Page 1

2000 - 2001


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:52 Página 1

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2000-2001


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 3

Direcció General el Patrimoni Cultural Servei d’Arqueologia

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2000-2001

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Barcelona 2004


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 4

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Preimpressió: Víctor Igual, Còrsega, 237. Barcelona Impressió: Dipòsit legal: B. 00.000-2004 ISSN: 1130-77810 ISBN: 84-393-0000-0


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 5

Sumari

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta, Montsià): aproximació a les pràctiques funeràries i al poblament des del neolític fins a l’època andalusina a les terrasses de la zona de la desembocadura de l’Ebre. Josep Bosch, Josep-Miquel Faura, Maria del Mar Villabí

7

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos (Pacs, Alt Penedès). Jordi Alfonso, M. Eulàlia Subirà, Assumpció Malgosa

33

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental). Xavier Carlús Martín i Carmen Lara Astíz

49

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental). Antoni Palomo, Alba Rodríguez

77

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà). Bibiana Agustí, Dolors Codina, Rafael Dehesa, Joan Llinàs, Jordi Merino, Carme Montalban, Anna Vargas

99

El poblat ibèric i medieval de l’Esquerda (les Masies de Roda, Osona). De l’excavació a l’experimentació arqueològica. Imma Ollich i Castanyer, Montserrat de Rocafiguera i Espona

115


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 6

6

Tribuna d’Arqueologia

Intervencions recents (1997-2001) a l’oppidum del Turó del Montgròs (el Brull, Osona). Albert López Mullor, Mateu Riera Rullan

135

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a la ciutat romana de Baetulo (Badalona, Barcelonès) i el seu territori. Pepita Padrós i Martí, Montserrat Comas i Solà

187

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell (Tarragona, Tarragonès). Josep Anton Remolà Vallverdú, César Augusto Pociña López

207

Darreres troballes en les intervencions arqueològiques al nucli antic de Sitges (Garraf). Joan Garcia Targa, Núria Ribas Camós

223

Les chefs-lieux de cités de Gaule Narbonnaise de la conquête romaine à la conquête franque. Jean Guyon

243

Unes monedes del segle xi ocultes al jaciment de l’antiguitat tardana de Can Paleta (Castellfollit del Boix, Bages). Jordina Sales Carbonell, Jordi Enrich Hoja, Joan Enrich Hoja

271

Resultats de la recerca arqueològica al castell de Mur. Marta Sancho i Planas

295

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà). Proposta de documentació arqueològica integral. Núria Nolasco

307

Darreres intervencions al jaciment d'Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte). J. Padró, Mahmud Hamza, Hassan Ibrahim Amer, M. Mascort, E. Subías, N. Castellano, M. Erroux-Morfin, R. Xarrié

331

Museïtzació dels jaciments de l’època romana i medieval a Catalunya. Margarida Genera i Monells

351


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 7

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta, Montsià): aproximació a les pràctiques funeràries i al poblament des del neolític fins a l’època andalusina a les terrasses de la zona de la desembocadura de l’Ebre JOSEP BOSCH, JOSEP-MIQUEL FAURA, MARIA DEL MAR VILLABÍ

Introducció Aquest treball és el resultat de la col.laboració entre diverses institucions i diferents professionals. A causa de la necessitat que va aparèixer cap al final de 1999 de fer una intervenció arqueològica d’urgència a la finca la Clota del Molinàs, al terme municipal d’Amposta, el Museu Comarcal del Montsià va plantejar a l’Àrea de Prehistòria de la UAB la possibilitat d’estructurar conjuntament un programa de recerca per estudiar amb profunditat les societats que ocupaven les terrasses de l’Ebre, tant en l’època prehistòrica com en la històrica. Efectivament, les terrasses del riu Ebre han estat al llarg del temps un lloc d’un valor indubtable per a l’assentament humà. La proximitat de l’aigua, la fertilitat de les terres, la facilitat per proveir-se de matèries primeres, l’accés als recursos naturals així com la immediatesa d’una gran via de comunicació han estat i són factors decisius en l’establiment de grups humans. Conegudes aquestes condicions, la permanència i la continuïtat d’espais reconeguts com a sagrats per la comunitat no sorprenen. Per tal d’aprofundir al màxim aquest programa, els impulsors del projecte han cercat la col.laboració d’especialistes en els diversos períodes documentats. Els signants d’aquest article, estructurat en tres parts complementàries, han participat directament o indirectament en la gestació del projecte i en els treballs que aquest ha generat, els resultats dels quals foren exposats dins del cicle Tribuna d’Arqueologia 2001.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 8

1. Les pràctiques funeràries durant el neolític al curs inferior de l’Ebre segons les excavacions antigues JOSEP BOSCH Museu de Gavà

Les dades utilitzades En la primera part d’aquest article presentem una aproximació general a les pràctiques funeràries a la regió del curs inferior de l’Ebre durant el neolític. Es basa en un conjunt de vuitanta-tres sepultures que podem datar a la fi del neolític antic i al neolític mitjà. Coneixem aquest conjunt, sobretot, gràcies a investigacions fetes a la regió esmentada els anys cinquanta i seixanta del segle xx, encara que no se n’han publicat els resultats fins al 2000 (Esteve, 2000, 91 i s.). La localització de les sepultures Les sepultures conegudes estan distribuïdes per setze jaciments situats sobre les terrasses de tots dos costats de la vall baixa de l’Ebre. Aquestes terrasses són planes relativament horitzontals i elevades sobre el llit al.luvial del riu. L’erosió hi havia obert uns petits barrancs anomenats, localment, clotets, on hi ha terra bona per a l’agricultura i on es poden trobar els llocs amb sepultures, les quals són a la vora dels llocs amb vestigis d’hàbitat, disposades, però, en concentracions petites que poden arribar fins a vint-i-cinc tombes i poden ser considerades necròpolis petites. Els tipus de sepultures Hem pogut distingir tres tipus de sepultures, a partir de la morfologia i de la tècnica constructiva: cistes enfonsades, petites cavitats laterals (exteriors i hipogeus) i estructures tumulàries (cistes i fosses) (vegeu la figura 1). Les cistes enfonsades eren fosses simples excavades en l’argila amb costats revestits parcialment o totalment amb lloses de pedra dretes i amb altres lloses de pedra horitzontals al damunt que tancaven la cista. Les cavitats laterals també estaven excavades en l’argila i estaven tancades amb unes lloses de pedra verticals. Podien ser obertes des de l’exterior sobre el pendent d’un terreny, i obertes dins d’una altra estructura també excavada. A les sepultures


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 9

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

Figura 1. Taula dels tipus de sepultures: cistes enfonsades, cavitats laterales i estructures tumulàries.

9


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 10

10

Josep Bosch

d’aquest segon subtipus, podem distingir un pou i una cambra mortuòria a la base, de manera que les podem considerar sepultures en hipogeus. Les estructures tumulàries també poden ser de dos tipus: cista rectangular de lloses semienfonsades a l’argila i amb un petit túmul el.líptic de pedres al voltant, i fossa el.líptica excavada a l’argila i coberta d’un petit túmul més o menys circular de pedres.

El contingut dels sepulcres: els morts i el seu mobiliari Gairebé totes les sepultures conegudes són individuals. Els morts hi van ser disposats generalment flexionats, estesos sobre un dels costats, sovint el dret, amb les cames més o menys arronsades, els braços també arronsats i les mans sobre les cames, a la vora dels genolls. Són rars els morts estirats amb l’esquena tocant a terra i els braços estesos a tots dos costats del cos. El costum més freqüent devia ser enterrar els difunts sense cap objecte associat o amb un mobiliari simple compost d’un o dos objectes. Aquests objectes sovint eren ornaments, sobretot un collaret i de vegades també uns braçalets. Els collarets podien ser molt llargs i entortolligar-se al coll dels individus enterrats. Eren fets de petites peces circulars, l’una al costat de l’altra, sobretot de petxines marítimes, tot i que també se’n troben de roques o minerals com l’esquist, la calcita, la cal.laïta o el lignit, i cargols marins (columbelles, ciprees i dentalia). Els braçalets eren fets, en general, d’una valva de glicimeris buidat, d’una o més peces articulades. Pel que fa als recipients de ceràmica, principalment han estat trobats vasos de dimensions mitjanes. Acostumen a ser de cos esfèric i coll dret amb unes petites nanses horitzontals, i que podien haver estat decorats amb relleus i incisions, encara que també hi ha representats altres tipus de recipients, com ara els bols, els vasos globulars amb la boca estrangulada però ampla i les olles bitroncocòniques. En una sola tomba s’hi va localitzar un vas de grans dimensions, el qual té forma d’àmfora i fa 54 cm d’alt per 39 de diàmetre. La indústria lítica tan sols és representada en deu sepultures. Hi ha làmines mitjanes i curtes, puntes de projectil triangulars i trapezoïdals, resquills i restes de talla. Finalment, han aparegut destrals de pedra en sis sepultures, molt ben polides i de mides petites (4-7 cm de llarg), mitjanes (10-12 cm) i grans (22 cm).

La datació de les sepultures Pel que fa a la datació de les sepultures estudiades, a partir dels caràcters formals i de la decoració de la ceràmica, les podem distribuir en tres etapes: neolític epicardial avançat, neolític postcardial i neolític mitjà (vegeu la figura 2). Per establir aquesta cronologia, ens hem basat en la seqüència cronològica dels estils ceràmics neolítics identificats al País Valencià (Bernabeu, 1989, 136) i en les seqüències radiomètri-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 11

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

11

ques dels estils ceràmics neolítics identificats a Catalunya per diferents autors (Miró, 1994, 60-61; Molist [et alii], 1995, 790; Mestres Martín, 1996, 801). D’acord amb aquestes dades, es pot situar el neolític ple de la regió de la desembocadura de l’Ebre, grosso modo, dins el v mil.lenni cal. BC i dins la primera meitat del iv. Podem identificar el neolític epicardial final gràcies a uns vasos globulars amb el coll curt i estret, i un acabat allisat, algun dels quals és decorat sense profusió, amb cordons i incisions al voltant del coll i dels elements de prensió (Guilaine, 1984, 280; Bernabeu, 1989, 107; Martín, 1992, 322). Situem en aquesta fase la cronologia radiocarbònica, obtinguda a l’hàbitat del jaciment del Barranc de Fabra, de 4785 cal. BC (5880±110 BP), que es pot relacionar amb la necròpolis del mateix jaciment (Bosch [et alii], 1996, 393). Podem identificar el neolític postcardial gràcies a una ceràmica, d’una banda, amb un aire d’estil Montboló i, de l’altre, amb elements d’estil Molinot. Poden ser considerades d’estil Montboló unes peces de ceràmica fosca i allisada o llustrada, amb uns elements característics dins de la morfologia, les decoracions i els elements de prensió, encara que sense documentar la nansa tubular típica. Considerem d’aquest estil un bol amb paret vertical i llengüeta rectangular biperforada verticalment, forma que es pot situar entre els tipus 2 i 3 de la Balma de Montboló, com també un bol obert que correspon al tipus 2 de la Balma de Montboló, un vas globular tancat amb l’embocadura estrangulada, forma del tipus 5 de la Balma de Montboló, i, finalment, un vas esfèric amb el coll destacat, forma de tipus 7 de la Balma de Montboló (Vaquer Barrie, 1974, 74-76). Aquest últim vas porta una nansa amb quatre cordons llisos, en arcs oposats, descendents i ascendents, els quals formen una composició de doble «bigoti», conegut a jaciments de Montboló del nord dels Pirineus (cova de Montou…) (Claustre [et alii], 1993, 173). Pel que fa a l’estil Molinot (Mestres, 1982, 126), és representat únicament per l’acabat pentinat o raspallat d’una ceràmica trobada dins d’una sepultura al costat d’un vas d’estil Montboló. Finalment, podem identificar el neolític mitjà gràcies a dos recipients de ceràmica: un vas amb carena, bitroncocònic, amb dues nanses, la coloració fosca i l’acabat intensament polit, típic de la cultura catalana dels sepulcres de fossa (Ripoll, Llongueras, 1963, 67; Muñoz, 1965, 280-281), i un vas globular amb el coll llarg i la vora oberta, quatre llengüetes horitzontals amb una perforació vertical i unides amb un cordó en relleu. Uns recipients similars són coneguts en alguns jaciments de l’esmentada cultura dels sepulcres de fossa i del chasséenne al Llenguadoc (Guitart, 1987, 45; Martí [et alii], 1997, 94; Vaquer, 1975, figura 52). A partir de les sepultures que hem atribuït a alguna d’aquestes fases, podem establir la següent evolució cronològica dels tipus d’estructures funeràries. A l’epicardial final van ser utilitzades les cistes, les cavitats laterals exteriors i els hipogeus. Al postcardial es van continuar utilitzant les cavitats laterals i, per primer cop, van aparèixer les cistes i les fosses amb túmul. Finalment, les cavitats exteriors daten del neolític mitjà.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 12

12

Josep Bosch

Figura 2. Taula de les ceràmiques d’ofrenes funeràries del neolític epicardial avançat, del neolític postcardial i del neolític mitjà al curs inferior de l’Ebre.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 13

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

13

Consideracions finals Per acabar, volem destacar tres aspectes relatius a les pràctiques funeràries a la regió de la desembocadura de l’Ebre durant el neolític ple. En primer lloc, hi va haver unes estructures funeràries específiques. En segon lloc, s’hi van fer servir uns hipogeus sepulcrals que hem datat entre els més antics de la Mediterrània occidental. I en tercer lloc, s’hi van utilitzar unes sepultures amb túmul que poden ser relacionades amb l’estatus elevat d’alguns individus. Pel que fa al primer aspecte, des dels primers moments del neolític epicardial avançat, a la regió de la desembocadura de l’Ebre les sepultures es van fer dins de construccions específicament funeràries. Això diferencia aquesta zona d’altres de l’arc occidental mediterrani des del País Valencià fins a Provença, on freqüentment, almenys durant el neolític epicardial i postcardial, els difunts van ser inhumats sota sòls d’hàbitats a coves, a coves naturals no habitades o a fosses de tipus sitja reutilitzades per amagar-hi els morts. Quant al segon aspecte destacat, a la regió de la desembocadura de l’Ebre, des del neolític epicardial avançat, hi va haver sepultures a hipogeus, els quals es poden situar al costat dels més antics que es coneixen a la Mediterrània occidental, com ara els de l’illa de Sardenya (Cuccuru s’Arriu, Cabras) (Santoni, 1999, 79). Finalment, amb relació al tercer aspecte esmentat, a la regió de la desembocadura de l’Ebre hi ha sepultures amb túmul que podem integrar en un conjunt arquitectònic funerari present a diferents llocs de l’oest de la Mediterrània durant el v i el iv mil.lennis cal. BC. Es tracta d’estructures que, amb variacions locals, mantenen la idea bàsica de ser sepultures en cistes de lloses de pedra, més o menys elevades sobre el sòl, cobertes o envoltades de túmuls de pedres. Jean Guilaine s’ha referit a aquest conjunt com un estadi premegalític (Guilaine, 1996, 137), representat a Catalunya als llocs del Camp del Ginebre (Caramany) (Vignaud, 1995, 294), Tavertet (Cruells [et alii], 1992, 246-247) i del Barranc de la Mina Vallfera (Mequinensa) (Royo Gómez, 1996, 768). Les sepultures amb túmul de la regió de la desembocadura de l’Ebre, com les d’aquests llocs, poden ser datades al començament del veritable megalitisme a l’occident de la Mediterrània. Si comparem el mobiliari funerari de les sepultures tumulàries del curs inferior de l’Ebre amb el de les cistes enfonsades i les cavitats laterals a la mateixa regió, s’hi poden distingir dues modalitats. D’una banda, les cistes enfonsades i les cavitats laterals; de l’altra, les estructures tumulàries. Segons aquestes dues modalitats, en les estructures amb túmul hi són més representades les destrals i la indústria lítica, en la qual hi ha puntes geomètriques de projectil. Aquests dos objectes, destrals i puntes de projectil, devien ser objectes emprats en la vida quotidiana, però també devien tenir una significació simbòlica, la qual, relacionada amb la «monumentalitat» dels túmuls i seguint una hipòtesi de Jean Guilaine (Guilaine, 1996, 138), ens permet de suposar que hi havia alguns individus amb un estatus social distingit en les comunitats neolítiques de la regió de la desembocadura de l’Ebre.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 14

2. La intervenció a la Clota del Molinàs: resultats preliminars de la primera campanya JOSEP-MIQUEL FAURA Universitat Autònoma de Barcelona

Justificació del projecte La intenció manifestada pel propietari de la finca anomenada la Clota del Molinàs (Amposta) de fer-hi treballs de transformació agrícola va fer saltar l’alarma sobre el perill de destruir una necròpoli neolítica i d’altres èpoques més recents coneguda des dels anys cinquanta del segle passat, i de perdre així, un cop més, la possibilitat de fer-hi futurs treballs de prospecció i excavació. A part de la intervenció al barranc de Fabra entre 1989 i 1990 (Bosch, Forcadell, Villalbí, 1996), que va confirmar la importància de la zona amb noves evidències, no s’hi han fet més intervencions, per la qual cosa encara són necessaris més estudis i actuacions arqueològiques a fi d’actualitzar el coneixement sobre aspectes com l’origen de l’economia de producció, la diferenciació social, les xarxes de circulació de materials o l’organització de les unitats domèstiques (relació entre necròpoli i hàbitat) amb l’aplicació de mètodes actualitzats de prospecció i excavació. La bona entesa entre el propietari, el Museu Comarcal del Montsià (Amposta), la divisió de Prehistòria de la UAB i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat va possibilitar l’inici d’un projecte de recerca arqueològica dividit en diverses fases amb l’objectiu de fer noves aportacions al coneixement de les primeres societats agrícoles a la zona de la ribera baixa del riu Ebre. La primera fase va consistir en una actuació d’urgència (prospecció i excavació) de la finca afectada del 17 al 26 de gener del 2000. Aquesta campanya de prospeccions i excavacions tenia el permís del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’autorització del propietari de la finca, el senyor Lionel Martorell. La coordinació general del projecte fou assumida per Àlex Farnós, director del Museu Comarcal del Montsià, i per Miquel Molist, professor de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. La direcció de l’excavació fou assignada a Josep-Miquel Faura Vendrell (UAB) i a Jordi Marquès Ariño (Museu Comarcal del Montsià). En el treball de camp hi van intervenir sis becaris de la UAB i del Museu Comarcal del Montsià: Joaquim Pons, Lídia Fàbregues, Emiliano Hinojoso, Pedro Duarte i Mercè Pérez. També van participar en les tasques de prospecció i excavació estudiants del Departament d’Antropologia Social i Prehistòria de la UAB, els


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 15

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

15

arqueòlegs Maria del Mar Villalbí (Museu Comarcal del Montsià), David Garcia (Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona) i Josep Bosch (Museu de Gavà), a més de Rigoberto González i Josep Valldepérez, Chala, exmembres del desaparegut Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta, als quals volem agrair la col.laboració que ens van prestar durant aquests dies. Per a l’extracció dels ossos dels dos enterraments excavats, vam tenir la inestimable col.laboració de l’antropòleg Josep Anfruns (UB).

La situació del jaciment El jaciment arqueològic de la Clota del Molinàs (LCM) és a la regió del curs inferior de l’Ebre, al marge dret, prop de la desembocadura i del delta, al NW del terme municipal d’Amposta (Montsià) entre el quilòmetre 1,5 i el quilòmetre 2,5 de la carretera TV-3443 (carretera de la Carroba). Les coordenades UTM són: 31 BF 942119 (IGME 1972) (vegeu la figura 3). L’àrea on es van fer la prospecció i la intervenció arqueològiques és entre tres barrancs afluents de l’Ebre situats al promontori de la Carroba (vegeu la figura 4) i que, en el context de la geologia regional i amb les serres de Godall i del Montsià, constitueixen la continuació al sud de l’Ebre de la Serralada Prelitoral, externa o marítima. Actualment la Clota del Molinàs és margenada per conreus de secà (oliveres, garrofers i ametllers) abandonats després de les gelades dels anys seixanta del segle passat. Els bancals són petits, de 4 o 5 m, i ressegueixen els contorns del tàlveg. A la part alta de la finca les corbes de nivell són més amples i les oliveres i els garrofers encara s’hi conreen, mentre que les zones baixes de la terrassa inferior es dediquen al conreu de farratge i a l’horta o a arbres fruiters. A més, les àrees confrontants estan sotmeses a un procés important d’abancalament i transformació agrícola que modifica la topografia del lloc i podria destruir els nivells arqueològics. A la zona inferior de la clota, s’hi han fet treballs d’extracció de terres que, segons el propietari, es preveu que continuaran.

Objectius i metodologia Vam plantejar la intervenció amb dos objectius: a) Intentar de localitzar i reexcavar aquelles estructures que entre els anys seixanta i setanta del segle passat van ser excavades pels aficionats ampostins, per tal de verificar les seves impressions inicials. b) Prospectar la finca amb la intenció de localitzar i assenyalar, sobre el terreny mateix i en un mapa d’escala 1:1000 de la finca, possibles rastres d’estructures d’enterrament o d’hàbitat dels diversos períodes a partir d’indicis estructurals o la presència en superfície de material arqueològic, començant la numeració pel núme-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 16

16

Josep-Miquel Faura

ro 7, perquè fins aquest hi va arribar la correlació numèrica utilitzada per Francesc Esteve (Esteve, 2000) en la seva documentació de les estructures. Pel que fa a la metodologia que volíem seguir en les tasques d’excavació, es tractava de localitzar, reexcavar i redibuixar aquelles estructures que ja havien estat excavades per tal de documentar els diferents elements estructurals o arquitectònics que les componien, així com recollir i documentar tots els indicis de cultura material que hi poguessin restar. Tot i que en un principi pensàvem intervenir, únicament, en les estructures que, com hem dit anteriorment, havien estat excavades feia uns quants anys, les explicacions del propietari de la finca, relatives a la situació d’algunes lloses que afloraven i que, segons que recordava, ja havien estat excavades pels membres del Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta els anys setanta del segle passat, van fer aconsellable d’intervenir-hi. Concretament, es tractava de dos sepulcres que, efectivament, ja havien estat excavats en part pels aficionats. Igualment, vam intentar de verificar si una de les possibles estructures assenyalades per nosaltres sobre el terreny es confirmava com a estructura per tal de comprovar la validesa del criteri emprat a fi de prospectar. La prospecció sobre el terreny, doncs, va consistir a marcar alineacions de pedres que afloraven, possible indici, pel que ja s’havia vist en les estructures localitzades, d’enterraments; aquest va ser, des d’un principi, el criteri que vam seguir a l’hora de reconèixer les estructures possibles. Quan vam haver marcat tots els punts sobre el terreny, els vam fotografiar i marcar en un mapa de la finca d’escala 1:1000. Tot localitzant les dites alineacions de pedres recollíem superficialment restes arqueològiques que també vam marcar al mapa. A la vista de tots aquests objectius i del temps disponible, vam adequar la metodologia del treball de camp per tal d’optimitzar-lo al màxim i disposar al final de la campanya d’un coneixement més profund i de la rigorosa documentació d’aquesta finca (fotografies i dibuixos de plantes i seccions).

Resultats preliminars La intervenció a la Clota del Molinàs va proporcionar informació des de dos vessants. En primer lloc, i mitjançant la prospecció del terreny, va permetre de localitzar cinquanta-sis possibles estructures d’enterrament així com, atès el material arqueològic recollit, interpretar l’àrea de la finca com una zona ocupada contínuament al llarg de la prehistòria i de la història de la ribera baixa de l’Ebre (períodes neolític, ibèric, romà i medieval) (Faura, Marquès, 2000). Es van recollir i documentar fragments de ceràmica ibèrica (vores de bol i fragments informes d’àmfora), romana (un fragment informe de ceràmica campaniana A, una nansa d’àmfora itàlica) i àrab (fragments informes de ceràmica comuna). A més, segons notícies històriques conegudes, se sap que durant la baixa edat mitjana la construcció del mas va comportar l’establiment de granges benedictines que depenien del monestir de Benifassà. Si bé no podem afirmar que durant tots aquests períodes hi va haver assenta-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 17

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

Figura 3. Localització del jaciment.

Figura 4. La finca la Clota del Molinàs i la zona prospectada.

17


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 18

18

Josep-Miquel Faura

ments estables a la finca, sí que podem dir que hi va haver a la zona, si més no, la presència d’una activitat humana esporàdica possiblement relacionada amb els assentaments de les èpoques ibèrica, romana i àrab a la propera Carroba. En segon lloc, i per mitjà de l’excavació, vam documentar dues noves estructures d’enterrament (E8 i E9) i vam reinterpretar el procés de construcció d’una estructura neolítica ja excavada anteriorment per Francesc Esteve i els aficionats ampostins: el sepulcre iii (Esteve, 2000), anomenat per nosaltres E19. També vam començar a excavar una nova estructura assenyalada amb l’expressió E22 per tal de verificar-ne l’existència i la validesa del sistema de prospecció. La prospecció Els treballs de prospecció, en una zona d’unes vint hectàrees, han permès de localitzar i assenyalar cinquanta-sis afloraments de «lloses» (vegeu la figura 5) que poden correspondre a estructures d’enterrament del tipus sepulcre de fossa neolític, pràcticament totes concentrades al costat sud de la finca a la mateixa zona on ja es van excavar diversos sepulcres de fossa (Esteve, 2000) i on s’han excavat les dues noves estructures, i unes quantes als barrancs del costat N de la finca. Els resultats positius de la prospecció mostren la necessitat de continuar el projecte per tal de verificar la presència de més enterrament i confirmar la zona del Molinàs com a àrea de recerca necessària per actualitzar el coneixement dels primers pagesos de la ribera baixa de l’Ebre. Dels set sepulcres coneguts al Molinàs (Esteve 2000), només en vam poder localitzar dos amb tota seguretat (sepulcre i i sepulcre iii), mentre que la resta van quedar amagats, a causa de l’abundància de matolls, arbustos i arbres. D’aquestes estructures, vam reexcavar el sepulcre iii, atès que el sepulcre i era fora de la propietat i, per tant, de l’àmbit de la nostra actuació. L’excavació La intervenció, pel que fa a l’excavació, va consistir a excavar dues estructures (E8 i E9), a reexcavar i documentar l’estructura Clota del Molinàs iii del professor Esteve (Esteve 2000), que nosaltres, com ja hem dit més amunt, hem anomenat E19 perquè més tard es va poder identificar exactament, i, finalment, a iniciar l’excavació de l’E22 per comprovar el nostre sistema d’identificació de possibles estructures.

L’estructura E8 L’estructura E8, orientada en direcció NE-SO, semblava, en principi, delimitada pel perímetre que marcaven les lloses que hi havia al damunt. L’excavació va confirmar que aquestes lloses havien estat arrencades del lloc original i desplaçades. L’estruc-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 19

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

19

Figura 5. El resultat de la prospecció. Localització de possibles estructures.

tura consistia en una fossa rectangular excavada directament a les capes argiloses. Pels indicis observats durant l’excavació, no sembla que formés cap cubeta. Les dimensions són: 190 cm de llargada, 50 cm d’amplada màxima per 26 cm de fondària. A l’interior s’hi ha trobat un individu del sexe femení d’entre 15 i 16 anys d’edat i 1,5-1,54 m d’altura, en posició de decúbit lateral sobre el costat dret. No hi ha aparegut cap altre material ni objecte. El primer nivell estratigràfic (vegeu la figura 6) era format per un sediment de composició orgànica amb una gran quantitat d’arrels i de 25 cm de potència. A sota d’aquest nivell, la fossa estava reblerta amb un sediment argilós d’un color verdós


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 20

Josep-Miquel Faura

20

Figura 6. Planta i seccions de l’estructura 8.

similar al del substrat on estava excavada però menys compacte. En aquest nivell sedimentari hi va sortir el crani d’un individu recobert amb un plàstic, indici clar que aquella sepultura havia estat localitzada per un dels col.laboradors del professor Francesc Esteve. El mateix plàstic també tapava els fèmurs, les tíbies i els peronés. Sempre en aquest sediment argilós, va anar apareixent la resta del cos de l’individu en una connexió anatòmica perfecta i en un estat de conservació deficient i sense cap mena d’aixovar. El sediment que hi havia a l’esquena de l’individu, és a dir, al NO de l’estructura, presentava una consistència molt més compacta que no el que hi havia davant del cos. Aquest fet com també l’alineació perfecta del crani amb el colze esquerre, la pelvis i els talons van fer pensar que la fossa oberta per tal d’introduir-hi el cos era de la mida justa del cadàver. Es tractava, doncs, d’una fossa simple, no més gran que el cos enterrat i possiblement arranjada amb lloses en posició vertical que formaven una caixa. A manca de fòssils directors, la cronologia és dubtosa. Per la morfologia, si les lloses haguessin format una caixa o cista, hauria estat possible de considerar-la neolítica, perquè no seria gaire diferent del sepulcre Masdenvegenc viii i ix del jaciment del mateix nom, el qual sí que és clarament neolític (Esteve 2000). En contra d’aquesta possibilitat hi tenim la posició del cadàver, completament estirat, recolzat sobre el costat dret i mirant cap el sud. Tal com s’ha esmentat més amunt (supra Jo-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 21

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

21

sep Bosch), la posició més habitual als enterraments neolítics és l’encongida. Per tant, en aquest cas es pot pensar més aviat en un enterrament de l’època àrab. La presència d’enterraments medievals demostra la utilització constant d’aquesta zona com a lloc d’enterrament i demostra, també, que cal seguir excavant.

L’estructura 9 L’estructura 9, igual que l’anterior, correspon a un dels enterraments inèdits però a mig excavar que ja havia estat tocat pels aficionats uns vint-i-cinc anys enrere, els quals havien deixat part de les lloses cobertes amb sacs de plàstic. L’estructura E9 presentava en superfície una alineació de pedres que afloraven en direcció E-O i que en realitat servien de falca dels plàstics que cobrien la resta de lloses de l’estructura que encara eren in situ. Malauradament, a causa de l’actuació anterior ja descrita, la primera excavació de l’estructura que van fer els aficionats en va suposar la destrucció parcial, per la qual cosa haurem de fer una aproximació hipotètica a la morfologia per mitjà de l’excavació en extensió i de l’estratigrafia, i aproximar-nos a la cronologia per l’analogia amb altres sepulcres del mateix jaciment. Gràcies a l’excavació actual, s’ha posat en evidència un lloc d’enterrament de 225 cm de llarg per 70 cm d’ample i 40 cm d’alt, aproximadament. La forma és allargada i deixa l’espai suficient per a l’enterrament. L’excavació anterior havia destruït parcialment el sepulcre, perquè els excavadors van retirar sediments a banda i banda de les lloses, cosa que va impossibilitar per a excavacions futures la recuperació de la forma original de l’estructura. Així, doncs, plantegem com a hipòtesi que es va excavar una cubeta (vegeu la figura 7) a la roca paral.lelament al sentit del pendent excavant un sediment argilós (caliche) molt dur i compacte, de primer, que canvia radicalment transformant-se en un sediment molt flonjo i sorrenc (conglomerats poligènics del plistocè); finalment, es va clausurar l’estructura amb lloses de pedres col.locades també paral.leles al pendent natural. L’únic material aparegut durant l’excavació de l’E9 va ser els ossos del cos enterrat a l’interior, que corresponen a un individu de sexe masculí d’entre 25 i 40 anys d’edat i 1,70-1,72 m d’altura. Es tracta d’un esquelet en una connexió anatòmica total i en un estat de conservació bastant bo. La posició del cos era molt forçada. Estava completament estirat, de panxa a terra i el cap inclinat mirant cap al SW. Aquesta postura fa pensar en un moviment postdeposicional. Sembla, doncs, que el mort va ser enterrat en decúbit supí lateral sobre un costat. Al cap d’un quant temps la descomposició en devia provocar la caiguda quedant pràcticament de bocaterrosa. L’espai d’enterrament encara no devia estar reblert, de manera que va permetre aquesta caiguda. Un altre efecte (i una prova) d’aquesta caiguda pot ser la posició anormal del crani. Les vèrtebres cervicals apareixen trencades i el cap està desplaçat mirant cap al S-W quan devia mirar cap al S en el moment de la deposició.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 22

Josep-Miquel Faura

22

Figura 7. Planta i seccions de l’estructura 9.

Al costat del mort no s’hi va localitzar cap tipus d’aixovar que en permetés la datació relativa, però tant tipològicament com cronològica, aquesta sepultura pot correspondre a un sepulcre neolític, atès que es pot tractar d’una estructura de tipus «cavitat lateral» (vegeu supra Josep Bosch) excavada contra el pendent a tall de cubeta o nínxol que, un cop utilitzada, es tancava amb un parament de lloses inclinades contra el pendent, sense túmul ni cap altre element arquitectònic. La posició de l’esquelet no es correspon, però, amb la posició més habitual als sepulcres neolítics d’aquesta zona, i aquest és un element que introdueix el dubte sobre la datació de l’estructura. Cal, doncs, disposar de més dades en excavacions futures.

La reexcavació de l’estructura E19 L’estructura E19 ja havia estat excavada anteriorment; a més, també se n’havia retirat l’aixovar que contenia. Correspon al sepulcre iii dels estudiats per Francesc Esteve. En la seva publicació es diu que no hi havia cap cos a l’interior però sí que hi havia «62 granes d’enfilall discoïdals». Després de desbrossar, vam comprovar que l’estructura (vegeu la figura 8), orien-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 23

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

23

tada en direcció N-S, havia estat excavada a la roca (tapàs) pel cantó W, s’havia travessat aquest estrat i s’havia arribat a un sediment d’argila força fina. La clausura és per l’E amb una sèrie de lloses verticals grans. La volta d’aquesta cubeta havia desaparegut, possiblement a causa de l’excavació mateixa dels anys setanta del segle passat. L’excavació de l’últim estrat de l’interior de l’estructura, el format per argila, d’una potència de 12 cm que no havia estat excavada anteriorment, va proporcionar l’única resta material, una dena de collaret. Finalment, vam reexcavar a l’exterior cap al N i l’E de l’estructura per veure si es podia documentar un túmul. El resultat va ser positiu, perquè a la zona S es va poder documentar un nivell de pedres petites i mitjanes que s’estenien cap a l’E i que fan pensar en una mena de túmul parcial o reforç per sostenir les lloses de clausura del nínxol. A causa del poc temps que ens restava no vam acabar d’excavar aquest costat, que vam deixar per a excavacions futures.

Figura 8. Planta i seccions de l’estructura 19.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 24

24

Josep-Miquel Faura

Les mides són d’aproximadament 2 m en direcció longitudinal (NE-SO), 90 cm en direcció transversal (SE-NO) i 80 cm de profunditat. La fondària del nínxol excavat devia ser d’uns 90 cm. No vam detectar cap vestigi que ens fes canviar la cronologia donada pel professor Esteve.

L’estructura 22 L’estructura E22, situada al mateix vessant del mas a la part baixa del pendent que s’enfila cap a la casa, en direcció W-O, va ser l’última que vam excavar. Les evidències que teníem abans de començar, una llosa de grans dimensions arrencada durant uns treballs de transformació fets anys enrere i la testa d’una llosa que aflorava, ens feien pensar que possiblement érem davant una estructura del tipus E9. Es tractava, doncs, de verificar si el nostre criteri de selecció i, per extensió, el sistema de prospecció eren eficaços. A mesura que anàvem excavant, l’estructura que sortia era semblant a un enterrament en cista, semblant al sepulcre i de Francesc Esteve, també localitzat en aquesta campanya però fora de la finca del Molinàs. Seguint la disposició de les lloses, vam continuar excavant el costat S de l’estructura (hipotèticament l’interior). Pel fet d’haver excavat un estrat d’argila groguenca molt compacte d’uns 60 cm sense, en principi, documentar cap enterrament, vam decidir fer una exploració al costat N que, per motius de temps, no vam arribar a concloure. Així, doncs, aquesta estructura encara s’ha d’acabar d’excavar i s’ha de continuar en la propera campanya per poder-la documentar del tot.

Consideracions finals Com a resultat dels treballs arqueològics fets a la finca la Clota del Molinàs, la prospecció i l’excavació han permès d’arribar a algunes consideracions que s’hauran de confirmar en intervencions futures: 1) El Molinàs és una zona de gran riquesa arqueològica i justifica plenament un projecte de recerca; naturalment, abans de qualsevol transformació agrícola s’hi ha d’intervenir. 2) Les estructures excavades han permès de recuperar i posar en evidència que hi ha enterraments de l’època neolítica i possiblement d’altres períodes més recents, la qual cosa fa pensar en la utilització d’aquesta zona com a lloc d’enterrament durant diverses èpoques, sobretot la neolítica. El treball en aquest jaciment aportarà noves dades sobre aquest important horitzó, ara per ara mal conegut, de la ribera baixa de l’Ebre. 3) La prospecció del terreny no solament ens ha permès de localitzar una sèrie de possibles enterraments neolítics, sinó que també ha confirmat la idea de la con-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 25

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

25

tinuïtat de poblament a la ribera de l’Ebre al llarg de tots els períodes fins a l’actualitat. Finalment, la integració dels resultats en el coneixement actual del neolític a Catalunya contribuirà a definir un període (v mil.lenni cal. BC) a què les hipòtesis recents atorguen un paper clau en la formació i consolidació de les societats pageses, com també, atès el material arqueològic recollit, interpretar l’àrea de la finca com una zona ocupada contínuament al llarg de la prehistòria i de la història de la ribera baixa de l’Ebre (períodes neolític, ibèric, romà, àrab).


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 26

3. El poblament i les sepultures a l’àrea del Molinàs entre les èpoques ibèrica i andalusina MARIA DEL MAR VILLALBÍ Museu Comarcal del Montsià

Altres troballes Aquesta excavació d’urgència, promoguda pel Servei d’Arqueologia i portada a terme per la Universitat Autònoma de Barcelona i el Museu Comarcal del Montsià, a part de dades sobre el neolític, ens ha aportat més informació sobre el poblament a la zona del Molinàs al llarg del temps amb dades noves sobre les èpoques ibèrica, romana i medieval. L’àrea del Molinàs, situada a la terrassa quaternària que s’alça sobre l’Ebre, és una zona de pas. La zona plana inferior és formada per les aportacions de llims del riu, que ha modificat el curs al llarg dels segles. Aquest fet va motivar que fins el segle xx el camí que menava vora el riu fins a Amposta, per la ribera dreta, transcorregués pel roquer i no, com avui dia, per la zona plana. La presència de material ibèric i romà a la superfície així com la localització d’unes sitges als voltants del mas que no han estat excavades sembla que són una constant a tota la terrassa, perquè també se n’han localitzat al pla de les Sitges, al mas de Giner (Marqués, Ribàs, 2001), a la Carroba (Esteve, 1999), prop del barranc del Ceguet, al pla d’Empúries (Esteve, 2000) i al castell d’Amposta (Villalbí, Forcadell, Artigués, 1994). La majoria de les excavades o de les estudiades pel que fa al contingut han estat obliterades amb materials romans i medievals, preferentment andalusins, cosa que abona la hipòtesi d’una xarxa de redistribució de cereals al final del període ibèric a la desembocadura de l’Ebre. La presència de fragments de dolis i alguns fragments d’àmfora relacionen aquesta zona amb l’ocupació romana, encara que de moment ens és impossible de determinar si es tracta d’una ocupació en aquest lloc o bé si aquesta zona formava part de l’explotació agrària de la propera vil.la de la Carroba, l’excavació i l’estudi de la qual es van iniciar l’any 2000 gestionats per l’Ajuntament d’Amposta i el Museu Comarcal del Montsià, segons el projecte arqueològic de M. Villalbí i sota la direcció arqueològica de camp de D. Garcia. El fet que el propietari, el senyor Lionel Martorell, trobés monedes romanes del final de l’Imperi als camps de conreu, al voltant del mas del Molinàs i la troballa d’una sivella visigòtica esmentada per F. Esteve Gàlvez (2000; i, 172) són una bona mostra de les restes escadusseres, com també ho són les localitzades a la prope-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 27

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

27

ra Carroba o al pla de les Sitges, que tenim al voltant del poblament de l’època tardana. Finalment, pensem que cal destacar l’ocupació medieval d’aquesta zona, sobretot andalusina. Malgrat que el poblament rural islàmic de les terres de l’Ebre ha estat estudiat en un context general i documental, a partir d’òptiques diferents, per investigadors tan coneguts com P. Balaña, X. Ballestin, M. Barceló, D. Bramon, M. Epalza, A. Virgili, etc., la interpretació històrica, de conjunt, de les restes arquitectòniques i arqueològiques ha estat més minsa amb estudis com el de M. Barceló (1987), M. Barceló i H. Kischner (1992) o S. Bassols (1990). Tanmateix, no es pot eludir l’esment d’articles com el de J. Garcia, J. Giralt, A. Loriente i J.Garcia (1998) que, tot i centrar-se en la formació i l’estructuració diferents de les ciutats de Lleida, Balaguer i Tortosa, aporten una interessant visió de conjunt (i de referència) d’aquesta societat. D’altra banda, són abundants, però, les recerques, els estudis i els articles sobre elements concrets, excavacions o troballes fetes per diferents arqueòlegs –S. Vilaseca, F. Esteve, P. L. Artigués, A. Forcadell, A. Curto, J. Martínez, C. Montañés, M. Villalbí, etc.–. Se’n pot trobar una bona relació bibliogràfica en el volum xxvi de l’enciclopèdia Catalunya Romànica. El coneixement, a partir de F. Esteve (2000), d’uns enterraments a la Carroba i al barranc del Ceguet (Amposta) amb característiques similars als descrits per S. Vilaseca (1966) per a la necròpolis de la Punta (Alcanar) o per a la dels Domenges (la Sènia), o d’altres d’excavades més recentment com la del mas del Torril (la Sènia) (Almuni, Forcadell i Villalbí, 2000), ens porta a plantejar la hipòtesi de la presència d’una necròpolis islàmica a l’àrea excavada, atès que l’estructura E8 localitzada al Molinàs presenta un tipus de tomba i una positura del mort que coincideixen amb el ritual musulmà, concretament de la doctrina maliki, molt difosa en aquesta zona.

Conclusions Les riberes del riu són una zona d’importants troballes arqueològiques. Actualment hi tenen lloc grans transformacions agropecuàries que, a més dels esbancaments del principi del segle xx i les extraccions de pedra i argila que s’hi han fet, fan urgents l’excavació i la documentació de totes les restes. F. Esteve ja anuncia la presència de diverses zones de restes a tota la terrassa des de Tortosa fins a Amposta. Alertats per aquestes troballes, s’han fet intervencions esporàdiques amb motiu de les diferents obres d’infraestructura. Així, entre 1989 i 1990, la prospecció i la intervenció a la carretera TV-3443, de circumval.lació d’Amposta, van descobrir les restes d’un poblat a l’aire lliure del neolític antic: el barranc de Fabra (Bosch, Villalbí, Forcadell, 1996); l’any 1991 es va prospectar aquesta zona en el seguiment de la doble via fèrria entre Ulldecona i Camarles (Forcadell, Villalbí, 1991); l’any 1995 es féu el seguiment de la instal.lació d’una zona de purins a l’àrea de la Carroba (Forcadell, 1996); una de les transformacions més espectaculars ha estat la feta l’any 1998 entre el mas del Hierro i la Ca-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 28

28

Maria del Mar Villalbí

rroba, on aparegueren les restes d’una vil.la romana (Vilaseca, 2000); l’any 2000 unes transformacions agrícoles van afectar les sitges del mas de Giner, les quals han estat excavades (Marqués, Ribas, 2001). Totes aquestes actuacions formen un conjunt global d’informació que documenta l’ocupació continuada d’aquesta zona al llarg del temps. El Molinàs ens ofereix una de les darreres oportunitats d’estudiar d’una manera científica i moderna com va ser aquest poblament, quines formes va adoptar i com va ser aquest procés històric no solament en l’època neolítica sinó també en les èpoques ibèrica, romana i medieval. Caldrà, doncs, no desaprofitar-ho.

Bibliografia Almuni, V.; Forcadell, A.; Villalbí, M. «La necròpolis andalusí del Mas del Torril (la Sènia, el Montsià)». A: I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. ACRAM, Igualada, 2000, pàg. 220-227. Anfruns J.; Pérez-Pérez A.; Oms J. I.; Majó T. «Estudi de les restes humanes del neolític antic de la comarca del Montsià (Tarragona)», Cypsela, número 13. [En premsa.] Barceló, M. «Aigua i assentaments andalusins entre Xerta i Amposta (s.vi-xii)». A: II Congreso de Arqueología Medieval, volum ii, Madrid, 1987. Barceló, M.; Kichner H. «Husun et établissements arabo-berbères de la frontière supérieure (zone de l’actuelle catalogne) d’Al-Andalus», Castrum, número 4, 1992, pàg. 61-73. Bassols, S. «Una línea de torres vigía musulmanas: Lérida-Tortosa». A: Al-Qantara, volum xi, Madrid, 1990, pàg. 127-154. Bernabeu J. La tradición cultural de las cerámicas impresas en la zona oriental de la Península Ibérica, Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación Provincial de Valencia, Valencia, 1989. (Serie de Trabajos Varios, 86) Bosch, J.; Forcadell, A.; Villalbí, M. M. «El Barranc de Fabra: asentamiento de inicios del IV milenio a.C. en el curso inferior del Ebro». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibérica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles. Gavà-Bellaterra, 1995, Rubricatum, núm. 1, volum i, 1996, pàg. 391-396. Bosch, J.; Villalbí, M.; Forcadell, A. «El barranc d’en Fabra (Amposta): un assentament neolític a l’aire lliure». A: Tribuna d’Arqueologia 1994-95. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1996, pàg. 51-62. Claustre, F. [et alii] La Cauna de Belesta, une tombe collective il y a 6000 ans. Centre d’Anthropologie des Sociétés Rurales, CNRS/EHESS-Toulouse, Toulouse-Belesta Château-Musée-Belesta, 1993. Claustre, F.; Ponsich, P.; Pons, P. «Des récipients en Roussillon il y a 6000 ans». A: Claustre et alii, pàg. 147-184 Cruells, W.; Castells, J.; Molist, M. «Una necròpolis de “cambres amb túmul complex” del iv mil.lenni a la Catalunya interior». A: 9è Col.loqui Internacional


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 29

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

29

d’Arqueologia de Puigcerdà. Estat de la Investigació sobre el Neolític a Catalunya, Puigcerdà-Andorra 1991, Institut d’Estudis Ceretans, 1992, pàg. 244248. Diversos Autors. «Tortosa i les Terres de l’Ebre. La Llitera i el Baix Cinca. Obra no arquitectònica dispersa i restaurada». A: Catalunya Romànica, volum xxvi, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997. Esteve Gàlvez, F. «Protohistòria i antiguitat tardana». A: Recerques arqueològiques a la ribera baixa de l’Ebre, volum ii. Ajuntament d’Amposta i Museu Comarcal del Montsià, 1999. Esteve Gàlvez, F. «Prehistòria». A: Recerques arqueològiques a la ribera baixa de l’Ebre, volum i. Ajuntament d’Amposta i Museu Comarcal del Montsià, 2000. Faura Vendrell, J. M.; Marqués Ariño, J. Informe de la intervenció arqueològica d’urgència realitzada a la Clota del Molinàs (Amposta) del 17 al 26 de gener de l’any 2000. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, 2000. [Informe inèdit.] Forcadell, A.; Villalbí, M. Prospeccions arqueològiques al nou traçat de via fèrria entre Ulldecona i Camarles. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, 1991. [Memòria inèdita.] Forcadell, A. Memòria dels treballs de control arqueològic al jaciment de Dalt de la Torre, juny de 1995. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, 1996. [Memòria inèdita.] Garcia Biosca, J.; Giralt, J.; Loriente, A.; Martínez, J. «La gènesi dels espais urbans andalusins (segles viii-x): Tortosa, Lleida i Balaguer». A: L’Islam i Catalunya. Institut Català de la Mediterrània, Museu d’Història de Catalunya i Lunwerg Editores, Barcelona, 1998, pàg. 137-165. Guilaine, J. «Le Néolithique Ancien en Languedoc et Catalogne. Elements et réflexions pour un essai de périodisation». A: Scripta Praehistorica, Francisco Jordá, Oblata, Salamanca, 1984, pàg. 271-286. Guilaine, J. Proto-megalithisme, rites funeraires et mobiliers de prestige néolithiques en Méditerranée occidentale, Querol Chapa edit., volum i, 1996, pàg. 123-140. Guilaine, J. (dir.) La balma de Montbolo et le Néolithique de l’occident méditerranéen, Institut Pyrénéen d’Études Anthropologiques, Tolosa, 1974. Guitart, I. «La necròpolis neolítica del Pla del Riu de les Marcetes (Manresa, Bages)». A: Tribuna d’Arqueologia 1986-1987, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1987, pàg. 41-47. IGME. Mapa Geológico de España. Tortosa (Full 522). E. 1:50.000; Madrid, 1972. IGME. Mapa Geológico de España. Beceite (Full 521). E. 1:50.000; Madrid, 1984. Marqués, J.; Ribàs, N. (2001) «Primeres conclusions de les intervencions arqueològiques a les sitges del Mas de Giner (Masdenverge-Tortosa)», Nous Col.loquis, v, 2001, pàg. 39-46. Martí, M.; Pou, R.; Carlús, X. Excavacions arqueològiques a la ronda sud de Granollers 1994. La necròpolis del Neolític Mitjà i les restes romanes del Camí de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental). Els jaciments de Cal Jardi-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 30

30

Maria del Mar Villalbí

ner (Granollers, Vallès Oriental), Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1997. Martín, A. «Dinámica del Neolítico Antiguo y Medio en Cataluña». A: Utrilla (coord.), pàg. 319-333. Mestres, J. «El Neolítico Antiguo en el Penedés». A: Le Néolithique Ancien Méditerranéen. Actes du Colloque Internacional de Préhistoire, Montpellier 1981, Archeologie en Languedoc, número especial, 1982, pàg. 121-127. Mestres, J. S.; Martín, A. «Calibración de las fechas radiocarbónicas y su contribución al estudio del Neolítico catalán». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles. Gavà-Bellaterra, 1995, Rubricatum, núm. 1, volum ii, 1996, pàg. 791-804. Miró, J. M. «La cronologia dels estils ceràmics neolítics a Catalunya i la datació de C14 de la Timba del Barenys (Riudoms, Tarragona)», Saguntum, Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 1994, núm. 27, pàg. 57-66. Molist, M.; Ribé, G.; Saña, M. (1996)- «La transición del V milenio cal. BC en Catalunya». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles. Gavà-Bellaterra, 1995, Rubricatum, núm. 1, volum ii, 1996, pàg. 781-790. Muñoz, A. M. La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de fosa, Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona, Barcelona, 1965. Querol, M. Á.; Chapa, T. (edit.) «Homenaje al profesor Manuel Fernández-Miranda», Complutum, núm. 6, 1996. Ripoll, E.; Llongeras, M. «La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa en Cataluña», Ampurias, núm. 25, 1963, pàg. 1-90. Royo, J. I.; Gómez, F. «Hábitat y territorio durante el Neolítico Antiguo y Medio/Final en la confluencia del Segre y el Ebro (Mequinenza, Zaragoza)». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles. Gavà-Bellaterra, 1995, Rubricatum, núm. 1, volum ii, 1996, pàg. 767-780. Santoni, V. «Le Néolithique moyen-supérieur de Cuccuru s’Arriu (Cabras-Oristano, Sardaigne)». A: Vaquer (dir.), pàg. 77-87. Utrilla, P. (coord.) Aragón/litoral mediterráneo: intercambios culturales durante la Prehistoria. En homenage a Juan Maluquer de Motes, Institución Fernando el Católico, Saragossa, 1992. Vaquer, J. La céramique chasséenne du Languedoc, Atacina, 8, Carcassona, 1975. Vaquer, J.; Barrié, P. «Étude de la céramique néolithique du gisement de Montbolo». A: Guilaine (dir.), pàg. 73-81. Vaquer, J. (dir.) Actes du Colloque International Le Néolithique du nord-ouest méditerranéen, XXIVe Congrès Préhistorique de France, Carcassonne 1994, Société Préhistorique Française, Ministère de la Culture, 1999. Vignaud, A. (1995) «L’occupation néolithique dans la cuvette de Caramany, moyenne vallée de l’Agly (P. O.). Première approche». A: X Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Cultures i Medi de la Prehistòria a l’Edat Mit-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 31

Intervenció arqueològica a l’àrea del Molinàs (Amposta)

31

jana. 20 anys d’arqueologia pirinenca. Homenatge al Professor Jean Guilaine, Puigcerdà i Osseja 1994, Institut d’Estudis Ceretans, 1995, pàg. 291-297. Vilaseca, A. «Intervenció arqueològica al jaciment romà de la Carrova (AmpostaMontsià)», Nous Col.loquis, iv, 2000, pàg 33-44. Vilaseca, S.; Prunera, A. «Sepulcros de losas antiguos i alto medievales de las comarcas tarraconenses», Boletin Arqueológico de Tarragona, 1966, pàg. 93-96. Villalbí, M.; Forcadell, A.; Artiges, P. L. «El Castell d’Amposta. Nota preliminar», Quaderns d’Història Tarraconense, xiii. Tarragona, 1993.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Pรกgina 32


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 33

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos (Pacs, Alt Penedès) J. ALFONSO, M. EULÀLIA SUBIRÀ, A. MALGOSA Unitat d’Antropologia, Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia. Universitat Autònoma de Barcelona.

Introducció El jaciment del Mas d’en Boixos està situat al municipi de Pacs (Alt Penedès), a tan sols dos quilòmetres de Vilafranca del Penedès. La primera excavació del jaciment es féu l’any 1956 a càrrec de Pere Giró i Romeu, que descobrí un sepulcre de fossa neolític i notificà que hi havia altres possibles estructures arqueològiques. Aquest antecedent va fer que l’any 1997, amb motiu d’unes obres d’ampliació dels cellers de l’empresa Torres SA, el grup d’arqueòlegs del Museu de Vilafranca i l’empresa Tríade SCP iniciessin les tasques de prospecció i excavació del solar afectat. Al llarg d’aquella campanya, que es va fer en dues fases, es va excavar un total de trentacinc estructures que enclouen un lapse que va des del neolític antic fins a l’ibèric antic. Corresponents a l’edat del bronze, s’excavaren un hipogeu d’inhumació i quatre sitges emprades com a fosses d’enterrament. L’any 1998 s’hi va iniciar una segona campanya a causa d’una nova fase d’obres de l’empresa esmentada. En aquesta campanya es van localitzar i excavar trentanou estructures, de les quals sis eren sitges de l’edat del bronze reaprofitades per a fins funeraris, i un enterrament doble del neolític mitjà. El 1999 s’hi va dur a terme la tercera campanya, en la qual s’excavaren set estructures, totes sense material antropològic. Ja al final de 1999, la renovació d’una vinya facilità de nou l’excavació del camp, on es localitzaren trenta-una estructures, entre les quals en cal destacar una amb una inhumació neolítica doble. Entre els mesos de febrer i abril del 2000 i entre el setembre i el novembre del 2000 s’hi van fer dues intervencions més, les quals van consistir en l’excavació del sector sud de la zona industrial de l’empresa Torres SA. En aquestes dues campanyes es va excavar un total de vuitanta-dues estructures en què destaca la presèn-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 34

J. Alfonso, et. al.

34

cia d’un enterrament neolític, tres sitges corresponents a l’edat del bronze reutilitzades com a llocs per a inhumacions i una sitja amb restes humanes de l’edat del ferro. Les dades antropològiques que es presenten en aquest estudi preliminar corresponen a les restes excavades en les campanyes arqueològiques de 1997 a 1999, així com a l’estructura neolítica de la campanya del 2000. En total, doncs, en aquest treball es presenten les dades corresponents a tretze sitges (tres del neolític i deu del bronze) (foto 1) i a l’hipogeu (edat del bronze) (foto 2).

Metodologia El material antropològic va arribar al laboratori en bosses i degudament etiquetat, amb el nom del jaciment, el número d’estructura a la qual pertanyien les restes òssies i un número assignat a cada os o grup d’ossos per fer-ne la identificació en la planimetria. La primera tasca que es va fer al laboratori va ser desengasar, netejar en sec, consolidar quan ha estat imprescindible, reconstruir i posteriorment siglar tot el material ossi. L’estudi preliminar va consistir en la determinació del nombre d’individus trobats en cada una de les estructures, l’estimació de l’edat, la determinació el sexe, l’estudi odontomètric i l’anàlisi de la patologia oral i òssia. També s’han considerat alguns aspectes relacionats amb la tafonomia del jaciment.

Foto 1.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 35

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos

35

Foto 2.

El nombre d’individus enterrats es va determinar tenint en compte tant les dades arqueològiques com les que s’obtenen de l’estudi mateix de les restes òssies. Quan es van trobar restes de més d’un individu dins d’una estructura, tant a les sitges com a l’hipogeu, es va procedir a individualitzar-les segons grups anatòmics i aparellarles per la mida, el grau de maduració òssia, l’estat de conservació, el color, la forma, la simetria dels ossos parells, les impressions musculars i altres dades qualitatives i quantitatives (Brothwell, 1987). Pel que fa a l’hipogeu, com que es tractava de restes remogudes, es va fer el càlcul d’un nombre mínim d’individus a partir del valor més gran de l’element ossi (dret o esquerre) més representat i més informador. Per a l’estimació de l’edat, es van utilitzar tots els elements esquelètics disponibles i els que permeten una anàlisi més acurada segons el grup d’edat. Els grups d’edat considerats van ser: fetal, infantil i(zero-sis anys), infantil ii (set-dotze anys), juvenil (tretze-vint anys), adult jove (vint-i-un-quaranta anys), madur (quaranta-unseixanta anys) i senil (més de seixanta anys). Per a l’estudi dels individus subadults, es van seguir les recomanacions de Ferembach et alii (1980) i els criteris descrits per Krogman i Iscan (1986). En els infantils fins a dotze anys es va prioritzar el criteri del desenvolupament dental: l’erupció de les peces i el grau de maduració de la dentició, seguint els esquemes de Crétot (1978) i d’Ubelaker (1989). En els esquelets d’una edat superior a dotze anys es va donar preferència al criteri esquelètic basat en el grau d’ossificació i unió epifisària dels ossos llargs (Brothwell, 1987; Ferembach [et alii],1980; Krogman, Iscan, 1986).


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 36

36

J. Alfonso, et. al.

Per a l’estimació de l’edat dels individus adults, es va analitzar principalment el desgast de les peces dentals seguint les taules de Brothwell (1987) i de Pot i Perizonius (Bouville [et alii], 1973), com també es va observar el grau de sinostosi de les sutures cranials (Masset, 1982). En alguns casos, a més, es van poder utilitzar criteris relacionats amb els canvis morfològics de la superfície auricular de l’ílium (Lovejoy [et alii], 1985) i de la símfisi púbica segons els mètodes de Todd, McKern i Stewart, així com els de Gilbert i McKern (Krogman, Iscan, 1986). Per a la determinació del sexe, es van considerar, com a criteri principal, les característiques definidores del sexe que hi ha al crani i la mandíbula, però quan va ser possible, es va prioritzar la informació de l’os coxal (Ferembach [et alii], 1980). També es van fer servir els criteris clàssics de Martin i Saller (1957) i d’Olivier (1960), basats en la robustesa, la grandària i el relleu muscular dels ossos postcranials, així com les funcions discriminants per als ossos llargs (Aleman [et alii], 1997; Safont [et alii], 2000). Quant a les restes infantils, l’establiment del sexe és molt insegur i no hi ha una opinió generalitzada sobre la metodologia que cal utilitzar; malgrat tot, es va intentar d’assignar el sexe més probable, per la qual cosa es van seguir criteris semblants als de l’adult (Ferembach [et alii], 1980; Schutkowski, 1993). Pel que fa a l’estudi odontomètric, es van mesurar els diàmetres bucolingual i mesiodistal de cada peça dental definitiva (Moorrees, 1957) i es va calcular l’índex i el mòdul de la corona (Prakash [et alii], 1979). Per tal d’arribar al diagnòstic de les possibles malalties que havien tingut els individus, es van estudiar les patologies, fossin esquelètiques o orals. L’estudi es va basar en l’observació macroscòpica de les restes i en radiografies que es van fer quan es va considerar necessari.

El nombre d’individus Del total de sitges excavades, tretze presentaven restes humanes. Cal destacar la presència d’inhumacions dobles en dues de les tres estructures neolítiques i en dues de les deu estructures del bronze estudiades. D’aquesta manera, a les sitges s’hi va trobar un total de disset individus, cinc de pertanyents a l’època neolítica i els altres dotze corresponents a l’època del bronze. Quant a l’hipogeu, a causa de les característiques del material, a priori no es va poder concretar quants individus hi havia i se’n va calcular un nombre mínim (figura 1). Així, el nombre d’individus identificats, obtingut gràcies als cranis i els húmers, és de vint-i-quatre. Entre aquests i pel que fa a la quantitat mínima de subadults, cal destacar que el mal estat de conservació de les epífisis dels ossos llargs no va permetre d’observar l’estat de fusió epifisial. Tanmateix, es va utilitzar el criteri de la mida i el desenvolupament cortical per classificar aquests ossos llargs en adults o subadults. D’aquesta manera, el nombre mínim d’individus per categoria d’edat obtingut gràcies als ossos llargs es va comparar amb els valors establerts a


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 37

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos

37

crani mandíbula húmer cúbit radi coxal fèmur tíbia 0

2

4

6

8

10

12

14

16

18

20

22

24

26

nombre mínim d’individus Figura 1. Nombre mínim d’individus calculat a partir del crani i dels osos llargs.

partir del crani. En aquest cas, l’estudi cranial va permetre la millor estimació de l’edat dels individus, principalment per mitjà de l’anàlisi de la dentició: el nombre mínim d’individus a l’hipogeu és de setze adults i vuit subadults. En resum, del material recuperat al jaciment del Mas d’en Boixos es va poder estudiar un nombre mínim de quaranta-un individus, cinc de procedents de les estructures neolítiques i trenta-sis procedents de les estructures del bronze, dotze de sitges i vint-i-quatre de l’hipogeu.

L’edat dels individus En la figura 2 es mostra la distribució per edats dels individus inhumats a les sitges neolítiques i del bronze, així com a l’hipogeu. Dels cinc individus que provenien de les sitges neolítiques, n’hi ha dos d’inclosos en la categoria juvenil i tres en la d’adults.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 38

J. Alfonso, et. al.

38

18 16

nombre d’individus

14 12 Infantil I Infantil II Juvenil Adult

10 8 6 4 2 0 Neolític

Bronze (sitges)

Bronze (hipogeu)

Figura 2. Distribució per edats dels individus del jaciment el Mas d’en Boixos.

Pel que fa a les sitges del bronze, dels dotze individus estudiats, tres corresponen a la categoria infantil i; tres, a la d’infantil ii; dos, a la de juvenil, i quatre, a la d’adults. A l’hipogeu, els vint-i-quatre individus inhumats es distribueixen en les categories següents: tres a infantil i, tres a infantil ii, dos a juvenil i setze a adults. Globalment, la sèrie del bronze és integrada per sis individus de l’etapa infantil i, sis de la d’infantil ii, quatre de l’etapa juvenil i vint de la d’adults. Tot i que la descripció de l’estructura per edats pot tenir errors atès que el volum de la mostra és petit, sobretot respecte a les inhumacions d’època neolítica, es poden fer certes consideracions sobre la composició del grup. En primer lloc, és remarcable la baixa representació d’individus menors de sis anys (infantil i) atès que el percentatge esperat de mortalitat infantil en poblacions antigues varia entre el 30 i el 60 % (Brothwell, 1986-87). Generalment, aquest grup d’edat presenta una mortalitat elevada perquè el sistema immunitari infantil encara no està desenvolupat del tot i els individus tenen una capacitat feble de resposta a les malalties, bàsicament infeccioses o parasitàries. Pel que fa a la categoria infantil ii, la proporció esperada sempre és més baixa que en infantil i, per la qual cosa també en les poblacions antigues s’observa una davallada en la mortalitat pels volts de deu anys. Entre els adults, cal destacar l’absència d’individus madurs i senils en la mostra, la qual cosa indica que es tracta d’un grup amb una probabilitat elevada de morir en edats joves i amb poques probabilitats d’arribar a l’edat madura.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 39

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos

39

El sexe dels individus En la figura 3 es mostra la distribució per sexes dels individus del jaciment del Mas d’en Boixos tenint-ne en compte la cronologia i d’acord amb el tipus d’enterrament. Quant a les sitges neolítiques, es va poder deduir el sexe de tots els individus, de manera que se’n van comptar quatre del sexe femení i un del masculí. Pel que fa a les sitges del bronze, es van detectar sis individus del sexe femení i tres del masculí, mentre que a l’hipogeu es van determinar vuit individus del sexe femení i nou del masculí. El fet de no poder assignar el sexe a deu individus de l’edat del bronze, tres de provinents de les sitges i set de l’hipogeu, s’explica per la dificultat de deduir el sexe d’individus d’edat infantil. Respecte a la proporció de sexes, hi ha una relació de masculinitat de 73,33:100, la qual és un valor lleugerament baix comparat amb el valor teòric de 100:100105:100 de les poblacions actuals. Els problemes relacionats amb la gestació, la maternitat i la lactància poden ser la causa principal d’una mortalitat femenina més elevada en l’edat adulta jove.

La patologia oral Es va triar l’estudi de les patologies dentals per obtenir informació directa sobre l’estat de salut del grup i informació indirecta sobre la higiene bucal i la dieta. Per

10 9

nombre d’individus

8 7 6

Masculí Femení Indeterminat

5 4 3 2 1 0 Neolític

Bronze (sitges)

Bronze (hipogeu)

Figura 3. Distribució per sexes dels individus del jaciment el Mas d’en Boixos.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 40

J. Alfonso, et. al.

40

fer aquestes inferències, es van analitzar les següents patologies orals: la càries, la pèrdua de dents ante mortem, el retrocés alveolar i la presència d’orificis fistulosos a l’os alveolar. També es van considerar les alteracions en la formació de les peces (hipoplàsies) i l’acumulació de càlcul dental. Malauradament, aquesta anàlisi només es va poder aplicar a les restes del bronze perquè les restes neolítiques estan molt malmeses. L’anàlisi de la mostra dental corresponent a l’edat del bronze del Mas d’en Boixos va permetre d’observar certes diferències entre els individus enterrats en sitges i els procedents de l’hipogeu. De totes maneres, en aquesta anàlisi cal introduir la variable edat. La sèrie de les sitges presenta una proporció més gran de peces definitives de subadults (33,7 %) que no pas la sèrie de l’hipogeu (6,8 %). La composició diferent de la mostra afecta l’estudi de la patologia oral perquè s’espera una incidència més petita de patologies a les peces definitives de subadults que no pas a les d’adults, a causa d’una exposició més curta d’aquestes peces joves a l’ambient patogen i a les forces mastegadores de la cavitat bucal. Descartades les peces definitives de subadults, no s’han trobat diferències estadísticament importants en les freqüències de patologia oral entre la sèrie de les sitges i la sèrie de l’hipogeu i, per tant, les dades es tracten d’una manera conjunta. Així, els resultats següents fan referència a les freqüències globals de patologia oral de la sèrie adulta de les sitges i de l’hipogeu, agrupades com a sèrie única; a la taula 1 es mostren els percentatges de peces dentals afectades i distribuïdes segons el sexe. El percentatge de dents afectades per càries entre els individus del Mas d’en Boixos és del 2,5 %. La baixa freqüència de càries s’explica per una dieta pobra en carbohidrats senzills, principalment monosacàrids i disacàrids, que tenen un alt poder cariogen i dels quals en podem trobar més quantitats en productes vegetals. Respecte al càlcul dental, la freqüència de peces afectades és del 36,1 %. Està generalment acceptat que els dipòsits de càlcul són la conseqüència d’un ambient alcalí en la cavitat bucal que fa créixer la precipitació d’elements minerals provinents dels fluids orals i facilita la formació del càlcul mateix. També s’accepta que les dietes riques en proteïnes d’origen animal augmenten l’alcalinitat a la cavitat bucal i que, per tant, aquesta és la causa principal d’aquest tipus de dipòsits. En el cas del Mas d’en Boixos, la freqüència elevada de càlcul dental indica, en primer lloc, una mala higiene bucal i, en segon lloc, una dieta amb una important aportació de

càries

càlcul

hipoplàsia

retrocés alveolar

fístules

pèrdua de dents ante mortem

Homes Dones

2,90 % 2,50 %

47,10 % 25,70 %

39,10 % 29,80 %

43,33 % 21,43 %

0,00 % 1,39 %

2,32 % 6,64 %

TOTAL

2,50 %

36,10 %

36,90 %

32,57 %

0,85 %

4,15 %

Taula 1. Freqüència de patologies orals en les peces dentals del jaciment del Mas d'en Boixos.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 41

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos

41

productes carnis complementada per un consum d’aliments pobres en fibra, de textura tova o amb un baix poder detergent. El retrocés alveolar afecta el 35,85 % dels alvèols de la mostra. Aquest retrocés pot ser causat per factors diversos com ara una neteja bucal escassa, la irritació produïda pels dipòsits de càlcul dental, l’atrició o desgast i la menor resistència tissular com a conseqüència d’una dieta deficient (Brothwell, 1987). Atès que la freqüència de càries és molt baixa i el desgast no és gaire acusat, és lògic de considerar que el percentatge elevat de càlcul dental és la causa més probable d’aquest retrocés. Pel que fa a la pèrdua de dents ante mortem, pot ser degudes a la càries, als dipòsits de càlcul o a traumatismes directes. En el cas del Mas d’en Boixos, el percentatge de pèrdua és relativament baix (4,84 %) i sembla associat bàsicament al retrocés alveolar causat pels dipòsits de càlcul dental. Les fístules normalment s’associen a processos infecciosos a les arrels i es presenten en forma de perforacions més o menys circulars a l’alvèol que fan de drenatges d’aquesta infecció. La baixa freqüència de fístules dels individus del Mas d’en Boixos (0,94 %), està clarament relacionada amb la baixa taxa de càries observada en la mostra. Quant a les hipoplàsies, són indicadores d’anomalies sistèmiques inespecífiques que afecten el desenvolupament normal de la peça dental. Aquestes alteracions poden ser motivades per múltiples factors com ara dèficits nutritius, malalties infeccioses o parasitàries, etc., encara que també cal tenir en compte un cert grau de predisposició genètica. La prevalença d’hipoplàsia a les peces dentals del Mas d’en Boixos és elevada (36,90 %), la qual cosa pot indicar l’acció d’uns forts condicionaments sobre el grup tant nutricionals com ambientals, encara que no es pot descartar que l’endogàmia elevada del grup donés lloc a una població homogèniament afectada. En conjunt, els valors baixos de càries, la pèrdua de dents ante mortem, les fístules, la relativa abundància de càlcul, el retrocés alveolar i la hipoplàsia possiblement d’origen genètic denoten una dieta sense dèficits proteínics importants i no exclusivament vegetariana al Mas d’en Boixos. Tot i això, cal prendre aquests resultats amb precaució atès que es tracta d’un estudi preliminar.

L’odontometria L’estudi odontomètric de la mostra d’individus adults del bronze del Mas d’en Boixos es va fer a partir de les mesures dels diàmetres bucolingual (BL) i mesiodistal (MD) de cadascuna de les peces dentals definitives superiors i inferiors, com també a partir del càlcul d’un índex de la corona (BL/MD), indicador de la forma de la dent, i el mòdul de la corona ((BL+MD)/2), indicador de la grandària relativa de les peces. Així, aquestes dimensions es van poder comparar amb les d’altres poblacions: una sèrie del bronze de Granada (Souich, 1974), un recull de sèries catalanes


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 42

42

J. Alfonso, et. al.

calcolítiques i del bronze (Chimenos, 1990) i una sèrie estàndard de francesos moderns (Crétot, 1978). La comparació de les dades mètriques mostra una gran homogeneïtat entre tots els individus amb referència a les peces dentals. Per determinar si hi havia diferències entre les mesures de les dents dels individus dels dos tipus d’enterrament del bronze al Mas d’en Boixos, es va fer una prova t de Student per a mostres independents, tot i que en els casos en què el nombre mostral va ser excessivament baix, es va optar per una prova no paramètrica U de Mann-Whitney. En totes les comparacions, els diàmetres bucolinguals i mesiodistals de les peces dentals de les dues sèries del Mas d’en Boixos no presenten diferències importants. Per a la comparació amb la resta de sèries, es va utilitzar la representació gràfica de les mesures dentals. Malauradament, no es va poder fer cap anàlisi estadística perquè només es disposava de les mitjanes poblacionals i no de les dades individualitzades. En tot cas, sigui amb l’anàlisi estadística del jaciment mateix sigui amb la representació gràfica de les altres sèries, no s’hi van trobar diferències, com era d’esperar segons alguns autors que consideren que la mida de les dents ha variat poc des del mesolític i molt poc des del neolític fins a l’actualitat (Chimenos, 1990; García, Souich, 2000).

La patologia òssia L’estudi de la patologia òssia té interès per si mateix però també considerat en conjunt per establir hipòtesis sobre els factors biològics, ecològics i culturals que intervingueren en la morbiditat de la població considerada, és a dir, sobre el seu estil de vida, el seu estat de salut i el seu sistema nutricional. A propòsit d’això, és tan important d’observar les patologies pròpiament dites –les lesions localitzades a l’os– com les entesopaties i calcificacions condrals, que són indicatives de la duresa de les condicions a què estaven sotmesos els individus. Les manifestacions patològiques que presenten aquests individus són variades i es van agrupar segons l’etiologia que presentaven. Pel que fa a les lesions osteoarticulars, en els individus del Mas d’en Boixos no hi ha gaires evidències d’aquestes lesions, potser a causa de la pobra preservació de certes parts de l’esquelet, com ara les epífisis dels ossos llargs i les vèrtebres. D’altra banda, una freqüència baixa de lesions osteoarticulars és coherent amb el fet de tractar-se d’una població amb una curta esperança de vida, sense individus madurs ni senils, categories aquestes en què es donarien les taxes més altes de patologies degeneratives com l’artrosi. Les lesions osteoarticulars observades en els individus del Mas d’en Boixos es localitzen als ossos dels peus i a la columna vertebral. En el primer cas, concretament, es tracta de la presència d’uns llavis amb osteòfit a les caretes distal i proximal de dues falanges medials del peu dret. Pel que fa a la columna vertebral, atès que la majoria de vèrtebres no van poder ser individualitzades, el càlcul de la prevalença de lesions es va fer comptant el nombre de caretes i el nom-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 43

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos

43

bre de cossos vertebrals afectats respecte al total. D’aquesta manera, el percentatge de caretes vertebrals totals afectades tan sols és de l’1,71 %; a les regions de la columna no hi ha cap careta cervical afectada, mentre que a la zona dorsal la freqüència és de l’1,24 % i a la zona lumbar és del 6,19 %. Pel que fa a la incidència d’artrosi als cossos vertebrals, se’n van comptar set que representen el 20,59 % respecte al total. Aquesta elevada freqüència podria ser condicionada pel baix nombre de cossos vertebrals que s’han preservat. En resum, s’observa que la incidència de l’artrosi és molt baixa i que la regió de la columna vertebral més afectada correspon a la zona lumbar, les vèrtebres de la qual normalment fan els màxims esforços per sobrecàrrega. Amb referència als traumatismes, se’n van trobar tres casos al jaciment del Mas d’en Boixos, dos en individus provinents de les sitges i el tercer localitzat en un individu inhumat a l’hipogeu. Quant a les sitges, l’individu MB98-102.1 mostra una fractura a mitja diàfisi de l’húmer esquerre amb reacció periòstica al call ossi, mentre que l’individu MB98-82.1 va patir una fractura al terç distal de la del cúbit esquerre. En ambdós casos es va produir un encavalcament dels extrems fracturats amb l’escurçament consegüent de la diàfisi i la formació posterior d’un call ossi al voltant d’aquestes fractures. El tercer cas de traumatisme es va trobar entre les restes dels individus inhumats a l’hipogeu. Es va observar una fractura consolidada al terç distal d’un cúbit esquerre que mostrava un desplaçament i un escurçament, lesió molt similar a la descrita anteriorment. Al jaciment també s’hi va trobar un individu que presentava un tumor benigne. Es tracta d’un petit osteoma sèssil, d’1 cm de diàmetre aproximadament, situat a la branca mandibular esquerra, darrere mateix del forat nutrici. Les petites dimensions de l’osteoma fan suposar que no va ser perjudicial perquè no devia afectar cap estructura anatòmica important. Pel que fa a processos anèmics, de sempre s’han relacionat amb la hiperostosi osteoporòtica i concretament amb la cribra orbitalia. A propòsit d’aquests processos, es va determinar que tres individus subadults i només un d’adult havien estat afectats de cribra orbitalia, cosa que representa el 19,05 % de la mostra estudiada. Finalment, també es van considerar les entesopaties, que, encara que no són patologies en un sentit estricte, són indicadores de l’activitat desenvolupada pels individus. En el cas del Mas d’en Boixos es van detectar lesions entesopàtiques, per exemple, la brida sinovial als cúbits i al lligament costoclavicular, amb una freqüència del 38,89 % i del 33,33 %, respectivament.

La tafonomia El tractament que rep una persona en morir és un reflex de la manera com es comporta i com s’hi relaciona el grup humà de què procedeix. Per això l’estudi de les formes de tractar un cadàver pot proporcionar informació sobre l’organització social,


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 44

44

J. Alfonso, et. al.

els mecanismes culturals i la ideologia del grup (Ruiz Zapatero, Chapa, 1990). Així, cal considerar diferents aspectes quan es fa l’estudi tafonòmic d’un jaciment. En primer lloc, l’estudi de la tafonomia del Mas d’en Boixos fa referència a la posició dels cossos. En tots els casos, tant els inhumats en sitges com els de l’hipogeu estaven col.locats en decúbit lateral, amb les extremitats superiors i inferiors flexionades. Pel que fa al tipus de dipòsit, la presència d’individus ben connexionats i de restes d’extremitats superiors i inferiors en posició anatòmica indica que el dipòsit és de tipus primari. Es van fer altres consideracions específicament per a la tafonomia de l’hipogeu. Respecte al tipus de descomposició, la majoria d’esquelets inhumats a l’hipogeu no van mantenir d’una manera estricta certes connexions, si bé se’n van poder deduir o intuir moltes. D’aquesta manera, es va observar tota una sèrie de moviments de les restes òssies com, per exemple, la rotació del crani amb la desarticulació de la mandíbula, l’obertura de la cavitat toràcica, la rotació lateral dels fèmurs i la caiguda de les ròtules, que són indicadors clars que la descomposició es va produir en espai buit. Tot i això, cal remarcar la presència d’un individu en el qual s’observa un manteniment global de les diferents connexions anatòmiques de l’esquelet, incloent-hi les més làbils. La posició espacial d’aquest individu dins de l’hipogeu, davant mateix de l’entrada, com també el tipus de descomposició diferenciada que presentava respecte dels altres vint-i-tres individus mostren que aquesta inhumació possiblement va ser l’última que es va fer en aquesta estructura. Així, un cop abandonada l’activitat funerària de l’hipogeu, es va reblir progressivament de sediment que va cobrir aquest darrer cadàver, de manera que es va produir aquest tipus de descomposició en un espai semireblert. Les inhumacions trobades a l’hipogeu són successives: cada vegada que s’hi dipositava un nou cos, i com que l’espai de l’estructura funerària era limitat, es removien i s’alteraven els diferents elements esquelètics que hi havia. Per aquesta mateixa circumstància, les restes òssies situades als nivells més superficials estan menys remogudes que no pas les situades al fons del dipòsit. Un altre aspecte que cal considerar és l’alta representativitat de tots els elements esquelètics respecte al nombre mínim d’individus, que pot palesar l’absència d’un buidatge posterior de la sepultura. Finalment, l’anàlisi també va permetre d’observar certes acumulacions de material ossi en certes zones de la sepultura. Això no obstant, no es van constatar reagrupacions específiques per categoria d’os a excepció de la disposició dels cranis, que estan agrupats majoritàriament en un racó de la sepultura. La interpretació més plausible per a aquesta disposició específica dels cranis implica que la majoria d’individus inhumats devien presentar, originàriament, la mateixa posició. D’aquesta manera, cada vegada que s’introduïa un nou individu a l’interior de la sepultura, es dipositava en una zona més o menys central del recinte i en una orientació similar a la dels esquelets presents, la qual cosa en devia provocar el desplaçament cap als laterals de l’hipogeu i devia causar l’agrupament de cranis en una zona concreta.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 45

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos

45

El projecte d’anàlisi de l’ADN L’estudi de les restes antigues pren avui una nova dimensió perquè és possible, en unes condicions determinades, l’aplicació d’una anàlisi paleogenètica. Per això l’estudi antropològic de les restes humanes del Mas d’en Boixos es pot completar des d’un nou punt de vista. Per què ens plantegem aquesta anàlisi? Un dels aspectes més interessants de la reconstrucció de la vida basada en un esquelet és la relació de parentiu entre els individus enterrats, com també amb altres poblacions veïnes contemporànies i, és clar, amb els pobles anteriors i posteriors en el marc espai-temps. A partir d’aquestes tres menes relacions, sorgeixen moltes preguntes; les respostes que hi pot donar l’anàlisi antropològica convencional no són concloents. L’anàlisi estadística de variables morfològiques de l’esquelet aporta dades molt interessants com són l’estatura mitjana del grup, la tipologia, la grandària, les variacions morfològiques de caràcter epigenètic, etc. Es tracta, però, d’una informació indirecta sobre les relacions genètiques entre els diferents grups i dins de cada grup mateix. Evidentment, la solució d’aquestes qüestions fóra l’anàlisi genètica dels individus. D’altra banda, també es presenten alguns problemes amb relació a la identificació de l’individu. En realitat, no ens podem plantejar el reconeixement de l’individu com a tal, però el que sí que ens podem plantejar és la identificació d’algunes variables individuals com el sexe. Aquesta qüestió pren la dimensió de problema quant als individus subadults en els quals les característiques morfològiques de caràcter sexual encara no estan totalment desenvolupades i, per tant, són més difícils d’establir. Per això l’anàlisi genètica podria ser aclaridora. Objectius del projecte de reconstrucció paleogenètica del jaciment del Mas d’en Boixos. El primer objectiu que ens plantegem és extreure l’ADN del màxim nombre possible d’individus. A partir d’aquí, podrem analitzar i comparar l’ADN obtingut amb les dades genètiques de la població catalana actual, com també comparar-lo amb la informació procedent d’altres poblacions antigues. Per obtenir l’ADN, tallarem les peces dentals i traurem el contingut i les parets de la cambra pulpar. Utilitzarem la pols, que serà sotmesa a un tractament enzimàtic, una extracció orgànica i, finalment, una purificació (Montiel [et alii], 1997; Montiel, 2001; Montiel [et alii], 2001). El material genètic obtingut segurament estarà en males condicions, fragmentat i degradat, per la qual cosa no és fàcil de fer-ne una anàlisi. Per això el pas següent serà obtenir les còpies suficients d’un fragment d’ADN que informi de la variabilitat que volem estudiar. Això és possible gràcies a una tècnica de la biologia molecular anomenada PCR (Polimerasa Chain Reaction) que reprodueix in vitro la replicació de l’ADN i que permet d’obtenir fins a un bilió de còpies en trenta cicles (aproximadament en 1h 30’) (figura 3). El fragment a estudiar s’ha de triar segons les necessitats. En principi, ens hem plantejat l’estudi de diferents fragments d’ADNmitocondrial (ADNmt). L’ADNmt procedeix dels mitocondris, orgànuls cel.lulars que actuen com a vertaderes centrals


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 46

46

J. Alfonso, et. al.

energètiques per a la cèl.lula. N’hi ha diversos a cada cèl.lula (moltes còpies per cèl.lula), només s’hereten les dels oòcits (llinatges materns) i acumulen més mutacions que no pas el genoma nuclear perquè no tenen sistema de reparació (rellotge evolutiu per a canvis més recents). Es tracta d’un ADN molt compacte que codifica per diversos gens i té una sola part no codificant que controla la replicació. Aquestes característiques han fet que aquesta part del genoma hagi estat molt estudiada i que se’n conegui bastant bé la variabilitat. A Europa se n’han definit nou tipus bàsics a les zones codificants, anomenades haplogrups (Torroni [et alii], 1994), i una gran variabilitat a la zona no codificant. Per al jaciment del Mas d’en Boixos ens proposem d’analitzar deu fragments mitocondrials, un fragment del D-Loop (zona hipervariable de l’ADNmt) i nou fragments de les zones codificants que són característiques de cada un dels nou haplogrups europeus. Així, pretenem de conèixer les relacions dins del grup (D-Loop) i amb altres grups (les freqüències de cada un dels haplogrups). D’altra banda, si el procés és eficaç i l’ADN està relativament ben conservat, ens podem plantejar l’anàlisi de fragments nuclears, sempre més difícils d’amplificar perquè n’hi ha menys còpies. En primer lloc, proposem l’anàlisi del gen de l’amelogenina, que ens permetria de confirmar el sexe dels esquelets analitzats o d’assignar -los-el. Cal esmentar, però, que aquests estudis presenten una sèrie de dificultats basades principalment en el material mateix, la conservació i la integritat que presenta, però també en factors ambientals com la presència d’inhibidors de la reacció de la PCR. Superats aquests primers esculls que determinen la possibilitat de l’anàlisi, s’ha de superar un segon obstacle o, més ben dit, perill: la contaminació. Aquest punt és la part més difícil de l’anàlisi i en compromet tots els resultats. Cal estar ben segurs que els resultats que obtenim procedeixen de les restes esquelètiques i que no són el fruit de la contaminació deguda tant als investigadors mateixos com a amplicons, còpies que contaminen el laboratori procedents d’anàlisis o PCR prèvies. Al laboratori es fan els controls més rigorosos per confirmar i autenticar els resultats mitjançant controls negatius, el coneixement de l’ADN dels investigadors, la concordança entre els haplogrups i la seqüència del D-Loop tenint una obsessió extrema i quasi malaltissa per la neteja i la pulcritud. A partir d’aquestes anàlisis escrupoloses i exhaustives d’una petitíssima part del genoma humà, pretenem de conèixer les relacions genètiques de la població inhumada al Mas d’en Boixos. Aquest és un estudi pioner al nostre país, perquè són les restes catalanes més antigues estudiades mitjançant una anàlisi paleogenètica. Aquestes dades seran fonamentals per a la interpretació dels moviments de la població a Catalunya, tot i que, pel fet mateix de constituir una novetat, són úniques i, per tant, ens manquen, ara per ara, els referents per caracteritzar la població i situarla en el context genètic corresponent.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 47

Estudi preliminar de les restes antropològiques del Mas d’en Boixos

47

Bibliografia Aleman, I.; Botella, M. C.; Ruiz, L. «Determinación del sexo en el esqueleto postcraneal. Estudio de una población mediterránea actual». A: Archivo Español de Morfología, 2: 7-17, 1997. Brothwell, D. R. «The Problem of the Interpretation of Child Mortality in Earlier Populations». A: Antropologia Portuguesa, 4-5: 135-143, 1986-87. Brothwell, D. R. Desenterrando huesos. Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 1987. Chimenos, E. Estudio paleoestomatológico de poblaciones prehistóricas de Catalunya, Libros Pórticos, Saragossa, 1990. Cretot, M. L’arcade dentaire humaine (Morphologie). Julien Prélat Ed., París, 1978. Ferembach, D.; Schwidetzky, I.; Stloukal, M. «Recommendations for Age and Sex Diagnoses of Skeletons». A: Journal of Human Evolution, 9: 517-549, 1980. Garcia, C. J.; Souich, Ph. du. «Estudio métrico de dientes prehistóricos de Menorca». A: Caro, L.; Rodríguez, H.; Sánchez, E.; López, B.; Blanco, M. J. (ed.) Tendencias actuales de Investigación en la Antropología Física Española. Universidad de León, Secretariado de Publicaciones, 2000, pàg. 57-63. Krogman, W. M.; Iscan, Y. M. The Human Skeleton in Forensic Medicine. Ch.C. Thomas Ed. Springfield, Illinois, 1986. Lovejoy, C. O.; Meindl, R. S.; Pryzbeck, T. R.; Mensforth, R. P. «Chronical Metamorphosis of the Auricular Surface of the Ilium: A New Method for the Determination of Adult Skeletal Age at Death». A: American Journal of Physical Anthropology, 68: 15-28, 1985. Martin, R.; Saller, K.Lehrbuch der Anthropologie. Ed. G.Fischer, Sttutgart, 1957. Masset, C.Estimation de l’âge au décés par les sutures craniennes. Thèse. Université París VII, 1982. Montiel, R. Estudio diacrónico de la variabilidad mitocondrial en población catalana. Universitat Autònoma de Barcelona, 2001. [Tesi doctoral.] Montiel, R.; Malgosa, A.; Francalacci, P. «Auhenticating Ancient Human Mitochondrial DNA». A: Human biology, 2001. [En premsa.] Montiel, R.; Malgosa, A.; Subirà, M. E. «Overcoming PCR inhibitors in ancient DNA extracts from teeth». A: J. Ancient Biomolecules,1: 221-225, 1997. Moorrees, C. «Mesiodistal Crown Diameters of the Deciduous and Permanent Teeth in Individuals». Journal of Dental Research, 36: 39-47, 1957. Olivier, G. Pratique Anthropologique. Vigot Frères Eds., París, 1960. Prakash, B. i S.; Kaul, V.; Kanta, S. «Observation in Buthanese Dentition». A: Human Biology, 51: 23-30, 1979. Ruiz Zapatero, G.; Chapa Brunet, T. «La arqueología de la muerte: perspectivas teórico-metodológicas». A: Burillo, F. (coord.) Necrópolis celtibéricas. Simposio sobre celtíberos (II: Daroca: 1988), Saragossa, 1990, pàg. 357-372.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 48

48

J. Alfonso, et. al.

Safont, S.; Malgosa, A.; Subirà, M. E. «Sex Assessment on the Basis of Long Bone Circumference». A: American Journal of Physical Anthropology, 113: 317-328, 2000. Schutkowski, H. «Sex Determination of Infant and Juvenile Skeletons. I. Morphognostic Features». A: American Journal of Physical Anthropology, 90: 199205, 1993. Souich, Ph. du. Estudio antropológico de los dientes de una población del bronce I de Gorafe (Granada). An. Desarr, 18 (44-45): 137-166, 1974. Torroni, A.; Lott, M. T.; Cabell, M. F.; Chen, Y. S.; Lavergne, L.; Wallace, D. C. MtDNA and the origin of Caucasians: identification of ancient Caucasian-specific haplogroups, one of which is prone to a recurrent somatic duplication in the D-loop region. Am J. Hum. Genet. 55: 760-776, 1994. Ubelaker, D. H. Human Skeletal Remains. Excavation, Analysis, Interpretation. Taraxacum, Washington. 2a ed., 1989.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:54 Página 49

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental) XAVIER CARLÚS MARTÍN, CARMEN LARA ASTÍZ

Introducció La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta està situada al sud-est del polígon industrial de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental), al vessant occidental de la serra de Sant Iscle, entre el camí de la Salut i la riba esquerra del torrent de Can Llobateres (figura 1). Aquesta serra, de formació miocènica i d’origen continental, és integrada per elevacions suaus de relleu que no superen els 200 m d’altitud, modelades pels agents naturals i per diversos cursos d’aigua, la majoria desapareguts. El paratge de Can Roqueta és una zona amb una àmplia expectativa arqueològica catalogada en l’inventari de patrimoni arqueològic del Servei d’Arqueologia i en el Pla especial de protecció del patrimoni arqueològic de Sabadell. La primera notícia sobre el fet que hi hagués restes arqueològiques a Can Roqueta es remunta a l’any 1913. Joan Vila i Cinca recull en una monografia les intervencions fetes entre 1912 i 1915; en aquest treball destaca la documentació, a la serra de la Salut, d’un conjunt de vasos d’atribució prehistòrica relacionats amb una necròpolis d’incineració (Vila, 1913; Vila, 1927). L’expectativa arqueològica, generada per la possibilitat que hi hagués la necròpolis i per les diferents troballes fetes a partir de 1988, motivà que el Servei d’Arqueologia proposés, com a mesura preventiva, el control sistemàtic dels rebaixos d’obres a tot el polígon industrial (Boquer i Martín, 1999, 15-22). Hem de dir que la intervenció recent, duta a terme als terrenys de Can Piteu, va confirmar i documentar que hi ha la necròpolis de què parla Joan Vila i Cinca. La situació del jaciment i la semblança dels materials recuperats amb els localitzats per l’investigador sabadellenc confirmen la relació d’ambdues troballes.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 50

50

Xavier Carlús i Carmen Lara

Figura 1. Situació de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 51

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

Figura 2. Distribució de les estructures en el conjunt de la necròpolis.

51


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 52

52

Xavier Carlús i Carmen Lara

L’espai ocupat per la necròpolis estava afectat a la construcció d’infraestructures destinades a serveis mediambientals, concretament una estació depuradora d’aigües residuals. La Direcció General del Patrimoni Cultural va condicionar el projecte de construcció de l’EDAR Sabadell-riu Ripoll, dut a terme per l’Agència Catalana de l’Aigua (Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya) i executat per Fomento de Construcciones y Contratas SA, a un control paleontològic i arqueològic de tots els moviments de terra i a una excavació posterior d’urgència. El Servei d’Arqueologia organitzà els treballs arqueològics des del primer moment confiant-los a l’arqueòloga territorial Araceli Martín Cólliga. Entre els mesos de febrer i abril de 1999 l’arqueòleg Miquel Martí dirigí el control sistemàtic dels rebaixos destinats a la construcció de l’esmentada estació depuradora. Aquest control va permetre d’identificar a pocs metres del mas de Can Piteu un total de disset fosses, algunes d’atribuïbles a la primera edat del ferro (Can Piteu II), i la necròpolis de camps d’urnes que avui presentem. En el transcurs de la prospecció es delimità l’esmentat espai funerari, on afloraven més d’un centenar d’indicis. La intervenció arqueològica de la necròpolis es va vertebrar en dues fases. La primera es va organitzar en tres subfases a causa de l’elevat nombre de tombes i els problemes pressupostaris derivats. L’equip de la primera d’aquestes subfases, entre el 19 d’abril i el 8 d’octubre de 1999, era format per dos directors, vint-i-un arqueòlegs, quatre restauradores de camp de l’empresa ABAC i dos obrers de l’empresa Arqueociència S.C., SL. Durant la segona, entre el 19 d’octubre i el 17 de desembre, l’equip es reduí a tretze arqueòlegs, tres restauradores i tres obrers, més una arqueòloga encarregada de rentar i tamisar una mostra dels sediments que anàvem acumulant procedents de les tombes, a fi de saber si contenien restes de fruits i valorar les mesures que calia tenir present en la segona part dels treballs que es preveia més endavant. En la darrera, entre l’11 i el 28 de gener de 2000, l’equip era format per sis arqueòlegs, una restauradora i tres obrers i exhaurí el jaciment. Els treballs arqueològics van ser programats i coordinats pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. El finançament de la infraestructura i de l’equip d’arqueòlegs va ser assumit per l’Agència Catalana de l’Aigua. El Servei d’Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural es va fer càrrec dels treballs de topografia i del registre fotogràfic i el Servei de Restauració de Béns Mobles va restaurar tots els materials metàl.lics exhumats. El Museu d’Història de Sabadell, dipositari dels materials arqueològics, va facilitar l’emmagatzematge i el transport de tots els materials fins al magatzem del Museu, així com la infraestructura bàsica per organitzar un espai com a laboratori de l’equip d’arqueòlegs. La necròpolis, situada, com ja hem dit, a la riba oriental del torrent de Can Llobateres, al paratge de Can Piteu, manté una situació de preeminència estratègica dins del territori que l’envolta, atès que és visible des d’una distància considerable i des de la majoria de prominències de la serra de Sant Iscle. Es localitza a l’est de l’assentament prehistòric de Can Roqueta sector DIASA, documentat l’any 1995 pel Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la UAB, i al sud-oest del jaciment de Can


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 53

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

53

Roqueta II; ambdós jaciments estan relacionats, des d’un punt de vista temporal, amb la nostra necròpolis. Al primer s’hi excavaren un total de cinquanta-quatre estructures pertanyents al bronze final i la primera edat del ferro, entre les quals cal destacar dos fons de cabana atribuïbles al bronze final, mentre que al segon jaciment s’hi van documentar més de tres-centes cinquanta estructures d’entitats diverses i amb funcions diferents. La proximitat d’aquests assentaments a la necròpolis i el fet que siguin sincrònics posen en evidència un model, ja establert per alguns investigadors, d’associació poblat-necròpolis en espais diferenciats (Gonzàlez [et alii], 1999).

