Page 1

Annals d’Urologia

Any 2009-1 N.28

ÒRGAN OFICIAL DE DIFUSIÓ DE LA SCU


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

Editorial

Els DiJOUS DE CAN RUTI: CIRURGIA LÀSER EN DIRECTE Al Servei d’Urologia de l’Hospital Universitari “Germans Trias i Pujol”,ens hem proposat realitzar sessions quirúrgiques adreçades a donar a conèixer les diferents aplicacions del làser en la cirurgia del tram urinari inferior. Aquestes sessions tindran lloc el tercer dijous de cada mes, si és feiner,des de les 15:30 a les 20:00 hores. L’assistència és gratuïta i és limitada a 6 persones per sessió. Aquestes sessions s’inclouen en l’apartat de Formació Continuada de la Societat Catalana d’Urologia.En benefici de l’organització es demana que les inscripcions es facin de manera electrònica mitjançant el formulari que teniu junt amb el calendari Si la sessió a la que preteneu assistir estès complerta, teniu la possibilitatd’escollir-ne una altra sobre el calendari. Dr.Josep Ma. Saladié Cap de Servei del Hopsital Universitàri Can Ruti de Badalona

2

Societat Catalana d’Urologia president

Dr. Joaquim Ristol i Pont

Vice-president 1er

Dr. Lluis Gausa i Gascón

Vice-president 2on

Dr. Joan Areal i Calama

Secretari

Vocal Tarragona

Dr. Manel Prados Saavedra

Vocal Lleida

Dr. Joan Ramon Bordalba Gómez

Vocal Girona

Dr. Enric Trilla Herrera

Dr. Ramon Domingo i Farrerons

Tresorer

Codirecció Annals d’Urologia

Dr. Antoni Pont i Salvadó Dr. Carles Pellicé i Vilalta

Comité Científic

Josep Segarra Maria José Ribal Glòria Nohales Joan Palou Josep Comet

Disseny i Paginació

Dr. Miquel Puyol Pallás

Dra. Esther Gómez Lanza

Vocal de Residents

Dr. Antoni Pont i Salvadó Eli Sainz

Vocal Barcelona 1er

Vocal d’Activitats Professionals

ISSN 1886-6549 Títol clau:: Annals d’urologia (Internet) Titol abreviat:: Annals urol. (Internet)

Dr. Miguel Angel López Pacios

Vocal Barcelona 2on

Dr. Josep Ma. Caballero Giné

Dr. Josep Pagà i Carbonell

Vocal d’Activitats Científiques

Dr. Josep Segarra i Tomás

Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

annals@scurologia.cat


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

Sumari

ArticleS APROXIMACIÓ TERAPÈUTICA A LA RECURRÈNCIA LOCAL DEL CÀNCER RENAL

M. Pascual Queralt, J. Palou Redorta, A Rosales Bordes, F. Rodríguez Escovar, G. Urdaneta Pignalosa, JA Peña, O Rodriguez Faba, JM Gaya Sopena, H. Villavicencio Mavrich Fundació Puigvert

XIII Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MARÇ de 2009. Comunicacions orals. PREDICCIÓ DE L’AFECTACIÓ UNI-BILATERAL EN LA PEÇA DE PROSTATECTOMIA RADICAL. IMPLICACIÓ EN LA PRESERVACIÓ DELS FEIXOS NEUROVASCULARS

C. Raventós Busquets. Hospital Vall d’Hebron

3

PROSTATECTOMIA RADICAL PERINEAL, MATEIXOS RESULTATS ONCOLÒGICS I FUNCIONALS EN LA NOSTRA SÈRIE

Ruiz- Domínguez. Hospital Germans Trias I Pujol

CRIOTERAPIA Y PROSTATECTOMÍA RADICAL EN CÁNCER DE PRÓSTATA LOCALIZADO

H. Ascaso. Fundació Puigvert

DOSIS MÍNIMA ADAPTADA DE RADIOTERAPIA EXTERNA 3D CONFORMADA EN FUNCIÓN DEL GRUPO DE RIESGO EN PACIENTES CON CÁNCER DE PRÓSTATA LOCALIZADO

I. Henriquez Lopez. Hospital Universitario Sant Joan, Reus. Oncologia Radioterapia. Servicio de Urologia

ESTUDI SOBRE L’ASSOCIACIÓ ENTRE EL TAMANY PROSTÀTIC I FACTORS PRONÒSTICS DE LA BIÒPSIA TRANSRECTAL.

R. Boix Orri. HUGTIP

EL CÁNCER DE PRÓSTATA DIAGNOSTICADO POR UN ESQUEMA DE BIOPSIA EXTENSIVA ES CLINICAMENTE RELEVANTE

Maialen del Canto. Servicio de Urologia. Servicio de Radiodiagnóstico*. Hospital del Mar. Barcelona. EXPRESIÓN IMMUNOHISTOQUÍMICA DE PTOV1 COMO PREDICTOR DE CÁNCER EN PACIENTES CON PIN DE ALTO GRADO AISLADO EN LA BIOPSIA PROSTÁTICA

Ballesteros CF. Hospital Vall d’Hebron

INFLUÈNCIA DEL VOLUM PROSTÀTIC EN EL GRAU TUMORAL: UN ARTEFACTE DERIVAT DE LA BIÒPSIA O UNA REALITAT.

Mir C. Servei Urologia. Hospital Vall d’Hebron. Universitat Autònoma Barcelona Prostatectomia radical laparoscòpica en hospital general. Sèrie inicial.

M. Crego. Hospital General de Granollers

Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

Articles; Article de Revisió/Actualització APROXIMACIÓ TERAPÈUTICA A LA RECURRÈNCIA LOCAL DEL CÀNCER RENAL

M. Pascual Queralt, J. Palou Redorta, A Rosales Bordes, F. Rodríguez Escovar, G. Urdaneta Pignalosa, JA Peña, O Rodriguez Faba, JM Gaya Sopena, H. Villavicencio Mavrich Fundació Puigvert

Introducció: El càncer renal representa un 2-3% dels càncers. N’existeix una major incidència en els països desenvolupats, degut al major diagnòstic de masses renals de forma incidental per l’elevat ús de tècniques d’imatge per altres motius i a l’augment de la longevitat. El tractament quirúrgic (nefrectomia radical o nefrectomia parcial) és la teràpia més eficaç. La recurrència local del càncer renal postnefrectomia és un esdeveniment poc habitual. Hi ha informació limitada a la literatura respecte a la forma de presentació, tractament i resultats posteriors . Es presenta un cas de recurrència local postnefrectomia i una revisió dels resultats publicats així com la forma de seguiment dels pacients operats per tumor renal per a conseguir una detecció precoç d’aquestes recurrències.

Cas clínic:

4

Pacient baró de 68 anys que va arribar al nostre centre a l’abril del 2007 amb un dolor lumbar dret i clínica d’astènia i pèrdua d’uns 10 kg de pes durant els últims mesos. Aportava una RM abdominal que mostrava una massa de 16 x 12 cm en topografia de fossa lumbar dreta, amb un àrea de necrosi interna, i que en la seva extensió transversal desplaçava anteriorment la vena cava inferior, que es trobava molt estenosada, des del nivell de l’hili renal fins la porció intrahepàtica, sense observar-se trombosi venosa. A nivell de paret posterior es va observar infiltració del múscul psoas. No es va objectivar invasió hepàtica per contigüitat ni lesions focals suggestives de metàstasis. (Figura 1 i 2). Els estudis d’extensió (Rx tòrax i gammagrafia òssia) van ser negatius i analíticament els resultats van ser: Hb 89, VSG 109, plaquetes 495.000, FA 141, LDH 349, GGT 134.

Figura 1. RM. Tall coronal. En fossa lumbar dreta presència de massa de 16 x 12 cm amb un centre necròtic, i que desplaça cranealment el fetge sense produir-ne infiltració. Ronyó esquerre dintre de la normalitat.

Figura 2. RM. Tall transversal. Presència de gran massa a nivell de fossa lumbar dreta que desplaça anteriorment la vena renal i la vena cava inferior, sense produir trombosi. Infiltració de psoas per la cara posterior.

Figura 3. Peça quirúrgica després de l’exèresi. A l’esquerra es veu el segment hepàtic extret, i a la dreta la recurrència tumoral.

Entre els antecedents patològics provinents d’un altre centre eren de destacar: - Nefrectomia radical dreta (febrer 2004). Anatomia patològica: Carcinoma renal de cèl•lules clares i papil•lar. Grau 2. pT3a. Nx. M0. - Laparotomia mitja exploradora (novembre 2006) per recidiva local de 6 cm de diàmetre en fossa lumbar dreta, sense exèresi quirúrgica en un altre centre.

