un avanç sobre el subsòl natural guanyant superfície practicable mitjançant el rebaix del pendent rocallós. La fase d’ocupació ha estat documentada per restes d’un paviment de lloses de pissarra i una redefinició espacial amb la compartimentació de la sala en dos àmbits diferenciats: la sala general oberta al pati a través d’una porta complexa i una petita cambra interior situada a l’extrem nord de l’aula. Finalment, els estrats d’abandonament d’aquest espai inclouen material que a l’igual que en la torre ens proporcionen una cronologia centrada al segle xiv.

4. Conclusions i esbós històric Cal reconèixer-ho, som encara lluny de respondre tots els interrogants que el castell de Bufalaranya és capaç de suscitar-nos. El fet que només s’ha excavat un 30 % del jaciment i que encara no és possible estudiar el castell com una unitat funcional considerant tots els elements arquitectònics i el seu paper dins l’organització interna de l’edifici, no impedeix, però, proposar un assaig d’interpretació històrica global que lligui les dades fins ara recollides i conegudes. Per començar, ateses les característiques del jaciment, podríem plantejar-nos si aquesta primera fase estructural que a la torre datem del segle x representa veritablement la primera ocupació antròpica del turó on avui s’assenta el castell de Bufalaranya. Podia haver-hi existit alguna mena d’hàbitat anterior a les estructures que


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

124

7/9/05

18:22

Página 124

Gema Vieyra, Marc Sureda, Jordi Sagrera

Figura 3. Castell de Bufalaranya vist des del NE.

veiem avui? Si estudis fets a castells construïts a la Catalunya Vella entre els segles viii i xi contemplen la possibilitat d’un reaprofitament d’antigues construccions enturonades (Olèrdola: Fité 1993, 19; l’Esquerda, Osona: Ollich 1998), la localització al sector 6 dels tres murs de pedra seca, disposada fent filades d’opus spicatum, permet plantejar-se la possibilitat d’un primer establiment relacionat igualment amb funcions defensives i de control. Amb tot, la total inexistència de material arqueològic de qualsevol època amb relació a aquestes primeres estructures impedeix atribuir una cronologia sòlida per a aquesta fase inicial. És a partir de la conquesta carolíngia que podem defensar amb seguretat la presència del castell damunt del nostre turó. En un moment que podríem situar entre el 782 (l’abat Àtala ha fugit de la represàlia omeia contra els hispanogots implicats en la revolta del 778) i el 785 (donació de Girona) (Canal et al. 2002, 14-15), el territori de Roses quedà integrat a la Marca carolíngia i començaren a tenir-hi lloc, com en altres zones, les activitats de repoblació i d’ocupació del territori que començarien a quedar consolidades en alous, trenta anys més tard, a través del vell dret visigot de l’aprisio. A partir de llavors, i probablement en un moment immediat a la incorporació definitiva d’aquest territori al regne franc, la vall de la Trencada i l’activitat que s’hi duia a terme van ser presidides per una estructura de guaita o de defensa que aprofitava les excel·lents qualitats estratègiques del turó de Bufalaranya. En efecte, des d’aquest emplaçament es té un domini gairebé immillorable no


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 125

El castell de Bufalaranya, del segle ix al segle xiv

125

tan sols de la vall immediata, sinó de l’interior cap al sud-oest i de la pràctica totalitat del golf de Roses. No oblidem que, en aquest context, és cap al sud i cap a l’interior cap on cal vigilar, i això dota el castell d’una posició privilegiada. Alhora, aquesta estructura era el centre administratiu d’un districte castral que amb tota probabilitat englobava el veí nucli de Penida i la avui desapareguda esglesiola de Sant Cebrià. L’estudi del fenomen de l’erecció de castells en el context de la Marca Hispànica (per exemple, Cabañero 1987, Fité 1993 o, més concretament pel que fa a la zona de l’Albera, Constant 1997 i 1999) ens permet de situar-nos en un marc a hores d’ara considerablement conegut i progressivament definit. Molt a grans trets, el paper jugat pels castells a la zona de l’Albera entre el final del domini visigot i l’eclosió del sistema feudal transcendia la funció estratègica i militar (cal qüestionar, més enllà de principis del segle xi, la necessitat d’una xarxa fronterera situada a les Alberes). A més de les funcions de guaita i de protecció, els castells tingueren sobretot una funció organitzadora del territori i promotora de la repoblació i actuaren centres dels respectius districtes castrals, en el marc de la conquesta carolíngia de la franja pirinenca (740-780, aproximadament), tot organitzant, controlant i protegint les aprisiones que realitzaren els colons, fossin refugiats hispanogots o monestirs de nova implantació, sota l’empara del poder comtal i imperial. Dins d’aquests districtes castrals i preferentment prop del castell mateix no és inhabitual de localitzar-hi hàbitats més o menys precaris de petits colons lligats a la roturació del territori i versemblantment al conreu de la vinya. En relació amb aquest fet convé no oblidar la presència gairebé immediata de l’inexplorat vilar de Penida, que comparteix amb el castell la característica constructiva de l’opus spicatum i una clara relació visual (hi ha una finestra dirigida). Cal afegir-hi l’element que manca encara en aquest esquema, la petita església de Sant Cebrià, avui desapareguda, però documentada ja a finals del segle viii amb relació a les activitats de l’abat Àtala i, per tant, situable en els primers moments d’aquest procés que descrivim. L’església es trobava situada al sud del turó del castell, a la vall, on avui hi ha una sorrera (l’explotació de la qual va ser la causa de la seva desaparició) i una bassa perfectament visible des de Bufalaranya (DDAA 1990, 792). La presència dels dos elements, el vilar i l’església, en la vall immediata i gairebé del tot dominada pel nostre jaciment s’ajusta perfectament a la hipòtesi d’interpretació del castell de Bufalaranya com a centre d’un districte castral d’època carolíngia. És molt probable que en els primers decennis d’aquesta activitat repobladora a la vall de la Trencada l’estructura defensiva del turó, amb tota seguretat present des del primer moment, fos un edifici que podríem identificar a partir de les parets de pedra seca localitzades al sector 6 i potser també la petita estructura, dues curtes filades de pedra seca aparegudes damunt la roca retallada al nord del sector 3, també interpretables com una lleixa o graó. Les datacions fornides per l’estratigrafia de la torre mestra, unides a la consideració de les seves característiques constructives, ens porten a pensar que no va ser


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

126

7/9/05

18:22

Página 126

Gema Vieyra, Marc Sureda, Jordi Sagrera

fins algun moment de mitjan segle x que va construir-se en aquest lloc un autèntic castell roquer. L’estat de les investigacions no permet, de moment, establir una seqüència constructiva amb relació als diferents components del castell ni conèixer les relacions estratigràfiques entre els diferents edificis i construccions. En qualsevol cas, el conjunt estava dominat per una imponent torre rectangular dreçada a la cota més elevada del turó que no sembla que patís modificacions substancials Al segle xi, probablement, el marc geopolític per al qual fou bastit el castell havia desaparegut i l’edifici, per tant, deixà de centralitzar una demarcació territorial vinculada al poder públic i a la repoblació del territori immediat. El nou context de relacions socials, econòmiques i polítiques modificà la seva funció inicial d’estructura destinada a la protecció i a l’organització territorial i el convertí en una estructura, a més, de domini i de coerció en el marc del feudalisme meridional. I així resituat, el castell inicià la que podríem entendre com a segona gran etapa de la seva vida activa, fins que fou abandonat. És en el desenvolupament d’aquesta segona funció que el trobem esmentat en el petit recull documental que hem pogut estudiar: com a castell feudal que, en una cronologia tardana (mitjan segle xiv), actua ja com a punt de referència d’un districte fiscal, com a epònim d’una senyoria per la qual es reben una sèrie de rendes i que depèn en darrera instància del comte d’Empúries. L’arqueologia ens fa veure que precisament en aquest moment el castell fou abandonat, ja que els darrers nivells de circulació i els enderrocs ens proporcionen datacions del segle xiv en els dos àmbits explorats. No ens atreviríem a relacionar aquest abandonament amb cap circumstància concreta: ja es desprèn dels documents estudiats que la funció reservada al castell en el marc del feudalisme baixmedieval no implicava ni requeria la seva ocupació física. Sense fer-hi gaire força, potser val la pena recordar la crisi demogràfica que representà el 1300, a Catalunya com a tot Europa, a remolc de circumstàncies com la pesta negra i les males collites, que comportaren el despoblament d’algunes zones rurals i, a grans trets, la depressió de les rendes senyorials sobretot en la segona meitat del segle. Una pèrdua d’importància del castell en aquest context bé podria ajudar-nos a explicar el seu final. En aquest sentit és fonamental continuar els treballs arqueològics i anar coneixent altres espais del recinte castral com també seria molt interessant poder conèixer els nivells d’abandonament del proper vilar de Penida. La vida del castell de Bufalaranya, delimitada avui amb molta força (i gairebé exclusivament) per aquests dos moments ben documentats, l’inicial i el final, resulta malgrat tot de gran interès. L’arc cronològic que es pot traçar entre els dos extrems cobreix el ressò dels darrers vestigis de l’antiguitat, els inicis de l’edat mitjana, la caiguda de l’imperi franc, el desenvolupament del feudalisme, la consolidació política de la corona catalanoaragonesa (inclosa l’annexió del comtat d’Empúries) i, gairebé, els primers símptomes de l’esgotament del sistema feudal. I àdhuc, si volguéssim tenir en compte, testimonialment, els darrers ecos del nom del castell en els documents dels segles xvi-xvii, el final d’aquest arc fregaria encara la fi tant del feudalisme que el va usar com del propi Imperi d’Occident que, en un dels seus re-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 127

El castell de Bufalaranya, del segle ix al segle xiv

127

naixements, el va fer néixer. Un arc cronològic, en resum, de vora 400 anys (segles x-xiv) que ens permet conèixer amb detall, a través d’aquest estudi de cas, alguns aspectes del desenvolupament històric del nostre país.

5. Bibliografia Abadal i de Vinyals, R. d’ (1969) Dels visigots als catalans. 2 vol. Barcelona: Ed. 62. Badia i Homs, J. (1981) L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B. Girona: Diputació de Girona. Badia i Homs, J. (1992a) El castell de Bufaganyes o de Bufalaranya, Programa de Festa Major. Roses: Ajuntament de Roses, 8-9. Badia i Homs, J. (1992 b) «L’antiga taula de jocs. Una peça atractiva del patrimoni cultural agullanenc». El tap de suro núm. 22, Agullana. Bolòs, J., Hurtado, V. (1999) Atles dels comtats d’Empúries i Peralada (780991). Barcelona: Rafael Dalmau. Cabañero Subiza, B. (1987) «Los castillos catalanes de los siglos IX y X: problemas de estructuras y técnicas constructivas». A: XXXIV Corso di cultura sull’arte ravennate e bizantina. Ravenna, 85-117. Campo i Jordà, F. del (1997) Castells medievals. 88 guaites dels castlans de l’Alt Empordà. Figueres: Brau Edicions (Nord-est), 37-38. (Guies del Patrimoni Comarcal; 4) Canal, J.; Canal, E.; Nolla, J.M., Sagrera, J. (2002) «Girona entre l’Islam i Carlemany. Una ciutat de frontera (759-801)». A: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona, 7-28. Constant, A. (1997) «Châteaux et peuplement dans le massif des albères et ses marges du ixe siècle au début du xie siècle». Annales du Midi, tome 109, juilletdécembre, 443-466. Constant, A. (1999) «Peuplement et mise en valeur du territoire au sud du diocèse d’Elne (massif des Albères-Vallespir) du ixe siècle au xie siècle: entente ou rivalités?». A: Actes des deuxièmes rencontres d’Elne, Elna. DD.AA. (1990) Catalunya Romànica. Vol. 9: L’Empordà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. DD.AA. (1990-93) Els castells catalans. Vol. II. Dalmau, Barcelona. DD.AA. (1992) Gran geografia comarcal de Catalunya. Vol 4: Alt Empordà. Baix Empordà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Díaz, C. [et alii] (1999) «La Ciutadella de Roses». Quaderns de la Revista de Girona, núm. 77, Sèrie Guies, núm. 33, Diputació de Girona / Caixa de Girona, Girona. Fité, F. (1993) Arquitectura i repoblació en la Catalunya dels segles VIII-XI. Lleida: Universitat de Lleida. Loriente, A. (2000) «La vaixella andalusina de la primera meitat del segle x apareguda a la ciutat de Lleida». Revista d’Arqueologia de Ponent núm. 10, 293-318.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

128

7/9/05

18:22

Página 128

Gema Vieyra, Marc Sureda, Jordi Sagrera

Mataró i Pladelasala, M. (2000) «La ceràmica espatulada de sant Pere de Rodes (el Port de la Selva, Alt Empordà)», comunicació inèdita al Seminari de ceràmiques oxidades medievals, 1 i 2 de juny de 2000, Arbúcies. Mataró, M., Burch, J., Carrascal, C., Puig, A. M., Vieyra, G., Riu, E. (1994) «Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva, Alt Empordà). Les excavacions del 1990 al 1992 i les propostes del Pla Director». Tribuna d’Arqueologia 19921993. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 139-156. Monreal, L., Riquer, M. de (1984) Els castells medievals de Catalunya: Empordà. Figueres: Carles Vallès, Nolla, J. M., Casas, J. (1997) «Material ceràmic del Puig de les Muralles (Puig Rom, Roses)». Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X), Taula Rodona, Arqueo Mediterrània, núm. 2, Badalona, 719. Nolla, J. M. (1997) «Roses a l’antiguitat tardana. El cementiri de Santa Maria». Annals del Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 30, Figueres, 107-146. Ollich, I. (1998) «El Ter, la primera frontera dels carolingis al comtat d’Osona, segles viii-ix». A: II Congrés Internacional d’Història dels Pirineus, Girona.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 129

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions LLUÍS MARÍ I SALA, VÍCTOR REVILLA CALVO

1. Introducció La vil·la del Romeral està situada en la partida del mateix nom, a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, damunt de la primera terrassa al·luvial del riu, a quatre quilòmetres aigües amunt de la població d’Albesa i a uns dotze quilòmetres, en línia recta, al nord de Lleida. La seva situació li atorga una vista privilegiada sobre el territori proper, ja que la terrassa se situa a uns dotze metres sobre el llit del riu. Des d’aquest lloc, el terreny va elevant-se lentament en direcció nord i nord-est, i forma una plana molt àmplia (figura 1). La vil·la va ser objecte de diverses intervencions arqueològiques en la dècada dels anys seixanta, davant la necessitat de preservar els excepcionals mosaics que contenia d’una possible destrucció. Mai no havia estat excavada d’acord amb un projecte de recerca integral i, per tant, el coneixement sobre la seva organització arquitectònica i funcional i sobre la seva evolució era molt limitat. Aquest problema, que aparentment només afectaria l’àmbit de la recerca científica, també condicionava les possibilitats de preservar i condicionar el conjunt per a una adequada exposició didàctica. Les actuals intervencions arqueològiques, iniciades l’any 1995, tenen com a finalitat avaluar l’estat de conservació i les característiques de la vil·la com a pas previ per desenvolupar un programa integral de recerca i museïtzació.

2. Antecedents de la recerca i estat de la qüestió La vil·la romana del Romeral es va descobrir de forma casual l’any 1961, quan es va localitzar un primer mosaic en un terreny de conreu. En successives actuacions als


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

130

7/9/05

18:22

Página 130

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 1. Situació de la vil·la del Romeral.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 131

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

131

anys 1965, 1966 i 1968 (Pita, Díez-Coronel 1963 i 1964-1965; Díez-Coronel, Pita 1966, 1969-1970 i 1970; un resum a Gorges 1979) es va treballar de forma preferent delimitant el conjunt per localitzar nous mosaics, comprovar-ne l’estat de conservació i, en cas que fos possible, extreure’ls (Díez-Coronel, Pita 1966, 348-349; i 1970, 769; Pita, Díez-Coronel 1964-1965, 182-183; Díez-Coronel, Pita 1969-1979, 174 i seg.; Pita 1969; Corpus 1989, 13). Els mosaics recuperats: la totalitat del mosaic B que, amb una longitud de 29 metres per 3,20 d’amplada, decorava el corredor oest, i 18 metres del mosaic E situat en el corredor nord del peristil, estan dipositats actualment en els magatzems del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Fins al moment només s’ha restaurat un fragment del Mosaic B –una composició on es combinen motius florals i animals (ocells)– i que estava situat davant una de les habitacions del sector nord-occidental, així com alguns fragments d’aquest mateix mosaic (figura 2). Aquestes primeres intervencions van permetre delimitar els costats nord, oest i sud d’un gran edifici de planta aparentment quadrangular i estructura compacta, articulada entorn d’un peristil de planta quadrada. A l’entorn del peristil es distribuïa un gran nombre de dependències, entre les quals destacava una habitació de grans dimensions que ocupava una posició central amb relació a un dels eixos principals de simetria de l’edifici (orientat nord-sud), i que estava dividida internament en dos espais, un de rectangular i un altre de rematat per un absis, inscrit dins d’una estructura de planta quadrangular que sobresortia de l’estructura general de l’edifici.

Figura 2. Planta de l’actuació del 1968.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

132

7/9/05

18:22

Página 132

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 3. Disposició dels espais ocupats pels mosaics.

L’organització d’aquesta estança i la seva decoració de mosaic, la més rica del conjunt conservat, fa pensar en una sala de representació destinada a les recepcions que s’inspirava en els models de l’arquitectura àulica. Aquest espai és relativament freqüent a les vil·les més importants d’època tardana d’Hispània (Díez-Coronel i Pita parlen d’un triclinium o tablinum: Pita, Díez-Coronel 1964-1965, 186). Els primers excavadors també van situar un dels accessos a l’edifici, considerat el principal, en el costat oriental. En les intervencions de la dècada dels anys seixanta, es localitzaren mosaics a la sala de representació (mosaics D i G), al peristil (mosaics B, C i E) i en una habitació del sector meridional (mosaics A i F). Tanmateix els excavadors assenyalen la possibilitat que també n’hi hagués un altre al passadís est. Les descripcions es repeteixen, sense massa detalls nous, a les diverses publicacions de L. Díez-Coronel i R. Pita (cf. Corpus 1989, 13-18, fig. 1-2 i làm. 1-5). La distribució de les restes descobertes donava una superfície construïda aproximada de 1.600 m2, però l’àrea ocupa-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 133

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

133

Figura 4. Ámbits excavats entre els anys 1997-2000.

da per estructures, com s’ha pogut constatar a les campanyes iniciades el 1997, oscil·la entre els 2.500 i els 3.000 m. La superfície oberta del peristil ocupa uns 400 m2. L’obra constructiva és bastant modesta i consisteix en una barreja de morter de calç i pedra i còdols de mida mitjana, ordenats de forma que els murs mostren l’aparença d’un opus spicatum molt rústic. La pedra treballada només apareix en alguns angles de mur i portes i com a basament del que serien pilastres adossades i columnes. Es tracta sempre de carreus de dimensions mitjanes o reduïdes, fets amb les sorrenques properes. Segurament, totes les superfícies devien ésser arrebossades. Contràriament, l’únic mur de límit extern conegut fins ara, el que tanca l’edifici pel costat nord, està recobert d’un parament de falsos carreus, obtinguts mitjançant el facetat d’una de les cares de pedres sorrenques de petit volum. A les publicacions s’esmenta la trobada de fragments de plaques de marbre per a revestiment de paret i grans fragments de pintura parietal (més de dos-cents apareguts dins d’una cisterna situada a l’oest, actualment visible) amb figuracions geo-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 134

134

Lluís Marí, Víctor Revilla

mètriques i vegetals (garlandes i fulles). També es recuperà un capitell sencer i fragments d’altres, un basament de columna i diversos fusts, tot en pedra del país (vid. Díez-Coronel, Pita 1966: figura sense numerar del que es descriu com un «capitel corintio»; Díez-Coronel, Pita 1969-1979, 183-184 i 188). Tots aquests elements, juntament amb les dimensions del programa musivari, responen a la intenció de mostrar el prestigi i el poder econòmic de la família resident. En aquest mateix context cal incloure la trobada d’un fragment de placa de marbre de Carrara, amb restes d’una inscripció, que es podria relacionar amb un mausoleu familiar (IRC II, núm. 16). La part conservada de la inscripció consta de diverses línies, amb restes d’una indicació de nom o de filiació. El caràcter especial de les campanyes fetes als anys seixanta no permet establir una seqüència clara de l’ocupació i unes cronologies absolutes fiables. Els seus excavadors parlen d’una primera ocupació, documentada exclusivament pels materials ceràmics, que es devia situar entre els segles i a iii dC i que finalitzà amb les suposades destruccions que acompanyaren les incursions bàrbares del 260 dC; però cal recordar que no hi ha cap referència textual o arqueològica que relacioni clarament aquests esdeveniments amb l’àrea de Lleida (Pérez 1996). La fase més important, representada per la construcció del programa musivari se situaria entre mitjan segle iv i el segon quart del segle v dC o a mitjan d’aquest segle; aquesta data final correspondria a la destrucció definitiva. També en aquest cas s’esmenten factors politicomilitars com a causes fonamentals i exclusives (Díez-Coronel, Pita 1966, 356; Díez-Coronel, Pita 1970, 773; Díez-Coronel, Pita 1969-1970, 183). Els excavadors consideraren que el programa musivari fou desenvolupat gradualment i intentaren establir una successió, basant-se-se en criteris estilístics i dades estratigràfiques (Pita, Díez-Coronel 1964-1965, 188, esmenten la trobada d’un fragment de sigil·lada africana D sota el mosaic B, però no la consideren una dada concloent, ja que podria haver arribat per la reparació d’un mosaic ja existent; vid. a més, Díez-Coronel, Pita 1969-1970, 180, i Díez-Coronel, Pita 1970, 772-773; a Corpus 1989, 18, es proposa una cronologia de segona meitat del segle iv per als mosaics). Segons L. Díez-Coronel i R. Pita, amb posterioritat a la seva destrucció, el lloc fou ocupat per un assentament molt més modest que no tenia cap relació amb la vil·la. La cronologia proposada se situa en els segles vi i vii, però no es disposa de cap dada segura per donar suport a aquesta afirmació (es parla de ceràmiques visigòtiques sense especificar: Pita, Díez-Coronel 1964-1965, 188-189; Díez-Coronel, Pita 1970, 773; Díez-Coronel, Pita 1969-1970, 186). 3. L’excavació: les campanyes de 1995 a 2001 3.1. El sector nord-oriental de la vil·la Les primeres campanyes (de 1995 a 1998) es van concentrar en la delimitació i excavació dels àmbits dels sectors nord i occidental de la vil·la. El primer era estructurat per la gran habitació de recepció absidal. Aquí es van excavar dos habitacions


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 135

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

135

laterals: un àmbit de petites dimensions i planta rectangular, pavimentat amb opus signinum i una gran cambra quadrangular (habitació 105). La posició i dimensions d’aquesta darrera feien pensar que podria tractar-se d’una de les dependències residencials de la vil·la, potser en relació directa amb la gran habitació absidal o, com a mínim, com un àmbit vinculat directament al ritme d’activitat d’aquesta. En relació amb aquesta possible funció residencial o de representació, semblava probable localitzar nous paviments de mosaic. L’habitació era delimitada per una sèrie de murs construïts mitjançant un encofrat de morter i pedres (còdols de riu); les filades es disposaren de forma ordenada. L’única diferència tècnica apreciada és la preferència per l’ús de petits carreus en un dels murs, segurament a causa del seu caràcter de mur perimetral de l’edifici (figures 3 i 4). Pel que fa a la interpretació de la seqüència estructural i estratigràfica, sembla evident que ens trobem davant una sèrie de reformes que alteraren radicalment aquest espai durant diversos segles i que l’ocupació es perllongà fins a l’abandonament final del lloc. En origen, sense que puguem precisar la cronologia, l’habitació 105 devia ser un habitacle sense una importància especial, del qual no podem determinar la forma i les dimensions totals (potser tenia ja la forma quadrada que mostra després), i va ser cobert successivament per dos paviments. Ambdós paviments donen als murs 1010, 1015 i 1016, el primer dels quals també constitueix un dels límits del passadís del peristil. Aquest fet indica que aquestes pavimentacions i l’habitació ja s’incloïen, en una fase anterior a la que és visible actualment, dins d’una estructura arquitectònica rigorosa i planificada. Aquesta estructura potser es caracteritzava ja per una planta centralitzada entorn un peristil. Potser aquesta primera sistematització es relaciona amb els materials dels segles i-ii dC que apareixen en els estrats tardans. És possible que els paviments esmentats també donessin al mur de tancament perimetral; però la manca d’excavació dels estrats corresponents impedeix de precisar aquest extrem. En un moment posterior es va construir el que sembla una estructura de preparació per assentar un mosaic: un mur central que dividia l’habitació en dos espais rectangulars iguals i, unit amb aquest, una base de còdols i pedres més o menys compactes, en la qual encara es trobaven restes de calç. És raonable pensar que la decoració de l’habitació amb un programa musivari es devia relacionar amb la decoració i el funcionament de l’habitació veïna; però encara manquen dades al respecte i no disposem, tampoc, de cap datació absoluta (figura 5). Aquest mosaic va ser destruït per una raó desconeguda i les restes de la preparació van ser cobertes per un estrat que potser també va servir com a paviment (figura 06). Cal esmentar que en alguns punts dels murs 1010 i 1016 es recuperaren tessel·les de mosaic in situ. Tot el conjunt era cobert per un estrat de destrucció format per material constructiu i gran quantitat de teules. La composició d’aquest estrat indica que l’edifici mantenia, en el moment d’aquesta reforma, la coberta i, segurament, l’organització general. Aquesta situació indicaria l’existència de transformacions radicals de l’aspecte i les funcions d’algunes àrees o espais de l’edifici. Tampoc podem establir la cronologia d’aquesta reforma.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

136

7/9/05

18:22

Página 136

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 5. Àmbit 105: mur interior i rudus d’un mosaic espoliat en època tardana.

Una altra actuació important d’aquestes campanyes ha estat la delimitació del costat est de la vil·la. Aquí s’ha pogut seguir els dos murs de tanca: el que forma el límit del peristil, pròpiament dit (segurament un muret baix) i el que delimita les habitacions situades a l’est (Díez-Coronel, Pita 1966, 353). La proposta dels primers excavadors era la de restituir un edifici de planta quadrada, organitzat segons principis d’axialitat (definida per dos eixos perpendiculars) i centralitat (entorn un peristil). Les noves intervencions confirmen aquest extrem, així com l’existència de certes irregularitats en les mides generals que donen al pati central obert una forma lleugerament trapezial, estrenyent-se al costat sud (Díez-Coronel 1964-1965, fig. 2). De moment, no ha estat confirmada la hipòtesi de l’existència d’una porta situada en el centre del costat est de l’edifici. Aparentment aquest pas seria definit per dos murs d’alineació corbada que s’obren cap a l’interior. La restitució proposada pels primers excavadors, realitzada sense esmentar dades estratigràfiques o arquitectòniques, ha estat reproduïda a totes les publicacions posteriors. És possible que la idea de situar una porta en aquest costat (per altra banda, considerada implícitament com a accés principal) respongui a l’orientació de l’edifici i hagi estat condicionada per l’existència dels principals camins rurals actuals, que segueixen una alineació paral·lela a la de la terrassa fluvial, però molt més a l’interior. D’un d’aquests camins surten dos brancals transversals, orientats en sentit nord-est sud-oest, que porten a la vil·la.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 137

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

137

Figura 6. Àmbit 105: paviment de la darrera fase d’ocupació.

Malgrat que en el sector oriental el nivell superficial té poca potència i que les estructures estan pitjor conservades, ha estat possible recuperar les restes d’un nivell arqueològic (no es pot precisar si d’ocupació o abandonament) i una pavimentació en terra trepitjada, que podria correspondre a l’última actuació o reforma arquitectònica de la vil·la. Aquesta particularitat potser ha de relacionar-se amb les reformes de l’habitació 105 i amb altres actuacions tardanes. En relació amb aquest seguit de reformes, però sense que es puguin donar cronologies, cal situar una sèrie de construccions a l’est de l’habitació de representació, disposades formant un bloc paral·lel a l’ala nord-oriental de l’edifici. Pel que ha estat possible comprovar, aquestes estructures es caracteritzen per una tècnica constructiva diferent a la de la resta de l’edifici: murs d’amplada irregular i utilitzant materials diversos (petits carreus, còdols). Les campanyes del 1995 al 1998, en resum, han permès restituir l’organització general i els límits de l’edifici. Al mateix temps, han confirmat l’existència d’una seqüència evolutiva, ara per ara limitada a les relacions estratigràfiques i arquitectòniques i sense cap datació absoluta. Dins d’aquesta seqüència, les reformes que semblen situar-se en el moment final indicarien una situació més complexa que la assenyalada pels primers excavadors Les primeres campanyes han proporcionat un conjunt de materials ceràmics molt reduït i poc significatiu pel que fa a les possibilitats d’establir unes cronologies


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

138

7/9/05

18:22

Página 138

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 7. Àmbit 202: mosaics A i F (en primer terme).

fiables. És encara més difícil definir les activitats fetes a un sector o habitació concrets a partir d’aquesta evidència. Aquesta situació es repeteix a les campanyes posteriors. En el cas de la campanya que ens ocupa, la limitació és especialment greu, ja que la seqüència estratigràfica permet assenyalar clarament una sèrie de fases, però no es pot establir una cronologia absoluta. Els materials recuperats han de considerar-se pràcticament tots com a residuals, amb unes datacions clarament altimperials: alguns fragments de terra sigil·lada hispànica (formes Ritt. 8) i terra sigil·lada africana A (Lamb. 3b1) i també ceràmica de cuina africana (Ostia III, fig. 332); es tracta de recipients que coneixen una gran difusió en el segle ii dC i és normal trobar-les en contextos de segles iii i iv amb un elevat índex de fragmentarietat. La presència d’un fragment amorf de terra sigil·lada africana D no aporta cap dada, tret de confirmar una datació tardana genèrica per la formació de l’estrat i, en conseqüència, per l’abandonament d’aquest sector de la vil·la.

