Page 1

Història i curiositats de les masies del Prat

1


Història i curiositats de les masies del Prat

JORDI RAMOS RUIZ

Història i curiositats de les masies del Prat

CRÒNIQUES DE LA MEMÒRIA / 27

1


Jordi Ramos

2

XXXV ANIVERSARI DE RÚBRICA EDITORIAL

© Jordi Ramos © Tintablava Revisió literària: Joan Puigmalet Fotografia portada: Mapa Planimètric del Prat de Llobregat de 1914 (Font: © Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) Depósito legal: B.6935-2014 ISBN: 978-84-96986-53-4 Primera edición: Març 2014

Castella, 30 · T. 93 379 38 08 08820 El Prat de Llobregat, Catalunya rubricaeditorial@rubricaeditorial.com www.rubricaeditorial.cat


Història i curiositats de les masies del Prat

3

ÍNDEX

Pròleg. Redescobrint les masies del Prat....................................................................................... 5 Agraïments.................................................................................................................................................................... 7 Preliminar....................................................................................................................................................................11 Allò que anomenen el delta i el Prat................................................................................................17 Pels volts del segle x ........................................................................................................................................21 El territori pratenc i la relació amb les viles pròximes..................................................25 Societat pratenca del segle xiii ...............................................................................................................29 L’intent de control pels volts del segle xiv................................................................................33 El segle XV entre barraques i masies..............................................................................................41 Un segle per iniciar un nou camí: el segle xvi ......................................................................47 Intent de consolidació del territori als segles xvii i xviii.............................................57 Temps de masies, el segle xix. ................................................................................................................69 Expansió urbanística al segle xx i algunes masies.............................................................83 Annex: Relació de masies i edificacions del Prat........................................................... 109 Glossari...................................................................................................................................................................... 119 Bibliografia............................................................................................................................................................. 121


4

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

5

PRÒLEG

Redescobrint les masies del Prat Llegint aquest llibre del jove historiador pratenc Jordi Ramos, podrem tenir consciència dels processos de transformació que va patir el nostre delta des dels seus orígens documentats fins avui. I especialment en l’àmbit agrícola i en el seu hàbitat més significatiu, d’identitat i diferencial, com és la masia. Però també fareu una breu passejada històrica a través dels segles, amb aquells trets i condicionants i, igualment, curiositats que més intervingueren en la configuració de la nostra societat. Al llarg de l’Edat Mitjana, per exemple, sempre les diferents guerres van tenir conseqüències transcendentals per al desenvolupament del Prat. I l’aturada de la construcció de masies al segle xvi fou una realitat que va palesar l’empobriment dels pagesos del delta i va afermar més encara el domini dels grans propietaris barcelonins; llavors, els únics pagesos que varen tirar endavant van ser el terratinents. Sabíeu, per exemple, que dels segles xiv al xviii els draps de mortalla, draps de lli, van ser indumentària freqüent per la mort de molts habitants de la zona a causa de les innombrables epidèmies: tifus, pesta, verola, tos ferina, diftèria, disenteria...? Sabíeu, també, que el vi pratenc (cultivat dels segles xvi al xviii) era tan apte per al consum com per a la farmàcia? Era un vi clar, brillant, i d’un color groc-verdós, i també s’utilitzava contra les inflamacions de la vista. Sabíeu que els capons del Prat ja eren apreciats a finals dels segle xii i que en temps de la “Guerra del francès”, a les primeries del segle xix, els generals francesos es delien per menjar-ne? Va ser l’any 1689 quan el rei Carles II atorgà el privilegi concedit als habitants de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau per al bon govern; i es va


6

Jordi Ramos

crear un consell pratenc independent amb les seves competències: un batlle, dos jurats i 17 caps de família. Però sempre El Prat va ser un municipi en constant mutació i evolució a través dels segles. La intenció d’aquest llibre és repassar la història del Prat al voltant de les seves masies, amb un propòsit de reconeixement d’elements agrícoles singulars del municipi. A partir de traces i anècdotes de la història del Prat, s’anirà relatant l’evolució de les primeres masies fins avui en dia. Amb un plantejament de síntesi, el lector podrà veure la seqüència de la història del paisatge del Prat de Llobregat. I com les formes canviants, en definitiva, del terreny agrícola ens mostren la importància de preservar la masia com a element diferencial i emblemàtic. L’Associació d’escriptors del Prat “tintablava”, fidels a un compromís i a una trajectòria de promoure l’edició de llibres amb arrels o essències pratenques, hem editat aquest any 2014 el d’en Jordi Ramos, que segueix als de Pau Vallhonrat, Dr. Jaume Codina i Vilà i al del grup d’alumnes de l’Escola d’Arts del Prat, que van maridar –l’any passat– les seves pintures amb poemes d’autors majoritàriament del Prat. Tintablava, Associació d’escriptors del Prat

Març de 2014


Història i curiositats de les masies del Prat

7

AGRAÏMENTS Mil gràcies a l’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, Tintablava, per donar-me la possibilitat de recollir apunts i fulls solts que tenia guardats per configurar aquest llibre. Volia agrair a les persones que m’han facilitat material fotogràfic com la Lali Vidal Boixadera, el Joaquim Torrent Lleonart, el Pepe Puig Mestres, el Salva Grau Tena i el Francesc Pugès Esteve. També volia destacar la facilitat que sempre dóna l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en la reproducció del seu fons documental. També, a l’impressionant fons fotogràfic de Gerard Giménez i Mor que m’ha possibilitat l’accés al seu arxiu particular perquè algunes imatges quedin plasmades en aquestes pàgines. Molt agraït, i diria que ja un constant col·laborador en la recerca pratenca en aquest cas de fotografies sobre masies, a Juan Miñarro Rubio. Volia donar les gràcies tant per la gran amistat i constant suport a la meva “mestra històrica”, a Marga Gómez Inglada, i a la meva “mestra arqueològica”, Carme Miró i Alaix. A Joan Puigmalet per la seva tasca de correcció lingüística, a Vicenç Tierra pel seu suport i proposta perquè l’estat de les masies del Prat apareguin en la llista de publicacions de Tintablava. A Mariano Martínez, de Rúbrica Editorial, per posar sempre la màgia en els seus llibres. A tota la meva família, i especialment a la meva dona, María Jesús Osma, per estar sempre present i ajudar en els moments de les meves lluites històriques. A tots ells un munt de gràcies!


Als meus petits pota blaves, la Lucia i en Pau...


10

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

11

Preliminar Aquests fulls intentaran ser una primera aproximació al paisatge de la masia al Prat des d’una visió històrica i geogràfica. S’aniran acompanyant d’històries i anècdotes que marcaran el transcurs d’un poble a l’actual ciutat del Prat de Llobregat. Avui dia, parlar sobre “masia” i “el Prat de Llobregat” semblaria bastant contrari per les conseqüències evidents d’aquest patrimoni de caràcter rural en front de la història de l’urbanisme. Existeixen vàries i exhaustives monografies sobre les masies del Prat, algunes d’elles interessants també pel decreixement o inexistència de les que hi apareixen, esdevenint un testimoni en paper o fotogràfic que ens endinsa en el passat agrícola que ha tingut el Prat. Raons diverses del seu passat o enderrocament han fet veure la masia al Prat com una cosa llunyana en el temps, però més enllà d’aquesta explicació incorrecta, és l’evolució paisatgística de primer ordre que s’hauria de comentar per donar sentit a l’urbanisme d’avui dia. Les construccions rurals del Prat ens mostren la història mateixa de l’actual ciutat i el sorgiment de les edificacions explica el transcurs del temps. Ha estat el propòsit fer un reconeixement de la vàlua de la masia pratenca. La intenció i objectiu d’apropar la història del Prat als seus habitants fa d’aquests fulls un document diferent. Explicarem el pas, les onades, la vida, entorn de les masies. Aquest dinamisme urbanístic que a la segona meitat del segle xx trastornà les estructures masoveres, va continuar encara a inicis d’aquest segle. No és qüestió d’enyorança ni de records, només de justícia, pensar en la masia del Prat com a element singular i emblemàtic. Les canviants i les múltiples formes que han modificat el paisatge de la ciutat del Prat, han limitat i condicionat la vida mateixa de les persones.


12

Jordi Ramos

Les repercussions i les conseqüències no són a gust de tothom, però caldria recordar el passat masover per entendre la mateixa política, encertada o no. Tot plegat, hi ha la coherència que el nombre de les masies que ens queden són el resultat de la voluntat mateixa de les persones, o de la immensa majoria de la població. El procés d’agrarització iniciat a la Baixa Edat Mitjana no finalitzà fins a mitjan segle xx, quan ja hi havien instal·lades importants indústries, en un corrent gradual protagonitzat per l’avenç tecnològic i la millora dels sòls. L’agricultura, condicionada pel terreny dels varis sectors que hi ha al Prat, va estar en relació amb el clima i la geografia. La formació del Prat fins a la industrialització és una història de dificultats d’avanços i, moltes vegades, de retrocessos. El creixement urbanístic del municipi del Prat de Llobregat i la pressió de Barcelona per ampliar les seves infraestructures van comportar la necessitat de recuperació i preservació del patrimoni cultural. Els diversos estudis històrics realitzats sobre les masies pratenques (N. Carbonell et alii, 1988; I. Fabró i M. Gómez, 1989; G. Giménez et alii, 2003 i 2004) i l’aprovació l’any 2004 del Pla Especial i Catàleg per a la protecció d’elements d’interès del patrimoni arquitectònic i ambiental del municipi del Prat de Llobregat han implicat una nova concepció social i identificativa d’un model de ciutat davant l’arquitectura tradicional i popular. La preocupació per establir un model territorial sostenible amb la defensa del patrimoni ha permès el reconeixement de la pèrdua d’importants masies o cases rurals i dels seus elements més singulars. La proposta d’actuació amb una normativa sòlida ha d’ésser una eina fonamental per al nou model de desenvolupament urbanístic, fent compatible el necessari creixement amb la cohesió social, el respecte pel medi ambient i pel patrimoni cultural pratenc. El procés urbanístic iniciat al terme municipal del Prat de Llobregat a la segona meitat del segle xx, va provocar la pèrdua de masies i cases rurals. Cal dir que, majoritàriament, les masies que coneixem varen ser edificades al segle xix. Cal Monjo, al límit amb el terme de Sant Boi, és una de les masies més antigues que encara persisteix, datada als segles xv-xvi. Només Can Peixo Vell va ser construïda al segle xvi; Ca l’Alaio, Cal Catxucà, Cal Joan de l’Ixo, Cal Joanet del Peixo, Cal Xic d’en Donyanna i l’Hostal de la Rosa, situades a la Ribera, serien construïdes al llarg del segle xviii, malgrat que avui es troben enderrocades.


Història i curiositats de les masies del Prat

13

Torre Xica, construïda el 1750. Seria enderrocada el 1999, ubicada on actualment hi ha el carrer Ferran Puig i el passatge del Rector Martí Pinyol. Fotografia de l’any 1950. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

De l’Albufera, les Cases d’en Puig, Cal Sadurní i Cal Monés, que encara resten, varen ser construïdes al segle xviii; una altra de la mateixa època però demolida l’any 2003 junt amb la seva torre modernista adossada, del primer quart del segle xx, era Can Camins. A la Bunyola, es troba Cal Nani, del segle xvii-xviii, però en canvi les desaparegudes Cal Nyepa i la Torre Xica varen ser edificades ja al segle xviii. Del Raval del Riu es conserva Ca l’Ixo, del segle xvi, i Cal Peret del Serra, del segle xviii. Del Raval de Baix totes eren del segle xix. Cal fer menció al


Jordi Ramos

14

Cal Nyepa, edificada el 1763 per Ferran Puig i enderrocada el 2001. Fotografia del 1995. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Raval de Cal Carrisques, construïda l’any 1720 però enderrocada el 2002; a més, les cases del passatge l’Arús aixecades a finals del segle xviii, varen ser substituïdes per habitatges de la Cooperativa Obrera de Viviendas l’any 1962. Des de la formació del territori del Prat al segle x, hem de suposar la construcció de petits habitacles realitzats amb materials peribles propis de zones d’aiguamolls. Durant el segle xiii, es documenten masos a la MASIES DEL PRAT ENDERROCADES

23 18

18

13

6 1 Dècada 1950 Dècada 1960 Dècada 1970 Dècada 1980 Dècada 1990 Dècada 2000


Història i curiositats de les masies del Prat

15

Les masies actuals protegides, ordenades per estat de conservació Masia - Entorn rural Can Comas

Estat de conservació

Ús actual

Districte

Catalogació

Completament remodelada

Seu del Parc Agrari

La Ribera - límit nord del terme municipal

Arquitectura Residencial Rural

Cal Misses

Completament remodelada

Propietat privada d’estiueig

La Ribera

Ambient d’Interès Rural

Torre de La Ricarda Cal Felip del Coracero

Molt bo

Propietat privada d’estiueig

Bufera - Finca de La Ricarda

Arquitectura Residencial Rural

Molt bo

Seu de l’acadèmia de tennis SànchezCasal

Camí de Cal Pelut

Ambient d’Interès Rural

Cal Parellada

Bo

Propietat privada habitada

La Ribera - límit nord del terme municipal

Arquitectura Residencial Rural

Cal Nani

Bo

Propietat privada habitada

La Bunyola

Ambient d’Interès Rural

Cal Rovira (Cal Pelut Vell)

Bo

Propietat privada habitada

La Ribera - limita amb Autovia de Castelldefels

Ambient d’Interès Rural

Cal Peret del Serra (Cal Xicomèdia) Cal Negre

Bo

Propietat privada habitada

La Bunyola, Carretera de La Marina

Ambient d’Interès Rural

Acceptable

Propietat privada habitada

La Bunyola, Carretera de La Marina

Ambient d’Interès Rural

Cal Farrés

Precari

Magatzem agrícola

La Ribera - Camí de Can Farrés

Ambient d’Interès Rural

Cal Jaume del Bitxot

Precari

Magatzem agrícola

La Bunyola, prop del Polígon Industrial Pratenc

Ambient d’Interès Rural

Cal Met Natrus (Cal Bombet) Cal Ribas (Cal Dominguet) Cal Joanet del Tivis

Precari

Magatzem agrícola

Bufera, final del camí de Cal Xeix

Ambient d’Interès Rural

Precari

Magatzem agrícola

La Bunyola, camí de Cal Tet

Ambient d’Interès Rural

Precari

Magatzem agrícola

La Bunyola, Carretera de La Marina

Ambient d’Interès Rural

Cal Monés

Molt precari

Propietat municipal sense ús

Bufera - Camí de Cal Monés (sud-oest de Sant Cosme)

Arquitectura Residencial Rural

Cal Monjo

Ruïnós

Propietat privada sense ús

La Ribera - límit nord del terme municipal

Arquitectura Residencial Rural

“Ombres del passat: el patrimoni històric a debat” de Sergi Olivera a Delta Llobregat. El Periòdic Independent del Prat, núm. 388, juny-juliol de 2013.


16

Jordi Ramos

Ribera realitzats amb arbres de l’anomenada albereda, que és la zona que creix a la vora del riu. No és fins al segle xv que els consellers de Barcelona prohibirien la tala de l’albereda. Als segles xviii i xix el terme municipal s’anà ocupant amb masies o cases rurals amb l’aportació de pedra, principalment de Montjuïc; és per aquest motiu que les edificacions que han arribat als nostres dies conservades datarien d’aquest nou procés. L’estudi de les masies del Prat, al llarg de la seva història, planteja la necessitat de garantir la seva conservació davant el present i futur creixement i dinamisme econòmic.


Història i curiositats de les masies del Prat

17

Allò que anomenen el delta i el Prat El capritx d’un riu anomenat Llobregat per intentar arribar al mar, amb l’arrossegament de sediments, progressivament va originar i va anar creant l’actual delta del Llobregat. Aquesta maniobra, estava acompanyada per la presència de la serra de Collserola i el massís del Garraf, que impedien que aquests sediments es quedessin a les muntanyes. Així es disposaven cap al mar Mediterrani. Aquest, malgrat les contínues transformacions de la costa, presenta corrents tranquils que arrosseguen a poca distància els sediments, cosa que facilitarà el territori deltaic com a una unitat geogràfica, malgrat que està repartit en diversos municipis i dins de les comarques del Baix Llobregat i Barcelonès. Els contraforts de Collserola i el Garraf, separats per una fractura d’orientació nord-oest/sud-est van afavorir la formació del delta, en protegir-lo dels corrents litorals més o menys paral·lels a la costa, que tendeixen a transportar els sediments aportats pels cursos fluvials. Per aquesta raó, la formació del delta va originar un sistema de marines i llacunes de les quals existeixen els reductes dels estanys de la Murtra, el Remolar, la Ricarda i Ca l’Arana. El continu estudi sobre el delta del Llobregat fa variar les hipòtesis sobre la seva formació geològica. A grans trets, es pot dir que hi ha dos moments cronològics. Un entorn a l’època tardoantiga i edat mitjana, segles viviii fins als x-xiv; i un segon moment entorn del segle xviii, una època ja ben documentada. Malgrat les dades històriques, encara queden molts interrogants per establir la seva seqüència. La presència humana també canviarà tot aquest episodi de formació del delta. Clar exemple serà el segle


18

Jordi Ramos

amb la desforestació del front marítim, i actualment amb el canvi de curs del riu, creant una nova desembocadura. Les dificultats de colonització d’aquest espai que anirà sent progressiva, estaran supeditades als esmentats capritxos del riu Llobregat. Els primers indicis humans al delta del Llobregat, sense cap dubte, van ser intermitents i sempre vinculats amb les poblacions veïnes. És a dir, el Prat es va formar en part per les onades i les històries de les comunitats pròximes, fins que l’establiment continuat anirà delimitant el territori i la història, però sempre amb vincles amb els municipis pròxims, i sobretot amb la ciutat de Barcelona. Lògicament, les persones que poblaren per primer cop les terres deltaiques procedien dels llocs més propers i de les viles més contigües, moltes vegades per la pressió fiscal, per l’aprofitament dels recursos o per altres motius religiosos. Ens situem entorn del segle x. La instal·lació d’habitacles amb els materials que el mateix riu arrossegava configurava la periodicitat d’aquesta gent. El districte de la Ribera, que des de l’alta edat mitjana deixà pas al curs del riu presenta les masies datades de més antiguitat. Les masies deltaiques del Prat durant l’edat mitjana eren habitacles d’autoconstrucció. En la majoria de casos eren barraques o cabanes amb la protecció de closos per fer front a la defensa del riu. Avui dia, la masia d’atribució cronològica més tardana és Cal Monjo, malgrat que en alguns estudis es fa referència a Cal Monés com creada al segle xv. El topònim del Prat és documentat des de l’any 965, fet semblant al de la majoria de pobles del segle x, lògicament per la gran quantitat de documentació que s’estableix en aquesta època, ja que comença tota la paperassa del cartulari de Sant Cugat. Fa referència sempre al Prat de la Llanera, apuntant a zones de llacunes, creat al bell mig del delta. Terra creada a partir de l’Edat Mitjana quan es comença a colonitzar ininterrompudament. Són bastants els topònims catalans d’arreu del país que fan referència a prats. Els diferents estudis geològics realitzats a Sant Boi i el Prat va demostrar que la línia de costa entorn del segle x estava situada ja a l’actual terme municipal del Prat, al districte de la Ribera entre Sant Boi i el Prat. Però la presència d’aiguamolls i llacunes oferia una possibilitat per aconseguir més terrenys, gràcies a l’acció enfortidora del riu. Les crescudes fluvials van provocar que els nous pobladors de la Ribera del Prat, la Marina de Sant Boi i la Marina de L’Hospitalet lluitessin amb el medi natural davant la necessitat d’aconseguir terres fèrtils. xviii


Història i curiositats de les masies del Prat

19

Ca l’Arana o Cal Beitas, edificada el segle XIX. Seria enderrocada el 2001 per fer el nou desviament del riu. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Al delta del Llobregat, la dinàmica poblacional d’expansió va motivar una zona de pastures per excel·lència, per la riquesa hídrica i la presència d’estanys. El delta va comportar una nova partió de terreny, que al seu pas de la riba esquerra a la dreta va modificar tot el panorama desolador que oferia. Però els inconvenients eren excessius per arriscar les poques possessions. La Ribera pratenca documentada a partir d’inicis del segle xiv, fa referència al Prat de Sant Boi, malgrat que als segles xvii-xviii es menciona com la Marina, fent constar que per a Sant Boi aquest indret havia estat terreny de llacunes. Topònims curiosos per qualificar dos indrets ben peculiars. La Marina de Sant Boi marcaria els límits amb la mar. Per les avingudes del riu era una zona d’aiguamolls. Des de la Baixa Edat Mitjana la vila de Sant Boi va perdent terrenys, que van guanyant la reialesa i els pagesos propietaris pratencs, malgrat que van haver de pagar tributs fins a la independència parroquial del Prat de l’any 1544. L’actual Marina del Prat es troba ubicada al sud del terme municipal. En canvi, la Ribera marcaria i es trobaria a tota la riba dreta del riu Llobregat dins del seu terme. Amb les crescudes produïdes, no és estrany que alguns llocs del Prat en una època passessin a dependre de l’Illa de Banyols, és a dir, de Santa Eulàlia de Provençana, o al mateix Prat. Per aquest motiu, les reclamacions de terres entre el Prat, Sant Boi i L’Hospitalet seran ben normals fins al segle xix.


20

Jordi Ramos

La Ribera és encara un indret del nord del Prat dificultós quant al seu accés i que forma part del Parc Agrari del Llobregat; la majoria dels pratencs no coneixen aquest paratge tan magnífic del nostre patrimoni cultural i natural, més vinculat a Sant Boi, ja que formà part de la continuació del corredor natural del mateix parc. Els accessos, ben fàcils des de Sant Boi, fan que els límits entre els dos termes municipals siguin complicats, i la idea popular és que forma part de Sant Boi. Però les moltes hectàrees de riquesa natural de què poden gaudir els pratencs li configuren unes possibilitats úniques per al nostre patrimoni, que caldrà garantir i defensar, davant les grans obres constructives i la pèrdua d’identitat que s’està sofrint actualment.


