Page 1

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

núm. 139 març 2013

El Príncipe de Asturias rumb al desballestament!

El portaavions serà desmantellat després de conèixer que costaria més de cent milions d'euros posar-lo a punt. http://tgnapau.blogspot.com

tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

Materials per la pau

Materials per la pau

núm. 139

març 2013

Amadeo López

VIVIR Y CONVIVIR EN PAZ Eduard Vinyamata (coord.) Viure en pau va molt més enllà de viure tranquil i no participar en guerres. Quan convivim en pau ens entenem, quan estem en pau amb nosaltres mateixos aprenem a conviure. Sense pau interior la salut es ressent, la feina es fa malament, les relacions es deterioren, l'educació acaba mancada de la profunditat necessària per aprendre a viure bé amb un mateix i amb l'entorn. En aquest llibre es proposen idees concretes, tecniques, suggeriments i pràctiques per estar en pau amb un mateix i conviure positivament i en harmonia, especialment en l'àmbit de les relacions personals i socials. Es tracta de comprendre l'origen i les causes dels conflictes de la vida quotidiana i aprendre allò que ens pot ser útil per trobar una solució en el nostre entorn, en la nostra manera de viure o en nosaltres mateixos. Viure en pau és pensar en pau, conviure sense violència, sentir-se en simbiosi amb la natura, procurar pel bé comú i gaudir de la vida sense danyar. Aquest és l'anhel que persegueixen els autors i autores d'aquest llibre. Edita: Editorial GRAÓ ISBN: 978-84-9980-429-3 Col·lecció: Micro-Macro Referencias Pàg.: 203

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules

núm. 139

Crònica d'una xerrada: Dones per Dones per la Pau

març 2013

Pilar Palacio

Seguint el fil del cicle de xerrades i pel•lícules que hem començat la Coordinadora aquest 2013, el passat dilluns 11 de febrer vam comptar amb la presència de la Vicky, activista del grup antimilitarista Dones x Dones, localitzades a Barcelona ciutat. La xerrada va tenir lloc a l’Ateneu Alomà i va arreplegar una vintena de persones. Dones x Dones té els seus orígens en el grup DOAN, Dones Antimilitaristes, constituït com un grup de dones que es posicionen en contra de qualsevol tipus d’expressió militar. La guerra als Balcans fou el desencadenant de l’actual Dones x Dones. La Vicky ens explicava que en aquell moment algunes d’elles van tenir l'oportunitat de viatjar fins allí i apropar-se a la realitat que vivien les dones. Van conèixer dones sèrbies, bòsnies i croates que, tot i que la dinàmica de la guerra deia que havien de ser enemigues, havien aconseguit crear xarxes de solidaritat i recolzament. A Belgrad va aparèixer amb força un grup de Dones de Negre contra la Guerra (actualment hi ha una xarxa de grups locals i dones de Dones de Negre repartits arreu del món). Posteriorment Dones x Dones ha establert contacte directe amb dones de països com Txetènia o l’Afganistàn. La seva missió és fer d’altaveu al nostre territori sobre les realitats concretes de les dones que viuen sota conflictes armats així com donar suport en les campanyes que aquestes dones, organitzades en grups, inicien als seus territoris per pal•liar els danys del conflicte sobre les vides de la població civil. Tota aquesta trajectòria ha conduït a Dones x Dones a anar

elaborant un pensament crític vers el militarisme. En aquest sentit, la Vicky ens va plantejar algunes qüestions. En primer lloc, directament vinculat a la guerra dels Balcans i a la violència sexual perpetrada pels militars, entre ells els mateixos Cascos Blaus, missió en la qual hi havia implicat l’Estat Espanyol. Una de les qüestions que la ponent va recollir és l’impacte que els produí veure com en la zona de les casernes militars s’havia instal•lat un complex de prostíbuls. En aquest sentit, la Vicky ens interrogava sobre “qui ens protegeix dels que es suposa que ens protegeixen?”. Un altre aspecte rellevant de la xerrada va anar al voltant de la indústria armamentística i el negoci de les armes. Per il•lustrar-ho ens va remetre a la Col•lecció Plàcid Garcia Planas, un periodista que té un legat d’objectes i altres documents que reflexen la frivolitat del mercat de les armes. A mode d’exemple va resultar impactant sentir alguns dels eslògans i tècniques de marketing i que presenten empreses com Explosivos Alaveses, que en una de les Fires d’empreses productores de materials bèl.lics regalava vànols als clients que