Característiques de la necròpolis L’àrea intervinguda és delimitada per les següents coordenades UTM: Punt nord-oest: x-428.117,13 y-4.598.826,43 Punt nord-est: x-428.148,79 y-4.598.826,43

Punt sud-oest: x-428.117,13 y-4.598.750,58 Punt sud-est: x-428.148,79 y-4.598.750,58

Aquesta àrea es pot dividir en dos sectors ben diferenciats: un primer sector format per un conjunt de petites fosses aïllades no funeràries i un segon sector, de 848 m2, que abraça la totalitat d’estructures funeràries i que és limitat per un polígon definit per les coordenades següents: Punt nord-est: x-428.148,79 y-4.598.793,47 Punt nord-oest: x-428.117,13 y-4.598.793,47

Punt sud-est: x-428.148,79 y-4.598.750,58 Punt sud-oest: x-428.126,09 y-4.598.750,58

Ambdós sectors estan separats per una distància d’uns 16 m sense cap mena d’estructura arqueològica. La superfície conservada del jaciment davalla d’est a oest vers el torrent de Can Llobateres en un suau pendent que oscil.la entre 163,57 m (est) i 162,01 m (oest) sobre el nivell del mar. L’àrea ocupada per la necròpolis podria haver estat més àmplia. Es va poder delimitar per l’est, nord i sud, mentre que pel cantó oest els límits no semblen reals perquè aquest sector va ser mutilat, vers els anys setanta del segle passat, per les naus de l’empresa MIPAC. Això vol dir que tant la superfície excavada com el nombre total d’estructures documentades només podrien reflectir una part de la veritable extensió de la necròpolis. El nombre d’estructures excavades és de 1.110, les quals van del bronze final a la primera edat del ferro. Hi ha en total 1.046 tombes, de les quals 493 corresponen al bronze final; 213, a la primera edat del ferro, i 340 encara són indeterminades.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 54

54

Xavier Carlús i Carmen Lara

Del total, 22 estructures no són tombes i 42 són estructures funeràries arrasades completament. També es van documentar 54 troballes aïllades (TA) que inclouen material metàl.lic, ceràmic o lític fora de context, producte dels diferents processos d’antropització i destrucció de les tombes. Es va recuperar un total de 1.965 individus ceràmics amb funcions diferents, entre urnes cineràries, tapadores, vasos d’acompanyament i altres atuells rituals. D’aquests vasos 846 pertanyen al bronze final i 614 corresponen a la primera edat del ferro. La resta d’individus exhumats són atuells pendents de datar. Hem de dir que l’estat de conservació dels vasos és desigual. El nombre de peces ceràmiques per estructura és variable; a la majoria d’estructures del bronze final hi ha entre 1 i 2 vasos, mentre que als enterraments de la primera edat del ferro el nombre de vasos pot augmentar (vegeu la taula, figura 3). El total d’atuells per període i per estructura es modificarà amb l’excavació de l’interior de les urnes, atès que en molts casos i sobretot a les estructures simples, tant del bronze final com de la primera edat del ferro, l’escapçament de les estructures i de l’urna no permet de veure el contingut real dels enterraments, per la qual cosa el nombre d’individus exposat aquí és el mínim. En l’estadi actual de les investigacions creiem que podem afirmar que el jaciment documentat correspon a un espai sagrat ben limitat. Una de les característiques principals d’aquest espai és la densitat de tombes. A tall d’exemple volem esmentar que en 16 m2 i una potència estratigràfica de 60 cm van aparèixer més de cinquanta fosses d’enterrament. D’altra banda, si examinem la situació de la necròpolis dins de l’ampli espai que l’envolta, ens adonem que el lloc on es localitza és excessivament reduït. Aquest fet només es pot explicar des del punt de vista d’una voluntat molt concreta vinculada a un ritual específic que no permet d’anar més enllà d’uns límits prefixats. Alguns autors han plantejat que la incineració va suposar una solució econòmica sobre l’ús de la terra per enterrar (Pons, 2000, 95). L’augment de la població al final de l’edat del bronze i a l’inici de l’edat del ferro potser motivà una racionalització de l’ús del sòl i la limitació dels espais funeraris en benefici dels espais destinats a la producció. Aquest espai sagrat podria haver estat utilitzat durant el bronze final i la primera edat del ferro pels pobladors de Can Roqueta DIASA i Can Roqueta II, així com per la resta d’habitants dels nuclis documentats a la serra de Sant Iscle. Tampoc no podem descartar que s’hi haguessin enterrat integrants d’altres comunitats properes a aquesta zona. Aquesta voluntat de limitar l’espai queda reflectida també en la dinàmica de creixement i en l’evolució interna de la necròpolis. La necròpolis sembla que creix verticalment. D’aquesta manera es van detectar exemples abundants de fosses tallades per d’altres més modernes de moments diferents d’un mateix període o de períodes diferents. Igualment, volem avançar que hi ha dos espais ben diferenciats dins la necròpolis: un sector situat al nord d’aquesta caracteritzat per una gran densitat de tombes petites i mitjanes de volum i pertanyents al bronze final i a la primera edat del ferro, i un altre sector situat al sud del clos funerari caracteritzat per la implantació d’enterraments de més volum pertanyents exclusivament a la primera edat del ferro.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 55

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

55

320 300 280 260

Nombre d'estructures

240 220 200 180 160 140 120 100 80 60 40 20 0 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

Nombre de vasos

Bronze final

Primera edat del ferro

Figura 3. Nombre de peces ceràmiques per estructura.

Metodologia El mètode d’excavació i el sistema de registre aplicats a la necròpolis van tenir en compte la problemàtica específica d’aquest jaciment: la dificultat en la identificació dels límits de les fosses d’enterrament, sobretot al sector nord de la necròpolis, l’aglomeració d’estructures en un espai massa reduït, l’antropització dels nivells superiors del jaciment, la manca d’evidències de sediments pel que fa a l’estratigrafia interna, la degradació del material moble recuperat i l’elevat nombre d’estructures. Un dels problemes generals que plantejava el jaciment era la manca de diferenciació en el sediment entre el substrat on s’excavaven les fosses i el material amb què es farcien. Aquest fet va obstaculitzar la documentació morfològica dels negatius pertanyents a les tombes simples. Val a dir que aquesta circumstància és comuna a molts jaciments del mateix tipus. Aquest fet es va donar principalment al sector nord del jaciment i era el producte de les característiques edafològiques del sòl on s’excaven els enterraments. Aquestes estructures estaven excavades en un paquet de potència variable format per argiles amb un alt contingut orgànic,1 el qual s’assentava sobre el substrat natural integrat per llims carbonatats d’origen quaternari, travessats per diferents paleocanals que es desenvolupaven de nord a sud. En la majoria de casos i pel que fa a aquest sector, els límits dels enterraments es van determinar emprant recursos alternatius a la diferenciació en el sediment, com ara la dispersió dels fragments pertanyents als vasos continguts, o analitzant les múltiples relacions físiques que hi havia entre les tombes. Aquest problema no es va donar al 1. D’aquest paquet sedimentològic se’n van recollir diferents columnes estratigràfiques per tal d’examinar-ne la composició, analitzar-ne la procedència i avaluar els ritmes de deposició.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 56

56

Xavier Carlús i Carmen Lara

sector sud, on les estructures s’excavaven, directament, al nivell de llims. En aquest sector les tombes es van poder delimitar amb més facilitat a causa de les diferències en el sediment entre el substrat i el farciment que les colgava. D’altra banda, el jaciment tampoc no mostrava una seqüència estratigràfica clara que ens permetés d’establir, a priori, fases o moments d’ocupació. Malgrat tot, tant les relacions físiques a què al.ludíem com la datació absoluta o relativa de les estructures permetran d’establir la seqüència temporal i l’evolució interna de la necròpolis i diferenciar fases i moments dins d’un mateix període, sigui en el bronze final sigui en la primera edat del ferro. El mètode emprat va tenir en compte aspectes com la sistematització de la recollida de mostres per a les anàlisis d’antracologia, carpologia, palinologia i les datacions, el procediment d’excavació i registre de les estructures i de les capes, el registre topogràfic dels enterraments, a nivell macro i micro, la documentació espacial dels objectes recuperats, la documentació de l’estratigrafia del jaciment, el registre de les relacions físiques entre estructures i la documentació fotogràfica del jaciment. L’excavació es féu a partir d’una quadrícula que abraçà el conjunt d’indicis detectats en la prospecció. Aquesta quadrícula, subdividida en quadres de 16 m2, va permetre de racionalitzar l’excavació i documentar, mitjançant el sistema de coordenades cartesianes, la topografia de les diferents estructures localitzades. Aquesta quadrícula també va servir per situar en planta les diferents troballes aïllades (TA) producte de l’antropització del jaciment i els diferents accidents orogràfics detectats en superfície (paleocanals). El sistema de registre es va articular d’acord amb la fitxa d’enterrament i de capa. La primera recull d’una manera genèrica la situació de la tomba, els trets morfològics i volumètrics bàsics, com ara la forma de la planta, el fons i la secció, les dimensions, l’estat de conservació i la matriu del sediment on s’excava la fossa. També es documenta la presència o absència d’estructures de cobriment, protecció o senyalització de la tomba, així com les seves característiques constructives. A més, hi ha un apartat en què s’especifiquen els diferents elements integradors de l’enterrament: urna cinerària i vasos d’acompanyament, sistemes de protecció, restes antropològiques, cendra, aixovar extern (vasos, metalls, material per a un estudi malacològic, material lític i elements no vasculars), elements d’ofrena i característiques del rebliment. Aquest darrer apartat complementa l’inventari de coordenades en què s’ha registrat el material aparegut. La fitxa conté un apartat específic en què s’evidencien les relacions físiques entre estructures tenint en conte quatre possibilitats bàsiques: talla, és tallada, coberta per i cobreix. El darrer apartat inclou informació interpretativa. La fitxa de capa recull les característiques del sediment: la textura, l’estructura, la natura i el color, els elements continguts dins el reompliment i la manera com hi estan distribuïts, com també les coordenades tridimensionals i l’orientació de la capa. La fitxa també registra les mostres recuperades. En un darrer apartat es fa la descripció arqueològica del nivell i s’hi adjunta un croquis. Paral.lelament, es van fer plantes i seccions (nord-sud i est-oest) a escala 1:10, i


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 57

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

57

també fotografies de conjunt i de detalls de cada una de les estructures. A més, es va fer la cartografia, a escala 1:20, del conjunt d’estructures excavades. Durant el procés d’excavació es consolidà tot el material ceràmic per garantirne la conservació i també la futura excavació del contingut.

Enterraments del bronze final Els enterraments corresponents als camps d’urnes recents es localitzen a la part nord del jaciment. Es tracta d’enterraments senzills on el cadàver incinerat es dipositava en un vas o urna cinerària i aquesta, en una fossa de dimensions petites (figura 4). Com ja hem esmentat, les característiques del sediment d’aquest sector no permeten de distingir els límits de les fosses. Això no obstant, en alguns casos, com en l’estructura CPR-147, n’hem pogut constatar la morfologia i les dimensions. Són exemples molt escadussers on la fossa, a més d’excavar-se al nivell d’argiles marrons, retalla el nivell geològic de llims carbonatats. Aquests casos sembla que posen en evidència que les estructures se cenyeixen a l’urna mateixa adaptant-se al diàmetre màxim del vas funerari. Generalment, el contingut del vas cinerari és protegit per una coberta ceràmica o per una pedra retallada de procedència local. Les cobertes ceràmiques estan inte-

Figura 4. Enterraments del bronze final.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 58

58

Xavier Carlús i Carmen Lara

grades, normalment, per les característiques formes troncocòniques, les quals poden adoptar una posició de tapadora o de plat. En algun cas, aquests plats que s’encaixen a l’urna no solament fan de protectors del contingut, sinó que també tenen una segona funció com a contenidors funeraris; és el cas de l’estructura CPR-780, en la qual el contingut de l’urna és protegit per un plat amb ossos i aquest, al seu torn, ho és per un bloc de pedra. Es pot donar la circumstància que al costat de l’urna aparegui un vas d’acompanyament que pot estar situat dins o fora del vas principal. Generalment, aquests atuells rituals són al costat de l’urna i a sobre de les carenes dels vasos principals. A més, poden estar continguts dins de l’estructura o bé poden ser en una petita fossa annexa. En altres casos aquests atuells se situen dins l’urna acompanyant les restes cremades; és el cas de l’estructura CPR-651. El lloc on hi ha els vasos d’acompanyament respecte a l’urna sembla aleatori; una anàlisi espacial més detallada permetrà de confirmar aquesta observació. Normalment, no romanen protegits i podrien contenir ofrenes alimentàries relacionades amb el ritu funerari desenvolupat a la necròpolis. Dins la fossa i al costat dels atuells ceràmics també es poden documentar elements metàl.lics que podem relacionar amb elements d’ornament personal com botons, fragments de braçalets i agulles, així com altres objectes utilitaris. Aquests elements d’aixovar es localitzen generalment a la base de la fossa i es presenten en molts casos com un manyoc, tot i que també els podem localitzar, no pas tan sovint, dins l’urna al costat dels ossos incinerats. Hem de dir que la quantitat de metalls d’aquest període contrasta amb l’abundància del període següent. Les estructures són protegides o indicades, generalment, per un conjunt de pedres disposades d’una manera més o menys ordenada sobre la superfície de la tomba. Aquestes pedres poden descriure un anell entorn de la tomba, com a l’estructura CPR-125, o bé poden formar un petit amuntegament, com a l’estructura CPR-641. Respecte als anells, les pedres, variades quant al volum i l’aspecte i l’origen, estan clavades verticalment entre l’urna i les parets de la fossa, les quals sobresurten de l’estructura descrivint un cercle entorn del vas principal. Aquesta estructura complementària devia servir per fermar l’urna i alhora indicar l’enterrament. El segon model documentat es caracteritza per la construcció d’un túmul de petites dimensions sobre l’enterrament, el qual és format, en general, per pedres d’un volum més o menys gran disposades directament al damunt de la tomba. En aquest cas, no sembla que les pedres facin de falca i es limiten a indicar i protegir la tomba. Un darrer model de protecció és aquell en què s’empra una única pedra, treballada o no, disposada horitzontalment sobre la tapadora, la qual protegeix el contingut de l’enterrament. La pedra utilitzada per construir aquestes estructures externes procedeix dels voltants de la necròpolis; es tracta de carbonats, calcàries i conglomerats de procedència local. No es pot descartar que hi hagi una acumulació de sediment destinat a consolidar la protecció dels enterraments. En alguns casos, molt esporàdics, es van documentat pedres de gran volum clavades verticalment o bé obliquament que devien servir per dir on eren les tombes.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 59

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

59

No és habitual de trobar aquest sistema d’identificació si tenim en compte l’antropització de la necròpolis al llarg del temps. Hem de dir que en molts casos aquests sistemes de cobriment o d’identificació no van perdurar intactes. Les pedres, tant de protecció com d’identificació, es van ensorrar vers l’interior de les fosses i van fer palesa la protecció esmentada. També podem trobar restes d’aquestes estructures a l’interior de les urnes, fet que s’explica per la destrucció de les tombes i el trencament de la tapadora, la qual cosa va tenir com a conseqüència la penetració de les pedres a l’urna. Inferim del fet d’haver trobat aquests elements dins dels vasos que aquests eren buits de sediment a l’hora de ser enterrats, de manera que contenien exclusivament els ossos cremats i l’aixovar corresponent. El sediment que sovint trobem en aquests recipients sembla, en la majoria de casos, rebliment natural i no difereix del tipus de sediment que cobreix les estructures ni del tipus de sòl on s’excavaven les fosses. La documentació de restes procedents de la destrucció dels vasos a l’interior de les fosses pot fer plantejar que aquestes no estaven cobertes de sediment d’una manera antròpica i que es van reblir després d’haver segellat les tombes. Com ja hem destacat, en aquest sector de la necròpolis s’evidencia clarament la superposició de fosses de la mateixa època o de moments diferents, com és el cas de les estructures CPR-426, CPR-434 i CPR-435. Per tant, creiem que podem identificar fases successives d’ocupació d’un mateix espai que inferim de les relacions físiques existents. La successió de tombes es va donar no solament en l’horitzó dels camps d’urnes sinó també en la primera edat del ferro. Volem destacar dins d’aquest període la coexistència d’enterraments d’adults i d’infants. Les tombes d’aquests últims participen de les mateixes característiques estructurals i rituals; aquests enterraments, però, sembla que no contenen aixovar ni vasos d’acompanyament.

Enterraments de la primera edat del ferro La primera edat del ferro es defineix per la perduració dels patrons funeraris anteriors i per l’aparició d’un nou model d’enterrament caracteritzat pels trets morfològics de les tombes, pel ritual representat i per la varietat morfològica dels atuells i artefactes continguts als enterraments (figura 5). En general, les fosses d’aquest període tenen uns diàmetres que oscil.len entre 1 m i 1,70 m, fondàries màximes que van de 40 cm a 1,20 m i uns grans volums que poden arribar a 1.523 l. Dins d’aquest grup podem destacar fosses com l’estructura CPR-5, que té un diàmetre màxim d’1,70 m i una fondària de 0,73 m i que són de planta circular i de perfil cilíndric o subcilíndric. Les estructures de la primera edat del ferro s’agrupen al sector sud de la necròpolis, però també n’hem documentat al mig del jaciment. D’altra banda, al sector nord hi ha agrupades les tombes més reduïdes, similars a les documentades a l’horitzó anterior. Un element característic d’aquestes fosses, prescindint de la morfologia, és la localització d’un loculus excavat al fons de l’estructura. Aquest element té com a


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 60

60

Xavier Carlús i Carmen Lara

Figura 5. A. Enterraments de la 1a edat del ferro. B. Ustrinium.

funció principal fixar i immobilitzar l’urna funerària. Generalment, el loculus se situa al mig de la fossa, però també el podem trobar, ocasionalment, en un lateral. En pot variar el nombre, com a l’estructura CPR-47, on es van documentar dos forats, un al mig i un segon al sector occidental. Les dimensions d’aquestes petites fosses s’adapten al volum del terç inferior dels vasos que contenen. Tot i això, se’n van trobar de volums molt més grans que el vas dipositat; per exemple, a l’estructura CPR-6 el loculus conté un vas cinerari protegit per una tapadora. Aquest conjunt és al sector sud-est del forat, a 12 cm del fons. De vegades, el loculus pot fer de contenidor directe de les restes humanes cremades. A propòsit d’això, destaquem un conjunt d’estructures on les restes humanes es concentren, directament, a l’interior del forat, sense cap sistema de protecció, sovint amb l’aixovar corresponent, metàl.lic o ceràmic. Tenim uns quants exemples d’aquest fenomen a les estructures CPR-21 i CPR-710. En aquest punt, volem destacar una fossa força excepcional; es tracta de l’estructura CPR-50, la qual mostra un forat central de morfologia cilíndrica que no conté cap vas a l’interior. En aquest cas, l’urna està situada fora del forat. Aquest està farcit amb sediment i a l’interior sols s’hi van trobar dues pedres de falca. Creiem que aquest forat no s’ha de considerar un veritable loculus, sinó que es podria tractar d’un forat per a un pal que faria de suport d’un sistema de cobriment aeri


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 61

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

61

de la tomba. A propòsit d’això, posem en relleu la possibilitat que moltes estructures de la primera edat del ferro tinguessin sistemes de cobriment perible. Continuant aquesta qüestió, cal destacar un conjunt de fosses amb un diàmetre molt gran, com l’estructura CPR-832, les quals mostren a les parets uns forats on s’encaixen pedres de volum i de natura diversos. Aquestes fosses s’agrupen al sector meridional de la necròpolis. Pensem que aquests encaixos són el resultat d’una acció premeditada que podria estar relacionada amb el cobriment de les tombes amb elements vegetals. Dins del grup d’estructures de morfologia circular també destaquem un conjunt de fosses amb una morfologia idèntica però amb un volum més petit; ens referim a fosses tancades com l’estructura CPR-618 o CPR-613. Destaca, en aquesta categoria, l’estructura CPR-744, que fa uns 0,90 m de diàmetre superior i 1,30 m de fons i mostra una planta circular, una secció troncocònica i un fons pla sense loculus. A més d’aquestes fosses circulars de volum gran i mitjà, volem destacar fosses que tenen una capacitat més reduïda i una morfologia el.líptica. Són estructures com la CPR-667 o CPR-711, les quals estan orientades nord-sud i mostren un eix màxim de poc més de 0,70 m. Tot i que són al sector central de la necròpolis, no sembla que formin cap agrupament important. La presència de loculus en aquests casos sembla que varia, perquè l’estructura CPR-711 no en té, de manera que l’urna cinerària s’aguanta al fons de la fossa mateix. Al sector nord de la necròpolis tenim un conjunt d’enterraments que podem relacionar amb les tombes dels camps d’urnes recents. Com al bronze final, tenen un volum petit, sembla que s’adapten a l’urna sense superar els 50 cm de diàmetre i contenen estrictament el vas, l’element que el tapa i els elements d’acompanyament. Un exemple d’aquest tipus és l’enterrament CPR-83 o CPR-641. Hem de dir que hi ha molta similitud entre el ritual funerari present a les tombes simples d’aquest període i el dels camps d’urnes recents. Per exemple, l’estructura CPR-284 mostra l’urna coberta d’una pedra i un petit vas d’acompanyament situat a una cota superior, mentre que l’estructura CPR-288 presenta a l’interior de l’urna una pedra clavada verticalment que podria ser la indicació externa de la tomba o part del cobriment d’aquesta. Igualment, l’estructura CPR-555 mostra un plat que tapa l’interior del vas funerari, detall que sembla que també es dóna en alguns vasos trobats a les tombes de més volum. Aquests són uns quants exemples de la varietat de rituals a la primera edat del ferro. L’excavació de l’interior de les urnes i l’avaluació de les dades obtingudes al camp faran possible de concretar els diferents models representats a Can Piteu-Can Roqueta. Si bé encara és prematur de definir el ritual d’enterrament, atès que manquen els estudis bàsics per fer-ho, podem aportar algunes dades. A l’interior de les fosses s’hi dipositaven les restes de la cremació, que per norma general es deixaven a l’interior de l’urna. En alguns casos es dóna una variació d’aquesta pràctica: la deposició dels ossos directament sobre la base de la fossa com, per exemple, a les estructures CPR338 o CPR-455. També tenim documentat aquest costum en fosses de volum mitjà i gran, com ara a l’estructura CPR-755, on les restes incinerades apareixen agrupades


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 62

62

Xavier Carlús i Carmen Lara

al costat de l’aixovar metàl.lic, elements no vasculars i un vas d’acompanyament. En tenim un segon exemple a la fossa CPR-817, on els ossos resten agrupats d’una manera ordenada al mig de la tomba. Hem de dir que es van dipositar sobre una de les capes que rebleixen l’estructura i no sobre el fons d’aquesta. També hem de destacar en aquesta fossa la presència de loculus i l’absència d’urna. La col.locació de restes òssies sense urna és un fet recurrent a les necròpolis d’incineració tumulària, perquè es dóna a Puig Alt, la Foradada i Punta del Pi (Pons, 1984). D’altra banda, aquest tipus de ritual també es documenta a les necròpolis d’incineració de la Catalunya costanera i interior; en podem esmentar alguns exemples, com ara les tombes 7, 22 i 38 del Pla de la Bruguera, on els ossos cremats estan agrupats al fons de l’estructura i són protegits per una tapadora ceràmica. Les tombes 9 i 36 d’aquest mateix jaciment mostren els ossos sense cap vas ceràmic (Clop [et alii], 1998). Un darrer cas d’excepció es dóna a l’estructura CPR-21, en la qual documentem els ossos dins del loculus i un atuell ceràmic al costat mateix. Tenim un exemple d’aquest tipus d’enterrament a la tomba A1 de la necròpolis de Coll s’Avenc (Molist [et alii], 1985). La norma general sembla que indica que les restes de la cremació es dipositaven dins del vas principal. No obstant això, cal que tinguem present la possibilitat, confirmada en altres espais funeraris, que aquestes tombes de la primera edat del ferro reuneixin més d’un individu, que aquests estiguin distribuïts en ossaris diferents o que uns quants recipients continguin les restes d’un mateix mort. A la necròpolis de Peyrou a Agde (Herault) tenim alguns exemples de tombes que mostren més d’un individu, per exemple, la tomba 31, on hi ha dos adults repartits en dos vasos; a la tomba 183 tenim un triple enterrament distribuït en dos vasos diferents (Duday, 1989). A la necròpolis del Pla de la Bruguera també hi tenim enterraments múltiples: a la sepultura 13 s’han identificat un home, una dona i un adult distribuïts en tres urnes diferents; d’altra banda, les tombes 22 i 33 van donar dos enterraments dobles (Trellisó, 1998). Trobem drets els vasos a l’interior de les tombes. Abans d’analitzar-ne la disposició, cal dir que la quantitat d’atuells dipositats no té cap relació directa amb el volum de les fosses on els trobem. A propòsit d’això, voldríem destacar l’estructura CPR-50, que és una fossa d’1,58 m de diàmetre i 1 m de fondària, la qual conté una única urna; d’altra banda, l’estructura CPR-5, amb un diàmetre d’1,56 i una fondària d’aproximadament 1 m, mostra dos vasos. En són dos exemples més les estructures CPR-15 i CPR-49, les quals mostren diàmetres superiors a 1,20 m i contenen catorze i divuit vasos, respectivament. Com hem dit, els vasos estaven situats, originàriament, en una posició dreta, n’és un exemple l’E-18. Aquesta generalització té excepcions esporàdiques, perquè en algunes fosses podem veure vasos dipositats intencionadament a l’inrevés com, per exemple, a l’E-15. Una altra generalització és la disposició ordenada dels vasos accessoris entorn de l’urna principal. La verticalitat dels vasos, en la majoria de casos, s’ha perdut per causa del rebliment antròpic o natural de les fosses, tot i que la voluntat era que els vasos romanguessin drets falcant-se els uns als altres. A propòsit d’això, hem de dir que hi ha una absència total de falques o de qualsevol sistema de fixació de l’aixovar ceràmic que no siguin els loculus esmentats. El procés


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 63

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

63

de rebliment, natural o antròpic, de les fosses fa que una gran part mostri els vasos en posició horitzontal o obliqua, mentre que en altres casos romanen totalment esclafats pel pes del sediment o pels blocs que formen part del rebliment de les estructures; en tenim uns quants exemples les estructures E-20 i E-93. La CPR-93 mostra un total d’una urna i sis vasos completament aixafats pel pes del sediment aportat, resten, però, en la posició original. De la manera com estan disposats en podem deduir que van rebre una pressió vertical que els esclafà totalment sense desplaçar-los del lloc d’origen. D’altra banda, l’estructura CPR-20 mostra els vasos aixafats i inclinats majoritàriament vers el sud, de què cal deduir una pressió des del cantó oposat produïda per una aportació de sediment que va cobrir l’enterrament. Alguns investigadors suggereixen, com a hipòtesi, el rebliment voluntari de les tombes, idea avalada per la disposició inclinada dels vasos dins les fosses d’enterrament (Taffanel [et alii], 1998). Pel que fa al cobriment de les estructures de Can Piteu-Can Roqueta, no podem assegurar que es donés d’una manera exclusivament antròpica, sinó que no descartem la intervenció dels agents naturals en el rebliment de les tombes. El que sí que podem assegurar és que el sediment que les farceix procedeix de l’excavació de les fosses. A més, es van documentar algunes estructures reblertes amb pedres de gran volum com, per exemple, l’estructura CPR-27. Els atuells ceràmics dipositats dins les tombes estan colgats amb el mateix sediment que segella les fosses. En algun cas vam documentar, però, certs vasos intactes coberts per una tapadora que estaven buits de terra; és el cas del vas B de l’estructura CPR-49. Tot plegat fa pensar que els recipients de les fosses de la primera edat del ferro, tal com passava al bronze final, hi eren dipositats buits. Aquests recipients devien contenir, originàriament, productes peribles col.locats com a ofrenes o restes de la cremació. Amb la incineració constatem la presència d’un aixovar metàl.lic: fíbules, sivelles de cinturó, ganivets, agulles, braçalets i elements d’ornament en general. Encara que a priori sembla que hi ha una disposició arbitrària dels objectes en relació amb el recipient principal, no podem descartar una organització interna dels elements rituals. El que podem afirmar és que aquests elements estan situats al mateix pla horitzontal que on hi ha la resta de l’aixovar: vasets d’acompanyament, estris del mort, ofrenes alimentàries, restes de fauna... En aquestes tombes no hi hem pogut documentar restes de cap tipus d’indicació ni del suposat cobriment superior, la qual cosa no palesa, en cap cas, que aquests elements no hi haguessin estat. Probablement, l’antropització o els fenòmens naturals esdevinguts van fer desaparèixer les traces de certs elements constructius, sòlids o peribles, els quals devien servir per identificar i protegir aquestes fosses.

Estructures singulars Mereix un comentari específic un conjunt d’estructures i fosses que no participen de les característiques funcionals i morfològiques dels enterraments. Aquest fet no les


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 64

64

Xavier Carlús i Carmen Lara

desvincula, però, de la suposada utilitat que tenien a la necròpolis, qüestió que a hores d’ara encara s’estudia. Fem referència a estructures com la CPR-763, que considerem un ustrinium; l’empedrat CPR-64, localitzat fora del clos funerari, al nord d’aquest; la fossa contenidor CPR-22 i les cubetes CPR-1, 2 i 3, situades al nord de la necròpolis; el conjunt de retalls que formen l’estructura CPR-710 relacionats amb les fosses CPR-748 i CPR-741; l’estructura de combustió CPR-1058; les fosses buides CPR-531 i CPR-532 i la cubeta CPR-62. Aquestes estructures tenen com a característica comuna l’absència d’elements que ens en facin veure l’ús com a estructures funeràries; hi ha una manca d’elements rituals que caracteritzen la resta de fosses localitzades al jaciment. L’estructura CPR-763, situada al sector nord-occidental de la necròpolis, és una estructura de combustió, de morfologia rectangular, excavada i construïda amb un sòcol de pedres (figura 4B) que estan disposades d’una manera ordenada dins d’una cubeta que fa 2,10 m de llarg, 1,20 m d’amplada i una fondària conservada que no supera els 40 cm. Les dimensions i els límits són força regulars. La cubeta s’excava al substrat geològic retallant els llims carbonatats i les argiles de matriu sorrenca. L’estructura mostra signes evidents d’haver estat emprada com a llar, part de la paret oriental està rubefactada per un intens procés de combustió, les pedres estan cremades i al farciment s’ha documentat abundància de carbons i argila cuita. El fet que sigui en el context funerari sembla que palesa que som davant una estructura tipus ustrinium vinculada al ritual cinerari seguit a la necròpolis. Una qüestió que cal destacar és l’absència total d’ossos cremats a la superfície de la llar, cosa que no invalida, però, que l’estructura pugui ser considerada com a lloc d’incineració; la manca de restes antropològiques es podria explicar per la neteja de la llar un cop fetes les incineracions. No descartem que aquesta estructura estigui escapçada des de temps antic; per tant, les restes documentades podrien ser la preparació d’una estructura de combustió més complexa, en part destruïda. La destrucció de la part superior elimina qualsevol possibilitat de documentar restes humanes. Les pires funeràries estan poc documentades a Catalunya; en tenim els referents més propers a les necròpolis de Can Missert i el Parrallí. Cal estudiar aquestes estructures, com la nostra, amb una certa precaució, però,. En general, aquests llocs de cremació semblen formats per una fossa, si fa no fa, rectangular on s’encaixa un empedrat o solera de terra cuita; es poden situar en pendents o en superfícies planeres amb les parets preparades o enllosades (Pons, 1984; 2000). Almagro descriu l’ustrinium de Terrassa com una estructura empedrada, si fa no fa, rectangular amb unes dimensions de 2,70 m per 1 m (Almagro Basch, 1960). D’altra banda, al Parrallí es documenten uns quants ustrinia pròxims als enterraments (Almagro Basch, 1955: 340; Ruiz Zapatero, 1985). A hores d’ara és prematur d’aventurar l’època d’aquesta estructura i la fase a la qual pertany, atès que s’han de fer datacions radiocarbòniques i s’han d’examinar les relacions físiques amb les estructures situades a l’entorn immediat. També serà interessant de fer anàlisis antracològiques per tenir dades de la classe de combustible utilitzat en les cremacions, com també fer anàlisis específiques de les pedres


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 65

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

65

cremades i de la paret rubefactada per comprovar la temperatura de cremació. La datació precisa d’aquesta estructura permetrà de situar-la en alguna fase del jaciment i establir-ne la disposició respecte a les fosses d’enterrament d’aquell temps. L’estudi concret de la dinàmica constructiva, a més d’altres anàlisis, també ens ha de permetre d’establir moments d’utilització. Amb relació a això, cal dir que, exceptuant la possible estructura de combustió CPR-64, no hem documentat cap altra estructura a què puguem atribuir la funció descrita. L’estructura CPR-64 està situada al nord de la necròpolis, a 10 m, prop d’un conjunt de cubetes amb una funció indeterminada. Es tracta d’una fossa on s’encaixa una sola de pedres cremades, de forma el.líptica d’1,66 m per 1,27 m i una fondària conservada de 30 cm. De la disposició ordenada de les pedres en deduïm una acció humana intencionada que no creiem deguda a un abocament esporàdic. Encara no n’hem establert la datació relativa a causa de la manca dels elements necessaris per fer-la. L’estructura CPR-22 també sobresurt enmig de la norma habitual. És una fossa de morfologia troncocònica de planta circular situada al sector sud de la necròpolis. Té una alçada de 71 cm i un diàmetre màxim superior de 72 cm i un d’inferior d’1,22 m. Encara se n’ha descobert la funció; podem avançar que el farciment és format, bàsicament, per pedres i sediment. Les peces contingudes són, tan sols, un ganivet de ferro, una plaqueta de bronze i alguns fragments de ceràmica. Aquesta fossa és, morfològicament, similar a l’estructura CPR-407, en la qual va aparèixer un enterrament amb aixovar sense urna. L’estructura CPR-710, també singular, està unida físicament a l’enterrament CPR-741, que la talla. Consisteix en un espai de 4,50 m de llarg i uns 40-50 cm d’amplada. El desenvolupament d’aquesta estructura no és ben bé rectilini sinó lleugerament sinuós, amb una fossa d’incineració annexa i un espai final que talla l’estructura CPR-741 i s’hi insereix. Aquesta rasa mostra uns quants forats amb pedres que tenen semblança amb els encaixos que mostren estructures properes, com és la CPR832 o la mateixa CPR-741. L’estudi més acurat d’aquest conjunt ens permetrà de deduir-ne la funció concreta a la necròpolis i avaluar si ens trobem davant un sistema particular de protecció de les estructures properes o un sistema de divisió d’aquestes. Les fosses CPR-531 i CPR-532 també són singulars perquè es tracta de dues estructures de gran volum (2,25 m de diàmetre per 55 cm de fondària la primera i 2,16 m de diàmetre per 53 cm de fons la segona). L’una és al costat de l’altra i tenen la peculiaritat d’estar buides de material arqueològic. Les dimensions i la morfologia les fan similars a les fosses funeràries de la primera edat del ferro. L’estructura CPR-235 també sobresurt enmig la normalitat funerària. Es caracteritza per la manca de límits clars i contenir una gran quantitat de blocs. D’altra banda, l’E-62, situada al sector oriental de la necròpolis, és una fossa de morfologia el.líptica totalment farcida de fragments abocats de ceràmica. Els empedrats CPR-247, 635 i 1086 mereixen una explicació específica. Són als sectors nord i nord-est de la necròpolis. Els empedrats sembla que delimiten petites concentracions funeràries integrades per estructures de morfologia simple; per


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 66

66

Xavier Carlús i Carmen Lara

exemple, l’empedrat CPR-247 agrupa un total de quinze fosses d’enterrament. L’estudi detallat de les tombes i les incineracions contingudes permetrà de saber si ens trobem davant espais destinats a l’enterrament de grups concrets en un moment determinat.

Caracterització de la cultura material Vasos ceràmics El conjunt de peces ceràmiques documentades es pot agrupar, segons la tipologia, en quatre grans grups (figura 6).2 Grup 1: inclou vasos oberts de perfil simple. Es tracta de ceràmiques troncocòniques i hemisfèriques. Aquest grup és integrat per vasos d’acompanyament petits de volum i pels característics plats tapadora similars a la forma 1 d’E. Pons. Generalment, les nanses de les tapadores recuperades a la necròpolis tenen una secció més o menys ovalada. Tot i que aquestes peces poden anar decorades, a Can Piteu no és gaire habitual; simplement, hi ha acanalaments horitzontals que guarneixen la superfície interior del vas així com impressions digitals. Grup 2: correspon a peces de perfil compost, similars a les anteriors però amb la vora diferenciada de la resta del cos i girada vers l’interior. Es tracta d’un grup format per atuells hemisfèrics, troncocònics i bicònics que poden ser utilitzats, segons que siguin tancats o oberts, com a vasos d’acompanyament o tapadores. Grup 3: és constituït per peces de perfil complex. Són ceràmiques que tenen el cos més o menys globular, el coll diferenciat amb vores rectes o convexes. Aquesta forma correspon generalment a recipients destinats a contenir restes procedents de la incineració, encara que de vegades també hi pot haver vasos d’acompanyament, normalment més reduïts de volum. Dins d’aquest grup hi són inclosos els vasos corresponents al tipus 16 d’E. Pons. Són unes urnes de perfil globular, coll cilíndric o subcònic i vora convexa. Aquestes peces solen presentar una decoració simple o composta a tot el terç superior del vas o al coll. La decoració consisteix en motius acanalats horitzontals, meandres geomètrics, dents de serra, garlandes, traços oblics... Combinats amb els acanalaments, també hi pot haver motius impresos, com ara cercles i espigues. Hem de dir que, normalment, documentem aquests motius formant combinacions, tret d’alguns casos en què apareixen sols com, per exemple, els acanalaments horitzontals, relacionats amb aquest tipus o d’altres. Grup 4: integren aquest grup atuells de perfil en essa però amb una certa varietat interna pel que fa a les bases, els peus, els cossos, les vores i les nanses. Hi ha urnes cineràries i vasos d’acompanyament amb totes les dimensions i variacions morfomètriques. 2. Agrupament provisional fet sobre una mostra de cent vuitanta peces diferents quant a l’època i les funcions.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 67

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

Figura 6. Material ceràmic de la necròpolis.

67


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 68

68

Xavier Carlús i Carmen Lara

Hi ha altres tipus de ceràmiques molt heterogènies quant a la tipologia, com són les diferents peces fetes amb torn que han estat exhumades i d’altres fetes a mà de morfologia singular, per exemple, l’askos aparegut a l’estructura CPR-677. Dins d’aquest conjunt destaquem dues peces de ceràmica feta amb torn que formen part dels aixovars ceràmics corresponents a les estructures CPR-428 i CPR-1007. El primer d’aquests vasos és del tipus Cruz del Negro (Aubet, 1976-78) i el segon és una peça similar a les urnes semblants a pitos aparegudes a necròpolis com Frigiliana (Arribas [et alii], 1969) o Rachgoun (Vuillemot, 1965). Mostren la característica decoració pintada a bandes de color vermell. Es tracta de produccions fenícies occidentals que podem datar al principi del segle vi i que fan augmentar l’escàs repertori aparegut en aquest sector del nord-est. A la zona que ens ocupa destaquem els fragments apareguts en diverses estructures de l’assentament proper de Can Roqueta sector DIASA, on destaca una vora de pitos de cos ovoide i nanses geminades o trigeminades trobada a l’estructura CR-112 (Boquer [et alii], 1999). En altres sectors del mateix polígon hi van aparèixer materials fenicis, entre els quals destaquem un fragment informe de ceràmica feta amb torn amb una engalba vermella i les bandes horitzontals pintades de color negre que podria pertànyer a una peça tipus Cruz del Negro (Boquer [et alii], 1991). Destaquem certes produccions fetes a mà amb aparença de pitos, caracteritzades pel volum i pel fet de tenir un sistema de prensió format per quatre nanses oposades. Aquests tipus de produccions indígenes que imiten prototipus fenicis són comuns en contextos culturals de la primera edat del ferro i els tenim representats en diferents jaciments, com és la necròpolis d’Agullana, a la tomba 184 de la qual es documentaren quatre urnes esfèriques d’imitació feniciopúnica (tipus Cruz del Negro) relacionades amb escòria de ferro una sivella de cinturó d’una pua i una fíbula de doble ressort desenvolupada (Palol, 1958; Pons, 1984).

Metalls En l’aixovar extern destaquem l’aparició d’un gran nombre d’objectes de metall, tant de bronze com de ferro. En un total de 129 estructures hi havia metall; es van trobar 187 peces de bronze i 156 de ferro, a més de 7 elements bimetàl.lics (anelles). Cal dir que en la majoria de casos aquests elements estaven agrupats formant petits manyocs al costat del vas principal o dels vasos d’acompanyament. Relacionats amb les tombes simples i les urnes del tipus 3c, trobem objectes d’ornamentació de bronze, com ara les característiques agulles de cap enrotllat, fragments de braçalet, anelles, botons i navalles d’afaitar. En estructures simples o complexes de la primera edat del ferro hi vam documentar un ampli repertori d’estris. Va aparèixer una gran quantitat de ganivets tipus Grand Bassin I, dels quals es van recuperar un total de cinquanta-quatre individus. En tenim els paral.lelismes més immediats a les necròpolis del Pla de la Bruguera (Clop [et alii], 1998), Agullana (Palol, 1958), Anglès (Oliva [et alii], 1968), Empúries i Pla de la Gibrella


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 69

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

69

(Pons, 1984) i del Molà (Vilaseca, 1943). Les fíbules també són un element força present en l’aixovar metàl.lic d’aquesta fase. En aquest horitzó en tenim de quatre tipus: pel que fa al bronze, hi ha fíbules de pivot i de doble ressort i, quant al ferro, tenim fíbules serpentiformes i de ressort bilateral. Les fíbules serpentiformes es caracteritzen per ser fetes d’una tija de secció circular que forma una doble baga a la zona del ressort i una baga simple al peu, les quals acaben en un apèndix esfèric. D’aquest tipus en tenim un total de nou. Cal destacar que els paral.lelismes més immediats d’aquest tipus són a la necròpolis del Pla de la Bruguera (Clop [et alii], 1998) i en algunes necròpolis del sud de França del segle vii aC, aproximadament. A més, al nostre jaciment les trobem relacionades amb les fíbules de doble ressort. Les fíbules de pivot apareixen en una proporció menor: en total n’hi ha set individus que es caracteritzen per no tenir ressort i estar formats per dues peces articulades. En algun cas el pont està decorat amb petites línies incises; les nostres difereixen dels exemplars recuperats a la tomba 69 de la necròpolis d’Agullana (Palol, 1958) i del Molà (Vilaseca, 1947), atès que l’arc i l’extrem de l’agulla tenen com a coronament botons plans circulars. Mereixen un comentari específic les fíbules de doble ressort, de les quals en tenim cinc exemplars. Estan relacionades amb urnes de carena suau en fosses del tipus simple, en algun cas relacionades amb elements de ferro, com ara ganivets GB I. Ruiz Zapatero les data en els darrers moments del bronze final IIIB i amb tota seguretat a la primera meitat del segle vii aC, lligades amb el comerç fenici (Ruiz Zapatero, 1985). En l’aixovar metàl.lic cal destacar un ast per rostir de ferro que mostra similituds evidents amb el documentat a la tomba 420 de la necròpolis de Grand Bassin I, el qual sembla de procedència mediterrània oriental i està datat vers el segle vii aC. Segons els investigadors, aquests elements podien ser de persones d’un alt estatus social (Janin [et alii], 2000). També cal esmentar altres elements d’ornamentació, per exemple, agulles, braçalets i sivelles. Pel que fa a les sivelles, destaquem un parell d’exemplars de bronze amb la placa rectangular i una sola pua, una de les quals presenta senyals d’haver estat cremada. Podem considerar que l’època a què pertanyen se situa entre els segles vii i vi, la qual apareix en el context històric de Grand Bassin I. D’aquest tipus en tenim paral.lels a la necròpolis del Pla de la Bruguera, tomba 7, i al dipòsit marí de Rochelongue (Bouscaras, 1967). Volem destacar la troballa d’un simpulum en un dels vasos d’acompanyament de l’estructura CPR-18. Aquest estri, del qual es desconeix quin ús se’n feia, mostra una certa semblança amb el documentat a la necròpolis d’Anglès (Oliva [et alii], 1968), però a diferència d’aquest, el nostre no està decorat al mànec. Està relacionat amb una agulla i diversos elements indeterminats de ferro i amb un conjunt d’atuells format per uns quants vasos de perfil en essa, petits i grans de volum, i amb peus alts o bases planes i per peces de perfil simple cilíndriques i hemisfèriques pel que fa a la morfologia. També han aparegut elements com aquest a la necròpolis de Grand Bassin I (tomba 68) (Janin, 1997) i en alguns jaciments de l’Empordà, com a la muralla nord-est d’Empúries (Pons, 1984) o Agullana (Palol, 1958). Podríem datar aquest simpulum entre el 575 i 550 aC.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 70

70

Xavier Carlús i Carmen Lara

Escassegen els objectes relatius a l’armament, tant de bronze com de ferro. Es van documentat quatre puntes de fletxa d’aletes i peduncle, similars a les trobades a Agullana (Palol, 1958) i Camallera (Palol, 1948; Pons, 1984). D’altra banda, també es va exhumar la punta de ferro d’una llança lleugera. Se n’ha perdut el mànec, però s’ha deduït que era cònic; la fulla és força estilitzada.

Consideracions finals Fins aquí, i a grans trets, hem enumerat el que va aportar el treball de camp a la necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta. La investigació sobre aquest jaciment no ha conclòs, perquè manca aconseguir i valorar les dades procedents de l’excavació dels ossaris. El Servei d’Arqueologia ha iniciat els tràmits per contractar un equip pluridisciplinari d’arqueòlegs i antropòlegs que porti a terme la segona part del projecte, que ha d’avançar en l’estudi integral de la necròpolis.3 El resultat d’ambdues intervencions, al camp i al laboratori, pretén de reunir les dades amb què es reconstrueixi el funcionament global de la necròpolis amb referència als aspectes econòmic, social i ideològic, i amb referència a l’evolució interna, es precisi l’època a què pertany i se’n valori la importància en el panorama cultural d’aquella època. Una anàlisi preliminar de la distribució de les tombes permet d’afirmar que hi ha dos espais diferenciats: el sector nord del clos funerari i el sector sud. El sector nord es caracteritza per una gran densitat de tombes, la majoria de les quals tenen una morfologia simple; la major part són del bronze final (la resta són de la primera edat del ferro). D’altra banda, el sector sud és definit per la manca d’estructures simples i pel fet hi ha exclusivament fosses de gran volum de la primera edat del ferro. N’inferim un creixement intern de la necròpolis verticalment i horitzontalment. Cal destacar l’homogeneïtat dels rituals de les tombes del bronze final, que contrasta amb la variabilitat observada als enterraments de l’edat del ferro. Els estudis encetats permetran d’explicar les diferències entre les dues zones ocupades durant la primera edat del ferro i comprovar si són degudes al pas del temps o a un tractament diferenciat de caire social o econòmic. Des del punt de vista de la tipologia, la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta s’inclou en les necròpolis anomenades de tombes senzilles. Aquest tipus s’estén per les depressions prelitorals des dels Pirineus fins a l’Ebre i es caracteritza per l’agrupació de fosses senzilles excavades al subsòl (Pons, 2000). Les tombes documentades a Can Piteu es poden relacionar amb els tipus 1 i 4 d’E. Pons. L’anàlisi aprofundida del ritual d’enterrament (volum de la fossa, nombre i morfologia dels atuells, aixovar contingut, disposició dels elements dins la tomba, relació espacial entre les unitats que componen l’enterrament, cobriment i protecció) feta a Can Pi3. Aquesta segona part del projecte ha estat possible pel conveni de col.laboració entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de l’Aigua.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 71

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

71

teu en els diferents moments o fases farà possible d’establir l’evolució dels sistemes d’enterrament i elaborar-ne un tipus concret i particular. L’estudi d’aquest espai funerari no es pot deslligar del conjunt d’assentaments de la mateixa època documentats a Can Roqueta. La necròpolis podria haver coexistit amb la resta d’ocupacions localitzades i que van del segle x al primer quart del vi. Tampoc no es pot deslligar del medi físic on s’insereix. L’estudi de les relacions entre Can Piteu i la resta d’assentaments possibilitarà de definir el patró d’ocupació de la cultura dels camps d’urnes en aquest sector de la depressió prelitoral. Amb l’extens repertori de peces exhumades podrem establir la seriació tipològica interna tant d’atuells ceràmics com de metalls. Aquesta tipologia, sobretot de la ceràmica, la seqüència física documentada i les datacions absolutes que cal fer permetran d’obtenir dades importants sobre l’evolució d’aquest jaciment. A més, el considerable nombre que hi ha de peces ceràmiques ens ha de donar la possibilitat de millorar el coneixement dels aixovars característics de les necròpolis de camps d’urnes de la zona, com també establir un veritable corpus ceràmic que serveixi com a referència per a l’estudi del món funerari d’aquesta època en altres zones properes. D’altra banda, el conjunt de dades obtingut de l’excavació dels nivells de restes òssies continguts en els ossaris ens permetrà de veure si hi ha una evolució de les pràctiques funeràries d’acord amb el pas del temps i si hi ha un repartiment espacial de les tombes (segons l’edat, el sexe...) seguint models socials.

Nota final La direcció del seguiment dels rebaixos i de l’excavació de les estructures de Can Piteu II i la de Can Roqueta van ser atorgades a Miquel Martí i a Jordi Amorós, respectivament. Un equip de vint-i-cinc arqueòlegs autònoms sota la direcció de Xavier Carlús i Carmen Lara i la coordinació d’Araceli Martín va fer l’excavació de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta. Aquest equip era format per Miquel Martí, Roser Pou, Jaume Díaz, Albert Parpal, Elena Garcia, Gemma Garcia, Anna Vargas, Joan Piera, Teresa Rodon, Elisabeth Arasa, Dolors Codina, Jordi Farré, Josep M. Feliu, Ricard Marlasca, Ricard Villanueva, Glòria Donoso, Eva Orri, Jordi Amorós, Anna Bordas, Eulàlia Salvat, Xavier Maese, Alexandra Vicent, Jaume Badias i Glòria Soler. Rosa M. Albert va ser encarregada de rentar i tamisar una mostra dels sediments de les tombes. Els treballs de topografia van ser fets pels tècnics del Servei d’Arqueologia Lluís Sant i Pilar Camps i el company Ricard Villanueva. Posteriorment, es va encarregar a Gemma Garcia l’elaboració de la planta de totes les estructures en suport informàtic. Es va contractar la consolidació dels materials ceràmics a l’empresa ABAC, Conservació-Restauració SCP, que va confiar aquesta tasca a Marta Valls, Aitana Rius, Sílvia Llobet, Anna Herrero, Alexandra Lepori i Montse Vilà, mentre la restauració dels materials metàl.lics va ser assumida per les restauradores Àngels


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 72

72

Xavier Carlús i Carmen Lara

Jorba i Magda Gómez, del Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. L’empresa Arqueociència, S.C., SL va fer desplaçar a la necròpolis un nombre variable d’obrers d’acord amb les necessitats de cada fase. Finalment, agraïm al Servei d’Arqueologia l’esforç de coordinació i programació que va fer en l’execució d’aquest projecte arqueològic, finançat per l’Agència Catalana de l’Aigua, a la qual també agraïm la seva comprensió i col.laboració. Volem donar les gràcies, explícitament, a la directora de l’Agència, la senyora Marta Lacambra, i a les persones que van estar més directament en contacte amb l’obra: Guillem Peñuelas; Antoni Pujol, que va iniciar la direcció de les obres, i Cristina Virgili, que les va acabar. Igualment, volem expressar la nostra gratitud al personal de la constructora Fomento-SPA i de l’enginyeria INYPSA, sobretot a Carles Bardagí. També agraïm la col.laboració que ens va prestar al Museu d’Història de Sabadell, feta efectiva pel seu director, Genís Ribé. Per acabar, volem donar les gràcies pel seu interès i el seu suport als investigadors de Catalunya i del sud de França, i molt especialment a Enriqueta Pons i Thierry Janin per la seva col.laboració.

Bibliografia Almagro, M.; Garcia Bellido, A. «La España de las invasiones célticas y el mundo de las colonizaciones». A: Menéndez Pidal, R. Historia de España. España Protohistórica, tom i, volum ii., Espasa Calpe SA, 2a edició, 1960, Madrid, pàg. 168. Almagro Basch, M. «Las necrópolis de Ampurias», volum ii. A: Monografías Ampuritanas, iii, CSIC, Barcelona, 1955. Almagro Basch, M.; Serra Ràfols, J. de C.; Coromines, J. Carta arqueológica de España, CSIC, Barcelona, 1965. Arribas, A.; Wilkins, J. (1969): «La necrópolis fenicia del Cortijo de la Sombra (Frigiliana-Málaga)», Pyrenae, v, 1969, pàg. 185-244. Aubet, M. E. «La ceràmica a torno de la Cruz del Negro (Carmona- Sevilla)». A: Symposium Internacional. Els orígens del món ibèric, Barcelona-Empúries. Ampurias, 33-40, 1976-1978, pàg. 267-287. Boquer, S.; Gonzálvez, L.; Mercadal, O.; Rodon, T.; Sàenz, L. «Un nou assentament del bronze-ferro al Vallès: Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)». A: Tribuna d’Arqueologia 1990-91, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992. Boquer, S.; Gonzálvez, L.; Mercadal, O.; Rodon, T.; SÀENZ, L. «El jaciment arqueològic de Can Roqueta: dades sobre la transició del segle vii al vi a.C. al Vallès», Limes, 1, 1991. Boquer, S.; Carlús, X.; Francès, J. «Estudi dels materials artefactuals. El conjunt ceràmic prehistòric». A: González Marcén, P. et alii, pàg. 89-148. Boquer, S.; Martín, A.: (1999) «Història de la investigació a Can Roqueta». A: González Marcén, P. et alii, pàg. 15-25.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 73

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

73

Bosch Gimpera, P. «La col.lecció de prehistòria al Museu de Sabadell», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, v, 1913-1914, pàg. 871-873. Bosch Gimpera, P.; Colominas Roca, J. «La necròpolis de Can Missert de Terrassa», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vi, 1925-1930, pàg.582-586. Bouscaras, A.; Hugues, C. «La cargaison des bronzes de Rochelongues (Agde, Hérault)», Rivista di Studi Liguri XXXIII (Hommage à F. Benoit), i, 1967, pàg. 173-184. Clop, X.; Faura, J. M.; Gangonells, M.; Molist, M.; Navarro, C. «El Pla de la Bruguera, Centre de distribució Sony. Una necròpolis d’incineració de la Primera Edat del Ferro. Castellar del Vallès (Vallès Occidental)». A: Excavacions Arqueològiques a Catalunya, núm. 15, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona.1998. Duday, H. «La nécropole du Peyrou à Agde (Herault). Étude anthropologique», Nickels et alii. Révue Archéologique de Narbonnaise, supplément 19, 1989, pàg. 459-472. Fernández, M.; Lafuente, A.; López J. B.; Plens, M. «La necròpolis tumular d’incineració de La Colomina 1. (Gerb-La Noguera). Campanya d’excavacions 1987-1988», Revista d’Arqueologia de Ponent, 1, 1991. González Marcén, P.; Martín Colliga, A.; Mora, R. (coord.) «Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell-Vallès Occidental)», Excavacions Arqueològiques a Catalunya, núm. 16, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1999. Guilaine, J. «L’Âge du Bronze en Languedoc Occidental, Roussillon, Ariège», Mémoires de la Société Française, 9, París, 1972. Janin, T.; Burens A.; Carozza, L. La nécropole protohistorique du Camp d’Alba à Réalville (Tarn et Garonne), UMR 154, Sociétés de la Protohistoire et de l’Antiquité en France méditerranéenne, Lattes, Tolosa, 1997. Janin, T.; Gailledrat, E.; Chardenon, N.; Boisson, H.; Herubel F.; Sejalon, P. «Mailhac et le Premier Âge du fer en Europe occidentale». Maison des Mémoires, Carcassona, 1997. [Catàleg d’exposició.] Janin, T.; Chardenon, N. «L’evolution des pratiques funéraries du Mailhacien au Grand Bassin I (IX-VII s. Av. n. è): à propos des cimetières mailhacois. Archéologie de la mort, Archéologie de la Tombe au Premier Âge du Fer», Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 5, Lattes, 2000, pàg.59-64. López, J.; Pons, E. «Les necròpolis d’incineració tumulària de la zona pirinenca». A: Muntanyes i població. Centre de trobada de les cultures pirinenques. Andorra la Vella, 1995, pàg. 107-126. Lull, V.; Picazo, M. «Arqueología de la muerte y estructura social», Archivo Español de Prehistoria, 62, 1989, pàg.5-20. Maluquer, J. «Las culturas hallstátticas en Cataluña», Ampurias, vii-viii, 19451946, pàg. 115-182. Maya, J. L.; Petit, M. A. «L’Edat del Bronze a Catalunya. Problemàtica i perspectives de futur». A: X Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà: cul-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 74

74

Xavier Carlús i Carmen Lara

tures i medi de la prehistòria a l’Edat Mitjana. Homenatge al professor Jean Guilaine. Puigcerdà i Osseja, 1994. Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà, 1995 pàg. 327-342. Molist, M.; Cruells, W.; Buxó, D.; Espadaler, M. M. «Nota preliminar sobre la necròpolis de Coll s’Avenc (Tavertet-Osona)», Cypsela, v, 1985, pàg. 71-77. Molist, M.; Anfruns, J.; Cruells, W. «Reflexions a l’entorn de la metodologia per a l’estudi de la necròpolis d’incineració. Aplicació als exemples d’Osona: Coll s’Avenc i Serrat de Balà (Tavertet)», Limes, 1, 1991, pàg. 74-85. Oliva, M.; Riuro, F. «Nuevos hallazgos en la necrópolis hallstática de Anglés (Gerona)», Pyrenae, 4, 1968, pàg. 67-99. Palol, P. «Una necrópolis de la edad del hierro descubierta en Camallera», A.I.E.G., iii, 1948, pàg. 252-256. Palol, P. «La necrópolis hallstáttica de Agullana (Gerona)», Biblioteca Praehistórica Hispánica, I, CSIC, Madrid, 1958. Petit, M. A. Contribución al estudio de la Edad del Bronce en Cataluña (comarcas del Moianès, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme, Barcelonès y Baix Llobregat). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1986. [Tesi doctoral inèdita.] Pons i Brun, E. «Les necròpolis d’incineració en el període entremig de les edats del Bronze-Ferro a la regió de Girona», Cypsela, iv, 1982, pàg. 91-191. Pons i Brun, E. L’Empordà. De l’Edat del Bronze a la del Ferro (1100-600 a.C. Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Sèrie monogràfica 4, 1984. Pons i Brun, E. «El pas de l’Edat del Bronze a la del Ferro a Catalunya». A: Sisè Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà, 1986, pàg. 15-27. Pons i Brun, E. Pobles de muntanya, pobles d’aigua al Pirineu Oriental (1100-650 a.C.), Brau ed. Olot, Col.lecció Papers de recerca 5, Girona, 2000. Rafel, N.; Hernández, G. «Pràctiques funeràries a la necròpolis del Coll del Moro (Gandesa, la Terra Alta)», Revista d’Arqueologia de Ponent, 2, 1992, pàg. 37-57 Renom, V. «La secció de prehistòria», Anuari del Museu de Sabadell, 1934, pàg. 18-21. Renom, V. «Prehistòria», Museu de la Ciutat de Sabadell, 1944, pàg. 25-37. Rovira i Port, J. «Reflexiones sobre los primeros campos de urnas en la Península Ibérica: una arribada marítima», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 15, 1990-1991, pàg. 157-171 Ruiz Zapatero, G. Los Campos de urnas del NE de la Península Ibérica, Departamento de Prehistoria de la Universidad Complutense de Madrid, 2 volums, 1985. [Tesi doctoral.] Taffanel, O. et J.; Janin, T. «La nécropole du Moulin à Mailhac (Aude)», Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 154, Lattes, 1998. Vila, J. Memoria de los trabajos realizados en las excavaciones de las cercanías del Santuario de Nuestra Señora de la Salud. Sabadell, 1913.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 75

La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta

75

Vila, J. «Memoria de los trabajos realizados en las excavaciones de las cercanías del real Santuario de Nuestra Señora de la Salud de Sabadell». A: Memòria de les Activitats del Museu. Sabadell, 1927. Vilaseca, S. «El poblado y necrópolis prehistóricas de Molá. Tarragona», Acta Arqueológica Hispánica, i, 1943. Vilaseca, S. «El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (evolución de la cultura de las urnas en el sur de Cataluña)», Archivo Español de Arqueología XX, 1947. Vuillemot, G. Reconnaissances aux échelles puniques d’onanie, París, 1965.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Pรกgina 76


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 77

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental) ANTONI PALOMO, ALBA RODRÍGUEZ1

Les dades que presentem en aquest article són el resultat de la intervenció arqueològica feta al sector ii de Can Roqueta (Sabadell).2 Primer de tot, volem remarcar la dificultat d’expressar en un text d’aquestes característiques la magnitud d’un jaciment com Can Roqueta II. Els treballs es van dur a terme en una superfície de pràcticament 30 ha, on vam poder documentar un total de set-centes quaranta-sis estructures arqueològiques pertanyents a un període molt ampli: neolític, bronze inicial, bronze final, primera edat del ferro, època ibèrica i època medieval. Tenint en compte la singularitat i el bon estat de conservació d’alguns d’aquests conjunts d’estructures, Can Roqueta II esdevé un jaciment excepcional en del panorama arqueològic català (figures 1 i 2). La intervenció arqueològica va ser motivada per la urbanització dels terrenys a l’est del polígon de Can Roqueta, projectada sobre una zona amb una alta expectativa arqueològica. La prospecció prèvia dels vials del polígon va fer descobrir un gran nombre d’estructures, cosa que va superar totes les previsions inicials. Els treballs de camp,3 encarregats a l’empresa Arqueolític, es van desenvolupar en dues fases consecutives; en la primera es va actuar als vials (campanya de 1999) i en la segona, a les parcel.les que els delimitaven (campanya del 2000). Aquesta actuació global, sense precedents, almenys, en urbanitzacions d’aquestes dimensions, va resultar positiva tant des del punt de vista arqueològic com des del punt de vista de la gestió urbanística. 1. Directors de la intervenció arqueològica. 2. Les dades exposades s’han de prendre com a preliminars, perquè són el fruit de la memòria administrativa que a hores d’ara encara fem. Els estudis interdiciplinaris estan en una fase embrionària. 3. Aprofitem aquesta avinentesa per donar les gràcies a tots els arqueòlegs professionals que van intervenir en l’excavació de Can Roqueta II.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 78

78

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

El finançament de la intervenció va ser assumit majoritàriament per la Junta de Compensació del Sector II de Can Roqueta, entitat promotora de les obres, i en una part més petita pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Sabadell. El Museu d’Història de Sabadell va coordinar les diferents parts que treballaven en la intervenció arqueològica i hi va donar suport logístic i material.

Figura 1. Fotografia aèrea del jaciment de Can Roqueta II.

Figura 2. Planimetria general de les estructures excavades a Can Roqueta II.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 79

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

79

La situació del jaciment i els antecedents El sector ii de Can Roqueta és a l’extrem sud-est del terme municipal de Sabadell, a l’est del polígon industrial Can Roqueta i de la masia de la qual pren el nom. Es tracta d’una franja de terreny a l’est del carrer del Mas Baiona i paral.lel a aquest, entre el barranc de can Fadó Vell al nord i el límit del terme de Santa Perpètua de Mogoda al sud, ocupada fins a l’inici de les obres per camps de conreu (figura 3).

Figura 3. Situació geográfica de Can Roqueta II.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 80

80

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

Des d’un punt de vista topogràfic, aquest sector ocupa bàsicament la carena i el vessant occidental d’un pla carener que queda emmarcat entre el riu Ripoll i la riera de Santiga, entre les cotes aproximades de 166 i 183 m sobre el nivell del mar. Forma part del típic paisatge vallesenc d’ondulacions suaus. En aquest pla carener i als voltants s’hi han documentat ocupacions humanes d’època prehistòrica i històrica. Així, als terrenys del mateix sector ii de Can Roqueta s’hi havien excavat, fa uns quants anys, dues fosses.4 D’altra banda, al veí polígon industrial de Can Roqueta les diferents intervencions arqueològiques motivades per la dinàmica urbanística d’aquest sector havien fet descobrir una gran quantitat d’estructures excavades al subsòl concentrades especialment al solar que actualment ocupa el magatzem DIA, però també en altres punts dispersos del polígon; l’època a què pertanyen la majoria d’aquestes estructures va del bronze inicial a la primera edat del ferro, i la resta són de l’època baixmedieval (Boquer [et alii], 1992; Boquer, Parpal, 1994; González, Martín, Mora, 1999). Simultàniament als treballs de Can Roqueta II es van portar a terme unes quantes actuacions arqueològiques en unes estructures d’èpoques similars,5 entre les quals destaca la necròpolis d’incineració als terrenys de l’estació depuradora d’aigües residuals del Ripoll, descoberta el 1913 per Joan Vila Cinca (Vila, 1913). Entre un i dos quilòmetres en direcció nord, també es coneixen els assentaments romans de la Salut i de Sant Nicolau, que denoten una àrea intensament romanitzada. D’altra banda, les masies properes amb un origen, probablement, medieval –Can Roqueta ho és– palesen una ocupació del territori també de l’època medieval.

Metodologia Cada una de les fases de la intervenció va constar d’un primer moment de prospecció i d’un segon d’excavació. La prospecció va consistir en el control dels rebaixos fets per les màquines de l’obra (tragelles) amb vista a localitzar les possibles restes arqueològiques. Atès que va resultar que totes les restes eren estructures negatives, es detectaven en el moment en què es retirava la capa vegetal formada després de l’ús de les estructures, i es feien visibles els canvis al substrat. L’excavació es va fer seguint la línia ja marcada per altres intervencions sobre fosses al Vallès i va consistir en una versió adaptada del sistema Harris. S’individualitza cada fossa com a estructura i se n’excava l’interior en extensió seguint els nivells estratigràfics. El material arqueològic recollit es fa correspondre a un nivell 4. Intervenció feta el desembre de 1995 amb el nom de Can Piteu per Joaquín Villafruela González, arran dels rebaixos fets per al circuit de cotxes tot terreny. 5. En el transcurs de les excavacions a CR II, es va intervenir en tres punts més alhora: la necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta (direcció de X. Carlús i C. Lara), Can Roqueta-Can Alzina / Mas Carbó (direcció de Mercè Campo (Campo, 2000)) i Can Roqueta-Col.lector d’estació de bombament de la depuradora d’aigües del Ripoll (direcció de Jordi Amorós).


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 81

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

81

i a una estructura determinats, i només en certs casos es col.loca dins la fossa d’una manera tridimensional. Per a l’excavació dels grans retalls i dels nivells relacionats amb enterraments, es fa un registre més acurat per tal de reproduir posteriorment la disposició dels elements arqueològics a l’espai.

Resultats generals Can Roqueta II ha proporcionat set-centes quaranta-sis estructures arqueològiques diferents quant a la tipologia i les èpoques. Com ja hem esmentat abans, totes són estructures negatives i constitueixen l’única evidència dels assentaments que hi va haver en aquesta zona en el passat, perquè n’ha desaparegut la part aèria. Tot i la varietat tipològica documentada (fosses tipus sitja, cubetes, estructures d’enterrament, estructures de combustió, un pou, grans retalls amb funcions diverses, retalls irregulars amb una funció incerta i d’altres), cal dir que la majoria de fosses corresponen al tipus sitja. Pel que fa a les èpoques, Can Roqueta II comprèn períodes històrics i prehistòrics diferents: neolític, bronze inicial, bronze final, primera edat del ferro, època ibèrica i època medieval. No obstant això, els períodes més ben representats són el bronze final, la primera edat del ferro i el bronze inicial. Aquest fet no difereix en absolut del que ja s’havia documentat al polígon de Can Roqueta en intervencions anteriors (Boquer [et alii], 1990, 1991, 1992; Boquer, Parpal, 1994; González, Martín, Mora, 1999) i en intervencions simultànies a la de Can Roqueta II en què s’havien constatat un predomini claríssim de restes del bronze final i de la primera edat del ferro i una presència de restes del bronze inicial i d’època medieval. Queda clar que les diferents intervencions van actuar sobre un mateix jaciment de grans dimensions que caldrà considerar globalment per fer-ne una interpretació correcta. Hem de destacar, però, la documentació per primera vegada al complex arqueològic de Can Roqueta d’estructures del neolític antic i de l’època ibèrica (figura 4). D’altra banda, hi ha un gran grup d’estructures el període concret de les quals no es pot determinar, atès que el reompliment no ha donat restes arqueològiques en què es pugui fonamentar l’establiment de les etapes cronoculturals. Aquest fet ens porta a definir-les com a indeterminades quan no apareixen materials, o bé com a prehistòriques o protohistòriques quan apareix ceràmica feta a mà. Malgrat tot, caldrà definir altres criteris, a més dels estrictament ceràmics, per encabir aquestes estructures dins d’un context temporal general, per exemple, utilitzar la situació al jaciment o la morfometria de les estructures. La presència en un mateix indret de restes d’etapes diferents no és un fenomen exclusiu de Can Roqueta II o del gran complex de Can Roqueta. També es documenta en altres jaciments del Vallès que sembla que comparteixen unes condicions favorables als assentaments i compatibles amb les estratègies de les comunitats que s’hi van establir. Esmentem, com a exemples propers, el cas de la Bòbila Madurell a Sant Quirze del Vallès, amb restes des del neolític antic fins a l’època romana


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 82

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

82

CRONOLOGIA-QUANTITAT 331

135

122

72 41

INDETERMINAT

PREPROTOHISTÒRIA

9

MODERN

MEDIEVAL

BF-F1

B. INICIAL

IBÈRIC

22

14

NEOLÍTIC

350 300 250 200 150 100 50 0

Figura 4. Gràfic de la quantitat6 d’estructures per èpoques.

(Llongueras, Marcet, Petit, 1986; Martín [et alii], 1988; Bordas [et alii], 1994), el jaciment de la UAB a Cerdanyola (neolític antic, bronze antic, primera edat del ferro i època ibèrica antiga; Maya, 1985; Francès, 1993; 1995) i fins i tot els Mallols, també a Cerdanyola, on, tot i la presència majoritària d’estructures de l’època tardoantiga, també es documenta un petit grup d’estructures d’èpoques prehistòriques i protohistòriques (neolític antic i mitjà, bronze antic i època ibèrica; Crac, 1996). La majoria d’estructures estaven excavades en sediments argilosos amb més o menys nòduls de carbonat, sediments impermeables adequats per construir-hi fosses destinades a l’emmagatzematge, si bé en algunes zones també es van documentar estructures que afecten sediments miocènics (llims carbonatats) i fins i tot paleocanals constituïts per còdols, grava i sorra. Per tal d’agrupar les estructures, vam utilitzar criteris funcionals quan la funció era clara i morfològics quan era incerta.

– Fossa tipus sitja El tipus més representat és la fossa tipus sitja. Entenem que les sitges són les fosses que combinen una certa capacitat amb la possibilitat d’un tancament hermètic faci6. Les etapes cronoculturals no són definitives i poden canviar mentre es facin els treballs de la memòria administrativa i els estudis especialitzats.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 83

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

83

litat per una obertura petita, i que es devien destinar a l’emmagatzematge d’aliments, principalment cereals. Partint d’aquesta concepció, vam considerar fossa tipus sitja les estructures que conservaven la planta regular, circular, i les parets de les quals reflectien una convergència per tal de reduir el diàmetre de la boca. D’altra banda, també vam tenir en compte el grau d’arrasament de les fosses segons la situació espacial i altimètrica i les similituds amb fosses tipus sitja ben conservades a Can Roqueta.

– Grans retalls Utilitzem el terme grans retalls per definir grans estructures irregulars pel que fa a la planta i la secció. Hem optat per aquesta expressió perquè la considerem més genèrica que la de fons de cabana i perquè permet de referir-se a estructures amb funcions més diverses. Aquest terme genèric ens és molt útil a l’hora de definir estructures de mal interpretar des d’un punt de vista funcional i a les quals no es pot atribuir una funció de cabana (Palomo, Rodríguez, Carbó, Comellas, en premsa).

– Estructures d’enterrament Les estructures d’enterrament són les que contenen enterraments d’éssers humans, sigui en posició primària o secundària. Podem parlar d’estructures d’enterrament en sentit estricte, és a dir, estructures concebudes per col.locar-hi exclusivament restes humanes, o d’aquelles que, tot i tenir inicialment una altra funció, es van reutilitzar com a espais funeraris d’una manera habitual i en les quals les transformacions morfològiques o els arranjaments de la fossa, de vegades, n’evidencien la intenció. En sentit ampli, incloem en aquest concepte totes les estructures que contenen individus inhumats, prescindint de la finalitat amb què es van construir.

– Estructures de combustió Les estructures de combustió són aquelles on s’observen senyals evidents d’activitats relacionades amb el foc, bàsicament forns i llars.

– Pous Els pous són fosses construïdes amb la intenció de captar aigua del subsòl i emmagatzemar-la-hi.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 84

84

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

– Suports contenidor Els suports contenidor són retalls al subsòl on s’encaixaven recipients ceràmics.

– Cubetes Les cubetes són estructures difícils de determinar respecte a la funció i que, des d’un punt de vista morfològic, corresponen a retalls de poca fondària i planta més o menys regular.

– Estructures indeterminades Les cubetes són retalls de dimensions reduïdes la funció de les quals és difícil de determinar.

Estructures neolítiques de Can Roqueta II (est) Actualment, tenim documentades dotze estructures neolítiques d’èpoques diferents i dues estructures més que podem situar sense més precisions en el neolític. Vam fer les datacions basant-nos, únicament, en els materials arqueològics i, en algun cas, en la disposició de les restes antropològiques. Totes les estructures documentades són fosses que es presentaven molt mal conservades amb reompliments pobres de contingut, excepte en un cas en què vam documentar un conjunt ceràmic abundant (presència de perfils sencers). Generalment, les plantes són circulars amb fons còncau o pla i parets exvasades amb diàmetres que poden arribar a 200 cm. El grau d’arrasament és molt alt, fet que no permet d’assignar un tipus de secció a les estructures. Trobem les estructures neolítiques a la zona alta del jaciment, en dues àrees diferenciades que corresponen a uns quants moments del neolític. A la zona sud del polígon vam documentar les estructures cardials, mentre que a l’est de la zona central (parcel.la 9 i voltants) hi ha una certa concentració d’estructures amb materials que corresponen a moments postcardials. Les estructures considerades del neolític cardial es caracteritzen per la presència de materials ceràmics impresos amb cardium que formen un grup reduït però homogeni. D’altra banda, el conjunt més ben representat d’estructures atribuïdes genèricament al neolític antic postcardial és definit per una ceràmica que recull la tradició montboló: nanses de cinta i bigotis, brocs, nanses tubulars i cordons llisos. Cal destacar una estructura amb una inhumació relacionada amb un interessant conjunt ceràmic i una làmina de sílex de secció trapezoïdal. Entre el material hem de destacar carenes baixes, vores amb bossells petits, fragments de vora de plat, va-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 85

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

85

sos amb coll diferenciat i vasos hemisfèrics amb vores reentrants, elements que permeten de situar aquesta estructura en un moment posterior al postcardial. D’altra banda, vam considerar dues estructures com a neolítiques, sense més precisions. Són dues estructures d’inhumació individual en fossa amb aixovar associat que presentaven un tractament diferent del de les estructures d’inhumació del bronze inicial: – Inhumació molt malmesa on hi havia com a aixovar denes discoïdals de pedra verda. Una rasa de vinya va malmetre la possible entrada d’un sepulcre de fossa. – Inhumació individual l’aixovar de la qual és constituït per un vas ceràmic, un punxó d’os a la mà de l’inhumat i petxines, i que té el nàrtex perforat. Pel tipus d’estructura, hem de pensar que és neolítica, però caldrà una datació per confirmar i definir a quin moment del neolític correspon. Les evidències d’ocupació neolítica al complex arqueològic de Can Roqueta són gairebé inèdites. Fins ara només hi ha la presència d’una estructura atribuïda a les darreres etapes del neolític (Parpal, 1997). Malgrat tot, el fet que per primera vegada s’hagi documentat a Can Roqueta II un grup d’estructures del neolític antic (cardial i postcardial) permet d’omplir de contingut la llarga ocupació a Can Roqueta des dels moments inicials de l’establiment de les primeres comunitats agrícoles i ramaderes. A més, afegeix informació sobre les primeres etapes de la neolitització al Vallès, on s’han documentat escasses mostres d’hàbitats a l’aire lliure cardials (Can Banús, Can Soldevila i el Turó de Can Bellsolà a Santa Perpètua de Mogoda i el Pla de la Bruguera a Castellar del Vallès) i postcardials (entre d’altres, la Bòbila Madurell a Sant Quirze del Vallès, els Mallols a Cerdanyola) (Díaz [et alii], 1995).

Estructures del bronze inicial El conjunt corresponent al bronze inicial de Can Roqueta II es compon de cent vinti-dues estructures en una distribució molt concreta dins el jaciment amb un punt de concentració màxima a la zona central del polígon i una lleugera dispersió en direcció sud i nord. L’adscripció de les estructures a aquest període es va fer principalment basantse en la presència o l’absència d’uns tipus ceràmics determinats i d’unes decoracions ceràmiques concretes. Les característiques dels materials trobats a les fosses que ens els van fer correspondre al bronze inicial comparteixen els paràmetres establerts pels arqueòlegs que han estudiat la ceràmica del bronze inicial al mateix polígon de Can Roqueta (Boquer [et alii], 1990; Boquer, Carlús, Francès, 1999). Són conjunts ceràmics que reuneixen trets de tradició veraziana i calcolítica amb d’altres propis de les primeres etapes de l’edat del bronze. Entre els tipus més característics tenim les grans tenalles amb vores amples i planes, sovint decorades, que presenten diferents motius decoratius i elements de prensió, com ara llengüetes, que a vegades en tenen una altra a la part alta o a sota del nivell de la panxa; també


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 86

86

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

tenim formes mitjanes i petites representades per tasses carenades i bols hemisfèrics, ceràmica de superfícies engrutades o rugoses amb aplicacions irregulars d’argila que de vegades mostren una disposició intencionada, i cordons aplicats amb decoració incisa o impresa. Així mateix, aquests conjunts ceràmics no ofereixen cap element definidor de moments anteriors, com els campaniformes, ni tampoc cap similitud amb materials característics de camps d’urnes. Les característiques del conjunt ceràmic ens permeten de situar aquestes estructures en el que es considera àmpliament com a bronze inicial (Petit, 1990; Maya, 1997), sense poder fer més precisions en aquests moments. Pel que fa als tipus d’estructures localitzades, el més nombrós és el de fossa tipus sitja amb morfologies específiques, algunes de les quals, almenys a Can Roqueta II, no es repeteixen en els altres períodes. El grup més nombrós de fossa tipus sitja és el de les fosses de secció el.lipsoïdal seguit de les de secció cilíndrica, mentre que hi ha menys mostres d’estructures de secció troncocònica i de tendència esfèrica. Les estructures estan escapçades i només en algun cas s’intueix el coll. Respecte a les mides i els volums d’aquestes fosses, n’hi ha una gran varietat. Els volums més grans sembla que s’associen a les estructures el.lipsoïdals com, per exemple, una estructura d’aquest tipus que té una fondària conservada de 282 cm, tot i que no conserva el coll. No es va poder determinar amb claredat, a excepció d’un possible cas, que hi hagués preparació de les parets per tal d’adequar-les a la conservació d’aliments, si bé algunes fosses es van excavar en un substrat de grava i de sorra molt permeables. Cal destacar en del context del bronze inicial la reutilització d’un gran nombre de fosses tipus sitja com a espai d’inhumació. Aquest aspecte esdevé de gran importància a Can Roqueta II, on la presència de restes antropològiques a les estructures del bronze inicial és aclaparadora: més de la tercera part de les fosses contenen restes humanes (Rodríguez, Palomo, Majó; en premsa). Les inhumacions es van descobrir en tipus d’estructures: – Fosses tipus sitja reutilitzades com a espai d’enterrament que contenen inhumacions individuals, dobles, triples o múltiples. Cal destacar que algunes d’aquestes estructures contenen nivells diferents d’inhumació separats per capes de reompliment. Amb relació a això, vam documentar alguna estructura que presentava combinacions d’aquests tipus d’inhumació en capes diferenciades. Normalment les restes antropològiques apareixen en connexió anatòmica, tot i que de vegades hi ha inhumacions en desconnexió total i també restes aïllades. La documentació de fosses reutilitzades com a espai d’inhumació en el context del bronze inicial català no és estranya (Carlús, Díaz, 1995; López, 2000; Mestres, Socías, 1993; Mestres, Farré, Senabre, 1998). Malgrat tot, a Can Roqueta II aquest fenomen pren una importància especial, atès que palesa un fet quotidià habitual que respon a una pràctica funerària normalitzada. – Grans retalls/cabanes. Van aparèixer restes antropològiques en dos grans retalls que es poden considerar com a fons de cabana (E-331, E-597) atesa la presèn-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 87

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

87

cia d’estructures internes. Cal destacar sense cap mena de dubte l’estructura E-331 (l’E-597 està molt mal conservada i només es va recuperar un fragment de crani), on han aparegut unes quantes restes humanes en disposicions diferents i que s’ha d’entendre dins de la dinàmica d’utilització i reutilització d’un espai d’hàbitat amb diferents moments d’ús. – Fosses tipus sitja reutilitzades, a l’interior de les quals s’obria un petit nínxol on es dipositava la inhumació. Algunes d’aquestes fosses presentaven una clausura vertical del nínxol feta amb pedres; en alguns casos, s’utilitzaven blocs de dimensions considerables. Generalment, la clausura es disposa directament sobre una capa de reompliment, fet que confirma la idea de reaprofitament d’estructures. Bàsicament, aquests petits nínxols es van fer servir per enterrar-hi infants, a excepció d’alguns casos en què es van documentar adults. – Hipogeus emprats per fer-hi inhumacions múltiples. Se’n van excavar tres a Can Roqueta II, diferents entre si pel que fa tant a la morfologia com a l’ús funerari: • L’estructura E-222 constava d’un pou d’accés reblert de pedres a la paret nord-est del qual s’obria un gran nínxol que encara contenia l’últim inhumat en connexió i uns quants nivells de restes òssies humanes corresponents a neteges i agençaments de l’espai sepulcral. També s’hi van trobar restes humanes al pou d’accés. Calculem un mínim de setze individus7 d’acord amb el nombre de cranis trobats. • L’E-70 constava d’un pou d’accés reblert de pedres on s’obrien dos nínxols. Un, el més gran, sembla el destinat a acollir les inhumacions, mentre que a l’altre s’hi devien dipositar les restes que eren el resultat dels arranjaments successius del primer nínxol. Suposem un mínim de vint-i-vuit individus basant-nos en el nombre de cranis recuperats. • L’E-459 és una fossa de secció el.lipsoïdal amb cinc inhumacions, un petit nínxol clausurat amb un nen inhumat i dos grans nínxols amb inhumacions múltiples. En total, en aquesta estructura s’hi van documentar vint-i-quatre individus en connexió i una gran quantitat de restes antropològiques inconnexes. Amb referència als altres tipus d’estructures del bronze inicial, cal destacar quatre grans retalls (Palomo, Rodríguez, Carbó, Comellas; en premsa), diversos quant a la morfologia i diferents, a priori, quant a la funció. D’aquestes quatre estructures excavades, podem considerar dues com a espais coberts, mentre que la funció de les altres dues és difícil d’establir. Les trobem associades espacialment al mateix indret on vam documetar els altres tipus d’estructures, compartint l’espai amb les sitges i amb les estructures amb inhumacions • L’E-597 és una estructura de planta i secció irregular i fons pla, molt propera a l’E-600. Fa 330 cm d’amplada per 285 cm de llargada i té una fondària conservada de 35 cm. S’hi va identificar un únic nivell estratigràfic. Es podria tractar d’una estructura coberta tenint en compte l’estructura de sosteniment documentada en un lateral del retall.

7. Aquest càlcul es va fer amb el recompte de l’inventari general, que pot variar amb els estudis posteriors.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 88

88

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

• L’E-600 és una estructura de planta, secció i fons irregulars. Fa 760 cm d’amplada per 740 cm de llargada i una fondària màxima conservada de 50 cm. Els límits són poc clars i no es pot fer cap reconstrucció del perímetre. El reompliment és constituït per un sol nivell estratigràfic de sediment argilós i amb poques restes arqueològiques. • L’E-642 és una estructura de planta, secció i fons irregulars. Fa 150 cm d’amplada per 630 cm de llargada i una fondària de 160 cm. Està dividida en tres àmbits alineats i units per un petit canaló. S’hi van diferenciar tres nivells estratigràfics; els dos superiors, molt homogenis, són compostos per argiles poc compactes i amb poc material arqueològic. L’únic element que ara com ara ens permet de plantejar-nos una possible funció de l’estructura és la morfologia i l’organització interna dels diferents àmbits disposats d’una manera alineada com a terrasses inclinades a altures distintes i connectades. Com a simple hipòtesi, direm que l’ús que se’n va fer podria estar relacionat amb la decantació de líquids o d’argiles. • L’E-331 és una estructura de secció, fons i planta irregulars, tot i que s’assembla a un triangle amb els angles arrodonits. Atesa la fondària, entre 156 i 173 cm, presumim que es conservava pràcticament intacta. Les altres dimensions són: 650 cm de llarg a la secció nord-sud, 714 cm a la secció est-oest i una superfície d’aproximadament 33 m2. L’estructura 331 presenta quatre moments d’ús bàsics: – El primer correspon a l’excavació del gran retall. Per ara, en roman incerta la finalitat. – L’excavació d’una fossa que s’utilitza com a espai d’inhumació. És una petita fossa de secció troncocònica, de coll allargat i estret que es conserva intacte, excavada a la zona oest de la base del gran retall. Les dimensions de la boca són de 32 x 42 cm amb una fondària de 140 cm. La fossa contenia únicament quatre individus inhumats (dos infants i dos aduts). – Reutilització de la part inferior del gran retall. S’hi va documentar un primer moment d’abocament de sediment que va prendre una forma cònica, amb gran quantitat de restes arqueològiques, entre les quals hi havia nombroses restes humanes. En un segon moment aquest con quedà cobert per sediments pràcticament estèrils. – L’últim moment d’ús correspon a un anivellament de la superfície del gran retall i a la construcció d’una coberta de forma cònica. A la zona central d’una de les capes que caracteritzen aquest moment d’ús es va localitzar una estructura en positiu formada per pedres que cobrien un crani humà. Com a conclusió, cal afirmar que Can Roqueta II ha de permetre d’aportar dades qualitatives i quantitatives que facilitin la discussió d’algunes qüestions plantejades sobre la caracterització dels assentaments del bronze inicial. Creiem que són molts els dubtes plantejats actualment amb relació a qüestions com la periodització del bronze inicial, els tipus d’hàbitats, l’estabilitat de les ocupacions o la diversitat funerària. Jaciments com Can Roqueta II han d’aclarir aquests dilemes.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 89

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

89

Estructures del bronze final i de la primera edat del ferro El període que abraça el bronze final i la primera edat del ferro és el més ben representat al jaciment de Can Roqueta II. A aquestes etapes pertanyen tres-centes trenta-una estructures arqueològiques distribuïdes en diferents punts de l’àrea treballada. En la fase actual de treballs sobre el jaciment no ens és possible de precisar encara la quantitat d’estructures del bronze final i la d’estructures de la primera edat del ferro. Ara per ara tenim un gruix de cent setanta-dues estructures sense adscripció concreta dins aquest període, i un conjunt de setanta-vuit estructures del bronze final i un altre de vuitanta-una de la primera edat del ferro. Aquesta manca eventual de precisió cronològica aconsella, de moment, tractar d’una manera comuna aquests dos períodes i fer distincions només quan les dades disponibles ens ho permetin. També cal tenir en compte que els materials ceràmics d’aquests dos moments comparteixen algunes característiques comunes que els diferencien perfectament d’altres períodes, però no sempre presenten elements que defineixin un moment concret. L’adscripció d’estructures al bronze final es va basar en la presència d’uns trets ceràmics determinats: decoracions acanalades amb motius barrocs, vores còncaves... Respecte a la primera edat del ferro, alguns trets definidors van ser els pentinats, els peus alts, les vores desenvolupades i certes formes ceràmiques, però també l’aparició de produccions fetes amb torn i d’objectes de ferro. La morfologia i la funció de les estructures d’aquest període són relativament variades. Es va documentar un predomini absolut de les fosses tipus sitja, però també hi ha grans retalls, cubetes, una possible estructura de combustió i un grup de fosses indeterminades. Trobem aquestes estructures a tota l’extensió del polígon. Es poden determinar, però, certes àrees on es donen agrupacions denses: la zona sud del polígon (parcel.la 1-vial 1/3, parcel.la 5 i entorns) i la zona central, a la meitat est (parcel.les 8 i 9 i entorns). Cal destacar el fet que les zones de màxima concentració de fosses tipus sitja (les dues concentracions de l’extrem sud i altres zones de menys concentració) no coincideixen en l’espai amb les agrupacions de grans retalls, associats a l’hàbitat. Les fosses tipus sitja constitueixen l’estructura més nombrosa dels assentaments del bronze final i de la primera edat del ferro a Can Roqueta II. A diferència del període anterior, totes les fosses d’aquestes dues etapes, almenys les que han arribat en un estat de conservació prou bo, responen a la mateixa morfologia: secció troncocònica amb parets rectes o còncaves i coll cilíndric, i són sempre força més àmplies. Tot i això, tenen dimensions diferents; així, tenim fosses de diàmetre relativament reduït i poca fondària, i d’altres d’una gran capacitat. En tot cas, trobem les dimensions màximes en estructures de la primera edat del ferro, exemplificades per una fossa que s’ha preservat intacta i que té una fondària de 200 cm i un diàmetre inferior a 248 cm. Aquest cas també és l’únic que presenta una preparació de l’interior de la fossa, concretament un revestiment d’argila a la base i a la part baixa de les parets, que es pot interpretar com a aïllant per preservar-ne el contingut.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 90

90

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

Com és habitual en aquestes estructures, després de fer-les servir com a espai d’emmagatzematge van ser reaprofitades, generalment, com a abocadors de deixalles. Aquesta mena de restes ens proporciona informació sobre uns quants aspectes de les comunitats que les van utilitzar. A propòsit d’això, cal destacar la descoberta d’unes restes antropològiques en algunes fosses de la primera edat del ferro, tractades de maneres diferents, però sempre com un fenomen aliè al costum funerari d’aquest període. A la base d’una d’aquestes fosses es va donar una petita acumulació de cendra i fragments d’ossos humans cremats, associats a vasos trencats. Quant a les restes humanes incinerades, es va fer una troballa semblant i del mateix període a l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès) (Mestres [et alii], 1990). Per altra banda, es van documentar restes antropològiques aïllades, no cremades, en algunes fosses, i tres casos d’inhumació individual. Aquestes inhumacions (dos infants i un adult) representen una manera aparentment poc acurada de diposició de l’individu a l’interior de la fossa, diferent del que succeïa en etapes anteriors (bronze inicial). L’estudi d’aquestes restes haurà de fer possible valorar-ne correctament la importància en un context de pràctiques crematòries i necròpolis representat al mateix complex arqueològic de Can Roqueta per la necròpolis de Can Piteu. Pel que fa als grans retalls, es va documentar a Can Roqueta II un grup de disset estructures que definim així de manera genèrica. Totes mostren unes característiques diferenciades determinades per uns usos variats, però tenen en comú el fet que no apareixen mai aïllades, sinó en agrupacions que manifesten a priori una distribució interna intencionada i d’una certa complexitat de l’assentament. En el nostre cas tenim dues agrupacions clarament definides a la zona respectiva, una de situada a la zona nord (vial 1 i parcel.la 4; quadrícula 1) i una altra a la central (vial 7 i parcel.la 8, quadrícula 2). Una primera aproximació feta amb vista a la datació i a partir dels materials ceràmics documentats les situa al bronze final. Són a la mateixa cota (uns 180 m snm) i estan excavades en argila. La primera concentració és formada per deu grans retalls associats a altres estructures excavades de poca fondària i generalment irregulars de forma. Entre aquests grans retalls, cinc apareixen alineats, al costat d’aquestes altres estructures, en sentit est-oest,8 mentre que la resta estan desplaçats uns quants metres cap al sud i un altre queda un xic més allunyat. Un d’aquests darrers retalls, concretament l’estructura E-299, és l’únic que té unes característiques que fan que el considerem un fons de cabana en el sentit més estricte de ‘lloc d’habitació’. En efecte, reuneix la condició morfològica d’espai habitable i una sèrie d’elements domèstics, com ara la llar de foc, els quals defineixen aquest tipus d’estructura (Francès, Pons, 1998). Al fons de cabana E-299 hi havia una planta d’una forma tirant a ovalada (4,5 m x 3,1 m) i una fondària de 70 cm. Un cop extret el nivell que amortitzava l’estructura, es van diferenciar clarament dos àmbits a partir d’un cert estrangulament de les parets, accentuat per la disposició de dues banquetes laterals a l’àmbit de l’est. En aquest mateix àmbit es va localitzar un 8. Ja que la zona oest no ha estat excavada, és possible que aquesta alineació continuï en aquesta direcció.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 91

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

91

fogar a l’extrem oriental que tenia un petit retall al costat i dues estructures de sosteniment alineades que fan suposar que hi havia una biga carenera que suportaria un sostre a doble vessant. A l’àmbit més occidental es va documentar una estructura que restava deprimida en relació amb la resta i que es pot considerar una cubeta. La proximitat i la disposició d’un dels grans retalls respecte a l’E-299 fan pensar que ambdós estaven comunicats i constituïen una sola unitat (figura 5). La resta de grans retalls d’aquesta concentració sembla que responen a una altra concepció. Essent tots diferents entre si, plantegen problemes similars: són fosses irregulars quant a la planta i la secció, la delimitació esdevé sovint complicada a causa d’uns farciments molt similars Figura 5. Fons de cabana (E-299). de composició al subsòl on estan excavades, la distinció de nivells en el farciment també és dificultosa per manca de definició d’estrats d’una certa entitat, el material arqueològic és relativament escàs i no s’hi documenten elements domèstics ni estructures de sosteniment. Se’ns planteja, doncs, quina és la funció d’aquests retalls: es tracta de fosses amb funcions complementàries a l’hàbitat (rebost, magatzem, corrals), de retalls resultants de l’extracció d’argiles o de fossats que delimiten un espai d’hàbitat. La manca d’indicis relatius a elements de coberta i la distribució d’alguns d’aquests retalls en relació amb el fons de cabana E-299 fan pensar més aviat en aquesta darrera opció, sense descartar, per altra banda, la possibilitat que es creessin, també, a causa de la necessitat d’obtenir l’argila necessària a l’assentament. En tot cas, caldrà aprofundir en l’estudi d’aquestes estructures per obtenir noves dades que en facilitin la interpretació. La segona concentració de grans retalls, situada a la zona central del polígon, és formada per set estructures documentades un altre cop amb relació a altres tipus d’estructures irregulars i indeterminades respecte a la funció. Dins aquesta zona ob-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 92

92

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

servem dues agrupacions: per una banda, tres estructures agrupades, i per l’altra, les quatre estructures restants, situades uns quants metres en direcció nord-oest. Entre les tres primeres en destaca una que es manifestava inicialment com una taca de grans dimensions (13 m de llargada per 11 m d’amplada) i que és, en realitat, la suma d’una multitud de retalls més petits fets sobre una mateixa superfície i encavalcats els uns sobre els altres. A tall d’hipòtesi es pot considerar que era un espai destinat a l’extracció d’argila. Les altres dues estructures, de característiques similars però de dimensions més reduïdes, sembla que tenen la mateixa finalitat. Per proximitat espacial i temporal –tots aquests grans retalls són del bronze final–, és possible que estiguin relacionades amb els altres quatre grans retalls, fet que caldrà confirmar amb una anàlisi més acurada de la datació. Els altres quatre grans retalls són estructures amb una morfologia diferent disposades l’una al costat de l’altra en forma d’arc. Encara que són properes entre si, no s’arriben a tallar i es respecten els límits. Això indueix a pensar que es van construir a la mateixa època i que se’n feia el mateix ús. Les dues estructures situades al sud d’aquest arc són les més interessants del conjunt, perquè ofereixen més elements d’interpretació. Una presenta una planta inicial irregular (4,5 m de llargada per 3,65 m d’amplada màxima i 1,25 m de fondària) que es regularitza prenent una forma ovalada a mesura que descendeixen les parets. Està reblerta per uns primers nivells d’argila i cendra, amb força material, que adopten una disposició cònica a causa de la placa calcària que forma part del fons irregular de l’estructura. Per sota d’aquests nivells s’hi van detectar fins a quatre sòls d’ocupació, un dels quals ocupava tota l’estructura al voltant de la placa, mentre que la resta es van documentar només a la meitat sud, i en dos casos al costat dels nivells respectius de preparació, el darrer dels quals anivellava el fons irregular, caracteritzat per unes petites depressions de planta circular, i coincidia en cota amb una anivellació del sòl d’una altra estructura del conjunt. Cal destacar la presència d’un forat de pal de petites dimensions i retallat a la placa calcària del mig de l’estructura, que en principi ens indica la presència d’una coberta. L’estructura més meridional és d’unes dimensions més reduïdes (4 m de llargada per 3,5 m d’amplada màxima) i també té una planta irregular. A l’interior hi destaca una fossa situada al costat nord, el fons de la qual és dividit en dos espais per un petit corró d’argila. La base de l’estructura té un pendent cap a aquesta fossa. Aquests elements recorden un senzill decantador de líquids, cosa que permetria de relacionar aquesta estructura amb alguna activitat de producció ara per ara difícil de determinar. Aquest conjunt sembla jerarquitzat per una estructura que té prou elements interns per pensar que era espai cobert i utilitzat reiteradament, hipòtesi confirmada per la presència d’una successió de sòls construïts i d’una estructura de sosteniment. Aquest gran retall està relacionat molt directament amb les altres estructures, sense elements que permetin de considerar-les espais coberts i que podrien ser estructures amb funcions complementàries. Per acabar, les estructures del bronze final i de la primera edat del ferro de Can Roqueta II denoten una ocupació molt intensa d’aquest pla carener, que s’ha d’in-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 93

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

93

terpretar conjuntament amb les altres estructures del mateix període documentades al complex arqueològic al qual pertany el jaciment. La quantitat elevada d’estructures d’emmagatzematge revela una forta capacitat de producció i d’acumulació de productes agrícoles. Els conjunts de grans retalls manifesten una concepció dels assentaments relativament complexa. Si bé els dos conjunts tenen unes característiques força diferents respecte a l’organització espacial, sembla que s’hi intueix una jerarquització de l’espai a partir d’estructures que podem definir com a fons de cabana, almenys en el sentit de ‘espai cobert’, al costat d’altres que podrien tenir funcions complementàries. Per altra banda, estan dissociats, quant a l’espai, de les fosses tipus sitja. Sembla que es constata, doncs, una utilització de l’espai diferenciat: zones d’hàbitat, per un costat, i els camps de sitges especialitzats en l’emmagatzematge, per un altre. L’estudi curós de l’assentament possibilitarà d’aprofundir en el coneixement de l’evolució de les comunitats del bronze final i de la primera edat del ferro en múltiples aspectes com l’hàbitat, les activitats econòmiques, les produccions ceràmiques, la presència de metalls o les pràctiques funeràries no habituals.