La recurrència local del càncer renal sense metàstasi representa un 1.8 % del total de recurrències . Aquesta xifra augmenta a 37% si parlem de recurrència local global (pacients amb i sense metàstasi) . En casos de sèries autòpsiques de malalts morts per càncer renal, la presència de recurrència local és del 41% .

Donat que l’estudi d’extensió va ser negatiu, al maig del 2007 es va optar per un tractament quirúrgic. Es va realitzar una incisió en hemichevrón ampliada, i es va dur a terme una exèresi de la massa retroperitoneal amb hepatectomia parcial (Figura 3). Els resultats de l’anatomia patològica foren de carcinoma renal de cèl•lules clares, grau 4. Fetge lliure de tumor. Linfadenectomia (6 ganglis), negativa.

Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

Setze mesos després del tractament radical el pacient es manté lliure de malaltia..

Discussió:

Aquesta recurrència local pot ser secundària a resecció incompleta del tumor primari, presència de remanents microscòpics en fossa lumbar o a persistència tumoral en ganglis limfàtics . La forma d’aparició de la recurrència pot ser per troballa casual en algun dels controls rutinaris del pacient, o bé per manifestacions clíniques, com és el nostre cas. De vegades són símptomes sistèmics


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

com astènia, pèrdua de pes. Altres vegades són símptomes locals com dolor lumbar o abdominal, oclusió intestinal o fins i tot s’han descrit casos d’hemorràgia digestiva alta .

que es proposa com a predictor de metàstasis i recurrència és el Mayo Scoring System (Taula 3), el qual inclou factors anatòmics: tamany tumoral, estadi, invasió venosa i invasió limfàtica; i factors histològics: grau de Furhman i necrosis tumoral. Cada un d’aquests factors té una puntuació i això ens permet classificar els tumors renals en tres grups de risc (alt, mig i baix). D’aquesta manera als pacients que pertanyen al grup de baix risc la TC només està justificada en cas de simptomatologia clínica; en els de risc mig i alt es recomana realització de la TC de forma més o menys periòdica però sense establir unes dates fixes.

Les sèries publicades són amb pocs malats (entre 10 i 30) (Taula 1). S’observa una morbilitat i un sagnat quirúrgic no menyspreable; sovint es tracta de cirurgies complexes.

Característiques Estadi tumoral pT1a pT1b pT2 pT3-pT4 Tamany tumoral <10 cm >10 cm Extensió ganglionar pNx/pN0 pN1-pN2 Grau nuclear Grau 1-2 Grau 3 Grau 4 Necrosi tumoral Absència de necrosi Presència de necrosi

Taula 1. Revisió de sèries publicades sobre tractament quirúrgic de recurrència local del càncer renal. Els resultats de supervivència a l’any són entre 55 i 66% i als 5 anys del 28-33% (Taula 2). Aquells pacients en què la recurrència local s’hagi diagnosticat per la simptomatologia, tenen una major probabilitat de resecció incompleta i pitjor supervivència que aquells diagnosticats en un control rutinari.

Taula 2. Taula de supervivència després de tractament quirúrgic de recurrència local del càncer renal. Segons aquestes dades de la literatura, i l’experiència del nostre centre, el tractament d’elecció en la recurrència local del càncer renal és l’exèresi quirúrgica completa a pesar de l’elevat risc de complicacions postquirúrgiques. La radioteràpia és un tractament que tot i que fa uns anys es va utilitzar, no ha demostrat eficàcia. Pel que fa a la immunoteràpia i a fàrmacs antiangiogènics, cal dir que actualment són tractaments experimentals, no curatius i que encara no han estat validats en casos de recurrència. 1 El seguiment dels malalts intervinguts de càncer renal té com a objectiu identificar les metàstasis

Puntuació 0 2 3 4 0 1 0 2 5

0 1 3 0 1

Taula 3. Mayo Scoring System: risc baix 0-2, risc mig 3-5, risc alt > 6. i les recurrències locals en l’estadi més precoç possible per poder fer-ne una resecció quirúrgica, que és l’estàndard de tractament. A l’hora de fer aquest seguiment no existeixen uns protocols consensuats. Skolarikos i cols recomanen realitzar en tots els casos (pT1, pT2 i pT3) dos controls anuals durant 3 anys que incloguin: exploració física, radiografia de tòrax i analítica amb hemoglobina, fosfatassa alcalina i creatinina. Seguidament aquests controls es recomanen anualment. En els pT2 es pot realitzar una TC abdominal opcional cada dos anys, però en els tumors pT3 s’ha de fer una TC abdominal cada 6 mesos durant els 2-3 primers anys, perquè hi ha un risc augmentat de recurrència local, i a continuació cada 2 o 3 anys. Segons les Guies Europees d’Urologia 2008, el

Montie proposa un seguiment per a tots els malalts de: analítica sanguínia, exploració física i radiografia toràcica cada 6 mesos durant els dos primers anys, i després anyal. En tots els casos recomana TC anual. En el nostre centre el seguiment que fem és de ECO abdominal, analítica i radiografia de tòrax cada 6 mesos durant els dos primers anys i després anualment, excepte en els tumors T3, G3 o N1 que es realitza com a prova d’imatge una TC anyal. Creiem que s’ha de tenir en compte i adaptar el seguiment al risc de metàstasis i/o recurrència local. Aquest esquema bàsic s’apropa al plantejament de la Mayo Scoring System. Actualment es poden tenir en compte diferents factors pronòstics per determinar risc de recurrèn-

Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

cia i progressió : PFactors anatòmics: tamany tumoral, invasió venosa, invasió de càpsula renal, afectació adrenal, invasió limfàtica i metàstasi a distància. PFactors histològics: Grau nuclear de Fuhrman, subipus histològic, presència de canvis sarcomatoides, invasió microvascular , necrosi tumoral i invasió de ductus colectors. PFactors clínics: estat general del pacient, simptomatologia, anèmia, recompte plaquetar. PFactors moleculars: anhidrassa carbònica, factor de creixement endotelial, Ki67, p53, etc. Però el que es tracta és de simplificar amb les dades més habituals perquè es pugui establir una forma fàcil i pràctica per determinar el grup de risc.

Conclusions:

6

La recurrència local aïllada és poc freqüent, generalment va associada a disseminació metastàtica. El tractament quirúrgic agressiu és l’única possibilitat curativa, aconseguint una supervivència global als 5 anys de fins al 30%. Per aconseguir una exèresi el més radical possible de vegades cal disposar d’un abordatge multidisciplinar (col•laboració amb cirurgia toràcica, cirurgia plàstica, o cirurgia general), segons el cas. Cal un seguiment periòdic d’aquests pacients en funció del risc de recurrència i de progressió.

Bibliografia: 1 B. Ljungberg, DC Hanbury, MA Kuczyk, et. al. Guidelines on Renal Cell Carcinoma. EAU 2008. Pág 2-27. 2 Alter A.J., Uehling D.T., Zwiebel W.J.. Computed tomography of the reetroperitoneum following nephrectomy. Radiology, 1979; 133: 663-668. 3 Parienty, R. A., Pradel, J., Richard, F. et al: Local recurrence after nephrectomy for primary renal cancer. Prog Clin Biol Res 1984: 100: 409. 4 DeKernion JB, Ramming KP, Smith RB. The natural history of metastatic renal cell carcinoma: a computer analysis.. J Urol. 1978 Aug;120(2):148-52. 5 Harish K, Raju SL, Nagaraj HK. Recurrent renal cell carcinoma presenting as gastrointestinal bleed. A case report. Minerva Urol Nefrol. 2006 Mar;58(1):87-90 6 David Esrig, Ahlering TE, Lieskovsky G, Skinner DG. Experience with fossa recurrence of renal cell carcinoma. J Urol. 1992 Jun;147(6):1491-4. 7 Itano NB, Blute ML, Spotts B, Zincke H . Outcome of isolated renal cell carcinoma fossa recurrence after nephrectomy. J Urol. 2000 Aug;164(2):322-5 8 Schrodter S, Hakenberg OW, Manseck A, Leike S, Wirth MP. Outcome of surgical treatment of isolated local recurrence after radical nephrectomy for renal cell carcinoma. J Urol. 2002 Apr;167(4):1630-3. 9 Göğüş C, Baltaci S, Bedük Y, Sahinli S, Küpeli S, Göğüş O. Isolated local recurrence of renal cell carcinoma after radical nephrectomy: experience with 10 cases. Urology. 2003 May;61(5):926-9

Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

10 Sandhu SS, Symes A, A’Hern R, Sohaib SA, Eisen T, Gore M, Christmas TJ. Surgical excision of isolated renal-bed recurrence after radical nephrectomy for renal cell carcinoma. BJU Int. 2005 Mar;95(4):522-5. 11 Levy DA, Slaton JW, Swanson DA, Dinney CP. Stage specific guidelines for surveillance after radical nephrectomy for local renal cell carcinoma. J Urol 1998; 159:1163-7. 12 Steven C. Campbell, Andrew C. Novick. Management of local recurrence following radical ephrectomy or partial nephrectomy. Urol Clin North America. 1994; 21(4):593-99. 13 Tanguay S, Pisters LL, Lawrence DD, Dinney CP. Therapy of locally recurrent renal cell carcinoma after nephrectomy. J Urol. 1996 Jan;155(1):26-9 14 Skolarikos A, Alivizatos G, Laguna P, de la Rosette J A Review on follow-up Strategies for Renal Cell carcinoma after nephrectomy. Eur Urol. 2007 Jun;51(6):1490-500; 15 Leibovich BC, Blute ML, Cheville JC, et. al. Prediction of progression after radical nephrectomy for patients with clear cell renal carcinoma: a stratification tool for prospective clinical trials. Cancer 2003; 97(7):1663-1671. 16 James E. Montie, . Follow-up after partial or total neprectomy for renal cell carcinoma. Urol Clin North Am. 1994 Nov;21(4):589-92. 17 Lam JS, Shvarts O, Leppert JT, et. Al. Renal cell carcinoma 2005: new frontiers in staging, prognostication and targeted molecular therapy. J Urol 2005; 173(6):1853-1862. 18 Dall’Oglio MF, Ribeiro-Filho LA, Antunes AA, et. al. Microvascular Tumor invasion, Tumor Size and Furhman Grade: A pathological triad for progrnostic evaluation of renal cell carcinoma.. J Urol. 2007 Aug;178(2):425-8


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Patrones de expresión proteíca de ezrin son predictores de progresión en tumores de vejiga t1g3 tratados con bcg.

Urdaneta G1, Palou J1, Algaba F1, Herrera E2, Rodriguez O1, Huguet J1, S. Esquena, Rosales A1, Sagristà R1, Villavicencio H1, Sanchez-Carbayo M2. 1Fundació Puigvert, Barcelona, España; 2Grupo de Marcadores Tumorales, Centro Español para la Investigación del Cáncer, Madrid, España.

RESULTADOS:

INTRODUCCIÓN Y OBJETIVOS:

La instilación endovesical con Bacilo de Calmette-Guérin (BCG) es el tratamiento estándar para reducir y retrasar la recurrencia de los tumores de vejiga de alto riesgo no músculo invasivos. Sin embargo, no está claro aún qué pacientes son más susceptibles de responder a la BCG. Las proteínas ERM (Ezrina, Radixina y Moesina) y Merlina están estrechamente relacionadas con la superfamilia de proteínas de la banda 4.1 que, cuando se activan, interaccionan con proteínas de membrana y del citoesqueleto actínico. Las proteínas ERM regulan las actividades celulares como la supervivencia, la adhesión y la migración/invasión, creando complejos organizados entre la membrana y el citoesqueleto y dominios especializados en la membrana. El objetivo de este trabajo es evaluar el rol de la expresión de EZRIN en la progresión del los tumores de vejiga T1G3 tratados con BCG.

De los 92 casos analizados, 40 de ellos recurrieron (43.5%), 17 progresaron (18.5%) y 14 fallecieron a causa de la enfermedad (15.2%). Los análisis de supervivencia con test del rango “log-rank” revelaron que una expresión en membrana de EZRIN menor al 20% se asoció significativamente con un aumento en la progresión (p=0.009), y una supervivencia global y cáncer-específica menor (p=0.006). Una asociación cercana a la significancia estadística se encontró en cuanto a la recurrencia de la enfermedad (p=0.06). Cabe destacar que los bajos patrones de expresión proteíca de EZRIN en la membrana se correlacionan de una manera significativa (p=0.033) con altas tasas de proliferación medidas con la coloración Ki67.

CONCLUSIONS: El análisis por inmunohistoquímica revela que la expresión en membrana de EZRIN se asocia con el resultado clínico de los pacientes con tumores T1G3 que han recibido tratamiento con BCG. Los patrones de expresión de EZRIN se asocian con progresión tumoral en pacientes con tumores T1G3. La expresión diferencial de EZRIN discrimina los pacientes que responderán a la BCG de aquellos que podrían requerir un abordaje terapéutico más agresivo.

7

MÉTODOS:

Los patrones de expresión proteíca de EZRIN se analizaron en especimenes de tumores de vejiga no músculo-invasivos T1G3 pertenecientes a 92 pacientes tratados con BCG. La media de seguimiento fue de 84.5 meses (rango: 3-173 meses). Se creó TMA de tejido específico que contenía tres muestras representativos de los especimenes tumorales de estos pacientes. Los patrones de expresión proteíca de EZRIN se cuantificaron por inmunohistoquímica en este TMA. Las tasas de proliferación se cuantificaron por medio de la coloración Ki67. La recurrencia y progresión a tumores músculo invasivos y las tasas de supervivencia global y cáncer específica se analizaron utilizando Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Comparació entre els sistemes de classificació de grau tumoral WHO 1973 y WHO 2004 en el càncer vesical en relació a la seva associació a CIS, recurrència i progressió en tumors Ta

Laia Sos, Joan Palou, Antonio Rosales, Guillermo Urdaneta, Ferran Algaba*, Artur Oliver **, Salvador Esquena, Humberto Villavicencio . Servei d’Urologia, Patologia* i Hematologia**, Fundació Puigvert, Universitat Autònoma de Barcelona.

Resultats

Introducció i objectius

8

El nou sistema de classificació de grau de la WHO 2004 millora la variació interobservador entre patòlegs. L’associació a carcinoma in situ (CIS) és un factor pronòstic de recurrència i progressió en càncer no músculo- invasiu, i la incidència real del CIS en aquests tumors és desconeguda, ja que les biòpsies vesicals múltiples randomitzades no es fan rutinàriament en tots els tumors primaris. Globalment, el pronòstic dels tumors Ta és bona, però alguns són d’alt grau o estan associats a CIS. Evaluem l’associación dels tumors Ta a CIS, les taxe de recurrència i progressió comparant els sistemes de classificació WHO del 1973 amb els de 2004.

La incidència global del CIS va ser del 15%. La incidència del CIS va ser del 6,3% per als G1, 9,2% per als G2 i del 48,1% en els G3 (p< 0,0001). Amb la nova classificació, la incidència de CIS va ser del 3,6% en els tumors de baix grau y del 35,8% per als d’alt grau (p< 0,0001) La recurrència va ser similar per als diferents Graus i classificacions (de 32,6 fins a 37,5%). La progressió va ser del 0% en els G1, de 3,5% en els G2 i 11,5% en els G3 (p< 0,001); es va trobar una diferència significativa entre els G2 i G3 (p= 0,041, HR 3,4, IC 95% 1,05-11,34) i també entre els G3 i els G1 (p= 0,002, HR 5,1 IC 95% 1,69-11,01). Amb la nova classificació la progressió va ser de 0% per als LPMN, 2,4% en els

Material i mètodes

Hem realitzat un estudi retrospectiu de 289 pacients. 88,5% eren homes amb tumor vesical Ta primari, amb una mitjana d’edat de 72 anys, i sotmesos a RTU complerta i biòpsies múltiples normatitzades vesicals. En cap d’ells es va realitzar una re- RTU. La mitjana de seguiment van ser 42 mesos ( 39 a 42). Tots els tumors es van classificar tant per al WHO 1973 com per al WHO 2004. La recurrència es defineix com reaparició de tumor no músculo- invasiu, i la progressió es defineix com aparició de tumor músculo-invasiu (≥ pT2). Les variables quantitatives s’evaluen en mitjanes (DE) i les variables qualitatives en percentatges. Les diferències entre variables es calculen amb el test de Chi quadrat i l’associació entre variables amb l’anàlisi univariant de Cox. Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

tumors de baix grau i 7,4% en els tumors d’alt grau (p=0,057); es va trobar una diferència quasi significativa entre els tumors d’alt grau i els de baix grau (p=0,06). En els pacients amb CIS es va trobar una taxa de progressió del 9,1%.

Conclusions

Es va trobar una diferència estadísticament significativa en la incidència de CIS en funció del grau tumoral en ambdues classificacions (p< 0,0001). Les taxes de recurrència van ser similars en ambdues classificacions. El grau tumoral segons la WHO 1973 sembla més discriminatòria a l’hora de predir la progressió (p=0,001) que la del WHO 2004 (p= 0,057).


