Issuu on Google+

no diguis dois

revista trimestral de l'Institut de Felanitx

juny 2010 nĂşm. 27

EXTRA FESTA DEL LLIBRE

Recull dels textos premiats del curs 2009-2010


Revista "No diguis dois" Comissió: Maria Andreu Aina Maria Mestre Tomàs Clar Ayarte Col·laboracions: Portades: D. Educació Plàstica Alicia en el país dels malsomnis, per Aysha Travieso Rotger 1r ESO E Emily the Strange, per Maria Camila Galindo Roa 1r ESO E

Guardons: Llengua catalana -Categoria A: Maria del Mar Grimalt Pomar, de 2n F (Dolços somnis salats, poesia) i Joana Adrover Vidal, de 1r F (La màgia del sol i de la lluna, narrativa). -Categoria B: Maria Vadell Bordoy, de 4t C (Bell arbre, poesia) i Antoni Rosselló Mesquida, de 3r D (Dos amors, una persona; narrativa). Llengua castellana (XIX edició) -Narrativa 1r i 2n ESO: Maria del Mar Grimalt Pomar (2n F), La vitrina. -Poesia 1r i 2n ESO: Maria del Mar Grimalt Pomar (2n F), Inquietudes. -Narrativa 3r i 4t ESO: Maria Vadell Bordoy (4t C), Despedida -Poesia 3r i 4t ESO: Azucena Olmo Pérez (4t C), Fuego interior y sucesiones encadenadas y condenadas a cumplirse. IX Relats de ciència ficció -Categoria A: Joana Adrover Vidal (1r F ESO), Què passa quan un científic ha de salvar tot un planeta? Assaig científic -Categoria A: Joana Adrover Vidal (1r F ESO), Què s’amaga darrere la història del làser.

Aquesta revista la maquetam amb:


3

FESTA DEL LLIBRE


4

Textos premiatS

Llengua catalana, categoria A: Maria del Mar Grimalt Pomar, de 2n F DOLÇOS SOMNIS SALATS, poesia Dolços somnis salats són aquells que es somien quan t'has enamorat; quan la vida et somriu i tot el cel és clar. Quan no hi ha un sol nigul i tu em dónes la mà.

Són amb els que viatges cap a llocs molt llunyans. Allà on no hi ha ningú i tu em beses, amant. Dolços somnis salats són aquells que es somien quan ens quedam pensant que la vida és prou curta per quedar-nos callats. Quan véns i, a cau d'orella,

Dolços somnis salats són aquells que es somien quan no estàs somiant.

tu em dius: “T'estim tant!” Els meus somnis somien en tu a cada instant. Són uns somnis molt tendres amb un puntet amarg. Cullerades de sucre. Espipellades de sal. Els meus somnis, per sempre: DOLÇOS SOMNIS SALATS.

Llengua catalana, categoria A: Joana Adrover Vidal, de 1r F La màgia del sol i de la lluna, narrativa Hi havia una vegada o no, fa molt de temps, un nin que de nom li havien posat Joan. Vivia a un poble molt petit on tothom era pagès o pastor. I com no; ell vivia al camp amb els seus pares que l’estimaven més que res en el món. Son pare tot el dia feia feina al camp i la seva mare cuinava, rentava la roba, feia dissabte... Alhora en Joan jugava amb els altres nins del poble o tot sol. Però un dia, al migdia, es va quedar adormit al mig d’un camp, sense cap ombra i els raigs del Sol li pegaven de ple. No se sap com, però, la calor que desprenia el Sol va fer que en Joan cada vegada tornés més petit; fins que quan es va despertar va veure que tenia la grandària del dit petit d’una mà adulta. Quan ho va veure, quedà espantat i no va saber què fer. Va decidir, que de moment es quedaria allà i que de qualque manera passaria la nit i

l’endemà ja seria un nou dia i pensaria un nou pla. La nit va passar sense incidents; i l’endemà al matí, quan va sortir el Sol es va despertar. Es va asseure damunt una pedra i es va posar a pensar. Mentre pensava un moix tot negre (feia por i tot) s’hi va acostar i li va demanar què era i com havia adquirit aquesta grandària o més ben dit petitesa. Ell li va contar el que li havia passat i el moix en sentir tot allò li va dir que li ajudaria a tornar a casa seva. Quan va estar tot dit es van posar en marxa i quan tot pareixia anar bé es van trobar un gos que volia menjar-se en Joan. El moix en veure que el gos es tirava damunt el nin es va tirar damunt el gos i li va rapinyar tota la cara deixant ben espantat el gos; aquest darrer va partir a córrer en un tres i no res, i sols ni va ser necessari dir-

li res més. Després d’aquest ensurt el moix que, per cert, li deien ‘el peixater’ perquè sempre menjava peix, va anar amb molt més de compte. En Joan, en canvi, anava més tranquil perquè va veure que estava en bones mans. Al migdia, en Joan es va adonar que la panxa li feia renou i va cridar ‘el peixater’ perquè li digués on podia trobar menjar perquè es moria de gana. Però no va fer falta que li contestés, perquè just davant hi havia un pomer amb unes pomes que feien una pinta boníssima. ‘El peixater’ hi va pujar (deixant en Joan tot sol), mentre en Joan es va asseure per descansar i sense adonar-se de res es va trobar el mateix gos al davant. Ara sí que l’havia feta bona (ara no hi havia el moix per salvar-lo). El gos ja s’havia fet il·lusions i ja obria la boca quan li va caure el moix al damunt clavant-li les ungles als ulls i deixant-lo sense vista per uns moments. En Joan


5

Textos premiatS li va donar les gràcies mil vegades al moix; després, li va pujar al damunt i van partir a córrer amb dues pomes. Al cap d’una bona estona de caminar es van aturar i van començar a menjar-se les pomes. Quan van haver acabat van decidir fer una migdiada davall un arbre (una idea molt poc prudent per part seva). El gos encara no es donava per vençut i quan va veure que es quedaven totalment adormits no s’ho va pensar ni dos segons i més aviat que de pressa ja estava apunt per cruspir-se en Joan quan de sobte va aparèixer una abella amiga del ‘peixater’ i el va picar per tot el cos. En Joan i el moix ni se’n van témer i quan es van despertar van seguir el seu trajecte. Per arribar a cal nin havien d’atravessar un camp ple de vaques i a cap dels dos això no els feia cap gràcia. Però, es van encoratjar i van decidir atravessar-lo. Primer de tot, van passar per davall la barrera i van continuar caminant fins que el van haver atravessat tot. Ja estaven més a prop; i arribant a un poble van decidir que cercarien una llar on passar la nit. Van decidir passar-la a una casa abandonada; però el que no sabien era que en aquella casa hi vivia una família de llops ferotges i que no tenien pietat de ningú. Havia estat un dia molt cansat, i només tocar llit es van quedar “frits”. A les dotze de la nit van repicar les campanes, els dos individus es van despertar; però no pel so de les campanes, sinó que se sentien observats i efectivament hi havia, ni més ni menys, sis llops que els

