Page 1

ESBORRALLS del FUTUR


La Laia Gardeny era una noia espavilada i riallera. El curs ja s’acabava. Un parell de controls i festa. No es podia queixar. El pas de quart d’ESO a primer de batxillerat havia estat un canvi molt gran, però se n’havia sortit força bé. Ara ja pensava en el proper curs: segon de batxillerat, selectivitat, universitat... Tot i que encara no tenia gaire clar què volia estudiar. L’estiu era una època fantàstica perquè podia llegir els llibres que ella volia en comptes d’haver de llegir els de lectura obligatòria. Sempre feia el mateix: anava a la biblioteca de Can Mulà i n’agafava un parell. Com que li duraven ben poc, els bescanviava de seguida, de manera que durant l’estiu en podia llegir un bon grapat. El gènere novel—lístic era el seu favorit. Gaudia amb les històries d’amor, i si eren tràgiques millor. Aquella tarda de juny era agradabilíssima. El cel sense cap núvol. Una lleugera brisa acaronava les fulles de les catalpes, dels til—lers, dels àlbers, dels pollancres... L’edifici de la biblioteca estava situat dins d’un parc ple d’arbres de diferents espècies. Allí s’hi trobava molt a gust, com si fos un petit paradís, un oasi enmig del brogit de la ciutat. Fins i tot hi havia una olivera a l’interior de la biblioteca. Era quelcom original. La Laia pensava que aquell arbre envoltat de llibres era un símbol esplèndid de l’agermanament entre la natura i la cultura. No un arbre qualsevol, sinó una olivera: símbol de la pau, arbre consagrat a Júpiter i Minerva -l’Atenea romana-, deessa de la saviesa i de les arts.

Va entrar i, havent saludat la bibliotecària, s’adreçà cap a aquella taula del racó, la seva taula de sempre. Des d’allí podia contemplar l’olivera mentre tenia una certa intimitat. Va començar a mirar les prestatgeries de literatura catalana. Resseguia els lloms dels llibres amb el coll vinclat, buscant alguna cosa nova. Títols i autors que coneixia, vells llibres remenats una i mil vegades, llegits i

2


rellegits, dormien allí un somni estrany, tranquil, tot esperant que alguna mà volgués reprendre’ls i reobrir-los per a desvetllar de nou el seu secret encís, un encís que nodriria uns altres ulls afamats de paraules... La Laia buscava a la babalà, atzarosament. Era el seu mètode de recerca. I li funcionava. D’aquesta manera havia descobert llibres increïbles, memorables. No se’n refiava massa, dels bestsellers o dels llibres de moda. S’estimava més l’aventura, el goig de poder trobar aquell llibre tan especial que sembla escrit per a tu. Perquè la Laia estava convençuda de què són els llibres els que vénen fins a nosaltres, i no a l’inrevés. Que sempre acabem trobant aquell llibre que necessitem en cada moment concret. Que, com succeeix amb les persones, alguns llibres et poden canviar la vida totalment. De sobte, la seva mirada es va clavar en un volum de tapes vermelles. Era la primera vegada que el veia. Devia ser nou. El títol era: “La meva vida”. Una autobiografia, va suposar. El més curiós era el nom de l’autora: “Laia Gardeny”. Sí, com ella, el mateix nom exacte. Una casualitat curiosa. Estava bocabadada. Atreta per aquesta misteriosa descoberta, la Laia, encara dempeus, va agafar el volum i el va entreobrir per esbrinar-ne el contingut. L’índex indicava només els capítols amb números romans. No hi constava cap data ni lloc d’edició ni cap ISBN ni tampoc va veure que pertanyés a cap editorial. Va anar fins a la taula per asseure’s i poder llegir-lo amb més calma. Tot plegat era força sorprenent. I va començar a llegir...

Em dic Laia Gardeny i vaig néixer a l’Hospital de Mollet el dia 12 de febrer de 1985, a dos quarts de dotze de la nit. Ma mare es diu Marta i mon pare Josep.

3


Tinc una germana dos anys més gran que jo: la Cris. El dia que jo vaig néixer havia nevat molt...