s’apropessin pel seu stand. Per tancar la xerrada, la Vicky va voler fer una reflexió sobre quins són els reptes actuals que visualitzen com a Dones x Dones. Entre aquests reptes hi ha el de com coordinar-se amb altres grups per tal de podernos donar suport els uns a les altres (seria reforçar aquests fils invisibles dels quals la Tal Haran ens ha parlat en d’altres ocasions), com rentabilitzar recursos (en aquesta línea, va esmentar campanyes com Desmilitaritzem l’Educació, a Catalunya, en la qual hi ha diversos grups implicats treballant per un mateix objectiu), com treballar en xarxa superant els centralismes territorials, com aconseguir major visibilitat a la societat, i , finalment, a migcurt termini, com dur a terme una campanya d’Objecció Fiscal a l’Estat Espanyol que pugui ser més contundent i implicar cada cop més persones. Aprofitem per recordar-vos que el proper acte d’aquest cicle serà el dilluns 11 de març del 2013, a les 19h, a l’Ateneu Alomà (C/Misser Sitges, 9, Tarragona) amb la projecció d' "El vent que belluga l'ordi" de Ken Loach. Ens veiem les cares!


pàgina 4

Denúncia

núm. 139

Zones roges

Nul•la inversió social en centres de salut, en centres educatius o en projectes de desenvolupament rural. Nul•la inversió en infraestructures, electrificació, clavegueram, canalització d’aigua, carreteres... Abandonament estatal, abandó de la població, de les dones i homes, ancianes i ancians, nenes i nens que viuen en aquestes zones de Colòmbia. Viure a les anomenades zones roges del país significa això, significa haver de recórrer llargues distàncies a peu o en cotxe de línia, que passa al seu horari i no quan t’has tallat un dit amb la màquina d’esclofollar cafè i necessites amb urgència un centre de salut perquè el mal no sigui irreparable i t’hagin d’amputar més tros del necessari. Significa no tenir centres de planificació familiar i haver de parir sense cap tipus

d’assistència mèdica. I el problema no és tenir un part no medicalitzat, el problema és que si aquest es complica no pots fer res per salvar la vida de la mare o de la criatura. Viure en una zona roja significa que els infants han de recórrer llargues distàncies, en alguns casos, per anar a l’escola, i en el pitjor dels casos, que les escoles estiguin només habitades per teranyines i no per nens i nenes, perquè el govern no hi destina professorat, perquè no hi ha cotxe de línia que els porti a l’escola fins ben entrat el curs escolar... Viure en una zona roja significa escoltar promeses del govern sobre inversió rural: ajudes pels agricultors de cafè o “paneleros”i saber que aquestes no arribaran mai a la família, perquè vius en una zona roja.

març 2013

Eva Virgili

Si vius en una zona roja l'única presència de l’estat que veus és la militar: retens als camins que et porten a aquestes poblacions amb soldats que et fan sentir una “terrorista” pel simple fet de viure on vius; identificacions, censos de població, empadronaments, identificacions i altres vulneracions dels Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari per part de l’exèrcit. A Colòmbia hi ha un total d’unes 15 zones roges o “zones de consolidació” escampades pel país, on hi viuen milers de persones. Unes zones, identificades com a tals per l’estat i definides pel mateix actor com a escenaris d’un conflicte que fa més de 50 anys que dura i que suposa una inversió diària estatal de 60.000 milions de pesos diaris.


pàgina 5

núm. 139

Denúncia

Però hem de saber i poc té de coincidència o casualitat, que en aquestes zones hi ha la major part de riqueses naturals del país: hídriques, petroleres, mines d’or, carbó i diamants... Sembla doncs que la presència militar en aquestes zones estigui dirigida a protegir aquests béns naturals, però no a protegir-los com a patrimoni dels seus habitants, sinó a posarlos sota control estatal perquè la locomotora minera de Santos pugui continuar el seu frenètic camí, impulsada per les firmes del Tractat de Lliure Comerç del govern colombià amb els EUA i la UE. Així sembla que la funció dels militars sigui aquella de “netejar” aquestes terres de la resistència de les camperoles i camperols que s’oposen als megaprojectes que l’únic que portaran a les seves vides seran desplaçaments quan les terres es contaminin amb el mercuri necessari per l’extracció d’or, quan les terres deixin de ser

