Page 1


Carta a Pere Colomé i a Enric Sebastià

Lo basquEt 3


Adéu, STOP Faristols, micròfons, partitures, instruments i una onada de sentiments que ho cobreix tot. Un concert s’acosta; queda molta màgia per transmetre, i alimentar el públic és tot un repte. La mirada es reparteix entre dos punts clau: les mans que manen i les notes que dansen davant teu. Ho has de mirar tot i pensar, en el moment que fas sonar alguna nota, en aquella que ha de venir després. Tant s’hi val si bufes, prems o fregues i si sona fort o fluix i dolç o aspre. Allò que el teu cor et farà emetre serà el que el cor dels altres rebran i gaudiran. T’has d’enfrontar als ulls, a la pell i a les orelles del públic. Tres sentits t’examinen i els has de complaure; ho has de fer arriscant-te i sense saber si agradaràs o no, si picaran de mans en acabar i riuran amb joia, o si faràs pena i decebràs. El més important, però, és no acomiadar el teu instrument, perquè ha de formar part del teu dia a dia. S’ha de tractar la música amb disciplina per rebre-la amb plenitud i per fer que et correspongui. Has d’apreciar el teu propi valor, la teva feina i la teva satisfacció. No has de mirar únicament el valor aliè perquè, tot i necessitar la seva acceptació, la més important és la teva pròpia. Els músics volem gaudir, omplir el cos d’emoció, sentir plaer i canviar el nostre estat d’ànim a millor, fent que alhora se senti igual aquell qui ens escolta. L’orquestra STOP ens ha aportat tot això, i més, durant aquests cinc anys en què hi hem format part. Ens dol que n’arribi la nostra separació. Tenim gelosia d’aquells que seguiran formant part d’aquest equip, d’aquesta família. Amics, gaudiu de l’orquestra perquè marxem ara, quan més la valorem. Rosa Salvadó i Montse Vizcarro

Com sona l’ESO Com sona l’ESO és un projecte musical i educatiu que va néixer, ara fa 13 anys, de l’entusiasme d’alguns professors de música valencians que exercien la docència al País Valencià, a Catalunya, i a Les Illes Balears. Aquest entusiasme els va empènyer a exposar, a través d’una trobada, les propostes pedagògiques que treballaven a l’aula, relacionades amb la música, per donar a conèixer tot el que es podia aconseguir amb alumnes de qualsevol condició social, cultural i nivell acadèmic. Així, en cada trobada, el professorat d’aquest projecte intenta que les propostes i projectes didàctics que es duen a terme a l’aula tinguin una continuïtat i puguin així donar-se a conèixer i ser font d’inspiració per a futures propostes. Aquest any, la trobada es va celebrar a Sant Carles de la Ràpita. Vam anar-hi l’alumnat de segon d’ESO de l’optativa de cant coral i l’alumnat de quart d’ESO de l’optativa de música. el fet de participar en Com sona l’ESO ha estat una experiència positiva perquè hi hem conviscut amb gent que no coneixíem de res i amb qui compartíem l’estimació per la música. Aquesta aventura ens ha regalat moltes amistats de tot arreu. Gent de la Comunitat Valenciana, de les Illes Balears i del nostre territori més proper. La nit del musical, en un escenari immens, il·luminat per focus, vam sentir amb il·lusió com la gent aplaudia el nostre cant. Fou fantàstic. De tot cor us recomanem que el curs vinent us hi apunteu. Hi podrà anar tothom d’ESO que ho desitgi.

Lo basquEt

4


Determinació del radi del sol des de l’institut

Alumnes enfocant la cambra fosca, anotant dades i prenent mesures amb el peu de rei

Dijous, dia 1 de desembre, amb cel clar i assolellat, però amb temperatures baixes que ens van fer gelar a tots, els alumnes de l’assignatura d’astronomia vam anar a la terrassa que hi ha davant del laboratori de Ciències per mesurar el radi del Sol amb l'única ajuda d’una cambra fosca construïda per ells mateixos. Volíem emular els antics grecs que, sense mitjans tecnològics sofisticats i amb coneixements rudimentaris de matemàtiques, vam ser capaços de trobar dades fonamentals del Sistema Solar, com ara, el diàmetre del Sol, la Lluna i la Terra, o les distancies fins al Sol i la Lluna. Amb un utillatge ben senzill (un peu de rei, un metre, una cambra fosca feta de cartolina negra) i el coneixement de la llei de Tales, vam aconseguir una molt bona aproximació del valor del radi solar. El procediment teòric és ben simple. Tenint en compte que la llum del Sol es propaga en línia recta, es pot realitzar una estimació del radi solar, coneixent la distància de la Terra al Sol, mesurant el diàmetre de la imatge projectada d’aquest astre sobre la pantalla d’una cambra fosca. Siguin: D1  Diàmetre del Sol L1  Distància entre la Terra i el Sol D2  Diàmetre de la projecció del Sol en la pantalla L2  Longitud de la cambra fosca en la qual es projecta la imatge.

Els resultats experimentals van ser prou bons: el valor del radi solar ens va sortir de 736.273 Km; això és tan sols d’un 7% d’error amb el valor real, que és 690.000 Km.

Lo basquEt

5


GAUDIM DE L’HORT ECOLÒGIC A L’INSTITUT “Tots ens mostrem contents i gaudim quan collim el que hem sembrat” La idea d’endegar un hort ecològic a l’Institut de Roquetes va sorgir el curs passat quan es va crear la USEE (Unitat de Suport a l’Educació Especial). Considerem l’hort un eix transversal en el procés d’ensenyament-aprenentatge de l’alumnat. L’objectiu de la seva creació és oferir a l’alumnat un espai on es prioritzen aspectes més experimentals i vivencials. Aquest curs, el grup ha estat format per vuit alumnes, que han treballat a l’hort durant dos hores setmanals. Les activitats realitzades per l’alumnat a l’hort són les següents:         

Conèixer les eines utilitzades: aixada, carretó, pala... Preparar la terra: cavar, solcar, airejar la terra, regar... Mantenir l'hort net de brossa i de males herbes Confeccionar un hivernacle, espantaocells.... Preparar planter de verdures: cols, carbassons, bledes, tomates... Plantar i trasplantar diferents verdures en funció de la temporada Collir les verdures Reciclatge Reconstrucció i neteja de nous espais del centre

Els alumnes hi han participat activament mostrant les seves habilitats de diferents maneres, que han estat les següents: 

Acollida dels alumnes de primària en la seva visita a l’hort de l’institut

Enguany hem volgut continuar amb aquesta experiència ampliant-la al nostre entorn educatiu; el dia 24 de gener, vam convidar un grup d’alumnes de l’Escola Mestre Marcel·lí Domingo per fer-los participar d’aquesta tasca. Els alumnes de secundària van fer de tutors dels més petits, van fer l’acompanyament en la visita a l’hort i van sembrar la seva llavor.

L’alumnat de secundària visita l’Escola Mestre Marcel·lí Domingo

L’alumnat de secundària va donar suport a l’alumnat de primària i va tutoritzar el trasplantament de les plantes crescudes que es van sembrar en la visita a l’institut, aprofitant les III Jornades Mediambientals que s’han celebrat a l’institut, del 21 al 24 maig.

lo basquEt 6


GAUDIM DE L’HORT ECOLÒGIC A L’INSTITUT “Tots ens mostrem contents i gaudim quan collim el que hem sembrat” 

Elaboració de cartells de fusta, escrivint-hi el nom de les llavors, al taller de tecnologia

Donada la bona disposició del professorat, els alumnes han construït, durant el segon trimestre, cartells de fusta on han gravat i envernissat el nom de les diferents verdures.

Sortida a Aldover, per la Via Verda, per visitar l’hort ecològic anomenat “lo Collitó”

La sortida es va realitzar el dia 28 de maig amb l’objectiu d’observar el funcionament d’aquest hort ecològic, el cicle vital de les plantes i afavorir la convivència entre l’alumnat.

Oferiment d’una mostra de la collita a les famílies de l’alumnat

Volem donar les gràcies, pel seu suport, a tota la comunitat educativa i també volem felicitar l’alumnat pel seu treball. Equip USEE (Puri Forné, Vanesa Esteve i Fina Ariño)

lo basquEt 7


Aquest ha estat el títol de les III Jornades Mediambientals de l’Institut Roquetes, que s’han celebrat durant la setmana del 21 al 25 de maig. El Comitè Verd, format per alumnes i professorat, ha preparat una sèrie d’activitats, que han pintat el centre de verd i ens han ensenyat noves alternatives de vida. Els núvols de cartró, fets a les classes de Visual i Plàstica, han omplert l’espai de consergeria; només en entrar, ens han recordat que era la setmana de les jornades. Cartells, fulls i el programa de les actuacions han emplenat els passadissos i la sala de professors. Tothom tenia una activitat especial durant aquesta setmana. Desprès de fer-hi les diferents activitats, què n’ha dit l’alumnat? Aquestes han estat les seves paraules:

L’experiència del banc de qualitats personals m’ha semblat una bona idea, ja que hem descobert qualitats nostres que no coneixíem; per tant, no les valoràvem i no sabíem com compartir-les. Maria Carreras

A l’esmorzar solidari hem dividit la classe en dos grups: els pobres i els rics. Havíem de fabricar unes monedes; les dels països pobres eren més senzilles de fer; en canvi, els països rics fabricaven unes monedes més complicades. Pau Mayor M’he adonat que soc una privilegiada de viure en aquest món i en aquest país. Tallers com l’esmorzar solidari et fan pensar. Joana Andreu No m’hagués pensat mai que amb aquests productes es podia fer un xampú i un ambientador! Ha estat interessant i espero repetir l’ experiència! Sofia Verdaguer Dels tres tallers, el que més m’ha agradat ha estat el de fer collars i arracades amb les càpsules de cafè. Meritxell Borràs

Lo basquEt

8


El que m’ha agradat més ha estat el taller de fer sabó, perquè m’ha recordat la meua iaia, quan en feia. De petit, sempre li preguntava el que feia i ella em deia que feia sabó per rentar-nos les mans. Ivan Deosdad Al taller del decreixement ens han explicat què passarà en el futur si no trobem la manera d'estalviar, de fer energia renovable, etc. Hem de trobar maneres de substituir el petroli; d’altra banda, si no canviem, en el futur no hi haurà aigua per a tots. Ivan Garcia M'han agradat molt els tallers perquè reciclem objectes que normalment llençaríem. Mar Panisello Mai hauria pensat que es podria fer sabó amb oli! Marina Argelaga El que més m’ha agradat ha estat fer sabó. Estàvem al laboratori, amb provetes i guants, i no ha explotat res! Iris Camacho El mercat d’intercanvi fa que dos persones, que no es coneixen de res, de sobte es parlin, negociïn i tinguin un tracte. Sara Aicha Kejairi El mercat d’intercanvi és una bona forma d’aconseguir coses sense gastar diners. Pau Cardona

Aquest mercat és bastant útil perquè, coses que no fem servir, que estan per casa abandonades, les podem intercanviar per altres que podem utilitzar. Maria Francès De tots els aparells que ens han mostrat en el taller d’energies renovables, el que m’ha agradat més ha estat la cuina solar, que funcionava a partir de la concentració de rajos que eren canalitzats per unes planxes amb forma de mitja esfera i feia possible la creació d’unt punt de concentració calorífica per poder cuinar. Patrick Piñol Alguns hem preguntat on podríem comprar una cuina solar. En aquest taller, hem descobert utensilis que no es troben cada dia i que són ecològics i pràctics. Josep Falcó

Lo basquEt

9


M’ha agradat molt saber que hi ha gent que lluita perquè el món sigui més sostenible. M’ha sorprès com han cuinat un ou fregit; no coneixia aquesta utilitat de la llum del sol. Sandra Blanquet En els tallers mediambientals, hem vist una cuina solar, un forn solar, un molí, una placa tèrmica i una placa solar. Ens han sorprès i entretingut. Vlad Boar

A més de totes aquestes activitats, l’alumnat de quart, a través de diferents balls preparats des de l’optativa Ballar i patinar, han representat la victòria del planeta sobre la disbauxa humana, mostrant amb optimisme que un altre món és possible. D’altra banda, a través de les diferents xerrades, molt interessants totes, hem vist quina és la manera més responsable d’evolucionar. Han estat tres els interlocutors que ens han explicat noves maneres de viure més responsables, coherents i sostenibles amb la realitat d’avui dia. Els convidats han estat José Luís Garcés, president de l’associació Tot món comerç just, de Terres de l’Ebre; Jaume Castellà, membre de la cooperativa Som Energia; i Celice Theveot, membre de la cooperativa de consum La vianda. Les jornades han acabat amb l’actuació de l’orquestra STOP, que ha clos la jornada de portes obertes recordant-nos, amb les seves melodies, que amb la música i la motivació tot és una mica més fàcil! Moltes gràcies per participar-hi. Tenim una altra cita d’aquí a dos anys; fins llavors, tenim molta feina a fer perquè un altre món sigui possible.

Lo basquEt

10


LES OLIVERES ENFARINADES Sempre m’ha agradat realitzar treballs relacionats directament o indirectament amb la natura, la nostra casa. Per aquest precís motiu, el curs passat vaig triar la matèria optativa anomenada Taller de reciclatge, impartida per Paquita Cid. En aquesta optativa, vaig tenir l’oportunitat de participar en molts projectes interessants i divertits. Un dia, Paquita ens va proposar de participar en un concurs d’imatges biològiques que s’organitzava des del Col·legi de Biòlegs de Catalunya. Hi vam concursar amb moltes ganes i força il·lusió. En el concurs, hi podien participar alumnes de primària i de secundària, així com també professors, biòlegs col·legiats i altres ciutadans. El tema de les fotografies havia d’estar relacionat amb la branca de la biologia i es podia mostrar el món viu tant a nivell ecològic, paisatgístic, d’organisme o cel·lular. Amb aquesta informació, vaig posarme a buscar imatges per escollir-ne dues i enviar-les-hi. Remenant i remenant, en vaig trobar una que vaig fer a Benifallet, en una finca de les meves ties que és al llindar del terme de Pinell de Brai, un dia que va nevar. D’entrada, em vaig decidir per un paisatge ben enfarinat on les oliveres són les protagonistes. Tot seguit, vaig enviar-la al concurs amb un text obligatori que havia d’acompanyar i donar força a la imatge, explicant-hi, d’una manera més aviat metafòrica, el significat d’aquesta fotografia. D’aquesta manera, el text servia com un mitjà de transport, tot creant un ambient totalment proper entre la imatge i el lector. De sobte, la sorpresa va venir fa uns mesos, quan la meua amiga Noelia Benaiges, que també havia participat en el concurs i que en va quedar finalista, em va dir que jo havia quedat en tercera posició dintre de la categoria d’ESO. En dir-me això, vaig mirar ràpidament el correu electrònic i era veritat: un missatge m’ho confirmava tot. A la fotografia de les oliveres enfarinades, se li havia atorgat un tercer premi. Era el primer cop que guanyava un guardó d’aquesta mena. Per aquest motiu, vaig sentir un sentiment especial, una barreja de felicitat, d’alegria i d’emoció. No m’ho podia creure! Penso que, pel simple fet de dir-te que una fotografia que has fet ha estat valorada, sense mirar si et correspon algun premi o no, ja és motiu de gran satisfacció. Em van premiar amb un lot de llibres LYNX Editions, un descompte en La Línia Verda, vint entrades al CosmoCaixa per compartir amb la classe i un diploma. Des d’aquí, animo tothom perquè participi en concursos sempre que pugui, perquè resulta positiu el fet d’assumir un repte d’aquest tipus. De vegades, s’hi obté una recompensa; d’altres, no. En aquest darrer cas, mai s’ha de perdre la confiança. Carme Folqué

lo basquEt 11


UN ALTRE MÓN, SÍ QUE ÉS POSSIBLE!

