Page 1

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

núm. 117

maig 2011

RETALLEM LA DESPESA MILITAR FEM OBJECCIÓ FISCAL !

L'exèrcit d'Israel ha creat una unitat especialitzada en l'espionatge a les ONG estrangeres. Amb aquesta mesura s'espera contrarrestar "una campanya internacional de deslegitimació", segons el govern de Netanyahu. http://tgnapau.blogspot.com

Les bombes de dispersió que l'exèrcit de Gadafi ha utilitzat en diferents bombardeigs i combats corresponen a la munició MAT-120, fabricada a Espanya per l'empresa aragonesa Instalaza. tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

Materials per la pau

núm. 117

Amadeo López

Materials per la pau INDIGNEU-VOS

maig 2011

ISBN: 9788497102025 Edita: Ediciones Destino, S.A.

Stéphane Hessel Quan algú com Stéphane Hessel fa una crida a la «insurrecció pacífica», a rebel·lar-se, se l´ha d´escoltar. Perquè Hessel, als seus noranta-tres anys, sap de què parla: membre de la Resistència francesa, supervivent de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina, aquest lluitador etern és, a més, l´únic redactor encara viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.Per això, quan reclama «un motiu d´indignació» per a tots, se li ha de fer cas. Perquè «les raons per indignarse poden semblar avui dia menys nítides, o el món, massa complex», però segueixen presents sigui en la dictadura dels mercats, en el tracte que es dóna als immigrants o a les minories ètniques. «Busqueu i trobareu», ens diu, «preneu el relleu, indigneu-vos!», perquè «la pitjor actitud és la indiferència. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que formen l´home: la facultat d´indignació i el compromís que la segueix». Un missatge que ja ha contagiat més d´un milió i mig de lectors a França.INDIGNEU-VOS! Avui es tracta de no sucumbir sota l´huracà destructor del «sempre més», del consumisme voraç i de la distracció mediàtica mentre ens apliquen les retallades. INDIGNEU-VOS!, sense violència. Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Diguem NO. Negueu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2n enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com al Facebook: tarragona patrimoni de la pau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules...

núm. 117

Uniformes escolars? No, gràcies

Quin goig que feien aquelles fileres de nens i nenes al pati, fent cua per entrar a classe, amb els seus uniformes impecables! Estic a favor de l’uniforme escolar, sense cap mena de dubte! Ja n’hi ha prou d’ensenyar tangues a les escoles! Falta ordre i disciplina! Arguments com aquests, més propis de 30 o 40 anys enrere, han tornat a sentir-se aquest mes de març, després que la consellera d’Ensenyament Irene Rigau va gosar, en mig de la conjuntura política i social que travessem, treure a la llum el debat de l’uniforme escolar. Segons declaracions fetes el passat dia 30/03/2011, la consellera exposa que si bé els uniformes escolars s’utilitzen actualment en alguns centres concertats i privats des de finals del franquisme, la possibilitat d’impulsar unes normes comuns de vestir en l’àmbit escolar és una manera factible contra el que va anomenar modes “més pròpies de l’oci que de l’estudi”. La notícia va animar a polítics, periodistes, comentaristes de ràdio i televisió, personalitats vario-pintes i gent de peu de carrer a posar-hi cullerada. Tot plegat sembla que l’abril ha passat més ràpid, amb “menys crisi” (malgrat el continuum de les retallades en educació i sanitat). I és que, en educació

tothom té llicència per opinar; potser per això, així ens va. Considerant absurd entrar a discutir aquests arguments de fira, anat més enllà, plantejo com pot ser que tornem a les cavernes: mentre estem formant a les universitats futurs professionals de l’educació, experimentant i convidant a la creativitat educativa per tal que aquestes sàpiguen combinar la gestió del coneixement i el respecte als drets fonamentals... com s’explica que aquesta filosofia educativa hagi de ser posada en pràctica davant d’una classe de nens i nenes uniformades??? Un mestre davant d’un exèrcit??? Fins i tot si ens hi esforcéssim, no crec que trobéssim pas una imatge més grotesca. En els darrers dies molts s’han omplert la boca afirmant que l’uniforme és senyal d’igualtat (hi ha qui gosa dir que elimina les classes socials!) mentre que d’altres veus es pronuncien en contra recordant que uniformitzar els cossos és una eina de control social sense argument de fons, una ordre estúpida que potser el que pretén és que ja de petites creixem assumint normes absurdes que no entenem. Uniformar elimina la persona, no pas la fa més digna. Un soldat uniformat és un