productives degut al desviament de rius fruit de la construcció d’hidroelèctriques ... Però tot aquest abandó estatal es tradueix també en experiències solidàries i amb l’enfortiment del teixit social de les comunitats, on els ancians i ancianes no són abandonats a la seva sort sinó traslladats des del ranxo, perdut al mig dels Andes colombians, a la “vereda ” més propera, on el veïnat té cura d’ells cobrint les seves necessitats bàsiques; on les famílies s’organitzen per garantir el funcionament dels centres educatius on estudien les seves filles i fills, on el trueque està a l’ordre del dia i d’on molt ens queda per aprendre de l’autogestió de les seves vides. No faré de la vida d’aquestes persones un món idíl•lic, perquè no l’és, però sí que la modernització imparable a què es veu abocat el país, i més que ho

març 2013

estarà si les negociacions de pau arriben a terme i l’explotació a gran escala dels recursos naturals es traduirà en més abandó o desplaçaments forçats dels camps a la ciutat, i amb ells l’abandó d’aquestes formes de vida, perquè: “La electricidad tiene sus ventajas, claro, pero después, cuando se quieren dar cuenta, ya están atrapados en el engranaje y la jodedera: que si televisión, que si frigorífico, pero luego se enteran del calendario de pagos aplazados. ¡Y a ver de dónde sacan tanta plata! Y se convierten en esclavos, de otro modo pero de vuelta esclavos, y pasan de la libertad de la pobreza a la esclavitud de la miseria, eso sí, en pantalla y con canales norteamericanos, que sólo les dará ganas de irse, convencidos de que allí todo es posible”

Són anomenades zones roges les parts del país on hi ha hostilitats entre els diferents actors armats del conflicte. Els “paneleros i paneleras” són els i les productores de panela. La panela és un aliment derivat del suc de la canya de sucre. Es coneixen com a zones de consolidació les regions de Colòmbia on l’estat vol recuperar el seu control territorial i social. Així les zones roges passen a anomenar-se zones de consolidació a partir de l’aplicació, l’any 2006, de la Política de “Consolidación de la Seguridad Democràtica”. Vereda: Centre de divisió territorial d’un municipi. Mendiluce, José María Pura Vida, Planeta, 2009


pàgina 6

Retalls de... premsa

núm. 139

Les dones de Mali ens marquen el camí a la pau

març 2013

Toni Álvarez

Si fem cas de les informacions, gairebé sempre interessades, dels mitjans oficials de comunicació, les guerres són sempre inevitables i no és possible resoldre sense elles els conflictes de diversa índole. Qualsevol conflicte que escollim, des dels més silenciats als que formen part de la rabiosa actualitat, són llegits de manera inexorable des d'una òptica militarista i sembla que l'aspiració a una solució alternativa d'ells és una il lusió ingènua. És cridanera l'absoluta manca d'informació en els nostres mitjans de comunicació respecte de qualsevol pràctica que no sigui embolicar-se a trets en els conflictes que ens presenten. Res s'informa sobre les lluites noviolentes que tenen lloc a Palestina i davant del clima global de confrontació militar, o sobre els grups que desenvolupen activitats noviolentes, antiguerra, o de simple protecció de víctimes a Síria, o al Congo, o a Mali, per posar exemples candents. Avui volem donar veu antimilitarista i alternativa a un dels actors de les guerres que sempre romanen en l'oblit: les dones. Mirem un manifest de 42 dones de Mali, que advoquen per una alternativa a la guerra a la que anomenen "Badenya" (fills de la mare) i que promou un altre enfocament i altres pràctiques per resoldre els conflictes. "Badenya, -ens diuen- és un dels valors que nosaltres, les dones de Mali, hem de cultivar més i contraposar al valor masculí fadenya (fills del pare) que en la seva versió ultraliberal autoritza la carrera desenfrenada i fratricida al benefici, fins al punt de malvendre empreses públiques rendibles, de cedir terres agrícoles als

dominadors i d'acceptar la partició del territori nacional." Elles identifiquen de manera molt clara els mals de la seva societat: "De la situació dramàtica de Mali es desprèn una realitat terrible que es verifica en altres països en conflicte: la instrumentalització de la violència sobre les dones per justificar la ingerència i les guerres causades per la cobdícia de les riqueses del seu país. " I elles mateixes se saben part de la solució en el seu rol històric de dones i amb metodologies diferents a les imperants:“"Nosaltres, les dones de Mali, hem de jugar un rol històric, aquí i ara, en la defensa dels nostres drets humans i fonamentals contra tres formes de fonamentalisme: - el religiós a través de l'islam radical;