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Diferencias en la Incidencia, Histología y Hábito Tabáquico en Pacientes con Cáncer de Vejiga en Relación al Género

Daniel Ruiz-Tagle, Joan Palou, Sergi Sabaté*, Oscar Rodriguez, Cristina Darnes***, Lluisa Perez***, Jordi Huguet, Ferran Algaba**, Humberto Villavicenio. Servicios de Urología, Anestesia*, Anatomía Patológica** y Documentación Médica***, Fundació Puigvert, Universitat Autònoma de Barcelona, España.

Objetivos:

Evaluar la relación entre el sexo masculino y femenino con el hábito tabáquico en pacientes españoles con cáncer de vejiga y establecer las diferencias anatomopatológicas de los tumores y su asociación con el carcinoma in situ en relación al género y tabaco.

rencias en la incidencia de carcinomas uroteliales (96%). El estadío tumoral fue similar entre hombres y mujeres, desde 40,5 a 45,2% de Ta, 30,9 a 24,3 T1, 25,0 a 28% T2, 1.3 a 0.6% T3 y 0.8 a 0.6 % T4. El grado también fue similar desde 11.9 a 14.3 % G1, 37.1 a 42.1% G2 y 49.7 a 42.4% G3. Hubo diferencia en la presencia de Cis asociado (desde 13.9 % en hombres a 9.0% en mujeres; p=0.016). En cuanto al uso de tabaco, existe una incidencia similar de los patrones histológicos, presencia de Cis, estadio y grado comparando a los fumadores y no fumadores.

una diferencia importante de la ratio hombre: mujer y una diferencia en la incidencia de tabaquismo en pacientes con cancer de vejiga en relación al género. No existen diferencias en cuanto a histología, estadio y grado. También existe una diferencia en la incidencia de Cis entre hombres y mujeres, no mencionada en otros estudios anteriores, dado que las biopsias multiples de mucosa vesical no se realizan habitualmente en forma rutinaria.

Conclusión:

Esta es una de las mayores series de pacientes en que se analizan diferencias asociadas al sexo. Hay 9

Pacientes y Métodos:

Estudio retrospectivo de los registros incluyendo todos los pacientes con tumor inicial vesical (N: 2465) diagnosticados en nuestro centro entre 1998 y septiembre del 2008. A todos se les practicó biopsias múltiples randomizadas de la mucosa vesical junto a la resección transuretral (RTU). En la base de datos se incluye: Edad, sexo, hábito tabáquico, histología, estadio y grado tumoral, además de su asociación a cancer in situ (Cis). Se excluyen los pacientes con información incompleta y con histología “Tx” en la primera RTU. Las variables cuantitativas se expresan en mediana y las cualitativas en porcentajes. Las diferencias en medias fueron calculadas usando la T de Studer y la asociación con variables cualitativas utilizando la prueba de Chi cuadrado.

Resultados:

La relación Hombre:mujer fue 6.7. La edad media fueron 70 años, 70 para hombres y 75 en mujeres. En relación al tabaco, 40,2% de los hombres era fumador y sólo el 15,5% de las mujeres. Pero, el 44,1% de los hombres y el 9,0% de las mujeres eran exfumadores (p=0,0001). Globalmente los tumores eran 72,6% no musculoinvasivos y 27,4% infiltrantes. De acuerdo al género, no existen difeAnnals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

El temps i el grau de la primera recurrencia després del tractament amb BCG en els pacients amb tumor primari de bufeta T1G3 són factors pronòstics útils de progressió. Rosa Sagristà, Lampe Menuhin*, Joan Palou, Sergi Sabaté **, Jordi Huguet, Rosa Sagristà, Oscar Rodríguez, Ferran Algaba ***, Humberto Villavicencio. Servei Urologia, Anatomia Patològica i *** ** Departament d’Anestesiologia de la Fundació Puigvert, Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d’Urologia Radboud University Medical Center, Nijmegen, Països Baixos * es va definir com a recurrència NMICB de la malaltia després del tractament amb BCG, mentre que la progressió es va definir com a múscul-invasiva (> pt2). El seguiment va consistir en cistoscòpia i citologia cada 3 mesos els primers 2 anys i cada 6 mesos després. Les variables quantitatives van ser avaluades per la mitjana (SD) i les variables qualitatives en percentatges. Les diferències es van calcular amb la prova t-student i l’associació amb variables qualitatives amb la prova Chi2.

Introducció i objectius:

10

Aproximadament el 10% dels pacients amb càncer de bufeta no-múscul invasiu (NMICB) presentarà T1G3 en el momento del diagnòstic. La principal preocupació és que alguns d´aquets pacients puguin progresar a malaltia músculo- invasiva quan són tractats de forma conservadora. Per contra, la cistectomía inmediata pot ser un sobretractament en un nombre significatiu de pacients. Actualment, els pacients amb tumor de alt grau són tractats amb BCG endovesical. La cistectomia tardana en el moment de la progressió disminueix la supervivència càncer específica. La recurrencia als tres i sis mesos ha estat avaluada com un factor pronòstic límit, per diferents autors, per a procedir o no a la cistectomía radical abans de la progressió. Avaluem la recurrencia, com a baix o alt grau, i el temps de recurrència com a factor pronòstic de progressió.

Resultats:

Després d’una mitjana de seguiment de 94 mesos (rang 4-176) 34,9% (51/146) van recòrrer com a NMIBC. Setze pacients van recòrrer com a tumors

Material i mètodes:

De 146 pacients, 87.7% homes, amb càncer de bufeta primari T1G3 van ser tractats mitjançant una RTU (resecció transuretral) i múltiples biòpsies de la bufeta (BMN) seguit de BCG sense tractament de manteniment (Connaught 81 mg/50 ml) un cop a la setmana durant 6 setmanes). No es va realitzar re-RTU. Concomitantment un 65.1% dels pacients també presentaven CIS (carcinoma in situ). La recurrència Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

de baix grau, i només en un dels casos va recòrrer com a malaltia múscul-invasiva. Trenta-cinc pacients van recòrrer com a tumors d’alt grau i el 20% van progressar. En les recidives d´alt grau, hi va haver progressió del 50% per aquells que recurrien als 3 mesos vs 11,1% als sis mesos o més tard (p = 0,023). Hi ha una clara disminució de la progressió de les recurrències després dels 6 mesos.

Conclusió:

Les recurrencies d´alt grau als tres mesos de seguiment després del tractament amb BCG en pacients amb T1G3 primari de bufeta és un factor pronòstic de progressió. Les recidives als sis mesos o més tard, tenen una molt baixa probabilitat de progressió. Per avaluar la decisió de cirurgia radical en els pacients que recurreixen, el tall als tres mesos és millor que als sis.


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

L’ADMINISTRACIÓ DE POSTOPERATÒRIA MITOMICINA-C DISMINUEIX EL RISC DE RECIDIVA A LA PRIMERA CISTOSCÒPIA EN ELS TNIMP DE RISC INTERMIG

Bestard Vallejo JE., Gómez Lanza E., Delgado GM., Cecchini Rossell Ll., Orsola de los Santos A., Morote Robles J. Servei d’Urologia. Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. UAB. Barcelona. tumoral als 3 mesos (p=0.04), si bé aquesta disminució fou a expenses dels tumors de risc intermig (p=0.03) mentre que no disminuïa de forma significativa el risc de recidiva en els altres dos grups.

CONCLUSIONS

L’administració de MMC en el postoperatori immediat és especialment important en els tumors múltiples i més grans de 3 cm, que són els que poden incloure’s en el grup de risc intermig.

INTRODUCCIÓ I OBJECTIUS

Es considera que l’administració de Mitomicina-C (MMC) endovesical en el postoperatori immediat dels tumors vesicals no infiltrants de la muscular pròpia (TNIMP) en redueix el risc de recidiva a la primera cistoscòpia. Volem determinar si aquesta disminució es fa palesa a la sèrie de tumors ressecats en el nostre centre als que se’ls va administrar MMC respecte dels que no se’ls va administrar.

11

MATERIAL I MÈTODES

Hem revisat de forma retrospectiva els TNIMP intervinguts al nostre centre des de gener de 2004, analitzant en cada cas les seves característiques, l’administració o no de MMC i la presència de recidiva a la primera cistoscòpia.

