Joan Gabriel Borkman
81
MALENA (malhumorada). - Bé havia de tirarme alguna cosa al damunt l SENYORA BORKMAN. - Es veritat. S'arregl arà una mica i anirà a buscar el meu filL MALENA . (mirant- la, admirada). Vol que vagi a buscar al senyore t Eduart? SENYORA BORKMAN. - Sí; í li dirà que vingui dessegu ida, que haig de parlar-li . MALENA (amb aspror). - Així, valdrà més que vagi a desperta r el cotxer de l'intend ent. SENYORA BORKMAN. - Per què? MALENA. - Perquè enganxi un trineu. Aquesta nit està nevant de debòl SENYORA BORKMAN. - No hi fa re. Vaja, cuiti. Es molt a la vora d'aquí. No ha de fer més que girar la cantona da. MALENA. - No es pas tant aprop com diu, senyora . SENYORA BORKMAN. - Veiam. Que no sab ont es la vil'la Hinkel? MALENA (am to sarcastic). - Prou! Aquesta nit es allà, el senyore t Eduart? SENYORA BORKMAN (extranyada). - Aon se creia. doncs, que era? MALENA (mig somrient). - Déu meul Jo m creia que era allà ant es sempre. SENYORA BORKMAN. - Què vol dir? MALENA. - A casa de la senyora Wi1ton, vès! SENYORA BORKMAN. - A casa de la senyora Wilton? Segons tinc entès, el meu fill no hi va gaire sovint. MALENA (entre-dents). Diuen que hi va cada dia. SENYORA BORKMAN. - Això són xafarder ies, Malena. Cuiti : vagi dessegu ida a casa ls Hinkel i avisi-I. 6