Una de les novetats que el Projecte Arrels ha endegat aquest curs 2011-12 ha estat la de les parelles lingüístiques formades per professores voluntàries i mares d’alumnes del centre amb mares d’alumnes estrangers. El procediment que s’ha seguit ha estat el mateix que el que s’ha fet servir amb les parelles d’alumnes, és a dir, han conversat a partir d’un guió pautat i preparat prèviament (cada setmana al voltant d’un tema diferent). Vam començar el curs amb 6 parelles i l’hem acabat amb 9. Crec que (tractant-se d’una prova pilot) ha estat tot un èxit de participació i una gran oportunitat per intercanviar experiències, coneixements, sentiments, alegria, bon humor, dibuixos i, a més, una de les coses més valuoses que existeix en l’actualitat: el temps lliure. Des d’aquí vull agrair sincerament a les professores, a les mares catalanes voluntàries i a les mares magrebines el fet que hagin volgut COMPARTIR desinteressadament el temps lliure de què disposaven els dijous a la tarda. Així doncs, dono les gràcies a Nàdia Ait Hssain, Tere Anglada, Naïma Azzogagh, Hourra Bayussef, Khadija Ben Thami, Vicky Carles, Cinta Carles, Fina Castellà, Rabha Dani, Naïma El Qorchy, Amparo Gaya, Khadija Khouya, Cinta Llatje, Mariajosé Monserrat, Fàtima Ouhami, Fàtima Ouhena, Beatriu Panisello i Pili Puerto. És evident que sense la seva col·laboració, aquest projecte no s’hagués pogut tirar endavant. Per celebrar el final de curs, el 10 de maig vam anar al Museu de la pauma, al Mas de Barberans i, després de la visita guiada, vam poder confeccionar un cinturó de llata, gràcies a la paciència i al bon humor de les llatadores que ens feien el taller. Va ser un matí de germanor divertit i interessant a la vegada perquè vam poder comprovar el valor dels oficis tradicionals que sortosament encara perviuen a les nostres terres i que s’haurien de fomentar perquè mai desapareguessin. Per acabar, només voldria afegir que si em demanessin de resumir amb poques paraules tot el que he viscut i observat durant les sessions, respondria que si veritablement tenim un cor pur, on no arriben les paraules, sovint arriben els somriures nets embolcallats de sinceritat. I, per últim, voldria utilitzar el lema de les Jornades Mediambientals d’enguany per afirmar que (després de l’experiència viscuda) “UN ALTRE MÓN, SÍ QUE ÉS POSSIBLE!” M. del Carme Cid Valls

Lo basquEt 12


IMPRESSIONS

Participants de les Parelles Lingüístiques en una sortida per conèixer l’entorn. Museu de la Pauma. Mas de Barberans

Formar part del Projecte Arrels participant en les parelles lingüístiques amb mares magrebines m’ha aportat la satisfacció de contribuir al “bon rotllo” amb les noves veïnes de diferent cultura. Valoro positivament l’interès i la constància que han demostrat durant tot el curs, que es feia palès en el fet que els costava un munt anar-se’n cada tarda; això volia dir que es trobaven a gust. Sota el punt de vista de la nostra llengua, hem fet una petita però bona contribució, ja que les poques paraules que havien après abans d’aquesta experiència eren en castellà, però elles ni ho sabien. Cinta Llatje

Hola, sóc Fàtima i us vull agrair tot el que feu per natros perquè puguem aprendre, perquè abans no sabíem res i ara veig que ja podem entendre alguna cosa. El fet de no saber ni llegir ni escriure és una cosa molt dura. Ho passes molt malament quan no pots parlar amb la gent i, sobretot, quan vas al metge i no li pots explicar què et passa. Fàtima Ouhena

Dijous rere dijous hem tingut l’oportunitat d’assistir a la cruïlla de dos móns i aquest fet ens ha permès conèixer noves persones i diferents costums, però també, a la vegada, ens ha permès trobar les sensacions i els sentiments comuns que compartim. Gràcies a totes per haver vingut! Fina Castellà

Vull dir que el que més em va agradar va ser l’excursió que vam fer al Mas de Barberans perquè vam veure com fan cadires, cinturons i també altres objectes. Al final cadascuna vam fer-nos un cinturó. M’ha agradat tot el que hem fet i donem les gràcies a les professores i mares catalanes. Khadija Ben Thami

Amb molta felicitat dono les gràcies a totes les professores i a tota la gent que han fet possible les parelles lingüístiques. M’ha agradat molt la participació de les professores i també la de les mares marroquines. He après moltes coses amb vatros i sobretot he après la cultura catalana i la llengua. M’agradaria repetir-ho l’any que ve. Gràcies per tot! Khadija Khouya

Lo basquEt 13


IMPRESSIONS

Mares i professores en una sessió de Parelles Lingüístiques. Biblioteca de l’Institut Roquetes.

Jo ja era admiradora incondicional del Projecte Arrels. La meva filla Gal·la hi ha participat des que va arribar a l’Institut Roquetes i sempre me n’he sentit molt satisfeta. Al principi d’aquest curs em va arribar a mi l’oportunitat de participar en les parelles lingüístiques, com a mare, i no la vaig voler deixar escapar. En un principi, el Projecte Arrels és una experiència destinada a fomentar l’ús del català i a millorar la cohesió social al centre i la integració dels nouvinguts al territori. És molt, però la veritat és que, per a mi, ha anat molt més enllà. Totes aquestes dones són un exemple de voluntat i superació; però, sobretot, de gratitud i alegria. Que contentes estan sempre! No deixen de donar les gràcies! I no les he sentit queixar mai! Nosaltres potser els hem ensenyat una mica de català. Jo he après que no som gaire diferents i que, segons en quines coses, voldria semblar-me a elles. Sóc fan de l’Institut Roquetes i del Projecte Arrels. Però és que no hi ha més remei! Mariajosé Monserrat

Hola, em dic Nàdia i vull donar les gràcies a totes les professores perquè m’han ajudat molt i estic molt feliç. L’any que ve m’agradaria poder tornar a estudiar perquè m’encanta estudiar, com a totes les professores que han vingut a les parelles. Nàdia Ait Hssain

Vull donar les gràcies a totes les professores perquè ens han ensenyat moltes coses de la llengua catalana. I dono també les gràcies a totes les persones que han fet possible les parelles. Espero que ho puguem tornar a repetir l’any que ve! Naïma Azzogagh

Lo basquEt 14


IMPRESSIONS

Converses i rialles, mentre llaten un cinturó artesanal. Museu de la Pauma. Mas de Barberans.

Teniu bon ritme per explicar les coses que no entenem; sou bones professores. Hem après moltes coses amb vosaltres i desitgem que ens torneu a fer classes de català l’any que ve. Moltes gràcies! Naïma El Qorchy Aquest any he participat en les parelles lingüístiques de l’Institut Roquetes. Les sessions eren molt divertides i molt interessants. Les professores ho han fet molt bé i ens han ajudat a entendre. Per tot això, espero que l’any que ve es torni a repetir. Rabha Dani

Som Bea i Pili, dos mares d’alumnes de l’Institut de Roquetes. Aquest curs hem format part del nou projecte de les parelles lingüístiques per a mares, que consisteix a anar cada dijous a la tarda a donar classes de català a les mares estrangeres perquè aprenguin el vocabulari bàsic de la nostra llengua i fer que la relació sigui més bona entre tots. Quan vam començar quasi semblava impossible que poguéssim arribar-nos a entendre. Però al finalitzar el curs creiem que, per les dues bandes hem après bastant, ja que tant les mares estrangeres com natros hi hem posat moltes ganes. Per part nostra, hem arribat a entendre la seva cultura i esperem haver-los-hi transmès el més bàsic de la nostra llengua i alguns costums catalans. La veritat és que ens ho hem passat molt bé, i l’ambient ha estat distès, agradable, divertit... Fins i tot vam fer una excursió al Mas de Barberans, al Museu del palmó i, a més, vam tornar a casa amb un cinturó fet d’aquest material – més tort o més recte – però fet per natros, que prèviament ens van ensenyar a fer-lo. Que bonic que ens va quedar! Per damunt de tot hem de dir que gràcies a Carme Cid, la nostra simpàtica i eficient coordinadora, ens hem sentit totes molt a gust i, per tot això i més, animem a totes les mares autòctones i estrangeres d’alumnes de l’institut a compartir aquesta experiència força interessant el proper curs! SALUT, TREBALL I MOLT BON ESTIU!!! Bea Panisello i Pili Puerto

Lo basquEt

15


Tot just començar segon d’ESO la professora de llengua catalana ens va plantejar la possibilitat de formar part d’un projecte, conegut amb el nom de Projecte Arrels. Després d’haver-nos fet cinc cèntims sobre els objectius d’aquesta activitat, ens va convèncer la idea i ens vam preguntar: per què no? Una nova activitat, una nova experiència enriquidora. Poc després vam començar les primeres sessions. Érem principiants en l’activitat, però sessió rere sessió la cosa anava millorant. L’objectiu d’aquestes trobades, tots els dimecres a l’hora de l’esbarjo, era fer de professores a un alumne o a una alumna al·lòctons. I el cert és que ens ha resultat molt satisfactori ajudar els alumnes estrangers a millorar el seu nivell de coneixement de la llengua catalana. A cada sessió ens donaven un guió a seguir, on es plantejaven diverses preguntes sobre un tema en concret. Els temes eren molt variats, tant podien ser dels esports que practicaven al seu país, com dels costums, dels àpats, entre d’altres. Cada alumne és diferent en molts aspectes, ja que el nivell de català varia en relació amb els anys que porta aprenent la llengua i practicant-la. En iniciar tercer d’ESO, no ens vam pensar dos vegades tornar a repetir l’experiència, i, per descomptat, ens esperaven amb les portes obertes al Projecte Arrels. Aquell curs es van fer innovacions: una excursió cada trimestre per conèixer millor les Terres de l’Ebre, sortides a la ràdio per donar a conèixer l’activitat, etc. Ens va agradar especialment la sortida Conèixer els ocells que vam fer amb el Cda del delta de l’Ebre, en què vam anar en bicicleta pel Delta, vam navegar en piragua i vam poder gaudir d’un meravellós paisatge. Tot plegat va ser posteriorment tema de conversa en una sessió de Parelles. Cal afegir que aquell curs vam filmar un vídeo anomenat Projecte arrels, on interveníem una bona part dels alumnes, que va ser una presentació excel·lent de l’experiència que portàvem a terme a tots els concursos que el vam presentar. La veritat és que mentre l’estàvem rodant no imaginàvem que ens permetria guanyar dos primers premis de renom: el IV Premi Federico Mayor Zaragoza i el VIII Premi Francesc Candel. Cal agrair la col·laboració de Satyavan Galiana per haver fet possible que aquest vídeo sigui tan fantàstic.

lo basquEt

16


Va arribar 4t d’ ESO i vam decidir, un cop més, tornar a participar en el projecte, que avui dia podem considerar gairebé de la família, després de tres anys col·laborant-hi. Per això ens sap greu que aquest sigui l’últim any, ja que al batxillerat es perd el fil. Com a comiat del curs, aprofitant part dels diners dels dos premis guanyats, els professors ens van donar la satisfacció de poder gaudir d’una excursió a València per visitar l’Oceanogràfic. Per acabar, volem donar les gràcies a tot el professorat que forma part del projecte, però en concret a Marià Lleixà i a Conxita Blanch, per haver fet tan especials aquests tres anys d’experiències, emocions i sobretot per haver-nos permès gaudir d’una bona companyia. Sempre guardarem en el record els patis de parelles i, sobretot, gràcies per deixar-nos posar al vostre lloc! Mercè Abad Martín i Maria Fontanet Juan

lo basquEt 17


VIII PREMIS FRANCESC CANDEL

Elaborar un vídeo per donar a conèixer arreu el Projecte Arrels, una curiosa, però interessant proposta, ens ha portat a viure experiències úniques i irrepetibles. El curs passat es va distingir aquesta iniciativa amb el Primer Premi de la quarta edició del Premi Federico Mayor Zaragoza. Actualment, seguim treballant per millorar la cohesió social al centre, per permetre una bona integració als alumnes estrangers i ensenyar-los la llengua catalana. És per aquesta raó que, un altre cop, ha sigut reconegut el nostre projecte amb un premi. La Fundació Lluís Carulla ens féu saber durant el primer trimestre, a finals de setembre de 2011, que havíem guanyat els VIII Premis Francesc Candel, juntament amb quatre entitats que també sortiren elegides d’entre les 90 propostes participants. Quina il·lusió ens va fer conèixer aquesta notícia! Acte seguit vam organitzar un viatge a Barcelona per a recollir el premi. El 26 d’octubre de 2011, alguns dels alumnes implicats en el projecte, tant al·lòctons com autòctons, els professors responsables, Marià Lleixà i Conxita Blanch, la cap d’estudis, Ma José Montserrat, i el director, Manel Reverté, vam desplaçar-nos a la Ciutat Comtal en tren per gaudir d’un dia de passejada turística (Passeig de Gràcia, Plaça de Catalunya, Rambles, Colom, Maremàgnum, IMAX, etc.) i activitats culturals. Ens ho vam passar d’allò més bé fotografiant les estàtues humanes de la Rambla, observant la Casa Batlló al Passeig de Gràcia... Però a les quatre de la tarda hi havia un dels plats forts del dia: una sessió d’IMAX. Entusiasmats per l’oportunitat, vam poder gaudir de l’oceà en 3D. Fou una hora de relax, ja que ens vam deixar portar per l’encant d’aquell documental en què semblava que podíem, fins i tot, tocar l’aigua. En acabat, vam travessar el barri antic fins arribar a la plaça de Sant Jaume. Ja gairebé era el moment esperat. Ens vam dirigir al Pati Llimona per assistir al lliurament dels VIII Premis Francesc Candel. Estàvem realment emocionats.

lo basquEt 18


VIII PREMIS FRANCESC CANDEL

L’acte va ser presidit per Xavier Bosch, director general d’Immigració de la Generalitat de Catalunya i per Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla. Malgrat la transcendència del moment, no va durar gaire i hi vam poder sentir discursos i opinions diverses. Cal destacar que, a l´hora de recollir el premi, tots plegats formàvem una gran pinya i vam celebrar molt animadament el reconeixement al nostre institut! Ens va agradar sentir, entre d’altres coses, que “L’Institut Roquetes ha explorat i trobat vies per ajudar alumnes, de diferents orígens, a viure la seva incorporació de forma amable i atractiva, amb l’esforç i l’entusiasme de tota la comunitat”. Ja només ens quedava fer un mos i tornar a casa, cosa que vam fer amb l’autobús de línia regular de la HIFE. Diuen que el treball i la voluntat de fer les coses bé sempre tenen recompensa. Així doncs, gràcies a això i a la col·laboració de moltes persones (tots els alumnes que participen en el projecte; la magnífica edició del vídeo que va fer Satyavan Galiana; les professores de l’aula d’acollida, Carme Cid i Feli Fonollosa, que sempre ens han acompanyat en totes les excursions, i Manel Martínez, el professor de música que també des del curs passat és un excel·lent acompanyant en les sortides) creixem com a grup i avancem, sens dubte, cap a un futur millor! Però ara que ja plego de l’experiència, perquè començo el batxillerat, us faré un resum del que, per a mi, amaguen les paraules Projecte Arrels: 4 anys d’esforç, entusiasme i dedicació; un univers de cultura i d’experiències inoblidables; el principi d’un camí que fem i farem junts i on ja hem deixat petjada. Això és el que vertaderament significa PROJECTE ARRELS! Aida Chavarría

lo basquEt 19


Excursió dels alumnes del Projecte Arrels al CosmoCaixa

El dia 28 de febrer vam organitzar, amb els diners dels premis que havia guanyat el Projecte Arrels aquest curs i el passat, una excursió al CosmoCaixa de Barcelona. Hi vam anar tots els de la classe de l’optativa Anem més enllà i els alumnes de les Parelles lingüístiques. També ens hi van acompanyar alguns professors (Marià Lleixà, Conxita Blanch, Carme Cid i Manel Martínez) i Ma José Montserrat, la cap d’estudis. Vam agafar dos autobusos cap a les 8.40 i vam marxar després de passar la llista. Mentre anàvem de camí, escoltàvem música. En arribar al CosmoCaixa, vam esmorzar, fer fotos ... Després, la cap d’estudis ens va donar un plànol de l’edifici. Els meus amics i jo vam anar a voltar i descobrir què hi havia. Vam veure molts animals, coses relacionades amb la ciència que no havia vist mai... A un amic meu no li agradava baixar per les escales mecàniques, perquè es marejava i gairebé cau. A la una vam anar tots junts a veure un vídeo d’animals en 3D i vam xalar molt... Abdejalil Abarghaze