RESULTATS

Entre gener de 2004 i agost de 2008 hem portat a terme 290 resseccions de TNIMP, dels quals 87 (30%) varen ser pTa, 188 (64.8%) varen ser pT1, 7 (2.4%) pTx i 8 (2.8%) pT0. Cinquanta-un d’aquests varen ser classificats com tumors de baix risc (18.2%), 57 com de risc intermig (20.4%) i 172 com a tumors d’alt risc (61.4%). A 143 se’ls va administrar MMC postoperatòria (57%), mentre que a 108 no (43%). En els 3 mesos posteriors a la intervenció a 18 pacients se’ls va administrar MMC endovesical (6.4%), a 169 BCG (61%) i a 90 no se’ls va administrar tractament (32.6%). A la primera cistoscòpia als 3 mesos no es va detectar tumor a 207 casos (82.5%), mentre que 44 havien recidivat (17.5%). L’administració de MMC va demostrar prevenir de forma significativa la recidiva Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Factors pronòstics de recurrència i progressió en càncer de bufeta urinària T1G3 tractat amb BCG: Cis en uretra prostàtica i gènere.

Gaya JM, Palou J, Sylvester R*, Rodríguez O, Huguet J, Parada R, Pascual M, Algaba F**, Villavicencio,H. Urologia i Anatomia Patològica** .Fundació Puigvert. Barcelona. *EORTC Data Center, Brusel.les, Bèlgica. edat, sexe, tamany, multiplicitat, aspecte tumoral (papil.lar o sòlid), subestadis (T1a, T1b, T1c), Cis concomitant i Cis en uretra prostàtica. Anàlisi estadístic: El temps fins a l’aparició de la recurrència o progressió es va calcular utilitzant el test de logrank i la regressió de Cox.

Resultats:

Introducció:

12

Existeix controvèrsia en els factors pronòstics de recurrència i progressió dels tumors no musculoinvasius de bufeta urinària. Si considerem únicament els tumors T1G3, encara resulta més difícil donat que les séries són petites i de poc seguiment. La presència de Cis concomitant, multifocalitat i tamany tumoral s’han considerat com a factors pronòstics en pacients T1G3. El tractament amb BCG intravesical és la forma més efectiva per a reduir el risc de recurrència i de progressió en aquests malalts. En el nostre centre realitzem biòpsies múltiples incloent uretra prostàtica en tots els malalts amb tumor primari no musculoinvasiu. Avaluem els factors pronòstics de recurrència i progressió en pacients amb T1G3 tractats amb BCG , tenint un llarg període de seguiment.

Un cinquanta per cent van tenir tumors múltiples, 28.1% d’ells amb tamany superior a 3 cm, 28.1% d’aspecte sòlid, 65.1% amb Cis concomitant i 10.3% amb Cis en uretra prostàtica. Amb una mitjana de seguiment de 9 anys, 65 (44.5%) dels pacients van presentar recurrència i 25 (17.1%) van presentar progressió. En l’anàlisi univariant, les dones (HR 2.3, 95% IC 1.25-4.22, p=0.006) i els homes amb Cis en uretra prostàtica (HR 2.4, 95% CI 1.16-4.95, p=0.01) van tenir una major recurrència. Aquests factors també va ser significatius en l’analisi multivariant. Pel que es refereix a la progressió, les dones (HR 2.4, 95% CI 0.96-6.04,

Material i mètodes:

Anàlisi retrospectiu de 146 pacients amb tumor primari T1G3. Edad mitja 64.9 +/- 9.05 anys (2581). 128 homes i 18 dones. Tots ells sotmesos a RTU completa amb biòpsies de bufeta urinària incloent uretra prostàtica. Tots els pacients van tenir múscul en la biòpsia. No es va realitzar cap reRTU. Tots van anar a teràpia d’inducció intravesical amb BCG (Connaught 81 mg) sense teràpia de manteniment. Avaluem el moment d’aparició de la primera recurrència i progressió cap a un estadi superior (T2 o major, o malaltia metastàsica) considerant els seguents factors: Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

p=0.05) i els homes amb Cis en uretra prostàtica (HR 4.35, 95% CI 1.65-11.5, p=0.001) van tenir una pitjor evolució en l’anàlisi univariant. Aquests factors van ser també significatius en l’anàlisi multivariant. La recurrència en la primera cistoscopia de seguiment va ser significativa en els dos anàlisis: univariant (p = 0.001) i multivariant (p = 0.009).

Conclusions:

En els pacients T1G3 tractats amb BCG, la multiplicitat, el tamany tumoral, l’aspecte tumoral i la presència de Cis concomitant no van ser factors pronòstics de recurrència i progressió. Els únics factors de recurrència i progressió a la presentació inicial foren: sexe femení o presència de Cis en uretra prostàtica. És molt important realitzar una biòpsia d’uretra prostàtica en els tumors primaris d’alt grau no musculoinvasius per a tenir una bona informació pronòstica per a cada pacient.


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Estratègia optimitzada de tractament del tumor vesical AGT1: segona RTU (o reRTU) post BCG d’acord amb el microestadiatge o profunditat d’invasió de la làmina propria (T1 a/b)

Anna Orsola,Lluís Cecchini, Carles X Raventós, Enric Trilla, Jaques Planas, Inés de Torres(*), Stefania Landolfi(*), Juán Morote. Servei d’Urologia i Anatomia Patològica(*) del Hospital de la Vall d’Hebron, Barcelona..

OBJECTIUS:

Optimitzar l’ús de la reRTU en tumors vesicals inicial d’alt grau d’acord amb la profunditat d’afectació de la làmina propia (LP) i aprofitant el paper de la BCG, així com determinar els factors predictius de troballes positives després de la inducció amb BCG.

13

PACIENTS I MÈTODES:

138 pacients amb AGT1 inicial han estat prospectivament assignats, d’acord a la profunditat d’invasió de la làmina propia, a una reRTU (T1b) o a una cistoscòpia/citologia (T1a) després de 6 insitl.lacions de BCG (als 3m de la RTU diagnòstica). Qualsevol troballa a la segona RTU o a la cistoscòpia post BCG ha estat considerada positiva. El valor predictiu d’11 variables clíniques i patològiques ha estat estudiat amb la Chicuadrada, U de Mann-Whitney i mitjançant l’analisi multivariant de regressió logística.

RESULTATS:

138 pacients (14 dones), amb una edat mitja de 69a han estat estudiats. El 42% dels casos eren T1a i el 58% T1b. La mida tumoral i el CIS s’associaren significativament amb troballes positives, presents en un

Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

ANÀLISI DESCRIPTIVA DE LA SÈRIE DE NEOBUFETES ORTOTÒPIQUES AL NOSTRE CENTRE. ESTUDI COMPARATIU AMB CONDUCTES ILEALS.

Muñoz Rodríguez, J; Vigués Julià, F; Muñoz Seguí, J; Contreras García, J; García Navarro, A; Lorente García, D; Suárez Novo, JF; Camps Lloveras, N; Aguiló Lucia, F; Franco Miranda, E. Hospital Universitari de Bellvitge.

OBJECTIUS:

Valorar la supervivència càncer-específica i complicacions sofertes en malalts sotmesos a cistectomia i reconstrucció amb neobufetes ortotòpiques en el nostre centre i fer un estudi comparatiu amb els malalts amb conductes ileals. 14

MATERIAL I MÈTODES:

Entre l’any 1990 i 2007, es van realitzar 717 cistectomies per tumor vesical al nostre centre. Només en 58 d’aquestes es va realitzar una neobufeta ortotòpica (54 tipus Studer, 2 Padovanes i 1 Camey I i 1 Camey II). D’altra banda s’han realitzat 541 conductes ileals tipus Bricker en el mateix període. Un 34 % dels pacientes amb neobufetes van presentar un pT3(a i b), éssent l’estadi local més freqüent, mentre que el 86 % van ser pN0. En el cas dels malalts amb Bricker només el 62 % van ser pN0. Globalment, el 59 % dels pacientes van presentar un tumor òrganconfinat, éssent del 32 % en el cas dels pacientes amb Bricker. L’edat mitjana dels malalts amb neobufeta fou de 60.34 anys, mentre que els malalts amb Bricker és de 64.65 anys. Els malalts amb neobufeta presenten una estada hospitària mitjana de 25 dies, mentre que en el cas del Bricker és de 19.7 dies. El seguiment mitjà fou de 95,7 mesos en els malalts amb neobufeta i 104,5 en els Bricker.

Les taxes de complicacions inmediates i posteriors són similars en ambdós grups i es situen al voltant del 40 %. La taxa de reintervencions inmediates és del 12 % en el cas de les neobufetes i del 16 % en el cas dels Brickers. La taxa de reintervencions posterior es situa al voltant del 22 % en neobufetes i 18 % en Brickers. En el postoperatori inmediat hem tingut 3 éxitus de malalts amb neobufetes. En 5 malalts es va reconvertir la neobufeta en altra derivació en el postoperatori inmediat: 4 en urostomía cutània i un a ureterosigmoidostomia per fistules urinàries i/o digestives i en un cas per necrosi de la neobufeta. Només un cas va requerir la reconversió a Bricker en el postoperatori posterior per un abscés pèlvic.

