Page 1

Gratu誰t Febrer de 2015

Trenca finestres #1


En aquest número Statement Trenca finestres La independència i la cultura, Eloi Bellés El hombre solitario de Sheffer / El payaso, Bárbara Sánchez L’argot infinit, Blai Marginedas El pozo de mierda, Carlos Tovar Otoño, Darius Bogdanowicz My first, Ferran Cardona Diumengejar, Marta Coll Mind control, Jaume Simon Otra semana con más café que horas de sueño, Darius Bogdanowicz Juguem a això a les classes d’història de l’art, Laura Garcia Precari emergent jove emprenedor, Companeros ( Marta Sesé i Ricardo Pérez-Hita) Tracklist, Jaume Clotet Fake, Yerko Opazo Vull ser un bon artista, Laura Garcia S.t., Arnau Oliveras Discussió entre Arnau Oliveras i Ferran Cardona sobre el valor-preu de la revista Trenca Finestres #1, Pol Ricart

Pàgina 3 Pàgina 5 Pàgina 7 Pàgina 10 Pàgina 12 Pàgina 14 Pàgina 16 Pàgina 18 Pàgina 20 Pàgina 22 Pàgina 23 Pàgina 24 Pàgina 26 Pàgina 27 Pàgina 28 Pàgina 29 Pàgina 30

2


Trenca finestres Statement

Trenca Finestres és una publicació independent d’art i cultura, gestionada pel col·lectiu homònim. El projecte s’ha gestat i materialitzat sota la voluntat de convertir-se en una plataforma perquè joves creadors puguin difondre l’obra de joves creadors i alhora crear xarxes paral·leles als circuits culturals hegemònics. El nom d’aquest projecte és la traducció catalana de “Window Blowout”, expressió amb què Gordon Matta-Clark batià l’any 1976 l’acció que acabava de dur a terme i que consistia en disparar contra la façana del Institute of Architecture and Urban Spaces de Nova York i rompre’n algunes finestres. Matta-Clark posà així sobre la taula quina és la nostra (in)capacitat per observar allò que succeeix als mons de vida de l’arquitectura i alhora la (in) capacitat de la institució per observar allò que succeeix fora de si mateixa. Aquesta fou la reacció de Matta-Clark i la nostra, salvant totes les distàncies, és plantejar quina és la (re)presentació dels joves en un context cultural marcat per la precarietat i el poc marge d’actuació de les propostes emergents.

#1 Coordinació Ferran Cardona Arnau Oliveras Disseny de coberta i maquetació Pol Olivé Il·lustració gràfica Pol Ricart

Així, amb aquesta publicació ens disposem a llençar pedres per tal de trencar les finestres, esquemes i conviccions que la realitat ens ofereix. A Trenca Finestres hi trobaràs tot un seguit de textos i propostes d’altres formats que s’agrupa sota el denominador comú de fer front a les mancances possibilitant noves alternatives.

Espai web trencafinestres.wordpress.com Consulta’ns! trencafinestres@gmail.com

3


La independència i la cultura Eloi Bellés

Crec fermament que Catalunya ha d’esser un estat independent, que quedi clar. Però la independència, segons el meu ideari polític, és per fer un estat de bell nou. I en aquest nou estat, socialment just, econòmicament estable i políticament democràtic també li vull poder dir culturalment viu i actiu. Em sembla, però, que és dels elements menys destacats i de què menys es parla en cap bàndol: ni a l’unionista ni –encara ho veig més trist– l’independentista.