maig 2011

Pilar Palacio instrument de l’exèrcit així com un alumne uniformat esdevé un objecte per l’ensenyament (o potser ensinistrament?). És ridícul pensar que amb uniforme no s’ensenyarien tangues (perquè calçotets sembla que és igual si s’ensenyen..), s’evitarien les diferències socials, es contribuiria a reduir la despesa familiar, i tantes altres raons supèrflues que hem anat sentint. I si realment aquestes són les raons a favor, assumim doncs que l’uniforme és una tireta que tapa la ferida. Si la ferida existeix, això ens obliga a ser una mica més intel·ligents, a trobar eines (pedagògiques) per anar pol·lint aquestes dificultats. Que l’uniforme eviti conflictes a les mares al matí quan vesteixen els fills (tal i com hem hagut de sentir) és un argument ben trist... Per què no som capaços d’obrir els ulls? L’uni-forme és una mesura política, fins i tot el mateix debat que genera. L’educació té la missió d’acompanyar en el desenvolupament de persones lliures, crítiques i autònomes, per la qual cosa, uniformitzar no és educatiu. La imposició no arregla res, si tenim problemes a la societat, si us plau, que no ho paguin els infants! No fem pas de l’escola un exèrcit!


pàgina 4

Activisme

núm. 117

maig 2011

12 d'abril de 2011, Dia d'Acció Mundial sobre la Despesa Militar L’endemà que el SIPRI fes públiques les dades de la despesa militar mundial del 2010, organitzacions d’arreu del món van convocar el 12 d’abril, per primera vegada, el Dia Mundial d’Acció sobre la Despesa Militar. Un centenar d’ONG de més de 35 països s’han sumat a aquesta iniciativa promoguda per l’International Peace Bureau i l’Institute for Policy Studies. L’objectiu de la jornada és posar en evidència el desequilibri que hi ha entre els fons destinats a la despesa militar i els que es destinen a pal·liar la fam i la pobresa i a oferir serveis bàsics universals com l’educació i la sanitat. Amb el Dia Mundial d’Acció, els organitzadors volen crear un moviment global que denunciï aquests desequilibris. L’any 2010 la despesa militar es va incrementar un 1,3% respecte l’any anterior i arribà als 1,6 bilions de dòlars. Aquesta

despesa ingent es destina a mantenir 21 milions de soldats (2,5 milions a la Unió Europea, 130.000 dels quals a l'Estat espanyol) i a adquirir quantitats enormes d'armes. Amèrica Llatina va ser la regió on l’augment va ser més notable, un 5,8%, i va arribar als 63.300 milions de despesa. A Europa la xifra es va reduir un 2,8%. “El continu increment a l’Amèrica Llatina és sorprenent, donada l’absència d’amenaces militars reals a la majoria dels estats, i l’existència de necessitats socials més urgents” afirma Carina Solmirano, experta en Amèrica Llatina del projecte de Despesa Militar del SIPRI.