Estructures d’època ibèrica El registre d’estructures d’època ibèrica al jaciment posa de manifest, per primer cop al complex arqueològic de Can Roqueta, una ocupació d’aquest període. Les estructures documentades són vint-i-una fosses tipus sitja i una cubeta, totes localitzades al sector sud del polígon, entre la part meridional de la parcel.la 2 i els vials 1-3. Les fosses tipus sitja tenen, majoritàriament, perfils troncocònics –hi ha algun cas de secció cilíndrica– i una fondària màxima registrada de 128 cm. La consideració d’aquestes fosses com a estructures del període ibèric es va basar en la presència entre els materials ceràmics de produccions fetes amb torn, concretament d’uns tipus que permeten de parlar d’ibèric antic, com els recipients decorats amb línies i bandes pintades, i urnes d’orelletes. Amb aquestes produccions trobem ceràmiques fetes a mà, majoritàries en aquestes fosses, similars a algunes produccions característiques del bronze final i de la primera edat del ferro. Aquest conjunt enriqueix el panorama del poblament vallesà durant l’ibèric antic, els indicis més propers del qual els trobem, possiblement, al poliesportiu de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Can Xercavins i al turó de Ca n’Olivé (Francès, 2000). Per altra banda, la presència d’aquestes estructures al mateix espai on la densitat de fosses del bronze final i, especialment, de la primera edat del ferro és més gran fa pensar en un ús continuat d’aquest espai com a lloc d’emmagatzematge durant el període de transició de les comunitats protohistòriques a la iberització. L’estudi de tot el conjunt pot aportar dades per al coneixement d’aquesta etapa d’evolució, precisament en una àrea on ja hi ha indicis d’un altre tipus d’aquesta evolució a la tomba de la Granja Soley (Sanmartí [et alii], 1982).


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 94

94

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

Estructures medievals També es va documentar a Can Roqueta II un conjunt de quaranta-una estructures d’època medieval. Es van identifica tres zones amb concentracions d’estructures: – Zona est (vial 3, a l’altura del vial 8). La concentració més nombrosa se situa a la zona est del jaciment, que és la més elevada perquè coincideix amb la carena del pla carener on hi ha Can Roqueta II. Concretament, és al cim d’una suau elevació d’aquesta carena, que assoleix la cota més alta del jaciment, 182,5 m sobre el nivell del mar. En aquest punt es concentren trenta-tres estructures excavades al subsòl que comparteixen l’espai amb altres fosses del bronze final i de la primera edat del ferro. La datació es va basar en la presència a la majoria d’aquestes fosses de produccions ceràmiques fetes amb torn en què predominen les cuites reductores, entre les quals hi ha una representació de formes tan característiques com les olles globulars i la vora de perfil en essa i amb acabats d’incisions de línies horitzontals i meandres, i atuells espatulats. Aquests materials fan pensar en una època altmedieval, probablement entorn dels segles x-xi segons la datació proposada al Vallès per als acabats espatulats (Roig, Coll, Molina, 1997). Atès l’escàs material que en general proporcionaven les estructures, vam considerar del mateix moment les estructures que contenien ceràmiques fetes amb torn, que, tot i no presentar elements definidors concrets, eren coherents amb les produccions medievals, prescindint que coincidissin o no amb altres produccions més antigues (ceràmiques i material constructiu de tradició romana) perquè aquestes també es documenten en fosses clarament medievals. Cal considerar aquests darrers materials com a elements residuals, per la qual cosa no els hem d’utilitzar com a marcadors cronològics. La majoria d’aquestes estructures són sitges que presenten, bàsicament, tres tipus de perfil: troncocònic, cilíndric i globular. Les dimensions són mitjanes i les fondàries conservades arriben a un màxim de 132 cm. En general, contenen pocs materials arqueològics en uns reompliments on predominen els blocs de pedra. Es documenta, per altra banda, un gran retall de planta i secció irregulars (4,3 m de llargària màxima x 2,15 m d’amplada màxima) i poca fondària (màxim mig metre aproximadament) associat a una petita fossa de planta circular adjacent al gran retall. Ara com ara desconeixem el sentit d’aquestes dues estructures. – Zona sud (cantó oest de la parcel.la 2). En aquest indret es localitzen cinc estructures (quatre sitges i un pou) i una estesa de materials concentrats en una petita depressió del terreny que encara no podem interpretar. Les quatre sitges presenten la mateixa morfologia, són de secció el.lipsoïdal i de grans dimensions i tenen una fondària màxima conservada de 197 cm. Els materials dels reompliments contenen, normalment, força peces constructives, com ara teules àrabs, que ja no són les de tradició romana. Pel que fa a la ceràmica, trobem produccions fetes amb torn, bàsicament ceràmica de cuina i vidrada de caire popular, i també algunes de vidrades en verd i de manganès. Entre les formes hi trobem representades olles, cassoles, gibrells, plats, formes amb vessador i d’altres. Els materials provinents de l’estesa


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 95

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

95

propera a les sitges són similars, però hi apareixen també alguns fragments de ceràmica amb motius en blau. Des del punt de vista de la cronologia, podem situar aquestes estructures en l’època baixmedieval, entorn dels segles xiv i xv. A pocs metres d’aquest conjunt es va excavar un pou de secció cilíndrica i una fondària conservada de 5 m. A les parets s’hi havien retallat uns encaixos cada 40-50 cm per facilitar l’accés a l’interior. Entre els escassos materials documentats destaca una olla sencera de carena marcada i que es va trobar pràcticament al fons del pou. – Zona nord (vial 4). A la zona nord es van documentar dues sitges aïllades de petites dimensions. Ambdues presenten un material arqueològic escàs i pocs fragments ceràmics, molt esmicolats. Aquests fragments corresponen a produccions fetes amb torn, de cuita reduïda, i només en destaquen alguns amb línies incises i vores que podrien ser d’olles. Observem, doncs, ocupacions de diferents moments medievals a Can Roqueta II. La concentració del vial 3 representa la fase més antiga, datable en l’època altmedieval. Esdevé, també, l’establiment més antic d’aquest període al complex arqueològic de Can Roqueta, així com ofereix indicis d’una ocupació romana prèvia, si no aquí mateix, almenys als entorns. El conjunt de la parcel.la 2, corresponent a la baixa edat mitjana, presenta paral.lelismes al mateix complex arqueològic, on ja s’havien documentat en intervencions anteriors conjunts d’estructures similars en cronologia i caracterització, formats per sitges, pous, una possible estructura de drenatge i altres tipus de fosses (Boquer, Parpal, 1994; Colomer [et alii], 1999). Al darrer grup hi ha pocs elements per poder determinar amb més precisió l’època a què pertanyen. En tot cas, els tres conjunts devien estar relacionats en el seu moment amb establiments agrícoles propers que possiblement van constituir el nucli de les actuals masies de la rodalia.

Consideracions finals Les excavacions amb caràcter d’urgència de grans jaciments arqueològics com Can Roqueta II introdueixen una problemàtica particular que afecta tant els responsables institucionals com els professionals de l’arqueologia. L’excavació de Can Roqueta II va fer possible de documentar en un curt període de temps un nombre d’estructures enorme (set-centes quaranta-sis estructures excavades), cosa que aporta una quantitat ingent d’infomació no processada, sobretot amb referència a períodes prehistòrics (bronze inicial i bronze final-primera edat del ferro). Creiem que en aquest moment, encara que la recerca científica està en una fase embrionària, el jaciment de Can Roqueta II s’ha constituït com a referència potencial per als estudiosos de l’edat del bronze i del ferro a Catalunya, atesos el nombre i la singularitat de les troballes. Malgrat tot, el potencial d’un jaciment ha de ser concretat incentivant-ne l’estudi per poder extreure’n el màxim d’informació, fet indispensable a fi que es difongui tant en cercles especialitzats com entre el públic general.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 96

96

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

Aquests tipus de treballs són ocasions úniques per aglutinar esforços que es dirigeixin a una explotació científica acceptable de la documentació arqueològica, cosa que pot possibilitar, en un lapse breu, de fer augmentar d’una manera important la informació que actualment tenim dels períodes representats a Can Roqueta II.

Bibliografia Boquer, S.; Bosch, J.; Cruells, W.; Miret, J.; Molist, M.; Rodon, T. «El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un assentament de finals del calcolític a l’aire lliure de finals del calcolític», Memòries d’Intervencions Arqueològiques de Catalunya, 15, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1995. Boquer, S.; Carlús, X.; Francés, J. «El conjunt ceràmic prehistòric». A: González et alii, 1999. Boquer, S.; Gonzálvez, L.; Mercadal, O.; Rodón, T.; Sáenz, L. «Les estructures del bronze antic – bronze mitjà al jaciment arqueològic de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)», Arrahona, 7, Sabadell, 1990. Boquer, S.; Gonzálvez, L.; Mercadal, O.; Rodón, T.; Sáenz, L. «El jaciment arqueològic de Can Roqueta: dades sobre la transició del segle vii al vi aC al Vallès», Limes, 1, Cerdanyola, 1991. Boquer, S.; Gonzálvez, L.; Mercadal, O.; Rodón, T.; Sáenz, L. (1992) «Un nou assentament del bronze-ferro al Vallès: Can Roqueta». A: Tribuna d’Arqueologia, 1990-1991, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992. Boquer, S.; Parpal, A. «Can Roqueta. Estructures prehistòriques i medievals. Campanya 1991 (Sabadell, Vallès Occidental)», Memòries d’intervencions arqueològiques a Catalunya, 13, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994. Bordas, A.; Díaz, J.; Pou, R.; Parpal, A.; Martín, A. «Excavacions arqueològiques 1991-1992 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1992-1993, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1994. Campo, M. (2000) Informe dels treballs arqueòlogics duts a terme a la parcel.la de Ca n’Alzina-Mas Carbó, polígon de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental, 2000. [Text inèdit.] Carlús, X.; Díaz, J. «El jaciment del bronze inicial de Can Ballarà», Terme, núm. 10, pàg. 38-45, Terrassa, 1995. Colomer, E.; González, P.; Martín, A.; Masvidal, C.; Mora, R.; Parpal, A.; Villafruela, J. «Les estructures arqueològiques». A: González et alii, 1999. CRAC. «Els Mallols». A: 1986-1996. 10 anys d’arqueologia a Cerdanyola, Cerdanyola, 1996. Díaz, J.; Bordas, A.; Martí, M.; Pou, R.; Parpal, A. El Vallès fa 6.000 anys. Els


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 97

Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)

97

primers agricultors i ramaders, Fundació Cultural de la Caixa de Terrassa, Terrassa, 1995. Equip Minferri. «Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’aire lliure durant la primera meitat del ii mil.lenni cal. BC: primers resultats de les excavacions en el jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues)», Revista d’Arqueologia de Ponent, 7, 1997. Francès, J. «Les estructures del bronze antic del poliestportiu de la UAB: primers resultats», Limes, 3, Cerdanyola, 1993. Francès, J. «Noves excavacions al sector est del jaciment del poliesportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)», Revista d’Arqueologia de Ponent, 5, 1995. Francès, J. «Origen i característiques de l’hàbitat ibèric laietà», dins el dossier del curs «El Vallès i la Laietània ibèrica», editat pel Museu d’Història de Sabadell, 2000. Francès, J.; Pons, E. «L’hàbitat del bronze final i de la primera edat del ferro a la Catalunya litoral i prelitoral», Cypsela, 12, 1998. González, P.; Martín, A.; Mora, R. «Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval», Excavacions arqueològiques de Catalunya, 16, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1999. López, J. L’evolució del poblament protohistòric a la plana occidental catalana, Universitat de Lleida, 2000. [Tesi doctoral.] Llongueras, M.; Marcet, R.; Petit, M. A. «Darrers treballs a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». A: Tribuna d’Arqueologia, 19841985, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1986. Martín, A.; Miret, J.; Bosch, J.; Blanch, R. M.; Aliaga, S.; Enrich, R.; Colomer, S.; Albizuri, S. «Les excavacions al paratge de la Bòbila Madurell i de can Feu». A: Tribuna d’Arqueologia, 1984-1985, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1987-88. Maya, J. L. «Silos de la primera edad del hierro en la UAB», Estudios de la Antigüedad, 2, Bellaterra, 1985. Maya, J. L. «Reflexiones sobre el bronze inicial en Cataluña», Saguntum, 30, 1997. Mestres, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. «Estructures de la primera edat del ferro de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès)», Olerdulae, xv, 1990. Mestres, J.; Socías, J. «Pou nou: un assentament de l’Edat del Bronze a la plana penedesenca (Olèrdola, Alt Penedès)», Olerdulae, xviii, pàg. 45-120, 1993. Mestres, J.; Farré, J.; Senabre, M. R. «Anàlisi microespacial de les estructures enfonsades del neolític a l’edat del ferro a la plana del Penedès», Cypsela, 1, pàg. 11-29, 1998. Palomo, A.; Rodríguez, A.; Carbó, M.; Comellas, S. «Estructures d’hàbitat a Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)». A: Actes del XII Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. [En premsa.] Palomo, A.; Rodríguez, A. «Can Roqueta II: un jaciment excepcional de l’edat


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 98

98

Antoni Palomo, Alba Rodríguez

del bronze». A: Actes del XII Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. [En premsa.] Parpal, A. Memòria-informe dels treballs de prospecció arqueològica del solar delimitat per l’avinguda de Can Bordoll i els carrers de Can Llobateres i de can Cinto del polígon industrial de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental), 1997. [Text inèdit.] Petit, M. A. «Les primeres etapes de l’edat del bronze al Vallès», Limes, 0, pàg. 2330, Cerdanyola, 1990. Rodríguez, A.; Palomo, A.; Majó, T. «Estructures funeràries a Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)». A: Actes del XII Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. [En premsa.] Roig, J.; Coll, J. M.; Molina, J. A. «Ceràmica d’època carolíngia i comtal al Vallès». A: «Ceràmica medieval catalana», Quaderns científics i tècnics, 9, Diputació de Barcelona, 1997. Sanmartí, E.; Barberà, J.; Costa, F.; García, P. «Les troballes funeràries d’època ibèrica arcaica de la Granja Soley (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, Barcelona)», Ampurias, 44, Bacelona, 1982. Vila, J. «Memoria de los trabajos realizados en las excavaciones de las cercanías del Santuario de Nuestra Señora de la Salud de Sabadell». A: Memòria de les Activitats del Museu, Sabadell, 1913.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:55 Página 99

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà) BIBIANA AGUSTÍ, DOLORS CODINA, RAFAEL DEHESA, JOAN LLINÀS, JORDI MERINO, CARME MONTALBAN, ANNA VARGAS

1. Introducció Els terrenys afectats pel projecte de construcció d’un camp de golf estan situats al sector de Vilanera, al sud-oest del terme municipal de l’Escala, a un quilòmetre del centre del nucli urbà i dos quilòmetres al sud del conjunt arqueològic d’Empúries. La superfície total afectada s’apropa a 1.100.000 m2 i es divideix bàsicament en dues grans àrees: la sud i la nord. A la zona sud hi ha una plana que correspon a un antic terreny d’aiguamolls per on passava una de les branques del Ter i on hi havia l’estany de Bellcaire. Actualment, aquesta plana, formada sobretot per la sorra portada pel riu i la tramuntana, és una fèrtil zona agrícola. Al nord, hi ha els turons de Vilanera i Muntanya Rodona, formats per pedra calcària i suaus i ondulats de relleu. L’equip d’excavació era format per Bibiana Agustí, Elisabet Arasa, Dolors Codina, Rafael Dehesa, Joan Llinàs, Jordi Merino, Carme Montalban, Iolanda Puigdevall i Anna Vargas. La intervenció arqueològica, adjudicada a l’empresa Janus, S.L., va ser finançada totalment pel promotor del projecte. El Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va fer l’aixecament topogràfic de tots els sectors excavats. Així mateix, el Museu d’Arqueologia de Catalunya també hi va col.laborar. Des del punt de vista científic, es va considerar un jaciment de l’àmbit emporità i es van utilitzar els diversos sistemes de registre i inventari de material arqueològic del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries. El dipòsit definitiu dels materials, una vegada classificats i inventariats, es farà en aquest museu mateix.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 100

100

Bibiana Agustí, et. al.

Figura 1. Plànol de situació del sector afectat pel projecte de construcció del camp de golf.

2. Desenvolupament dels treballs La intervenció arqueològica a Vilanera es va fer en tres fases compreses entre els mesos d’abril de 1999 i juny del 2000. La primera fase es va desenvolupar durant els mesos d’abril i maig de 1999. Es van fer una prospecció superficial de tota la zona afectada pel projecte com també, amb l’ajuda d’una màquina retroexcavadora, un total de cent cinquanta sondeigs i cinc rases de grans dimensions. Aquesta prospecció va permetre de delimitar diverses àrees amb restes arqueològiques: estructures medievals i modernes a ponent del mas Vilanera (sector 1), una àrea amb una gran quantitat de ceràmica romana en superfície també a ponent d’aquest mas i propera a l’entrada de la finca des de la carretera de l’Escala a Albons (sector 4), restes d’estructures medievals i materials arqueològics de l’edat del ferro a llevant del mas esmentat (sector 2) i, finalment, dos


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 101

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)

101

enterraments d’incineració de l’edat del ferro situats a la part baixa del vessant est del turó de Vilanera, uns 350 m al sud-est del mas (sector 3). La segona fase dels treballs es va dur a terme durant els mesos de juliol i agost de 1999 i es va centrar en el sector comprès entre la carretera de l’Escala a Albons i el mas Vilanera, a ponent d’aquest mas (sector 1), on es van excavar completament les estructures modernes relacionades amb el dit mas (segles xvi-xvii) i un camp de sitges coetani al monestir de Santa Maria de Vilanera (segle xiv). La darrera fase es va iniciar a l’octubre del mateix any i va finalitzar al juny de l’any 2000. Es van excavar parcialment les estructures romanes situades a la zona de l’entrada (sector 4), cosa que també va possibilitar la documentació d’una necròpolis d’incineració de l’edat del bronze, molt malmenada per les ocupacions anteriors i que va ser totalment excavada. Els treballs també van afectar les estructures situades a llevant del mas (sector 2), tot i que només se’n van retirar els nivells superficials. Uns quants sondeigs fets en aquest sector per esbrinar-ne la potència arqueològica van permetre l’excavació de tres enterraments d’inhumació de l’època imperial romana. Finalment, bona part dels treballs es van centrar en la necròpolis d’incineració del ferro, de la qual es van excavar totalment uns 700 m2, que va fer possible de documentar un total de noranta-un enterraments, dels quals se n’excavaren setanta-cinc. La intervenció arqueològica a Vilanera va acabar d’una manera sobtada al principi de juny de l’any 2000. A mitjan juliol, i davant la impossibilitat de continuar l’excavació, es van soterrar les restes arqueològiques situades als sectors 2 i 3 per tal d’evitar-ne el deteriorament i el robatori.

3. Resultats de la intervenció Les excavacions arqueològiques van permetre de documentar unes quantes fases d’ocupació, des de l’edat del bronze fins a l’època moderna. Els resultats es presenten per ordre cronològic, del període més modern al més antic:

El mas Vilanera (segles XVI-XX) El mas Vilanera, construït en el segle xvi, és a la part baixa del turó de Vilanera, al costat de ponent. És un gran edifici de planta rectangular amb la teulada a quatre vessants. A la façana principal, situada al sud, hi ha un portal d’arc de mig punt amb grans dovelles. Les finestres del pis són rectangulars, decorades amb motllures sobre la llinda i a l’ampit. Pocs metres al sud-oest de l’edifici hi ha una torre de defensa de planta rectangular, de 12 m d’alçada i teulat a doble vessant. A la part superior del mur de migdia hi ha un matacà fet amb carreus ben escairats. Als altres murs hi ha dos pisos d’espitlleres per a armes de foc. Originalment, la torre estava exempta i es comunicava amb la casa per un pont de fusta. En un moment posterior,


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 102

102

Bibiana Agustí, et. al.

en el segle xviii o xix d’acord amb el tipus d’aparell utilitzat, tots dos edificis, el mas i la torre, s’uniren mitjançant la construcció d’un nou cos que notablement la superfície construïda del mas. Relacionades amb aquest mas i a ponent de l’edifici (sector 1), es van localitzar les restes de tres murs molt arrasats que formaven part de la tanca d’un espai de grans dimensions que, per la poca qualitat de les estructures, es va considerar que era un tancat de bestiar construït, segons el material arqueològic aparegut als nivells d’enderroc, en el segle xvi.

El Convent de Santa Maria de Vilanera El monestir de monges benedictines de Santa Maria de Vilanera va ser fundat l’any 1328 per Arnau de Soler, ardiaca de Besalú. Tingué una vida molt curta, perquè se sap que l’any 1412 ja s’havia extingit i tots els béns havien passat al convent de monges agustines de Sant Bartomeu de Bell-lloc de Peralada. Les restes conservades del monestir estan dividides en dos edificis força separats entre si. A la part alta del turó de Vilanera hi ha les restes de l’església. Se’n conserva un sol mur d’uns 10 m de llargada i 4 d’alçada màxima, fet amb pedres grosses sense treballar i lligades amb morter de calç i que podria ser d’un dels costats de l’església. En aquest mur s’hi veuen les restes d’un pilar adossat que devia sostenir un arc. L’estat de conservació actual d’aquest mur és molt dolent. A l’entorn és possible de veure-hi les fonamentacions d’altres estructures, però és molt difícil de saber com era la planta d’aquest edifici, on no s’ha fet mai cap intervenció arqueològica. A la part baixa del turó i al costat de ponent del mas Vilanera s’hi conserven les restes del convent. Tot i que l’estat actual també és força ruïnós, els diversos murs conservats, d’una tècnica constructiva semblant a la utilitzada a l’església, permeten de dibuixar una planta rectangular amb algunes estances a l’interior. Segons Badia (1978), la tècnica constructiva dels dos edificis fa que els puguem situar en el segle xiv, afirmació que coincideix amb la documentació escrita coneguda. Relacionat amb el monestir, es va excavar un camp de sitges al sud-oest de les restes de l’edifici (sector 1). És format per vint-i-nou unitats variades pel que fa al tipus: còncaves amb el fons pla, de secció irregular a causa, probablement, de la duresa extrema de la pedra calcària del subsòl, de molt mal tallar; fosses de poca fondària i el fons pla, i, en un sol cas, globulars de grans dimensions amb la boca molt estreta. Excepte aquesta, que arriba a una profunditat de 2,80 m, la resta mesura entre 80 i 120 cm de fondària i entre 90 i 150 cm de diàmetre. El material arqueològic aparegut en el farcit de les sitges és molt escàs i permet de datar l’amortització del camp en el segle xiv. Cal destacar la descoberta d’un enterrament d’inhumació a l’interior d’una de les sitges, que va aparèixer sense cap tipus d’aixovar. A llevant del monestir (sector 2) es va documentar una estructura quadrangular de grans dimensions, de 30 m de llargada i 20 m d’amplada, amb diversos compar-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 103

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)

103

Figura 2. Plànol de situació dels diversos sectors on hi ha restes arqueològiques.

timents a l’interior. Aquest espai no es va excavar, i només se’n van retirar els nivells superficials i s’hi van fer tres sondeigs per esbrinar-ne la potència arqueològica amb què es va poder datar aquesta estructura, aproximadament, en el segle xiv, la qual cosa possibilita de relacionar-la amb el monestir veí. En un compartiment de l’interior, situat a l’angle nord-est, s’hi va documentar un mur pertanyent a una construcció anterior, si bé la manca d’excavacions no permet de saber-ne l’època ni qualsevol altra dada.

Enterrament tardoromà Situat al peu del turó de Vilanera, i al costat de la necròpolis d’incineració de l’edat del ferro que posteriorment comentarem (sector 3), va aparèixer al marge del camí un enterrament format per una àmfora africana amb el pivot, el coll i la vora tallats, envoltada de blocs de pedra de dimensions mitjanes sense treballar i amb un fragment de tègula romana com a tapadora. La datació d’aquesta àmfora la situa en els segles v-vi dC. Aquesta troballa és molt interessant perquè, a més de tractar-se d’un enterrament totalment aïllat, en tota la superfície de la finca afectada pel projecte del camp


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 104

104

Bibiana Agustí, et. al.

de golf no hi ha aparegut cap altre fragment de material arqueològic d’aquest període. Tanmateix, cal assenyalar la relativa proximitat d’altres necròpolis del mateix període. Al turó de les Corts, situat un quilòmetre al nord-oest, hi ha la necròpolis entorn de l’església de Sant Vicenç i la necròpolis del Castellet. Una mica més allunyades, i al sud-oest d’Empúries, hi ha les necròpolis entorn de les esglésies de Santa Magdalena i Santa Margarida.

Estructures i necròpolis de l’època romana Prop del sector del mas es van fer diverses troballes de l’època romana. A l’angle sud-oest del turó de Vilanera (sector 4), just al costat del trencall que porta al mas venint de la carretera d’Albons, s’hi van localitzar algunes estructures de l’època romana i que delimiten tres àmbits rectangulars. Són murs de factura molt senzilla, fets amb blocs de pedra de dimensions petites i mitjanes sense tallar i units amb morter de calç. Estan molt arrasats i només conserven, com a màxim, dues o tres filades. Bàsicament, s’hi poden establir dues fases d’ocupació: la més antiga correspon a l’època republicana (segles ii-i aC) i la més moderna, a l’època altimperial (segles ii-iii dC). Relacionades amb la fase més antiga, es van excavar dues sitges, una de les quals de grans dimensions, que han proporcionat un important conjunt de material arqueològic. A llevant del mas (sector 2) i a dos dels sondeigs que es van fer a l’interior de l’estructura quadrangular que hem comentat anteriorment, es van excavar tres enterraments d’inhumació molt senzills, formats per una fossa excavada al sòl en què s’havia dipositat el difunt i que s’havia tornat a cobrir amb el mateix sediment. Els únics elements d’aixovar que es van documentar són una gerra de ceràmica comuna africana situada als peus d’un dels individus i una moneda de bronze, il.legible. Podem datar aquest enterrament en els segles ii-iii dC. Tradicionalment, s’ha considerat que al mateix indret on avui s’aixeca el mas hi havia una vil.la romana. Tot i que no hi ha cap altre element arqueològic que en demostri la presència, la descoberta de les estructures i dels enterraments pot fer pensar en una petita vil.la que degué ser arrasada totalment per la construcció del monestir i del mas. Només una excavació arqueològica a l’interior del mas permetrà de validar aquesta hipòtesi.

Necròpolis d’incineració de la primera edat del ferro A la part baixa del vessant est del turó de Vilanera hi ha una necròpolis d’incineració de la primera edat del ferro. Es va delimitar una superfície aproximada d’entre 5.500 i 6.000 m, dels quals se n’han excavat completament 700. S’hi van documentar noranta-un enterraments, dels quals se’n van excavar setanta-cinc. La segona


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 105

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)

105

part d’aquest article està dedicada a aquesta necròpolis, sens dubte la troballa més espectacular de tota la intervenció.

Necròpolis d’incineració del bronze final A l’angle sud-oest del turó de Vilanera (sector 4), just al costat del trencall que porta al mas venint de la carretera d’Albons i a sota i al costat de les estructures de l’època romana que hem comentat anteriorment, hi ha una necròpolis d’incineració del bronze final. Es va excavar un total de vint-i-tres enterraments molt senzills, formats per fosses de petites dimensions fetes aprofitant les esquerdes del subsòl, dins de les quals s’hi havien dipositat les urnes, també petites, d’entre 15 i 25 cm d’alçada, sense cap indici d’aixovar, d’estructures de pedra ni d’elements d’identificació. La majoria d’enterraments estan molt malmesos i les urnes, escapçades, a causa de la freqüentació de l’indret des de l’època romana fins als nostres dies, com també per la construcció de la carretera que va de l’Escala a Albons, que va afectar el sector oest de la necròpolis. En el moment de redactar aquest escrit, les urnes encara estan per excavar.

4. La necròpolis d’incineració de vilanera 4.1. Introducció La necròpolis de Vilanera és al vessant sud d’un turó molt suau, a l’est del mas Vilanera i al sud del camí antic d’Empúries. La superfície total del jaciment oscil.la entre 5.000 i 6.000 m2, dels quals n’hi ha 1.600 de delimitats. Fins ara s’ha trobat un total de cent set estructures, de les quals noranta-una són enterraments. La necròpolis es va datar entre el final del segle vii i el principi del segle vi aC a partir dels materials d’importació. Aquesta datació, però, es pot modificar segons com continuï l’excavació.

4.2. La delimitació i el mètode d’excavació La necròpolis fou localitzada durant la campanya de sondeigs que es féu a la primavera de 1999. Un cop començada l’excavació, es va procedir a delimitar-la mitjançant uns quants sondeigs. Al nord del camí, es va fer un gran sondeig que va donar un resultat negatiu. A ponent, es va fer una altra rasa que va permetre de trobar-hi nivells de l’època romana sense enterraments més antics, però. La necròpolis també és delimitada a l’est per diferents sondeigs. Finalment, al sud, a causa de la profunditat a la qual està el subsòl, es desconeixen els límits exactes de la ne-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 106

Bibiana Agustí, et. al.

106

Figura 3. Sector 3. Necròpolis d’incineració. Enterrament 9.

cròpolis. El nivell de sedimentació de l’antiga llera del riu és més alt que no se suposava i els enterraments apareixen fins a una fondària de 2,30 m del nivell superficial, mentre que al nord, a la zona més propera al camí, pràcticament no hi havia sediment sobre els enterraments. Ateses l’extensió i la natura del jaciment, la metodologia aplicada a la necròpolis de Vilanera va respondre a unes necessitats pràctiques a l’hora d’excavar les estructures. Així, com que en molts casos l’estratigrafia del lloc impossibilitava de veure les fosses de les tombes, es va decidir de fer una excavació en extensió per quadres, cadascun dels quals es va convertir en una microexcavació en extensió, on es baixava nivell a nivell fins a arribar al subsòl natural i es deixaven descobertes les estructures que s’hi trobaven. Les estructures funeràries que presentaven una fossa visible van ser excavades com a fets aïllats. La quadrícula fou instal.lada per Lluís Sant i Pilar Camps, topògrafs del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

4.3. Descripció del jaciment Estratigrafia Aquest jaciment presenta una estratigrafia poc complexa. Hi ha un primer estrat superficial, sorrenc, amb elements vegetals i amb una potència variable, d’entre 5 i 50 cm. Tot seguit trobem un segon nivell de sorra groga, molt neta, d’entre 15 i


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 107

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)

107

60 cm. En aquesta capa es van localitzar les primeres estructures. Hi apareix per sota una capa de sorra vermella com a resultat del contacte amb el subsòl. Finalment, el darrer estrat és la roca calcària del subsòl. Descripció de les estructures A la superfície excavada de la necròpolis de Vilanera s’hi van trobar cent set estructures que van ser classificades segons la tipologia: 1. Estructures simples 1.1. Ossos amb recipient 1.2. Ossos sense recipient 2. Estructura complexa 2.1. Sense coberta 2.2. Amb coberta de pedra 2.3. Amb estela 3. Troballes aïllades 4. Túmuls 1. Estructures simples Entenem per estructura simple la que presenta, únicament, les restes cremades del difunt sense material funerari associat. N’hi ha dos tipus: les estructures que contenen les restes cremades en un contenidor ceràmic i aquelles les restes òssies de les quals no apareixen en un contenidor. En el primer cas, individu dins d’un contenidor, les restes estan dipositades en una urna petita encaixada gairebé sempre en una diàclasi del subsòl, i amb una pedra al cim que fa de tapadora. Aquestes estructures estan sempre situades al costat d’una de complexa, fet observat també a la necròpolis d’Agde i a Grand Bassin I, respecte a les quals els autors parlen d’una relació directa entre l’estructura simple i la complexa més propera (Nickels, 1989; Janin, 1997) En el segon cas, individu cremat sense recipient, les restes estan posades directament dins l’estrat de sorra groga agrupades com en un farcellet. 2. Estructura complexa Entenem per estructura complexa la que conté, a més de les restes de l’individu dins d’una urna, material funerari associat. Tots enterraments excavats fins ara presenten un sol contenidor funerari format per una urna amb tapadora que deu correspondre a un enterrament individual, hipòtesi que s’ha de confirmar amb l’excavació dels vasos. Tan sols en un cas, però, es van trobar dos contenidors funeraris en una tomba (dues urnes amb tapadora) que devien compondre un enterrament doble. En aquest apartat hem fet tres subgrups diferenciats pel tipus d’indicació que presenten.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 108

108

Bibiana Agustí, et. al.

Figura 4. Sector 3. Necròpolis d’incineració. Enterrament 43.

2.1. Estructures complexes sense coberta Les estructures complexes sense coberta són les que no presenten cap tipus d’indicació visible, sigui perquè ha desaparegut sigui perquè mai no n’hi ha hagut. En aquest subgrup s’hi engloben tant les estructures excavades al subsòl, la fossa de les quals, per tant, és visible, com les que, havent estat excavades en estrats de sorra groga, no presenten una fossa reconeixedora. Els fons d’algunes d’aquestes estructures retallen el subsòl on es falcaven les peces ceràmiques. Pensem que, en realitat, totes les estructures incloses en aquest subgrup devien tenir fossa, perquè la col.locació del material, moltes vegades posat en equilibri en vasos l’un sobre l’altre, no seria possible sense una fossa. 2.2. Estructures complexes amb coberta de pedra Les estructures complexes amb coberta de pedra són aquelles tombes que, en superfície, presenten una estructura circular de pedres. Aquesta coberta, que es devia fer servir d’indicació, és formada per una capa de pedres de mides diverses; les del perímetre són més grosses que les de l’interior del cercle. En totes, el centre de l’estructura s’enfonsa cap a l’interior, perquè la fossa excavada al nivell de la sorra és molt poc consistent. Normalment, en un dels punts cardinals apareix una pedra col.locada en una posició vertical i que probablement fa d’estela. Aquestes pedres presenten diferents orientacions, sense seguir una pauta concreta. Les fosses que trobem sota les cobertes de pedra són, en general, més profundes que no les fosses de les tombes sense indicació i poden arribar a 1,50 m de fondària. L’únic loculus trobat fins ara està situat dins d’una estructura d’aquestes.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 109

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)

109

2.3. Estructures complexes amb estela De moment, només s’ha trobat una estructura que es pugui considerar com a estructura complexa amb estela. Es tracta d’un enterrament en fossa, com els anteriors, però amb una estela col.locada verticalment i situada directament sobre els vasos de l’enterrament.. 3. Troballes aïllades En l’apartat de troballes aïllades s’inclouen les restes ceràmiques fragmentades corresponents a vasos diferents i que apareixen en petits conjunts. Són les restes d’estructures arrasades per unes altres de posteriors. 4. Túmuls Fins ara s’han documentat tres túmuls que encara estan per excavar. N’hi ha dos tipus: un de més petit (túmul 1) amb una anella exterior que recorda túmuls mediterranis i els altres dos (túmuls 2 i 3) de grans dimensions, més propers als atlàntics. Túmul 1. Ocupa una extensió de 15 m2 i té un diàmetre màxim de 3,5 m. Presenta les pedres de perímetre molt ben posades i falcades verticalment. Al centre est del túmul s’hi va documentar el que resta de la cista, definida per blocs verticals. Tant el túmul com la cista van aparèixer malmenats per una fossa moderna en què es va trobar la base d’una urna que contenia restes humanes cremades i fragments de bronze. Probablement, aquestes restes estaven dipositades a la cista. És posterior als altres túmuls atès que els cobreix parcialment. Túmuls 2 i 3. El túmul 2, de més de 20 m de diàmetre, és format per pedres petites i grosses de color vermellós i groguenc. Hi ha una càmera central rectangular de 7 m de costat. El túmul 3 és el que actualment està menys definit, perquè el seu vessant nord es confon amb el vessant sud del túmul 2 i està ben delimitat, únicament, pel costat est. Lligats amb aquest límit ben definit del túmul 3, apareixen una sèrie de forats de pal situats cada 2,5 m. Un d’aquests forats és amortitzat per una estructura funerària complexa, la qual cosa permet de dir que són anteriors a la fase dels enterraments en fossa.

4.4. Descripció del material arqueològic L’excavació de les estructures funeràries va donar un notable conjunt de material arqueològic. Cal tenir en compte que molts enterraments són formats per una urna cinerària i uns quants vasos d’acompanyament, el nombre dels quals varia molt, entre un i vint-i-tres. A més de l’aixovar ceràmic, en algunes tombes hi apareixen objectes de metall i restes de fauna. L’estudi del material està en una fase molt inicial i que els resultats exposats aquí són provisionals i susceptibles de ser modificats en el futur.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 110

Bibiana Agustí, et. al.

110

Figura 5. Sector 3. Necròpolis d’incineració. Enterrament 58.

4.4.1. Ceràmica La ceràmica és el material més representatiu del jaciment tant pel volum com per la gran varietat de models. Fins ara s’han exhumat 326 vasos, dels quals 309 són produccions indígenes fetes a mà; 4, produccions indígenes fetes amb torn, i 13, importacions, la majoria de procedència fenícia. Ceràmica feta a mà La ceràmica feta a mà representa la major part del material ceràmic, pràcticament el 95 %. En general, són peces molt ben acabades, la majoria brunyides, ben conservades, fetes de pasta fina i amb decoracions molt senzilles. A causa de la gran varietat de tipus que hi ha en aquest jaciment, tan sols comentarem les formes més representatives. La peça més nombrosa és l’urna funerària, entesa com a contenidor de les restes humanes i no pas com a forma ceràmica. Per aquest motiu, és el vas que presenta els tipus més diversos. El més comú és l’urna troncocònica de coll divergent (exvasat) amb totes les variants. Poden presentar bases planes, amb el peu curt, amb el peu alt (pocs exemplars) o bases còncaves. Hi ha molts exemplars que tenen el con superior del cos lleugerament convex. Constitueixen un altre tipus d’urna aquelles els cossos de les quals són globulars i ovoides, model que no és tan freqüent. Aquests recipients són els que plantegen més problemes a l’hora de definir-los, a causa de l’estat de conservació, i tenen les mides i la forma molt distorsionades. Cal recordar que totes les carenes estan aixafades. L’altre recipient estretament lligat a l’urna és


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 111

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)

111

la tapadora. Els plats tapadora poden ser de forma troncocònica amb la base plana, el peu diferenciat o el peu alt. L’altre model de tapadora, no tan freqüent, és la còncava amb la base umbilicada. Alguns mostren decoracions acanalades a l’interior fetes a base de bandes d’acanalaments, creus... Pel que fa als vasets d’acompanyament, n’hi ha molts tipus, entre els quals cal destacar els bols semiesfèrics, els vasets globulars de coll curt i exvasat, els vasets de cos globular i coll cilíndric i les copes de cos globular i peu alt. Els paral.lelismes més propers són els materials ceràmics d’Anglès, Agde i Gran Bassin I. Uns altres casos similars de la ceràmica feta a mà estan documentats als Pirineus centrals i occidentals: Tarba, Pézens, Avezac-Prat, Lamarque, Ger i Ossun. Respecte a la decoració, en general es pot parlar de motius molt senzills. Els més repetits són els acanalaments paral.lels (dents de llop), els pentinats i les incisions ungulades, mentre que les greques i les impressions són motius menys freqüents. Ceràmica d’importació La ceràmica d’importació representa el 5 % de la ceràmica d’aquesta necròpolis. Les peces que s’hi van documentar són un skyphos de procedència centremediterrània i tres pitos, una del tipus Cruz del Negro, un arybalos, dos plats de tres peus, una olla amb quatre nanses i dos bols grans d’origen fenici. Al nord-est de Catalunya les importacions fenícies són escasses, sobretot en àmbits funeraris. Malgrat aquesta mancança, n’hi ha diversos paral.lelismes en zones properes, com ara el pitos de la necròpolis d’Anglès (Selva), una peça del tipus Cruz del Negro a Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental) i un arybalos a la necròpolis del Mas de Mussols a Tortosa (Baix Ebre). Aquesta darrera peça és molt semblant a la trobada a Vilanera, pertany al tipus 2361 de J. Ramon i té una datació relativa entre el 600 i el 550 aC al jaciment del Mas de Mussols. Pel que fa a peces com l’olla de quatre nanses i les formes obertes, no s’han trobat, de moment, casos similars a Catalunya i el més proper és a Crevillent (Alacant).

4.4.2. Els metalls L’aixovar de metall és format per peces de bronze i ferro. Normalment, apareix dins de les urnes amb els ossos cremats del difunt. Part del material de Vilanera prové de les urnes desfetes que es van excavar in situ. Tot i això, també es van documentar peces de bronze al costat dels vasets d’acompanyament. En general, els objectes de bronze estan més ben conservats que els de ferro. Peces de bronze Els objectes de bronze són els més nombrosos. Constitueixen l’aixovar més personal del difunt: joies, armes, peces de vestir i peces rituals. Entre aquests objectes, cal destacar fíbules de doble ressort, fíbules de doble ressort bilateral, una punta de llança, simpulum, sivelles, agulles, cadenetes, anelles i braçalets.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 112

112

Bibiana Agustí, et. al.

Peces de ferro L’aparició del ferro permet de datar la necròpolis. Els objectes de ferro escassegen força en comparació dels de bronze i no n’hi ha tanta varietat: ganivets, braçalets i altres objectes que de moment no s’ha pogut saber què són.

4.4.3. Altres materials Cal destacar la descoberta d’un ou d’estruç a la tomba número 9, molt rica en material fenici. Aquest ou, en forma de bol i amb la vora rebaixada, presenta una decoració incisa de motius geomètrics i pintura blanca. Finalment, uns altres materials curiosos són quatre peces de ceràmica en forma d’ou de gallina, buits per dins, la funció dels quals es desconeix.

4.5. Conclusions El material d’acompanyament de les estructures funeràries de la necròpolis de Vilanera sovint conté elements de ferro que ens situen, d’entrada, en un període molt concret de la protohistòria. Amb els materials ceràmics d’origen fenici i els objectes de bronze el marge temporal s’estreny entre la segona meitat del segle vii aC i el principi del segle vi aC. Des del punt de vista intern, la superposició d’estructures i les troballes aïllades indiquen que hi va haver al llarg del temps un mínim de dues fases amb la mateixa funció funerària. La confirmació d’aquest fet és en l’amortització d’antics forats de pal mitjançant nous dipòsits funeraris en urna. També es fonamenta en l’amortització del gran túmul (T2) amb el túmul més petit (T1). Tanmateix, cal esperar fins que no s’excavi per poder fer noves aportacions i confirmar definitivament aquesta hipòtesi. La localització del jaciment en una àrea d’una gran densitat de població en períodes protohistòrics i antics, coneguda com l’àrea d’influència emporitana, fa buscar immediatament paral.lelismes als nuclis d’hàbitat i les zones funeràries més properes. El primer referent és a poca distància del jaciment: l’àrea d’hàbitat i necròpolis de Parrallí, d’una època anterior (bronze final-ferro). Més propera en el temps hi ha la necròpolis de la muralla nord-est d’Empúries, situada al nord del Museu i entre les ciutats grega i romana i amb una datació lleugerament posterior (primera meitat del segle vi aC). A partir del material que el jaciment va proporcionar, serà d’un gran interès d’aprofundir en les relacions més que probables amb la zona d’hàbitat de Sant Martí d’Empúries, on les darreres excavacions sobre nivells precolonials han lliurat les primeres importacions ceràmiques d’àmfores fenícies, imitacions de formes del tipus Cruz del Negro i bucchero etrusc. Finalment, pocs metres al nord-oest de la necròpolis de Vilanera, durant els sondeigs fets al sector 2 del mateix jaciment es van trobar nivells d’ocupació de la primera edat del ferro.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 113

Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)

113

Els tipus de ceràmica són molt similars als que aparegueren a la necròpolis d’Anglès, on també és present la ceràmica d’importació fenícia si bé en un volum menor. En trobem uns altres referents prou vàlids a la necròpolis de Peralada, Can Bech de Baix (Agullana), el Pla de la Bruguera (Castellar del Vallès), Can Canyís (Banyeres del Penedès), el Mas de Mussol (Tortosa), el Grand Bassin I i Moulin (Mailhac), el Camp d’Alba (Réaville) i Agde, entre d’altres. L’excavació d’aquesta necròpolis obre vies noves en l’estudi del comerç marítim al nord-est peninsular i ofereix una possibilitat insòlita d’aprofundir en l’evolució de les societats autòctones en el tombant del bronze final al ferro.

Bibliografia Aquilué, X.; Burés, L.; Castanyer, P.; Esteba, Q.; Pons, E.; Santos, M.; Tremoleda, J. «Els assentaments indígenes i l’ocupació grega arcaica de Sant Martí d’Empúries (l’Escala, Alt Empordà). Resultats del projecte d’intervencions arqueològiques de 1994 i 1995». A: L’hàbitat protohistòric a Catalunya, el Rosselló i el Llenguadoc occidental. Actualitat de l’arqueologia de l’edat del ferro. Actes del XXII Col.loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro, 19-32, Sèrie Monogràfica 19, Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Girona, 2000. Aubet, M. E. «El comerç fenici i les comunitats del ferro a Catalunya». A: El poblament ibèric a Catalunya. Actes, Laietania, 8, 23-40, Mataró, 1993. Badia i Homs, J. L’arquitectura medieval de l’Empordà. II-A. L’Alt Empordà, Diputació de Girona, Girona, 1978. Boix, L.; Piñero, M. D. «Les muralles de Vilanera», Apilar. Butlletí Informatiu del Camp dels Pilans-Les Corts, 2, l’Escala, (s.d.). Casas, J. «La tomba de la Clota Grossa (l’Escala, Alt Empordà)», Cypsela, iv, 157164, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona, 1982. Clop, X.; Faura, J.M.; Gangonells, M.; Molist, M.; Navarro, C. «El pla de la Bruguera-Centre de distribució Sony. Una necròpoli d’incineració de la primera Edat del Ferro a Castellar del Vallès (Castellar del Vallès, Vallès Occidental)», Excavacions a Catalunya, 15, Direcció General del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1998. Codina, D.; Dehesa, R.; Llinàs, J.; Merino, J.; Montalban, C.; Vargas, A. «Prospeccions i excavacions arqueològiques en el sector afectat pel projecte de construcció d’un camp de golf a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)». A: Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, 57-59, Olot, 2000. Janin, T. «Nécropoles et sociétés élisyques: les communautés du Primer Âge du Fer en Languedoc occidental». A: Mailhac et le premier Âge du Fer en Europe Occidentale. Hommages à Odette et Jean Taffanel. (Carcasonne, 17-20 septembre). Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 7, 117-131, Lattes, 2000. Janin, T.; Burens, A.; Carozza, L. La nécropole protohistorique du Camp d’Alba à Réalville (Tarn-et-Garonne), C.N.R.S., Lattes, 1997.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 114

114

Bibiana Agustí, et. al.

Navarro, R. «Las fíbulas en Cataluña», Publicaciones Eventuales, 16, Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1970. Nickels, A. Agde. «La nécropole du Premier Âge du Fer», Revue Archéologique de Narbonnaise, Supplément 19, Narbona, 1989. Palol, P. de. La necrópolis hallstáttica de Agullana, Biblioteca Prehistórica Hispana, i, Madrid, 1958. Piñero i Costa, M. D. «Un túmulo funerario en l’Escala», Butlletí de l’Associació Arqueològica de Girona, 1, Girona, 1978. Pons, E. «Las necrópolis de incineración del Bronze final y de la Edad del Hierro en Cataluña». A: Archéologie de la Mort. Archéologie de la Tombe au Premier Âge du Fer. Actes du XXIe Colloque International de l’Association Française pour l’Étude de l’Âge du Fer, 31-40, Conques-Montrozier, 1997. Pons, E.; Pautreau, J. P. «La nécropole d’Angles, la Selva (Gérone, Espagne) et les relations Atlantique-Méditerranée à travers les Pyrénées au début du Âge du Fer», Aquitanie, 12, 353-375, 1994. Pons, E.; Vila, M del V. «Nuevos aportes al estudio de la necrópolis de Peralada (Gerona)». A: Congreso Nacional de Arqueologia, xv, Vitoria (1975), 681-694, Saragossa, 1977. Ramon, J. «Cuestiones de comercio arcaico: frascos fenicios de aceite perfumado en el Mediterráneo central y occidental», Ampúrias, 44, 17-41, Barcelona, 1982. Servei d’Arqueologia. Carta arqueològica de l’Alt Empordà, Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994. [Text inèdit.] Servei del Patrimoni Arquitectònic. Inventari del patrimoni arquitectònic de l’Alt Empordà, Servei del Patrimoni Arquitectònic, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1985. [Text inèdit.] Vilaseca, S.; Solé, J. M.; Mañé, R. «La necrópolis de Can Canyís (Banyeres, província de Tarragona)», Trabajos de Prehistoria, viii, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1963.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 115

El poblat ibèric i medieval de l’Esquerda (les Masies de Roda, Osona). De l’excavació a l’experimentació arqueològica IMMA OLLICH I CASTANYER, MONTSERRAT DE ROCAFIGUERA I ESPONA Universitat de Barcelona-Fundació Privada l’Esquerda

Presentació A la comarca d’Osona, en una península espadada sobre el riu Ter, al terme municipal de les Masies de Roda, hi ha el jaciment arqueològic de l’Esquerda. Aquest assentament i el paratge que l’envolta han fet que el lloc cridés l’atenció als vilatans, excursionistes i investigadors des del començament del segle xx. Les excavacions sistemàtiques al jaciment, iniciades l’any 1977, van ser fetes per un equip de la Universitat de Barcelona i han prosseguit d’una manera ininterrompuda durant els darrers vint-i-cinc anys. En aquest temps, el que era una campanya anual d’excavacions arqueològiques s’ha convertit en un projecte més ambiciós gestionat per una fundació que inclou les excavacions, la difusió, la conservació del patrimoni, la recerca i l’experimentació. Les primeres campanyes es van centrar en el sector medieval, prop de l’església romànica de Sant Pere, que ja era parcialment visible. L’any 1981 un sondeig ran de la muralla medieval fet per estudiar-ne l’estratigrafia va posar en relleu que hi havia nivells ibèrics. D’aleshores ençà, treballen al jaciment dos equips d’excavacions que estudien simultàniament el poblat medieval, que està més ben conservat a la zona alta de la península, entorn de l’església, i l’oppidum ibèric, les restes del qual es conserven sobretot a la part nord, ran de la muralla. L’any 1988, per tal de satisfer el desig de difusió que l’assentament començava a generar, es va inaugurar, amb el suport de l’Ajuntament de Roda de Ter, el Museu Arqueològic de l’Esquerda, el qual organitza visites comentades, cicles de conferències i exposicions, i centralitza l’estudi del material arqueològic procedent del jaciment. La descoberta d’un graner medieval on hi havia llavors carbonitzades va motivar el contacte amb el doctor Peter J. Reynolds, de la Butser Ancient Farm (Peters-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 116

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

116

field, Anglaterra). En nasqué el projecte LEAF, un projecte internacional d’arqueologia experimental que va ser aprovat i finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència l’any 1991 (DGICYT PB90-0430). Forma part de la recerca programada per la Universitat de Barcelona i es desenvolupa en un camp i un taller laboratori situats al costat mateix del jaciment de l’Esquerda. El 1994 es va crear la Fundació Privada l’Esquerda, en el patronat de la qual hi ha representants de totes les institucions vinculades amb la recerca a l’Esquerda. La Fundació gestiona totes les activitats relacionades amb el jaciment, siguin de caràcter científic, docent o divulgatiu. Pel que fa a l’àmbit estricte de la recerca, seguint la normativa de la Generalitat de Catalunya referida a les excavacions i la del Ministeri sobre la recerca experimental, a l’Esquerda es treballa per projectes triennals. En arqueologia de camp, s’han completat en aquest moment tres d’aquests projectes des de l’any 1990, i el quart encara es desenvolupa. Aquests projectes estan pensats d’una manera unitària per a tot el jaciment, per la qual cosa la recerca avança conjuntament tant a l’àrea ibèrica com a la medieval. A la figura 1 es fa una relació dels darrers projectes i resultats.

Any

Projecte de recerca

Àrea ibèrica

Àrea medieval

1991-1994

Datació Delimitació del jaciment

La seqüència cronològica: s. VIII-I aC La continuïtat de l’ocupació: l’urbanisme

La seqüència cronològica: s. VIII-XIV dC La continuïtat de l’ocupació: l’urbanisme

1995-1997

Hàbitat i territori

El sistema de fortificació: l’oppidum L’estructura urbanística el poblat

L’evolució de l’estructura urbanística El poblat fortificat L’església i sagrera

1998-2000

Sistemes constructius i ocupació de l’espai

Espais tecnològics: Casa 1 Casa 2 El sistema constructiu

L’habitatge Espais artesans: Graner Ferreria L’arquitectura oficial i la popular

2001-2003

Espais tecnològics i sistemes de producció

Ampliar la informació Ampliar la informació amb amb l’excavació extensiva l’excavació extensiva

Figura 1. Projectes d’excavació arqueològica al jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda.

Quant a la recerca experimental, com es veu a la figura 2, fins ara s’han completat dos projectes i el tercer és a la recta final. Descrivim més àmpliament els projectes a l’apartat 3 d’aquest article.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 117

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

Objectius

117

Any

Projecte de recerca

Resultats

1990-1993

DGICYT PB90-0430: Agricultura Arqueologia experimental. Aplicació en l’agricultura medieval mediterrània

Creació de camps de conreu Inici de collites

1994-1997

DGICYT PB94-0842: Construcció Arqueologia experimental. Estructures d’emmagatzematge agrícola i agricultura

Edificació a escala real del graner excavat al jaciment Construcció de sitges Continuació de les collites

1998-2002

DGICYT PB98-1241: Emmagatzematge Arqueologia experimental. Fabricació i ús d’utillatge Eines i utillatge agrícola i agricultura

Emmagatzematge de gra al graner Emmagatzematge de gra a les sitges Continuació de les collites Forja experimental

Figura 2. Projectes d’arqueologia experimental al jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda.

1. L’àrea ibèrica L’àrea ibèrica del jaciment de l’Esquerda es va començar a excavar l’any 1981. Les primeres campanyes es van dedicar, sobretot, a fer un seguit de sondeigs per tal de confirmar-ne la datació i verificar-ne l’interès. En aquesta primera fase es va veure que la zona que hi ha ran de la muralla era la més ben conservada, per la qual cosa les excavacions ibèriques se centren en aquest indret. D’altra banda, la presència de material ibèric en tota la superfície del meandre feia pensar que el poblat podia haver estat de dimensions considerables. El primer estudi de la ceràmica va proporcionar una seqüència temporal àmplia per al jaciment amb un estadi preibèric, atesa la ceràmica feta a mà del bronze final. Tots aquests resultats han estat publicats pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (Ollich; Rocafiguera, 1994). Els següents són els aspectes més rellevants de la recerca a l’àrea ibèrica de l’Esquerda que han aparegut després de la publicació dels dits resultats:

1.1. La seqüència temporal L’estudi estratigràfic del jaciment va ser complex. A grans trets, pel que fa a l’època protohistòrica, s’hi poden determinar tres grans fases d’ocupació: la primera, i de moment la més antiga, sembla anterior a l’ocupació ibèrica. Els materials documentats (ceràmica feta a mà amb decoració pentinada o brunyida) són similars als de l’època del bronze final. De moment no es coneixen estructures completes d’a-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 118

118

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

quest període, perquè van ser totalment destruïdes per les fonamentacions de les construccions posteriors; ara bé, la presència d’aquests nivells s’ha detectat a diferents punts del poblat. La segona fase d’ocupació correspon al període ibèric ple, des del final del segle v fins al final del segle iii aC. En aquesta etapa, l’assentament va esdevenir un oppidum ben fortificat, l’estructura del qual marcà tot l’urbanisme posterior. L’interès d’aquesta etapa ha fet que es dediquessin un seguit de campanyes d’excavació a estudiar la fortalesa i les estructures defensives corresponents. La tercera etapa, que es va iniciar després d’una destrucció evident, abraça el període ibèric recent. Se saben molt poques coses dels nivells corresponents a aquesta etapa, perquè a les zones excavades fins l’any 1998 aquests estrats havien estat afectats per la llaura del camp. Tanmateix, les darreres campanyes fetes a la part est del carrer permeteren de recuperar evidències en un estat de conservació molt millor. De tota manera, aquestes restes ratifiquen que el poblat ibèric recent devia tenir una importància menor que no el d’èpoques anteriors. Es confirma una llarga etapa posterior d’abandonament durant l’època romana. Les següents restes d’ocupació sembla que ja pertanyen a la primera edat mitjana.

1.2. L’extensió de l’assentament i l’urbanisme Tot i que les restes ibèriques es localitzen sobretot a la part nord del jaciment, la recerca arqueològica fa pensar que a l’època ibèrica l’assentament ocupava tot el meandre, el mateix que a l’època medieval. A més del material en superfície, és molt interessant la continuïtat de les pautes d’urbanisme que es detecta en les diferents etapes d’ocupació del jaciment (Ollich; Rocafiguera, 1992). El carrer longitudinal, per exemple, que travessa l’assentament, segueix el mateix traçat tant a l’àrea ibèrica com a la medieval. A propòsit d’això, també cal destacar l’aparició d’un camp de sitges de l’època medieval, situat a redós de la muralla. Aquestes estructures, que trenquen els nivells ibèrics, són una mostra evident de la continuïtat de l’ocupació de totes les àrees de l’assentament al llarg de la història.

1.3. El sistema de fortificació de l’assentament i l’estructura urbanística del poblat L’excavació en extensió de la zona de la fortalesa va fer descobrir un segon pany de muralla, reculat uns deu metres darrere del que ja es veia a l’entrada de l’assentament. Aquesta era la veritable muralla en el període ibèric ple. Es tracta d’un pany de paret rectilini d’uns 2,5 m d’amplada. A l’exterior hi ha dues torres massisses que flanquegen l’entrada al carrer. La torre oest fa 5,5 m de costat, mentre que la torre est, rectangular, mesura 11,20 m. La prospecció elèctrica feta a l’est d’aquesta torre fa pensar que la fortificació s’estén fins a l’espadat sobre el riu. Aquest pany


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 119

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

119

de muralla, tipus «barrera», és similar al que clou altres poblats ausetans, com ara el Turó del Montgròs al Brull o el Casol de Puigcastellet a Folgueroles. A la cara interna de la muralla, s’hi han trobat, de moment, quatre petites recambres anomenades armora o phillacteria, que reforcen l’estructura defensiva. El carrer, que fa pendent, passa per entre totes dues torres, on hi devia haver l’entrada del poblat. Darrere els armora i formant part de la mateixa trama urbanística, s’hi obren unes cambres rectangulars de grans dimensions. Contràriament al que es va pensar al principi, aquestes cambres no havien estat concebudes com a hàbitat, sinó com a espais tecnològics o tallers, probablement d’ús comunitari, adaptats per a la defensa del poblat. Totes aquestes evidències així com el material arqueològic documentat plantegen la hipòtesi que l’Esquerda, al període Ibèric ple, va ser alguna cosa més que un poblat. Sembla que es tracta d’un veritable oppidum fortificat amb una trama urbanística que partia de la muralla mateixa i on hi havia espais artesans, espais d’emmagatzematge –a la part baixa del meandre s’hi va localitzar un camp de sitges probablement d’aquest període– i un espai d’ocupació que degué ser destruït per l’hàbitat medieval, però del qual es poden resseguir les traces gràcies a la continuïtat urbanística. Tot aquest conjunt fortificat, tan ben planificat, va ser destruït entre el final del segle iii i el principi del ii aC; aquesta destrucció va suposar una certa violència: la torre oest està absolutament erosionada, tota la façana oest ha desaparegut, els murs estan arrencats, els armora estan amortitzats i el carrer està del tot destruït. Quan es va reconstruir el poblat al període ibèric recent, la zona de la fortalesa canvià completament de fesomia. Es va construir una nova muralla, la que avui encara és visible, molt reformada a l’època medieval, i es va tancar l’accés al poblat per aquesta zona. El carrer continuà com a carrer interior. Els espais de la fortalesa, com es va veure en l’excavació de la casa 3, es van reaprofitar per fer-hi estructures d’hàbitat més petites.

1.4. Una zona de tallers: les cases 1 i 2 A l’oest del carrer longitudinal, darrere de la torre oest i dels armora 1 i 2, s’hi van descobrir dos àmbits de planta rectangular de 4 per 7 m, aproximadament, que es van anomenar cases 1 i 2. Els murs de tancament d’aquests espais arrenquen directament de l’estructura de la fortalesa, excepte el mur divisori entre els dos àmbits, que arriba fins a la muralla i forma un envà. De la poca quantitat d’enderrocs de pedra que es van trobar i, en canvi, de la importància dels nivells d’argila, se’n pot deduir que els murs d’aquests espais eren de tàpia. Quant a la coberta, l’excavació de la casa 2 va resultar del tot reveladora: a sota d’uns nivells amb taques acolorides que feien pensar en un incendi hi va aparèixer un altre nivell completament buit de material en què hi havia trossos gros-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 120

120

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

Figura 3. La fortalesa de l’Esquerda (mapa topogràfic cescs).

sos de carbó. Se’n van poder delimitar les formes i es van poder identificar fins a cinc tipus de bigues que constituïen el sostre de l’habitació. Un cop estudiades, sembla clar que el sostre de les cases ibèriques no recolzava sobre les parets de tàpia, potser massa febles, sinó sobre uns pals de suport disposats a l’interior de la casa, ran de paret, i espaiats entre si d’1,5 m. A més, sostenien l’embigat, format de bigues longitudinals i transversals. Segons que sembla, el sostre era en pendent i les dues cases compartien la mateixa teulada a doble vessant, atès que la paret és mitgera. També s’han documentat les llates, petites bigues que devien sostenir el ramatge i l’argila de la teulada. Finalment, a la part nord hi van aparèixer dos taulons, per la qual cosa se suposa que almenys en una part de l’habitatge hi havia un sostremort. Per lligar tot aquest bigam, es feien servir encaixos a la fusta mateixa, i per estampir la construcció s’utilitzaven simples pedres punxegudes que es van trobar encara encaixades a les bigues. Es van poder fer dues anàlisis de gran interès de tot aquest conjunt. En primer lloc, la doctora Carme Cubero (Cubero, 1998) en va fer una anàlisi antracològica en què va demostrar que tot l’embigat és de fusta de roure, espècie, d’altra banda, molt abundant a la plana de Vic. La segona anàlisi és una datació de carboni 14. Xavier Mestres, del laboratori de carboni 14 de la UB, va obtenir una datació molt


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 121

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

121

Figura 4. La casa 2 de l’Esquerda. Hipòtesi de la coberta.

exacta, UBAR 2325 ± 30 BP, que vol dir 400 ± 30 aC (Mestres, 1998)1 Aquesta datació permet d’endarrerir la de l’assentament fins al llindar del segle v aC i alhora confirma la vigència de tota la fortalesa i de l’oppidum durant el segle iv aC, tal com ja semblava indicar el registre material (Rocafiguera, 1998). Un incendi devia ser la causa de la combustió de tota la coberta. En desplomarse els posts de suport, va caure a plom tot el sostre. La capa d’argila que el cobria i les tàpies de les parets van fer que la combustió fos pobra en oxigen, la qual cosa possibilità que les bigues de fusta conservessin la forma original. Una prova d’això és una biga amb les restes de quatre braons de bòvid que en penjaven. Els ossos es van trobar en connexió anatòmica i amb la peülla orientada cap a la biga. Respecte a la funció, es va considerar que els dos espais eren tallers. El primer, la casa 1, era un taller metal.lúrgic. A l’interior s’hi van trobar un forn de cubeta, restes d’una escombreta i d’una enclusa, restes de material de ferro amortitzat, una gota de fosa de coure i restes d’escòria de tota mena. A la casa 2, sota els enderrocs de la coberta, també s’hi va localitzar un forn de cubeta amb la cambra de cocció lleugerament avançada. Per les restes que hi van aparèixer a dins, probablement es tractava d’un forn de ceràmica. 1. Agraïm al doctor David Serrat les facilitats per fer aquesta datació i al doctor Xavier Mestres, del Servei de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona, l’obtenció d’aquests resultats.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 122

122

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

Figura 5. La casa 2.

A l’altra banda del carrer es van recuperar les estructures de les cases 3 i 4, de dimensions semblants a les anteriors i que seran objecte d’estudi en les campanyes properes.

1.5. L’excavació del carrer i la destrucció de l’oppidum Les campanyes de 1998 i 1999 es van dedicar a l’excavació dels nivells de carrer. A més de resultats sobre l’assentament i el seu urbanisme, les campanyes van proporcionar informació nova sobre la destrucció de la fortalesa, la qual obre una altra línia de recerca dins del poblat ibèric. Per damunt del paviment del carrer, corresponent al segle iii aC, les excavacions van posar en relleu un clar nivell de destrucció. En el material associat hi ha una gran quantitat d’elements de ferro (puntes de llança, vorells d’escut), moltes restes de fauna i abocaments de material variat i molt abundant. D’entre totes les restes, però, cal esmentar una espasa de ferro i la beina corresponent. Es tracta, a més, d’una espasa morta, és a dir, destruïda expressament al foc. Era al mig del carrer barrejada amb altres restes de ferro entre les dues torres. Amb quina finalitat es degué inutilitzar expressament una espasa per llençar-la al mig del carrer entre altres restes d’armament? L’única hipòtesi viable és la d’una


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 123

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

123

Figura 6. L’espasa morta en el moment de ser trobada.

rendició que hagués comportat la destrucció de l’oppidum. A part de les evidències del carrer, sembla que uns altres elements abonen la hipòtesi de la destrucció. Una cara de la torre oest està arrencada totalment; l’altra torre també està destruïda. Així mateix, la campanya del 2001, ara en estudi, va documentar una amortització total de l’armorum 3. Pel que fa a la datació, aquesta destrucció es pot situar al final del segle iii aC, moment en què, segons les fonts clàssiques, es van donar uns canvis importants en el marc del món ibèric des de la Segona Guerra Púnica (218 aC) fins a la pacificació definitiva del territori al començament del segle ii. Contra quin enemic van lluitar els habitants de l’Esquerda? En quina revolta dels ausetans es va rendir el poblat? Quin paper representava l’Esquerda en el conjunt del territori ausetà? Com s’explica una destrucció sense una presència notable de material diferent del típicament ibèric? Amb quina fiabilitat els textos descriuen el que realment va passar al territori ausetà? Tots aquests dubtes ocupen, ara com ara, la recerca a l’àrea ibèrica de l’Esquerda. Encara caldran, però, noves excavacions i una revisió acurada de les fonts escrites per tractar de donar-hi una resposta.

2. L’àrea medieval L’any 1990 plantejàvem, també en un número de Tribuna d’Arqueologia, vuit fases d’ocupació del jaciment de l’Esquerda (Ollich; Rocafiguera,1991), quatre de les


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 124

124

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

quals corresponien al món medieval, a més de l’etapa incerta i amb poca informació que va del segle i al viii dC. Dotze anys més tard, a partir de les excavacions fetes i de la revisió de les fonts documentals, podem matisar algunes dades i aproparnos amb més certesa a la datació i l’evolució de l’Esquerda medieval. Precisament, les campanyes d’excavació dels darrers anys a l’àrea medieval han centrat l’objectiu en el poblat i han proporcionat molta informació sobre l’evolució urbanística, els tipus de construccions, els habitatges i els espais artesans.

2.1. La seqüència cronològica En primer lloc, es confirma l’ocupació carolíngia del lloc (fase 5: segles viii-ix) amb la localització d’una zona on la roca està retallada en forma circular, formant una mena de bases planes d’uns 5 m de diàmetre que es completen amb encaixos i forats de pal. Les estructures són uns vint metres al sud de l’església, al punt més alt de la península de l’Esquerda, i poden correspondre a torres de guaita de fusta. Ben segur que la destrucció de la «Roda ciutat» del 826 va afectar aquestes estructures. Per a la fase 6, altmedieval, es manté la datació dels segles x i xi; hi ha una primera església preromànica ja esmentada el 927 i de la qual s’han trobat l’absis i restes d’un altar. Tanmateix, sembla que la Roda medieval va créixer amb rapidesa, adaptant-se als canvis del món feudal del començament del segle xi, moment en què ja es va construir una nova església. En conseqüència, cal canviar la datació proposada per a la fase 7, la que correspon a la plenitud del poblat medieval, i de la qual ara cal endarrerir l’inici a mitjan segle xi, en lloc del segle xii. Aquesta fase, en la qual el poblat es va formar i va créixer entorn de l’església i la seva sagrera, ara es pot datar amb precisió gràcies a un document conservat al Fons de Pergamins de l’Arxiu de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, fons de Casserres, on s’esmenta la «dedicació» de l’església de Sant Pere de Roda l’any 1042 (Ollich; Ocaña; Ramisa; Rocafiguera, 1995).2 Es tracta, doncs, d’una església construïda de nou sobre la que hi havia abans, cosa que ens porta al temps del bisbe Oliba, reformador i promotor de la majoria d’esglésies romàniques d’Osona, incloent-hi la seu de Vic, consagrada el 1038, i el mateix monestir de Sant Pere de Casserres. Aquesta datació de mitjan segle xi acaba de ser confirmada arqueològicament per una datació de carboni 14 feta en una mostra procedent del poblat medieval, com veurem més endavant (Mestres, 2002).3 La mostra de carbó analitzada és d’un fragment d’una biga de coberta d’una estructura incendiada al segle xiii (datació per material associat). L’aparent desfasament temporal inicial queda ràpidament justifi-

2. Agraïm al doctor Miquel dels Sants Gros i Pujol, de l’Arxiu Episcopal de Vic, aquesta referència sobre la possible consagració de Sant Pere de Roda de l’Esquerda. 3. La datació ha estat feta per Xavier Mestres, del Laboratori de Radiocarboni de la UB. Agraïm a l’arqueòleg territorial de la Generalitat de Catalunya, Antoni Caballé, la seva col.laboració per obtenir-la.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 125

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

125

cat considerant que la data establerta correspon al moment de la fi de la vida vegetal, és a dir, al moment de la tala de l’arbre i del possible ús per a la construcció, no pas al moment de l’incendi final de la construcció on es va emprar. Per tant, aquesta datació ens proporciona dues informacions importants: d’una banda, confirma el segle xi com a època en què es va construir i engrandir el poblat, i, de l’altra, permet d’assegurar la continuïtat de l’ús de les estructures fins al final del segle xiii. Per tant, al segle xi el poblat medieval ja estava ben format i va continuar fins al final del segle xiii, període en què les destruccions van començar enmig de lluites feudals i la població va anar abandonant el lloc (fase 8). En aquesta última fase, la de l’abandonament al principi del segle xiv, es documenten un seguit d’estructures que sembla que corresponen a una reutilització parcial del lloc: dipòsits d’atuells ceràmics que contenen cendra i altres restes, envoltats de pedres tot entorn d’una casa central. Respecte a l’estratigrafia, aquestes estructures són a sobre dels nivells d’enderroc i d’incendi del segle xiii, i fins i tot els trenquen. Per tant, i tenint en compte la singularitat de les restes, l’anàlisi fitoquímica de les quals encara es fa a hores d’ara, i el fet que ocupen un espai molt limitat del poblat, cal considerar l’ocupació posterior d’un grup marginal cap al principi del segle xiv o a mitjan aquest segle.

2.2. L’evolució de l’estructura urbanística i la continuïtat de l’ocupació Les excavacions van fer descobrir el carrer longitudinal de 2 m d’amplada que va de la plaça a la muralla en direcció al nord i que coincideix exactament amb el mateix carrer que s’obre entre les dues grans torres ibèriques que flanquegen l’entrada de l’oppidum del segle iv aC. Aquest carrer també es va detectar mitjançant una prospecció elèctrica al sector que encara falta excavar. Per tant, es pot afirmar la continuïtat de l’estructura urbanística del poblat medieval, que segueix pautes antigues procedents del primer assentament ibèric (Ollich; Rocafiguera, 1992). Les cases s’arrengleren a banda i banda del carrer principal, on tenen la porta d’entrada, cosa que també suposa, malgrat el buit de la fase 4, la continuïtat de l’ocupació, difícil de determinar a causa de la destrucció de les restes arqueològiques per l’acció agrícola moderna. Així, doncs, cap al final del segle viii dC, els carolingis van aprofitar les restes de les muralles ibèriques de pedra i van reforçar el control sobre el Ter alçant estructures de fusta com a torres de guaita a la part més elevada. Després de la destrucció de la «Roda ciutat» del 826 i de la reestructuració administrativa del comtat d’Osona el 875, a l’Esquerda es va anar consolidant un petit poblament entorn d’una església primitiva dedicada a Sant Pere. L’espai està envoltat de tombes antropomorfes excavades a la roca i no és cap casualitat que ocupi el lloc més alt de l’Esquerda, on hi devia haver un antic centre de culte. Al començament del segle xi, amb els canvis feudals, el poblament de l’Esquerda va reorganitzar la sagrera i va continuar creixent: amb una nova església romànica, les cases ocupaven espais dins la sagrera per tal de protegir-se i s’escampaven a cada banda de l’església seguint antics camins pels marges de l’oest de l’assenta-


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 126

126

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

Figura 7. Planta general del jaciment.

ment. A més, les estructures especialitzades en una feina determinada, agrícola o artesana, s’agrupaven en espais concrets del poblat dedicats a un ús tecnològic. L’antiga muralla, que controlava l’únic accés des del nord, es va refer i es va reutilitzar, de manera que l’Esquerda pot ser considerat un veritable poblat medieval fortificat.

2.3. Els habitatges La majoria de restes visibles actualment al poblat medieval de l’Esquerda pertanyen a habitatges dels segles xii-xiii, si bé alguna de les estructures es pot datar amb anterioritat. Les característiques tipològiques són semblants: es tracta d’habitacions de planta quadrada o rectangular amb només 20 o 30 m2 d’espai interior. Les parets consten d’un basament d’uns 80 cm d’alçada i fet amb carreus de pedra lligats amb argamassa, sobre el qual recolza la paret de tàpia. La majoria semblen cases de planta baixa, però en alguns casos es podia aprofitar la inclinació de la teulada per a un sostremort lateral. Algunes parets més properes a l’església devien sostenir un pis superior. Les bigues de la coberta solen ser de roure, com també les portes. La coberta era sempre de teules cuites del tipus ímbrex. Per la seva singularitat, destacarem dues estructures excavades recentment i destinades a hàbitat: la H-32, abandonada i sense cap nivell d’incendi remarcable, i la H-36, destruïda per un incendi important. Totes dues són semblants: planta quadrangular i un nivell d’ocupació datable a la segona meitat del segle xiii. El contrast rau en el material localitzat, a causa del procés diferent de destrucció. A l’estructura H-32 s’hi van trobar uns pocs atuells, atès que molt probablement els últims habitants, en traslladar-se, es van endur les peces útils, portables o valuoses, com ara estris de ferro. Això explica la presència d’una sola peça excepcional: un molí de percussió tallat en una gran pedra que encara era in situ, caigut al mig de l’habitació. L’anàlisi carpològica del contingut ha determinat restes de triticum diccocum. En canvi, l’estructura H-36 presenta un nivell d’incendi d’una potència remarcable que va afectar tota la casa. El sostre de teules i l’embigat de roure es van ensorrar sobre l’estança, la qual cosa provocà una combustió lenta que va preservar les


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 127

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

127

Figura 8. Planta de l’estructura H-36 amb el material escampat.

peces carbonitzades. En aquesta habitació s’hi van fer diverses anàlisis que ens han permès de conèixer des de l’organització interna d’una petita casa medieval fins a aspectes de la vida quotidiana. Així, sabem que l’estança estava dividida en dues parts. La de l’entrada té un angle on hi havia la llar de foc i on es van trobar atuells de ferro i fins a unes deu peces de ceràmica grisa, fragmentades però completes, unes destinades a contenir líquids i d’altres destinades a la cocció. En una olla situada sobre el foc, l’anàlisi de sediment va identificar faves en procés de cocció. En d’altres, farina de blat i ordi. Les restes de fauna completen la dieta medieval: porc, xai i aviram. L’altra meitat de l’habitació era coberta d’una estora de palma de 8 m2 estesa sobre la roca mateixa, que forma el terra de l’estança. Aquest espai, clarament diferenciat, contenia objectes diversos, com ara una arqueta de fusta de cirerer, una llàntia d’oli per a la il.luminació i una ampolleta de vidre. A més, a l’angle oposat a la porta hi havia dues llances, la punta de ferro de les quals es va localitzar amb el mànec carbonitzat. L’anàlisi antracològica va determinar que era fusta de freixe (Cubero, 1999). També hi havia restes de ferro d’una ballesta amb uns quants projectils. La presència d’armes en una casa «normal» evidencia l’estat de lluites en què es vivia a l’Esquerda al final del segle xiii. En aquesta casa hi havia un petit sostremort transversal que ampliava l’espai i permetia un ús addicional.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:56 Página 128

128

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

Figura 9. Ferreria H-40 en procés d’execució.

2.4. Els espais artesans: el graner i la ferreria Un dels aspectes més interessants de l’urbanisme de l’Esquerda medieval, a més de la continuïtat de les pautes urbanístiques antigues, és l’agrupament de certes estructures en uns espais determinats que anomenem tecnològics. Un cop descobert el graner, es va comprovar que no hi havia únicament aquesta dependència, sinó també un conjunt d’estructures annexes: un molí, una era, un cobert per al fenc i un paller (Ollich; Cubero, 1990). Tot aquest complex tecnològic agrari, destinat a la manipulació, el tractament i la conservació dels cereals procedents de les collites, està situat al cantó est de la gran diàclasi o bei que travessa el poblat de nord a sud. Al cantó oest del bei s’hi havien localitzat algunes cases amb restes importants de ferro a l’interior. Tanmateix, gràcies a les excavacions successives en aquest sector, es va comprovar que l’anomenada casa del ferrer no estava aïllada, sinó que també formava part d’un conjunt d’estructures destinades a la manipulació i el tractament de metalls (bronze, peltre i molt particularment ferro). L’excavació de l’estructura H-40 va revelar una ferreria medieval completa amb els elements bàsics per al treball de forja: fornal, base de l’enclusa i tanc d’aigua, tot situat sobre la roca mare. Al voltant, hi havia peces a mig fer o per reparar, podalls, tisores i estris diversos, entre els quals vergallines. A pesar de la petitesa de l’estança, uns 16 m2, s’aprofitava completament l’espai i sembla que també s’hi feien tasques de fosa de metalls, atès que quedaven restes d’un forn de cubeta adossat a la


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:57 Página 129

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

129

Figura 10. Planta de la ferreria H-40.

paret sud, oposada a la fornal, i que s’alimentava d’oxigen mitjançant un bei tallat a la roca que travessa la paret. A més, una estructura de pedres situada al mig de l’habitació podia fer de rostidor per separar la mena de l’escòria. L’estri de ferro de 65 cm de llarg trobat al costat sembla que abona aquesta hipòtesi. La continuació de les excavacions cap al nord, seguint el marge oest, mostra que en aquesta zona segueixen les estructures associades al treball de metalls: la casa del mestre artesà està separada de la ferreria H-40 tan sols de 2 m. Tot el conjunt es pot datar a la segona meitat del segle xiii, període en què la ferreria es trobava en ple funcionament. La destrucció per un incendi es degué produir cap al final del segle xiii, sense que puguem saber si fou fortuït o provocat. En tot cas, l’anàlisi per radiocarboni de dues mostres d’una biga procedent de la ferreria H-40 va donar una datació de mitjan segle xi (mitjana ponderada: UBAR- 905 ±35 BP, és a dir, una data calibrada cal AD 1034-1213). El resultat és versemblant, tenint en compte que ens dóna la data de la construcció de l’estança i que, per tant, ens suggereix un ús continuat de la ferreria durant dos-cents anys. En la campanya del 2001, es van trobar en aquesta zona, ran del camí, unes estructures posteriors a l’incendi en què es degué substituir l’antiga ferreria per una de


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:57 Página 130

130

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

nova amb elements més moderns datables al començament del segle xiv i que encara s’estudien i s’excaven.

3. L’arqueologia experimental a l’Esquerda L’excavació del graner situat al mig del poblat medieval, que havia sofert un incendi, i la identificació paleocarpològica del contingut foren el punt de partida d’una nova línia de recerca a l’Esquerda des de l’any 1990: l’aplicació de l’experimentació en arqueologia. El contacte amb el doctor Reynolds, director de la Butser Ancient Farm, va suposar l’inici d’un projecte internacional (LEAF) que implica un experiment de llarga durada en agricultura combinat amb diversos experiments associats, com ara la construcció i l’utillatge agrícola, que es desenvolupen en projectes triennals.4 L’equip del projecte és format per especialistes de branques diverses: a més d’arqueòlegs i historiadors, hi ha biòlegs, botànics, carpòlegs, físics, químics i tècnics agrícoles. L’objectiu és confirmar empíricament les hipòtesis fetes, un cop obtingudes dades en les excavacions, és a dir, havent identificat les espècies de cereals i altres plantes que es conreaven antigament a l’Esquerda, començar un cicle de collites amb el mateix tipus de cereal per seguir-ne i control-ne el creixement, les malures, la vegetació associada, les plagues i les males herbes. Al final, es mesura la productivitat i la ràtio de producció. Amb vista al projecte, tenim uns camps experimentals prop del jaciment cedits per l’Ajuntament de Roda de Ter i on des de 1991 es conreen les espècies antigues, proporcionades per la Butser Ancient Farm i procedents de Síria i Turquia. Tot el procés agrícola (sembrar, segar, batollar, ventar, fer garbes) es fa completament a mà, seguint tècniques tradicionals. Els primers resultats del projecte d’agricultura i totes les dades addicionals de control han estat publicats, a més d’altres experiments paral.lels que es fan a l’Esquerda: la tanca, el paller, els earthworks (experiments d’erosió i sedimentació) (Ollich, 1998). Els conreus es van iniciar en el primer projecte preparant i analitzant els camps i es van obtenir les primeres collites. El segon projecte ja comprenia una segona fase, l’emmagatzematge de gra, en dos sistemes diferents: el graner i les sitges subterrànies. Per tant, mentre es treballava d’acord amb els cicles agrícoles, es va construir un graner seguint amb exactitud les mesures de l’estructura que s’havia excavat al jaciment i fent servir els materials que s’hi havien trobat. El resultat fou una construcció de planta quadrada amb les parets de carreus de pedra lligats amb argamassa fins a uns 80 cm d’alçada i la resta de tàpia coberta a doble vessant amb bigues de roure i teules del tipus ímbrex. Tot es va fer a mà. Òbviament, atesa la complexitat afegida d’aquest segon projecte, es va recórrer a l’ajuda d’un arquitecte i restaurador i a tècnics coneixedors del sistema de construcció en tàpia. 4. Vegeu la figura 2 (Projectes d’arqueologia experimental al jaciment ibèric i experimental de l’Esquerda).


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:57 Página 131

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

131

Figura 11. Graner i paller experimentals.

Paral.lelament es va començar a excavar unes sitges al terra dels camps experimentals per emmagatzemar-hi gra amb un sistema subterrani. En aquest cas, es van col.locar un seguit de cables de control d’humitat i temperatura a l’interior de la sitja i, un cop reomplerta, es va tapar amb una llosa arrodonida i amb argila. Les sitges es tornen a obrir variant els períodes de temps passats entre obertura i obertura (sis mesos, un any, un any i mig) a fi de controlar l’evolució del gra que hi ha dins. Els resultats d’aquest segon projecte sobre construcció encara s’estudien i es publicaran pròximament. El tercer projecte (1998-2002) va seguir la mateixa línia: d’una banda, es van continuar els cultius (onzena collita), i, de l’altra, es van iniciar nous experiments. Concretament, es va acabar tota la compartimentació interior del graner mitjançant uns separadors vegetals encastats en petits forats de pal segons l’esquema proposat per l’excavació original. Un cop arrebossats amb calç viva, va començar l’emmagatzematge de cereal a l’interior d’un d’aquests compartiments, controlat setmanalment per comprovar-ne l’evolució. A més, el projecte comprenia la fabricació d’eines i utillatge agrícola de ferro, com ara falçs, podalls, claus, tisores, d’acord amb els models trobats. Es van fer en una petita fornal a terra seguint el sistema antic de forja, el qual es pot suposar que s’aplicava a les ferreries trobades al jaciment i ha obert un nou camí de recerca en l’àmbit de l’arqueologia experimental a l’Esquerda. El projecte d’arqueologia experimental continua, sempre seguint la línia agrícola iniciada fa dotze anys i relacionant-hi les noves dades i hipòtesis resultants de les excavacions fetes al jaciment.


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:57 Página 132

132

Imma Ollich, Montserrat de Rocafiguera

4. Bibliografia Cubero, C. «Determinació antracològica de les restes de fusta cremada del jaciment de l’Esquerda». A: I Simpòsium d’Arqueologia Medieval. Homenatge al professor Manuel Riu, Berga, 26-28 de març de 1998. [En premsa.] Cubero, C. «Les restes de fusta combustionada de l’H-34. Primer estudi antracològic d’una unitat d’hàbitat». A: Ollich et alii, 1996. Mestres, X. «Datació per radiocarboni de dues mostres de biga de la coberta de la casa 2 de l’Esquerda». A: Rocafiguera et alii, 1998. Mestres, X. «Informe de les datacions per radiocarboni realitzades sobre 2 mostres procedents del poblat medieval de l’Esquerda». A: Ollich et alii, 2002. Ocaña, M. L’Esquerda. Un jaciment ibèric i medieval al cor de la comarca d’Osona. Quadern de camp, 21 pàg., Eumo Editorial, Vic, 2001. Ocaña, M. «El món agrari i els cicles agrícoles a la Catalunya Vella (s. ix-xiii)», Documenta, 1, 136 pàg., Universitat de Barcelona, Barcelona, 1998. Ollich, I. «El Ter, la primera frontera dels carolingis al comtat d’Osona (s. viiiix)». A: II Congrés Internacional. Història dels Pirineus, Girona, 11-14 de novembre de 1998, [En premsa.] Ollich, I.; «Roda: l’Esquerda. La ciutat carolíngia». A: Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic, 84-88, MNAC, Barcelona, 1999. Ollich, I.; Cubero, C. «El graner de l’Esquerda. Un conjunt tecnològic agrari a la Catalunya medieval». A: La vida medieval a les dues vessants del Pirineu (I i II Curs d’Arqueologia d’Andorra), 33-47, Andorra, 1990 Ollich, I.; Rocafiguera, M. «Les etapes de poblament al jaciment de l’Esquerda, les Masies de Roda de Ter, Osona (s. viii aC-s. xiv dC)». A: Tribuna d’Arqueologia 1989-1990, 101-110, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991. Ollich, I.; Rocafiguera, M. «Ancient Patterns in Settlement and Urbanism. The Medieval site of l’Esquerda, Catalonia». A: Medieval Europe. An International Conference of Medieval Archaeology, pre-printed papers, York, 1992. Ollich, I.; Rocafiguera, M. «L’oppidum ibèric de l’Esquerda (Roda de Ter, Osona)». A: Memòries d’Excavacions Arqueològiques, 7, 87 pàg., Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994. Ollich, I.; Ocaña, M.; Ramisa, M.; Rocafiguera, M. A banda i banda del Ter. Història de Roda, 271 pàg., Ajuntament de Roda de Ter-Eumo Editorial, L’Entorn, 30, 1995. Ollich, I.; (coord.) «Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda. 1991-1994», Monografies d’arqueologia medieval i postmedieval, 3, 234 pàg., Universitat de Barcelona, Barcelona, 1998. Ollich, I.; Rocafiguera, M. «L’Esquerda: de la sembra a l’emmagatzematge. Experimentació arqueològica sobre tècniques agrícoles medievals». A: IV Jornades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Vic, octubre del 2000. [En premsa.] Ollich, I.; Rocafiguera, M. «El jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda. 25 anys


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:57 Página 133

El poblat ibèric i medieval de l’esquerda (les masies de roda, Osona)

133

d’excavacions arqueològiques». A: Jornades d’Arqueologia 2001: Intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona (19962001), la Garriga, 29-30 de novembre-1 de desembre del 2001, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. [En premsa.] Ollich, I.; Rocafiguera, M. L’Esquerda: 2.500 anys d’història, 25 anys de recerca, 54 pàg., Fundació Privada l’Esquerda, Roda de Ter, 2001. Ollich, I. et alii. L’Esquerda. Memòria de les excavacions arqueològiques. Sector medieval. Campanya 1996, Generalitat de Catalunya. [Text inèdit.] Ollich, I. et alii. L’Esquerda. Memòria de les excavacions arqueològiques. Sector medieval. Campanya 1999, Generalitat de Catalunya. [Text inèdit.] Reynolds, P. J. Arqueologia experimental. Una perspectiva de futur, 229 pàg., Eumo Editorial, Referències, 4, Vic, 1988. Reynolds, P. J.; Shaw, C. «The third Harvest of the first millennium AD in the Plana de Vic». A: Actes del Congrés Internacional Gerbert d’Orlhac i el seu Temps. Catalunya i Europa a la fi del primer mil.lenni, Vic-Ripoll, 10-13 de novembre de 1999, 339-352, Eumo Editorial-Universitat de Vic, Documents, 31, Vic. 1999: Rocafiguera, M. Osona ibèrica. El territori dels antics ausetans, 200 pàg., Patronat d’Estudis Osonencs, Osona a la Butxaca, 16, Vic, 1995. Rocafiguera, M.; Ollich, I. «Evolució del sistema de construcció al jaciment de l’Esquerda. De l’època ibèrica a la medieval». A: I Simpòsium d’Arqueologia Medieval. Homenatge al professor Manuel Riu, Berga, 26-28 de març de 1998. [En premsa.] Rocafiguera, M. «Arquitectura ibèrica ausetana. Materials i tècniques de construcció a l’Esquerda (s. v a.C.)». A: II Congrés Internacional d’Història dels Pirineus. Girona, 11-14 de novembre de 1998. [En premsa.] Rocafiguera, M. et alii. L’Esquerda. Àrea ibèrica 1996-97. Memòria de les excavacions arqueològiques. Generalitat de Catalunya, 1998. [Text inèdit.]