Història i curiositats de les masies del Prat

21

Pels volts del segle x Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen en una època inamovible, o no, i ens apropen a la imatge d’una zona que sempre ha estat d’acord amb la natura. Aquest paisatge, culturitzat en molts casos, ha comportat un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. La toponímia és evident quan es menciona el Prat de l’aigua, apareixent documentat com el Prat deçà l’aigua (o de Provençana) i el Prat dellà l’aigua (o de Sant Boi). Al segle ix, en el delta del Llobregat només es documenten indirectament les incursions del setge musulmà a Barcelona l’any 827 i les diferents expedicions el 846, 856 i el 861-862 que afectaren la ciutat de Barcelona i el seu terreny més pròxim. El riu Llobregat fou un obstacle salvaguardat per les tropes sarraïnes, i la presència a la riba dreta estava garantida i enfortida per l’enclavament militar sarraí de Sant Boi, anomenat villa Alcalà. Tanmateix, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols o Prat deçà l’aigua, ens marca un passeig per una fràgil història tan difícil que podem oblidar-nos de la seva importància. Des del segle x, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que, més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana. A falta de documentació, és fàcil d’entendre la complexitat de les característiques dels primers pobladors del territori del comtat de Barcelona al segle ix, no entès com a una unitat territorial. Les influències de la romanització, la irrupció musulmana i el procés de migració cap al Vallès, Maresme, Barcelona i Penedès d’aquest període ens assenyalen unes pistes


22

Jordi Ramos

d’allò que va passar al delta del Llobregat. La primera fortificació per fer front als sarraïns o món musulmà, estaria vinculada entorn de Cervelló, ja que els primers documents que posseïm de la zona són de la primeria del segle x –904, 910 i 912–, documentant terres en plena explotació on apareixen els primers aprisiadors. L’aprisió o presura correspon a l’ocupació d’una terra erma sense propietari per tal de cultivar-la. Al llarg dels segles x i xi s’inicià el desenvolupament d’un procés que porta progressivament a un reforçament de l’església com a element d’adscripció de la població, i alhora de control, que amb les sagreres arriba al seu màxim exponent territorial. És important el paper de les sagreres, però ho és també, des d’abans, la representació d’un poder que es manifesta escenogràficament amb el binomi castell-església, que culmina territorialment amb la materialització de la sagrera. Com ja hem fet esment, el 965 al Cartulari de Sant Cugat es documenten per primera vegada els terrenys del Prat, “prope estanno Lanarie”; més tard, el 976, “in locum que dicunt Stagnum Lanaria”. Donada la importància del primer document que menciona aquestes terres pratenques, reproduirem el citat text, que està datat el 17 de gener de 965. “In nomine Domini. Ego Martinus, donator sum a domum s. Cucuphati cenobii. Manifestum est enim quia placuit animis meis, et placet, nulloius quoquegentis imperio, nec suadentis ingenio, sed propria expontanea mea mihi hoc elegit cum Deo bona voluntas, ut a predicto domo vel ad eius servientes aliquit donare fecissem de mea proprietatem, sicuti et facio, terra mea propria, que abeo in comitatum Barch., in terminio de villa Alcale, prope estanno Lanarie, quod mihi avenit, aliquit per ienitores meos, aliquit per comparacionem. Qui affrontat: de orientis in ipso stanno, et de meridie in ipsas Lannas fenosas, et de occiduo in terra de Adaolfo, sive in terra erma, et de parte circi in terra de filios qd. Seniofredo; et ipsa cum curte affronta: de orientis in terra de Sperandeo, et meridie in ipsa via, et de occiduo in terra de Pantaleo, et de parte circii in casa et curte de Sperandeo. Quantum infra istas infrontanciones includunt, omnia hoc dono predicto domo vel ad eius servientes, in tale capcione, ut ego ipso eam teneam et laborem et exfructem, et de fructus ipsius expendam secundum voluntatem meam in omnes dies meos; et si ego a nubcias venero, et exinde fideliter succesores meos labores eam faciant in suplicacionem de


Història i curiositats de les masies del Prat

23

Imatge del sector de l’Albufera de la dècada de 1960. Fotografia de Francesc Pugès Esteve.

domum s. Cucuphati, et ipsa tasca et ipsa decima per singulos annos dare faciant a domum s. Cucuphati, cum exio et regressio illorum, a proprio, quantum ego ibidem abeo vel abere debeo per quacumque voce, ab integrum. Et qui contra hanc donacione ad inrumpendum venerit, in primis iram Dei omnipotentis incurrat et cum Iuda Scariothis participacionem *accipiat*, et ex liminibus s. ecclesie extraneus fiat, et in antea ista donacio firma permaneat omnique tempore. Facta ista donacio XVI.º kal. febr., a. XI.º regnante Leutarius, rex. Martinus, qui hanc donacione fecit et firmare rogavi, ss.; S†m Petrus; S†m Constantini; S†m Falcucio; S†m Berterando. ELDERICUS, presbiter, qui ista donacione scripsi et ss. Die et anno quod supra” Des del segle x, el delta del Llobregat ha estat un territori conreat i aprofitat pels seus recursos. Malauradament, des d’una òptica barcelonina, les propietats feudals anaven creixent, amb una forta progressió de donacions i vendes d’un territori d’explotació agrícola i ramadera relativament nou.


24

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

25

El territori pratenc i la relació amb les viles pròximes Seria entorn del segle xi, quan el delta del Llobregat entrà en la dinàmica de la ciutat de Barcelona, amb la connexió amb la seva xarxa de camins, amb la intenció de l’aprofitament dels recursos. Les primeres legislacions i prohibicions contra els habitants que s’instal·laren, procedien de la capital catalana, principalment de propietaris barcelonins i la reialesa. Aquest terreny era un embrió de terra de ningú, només del qui la treballa i s’aprofita d’aquesta, però pel seu caràcter legalitzat en normes de la ciutat de Barcelona, es contraposava amb l’existència de petits pagesos que lluitaven amb la dessecació de les terres. Pels volts de l’any 1054 hi haurà un curiós plet entre Guislabert, bisbe de Barcelona, i Guillem Oliva de Salsanis, sobre la sagrera de Sant Boi. En aquest es feia menció al costum d’enterrar els morts a l’interior de les cases i obligava a fer-ho a la sagrera o sacraria. Això ens indica que en els primers habitacles consolidats o masies autoconstruïdes del delta tenien el costum d’enterrar als mateixos habitacles i no a les sagreres properes. A continuació oferim el text sencer traduït per Joseph Mas, datat el 18 d’abril de 10541: “XIIII Kal. Maiarum, A. XXIII regni Henrici regis Judici donat per Adalbert Eldemar, jutge, en presencia de Berenguer, ardiaca, Grau, sagristà, Ermengol Oruci y de molts altres homes en la qüestió que sostenia lo senyor Guislebert, bisbe de Barcelona, y Guillem Oliva de Salsanis, sobre la sagrera de Sant Boy. Lo bisbe reclamava a 1

Joseph Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, Vol. IX, núm. 678, 1914.


26

Jordi Ramos

Guillem les cases y la sagrera (sacraria) construïda al cementiri de Sant Baldiri, qual església es fundada al Comtat de Barcelona junt al riu dit Llobregat (Lupricatum), al lloch nomenat Castelló (Castilione), dihent que dita esglesia ab son cementiri era de dret de la Santa Esglesia de la Sèu de Barcelona, y en prova amostrà l’escriptura hont constava que Guillém, fill difunt de Galindo, difunt, havia donat dita esglesia de Sant Baldiri ab ses pertenencies y possessions a la esglesia de la Sèu de Barcelona, com també constava a l’escriptura de venda que havia fet lo comte Mir a Galindo. Se judicà que’l sobre nomenat Guillém, si pogués, amostrés l’escriptura de venda per la que Galindo havia adquirit del comte Mir l’esglesia de Sant Baldiri, la que amostrà tot seguit. Se llegí dita escriptura allí meteix, pero en ella no constava que Mir, comte, hagués vengut a Galindo l’esglesia de Sant Baldiri, ab altres alous, ni’l cementiri, sino los delmes y primicies pertanyents a dita esglesia. Volguent lo bisbe depurar la veritat, congregats los parroquians lo diumenge, hi envià lo senyor Berenguer, ardiaca, y’l senyor Vivà, prepòsit de la Canonja de Barcelona, y per aquestos y per lletres avisà y comunicà als parroquians que no callesin la veritat de la cosa ni diguessin mentida, sino que declaressin si’l cementiri era de dret de dita esglesia de Sant Baldiri o de dret de Guillem Oliva y de sa muller Ermengarda. Testificaren y digueren que Guillem y sa muller, y los antecessors d’ells, tingueren lo cementiri per alou propi, y que ells vegeren que les vinyes prop de les parets de Sant Baldiri termenaven ab les parets de Sant Baldiri, y les vinyes y tot lo cementiri fins a les parets de dita esglesia ho tingueren sempre dita Ermengarda y Guillém, son pare, per propi alou. Lo jutge Adalbert Ellemar, vist que’l bisbe ni per testimonis ni per escriptures podía provar que’l dit cementiri fos de dret de sa esglesia, sino que sempre fou possehit per Ermengarda y per Guillém, son pare, declarà que irrevocablement fos alou propi y permanesqués en poder y domini de dit Guillém Oliba de Salsanís y de Ermengarda, sa muller. Se judicà emperò que, servada l’antigua consuetut, que’ls mors fossen enterrats a dit cementiri sens contrarietat ni redempció, y no dins de les cases o portals d’aquestes, sino en llochs condecents. Lo bisbe Guislabert de la Santa Esglesia de Barcelona ab sa congregació de clergues servint a dita Séu, definiren prometent no demanar cap cosa respecte al meteix ni a ells ni als seus successors. S† num Guilelmus proli Bernardi.-S† num Ermengardis.-S†


Història i curiositats de les masies del Prat

27

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana a L’Hospitalet de Llobregat. Fotografia: Jordi Ramos.

Bernard Borrel.-S† Berenger.-S† Bertran Arluuino.-S† Poncio de Arnal.-S† Mir Sinfret.-S† Mir Bernard.-S† Petrus Bernard.-S† Gerall Poncio.-S†Isouard Guadal.-S† Gaucelm Ermumir.-S† Ermengaudus, judex.-S† Guilelmus, judex.-S† Maiolus, sacer, Script.- (Lib. III, f. 112, d. 295)”. A mitjan segle xi, a la part baixa del Llobregat es documenten els boscos. Respon això a una fase avançada del bosc després d’una fase de desforestació propiciada per una explotació ramadera. El rebliment de les llacunes costaneres i la intermitent desforestació que es patí varen propiciar un nou territori. Les riuades comencen a ser documentades, indicant la presència i els mals d’aquestes al nou territori. Hi ha problemes pel tema de jurisdiccions i propietats. Cada riuada canvià el panorama i la desembocadura i es formaren canals o rierols de desguàs. El Riu Mort, el Riu Viu i la Riera Vella són noms d’aigualleixos, l’espai entre dues lleugeres variacions de curs.


28

Jordi Ramos

Al llarg del segle xii, malgrat les mancances documentals, hi ha traces per demostrar l’existència d’hàbitats carismàtics al territori pratenc. Els conreus de vinya, blat, pa i vi eren els predominants, amb indicació d’una gran massa forestal d’arbres, malgrat que desconeixem les descripcions d’aquesta massa forestal. El paisatge semilacustre s’anà ocupant amb un predomini de cases baixes que posseïen un corral adossat per al bestiar i una era al davant per a batre. Els primers “pratencs”, pagesos, documentats serien el 1096 al Casal de Jovan, Ramon Gerbert i la seva dona Adelaida. A començaments del segle xii, el 27 de gener de 1101, el bisbe Berenguer II consagrava l’església de Santa Eulàlia de Provençana. Més tard, el 1143, es feia menció a l’anomenat Mas de Sant Pau. Això marcarà la història de la desapareguda ermita de Sant Pau. La toponímia és ben clara amb el nom de Mas de Sant Pau: no es fa menció a cap capella o ermita, sinó a un mas. Que aquest mas tingui el nom de Sant Pau, podria correspondre a que ja s’hi fessin misses, ja que correspon a un habitacle sufragani de Sant Baldiri, a Sant Boi de Llobregat, però cal entendre’l com a ermita per la seva funció. Cal recordar les paraules de Pierre Bonassie (1979: 214-215) fent referència a que “quan per accident, el terme mansus és emprat, no s’aplica sinó rarament –almenys abans de mitjan segle xi– a una unitat d’explotació veritablement coherent. [...] el mas és estrictament la casa rural...”. Les notes històriques de masos començaran a ser registrades en els documents, com és l’exemple següent. Quan el 1195, Guerau de Vilanova fa a favor de Guifré i de Joan Guifré establiment del mas, suposadament anomenat mas Guifré, que en franc alou té a Sant Boi, al prat de Llanera, al cens de 2 capons, de quart, braçatge, mitja batuda i delme, i al pagament per entrada. A finals del segle xii, un cop la línia del delta del Llobregat ja està ben avançada, comença a tenir lloc un procés de compra i venda de terres que fan al·lusió al Prat de Sant Boi. En aquest segle xii, hi ha al voltant d’uns 12 masos documentats en el territori. Aquests serien el mas Vilar, situat sota Sant Boi i, més avall, el de Ramon Sunyol i el seu fill Pere, el de Martí, el de Pere Calvet, el de Bonfill Ramon, el de Pere Bonfill, el d’Arnau de Parellada, el de Ramon de Farigola, el de Guerau de Marina, el de Berenguer d’Albereda, el de Pere Arbert i algun altre més (Codina, 1966: 37).


Història i curiositats de les masies del Prat

29

Societat pratenca del segle xiii L’any 1234 es va concedir tenir una barca de passatge a l’Illa de Banyols, que duraria fins al 1343. En aquest cas seria Barcelona qui l’arrendava. Tot anirà en augment en l’incipient sector pratenc, quan pels volts de 1266, el rei Jaume I concedeix als barcelonins el dret de poder pasturar al delta del Llobregat. Però no només serà en aquesta àrea, ja que va establir-lo des de l’actual Montgat fins a les muntanyes del Garraf. Aquest fet marcarà el conflicte a l’Edat Mitjana entre la ciutat i els habitants deltaics, principalment amb els pagesos. Fonamentalment, és una lluita entre el poder carnisser i els pagesos, que assenyalarà l’inici de la crisi del feudalisme a les terres deltaiques. El factor ramader provocà l’augment de camins a les zones més riques per a la pastura, com són els sectors de la Bunyola, l’Albufera i el Remolar. L’Illa de Banyols, que va des de la muntanya de Montjuïc fins al riu, es trobaria consolidada l’any 1211, quan es documenta la variació del curs del Riu Llobregat cap a llevant, formant una illa d’unes mil hectàrees. La guerra civil (1257-1260), dirigida pel senyor feudal del Llobregat, Guillem de Cervelló, contra el rei Jaume I, va provocar l’emigració de persones del Baix Llobregat cap a terres de les comarques tarragonines. Això faria que molts masos i habitatges quedessin descuidats o abandonats. No serà fins a finals del segle XIII quan l’actual comarca del Baix Llobregat anirà augmentant la població. A mitjan segle XIII, els conflictes entre el senyor feudal de Cervelló, com hem apuntat, possiblement va motivar la utilització dels molins del rei establerts a la riba esquerra del Llobregat. Lògicament parlen de l’actual vila de Molins de Rei. Aquesta problemàtica, afegida a les complicacions


30

Jordi Ramos

amb els ciutadans de Barcelona, va provocar la intervenció reial atorgant la llibertat d’utilitzar els molins que preferien els habitants. Segurament, aquesta mesura afectava el senyor feudal de Cervelló i provocaria l’emigració camperola de les seves terres. Malgrat tots els episodis i les problemàtiques per fer-se per un territori incipient, el 1232, el veguer de Barcelona, per tal que els esposos Vidal de Vilanova i Blanca puguin fer front als deutes que tenen contrets amb molts jueus, ordena la venda del mas Guifré i una parellada situada a Sant Boi, a Bertoleres, propietats d’aquests. Això fa pensar sempre en les relacions comercials d’una àrea que veurà augmentar els habitants amb la instal·lació de més masos o masies. De la història de l’actual àmbit pratenc, però dins del territori santboià, coneixem les relacions comercials de Pere Boquer, ciutadà de Barcelona i espòs d’Agnès, que el 1280 ven a Ramon Rovira el delme que tenia sobre les terres i les possessions dels masos Aguiló i Godall (o Godai) situats a Sant Boi. El mas Godai era situat a l’actual Ribera del Prat amb el límit amb Sant Boi, qui n’era propietària. Se sap que moltes masies documentades en aquest sector serien construïdes a partir de la tala d’arbres pròxims al riu Llobregat. Altres instal·lacions documentades d’habitatges, que no sabem si eren masies, masos o simplement cases o barraques, estarien entorn de l’estany del Remolar fins la història apassionant d’aquest àmbit. Trobem que ja al segle XIII, però sobretot a mitjan segle xiv, la família Durfort explotés les salines d’aquest paratge. La partició –Sant Boi i Provençana– de l’actual terme municipal del Prat al segle XIII, va comportar diferències en el tracte feudal, ja sigui reial, eclesiàstic o per part dels diversos propietaris. A la resta de l’Estat espanyol i a Europa, ja havien iniciat un procés per augmentar diferents produccions, per anant deixant de cultivar una sola espècie. Els senyors feudals van atorgar als pagesos del delta una mínima porció de terreny destinada al farratge per al bestiar, coneguda a la documentació com a barqueries. A inicis del segle xiii, amb una societat feudal on la fam era recurrent, l’economia d’autosuficiència equivaldria a un avenç, també afavorit per l’augment de bestiar barceloní que pasturava a les terres al·luvials, en moltes ocasions sota la mirada dels pagesos que veien reduïdes les seves terres. El detriment en la producció del blat va significar el primer pas per abandonar aquesta servitud del monocultiu, i un futur


Història i curiositats de les masies del Prat

31

enriquiment de les terres, pel seu adobament. En aquest moment, van entrat en la documentació les peticions de fems. El Prat de Sant Boi era un territori en continu enfrontament. També amb el món feudal a Banyols – Provençana–, quan es confirmà que el rei Jaume I era posseïdor de les terres, el 1234, com ja hem fet esment. Tot girà entorn de la Seu de Barcelona, que era la veritable propietària de les parcel·les. L’actual paisatge “masover” pratenc, com a conseqüència de l’explotació ramadera de l’Albufera i la Bunyola, va fer que en aquests sectors les masies estiguessin més disgregades. El principal nucli de masies es situava a Ribera, a tocar amb el terme de Sant Boi. En els escrits podem veure els processos de colonització del delta a partir de la construcció d’unitats agrícoles, sempre amb la presència legal dels grans propietaris. Hi ha curiositats i anècdotes que es van repetint, per mostrar els costums dels antics masovers del segle xiii. Al Prat del segle xiii es troben documentades les típiques ballestes que servien per a la caça i la defensa, essent un bé preuat, ja que passaven com a herència mitjançant els testaments. El giny es componia d’un fort arquet d’acer o fusta flexible, muntat damunt una crossa de fusta. Una corda unia els dos extrems de l’arquet, que es tensava per tal de poder empènyer el dard. Quan la corda es deslliurava del ganxo que la retenia, impulsava el projectil a gran velocitat, però perquè això fos efectiu, la corda havia d’estar ben tensada, per a la qual cosa es requeria molta força. No serà fins al final del segle xvi que van entrar en ús les escopetes i pedrenyals, abandonant la ballesta al Prat com a arma important. Els masos es fortificaren amb armament o amb construccions defensives. Durant els segles xii i xiii, al sector conegut com a l’Illa de Banyols, antiga propietat de Provençana, s’instal·laren un seguit de torres defensives per fer front a les incursions i atacs al litoral de pirates i bandolers. El topònim “llampegada” o “eslampegada”, que de ben segur feia referència a torres situades a la costa, és present a l’indret referenciat, amb la intenció de defensar l’àrea pròxima a la ciutat de Barcelona. Seria al llarg del segle xii, i fins al segle xv, quan la família Guinart (o Guitart) instal·laria a la banda esquerra de l’antiga desembocadura un mas fortificat, a les seves terres plenes de llacunes i aiguamolls. Malgrat la manca d’estudis històrics sobre aquestes defenses, les dades sobre els masos fortificats a l’actual Bunyola del Prat durant l’època baixmedieval apunten a una característica única: era un territori dispers.


32

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

33

L’intent de control pels volts del segle xiv L’antic Prat de Sant Boi, antiga Marina santboiana, o l’actual Ribera pratenca, era un indret en constant relació amb la vila, ja que s’hi trobaven les principals masies. El Prat només era una formació de cases que pertanyien a Sant Boi, a L’Hospitalet i a molts propietaris de la ciutat de Barcelona. Les disposicions propietàries de l’actual terme municipal del Prat eren jurisdiccions laiques i eclesiàstiques, i aquestes últimes es trobaven en davallada per la pressió reial. A més, les pastures tan vinculades a la reialesa i els atorgaments reials a les noves partions guanyades per l’augment del delta, va ocasionar que la ramaderia pogués gaudir d’un terreny verge i fèrtil. Els pagesos podien ser aloers (amos de terra sense cap càrrega), emfiteutes (possessió condicionada de la propietat), masovers (terra arrendada) o jornalers (assalariats), però la gran majoria van ser emfiteutes fins a l’època moderna, com també en tota la comarca. La parròquia de Sant Baldiri de Llobregat controlava el terreny des de la seva formació al segle x. La historiografia tradicional ha marcat la vila i el castell de Sant Boi com l’Alcalà, topònim referent a l’ocupació musulmana de la riba dreta. En un document amb data de 6 de setembre de 1303, Bernat Rovira ven a Guillem Dusai el delme de pa, vi, carn, sosa, cànem, formatge, llana, lli i altres matèries que tenia sobre el mas Aguiló i el de Maimona Godall (Godai). Són masos que ja li havien venut en franc alou, i altres béns situats a Sant Boi, a Bertoleres (lit. “Barcholeres”). Els exemples de transaccions s’aniran repetint, indicant cada cop més la presència de masos en el territori deltaic de l’actual àmbit pratenc. Des del control de Montjuïc, a partir del seu Castell de Port, i la influència


34

Jordi Ramos

amb l’estany del Port, al segle xiv es veurà un augment recaptatori als anomenats “prats” i també a l’altre vessant de la muntanya, tocant a l’actual barri del Poble-sec. D’aquesta apropiació, el mot que apareix als documents, fa referència als “prats”, d’aquí que alguns historiadors va confondre aquest topònim amb les terres de L’Hospitalet (Santa Eulàlia de Provençana) i del Prat. Malgrat tot, responien a terrenys de l’actual Zona Franca i la Marina barcelonina, en el seu origen. El 1323, la ramaderia barcelonina estava principalment ubicada al fossar dels jueus. Davant les queixes, els consellers de la ciutat de Barcelona promulgaren un ban prohibint la pastura en aquest indret i que entressin a la ciutat, exceptuant “quels maellers pusquen tenir lur bestiar en lo Prat fexuriat et en lo Fossar dels Jueus”. Aquest va ser un al·licient perquè els ramaders barcelonins iniciessin un procés d’acaparament de territori, que en un primer moment significà la colonització de les terres de la Marina barcelonina, i més tard Santa Eulàlia de Provençana –inclouent l’actual terme del Prat– fins arribar al Remolar (Sant Boi-Viladecans). No tot va ser una expansió consentida, ja que arran de les disputes entre ramaders pratencs i sobretot pagesos es prohibí el pasturatge. Les tanques formarien part del paisatge pratenc, davant la invasió permesa per la ciutat de Barcelona. Al manual dels focs de la ciutat de Barcelona, de l’any 1320 o 402, referent a Sant Boi, es comentà la vila, la parròquia i les seves bandades, enteses com a veïnats. A la bandada de la vila hi ha 97 focs, a la bandada de la muntanya, 72, a la bandada de Fonollar, 45, i a la bandada del Prat, 80. L’any 1343, segons el Llibre vermell3 consultat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, els habitants de l’Illa de Banyols tenen la barca de passatge que comunicava les ribes a l’alçada del mas Gual4. Els cognoms eren fruit de l’endogàmia dels habitants de la jurisdicció santboiana5. Això marcarà els contactes amb la jurisdicció de Sant Boi, ja que era l’únic mitjà de transport que es podia tenir quan es trobaven aïllats. Les explotacions, 2 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, sèrie 1B. XIX Fogatges, vol. 23. Manual dels focs qui son dintre la vegueria de la ciutat de Barchna. 3 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Llibre Vermell, vol. I, ff. 141-143. 4 Jaume Codina, L’Estany d’en Moragues. Naixement d’El Prat de Llobregat, 2005, p. 16. Els caps de casa eren: Arnau Ferrer, Guillem Godai, Arnau Seguí, Arnau Magraner, Pere Bonet, Barceló Busera, Pere Soler, Folquet Godai, Jaume Rella, Guillem Ferrer (filla de Jaume), Guillem Ferrer (fill de Bernat), Bernat Gassull, Antic Gassull, Guillem Magraner, Pere Rigau, Bonanat Viader, Arnau Busera, Arnau Vallès, Bernat Moragues, Jaume Moragues, Pere Duran, Guillem Llunell, Pere Ripoll, Pere de Font, Bernat Oliver i Guerau Bardina. 5 Veure Jaume Codina, Les generacions pratenques. 1538-1972, 1972.