3.2. Les campanyes de 1999 i 2000: sector occidental i sud La campanya de 1999 es va concentrar en la neteja i l’excavació (o reexcavació, en certs casos) de les habitacions que formaven l’angle sud-occidental de la vil·la, en el punt de contacte entre els mosaics B i C. Aquesta zona concentrava algunes de les


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 139

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

139

troballes més importants dels anys seixanta, tant pel que fa als mosaics (aquí se situaven composicions decoratives especialment complexes: A, B, C i F) com a les estructures. Les intervencions dels anys seixanta en aquesta zona van ser molt importants, ja que van significar el descobriment de gran part del passadís sud i de tot el passadís oest, així com de les habitacions relacionades amb aquest darrer. La situació d’aquestes dependències (un lloc amb una gran panoràmica al qual no és possible accedir-hi directament des de l’exterior de l’edifici), la complexitat de la construcció i el refinament del programa decoratiu suggereixen una destinació residencial reservada als propietaris de la vil·la, potser l’àrea considerada més reservada o íntima dins la complexa articulació de públic i privat que ofereix l’arquitectura privada romana. Per altra banda, les actuacions dels anys seixanta, en afectar les estratigrafies, també han limitat les possibilitats de restituir la seqüència estratigràfica i la cronologia del sector. Una de les zones més interessants d’aquest sector era l’habitació 202. Aquest era un espai de planta rectangular de petites dimensions, orientat en sentit est-oest. Es divideix en dos àmbits menors que són decorats amb mosaics diferents, A i F (figures 07 i 08). Els àmbits, amb els mosaics respectius, són separats per una franja decorativa que presenta dos grans forats laterals. És possible que aquests forats corresponguin als basaments de dues pilastres adossades als murs 2003 i 2002 i que indiquin, a la vegada, un espoli antic dels materials aprofitables. Aparentment, i a diferència de la veïna habitació 203, aquesta dependència no es comunicava de forma directa amb el passadís oest. Aquesta circumstància, així com la presència d’una compartimentació definida per les possibles pilastres, que diferenciava un espai interior més reservat (el decorat pel mosaic A), fa pensar que el lloc podria haver servit com a dormitori. Les primeres publicacions esmenten un mur que dividia totalment l’habitació en dos espais, seguint l’alineació d’una paret assenyalada a l’habitació 203 (Pita, DíezCoronel 1964-1965). Però no s’ha trobat cap rastre d’aquesta suposada compartimentació que, en tot cas, seria posterior a l’organització de l’espai que assenyala la combinació dels mosaics A-F amb les pilastres. Si aquest mur existís, respondria als mateixos problemes (potser estructurals) que va patir l’habitació 203. L’habitació havia estat excavada els anys seixanta i pràcticament no conservava estratigrafia. Només es van identificar les restes d’un nivell d’enderroc, amb algunes tegulae, imbrices i còdols, que es conservava als angles de la cambra. Aquest nivell cobria directament el mosaic F i no va aportar cap material datable. També es va poder comprovar l’existència d’una orla decorativa en el costat sud, que indica l’existència d’una porta. Aquesta porta abans esmentada conduïa a un espai rectangular i allargat que estava pavimentat amb opus spicatum: l’àmbit o habitació 301; el paviment podria correspondre a una estructura ja coneguda (cf. Corpus 1989, 18). Aquest espai, que cal considerar com un corredor, també comunicava, a través d’una doble porta (dos envans separats per un pilar), amb un petit àmbit rectangular situat just a l’angle entre els passadissos sud i oest del peristil: l’habitació 303. L’arrasament dels murs d’a-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

140

7/9/05

18:22

Página 140

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 8. Àmbit 301: corredor pavimentat amb tessel·les ceràmiques en opus spicatum.

questa habitació impedeix precisar com es tancava i es relacionava amb els passadissos; però sembla com si aquest espai hagués servit com a rebedor o avantcambra d’una habitació més important i és possible que la part frontal estigués oberta totalment o en gran part per facilitar l’accés directe des del passadís oest. L’àmbit 303 havia patit una greu destrucció per efecte de l’erosió i de les actuacions modernes, però l’excavació mostrà que havia estat pavimentat amb un mosaic policrom amb una composició decorativa molt complexa. D’aquest mosaic només restaven alguns fragments protegits per dos dels murs de tancament i pel pilar central de la porta que s’obria a l’oest (podria correspondre, però no és totalment segur, amb una composició descrita de forma superficial a Corpus 1989, 17: «al lado oeste de la villa, colocado al sur y a continuación del mosaico número 2»; aquest darrer és el mosaic B). Per la seva banda, és possible que el corredor d’opus spicatum també permetés l’accés a una altra habitació, paral·lela a les cambres 202 i 203, que formaria l’extrem sud-oest de l’edifici; però aquest sector ha estat totalment destruït pels esllavissaments de terres de la terrassa fluvial. Tampoc no pot excloure’s l’existència d’una porta secundària que, a través del corredor, relacionés directament els passadissos sud i oest del peristil i les seves habitacions amb l’exterior o fins i tot amb alguna construcció afegida al cos principal de l’edifici (que servís com a eix de servei per abastar de forma ràpida tota l’àrea, per exemple?).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 141

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

141

El sector sud-occidental de la vil·la ha de considerar-se un complex unitari caracteritzat per una organització acurada dels espais i dels eixos de circulació. La classificació d’aquests espais depèn de les seves dimensions, de les condicions de l’accés (definides per la situació i estructura de les portes i per les relacions entre habitacions o entre aquestes i els passadissos, fet que permetria un accés més o menys ràpid) i de les característiques del programa decoratiu utilitzat en cada cas. Dins d’aquest programa les diferències entre els tipus de pavimentació utilitzats són especialment significatives. L’opus spicatum, els mosaics policroms més o menys complexos o les franges de llindar en mosaic separen clarament espais i portes, n’assenyalen la importància amb relació a una funció concreta i indiquen als residents en quines direccions i sota quines condicions han de desplaçar-se. El sistema que formen tots aquests elements, reforçant-se mútuament, permet establir una jerarquia de les funcions i de les activitats integrada en l’estructura global de la vida quotidiana de la vil·la. La combinació entre recerca de la intimitat, la presència de decoració musivària luxosa (completada per la presència de certs elements arquitectònics en algunes habitacions) i la regulació rigorosa de la circulació fan pensar que aquest sector de l’edifici es va destinar a residència de la família propietària i als serveis relacionats amb les seves necessitats directes. Aquest sector, especialment en l’angle de contacte entre els costats oest i sud del peristil, assegurava, a la vegada, privacitat i una posició privilegiada. El primer factor era assegurat per la distància respecte a l’aula de representació i per la topografia del terreny, que atorgava un cert aïllament (cal recordar que la vil·la és tancada, a l’oest i sud, per un barranc); el segon era el resultat d’una disposició arquitectònica que permetia utilitzar el paisatge per crear efectes decoratius separant encara més el lloc respecte a altres dependències. Al costat de l’habitació 202 es va excavar un altre petit àmbit de planta rectangular: l’habitació 203. Aquest habitacle, com tot el sector, i per la seva posició i dimensions, havia estat afectat per la campanya de l’any 1966, dedicada a la recuperació del mosaic B (Díez-Coronel, Pita 1969-1970, làm. XLVIII, 2). A més, la presència d’estructures arquitectòniques superposades (concretament, el mur 2007 que dividia l’habitació en dos espais menors en un moment posterior) mostrava l’existència de reformes corresponents a una o més fases. Per aquestes raons el lloc semblava idoni per comprovar el grau de conservació de tot el sector i l’eventual existència d’una seqüència estratigràfica. Davant les limitacions de temps, durant la campanya de 1999 es va fer un sondeig que va afectar la meitat d’un dels dos petits espais en què es dividia l’habitació 203, el més proper a la porta que connectava el lloc amb el passadís del peristil. La seqüència identificada és molt senzilla: un primer nivell de terres de poca consistència, de color marró fosc i amb escàs material arqueològic; un segon nivell, poc consistent i de color marró clar amb taques cendroses; un tercer nivell de terra color marró clar amb taques ataronjades i grises i, finalment, un nivell de terres compactades. Ara per ara, sembla que cal considerar que el primer nivell és superficial, segurament es tracta de les restes d’un estrat alterat per les excavacions fetes als anys


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

142

7/9/05

18:22

Página 142

Lluís Marí, Víctor Revilla

seixanta. Els dos següents poden correspondre a un farciment relacionat amb la compartimentació en dos espais menors o potser amb la definició d’un nou espai habitacional, més petit; aquest farciment s’acompanyà de la construcció del mur 2007. La reforma podria haver estat motivada per un enfonsament del mur occidental de l’habitació, el més proper al final de la terrassa en la qual s’assenta la vil·la i, per tant, el més inestable. En aquest moment, no podem precisar si aquest enfonsament podria haver estat accidental o provocat com a resultat d’una destrucció més amplia. La primera possibilitat sembla més raonable, ja que no s’ha constatat la presència de nivells de destrucció violenta i general o alteracions importants a l’habitació dels mosaics A-F, però això tampoc no és una prova definitiva. Per la seva banda, el segon nivell podria considerar-se una pavimentació de terra batuda pertanyent a una fase antiga de l’edifici. Es pot recordar, al respecte, que l’habitació situada al costat de l’aula de representació (105) va proporcionar dos paviments de terra que es podrien relacionar amb una primera ocupació de la vil·la. En el cas de l’habitació 203, el paviment sembla funcionar amb una porta existent en el mur 2008, que després es va tapiar. Aquest mateix mur fa angle amb el mur 2004, i defineix un altre costat del peristil. Aquest fet, doncs, aportaria una altra dada per confirmar la hipòtesi d’una fase constructiva definida per una planta centralitzada, anterior a la construcció del programa musivari durant el segle iv. L’última habitació excavada és la número 302. Aquest espai era limitat pels murs 3001 (nord), gairebé arrasat, i 3004 (oest). La seqüència estratigràfica identificada és parcial: durant la campanya de 1999 només es va excavar l’angle oest de l’habitació, ja que era travessada en diagonal per una canonada de rec moderna. Aquesta canalització va ser desmuntada definitivament a la primavera del 2000, fet que ha permès seguir els treballs en extensió. Aquests treballs permeteren extreure part del nivell d’enderroc, format per gran quantitat de teules i pedra. A la campanya del 2000 es va intentar localitzar el mur de tancament est d’aquesta habitació i la porta o portes que la devien comunicar amb altres dependències. Tot aquest sector havia estat afectat per una rasa moderna que havia destruït bona part del mur 3001. Tanmateix, la neteja del mosaic C va mostrar l’existència d’un motiu vegetal (una palma) disposat paral·lel i molt proper a l’esmentat mur. La seva situació, com en el cas de la garlanda que separa els mosaics E (passadís nord) i G, segurament servia per indicar la presència d’una porta (figura 9). Davant d’aquest punt, i també molt destruït per la rasa moderna, hem pogut descobrir parcialment un petit mur. La seva alineació és perpendicular a la de la paret 3001 i té una amplada i una tècnica similars. Es podria tractar, doncs, del mur de tancament de l’habitació 302. Si fos així, la possible porta assenyalada pel motiu musivari es relacionaria amb una altra dependència. Finalment, durant la campanya de 1999 es van practicar dos sondejos, perpendiculars al passadís sud, separats per una distància de 10 m, per determinar el grau de conservació de l’estratigrafia i del mosaic C. L’any 2000 s’ha descobert completament l’esmentat mosaic i una sèrie d’estructures que corresponen a una reforma tardana del lloc. Tot el sector era cobert per un nivell superficial de molt poca potència.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 143

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

143

Figura 9. Passadís sud: vista del mosaic C. En primer terme una palma situada a l’entrada de l’àmbit 302.

Aquest fet ha afectat la conservació del mosaic C en direcció est, una zona situada fora de la protecció que li atorgava la presència de la canalització i exposada, per tant, als treballs de conreu. En el centre del passadís, tot i tractar-se de remocions de terra de poca fondària, el mosaic C ha aparegut totalment destruït i només es conserva el rudus. Més cap a l’est, la destrucció moderna és encara més important, però sembla relacionada també amb reformes de certa importància datades en època tardoantiga. Entre aquestes actuacions destaca l’aixecament d’un petit mur i l’excavació d’una gran fosa rectangular. Aquesta obra, malgrat la seva modèstia, és significativa perquè va significar la destrucció parcial del paviment de mosaic i del mur sud del passadís, alhora que envaïa clarament una superfície de circulació. Amb això s’alterava, en part, la distribució espacial que havia caracteritzat l’edifici original, ja que desapareixia totalment la separació entre les dependències i el passadís, es reorganitzaven les comunicacions internes i es definien nous espais i, potser, noves funcions que ja no precisaven el manteniment d’un programa ornamental (figura 10). La destrucció tardoantiga i moderna d’aquest sector del passadís sud també va tenir efectes positius per al coneixement de certs aspectes estructurals i estratigràfics. En primer lloc, ha estat possible comprovar l’existència, sota del rudus i del mur perimetral del passadís d’un petit paviment d’opus signinum; potser part d’un dipòsit. Aquesta construcció pertany a un moment anterior al peristil tal i com el co-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

144

7/9/05

18:22

Página 144

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 10. Vista general del passadís sud.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 145

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

145

neixem avui dia, ja que l’esmentat mur se li superposa clarament. Aquesta nova dada, afegida a les troballes de les habitacions 105 i 203, precisa millor l’entitat i el caràcter inicial de l’edifici. En segon lloc, s’han pogut analitzar les característiques del rudus sobre el qual s’assentava el mosaic C. Es tracta d’una obra sòlida i que segueix els principis generals de la tècnica musivària romana: una base de grans còdols lligada amb morter a la qual se superposa un nivell de petites pedres, fragments ceràmics i petits còdols, que formen la base del mosaic pròpiament dit. També s’ha localitzat un mur, fet amb petits carreus de pedra sorrenca, que seguia una alineació perpendicular a la del passadís. És possible que es tracti d’un mur d’una fase anterior i que es pugui relacionar amb el paviment d’opus signinum; però la relació amb el rudus fa pensar en una altra possibilitat: un sistema per compartimentar una superfície massa extensa en sectors menors per tal de facilitar la construcció del rudus i assegurar tant la seva solidesa com l’anivellament correcte del pis del mosaic; òbviament això no exclou una situació mixta: la reutilització, per assentar el mosaic, d’una obra anterior. Un procediment semblant, amb mur i base de grans còdols, ja s’havia detectat a l’habitació 105. El material aportat per les intervencions de 1999 i 2000 és tan poc representatiu com el recuperat el 1998, però una mica més abundant i diversificat. Els contextos a priori més interessants, els nivells de destrucció, que s’han pogut excavar en part, no han aportat dades d’interès. Entre el material superficial, la gran majoria de fragments pertanyen a les restes relacionades amb la construcció i la destrucció de l’edifici (tegulae, imbrices, alguns maons). La ceràmica pròpiament dita es redueix a escassos fragments de vaixella de taula dels segles i a iii dC (sigil·lada hispànica, africana A i africana C), ceràmica comuna, ceràmica de cuina africana i àmfora. També s’han recuperat alguns fragments de claus de ferro i petits bocins de vidre. Són de destacar tres recipients diferents de la forma Hayes 58B, un plat de grans dimensions i parets exvasades, amb la vora horitzontal i de secció triangular. La seva cronologia ocupa pràcticament tot el segle iv dC (Atlante I, 82) i coincideix parcialment amb les datacions que aporten els materials publicats els anys seixanta. Els nivells de destrucció identificats al passadís sud i a les habitacions 202 i 302 han aportat bàsicament material de construcció. La ceràmica recuperada es limita a sigil·lades hispàniques i africanes A i C residuals; tampoc no sembla massa significativa la presència d’un fragment de vora Hayes 58B de sigil·lada africana D. Aquesta escassetat del material sembla significativa i es podria explicar per una neteja conscient i sistemàtica del lloc que és difícil de relacionar-se amb la destrucció violenta i sobtada que s’havia suggerit. Aquests estrats de destrucció es van identificar i documentar perfectament en excavar els mosaics B i E, però potser no s’han interpretat de forma correcta (cf. Díez-Coronel, Pita 1969-1970, fig. 4). Per la seva banda, els estrats relacionats amb les reformes tardanes del passadís sud no proporcionen cap producció o tipus útil per a la datació: sigil·lades hispàniques (forma Ritt. 8) i africana C (un fragment amorf) i ceràmica de cuina africana (formes Lamb 9a-b i Ostia II, fig. 302). Finalment, els estrats 2502 i 2503 (la UE 2501 cal considerar-la superficial) proporcionen un material ceràmic molt similar, segurament indici d’una formació


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

146

7/9/05

18:22

Página 146

Lluís Marí, Víctor Revilla

propera en el temps: ceràmiques hispàniques (formes Ritt. 8 i Drag. 37) i sigil·lada africana A, totes residuals; un ampli repertori de ceràmiques de cuina africana, amb formes típiques i de gran difusió (plats tapadora Ostia I.264, Ostia II.302, Ostia III.332, Ostia I.261; cassoles Lamb. 10A-Hayes 23B, Lamb. 10B-Hayes 23A, Lamb. 9A); sigil·lada africana C. La presència de sigil·lada africana D de les formes Hayes 58 i Lamb. 51, 51A proporciona una datació genèrica de segona meitat o de les darreries del segle iv dC. Aquesta dada sembla significativa, però s’ha de prendre amb precaució fins que no es completi l’excavació de l’habitació 203. El repertori recuperat és, en resum, massa escàs i residual per obtenir unes datacions fiables. Ara per ara, només disposem de datacions coincidents de segle iv dC avançat en nivells de farciment i de destrucció, un fet que implica alguna forma de residualitat del material modern en els segons. Aquestes datacions, a més, coincideixen amb les dates proposades per als mosaics. Aquesta proximitat cronològica, fonamentada en unes dades molt limitades, no permet explicar clarament com es va organitzar la fase final de l’edifici i el seu abandonament. Un altre problema de datació és el que plantegen les reformes parcials detectades en els costats nord i sud del peristil, que impliquen canvis d’escenari arquitectònic (desaparició de mosaics, arrasaments de murs) i de funció radicals. Aquestes reformes semblen constituir una fase intermèdia, de caràcter ampli, entre l’ocupació representada pels mosaics i l’abandonament definitiu del lloc, però no la podem situar amb precisió. Cal tenir en compte, a més, que els treballs del 1998 al 2000 han afectat una àrea totalment remoguda per les intervencions dels anys seixanta: fins que no es puguin excavar un nombre suficient d’habitacions intactes (bàsicament, les del costat sud de la vil·la) i els estrats més antics, no disposarem de prou dades. Els repertoris de vaixella i ceràmiques de cuina africana mostren coincidències importants amb el material de vil·les properes (el Tossal del Moro de Corbins) i de la ciutat d’Ilerda. Aquest fet assenyala un aprovisionament regular i normal i, per tant, la integració perfecta en uns circuits d’intercanvi que vinculen les terres de l’interior i el litoral (vid. Junyent, Pérez 1994; Pérez 1996, 162). Sens dubte, la posició d’Ilerda al costat del Segre i l’existència d’una xarxa fluvial important, dins la qual s’integren el Romeral i el Tossal del Moro, expliquen aquesta situació. Entre els trets comuns amb la vil·la de Corbins destaquen: el domini de les produccions africanes, tant a les vaixelles com a les ceràmiques de cuina o entre les poques àmfores recollides, i la presència de sigil·lada hispànica (tan important en els nivells de segle ii dC de Corbins i de vil·les com Raimat i Torre Andreu: Pérez, Rafel 1993). El repertori general és molt restringit i es limita als recipients de més difusió: Ritt 8, Drag. 15/17 i Drag. 37, entre la sigil·lada hispànica; Hayes 58B, Hayes 61, entre la sigil·lada africana D; o les formes Lamb. 40 i Lamb. 40bis que dominen absolutament el segle iii dC a Corbins. Sobta l’escassetat de vaixelles i d’altres recipients (àmfores) en els nivells d’abandonament i destrucció d’una vil·la de la categoria del Romeral. Aquest fet es podria explicar per una transformació de les funcions, relacionada amb la fase final detectada recentment, o amb un procés d’abandonament perllongat acompanyat d’un espoli sistemàtic.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 147

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

147

4. Els mosaics 4.1. Les habitacions del sector nord Els treballs en aquest sector, fets entre el 1995 i el 1998, es van concentrar en el redescobriment, la neteja i la consolidació dels mosaics de l’habitació de recepció, anomenats D i G. També es van descobrir parcialment els mosaics que cobreixen els passadissos nord i sud: el mosaic E (del qual s’havia extret el sector situat davant de la sala de representació en els anys seixanta) i el mosaic C (Díez-Coronel, Pita 1966; Díez-Coronel, Pita 1970; Corpus 1989, 16-17; Navarro 1999, 142-143; per a una descripció dels treballs relacionats amb el mosaic B, extret en gran part, Díez-Coronel, Pita 1969-1970, 175-180); però aquests varen ser objecte d’un estudi més complet els anys 1999-2000 i es descriuen en l’apartat següent. La neteja va permetre constatar la destrucció de l’absis que rematava l’habitació de representació. Com a resultat, el mosaic D havia desaparegut totalment (cf. DíezCoronel, Pita 1966, 353). Segons la descripció recollida al Corpus de mosaicos de España era un «mosaico de finas teselas, fuerte policromía y rica gama cromática. El esquema compositivo está compuesto de hileras de rectángulos con flor de cuatro pétalos y flor de loto entre ellas, separadas por franjas de guiloches. Los rectángulos sobre la orla se han convertido a veces en triángulos. La orla está decorada con roleos de acanto» (Corpus 1989, mosaic núm. 4, pàg. 16, làm. 3). Del mosaic G resta perdut el costat nord i es conserva una superfície lleugerament superior als 30 m2 (6,50 metres per 5,25 metres). Tanmateix, s’aprecia perfectament l’estructura compositiva: una retícula formada per una garlanda policroma dins de la qual s’alternen línies de grans hexàgons i de rombes; dins dels hexàgons es disposen motius molt complexos definits mitjançant la disposició d’una sèrie d’eixos radials i de zones de color diferent (figura 11). Els treballs de consolidació van consistir en la neteja d’humitats i de concrecions calcàries i en la reparació de tots els forats existents amb un morter preparat especialment. En aquests forats, es varen reposar les tessel·les recuperades. L’entrada a l’habitació 101 era senyalada per una banda decorada de 35 cm d’amplada. Dins d’aquesta se situa una garlanda esquemàtica, amb una policromia molt rica, separada en tres trams per llaços amb nusos; aquests llaços es desenvolupen simètricament a cada costat de la garlanda. El fons de la composició és blanc.

4.2. Els mosaics del passadís nord i del sector sud-sud-oest Els treballs de les campanyes de 1999 i 2000 es varen concentrar en l’angle entre els passadissos nord i est (corresponent al mosaic E), en l’extrem occidental del passadís sud (mosaic C) i en els mosaics que pavimenten les habitacions situades a l’angle entre els passadissos sud i oest (mosaics F i A). Els treballs de consolidació van ser similars als del 1998, per la qual cosa no és necessari insistir sobre el particular.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

148

7/9/05

18:22

Página 148

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 11. Àmbit 102: detall del mosaic G.

L’actuació va permetre, a més, un estudi de les composicions i colors que permet ampliar les dades ja publicades. Cal recordar, al respecte, que la datació de la darrera fase de la vil·la recolzava, de forma gairebé exclusiva, sobre criteris estilístics, amb tots els problemes que això suposa per al coneixement actual del lloc (Díez-Coronel, Pita 1966, 352 i seg.; vid. 356 i 357, on els autors distingeixen entre mosaics d’època severiana i mosaics del segle iv dC; cf. Díez-Coronel, Pita 1970, 773, i Corpus 1989, 18, amb la cronologia ja esmentada). L’observació directa dels mosaics permet una descripció una mica més acurada a l’espera d’un estudi de conjunt.

4.2.1. Mosaic E Organitzat en línies de rombes de mida gran dins dels quals alternen, successivament, diversos tipus vegetals (palmes) i un motiu de peltes enfrontades. Tots ells són destacats mitjançant un joc de policromies que combina rosat, vermell, groc, gris, blanc i negre; aquest darrer color senyala els contorns i el contrast que ajuda a destacar els colors més vius. Cada línia inclou tres rombes sencers i part d’altres dos, tallats per l’orla que delimita tota la composició i la separa dels murs del passadís; d’aquests dos rombes, un presenta el motiu central seccionat per la meitat. Una retícula formada per línies entrellaçades organitza tota la composició. El conjunt és


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 149

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

149

Figura 12. Tram final del mosaic E.

tancat per una franja molt ampla formada per línies de tessel·les ondulades. El mosaic va ser objecte d’una publicació en detall el 1970, on li atorguen, com als mosaics B, una cronologia de segona meitat del segle iv dC (Pita, Díez-Coronel 19641965, 185, làm. XXXV; Díez-Coronel, Pita 1970, 356; Corpus 1989, mosaic 5, làm. 4, pàg. 16). A l’extrem oriental del passadís, davant d’una porta que comunicava amb una habitació, la franja de bandes ondulades es duplica amb una altra banda de rombes, dins dels quals s’inscriuen rombes menors. Aquest motiu combina els colors vermell, rosat, blanc, negre i groc (figura 12).

4.2.2. Mosaic C És una composició reticular organitzada en grans quadres delimitats per línies de colors diferents, que decora el passadís sud. Dins de cada quadre se situa una flor de quatre pètals arrodonits disposats en creu. Els angles entre els quadres són tallats per cercles formats per línies concèntriques de colors diferents; dins de cadascun d’aquests se situa un altre cercle dividit en quatre porcions iguals, i de colors diferents, per dues línies negres disposades en creu. La composició està delimitada per dues orles paral·leles als murs (Pita, Díez-Coronel 1964-1965, 184-185; Díez-Coronel, Pita 1966, 353; Corpus 1989, mosaic 3, pàg. 15, làm. 3). El límit amb el mosaic B


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 150

150

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 13. Detall del mosaic C.

no es pot establir amb claredat, ni es va documentar adequadament durant el procés d’extracció els anys seixanta. És possible que existís algun tipus d’orla que separava les composicions decoratives i els sectors. Com ja s’ha assenyalat, l’extrem oriental ha estat destruït per reformes tardanes de l’edifici i pel conreu modern (figura 13).

4.2.3. Mosaic F Cobreix la part exterior de l’habitació 202. Composició reticular organitzada en quadres delimitats per línies concèntriques de colors diferents (Pita, Díez-Coronel 1964-1965, 185-186; Díez-Coronel, Pita 1966, 354; Corpus 1989, mosaic 6, pàg. 16, làm. 3). En el centre de cada quadre se situa una flor molt senzilla de quatre pètals, amb l’extrem apuntat i de color diferent. La composició és molt semblant a la del mosaic del passadís sud (C). La composició està separada de les parets nord, sud i est per una línia de tessel·les que segueixen una disposició irregular, ondulada o en ziga-zaga. Cap a l’oest, una orla amb una composició diferent separa aquest mosaic del mosaic A (Corpus 1989, làm. I, 1). La porta existent entre els murs 2001 i 2002 i que separa l’habitació 202 del passadís 301, és senyalada per una orla amb una composició formada per dos quadres delimitats per diverses línies de tessel·les de


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 151

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

151

Figura 14. Detall del mosaic F.

colors diferents; a l’interior de cada quadre, dues línies disposades en diagonal es creuen formant triangles de dimensions iguals. Cada línia està formada per alineacions de tessel·les de colors diversos (figura 14).

4.2.1. Mosaic A Cobreix un petit espai intern a l’oest de l’habitació 202. Composició formada per una successió de mètopes quadrades delimitades per línies de tessel·les de color blanc i negre i que s’integren dins una retícula de cordes entrellaçades que alternen fins a quatre colors: negre, vermell, rosat i blanc. Dins de cada quadrat se situa una roseta de vuit pètals de colors i forma diferents: quatre amb l’extrem arrodonit i quatre amb extrem apuntat (figura 15). La disposició és més rica i complexa que en el mosaic F (Díez-Coronel, Pita, 1966 352; Corpus 1989, mosaic 1, pàg. 13-14, làm. 1; per a l’anàlisi de la composició hem utilitzat la documentació publicada, ja que l’estat de conservació és molt dolent).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 152

152

Lluís Marí, Víctor Revilla

Figura 15. Detall del mosaic A.