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:57 Pรกgina 134


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:03 Página 135

Intervencions recents (1997-2001) a l’oppidum del Turó del Montgròs (El Brull, Osona) ALBERT LÓPEZ MULLOR, MATEU RIERA RULLAN*

I. Descripció del conjunt El turó del Montgròs és al sud-est del municipi del Brull (Osona), en un punt gairebé equidistant del nucli urbà i d’Aiguafreda, a l’extrem meridional del Parc Natural del Montseny. El jaciment, situat a una altitud d’uns 750 m, és en una península sobre l’afrau del Montanyà, força plana i vorejada de penya-segats que ofereixen una excel.lent defensa natural de tots costats, llevat de l’oriental, accessible a través d’un estret istme en què a l’època antiga es construí una fortificació imponent aprofitant una esquena d’ase natural que provocava en molt poc espai un desnivell fins a 6 m amb un pendent del 3,7 %. D’aquest sistema defensiu, que s’utilitzà al llarg de diverses èpoques, ens ha pervingut, principalment, una muralla ibèrica orientada de nord a sud que té una llargària d’uns 150 m i que defensa una superfície d’unes 9 ha (figures 1 i 3).

La fortificació ibèrica La fortificació ibèrica consta d’elements d’èpoques diferents que la van anar fent complexa. Així, de sud a nord s’hi pot veure, en primer lloc, l’extrem meridional de la fortificació (sector A, figures 3 i 4), molt arrasat i fins ara poc conegut, que flanqueja una porta estreta envoltada d’una sèrie d’estructures que la defensaven. Al costat hi ha un tram de muralla de 5,5 m d’ample caracteritzat per la presència de sis * Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Comte d’Urgell, 187. 08036-Barcelona, lopezmal@diba.es.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:03 Página 136

136

Albert López, Mateu Riera

Figura 1. Vista de la part central del conjunt amb la muralla ibèrica principal, els phulacteria i el bastió en primer terme. Foto: Montserrat Baldomà, 2000. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona.

cossos de guàrdia a manera de casamates anomenats phulacteria a les fortificacions gregues (sector B). Davant dels quatre primers, hi ha les ruïnes d’un reforç massís de 18 m de llarg per 1,5 m d’ample que configuren una muralla amb parament doble. Al costat hi ha una altra porta, ara tapiada, i un gran bastió rectangular de 11,5 m per 6,5 m adossat al llenç on són els dos darrers phulacteria (figures 3 i 5). Més enllà, ja al sector C, el pany principal continua cap al nord, després de fer una reculada justament on acaba el bastió. Des d’aquest punt i al llarg d’una distància considerable (gairebé 65 m, sector C), hi ha un replà al terreny natural, al qual es va adossar un tram de mur més avançat. Feia la funció d’escarpa d’un fossat la contraescarpa del qual no estava fortificada. Fins ara s’han documentat 54 m lineals del fossat, que té una amplària i una fondària màximes de 3 m i 1,80 m, respectivament (figures 1 i 3-6). Tot això tornava a configurar una fortificació amb doble llenç; en aquest cas, el més avançat estava col.locat en paral.lel. Aquest pany, a més de defensar el fossat, servia de contenció del terreny natural en què recolza el mur principal. L’extrem nord de la fortificació (sector D) presenta només una cortina visible, tot i que al davant s’intueix una nova plataforma. Tanmateix, el que es coneix d’aquest tram de l’obra ibèrica, fins ara és molt poc, atès que no ha estat objecte sinó d’una neteja preliminar ara fa vint-i-cinc anys.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:03 Página 137

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

137

L’extrem meridional de la muralla (sector A) Si fem un recorregut atent al llarg del monument, començant per l’extrem de migdia (sector A), trobem, en primer lloc, un tram de fortificació que segueix el fort pendent del terreny. Tot i el desboscament fet el 1998, aquestes restes encara no es poden veure amb prou claredat; per tant, és molt difícil de fer-ne una descripció. Cal dir, però, que al costat de migdia del camí que voreja el jaciment per aquest punt, hi ha indicis d’un parament que podria haver estat el cap meridional de la muralla. A l’altre costat del camí, un xic més amunt, hi ha dos murs perpendiculars que potser van pertànyer a un phulacterion; al sud-oest es veuen restes d’una sèrie d’estructures que podrien haver format part d’un sistema complex de fortificació d’aquesta banda de la muralla. Immediatament a tramuntana hi ha la porta més meridional, l’única que roman oberta; fa 3 m d’amplada i té un corredor de prop de 12 m. Del muntant sud se’n conserven unes poques filades, perquè coincideix amb l’indret on el terreny comença a fer pendent cap al penya-segat. En canvi, el muntant nord és més complet, amb un parament alt de 2 m. Tots dos murs, que el 1996 van ser consolidats però no refets, fan 1,50 m de gruix; s’hi observa que en un moment posterior a la construcció s’hi va bastir un muret d’1 m d’ample per 4,25 m de llarg adossat al brancal sud, que va fer l’entrada més estreta (figures 3 i 5).

Figura 2. Detall de les estructures aparegudes al sector B4. En primer terme, la muralla datada hipotèticament al bronze final. Al fons, l’estructura ibèrica de planta circular en què recolza la muralla ibèrica principal cap al 300 aC. Foto: A. López Mullor, 1998. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona.


138

Figura 3. Planta general de la zona del jaciment en què s’ha intervingut els darrers anys. Dibuix J. M. Puche (Codex).

Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 138

Albert López, Mateu Riera


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 139

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

139

Seguint cap al nord per la cara interna de la muralla, gairebé a tocar del final de la porta descrita, hi ha les restes d’una torre pseudocircular adossada a la fortificació principal. Fa uns 6 m de diàmetre i es conserva fins a una alçada d’1,5 m. A cop d’ull, sembla que el massissament que hi ha a la meitat meridional del phulacterion número 1 s’ha de relacionar amb aquesta torre. A tramuntana de la porta, però aquesta vegada per la cara externa de la muralla, hi ha un mur que perllonga el parapet o primer pany de la muralla doble situat encara més al nord. Aquest mur, d’1 m d’amplària per 4,5 m de llargada, tanca un recinte situat a la dreta de l’entrada que fa 4 m per 5 m i que potser s’utilitzava per completar la defensa de l’accés. També s’ha dit que aquest muret podria haver estat un protiquisma o avantmuralla, tot i que potser era força feble per complir aquesta funció (figures 1, 3 i 5). En el decurs de les obres de col.locació dels graons metàl.lics que menen els visitants cap a la porta (estiu de 2000), es va comprovar que antigament el terreny de davant del tram de la muralla on hi ha el parapet feia un pendent encara més pronunciat que l’actual. A més, va quedar clar que el camí per on s’accedia a la porta presentava, com a mínim els últims 10 m, una orientació est-oest i, per tant, era completament perpendicular a l’accés.

Els phulacteria, el parapet i el bastió (sector B) A tramuntana de totes aquestes estructures relacionades amb la porta d’una manera o d’una altra, hi ha un tram de muralla (sector B) que fa 5,5 m d’amplada per 23 m de llargada. A l’interior presenta quatre compartiments anomenats convencionalment phulacteria pel fet que són semblants als que apareixen a les fortificacions gregues i púniques, si bé alguns autors prefereixen referir-s’hi amb el terme casamata.1 Aquests compartiments, que a les il.lustracions (figures 1 i 3-5) van del número 1 al 4 començant a comptar per l’extrem meridional, fan 3,5 m per 2,5 m. Els paraments del tram de la muralla on són es conserven fins a una altura de 4 m i mesuren 1,5 m d’ample. Cada phulacterion té una porta situada al nord-oest, oberta a l’interior del recinte fortificat. Totes quatre van ser tapiades en un moment no gaire posterior al de la fundació, quan es van anul.lar els compartiments amb l’abocament de rebliments. Ateses la tècnica constructiva i la funció que adopten, se suposa que aquests compartiments havien tingut planta baixa i un pis format per un forjat de fusta i argila. Adossat a aquest tram de la muralla per l’exterior hi ha el parapet o primer pany de la muralla doble esmentat abans. És massís i format per tres cares vistes (nord, est i sud) i per un rebliment intern de pedres. Fa 18 m de llarg per 1,7 m d’ample i arriba a una alçària màxima de 2,5 m, tot i que és evident que està força arrasat. Els anys 1985-1986, va ser consolidat pel nostre Servei. Aleshores també es va restaurar el pany de la muralla que hi ha darrere mateix, on són els phulacteria (figures 1 i 3-5). 1. Moret, 1996:84, 213.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 140

140

Albert López, Mateu Riera

Figura 4. Planta dels sectors B1-B3.

Aquests dos elements, pany de muralla amb phulacteria i parapet, contribuïen a defensar, des del costat meridional, una segona porta, més petita que l’anterior, que feia només 2 m d’amplària, la qual ja va ser tapiada a l’època ibèrica. A la banda septentrional d’aquest accés hi ha un tram de muralla molt semblant al que acabem de descriure, però d’unes dimensions més reduïdes: 6 m d’amplada per 11 m de llargada. Només tenia dos compartiments interiors o phulacteria (P 5 i 6) de dimensions semblants a les dels altres, encara que sense porta i amb el paviment intern força més alt. Els murs perimètrics mesuren entre 1,5 m i 2 m d’amplada i assoleixen en alguns llocs més de 2 m d’alçada. Ara bé, aquests phulacteria semblen molt menys profunds que els altres quatre, perquè les ruïnes que se’n conserven són menys importants. S’ha de considerar, però, que en aquest sector el terreny natural està molt més enlairat que no pas a migdia, cosa que va estalviar la construcció d’una part de la muralla perquè el desnivell natural va restar integrat en la fortificació. A més, davant d’aquest pany hi ha les restes d’un gran bastió rectangular lleugerament atalussat (figures 1, 3, 5 i 9) que, després de la restauració de 1988, fa 6 m d’ample per 11 m de llarg i és conserva fins a una altura màxima de 6,5 m, si bé en el moment de la fundació devia ser més alt. L’interior és massís, fet de pedres angu-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 141

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

141

Figura 5. Planta dels sectors B3-C1.

loses no treballades, molt abundants, col.locades planes i barrejades amb argila estèril. Aquest sortint constituïa una defensa extraordinària per a la porta que acabem d’esmentar, situada gairebé a tocar. A més, reforçava la protecció al sector on l’esquena d’ase natural perdia sobtadament gran part de l’alçada.

La part central de la fortificació i el fossat (sector C) A partir d’aquí, sempre cap al nord, hi ha el llenç que formava la part central de la defensa de l’oppidum (sector C). Es tracta d’un pany massís ample d’uns 3,5 m que és a sobre del replà natural del terreny (figures 1, 3, 5 i 6), davant del qual l’any 1987 es va descobrir un petit fragment de fossat amb escarpa fortificada al costat de ponent.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 142

142

Albert López, Mateu Riera

Aquest pany, com veurem, es va descobrir al llarg d’uns 54 m entre 1998 i el 2001. Està situat entre 4 m i 10 m a l’est2 del principal i adossat al terreny natural; és format per pedres mitjanes poc escairades i es va consolidar el 1998, el 2000 i el 2001. Aquest primer mur, utilitzat amb el segon, va donar a aquesta part de la fortalesa el mateix caire de muralla doble que hem vist a migdia del bastió (figures 1, 3, 5, 10 i 11). Durant l’any 2001, 20 m al nord del bastió es van refer 8 m lineals del traçat del llenç principal destruïts els anys setanta del segle xx en què es va obrir un camí per endur-se amb camió les pedres del jaciment. En aquesta mateixa zona, l’escarpa es va conservar protegida pels enderrocs que colgaven el fossat i es va descobrir durant les campanyes de 1998 i 1999 (figures 1, 3, 6 i 19). Més a tramuntana, en aquesta part alta per on transcorre el tram central de la muralla mai no s’hi ha fet una intervenció arqueològica sistemàtica, només un desboscament mecànic el 1975, a ponent de la fortificació, i quatre més de manuals el 1997, el 1998, el 2000 i el 2001. No obstant això, es podria dir que aquí el llenç principal de la fortificació continua fins a arribar als penya-segats de la banda septentrional (sector D). Davant d’aquest llenç hi continuava havent tant la plataforma com el fossat i l’escarpa corresponent. Sembla que tot això arribava fins a una paret perpendicular a la cortina principal. Es tracta d’un mur de factura excel.lent semblant als del bastió de més al sud i que probablement assenyala l’extrem septentrional del replà natural, que, degudament fortificat, precedeix el vall (figures 1, 3 i 6). En el decurs de l’excavació de l’any 2000, a la part central d’aquest sector C, a sobre d’aquest replà, 2,5 m a l’est del mur principal, es va poder identificar una paret molt arrasada, de la qual tan sols queda, com a màxim, la primera filada (figura 7). Sembla que es tracta de l’indici que entre la muralla principal i el fossat hi havia una terrassa intermèdia limitada per aquesta paret i empedrada, segons que es va començar a veure l’any 2001. Fins i tot, a l’extrem de tramuntana d’aquest sector, és com si, a causa d’un pendent considerable i sobtat del terreny, a la superfície on més al sud hi havia la terrassa natural s’hi hagués bastit un reforç artificial a base de grans blocs que devien servir per contenir un rebliment de pedretes i terra. Tot plegat devia acabar al mur perpendicular adossat al parament principal, esmentat en el paràgraf anterior, que limita al nord aquesta part més sobresortint del sector C (figures 2 i 7). Així, aquest extrem del replà central situat entre el fossat i la muralla devia ser, en realitat, un parapet del tot artificial com, per exemple, el del sector B. En properes campanyes es confirmarà, ben segur, aquesta impressió.

La tècnica constructiva Les construccions ibèriques descrites fins ara no són totes coetànies, però, en general, segueixen un mateix sistema d’edificació en què l’únic element diferenciador és 2. Segons els llocs, perquè el recorregut de la paret és condicionat pel traçat del talús natural del terreny, molt sinuós.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 143

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

143

Figura 6. Planta dels sectors C2-C4.

l’aparell. D’aquesta manera, sembla que, amb el pas del temps, les pedres emprades són cada cop menys escairades i més petites de mides. Tots els cossos estan bastits a base de blocs de pedra calcària col.locats en sec, disposats en filades aproximadament horitzontals, units amb una mica d’argila i falcats amb pedres petites a manera de tascons. Aquests blocs formen filades força rudimentàries però prou evidents, i es pot veure que els blocs de les cantonades són més grans, més regulars i més ben escairats que la resta. Fins ara s’han identificat dos tipus de rebliment a l’interior. El primer, del qual pot ser un exemple el del cos dels phulacteria 5 i 6, és format per abundants pedres, no gaire grosses i col.locades sense ordre. El segon, que caracteritza el tram central del pany principal de la muralla o el bastió, és fet de pedres força planes de mida mitjana i gran, col.locades en posició horitzontal, molt ben entrelligades, de manera que semblen un trencaclosques. A la meitat nord del sector C, el pany de muralla principal sembla fet amb la tècnica dels «paraments múlti-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 144

Albert López, Mateu Riera

144

ples».3 Consta d’un mur intern fet amb dues cares vistes, ample d’1,20 m i un gran rebliment de pedres de mida mitjana i un mur extern fet amb una sola cara vista. L’amplària total és de 3,50 m.

Estructures de l’interior de la fortificació A part d’aquests elements, de caire defensiu, es van trobar unes altres estructures a la part interna del conjunt, de moment sempre adossades a la muralla principal. Els nostres predecessors en la recerca van denominar aquests àmbits convencionalment, començant pel cantó sud, A1, A2, A3, A4 i A7.4 Nosaltres vam intervenir als anomenats, en principi, A4 i A7, però un cop excavat l’espai entre A3 i A7, vam veure que els suposats àmbits 5 i 6 no existien, per la qual cosa vam considerar com a número 5 el recinte que Rovira i Molist havien anomenat 7 per tal de no perdre la correlació. A més, després d’assignar denominacions teòriques a tots els sectors de la muralla i no solament a un, com s’havia fet els anys vuitanta del segle xx perquè era l’únic en què s’excavava, vam incloure aquest tram de la fortificació dins el sector B. D’aquesta manera, el nom actual de l’àmbit referit és B5. Cal remarcar que a sota dels àmbits compresos entre el B1 i el B5 hi ha les restes d’una altra muralla, la primera que es va bastir al Montgròs que com a hipòtesi vam situar a l’edat del bronze. Aquest pany va paral.lel al sistema defensiu principal de l’època ibèrica, a 1 m de distància, i fa 2,5 m d’amplada. A la cara oriental s’hi adossa un element allargat, ample de gairebé 1 m, que devia fer de parapet o reforç. A més, 1,2 m a ponent s’hi reconeix un altre pany paral.lel que fa 1,5 m d’amplada. Tots dos murs, dels quals resten escasses filades, presenten dues cares vistes i estan construïts amb blocs de grans proporcions sense escairar; el rebliment intern és fet de pedretes i argila (figures 5, 8-11 i 14). Sembla que aquestes dues construccions van funcionar a la mateixa època, segons que veurem més endavant. Recolzada parcialment en aquesta muralla més antiga, a ponent del phulacterion 5, s’observar una estructura de planta circular d’uns 3 m de diàmetre, formada per una filera de blocs calcaris poc treballats i un rebliment intern de pedretes i terra, part de la qual queda amagada sota el pany principal de la muralla ibèrica (figura 3, 5 i 15). De moment, no podem assegurar quina funció feia, encara que la forma fa pensar en una petita torre. En tot cas, més endavant expliquem com s’ha pogut esbrinar que correspon a l’època ibèrica i que és anterior a la construcció de la muralla que ens ha pervingut. Actualment els àmbits B1, B2 i B3 no són visibles, perquè pràcticament totes les estructures que hi van aparèixer van ser colgades de nou amb terra els anys vuitanta del segle xx. S’hi han de fer treballs de consolidació. Es tractava d’uns espais de 3. Moret, 1996:80. 4. Molist, Rovira, 1986-1989: fig. 9.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 145

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

145

Figura 7. Planta dels sectors C4-C6.

planta rectangular, adossats a la cara interna del pany de muralla on hi ha els phulacteria 1-4. En canvi, entre l’àmbit B3 i el B5, a sobre de la muralla de l’edat del bronze, es veu un cos de planta rectangular que, adossat a la cara occidental de la cortina on hi ha els phulacteria 5 i 6, va servir per suportar el camí de ronda (figures 3 i 5). Al jaciment també s’hi va anar trobant material medieval i modern, que palesa una ocupació del lloc en aquells temps. Sembla, però, que l’ocupació medieval va ser important, perquè, a més d’haver-se identificat edificacions d’aquest període dins del recinte fortificat, com ara certs murs de l’àmbit B5, és palès que estructures tan importants com els cossos B i C de la muralla també van ser reutilitzades aleshores (figura 19). Igualment, corresponen a aquesta fase les restes de tres murs molt arrasats i localitzats l’any 2000 fora dels murs de l’antiga fortificació ibèrica, al mig del sector C 4, dels quals encara no se n’ha esbrinat la funció (figures 3 i 6). S’ha d’afegir que a partir de l’estiu del 2000 es va habilitar un circuit per tal que el públic visités els sectors A i B del jaciment.5 El recorregut s’inicia al comença5. Aquest recorregut i els elements que l’integren van ser projectats per l’arquitecte Claudi Arañó, sota la supervisió del també arquitecte Antoni González.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 146

Albert López, Mateu Riera

146

ment de la clariana del bosc on hi ha les ruïnes, ben bé a tocar del camí d’arribada, i condueix a la porta meridional de l’oppidum passant per davant del sector B de la fortificació. Aquest tram està senyalitzat amb elements metàl.lics mig amagats i un paviment de sauló. Es baixen una sèrie de graons que permeten de superar el fort pendent natural i arribar a la porta pròpiament dita. Des d’allà, i també a través d’un camí de sorra i flanquejat per elements metàl.lics, s’accedeix a una plataforma situada a l’interior del recinte que mena a un mirador construït a base de mecanotub galvanitzat. Aquesta estructura reposa sobre el terreny mitjançant petits pilars de formigó i, a través d’una escala amb replans, permet al visitant de contemplar gradualment la cara interna de la muralla. En arribar al punt més alt, es té una visió del conjunt de la fortificació, així com de les ruïnes de les etapes més antigues i de les medievals, presents a ponent del mur principal. D’altra banda, també es té oportunitat d’observar el magnífic paisatge del Montgròs i la rodalia, que, a més dels valors estètics que ofereix, posa de manifest l’estratègica funció de la muralla, atès que tanca el pas a un recinte enorme protegit naturalment per un perímetre d’espadats espectaculars.

II. Antecedents Al final de 1974, Josep Crivillé, constructor de la localitat de Seva, va topar les ruïnes de la muralla del turó del Montgròs mentre feia una extracció mecànica de terres en aquella zona. Tot seguit va comunicar aquesta troballa a Camil Pallàs, aleshores arquitecte en cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, avui Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona. Després d’una primera valoració de les ruïnes, que estaven molt amagades per la vegetació abundant que caracteritza l’indret, es va sol.licitar a l’Institut de Prehistòria i Arqueologia (IPA) de la Diputació una primera recerca arqueològica. Aquella primera intervenció, sota la direcció d’Eduard Ripoll, Ricard Batista i Josep Maria Nuix, es dugué a terme entre els mesos de gener i març de 1975, i hi van participar Eulàlia Morral i Xavier Nieto com a responsables dels dos sondeigs que s’hi van obrir: un a tocar de l’angle nord-est de la torre i l’altre darrere del pany principal de la muralla ibèrica, en un dels àmbits que s’adossen al B5, situat immediatament al nord-oest de la part posterior del bastió (figures 3 i 5). Els resultats d’aquella primera excavació, en la qual també es va netejar amb mitjans mecànics una gran part de la cara frontal de la muralla i l’entorn immediat del costat de llevant, han romàs inèdits en gran part, tot i haver-se’n publicat un resum.6 La memòria, però, és a l’antiga seu de l’IPA, avui Museu d’Arqueologia de Catalunya, on també es conserven els materials que s’hi van obtenir. Després d’aquells treballs, no es van emprendre intervencions de cap mena, llevat de l’estintolament d’alguns trams de la fortificació, dut a terme pel nostre Ser6. Morral, Nieto, Miquel 1982.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 147

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

147

vei. L’any 1982, però, l’IPA, un cop adquirits per la Diputació la muralla i el terreny que l’envolta fins a arribar a 4 ha, va engegar una nova etapa d’investigació amb una campanya a la cara oriental de la fortificació, un xic al nord del bastió. Aquests treballs van ser dirigits per Jordi Rovira i un de nosaltres, i van donar com a resultat una sèrie de dades interessants, tant sobre la fortificació ibèrica com sobre l’establiment de l’edat del bronze, que aleshores es va identificar.7 El 1983 Jordi Costas, topògraf del Servei d’Obres Públiques de la Diputació, va fer el primer aixecament topogràfic del conjunt. L’any següent es va fer una campanya de neteja intensiva i de documentació de la meitat meridional del recinte. En aquest indret es van fer noves campanyes el 1984 i el 1985, sota la direcció de Jordi Rovira, el qual, el 1986 i el 1987, hi va fer treballs en col.laboració amb Núria Molist. Mentrestant, des de 1985 fins a 1992, l’SPAL va fer diverses campanyes de consolidació i restauració de les parets de la muralla que sortien a la llum gràcies a les excavacions. Aquesta tasca es va dur a terme sota la direcció d’Antoni González i amb la col.laboració d’Antoni Rius i Josep Maria Moreno, assessorats per Jordi Rovira i Ricard Batista, successius directors del Museu Arqueològic.

III. Plantejament de les campanyes recents El 1995, després que el Museu va passar a dependre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i després que la finca del turó del Montgròs va esdevenir una propietat de la Diputació, el nostre Servei va posar en marxa una nova etapa de treballs al monument. Així, entre els anys 1996 i 1998 es van consolidar la porta del recinte, a l’extrem meridional del sector B, i la part superior del bastió sota la direcció d’Antoni González i Antoni Rius i amb el nostre assessorament. Mentrestant, l’any 1997 Claudi Arañó va elaborar, per encàrrec del Servei, un pla director de les actuacions al conjunt que ha estat la pauta per a les intervencions posteriors, de manera que després dels nostres treballs es van anar consolidant i restaurant totes aquelles estructures que es descobrien, segons que indicarem més endavant en tractar de cada indret excavat. Tots aquests treballs es van fer sota la direcció dels arquitectes Antoni González i Claudi Arañó i amb la col.laboració dels aparelladors Antonio Elizondo i Antoni Rius. Pel que fa a les excavacions, cal remarcar que la primera campanya del darrer període d’intervencions es va dur a terme el 1997 dirigida pels autors d’aquest capítol i va tenir per objecte l’entorn meridional de la fortificació ibèrica, darrere del bastió. Llavors es va començar a descobrir una part de les estructures, les corresponents a les èpoques medieval i ibèrica, que van ser excavades del tot, o gairebé, durant la campanya de 1998. Durant el període 1999-2001, l’excavació es va centrar sobretot en la part exter7. López, Nieto, Miquel 1982.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 148

148

Albert López, Mateu Riera

na de la fortificació, concretament en la meitat nord del sector B i gairebé en tot el sector C. Es pretenia d’anar descobrint la cara oriental del mur ibèric principal i excavar la plataforma intermèdia i el fossat que el precedien per documentar-los i facilitar la restauració que s’hi havia de fer tot seguit. Mentrestant, es van fer tasques subsidiàries d’excavació dels treballs de consolidació als àmbits B4 i B5. A més, l’any 2000, amb motiu del muntatge del mirador metàl.lic instal.lat al sector B a la part interna del recinte fortificat, es van excavar aquells indrets sobre els quals havien de recolzar els pilars que el sostenen. Durant la campanya del 2001 els treballs es van centrar, d’una banda, en la continuació del descobriment del fossat i la plataforma intermèdia de la fortificació cap a tramuntana i, de l’altra, en el seguiment de les tasques de consolidació del sector central del pany principal. Tot seguit descriurem alguns dels treballs més importants que vam dur a terme al jaciment al llarg del període 1997-2001.

IV. Desenvolupament dels treballs 1. L’excavació a la banda occidental dels àmbits B4 i B58 (figures 3, 5 i 8-10) Època medieval La intervenció a la banda occidental dels àmbits B4 i B5, darrere del bastió i dels phulacteria 5 i 6, es va iniciar el 1997; l’any següent es va ampliar fins a assolir 300 m2. El primer estrat que se’n va extreure va ser el superficial (unitat estratigràfica 01).10 A més, es va retirar la capa de terra (38, 55 i 56) que cobria la meitat oriental de l’àmbit B5, la qual ja havia estat excavada l’any 1975.9 Els treballs, però, van prosseguir a la meitat occidental, que restava intacta. Allà, a sota de la capa superficial, s’hi va trobar la unitat 21, l’enderroc de part dels murs 08, 28 i 29, que limitaven l’àmbit a ponent, tramuntana i migdia, respectivament. Aquest estrat cobria set tambors de pedra i un capitell molt barroer del mateix material, procedents d’una columna caiguda, la qual havia ocupat un lloc central a l’estança i havia contribuït a sostenir la coberta de teules, bona part de la qual es va trobar in situ, caiguda (23). La ceràmica i el vidre que acompanyaven aquestes capes palesaven que el recinte s’havia esfondrat en un moment relativament avançat del segle xiv.11 A l’àmbit B4 (figura 8), situat immediatament a migdia, s’hi va trobar el mateix estrat d’enderroc (21), que s’estenia al sud de la paret 08, de la qual procedien mol8. L’àmbit B5 és el que, com hem vist més amunt, Rovira i Molist van anomenar A7. 9. En endavant, els nombres de les unitats estratigràfiques figuraran, sense anar precedits de cap sigla, entre parèntesis al costat de l’estrat o de l’estructura a què facin referència. 10. Cf. un resum dels resultats d’aquells treballs a MORRAL; NIETO; MIQUEL, 1982: 242-245. 11. A més, s’hi va trobar un diner de Jaume I (MORRAL; NIETO; MIQUEL, 1982: 243) que no vam tenir oportunitat de classificar. Aquesta classe de monedes, però, va romandre al circuit fins a un moment avançat del segle XIV (CLUA, 1999).


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:04 Página 149

149

Figura 8. Secció est-oest al sector B4.

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 P谩gina 150

Albert L贸pez, Mateu Riera

Figura 9. Secci贸 est-oest a la banda occidental del sector B5.

150


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 151

151

Figura 10. Secció est-oest al sector B5.

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 152

152

Albert López, Mateu Riera

tes pedres. A la banda més meridional d’aquest recinte, es va excavar una altra capa d’enderroc (26) que cal relacionar amb els murs 05 i 66, tots dos bastits a l’època ibèrica, la qual cosa palesa que una part d’aquestes estructures antigues s’utilitzava a l’època medieval, a més de les bastides aleshores, com ara el mur 08 o 102. Un cop excavats els nivells medievals d’abandó a tota la banda occidental del sondeig, els treballs van continuar a l’àmbit B5 (figura 9), on es va identificar un paviment (31) d’argila piconada sota de l’estrat de teules (23). Després s’hi va trobar un rebliment de potència considerable (32) que havia servit per anivellar l’interior de l’àmbit abans de posar-hi el paviment. Un cop excavat, els tres murs van quedar al descobert en tota l’alçària, i es va observar que el 08 recolzava directament sobre l’estrat 09 i que, en canvi, el mur 28 era a sobre d’un altre de més antic (68). La ceràmica grisa medieval trobada dins el rebliment 32 no aportava gaire informació, tot i que davant la manca de peces decorades de verd i manganès, alguna vora d’olla de perfil relativament evolucionat ens permet de plantejar la hipòtesi que el paviment 31 es va col.locar, com a mínim, al segle xiii. Les peces vidriades i esmaltades de la unitat 105, coetània del mur 102, que descriurem de seguida, poden ajudar a perfilar aquesta data i centrar-la en un moment avançat del mateix segle xiii o al començament del xiv. Sembla que aquest terra va ser el segon que hi va haver dins aquest àmbit, perquè la posició del mur 08 sobre l’estrat 09 i la situació del marxapeu de la porta a la cota d’aquesta mateixa capa indiquen que el primer sòl que va tenir el recinte havia estat el cim de la unitat 09, tal com passava a l’àmbit B4. En aquest sector, d’altra banda, l’única construcció que es pot datar a l’època medieval és el mur 102, el qual hem vist que era cobert per l’estrat superficial i pel 21. En sabem la data gràcies al material trobat al rebliment (105) d’un retall (114) que es va fer al terreny natural per tal d’assentar-lo correctament. Contenia ceràmica grisa medieval oxidada amb vidratge verd i decorada de verd i manganès, cosa que permet de situar la construcció del mur 102 en els darrers decennis del segle xiii o als primers del segle xiv. D’aquesta manera és possible de pensar que en un primer moment de l’època medieval, es van utilitzar en aquest àmbit el mur 08, bastit de bell nou, i la part superior del mur occidental dels phulacteria 5 i 6, així com altres estructures d’origen ibèric, per exemple, els murs 05 i 66, que també estaven a la vista. Més tard, segurament mentre a l’àmbit B5 es col.locava el paviment 31, al B4 es bastia el mur 102 a fi de delimitar a ponent una construcció que, per ara, no s’ha trobat gaire definida (figures 9 i 19).

Època ibèrica A continuació, i sempre dins l’àmbit B4, es va excavar un enderroc (11), l’extracció del qual va ser força difícil, atesa la gran concentració de pedres que contenia. En el decurs de l’excavació, es va veure que el mur 08 recolzava sobre aquesta capa, que, d’altra banda, s’adossava al mur 04. Sens dubte, aquest estrat contenia les pedres


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 153

153

Figura 11. Secció est-oest a la banda oriental del sector C1.

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 154

154

Albert López, Mateu Riera

procedents de l’enderroc del tram de la muralla ibèrica principal on hi ha els phulacteria 5 i 6, darrere del bastió. A sota s’hi van trobar restes (02) d’un pis d’argila forjat amb bigues de fusta. Els fragments de muralla que van caure sobre el paviment de terra piconada 03, que hi va aparèixer tot seguit, van esclafar el material ibèric que hi havia: dues tapadores de ceràmica reduïda feta a mà i un pithiscos de ceràmica feta al torn. Els trossos d’aquests objectes es van trobar escampats per una àrea de 2 m, a conseqüència del fort cop que van rebre en caure-hi a sobre les restes de fusta i argila des d’una alçària relativament elevada. Una gerreta de ceràmica oxidada ibèrica, semblava que era in situ, atès que estava col.locada plana sobre el paviment, arraconada al costat del mur, de manera que no havia rebut cap cop. A part d’aquests exemplars, s’hi va trobar material molt fragmentat que pertanyia a un bon nombre peces diverses. Cal destacar-hi la presència d’alguns bocins de vasos de vernís negre, entre els quals n’hi havia algun de campaniana A, que, amb altres evidències que exposarem més endavant, permeten de datar cap al 200 aC l’incendi que va provocar l’enderroc. Aquest estrat de destrucció (11), a més d’adossar-se al pany principal de la muralla ibèrica (04), era a tocar d’altres estructures situades a l’oest, la més característica de les quals era el mur 18, paral.lel a 04, que limitava a ponent un cos adossat a la fortificació. Aquest mur estava arrasat del tot al sector central de la zona excavada, encara que la paret 66 en continuava el traçat cap a migdia; aquesta paret i la 05 limitaven un espai quadrangular que ampliava l’estructura de què formava part el mur 18, la qual, a ponent, originalment era tancada pel parament 61, que en aquesta fase ja no era visible (figures 5 i 16-18). Va aparèixer un enderroc (43) molt similar a 11 a sota d’una capa de terra dipositada els últims deu anys (42) a l’angle que formen el mur 05 i el pany de la muralla (125) on hi ha el phulacterion 4. Tot fa pensar que procedia dels murs 125, 70 i 71, que formen el phulacterion 4. El material d’importació més modern que va proporcionar era vernís negre dels tallers occidentals, cosa que el fa coetani dels estrats d’incendi i enderroc descrits més amunt. Al sud-oest d’aquest cos hi va aparèixer una altra construcció que, ben segur, formava part del mateix complex. Era formada pels murs 74 i 75, el primer dels quals s’adossava a 66 (figura 5). També era amortitzada per un estrat de destrucció (34), el qual va donar alguns bocins de campaniana A, circumstància que aconsella fer-lo coetani de 02, 11 i 43. Un cop extretes totes aquestes capes relacionades amb la destrucció violenta de la muralla ibèrica, es va poder estudiar com havia funcionat aquest indret de la fortificació fins al moment anterior al conflicte que la va malmetre. Darrere dels phulacteria 5 i 6 i del bastió, només es van trobar restes del pis caigut a 3 m de la muralla, com a màxim. A aquesta distància van aparèixer el mur 18 i un paviment de terra piconada (03), que s’adossava tant a aquesta paret com a 04 (figures 5, 9, 10 i 16-18). Tot això palesava la presència d’un cos allargat i paral.lel a la muralla limitat a ponent per 18, que es devia utilitzar com a pas de ronda. El sostre d’aquesta estructura, o pas pròpiament dit, devia estar adossat a la muralla i devia recolzar sobre el mur 18, de manera que el paviment 03 devia ser el terra de la planta baixa.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 155

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

155

Pel costat de migdia, ja hem vist que aquest cos en tenia un altre de quadrangular adossat, situat darrere del tapiat (52) de la porta 73 i format pels murs perpendiculars 05 i 66. Contenia un rebliment d’una consistència extraordinària (35, figures 9 i 10) format per pedres de mides diverses molt cohesionades per un material semblant a l’argamassa. Cal recordar que a ponent d’aquesta estructura n’hi havia una altra de formada pels murs 74 i 75 que sembla oberta pel cantó meridional en l’estat actual dels treballs, els quals en aquest sector no han acabat. Dins aquest espai, a sota de l’enderroc 34, ja descrit, s’hi va trobar un paviment (59) d’argila, la capa de preparació del qual (63) contenia ceràmica de vernís negre del taller de les petites estampilles (forma Lamboglia 26, Morel 2764 a) i de Roses, cosa que indica que el paviment 59 es degué col.locar no gaire temps abans de la destrucció que va tenir lloc cap al 200 aC (figures 9 i 10). A sota del paviment 03, que ocupava tot el pis inferior del cos que versemblantment era coronat pel pas de ronda, se’n va trobar la preparació, força potent i formada per dues capes (10 i 22). La segona va proporcionar carbó abundant i més de 10 kg d’escòria de ferro que, sens dubte, s’ha de relacionar amb un forn metal.lúrgic. L’aparició dins l’estrat 10 d’una peça de ceràmica àtica de vernís negre de la forma Jehasse 116 i de bols de ceràmica grisa ibèrica permet de proposar un terminus post quem per al paviment 03 d’entre el 350/325 i el 250/225 aC, període d’aquest tipus de ceràmica àtica,12 si bé sembla lògic triar una datació més aviat tardana dins d’aquest lapse, potser del segon o tercer quart del segle iii aC, atès que el paviment 17 és coetani de la muralla 04, que veurem tot seguit. A sota de les preparacions 10 i 22 hi va aparèixer el paviment 17, que cobria la trinxera de fundació (13) del mur 04. Encara que la ceràmica trobada en aquesta estructura no va resultar important, la unitat 12, sobre la qual recolzava el paviment i que estava tallada per la trinxera, va proporcionar, entre altres materials, un fragment informe de ceràmica àtica i un bol de ceràmica grisa ibèrica que podrien donar un terminus post quem del final del segle iv o del començament del iii aC per a la col.locació del paviment 17, per a la construcció de l’estructura de planta rectangular formada pels murs 18, 61 i 115 i també per a la dels phulacteria 5 i 6 (figures 5 i 16). Després d’excavar l’estrat 12, es va localitzar una capa de pedres (62) que semblaven unides per una mena d’argamassa molt similar a la descrita en tractar del rebliment 14. Aquesta capa, sobre la qual recolzava precisament el pany principal de la muralla ibèrica (04), amortitzava una estructura de planta circular (104, figures 5 i 15) formada per una filada de blocs calcaris poc treballats amb un rebliment intern de pedretes barrejades amb terra. L’alçària d’aquesta filada només feia 0,30 m; com que el mur 04 en tapava una part, no se’n va poder descobrir tot el perímetre, enca12. SPARKES; TALCOTT, 1970: 147, 310, figures 10.1058 (350-325 aC), 10.1059 (325), 10.1060 (325310). JEHASSE, 1973: làmina 113, n. 433, 320-275. CERDÀ, 1987: 357-364, figures 76, 77-78, 375-350. MOREL, 1981: 148, làmines 34-35. ROTROFF, 1997: 144, 310-311, figures 46.650 similar (300-275), 47.655 similar (c. 275), 47.660 (c. 250-225).


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 156

156

Albert López, Mateu Riera

ra que es va comprovar que el diàmetre ultrapassava els 3 m. En aquesta estructura circular hi havia un paviment de terra piconada (99) que es va trobar molt malmès. Dins l’estrat 62, que, com hem vist, l’amortitzava, hi va aparèixer un fragment de ceràmica àtica de vernís negre de la forma Lamboglia 22, datable cap al 300 aC,13 cosa que dóna el t.a.q. per al funcionament d’aquesta construcció i perfila un xic més el terminus post quem de la fundació del pany principal de la muralla ibèrica (04).

Edat del bronze A sota de 104 i del paviment 99 (figures 8-11) hi van aparèixer dos estrats de potència considerable i formats per un gran nombre de pedres (09 i 101) que ocupaven els àmbits B4 i B5, a l’últim dels quals ja es van excavar el 1975. Amortitzaven una muralla (37) amb un reforç lateral (103) i un mur paral.lel (19, figures 3, 5 i 14). D’entre els materials proporcionats per la unitat 101, cal destacar un fragment de ceràmica àtica de vernís negre d’una variant de la forma Lamboglia 22, que apareix al començament del segle iv aC i és molt abundant en el segon i el tercer quarts,14 i una gerreta bicònica de ceràmica grisa ibèrica. Aquestes peces palesen que l’amortització de totes les estructures esmentades va tenir lloc entre el 375 i el 325 aC. La muralla 37, un cop descoberta, mesura 2,40 m d’ample i està orientada de nord a sud. És 1,40 m a ponent del mur 04 i travessa tota l’amplària dels àmbits 4 i 5. Està construïda a base de grans blocs de pedra calcària poc escairats, disposats en filades més o menys horitzontals; té dues cares vistes i un rebliment intern de pedra i terra (figures 3, 5 i 14). A l’àmbit B5, adossat a la cara est d’aquesta muralla, hi havia un conjunt molt malmès de pedres, parcialment excavat durant la campanya de 1975 i que formava part d’un reforç de la muralla per la cara oriental que ja s’havia trobat a l’àmbit B4 i que s’havia designat amb el número 103. Aquest reforç era constituït per una filada de blocs calcaris de grans dimensions, carejats pel costat de llevant, i per un rebliment intern de pedres i terra (figura 5). S’hi adossava un paviment d’argila (194). Només a l’àmbit B5, a sota del conjunt de pedres 103, i sempre a l’est del mur 37, es van trobar dos estrats (57 i 58) que també s’hi adossaven. Tot el material recollit en aquestes capes era fet a mà amb peces característiques del final de l’edat del bronze, de vora bisellada o amb decoracions acanalades. Tot plegat era idèntic al que procedia de la zona a llevant de la muralla i que ja havíem explicat l’any 1982,15 o a allò que procedia de diversos indrets del jaciment i que es va donar a conèixer el 13. SPARKES; TALCOTT, 1970: 129, figura 8.808 (c. 310). PICAZO, 1977: 112-113, figura 7.2, terminus post quem inici del segle IV. ROTROFF, 1997: 157, 320-321, figures 59. 869 (c. 300), 870 ? (c. 300), 876 ? (290275). 14. SPARKES; TALCOTT, 1970: 128-129, figures 8.803 (400-350), 8.806 (350-325). PICAZO, 1977: 112113, figura 7.2, terminus post quem inici del segle IV. ROTROFF, 1997: 156-157, 329-330, figures 59.866 (c. 325), 868 (325-300). CERDÀ, 1987: 259-284, figures 23-38, molt abundant en el derelicte del Sec, 375-350. 15. López Mullor, Rovira, 1982 a: figs. 2-3.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 157

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

157

1993.16 A més, val a dir que en el decurs de l’excavació de 1975, a l’àmbit B5 es va trobar el mateix material, el qual es va descriure d’una manera inequívoca, i, segons que sembla deduir-se de la publicació d’aquells treballs, va aparèixer a l’element 103 o a la capa 57, o a totes dues unitats.17 Un cop excavada la capa 58, es va observar que les restes de la muralla (37) recolzaven directament sobre un estrat d’argila vermella molt compacta (106) en què també només va aparèixer material ceràmic fet a mà que cobria el terreny natural (53, figures 9 i 10). A l’àmbit B4 es va descobrir una estratificació arqueològica un xic diferent de la de B5. Per començar (figura 8), sota la unitat 09, que amortitzava el mur 37, s’hi va localitzar un estrat d’argila roja que podria haver estat un paviment (15). Pel cantó de llevant, s’adossava a la muralla 37 un parament de proporcions considerables que també s’adossava al mur 19 pel costat de ponent i que es va descobrir a sota de 09, a ponent de la muralla 37. Aquest mur, del qual només es conserven dues filades, és orientat de nord a sud i fet amb dues cares vistes i un rebliment intern de pedres i terra, i fa gairebé 1,60 m d’amplària. Cal dir que va funcionar durant l’època ibèrica, segons que indica l’aparició de ceràmica d’aquell moment als estrats 07, 16 i 107, que s’hi adossaven. Tanmateix, el paviment 109, que era de la mateixa època i recolzava sobre el terreny natural, només contenia material del bronze final.

2. L’excavació a l’entorn oriental del bastió. Sectors B3-B5 i C1 (figures 8, 10 i 11) La zona on els anys 1999 i 2000 es va intervenir a l’entorn del bastió feia 252 m2. Ara ens referirem únicament als treballs fets a la banda nord, prou importants. Allà la primera tasca que es va fer va ser la retirada de la terra que s’hi havia acumulat (129) d’ençà de les intervencions arqueològiques de la dècada de 1980. D’aquesta manera, es va comprovar que els sondeigs fets a la plataforma intermèdia, entre el fossat i el mur principal, arribaven a la façana septentrional del phulacterion 6. En canvi, l’excavació al fossat havia restat aturada uns 10 m al nord del bastió. Al mateix temps, als llocs que fins llavors no s’havien excavat es va retirar l’estrat superficial (01). Els únics vestigis medievals localitzats en aquesta àrea eren al nord, a sota dels estrats superficials, i tan sols en llocs molt reduïts on l’estratigrafia romania intacta. Aquestes capes, retirades majoritàriament els anys vuitanta del segle passat, semblava que indicaven que les parts de la muralla principal i del bastió que romanien dretes es van tornar a utilitzar en aquella època. Els nivells d’incendi i de destrucció parcial de la muralla ibèrica també havien estat excavats en part al llarg de campanyes anteriors. De tota manera, encara se’n 16. Molist, Rovira, 1986-1989: fig. 15. 17. Morral Nieto, Miquel, 1982: 243.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 158

158

Albert López, Mateu Riera

trobaren vestigis prou importants, perquè, un cop excavades les capes medievals (95), va aparèixer un rebliment de pedres i terra (97) que colgava completament el fossat (100). Al límit occidental d’aquest rebliment, es començava a veure el mur 87, que n’havia fortificat l’escarpa. Tot seguit apareixia una altra capa d’enderroc (162) formada com a conseqüència de l’ensorrament de la muralla principal i del mur 87, que descansava en el perfil que havia tingut el fossat (100) en el moment immediatament anterior a ser amortitzat i a la destrucció de gran part de les defenses del conjunt. En aquesta època el fossat (100) mesurava uns 3 m d’amplada i 1 m d’altura. Aquesta estructura era el que quedava d’un fossat més antic (155) i un xic més gran que s’havia anat reblint amb el pas del temps i amb les obres de reforçament de les defenses de l’oppidum. Un cop trets els estrats 146 i 149, es va observar l’estat original del fossat 155. Arribava a 0,80 m de fondària i s’havia obert tallant fins i tot la roca natural. L’amplària total era d’uns 3 m.

3. L’excavació subsidiària de la restauració del pany principal de la muralla. Sectors C 1-C 3 (figura 11) Durant els anys 2000 i 2001 es van fer les tasques d’excavació i desmuntatge de la part alta del tram central de la muralla principal (65 i 193), tant al nord com al sud de l’antic camí forestal que aleshores la travessava. El camí va ser eliminat del tot en el decurs d’aquestes campanyes d’excavació, i l’impacte que havia provocat a la cara de llevant de la muralla principal va desaparèixer gràcies als treballs de restauració que s’hi van dur a terme el 2001. Es va tornar a trobar la capa superficial 01 en tota la zona excavada. A sota, a la cara occidental de la muralla principal (65), es va comprovar que el pany havia estat modificat amb un retall (190), de planta aproximadament quadrangular, que mesurava 2,30 m d’amplària per 5,20 m de llargària i 0,25 m d’alçària. El rebliment era un paviment (191) d’argila piconada. El material que s’hi va trobar era medieval, encara que insuficient per precisar-ne el període concret. El paviment s’adossava a les restes d’un mur de la mateixa època situat a sobre de la muralla 65, dins del mateix retall. S’ha de tenir en compte que en el decurs de la campanya de 1982 (López Mullor; Rovira, 1982: pàssim) es va trobar a la zona excavada aleshores, a llevant de la muralla ibèrica, un enderrocament molt potent d’època medieval que recolzava directament sobre del paviment ibèric molt degradat i que cobria els estrats que havien reblert el fossat cap al 200 aC (129, representat amb línia discontínua). Tot això palesa la reocupació del conjunt en aquell moment en què el fossat feia segles que estava colgat; el mur principal, parcialment enderrocat, i la plataforma del davant, situada abans de l’escarpa,18 completament perduda. 18. Cf. més amunt: Excavació al nord del camí forestal, unitats 136 i 137.11. Cf. més amunt: Excavació al nord del camí forestal, unitats 136 i 137.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 159

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

159

Pel que fa a la muralla ibèrica, el seguiment minuciós de la restauració que se’n va fer va proporcionar la descoberta, al rebliment intern del tram central (unitat 65, sector C 2), d’un fragment de ceràmica àtica de vernís negre de la forma Lamboglia 22 i que tornava a donar un terminus post quem cap al 300 aC per a la construcció del mur principal. A sota del paviment 184 (figura 18 Puche), coetani de la fortificació ibèrica al sector C 2, s’hi van trobar dos nivells de l’edat del bronze que ja havíem identificat a la zona excavada al costat de la cara septentrional del phulacterion 6 (118). Es tractava de les unitats estratigràfiques 132 i 131. Aquestes capes tornaven a aparèixer al sector C 4, al nord de l’antic camí forestal. A tocar hi havia el terreny natural argilós (53).

4. L’excavació a l’antic camí forestal (zona oriental del sector C3) Èpoques contemporània i medieval A la zona oriental del sector C3, durant les campanyes de 1998 i del 2000, es va obrir una trinxera perpendicular a la fortificació, la qual feia 27 m de llarg per 5 m d’ample. En la campanya del 2001, es va tornar a intervenir en un sondeig que incloïa tot el pany de la muralla principal i una part que hi havia immediatament a ponent. Per tal d’exposar millor els resultats obtinguts, descriurem els treballs a tot dos sondeigs conjuntament (figura 6). A l’antic camí (figura 12), un cop tret el nivell superficial (01), a l’extrem de ponent, a la part més alta del talús que hi ha al peu del segon pany de la muralla ibèrica (250), hi va aparèixer una petita capa de grava. A sota hi havia el terreny pròpiament dit (53), fortament inclinat cap a llevant. Més a l’est, es va trobar un conjunt de rebliments formats els anys setanta del segle xx com a conseqüència de la destrucció d’una part de la muralla amb mitjans mecànics amb vista a obrir-hi el camí. A sota d’aquestes unitats, a la part més oriental del sondeig, s’hi van descobrir dos estrats força potents (81 i 86) que van proporcionar conjunts homogenis de material, entre el qual hi havia ceràmica recoberta de vidratge verd o melat o grisa medieval, cosa que permetria de situar-ne la formació pels volts del segle xiv. Al sud del camí (227), es va excavar un enderroc (215) que va donar fragments d’una forma tancada decorada de verd i manganès, gràcies a la qual es pot perfilar la datació d’aquests enderrocs en els primers decennis del segle xiv. A més, a l’altre costat del camí, un tercer estrat d’amortització (223) contenia produccions ceràmiques de cuina típiques de l’edat mitjana i un fragment també de cuina amb l’interior cobert d’un vidratge de color verdós que, un altre cop, donava un terminus post quem de l’any 1300, aproximadament. A sota de 215 es va descobrir un mur (219) orientat d’est a oest, adossat a la cara interna de la muralla principal (65), el qual cal situar a l’època medieval, tot i que la trinxera de fundació (228) va resultar estèril (229). A l’altre costat del camí, a sota


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 160

160

Albert López, Mateu Riera

de la unitat 223, hi havia el marge d’una feixa orientat d’est a oest que servia per contenir una terrassa artificial situada darrere de la fortificació (figura 6).

Època ibèrica Tornant al centre del sondeig oriental (figura 12), a sota de la unitat 47 es van excavar dues petites capes (83 i 90) que semblaven el resultat de l’esllavissament de les terres de la plataforma sobre la qual recolza la muralla principal. A sota hi havia un enderroc (67) amb ceràmica ibèrica i una dracma emporitana del segle iii aC,19 respecte a la qual s’ha de suposar un període de circulació no gaire llarg atès el bon estat de conservació que presentava, cosa que referma la datació del 200 aC, aproximadament, que hem fet dels estrats d’enderroc i incendi situats a l’entorn occidental de la fortificació ibèrica. L’estrat 67 amortitzava dos murs, l’un col.locat al davant de l’altre. El més endarrerit és el 87, que, d’una banda, servia per contenir el terreny natural a l’escarpa del fossat i, de l’altra, constituïa el primer pany defensiu de la fortificació ibèrica. Tot fa pensar que l’altre mur (85), que s’hi adossava, era una reparació o reforç feta en la segona o tercera fase de la fortificació ibèrica.20 Sota el paviment 88 es va localitzar un rebliment de potència considerable (96) que amortitzava completament el fossat 155, el qual corria paral.lel als murs 85 i 87. Les característiques físiques d’aquest rebliment i la reparació 85 del mur 87 permeteren de confirmar que l’estrat 96 era el resultat de l’ensorrament parcial del mur més antic, és a dir, el 87, amb el rebliment 84.21 D’aquesta manera, també és lògic de pensar que el paviment 88 era, en part, el resultat de l’esllavissament de l’argila que contenia el mur 87. Finalment, a sota de l’enderroc 96 es va trobar l’estrat 149, que s’ha de relacionar amb les obres que es van fer per construir-lo. Molt probablement, el fossat 155 data de la segona fase de la fortificació ibèrica i va tallar l’estrat 110 i el terreny natural (53). Aquesta estructura, en aquesta zona, fa 4,25 m d’amplària màxima i fins a 2 m de fondària. L’escarpa, com s’ha vist, estava fortificada amb el mur 87, orientat, grosso modo, de nord a sud, tot i que s’havia anat adaptant a les sinuositats del terreny. Durant la campanya del 2001, es va observar que a sota del perfil del fossat 155 n’hi havia un altre de més antic (232), coetani de la primera fase de la fortificació ibèrica. Fora del fossat, a l’extensa zona plana al davant del conjunt fortificat, van aparèixer les capes 110 i 212, que es van fer servir com a paviment del replà du19. Cf. la nota annexa de Marta Campo sobre aquesta peça. 20. Cal recordar que entre les dues zones en què s’ha treballat els darrers anys, els voltants del bastió i el camí, n’hi havia una altra de ja excavada el 1987 (167), la qual impedia de relacionar directament les unitats estratigràfiques de tots dos costats. 21. En observar la secció de la figura, es veu que la base d’aquest mur era menys ampla que la part alta. S’adaptava a l’escarpa del fossat, la qual feia un pendent considerable que se suavitzava cap al sud, de tal manera que a l’extrem meridional de la zona excavada, la base del mur era més ampla que el coronament.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 161

161

Figura 12. Secció est-oest a la banda oriental del sector C3..

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 162

162

Albert López, Mateu Riera

rant tota l’època ibèrica o gran part d’aquesta. S’hi va trobar a sota el terreny natural (53).

5. L’excavació al nord de l’antic camí forestal (zona oriental del sector C 4) Els treballs al nord de l’antic camí forestal es van fer entre el 1998 i el 2001 i van consistir en l’excavació a llevant de la muralla principal d’una superfície de 15 m d’ample per 20 m de llarg. Mentrestant, per tal de tenir més informació de l’estratigrafia d’aquesta zona, es va fer un sondeig transversal a la fortificació que també partia de la muralla principal i mesurava 3 m d’ample per 15 m de llarg. Aquest sondeig es va obrir a l’extrem nord del principal (figures 6 i 13).

Època medieval En primer lloc, se’n va extreure el nivell superficial (01),22 al qual succeïa un nivell d’enderroc medieval (142). A la part baixa del talús i a l’esplanada situada immediatament a l’est es van descobrir diversos estrats d’aquest mateix període (153 i 174) que amortitzaven dos murs perpendiculars (156 i 172). Als murs, fets tots dos de pedres de dimensions mitjanes, lligades amb fang, s’hi adossava un paviment (188) d’argila piconada. Una mica més cap al sud, es van trobar restes d’un altre mur (187) que, probablement, formava part del mateix conjunt que els altres dos. Sembla que aquestes construccions són, aproximadament, del segle xiii, si bé per ara no hem trobat prou materials per precisar-ne la datació.

Època ibèrica A la zona de talús, a sota dels nivells medievals es van trobar una sèrie d’enderrocs ibèrics (83, 133, 151, 154, 177, 178 i 179) que procedeixen de la caiguda de les estructures que formaven la façana de la fortificació, que en aquesta zona, a partir del sector C 4, està força malmesa. La ceràmica fina que va aparèixer en aquestes unitats és constituïda, d’una banda, per fragments de peces del taller de les petites estampilles, de les formes Lamboglia 26 i 27, i, de l’altra, per alguns exemplars de produccions protocampanianes, dels quals no es pot concretar el taller d’origen. Tot això permet, un altre cop, de situar aquestes capes en una data propera al 200 aC. Un cop excavada la unitat 211, es va descobrir el fossat que precedia la muralla principal. En configurava el perfil la unitat 100, que indicava quina havia estat l’aparença del vall en el darrer dels tres períodes en què se’n va fer ús, de tal manera 22. Aquest nivell, que en el moment de la nostra excavació no tenia gaire potència, va ser afectat per la neteja mecànica que l’any 1975 es va fer entorn de la zona de llevant de la muralla principal.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 163

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

163

que llavors feia 2,10 m d’amplada i fins a 0,75 m de profunditat. L’escarpa estava fortificada amb el mur 87, que també servia com a mur de contenció del terreny natural, el qual, en aquesta zona, formava un pendent de més de 6 m d’alçària. A la part més alta d’aquest talús natural, hi havia la muralla principal (250) que rondava els 3,5 m d’ample. Entre el mur 87 i la muralla principal, es van descobrir les restes de dos murs de contenció, un de paral.lel a la muralla (figura 13) i un altre de perpendicular a tots dos (figura 6), els quals, amb el rebliment 137, van servir per assentar perfectament el pany principal de la fortificació. Aquesta plataforma, situada a sobre del talús natural, també es degué estendre als sectors immediatament a tramuntana del bastió (B5 i C1-C3), davant del pany 65. Convé tenir en compte que a la cara nord d’aquest element de defensa (122), recolzada sobre el talús, es retalla perfectament el graó que hauria format la prolongació de 136 i 137. Atès que en aquesta zona els únics rebliments descoberts sobre del talús són medievals, cal suposar que, com a conseqüència de la destrucció parcial que hi va haver cap al 200 aC o bé pel llarg temps durant el qual les ruïnes de la muralla ibèrica van restar abandonades fins que no se’n va fer un ús secundari a l’època medieval, aquesta estructura, que al sector C4 ja estava molt degradada, va arribar a desaparèixer completament entre B5 i C3 abans de la darrera reutilització del recinte. Per això a les excavacions no se n’ha trobat cap vestigi, llevat de l’empremta en negatiu a la base de la paret septentrional de la part més prominent del bastió (122), dins la qual hi ha el phulacterion 6. La unitat 155, que indica quin era el perfil del fossat aleshores, data de la segona fase de la fortificació ibèrica. Va tallar l’estrat 110, corresponent a una gran acumulació d’argiles que s’havien anat esllavissant fins a gairebé anul.lar la defensa, a causa d’un procés segurament natural, atès que aquestes argiles són pràcticament estèrils, i posterior a la primera fase de la fortificació ibèrica i al primer moment d’ús del fossat. El vall reconstituït de la segona fase, en aquesta zona, tan sols mesurava 2 m d’amplada màxima i fins a 0,90 m de fons. L’escarpa, com és evident, continuava estant fortificada amb el mur 87, orientat, grosso modo, de nord a sud, tot i que se seguia adaptant a les sinuositats del terreny. Finalment, la unitat 232 indica quin havia estat el perfil original del fossat de la fortificació ibèrica, que tenia una amplària màxima de 3,50 m. Aquest element, que s’havia anat reblint amb les capes 230 i 233 i sobretot amb la 110, que el va mig tapar, és contemporani de la fortificació de l’escarpa amb el mur 87, de la construcció dels murs de contenció 136 i 216 i de la fundació de la muralla principal (65 i 224). Les tres unitats estratigràfiques que gairebé el van reblir sembla que corresponen a un procés d’acumulació progressiva de terres afavorit per les pluges i que, segons que hem vist més amunt, en dues ocasions va arribar a fer que el vall s’hagués de destapar i tornar a configurar.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 P谩gina 164

Albert L贸pez, Mateu Riera

Figura 13. Secci贸 est-oest a la banda oriental del sector C4.

164


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 165

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

165

6. L’excavació a la zona oriental dels sectors C 5 i C 6 (figura 7) La intervenció de l’any 2001 a la zona oriental dels sectors C 5 i C 6 es va fer per tal d’esbrinar quina era la configuració estructural de la franja a manera de replà situada entre la muralla principal i l’escarpa del fossat, al sector on semblava que l’esquena d’ase que hi havia a l’istme del Montgròs començava a desaparèixer d’una manera més aviat sobtada. A més, interessava saber quin era l’estat de les ruïnes a l’extrem de llevant dels sectors C 5-C 7, on sabíem que el 1975 s’havia fet una important neteja mecànica no estratigràfica. Així, en primer lloc, un cop retirada la capa superficial, es va copsar la veritable actuació dels anys setanta del segle xx com també es va començar a estudiar les estructures presents a la zona. D’aquesta manera, s’observava que al límit entre els sectors C i D, la muralla principal (224) feia una reculada al punt on s’adossava un mur perpendicular (217) de dimensions considerables, orientat d’est a oest. Aquest mur, llarg de 8,30 m i ample de 0,50 m, conserva una altura màxima d’1,45 m. Per bé que encara és una mica d’hora per intentar de fer interpretacions perquè la recerca arqueològica en aquesta zona acaba de començar, és encertat de pensar que aquesta paret degué funcionar com a mur de contenció d’un gran rebliment de pedres, col.locat a migdia. Tots dos, mur i rebliment, devien servir per crear una terrassa artificial que devia ser la continuació de l’esquena d’ase natural, localitzada més al sud. Aquesta terrassa artificial devia funcionar com a pseudobastió i devia tenir com a límit oriental l’escarpa fortificada (87) del fossat i com a límit septentrional el mur 217. Ambdós paraments formaven un angle recte davant de la muralla, ben bé al límit entre els sectors C i D, en un punt que ara està molt arrasat i que en aprofundir-hi en el decurs de campanyes futures proporcionarà, potser, la planta exacta de la trobada d’aquestes estructures al nivell de la fonamentació. D’altra banda, a migdia del mur 217, davant de la muralla 224, a una distància de 2,30 m, es va identificar un nou mur (218) força ben alineat amb la paret 136. Tot i que per ara només se’n comença a veure la part alta, podem avançar que presenta una orientació nord-sud i que té una cara vista cap a llevant construïda amb grans blocs de pedra poc escairats. Darrere seu hi ha un rebliment de pedres (225), un xic més petites i col.locades planes, el qual s’adossa a la muralla 224.

7. L’excavació subsidiària del muntatge del mirador (zona occidental, sectors B 1-B 3 (figura 4)) L’any 2000, per tal d’assentar en un terreny consistent els peus de la passarel.la i del mirador metàl.lics col.locats darrere de la fortificació ibèrica i paral.lels als sectors compresos entre el B 1 i el B 3 (figures 1 i 4), s’hi va haver d’obrir una rasa llarga de 37 m i ampla d’entre 3 m i 7,5 m. Aquesta rasa començava darrere de l’entrada de la fortificació i ocupava una gran part de l’àrea de ponent de la meitat meridional del sector B. Abraçava una zona que ja havia estat objecte de nombroses excava-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 166

166

Albert López, Mateu Riera

cions arqueològiques entre 1984 i 1985, i en molts punts de la qual ja s’havia exhaurit l’estratificació i només quedava descoberta la roca. La majoria d’unitats estratigràfiques identificades i excavades en aquest sector corresponien a capes superficials molt recents. S’hi va localitzar a sota un dels abocadors de terres procedents de les excavacions de la dècada dels vuitanta del segle xx. També hi havia el marge d’una feixa orientat del sud-est al nord-oest que servia per contenir una terrassa artificial situada darrere de la fortificació (197). Els únics vestigis clarament medievals trobats en aquest sondeig van aparèixer a l’extrem meridional, indret en què es va localitzar una resta d’estratificació arqueològica mínimament intacta. Es tractava de dues capes. La primera potser havia format part d’un enderroc i la segona tal vegada era un paviment de terra batuda. Tot seguit es va trobar una capa que contenia material ibèric, exclusivament. La datació que hi dóna aquesta ceràmica s’ha de prendre, però, amb precaució, perquè l’estrat no es va acabar d’excavar. Al nord-est de la feixa, per sobre del terreny natural, es va localitzar una petita capa (208) que, tot i estar molt alterada per les arrels i per les excavacions de 19841985, només va proporcionar materials de la mateixa època. A sota seu en uns casos o bé directament colgades pels nivells superficials en d’altres, s’hi van identificar una sèrie de modificacions del terreny natural que recordaven molt les característiques de les sitges (202, 203, 205 i 213). En tot cas, no haver-hi trobat intacte cap element d’aquests fa que l’atribució d’aquesta funció sigui merament hipotètica.

V. Evolució del jaciment Edat del bronze (figura 14) La seqüència temporal a les zones excavades durant aquests últims cinc anys al turó del Montgròs comença amb un horitzó que inclou un grapat d’estrats que van aparèixer a sota de les estructures més antigues fins ara localitzades i que recolzen sobre el terreny natural. Solament contenien ceràmica de l’edat del bronze i daten de la primera ocupació del jaciment. Es tracta d’una troballa de la qual teníem antecedents, perquè al llarg de la campanya de 1981, davant de la zona excavada el 1998, sobre la plataforma de terreny natural que hi ha entre el bastió i la muralla ibèrica principal, hi vam localitzar un estrat corresponent al bronze final que passava per sota del pany de la muralla ibèrica.23 De les campanyes de 1998, del 2000 i del 2001, 23. «Aquesta capa es trobava situada per damunt del sòl natural (...), la terra presentava un aspecte relativament uniforme i consistia en argiles de color marró vermellós, de consistència mitjanament dura i comprenia algunes pedres petites i anguloses, així com un bon nombre de petits carbons (...). Pel que fa a la posició física, hom aprecia clarament que passa per dessota de la muralla d’època ibèrica. Així, durant els treballs de 1975 hom comprovà que [aquest] nivell apareixia també a l’altra costat de la fortificació. Tot això palesa que l’assentament del Bronze Final és anterior al bastiment de la muralla ibèrica i que, a més a més, ocupava una superfície no menyspreable, que, molt probablement, estigué centrada en el cim de la plataforma.» (LÓPEZ MULLOR; ROVIRA, 1982a: 190)


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 167

167

Figura 14. Planta general amb la indicació de les estructures corresponents hipotèticament a l’edat del bronze.

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 168

168

Albert López, Mateu Riera

destaquen unes poques peces amb les vores triangulars i decoracions de cordó amb incisions o de ceràmica aplicada, les quals formen part del repertori de materials més antics trobats al jaciment. A més, en la campanya d’excavació de 1998 es van descobrir les ruïnes d’una possible muralla de l’edat del bronze (37) que són coetànies d’un altre mur paral.lel més petit: la unitat 19, que s’ha trobat, únicament, a l’àmbit B4, tot i que al B5 hi ha un conjunt de pedres amb la mateixa orientació que probablement s’hi ha de relacionar (figura 5). Des del començament de les recerques, el 1975, al jaciment s’hi havia trobat una bona quantitat de ceràmica corresponent a aquest període que va ser donada a conèixer per primera vegada el 1982.24 Aquest material és molt semblant a l’aparegut a les unitats sobre les quals recolza la muralla primitiva, però també al trobat a les capes que s’hi adossen. Tenint en compte aquesta posició estratigràfica, és possible de situar aquestes dues estructures arquitectòniques al final de l’edat del bronze. Tot i això, si en el futur es trobessin altres trams associats a estrats més fèrtils que poguessin donar una quantitat important de material, podríem fer aquesta datació amb més tranquil.litat, i no com ara, en què hom es basa sobretot en la datació relativa de les estructures i en un grapat de ceràmica. En les campanyes de 1984-1986, darrere del pany principal de la muralla ibèrica es van descobrir els vestigis d’un altre mur paral.lel anomenat B pels excavadors i que avui roman gairebé tapat. Aleshores es va interpretar que es tractava de la primera muralla erigida al lloc del Montgròs i, malgrat no haver-s’hi trobat material associat important, es va situar al segle vi aC, suposada època de la ceràmica més antiga d’importació localitzada fins aleshores al jaciment, bé que fora de context (Molist; Rovira, 1986-1989: 125, 131, figura 9).25 Aquesta identificació dels vestigis com a part d’un primer recinte fortificat és, sens dubte, encertada, perquè les restes que encara són mig visibles darrere dels puhlacteria 1-4 –corresponents al mur anomenat B en aquella excavació– presenten una alineació molt semblant a la del mur 37, trobat el 1998 al subsòl dels àmbits B4 i B5. Per tant, les ruïnes descobertes per Rovira i Molist i designades mur B són, versemblantment, la continuació d’aquest pany. D’altra banda, en les mateixes excavacions de 1984-1986, darrere del mur B es va documentar un altre parament anomenat aleshores C, perfectament assimilable al nostre parament 19, del qual sembla la continuïtat pura i simple, tal com el mur B ho és de la nostra unitat 37. En conseqüència, aquestes últimes campanyes d’excavació, a més de tornar a palesar la presència al jaciment d’un horitzó datable en el bronze final a què ara per ara no es pot associar cap estructura, han posat en evidència que en una fase immediatament posterior del mateix període es podria haver bastit el conjunt format pels 24. Ibid. 25. Ens sembla, però, que la ceràmica fina d’importació més antiga que s’ha trobat fins ara al turó del Montgròs és àtica de figures roges d’un moment relativament avançat difícil de situar més enllà de mitjan segle V aC. L’esment d’un fragment de figures negres suposadament trobat en la campanya de 1981 és un xic estrany, perquè no apareix en la publicació a què es fa referència, ni tenim consciència d’haver-lo descobert llavors.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:05 Página 169

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

169

murs 37 i 19, els quals devien formar part d’una autèntica muralla anterior a la ibèrica principal i situada un xic més a ponent (figures 5, 8, 14). Si, com hem vist, tant el mur 37 com el 19 continuen per darrere del sector B de la fortificació ibèrica fins al phulacterion 1, on es conserven mig tapades les restes dels paraments anomenats B i C per Rovira i Molist, tenim una primera muralla de dimensions respectables, uns 35 m per ara, que, si més no, devia complir la mateixa funció que la ibèrica: tancar l’istme de la península del Montgròs. Aquesta construcció, segons que hem vist, es podria datar tenint en compte els estrats que s’hi adossen i que, en principi, situem al final de l’edat del bronze26 i, en general, tenint en compte la ceràmica d’aquest període apareguda arreu del jaciment, la qual, segons Rovira, pertany als segles x-ix aC (LÓPEZ MULLOR; ROVIRA, 1982a: 192, segle X aC; MOLIST; ROVIRA, 1986-1989: 138, segles x-ix aC) i que, d’acord amb la nomenclatura utilitzada per a aquest període, cal classificar en el bronze final iii o els «camps d’urnes recents», datats, d’una manera àmplia, entre el 1100/900 i el 650 aC (Maya, 1998: 353).27 En un moment encara poc precís des del punt de vista de la datació, aquesta primera fortificació va ser destruïda parcialment. Ho documenten una sèrie de nivells d’enderroc o les mostres d’un incendi. La majoria d’aquests estrats estan adossats a la muralla 37 i en cap no s’ha trobat, de moment, material ceràmic fet al torn. Aquesta circumstància i l’observació de les relacions d’aquestes capes amb la resta de la seqüència permeten de proposar com a data d’aquest esdeveniment un període encara anterior al de la implantació de la cultura ibèrica. Ara per ara, però, és molt difícil de determinar-ne la causa.

Primers horitzons de l’època ibèrica (figura 15) En tot cas, aquest incendi i aquesta destrucció parcial, de moment poc avaluable, no van implicar el colgament de la primera fortificació, atès que la quarta fase temporal del jaciment correspon a un nou període d’ús dels murs 37 i 19. Cal destacar que en aquell moment es va afegir el pany format per la unitat 103, que es va adossar per ponent a la muralla 37 (figures 5 i 8). Aquest reforç mesurava 1 m d’ample i constava d’una filada de pedres calcàries a la cara vista de grans dimensions i d’un rebliment de pedretes i terra. L’hem trobat intacte a l’àmbit B4, no pas al B5, d’on havia estat extret gairebé del tot l’any 197528 i als extrems nord i sud del qual només 26. Aquestes capes són molt minses i han proporcionat poc material. No s’hi ha localitzat, però, cap ceràmica feta al torn. Així és que, si bé ens agradaria de trobar uns estrats més potents en aquesta posició dotats de conjunts ceràmics abundants, la posició estratigràfica ens inclina a plantejar la hipòtesi que aquesta primera muralla va ser fundada al final de l’edat del bronze. 27. González (1999) esmenta la presència al Vallès de ceràmica amb acanalaments des dels darrers decennis del segle XI aC. Un horitzó immediatament posterior al nostre es pot veure al Pla de la Bruguera (CLOP et alii, 1998: 121 i s.). Moret (1996: 27) presenta un quadre sobre la datació absoluta a la Península Ibèrica del final de l’edat del bronze i de l’època ibèrica. 28. Aleshores, probablement a causa de les reduïdes dimensions de la cala oberta, la unitat 57 no es va


170

Figura 15. Planta general amb la indicació de les estructures corresponents a la primera etapa de l’ocupació ibèrica.

Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 170

Albert López, Mateu Riera


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 171

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

171

restaven algunes pedres. Cal tenir present que al rebliment del pany 103 també hi va aparèixer, exclusivament, material del bronze final en què hi havia peces de vora bisellada o superfície interna acanalada. Corresponen a l’etapa següent uns paviments situats entre els murs 37 i 19, els quals van ser els primers de la seqüència que proporcionaven ceràmica feta al torn, encara que en quantitats molt petites i sense cap importació que l’acompanyés. Això impedeix de fer-ne la datació absoluta però els situa clarament en l’època ibèrica. En l’horitzó immediatament posterior el panorama no va canviar gaire des del punt de vista estructural. A l’interior de la fortificació, a sobre dels anteriors, es van col.locar altres paviments de terra piconada. A l’exterior, en canvi, va romandre el terra de l’etapa anterior. Els estrats d’aleshores contenien ceràmica ibèrica feta al torn al costat de material residual que datava del bronze final. Cal remarcar la presència d’un fragment de nansa d’àmfora púnica dins d’un dels nous paviments, cosa que dóna un arc temporal del segle vi al iv aC.29 Tanmateix, la presència en aquesta mateixa unitat (figura 9) d’un exemplar de gerreta bicònica ibèrica de pasta grisa fina permet de datar aquesta fase després del 350/325 aC, època d’aparició d’aquest tipus. La fase que es va trobar tot seguit es caracteritza per l’aparició de l’element circular 104 (figures 3 i 5), que recolzava sobre l’estrat que amortitzava –parcialment?– la muralla primitiva. El mur 19, en canvi, més petit i coetani d’aquesta, potser no va restar tapat del tot fins a la fase següent. Tot i això, amb la poca superfície que s’ha excavat, és difícil de comprovar si va arribar a ser coetani de l’estructura circular. Gràcies a la descoberta a la unitat sobre la qual recolzava aquest element d’un fragment de ceràmica àtica de la forma Lamboglia 22 que es pot datar en el 375-325 aC (Molist; Rovira, 1986-1989: figura 15) i al terminus post quem i al terminus ante quem proporcionats per les fases immediatament anterior i posterior, podem situar aquest horitzó F cap al 325 aC.

La fundació de la muralla ibèrica principal, c. 300 aC (figura 16) La col.locació d’una sèrie d’estrats de rebliment al llarg d’aquesta etapa va comportar la desaparició definitiva del sistema defensiu que havia funcionat fins aleshores. Després es van bastir la muralla ibèrica i les estructures col.laterals que ens han pervingut. El material arqueològic dels rebliments pot situar-se en el 325-300 aC, atesa la descoberta d’un fragment de ceràmica àtica de la forma Lamboglia 22 en una de les capes d’amortització de les estructures anteriors i d’alguns fragments de ger-

reconèixer com a estructura i es va descriure com a «reompliment de pedres soltes, del qual no veiérem el final i que semblava anar a molta fondària» (MORRAL; NIETO; MIQUEL, 1982: 243). 29. Atesa la fragmentarietat, és molt difícil d’establir si pertanyia a una forma Mañà C o a una Mañà D, amb la qual cosa, en tot cas, podríem tenir un terminus post quem del segle VI i un terminus ante quem del IV aC.


172

Figura 16. Planta general amb la indicació de les estructures corresponents al moment de la fundació de la fortificació ibèrica que ens ha pervingut (c. 300 aC).

Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 172

Albert López, Mateu Riera


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 173

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

173

retes grises bicòniques (Morral; Nieto; Miquel, 1982: 243). A més, a la mateixa muralla, al sector C2, es va trobar un altre fragment de la mateixa forma. Aquesta datació coincideix, si fa no fa, amb la del paviment que es va fer servir en l’etapa posterior a la fundació de la muralla i que va proporcionar un fragment de ceràmica àtica de vernís negre de la forma Jehasse 116 i uns altres de bols de ceràmica grisa ibèrica que permeten de proposar un terminus post quem d’entre el 350/325 i el 250/225 aC (López Mullor; Rovira, 1982a: figures 2-3) per a la construcció del pany principal de la fortificació ibèrica. Aquesta datació potser es precisarà encara més en el moment que se sàpiga la procedència exacta de la ceràmica àtica de figures roges esmentada als estudis de Molist i Rovira de 1986-1989 i de 1991 (MOLIST; ROVIRA, 1986-1989: 131, figures 16-17; id., 1989: 255), la qual, des del punt de vista tipològic, es pot situar al llarg del segon i el tercer quarts del segle iv aC. La fortificació que es va bastir aleshores a la zona excavada era composta de dues línies defensives, escalonades l’una al davant de l’altra. La primera que trobaven els possibles atacants era formada per un fossat que tenia l’escarpa fortificada amb la intenció de dificultar-hi l’acció de les màquines de guerra. Al darrere, la segona línia defensiva, més elevada, que coneixem com a muralla principal, constava de dos cossos de 4 i 2 phulacteria cadascun, situats al sud i separats per una porta. Al nord hi havia un pany massís de muralla. A ponent dels phulacteria 5 i 6 hi havia un paviment de terra piconada que era sobre una sèrie d’estrats de rebliment en què s’havia obert la trinxera de fundació del pany principal de la muralla ibèrica. En aquell moment també s’havien bastit els murs que limitaven un cos allargat situat paral.lelament a la muralla pel cantó de ponent que, a més, s’hi adossava. Aquest cos, segons que veurem més endavant en tractar del procés pel qual es va abandonar, tenia una planta baixa a què correspon el paviment de terra piconada esmentat i també un pis de fusta. La funció més plausible sembla la de pas de ronda al llarg de la cara interna del pany principal de la fortificació. És probable que aquest mateix cos s’estengués cap a tramuntana travessant l’àmbit teòric B5. Entre la muralla principal i l’escarpa del fossat hi havia una altra construcció a manera de replà, limitada per una sèrie de murs i enllosats. Aquesta estructura, trobada en molt mal estat de conservació –al costat de la façana nord del bastió ha desaparegut completament–, degué servir per reforçar la fonamentació de la muralla, atès que devia formar, amb un rebliment de potència desigual segons la fondària del terreny, una terrassa artificial. És versemblant que aquesta terrassa, que a la part central de l’istme del Montgròs havia aprofitat l’esquena d’ase que feia el terreny natural per a assentar-s’hi, fos completament artificial i estigués limitada per la paret 217 a la banda de tramuntana, a la zona final del sector C de la muralla, on sembla que el terreny fa un fort pendent en direcció nord.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 174

174

Albert López, Mateu Riera

Reforçaments del segle III aC (figura 17) Entre el moment del c. 300 aC a què acabem de fer referència i el següent trobat a l’excavació, datable en la primera meitat del segle iii aC, la fortificació va experimentar canvis tan importants com ara la construcció del bastió, situat davant dels phulacteria 5 i 6, al sector B4 (figura 5). Aquest bastió, sens dubte, depenia de la presència de la porta situada immediatament a migdia. L’accés, en aquell període, també va restar més ben protegit pel costat meridional perquè s’havia bastit el parapet que reforçava el mur que tancava els phulacteria 1-4 per la banda oriental. Durant aquesta fase, sobretot a causa de les tasques de construcció del bastió, el fossat va anar perdent fondària i fins i tot en alguns llocs va quedar pràcticament inutilitzat. L’escarpa va resultar afectada de les obres mateixes, encara que després es va restaurar. Una mica més a tramuntana se’n va documentar un ensorrament parcial causat, segons que sembla, per un esllavissament que es va reparar de seguida. A l’horitzó següent (figura 18) hi corresponen algunes modificacions posteriors que van reforçar encara més el magnífic conjunt fortificat ibèric. Per exemple, es va tapiar la porta situada entre els dos cossos del mur principal caracteritzats per la presència de phulacteria, i a continuació es va construir una estructura que allargava cap al sud, per darrere d’aquesta porta ja en desús, el cos que es feia servir com a pas de ronda interior. Llavors, per la planta baixa d’aquest element adossat a la muralla s’hi va estendre un nou paviment amb les preparacions corresponents, en el qual hi havia algunes ceràmiques que ens han permès de situar aquestes modificacions en el segle iii aC. També s’hi va trobar escòria de ferro en quantitats importants, cosa que s’adiu prou amb les activitats pròpies d’un assentament amb un fort caràcter militar com el que ens ocupa. Tot fa pensar que en aquesta etapa es va tapiar la porta del phulacterion 4. Mentrestant, al fossat s’hi anà dipositant terra probablement arrossegada per la pluja i que el va fer encara més petit.

La destrucció del c. 200 aC Cap a l’any 200 abans de la nostra era, la fortificació ibèrica va ser expugnada i malmesa a causa d’un incendi. Tenim la prova d’aquests esdeveniments al sector B4, aportada per l’estrat trobat a sobre del darrer paviment del pas de ronda, que contenia una bona quantitat de carbó, cendra i, sobretot, restes de bigues carbonitzades, les quals indiquen la presència, fins aleshores, d’un forjat de fusta i, probablement, terra que formava el pis de dalt. A més, a sobre del sòl hi van aparèixer peces de ceràmica literalment esclafades per l’ensorrament del sostre, al costat d’altres trencades en molts trossos disseminats per tota la superfície del sòl, la qual cosa demostrava que havien caigut des del pis superior. A més, a sobre d’aquesta capa d’incendi hi havia el típic estrat d’enderroc amb moltes pedres de mides diferents i argila. Aquest conjunt contenia ceràmica de vernís negre dels tallers occidentals, algunes peces de petites estampilles i d’altres de Roses, així com alguns fragments de campaniana A.


Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

Figura 17. Planta general amb la indicació de les primeres reformes a la fortificació ibèrica, datables al segle III aC.

Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 175

175


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 176

Albert López, Mateu Riera

176

Cal afegir que en l’excavació del sector oriental, on l’horitzó cap al 200 aC també es caracteritzava per la presència d’estrats d’enderroc i d’amortització de gran potència que reblien el fossat i inutilitzaven la plataforma entre aquesta estructura i la muralla principal, es va trobar una dracma emporitana molt semblant a les descobertes per Rovira i Molist (MOLIST; ROVIRA, 1986-1989: 134, figura 24; cf. també la nota de Marta Campo annexa a aquest article) i que ajuda a situar-nos a les acaballes del segle iii. Hi havia, a més, un bon nombre de ceràmica del taller de les petites estampilles, del taller de Roses i d’altres d’indeterminats, de les formes Lamboglia 24 B-25 B, Lamboglia 26 i Lamboglia 27. Un conjunt d’aquesta classe en què, no s’ha d’oblidar, també figuraven algun fragment petit de campaniana A i una nansa d’àmfora grecoitàlica antiga ens porta a proposar com a data el final del segle iii aC. Així, la destrucció es podria relacionar amb la Segona Guerra Púnica (218-201 aC) o bé amb la campanya de Cató (195 aC). Al llarg de la guerra d’Hanníbal les peripècies dels ausetans van ser constants. El 218 aC, en el qual l’exèrcit cartaginès marxava cap a Itàlia a combatre els romans, sotmeté diversos pobles ibers, entre els quals hi havia els ausetans.30 L’hivern del 218 aC al 217 aC, les tropes de Gneu Escipió van assetjar durant un mes la ciutat d’Ausa, que llavors militava en el camp cartaginès. El règul ausetà Amusic, abans que la ciutat no caigués, va fugir i es va refugiar al camp del general Hàsdrubal.31 Avançat el conflicte, l’estiu del 205, els ilergets van reunir per segon cop –ja ho havien fet el 206– una confederació de tribus ibèriques que s’enfrontaren als romans. Aquesta vegada, al costat dels cabdills Indíbil i Mandoni, hi havia Amusic i els lacetans amb el seu príncep. La confrontació amb els romans, que va tenir lloc prop d’on és ara Saragossa, va resultar una desfeta terrible per als ibers, que van veure els seus líders empresonats i morts; Indíbil ja havia caigut en el combat. També van ser ocupats els principals nuclis de població ibèrica.32 En aquest marc, potser es van donar l’ocupació i la destrucció parcials de la fortificació del turó del Montgròs, que, aleshores, van coincidir amb la del Casol de Puig Castellet de Folgueroles (MOLAS; MESTRES; ROCAFIGUERA, 1988, 1991 i 1992; OLLICH; ROCAFIGUERA, 1990 i 1993; ROCAFIGUERA, 1995). D’aquesta manera, es van inutilitzar dos dels nuclis militars que eren la clau per accedir a la plana de Vic o als turons que la limiten, on hi havia, ben segur, la capital dels ausetans i la residència d’Amusic. Una altra possibilitat és que la destrucció hagués tingut lloc pocs anys després, el 195 aC, en el decurs de la campanya de M. Porci Cató deguda a la revolta general de les tribus iberes, esdevinguda el 197 aC.33 Llavors el cònsol va mantenir combats amb diferents exèrcits del país, i és proverbial la seva ordre de destruir les muralles dels nuclis ibèrics. Se sap que no va ser complerta a tot arreu, però l’enderrocament sistemàtic de les defenses dels nuclis ausetans potser va tenir aquesta altra causa. 30. 31. 32. 33.

Liv., XXI, 23-24. Liv., XXI, 61. Liv., XXIX, 1-3. Liv. XXXIV.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 177

177

Figura 18. Planta general amb la indicació de les segones reformes a la fortificació ibèrica, datables al segle III aC.

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:06 Página 178

178

Albert López, Mateu Riera

Sigui com sigui, tractem d’un període molt curt des del punt de vista arqueològic, entre el 205 i el 195 aC, en què l’estat del nostre coneixement sobre el material que ens serveix de fòssil director, la ceràmica de vernís negre, les àmfores i les monedes, encara no permet gaires matisos quant a la datació. Per això datem aquest moment cap al 200 aC, posats a triar una xifra rodona. Un cop consumada la destrucció del recinte, no total però sí molt important atès que hem de recordar que van desaparèixer el fossat, el cos interior amb el camí de ronda i la part alta de tota la muralla principal, creiem que la fortificació va restar abandonada. Sembla que s’hi han trobat uns pocs fragments de campaniana B, cosa que, des del punt de vista temporal, ens portaria, com a mínim, al 125 aC. Segons Rovira i Molist, cal associar-los –almenys un de la forma Lamboglia 1 / Morel 2323– amb la darrera etapa d’ús del phulacterion 2 (MOLIST; ROVIRA, 1986-1989: 130, 133). Durant els nostres treballs, però, no vam localitzar cap vestigi de material d’aquest període, ni de ceràmica envernissada de negre, ni de ceràmica comuna itàlica, ni d’àmfores de la mateixa procedència. Per tant, de moment, aquesta ocupació posterior al 200 aC sembla un fenomen episòdic, l’extensió del qual encara s’ha de determinar.

L’època medieval (figura 19) A tot l’extens sector que hem excavat els darrers cinc anys hi ha les capes de l’època medieval a sobre mateix de les ibèriques d’enderroc, fins al punt que algunes estructures d’aquella època van utilitzar com a paviment la part superior d’estrats ibèrics d’amortització o bé de més antics. Les primeres notícies de troballes de material medieval al turó del Montgròs daten de 1975, gràcies a les excavacions que es van fer aquell any en què es van recollir teules a l’àmbit B5 i es va proposar la hipòtesi de la utilització d’algunes ruïnes de la muralla ibèrica en una època molt més recent. Aquest ús, però, no s’arribà a situar en el temps ni tampoc no es va identificar amb unes estructures arquitectòniques determinades.34 Amb motiu de campanyes posteriors, es tornà a parlar d’un ús medieval del jaciment d’un abast, però, limitat.35 Els resultats de les campanyes de 1997 al 2001 van ser més aclaridors, perquè, d’una banda, la superfície excavada, en comparació de la de 1975, era molt més gran i, de l’altra, es va treballar en un sector on no s’havia fet gairebé cap sondeig a la dècada de 1980. D’aquesta manera, ara sabem que a ponent del pany principal del sector B de la muralla ibèrica, de bell nou es va bastir, a l’època medieval, una construcció d’uns 30 m2 adossada a la cara interna de la fortificació formada per parets 34. «Es tracta de les restes d’un corral o cobert que aprofità la muralla ja enrunada» (MORRAL; NIETO; MIQUEL, 1982: 243). 35. «Possibles ocupacions esparses, en època medieval, reaprofitant les estructures defensives» (MOLIST; ROVIRA, 1986-1989: 138). «Sobre les ruïnes de la fortificació ibèrica, es va bastir una masia, probablement el segle XVII» (ibid.: 130, 133).


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 179

179

Figura 19. Planta general del recinte amb la indicació de les estructures utilitzades a l’època medieval.

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 180

180

Albert López, Mateu Riera

ibèriques reutilitzades i per d’altres que es van construir en aquell moment. Aquesta edificació va tenir dos paviments successius, un d’incert quant a la datació i l’altre del segle xiii, i va ser abandonada en un moment avançat del segle xiv. Sabem que aleshores tenia coberta de teules, la qual recolzava molt probablement sobre bigues de fusta i també sobre una columna feta de tambors de pedra situada al centre de l’estança. En un costat del recinte, sobre el paviment de terra batuda, hi havia un pedrís recolzat sobre un altre element petri d’un moment anterior. La porta, situada en un cantó de l’estança, es barrava per dins amb fustes encaixades als forats que s’hi han localitzat. Aquesta estructura, però, no era l’única que hi havia al Montgròs en el període medieval, tal com palesa la presència d’una altra construcció a l’àmbit B4 bastida al segle xiii, segons el material trobat a la fonamentació. Més al nord, a tocar de la cara interna de la muralla principal, també es va documentar un mur d’aquesta època. A llevant de la fortificació aparegueren una sèrie de parets molt arrasades, les quals sembla que van estar en ús durant el segle xiv. A més, a sobre de la muralla principal es van localitzar certes unitats perfectament relacionables amb aquest horitzó, les quals indiquen una reutilització amb modificacions i, potser, la reconstrucció parcial d’aquest parament. D’altra banda, cal parar atenció a les nombroses troballes de ceràmica, vidre i metall als enderrocs que amortitzen totes aquestes estructures. Aquest horitzó estratigràfic constata dos fets històrics. En primer lloc, l’abandó de la fortificació ibèrica no en va suposar l’arrasament ni tampoc va comportar el colgament del pany principal i, en segon lloc, el fet que d’aquestes ruïnes, força ben conservades, se’n va tornar a fer ús a l’època medieval. Sabem, gràcies als materials, que aquesta reutilització va acabar cap a mitjan segle xiv.36 Tanmateix, n’ignorem el començament, perquè el paviment fundacional de l’estructura medieval més antiga que coneixem fins ara, la situada a l’àmbit B5, era l’estrat d’abandó ibèric aplanat. D’altra banda, la documentació escrita no ha donat, fins ara, cap indici sobre aquest període inicial del lloc del Montgròs, atès que el castell del Brull, tradicionalment, s’ha identificat amb la fortificació en ruïnes conservada en un turonet prop de l’ajuntament i de l’església parroquial. En aquest indret, el nostre Servei hi va dur a terme, el 1998, un sondeig preliminar dirigit per Joan Menchon, i de moment els únics vestigis que s’hi han trobat no van més enllà del segle xii (MENCHON, 1998). Tanmateix, atès que el terme del Brull és documentat des del 963 (PLADEVALL; BENET, 1984: 148), es podria considerar que la fase medieval de la nostra fortificació es va iniciar al segle x, moment en què el sistema feudal i la nova estructura del poblament ja estaven fermament establerts al comtat d’Osona. De moment, però, ens hem de conformar amb l’esment docu36. Recordem, a més de la ceràmica, les dues monedes de Jaume I aparegudes, l’una, el 1975 i, l’altra, en el decurs de la campanya de 1998. Aquestes peces serveixen, ben segur, per establir un terminus post quem d’aquesta data i també podrien ajudar a establir-ne el terminus ante quem, perquè el numerari fraccionari de Jaume I, segons que s’ha demostrat, va romandre en el circuit fins ben avançat el segle XIV (CLUA, 1998: sobretot la pàgina 202 i s.).


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 181

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

181

mental de diferents senyors del lloc al llarg del segle xiv i de l’aparició d’un mas que, avançat el segle xv, ja era fora d’ús.37

Les èpoques moderna i contemporània No s’ha documentat cap construcció de l’època moderna o de la contemporània, però el descobriment de materials del segle xvii al xix a llevant de la muralla, tot i no ser gaire abundants, demostra que el lloc va ser freqüentat durant aquest període. Ja al segle xx, al principi de la dècada de 1970, es va obrir un camí al centre de la fortificació. Aquesta obra, feta amb mitjans mecànics, va destruir part de la muralla principal. Amb les restes es va anivellar la part del davant per tal de reduir el fort pendent. També s’hi va estendre terra procedent dels voltants que contenia material modern i contemporani. Aquest camí va desaparèixer l’any 2001, en excavar-se el fossat en aquest tram i en restaurar-se el fragment del pany ibèric principal, que hi mancava.

Resultats de les datacions radiocarbòniques Quan aquest treball ja estava en premsa, vam rebre els resultats de les datacions dels isòtops de carboni 14 de dues mostres procedents de l’horitzó del bronze final del turó del Montgròs. Els professors Göran Possnert i Maud Söderman, del Department of Material Science. Division of Ion Physics de la Universitat d’Upsala, van fer les anàlisis el 2002 en col.laboració amb el doctor Fernán Alonso de l’Instituto de Química Física Rocasolano del CSIC (Madrid). Les datacions radiocarbòniques són les següents: • UE 057: Ua-19333 3035 ± 50 anys BP cal BC 1420-1120 (95,4 %) • UE 132: Ua-19332 2935 ± 50 anys BP cal BC 1320-970 (95,4 %) Les dues unitats estratigràfiques (UE) en què es van prendre les mostres corresponen als nivells d’incendi i destrucció parcial de la fortificació del final de l’edat del bronze, és a dir, constitueixen un terminus ante quem per a la fundació d’aquesta estructura. Sembla, doncs, una ocupació molt primerenca del bronze final. Tanmateix, aquestes dates s’intentaran confirmar, al final de la campanya de 2002, amb anàlisis de termoluminiscència de material ceràmic coetani que farà l’equip del professor Tomás Calderón, de la Universitat Autònoma de Madrid.