Història i curiositats de les masies del Prat

35

26, ho fan en règim d’emfiteusi. Posseïen la terra però no la seva propietat, ja que era dels senyors dominicals. És a dir, pagaven un cens anual, normalment modest, però el no compliment podia fer perdre la terra o l’empresonament. La gran família nobiliària dels Durfort, de qui ja hem fet esment pel tema de les salines del Remolar, també tenien possessió i drets a Sant Boi. El 1347, les seves pertinences passaren a la Pia Almoina, que és jurisdicció de la Catedral de Barcelona. Aquesta és una institució que originàriament donava menjar als pobres de la ciutat de Barcelona, però amb el pas del temps incorporà un gran patrimoni entre les seves possessions. Segons Josep Baucells (1984), la Pia Almoina posseeix diferents masos a Sant Boi, l’any 1303: el mas Aguiló (Bonanat Tolrà), el mas Llor (Ferrer de Llor), el mas Godai (Pericó Godai) i el mas Estanyol (Pere Ricard). El poder adquisitiu de la ciutat de Barcelona va fer possible, a inicis del segle xiv, una de les obres constructives més important per als pobles deltaics. Ens estem referim al pont de fusta sobre el Llobregat, per la dificultat de fer-lo de pedra, en substitució de la barca que prestava servei al segle xiii. Obria la ruta cap a Tarragona i València i era el camí dels comtes-reis del casal de Barcelona, a partir de les Corts celebrades el 1283, on es creia convenient millorar els accessos cap al sud. Fou administrat pel Consell de Cent. L’epidèmia bubònica o Pesta Negra, “grànola” en els documents antics de Sant Boi, de l’any 1348, ens ve marcada per l’absència de documentació directa sobre el fet. Els estudis del Dr. Jaume Codina no fan referència a masos rònecs o deshabitats, com passarà a finals del segle xv o mitjan segle xvii. El Prat dellà o l’Illa de Banyols, durant els segles xii i xiii, era un indret de grans famílies amb ordinacions pròpies. La consolidació dels masos donarà pas a l’assentament en altres zones més properes, com al voltant de l’actual nucli urbà del Prat. L’Illa de Banyols, el 1366, tenia uns 28 masos, i uns 25 masos entre 1378 i 1381. El Prat de Sant Boi, en la dècada de 1370, no passà de la trentena. Al segle xiv, els Duran controlaven l’Illa, però diferents porcions encara pertanyien a Sant Pere de les Puelles. Després de la Pesta Negra de 1348 –que va desolar els pagesos pratencs– el mas Duran, que es trobava a l’antiga desembocadura del Riu Llobregat, era una garantia per al cultiu. Les crescudes li portaven benefici i anà desmembrant les seves terres,


36

Jordi Ramos

Camí de Cal Truco l’any 1966. Vial que portava a l’antiga desembocadura del riu Llobregat. Fotografia de Francesc Pugès Esteve.


Història i curiositats de les masies del Prat

37

mitjançant la venda a altres pagesos. El 1387 el propietari era Arnau Duran, que passaria a la història per la compra d’una esclava. Arnau Duran posseïdor d’una esclava mora de 25 anys. Posteriorment, a inicis del segle xv, els immigrants francesos serien més barats que els mateixos esclaus. La consolidació de les terres de l’Illa de Banyols posaria les bases de la independència municipal a mitjan segle xvi. Els grans propietaris que defensarien la nova creació de la parròquia tenien els seus orígens a la desapareguda Illa de Banyols. La moralitat dels habitants santboians, i també la dels pratencs del Prat de Sant Boi, és ben patent en les visites pastorals al llarg del segle xiv. A partir d’aquestes, podem observar com era la societat i quins els seus costums. La fornicació i l’adulteri, el joc i la usura, la blasfèmia i la superstició són un grapat de noms que representarien aquesta societat allunyada del centre de control. Quant al terme, als regestos o resums del contingut dels documents s’esmenten tretze masos, que manlleven noms originàriament de persones, de serveis, d’oficis o de la geografia: Aguiló, Godall, Llor, Tolrà, Adrover, Rossa, Estanyol, Puig, Palomar, Casal de Joan i Reguer. I dinou topònims, relacionats alguns amb l’aigua: Estanyol o Estanyols, Herbar (estany), Remolar (estany), Reguer, Fontenal, Ribera, Botella (llacuna) i Llinera (bassa); amb la disposició del terreny: prat de Llanera; i uns quants tenen un origen divers: Bertoleres, Mallorques, Boïgons (una peça de terra), Macorcs, Sosar, Rasol i Pantarrer6. Després de la Pesta Negra, l’aparició d’esclaus a l’Europa occidental s’accentuà per la despoblació. Al delta són els pagesos els amos, que aniran apareixent a partir dels anys 1348-1350 i que prometien la llibertat als pocs anys si els servien amb lleialtat. A mitjan segle xiv, el mas dels Duran a tocar a mar, amb sorra com a propietat, sense cap cultiu d’importància, s’anirà beneficiant de les incontrolades riuades amb l’aportació de nova terra. Es dedicaran a la compra del territori i a la ramaderia amb importants inversions de capital. El 1387 tenia a la seva possessió una esclava, com ja hem comentat, en contraposició als esclaus normalment masculins de les veïnes masies. La violència dels habitants de l’Illa de Banyols és ben present en la documentació i les baralles amb els veïns anirien en augment. La sentència 6

Topònims extrets de Josep Baucells (1984).


38

Jordi Ramos

de 15 lliures que hauria de pagar Arnau Duran el 1371 a Arnau Albereda del Prat de Sant Boi per mutilació de dits serà testimoni de les rivalitats en un terreny que s’aniria teixint de propietaris adinerats i que a poc a poc es convertirien en veritables terratinents. Al llarg de la història, les diferents guerres de l’Edat Mitjana, per al territori pratenc gairebé sempre han tingut una conseqüència econòmica. La Guerra dels dos Peres va ser un enfrontament entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella entre els anys 1356 i 1375. Arran d’aquest conflicte personal entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, abans de la formalització de la pau, s’obligava als prohoms santboians a fortificar la vila amb valls i murs. Això condicionava l’antic Prat de Sant Boi, ja que l’aïllament i la indefensió amb què havien de conviure els pratencs era total. Amb tot aquest panorama, i per la importància estratègica de la vila de Sant Boi, les naus castellanes s’instal·laren a la costa pratenca i remuntaren el riu Llobregat, com a acte de fortalesa. Des de la desembocadura del riu, amb naus col·locades al llarg de la isolada platja pratenca, remuntaren el Llobregat fins al mateix indret santboià. El patiment vingué després quan s’havia de pagar la contribució a la guerra en defensa de Catalunya. S’augmentà l’increment del tribut, ja que cada llar havia de pagar 10 sous. El Prat de Sant Boi tenia un total de 39 llars. El següent document, que mostra els atuells dels riberencs, és un bon exemple de nivell de vida al bell mig del delta, a partir del mas Viader de l’any 1387: “[...] Item, I jaché nou. Item, una garmaya de palmela blava nova. [...] Item, I cot vermeyll ab pell de coniyll et ab aligots, nou. Item, una mantelina de tanat nova forrada de pell de coniyll. Item, una capa vermeylla nova ab pells vayrs”. El Dr. Jaume Codina, el 1966 al seu formidable llibre Delta del Llobregat. La Gent del Fang. El Prat: 965-1965, fa una descripció del mas de Guillem Viader en ple delta, a la tardor de 1387. Donada la importància d’aquest apartat, reproduïm íntegrament l’apartat titulat “Un mas per dins” (p. 5253):


Història i curiositats de les masies del Prat

“L’aparició del primer inventari d’una masia ens obre un món nou de detalls insospitats i de matisos que ens permeten de besllumar i valorar d’una manera més acostada la realitat circumdant i íntima dels antics pobladors del Delta. És ja la vida quasi ella, per se, com era en un moment determinat de la història a les masies del nostre pla. La que ens arriba primer del fons del temps, avançada i solitària, és la de Guillem Viader, que ara hem vist entre els pares d’El Prat de Sant Boi. El seu inventari, valuosíssim per a nosaltres, ens confirma aquella pobresa primera de distribució a les cases. Constava tan sols de tres cambres, una per a cuinar i menjar, una altra per a dormir i la tercera per a guardar tota mena de provisions; tot en un sol pis o planta baixa. A fora hi havia dos pallers i una pica rodona de pedra amb la seva galleda. La primera peça, anomenada cuina, tenia una pastera tancada, de fusta, per a fer pa; na paella d’aram, divuit peces entre escudelles i talladors, i unes graelles. Ací i allà, càvecs i aixades, una pala de fusta, una caixota que tal vegada servia de taula –no consta havern’hi–, dues cistelles, dues falçs, dues corbelles i un sagí de porc. Res més. I notem ja des d’ara que els inventaris eren implacables i no perdonaven l’objecte més mínim: «dos o tres claus rovellats» llegirem més endavant bo i admirant la negligència de l’escrivà a no precisar si eren dos o tres. A l’habitació immediata hi havia els llits: dos, de cordes, amb llençols i flassades, sense màrfegues ni coixí. La roba citada no sembla escassa: tres gonelles, una mantellina folrada de pell de conill, un mantell blau, una capa vermella amb pells, una gramalla blava, un capell amb un vel de seda, un cot vermell amb pell de conill i aligots, un parell de calces blanques, una cota vella, un estrenyecaps de lli. Sacs buits, una podadora, cabdells de fil, set canes d’estopa de lli, dues canes de drap de lli, un cofret encuirat, una caixeta, un parell de tovalles i sis tovallons. I les armes: una llança i dard, una espasa guarnida de vermell, una corretja amb un coltell. Del sostre, dues pernes de cansalada, una a mig encetar. Ni un moble, ni un armari, ni una cadira. El pennarium o cambra restant participava de rebost, graner, celler, estable i corral. Sacs de blat, farina i ordi, àdhuc un cup ple de gra –en total una quartera de farina de blat, mitja de farina d’ordi, cinc de blat i vint-i-quatre d’ordi–, un altre cup amb la verema, setze forcs d’alls, dues bótes, una taula i un banc, lli espadat, feixos de lli sense picar,

39


40

Jordi Ramos

cabdells de borres filades, una sàrria de joncs, dues vedelles, un ase, un bast, dues esquelles de bestiar i vint-i-quatre caps d’aviram entre gallines, polls i capons. Sense oblidar un travesser i una bigueta de pi”. El procés de lideratge en terres que s’anaven colonitzant al llarg de l’actual territori pratenc va comportar les rivalitats i l’augment del poder feudal al delta del Llobregat. L’Illa de Banyols estava ben consolidada amb la propietat de Provençana –l’actual L’Hospitalet de Llobregat–, amb masos ben establerts des del segle XII, com el Mas Alegret, Mas Català, Mas Godai, Mas Moragues, Mas Godai o Mas Duran, entre altres.


Història i curiositats de les masies del Prat

41

El segle xv: entre barraques i masies A inicis del segle xv, al litoral pratenc que pertanyia a Santa Eulàlia de Provençana –actualment L’Hospitalet de Llobregat– hi havia barraques. Existí un camí d’accés que anava paral·lel al riu en direcció a aquest nucli de barraques, que es trobava ben a prop de la desembocadura. Aquests barraquistes eren pescadors, persones que treballaven als joncs de les marines, gent desafavorida lluny de la realitat vilatana del Prat. Residien i treballaven al sector de la Bunyola, que actualment es troba dins de l’ampliació del Port de Barcelona, al Moll Prat. El 1418, Bernat Gual va sol·licitar l’edificació d’una carnisseria al costat del seu mas Gual al terme de Provençana7. El motiu principal d’aquesta empresa era que els pratencs s’havien de desplaçar cap a les carnisseries de Sant Boi. Així, una cinquantena de famílies serien els seus compradors. Es situà exactament a l’Illa de Banyols (dellà l’aigua) a tocar al Camí Ral. D’aquesta sol·licitud naixerà el nucli urbà del Prat, a la cruïlla de camins entre la unió dels riberencs i els de la Bunyola i l’Albufera. Per veure les relacions al llarg dels segles xiv i xv, la documentació històrica sobre el Prat ens parla de primun vivere, que fa referència a les pensions sempre alimentàries assignades a mares vídues. En les unions matrimonials registrades a la parròquia santboiana, en molts casos, els La concessió era “ultra de Lupricato versus villam Sancti Baudilii de Lupricato a ponte, qui ibi supra dictum rivum est, sequendo dictum rivum usque ad mare, ex una parte; et ex alia parte, a dicto ponte sequendo Iter Regium qua tenditur ad Castrum fidelium usque ad rechum de Sales, et inde sequendo dictum rechum ad stagnum de Remolar, et inde dictum stagnum sequendo usque ad mare” (Jaume Codina, Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial, Volum I, 1987, p. 284-285). 7


42

Jordi Ramos

contractes o capítols matrimonials fan menció a discussions familiars, demostrant que estaven a l’ordre del dia. No només eren pactes entre la parella o matrimoni, ja que hi ha casos de separació entre els pares i el fill hereu –on ja casat era impossible la convivència dins del mateix mas. A l’estiu de l’any 1400, a fi de tenir pau i concòrdia, Guillem i Maria Viader del Prat de Sant Boi decideixen la seva separació. A partir d’aquest fet, és possible una aproximació històrica al mas Viader, ubicat a l’actual Ribera, a l’antiga jurisdicció de Sant Boi. Les reparticions de les pertinences de la família ens indiquen una riquesa agrícola impressionant, amb tres masos i terres diverses a Sant Boi. Destaca que Guillem Viader es quedés expressament tot el mobiliari, a més de draps, utensilis de casa, bestiar i esclaus, a excepció d’un que havia fugit. Els dos juraren per Déu i els evangelis, amb les seves mans tocant-se, que les possessions esmentades en la llista de pertinences eren estrictament seves, sota càstig o multa. No només la documentació ens mostra les riqueses o pobresa de la pagesia al segle xv, sinó les representacions o juraments en el segellament d’un pacte o renúncia. La Guerra Civil catalana (1462-1472) va ser l’enfrontament entre Joan II d’Aragó i els remences d’una part, i les institucions catalanes –Consell del Principat (Diputació del General i Consell de Cent)– de l’altra, per apoderarse políticament del Principat de Catalunya. El 4 d’octubre de 1472, Joan II realitza una concessió a totes les parròquies foranes de Barcelona, a les quals dispensa de tota mena de censos, pensions de censals i violaris deguts a habitants de la capital rebels al rei, pels danys de la guerra i fidelitat8. Els closos del camp del delta tenen una funció defensiva contra els ramats que vénen a pasturar-hi. Els ramats barcelonins s’estenen des del Besòs, la muntanya de Montjuïc i tot el delta del Llobregat, on tindrà lloc una pugna entre pagesos de la Marina amb ramaders barcelonins. A poc a poc s’anirà aconseguint tancar camps per privilegis reials. Molts camps són coneguts com “les Tanques Godaies” o “Les Tanquetes”, on el 1474 el mas de Jaume Godai quedà abandonat, possiblement per la postguerra immediata. El Arxiu de la Corona d’Aragó, registre 3458, f. 192. “… humilment suplícan los vehins e habitants en les parròquies foranes de la ciutat de Barcelona, ço és, la vila de Sant Boy, Sent Vicens, Molín de Reig, Sent Feliu, Sant Joan del Pi, Sent Just, Splugues, Cornellà, Spitalet, Sent Berthomeu del[s] Sants e sarriá, que attesos los dans e dampnatges e pèrdues que fetes e reeludes han, axí en general com en particular, per causa e ocasió de la guerra, per la qual són destroyts e acabats e sotsmesis, en tanta necessitat que no tenen forma de alimentar-se ni de sostenir-se ni encara de conrear ni fer les coses necessàries per a lur vida…”. 8


Història i curiositats de les masies del Prat

43

Mas Godai, l’any 1476, és llogat a Marc Ferrer per quatre anys per part del propietari Miquel Coll, mercader de Barcelona. El Dr. Jaume Codina (1999: 237) ens ho explica de la següent manera: “Aniran a mitges en cens, llavor i segar; la batuda, a càrrec del masover. Si fa llegum, a mitges. El masover haurà de dur 50 somades entre llenya i palles a cal mercader, a Barcelona, el qual només pagarà la meitat del pontatge. L’amo deixa una atzembla per les feines del mas”. El 1488, al Prat de Sant Boi i l’Illa de Banyols, amb una esclavitud en augment als masos, en contraposició als masovers deltaics, decreix el nombre de masies: 12 i 13 respectivament. Al segle xv, el masos subjectes als mals usos, malgrat que en la documentació no apareix mai la paraula “remença”, del Prat eren: Mateu Viader, Pere Panyella, Pere Bonet, Pere Samet “per los béns d’en Serra”, Joan Piquer, Jaume Viader, Francesc Sunyol, Jaume Puig, Pere Folch “per lo mas Gassull”, Bartomeu Panyella per Ferrer Codina, Pere Macià “per lo mas Nadal”, Jaume Vallès de Pantarró i la vídua Gonçalbo (Codina, 1999: 219). Aquests remences posseeixen en emfiteusi masos amb una mitjana de 25-30 mujades de terra, tenen mossos i pastors i alguns com Jaume Vallès de Pantarró, esclaus. Finalment, Sant Boi l’any 1497 tenia 147 focs9. El mas Gual, que passarà a la finca anomenada Barnola, estava dintre dels límits de Provençana; en canvi, el mas Català, erigit a tocar l’església parroquial del Prat, tributava a Sant Boi. En el transcurs del segle xv, aquests masos es trobaven enfront un de l’altre. Aquest últim, a llevant tenia la Carrera Bovatera o Riera Vella que dividia els termes de Sant Boi i L’Hospitalet; a migdia, la Riera Vella; a ponent, Jaume Alegret i a tramuntana, Bonanat Vallès. Ens trobem amb un panorama nou, que anà canviant el territori pels desitjos d’un riu. Pel que fa a l’organització dels masos al llarg del segle xv, trobem un esquema comú però amb excepcions, lògicament. Aquests s’organitzaren en entrada, cuina, celler i dormitori. Normalment, la cambra del dormitori també servia de graner i l’entrada, de menjador. Tot quedava en una sola planta. Això no volia dir que no hi hagués cases de condició més humil: 9

Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Mestre Racional, A-403.


44

Jordi Ramos

Cal Monés, Cal Marc o Cal Cap de Boll. Fotografia: Jordi Ramos.

cases de dues peces, entrada i celler, on una lògicament era utilitzada de dormitori. Només en el districte de la Ribera s’aixecaren masos amb una planta baixa i un primer pis. En aquest panorama de propietats, dins dels masos es comença a documentar un atuell molt emblemàtic. A les cuines de moltes masies del Prat durant l’Edat Mitjana existia un alambí per a destil·lar aigües. Ja que l’aigua era dels pous superficials i no era recomanable el seu ús, s’instaurarà el costum de beure l’aigua del riu, mitjançant les anomenades “pedres suadores”, malgrat també els riscos bacteriològics. Podem destacar d’aquest període la masia de Cal Monés, també coneguda com a Cal Marc. Correspon a una edificació possiblement del segle xv, a partir de les restes d’uns habitatges existents, adossats a la masia. Es troba a la carretera de València molt a prop de l’actual barri de Sant Cosme, amb una inscripció a la façana que diu: “Ave Maria Puríssima any 1723”. Amb una era formidable, la masia està composta per dos pisos i golfes. Igual que Cal Monés, tenim la famosa i deteriorada masia de Cal Monjo. Es pot considerar una de les masies més destacades del Prat per la seva antiguitat. Es troba ubicada al límit amb el terme de Sant Boi, essent una


Història i curiositats de les masies del Prat

45

Cal Monjo o Torre de l’Estacada. Fotografia: Jordi Ramos.

de les més antigues que encara persisteix, datada entre els segles xv-xvi. Cal Monjo presenta una planta basilical formada per tres cossos paral·lels, amb el central més elevat. Una de les característiques que determina la seva vellesa són les restes de tàpia presents a la façana. La portalada presenta en marès vermell la inscripció “IUSEPHVS RUMEUS. ME FECIT. 1670”. A mitjan segle xix es decorà la façana amb esgrafiats que encara es poden observar i amb la següent inscripció sobre el balcó esquerre: “la torre can Fon Rumeu”. La seva situació privilegiada dins del Parc Agrari del Baix Llobregat li configura una importància dins del paisatge rústic de la Ribera.


46

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

47

Un segle per iniciar un nou camí: el segle xvi Hi ha racons al Prat de Llobregat que ens endinsen en una altra època. L’impacte urbanístic i les infraestructures desvirtuen el caràcter agrícola del passat pratenc, però la Història ens pot traslladar a qualsevol moment puntual del passat. També hi ha episodis històrics al nostre terme municipal que bé podrien ser guió d’una pel·lícula. El cognom Viader al Prat va ser de gran importància, malgrat que el llinatge d’aquesta família va desaparèixer a mitjan segle xvi. El seu origen, relacionat amb els camins romans, ens indica una proximitat amb els vials de Sant Boi de Llobregat. Efectivament, documentat al segle xiii al Prat de Sant Boi, ha servit per veure –a partir dels documents– com es vivia al delta del Llobregat. Capritxos del destí, Jaume Viader va morir el dia del santoral dels copatrons pratencs de sant Cosme i sant Damià, el 1491, amb 30 anys. El mas Viader ubicat a l’actual Ribera a l’antiga jurisdicció de Sant Boi, anomenada el Prat de Sant Boi, era una interessant masia de gran importància que estava composta per 26 mujades. Poques vegades passaria que els pagesos del Prat moririen sense fer testament. En aquest cas així fou. Casat amb una jove de 20 anys anomenada Joana, tenien dues nenes. Aproximadament un any després, el 1492, la Joana es casaria amb un membre d’un llinatge important de la Ribera, amb l’Arnau Godai, amb qui eren gairebé veïns, i la dona del qual també havia mort un pocs dies després que en Jaume Viader. La mort d’en Jaume Viader, impossibilitava a la Joana l’autoritat sobre les


48

Jordi Ramos

seves nenes, ja que es necessitava la protecció legal paterna. Els parents del difunt van acordar la tutoria de les menors, i la vídua havia d’entregar tots els béns al nou tutor, de qui desconeixien el seu nom. Però era un familiar dels Viader, fet que garantia les riqueses de la nissaga. En aquestes dates, les morts per la pesta eren recurrents. Arnau Godai i Joana van morir el mateix dia per una epidèmia de pesta, el 4 de juny de 1507. Poc abans de les seves morts, havien mort el seu infant i una filla adolescent. Durant el segle xvi, el Prat veuria com els masos oferien un nou aspecte, perquè es començà a edificar un pis superior, per l’expansió dels conreus i també vinculat amb la immigració del migdia francès, a més de les riuades. Una de les millors defenses amb les continues riuades seria el pis superior. El mas del segle xvi seguirà amb l’esquema: entrada, cuina, celler, estable, graner; a dalt, en molts masos, el graner, sala i tres cambres. Pel que fa al graner, tota la casa fa aquesta funció a vegades. El gra es guardava en taüts, que eren uns dipòsits de fusta, moïsos (fets de canyes) o en saques de cinc quarteres. Al llarg del segle xvi, l’increment de la demanda de productes manufacturats, principalment agrícoles, molt per damunt de la capacitat de producció, va afectar Europa. Conegut com a la revolució dels preus, posava en manifest les carències tecnològiques i l’augment de la població, amb poca presència d’una burgesia forta. L’augment del benefici de la noblesa i de l’església va fer que obtinguessin grans beneficis, marcant encara més la feblesa de la pagesia. L’endeutament de molts pagesos provocaria un procés de servitud important. El Prat, després de la guerra de Joan II (1462-1472), no es recuperaria fins al 1520. La revolució dels preus impactaria a mitjan segle xvi. Es calcula que el cost de la vida es va triplicar. L’aturada en la construcció de masies i edificacions a la vila pratenca va ser una realitat. L’empobriment dels pagesos va afermar encara més els grans propietaris barcelonins i els eclesiàstics, també principalment de la ciutat de Barcelona. Això no obstant, i potser lògicament, es creà la parròquia de Sant Pere i Sant Pau. Les autoritats del Prat, malgrat la crisi europea, acusaven directament el bandolerisme. La parròquia de Sant Pere i Sant Pau creada l’any 1544 pel Papa Pau III, conegut pel Concili de Trento, va concedir a un conjunt d’unes 40 cases l’erecció de la nova parròquia; ja que les parròquies de Sant Boi de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló estaven


Història i curiositats de les masies del Prat

49

massa lluny per complir amb els preceptes de la religió catòlica. La dificultat motivada per les avingudes del riu Llobregat, que deixaven els pratencs incomunicats. Aquests no podien anar a rebre els sagraments i quant als morts, no se’ls podia donar sepultura. Es va nomenar mossèn Pere Pellicer, de la diòcesi de l’Urgell. Una vegada erigit el nou edifici, calia proveir-lo de pila baptismal, sagrari, capelles, campanes i cementeri. L’església, amb la butlla papal de l’any 1544, s’erigí entre els anys 1556 a 1580. De l’any 1544, existeixen reclamacions de Sant Boi, Santa Coloma i L’Hospitalet, que s’oposaven a la construcció del nou temple10. La Ribera del Prat anà avançant, per la mà d’obra dels gascons i les rompudes de terra nova. La primera carreta surt documentada l’any 1547 (Jaume Codina, 1999: 295). Aquest fet, a partir d’ara, revolucionaria les plantacions del delta, on es començà amb les vendes en els mercats barcelonins. L’any 1548 els grans propietaris eren Antoni Raurich, la vídua Esquerrer i el barceloní Joan Amell, que sobrepassen el centenar de quarteres de blat. El 1553, Sant Boi tenia al fogatge 125 focs. El propietari barceloní Joan Amell, l’any 1556, ofereix els terrenys a la construcció de la futura parròquia de Sant Pere i Sant Pau. Traduït ens diu el següent: “Dia domingo ocho de Agosto año del Nacimiento del Señor de 1556 en el vecindario del Prat. Diócesis de Barcelona. Casa Galceran Salba. Presentes Galceran Salba, Juan Amell vecino de Barcelona, Jayme Goday, Jayme Codina, Bartolomé Equerser, Antonio Gonsalvo, Francisco Jordá, Pedro Torres, Salvador Pañella, Pedro Ros, Juan Navés, Juan Casals, Juan Magraner, Antonio Roure, Sebastian Blasco, Pedro Godai, Clemente Pañella, Fernando Famades, Jayme Ros, Pedro Segui y Gerardo Cabassa todos vecinos del referido vecindario del Prat, no habiendo comparecido otros apesar de estar invitados para ello, fueron conducidos a la Iglesia de San Pablo del mismo vecindario por el veneratu Presbistero que en la misma Iglesia celebra misa. ...Juan Amell ha ofrecido dar dos mojadas de tierra junto a la dicha iglesia la cual esta edificada en terreno del mismo mossen Amell. Si 10 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, Testimonio del proceso eclesiástico para la erección de la parroquia de San Pedro y San Pablo del Prat. Joan Lunes actuà per autoritat reial i apostòlica com a notari públic de Barcelona.