CONCLUSIONS:

Els malalts sotmesos a cistectomia i neobufeta ortotòpica presenten una millor supervivencia càncerespecífica que els malalts amb Bricker, amb un similar taxa de reintervencios i complicacions. Això és degut, principalment, a que en el nostre centre és una població molt sel•leccionada amb malalts que a priori presenten millor pronòstic i una menor comorbilitat.

RESULTATS:

El 55 % dels malalts amb neobufeta es troben lliures de malaltia en el moment de tancar la revisió, mentre que només el 32 % dels Bricker es troben a la mateixa situació. La supervivència càncer específica en els malalts amb neobufeta és clarament superior respecte als malalts amb Bricker. Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

VALOR DE LA QUIMIOTERÀPIA ADJUVANT EN LA SUPERVIVÈNCIA CÀNCER-ESPECÍFICA DE PACIENTS AFECTATS DE CARCINoMA UROTELIAL NO ÒRGAN-CONFINAT SOTMESOS A CISTECTOMIA

Muñoz Rodríguez, J.; Vigués Julià, F.; Suárez Novo, JF.; Lozano Palacio, F.; García Navarro, A.; Muñoz Seguí, J.; García del Muro, J.*; Jiménez Colomo, L.*; Franco Miranda, E. Servei d’Urologia. Hospital Universitari de Bellvitge. *Servei d’Oncologia Mèdica. Institut Català d’Oncologia.

OBJECTIUS:

Valorar si la quimioteràpia adjuvant (QA) augmenta la supervivència càncer-específica en pacients afectats de carcinoma urotelial no òrganconfinat (TUNO) sotmesos a cistectomia.

l’extensió local i la presència d’adenopaties patològiques.. Els pacients que no van rebre quimioteràpia adjuvant presentaren una mitjana de dies d’ingrés i una edat superior, mentre que presentaven menor proporció d’adenopaties patològiques. També presentaven una major proporció d’absència de permeació linfàtica.. No vam trobar diferència entre ambdós grups al valorar el sexe i presència de Cis. Al comparar la supervivència càncer-específica entre ambdós grups de pacients sotmetsos o no a quimioteràpia adjuvant, trobem que els pacients afectats de TUNO sotmesos a quimioteràpia postcistectomia presenten una supervivència càncer-específica major que qui no la reberen. Al realitzar l’anàlisi multivariant, únicament

l’extensió ganglionar i el tractament amb quimioteràpia adjuvant presentaren diferències estadísticament significatives en relació a la supervivència càncer-específica. La presència d’extensió ganglionar es mostra com un factor desfavorable en relació a la supervivència càncerespecífica, mentre que el tractament adjuvant amb quimioteràpia és un factor favorable per millorar la supervivència en pacients afectats de TUNO.

CONCLUSIONS:

A la nostra sèrie, la quimioteràpia adjuvant va augmentar la supervivència càncer-específica de pacients afectats de carcinoma urotelial no òrganconfinat sotmesos a cistectomia. 15

MATERIAL I MÈTODES:

Entre 1995 i 2006, s’han practicat 475 cistectomies radicals per carcinoma urotelial en el nostre centre. 272 cistectomies van presentar un TUNO, el 93 % d’aquestes van mostrar invasió més enllà de la capa muscular (pT3 i pT4), el 45 % van presentar adenopaties patològiques. Un 65 % dels pacientes afectats de tumor no òrganconfinat van mostrar Cis i també el 65 % van presentar permeació linfàtica. El 91.7 % dels pacients afectats de TUNO van ser homes. Un 77 % d’aquestos pacients van presentar un tumor músculo-invasiu en el moment del diagnòstic de carcinoma urotelial, i només el 23.6 % d’aquestos presentaren progresió des d’un tumor no músculo-invasiu. L’edat mitjana dels pacients afectats de TUNO fou de 65.12 anys (interval de 38 a 83 anys). La mitjana de dies d’ingrés dels pacients va ser de 18.9 dies (amb una desviació estàndard de 13.31 dies). El 60 % d’aquestos pacients van rebre quimioteràpia adjuvant.

RESULTATS:

Al realitzar l’anàlisi univariant, valorant els pacients afectats de TUNO sotmesos o no a quimioteràpia adjuvant trobem diferències estadísticament significatives en els dos grups al valorar els dies d’ingrés, l’edat, la permeació linfàtica, Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

La Ecografía Vesical Contrastada Con Microburbujas de Hexafluoruro de Azufre o SonoVue® en el diagnóstico de tumoración vesical.

Sánchez Caba ME, Nicolau C*, García Larrosa A, Sebastia M *, Buñesch L*, Salvador R*, Franco de Castro A, Corral Molina JM, Peri Cusi Ll, García Cruz E, Ribal MJ, Alcaraz A. Servicio de urología, Hospital Clinic y Provincial, Barcelona. (*)Servicio de Radiología, unidad genitourinaria, Hospital Clinic y Provincial de Barcelona.Hospital Clinic i Provincial, Barcelona. en la ecografía contrasta. El tamaño de las lesiones encontradas osciló entre 0.4 y 9cms.

Resultados:

Introducción

16

De los 35 casos el resultado anatomo-patológico definitivo fue carcinoma de células transicionales (n=26), hiperplasia papilar, ausencia de tumoración o T0 (n=6). CEUS coincidió en el resultado final en términos de presencia o ausencia de tumoración en 31 de los 35 pacientes obteniéndose un rendimiento diagnóstico del 88.6%, una sensibili-

La ecografía vesical convencional puede ser no concluyente en diagnóstico de tumoración vesical sobretodo en los pacientes con hematuria macroscópica asociada a coágulos debido a que ciertos coágulos pueden confundirse con implante vesicales. Por otro lado, la cistoscopia flexible puede ser infructuosa debido a que la presencia de hematuria dificulta la visualización directa. La utilización del contrate endovenoso y visualización de la captación endovesical puede contribuir en el diagnóstico preoperatorio.

Objetivo

Evaluación prospectiva de la ecografía vesical con contraste endovenoso (SonoVue®) en el diagnostico de tumoración vesical en pacientes con hematuria franca.

Material y método

Entre octubre de 2007 y febrero de 2008 hemos analizado 35 casos de pacientes con hematuria macroscópica y sospecha de tumoración vesical. A todos los pacientes, previo a la cistoscopia y resección transuretral, se les realizó una ecografía basal (Sequioa 512 Siemens) y una ecografía con contraste tipo CEUS (de las siglas en inglés Contrast Enhaced Ultrasound) 5 a 10 minutos tras la administración en bolus endovenosa de 2.4ml de SonoVue® (Bracco) cuyo principio activo son las microburbujas de hexafluoruro de azufre. Se analizó la sensibilidad y la especificad en la detención de tumoración vesical de la técnica, definida como la presencia de hipercaptación de una lesión papilar, sésil o engrosamiento parietal hipercaptante Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

dad del 88.5% (23/26) y una especificad del 88.95 (8/9). El rendimiento diagnóstico de la ecografía no contrastada o convencional fue 54.3% (19/35).

Conclusión:

La ecografía vesical contrastada con Microburbujas de Hexafluoruro de Azufre (SonoVue®) presenta un alto rendimiento diagnóstico y precisión diagnóstica en los paciente con hematuria franca, siendo especialmente útil en los casos de ecografía básales no concluyentes por presencia de coágulos.


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Tratamiento Endoscópico de las Erosiones Vesicales y Uretrales de Mallas post Cirugía Antincontinencia Julián Azuero, Cristina Gutiérrez, Fernando Rodríguez, Carlos Errando, Pedro Arañó, Humberto Villavicencio Fundació Puigvert cia de clínica irritativa y/o dolor con persistencia de incontinencia de esfuerzo en 4 pacientes.

Conclusión: El abordaje endoscópico para el tratamiento de erosiones intravesicales e intrauretrales tras cirugía antiincontinencia puede considerarse como una alternativa eficaz y segura con escasa morbilidad. Las técnicas endoscópicas permiten la realización de varias resecciones sin comprometer posteriores abordajes más agresivos. Introducción

El tratamiento de la incontinencia urinaria por insuficiencia esfinteriana femenina con técnicas mínimamente invasivas que requieren el uso de materiales sintéticos ha aumentado en los últimos años. Una de las complicaciones más temidas de dichas técnicas es la erosión vesical y/o uretral de estos materiales Presentamos nuestra experiencia mediante abordaje endoscópico

17

Material y métodos:

Ocho pacientes fueron intervenidas en nuestro centro tras presentar erosiones de material sintético: 1Safyre, 1 TOT (Pogres), 1 Remeex y 4 TVT. 4 pacientes presentaban erosiones en vejiga, 2 pacientes en uretra y 2 pacientes en ambas localizaciones. 6 pacientes (75%) presentaron clínica irritativa e infecciones de repetición de forma inmediata tras la cirugía. Las pacientes fueron sometidas a resección endoscópica completa de la malla intravesical (hasta grasa) permitiendo la reepitelizacion posterior sobre la antigua localización de la cinta; en las pacientes con malla intrauretral se procedió a su extracción endoscópica.