La Laia va aixecar el cap tota astorada. L’olivera continuava allí davant, impassible. Les dades que relatava el llibre coincidien totalment amb les de la seva vida. Ella també havia nascut aquell mateix dia al mateix hospital i a la mateixa hora. Ella també tenia uns pares que es deien així i una germana... la Cris! I resulta que, per acabar-ho d’adobar, el dia del seu naixement va caure a Mollet una nevada espectacular que encara molta gent recordava. No podia ser. Era massa al—lucinant. Un llibre escrit per algú que té el meu mateix nom i que explica la meva mateixa vida...! Dec estar somiant. I es va pessigar el braç. No, no somiava. Incrèdula, va continuar llegint. Línia rere línia, el capítol primer relatava fil per randa el primer any de la seva vida. Sense deixar-se res important, encertant-ho tot. La Laia se’n feia creus. Però la curiositat era més forta que l’espant. I, així, un xic atabalada, va encetar el segon capítol. I, després, el tercer i el quart i el cinquè... Efectivament, cada capítol es corresponia amb un any de vida, de la seva vida passada... Fins que arribà al capítol dissetè, la seva edat actual. I va llegir:

... Avui he anat a la biblioteca de Can Mulà per a buscar llibres. He ensopegat amb un volum titulat “La meva vida”, signat per una tal Laia Gardeny... Ha estat una sorpresa bestial. M’he posat a llegir-lo i he pogut comprovar que el seu contingut reproduïa exactament la meva vida...

La Laia, esfereïda, va tancar el llibre. El deixà sobre la taula com si es tractés d’un artefacte perillós, una mena de bomba activada. Intentava raonar. 4


Intentava fer-se’n càrrec. No podia de cap manera. Va observar el llibre amb recel com qui observa un animal que no coneix, una serp que no sap si és verinosa. Tapes vermelles, gruixut... Encara no n’havia llegit ni una tercera part. Quants capítols tenia? Va tornar a obrir-lo per l’índex i va veure que la darrera xifra era LV... S’aixecà d’una revolada, desà el llibre a l’indret corresponent de la prestatgeria, sortí a corre-cuita de la biblioteca, travessà el parc a cent per hora, arribà a casa i, sense dir ni ase ni bèstia, es tancà immediatament a l’habitació. Sa mare, en sentir-la arribar, va demanar-li: Nena, que et passa res? Què són aquestes presses? Que no vols sopar? No, mama, no em trobo gaire bé, a més he d’estudiar... Es va ajeure sobre el llit i va provar d’ordenar una mica les seves confuses idees. És que això és molt fort. Sembla un malson. La Laia, capficada, no va aclucar els ulls en tota la nit. L’endemà, a classe, tothom la notava rara. A primera hora, el profe de filo li va dir: Laia, què són aquests ulls? No aniràs fumada? No, només és que he passat una mala nit. Les amigues sospitaven alguna cosa, però ella no va dir ni piu. Res, ja se’m passarà...

Els dies havien transcorregut i la Laia se n’havia mig oblidat. No del tot, esclar. Una cosa així no s’oblida tan fàcilment. Tenia vacances i necessitava llibres per llegir. Es va apropar a la biblioteca amb una certa temença lògica. Un cop a dins, va voler esquivar aquella prestatgeria fatídica... però la temptació va ser més forta que la por. On era, aquell coi de llibre? I va cercar-lo endebades. No hi era. Recordava perfectament la seva posició, i ara allí només hi havia un buit, com si algú se l’hagués endut. Llavors va preguntar a la bibliotecària si en sabia res,

5


d’aquell llibre. Quin llibre? Sí, es titula “La meva vida” i l’autora és “Laia Gardeny”. No em sona gens. Espera, que t’ho miraré a l’ordinador. Gardeny, has dit? Sí, Laia Gardeny. No surt. No consta enlloc. Espera, que t’ho miraré pel títol... Res, tampoc m’apareix. Aquest llibre no el tenim. Mai no ha estat enregistrat. Fa vuit anys que treballo aquí, si més no, l’hauria de recordar... Però és que jo el vaig estar llegint l’última vegada que vaig venir, ara fa un mes, miri, era allí, en aquella prestatgeria... La bibliotecària no acaba d’entendre què passa. La Laia tampoc. El misteri del llibre continua sense resoldre’s. La Laia se’n va amb el cap ple de cabòries, rumiant què pot haver passat amb el maleït llibre...