observaven. Es van incorporar a l’instant i van observar la situació per si trobaven una escapatòria. Però ells mateixos van veure que no n’hi havia cap (ara sí que havien begut oli). No se sap com però es va produir un corrent de vent que els va fer volar i van passar per damunt dels llops. No s’ho van pensar ni un segon i van partir corrent. En Joan i ‘el Peixater’ no s’ho podien creure, pareixia cosa de màgia. Van dormir al mig d’un bosc i la resta de la nit va passar sense incidents. L’endemà al matí, van continuar el seu trajecte. Quan feia dues hores que caminaven van trobar un lleó i ara sí que no sabien com fugir-ne, d’aquesta. Però una altra vegada tot va ser cosa de màgia o bruixeria i una altra vegada hi va haver un corrent d’aire que els va fer volar i així fugir del lleó. Ara sí que van quedar admirats i sorpresos, no s’ho podien creure. Van continuar caminant i quan van mirar a davant es van trobar davant la casa d’en Joan i la seva família. En Joan va demanar per favor al ‘peixater’ que li dugués un llapis i un tros de paper. I així ho va fer el moix. Quan en Joan tengué el paper i el llapis a les seves mans va escriure un telegrama. El moix va dur el telegrama al pare del nin. El pare quan el va llegir va recuperar les esperances de retrobar el seu fill; ja que les havia perdut totes. Per això, es va aferrar a l'única esperança que li quedava i va seguir el moix tan aviat com un coet. Quan va ser allà va veure el nin i van mantenir

una agradable conversació: - Papà, som aquí! - Fill! T’he enyorat moltíssim ja frissava de veure’t. - Jo també papà; però no sabia com fer-ho perquè em vessis. - Espera, espera. Ja m’ho contaràs més tard però ara hem de mirar què féiem amb tu. Com vares tornar així de petit? - Va ser quan vaig fer la migdiada al mig del bosc. - No va tenir res d’especial aquesta migdiada? - Que jo sàpiga no. L’únic que record és que va fer molta calor. I el Sol em pegava de ple. - Idò, tal vegada va ser la llum del Sol. - Idò si és així vol dir que si me pos davall la llum de la Lluna per ventura torn a la meva mida normal. - Avui vespre ja saps el que toca, dormiràs enmig de l’hort a veure si tornes a la teva mida normal. - D’acord papà. - A la fi has tornat; t’he enyorat molt fill. - Jo també papà. Al vespre se’n va anar a dormir al mig de l’hort amb ‘el peixater’ que vigilava. Quan va sortir la Lluna ell ja dormia. Al matí següent quan es va despertar es va posar a cridar i botar d’alegria. Havia tornat a la seva mida normal! Va partir a córrer a veure els seus pares i quan els va veure els va abraçar i ja us podeu imaginar quina imatge més encantadora. Tota la família ja tornava a estar unida i ja podia ser feliç una altra vegada. Tot i que aquesta vegada tendrien un nou membre: ‘el peixater’.


6

Textos premiatS Llengua catalana, categoria B: Maria Vadell Bordoy, de 4t C

BELL ARBRE, poesia Bell arbre, jove però fort com el més vell, has arrelat a unes terres mortes omplint-les de vida, terres que moriren per haver estat llar de males herbes, males herbes que apareixen i desapareixen amb núvols de tempesta, núvols de tempesta que foren desplaçats amb una onada de vent fresc, vent fresc i pur que talla tota arrel de mala herba existent, males herbes que deixaren una terra sense vida, trista i sola. Bell arbre, tu que arrelares sigilosament en aquelles terres, terres que esdevingueren la teva llar sense desitjar-ho ni voler-ho, sense desitjar-ho ni voler-ho, ara que ets amo i senyor de totes elles, de totes elles el lloc més obscur i amagat per viure has triat. Bell arbre, no t’amaguis! Bell arbre, no fugis! Bell arbre, per què tems el sol bullent? Bell arbre, has de saber que el vent fresc t’ampara, que el llac et donarà vida, et donarà aigua. Però bell arbre, si no surts a la vora del riu, no demanis aigua, aigua que si no surts a cercar, ningú no et durà CERCA-LA, viu a la LLUM, NO et DEIXIS MORIR, deixant un altre cop, un altre cop enrere una terra sense vida, trista i sola.


7

Textos premiatS Llengua catalana, categoria B: Antoni Rosselló Mesquida, de 3r D Dos amors, una persona, narrativa Trastorn d'identitat dissociativa. Aquesta fou la conclusió del psiquiatre del clínic. Just tenia 20 anys i suposava un gran llast per a la seva vida. I sobretot ara que era a la facultat de medicina. Ell mateix havia notat els símptomes: quan era a classe estava inquiet, nerviós, passiu i antipàtic amb tothom. Amb un posat fatxenda que no podia suportar ningú. I era arribar al seu pis i una rialla immensa es clavava a la seva cara i pareixia repartir felicitat entre els seus companys de pis. Però els problemes s'agreujaven de cada cop més. Arribava a tenir episodis d'antipatia dies sencers i després estava sol hores feliç. I a la inversa. Però com a futur metge, confiava en els medicaments. Sabia que a poc a poc s'alleugeraria la seva patologia i que ja no hauria de patir tant pels estudis. Era a la farmàcia, amb la recepta signada pel metge, esperant l'apotecari. Al costat seu, a la caixa de devora, va reconèixer la seva veïna del tercer pis. Mai no havia parlat amb ella. Sols un bon dia, unes bones tardes i un adéu. I li agradava. La veritat és que era maca: amb els cabells curts, castanys i amb uns ulls grossos del mateix color que els cabells. I una pell morena, fina, sense imperfeccions. Se la mirava. I després s'adonà del que havia descobert. A la caixa, l'apotecària li servia els mateixos medicaments que a ell.

-És impossible- pensava. -No en fa cap cara, d'estar malalta-. Ben pensat, ell tampoc no feia cara de patir aquell trastorn. I quan se n'adonà, la noia se n'anava. Aixecant una cella i amb un adéu que no arribava a ser adéu, es va acomiadar d'ella. Quan va tornar a casa, va prendre les 5 píndoles acabades de comprar. Va tancar els ulls i va desitjar que aquell estat d'alegria que tenia aquell dia continuàs durant uns quants dies més. Almenys fins a conèixer la seva veïna més bé. L'endemà, es va despertar amb mal de cap. Havia pres les dosis equivocades dels medicaments? La qüestió era que encara se sentia bé. Era ell. Es va dirigir cap a la sala d'estar, tot badallant i estirant-se. Anava amb calçotets. I mai no s'havia avergonyit tant, però quan la va veure a ella asseguda al sofà, va pegar un bot cap al dormitori i es va vestir ràpidament. I dissimulant, va tornar a la sala amb la camisa mig embotonada. -Hola, què volies res? -Doncs volia parlar amb tu. Ell va quedar bocabadat. El cor li anava a cent. I si em demana...? -Parla, parla. Ella va somriure. -Ahir, quan ens vàrem veure a la farmàcia, vaig sentir com demanaves el mateix que jo. També sou dos? Va quedar en blanc. No era allò el que es pensava que demanaria. Però sí el que li

volia demanar ell després. -Sí. Bé, en algunes ocasions estic prou normal, em relacion bé amb la gent i això. I d'altres vegades pareix que tenc algú a dintre que vol sortir i em pos de mal humor fàcilment, som més egoista i no vull estudiar perquè... vull ser... motorista? -Res comparat amb mi! -el va interrompre- Ara sóc la Carme, la noia que sempre havia estat. Feliç, simpàtica... Però ni em vulguis veure quan sóc l'altra, la Vicky, que em pos a escoltar música heavy i a vestir-me de gòtica. I el que és més greu: a menjar carn quan en realitat sóc vegetariana. -Sorprenent! Perdona per no haver-t'ho dit, el meu nom és Dídac. I encara no li he posat nom a l'altre jo -varen riure tots dos-. I així es coneixeren. I es varen passar tot aquell dissabte parlant i posant en comú experiències. Era increïble com arribaven a ser de semblants aquells dos. Estaven fets l'un per l'altre. Però, i què passava amb la Vicky i l'altre Dídac? Era una qüestió que no s'atrevien a preguntar-se. Just parlaven dels seus “jo” bons. Dels altres quasi ni en feien menció. I arribà la nit. El Carles i el Fran, companys de pis del Dídac, arribaren amb un parell de cerveses al damunt. -Qui és aquesta Dídac? Què t'has tret una xicota i no ens has dit res? Hahaha -se'n reia en Carles.