cincdotzenouquinze.blogspot.com

I dic que ho veig trist perquè ara tenim la possibilitat de crear un país que il·lusioni, que a més a més tingui un sistema educatiu inclusiu i culturalitzant que faci agafar el gust pel bon gust, per la cultura, per les arts...a tots els nous ciutadans que en formin part. És innegable que l’estat espanyol és absolutament antidemocràtic i absolutament anticultural. El projecte d’un nou país, des de CDC a la CUP, Òmnium, l’ANC o qui us vingui de gust, és un projecte democràtic i plural però és un projecte culturalitzant? Sovint, suposo que per deformació professional, critico que es parli poc del paper de la llengua catalana en el procés i en el nou país. Ho trobo preocupant i greu i una mancança enorme al projecte, però callo sovint perquè vull estalviar-me discussions amb els obtusos del <<els castellanoparlants podrien quedar exclosos si el català és l’única llengua oficial>>. Això és tema per un altre dia i, en tot cas, Isidor Marí va resoldre el problema fa anys en un bon llibre, o sigui que m’estalvio de malgastar tinta.

5


La independència i la cultura Eloi Bellés

Ara bé, què en fem de la cultura? Som un país ric, molt ric, en talents nous i en monuments vells. Tenim un romànic únic i una literatura medieval excepcional; tenim –com ja deia en Lopez a Plats Bruts– un moviment arquitectònic propi i, això és del que em sento més orgullós, una capital que bull culturalment. Què n’hem de fer de tot això? Més enllà del sol, sangría, playa y olé de les Rambles (per sort la crueltat de la tauromàquia ja està prohibida) hauríem de convertir-nos en un referent cultural d’Europa. Perquè podem fer-ho i perquè ho devem al país, però ens ho devem a nosaltres mateixos. Perquè per fer créixer descontroladament l’economia per renunciar a la cultura implica renunciar a la independència. Què en penseu? Ho comentem al bloc?

6


El hombre solitario de Schefer Bárbara Sánchez

No quiero ser el hombre solitario de Schefer, donde la porosidad de las nubes habita, donde se reconoce el extraño deseo del ser. No quiero conocer a ese ser misterioso, no quiero dejarme llevar por la soledad artificiosa, lo que ves es solo una proyección de mi yo, la del espejo. Una penumbra. Una posibilidad. Rancière y Rembrandt están impregnados de ese ser, solitario y poco animado. Sin ilusión ni significado. Una muerte arcaica, una categoría superior. Cuerpos inmóviles, sombras que se desvanecen, seres que ya no existen, autores que ya murieron. No quiero ser el hombre solitario de Schefer.

El payaso Bárbara Sánchez

Fedra tuvo que coger el tren muy tarde. Todo se debía a una casualidad no deseada, esa tarde le había bajado la regla en casa de su novio. Había acudido a él porque tenía ganas de tirárselo, aunque pensaba que ésta sería la última vez, se habían encaprichado demasiado el uno del otro y no quería seguir con eso. Se acostaría con él

7


El payaso Bárbara Sánchez

y sería la última vez sin que él lo supiera, eso le parecía estimulante. Al subir al tren, al que había llegando jadeando por las prisas y por no querer perderlo, subió detrás suyo un hombre con una peluca rizada de color verde fosforito. Ella se sentó rápidamente para descansar mientras observaba como el hombre se quedaba quieto en el hall del tren. Llevaba puesta una nariz de payaso típica deforme pero que no es como las redondas de plástico duro, esta parecía elástica y era de color carne. La nariz y la peluca dejaban entrever un rostro de semblante triste y apaciguado, con barba de dos semanas y ojos tristones. El hombre miraba a un lado y a otro y Fedra pensó que se disponía a hacer un show para pedir dinero o era un joven que iba a la despedida de soltero de algún amigo. No podía apartar la vista de él, aún rebatía en su cabeza los argumentos de su ahora ex diciéndole que estaba enferma. No se había portado bien con él. Una buena novia no entra por la puerta sin saludar, te baja la bragueta y te la chupa hasta que se cansa, y decide prepararse un tentempié luego, sin más. Una buena novia es cariñosa y está dispuesta a hacer el amor de mutuo acuerdo cuando les apetece a los dos. No lo impone. Ella era así, no era una buena novia según él. El tren se puso en marcha por fin, y el joven payaso se sacó de la mochila una bolsa de plástico que parecía contener algo dentro. Fedra estaba intrigada, parecía todo un juego en el que tuviese que adivinar qué pasaba con ese tipo, qué iba a ofrecerle. Como era tarde el tren no iba muy lleno, su vagón en concreto llevaba a unas siete personas en él y nadie parecía haberse percatado de su presencia.