5. La vil·la del Romeral en el seu context Els resultats de les intervencions confirmen algunes de les hipòtesis publicades per L. Díez-Coronel i R. Pita, però també han aportat dades noves i elements de judici que permeten entendre millor aspectes aparentment ja coneguts. En primer lloc, sembla confirmar-se la idea que la vil·la s’organitzà, com a mínim durant l’antiguitat tardana, segons uns principis d’axialitat i centralitat estrictes, que converteixen el peristil i els seus passadissos en element clau per a l’organització de la circulació i del ritme de la vida quotidiana, des de les funcions més modestes fins als aspectes relacionats amb la projecció social i de representació del propietari. El centre d’aquest complex és la gran aula abismada (habitació 101) que


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 153

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

153

se situa sobre un dels eixos principals de l’edifici i enmig del costat nord. Aquesta posició privilegiada del lloc de recepcions no és sinó el reflex de la centralitat absoluta de la figura del propietari, en termes socials i econòmics, dins el conjunt de relacions socials i familiars que ordenen la vida dels residents i, probablement, d’una part de la població del territori proper. La utilització conscient i ordenada, fins a formar un llenguatge, d’elements extrets de l’arquitectura palacial romana és l’expressió del poder d’un grup social i de les jerarquies que estructuren el món rural de l’antiguitat tardana i no és casual la multiplicació d’exemples d’aules amb absis en les vil·les dels segles finals de l’imperi. N’hi ha prou, per a Catalunya, d’esmentar Torre Llauder o Darró (Prevosti, Clariana 1988; Primera 1992); casos als quals podem afegir Villa Fortunatus, a Fraga, el més proper al Romeral en termes de significació històrica (Navarro 1999, 146-147). Totes donen cronologies del segle iv dC. La vil·la del Romeral respon a un tipus arquitectònic caracteritzat per una organització compacta i centralitzada dels volums construïts i per un relatiu aïllament respecte al medi natural que l’envolta. Aquestes característiques l’adeqüen perfectament a les necessitats d’expressar poder i prestigi que tenen les elits romanes. El tipus, perfectament definit després d’alguns segles, és aplicat de forma general i en un mateix moment històric. En aquest sentit, és inevitable comparar el Romeral amb vil·les properes i amb característiques similars, com Villa Fortunatus, ja que ajuden a comprendre l’organització de la societat rural. L’arquitectura i la cura del programa musivari, que cobreix amb seguretat tres dels passadissos, fa pensar que bona part de l’edifici va tenir una destinació residencial i de representació, relacionada amb les necessitats de la família propietària; els serveis i, òbviament, les infraestructures productives se situarien en àrees perifèriques (convertides en invisibles amb relació als processos de la vida social) o a l’exterior. Ara per ara, però, seria agosarat anar més enllà d’aquesta afirmació genèrica i proposar hipòtesis massa sofisticades sobre l’organització del conjunt o els principis socioculturals que expliquen la seva forma i evolució. És prematur, per exemple, intentar atribuir funcions i activitats a la majoria de les dependències. Un cas particular és el de l’habitació 202. La seva estructura interna, l’articulació entre decoració (mosaics A i F) i elements arquitectònics nobles, la intimitat que ofereix i, finalment, la posició amb relació a tota l’ala sud de l’edifici fan pensar en un espai especialment reservat (per exemple, un dormitori). El petit passadís que relaciona l’habitació amb altres cambres i amb el peristil, o el possible accés directe a l’exterior, també és un element a tenir en compte, ja que ha d’entendre’s amb relació a la destinació de tot el sector. Cal tenir present, en aquest context, la situació del lloc en l’ala sud de l’edifici. Aquest sector sembla especialment adequat per a la residència privada de la família propietària: a distància respecte del que es considera (per al moment) la porta principal i separada de l’aula de recepció, amb una arquitectura complexa que sembla valorar especialment les possibilitats decoratives que ofereix el paisatge i decorat per algunes de les composicions de mosaic més luxoses (mosaic B, amb l’emblema Z, i mosaic A).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

154

7/9/05

18:22

Página 154

Lluís Marí, Víctor Revilla

Finalment, és de destacar la importància del mateix peristil com a element integrador de l’arquitectura, les funcions i l’organització de la vida quotidiana. La manca d’exemples adequats impedeix, ara per ara, establir fins a quin punt ens trobem davant d’un model arquitectònic general i quina ha estat la seva implantació davant d’altres a les terres de Ponent; però és significatiu que entre els pocs llocs excavats (parcialment) apareguin peristils de certa monumentalitat: Torre Andreu i la Jove (Pérez, Rafel 1993; Romanització 1990). Òbviament, resten obertes, encara, tot un seguit de qüestions: l’articulació interna d’aquest i dels altres sectors, l’organització de les activitats, la cronologia i l’evolució de les diverses fases de l’edifici. Un element central d’aquesta arquitectura és el programa ornamental. El seu ús serveix per definir les relacions entre espais i funcions, per establir l’estructura general de l’edifici (les jerarquies de les habitacions i sectors, la circulació, la visibilitat o no de part dels residents –el personal de servei– i de les seves activitats) i per reforçar els continguts ideològics (poder i riquesa) que transmet una construcció. La presència dels mosaics, l’únic element conservat del programa desenvolupat al Romeral, accentua la separació entre els espais més oberts a l’exterior (en relació amb la vida social del propietari) i els ambients més íntims, i entre les habitacions residencials i les àrees i itineraris de serveis, que se subordinen funcionalment a aquelles, però que asseguren, alhora, les connexions i el manteniment de l’activitat quotidiana dels residents. Aquests objectius s’aconsegueixen plenament mitjançant la disposició de composicions amb motius variats (animals, vegetals i geomètrics) que transmeten impressions de riquesa i, aparentment, de valoració de la natura. Però l’exhibició d’aquesta natura no és innocent ni respon senzillament a la recerca de plaer intel·lectual; és també una forma per indicar el domini de l’home i, més concretament, la seva apropiació com a forma de riquesa. En aquest context, la utilització de trames de motius vegetals i geomètrics per encerclar i ordenar els motius tampoc no és una tria innocent, ja que reforça certs efectes. Les garlandes amb fulles de llorer, un element freqüent als programes ornamentals de l’arquitectura pública, per exemple, transmeten una imatge de poder. Aquesta imatge pot reforçar els seus efectes quan els motius són utilitzats per enquadrar figuracions animals i vegetals en uns esquemes repetits a l’infinit. Aquesta repetició expressa un principi d’ordre i control de la natura. No és casual, doncs, que aquesta decoració aparegui a l’aula de recepció. La utilitat dels programes musivaris per expressar certs missatges troba confirmació en la quantitat d’exemples de mosaics de gran riquesa, amb datacions tardanes, que concentren les comarques del Segrià, la Noguera i l’Urgell: Bonany, prop de Balaguer, el Reguer, a Puigvert d’Agramunt; el Vilet, a Rocafort de Vallbona; mas d’Estadella, a Vilagrassa; Vilanova de la Barca (Pita, Díez-Coronel 1969; Corpus 1989, 18-33, làm. 6-11; Navarro 1999, 142-144 i 147-150). En molts d’aquests llocs trobem figuracions similars i una aplicació diversificada de pavimentacions diferents relacionada amb la jerarquia dels espais (mosaic, opus signinum, opus spicatum). Malgrat el que ja es coneix, l’entitat i organització interna d’aquesta vil·la tardana no es poden definir perfectament. L’edifici és de majors dimensions i més


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 155

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

155

complex del que evidencien els primers treballs publicats. En concret, les intervencions recents han mostrat l’existència d’algunes dependències a orient de l’aula de recepció. Podria tractar-se d’un sector que ampliava el conjunt format per les habitacions 105-106, de forma que integraria també l’aula esmentada. De ser així, la vil·la mostraria una planta amb tendència al rectangle, sense estructures projectades a l’exterior. Per altra banda, però, semblaria més adient a les necessitats socials i ideològiques del propietari un tractament diferenciat de l’absis de l’aula. Ara per ara, no podem establir l’organització, funció i cronologia d’aquestes obres. Es pot tractar d’una àrea de serveis o destinada a la producció agrícola, concebuda i feta dins d’una planificació global dels espais i funcions de la fase principal d’hàbitat; però també podria ser un afegit posterior, creat per necessitats específiques i que contribuiria a trencar la disposició inicial. El Romeral planteja un altre problema: l’entitat i el significat de les transformacions que pateix el conjunt amb posterioritat a la fase monumental, representada pels mosaics, la qual, com ja s’ha esmentat, ha estat datada dins la segona meitat del segle iv dC. Les excavacions recents han mostrat l’existència de reformes de caràcter similar, aparentment sistemàtiques i que semblen definir una darrera fase d’ocupació més modesta. Aquestes reformes afectaren diverses habitacions dels sectors nord i sud (representades, en tots els casos, per l’extracció dels mosaics i la preparació de noves pavimentacions a la mateixa cota), el tram oriental del passadís sud del peristil (destrucció parcial del mosaic, construcció d’un mur i definició d’un nou habitacle que trencava la rígida geometria del peristil anterior) i potser tot el passadís oriental del peristil, on no s’han trobat mosaics fins al moment. Aquests canvis mostrarien una alteració profunda de l’arquitectura de l’edifici, els motius de la qual han de cercar-se en factors de caràcter molt ampli: abandonament de la residència permanent per part dels senyors rurals i trencament de la distinció clara entre residència i producció; transformació dels ideals de prestigi d’aquesta classe que demanaven un marc d’expressió arquitectònica i ornamental. A tall d’exemple, pot recordar-se les reformes que pateix la vil·la de Torre Llauder: destrucció dels mosaics d’algunes habitacions importants i reconversió en magatzems, construcció d’un dipòsit i modificacions d’un passadís del peristil, construcció d’un absis en un tablinum (Prevosti 1981, 251 i seg.; Prevosti, Clariana 1988, 15-16). Totes aquestes reformes mostren la desaparició d’un concepte de residència rural senyorial, tot i que manté uns elements mínims (precisament l’aula de recepció tant al Romeral com a Torre Llauder). Les coincidències entre ambdós casos, tant pel que respecta a les zones afectades com al significat de les reformes, són significatives. L’organització (i les funcions?) que caracteritza el moment final de la vil·la del Romeral, sembla aproximar els espais de residència i de producció. La seva coexistència, que fa visible el que abans s’amagava, és possible perquè la vida quotidiana dels residents estables ja no necessita un marc arquitectònic a gran escala i permanent destinat a l’autorepresentació i l’oci amb excepció de les estades ocasionals del senyor; no existeix, però, cap confusió entre les funcions.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

156

7/9/05

18:22

Página 156

Lluís Marí, Víctor Revilla

Els problemes per situar la vil·la del Romeral en un context socioeconòmic més ampli són similars als que plantegen establiments coneguts des de fa anys al territori d’Ilerda i d’altres ciutats, com el Municipium Sigarrensis, Aeso i Iesso. Alguns d’aquests nuclis són excavats de forma regular, com la vil·la del Tossal del Moro (Corbins, Segrià); d’altres s’han descobert i estudiat parcialment com a resultat de trobades casuals i excavacions d’urgència. Cal dir, en primer lloc, que tenim un coneixement molt limitat del poblament i de les estructures de propietat i explotació que organitzaven el paisatge rural de les comarques de Ponent. Aparentment, la quantitat d’establiments inventariats a les darreres dècades podria fer pensar que hi ha un volum d’informació prou important com per conèixer els patrons d’ocupació de l’espai, la cronologia, les característiques arquitectòniques i l’organització econòmica. Tanmateix, una revisió ràpida de l’evidència mostraria que són molt escassos els assentaments rurals que aporten prou estructures o elements materials que permetin plantejar les qüestions fonamentals (els sistemes d’explotació) i gairebé cap d’ells no ha estat excavat en condicions satisfactòries, per no dir de forma continuada. Un problema fonamental, en aquest sentit, és el de definir la tipologia, les funcions i la jerarquia dels nuclis rurals; en especial, manca prou evidència per aplicar la categoria de villa als establiments rurals coneguts enfront d’altres formes d’hàbitat; per no parlar de les possibles particularitats de la vil·la romana a les Terres de Ponent i les relacions d’aquestes amb l’evolució històrica de tot el territori. Definició i categorització són fonamentals per establir l’abast real del procés d’organització del medi rural i el paper de les ciutats i de les seves elits, en termes socials i econòmics. L’evidència més important per al conjunt de les comarques de Lleida es limita a uns pocs llocs. Alguns aporten prou elements estructurals o tecnologia com per poder definir-los com a vil·les amb certes garanties: l’Hostal Nou de Balaguer (DíezCoronel 1970); el Tossal del Moro, a Corbins (Marí, Mascort 1988a-b); la Jove (Romanització 1990); Torre Andreu, a la Bordeta (Pérez, Rafel 1993); l’Escorxador, a Arbeca (Garcés 1996-1997); les vil·les del territori de Guissona (Llinàs, Sagrera 1993; Pera 1995). Només alguns casos (la Jove i Torre Andreu) aporten evidències relacionades amb un programa arquitectònic planificat i monumental. En el cas de la vil·la de Torre Andreu, un porticat amb columnes amb basament de grans dimensions que envolten un pati central enllosat (Romanització 1990; Pérez, Rafel 1993). Un problema semblant de desconeixement presenta la vil·la de l’Escorxador, de la qual només s’han localitzat una conducció, un paviment en opus signinum i restes de murs, a més de canonades de ceràmica. Tots aquests elements assenyalen la presència d’un establiment complex, amb funcions residencials que demanen un programa arquitectònic i tècnic adequat (per a calefacció d’aigua i espais tancats, per exemple). Però no es pot establir l’entitat precisa del lloc i, com en el cas del Romeral, tampoc no es pot esbrinar els principis organitzatius que estructuraven l’ocupació i l’explotació dels llocs. La cronologia se situa, d’una manera genèrica, entre els segles i i iv-v dC (Garcés 1996-1997, 303-311).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 157

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

157

Per la seva banda, les vil·les conegudes al territori de Guissona també aporten dades d’interès, malgrat el caràcter limitat de les excavacions. De la vil·la de la Vinya del Crispí es coneix un pati porticat, construït cap al 100 dC, reformat en successives intervencions durant el segle iv dC. Aquestes reformes no semblen limitar-se a modificacions arquitectòniques, sinó que devien representar una transformació de les funcions del lloc, ja que també s’hi instal·laren dolis (Llinàs, Sagrera 1993, 325). En una altra vil·la, la dels Vilassos, es coneix un conjunt d’estances de destinació agrícola i residencial. El lloc sembla ocupat durant tot el període imperial, fins al segle iv dC (Pera 1995). Es tracta, en ambdós casos, de vil·les suburbanes (la primera se situa a un quilòmetre de Guissona; l’altra, a uns sis), que mostren clarament l’ocupació més intensa dels espais rurals que envolten una ciutat romana. La distribució de les escasses vil·les conegudes i els elements productius i residencials que les integren mostren la relació estreta entre urbanització i organització del poblament rural; incloent-hi en aquesta organització la implantació de formes racionals i intensives d’explotació. És el cas de les vil·les del Tossal del Moro, el Romeral o Raïmat respecte a Ilerda, o de la Vinya del Crispí i els Vilassos en relació a Iesso. Es tracta, en ambdós territoris, d’assentaments suburbans que responen a una varietat d’usos socials i culturals (en tant que lloc de residència), però amb un component econòmic fonamental i que es pot explicar en termes de diversificació i organització racional. Una altra qüestió fonamental, per situar la vil·la del Romeral en el seu context sociocultural, és la de la cronologia del poblament romà a les comarques de Ponent. Fins al moment, i cal insistir en la manca de dades, les úniques vil·les excavades (Vinya del Crispí, els Vilassos, el Tossal del Moro, el Romeral) proporcionen cronologies d’època imperial avançada. Els casos més ben coneguts, com el Tossal del Moro, Torre Andreu i la Vinya del Crispí se situen en un moment avançat, entre el 100 i el 150 dC (Pérez, Rafel 1993; Llinàs, Sagrera 1993, 325; el cas del Romeral és diferent, ja que no disposem de dades sobre els nivells inferiors de la vil·la, però sí de materials ceràmics altimperials: Pita, Díez-Coronel 1964-1965, 188; Díez-Coronel, Pita 1970). A la vegada, en tots els llocs en què es disposa d’una certa quantitat de material ceràmic, apareixen produccions tardorepublicanes i d’època augusta: el Tossal del Moro, Raïmat, els Vilassos, Torre Andreu (Materials 1988, 167; Pera 1995, 197 i 206; Pérez, Rafel 1993). Una altra dada significativa és la importància del segle iv dC. A aquest moment corresponen, aparentment, una reorganització arquitectònica i el programa musivari del Romeral i de moltes vil·les luxoses, com Villa Fortunatus (Díez-Coronel, Pita 1966; Díez-Coronel, Pita 1970; Corpus 1989, 18; tanmateix, caldria veure què succeeix amb les seves instal·lacions productives, fins ara no localitzades) i les reconstruccions i ampliacions d’instal·lacions agrícoles i artesanes que semblen patir de forma general les vil·les del Tossal del Moro i de la Vinya del Crispí (Llinàs, Sagrera 1993).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

158

7/9/05

18:22

Página 158

Lluís Marí, Víctor Revilla

6. Conclusions Les intervencions del període 1996-2000 han confirmat l’existència de més d’una fase constructiva en l’evolució de la vil·la del Romeral. Aquest fet ja era assenyalat pels seus descobridors; però es tracta d’una situació molt més complexa que les dues fases esmentades a les publicacions. La continuació dels treballs permetrà traçar l’evolució general del lloc i la seva relació amb factors d’ordre socioeconòmic. Els problemes més importants i, per tant, els objectius de les pròximes intervencions són: determinar les característiques i cronologia de la fase o fases inicials, que semblen respondre a una estructura clarament planificada i que tenen una gran entitat arquitectònica; establir les característiques del moment final i del procés d’abandonament i definir la naturalesa de la reocupació posterior a la destrucció. Aquestes qüestions són especialment importants per assolir un millor coneixement de les transformacions socioeconòmiques i ideològiques del món rural a l’antiguitat tardana en el sector nord-oriental de la Provincia Tarraconensis.

7. Bibliografia Romanització 1990: Bartlett, X.; Puche, J. M.; Sorribes, E. «La romanització a la vall del Llobregós: el cas de la vil·la de la Jove i del poblat del Tossal del Barcelonès», VIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia, Puigcerdà, 1988 (Puigcerdà, 1990) pàg. 27-34. Corpus 1989: Blázquez, J. M.; López Monteagudo, G.; Neira Jiménez, M. L.; San Nicolás Pedráz, M. P. «Mosaicos romanos de Lérida y Albacete». Corpus de mosaicos de España, fascículo VIII (Madrid, 1989). Díez-Coronel 1970: Díez-Coronel, L. «Una bodega romana en Balaguer (Lérida)». xi Congreso Nacional de Arqueología, Mérida, 1968 (Zaragoza, 1970) pàg. 774-783. Díez-Coronel, Pita 1966: Díez-Coronel, L.; Pita, R. «Una villa con mosaicos en Albesa (Lérida)». ix Congreso Nacional de Arqueología, Valladolid, 1965 (Zaragoza, 1966) pàg. 348357. Díez-Coronel, Pita 1970: Díez-Coronel, L.; Pita, R. «El mosaico de la galería norte de la villa romana de «El Romeral». A: XI Congreso Nacional de Arqueología, Mérida, 1968 (Zaragoza, 1970) pàg. 769-773. Díez-Coronel, Pita 1969-1970: Díez-Coronel, L.; Pita, R. «Informe sobre la segunda campaña de excavaciones


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 159

La vil·la romana del Romeral: estat de la qüestió i darreres excavacions

159

de la Villa romana de ‘El romeral’ en Albesa, provincia de Lérida», NAH, 13-14 (1969-1970) [1971] pàg. 173-191. Garcès 1996-97: Garcès, I. «Els orígens d’Arbeca: el poblat ibèric del Castell i la vil·la romana de l’Escorxador». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXVI (1996-97) pàg. 299-320. Junyent, Pérez 1994: Junyent, E.; Pérez, A. «El Bajo Imperio ilerdense: las excavaciones de la Paeria». III Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica. Maó, 1988 (Barcelona, 1994) pàg. 127-150. Llinàs, Sagrera 1993: Llinàs, J.; Sagrera, J. «La vil·la romana de la Vinya del Crispí (Guissona, la Segarra)». Revista d’Arqueologia de Ponent 3 (1993) pàgs. 323-331. Primera 1992: López, A. [et al.] La primera Vilanova. L’establiment ibèric i la vil·la romana d’Arró, Darró o Adarró de Vilanova i la Geltrú. Síntesi dels resultats de les darreres recerques arqueològiques i històriques (Institut d’Estudis Penedesencs, 1992). Marí, Mascort 1988a: Marí, Ll.; Mascort, M. «Una ofrena de fundació a la vil·la romana de Corbins (Segrià)». Recerques de les terres de Ponent, IX (1988) pàg. 63-71. Marí, Mascort 1988b: Marí, Ll.; Mascort, M. «Una instal·lació industrial oleicola d’època romana al municipi de Corbins (Segrià)». Prehistòria i arqueologia de la conca del Segre. Homenatge al prof. Dr. Joan Maluquer de Motes, 7è Col·loqui Internacional d’Arqueologia, Puigcerdà, 1986 (Puigcerdà, 1988) pàg. 267-273. Navarro 1999: Navarro, R. «Vil·les amb mosaics entre els rius Segre i Cinca», pàg. 142-144; «Villa Fortunatus», pàg. 146-150. A: Palol, P. De; Pladevall, A. (dir.) Del romà al romànic, Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X (Barcelona, 1999). Pera 1995: Pera, J. «La vil·la romana dels Vilassos (Tarroja de Segarra, la Segarra)». Revista d’Arqueologia de Ponent 5 (1995) pàg. 195-209. Pérez 1991: Pérez, A. La terra sigillata de l’antic portal de Magdalena. Monografies d’Arqueologia Urbana 1 (Lleida, 1991). Pérez 1991b: Pérez, A. La ciutat romana d’Ilerda (Lleida, 1991). Pérez 1996: Pérez, A. «La ciutat d’Ilerda, de la conquesta romana al Baix Imperi (s. ii aC - v dC)». Fonaments 9 (1996) pàg. 145-201. Pérez, Rafel 1993:


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

160

7/9/05

18:22

Página 160

Lluís Marí, Víctor Revilla

Pérez, A.; Rafel, N. La vil·la romana de Torre Andreu (la Bordeta, Lleida): un establiment suburbà dels segles ii-iii dC. (Lleida, 1993). Materials 1988: Pérez, A. Amaré, M.T. Camps, P. Garcès, I. Marco, M. T. Els materials del jaciment romà de Raïmat, Lleida (Lleida, 1988). Pita 1969: Pita, R. «Mosaicos romanos tardíos en las comarcas del Segre y del Cinca». BSAA, 34-35 (1969) pàg. 31-67. Pita, Díez-Coronel 1963: Pita, R.; Díez-Coronel, L. «La Villa romana y mosaicos de ‘El romeral’, en Albesa (Lérida)». Ampurias 25 (1963) pàg. 241-243. Pita, Díez-Coronel 1964-1965: Pita, R.; Díez-Coronel, L. «Informe sobre la primera campaña de excavaciones de la Villa romana de ‘El Romeral’, en Albesa (Lérida)». NAH 8-9 (1964-1965) [1966] pàg. 177-189. Prevosti 1981: Prevosti, M.Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro (Mataró, 1981). Prevosti, Clariana 1988: Prevosti, M.; Clariana, J.-F. Torre Llauder, Mataró. Vil·la romana (Barcelona, 1988). Reynolds 1995: Reynolds, P. Trade in the Western Mediterranean, AD 400-700: The ceramic evidence, BAR Int. Series 604 (Oxford, 1995). Sanmartí 1984: Sanmartí, J. «Edificis sepulcrals romans dels Països Catalans, Aragó i Múrcia». Fonaments 4 (1984) pàg. 87-160. Vil·la 1982: Marí, Ll.; Mascort, M.; Sanmartí, J. «La vil·la romana de Cantaperdius (Bellvís, la Noguera)». Ilerda XLIII (1982), pàg. 95-117.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 161

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia N-II. El mas ibèric de Can Rossó i el conjunt medieval de Sant Marc (Argençola, Anoia) ESTEVE NADAL I ROMA, SONIA PASCUAL GARCÍA, NÚRIA VILLENA

1. INTRODUCCIÓ Amb motiu de les obres de construcció de l’autovia de Lleida a Barcelona, N-II, de Madrid a França, tram Cervera-Santa Maria del Camí, es van encarregar les tasques de prospecció i excavació arqueològiques d’urgència a l’empresa Atena 2000 SL. Fruit dels treballs arqueològics s’han pogut localitzar tres jaciments en el terme municipal d’Argençola (Anoia), molt propers al nucli de Porquerisses: el mas ibèric de Can Rossó, l’assentament rural de les Terrasses de Sant Marc i el conjunt d’església i necròpolis de Sant Marc. La direcció de les tasques d’excavació arqueològica foren encarregades a Sònia Pascual García, Roger Quadrada i Llovera, Esteve Nadal i Roma, a més d’un equip d’antropòlegs de la Unitat d’Antropologia de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona.

2. El mas ibèric de Can Rossó 2.1. Situació El jaciment ibèric de Can Rossó es troba situat sota l’antiga era del mas de Can Rossó, en el marge esquerre de l’actual N-II. Per coordenades, la situació del jaciment és: UTM: X=372600 Y=4610100. Altitud sobre el nivell del mar: 545,54 m.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

162

7/9/05

18:22

Página 162

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

Figura 1. Situació dels jaciments en el traçat de l’obra.

2.2. Descripció Les tasques d’excavació han posat de manifest l’existència d’un mas ibèric, molt castigat per les activitats agrícoles fetes en aquesta zona. Tot i l’elevat grau de destrucció de l’assentament, hem pogut diferenciar tres sectors, que correspondrien a una zona d’habitació, una zona de magatzem i una zona de treball. En el sector 1 s’han documentat els àmbits A1, A2, A3, A4, A5 i A9, els quals conformarien la zona d’habitació. Els àmbits es distribueixen al voltant d’un pati central o zona de celobert, que forma el que sembla que és el nucli principal d’hàbitat. Amb tot, val a dir que l’elevat grau de destrucció dels murs no permet veure amb absoluta certesa la funcionalitat de cadascun d’aquests àmbits. Tot i això, cal destacar l’existència d’un canal de desguàs situat en l’àmbit 4, la funció del qual consistia a recollir les aigües pluvials i protegir d’aquesta manera el mur nord, ja que la zona del sector 2 està en una cota més elevada que la de l’àmbit 4. Hem pogut documentar un tipus de construcció similar a l’àmbit 3, però cal assenyalar que es troba en molt mal estat de conservació. L’àmbit A1 presenta un seguit de forats de pal alineats paral·lelament al mur de tancament nord d’aquest àmbit; això ens permet d’entreveure la possible existència


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 163

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

163

Figura 2. Planta del mas ibèric de Can Rossó.

d’una coberta amb porxo que devia formar part del pati central (A2) al voltant del qual es disposen la resta d’estructures d’aquest sector. El canal existent en l’àmbit A4 desemboca en una petita bassa situada en la zona central, el que podríem considerar com un pati a cel obert. És en aquest àmbit (A4) on hem pogut documentar una reforma en el mur nord que creiem que devia anar relacionada amb el funcionament del canal de desguàs d’aquest àmbit, ja que podria tractar-se d’un reforç de l’estructura del canal. Com hem dit anteriorment, el sector 2 es troba situat en una cota superior que la resta de sectors. El componen un conjunt d’estructures aïllades, situades a la zona nord, formades per les restes d’un mur, dues fosses de petites dimensions i dues sitges. La qual cosa ens permet suposar l’existència d’una zona d’emmagatzematge en un pèssim estat de conservació. El sector 3 correspon als àmbits A6, A7 i A8. Els tres presenten una cota inferior a la resta d’estructures del jaciment. En l’àmbit 6, del qual ens resta un metre d’amplada,1 s’ha documentat l’existència d’un foc i una cendrera. La qual cosa ens per1. Això és perquè els terrenys han patit un seguit de reformes agropecuàries, com és el cas que ens ocu-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

164

18:22

Página 164

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

met pensar en una utilització contínua d’aquestes estructures en el marc d’una zona de taller. D’altra banda, els àmbits A7 i A8 presenten una construcció molt irregular i un tipus de sedimentació consistent en una terra de color molt fosc, probablement originada per la descomposició de matèria orgànica; fet pel qual plantegem, a tall d’hipòtesi, l’existència d’una zona de corrals,2 similar a la que s’ha pogut documentar en el jaciment de la Fou, a Vallbona d’Anoia (Jiménez i Serra 1997). 2.3. Materials Tenint en compte el lamentable estat de conservació de les estructures del jaciment, el volum de material recuperat, tant ceràmic com de metalls, és notable. Així, hi ha un clar predomini de la ceràmica de producció local, consistent en: comuna oxidada i reduïda, peces amb torn lent i àmfora ibèrica. D’aquestes darreres podem destacar algunes imitacions del tipus Mañà B3 i alguns fragments corresponents a produccions de la zona de l’estret. D’altra banda, la ceràmica d’importació, en un percentatge menor, és força variada; hi ha una notable presència d’àmfora itàlica (Dressel 1A, 1B, Lamb. 2) que se situaria cronològicament entre el darrer terç del segle ii aC i el primer terç del segle i aC. S’han pogut documentar també alguns fragments d’àmfora púnica. Quant a la vaixella de taula, destaca la presència de peces de vernís negre de produccions de tallers occidentals (Lamb. 3, Lamb. 278, Lamb. 5) així com de Cales de mitja (Lamb. 3 i Lamb. 5), les quals aporten una cronologia que se situa entre 130/120-90/80 aC. Cal destacar el bon estat de conservació de bona part del material de ferro recuperat, com per exemple: un pic, dos martells, dues claus, un ganivet, etc. La presència d’aquestes eines ens permet refermar la hipòtesi d’una zona de taller. La trobada de set monedes a l’interior de l’àmbit A4, corresponents a la seca d’Iltirkesken i datables a la primera meitat del segle i aC, ens permet acabar d’acotar cronològicament l’assentament de Can Rossó i situar-lo entre l’últim quart del segle ii aC i el primer quart del segle i aC. 2.4. Valoracions finals L’elevat grau de destrucció que presentava el jaciment de Can Rossó no permet esbrinar amb exactitud les seves extensió i funció. Amb tot, val a dir que es tracta d’un típic assentament rural de la zona de l’Anoia; la situació geogràfica, la tipologia d’assentament i el marc cronològic en el qual se situa, corresponen al típic assentapa; la construcció d’una feixa del cap de conreu va provocar la destrucció parcial d’aquest àmbit. Cal assenyalar que aquesta feixa transcorria per damunt dels murs de tancament nord dels àmbits situats en el sector 1. 2. L’estudi de fosfats d’aquest sediment ens permetrà corroborar aquesta hipòtesi amb fermesa.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 165

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

165

ment rural que prolifera a partir de la segona meitat del segle ii aC i que perdura fins a la primera meitat del segle i aC. Així, podem establir paral·lels amb els jaciments de la Juncosa (Jorba), la Terrera (Vallbona d’Anoia), el Vilar del Met (Vilanova del Camí) i l’Escarbat d’en Ros (Jorba). Aquest augment d’assentaments s’ha pogut documentar també en la zona de la Vall de Cabrera de Mar (Maresme) (Pérez-Sala i Garcia 2002) i a la zona del Penedès (Miret, Santmartí i Santacana 1986); sempre tenint en compte les particularitats de cadascun. La desaparició de nombrosos assentaments rurals a mitjan segle i aC, creiem que a favor de les vil·les romanes s’ha pogut corroborar a la zona del Maresme (Pérez-Sala i Garcia 2002), però en el territori anoienc caldria fer estudis encarats a aquests aspectes per tal de poder determinar aquesta hipòtesi; val a dir que, en el marc cronològic en què ens centrem hi trobem les vil·les de l’Espelt (Òdena), el Pla de la Torre (Montbui), el Vilar del Met (Vilanova del Camí). Tant la Vil·la de l’Espelt com el Vilar del Met són exemples d’una continuïtat d’explotació de la zona i no pas una fundació d’una vila romana que provoca la desaparició d’un mas ibèric. Caldria, doncs, fer un estudi en profunditat d’aquestes qüestions per poder comprendre l’evolució dels assentaments rurals en la zona de l’Anoia, en un període tan complex com el dels segles ii - i aC.

