Page 1

Una bicicleta i una maleta


Una bicicleta i una maleta

Text: Ricard Bah铆 Il路lustracions: Anna de Casacuberta


A tots els mestres que ens han ensenyat a ser

Una bicicleta i una maleta

1963. Poble de Serrateix, Baix Berguedà. Juliol. Xafogor d’estiu. La Caterina era una joveneta de no encara setze anys, ja feia un parell d’anys que havia deixat d’anar a l’escola del poble, se n’adonava que els seus interessos no passaven per feinejar al camp, ni per menar un ramat, ni per treballar a la fàbrica de filatures de l’Ametlla de Merola... li agradava passejar, escoltar la gent del poble quan explicava històries d’abans i d’avui a la vora de la font de l’alzinar. I pedalar sobre la seva bicicleta i voltar, fes fred o calor, a qualsevol hora, el vent li feia voleiar els seus rínxols i li pinzellava la cara com un tel prim de cotó. Li van regalar fa no encara dos anys, un amic mecànic del seu pare. Així va aprendre a conèixer tots els vorals del poble: corriols, fonts, masies mig perdudes, rierols...

Els pares, gent senzilla i treballadora de tota la vida, la veien feliç però els amoïnava el seu futur. Es feia gran però no hi havia res que li fes prou pes com per dedicar-s’hi. Feia de tastaolletes però no trobava res que li fes el grat. Ho havien comentat amb el mestre i el capellà del poble però cap d’ells en sabia donar resposta i sempre acabaven encomanat-se a la divina paciència, té tot el temps del món. No servien de massa aquests comentaris per apaivagar la seva preocupació. La Caterina semblava allunyada d’aquests neguits i els seus interessos passaven per altres camins ara encara desconeguts.


Tot arriba quan un desig intens es teixeix en els corriols del pensament i es va concretant en una voluntat clara i concisa. I així va ser com la Caterina decideix marxar del seu estimat Serrateix per conèixer món i cercar allò que encara està per escriure. Li va costar molt comentar-ho als pares, no sabia massa bé com enfocar-ho però la decisió li cremava el cor. Els hi va dir que se n‘anava, en cap moment perquè se sentís trista o poc estimada, al contrari, se sentia molt estimada però necessitava descobrir nous espais, altres gents, altres paisatges... Els va assegurar que s’espavilaria, que no patissin, que ja era prou gran i que no passaria dia que els escriuria.

Els pares van quedar tan parats i els va agafar tant de sorpresa, a més de la notícia que de per sí ja era prou contundent, els va costar badar boca en veure en els seus ulls i en la seva veu una fermesa i una decisió plena de coratge. La mare la va abraçar i amb aquest gest tan senzill van aprovar la seva determinació.

El comiat va ser molt difícil per a tots, el pare es resistia a plorar però la mare no se’n podia estar i era un devessall de llàgrimes. La Caterina va encetar camí des del seu Serrateix de tota la vida amb els ulls vidriosos però amb una guspira d’il·lusió que l’empenyia a pedalar amb tota la força.

Així va ser com en un matí canicular d’estiu va decidir iniciar un viatge personal i particular amb la seva bicicleta i amb la vella maleta de cuir amb sivelles de llauna.


En un no res va arribar a Navàs. Es va trobar a la plaça del poble amb una colla de vailets que jugaven animadament a cuit amagar. Se li atansen els nens i les nenes en veure aquella bicicleta i, sobretot, la seva maleta tan atrotinada. Sense adonar-se’n els conta la seva història des de quan era petita, els menuts queden embadalits i en demanen més i comença a explicar contalles que rajaven com l’aigua fresca d’una font. Brollaven de la seva memòria com si des del seu inconscient algú els hi xiuxiuegés a cau d’orella. Les mares que estaven per allà es van adonar que durant una bona estona els seus fills s’estaven escoltant embadalits aquella noia. Vesprejava, i una de les mares li va preguntar si tenia on anar. La Caterina li va respondre que no i la senyora li va proposar que vingués a casa seva, que tindria plat calent i llit per aquella nit.

Mentre sopaven, el marit de la dona, el sastre del poble, va aprofitar per explicar-li una història d’un sastre que havia cosit una jaqueta de cent botons i... a la Caterina li va entusiasmar i va procurar retenir-ne el més mínim detall, com si cada mot fos un petit tresor que el temps pogués fer oblidar.

Quan se’n va anar a dormir pel seu pensament transitaven personatges i possibles arguments de futures històries.