37. La darrera notícia es va publicar a PLADEVALL 1998: 31. La resta de la documentació escrita sobre el turó del Montgròs des del final de l’alta edat mitjana fins a l’època contemporània ha estat estudiada a GALÍ 2001.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 182

Albert López, Mateu Riera

182

Nota sobre la dracma trobada el 1998 al Turó del Montgròs Marta Campo38 La peça es va descobrir a la unitat estratigràfica 67 durant la campanya d’excavació de 1998. Aquesta unitat formava part dels estrats d’enderroc parcial i d’amortització de la fortificació ibèrica i, atès el context estratigràfic, es pot datar cap al 200 aC.

Classificació Emporion, dracma, c. 250-218 aC. Anvers: cap de dona a la dreta voltat de tres dofins. Revers: pegàs a la dreta a sota de la llegenda grega emporiton. Plata; 4,86 g; 18 mm; 12 h. Referència bibliogràfica: L. Villaronga, Corpus nummum Hispaniae ante Augusti aetatem. Madrid, 1994, núm. 16; L. Villaronga, Les monedes de plata d’Emporion, Rhode i les seves imitacions. De principi del segle III aC fins a l’arribada dels romans, el 218 aC. Barcelona, 2000, núm. 544-546.

Comentari A mitjan segle iii aC, la seca d’Emporion va canviar la iconografia de les dracmes i va substituir el cavall parat del revers per un pegàs i va crear un divisor del mateix tipus. Més endavant, probablement durant els primers anys de la Segona Guerra Púnica, el cap del pegàs es va modificar i es va transformar en una figureta humana La producció de les dracmes del pegàs va ser reduïda i se n’han trobat molt poques mostres, cosa que indica una circulació força local. Fins ara només es tenia constància d’un petit dipòsit de vuit dracmes i quatre fraccions recuperat a la cova del Reclau-Viver (Serinyà), d’una dracma al jaciment d’Ullastret i de diverses fraccions al Mas Castellar de Pontós. La descoberta d’una dracma del pegàs al turó del Montgròs en una capa d’enderroc datada cap al 200 aC documenta la continuació en circulació d’aquestes emissions fins al final del segle iii aC, en què les emissions del pegàs modificat ja eren les que dominaven la circulació. El conjunt de tres dracmes i quatre divisors trobat al turó del Montgròs i comentat per Molist i Rovira (1986-1989) és d’aquesta sèrie.

38. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Gabinet Numismàtic de Catalunya.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 183

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

183

VI. Bibliografia Arribas, A. [et alii]. El barco de El Sec (Costa de Calviá, Mallorca). Estudio de los materiales, Mallorca, 1987. Anònim. «Hallazgo de una muralla ibérica en el Brull», Informació Arqueològica, 17, 133-135, Barcelona, 1975. Cerdà, D. «La cerámica ática de barniz negro». A: Arribas et alii, pàg. 197400. Clop, X. [et alii] «El Pla de la Bruguera. Centre de distribució SONY. Una necròpoli d’incineració de la Primera Edad del Ferro a Castellar del Vallès (Vallès Occidental)», Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 15, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1998. Clua, M. «Monedes trobades a diversos jaciments del Baix Llobregat». Torre del Baró (Viladecans). Arqueologia, Monografies, 4, 193-216, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona, Barcelona, 1998. D. A. L’Arqueologia i la nostra història. Deu anys d’excavacions arqueològiques de la Diputació de Barcelona, 42-44, Barcelona, 1983. D. A. La céramique attique du IVe siècle en Méditerranée Occidentale, Collection du Centre Jean Bérard, 19, Naples, 2000. Galí, D. Estudi històric documental de l’oppidum del turó del Montgròs (el Brull), Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona, Barcelona, gener de 2001. [Text inèdit.] González, P. «Enquadrament cronològic». A: «Can Roqueta. Un establiment pagès, prehistòric i medieval. Sabadell, Vallès Occidental», Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 16, 31-36, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991. Jehasse, J. L. «La Nécropole préromaine d’Aleria (1960-1968)», vint-i-cinquè suplement de Gallia, París, 1973. López Mullor, A. «Los talleres anfóricos de Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona). Noticia de su hallazgo», Empúries, 4850, 1986-1989, II (1993): 64-76. López Mullor, A.; Fierro, X. «Un horno con ánforas de tipo púnico-ebusitano hallado en Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona)». A: Coloquios de Cartagena, I. El mundo púnico. Historia, sociedad y cultura (Cartagena, 17-19 de noviembre de 1990), 443-463, Múrcia, 1994. López Mullor, A.; Fierro, X.; Caixal, A.; Castellano, A. La primera Vilanova. L’establiment ibèric i la vil(la romana d’Arró, Darró o Adarró de Vilanova i la Geltrú. Síntesi dels resultats de les darreres recerques arqueològiques i històriques, Sant Sadurní d’Anoia, 1992. López Mullor, A.; Rovira, J. «L’assentament del Bronze Final del turó del Montgròs (el Brull, Osona)», Ausa, X, 102, 104, 187-192, Vic, 1982a. López Mullor, A.; Rovira, J. «La fortificació ibèrica del turó del Montgròs (el Brull, Osona): darreres novetats», Ausa, X, 102, 104, 193-199, Vic, 1982b. López Mullor, A.; Rovira, J.; Sanmartí, E. «Excavaciones en el poblado laye-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 184

184

Albert López, Mateu Riera

tano del Turó del Vent. Llinars del Vallès. Campañas de 1980 y 1981», Monografies arqueològiques, 3, Barcelona, 1982. López Mullor, A.; Riera, M. «L’època medieval al recinte fortificat del turó del Montgròs (el Brull, Osona)». A: Congrés Internacional Gerbert d’Orlhac i el seu temps. Catalunya i Europa a la fi del 1r mil.lenni, Vic-Ripoll, 10-15 de novembre de 1999, 419-435, Vic, 1999. Maya, J. L. «El bronce final y los inicios de la edad del hierro», Prehistoria de la Península Ibérica, 346-425, Barcelona, 1998. Menchón, J. Memòria de l’excavació duta a terme al castell del Brull (Osona) l’any 1997, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, Barcelona, 1998. [Text inèdit.] Molas, M. D.; Mestres, I.; Rocafiguera, M. de. «La fortalesa ibèrica del Casol de Puigcastellet (I): una aproximació als límits del territori ausetà», Ausa, 121, 97-131, Vic, 1998. Molas, M. D.; Mestres, I.; Rocafiguera, M. de. «La fortalesa ibèrica del Casol de Puigcastellet». A: Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV-III aC), 6 a 9 de desembre de 1990, 245-248, Manresa, 1990. Molas, M. D.; Mestres, I.; Rocafiguera, M. de. «La fortalesa ausetana del Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona)», Tribuna d’Arqueologia 1990-1991, 53-61, Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992. Molist, N.; Rovira, J. «L’oppidum ausetà del turó del Montgròs (el Brull, Osona)», Empúries, 48-50, 122-141, Barcelona, 1986-1989. Molist, N.; Rovira, J. «La fortificació ibèrica del turó del Montgròs (el Brull, Osona)» A: Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV-III aC), 6 a 9 de desembre de 1990, 249-264, Manresa, 1991. Moret, P. Les fortificacions ibériques. De la fin de l’âge du bronze à la conquête romaine, Collection de la Casa de Velázquez, 56, Madrid, 1996. Morral, E.; Nieto, J.; Miquel, D. «Turó del Montgròs, el Brull». A: «Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 1, 242-245, Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1982. Ollich, I.; Rocafiguera, M. de. «Les etapes de poblament al jaciment de l’Esquerda. Les Masies de Roda Ter, Osona (s. viii aC-s. xiv dC)», Tribuna d’Arqueologia 1989-1990, 101-110, Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991. Ollich, I.; Rocafiguera, M. de. «L’oppidum ibèric de l’Esquerda (1989-1991)», Memòries de les Intervencions Arqueològiques, 7, Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1993. Pladevall, A. «Osona i el Ripollès», Gran geografia comarcal de Catalunya, Barcelona, 1982. Pladevall, A. El Brull: un terme entre la Plana de Vic i el Montseny, Barcelona, 1998.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 185

Intervencions recents (1997-2001) a l’OPPIDUM del Turó del Montgrós

185

Principal, J. Las importaciones de vajilla fina de barniz negro en la Cataluña sur y occidental durante el siglo III aC, BAR International Series, 729, 1998. Rocafiguera, M. de. Osona ibèrica. El territori dels antics ausetans. Vic, 1995. Rotroff, S. I. The Athenian Agora. Results of Excavations conducted by American School of Classical Studies at Athens. Vol. XXIX. Hellenistic Pottery. Athenian and Imported Wheelmade Table Ware and related material, 2 vol., Princeton (New Jersey), 1997. Sparkes, B. A.; Talcott, L. The Athenian Agora. Results of Excavations conducted by American School of Classical Studies at Athens. Vol. XII. Black and Plain Pottery of the 6th, 5th and 4th centuries B.C., Princeton (New Jersey), 1970.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Pรกgina 186


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 187

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a la ciutat romana de Baetulo (Badalona, Barcelonès) i el seu territori PEPITA PADRÓS I MARTÍ, MONTSERRAT COMAS I SOLÀ

Intervencions arqueològiques a la ciutat de Baetulo • Avinguda del president Companys, 25 1990. Direcció: Pepita Padrós i Martí • Via Augusta, 19-25 1990. Direcció: Esther Gurri Costa i Montserrat Comas i Solà • Carrer de Sant Felip i d’en Rosés, 35-37 1990. Direcció: Pepita Padrós i Martí, Esther Gurri Costa, Núria Carreras • Via Augusta, 9 1990. Direcció: Pepita Padrós i Martí, Núria Carreras, Esther Gurri • Carrer de Quintana Alta, 19-25 1990. Direcció: Pepita Padrós i Martí • Carrer de Quintana Alta, 21 1990. Direcció: Carme Llobet, Pepita Padrós i Martí, i Carme Puerta • Plaça de la Constitució, 5 1990. Direcció: Pepita Padrós i Martí, Esther Gurri, Núria Carreras • Plaça de Font i Cussó 1990. Direcció: Pepita Padrós i Martí, Carme Llobet i Carme Puerta 1991. Direcció: Carme Llobet, Carme Puerta i Pepita Padrós i Martí 1995. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà 1996. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà 1997. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà 1998. Direcció: Pepita Padrós i Martí, Montserrat Comas i Solà, i Marisol Madrid 1999. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 188

188

Pepita Padrós, Montserrat Comas

2000. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà • Carrer de Fluvià, 30 1991. Direcció: Pepita Padrós i Martí • Carrer de Lladó, 45-53 1991. Direcció: Pepita Padrós i Martí i Montserrat Comas i Solà 1992. Direcció: Montserrat Comas i Solà, i Pepita Padrós i Martí 1993. Direcció: Pepita Padrós i Martí 1994. Direcció: Anna Cussó, Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà 1995. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà 1996. Direcció: Pepita Padrós i Martí 1997. Direcció: Pepita Padrós i Martí • Carrer de Quintana Alta, 5-7 1992. Direcció: Pepita Padrós i Martí • Carrer de Lladó, 55-67 1998. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà 1999. Direcció: Marc Bosch de Doria (Codex) i Pepita Padrós i Martí 2000. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà • Plaça de la Constitució, 10-11 1998. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà 1999. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà • Carrer de Sant Josep i d’en Rosés 1999. Direcció: Pepita Padrós i Martí • Carrer de Lladó, 25 1999. Direcció: Pepita Padrós i Martí • Carrer de Sant Felip i d’en Rosés, s/n 2000. Direcció: Montserrat Comas i Solà, i Núria Ribas Camós • Antic Viver Municipal (Via Augusta-Avinguda del president Companys) 2000. Direcció: Conxita Ferrer (Codex) • Carrer de les Eres, 20 2000. Direcció: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà • Carrer de les Eres, 13-15 2000. Direcció: Pepita Padrós i Martí

Intervencions arqueològiques al territori de Baetulo • Montigalà-Batllòria 1990. Direcció: Josep Maria Palet • Can Ruti-Serra de Marina 1992. Direcció: Josep M. Palet • Carrer de Baldomer Solà, s/n (can Peixau) 1995. Direcció: Pepita Padrós i Martí 1996. Direcció: Pepita Padrós i Martí


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 189

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

189

• Línia A132KV Barcelona-Girona 1998. Direcció: Josep M. Puche Fontanilles (Codex)

Introducció En el cicle Tribuna d’Arqueologia 1984, es van presentar els resultats de les intervencions arqueològiques que s’havien fet a la ciutat de Badalona en el període 1975-1984. Posteriorment, el 1993 es publicà l’Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana, en el qual vam publicar un resum de les intervencions arqueològiques fetes al terme municipal de Badalona durant el període 1982-1989. Ara, en el present cicle de Tribuna d’Arqueologia, hem volgut presentar els resultats més importants que han proporcionat les intervencions arqueològiques dutes a terme a la ciutat en el període 1990-2000. La major part d’aquestes intervencions arqueològiques van ser assumides pel Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona i constituïen el projecte d’investigació titulat «La ciutat romana de Baetulo i el seu territori». L’equip responsable de les intervencions pertanyia al Departament d’Arqueologia del dit museu i era compost de les persones següents: Pepita Padrós i Martí, i Montserrat Comas i Solà (arqueòlogues), Antoni Fonollà (dibuixant), amb la col.laboració de Júlia Miquel, i Juan Castro (encarregat). Algunes intervencions van anar a càrrec de la Generalitat o de promotors; en aquests casos unes empreses especialitzades es van responsabilitzar dels treballs, que van ser supervisats pel Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona. En el període comprès entre el 1990 i el 2000, a Badalona es va fer un total de quaranta intervencions arqueològiques, trenta-tres de les quals van donar resultats positius. A més, es va fer el seguiment de més de trenta actuacions, la majoria de les quals van resultar obres menors o van consistir en tasques d’instal.lació o substitució de serveis, en les quals no es van localitzar nivells arqueològics. El bloc més important i voluminós és el constituït per les intervencions arqueològiques relacionades amb la sol.licitud de la llicència d’obres, perquè, atesa la declaració de BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) en favor de l’àrea de la ciutat romana de Baetulo, l’informe previ del Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona i l’informe favorable de la Comissió de Patrimoni de la Generalitat són un requisit indispensable per a la concessió de la llicència d’obres. Això implica la necessitat de fer una prospecció arqueològica; en cas d’aparèixer nivells romans, són imprescindibles l’excavació de la zona relacionada amb la llicència i l’elaboració posterior d’un informe per modificar el projecte inicial i evitar que les obres afectin les restes i els nivells romans del subsòl. També es fan intervencions arqueològiques a sol.licitud dels promotors abans de demanar la llicència d’obres per tal que els projectes constructius s’adeqüin a les característiques de la zona on hi ha les restes. Un altre tipus d’actuació van ser les intervencions arqueològiques programades, que són les que es porten a terme en uns punts determinats de la ciutat a fi


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 190

190

Pepita Padrós, Montserrat Comas

d’adequar, des d’un punt de vista museogràfic, un sector concret o bé amb vista a conèixer la Badalona romana o aprofundir en els coneixements que se’n tenen. A propòsit d’això, al llarg dels anys noranta es van fer campanyes d’excavació al subsòl de la plaça de Font i Cussó relacionades amb la construcció mateixa d’aquesta plaça i el bloc annex d’habitatges dels primers anys; a partir de la meitat d’aquesta dècada, les intervencions s’han centrat en la finalització dels treballs arqueològics per iniciar el projecte de l’adequació museogràfica d’aquest subsòl. També es va actuar a la casa romana del carrer de Lladó amb tasques d’excavació i restauració. La major part de totes aquestes intervencions es van dur a terme, com hem dit, a l’àrea de la ciutat romana de Baetulo, que està situada a l’actual barri del Dalt la Vila, al barri vell de la ciutat. Hi ha hagut poques intervencions en la resta del municipi, en el que devia ser el territorium de la ciutat romana. Aquest fet és degut a l’escassa activitat constructiva que hi ha hagut al barri vell de Badalona i que tot just s’ha iniciat els darrers anys; en canvi, a la resta del municipi, hi va haver un creixement urbanístic important i descontrolat al llarg dels anys cinquanta i seixanta, la qual cosa comportà que gairebé tot el sòl urbà de la ciutat fos edificat, de manera que es va perdre el patrimoni arqueològic que hi pogués haver. De les diverses intervencions arqueològiques fetes a l’actual terme de Badalona durant el període 1990-2000, tan sols presentarem el resum dels treballs duts a terme en catorze punts, els resultats dels quals han proporcionat dades noves que complementen o modifiquen els aspectes bàsics de la ciutat romana de Baetulo i el seu territori, i que han permès de millorar molt el coneixement de la ciutat, tant amb relació al desenvolupament urbanístic (trama urbana, arquitectura privada i pública) com amb referència a la història.

Intervencions a la ciutat 1. Carrer de Sant Josep i d’en Rosés La intervenció arqueològica va ser motivada per una sol.licitud de llicència d’obres i portada a terme pel Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona. Es van documentar diverses estructures, entre les quals hi havia les restes d’un cardo minor situat a l’est del solar i que conservava molt malmès part del paviment, el col.lector i el mur de la façana oest. Aquest cardo coincideix amb un dels carrers proposats en la hipòtesi de distribució urbanística de la ciutat, concretament amb el cardo situat a l’extrem est. També es van documentar dues sitges de quasi 3 m de fondària cadascuna, utilitzades com a abocadors en dos moments diferents, segons els materials que s’hi van localitzar. Una s’amortitzà a la primera meitat del segle i aC, i l’altra, ja a l’època imperial, concretament al final del segle i dC. Al sector nord-oest del solar hi van aparèixer unes quantes estructures romanes, molt malmeses pels fonaments dels habitatges moderns. Es van poder identificar al-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 191

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

191

Figura 1. Intervencions arqueològiques fetes a la ciutat romana de Baetulo (Badalona) i comentades al text.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 192

192

Pepita Padrós, Montserrat Comas

guns murs, un paviment d’opus signinum i part de la claveguera d’un edifici, probablement, particular.

2. Carrer de Sant Felip i d’en Rosés, 35-37 (can Guixeres) La intervenció arqueològica es va fer com a conseqüència de la petició d’un promotor i va ser portada a terme pel Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona. Es van fer uns quants sondeigs i van aparèixer nivells del segle i aC i algunes estructures força malmeses, entre les quals destaquen un paviment de terra i un mur amb una sola filada conservada de pedres en direcció nord-oest–sud-est. Ambdós elements es van datar en el final del segle i dC-l’inici del ii.

3. Carrer de Sant Felip i d’en Rosés, s/n La intervenció arqueològica es va fer a petició d’un promotor per tal d’elaborar un projecte de construcció d’habitatges. Es van fer tres cales i en una de sola s’hi van documentar nivells romans i la claveguera d’un edifici particular en direcció nordoest–sud-est (muntanya-mar) que es van datar en una època posterior al segle i dC.

4. Carrer de Lladó, 45-53 (casa romana 1) Les intervencions fetes sempre van ser degudes a les obres de construcció d’un edifici d’habitatges que van deixar la planta baixa lliure i visitable. D’altra banda, també es va portar a terme el projecte de consolidació i restauració de les estructures de la domus. Els diversos treballs van ser assumits conjuntament pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat i el Museu de Badalona. Es va fer una excavació prèvia a la fase de col.locació de la reproducció del mosaic de l’impluvi de la casa romana en la qual es van localitzar la preparació del paviment musivari i les restes d’una claveguera que travessava l’atri des de l’impluvi fins a desguassar a la claveguera del cardo. La campanya de restauració va consistir en la restitució dels llindars de les portes d’entrada a algunes habitacions, en la col.locació del marbre de l’impluvi i en la reintegració dels paviments d’opus signinum. També es va procedir a la restitució i reproducció de tres mosaics: el de l’impluvi, el pas entre l’atri i el tablini, i el pas entre el triclini i el cubiculum. Finalment, en les obres d’instal.lació del nou clavegueram, es documentà al carrer de Lladó mateix, davant dels números 45-53, part d’una bassa o estany de forma allargada folrada amb opus signinum, amb mitja canya i amb desguàs i un sobreeixidor que sens dubte s’ha de relacionar amb el peristil de la casa.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 193

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

193

5. Carrer de Lladó, 55-67 (casa romana 2) Va motivar la intervenció arqueològica una sol.licitud de llicència d’obres. La van dur a terme, conjuntament, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat a través de l’empresa Codex, el Museu de Badalona i l’empresa Conbasa SA. L’excavació arqueològica va donar com a resultat l’aparició d’un tram del cardo maximus, al qual donen dues cases. Aquest tram mesura 7,5 m d’amplada i té una zona porticada a l’est i un espai de circulació d’uns 5 m que devia seguir el traçat dels actuals carrer de l’Oli, el carreró Barberà i el cantó est del carrer del Temple, dos trams del qual es van localitzar al carrer de l’Oli i al subsòl de la plaça de Font i Cussó, el qual és visitable. Es van localitzar restes de la pavimentació original i de la claveguera d’aquest carrer, com també una canalització de ceràmica per transportar aigua neta i una segona claveguera posterior als elements esmentats. A banda i banda d’aquest carrer romà s’obren dues domus que pertanyen a dues insulae: les restes situades al cantó oest del carrer devien formar part de la casa romana 1, mencionada a l’apartat anterior. A la banda est del carrer es va documentar part d’una altra domus d’un tipus itàlic ben clar estructurada a partir d’un atri tetràstil amb diversos àmbits que hi donen pel nord i l’oest, mentre que els situats al sud queden a una cota més baixa i probablement donaven a un peristil. El sector a l’est de l’atri és a fora de la zona excavada. Tant l’atri com la resta d’habitacions conserven el paviment en un estat perfecte, però no totes les parets, perquè es van desmuntar quasi totalment per aprofitar les pedres amb vista a la construcció de les cases modernes. En alguns casos també es conserven els llindars de pedra de les portes amb el forat per encaixar-hi la polleguera. El paviment d’aquestes habitacions és de diversos tipus; la majoria són d’opus signinum, tot i que es van trobar dues habitacions pavimentades amb opus tessellatum. Un dels àmbits, situat al sud de l’atri i considerat com un triclini, és de grans dimensions, atès que fa més de 63 m2, i té el paviment d’opus signinum decorat amb tessel.les de marbre blanques i negres que formen creuetes, excepte al cantó oest, on el paviment no està decorat, segurament perquè era el lloc on hi havia els triclinis. Les dues habitacions situades al nord de l’atri, que es va considerar que són, respectivament, un tablini i un triclini, hi donaven i, a més, comunicaven entre si. La situada més a l’oest presenta un mosaic de tessel.les blanques amb una sanefa negra que a manera de rectangle envolta l’habitació. A la part central hi devia haver un motiu decoratiu, probablement un «emblema» que ja va ser arrencat a l’època romana. Al llindar entre l’atri i aquesta habitació hi ha un mosaic amb una decoració vegetal que representa fulles d’heura i que està emmarcat per dues pedres on devien encaixar les pollegueres de les portes d’aquesta habitació. Des d’aquesta habitació, i a través d’un pas també pavimentat amb un mosaic que presenta un motiu decoratiu geomètric en blanc i negre, s’accedeix a una altra que també està pavimentada amb un mosaic de tessel.les blanques. Envoltant l’habitació, hi ha una sanefa de tessel.les negres que formen un dibuix que determina la


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 194

194

Pepita Padrós, Montserrat Comas

funció d’aquest àmbit, que devia ser un triclini. Igual que a la primera habitació, hi devia haver un motiu decoratiu a la part central, un «emblema», que també degué ser arrencat a l’època romana. El llindar entre aquesta habitació i l’atri presenta un mosaic també en blanc i negre amb uns quants motius geomètrics. A la banda nord de la casa, entre les habitacions dels mosaics i el carrer, es va documentar una zona que en una primera fase devia ser ocupada, en part, per a una piscina o bassa i que posteriorment es va reconvertir en un espai industrial format per diversos dipòsits que contenien vi, comunicats l’un amb l’altre i amb desguassos cap al col.lector del carrer. Altres restes força malmeses testimonien l’ús d’aquests espais per a la producció de vi. La importància del que es va trobar en aquesta casa romana va fer que el Museu de Badalona plantegés la necessitat de conservar-la visible, perquè al nostre país són escassos els exemples d’arquitectura privada que es poden visitar museïtzats. Consegüentment, la planta baixa ha quedat lliure i dependent del Museu perquè es pugui visitar.

6. Plaça de la Constitució, 5 El Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona es va encarregar de la intervenció arqueològica, causada per una sol.licitud de llicència d’obres. Es va trobar una tomba antropomorfa de les mateixes característiques que les que presentaven les aparegudes en altres indrets de la plaça, datada en els segles x-xi. Quant a les restes romanes, estan molt malmeses per antigues anivellacions del terreny, datables en el segle i dC.

7. Plaça de la Constitució, 10-11 La intervenció arqueològica va ser deguda a una sol.licitud de llicència d’obres i va anar a càrrec del Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona. Es va documentar un tram de 6,60 m d’una claveguera d’un dels cardines minores de la ciutat, de la qual ja se n’havia trobat un tram en una intervenció feta a la plaça de la Constitució el 1983. També es va documentar part del paviment d’aquest cardo, molt malmès. A l’est del cardo es localitzà una estructura de grans dimensions. Es tracta d’una fonamentació feta en opus caementicium que tenia 7 m de llargada per 6 m d’amplada, una fondària d’1,50 m i que estava totalment encaixada a la terra verge. De la part de l’estructura que devia anar vista tan sols se n’ha conservat un paviment d’opus signinum de 5,40 m de llargada per 2,75 m d’amplada que ocupa la part central de la fonamentació. Sobre aquest paviment queden restes de crustae, és a dir, peces de marbre disposades d’una manera irregular per encaixar-hi les lloses de marbre d’un nou paviment. Al voltant i uns 0,30 m més avall, es conserven les empremtes dels blocs de pedra que devien formar els murs


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 195

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

195

La grandiositat d’aquesta fonamentació –42 m2 en planta amb una fondària d’1,50 m– indica que, segurament, sostenia una construcció potent i de grans dimensions. Desconeixem quina funció tenia aquesta edificació, però creiem que s’ha de relacionar amb algun tipus de monument públic situat molt a prop del fòrum de la ciutat i que potser estava relacionat amb l’àrea del teatre. Quant a la datació, tot i que als nivells no s’hi van trobar materials prou reveladors que permetin d’establirne una de segura, el tipus de paviment amb plaques de marbre irregularment disposades és una característica constructiva típica de l’època de l’emperador August, per la qual cosa es pot datar la construcció d’aquesta fonamentació en el final del segle i aC o en l’inici del segle i dC. Entre aquesta estructura i la claveguera del cardo minor va aparèixer un gran bloc d’opus caementicium caigut, procedent sens dubte del mur de tancament de l’edifici que devia estar situat a l’oest del carrer, edifici que una intervenció arqueològica posterior va permetre de considerar com el teatre de la ciutat. Davant la monumentalitat de les restes conservades –construcció pública i claveguera–, es decidí de deixar-les visibles a la planta de l’aparcament de la nova edificació.

8. Carrer de les Eres, 13-15 La sol.licitud d’un promotor per realitzar un projecte de construcció d’habitatges unifamiliars va provocar la intervenció arqueològica de què va ser responsable el Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona. En aquest sector de la ciutat es partia d’un estudi previ fet sobre el plànol cadastral d’escala 1:500 del barri vell que permetia d’observar una traça semicircular que no encaixava amb l’orientació de la trama urbana actual, i que sens dubte era una fossilització d’una estructura anterior, segurament de l’època romana; en aquest cas, un edifici romà d’aquestes característiques havia de ser un teatre. Basant-nos, doncs, en aquesta hipòtesi, vam iniciar l’estudi plantejant que la paret semicircular era realment un dels elements d’un teatre romà; concretament, el mur de tancament de la càvea. La intervenció arqueològica permeté de constatar que el mur semicircular esmentat continuava per sota de la cota que actualment hi ha als habitatges, i que la banqueta de fonamentació estava coberta d’un nivell de l’època romana, indubtablement. Aquest element semicircular romà es documentà en les tres cales que es van fer. S’hi van trobar adossats quatre murs radials, dos dels quals, localitzats en dos trams, es pogueren veure en tota l’amplada i llargada. A més, l’anàlisi detallada del mur semicircular constatà que estava fet de pedra fins a una alçada de 3,5 m, aproximadament, sobre la cota actual i que a partir d’aquesta cota era de tàpia. Al punt on acabava el mur de pedra i començava la tàpia, es conservava un paviment d’opus signinum, és a dir, ens trobàvem davant d’un mur romà conservat en més de 3,50 m d’alçada que no era el mur de tancament de la càvea, sinó un dels murs intermedis de fonamentació i suport d’aquesta.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 196

196

Pepita Padrós, Montserrat Comas

Les diverses restes romanes documentades van confirmar la hipòtesi de la presència d’un teatre romà que mesurava uns 44 m de diàmetre i que devia tenir vint-idues grades i una capacitat de mil set-cents espectadors. El teatre tallava estructures urbanes anteriors i, per tant, no era del moment fundacional de la ciutat, si bé l’estructura del teatre manté la mateixa orientació que la trama urbana de la ciutat, la qual cosa demostraria una voluntat d’integració dins l’espai urbà preexistent i una actuació urbanística important que va implicar l’ocupació d’uns espais ja edificats –probablement habitatges privats–, fet que sens dubte va ser propiciat pel govern municipal però potser finançat per particulars. Quant a la datació, de moment tan sols es pot plantejar en funció del desenvolupament urbanístic i històric de la ciutat, i aleshores hem de pensar en dues de possibles: l’època d’August, en què la ciutat va viure la màxima esplendor, o el final del segle i i l’inici del segle ii, en què es detecten importants canvis urbanístics a la ciutat. Encara que ens inclinem per la segona opció, la datació del teatre es podrà concretar, únicament, quan s’hagin fet noves intervencions arqueològiques.

9. Plaça de Joaquim Font i Cussó En el marc del projecte d’investigació «La ciutat romana de Baetulo i el seu territori», el 1995 es van reiniciar les intervencions arqueològiques al subsòl de la plaça de Font i Cussó, a la zona propera al fòrum de la ciutat romana. Les intervencions arqueològiques que cada any s’hi porten a terme són responsabilitat del Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona i la Universitat de Barcelona d’acord amb un conveni de col.laboració subscrit per ambdues institucions l’any 1996. També s’ha comptat amb subvencions del Servei d’Arqueologia de la Generalitat. Des de 1995 s’ha treballat en tres insulae delimitades pel decumanus maximus, el cardo maximus i un cardo minor. Quant a l’estructura viària, s’ha actuat en els dos cardines; concretament, als col.lectors d’ambdós carrers. Al cardo maximus s’hi ha localitzat un altre tram de la claveguera ja documentada en excavacions dels anys setanta i vuitanta; concretament, un tram de 15 m de llargada amb un fort pendent –més del 25 %– que en alguns casos se salva mitjançant uns esglaons de les lloses que en formen la base. Quant a la coberta, feta amb grans lloses de pedra sense desbastar, es van localitzar dues esteles funeràries en què hi ha una inscripció ibèrica i que havien estat reutilitzades per tapar la claveguera. La inscripció de l’estela 1 consta de dues línies de text sense delimitació del camp epigràfic i sense línies de pauta. S’hi llegeix: «mlbebiur armi». L’estela 2, que té les mateixes característiques de l’anterior, té una inscripció en quatre línies de text: «bantuinmi mlbebiur ebanen»; a més, està decorada amb cinc llances verticals. Som davant les esteles d’un pare i del seu fill, cosa que de moment constitueix un unicum en l’epigrafia ibèrica. Quant a l’època, hem proposat la segona meitat del segle ii o el primer quart del segle i aC com a datació per a aquestes peces. Pel que fa al cardo minor, també presenta una claveguera que fa un fort pendent;


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 197

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

197

a més, a la cruïlla amb el decumanus maximus es documentà un petit tram de col.lector que devia recollir les aigües d’aquest carrer en la confluència amb el cardo. Hem de recordar que fins ara a Baetulo només s’han trobat col.lectors als cardines i no als decumani. Les actuacions a les insulae s’han centrat en les dues situades al sud del decumanus maximus. S’hi han documentat diferents àmbits probablement destinats a habitatges que van ser ocupats al segle i dC, abandonats i reutilitzats a partir del segle ii i que van tornar ser ocupats en una fase tardana datable entre el segle iv i el vi, en la qual, a més de la reutilització dels antics habitatges, també es va donar la inutilització de part del cardo minor, ocupat per nous àmbits. Cal destacar la descoberta de dos enterraments tardans, un en àmfora i un altre en cupa en què s’aprofitaven unes estructures anteriors. Finalment, es va començar l’excavació dels nivells d’ús de l’edifici de tabernae situat a la insula al nord del decumanus maximus, treballs que de moment confirmen les datacions que en campanyes anteriors es van proposar per als seus inicis. Ens referim a la datació de la construcció de l’edifici, que es pot situar en l’últim quart del segle i aC. D’altra banda, els nivells de regulació i preparació del terreny van donar una datació de mitjan segle i aC.

10. Via Augusta, 9 (Hospital Municipal) En la tercera fase de les obres d’ampliació de l’Hospital Municipal, hi va haver una intervenció arqueològica a càrrec del Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona consistent a fer uns quants sondeigs. Els nivells romans es documentaren a més de 4 m de fondària del nivell d’ús actual coberts d’un únic estrat de sorra, producte de les rierades de l’actual avinguda de Martí Pujol. Es localitzà una seqüència estratigràfica que anava des de l’època tardoromana –concretament, els segles iv-v dC– fins als nivells del segle i dC que amortitzaven diversos paviments que no es tocaren. Davant la importància de les restes arqueològiques documentades en els sondeigs fets en les tres fases d’actuació, es plantejà la necessitat de conservar-les visibles, però alhora, en vista de la quantitat ingent d’intervencions arqueològiques que en aquells moments es feien a la ciutat, es valorà la creació d’una nova figura: les zones de reserva arqueològica. Així, s’excavaren els punts d’ubicació de la fonamentació de la nova edificació i es construí un forjat en tota la zona objecte de remodelació i de construcció que deixava lliure i practicable el subsòl en una extensió de més de 1.400 m2 amb vista a fer-hi la intervenció arqueològica quan es cregués oportú.

11. Plaça de l’Assemblea de Catalunya (antic Viver Municipal) Arran de la sol.licitud de l’Ajuntament de Badalona per realitzar el projecte de construcció del nou edifici municipal, l’empresa Codex va dur a terme la intervenció ar-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 198

198

Pepita Padrós, Montserrat Comas

queològica. El solar ocupa una superfície de 2.850 m2; els treballs van consistir a fer algunes rases de sondeig gràcies a les quals van aparèixer nivells i estructures romans al sector nord del solar datats en els segles i i ii dC i que ocupaven un espai de 300 m2. La següent fase d’intervenció arqueològica consistirà en l’excavació en extensió d’aquest espai, que s’incorporarà, segons que es preveu, als espais visitables de la ciutat romana.

Intervencions al territori 12. Montigalà-Batllòria A causa de les obres d’infraestructura degudes als Jocs Olímpics, la Universitat de Barcelona i el Museu de Badalona van fer unes prospeccions. Es van localitzar materials ceràmics en superfície que testimonien la possible presència de diverses vil.les romanes, algunes de conegudes de fa temps. D’altra banda, es van documentar restes d’estructures que també reflecteixen un hàbitat rural de l’època romana. La datació d’aquestes troballes es pot situar entre el segle i aC i el segle ii dC.

13. Can Ruti-Serra de Marina En el marc del projecte d’investigació «La ciutat romana de Baetulo i el seu territori», la Universitat de Barcelona i el Museu de Badalona van fer prospeccions arqueològiques a la zona de la Serra de Marina propera a l’hospital Germans Trias i Pujol, també conegut com a Can Ruti. Es va detectar una important xarxa viària antiga relacionada, des del punt de vista morfològic, amb sistemes fòssils de parcel.lari, així com es va descobrir que ja a l’època preromana hi havia ocupació humana.

14. Carrer de Baldomer Solà, s/n (can Peixau) El Departament d’Arqueologia del Museu de Badalona va portar a terme una intervenció arqueològica motivada per una sol.licitud de llicència d’obres. La zona coneguda amb el nom de can Peixau està situada al barri de Llefià, un quilòmetre al sud-oest de la ciutat romana de Baetulo, i al peu de l’anomenat camí de Llefià, documentat des de temps d’antic com el camí que de Badalona duia al pas pel riu Besòs per arribar a Barcelona. En l’excavació de l’any 1996 es van individualitzar dues zones absolutament diferents. Una, per les estructures i el material que va aportar, corresponia a un centre productor d’àmfores. L’altra documentava una zona de necròpolis.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 199

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

199

El centre productor d’àmfores Tot i que a la zona que es va considerar com un taller d’àmfores no s’hi van trobar restes de cap forn, sí que es va comprovar que hi havia altres elements que sens dubte s’hi poden associar. Ens referim a l’aparició d’una gran quantitat de peces cremades, mal cuites o passades de foc, argila a mig coure, material refractari del forn i abundantíssima escòria de ceràmica vitrificada per un excés de cocció. D’altra banda, l’aspecte potser més espectacular va ser la descoberta d’uns nivells molt potents que es va considerar que eren abocadors en què hi havia centenars d’àmfores trencades (en total, més de mil). La hipòtesi d’un centre productor d’àmfores va ser reforçada per la descoberta de dos pous d’aigua, necessaris per portar a terme una activitat d’aquest tipus, i també per la situació d’aquest complex en una zona coneguda per la riquesa de l’argila al peu de la Via Augusta, en una àrea que era a tocar de la platja i molt propera al riu Besòs. A més, en les excavacions fetes els anys trenta per J. Font i Cussó, es va documentar un forn de terrissa en aquest mateix sector, i en les excavacions dels anys cinquanta, J. M. Cuyàs també explicava que potser hi havia un forn. Respecte a les àmfores, aquestes no solament eren als potents abocadors esmentats, sinó que també se’n va trobar una gran quantitat disposades en llargues fileres i posades boca avall, l’una al costat de l’altra, seguint un traçat irregular. Es pot considerar que aquesta alineació d’àmfores del taller s’utilitzava com a mur de tancament o de limitació d’algun espai. De tota manera, és important de remarcar que, tant en el cas de les àmfores dels abocadors com en el de les àmfores disposades en fileres, el tipus és sempre el mateix: la forma Pascual 1, que era, sens dubte, el model fabricat en aquest taller. Per tant, la datació s’ha de fixar a partir de l’últim quart del segle i aC. És important d’afirmar, doncs, que per primera vegada s’ha pogut documentar, des d’un punt de vista estratigràfic, un centre productor d’àmfores al territori de Baetulo, fet molt rellevant atesa la gran importància de la producció i del comerç del vi en aquesta ciutat.

La necròpolis Algunes excavacions antigues havien fet descobrir diferents restes que indicaven la presència en aquesta zona d’una necròpolis i també de monuments funeraris relacionats amb la Via Augusta, que sens dubte passava per aquesta zona. La intervenció que vam fer confirmà que hi havia un monument funerari altimperial, semblant a un columbari, i una necròpolis tardoromana. En el primer cas, vam localitzar una construcció semicircular amb un diàmetre interior de 9 m, de la qual tan sols se’n conservava la fonamentació. A la part central de l’interior, aparegué una zona de cremació d’ofrenes on hi havia una gran quantitat d’objectes com ara llànties, ungüentaris i bols petits –molts amb els senyals de la cremació– que for-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 200

200

Pepita Padrós, Montserrat Comas

maven part de les ofrenes fetes en memòria dels difunts. Vam poder datar el període en què es va utilitzar aquest espai al final del segle i dC, concretament a l’època flàvia, basant-nos en l’estudi del material de les ofrenes. Quant a la necròpolis de l’època romana tardana, de la qual es van localitzar dos dels murs que devien tancar el recinte, presentava una gran diversitat en els tipus d’enterrament utilitzats. Es van documentar enterraments en caixa de fusta, en fossa feta directament a la terra verge, amb caixa rectangular de tegulae o amb tegulae a doble vessant. No tots els enterraments tenien la mateixa orientació, sinó que seguien les alineacions dels murs del recinte. Pel que fa al període d’utilització d’aquesta necròpolis d’inhumació, s’ha de tenir en compte que el canvi del ritu d’incineració al d’inhumació es generalitzà en el segle iii dC. Aquesta és, per tant, la data a partir de la qual es podria haver fet servir aquest cementiri, tot i que es va utilitzar fins a una època tardana, com testimonien dos enterraments en àmfora datats als segles iv-v, l’un, i als segles v-vi, l’altre.

Conclusions Les intervencions arqueològiques fetes en el període 1990-2000 a la ciutat romana de Baetulo i al seu territori, analitzades tant individualment com conjuntament, van aportar algunes novetats importants i en altres casos van permetre d’ampliar, concretar o rectificar diferents aspectes del que ja se sabia sobre l’evolució històrica i urbanística de la ciutat.

La ciutat de Baetulo Pel que fa a la ciutat, comentarem breument les novetats que fan referència al desenvolupament historicourbanístic, i més concretament, a la xarxa viària, l’arquitectura privada i la pública. Quant a la xarxa viària, es van documentar nous trams d’uns quants carrers. Del cardo maximus, conegut per intervencions anteriors en cinc punts de la ciutat, se’n van excavar dos nous trams, un de porticat –carrer de Lladó, 55-67– i l’altre –plaça de Font i Cussó– amb un gran col.lector d’un fort pendent probablement destinat a recollir les aigües no solament del carrer sinó també del fòrum, que devia estar situat a l’oest del traçat, i també amb dues esteles funeràries en què hi ha una inscripció ibèrica reutilitzades a la coberta. Es va localitzar un petit tram del col.lector i part del mur de façana i paviment del cardo minor situat a l’extrem est de la ciutat –carrer de Sant Josep de Rosés–. Finalment, es va trobar part del col.lector d’un cardo minor descobert anys anteriors –plaça de la Constitució, 10-11. Pel que fa a l’arquitectura privada, la descoberta d’una nova i important domus –carrer de Lladó, 55-67– va permetre de confirmar una zona residencial ubicada a la part alta de la ciutat, en la qual les grans domus compartien l’espai amb una acti-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 201

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

201

vitat industrial de producció de vi relacionada sens dubte amb els propietaris d’aquestes cases. També es van documentar habitatges més modestos a l’extrem nordest de la ciutat –carrer de Sant Josep de Rosés–, com també d’altres al sector proper al fòrum –plaça de Font i Cussó– que van ser utilitzats i transformats fins a l’època tardana. Les novetats més importants, però, tenen a veure amb l’arquitectura pública. Ens referim, concretament, a la localització del teatre de la ciutat –carrer de les Eres, 13-15–, el segon teatre romà trobat a Catalunya. És important de remarcar que no és un edifici del moment inicial de la ciutat –fet, d’altra banda, absolutament lògic si tenim en compte que els teatres es van generalitzar a partir d’August–, però que formava part de la trama urbana fundacional atès que ocupa uns espais prèviament construïts. És innegable que en aquest procés hi hagué la intervenció del poder municipal, però probablement podem pensar en una actuació d’evergetisme municipal, la qual cosa és perfectament lògica en una construcció d’aquestes característiques. La localització d’una construcció pública –plaça de la Constitució, 10-11– davant del mur de tancament del teatre planteja la possibilitat que hi hagués un espai similar a una plaça relacionat amb l’edifici, amb el qual devia formar un conjunt que potser ocupava dues insulae de la ciutat, al costat mateix del fòrum. Respecte a la datació, aquestes actuacions urbanístiques es poden situar en els períodes que van marcar l’evolució de la ciutat: la primera meitat del segle i aC, de la qual tenim diversos nivells de regularització i preparació del terreny per fer-hi una activitat constructiva; l’època d’August, el període de màxima esplendor de Baetulo, reflectit en la construcció de la domus del carrer de Lladó i d’alguns habitatges de la plaça de Font i Cussó; l’època flàvia, durant la qual hi va haver abandonaments d’habitatges i de la qual resta algun col.lector; la primera meitat del segle ii dC, període de grans transformacions a la ciutat encara difícils de precisar, però que es van perfilant amb claredat, i finalment, l’època tardoromana, de la qual es detecten, cada vegada amb més freqüència, nivells d’ocupació datables entre els segles iv i vi. Aquesta ocupació tardana va reutilitzar habitatges antics i va envair via pública. A més, també es van localitzar dos enterraments tardans, un en àmfora i un altre en cupa en què s’aprofitaven unes estructures anteriors.

El territori de Baetulo Les conclusions que es poden desprendre de les intervencions fetes al territori de Baetulo van permetre de millorar molt el coneixement de certs aspectes que fan referència als centres productors i a les zones de necròpolis. Prop d’on devia passar la Via Augusta, es va documentar un centre productor d’àmfores en què n’hi havia una gran quantitat que reomplia diferents abocadors. Aquest taller en devia fabricar, exclusivament, de la forma Pascual 1. Per primera vegada, aquesta troballa documenta, des d’un punt de vista estratigràfic, un centre productor d’àmfores al territori de Baetulo, la qual cosa és d’una gran importància


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 202

202

Pepita Padrós, Montserrat Comas

per avançar en el coneixement de tot allò que fa referència a la producció i el comerç del vi en aquesta ciutat. A més, relacionat indubtablement amb la proximitat de la Via Augusta, es trobà un edifici funerari d’incineració de l’època altimperial, probablement un columbari, i un recinte ocupat per una necròpolis d’inhumació de l’època tardoantiga en què hi havia uns quants enterraments i que estigué en ús, almenys, fins al segle vi.

Els espais visitables de Baetulo Finalment, volem fer esment del patrimoni arqueològic que en aquest període es va incorporar als espais que es poden veure de la ciutat romana de Baetulo. Són més de 3.000 m2 de nous jaciments visitables: 2.225 m2 del subsòl de la plaça de Font i Cussó, 580 m2 de la casa romana 2 del carrer de Lladó, 120 m2 de la plaça de la Constitució i 250 m2 del solar en què hi ha el teatre romà i en què es treballa en el moment de redactar aquest article. D’altra banda, una de les prioritats que té el Museu de Badalona és la comunicació del subsòl de la plaça de Font i Cussó amb les termes amb vista a aconseguir un únic espai visitable de més de 3.000 m2 d’extensió. Amb aquestes incorporacions al patrimoni arqueològic fetes els darrers anys, actualment Badalona pot oferir un circuit de visita en què es poden veure diversos aspectes de la vida a Baetulo: • Part de la xarxa viària; concretament, el cardo maximus, el decumanus maximus i alguns trams de cardines minores. • Diferents exemples d’arquitectura privada: dues domus pràcticament senceres, la piscina del peristil d’una tercera i uns quants habitatges modestos. • Edificis públics: les termes, un edifici de tabernae, restes d’una construcció de caràcter honorífic, part del pòdium del temple i el teatre de la ciutat. • Infraestructures; concretament, el tram de 40 m d’un conducte d’aigües en un estat perfecte de conservació. En aquests moments, la ciutat de Badalona té més de 4.000 m2 de restes romanes a disposició dels visitants i més de 2.000 m2 de reserva. Es tracta de salvar i posar a l’abast del ciutadà el seu patrimoni, les seves arrels; en definitiva, la seva història.

Bibliografia Principals treballs sobre els jaciments de Badalona publicats en el període 19902001: Buxeda, J.; Comas, M.; Gurt, J. M. «Roman amphorae production in Baetulo (Badalona, Catalonia): the Pascual 1 evidence». A: 5th European Meeting on Ancients Ceramics, pàg. , Atenes, 2000.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 203

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

203

Carreras, N.; Gurri, E. «Excavacions arqueològiques al solar de l’Hospital Municipal: noves dades sobre el sector SO de la ciutat romana de Baetulo», Carrer dels Arbres, 3, 51-60, Badalona, 1992. Comas i Solà, M. «Les amphores de M. PORCIUS et leur diffusion de la Léetanie vers la Gaule». A: Actes du Congrés de Cognac, 8-11 mai 1991, SFECAG, 1991. Comas i Solà, M. «Economia, producció i comerç a la ciutat de Baetulo», Carrer dels Arbres, 2, 33-40, Badalona, 1991. Comas i Solà, M. «Baetulo i les importacions d’oli en època romana», Carrer dels Arbres, 3, 33-38, Badalona, 1992. Comas i Solà, M. (1997). Baetulo. Les marques d’àmfora, Union Académique Internationale, Corpus International des Timbres Amphoriques (fascicule 2). IEC, 1997. Comas i Solà, M. «La producció i el comerç del vi a Baetulo. Estat de la qüestió». A: El Vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental. II Col.loqui Internacional d’Arqueologia Romana, 219-232, 1998. Comas i Solà, M. «Amphores léetaniennes en Gaule». A: Actes du Congrés d’Istres, SFECAG, 225-233, 1998. Comas i Solà, M. «La figura humana a Baetulo. Representacions en objectes quotidians», Carrer dels Arbres, 11, 21-36, Badalona, 2000. Comas, M.; Padrós, P. Baetulo, ciutat romana, Museu de Badalona, 1992. Comas, M.; Llobet, C.; Padrós, P.; Puerta, C.; Rodríguez, M. «Observations sur les sigillées du sud de la Gaule à Baetulo (Badalona, Espagne)». A: Actes du Congrés de Millau, SFECAG, 83-93, 1994. Comas, M.; Llobet, C.; Padrós, P.; Puerta, C.; Rodríguez, M. «Les importacions de ceràmiques del sud de la Gàl.lia en el segle I d.C. a Baetulo», Carrer dels Arbres, 6, 15-28, Badalona, 1995. Comas, M.; Padrós, P. «Les derniers niveaux d’occupation romaine à Baetulo (Badalone) attestés par la presence de céramiques tardives (Ive-Vie siècles après J.C». A: Actes du Congrés de Rouen, SFECAG, 187-194, 1995. Comas, M.; Padrós, P. «Un context ceràmic del segle vi a Baetulo». A: «Contextos ceràmics d’època romana i de l’alta edat mitjana (segles iv-x)», Arqueomediterrània,2, 121-130, 1997. Comas Solà, M.; Guitart Duran, J.; Padrós Martí, P. «Prehistòria i Història Antiga», Història de Badalona, 21-52, 1999. Comas, M.; Padrós, P.; Gurri, J.; Gurri, E.; Grasses, Q. «Las termas romanas de Baetulo (Badalona): un ejemplo de aplicación de las últimas tecnologías en imagen virtual». A: II Coloquio Internacional de Arqueología en Gijón. Termas romanas en el occidente del Imperio, Ajuntament de Gijón, 2000. Comas, M.; Padrós, P.; Velaza, J. «Dos nuevas estelas ibéricas de Badalona», Palaeohispanica,1, 291-299, Saragossa, 2001. Comas, M.; Padrós, P.; Velaza, J. «Un plomo con doble inscripción ibèrica localizado en Baetulo (Badalona)», Palaeohispanica, 2. [En premsa.] Grau, M.; Guitart, J.; Pera, J.; Jiménez, C. «La ceràmica de vernís negre de Bae-


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 204

204

Pepita Padrós, Montserrat Comas

tulo (Badalona, El Barcelonès)». A: Actes Taula Rodona: La ceràmica de vernís negre dels segles II i I a.C. Centres productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica, 71-84, 2000. Guitart i Duran, J. «Els orígens de Badalona. L’època pre-romana», Carrer dels Arbres, 2, 21-24, Badalona, 1991. Guitart i Duran, J. «Un programa de fundacions urbanes a la Hispania Citerior del principi del segle I a.C.». A: La ciutat en el món romà. Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, 1, 205-214, Tarragona, 1994. Guitart, J.; Padrós, P. «La ciutat romana de Baetulo (Badalona). Història i urbanisme», Espais, 31, 50-56, Barcelona, 1991. Guitart, J.; Padrós, P.; Puerta, C. «La casa urbana en Baetulo». A: Actes del Congrés: La casa urbana hispanorromana, 35-47, Saragossa, 1991. Guitart, J.; Padrós, P.; Fonollà, A. «Aproximació a l’esquema urbanístic fundacional de la ciutat romana de Baetulo (Badalona)». A: La ciutat en el món romà. Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, 2, 186-188, Tarragona, 1994. Gurri, E.; Comas, M. «Una àmfora itàlica amb el nom de NESTOR trobada a Badalona», Carrer dels Arbres, 5, 41-46, Badalona, 1994. Gurt, J. M.; Padrós, P.; Palet, J. M.; Pujol, J.; Riera, S.; Comas, M. «La via Augusta entre le municipium Baetulo et la colonia Barcino». A: «Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta», DAF, 61, 239-245, 1997. Ibern, M.; Andrés, C.; Comas, M.; Lamuela, R. M. «The ancients romans were fully aware of the benefical properties of wine, an integral part of their diet». A: Congrés: Natural antioxidants and anticarcinogens in food, health and disease, Hèlsinki. [En premsa.] Jiménez, C. «La vaixella de vernís negre a Baetulo i els seus antecedents: d’estris de taula a documents d’una societat (s. iii-i a.C.)», Carrer dels Arbres, 9, 21-30, Badalona, 1998. Jiménez, C. «La ceràmica de vernís negre. Testimoni dels inicis de la ciutat de Baetulo», Carrer dels Arbres, 11, 7-20, Badalona, 2000. Madrid, M. «Comercialització de la vaixella Terra Sigillata a Baetulo», Carrer dels Arbres, 9, 7-19, Badalona, 1998. Padrós i Martí, P. «La ciutat romana de Baetulo (Badalona): història i urbanisme», Carrer dels Arbres, 2, 25-32, Badalona, 1991. Padrós i Martí, P. «Can Peixau. Un centre productor d’àmfores al territorium de Baetulo». A: El Vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental. II Col.loqui Internacional d’Arqueologia Romana, 185-192, 1998. Padrós i Martí, P. «El suministro de agua y la red de colectores en la ciudad romana de Baetulo (Badalona)». A: Actas del Congreso Internacional «Los orígenes de la ciudad en el noroeste hispánico», 1, 599-621, 1998. Padrós i Martí, P. «Excavacions arqueològiques a Baetulo durant l’any 1999. La plaça de la Constitució», Carrer dels Arbres, 10, 7-14, Badalona, 1999.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Página 205

Intervencions arqueològiques durant el període 1990-2000 a BAETULO

205

Padrós i Martí, P. «Ciutat de Bètulo», Del Romà al Romànic. Història, Art i Cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, 89-90, 1999. Padrós i Martí, P. «Enterraments en àmfora a Bètulo», Del Romà al Romànic. Història, Art i Cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, 366, 1999. Padrós, P.; Chavarria, A. «Món funerari del llevant de la Mediterrània», Del Romà al Romànic. Història, Art i Cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, 281-283, 1999. Padrós i Martí, P. «La circulació monetària a la ciutat de Baetulo (Badalona) durant el segle i a.C.». A: IV Curs d’Història Monetària. Moneda i vida urbana, 65-88, Gabinet Numismàtic de Catalunya (MNAC), 2001. Padrós, P.; Moranta, L. «La ciutat i la memòria. El teatre romà de Baetulo», Carrer dels Arbres,12, 15-31, 2001. Padrós i Martí, P. «El patrimoni arqueològic de Baetulo i el desenvolupament urbanístic de Badalona». A: Actes Jornades d’Arqueologia Urbana de Catalunya, Sabadell. [En premsa.] Padrós, P.; Moranta, L. «Pervivència d’estructures antigues en els teixits urbans. Els teatres romans de Baetulo i Palma», Fonaments. [En premsa.] Puerta López, C. «La ceràmica comuna romana a la costa catalana (les ciutats romanes de Baetulo i Iluro i l’assentament ibèric de can Balençó)», Laietania, 12, 2001. Zamora, D. Les ceràmiques de vernís negre del poblat ibèric del turó d’en Boscà (Badalona). Aproximació a la interpretació històrico-arqueològica del poblat, Barcelona, 1992.


Trib.Arqueo00-01 Final02 27/1/04 15:07 Pรกgina 206


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:10 Página 207

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell (Tarragona, Tarragonès) JOSEP ANTON REMOLÀ VALLVERDÚ, CÉSAR AUGUSTO POCIÑA LÓPEZ CODEX, arqueologia i patrimoni

Resum Durant la intervenció arqueològica d’urgència feta a la parcel.la 30 del PERI 2 (Jaume I-Tabacalera) de Tarragona, es va localitzar una edificació en opus quadratum de planta rectangular i grans dimensions (15,8 × 4 m) associada amb una deu. S’ha considerat que aquesta edificació és una font monumental construïda a l’època tardorepublicana i que va ser objecte de diverses modificacions fins ben entrada l’antiguitat tardana. A l’interior de la font, es van documentar un conjunt d’elements orgànics així com abundants fragments ceràmics d’àmfores relacionables amb els processos d’extracció de l’aigua.

1. Introducció El Pla especial de reforma interior número 2 (Jaume I-Tabacalera), aprovat l’any 1989, afecta l’àrea compresa entre l’avinguda de Ramón y Cajal, el carrer de Jaume I, la línia fèrria i el Francolí. La rapidesa del procés d’urbanització i l’envergadura de les intervencions han fet que els resultats estiguin en una fase embrionària, tot i que es comença a perfilar una imatge de la zona força distinta de la que tradicionalment s’ha tingut amb una forta densitat de restes de l’època romana des del període tardorepublicà fins a la fi de l’antiguitat tardana.1 Concretament, la font monumental a què fem referència en aquesta contribució 1. Alguns treballs de síntesi relacionats amb aquesta zona són: Remolà; Vilaseca, 2000; Adserias [et alii], 2000; Pociña; Remolà, 2001.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:10 Página 208

208

Josep Anton Remolà, César Augusto Pociña

va ser localitzada l’any 2000 a l’extrem septentrional de la parcel.la 30 del PERI 2, situada a la cruïlla dels carrers d’Eivissa i de Pere Martell, a la part baixa de la ciutat (figura 1). A l’època antiga, aquesta àrea de fora muralles es devia caracteritzar per la proximitat de la badia portuària i la desembocadura del Francolí. La línia de la costa en aquell moment es devia localitzar uns 200 o 300 m al sud del lloc on ha aparegut la font. Al nord-oest, una moderada elevació on s’establiren el poblat ibèric i el fòrum de la colònia devia marcar el límit meridional de la ciutat emmurallada (Adserias [et alii], 1993). La construcció d’aquesta font s’ha de relacionar amb una deu d’on brollava l’aigua procedent del sistema càrstic situat al subsòl de Tarragona. Pel que en sabem en aquest moment, no es devia tractar d’un cas únic. Brolladors amb un origen aparentment similar han estat trobats al jardí de la Chartreusse o a la mateixa platja del moll modern.2 Per tant, tot i que l’origen de l’aigua no es pot determinar d’una manera concloent, la localització, sota la carena rocallosa que limita la badia portuària, de la cavitat càrstica coneguda com a cova urbana de Tarragona3 suggereix una hipotètica relació entre ambdós fenòmens, encara més si tenim en compte l’elevat grau de coneixement que tenien els romans d’aquestes propietats del subsòl. Indubtablement, aquests brolladors d’aigua subterrània, propers a l’assentament ibèric i a la badia portuària, es van aprofitar abans de fer-ne monuments a l’època romana. Aquest treball analitza, d’una manera sintètica i amb la provisionalitat que atorga la finalització recent dels treballs, les estructures d’aprofitament d’aquest recurs a l’època romana.

2. Descripció i evolució arquitectònica de l’edifici Per a una comprensió millor del discurs, hem optat per una ordenació diacrònica de les fases principals de la construcció de la font. Insistim en el caràcter preliminar de totes les dades contingudes en aquest treball, especialment pel que fa a les fases més primerenques. Atès l’estat actual de l’estudi, hem considerat oportú centrar-nos en la descripció general de les fases més rellevants, prescindint de les reformes menys importants detectades durant l’excavació.

2. Petición elevada al rey Carlos III, para que autorice la reconstrucción del puerto y proyecto recaudatorio, 30 de agosto de 1776, reproduït a Sánchez Real, 1995: 187. 3. Redescoberta recentment i objecte de diverses tasques d’investigació espeleològica (Siet, 2000) i arqueològica (Burés [et alii], 1998, Burés [et alii], 2000, García [et alii], 1997).


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:10 Página 209

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell

Figura 1. Plànol general de situació.

209


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:10 Página 210

210

Josep Anton Remolà, César Augusto Pociña

2.1. La font tardorepublicana La fase tardorepublicana (segles ii-i aC?) és la coneguda més deficientment com a conseqüència de les transformacions i alteracions fetes en moments posteriors. Per tant, totes les consideracions que puguem fer en aquest moment, incloent-hi les relatives a la datació, s’han de tenir per meres hipòtesis de treball que s’hauran de validar amb l’estudi definitiu de l’edifici. Presumiblement, l’edifici inicial es va construir aprofitant una petita depressió a la carena rocallosa, potser produïda per la mateixa acció erosiva de la deu. Aquesta depressió, probablement, es va engrandir i regularitzar per tal d’alçar una edificació formada per tres grans murs de límit en opus quadratum amb una planta en U. Al frontal es va disposar un muret o ampit d’aproximadament un metre d’alt fet amb carreus que servia de mur de límit d’una piscina limaria o bassa de decantació pavimentada amb grans lloses de pedra del Mèdol (figura 2). La superposició en aquesta zona frontal d’estructures corresponents a fases posteriors dificulta la comprensió del funcionament de l’edifici en aquest període. La comparació amb construccions similars4 pot ajudar a perfilar la configuració de l’edifici. Malgrat les particularitats de cada construcció, podem esmentar una sèrie d’elements comuns:5 plantes quadrangulars més amples que no pas llargues que contenen un dipòsit de decantació a què s’accedeix per diversos mecanismes (brolladors esculturats, brocals, etc.) des d’un frontal generalment delimitat per un pòrtic que alhora serveix d’estructura de suport d’una teulada a una vessant. Si comparem aquest model amb les dades obtingudes en l’estudi de la nostra font, podem suposar, a tall d’hipòtesi, que hi havia una columnata al frontal de l’edifici, posteriorment desmuntada amb vista a les reformes successives. És molt suggeridora però difícilment demostrable l’associació amb aquesta fase de dues bases de columnes idèntiques de tipus àtic sense plint,6 així com diverses motllures de grans dimensions trobades als voltants. El tipus d’edifici, per tant, es pot associar amb el model hel.lenístic denominat font en pòrtic. El parament emprat als murs de límit de la font és un opus quadratum amb particularitats tècniques que refermen la datació proposada. Per al mur de fons es van utilitzar filades de carreus pseudoisòdoms amb encoixinat força marcat i anathirosy. L’amplada dels carreus és equivalent a la del mur, la llargària és heterogènia però és igual o superior a l’amplada i l’alçada fa entre 30 i 45 cm, aproximadament. Són força remarcables, a més, aspectes com la presència reculades a les juntes horitzontals. També podem establir paral.lelismes entre aquest tipus de solució i els carreus de la segona fase de la muralla republicana. És significativa l’absència d’altres marques com forats d’alçament o de fixació, freqüents als carreus de l’època altimperial. 4. Hem pres com a patró de referència el model estàndard de font en pòrtic de tipus hel.lenístic (Lauter, 1999: 121 i s.) 5. Per a alguns exemples d’aquests edificis, cf. Wikander, 2000 i Gros, 1996. 6. Per les característiques d’aquestes dues columnes, es poden datar a l’època tardorepublicana. Per a la datació de la basa àtica sense plint, cf. Márquez, 1998 i Amy; Gros, 1979.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:10 Página 211

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell

Figura 2. Proposta de restitució hipotètica de la font de l’època tardorepublicana.

211


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:10 Página 212

212

Josep Anton Remolà, César Augusto Pociña

El funcionament d’aquesta estructura s’adiu amb el de les fonts en pòrtic: l’aigua entra a la piscina limaria7 per unes quantes obertures (probablement tres, dues de les quals documentades arqueològicament) fetes a la base del mur de fons. Des del parapet frontal s’accedia directament a l’aigua, que es devia recollir manualment per immersió de recipients. L’aigua sobrant (aqua caduca) era recollida i canalitzada a través d’una conducció feta amb carreus treballats amb secció en U. L’acumulació progressiva de sediment al fons de la piscina i la necessitat de disposar d’aigua neta exigien un sistema de neteja periòdica, amb vista al qual es va disposar un aviador de desguàs normalment tancat amb un tap, situat al muret frontal al nivell mateix del paviment, que presentava un lleuger pendent vers aquesta obertura, i que coincidia amb la posició del canal de conducció d’aigües esmentat abans. Mitjançant aquest forat es podia buidar la piscina i posteriorment recollir el llim dipositat al fons.

2.2. La font de l’època altimperial En un moment encara per precisar (segle i dC?), es va fer una de les reformes més importants: la conversió d’una font en pòrtic de tipus hel.lenístic en una cisterna tancada amb tres brolladors esculturats (figura 3). En aquesta reforma es van aprofitar els murs laterals, el mur de fons i l’ampit. Els murs laterals van ser reforçats amb banquetes d’opus caementicium. L’ampit també es va reforçar amb formigó i es va transformar en banqueta, i a l’interior es va disposar una mena de canal que servia per regular la sortida de l’aigua. Al frontal es va construir un mur de tancament d’opus quadratum on es van col.locar tres sortidors esculturats en forma de cap de lleó (figures 5-7). Dos d’aquests lleons, idèntics entre si, són de bona factura i recorden prototipus similars localitzats sobretot a la Bètica en relació amb monuments funeraris.8 En canvi, el brollador central està esculpit superficialment en un tipus de pedra poc adequat per a l’ús concebut i treballat, probablement, in situ tractant d’imitar l’acabat dels altres dos. En aquest mur frontal es va situar, també, una porta destinada a l’accés a la piscina limaria des de l’exterior. Els brolladors es van situar a intervals regulars que, a tall de mera hipòtesi, podrien coincidir amb l’emplaçament de les columnes de la fase precedent. Respecte a la coberta, es pot plantejar que hi havia una volta de carreus atenent diversos indicis: la presència de la primera dovella, la filada d’imposta amb marques característiques d’arrencament de volta o la forma semicircular del coronament del mur de límit oriental.9 Per altra banda, tenim construccions similars que presenten aquesta solució, com ara les cisternes d’aigua amb volta de carreus d’U7. Piscina que té les dues funcions de decantar l’aigua i de garantir-ne un cabal regular independentment de possibles fluctuacions de la deu (Wikander, 2000). 8. L’estudi d’aquestes escultures, majoritàriament descontextualitzades, és a Pérez, 1999. 9. Agraïm al professor Ruiz de Arbulo les seves aportacions suggeridores sobre la restitució del sistema de la coberta.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 213

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell

Figura 3. Proposta de restitució hipotètica de la font de l’època altimperial.

213


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 214

214

Josep Anton Remolà, César Augusto Pociña

Figura 4. Proposta de restitució hipotètica de la font de l’època tardoantiga.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 215

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell

215

Figura 5. Vista del frontal de la font des de l’est.

cubi, Corduba o del port de Leptis Magna.10 Un altre indici favorable a la presència d’aquesta volta és la localització, com a material de construcció reaprofitat en un mur posterior, d’una cornisa que presenta un rebaix en bisell que podria indicar l’adaptació d’aquest element arquitectònic a la forma cilíndrica de la volta. El funcionament de la font en aquesta fase era similar al de l’anterior pel que fa al tractament, la depuració i l’emmagatzematge de l’aigua. El canvi més important és 10. Per a les mostres similars de la província de Còrdova, cf. Ventura, 1996. Per al port de Leptis Magna, cf. Bartoccini, 1958.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 216

Josep Anton Remolà, César Augusto Pociña

216

Figura 6. Detall del frontal de la font des de l’oest.

la limitació de l’accés a l’aigua. Si abans s’accedia directament a la piscina limaria, en aquest període la disposició del mur frontal va comportar la presència d’uns brolladors amb una decoració esculturada en què apareix un lleó jacent de mig cos endavant, una decoració típica de sortidors des de l’època grega. Aquesta associació entre el lleó (o altres bèsties) i els brolladors té un fonament apotropaic, segons el qual el lleó ha d’atemorir i allunyar els esperits malignes que contaminen les aigües.11 El tancament de l’edifici devia millorar, també, la qualitat de l’aigua atès que impedia l’accés incontrolat d’animals, persones i altres elements contaminants com la pols en suspensió.12 La porta oberta al frontal tenia com a funció primordial limitar l’accés a l’interior i permetre l’execució de les tasques necessàries de neteja i manteniment.

2.3. La font de l’època tardana A partir del final de l’etapa altimperial, es van fer unes quantes modificacions a l’edifici. En un primer moment, el funcionament de la font devia ser similar al de l’eta11. Aquesta utilització de figures animals ja era freqüent des d’un moment força antic de l’època grega, com demostra, per exemple, la presència en vasos àtics de figures negres amb representacions de fonts; cf. Tölle-Kastenbein, 1993: 166. 12. Precisament, tant la legislació grega com la romana prohibien activitats com el bany, l’abeurament d’animals o el llançament d’objectes a les fonts (Bonnín, 1984 i Wikander, 2000).


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 217

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell

217

pa precedent, tot i que els brolladors central i oriental es van inutilitzar i es va substituir la hipotètica volta de carreus per una teulada a una vessant formada per una armadura de bigues de fusta que sostenien les tegulae revestides per fora amb opus signinum. En un moment encara per determinar (final del segle iii dC?), la teulada es va desplomar sobre el paviment i ja no es va retirar (figura 8). La presència constant d’aigua va permetre la conservació de bona part de l’armadura de fusta, així com de les restes orgàniques que es van anar dipositant sobre l’enderroc de la coberta, un procés gradual que, partint de l’estudi de les monedes i el material ceràmic recuperat, podem dir que es va estendre durant la major part del segle iv.

Figura 7. Detall d’un dels brolladors esculturats en què apareix un lleó jacent de mig cos endavant.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 218

218

Josep Anton Remolà, César Augusto Pociña

L’edifici, aparentment, no es va tornar a cobrir i va esdevenir una bassa rectangular a l’aire lliure en què els murs perimetrals es van fer créixer amb noves filades de carreus (figura 4). La no-extracció de l’enderroc de la teulada, la suspensió dels treballs periòdics de manteniment i l’acumulació progressiva de sediments van provocar el rebliment definitiu de la font a la fi de l’antiguitat tardana. Entre els sediments que gradualment van reblir l’interior de la font cal destacar la presència de matèria orgànica (especialment pinyols de préssec, pinyons, plantes arbustives, etc.) que va comportar un complex i lent procés d’excavació finançat pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya en què van col.laborar el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya.

Figura 8. Vista de la meitat occidental de l’interior de la font durant el procés d’excavació. A l’esquerra es veuen dues de les bigues de fusta trobades.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 219

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell

219

Amb relació a l’etapa final, no podem descartar d’una manera concloent la continuació de l’ús precari de la font o, si més no, un possible record en un període posterior. Aquesta hipòtesi es fonamenta en el nom que rebrà a l’època medieval el camí que voreja l’emplaçament de la font: camí de la Fonteta, l’actual carrer d’Eivissa. El funcionament d’aquest edifici en aquest període era similar al d’una bassa a cel obert, perquè l’única finalitat que tenia era contenir l’aigua. L’extracció s’efectuava des dels murs perimetrals mitjançant àmfores de petites dimensions lligades amb cordes. Això es pot deduir tant de les marques de fregament de les cordes emprades com de l’ingent volum de fragments d’àmfores trobats als estrats de rebliment interior d’aquesta bassa (Remolà, 2000).

3. Conclusions preliminars Les dades obtingudes en l’excavació de la parcel.la 31, situada immediatament al sud de la font, semblen indicar que aquesta era a poc més de 100 metres de la teòrica línia de la costa que hi havia a l’època tardorepublicana. Aquesta proximitat ens fa pensar que inicialment la font tenia una estreta relació amb el port. A hores d’ara, les nostres investigacions13 tendeixen a situar a l’extrem oriental de la badia el que podríem denominar port militar, mentre que la part occidental, on s’ubica la font, es devia destinar primordialment a activitats comercials i pesqueres. El terreny entre la font i la teòrica línia de la costa devia ser ocupat per aiguamolls i estructures portuàries amb una importància escassa. Evidentment, en aquest període ja devia haver començat un procés gradual d’urbanització, cosa que indiquen tant les estructures i canalitzacions que, molt esporàdicament, vam descobrir en els sondeigs com els abocadors de deixalles. En un moment encara per precisar del segle i dC, la font es va transformar en un edifici tancat i cobert, de primer, amb volta de carreus i, posteriorment, amb un sostre de tegulae a una vessant. La banqueta o ampit que inicialment tancava l’edifici pel sud va ser substituïda per un mur de carreus on es van obrir una porta i tres brolladors esculturats en forma de lleó jacent. Aproximadament en aquell mateix període es va implantar una densa trama viària en què es van anar construint una sèrie d’edificis particulars i de magatzems. La font de l’època imperial va anar quedant, doncs, immersa en una trama urbanística que reflectia una remodelació profunda que afectava tota la façana marítima. Pensem que en aquella època es van reformar força tant el port com la línia de la costa, que, probablement, es van desplaçar cap al sud. Això va permetre de guanyar un espai que es destinà a la construcció de magatzems que indirectament ens demostren un increment notable dels moviments portuaris en relació, potser, amb les 13. Una reflexió recent sobre el port de Tarragona es pot trobar a Pociña; Remolà, 2001.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 220

220

Josep Anton Remolà, César Augusto Pociña

exigències d’una ciutat que, entre el darrer quart del segle i i el primer quart del ii, va ser objecte d’una remodelació profunda en què va tenir lloc tot el procés durant el qual es van bastir monuments a la part alta. La font va adquirir un caràcter predominantment urbà i no és descartable que el tancament de l’estructura tingui relació amb la necessitat esmentada d’aïllar i regular l’accés a l’aigua en un espai urbanitzat cada cop més densament. L’absència de sediments corresponents a l’època altimperial sobre el paviment palesa clarament l’operativitat dels mecanismes de neteja i manteniment. El correcte funcionament d’aquests serveis públics també s’observa en la xarxa de clavegueram, que es va mantenir en ús fins ben entrat el segle iii dC. En un moment que encara s’ha de determinar, el sostre va caure i no se’n van treure les restes. No hi va haver la voluntat o la capacitat de restaurar el funcionament anterior a la caiguda, la qual cosa va fer que l’edifici, en franca degradació, s’hagués d’adaptar a la manca de manteniment, que comportava un rebliment progressiu. Aquest problema ens ha donat, indirectament, una informació valuosa sobre les espècies vegetals dels voltants que permetrà de restituir els aspectes paleoambientals d’aquest sector de la ciutat a l’època tardana. Inutilitzats els mecanismes de regulació de l’accés a l’aigua, l’única opció era l’extracció des de la part superior de l’edifici fins que va ser reblert definitivament. D’acord amb les dades actuals, sembla que durant aquell període el port es va anar reduint de dimensions i va retornar a l’emplaçament que havia ocupat el port militar de l’època tardorepublicana. La font devia restar, per tant, allunyada del centre portuari i devia esdevenir el punt d’aprovisionament d’aigua de les edificacions particulars aïllades que caracteritzaven aquest sector de la ciutat a l’època tardana. Finalitzem així una descripció sintètica d’un procés molt més complex que no podrem definir amb precisió fins que tota la informació aplegada no sigui processada.

4. Bibliografia Adserias, M.; Burés, L.; Miró, M. T.; Ramon, E. «L’assentament pre-romà de Tarragona», Revista d’Arqueologia de Ponent, 3, 177-227, 1993. Adserias, M.; Pociña, C. A.; Remolà, J. A. «L’hàbitat suburbà portuari de Tàrraco. Excavacions al sector afectat pel PERI 2 (Jaume I-Tabacalera)», Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital de província romana, 137-155, 2000. Amy, R.; Gros, P. «La Maison Carrée de Nimes», 38 suppl. à Gallia, París, 1979. Bartoccini, R. Il porto romano di Leptis Magna, Roma, 1958. Bonnín, J. L’eau dans l’antiquité. L’hydraulique avant notre ère, París, 1984. Burés, L.; García, M.; Macias, J. M. «Un aqüeducte subterrani a Tàrraco», Empúries, 51, 183-196, Girona, 1998. Burés, L.; García, M.; Macias, J. M. «Tarraco scipionum opus. A Roman Spanish city built on karst», Cura Aquarum in Sicilia, Proceedings of the Tenth International Congress on the History of Water Management and Hydraulic Engi-


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 221

Una primera aproximació a la font monumental del carrer de Pere Martell

221

neering in the Mediterranean Region (Syracuse, May 16-22, 1998), 79-84, Leiden, 2000. García, M.; Pociña, C. A., Remolà, J. A. «Un context ceràmic d’inicis del segle II dC a Tàrraco (Hispania Tarraconensis)», Pyrenae, 28, 179-209, Barcelona, 1997. Gros, P. L’Architecture Romaine. 1. Les monuments publics, París, 1996. Lauter, H. L’architettura dell’ellenismo, Milà, 1999. Márquez, C. La decoración arquitectónica de colonia Patricia, Còrdova, 1998. Pérez, I. Leones Romanos en Hispania, Madrid, 1999. Pociña, C. A.; Remolà, J. A. «Nuevas aportaciones al conocimiento del puerto de Tarraco (Hispania Tarraconensis)», Saguntum, 85-96, València, 2001. Remolà, J. A. Las ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania Tarraconensis), siglos IV-VII, Col.lecció Instrumenta, 7, Barcelona, 2000. Remolà, J. A.; Vilaseca, A. «Intervencions arqueològiques al PERI 2, sector Tabacalera, de Tarragona», Tribuna d’Arqueologia 1997-1998, 77-95, Barcelona, 2000. Sánchez Real, J. Puerto de Tarragona. Acontecimentos notables en su construcción (1802-1829), Tarragona, 1995. Siet. La Cova Urbana de Tarragona, Tarragona, 2000. Tölle-Kastenbein, R. Archeologia dell’acqua, Milà, 1993. Ventura Villanueva, A. El abastecimiento de agua a la Córdoba romana. II. Acueductos, ciclo de distribución y urbanismo, Còrdova, 1996. Wikander, Ö. Handbook of ancient water technology, Brill, 2000.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Pรกgina 222


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 223

Darreres troballes en les intervencions arqueològiques al nucli antic de Sitges (Garraf) JOAN GARCÍA TARGA NÚRIA RIBAS CAMÓS

Consideracions prèvies La intervenció arqueològica efectuada al solar ocupat per l’antiga Casa del Poble del carrer Nou de Sitges va ser una conseqüència de les obres prèvies a la construcció d’un edifici dels serveis d’hisenda de l’Ajuntament d’aquesta població. Els treballs de rebaix mecànic de les terres, fets sense el control de cap arqueòleg i destinats a la fonamentació d’aquesta nova estructura, van fer descobrir diversos materials arqueològics associats amb dues clavegueres romanes, una de les quals presentava un excel.lent estat de conservació. Com a conseqüència d’això, l’Ajuntament de Sitges va notificar immediatament al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya la necessitat de fer el seguiment de les obres amb la finalitat de delimitar l’extensió de les possibles restes i coordinar els treballs d’excavació que es duguessin a terme. Els treballs esmentats es van iniciar el dia 25 d’octubre i van finalitzar el 17 de desembre de 1999. La superfície total de la intervenció va ser d’uns 48 m2, aproximadament (8 m de llarg per 6 m d’ample). Els límits de seguretat de l’obra i el mal estat de conservació dels edificis adjacents condicionaren l’àrea d’excavació a la part central del solar (figura 1). Els treballs de rebaix efectuats amb vista a l’emplaçament de la grua necessària per a l’obra ens van permetre d’obtenir dades arqueològiques complementàries a les de la campanya de 1999. Cal destacar, també, que la supervisió de les obres de construcció al número 16 del mateix carrer entre els mesos de febrer i juny del 2000 van fer possible ampliar l’extensió de l’ocupació ibèrica i romana en aquesta zona del barri vell de Sitges (figura 1).1 1. La segona campanya d’excavacions a la Casa del Poble i al número 16 del carrer Nou de Sitges va ser duta a terme per l’arqueòleg Joan García Targa durant els mesos de gener del 2001 i febrer, maig i desembre del 2000, respectivament.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 224

Joan García, Núria Ribas

224

Antecedents arqueològics al barri vell de Sitges Les successives obres d’infraestructura dutes a terme al nucli antic de Sitges al llarg del segle xx ens han proporcionat un seguit de punts amb restes arqueològiques aïllades que, d’altra banda, són l’evidència clara d’una ocupació antiga d’aquesta zona, com a mínim des del bronze final: troballes numismàtiques de l’època roma-

Figura 1.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 225

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

225

na a la Torreta i la Punta, àmfores senceres a la zona del Baluard, ceràmica sigil.lada a prop de la Rectoria, ceràmica ibèrica i romana al carrer de la Carreta i una diversitat de materials a l’Ajuntament (García Targa [et alii], 1990: 167-193). L’any 1988 es va fer la primera intervenció arqueològica al nucli antic de Sitges; concretament, en una de les dependències de l’Arxiu Municipal. El resultat va ser de gran interès atès que es documentà part d’una sitja amb materials ceràmics, constructius, ossis i vegetals que daten del final del segle iv o del segle iii aC.

La documentació arqueològica de la Casa del Poble L’excavació a la Casa del Poble es va fer seguint el mètode Harris de nomenclatura estratigràfica, que va permetre de documentar les diferents fases constructives i d’ocupació del solar. Un cop excavada cadascuna de les fases, es van desmuntar els murs i es van prendre mostres de paviments per tal de documentar acuradament cadascuna de les fases i excavar en extensió les fases successives d’ocupació. Seguint l’ordre de l’excavació, les diferents fases de construcció del solar són:

Ocupació moderna (figura 2) – La Casa del Poble: construcció del primer quart del segle xx destruïda parcialment durant la Guerra Civil i enderrocada a la dècada dels seixanta. – Una construcció del segle xix caracteritzada per un paviment i uns quants receptacles o espais destinats a l’emmagatzematge de productes agrícoles (vi i oli). – Un moment constructiu definit per un paviment de còdols i diversos trams d’un mur perimetral de pedra seca que semblava que delimitaven una construcció amb un pati obert i que són datables a mitjan segle xviii. – Una construcció definida per dos trams de murs i la possible cantonada d’una construcció difícil d’identificar però individualitzada quant a l’estratigrafia, ateses les remodelacions posteriors que s’hi efectuaren a mitjan segle xvii.

Ocupació ibèrica i romana L’ocupació ibèrica i romana es caracteritza per la presència de restes constructives corresponents a un mínim de quatre fases d’ocupació que van des del segle iii aC fins al iii dC (figura 3). El procés d’excavació de les diverses unitats estratigràfiques i l’estudi dels materials que hi havia van fer possible individualitzar algunes fases constructives i fer-ne la datació. – Quart període constructiu: mitjan segle ii dC.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 226

Joan García, Núria Ribas

226

Figura 2.

El quart període constructiu és definit per un mur fet de pedra recobert de morter de calç que, originàriament, devia estar estucat per ambdues bandes amb pintura mural (figures 3 i 6). Delimita una habitació, els murs de la qual continuen cap a l’est en direcció al carrer Nou i cap al sud en direcció a mar. Per les dimensions i per la qualitat del parament, de pedra i encofrat, sembla que es tracta d’un espai de significació, la funció del qual de moment no es pot concretar. Associats amb aquest mur (u. e. 1028), es localitzaren tres paviments de terra compactada amb una capa fina de morter conservada desigualment (u. e. 1011, 1013 i 1037) a l’interior de l’habitació, una conseqüència de les reformes successives en un període curt de temps. A l’exterior de l’habitació el paviment (u. e. 2003) presentava les mateixes característiques que les dels esmentats anteriorment. Corresponents a aquesta fase i relacionats amb l’estructura anterior, es documentaren dos trams d’una claveguera (u. e. 1024), el primer amb una orientació nord-est–sud-oest (muntanya-mar) i el segon amb una orientació est-oest (paral.lel al mar i al mur 1028). L’estructura és feta amb pedra, recoberta de morter de calç amb revestiment hidràulic i la cobertura era feta de lloses, teules i fragments reaprofitats de marbre (figures 3 i 6). – Tercer període constructiu: mitjan segle ii aC-canvi d’era


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 227

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

227

Caracteritzen el tercer període constructiu dos trams d’un mur (u. e. 2006) fet amb pedra i lligat amb terra. El primer presentava una orientació est-oest i continuava més enllà de la cala efectuada. El segon tram, d’orientació nord-sud, era cobert per la claveguera corresponent a la unitat estratigràfica 1026. Aquestes restes de mur definien la cantonada nord-oest d’una habitació de grans dimensions que ocupava l’àrea sud del sondeig que superava els límits de l’àrea intervinguda (figures 3 i 6). La unitat estratigràfica 2008 era el tram d’un mur amb les mateixes característiques constructives però amb una amplada inferior a la de la unitat estratigràfica 2006. Era la compartimentació d’un espai no registrat situat a l’exterior d’aquesta habitació i que devia ser a l’àrea no excavada (figures 3 i 6). A diferència de la fase esmentada abans, no es va poder individualitzar cap paviment d’aquest període constructiu atesos els importants processos d’anivellament del terreny per disposar el mur de la unitat estratigràfica 1028 corresponent a l’etapa immediatament posterior. Igualment, en el moment de col.locar els murs d’aquesta fase, es va fer un anivellament important del terreny per mitjà de diversos abocaments de terres diferents quant a la textura, la tonalitat, el grau de compactació i la coloració. Cal destacar la presència d’àmfores. Aquests potents nivells cobrien la roca natural en algunes zones, mentre que en d’altres eren sobre fases constructives anteriors. Relacionades amb aquest moment constructiu, es van trobar les restes del calaix d’una clavegue-

Figura 3.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 228

Joan García, Núria Ribas

228

ra (u. e. 1024) fet de pedra i cobert amb un arrebossat de morter de calç. Presentava una orientació est-oest i va ser tallada per una màquina excavadora amb vista als treballs inicials (u. e. 1014); només se’n va poder documentar un petit tram al perfil oest del sondeig (figura 3). – Segon període constructiu: primera meitat del segle i aC Les unitats arquitectòniques del segon període constructiu eren les següents. Un mur (u. e. 2009) de pedra molt homogeni d’aspecte, lligat amb terra, molt ben travat i amb una orientació nord-sud. El traçat presentava una petita inflexió a la part central coincidint al punt en què el mur 2006 el cobria (figures 3, 6 i 7). El segon conjunt constructiu d’aquesta fase era format per dues unitats: un mur fet de pedres amb una cobertura hidràulica de morter de calç (u. e. 2016) i, associat amb aquest mur, un petit receptacle (u. e. 2017) de forma quadrangular amb les mateixes característiques constructives i formals. Es van trobar dos trams del mur que formen la cantonada nord-est. Les característiques i l’acabat interior indicaven que es tractava d’un espai destinat a contenir líquids (figures 3 i 6). El receptacle s’adossava al mur a l’extrem sud de l’àrea d’intervenció (figures 3 i 7). Relacionats amb aquestes dues unitats constructives (els murs 2009 i 2016), hi havia el paviment de la unitat estratigràfica 2015 amb el terra de calç d’un to beix vermellós i la preparació corresponent. – Primer període constructiu. Finals del segle II aC. Respecte al primer període constructiu, només es van poder documentar un mur (u. e. 2019) i un conjunt de pedres situades a l’est del parament. Arribats en aquest punt, es va finalitzar la campanya d’excavacions (figures 3 i 7).

Estudi de materials i marcs temporals Períodes constructius ibèrics i romans Primer període constructiu La impossibilitat d’excavar completament aquest nivell explica, en bona part, que la datació que presentem sigui condicionada per l’establerta per a la fase anterior, de manera que aquest nivell deu ser de la primera meitat del segle i aC.

Segon període constructiu Les unitats estratigràfiques que ens permeten de datar aquesta fase són la 2015, un paviment, i la 2018, la preparació d’aquest paviment. El material majoritari és el de


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 229

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

229

tradició ibèrica amb una presència important de formes de la ceràmica Campaniana A, entre les quals destaquen les formes Lamboglia 27 i Lamboglia 36. Aquestes peces de ceràmica ens delimiten un període que va de l’any 225 al 25 aC (Py, 1993: 148-149). Amb aquestes precisions podem datar aquesta fase a la primera meitat del segle i aC.

Tercer període constructiu Ens ajuden a datar aquest període constructiu els materials recollits en successives unitats estratigràfiques d’anivellament (2014, 3000 i 3001) i que corresponen a tres etapes: – Una de més antiga caracteritzada per l’abundància de material ibèric i d’àmfores punicoebusitanes i amb una representació considerable de fragments de ceràmica Campaniana A datables a mitjan segle ii aC. – La segona etapa dins l’abocament es caracteritza per uns materials datables en el canvi d’era. Les peces de què hi ha més mostres són d’àmfores romanes tarraconenses, d’àmfores romanes sud-hispàniques (primer quart del segle i dC), d’àmfores romanes itàliques (darrer quart del segle i aC), de ceràmica de parets fines i de terra sigil.lada sud-gàl.lica (entre el primer quart i meitat del segle i dC). – La tercera etapa és definida per les produccions de ceràmica comuna de cuina africana, que són els tipus més moderns que ens daten aquest estrat. Segons les formes, podem parlar d’un període comprès entre el final del segle i i l’inici del ii dC. Així mateix, aquesta datació és corroborada per la de les produccions de parets fines (López, 2000).

Quart període constructiu Amb relació al quart període constructiu, cal diferenciar entre les unitats d’anivellament del terreny i els paviments associats amb aquesta fase. La datació dels anivellaments (u. e. 2007 i 1044), final del segle ii-inici del segle iii dC, és definida per la ceràmica comuna de cuina africana, les formes Lamboglia 8 i Lamboglia 23 de Terra Sigil.lada Africana A i el repertori de parets fines. Les unitats de preparació del paviment més antic corresponent a aquesta fase (u. e. 1035, 1036, 2004 i 2005) donen una datació de mitjan segle ii dC. Els materials més importants són les formes Lamboglia 4/36 de Terra Sigil.lada Africana A, els fragments de ceràmica comuna de cuina africana i les parets fines. Basant-nos en l’estudi dels materials ceràmics dels paviments, creiem que daten de la mateixa època que les unitats de preparació. Es van constatar uns recreixements del paviment inicial amb les preparacions corresponents (u. e. 1013 i 1011 (paviments) i u. e. 1032 i 1012 (preparació d’aquests paviments)) dins d’un espai breu de temps. Sembla clar que el període d’abandona-


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 230

230

Joan García, Núria Ribas

ment de la darrera fase constructiva romana va ser llarg; és possible que es reaprofitessin part dels espais i dels materials constructius en etapes posteriors de l’ocupació del solar. Aquest fet es confirma amb l’ampli ventall de materials ceràmics molts diversos pel que fa a la datació, entre els quals hi ha des de bocins de ceràmica romana fins a peces dels segles xvi i xvii (u. e 1016 i 1017).

Períodes constructius moderns Primera fase constructiva: és definida per les restes de dos trams d’un mateix mur i una cantonada (u. e. 1015 i 1030). La datació és de mitjan segle xvii. Destaca la presència de peces envernissades de tons diversos (marró, verd i d’altres) datables, en general, a mitjan segle xvii amb peces de l’època romana. Segona fase constructiva: paviment de còdols (u. e. 1007) recobert d’una lleugera capa de calç. Espai delimitat per un mur perimetral (u. e. 1006). Data de mitjan segle xviii, segons els materials apareguts en la preparació del paviment. Cal destacar que hi ha produccions catalanes, valencianes i aragoneses. Tercera fase constructiva: edificació del segle xix. L’única unitat constructiva excavada corresponent a aquesta fase va ser el mur de la unitat estratigràfica 1010, documentat i desmuntat posteriorment. Cap de les altres estructures que hi ha (cups i pou) no ha estat excavada totalment. La datació d’aquesta fase la determina la ceràmica blava catalana del segle xix, que formava part del parament d’aquest mur. Quarta fase constructiva: Casa del Poble. És datable al principi del segle xx, segons que afirma l’arxiver de Sitges. Una datació més precisa depèn de l’estudi de la documentació escrita existent.

Segona campanya d’excavacions a la Casa del Poble Un rebaix de terres fet sense el control de cap arqueòleg a la zona projectada com a pati determinà que es fes una petita intervenció entre el 28 de desembre del 2000 i el 5 de gener del 2001. Es tornà a documentar part d’un mur fet de pedra amb un encofrat de morter de calç que, tant per les característiques formals com per les cotes topogràfiques absolutes, corresponia al quart període constructiu de l’època romana detallat més amunt i que situem a mitjan segle ii dC. La fondària necessària en aquest punt de l’obra va impedir de continuar els treballs d’excavació en aquest punt.

Intervenció arqueològica al número 16 del carrer Nou Els treballs de construcció d’uns habitatges dos solars més enllà de la Casa del Poble va motivar la supervisió arqueològica dels successius rebaixos destinats a les sa-


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:11 Página 231

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

231

Figura 4.

bates i traves. La intervenció arqueològica va tenir tres fases entre els mesos de març i maig del 2000 a causa de la lentitud en el procés d’enderrocament de l’edifici que hi havia atesa la perillositat que comportava l’estat en què es trobava. Així, s’efectuaren tres sondeigs arqueològics i el control i la documentació de quatre intervencions de l’obra sobre estructures arqueològiques. El conjunt de les intervencions fetes ens permet de diferenciar dues fases d’ocupació al solar. En primer lloc, un període constructiu de l’època romana definit per un dipòsit de pedra amb cobertura hidràulica de morter de calç que presenta unes característiques molt semblants a les que determinen la fase romana més moderna de la Casa del Poble. Els treballs complementaris de l’obra van fer possible documentar mínimament aquesta fase (figura 4: sondeigs 5 i 7), sobre la qual es disposava la fonamentació de les fases modernes del solar en construcció, és a dir, com passava en la intervenció anterior, les estructures modernes es disposaven sobre les romanes sense destruir-les (figura 10). El segon període és el de l’època ibèrica, cobert parcialment per l’ocupació romana, del qual es va documentar part d’un mur fet amb pedra, molt compacte, lligat amb terra i que cobria gairebé tot el solar amb una orientació est-oest. Cal assenyalar, també, que es documentà la cantonada sud-oest d’aquesta habitació, que s’endinsava al solar número 12 del carrer Nou. Aquesta fase constructiva registrada als sondeigs 1, 2 i 4 data, aproximadament, al final del


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 232

Joan García, Núria Ribas

232

Figura 5.

Figura 6.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Pรกgina 233

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

233

Figura 7.

Figura 8.

Figura 10.

Figura 9.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 234

234

Joan García, Núria Ribas

segle ii o a l’inici del segle i aC, límits que es podrien relacionar amb la fase constructiva més antiga documentada a la Casa del Poble.

Seguiment de les rases per al gas natural El seguiment de les rases fetes davant la Biblioteca Santiago Rusiñol va permetre de documentar part d’un mur de pedra i lligat amb terra que, tot i el reduït espai en què s’havia intervingut, semblava que tenia una orientació est-oest (figura 1). El nivell estratigràfic del parament es caracteritzava per l’abundància de materials ceràmics de l’època ibèrica i l’absència d’intrusions modernes.

Estudi de materials Malgrat la petita extensió de l’excavació, el conjunt de materials recuperat a la Casa del Poble de Sitges és molt voluminós. Les peces ceràmiques constitueixen la part més abundant amb un total de 10.716 fragments. En aquest apartat tan sols presentem una primera anàlisi dels diferents materials arqueològics amb relació a la varietat de tipus i la datació.