- l'econòmic a través del tot mercat; - el polític a través de la democràcia formal, corrupta i corruptora. Convidem a tota/s aquella/es que, al nostre país, a l'Àfrica i en altres parts, se sentin compromesos pel nostre alliberament d'aquests fonamentalismes, a ajuntar les seves veus a les nostres per dir "No a la guerra"”. Les quaranta-dues dones signants del manifest ens fan preguntes interessants com: On és la coherència dels dirigents africans en la gestió dels assumptes del continent si la majoria d'ells es va oposar en va a la intervenció de l'OTAN a Líbia i ara es posen d'acord sobre la necessitat d'un desplegament de forces militars a Mali, de conseqüències incalculables?


pàgina 7

Retalls de... premsa

núm. 139

març 2013

bases i condicions d'una solució concertada (i no imposada) al conflicte actual. Nosaltres, dones malianes, contribuirem a això plenament, així com demà contribuirem a la refundació de la democràcia al nostre país d'acord amb els valors socials i culturals que ens són familiars. Tot un programa que desemmascara l'interessat tractament dels conflictes des de la visió militarista de moda. També ens recorden les conseqüències greus i negatives que la intervenció a Mali tindrà sobre la dona maliana: "La seva vulnerabilitat, que està a totes les boques, hauria d'estar present en tots els esperits quan es prenen les decisions i ser dissuasiva quan la guerra es pot evitar. Es pot. S'ha d'evitar a Mali. Recordem que els casos de violació que deplorem a les zones ocupades del Nord poden multiplicar amb el desplegament de diversos milers de soldats. A aquest risc cal afegir el d'una prostitució més o menys dissimulada que es desenvolupa generalment en les zones de gran precarietat i en conseqüència els riscos de propagació del VIH/SIDA. El pla d'intervenció militar que va examinar el Consell de Seguretat, preveu els mitjans per protegir realment a les dones i nenes de Mali d'aquest tipus de situació desastrosa? Elles parlen d'un altre enfocament per al conflicte: No a la guerra. "Les nostres armes han de ser la lucidesa i la maduresa política en aquest món sense fe ni llei. No hi ha cap raó perquè Mali es comprometi en un terreny en el qual tant França com Estats Units es retiren, tot i la potència armamentística de l'OTAN. A l'economia de la guerra, nosaltres, les dones de Mali,

oposem l'economia de la vida aprofitant la transició en curs com una ocasió històrica de fer front al triple desafiament del saber, de la ciutadania i del diàleg. Les evolucions en curs sobre el terreny, entre elles la voluntat de negociació de Anar Dine i del MNLA, la modificació constant de les relacions de força, aixÍ com les estratègies i les interaccions entre els diferents grups presents, han de ser examinats amb l'atenció necessària per tal de no només evitar una guerra potencialment tràgica sinó també de sortejar els esculls dels acords passats. Les concertacions nacionals previstes des de fa mesos s'han de celebrar d'una vegada per permetre a la societat maliana en el seu conjunt de retrobar i de definir per si mateixa les

La guerra no només ha estat el recurs habitual a la "solució" dels problemes entre diferents pobles o entre diferents mentalitats dins d'un mateix Estat, sinó que ha estat constantment legitimada amb arguments que ofenen el més elemental sentit comú, i fins i tot legitimada com una eina política en peu d'igualtat amb els vots, les lleis, etc., quan no com un dels instruments més eficaços de l'acció política que ha enllumenat el nostre ordre mundial de violència i dominació. Per això desemmascarar és, sobretot, soscavar els peus d'aquest colós de fang que ens oprimeix. I en això les dones de Mali ens ofereixen un exemple incontestable. http://www.utopiacontagio-