50

Jordi Ramos

empero la dicha iglesia se concluye en el lugar donde esta empezada y enotro lugar no daras ni otra persona ofrece dar tanta en lugar cómodo como es el dicho lugar, donde ya principiada a edificar. Y en nada mas atendiendo que el dicho lugar donde ya esta empezada a edificar es cerca del camino real y de dicha carniceria por lo que mucha mas gente servira a Dios y se enmendará de muchas culpas lo que se haria si fuera en otra forma, por eso y por algunas otras causas determinadas y delibera que la dicha iglesia parroquial se concluya y se fabrique en el dicho lugar donde [...] esta empezada obrando y fabricando sobre lo expresado. Item por razon de la dicha obra eterminaron y deliberaron que dichos Jayme Godai, Jayme Ros, Fernando Famades y Jayme Magraner tuvieron en cargo de hacer concluir la dicha obra eligiandolos por administradores de aquella, dandoles fan[...] tant de poder disponer que los vecinos del Prat participen en dicha obra seguna mas o menos a los cuales cuatro elegidos los dichos agregados, acerca as dichas casas connitieron todas sus voces y fuerzas con permisina facultad y libre y genial administracion. Se lo que &, se levanto esta acta. Presente yo Luis Ruffer Notario. Presentes tambien Antonio Vallero (Vallers), Clérigo de dicho vecindario del Prat, estudiante en Artes y Pedro Andreu, calcetero, cuidado de Barcelona”. Durant l’erecció de la parròquia, els caps de casa de les masies de la nova parròquia del Prat, eren: Antoni Colom, Anton Golçalbo, Perot Morera, Pere Torres, Jaume Magraner, La Vídua Vallès, Jaume Godai, Jaume Termes, Pere Castell, Pere Jordà, Gabriel Martí, Jaume Sunyol, Jaume Codina, Salvador Panyella, Sebastià Blasco, Bartomeu Esquerrer, Pere Puig de la Mata, Joan Carmesí, Antic Roure, Antic Vallès, Pere Vidal, Joan Martorell, Joan Nadal, Joan Torrella, Francesc Tries i el marquès d’Aguilar11. A la meitat del segle xvi, el Prat naixia com a una nova societat local de pagesos terratinents. Com ja hem comentat, Joan Amell fa la donació del terreny per a església, rectoria i cementiri, i Galceran Salbà fa la comunitat el 9 d’agost de 1556, a casa seva, reunint-se per dictaminar els passos a seguir. Passant a un altre tema, però vinculat amb el món funerari, qui diria que un encant té relació amb el món dels morts? Doncs l’encant era una subhasta Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona, Fogatges, 2598. Principalment, són propietaris locals pratencs, però gradualment la terra passà a mans de la burgesia barcelonina, en un procés d’expansió de compra de terres de la perifèria, aprofitant la debilitat econòmica pagesa. 11


Història i curiositats de les masies del Prat

51

pública dels béns dels difunts per pagar els seus deutes. Normalment, en altres poblacions es realitzaven a la plaça de la Vila. En el nostre cas, a les mateixes masies pratenques dels difunts o a les cases del nucli urbà. Tot era encantat, des de la mateixa casa fins a l’escombra. Des del segle xiv fins al segle xviii, el bé més preuat va ser la roba. El tifus, la pesta, la verola, la grip, la bronquitis, la tuberculosi, el paludisme, el còlera, l’escarlatina, la verola, la tos ferina, la diftèria i la disenteria eren algunes malalties que van provocar la defunció de la població del Prat. En passar a millor vida, els familiars es trobaven amb un problema per donar-li sepultura. La documentació històrica del segle xiv ens parla de draps de lli per als morts, a vegades anomenats draps de mortalla. Aquests servien per embolicar els cadàvers, pràctica que perdurà fins a mitjan segle xvii. D’aquests draps per cobrir els cossos, no sabem si alguna vegada va haver-hi algun pratenc dedicat a l’ofici, però la majoria de vegades eren comprats al nucli de Sant Boi de Llobregat. Al segle xviii, tot canviaria amb la posada a escena de la millor indumentària del mort, com a ritus per vestir-lo amb les millors vestimentes. Deixant aquest episodi i referint-nos a les mencions o els adjectius sobre el Prat, com la majoria de pobles, ha passat per diverses fases sempre en consonància amb el moment històric viscut. A la primera meitat del segle xvi hi hagué diversos propietaris pratencs que es negaren a pagar els diferents impostos exigint que formaven part de Sant Boi. La intenció era poder ajornar el deute davant els saquejos dels pirates a les costes pratenques. No només s’efectuaven robatoris, algunes cases i masies eren cremades amb captures de persones i sobretot infants. El mètode utilitzat pels pirates, que procedien principalment del nord d’Àfrica, era sempre el mateix, davant la presència de la vegetació alta existent a les illes de la desembocadura del riu Llobregat. Des d’aquí, assaltaven els vaixells que entraven o sortien del Port de Barcelona. El Prat era considerat “loch algun tant perilós de moros”. Molts nens pratencs van ser capturats pels pirates, alguns tornaren i altres es deixaven la vida en el míser esforç de remar a les embarcacions. En la majoria de casos les noies no tornaven; altres, pagant el rescat, regressarien al Prat. Pel control de les autoritats barcelonines al cap del riu, part de la població pratenca es desplaçà cap al Remolar. Territori de senyors, era un paratge ric de pesca i de caça d’aus aquàtiques, sense oblidar-nos de la important indústria existent d’explotació de la sal.


52

Jordi Ramos

Hem vist com els propietaris i masovers d’aquestes mujades de la Ribera o Marina de Sant Boi, tenien força suficient per fer-se escoltar davant la parròquia de Sant Boi. Les masies, al bell mig del delta, van funcionar sempre amb un caire independent afavorit per l’acció del riu, però sempre vinculades als tributs del govern administratiu de la parròquia santboiana. La incomunicació que patiren els riberencs pels desbordaments del riu, amb el renaixement de l’antic braç del riu Mort entre Sant Boi i el Prat, va augmentar l’esperança de crear una parròquia pròpia per la necessitat dels habitants del Prat. No només ho volien els pratencs sinó també els masovers de l’Illa de Banyols que pertanyien a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana de L’Hospitalet. Els interessos eren els mateixos. Des del segle x fins al segle xvi la vinculació dels pratencs amb les terres del Remolar i l’Albufera eren estretes i beneficioses. Un dels aspectes enriquidors del nostre patrimoni és la toponímia pratenca. Hi ha molts topònims importants que han enriquit actualment espais urbans, a vegades desvirtuant el mateix paisatge urbà descontextualitzant el medi. S’hi podria incloure el Remolar. Ben cert, o no, és que en l’actualitat la població del Prat viu d’esquena als nostres orígens. El cas del Remolar és tan singular com peculiar. Deixant de banda l’origen pratenc, la població al llarg de la història sempre s’ha considerat pagesa. Els habitants del Remolar eren d’una altra esfera, ja que entren en joc al nostre territori armes com la fona, la fitora, l’espasa, la ballesta d’acer o el punyal, tot al segle xvi. L’aprofitament del Remolar va consistir en la caça i la pesca; a part de l’excepcionalitat, al segle xvii, de personatges com Miquel de Torrelles que posseïa canons d’artilleria, com un veritable senyor feudal. Va ser sobretot un mal de cap per a la població de Viladecans, ja que va tallar de cop els recursos dels habitants de la banda dreta del Remolar. Malgrat que la immensa majoria de les restes arquitectòniques del municipi formen part de les edificacions del segle xix, hi ha tantes masies i torres al segle xvi que presentaria un paisatge en constant conflicte per la terra. Així era. En aquest cas, fem menció a la Torre del Virrei. Actualment, aquesta es trobaria ubicada a l’actual aeroport, per damunt del Camí de la Volateria, a tocar de l’estany del Remolar. Va ser propietat del marquès d’Aguilar, virrei de Catalunya, a la partida coneguda com el Prat Saliner. El Remolar presentava un braç anomenat Menearbrar fins al mar, que era un lloc d’obtenció de sal, una activitat molt pratenca i oblidada, de la qual només ens resta un topònim a l’altra banda de l’Albufera, a l’últim tram del


Història i curiositats de les masies del Prat

53

camí de la platja, conegut com el Camí del Salí. En l’actualitat és un tram completament desvirtuat per l’aeroport i pel benefici estiuenc. El Prat va ser un municipi en constant transformació. N’hi ha hagut tantes, que durant un temps, a la part de l’Illa de Banyols, existiren diferents illots a la desembocadura del Llobregat. Un topònim que ha desaparegut de tot l’ambient pratenc, és el d’aquesta zona, anomenada les Illes. Lògicament, durant el segle xvi, era un lloc d’hàbitat o refugi de pescadors d’aquesta part de la Bunyola. Però no hem de pensar que hi hagué només terra, ja que estava colonitzada per la vegetació del litoral, a més d’espècies foranes d’arbres no deltaics. Tot per condicionar un espai quasi paradisíac. La majoria dels seus habitants procedien de la Provençana (L’Hospitalet de Llobregat) i de la mateixa ciutat de Barcelona. El que és molt probable, és que ja a inicis del segle xvi aquests illots estiguessin quasi consolidats com a terra ferma, amb la presència d’una vegetació important, a més d’entrar en la circulació administrativa de vendes i compres de terrenys. Ben conegut per la documentació va ser l’intent per part d’homes armats d’agafar els recursos vegetals d’aquest territori el 1570. Els pescadors, davant el pànic de veure els homes armats, no van impedir la seva empresa. Va consistir en la tala d’arbres per a la seva utilització com a llenya. Tot aquest conflicte era per un tema de propietat. Les continuades avingudes del riu, a cada estació desdibuixaven el sector de les Illes. Això feia difícil esbrinar els verdaders propietaris. Els que no ho eren, de ben segur, eren els pescadors. Malgrat que un segle després –segle xvii– coneixem l’existència d’una illa prop de la Farola, que estava cultivada, a la Bunyola del segle xvi hi hagueren dues illes, i la més petita tenia 7 mujades d’extensió amb gran presència de vegetació. Una mujada estava formada per 4.896,5 m2. A finals del segle xvii, no hi ha cap notícia d’aquest territori aïllat. Hi ha episodis de vaixells pirates africans a les costes pratenques, que eren el temor dels pagesos pratencs davant els saquejos continuats. Indubtablement, els mariners coneixien molt bé les costes i les seves possibilitats. Els mariners, principalment de Barcelona, al segle xvi utilitzaven instruments per conèixer els calats dels indrets propers a les costes, davant les possibilitats que oferia el fons marí i per evitar ensurts. Des del segle xv es coneix la fondària del Port de Barcelona, cartografiada per a la construcció de molls. El creixement iniciat des de finals del segle xv de la platja barcelonina a llevant, va anar erosionant la costa a ponent del port. Hi ha informació relativa a les temibles barres de sorres interiors dins del port de Barcelona,


54

Jordi Ramos

no eliminades fins al segle xix. No coneixem la profunditat de la costa pratenca, immediata al riu Llobregat, fins a finals del segle xix, amb treballs hidrogràfics importants. Passemt a un aspecte més alimentari, en aquest cas els masos que conreaven vinya. Malgrat la raresa, el Prat havia estat productor de vi. Des del segle xiii fins al segle xix, a la documentació històrica se cita la presència de vinya. Encara a inicis del segle xx hi ha reminiscències d’aquest passat, i algunes masies pratenques encara conserven la tradició vinícola. L’existència de petits cellers va ser ben present a les masies de la Baixa Edat Mitjana, o si més no, de cups de vi. La tipologia de les masies pratenques d’aquesta època presenta una peculiaritat comuna. Els cellers ocupaven la part posterior de les cases, perquè a la part nord era la més fresca i la que menys donava el sol, amb l’intent de resistir la calor de l’estiu. A finals del segle xviii, l’augment de la vinya va implicar la pèrdua de la pineda del litoral, com a la majoria de poblacions deltaiques. El vi existent als segles xvi-xvii era de poca qualitat, essent de gran acidesa. Progressivament i sobretot al segle xviii, les vinyes van ser substituïdes per ceps emparrats en arbres, principalment salzes i àlbers blancs. Això es coneixia com a vi grec. El vi pratenc era tan apte per al costum com per a la farmàcia. Clar, brillant i d’un to groc-verdós, també era utilitzat contra les inflamacions de la vista. Enrenous, agitacions, bullícies, crispacions i enfrontaments al llarg de la història del Prat van ser recurrents, sobretot després del descobriment d’Amèrica, amb l’augment de carregaments d’or i plata del nou continent, on es va intensificar un fenomen a diverses àrees periurbanes, principalment a les grans ciutats europees. Pel cas de Barcelona i de la seva àrea d’influència, es tractà de la pèrdua de la propietat emfitèutica que conreaven els pagesos, tot coincidint amb l’allau migratori occità. Això s’agreujà encara més quan entraren en joc els préstecs d’una incipient burgesia a la capital del país. Eren molts els ciutadans barcelonins que deixaven diners als pagesos deltaics. Per les dificultats agrícoles del terreny, poc aprofitable a conseqüència de les riuades, com que no es podia complir amb les condicions dels préstecs, molts serien embargats. Aquest motiu farà proliferar l’aparició de nous propietaris, principalment de la ciutat de Barcelona, trencant la dinàmica agrícola de moltes famílies de la vall baixa del Llobregat. D’aquest moment són els famosos finestrals gòtics de la desapareguda masia de Can Peixo Vell. Aquest habitatge rural del segle xvi, també


Història i curiositats de les masies del Prat

55

Arc gòtic de Can Peixo Vell existent als jardins de la Torre Muntadas. Fotografia: Jordi Ramos.

s’anomenava Torre de Mn. Amell i, en pocs documents del segle xix, Casa Gran. L’estructura masovera, que semblava més una fortalesa gòtica, va ser construïda amb pedra de Montjuïc, amb el cost econòmic que suposava creuar el riu Llobregat, i era sobretot destacable pels seus finestrals gòtics, en una vila acostumada a l’austeritat. Recordem que Cal Joanet del Tivís o Cal Tivís, edificada a finals del segle xix a la Bunyola i propietat de Ferran Puig, actualment, conserva un finestral gòtic procedent d’una masia no identificada. Quant a Can Peixo Vell, malauradament per l’afectació de les vies del tren i l’àrea d’influència del servei ferroviari, es va decidir el seu enderroc el 1957. Però en aquest cas, l’Ajuntament del Prat va garantir la protecció dels seus finestrals conservant-ne tres al jardí de la Torre Muntadas i un al Parc del Fondo d’en Peixo.


56

Jordi Ramos

El patrimoni cultural pot ser musealitzable o susceptible de ser reconegut. Cal dir que la gestió del patrimoni cultural i de la seva memòria que faci el municipi és considerada com un instrument per establir enllaços de cohesió social, augment de la promoció econòmica o turística i una millora en la qualitat de vida. L’objectiu principal és que la població local entengui i consideri el valor de les restes patrimonials.


Història i curiositats de les masies del Prat

57

Intent de consolidació del territori als segles xvii i xviii Durant el segle xvi, les dificultats de viure a la Ribera eren patents i conegudes a partir de la documentació sobre els plets, però s’empitjorà encara més quan entraren en conflicte els pagesos i ramaders. L’11 de juliol de 1610, es nomenen 24 persones per denunciar els robatoris al camp per part del consell de Sant Boi, i més endavant, a l’estiu, els consellers presenten queixes contra els pastors de la ciutat de Barcelona. Aquestes vénen presentades perquè el bestiar de pastura causa perjudicis a la resclosa (terraplens) de Sant Boi i declaren que el bestiar sempre havia pasturat sota el camí ral (poc després començarà a dir-se carretera de València) que va del Prat a Castelldefels. Això ens marcarà la problemàtica entre agricultors i ramaders a l’època. A les masies, entorn del segle xvi, seran recurrents la construcció de golfes i també les cisternes, amb una distribució en entrada, cuina, celler, estable; sala, tres cambres; i golfa. El graner anirà variant segons els moments estacionals o l’organització del mas. Destaca també que molts propietaris dels masos aniran reservant el primer pis com a residència per a ells. Es documenten els primers embigats a les cases i l’enrajolament del terra. També, amb una orientació al migdia o de cara a mar, s’utilitzarà la pedra de Montjuïc, la pissarra de les muntanyes de Sant Boi o el marès de Gavà. Les activitats pesqueres al riu Llobregat van ser una pràctica habitual per part de diversos grups procedents de Cornellà, de L’Hospitalet i del Prat. Des del pas de la barca del Prat fins al mar, al riu hi hagué tanques i petits terraplens per a la necessitat de pescar sabogues. A inicis de la dècada


58

Jordi Ramos

de 1660, els santboians, davant l’oportunitat de gaudir d’aquesta pràctica, també comencen a aprofitar aquest recurs, amb pactes amb els diferents grups de pescadors. Aquests pescarien els dimecres, de dia i de nit, i a tocar del pont de la vila santboiana. Per contra, els de L’Hospitalet i del Prat, fora de tot control, i més per tradició i desídia, no obeïen els dies assenyalats, fent la seva, i pescant en terrenys no marcats, com a la zona pratenca. L’any 1662, els de Sant Boi s’enfrontaren amb els de Cornellà, L’Hospitalet i el Prat. Ja que la vila de Sant Boi no podia aturar aigües més enllà de l’estacada, per la zona de Cal Monjo o Torre de l’Estacada, aquest era oficialment el lloc per poder pescar totes les sabogues. El conflicte va servir per aturar tota pràctica, i com que el grup de santboians van incomplir el pacte, van ser denunciats. Finalment, Cornellà, L’Hospitalet i el Prat guanyarien la sentència el 1670. Això només és una recreació d’un apunt quasi testimonial dels conflictes dels pobles del delta per a l’aprofitament del riu i de la seva pesca. Cal esmentar que el Prat va posseir Consell i ordinacions municipals independents des del 168912. Majoritàriament, aquest Consell estava format per barcelonins, qui anteriorment, l’any 1636, ja havien redactat unes ordinacions. Sobretot l’aïllament del nucli urbà pratenc i la quantitat de problemes derivats, va fer ressorgir una demanda d’independència del poder barceloní. Les donacions per part dels dirigents de la ciutat de Barcelona i de la reialesa eren minses per a una població en auge. En aquest mateix any, 1689, el rei Carles II atorgava el “privilegi concedit als habitants de la parroquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat per al bon govern en l’any 1689”. Per aquest motiu, i com a causa directa, es va crear el primer Consell pratenc amb competències independents; presidit per un batlle, dos jurats i disset caps de família. Els nous propietaris de la Ribera, principalment barcelonins, van modificar tot l’ambient masover d’aquesta zona, és a dir, amb les noves particions i vendes van provocar el canvi de l’estructura agrària del Prat. Un bon exemple és la documentació existent de la Torre de Josep Juncar a Taulet, que pertany al terme i parròquia de Sant Pere i Sant Pau, entre els anys 1703-1732, on els tributs eren pagats a l’Hospital de la Santa Creu: “...Item se carregan al dit Dn. Joseph noranta lliuras per lo lloguer de uns [...] El Dr. Jaume Codina a Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial, 1987, p. 448, manifestà: “És el cas d’El Prat, amb un veritable cop d’Estat municipal al 1687-1689 que aparta i elimina la ingerència dels propietaris forasters en la direcció dels afers locals”. 12


Història i curiositats de les masies del Prat

59

anys de las terras del clos de la casa que tenia llogadas a Joseph Sanfeliu al de 1589 lo any”13. El plet entre el rector del Prat i el Comú pels terrenys de l’Hostal i el cementiri parroquial mostraria l’avançament de la vila com nucli poblacional important, ja desvinculant-se quasi totalment dels masovers de la Ribera. La prioritat a partir del segle xviii serà sempre la vila, malgrat la presència de masos al nord del terme municipal del Prat. “Lo Comu preten que un tros de terra que media entre lo Hostal y unas casas que establí lo Rector passat sia del comú no menos que lo siti aon es lo hostal. Lo Rector preten que dit tros de terra y lo siti con es lo Hostal es de la Rectoria no menos que lo terreno aon son las casetas que establi lo Rector passat, y preten tambe lo Rector cobrar 3 cortans de oli que (diuse fa lo terreno del Hostal a la Iglesia eo a la obra). Se nota que en 1704 lo Rector y obrers establiren al comu un tros de terra de un cortá de sembradura de una pessa o camp gran de le Iglesia a cens de 2 u 3 cortants de oli pagadors e la Iglesia, qual tros de terra dista de la Iglesia 3 u 4 centas passas, y diu lo acte que dit tros de terra se establi a fi y effecte de ferhi hostal. Ab tot lo hostal no se feu alli sino que se feu alli aon es ara, aon hi ha testimonis hi avia ja en temps passat meso de una barraca de taverna de que cuydava lo comu y lo que ho habitava se valia tambe de la terra vehina y asso ho testifica lo Regidor primér T. Casas que deu tenir 60 anys y diu ser fill de dita barraca o que essent molt petit hi habitavan sos Pares. Pleti entre Francisco Capdellaire com a rector amb els regidors del poble del Prat14. “Pleito D. Francisco Capdellaire com a Rector de Parral Igta de St Pau del Prat Bisbat de Barna de una part com a regidors de dita Parra, y Poble del Prat, es en dit nom Obrers de la referida Parroquial Igta, per sé que dit Reverent Rector en dit nom pretenia lo domini, y dret privatiu en lo terreno contiguo al fossar comu de dita Igta, en qual terreno se troba construit lo Hostal de dit Poble, y no menos pretenia lo mateix dret en lo Pati, o espais de terra que media entre dit Hostal, y las casas que lo referit Rt Rector en dit nom té y posser heix immediatas a la part de Biblioteca Nacional de Catalunya, Fons Hospital Santa Creu. Documents 1703-1732. Documents relatius a la torre de Joseph Juncar a Taulet (terme i parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat) [3 doc. 10 f]. 14 Arxiu Municipal del Prat, Fons Arxiu Parroquial, Relacions amb el municipi, núm. 129. 13