Les vacances s’acaben. El nou curs començarà la setmana vinent. La Laia està morena. S’ho passa pipa a la platja. Això sí, sempre s’enduu un llibre per llegir. Ningú no en sap res, de tota aquesta envitricollada història. A qui podria explicar-ho? Les amigues se’n riurien. Els pares la portarien al psicòleg. És tan inversemblant, això de trobar-se un llibre on estigui escrita la teva vida passada, present i... futura!

Can Mulà és massa a prop de casa. M’agrada el parc, els arbres... -diu Ella. No me’n puc estar. La flaire dels xiprers, les fulles del ginkgo biloba, l’elegància de les magnòlies... i la meva olivera. Després d’un parell de mesos, la Laia torna a la biblioteca. I ara vol arribar fins al final. Ja n’hi ha prou, de comèdies. No puc estar sempre així, amb el dubte, amb la sospita. Cal ser valenta, a la vida. La Laia camina cap a la prestatgeria i veu que el llibre de tapes vermelles és allí, al seu lloc. Aquesta vegada hem tingut sort. Està contenta, contenta i nerviosa. L’agafa i l’ensenya a la bibliotecària. 6


Miri, aquest és el llibre que li vaig dir. La bibliotecària se’l mira. D’on l’has tret, si es pot saber? No és pas nostre, aquest llibre. Que sí, que l’acabo d’agafar d’allí... A l’ordinador no surt. Segur que l’has portat tu, vinga, no facis broma... Me’l puc endur? Sí, sí, sense cap problema, a més -repeteixo- no és nostre...

La Laia surt amb el llibre sota el braç i camina cap a casa. Abans de pujar els esglaons que hi ha a la porta de sortida del parc, contempla un instant aquella arbreda i pensa: arbres i llibres, llibres i arbres... això és la felicitat. Ho vaig llegir en un poema xinès: la felicitat és una casa plena de llibres i un jardí ple de flors. Què més volem?

Ara la Laia es tanca a la seva cambra. Asseguda sobre el llit, obre el llibre buscant el capítol dissetè. Ja està. Aquí és on em vaig quedar la darrera vegada...

... el seu contingut reproduïa exactament la meva vida .... La bibliotecària deu pensar que estic guillada.. I si llegir massa llibres fos dolent per a la salut mental? No, no m’he begut l’enteniment. Sé que tornaré a agafar el llibre i el llegiré sense por fins al final. Aviat faré divuit anys...

La Laia havia celebrat el seu aniversari la setmana passada. Capítol XVIII. El llibre s’entretenia relatant els detalls d’aquella festa amb els amics. Borratxera inclosa. És com si ella mateixa hagués consignat per escrit els fets en un dietari d’allò més curós: noms, horari, reflexions, anècdotes, fins el preu de les coses que comprava... Era increïble. I va arribar a la pàgina on el passat esdevenia present (el seu present actual)... i el present esdevenia futur (futur immediat). Fins ara només havia llegit les pàgines que parlaven de la seva infantesa, del seu 7


passat. Havia arribat l’hora d’endinsar-se en l’horitzó d’allò que encara havia d’esdevenir-se. Allò que anomenem futur.

La Laia va pensar un cosa: I si tot plegat fos una broma? No podria ser que algú, algú que em coneix moltíssim, des de petita, hagi escrit aquest llibre per a jugar amb mi? I si l’ha deixat aquí per a què me’l trobi? Però, qui pot haver estat? Qui em coneix així de bé? El llibre explica algun dels somnis que he tingut... Qui pot conèixer els meus somnis si no els he contat a ningú?

En cloure el capítol divuitè, la Laia va continuar endavant. Si el llibre havia encertat el passat, per què no podia encertar el futur? Hi sortien les preguntes dels exàmens de segon de batxillerat, les notes, la selectivitat, el nom dels nous companys a la universitat, la descripció d’en Dídac, el que seria el seu millor amic (i alguna cosa més) durant la carrera... Ella avançava sense respirar, pàgina rere pàgina, capítol rere capítol. Apareixia el seu casament (cap. XXIX), el naixement del seu fill (l’Oriol), un accident de trànsit, una operació, i mil coses més que ara seria massa llarg d’enumerar. La Laia ho llegia com si fos la història d’una altra persona, com si allò no pogués ser el que realment era: la profecia escrita de la seva pròpia vida, una anticipació de les seves experiències, els records del seu futur. I així va arribar al penúltim capítol, el LIV. Cada cop restaven menys pàgines. Cada cop s’acostava una mica més al final...