(...) Quan vam arribar al CosmoCaixa, jo ja estava content del tot. A l’entrada hi havia un sistema de politja i, a continuació, en un mostrador hi havia un treballador al costat del qual es veia un altre home que semblava de veritat, però que no ho era. Després d’esmorzar, vam entrar al museu i hi vam veure cavernícoles, peixos rars, coses especials, moltes de les quals no havia vist mai. També vam anar a la selva inundada i a l’exposició temporal sobre els dinosaures. Al Planetari vam poder gaudir d’una projecció en 3D sobre l’origen de les espècies que poblen el planeta actualment. En acabat, vam tenir una hora per dinar i acabar de veure el que ens faltava. Finalment, vam desplaçar-nos fins Las Arenas, un centre comercial que ocupa l’espai del que va ser una plaça de bous. Estava molt animat, perquè just al costat hi havia el Mobile World Congress. A les 16.30 ens va recollir l’autobús per tornar a casa. Youcef Boussetta

Lo basquEt

20


L’institut Roquetes, a la final del VIII CERTAMEN NACIONAL DE LECTURA EN VEU ALTA Quatre alumnes del nostre centre, el 9 de maig, van guanyar l’eliminatòria del Quart de final del VIII Certamen Nacional de Lectura en veu alta, celebrat a l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa i convocat per la Fundació Enciclopèdia Catalana. D’esquerra a dreta: Pau Frade, Gal·la Argelaga i Paula Casajust (guanyadors absoluts en la categoria Tropa de Corsaris) i Anna Pallarés (guanyadora absoluta en la categoria Corsaris).

Dijous 24 de maig, van participar en la Semifinal del VIII Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta, que se celebrà a la Residència d'Ors del Complex Educatiu de Tarragona i comptà amb la presència de l'autor d'una de les lectures obligatòries, Xulio Ricardo Trigo. Després d'”una decisió molt i molt difícil”, en paraules del jurat, ja que el nivell era molt bo en les diverses categories, Anna Pallarés va guanyar en la categoria de Corsaris (1r i 2n d'ESO) i passà a la final, que se celebrà el dia 13 de juny al Teatre Nacional de Catalunya.

La classe de 2n ESO D, alguns alumnes de 2n F i els alumnes de 4t D que havien entrenat al llarg del curs, els professors responsables i la cap d’estudis van assistir a la Final del VIII Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta. La Fundació Enciclopèdia Catalana ens va pagar l’autobús i vam poder gaudir d’un espectacle de màgia de molta qualitat. Segons els organitzadors, els alumnes lectors eren els millors d’un total de 800 participants. Anna Pallarés ens va representar molt bé i vam quedar, en la categoria de Corsaris, entre els cinc millors de tot Catalunya. Tot i que no vam aconseguir el primer premi, estem contents de l’experiència al Teatre Nacional de Catalunya, ja que arribar a participar en la Final és tot un èxit.

Lo basquEt

21


La sala d’actes és plena a vessar. Tothom escolta amb molt d’interès l’escriptor Àngel Burgas. FOTO: J.B. Castell

Per què cada trimestre en les matèries d'anglès, català i castellà ens fan llegir els anomenats llibres obligatoris? Tan important és llegir-los? Aquestes són algunes preguntes que ens formulem al voltant de les lectures obligatòries. Després de discutir-hi una bona estona, pensem que la lectura obligatòria és més que necessària. D’una banda, la lectura ens ensenya a conèixer, a saber, i ens desperta la imaginació; Cervantes va dir les següents paraules: “Qui llegeix molt i camina molt, coneix molt i sap molt”. D’altra banda, quan llegim aprenem molt vocabulari i a no fer tantes faltes d’ortografia. Està demostrat que els alumnes que llegeixen redacten i escriuen millor. Els llibres obligatoris de català, castellà i anglès tracten temàtiques interessants adaptades a la nostra edat. Si hi ha alguna cosa que fa que la lectura encara sigui més engrescadora és la visita de l'autor. Quan ens explica en què s'ha inspirat per escriure els seus llibres o ens els signa o ens respon les preguntes que ens neguitegen, ens sentim importants, i una mica adults. Així, al nostre institut va venir l’Àngel Burgas per explicar-nos la trilogia que havia escrit i, com més l'escoltàvem, més ganes teníem de llegir el seu proper llibre. A més, era com una classe d'universitat: molts alumnes, molt silenci, una tarima alta i un tracte especial. En conclusió, tot i que ens costi llegir perquè preferim fer altres coses, la lectura és molt bona ja que enriqueix el nostre vocabulari, augmenta el nostre coneixement i la nostra cultura general. Els alumnes de 2n E

Lo basquEt 22


Nuestro estreno en el teatro En las clases de castellano de este año, los alumnos de 4º A empezamos a leer con nuestro profesor Paco de Pedro una novela de Hilary Ruben titulada “Kimazi y la montaña” y, a medida que avanzábamos en la lectura, se nos ocurrió hacer una pequeña obra de teatro basada en ella. Se trata de un cuento africano protagonizado por un niño que tiene un gran sueño: subir solo a la cima del monte Kenia, que está a más de cinco mil metros sobre el nivel del mar. A pesar de que al principio su familia no quiere dejarle marchar, con la ayuda del hechicero de la tribu, Kimazi consigue su permiso y empieza una gran aventura. Durante su viaje, tiene que superar muchos peligros, pasa hambre, frío y miedo, pero al final consigue alcanzar la cumbre. Al regresar a la aldea, Kimazi ya no es un niño, sino un joven fuerte y valiente al que todos respetan y piden consejo cuando inician alguna aventura. Esta historia de aprendizaje y de superación nos pareció interesante y por eso empezamos a escribir un guión para representarla. Durante varias clases, estuvimos redactando el diálogo y creando los personajes. Cuando ya tuvimos una primera versión, repartimos los papeles y comenzamos a ensayar. Luego buscamos la música, el vestuario y los objetos para cada escena con la ayuda de Puri Forné. Ensayamos varias veces, lo grabamos en vídeo y después lo miramos para corregir lo que no hacíamos bien. Aunque nos costaba mucho y nos daba algo de vergüenza, procurábamos hacerlo cada día mejor. Más tarde, fuimos al CEIP “Marcel·lí Domingo” para practicar en el escenario del gimnasio y preparar nuestra representación ante los pequeños alumnos del colegio. Y por último, después de un ensayo general algo desastroso, estrenamos la obra el día 26 de abril por la tarde. ¡Por fin! Igualmente tuvimos algunos fallos, pero la verdad es que los asistentes se lo pasaron bien, estuvieron muy atentos y nos aplaudieron mucho. Para acabar, hicimos un baile tocando música de tambores que hizo que todos se pusieran a danzar alegremente. En resumen, nuestra primera incursión en el teatro ha sido una experiencia muy interesante y divertida. Karen Castro, Mohamed Daiz, Aissa En Nour, Hammou El Fahim, Abdelkarim El Otmany, Mouad Ichem, Loubna Hamdaoui, Mohammed Martou y Rachida Sabir

lo basquEt

23


La ciutat ideal, de Josep Carner

“En Bèlgica”, poema escrit per Josep Carner, s’hi parla d’un país i d’una ciutat ideals, amb una mentalitat noucentista, que lliga directament amb un dels cinc mots que constitueixen els postulats estètics i ideològics del Noucentisme: la civilitat. Pel que fa a la ciutat ideal d’aquest poeta noucentista, haurà d’estar lliure de contaminació. Així, la grisor dels núvols haurà de ser natural. A més, haurà de tenir parcs, fonts i voreres guarnides d’arbres diversos, com ara arços, oms i pereres. També hi correran canals d’aigua tremolosa i neta, que serà recollida directament del cel. Gaudirà d’una natura urbana. Una natura amable, adaptada a la ciutat i consonant amb la gent que hi visqui. Així mateix, el seu mercat estarà ple de menjar per a tothom, “amb botí de mar i amb present de la terra”, tal com s’escriu en el poema. Hi conviuran la melangia de les cases antigues amb el desig de novetat dringant de les cases noves. D’aquesta manera, es conservaran les cases antigues i la construcció de cases noves es farà amb mesura. Però sobretot, haurà d’esdevenir una ciutat humana que contingui una essència configurada pels sentiments humans. Quant als habitants d’aquests lloc idíl·lic, hauran de ser vitals, alegres, amables, bondadosos, pacífics, tranquils i respectuosos. D’altra banda, seran cultes i sensibles a l’art, a la bellesa i a la saviesa. Ningú no hi patirà ni per la guerra ni pels contrastos econòmics. Serà una ciutat amb caliu, acollidora i farcida de comunicació. Així doncs, aquesta ciutat ideal, centre de la cultura i de l’exercici polític, estarà configurada per una natura urbana, per una civilitat, per una dignitat, per un bon urbanisme i per una harmoniosa convivència. Tan de bo aquesta ciutat ideal sigui algun dia real! Alumnat de primer de batxillerat i Sumpta Moya

Lo basquEt

24


Il·lustracions de Luis Scafati

Los primeros meses fueron la temporada más dura para la familia Samsa. No todos los días se levantaba uno convertido en un insecto gigantesco con docenas de patas diminutas. La madre de Gregorio tenía la esperanza de que en algún momento, al igual que su hijo había pasado de ser un joven serio y trabajador a un insecto que apenas se podía mover, el ciclo de transformación se llevara a cabo a la inversa y su pobre hijo pudiera volver a hacer una vida normal. Pero no. Nada de eso ocurrió, simplemente siguieron pasando los meses. El padre de Gregorio fue el que peor sobrellevó la situación. Mejor dicho, dejó de sobrellevarla dos meses después del aniversario de la transformación de su hijo. Una noche de primavera más calurosa de lo normal, cogió una pequeña maleta de cuadros y la llenó con ropa y con cuatro cosas necesarias, abrió la puerta de la casa y desapareció en dirección a la estación de tren. Nadie supo nunca adónde fue. Muchos hubieran huido de tal situación y todos lo comprendieron rápidamente. En cambio, las críticas hacia el pobre Gregorio eran constantes. La gente del barrio murmuraba a todas horas, y muchos hacían cola casi todos los días del año a la puerta de su vivienda con la esperanza del ver al monstruo. Incluso los niños pequeños, al salir de clase, querían ir a ver el espectáculo, como aquél que va al circo a ver a dos trapecistas dando volteretas con una antorcha en la mano o al domador que sonríe mientras mete la mano en la boca de un tigre. Un año y medio había transcurrido cuando una mañana, después de otro sueño intranquilo, parecido al que había tenido al convertirse en un insecto, Gregorio intentó gritar a su hermana para que le trajera el almuerzo. Grete corrió como una loca por el estrecho pasillo que iba de la cocina a la habitación de Gregorio, abrió la puerta con entusiasmo, y luego se le desorbitaron los ojos: Gregorio ya no era un simple insecto, ahora era mucho peor. Era un bicho al que le sobresalía una cabeza humana por detrás, encima del caparazón. A partir de ese momento, la esperanza renació en la familia. La madre y la hermana de Gregorio dejaron de tratar a su hijo como a un animal y empezaron a hacer lo posible para que se sintiera mejor. El tamaño de Gregorio, además, iba disminuyendo por momentos, como el sentido común de su familia disminuía con él. Gregorio comía en la cocina, leía algunas noches las noticias del periódico, dormía en su habitación con la puerta abierta y esperaba inocentemente que llegara el día en el que sus diminutas patas se volvieran a convertir en piernas robustas y cansadas por los viajes. Una mañana, Gregorio saltó de la cama, ahora con más facilidad que antes y fue a la cocina. Vio que su hermana y su madre estaban preparando la cena para aquella noche, Nochebuena. Gregorio, rememorando las fiestas pasadas en su infancia, se quedó tirado un rato en el suelo debajo del cajón de los cubiertos. Su hermana, que necesitaba un tenedor amplio y grande para cortarle la cabeza al pavo, se dirigió rápidamente, pues estaba muy ajetreada, hacía el cajón para cogerlo. Entonces se oyó un crac, como si un grano de maíz hubiera acabado de estallar. El peor pensamiento asaltó la mente de Greta. Se quedó un momento paralizada y luego, con un cuidado exquisito, levantó el pie izquierdo y vio la mitad del cuerpo de Gregorio pegado en su zapato. La otra mitad estaba aplastada en el suelo. Así de rápido, lo que había durado tantos años acabó para siempre.

lo basquEt 25


Lo basquEt

1


En el batxillerat, el treball de recerca és un conjunt d’activitats que realitza tot l’alumnat, estructurades i orientades a la investigació, amb l’orientació i seguiment del professorat, per tal de consolidar la competència en recerca. És un treball que es realitza entre finals del primer curs i inicis del segon curs del batxillerat. Tot seguit, us mostrem el resums dels continguts dels treballs de recerca del curs 2011-2012 que han estat valorats amb la màxima puntuació. Si voleu consultar algun d’aquests treballs, en trobareu un exemplar en el departament corresponent.

La funció de relació de les plantes El món de les plantes és realment fascinant! És un plaer observar els infinits colors de les plantes a la primavera. Cada vegetal es desperta en una estació determinada, floreix i dóna els seus fruits. Però, com saben les plantes quin és el temps específic per a la seva reproducció o quin és el període de latència? Com coordinen les seves cèl·lules per produir la resposta adequada? Les plantes no poden moure’s, però són capaces de detectar els canvis que es produeixen en el seu entorn i reaccionar-hi. Els mecanismes per sobreviure en el seu medi ambient són espectaculars. Les funcions de relació, que regulen aquests mecanismes per assegurar la supervivència de les plantes, han estat l’objecte primordial del meu treball. Anna Safont

lo basquEt

28


La religió a través de les generacions La societat europea del segle XXI és més diversa, més complexa, més dinàmica i està més fraccionada que mai. Per aquest motiu, l’estudi de la religiositat en aquest treball està focalitzat en l’observació dels canvis més significatius i restringit a la població autòctona. Un estudi de les diferents religions hagués estat molt interessant, però hagués comportat la realització d’un treball de recerca complementari. Per poder arribar a l’arrel, a les causes d’aquestes noves tendències, s’han realitzat una sèrie d’enquestes anònimes, la majoria d’elles a través d’Internet, de les xarxes socials, la qual cosa ha permès de seleccionar els estrats de la societat que són objectes d’estudi i, d’altra banda, trencar les limitacions d’espai i temps, fent possible una comparació, no tan sols a través de generacions, sinó també a través de fronteres, amb Polònia com a país protagonista. Els resultats d’aquestes enquestes, que són la base del treball, es mostren en gràfics de diferents tipus, amb les seves explicacions, comparacions i conclusions.