3. El conjunt medieval de Sant Marc 3.1. Introducció Els resultats de les excavacions han permès documentar l’existència d’un conjunt d’època medieval format per un assentament rural i un conjunt religiós (església-necròpolis). A l’espera d’un estudi documental més exhaustiu, val a dir que la cronologia més antiga per al conjunt medieval de Sant Marc que podem apuntar se situa al 1041 (Frontera 2001). Arran de la documentació consultada en els arxius i biblioteques comarcals, sabem que, en el primer terç del segle xiii, el conjunt medieval (església i assentament rural) eren propietat de l’orde hospitalari de Sant Joan de Jerusalem, fundat en el segle xi a Jerusalem. Amb la progressiva pèrdua de les terres d’Orient, centraren les seves activitats en la península Ibèrica, i el seu objectiu principal era l’assistència als peregrins que feien el Camí de Sant Jaume i, al mateix temps, el control militar de les principals vies de comunicació, per la qual cosa rebien propietats per part del rei o dels nobles, els quals els oferien en propietat construccions ja existents, o terres per a la construcció de noves edificacions. En el cas que ens ocupa, hem pogut localitzar un títol de donació de l’any 1250, en què es diu que el lloc de Porquerisses és propietat de l’orde hospitalari de Sant Joan de Jerusalem.3 3. Document localitzat a l’Arxiu Comarcal d’Igualada.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

166

Página 166

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

La notícia més moderna sobre la propietat de les terres on es localitza el conjunt medieval, se situa cronològicament en el segle xviii.

4. Terrasses de Sant Marc 4.1. Situació El jaciment està situat en el PK17+845 de l’«Autovía de Lleida-Barcelona. CN-II, de Madrid a Francia por Barcelona, PPKK 519.5 al 539.5, tramo de Cervera a Santa Maria del Camí», en un turó conegut amb el nom de la Torre, situat al terme municipal d’Argençola (Anoia), al nord del nucli de Porquerisses. Per coordenades, la situació del jaciment és: UTM: X=371712,810 - Y=4609630,359

4.2. Descripció En aquest article presentem els plantejaments inicials 4 que estan guiant el nostre treball. Igualment oferim els primers resultats, conclusions i interrogants plantejats sobre l’excavació. L’assentament correspon a un conjunt rural concentrat d’època medieval (segles xi-xv). La disposició aterrassada del turó possibilita el màxim aprofitament del terreny a l’hora de situar els diferents elements constructius. Es confecciona una planta circular, al voltant d’anells concèntrics que creixen segons descendeix el turó, i es crea un hàbitat en terrasses, compost de cinc terrasses on es bastien els diferents habitatges.

4.2.1. Sector 1 L’excavació de la terrassa més elevada (sector 1) ha permès documentar una primera fase corresponent a una zona d’emmagatzematge cerealístic, marcat per una gran concentració de sitges, que van ser reblertes entre finals del segle xiii i principis del segle xiv. Dins d’aquest context, s’ha pogut identificar una remodelació arquitectònica de gran entitat, i s’han bastit cinc àmbits (1, 2, 3, 4 i 5) estilísticament vinculats als models arquitectònics gòtics. Tot i que només s’ha conservat la banda nord, les dimen4. Cal indicar que les hipòtesis han de ser confirmades per l’estudi exhaustiu del material documentat durant el procés d’excavació, amb què es pretén arribar a concretar-ne el funcionament i establir l’evolució cronològica de l’assentament.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 167

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

167

Figura 3. Croquis de l’assentament rural aterrassat.

sions d’aquests espais ens dissenyen grans estances fetes amb murs de pedra seca i aparell irregular. El conjunt arquitectònic format per aquests espais, exceptuant el situat a la façana sud-occidental (àmbit n. 1), mostra un caràcter d’emmagatzematge i transformació dels aliments. L’estança registrada com a àmbit 1 es diferencia de les altres per dos elements bàsics: la planta, que en aquest cas és semicircular mentre que la resta són rectangulars, i els acabats, com els paviments d’enllosat. Ambdós trets ens confeccionen una zona de major qualitat que contrasta amb la humiltat marcada per la resta del sector, on es basteixen àmbits que dibuixen un horitzó de producció i emmagatzematge de productes agraris.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

168

7/9/05

18:22

Página 168

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

Les restes conservades als àmbits 2, 3 i 4 corresponen a les plantes baixes d’edificacions on la presència d’arcades ogivals 5 marca el sosteniment d’una segona planta. El caràcter d’aquest conjunt productiu ve donat pels dipòsits on s’emmagatzemaven diferents tipus de líquids. En l’àmbit 2, recolzat a l’arcada oriental, vam localitzar un petit dipòsit de planta quadrangular, revestit amb argamassa. Es tracta d’una estructura d’emmagatzematge, construïda damunt de sis pilars que l’alçaven del nivell d’utilització de la resta de l’àmbit, ampliat posteriorment (segle xiv) per convertir-se en un dipòsit de planta rectangular. A la banda est de l’estança comentada, se situa l’àmbit 3. Es tracta d’un espai on l’existència d’elements com l’aparició de dues banquetes, al nord i l’est, i la presència d’un dipòsit, a la banda occidental, ens marca l’aprofitament d’aquest espai per a funcions similars a l’àmbit anterior. Al costat oriental localitzem restes d’una altra estança (àmbit 5) on queda manifest l’aprofitament urbanístic del terreny, que amortitza l’espai entre els àmbits 3 i 4. Aquest espai comunicava amb el que hi ha situat a la banda nord (àmbit 4) mitjançant un petit accés. A la cantonada nord-est apareixen unes escales, de les quals s’han conservat cinc graons, que donaven accés a la boca d’un dipòsit, revestit amb argamassa. Tot i que s’ha conservat seccionat, podem determinar que es tractava d’una estructura d’emmagatzematge de planta circular.

4.2.2. Sector 2 Corresponent al que s’ha localitzat a la banda nord del turó, ha permès documentar una àrea d’emmagatzematge de productes agraris i tres estances, dues d’aquestes localitzades a la façana septentrional (àmbit 6 i 7) i la tercera (àmbit 8) situada al costat oriental. Com és comú en els diversos sectors d’aquest jaciment trobem una seqüència similar pel que fa a l’ocupació del territori. Així doncs, observem en un primer moment una zona d’emmagatzematge cerealístic, pròpia d’una producció excedentària, reestructurada posteriorment amb el bastiment de les estances comentades anteriorment. Situat al nord, l’àmbit 6 correspon a una estança de planta rectangular amb un únic accés que comunicava amb l’àmbit 7, emplaçat a l’est de l’anterior. Aquest espai més oriental està format principalment per estructures muràries, situades al costat nord i est. Al costat sud-est observem una disminució de l’amplada que dóna lloc

5. L’aproximació tipològica la determinen les restes localitzades a l’àmbit 3, corresponents a l’arcada de la qual hem pogut documentar un major testimoni. L’arranjament de l’arc ens aproxima al tipus de construcció gòtica. Malauradament als àmbits 2 i 4 només s’han conservat restes dels pilars que sostenien les arcades, però la simultaneïtat cronològica que marquen aquestes estances sembla indicar que tots aquests elements constructius corresponien a la mateixa tipologia.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 169

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

169

a un passadís des d’on s’accedia a la zona central i meridional del sector, on clarament documentem l’àrea d’emmagatzematge, comentada anteriorment. La majoria de les estructures que la formaven, s’han localitzat seccionades verticalment i horitzontalment 6 per les activitats agràries portades a terme durant l’època moderna i contemporània. Dins d’aquesta gran àrea queden testimoniades les restes de dos murs orientats de manera perpendicular i sense connexió física entre ells. És possible que es tractés d’estructures que sostenien algun tipus de coberta, de la qual no s’ha conservat cap evidència. Posteriorment a aquesta primera fase constructiva i concretament en l’àmbit 6, documentem unes reformes que constituïren principalment l’aixecament d’un segon pis, sustentat per una gran arcada ogival que devia creuar la planta baixa d’est a oest. També relacionada amb aquesta reforma situaríem el reforç del mur occidental, amb l’objectiu d’un sustentament òptim del pis superior. Per acabar amb aquestes reformes només resta situar dues banquetes, una al cantó nord-oest i l’altra, al costat sud-est. A la façana oriental es construeix l’última estança del sector (àmbit 8), de la qual únicament conservem el mur oest i les cantonades nord-oest i sud-oest. Tenint en compte la dificultat que comporta una completa compressió d’aquest espai, atès el mal estat de conservació, només podem observar dues fases; la primera correspondria al mur sud i part del mur est. Després trobaríem una segona fase d’ampliació en direcció nord que deixa entreveure una possible planta rectangular de l’edifici.

4.2.3. Sector 3 La intervenció desenvolupada al sector ens ha permès observar part d’una segona àrea d’emmagatzematge, on es manifesta una combinació de sitges amb l’existència de petits retalls de planta circular destinats a la contenció de grans recipients ceràmics. A la banda occidental localitzem restes d’una altra estança on hem pogut documentar dos moments. Del primer, només s’ha pogut localitzar la cantonada nordoriental, mentre que la resta de la planta conservada és fruit d’una reforma efectuada posteriorment. Aquesta remodelació dóna pas a una construcció possiblement de planta rectangular, on es van localitzar restes d’una estructura de combustió a la banda nord-oriental de l’habitatge. Un fet que s’ha de destacar és que s’han trobat testimonis murals a la façana sudoest, que ens dibuixen l’existència d’una nova terrassa situada entre les registrades als sectors 1 i 2.

6. El fet de localitzar les estructures tan seccionades no ens permet establir una seqüència cronològica entre aquestes, de manera que desconeixem la quantitat que estava funcionant simultàniament.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

170

7/9/05

18:22

Página 170

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

4.2.4. Sector 4 La terrassa inferior ha posat al descobert quatre zones molt diferenciades: dues àrees d’emmagatzematge cerealístic,7 separades per l’aparició de grans retalls de planta circular i per una zona de taller, documentada a l’àmbit 18; i, per últim, un conjunt d’estances, situades a la banda sud i est, que confeccionen un urbanisme concentrat envoltant el turó. La primera fase, situada a la façana oriental, correspondria a l’existència d’un conjunt de cases de planta rectangular, bastides en bateria (àmbits 9, 10, 12, 13 i 22). Posteriorment les estances s’enderroquen i se’n construeixen dues de noves, de dimensions més grans (àmbits 11 i 14). La tercera fase correspon a l’últim moment de modificacions arquitectòniques on s’intueix una reducció de l’espai habitacional, i una disminució del nombre d’habitatges, moment en el qual s’observa la pèrdua de funcionalitat de l’àmbit 22 i en què possiblement només funcionaven els àmbits 11 i 14 d’aquest conjunt. A la banda sud-oriental del sector s’observa un altre conjunt d’habitatges disposats en bateria (àmbits 16, 19, 20 i 24). El moment de reforma urbanística que venim documentant a la resta de l’assentament també es manifesta en el conjunt, on observem com les estances van ser seccionades per la construcció de noves edificacions. Tot i que els testimonis que s’han conservat són molt escassos, podem determinar en aquesta segona fase la desaparició de la planta del primer moment i la construcció d’habitatges de majors dimensions, donant pas a l’aparició dels àmbits 21 i 23, com a exterior d’aquesta nova planta. Al costat oest d’aquest conjunt localitzem l’àmbit 17, del qual només s’han conservat la part nord-occidental. La intervenció efectuada ens ha permès localitzar dues fases: un primer moment, del qual s’han conservat els murs nord i oest, i una reforma posterior, moment en el qual es construeix a la cantonada nord-occidental una estructura per abocar les cendres residuals. Cal destacar l’existència de diferents estructures murals a la zona sud-occidental del sector. Corresponen a murs, molt arrasats, sense connexions físiques entre si, que no han pogut identificar-se com a parts d’un mateix àmbit. Possiblement es tractés de la continuació del conjunt d’estances, localitzat parcialment a la banda oriental, que confeccionava un urbanisme radial al voltant del turó.

7. La situada a la façana més occidental correspon a la continuació de la segona àrea d’emmagatzematge documentada al sector 3.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 171

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

171

4.3. Valoracions finals Tot i la dificultat de definir les característiques de l’assentament, ja que el conjunt es perllongava originàriament més enllà dels límits que presenten els vestigis visibles en l’actualitat, creiem que podria correspondre a un poblament rural concentrat. Es devia tractar d’un conjunt d’emplaçament estratègic i totalment adaptat a la morfologia d’un turó, situat al nord d’una important via de comunicació que connectava la costa amb l’interior. Fruit del que hem descrit fins ara, convindria entrar en una sèrie de consideracions preliminars que caldria prendre amb les reserves necessàries, donat que l’estat actual de la investigació arqueològica de l’assentament es troba en una fase inicial. El moment fundacional de l’assentament, corresponent al segle xi, s’emmarca dins d’una conjuntura de dos grans canvis; d’una banda, l’arqueologia i la documentació mostren un pas del model de poblament dispers vers un nucli de poblament concentrat (Soler i Sala 2003, 70) i, d’altra banda, coincideix amb la repoblació de la zona d’Argençola, que afavoreix la vinguda d’una comunitat camperola que s’establirà en aquests assentaments (Sabaté 1992, 176). Tot i que, fins al moment, no s’han pogut establir clarament les diferents fases de l’assentament, es pot apreciar aquest primer moment (segle xi) destacat per l’existència de les àrees d’emmagatzematge comentades als sectors 2, 3 i 4 i una ocupació poblacional, delimitada al peu del turó (sector 4). La importància d’aquestes zones d’emmagatzematge es manifesta en la trobada de 203 retalls de planta circular destinats a l’emmagatzematge de productes cerealístics. Aquest sistema combinava dues solucions diferents: les sitges 8 i els forats per encaixar al seu interior grans tenalles. La distribució d’aquestes ens permet observar tres zones de concentració (sector 2, 3 i 4) on es marca l’absència d’estructures habitacionals que possiblement corresponguessin a espais oberts amb alguna construcció que sostingués una coberta parcial. Creiem que podria tractar-se de diferents patis on, principalment, es desenvolupaven tres funcions: d’emmagatzematge de la producció agrària, majoritàriament excedent cerealístic; d’element de distribució urbanística, a partir del qual es basteixen els espais habitacionals al voltant del turó, i de zona de pas, a partir de la qual es dóna accés als altres espais d’aquestes plataformes. L’alta quantitat d’aquestes estructures, no només ens indica la importància del consum de cereals dins del patró alimentari de la societat medieval, sinó que les

8. L’àmplia documentació recollida sobre les sitges ha permès observar un ampli ventall sobre els tractaments que es donaven a dites estructures. S’ha documentat l’acabat que rebien per impermeabilitzar el seu contingut; amb revestiment d’argamassa, o bé arrebossant les parets amb argiles; altres estructures ens documenten reparacions mitjançant la construcció dels murs que reforçaven les parets de les sitges i, finalment, cal destacar-ne d’altres, on s’observa un reaprofitament com a estructures de combustió.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

172

7/9/05

18:22

Página 172

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

dades documentals de la zona anoienca, pròxima a les comarques segarrenques, apunten un lleuger predomini dels conreus de camps de cereals (Sabaté 1992, 213) sobre la resta dels conreus que dissenyaven la dieta medieval, com la vinya i l’olivera. El conjunt estudiat ens ha atansat a una comunitat d’economia agrícola, on les grans quantitats d’estructures per contenir productes agraris, denoten la importància del conreu cerealístic que, associat a les tasques de recollida i transformació dels aliments, mostren una agricultura diversificada, pròpia d’una economia d’autosuficiència (Ocaña i Subirana 1998, 125) Les dades aportades pel jaciment continuen en la línia de la majoria dels assentaments rurals d’època baixmedieval, els quals indiquen una importància de la vida agrària d’aquestes comunitats, complementada per la ramaderia. Aquesta queda testimoniada en les restes faunístiques que, juntament amb els diferents materials (així com els elements ceràmics o els metàl·lics), eren abocades a l’interior de les sitges, formant part del seu rebliment. Les estructures habitacionals que confeccionaven l’urbanisme originari de l’assentament, corresponen a habitatges d’una única planta, amb les parets fetes amb pedres poc treballades, unides amb argila i sense morter. Constaven d’una habitació i diversos d’aquests habitatges tenien una llar adossada a una de les parets, sitges, tenalles encastades on s’emmagatzemava aigua i dipòsits de cendres, molt freqüents a l’època medieval per transformar-les en lleixiu. Posteriorment, entre les acaballes del segle xiii i principis del segle xiv,9 podem documentar diverses reformes arquitectòniques, de gran entitat, amb caràcter de producció i transformació dels aliments. Es construeixen les estances situades a les terrasses documentades als sectors 1 i 2, de millors acabats que les anteriors. D’aquest canvi qualitatiu es podria destacar, des d’un punt de vista constructiu, d’una banda els paraments que, a diferència dels aparells totalment irregulars de les construccions originàries, mostren una abundància de pedres escairades. Un altre canvi destacable és l’aparició d’edificis de doble planta, sostinguda per l’existència d’arcades ogivals. Des d’un punt de vista funcional, podem destacar una mutació, com hem comentat anteriorment, vers unes activitats de producció i transformació dels productes alimentaris. Es marca una evolució tecnològica amb la construcció de diversos dipòsits, impermeabilitzats per a l’òptim emmagatzematge de diferents tipus de líquids. En aquest mateix segle xiv, el jaciment torna a endinsar-se en un altre moment de reformes arquitectòniques. En aquesta ocasió, els canvis van units a unes transformacions socials que immergeixen Catalunya en un període de moltes convulsions. Els efectes desastrosos de les grans pestes, combinats amb una posterior gue9. Els materials recuperats a l’excavació permeten una datació en època baixmedieval avançada, a finals del segle xiii i principis del segle xiv, marcada per la presència de ceràmica decorada amb l’estil valencià; estil de Paterna i Manisses.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 173

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

173

rra civil, van fer que durant els segles xiv i xv es documentin moltes reformes arquitectòniques i urbanístiques (Frontera 2001, 216) Dins d’aquesta delicada conjuntura social, on clarament hi ha una davallada demogràfica, es documenta una reducció de l’espai habitacional, la disminució del nombre d’habitatges situats a la terrassa inferior, a peu del turó, i la construcció d’espais de dimensions més grans. Finalment, al segle xv observem un abandonament del turó, moment a partir del qual creiem que la població s’estableix a la plana, al costat del camí ral, indret on s’assenta l’actual municipi de Porquerisses. Aquest canvi d’emplaçament coincideix amb l’evolució de molts poblats que a les acaballes de l’època baixmedieval s’estableixen a banda i banda d’una via de comunicació, corresponent al resultat del progressiu abandonament dels assentaments en altura (Soler i Sala 2003, 85). El model d’assentament definit pel conjunt estudiat, situat originàriament a la banda nord d’aquest espai de circulació, amb el posterior canvi d’emplaçament a la plana, ens obliga a considerar el replantejament de la presència del camí ral com un pol d’atracció capaç de generar per si sol processos de nucleació de població. Per concloure, caldria indicar que el conjunt format pel nucli poblacional, normalment a peu del turó, juntament amb l’estructura religiosa, situada en una cota inferior, a la banda oriental, reprodueixen una evolució molt freqüent al model d’assentament documentat a Catalunya entre els segles xi-xv (Conjunt 2000, 348). Així doncs, la morfologia del conjunt ens reforça la subtil gestió i els mecanismes de control desenvolupats pel poder feudal vers les comunitats camperoles, mitjançant la construcció d’una església com a eix de control del seu desenvolupament.10

5. L’església - necròpolis de Sant Marc 5.1. Situació L’església de Sant Marc es troba situada en el PK 17+900 de l’autovia de Lleida a Barcelona, N-II, de Madrid a França, tram Cervera - Santa Maria del Camí, en un turó conegut amb el nom de Sant Marc, en el terme municipal d’Argençola (Anoia), prop del nucli de Porquerisses. El jaciment ocupa tota la part superior del turó (església) i les vessants sud, est i oest (necròpolis). 10. Dins d’aquest programa de gestió i control del territori, caldria determinar el paper del molí d’Albarells, situat a la banda sud-oriental de l’assentament, com a implantació d’un monopoli sobre els serveis comunitaris. Els resultats arqueològics pretenen conjugar-se amb els documents per poder arribar a determinar el patró de control i gestió territorial dut a terme a l’assentament.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

174

Página 174

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

Figura 4. Planta de l’església de Sant Marc.

Per coordenades, la situació del jaciment és UTM: X= 371540 – Y= 4609800. L’altitud sobre el nivell del mar és de 567 metres.

5.2. L’església de Sant Marc Les tasques arqueològiques es van orientar a l’excavació en extensió de l’interior de l’església. A partir dels resultats obtinguts, s’han pogut establir un total de sis fases constructives diferenciades. La primera (Fase I) correspon a la construcció d’una petita església romànica, de planta rectangular orientada est-oest, amb l’absis situat en l’extrem est i la porta d’entrada a migdia. En la zona de l’absis, s’han pogut observar dos moments diferents de construcció de l’altar; en el primer, aquest es troba situat en la mateixa cota que el sòl de circulació de l’església, consistent en un paviment de terra batuda i calç. I en el segon, es produeix la diferenciació entre la zona de l’altar i la


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 175

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

175

zona de la nau, mitjançant la construcció d’una plataforma d’uns 20 cm d’alçària. El paviment d’aquest moment en la zona de la nau consistiria en un terra enllosat. La localització d’un diner de Jaume I en la base de construcció de l’altar ens permet establir una cronologia post quem per a l’inici d’aquesta fase que se situa a mitjan segle xiii. El moment d’ampliació del recinte sacre en direcció nord marca l’inici del que considerem com a Fase II. Aquest procés es duu a terme mitjançant el desmuntatge del mur nord de la planta romànica i procedint a la construcció d’un annex, duplicant així l’espai disponible a l’interior de l’església. En aquest nou espai s’erigeix una petita capella amb altar, al costat de l’absis romànic, el qual pateix un seguit de reformes, com ara l’elevació de la zona de l’altar uns 40 cm, la qual cosa provoca la construcció d’un seguit d’esglaons per tal de poder facilitar-hi l’accés. Aquest, també és objecte de remodelació, ja que l’engrandeixen afegint-hi una filada més d’amplada. Les monedes documentades en els nivells de construcció d’aquesta reforma, un ardit de Felip III i una pugesa de Lleida, permeten situar cronològicament aquesta fase entre finals del segle xvi i principis del segle xvii. Establim com a tercera fase (Fase III) el període en el qual entra en funcionament l’església ja ampliada, amb un paviment enllosat en la zona de circulació, una escala per poder accedir a la zona de l’altar. Quant a cronologia, coincideix amb la de la fase II, ja que una fase respon a uns paràmetres constructius i l’altra a uns d’utilització. Un seguit de reformes en la zona de l’absis, que anirien enfocades a reforçar la importància simbòlica de la zona de l’altar, ens permet determinar una quarta fase (Fase IV). Així, es procedeix a la delimitació de l’espai d’accés a l’altar mitjançant la construcció d’uns murs encofrats que restringeixen l’accés a un metre d’amplada. De retruc, això provoca una reforma en els esglaons que faciliten l’accés i en la plataforma on es troba situat l’altar. A més, es procedeix a la realització d’un paviment enguixat en la zona de la nau. La trobada d’un ardit de Felip III en el terra de preparació de la nova pavimentació ens permet situar cronològicament aquesta fase a mitjans del segle xvii. Una nova pavimentació del sòl de l’església ens permet establir una cinquena fase (Fase V), que per cronologia relativa situem en la segona meitat del segle xvii. Cal assenyalar que, en els treballs arqueològics, s’ha recuperat un diner de Joana i Carles que ens aporta una cronologia de fabricació que se situa entre el 1523 i el 1556, però cal tenir present que aquest tipus de moneda pot arribar a circular fins a l’època de Felip IV. Finalment, l’última fase correspondria al moment d’abandó de la zona de culte i el seu posterior deteriorament i enderroc (Fase VI), el qual podem situar cronològicament a finals del segle xvii o principis del segle xviii. Cal destacar l’existència d’un element arquitectònic del qual no s’ha pogut esbrinar el moment de construcció: es tracta d’un contrafort situat en la paret sud de l’església romànica. El qual suposem, per paral·lels amb altres esglésies de la zona com Sant Jaume Sesoliveres (Resultats 1996), que es podria haver construït en els


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

176

Página 176

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

segles xiv o xv, amb motiu dels importants terratrèmols que va patir la zona, que varen malmetre moltes de les edificacions existents. Es pot observar clarament com ens trobem una notable diferència entre la Fase I i la resta de fases, les quals se situen cronològicament en el segle xvii. Aquesta diferència rau en el fet que les tasques d’ampliació de l’església (Fase II) comporten un rebaix que malmet els paviments anteriors, dels quals n’hem pogut recuperar algunes restes en certs punts situats sota les banquetes de la Fase II.

5.3. Necròpolis de Sant Marc L’excavació de la sagrera de l’església de Sant Marc, va posar de manifest l’existència d’una necròpolis situada en les vessants sud, est i oest del turó, ben delimitada en extensió per la morfologia del terreny. Aquest aspecte és el que permet entendre que en una superfície de reduïda extensió s’hagin pogut documentar 350 tombes, ja que les tasques arqueològiques han evidenciat un alt índex de concentració de sepultures. Això es posa de manifest en les zones properes a l’església, on trobem una potència d’enterraments que en alguns casos arriba fins a 1,20 m. Aquest fet, que implica una contínua utilització de l’espai d’enterrament, com-

Figura 5. Tipus de tombes a l’església de Sant Marc.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 177

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

177

porta que les sepultures es tallin les unes a les altres constantment, i que compliquin, així, el procés d’excavació. Aquest alt índex de concentració de tombes obeeix clarament a una delimitació de l’espai sacre (sagrera) el qual devia ocupar tot el turó. Hem establert una tipologia d’enterraments centrant-nos en les diferències morfològiques i constructives observades en el procés d’excavació de les sepultures de la necròpolis de Sant Marc.

5.3.1. Tipus I Sepultura antropomorfa amb coberta de lloses. Aquest tipus representa el 3% dels enterraments localitzats. Una de les raons d’haver localitzat un nombre reduït d’aquest tipus de sepultures pot ser l’elevat grau de concentració de tombes, la qual cosa hauria facilitat la destrucció de part d’aquesta varietat tipològica. Trobem paral·lels d’aquestes construccions a la necròpolis de Vilallonga, en l’excavació de l’església de Sant Martí de Lleida, concretament amb el tipus Ia (Excavació 1991).

Tipus IIIb 2 %

Tipus II 1 % Tipus IIIc 1 %

Tipus I 3% Tipus IIIa 4%

Indeterminada 8 %

Tipus IVb 11 %

Tipus IVa 70 %

Figura 6. Tipologia de les tombes.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

178

7/9/05

18:22

Página 178

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

5.3.2. Tipus II Aquesta denominació respon a les tombes de lloses, les quals apareixen disposades horitzontalment a la coberta i, verticalment, en els laterals, els peus i la capçalera de la tomba. Aquest tipus de sepultures representen l’u per cent del volum d’enterraments de la necròpolis. Aquesta tipologia la trobem present a la necròpolis de Vilamajor, a l’Esquerda (Ollich i Raurell 1989), a Santa Creu de Joglars (Padilla 1982), a Sant Martí de Lleida (Excavació 1991).

5.3.3. Tipus III En aquesta tipologia hi situem les sepultures de fossa simple que presenten algun tipus de coberta. Atesa la varietat d’aquestes, hem considerat necessari l’establiment d’unes variants; així, el tipus IIIa correspondria a la fossa simple amb coberta de lloses. Aquesta tipologia representa el 4% dels enterraments, en trobem exemples a l’església de Sant Quirze de Pedret (Investigacions 1995), similars al tipus 1 de Sull. Trobem paral·lels més propers a Sant Pere Castellfollit del Boix, Sant Marçal de Relat (Bages 1995). Les sepultures de fossa simple amb dues lloses verticals paral·leles a l’altura del crani i coberta de lloses suposen una altra variant (IIIb), la qual representa el 2% del volum de tombes excavades. El tipus IIIc correspon a una fossa simple amb una coberta de petites pedres. Aquest tipus de tomba suposa un 1% del total de les sepultures documentades. Hem localitzat paral·lels quant a aquesta tipologia en les excavacions de Sant Quirze de Pedret (tipus IV) i a Sant Sebastià de Sull (Riu 1986-87).