60

Jordi Ramos

llevant del camí Real, que ca des del dit Hostal a la barca dita del Prat, y conseqüentment pretenia expipertarli en nom del Rector y no a la Obra de dita Igta los tres quartans de oli, que dit hostal fa, y presta tots anys a la dita obra o Iglesia, fundant sa pretensio en que lo territoris, ahont son sonstruidas ditas casas del Rt Rector) terraple del clos, nomenat clos del Rector y ser esta la rahó de ser seus controversia de pertinencias de dita Rectoria lo territori de las ditas casetas; y anyadint per major prova de sa pretensio, que si lo territori de dit hostal, y lo dit pati fos de pertinencias”. En lo any 1725, ab acte rebut en la Batllia per Geroni Sastre y Rovira Not. als 4 de Juliol de 1725, se narra que tenint los Regidors manament de part de la Intendencia, de cabrevar las regalias de sa Magt. Que hi agués al prat, y que presentassen los titlos, y com no tinguessen per regalía que los camins reals y de estos no tinguessen altre titlo que la pocessio, suplicaren fos del agrado del Sr. Intendent concedirlos Precari y nova concessio de la facultat privativa de tenir Panaderia y taberna y hostal y Gavela en dit terme a utilitat del comu, y establirlos 24 palms de terreno de ampla en lo cami Real que va de la barca del Prát a la Iglesia y del llarch que conté lo terraplé del clos del Cura de dit lloch, que linda o termina ab dit Cami Real: y axi mateix trenta palms de terreno fondo o tou en la plassa de dit lloch a la part que a mitg dia linda o termina ab lo cementiri de dita Iglesia a effecte de construhir casa per tenir ditas facultats: y en lo mateix acte consta que lo intendent, cunsultada la dependencia en la sala, concedi nou establiment un emphiteosim y precari ab totas las facultats per tot lo sobre suplicat, be que se añadeix que se fa lo nou establiment eb nombre de su Magd. y del ministerio que exerce sin perjuicio de tercero y sin perjuicio de los antiguos titulos si se hallaren, y de los censos y demas cargas que contengan a favor de la Real hacienda... con el pacto de mejorar y no deteriorar, y a cens de 14 sous pagadors al Real hacienda, y de entrada crech son 4 dobles, y que no pugan proclamar ni regonexer altre Sr. que el Sr. Rey, pero queno pugan alienar etc., salvos sempre los drets de domini directe y elodial ab tots lliosmes etc. y delmes drets dominicals y regalias al Rey, y ante la evicció de part del Rey y de ser patrimoni de ferlos tenir y valer etc. Semblant establiment... etc. y conte tambe la acceptacio del comu o Regidors ab obligacio de tots los bens del comu etc. Ab acte rebut en poder de Lluis Rufert als 8 de Agost 1556, que conté la donacio que feu Joan Amell de dos mojadas de terra pera fer la Iglesia, Rectoria, ort per lo Rector y sementiri, se diu y se suposa


Història i curiositats de les masies del Prat

que la Iglesa ja era començada, pues se suposa que dit Amell offeri las dos mojadas de terra junt a la dita Iglesia començada ab la condició de continuarse la dita obra en lo mateix lloch.- tambié se expressà que la dita donacio se fa a la Iglesia parroquial de novoerigenda co al Rector y Universitat del Prat.- y se diu que ditas dos mojadas se donan cum itroitibus etc y que las posseheix dit Amell juxta caminum regium et Carniceriiam, que ibis unt; y que ditas dos mojadas de terra son de pertinencias del Mas Català dirruit y unit a las terras, honors y possessionsde la casa o torre de dit Amell la qual donacio se fa ab la condició que los donataris paguian part del censos continguents a las ditas 2 mojadas al drets; y ab pacte que en ditas dos mojadas de terra si edifiquie y contruesca dita Iglesia parroquial y la casa o abadía del R. Rector, y lo sementiri de la mateixa Iglesia, y un ort per lo Rector y que ditas dos mojadas de terra no pugan servir o convertirse en altres usos. De estos par que en las dos mojadas de terras hi entra tambe lo terreno que ocupa la Iglesia, sens que obstia dir que la donacio diu que antes de ella ja era començada la Iglesia: perque lo començament de la Iglesia podia ocupar molt poch lloch; y se conjectura que seria un mer señal de volerse fer la Iglesia en aquell paratge: perque en lo mateix acte se suposa y se expressa: que las parroquias de St. Boy, del Hospitalet y de Sta. Coloma sebent que se volia fer una Iglesia parroquial en semblant paratge y que la havian començada posaren impediment y no se pogue passár avan la obra, y se posà plet, y despres de molt temps se lográ per centencia Apostolica traurer lo impediment y lo poderse proseguir la obra mediant la offerta de Amell: ... es de conjecturar que las parroquias vehinas luego de començada la Iglesia clamarian y posarian lo ostacle etc. y per conseguent lo tal començament ocuparia poch terreno.= en lo mateix dia, mes y any de dita donació de las dos mojadas lo mateix Amell concedeix que si se edificarà y construhirá la dita parroquial iglesia en alguna part de las sobreditas dos mojadas de terra, per tal cas dona tambe y concedeix perpetuament terra pera fer un campi ampla, peraque los Parroquians pugan anar commodament o la Iglesia nova, ab pacte que Barthomeu escarrer, que confrontava ab dit Amell donás per sa part per meytat terreno per ferse dit camí. De com apar que lo tal cami no es del Rector ni de la obra, sino que es del comu y cosa real”15. 15

Andreu Palma de Mallorca, Prat de Llobregat (ensayo histórico), 1958, p. 214-217.

61


62

Jordi Ramos

Cal Sadurní o la Pujada. Fotografia: Jordi Ramos.

Majoritàriament, les unitats residencials dins del nucli antic del Prat corresponen a cases baixes i blocs de pisos. L’excepcionalitat radica en el moment en què algunes de les cases formen part d’una entitat quasi agrícola o de passat agrícola. Més enllà de pensar en un hàbitat d’explotació agropecuari, hi ha racons i espais que configuren el passat d’una vila acostumada al món pagès, que va deixar enllà les seves activitats al segle xix, testimonis d’un passat eradicat per la pressió urbanística. En aquest cas, esmentem Cal Sadurní o la Pujada, situada en un punt estratègic en el camí antic de l’Albufera. La peculiaritat també és per la seva solidesa, ja que quan al segle xviii s’inicià l’expansió de les pedreres de Montjuïc, en la seva majoria de l’explotació de gres, ja que ja no costava tant passar el riu, els seus primers propietaris, Baldiri Novell i Bigaire –Perruca– i la seva esposa Eulàlia Rodes, promogueren l’edificació amb aquest tipus de material. L’aglutinació familiar va fer que els masovers fossin el germà de Baldiri, Josep, i la seva dona Teresa Novell i Dalmau. Lluny també queden les obres constructives del segle xviii, ja que les modificacions a inicis del segle XIX són evidents, amb un paredat que aprofita material constructiu i el gres de Montjuïc amb una tècnica a la “romana”, la captació de tot tipus de material per a la solidesa mural.


Història i curiositats de les masies del Prat

63

Aquesta casa disposa d’un planta d’uns 600 m2, ben conservada aparentment al xamfrà entre els carrers de Santiago Rusiñol i de Jaume Casanovas. La vinculació d’aquest indret amb la cria de pollastres de la Raça Prat, a partir del treball de Teresa Fabró, és evident, i dotà d’una importància extraordinària el lloc, com a punt neuràlgic. Ben lluny queden les 14 mujades de terra de conreu al voltant de la casa de què gaudiren els seus propietaris. L’escorxador present dins del recinte –al costat de l’habitatge– remarca la importància d’un patrimoni que és a prop de tots nosaltres però és desconegut per a la immensa majoria. La peculiaritat del complex correspon a que forma part de racons urbans no excepcionals, però amb un record del passat més immediat. D’altra banda, als terrenys de l’Albufera a tocar amb el terme de Viladecans, durant el segle xviii, les masies van anar desapareixent a poc a poc. És l’indret conegut com a l’Àfrica. A conseqüència de les febres, i que molts veïns malaltejaven en aquesta àrea entre el Prat, Sant Boi i Viladecans, rebia aquest qualificatiu (Tobaruela, Sans, 2003: 49). Parlar de barraquisme avui dia comporta una idea d’autoconstrucció i en certa mesura d’il·legalitat. A finals del segle xviii, la barraca era una altra cosa. El consistori de moltes viles, pel que fa a les autoconstruccions d’hàbitats, no els registraven, però al Prat, per la immensa majoria d’edificacions d’aquest tipus, eren veritablement censades, i així apareixen en diversos documents. Les barraques de la Bunyola i l’Albufera eren construïdes per part dels ramaders i sempre pendents dels capritxos del riu; i a la zona del Cap del Riu, antiga desembocadura, fins i tot hi havia un hostalet a manera de barraca. Igualment passava a la plaça de la Vila. S’han considerat les dècades entre 1720 i 1740, com les de l’expansió de l’edificació al voltant del carrer Major. Per això, ens adonem que la problemàtica del barraquisme al voltant de l’actual Ajuntament ja no era una solució viable. A finals del segle xvii i inicis del segle xviii, l’hostal existent a tocar del pou comú i a l’actual Ajuntament, funcionava com a taverna i hostal, però les seves reduïdes dimensions van fer que el 1725 s’ampliés per donar servei a una taverna, botiga i fleca més gran. Tot això a tocar del clos i del cementiri de la parròquia. Això donaria lloc a l’eliminació de l’hostal com a barraca, per ésser construïda en obra. Però no tot a la plaça era aquesta barraca, ja que al costat hi havia les barraques dels jornalers, i barraques individuals que configuraven un paisatge rural propi d’una vila que augmentava la seva importància econòmica.


64

Jordi Ramos

Cal Molas. Fotografia de Francesc Pugès Esteve.

Les desamortitzacions al llarg del segle xviii al Prat van provocar que l’Albufera canviés de mans dels antics propietaris. A les possessions de la família Barata de Cadafalch, provinents de Terrassa, van construir Cal Molas, aprofitant la proximitat del camí de Cal Gravat i les terres per a la cria de vaques. Pau Molas va ser-ne el primer masover, d’aquí el nom, i ja al segle xix tenia a càrrec unes 100 mujades de terreny. Va ser el blat el producte destacat d’aquesta finca, fins que als anys 70 del segle xx l’ampliació de l’aeroport va destruir la masia. També en aquest moment, en aquest cas el 1784, fou quan es construïren cinc cases per part d’en Josep Puig i Bou, conegudes com a Cases d’en Puig. A l’època es trobaven allunyades del centre administratiu del Prat, i s’hi configurava veritablement un raval. Habitatges de planta, pis i hort, posseïen un forn de pa comunitari i un pou artesià comunitari. Amb l’adquisició per part de l’Ajuntament del Prat, el 2002, es modificà completament tota l’estructura, mantenint-ne només part de la façana. El segle xviii marcaria una nova etapa al Prat, en diversos aspectes. Un és el trencament amb els esdeveniments dels segles xvi i xvii. La importància dels nous productes condicionà l’alimentació d’una població acostumada als aliments del mateix territori deltaic. La desaparició del pa negre deixaria pas al pa de blat. A nivell carni, la importància de l’abandó del consum de


Història i curiositats de les masies del Prat

Nucli urbĂ del Prat a finals del segle XVIII.

65


66

Jordi Ramos

Cases d’en Puig. Fotografia: Jordi Ramos.

Llinda de Can Camins amb la inscripció de 1782. Fotografia: Jordi Ramos.


Història i curiositats de les masies del Prat

67

menjar carn de cabra va anar decreixent. L’aviram i les diferents aus de la Volateria s’incrementaren a taula; sobretot els preuats capons del Prat, en què el mercat barceloní estava tan interessat. La pesca al riu, principalment de la saboga, seria part de la riquesa d’aquest medi. També el consum d’anguiles, llobarros, llísseres, llenguados i rèmols era present en algunes llars pratenques. A finals del segle xviii, el consum d’anguiles i de granotes va ésser una de les causes d’insalubritat per a molts. Amb els nous eixos comercials i la vinculació comercial amb els mercats de Barcelona van fer aparició al Prat els fideus, les mongetes, el sucre, els bescuits i la xocolata. L’hostal que existia al nucli urbà, a finals del segle xviii, va fer d’aglutinador de nous productes comercials com ara vi negre, bacallà, tonyina, mel, nou moscada, ametlles, pinyons, olives, botifarres blanques i negres, tabac i glaç, entre d’altres. La crisi i el paisatge devastador que va patir el Prat durant inicis del segle xix per la Guerra del Francès, portaria la fam a la majoria de la població.


Jordi Ramos

68

Parts d’un edifici rural Diccionari visual de la construcció (2004) 1. talaia / 2. parapet / 3. espitllera / 4. pont / 5. pallissa / 6. era / 7. masia / 8. penell / 9. teulada / 10. golfes / 11. espirall / 12. xemeneia / 13. curull / 14. ràfec / 15. finestra / 16. llinda / 17. rellotge de sol / 18. reixa / 19. portal / 20. llindar / 21. cancell / 22. pedrís / 23. clavellinera / 24. contrafort / 25. barraca de pedra seca / 26. estable / 27. gatonera / 28. baluard / 29. bassa / 30. abeurador / 31. portalada / 32. escut / 33. guardacantó / 34. clos


Història i curiositats de les masies del Prat

69

Temps de masies, el segle xix Indubtablement, però ja bastant oblidada, la guerra del Francès (18081814) ha estat el conflicte que més penúria portaria a les terres del delta del Llobregat. El 12 de febrer de 1808, les tropes franceses entraren a la ciutat de Barcelona amb la mentalitat popular que anaven a Gibraltar. Davant el pànic dels militars napoleònics, els governadors i els generals espanyols demanaven tranquil·litat. Els francesos van controlar les fortaleses de Barcelona, i després els pobles més propers, primerament L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, mitjançant la cavalleria. Seguidament, van apoderar-se de totes les palles per a la cavalleria, primer a Sant Boi i després al Prat, Viladecans i Gavà. Durant la totalitat de la guerra, el Prat va ser concretament la població que més va patir els costos, ja que va fornir de farratge (palla i herba) l’exèrcit de la línia del Llobregat, i especialment les tropes de Josep Manso, de l’exèrcit reial. L’allotjament de la tropa francesa a les diferents cases del Prat sol·licitant llits i coixins per al descans, va provocar també la sorprenent estima per l’aviram pota blava dels masos pratencs per part d’alguns generals francesos. Per sort, els orígens dels pota blava són en clau de masovers pratencs. La difícil atribució cronològica fa resumir en molts casos i situar-los a finals del segle xix i inicis del segle xx. La veritat és una altra. Els capons ja eren apreciats a finals del segle xii a les nostres terres. Com a exemple, al mas Guifré del prat de Llanera li eren entregats com a tribut 2 capons pratencs, però desconeixem les seves característiques. Les relacions entre les masies i l’església, a finals del segle xviii, es traduïa en l’obligació d’oferir pollastres, per sant Joan, pel dia de


70

Jordi Ramos

l’Asunción de Maria a l’agost, per Nadal, per Carnestoltes, per Pasqua i per Any Nou, amb entrega d’ous. Només tributaven algunes masies pratenques a l’església. Per a d’altres, les obligacions eren ben diferents. Principalment, la unió dels cavalls amb el Prat va iniciar-se al segle xix. La documentació sobre els propietaris de l’Albufera i la Bunyola al segle xvi, mostren que van optar per aquest animal de tir, però va ser el cost d’aquests animals que va fer decidir per la substitució pels bous, davant la seva fortalesa i garantia econòmica. Aquest bé primordial per a les tasques agrícoles, que representava El Pollo, bèstia de foc de la Colla de la cavalleria, va arribar al seu màxim Diables del Prat. Fotografia: Jordi Ramos. durant la Guerra del Francès al Prat, a inicis del segle xix. Els pagesos pratencs van aprofitar-se del conflicte bèl·lic, subministrant palla tant a l’exèrcit espanyol com a l’exèrcit francès. Moltes vegades obligats i altres sota amenaça, van enriquir-se davant la desoladora guerra que va marcar els pratencs i va fer disminuir la seva població. La palla entregada era per poder alimentar a la cavalleria dels dos bàndols militars. A inicis del segle xix la vila del Prat comptava amb 169 edificis, 85 dels quals corresponien al nucli urbà, entre la plaça, el carrer Major, els ravals existents, les Cases d’en Puig i les Cases d’en Janet. Durant aquest segle, el Prat presentava una economia bàsicament agrícola, amb un progressiu augment demogràfic que ocasionava la contractació de jornalers. El nucli urbà estava compost per artesans que aniran teixint de caràcter agrícola la vila. L’orografia del Prat, encara pantanosa, provocà gran quantitat de malalties palúdiques. El cultiu de l’arròs i del cànem agreujava la situació pel costum d’estanyar els camps per eliminar la sal de la terra; per això, la transformació més important va ser el pas del conreu de secà al regadiu. L’any 1817 L’Hospitalet i Cornellà, conjuntament amb el Prat, veurien com la manca de feina i misèria portaria el territori a una situació límit. A partir de la desoladora guerra del Francès, els pobles del delta del Llobregat


Història i curiositats de les masies del Prat

71

Can Bou. Fotografia de l’arxiu familiar Puig i Mestres.

patirien unes conseqüències terribles per al seu futur. La vila de Sant Boi s’organitzaria per adonar a les famílies sense recursos un “xich de Salari”. Tota pobresa augmentà amb la sequedat que es vivia al camp, on els amos no podien donar feina per l’estat de la terra. Als camps de blats no hi hagueren herbes per arrencar. Els masovers començaren a “fer-los olla” cada dia per sustentar algunes famílies més desafavorides. Molts pratencs començaren a treballar als diferents masos només per a la seva alimentació. La preparació dels camps, en aquest 1817, es veuria afavorida per la pluja de l’any següent, i a poc a poc, augmentà la producció agrícola. Però la penúria es veuria acompanyada dels robatoris en molts masos desolats i escampats pel territori. L’augment del pillatge a la ciutat de Barcelona per mossos treballadors del delta era una constant, i les detencions estaven a l’ordre del dia. Alguns masos no tornarien a ressorgir i els seus masovers emigrarien als pobles veïns. D’aquest moment, destaca la masia de Can Bou, que posseïa una finca de 20 mujades, de les més fèrtils del delta del Llobregat. Tenia la façana esgrafiada i dos rellotges de sol. De gran rellevància era el seu mur de protecció al voltant de la masia com a salvaguarda davant les continuades riuades; a més de


72

Jordi Ramos

Carrefour. Autor SACE (Servicios Aéreos Comerciales Españoles). © Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. En primer terme, la casa d’estiueig Cal Tereseta.

l’era, l’estable i els galliners. L’era estava enrajolada, fet que permetia batre les mongetes sense fer polseguera. Els últims propietaris van ser Joan Puig Bosch i Mercè Mestres. El 1973, per la construcció del centre comercial Carrefour, es destruí Can Bou, malgrat que l’hàbitat rural es trobava fora de la zona comercial, a tocar del pàrquing. La casa del segle xix coneguda com a Cal Tereseta, Can Despujol o Cal Montes va ser enderrocada el 1995 il·legalment. Propietat de la família Ignasi Despujol, famós per ser governador militar, posteriorment, la finca va ser venuda a Ramon Montes, membre de la família fabricant de galetes Montes. Els darrers anys, popularment, la torre era coneguda com la Danone, pel cartell anunciador d’aquesta marca a la teulada. Amb motiu de la mort del rei Ferran VII (1833), se succeeixen el triomf de la causa lliberal i l’esclat de la guerra civil. Per això, augmentaren les patrulles i la guàrdia, però no seran suficients per a l’allau de violència. El nou replantejament de fortificar esdevindrà un factor important per a les viles deltaiques, però no pel Prat, compost per un nucli disgregat i masies escampades. A més a més, per la incursió dels carlins, es va intentar fortificar el nucli, però tampoc faltarien els retractors o partidaris de don Carles a la vila del Prat, un ambient d’enfrontament que no prosperà.


Història i curiositats de les masies del Prat

73

Cal Pelut Nou. Any 1961. Edificada entorn l’any 1888, va ser enderrocada el 1990 per a la construcció del polígon Mas Blau. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Els ravals marcaven l’activitat pagesa del Prat, i les Cases d’en Puig i les d’en Janet, la dels jornalers amb un poder adquisitiu molt més baix. L’anomenat Raval de Baix, el nucli del qual es remunta a finals del segle xviii, estava compost pel carrer Sant Pere, el carrer Bartrina, el carrer de Viladecans, el carrer de Sant Boi, etc. Posteriorment sorgirà el raval de Dalt format pels carrers Arús i Roig. Destaquem la masia de cal Tarà, tan desconeguda com enigmàtica. Si parlem del Mas Blau, ja és una altra cosa. Cal Tarà o Mas Blau va ser edificat al segle xix amb un caire modernista, destacant el color blau de la seva façana. Aquest color nou a les masies del delta destacà per damunt de totes dotant a la residència d’estiueig un ambient distint. Amb unes deu mujades d’extensió i amb la seva alçada i formes arrodonides, recordà una esplendor efímera. De Cal Tarà es desconeix qui la va aixecar, així com els seus propietaris inicials. També el nom de Tarà porta a moltes reflexions, però cap amb certesa. Qui sap si algun dia descobrirem els seus orígens, però la realitat és la mancança de la seva història. Sembla il·lògica la quantitat de mujades que ocupen els antics terrenys, avui dia ocupats per grans empreses, se sap ben poca cosa: l’estudi històric es troba pendent. El mas va passar a millor vida a la dècada de 1980, per a la construcció del Parc de Negocis Mas Blau, conservant el nom de l’hàbitat. Aquest


74

Jordi Ramos

va ser inaugurat com a zona estratègica financera i econòmica, aprofitant els Jocs Olímpics de Barcelona. Anys després va sortir a la premsa pels alts ingressos dels propietaris que van vendre els terrenys, que estaven emparats en diferents societats. A la tardor de 1836, el delta del Llobregat era escenari de les primeres incursions carlines, amb el suport pratenc a les milícies de voluntaris reialistes i d’Isabel II, un cop mort Ferran VII el 1833. El Prat davant les repetides ocupacions dels carlins, essent un poble obert, es trobà indefens. Els pagesos armats retornaren les armes a la ciutat de Barcelona, farts de la lluita. La Diputació va imposar una multa i el perdó si retornaven en confrontar-se amb els carlins. Només l’església, la rectoria i el campanar serien fortificats durant el conflicte bèl·lic. Pel que fa al poblament i edificacions del Prat, el 1859 hi havia 173 cases al poble i 107 al camp. El poble consistia en la plaça, el carrer Major i les carreteres de la Ribera, Bunyola i Bufera, que eren ja carrers. S’iniciava així l‘edificació del futur carrer de la Processó. Amb l’augment de carrers, es va fer necessari, el 1860, la retolació dels carrers i places, a més de la numeració de cases amb rajoles amb el nomenclàtor format16. Els números sumaven un total de 377. Hi havia les places, el terreny de l’Arús i el sector del Riu. En total, l’any 1861 hi haurà 1830 habitants al terme municipal del Prat. El més sorprenent era que als districtes de la Bunyola, Bufera i Ribera no es contabilitzaven els habitants. “Los edificios que según el nomenclator, constituyen el casco de la población de este lugar son 241, los mismos que han de consignarse en la casilla de intramuros, distribuidos entre las calles y plazas, que dentro del mismo casco existan. En extramuros figurarán inscribiendo los nombres en la 1a casilla, los edificios que componen los grupos o caserios separados de otro casco y son: Arrabal del Perruca 23 edificios Casas den Bou 4 edificios En la de casas en despoblado los 94 que existen diseminados distribuidos entre los cuarteles de Levante, Poniente, Norte y Mediodía, según sea la situación de cada uno de los edificios, inscribiendo en mismo en la 1a casilla los nombres de otros cuarteles. Arxiu Municipal del Prat, Signatura 377-2. Anys 1829-1864. Expedient: 1860 - Numeració dels carrers i places. 1862- Llistat del nombre d’edificis i habitants. 16


Història i curiositats de les masies del Prat

75

El total de edificios del nomenclàtor es 362 y el citado 363 El censo de 1830 habitantes y el estado 1857, diferencia de 27, de manera que resulta un edificio y 27 de manera que resulta un edificio y 27 habitantes de más, lo que merece examinarse determidante. Refereirse el estado a lo que existia el 1 enero de 1860 y no de 1861 y el quinquenio se contarà de 1855 a 1859 inclusives Barcelona 16 setembre de 1862”. Per a reduir costos de desplaçaments, el juny de 1860 es va realitzar el càlcul de les distàncies entre les masies del terme, dins del context del nou nomenclàtor. Al Prat de Llobregat hi havia un total de 235 edificacions i 1 casa deshabitada. Les cases d’una planta eren 50, de dues, 185 i de tres, només 1. Presentem la següent documentació, per valorar la distància que des del nucli urbà es tardava a les diferents masies. També és important per veure els noms de cadascuna:

Masies Cal Mata-verras Can Farrés Cal Pardal Cal Pastera Can Boi Cal Cinto Cal Mosso Cal Perruca Cal Tripé Can Miquel de l’Aleix Cal Xarxet Ca l’Artixau Ca l’Igneta Cal Terés Can Carlets Can Codina d’Abaix Can Rigol Cases d’en Bou Cal Saio

Temps (minuts) 6 6 8 8 8 10 10 10 10 10 12 15 15 15 15 15 15 16 18

Masies Hostal de la Rosa Can Marcó Cal Silet Cal Tivís Can Roca Can Sanmartí Can Serra Can Vilaplana Ca l’Andreu Ca l’Angel Ca l’Esparpall Cal Misses Can Parellada Raval del Perruca Cal Carro Cal Donyana Cal Mosset Cal Pandangas Cal Panxa

Temps (minuts) 20 21 22 22 22 22 22 22 24 24 24 24 24 30 30 30 30 30 30


Jordi Ramos

76

Masies Can Baltassar Can Comas d’Abaix Can Comas de Dalt Can Janer Can Puig Can Quintana Can Romeu Ca l’Isidret Can Pau Can Pau de l’Aleix Can Sever Can Codina de Dalt Torre de les Pusses Ca l’Alaio Ca l’Arús Cal Baró Cal Capó Cal Cigalet Cal Gravat Cal Janach Cal Lotón Cal Natrus Cal Nyepa Cal Pelut Cal Sitgetà Cal Traginer Can Bomba Can Ponsich Can Bonvilà

Temps (minuts) 30 30 30 30 30 30 34 36 36 36 36 40 42 45 45 45 45 45 45 45 45 45 45 45 45 45 45 45 45

Masies Can Fabró Can Monés Can Parrutxana Can Ribas Can Rossell Cal Matetas Cal Bitxot Cal Bitxuelo Cal Xicarró Can Malet Cal Cargolí Cal Matetas Cal Patrici Cal Torrero Cal Villa-Antón Cal Viudo Cal Xicus Can Camins Can Malet Xich Can Parés Can Pau Pi Can Pau Pina Ca l’Esquerra Cal Gorra-negra Cal Pati Can Massaguer Can Saladrigas La Illa Torre dels Caçadors

Temps (minuts) 45 45 45 45 45 52 52 52 52 52 60 60 60 60 60 60 60 60 60 60 60 60 75 75 75 75 82 90 90

El calorós estiu de 1854 va estar acompanyat d’una epidèmia de còlera a la ciutat de Barcelona. Molts barcelonins marxaren als pobles veïns, provocant inclús un augment del contagi. En un primer moment, va afectar Barcelona, Mataró, Vic, Manresa, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, L’Hospitalet, Gràcia, Cornellà i el Prat.