Ceràmica La ceràmica trobada constitueix un repertori relativament ampli de formes i tipus que abraça un període de temps molt gran. Cal, però, fer una diferenciació entre la ceràmica ibèrica i romana i la ceràmica d’èpoques més modernes (del segle xiv al xx). Com acostuma a passar en els conjunts de materials recuperats al barri vell de Sitges, també en aquesta intervenció es va constatar un buit de material entre els segles iii i iv dC i els segles xiv i xv. Aquest fet es podria justificar per les intenses reformes fetes a l’època moderna que afectaren directament els nivells de l’antiguitat tardana i l’època medieval. Dels 10.716 fragments ceràmics recuperats a la Casa del Poble, només el 12,5 % correspon a produccions baixmedievals, modernes i contemporànies, entre les quals destaquen les peces catalanes de verd manganès i de ceràmica blava de Paterna i Manises, i les diverses decoracions de ceràmica blava catalana; igualment, cal remarcar la terrissa abundant amb peces de la Bisbal, Vilafranca i Can Faió.

Àmfores Les àmfores són la part, quantitativament, més important, atès que gairebé la meitat dels fragments ceràmics recuperats (4.741 fragments) és d’àmfores i aquestes


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 235

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

235

són presents en tots els estrats (tant antics com moderns). Gairebé totes les àmfores recuperades procedeixen de la Tarraconense (formes Pascual 1 i Dressel 2/4). També destaquen les produccions del sud d’Hispània (formes Dressel 7/11 i Haltern 70). Hi ha altres peces documentades a la Casa del Poble que són punicoebusitans i ibèrics. També es van trobar peces procedents d’Itàlia i fragments d’àmfores africanes, en un nombre inferior, però. D’altra banda, van aparèixer algunes àmfores amb engalba i d’altres amb defectes de cocció. Malgrat la gran quantitat de fragments d’àmfores localitzades a la Casa del Poble i la seva variada procedència, només es van trobar set fragments amb marques en dues formes concretes de la Tarraconense: – sobre Pascual 1 es va documentar un grafit incís al pivot abans la cocció de la peça. – sobre Dressel 2/4 es van documentar alguns segells, de vegades un de sol, de vegades dos o bé acompanyats d’algun grafit, dels quals, a causa del mal estat de conservació, només se’n van poder identificar dos: el primer diu «Ti» i procedeix de Tivissa (Tibisi); el segon diu «Pr» i està associat amb «Primus» i es refereix a un esclau o llibert.

Vaixella fina d’importació La procedència de la vaixella fina varia segons l’època de les fases. A les més antigues, a més dels exemplars de ceràmica ibèrica, també es van documentar alguns exemplars de Campaniana A d’una qualitat molt bona (bàsicament, les formes Lamboglia 5/7, 23, 25, 27 i 36). És significativa l’absència gairebé total de ceràmica Campaniana B i C. A les fases més recents dins l’ocupació romana (fases 3 i 4), a més d’algun exemplar de ceràmica Campaniana residual, es van documentar peces sigil.lades itàliques (formes Consp. 14, 18, 20, 22 i 36), sud-gàl.liques (formes Drag. 15/17, 27, 29, 36 i 37) i hispàniques (formes Ritt. 8 i Drag. 37). Els exemplars de Sigil.lades Africanes A són molt escassos (formes Lamboglia 8 i 23).

Ceràmica comuna de cuina africana La ceràmica comuna de cuina africana és molt abundant, sobretot a les dues darreres fases constructives romanes. Cal destacar, per les quantitats que se’n van trobar, les diverses formes d’olles, cassoles i plats tapadora (formes Lamboglia 10 A i 10 B, Ostia II fig. 302, III fig. 267 i III fig. 332).


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 236

236

Joan García, Núria Ribas

Parets fines Es van documentar fragments de parets fines, que a hores d’ara estudia Alberto López Mullor.

Ceràmica ibèrica Es va documentar una gran varietat de formes de ceràmica ibèrica d’una qualitat molt bona (Kalathos, gerretes, bols, plats, morterets, àmfores de formes diverses, tapadores, vasos, peces amb el coll de cigne i nanses de cistells…). Si hi ha decoració amb pintura, el to és l’habitual de roig vinós i el repertori decoratiu presenta motius geomètrics, vegetals, línies paral.leles i concèntriques, cercles, quarts de cercle, etc., tant a l’interior com a l’exterior de la peça, segons la forma. Es van localitzar fragments en què hi havia decoracions digitals, incises amb motius geomètrics, puntejats, amb triangles petits, línies paral.leles de meandres, amb la superfície externa brunyida…; algunes peces imiten formes de la ceràmica campaniana i de parets fines. També es van recuperar alguns fragments de ceràmica grisa emporitana o de la costa catalana corresponents a gerretes bitroncocòniques, plats, bols, pàteres, etc., d’una factura molt bona.

Ceràmica comuna romana Es va registrar una gran diversitat de formes de ceràmica comuna romana (contenidors grans, plats, bols, morters, plats amb encaixos per a tapadores, tapadores, gerres, olles i cassoles de característiques formals), molt variades pel que fa a la cocció, la pasta i la tècnica. Algunes presentaven la superfície estriada amb engalbes i una decoració molt variada. Cal destacar algunes formes locals que imiten models de terra sigil.lada itàlica (símil Consp. 22) i la ceràmica comuna de cuina africana.

Ceràmica feta a mà Es van trobar força mostres de ceràmica feta a mà variades quant a la forma (olles, vasos, bols, morters, tapadores, gerres, etc.). La decoració oferia solucions molt diverses (incisa, pentinada…). Molts d’aquests exemplars duien la superfície externa ennegrida pel contacte directe amb el foc.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 237

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

237

Altres materials ceràmics Es van localitzar tres pondus molt similars entre ells que duien una x a la part superior. També es van trobar un pes de xarxa de forma circular i plana amb un orifici a la part central i alguns fragments de ceràmica retallada, de formes diferents rodones i quadrades.

Materials constructius Entre els materials constructius incloem els tovots rectangulars de mides diferents que formaven part d’estrats per anivellament, fragments de teules planes i corbes i de pintura mural2 localitzades als estrats d’enderroc de la quarta fase constructiva romana. Dins del conjunt recuperat de pintura mural, podem distingir dos grups: – el primer és format per fragments sense pigmentació on hi ha una sola capa de morter blanquinós. Podrien correspondre a la part inferior de les parets i al sòcol, com els recuperats in situ a la cantonada interna del mur 1028. – el segon mostra una decoració pictòrica de tons vermells, verds i grocs i amb motius geomètrics i vegetals. Aquestes pintures porten a l’anvers empremtes en negatiu de feixes de canya per garantir la subjecció. Podrien correspondre a un sostre o una volta. També es van documentar algunes mostres de pintura que, per la decoració més acurada que presenten, podrien correspondre a les estances nobles.

Indústria lítica Es van recuperar tres molins de granit i calcària que formaven part dels estrats d’anivellament: Un de gran de forma cònica amb un orifici central; un altre fragment del mateix tipus però més petit i del qual només se’n conservava la meitat i una petita mola circular plana. Es van recuperar alguns fragments de marbre de Santa Tecla corresponents les tapadores d’una claveguera i reaprofitats com a lloses de cobertura juntament, a més de lloses de calcària.

Metalls Bronze Es van trobar dues monedes en molt mal estat de conservació, alguns aplics, unes 2. Actualment Magí Miret i Mestre estudia aquestes mostres de pintura mural.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 238

238

Joan García, Núria Ribas

quantes claus, agulles, fíbules i diferents fragments informes. Força ben conservats, es van documentar un ham i fragments de peces diferents. Ferro Cal destacar un gran nombre de fragments de claus i d’altres estris destinats a la construcció, en general, en un estat de conservació pèssim.

Ossos treballats Als estrats d’anivellament es recolliren dues peces d’os: una agulla fragmentada amb dos orificis probablement per filar i un punxó.

Valoració general i conclusions Els resultats de l’estudi de les intervencions al carrer Nou ens indiquen que hi havia un assentament estable a les èpoques ibèrica i romana entre els segles iii aC i iii dC al barri vell de Sitges (figura 1). Aquestes actuacions han suposat un canvi qualitatiu i quantitatiu pel que fa al coneixement de les fases antigues d’ocupació en aquest indret, atès que, per primera vegada, s’han documentat, conjuntament, estructures arquitectòniques i materials arqueològics. Fins ara, per conèixer les èpoques ibèrica i romana, ens havíem de basar, únicament, en uns quants conjunts de materials sense context estratigràfic i sense relacions amb estructures arquitectòniques (figura 1). En les diverses intervencions arqueològiques esmentades, els equips van estar condicionats pel ritme de les obres, pels marges de seguretat establerts, així com pels aspectes econòmics implícits en qualsevol intervenció arqueològica en un context urbà. Com a conseqüència d’això, ni es va poder assolir l’extensió total de l’assentament en cap solar, ni es van poder registrar les fases constructives primerenques. Havent-hi aquestes circumstàncies condicionadores, és evident que les hipòtesis de treball que es presenten són provisionals i que s’han establert tenint en compte la superfície excavada i les cotes topogràfiques assolides. Ateses les característiques formals dels diversos paraments, la manera com estaven disposats dins l’espai i la presència majoritària de recipients contenidors, podríem plantejar que les àrees estudiades en aquestes darreres intervencions estaven relacionades amb l’elaboració i l’emmagatzematge d’excedents agrícoles. Lògicament, ens referim tant a un espai d’emmagatzematge com als habitatges associats amb aquestes activitats. Sembla, però, que aquesta possible «zona industrial» era la part d’un espai més gran d’hàbitat que devia estar integrat en una trama urbana més o menys complexa o bé devia formar part de les instal.lacions productives d’un assentament semblant a una villa situat sota l’actual barri vell de Sitges. Actuacions futures permetran de confirmar o rebatre aquesta hipòtesi. Basant-nos en la presència d’alguns materials associats amb construccions nobles (pintura mural i


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 239

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

239

estucs, marbre, opus sectile, dues clavegueres, vaixella fina de gran qualitat…), plantegem la possibilitat que a la part superior del turonet on hi ha actualment l’ajuntament i altres edificis públics i privats hi hagués, a l’època romana, una estructura d’una certa importància. L’interès demostrat per l’Ajuntament de Sitges i l’aval de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la General de Catalunya han determinat que les restes hagin estat declarades bé patrimonial. Aquest fet implica conservar-los a la nova estructura de l’edifici que a hores d’ara es basteix. Així mateix, s’ha començat l’adaptació del projecte arquitectònic inicial per garantir-ne la preservació. Cadascuna de les fases de construcció d’aquest nou edifici i altres d’ubicats al barri vell ha de ser supervisada pels tècnics del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya amb vista a un bon control d’aquest procés. El precedent que estableixen aquestes intervencions és la prova evident de la necessitat d’examinar acuradament totes les obres que es facin al municipi a fi d’aplegar dades sobre els nostres avantpassats.

Agraïments Volem agrair a aquests investigadors l’interès demostrat amb relació als diferents conjunts de materials ceràmics documentats: Doctor Víctor Revilla Calvo Doctor Alberto López Mullor Doctor César Carreras Senyor Magí Miret i Mestre Senyor Josep Antoni Cerdà Doctor Joan Sanmartí Grego Doctora Montserrat Comas Igualment, agraïm als diversos afeccionats locals el seu interès durant el procés d’excavació.

Bibliografia Beltran Lloris, M. Guía de cerámica romana, Libros Pórtico, Saragossa, 1990. Bosch, J.; Miret, J. «El Bosquet (Sant Pere de Ribes). Una planta per a l’elaboració de vi i la seva distribució». A: Col.loqui d’Arqueologia Romana. El Vi a l’Antiguitat, 93-110, Badalona, 1987. Carbonell i Gener, J. «Excavaciones en Santa María del Vinyet», Eco de Sitges, any lviii, núm. 2341, Sitges, 1948. Comas i Solà, M. Baetulo les marques d’àmfora, Institut d’Estudis Catalans i Museu de Badalona, Badalona, 1997.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 240

240

Joan García, Núria Ribas

D. A. Enciclopedia de l’Arte Antica Classica e Orientale. Atlante delle forme ceramiche, vol. I, Roma, 1981. Ferrer, A. «El sarcófago romano de Sitges», Ampurias, vii-viii, 366-368, Barcelona, 1951. Ferrer, A. «Hallazgo de una necrópolis romana en el Santuario del Vinyet (Sitges)», Ampurias, xiii, 191-195, Barcelona, 1945-1946. García Targa, J. «Treballs de sondeig arqueològic al Vinyet (Sitges, Garraf)». A: Desenes Jornades d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del Penedès. [En premsa.] García Targa, J. «Memòria de la intervenció arqueològica del carrer Nou, número 16 (Sitges, Garraf)». Entregada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Abril del 2000. García Targa, J.; Ribes, N. «Memòria de la intervenció arqueològica a la Casa del Poble, carrer Nou, 10-12 (Sitges, Garraf)». Entregada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Abril del 2000. García Targa, J. «Memòria de l’excavació arqueològica a la Casa del Poble, carrer Nou, 10-12 (Sitges, Garraf)». Entregada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. 17 de gener del 2001. García Targa, J. «Memòria del seguiment arqueològic dels treballs de canalització del gas (Sitges, Garraf)». Entregada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Gener del 2001. García Targa, J.; Miret i Mestre, J; Miret i Mestre, M. «Els precedents arqueològics de Sitges: les restes de l’entorn de l’Ajuntament». A: Primeres Jornades d’Estudis Penedesencs. Miscel.lània Penedesenca, xi, 71-87, Vilafranca del Penedès, 1989. García Targa, J.; Miret i Mestre, M.; Moragas Segura, N. «Estudi dels materials arqueològics apareguts l’any 1974 en el subsòl de l’Ajuntament de Sitges». A: Segones Jornades d’Estudis Penedesencs. Miscel.lània Penedesenca, xiii, 169-193, Vilafranca del Penedès, 1990. García Targa, J. [et alii] «El Garrofer de la Cisterna: un assentament romà i medieval a Sant Pere de Ribes». A: Terceres Jornades d’Estudis Penedesencs. Miscel.lània Penedesenca, XIV, 49-70, Vilafranca del Penedès, 1991. García Targa, J.; Miret i Mestre, J.; Miret i MESTRE, M. «L’excavació arqueològica al subsòl de l’Arxiu Històric de Sitges (Garraf)», Homenatge a Miquel Tarradell, 509-517, Estudis Universitaris Catalans, Barcelona, 1993. García Targa, J.; Revilla Calvo, V. «Vil.la romana del Vinyet: noves aportacions». A: Vuitenes Jornades d’Estudis Penedesencs. Miscel.lània Penedesenca, xxiii: vol. iii, 35-52, Vilafranca del Penedès, 1998. García Targa, J. [et alii] «Memòria d’excavació del jaciment de les Proelles. Sitges (Barcelona)». Presentada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. 1998. [Text inèdit.] IPAC. Inventari del Patrimoni Arqueològic. Garraf, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, 1988.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 241

Darreres troballes al nucli antic de Sitges

241

López Mullor, A. «Les ceràmiques de Parets Fines de la Casa del Poble (Sitges, Barcelona)». A: Tretzenes Jornades d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del Penedès [En premsa.] Michelot, H. Le portulain de partie de la Mer Méditerranée ou le vray guide des pilotes costiers, 32, 1703. Morer, J.; Rigo, A. «Noves dades per a l’estudi del poblament en època ibèrica a la costa oriental de la cossetània», Citerior. Revista d’Arqueologia i Ciències de l’Antiguitat, 2, 129-152, Tarragona, 1998. Py, M. (dir.) Dictionnaire des Céramiques Antiques (VIIème s. av. n.è. – VIIème s. de n.è) en Méditerranée nord-occidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan), Lattara, 6, Edition de l’Association pour la Recherche Archéologique en Languedoc Oriental, Lattes, 1993. Revilla Calvo, V.; Miret i Mestre, M. «El poblament romà al litoral central de Catalunya», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 16, 198-210, Diputació de Castelló, 1994.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Pรกgina 242


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 243

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la conquête franque JEAN GUYON Centre Camille-Jullian, C.N.R.S - Université de Provence

Ma contribution à cette Tribuna d’Arqueologia 2000-2001 est la seule qui soit le fait d’un intervenant extérieur à la Catalogne –extérieur mais non étranger, tant les liens sont étroits, aujourd’hui comme par le passé, entre le Midi de la France et votre région. C’est dire si je suis sensible à l’honneur qui m’a été fait de contribuer à votre réflexion, tout en étant conscient que cet honneur s’adresse autant à l’homme qu’à la communauté scientifique dont il n’est que le porte-parole lorsqu’il s’agit, comme dans le cas présent, de présenter un «état de la question». Essayer de brosser un tableau d’ensemble des villes de Gaule Narbonnaise depuis leur entrée dans l’orbite romaine jusqu’à la conquête franque, donc de la fin du IIe siècle avant notre ère jusqu’au VIe siècle de notre ère, suppose cependant au préalable de faire retour sur l’historiographie, ce qui, pour reprendre le titre du célèbre roman d’Alexandre Dumas, revient pour un homme de mon âge à devoir jouer «Vingt temps après»... et même un peu plus. J’appartiens en effet à une génération qui a connu, du fait des grands travaux d’équipement du XXe siècle finissant, une véritable explosion des chantiers d’archéologie urbaine: mes premières armes d’archéologue datent très précisément de l’été 1968 et c’était sur le chantier de la Bourse, à Marseille, qui a été l’occasion pour toute la collectivité nationale (et non la seule collectivité archéologique) de prendre conscience de l’urgence d’une réflexion sur l’«archéologie préventive», comme on ne disait pas encore alors. Les premiers fruits de cette réflexion sont venus au terme de la décennie suivante, en 1980, avec la tenue à Tours d’un Congrès qui avait pour objet l’«Archéologie urbaine»1 et la parution d’une synthèse, vite devenue classique, sur «La France urbaine», qui marquait elle aussi le renouveau des 1. Archéologie urbaine, Actes du Colloque international, Tours, 17-20 novembre 1980, Paris, 1982.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 244

244

Jean Guyon

études sur la ville antique dans notre pays.2 Et ce renouveau ne s’est pas démenti au cours des décennies suivantes, fertiles en bien d’autres fouilles au moins aussi importantes que celles de Marseille, qui ont été conduites à la fois, comme par le passé, par des fonctionnaires d’État, universitaires, chercheurs du Centre national de la recherche scientifique (CNRS) ou conservateurs des Services régionaux de l’archéologie, mais également par des agents des Services archéologiques municipaux ou départementaux qui ont été créés dans l’intervalle et surtout par des membres de l’Association française pour l’archéologie nationale (AFAN) qui a pris une telle importance dans le paysage archéologique français que l’État vient tout récemment de décider de muer cette Association en Institut national pour la recherche en archéologie préventive (INRAP) et de lui confier de ce fait le monopole de l’archéologie préventive dans l’hexagone. Notre vision des villes antiques a naturellement été très largement renouvelée par tous ces chantiers plus ou moins récents, ne fut-ce que parce qu’ils ont le plus souvent été conduits jusqu’au sol vierge: au prix de la destruction de l’ensemble des vestiges archéologiques, il est possible ainsi de connaître, des origines jusqu’à l’époque moderne, voire contemporaine, l’ensemble de l’évolution de l’urbanisme sur un site donné, ce qui n’était pas toujours le cas auparavant. Pour prendre la mesure de cet accroissement considérable de la documentation, il suffit de feuilleter les Bilans scientifiques régionaux qui sont publiés chaque année par les Services régionaux de l’archéologie, et plus précisément, s’agissant de la Narbonnaise, ceux de Languedoc-Roussillon, Provence-Alpes-Côte d’Azur et Midi-Pyrénées: l’initiative de publier ces Bilans, soit dit en passant, est un autre acquis des dernières décennies qui s’explique par la nécessité de rendre compte rapidement de l’actualité archéologique et du développement exponentiel des recherches, à la ville comme à la campagne, sans attendre les synthèses périodiques que leur consacre, à l’échelon national, la revue Gallia, par le biais désormais de sa série Gallia Informations. Ce n’est là, naturellement, qu’une première approche encore élémentaire, à cause du caractère très synthétique des notices des Bilans scientifiques ou de Gallia, dont la longueur ne dépasse que rarement une ou deux pages imprimées. Pour aller plus loin, il convient de se tourner vers les documents finaux de synthèse (DFS) rédigés à l’issue de chaque chantier par les titulaires de l’autorisation de fouille et qui sont consultables dans les Services régionaux de l’archéologie, sans parler, bien évidemment, des publications de fouille, encore trop rares, mais qui commencent à se multiplier depuis que l’ensemble de la communauté scientifique a pris une claire conscience qu’il ne convenait pas seulement, par le biais de l’archéologie préventive, de sauver les données d’un patrimoine archéologique menacé, mais également de les exploiter afin d’écrire des pans plus ou moins importants d’une histoire urbaine. Le trait le plus original de la dernière décennie est pourtant dans les travaux individuels ou les entreprises collectives qui s’efforcent désormais de dépasser le 2. G. Duby dir., Histoire de la France urbaine, I. La ville antique, par P.-A. Février, M. Fixot, Chr. Goudineau et V. Kruta, Paris, 1980.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 245

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

245

cadre de ces monographies, si utiles soient-elles, pour privilégier une approche plus synthétique de la ville ou de certaines de ses composantes essentielles, et cela mérite un (court) instant d’attention car sans prétendre à l’exhaustivité, je veux au moins donner quelques exemples de ces recherches récentes. Conformément au système universitaire français, il s’agit d’abord de thèses comme celle, récemment publiée, de Martial Monteil sur la ville de Nîmes, depuis ses origines jusqu’à l’Antiquité tardive3 ou celle, en cours de publication, de Marc Heijmans sur la topographie d’Arles pendant l’Antiquité tardive et le haut Moyen Âge.4 Mais il faut mentionner aussi des Colloques ou des Congrès, tels ceux qui ont été tenus à Avignon en 1994 sur la maison urbaine en Gaule méridionale,5 à la Baume-lès-Aix en 1995 sur le IIIe siècle en Narbonnaise6 ou encore à Marseille en 1999 sur la topographie de Marseille examinée sous l’angle de la très longue durée, depuis les origines de la ville jusqu’à la veille de la Renaissance.7 Et cela vaut enfin pour des entreprises collectives: d’abord celle de la Topographie chrétienne des cités de la Gaule, dont les trois volumes publiés pour la province offrent à la fois une esquisse de la topographie et de l’histoire urbaines des villes épiscopales, depuis les origines jusqu’au haut Moyen Âge, puis la présentation des monuments chrétiens connus par l’archéologie ou par les textes;8 ensuite, pour le projet collectif de recherche plus récent qui s’est donné pour objectif d’étudier la topographie des villes de Gaule méridionale et vient de publier deux volumes, l’un sur Aix-en-Provence9 et l’autre sur Fréjus,10 qui sont les premiers d’une série intitulée Atlas topographiques des villes de Gaule méridionale dont le propos est, pour chacun des chefslieux de cité de la province, de présenter sur fond de plan cadastral à échelle 1/1000e l’ensemble des vestiges antiques connus par les fouilles anciennes ou récentes et d’en donner une interprétation, d’abord à l’échelle des feuilles de l’Atlas, 3. M. Monteil, Nîmes antique et sa proche campagne, Monographies d’archéologie méditerranéenne, 3, Lattes, 1999. 4. M. Heijmans, Duplex Arelas, topographie historique de la ville d’Arles et de ses faubourgs de la fin du IIIe siècle jusqu’au IXe siècle, Aix-en-Provence, 1997, à paraître dans la Collection de l’École française de Rome. 5. La maison urbaine d’époque romaine en Gaule Narbonnaise et dans les provinces voisines, Actes du Colloque d’Avignon (11-13 novembre 1994), Documents d’archéologie vauclusienne, 6-I, Avignon, 1996, à quoi l’on ajoutera l’Atlas des maisons de Gaule Narbonnaise, Documents d’archéologie vauclusienne, 6-II, Avignon, 1996. 6. Et dans lequel l’étude des villes occupe naturellement une bonne place: J.-L. Fiches dir., Le IIIe siècle en Gaule Narbonnaise, Antibes, 1996. 7. Marseille, trames et paysage urbain de Gyptis au roi René –Actes du Colloque international d’archéologie, Marseille, 3-5 novembre 1999, Études massaliètes, 7, Marseille, 2001. 8. N. Gauthier, J.-Ch. Picard dir., Topographie chrétienne des cités de la Gaule des origines au milieu du VIIIe siècle, II, Provinces ecclésiastiques d’Aix et Embrun (Narbonensis Secunda et Alpes Maritimæ ), Paris, 1986; III , Provinces ecclésiastiques de Vienne et d’Arles (Viennensis et Alpes Graiæ et Pœninæ ), Paris, 1986; VII. Province ecclésiastique de Narbonne (Narbonensis Prima), Paris, 1989. 9. Atlas topographique des villes de Gaule méridionale, I. Aix-en-Provence , par J. Guyon, N. Nin, L. Rivet et S. Saulnier, Supplément à la Revue archéologique de Narbonnaise, 30, Montpellier, 1998. 10. Atlas topographique des villes de Gaule méridionale, II. Fréjus, par L. Rivet, D. Brentchaloff, S. Roucole et S. Saulnier, Supplément à la Revue archéologique de Narbonnaise, 32, Montpellier, 2000.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 246

Jean Guyon

246

puis à celle de la ville tout entière, afin de dresser, à chaque fois, le «profil d’une cité». Le temps manque naturellement pour dresser ici ce profil des principales ciuitates de la région; tout au plus peut-on, à partir d’exemples choisis, esquisser une silhouette, celle de l’évolution du tissu urbain dans l’ensemble de la province. C’est ce que je ferai en m’appuyant principalement sur les ouvrages récents que je viens de citer et en essayant de porter attention à des aspects qui viennent en contrepoint des idées habituellement reçues sur l’histoire de la Narbonnaise, cette «autre Italie» comme l’appelaient les Anciens. Pour cela, je distribuerai la matière en quatre parties, qui suivront un ordre chronologique afin de pointer d’abord l’importance du réseau urbain dont les Romains ont hérité et le caractère parfois plus modeste, plus lent à s’affirmer aussi, de leurs propres fondations, ensuite; ce sera pour traiter alors du visage contrasté des IIe et IIIe siècles dans la région, avant d’aborder pour finir les mutations que les chefs-lieux de cité de la province ont connues pendant l’Antiquité tardive.

On commencera donc par une évocation des villes du Midi méditerranéen pendant les derniers siècles avant notre ère, donc avant que ce Midi ne devienne la Narbonnaise. Il ne s’agit pas seulement par là de planter le décor dans lequel l’administration romaine a dû inscrire son action, mais bien de mesurer la qualité du réseau urbain auquel elle a été affrontée et qu’elle a su à la fois conforter et compléter. En quoi l’on se montrera fidèle à la synthèse, déjà citée, du tome I de l’Histoire de la France urbaine qui avait insisté dès 1980 à la fois sur les comptoirs marseillais et les «villes de Marseille», avant de consacrer tout un chapitre à répondre à la question: «Y a-t-il une ville protohistorique ?», pour conclure à une très large proto-urbanisation du Midi à la veille de la conquête, qu’on ne saurait limiter à la seule zone d’influence massaliète.11 L’esquisse n’a pas vieilli, bien au contraire, car les fouilles conduites dans l’intervalle ne font qu’en accuser les traits, comme je voudrais le montrer au travers de trois exemples: celui de Marseille, naturellement, puis celui d’Arles, qui fut probablement l’une des «villes de Marseille» avant de devenir colonie romaine, et enfin celui de Nîmes, une agglomération indigène cette fois, rapidement promise à devenir colonie elle aussi. Marseille, donc, d’abord, qui vient tout juste de fêter le vingt-sixième centenaire de sa création, puisque l’on sait par Trogue Pompée qu’elle a été fondée par des Grecs venus d’Ionie «au temps du roi Tarquin». Selon un mot qui a fait florès, la ville a longtemps passé cependant pour une «ville antique sans antiquités», tant l’évolution de son urbanisme avait apparemment tout annihilé de son passé grec et romain. Cette boutade a été démentie dès le tournant des années 1970 par les fouilles, déjà citées, du chantier de la Bourse, qui ont permis à la fois de mettre au jour et de présenter au public une imposante portion de l’enceinte urbaine d’époque hellénis11. G. Duby dir., op. cit. n.º 2, t. I, p. 74-81 et 141-193.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 247

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

247

Figura 1. Les tracés successifs de l’enceinte de Marseille grecque, selon H. Tréziny (d’après Marseille, trames et paysage urbain de Gyptis au roi René, p. 53).

tique tardive, ainsi que les aménagements portuaires, d’époque romaine cette fois, de la «corne du port», donc de l’extrémité occidentale du Lacydon grâce auquel, comme l’a écrit César, la ville antique apparaissait «entourée par l’eau presque de trois côtés». Mais les recherches ultérieures ont été plus fructueuses encore. Elles ont pleinement confirmé en effet les données des fouilles menées au lendemain de le deuxième guerre mondiale à la faveur des chantiers de reconstruction qui avaient montré quelle était, dès l’époque archaïque, l’étendue et la qualité de l’urbanisme de Massalia: il faut probablement attribuer en effet à la première fondation phocéenne du VIe siècle l’aire couverte par la colline Saint-Laurent et la butte des Moulins, qui offraient une solide assise à une fortification, mais dès la fin du siècle –à la suite, peut-être de la chute de Phocée, comme l’on supposé certains–, l’habitat avait déjà gagné la butte des Carmes, au prix d’une extension vers l’est du rempart primitif dont le tracé devait être accru une dernière fois en direction du nord à époque hellénistique, pour ne plus connaître ensuite de rectification jusqu’au Moyen Âge (fig. 1). Au sein de l’enceinte, d’autre part, les fouilles permettent de reconnaître les tracés directeurs d’une voirie régulière dont les orientations divergentes selon les secteurs s’expliquent sans doute par ces extensions successives que l’on peut deviner plus ou moins confusément dans le parcellaire d’époque médiévale ou moderne car


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 248

248

Jean Guyon

les maisons, comme il arrive souvent, ont sans cesse été reconstruites au même emplacement. Enfin, il n’est pas jusqu’aux monuments publics que l’on ne puisse désormais au moins entrevoir: d’abord par les thermes d’époque classique fouillés rue Leca, qui sont, avec ceux d’Athènes, les plus vastes du monde grec; ensuite par les aménagements monumentaux d’époque hellénistique des «Caves Saint-Sauveur», qui paraissent bien répondre au centre civique; enfin, par le port, dont les fouilles de la place Jules-Verne, puis de la place Villeneuve-Bargemont ont permis de reconnaître, sur la très longue durée, à la fois l’extension et les principaux aménagements. Le bilan, on le voit, est impressionnant; il permet de mesurer dans quelle tradition urbanistique ancienne s’est inscrite la romanisation de la Narbonnaise, d’autant qu’il fallait aussi compter dans la région avec les «villes de Marseille».12 De ces villes massaliètes, on ne retiendra que l’exemple d’Arles, dans laquelle l’accord paraît être fait aujourd’hui parmi les spécialistes pour reconnaître la Thélinè mentionnée par Festus Avienus. Ce jugement se fonde, entre autres choses, sur la fouille dite «du Jardin d’Hiver», qui est située au sud de l’éminence rocheuse à laquelle Arles doit son implantation: elle a révélé en effet tout un îlot urbain circonscrit par un réseau de rues orthogonales, que l’on peut attribuer à la fin du VIe ou au début du Ve siècle avant notre ère et qui a fait l’objet d’une occupation continue jusque vers 175 avant notre ère, date à laquelle il a été détruit pour ne plus être reconstruit; or, les céramiques livrées par la fouille montrent un accroissement continu des productions d’origine indigène au fil des siècles, ce qui s’accorde bien avec les indications d’Avienus, qui parle –mais au passé– de Thélinè comme d’une ville grecque. Que l’influence grecque ait ou non décliné avec le temps, il s’agissait sûrement en tout cas d’une ville importante, car tout laisse à supposer qu’une grande partie du site de hauteur au nord du seul îlot urbain intégralement fouillé à ce jour était également urbanisée: en est notamment témoin la reprise des fouilles anciennes de F. Benoit dans le secteur des cryptoportiques, qui a révélé une occupation continue entre le VIe et le Ier siècle avant notre ère et surtout une rue dont la direction a été reprise par les architectes romains lorsqu’ils ont ici aménagé les substructions du forum augustéen de la ville. Il faut sans doute songer à une agglomération d’une quarantaine d’hectares, dont on ignore malheureusement tout de la parure monumentale, à l’exception d’une importante tour carrée en grand appareil de quelque 25 m de côté, dont les vestiges ont été retrouvés au-dessous de l’église des Prêcheurs et que les fouilleurs supposent avoir appartenu à une fortification qui aurait protégé la ville du côte du Rhône. L’interprétation donnée pour cet ouvrage, imprécisément daté pour l’instant du Ier siècle avant notre ère, est des plus vraisemblables; elle s’accorde bien avec l’importance que revêtait sûrement Arles à l’extrême fin de l’époque républicaine: on sait en effet que César put y faire construire en quelques semaines les douze navires dont il avait besoin pour réduire Marseille devant laquelle 12. Sur tous ces aspects de l’urbanisme marseillais, on se reportera non seulement aux Actes du Colloque cité à la n.º 7, mais également à l’ouvrage d’A. Hermary, A. Hesnard et H. Tréziny, Marseille grecque, la cité phocéenne (600-49 av. J.-C.), Paris, 1999.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 249

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

249

il avait mis le siège. Une fois dénouée la guerre civile, faire de la ville la colonia Iulia paterna Arelate Sextanorum et lui attribuer une grande partie des territoires enlevés aux Marseillais était donc une façon de récompenser les Arlésiens, mais c’était aussi l’occasion pour Rome de mettre sa griffe sur l’un des plus solides éléments du réseau urbain préexistant de la province qu’elle entendait organiser.13 Le même jugement vaut pour Nîmes, une ville indigène cette fois, qui est elle aussi devenue colonie, mais de droit latin, dès avant la mort de César ou au tout début du triumvirat. L’évolution urbaine est cependant infiniment mieux connue ici que pour Arles. Une proto-urbanisation est clairement perceptible en effet dès le courant du Ve siècle avant notre ère autour de la résurgence de la Fontaine, sur les pentes méridionales du mont Cavalier; elle couvre alors une aire ouverte d’une vingtaine d’hectares, au sein de laquelle des champs cultivés ont encore certainement leur place. C’est l’embryon d’une ville qui prend véritablement forme alentour de -400, avec la constitution d’une aire remparée d’une quarantaine d’hectares qui englobe toute la hauteur, tandis que –fait original– l’habitat, désormais mieux structuré, occupe une bonne vingtaine d’hectares du site de piémont. Dès cette date, Nîmes est peut-être la ville la plus importante du Languedoc occidental et son influence s’accroît certainement encore aux siècles suivants et particulièrement dans la première moitié du second siècle avant notre ère, qui a sûrement été marquée par la réfection du secteur méridional de la fortification et peut-être aussi par la reconstruction, au sommet du mont Cavalier, d’une de ses tours majeures dont l’élévation est alors portée à une vingtaine de mètres, tandis qu’à l’intérieur, l’habitat, qui atteint alors 30 à 35 hectares, gagne les pentes. «Ville-phare», à coup sûr, par le signal qu’elle avait placé, bien en vue, sur la hauteur, Nîmes est peut-être entrée alors dans la sphère d’influence massaliète; elle joue en tout cas sûrement un rôle de leadership, peut-être de capitale dans la région. On comprend donc que les premiers temps de la conquête romaine de la prouincia n’aient fait que précipiter cette évolution, avec à la fois la création de vastes îlots urbains, la première monumentalisation de la source sacrée de la Fontaine et une mise en culture réglée des terroirs alentour. Ce sont là autant de signes d’une nouvelle métamorphose urbaine qui annonçaient (ou confirmaient ?) l’entrée de la ville, avec tout le territoire des Volques Arécomiques, dans l’orbite de Marseille, conformément aux décisions de Pompée, puis dans celle de Rome, une fois Marseille vaincue (fig. 2). Joint aux exemples d’Arles et de Marseille, celui de Nîmes ne fait donc que confirmer la qualité de l’urbanisme, mais également la solidité du réseau urbain dont le Midi méditerranéen était doté avant qu’Auguste ne prît la décision de faire de l’ancienne prouincia la Narbonnaise, d’autant qu’aux cotés des futurs chefslieux de cités de la province, qui seuls nous intéressent ici, il fallait compter aussi avec d’autres agglomérations qui n’ont peut-être de «secondaires» que le nom: Nîmes en offre précisément un bon exemple avec les vingt-six oppida qui étaient de son ressort, comme l’indiquent les textes antiques. Or le fait à relever est qu’aux côtés de 13. Pour Arles, on renverra non seulement à la thèse citée n.º 4, mais également à l’ouvrage collectif Du nouveau sur l’Arles antique, Arles, 1987.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 250

250

Jean Guyon

Figura 1. Nîmes vers le milieu du Ve siècle et le milieu du IIe siècle avant notre ère, selon M. Monteil (d’après Nîmes antique et sa proche campagne, fig. 273 et 278).


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 251

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

251

ces villes de tradition ancienne, les agglomérations nouvellement créées par Rome ont eu parfois quelque difficulté à s’affirmer.14 De cette (relative) modestie des fondations romaines, on donnera comme premier exemple celui d’Aix-en-Provence qui a été créée, comme on le sait, en 122 avant notre ère par le proconsul C. Sextius Calvinus. C’était au terme d’une longue guerre commencée dès -125 à la demande des Marseillais, afin de mettre à la raison les Salyens –les Salyes atroces de l’historiographie antique– qui menaçaient ces fidèles allées de Rome; après avoir pris «la ville des Gaulois», qu’il faut sans doute identifier à Entremont, les Romains, si l’on en croit Strabon, établirent à peu de distance une garnison et une ville que Pline, au Ier siècle, connaît pour sa part sous le nom d’Aquae Sextiae Salluuiorum. Or même après les importants chantiers urbains de ces dernières décennies, on peine à reconnaître ce premier établissement. La seule certitude paraît être qu’il faut décidément abandonner la localisation traditionnellement reçue pour la garnison de Sextius, à l’emplacement du bourg Saint-Sauveur, donc aux abords de la cathédrale de l’Antiquité tardive, mais on ne sait pour autant où placer ce camp: peut-être, comme à Fréjus, au sud-ouest de l’agglomération ? Quant à la ville elle-même, son noyau le plus ancien connu à ce jour a été identifié à proximité des Thermes, donc des eaux qui lui ont donné son nom, ce qui n’a rien en soi de surprenant, mais même à cet emplacement, les éléments qui ont été fouillés ne datent que de la fin du Ier siècle avant notre ère. Ce n’est donc que la troisième ou la quatrième génération d’Aixois qu’il est donné d’entrevoir our l’instant et les éléments disponibles sur les générations suivantes restent étonnamment modestes. La ville originelle paraît être née en effet autour de la voie majeure d’Italie en Espagne –la future voie Aurélienne– dont le tracé, à peine modifié, a servi d’ossature à la fois au decumanus maximus et au tronçon méridional du cardo maximus, et il s’agit d’une agglomération d’importance médiocre, apparemment ouverte: l’habitat ne s’est que lentement étendu en effet en direction de l’ouest et du nord-est et tout élément de la parure monumentale fait pour l’instant défaut, non seulement pour la période républicaine, mais également pour les tous débuts de l’Empire, si l’on excepte une aire dallée qui a été mise en évidence sur le site des Thermes déjà cité. Il faut attendre à Aix la deuxième moitié du Ier siècle pour assister à la mise en place d’un réseau d’assainissement qui s’est accompagnée d’une réfection des rues, désormais dallées en certains endroits et bordées de portiques; à la métamorphose des monuments publics des environs des Thermes et à la construction, plus à l’est, d’une grande place publique dominée par une temple ou une basilique; à la possible mise en chantier enfin d’une enceinte dont seules, la porte sud-est et quelques maigres portions des courtines orientale et occidentale sont connues avec quelque certitude. En faisant sa part à l’hypothèse, l’aire remparée peut avoir couvert une cin14. Sur Nîmes, on consultera, outre la thèse citée n.3, les travaux de M. Py et particulièrement Recherches sur Nîmes préromaine. Habitat et sépultures , Supplément à Gallia, 41, Paris, 1981 et Culture, économie et société protohistoriques dans la région nîmoise, Collection de l’École française de Rome, 131, Rome, 1990.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 252

Jean Guyon

252

quantaine d’hectares et cette surface paraît être aussi, au moins en gros, celle de l’agglomération, car sauf peut-être au nord-est, il ne semble pas qu’il y ait eu de faubourgs (fig. 3). Les incertitudes restent grandes, on le voit, mais en l’état actuel de la documentation, tout laisse à penser qu’Aix a mis près de deux siècles à acquérir le visage achevé, canonique si l’on veut, d’une ville romaine: c’est dire si le «décollage urbain», pour parler comme aujourd’hui, y a été lent.15 Peut-être en est-il allé de même pour Narbonne, dont la fondation a suivi de bien peu celle d’Aquae Sextiae, puisque l’on s’accorde à la placer en 118 avant notre ère? La question doit rester ouverte car Narbo et même la colonia Iulia paterna Narbo Martius restent largement pour nous terrae incognitae. Pour trouver un autre exemple de ville nouvelle voulue pare Rome, mieux vaut donc se tourner vers une agglomération de création plus récente, Fréjus, pour laquelle on dispose, grâce au dernier volume paru de l’Atlas topographique déjà cité, d’une étude qui renouvelle nombre d’idées habituellement reçues. Or il en va très largement de Fréjus comme d’Aixen-Provence; qu’il suffise pour s’en convaincre de reprendre l’intitulé et quelques rapides éléments des paragraphes que les auteurs de l’Atlas ont consacrés en conclusion à brosser le «profil de la cité».16 Avant Fréjus, rien ou presque, ce qui peut surprendre pour un site que C. Jullian a décrit comme «ouvrant et fermant les portes de la Gaule», et autant vaut jusque dans le deuxième moitié du Ier siècle avant notre ère pour l’agglomération de Forum Iulii, pourtant bien attestée par la correspondance de Cicéron: les fouilles faites dans la ville actuelle n’ont fourni en effet aucun élément qui soit à rapporter à une date aussi haute et à supposer qu’il y ait eu, comme pour Augst, transfert de l’habitat, aucun site antique voisin ne fournit de candidat plausible pour une localisation de l’établissement césarien. Ce n’est en fait qu’aux tous débuts de l’époque augustéenne que l’on assiste à la lente émergence d’une agglomération ouverte, de taille très modeste, établie au nord-ouest du plan d’eau qui accueillit les navires capturés par Octave à Actium et peut-être aussi sur les deux buttes qui le commandent au nord et au sud. Et il faut attendre la fin du règne d’Auguste pour identifier avec certitude un urbanisme réglé: d’abord, comme à Aix, par la transformation en decumanus maximus d’une portion de la voie d’Italie en Espagne –la voie Aurélienne, toujours– et par l’ébauche alentour d’un carroyage de voies dont les orientations rompent avec celles de l’établissement primitif; ensuite par l’installation, au sein de ce carroyage, des premiers monuments publics, théâtre et forum, tandis qu’alentour, les hauteurs dominant le port désormais aménagé sont occupées par des résidences officielles et qu’au sud-ouest, le camp lié à la flotte est alors sûrement en activité. La croissance urbaine s’affirme ensuite pendant tout le courant du Ier siècle de notre ère mais ce n’est que sous les Flaviens que l’on peut reconnaître un urbanisme achevé: c’est en effet, semble-t-il, vers les années 7080 que la construction d’une l’enceinte de 3615 m de longueur a été définitivement menée à bien, et l’achèvement de ce chantier est allé de pair avec d’importantes res15. Ce paragraphe est le résumé de la conclusion de l’ouvrage cité n.º 9, p. 291-292. 16. L. Rivet et alii, op. cit. n.º 10, p. 469-479.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 253

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

253

Figura 3. Aix-en-Provence au début du Ier siècle et au IIe siècle de notre ère, d’après l’Atlas topographique d’Aix-en-Provence, fig. 536 et 537.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 254

254

Jean Guyon

tructurations urbaines, marquées notamment par un exhaussement de près de 2 m d’une partie du secteur méridional de la ville et l’installation de tout un système d’assainissement, tandis que la rive nord-occidentale du port était réaménagée pour y installer, peut-être, le siège d’une importante association; à quoi l’on ajoutera, depuis le milieu du Ier siècle sans doute, la présence d’un amphithéâtre auprès duquel a ultérieurement été installé un élément de la courtine (fig. 4). Fréjus offre ainsi l’avantage d’être infiniment mieux documentée qu’Aix-enProvence: les monuments publics en particulier y sont mieux connus et surtout, leur chronologie est moins aléatoire, ce qui permet de cerner plus précisément le lent processus d’élaboration de l’urbanisme que l’on ne fait qu’entrevoir pour Aquae Sextiae. Mais comme on l’a vu, les deux évolutions ont sans doute bien été plus ou moins similaires et pour l’une et l’autre ville en tout cas, la période flavienne a été au moins aussi décisive que les tous premiers temps du principat. Cela est particulièrement vrai pour cet élément déterminant du décor urbain que constitue l’enceinte: celle de Fréjus, on l’a dit, a été achevée vers 70-80 et il en va peut-être de même pour Aix, où tout élément de datation fait défaut: à supposer cependant que l’érection du rempart ait coïncidé, comme on l’admet généralement, avec l’élévation d’Aix au rang de colonie, c’est en effet un événement qu’il faudrait sans doute placer à la césure des périodes julio-claudienne et flavienne.17 Le contraste est donc grand avec Nîmes ou Arles que nous avons examinées dans la première partie de cette étude, puisque l’enceinte de Nîmes a été au moins commencée dès 16-15 avant notre ère, comme le montre l’inscription de la porte d’Auguste, et que l’enceinte d’Arles, comme du reste celle d’Orange, doivent plus ou moins être contemporaines.18 Et dans toutes ces villes, l’époque augustéenne a également été marquée par une ferme volonté de créer un véritable plan d’urbanisme et donc par des programmes architecturaux ambitieux qui sont autrement plus précoces et autrement plus élaborés que pour Aix ou Fréjus: songer par exemple pour Nîmes aux deux projets successifs qui ont été mis en œuvre pour le secteur de la Maison Carrée. Ce qui n’empêche qu’à Nîmes comme à Arles, l’époque flavienne ait coïncidé, ici, avec «la mise en œuvre d’un deuxième plan d’urbanisme», et là, avec «une nouvelle étape dans la monumentalisation de l’espace urbain».19 Cette importance désormais accordée aux dernières décennies du Ier siècle de notre ère dans la région constitue un des acquis importants de la recherche récente: tout se passe comme si la Narbonnaise avait alors joui d’une prospérité qui permit aux villes les plus anciennes de parfaire leur décor architectural, mais également aux agglomérations plus récentes de «combler leur retard» pour présenter enfin un visage achevé. Par touches successives, Rome avait ainsi élaboré dans le courant du Ier siècle de 17. J. Guyon et alii, op. cit. n.º 9, p. 236. 18. Sur l’enceinte d’Arles, voir M. Heijmans, op. cit. n.º 4, p. 29 de l’exemplaire dactylographié; sur Orange, A.-G. Magdinier, P. Thollard, «L’enceinte romaine d’Orange», dans Les enceintes augustéennes dans l’Occident romain, Nîmes, 1987, p. 77-96. 19. Deux expressions que j’emprunte aux thèses déjà citées de M. Heijmans et M. Monteil, respectivement aux p. 41 et 498.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 255

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

255

notre ère un véritable «modèle urbain» tant dans les villes anciennes, dont elle avait radicalement renouvelé la parure monumentale et remodelé de façon plus ou moins drastique les schémas d’urbanisme, que dans les villes créées ex nouo, dont la lente croissance s’explique sans doute pour une bonne part par la densité du réseau urbain au sein duquel elles avaient dû trouver place. Savoir jusqu’à quand a duré ce «modèle urbain» est une question difficile, tant sont fragmentaires les données fournies par les fouilles et leur interprétation souvent délicate; sans compter que l’historiographie habituellement reçue sur la «crise» du IIIe siècle pèse toujours sur les esprits

Figura 4. Fréjus au début et à la fin du Ier siècle de notre ère, d’après l’Atlas topographique de Fréjus, fig. 864 et 870.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 256

256

Jean Guyon

Figura 4 bis. Fréjus au début et à la fin du Ier siècle de notre ère, d’après l’Atlas topographique de Fréjus, fig. 864 et 870.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 257

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

257

et contribue sûrement à pousser au noir bien des restitutions proposées par les archéologues. Un colloque, déjà cité,20 a fait heureusement le point sur cette crise dans la région; ses résultats, joints aux données des ouvrages qui ont été utilisés jusqu’ici, permettent d’en présenter désormais une approche beaucoup plus nuancée que celle qui prévalait encore naguère. Le cas de Fréjus, sur lequel nous étions restés à l’instant, en offre un excellent témoignage, puisque c’est sur le signe d’une «continuité urbaine» que les auteurs de l’Atlas topographique de la ville ont placé le chapitre qu’ils ont dévolu en conclusion à l’étude de la ville aux IIe et IIIe siècles de notre ère.21 La chose n’étonnera guère pour le «siècle des Antonins» qui passe généralement dans la province comme une sorte de prolongation du Ier siècle, même si des signes d’un certain essoufflement urbain sont perceptibles en quelques cités, comme on le verra. Mais dans le cas présent, ce siècle a été marqué par une innovation d’importance, qui parachevait l’équipement de la ville: il s’agit de la construction d’un aqueduc, encore imprécisément daté, mais qui est certainement postérieur à l’enceinte dont il emprunte une partie de la courtine nord pour acheminer les eaux de la Siagnole jusqu’au castellum diuisorium; de là, la construction ou la rénovation de thermes dans le courant du IIe siècle, sans parler de l’apparition de bassins dans les demeures privées les plus luxueuses ou de la réfection d’une partie du réseau des égouts jusque dans le courant du IIIe siècle. Une datation aussi tardive pour de tels travaux édilitaires pourra surprendre; elle s’accorde pourtant avec le reste du tableau d’une ville qui ne paraît pas avoir autrement souffert de la «crise» du IIIe siècle, même si l’on note alors dans les fouilles une certaine raréfaction des émissions monétaires. Au début du siècle en effet, des maisons sont encore reconstruites et agrandies, au Clos de la Tour en particulier, et à la fin du siècle encore, quand un incendie eut détruit d’autres maisons riveraines du decumanus maximus, ces demeures furent aussitôt reconstruites –avec des matériaux de remploi et une technique plus fruste, il est vrai. Si l’on ajoute que «les sites montrant clairement une phase d’abandon sont relativement peu nombreux et ne constituent en rien une série significative et cohérente», on comprendra sans peine que les auteurs du récent Atlas topographique aient prolongé jusqu’à l’aube du IVe siècle le floruit de Forum Iulii. À quoi l’on devra opposer maintenant l’exemple fourni par Arles. Non que celle-ci ait connu dans le courant du IIe siècle une quelconque déprise urbaine, bien au contraire, puisque la ville a alors été dotée d’un cirque –ce qui la faisait entrer dans le cercle très restreint des villes antiques comptant toute la panoplie des édifices de spectacle– tandis que les grandes demeures aristocratiques, qui atteignaient dans le même temps leur plein développement, étaient décorées à frais nouveaux, pour leurs sols en particulier, sur lesquels les motifs en opus sectile alternaient avec des mosaïques polychromes. À nouveau, donc, un floruit, mais un floruit qui n’a guère dépassé dans le cas présent le milieu du IIIe siècle. Les fouilles répétées des derniè20. Voir supra, n.º 6. 21. L. Rivet et alii, op. cit. n.º 10, p. 481-483.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 258

258

Jean Guyon

res décennies ont en effet montré que l’ensemble des quartiers périphériques de la ville, tant sur la rive gauche (à l’Esplanade, au Jardin d’Hiver ou au Crédit agricole) que sur la rive droite, pour tous les sites de Trinquetaille, ont connu dans le troisième quart du IIIe siècle une destruction à la fois violente et uniforme: partout en effet se rencontrent d’épaisses couches d’incendie; partout aussi, des toitures brûlées effondrées sur des mosaïques endommagées par le feu et parfois encore; du mobilier abandonné par des propriétaires qui ne l’ont pas récupéré (fig. 5). Le fait que l’incendie ait également touché les deux berges du Rhône, qui constituait le meilleur des coupe-feux, rend problématique l’attribution du sinistre à une cause accidentelle, ce qui a conduit les fouilleurs à rapporter la destruction de ces quartiers suburbains aux «invasions germaniques», mais le fait le plus remarquable ici est que les maisons ruinées n’ont jamais été relevées; tout au plus ont-elles fait l’objet de sommaires réoccupations. Il faut en déduire qu’Arles avait perdu à la fin du IIIe siècle près de la moitié de sa superficie habitée, même s’il est probable qu’une partie de la rive droite est encore alors restée fréquentée, ne fût-ce que parce qu’Ausone, au siècle suivant, a salué la ville de l’épithète duplex Arelas, «Arles la double».22 On ne saurait donc attribuer ici à la «crise» du IIIe siècle cette rétraction considérable de l’espace urbain, dont la cause –malveillance, imprudence ou fait de guerre, peu importe, finalement– relève d’une pure contingence, mais le fait que la déprise urbaine ait porté sur les quartiers apparemment les plus huppés de la cité témoigne bien d’une autre crise: celle d’un certain mode de vie aristocratique, dont on ne retrouve plus trace au-delà de la fin du siècle. Le fait est d’autant plus à noter qu’il se vérifie largement aussi dans d’autres villes de Narbonnaise, telle Aix-enProvence par exemple, dont N. Nin s’est attachée à établir de façon aussi précise que possible le «délaissement de l’agglomération» dans le courant du IIIe siècle.23 Tout en faisant la part aux incertitudes qui tiennent (mais pas seulement) au fait que nombre de sites ne sont connus que par des fouilles anciennes, il semble que le phénomène ait d’abord touché dans la première moitié du siècle le secteur méridional de la ville, aussi bien extra muros, pour des établissements agricoles plus ou moins importants, qu’intra muros pour des demeures de qualité, avant de gagner ensuite les quartiers nord et nord-est, qui étaient par excellence ceux des grandes domus urbaines (fig. 6). Point de destruction brutale, ici, mais à nouveau un abandon sans retour, puisque les sites n’ont ensuite connu que de rares et toujours frustes réoccupations avant de servir de chantiers de récupération de matériaux pendant l’Antiquité tardive. Le tissu urbain s’est donc peu à peu défait, du fait sans doute d’une conjoncture morose, d’ailleurs plus précoce que pour Arles, puisque avant même leur abandon généralisé, les traces d’entretien sont rarissimes pour le IIIe siècle au sein des demeures aristocratiques: la ville avait apparemment perdu dès le tournant des 22. Pour plus de détails, voir dans J.-L. Fiches dir., op. cit. n.º 6, la contribution de M. Heijmans «L’abandon des quartiers périphériques d’Arles», p. 121-133. 23. N. Nin, «Modalités du délaissement de l’agglomération d’Aix-en-Provence», ibid., p. 135-154.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:12 Página 259

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

259

Figura 5. Arles au IIIe siècle de notre ère, selon M. Heijmans. A. Sites détruits dans le troisième quart du IIIe siècle. B. Sites détruits à un moment indéterminé, mais avant la fin du IIIe siècle. C. Sites dont le dernier état est caractérisé par un incendie non datable. (D’après Le IIIe siècle en Gaule Narbonnaise, p. 129).

années 200 le dynamisme, d’ailleurs relatif comme on l’a vu, dont elle avait fait montre aux Ier et IIe siècles. Le même jugement vaut peu ou prou pour Saint-Romain-en-Gal, c’est-à-dire pour le quartier de Vienne antique situé sur la rive droite du Rhône qui a fait l’objet, lui aussi, d’une étude récente,24 car si le début du IIIe siècle a bien été marqué ici par une réfection d’envergure des Thermes des Lutteurs, ce même monument est sûrement désaffecté en revanche à l’orée du IVe siècle et le quartier ne paraît plus fréquenté alors que de façon très ponctuelle et selon des modalités qui nous sont désormais familières, qu’il s’agisse de réoccupations très sommaires ou, surtout, de chantiers de récupération des matériaux. Le rythme de ce délaissement se laisse plus difficilement appréhender qu’à Aix-en-Provence, mais le plus important est que l’abandon a touché ici l’ensemble du tissu urbain: non seulement les demeures aristocratiques ou la probable schola de la maison des Dieux Océan qui font la renommée de Saint-Romain, mais aussi, comme on l’a dit, les monuments publics et jusqu’aux entrepôts, au marché, à la teinturerie et aux autres installations artisanales qui jouxtaient les demeures des notables. Au terme de ce processus, la voie située dans le prolongement du franchissement du Rhône avait significativement repris son ancien 24. O. Leblanc, H. Savay-Guerraz, «Chronologie de l’abandon du site de Saint-Romain-en-Gal», ibid., p. 103-119.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 260

260

Jean Guyon

Figura 6. Aix-en-Provence au IIIe siècle de notre ère, selon N. Nin: les sites abandonnés avant le milieu du IIIe siècle et dans la deuxième moitié du siècle (D’après Le IIIe siècle en Gaule Narbonnaise, p. 141 et 145).


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 261

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

261

Figura 7. Saint-Romain-en-Gal au début du IIIe siècle (I. Maison des Dieux Océan; II. Artisanats et commerce, marché et fullonica; V. Maison aux Cinq mosaïques; VI. Thermes du Nord; VII et XI. Ensemble monumental; VIII et IX. Entrepôts; X. Maison au Lion; XVII. Thermes des Lutteurs); Saint-Romain en Gal à la fin du IIIe siècle (triangles, cercles et étoiles: monnaies du IIIe siècle; carrés: monnaies du IVe siècle; les nos désignent des réoccupations sommaires), d’après Le IIIe siècle en Gaule Narbonnaise, p. 104 et 106.

cours au travers des Thermes des Lutteurs démantelés, non pour desservir un quartier vivant et actif, mais pour accueillir au long de ses rives quelques rares tombes et des mausolées plus ou moins importants installés dans les monuments publics en ruines (fig. 7). Comme celles d’Arles ou d’Aix-en-Provence, l’aire habitée de Vienne a donc connu une rétraction très importante dans le courant du IIIe siècle, d’autant que des analyses analogues pourraient être conduites à propos des quartiers périphériques de la rive gauche du Rhône. En quoi ces villes se distinguent de Fréjus par quoi nous avons commencé, mais elles se distinguent également de Nîmes, qui fournira un dernier exemple d’évolution urbaine pendant les derniers siècles du Haut-Empire. Comme on peut bien l’entrevoir au travers des études de M. Monteil,25 le cas de Nîmes paraît en effet relativement original, surtout par la précocité de la déprise urbaine, qui est ici sensible dès la fin du Ier siècle et pendant le IIe siècle de notre ère, 25. À la fois dans sa contribution «Nîmes: un état des lieux contrasté», ibid., p. 155-175 et dans sa thèse citée n.º 3, p. 498.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 262

262

Jean Guyon

mais dans les seuls secteurs de l’habitat de pente et de la périphérie méridionale de l’agglomération, sans d’ailleurs que les causes de ce délaissement soient clairement explicables, tandis que le IIIe siècle est ensuite marqué dans cette ville par une certaine atonie, qui se perçoit par l’absence de constructions nouvelles ou de réfections, voire d’entretien, des maisons anciennes –ce qui n’est pas sans rappeler la situation aixoise; ce n’est là pourtant que «le début d’une longue phase de dépérissement qui connaîtra son apogée dans le courant du Ve siècle» –ce qui, cette fois, évoque peu ou prou la situation de Fréjus. Similitudes et dissemblances s’accusent donc tout à la fois lorsque l’on multiplie les études de cas, comme l’a fait la recherche récente. C’est assez pour abandonner, à propos du délaissement des agglomérations, l’explication, décidément trop simpliste, d’une «crise du IIIe siècle», cette sorte de «lit de Procuste» où l’on a voulu coucher toute une évolution urbaine, alors que le phénomène est infiniment plus complexe et qu’il répond aussi à une chronologie variable selon les cités. L’évolution n’en est pas moins indéniable pour autant, mais c’est toujours d’une évolution urbaine qu’il s’agit, car si réduits qu’ils fussent désormais en taille, les chefslieux de cité, ces «vitrines de la romanité» qui avaient fait la gloire de la Narbonnaise au Haut Empire, n’en restaient pas moins des villes pendant l’Antiquité tardive comme on va le dire pour terminer. Les villes de l’Antiquité tardive sont mêmes et autres à la fois que celles du Haut Empire, comme l’administration romaine a été elle aussi même et autre à la fois dans cette période au cours de laquelle, par tâtonnements successifs, l’ancienne Narbonnaise augustéenne a été démembrée en trois nouvelles provinces: la Narbonnaise Première (capitale: Narbonne), qui répond en gros au Languedoc-Roussillon actuel; la Viennoise (capitale: Aix-en-Provence) qui couvrait le sillon rhodanien et la Provence littorale jusqu’à Toulon et au-delà; la Narbonnaise Seconde enfin (capitale: Aix-en-Provence), avec pour domaine la Provence intérieure et le reste du littoral jusqu’au Var. Or dans cette nouvelle distribution des cartes, le cadre administratif premier est bien resté celui de la cité, même s’il s’agissait parfois alors de cités réduites, comme celles de Genève et Grenoble, par exemple, qui ont été détachées de la cité des Allobroges entre la fin du IIIe siècle et les dernières années du IVe siècle. De telles promotions montrent bien la permanence du fait urbain, mais d’un fait urbain qui apparaît alors singulièrement mouvant, peut-être simplement parce que nos sources –et en particulier les sources administratives–sont bien plus étoffées pendant l’Antiquité tardive que pour la période classique. Pour s’en tenir au seul bottin administratif civil, il faudrait noter en effet aux côtés des cités nouvellement promues des déplacements de chefs-lieux, comme entre Alba et Viviers et peut-être aussi Luc et Die, par exemple, mais le phénomène n’apparaît dans toute son ampleur qu’en considérant également l’organigramme ecclésiastique qui s’est ensuite imposé car l’on y remarque de la même façon des déplacements de sièges épiscopaux, comme entre Cimiez et Nice ou Carpentras et Venasque, par exemple, mais aussi l’émergence d’évêchés nouveaux au détriment de diocèses sans doute devenus trop vastes du fait des progrès de la mission: ainsi pour Toulon, né du dé-


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 263

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

263

membrement de l’évêché d’Arles, ou encore Uzès et Maguelone, deux évêchés détachés de celui de Nîmes. En tout cela, l’administration romaine, puis celle de l’Église, ont moins procédé par réformes drastiques que par insensibles retouches: le gros du réseau urbain hérité du Haut-Empire (et même souvent, comme on l’a vu, de la protohistoire) a bien été maintenu en effet; quelques villes nouvellement promues l’ont seulement ravaudé ou complété en fonction des circonstances, ce qui montre bien avec quel solide arrière-plan d’«agglomérations secondaires» il fallait encore compter dans la région pendant l’Antiquité tardive, car les temps n’étant plus (ou guère) à des créations nouvelles, c’est naturellement du sein de ces agglomérations secondaires que sont issues les nouvelles promotions. Dans les exemples que l’on vient d’invoquer, la seule exception concerne en effet Aix-en-Provence, un ancien chef-lieu de cité élevé au rang de capitale provinciale, et donc par le suite de métropole ecclésiastique. Le fait pourrait étonner si l’on se souvient du tableau assez sombre que nous avons dressé d’Aix au IIIe siècle, donc à la veille, ou presque, de sa promotion, mais ce serait là juger la ville à l’aune de celle du Haut-Empire, donc tomber dans le travers de l’anachronisme, ce «péché contre l’esprit» comme le disait le grand L. Febvre. Il faut au contraire prendre très au sérieux la promotion d’Aquae Sextiae, afin de mesurer que ce qui nous apparaît comme une agglomération bien diminuée était pendant l’Antiquité tardive une ville importante, au moins administrativement, dont le lustre était assez éclatant aux yeux des contemporains pour qu’à la fin du Ve siècle encore, Sidoine Apollinaire l’ait comparée à une «seconde Baïes». Avant Sidoine, d’ailleurs, Ausone s’était répandu pour d’autres villes en éloges au moins aussi flatteurs et après lui, Venance Fortunat en fera de même pour d’autres villes encore. De tels textes attestent de la longue permanence du fait urbain pendant toute l’Antiquité tardive et jusqu’à l’aube du haut Moyen Âge; ils ne consolent pas cependant de l’ignorance à peu près totale où nous sommes des réalités urbaines de la période. Car que sait-on alors des villes de l’ancienne Narbonnaise ? Peu de choses, sauf pour Arles dont tout le centre urbain a certainement été remodelé au cours du IVe siècle comme l’a confirmé la thèse de M. Heijmans, en montrant que cette véritable renouatio urbis a porté non seulement sur les «thermes de la Trouille» en bordure du Rhône et sur les cryptoportiques du forum, comme on le soupçonnait plus ou moins jusqu’alors, mais également sur la zone intermédiaire où ont notamment été établies une grande basilique encore largement conservée en élévation au sein l’hôtel Arlatan et une imposante construction en forme de tour26 (fig. 8). Mais il s’agit là d’une ville d’exception, la seule, avec Trèves, que connaisse pour les Gaules vers 360 l’auteur, oriental il est vrai, de l’Expositio totius mundi et gentium –ce qui suffirait peut-être à expliquer, soit dit en passant, qu’à la génération suivante, l’administration romaine ait précisément délaissé Trèves menacée pour gagner Arles–, quand ce sont des villes de moindre importance qu’il faudrait pou26. M. Heijmans, loc.cit. n.º 4, p. 107-219 de l’exemplaire dactylographié.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 264

264

Jean Guyon

Figura 8. Les édifices du centre monumental d’Arles au IVe siècle, selon M. Heijmans (d’après Duplex Arelas, fig. 94)


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 265

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

265

voir connaître, afin de mesurer plus précisément ce qu’était le fait urbain pendant l’Antiquité tardive. Or en la matière, le Midi méditerranéen paraît défavorisé par rapport à d’autres régions, comme l’Aquitaine ou la Gaule du Nord, dans lesquelles les «enceintes réduites» peuvent fournir pour l’étude de ce fait urbain une première approche, même aussi grossière que l’on voudra, car l’aire remparée ne doit évidemment pas être confondue sans examen avec l’aire urbanisée. D’enceintes tardives, on ne connaît sûrement en effet dans la région que celles des villes nouvellement promues au rang de chef-lieu de cité pendant le dernier siècle du Haut-Empire ou au tout début de l’Antiquité tardive, telles que Die, Genève ou Grenoble, ou des fortifications du site de hauteur qui n’épuisent sûrement pas toute la surface habitée, comme à Riez. Ailleurs au contraire, ne se distinguent que des villes ouvertes ou munies depuis le Haut-Empire de remparts qui étaient sans doute largement conservés; or ces mêmes villes gardent souvent aussi les traces ou les restes d’enceintes médiévales plus restreintes, dans lesquelles toute une tradition érudite, depuis A. Blanchet et F. Lot, a vu les héritières d’enceintes de l’Antiquité tardive. L’un des mérites de P.-A. Février est d’avoir réagi vigoureusement contre cette historiographie reçue et comme il avait bien montré que rares étaient les villes du Midi où des traces de remparts plus anciens pouvaient être sûrement identifiés au-dessous des enceintes médiévales,27 faire de ces villes une (rarissime) exception est devenu à son tour une communis opinio. Or voici que la recherche récente permet de rouvrir ce débat que l’on croyait plus ou moins clos. Ainsi à Nîmes, où les fouilles faites à la faveur de la reconstruction du palais de Justice ont permis de retrouver une portion d’enceinte grossièrement parallèle à l’ovale des Arènes dont elle est distante d’une cinquantaine de mètres; les éléments objectifs de datation font défaut, mais la construction doit être placée entre le IIIe siècle, auquel appartiennent les éléments architectoniques remployés en fondation, et la seconde moitié du VIIe siècle au cours de laquelle les Wisigoths se heurtèrent à un rempart entourant l’amphithéâtre, si l’on en croit le récit que Julien de Tolède a laissé du siège de la ville en 673, et dans l’intervalle ainsi ouvert, la vraisemblance commande de placer l’érection de ce rempart réduit dans le courant du Ve siècle.28 Et ce qui vaut pour Nîmes vaut aussi pour Arles où les recherches de M. Heijmans ont réhabilité le tracé de l’enceinte réduite que l’on avait repéré de longue date des abords du théâtre, qui lui avait servi d’appui, jusqu’à la rue Tour-du-Fabre, à proximité du Rhône (fig. 9) pour proposer, en ce cas encore, de dater la courtine du Ve siècle. De là l’idée également avancée par M. Heijmans que de telles fortifications participaient sans doute d’une commune entreprise, qui avait probablement touché d’autres villes encore: leur érection témoignerait du désir de mettre la province en état de résister aux Wisigots après leur installation en Aquitaine en 418 car si le foedus alors conclu avec Rome cantonnait ces «alliés» de Rome 27. Cette idée, défendue dès sa thèse, Le développement urbain en Provence des origines au XIVe siècle, Paris, 1964, a ensuite été reprise et développée tout au cours de son œuvre. 28. Voir sur ce point l’analyse détaillée de M. Monteil dans J.-L. Fiches dir., op. cit. n.º 6, p. 166-170.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 266

Jean Guyon

266

Figura 9. L’enceinte d’Arles au Ve siècle, selon M. Heijmans (d’après Duplex Arelas, fig. 124).

«entre Toulouse et l’Océan», il était clair que leur ambition était d’atteindre aussi aux rives de la Méditerranée.29 Cette nouvelle interprétation des «enceintes réduites» du Midi deviendra-t-elle à son tour une communis opinio ? Attendons la poursuite des recherches pour le savoir. Il reste que si pendant l’Antiquité tardive comme déjà au Haut Empire, «le mur fait la ville», il n’épuise pas à lui seul le fait urbain. Mais au Ve siècle et pour les siècles suivants, dans la région, les autres réalités urbaines sont plus mal connues encore, si possible, que la muraille. Deux faits pourtant sont à relever, qui expliquent largement cette carence. D’abord, la période a certainement été marquée par «une autre façon d’habiter la ville», qui s’est traduite notamment par l’appropriation par des particuliers d’une partie des monuments publics que nous connaissons aujourd’hui grâce à des dégagements anciens qui ont restitué leur état du Haut Empire, effaçant de ce fait les traces d’occupation plus tardive. Ce phénomène d’appropriation a été particulièrement bien mis en évidence à Arles, pour les alvéoles du cirque qui ont systématiquement été loties au Ve siècle, sans d’ailleurs que le monument ait pour autant été désaffecté, mais également pour le forum, où des boutiques ont colonisé les portiques, ou encore pour le forum adiectum et l’amphithéâtre qui ont

29. M. Heijmans, loc. cit. n.º 4, p.352-413 de l’exemplaire dactylographié.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 267

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

267

connu de semblables établissements parasites,30 et il répond sans nul doute à une tendance plus générale, que l’on pourrait aussi vérifier à Nîmes, par exemple, où la présence d’un rempart autour des Arènes ne se comprend que si le monument luimême avait été plus ou moins largement transformé en quartier d’habitation. Pour autant et comme l’a bien noté L. Rivet, «habiter autrement» allait de pair, dans les villes de l’Antiquité tardive, avec «habiter pareillement que dans l’Antiquité, mais sans laisser de traces»31 et ce second fait n’a pas moins d’importance que le premier, car si l’on prenait plus clairement conscience que «la permanence efface les traces de son propre passé», on prêterait moins attention à l’absence de vestiges de l’Antiquité tardive dans les fouilles. Cela est d’autant plus vrai que ces vestiges sont probablement à rechercher au-dessous des centres historiques des villes actuelles, que les chantiers des dernières décennies ont relativement épargnés parce qu’il s’agit, pour reprendre la nomenclature du service des Monuments historiques, de «secteurs sauvegardés». Ces secteurs répondent souvent en effet, pour les villes antiques, à des zones d’habitat plus modeste que les quartiers aristocratiques qui ont généralement été délaissés dès le IIIe siècle, comme on l’a vu; or, même si ces centres urbains ont sûrement été affectés eux aussi par ce «mitage» généralisé du tissu urbain qui a été lé lot de l’Antiquité tardive, la vie s’est pourtant ici longtemps maintenue, çà et là, sans laisser d’indices particulièrement évidents: ainsi par exemple à Aix-enProvence, où des sols en béton d’époque romaine d’un immeuble de rapport sont continûment restés en usage jusqu’à la construction, à époque romane, du palais archiépiscopal qui a été élevé à leur emplacement.32 Les villes de l’Antiquité tardive présentaient donc une configuration «en peau de léopard», avec des secteurs à l’abandon et d’autres inchangés, ou presque, mais elles ont connu aussi de nouvelles constructions dont suffisent à attester les innombrables chantiers de récupérations de matériaux qui sont, pour les fouilleurs, un des plus sûrs «marqueurs» de la période. Les plus importantes de ces constructions ont sûrement tenu aux monuments chrétiens, qui constituent à cette époque autant de monuments publics. Pour prendre la mesure du phénomène, on renverra non seulement aux fascicules, déjà cités, de la Topographie chrétienne des cités de la Gaule33, mais également aux deux volumes des Premiers monuments chrétiens de la France qui concernent la province et dont la visée est plus strictement l’architecture monumentale.34 Ce sera l’occasion de vérifier combien la recherche des dernières décennies s’est montré féconde en ce domaine aussi, avec les fouilles ouvertes dans les cathédrales d’Aix, Marseille, Vaison ou Digne, ou des thèses d’envergure comme le 30. Ibid., p. 512-520. 31. L. Rivet et alii, op. cit. n.º 10, p. 486. 32. Voir sur ce point, outre l»ouvrage cité n.º 9, M. Fixot, J. Guyon, L. Rivet et J.-P. Pelletier, «Des abords du forum au palais archiépiscopal – Étude du centre monumental d’Aix-en-Provence», dans Bulletin monumental, 144-III, 1986, p. 195-290. 33. Voir supra, n.º 8. 34. N. Duval dir., Les premiers monuments chrétiens de la France , t. I, Sud-Est et Corse, Paris, 1995; t. II, Sud-Ouest et Centre, Paris, 1996.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 268

268

Jean Guyon

beau travail de Q. Cazes sur le quartier canonial de Toulouse,35 pour ne prendre que ces quelques exemples dans le seul domaine des groupes épiscopaux. Mais cela permettra aussi de reconnaître l’importance du Ve siècle dans la région, qui fut le temps d’une véritable floraison d’édifices ecclésiastiques dont certains, comme les baptistères d’Aix-en-Provence ou de Fréjus, sont encore en fonction. La lourdeur de l’investissement consenti pour la construction de ces édifices illustre bien la vigueur que conservait, alors encore, le fait urbain, mais elle fait mesurer aussi que ces temps réputés difficiles –ce sont ceux du passage de la région aux mains des «Barbares»– furent cependant pour le Midi une sorte d’«âge d’or», dont le signe le plus sûr tient à l’émergence de toute une topographie chrétienne pour cette simple raison que l’insertion des édifices de culte de la nouvelle religion au sein du tissu urbain était grosse à elle seule de toute une renouatio urbis. De cela, pour faire bref, je ne donnerai qu’un seul exemple: celui d’Aix-en-Provence. La ville comptait sans doute un évêque (ou plutôt un métropolitain) depuis les dernières décennies du IVe siècle qui virent également sa promotion au rang de métropole provinciale; il faut donc imaginer pour le Ve siècle une cathédrale qui reste à retrouver peut-être au sud-ouest de l’agglomération antique, à l’emplacement de N.-D. de la Seds, comme on l’imagine généralement. L’importance prise par l’Église durant l’Antiquité tardive explique cependant que, comme à Arles, cette cathédrale ait ensuite été transférée dans un autre secteur beaucoup plus proche du centre monumental, situé cette fois à l’est de la ville. Le nouveau bâtiment fut très précisément construit au long de la rive orientale du cardo maximus, à proximité immédiate de son intersection avec le decumanus maximus et à l’emplacement même d’une grande place publique d’époque flavienne dominée au nord par un grand monument public, temple ou basilique; l’architecte au service de la communauté chrétienne mit d’ailleurs à profit ce monument pour y installer la cathédrale, tandis que le baptistère et ses annexes, liturgiques ou de service, occupaient tout l’espace de l’ancienne place publique et que l’insula riveraine du cardo secondaire devenait peut-être le siège du palais épiscopal:36 peut-on imaginer plus radicale mutation de l’urbanisme (fig. 10) C’est sur cet exemple que l’on en restera, quitte à prolonger la réflexion d’un mot pour conclure. Le cas d’Aix est intéressant aussi en effet parce que la cathédrale romane a été reconstruite à l’emplacement du groupe épiscopal de l’Antiquité tardive, dont certains éléments, comme le baptistère, ont été relevés à l’identique, et

35. Q. Cazes, Le quartier canonial de la cathédrale Saint-Sernin de Toulouse, Archéologie du Midi médiéval, Supplément 2, Carcassonne, 1998. 36. Sur les fouilles du groupe épiscopal d’Aix-en-Provence, consulter, outre l’ouvrage cité n.º 9, les trois publications successives de R. Guild et L. Rivet, «Recherches archéologiques dans le cloître Saint-Sauveur d’Aix-en-Provence –bilan de quatre campagnes de fouilles (1976-1979)», dans Revue archéologique de Narbonnaise, 13, 1980, p. 115-164; «Les origines du baptistère de la cathédrale Saint-Sauveur– Étude de topographie aixoise», ibid., 16, 1983, p. 171-232; «Aux origines de la cathédrale Saint-Sauveur d’Aix-en-Provence: un groupe épiscopal de l’antiquité tardive et ses transformations (fouilles de la nef Saint-Maximin et du transept gothique, 1984), dans Rivista di Studi liguri - Omaggio a Paul-Albert Février, LIX-LX, 1993-1994, p. 21-71.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 269

Les chefs-lieux de cités de Gaule narbonnaise de la conquête romaine à la...

269

Figura 10. Le quartier du groupe épiscopal d’Aix-en-Provence: état vers la fin du Ier siècle de notre ère et au tour des années 500, dessin L. Rivet.


Trib.Arqueo00-01 Final03 27/1/04 15:13 Página 270

270

Jean Guyon

Figura 11. Aix-en-Provence pendant l’Antiquité tardive (en 1 et 2, entourés de pointillés, le bourg Saint-Sauveur et le bourg comtal du Moyen Age), d’après l’Atlas topographique d’Aix-en-Provence, fig. 539.

que cette reconstruction a été le prétexte de la formation alentour d’un bourg fortifié qui a constitué l’un des noyaux de la renaissance de la ville à époque médiévale, puis moderne. Or ce qui vaut pour Aix vaut aussi pour la plupart des villes de la région: c’est dire que l’on tient, avec les monuments chrétiens, une sorte de relais entre la ville antique et la ville médiévale, comme l’on tient avec l’organigramme ecclésiastique, lui-même hérité de l’administration romaine pour l’essentiel, un relais vers la carte administrative de la France d’Ancien Régime: à la veille de la Révolution en effet, les limites des provinces ecclésiastiques du Midi épousaient encore dans leurs grandes lignes celles des provinces de l’Antiquité tardive et la plupart des évêchés qu’elles comptaient étaient encore des villes plus ou moins importantes. Cette prégnance de l’héritage de Rome ne soit pas être surévaluée cependant car dans la solidité de ce réseau urbain qu’il est ainsi donné de vérifier pour la dernière fois, beaucoup, comme j’ai essayé de le montrer, tient aussi au legs de la protohistoire.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:22 Página 271

Unes monedes del segle XI ocultes al jaciment de l’antiguitat tardana de Can Paleta (Castellfollit del Boix, Bages) JORDINA SALES CARBONELL ArqueoCat SL JORDI ENRICH HOJA Àrea de Recerques Arqueològiques de la Catalunya Central JOAN ENRICH HOJA ArqueoCat SL

1. Introducció 1.1. El projecte marc que inclou la intervenció El jaciment de Can Paleta ha estat objecte d’un seguit de campanyes d’excavacions que constitueixen un pla d’intervencions programades a partir de 1998. Cal concretar, de totes maneres, que l’esmentat pla d’intervencions forma part d’un programa més ampli de recerca que comprèn des de l’etapa tardoromana fins a la baixa edat mitjana, en la qual fa una incursió breu, passant pel període altmedieval i entrant en l’etapa del romànic. Té com a objectiu l’estudi del pas del món antic al medieval a la Catalunya central, circumscrit en l’espai rural i de caràcter dispers, una zona geogràfica en què s’ha fet poca recerca, i basat en l’anàlisi de l’evolució dels habitacles i els llocs de producció, els centres de culte i la relació que hi havia entre aquests centres i els espais i rituals d’enterrament, les fortificacions i les vies de comunicació. Es tracta, fonamentalment, d’establir unes pautes i uns models d’interrelació que permetin d’elaborar un esquema temporal i cultural que en una fase final es pot anar inserint en altres esquemes més amplis relatius a la resta de Catalunya i a l’occident europeu. El pla d’intervencions comprèn un conjunt de jaciments, molts dels quals ja han estat detallats en publicacions diverses, situats fonamentalment al sud del Bages i a l’Anoia. Un primer bloc corresponent a l’antiguitat tardana tracta del paper que devien tenir en l’ocupació del sòl quatre vil.les romanes ubicades a la conca d’Òdena (Enrich; Enrich, 1987: 13-21): l’Espelt, a Òdena (Carreras; Nuix; Enrich, 1993: 35-36); la del Pla de la Torre, a Santa Margarida de Montbui (Enrich; Enrich, 1981: 180-192); el Vilar del Met, a Vilanova del Camí (Enrich, Jordi, 1988:


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:22 Página 272

272

Jordina Sales, et al.

50-51), i Can Roca de la Pedrissa, a Igualada; hi ha altres jaciments, com ara Cal Sanador (Enrich; Enrich, 1974: 34-46), Cal Grimau (Carmona; Pedraza, 1993: 37), Ripoll d’Òdena i Maians de Castellfollit del Boix (Jarrega, 1991: 70-71), entre d’altres, així com també algunes necròpolis (Sales, 1999: 289-290; Sales, en premsa; Sales; Pedraza, 1993: 117-129; Sales; Enrich; Serra, 1996: 419-433); a més, es tracta de relacionar-ho tot amb el Municipium Sigarrensis dels Prats de Rei i el camí que l’unia amb la vil.la romana de Sant Amanç, al Rajadell (Daura; Galobart; Piñero, 1995: 163-167). Els jaciments de la segona etapa, l’altmedieval, són els de Vilaclara (Enrich; Enrich; Pedraza, 1995), Coromines, Seguers i Puigpedrós (Enrich; Enrich, 1993: 300-310), la Tossa de Montbui (Enrich; Enrich, 1978: 75-82), Sant Miquel de Grevalosa, diverses necròpolis excavades a la roca o d’altres tipus (Sales, 1993-94: 317-336), com també centres eremítics (Enrich; Enrich; Sales, 2000: 260-281). La tercera fase correspon al període del romànic amb algunes construccions religioses, a més d’unes quantes necròpolis; també pertanyen a aquest període els forns de ceràmica medieval del Castell de Cabrera (Leenhardt; Padilla; Thiriot; Vila, 1993: 151-177). Finalment, és previst de fer l’excavació i l’estudi de Carosa i de Cal Benet, dos jaciments del terme de Rubió molt interessants pel tipus d’habitacle que hi ha (Enrich, 1991: 305), amb vista a relacionar-los amb el de Sant Julià de les Alzinetes, el qual ja ha estat excavat i detallat en una publicació (Enrich, Enrich, 1975: 158-165).

1.2 Les intervencions arqueològiques a can Paleta El jaciment arqueològic de Can Paleta es va descobrir l’any 1964 amb motiu de les obres d’ampliació de l’era de la casa de Can Paleta. Aquestes obres, que comportaren un rebaix de terres força considerable, van fer descobrir unes quantes tombes que quedaren seccionades i visibles al tall del sòl. El propietari del terreny1 intuí immediatament la importància de la troballa i en donà notícia a membres de la Secció Excursionista del Club Natació Igualada, avui desapareguda, que van iniciar la recollida de dades durant el gener de 1965. Gairebé quaranta anys després, aquestes dades ens han estat un gran ajut per reprendre l’estudi sistemàtic del jaciment. També es tenia coneixement d’un segon punt o nucli arqueològic situat a uns 70 m i que devia tenir alguna relació amb el jaciment que estudiem, tot i que el poc material que es va poder recollir sembla que data d’un període immediatament anterior al proposat per a Can Paleta, com es veurà més endavant. Aquest punt en qüestió va quedar afectat per una explanació de terres que es va fer el mateix any 1964, de manera que l’emplaçament va ser arrasat totalment per l’acció de les màquines excavadores i, per tant, avui es fa difícil de dir-ne alguna cosa més. Aquest era l’estat d’aquesta zona fins que l’any 1995 vam decidir d’obrir una 1. Volem expressar la nostra gratitud més sincera al senyor Celestí Prat, propietari del terreny on hi ha el jaciment.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:22 Página 273

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

273

nova etapa de la investigació arqueològica en aquest jaciment basant-nos en un pla inicial d’intervencions programades que no es va poder materialitzar fins al 1998 la qual cosa que ens va obligar a replantejar-nos el projecte, com a intervenció d’urgència. Els motius principals que ens van fer decantar per l’estudi arqueològic de Can Paleta van ser dos: 1. D’una banda, el jaciment podia ser inclòs plenament en el projecte marc que hem descrit anteriorment, perquè les seves característiques, que en aquell moment tot just apuntaven, deixaven entreveure que es podia tractar d’un punt clau en el pas del món antic al medieval en els medis rurals que restaven allunyats de nuclis de població d’una certa importància. 2. De l’altra, un cop excavat i conegut el jaciment veí de Vilaclara (Enrich; Enrich; Pedraza, 1995), Can Paleta es feia gairebé imprescindible per tenir una visió més completa del poblament de la Catalunya central durant l’etapa històrica que estudiem. Així, doncs, al setembre de 1995 es va dur a terme la primera intervenció sobre el jaciment. En aquesta ocasió es va actuar sobre la zona de la necròpolis afectada per la construcció de l’era, és a dir, el tall o talús que havia quedat davant mateix del corral de la casa de Can Paleta. En aquest sector es va documentar un total de cinc tombes, de les quals se’n van poder excavar quatre, i, complementàriament, es van documentar dues tombes més força allunyades del conjunt i aïllades entre elles. Al setembre de 1996 es va fer l’aixecament topogràfic del turó al pendent del qual hi ha el jaciment arqueològic. En el transcurs d’aquests treballs, el propietari del terreny va fer tot un seguit d’observacions gràcies a les quals es va determinar que hi havia una sèrie de filades de paret situades al sud-oest de la necròpolis i que va resultar que formaven part d’una àrea d’habitatge desconeguda fins aleshores. Durant l’agost de 1997 es va intervenir per primer cop en aquesta àrea d’habitatge. Concretament, es va netejar una superfície d’uns 25 m2, cosa que va permetre de determinar un mínim de tres habitacions esgraonades a la falda del turó; a més, es va excavar la meitat de l’habitació localitzada a la terrassa inferior. A l’agost de 1998 es va fer una intervenció a la meitat oest de l’habitació de la terrassa superior i a l’agost de 1999 es va treballar en quatre sectors de l’habitatge: la terrassa superior, la intermèdia, la inferior i l’extrem est–nord-est, on apareixia un mur perimetral que semblava separar l’àrea habitable de la necròpolis, de la qual se’n va començar a documentar un nou sector just al costat extern d’aquest mur, sector de necròpolis diferent i un xic allunyat de l’excavat l’any 1995. Finalment, a l’agost del 2000 es va completar l’excavació de les tres habitacions en terrasses i es va començar a intervenir en el nou sector de necròpolis, on es va localitzar un total de tres cistes que es té previst excavar aquest any. Sumant totes aquestes intervencions, creiem que com a màxim es va excavar un 25% del jaciment; per tant, cal tenir present que els resultats que presentarem a con-


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:22 Página 274

274

Jordina Sales, et al.

tinuació són, en certa manera, provisionals i susceptibles de reinterpretacions futures que dependran del desenvolupament de campanyes d’excavació que es facin més endavant.

2. L’estructura i l’estratigrafia del jaciment Cal diferenciar dos grans sectors en l’estructura interna del jaciment: la necròpolis i el poblat o estructura d’habitatge. Tot i que ambdós sectors estan orgànicament relacionats i formen un conjunt unitari, hem cregut oportú dividir l’explicació del jaciment en aquests dos grans blocs per tal de facilitar el discurs.

2.1. La necròpolis La necròpolis és al costat est del conjunt i les tombes documentades fins ara es disposen al llarg del marge de l’era, per la qual cosa cal pensar que a l’espai buidat d’aquesta era hi havia hagut altres tombes, fet corroborat pel testimoni oral del propietari del terreny. En general, parlem de cistes de secció quadrangular amb més o menys cura en la construcció de l’estructura funerària segons cada cas particular; per exemple, la major part de lloses eren locals i mal treballades. No obstant això, una tomba contenia un bloc de travertí perfectament escairat, segurament reaprofitat d’alguna construcció anterior perquè el travertí s’ha d’anar a cercar bastants quilòmetres més lluny. Entre les tombes destruïdes per a la construcció de l’era també n’hi devia haver alguna de tegulae a doble vessant que no es va arribat a veure, tot i que la peculiaritat d’aquesta necròpolis és determinada per un tercer tipus de tomba que, per dir-ho d’alguna manera, és un híbrid entre les tombes de lloses de secció quadrangular i les de tegulae a doble vessant. Es tracta d’un sol cas de tomba de lloses amb la particularitat que és de secció triangular. Comparat amb els altres tipus descrits, el cert és que som davant un tipus molt poc freqüent, si més no a Catalunya, del qual només en coneixem uns pocs exemples: – Necròpolis de la Solana, a Cubelles (Garraf), datada en l’antiguitat tardana. Tombes números 17 i 23 (Bellmunt, 1982: 42-43) – Necròpolis de l’església tardoantiga de Santa Margarida de Martorell (Baix Llobregat). Es tracta d’una tomba localitzada sota un nivell arqueològic datat entre els segles v i ix (Navarro; Mauri; Farreny, 1999: 288-289). – Necròpolis de Puig Cardener, a Manresa (Bages). Hi ha sis tombes datades en els segles vi-vii (Daura; Pardo, 1991: 43-44). – Necròpolis dels Comtals, a Manresa. Se n’hi va exhumar un exemplar del segle vii (Daura; Pardo, 1991: 44). – Església Vella de Sant Menna (Vallès Occidental). S’hi va trobar una tomba


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:22 Página 275

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

275

parcialment seccionada datada pels qui en feien l’excavació entre els segles vii i viii (Roig; Coll; Molina, 1995: 110). – Necròpolis de Sant Pere de Grau d’Escales. Es tracta d’una tomba que data del final del segle xi (Riu, 1982: 41). – Necròpolis del monestir de Sant Sebastià del Sull. Són dues sepultures d’infants que per la situació al cementiri són datables després de la fi del segle xi (Riu, 1982: 41). – També tenim coneixença d’un parell d’exemplars a Andorra, però sembla que són en contextos més aviat romànics (Catalunya Romànica, vi, 457, 476-477). A Catalunya sabem que només hi ha aquests pocs casos del tipus comentat, però aquest model sembla que a la resta de la península Ibèrica ni tan sols existia o, si més no, no en coneixem cap cas. De fet, aquest tipus no apareix en un treball recent i exhaustiu sobre els models funeraris de l’antiguitat tardana (Ripoll, 1996). En definitiva, cal concloure que no devia ser un tipus habitual a la península Ibèrica. Pel que fa a altres aspectes com, per exemple, el ritual d’enterrament, s’observa que la reutilització és una constant que es dóna a totes les tombes excavades fins ara. En una fins i tot es van deixar el crani i els ossos llargs de l’individu precedent a sobre de la coberta de lloses. En una altra tomba s’hi van sobreposar clarament dos individus. De primer, es va enterrar un individu i un quant temps després, potser un interval llarg a jutjar pel sediment que hi ha entre els individus, se’n va sebollir un altre que no va alterar gens la posició del primer titular. Cal remarcar la presència d’una petita ossera al costat d’aquesta tomba. La pràctica de la reutilització tal volta palesa que l’espai destinat a necròpolis era limitat i que hi havia més d’una generació enterrada. En canvi, no hi ha cap estructura tallada o afectada per nous loculi, detall que fa pensar que hi havia esteles funeràries que indicaven els llocs d’enterrament. De fet, algunes d’aquestes esteles han estat documentades a Can Paleta. Durant la campanya de 1995 se’n va localitzar una de semicircular que corresponia al capçal d’una tomba que està per excavar. Igualment, durant la campanya del 2000 se’n van trobar altres exemplars consistents en senzilles pedres sense treballar col.locades verticalment sobre el capçal de les tombes. Quant als aspectes d’antropologia física, els estudis fets per Marta Pujol (Pujol, 1996) revelen patologies degeneratives com ara quadres d’artrosi produïts per accidents o superactivitat muscular. Aquesta artrosi es detecta a les vèrtebres lumbars i a les extremitats superiors. També s’han detectat hèrnies discals i traumatismes no violents relacionats més aviat amb activitats habituals o quotidianes. Les patologies bucals també són freqüents; destaquen la pèrdua de peces dentals per reabsorció alveolar i el desgast extrem produït per productes abrasius. Tot plegat no és res més que el reflex d’una societat agrícola amb unes condicions força dures de vida i alimentació.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:22 Página 276

276

Jordina Sales, et al.

2.2. L’habitacle L’habitacle consta, de moment, d’una planta amb tres habitacions quadrangulars perfectament delimitades i situades en tres terrasses o cotes diferents. Una quarta habitació on es van trobar les monedes de què parlarem més endavant i un segon cos d’estructures sembla que apunten cap al sector est. En total, s’han excavat uns 100 m2 d’aquesta àrea de l’habitacle. Sota el que nosaltres hem anomenat terrassa inferior hi devia haver una altra terrassa, fet que sembla corroborat per la presència d’un desguàs molt ben fet que devia donar sortida a aquesta terrassa. Aquest desguàs té l’origen a la paret sud de la terrassa intermèdia, per la qual cosa no és desenraonat de pensar que la terrassa superior es va construir després de les altres o bé que s’hi va fer una reparació, encara més si es té en compte que el mur oest (de la terrassa superior) sembla que se sobreposa clarament a un mur anterior. Aquestes reparacions devien ser habituals, atès que el pendent moderat del turó propiciava que els murs cedissin amb una certa facilitat, com s’observa en la separació entre la terrassa superior i la intermèdia. Justament en aquest mur es veu un armariet força malmès integrat en la construcció. També destaca la descoberta d’una sitja excavada al subsòl de l’habitació de la terrassa superior. Es tracta d’una sitja conservada en un estat perfecte, reblerta amb deixalles domèstiques, amb les parets corbades i la base plana i que fa 1,15 m d’alçada, de manera que té molt poca o poquíssima capacitat d’emmagatzematge. Això ens porta a pensar que en punts del jaciment per prospectar hi ha d’haver més estructures similars destinades a guardar-hi l’excedent agrícola. A la terrassa intermèdia és on trobem més complexitat estructural si tenim en compte que és l’únic lloc del jaciment on s’ha localitzat una estructura de combustió d’una certa importància consistent en un enllosat ubicat en una de les cantonades de l’habitació i construït sobre un nivell d’ocupació. A la mateixa habitació però en un segon nivell d’ocupació trobat a una cota superior es va descobrir una pica petita tallada en un bloc de gres i integrada al mur Les tècniques constructives documentades, que podem considerar senzilles i força rudimentàries, no aporten cap novetat respecte a altres jaciments en zones rurals de la mateixa època: murs de 50 cm o més gruixuts assentats directament sobre les margues naturals, fets amb blocs de pedra de dimensions irregulars, lligats amb fang, sense cap rastre de morter ni de revestiment de cap mena i sense diferències importants entre les cares internes i les externes. Destaquen uns pocs blocs de pedra molt grossos i col.locats d’una manera que recorden l’opus africanum. L’alçada màxima conservada és a la paret que separa la terrassa superior de la intermèdia i que fa una mica més de 2 m. Tot i això, s’ha de tenir en compte que aquesta paret de separació també fa de marge; per tant, el procés de rebliment de la paret en devia afavorir la conservació. La resta de parets conserven entre una i sis fileres de pedres en el millor dels casos; cal tenir present, però, que el propietari del terreny havia vist, anys enrere, aquests murs més alts (feien entre 1 i 2 m d’alçada), els quals es van anar desmuntant fins arran de terra per tal de reaprofitar-ne els blocs. Aquestes ha-


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:22 Página 277

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

277

bitacions devien tenir una sola planta i la coberta devia ser de branques i fang, probablement sostinguda per un embigat amb una estructura mínima. Els paviments sempre són de terra batuda i molts cops tenen la funció d’anivellar el terreny natural. A més, no es va trobar cap rastre d’enllosat si s’exceptua l’estructura de combustió esmentada abans.