No sé quantes hores han passat. El sol deu estar a punt de sortir. D’ençà que vaig posar-me a llegir, no he pogut aturar-me. Estic a punt d’acabar. No, no llegiré el darrer capítol. No vull conèixer el (meu) final. I si tot fos veritat? I si cada cosa que surt en aquest llibre arribés a succeir en realitat? Només ho podré

8


saber quan arribi el moment. L’esdevenidor confirmarà cada frase, cada predicció. I si pogués canviar-ho?

Van passar els dies i les setmanes... La Laia guardava el llibre al fons d’un calaix molt amagat. De nit, comprovava si allò que ella havia viscut aquell dia coincidia amb allò que el llibre deia. I sí, coincidia sense excepció. S’anaven complint les prediccions escrites. La Laia, que sabia el que això suposava, va començar a inquietar-se de debò. Rumiava i rumiava alguna sortida. No, no pot ser que el destí ens obligui a viure d’una determinada manera. No puc acceptar aquesta necessitat inflexible, aquesta insuportable predeterminació. Jo sóc lliure, vull ser lliure. I es rebel—lava contra la fatal evidència. Però els dies passaven i el llibre no deixava de tenir raó.

Una nit de lluna plena, la Laia va sortir a passejar una estona. Anava amb la seva millor amiga, la Judit. Van anar fins al Parc de Can Mulà. Pel camí, xanoxano, la Laia va sincerar-se amb la Judit. Mira, ets la primera persona amb qui parlo d’això. Estic desesperada. I la Laia va explicar-li tot l’assumpte del llibre... La Judit, al principi, va pensar que era una innocentada. Però davant la insistència de la Laia, ho va haver d’acceptar sense remei. Anem a casa un moment i te l’ensenyaré. Veuràs com no menteixo. La Judit va poder llegir el llibre i, mentre l’anava fullejant, la seva cara s’empal—lidia. Òndia, tu, mai no m’hagués pensat que... Això no passa ni a les pel—lícules. Val. I què m’aconselles? Què puc fer, digues, tu què faries? La Judit es va quedar pensarosa: Crema’l!, va dir. No, ni parlar-ne... Si el cremo podria ser que tot s’acabés de sobte... No les tinc totes. Ambdues van sortir a fer un altre volt sota la màgica llum del

9


pleniluni. El cel estava ennuvolat i, sovint, la llum de la lluna desapareixia. Es van asseure en un banc de la plaça. La Judit, malmirrosa, fitava el firmament. De cop i volta, digué: si els núvols poden esborrar fins a cert punt la clarivident silueta de la lluna... Per què no podem nosaltres esborrar el nostre futur escrit en el llibre? Què vols dir? La Laia no ho acabava d’entendre. Podem fer una prova. Una prova? Sí, tornem a casa teva i veuràs.

La Judit va demanar un líquid corrector a la Laia. Per a què el vols, ara, el típex? Dóna-me’l i calla! La Judit obrí el llibre cercant el final del capítol XVIII. Mira, aquí surt la nostra excursió noctàmbula sota la lluna...

... la Judit i jo hem passejat sota la lluna. Li ho he explicat tot. Ara ella vol ajudar-me... Aquesta nit es quedarà a dormir amb mi i demà anirem a la platja...

La Judit va agafar el pinzellet sucat de líquid blanc i va cobrir tota la ratlla final del text fins que les lletres van desaparèixer. Havia esborrat la frase que deia que es quedaria a dormir i que demà anirien a la platja. Què fas, que t’has tornat boja? La Laia no sabia com reaccionar. Tranquil—la. T’he dit que és només una prova. Llavors, en aquell precís instant, el telèfon va sonar. Era la mare de la Judit. Què vols, mama? Que vinguis de seguida cap a casa que ton pare s’ha posat malalt i hem d’anar a urgències... La Judit s’acomiadà de la Laia. Aquella nit no es va quedar a dormir i l’endemà no van anar a la platja.