8


El payaso Bárbara Sánchez

El joven empezó a caminar por el pasillo mientras dejaba algo al lado de cada uno de los asientos donde había alguien. Al hacerlo se apretaba la nariz y esta emitía un ruido agudo y rápido. El típico sonido que sale de cualquier juguete que lleve encima un payaso. En efecto, pensó Fedra, quiere algo. No va a llevar a cabo un show, sólo está dejando algo a cambio de dinero. Llegó a su asiento y dejó encima de su chaqueta, que reposaba en el asiento contiguo, dos caramelos de color rojo y crema mientras se apretaba la nariz, y pasó al asiento de al lado a dejas otro dos. Fedra no podía dejar de observarle. Le recordaba a Dante, su novio, ahora ex. Funcionaba como la perfecta metáfora de lo que él era. El sexo no suponía más que un intercambio: tú me das, yo te doy, y su apariencia lo era aún más: un tío triste que decidía vestirse de payaso para engañar a los demás. Él utilizaba los caramelos, Dante el sexo.

9


El pozo de mierda Carlos Tovar Sintomático de Stendhal

Hay momentos en que no puedes sonréir. Cuando no eres capaz de camuflar tu odio en el devenir de tu cotidianedad, es cuando te das cuenta de que estás en el pozo. Un pozo del que quieres marchar, al menos conscientemente, aunque la seguridad de éste es siempre tentadora. No hay futuro, no hay esperanza, todo es malo. Negativo es norma. Negativo como malo. Negativo como herramienta. Positivismo por sistema es la buena nueva. Buen rollito. Siente el odio. Tócalo, cómetelo, hazlo tuyo. No huyas. El pozo de mierda se hace más grande. ¿Cómo va? Escúpelo. Ahora qué. No pasa nada, todo son etapas. Tópicos siguen. El odio no es malo, no saber gestionarlo sí lo es. Ódialo, hazlo el chivo espiatorio de toda tu mierda. Te sientes mejor. Patético segundón mediocre de cero proactividad. Lloras, no paras de llorar. Siempre los demás, nunca tú. Tu vida es una obra de teatro, un drama de desproporciones exageradas. Una bola de mierda enorme que cada vez hace más grande el escarabajo pelotero. Patético zombie. ¿Por qué eres así? Tus circumstancias. Pides comprensión e incluso la exiges. ¿Hasta qué punto es justificable? Las cosas pasan y punto, no hay una razón. Lo que es, es, los hechos, hechos son y con lo que pasa es con lo que juegas. Adaptación o muerte. Gente mediocre, gente como tú. Creatividad muerta. Esclavos del sistema de producción, prisioneros de la libertad. Libertad de muerte, libertad de como ser inconforme. Eres una patada al culo al sistema. El más malote. Eres pura mierda. Al final el pozo es tu hábitat. Camuflas tus frustraciones y miedos con la falsa revolución.