5.3.4. Tipus IV Formen part d’aquesta tipologia aquelles sepultures de fossa simple sense cap tipus de coberta, de les quals podem establir dues variants: el tipus IVa (70% del total), que correspon a les que presenten una planta trapezial, i el tipus IVb que són aquelles que mostren una planta el·líptica (11% del total). D’aquesta tipologia, se’n poden trobar paral·lels arreu de Catalunya. La problemàtica principal a l’hora d’establir una tipologia d’enterraments d’aquesta necròpolis és la seva cronologia, problema habitual en la majoria de necròpolis del país. La manca de materials que puguin aportar alguna referència temporal, obliga a centrar-se en les relacions estratigràfiques entre les sepultures i els elements arquitectònics, i en la recerca de paral·lels en d’altres necròpolis. Mitjançant aquestes dues vies, hem pogut determinar que les tombes antropomorfes amb coberta de lloses (tipus I), presenten una cronologia anterior a la que ens aporta la Fase I documentada en el procés d’excavació de l’església, ja que els treballs arqueològics han posat al descobert l’existència d’una sepultura d’aquestes característiques que es dis-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 179

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

179

posa per sota de l’absis de l’església. Això implica que va ser feta amb anterioritat a la construcció arquitectònica, fet que ens permet establir una cronologia ante quem que se situaria entre finals del segle xii i inicis del segle xiii. Pel que fa referència a l’establiment d’una cronologia inicial, cal tenir en compte que es tenen notícies de l’existència de l’assentament rural associat a aquest conjunt d’església – necròpolis de Sant Marc cap al 1041, és versemblant creure que les tombes corresponents al Tipus I podrien tenir aquesta mateixa cronologia inicial de mitjan segle xi. L’adscripció cronològica de les tombes de lloses (Tipus II) ens situa en els segles xiii i xiv. Cronologia similar a la que es documenta en l’excavació de Sant Martí de Lleida (Excavació 1991). En canvi, presenta diferències amb la proposta cronològica per a aquest tipus de tombes en els jaciments de Santa Creu dels Joglars i a l’Esquerda. Les sepultures de fossa simple amb algun tipus de coberta (Tipus III) comparteixen la mateixa cronologia que el Tipus II, tot i que a Castellfollit del Boix les situen entre els segles xi i xiii (Bages 1995). Cal assenyalar que a bona part de Catalunya presenten una cronologia més antiga (segles ix-x), tot i que també s’han documentat exemples amb cronologies molt tardanes semblants a les que s’extreuen de les excavacions de Sant Marc. Les sepultures de fossa simple sense coberta (Tipus IV) s’adscriuen en un marc cronològic molt dilatat, per tant, les podem trobar contemporàniament a la resta de tipologies descrites amb anterioritat. Així, doncs, podem establir un ventall cronològic força ampli que oscil·laria entre mitjan segle xi i finals del segle xvii. 5.4. Estructures de l’edat del bronze Cal destacar l’existència de dues sitges amb materials que cronològicament ens situen a l’edat del bronze. La localització d’aquestes estructures permet entreveure l’existència d’un jaciment d’aquesta època situat en aquest turó, el qual fou destruït en el moment en què fou construïda l’església romànica. Val a dir que, per tal de procurar un millor assentament de l’estructura arquitectònica, es va procedir a l’anivellament del terreny, retallant, així, l’estrat en el qual s’han localitzat les dues sitges de l’edat del bronze. 5.5. Valoracions finals El material numismàtic recuperat durant el procés d’excavació (un total de 63 monedes) ens permet establir una cronologia molt clara que se situa entre els segles xiii i xvii 11 i reforça la datació obtinguda en les diverses fases evolutives de l’església. 11. La classificació numismàtica ha estat duta a terme per Maria Clua (Gabinet Numismàtic de Catalunya).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

180

7/9/05

18:22

Página 180

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

Les cronologies finals aportades per la necròpolis i l’església coincideixen plenament, i marquen un període d’abandonament datable entre finals del segle xvii i principis del segle xviii. En canvi, les cronologies aportades per datar l’inici d’utilització de la zona del turó difereixen amb escreix. La necròpolis aporta una cronologia més antiga que la que s’ha pogut documentar per a l’església romànica. Això ens fa plantejar dues hipòtesis, la primera de les quals apunta la possibilitat de l’existència d’una edificació anterior utilitzada com a zona de culte, la qual podria ser de fusta, fet pel qual s’explicaria la construcció d’una estructura més sòlida com seria l’església romànica documentada en el procés d’excavació. Un fet similar es planteja en el jaciment de l’Esquerda (Experimentació 1998). La manca d’indicis de l’existència d’una estructura anterior podria explicar-se per l’anivellament dut a terme en el moment de construcció de l’església romànica, el qual hauria destruït tant les restes del jaciment de l’Edat del Bronze com també les reminiscències d’una estructura de culte anterior menys consistent estructuralment. A més, cal tenir present la referència documental que situa l’existència d’un assentament rural a Porquerisses l’any 1041 (Frontera 2001), per tant, és factible suposar l’existència d’un lloc de culte coetani a mitjan segle xi. D’altra banda, una segona hipòtesi que s’ha de tenir en compte planteja la possible existència d’una zona d’enterrament sense cap estructura arquitectònica relacionada, sobre la qual es construiria un centre de culte per tal de cristianitzar-la (Ollich i Raurell 1989). Ambdues hipòtesis són versemblants, haurem d’esperar un estudi documental més exhaustiu per tal de poder inclinar-nos cap a l’un o l’altre plantejament. Un altre aspecte que s’ha de destacar és l’evolució tipològica de les tombes. És a dir, trobem una successió cronològica de les sepultures en què s’evidencia el pas de les tombes excavades a la roca cap a les tombes de lloses, i el pas d’aquestes cap a les fosses simples. Aquesta successió presenta analogies amb altres jaciments com a l’Esquerda, Santa Creu dels Joglars, Sant Martí de Lleida i Santa Maria de Viladordis (Bages 1995). Amb aquesta darrera hi trobem una plena coincidència cronològica (Excavació 1991), en canvi, amb les dues primeres es produeix una clara coincidència en el procés evolutiu, però hi trobem algunes diferències cronològiques que corroboren la dificultat d’establir un marc cronològic clar a escala general. Les tasques d’excavació han permès entreveure la possible existència d’una zona d’enterraments infantils que se situaria prop de la zona de l’absis, tot i que això no implica que no es trobin enterraments infantils fora d’aquesta zona. També caldria apuntar la possible existència d’agrupaments familiars, tot i que caldria esperar els resultats dels estudis antropològics per poder-ho afirmar amb rotunditat. Hem pogut documentar evidències dels ritus mortuoris, la recuperació de restes de teixits i nombroses agulles de cap, i les dades antropològiques preliminars, permeten pensar en la pràctica funerària consistent en el rentatge i embolcallament del difunt amb robes i draps de tipus diferents (Riu 1982).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 181

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia n-ii. Can Rossó i Sant Marc

181

6. Bibliografia Can Rossó Hostal 2002. Cela, X.; Zamora, D.; Revilla, V. (2002) «El jaciment de l’Hostal (Cabrera de Mar, Maresme)». Laietania, 13. Mataró. Ceràmica 2000, La ceràmica de vernís negre dels segles II i I aC: centres productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica. Taula rodona, Empúries 1998. Font, G.; Mateu, J.; Pujadas, S.; Rueda, J. M.; Tura, J. «Can Pons. La tipificación de un hábitat ibérico disperso». Revista de Arqueologia, 179. Jimènez Marzo, M.; Serra i Garcia, J. (1997) Memòria de les excavacions arqueològiques en el jaciment de Sobre la fàbrica de La Fou (Vallbona d’Anoia). Miret, M.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1986) La evolución y el cambio del modelo de poblamiento ibérico ante la romanización: un ejemplo. Los asentamientos ante la romanización. Madrid, pàg. 79-88. Pérez-Sala, M.; García, J. (2002) «El jaciment arqueològic del mas Català. Un assentament rural d’època ibèrica situat a la vall de Cabrera de Mar». Laietania,13. Mataró Conjunt medieval Bages 1995. Daura, A.; Galobart, J.; Piñero, J. L’arqueologia al Bages. Manresa, 1995, pàg. 223-224. (Monogràfics del Centre d’Estudis Bagencs; 15) Catalunya Romànica (1992). Catalunya Romànica. Vol. 19: El Penedès i l’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Conjunt 2000. Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J. «El conjunt del castell i l’hàbitat fortificat del Camp dels Moros de la Codina (Pinell, Solsonès)». Actes del I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Barcelona: ACRAM, pàg. 338-349. Excavació 1991. Gallart, J., Giralt, J., Miró, J., Vives, E. L’excavació de l’església de Sant Martí de Lleida. Lleida, 1991. (Monografies d’Arqueologia Urbana; 3) Experimentació 1998. Ollich, I.; Rocafiguera, M.; Ocaña, M. Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1991-1994. Barcelona. (Monografies d’Arqueologia Medieval i Postmedieval; 3) Frontera 2001. Biosca, E; Vinyoles, T.; Xortó, X. Des de la frontera. Castells medievals de la Marca. Barcelona: Fundació Castellet del Foix i Edicions UB, 2001. Investigacions 1995. López Mullor, A.; Caixal Mata, A. Investigacions arqueològiques i històriques al Berguedà (II). Sant Llorenç prop Bagà. Sant Quirze de Pedret.. Barcelona. (Quaderns científics i tècnics; 6) López Mullor, A. (1983-84) «Excavaciones medievales en las comarcas de Barcelona». Empúries, 45-46. Barcelona, pàg. 246-268. Menna, 1995. Roig, J.; Coll, J. M.; Molina, J. (1995) L’església vella de Sant Menna. Sentmenat: del segle V al XX, 1.500 anys d’evolució històrica. Sentmenat.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

182

7/9/05

18:22

Página 182

Esteve Nadal, Sonia Pascual, Núria Villena

Ocaña i Subirana, M. (1998) El món agrari i els cicles agrícoles a la Catalunya Vella (s. IX-XIII). Barcelona: Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona. Ollich, I.; Raurell, S. (1989) «Tombes de llosa als turons de la Plana de Vic: una població alt-medieval per cristianitzar?». Acta Historica et archaeologica Mediaevalia, n.10. Barcelona: Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, pàg. 223-250. Padilla, J. I. (1982) «La necròpolis de Santa Creu de Joglars (Osona), Necròpolis i sepultures medievals a Catalunya». Acta Historica et archaeologica Mediaevalia, Annex 1. Barcelona: Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, pàg. 155-176. Resultats 1996. López Mullor, A.; Fierro Macia, X.; Caixal Mata, A. «Resultats de l’excavació a l’església de Sant Jaume Sesoliveres (Igualada, Anoia)». Acta Historica et archaeologica Mediaevalia, n. 16-17. Barcelona: Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, 1996, pàg. 267-290. Riu, M. (1982) «Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya, a Necròpolis i sepultures medievals a Catalunya». Acta Historica et archaeologica Mediaevalia, Annex 1. Barcelona: Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, pàg. 29-57. Riu, M. (1986-87) «El monestir de Sant Sebastià del Sull al municipi de Saldes. Tercera part: darreres campanyes d’excavacions arqueològiques i conclusions generals». Urgellia, VIII, pàg., 151-210. Sabaté, F. (1992) «Estructura socio-econòmica de l’Anoia (segles x-xiii)». Acta Historica et archaeologica Mediaevalia, n. 13. Barcelona: Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, pàg. 175-238. Soler i Sala, M. (2003) «Feudalismo i nucleació poblacional. Processos de concentració de l’hàbitat al comtat de Barcelona entre els segles x i xiii». Acta Historica et archaeologica Mediaevalia, n. 23. Barcelona: Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, pàg.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 183

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a El Bahnasa, província de Minia, Egipte JOSEP PADRÓ, EVA SUBÍAS, MAITE MASCORT, NÚRIA CASTELLANO I HASSAN IBRAHIM AMER

Durant la dinastia XXVI (664-525 aC) a Egipte hi va haver tres grans centres que ens han deixat necròpolis molt importants. La ciutat de Sais, al Delta, era la capital del Doble País i com a tal, l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat eren admirats per tots els viatgers. Malauradament, l’augment del nivell de la capa freàtica i els problemes que això comporta n’han dificultat l’excavació. Una mica més al sud hi ha la ciutat de Memfis, la primera capital de l’Egipte unificat. Aquí es van enterrar molts nobles al costat dels centres funeraris d’altres èpoques per tal de mostrar el seu respecte i el lligam amb els seus avantpassats. Finalment, hi havia la ciutat de Tebes, que competia amb Sais en importància especialment durant la primera meitat de la dinastia, amb les tombes de poderosos funcionaris. I és en aquesta època quan els faraons tornen a mostrar un interès en la zona dels oasis, especialment el de Bahariya a Oxirinc, per la seva posició estratègica en relació amb la xarxa viària cap als oasis del desert occidental. Al jaciment d’Oxirinc les restes més antigues documentades arqueològicament són d’època saïta i corresponen a l’anomenada necròpolis alta. Aquestes restes ens permeten conèixer els costums religiosos d’aquest període, l’aspecte funerari i les creences que van lligades al món de la mort.

1. Característiques religioses Durant tota la Baixa Època i especialment a la dinastia XXVI es produeix un augment de les mostres de devoció i culte als animals sagrats. De tots aquests, el toro Apis, els gats i els ocells eren els més populars. A Oxirinc hi ha referències a una ne-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

184

7/9/05

18:22

Página 184

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

cròpolis de peixos, de la qual no es té constància arqueològica. La presència en el mercat d’antiguitats d’exvots de bronze en forma de peix oxirinc i mòmies procedents de la zona es pot deduir que hi devia haver una necròpolis o un amagatall a la zona. Els peixos momificats podien tenir senyals d’evisceració i estar reomplerts de fang o es posaven en natró i els embolicaven. La major part d’informació religiosa d’Oxirinc s’ha obtingut de les seves necròpolis, que s’estenen a l’oest de la ciutat antiga, a partir del límit de la zona desèrtica amb la zona de vegetació. La ciutat ha estat visitada per viatgers i exploradors moderns, des de l’expedició napoleònica. Però ja a l’antiguitat tenim constància de la visita a la necròpolis de personatges que volien honorar la memòria dels difunts enterrats a l’antiga Per-medjed. La tomba més monumental fins ara excavada, que es coneix pel número 1, ens ha proporcionat diversos grafits. A la banda est i oest del final del pou hi ha dos grafits de color vermell, record d’un visitant d’època de Cleopatra (probablement la VII) escrits en demòtic. A l’interior de la tomba també hi ha grafits, com podem veure a la llinda de la sala 3, que és la cambra funerària principal. Un altre grafit en demòtic adverteix del perill de tocar el tresor, en un intent de preservar l’aixovar del difunt. La mateixa tomba número 1 (figura 1) ens proporciona una mostra d’una de les característiques d’aquesta època que fa referència als antropònims dels egipcis. A la sala 1, orientada est-oest hi ha dues portes d’accés que donen a dues sales. A la llinda de la porta que obre a la sala 5 hi ha un grafit en negre amb el nom de Uahibre. Més a l’interior, a la sala 7 es van recuperar dos sarcòfags, un dels quals amb una inscripció jeroglífica que posava Uahibre dins d’un cartutx. Els faraons saïtes, amb l’afany de legitimar-se i relacionar-se amb els grans sobirans d’èpoques passades, incorporaven a la seva titulatura el nom d’algun dels seus avantpassats més cèlebres. I els personatges privats prenien algun dels noms del faraó contemporani com a part del seu propi nom. El nom de Uahibre formava part de la titulació de dos faraons de la dinastia XXVI, Psamètic i Àpries i en concret en època d’aquest últim es va posar de moda encerclar-lo dins d’un cartutx reial. Aquest fet ha ajudat a datar la tomba sota el regnat del faraó Àpries. A Oxirinc s’han fet treballs d’excavació per part dels buscadors de papirs Grenfell i Hunt i de Flinders Petrie. Però els resultats més significatius anteriors a les excavacions de la nostra missió procedeixen de les campanyes arqueològiques del Servei d’Antiguitats d’Egipte, centrades en els sectors 1 i 2, després de comprovar que es produïen saquejos per part d’excavadors clandestins. Les tombes que es van descobrir corresponien a època saïta i del seu estudi es poden desprendre una sèrie de característiques arquitectòniques relacionades amb els conceptes religiosos i funeraris. Els saquejos per part de lladres eren molt freqüents a l’antiguitat i per aquesta raó, les tombes de la dinastia XXVI van ser dissenyades per intentar frenar aquests robatoris. La tomba s’envolta d’un mur de tancament, generalment de tovot, que acostuma a estar destruït en l’actualitat. Per poder accedir a l’interior es construïa un pou a força profunditat per impedir-hi l’accés i que implicava un esforç molt gran per protegir


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 185

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

185

Figura 1. Interior de la cambra 3 de la Tomba saïta número. 1. Detall de les decoracions del sostre i de les parets.

el mort. La protecció física anava acompanyada de la protecció simbòlica, representada per l’orientació de la tomba. A l’època saïta les tombes es poden orientar nord-sud o est-oest, però l’accés a la cambra funerària es fa sempre per la zona dels peus del difunt. No és d’estranyar que les parets situades prop dels peus i a l’entrada de la cambra portin una sèrie fórmules per impedir l’entrada dels mals esperits i dels lladres. On es poden comprovar les creences religioses amb més profunditat és en el programa decoratiu de les tombes. Els textos escollits i el lloc on estan col·locats demostren una sistematització i una concepció precisa del món de la mort a la dinastia XXVI. Per raons religioses, els murs de la cambra funerària i els sarcòfags portaven inscripcions i escenes. Els textos funeraris més populars eren el Llibre dels Morts, tot i que, coincidint amb un corrent arcaïtzant que es produeix en aquesta època, són utilitzats els antics Textos de les Piràmides i els Textos dels Sarcòfags. Les llistes d’ofrenes i, excepcionalment, escenes religioses completen el repertori iconogràfic. A la necròpolis alta, la tomba número 1 és la que ofereix més quantitat i qualitat a l’hora d’analitzar la seva decoració. Aquest complex subterrani format per set cambres amb volta i accessibles per un pou de planta quadrada amb una profunditat de 4,20 metres, era una tomba familiar on només la cambra 3 té restes de pintura. Els murs nord, oest i sud presenten textos jeroglífics d’àmbit funerari i imatges del difunt presentant ofrenes als déus.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

186

7/9/05

18:22

Página 186

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

En aquesta època la cambra funerària s’assimila a un sarcòfag amb la part superior com un cel identificat amb la deessa Nut. El sostre de la tomba està pintat com un firmament blau amb estrelles grogues de cinc puntes. Els estels eren els «seguidors d’Osiris», el déu dels difunts. També se’ls anomenava «els habitants de la Duat», que era el regne dels morts per als antics egipcis, ja que es creia que els difunts sobrevivien als estels. La possibilitat de continuar vivint entre les constel·lacions nocturnes era el desig de molts egipcis i la raó de l’ornamentació de les tombes amb una volta celest. Les inscripcions parietals, pintades a la cambra del sarcòfag, estan en mal estat de conservació i es troben en procés d’estudi. A simple vista es pot deduir que a la paret oest hi ha els noms i títols del personatge i hem pogut localitzar el nom d’Oxirinc escrit en jeroglífics i ortografiat Per-medjed. A les parets nord i sud hi ha escrita la fórmula de les ofrenes i apareix el difunt fent ofrenes. Aquesta cambra allotjava un sarcòfag de granit gris que es trobava sota el paviment, inscrit amb textos jeroglífics per protegir el difunt. Aquest tipus de sarcòfag de pedra és una mostra d’aquest estil arcaïtzant, ja que estaven en ús durant l’Imperi Antic. El constructor d’aquesta tomba és també el propietari del sarcòfag de pedra, on podem llegir el seu nom: Het, profeta de Tueris, profeta de Bastis, profeta dels santuaris divins, noble i príncep, fill de la dama Taixeritkhonsu. Un estudi de la tipologia del sarcòfag ens acosta a l’ideal saïta de bellesa i a les fórmules de protecció que prenien. El rostre és una imatge idealitzada, amb la línia de cosmètic i cella en relleu i la boca amb un somriure lleuger. La perruca té estries verticals que reposen al pit dividit en dues bandes verticals i orelles descobertes. La barba apareix trenada i corbada a la punta, segons la manera típica de les representacions d’Osiris, déu dels morts. D’aquesta manera, el difunt arribava a assimilar-se a la divinitat. Al pit porta un collaret usekh amb 2 caps de falcó a l’alçada de l’espatlla. Al centre, sota l’usekh hi ha la deessa Nut amb el disc solar i braços alats oberts en un gest de protecció: a les mans porta plomes de maat (com a continuïtat del que apareix a l’Imperi Nou). A cada costat de la deessa apareix Het de genolls davant de diferents genis: Ptah-Tenen a la seva dreta i a l’esquerra Nehebka (agatosdaimon del nomos XIX) amb unes columnes de jeroglífics amb els noms dels genis. Sota la deessa hi ha 5 columnes de textos que podrien ser del Llibre dels Morts i al final de cada columna hi ha representada la divinitat a la qual es refereix la fórmula. Hi ha dos fills d’Horus en forma humana a cada costat: a la dreta Amset i Duamutef i a l’esquerra, Qebsenuf i Hapi, juntament amb Anubis i altres genis. Als peus hi ha representats dos genis amb cap d’animal i ganivets a les mans, que vigilen les portes d’entrada i protegeixen el difunt dels perills. La lleona Menet, senyora de l’Abaton (que era la tomba del déu Osiris) i la serp Nebneru ajudaven el difunt a l’altre món. La protecció més important provenia, potser, de les dues deesses bessones: Isis i Neftis. Al cap apareix Neftis amb els braços i les ales desplegades i agenollada por-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 187

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

187

tant a les mans un amulet protector. Als peus la deessa Isis amb els braços i les ales desplegades i agenollada portant a les mans l’amulet ankh. La creença en la vida en el més enllà comportava la preparació d’un aixovar funerari que havia de comptar amb els amulets. Un dels amulets més poderosos és l’ull d’Horus, l’udjat. A la llinda d’entrada de la sala 7 hi ha un grafit negre amb aquest símbol, sens dubte per allunyar els mals esperits de la tomba. Un altre dels amulets importants és la cobra dreta o ureo. En una de les tombes de la necròpolis, l’anomenada número 2, hi ha una mostra escultòrica d’aquest amulet. La tomba és una estructura en forma de creu amb un distribuïdor que dóna a tres cambres i al qual s’accedeix per una escala. Una de les cambres té a la façana una motllura amb un fris d’ureus i dos discos solars. El motiu de les cobres dretes que escupen verí, que ja apareixia al complex funerari del rei Djoser a l’Imperi Antic, es creia que tenia poders de defensa. Un altre amulet lligat al món funerari és el pilar djed, que representava la columna vertebral d’Osiris i simbolitzava l’estabilitat. Al sud-oest de la tomba número 1 es localitza la tomba 7, un conjunt de tres cambres cobertes amb volta de canó i pavimentades. A l’estructura inicial de dues cambres se’n va afegir una de més tardana. És en les portes de les dues cambres més antigues on es van localitzar uns textos jeroglífics en pintura vermella, probablement la fórmula de les ofrenes, que flanquegen el pilar djed, tocat amb la corona del déu funerari Ptah-Sokar-Osiris.

Figura 2. Tomba saïta número 13.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

188

7/9/05

18:22

Página 188

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

Figura 3. Sarcòfag femení dins la cambra principal de la tomba número 13.

Molt a prop d’aquesta tomba, a tres metres de profunditat d’unes estructures de tovot d’una necròpolis copta, va aparèixer una nova estructura funerària (figura 2). Aquesta tomba consta d’un petit vestíbul on apareixen disposades en creu una cambra principal en l’eix major i dues laterals annexes. La tomba es trobava saquejada i no s’hi va poder localitzar el pou d’accés. Cap al nord del suposat pou d’accés apareix una nova cambra que sembla completar el conjunt. La cambra major situada al sud té planta rectangular. Està coberta amb una volta de canó i conté un sarcòfag antropomorf de pedra dura sense inscripcions (figura 3), tot i que als seus peus s’aprecia l’inici d’una banda vertical on normalment s’inscrivien els textos funeraris. El modelatge del rostre es va fer amb molta cura i mostra les característiques estilístiques pròpies de l’època saïta. La cara mostra uns trets delicats, femenins, només alterats pel fet que el nas ha patit alguna destrossa. Malauradament, un forat als carreus de la volta, la tapa desplaçada del sarcòfag i l’interior buit demostren que la tomba havia estat saquejada ja a l’antiguitat. A la cambra apareixen dos nínxols a les parets dels costats llargs del sarcòfag, que estan buits. Aquests forats corresponen al lloc on es guardaven els vasos canops, relacionats amb el procés d’embalsamament. S’ha de recordar que tots els mecanismes de protecció del difunt no servien de res si el cos no es podia conservar. D’aquí la importància de la momificació que, durant la dinastia XXVI viu un moment de revifalla. Segles més tard, en època cristiana, es produeix un reaprofitament del con-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 189

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

189

Figura 4. Vasos canops.

junt, visible per un enterrament sense momificar situat en una de les cambres. L’aspecte més curiós és que al fons es van trobar les restes d’un cos momificat que podria tractar-se de la propietària del sarcòfag de la cambra central. Al sud-est de la necròpolis s’obre una zona que ha aportat una sèrie de materials relacionats amb les creences religioses. Sota les grans pedres de l’estrat d’enderroc hi ha un estrat remogut amb una gran quantitat de tapes de sarcòfags, desplaçades del seu lloc original, per esllavissades i moviments. Aquest estrat remogut se situa per damunt del paviment de la tomba, format per grans lloses de pedra calcària rectangulars. En l’angle nord-est de la cala, sota el nivell de les lloses del paviment ha aparegut un sarcòfag sencer que pertany a un personatge femení que està decorat amb interessants textos jeroglífics, d’una factura molt semblant a la del personatge de la tomba número 1. L’aixovar que acompanyava els difunts enterrats en aquesta necròpolis ha aparegut barrejat entre els estrats de la tomba. D’entre tots els components de l’aixovar s’han de destacar els vasos canops (figura 4) i els xauabtis o uixebtis (figura 5). Els vasos canops són quatre recipients que contenien les vísceres momificades del difunt. Tot i que els exemplars més antics són de l’Imperi Antic, durant l’Imperi Mitjà les vísceres es comencen a col·locar dins de quatre vasos independents amb la figura del difunt i sota la protecció dels fills d’Horus: Amset (home), Hapi (babuí), Duamutef (xacal) i Qebsenuf (falcó). És a partir de la meitat de l’Imperi Nou que la


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

190

7/9/05

18:22

Página 190

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

Figura 5. Uixebtis.

tapadora pren la forma d’aquestes divinitats. Quatre òrgans (el fetge, el pulmó, l’estómac i els budells) es dipositaven a l’interior dels vasos fins a finals de l’Imperi Nou, quan tornen a col·locar-se dins les mòmies, un cop momificats. Però aquest fet canvia amb l’arribada de la dinastia XXVI, quan tornen a posar-se de moda i les vísceres es col·loquen a l’interior. Ara cada gerra té la seva particular composició de textos referents a la divinitat protectora. En la nova cala oberta al sud-est de la necròpolis han aparegut diversos vasos canops, així com fragments de vasos. Els més destacats són tres vasos d’època saïta d’alabastre, amb inscripcions jeroglífiques en tres columnes separades per línies. Poden tenir el nom, títols, matronímic, amb la forma que correspon. També s’han exhumat tres tapadores de vasos canops d’alabastre: una amb la representació humana (Amset), una altra amb la representació d’un xacal (Duamutef) i la tercera amb la representació d’un babuí (Hapi). Una quarta tapadora de vas canop de dimensions més petites i de pedra calcària representa un falcó (Qebsenuf). També s’han localitzat gran quantitat d’uixebtis de faiança d’un blau verdós de mides diferents. Aquestes figuretes representaven el difunt i per la màgia de la paraula podien fer-se realitat i treballaven pel difunt. El seu número podia variar de 365 a 401 o més. S’acostumaven a guardar dins una caixa de fusta, tot i que a les tombes saïtes es posaven en uns nínxols a la paret. L’estil de l’uixebti permet classificar-lo com a saïta, ja que presenta unes característiques que ho demostren. Es representen momiformes amb pilar dorsal fins al


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 191

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

191

final de les natges i una base quadrada petita, fets de faiança amb un vernís verd blavós. La perruca és tripartida i la barba és llarga, tot i que pot ser llisa o amb estriacions. El rostre pot ser detallista o senzill però apareix el somriure «saïta», present també als sarcòfags. Del vestit surten els braços creuats i a les mans porten instruments agrícoles. De l’espatlla esquerra penja una bossa quadrada que s’aguanta per una corda a la dreta. Sempre porten l’aixada per barrejar el fang, a la dreta, i un pic punxegut per cavar la terra. A l’excavació se n’han trobat de molt senzills, amb els trets simplificats i sense inscripcions jeroglífiques. Però n’hi ha d’altres que presenten textos que corresponen al capítol VI del Llibre dels Morts. Malauradament, el seu estat de conservació és lamentable a causa de la humitat del sector excavat i l’augment del nivell freàtic. Finalment, s’ha de destacar la creixent popularitat del culte a Osiris en època saïta. Els patis oberts de les grans tombes tebanes tenen un paral·lelisme amb les tombes d’Osiris anomenades osireions. La col·locació del sarcòfag al centre de la cambra funerària, envoltat a vegades d’una fossa, es relaciona amb la tomba d’Osiris a Abido. A Oxirinc, les inscripcions de la tomba número 1 parlaven d’un temple anomenat Per-hef, situat prop de la necròpolis. La descoberta d’unes catacumbes i unes estructures relacionades amb el culte a Osiris a pocs quilòmetres de la necròpolis ha posat de manifest l’estreta relació del culte a Osiris i els monuments funeraris en època saïta.