8

Textos premiatS

En Fran simplement anava tan gat que s'esforçava a fer una rialla falsa. I amb una mirada, el Dídac i la Carme s'ho varen dir tot. Es besaren. Dolçament. Com en Dídac feia anys que no besava. Ni la Carme. Però el petó es va veure interromput per ella, que sense més ni menys, es va separar i el va mirar amb cara d'oi. -I tu qui coi et penses que ets? I agafà portal. Ell quedà mut. Però es va adonar del que havia passat. Ara ja no era la Carme. La Vicky havia tornat. I derrotat es retirà a la seva habitació i es va ajeure al llit. I pensà i pensà, fins que quedà adormit. I a mitja nit es va despertar. Va agafar la seva americana negra. Es va fer una cresta altíssima, ja que tenia els cabells llargs. Va agafar una cervesa i se n' anà cap a l'underground. Era una discoteca d'ambient punk, tot i que també hi havia gòtics. I es mesclava gent d'arreu. I ell es va asseure a la barra i va demanar una altra cervesa. I es va girar i a la seva dreta hi va veure la Carme, aquest cop Vicky, que es bevia un cubalitre immens quasi d'un glop. -D'això se'n diu beure! -Tu, el que t'enrotlles amb mi quan no sóc jo. -Jo? Que va. Jo sóc l'Arnau. Tu

ets la Vicky, oi? -Mira nen, a mi no m'enganyaràs. Que te'n vagis, que no et vull. -Eh! Què et pica ara? Nena, tu el que necessites és que et duguin a fer una volta amb una Harley. -Però si tu no tens cap Harley. -Qui ha dit que en tengui cap? I amb agilitat i rapidesa, va agafar les claus de la butxaca d'un vell motorista que anava begut que estava assegut amb el cap damunt la barra, sense que se n'adonàs. La va agafar de la mà i la va treure a fora. Ella reia. I ell estava eufòric. La seva part rebel, l'Arnau, estava per primer cop enamorat. Mai no s'ho hauria pensat. Va cercar al pàrking i just va trobar una Harley Davidson. Era lluenta, grandiosa, perfecta. Hi va enqueixar la clau i la va rodar i el motor es va posar en marxa fent un renouer. Els dos varen pujar damunt, sense casc i ella es va aferrar fort a ell. Varen agafar carretera i anaren tota la nit damunt aquella màquina. I al final acabaren al llit d'ell. Ell es despertà primer. I es va quedar com una pedra quan la va veure a ella abraçant-lo al llit, adormida. La va mirar. Ja no era la Vicky, era la Carme. Es notava molt a la seva cara. Tan tranquil·la, tan serena. I ell

tornava a ser en Dídac. La va acariciar suaument. Tenia la pell llisa i tendra. I va obrir els ulls. -Bon dia Dídac. I li va fer un petó a la boca.


9

Textos premiatS Llengua castellana (XIX edició) Narrativa 1r i 2n ESO: Maria del Mar Grimalt Pomar (2n F)

La vitrina Ya estoy harta. Bueno, mejor dicho, ya estamos hartos de tanta comedia. Me presento. Soy Cleopatra. Sí, sí. La mismísima Cleopatra. La que vivió en el antiguo Egipto, la que reinó. A lo mejor me recuerdas por mis famosos baños en leche de burra o por mi famoso pelo negro y flequillo recto. Y, ¡cómo no!, seguro que me asocias a Marco Antonio. Tuve una vida interesante, intensa y emocionante, pero con final trágico: me suicidé. Me encontraron muerta en mi cama de oro cuando solo tenía 39 años. Eso pasó hacia el año 30 a C. Imagínate, hace casi 2100 años. Parece imposible lo rápido que pasa el tiempo... Al morir, me momificaron, me metieron dentro de un sarcófago precioso, hecho, pintado y esculpido a mano por montones de esclavos, pues en aquel tiempo no existían las máquinas. Dentro del sarcófago, colocaron monedas, algunas de mis joyas y un ejemplar de El Libro de los Muertos. Luego, claro, mi sarcófago fue depositado en la cámara mortuoria que había al final de un gran laberinto en el interior de una gigantesca pirámide.

Lo primero que vi al morir fue a una persona. En un principio pensé que no estaba muerta y que todo había sido un sueño. Pero aquélla no era exactamente una persona, más bien podría decir que era un dios. Habría jurado que era Anubis, el dios del infierno. Se decía que, al pasar al otro mundo, era la persona que te recibía y te llevaba hasta Osiris, dios de la resurrección. Exacto. No me había equivocado. Ése era él y me llevó, cogiéndome sin delicadeza alguna por el codo derecho, hasta Osiris. Al verlo, quedé admirada. Estaba sentado en el trono, así como siempre me lo había imaginado, con su corona blanca. Pero su corona blanca no fue lo que más me llamó la atención. En su mano derecha tenía un corazón. -Tu corazón.- dijo Osiris.- Cuando Thot lo ponga en la balanza, si pesa más que la Pluma de Maat, serás enviada al infierno con el dios Anubis. En caso contrario, quedarás conmigo y con las personas que han hecho el bien. El corazón me dio un vuelco. Es un decir, ya que en aquel momento no tenía corazón. Éste ya estaba sobre la balanza y, para mi sorpresa, descendió hasta casi llegar al suelo. ¡Imposible! Había hecho cosas malas en esta vida, pero, ¿tantas? Observé como la

Pluma de Maat quedaba por encima de mi corazón, por lo visto, un corazón sucio y contaminado. Quería preguntarle a Osiris qué había hecho mal, pero antes de abrir la boca me miró y me dijo: -No quiero preguntas. No quiero excusas. Te vas a ir al infierno con Anubis sólo por haberte quitado la vida y haber desperdiciado la oportunidad de vivir que te ofreció Isis, fertilizando a tu madre. -Pe-pe-pe-pero...Intenté defenderme. -He dicho que nada de excusas.- Apuntó con un dedo a Anubis y siguió- ¡Llévatela! Anubis, en aquel mismo instante, me había cogido del codo, ahora del izquierdo, todavía con menos tacto que la otra vez. Bajamos por una escalera muy, muy, muy larga. ¿A cuántos metros del nivel del Nilo estaríamos? Estaba muy preocupada y triste, pues yo siempre había querido una vida eterna agradable y sin problemas, y no sabía qué tal lo pasaría en las profundidades de la Tierra. Pero no me fue tan mal. Me llegué a acostumbrar y aunque no me lo esperaba, allí encontré a casi todos los faraones de la dinastía macedónica, los de mi dinastía.