Aquest augment s’explica parcialment pel fort increment econòmic que ha experimentat la regió en els darrers anys. En altres regions del món, els efectes de la recessió econòmica mundial van causar una disminució de la despesa militar o almenys un increment més lent durant el 2010. Durant el 2010, els governs europeus van començar a fer front als seus elevats dèficits pressupostaris i van reduir la despesa militar en un 2,8%. Les retallades van ser més substancials en les economies més petites i vulnerables de l’Europa Central i de l’Est, i en les que tenen més dificultats pressupostàries com ara Grècia.


pàgina 5

Actualitat

núm. 117

Tiempos de revoluciones Las rebeliones populares de estos últimos meses del Magreb y del Mashrek han hecho hablar, una vez más, de revolución. Ésta había tomado un significado distinto al del siglo pasado, utilizada según los intereses del momento, llegando a hablar de la revolució dels petits gestos. Se había retorcido su signifi-cado. Los distintos medios de comunicación sean convencionales, sean más “críticos”, han hablado indistintamente -para referirse a los hechos de los territorios mencionadosde revolución de facebook, revolución de la clase media, o también de insurrección popular. Analizando la realidad según sus ideologías o intereses. ¿Pero cuando hablamos de revolución, a qué nos referimos? Prescindiendo de su significado etimológico, y utilizando el significado popularizado a partir de la revolución francesa, se habla de revolución cuando: se verifica una trasformación de la máxima elasticidad de los moldes de la sociedad actual. ¿Y cuáles son los moldes de la sociedad actual? El Capitalismo y el Estado. El objetivo de la revolución debe ser romper o trasformar profundamente dichos moldes e impedir que se formen otros, tanto o más coactivos que los destruidos. Dejar que las energías liberadas se den desde adentro, las estructuras que le son naturalmente apropiadas, substituir la subordinación coactiva por una coordinación orgánica y eventualmente planificada sobre la base de pactos revisables y delegaciones revocables, en la que la responsabilidad de cada uno sea en lo posible la garantía de la vida de todos. (Luce Fabbri) ¿La revolución y la insurrección son las mismas cosas?

Obvio que no! La revolución no se agota en la insurrección que suele ser su momento inicial. Este momento puede faltar, como faltó en la revolución española. Aquí la revolución se puso en marcha a partir de la resistencia popular al levantamiento fascista. Inversamente, puede haber insurrección sin revolución. Ésto pasa cuando se aspira a llevar al poder una minoría de privilegiad@s que siga moviéndose en los viejos moldes. Un movimiento que estalla teniendo como primer objetivo la conquista del poder estatal, no logra nunca poner en marcha una honda trasformación económica, política y social. Es más, la conquista del poder, por parte de una minoría, lleva siempre la revolución al suicidio. Existe -sobre todo entre una parte de la izquierda tradicionalun malentendido de la eficiencia del poder estatal en terreno realizativo. Se consideran necesarias las herramientas y la violencia estatal para poner en marcha un cambio. ¿La dictadura del proletariado es el comienzo de la revolución social? La historia del siglo XX nos enseña que la toma del poder, por parte de un partido o de una vanguardia, también si se autodenomina revolucionaria o proletaria, mata las tentativas de cambios sociales. Sustituye las libres experimentaciones populares por una rígida estructura burocrática, que responde a los intereses de la nueva clase privilegiada. Se concibe la dictadura o el gobierno revolucionario como un mito taumatúrgico, esto es, una idea antihistórica y supersticiosa. Pero ¿qué revolución digna de este nombre comienza con una dictadura? El primer impulso de

maig 2011

Una partigiana la revolución es de liberación. Dicho impulso desata energías, destruye trabas, crea nuevas ideas y nuevas relaciones sociales. Cuando se llega a la dictadura, empieza la contrarrevolución. Las rebeliones populares, necesarias y legítimas, estalladas en Magreb y Mashrek han puesto en marcha algunos cambios sociales y políticos, pero éstos no han cambiado todavía los moldes de la sociedad. Falta aún un paso. Estas rebeliones han demostrado al Occidente “civilizado” que la historia no se ha “acabado” todavía y que las clases populares son capaces de derrocar las dictaduras, aunque sean dictaduras fascistas, del proletariado o de un Estado de las masas. Nosotras, las occidentales bien acomodadas, asistimos a los acontecimientos perplejas y con miedo. Temiendo eventuales consecuencias en nuestras tan civilizadas maneras de vivir y de consumir. Tememos que con las revueltas pueda aumentar el coste del petróleo y en consecuencia el coste de la vida en occidente; tememos que pueda aumentar la inmigración (el caso italiano), pero nuestro objetivo debería ser solidarizarnos -con hechos y no solamente con palabras- con las rebeliones populares. No deberíamos ser aliadas de los gobiernos occidentales que intervienen, como es bien sabido, sólo por sus intereses económicos o geopolíticos. Esperando que las clases populares occidentales se despierten de esa larga pesadilla, rindo humildemente homenaje a todas las revueltas populares que quieren lograr una liberación social.