2. Aspectes funeraris d’època hel·lenisticoromana i bizantina La Necròpolis Alta d’Oxirinc és preeminent per la presència de les tombes més antigues, però també ho és per la seva centralitat espacial i la posició elevada de les restes respecte de l’emplaçament de la ciutat grecoromana. La que havia estat una necròpolis saïta es va convertir amb el temps en una necròpolis igualment important d’època hel·lenística i romana, amb tombes de pedra a imitació de les seves predecessores, però també amb successives àrees d’enterrament de característiques menys monumentals. D’altra banda, sondeigs de l’any 1993, fets «fora muralla» permeten plantejar ja l’existència de diverses necròpolis de la ciutat grecoromana i paleobizantina, amb utilitzacions fins i tot posteriors a la conquesta àrab (una tomba datada en el IX per carboni 14). L’estudi d’aquestes necròpolis permet veure canvis radicals en la forma d’enterrar i d’honorar els morts. Des de les zones que privilegien sepultures individuals fins a altres que són ocupades per a l’enterrament col·lectiu (ja sigui familiar, d’associació o potser fins i tot per desastres com les pestes o altres malalties contagioses que obliguen a fer sepelis ràpids i concentrats). A la mateixa època que l’Osiréion es monumentalitza, es desenvolupa la que potser sigui la primera necròpolis urbana de la ciutat de nova planta. És a Occident del suposat emplaçament de la muralla i s’estén sobre una àrea plana de dimensions ara per ara desconegudes. Luis Gonzálvez va fer els sondejos l’any 1994 amb l’ob-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

192

7/9/05

18:22

Página 192

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

Figura 6. Exemple d’enterrament de la necròpolis occidental.

jectiu de definir la situació de la casa de la missió, però no van poder determinar l’abast de la necròpolis (figura 6). Tanmateix, troballes esporàdiques en les successives campanyes permeten imaginar que aquesta àrea suburbial amb usos funeraris es va anar estenent més i més cap a l’oest durant diversos segles i que arriba, si més no, un quilòmetre més enllà de la muralla. Podem, fins i tot, imaginar que es tracta d’una necròpolis amb l’emplaçament convencional per al món grecoromà, és a dir, a la sortida de les ciutats i al voltant de les vies d’accés, que configura el paisatge que serà el de la ciutat clàssica. En la zona prospectada més propera a la muralla els enterraments apareixen cada pocs metres i son relativament simples des del punt de vista arquitectònic. Destaca, a més, pel fet que conté exemples d’incineració, que no és gens freqüent per a la sepultura grega a Egipte. És ben sabut que, ben aviat, grecs i romans van adaptar els seus costums i creences funeràries a les pràctiques egípcies que proporcionaven una esperança en una vida d’eternitat a la manera dels déus. Es tracta d’una àrea d’escassa significació monumental però que determina un nou model urbà i necrològic respecte al temps saïta. L’enterrament hi és força indiferenciat sense rastres de grans monumentalitzacions: la tomba amb l’urna i l’ustrinum o lloc de cremació in situ devia quedar mig protegida per algun tipus de recinte avui desaparegut, però a la manera d’una petita cambra de tovot. Per tant, podem aventurar la hipòtesi que aquesta va ser la primera necròpolis de la ciutat, potser fins i tot amb un caràcter «colonial» per la discreció de l’arquitectura funerària.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 193

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

193

Tanmateix, al costat de les cambres d’incineració i deposició de les urnes, es troben estructures lleugerament més complexes, amb un pou o rampa d’accés cap a un àmbit subterrani. No s’hi van trobar urnes i, tot i que tampoc s’hi van trobar restes humanes, es pot pensar en el seu ús per a inhumacions ja que s’ha observat l’existència d’algun dispositiu com ara una banqueta que podria haver servit per dipositar el cos del difunt. Aquesta necròpolis, massa en superfície, ha donat poc material; malgrat això, s’hi han trobat un parell de fragments de terracota, com ara un petit bust que recorda altres ofrenes funeràries hel·lenístiques, evocadores d’una època en què el difunt és comparat als herois o és ell mateix convertit en heroi en el sentit que es fa mereixedor d’un «culte funerari». La cronologia del sector no es pot aventurar a partir d’aquestes dades ni a partir de la forma de les urnes; és sobretot el seu ús el que fa imaginar una data reculada, potser de segle iii o ii aC. Al costat d’aquest material més genuïnament grec, a les rodalies d’aquesta àrea de necròpolis hel·lenística, la població d’al Bahnasa i els membres de l’equip han anat fent troballes casuals de fragments d’escultura de relleu amb figuració humana d’època romana altimperial. El Museu de Malawi conté dos grans peces d’aquest mateix estil que devien constituir la senyalització de les millors tombes d’aquesta zona de necròpolis. No se’n pot, en aquest cas, descriure cap resta arquitectònica associada, però sembla versemblant imaginar un tipus de sepultura individual i senzilla. Molt diferent, per tant, és aquesta necròpolis suburbana respecte dels sepulcres romans de necròpolis alta on es continua la tradició de les cambres funeràries d’època saïta. Les similituds amb aquelles rauen fonamentalment en la tècnica de la construcció a base de carreus escairats i amb voltes de forma lleugerament apuntada. Pel que fa l’organització de les plantes dels sepulcres d’època saïta, a hores d’ara es fa difícil atribuir cada un dels diferents models presents a una època concreta, tal com s’ha pogut comprovar en l’apartat precedent. Tampoc les tombes romanes no són una novetat en aquest sentit, però potser sí pel que fa a les dimensions i la qualitat de la pedra escairada. Les tombes més clarament romanes es concentren preferentment a la banda oriental de la necròpolis. De fet, només una sembla haver conservat les deposicions originals per a les quals va ser concebuda o adquirida. Les altres, que apareixen al voltant, van ser saquejades en un moment indeterminat o bé romanen sota terra, sota construccions posteriors que estan en estudi. El que s’ha conservat és la part subterrània, les cambres que contenien les sepultures. No tenim pràcticament cap indici dels elements de la superestructura que segurament havia de donar protecció i monumentalitat a l’entrada. Si jutgem per les formes habituals de gestió dels cementiris en època romana, el més probable és que hi haguessin unes tanques amb un jardí funerari i alguna petita instal·lació a la vora de l’entrada del sepulcre per poder portar a terme els rituals. Els sepulcres principals de la tomba excavada eren de lloses amb coberta més o menys antropomòrfica a la manera d’un sarcòfag. Aquests llocs de deposició estaven a la cambra més gran de la tomba col·lectiva i els cossos estaven preparats amb


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

194

7/9/05

18:22

Página 194

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

cartronatges. Potser es tracta dels membres d’una família nuclear ja que en una de les caixes s’hi van trobar enterrats junts un home i una dona. Sobre el guix pintat dels cartronatges s’hi escrivia l’etiqueta del difunt –en aquest cas en grec–, la qual cosa dóna la mesura de la importància de preservar la identitat del cos, una forma d’abordar el sepeli típica del món egipci on s’ha de possibilitar la reunió de tots els aspectes materials i immaterials que configuren l’individu. També n’és una prova la presència en el modelat del cartronatge de la banda de pètals de rosa que serveix com a símbol de justificació del difunt, és a dir el senyal que ha superat la prova per accedir al més enllà d’eternitat. A banda dels principals, altres cossos, embenats de diferents maneres, es van anar introduint en cambres laterals i fins i tot en el farciment que va acabar segellant l’estructura. En aquestes deposicions successives, malauradament molt mal conservades, s’aprecia tanmateix l’evolució formal dels embolcalls, cada cop més ajustats a l’autèntic retrat del difunt quan es tracta del guix que cobreix la cara i cada cop més indiferent a la durabilitat del conjunt. En qualsevol cas la tomba excavada va ser utilitzada en diverses ocasions fins al segle iv dC. En aquest temps els enterraments no van ser gaire nombrosos però les variacions en el ritual de deposicions són força sensibles, la qual cosa fa pensar que es van produir de forma prou espaiada. L’estructura apareix nua sense elements de decoració com ara arrebossats amb pintures o relleus esculpits. Només s’ha pogut observar la presència de tres grafits relacionats amb les portes d’accés a les cambres laterals. En el centre i a tocar de la clau de la volta, la incisió mostra un cavaller amb una fulla de palma a la mà. Recorda la imatge dels cavallers tracis tan representativa del món funerari hel·lenístic, però en comptes d’anar armat porta el ram de palmes que l’apropa més del cavaller-màrtir ben conegut a la iconografia oriental imperial i que esdevé un signe recurrent del triomf dels cristians sobre la mort en conjunts monàstics com ara els Kellia amb datacions fins i tot del segle vii dC. En aquest cas el dibuix no pot ser posterior al segle iv dC i val a dir que casos similars en concepció han estat datats en el segle iii dC. Concretament un cas de la necròpolis de Beth Sharim de Jerusalem on un cavaller desmuntat arrossega el seu cavall. La imatge, incisa també sobre la pedra, s’acompanya de grafits de cercles concèntrics. Curiosament a Oxirinc trobem com a Beth Sharim, a banda i banda de les portes, sengles conjunts de cercles concèntrics amb diferències de detall. Els cercles i la seva compartimentació vehiculen una idea que els erudits s’inclinen a vincular amb el misteri de la vida i de la divinitat. Sembla, doncs, que es tracta d’uns símbols relativament estereotipats que estan destinats a augurar als difunts un bon traspàs, però és difícil ara per ara atribuir-los a una forma de pietat concreta ja que les inclinacions espirituals del món tardà, en els seus inicis, comparteixen en gran mesura repertoris gràfics i conceptes. Dins el panorama arqueològic de la Necròpolis Alta destaca també per al període romà la presència d’una estructura a la manera d’una casa amb teulada a doble vessant. És de tovot, massissa i possiblement amagui una simple fossa amb una inhumació individual. La forma evoca l’àmbit domèstic en el qual es vol fer reposar el mort i, des d’aquest punt de vista, té paral·lels clars en el món grec i el romà tot i que


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 195

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

195

Figura 7. Cementiri tardà de la necròpolis alta.

la realització en tovot la distancia de casos similars a l’occidental. També és original la forma de les vessants que apunten igualment una certa tendència piramidal. La cronologia exacta de l’enterrament no és encara prou clara tot i estar envoltada d’àmfores, però es tracta d’un repertori molt comú a Egipte des de finals de l’època altimperial fins al Baix Imperi. En qualsevol cas, representa un canvi en la tendència observada a la necròpolis, que estableix un tipus d’enterrament en superfície i individual. En efecte la Necròpolis Alta canviarà totalment d’aspecte en el Baix Imperi, amb dos tipus de cementiri: el cementiri extensiu de tombes individuals i un nou tipus de sepultura per a enterraments col·lectius. En el primer cas, les tombes són senzilles, com a molt amb algun refinament en la decoració de la superestructura que distingeix i protegeix la sepultura. Els cossos estaven dipositats al fons d’una fossa, falcats o recoberts en algun cas per unes taules de fusta de palmera. Tot i que de vegades trobem algun fragment decorat amb un repertori paganitzant, evocador d’una vida d’hedonisme (vinya o ànecs), pels paral·lels coneguts, cal datar aquests treballs en el segle vi dC. És ben sabut que a Egipte, tot i la seva ràpida cristianització, la desaparició de les formes paganes es va produir molt lentament. L’austeritat és notable però no s’obliden gestos de protecció del difunt, com ara una tendeta de fulles de palma (figura 7) que li devia cobrir el cap. I tampoc s’oblida un aixovar mínim, sobretot en el cas dels més petits que s’acompanyen de nines de fusta. Les nines són un element funerari recurrent des de, si més no, l’època grega de manera que a l’es-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

196

7/9/05

18:22

Página 196

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

tesa teoria que es tracta d’una joguina hi ha autors que han proposat en altres contextos, un sentit religiós en el qual es pretén oferir un acompanyant a l’infant en trànsit, una imatge de la mare o de la divinitat. Al costat d’aquest gest de tendresa trobem una mostra també de violència amb un difunt que presentava un cop al cap per darrere i portava un objecte de bronze il·legible, possiblement una imprecació funerària. Per últim, en aquest cementiri o àrea, es trobaven osseres amb els ossos recuperats possiblement d’altres enterraments més antics en un gest molt clar de respecte i pietat per difunts desconeguts. En un altre sector de la necròpolis, però també en un context de sepultures aïllades, es trobaven cossos amb l’òbol de Caront per al més enllà. Aquí les tombes estaven orientades en direcció nord-sud, mentre que en el cementiri anterior ho estaven en direcció est-oest. No és prudent, però, deduir-ne una adscripció religiosa ja que l’orientació amb el cap a l’oest, documentada entre cristians, es constata també en necròpolis hel·lenístiques egípcies i és clar que forma part de la pròpia tradició egípcia. L’altre tipus de cementiri tardà és cobert. L’enterrament es fa dintre de criptes de tovot a les quals s’accedeix des d’habitacions cobertes. Però dintre de la cripta l’enterrament és força indiferenciat. Els cossos presenten una coloració vermellosa característica dels enterraments més tardans, que potser és deguda al tipus de resina o ungüent emprat per preparar el cos durant els dies de la seva exposició i dol. Com a molt, trobarem en algun cas un embolcall de fulles de palmes lligades amb cordills d’espart mentre que en el cementiri anterior el cos anava embolicat amb teixit i recollit amb benes de color vermell. El nou complex funerari comporta, doncs, una complicada successió de nivells que permet reaprofitar l’espai antic de les cambres romanes. Però no tothom s’apunta al nou ritual i hi ha qui es fa enterrar al marge de les criptes. Són casos aïllats, però significatius ja que són estrictament contemporanis dels altres, però insisteixen en la tradició de la momificació tot i que segurament molt mal executada. A més, la seva sola presència en un edifici que s’està construint de nou amb una concepció tan austera i col·lectiva com és l’enterrament en criptes, fa pensar que hi ha d’haver un sentiment de respecte mutu entre creences diverses. Aquesta constatació dóna peu a interpretar la iconografia de les parets en clau de coexistència de tradicions. En efecte, l’aula funerària que protegeix les criptes ha conservat dues imatges emmarcades per una decoració arquitectònica a la manera de quadres que volen expressar un missatge. No és un repertori merament decoratiu: d’una banda apareix Jonàs i les seves certeses: prefigura la resurrecció de Crist amb els seus tres dies a la balena. El mes de tybi, que correspon a finals de desembre-finals de gener en el calendari egipci, potser faci referència a la celebració del natalici dels difunts que es commemora o de l’orant que presideix la imatge. Però al costat apareix la imatge d’una àguila amb una creu egípcia al bec, que significa la vida. Es tracta d’un ésser psicopomp, envoltat per una garlanda de flors evocadora d’un més enllà idíl·lic. La imatge de l’àguila va ser molt explotada al Proper Orient i a Egipte s’acostuma a associar a continguts cristians mentre que possiblement la tradició egípcia justifiqui igualment una utilització pagana de l’ocell funerari, ja sigui el voltor, com Horus, o l’àguila. Final-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 197

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

197

ment en aquest context s’han trobat també unes esteles amb forma d’obelisc que van ser utilitzades per senyalitzar l’emplaçament de les criptes. En un cas, l’estela estava reutilitzada i estava pintada amb una escena de matrimoni: presentava un home i una dona asseguts amb l’aspecte dels devots de l’època paleobizantina. Cap element permet reconèixer en aquests retrats un missatge religiós concret però certament semblen imitar la sagrada família amb una fisonomia austera i gairebé ascètica. Finalment, el gran canvi en el panorama arquitectònic de la necròpolis el proporciona un edifici funerari més intricat amb una part diàfana per a noves criptes d’enterrament col·lectiu i un espai compartimentat pensat per a la reunió dels vius. Aquesta comporta una sala per al refrigeri, una zona de dipòsit i altres espais distribuïts en dos pisos, possiblement pensats per a la pregària. Les parets d’aquestes sales estaven pintades segons dos estils ben diferents: un grup de pintures utilitzen només dos colors i despleguen un repertori molt poc figuratiu, centrat sobretot en el valor icònic de la creu monogramada i de la corona vegetal funerària, és dir, la corona immarcescible premi per als que tenen la fe ja que és símbol de la vida eterna. En un cas, la corona conté un escrit que segons la lectura dels textos feta per Concepció Piedrafita, evoca un fragment d’oració que correspon al memento per als difunts. En una altra imatge apareix sota la creu i la corona un difunt –tal vegada un jove anomenat Phoebammon– i, potser, la seva mare en el moment en què el finat es presenta davant Déu. La identitat del personatge ha de ser important en una casa funerària destinada a l’enterrament col·lectiu, de manera que potser podem imaginar que es tractava del promotor de l’edifici. Un altre grup de pintures, en canvi, conté elements de tipus arquitectònic que evoquen l’església cristiana com a institució i com a comunitat. Però la importància del signe es va fent cada cop més palesa i s’acaba manifestant en una escena pintada en policromia i que representa clarament una arquitectura sagrada. A banda i banda del que suposem que és una capella apareixen altres elements com uns personatges i unes palmes i els elements d’una litúrgia funerària: els peixos i unes llànties de penjar. A més, uns textos escrits en grec que evoquen Joan, Anton –diaca- i possiblement Epifani per demanar també un record pietós a l’hora de la seva mort (segons lectura de Concepció Piedrafita). En definitiva un context clarament cristià, un lloc de pregàries, de vigílies, una institució caritativa que escull com a símbol la tomba del seu salvador, el martyrium de Crist i de tots els màrtirs. Tot plegat ha permès emetre la hipòtesi d’una transformació subtil de l’estructura cap a un oratori cristià. Amb el problema que encara en aquesta època segles v i vi no hi ha una definició litúrgica del ritual funerari cristià, sinó que es deixa en mans de tradicions locals. Amb aquesta fase cristiana de la necròpolis es produeix un lligam entre sepultura i lloc de culte que no existia abans i que ens parla de la centralitat espiritual del cementiri a la ciutat tardana. Oxirinc ha permès anar veient les transformacions d’una societat que ret culte a un déu dels morts, Osiris, amb un temple tomba, ha permès veure les restes d’un culte heroic pagà i el culte dels herois de la nova fe, la cristiana, amb una capella funerària que no deixa de ser una tomba temple.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

198

7/9/05

18:22

Página 198

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

3. La necròpolis hipogea d’Osiris En la tardor del 2000, la policia d’antiguitats egípcia va sorprendre un grup de clandestins saquejant un punt del desert situat aproximadament a un quilòmetre i mig a l’oest de les ruïnes, un indret on la veu popular situava l’emplaçament d’un temple. Els excavadors clandestins s’havien introduït en un hipogeu de grans dimensions (encara impossibles de precisar). En el moment de la trobada el Consell Superior d’Antiguitats Egipci va decidir explorar de manera preliminar i amb caràcter d’urgència les estructures localitzades. Els treballs arqueològics de la missió catalanoegípcia durant les campanyes de 2001 i 2002 es van concentrar en aquest punt amb l’objectiu de verificar la seva importància i de propiciar el traspàs de la responsabilitat de l’excavació d’aquest rellevant sector a mans de la nostra missió. Des dels primers dies vàrem poder confirmar que es tractava d’un gran descobriment científic. En efecte, en el transcurs dels treballs es van posar en

Figura 8. Plànol Osireion.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 199

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

199

Figura 9. Sala amb estàtua del déu Osiris.

evidència un conjunt coherent d’estructures subterrànies, que probablement havien estat relacionades amb un temple avui desaparegut. El nom d’aquest monument, Per-Khef, era ja conegut per altres fonts, però mai, fins al moment, no s’havia obtingut cap indicació sobre el seu emplaçament exacte. Es tracta d’un recinte cultual i de la necròpolis d’Osiris a Oxirinc. Un estudi acurat ha permès relacionar-lo amb uns blocs decorats vistos pel professor Serge Sauneron en els anys cinquanta en el mercat d’antiguitats. La catacumba (figura 8), situada sota una elevació natural del terreny actualment al mig del desert, va ser construïda amb blocs escairats de pedra calcària blanca en galeries excavades en la roca. Mitjançant dues caixes d’escala excavades en la roca es descendeixen deu graons fins arribar a l’entrada de la galeria orientada est-oest. A la dreta de l’ingrés, s’accedeix per una porta construïda amb carreus de pedra calcària a un conjunt que comprèn dos àmbits. En una d’aquestes sales (figura 9) s’ha descobert una estàtua jaient de pedra calcària, del déu Osiris, de 3,40 metres de longitud. L’estàtua està pintada de negre, porta a la mà dreta el heqa i el nejaja i el cap està cobert per la corona atef. Els saquejadors van malmetre la cara de l’estàtua en


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

200

7/9/05

18:22

Página 200

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

Figura 10. Cubs de pedra calcària que contenen en el seu interior les boletes de fang. relacionats amb rituals de protecció.

no poder emportar-se-la. Probablement sigui en aquest espai on es retia culte al déu. En els murs de la sala, folrats amb carreus ben escairats de pedra calcària blanca, els constructors havien dibuixat un seguit de línies paral·leles de color vermell, una preparació per inscriure un text que, malauradament, mai no es va arribar a escriure. En el sol de l’estança es van localitzar una sèrie d’obertures que donaven accés a uns nínxols condicionats en el sòcol de construcció. En molts punts dels murs d’aquesta sala encara es pot veure l’inici de l’arrencament de la volta que devia cobrir l’estança. A l’est d’aquesta cambra se’n troba una altra que encara no ha estat excavada. S’hi accedeix per una porta oberta en l’angle sud-est del conjunt. Les mides d’aquestes dues cambres no s’han pogut completar ja que l’excavació no ha pogut finalitzar-se vers el nord. La part interior dels àmbits està definida per una construcció de pedra calcària que recobreix el buit excavat en la roca, però, en l’estat actual, en alguns punts apareixen a la vista els murs mentre que en altres apareix directament la paret de la roca natural. L’alçada dels murs conservats en ambdues cambres varia entre 50 centímetres i 2,50 metres. La coberta hauria de ser de pedra escairada i amb volta que avui ha desaparegut, de manera que queda a la vista la roca foradada i les obertures de ventilació i il·luminació. A l’altre costat d’aquestes cambres i a l’esquerra de l’escala d’entrada, comença una gran galeria orientada en direcció est-oest on s’han descobert una sèrie de


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 201

El món religiós d’Oxirinc a la llum de les darreres excavacions a al Bahnasa

201

nínxols construïts a banda i banda d’un estret passadís, en els quals s’enterraven petites mòmies d’Osiris vegetant. De moment n’hi ha 14 a ambdós costats del passadís, però no coneixem el nombre total de nínxols, que sens dubte serà superior ja que no s’ha excavat encara totalment l’estructura. Aquests nínxols es troben bastits en l’interior dels sòcols dels murs nord i sud de la galeria. Amiden al voltant de 80 centímetres d’alçària per 60 centímetres d’amplada i 90 de profunditat. Molts presenten, sobre la llinda de la porta, una inscripció que permet datar el conjunt en l’època ptolemaica. Són inscripcions en hieràtic que mencionen: un any del regnat d’un Ptolemeu, d’una Cleopatra, el nom de l’Osiris enterrat i el nom de la mateixa necròpolis, Per-Khef. Aquests textos es troben actualment en estudi i permetran comprendre millor el sector, l’objectiu de la seva construcció i, sobretot, la història religiosa del nomus oxirinquià. Al final d’aquesta galeria s’obre una nova escala excavada en la roca que ofereix un nou accés des de l’exterior paral·lel al primer. A partir d’aquest punt s’observa l’inici d’una nova galeria que encara no ha estat excavada i que es perllonga en direcció nord-oest. Les galeries havien estat saquejades, però a l’enderroc de l’interior d’aquests nínxols s’han pogut recuperar encara una gran quantitat de petits objectes que formaven part del mobiliari proper al ritual funerari osirià. Entre el material recuperat relacionem per les seves especials característiques: a) Estatuetes de fang que amiden entre els 5 i els 20 centímetres. Algunes d’aquestes figuretes estan representades momificades, altres tenen restes de recobriment de pa d’or sobre els rostres o una inscripció jeroglífica al dors. b) Abundants models de taules d’ofrenes i altars. c) Amulets i diversos objectes relacionats amb la màgia, el ritual i la protecció en el Més Enllà. d) Cubs de pedra calcària amb una cavitat circular o quadrada (figura 10). Aquests cubs tenen una tapadora també de pedra calcària blanca de forma plana o piramidal, amb pendents variables que donen al conjunt l’aspecte d’un petit benben (piramidió). Sobre una de les cares d’aquests cubs hi ha una inscripció en demòtic que fa referència als punts cardinals, a l’interior dels quals s’hi trobava una bola, feta de fang, amb inscripcions també referents als punts cardinals, que estan relacionats amb el ritual de protecció de les quatre boles.1 e) Peons cònics de fang, que porten inscripcions; la representació d’una figureta femenina sedent o figures masculines, que porten arcs i fletxes a les mans. Tot aquest material està relacionat amb els cultes osirians de la Baixa Època i fan referència, en especial, als rituals d’Osiris durant el mes Khoiak.2 Un paral·lel interessant de destacar el trobem en les excavacions que la missió francoegípcia està portant a terme al nord-est del recinte del temple d’Amon a Karnak.3 1. Goyon, J. Cl. «Textes mythologiques II. La révélation du mystère des quatre boules». Bulletin de l’Institut français d’archéologie orientale 75, 1975, p. 349-399. 2. Chassinat, E. Le mystère d’Osiris au mois de Khoïak, I – II, El Cairo, 1966-68. 3. Leclère, Fr.: A Cementery of Osirid figurines at Karnak, Egyptian Archaeology, 9, 1966, p. 9-12.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

202

7/9/05

18:22

Página 202

Josep Padró, Eva Subías, Maite Mascort, Núria Castellano, Hassan Ibrahim

A l’Osiréion culminava el ritual dels misteris d’Osiris que rememoraven la mort i el renaixement del déu. Diversos textos ens descriuen el complex ritual, que incloïa la fabricació dels simulacres de les mòmies del déu i l’enterrament d’aquestes estàtues. Les figures, d’uns 50 centímetres, s’elaboraven en dos motlles amb l’efígie del déu reomplerta de terra, en els quals se sembraven llavors de blat o d’ordi. Es regaven fins que el gra germinava i tot seguit, s’unien les dues meitats del motlle. L’estàtua resultant s’embenava amb delicadesa i es protegia amb una màscara funerària. Aquestes figures s’inhumaven en els nínxols amb diversos objectes rituals de protecció i acompanyats d’amulets i simulacres d’ofrenes alimentàries i taules d’ofrena.

Leclère, Fr.; Coulon, L. «Fouilles dans la nécropole osirienne du secteur nord-est du temple de Karnak». A: C. J. Eyre (ed.), Seventh International Congress of Egyptologists. Cambridge 3-9 setember 1995, Abstracts of Papers. Oxford, 1995, p. 104-105. (resum de la comunicació). Leclère, Fr.; Coulon, L. «La nécropole osirienne de la «Grand Place» à Karnak. Fouilles dans le secteur nord-est du temple d’Amon». A: Proceedings of the Seventh International Congress of Egyptologists. Cambridge 3-9 setember 1995, Orientalia Lovainesia Analecta, C.J. Eyre . Lovaina, 1998, p. 649-660. Leclère, Fr. «New Data on Burials of Osirid Figurines:The So-Called Saite Vaulted Tomb at Karnak», VIIIth International Congresss of Egyptologists, Cairo 28 de març - 3 d’abril de 2000. Abstracts of Papers, El Cairo 2000, p. 109-110. Leclère, Fr. «Le tombeau d’Osiris à Karnak: présentation des traveaux récents». Bulletin de la Société Française d’Égyptologie, 153, mars 2002, p. 24-44. Leclère, Fr. «Données nouvelles sur les inhumations de figurines osiriennes; le tombeau d’Osiris á Karnak». In Egyptology at the Dawn of the Twenty-firt Century, Procedings of the Eight International Congress of Egyptologists, Cairo 2000, 28 de marzo a 3 de abril de 2000. The American University in Cairo Press, El Cairo-Nueva York, 2003, p. 295-303.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 203

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) CARME SUBIRANAS FÀBREGAS (ARQUEOCIÈNCIA), GEMMA CABALLÉ, NATÀLIA SALAZAR (ARQUEOCAT)

1. La continuïtat d’ocupació al Barri Antic de Sant Boi de Llobregat. L’exemple de can Barraquer Carme Subiranas Fàbregas. ARQUEOCIÈNCIA, Serveis Culturals La intervenció arqueològica feta l’any 2002 a can Barraquer, posà de manifest la continuïtat d’ocupació de la zona i alhora la complexitat interpretativa del jaciment. Aquesta continuïtat d’ocupació es caracteritza per una important afectació de les restes més antigues per part de les ocupacions més modernes. Malgrat això, el jaciment inclou restes de tot tipus, que posen de manifest l’ampli i continu ventall d’ocupacions dins el qual podem diferenciar clarament dos grans grups. El primer es relaciona amb les primitives ocupacions de la zona, des d’època protohistòrica, passant pels importants assentaments romans, fins a la indefinida però existent ocupació dels segles vvii. El segon grup ja es relaciona amb l’existència d’un habitatge (segle xiv) a partir del qual es configurarà un gran casal o masia moderna, als segles xvii-xviii i que perdurarà fins al segle xx. Tot aquest conjunt de restes determinen l’existència d’un total de nou fases distintes d’ocupació, més o menys evidents, segons el cas.