10 Pasé el resto de siglos en paz. Algunas veces me escapaba a escondidas para espiar a los del cielo, pero creo que en el infierno estábamos mejor. Hacíamos fiestas, nos divertíamos más. Lo malo es que nunca pude ver a Marco Antonio, pues él era romano y residía eternamente en el Averno. Las cosas empezaron a no ir bien cuando a alguien le picó el gusanillo de encontrar restos de las personas que habían pisado el planeta. Todo comenzó a ir mal el día en que una expedición de arqueólogos, mayoritariamente británicos, decidió explorar nuestras tierras del Nilo y entrar en nuestras pirámides. Primero creíamos que no encontrarían las cámaras funerarias. ¿Que no? Vaya si las encontraron. Y las exploraron. Luego incluso nos pusimos contentos. Debido al descubrimiento de las interioridades de nuestras pirámides, Egipto se podría convertir en un lugar turístico. La gente pagaría por visitarlas y los egipcios se harían ricos gracias a nuestro pasado. Pero no fue así. Un buen día, los ingleses llegaron a Egipto con unos camiones. Desde el infierno nos temimos lo peor. Venían a expoliar nuestras tierras. Cargaron cuadros con jeroglíficos, monedas, sarcófagos, momias y todo lo que encontraron y se lo llevaron en barco hasta la isla de Gran Bretaña.

ver la luz del sol. Por el momento yo estaba tranquila. Mi pirámide era una de las que no habían saqueado. Pero un día que no quiero recordar, un señor que vestía un mono blanco, un gorro y una mascarilla del mismo color, entró en mi templo funerario. Tardaron años en conseguir llegar a la cámara oculta. Habían construido muchas galerías y era difícil acceder a ella. La cámara estaba repleta de cofres que guardaban mis suntuosos ropajes y objetos personales, mis efigies, mis jeroglíficos, mis estatuillas de mármol y alabastro, mis vasijas repletas de joyas y un sinfín de objetos que me habían colocado para facilitarme la vida de ultratumba. En el centro estaba mi sarcófago, rodeado de lámparas y candelabros. Al cabo de unos días, mi cámara parecía otra: sin cofres, sin efigies ni jeroglíficos, sin estatuillas, sin vasijas ni objeto alguno. Me sacaron del sarcófago y llevaron mi momia a una especie de laboratorio para analizarla. La radiografiaron, estudiaron los huesos y los restos de pelusilla que habían quedado de mi hermosa melena negra. Era un horror ver como le estaban haciendo eso a lo que había sido, cientos de años atrás, mi cuerpo, el cuerpo con el que había seducido a Julio César y a Marco Antonio, el cuerpo donde habían vivido mis hijos antes de

Lo peor fue cuando me encerraron en una vitrina. No sabes lo que es verte en una vitrina y que cada día miles de personas se apelotonen junto a ella, se amontonen a su alrededor y te miren, te saquen fotos... ¡Es agobiante verme en un museo! Pero no sólo yo me harté de todo esto. No fui la única que pensaba que nos deberían dejar en paz y devolvernos a nuestros lugares de origen. Todos mis amigos compañeros de museo pensaban lo mismo. Es una falta de respeto hacia nosotros. Los dioses egipcios quisieron acabar con todo esto. Se reunieron para juntar todos sus poderes y echaron una maldición a todas las pirámides: cualquier ser vivo, por pequeño que fuera, moriría horas o días después de acceder a cualquiera de ellas. Todo esto explica el porqué de la desgracia: después de entrar en la pirámide el 26 de noviembre de 1922 y molestar a la momia de Tutankamon, poco a poco fueron cayendo lord Carnarvon, Howard Carter, Audrey Herbert, Arthur Mace, Sir Douglas Reid... ¿Sabes? Todos aquellos que miran expectantes los restos de mi momia a través del cristal de la vitrina no saben el final que les espera. La maldición continúa...


11

Textos premiatS Llengua castellana (XIX edició) Poesia 1r i 2n ESO: Maria del Mar Grimalt Pomar (2n F).

Inquietudes Creo que no lo sé. No sé nada de este mundo. Es muy grande, tal vez, pero, también muy profundo. Siempre encuentras montañas difíciles de escalar. Siempre hay aquellas piedras que te hacen tropezar. Y, aunque lo quieras,

no se pueden evitar. Me sé el nombre de los ríos, pero no sus recorridos. Es difícil entender a los demás. Ayúdame a encontrar la manera de vivir, conociendo las montañas,

las mareas y las playas, los volcanes y los valles donde pueda descansar. Ayúdame a encontrar la manera de vivir conociendo las entrañas de las cosas más extrañas, las fórmulas matemáticas para poder ser feliz.

Llengua castellana (XIX edició) Poesia 3r i 4t ESO: Azucena Olmo Pérez (4t C) (Fuego interior i sucesiones encadenadas y condenadas a cumplirse) . Fuego interior El silencio en llamas desacuerdo interior puesto en duda, insatisfacción profana, calma reclama, compañía aclama, soledad en calma, una cama con un único espíritu, un cuerpo con carácter imaginario: mi mirada destruye, destierra, derrumba, difumina, desvanece, atardece en mi mente un sueño opaco de compañía, que con solo una alegría, el silencio en llamas proclama,

invoca, suplica, pide, ruega, profundo sollozo amoroso, respuesta momentánea, instantánea inmediata, ¿cómo negarse al amor? Cuando, además,va ligado en consecuente acto el crecimiento espiritual, imposible negación ante actos desconocidos, sí, pero todos ellos preciosos, hermosos, esplendorosos, caprichosos...


12

SUCESIONES ENCADENADAS Y CONDENADAS A CUMPLIRSE

Las hojas se mueven, el tiempo se para, el reloj se censura, la felicidad ausente, el suelo tiembla, el cuerpo renace, la soledad se pierde, el desespero comienza, la ilusión muere, el sentimiento surge, la noche amanece, el sol se cierra, la niebla congela, el temor transcurre, la meditación cura, el hombre destroza, la espiritualidad sangra, el desengaño maldito, la señal dada, el infierno próximo, la imaginación naufraga, el auxilio es nulo, la mujer antigua, el dependiente continuo, la educación escasa,

el sufrimiento social, la moneda buscada, el poder ahoga, la ley araña, el brazo rasgado, la uña afilada, el corazón petrificado, la imaginación forzada, el sueño inalcanzado, la superstición engaño, el desespero frustrado, la madera perfumada, el telón se cierra, la obra acaba, el guión finaliza, la actriz preparada, el señor inexperto, las hojas se mueven, naces y mueres, el temor no te deja vivir, la sabiduría tu objetivo. El camino de la vida.


13

Textos premiatS

Llengua castellana (XIX edició) Narrativa 3r i 4t ESO: Maria Vadell Bordoy (4t C)

Despedida

Era muy temprano, acababa de amanecer yo estaba sentada en el centro de una habitación enorme y oscura, seguro que no era la mía. Mi habitación es diminuta y siempre está iluminada por los rayos de sol a esas horas de la mañana, esos rayos impertinentes que se colaban por las persianas y me daban en la cara para divertirse viéndome despertar, definitivamente no me encontraba en ningún sitio que me fuera familiar. No había ventanas, lo único que podía ver era un reloj que me indicaba la temprana hora. Quise levantarme de la silla, pero me encontré atada de manos y pies. Quise chillar a pleno pulmón para que alguien me sacara de allí, pero no pude hacer salir el más mínimo sonido de mi boca. Hacía frío, un frío espantoso y tenía hambre. No sabía qué hacer, las horas pasaban y todo seguía igual. Lloré y deseé

morir, entonces fue cuando sentí que mi cuerpo no aguantaba más, mis ojos se cerraron. Al despertar estaba en mi habitación, enseguida supe que ese sueño que tuve era mi propia realidad. Yo me había convertido en un ser mezquino, había apartado a todo el mundo de mí, había empezado MI vida y la de nadie más, ¿quién necesita a los demás? La respuesta era fácil, pero difícil de admitir: TODOS, incluso yo necesito a los demás, me di cuenta tarde. Esa habitación grande, vacía y oscura no era nada más que mi mundo, solitario, sin amigos, sin ninguna luz que diera alegría a mi vida. Esa silla incómoda de la que quería huir, era el dolor de mi alma rota. Esas cadenas que me impedían salir, el miedo y el orgullo. La voz no me salía, ¿para qué iba a salir si no la oiría nadie? El frío de no sentir amor, el hambre por no tener

una familia que te dé de comer. Y ese reloj, el tormento de saber el tiempo perdido que jamás se recupera. Si es verdad que el tiempo que realmente vivimos es el tiempo que disfrutamos, como nos contaba Bucay, entonces yo he muerto hace ya mucho tiempo. Sólo tengo que hacerlo oficial. Lo único que dejo a los demás es mi experiencia, el ejemplo que nadie debería seguir. Adiós.