Claustre de la catedral de Tortosa

Genís Panisello

Els fruits saborosos Els fruits saborosos és un recull de poemes de Josep Carner aparegut el 1906, en l’època històrica del Noucentisme. Els poemes d’aquest llibre són idíl·lics, perquè són poesies de gènere clàssic que es desenvolupen en el marc d’una natura amable. Hi ha una aproximació del poeta a la condició humana. Aquesta visió té com a eix les etapes de la vida: infantesa, joventut, maduresa i vellesa. És una visió que mena a una reflexió serena, i dolçament melangiosa, sobre el pas del temps. El retrat de les diferents edats de la vida té una característica constant: el fet de posar en evidència allò de positiu que es troba en cadascuna. A més, en tots els poemes hi ha una acceptació generosa del plaer de veure i tastar el món i la vida, la qual cosa és vista com un do que esdevé sempre un fruit saborós. Laura Santamaria A girl with a basquet of fruit. F.L. Leighton

lo basquEt 29


La casa sostenible El treball té una part inicial teòrica que parla del concepte de sostenibilitat global aplicat a la construcció. Després, dedica un apartat als edificis sostenibles, tot seguint un ordre cronològic, començant pels més antics i acabant pels més actuals, tot destacant-ne una casa sostenible construïda a les Terres de l’Ebre. La segona part mostra el disseny d’una casa sostenible, amb una descripció prèvia dels condicionants legals, dels materials a emprar, de les instal·lacions, de la situació, de l’estructura… Manel Vidiella

El número auri, o d’or El número auri, o número d’or des del moment que apareix en mans dels pitagòrics, ha estat tractat per diversos autors i citat per molts artistes, matemàtics i filòsofs coneguts al llarg del temps. Les diverses maneres de calcular-lo i l’estreta relació que guarda amb la successió de Fibonacci, el fan ser important. Però, el súmmum d’aquest número és que el podem trobar en pintures, escultures, en arquitectura, música, diversos objectes, i fins i tot en la naturalesa. Podem dir, doncs, que el número auri aplega infinits racons del nostre Univers, per la qual cosa el nostre món és tan bell.

Míriam Tomàs

Lo basquEt

30


Arrelar-se en català És un treball de recerca que estudia, a partir dels resultats d’unes enquestes, la manera de pensar dels alumnes autòctons, dels professors i dels propis al·lòctons respecte als nouvinguts. A més a més, s’hi exposa el protocol que se segueix a l’Institut Roquetes des del moment que hi arriba un alumne nouvingut. D’altra banda, el treball també mostra com se sent aquest alumnat i què se n’espera, tant al centre com a fora. Montse Vizcarro

Música a la pedra Música a la pedra. Escultures, instruments i frescos de l’església de Morella és un treball de recerca que neix de la relació estreta que hi ha entre la meva família i la música, d’una banda, i dels vincles amb la ciutat de Morella, de la qual prové el meu llinatge, de l’altra.

La música a la pedra és un viatge pels quatre segles d’història de la construcció de la Basílica de Santa Maria la Major, de Morella, per recollir les pistes, en forma d’escultures, relleus i pintures, que aquests elements ens han deixat sobre la societat, la música i la fabricació d’instruments musicals de l’Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc, amb la intenció de veure com aquelles rudimentàries formes de fer han deixat una forta empremta sobre l’actual teoria i estilística musical i, en definitiva, sobre la nostra percepció de la música.

Sergi Medina

Lo basquEt

31


Arran del viatge de final d’etapa que alguns dels alumnes de 4t d’ESO faríem a Berlín, se’m va acudir que valia la pena de parlar amb un roquetenc que hi havia viscut durant uns anys de la seva vida i que va deixar una empremta inesborrable en el fragment del mur de Berlín que encara es conserva. Vaig decidir preguntar-li per les seves vivències i la seva experiència personal i professional en aquesta capital europea. Es tracta d’Ignasi Blanc. Ignasi Blanch és il·lustrador; es considera dibuixant les vint-i-quatre hores del dia i és feliç estimant la il·lustració, la dansa i l’art en general. Ha estudiat Belles Arts i, tot i que considera que ha encertat el seu camí professional, també s’ha guanyat la vida fent classes de ball a Berlín. Recorda la infantesa pels carrers de Roquetes o a l’hort, jugant amb el seu germà petit i corrent amb algun dels gossos que sempre tenien. Sap que la professió d’artista no sempre és ben rebuda per les famílies i per això, quan participa en un acte públic, no s’oblida d’agrair a sons pares el suport que sempre li han donat. Mai s’ha desvinculat de les seves arrels i, amb freqüència, podem veure la seva obra a Roquetes: als establiments, a l’institut, al programa de festes i, per descomptat, al mural que hi ha davant de la Biblioteca Municipal Mercè Lleixà, que és una rèplica del que hi ha representat al mur de Berlín. Ignasi recorda com va tenir l’oportunitat de participar en la iniciativa cultural East-Side-Gallery, sorgida poc després de la caiguda del mur, amb la intenció de conservar una part d’aquesta espectacular i dolorosa tàpia, com a testimoni i record del que va significar. Va ser una idea de l’associació privada WUWA i de la galerista Christine MacLean. La idea era guardar 1,3 km de l’antic mur i cedir-lo a artistes de tot el món, a fi que expressessin el seu sentiment envers aquest envà de formigó que durant 28 anys va dividir famílies, amics i, en definitiva, una ciutat sencera. El tros de mur escollit per al projecte fou el comprès entre el Oberbaumbrücke i l’Estació central del Berlín de l’Est, a la vora del riu Spree. Per a formar part del projecte calia presentar un disseny i una mostra del treball artístic particular. Finalment, van prendre part en el projecte un total de 100 artistes de tot el món. Ignasi va presentar una carpeta amb una mostra de les litografies que estava imprimint al centre Künstlerhaus Bethanien, al barri de Kreuzberg; el 1990, va ser escollit com a únic representant de l’Estat Espanyol.

Lo basquEt 34


Ara, més de vint anys després, Ignasi ho veu com una gran responsabilitat. En aquell moment no ho va pensar; diu que era molt jove, que tenia molta il·lusió, molta força i la necessitat de crear-se un itinerari artístic sòlid en una ciutat, Berlín, on hi havia molts projectes artístics i on es podia tenir un compromís i formar part activament d’aquells moviments alternatius. Per pintar el seu fragment de mur, l’artista va triar una imatge vinculada a una col·lecció de litografies que estava realitzant aleshores a Berlín. La col·lecció s’anomenava Parlo d’amor i per això va escriure aquesta frase. Juntament amb el lema Parlo d’amor, hi apareixen tres rostres masculins amb diversos estats d’ànim. Actualment, Ignasi Blanch comparteix el seu temps com a il·lustrador amb el que empra donant classes d’il·lustració en una escola d’adults de la Diputació de Barcelona. Normalment porta més d’un projecte en marxa la qual cosa fa que dediqui la major part de la seva jornada a la feina. Ha de ser molt disciplinat i atendre tots i cadascun dels fronts propis d’una feina artística: creació, producció i difusió. Viatja molt, però procura trobar temps suficient per compartir-lo amb la família i amb els amics, cosa que considera molt important i necessària. Quan se li pregunta sobre la importància de la inspiració per a un artista, Ignasi respon que entén Picasso quan deia que la inspiració t’ha d’agafar treballant... És així!, exclama, perquè no creu ni en les musses ni en cap cosa d’aquest tipus. Segons ell, cal llegir, viatjar molt, estar atent al món de la cultura i totalment actiu. És un compromís amb un tipus de vida. El que fa sovint és contactar amb referents indispensables que afavoreixen el seu estat i li faciliten entrar en un cert grau d’inspiració. Per exemple, abans d’iniciar un projecte, sempre visualitza algunes fotos d’espectacles de la ballarina Pina Bausch o escolta alguna cançó de la Natalie Merchant, entre d‘altres. Gal·la Argelaga

Lo basquEt 35


Escapada a Berlín

4t d’ESO i gairebé final de curs. Enguany ens tocava a nosaltres perquè érem els grans de “l’insti” i, per tant, ens esperava el tradicional viatge de final de curs! Foren moltes propostes, dubtes i reunions. Tanmateix, finalment ens vam decidir: el dia 24 d’abril prendríem rumb cap a Berlín. Abans, però, calia informar-nos una mica sobre aquella ciutat. Ens van explicar que era un gran centre cultural i històric. També ens van presentar breument la dinàmica de la vida alemanya i certs punts d’interès turístic. A més, vàrem veure una pel·lícula que va acabar d’aclarir-nos totes aquelles novetats. Finalment, va arribar el dia! Després de molt d’esforç per part dels organitzadors i un llarg compte enrere, ens dirigíem entusiasmats i entusiasmades cap a Alemanya. El trajecte d’anada ens va passar volant, ja que l’avió va funcionar correctament i no va sorgir cap imprevist. Un cop allà vàrem fer cap a l’alberg. Estàvem allotjats en una zona tranquil·la; tot i això, no ens vam avorrir per a res del món perquè un gran carrer comercial, ple de gom a gom, era molt prop. Al començament, la ciutat se’ns feia una mica gran però, amb el pas dels dies, ens hi vàrem acostumar. Vam fer grans caminades i vam aprendre a seguir el ritme de vida que marcava l’urbs. El tren i el metro hi foren essencials. Val a dir que va ser un viatge ben organitzat. En primer lloc, vam poder veure i conèixer moltíssimes coses: museus, monuments, menjars típics, edificis històrics i també de moderns, búnquers de guerra... Fins i tot vam tenir temps de seguir algun partit de futbol i d’anar a la discoteca. Finalment, i en segon lloc, tinguérem l’ocasió de practicar diversos idiomes. L’últim dia, el 28 d’abril, només ens quedava comprar algun detallet per als nostres i acomiadar-nos de la que havia estat casa nostra durant el viatge de 4t. Un cop tinguérem les maletes enllestides, emprenguérem la tornada. Sabíem que allò arribava al final. Es diu que les coses bones s’acaben; estàvem contents: al cap i a la fi, ens emportàvem milers de bons records cap a casa, entre ells, la il·lusió d’haver visitat Berlín i el fet d’haver viscut junts i juntes aquella gran experiència! En conclusió, podem afirmar que vam gaudir d’una extraordinària estada a Berlín, plena d’experiències inoblidables i de la companyia d’un professorat que, sense perdre de vista la seva funció, van aconseguir que ho passéssim bé al seu costat. Aida Chavarria Solé

lo basquEt 36


El passat 12 d’abril, les alumnes del CFGM d’Estètica vam anar a visitar les instal·lacions del laboratori cosmètic Maystar, situat a Torredembarra. Només en arribar, ens van fer disfressar; semblàvem personal de la NASA, ja que per fer la visita amb seguretat i higiene ens vam ficar gorra, bata i peücs. Primer vam veure el procés de fabricació de la cera depilatòria calenta, tèbia i freda. Ens va cridar l’atenció l’alt grau de mecanització del procés i el poc personal que hi treballava. Vam entrar en una sala que feia una olor que ens va cridar l’atenció; era característica del principal component de la cera calenta: la colofònia. El seu aspecte era molt semblant a l’ambre, una pedra de color groc. En acabar de veure les instal·lacions, ens van fer una demostració d’un tractament facial amb uns cosmètics facials amb actius extrets del verí de la víbora. Totes vam quedar meravellades dels resultat del tractament. Els consells que ens va donar la formadora ens seran molt útils en la nostra futura vida professional. Alumnes del CFGM d’Estètica

Lo basquEt 37


Dimarts, 13 de març; un dia poc amistós per als supersticiosos, però emotiu per a tots nosaltres ja que iniciàrem l’últim viatge del Projecte Comenius que ens ha acompanyat durant aquests dos darrers anys de la nostra última etapa a l’institut. En aquest viatge, ens vam retrobar per últim cop amb els nostres amics europeus per compartir el que ens uneix: la llengua anglesa. El primer dia ja vam visitar l’institut dels alumnes holandesos, el Het Odulphhuslyceurm, nom que encara no hem aconseguit de pronunciar correctament. Era un edifici molt gran i antic, amb les instal·lacions modernes i amb vistes al cementiri de Tilburg, les quals ens donaven una mica d’esgarrifança. Ens va sorprendre molt la poca quantitat d’alumnes per classe i el fet que cap noia duia motxilla ja que totes anaven amb bossa. Aquell mateix dia, també passejàrem per Tilburg, ciutat que ens va transmetre molta tranquil·litat. D’altra banda, vam observar que tots els ciutadans anaven en bici; per no ser menys, nosaltres també les vam provar, però ho havíem de fer amb una condició: havíem de circular amb elegance. Un dels dies més esperats fou l’anada a l’Efteling, un parc d’atraccions de fantasia i, per a ells, també de por. Però hem de dir que, després de visitar-lo, ens va quedar un gust agredolç perquè esperàvem soltar més adrenalina en pujar a les atraccions, tal com ens passa quan anem a Port Aventura. Tot i així, la decoració era espectacular i, per un dia, ens vam sentir els prínceps i les princeses del nostre propi conte de fades. Per un altre costat, com a norma, cada nit teníem una hora de reunió. Allí sí que es prenen la puntualitat al peu de la lletra! Al saló, on ens reuníem tots, fèiem diverses activitats. Una de les millors nits va ser quan cada país va haver de cantar una cançó tradicional. I quina penseu que vam cantar? Doncs..., La Macarena! També ens vam inventar una cançó dedicada al projecte, que es titula Comenius’ friends. Hem de dir que ens va costar força adaptar-nos al nou horari. L’hora de sopar dels holandesos coincideix amb la nostra hora de berenar (a les nou de la nit ja teníem gana una altra vegada!). Una nit, cada país va cuinar alguna cosa típica; nosaltres vam preparar una fideuà que, malgrat no tenir peix, ens va sortit bona! Després de tastar tots els altres menjars, vam arribar a la conclusió que, com al nostre país, no es menja a cap lloc.

lo basquEt 38


Els dos últims dies els vam passar a Amsterdam. Estàvem nerviosos per arribar a la capital; un sentiment entre il·lusió i esperança ens removia l’estómac; no volíem que Amsterdam ens decebés. Hem de dir, però, que més que encantar ens va enamorar. Vam fer la primera ruta per visitar la ciutat amb vaixell pels famosos canals, la qual va ser molt interessant i ens va despertar les ganes de descobrir encara més Amsterdam. Tot i la pluja, vam poder contemplar i gaudir els paisatges d'aquella Holanda farcida de carrers i ponts emblemàtics, de gent alegre i simpàtica i, sobretot, de bicicletes. De fet, era més fàcil que ens atropellés una bicicleta que no pas un cotxe! Aquella mateixa nit, els catalans vam decidir anar a fer-hi un tomb i vam acabar entrant en un bar per tastar les cerveses més típiques d'Amsterdam. Una altra parada va ser la de la visita al Rijksmuseum. En ell, vam poder veure les millors obres del Segle d’Or holandès, entre precioses casetes de nines, joies i tresors de plata, les peces de ceràmica de Delft (tipus de ceràmica amb decoracions blaves que s’ha fet tradicionalment en aquesta ciutat), i les icones més representatives de la història holandesa. A més, vam veure pintures d’autors tan reconeguts com Jan Steen, Frans Hals, Vermeer i Rembrandt. Cal dir que Amsterdam és una ciutat sorprenent, construïda entre un gran nombre de canals i carrers organitzats amb carrils de bicicletes i tramvies, majoritàriament. La gent és amable i hi ha bons formatges i delicioses galetes per menjar! L’última nit del viatge, els alumnes de tots els països ens vam reunir i vam fer una petita festa en una de les habitacions de l’hostal per acomiadar-nos i acabar de passar els últims moments junts. Enrere hem deixat amistats que esperem conservar sempre. Aquest projecte ens ha fet descobrir que conèixer gent d’altres cultures no té preu i que, d’ara en endavant, estarà sempre en el nostre record. Realment és una experiència única i irrepetible. Míriam Tomàs i Laura Santamaria

lo basquEt 39


A la coberta del vaixell, la neu ens sorprèn, juganera. Al cel, les volves es confonen amb els estels. FOTO: Genís Panisello