A l’endemà va encetar amb la seva bicicleta el camí de bell nou. Va arribar a un lloc de pas, cruïlla de carreteres. La vila de Sallent, al costat del riu Llobregat. Hi havia un hostal amb molta gent de pas: ramaders, pagesos, transportistes... i, sobretot, gent que treballava a les mines de potassa. La Caterina va entrar i es va asseure en l’única taula, gran això sí, que hi havia al centre. Tothom prenia un mossec, un dels comensals que no parava de xerrar va començar a explicar una història sobre un dels personatges més agosarat i amb un aspecte més espaordidor que s’amagava per aquells rodals: el bandoler Malapeça que se li dibuixava una cicatriu que li anava de sota l’ull fins a la nou del coll... era una història farcida d’aventures... La Caterina no s’atrevia a parpellejar ni un segon, la va trobar tan excitant que se li va quedar gravada a la memòria. En acabar es va crear un silenci tan expectant que la Caterina no es va poder estar d’explicar la seva història i hi va afegir la història del sastre que havia cosit una jaqueta amb cent botons. Tothom en va quedar encantat. L’hostaler va sospitar que aquella noia no tenia lloc on dormir i li va oferir un plat calent i un llit sota teulada. Mentre sopaven, l’hostaler va explicar una història sobre un metge que guaria tots els mals de queixal sense dolor gràcies a un miraculós beuratge... La Caterina gaudia d’allò més escoltant històries i s’adonava que tenia facilitat per recordar-les i reproduir-les fil per randa.


L’endemà va continuar pedalant i pedalant carregada amb la seva maleta i amb un grapat de rondalles per explicar. En un dels revolts va caure amb la mala fortuna que es va donar de cap contra un pedregar que hi havia al voral de la carretera. Així va ser com va arribar gràcies a una bona gent a l’hospital de Martorell. Ciutat plena de fàbriques amb xemeneies que perfilaven columnes de fum, també a la vora del riu. Els metges li van dir que amb un parell de dies es referia. La van posar en una habitació al costat d’una dona, esposa d’un vell mariner, que no parava de contar històries del seu marit: el navegant perdut en una illa on les flors parlaven... un lloc on els ocells tenien dents i cinc dits a les potes... com va sobreviure dins d’un calamar gegantí... La Caterina fruïa d’allò més i se les empassava com glopades d’aigua fresca.

En un no res es va recuperar, no se sap si pel repòs i les cures o per les històries increïbles d’aquella senyora. El seu repertori s’ampliava contínuament i li creixia un desig important d’explicar-les, compartir-les amb altre gent. Buscava fórmules per millorar la seva tècnica amb el to de la veu, amb la seva gestualitat, treballant les pauses i afegint diferents registres segons el personatge per aconseguir captar millor els seus oients.


Havia de deixar l’hospital però ella insistia a quedar-s’hi. I el destí, aquell senyor invisible amb vestit d’oportunitat. Aquell hospital tenia una secció de nens malalts i buscaven algú que els entretingués i estigués per ells. I així la Caterina es va iniciar en acompanyar aquella mainada que tot sovint estava pansida. Els explicava contes i després se li va acudir de fer-los dibuixar i escriure el nom dels personatges. Els parlava del seu Serrateix, de les muntanyes i del riu Llobregat, de com vivia la gent d’altres contrades. Li agradava tant estar amb els infants, percebia com aprenien, com era capaç de seduir-los i acompanyar-los i, sobretot, se’ls veia contents. Cada dia se sentia esgotada però satisfeta. No va deixar cap dia d’escriure als seus pares i ells sentien aquella serena placidesa de saber que la Caterina es trobava bé i era feliç.


Al cap d’un parell de mesos es va adonar que volia aprendre a fer de mestra, i a Barcelona hi falta gent.

Nit de Nadal. El petit Parvulari, al carrer Reina Victòria 14, de l’escola Thau, tot entrant al vestíbul, es veu la corona d’Advent, a sota el pessebre de fang fet pels més menuts, en un racó hi ha una bicicleta i una maleta de pell amb unes sivelles de llauna. Una maleta carregada d’històries, d’emocions, de voluntats i d’esforços... Segurament l’Infant somriu.


Fragment de la carta de la Caterina als seus pares d’un dia de principis de desembre: “Pares, he trobat la felicitat tot fent camí, ara sóc aquí en el lloc que vull i no és altre que el d’aprendre a ensenyar. El camí m’ha omplert i m’ha conduït fins aquí. Els paisatges, les gents, les seves experiències m’empenyen i ara sóc aquí... demà ja ho veurem, no està escrit enlloc. La vostra filla que us estima. Per cert, per Sant Esteve pujaré a Serrateix, espero amb delit els canelons de l’àvia”

Manresa, desembre de 2013

Nota dels autors: Omplim els palmells plens de desitjos i amb una bufada us arribin a les vostres butxaques perquè es facin realitat. Tingueu tots un bon Nadal.

Conte Nadal 2013  

Conte Nadal 2013

Advertisement