1.1. Fase 1. Segles

IV-III

aC. Restes arqueològiques i hipòtesi d’interpretació

Es tracta d’una fase representada principalment per l’existència de grans retalls a la roca i de les restes d’una estructura construïda. No hi ha restes ceràmiques associades directament a aquest període, malgrat que en alguns casos es documenten fragments de ceràmica comuna amb una cronologia molt àmplia (segles iii-i aC). La majoria dels elements d’aquesta fase es localitzen a la meitat est de l’edifici (zona del pati) i el conjunt està format per un primer gran retall vertical a la llicore-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

204

7/9/05

18:22

Pรกgina 204

Carme Subiranas

Figura 1. Planta general de la zona excavada, amb totes les restes documentades.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 205

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

205

Figura 2. Vista general des de l’est de la zona de la intervenció.

lla, que, en direcció sud-nord, marca i determina un important desnivell del terreny, que forma una terrassa. Paral·lel a aquest tall, se’n documenta un altre, més a l’est, de menys alçada que defineix una petita elevació, on es troben situades les restes d’una estructura construïda. La interpretació d’aquestes restes és especialment difícil, en primer lloc, perquè es tracta de part d’un conjunt més complex, impossible d’observar atesos els límits de la intervenció i en segon lloc, perquè es troben força mutilades per ocupacions posteriors. Malgrat això, l’estudi de totes les dades i la recerca de paral·lels al respecte, semblen indicar que podria tractar-se de les restes d’un sistema defensiu del primitiu assentament de l’ibèric ple, documentat a partir de restes materials, en anteriors intervencions arqueològiques a la zona del Barri Antic de Sant Boi. En aquest sentit, pensem que els esmentats retalls, d’origen indubtablement antròpic, podrien respondre a l’existència d’un sistema de fortificació amb fossat, del primitiu assentament ubicat al turó del castell i al seu vessant est. L’estructura construïda, de planta quadrada, a base de pedres de dimensions grans i mitjanes, es devia trobar també associada a l’existència d’aquest fossat i podria relacionar-se amb la presència d’una torre exempta de defensa. Tot el conjunt correspon a un moment anterior als segles ii-i aC, ja que fou en aquell moment quan es rebliren les restes. És per tant probable que es tracti d’un assentament dels segles iv-iii aC, moment en què les dades historiogràfiques assenyalen l’existència d’una ocupació de certa


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 206

206

Carme Subiranas

importància a la zona del Barri Antic de Sant Boi. És coneguda l’existència d’aquests fossats en alguns jaciments de l’ibèric ple. Així mateix, les característiques de l’estructura construïda de planta quadrada, semblen correspondre a les restes d’una petita torre exempta de la muralla i de construcció massissa, prou coneguda en aquest període. La seva funció estaria directament vinculada a la defensa de la part exterior del fossat i per tant a l’accés al primitiu assentament. L’elaboració d’aquesta hipòtesi sobre l’existència d’un fossat amb finalitats defensives al subsòl del Barri Antic de Sant Boi, s’ha basat escrupolosament en la comparació i estudi de la bibliografia que hi ha sobre el tema. Malgrat tot, cal donar a aquesta interpretació la consideració d’hipòtesi, atesa la manca d’altres i més clares dades arqueològiques que permetin corroborar-la.

1.2. Fase 2. L’assentament iberoromà (segles II-I aC) És indubtable l’existència d’una important ocupació en època romanorepublicana, de la qual ja es coneixia l’existència a partir d’altres restes arqueològiques aparegudes al Barri Antic (plaça de la Constitució o carrer Mediterrani/Hospital). Malgrat això, com és habitual en el nostre cas, la residualitat de les restes limita de forma important la comprensió i l’establiment d’una hipòtesi clara sobre la forma i les característiques de l’assentament. Tota l’estratigrafia associada als segles ii-i aC es documenta també a la part baixa del jaciment, a la zona est del pati i es troba indubtablement vinculada a una acció voluntària de rebliment de la part inferior de la terrassa artificial, excavada a la llicorella, d’època anterior (segles iv-iii aC). Tots aquests estrats d’abocament presenten un material arqueològic molt uniforme i deixen fora de dubte l’existència d’una remodelació important de l’espai a partir d’un procés planificat d’adaptació al terreny i a les antigues estructures d’època ibèrica (segles iv-iii). Aquest material arqueològic ens permet datar aquesta transformació en un moment indeterminat del segle ii aC, fet que per altra banda és coincident amb el progressiu procés de romanització que s’esdevé al llarg dels segles ii-i aC. Poc més podem dir sobre aquesta fase d’ocupació, atesa la inexistència d’estructures i la desaparició de qualsevol element arquitectònic o estructural que s’hi relacioni.

1.3. Fase 3. El segle I dC Segons els estudis històrics, l’ocupació del Barri Antic de Sant Boi en el període romà entre el segle i aC i el segle i dC (època d’August) indiquen que «...esdevingué el moment romà de màxima ocupació del territori santboià. (Barreda, M. L.; Garcia, J. i Serret, C.). Les dades arqueològiques a can Barraquer constaten aquesta important ocupació al segle i dC, relacionada probablement amb l’existència d’una


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

PĂĄgina 207

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

Figura 3. Canalitzacions romanes (segles I-II dC).

207


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 208

208

Carme Subiranas

vil·la romana de certa entitat. Tot i això, com s’ha posat de manifest constantment, torna a produir-se una important afectació motivada en aquest cas per les transformacions succeïdes en el període immediatament posterior (segles ii-iii dC) Les restes són en aquest cas essencialment estratigràfiques, amb una manca notable d’elements i estructures que ens permetin elaborar una hipòtesi sobre el tipus i les característiques de l’hàbitat establert. Totes les restes d’aquesta fase s’han documentat exclusivament a la meitat est del solar, ocupada avui majoritàriament per un pati. És en aquest lloc on es documenta una potent estratigrafia d’època altimperial, l’anàlisi de la qual resulta notablement explicativa respecte a la forma i les característiques del nou establiment. Per comprendre correctament aquest fet és absolutament imprescindible tenir en compte l’existència d’un assentament ibèric anterior, la morfologia del qual, molt particular, determinà el tipus d’activitat posterior. L’existència d’aquesta ocupació i particular topografia, implicà que al segle i dC es produís una total transformació, adaptada a les noves concepcions i característiques d’una vila romana altimperial. Per aquest motiu es dugué a terme un reompliment total de la pronunciada terrassa inferior, generada antròpicament en època ibèrica. Així ho indica la potent estratigrafia documentada a la zona del pati, molt uniforme i mancada de qualsevol resta constructiva o de paviment, la funció de la qual és la d’elevar el nivell d’ocupació fins al nivell de la terrassa superior. Fou sobre mateix d’aquest gran reompliment on es degueren assentar les estructures d’hàbitat de la vila altimperial. Aquest fet s’identifica únicament en una zona del jaciment, on es conserven restes d’algun paviment i de dues canalitzacions. En desconeixem, però, la funció o la relació amb altres elements ja que es troben tallades per tots els extrems a causa de construccions posteriors. Malgrat això, a partir de les anàlisis sedimentològiques que s’han fet, ha estat possible determinar l’ús d’una d’aquestes estructures, que es devia utilitzar com a claveguera o desguàs d’aigües residuals. No s’han conservat altres restes que puguin correspondre i relacionar-se amb els elements corresponents a aquesta fase, per la qual cosa és impossible una interpretació de les restes més enllà de la seva cronologia o de la pura descripció formal.

1.4. Fase 4. Les restes romanes dels segles II-III dC A partir de les dades que coneixem avui sobre això, cal considerar els segles ii i iii com un moment d’especial esplendor de la vil·la. S’han documentat restes d’aquest moment al subsòl del carrer Mediterrani, carrer de la Pau, carrer Hospital i també a can Barraquer. Paradoxalment, però, en el nostre cas són mínimes les restes documentades relatives a aquesta fase, fet que creiem motivat per l’existència d’ocupacions posteriors. Només constatem l’existència en aquest lloc de nivells estratigràfics residuals o d’abandonament, possiblement afectats a posteriori i sobre els quals s’assenten els paviments d’edificis posteriors, d’època moderna. Alguns d’aquests estrats pre-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 209

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

209

senten restes d’estuc pintat, totalment fragmentats que devien formar part d’alguna estructura constructiva, de la qual no se n’ha conservat cap resta. No es documenten ni pavimentacions ni cap mena d’estructura que permeti intuir mínimament les característiques de l’assentament que, segons les dades estratigràfiques obtingudes en altres zones del Barri Antic, devia ser d’importància considerable. Recordem en aquest sentit que corresponen a aquest moment les grans termes romanes que hi ha a la part baixa del carrer Hospital i les restes d’una important estructura amb hipocaust documentada durant les excavacions al carrer Hospital (Caballé, G. 2003). La situació d’aquesta estructura a escassos metres de l’excavació de can Barraquer i la coincidència de cotes que s’estableix amb els nivells dels segles ii-iii posaria de manifest que l’estratigrafia documentada en la nostra excavació, s’associava sens dubte a l’existència d’un important assentament o vil·la i a l’esmentada estructura en particular.

1.5. Fase 5. Antiguitat tardana (segles V-VII) Es tracta d’una fase molt poc definida tant per les seves característiques com pel tipus de restes documentades, únicament sitges. Malgrat això, les dades arqueològiques posen de manifest l’existència d’una ocupació d’època tardoantiga, sense indicis d’habitatges ni de poblament assentat al lloc. Es documenten un total de sis sitges, dues de les quals molt arrasades, que tallen els nivells antròpics d’època romana i ibèrica, des dels segles ii-iii aC fins als segles ii-i dC. El farciment presenta en alguns casos material ceràmic dels segles v-vii. La manca d’altres restes, tant estratigràfiques com constructives, impedeix interpretar el tipus i les característiques de l’assentament existent a la zona en aquest període.

1.6. Fase 6. El primer edifici baixmedieval (segles XIV-XV) Dins la seqüència de contínues ocupacions al solar de can Barraquer, es denota a nivell arqueològic una important absència de restes que indiquin l’existència de poblament a la part baixa del turó entre el període que va del segle viii al segle xiii. És coneguda l’existència del castell i de l’església parroquial durant els primers segles de l’edat mitjana, ambdós situats en una zona molt propera a can Barraquer. Caldria, per tant, considerar la possibilitat que aquest buit cronològic es trobi associat a un arrecerament del poblament a la zona més alta i propera al castell i a l’església parroquial. Per aquest motiu és probable que a la part baixa del turó, al seu vessant est, no s’hi trobés cap població i que la contínua ocupació originada des d’època ibèrica fos interrompuda des del segle viii fins al segle xiii. Només a partir del segle xiv i a conseqüència dels canvis politicoeconòmics propis de la baixa edat mitjana, constatem una nova ocupació de la part baixa del turó. Les fonts documentals mencionen l’existència d’habitatges a la zona de can Barraquer, des de finals del segle xiv i al segle xv: quan entre el 1438 i el 1440 un tal


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

210

7/9/05

18:22

Página 210

Carme Subiranas

Bernat Babot adquireix a Bonanat Arloví uns solars del carrer del Pont. Calia, doncs, suposar que al subsòl de can Barraquer s’hi conservessin restes d’algun habitatge d’època medieval. En aquest cas les restes dels segles xiv-xv es localitzaren també a la zona del pati i corresponien a part d’una edificació, reaprofitada posteriorment per modernes construccions. Les característiques i situació d’aquestes restes semblen indicar que devia tractar-se d’una estança subterrània destinada a magatzem o celler, ja que el nivell de sòl es troba a cotes excessivament baixes respecte de la cota on se situava el nivell del carrer Hospital, ja existent en aquell moment. L’estratigrafia demostra sens dubte que es tracta de les restes d’una ocupació de finals del segle xiv-primera meitat del segle xv, amb ceràmiques decorades amb verd i manganès i ceràmiques blaves de València. És possible, per tant, que aquestes restes corresponguin a alguna de les cases de Bernat Babot (1438-1440) esmentades per la documentació escrita (Caballé, F. 1996) No es documenta cap altra resta ni estructural ni estratigràfica vinculada a l’època baixmedieval, fet novament atribuïble a l’existència de construccions posteriors, ja que ateses les modestes dimensions dels habitatges d’aquesta època és probable l’existència de més d’un edifici a la zona.

1.7. Fase 7. Època moderna (segle XVI- primera meitat del segle XVII) A partir del segle xvi, es produí una contínua activitat constructiva a can Barraquer, amb reformes o enderroc dels edificis existents. Les contínues ampliacions i remodelacions implicaren una constant redistribució dels espais, amb la conseqüent desaparició dels murs primitius o la inclusió d’aquests en l’estructura dels nous edificis. Les dades arqueològiques indiquen l’existència d’una important activitat reformadora entre els segles xvi i primera meitat del segle xvii. L’últim edifici de can Barraquer conservava en la seva estructura diverses arcades que, per les seves característiques i l’estratigrafia associada, cal incloure a la fase del segle xvi. L’excavació al subsòl de l’edifici ha constatat l’estreta relació entre un d’aquests arcs, encara en peu, i les restes d’una pavimentació, a base de terra piconada amb llicorella, sobre la qual es documenta material arqueològic molt clar i uniforme, amb ceràmiques blaves de Barcelona i de reflexos daurats del segle xvi. Els nivells constructius i de pavimentació d’aquesta fase s’assenten curiosament sobre les restes d’un paviment romà en opus signinum del segle i dC. Correspondrien també al segle xvi les tres estructures excavades al subsòl que hipotèticament i a manca de més dades s’han identificat com a quilmes o dipòsits vinculats a les tasques de producció i elaboració de l’oli. Es tracta d’elements de planta circular i profunditat aproximada de dos metres, que presenten a la part superior dos encaixos semicirculars on es devia encaixar una tapa o estructura de fusta. La identificació hipotètica d’aquests elements com a dipòsits d’oli es basa en l’anàlisi de les seves característiques i la contrastació de les dades arqueològi-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 211

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

211

Figura 4. Estructura d’una de les possibles quilmes (segle XVI), excavada als nivells antròpics d’època romana.

ques amb les dades de la documentació escrita on s’indica que des de finals del segle xv i durant el segle xvi hi havia unes quilmes en una de les cases situades en aquesta zona. La funcionalitat d’aquestes restes i la significació del terme quilma apareix al Diccionari català – valencià – balear, on es descriu que es tracta «... d’un dipòsit circular, excavat en la pedra dins del qual es posava la pasta d’oliva treta del trull i s’hi desmarxava bé debatent-la i tirant-li aigua calenta...». (Amades, J. 1983). Dos d’aquests elements, excavats a la roca natural de llicorella, es trobaven situats molt propers l’un de l’altre –a la zona sud-oest de l’edifici– i es relacionen alhora amb altres restes excavades també a la llicorella: una canalització i diverses cubetes de funció indeterminada. Cal per tant suposar que, en aquest cas, ens trobem davant d’un conjunt d’elements vinculats entre si i amb una funció molt concreta, associada a la producció de l’oli. La tercera de les quilmes, es trobava totalment desvinculada de les altres dues, associada a l’arcada i el paviment abans esmentats. Malgrat això, les seves característiques eren idèntiques a les de la resta, amb una planta circular i tres encaixos per a l’estructura de fusta. En aquest cas, però, l’estructura s’excavà en els nivells antròpics d’època romana i no s’hi documenten altres elements (canalitzacions o petits dipòsits) associats.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

212

7/9/05

18:22

Página 212

Carme Subiranas

Figura 5. Detall d’una possible quilma (segle XVI) excavada a la roca de licorella.

Paral·lelament cal també tenir en compte la presència en aquesta zona de l’edifici de l’Hospital l’existència del qual és documentada per les fonts escrites des del 1405 (Codina, J. 1998). Són molt poques, per no dir nul·les les dades aportades per l’arqueologia pel que fa a això, motiu pel qual les nostres interpretacions han de considerar-se del tot hipotètiques. Malgrat la inexistència de restes clares que puguin correspondre a aquest edifici, la localització d’un enterrament al costat de les restes d’un mur a la zona del pati i el fet que les fonts esmentin la pràctica d’enterraments de passavolants al subsòl de l’edifici de l’Hospital al llarg dels segles xvi-xvii, podria vincular-se a les restes de l’esmentat Hospital. Malgrat això, la manca d’altres elements i la residualitat dels que hi ha no permeten confirmar-ho clarament.

1.8. Fase 8. El gran casal d’època moderna (segle XVII-primera meitat del segle XVIII) Fou a partir de la segona meitat del segle xvii quan es produí la configuració definitiva del conjunt parcel·lari de can Barraquer, amb la propietat a mans de Pau Bosch. (Caballé, F. 1996). Moltes de les estructures arquitectòniques que conserva actualment l’edifici formen part d’aquesta important transformació i és força proba-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 213

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

213

ble que, en termes generals, la fisonomia actual del conjunt correspongui a la remodelació dels segles xvii i xviii. Les dades arqueològiques coincideixen també en aquest fet, amb l’existència d’importants nivells de reompliment que rebleixen i desamortitzen estructures enderrocades. Dins aquest context, és molt probable que s’enderroqués l’antic edifici de l’Hospital, ubicat en aquesta zona entre els segles xv-xvii i traslladat després a un solar proper. Per altra banda, es documenten molt poques restes o elements d’aquest moment a l’interior de l’edifici, fet que cal vincular-ho als efectes de l’última transformació ocorreguda a finals del segle xix. En aquest sentit, el conjunt edificat se situaria a la meitat oest del solar, amb l’existència d’un gran pati a la meitat est. A la part oest, corresponent pròpiament a l’edifici, es produeix un aflorament de la roca natural en cotes molt altes, fet que degué implicar la substitució-destrucció dels nivells de pavimentació dels segles xvii-xviii per part dels més moderns. Es tracta per tant, d’una fase d’important rellevància dins les nombroses fases constructives al solar i dins el procés evolutiu de l’edifici. Malauradament, però, aquesta importància no és suficientment representada per les restes arqueològiques conservades que esdevenen, en aquest cas, molt escasses.

1.9. Fase 9. Les últimes transformacions a can Barraquer (segles XIX-XX) Es tracta de l’última fase de transformació arquitectònica i formal de l’edifici. Arqueològicament són ben poques les dades obtingudes sobre aquest moment, donat que els nivells més superficials del jaciment o de la casa (paviments o elements arquitectònics superficials), van ser afectats notablement pels enderrocs parcials efectuats abans d’iniciar els treballs arqueològics a causa de les obres de rehabilitació i construcció de les noves dependències del Museu de Sant Boi. Coneixem específicament per la documentació escrita que a principis del segle xix un important incendi –conseqüència de la Guerra del Francès– destruí la casa pairal. L’edifici era ja en aquells moments propietat de la família Barraquer, a la qual deu el nom. Des d’aquell moment i fins a mitjan segle xix l’edifici continua apareixent com a cremat a les fonts escrites, fins que a partir del darrer terç del segle xix es produí una reconstrucció de l’immoble. D’aquesta fase es fa evident una transformació òbvia dels espais (tancament d’obertures, reconstruccions de murs, etc.) associats a la reconstrucció de l’immoble o a l’adaptació per a noves funcions. Les dades arqueològiques només han permès identificar la funció de dos dels espais de l’edifici, un de dedicat a les tasques d’elaboració del vi, amb les restes d’un cup i de dues piletes de decantació i un altre espai corresponent a la cuina de l’edifici, situada en un àmbit al costat mateix de la façana principal. En aquest lloc es localitzaren tres elements de planta circular identificats com a cendreres i situades al costat de l’antiga llar de foc, l’empremta de la qual és encara evident tant al terra com a la paret de tancament oest de l’edifici.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

214

7/9/05

18:22

Página 214

Gemma Caballé

A banda de tot aquest conjunt d’estructures, la resta de l’espai corresponent a l’interior de l’edifici conservava bona part de la pavimentació a base de rajoles rectangulars disposades a trencajunt possiblement associades a aquesta mateixa fase. Es documenten també diverses canalitzacions i fosses sèptiques també associades a aquest moment.

2. Evolució històrica de l’espai corresponent al carrer de l’Hospital: de zona d’hàbitat a carrer Gemma Caballé Crivillés. ARQUEOCAT, Arqueologia i Patrimoni Durant els mesos de juny a agost del 2002 es va fer la intervenció arqueològica en extensió al carrer Hospital de Sant Boi de Llobregat, des del carrer Mediterrani fins al davant de Can Torrents. A partir dels resultats d’aquesta intervenció hem determinat set fases d’ocupació de l’espai corresponent al carrer, tant del moment anterior a la seva obertura, com de diverses estructures associades a l’ús del carrer. La cronologia d’aquestes fases van des d’època ibèrica a època contemporània.

2.1. Fase 1. Els primers indicis d’activitat antròpica en època ibèrica El primer moment d’ocupació documentat al carrer de l’Hospital es correspondria al període ibèric, identificat a partir dels materials ceràmics recuperats. L’espai on se situa el carrer es correspondria a una zona aparentment sense habitatges (no s’haurien conservat), a recer dels instal·lats al puig del Castell i arran del riu. S’han documentat diversos elements dels quals destacaríem des d’un punt de vista general el que serien retalls a la roca natural, sense cap resta d’element constructiu ni cap nivell d’ús. Els elements localitzats corresponents a aquest moment tenen relació amb els documentats a la intervenció de Can Barraquer. Aquestes restes es corresponen a un retall a la roca natural que ha estat documentat a la zona central i cap al sud-oest del carrer, que marcava un fort desnivell de la roca. Aquest definia dos nivells esglaonats, que semblaven haver-se traçat per salvar aquest desnivell. Creiem que aquest desnivell tan remarcable estava motivat per una acció antròpica, que la situem en el període ibèric (segles iv-iii aC), tant per la seva posició estratigràfica respecte als estrats i estructures posteriors, com pel material recuperat en els seus rebliments, que amortitzen l’element i que ens donen una cronologia ante quem del retall respecte als rebliments. En aquest sentit cal destacar que la intervenció arqueològica a la part inferior d’aquest retall (a la zona central del carrer) no s’ha pogut finalitzar per motius de seguretat, sense haver-se pogut excavar en tot l’espai els estrats de rebliment d’aquest retall, fins a arribar a la roca natural. Tot i això els materials aportats pels estrats que rebliren aquest retall a la zona central del carrer i que han estat parcial-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 215

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

215

ment excavats, ens indiquen una cronologia del segle i dC, moment en el qual el retall ja ha perdut la seva funció i probablement es rebleix una part de l’espai. Tot i la parcialitat de les dades aportades per aquests rebliments, cal destacar que la intervenció feta a Can Barraquer (Subiranas, 2003) ha permès l’excavació d’aquests estrats de rebliment, a més de poder-se apreciar en més extensió el retall. En aquest sentit, la part del retall documentada al carrer Hospital seria el seu extrem nord. No hem documentat cap nivell associat al moment en què es va fer aquest retall i al seu funcionament, per tant no sabem amb exactitud la seva funció. Tot i això, seguint les hipòtesis que fan referència a la funció d’aquests retalls que s’han generat a partir de la intervenció a Can Barraquer (Subiranas, 2003) i al carrer Hospital, considerem que es van fer amb un caràcter bàsicament defensiu i de delimitació de l’espai, i que era un retall que devia envoltar el recinte on es trobava la població de la zona, actuant com a fossat. D’aquest possible element defensiu, al carrer Hospital n’hauríem documentat l’extrem nord, amb el baixant ja cap a la zona de la vall; l’espai on la roca apareixia a cotes més elevades es corresponia ja a la zona exterior de l’àrea protegida. Un altre element corresponent a aquesta primera fase ha estat localitzat al sud-est del carrer; aquest es corresponia a un retall a la roca natural, que devia ser una sitja, l’extrem nord de la qual hem pogut documentar. La cronologia l’hem determinada a partir dels materials aportats pel seu rebliment, corresponents a època ibèrica (àmfora, ceràmica comuna a torn oxidada i grisa de la costa catalana), que ens indiquen a partir del moment de l’amortització la seva cronologia ibèrica (segles iv-iii aC). La localització d’aquesta sitja ens indica una activitat d’emmagatzematge agrícola en aquest espai, tot i que podria ser força aïllat, ja que no s’ha localitzat cap altra sitja d’aquesta cronologia ni en la intervenció de Can Barraquer ni en la de la masoveria de Can Torrents. Pel que fa al funcionament d’aquesta sitja respecte al retall a la roca natural, creiem que devia ser anterior a aquest, fet que ens indicaria la possibilitat que altres possibles sitges situades en aquest espai haguessin quedat afectades pel retall. A l’extrem sud de la sitja la roca natural estava retallada seguint la direcció del retall oest-est, i es marcava a la zona de la sitja l’esglaonament que seguia aquest. Cal destacar també que la part superior de la sitja es va perdre pels rebaixos i retalls a la roca, per les construccions de cronologia posterior (les possibles edificacions d’època romana i el pas del carrer medieval). En aquest sentit, el fet de documentar tan sols la part corresponent a la part inferior de l’element ens indicaria que el nivell de circulació corresponent a l’ús de la sitja devia estar a cotes superiors i va desaparèixer.

2.2. Fase 2. Primers indicis d’elements constructius. L’ocupació romana I (segles I aC-II dC) Les restes que presentem en aquest moment, tot i estar bastant fragmentades, ens vénen determinades per la relació estratigràfica d’anterioritat d’aquestes, en relació amb el dipòsit de davant de Can Torrents (segle ii-iii dC).


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 216

216

Gemma Caballé

A l’extrem sud-est del carrer s’han documentat les restes d’una canalització, que és parcialment amortitzada i trencada pel mur de tancament sud del dipòsit, que ens indica posterioritat d’aquest. Per la tipologia constructiva podríem apuntar que aquesta canalització devia ser construïda en el mateix moment que la documentada al nord-est del dipòsit, tot i que pel fet de no estar en contacte l’una amb l’altra no podem establir cap relació en funció de la seva posició física. Tot i això aquesta segona conducció podria haver funcionat amb el dipòsit posterior. Les dues canalitzacions estaven construïdes a l’interior d’un retall a la roca natural, el qual reblien. Les restes documentades dels seus murs estaven construïdes amb petites pedres sense treballar lligades amb morter de calç. Les parets i la base dels elements estaven revestits amb morter d’opus signinum, que les impermeabilitzava. A la zona de davant de Can Torrents s’han recuperat restes d’un possible nivell d’ús (format per fragments de tègules i dolis) i diversos estrats d’anivellament associats a aquest. Estaven tallats tots pel mur de tancament nord del dipòsit. Aquest fet ens indicaria anterioritat d’aquests estrats respecte al dipòsit, i ens aportaria indicis d’una activitat antròpica en aquest moment, associada possiblement a la canalització abans presentada (que era tallada pel mur sud del dipòsit).

2.3. Fase 3. La màxima activitat constructiva. L’ocupació romana II (segles III-IV dC) Des d’un punt de vista estructural, el moment d’efervescència de l’espai corresponent al carrer hospital el situaríem als segles iii-iv dC. Corresponent a aquest moment, a la part baixa del carrer s’ha documentat un dipòsit, que devia tallar i assentar-se al damunt dels estrats i estructures corresponents al segle i dC. Aquest ja va ser documentat parcialment durant el seguiment de la rasa del gas de l’any 1999 (Subiranas, 1999). L’ús del dipòsit estava associat a l’emmagatzematge d’algun tipus de líquid, possiblement aigua. Pel que fa al funcionament d’aquest, estava clarament vinculat amb les estructures localitzades a la intervenció de la masoveria de Can Torrents, tant per la tipologia i la datació dels estrats, com per la mateixa direcció i proximitat dels elements. Les restes de la canalització documentades al nord-est del dipòsit, creiem que podrien correspondre a un element associat al dipòsit, tot i que com ja hem esmentat podria haver funcionat en un moment anterior, ja que no hi ha cap contacte entre ells. Aquest dipòsit estava construït a l’interior d’un retall a la roca natural i als nivells i elements anteriors; tenia una planta rectangular i continuava més enllà del límit est de l’excavació, per tant n’hem documentat els seus murs de tancament nord, sud i oest. A l’interior de l’estructura, els seus murs definien un graó fins a arribar a la base. A l’alçada d’aquest graó, als murs de tancament nord i sud, hi havia una obertura a aquests, que ens indicarien la circulació del líquid emmagatzemat cap a l’exterior respecte al dipòsit. A la zona central del carrer no s’han localitzat restes o indicis de restes corresponents a aquest moment. Creiem que hi devia haver algun mur de tancament de


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 217

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

217

l’espai corresponent al dipòsit i que funcionava en relació amb els elements i murs localitzats a la masoveria de can Torrents. El fet de localitzar-se la roca natural a cotes tan elevades i amb els rebaixos fets en el moment de l’obertura del carrer Hospital (ja en època medieval), possiblement va motivar que les possibles restes de murs i elements corresponents a aquest moment es desmuntessin. Cal destacar, que les estructures d’aquest període localitzades en aquest espai est del carrer (dipòsit i canalització) es corresponen a estructures soterrades, excavades a la roca natural, per tant els nivells de circulació corresponents a aquestes estructures van quedar afectats en el moment de l’obertura del carrer. Pel que fa a l’extrem oest del carrer (zona superior), s’ha localitzat l’angle sudest d’un hipocaust. Els elements localitzats a l’interior de l’hipocaust es corresponen a l’obertura del praefurnium i les bases dels pilars que devien subjectar les suspensurae. Pel que fa al nivell de circulació de l’hipocaust era pel damunt de la cota del paviment, que actua de base de la suspensura, sense que n’haguem localitzat cap resta. A partir de la localització del praefurnium i de les restes dels pilars, podem considerar que l’espai situat al damunt de l’hipocaust es correspondria, en cas que es tractés d’unes termes, a una sala calenta o caldarium. Tot i això cal considerar que podria tractar-se d’una habitació amb calefacció, sense haver de funcionar necessàriament com unes termes, malgrat que les restes documentades en les intervencions fetes a la plaça de la Constitució l’any 1989 per Carme Miró (Miró, 1989), es corresponien a elements associats a un hipocaust que podria funcionar amb un edifici de certa riquesa, possiblement unes termes. En aquest sentit creiem que si fossin les restes d’un centre termal, les restes de la plaça Constitució i les de l’hipocaust del carrer Hospital podrien formar part del mateix complex. Al sud de l’hipocaust s’han documentat les restes del preparat o bé nivell de circulació (de factura molt senzilla) corresponent a l’ús del praefurnium. Així doncs, l’espai sud de l’hipocaust és des d’on es faria i es mantindria el foc del praefurnium. A la zona exterior est de l’hipocaust s’han documentat els estrats de rebliment corresponents al moment de la construcció d’aquest. Per anivellar l’espai (ja que hi havia el desnivell del retall a la roca natural d’època ibèrica) es va abocar un seguit de nivells de terra, un cop construït el mur est, que es correspondrien a restes del desmuntatge d’un element proper (a partir dels materials recuperats considerem que es podria tractar d’un hipocaust anterior). Tant l’hipocaust com el dipòsit devien funcionar en el mateix moment cronològic, el segle iii dC, tot i que es corresponien a elements que no devien tenir massa relació l’un amb l’altre. L’hipocaust, situat a un nivell superior, devia funcionar, com ja hem esmentat anteriorment, amb les restes localitzades a la plaça Constitució i al carrer Hospital (a les intervencions d’Oriol Granados i Ferran Puig, 1980, i de Carme Miró, 1989), mentre que el dipòsit devia funcionar amb les estructures de la masoveria Can Torrents (Salazar, 2003). La diferència de cota entre els dos elements localitzats (hipocaust i dipòsit) devia fer que el sistema d’organització de l’espai funcionés a partir de terrasses. L’hipocaust es devia situar en una terrassa superior i el dipòsit en una d’inferior.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

218

7/9/05

18:22

Página 218

Gemma Caballé

Tant els murs de tancament de l’hipocaust, com els murs de tancament localitzats a la masoveria de Can Torrents i els del dipòsit del carrer seguien la mateixa direcció, fet que ens indicaria una distribució urbanística ben traçada. Aquesta distribució dels espais d’època romana devia seguir la direcció dels retalls fets en època ibèrica. Cal destacar que les restes corresponents a aquest moment que hem documentat, devien conviure cronològicament amb les termes situades més a l’est respecte al carrer), que són de finals del segle ii dC inicis del iii dC. Aquest fet ens indica un desenvolupament urbanístic important, i també econòmic, en aquest moment.