pàgina 8

La contraportada

núm. 139

març 2013

Pau Gomis

A la paret, escrit amb guix, diu: Què exigent que ve la primavera! Març d’absències i allarga el dia, més hores de llum per a lluitar contra l’oblit. Ja floreixen els ametllers, flor delicada per excel•lència, bellesa del secà tarragoní. Suara els cirerers estan esclatant al Japó i Mishima s’ho mira complaent, falta poc per fer el discurs davant les Forces d’Autodefensa del Japó, falta poc per la riota, falta poc pel seppuku... març de bombardejos i poemes, sembla mentida que en un mes tan bell, carregat de promeses de bons temps, hi hagi lloc per la violència. Per això ens trobem plegats pel plaer d’estar junts els uns amb els altres, per no oblidar aquest març ni cap altre. La guerra d’Iraq ens va sacsejar un 20 de març, exemple de follia i avarícia. Havien passat coses molt greus i era necessari aclarir el caos, aleshores van traçar una línia vermella al terra que donava la volta al planeta, per a separar amics d’enemics, fidels d’infidels, els homes bons dels terroristes... i a Iraq li va tocar estar a l’altra banda de la ratlla. Després, un 11 de març la sang dels nostres germans madrilenys va enfosquir les vies dels trens, les criminals explosions van donar pas a un lúgubre concert de mòbils que no podien ser contestats, però enmig dels cossos i la ferralla encara hi havia lloc per a la mentida, un engany matusser i sense escrúpols que intentava amagar els fangs que havien portat les anteriors pluges. La guerra d’Iraq seguia passant factura (de fet encara ens passa factura en forma de crisi econòmica, ja que fou el desencadenant de l’augment del deute i la inflació als EUA). Anys abans els mateixos que ens menteixen i enganyen, els que s’aprofiten de la violència,

sonarà més si dic que és el sogre d’un altre personatge insigne que també ocupa un ministeri, Alberto Ruiz Gallardón. Ací anem veient com el mateix traç dibuixat al terra delimita els que estan a un costat i a un altre.

la mort i el patiment aliè per ferne un instrument polític, signaven penes de mort. Un mes de març de 1974. Els que no volien que canviés res, en la seva borratxera sagnant intentaven escarmentar, posar a tota la ciutadania a l’altre costat de la ratlla que ens separava els uns dels altres. Amb paròdies judicials, i amb una crueltat inacceptable des de tots els punts de vista, s’atorgaven el dret a llevar la vida de dues persones. Salvador Puig Antich i Heinz Chez, que més endavant sabríem que es deia Georg Michael Welzel. Lo fonamental és no demostrar feblesa i que l’enemic ens tingui por. L’enemic, per a tota aquesta gent, som nosaltres. Els que estem a l’altre costat de la línia roja. Dins del Consell de Ministres que va signar les penes de mort hi havia un personatge il•lustre, el ministre Secretario General del Movimiento José Utrera Molina. Pel seu nom no us dirà res potser, un falangista més. Us

També un mes de març del 1976 un altre nostàlgic de la dictadura i que ocupava el ministeri d’Interior va ser el responsable de la mort en mans de la policia de 5 treballadors a Vitòria i un a Tarragona, Juan Gabriel Rodrigo Knafo. Tampoc li va tremolar el pols a aquest demòcrata de tota la vida, Manuel Fraga Iribarne. Calia mantenir la ratlla vermella pintada al terra i, òbviament, tots els que estàvem a l’altre costat érem els enemics. Calia ordre, mà dura, aturar les hordes comunistes... a foc i sang, com només saben fer ells. I aquest mes de març de 2013 veiem que la línia divisòria segueix, a un costat hi ha els que segueixen mentint, els hereus dels assassins, els que ens roben, els que ens diuen que cal més ordre i menys “follón”, els que ens enganyen i ens emmirallen, els que ens prometen el cel i només ens donen patiment sense fi, els que fan guerres, els que van armats, els que posen bombes, els que privatitzen, els que desnonen, els que ens tracten com a mercaderia, els que s’enriqueixen amb el dolor aliè... A l’altra banda estem nosaltres, qui si no? Els seus enemics, els desafectes, els antipatriotes, els que ens queixem per tot, els que sempre som els mateixos... els que estem junts pel plaer d’estar plegats, un matí de març, esperant la florida dels ametllers o l’hilarant discurs d’en Mishima.


Paraules per la pau mes de març 2013  

Revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau del mes de març de l'any 2013

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you