El 9 de febrer de 2012, l’alumnat de lletres de segon de batxillerat, de l’Institut Roquetes i del Ramon Berenguer IV d’Amposta, vam emprendre un dels viatges que més ha marcat les nostres vides: vam anar a ITÀLIA. Grimaldi Lines fou la companyia que ens hi portà. El mareig d’alguns, el fred i la mala mar van ser alguns dels factors més desagradables; les biodramines, els ibuprofens i els llits foren els nostres ajudants de viatge. Malgrat això, la bona companyia, la il·lusió i la curiositat van contribuir a superar les inclemències de la travessia. Arribàrem a Civitavecchia després de tot un dia de navegació i amb quatre hores de retard. No vam trepitjar Roma fins a les cinc del matí. Quatre hores després, havíem de començar a conèixer la capital italiana. Amb cares de son, morts de fred, malhumorats i una mica enutjats pel retard, iniciàvem la ruta programada. Llavors, de cop ens van passar tots els mals en veure l’impressionant Colosseu cobert de neu. També vam visitar el Panteó, la lloba Capitolina amb Ròmul i Rem, la Fontana di Trevi, la Piazza Navona i la Columna Trajana d’Apol·lodor de Damasc. Tot era pintat d’un blanc lluent a causa de la neu. El dia s’havia acabat, però la nit encara era llarga i començàvem a fer amistat amb les companyes d’Amposta. L’endemà, vam recórrer uns 300 Km amb autobús per anar a les runes de Pompeia i a la ciutat de Nàpols. La tornada a Roma se’ns va fer curtíssima pels concerts d’algunes companyes disposades a alegrar-nos amb els seus cants; començàvem a agafar forces per a la nit. Com tots sabem, un viatge cultural també té la seva part de diversió nocturna.

Davant del Colosseu, inèdit paisatge emblanquinat, amb bufandes, gorra i guants. FOTO: Genís Panisello

lo basquEt

40


A la popa del vaixell, navegant per la mar nostra, els cors plens de joia i un somriure als llavis. FOTO: Clàudia Giménez

Vam passar el tercer dia en terres italianes visitant el Museu del Vaticà i comprant souvenirs italians. S’acostava l’única hora que ningú volia que arribés. Professorat i alumnat ja érem quasi una família i no ens fèiem a la idea que ens tocava abandonar Roma. Saber que ens quedava una nit més de viatge per compartir tots junts era la flama que ens ajudava a no desanimar-nos per complet. Veure com ens allunyàvem de les costes de la bella Itàlia ens omplia de tristesa; l’última nit va ser curta i llarga alhora. El cansament i la son no podia amb nosaltres; volíem gaudir de les últimes hores ben desperts. S’havia acabat un fantàstic viatge inundat de moments per recordar. En arribar a Roquetes, sabíem que ens esperava la rutina, amb feina, exàmens i molt d’estrès. Ens emportàvem moltes anècdotes i records: les pizzes, que eren tant bones!; el parlar italià; els gelats de la Piazza Navonna; la neu; les noves amistats i el fet d’haver pogut veure en directe monuments que fins aleshores només havíem vist en les fotocòpies de l’assignatura d’Història de l’Art. Tots pronunciàvem amb força quatre paraules: VOLEM TORNAR A ROMA!

Clàudia Giménez i Montse Vizcarro

Davant del Panteó. FOTO: Genís Panisello

lo basquEt

41


Com lligaven els romans? L’Ars amandi, d’Ovidi

Venus i Mart , Sandro Botticelli (1483). National Gallery de Londres

On trobar la parella ideal? Què fer per atraure la mirada de la persona desitjada? Com mantindre viva la flama de la passió? Aquestes no són qüestions actuals, sinó que ja preocupaven els nostres avantpassats romans. Conscient dels interessos dels seus conciutadans, el poeta Publi Ovidi Nasó escrigué, al segle I de la nostra era, l’Ars amandi (L’art d’estimar), una mena de manual de seducció, ple d’humor i d’ironia, que gaudí de gran difusió entre els seus contemporanis i les generacions posteriors. Voleu esdevenir un autèntic “Don Joan”? Coneixeu les millors tècniques femenines de seducció? Heus ací uns quants consells d’Ovidi, que no us deixaran indiferents. Quant als millors llocs on lligar, els hòmens han de conèixer, primerament, els indrets de la ciutat en els quals abunden les dones. Pot ser útil passejar-se pel fòrum i pels pòrtics, però cal cercar-ne sobretot al teatre. Allí trobaràs algú a qui estimar, algú amb qui divertir-te, algú a qui tastar una sola vegada i també algú a qui vulguis retenir. No s’ha d’oblidar sovintejar el circ, perquè la disposició del local obliga la noia a deixar-se tocar. Els sopars a casa dels amics també presenten bones ocasions, tot i que comporten alguns riscos. Per exemple, per valorar la bellesa, la nit i el vi hi són obstacles. Pel que fa a la conquesta, una volta triada la “presa”, Ovidi indica a l’home els mitjans amb què aconseguirà seduir-la. Ací tot val: regalar joies i cistelles plenes de fruita, escriure cartes d’amor o fer moltes promeses que no caldrà complir en acabar. Convé pregonar-ne la bellesa i elogiar-ne tothora l’aparença. Si es posa un vestit de llana, aprova el vestit que s’ha posat. Si el pentinat és amb clenxa, lloa’n la clenxa. Si ha arrissat els cabells al foc, exclama’t tot dient: «Oh, si m’agraden els cabells rulls!». Els barons procuraran tindre cura del seu cos i plaure’s amb la netedat. La toga t’ha de parar bé i no vages tacat; no tingues carrall a les dents; que no hi haja cap pèl en els forats del nas; que no siga desagradable l’alè de la teua boca. Si després d’estos esforços l’estimada no se’t lliura, hauràs de recórrer a les súpliques, les llàgrimes i altres estratègies que desperten la seua compassió. No obstant això, si t’adones que el seu orgull s’infla amb els teus precs, para el que has començat i retrocedix. Moltes desitgen allò que se’ls escapa i odien allò que els perseguix.

lo basquEt

42


Com lligaven els romans? L’Ars amandi, d’Ovidi

L’art pictòric és ple de referències a l’art d’estimar

Ovidi, el nostre mestre en l’art de la seducció, també reserva una bona pila d’instruccions per a les dones. Per començar, cadascuna ha de triar el pentinat i els vestits que la facen bella, ja que malauradament una gran part d’elles no ha rebut aquest do. Cal, però, que siguen discretes a l’hora d’arreglar-se a fi que l’amant no descobrisca els artificis que usen per a dissimular els defectes. D’altra banda, si es pretén fer durar la relació, és menester que desperten la gelosia en l’amant i que intercalen, de tant en tant, una negativa, perquè allò que es dóna fàcilment no nodreix bé un llarg amor. Finalment, hom posarà particular atenció al comportament durant l’acte sexual. Aquella que siga bonica de cara, que es gite cara amunt; les que estiguen contentes de la seua esquena, que es mostren d’esquena. Per descomptat, quan s’escaiga, s’ha de saber fingir dolços plaers amb crits falsos. El més important, però, és intentar de divertir-se, i com més millor, ja que, tal com diu Ovidi: “El ferro es consumeix i les pedres es desgasten amb l’ús, però aquesta part del vostre cos resisteix i no ha de témer cap mal”. Aquesta és una xicoteta mostra dels milers de consells i exemples que podreu trobar a l’Ars amandi d’Ovidi Nasó. Uns us faran riure; d’altres us escandalitzaran, però tots us convidaran a reflexionar sobre la relació entre homes i dones, tant a l’antiguitat com a l’actualitat. Si en voleu conèixer més i traure’n el màxim profit, heu d’aprendre llatí per poder llegir l’obra original. I si, gràcies a les seues ensenyances, us emporteu cap triomf, feu com els romans i agraïu-ho al poeta, tot dient: Naso magister erat (Nasó ha estat el meu mestre). Alfredus magister

Lo basquEt

43


Icarus, Sir William Blake Richmond, 1887

Et vull explicar per damunt què és la mitologia grega i també vull dir-te que, darrera de cadascuna de les seves històries, sempre hi ha un missatge de caràcter moral. La mitologia grega és un conjunt de mites i llegendes del món grec; són histories que tenen una part certa i una altra de més fantasiosa. Aquestes històries tracten sobre déus i herois, la naturalesa del món i els seus orígens i el significat dels seus cultes i rituals (conjunt d’actes que serveixen per alabar un déu). Col·loquialment, podríem dir que la mitologia grega és com un gran llibre d’aventures amb un ensenyament moral. D’una banda, cada història és un món on sempre intervenen déus, herois i mortals. D’altra banda, cada història t’ensenya alguna lliçó moral, és a dir, un alliçonament que et fa reflexionar sobre un tema en concret. Tot seguit, et parlaré sobre el mite d’Ícar, un dels meus preferits. El mite d’Ícar és un dels més famosos de la mitologia grega, que transmet un missatge molt clar. La narració conta que Ícar era fill de Dèdal, un gran arquitecte i inventor; era tan conegut que, fins i tot Minos, el rei de Creta, li va demanar de construir un laberint per empresonar un minotaure, el qual era una bèstia mig humana i mig brau. El problema va ser que Minos va tancar Dèdal i Ícar dins del laberint per tal que ningú sabés la manera com escapar d’aquest lloc. El savi Dèdal va inventar unes ales per tal de poder fugir-ne volant; estaven formades per plomes unides amb cera. Quan estaven a punt d’escapar, Dèdal va advertir el seu fill que seria millor volar a una altura mitjana; Ícar, però, no va fer-li cas i va començar a elevar-se fins a arribar a una alçada propera al sol; allí, la cera de les ales es va començar a fondre i Ícar va caure desplomat fins al mar, on va morir ofegat. Avui dia, el mar on va morir Ícar s’anomena mar d’Icària, en el seu honor. Aquest mite ens ensenya l’important que és escoltar la gent que és mes sàvia o intel·ligent. Encara que Ícar era un noi molt valent i amb molta intel·ligència, no va fer cas del consell del seu pare Dèdal. Per culpa d’intentar volar a la seva manera, Ícar va apropar-se massa al sol i va tenir un accident mortal. Com es pot aplicar aquest ensenyament moral en la vida real? Doncs el que hauríem de fer és escoltar les persones més grans, madures i sàvies, com ara el professor o la professora, els pares o qualsevol persona adulta, perquè la seva experiència és molt valuosa per aprendre a caminar per la vida amb més encert. Ja per acabar, si en vols saber més sobre la mitologia grega, aquí et deixo un parell d’enllaços: http://www.guiascostarica.com/mitos/grecia.htm http://www.webmitologia.com/dioses-mitologia-griega.html

Lo basquEt

44


IMPRESSIONS D’UN VIATGE A LES ANTÍPODES Si un dia vols anar el més lluny possible sense sortir del planeta Terra, has d’anar a Nova Zelanda, país de les nostres antípodes. Per anar-hi, has d’estar preparat per passar unes 25 o 26 hores dalt d’un avió, sense comptar el temps d’espera que es passa als aeroports. En arribar-hi, destrossat pel viatge, però il·lusionat, et trobaràs amb unes mesures de seguretat ben curioses; els gossets policia, perfectament uniformats, t’ensumaran, a tu i a l’equipatge; no busquen drogues; busquen pernil, xoriç, fruita..., perquè està estrictament prohibit d’entrar-hi menjar; a més a més, uns funcionaris us faran netejar les soles de les sabates i us obligaran a traure les botes de muntanya de la maleta per revisar que les soles estiguin ben netes; amb això es tracta d’evitar que s’introdueixi al país qualsevol llavor o espora que es pugui convertir en una espècie invasora; com veus, la preocupació per la preservació del medi natural és molt gran. La península Ibèrica està travessada pel paral·lel 40 de l’Hemisferi Nord. Entre l’illa Nord i l’illa Sud de Nova Zelanda, passa el paral·lel 40 de l’Hemisferi Sud, però no per això el clima i l’entorn natural són semblants al nostre. És un país temperat, però molt, molt humit; té grans muntanyes, glaceres, espectaculars llacs de muntanya, platges enormes i salvatges, volcans apagats i amb petites erupcions, fiords, enormes planures amb pastures; en fi, tot un paradís per a qui estima la natura; un país no apte per a “urbanites” ni per als especuladors de terrenys, ja que hi ha 57 parcs naturals molt ben protegits per la legislació novazelandesa. L’any 1991, Nova Zelanda va promulgar la Llei de Gestió de Recursos, la primera legislació mediambiental de tot el món.

Volcà Tongariro. FOTO: Cinta Llatje

lo basquEt

45


La seva situació geogràfica (molt llunyana a la dels països més desenvolupats), la baixa densitat de població (4 milions d’habitants en una superfície que equival a la meitat d’Espanya) i el poc desenvolupament industrial han pogut evitar els problemes de contaminació de l’atmosfera, de l’aigua i del sòl que patim a la major part del nostre planeta. De la gent afortunada que viu en aquest paradís, un 74% són descendents d’anglesos, escocesos i gal·lesos que es van instal·lar en aquestes terres a mitjants del segle XIX, quan van començar les explotacions ramaderes en aquest país; un 12% són els maorís, descendents d’una tribu polinèsia que va arribar al segle IX amb set canoes procedents, probablement, del que avui coneixem com a Tahití; la resta són immigrants d’altres nacionalitats, principalment europeus, americans i australians (no hi ha africans, ni indis ni xinesos....). Quan van arribar els maorís, les dues illes estaven cobertes d’una espessa capa forestal; primer els maorís, i després els europeus, van talar gran part d’aquests boscos per convertir-los en pastures; no obstant això, avui encara hi ha un 40% del bosc original. Són uns boscos espectaculars, amb unes falgueres arborescents que semblen palmeres. Hi ha també uns arbres enormes, els kauris, que poden tenir més de 45 metres d’altura i 3 metres de diàmetre. Tots el arbres estan coberts de múltiples plantes epífites. Hi ha moltes classes de molsa. Tot està entapissat d’un verd net i intens, sota un cel amb molta llum on gairebé sempre està present el llarg núvol blanc al qual es referien els maorís quan van batejar l’illa amb el nom de Aotearoa. Curiosament, tot i que Nova Zelanda té uns boscos tan humits, la fauna és escassa. No hi vaig veure gairebé cap insecte. No hi ha serps. L’únic mamífer indígena que hi habita és un ratpenat nocturn i insectívor. Sembla ser que, abans d’arribar l’home a aquestes illes, hi havia molts de moixons que, en no tenir depredador, havien perdut l’habilitat de volar. En arribar els gossos a l’illa, de la mà de l’home, es va produir una gran massacre d’aquestes espècies. Avui dia, encara hi ha algunes espècies protegides d’aquestes que no volen, com el famós kiwi.