Història i curiositats de les masies del Prat

77

Cal Xeix abans del seu enderrocament. Fotografia: Jordi Ramos.

“Los Metges no entenían tal mal, que molta gent moriren sense tenis Sistència; que molts Marits deixábant las pròpias Mullers y las Mullers als seus Marits”. Al Prat, la mort dels seus vilatans va fulminar algunes cases o masies. La gran quantitat d’enterraments va fer que l’església beneís un tros del Camp de l’Església, augmentant el Fossar de Clots, és a dir, el cementiri parroquial. La història dels cementiris parroquials del Prat està relacionat amb el context històric del moment. Només el microestudi espacial dels cementiris ens marcarà l’atribució cronològica de la nostra història. El cementiri parroquial ubicat al Camp de l’Església estava al voltant de l’actual Ajuntament del Prat, on en totes les reformes i ampliacions han aparegut ossos. L’escassa documentació històrica sobre el pas del riu Llobregat a l’Edat Mitjana es resumeix amb el pas de la barca. El seu naixement el 1327 en el districte de la Ribera era un condicionant per transportar les mercaderies deltaiques a la ciutat de Barcelona. Però molts pratencs, davant les tarifes abusives per transportar el bestiar, van continuar una pràctica recurrent des de l’origen del territori pratenc al segle x. El pas del riu per zones no permeses va comportar les queixes de molts pagesos que veien afectades les seves collites pel pas del bestiar i carros, principalment al sector de la Ribera. Hi ha indicis dels ramaders


78

Jordi Ramos

Can Camins, abans del seu enderrocament. Fotografia: Jordi Ramos.

barcelonins que feien pasturar el seu bestiar des del segle xi als aiguamolls de la Bunyola principalment, i a l’Albufera un segle posterior. El pas pel cap del Riu –desembocadura del Llobregat–, igual que per l’estany del Remolar, era possible en diferents moments de l’any. Desconeixem les dificultats i mecanismes per passar el riu en aquests indrets, però coneixem la seva arribada a bon port. Finalment, a mitjan l’any 1857, es prohibirien els guals per creuar el riu Llobregat. La masia de Cal Xeix, Cal Cheichs o Cal Guiri correspon a aquest període, essent enderrocada per l’ampliació de l’aeroport del Prat el 2003. Aquesta masia va ser construïda al segle xix, composta per planta baixa i pis, amb un total de 10 mujades. Des de la dècada de 1930, la instal·lació de l’aeroport va comportar la demolició de la majoria de masies del districte de l’Albufera. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard, ja l’any 1990, van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport van ser Cal Mariano el 2002, i ja el 2003, Can Camins, Cal Llíssera i Cal Xeix.


Història i curiositats de les masies del Prat

79

Cal Saio. Dècada de 1960. Fotografia de Francesc Pugès Esteve.

Una altra masia d’importància era Cal Saio, edificada el segle xix, construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades, va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjan segle xix, per l’augment urbanístic del Prat. El 1974, Cal Saio fou enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle xix es situaven entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. A l’estiu de 1974, al ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciaven les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat que existia una comissió investigadora. Malgrat la crisi econòmica actual, encara avui dia, la indústria és la base principal del municipi. L’activitat agrícola ha quedat al marge d’aquest procés iniciat a principis del segle xx. La gran acceptació social dels productes de l’horta deltaica ha permès que encara es gaudeixi de les hortalisses i del conjunt de capons, galls i gallines coneguts com a Raça Prat, o popularment com a pota blava. L’aviram presenta una coloració en el seu plomatge perdiuat, la cresta amb 5 o 6 puntes i les cuixes lliures de plomes i allargades amb un color blau pissarrós. La dedicació i esforç


80

Jordi Ramos

Cal Met Natrus. Fotografia: Jordi Ramos.

Cal Costelleta Petit abans del seu enderrocament l’abril de 2013. Fotografia: Jordi Ramos.


Història i curiositats de les masies del Prat

81

de la granja avícola Colominas i dels pagesos a principis del segle xx ha propiciat que la raça arribi als nostres dies. Malauradament, la història de la Raça Prat s’escriu a partir de la dècada de 1930, amb pinzellades de finals del segle xix. Però la documentació escrita ens parla de les masies del segle xviii amb capons del Prat, que ja els venien a la ciutat de Barcelona. Ànecs, oques, galls dindis, capons, galls i gallines són presents en els lloguers de les terres i cases, com a mostra de la identitat i respecte al propietari. Durant els segles xviii-xix els obsequis i regals d’aquests animals va ser una pràctica recurrent i molt apreciada pels masovers deltaics. La història de la Raça Prat s’ha d’explicar a partir dels seus orígens, com a característica del territori, i no només com a la denominació genèrica determinada el 1987 per la Generalitat de Catalunya. Cal Met Natrus o Cal Bombet es va construir a la primera meitat del segle xix al districte de la Bunyola. Situada entre el final del camí de Cal Xeix i el camí de València, correspon a una masia de planta baixa, pis i golfes amb coberta de dos vessants a la façana principal. Els seus cossos annexos, magatzems, safaretjos i el quasi perdut rellotge de sol presenten un temps allunyat de la importància de l’hàbitat en el qual va ser important. Malgrat el seu progressiu deteriorament es troba protegida dins del catàleg de patrimoni arquitectònic del Prat. Un dels exemples de la riquesa cultural al Prat és les seves masies. Amb una estadística demolidora, ja que unes 25 masies han estat enderrocades els últims 23 anys. L’última ha estat Cal Costelleta Petit. Destruïda per la seva afectació pel projecte de l’Eixample Sud, també era coneguda com a Cal Noi del Quico o Cal Soro, construïda el 1890 totalment de pedra. Era un hàbitat d’uns 300 m2 dividits en planta baixa i pis, rodejat d’unes quatre mujades de gran importància per al cultiu.


82

Jordi Ramos

Prat de Llobregat de 1914. Autor: Instituto Geográfico y Estadístico (Espanya). © Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Història i curiositats de les masies del Prat

83

Expansió urbanística al segle xx i algunes masies A vegades, els apunts xovinistes engrandeixen la fràgil història pratenca. Pertànyer a l’actual zona metropolitana té un condicionant important, per la pressió que exerceix Barcelona. És l’intent de diferenciar-se d’aquesta ciutat, en alguns casos. L’aglutinament dels espais limítrofs dels municipis contigus amb la capital ha fet que alguns barris propers s’unissin tant urbanísticament com culturalment. Un dels valors per poder marcar aquesta distància és la seva història i, més encara, els elements patrimonials o culturals. És un exercici constant, del qual han de participar diferents membres i institucions d’una forma continuada, aportant òptiques diverses per enriquir les diferents visions del patrimoni cultural. La riquesa radica en la discussió i sobretot en la seva valoració; la seva identificació pot comportar el respecte per part de la ciutadania o consumidors culturals. Deixant de banda tota la problemàtica del patrimoni pratenc, una de les històries destacables del nostre entorn és la història del paludisme al Prat. La riquesa d’aquest procés és que la seva història, a vegades, s’escriu en un context ample. Un d’aquests espais, per poder engrandir la història del Prat, és la zona anomenada Platja dels Carrabiners. Diferents fases del paludisme són presents en aquest districte. La Torre de la Ricarda es localitza a l’Albufera en un espai privilegiat. Aquesta correspon a un gran casal de tres plantes envoltades d’un entorn inimaginable. Construïda a inicis del segle xx per ordre de Manuel Bertrand i Salsas, la seva importància radica que està a tocar de l’antic


84

Jordi Ramos

braç del riu Llobregat format per l’estany de la Ricarda. Aquest indret, en l’actualitat, forma part de la Reserva Natural parcial la Ricarda-Ca l’Arana. Durant la seva edificació i per les dependències dels carrabiners en aquest sector, la família Bertrand va reclamar a l’Estat una compensació econòmica per l’ocupació de la seva finca per part d’aquest cos militar. Hi ha notícies que diuen que a partir d’unes apostes personals de Manuel Bertrand amb altres inversors barcelonins, va decidir comprar aquesta franja costanera improductiva amb la intenció d’assecar els aiguamolls per a la seva posterior explotació agrícola. Anteriorment, la finca era propietat de diferents personatges il·lustres barcelonins que venien a pescar i caçar. A inicis de la dècada dels 20 del segle xx, el Prat va viure una interessant demostració de la nova maquinària agrícola. Els tractors agrícoles Cletrac es van donar cita a la finca la Ricarda i també a la Granja la Ricarda, per oferir la nova interessant tecnologia. Veritablement era un Saló d’Automòbil, destinat principalment a inversors barcelonins; l’aposta era lògicament del propietari de la finca en aquests moments, Eusebi Bertrand i Serra. En aquests moments la finca és propietat de l’empresa Inversiones Ebys, S.A., que havia estat controlada per Eusebi Bertrand fins a la seva mort el 1945, i que actualment es troba composta per diferents membres de la família Bertrand. Justament quan la fase del paludisme estava a la baixa, a partir d’unes proves mèdiques va sortir una nova vacuna, que eren píndoles d’Esanofele (ferro quinina, arsènic i extractes amargs). Amb una dosi de 6 pastilles diàries durant dues setmanes, es podia pal·liar la malaltia. Això sí, s’havia de continuar la seva cura amb una dosi de dues diàries. Pels nens es va adaptar l’Esanofelina líquida. La història del Prat s’escriu amb la seva relació amb el medi, en aquest cas, forma part d’una història dins del context europeu: experiments a Ostia i Cavallino-Treporti, a Itàlia, el 1901; a Nona, a l’antiga Dalmàcia, el 1902; al Prat es van realitzar el 1902. El resultat va ser “sorprenent”, ja que l’1% no va patir més febres. Però la història contradiu aquesta curació, ja que els brots dels anys 1915-1918 van demostrar la seva ineficàcia amb tan baix percentatge. El paludisme al Prat no només s’escriu des de la documentació local, ja que les institucions responsables de l’Estat espanyol, com el Cuerpo de Sanidad Militar, eren els que controlaren l’estudi del paludisme, si més no, des de finals del segle xix i inicis del segle xx. La Caserna dels Carrabiners és una joia arquitectònica per al Prat, ja que les restes d’aquestes estructures són escasses al nostre país.


Història i curiositats de les masies del Prat

85

La Torre de la Ricarda dins de la finca de Can Bertrand a tocar de l’estany de la Ricarda. Fotografia: Jordi Ramos.

Estretament vinculades amb aquestes traces, també formen part d’una història vinculada amb el paludisme. El Prat de Llobregat com a municipi, està en deute amb diverses persones i famílies; hi destaquen els Bertrand. La protecció del seu terreny ha provocat un cert distanciament amb els pratencs i pratenques, però les transformacions i el pas del temps a les seves possessions són ben visibles. L’aïllament ha provocat errors històrics quant a les mencions de les diferents cases que es troben, el desconeixement dels seus arquitectes, les estructures que integren l’espai, així com les relacions amb les noves famílies que han contribuït al creixement patrimonial del municipi. Deixant de banda els problemes actuals amb la nova Granja la Ricarda, els treballs a l’antiga granja es van iniciar el 1909, amb la intenció de produir llet per abastir el mercat. Ja el 1911, en ple funcionament i davant el problema de la xarxa viària, la família Bertrand inicià un procés de condicionament del territori. Malgrat tot, la presència d’aiguamolls feia inviable el farratge per a les vaques. Per aquests motius, els contactes de l’Instituto Agrícola Catalán de San Isidro amb Eusebi Bertrand i Serra van afavorir les indicacions agropecuàries


86

Jordi Ramos

Sector dels carrabiners del Prat. Fotografia: Jordi Ramos.

de l’àrea. A l’estiu de 1915 es va crear un petit ferrocarril, que travessava íntegrament la seva finca. La intenció era poder transportar les terres per poder incentivar el trencament de les maresmes i així iniciar les tasques agrícoles. La peculiaritat d’aquest ferrocarril era que es basava en vagons a l’estil miner, que posseïen un desplaçament lateral per al buidatge de les terres. Els sediments, en un primer moment, eren recollits vora al mar, però la necessitat d’argiles va afavorir el buidatge a tocar del canal de la Bunyola. Això era obligatori davant dels precaris vials que existien en aquest districte. A inicis de la dècada de 1920, Jaume Casanovas i Parellada encarregaria la construcció d’una casa de forma basilical i d’estil senyorial a mig kilòmetre del mar, a prop de la desembocadura del riu Llobregat. Per a la memòria de molts pratencs hi ha les històries sobre contraban, l’àrea de repòs i posteriorment el restaurant que s’hi instal·laria a la dècada de 1970. La garantia que ofereix la Història pratenca per als investigadors és tan sorprenent com extraordinària. Les històries entrecreuades doten de sentit al Prat, demostrant la veritable formació de l’actual ciutat. Només aquestes relacions i la seva contextualització situen al municipi dins del seu àmbit. Cal Monjo ha passat a la història del Prat com la masia més antiga que es troba dempeus, datada entre els segles xv-xvi. Del districte de la Ribera, només la ja desapareguda masia de Can Peixo Vell té l’atribució cronològica


Història i curiositats de les masies del Prat

87

Granja de la Ricarda reconstruïda en el camí de Cal Silet. Fotografia: Jordi Ramos.

del segle xvi. Aquesta unitat agrícola va estar lligada a la família Amell, Llobregat, San Joan i Ponsich. També va ser coneguda com la Torre de Mn. Amell o la Torre Gran. Recordem que el 1556 Joan Amell entregaria dues mujades per a la construcció de la parròquia del Prat, l’actual església de Sant Pere i Sant Pau. Al segle xviii la família Busquets en serien els masovers, fins que el 1933 va ser comprada per la companyia ferroviària i enderrocada el 1957. A la dècada de 1930 es va construir Can Peixo o Can Peixo Nou per la família Busquets, antics masovers de Can Peixo Vell, per això aquest nom. A la mateixa època, la família Ponsich era la propietària de les mujades de Can Peixo Vell, només en restava la part que va vendre a MZA. Durant aquest període en què la propietària era Maria Pilar de Ponsich i Sarriera (comtessa de Torre Saura), es va procedir a la urbanització de la finca coneguda com a Fondo d’en Peixo. El mot de Peixo consisteix en una deformació de la paraula peix, ja que la família Busquets tenia l’afició de pescar peixos als canals. Malauradament, en certes ocasions la nostra història més recent és conseqüència de l’impacte de grans infraestructures. Des de finals del segle xix, per la posició estratègica del Prat, aquest ha patit la constant inclusió dins de grans projectes. El districte desconegut de l’Albufera ha estat ocupat


88

Jordi Ramos

Cal Truco. Any 1961. Va ser enderrocada el 1996. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

per la zona aeroportuària, malgrat que les primeres mencions històriques dels segles x i xi fan referència a aquest territori vulnerable però vinculat al braç més antic del riu Llobregat: l’estany del Remolar. Actualment la historiografia més recent ha encaminat molts estudis en analitzar projectes no finalitzats. En el cas del Prat seria un cas diferent per la gran quantitat d’intencions i propostes per al territori deltaic. Com ja hem fet esment anteriorment, una de les últimes masies enderrocades per l’afectació de l’aeroport, seria Cal Llíssera, el 2013. La xifra de les desaparicions de les masies pratenques és tan sorprenent com surrealista. La situació delicada que patí el Prat, justament a les acaballes del franquisme, va portar a fer públic el famós El Prat sin tierra, el 1976, on ja s’alertava de les dificultats de mantenir el terreny agrícola davant el creixement urbanístic. Però no tot ha estat conseqüència de l’època anterior, ja que el riu, el port, l’aeroport, la Pota Sud, el Prat Nord i ara l’Eixample Sud, etc., són detalls que marquen però alhora trossegen el territori agrícola. Les infraestructures en moltes ocasions marquen fronteres o delimiten parts, que fan diferent el medi en el qual està inserit el municipi. El creixement de la zona del carrer de la Carretera de la Marina –antic Camí de la Marina– amb el carrer Lleida –antiga ronda Sud–, ja iniciat a mitjan segle xx, va transformar aquest paisatge. El creixement desmesurat


Història i curiositats de les masies del Prat

89

Can Peixo. Construïda a la dècada de 1930. Avui al bell mig d’un nus de carreteres. Fotografia: Jordi Ramos.

Cal Llíssera o Cal Víctor. Any 1994. Arxiu Gerard Giménez i Mor.


90

Ca l’Arana o Cal Beitas a finals de 1999. Arxiu Gerard GimÊnez i Mor.

Can Carlets el 2001. Fotografia: Jordi Ramos.

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

91

de la urbanització de l’actual plaça Blanes, va fer que a mitjan la dècada de 1970, l’ajuntament expropiés l’antiga finca de Cal Serra o Cal Miquelet del Serra, una masia amb moltes modificacions, i amb una extensió de setze mujades conreades. Es trobava a l’actual plaça Blanes, una plaça inaugurada per la Festa Major del 1982, després de reclamacions i lluites veïnals. L’aprofitament de la debilitada mentalitat popular va fer oblidar el passat agrícola d’aquest sector a finals de la dècada de 1970 i inicis de 1980. El consistori pratenc presidit per Josep Monés i Jané el 1916, presentava el citat Pla d’eixample amb un traçat regular dels seus carrers, formant una quadrícula. El Prat estava delimitat pel carrer del Pont (actual carrer Nicolás M. Urgoiti), el canal de la Dreta al seu pas pel Fondo del Peixo, la ronda del Sud (actual carrer Lleida) i la ronda de l’Est (l’actual carrer Andreu de Palma de Mallorca). El projecte intensificava l’activitat comercial al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer i a l’avinguda de Josep Anselm Clavé, que seria l’accés a la ciutat substituint el carrer del Pont. Les reformes de 1916 començaren a reorganitzar o reordenar l’urbanisme pratenc. El seu pla abastaria la concepció de carrers rectes que s’entrecreuen en concepte d’eixample. El carrer Mossèn Cinto Verdaguer era conegut popularment com a Eixample i l’avinguda Anselm Clavé com la Rambla, substituint la via d’accés a la població en detriment del carrer actual Nicolás M. Urgoiti. Can Carlets era una masia d’inicis del segle xx, amb dos vessants que donen aigües a les façanes laterals. La seva elevació amb 12 graons per precaució per les riuades, també indicava el suposat aprofitament d’una masia més antiga. Va ser enderrocada a petició del centre comercial Carrefour el 2004. Un procés encara poc estudiat va ser la incorporació al Prat17 l’any 1926, després d’una permuta, de les terres que posseïa L’Hospitalet18 al terme. L’Ajuntament de L’Hospitalet, el 18 de març de 1926, va acordar la cessió de dues zones de terreny al Prat. Aquesta mateixa problemàtica, però encara més intensa, va ser amb el terme municipal de Sant Boi, però no ja dintre del terme sinó a la divisòria. Per això, el 12 de juliol de 1933 l’Ajuntament de Sant Boi marcaria la seva línia divisòria davant la negativa del Prat: Arxiu Municipal del Prat, 409-2. Any: 1915-1948. Expedient Delimitació del terme municipal. Publicat a Ramos, 2013, p.187-189. 18 Sobre el procés del canvi de la zona de la Marina de l’Hospitalet i Zona Franca, veure el següent llibre: Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina: Zona Franca i polígon industrial Pedrosa: les indústries, les platges, les masies, els barris..., 1997. 17


92

Jordi Ramos

“Por la parte N.E. el cauce natural del Rio Llobregat, desde cuyo eje seguiría el camino vecinal que atraviesa la llamada carretera de la Bomba, quedando en término de Prat la casa de campo conocida por Cal Monjo, siguiendo luego el otro camino de esta villa dirige a Prat de Llobregat, conocido por el de Cal Pinques, hasta alcanzar el cruce del mismo con el otro de Cal Francisco, en el vértice del cual se levanta la casa de campo de Cal Misses, la cual, con todas sus tierras, resulta en este desdlinde cedida al término municipal de Prat de Llobregat. Desde el vértice indicado se toma el referido camino de Cal Francisco en direcciones a Viladecans atravesando el Canal de la Derecha del Rio Llobregat hasta empalmar con el camino que dirige a la casa conocida por Joan del Carro, en cuya derecha se abandona para prolongar el linde siguiendo la carretera por aquel lado de Fernando Puig, la cual se continua hasta el cruce de la misma con la llamada de las “Cabàsses”. En este sitio, la última sigues u propia dirección atravesando la línia de los F.C. de M.Z.A. hasta empalmar con la conocida de Cal Inglada, que se toma en su mismo trazado hasta el camino vulgarmente llamado de Cal Pollo, el cual sirve de linde hasta encontrar la antigua carretera de Valencia, siguiendo esta hasta la pluvial de la “Bogas”, limitando ella en su totalidad la finca de Don Ignacio de Puig i Pallejà, enclavada toda ella en término de Sant Boi de Llobregat, dividiendo ambos términos municipales hasta la laguna de Remolà, cuyo desagüe continua hacia el mar, perteneciendo el mismo a los términos de Prat de Llobregat, Viladecans y de Sant Boi de Llobregat, con derecho este último de llegar en sus desagües hasta el mismo. Considerando ambas representaciones presentes muy racional el deslinde de sus términos antes detallados, se obligan a someter la presente concordia a la conformidad de sus respectivos Ayuntamientos para que, una vez aprobada, pueda elevarse al Instituto Geográfico Catastral en súplica de que, siendo aceptada por dicha Superioridad, ordena a los senyores Ingenieros competentes ultimen el plano parcelario de los respectivos términos municipales con sujeción al deslinde propuesto”. El Prat de Llobregat proposava una alternativa que no prosperà19.