L’experiment suggerit per la Judit havia funcionat. Si esborraves una ratlla del llibre, allò que quedava esborrat no s’esdevenia. Passaria el mateix amb una

10


pàgina sencera? I amb un capítol? La Laia va fer més proves. El resultat sempre era el mateix: cosa esborrada, cosa que desapareixia de la realitat de la seva vida. La Judit havia tingut una molt bona idea. Es tractava, per tant, d’esborrar tots els capítols següents fins al final. D’aquesta manera tan senzilla, la Laia havia aconseguit conquerir la seva llibertat futura. D’ara endavant podria succeir qualsevol cosa perquè, de fet, res ja no estava escrit. La solució era brillant i, sobretot, efectiva. No, no calia cremar el llibre ni arrencar-ne les pàgines. N’hi havia prou amb esborrar el contingut. I així ho va fer. Capítol rere capítol. Fins que va arribar al número LV, l’únic que no havia llegit.

Què faig? Per què no me’l llegeixo abans d’esborrar-lo? I vet aquí que el va llegir.

Aleshores, va preguntar-se: I si esborrés també els capítols anteriors, des del I fins al XVIII? Què passaria? Quan va fer la provatura, s’adonà d’un fet molt estrany: tot allò que esborrava al llibre ipso facto també quedava esborrat de la seva memòria. A mesura que el típex actuava, la seva amnèsia augmentava... Perdia els records, era incapaç de retenir-los. I ho va deixar córrer. La primera part del llibre, per tant, era intocable. Ningú no pot esborrar el seu passat. Som el nostre passat, però tenim per endavant l’horitzó ben ras, la blanca buidor d’un futur encara indeterminat.

Finalment, la Laia va dir: I ara què, per a què vull totes aquestes pàgines buides? Va tancar el llibre i comprovà que tenia un títol i una autora: “La meva vida” - “Laia Gardeny”. Tinc una idea: a partir d’avui el faré servir per escriure el meu diari personal. I així va començar:

11


Dimarts 24 de maig de 2003 La meva vida fins ara ha seguit un guió que jo no vaig escriure. A partir d’avui jo seré la guionista de la meva vida. Hi ha molta gent que no vol escriure el seu futur i molta gent que voldria esborrar el seu passat. Cadascú és responsable de la seva cal—ligrafia vital. Si no decideixes per tu mateixa, tard o d’hora, algú decidirà per tu. La lluna pot ser plena, però qualsevol núvol la pot enfosquir. Res no està decidit. Som lliures si volem ser lliures, si lluitem per ser lliures, si ens guanyem la llibertat.

Ja sóc prou gran per decidir per mi mateixa. El millor llibre és el que encara he d’escriure...

La Laia omplia pàgines sense aturall. Cada any que passava era un nou capítol.

Quan va morir, als 86 anys, el seu diari va aparèixer dins un bagul. La família va dir que allò no era important i el van posar al munt dels llibres per vendre a pes. Va venir una furgoneta i se’ls va endur. En van pagar quatre duros.

Una tarda que no tenia res a fer, vaig perdre’m per una llibreria de vell buscant volums estranys, com faig sempre. M’encanta l’olor dels llibres antics. Remenant vaig ensopegar amb un llibre de tapes vermelles: “La meva vida” “Laia Gardeny”. El vaig obrir sense esma. Era un manuscrit molt ben conservat. Semblava que havien escrit a sobre d’uns esborranys. La lletra era elegant, ferma, rodona. Me’l vaig quedar per 10 € després de regatejar una mica amb el

12


llibreter, el qual, en comprovar el meu interès, assegurava que era “una peça única”...

Entremig de les pàgines, vaig trobar un paperet esgrogueït. Era el carnet d’una biblioteca pública d’una ciutat propera a Barcelona. Hi havia la fotografia d’una noia d’uns setze anys, el seu nom, la seva adreça, l’escola on estudiava... Em vaig quedar mirant aquella cara llunyana, aquells ulls que em miraven picardiosos i còmplices...

Sí, sóc la Laia, la Laia Gardeny, l’autora d’aquest diari, la protagonista dels teus somnis, la musa que t’inspira cada nit davant del paper, la teva millor amiga... Ja fa molt de temps que em buscaves desesperadament... Ara que ens hem trobat, treballarem plegats, i et prometo que no te’n penediràs, d’haver-me conegut. A què esperes? Agafa la ploma ............. que jo et dictaré a cau d’orella ......................................

La Laia Gardeny era una noia espavilada i riallera...

13

Profile for tonibanyes

Esborralls del futur  

Un relat de Toni Ibañez (2001)

Esborralls del futur  

Un relat de Toni Ibañez (2001)

Advertisement