12


¿Qué haces? Como vives, como vivimos. Damos vueltas y volvemos a caer y el pozo sigue ahí. Lo rodeas o te lo comes. Te paras un rato. Se está bien, se siente bien. Disfrutas del pozo y comes el odio. Ahora estás bien, encuentras luz, te distraes con una chanson. Sigues la luz, lo entiendes, estás por encima. Ahora eres Dios. La gente está en casa con el futbol. Eres el mejor. Hay gente como tú, te rodeas de ellos. Te decepcionan. Eres consciente de que tú les has decepcionado a ellos también o quizá también es fruto de tu paja mental. El pozo se huele pero lo evitas. Ahora no, ahora quieresjugar a algo nuevo. El sendero te gusta, no habías probado estas fresas pero están ricas. Cuesta cogerlas pero te la juegas. El pozo te dice que vayas, tu amigo el escarabajo te quiere. Te haces de rogar y vuelves un rato. Te odio. Odio al mundo. Me dais asco, sois todos iguales. Distracciones. ¿Qué tal? Nada, aquí un rato viendo el paisaje. No quieres más el pozo, cada vez lo rehuyes más. Me caes bien escarabajo, pero creo que se ha acabado mi tiempo aquí. No voy a pensarlo más, simplemente me voy. Me despido de ti y me voy. Te quiero, me has ayudado, pero me voy. No te doy nada a cambio. Ahora me odias tú. Ahora soy yo el odiado. Te frustras, no lo pienso, no lo empatizo. No doy vueltas, sigo recto el camino. Sí que me la juego. Lo intento. Lo consigo. Soy libre.

13


OTOÑO. (*) ¡Tormenta!¡Aguacero!¡Bomba electromagnética!¡Luz!¡Sonido! Despierta. Susto. Mierda. La ropa está colgada. El patio del vecino, abajo, acumula agua. La ropa toma peso. Empapada. Mierda. Y la de tu compañero. Mierda. Nadie se despierta. Bomba. Un niño llora lejos. Bomba. Ésta cayó más cerca. ¡Bomba! Suenan campanas. Luz. Bomba. Sonido resuena. Un perro llora. Debe ser temprano. Nadie despierta. Cierras toda ventana y puerta. El piso está hecho mierda. Demasiado viejo para el otoño, el verano no marchó nunca. Viene el invierno.¡Qué frío!¡Qué lluvia!¡Qué melodramático el tiempo! El agua hace presión. Se cuelan gotas entre rendijas. Ventanas de vidrieras. Mierda. Quién me mandaría venir a un piso del XIX. Mierda. Abajo, el patio del vecino se hunde. Bomba. Por las rendijas, las vidrieras filtran gotas. Charcos. Mierda. Bomba. Que alguien se despierte. La ropa descolgada de primer auxilio. Traga agua. Luz blanca. Sonido. ¡Bomba anónima! La electricidad inunda el agua. Los trapos ya no sirven. Segundos auxilios. Nada la ropa. Nadie se despierta. El patio del vecino sube niveles. Por la ventana flota. Juguete de perro. Braga de mujer. Botella vacía. Cenicero estancado. Fina capa de ceniza y colilla. Mierda. Mierda. Mierda. Resuena la siguiente ¡bomba!. El agua aprieta. Se rompe la ventana. El agua asalta. Poco a poco. Cantidades descontroladas. «¡¡ !!». Gritos mudos. Auxilios huecos. Nadie. Un niño llora. Lejos. Un perro se ahoga. Suenan campanas. El agua sube las rodillas. La ropa pesa. Huir. Piso infinito, piso laberinto. ¡Porqué del siglo XIX! El agua sube. Ventanas rompiéndose. Mierda joder puta. Nadie contesta. Tarde para desenchufar nada. Bombas dentro de la casa. Chispa. Humo. Agua. Nadie se despierta. El tiempo

flota.


Agua cálida todo mi cuerpo, mi techo a pocos instantes de caída, cenefas del XIX por qué coño respira, tranquilo, respira; los gritos ya no tienen hueco ni vacío ni sentido en el agua se hunden ropa sillas cuadros libros relojes discos instrumentos lámparas velas ollas cuadernos yo él tú fotos de familia momentos perdidos

de los rincones

salen objetos escondidos a flotar por encima del agua resurgen secretos guardados que no tiraste que no reciclaste que no abandonaste que no asumiste que no olvidaste que no borraste.