14

Textos premiatS

Assaig científic Categoria A: Joana Adrover Vidal (1r F ESO), Què s’amaga darrere la història del làser.

Què s’amaga darrere la història del ,làser?

A quin any ens hem de situar? Ens hem de situar al segle XX, exactament, a l’any 1960. És l’any que es van inventar els raigs làser. Tot i que també va ser un any molt important: hi va haver el primer home negre capellà, hi va haver els Jocs Olímpics a Roma, varen néixer n’Antonio Banderas i el president actual del govern. A Mallorca va ser important perquè el R.C.D. Mallorca va pujar per primera vegada a 1a Divisió. D’on ve la paraula làser? La paraula Làser són unes sigles angleses de les paraules Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation. (amplificació de llum per emissió estimulada de radiació).

Un "màser"

Un làser

Però, què és un làser? Un làser és un dispositiu que usa un efecte de la mecànica quàntica, l’emissió induïda o estimulada per generar un feix de llum coherent d’un mitjà adequat i amb la mida, la forma i la puresa controlats. És a dir, és un raig de llum... Com es va formar el làser? El làser es va formar a partir dels fonaments que va establir Albert Einstein i a partir de la llei de radiació de Max Planck basada en els conceptes d’emissió induïda de radiació. Al 1928 Rudolf Landenburg va dir que havia obtingut la primera emissió de radiació tot i que només va ser una curiositat de laboratori però que va ser demostrada per Willis Eugene Lamb i R. C. Rutheford. Al 1953 Charles H. Tornes juntament amb els seus

estudiants van construir el primer “màser” (dispositiu que funcionava amb els mateixos principis físics que el làser però que produeix una llum semblant a la del microones. Townes i Arthur Leonard Schawlow són considerats els inventors del làser que presentaren al 1960. El làser s’utilitzava per a la construcció de vehicles. El 16 de maig del 1980 van fer evolucionar el làser i van produir els raigs X. Processos per la producció del làser:

Components principals: 1. Medi actiu per la formació del làser. 2. Energia bombejada pel làser 3. Mirall reflectint al 100% 4. Mirall reflectint al 99% 5. Emissió del raig del làser


15 Bombeig: A través d’una làmpada o qualsevol altre aparell elèctric que produeixi una emissió. Ressonador òptic: Són els miralls que fan que s’ampliï i que es creï el làser. El formen el ressonador estable i l’inestable. Emissió espontània de radiació: Els electrons tornen a l’estat fonamental i emeten fotons. És un procés aleatori. Emissió estimulada de radiació: Es produeix quan un àtom que està excitat rep un estímul extern que fa que es produeixi fotons i així arriba a l’estat

Max Kart Ernst Ludwig Planck

menys excitat. Absorció: És quan s’absorbeix el fotó. Quines aplicacions té el làser? Serveix per fabricar el gravat de metalls, plàstics i vidre. També serveix: Impressores làser. Làser de diòxid de carboni. Làser de punt quàntic. Làser de hèlion. Produeix llum ultravioleta. Produeix llum infraroja. Serveix per tallar, saldar i marcar altres materials. Per evaporar tumors. Per llevar taques a les dents.

I a la vida quotidiana? Medicina: operacions, tractaments quirúrgics, ajudar a la cicatrització, tractaments mèdics, operacions de vista… Indústria: tallat, guiat de la maquinària, la mesura de distàncies… Defensa: és una alternativa al Radar. Per investigar. La fabricació d’impressores làser, CD, lectors de codis de barres… Tractaments de cosmètics i de cirurgia estètica. Depilació, tractaments d’estries… Quin personatges estan relacionats amb el descobriment del làser? Hi ha diversos homes que estan relacionats amb el descobriment del làser; ja que sense ells no s’hagués pogut descobrir. Els més importants són: Willis Fugene Lamb va néixer el 12 de juliol a Tucson. Fou un físic guanyador del Premi Nobel de Física al 1955 pel seu descobriment de l’estructura fina de l’espectre de l’hidrogen; a més, ideà un mètode per determinar la freqüència de les transicions atòmiques i moleculars. De la seva vida se’n sap poca cosa. Se sap, que fou fill d’un enginyer telefònic de Minessota i d’un dona de Nebraska. Va estudiar a diverses escoles públiques i a la universitat de Califòrnia. Desenvolupà la seva carrera a Standford, Yale, Oxford i Arizona. Dedicà quasi tota la seva vida a investigar fins que al 15 de maig del 2008 amb una edat bastant avançada va morir a Arizona. Max Kart Ernst Ludwig Planck va néixer a Alemanya el 23

Willis Fugene Lamb

d’abril del 1858. Fou un físic alemany considerat el fundador de la teoria quàntica i fou guardonat amb el Premi Nobel de Física a l’any 1918. Què va ocórrer durant la seva vida? En Planck tenia una família de tradició acadèmica: el seu repadrí i padrí van ser professors de teologia a Göttingen i son pare fou professor de dret a Kiel i Múnich i el seu oncle fou jurista a Göttingen. Son pare era en Julius Wilhem i la seva mare Emma Patzig. Va tenir quatre germans i dos germanastres fills de la primera esposa del seu pare. Passà els

Albert Einstein


16 seus primers anys de vida a Kiel i després es mudà a Múnich. Als 16 anys va obtenir la graduació. Dominava la música, les ciències i la filologia; per això, va dubtar quan va haver de triar la seva carrera. Finalment, després de xerrar amb el seu professor de física i reflexionarhi molt va optar per aquesta carrera: la de física. Al curs 1874/76 es va matricular a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Múnich. Es va involucrar en la física teòrica i va compondre una òpera. Definia les classes com avorrides i monòtones. Durant aquesta època de la seva vida va admirar en Rudolf Clausius. Amb 21 anys va presentar la seva tesi sobre el segon principi de la termodinàmica. Al 1880 va tornar a Múnich per exercir com a professor de la universitat. I al 1889 tornà a Berlín a on fou el director de la càtedra de Física teòrica. Al 1913 es va posar al cap davant de la universitat de Berlín. Cinc anys després, va rebre el Premi Nobel de física per la creació de la mecànica quàntica. Finalment el 4 d’octubre de 1947 va morir. En la seva memòria han batejat un cràter de la Lluna amb el nom de cràter Planck. Albert Einstein va néixer el 14 de març del 1879. Fou un físic d’origen alemany. És el científic més important del segle XX i el més conegut. Al 1905 era un jove físic que feia feina a la Oficina de Patents de Berna on va publicar la seva teoria de la relativitat especial. Al mateix any va publicar els treballs que donarien origen a les bases de la física estadística i