2.3. L’estratigrafia La necròpolis no aporta cap dada important sobre l’estratigrafia: les tombes es van excavar al terra natural de margues i posteriorment es van veure afectades, en general, per un potent enderroc que va cobrir gairebé tota l’àrea. La tomba que hi ha a l’extrem est del jaciment és l’única coberta per un nivell de sediment sense enderroc, el qual, però, arqueològicament estèril, no aporta cap informació ni temporal ni de cap altre tipus. Creiem que s’ha de parlar d’estratigrafia vertical pel que fa a la necròpolis, sobretot si es té present que no es van detectar superposicions entre les tombes. Per tant, mentre no s’hagi excavat més superfície del cementiri, no trobem agosarat pensar en un creixement més o menys concèntric a partir d’un nucli primerenc de tombes que potser caldria buscar a l’espai buidat per la construcció de l’era on, recordem-ho, els anys seixanta del segle passat es va destruir tot un conjunt de tombes de tegulae que, amb referència a la tipologia, podrien ser ben bé més arcaiques que les tombes de lloses. En canvi, al poblat o zona d’habitatge la situació canvia molt. Així, a la terrassa superior es detecta un sol nivell d’ocupació segellat per un enderroc. El mateix succeeix a la terrassa inferior, tot i que l’enderroc, en aquest cas, és força més potent. A la terrassa intermèdia, es localitza la seqüència estratigràfica més complexa, però a pesar d’aquesta complexitat (si es compara amb la resta), els diferents nivells són relativament fàcils d’identificar i diferenciar. Començant per la superfície i un cop treta la capa vegetal, apareix un enderroc amb una mitjana de 70 cm de potència (1). Aquest enderroc segella un nivell d’ocupació (2) que caracteritzat per l’aparició de carbó i material arqueològic per sobre d’un paviment de terra batuda; a més, en aquesta cota hi recolza la base de la pica de pedra mencionada abans. Sota d’aquest paviment, hi ha un segon nivell d’enderroc (1b) que, a més, segella un segon nivell d’ocupació (2b) també compost per un paviment de terra batuda que anivella el fort pendent que el terreny natural té en aquest sector. Aquest nivell d’ocupació es correspon amb la cota de la base del desguàs que comunica amb la terrassa inferior. Per tant, es pot relacionar perfectament aquest segon nivell d’ocupació de la terrassa intermèdia amb l’únic nivell d’ocupació descobert a la terrassa inferior. Encara que en una única terrassa s’hagin documentat dos nivells d’habitació diferents i separats per un enderroc, creiem que el lapse entre l’un i l’altre no va ser gaire gran, segons que es desprèn de l’estudi del material que es veurà més endavant. Atès tot el que hem detallat, creiem que les intervencions dutes a terme fins ara


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 278

278

Jordina Sales, et al.

Figura 1. Planta general de l’hábitat i seccions de les fases constructives


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 279

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

279

a la zona d’habitatge de Can Paleta permeten de fer una hipòtesi sobre l’evolució constructiva i l’ús que planteja tres fases: Fase i: Es construeixen la terrassa intermèdia i la terrassa inferior, comunicades amb un sistema de desguàs ben planificat des d’un bon principi. Fase ii: Una incidència o potser un període d’abandonament d’una durada indeterminada provoca un enderroc a les terrasses intermèdia i inferior. Es construeix la terrassa superior, es reconstrueix la intermèdia i s’abandona la inferior. L’enderroc inutilitza el sistema de desguàs. Fase iii: Un segon enderroc cobreix la terrassa superior i la intermèdia. És possible que posteriorment i esporàdicament s’ocupés l’habitació on es van trobar els mancusos. Malgrat l’especificitat de cadascuna d’aquestes fases, a partir de l’estudi aprofundit del material arqueològic estem convençuts que el lapse transcorregut va ser mínim, i per a les estructures actualment visibles ens centrem entre els segles vii i viii, tot i la presència de material arqueològic anterior, com explicarem tot seguit.

3. El material arqueològic i la seva datació 3.1. Característiques generals de la ceràmica Gairebé totes les peces de ceràmica són olles, excepte un gerret i dues cassoles. Les formes són senzilles, de ceràmica comuna grollera i de caràcter autòcton. Les formes són tancades, globulars, de perfil en s i de dimensions mitjanes. La finalitat era exclusivament culinària, fetes amb un torn lent o torneta. Presenten un acabat amb la superfície descurada, allisades a mà, amb una decoració senzilla i molt freqüentment a base de bandes de línies horitzontals incises i acanalades a la part externa que apareixen isolades o unes quantes de paral.leles, també algun motiu ondulat, alguna impressió d’espirals petites i sense peces vitrificades. La boca, generalment sortint, mostra un llavi arrodonit en la majoria d’exemplars; també n’hi ha algun de pla. No són rares les boques lobulades. La base és plana i diferenciada. Contenen desgreixants a base de quars, mica, calcària i, en una proporció més petita, pissarra. Van ser fetes seguint sistemes diferents de cocció: oxidada, mixta (tipus sandvitx) i reduïda; hi ha, però, un clar predomini de la darrera, característica pròpia d’un període de transició. El tret general és la simplificació tècnica, iniciada a la baixa romanitat. Caldria fer algunes consideracions a l’entorn d’alguns aspectes de la ceràmica. Als nivells d’ocupació no s’hi va localitzar cap tipus ceràmic d’importació, ni tan sols cap exemplar escadusser, com tampoc contenidors en forma d’àmfora ni de transport. Tampoc no hi van aparèixer la típica ceràmica grisa altmedieval, característica del període de repoblament del segle x i dels posteriors. En general, hi cons-


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 280

280

Jordina Sales, et al.

tatem menys materials de tradició tardoromana que no al jaciment de Vilaclara, datat al segle vii dC, situat uns 500 m a l’est de Can Paleta. El tret principal és el localisme de les produccions, d’un àmbit indeterminat (Enrich; Enrich, 1997: 31-36). Globalment, podem afirmar que els estrats d’enderroc contenen bàsicament fragments ceràmics cuits en ambients oxidants, amb tegulae, dolia i trossos de molí circular fabricats amb pedra volcànica. De tots aquests materials n’hi ha peces escasses, mentre que els nivells d’ocupació antròpica són formats fonamentalment per una ceràmica feta segons la cocció reduïda. A més, no es va utilitzar la terra cuita com a material constructiu. Per les característiques descrites, ens trobem a la fi d’un llarg procés de substitució de la ceràmica d’importació per la comuna autòctona, procés que es va iniciar a la segona meitat del segle v dC (Macias, 1999: 277). A la costa hi van continuar arribant la ceràmica d’importació fins a la primera meitat del segle vii dC (Macias, 1999: 361). Es tracta, com s’ha explicat, d’un procés de medievalització de la ceràmica (Gurt, 1998: 311). De totes maneres, cal tenir present un cert lapse entre el moment en què ja no van arribar més importacions a la costa i aquell en què ja no en van arribar a l’interior. A la costa, probablement, n’hi degueren arribar fins més tard; podem pensar, fins i tot, que aleshores ja feia algun temps que no n’arribaven al jaciment de Can Paleta. Amb l’ocupació islàmica del nord de l’Àfrica es van estroncar les importacions mediterrànies de ceràmica. S’ha constatat que a Tàrraco es va donar, en el decurs del segle vii dC, una simplificació molt accentuada de les formes de la ceràmica autòctona, procés que s’havia iniciat en els segles v-vi amb una disminució apreciable de la comuna oxidada.

3.2. Altres materials Esmentarem a títol informatiu un seguit de materials arqueològics recuperats que ens poden ajudar a precisar la datació del jaciment, sigui per les característiques que presenten sigui pel fet que són instruments reaprofitats: Pedra Dues destrals neolítiques de basalt, de pedra polida, reaprofitades com a mà de morter i com a afilador. Fragments de molí barquiforme de conglomerat de mòdul gran. Fragments de molí circular de conglomerat granític i de roca arenosa. Fragments de pedres de molí circular d’origen volcànic. Una pica de pedra arenosa d’ús domèstic. Fragments d’afilador de pedra calcària de forma allargada. Un còdol de riu emprat com a afilador. Tapadores de pedra arenosa retallada per a recipients ceràmics de forma circular.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Pรกgina 281

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

Figura 2.

281


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 282

282

Jordina Sales, et al.

Ceràmica Peces circulars de ceràmica retallada emprades com a tapadores d’olletes. Tres probables fusaioles fetes de ceràmica retallada i perforada; una, probablement, de TSC residual. Fragments de tegulae, dolia i una vora d’ímbrex. Ferro Alguns fragments de claus de secció quadrada. Dos fragments de ganivets. Una punta, probablement, de sageta. Vidre Fragments d’una tija d’una copa de vidre de color verd d’oliva. El reaprofitament esmentat de materials (les tapadores de pedra i de ceràmica retallada, les destrals neolítiques emprades com a mà de morter i com a afiladors, les fusaioles fetes de ceràmica retallada i perforades i el còdol de riu fet servir com a afilador) palesen una precarietat extrema de recursos i mitjans, pròpia d’aquesta etapa molt avançada de l’antiguitat tardana.

3.3. Alguns exemplars importants CP.97.88-89-90 Fragments de cassola amb decoració puntejada a la vora, cuita a foc reductor, de pasta grollera i amb desgreixant de quars i mica. La decoració és a base de motius ondulats a la part externa de la paret. Una peça de les mateixes característiques, amb el mateix perfil i decoració al llavi va aparèixer al jaciment italià de Val Pescara, datada entre els segles v-vii dC (Verrocchio, 1995: 667); també n’hi ha una altra de Cercadilla (Còrdova) que data dels segles vi-viii a (Hidalgo [et alii], 1996: 131, 168 i 182). CP.97.118 Descoberta superficial de l’arrencament de la nansa d’una àmfora que, segons l’opinió de Víctor Revilla, probablement és un exemplar tardà i que, per les característiques macroscòpiques de la pasta, pot ser una producció oriental. Durant la segona meitat del segle vii dC Tàrraco va establir una profunda relació econòmica amb l’orient bizantí, cosa que es va materialitzar en la descoberta d’un grup de ceràmica oriental i de contenidors en forma d’àmfora (Macias, 1999: 277). CP.98.31 Fragment de la vora d’una olla feta amb un torn lent i amb cuita reductora. La superfície exterior és allisada i decorada amb línies incises. La vora és exvasada i el


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Pรกgina 283

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

Figura 3.

283


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 284

284

Jordina Sales, et al.

llavi, arrodonit, lleugerament afuat. Porta un desgreixant a base de quars, mica i calç. CP.98.287 Fragment de la vora i paret d’una olla, feta amb torn i de cocció mixta, de color vermellós a l’exterior i gris fosc a l’interior. Presenta una vora exvasada i el llavi arrodonit. L’acabat consisteix en un allisat i una decoració amb una línia incisa. Porta un desgreixant a base de quars i mica. CP.99.175 Fragment de la tija de vidre corresponent a un vas de la forma Isings 111. El vidre és transparent i de color lleugerament verdós. Isings data aquesta forma en els segles iv-v dC, però s’admet una datació fins al segle vii (Isings, 1957: 140-157). En les excavacions de la Bourse, se n’han localitzat mostres del segle vi; el segle vii és el període en què es va fer servir més aquesta forma (Foy; Bonifay, 1984: 289308). El vas o la copa de vidre amb tija és una variant de la forma Isings 111, té un probable origen tardoromà i ha estat datat entre mitjan segle vi dC i un període que comprèn bona part del segle vii. A més, se n’han trobat exemplars en diversos jaciments italians. (Ceglia; Genito, 1991: 329-400). CP.99.278 Fragment d’una cassola baixa, de vora entrada i amb un llavi que fa una lleugera depressió al mig. El desgreixant és a base de quars i mica. La cocció és de foc reductor. Feta amb un torn lent, té un acabat allisat. Aquest tipus de cassola baixa va aparèixer a Tàrraco entre els segles v-vii dC (Macias, 1999: 85). A Cercadilla (Còrdova), aquest tipus ceràmic va aparèixer en un context dels segles viii-ix (Fuertes; GonzÁlez, 1996: 128 i 181). Té un clar antecedent en formes de producció local del segle v trobades a la vil.la dels Hospitals (el Morell, Tarragona) (Macias; Menchón; Remola, 1997: 174). CP.99.304 Fragments de ganivets de ferro amb la fulla de forma i secció triangulars. A El Germo (Còrdova) es va trobar el mateix tipus de ganivet, que ha estat relacionat amb una copa i un vas de vidre de les formes Isings 116 i 111, respectivament, la datació dels quals és el segle vii (Ulbert, 1968: 329-398). Aquest mateix tipus de ganivet es va trobar a les tombes 25 i 46 de la necròpolis de Campochiano (Itàlia), on van ser datats en el segle vii; el ganivet de la tomba 46 es va trobar al costat d’un vas de vidre de la forma Isings 111, per a la qual també acceptem una datació del segle vii (Ceglia; Genito, 1991: 351-352). També cal remarcar la relació tipològica d’aquest ganivet de ferro amb els localitzats a la vil.la de Vilauba, així com algunes formes de les ceràmiques grolleres de cuina i dels vidres corresponents a la fase v del jaciment esmentat, però especialment amb les fases d’abandó i nivells generals datades en el segle vii (Roure, 1998: 75-91). Finalment, cal dir que


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 285

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

285

aquests ganivets són del mateix tipus que els ganivets de ferro localitzats a Vilaclara (Enrich; Enrich; Pedraza, 1995: 90-91). Podem esmentar, també, els recuperats a El Carpio, que són del mateix tipus i daten de finals del segle vi-principis del segle viii (Ripoll, 1998: 369-384). Aquest tipus de ganivets es va estendre per bona part de la península Ibèrica: a Puig Rom i a les necròpolis visigodes de Ventosilla y Tejadilla (Segòvia), Los Colomares (Cuenca), Cacera de las Ramas (Aranjuez, Madrid), Cerro de las Losas (El Espartal, Madrid), Daganzo (Madrid), Duratón (Segovia), Espirdo (Segòvia), Estagel (Rosselló, França), Estevanvella (Segovia), Herrera de Pisuerga (Palència), Hornillos del Camino (Burgos), Madrona (Segòvia), Pamplona (Navarra) i Vega del Mar (Màlaga) (Ardanaz; Rascón; Sánchez, 1998: 411-452). CP.99.723-732-780-788-790 Fragments del coll, l’espatlla i el cos, probablement d’un gerret, amb la superfície negrosa i allisada, un desgreixant de quars i mica, i la pasta de color marró vermellós. La decoració consisteix en unes quantes línies incises i acanalades a l’espatlla, vuit com a mínim. Foren localitzats a l’interior de la sitja. Aquest tipus de ceràmica ha estat datat en l’època visigoda (segle vii); n’hi ha produccions a Albacete (Gamo, 1999: 250). Les mostres trobades a Belmonte-Castrum (Itàlia) també daten dels segles vi-vii (Pantò, 1995: 102 i 106). Una gerreta de les mateixes característiques es va descobrir com a material funerari al solar de l’Almoina (València) i es va datar en el segle vii (Albiach; Badia; Calvo; Marin; Pia; Ribera, 2000: 83). CP.99.730-794 Fragments d’un recipient de ceràmica feta amb un torn, de cuita mixta, color marró clar a l’exterior i marró vermellós a l’interior. Presenta una boca lobulada amb bec i un acabat allisat amb una decoració a base de tres línies incises paral.leles i acanalades. El desgreixant és calcari. CP.00.86 Fragment de la vora d’un plat de ceràmica de cuita oxidant procedent de la necròpolis. CP.00.245 Fragment de la vora i cos d’un recipient de ceràmica cuita a foc reductor que presenta una ampla perforació lateral prop de la vora. El llavi és pla i la vora engruixida amb la paret quasi recta. Aquest tipus de ceràmica amb perforacions té antecedents a l’alt imperi com, per exemple, la peça recuperada a l’abocador del carrer de Constantino, a Emerita Augusta (Alvarado; Molano, 1995: 293), però també n’hi ha produccions del segle ix a Arcàvica (Álvarez, 1989: 127).


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 286

Jordina Sales, et al.

286

4. La descoberta d’uns mancusos L’últim dia de la campanya d’excavacions feta a l’agost del 2000 va aparèixer un tresoret format per nou mancusos d’or.2 El punt concret de l’amagatall va ser a l’angle interior de l’extrem sud-est de l’última habitació que es va individualitzar a la terrassa superior de l’habitacle. El tresoret va sorgir a una profunditat d’uns 20 cm des del capçal dels murs, sota un nivell d’enderroc format de pedres de dimensions diferents barrejades amb terra i en contacte amb un nivell de l’habitacle poc perceptible però testimoniat per la presència de carbonets amb algun fragment petit de ceràmica. Les monedes van aparèixer agrupades, sense rastres de cap recipient que les hagués pogut contenir, tot i que creiem molt probable que les van amagar aplegades a l’interior d’una bosseta de pell o de teixit que, a causa del temps transcorregut i de l’acidesa mateixa del sòl, no es va conservar fins als nostres dies. Es tracta de nou mancusos d’or del tipus 26 d’A. M. Balaguer –aquesta és la nomenclatura més recent basada en una monografia sobre moneda comtal catalana (Balaguer, 1999)–, però també corresponen a la referència número 18 de Botet i Sisó (Botet i Sisó, 1908: 72) i al tipus 51 de Crusafont (Crusafont, 1982: 171). Van ser encunyats a la seca comtal de Barcelona a l’època de Ramon Berenguer I (1035-1076). Les llegendes de l’anvers i del revers són diferents i estan escrites amb una grafia àrab il.legible tant al camp com a l’orla. Corresponen a una imitació de les llegendes degenerades dels dinars de Yahyà al-Mutalí de Ceuta feta per desconeixedors de l’alfabet aràbic, cosa que pot explicar la impossibilitat de llegir-les. Els pesos en grams són els següents: 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9.

2,69 2,81 2,72 2,50 2,68 2,61 2,49 2,86 2,72

I els diàmetres, expressats en mil.límetres, són aquests: 1. 23 2. 23 3. 23 2. Des del moment mateix de la descoberta, el senyor Josep M. Nuix ens va facilitar el camí de la investigació amb les seves sàvies observacions sobre numismàtica. Des d’aquí li volem expressar el nostre reconeixement i la nostra gratitud.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 287

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

287

Figura 4. Anvers dels mancusos trobats a Can Paleta.

4. 5. 6. 7. 8. 9.

23 23 22-23 22-23 23-24 20-21

Si tenim presents els pesos esmentats, de 10 l’unça, podríem precisar la datació d’aquests mancusos de Barcelona entre els anys 1055 i 1069. Aquest tipus de mancús ha aparegut en altres excavacions efectuades a diferents indrets de Catalunya. Esmentem, en primer lloc, per la proximitat geogràfica a Can Paleta (concretament, a uns 5 km en línia recta), el tresor d’Òdena, descobert casualment l’any 1943 i compost, segons que sembla, per un centenar de monedes, de les quals només se’n van poder salvar set o vuit, que el Gabinet Numismàtic de Catalunya va agafar a càrrec seu; la resta es va malvendre i dispersar.3 Com a fet remarcable, s’ha de desta3. Cal recordar que les monedes van aparèixer durant l’extracció de guix de la pedrera on s’assenta el castell. Les extraccions es feien amb dinamita i, literalment, segons els testimonis d’aquell fet, «van ploure monedes». El senyor Miquel Ball i Mateu, que, amablement, ens va explicar alguns detalls d’aquest episodi, va fer gestions, després d’haver d’aparegut el tresor, per salvar unes poques monedes que encara no havien sortit d’Igualada; concretament, la part del botí que li havia tocat al marit de la seva assistenta (un dels treballadors de la guixera). Aquestes monedes són les que avui es troben al Gabinet Numismàtic de Catalunya.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 288

288

Jordina Sales, et al.

car que una de les monedes salvades és un dinar autèntic de Yahyà al-Mutalí de Ceuta (Mateu, 1946: 392-393). També han aparegut mancusos com els de Can Paleta a Besalú, a Girona i al carrer del Call de Barcelona. Mancús, de l’àrab manqúx ‘gravat’, era el nom que els cristians van posar al diner musulmà d’or (Balañà, 1997: 99). Els comtes de Barcelona bateren mancusos a la seva seca, a imitació dels dinars andalusins. Aquest fet fa pensar en una gran influència de les emissions àrabs d’or (Botet i Sisó, 1908: 44-45), especialment al temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I, entre els anys 1018-1076 (Balaguer, 1999: 53). Un cop exposades i descrites les circumstàncies de la descoberta, la datació d’aquest tresoret sobta, d’entrada, els qui coneguin per sobre Can Paleta. Nosaltres sempre hem defensat que data de l’antiguitat tardana i que el jaciment es va abandonar no més enllà de l’alta edat mitjana. Per tant, quina interpretació s’ha de fer d’una troballa amb una datació tan posterior? Tenint en compte la descripció del context arqueològic que hem fet abans, no es fa difícil de donar una resposta coherent a aquesta qüestió. D’una banda, trobem versemblant pensar que al cap de dos o tres segles d’haver-se despoblat Can Paleta, un personatge desconegut del segle xi o potser fins i tot d’un període un xic posterior va amagar les monedes en un moment d’amenaça, inseguretat o persecució. Les restes visibles d’un habitacle abandonat eren un punt de referència clar en el paisatge per amagar-hi les monedes, en espera que el perill s’esvaís. Amb relació a això, cal tenir en compte que el camí antic abans esmentat passava per un lloc molt pròxim al jaciment; per tant, no és gens agosarat de pensar en algú que viatjava o fugia. Fos quin fos el motiu de l’ocultament, el que queda clar és que el propietari de les monedes no les va recuperar mai més. D’altra banda, també es pot defensar la hipòtesi que les monedes són contemporànies a una ocupació posterior, molt curta i secundària respecte a les ocupacions de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana. A propòsit d’això, s’haurà d’acabar d’excavar l’habitació on es va fer la descoberta per tal de determinar-ne l’evolució temporal, ara com ara desconeguda. En aquest cas, igual que en l’anterior, cal pensar que el propietari o propietaris de l’ocultament van tenir un imprevist que no li va permetre de recuperar unes poques monedes que en aquella època constituïen, ben probablement, una petita fortuna.

5. Conclusions En els àmbits de les habitacions es van detectar dos nivells d’ocupació separats per un enderroc. El resultat de l’anàlisi de la ceràmica no ha proporcionat diferències tipològiques ni de composició importants, de manera que aquests nivells deuen correspondre a una mateixa etapa força breu i devien formar part d’un habitacle d’escassa amplitud que no estem en condicions de precisar. Per l’estudi dels materials apareguts (ceràmica, ferro i vidre) com també pel re-


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 289

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

289

sultat de les proves de termoluminescència sobre la ceràmica,4 podem fer, a tall de mera hipòtesi atès que tan sols s’ha excavat el 25 %, aproximadament, del jaciment, una proposta de datació del jaciment, que té, doncs, un caràcter provisional, per la qual cosa hi pot haver novetats. Les proves de termoluminescència sobre la ceràmica mostren un lapse que va dels segles iv-v dC als segles x-xi. Amb tota la informació aplegada fins al moment present, hem determinat tres possibles etapes al jaciment de Can Paleta: – Primera etapa: segles iv-v dC. No hi ha estructures d’habitacle visibles, però sí que hi ha materials superficials com ara dolis, opus signinum fora del lloc original, tegulae, fragments de pedres d’un molí circular fet de pedra volcànica i materials residuals que surten en la majoria de nivells del jaciment. Cal afegir-hi una tomba de tegulae descoberta a la part posterior del jaciment. La procedència d’aquests materials deu estar relacionada amb un altre jaciment arqueològic que hi ha uns 70 m davant de la masia de Can Paleta, on van aparèixer, fa anys, les restes d’un fons de dolis in situ i clars indicis del paviment d’un habitacle, conjunt datat gràcies a la presència de ceràmica sigil.lada ataronjada estampada que provenia d’un plat de la forma Rigoir 1 corresponent a una fase tardoromana. A aquest moment, probablement, hi corresponia part de la necròpolis, en un nivell d’enderroc de la qual es va descobrir el fragment d’una vora de cassola africana amb el fons estriat de la forma Ostia III, 267ª/Hayes 197. – Segona etapa: època de construcció de l’habitacle excavat (segles vii-viii dC). Aquesta etapa és definida per un conjunt de ceràmica grollera de producció local o regional amb alguns paral.lelismes que arriben al segle viii, de característiques descrites, sense ceràmica d’importació tardoantiga. N’és un cas característic el fragment datat al segle viii mitjançant les proves de termoluminescència i que es va trobar a l’interior d’una sitja de la terrassa superior. – Tercera etapa: segles x-xi. És possible que en aquest període es reaprofitessin algunes estructures de l’habitacle anterior. En realitat, aquesta etapa no ha estat identificada mitjançant l’estratigrafia, sinó gràcies a dos fragments de ceràmica datats mitjançant les proves de termoluminescència i a una tomba excavada a la roca situada a uns 50 m del jaciment, del tipus anomenat de banyera, pròpia, si bé no exclusiva, de l’etapa del repoblament. Les fases constructives que hem descrit al capítol dedicat a l’estratigrafia devien correspondre, bàsicament, a la segona d’aquestes etapes. Proposem datar el jaciment, que a hores d’ara encara s’excava, en els períodes tardoantic i altmedieval, malgrat el lapse breu de la zona concreta de l’habitacle, que no podem precisar. En tot cas, l’hàbitat rural i la necròpolis de Can Paleta mostren unes característiques constructives i sobretot de cultura material que fan situar el 4. El laboratori alemany Labor Ralf Kotalla va efectuar les proves de termoluminescència sobre la ceràmica.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 290

290

Jordina Sales, et al.

moment àlgid del jaciment entre els segles vii i ix, període de pas entre el món clàssic antic i la nova Europa medieval. Ens fa la sensació que s’excava un jaciment clau per estudiar l’evolució de l’habitacle rural en un període comprès entre les vil.les tardoromanes i els mansi del segle ix dC, d’una banda, i els nuclis rurals dels segles xi-xiii. L’organització d’hàbitats en terrasses té clars paral.lelismes, des d’un punt de vista topogràfic, en vil.les tant altimperials com tardoromanes seguint els preceptes dels agrònoms romans clàssics, que recomanaven la instal.lació de les vil.les als vessants dels turons. Molt probablement, l’essència d’aquest precepte encara es mantenia viva en la tradició constructiva d’aquestes societats rurals. Així, doncs, creiem que no som gaire lluny, pel que fa tant a l’època com a la cultura, dels oppida i castella excavats a la veïna Gàl.lia (Saint-Blaise «Sant Bles» i Castellu). Quant a la necròpolis, la petita part que se n’ha excavat encara no permet que en tracem l’evolució més enllà del que ja hem exposat. Per acabar, direm on està situat el jaciment de Can Paleta. Fou construït prop de Vilaclara (Enrich; Enrich; Pedraza, 1995) i a la vora d’un antic camí transitat fins al segle xix (Sabaté, 1995: 123) i que antigament comunicava Barcino i Ad Fines amb el Municipium Sigarrensis i l’actual Manresa per mitjà de dos traçats distints.

6. Bibliografia Albiach, R.; Badia, À.; Calvo, M.; Marín, C.; Pia, J.; Ribera, A. «Las últimas excavaciones (1992-1998) del solar de l’Almoina: nuevos datos de la zona episcopal de Valencia». A: V Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica, Barcelona, 2000. Alvarado Gonzalo, M.; Molano Brias, J. «Aportaciones al conocimiento de las cerámicas comunes alto-imperiales en Augusta Emerita: el vertedero de la calle Constantino», Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió, Barcelona, 1995. Álvarez Delgado, Y. «Cerámicas del siglo ix de Arcávica (Cuenca)», Boletín de Arqueología Medieval, Madrid, 1989. Ardanaz Arranz, F.; Rascón Marqués, S.; Sánchez Montes, A. L. «Armas y guerra en el mundo visigodo». A: Jornadas Internacionales «Los visigodos y su mundo» (monogràfic), Arqueología, Paleontología y Etnología, 4, Madrid, 1998. Balaguer, A. M. Història de la moneda dels comtats catalans, Barcelona, 1999. Balañà, P. L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII), Barcelona, 1997. Ball Mateu, M. «Monedes d’or mil.lenàries al castell d’Òdena» i «La troballa de mancusos d’or del castell d’Òdena», Roda de la Vida Igualadina. Dels temps d’enllà..., 10-17, Igualada, 1996. Bellmunt, J. «Excavaciones en la necrópolis de la Solana. Cubelles (El Garraf)», Informació Arqueológica, 38, 40-44, Barcelona, 1982. Botet i Sisó, J. Les monedes catalanes, i, Barcelona, 1908.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 291

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

291

Carmona, P. Ll.; Pedraza, Ll. «Cal Grimau, Òdena», Anuari d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya. Època romana i antiguitat tardana (campanyes 1982-1989), Barcelona, 1993. Carreras, T.; Nuix, J. M.; Enrich, J. «La vil.la romana de l’Espelt, Òdena», Anuari d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya. Època romana i antiguitat tardana (campanyes 1982-1989), Barcelona, 1993. Crusafont, M. Numismàtica de la corona catalano-aragonesa medieval (7851416), Madrid, 1982. Daura, A.; Galobart, J.; Piñero, J. L’arqueologia al Bages, Manresa, 1995. Daura, A.; Pardo, D. «Restes romanes baix imperials a la conca mitjana-alta del riu Llobregat (noves dades per a un panorama poc conegut)», Estrat, 4, 37-59, Igualada, 1991. Enrich, J. «Prehistòria i món antic de Vilanova del Camí», Història de l’Anoia, ii, Manresa, 1988. Enrich, J. «Prehistòria i món antic de Rubió», Història de l’Anoia, ii, Manresa, 1991. Enrich, J.; Enrich, J. «L’estació tardoromana de Cal Sanador», Miscellanea Aqualatensia, 2, Igualada. 1974. Enrich, J.; Enrich, J. «Excavación de unos restos medievales en Sant Julià de les Alzinetes», Informació Arqueològica, 18, Barcelona, 1975. Enrich, J.; Enrich, J. «Fons de cabanya alto-medievals a la Tossa de Montbui», Informació Arqueològica, 27-28, Barcelona, 1978. Enrich, J.; Enrich, J. «Un hipocaust a Santa Margarida de Montbui, Anoia», Informació Arqueològica, 36-37, Barcelona, 1981. Enrich, J.; Enrich, J. «Evolució dels models d’assentament i pautes econòmicoculturals del poblament ibèric i romà a la Conca d’Òdena (Anoia)», Jornades Internacionals d’Arqueologia Romana, Granollers, 1987. Enrich, J.; Enrich, J. «Tres conjunts d’habitacle alto-medievals a l’Alta Segarra (Anoia-Bages, Barcelona)», Empúries, 48-50, Barcelona, 1993. Enrich, J.; Enrich, J. «Les ceràmiques comunes tardorromanes i altomedievals en el context de l’habitacle rural dispers de la Catalunya central», Arqueomediterrània, 2, Barcelona, 1997. Enrich, J.; Enrich, J.; Pedraza, Ll. Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana, Igualada, 1995. Enrich, J.; Enrich, J.; Sales, J. «Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural». A: I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, 260-280, Igualada, 2000. Foy, M.; Bonifay, M. «Éléments d’évolutions des verreries de l’antiquité tardive, a Marseille d’après les fouilles de la Bourse», Revue Arqueologique Narbonaise, xvii, 1984. Fuertes, M. del Camino; González, M. «Materiales de época medieval», El criptopórtico de Cercadilla. Análisis arquitectónico y secuencia estratigráfica, Còrdova, 1996.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 292

292

Jordina Sales, et al.

Gamo Parras, B., La antigüedad tardía en la provincia de Albacete, Instituto de Estudios Albacetenses Don Juan Manuel, Múrcia, 1999. Gurt Esparraguera, J. M. «Pervivència i canvis estructurals durant l’antiguitat tardana en el nord-est de la Península Ibèrica». A: XI Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Moià, 1998. Hidalgo, R. [et alii] El criptopórtico de Cercadilla. Análisis arquitectónico y secuencia estratigráfica, Sevilla, 1996. Isings, C. «Roman glass from dated fins», Archaelogica Traiectina, GromingenDjakarta, ii, 1957. Jàrrega, R. «La comarca de l’Anoia a l’època tardo-romana. Un estat de la qüestió», Estrat, 4, 61-81, Igualada, 1991. Leenhardt, M.; Padilla, J. I.; Thiriot, J.; Vila, J. M. «Primers resultats dels treballs al taller medieval de ceràmica grisa de Cabrera d’Anoia», Estrat, 6, Igualada, 1993. Macias, J. M.; Menchón, J.; Puche, J. M. «Nous contextos ceràmics del segle iv i inicis del v a la província de Tarragona», ArqueoMediterrània, 2, Barcelona, 1997. Macias Solé, J. M. «Ceràmica comuna de Tàrraco». A: «Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x», Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1999. Macias Solé, J. M. La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco (segles V-VII), Tarragona, 1999. Mateu Llopis, F. «Dinares de Yahyà al-Mu’talí de Ceuta y mancusos barceloneses hallados en Ódena (Igualada, Barcelona)», Al-Andalus, xi, 2, 389-394, 1946. Navarro, R.; Mauri, A.; Farreny, M. «La necròpolis de Santa Margarida de Martorell». A: «Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x», 288-289, Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1999. Pantó, G. «La ceramiche grezza da Cittanova (Civitas Nova Heracliana)», La ceramiche altomedievali (fin VI-X secolo) in Italia settentrionale: produzione e commerci, Monte Barro-Galbiate (Lecco), 1995. Pujol Masip, M. Primers resultats obtinguts sobre els individus de la necròpolis de Can Paleta (Castellfollit del Boix, Bages), Barcelona, 1996. [Informe inèdit.] Ripoll López, G. «La arquitectura funeraria de Hispania entre los siglos v y viii: aproximación tipológica», Spania, Estudis d’Antiguitat Tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, 215-224, Barcelona, 1996. Ripoll López, G. «El Carpio de Tajo: precisiones cronológicas de los materiales visigodos». A: Jornadas Internacionales «Los visigodos y su mundo» (monogràfic), Arqueología, Paleontología y Etnología, 4, 367-384, Madrid, 1998. Riu Riu, M. «Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya», Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, annex 1, 29-57, Barcelona, 1982.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Página 293

Unes monedes del segle xi ocultes a CAN PALETA

293

Roig, J.; Coll, J. M.; Molina, J. A. L’església vella de Sant Menna. Sentmenat: del segle V al XX. 1.500 anys d’evolució històrica, Sentmenat, 1995. Sabaté, F. «Font oral i font escrita per a una nova Vilaclara», Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana, Igualada, 1995. Sales Carbonell, J. «Tombes i necròpolis isolades a la comarca de l’Anoia», Acta Medievalia, 14-15, 317-336, Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, 1993-94. Sales Carbonell, J. «Món funerari de la Catalunya central». A: «Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x», 289-290, Catalunya Romànica, Barcelona, 1999. Sales Carbonell, J. «Necrópolis cristianas tardoantiguas en el área catalana: Estado de la cuestión», Acta Antiqua Complutensia, 3, Alcalá de Henares. [Text en premsa.] Sales, J.; Enrich, J.; Enrich, J. «Troballa d’un tresoret de nou mancusos d’or al jaciment de Can Paleta (Castellfollit del Boix, Bages)», Revista d’Arqueologia de Ponent, 9, Lleida. [Text en premsa.] Sales, J.; Enrich, J.; Enrich, J. «Una pequeña ocultación monetaria del s. XI: los mancusos de Can Paleta (Castellfollit del Boix, Barcelona)», Gaceta Numismática, Barcelona. [Text en premsa.] Sales, J.; Enrich, J.; Enrich, J. «Descoberta d’un amagatall de mancusos al jaciment de “Can Paleta” (Castellfollit del Boix, Bages)», Acta Numismatica, Barcelona. [Text en premsa.] Sales, J.; Enrich, J.; Serra, J. «La necròpolis del Serral (Santa Maria de Miralles, Barcelona). Novetats sobre les necròpolis rurals durant l’Antiguitat Tardana», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 419-433, Castelló de la Plana, 1996. Sales, J.; Pedraza, Ll. «La necròpolis isolada de la Vinya del Tallaret (Òdena, Anoia)», Estrat, 6, 117-129, Igualada, 1993. Ulbert, T. «El Germo, Kirche und Profaubau aus dem frühem 7, Jahrhundert», Madrider Mitteilungen, 9, 1968 Verrocchio, V., «Ceramiche dalla Val Pescara». A: Ceramica in Italia VI-VII secolo. Atti del Convegno in onore di John W. Hayes. Roma, 11-13 maggio 1995, Florència, 1998.


Trib.Arqueo00-01 Final04 27/1/04 15:23 Pรกgina 294


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 295

Resultats de la recerca arqueològica al castell de Mur (Castell de Mur, Pallars Jussà) MARTA SANCHO I PLANAS Grup de Recerca d’Arqueologia Medieval i Postmedieval Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica Universitat de Barcelona

Presentació Entre el 30 de novembre i el 2 de desembre de 2000 es van celebrar les Jornades d’Arqueologia 2000: Intervencions Arqueològiques i Paleontològiques a les Comarques de Lleida (1993-2000), a les quals vam ser convidats per presentar els treballs fets als jaciments de Fabregada i Mur. A més, vam ser convidats al cicle Tribuna d’Arqueologia 2000-2001 –cicle que s’organitza, com és habitual, cada any– per fer conèixer els resultats de la recerca arqueològica que anem fent al castell de Mur. Aquesta circumstància ens va fer plantejar com havia de ser l’enfocament que calia donar a dos articles sobre el mateix jaciment, dirigits al mateix tipus de públic, publicats per la mateixa institució i referits a les mateixes campanyes arqueològiques. La solució no va ser fàcil; finalment, vam decidir de presentar a les Jornades un article de caire més general sobre el castell de Mur, la seva història i el seu aspecte més territorial que es complementa amb el que presentem aquí i en el qual detallarem els resultats de les intervencions arqueològiques, les fases d’ocupació i les característiques estructurals del castell esmentat. Així, doncs, remetem el lector a l’article que sortirà publicat a Jornades d’Arqueologia 2000: intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Lleida (1993-2000) per completar els aspectes de què no tractarem en el text que té ara a les mans. Des de l’any 1997 es fa una intervenció arqueològica al castell de Mur en forma de camp de treball amb estudiants de la Universitat de Barcelona, la Universitat Oberta de Catalunya i la de Bordeus. Han donat suport a l’excavació: el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la concessió de permisos i als honoraris de l’equip de direcció; la Secretaria General de Joventut, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la CIRIT i els participants mateixos pel que fa als ajuts i les


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 296

Marta Sancho

296

aportacions per cobrir les despeses de manutenció i les degudes a estudis posteriors de material; l’Ajuntament de Castell de Mur i la parròquia de Santa Maria de Mur amb vista a facilitar allotjament a l’equip d’excavació; l’ERAM-GRAMP (Equip de Recerques Arqueològiques del Montsec-Grup de Recerca d’Arqueologia Medieval i Postmedieval) de la Universitat de Barcelona pel que fa a la recerca i al personal de direcció. Volem agrair, molt especialment, a Núria Nolasco, Conxi Rodríguez, Sara Simón i Marina Coll la seva col.laboració en les tasques de direcció, compartida al llarg d’aquests anys de treballs arqueològics, el seu entusiasme i el seu esforç demostrat en tot moment.

Objectius i condicionaments de la recerca arqueològica Els objectius que ens vam fixar a l’inici del treball de recerca arqueològica se centraven a definir les diferents fases d’ocupació i d’abandonament, les característiques d’aquestes fases d’ocupació i les estructures que organitzaven l’espai intern del castell de Mur. Partíem d’unes restes arquitectòniques molt importants, reiteradament estudiades i amb un potencial considerable de nivells arqueològics atesa la gran quantitat d’enderrocs acumulats a l’interior del castell. Teníem en compte, també, les intervencions fetes durant la dècada dels anys vuitanta del segle xx: un camp de treball arqueològic i una intervenció arquitectònica a la torre secundària. En aquest camp de treball s’havia intervingut, bàsicament, als sectors 100 i 200 (cos de guàrdia i pati), tot i que també s’havien explorat els sectors 300 i 400.1 Els treballs de consolidació a la torre secundària havien afectat nivells arqueològics fins a una profunditat considerable a causa de l’obertura d’una rasa al sector 500 (probablement per instal.lar-hi els peus de les bastides), i de l’acumulació de runa en aquest mateix sector. Tampoc no podem oblidar les característiques d’una intervenció que es planteja com un camp de treball. Els participants, la majoria estudiants dels primers cursos d’història i totalment inexperts en l’arqueologia de camp, es paguen les despeses de manutenció els dies que dura la campanya, la qual cosa condiciona el ritme i les característiques del treball. Vam considerar que calia esmerçar esforços en la formació d’aquestes persones, de manera que la jornada de treball es va dividir en sessions de matí dedicades a l’excavació i sessions de tarda dedicades al treball de laboratori. Si a això hi afegim la inexperiència de la majoria de participants, veiem que era inevitable una certa lentitud dels treballs que calia assumir. Malgrat aquests condicionaments, estem molt satisfets dels resultats obtinguts tant en l’àmbit científic com en el formatiu, atès que van ser molts els qui van poder conèixer l’arqueologia medieval pràctica, alguns dels quals van arribar a un nivell elevat que els ha permès de dirigir la tasca professional cap a l’arqueologia.

1. Per fer-se una idea de la ubicació dels sectors, vegeu-ne l’esquema a la il.lustració 1.


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 297

Resultat de la recerca arqueològica al castell de Mur

297

Figura 1. Esquema dels sectors en què es va dividir el castell en el procés d’excavació.

Elements estructurals del Castell El castell de Mur s’alça en una base rocallosa que li serveix de fonament. Té la planta triangular amb els angles arrodonits i presenta molt poques obertures a l’exterior. La porta d’accés està situada a la façana sud-oest, és petita i adovellada amb un arc de mig punt. A l’extrem nord-oest, el mur de tancament exterior s’alça en forma de torre coronada amb una galeria que té sis obertures adovellades en totes direccions i que li confereix una de les imatges més característiques. La façana sud-occidental no segueix una línia contínua sinó que està construïda per trams entre els quals veiem unes arestes que marquen cada canvi de direcció. A cada extrem del mur d’aquesta façana hi ha una finestra sagetera. Cinc petits desguassos s’obren a l’altura de la primera planta, tres dels quals són simples forats que travessen el mur arran de terra i sobre els caps de biga; els altres dos estan relacionats amb estructures internes destinades a la higiene, unes fornícules amb una llosa a mitja alçada on es devien posar recipients amb aigua. Podríem considerar aquestes estructures com a rentamans. La façana nord-oriental presenta un mur continuat amb una sola obertura de finestra al mig. Hi ha, també, dos desguassos a cada extrem corresponents, en aquest


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 298

298

Marta Sancho

cas, a les latrines situades a l’interior. El tram de mur que mira a la col.legiata, situat al costat sud-est, és molt curt i té una alçada superior a la de la resta del mur de tancament per protegir millor la torre de l’homenatge. Hi ha una sola obertura corresponent a una espitllera. Així que entrem al castell trobem un pati des del qual s’accedeix als diferents espais. A la dreta es conserven les restes d’una construcció de planta i pis que permetia l’accés a la torre principal o de l’homenatge. Aquesta torre, que destaca com l’element més singular del castell, és exempta i toca el mur de tancament en un petit tram. Fa 16 m d’alçada i 8 m de diàmetre exterior; té la porta elevada 8 m sobre el nivell del pati i mesura 3 m de gruix de mur a la base. L’espai interior s’ordena en cinc nivells, dos dels quals són a sota l’entrada. Cada nivell és perfectament definit per uns repeus sobre els quals se situaven l’embigat i el terra, que devia ser de fusta. No es van trobar, en cap cas, restes de volta de pedra, tot i que creiem que la coberta superior devia presentar aquesta estructura. Una terrassa devia coronar aquesta torre. Hi ha una sola obertura situada al fons d’una fornícula del pis superior i orientada al nord-est. De vegades s’ha considerat que era una sortida o una porta que facilitava l’accés al camí de ronda; des del nostre punt de vista, es tracta d’una finestra que travessa el mur per una fornícula. Encara que es podria haver emprat per accedir al camí de ronda, creiem que aquesta obertura està relacionada amb la il.luminació d’una capelleta situada al pis més alt. El fet que la fornícula esmentada presenti una decoració de cintes entre els carreus, similar a la que trobem a l’església de la canònica, reforça aquesta hipòtesi. La cisterna és al costat de la torre adossada al mur de tancament nord-oriental. Estava coberta amb una volta de pedra i hi havia al damunt un accés al camí de ronda mitjançant escales i plataformes de fusta encaixades entre la torre i el mur de tancament mencionat. A l’esquerra del pati hi ha el cos destinat a l’habitatge. La façana d’aquest espai donava al pati; actualment tan sols en resta un fragment en què es conserva la llinda d’una finestra oberta al primer pis. Disposem d’una descripció del castell del segle xvi en què s’explica que hi havia dues finestres en aquesta façana i la porta a la planta baixa. En aquest àmbit i en el situat a la dreta del pati, es veuen perfectament els caps de biga que sustentaven el terra del primer pis. Aquestes bigues recolzaven sobre quatre pilars rectangulars que divideixen l’espai en sentit longitudinal i que podrien ser la base de tres arcs. No sabem com estava cobert aquest espai, si bé ens inclinem per una coberta en forma de terrassa, lleugerament inclinada cap al pati per facilitar la recollida de l’aigua de la pluja. Al fons un gran arc de mig punt serveix de suport a la torre secundària on trobem dos pisos més, el superior amb la galeria abans esmentada. El mur de tancament era coronat per un camí de ronda en què hi havia una mena de merlets primitius formats per pedres sense lligar i que configuraven una línia ondulada. Les restes que es conservaven sobre la porta actualment ja no hi són a causa de les obres de consolidació fetes recentment. El castell de Mur presenta un bon parament de pedra lligat amb morter de calç i


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 299

Resultat de la recerca arqueològica al castell de Mur

299

sorra de gran qualitat i molta duresa. Els carreus, tallats amb poca cura, són de mida mitjana i formen un parament força regular en què les peces de través alternen amb filades formades per lloses. La tècnica de construcció consistia a bastir les cares exterior i interior del mur i a reomplir l’espai creat entre ambdues amb pedres i morter. Amb aquesta tècnica es poden alçar murs de molt de gruix com ara el de 3 m de la torre o el del mur de tancament, que fa prop d’1,5 m. Les cobertes eren de lloses del país i procedien d’alguna de les lloseres situades als voltants del castell. La pedra per construir el castell fou extreta del mateix sòcol de pedra sobre el qual es fonamenta. Així, doncs, no podem dir que el castell va adaptar la planta a les característiques del terreny sinó que aquest es va condicionar segons el tipus de planta que es pretenia de fer. Totes les obertures són adovellades amb arc de mig punt i mostren restes de l’encofrat que es va fer servir en la construcció. La fusta, emprada a les bigues, els terres, les escales i les passeres, completava la construcció. El sòl de les plantes baixes era de terra batuda i s’hi van col.locar algunes pedres i lloses per anivellar el terreny irregular. Tot i que la roca està retocada, en tots els espais el terra s’inclina lleugerament en direcció sud-oest, tret del pati, on aquesta inclinació és molt més acusada atès que la roca no està retocada. L’estructura general del castell sembla que respon a un projecte global, encara que la torre principal sembla que es va construir abans de la resta de l’edifici, probablement a la segona meitat del segle x. El nivell inferior de la torre conserva restes d’un arrebossat que devien constituir la cisterna anterior a la construcció de les altres parts del castell. Després de la torre principal es devia bastir el mur de tancament preveient un conjunt de desguassos que ens indiquen la planificació inicial i integral de tot l’edifici. Així, trobem un desguàs a la part baixa de l’edificació que hi ha a tocar de la torre i que devia tenir com a funció principal treure l’aigua de la pluja procedent del pati. Hi ha un altre desguàs en un dipòsit excavat a la roca al costat de la cisterna i que devia servir de sobreeixidor. A l’interior, al mur es veuen els forats per a les bigues de suport del primer pis, els quals ens indiquen, també, que hi havia un projecte global. Aquest projecte, però, es devia anar construint per fases, perquè les parets que defineixen els espais no estan travades amb el mur de tancament. Cal dir, a més, que la façana de la zona de l’habitatge està construïda en dos trams que recolzen sobre un pilar inclòs a la paret i situat en una posició central. En un principi, semblava que això era degut al fet que s’havien establert etapes constructives diferents i que en una primera fase l’habitatge no ocupava tota l’amplada disponible en aquest sector. Una vegada excavats tot el pati i l’interior del sector de l’habitatge més proper a aquesta façana, vam veure que el pilar central està situat sobre una gran esquerda natural i vam considerar com a hipòtesi que havia estat construït per reforçar la façana i evitar que aquest punt feble de la fonamentació afectés l’estructura del castell. Dins d’aquest habitatge hi trobem els pilars i algunes parets que subdivideixen l’espai, alguns de clarament construïts en la darrera etapa de l’ocupació del castell


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 300

300

Marta Sancho

(segle xv). En aquest cas, però, es tracta de petites subdivisions internes que no afecten gens l’estructura original del castell. Un pilar, el segon comptant des de la porta d’accés, és més llarg a causa de l’ampliació feta en la darrera etapa de l’ocupació del castell. En resum, el castell de Mur es va construir per fases seguint, però, un projecte global predefinit. Els espais interiors, els desguassos, els caps de biga i l’emplaçament dels elements principals com ara la cisterna formaven part d’aquest projecte. Les restes que podem contemplar actualment són d’aquesta construcció original, malgrat les reformes fetes durant el segle xv i que van consistir, únicament, a reconstruir i condicionar els espais que hi havia.2

Nivells arqueològics i fases d’ocupació En primer lloc, hem de tenir en compte que encara no ha finalitzat el procés d’estudi de les campanyes dels anys 2000 i 2001, per la qual cosa encara no hi ha disponibles algunes dades sobre els nivells més antics d’ocupació. A més, encara ens resta completar l’excavació als estrats més propers a la roca dels sectors 300 i 400. Malgrat tot, hem considerat interessant intentar de presentar una interpretació global de les etapes d’ocupació i abandonament, que, en tot cas, acabarem de precisar en publicacions futures. Els nivells més antics que hem pogut identificar fins ara eren als retalls i desnivells de la roca; alguns tenien la clara finalitat d’anivellar el terreny. Tan sols es van excavar íntegrament al sector 100, encara que també se’n van localitzar al 300 i al 400. Una primera anàlisi del material ceràmic d’aquestes unitats estratigràfiques fa que les puguem situar en la primera fase de l’ocupació del castell, que s’estén des del moment de la construcció (segle xi) fins al primer abandonament (segle xiii). Caldrà fer l’estudi acurat d’aquests nivells per mirar de diferenciar possibles subfases en aquest període. També corresponen a aquesta etapa un seguit de reformes que afectaren especialment el pati i l’accés al sector 100: el tapiament de la porta original que hi donava accés i el nou emplaçament en una cota més alta, i el condicionament del pati per treure l’aigua de la pluja, que sempre inundava l’espai del sector 100, malgrat haver-hi un desguàs a la cota més baixa. A tocar de la cisterna i la torre vam descobrir un nivell situat sota una capa de calç que s’enfila per la paret de la torre. El material ceràmic d’aquest nivell ens palesa, també, una etapa molt antiga que creiem que és la del procés de condicionament i reparació del pati. Dissortadament, aquest

2. Es poden veure la distribució dels espais i les possibles solucions de la coberta del castell de Mur en el cd-rom Viure en un castell de la frontera: passeig virtual pels segles XI i XII. Tot i que no pretén de ser una reconstrucció fidel del castell en la primera fase d’ocupació, presenta bona part dels resultats de la recerca arqueològica. Ha estat editat per Edicions de la Universitat de Barcelona i en són els autors E. Biosca, T. Vinyoles i M. Sancho.


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 301

Resultat de la recerca arqueològica al castell de Mur

301

nivell és molt petit quant a l’extensió –escassament 2 m2– i està separat de les reparacions que s’observen davant la porta d’accés del sector 100.3 A sobre d’aquests nivells més antics i en tots els sectors on se n’han localitzat, hi trobem enderrocs de lloses més o menys potents segons les espoliacions fetes.4 Als nivells més profunds d’aquests enderrocs domina la ceràmica grisa, tot i que, com més pugem, més fragments ceràmics trobem corresponents als nivells més tardans d’ocupació, la qual cosa és deguda a les filtracions de material des de les capes superiors, més definides per les característiques dels enderrocs de lloses en els quals es creen molts buits entre una llosa i una altra. Volem remarcar que no hi ha materials del segle xiv en tot el castell. No vam recuperar cap fragment de ceràmica de verd de coure i morat de manganès ni cap peça de ceràmica grisa amb unes característiques com les que presenten les mostres trobades als nivells d’abandonament de Fabregada, que daten de la primera meitat del segle xiv. Arribem, així, als nivells d’ocupació de la darrera fase (segle xv), en els quals dominen les produccions ceràmiques de blaus i reflexos metàl.lics amb blau i sense, de no gaire qualitat, i peces ceràmiques verdes de grans recipients. En aquests nivells es va localitzar un bon nombre de monedes del segle xv, la majoria de les quals són produccions locals. Vam poder diferenciar dues fases d’ocupació en el segle xv. La primera va coincidir amb el període de la guerra civil (1462-1472) i la segona, amb la guerra del Pallars, ja al final del segle xv. Aquestes dues fases d’ocupació es distingeixen perfectament i són separades per un nivell d’enderroc que vam poder identificar als sectors 300 i 400. En ambdós nivells d’ocupació vam recuperar una bona quantitat de materials de ferro, molts dels quals tenien una finalitat bèl.lica, per exemple, una alabarda, ganivets, esperons, estreps, puntes de dard, fragmentets d’escuts, etc; també hi havia peces, però, de caràcter domèstic o per a la construcció, com ara claus de porta, fragments de plaques de ferratas, sivelles, anelles...5 Es van recuperar unes quantes fusaioles de la darrera fase d’ocupació (final del segle xv), la qual cosa palesa una ocupació més estable atès que aquesta eina està relacionada amb una tasca eminentment de dones com és filar. Això podria ser l’indici de l’establiment, durant aquest període, d’una família noble que devia controlar el castell, de manera que no es devia tractar, solament, d’una ocupació militar, com podria ser la de mitjan segle xv. Cal tenir en compte que la guerra civil no va afectar gaire els territoris del Pallars, a pesar de l’actuació decidida del comte en aquesta crisi. En canvi, disposem de da3. Vegeu a la il.lustració 2 la vista general dels nivells d’ocupació del sector 100. Al fons es veu la porta una vegada aixecades les pedres que la tapiaven i les pedres del pati que situaven el nivell de circulació a l’altura de la roca. 4. En totes les intervencions fetes a la zona del Montsec, vam constatar l’espoliació repetida de materials de construcció, especialment de lloses, per destinar-los a edificacions noves. 5. Vegeu a la il.lustració 3 la vista dels sectors 300 i 400 des del camí de ronda. Es veuen els murs i els pilars que estructuren aquest espai i els nivells d’enderroc del segle xv.


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:25 Página 302

302

Marta Sancho

des documentals que mostren els efectes que va tenir en aquesta zona l’anomenada guerra del Pallars i la magnitud d’aquest conflicte. Aquesta guerra s’originà per l’enfrontament obert entre el comte de Pallars i el rei, el qual envià tropes per sufocar la revolta. Gràcies a la documentació conservada de la col.legiata de Mur, sabem que el castell i la col.legiata eren en bàndols oposats, cosa que va generar molta inestabilitat en tota la zona.6 En aquesta situació d’inestabilitat, no podem oblidar els efectes dels aixecaments dels remences, que van incidir en tots els conflictes del segle i que no es van resoldre fins al 1486 amb la sentència arbitral de Guadalupe. A la vista d’aquests fets i de les dades esmentades més amunt, creiem que a l’inici dels conflictes que portaren a la guerra civil, pels volts de 1460, una petita guarnició va ocupar el castell durant un període breu i que fins al darrer quart del segle xv aquesta ocupació no va ser més estable i duradora. Hi situem entremig una etapa d’abandonament curta però suficient per deixar-nos un testimoni arqueològic que hem pogut identificar. A sobre d’aquests estrats tan sols hi vam trobar uns potents nivells d’enderroc, alguns dels quals arribaven gairebé a 2 m. És un conjunt format per pedres grosses barrejades amb morter de calç i sorra i materials arqueològics molt diversos; des de brocs de porró fins a trossos de càntir, monedes, fragments de ferro..., tots amb una datació molt moderna que s’estén del segle xvii al xx. L’origen d’aquest material deu ser les deixalles generades pels visitants que al llarg dels segles van passar pel castell de Mur, els quals, però, en cap cas no el van ocupar perquè no van crear cap nivell d’aquestes característiques. En tot el perímetre interior del castell, es veuen els senyals de fogueres que han erosionat la pedra de les parets. Tots estan situats a una altura definida per la cota del nivell superior dels enderrocs. Són, per tant, senyals de fogueres fetes en un moment molt tardà i que podem relacionar amb l’activitat de caçadors i excursionistes, amb els aplecs que se celebren cada any a Castell de Mur o fins i tot amb la Guerra Civil de 1936.

Els graners del castell i altres estructures internes Encara no hem parlat d’uns graners que hi ha al castell perquè considerem que les seves característiques requereixen un tractament diferenciat. Al castell de Mur hi vam localitzar dos graners, un de situat al sector 100 i l’altre, al sector 500, a l’entrada i al fons de l’edifici, respectivament. En ambdós casos es tracta de dipòsits construïts amb llosetes verticals lligades amb tapiera, adossats als murs de tancament del castell i amb restes d’arrebossat al fons de roca i a les parets del castell. El del sector 100 és format per tres dipòsits i el del 500, per quatre, tot i que n’hi podria haver hagut cinc. La composició de la tapiera no és, però, la mateixa en un gra6. Es conserva una còpia de la documentació de Santa Maria de Mur a la Biblioteca de Catalunya en una recopilació manuscrita feta per Josep Martí, canonge de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes l’any 1794. Aquesta documentació es coneix amb el nom Papeles de Mur.


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:26 Página 303

Resultat de la recerca arqueològica al castell de Mur

Figura 2. Vista general dels nivells d’ocupació del sector 100. Al fons es veu la porta una vegada aixecades les pedres que la tapiaven i les pedres del pati que situaven el nivell de circulació a l’altura de la roca.

Figura 3. Vista dels sectors 300 i 400 des del camí de ronda. Es veuen els murs i els pilars que estructuren aquest espai i els nivells d’enderroc del segle xv.

303


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:26 Página 304

Marta Sancho

304

Figura 4. El graner del sector 500 en procés d’excavació.

ner i a l’altre. Al del sector 100 pràcticament no s’hi veu calç i la consistència és molt feble, fins al punt que no ens vam poder acostar als murets perquè eren molt fràgils. Els dipòsits del sector 500, al contrari, presenten una composició molt més rica en calç amb fragments de guix en estat mineral, la qual cosa els va fer més consistents, de manera que vam poder fer una excavació més completa consistent a buidar cada dipòsit gairebé del tot.7 Com que no tenen cap orifici a la part baixa per facilitar-ne el buidatge, pensem que no devien estar més amunt d’1,5 m d’altura, la qual cosa devia permetre d’omplir i buidar els graners per dalt i, fins i tot, entrar-hi en cas de necessitat. Els arrebossats del fons i de les parets i el material amb què estan construïts devien assegurar les condicions òptimes d’humitat i temperatura per a la conservació del gra. Al sector 100, atesa la facilitat amb que s’inundava, hi ha un desguàs just abans dels dipòsits, els quals tenen la base en una plataforma de roca més elevada que no la cota de circulació del sector. Pel que fa a l’amortització dels graners, el del sector 100 és clarament a sota dels nivells d’enderroc de lloses corresponents a l’abandonament que situem al segle 7. Vegeu a la il.lustració 4 el graner del sector 500 en procés d’excavació.


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:26 Página 305

Resultat de la recerca arqueològica al castell de Mur

305

xiii; per tant, no devien estar disponibles durant les ocupacions del segle xv, període en què la cota d’ocupació en aquest sector devia ser a sobre dels graners.8 A dins dels dipòsits del graner del sector 500, s’hi va trobar ceràmica del segle xv (blaus i reflexos metàl.lics), troballa que ens indica que durant aquest període aquests dipòsits ja hi eren. Determinar l’època de la construcció és més difícil. Des del nostre punt de vista, sembla clar que el graner del sector 100 es va construir abans que el del sector 500 en una data no gaire allunyada del període de construcció de les dependències internes del castell (segles xi-xii). Quant al graner del sector 500, no creiem que es construís al segle xv, sinó que en aquest segle es van aprofitar no havent estat coberts per l’enderroc d’aquesta part del castell. Cal dir que la seqüència estratigràfica d’aquest sector estava molt afectada per les obres de consolidació de la torre secundària fetes els anys 1986-1987, però malgrat tot, es va constatar que no hi havia els nivells d’enderroc de lloses localitzats en altres sectors. Probablement, la solidesa d’aquest àmbit del castell va evitar que s’esfondrés entre els segles xiii i xv i va afavorir que es mantingués en bon estat durant aquest període. No podem deixar d’esmentar altres elements estructurals que van aparèixer en les excavacions, alguns dels quals són difícils d’interpretar. Per començar, tres estructures de quart de cercle situades en angles dels murs. La primera és al fons del pati i recolza sobre el mur de tancament i la façana de l’habitatge. D’antuvi es va considerar que era la base d’un possible forn. L’excavació que hi vam fer no ens va aportar cap dada ni a favor ni en contra d’aquesta hipòtesi. Tan sols s’hi van trobar alguns fragments de ceràmica del segle xv, els quals demostren que durant aquesta fase d’ocupació aquesta estructura ja hi era. La segona estructura és al sector 400, a l’altre costat mateix del mur de façana de l’habitatge. En un primer moment ens va fer pensar en una llar de foc, però l’excavació que hi vam fer no va aportat cap prova d’aquest ús (cendra o carbó) i, de la mateixa manera que el cas anterior, la ceràmica del segle xv palesa que en aquest període aquesta estructura es feia servir. De la seqüència estratigràfica en deduïm que l’època de construcció és anterior a l’abandonament del segle xiii, però en desconeixem l’ús. Finalment, la tercera estructura és al sector 300, a l’angle format pel primer pilar i el mur de la façana de l’habitatge, molt a prop de la porta d’entrada a aquest sector des del pati. Quant a les dimensions, és més reduïda que les anteriors i està construïda sobre el nivell de destrucció que separa les dues fases d’ocupació del segle xv. Així, doncs, l’associem amb la darrera fase d’ocupació. L’excavació que hi vam fer ens va aportar abundant material de ferro relacionat amb l’activitat bèl.lica i trobat tant a dins de l’estructura com als voltants, cosa que ens fa pensar en una mena d’armari per guardar-hi armes,

8. Tenint en compte que l’any 1986 es van fer treballs arqueològics en aquest sector, no podem confirmar del tot aquesta hipòtesi perquè els nivells del segle xv del sector 100 ja van ser excavats en aquell moment i nosaltres tan sols vam aixecar una part d’aquests nivells situats a l’altre extrem d’aquest sector i que havien estat parcialment excavats. Vegeu l’article sobre el Castell de Mur que hi ha al volum xv de Catalunya Romànica («El Pallars», pàg. 350-352, 1993).


Trib.Arqueo00-01 Final05 27/1/04 15:26 Página 306

306

Marta Sancho

a l’entrada mateix del sector destinat a l’habitatge. Aquesta també podria haver estat la funció de les dues estructures descrites anteriorment, tot i que no disposem de dades per confirmar-ho. A més d’aquestes tres estructures, vam localitzar dues banquetes corregudes, una al llarg del mur de tancament del castell, entre la porta d’entrada al recinte i la porta d’accés a l’habitatge (sector 300), i l’altra situada al fons del sector 300 i adossada al mur que el separa del sector 500. La primera es podria tractar d’un banc i la segona podria ser una lleixa per deixar-hi objectes diversos. Per acabar, volem explicar que els murets que divideixen en dos els espais dels sectors 300 i 400 s’han de relacionar, sens dubte, amb les reformes de condicionament que es van fer en les ocupacions del segle xv, perquè són a sobre dels nivells de destrucció que hem situat al segle xiii.

Continuïtat dels treballs i conclusions La recerca arqueològica al castell de Mur encara no ha finalitzat. Resta excavar els nivells més antics dels sectors 300 i 400, els quals ens poden aportar dades més precises sobre les primeres fases de l’ocupació del castell i sobre l’estructura interna d’aquests espais. A més, s’han de fer els estudis de la fauna i de les restes de fruits que es puguin recuperar del garbellament dels sediments de l’interior dels graners. Així mateix, falta completar alguns estudis del material de les campanyes dels anys 2000 i 2001 i de la darrera campanya que pensem fer l’any 2002. Tampoc no vam intervenir a dins de la torre; per tant, desconeixem quina potència tenen els nivells arqueològics d’aquesta construcció, si bé creiem que hi podria haver les mostres més antigues de tot el castell.9 Amb tot, disposem de força informació sobre l’evolució d’aquest castell, gràcies a la qual sabem que va ser ocupat ininterrompudament d’ençà que el van construir fins al segle xiii, abandonat al llarg de tot el segle xiv, ocupat de nou en dues fases durant el segle xv i abandonat per sempre posteriorment. Llevat d’alguns petits detalls de la distribució interior, la forma i l’estructura originals del castell de Mur s’ha mantingut inalterades. Això el converteix en un exemple excepcional del romànic civil català i ens obliga a respectar-ne la integritat per a les generacions futures a fi que gaudeixin d’aquesta singularitat. Com a arqueòlegs, això és tot el que podem dir i demanem als responsables del patrimoni de Catalunya, a les institucions locals i nacionals i als qui, com a professionals, hagin d’intervenir en aquest monument que tinguin en compte aquest fet.

9. Les dificultats que suposa treure la terra i les pedres de l’interior de la torre van impedir de portar a terme aquesta intervenció. Esperem que la podrem fer durant la propera campanya de l’any 2002.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 307

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica de Santa Maria de Mur (Castell de Mur, Pallars Jussà). Proposta de documentació arqueològica integral NÚRIA NOLASCO

A tall d’introducció Tradicionalment, sobretot a partir dels anys setanta del segle xx, la recerca arqueològica al nostre país ha estat condicionada per l’ús de mètodes de registre material que es basen, quasi d’una manera exclusiva, en els testimonis físics de caràcter moble que són recuperats mitjançant el que es coneix com a excavació arqueològica. Aquest condicionament ha estat cada cop més important. Aquesta voluntat de prioritzar les restes mobles ha generat en el mètode d’investigació un cert menyspreu dels testimonis estructurals descoberts durant el procés d’excavació, sobretot quan estan clarament relacionats amb un alçat construït, independentment de l’estat de conservació. Així, doncs, una bona part dels esforços tant personals com científics, i fins i tot econòmics, sovint –per no dir sempre– es canalitzen vers la generació de quantitats ingents de dades i d’informacions que potser no tenen cap relació directa amb l’objecte de l’estudi arqueològic que es proposa i que, malgrat tot, s’han de crear obligatòriament sense tenir-ne en compte la vàlua, la utilitat científica o la jerarquia material. Pel que fa al cas que ens ocupa, l’església de l’antiga canònica de Santa Maria de Mur, va ser possible la interacció de diferents metodologies de recerca material i documental, la qual cosa va facilitar que es fes una proposta interpretativa que intenta explicar l’evolució física de l’edifici des de l’origen fins a l’època actual. En el decurs dels anys 1999 i 2000 el conjunt monumental de Mur fou objecte d’un seguit d’actuacions promogudes pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dintre dels programes de rehabilitació de béns patrimonials. Una d’aquestes actuacions va ser l’encàrrec d’un estudi arqueològic de l’església, el qual s’organitza en tres fases diferenciades i successives. Així, els treballs s’iniciaren amb l’exca-


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 308

308

Núria Nolasco

vació arqueològica del subsòl, tasca que es va fer entre els mesos de juliol i octubre de 1999. Seguidament es va portar a terme la lectura de les estructures arquitectòniques i dels paraments que constitueixen l’alçat actual de l’edifici. I, per acabar, es va fer el buidatge sistemàtic de la minsa documentació referent al conjunt de la canònica. L’objectiu d’aquest treball era recuperar el màxim nombre de dades sobre l’origen i l’evolució històrica i arquitectònica de l’edifici. Es tractava, bàsicament, de determinar les característiques de la construcció romànica original i d’identificar els processos de transformació que aquesta ha experimentat al llarg del temps. Val a dir que les dades obtingudes en aquestes actuacions eren essencials a l’hora de fonamentar, amb rigor històric, els criteris d’actuació aplicables en la futura rehabilitació i restauració de l’edificació.

Localització i descripció de la canònica L’antiga canònica i col.legiata de Santa Maria està situada a tan sols un centenar de metres del castell de Mur, a l’extrem oriental d’un contrafort que domina la conca de Tremp i la vall de la Noguera Pallaresa. La relació entre un castell i una canònica és un fenomen conegut en altres indrets de Catalunya; un dels exemples més propers a Mur és el del conjunt monumental d’Àger, integrat pel castell i per la canònica de Sant Pere. Actualment l’església té tres àmbits espacials clarament diferenciats. L’extrem occidental del conjunt és format per la zona d’accés i uns quants annexos recentment rehabilitats i que devien formar part de l’antiga canònica. A la zona central hi ha el claustre romànic i les dependències que l’envolten. Finalment, a la banda més oriental hi ha l’església, a la qual s’accedeix des de la galeria est del claustre i a través d’una porta situada a la façana sud. La planta actual de l’església és formada per dues naus, una de més ampla que fa de nau central i l’altra, més estreta, construïda com a nau lateral. Ambdues mostren un acabament absidal a l’extrem oriental i són flanquejades als costats nord i sud per capelles variades quant als models arquitectònics. Les dimensions de l’edifici són de 27 m de llargària màxima i de 17,5 m d’amplària. Les voltes de canó que cobreixen les naus estan a una altura de 8-9 m i estan dividides en trams mitjançant arcs torals suportats per pilars cruciformes, excepte els dos pilars més orientals del costat nord, que mostren els braços transversals columniformes. La capçalera mostra únicament dos absis de mesures diferents, el més petit dels quals és el que correspon a la nau lateral del costat sud. A l’extrem nord s’identifica una de les capelles laterals, la més propera a la capçalera. L’absis central presenta uns quants grups d’arcuacions cegues o fornícules, emmarcades per lesenes verticals i quatre finestres de doble escaixada. El disseny és força similar al de l’absis lateral, de manera que l’única diferència entre aquests dos absis és en la fondària de les arcuacions cegues, inferior a les de l’absis lateral (figura 1).


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 309

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

309

Figura 1. Estat actual de la capçalera de Santa Maria de Mur; l’extrem dret de la imatge permet apreciar l’absència de l’absis septentrional.

L’excavació arqueològica de l’interior de l’edifici va posar en relleu certes característiques constructives que convé tenir presents amb vista a l’especificitat de l’arquitectura i l’evolució historicoestructural d’aquesta construcció. D’una banda, l’església s’alça sobre un aflorament rocallós que té uns desnivells molt acusats entre la zona de la capçalera i la dels peus, així com entre la cota de fonamentació de les naus i la de les capelles laterals. De l’altra, la fonamentació dels murs es caracteritza per l’absència de rases, les quals són substituïdes per un peculiar repicat del terreny natural que crea una mena de graons que fan de basament de les primeres filades. Aquesta breu descripció de l’església intenta de posar de manifest que, malgrat tractar-se d’un edifici que té alguns trets clarament emmarcables en els paràmetres de l’arquitectura romànica, hi ha elements que permeten de suposar un procés evolutiu atípic, certament complex i fins ara plenament desconegut. Així, l’absència d’una planta basilical de tres naus, els diferents tipus constructius de les capelles laterals i la morfologia dissemblant dels pilars de la nau central són algunes de les «anomalies» de l’edifici que cal interpretar com a peculiaritats del monument o bé com a conseqüències de l’evolució historicoarquitectònica. L’estudi de l’origen de la construcció ho pot esclarir.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 310

310

Núria Nolasco

Les notícies relatives a la fundació de la canònica i a l’evolució històrica del conjunt monumental El naixement de la canònica de Santa Maria de Mur va tenir lloc en un context complex i molt condicionat per la inestabilitat política que havia provocat el repartiment del comtat de Pallars després de la mort del comte Sunyer I (1011). Amb relació a aquesta situació tumultuosa, la fundació d’aquesta canònica sembla que va respondre a la voluntat dels comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença de refermar la seva preeminència en aquesta nova demarcació mitjançant la creació d’un gran edifici de culte que va restar estretament vinculat amb la família comtal. En conseqüència, la canònica devia estar plenament integrada en el procés d’estructuració del territori en els àmbits polític, jurídic i religiós exercint el paper de seu religiosa del nou comtat i alhora, probablement, el de panteó de l’alta noblesa local. Els comtes de Pallars Jussà degueren optar, doncs, per un model religiós similar al que fou aplicat per Arnau Mir de Tost i Arsenda, vescomtes d’Àger i pares de la comtessa Valença, en fundar la canònica de Sant Pere d’Àger l’any 1048. Les dades documentals conservades són, però, força ambigües pel que fa a la data de l’establiment de la comunitat canonical. La primera referència escrita data de l’any 1065; es tracta d’una donació que es va fer en una època en què ja s’havien iniciat les obres de construcció de l’església i que fa explícita la voluntat dels fundadors d’establir-hi una canònica. No obstant això, l’acta de consagració de l’any 1069 no menciona aquesta qüestió. Altres dades documentals que daten de la segona meitat del segle xi aporten referències que permeten d’afirmar que l’establiment dels canonges no es va fer efectiu fins al regnat del comte Pere Ramon I coincidint aproximadament amb la butlla del papa Urbà II de l’any 1098, la qual ratificava la comunitat canonical agustiniana i li concedia privilegis i exempcions com a entitat independent de la Seu d’Urgell. En conseqüència, Santa Maria de Mur va exercir, pràcticament d’ençà que es va fundar, el control d’una jurisdicció pròpia, la pabordia, com una entitat religiosa vinculada únicament a la Santa Seu de Roma. Aquest estatus va ser alterat lleugerament al final del segle xvi amb el decret de secularització de les canòniques regulars de l’any 1592, que va transformar la canònica en una col.legiata secular, malgrat mantenir els privilegis anteriors. Al segle xix, la col.legiata experimentà un darrer canvi d’estatus religiós amb el procés pel qual va esdevenir parròquia l’any 1873. Aquesta data ha esdevingut un referent per establir l’inici de la decadència física del conjunt canonical. El punt àlgid d’aquest abandonament –en el període en què ja afectà del tot l’església– s’ha relacionat simbòlicament amb l’arrencada de les pintures romàniques de l’absis central, que van ser venudes i traslladades a Boston l’any 1915. L’any 1920 el conjunt va ser declarat monument nacional; a partir d’aquell any es van iniciar diferents campanyes de recuperació promogudes per institucions culturals. Tanmateix, la Guerra Civil de 1936 agreujà el deteriorament de l’església atès que aquest conflicte va comportar, entre altres agressions, la pèrdua de l’arxiu de la canònica. A partir dels anys vuitanta, l’edifici ha estat objecte d’operacions de res-


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 311

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

311

tauració i reconstrucció dins de les actuacions del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L’excavació arqueològica del subsòl de l’església L’excavació arqueològica que es va fer l’any 1999 va afectar tot l’interior de l’església i la banda nord del tram més occidental, actualment segregat a l’exterior. La documentació de la seqüència estratigràfica es va efectuar, com és habitual, aplicant el mètode Harris d’excavació en extensió. La seqüència arqueològica que mostrava l’edifici era relativament senzilla i la majoria de restes materials documentades corresponen al període de construcció de l’edifici o a reformes posteriors perquè, com exposarem més endavant, han estat molt escasses les evidències que es poden considerar elements que ja hi eren abans de la fundació de la canònica. Podem distingir tres categories d’evidències materials proporcionades per l’excavació: a) Restes associades amb paviments o nivells de circulació. b) Restes relacionades amb l’ús funerari de l’interior de l’edifici. c) Restes estructurals vinculades directament amb l’evolució arquitectònica i constructiva del monument.

a) Restes associades amb paviments o nivells de circulació Cal destacar, en primer lloc, el terreny natural sobre el qual es fonamenta l’edifici, emprat com a superfície de circulació en la major part de l’interior de l’església en combinació amb paviments de terra batuda aplicats en algunes zones en què la roca era més irregular. La combinació de diferents superfícies de circulació correspon als primers segles de l’edifici, tot i que comprèn un període força ampli que, basant-nos en el material numismàtic associat amb els paviments de terra batuda, podem situar entre la fundació de la canònica i la darreria del segle xiv. També pertanyen a aquest període els empedrats identificats a la zona del presbiteri, que sobrealçaven l’altar major, i en algunes àrees properes als peus de l’edifici. Alguns sembla que amortitzen els clots del terreny natural, que es degueren utilitzar per produir el morter de calç emprat durant les obres de construcció. Les pavimentacions ens indiquen que hi va haver una segona fase constructiva que s’identifica per l’ús de paviments de lloses cohesionades amb un morter de calç rosat d’una coloració molt intensa. Aquests enllosats es localitzen en algunes capelles laterals, en algunes àrees escasses de la nau central i lateral, zones en què cal suposar que cobrien una extensió més gran que no s’ha conservat, i a la zona dels peus de l’edifici. Corresponen a aquest mateix tipus els trams d’escales identificats en


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 312

312

Núria Nolasco

uns quants punts de la nau lateral. Aquests paviments i aquestes escales són dels segles xvi i xvii i probablement estan relacionats amb la construcció de les capelles meridionals i amb el trasllat del cor als peus de l’església. Aquest tipus de reforma va ser promogut amb freqüència després del concili de Trento, que instaurà el nou esperit religiós de la Contrareforma. L’ús d’un paviment de lloses molt uniformes que ocupava la totalitat de les naus central i lateral com també l’interior d’algunes capelles septentrionals deu pertànyer a la fase final d’utilització de l’edifici, segons els nivells de circulació identificats. En aquest paviment hi havia unes escales situades entre els dos darrers trams de la nau lateral i a la zona d’accés al tram més oriental d’ambdues naus. Es tracta, en definitiva, del nivell de circulació que es feia servir a l’època d’iniciar l’excavació de l’edifici. La importància arqueològica d’aquest nivell està en el fet que fer-lo va suposar una gran alteració de la cota de circulació interior perquè es va eliminar per primera vegada el pendent del terreny natural. La cota fou unificada en tots els trams de l’edifici, excepte al més occidental, mitjançant l’aportació d’anivellaments de terra que probablement procedia de l’exterior de la canònica o de les antigues dependències ja en desús. Una data aproximada per a la realització d’aquesta pavimentació la situaria en el darrer quart del segle xix, car sembla clarament vinculada amb la remodelació de l’església portada a terme després que la col.legiata va esdevenir parròquia.

b) Restes relacionades amb l’ús funerari de l’interior de l’edifici La segona categoria d’evidències arqueològiques es caracteritza per la presència d’enterraments en diferents punts del subsòl de les naus i de les capelles laterals. El conjunt de restes funeràries que va proporcionar l’excavació del subsòl de Santa Maria de Mur és, en general, escàs. La majoria de restes òssies humanes van ser localitzades a l’interior de la segona capella septentrional més propera a la capçalera. Es tracta d’un ossari datable al final del segle xix que respon a una acció de sanejament de l’interior de l’església clarament associada amb la darrera pavimentació de l’edifici, època en què es degueren eliminar molts enterraments dispersos per les naus i se’n degueren acumular les restes al subsòl d’una única capella. El subsòl de l’antiga sagristia, és a dir, de la capella septentrional més propera a la capçalera, va permetre d’identificar un petit conjunt d’enterraments in situ; concretament, sis individus coberts de calç viva i associats amb produccions ceràmiques datables al final del segle xv, datació coherent, d’altra banda, amb la que indica el marc arquitectònic d’aquesta capella. Alguns individus tan sols es conservaven parcialment perquè havien estat afectats per una perforació del paviment que cobria l’àrea d’enterraments. La majoria de cossos estaven enterrats en posició de decúbit dorsal, llevat d’algun que apareixia de costat. D’altra banda, la disposició dels esquelets no mostrava cap orientació, ans al contrari, en alguns casos les restes se sobreposaven. Aquests trets fan pensar en un enterrament ràpid i poc curós, probablement relacionat amb una mort múltiple provocada per una malaltia infecciosa.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 313

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

313

Es van trobar altres enterraments aïllats en diversos punts de les naus central i lateral, la majoria dels quals es poden datar a l’època moderna. Són a la zona d’entrada a les capelles meridionals, on hi ha les àrees en què la roca mare se situa a més profunditat, i sota les escales del presbiteri. Sembla versemblant suposar que es tracta d’enterraments que no van ser afectats pel sanejament de l’interior de l’església mencionat abans, de manera que es mantenen in situ. Finalment, cal esmentar l’enterrament trobat al mig de la nau principal. Es tracta d’una sepultura excavada a la roca, les restes mortals del qual podrien ser les del comte Ramon V de Pallars Jussà. Ateses l’excepcionalitat d’aquesta troballa i les complexitats interpretatives que es deriven d’aquesta identificació, hem considerat convenient dedicar un apartat específic a aquest enterrament al final del present article.

c) Restes estructurals vinculades directament amb l’evolució arquitectònica i constructiva del monument En el decurs de l’excavació, les evidències arqueològiques estructurals van ser objecte d’una recerca específica; al cap i a la fi, tal com hem exposat anteriorment, l’estat actual de l’edifici plantejava una sèrie d’interrogants que calia respondre. Així, doncs, el desconeixement del projecte arquitectònic romànic plantejava unes quantes incògnites i el desenvolupament mateix de la intervenció requeria adoptar una posició concreta sobre aspectes tan essencials com la presència d’una tercera nau, és a dir, la nau lateral del costat nord, i les possibles causes que fos aterrada. La majoria de restes estructurals documentades es van trobar a l’interior de les capelles septentrionals; concretament, als tres trams més orientals de l’edifici i a la zona d’accés a les capelles meridionals. La cota arqueològica en què apareixen aquestes estructures difereix notablement dels nivells de funcionament de les capelles mencionades, sobretot a la banda nord de l’església. Recordem que el sistema de fonamentació emprat en la construcció de Santa Maria de Mur es basa en el repicat del terreny natural, factor que determina que algunes restes estructurals identificades siguin constituïdes, únicament, per evidències negatives de fonament que corresponen a murs que no s’han conservat en alçat. L’anàlisi de l’emplaçament de les estructures identificades en cotes arqueològiques va posar de manifest que, efectivament, els processos de transformació que ha experimentat l’edifici al llarg del temps han alterat molt el perímetre original de l’església, especialment pel que fa als límits septentrional i meridional. Segons que sembla, es va reduir l’àrea constructiva de la capçalera amb la desaparició hipotètica de l’absidiola nord, mentre que el límit occidental es va mantenir estable. Les dades proporcionades per l’excavació del subsòl no permetien, però, d’assolir un grau més alt de concreció sobre l’evolució arquitectònica de l’edifici. La presència dels fonaments de les capelles laterals, d’una època posterior, desdibuixava el traçat dels antics murs i alterava la identificació dels espais arquitectònics anteriors. No obs-


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 314

314

Núria Nolasco

tant això, l’impediment principal per fer-ne una interpretació estava en la falta de dades arquitectòniques sobre l’alçat actual, sense les quals qualsevol intent de proposta evolutiva hauria esdevingut una aportació parcial i forçosament aliena a la realitat constructiva actual de l’edifici.

La lectura de paraments i l’anàlisi documental L’interès per documentar, d’una manera global, la seqüència constructiva del jaciment i les possibilitats que oferia l’estudi de la mateixa entitat arquitectònica de l’edifici van fer ampliar els treballs de recerca mitjançant la lectura de paraments que constitueixen l’alçat actual del monument i el buidatge sistemàtic de l’escassa documentació conservada. La lectura de paraments es va basar en l’anàlisi dels materials dels murs, els pilars, les voltes i els morters de cohesió i en el procediment de l’escrostonament, és a dir, l’eliminació dels revestiments que cobrien els paraments, en aquelles zones que mostraven una complexitat temporal i estructural més gran. Cal dir, però, que la presència de revestiments pictòrics importants des d’un punt de vista històric va limitar notablement l’aplicació d’aquesta tècnica d’estudi. L’anàlisi de la documentació consultada va consistir a buidar sistemàticament els documents pertanyents a l’arxiu de la canònica que van ser recopilats al final del segle xviii per Josep Martí, atès que, malauradament, els documents originals van ser destruïts durant la Guerra Civil de 1936. L’estudi documental tractava, principalment, de recuperar notícies relatives als processos de transformació de l’edifici o, si més no, d’obtenir informació general que permetés establir en quins períodes van caldre reformes de transcendència estructural a la canònica.

Conclusions i proposta d’evolució historicoarquitectònica de l’església L’ampliació de la recerca arqueològica es va plantejar, de bon començament, amb la voluntat d’interrelacionar els resultats obtinguts mitjançant cadascun dels procediments metodològics per tal de definir una proposta d’evolució historicoarquitectònica de l’edifici. Els resultats proporcionats per la recerca arqueològica del subsòl han estat exposats amb un cert deteniment; fóra convenient, però, de prosseguir el discurs establint vincles precisos entre aquests resultats i les dades arquitectòniques i documentals. La proposta d’evolució historicoarquitectònica que presentem a continuació es divideix en sis apartats, cadascun dels quals correspon a una etapa important i exposa les evidències materials i documentals que han permès de restituir cada fase evolutiva de l’edifici. A aquest efecte, les restes estructurals trobades al subsòl i els elements arquitectònics que resten fossilitzats en l’alçat van ser interpretats com a evidències materials indeslligables d’un mateix fenomen constructiu.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 315

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

315

Els precedents de la canònica (mitjan segle X-segona meitat del segle XI) La primera menció documental del castell de Mur data de l’any 969; es fa difícil, però, de determinar si en aquella època el castell disposava d’algun edifici religiós anterior a la canònica. Tanmateix, sembla lògic suposar que hi havia una església castral situada, probablement, fora de la fortificació i a la qual devien anar els habitants del poblat de Mur pels diferents oficis. El subsòl de l’absis central de l’església conserva un retall artificial de la roca de forma aproximadament semicircular i orientat en direcció est que podria correspondre a l’evidència negativa de la fonamentació d’una estructura absidal. S’ha considerat que aquesta evidència són les restes d’un edifici que ja hi era i que devia utilitzar el mateix sistema de fonamentació que el de l’edifici romànic, la qual cosa indicaria la proximitat temporal entre ambdues construccions. Una datació raonable per a aquest element el situa a mitjan segle x coincidint aproximadament amb les primeres notícies documentals del castell (figura 2). L’excavació del conjunt de l’edifici no va proporcionar cap altra estructura que permeti de corroborar que hi hagués aquest edifici de culte, del qual tampoc no es coneix cap esment documental. Aquesta manca d’evidències es pot atribuir al fet que sistemàticament se n’eliminessin les estructures a l’època de construcció de l’església romànica. La presència del retall absidal permet, d’altra banda, de justificar la necessitat de pavimentar el presbiteri romànic per eliminar les traces superficials d’aquest element.

El bastiment de l’edifici romànic (segona meitat del segle XI-final del segle XI) Les dades procedents de l’excavació del subsòl i el fet de relacionar-les amb els resultats de l’estudi de l’alçat van fer possible de restituir la planta original de l’edifici romànic i avanFigura 2. Presbiteri de l’església de Santa Maria de Mur. En la part inferior de la imatge s’identifica un retall artificial de la roca amb forma absidal.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 316

316

Núria Nolasco

çar un conjunt d’hipòtesis sobre el funcionament de l’alçat. Calia suposar que inicialment el projecte arquitectònic romànic constava d’una planta basilical. De fet, l’acta de consagració de 1069 especifica clarament l’advocació de tres altars, dedicats a Santa Maria, sant Pere i sant Esteve, la qual cosa fa pensar que hi havia tres absis i, consegüentment, tres naus. Les conclusions extretes tenen a veure, sobretot, amb els aspectes relacionats amb la presència de la nau lateral del costat nord, avui dia desapareguda. D’una banda, l’excavació arqueològica va recuperar restes estructurals del mur de tancament de la nau, localitzades al subsòl de les dues capelles septentrionals més properes a la capçalera. L’evidència negativa de la seva fonamentació també és visible a la resta de capelles d’aquest costat, incloent-hi l’espai actualment segregat a l’exterior. De la mateixa manera, va ser possible d’identificar les restes de la paret o del basament que feia de riosta dels arcs triomfals que donaven accés a l’absidiola nord. Aquest mur, situat entre el pilar més septentrional de l’absis central i les restes del mur de tancament de la nau lateral nord, presenta un model constructiu clarament medieval. Tots aquests elements estructurals es van localitzar a uns dos metres a sota de la cota de fonamentació de les altres parts de l’església, cosa que justifica la manca d’estabilitat de l’edifici romànic, com veurem tot seguit. La lectura de paraments va palesar evidències en alçat que estan directament relacionades amb les restes del subsòl corresponents a aquest període. Així, doncs, es va constatar la presència de la línia d’imposta sobre la qual descarregava la volta que cobria l’antiga nau lateral. Les seves restes són a l’alçat actual de les dues capelles més occidentals del costat nord. També va ser identificada l’empremta del carregament de la volta sobre la cara interna de la façana occidental, és a dir, la dels peus de l’edifici. Altres elements, com ara una finestra cegada que concorda, pel que fa a la forma i a l’equidistància, amb les obertures de la nau central i de la nau lateral sud, també permeten de corroborar la presència de la nau lateral del costat nord (figura 3). Seguint el mateix procediment, va ser possible de definir el perímetre original de l’església per la banda meridional. El subsòl arqueològic contenia restes d’un mur seguit, sense capelles, localitzat a la zona d’accés a les capelles laterals més properes als peus de l’edifici, així com a la capella més propera a la capçalera en què el mur apareixia molt arrasat per la construcció gòtica. Aquest mur fou aterrat al final del segle xvi o a l’inici del segle xvii per afegir les capelles meridionals que flanquegen aquest costat. Les aportacions de la lectura de paraments en aquest sector de l’edifici van ser igualment rellevants. D’una banda, es van identificar les finestres gràcies a les quals s’il.luminava l’interior de la nau, malgrat que en alguns casos estan molt alterades o parcialment cegades pels arcs d’accés a les capelles de l’època moderna. De l’altra, es va localitzar un segon accés monumental amb unes dimensions molt similars a les de la porta occidental i que està paredat entre les dues capelles meridionals més


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 317

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

Figura 3. Elements estructurals –identificats mitjançant l’excavació arqueològica i l’estudi de paraments– que permeten restituir la nau lateral nord actualment desapareguda.

317


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 318

318

Núria Nolasco

properes als peus de l’edifici. La base del muntant est, avui dia desaparegut, fou identificada en el decurs de l’excavació (figura 4). Quant a l’alçat global de l’edifici, l’anàlisi estructural va evidenciar que el procés de cobriment de l’església romànica es va realitzar en fases. Gràcies a l’estudi

Figura 4. Elements estructurals –identificats mitjançant l’excavació arqueològica i l’estudi de paraments– que permeten restituir el mur de tancament sud de la construcció románica.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 319

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

319

dels paraments exteriors, es va identificar una remunta realitzada amb un tipus de carreus clarament diferenciat i situat a uns 50-60 cm de la coberta actual. Sembla versemblant suposar que a l’etapa de la consagració de la capçalera, l’any 1069, l’edifici encara no tenia una coberta definitiva, obra que es degué fer, lògicament, per trams i avançant des de l’absis en direcció a la façana occidental. Aquest fet deu explicar el canvi de parament documentat, que s’explica per la utilització d’uns tipus constructius ja força propers als dels models arquitectònics del segle xii. El conjunt de restes estructurals identificades es va concretar en una restitució planimètrica que mostra un edifici basilical de tres naus amb capçalera triabsidal. La nau lateral nord és força més estreta i té un mur de tancament més ample, l’única manera de compensar-ne la fonamentació en un cota molt inferior a la de la resta de l’edifici. La secció hipotètica posa en relleu que el mur de tancament nord havia de ser forçosament més alt que les altres estructures de l’església i, per tant, molt més pesant. Cal afegir que, justament en aquesta zona, la topografia de l’exterior fa un pendent bastant escarpat. Tots aquests factors van determinar la manca d’estabilitat de l’edifici i l’enderrocament consegüent de la nau, poc temps després d’haver-la construït. El desenvolupament en alçat de la nau lateral nord ens és plenament desconegut, car no disposem de cap dada documental, arqueològica o arquitectònica. No obstant això, l’anàlisi dels paraments conservats permet d’avançar-hi algunes hipòtesis. Al segon tram de la nau desapareguda es van trobar dos pilars amb els braços transversals columniformes associats amb un contrafort de factura inequívocament romànica. La presència d’aquests elements arquitectònics, que no es documenten en cap altre punt de l’església, doten aquest àmbit d’una entitat clarament diferenciada respecte a la resta de l’edifici. Cal recordar que també corresponen a aquest tram altres elements importants com ara l’accés monumental identificat a la façana sud i la sepultura mateixa on es creu que hi ha enterrat el comte Ramon V. Aquesta complexitat arquitectònica va fer elaborar tres propostes de restitució hipotètica de l’alçat de la nau lateral nord, segons les quals al segon tram de l’edifici hi havia una capella força important. També s’hi té en compte la possibilitat que aquest espai estigués emplaçat fora de la nau, de manera que definís un pseudotranssepte. Una darrera proposta basada en l’anàlisi dels models arquitectònics d’altres conjunts romànics considera el fet que hi hagués un campanar de planta, si fa no fa, quadrangular. Gràcies a la restitució d’un element d’aquest tipus, no fonamentada en dades objectives, es pot copsar l’important sobrecàrrega estructural que hauria suportat aquest costat de l’edifici, la qual evidencia les possibles causes que provocaren l’enderrocament de tot aquest sector (figura 5).