Fluye una vida por el agua flota pasada


16


17


Diumengejar Marta Coll

De vegades, quan estic tota sola a casa, en un d’aquells moments de tedi, en què els pensaments passegen, reposats, i la finestra sembla una invitació a romandre a casa, tota sola, em poso al llit o al sofà dempeus i em balancejo al ritme pausat dels meus pensaments. L’habitació, ja sigui el meu estudi o el saló, sembla més petita, vista des d’aquí dalt, i em prenc un moment per decidir què fer, que tant de no fer res ja cansa, però abans de res gaudeixo d’aquest moment de no fer res per passar després a invertir el temps en una activitat generalment considerada més productiva que balancejar-se dempeus al llit o al sofà. Percebre l’espai des d’aquí dalt, en una situació que no és l’habitual, permet, així ho crec, pensar una mica més enllà de l’habitual, potser fins i tot tenir una nova idea o plantejament sobre un tema que m’ha estat rodant pel cap diverses vegades. Aquest acte, però, no té només la finalitat productiva de pensar què fer des d’un punt de vista, literalment, diferent, sinó que té una vessant lúdica que és la que m’interessa remarcar: el simple fet de passar el pes corporal d’un peu a l’altre repetides vegades crea un ritme que ha provocat que en més d’una ocasió l’activitat que dugui a terme una vegada he baixat del llit o del sofà sigui posar-me a ballar, lentament, com una prolongació d’aquest balanceig. És cert que també podria ballar damunt el llit o el sofà, però llavors el moviment es fa més brusc per la inestabilitat del suport i crec que trenca amb aquesta dinàmica de balanceig suau que m’interessa continuar. Encara hi ha un altre element que juga un paper important en aquestes situacions en què la finestra sembla una invitació a romandre a casa, tota sola, i és el mirall. En el cas del meu estudi, el fet de balancejar-me dempeus damunt del llit

18


permet veure’m a cos complet en un mirall que generalment reflecteix només la part superior del cos, cintura per amunt. De fet, des d’aquesta nova perspectiva, amb el cos recte dempeus damunt del llit, no arribo a veure’m la cara al mirall i he d’ajupir-me una mica si vull descobrir quina és la meva expressió facial del moment. Veig, doncs, un cos sense cap en què el pes corporal passa d’un peu a l’altre repetides vegades i crea un ritme que el mirall considera dansa, fins al punt que en un augment progressiu d’aquests balancejos i, per tant, de la intensitat de l’ajupiment, primer d’un costat, després de l’altre, arribo a veure reflectida també la cara al mirall. No és aquest el cas del sofà, situat com a norma general al saló, on l’únic element mínimament reflectant és la televisió que, apagada, com sempre, només arriba a reflectir els peus i el tros de cama fins al genoll, de manera que en aquest cas té encara més sentit baixar del sofà en el moment immediatament anterior a posar-me a ballar al terra, per desplaçar-me fins a l’habitació principal del pis, l’única on hi ha un mirall de cos complet, per poder consagrar aquesta estona a mirar com les meves extremitats corporals juguen amb l’aire de l’habitació amb un ritme més o menys marcat. Diumengejar, verb intransitiu que significa ‘celebrar la festa del diumenge’ em sembla un mot que, així com el mirall de mig cos, cintura per amunt, del meu estudi, reflecteix aquesta activitat de caire lúdic que és posar-me dempeus damunt el llit o el sofà, quan la finestra sembla una invitació a romandre així, a casa, i consagrar uns minuts al balanceig físic i mental abans de passar a invertir el temps en una activitat generalment considerada més productiva.