la mecànica quàntica. Al 1915 va presentar la Teoria General de la Relativitat que incloia el concepte gravetat. Això va donar origen a la cosmologia (ciència que estudia Univers). I a poc a poc, va ser un ídol popular. Al 1921 va obtenir el Premi Nobel de Física per les explicacions dels efectes fotoelectrònics i per la seva implicació amb la física teòrica. És considerat el creador de la bomba atòmica; tot i que era pacifista, socialista i sionista. Què va ocórrer durant la seva vida? Va néixer a Ulm. Son pare era en Hermann Einstein que feia feina de venedor. En canvi, la seva mare nomia Pauline Koch i no feia feina. A Einstein durant la seva infància no li agradava gens ser el centre d’atenció. No li agradava estar amb altres nins i per això just jugava amb la seva germana petita. Estudià a una escola catòlica i va rebre classes de violí impartides per sa mare. La persona que el va involucrar en aquest món va ser el seu oncle Jacob Einstein que va fer que construïssin una casa amb taller. Allà Einstein i el seu oncle hi feien experiments tecnològics. Només estava motivat per aquests experiments; ja que va declarar que l’escola no el motivava en absolut i que just s’interessava per les matemàtiques i per la física. Al 1894 els Einstein es van mudar a Itàlia. Abans d’obtenir el seu títol de batxillerat va decidir abandonar l’escola i per això va realitzar una prova d’accés a la seva nova escola i va suspendre per culpa

de la seva ignorància de les assignatures de lletres. Al gener del 1902 va tenir una filla amb Mileva i el 6 de gener del 1903 es van casar. Al 1900 es graduà i va obtenir el diploma de professor de matemàtiques i física. Al 1904 va tenir el seu segon fill; també, va obtenir una feina permanent a l' Oficina de Patents. I més tard, va presentar la seva tesi titulada ‘Una nova determinació de les dimensions moleculars’. Durant el 1905 va redactar treballs sobre: el moviment browiano, l’efecte fotoelectrònic (li va fer guanyar el premi Nobel), la relativitat especial i l’equivalència massa-energia. Al 1910 va tenir el seu tercer fill i es va mudar juntament amb la seva família a Praga. Allà va obtenir una plaça de catedràtic a la universitat. El 14 de febrer de1919 es divorcià de Mileva i el 2 de juny del 1919 es va casar amb la seva cosina Elsa. Moltes persones no es creien les seves teories i l’atacaven o no el creien. Hi havia físics que es van posar gelosos i feien tot el possible per desacreditar les teories d’Albert. Finalment el 17 d’abril del 1955 va tenir una hemorràgia interna causada per la ruptura de l’aorta abdominal. I l’endemà va morir a l’hospital a l’edat de 76 anys. Les seves cendres van ser escampades per l’Institut d’Estudis Avançats de Princenton. Quins són els inventors del làser? Es consideren el inventors del làser en Townes i Arthur Leonard Schawlow :


17 Charles Hard Townes va néixer el 28 de juliol del 1915. És un físic i professor nord-americà; que va guanyar el premi Nobel de Física al 1964. Es pot dir que és conegut per la seva feina sobre la teoria i les aplicacions del “màser”. Va estudiar a la Furman University i es doctorà en física a Califòrnia al 1939. Va tenir diverses feines de professor de física o va estar al capdavant de diverses investigacions. Ara mateix, empra el làser per ajudar a combinar les imatges de telescopis llunyans. Al 2005 va rebre el Premi Templeton.

Charles Hard Townes

Arthur Leonard Schawlow va néixer el 5 de maig del 1921 a Mount Vernon. Fou un físic i professor universitari d’Estats Units guardonat amb el Premi Nobel de Física al 1981. Va ser fill d’un emigrant canadenc i estudià a la Universitat de Toronto. Estudià el “màser” i el làser. I al 1981 va obtenir el Premi Nobel per la seva col·laboració al desenvolupament del làser espectroscòpic. Finalment morí de leucèmia el 28 d’abril del 1999 a Califòrnia. Quines conclusions en podem traure? En definitiva, el làser és un gran invent que té moltes propietats en els diferents camps que envolten la nostra vida. Per exemple serveix per operar o per construir diverses coses. A més, veim que tots els físics que han contribuït que s’inventés el làser han obtingut el Premi Nobel de Física; i això vol dir que són dels millors que hi ha en el món.

Arthur Leonard Schawlow


18

Textos premiatS IX Relats de ciència ficció -Categoria A: Joana Adrover Vidal (1r F ESO), Què passa quan un científic ha de salvar tot un planeta? Vet aquí una vegada a l’any 4997 un grup d’humans-robots que vivien al planeta Terra. El seu aspecte exterior era molt normal. Tenien: dos ulls junts molt grans, un nas, però, sense orificis nasals, una boca enorme i la pell de color groc, blanca, negra i a vegades taronja (depenent de quin tipus d’alimentació tenien). Els seus cossos no tenien res d’especial, llevat de la seva alçada, que com a mínim feia 2,50 metres. I es deien humans-robots perquè tots duien un “xip” incorporat que els feia pensar més ràpid, tenir més capacitat de memòria i ser més responsables del que tocaria a les seves respectives edats. A vegades, es deia que eren més robots que humans perquè ni ells sabien per què feien les coses o què era el que feien. El seu planeta era bastant gran, per tot hi havia aparells electrònics com: ordinadors, robots que feien les tasques domèstiques, escales mecàniques,cases obedients (feien tot el que els manaven), animals electrònics que sempre creien i tota la mena d’aparells que es puguin conèixer. Però aquest planeta seria per poc temps el lloc en què feien la seva vida, ja que s’estaven preparant les naus espacials perquè, a partir del 2 de gener d’aquell any, cada dia sortiria un coet ple de gent que seria traslladada a un planeta on començar-ho tot de bell nou.

Com per tot, hi havia gent que hi estava d’acord i n’hi havia que s’hi negava en rodó (aquests darrers no els serviria de res negar-s’hi; perquè o per les bones o per les males s’haurien de traslladar). Només faltava una setmana per partir. Tothom ja estava preparat per partir i això inclou que ja tenien les maletes preparades (però no sabien que la cosa no seria tan

dos planetes; quan van ser allà no us cregueu que era per cosa bona, no, era per robar tot el que havien preparat els humansrobots. Ho tenien ben organitzat; es dividirien per zones i cada grup agafaria tot el que hi hagués al seu voltant i després es tornarien “teletansportar”. Quan van arribar a la terra cadascú es va dirigir a la zona que tenia

fàcil com ells es pensaven). Dos dies abans de partir van organitzar una festa mundial per acomiadar-se de la Terra. Tothom s’ho passava pipa i ballava al ritme de la música dels diferents grups que hi havia. Mentre hi havia la festa els habitants de Mart es van “teletransportar” amb els camps magnètics que envoltaven els

assignada. Al cap de dues hores tots van estar col·locats i van arreplegar tot el que tenien a devora; el pitjor era que tothom estava tan concentrat en la festa que no es van adonar del que estava passant amb les seves coses. Els marcians quan ho van tenir tot es van “teletransportar” al seu planeta amb totes les