Llac Miroir. FOTO: Cinta Llatje

lo basquEt

46


D’altra banda, es diu que Nova Zelanda és la granja més gran del món. S’estima que hi ha 80 milions de caps de bestiar (corders i vaques principalment) pasturant lliurement pels prats del país. Les granges són explotacions molt grans, sense tanques, on els pastors vigilen o condueixen el ramat amb quads. Ara bé, tot i ser un entorn tan idíl·lic, aquest és un país del primer món, tecnològicament al dia, amb una renda per càpita molt alta. No obstant això, em va cridar l’atenció els pocs vehicles tot terreny que hi ha al país. La raó d’això deu ser que dins dels parcs està prohibida la circulació de vehicles a motor. Hi ha moltes senderes i camins ben delimitats, però s’ha d’anar a peu o amb bicicleta. Algunes vegades, l’única manera d’accedir-hi és amb barca. L’agricultura és la segona font d’ingressos del país. Hi ha grans extensions d’arbres de kiwis. Per cert, sabies que també es diu kiwi al moixó que es considera la mascota representativa del país, i que també es diuen kiwis als mateixos novazelandesos? També em van cridar l’atenció les vinyes. Es fan bon vins a Nova Zelanda, però els seus preus són prohibitius, tal com passa amb qualsevol beguda alcohòlica. El turisme mediambiental és una altra font de riquesa del país, encara que no és un turisme massiu. A les carreteres hi ha poc trànsit. Els turistes solen viatjar en furgonetes que traslladen 10 o 12 persones d’un parc a l’altre. En arribar al parc, cadascú agafa la sendera que més li convé i, durant les llargues caminades que hi fas, mai et trobes amb massa gent; la majoria dels turistes que vam trobar-hi eren sobretot australians. També hi havia americans i japonesos i, en menys quantitat, europeus, perquè aquestes illes estan molt lluny d’Europa. A més, és un viatge que resulta car. Els aficionats a la fotografia gaudim molt de l’atmosfera que s’hi respira. És molt neta i lluminosa. Si visites el país a la primavera, quan tot està florit i el dia és llarg, és impressionant de contemplar les postes de sol. Ja he dit que Nova Zelanda és un país la majoria de la població del qual viu a les granges. Tanmateix, també té algunes ciutats grans, com per exemple, Auckland. N’és la més gran, amb un milió d’habitants. Té un centre financer amb gratacels. És força tranquil·la i neta. Welington és la capital política de l’Estat. En aquesta ciutat, com a Dunedin, Christchurch i altres poblacions mitjanes, es fa palesa la influència britànica en les construccions i l’ambient. Totes són poblacions joves, amb poca història. És dificil resumir en un article totes les sensacions viscudes en 25 dies d’un viatge intens per un país amb tanta varietat de paisatge. Pensa que vàrem fer 4500 quilòmetres de carretera recorrent les dues illes, des d’Auckand a l’illa Nord, on vam aterrar, fins a Christchurch, a l’illa sud, des d’on vam embarcar cap a Barcelona. Vaig comptar que vaig caminar 120 km per les diferents senderes dels parcs; ara bé, tot i l’esforç que això em va suposar, sens dubte va ser el més bonic, perquè aquest és un país per recórrer a peu. Si mai tens ocasió d’anar-hi, no ho dubtis. Vés-hi, però vés-hi amb temps, ja que és molt lluny i paga la pena dedicar-hi tres o quatre setmanes. Cinta Llatje

lo basquEt

47


El dia 10 d’abril, ens vam reunir per primer cop els socis i sòcies fundadors i fundadores de l’ASAL, una associació de l’alumnat de l’Institut Roquetes. Des de llavors ha passat molt poc temps, però estem molt satisfets de tot el que s’ha fet. Per començar, vam oferir als alumnes xerrades informatives per explicar-los què és una associació d’alumnes i què s’hi pot fer. Tot ens era molt nou i no teníem exemples propers en els quals emmirallar-nos. Tot seguit, hi vam iniciar el procés d’inscripció i els associats van començar a vendre els numerets de l’entitat, amb una acollida més que bona que ens està permetent de posar-nos en marxa i organitzar coses. Seguidament, vam proposar el concurs de disseny del logotip, que també ha tingut molt bona resposta. El dia de les Jornades Mediambientals, vam posar a disposició de les famílies, el professorat i l’alumnat un punt d’informació on vam atendre totes les preguntes i suggeriments que ens van arribar. Divendres 25 de maig, vam organitzar la primera activitat de l’ASAL: un dinar i un torneig de guinyot, que va ser una activitat proposada pels mateixos alumnes i que esperem repetir moltes vegades més, ja que ens ho vam passar molt bé; fins i tot vam comptar amb la participació d’alguns alumnes d’altres instituts. En acabar el torneig, vam fer la primera Festa de l’Aigua, on vam acabar xops. Inclús va haver-hi alguna persona que va acabar dins d’un bidó ple d’aigua!

Lo basquEt

48


Com segurament sabreu, els professors i les professores porten cada dimecres unes samarretes en contra de les retallades aplicades en educació. Alguns alumnes s’hi van interessar i, des del professorat, se’ns va proposar d’oferir-ne a través de l’ASAL, i així ho hem fet. Per acabar, diumenge 27 de maig, vam organitzar la primera bicicletada, des de Jesús fins a Aldover, amb la col·laboració del Comitè Verd i del col·lectiu Me Moc en Bici. En arribar a Aldover, vam anar cap al Centre d’Interpretació del Bosc de Ribera, on ens van ensenyar un vídeo sobre l’Ebre i vam visitar dues sales d’exposició: l’una sobre el riu i l’altra sobre la història del poble. Després, ens van guiar a través d’un recorregut per la llera del riu i el bosc de ribera, on han construït caixes-niu per als moixons. Finalment, vam anar a dinar a l’estació d’Aldover abans de tornar cap a casa. Voldríem donar les gràcies a totes i tots els qui esteu col·laborant amb l’ASAL i participeu de les nostres activitats que són, generalment, destinades a tothom. Us volem recordar també que estem oberts a totes les propostes i idees que tingueu. Aquest és un projecte que acaba de començar i comptem amb tots vosaltres per fer-lo cada dia més gran. Genís Panisello

Lo basquEt

49


NOMINADOS PARA LOS PREMIOS CINÈTIC Todo empezó un día que estábamos en clase y el profesor de Comunicación Audiovisual nos propuso participar en este proyecto organizado por Digital Text. Nos hacía mucha ilusión porque suponía hacer algo nuevo y era un reto para todos ya que no habíamos hecho antes un vídeo de ficción. Primero empezamos con la idea, y la verdad es que fue lo que más nos costo. Estuvimos dándole muchas vueltas al asunto y finalmente hicimos una lluvia de propuestas para elegir la mejor. Una vez tuvimos claro que queríamos hablar del acoso escolar, empezó la parte de redacción del guión y la preparación de las escenas. En una semana tuvimos que hacer el texto definitivo y adaptarlo a todo lo que teníamos: el tiempo, los lugares y los personajes. Después, planificamos los días de grabación y apuntamos todo lo que teníamos que llevar: la ropa, el maquillaje, la cámara… No podía fallar nada porque teníamos poco tiempo. A continuación, fuimos a hablar con los “extras” para que sus padres les dieran autorización para participar en el corto, y cuando todo estuvo listo, vino la hora de la verdad: el rodaje, la parte más complicada de todas pero una experiencia magnifica. En ella, nos encontramos con muchos retos por delante: la necesidad de hacer cambios en el guión y en el story board, las cámaras que estaban sin cargar o con la memoria llena por no haberlo previsto, poco tiempo para la grabación, la luz del sol que se iba… Al final, a pesar de los problemas, todo nos salió a pedir de boca, y tanto en el instituto como en el hospital pudimos hacer lo que habíamos previsto. Para terminar, nos pusimos a hacer la edición de video, algo bastante complicado que recayó especialmente en las manos de nuestra compañera Glòria Gas. Ella se encargó de cortar y pegar cada toma, regular la voz, poner efectos, añadir la música, subir o bajar la luz… Así fue como se hizo realidad nuestro corto Un vot de silenci, una historia que trata sobre una muchacha que pasa la noche con una amiga en el hospital, de repente se duerme y empieza a soñar con todo lo que pasó. Sin embargo, el nuestro no ha sido el único cortometraje que presenta este año el Institut Roquetes a los premios CinèTIC. Se han hecho otros dos y ambos son magníficos: Café, dirigido por Eduard Sánchez, que trata de una historia de deudas, juegos, crímenes y pasión; y Las tres respuestas, dirigido por Mar Sebastià, que trata sobre un enigma filosófico propuesto por un profesor y la investigación que hacen dos amigas para encontrar la solución. Afortunadamente, los tres vídeos han recibido sendas nominaciones del jurado de los Premios CinèTIC, e independientemente del resultado final del concurso, creo que todos nos tenemos que felicitar porque los tres son muy buenos y ya han sido reconocidos de alguna manera con las nominaciones: 1) Mejor guión: Les tres respostes. 2) Mejor story board: Vot de silenci. 3) Mejor estilismo: Cafè. Pueden verse todos ellos en el portal Daily Motion. Esperemos que os gusten y a ver si tenemos suerte el día 20 de junio en Barcelona. Lídia Rupérez Ariza

Última hora: el corto Cafè resultó premiado en su categoría y Eduard Sànchez, Gal·la Argelaga y Aida Mayor recogieron su estatuilla durante la gran gala celebrada el pasado 20 de juny en Barcelona. Más información en el blog: http://premiscinetic2012.wordpress.com/

Lo basquEt 50


Fotos del rodaje de “Vot de silenci" y de los nominados y premiados en la gala CinèTIC.

Lo basquEt 51


PRIMERA PROMOCIÓ D’AGENTS MEDIADORS Des del Pla de Convivència de l’institut, s’està preparant la posada en marxa d’un servei de mediació escolar per al curs vinent. Per tal de poder tirar endavant el projecte, un grup de membres del professorat i de l’alumnat de 2n, de 3r i de 4t d’ESO han estat rebent formació en mediació escolar al llarg del curs. Al juny, ha acabat la formació i l’alumnat participant n’ha rebut el seu diploma acreditatiu. L’equip d’agents mediadors es fixa com a objectius per al curs vinent l’ús de la mediació com a eina per a la resolució de conflictes, per contribuir a la millora de la convivència i la cohesió social al centre i per fer difusió dels valors del diàleg i de la cultura de la pau. Joan Carles Ventura

TROBADA ESPORTIVA A SECUNDARIA El 18 d'abril, es va celebrar a Tortosa la cinquena trobada esportiva de centres de secundària de les Terres de l'Ebre. És una trobada que s'emmarca dins del Pla Català d'Esport a l'Escola. L'Institut Roquetes hi va participar amb 40 nois i noies dels diferents cursos d'ESO, dividits en quatre equips de 10 alumnes (5 noies i 5 nois). Cada equip tenia un dinamitzador, que era un alumne de quart que era s’encarregava de portar el grup per les diferents rotacions de què constava l’activitat. Va ser un matí intens d'esport i de trobada, tant per a l’alumnat com per al professorat. Batiste Castell


VAGA A L’EDUCACIÓ PÚBLICA El passat dimarts dia 22 de maig, es va celebrar a tot l'Estat una jornada de vaga general i unitària de l’Educació; una vaga legítima perquè les retallades estan lesionant els interessos dels alumnes i dels professors. Aquestes mesures de l'Administració no són justes perquè l'Educació, juntament amb la Sanitat, és un dels pilars principals de la nostra vida. Una nació que no té una bona educació pública va directament al fracàs. Retallar la nòmina dels professors, disminuir el nombre de mestres, augmentar el nombre d’alumnes per aula i pujar les taxes universitàries només pot donar com a resultat que, al cap d’uns anys, el sistema d'educació pública quedi molt deteriorat. En altres èpoques, com la del meu iaio, la gent dels pobles que tenia interès en estudiar, no ho va poder fer. Com a molt, podien fer el batxillerat. Tanmateix, la majoria no va tenir més remei que posar-se a treballar, perquè anar a Barcelona, a la universitat, era impossible per als fills dels treballadors ja que la seua situació econòmica no ho permetia. Volem tornar a aquells temps? No podrà sortir un talent d’una família de treballadors? Per això, crec que la vaga ha estat molt justificada. No hi havia més remei que protestar davant la injustícia, per dir als polítics que no retallin en educació, sinó que ho facin en aquells àmbits que realment són l’origen de la crisi econòmica.

Manifestació a Barcelona. 22 de maig. Plaça de Catalunya Judit Estrada

Lo basquEt 53


¿LA DISCAPACIDAD TE PRIVA DEL DEPORTE?

El pasado viernes 16 de diciembre, algunos miembros del BAMESAD (Club de Deportes Adaptados de la comarca del Baix Maestrat) vinieron al Instituto de Roquetes para dar una charla a los alumnos de tercero de ESO. El objetivo del encuentro era dar a conocer la existencia del deporte adaptado, fomentarlo y sensibilizar a los jóvenes sobre la total integración de las personas con discapacidad. En primer lugar, pasaron una presentación de diapositivas donde mostraban los diferentes deportes que se practican y, en algunos, el equipo que utilizan y las reglas. Entre todos estos, había el baloncesto en silla de ruedas, el gollball, la botxa, el ciclismo, el atletismo, la natación, la vela, el submarinismo, el tenis y el tenis de mesa, la esgrima, el esquí y el hand-bike. Durante toda la presentación aparecieron fotografías de personas con discapacitados practicando deportes que, desde el punto de vista de muchos estudiantes, parecían imposibles para ellos. Estas imágenes los dejaron con la boca abierta.

Equipo de atletismo

Equipo de ciclismo

Equipo de esquí

Lo basquEt 54


¿LA DISCAPACIDAD TE PRIVA DEL DEPORTE? Finalmente, los alumnos se dividieron en tres grupos y empezaron a practicar algunos de los deportes que habían aparecido en la charla. Durante una hora, los estudiantes se metieron en la piel de una persona con discapacidad, y se percataron de que todas esas actividades eran mucho más difíciles de lo que se habían imaginado en un inicio.

Alumnos de 3º practicando básquet con silla de ruedas

En resumidas cuentas, los estudiantes se lo pasaron a las mil maravillas y además les sirvió para pararse un momento y reflexionar, para ser un poco más personas. Si quieres saber más sobre este club, como por ejemplo sus objetivos, sus proyectos o sus actividades, visita su página web www.cocemfemaestrat.org. Glòria Gas

Lo basquEt 55


Josep Piñol, la voluntat d'un artista En Josep Piñol Curto és un jove de Tivenys que actualment combina els seus estudis de segon de batxillerat amb una intensa trajectòria com a realitzador i fotògraf, Durant l’últim any, ha estat treballant molt en la producció del seu últim projecte fotoperiodístic realitzat a Senegal de la mà del periodista Oriol Gracià. Aquesta exposició, itinerant per sales d’arreu de Catalunya durant el període 2012-2013, tindrà el pròxim dia 4 de juliol la seva inauguració oficial a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona. Però la seva trajectòria artística abasta molt més que tots aquells projectes personals que aquest realitzador es posa entre cella i cella. Resumint-ho molt, podem dir que en l’actualitat es dedica de forma gairebé professional al cine i a la fotografia i, alhora, des dels últims quatre mesos, també fa de model. A vegades, a causa de la seva velocitat d’execució i per tots els projectes en què participa, ens sembla impossible seguir el fil de tots els treballs d’aquest jove emprenedor. Ara, està embarcat en la creació d’una nova cadena de restaurants. Aquest propòsit emprenedor compta amb un equip de professionals al darrere que el jove ha aconseguit fer avenir un cop més per tirar endavant una iniciativa arriscada que només precisa de la presència d'un fort inversor del qual encara no se’n pot donar més informació.