Els primers aterraments i les primeres reconstruccions (segles XIII-XIV) L’evidència que hi havia la nau lateral del costat nord com també el fet de veure les causes per les quals es va demolir obliguen a cercar un marc temporal per a aquesta desaparició. Els únics elements que poden aportar una datació ante quem d’aquest


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:51 Página 320

320

Núria Nolasco

Figura 5. Restitució hipotètica de la planta de l’edifici romànic. Les seccions i els alçats il.lustren diferents propostes d’alçat de la nau lateral nord: amb contraforts (Figura 1) amb capella lateral (Figura 2) i amb campanar (Figura 3).

fet estan relacionats amb la construcció del claustre de la canònica, que podem situar entre mitjan segle xii i l’inici del segle xiii (figura 6). Segons la lectura de paraments, la façana occidental de l’església fou ampliada en direcció nord a l’etapa en què s’hi va adossar la galeria est del claustre. D’altra banda, la projecció de la nau lateral desapareguda sobre la planta actual de l’edifici permet de veure que l’àrea de l’església fundacional era lleugerament més petita que la que indica avui dia la façana occidental. La restitució de les restes del mur de


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 321

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

321

tancament de la nau posa ben de manifest que la seva presència obstaculitzava els accessos que hi havia a l’extrem nord-oriental del claustre. Gràcies a les evidències arqueològiques proporcionades per l’excavació del subsòl, es van recuperar indicis dels cegaments dels arcs formers més propers a la capçalera, la qual, després de la demolició de la nau, devia restar oberta a l’exterior pel costat més septentrional. També es van identificar algunes estructures associades amb les primeres reconstruccions de l’extrem occidental de la nau desapareguda, en les quals s’observa una certa relació espacial amb els accessos des del claustre. Consegüentment, seria lògic de suposar que en el període en què es va construir el claustre la nau lateral nord ja havia desaparegut, desaparició que devia coincidir aproximadament amb el cegament dels dos arcs formers més propers a la capçalera, fet per aïllar-la de l’exterior, i amb la reconstrucció dels tres trams més occidentals de la nau desapareguda, en els quals es devia instal.lar un conjunt de dependències probablement més vinculades amb els espais de la canònica que no amb l’església mateixa. El claustre de Santa Maria de Mur mostra unes característiques força similars a les dels models tardoromànics, per la qual cosa l’aterrament de la nau es pot situar en un moment indeterminat entre la darreria del segle xi i l’inici del segle xiii. També deu correspondre a aquesta fase constructiva la porta més occidental de la façana sud. L’estudi de l’alçat va palesar que aquesta obertura talla el mur romànic original; no va ser possible, però, d’establir la relació entre aquesta porta i l’accés monumental situat al segon tram de l’edifici, ni de determinar si ambdues portes van coexistir o si aquesta va ser eliminada en obrir aquella.

El creixement de l’edifici (final del segle XIV-segle XV) Les referències documentals a les reformes fetes entre el final del segle xiv i el segle xv no permeten de concretar quins espais de la canòniFigura 6. Parament intern de la façana occidental; les línies i fletxes indiquen l’ampliació del mur en direcció nord, realitzada en el moment de construir el claustre romànic.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 322

322

Núria Nolasco

ca en van ser afectats. Això no obstant, mitjançant l’anàlisi estructural de l’edifici es va descobrir que hi va haver una important campanya constructiva consistent a bastir tres capelles laterals, dues de les quals flanquegen el tram més proper a la capçalera i la tercera està situada al costat nord del segon tram més oriental. Llevat del conjunt d’enterraments trobat a l’antiga sagristia i al qual hem fet referència més amunt, els nivells arqueològics associats amb aquesta campanya constructiva són més aviat escadussers. Cal recordar que la capella gòtica septentrional del segon tram de l’edifici mostrava la seqüència estratigràfica alterada per l’ossari del final del segle xix. El subsòl de la capella gòtica meridional contenia les restes del mur romànic de tancament, aterrat en el període en què es va construir la capella, i diversos nivells del material constructiu procedent, probablement, del mateix mur. Amb tots aquests materials de farciment s’assolia un nivell de circulació més elevat (figura 7).

Les campanyes constructives de l’època moderna (final del segle XVI-segle XVII) No disposem de referències documentals directes sobre les reformes estructurals fetes entre el final del segle xvi i el segle xvii. Tanmateix, del marc històric a què correspon aquesta fase de les obres en podem deduir una profunda transformació arquitectònica de l’espai de culte pensada per adaptar-lo als nous preceptes religiosos de la Contrareforma. Mitjançant l’estudi de paraments es van identificar diverses estructures que es poden situar en aquesta fase; es tracta, bàsicament, de les dues capelles meridionals més properes als peus de l’edifici i de l’escala que hi ha al tram més occidental. Aquesta reforma degué suposar la inversió de notables recursos humans i econòmics, car alçar les capelles va comportar enderrocar el mur sud de l’època romànica. Es va fer, doncs, una remodelació certament important i justificable, únicament, en el context dels canvis introduïts en el culte religiós en aquella època. L’anàlisi de la constitució material dels paraments d’aquesta fase va posar en relleu la utilització de carreus petits, sovint pedres desbastades, que no apareixen disposats en filades i estan cohesionats per morters molt pobres de calç. El fet que, des d’un punt de vista arquitectònic, tinguin una importància escassa determina, en part, la utilització de revestiments, sovint decorats amb pintura, per cobrir la superfície. Alguns d’aquests revestiments encara hi són, si bé força malmesos. En alguns casos la seva presència, preservada in situ a sota de la darrera cota de circulació de l’edifici, va fer possible de relacionar alguns paviments identificats en el decurs de l’excavació arqueològica amb aquesta fase (figura 8).


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 323

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

323

Figura 7. Hipòtesi de l’evolució de la planta de l’edifici.

La campanya constructiva del darrer terç del segle XIX Estudiant l’alçat es van detectar unes quantes remodelacions estructurals directament relacionades amb un segon enderrocament de les dependències situades a l’angle nord-occidental de l’església, que ja havien estat reconstruïdes al final del segle xii i a l’inici del segle xiii. D’aquesta manera els dos trams més occidentals del costat nord es van segregar novament i es van tornar a deixar a fora mitjançant el cega-


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 324

Núria Nolasco

324

Segles xi-xii

Segles xiii-xiv

Segles xv

Segles xvi-xvii

Segles xix

Figura 8. Hipòtesi de l’evolució de les façanes nord (columna esquerra) i sud (columna dreta).


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 325

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

325

ment dels arcs formers i dels accessos des de les dependències desaparegudes. Es va descobrir, a més, una nova campanya de revestiment dels paraments interns. En aquesta etapa, els canvis de l’edifici estaven estretament vinculats amb el procés pel qual la col.legiata va esdevenir una parròquia durant el darrer terç del segle xix i que va suposar una nova adequació de l’espai litúrgic. Recordem que la seqüència arqueològica associada amb aquest període va descobrir grans quantitats de terra col.locades per sobrealçar la cota de circulació i l’acumulació de restes òssies humanes al subsòl d’una de les capelles septentrionals. L’únic tram que va mantenir la cota de circulació anterior fou el més occidental, probablement a causa dels dos accessos a l’edifici. L’edifici va passar per una darrera etapa evolutiva que correspon als canvis que van tenir lloc al llarg del segle xx, dels quals ja hem aportat algunes notícies a partir de dades historiogràfiques. En general, es tracta de reformes poc importants quant a l’impacte estructural, bastant lleu, que es van limitar, bàsicament, al sanejament de les cobertes i a la reconstrucció d’alguns espais deixats a fora. Entre aquestes remodelacions destaca la construcció d’una estructura a manera d’atri i visible actualment a la zona d’accés de la façana meridional (figura 9).

Cloenda El conjunt d’actuacions portades a terme a l’església de Santa Maria de Mur els anys 1999 i 2000 va demostrar que el treball pluridisciplinari possibilita aprofundir en el coneixement de la realitat constructiva dels jaciments arqueològics que fins ara han conservat, afortunadament, la monumentalitat arquitectònica. La interrelació de les dades aportades per les excavacions arqueològiques i de les d’altres metodologies esdevé, doncs, fonamental amb vista a un bon ús dels processos de rehabilitació respectuosos amb l’evolució històrica de cada conjunt monumental.

Addenda Hipòtesi sobre la identitat de les restes de la sepultura localitzada al mig de la nau principal, les quals podrien ser les del comte Ramon V de Pallars. Cal destacar un enterrament trobat al mig de la nau principal i constituït per una sepultura excavada a la roca i orientada a l’est. No és pas casual que la sepultura estigui emplaçada al tram mateix en què hi ha l’accés monumental de la façana sud, avui dia cegat, i els pilars amb braços transversals columniformes. Així, podríem dir que l’element funerari se situa a l’únic tram de l’església en què els elements arquitectònics expressen una clara voluntat de definir un espai diferenciat o especialment significatiu. La tomba fa 80-90 cm de fondària i té una planta, si fa no fa, rectangular definida, bàsicament, pel repicat del terreny natural. El treball de la roca no mostra una tècnica gaire acurada, deficiència compensada per l’aplicació d’un morter de


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 326

Núria Nolasco

326

Segles xi-xii

Segles xiii-xiv

Segles xv

Segles xvi-xvii

Segles xix

Figura 9. Hipòtesi de l’evolució de les façanes est (columna esquerra) i oest (columna dreta).


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 327

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

327

calç de gran qualitat que regularitza el contorn. Al fons hi ha una creu incisa col.locada a la zona occidental, és a dir, la més propera a la capçalera de la sepultura. La inusual fondària de l’estructura fa pensar que va ser construïda per dipositar-hi dos individus, malgrat que la intervenció arqueològica únicament va trobar indicis d’un enterrament. Es tracta, en definitiva, d’un element funerari tipològicament emmarcable en l’època altmedieval. No obstant això, la qualitat escassa del repicat de la roca i l’ús de morter de calç en la construcció podrien indicar una datació un xic posterior a la dels altres tipus més comuns de sepultures excavades a la roca. Les restes òssies trobades a la tomba són les d’un individu de complexió molt robusta i d’una edat compresa entre els cinquanta i seixanta anys. S’hi va detectar un desgast important, segons les dades proporcionades per un recent estudi antropològic fet per B. Agustí en col.laboració amb D. Campillo.1 La posició de l’individu era en decúbit dorsal amb les cames estirades i els braços flexionats a l’altura del tòrax; les mans aparegueren estirades sobre el pit, la dreta més amunt que l’esquerra (figura 10). El cos era cobert per un nivell de calç d’uns 30 cm de potència, que havia protegit algunes articulacions i havia afavorit, en general, el manteniment de la connexió anatòmica dels ossos. La presència d’aquest estrat de calç i la forçada posició del tòrax de l’individu podrien ser degudes a un enterrament posterior a l’aparició del rigor mortis o a un trasllat post mortem. La meitat superior de l’esquelet mostrava signes evidents d’haver estat objecte d’espoliacions –d’una manera certament selectiva–, la qual cosa havia provocat que el crani es desplacés de la ubicació original, probablement en el moment d’extreure les joies del difunt. A propòsit d’això, la coloració verdosa apreciable en alguns ossos de la mà i dels elements costals esquerres va ser atribuïda pels antropòlegs a una contaminació mineral deguda al contacte amb objectes metàl.lics de bronze. Segons l’estudi esmentat més amunt, aquest contacte es va donar durant prou temps perquè tinguessin lloc els fenòmens d’esqueletització i d’oxidació del metall. Els elements de l’aixovar no van ser, però, localitzats en el decurs de l’excavació. Les característiques de l’enterrament així com les de la sepultura mateixa amb relació a la cura amb què es va construir i al destacat emplaçament triat fan pensar que es tracta de la inhumació d’un personatge important o, si més no, estretament vinculat a la canònica. Tot i això, intentar de donar a aquestes restes una identitat concreta era certament dificultós sense tenir cap altra evidència material, epigràfica o de caràcter similar i no estrictament antropològica. Tanmateix, l’excepcionalitat de la troballa requeria una interpretació de l’equip tècnic responsable de l’excavació. Les informacions proporcionades per la documentació escrita conservada i per una primera anàlisi ocular de les restes òssies van permetre d’avançar la hipòtesi que el sepulcre era el d’un membre de la família comtal, presumiblement Ramon V de Pallars Jussà, fundador de la canònica.

1. L’estudi antropològic va detectar unes quantes afeccions òssies com ara anquilosi coxal i poliartrosi.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 328

328

Núria Nolasco

La documentació escrita aporta diferents referències sobre l’ús funerari que la família comtal va fer de la canònica; concretament, sobre l’enterrament del comte mencionat Ramon V. El testament de la comtessa Valença, atorgat l’any 1100,2 recull una sèrie de donacions la destinació de les quals restà condicionada a la ubicació definitiva de la sepultura del comte: [...] Et si suo corpus de illo comite remanet in Muro, dono atque concedo ad Deo et Sancta Maria illa ornamenta que facio, et ipsa villa de Puigfidel apud illos homines et apud ipsas condaminas [...] Et si corpus de seniore meum fuerit translatum ad Sancte Maria de Trempi ipsa villa de Puigfidel [...] remaneat ad Sancta Maria de Trempi [...] Figura 10. Detall de l’individu localitzat en la sepultura situada en el centre de la nau principal.

Gràcies a aquest document es pot corroborar que, efectivament, Ramon V va ser enterrat a Santa Maria de Mur, si bé les referències directes al possible trasllat del cos fan pensar que l’any esmentat la seva tomba encara era provisional. Una segona referència documental data de l’any 1111, en què el comte Pere Ramon I, fill i successor de Ramon V de Pallars, en una de les donacions freqüents que va fer a favor de la canònica3 fa referència a la ubicació de l’enterrament del seu pare a Santa Maria de Mur: «in cuius cimiterio predicti patris mei corpus sepultum est».4 Malgrat no disposar de coneixements exhaustius sobre l’ús del nom cimiterio en la documentació altmedieval, aquesta al.lusió tan explícita a un lloc d’enterrament comú fa dubtar que en aquell moment el sepulcre del comte estigués situat a dins de l’església. 2. Miquel Rosell, F. Liber Feudorum Maior, doc. 142, 1945. 3. El comte Pere Ramon I (1099-v. 1112) va mantenir els vincles amb la canònica establerts pels seus pares, Ramon V de Pallars Jussà i Valença, i apareix a la documentació com a hedificator et custos del conjunt canonical (veg. Papeles de Mur, doc. 131). 4. Veg. Papeles de Mur, doc. 132.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 329

L’origen i l’evolució historicoestructural de l’església romànica ...

329

Un altre aspecte a tractar està relacionat amb les causes que provocaren la mort de Ramon V a la fi del seu llarg regnat. Les fonts històriques parlen d’aquest personatge amb referència a una lluita constant contra el seu cosí Artau I de Pallars Sobirà, a causa de l’establiment dels límits territorials dels nous comtats de Pallars. Aquest conflicte no tingué una solució pacífica fins al regnat del comte Pere Ramon I. El crani de l’individu localitzat en l’excavació presentava diverses lesions per scalp, respecte a les quals l’estudi antropològic ha dictaminat que hi va haver absència de regeneració òssia, la qual cosa podria haver motivat que l’individu morís immediatament després d’haver rebut aquestes lesions. Això no obstant, el fet que el crani estigués desplaçat del lloc original i no presentés connexió anatòmica amb la resta de l’esquelet fa que els antropòlegs també sospesin la possibilitat que siguin lesions post mortem. Com a conclusió i ateses les dades que hi ha, es fa difícil de justificar que aquesta sepultura no estigués destinada a contenir les restes mortals del comte tenint en compte les característiques físiques de la sepultura i les de l’individu mateix, com també la seva ubicació privilegiada. Aquest raonament no exclou, però, la possibilitat que en un primer moment les restes haguessin estat dipositades, potser d’una manera provisional, en algun altre indret de la canònica, probablement al cementiri comú. Amb relació a això, ja hem dit abans que la forçada posició de l’individu a dins de la sepultura podria indicar un trasllat post mortem de les restes. En definitiva, és un enterrament excepcional, les úniques dades objectives del qual procedeixen de l’estudi antropològic. Les evidències arqueològiques i documentals són, al contrari, susceptibles de múltiples lectures. En aquest cas, ara per ara considerar que les restes de la inhumació són les del comte Ramon V de Pallars ha de restar forçosament circumscrit al terreny de la hipòtesi.

Bibliografia Agustí, B. Estudi antropològic de l’individu de la UE 2207, 2001. [Text inèdit.] Bázzana, A.; Huvert, E. «Maison et espaces doméstiques dans le monde méditerranéen au moyen âge», Castrum 6, École Française de Rome et Casa de Velázquez, Roma-Madrid, 2000. «Pallars», Catalunya Romànica, volum xv, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993. d. a. «Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1982. Gonzàlez, R.; Caballé, F.; Nolasco, N. Estudi de paraments i lectura estructural de l’església de Santa Maria de Mur (Castell de Mur-Pallars Jussà), 2000. [Text inèdit.] Maldonado, L.; Vela, F. De arquitectura y arqueología, Universidad Politécnica de Madrid, 1998.


Trib.Arqueo00-01 Final06 27/1/04 15:52 Página 330

330

Núria Nolasco

Miquel Rosell, F. Liber Feudorum Maior. Barcelona, 1945. Recopilación y resumen de los instrumentos y papeles que se hallan recónditos en el Archivo de la Iglesia Colegiata de Mur, ordenados por Josep Martí canónigo regular del Real Monasterio de Santa Maria de Bellpuig de las Avellanas. [Text inèdit.] Montaner, J. M. Arquitectura y crítica, Básicos, Editorial Gustavo Gili, 1999.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 331

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte) J. PADRÓ, MAHMUD HAMZA, HASSAN IBRAHIM AMER, M. MASCORT, E. SUBÍAS, N. CASTELLANO, M. ERROUX-MORFIN, R. XARRIÉ

El jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, província de Mínia) és uns 190 km al sud del Caire, a la riba esquerra del Bahr Yussef. El 1992 es va constituir una missió mixta per excavar aquest jaciment integrada per la Universitat de Barcelona i pel Servei d’Antiguitats d’Egipte (actualment, Consell Superior d’Antiguitats) i dirigida pel doctor Josep Padró i el senyor Mahmud Hamza. El panorama que va trobar la missió era el següent: d’una banda, una necròpolis que de primer havia estat saquejada i que després havia estat excavada pel Servei d’Antiguitats d’Egipte tot sol durant deu anys; de l’altra, una ciutat arrasada feia molt de temps de què només subsistien alguns monuments visibles aïllats. Les actuacions de la missió es van dur a terme en dues etapes. La primera va anar de 1992 a 1995 i ara no en parlarem extensament perquè ja n’hem donat compte en diverses ocasions i especialment en el cicle Tribuna d’Arqueologia 1994-1995, publicat el 1996 (p. 161-173). Ens limitarem a recordar d’una manera breu en què van consistir les actuacions principals: – Es van documentar les tombes de la necròpolis ja descobertes i excavades. – Es va continuar l’excavació de la necròpolis en direcció est. – Es van restaurar algunes tombes i es va netejar tot el sector; sobretot, es va retirar, entre 1995 i 1996, una muntanya de runa que s’havia format immediatament al sud del sector en excavació i que procedia dels treballs anteriors efectuats a la necròpolis. – Es van fer uns quants sondeigs esporàdics tant a la ciutat com a les necròpolis (habitatges, columnata meridional, porta monumental est, columna honorífica, teatre, muralla nord-oest i necròpolis a l’oest de la ciutat). – Finalment, es va treballar en la topografia de la ciutat i es van fer els primers intents per reconstruir-ne l’estructura.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 332

332

J. Padró, et al.

Els treballs recents, dels quals ara ens proposem de donar compte, van començar l’any 1996 i, de moment, s’han perllongat fins el 2000. Cal fer constar que aquests treballs es van dur a terme gràcies a la col.laboració de la Generalitat de Catalunya amb la Universitat de Barcelona, amb la constitució d’un grup de recerca de qualitat. A partir de 1999 el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports també va participar en aquest projecte. A més, hem d’esmentar la col.laboració de l’Université Paul-Valéry Montpellier III, la Societat Catalana d’Egiptologia, ArqueoRadar, el Centre National de la Recherche Scientifique, la Universitat del Caire, l’Institut Français d’Archéologie Orientale, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Politècnica de Catalunya. Durant aquests anys es van prosseguir els estudis dels textos trobats a l’interior de la tomba número 1, datada a l’època saïta gràcies al cartutx que s’hi va trobar i que es pot atribuir amb tota probabilitat al faraó Apries. El constructor d’aquesta complexa i magnífica tomba de pedra era el propietari del sarcòfag localitzat a la cambra principal. Es deia Het, nom escrit en dues ortografies diferents, tal com era habitual en el període saïta, i era profeta de Tueris, profeta de Bastis, profeta dels santuaris divins, noble i príncep, fill de la dama Taixeritkhonsu. Les inscripcions pintades a les parets de la cambra del sarcòfag estan molt mal conservades, però hi vam descobrir el nom d’Oxirrinc escrit en jeroglífics i ortografiat Per-medjed, nom que ha donat el copte Pemdje. S’ha de destacar que va ser la primera vegada que el nom jeroglífic de la ciutat era trobat a Oxirrinc mateix. Els treballs epigràfics sobre la tomba número 1 es fan sota la responsabilitat dels doctors Hassan Ibrahim Amer, Marguerite Erroux-Morfin i Josep Padró. L’any 1995 es van obtenir del Servei Geogràfic d’Egipte unes fotografies aèries de la zona d’El-Bahnasa fetes cap a 1990. Això ens va permetre d’assajar noves tècniques de prospecció amb vista, sobretot, a la reconstrucció topogràfica i de l’antic urbanisme del jaciment. Sempre amb aquesta idea, els anys 1996 i 1998 vam fer una sèrie de prospeccions del subsòl per radar de què es va cuidar el senyor Lluís Marí. Per aquest mètode geofísic es van prospectar el sector meridional de la necròpolis, d’on prèviament havíem retirat la muntanya de runa que el cobria; les dunes de l’extrem nord de la muralla oest, que cobreixen una construcció de planta circular; la gran duna longitudinal en direcció nord-sud, que des del nord de les ruïnes de la ciutat penetra als camps veïns de conreu i que correspon, a parer nostre, a l’emplaçament de l’hipòdrom; finalment, els voltants de la columna honorífica, en ple centre urbà, on creiem que hi havia un tetràpilon. També l’any 1998 el senyor Yves Guichard va fer un nombre important de fotografies aèries a baixa altura amb el sistema de penjar en un estel volant una càmera fotogràfica automàtica per mitjà d’un pèndol. Amb tota aquesta documentació i amb l’ajut dels topògrafs Antonio López Cano i Rogelio López Bravo, els doctors Josep Padró i Eva Subías van progressar en l’estudi urbanístic de l’antiga ciutat (vegeu la figura 1). Cal dir, a propòsit d’això, que el doctor Padró va ser convidat a intervenir, al juliol de 1998, al simposi «Oxirrinc, una ciutat i els seus textos», que va tenir lloc a Oxford i a Londres.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 333

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

Figura 1. Plànol topogràfic del conjunt arqueològic d’Oxirrinc.

333


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 334

334

J. Padró, et al.

Les excavacions arqueològiques es van reprendre el 1999 i van continuar el 2000; es van centrar en la important necròpolis on la missió havia treballat des de 1992. Els treballs, com des del principi, van ser dirigits per Josep Padró i Mahmud Hamza. D’una banda, es va excavar en extensió al sud-oest de la zona excavada anteriorment mirant de treure profit de les indicacions del radar que havia prospectat aquest sector, anomenat 1B. Les excavacions d’aquest sector van ser conduïdes pel doctor Hassan Ibrahim Amer i per la senyora Maite Mascort. De l’altra, es va prosseguir l’excavació en direcció est, al sector anomenat 2B; la responsabilitat d’aquestes excavacions va correspondre a la doctora Subías, que va comptar amb la col.laboració de la senyora Núria Castellano. La doctora Erroux-Morfin va fer els calcs de les pintures parietals trobades, que posteriorment van ser arrencades i restaurades sota la responsabilitat del senyor Roger Xarrié. Els textos grecs apareguts els estudia actualment la doctora Concepció Piedrafita. El 2000 es va començar l’excavació d’un nou sector de la necròpolis a l’est del sector 1B; la doctora Esther Pons dirigeix les excavacions, que de moment estan en curs. En la missió també van col.laborar el topògraf Antonio López i la senyora Castellano, que es va cuidar de la documentació fotogràfica. Resta explicar que aquests anys la missió va construir un edifici per a residència d’investigadors i magatzem d’antiguitats, el qual es va inaugurar el 1999. Aquest mateix any hi van ser traslladades les antiguitats trobades durant les campanyes anteriors i que fins aleshores es conservaven al magatzem del Servei d’Antiguitats a El-Aixmunein, uns 100 km al sud del nostre jaciment. L’exposició oral del conjunt d’aquests treballs a la Tribuna d’Arqueologia de l’any 2001 ha estat feta per Josep Padró, Maite Mascort, Eva Subías i Roger Xarrié.

El sector 1B: una necròpolis de l’època bizantina sobre una tomba saïta L’any 1999 es va iniciar l’excavació d’un nou sector al sud de la tomba número 1. Els anys 1996 i 1998 s’havien fet en aquesta àrea prospeccions geofísiques i electromagnètiques. Aquests treballs previs van donar resultats positius, ja que a tota l’àrea prospectada hi apareixien interferències de magnitud diversa; fins i tot s’identificà una estructura en volta, probablement de pedra, a una gran profunditat. L’excavació d’aquest sector es va fer durant els anys 1999 i 2000. Un cop retirada la capa de sorra superficial, es va descobrir una vasta zona d’enterraments amb una extensió d’uns 570 m2 en què es van trobar més de cinquanta estructures funeràries de l’època cristiana. Les tombes, de planta rectangular, estaven disposades seguint una ordenació més o menys regular mitjançant unes vies de circulació paral.leles. Les estructures més simples consistien en un retall en el nivell de compactació que feia de paviment. Estaven colgades i no s’hi va trobar cap altre element de construcció exterior. Unes altres tombes, més elaborades, tenien una superestructura feta de tovots que


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 335

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

335

oscil.lava entre 20 i 40 cm d’alçada conservada. Finalment, les més complexes, els murs de les quals feien entrants i sortints formant nínxols, estaven decorades amb estuc de color blanc. En una d’aquestes tombes estucades aparegué una decoració a base de fragments de pasta de vidre de color blau turquesa a manera de tessel.les disperses. No està de més recordar que a l’antic Egipte la turquesa tenia un alt valor simbòlic i profilàctic. Si tenia to verdós representava el creixement de les plantes i la fertilitat, i servia per evocar el renaixement a la nova vida en el més-enllà. Suposem que aquestes estructures devien estar cobertes amb volta de tovots, perquè en un cas es va constatar l’arrencament de l’arc. Totes s’endinsaven en el subsòl, d’origen geològic, entre 3 i 4 m, molt més del que era necessari i habitual a les sepultures individuals i modestes, de manera que formaven veritables pous funeraris on les parets no havien rebut cap tractament específic. Al fons d’aquests pous s’hi havien dipositat les despulles seguint un ritual homogeni, constatat abans en altres sectors de similar cronologia de la necròpolis d’Oxirrinc.

El ritual d’enterrament Els difunts s’inhumaven en decúbit supí amb el cap orientat vers l’oest. Tenien els braços col.locats a ambdós costats del cos i les mans encreuades protegien la pelvis o estaven situades paral.leles al cos. Normalment, hi havia un sol individu per tomba, però en alguns casos es van trobar en l’excavació dues deposicions en un mateix pou (en un cas, eren una dona i un infant; o en un altre, eren dos infants enterrats en el mateix moment; cal pensar que hi devia haver una íntima relació familiar entre ells). Els cossos estaven embolicats amb un sudari de teixit, com havien aparegut en altres sectors de la necròpolis d’Oxirrinc excavats en campanyes anteriors. Aquests sudaris es lligaven amb vetes de color vermell. La majoria de cadàvers estaven en un estat de conservació molt bo i tenien cabells abundants, no pas perquè els cossos haguessin estat momificats, pràctica que s’abandonà a l’època cristiana, sinó perquè s’havien assecat abans de corrompre’s, sigui per les condicions ambientals o per algun tractament afegit de dessecació. És ben sabut que a l’època cristiana es continuaven preparant els cadàvers utilitzant natró, ungüents o betum en un tractament simplificat de conservació de les despulles. Volem fer esment, d’entre els múltiples cadàvers que es van localitzar, d’un individu amb unes característiques cranials que indiquen un conjunt de patologies interessants. El crani va ser estudiat pel doctor Domènec Campillo, director del Laboratori de Paleopatologia i Paleoantropologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Es tracta d’un adult jove, perquè en cap sutura cranial no s’ha iniciat el procés de sinostosi. A causa de la persistència d’una sutura metòpica completa, l’os frontal s’ha dividit en dos. Podem observar en aquest crani un conjunt de lesions d’origen diferent. Unes, pòstumes, que no tenen res a veure amb cap patologia, però n’hi ha d’altres que aquest individu es va fer en vida per una agressió comesa de darrere endavant i obliquament de dreta a esquerra. Segurament va ser un traumatisme


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 336

336

J. Padró, et al.

produit per un instrument contundent que copejà l’escata parietal dreta i que va empènyer el cap endavant, de manera que el frontal esquerre pegà contra un objecte angulós. Sembla que hi ha un incipient procés cicatricial. A banda del sudari, en alguns casos el difunt era dipositat en una caixa rectangular, un senzill taüt de fusta de escassa qualitat . A vegades, protegien la inhumació dues simples planxes de fusta encaixades al fons d’aquests pous i situades longitudinalment al llarg del cos sense cobrir-lo; altres vegades es cobria el cos amb una estructura lleugera feta amb fulles de palma que a la zona del cap del difunt era més consistent. Fins i tot hi havia una tercera possibilitat que combinava aquestes dues solucions: les planxes de fusta eren fixades amb cordills fets de matèria vegetal, com l’espart. En alguns casos, els taulons eren fragments aprofitats d’altres peces, per exemple, trossos de porta o d’altres mobles. Alguns d’aquests exemples presenten relleus decorats amb motius florals, escenes d’animals i restes de pintura. Per regla general, a les inhumacions no es col.locava cap aixovar. Ara bé, en algun cas, curiosament a les tombes d’infants, es va constatar que hi havia objectes de tipus personal com ara braçalets d’os o una nina de fusta. La nina representa un personatge femení, situat sobre un petit sòcol, amb els braços creuats sobre el pit, la cara tallada en dos plànols que s’ajunten en l’eix nasal i les formes simplement esbossades, sense cap detall que modeli els rígids trets representats. Aquestes peces tenen clars paral.lelismes a la necròpolis cristiana d’Antinòupolis. També cal fer esment d’elements relacionats amb el vestit i els ornaments com, per exemple, una sivella de cinturó de bronze de l’època bizantina, braçalets de cargolins o denes de pasta de vidre de colors diversos i una xarxa de petites denes de faiança que es feia servir com a element de subjecció dels cabells. Al sud-oest de l’àrea excavada es van trobar, a més de les tombes habituals, dues petites estructures de tovot que plantegen noves qüestions sobre el ritual. En efecte, es tracta de dos petits quadrats de tovot, un de relacionat amb una sepultura i l’altre independent, que constituïen un petit dipòsit farcit de cranis humans, col.locats amb gran cura, i on hi havia signes clars d’haver estat momificats (benes, resina, petits fragments de cartronatges daurats). És possible que el fet de recollir part d’antigues inhumacions trobades per atzar en el moment d’excavar els sepulcres cristians fos un acte de pietat.

Les restes de l’època saïta Abans de la creació d’aquesta zona d’enterrament cristiana, tota aquesta àrea havia format part de la necròpolis freqüentada des de l’època saïta. Ho confirma el fet que tocant a les tombes de tovot hi ha la coneguda tomba monumental número 7, que presenta una estructura tripartida. A més, en el curs de les excavacions es van trobar objectes dispersos d’aquest mateix període, com ara la tapadora d’un vas canopi de pedra pintada que representa el geni funerari amb el cap de xacal, Duamutef, un dels quatre fills d’Horus que protegien les vísceres dels cossos momificats. D’altra ban-


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 337

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

337

da, les remocions cristianes en aquest sector degueren afectar altres estructures encara desconegudes, perquè es va trobar, fora de context, un fragment de capitell hathòric amb volutes jòniques que sembla que formava part d’una superestructura monumental. Aquest element permet constatar una interessant interpretació de la unió d’elements egipcis i d’època hel.lenística. El mateix cas devia succeir al nord de l’àrea d’excavació, pròxima a les troballes més rellevants d’època saïta, localitzades en campanyes precedents, ja que es va posar de manifest que els qui van excavar les tombes cristianes van assolir amb els seus pous, i a més de 3 m de fondària, part d’una tomba monumental feta amb carreus de pedra calcària, també de l’època saïta, que van reaprofitar, en part, per fer noves deposicions. Aquesta tomba, anomenada número 13 (vegeu la figura 2), devia constar d’un pou d’accés que devia portar a un petit vestíbul on apareixen disposades en creu una cambra principal en l’eix major i dues de laterals annexes. Cap al nord del suposat pou d’accés hi ha una nova cambra que sembla que completa el conjunt. La tomba major està coberta amb una volta de canó feta amb carreus ben escairats i conté un sarcòfag antropomorf de pedra dura (vegeu la figura 3). El taüt monolític és anepigràfic, encara que als peus es veu l’inici d’una banda vertical on normalment s’inscrivien els textos funeraris. La factura de la peça és molt bona i presenta les característiques estilístiques pròpies de l’art de la dinastia xxvi. En podem remarcar els delicats trets facials femenins. Malauradament, l’interior va ser violat en un moment impossible

Figura 2. Tomba saïta número 13.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 338

J. Padró, et al.

338

Figura 3. Sarcòfag antropomorf de l’època saïta.

de precisar. Els saquejadors hi van entrar desmuntant els carreus de la volta. El reaprofitament cristià del conjunt es constata en unes deposicions que hi ha a les dues cambres laterals i que segueixen els rituals descrits. En un cas, fins i tot es van desplaçar les despulles d’un cos momificat i es van arraconar al fons de la cambra. Com a única troballa destacable del període cristià relacionada amb aquesta tomba número 13, hem de fer esment d’una moneda de l’època bizantina que ens situa pels volts de la primera meitat del segle vii. Aquesta dada cronològica, l’única de què disposem per datar el cementiri cristià tret d’algun fragment de ceràmica que confirma l’horitzó, ens permet suposar que ens trobem davant de l’última ocupació funerària de tot el sector excavat de la necròpolis d’Oxirrinc.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 339

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

339

El sector 2B: tombes familiars, criptes i capelles funeràries de les èpoques romana i bizantina El sector 2B rep aquesta denominació a causa del progrés de l’excavació dels anys 1992-1993 cap a la banda oriental de la necròpolis. En aquell moment es va detectar i excavar parcialment un conjunt de tombes de cambra de l’època romana que havien estat reutilitzades en una època tardana mitjançant unes criptes de tovot de marcat caràcter cristià. Llavors parlàvem de la «capella copta», influïts per les denominacions emprades per Flinders Petrie en les seves publicacions sobre el jaciment. L’abast, però, del quadre d’actuació no permetia, aleshores, de copsar plenament la complexa dinàmica de transformació del sector des del període altimperial fins a l’època bizantina. De fet, l’última ocupació de la necròpolis correspon a diverses cambres de tovot que apareixen degrades, disperses i sense connexió estructural amb la resta del conjunt. Al sector 2B, una d’aquestes últimes manifestacions de l’ús de la necròpolis (primera en l’ordre d’excavació) és una petita cambra que contenia un conjunt d’enterraments ordenats i apilats d’una manera sistemàtica. Hi són tan ben ordenats que sembla que van ser dipositats tots al mateix temps. Anaven embolcallats amb fibra de palma i, com a aixovar col.lectiu, hi havia algunes àmfores de la forma Late Roman 7 que contenien restes que vam fer analitzar i que va resultar que eren encens (resina per aromatitzar), relacionat probablement amb els rituals funeraris. En tot cas, aquesta cambra representa l’última fase de transformació del sector en un moment difícil de determinar amb precisió, que pot arribar, però, fins al segle vii dC. El progrés dels treballs fets en les excavacions dels anys 1999 i 2000 permet una visió més detallada del conjunt, tot i que encara no en podem definir les dimensions exactes. En efecte, tant el conjunt de cambres subterrànies de pedra de l’època altimperial com les superestructures de tovot s’estenen més enllà en direcció nord i est. Ara com ara, la superfície excavada englobada pels murs de tovot abraça una superfície de 15 × 20 m, aproximadament. L’edificació consisteix en un gran rectangle subdividit en grans naus o espais allargats disposats en bateria, dins dels quals es combinen espais diàfans per a l’accés a les criptes subterrànies i espais compartimentats i organitzats amb vista a les reunions i la litúrgia dels enterraments. Ara bé, també gràcies al progrés de l’excavació sabem que l’edifici té murs de dues etapes diferents, els quals, però, van quedar integrats en la fase final, de manera que es planteja com a qüestió a resoldre l’aspecte del conjunt en les etapes successives de transformació. En efecte, el mur de tanca occidental, que recolza directament sobre les tombes romanes subterrànies, és diferent, pel que fa a les dimensions i a la tècnica, del mur que delimita la primera nau per l’est. A més, a partir del mur oriental esmentat, s’inicia una estructura més ben cohesionada pel que fa a murs i a composició. En diem capella funerària per distingir-la de la nau número 1, que tot i tenir la mateixa funció, no pertany a la mateixa unitat estructural.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 340

340

J. Padró, et al.

La nau número 1: la fase de les tombes altimperials i la transformació de les estructures superiors La nau número 1 es va començar a desenterrar l’any 1993 en el moment d’excavar les cambres romanes subterrànies que havien quedat a la vista abans de l’inici de la missió. Amb la simple neteja i excavació superficial, es va veure que es tractava d’un espai allargat i diàfan, és a dir, sense compartiments, excepte a l’extrem meridional, on s’havien bastit una caixa d’escala i una porta d’accés a una construcció subterrània que s’enfonsava en les restes desmuntades d’una tomba romana de pedra. Aquesta estructura va ser excavada i documentada en aquell moment, i les restes corresponents van ser retirades per continuar l’excavació del conjunt. Encara no se sap on és el límit d’aquest espai rectangular que queda colgat sota grans dunes i estrats d’enderroc i abandonament, però de moment sabem que s’hi troba l’accés a la cripta meridional esmentada així com un pou d’accés a una altra cripta arran del mur occidental, la qual, tot i que compleix funcions idèntiques, va ser concebuda d’una manera diferent. L’espai subterrani no va ser construït sinó que va ser el resultat de la remodelació pròpiament dita d’una antiga cambra funerària de pedra, una tomba altimperial que podríem considerar de caire familiar. Aquesta cripta es va utilitzar a bastament i s’hi van fer múltiples deposicions tardanes sense aixovars i amb una preparació senzilla dels cossos enterrats. La nau número 1 és, doncs, un espai de distribució cap a les criptes tardanes i devia proporcionar un espai cobert per formular-hi les últimes pregàries o per fer-hi els rituals de separació entre els morts i els vius. Per això l’espai està decorat amb pintures que van ser executades al tremp de cola sobre una preparació de guix que recobreix les parets de tovot. Ara bé, les fases d’ús d’aquesta nau són més complexes del que sembla perquè han aparegut, per ara, dos enterraments aïllats de la resta a sota de la cota de circulació que dóna accés a les dues criptes, en un farciment de preparació al costat del mur oriental de la nau, damunt de les tombes romanes altimperials. En un cas, el cos tenia el cap en direcció a l’oest, perpendicularment als murs mestres de la nau. L’orientació del difunt no era una conseqüència de cap necessitat constructiva, perquè el cos quedava cobert pel nivell de circulació. De fet, sembla més pràctic un racó més discret per a un enterrament tan poc acurat. Per tant, s’imposa la idea que es va fer d’aquesta manera per seguir un ritual determinat. Paradoxalment, si l’orientació del cos sembla que té a veure amb el ritual privilegiat pels cristians, l’embenat del cos amb un encreuament típicament romanoegipci sembla que respon, encara, a la tradició pagana atès que substitueix el costum del cartronatge i, per tant, d’alguna manera la momificació completa i l’extracció de les vísceres, pròpies de la tradició faraònica. Aquest enterrament aïllat sota el nivell de circulació de la nau recolza, a la banda dels peus, sobre el mur oriental, el qual no pot ser coetani de l’occidental, que té unes característiques lleugerament diferents. Es tracta d’un mur que delimita per l’oest un altre conjunt de naus disposades en paral.lel a la primera i que s’estén cap a l’est. Per-


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 341

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

341

tany, doncs, a la segona fase de transformació del conjunt, la qual ens permet de parlar d’una construcció nova adossada a l’antic espai funerari però que mostra una coherència pròpia i independent de la primera nau: es tracta de la capella funerària esmentada. Tot i això, les criptes, el paviment, l’enterrament aïllat i les pintures de la primera nau han de ser del mateix període de reordenació del sector. Així és que, de fet, l’única part que pot ser anterior és el mur més occidental, aïllat de la resta, reminiscència, tal vegada, d’una altra estructura més antiga que devia estar molt malmesa en fer les remodelacions. En definitiva, abans d’utilitzar la nau com a accés a les criptes però en el mateix procés de preparar-les, es va fer un enterrament aïllat d’acord amb una síntesi de rituals funeraris pròpia d’una època que podem situar al final del segle iv dC gràcies als estrats que colguen la tomba romana altimperial. A la cripta meridional de tovot de la nau número 1 hi havia una caixa d’escala que donava accés a una cambra coberta amb volta. L’espai quedava ensorrat a un nivell intermedi entre el de circulació de la nau i el de circulació i utilització de la vella cambra de pedra, que estava malmesa per la desaparició de la major part de carreus de la volta. A més, es va fer un altre enterrament aïllat al costat mateix de la cripta com si es volgués evitar que aquest cos fos contigu als de l’interior. L’accés a aquesta cripta era enmig de l’aula i devia constituir un espai amb una porta que pràcticament s’havien degradat del tot en el moment de començar les excavacions. De fet, es va trobar una pedra de forma piramidal que devia barrar l’entrada. El mateix sistema de senyalització amb una llosa piramidal es va fer servir a la nau del costat («capella funerària»); en aquest cas la peça mostra una interessant escena pintada que representa dos personatges asseguts, un home i una dona, i que malauradament és incompleta al centre. És difícil de dir si la construcció de la nova cripta va exigir la destrucció de l’antiga cambra o si només se’n va aprofitar. Caldria disposar de més elements de cronologia relativa per assegurar-ho. El cert és que el farciment de la tomba de pedra no sembla sobtat sinó que palesa un procés de reutilització per a noves sepultures. Gràcies a l’excavació es va identificar un mínim de tres deposicions al farciment, de l’estil romà pagà sense sarcòfag, a base de cartronatges de guix pintat molt malmesos. Sembla que la tomba familiar, ja en procés de degradació, continuava fent el fet malgrat el deteriorament. La tomba romana de pedra consisteix en una cambra principal i dos annexos a la banda occidental comunicats amb l’espai central a través de sengles portes. La forma general i, concretament, la forma de l’accés a aquesta tomba encara no es poden precisar del tot perquè continuen sota el conjunt funerari de la superfície i no es poden excavar íntegrament. La construcció, força acurada, té una volta de carreus escairats que ultrapassa el mig punt. La cambra principal conté tres sarcòfags arran del terra de la tomba. Un va ser saquejat i buidat a l’època antiga, en un altre hi havia les restes d’un cartronatge aixafat i molt degradat amb una inscripció grega, i finalment, el tercer contenia dues deposicions, un home i una dona, sense aixovar ni cartronatges. Curiosament, els annexos de la cambra principal feien funcions diferents. En un s’hi acumulaven restes d’enterraments, alguns dels quals amb cartronatge, amunte-


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 342

342

J. Padró, et al.

gats, però, per falta d’espai. A l’altre, en canvi, no hi havia absolutament res. Com si hagués estat preparat per col.locar-hi alguna cosa que no va arribar. El nombre d’enterraments i els canvis d’estil que es veuen en el ritual funerari (tipus de cartronatges) sembla que demostren que la tomba es va fer servir força temps. Una altra prova pot ser la presència de grafits al mur occidental al costat de les portes dels annexos funeraris. Un grafit reprodueix la imatge d’un cavaller, un tema utilitzat en l’art funerari des de l’època hel.lenística per expressar la idea de l’heroïtzació del difunt però que es va convertir en una imatge també molt freqüent a l’Egipte cristià. Al damunt mateix del mur de la tomba on hi ha els grafits es va alçar el mur occidental de tovot de la nau número 1. Les dues escenes pintades que s’hi van trobar eren justament en aquest punt, com si hi hagués una crida de les cambres subterrànies o una al.lusió a aquestes. Aquesta relació topogràfica de les pintures amb els grafits de la tomba subterrània fa pensar que la superestructura de tovot ja es va construir, si no abans, en un moment tardà d’aprofitament de la tomba familiar concebuda amb una cambra o capella exterior, perquè és clar que la tomba es va fer servir des de l’època altimperial fins a mitjan segle iv dC o fins al final d’aquest segle, en el qual es va acabar de farcir totalment. D’una banda hi ha representada una àguila amb les ales desplegades i una creu egípcia, símbol de la vida. L’àguila, en el món romà altimperial, era un ésser psicopomp que s’emportava les ànimes cap al cel; es diu que en el context cristià podia significar, de vegades, una el.lipsi del Crist. No obstant això, l’àguila d’aquesta imatge no és necessàriament cristiana perquè diversos cartronatges pagans del segle iii dC també la incorporen. Al costat de l’escena anterior, hi ha una referència cristiana explícita: Jonàs devorat per la balena. El cicle de Jonàs era una de les escenes predilectes de la imatgeria paleocristiana i va perdurar molt de temps en aquest repertori, especialment funerari, però era molt menys freqüent a l’Egipte cristià, tal com assenyala la doctora Erroux-Morfin en la seva publicació sobre aquesta imatge.

La capella funerària: rituals cristians d’enterrament i memòria Com hem dit més amunt, la nau número 1 presenta dues fases de construcció-utilització i es relaciona, només parcialment, amb la resta d’estructures que s’estenen cap a l’est. Al mur oriental de la nau comença un conjunt completament cohesionat i caracteritzat per una disposició general a base de noves naus paral.leles però més complexes quant a la compartimentació interior (vegeu la figura 4). En efecte, en aquesta estructura hi ha espais de dimensions i característiques diferents com també una nova sala d’accés a una cripta funerària. Tot plegat permet d’entendre aquest conjunt com una capella funerària o lloc per a les reunions fúnebres de la comunitat cristiana. Som davant d’una sala on hi ha un banc corregut al llarg dels murs que devia servir, doncs, per al refrigeri fúnebre. A terra hi va aparèixer una gerra soterrada que contenia restes d’espines de peix i de pinyons com a part, probablement, de l’à-


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 343

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

343

Figura 4. Vista parcial de la capella cristiana.

pat ritual. Entre els cristians, el refrigerium vora la tomba expressava l’acte de refrescar la memòria dels morts i s’acostumava a fer amb aigua freda, pa, vi i altres menjars austers. Es pensa que aquesta tradició era, probablement, d’origen egipci. L’espai està decorat amb pintures: dues tabulae ansatae amb signes críptics i grafits gairebé il.legibles. A banda dels rituals que es feien prop de la tomba el dia de l’enterrament i que es relacionaven amb la ingestió d’aliments, hi havia altres ocasions de trobada degudes a raons fúnebres. Entre els pagans, se celebrava el novè dia de la mort d’algú, el dol, el novemdial, amb un dinar pels morts o cena ferialis. Els cristians commemoraven el tercer, el setè, el trentè i el quarantè dia de la mort. Si els banquets fúnebres, a l’inici, van ser rebutjats pels cristians, durant el segle iv hi va haver un


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 344

344

J. Padró, et al.

afany renovat de celebració en aquests termes, és a dir, amb un autèntic banquet fúnebre o epulum i no pas un simple refrigeri. El banquet, però, es va anar canviant en un convit fraternal o agape, que significa «amor». Tanmateix, el que sempre ha caracteritzat els cristians respecte als pagans davant la mort ha estat la pregària. Probablement, doncs, la «capella funerària» d’Oxirrinc acollia les pregàries i lectures imprescindibles en la litúrgia fúnebre cristiana. De fet, l’estructura és prou gran i complexa –amb unes quantes reutilitzacions i alguns tancaments de portes, etc.– perquè s’hi puguin fer tots aquests actes rituals. En efecte, l’estructura havia de tenir altres sales a dalt, perquè es van trobar les restes de les escales. A més, van aparèixer diversos fragments de capitells, elements decoratius de finestres o de nínxols a la paret que no corresponen a cap element dels recuperats al pis inferior. Tota l’estructura presenta restes de pintures murals que a hores d’ara s’estudien amb tots els detalls. A grans trets, s’hi poden distingir dues grans fases decoratives. En la primera, més austera pel que fa als colors i motius, es fan referències reiterades a la victòria cristiana sobre la mort mitjançant corones i creus monogramàtiques. Una escena representa fins i tot el qui deu ser el protagonista del trànsit, el difunt, i una parenta en dol (vegeu la figura 5). Unes altres restes de pintura fan al.lusió al marc arquitectònic on se celebra la litúrgia cristiana. La segona fase decorativa és molt més rica des del punt de vista iconogràfic i tècnic atès que s’hi fa més ús de colors i detalls gràfics per dibuixar una estructura arquitectònica que, en un marc tan palesament funerari, es pot considerar una capella martirial. Per tant, es pot pensar en una església establerta i organitzada que s’ocupava dels morts, una institució caritativa que garanteix una tomba per a tothom. No solament es cuidava dels morts, sinó també del culte de les relíquies dels màrtirs que, en aquella època, rebien la corona dels justos perquè eren vistos com un model de vida i de mort per a tots els fidels. Tot fa pensar en una memoria, un lloc de commemoració de l’Església cristiana egípcia, no pas copta, si fem cas de l’idioma, sinó una església urbana i cosmopolita fidel, probablement, al patriarca d’Alexandria.

El salvament d’urgència de les pintures murals L’excavació de la necròpolis d’Oxirrinc va requerir, des del primer moment, la intervenció de professionals de la restauració per resoldre, fonamentalment, el problema de la conservació dels elements pictòrics. Roger Xarrié va prendre la responsabilitat de la restauració l’any 1999, quan es van reprendre les excavacions a l’àrea de l’anomenada capella copta. Les estructures que hem descrit estaven decorades amb un interessant conjunt de pintures murals de contingut cristià que s’ha anat ampliant en les campanyes successives i que demana, per tant, una atenció especial des del punt de vista de la conservació i restauració.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 345

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

345

Figura 5. Pintura mural en què hi ha una creu monogramàtica i dos personatges.

La tasca que calia fer La missió consistia a arrencar i traspassar diversos fragments de pintura mural. L’any 1999, els fragments conservats estaven situats en dues parets, l’una davant de l’altra; representaven, en un cas, una corona funerària cristiana amb inscripció i, en l’altre, una composició de dos personatges sota una corona i una creu monogramàtica. La primera mesurava 60 cm × 1 m i l’altra, 1,75 m × 1,20 m. Quan vam arribar al jaciment, vam comprovar l’estat de les pintures, que semblava bastant bo. Hi havia algunes rascades i s’havia perdut una part de la cara d’un personatge de l’escena més complexa. La pintura era monocroma de color vermell i era executada al tremp de cola sobre una preparació de guix. El mur que aguanta-


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 346

346

J. Padró, et al.

va la paret era fet de peces de tovot, un material molt ben adaptat a les condicions climatològiques locals però que demana un arrebossat i algunes atencions per resistir als efectes del vent del desert. En un dels casos, el fragment de mur conservat tenia poca base de suport, de manera que fins i tot en perillava l’estabilitat. A més, els arqueòlegs de l’expedició necessitaven excavar per la part posterior del mur, cosa que hauria deixat la paret sense cap punt de suport. L’arrencament era necessari i inqüestionable. O es cobrien els murs i es deixava d’excavar o s’intervenia.

Procés d’intervenció en l’arrencament L’arrencament es fa aplicant sobre el mur una tela de gassa impregnada de Paraloid B-72 rebaixat al 30 % amb acetona. L’operació d’arrencament demana, per fer-se correctament, la conjuminació d’uns quants factors (vegeu la figura 6). L’any 1999 les condicions climàtiques eren molt bones; malgrat ser al final del mes de novembre, al migdia feia una temperatura d’uns 25 °C i una humitat relativa del 20 %; aquests dos factors tan favorables, units al sol intens, facilitaven un bon arrencament. Ara bé, el vent sovint bufava amb força i, en conseqüència, aixecava sorra, cosa que donava molts problemes sobretot quan ja s’havia aplicat la resina sintètica sobre el mur i encara era mordent. Per aquest motiu, vam demanar als treballadors que no excavessin als voltants de les pintures mentre aplicàvem el Paraloid líquid al mur. Els primers dos dies ens vam dedicar a eliminar del mur concrecions de les sals solubles, compostes principalment de clorur, amb la punta d’un bisturí. Hi havia bastants irregularitats produïdes per la solidificació de la sorra sobre el sulfat càlcic del mur. Un cop netejada la paret, hi vam donar la primera capa de Paraloid B-72 amb una tela de gasa amb la trama no gaire oberta. Aquest sistema és molt senzill: s’enrotlla la tela i es deixa a la part superior del mur amb uns pesos perquè el vent no se l’emporti; tot seguit s’aplica a la tela el Paraloid B-72 dissolt amb acetona amb una brotxa; després d’haver-l’hi aplicat d’una manera generosa, es desenrotlla a poc a poc la tela sobre la pintura de dalt a baix. En arribar el moment d’aplicar aquest sistema en el conjunt de la corona i creu monogramàtica, vam optar per fer-ho en dues etapes, de manera que en comptes d’untar tot el mur, el vam dividir en dues parts perquè així evitàvem que la resina s’assequés a mig procés. Tota la intervenció d’arrencament era seguida atentament pels supervisors egipcis, que en alguns casos es prestaven a col.laborar. Nosaltres ja teníem Ahmed, el nostre col.laborador que era el restaurador de l’equip del senyor Mahmud Hamza, codirector de l’excavació. En l’arrencament d’ambdues pintures es va seguir el mateix procediment amb una diferència, però: en la pintura que representa una corona funerària cristiana amb inscripció, es va optar per donar gruix al mur amb vista a l’arrencament, és a dir, es va descarnar amb una planxa d’alumini uns 5 cm profunditat, es va col.locar una fusta davant de la pintura i es van unir pels extrems la tela i la fusta amb claus per tal que al arrencar la pintura no s’esmicolés. Pel que fa al cris-


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 347

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

347

Figura 6. El restaurador, Roger Xarrié, arrencant una pintura mural.

mó, el vam dividir en dues parts, vam fer un tall horitzontal a una altura mitjana seguint el dibuix i sense afectar la cara del personatge, la qual cosa ens va permetre treballar més còmodament. Vam fer l’arrencament de baix a dalt a fi que la sorra no obstaculitzés el pas de la planxa d’alumini. Un cop arrencades, vam dur les teles al magatzem, que també feia de taller, i allà mateix vam fer el traspàs.

El procés del traspàs La substància utilitzada per fer el traspàs va ser el caseïnat càlcic en la fórmula següent: 120 g de caseïna, 350 g de calç amarada, 500 ml d’aigua i 20 g de PVA. Vam portar la caseïna de Barcelona, com també el Paraloid B-72, perquè tots aquests productes són molt difícils de trobar a Egipte. Havíem comprat el PVA al Caire; només faltava la calç amarada. L’únic problema va ser que la que ens van proporcionar no era amarada sinó en estat sòlid; així és que la vam haver de triturar i posteriorment hi vam afegir l’aigua. Quant al procés de traspàs, en primer lloc, per tal de deixar-lo amb el mínim gruix possible, vam fer saltar les irregularitats del dors de la pintura mitjançant abrasió amb paper de vidre i a les zones més gruixudes amb ganivets esmolats de ferro. Un cop arribats al nivell adequat, vam estucar les llacunes produïdes pels orificis que presentava el mur i que, consegüentment, no tenien pintura. Per


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 348

348

J. Padró, et al.

a l’estuc, vam aprofitar les restes en pols de les zones rebaixades i hi vam afegir caseïnat càlcic com a aglutinant, de manera que vam crear una pasta adequada amb què vam omplir per mitjà d’una espàtula les llacunes que hi havia. Vam estendre la pintura sobre un suport de fusta i en vam fixar els marges amb claus separats uns 5 cm a fi que la humitat que desprèn el caseïnat càlcic no contragués la tela. Els claus també ens servien per estendre millor la tela del dors atès que la trama de la gassa ho permetia. Arribats en aquest punt, només quedava donar una capa de caseïnat càlcic al dors de la pintura per mitjà d’una brotxa, estendre la tela de gasa i tornar a aplicar el caseïnat sobre la tela. Les bones condicions climàtiques de la zona afavorien un assecament ràpid del caseïnat càlcic. Així, doncs, l’endemà en vam donar la segona capa pel mateix sistema i el vam deixar assecar. El suport triat per dipositar-hi la pintura va ser un conglomerat de fusta de 13 mm. Evidentment, no és el millor suport, però a El-Bahnasa no hi havia cap altra alternativa. Ens havien proporcionat, de primer, una planxa de DM de 20 mm, però com que era una peça de làmines de cartró sobreposades, hi havia un alt risc de degradació perquè havíem adherit la pintura a la planxa amb PVA, que hauria estovat el cartró i debilitat el suport. En aquests casos, a manca d’Aerolam, la millor solució és un contraplacat de 13 mm. Durant la campanya del 2000 es va continuar tots aquests processos arrencant les noves pintures murals descobertes i restaurant les que ja eren al magatzem. Cal destacar que aquestes operacions s’han facilitat traslladant les pintures descobertes durant les primeres campanyes de 1992 i 1993, a més de la resta d’antiguitats, des del magatzem d’El-Aixmunein, on es conservaven, fins al nou magatzem de la missió a El-Bahnasa mateix, inaugurat el 1999.

Bibliografia de la missió: Equip de la missió catalanoegípcia a Oxirrinc. «Excavaciones arqueológicas en Oxirrinco (Egipto)», Revista de Arqueología, 14-19, xiv, 146, juny de 1993. Erroux-Morfin, M. «L’oxyrhynque et le monstre de Jonas» Études Coptes, V, Cahiers de la Bibliothèque Copte, 10, p. 7-14, París-Lovaina, 1999. O’Callaghan. «Lettre concernant un prêt d’argent», Chronique d’Égypte, lxx, p. 189-192, Brussel.les, 1995. Padró, J.; Hamza, M.; Gonzálvez, L.; Subías, E.; Erroux-Morfin, M.; Mascort, M. T.; Taulé, M. A.; Ibrahim, H. «Informe preliminar sobre la campanya d’excavacions de 1992 al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, província de Mínia)», Nilus, 2, p. 5-15, 1993. Padró, J.; Gonzálvez, L.; Mascort, M.; Subías, E.: «Excavacions arqueològiques a Oxirrinc (El Bahnasa, Egipte)», Tribuna d’Arqueologia (1994-1995), 161-173, Barcelona, 1996. Padró, J.; Hamza, M.; Marí, Ll.; Amer, H. I.; Mascort, M. «Informe preliminar sobre les campanyes arqueològiques de la missió catalano-egípcia a Oxirrinc corresponents als anys 1995 i 1996», 5, p. 10-12, 1996.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Página 349

Darreres intervencions al jaciment d’Oxirrinc (El-Bahnasa, Egipte)

349

Padró, J; Hamza, M.; Erroux-Morfin, M.; Subías, E.; Ibrahim, H.; Gonzálvez, L.; Mascort, M. «Fouilles archéologiques à Oxyrhynchos, 1992-1994», Proceedings of the Seventh International Congress of Egyptologists(Cambridge 1995), p. 823-828, Leuven, 1998. Padró, J. «Oxirrinco. Noticia sobre las primeras campañas de excavaciones», Egipto, 200 años de investigación arqueológica, p. 120-121, Madrid, 1998. Padró, J. «Notícia sobre la campanya de la missió arqueológica d’Oxirrinc corresponent a l’any 1998», Nilus, 8, p. 20-21, 1999.


Trib.Arqueo00-01 Final07 27/1/04 15:56 Pรกgina 350


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 351

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya MARGARIDA GENERA I MONELLS1

Introducció Seguint en la línia d’oferir els resultats de l’anàlisi valorativa dels diferents jaciments visitables a Catalunya, enguany ens referim d’una manera més concreta als de les èpoques romana i medieval. La nostra intervenció comprèn, fonamentalment, dos apartats: II. Els trets bàsics dels principals jaciments adequats per a la visita del públic general, àdhuc el no especialitzat. II. Algunes consideracions sobre el turisme cultural a Catalunya, que emergeix cada cop amb més força entorn al patrimoni arqueològic. La divisió temporal establerta aquí s’ha fet amb la intenció de seguir els criteris aplicats en la darrera conferència presentada en el marc del cicle Tribuna d’Arqueologia 1999-2000, dedicada d’una manera monogràfica als jaciments arqueològics de l’època prehistòrica, incloent-hi els d’interès paleontològic, i en què vam exposar els trets més importants que identifiquen els conjunts principals així com les bases conceptuals de què partim. A l’hora d’estudiar els jaciments de l’època medieval ens basem en el grau d’incidència que hi hagi tingut la intervenció arqueològica per al coneixement del conjunt i hagi estat el requisit imprescindible per conèixer-les i contextualitzar-les en la història. 1. Cap de la secció d’Inspecció Tècnica i Programació del servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 352

Margarida Genera

352

Feta aquesta introducció breu, avui partim de dues responsabilitats que té l’Administració: la de protegir el patrimoni arqueològic i paleontològic i la d’oferir al ciutadà la possibilitat d’accedir d’una manera més directa a aquest patrimoni. Així mateix, entenem per museïtzació el conjunt d’intervencions adreçades a l’arranjament i adequació d’un jaciment determinat per aconseguir que tots els elements que l’integren siguin intel.ligibles per al públic general, és a dir, que sigui comprès per tot tipus de visitants des de qualsevol perspectiva i interès. Seguint el nostre objectiu, aquest apartat consta de: I.1. La relació dels principals jaciments de l’època tractada en què es remarquen els trets més característics, que ens permeten d’explicar els diferents aspectes de la història de Catalunya a través de la seva visita. I.2. La indicació dels diferents òrgans de gestió, en els quals recauen les responsabilitats més immediates pel que fa al manteniment i la conservació dels vestigis així com la rendibilitat del jaciment. El fet de convertir un jaciment en un espai visitable suposa fer una sèrie d’intervencions que han de partir d’un projecte ben elaborat en què els aspectes pedagògics tenen un valor molt important. Tanmateix, el jaciment haurà d’estar perfectament documentat i haurà d’haver estat investigat suficientment per fer possibles la correcta interpretació de cadascuna de les parts i la consolidació, restauració i adequació de totes les estructures per a la visita, de manera que en quedin revalorats els aspectes històrics, artístics, arqueològics, etnogràfics, didàctics i paisatgístics. El projecte ha de partir, doncs, d’una reflexió basada en uns estudis previs sobre els objectius que una actuació d’aquest tipus ha d’assolir i sobre la seva rendibilitat social d’acord amb les exigències científiques i les de la política cultural del territori. La selecció d’aquests jaciments s’haurà de basar en un programa concebut d’acord amb els condicionaments del territori i en uns criteris ben fonamentats. En aquesta ocasió ens referim no solament a tots aquells que ja estan oberts al públic des de fa anys sinó també a tots aquells que tenen estructures visibles i podran ser museïtzats aviat, a curt termini amb una inversió relativament petita. Per aquest motiu fem la diferenciació següent: Jaciments que presenten estructures intel.ligibles i que permeten una participació activa del visitant. Aquest és el cas d’Empúries. Jaciments visitables, que conserven restes rellevants visibles i intel.ligibles; per exemple, els Munts, Centcelles, la via de Capsacosta, la Torre Llauder, Can Terrés, el Pla de Palol, el Mèdol... Jaciments visitables i amb restes visibles, com ara Vilauba, el Moro, la Llosa, Mont-roig, el Romeral, el Moro de Corbins, Sant Amanç, ses Alzines, Fontscaldes, el Mas d’en Gras, la via romana de Batea, la presa del Barranc de la Salada... I en via de ser-ho: Cal.lípolis, el Vilarenc, Darró i Ca l’Arnau, entre molts altres.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 353

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

353

També ens hem de referir a elements monumentals molt concrets com són la Torre dels Escipions o l’Arc de Berà.

I.1. Relació dels jaciments de l’època romana i de l’antiguitat tardana Aquestes etapes aparèixen ben documentades en grans conjunts conservats no solament en medi urbà, que per les especificitats del tractament mereixen una conferència monogràfica a part, tals com ara Barcelona, Badalona, Caldes de Malavella, Caldes de Montbui, Guissona, Isona, Mataró, Tarragona, Terrassa, Vic, etc., sinó també en medi rural, on trobem les restes de nombroses vil.les distribuïdes per tot el territori, construccions funeràries i obres d’infraestructura (vies, ponts, aqüeductes...), les quals ens permeten d’oferir una visió de conjunt sobre la important empremta deixada per la civilització romana a casa nostra. Tractem aquesta informació de la manera següent: I. Vil.les: I.1. Àrees termals: el Mas d’en Gras Sant Amanç Sant Boi Caldes de Malavella Horta de Ferrerons I.2. Tallers industrials: forn de Fontscaldes Ca l’Arnau El Mas d’en Corts El Morè II. Estructures funeràries: II.1. Necròpolis II.2. Mausoleus: la Torre dels Escipions la Torre del Breny II.3. Columbaris: Vila-rodona Basíliques: Terrassa Bovalar Infraestructures: pedreres: el Mèdol Vies: Capsacosta Parpers Batea El Perelló Ponts: el Pont del Diable de Martorell-Castellbisbal


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 354

354

Margarida Genera

Figura 1. Mapa de la situació dels jaciments principals de l’època romana que avui són visitables o ho seran molt aviat.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 355

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

355

Aqüeductes: el Pont del Diable, Sant Jaume dels Domenys Preses: presa del barranc de la Salada En la relació dels jaciments fem constar: La identificació i la situació (el nom, el terme municipal i la comarca). La informació bàsica. Empúries Sens dubte és juntament amb Tarraco el complex monumental més important dels coneguts a Catalunya. Comprèn el conjunt de Sant Martí d’Empúries (Palaià Pólis), la ciutat grega (Néa Pólis), la ciutat romana, el port antic així com dues esglésies medievals, Santa Elena i Santa Margarida, a part dels espais museístics d’alt nivell. Actualment és el parc arqueològic més complet i està integrat al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Disposa d’una extensa bibliografia científica, a més de les guies, tríptics, fulletons, audiovisuals..., per satisfer la diversitat d’interessos de qualsevol tipus de visitants. Vil.les Generalment, es tracta de grans conjunts arqueològics situats prop dels nuclis urbans o fins i tot dins d’aquests mateixos límits, la qual cosa els fa més accessibles cara a la seva visita. Pel que fa la gestió, la majoria depenen d’algun museu (Museu d’Arqueologia de Catalunya, Museu Municipal de Mataró, Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles) o bé dels ajuntaments, que sovint hi intervenen a través d’alguna empresa encarregada de portar a terme certes tasques: Can Terrés, que depèn de l’Ajuntament de la Garriga, el qual gestionava aquesta vil.la per mitjà de l’empresa Estrat; el Vilarenc (Calafell), a través de l’empresa Rocs; la Llosa (Cambrils); el Moro (Torredembarra), vil.la excavada per Codex, o Corbins i el Romeral (Albesa), per mitjà d’Arqueoradar.

Els Munts (Altafulla, Tarragonès) És un dels conjunts monumentals més importants de Catalunya on s’han portat a terme diferents actuacions per tal de convertir-lo en un veritable parc arqueològic ja previst en el PEPA (Plan Experimental de Parques Arqueológicos), l’any 1985, promogut pel Ministeri de Cultura. Hi ha les restes arquitectòniques molt ben conservades d’una residència sumptuosa amb mosaics i pintures murals atribuïda a un alt càrrec de l’administració de Tarraco. Cal remarcar les importants descobertes que s’hi van fer als voltans dels anys noranta. Gestió: Museu d’Arqueologia de Catalunya–Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 356

356

Margarida Genera

Centcelles (Constantí, Tarragonès): Tot i que l’ampli conjunt de Centcelles comprèn les restes parcialment visibles d’una vil.la, la seva singularitat rau en l’important mausoleu que s’ha conservat en molt bon estat, al qual ens referim més endavant. El Moro (Torredembarra, Tarragonès) Les construccions visibles de la vil.la del Moro corresponen, principalment, a un conjunt termal privat i un atri o pati porticat amb columnes i capitells d’ordre toscà, al voltant del qual s’articulen les diferents dependències. L’estructura coneguda com la Tartana formava part dels banys i tenia com a funció cobrir la piscina. • Tutela: Ajuntament de Torredembarra. • En procés d’excavació i adequació. • Tanca, rètol i fullet. • De moment, un cop l’any s’hi organitza una jornada de portes obertes. Cal.lípolis (Vila-seca, Tarragonès) • La vil.la de Cal.lípolis comprèn unes restes amb vestigis importants a l’àrea termal, d’on prové el mosaic dels peixos (ara exposat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona), instal.lacions industrials i una àrea de necròpolis. • Tutela: Autoritat Portuària de Tarragona. • Tanca. La Llosa (Cambrils, Baix Camp) • Establiment rural datat entre els segles i aC i v dC. S’hi han identificat diverses fases d’utilització. Comprèn una part industrial on es feia conserva de salaó, una àrea residencial amb restes de termes privades i també un sector reduït, dedicat a una necròpolis de l’època baiximperial. • Cal destacar la descoberta d’un conjunt d’objectes de bronze. • Tutela: Ajuntament de Cambrils a través del Museu d’Història d’aquesta localitat. • En procés d’excavació i adequació. • Tanca, rètol i fullet. • De moment aquesta vil.la no està oberta al públic. Cada any, des de 1989, s’hi organitzen camps d’aprenentatge d’àmbit internacional. Velòdrom de Mont-roig (Mont-roig, Baix Camp) • Hi ha un conjunt d’àmbits i dipòsits relacionats amb la pars rustica d’una vil.la del segle i aC al iii dC descoberta arran d’una intervenció d’urgència feta durant les obres de construcció d’unes instal.lacions esportives a la població de Mont-roig. Actualment no està oberta al públic, tot i que se’n pot visitar una part sota la pista del velòdrom. • Tutela: Ajuntament de Mont-roig. • En aquests moments no es visita. • Tanca, rètol i fullet.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 357

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

357

El Vilarenc (Calafell, Baix Penedès) • Fou la primera vil.la excavada a Catalunya (1883). Inclou dos edificis ocupats successivament a partir del segle i aC on hi ha unes termes ornamentades amb un mosaic. L’altre conserva un altre conjunt termal amb grans cisternes del segle i al iii dC. • Tutela: Ajuntament de Calafell. La Clota de Creixell (Creixell, Tarragonès) • Comprèn diversos vestigis corresponents a un petit establiment rural de l’època republicana descobert arran de la construcció d’una urbanització al sud de la pròpia població. Les restes van ser traslladades a una zona verda del nucli urbà situada sota la plaça del Mirador, des d’on es contempla el conjunt d’estructures avui reconstruïdes. • Tutela: Ajuntament de Creixell. El Romeral (Albesa, Noguera) • La vil.la del Romeral, de grans dimensions, presenta un peristil de planta quadrada que inclou un conjunt de dependències senyorials i la infraestructura per a l’abastiment d’aigües. La major part d’aquest complex és decorat amb mosaics policroms de temes geomètrics vegetals i animals (segle iv dC). Una part de l’emblema es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya. • Tutela: Ajuntament d’Albesa. • En procés d’excavació. • Tanca, elements de senyalització El Tossal del Moro (Corbins, Segrià) • A part de les restes d’una vil.la i de la instal.lació d’una premsa d’oli, es conserva un important monument funerari de bon accedir. • Tutela: Ajuntament de Corbins. • Tanca, elements de senyalització. Darró (Vilanova i la Geltrú, Garraf) • L’establiment rural de Darró és constituït per una gran vil.la senyorial (segles i-v dC) i una terrisseria (segles i aC-i dC). • Tutela: Diputació de Barcelona. • En procés d’adequació. • Tanca i rètol. Can Terrés (la Garriga, Vallès Oriental) • Complex rural (segles i aC-i dC) amb vestigis importants corresponents a l’àrea termal, que presenta un estat molt bo de conservació. • Tutela: Ajuntament de la Garriga. • Tanca, rètol, senyalització i fullet. • En diades assenyalades (Corpus, Jornades de Patrimoni,...) s’hi fan escenificacions.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 358

Margarida Genera

358

Figura 2. Detall de la vil.la de Can Terrés (la Garriga, Vallès Oriental).

La Torre Llauder (Mataró, Maresme) • La Torre Llauder és el conjunt d’una vil.la situada al mateix nucli urbà de Mataró i adequada per a ser visitada. • Tutela: Museu de Mataró. • Museïtzació acabada. Visites guiades. • Guia. Sant Amanç (Rajadell, Bages) • L’àrea ocupada per la vil.la de Sant Amanç és travessada per l’actual carretera eix transversal. No obstant això, conserva una part important de l’àrea termal amb mosaics policroms. Els dos sectors separats per la carretera són visitables amb certes dificultats. Vilauba (Camós, Pla de l’Estany) • L’establiment de Vilauba és dels segles ii aC i vii dC. És visitable la part residencial, que comprèn les restes d’un larari. També hi ha el sector dedicat a les activitats agrícoles. • Tutela: Museu de Banyoles. • Visita inclosa en l’itinerari del Parc de les Coves de Serinyà (Museu de Banyoles).


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 359

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

359

Figura 3. Detall de la vil.la del Pla de Palol (Platja d’Aro, Baix Empordà).

Ses Alzines (Tossa, Selva) • El petit establiment rural de ses Alzines presenta un gran interès científic en via de consolidació. • Gestió: Ajuntament de Tossa. El Pla de Palol (Platja d’Aro, Baix Empordà) • La vil.la del Pla de Palol està situada al nucli urbà de Platja d’Aro i inclou un conjunt d’estructures datades en un període comprès entre els segles ii i vii dC. Una part del complex termal és visitable al soterrani d’una casa particular. • Tutela: Ajuntament de Platja d’Aro. • La visita és lliure. A l’estiu l’Oficina de Turisme organitza visites guiades. Els Ametllers (Tossa, Selva) • Els Ametllers és una gran vil.la construïda de forma aterrassada al vessant d’un pujol, i situada al nucli urbà de Tossa. Conserva les dependències senyorials i les termes, a part de la zona industrial, dedicada a les tasques agrícoles. Són remarcables els mosaics policroms, en un dels quals, conservat actualment al Museu Municipal, hi figura el nom del propietari. • Tutela: patronat constituït per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Ajuntament de Tossa, que actualment actua a través de la Universitat de Girona mitjançant un conveni. • En procés d’excavació i adequació.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 360

Margarida Genera

360

Figura 4. Detall de la vil.la del Pla de Palol (Platja d’Aro, Baix Empordà)

• Ara com ara no es pot visitar. • Tanca i rètol. Hi ha publicada una monografia. Els Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà) • Als Tolegassos es conserva un conjunt de dependències relacionades amb l’explotació agrícola i l’emmagatzematge de dolia. Correspon a un període comprès entre el segle i i el iv dC. • Tutela: Ajuntament de Viladamat.

Àrees industrials Fontscaldes (Fontscaldes, Alt Camp) • A Fontscaldes hi ha les restes de les instal.lacions d’una terrisseria de què es pot visitar un forn que fou utilitzat, principalment, per a la cocció de càlats. Des de fa uns deu anys, una coberta i una tanca protegeixen l’àrea ocupada per aquest forn. • Tutela: Ajuntament de Valls. El Forn del Camp d’En Ventura de l’Oller (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Oriental) • El forn del Camp d’En Ventura de l’Oller de planta rectangular fou excavat a


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 361

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

361

l’argila natural. Presenta un bon estat de conservació. Hi tenim documentada la producció de teules, àmfores, dolia i pondera així com també terrissa d’ús domèstic. Ha estat datat a mitjan segle i dC. El Morè (Sant Pol de Mar, Maresme) • Complex dedicat a l’elaboració del vi que inclou diverses premses, dipòsits per a la fermentació d’aquesta beguda i espais dedicats a l’emmagatzematge de grans dolia. També hi ha un petit taller d’eines agrícoles del segle i dC. • Tutela: Ajuntament de Sant Pol de Mar. • Tanca i fullet. Hi ha publicada una monografia. El Mas d’en Corts (Reus, Baix Camp) • El conjunt del Mas d’en Corts inclou un petit establiment rural de l’època republicana i unes grans instal.lacions dedicades a la fabricació de terrissa i material de construcció durant l’època imperial. La Carrova (Amposta, Montsià), entre d’altres. • Encara en procés d’investigació

Àrees termals El Mas d’en Gras (Vilaseca, Tarragonès) • Jaciment descobert i excavat arran de les obres de construcció de la variant CN-340 i dels accessos al parc temàtic de Port Aventura. L’àrea termal, l’única ben conservada de la zona excavada d’aquest conjunt i accessible sota la carretera actual, fou condicionada per a la visita molt restringida. Sant Boi (Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat) • A l’actual nucli urbà de Sant Boi de Llobregat hi ha un conjunt termal del segle iii dC museïtzat des de finals dels anys noranta. • Tutela: Ajuntament de Sant Boi. Caldes de Montbui (Vallès Oriental) • Al centre urbà de Caldes de Montbui es conserven les restes restaurades, considerades termes medicinals. • Tutela: Ajuntament de Caldes de Montbui, Museu Termalia. Caldes de Malavella (Selva) • Restes d’un conjunt termal d’aigües medicinals. Les darreres aportacions epigràfiques ens fan pensar que es tracta d’Aquae Calidae. • Tutela: Ajuntament de Caldes.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 362

362

Margarida Genera

Horta de Ferrerons (Premià de Mar, Maresme) • Encara en procés d’investigació. Ca l’Arnau (Cabrera de Mar, Maresme) • Com a conseqüència d’una intervenció d’urgència feta entre els anys 1997 i 1999 en una àrea en procés d’urbanització, fou descobert l’important conjunt termal de Ca l’Arnau, considerat com un dels millor conservats i més antics dels coneguts fins avui a Catalunya. També hi ha les instal.lacions per a la fabricació d’àmfores amb un forn. • Tutela: Ajuntament de Cabrera. • Actualment se’n consoliden les estructures i s’hi construeix una coberta per al forn.

Estructures funeràries Mausoleus Centcelles (Constantí, Tarragonès) • El conjunt arqueològic de Centcelles comprèn les restes d’una vil.la, una part de la qual fou habilitada com a mausoleu en el segle iv dC. Es tracta d’una sala circular coberta per una gran cúpula revestida per un mosaic policrom que presenta una sèrie d’escenificacions distribuïdes en tres zones. Per la magnificència, s’ha considerat com un sepulcre imperial; concretament, de l’emperador Constantí. Aquest fet degué justificar la grandiositat i qualitat dels mosaics, que constitueixen l’exemplar més antic en cúpula de l’època cristiana a tot el territori romà. • Tutela: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. La Torre del Breny (Castellgalí, Bages) • De la Torre del Breny o dels Dimonis (segles ii-iii dC), se’n conserva el basament, de planta quadrangular, uns 3 m d’alçada. A l’interior hi havia dues cambres cobertes per volta i un pis superior. Originàriament tenia una alçada de 16 m. La Torre dels Escipions (Tarragona, Tarragonès) • La Torre dels Escipions és un monument funerari turriforme del segle i dC distribuït en tres parts: un podi inferior, un de central decorat amb dues figures en alt relleu i un tercer en baix relleu i amb el retrat dels difunts. • Tutela: Museu d’Història de Tarragona. Les Gunyoles (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès) • El monument de les Gunyoles és una torre sepulcral dels segles I aC-I dC. La Torre de Vilablareix (Vilablareix, Gironès) • La Torre de Vilablareix és un mausoleu del segle iii dC construït amb encofrats


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 363

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

363

de formigó, del qual es conserva una part que arriba a 8 m d’alçària. A prop hi ha restes d’una necròpolis i una vil.la.

Columbaris Vila-rodona (Vila-rodona, Alt Camp) • El columbari de Vila-rodona devia formar part de la vil.la romana localitzada a poca distància. L’altura conservada és d’aproximadament 6 m. L’interior presenta una planta absidal. Apareixen tres nínxols a cada mur lateral per a les urnes cineràries. • Tutela: Ajuntament de Vila-rodona

Basíliques El Bovalar (Seròs, Segrià) • Aquest conjunt és constituït per una basílica paleocristiana i l’àrea de necròpolis. Principalment el baptisteri presenta un estat molt bo de conservació. A prop hi ha, també, les restes del poblat. Can Modolell (Cabrera de Mar, Maresme) • L’establiment de Can Modolell va ser ocupat des de l’època ibèrica. Hi ha un santuari rural dedicat a Mitra (segles i-iii dC) pròxim a la ciutat d’Iluro. L’ocupació va perdurar fins al segle vi dC; a l’època altmedieval s’hi va construir una capella. • Tutela: Ajuntament de Cabrera de Mar. • Actualment es consolida la coberta.

Infraestructures Pedrera El Mèdol (Tarragona, Tarragonès) • A la pedrera del Mèdol s’hi documenten extraccions de grans carreus utilitzats en diverses obres romanes emblemàtiques. Actualment hi queda l’anomenada agulla de 16 m d’alt com a testimoni del nivell original de la pedrera. També va ser utilitzada a l’època medieval i ha estat considerada un lloc representatiu fins als nostres dies. En aquest paratge es conserva un ecosistema molt particular que constitueix l’hàbitat de moltes espècies animals i vegetals en regressió. • Tutela: Museu d’Història de la ciutat de Tarragona i ACESA


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 364

Margarida Genera

364

Figura 5. La pedrera del Mèdol (Tarragona, Tarragonès)

Vies Capsacosta (Sant Pau de Segúries/vall de Bianya, Ripollès/Garrotxa) • A l’època romana la via de Capsacosta constituí un ramal de la Via Augusta. Es conserva en un estat molt bo un tram d’uns 8 km compresos entre Sant Pau de Segúries i el Pas dels Traginers a la vall de Bianya. S’ha definit un circuit que permet d’explicar les obres d’infraestructura viària, els sistemes de drenatge i filtració d’aigües, el paviment, el basament de ponts, etc. Via romana del Congost (Centelles, Osona) • Tutela: Sense senyalitzar Batea (Batea, Terra Alta) • La via de Batea és un tram de 3.000 m de calçada empedrada de la que comunicava la ciutat de Dertosa amb les ciutats de la Tarraconense (Ilerda i Caesaraugus-


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 365

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

365

Figura 6. Detall de l’element de senyalització de la via romana de Capsacosta (Sant Pau de Segúries/Vall de Bianya, Ripollès/Garrotxa)

Figura 7. Via de Capsacosta (Sant Pau de Segúries/Vall de Bianya, Ripollès/Garrotxa)


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 366

366

Margarida Genera

ta). S’ha suposat que formava part d’una via que, partint d’Ilerda, devia seguir vers Celsa i poc més enllà de travessar el Cinca es devia bifurcar cap a Mequinensa i Faió per creuar el Matarranya en direcció a la ciutat de Dertosa tot travessant la Terra Alta. • Tutela: Patronat Pro-Batea. Parpers (Argentona, Maresme) • Tutela: http://www.ccmaresme.es/mml/tur/rutamuntanya14.htm El Perelló (el Perelló, Baix Ebre) • Tutela: Senyalitzada parcialment

Arcs triomfals Arc de Berà (Tarragona, Tarragonès) • L’arc de Berà és un arc de triomf sobre la Via Augusta. La recerca feta fa uns quants anys va permetre una nova intervenció que tingué com a objecte restituir-lo d’una manera més aproximada a l’aspecte original.

Ponts El Pont del Diable (Martorell/Castellbisbal, Baix Llobregat/Vallès Occidental) • El Pont del Diable és el pont romà més important de Catalunya i està situat sobre el Llobregat. Fou construït al final del segle i aC amb relació a la reorganització de la xarxa viària romana al nord-est d’Hispania. Alguns carreus conserven les marques de les legions que intervingueren en la construcció. A la part esquerra es conserven les restes d’un arc de triomf.

La presa del barranc de la Salada (Serral, Conca de Barberà) • La presa del barranc de la Salada ha estat datada a l’època romana. Es va construir amb l’objectiu de desviar les aigües del barranc cap a un canal. Al voltant hi ha les restes d’unes quantes vil.les; n’hi ha una tan sols a 2 km de distància.

Aqüeductes El Pont de les Ferreres o Pont del Diable (Tarragona, Tarragonès) • El Pont de les Ferreres és el tram final d’una de les conduccions relacionades amb l’abastiment d’aigües de Tarraco procedents del Francolí. El formen dos nivells d’arcs sobreposats. • Tutela: Museu d’Història de la Ciutat de Tarragona.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 367

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

367

Els Arcs, aqüeducte romà de Sant Jaume dels Domenys (Domenys, Baix Penedès) • Es conserven parts d’uns quants pilars i alguns trams d’arcs de l’aqüeducte romà de Sant Jaume dels Domenys, que conduïa les aigües de la riera de Cornudella a la vil.la situada a la masia dels Arcs, on hi ha aquestes restes. • Tutela: Ajuntament de Domenys.

Torres La Torrassa del Moro (Llinars, Vallès Oriental) • La Torrassa del Moro és una torre romana de planta circular de què es conserva un fragment d’uns 8 m d’altura i que està situada al costat d’un tram de via romana.

I.2. Relació dels jaciments de l’època medieval A continuació enumerem una sèrie de jaciments que poden ser tractats aquí per la importància de les intervencions arqueològiques fetes. A més, hi ha una llista llarguíssima de conjunts de l’època medieval que han de ser considerats, però, per les característiques que presenten seran objecte d’un estudi a part. Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) • Establiment estratègic ocupat des de la prehistòria fins a l’època medieval. Les restes millor conservades corresponen a les èpoques romana i medieval. Es tracta d’un dels conjunts inclosos en el programa de parcs arqueològics. Situat al centre del parc natural que porta el mateix nom. Hi destaquen la cisterna i les pedreres romanes, l’església medieval i els enterraments tallats a la roca. • Tutela: Museu d’Arqueologia de Catalunya. L’Esquerda (Masies de Roda, Osona) • Poblat situat en un meandre del riu Ter, on es pot visitar l’església de Sant Pere, un conjunt de tombes antropomorfes excavades a la roca. A més, es conserven part dels habitatges, les estructures d’un graner i una ferreria. • Tutela: Museu de l’Esquerda. Santa Creu de Llagunes (Soriguera, Pallars Sobirà) • Santa Creu de Llagunes és un poblat medieval en procés de museïtzació. Disposa d’un centre d’interpretació. • Tutela: Ajuntament de Soriguera. Ciutadella de Roses (Roses, Alt Empordà) • La ciutadella de Roses és un conjunt monumental on es documenten les restes


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 368

368

Margarida Genera

Figura 8. Situació dels jaciments principals de l’època medieval que avui són visitables o ho seran molt aviat, esmentats en el text.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 369

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

369

de la colònia grega de Rhode, una factoria romana de salaó, l’església de Santa Maria i la fortificació i vil.la medieval i moderna. Ha estat restaurada per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Roses. • Tutela: Ajuntament de Roses. Esglésies de Sant Pere (Terrassa, Vallès Occidental) • Important conjunt episcopal d’Egara format per les esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria amb elements de les èpoques paleocristiana i medieval. • Gestió: Museu de Terrassa. Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà) Sant Pere de Rodes és un important conjunt monàstic documentat des del 878. Durant la primera meitat del segle x ja era una abadia independent. Als segles xi i xii el monestir va adoptar la configuració principal, encara que va ser objecte de reformes successives. Es va abandonar al segle xix. L’element més important és l’església, obra cabdal del romànic català. El monestir, recentment restaurat, l’església de Santa Helena o de la Santa Creu, els vestigis del poblat del mateix nom i les restes del castell de Sant Salvador de Verdera acaben de formar el conjunt. • Tutela: Oficina de Gestió de Monuments, Direcció General del Patrimoni Cultural, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

II. Algunes consideracions sobre el turisme cultural a Catalunya: el patrimoni arqueològic Tot i que encara no hàgim pogut analitzar les dades recollides fins ara pel fet que són heterogènies ateses les diferents fonts, més del 50 % dels visitants correspon al públic infantil, que acudeix als jaciments col.lectivament com a activitat escolar. Tanmateix, observem que, pel que fa als adults, cada cop freqüenten més els jaciments, sobretot si estan relacionats amb algun museu o alguna activitat paral.lela, com poden ser exposicions, la presentació d’una peça específica, etc. D’altra banda, s’ha comprovat que part de la gran afluència turística que tria Catalunya com a lloc de vacances manifesta que té interès per les qüestions culturals. Alguns jaciments del conjunt visitable que hi ha a Catalunya formen part, alhora de rutes i itineraris temàtics concebuts o preparats tenint en compte punts de vista diferents (temàtics, cronològics...) que solen ser complementats per la visita d’algun museu. Tenint en compte que el tema de les restes museïtzades en nuclis urbans requereix també un tractament específic, aquest serà objecte d’una propera Tribuna dins del cicle programat per a l’any vinent.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 370

370

Margarida Genera

Bibliografia Alonso Fernández, L. Museología y museografía, Ediciones Serval, 1999. Cebrià, A.; Miret, M.; Gurri, F. Rutes de la Catalunya antiga, Departament de Comerç, Consum i Turisme, Generalitat de Catalunya, 1992. Costales, M. T. «Los parques arqueológicos en España». A: Actas del XXII CAN, Vigo, 1993, i, 249-252, Vigo, 1995. Criado Boado, F. «Límites y posibilidades de la arqueología del paisaje», Spal 2. Revista de prehistoria y arqueología, 9-56, Universidad de Sevilla, 1993. d. a. «I siti archeologici: un problema di mussealizzacione all’aperto», I seminario di estudi, Roma, febrer, 1988. d. a. Actas del Seminario de Parques Arqueológicos, Madrid, 1989, Ministerio de Cultura, Madrid, 1993. d. a. Actes del Segon Seminari Arqueologia i Ensenyament. A: Treballs d’Arqueologia, 5, Departament d’Antropologia Social i Prehistòria, Barcelona, 1998. d. a. Musei e Parchi Archeologici. Actes del IX Acto di Cezani sulta Ricerca applicata in Archeologia Certosa di Pontigrano (Siena), 15-21 desembre 1997, All’Insegra del Giglio, Florència, 1999. d. a. Ciudad, arqueología y desarrollo. La señalización de los yacimientos arqueológicos. Actas del I Congreso Internacional. Alcalá de Heranes, 27-29 de setembre de 2000. De la Casa, C.; Del Val, J. «Hacia una política de los lugares arqueológicos en Castilla y León. Su adecuación para la visita pública», Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, x, 137-164, 1996. English Heritage. «Visitor welcome. A manual on the preservation and interpretation of archaeological excavations», 115-118, 1988. García Blanco, A.; Caballero Zoreda, L. «La comunicación del parque arqueològico». A: Jornadas Internacionales de Arqueología de Intervención, 375409, Centro del Patrimonio Cultural Vasco, San Sebastià, 1991. Garrido, C. «Arqueología de Cataluña y Baleares», Guía arqueológica, Geo Planeta, 1998. Garrido, C. Viaje a la Cataluña de los iberos, Planeta, 1998. Genera i Monells, M. «L’Ebre final: del paleolític al món romà», Centre d’Estudis Dertosencs, 37. Tortosa. Conté una sèrie de propostes d’itineraris pel territori complementades amb la visita dels museus relacionats amb el tema. Genera i Monells, M. «Els parcs arqueològics com a instrument de difusió». A: Jornades sobre la Problemàtica del Jove Arqueòleg, 115-119, Universitat de Barcelona, 1996. Genera i Monells, M. «Els parcs arqueològics a Catalunya: aspectes històrics, arqueològics i patrimonials», Tribuna d’Arqueologia 1995-1996, 197-184, Departament de Cultura, Barcelona, 1997. Genera i Monells, M. «Els parcs arqueològics a Catalunya: un exemple a Serinyà (Pla de l’Estany)», Descobrir Catalunya, 8, 8, 1997.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Página 371

La museïtzació dels jaciments d’època romana i medieval a Catalunya

371

Genera i Monells, M. «Musealización de yacimientos arqueológicos en Catalunya». A: Actes del XXV Congrés Nacional d’Arqueologia, 178-188, València, 1999. Genera, Monells, M. «La museïtzació de yaciments prehistòrics a Catalunya: estat de la questió» Tribuna d’Arqueologia 1999-2000, 291-318, Departament de Cultura, Barcelona, 2003. Gisbert, J. A. «El patrimonio como oferta añadida al desarrollo turístico de una región. Criterios de actuación. La experiencia de Denia». A: Jornadas Internacionales de Arqueología de Intervención, Centro del Patrimonio Cultural Vasco, San Sebastià, 1991. González, M. «La concepción de un proyecto de revalorización social del patrimonio arqueológico. El plan de Toques como referente», A.Esp.A. 68, 225-245, Madrid, 1995. Minissi, F. «Conservazione, vitalizzacione, musealizzazione». Strumenti multigrafica Editrice, 33-39/65-69, Roma, 1998. Orejas, A. «Arqueología del paisaje: de la reflexión a la planificación», A.Esp.A 68, 215-224, Madrid, 1995. Pierdominici, M. C.; Tiballi, M. «Il parco archeologico: analisi di una problematica», Bolletino d’Arte, 135-170, 35-26, 1986. Prentice, R. Tourism and heritage attractions, Londres, 1993. Querol, A. «El parque arqueológico: definición y filosofía», Tabona, 27-37, viii, 1, Universidad de La Laguna, 1992-1993. Querol, A.; Martínez Díaz, B. La gestión del Patrimonio arqueológico en España, 316 i 318, Alianza Editorial, Madrid, 1996. Ruíz Zapatero, G. «Fragmentos del pasado: la presentación de sitios arqueológicos y la función social de la arqueología». A: Segon Seminari Arqueologia i Ensenyament, Bellaterra, 1998. Treballs d’Arqueologia, 7-34, 5, 1998. Soler, N.; Maroto, J.; Ortega, D. «El disseny del parc arqueològic de les coves del Reclau (Serinyà, Pla de l’Estany)». A: Segon Seminari Arqueologia i Ensenyament, Bellaterra, 1998. Treballs d’Arqueologia, 35-43, 5, 1998. Tarrats, F. «La musealización de los yacimientos arqueológicos», Coloquios Galegos de Museos, III, 9-18, Vigo, 1992. Ten, R. «La gestió del patrimoni arqueològic a l’empara de la legislació vigent», Tribuna d’Arqueologia 1995-1996, 7-20, Departament de Cultura, Barcelona, 1997.


Trib.Arqueo00-01 Final08 27/1/04 15:58 Pรกgina 372

Tribuna Arqueologia 2000-2001  

Articles Tribuna d'Arqueologia 2000-2001

Tribuna Arqueologia 2000-2001  

Articles Tribuna d'Arqueologia 2000-2001

Advertisement