19 coses dels habitants de la Terra. Per una altra banda, els habitants de Saturn van decidir tirar bombes amb unes pocions a dins que servien per robar la memòria a les persones que l’ensumaven o en bevien. A les tres de la matinada van decidir tirar les bombes i com que tothom dormia la van ensumar i van perdre la memòria i ja no sabien qui eren ells mateixos. Tot això, els de Saturn ho feien per aconseguir fabricar tot el que els terrestres havien inventat. Com si no fos poc, els de Neptú estaven apunt de xuclar tots els diners que tenien els humansrobots; ja que havien introduït una espècie de xip a tots el bitllets i monedes que hi havia; i els terrestres ni se n’havien adonat! En darrer lloc, hi havia els habitants de Júpiter que volien evaporar tota l’aigua de la Terra amb Xayide (màquina que serveix per convertir tots els líquids en vapor, tot el gel en líquid i tot el líquid o vapor en gel). A les cinc de la nit la van encendre en direcció a la Terra i

tota l’aigua es va evaporar cap al planeta Júpiter. A les dotze del migdia quan tothom es va despertar tots van notar que el cap els estava a punt d’explotar però ni sabien quina sensació era aquella ni com es podia llevar. Tots els humansrobots estaven desconcertats no sabien què passava, ni per què tot estava tan brut, ni què havien de fer en aquells moments ni res. Alhora als planetes Mart, Saturn, Neptú i Júpiter estaven celebrant el que havien aconseguit. Els de la Terra no sabien què fer. Tots demanaven al veïns que si sabien què havia passat o si tenien qualque idea del què havien de fer aquell dia. Però ningú els sabia contestar res i cada vegada estaven més desconcertats. L’única persona que seguia com sempre era un científic molt desconfiat. Per això, havia inventat un aparell que sempre duia posat es deia Ratolimes i servia per protegir-se de totes les coses dolentes que els altres li poguessin fer; per exemple: un

rentat de cervell, un tret, o que li introduïssin un medicament o líquid dolent per a ell... Tothom li deia que era un exagerat, que no era per tant i que mai li passaria res dolent perquè si era tan bo i que ho podia arreglar tot, no hi hauria ningú que li volgués fer mal. Però ara, si que li havia servit, i de molt, ja que en aquests moments era l’única persona capaç de salvar tots els habitants del planeta. Per això, havia d’inventar una nova màquina o beuratge. No hi havia temps!; ho havia de fer ja. El primer que va fer en Remus (que era així com s’anomenava al científic) va esser agafar mostres de sang d’un parell de persones per saber de què estava composta la poció que havien pres tots. Només això li va durar un dia; perquè amb la poció la sang tornava invisible o molt espessa (això volia dir que no sortia de les venes). L’endemà al matí, va observar la composició que tenia la sang. Va descobrir, que cap dels components que tenia sortien de la Terra i que només descobrir quins eren els seus components li duria un mes. El primer que havia de fer era agafar l'ulluscopi (servia per augmentar les coses 1.000 vegades la seva mida) i quan el va tenir a les seves mans hi va posar una mostra de sang. Mai no havia vist cap dels components que hi havia allà; pareixia que eren d’un altre planeta es deia a dins el cap. Al cap d’una hora de pensar va veure que aquella era la solució: era d’un altre planeta! El que havia de fer era cercar per l’interneuni (que és una xarxa electrònica


20

com l’internet del segle XXI); va cercar el nom de components de la sang o de qualsevol altra substància. I va veure que només en sortien uns quants de cada un i que la informació que hi havia era molt poc explícita i que el primer que havia de fer era: amb els components que contenia aquella sang mirar les fotos dels que estaven als altres planetes i després viatjar fins allà per investigar-ho millor. Es va passar tot el dia comparant fins que va veure que els

fer, va ser segrestar un saturnà i fer-li beure una poció que li esborraria la memòria; així el podria tocar i estar allà passant desapercebut. Va decidir fer una volta pel planeta i agafar mostres de tot els que ves, agafés o toqués. Es va passar una setmana així, fins que van descobrir que qualcú havia esborrat la memòria d' aquell ésser saturnà i van començar a fer unes proves d’ADN a tothom per saber si hi havia qualque intrús. En sentir allò en

components de Saturn eren molt pareguts als que tenia ell. Al dia següent va decidir agafar una nau espacial per anar-se’n al planeta Saturn i seguir investigant. Per això, va haver d’agafar una poció que havia inventat anys abans i que servia per transformar-se amb tothom a qui tocava. A l’horabaixa va arribar allà, el primer que va

Remus ni s’ho va pensar dos minuts i va partir cap a la seva nau per tornar a la Terra. Però quan estava pujant a la seva nau n’hi va haver que el van veure i li van començar a disparar amb unes pistoles que contenien un líquid paralitzador, que no va aconseguir ferir la nau i així va fugir a la Terra. A la fi va arribar al seu

laboratori! Va decidir descansar un dia perquè sinó ell també tornaria boig. Però l’endemà ja es van haver acabat les vacances i va començar a investigar una per una les mostres que havia extret d’aquell planeta tan gran, fastigós i horrible. Va trobar dos dels tres components de la poció que els havien enviat i just amb aquests dos ja podria intentar trobar un reconstituent per la memòria dels terrestre. A partir d’aquells dos components va descobrir que el que necessitava per fabricar el reconstituent estava format per plantes que s’havien extingit feia dos milions d’anys. Hi havia un 99,9% de possibilitats que no pogués trobar aquestes espècies però quedava un 0,01% que deia que sí, que les podia trobar. Com que no li quedava res més va decidir arriscar-se pel 0,01% i va emprendre una recerca per trobar aquestes plantes. Al dia següent va iniciar la seva recerca per l’hemisferi nord; ja que hi havia una planta que vivia als llocs més freds del món. El primer dia va passar sens incidents i com sempre duia el Ratolimes per protegirse de totes les coses. Però al segon dia ja es va contagiar d’una malaltia provocada pel mateix que havia esborrat la memòria als altres habitants del planeta. Ara si que l’havia feta bona en Remus! L’única manera de curar-se era congelant-se i després descongelar-se. Per això va traure la seva màquina descongelis (servia per congelar i


21

descongelar les coses o persones). S’hi va ficar dins i al cap de tres dies ja tornava està curat i recuperat. Va continuar la seva recerca i al vuitè dia després de l’inici de la seva recerca va trobar una pista: un fòssil de la planta que cercava! Això volia dir que estava a prop de trobar-la. Va començar a excavar a la neu amb la seva màquina excavadora anomenada ficuster. Quan feia dos dies que excava per la neu: eureka! Va trobar la planta que cercava! Ara només li faltava cercar l’altra planta per recuperar la memòria del humans-robots. Va decidir anar al seu laboratori a deixar la planta i descansar durant dos dies. Al cap de dos dies va reiniciar la seva recerca de plantes. Va decidir anar al lloc més calorós del món, és a dir, l’equador. Es pensava que la troballa seria tan fàcil com l’altra; però no va ser així. Perquè quan va arribar a l’equador es va trobar una ramada de lleons robòtics que estaven desbocats i que si t’hi acostaves et mataven. En Remus no sabia que fer. Es va passar tres dies pensant com superar-los; finalment al tercer dia va pensar que si els ruixava amb un perfum que ell havia fabricat que es deia paralitdoros (servia per paralitzar les coses); els lleons quedarien paralitzats per unes hores i ell podria passar. Al dia següent va ruixar tots els lleons amb el paralitdoros i tots els lleons van quedar més morts que vius. En Remus tot corrent els va esquivar i va aconseguir travessar. Quan va haver travessat es va trobar un gran

penya-segat que no sabia com travessar-lo. Al cap d’una bona estona de pensar va agafar el seu paraigües màgic i va travessar el penya-segat volant. Quan va ser a l’altra banda va veure que l’esperaven un grup d’óssos que estaven preparats per superar el paralitdoros. Ara, definitivament, estava ben perdut. I una altra vegada es va passar quatre dies pensant com poder travessar el grup d’óssos; que per sort no l’havien atacat en cap moment. Però tot s’ha de dir, en Remus s’havia begut una poció que l’havia fet tornar invisible (els óssos no el podien veure). Al cinquè dia quan ja havia reflexionat molt va decidir que si fins ara no l’havien vist

perquè l’haurien de descobrir quan travessava; tot i això tenia por de fer renou i que el matessin. Així ho va fer, va decidir travessar els óssos invisible; tot i que hauria de ser molt sigilós (per això, es va posar les muco que són unes sabates que mai fan renou quan camines). Per sort, els va travessar sense problemes i va decidir dedicar un dia a descansar. El setè dia seria el seu dia de descans perquè si continuava així no arribaria ni al vuitè. A les nou del matí del setè dia es va aixecar; i va decidir anar a nedar a l’únic llac que quedava al món per relaxar-se. Quan era allà va ocórrer l’inesperat; va