19

Arxiu Municipal del Prat, 409-2. Anys 1915-1948. Delimitació del terme municipal.


Història i curiositats de les masies del Prat

93

Les dues àrees que l’Ajuntament de l’Hospitalet va cedir al Prat.

Els tres sectors en disputa amb l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. Finalment, només Cal Misses va pertànyer al Prat.


94

Jordi Ramos

El Prat de Llobregat, a finals de l’any 1940, essent alcalde Jaume Casanovas Casanovas, pactaria la nova divisió del terme en seccions censals. Aquesta modificació va tenir en compte les zones d’unitat geogràfica de patrimoni paisatgístic com l’Albufera, Aeròdroms, la Ribera i la Ribera de la Bunyola, enteses com a entitats diferencials. Estadísticament, el Prat de Llobregat tenia un total de 1641 edificis i 35 que corresponien a altres construccions. D’aquests, d’una planta n’eren un total de 811, de dues, 817, de tres, 46 i 2 edificis de quatre plantes. De tots aquests edificis només un era considerat en estat ruïnós. En tot el terme municipal també hi havia una edificació a l’Albufera considerada com en estat desastrós. Exceptuant les noves seccions, al Prat de Llobregat hi havia un total de 1.849 famílies que habitaven les 1.676 cases. En l’actualitat, l’escarxofa del Prat és considerada un símbol de la nostra terra. Moltes vegades, es resumeix afirmant que les escarxofes gairebé porten un segle d’història a la part central del Delta. Hi ha un estudi per a l’obtenció del distintiu europeu de qualitat d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) a l’espera de la seva bona resolució. L’acció del mar provoca a l’escarxofa un gust dolç i tendre, i, sobretot, el bon sabor que presenta quan es consumeix immediatament després de la collita. Abans de plantar l’escarxofera, era necessari estanyar o regar bé el camp; només amb el canvi a regadiu, era possible el trànsit a la producció escarxofera. Va ser coneguda a les terres pratenques, l’escarxofera procedent de Reus abans de la Guerra Civil, anomenada “cardet”, però posteriorment va ser substituïda per variants de Tudela o d’Aranjuez. Sobretot va ésser a mitjan segle XX, quan es fa la substitució dels conreus de secà, amb l’augment de la producció del meló i de l’enciam. L’impacte i publicitat de les escarxofes va ser molt fort a la dècada de 1950, quan el mercat barceloní i diferents països europeus apreciaven aquest producte. La necessitat de la seva protecció per al manteniment ha d’anar acompanyada del seu reconeixement dins de la història de l’agricultura del Prat i dels municipis que formen la part central del delta del Llobregat. De ben poc serveix tenir un símbol i una marca si desconeixem el seu origen. No valen resums possibles ni xifres errònies, cal la història completa d’un producte que és referent per al Prat. El tractament historiogràfic del distintiu o idiosincràtic barri de Sant Cosme ha estat d’aïllament i individualitzat. Tractat a banda de la resta de polígons de la seva problemàtica, la realitat de Sant Cosme va ser el


Història i curiositats de les masies del Prat

95

Detall del barri de Sant Cosme del Prat. Plànol geomètric del terme municipal del Prat d’octubre de 1973.

problema del barraquisme als habitatges socials de la dècada de 1960 fins a tocar als Jocs Olímpics de Barcelona. El barraquisme va ser un fenomen davant el problema de l’habitatge. Sobretot després de la Guerra Civil Espanyola, el govern franquista va intentar impedir la seva proliferació. L’intent de reallotjament en habitatges allunyats del centre de la ciutat de Barcelona i construïts amb urgència i materials precaris va fer que moltes famílies accedissin als nous habitatges, però no tots els barraquistes van ser destinats a nous habitatges. Principalment durant el període de 1957 al 1975, va existir la promesa per part de les autoritats franquistes de la construcció de grans polígons. La política franquista d’habitatges de caràcter monumental, al Prat va topar amb l’espai protegit aeri. El 1961 s’aprovà un decret per construir entorn de la ciutat de Barcelona un total de 12.000 habitatges per absorbir les barraques i altres construccions precàries. Després de la famosa visita de Franco al castell de Montjuïc, declarant que s’havia de solucionar el problema del barraquisme, es dictava un nou decret. El Ministeri de l’Habitatge inicià la construcció d’un total de 6.500 pisos, naixent


96

Jordi Ramos

les unitats veïnals d’absorció social. En el nostre cas pratenc, es donava iniciativa al nou i incipient barri de Sant Cosme. Després de les reivindicacions dels barraquistes i l’esperança de promoció social als polígons perifèrics, la gran decepció va ser unànime quan es van instal·lar els primers habitants al barri de Sant Cosme. L’Obra Sindical del Hogar, que era un organisme franquista del Ministerio de Vivenda, va realitzar un pla d’urbanització al sector més pròxim a l’aeroport, com a mal menor, per albergar els barraquistes de Barcelona l’any 1964. Aquests barraquistes que van venir al nou barri procedien de les estructures d’habitatge autoconstruïdes al voltant de la ciutat; principalment, a partir dels incidents de les inundacions de 1962 i els despreniments de la muntanya de Montjuïc el 1967. El primer nucli poblacional va fer que les carències de material constructiu i les deficiències edificatives fossin considerades precàries; eren uns 1.500 habitatges. Les mobilitzacions i queixes de finals de la dècada dels anys 60 a l’Obra Sindical del Hogar, va fer reactivar el moment associatiu del barri. Amb categoria d’habitatges provisionals per part de les administracions, van tenir categoria definitiva, malauradament. Ben lluny en va quedar l’arquitecte, l’enginyer i el jardiner que tant necessitava l’urbanisme pratenc en aquest moment puntual de la història pratenca. També a finals de 1970 van proliferar unes mínimes barraques al costat dels ja decadents habitatges. El tancament d’aquests habitatges, que en un primer moment serien destinats als empleats d’Iberia, va fer que molts s’ocupessin il·legalment, amb els posteriors problemes cívics. La presència als mitjans de comunicació va fer que s’aturessin els desallotjaments, un cop iniciats, i es comencés un pla integral i urbanístic davant les carències del nucli de Sant Cosme. Finalment, des de l’any 1978, es va preveure la construcció d’un nou barri. Directament, per a la construcció del barri de Sant Cosme es van sacrificar les masies de Cal Puig, Cal Mateuet, Cal Peret Traginer, Can Rigol, Cal Xirivit, Cal Xoflis, Ca l’Andreu i Cal Cisquet del Natrus. Igual que les altres UVA –Cinco Rosas i Pomar–, Sant Cosme es trobava dins d’un aïllament urbà, configurant una àrea d’exclusió social i provocant reformes contínues que van, fins i tot, culminar en la substitució progressiva i total de les edificacions. L’any 1963, per la construcció de la planta de fabricació Terlenka, es va enderrocar Cal Cot, i per motius també industrials, l’any 1974, per


Història i curiositats de les masies del Prat

97

La masia emblemàtica de Ca l’Andreu. Fotografia facilitada per la família Vidal i Boixadera.

Cal Pus. Any 1978. Arxiu Gerard Giménez i Mor.


98

Masies desaparegudes des de 1989

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

99

Cal Donyanna. Any 1995. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

l’ampliació del magatzem de la Papelera Espanyola, Cal Mariano Nou; dos anys més tard, per les millores de la llera del riu va ser derruïda la masia de Cal Catxucà datada de l’any 1699. El creixement urbanístic sofert a la dècada dels 70 i 80 al Prat va fer desaparèixer Ca l’Alaio, Ca l’Aleix de la Madrona i Can Bou. També per aquest factor, a la dècada dels 90 i inicis del segle xx, es van derruir Cal Pus, Cal Joanet del Peixo, Cal Sap, Cal Tibís, Cal Donyanna, Hostal de la Rosa i Cal Villa. El 15 de setembre de 1976 es presentava un llibre del Dr. Jaume Codina titulat Resum d’Història d’El Prat. En aquest homenatge a la història pratenca, es manifestava que la intenció de la publicació era que el “nostre poble, la seva terra i la seva gent a fi que coneixent-los millor els estimis més [...] No et deixis emmetzinar per l’odi”. Hi ha impressions sobre el territori deltaic que són recurrents al llarg de la història. En aquest moment també es recordaren de les paraules del geògraf Joan Vilà i Valentí: “El Prat està atacat avui per terra, mar i aire. El Prat és el municipi més expropiat de tot l’Estat espanyol”. Entre 1845 i 1903, l’Estat espanyol engegava diversos projectes per rectificar el curs del Llobregat entre Molins de Rei i el Prat, amb la intenció


100

Jordi Ramos

Cal Tosal o Cal Bieló. Ubicada al costat del camí de la Bunyola i construïda el segle XIX. Fotografia de Salva Grau Tena.

d’evitar els efectes de les riuades. Ja molt més tard, el 1975, l’Ajuntament del Prat decidia informar la població sobre la problemàtica del desviament del riu Llobregat. Si hi ha dates per recordar al Prat, una seria sense cap mena de dubte el 17 de setembre de 1976, quan entorn d’unes 25.000 persones es manifestaven en contra del desviament del riu. El 1991, s’inaugurava la Plaça del Disset de Setembre amb una escultura-font de l’arquitecta Imma Jansana. Era el testimoni calcari de fortalesa de la voluntat d’un poble que veuria modificats els seus propòsits una dècada posterior. Finalment, el Ministeri de Medi Ambient espanyol va adjudicar el març del 2001 les obres del desviament del riu, finalitzant-se el setembre del 2004, enmig d’una gran controvèrsia, ja que es desplaçava la sortida al mar 2,5 quilòmetres al sud. El creixement urbanístic a finals dels anys 60 i inicis dels 70 del segle xx va fer desaparèixer Cal Perrutxana, Cal Quico i Cal Peret de la Llúcia. Més tard, l’any 1982, pel creixement mobiliari, Cal Sever, i a finals dels anys 90 i inicis del segle xxi, Ca l’Oleguer Vell, Ca l’Oleguer i Ca l’Isidret. També, a finals dels anys 60 i inicis dels 70, per la construcció del barri de Sant Cosme es van sacrificar les masies de Cal Puig, Cal Mateuet, Cal Peret Traginer, Can Rigol, Cal Xirivit, Cal Xoflis, Ca l’Andreu i Cal Cisquet del Natrus, com ja hem comentat anteriorment. I a la dècada dels anys 80, amb


Història i curiositats de les masies del Prat

Cal Josep d’en Ribas. Any 1997. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Cal Rigol. Any 1961. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

101


102

Jordi Ramos

Cal Xoflis. Any 1961. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Cal Patrici. Enderrocada perquè estava afectada per la nova planificació portuària. Fotografia facilitada per Joaquim Torrent Lleonart.


Història i curiositats de les masies del Prat

103

Cal Cisquet del Natrus. Any 1961. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

motiu de la construcció del polígon industrial Mas Blau, lògicament va ser derruïda Mas Blau. L’ampliació de l’aeroport l’any 1965 va provocar el caïment de Cal Lluch, i l’any 1972 de Cal Minguet. En canvi, per motius la remodelació urbanística, van ser derruïdes als anys 70 del segle xx Cal Mèlich, Cal Patrici, Cal Miquelet del Serra (expropiada per l’Ajuntament per la posterior construcció de la plaça Blanes creada l’any 1982) i Cal Cisquet del Natrus (per la construcció d’habitatges del barri de Sant Cosme). El dipòsit d’aigües de Sant Cosme edificat el 1974 –sense ús– configura per al barri de Sant Cosme el seu propi skyline. La diferència amb el seu veí ubicat a la Plaça de Catalunya, ple de llums de colors, li atorga una certa distància i un fort aïllament. Més enllà d’una gestió cultural dels usos que pot albergar aquesta estructura de formigó, la realitat històrica és una altra. Justament el seu enclavament marca l’antiga ubicació de Cal Cisquet Natrus. Amb un terreny agrícola documentat des del segle xvi, amb 42 mujades, va ser edificada per controlar aquest sector de l’Albufera al segle xviii, per part de la família barcelonina Tusquets.


104

Jordi Ramos

Cal Lluquer. Any 1961. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

A inicis del segle xix, la Guerra del Francès, les diverses carlinades, la família masovera Padrosa i Fosalva, la Guerra Civil Espanyola, l’existència d’una capelleta al pis superior i les anècdotes durant el primer franquisme són els testimonis d’un passat que marquen l’aproximació històrica. El 1970 va ser enderrocada dins del projecte d’expansió del barri de Sant Cosme. Pel seu estat d’abandó, va ser enfonsada l’any 1965 Cal Senyoret Vell, i l’any 1999 la Torre Xica, on es van construir nous habitatges. Als anys 70, per la construcció del Polígon Industrial Pratenc, es van enderrocar Cal Malet, Cal Sord del Serra, Cal Quim del Mesuró, Cal Biel i Cal Miquel Rabí. Les masies afectades pel Pla d’Infraestructures del Delta als anys 2001-2002 van ser Cal Massaguer, Cal Lluquer i Cal Tet. Els petits barris perifèrics o ravals entorn de la vila del Prat constitueixen un model d’ocupació del territori propi de les aportacions fluvials del sediment. En el cas del Raval del Riu, atorga defensa patrimonial la masia de Cal Peret del Serra, edificada al segle xviii. Les masies o cases rurals enderrocades van ser Cal Patronillo (derruïda l’any 1980 per raons urbanístiques) i Cal Company (l’any 1997 per la construcció d’habitatges i el pàrquing de Cal Gana).


Història i curiositats de les masies del Prat

105

Cal Company (Marcelino). Any 1996. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Ca l’Isidre del Quico, Ca l’Isidret o Cal Bon Dia i Bona Hora. Any 1961. Arxiu Gerard Giménez i Mor.


106

Cal Gana. Any 1961. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Cal Cabeça. Any 1961. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

107

Lleteria Cal “Francisca” al carrer Lo Gaiter del Llobregat. Any 1972. Arxiu Gerard Giménez i Mor.

Construïda a l’inici del segle xix, Ca l’Isidre del Quico, i ja a finals d’aquest mateix segle Cal Gana, van ser demolides per la construcció de l’actual aparcament provisional de Cal Gana. Sobre el Raval de Baix, existeix la Torre Balcells, Cal Noi del Quico, Cal Benet, Cal Pau Pi i Cal Cabeça, aquesta última enfonsada per a la creació dels actuals Jardins de la Pau. Referent als ravals del Prat, hi havia les cases situades al passatge l’Arús que van ser construïdes a finals del segle xviii i reformades al tercer quart del segle xix, però d’aquestes tampoc no van deixar pedra sobre pedra l’any 1962, amb la construcció d’edificis de la Cooperativa Obrera de Viviendas. També per la construcció d’habitatges i del polígon industrial de Cal Saio, va ser enderrocada l’any 1974 la masia que porta aquest mateix nom. Finalment, la masia de Cal Carrisques, construïda l’any 1720, va ser substituïda per un habitatge modern l’any 2002. Hem fet una petita passejada per les masies disgregades en el Prat de Llobregat, però hi ha moltes altres cases de pagès al nucli urbà que han estat també afectades pel creixement urbanístic.


108

Jordi Ramos


Història i curiositats de les masies del Prat

109

ANNEX

Relació de masies i edificacions del Prat La Ribera MASIA/EDIFICACIÓ

Can Comas Can Farrés Cal Joan del Carro Can Parellada Cal Pepet Donyanna Cal Monjo Cal Misses Cal Felip del Coracero Cal Peixo Cal Salom Cal Rovira Cal Picassal Ca l’Alaio

CONSTRUCCIÓ

ESTAT

ENDERROCADA

MOTIU

Segle xix 1872 1879 1933 Segle xix Segle xv-xvi 1886 1880 Dècada de 1930 Segle xix 1850 Segle xix 1700

Enderrocada

1989

Construcció carretera i polígon industrial


Jordi Ramos

110

Ca l’Aleix de la Madrona

1901

Enderrocada

1976

Construcció habitatges Construcció centre comercial Millores de la llera del riu Construcció habitatges Construcció caserna Guàrdia Civil Polígon Mas Blau Obres de construcció Pota Sud Polígon Mas Blau Afectada per la Seda de Barcelona Obres de la Pota Sud Construcció de la planta de fabricació de Terlenka Ampliació magatzem Papelera Española

Can Bou

Segle xix

Enderrocada

Dècada de 1970

Cal Catxucà

1699

Enderrocada

1976

Cal Joanet del Peixo

1790

Enderrocada

1996

Cal Mosso

1880

Enderrocada

1932

Cal Sap

1800

Enderrocada

2000

Cal Tivís

Segle xix

Enderrocada

1998

Cal Villa

Dècada de 1940

Enderrocada

2001

Cal Xic d’en Donyana

Segle xviii

Enderrocada

1929

Cal Donyanna

1873

Enderrocada

1998

Cal Cot

Segle xix

Enderrocada

1963

Cal Mariano Nou

1925

Enderrocada

1974

Hostal de la Rosa

Segle xviii

Enderrocada

1998

Pota Sud

Cal Pus

1927

Enderrocada

1991

Construcció habitatges del barri de Sant Jordi

Can Carlets

Segle xx

Enderrocada

2004

Cal Tereseta

Segle xix

Enderrocada

1995


Història i curiositats de les masies del Prat

111

Cal Joan de l’Ixo

1760

Enderrocada

1980

Cal Pelut Nou

1888

Enderrocada

1990

Cal Roc del Villa

Segle xix

Enderrocada

2001

Cal Rovira Nou

1936

Enderrocada

Dècada de 1990

Cal Masses

Dècada de 1930

Enderrocada

1997

Can Peixo Vell

Segle xvi

Enderrocada

1957

Obres de la carretera a Sant Boi Polígon Mas Blau I Ampliació polígon Mas Blau Polígon Industrial Mas Blau Parc de Negocis Mas Blau Prop de les vies del Tren

L’Albufera MASIA/EDIFICACIÓ

CONSTRUCCIÓ

Can Bertrand

1820

Casa i Xalet dels Caçadors

Segle xix

Cal Sadurní

Segle xviiixix

Cal Manyà

Segle xx

Cal Xeix

1936

Cal Tosal

Segle xix

Cases d’en Puig

1784

Cal Josep d’en Ribas

1872

ESTAT

ENDERROCADA

MOTIU

Dins de les dependències de l’aeroport

2001. Modificació estructura Enderrocada en part a la dècada de 1970


Jordi Ramos

112

Cal Monés Torre de la Ricarda Cal Met del Natrus

Segle xviii Inici segle xx Segle xix

Cal Bitxuelo

1928

Enderrocada

1965

Mas Blau

Segle xix

Enderrocada

Dècada de 1980

Cal Camps Rodons

Segle xix

Enderrocada

1965

Cal Cargolí

1879-1880

Enderrocada

1965

Cal Silet

Segle xix

Enderrocada

1974

Cal Puig

Segle xix

Enderrocada

1969

Cal Falgar

Segle xix

Enderrocada

1965

Cal Xeix

Segle xix

Enderrocada

2003

Ca l’Esquerrà

1850

Enderrocada

1965

Ca l’Isidret

Segle xix

Enderrocada

2003

Cal Mateuet

Segle xix

Enderrocada

1965

Cal Molas

1800

Enderrocada

Dècada de 1970

Ca l’Oleguer Vell

Segle xix

Enderrocada

1997

Ampliació aeroport del Prat Parc de Negocis Mas Blau Ampliació aeroport del Prat Ampliació aeroport del Prat Ampliació aeroport del Prat Construcció barri Sant Cosme Ampliació aeroport del Prat Ampliació aeroport del Prat Ampliació aeroport del Prat Construcció habitatges Construcció barri Sant Cosme Ampliació aeroport del Prat


Història i curiositats de les masies del Prat

113

Ca l’Oleguer

Segle xix

Enderrocada

1999

Cal Perrutxana

Segle xix

Enderrocada

1972

Cal Quico

Segle xix

Enderrocada

1974

Cal Peret de la Llúcia

Segle xix

Enderrocada

1968

Cal Peret Traginer

Segle xix

Enderrocada

1968

Can Rigol

Segle xix

Enderrocada

Dècada de 1970

Cal Rosset

Segle xix

Enderrocada

Dècada de 1930

Cal Sever

Segle xix

Enderrocada

1982

Cal Xirivit

Segle xix

Enderrocada

1968

Cal Xoflis

Segle xix

Enderrocada

1970

Cal Caset

Segle xix

Enderrocada

1990

Cal Mariano

Segle xx

Enderrocada

2002

Cal Menut

Segle xix

Enderrocada

1990

Can Camins

Segle xviii

Enderrocada

2003

Cal Llíssera

1901

Enderrocada

2003

Construcció habitatges Construcció polígon Sagnier Mal estat. Construcció habitatges Construcció polígon industrial Manso Mateu Construcció barri Sant Cosme Construcció barri Sant Cosme Ampliació aeroport Creixement immobiliari Construcció barri Sant Cosme Construcció barri Sant Cosme Ampliació aeroport del Prat Ampliació aeroport. 3a pista Ampliació aeroport del Prat Ampliació aeroport del Prat Ampliació aeroport 3a pista


Jordi Ramos

114

La Bunyola MASIA/EDIFICACIÓ

Can Camins Cal Negre Cal Nani Cal Senyoret Cal Tudela Cal Xiquirín Cal Costelleta Cal Dominguet Cal Tivís Cal Miquel de l’Àgata Can Bonic Cal Mateu Cal Jaume del Bitxot

CONSTRUCCIÓ

ESTAT

ENDERROCADA

1838 1819 Dècada de 1970 Dècada de 1970

Màquina de Cal Patrici

Segle xix

Cal Roc

Segle xix1925

Cal Fernando / Cal Pau de la Màquina

Mitjan segle xix

Afectada pel desviament del riu Afectada pel pla Delta Afectada pel desviament del riu

Final segle xviii Segle xix Segle xix1850

Cases modificades Enderrocada

8/11/2001

Enderrocada

26/01/2000

Cal Lluch

Segle xix

Enderrocada

1965

Cal Malet

1877

Enderrocada

24/01/2000

Cases d’en Janet Ca l’Arana Cal Bitxot

MOTIU

Final segle xix 1875 Segles xviixviii 1956 1943 Segle xix Segle xx (1916) Segle xix Final segle xix

Traçat del riu Desviament del riu Ampliació de l’aeroport Creació d’un polígon industrial


Història i curiositats de les masies del Prat

115

Cal Mèlich

Final segle xix

Enderrocada

Finals de la dècada de 1970

Cal Nyepa

1763

Enderrocada

5/01/2001

Cal Patrici

Inici segle xix

Enderrocada

1970

Cal Serra (Cal Sord del Serra)

1872

Enderrocada

1970

Cal Serra (Cal Miquelet del Serra)

1860

Enderrocada

Finals dels 70

Cal Pi de l’Olla Cal Truco

Segle xix 1920

Enderrocada Enderrocada

1988 1996

Cal Masseguer

Mitjan Segle xix

Enderrocada

2002

Cal Segarra

Segle xix

Enderrocada

Cal Quim del Mesuró

Segle xix

Enderrocada

Dècada de 1970

Cal Cisquet del Natrus

Segle xix

Enderrocada

1970

Cal Lluquer

Mitjan segle xix

Enderrocada

2001

Cal Biel

Finals segle xix

Enderrocada

Dècada de 1970

Cal Fernando

Finals segle xix

Enderrocada

Dècada de 1970

Cal Miquel Rabí

Finals segle xix

Enderrocada

Dècada de 1970

Remodelació Avda. Remolar/ construcció pisos Desviament del riu Planificació portuària Polígon industrial Pratenc Expropiació de l’ajuntament, inauguració de la plaça Blanes 1982 Mal estat Mal estat Pla infraestructures del delta Ampliació TarragonaJardins de la Pau Polígon Industrial Pratenc Construcció habitatges del barri de Sant Cosme Desviament del riu Polígon Industrial Pratenc Polígon Industrial Pratenc Polígon Industrial Pratenc


Jordi Ramos

116

Edificació d’habitatges Pla infraestructures del delta del Llobregat

Torre Xica

1750

Enderrocada

1999

Cal Tet

Segle xix

Enderrocada

2002

Cal Senyoret Vell

Final segle xix

Enderrocada

1965

Mal estat

Cal Minguet

Segle xix

Enderrocada

1972

Obres de construcció nou aeroport

Raval del Riu MASIA/EDIFICACIÓ

CONSTRUCCIÓ

ESTAT

ENDERROCADA

Cal Nofre

1859

Cal Marrana

1934

Cal Peret del Serra

Segle xviii

Ca l’Ixo

Segle xvii

Cal Company

1910

Enderrocada

1997

Ca l’Isidre del Quico

Entorn 1800

Enderrocada

1997

Cal Gana

1890

Enderrocada

1997

Cal Patronillo

1840-1850

Enderrocada

1980

MOTIU

Pàrquing Cal Gana Construcció bloc de pisos Aparcament Cal Gana Raons urbanístiques

Raval de Baix MASIA/EDIFICACIÓ

CONSTRUCCIÓ

Torre Balcells

Segle xix

Cal Pau Pi

1840

ESTAT

ENDERROCADA

MOTIU

Afectada per l’Eixample Sud


Història i curiositats de les masies del Prat

117

Cal Benet

Segle xix

Cal Noi del Quico / Cal Costelleta Petit

1890

Enderrocada

Cal Cabeça

Segle xix

Enderrocada

2013

Eixample Sud Jardins de la Pau

Ravals MASIA/EDIFICACIÓ

CONSTRUCCIÓ

ESTAT

ENDERROCADA

Passatge l’Arús

1790-1872

Enderrocada

1962

Cal Carrisques

1720

Enderrocada

2002

Cal Saio

Segle xix

Enderrocada

1974

MOTIU

Cooperativa Obrera de Viviendas Habitatge modern Bloc de pisos i polígon industrial


Història i curiositats de les masies del Prat

119

Glossari ALOU: Propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial. ATUELL: Utensili. ATZEMBLA: Bèstia de càrrega. CARTULARI: Col·lecció de documents; llibre on hi ha copiats els privilegis i al tres escriptures d’una entitat. CENSAL: Obligació redimible de pagar una pensió anual o cens a una persona i als seus successors en virtut d’un capital rebut per qui la contrau. CLOS: Terreny envoltat de parets, reixes, tanques, etc. CUP: Recipient generalment d’obra sobre el qual es trepitja el raïm i on el most es transforma en vi. També, edifici separat on s’elabora el vi. DELME: Dret d’una desena part o d’una fracció variable de la collita, que es pagava a l’Església, al rei o a d’altres senyors. EMFITEUSI: Contracte de cessió perpetual o a llarg termini d’un bé immoble mitjançant el pagament d’un cànon anual o d’altres prestacions a qui fa la cessió, el qual en conserva el domini directe.