19


23


Una jerarquia empresarial envaeix el llenguatge amb què ens referim a l’art — ?. Un oportunisme motivat per un sistema competitiu segresta els mots i els fa esdevenir reclam, marca. L’omnipresència ha carregat aquestes paraules de valors d’una ètica confusa. Ja no les podem utilitzar, denoten significats als quals no ens volem referir. Darrere el nou ús d’aquest llenguatge hi ha un objectiu pràctic: una excusa per les institucions a l’hora de destinar menys recursos. Darrere el nou ús d’aquest llenguatge hi ha un objectiu tàcit: caure en un nou marc lingüístic que convenci a les persones d’estar vivint una crisi i no el seu simulacre.

t n e g r e Em i r a c e r P


e n e r p Em

r o d

e v Jo

La pedra no la dirigirem a les paraules sinĂł als emissors que les emprin contra nosaltres. Marta SesĂŠ i Ricardo PĂŠrez-Hita Companeros


FAKE, FAKE, FAKE, FAKE, FAKE, FAKE, FAKE, FAKE, FAKE.docx Yerko Opazo

Era divendres 14 de novembre, estava a classe i no podia parar de pensar en com poden arribar a ser de tòxics alguns artistes, així com la quantitat d’organismes que ens ajuden a intoxicar-nos més i més. Tenia en ment un cas concret i sentia que alguna cosa havia de fer, no podia quedar-me de braços creuats. Instintivament i sense pensar geire en les conseqüències vaig obrir el word i en lletra Impact vaig escriure nou vegades FAKE. Ho vaig imprimir i tot seguit ja comprava una cinta adhesiva de doble cara i d’alta resistència. Vaig agafar el bus amb destí a la inauguració de l’exposició “Mr. Brainwash” organitzada per l’estimada galeria 3 Punts. Aleshores, assegut vaig retallar les paraules, hi col•locava la cinta darrera i vaig guardar-me sis a la butxaca. Vint minuts més tard, ja dins la galeria, el cambrer em demanava el DNI per poder servir-me una birra, em passa sovint. Amb la cervesa a la mà, vaig recórrer tota l’exposició fixant-me en les obres, la gent i les seves reaccions. És molt interessant observar-ho tot. Un cop l’havia acabada, vaig treure una de les paraules que havia preparat i la vaig enganxar al costat d’una cartel•la, la segona també, la tercera en un mur de la galeria, fins que havia trobat el lloc idoni per deixar ja la sisena i darrera paraula. De sobte, un home canós, panxudet i diria que bastant enfadat se m’apropava i amenaçant em va dir: “Deixa d’enganxar pegatines!!”, jo sense fer cap show, li vaig contestar: “Vale, vale!”. En aquell moment vaig decidir marxar de la tenda, ja havia dut a terme el meu propòsit. La gent se n’havia adonat i el propietari també. Jo només volia que els visitants pensessin perquè algú havia enganxat allò, en aquella exposició, d’aquell artista i en aquella galeria. Va ser la manera que vaig trobar per expressar-me, explicar-me, manifestar-me, declarar-me i, intentar en aquelles persones que no coneixien l’artista plantar la millor llavor de la vida: el dubte.

27


"Arriba un moment en que al derruir (o pretendre derruir) convencions fortament establertes, una d’essencial et falla. Com comunicar-te (oral o escrit) si el propi llenguatge et traeix, i si les paraules que parlen d’allò que necessites expressar tenen una enorme carrega simbòlica i històrica, i si expressen precisament el contrari del que vols. Per exemple, com començar a discutir "d'art" si la pròpia paraula es usada per a perpetuar els coneixements que tu intentes rebatre.... es pot entendre, que les paraules prenen una definició diferent per a cada persona que la pronuncia, però aleshores, no ens podem entendre...ens entenem?... Necessitem una llengua nova imparcial, pura i lliure de carrega històrica per a poder, per fi, començar a parlar d'un nou.....alguna cosa? I si es així, cada quan haurem de canviar de llenguatge?...."

29


30


Customitza la teva finestra i envia-la al nostre correu! Totes les propostes seran publicades al nostre web i una sel·lecció de les millors apareixerà en el proper número. Trenca totes les finestres i anima’t a participar! trencafinestres@gmail.com


Revista trenca finestres #1  
Revista trenca finestres #1  
Advertisement