2.4. Fase 4. La reorganització de l’ús de l’espai. L’amortització de l’hipocaust, l’emmagatzematge agrícola. L’ocupació romana III (segles IV-V) El període de funcionament de l’espai corresponent a l’hipocaust devia abastar com a mínim un segle, fins que devia deixar de funcionar com a tal. Aquesta possibilitat l’apuntem a partir de la documentació d’un nivell de paviment d’opus signinum, situat al damunt del paviment d’opus signinum que actuava de base dels pilars que aguantaven la suspensura. La documentació d’aquest segon paviment ens indicaria que podria haver-se desmuntat la suspensura i que s’aprofitessin alguns dels pilars com a base de diversos elements. A la zona sud de l’espai de l’hipocaust s’han documentat les restes de dos elements, construïts aprofitant els pilars de la suspensura i afegint-hi maons i morter de calç. Aquests es podrien correspondre a estructures que devien funcionar com a base d’algun element superior. En localitzar-se restes d’estructures a l’interior de l’hipocaust creiem que aquest perdria la seva funcionalitat, com a zona de circulació d’aire calent. El nivell d’ús se situava al nou paviment d’opus signinum, un cop anul·lat el paviment de la suspensura. El praefurnium havia estat amortitzat amb un estrat de terra al damunt, que podria haver estat abocat en aquest moment. Pel que fa a la zona inferior del carrer, la corresponent al dipòsit, devia mantenir els seus murs i la distribució de l’espai, tot i que hi va haver variacions pel que fa a l’ús. El dipòsit en aquest moment creiem que estava encara en funcionament. Com a elements més destacables corresponents a aquest moment (segles iv-v), s’han documentat dues sitges, situades al nord del carrer, davant de l’entrada a la masoveria de Can Torrents. Aquestes sitges les hem situat cronològicament al segle iv-v dC i probablement són del mateix moment que les documentades a Can Barraquer (Subiranas, 2003). Creiem que aquest espai, a partir d’aquest moment, devia prendre un caire més d’emmagatzematge agrícola, tal i com ens indica l’existència de les sitges. Desconeixem la continuïtat d’aquesta ocupació dels espais, que podria arribar fins a l’alta edat mitjana. En aquest sentit creiem que el recolliment de la població altmedieval a la zona del Puig del Castell, podria haver fet que s’abandonés l’espai, si més no com a zona d’hàbitat. La documentació escrita parla de la construcció de Can Barraquer en un espai on hi havia restes d’edificacions antigues, que devien estar en desús. Arqueològicament, en rebaixar-se els estrats superiors en el moment de l’obertura del carrer Hospital va fer que es perdessin els possibles estrats correspo-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 219

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

Figura 6. Planta del carrer Hospital, amb les restes corresponents al dipòsit i l’hipocaust.

219


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

220

7/9/05

18:22

Página 220

Gemma Caballé

nents a aquest període altmedieval, sense haver-se documentat cap nivell (d’ús o abandonament) corresponent a aquest moment durant la intervenció.

2.5. Fase 5. El pas d’espai d’hàbitat a carrer medieval (segles XIII-XV) En el moment en què, a la baixa edat mitjana, Sant Boi de Llobregat tingué més necessitats d’expansió i d’organització municipal i urbanística, es van construir nous edificis i es van habilitar espais per obrir-hi carrers. Un d’aquests seria el carrer Hospital, que va ser obert en paral·lel al carrer del Pont i que estava estretament relacionat amb l’Hospital baixmedieval. Aquest se situava en aquest carrer, del qual la documentació escrita ja ens en parla a partir d’inicis del segle xv (1405), així com també ja ens parla del carrer Hospital. Possiblement, tot i la referència documental del segle xv, l’hospital i el seu carrer estaria funcionant vers els segles xiii i xiv, tal i com passava a la majoria de les ciutats baixmedievals, on els hospitals complien la funció d’hospedatge i de primers auxilis. Arqueològicament aquesta obertura del carrer ens ha quedat clarament reflectida, en constatar-se un retall a tots els elements i estructures que hi ha a l’espai, amb el pendent necessari per poder salvar la diferència de cotes de la part superior a la inferior. En aquest sentit hem de recordar que l’espai, en el moment de l’obertura del carrer, devia estar organitzat a partir de terrasses que definien els diferents nivells. L’organització de l’espai en aquest moment varia considerablement, es construeixen nous murs, que devien tancar espais d’habitatges, orientats i distribuïts a partir del carrer. Corresponents a aquest moment s’han documentat dos murs, situats a la part nord-oest del carrer, que devien tenir una orientació lleugerament diferent als murs de tancament posteriors (que devien anar d’oest a est), fent una lleugera ziga-zaga (de nord-est a sud-oest i de sud-est a nord-oest). També s’ha documentat un mur de tancament oest d’un dels espais, que funcionaria amb un dels murs exteriors. Cal destacar que els rebaixos fets a l’espai, corresponents a les posteriors reparacions, ampliacions i pas de diversos serveis del carrer, van fer que es perdessin els nivells d’ús que devien funcionar amb aquests espais baixmedievals. En aquest mateix sentit, els murs de tancament del carrer situats a la part central i inferior (est) del carrer tampoc no s’han localitzat. Pel que fa a la zona de contacte amb Can Barraquer, al sud, el pas d’una conducció d’aigua (amb la seva rasa) havia afectat aquesta zona, sense poder-se establir cap relació entre els murs de tancament de l’edifici (o algun anterior) i el carrer. Per a la construcció dels murs documentats corresponents a aquest període es van retallar i aprofitar elements i estructures anteriors. Per una banda es va retallar el mur de tancament est de l’hipocaust, aprofitant-se part d’aquest mur com a parament del mur baixmedieval. La construcció d’aquest va fer també que es retallessin els paviments d’opus signinum, així, els retalls seguien la direcció del mur. A la zona dels retalls a aquests paviments no s’han conservat les restes d’aquest mur, del qual ens queda tan sols el trencament, que segueix la seva direcció. Pel que fa a la zona inferior del carrer (a l’est) en aquest moment s’amortitzaria el dipòsit, abocant terres al seu interior. Els rebaixos fets en el moment de l’obertu-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 221

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

221

Figura 7. Empedrat del carrer Hospital, corresponent al carrer baix medieval-modern. A primer terme s’aprecien les restes del mur de tancament sud de l’hipocaust i l’obertura del praefurnium.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

222

7/9/05

18:22

Página 222

Gemma Caballé, Natàlia Salazar

ra del carrer van afectar els murs de tancament del dipòsit i la canalització situada a la zona nord-oest del dipòsit. Creiem també que els murs de tancament de l’espai corresponent al dipòsit i els nivells d’ús que s’hi associen devien ser desmuntats en aquest moment. Durant època medieval el nivell d’ús del carrer estava format possiblement per un nivell de terra piconada. Aquest estrat de terra piconada va ser substituït i reparat per un paviment empedrat, que ha estat documentat en aquesta intervenció. Tot i que es correspondria a un nivell ja d’època moderna (pels materials recuperats durant l’excavació i per la seva tipologia constructiva), devia seguir la cota del nivell d’ús medieval. Cal destacar que l’empedrat s’ha documentat a la part central i superior (oest) del carrer, mentre que a la zona inferior (est) el nivell d’ús el formava un nivell de terra piconada. Per seguir la cota del pendent del carrer es va retallar també el mur de tancament sud de l’hipocaust; el retall al mur seguia el pendent del carrer i aprofitava les seves restes com a pedres del paviment. L’aprofitament de les restes del mur per al paviment empedrat es va poder observar també en el mur de tancament est de l’hipocaust. El paviment empedrat es lliurava als murs de tancament que hem identificat com a murs d’època medieval, fet que ens indicaria la continuïtat d’ús d’aquests murs fins a l’època moderna (segle xvi), quan seran anul·lats en el moment que s’amplia el carrer.

2.6. Fase 6. El carrer en època moderna (segles XVI-XVIII) El primer nivell de circulació cronològicament parlant, documentat en aquesta intervenció, devia tenir una cronologia moderna (segle xvi), tot i que devia seguir el nivell d’ús corresponent al carrer medieval i que funcionava amb els murs d’aquest moment. La cronologia d’aquest empedrat l’hem situat a partir de la seva tipologia constructiva (aquest tipus de paviment empedrat es generalitza en aquest moment), com també pels materials recuperats en el desmuntatge d’aquest paviment, format per ceràmica vidrada verda, marró i blava i de reflexos daurats. Abans de la instal·lació d’un nou paviment també de cronologia moderna i que substituiria el paviment empedrat, es va apujar el nivell de circulació a partir d’un estrat de rebliment. Aquest, alhora que anivellava l’espai, cobria les restes dels murs baixmedievals, que havien estat desmuntats. La cronologia d’aquest paviment de terra piconada la situem ja cap al final d’aquesta fase (segle xviii inicis del segle xix). La característica més destacable d’aquest període modern és l’ampliació al nord del carrer, amb la construcció de nous murs, que substituirien els murs de cronologia medieval. Els dos murs d’aquest moment, localitzats a la zona central i oest del carrer han estat parcialment documentats en aquesta intervenció, ja que en la posterior ampliació del carrer es van desmuntar, i van quedar per sota dels nivells de carrer contemporanis. El carrer en aquest moment no tenia encara una línia de cases regular, sinó que encara devia fer una lleugera ziga-zaga.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 223

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

223

2.7. Fase 7. El carrer als segles XIX-XX Aquesta darrera fase constructiva es correspon al moment dels diversos canvis i ampliacions fets fins arribar a la imatge del carrer Hospital que teníem a l’inici de la intervenció. Pel que fa a l’amplada del carrer, s’ampliarà respecte els murs de tancament anteriors, que en aquest moment es desmunten i queden ja per sota dels nous nivells de circulació del carrer. Pel que fa als nivells de circulació, es corresponien a nivells de terra piconada, fins a arribar a l’asfaltat del moment de l’inici de la intervenció. A la zona de l’entrada de Can Torrents s’aprofiten els elements de pedra d’un arc de porta, per ser utilitzats com a nivell d’accés a l’interior. Funcionant en aquest moment s’han documentat un seguit de passos de serveis corresponents a les cases del carrer.

3. La intervenció a la Masoveria de Can Torrents Natàlia Salazar Ortiz. ARQUEOCAT, S. L. L’antiga casa pairal del segle xvii de Can Torrents es localitza al carrer de l’Hospital, 7-9, al Barri Antic del terme municipal de Sant Boi de Llobregat. Actualment, a l’edifici principal, s’hi troben les instal·lacions del Museu i de l’Arxiu Històric Municipal de la vila. Les edificacions que s’integren a la finca de Can Torrents van ser sotmeses durant l’any 2002 a un procés de rehabilitació arquitectònica parcial. El projecte executat consistia, entre altres accions, en l’enderrocament de les dependències de la masoveria. Aquest fet possibilità el descobriment de les restes que us presentem tot seguit. L’element central de la seqüència estratigràfica d’aquest primer bloc és un paviment d’opus signinum que es documenta pràcticament a la totalitat de l’àmbit. Aquest paviment s’adossava clarament a diferents murs amb els seus respectius accessos, els quals compartimentaven l’àmbit en diverses estances destinades a un clar ús habitacional. La manca general al jaciment d’estrats sedimentaris i l’assentament directe de les restes contemporànies sobre les restes romanes no van facilitar la datació dels ítems arquitectònics que descrivim en aquest apartat. Malgrat això, es van poder adscriure netament a l’època romana per les seves característiques constructives. En conseqüència, van ser les relacions estratigràfiques establertes entre els diferents elements i la comparació dels nostres resultats amb els de la intervenció feta simultàniament al carrer de l’Hospital (Caballé, 2002) el que ens va permetre datar aquest conjunt arquitectònic entre els segles ii-iii dC. A partir dels vestigis de cronologia romana descrits creiem poder afirmar que som, com a mínim, davant de dos moments bastant clars d’ocupació del puig on es troba el Barri Antic de Sant Boi. Un primer nucli habitacional devia funcionar a la vessant est del turó a partir de l’època augustal. Aquí s’integrarien tots aquells ves-


Mur romà de compartiment

Accés o porta romans

Mur de contenció i tancament de la cisterna altmedieval

Mur altmedieval

Mur romà

Mur d’opus vittatum

Cistena altmedieval

Mur romà

Accés o porta romans

Coberta de lloses de licorellar altmedieval de la canalització romana 2021

1008

1009

2006

2008

2014

2016

2017

2018

2019

2020

Llar o forn moderns

Sector no excavat

Estrat argilós

Estructura semicircular

Canalització que funciona amb 4004 at argilós

3001

3005

4002

4004

4005

Rudus del paviment d’opus signinum

5006

dus del paviment d’opus signinum

Claveguera contemporània

5002

veguera contemporània

r de compartiment romà

at d’argiles negres

Nucleus del paviment d’opusleussigninum del paviment d’opus signinum

5001

alització que funciona amb 4004

Mur de compartiment romà

4011

uctura semicircular

Estrat d’argiles negres

4010

21,31

21,29

21,12

21,30

21,22

21,13

21,12

21,31

21,22

21,39

21,28

21,40

21,39

21,36

21,35

21,38

4011

21,31

21,11

21,40

21,28

4002

21,30

21,37

21,22

21,38

4011

21,26

5002

21,35

21,33

21,43

2014

21,36

2014

21,39

21,42

21,44

21,43

21,43

21,44

21,38

21,33

21,40

2019

2008

21,35

21,41

1007

5006

21,33

CAN TORRENTS

3005

ÀREA NO EXCAVADA

3001

4005

21,02

4002

21,25

3005

21,31

21,16

21,37

21,35

19,28

21,41

19,17

5006

21,45

21,40

2017

2006

21,31

1009

21,44

19,17

21,38

21,31

19,12

1000

19,21

21,33

5001

21,45

21,43

5006

21,49

2016

21,42

19,19

21,37

21,44

19,20

21,35

1008

21,54

21,37

21,38

21,40

5001

21,35

2018

21,37

5006

0

21,15

2021

21,33

2020

21,34

21,29

N 0

1

1 2 m.

224

tor no excavat

r o forn moderns

veguera romana

berta de lloses de licorella de la canalització romana 2021

és o porta romans

r romà

ena altmedieval

r d’opus vittatum

Claveguera romana

2021

r romà

r de contenció i tancament de la cisterna altmedieval

és o porta romans

r romà de compartiment

21,43

21,23

4004

21,42

18:22

r romà de compartiment

21,21

21,31

21,13

21,40

21,33

7/9/05

r medieval de compartiment

Mur romà de compartiment

Mur medieval de compartiment

C

1007

1000/2007

21,16

4010

5001

21,44

Tribuna Arq. 2002-2003a-2 Página 224

Natàlia Salazar

HOS ER ARR L PITA

Figura 8. Planta general de les restes documentades a la Masoveria de Can Torrents.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 225

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

225

tigis documentats gràcies a les múltiples intervencions fetes fins ara i que han donat aquesta cronologia (Barreda et alii, 1993). Les restes d’aquest primer nucli devien ser reaprofitades per aixecar noves edificacions a les quals devien pertànyer les estances pavimentades amb opus signinum que hem documentat a la masoveria. A data d’avui encara no s’ha pogut documentar en extensió la fisonomia arquitectònica global d’aquesta aglomeració, però l’anàlisi integrada del trencaclosques d’intervencions executades al llarg dels darrers anys està començant a donar fruits possibilitant, cada vegada més, una primera visió de conjunt. Gràcies a aquest fet guanya solidesa la idea que som davant d’una ocupació continuada de la zona en època romana que es caracteritza per una activitat constructiva constant, definida per l’execució d’un seguit de reformes dins d’un nucli habitacional originari. En el cas concret de Can Torrents hi ha, en efecte, una certa continuïtat en l’ocupació de l’espai. Malgrat la impossibilitat de concretar cronològicament aquest procés, en algun moment a partir d’època tardoantiga, de manera versemblant, es reorganitza l’àmbit de la masoveria obrint unitats d’emmagatzematge com la cisterna 2017. La factura bastant grollera d’aquest element comparada amb aquelles que segueixen la tècnica constructiva romana ens porta a situar aquesta transformació de l’espai en un moment bastant tardà, potser entrada ja l’alta edat mitjana. No obstant això, aquesta cronologia podria allunyar-se en el temps si considerem la proximitat física de les sitges amortitzades en època baiximperial que va documentar Gemma Caballé tocant a la nostra àrea d’excavació. Hi podria haver, per tant, la possibilitat que aquestes sitges funcionessin amb la cisterna 2017, tot donant-li una funció de conjunt a l’àmbit que estaria relacionada amb diferents processos d’emmagatzematge. Malauradament, aquesta dada s’haurà de confirmar en futures intervencions perquè és aquesta precisament l’àrea de la masoveria que no es va acabar d’excavar. El que és indubtable és la perduració de la utilització d’aquesta cisterna fins a època baixmedieval, moment en què hem pogut datar-ne l’amortització. A partir del segle xvi només documentem estrats de rebliment que poden denotar bé un abandó de l’ús de la zona de la finca on es localitza la Masoveria fins a època contemporània, bé l’arrasament de l’ocupació moderna de l’àmbit. Ja al segle xix, la masoveria és sotmesa a una nova compartimentació del seu espai en diverses estances. La degradació del paviment d’aquestes habitacions fa necessari, potser ja al segle xx, la seva refeta. Aquesta reforma s’aprofita, un cop més, per eliminar els envans que havien dividit l’espai constituint un sol àmbit amb un únic paviment. Tot i que la majoria dels vestigis documentats a la nostra intervenció han pogut ser datats i interpretats, hi ha elements dels quals no podem oferir aquí poc més que la seva descripció. Volem destacar, sobretot, el cas de l’estructura de cronologia incerta 4004, la qual presenta unes característiques arquitectòniques molt específiques. Nosaltres no hem pogut trobar, a data d’avui, cap paral·lel que ens permeti albirar el seu funcionament, però no descartem la possibilitat d’interpretacions futures.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

226

7/9/05

18:22

Página 226

Carme Subiranas, Gemma Caballé, Natàlia Salazar

L’anàlisi precedent ens porta a concloure que ens trobem davant d’un indret que, de manera evident, ha estat sotmès a una activitat antròpica continuada des d’època romana fins als nostres dies. Tot i que el procés de formació no ha pogut ser establert definitivament des de la vessant arqueològica, sí que hem pogut corroborar el que la documentació indicava sobre el procés de formació de Can Torrents (Caballé, 1998): la finca actual és fruit d’un procés que consistí en la integració en un únic àmbit arquitectònic d’unes estructures en origen diferenciades i pertanyents a èpoques diferents.

4. La intervenció a la capella romànica del carrer de la Pau Natàlia Salazar Ortiz. ARQUEOCAT, S. L. Durant el mes de juny de 2002 aprofitant l’actuació urbanística municipal projectada al Barri Antic del terme de Sant Boi de Llobregat amb l’objectiu de millorar els serveis comunitaris i la pavimentació dels carrers, i atès que el carrer de la Pau era una de les vies afectades, es portà a terme una intervenció arqueològica d’urgència en aquest indret amb la finalitat de fer la recerca necessària per a la consolidació i l’adequació museogràfica i museològica d’una part del carrer. L’actuació consistí en l’obertura i l’excavació de la primera de les capelles –anant d’est a oest– de l’antic temple romànic, el qual era on avui dia trobem el carrer, capelles que es troben actualment tapiades i inserides a la façana nord de l’actual església barroca de Sant Baldiri. Després de la fita històrica marcada per la descoberta de les termes romanes de Sant Boi als anys cinquanta del segle xx (López et alii, 2002) haurem d’esperar als anys vuitanta per veure com es reprèn la política d’intervencions gràcies a l’aprovació del Pla de Solidaritat amb l’Atur de la Generalitat en el camp de l’arqueologia. Inclòs en aquest pla i gràcies a algunes petites intervencions fetes amb anterioritat, el carrer de la Pau va ser un dels sectors del Barri Antic que va ser excavat de manera més exhaustiva. Els resultats publicats parlaven d’una seqüència estratigràfica molt complexa que evidenciava una activitat antròpica continuada a la zona des de l’Alt Imperi Romà fins als nostres dies (Melian et alii: 1989). Volem destacar que, com a la nostra intervenció, també es va procedir a l’excavació i documentació d’una de les capelles romàniques visibles a la façana sud del carrer. Havent estat documentada, amb alguna diferència durant la nostra intervenció, l’evolució documentada l’any 1984, hem constatat que, en efecte, entre els segles i i ii dC s’emplaçà al carrer de la Pau una gran estructura romana de clares funcions hidràuliques, l’ús de la qual perdurà fins a l’època tardoromana. És llavors que l’edifici patí una primera transformació que, per nosaltres, consisteix en una primera compartimentació de l’àmbit interior en dos nous espais comunicats entre si. La funció diferenciada de cadascuna d’aquestes noves sales no ha pogut ser aclarida, però no


26

27

28

0

1

510

526

2

515

505 506

523

508

518

519

3

516

512

504

527

520

4

510

5

6

7 m.

527

526

525

523

522

520

519

518

516

515

512

510

508

504

Nucleus del pavim

Enrajolat modern

Paviment modern d

Rudus del pavimen

Arrebossat interior

Blanquejat interior

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

Encaix central

Fonaments de l’arc

Cordó hidràulic de

Cordó hidràulic del dipòsit romà

Fonaments de l’arc romànic a l’interior de la sepultura 2

Mur pre-romànic

Encaix central

527

Rebliment del mur romànic

526

525

Blanquejat Mur interior del temple romànic pre-romànic

523

Arrebossat de de calç Arrebossat de morter morter del murde calç del mur de tancament sud del dipòsit romà 522 Rebliment de mur de tancament sud del dipòsit romà

520

mor 519 Arrebossat Arrebossat interiorde d’opus signinum del dipòsit romà

518

Negatiu de la sepu

Estrat que rebleix l

Negatiu de la sepultura 2

516

515

Estrat que rebleix la sepultura 2

512

Rudus del signinum del dipòsit romà Parament interiord’opus d 510 paviment

508

Preparat de del mortertemple romànic 506 interior Parament

505

Paviment modern de lloses de licorella

18:22

29

525

520

522

Preparat de morter de l’enrajolat 505

Enrajolat modern

505 506

Nucleus del paviment d’opus signinum del dipòsit romà

504

7/9/05

30

31

32 m.

Tribuna Arq. 2002-2003a-2 Página 227

227

Figura 9. Secció general de les restes documentades a la capella romànica excavada al C/ de la Pau.


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

228

7/9/05

18:22

Página 228

Carme Subiranas

podem obviar que, contemporàniament, s’hi enterrà al seu interior. La principal novetat que aportem en aquesta campanya és la troballa de dues tombes de tègules excavades al paviment d’opus signinum de la cisterna romana. Aquesta tipologia d’enterrament propi de l’Antiguitat Tardana no es registrà entre la varietat de tombes trobades l’any 1984. Gràcies a aquest fet hem pogut deduir que la cisterna fou reconvertida en l’època tardoantiga en necròpolis i, per tant, en espai amb connotacions religioses. La continuïtat d’aquesta necròpolis durant l’alta edat mitjana ha quedat demostrada pels enterraments antropomorfs documentats a la intervenció de 1984. La certesa de l’existència d’una parròquia preromànica s’ha vist confirmada per la trobada d’un mur pertanyent a aquest període. Reformada al segle xii en estil romànic, l’església de Sant Baldiri serà objecte, d’ara endavant, de successives transformacions seguint els patrons arquitectònics vigents, les quals han pogut ser documentades arqueològicament: és el cas de les successives pavimentacions practicades a l’interior del temple. Finalment, mitjançant l’estudi dels tapiats i rebliments interiors de la capella excavada hem pogut constatar l’enderroc de l’antiga església, el bastiment de la nova, així com els successius canvis d’emplaçament del cementiri de la vila fins a arribar a la definitiva transformació del solar en el carrer que, fins avui dia, tanta informació sobre el passat ens ha ofert.

5. Bibliografia Adam, J. P. (1996) La construcción romana, materiales y técnicas. León: Editorial de los Oficios. Albareda, M. J. [et alii] (1984). Memòria de les excavacions del C/ de La Pau de Sant Boi de Llobregat. Inèdita. Amades, J. (1983) Costumari català. El curs de l’any. Volum 5. Tardor. Barcelona: Salvat Editores ; Edicions 62. Barberà, J. (1994) «El poblament del Baix Llobregat en època ibèrica, vist des del poblat de la Penya del Moro de Sant Just Desvern». A: Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina. El Prat de Llobregat: Ajuntament; Columna; El Pont de Pedra. Barreda, M. L.; García, J. i Serret, C. (1994) Història de Sant Boi de Llobregat. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. Caballé, F. (1996) La formació del casal de can Barraquer. Recerca Històrica i documental. 2 volums. Museu de Sant Boi de Llobregat. Inèdit. Caballé, F. (1998) Informe documental de la finca de Can Torrents. Inèdit. Caballé i Crivillés, G. (2003) Memòria de la intervenció arqueològica al carrer Hospital i del seguiment arqueològic al carrer Mediterrani. Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat). Museu de Sant Boi de Llobregat. Inèdit Codina, J. (1998) L’aiguabarreig del microcosmos. Sant Boi de Llobregat a mitjan segle XVI i XVIII. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Llorenç Sans d’Estudis del Baix Llobregat) Cortadella, J.; Menéndez, X.; Pera, J. i Rigo, A. (1989) «Anàlisi sobre la distri-


Tribuna Arq. 2002-2003a-2

7/9/05

18:22

Página 229

Darreres intervencions arqueològiques a Sant Boi de Llobregat

229

bució espacial dels assentaments ibèrics al Baix Llobregat». A: Primeres Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Castelldefels, 28, 29 i 30 d’abril de 1989. DD.AA. (1985) Memòria de la intervenció arqueològica realitzada al carrer Hospital cantonada amb el carrer Mediterrani. Pla d’ocupació, 1984. Servei d’Arqueologia. Inèdita. DD.AA. (1991) «Fortificacions. La problemàtica de l’Ibèric Ple: segles iv-iii aC». A: Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa, desembre de 1990. Centre d’estudis del Bages. DD.AA. (2000) II Coloquio Internacional de Arqueologia en Gijón. Termas Romanas en el Occidente del Imperio. 1999. Edición Científica de Carmen Fernández Ochoa y Virginia García Entero. VTP Editorial. DD.AA. (1986) «Resultats de les excavacions portades a terme dins del Pla de l’Atur a Sant Boi (Baix Llobregat)». A: Tribuna d’Arqueologia 1984-1985. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Fierro, X.; Caixal, A. (2000) Termes romanes de St. Boi de Llobregat. Memòria de l’excavació arqueològica de l’exterior de tramuntana de la «cella piscinalis». Campanya de 1998. Diputació de Barcelona, inèdita. Granados, O.; Puig, F. (1980) Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la plaça Constitució amb el carrer Albertí. Servei d’Arqueologia. Inèdita. López, A.; Estany, I. Memòria de l’excavació a l’àrea de les termes romanes de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat). Campanyes 1989-1991. Diputació de Barcelona. Inèdita. López, A. [et alii] (2002) Les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. Melian, R.; Molist, N.; Puig, F. (1989) «El Carrer de la Pau (Sant Boi de Llobregat). L’evolució històrica d’un edifici». I Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat. Castelldefels. Miró Alaix, C. (1989) Memòria de l’excavació arqueològica duta a terme al solar limitat pels carrers Agramunt, Mediterrani i Hospital (Can Garrigosa) Sant Boi de Llobregat. Març-abril de 1985. Servei d’Arqueologia. Inèdita. Pagès i Paretas, M. (1992) Art romànic i feudalisme al Baix LLobregat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Biblioteca Abat Oliba) Salazar, N. (2003) Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la masoveria de Can Torrents. Sant Boi de Llobregat. Juny de 2002 Sales, J. (en premsa) «Necrópolis cristianas tardoantiguas en el área catalana: estado de la cuestión», III Encuentro internacional de Hispania en la Antigüedad Tardía. Santos, obispos y reliquias. 13-16 d’octubre de 1998, Alcalá de Henares. Subiranas Fàbregas, C. (1999) Memòria d’excavació arqueològica. Carrer Hospital, Carrer Sant Pere més Baix, Carrer del Pont. Rasa Gas Natural de Sant Boi de Llobregat. Servei d’Arqueologia. Inèdita. Subiranas Fàbregas, C. (2003) Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a Can Barraquer. Sant Boi de Llobregat. Maig-Setembre de 2002.

Tribuna Arqueologia 2002-2003  

Articles Tribuna d'Arqueologia 2002-2003

Tribuna Arqueologia 2002-2003  

Articles Tribuna d'Arqueologia 2002-2003

Advertisement