120

Jordi Ramos

FITORA: Forca que s’empra per a pescar. MARÈS: Roca arenosa de gra i ciment calcari, de bon treballar. MUJADA: Mesura agrària equivalent al tros de terra que poden llaurar dos bous en un dia. Actualment, 4.896,5 m2, quasi mitja hectàrea. PARELLADA: Extensió de terra que una parella de bous pot llaurar en un dia. PEDRA SUADORA: Pedra molt porosa, amb forma de bol, que permetia el pas de l’aigua a través dels seus porus. PEDRENYAL: Arma de foc, semblant a una pistola de canó llarg, que es disparava amb pedra foguera. PONTATGE: Dret que es pagava per a passar un pont. REBLIMENT: Un espai, omplir-se dels materials resultants de l’erosió transportats pels corrents fluvials o marins. REMENÇA: Dret que el senyor podia exigir del vassall subjecte a adscripció a la terra quan aquest volia abandonar-la. SAGRERA: Espai al voltant de l’església i el cementiri. SOMADA: Càrrega d’un animal de bast. SUFRAGANI: Que depèn de la jurisdicció d’un altre. VIOLARI: Pensió vitalícia.


Història i curiositats de les masies del Prat

121

Bibliografia AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XX. El Barcelonès, El Baix Llobregat i El Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992. Aliberch Rosselló, Ramón. Eusebio Bertran Serra, capitán de industria, economista, político, deportista. Artes Gráficas Juan Sabadell, Barcelona, 1952. Alturo, J. L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, 3 vols. Barcelona, Fundació Noguera, 1985. Bach, Antoni. Col·lecció diplomàtica del Monestir de Santa Maria de Solsona: el Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona: segles X-XV. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1987. Balaguer, Víctor. Guia de Barcelona a Martorell por el Ferro-carril. Imprenta Nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas, Barcelona, 1875. Baños Soria, Julio. Imatges retrospectives de la Marina: Zona Franca i polígon industrial Pedrosa: les indústries, les platges, les masies, els barris... Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, Barcelona, 1997. Barón Borrás, Esther; De Fez Valero, Enriqueta. Descobrir El Prat de Llobregat. Patrimoni contemporani. Mancomunitat de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Barcelona, 1992. Batlle Gallart, Carme. L’expansió baixmedieval: segles XIII-XV. Edicions 62, Barcelona, 1998. Baucells Reig, Josep. El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: catàleg del fons en pergamí de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1984.


122

Jordi Ramos

Bofill Coromines, Montserrat, et alii. El Pas de la societat agrària a industrial al Baix Llobregat: agricultura intensiva i industrialització. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995. Bolós Capdevila, Maria de; et alii. Manual de ciencia del paisaje: teoría, métodos y aplicaciones. Ed. Masson, Barcelona, 1992. Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrera: creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle X al final del segle XI. Edicions 62, Barcelona, 1979-1981. Campmany Guillot, Josep. “El camí de la Sentiu: la via altmedieval per travessar el Garraf (estudi del tram oriental)” a IV Trobada d’Estudiosos del Garraf. Diputació de Barcelona, Barcelona, 2003. Canudas, Josep. Història de l’aviació catalana: 1898-1936. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1983. Carbonell, N.; Rubio, M. C.; Rubira, M.; Ruoso, J. A.; Valenzuela, M. J.; Zurita, J. L. Recull de les masies del Prat. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Conselleria d’Ensenyament, 1988. Carreras Candi, Francesch. Geografia general de Catalunya. Establ. Editorial de Albert Martín, Barcelona, 1913-1918. Casanova, M. de.” Explotación agrícola de D. Fernando Puig en el término del Prat” a Revista del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, 23, 1874, p. 165-172. Casas Fuster, Joan. L’Hospitalet: un passeig per la història. Patronat Municipal de Comunicació, l’Hospitalet de Llobregat, 1988. Casassas, Anna Ma.; Montaner, Ma. Carme. Cartografia de Catalunya: catàleg general de la Cartoteca de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona, 1992. Checa, A.; Díaz, J. I.; Farran, M.; Maldonado, A. “Sistemas deltaicos holocenos de los ríos Llobregat, Besós y Foix: modelos evolutivos transgresivos” a Acta Geológica Hispánica, 23, 1988, p. 241-255. Codina Vilà, Jaume, Les generacions pratenques 1538-1972, El Prat de Llobregat, Edicions Corona, 1972. Codina Vilà, Jaume. “El gra de la sitja. L’autoconsum alimentari pagès al delta del Llobregat” a Primer Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat mitjana, Lleida, 1995, vol. 2, p. 35-51. Codina Vilà, Jaume. “Els processos dels segles XIV i XV (“Regesta”)” a Processos de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, vol. I. Direcció General del


Història i curiositats de les masies del Prat

123

Patrimoni Escrit i Documental, Servei d’Arxius, Secretariat Interdiocesà d’Arxius Eclesiàstics de Catalunya, Arxiu Diocesà de Barcelona, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1984. Codina Vilà, Jaume. “La antigua ermita de San Pablo” a Prat, 24 de novembre, núm. 160, p. 4, 1956. Codina Vilà, Jaume. “Pensions alimentàries al Baix Llobregat” a Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, Col·legi de Notaris de Barcelona, vol. XV, Barcelona, 1997, p. 127-149. Codina Vilà, Jaume. A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII), Barcelona, Viena Edicions, 1999. Codina Vilà, Jaume. Com neix un poble. El Prat 1718-1807. Setmanari Prat, El Prat de Llobregat, 1969. Codina Vilà, Jaume. Contractes de matrimoni al delta del Llobregat (segles XIV a XIX), Col·lecció Estudis, núm. 13. Fundació Noguera. Barcelona, 1997. Codina Vilà, Jaume. Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 9651965, Editorial Montblanc, Granollers, 1966. Codina Vilà, Jaume. El delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida del segle XVI al XX, Col·lecció Hores de Catalunya. Editorial Ariel, Esplugues de Llobregat, 1971. Codina Vilà, Jaume. El gir de 1750. Origen i creixement de la població. Pagès editors, Lleida, 1998. Codina Vilà, Jaume. Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Volum I, Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987. Codina Vilà, Jaume. Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Volum II, Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987. Codina Vilà, Jaume. Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Volum III, Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988. Codina Vilà, Jaume. Els santboians de 1490. Com es vivia fa 500 anys a la vila de Sant Boi de Llobregat, Biblioteca Abat Oliba, núm. 85. Ajuntament de Sant Boi-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990.


124

Jordi Ramos

Codina Vilà, Jaume. Història d’una plaça. Amics del Prat, El Prat de Llobregat, 1989. Codina Vilà, Jaume. Història del carrer de Ferran Puig. Edicions Rondes, El Prat de Llobregat, 1981. Codina Vilà, Jaume. Inundacions al delta del Llobregat, Col·lecció Episodis de la Història, núm. 147-148. Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1994, 2a edició ampliada. Codina Vilà, Jaume. L’Estany d’en Moragues. Naixement d’El Prat de Llobregat. Ajuntament del Prat de Llobregat, El Prat de Llobregat, 2005. Codina Vilà, Jaume. La vida i la mort al delta del Llobregat (segles XIVXIX). Qüestions de demografia històrica, Barcelona, Viena Edicions, 2002. Codina Vilà, Jaume. Les generacions pratenques. 1538-1972. Edicions Corona, El Prat de Llobregat, 1972. Codina Vilà, Jaume. Proletariat rural al Delta del Llobregat al segle XVIII. Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1969. Dietari del Antich Consell Barceloní. vol. I a XXVIII, Barcelona, 18921975. Domingo, Anna; Adroer, Anna. Diccionari visual de la construcció. Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Fàbrega Grau, Àngel, Diplomatari de la Catedral de Barcelona. Documents dels anys 844-1260, Arxiu Capitular de Barcelona, Barcelona, 1995. Fabró Yagüe, I.; Gómez Inglada, M. Masies del Prat. Barcelona: Ajuntament del Prat de Llobregat, 1989. Fabró Yagüe, Irma; Gómez Inglada, Margarida. Masies del Prat. Ajuntament del Prat de Llobregat, Barcelona, 1989. Fabró, Irma; Gómez, Margarida. “Deu segles de vida a l’entorn de la masia” a Masies del Prat. Fotografies de Colita. Ajuntament del Prat de Llobregat, El Prat de Llobregat, 1989. Fabró, Irma; Gómez, Margarida. “Les masies actuals” a Masies del Prat. Fotografies de Colita. Ajuntament del Prat de Llobregat, El Prat de Llobregat, 1989. Fabró, Irma; Gómez, Margarida; Rodés, Antoni. Terra i propietat. La transformació del camp pratenc al segle XIX. La impremta, El Prat de Llobregat, 1989. Feliu de la Peña Farell, Narcís. Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos y famosos hechos de la nación catalana. Barcelona, 1709.


Història i curiositats de les masies del Prat

125

Feliu, G.; Salrach, J. M.; Arnall, M. J.; Baiges, J.; Benito, P.; Conde, R.; Farías, V.; To, Ll. Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell Berenguer I, 3 vols. Barcelona, Fundació Noguera, 1999. Fernández Trabal, Josep. “Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l’ espai a la baixa edat mitjana”, a Acta historica et archaeologica Mediaevalia, 10, Barcelona, 1989, p. 189-220. Ferret Pujol, Joan Lluís. Les barques de passatge del Riu Llobregat al Prat, i la seva explotació (1327-1873). Ed: Joan Lluís Ferret, L’Hospitalet de Llobregat, 2007. Ferret Pujol, Josep. Els antics aprofitaments d’aigües subterrànies al delta del Llobregat. 1600-1900. Comunitat d’Usuaris d’Aigües de l’Àrea Oriental del Delta del Riu Llobregat, Barcelona, 2002. Font Rius, J. M., Cartas de población y franquicia de Catalunya. MadridBarcelona, Publicacions de la Secció de Barcelona CSIC, 1969. Gàmez, D.; Simó, J. A.; Vázquez–Suñé, E.; Salvany, J. M.; Carrera, J. “Variación de las tasa de sedimentación en el Complejo Detrítico Superior del Delta del Llobregat (Barcelona): su relación con causas eustáticas, climáticas y antrópicas” a Geogaceta, 38, Sociedad Geológica de España, 2005. Garcia Pardo, Jordi, “Una introducció al Sant Boi medieval” a Història e Sant Boi. Patronat Municipal de Cultura-Centre de Normalització Lingüística. Ajuntament de Sant Boi, Sant Boi, 1985. Garcia Pardo, Jordi, Sant Boi i el Pla del Llobregat a finals de l’Edat Mitjana. I Premi Carles Martí Vilà 1987. Col·lecció Espais i Societats. El Racó del Llibre de Text. Editorial Oikos-Tau, Barcelona, 1989. Giménez Mor, G.; Giménez Pérez, T.; Jordà, J. Masies del Prat. Volum I: L’Albufera i la Ribera. Editorial Efadós, El Papiol, 2003. Giménez Mor, G.; Giménez Pérez, T.; Jordà, J. Masies del Prat. Volum II: La Bunyola, Raval del Riu, Raval de Baix i Ravals. Editorial Efadós, El Papiol, 2004. Gómez Inglada, Margarida. Associació i cultura en una societat en transformació. El Prat de Llobregat 1910-1960. Ajuntament del Prat de Llobregat, El Prat de Llobregat, 2007. Gómez Inglada, Margarida. La formació d’una ciutat. El Prat de Llobregat. Ajuntament del Prat de Llobregat, El Prat de Llobregat, 1990. Iglésies, Josep. El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana. Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1979.


126

Jordi Ramos

Inventari del Patrimoni Arquitectònic: El Prat de Llobregat. Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Izquierdo Tugas, Pere, “El terme d’Eramprunyà, de la Baixa Romanitat al Feudalisme. Una revisió crítica” a Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina, Barcelona, Ajuntament del Prat de Llobregat-Columna-El Pont de Pedra, 1995, p. 273-308. Izquierdo Tugas, Pere, L’ancoratge de les Sorres, sota el delta del Llobregat dins l’economia antiga. Memòria de llicenciatura. Universitat de Barcelona, 1987. Izquierdo Tugas, Pere. “Barcino i el seu litoral: una aproximació a les comunicacions marítimes d’època antiga a la Laietània” a ROCA, Joan (coord.). La formació del cinturó industrial de Barcelona. Institut Municipal d’Història de Barcelona. Edicions Proa, Barcelona, 1997, p. 13-21. Lafuerza, S.; Canals, M.; Casamor, J. L; Devincenzi, J. M. “Characterization of deltaic sediment bodies based on in situ CPT/ CPTU profiles A case study on the Llobregat delta plain, Barcelona, Spain” a Marine Geology, 222-223, 2005, p. 497-510. López Mullor, Albert, “Excavacions a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès. Campanyes 1979-1981” a Identitats. Revista del Museu de L’Hospitalet, núm. 1, Fundació Pública Patronat Municipal de Cultura, L’Hospitalet de Llobregat,1988, p. 17-27. Madurell Marimon, Josep Maria. Fulls històrics de L’Hospitalet de Llobregat. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, 1977. Marca, Pere De. Marca hispanica (o País de la frontera hispànica). Distribuïdor Llibreria Josep Sala i Badal, Barcelona, 1965. Marquès, M. Les formacions quaternàries del Delta del Llobregat, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1984. Martí Vilà, Carles, “El Prat de Llobregat y la formación de su territorio” a Prat, periòdic local, núm. 33, 31 de març 1951. Martí Vilà, Carles. “Les guerres de Joan II a al vila de Sant Boi” a XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. ”Amics del Prat”, El Prat, 1985, p. 495-496. Mas, Joseph, Notes històriques del bisbat de Barcelona. Volum IX Rúbrica dels Libri antiquitatum de la Sèu de Barcelona, Barcelona, Establiment tipogràfic La Renaixensa, núm. 678, 1914.


Història i curiositats de les masies del Prat

127

Mauri Martí, Alfred. La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins el segle XI. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, 2006. Miró, Carme; Moreno, Iñaki; Ramos, Jordi. “El Castell de Port a Montjuïc: enclavament estratègic per a la consolidació d’un territori (segles XI-XV)”, XI Congrés d’Història de Barcelona – La ciutat en xarxa, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009. Monjas Manso, Lluís. Les comunitats parroquials del Baix Llobregat a finals de l’Edat Mitjana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005. Montblanc Lasaga, Joan. L’Abans. El Prat de Llobregat. Recull gràfic 1894-1965. Efadós editorial, El Papiol, 2001. Nadal, Francesc; Urteaga, L.; Muro, José Ignacio. El territorio dels geòmetres. Cartografia parcel·laria dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Diputació de Barcelona, Barcelona, 2006. Navas Ferrer, Teresa. “Apunts sobre l’origen de la xarxa viària modena en el territori de Barcelona (1833-1847)” a Quaderns d’Història de l’Enginyeria, Volum V, 2002-2003, p. 247-259. Olivera, Sergi. “Ombres del passat: el patrimoni històric a debat” a Delta Llobregat. El Periòdic Independent del Prat, núm. 388, juny-juliol de 2013. Pagès Paretas, Montserrat. “La torre circular i els eremitoris rupestres de Benviure”, a Sant Boi de Llobregat” a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 1, 1980, p. 175-196. Pagès Paretas, Montserrat. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992, p. 580-585. Pagès Paretas, Montserrat. Les esglésies pre-romàniques a la comarca del Baix Llobregat. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1983. Palet Martínez, Josep Maria. Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval segles II-I aC – X-XI dC. Centre d’Arqueologia de la Ciutat. Institut de Cultura, Barcelona, 1997. Palma De Mallorca, Andrés. Prat de Llobregat (ensayo histórico). Amics del Prat, El Prat de Llobregat, 1958. Perec, Georges. Especies de espacios, Montesinos, Barcelona, 2003. Pla Especial i Catàleg per a la protecció d’elements d’interès del patrimoni


128

Jordi Ramos

històrico-arquitectònic i ambiental del municipi del Prat de Llobregat. Aprovat pel Ple Municial el dia 15.09.2004. Planas Torres, Ramon. Braços de riu, estanys i maresmes del delta del Llobregat. Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona, 1984. Ramos Ruiz, Jordi. “Estudi de la xarxa viària del Prat” a Beca Jaume Codina de Recerca d’Història Local, Ajuntament del Prat, El Prat, 2013, p. 89-238. Ramos Ruiz, Jordi. “L’estat de la qüestió de les masies al Prat. Una proposta de preservació i difusió” a V Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat, Sant Andreu de la Barca, 2008. Ramos Ruiz, Jordi. “Reaccions i defensa de la vila del Prat durant la Guerra del Francès (1808-1814)” a Jornades d’Estudi: La Guerra del Francès als territoris de parla catalana (1808-1814), El Bruc, 2008. Ramos Ruiz, Jordi. L’ermita de Sant Pau del Prat. Aproximació a la localització de l’ermita de Sant Pau dins la Ribera del Prat de Llobregat. Ajuntament del Prat de Llobregat, 2007, inèdit. Rebagliato, J. “El Baix Llobregat” a SOLÉ SABARÍS, Lluis (dir). Geografia de Catalunya. Vol. III. Aedos, Barcelona, 1968, p. 449-496. Riera Mora, Santiago. Evolució del paisatge vegetal holocè al Pla de Barcelona, a partir de les dades pol·líniques. Tesi de Llicenciatura, Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona, 1994. Riera, S.; Palet, J. M. “Evolució del sector de Montjuïc-el Port entre l’època romana i altmedieval (III-X): una contribució a l’estudi diacrònic del paisatge” a III Congrés d’història de Barcelona, Barcelona, 1993, p. 49-70. Rius, José. Cartulario de Sant Cugat del Vallés. CSIC, Barcelona, 19451981. Roca Garriga, Pere. Índex toponímic del Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Museu d’Història de Sabadell, Sabadell, 1981. Salrach, Josep M. Història de Catalunya. El Procés de feudalització. Segles III-XII. Edicions 62, Barcelona, 1987. Sans, J.; Panareda, J. Ma., (coords.), Les Basses de Can Dimoni; Sant Boi de Llobregat. Delta de Llobregat, ed. Ajuntament de Sant Boi, Medi Ambient, p. 33-35, 2002. Simó, J. A.; Gàmez, D.; Salvany, J. M.; Vázquez–Suñé, E.; Carrera, J.; Barnolas, A.; Alcalá, F. J. “Arquitectura de facies de los deltas cuaternarios del río Llobregat, Barcelona, España” a Geogaceta, 38, 2005.


Història i curiositats de les masies del Prat

129

Solé Sabarís, Luís. Geografía de Catalunya. Ed. Aedos. Barcelona, 1968. Soler Sala, Maria. “Feudalisme i nucleació poblacional. Processos de concentració de l’hàbitat al Comtat de Barcelona entre els segles X i XIII” a Acta Mediaevalia, núm. 23/24, Barcelona, 2003. Soler Vidal, Josep. L’expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les Marines. Col·lecció Bruguers núm. 1, Gavà, 1969. Solias Arís, Josep Maria. El poblament del curs inferior del Llobregat en època ibèrica i romana. Tesi de Llicenciatura. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona, Barcelona, 1990. Tobaruela, Pere; SANS, Jaume. El Delta del Llobregat: terres d’oblit. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003. Udina Martorell, Frederic. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX y X. CSIC, Barcelona, 1951. Utgés Vallespí, Maria. La sèrie documental expedients de construcció i adequació de la xarxa de carreteres [1844-1980]. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Barcelona, 2008. Valverde, Andrés. “Evolución histórica, origen y significación de la pineda litoral del delta del Llobregat. I (siglos XVI-XIX)” a Spartina. Butlletí naturalista del delta del Llobregat, núm. 3, Ajuntament del Prat, El Prat de Llobregat, 1998.


IMPRÉS ALS TALLERS GRÀFICS DE RÚBRICA EDITORIAL


Jordi Ramos Ruiz va néixer al Prat de Llobregat el 1979. Es va llicenciar en Història l’any 2001 per la Universitat de Barcelona, especialitzantse en Arqueologia. Des de llavors treballa professionalment com a arqueòleg, destacant les intervencions arqueològiques realitzades a la ciutat de Barcelona i als espais patrimonials de la Guerra Civil espanyola arreu de Catalunya. A les xarxes socials realitza una gran tasca de divulgació de la història així com a publicacions especialitzades. Ha presentat comunicacions a jornades i congressos. Destaquen els seus llibres El Patrimoni de la Guerra Civil a Cubelles (1936-1939), Estudi de la xarxa viària al Prat, Hi havia una vegada el Prat –amb la Dra. Marga Gómez i il·lustracions de Montse Mayol. Ha adaptat el text d’Anton Ràfols Nadal, Diari i cartes des del front, publicat per Rúbrica Editorial, tots ells l’any 2013. La seva última tasca l’ha centrada en el co-comissariat de l’exposició Patrimoni en temps de guerra, al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes.

35

anys de passió editorial

www.rubricaeditorial.cat


“Història i curiositats de les masies del Prat” és una passejada per la història del Prat al voltant de les masies, amb un propòsit de reconeixement dels elements agrícoles singulars del municipi. A partir de les traces i anècdotes de la història pratenca s’anirà relatant l’evolució de les primeres masies fins avui dia. Amb un plantejament de síntesi, el lector podrà veure la seqüència de la història del paisatge del Prat de Llobregat, en unes modificacions i formes canviants del terreny agrícola que mostren la importància de preservar la masia com a l’element diferenciador i emblemàtic.

EDICIÓ PROMOGUDA PER

9 788496 986534

Història i curiositats de les masies del Prat  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you