pàgina 6

Activisme

núm. 117

maig 2011

Rumb a Gaza: Flota de la Llibertat Rumb a Gaza és una iniciativa “de societat civil a societat civil” impulsada per persones de diferents ciutats de l’Estat Espanyol que volen manifestar la seva solidaritat amb la població de Gaza d’una manera activa i eficaç, trencant l’injust bloqueig que manté ofegada la població. Entre aquestes persones hi trobem els activistes Manuel Tapial i Laura Arau, que recentment van participar a la “Flotilla de la Libertad”, així com també persones vinculades a organitzacions socials, políti-

ques, sindicals, culturals i filantròpiques. Rumb a Gaza té com a objectiu conèixer la realitat cotidiana que la població de Gaza viu en primera persona. Per a això ens marquem l’objectiu d’aconseguir dos vaixells que puguin acollir 200 persones i 2000 tones d’ajuda humanitària, que serà entregada a la UNRWA a la nostra arribada a Gaza perquè gestioni la seva distribució. Entre les persones que ja s’han compromès a acompanyar-nos

en aquesta travessia hi trobem actors, periodistes, escriptors, músics, sindicalistes i activistes socials que amb la seva presència es comprometen a denunciar la insostenible situació a la que està sotmesa la població de la franja de Gaza. Sense cap mena de dubte “Rumb a Gaza” necessita tot el recolzament que pugui trobar. La idea inicial és comprar dos vaixells que puguin sortir d’un port espanyol amb destinació a Gaza. Per aconseguir aquest objectiu és necessari el compromís d’un sector ampli de la societat que, a través de donacions, ho fagi possible. Per fer aquestes donacions s’ha habilitat un número de compte CCC: 3035 0395 16 3950002133 en el qual es poden fer els ingressos en concepte de “Campanya Rumb a Gaza”. També s’habilitaran diferents tipus de “vals de recolzament” per col·laborar en la compra del material que volem portar en el vaixells i que en breu es col·locaran al nostre web. Des del mes d’octubre i fins al mes de maig del 2011 portaran a terme diferents campanyes i activitats amb l’objectiu de recolzar la població palestina i, a la vegada, la campanya Rumb a Gaza. Totes aquestes campanyes de sensibilització i les activitats puntuals que es programin seran difoses en aquest web. També es pot participar de manera més activa integrant-se o recolzant els grups de treball que s’han format a les diferents ciutats, pots contactar a través de l’email: colabora@rumboagaza.org. La iniciativa Rumb a Gaza compta des del seu origen amb diferents grups de recolzament que s’han anat constituint a tota la Península Ibèrica: Des de Cadiz, fins a Galícia i des de Catalunya fins a Lisboa.