Resultados:

Definimos éxito como la desaparición de los síntomas miccionales irritativos y la ausencia de malla visible en los controles posteriores. Tras un seguimiento medio de 26 meses (2-53) de las 8 pacientes sometidas a tratamiento endoscópico, 6 (75%) fueron consideradas éxito de tratamiento tras una (4 pacientes) o varias resecciones. El tratamiento endoscópico fracasó en 2 pacientes (25%) que requirieron abordaje abierto (1 Safyre y 1 Goretex). Todas las pacientes presentan actualmente ausenAnnals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

TANCAMENT AUTOPLÀSTIC DE LES FÍSTULES VESICO-VAGINALS AMB LA TÈCNICA DE GIL-VERNET Tarragón S., Rijo E., O. Bielsa Gali, Hernández H., Fumadó Ll., Nohales G., Cortadellas R.,Arango O. Servei d’Urologia de l’Hospital del Mar, Barcelona.

CONCLUSIONS:

Recomanem com a primera opció terapèutica per a qualsevol tipus de fístula vesico-vaginal el tancament autoplàstic amb penjoll vesical posterosuperior descrit per Gil-Vernet.

BIBLIOGRAFIA:

OBJECTIU:

18

Presentar la nostra experiència en el tractament quirúrgic de les fístules vesico-vaginals mitjançant el tancament autoplàstic amb penjoll vesical posterosuperior descrit per Gil-Vernet i cols. el 19891.

1. GIL-VERNET JM, GIL-VERNET A, CAMPOS JA: New surgical approach for treatment of complex vesicovaginal fistula. J Urol, 1989; 141-513. 2. O. ARANGO TORO, R. CARRERAS COLLADO, M. HERRERO POLO y cols.: Cierre autoplástico de las fístulas vesicovaginales con colgajo vesical posterosuperior (Operación de Gil-Vernet). Actas Urol, Junio 1997; 604-608.

MATERIAL I MÈTODES:

Del 1985 fins el 2008 han estat intervingudes un total de 33 pacients d’edats compreses entre els 28 i els 80 anys, per fístules vesico-vaginal secundàries a intervencions ginecològiques o obstètriques. En 23 casos s’havia realitzat histerectomia abdominal, en 4 histerectomia vaginal, en 4 casos més histerectomia radical i en 2 casos part instrumentat traumàtic. En 11 de les pacients la fístula va ser considerada complexa degut a la seva localització, al tamany i nombre d’orificis o intents previs de correcció quirúrgica. El diagnòstic es va efectuar en tots els casos mitjançant l’exploració física, el test de colorant a bufeta “dye test”, la cistoscòpia i la urografia intravenosa. En la majoria es va realitzar cistouretrografia miccional seriada.

RESULTATS:

En totes les pacients es va realitzar la tècnica de Gil-Vernet obtenint un 100% d’èxits amb tancament de la fístula en el primer intent quirúrgic sense requerir la interposició de cap tipus de penjoll. 17 (55%) de les pacients van requerir anticolinèrgics postoperatoris per hiperactivitat vesical “de novo”.

Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Programa de BOTOX a la Fundació Puigvert I. Pozuelo, E. Cordeiro, F. Rodríguez-Escovar, G. Urdaneta, D. Ruiz-Tagle, F. Salas, C. Gutierrez, C. Errando, P. Araño, H. Villavicencio Fundació Puigvert, Barcelona

FMN, 59% desaparició de la urgència i una millora subjectiva total del 47% i parcial del 28%. Als 6 mesos millora del 32% FMD, del 53% en FMN, 33% desaparició de la urgència i una millora subjetiva parcial del 50% i total del 50%.

Aquesta circumstància s’ha de tenir en compte pel problema asistencial degut a l’acúmul de malalts a reintervenir. Paraula clau: bufeta hiperactiva, BOTOX

Conclusions:

Objectius:

L’ús de la Toxina Botulínica s’ha plantejat en el tractament de la bufeta hiperactiva, del dolor vesical i de la disinèrgia vesico-esfinteriana. Aquest fet ha derivat en l’augment de l’ús de la Toxina Botulínica. Analitzem la nostra casuística valorant l’efectivitat i les complicacions.

S’observa que el tractament amb BOTOX és utilitzat cada cop més en diferents patologies urològiques.S’observa una millora important en els tractaments encara que existeixen també alguns fracasos. Donat que és un procés efectiu i ben tolerat augmenta la seva acceptació per part dels pacients. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que aquest és un tractament d’eficàcia temporal i ,per tant, requereix d’intervencions repetides. 19

Material i mètodes:

Revisem 55 tractaments amb Toxina Botulínica tipo A (BOTOX) de forma retrospectiva des de Setembre de 2007 fins a Setembre de 2008. Es va seguir el protocol d’Arlandis. S’ha realitzat un seguiment de 2 setmanes a 6 mesos. Es va realitzar una anàlisi de la millora subjectiva, de FMD, de FMN, del qüestionari de OAB-q-SF y de l’urgència.

Resultats:

Es van realitzar 31 tractaments amb BOTOX en detrusor hiperactiu idiopàtic, 17 en detrusor hiperactiu neurògen, 2 en disinèrgia vesico-esfinteriana, 3 en hipoacomodació, 1 en ileocistoplàstia i 2 en cistopatia intersticial. Com a complicacions en el post-operatori inmediat, es van observar 5 hematuries i 3 retencions agudes d’orina. A les dues setmanes, s’observa una millora subjectiva total en el 50% i parcial del 27%, disminució de la puntuació del 49% en el qüestionari de OABq-SF, del 29% en FMD, 44% en FMN i un 56% de desaparició de la urgència. Com a complicacions: 1 episodi de RAO, 9 infeccions d’orina i una reintroducció del tractament amb anticolinèrgics. Als dos mesos s’observa descens del 25% FMD, del 20% Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

MÁQUINA DE PERFUSIÓN RENAL PULSÁTIL: EVALUACIÓN PRETRASPLANTE DE RIÑONES CON RIESGO DE VIABILIDAD DISMINUIDA DE DONANTES EN MUERTE CEREBRAL Y A CORAZÓN PARADO. Molina A, Peri L, DelaFuente V, Ruiz A, Paredes D, García-Cruz E, Oppenheimer F, Gutiérrez R, Campistol JM, Manyalich M,. Alcaraz A. Servei d’Urologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. tiempo de isquemia fría, retraso en la función del injerto, días de ingreso, evolución de los niveles de creatinina.

RESULTADOS.

INTRODUCCIÓN.

20

De las distintas variables evaluadas, se encontraron diferencias estadísticamente significativas en: índices de resistencia final y flujo arterial en riñones trasplantados vs descartados; tiempo de isquemia fría en riñones MPRPH respecto a PEF; días de ingreso en riñones con MPRPH respecto a PEF en el grupo de CP. No hubo diferencias en la función renal al año, en la supervivencia del in-

La decisión de implantar el riñón se basa en una cuidadosa evaluación de la funcionalidad renal pretrasplante. Ello adquiere particular relevancia en riñones cadavéricos con riesgo de viabilidad disminuida (RVD) procedentes de donantes con criterio expandido: muerte cerebral (MC) con factores de riesgo cardiovascular como HTA, diabetes mellitus, aterosclerosis severa y/o mayores de 60 años; así como también los generados a corazón parado (CP). La evaluación de la viabilidad ex-vivo empleando la máquina de perfusión renal pulsátil hipotérmica (MPRPH) aporta parámetros funcionales complementarios en los casos que precisan biopsia renal (BR) preimplante y mejora las condiciones de preservación del órgano.

MATERIAL Y MÉTODOS.

Estudio prospectivo comparativo de Julio 2004 a Diciembre 2007, que incluyó 292 riñones generados y extraídos de donantes con RVD: 206 procedentes de ME y 86 de CP. Un riñón se preservó con la MPRPH y el contralateral en preservación estática fría (PEF) a 4ºC como grupo control. Los criterios de aceptación del riñón para trasplante incluían MPRPH con Resistencia Renal (RR) 70ml/min y, en caso de indicación de BR, un score ≤ 3. Se comparó la viabilidad renal entre los riñones evaluados y preservados con la MPRPH y los PEF diferenciando los donantes en ME y a CP y los resultados del trasplante renal (TR). Se estudiaron las siguiente variables: índices de resistencia renal, flujo arterial, Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

jerto y en el retraso de la función del injerto. En ambos tipos de donantes, el porcentaje de riñones aptos para TR evaluados con la MPRPH es semejante a la de los PEF.

