40 anys. 1975-2015
105
en nuestros corredores, que nos cala, que nos entra por la boca, que nos corrompe. De verla, me entran ganas de vomitar…”. I la creient Cristina va haver de parar els peus a la Senyoreta Júlia en més d’una ocasió “… Però ja sap que aquesta fe no es té si no és per la gràcia especial de Déu i que aquesta no està a l’abast de tots els homes … Aquest és el gran misteri de la Gràcia, senyoreta Júlia. Per Déu no hi ha categories. Els últims seran els primers.” Tan creient era en aquella època la noia que fins i tot es va fer monja! Amb El Mar de Miquel Blay. “Richard: Ve el teu amant avui?”, “Sarah: mmm”, passava el temps i clar… La noia va treure el cap del claustre i a buscar noves experiències! I va aparèixer en escena L’Amant de Harold Pinter. Tan excitada per les novetats estava aquella noia que fins i tot va començar a menjar una torrada en escena. Renoi, la torrada més difícil de menjar del món! Us ho asseguro! Quina tremolor de mans… Després va venir La Ronda d’Arthur Schnitztler, on la nena ja va ser capaç de mesclar l’ofici de criada i la perversió del seu Senyoret. Però el temps la posà al seu lloc i li deixà clar que la vida no era sempre de color rosat. Traïció, tornà també Harold Pinter per ensenyar-li que l’amor a vegades venia carregat de mala llet en un triangle amorós en ordre cronològic invers format per Emma, Jerry i Robert. En els anys següents va tenir l’oportunitat de conèixer genis literaris com Federico García Lorca i el seu Poeta en Nueva York, William Shakespeare i La Tempesta i d’obrir la ment amb les paraules de Samuel Beckett a Cascando, Boca i altres escenes del dramaturg. I va arribar el moment… la noia va arribar a la maduresa i es va emancipar de Torvald i del seu difunt pare amb la Nora de Casa de nines de Henrik Ibsen, donant el cop de porta més rotund de la història teatral. Nora: “… He de procurar educar-me a mi mateixa. Tu no ets capaç d’ajudar-me en aquesta tasca. Per a això necessito estar sola. I per aquesta raó et deixo...”. La vellesa. Finalment va passar inclús per aquest moment vital… per experimentar amb la direcció teatral a Háblame como la lluvia y déjame escuchar de Tennesse Williams. Mujer: “… Un día me miraré al espejo y veré que mi cabello está empezando a ponerse gris, y por primera vez me daré cuenta de que he estado viviendo en este pequeño hotel bajo un nombre falso, sin amigos ni conocidos ni relaciones de ninguna clase durante 25 años (…) Leeré largos libros y los diarios de escritores muertos. Me sentiré