pàgina 7

Crònica

núm. 117

Senyor President Vostè no m’agrada. No m’agrada el seu somriure autosuficient, ni el seu tarannà lliberal. No m’agrada la seva condescendència, ni el seu discurs de falsa proximitat. No m’agrada el seu posat de Kennedy de pa sucat amb oli, ni el seu serrell tant nord-americà. Però, senyor President, el motiu del meu disgust no és una qüestió personal, ni de gustos. Vostè no m’agrada perquè ha declarat la guerra als pobres, als treballadors, als aturats, als que menys tenen, i de forma unilateral. Quan vostè pretén retallar les prestacions sanitàries, carregant-se tots els principis d’universalitat del sistema sanitari, està cometent un acte violent. Quan com a conseqüència de les seves retallades perdi la vida un ésser humà, cosa totalment previsible, desenganyem-nos, el seu acte ratllarà lo moralment execrable i, fins i tot, delictiu. No m’agrada el que fa, ni a la sanitat, ni a l'ensenyament, ni tampoc com entén l’ordre públic, ja que el primer que va fer va ser armar als Mossos d’Esquadra. Ni tant sols el concepte d’ordre que deu tenir vostè. Em fa sentir ràbia i no me n'amago, per això vull parlar d’aquesta ràbia, parlar per mi i per molts altres que senten el mateix que jo. Així quan parlem de la ràbia parlem de nosaltres i quan parlem de la violència parlem de vostè. Perquè, senyor President, vostè és un violent i no el volem deixar ser esclau de la seva violència, permeti’ns què l’alliberem. El seu model fa figa, està exhaurit, no s’esforci en salvar el que és insalvable, no vulgui defensar allò que és injustificable, no vulgui fer pagar als que menys tenen el mal fet pels més poderosos. Perquè de seguir així tindrà que fer ús de la violència un i altre cop i això no és bo per vostè, ni pel seu pentinat.

Si, ja sé que va ser el més votat i que pel carrer li diuen guapo, però no n’hi ha prou. Cregui’m. No m’agrada tenir enemics i jo no vull ser el seu enemic, bàsicament perquè vostè no està a l’alçada de les circumstàncies i principalment perquè no admeto el concepte amic/ enemic, això està bé pels militars (aquests no tenen remei i vostè encara pot canviar si s’esforça). Ah, i no faci com el seu predecessor que confonia els

maig 2011

Pau Gomis

atacs a la seva persona i al seu partit amb atacs a la pàtria, tot i que el concepte de pàtria me la porta fluixa. Això tampoc seria bo per vostè ni pel seu somriure de dentífric. El deixo doncs, amb el seu món de Kennedys i Onassis, ja comprovarà que no existeix, que jo me’n vaig al meu món de cues d’aturats, llistes d’espera, nens educats en barracons, sense sostre de tota mena i aglomeracions a les portes dels bancs d’aliments.


pàgina 8 - La contraportada

núm. 117

La memòria invisible

maig 2011

Toni Álvarez

Juliano i Vittorio Desconec si en Juliano i en Vittorio es coneixien tot i que, per la tasca que desenvolupaven, no m’estranyaria que tinguessin referències l’un de l’altre. Més difícil era que s’haguessin vist alguna vegada personalment. Ara ja és impossible. A Juliano Mer-Khamis i a Vittorio Arrigoni els van assassinar en una setmana, per defensar al poble palestí, per denunciar el bloqueig, l’ofegament i el lent extermini de la població palestina. Un a Cisjordània i l’altre a Gaza, van posar els seus cossos i la seva vida per facilitar als palestins una mica el seu dia a dia. En Juliano, 100% palestí i 100% israelià com ell deia, ho va fer amb el teatre, obrint a Jenin l’any 2006 el Teatre de la Llibertat, una comunitat de teatre que ofereix oportunitats per als nens i joves del Camp de refugiats de Jenin pel desenvolupament d'habilitats, coneixement de si mateix i confiança i amb el procés creatiu com un model per al canvi social. En Juliano creia que“el teatre i les arts tenen un paper crucial en la construcció d’una societat lliure i sana. Amb el foment de la llibertat d’expressió i el respecte dels

Manifest "Paraules per la Pau" Des de 1997, si més no, Tarragona ve acollint regularment en el seu port vaixells militars de l'OTAN i de la VIa Flota dels EUA, sense cap control sobre el seu tipus d'armament i amb la possibilitat que alguns siguin de propulsió nuclear. Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, en aquell moment, alcalde de la ciutat i President de l'Autoritat Portuària, respectivament, van liderar una campanya, que va incloure gestions amb autoritats militars a Washington i a Madrid, per tal que Tarragona esdevingués seu logística dels vaixells de la VIa Flota dels EUA. En aquell moment l’equip de govern de l’Ajuntament, que va mostrar el seu suport a la campanya, estava format per representants de CiU i del PSC. Els arguments per impulsar la campanya es van basar en suposats beneficis econòmics per a la ciutat. Posteriorment els arguments han donat pas a d'altres que ens presenten els