1. Què et va atraure de la fotografia? I del cinema? De cop i volta t’aixeques un matí i sense saber el perquè tens la necessitat de menjar-te el món. La fotografia per a mi va començar un matí de febrer del 2008 en què vaig sentir la necessitat que es portés a terme un concurs de fotografia al meu poble. Suposo que et fas gran i aboques tota la il·lusió en allò que més t’agrada. La fotografia m’incita a cercar quelcom amb una determinada finalitat, però pel camí m’acabo trobant moltes altres “coses” que es complementen amb la idea inicial i comencen a composar l’obra en brut que més tard, editada i tractada, acaba donant pas al resultat final. Dit de manera més senzilla: el cercar alguna cosa fa que en trobes moltes d’altres que t'ajuden a crear o a captar un mitjà adequat, cercat com a idea primer i trobat de forma física més tard. En el cinema…, m’atreu el simple fet que…, rodar és genial!

Lo basquEt 56


Josep Piñol, la voluntat d'un artista 2. Sempre has volgut dedicar-te a la fotografia i al cinema? De petits tots somiem a ser astronautes, bombers o futbolistes. D’entrada, t’inflen el cap ple de vent i t’informen sobre tot allò que existeix però resulta que allò que més t’agrada és allò que menys remuneren. Un cop amb el cap ple de vent, t’ajeus un dia al costat d’unes sabates roges mentre sona de música de fons Everyday de Phil Collins i deixes de pensar en la remuneració econòmica i et deixes portar per allò que més et satisfà. No des de sempre, per tant, he sabut al que m’havia de dedicar…Va ser aquell 15 de febrer de 2008. El dia en què em vaig deixar portar… 3. Parlant de fotografia, tens alguna preferència en quant a tema? La temàtica per ara és una de les coses que en aquest moment em preocupa menys. En els últims 6 mesos, a més d’estar posat en projectes personals, he estat també engrescat en diverses col·laboracions de diferent temàtica i totes elles m’han enriquit – cadascuna pel seu “què”- ja fos com a “artista” o com a persona. Tot i així, crec que “Àfrica” és un continent que gairebé es pot entendre com a temàtica fotogràfica. Pel que he descobert, és una de les meves grans passions i, com a tal, una preferència de cara al futur. 4. I en el cinema, en tens alguna? El drama. La modalitat del gènere dramàtic sol fluir sota conceptes abstractes amb els quals sóc capaç de transmetre allò que busco. Però "dramàtic" no és el mot més precís per parlar de temàtica, ja que el drama és més aviat un gènere i no pas una temàtica definida. Per tant, la temàtica amb la qual més m’identifico és la de tot aquell cinema que s’enlluerna de “contemporaneïtats”, però que no deixa de banda alguns dels recursos del cinema clàssic entès com a tal. 5. Creus que hi ha molta competència en la fotografia? I en el cinema? Si parlem de competència, ningú del sector fílmic crec que pot deixar de parlar de 7D i 5D. L’aparició d’aquestes càmeres fotogràfiques que enregistren vídeo amb gran resolució ha fet que qualsevol pugui arribar a gravar quelcom de gran qualitat a nivell d’imatge. D’aquesta manera, d’ençà cap aquí, cada cop la competència és més gran. Ara sembla ser que a tot aquell que té una càmera guay se li diu fotògraf i, alhora, a qualsevol també se li diu "Sr. Director”. Jo no em considero ni una cosa ni l’altra. Tot i això, em cal clarificar que ara per ara la competència no és una de les meves principals preocupacions ja que en aquest moment tinc un suport econòmic que em permet gaudir d’allò que més m’agrada. D’aquí a no molt més de 5 anys imagino que m’ho hauré de replantejar, però tot arribarà. 6. Quant temps fa que fas fotografies i vídeos professionalment? No em deixaré atorgar aquest grau de professionalitat que cites en aquest cas. A més, no vull sobrevalorar la meva feina desmereixent d’aquesta manera a tots aquells que realment sí son professionals del sector. Tot i així, puc exemplificar que “professionalment” fa més o menys un any que no paro de donar guerra amb tot plegat. 7. I des que et dediques tant a tot això tens temps per als estudis ? Els estudis són la base que et sustenta tota la “parafernàlia”. Necessitem informació que ens entri des de fora per créixer com a persones i poder anar cada cop més enllà a fi d’expressar cada cop continguts més complexos. Conèixer i palpar les coses de prop ens permet experimentar sense tan alt risc d’entropessar.

Lo basquEt 57


Josep Piñol, la voluntat d'un artista Per això, he continuat estudiant evidentment i assistint al màxim nombre de classes possibles per acabar traient aquest segon de batxillerat durant aquest últim any. L’any que bé, l’ESCAC és la meva pròxima parada… Tot i que, per què no fer un any de foto fixa a l’IDEP? No ho sé…Ho estic acabant de decidir.

Senegal - Josep Piñol

Senegal - Josep Piñol

8. Gràcies al teu treball deus haver viatjat molt... He viatjat força per oci. Viatjar per feina, de moment només ho he fet un cop, aquest estiu passat a Senegal. Tot i això, Barcelona és per ara una segona residència on passo gairebé tres dies per setmana preparant l’exposició del projecte fotoperiodístic de Senegal, la coproducció amb TV3 del pròxim SPOT de la ONG Esport Solidari Internacional (ESI), la producció d’editorials de moda i altres treballs. Si es dóna l’ocasió de viatjar reiteradament en un futur, evidentment ho faré, perquè de fet és una de les principals prioritats que tinc. 9. Podries esmentar algun fotògraf que t’agradi molt? I un director de cinema? Marck Lagner és un dels meus preferits com a fotògraf, per exemple. Dels cineastes te’n puc esmentar dos que els tinc gairebé a dalt d’un pedestal: Steven Spielberg, com a rei de les macroproduccions, i Quentin Tarantino, com a un dels directors més poc convencionals, però amb un èxit espatarrant, atrevit...

Lo basquEt 58


Josep Piñol, la voluntat d'un artista 10. Tens algun gran somni que complir? Els del camp de l’art no solem anar fregint i menjant. Normalment, qui més qui menys té expectatives de futur. Potser algú no sap com s'enlairarà o fins i tot potser no sap tampoc com es desenterrarà… Però el que jo tinc molt clar és cap on vaig, com hi vaig i de quina manera hi vaig. Els imprevistos ja sorgiran per si mateixos. Al cap i a la fi, un fil despenja un altre i no saps mai on acabaràs, motiu pel qual no somio en projectes futurs, prefereixo “visualitzar-los”. 11. I ara que es podria dir que has complit el primer somni, com et sents? Això no ha fet més que començar. Cal tocar de peus a terra i veure que encara queda molt per recórrer. I que arribi el que hagi d’arribar…

Teresa Trullén Gimeno

Josep Piñol

Lo basquEt 59


La vida de Andrés Hurtado en el siglo XXI

Una España en crisis, una España que cierra los ojos ante la evidente catástrofe a la que se enfrenta, una España dividida. Así se encontraba el país a finales del siglo XIX según nos cuenta Pío Baroja en el inicio de El Árbol de la ciencia, y de igual manera se encuentra hoy. Por eso mismo, la vida de un estudiante desengañado de entonces no puede ser tan distinta a la mía. Andrés Hurtado es un joven pesimista, desencantado y decepcionado de su ciudad, de su país y del mundo en el que vive. Pero, sobre todo, no confía en la gente. Su escepticismo y su individualismo le apartan del resto de la sociedad. No cree en nada ni en nadie, y piensa que trabajar e intentar ser mejor no va a servirle de nada porque la sociedad está definitivamente perdida. La España de finales de siglo XIX se divide en dos bandos: los que creen en la victoria de la patria y los desengañados, los realistas. Los primeros cierran los ojos ante la miseria que se vive en la península, creyendo que la guerra está ganada y que España volverá a ser grande. Los segundos, una gran minoría, reconocen la evidente derrota española en Cuba. Andrés pertenece, evidentemente, al segundo grupo. Se avergüenza de su país, de su papel en la guerra de Cuba, de que por conservar su honor, esté llevando a morir a miles de españoles. Mantener esa guerra, por si fuera poco, también ha desencadenado una crisis incontrolable en todo el país. Por todo eso, la vida de Andrés gira en torno a cuestionarse cómo debe vivir y qué es realmente vivir. Más de un siglo después, yo soy una chica pesimista, desengañada y decepcionada de mi ciudad, de mi país, del mundo donde vivo, pero sobre todo de la gente. Hoy no hay ninguna guerra ni se lucha por ninguna colonia, ahora es peor. Algunos ricos que no sabían qué hacer

Lo basquEt 60


La vida de Andrés Hurtado en el siglo XXI con su dinero, empezaron a hacer casas por todos lados. Llegamos a un punto donde había más casas que compradores, y los pocos compradores no podían pagarlas, y todas eran de los bancos, y los bancos solo tenían casas, pero no dinero. Y así creamos un pozo inmenso que se ha hecho profundo y al que hemos entrado casi toda la sociedad. Al igual que Andrés no soportaba pensar que los gobernantes del país enviaban a morir a los españoles en una guerra casi imposible de ganar, yo no soporto ver cómo los políticos hoy recortan sin mirar por la sociedad. Hacen recortes en sanidad y en educación, que son la base del bienestar, pero no lo hacen en defensa. Así, no puedo entender cómo, sin mandarnos a la guerra, nos mandan a morir. Por otro lado, Andrés es un joven estudiante de Medicina que venera la ciencia, cree que es la base del futuro y apoya toda clase de innovación. Sin embargo, también adora las letras y sobre todo la Filosofía. Y en todo ello me veo reflejada. Creo que la ciencia y la innovación son el futuro y el desarrollo, pero veo la Literatura y la Filosofía necesarias en la sociedad. La gente necesita evadirse y conocer otras culturas y épocas, al igual que necesitan pensar y reflexionar sobre dónde va uno mismo y dónde va la sociedad. Por eso, acabaré diciendo que me parezco más a Andrés Hurtado de lo que a mí me gustaría. Digo “me gustaría” porque, leyendo esta novela, me he dado cuenta de que la descripción de Andrés no sería tan distinta de la mía. Puede que ambos pensemos demasiado, y aunque pensar es indispensable, también se tiene que vivir. Además, los dos somos algo solitarios e individualistas, insatisfechos con nuestras vidas. Pero supongo que esto nos pasa por sentirnos tan atraídos por el Árbol de la ciencia que a veces se nos descuida visitar el Árbol de la vida. Cinta Sanz

El árbol de la ciencia. Claustro de la catedral de Girona.

Lo basquEt 61


CARTA A HOLDEN CAULFIELD Nueva York, 13 de enero de 1951 Querido Holden: Tu padre me llamó el otro día y me contó todo lo que has estado pasando. Me sabe muy mal no estar allí en California contigo, ayudándote y haciéndote compañía. Sé por sus palabras que te acuerdas de mí. Hace ya algún tiempo que no hablamos, pero yo sigo pensando en ti y en todos los momentos que vivimos juntos desde pequeños. Puede que sea tarde para decírtelo y sé que ahora no puedes hacer nada porque ahora no puedes salir del sanatorio, pero yo te esperaré porque… te quiero, Holden. Si, te he querido siempre, pero tenía miedo de decírtelo. Siento haberte hecho sufrir, pero sólo ahora me he dado cuenta de que estoy enamorada de ti. Necesito que me llames y me digas que tú también. Sé que quizás estoy siendo un poco injusta diciéndote esto ahora, pero no aguantaba más. Ahora estaba recordando nuestros viejos tiempos, ¿te acuerdas cuando jugábamos a las damas? Nunca las movía de la fila inicial, me divertía tanto. Y me acuerdo de que cuando tenía ocho años ya estaba colgada de ti como una tonta. Echo de menos aquellos momentos, todas esas tardes en que estábamos peleando y a los dos minutos ya nos estábamos riendo otra vez. Necesito hablar contigo. ¿Qué te parece si cuando te recuperes vamos tú y yo a jugar al tenis o a nadar como en los viejos tiempos y recuperamos el tiempo perdido? Tengo tantas cosas que contarte… Hoy mi padrastro ha muerto. Mi madre está muy triste, pero yo realmente estoy feliz. Por fin podré hablar sin que nadie me replique ni me haga callar. Tenía muchas ganas de que llegara este momento. Sé que mi madre se recuperará y verá que está mejor sin él. Así podré pasar más tiempo con ella y siempre tendré una sonrisa en la cara, no como estos últimos años. Bueno, supongo que me estoy haciendo pesada, así que voy terminando. Llámame cuando quieras, porque espero tu llamada con ansiedad. Nos vemos más pronto de lo que crees. Te quiero, Jane

Nerea Vallespí Judith Doménech

Lo basquEt 62


En la clase de 2º de Bachillerato, hemos trabajado las distintas tipologías textuales. Una propuesta de escritura que les pedí a los alumnos para abordar el texto descriptivo fue que describieran una sensación (similar a un texto que habíamos trabajado en clase). Les pedí que hicieran memoria y rescatasen el recuerdo de "su primera vez". Escribieron textos muy interesantes (el primer beso, un primer viaje, el primer día en el instituto, el dolor de la muerte de un ser querido, el hermanito tan esperado, un partido de fútbol, la clasificación para los campeonatos de España, etc.).

Salir tenso, nervioso, con el corazón en un puño y ver una luz blanca iluminándote la cara. Todos mirándote, expectantes, esperando que les llenes los oídos de músicas celestiales. Sientes un fuerte escalofrío que envuelve todo tu cuerpo. Miras a cada persona, algunos te sonríen, otros, aborrecidos, quietos, como la luna adormecida en su halo. Entonces, la música es tu amiga. Te cantas el principio del concierto mientras dejas entrar un suspiro en tu cuerpo. Ya tranquilo, respiras, para sentirte solo delante de muchos. Miras a tu amiga de viaje que te acompañará durante el hermoso trayecto tocando armonías a tu lado para tejer la música que llevas dentro. Respiras, levantas la cabeza y te lanzas al abismo esperando que la música te de alas para sobrevolarlo. Sergi Medina

Lo basquEt 63


Arrelar-se en català Montse Vizcarro Nogues és una alumna de segon de batxillerat del nostre centre i va fer el treball de recerca anomenat Arrelar-se en català…, a l’Institut Roquetes. Vol estudiar Filologia Catalana i, com que la seva intenció és dedicar-se a la docència, va triar el tema de l’escolarització dels nouvinguts per conèixer des de dins com es vivia el fet d’aprendre una nova llengua i integrar-se en la nostra societat a través d’aquesta llengua. Ha passat moltes hores a l’Aula d’Acollida per comprovar en primera persona com es duia a terme aquest arrelament. Hi ha hagut moments per a molts sentiments: s’ha emocionat amb nosaltres, s’ha sentit impotent davant alguns entrebancs que ha pogut constatar que ens trobem en el dia a dia i, el més important, s’ha apropat a la realitat dels nostres alumnes des de dins. L’entrevista que ve a continuació és una de les que va fer per elaborar el seu treball. L’entrevistat és a Ahmed Abadi, un alumne marroquí de primer de batxillerat, que va ser alumne de l’Aula d’Acollida a 4t d’ESO, i que ara ha retornat al centre per continuar els seus estudis.