22

trobar la planta que cercava al fons del llac. Ara si que era feliç i va decidir agafar-se aquell dia de descans i l’endemà retornaria a ca seva. Al dia següent va decidir tornar a ca seva o més ben dit al seu laboratori. Primer de tot, va tornar travessar els óssos, el penya-segat i els lleons-robots. Al cap de tres dies ja tornava ser al seu laboratori; i ara, només li quedava fer mescles amb les dues plantes i aconseguir el reconstituent. Primer de tot, va començar agafant un poc d’un i un poc de l’altra, a continuació més d’una i menys de l’altra, després quasi gens de l’altra i molta d’una... fins que al cap d’un mes d’estar investigant i tot es va topar amb un aparell fantàstic (inventat per ell): la màquina pasprefu (passat-present-futur), és a dir, que podia anar al passat, al present i al futur. Llavors si que es va pegar tocs pel cap: com no se li havia ocorregut d’anar al passat a cercar les plantes i al

futur per veure quina mescla era la correcta que ell mateix ja hauria trobat. Al dia següent a les sis del matí es va aixecar; ja no podia estar més temps al llit. Es va vestir i es va ficar dins la pasprefu i se’n va anar dos milions d’anys enrere per aconseguir una gran quantitat de la planta. Va ser facilíssim. Al final, va tornar a ca seva. L’endemà, es va tornar ficar a la pasprefu i va viatjar dos milions d’anys al futur i va anar al seu laboratori. Allà hi havia un dels seus descendents. Li va explicar tota la seva història; des de que

els saturnans els havien introduït la poció fins al dia d’avui que havia entrat a la pasprefu. Finalment, se’l van creure i li van donar la solució que ell mateix havia creat milions d’anys enrere sense saber-la; sinó que ell ja sabia que existia perquè sabia que ja havia anat al futur i la Terra se salvava. És a dir, que ell ja sabia que mai no fugirien de la Terra; almenys, definitivament. Al dia següent es va posar a fer feina. A la fi havia aconseguit la medicina. La següent passa era donar-la a tothom. Però això era molt fàcil; a través del xip que duien tots, en el qual es podia ficar a través del seu superordinador, els introduiria la medicina i tot tornaria a la normalitat. Va descansar un parell d’hores per estar ben descansat a l’hora d' introduir la poció un a un. Quan es va aixecar no s’ho podia creure: el superordinador estava romput! Una altra vegada es tornava trobar un obstacle al seu camí. El que havia de fer primer era trobar el que estava espatllat. Estava desesperat perquè tot li sortia malament i va decidir prendre sortimulus (una poció que dóna sort). Després d’esperar una estona perquè fes efecte va notar que ja començava a sentir un impuls. Va decidir seguir el que el seu cor li deia (mirar l’endoll) i va veure que no estava espatllat sinó que havia de canviar el cable perquè estava cremat. El va canviar i després va començar a controlar el xips de les persones i al cap de dues setmanes sense dormir ni un minut va acabar d’introduir-la a


23 tots els humans-robots. Primera missió complerta es va dir a si mateix. A continuació havia d'anar al passat i destruir amb el destruction (un aparell per destruir éssers d’altres planetes) els marcians que havien robat els mobles del seu planeta i ja dur-los al planeta on s’havien de traslladar els humans. Es va ficar dins la pasprefu i va viatjar fins al dia de la festa. Quan va sortir de la màquina es va prendre la multi (poció que serveix per multiplicar-se tantes vegades com es vulgui). Cada un d’ells se’n va anar davant un dels teletransportadors dels marcians. Tota l’estona van observar els marcians i quan van veure que estaven apunt per pujar a les naus van sortir i els van destruir. Llavors, va modificar la configuració de l’aparell i es va transportar a Terplume (el planeta que s’havien de traslladar tot el humans). Allà, va descarregar tots els mobles i amb la pasprefu va tornar al present. Segona missió completada. Ara havia de començar la tercera missió: recuperar l’aigua del planeta. Per això havia d’anar al passat i va aconseguir envoltar tota la Terra amb un mirall gegant que va fer que els raigs dels jupiterians es reflectissin contra ells i hi sortissin perdent. Una altra vegada havia de tornar al present i comprovar que havia anat bé. Tercera missió completada. Quedava la quarta i darrera per completar. També havia d’anar al passat i amb el

superordinador havia d’aconseguir bloquejar els xips dels diners. Així, els xips no se n’anirien cap a Neptú; sinó que quedarien a la Terra. Per darrera vegada va tornar al present. Quarta missió completada. Ara tota la gent ja es podria traslladar a Terplume i començar una nova vida allà. Tot i que ell no hi estava molt d’acord. Al dia següent tothom ja es va ficar dins la nau espacial que li tocava i totes van sortir llançades cap a on seria el seu nou planeta. Tothom quedava admirat en veure que cadascú ja tenia una casa assignada amb els seus mobles empaquetats i tot. Però que menjarien i beurien ara? Es preguntaven tots. Amb això ningú hi havia pensat. Bé, si estaven un dia sense menjar no passaria res però sense beure?. Allà no hi havia aigua. El científic que tenia una poció que just que en donés dues gotetes ja servia per tenir la plenja plena durant quinze dies, en va donar a tothom; perquè durant aquest temps poguessin pensar una solució. A les dotze de la nit quan tothom se’n volia anar a dormir van veure que el Sol no s’havia post i ningú amb la claror es podia dormir. Una altra vegada el científic tenia la solució: una poció que et feia veure negre quan el teu cap volia però només servia per tres vegades. Va passar un mes i encara no havien trobat cap solució pel menjar, ni l’aigua, ni la foscor de la nit. La gent començava a

patir diferents malalties de tants de beuratges que havia de prendre i allà no hi tenien res ni feina, ni roba, ni platges, ni bones vistes ni res. Per això tothom volia tornar a la Terra i viure com sempre. En Remus va dir que l’única solució que hi havia era viatjar dos anys enrere i quedar tothom allà i intentant fer entendre a les persones que vivien a les seves cases que eren elles mateixes i que havien de conviure amb elles per sempre (això explica el gran creixement de la població anys enrere). Van estar un any només per anar tothom al passat amb els seus mobles. Però allò valia la pena. Dos anys després tot ja havia tornat a la normalitat i tots estaven contents de quedar a la Terra. Ja s’havien recuperat de les malalties provocades pels beuratges i en prenien qualque vegada. En Remus va continuar investigant i tornant a fabricar tot el que ell ja havia fabricat però que ara encara no existia. A partir de llavors, ningú ja no li va dir a en Remus que era un exagerat duent el seu aparell de protecció i tothom li va estar eternament agraït perquè sinó ja no existirien. Això ens demostra que quan estam bé a un lloc no ens hem de canviar a un altre per poder inventar més coses i destruir més el nostre hàbitat. I si no és mentida serà veritat a l’any 4997.



no diguis dois n.27EXTRA