CONCLUSIONES.

La MPRPH complementa la información funcional renal y permite mejorar la preservación del injerto presumiblemente por reducir los daños asociados a la isquemia preservación. Además, en riñones con RVD con TIF más prolongados permite mantener la calidad del injerto. Debe evaluarse el posible impacto en la glomerulopatía crónica del injerto.


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Trasplante renal sobre prótesis vascular García Larrosa, A: Sánchez Caba, M; Goicoechea, I; Molina, A; Campillo, P; Bohórquez, A; Ciudin, A; Pérez, M; Trejo, A; Ribal, MJ; Gutiérrez del Pozo, R; Álvarez-Vijande, R; Alcaraz, A. Servicio de Urología. Hospital Clínic. Barcelona.

Introducción

Cada vez es más frecuente que pacientes con insuficiencia renal terminal presenten lesiones arteriales que dificultan la realización de un trasplante renal. El uso de prótesis vasculares y el implante del injerto renal sobre estas prótesis de forma combinada es una posible opción terapéutica.

presencia de un hematoma junto al injerto renal de un diámetro medio de 3,8 cm (1,8-7), sin sangrado activo, que se manejaron satisfactoriamente de forma conservadora. Estancia media de 14 días (8-20). Creatinina media al alta de 1,37 mg/dl. El tiempo medio de seguimiento ha sido de 57,8 meses (18-132). 4 de los pacientes presentaban una cifra media de creatinina en la última visita de 1,53 mg/dl (0,87-2,4). El paciente restante presentó disfunción crónica del injerto a los 12 años de su implante, recibiendo un nuevo trasplante sobre la misma prótesis (injerto criopreservado). Seguimiento posterior de 9 meses sin complicaciones. Al segundo paciente

portador de un criopreservado se le detectó un aneurisma de 1 cm en la rama izquierda de este bifurcado a los 12,5 años de su implante, siendo el injerto renal funcionante. Reparación mediante la interposición de una prótesis de Gore-Tex.

Conclusiones

El implante renal sobre prótesis vascular es una opción válida en pacientes seleccionados, con buena evolución del injerto renal a largo plazo. Debe prestarse especial atención en prevenir las teóricas complicaciones hemorrágicas derivadas de la intervención.

21

Material y métodos.

En nuestro centro hemos practicado un total de 3132 trasplantes renales hasta septiembre del 2008, 5 de los cuales han ido precedidos en la misma intervención del implante de una prótesis vascular. Revisamos las características, complicaciones, seguimiento de los pacientes y evolución del injerto renal.

Resultados

La edad media de los pacientes fue de 54 años (48-59). 3 pacientes presentaban calcificaciones extensas del territorio aortoilíaco y esplénico y los 2 pacientes restantes presentaban aneurismas de la aorta infrarenal. 3 injertos se realizaron sobre prótesis vascular de Dacron y 2 sobre criopreservados aortoilíacos. Diuresis inmediata en cuatro pacientes. NTA en un paciente con sangrado intenso durante la intervención. No se registró ninguna complicación infecciosa ni de la viabilidad del injerto renal durante el postoperatorio inmediato. En 3 pacientes se detectó la Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

Nefrectomía Derecha Laparoscópica en Donante Vivo. Experiencia de 6 años en el Hospital Clinic de Barcelona

Amaury Trejo, Gabriel Restrepo, Elena Ticozelli, Federico Openheimer, Rafael Gutiérrez, Antonio Alcaraz Hospital Clínic - Universitat de Barcelona

CONCLUSIONES:

Concluimos que el realizar NLDV derecha, no aumenta la morbimortalidad ni en el donante ni en el receptor por lo que el elegir el riñón izquierdo o el derecho para un trasplante, depende del estudio anatómico y clínico.

RESUMEN:

22

Según el registro Norteamericano de trasplantes, el trasplante renal de donante vivo tiene mejores resultados que el de cadáver, tanto a nivel de supervivencia del injerto como del receptor. En marzo de 2002 se inició el programa de nefrectomía laparoscópica de donante vivo (NLDV) en nuestro centro, pionero de esta técnica en España. Presentamos nuestra experiencia en la NLDV derecha y la relación de ésta con la evolución del injerto.

MATERIAL Y METODOS:

Estudio retrospectivo, observacional, longitudinal y analítico, de las NLDV. Determinar la razón por la que se eligió el RD. Determinar si tiene resultados iguales, mejores o peores que el izquierdo en la evolución del paciente trasplantado. Se compararon 20 NLDV derechas y 20 izquierdas.

RESULTADOS:

Entre Marzo del 2002 y Abril del 2008, se han realizado un total de 114 NLDV. 94 (82.5%) son izquierdas y 20 (17.5%) derechas. De estas 20 se decidió elegir el RD del donante en los siguientes casos: 19 (95%) de ellas debido a que el RI tenía pedículo arterial múltiple y 1 (5%) por la existencia de una placa de ateroma en el ostium de la arteria renal derecha que provocaba estenosis. Complicaciones: 3 pacientes (2 en la derecha y 1 en la izquierda). Tiempo de isquemia caliente: RD 2 min 12 seg. Y RI 2 min 22 seg. Los niveles de creatinina sérica al ingreso (RD) tuvo una mediana de 6.5 mg/dL y al mes postrasplante de 1.49 mg/dL. RI : 7 mg/dL al ingreso y 1.49 al mes. La mortalidad en la nefrectomía fue del 0%. Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008


Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

XIV Simposi de la Societat Catalana d’Urologia. MANRESA, NOVEMBRE DE 2008. Comunicacions orals.

COMPLICACIONES QUIRÚRGICAS EN TERCEROS Y CUARTOS TRASPLANTES RENALES EN RELACIÓN A TRASPLANTECTOMÍA SIMULTÁNEA

Gabriel Restrepo, Amaury Trejo, Federico Oppenheimer, Rafael Gutiérrez, Antonio Alcaraz Hospital Clínic - Universitat de Barcelona 1 lesión de la arteria renal corregida con parche de teflón. Se presentó dificultad técnica en la disección secundario a la fibrosis y adherencias de injerto previo.

CONCLUSION:

INTRODUCCIÓN:

Cuando un injerto renal fracasa en su primer y segundo intento se puede llevar a cabo un tercer y hasta cuarto trasplante renal (TR). La cirugía mediante abordaje iterativo es difícil y se asocia a un mayor índice de complicaciones tanto vasculares como de otro tipo.

Trasplantectomía intraoperatoria en terceros y cuartos trasplantes no se requiere en todos los pacientes. En nuestra serie, se realizó en el 21.4% y no aumentó el porcentaje de complicaciones. En pacientes con terceros y cuartos trasplantes no siempre está indicado un implante ortotópico. Complicaciones durante el retrasplante se presentaron más en los que no se les realizó trasplantectomía.

23

MATERIAL Y METODOS:

Entre 1981 y 2008 hemos realizado 3026 TR. Revisión retrospectiva de los 56 terceros y cuartos trasplantes sin incluir a los ortotópicos. Revisar si en el momento del retrasplante hubo trasplantectomía y si hubo diferencia entre las complicaciones en los que se les hizo trasplantectomía más nuevo injerto y a los que no.

RESULTADOS:

De 56 terceros y cuartos, se realizaron TR más trasplantectomía intraoperatoria en 12 pacientes (21.4%), uno trasplantectomía bilateral más homoinjerto aortobifemoral y trasplante sobre el homoinjerto, 44 pacientes (78.6%) sin realizarles trasplantectomía intraoperatoria. 35 trasplantes en FID: 26 (74.3%) sin trasplantectomía intraoperatoria. A 21 pacientes trasplante en FII: 18 (85.7%) no hubo necesidad de realizar trasplantectomía. Trasplantectomía simultánea: 1 hipotensión refractaria no atribuible a choque por sangrado y 1 lesión vascular que se corrigieron. 5 cuartos trasplantes (4 no requirieron trasplantectomía). Sin trasplantectomía: 1 lesión de la vena renal a nivel del seno corregida en el momento, 1 perforación de colon ascendente que requirió hemicolectomía derecha, 1 sangrado intraoperatorio, Annals d’Urologia 2009-1, Num. 28, novembre de 2008

Annals 2009 28  

Annals d'Urologia N. 28 any 2009 Òrgan oficial de difusió de la Societat Catalana d'Urologia

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you