Montse: Com estàs vivint el fet d’estudiar Batxillerat? Ahmed: Està bé; penso que està bé. Sense el batxillerat no podem fer res. L’any passat vaig fer un cicle formatiu i m’anava bé, però sense el batxillerat crec que és més difícil trobar una bona feina. Montse: De què feies el Cicle Formatiu? Ahmed: D’informàtica. Montse: Què vols estudiar, en acabar el Batxillerat? Ahmed: Una carrera d’enginyeria informàtica. Montse: Per què has volgut estudiar Batxillerat? Ahmed: Perquè avui dia, amb un CFGM no pots trobar gaires feines i vull estudiar més per poder fer més coses. Montse: Quins consells donaries als alumnes estrangers que ara fan ESO? Ahmed: Que segueixin estudiant perquè, si no, en aquesta vida no pots treballar de res. Si et poses a fer batxillerat i estudies cada dia, penso que es pot anar traient. Montse: Què és el que més t’ha costat per arribar fins aquí? Ahmed: La llengua, que m’ha costat molt perquè nosaltres, al Marroc, només estudiem l’àrab i el francès. Quan vaig arribar aquí, em va costar molt aprendre a parlar el català i el castellà.

Lo basquEt 64


Arrelar-se en català Montse: Què trobes a faltar del teu país? Ahmed: La família, els amics, el poble on vivia, la cultura... Montse: On veus el teu futur? Per què? Ahmed: El veig a Catalunya perquè, si ara faig una carrera, on trobaré feina és aquí, no en un altre país; per això m’hi vull quedar. Montse: Si el veus a Catalunya, com veus el futur dels teus fills? Ahmed: Si jo em quedo aquí, ells també s’hi quedaran. Montse: Com valores l’ajuda que has rebut al centre? Ahmed: M’han ajudat molt! Ens ajuda tot el professorat cada dia. Montse: Trobes que hi ha molta diferència entre l’Aula d’Acollida i l’aula ordinària? Ahmed: Sí, perquè a l’Aula d’Acollida t’ensenyen a comunicar-te en català. A part, si hi ha menys alumnes, aprens molt. Com que passes moltes hores a l’AA, agafes molta estima a les professores i també confiança. Montse: Què en penses, de l’AA? Ahmed: Que és un lloc on t’ajuden moltíssim a aprendre la llengua. Sense l’AA no pots parlar català. El pots estudiar a casa, però parlar-lo no. Aquí t’ajuden a parlar-lo i a escriure’l. Montse Vizcarro

Lo basquEt 65


Recuerdos desde la lejanía (Alumnes de l’Aula d’Acollida) En Pakistán, yo vivía en una casa grande, con mi madre y mis hermanos. A veces iba a la escuela, pero muchos días no me apetecía, prefería estar con mis amigos y me quedaba en la calle jugando con ellos. Los profesores, en general, eran amables, sin embargo me pegaban si no había hecho los deberes. Tengo algunos recuerdos agradables: mi perro y lo bien que me lo pasaba jugando a las canicas con mis amigos. Mi padre se fue de Pakistán cuando yo tenía ocho años, y yo me quedé con mi madre y mis hermanos. Ahora, hace dos años que llegué a Cataluña. Aquí, vivimos en El Reguers, en una casa grande, en el campo, y tengo una habitación donde puedo estudiar. Pero prefería la habitación de mi país, porque era más bonita y un poco más espaciosa. Cuando sea mayor quiero ser mecánico e irme a vivir a Pakistán. Ali Moaz

Cuando era pequeña vivía en Marruecos. Me gustaba estar allí con toda mi familia: mi abuela, mis tíos, mis primos, mis padres y mis tres hermanos. La escuela estaba lejos de mi casa. Mi hermano me llevaba en bicicleta. Él conducía y yo iba sentada en la barra de delante. Me encantaba porque así veía todo el paisaje. Recuerdo perfectamente mi primer día de clase. Tenía siete años y antes nunca había estado en un colegio. En Marruecos es todo muy distinto. Tenía que llevarme el taburete porque no hay mesas ni sillas. Cada uno se lleva su silla y la deja allí durante todo el curso. Como yo lo ignoraba, cuando acabó la clase, cogí el taburete para llevármelo otra vez a mi casa. A pesar de que la profesora insistía en que tenía que dejarlo, yo lo cogí fuerte conmigo y me escapé corriendo. Ese fue mi primer día de clase y tardé varios meses más en regresar a la escuela. El sistema de enseñanza en Marruecos es distinto. Cada alumno tiene su propia pizarra, es pequeñita y escribe en ella lo que manda el profesor. Si el comportamiento del alumno no es adecuado el maestro le pega con una regla de madera o con una especie de caña. Fatima El Mousaouy

Yo también soy de Marruecos. Allí tengo a mi familia. En Marruecos acostumbramos a vivir en casas muy grandes con toda la familia extensa. Cuando mi padre vino a España, yo tenía seis años y me quedé con mi madre, mis dos hermanos, mis abuelos, mis tíos y mis siete primos. Al cabo de unos seis años nos vinimos a vivir a Cataluña, con él. Yo iba a la escuela con mi prima, y recuerdo una anécdota graciosa: un día el profesor le preguntó la lección, la hizo salir delante de toda la clase, y ella se puso muy nerviosa, tan nerviosa que se hizo pipí encima, allí, de pie, delante de todos los niños. El profesor se enfadó mucho y la mandó a su casa. Mi prima se murió de vergüenza, pero los demás chicos fueron muy respetuosos y no se burlaron de ella en ningún momento. Una vez pasado el apuro, nos reímos a gusto, y todavía hoy lo recordamos. Alí Ouhda

Lo basquEt 66


Lo basquEt

1


Adéu, Institut Carta de l’alumnat de segon de batxillerat Ha arribat el dia, el nostre gran dia, un dia ple d’emocions i moments que esperem recordar per sempre. Quan retrocedim cap al passat, no podem creure que haguem crescut tant. Ens costa d’adonar-nos que sembla que fos ahir quan érem aquelles personetes que acabaven d’ entrar en la dura adolescència i que, per primera vegada, anàvem a formar part del món de l’institut, el lloc d’on sortiríem un dia sent unes persones més adultes. Sonarà una mica boig, però certament sembla que va ser ahir quan caminàvem perduts pels passadissos del centre buscant l'aula tal i el taller qual. Miràvem amb desconfiança les cares dels qui un dia arribarien a ser la nostra altra família. Uns companys i companyes amb qui hem rigut, amb qui hem plorat, amb qui hem jugat i amb qui hem somiat. Hem crescut juntes i junts tot superant, no només els cursos, sinó els obstacles que amb ells han aparegut. A l'ESO no ens paràvem de repetir a nosaltres mateixos les següents paraules: “Encara ens queda molt”; ara, simplement, en aquest precís moment, només resta repetir-nos la següent frase: "Ja no ens queda res". Aquest ha estat l’últim curs en aquest institut, on hem passat gairebé mitja vida juntes i junts; per això no volíem marxar sense dedicar unes paraules a les persones que durant aquest temps han fet possible que estiguéssim aquí; val a dir, però, que se’ns fa molt difícil pensar que aquí finalitza una etapa molt important de les nostres vides. En aquest institut ho hem viscut tot: hem passat moments bons i d’altres de no tan bons, però tots ells quedaran en la nostra memòria per sempre. De tot el professorat que ens ha impartit classe ens emportem alguna empremta i esperem que en els seus cors també quedi l'empremta del nostre pas per les seues aules. Han estat molts els professors que ens han marcat al llarg dels sis anys que portem aquí. Amb els coneixements que ens heu impartit, ens heu educat per anar forjant la nostra personalitat i per traure de nosaltres el millor de cada un i de cada una. Ara toca lluitar pel que volem... I, arribats en aquest punt, la tripulació del nostre vaixell se separa; uns seguiran units rumb a la universitat; d’altres agafaran camins individuals. A tots i a cada un, els donem gràcies per haver-nos fet sentir part d'un petit però, alhora, gran món ple d'esperances i d’il·lusions. Esperem que la nostra amistat no acabi dins de l’institut, sinó que continuï fora, perquè encara ens queda molta vida per ser viscuda. Desitgem que tot allò viscut, que no és poc, no s'esborri de la nostra memòria, sinó que hi romangui gravada a foc. És possible que en aquest just instant ens trobem en un punt de partida o al punt final d'un llarg recorregut. La veritat és que això és el que menys importància té; el que és realment gran i meravellós és que ho hem decidit nosaltres, tot i la por que aquesta tria comporti. Ara només ens queda mirar endavant i entreveure un oceà per on navegar, amb una aigua que de vegades viurà la calma i, d’altres, la tempesta. Tanmateix, per forta que sigui la tempesta, lluitarem amb fermesa perquè sempre acabi sortint el sol. En les estones de nostàlgia, quan la sal de la melangia ens cobreixi el pensament i el cos, recordarem aquella mà que apareixia en l’adversitat. Això no és un comiat, ja que ens agradaria que fos FINS UNA ALTRA. Mai oblidarem el que aquí deixem perquè, si ho féssim, estaríem rebutjant la nostra pròpia identitat dins de l’institut. Gràcies a tothom, companys i companyes, professors i professores. Heu de saber que, per sobre de tot, us considerem els nostres amics i amigues. Gràcies a tot el professorat per ensenyar-nos la matèria, per ajudar-nos quan hem tingut algun tipus de conflicte o de dubte, per interessar-vos per nosaltres i per ensenyar-nos a saber què és la vida. Heu de saber que ens quedem amb els vostres consells, que de ben segur necessitarem en un futur. Esperem que la sort ens acompanyi i desitgem el mateix per a tots vosaltres.


2n batxillerat A

2n batxillerat B

Tot l’alumnat de 2n de batxillerat, al pati de l’edifici de La Ibèrica


Adéu, Institut Carta de l’alumne Llorenç Bardí Hola, Ja em coneixeu; sóc Llorenç. Avui acabo l’ESO i voldria agrair-vos el bé que he estat i m’he sentit aquests quatre anys aquí, a Roquetes, compartint la vostra capacitat de treball i la il·lusió per la feina que realitzeu cada dia. La vostra tasca requereix uns grans dots i, en molts casos, una bona dosi de paciència. En aquests temps tan complexos, on la societat sembla haver oblidat els valors que ens han fet créixer, trobar i conèixer professionals com vosaltres és una mostra evident i esperançadora que un món millor és possible. SEMPRE US RECORDARÉ!


Adéu, Institut Carta de l’alumnat del CFGM de Perruqueria Quan vam començar aquest cicle, érem moltes. Tanmateix, a poc a poc i per circumstàncies de la vida, moltes companyes es van anar quedant pel camí. Així, hi vam restar un grup reduït format per persones ben avingudes, amb força companyonia i amb moltes ganes de tirar cap endavant. Ara, des d’aquest moment, volem mostrar el nostre agraïment a tot el professorat que hem tingut al llarg de tot el cicle per la seva ajuda, a nivell personal, i per tots els coneixements que ens han impartit per tal de preparar-nos per al nostre futur professional. Gràcies als seus consells i a la seva dedicació, hem pogut arribar fins al final amb la preparació adequada per entrar en el món laboral. Moltes gràcies, un altre cop. No us oblidarem mai. Alumnat del CFGM de Perruqueria


Carta oberta de l’ Benvolguts pares i mares, Un cop més, ens adrecem a vostès per tal d’acomiadar el curs i fer un petit balanç de les actuacions dutes a terme per l’AMPA durant aquest darrer període. Enguany, hem reprès la subvenció de les activitats que el darrer curs acadèmic 2010-11 es van veure interrompudes com a protesta, per part del professorat, pel calendari escolar i per les seves condicions laborals. Potser on més es dóna a conèixer l’AMPA és en l’activitat de repartiment de llibres a principi de curs, on ens encarreguem de fer les oportunes comandes i la posterior entrega. Val a dir que hem aconseguit uns preus ben competitius i una gran agilitat en els repartiments. Però, a part del que acabem d’esmentar, hem contribuït monetàriament a la impressió dels números de la rifa per sufragar les despeses del viatge a Roma que va muntar el Departament de Llatí; d’altra banda, també hi vàrem entregar una aportació per a aquesta sortida. Així mateix, hem fet una aportació econòmica per al viatge a Berlín de final d’etapa de l’alumnat de quart d’ESO; hem repartit la quantitat de 1230 € en premis als guanyadors del concurs de Sant Jordi; ens hem fet càrrec de les despeses originades per la celebració de les Jornades Mediambientals i per la sortida a la Casa de Fusta de l’alumnat de les aules més sostenibles de l’institut, que van poder anar en bicicleta i provar de perxar a la llacuna; hem contribuït econòmicament a la contractació de l’obra de teatre La guerra d’Eva, representada a l’interior d’algunes aules de l’institut; hem promogut i sufragat les despeses ocasionades per la festa de fi de curs; finalment, ens hem fet càrrec de les despeses de la impressió de la revista que teniu a les mans. Totes aquestes actuacions s’han realitzat gràcies a les aportacions econòmiques que fan els pares i mares a l’associació. Heu de saber que els fons econòmics de l’associació repercuteixen directament en el benestar dels vostres fills i filles, intentant que tots en surtin beneficiats. Ja per acabar, esperem retrobar-vos en l’associació; mentrestant, els membres de la junta de l’AMPA continuarem treballant, durant els mesos de juliol i agost, en la comanda dels llibres de text i en d’altres aspectes que demanen la nostra implicació en el dia a dia de l’institut. Fins una altra! Us saluda ben atentament, LA JUNTA DIRECTIVA DE L’AMPA DE L’INSTITUT ROQUETES.

Amb el suport de l’Ajuntament de Roquetes

Lo basquEt 72


` NGEL L’AS DE CORS Àngel, l’as de cors, se n’ha anat. Mai més tornarem a sentir la seva parla atribolada, que gairebé semblava un altre idioma; amb aquells ulls tan especials, per dir-ho d’alguna manera, entre mig tancats i tancats del tot. I per què l’As de Cors?... Algunes persones s’han acomiadat d’ell en un llibret i el que han escrit ho explica molt bé. Entre moltes altres, la paraula alegria surt més de vint vegades; les paraules humor, somriure i diversió, gairebé cinquanta; dinou persones li donen les gràcies; i tretze diuen sentir-se afortunades d’haver-lo conegut. Diuen d’Àngel que era afectuós, que el trobarem a faltar, que l’estimem, que era sensible, màgic i inoblidable, i que sempre estarà en els nostres cors. Diuen que el seu record viurà amb nosaltres i que, gràcies al seu record, ell sempre serà jove i nosaltres una mica més feliços. També li desitgen pau, llum i felicitat allà on sigui. Es diu que els desitjos no es revelen però, com molts heu manifestat els vostres, jo també vull manifestar els meus. Desitjo que tothom tingui una família com la meva; desitjo que totes les persones bones tinguin amics com els que estem tenint Gal·la, Marina i jo; desitjo que tots els centres escolars de Catalunya i del món estiguin plens de persones extraordinàries com n’està ple l’Institut Roquetes; i desitjo que els professors i mestres que treballen apassionadament pel futur dels joves tinguin alumnes com els del meu institut (tots tenen un excel·lent en el meu cor). Desitjaré tot això amb tota la intensitat de què sóc capaç, cada vegada que vegi un estel fugaç, cada vegada que bufi una pestanya caiguda o un angelet, i cada vegada que apagui les espelmes del meu pastís d’aniversari. La vida no s’apaga mentre la flama del record encara parpelleja.

Gal·la i Marina Argelaga i Mariajosé Monserrat

lo basquEt 73


LO BASQUET 9  

Revista de l'Institut Roquetes (Baix Ebre). Conté entrevistes, sortides culturals i pedagògiques, textos periodístics, textos creatius, acti...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you