drets individuals, les activitats culturals trenquen tabús, estimulen la cooperació i milloren la comprensió de l’altre.” Subversió de socarrel. El van afusellar davant del seu fill i del Teatre de la Llibertat. A Vittorio el van estrangular una setmana més tard a Gaza. Allà vivia aquest italià membre de l’ISM, el moviment internacional de solidaritat, el grup de la Rachel Corrie, motxileros a la recerca de noves aventures, segons el sionisme català. Vittorio vivia a Gaza anant a pescar amb els pescadors per tal que els vaixells de l’armada israeliana no els metrallessin, també anava al camp a posar-se entre els agricultors i els militars per tal que no els metrallessin al recollir i plantar els seus camps devastats. També va estar quan els van bombardejar amb l’operació “plomo fundido” acompanyant ambulàncies per recollir ferits i cadàvers, mentre recollia el que passava i ho ampliava a la resta del món, donant relat del que estava passant en aquell fosc gener del 2009 de fòsfor blanc. Afusellar-lo a ell podia ser massa paradoxal. Es diu que han sigut faccions vaixells de guerra com a garants de suposades operacions "humanitàries". Més recentment, uns i altres fan referència a "obligacions derivades de convenis bilaterals entre Estats". Abans que els atemptats de l’11-S justifiquessin l’adopció de “mesures de seguretat” i restriccions de les llibertats civils, els arguments esmentats es van barrejar amb l'espectacle de veure màquines flotants sofisticades o comèdies propagandístiques sobre voluntariosos marinsque fan tasques socials. Finalment, l'experiència dramàtica de pobles oprimits com l'iraquià i l'afganès - convertits en víctimes de "danys col•laterals"mostra la crua realitat i fa caure la disfressa: els vaixells i els seus tripulants no són més que eines de matar. Les escales que fan les embarcacions estan considerades de rutina, utilitzant els serveis portuaris per aprovisionament i per fer les reparacions que consideraven adients, a banda d'operacions més opaques que, clar està, no transcendeixen. En aquest sentit, i com a exemple, ens hem assabentat de transports de

Vittorio Arrigoni

salafistes les que, veient el perill que aquests dos personatges li minvessin el seu mercat de cossos bomba o que baixés el tant per cent de radicalitat proislàmica, o que no es defensés la bandera verda de l'islam o complint ordres del Mossad, ves a saber. Igual que tenim la certesa de la seva mort, no la tindrem mai de qui ho va ordenar, malgrat sí que la tinguem de la satisfacció que tindran uns i altres, militars i vividors del conflicte d’una i altra banda. El cas és que, com deia en Juliano, “si ets una persona honrada, no pots quedar-te al marge”. Veus escanyades i cossos metrallats, els assassins van creuar el destí mortal de dues persones que van creuar la línia vermella, d’uns i altres. Que la terra els hi sigui lleu. tropes utilitzant port i aeroport del Camp de Tarragona, maniobres militars amb instal•lació de campaments en el port i transports militars amb tren i, com no, de la visita constant de vaixells de guerra provinents de l’Iraq. La presència dels vaixells de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN no ens agrada pel que suposa de militarització de la ciutat; per la nostra disposició a viure sense la protecció dels armaments; perquè no creiem en la força per a vèncer sinó més aviat en el diàleg per a convèncer; i per la manca d'informació i el secretisme inherent a la lògica militar que, a més, comporten riscos importants per a la població. Pensem que la Pau i la seguretat dels nostres familiars, amics i veïns són massa importants per deixar-les en mans dels polítics professionals que sovint només es preocupen d'aconseguir quotes de poder per posar al serveis dels seus interessos personals o de grup.

Si creus que tens alguna cosa a dir vine cada primer diumenge de mes a les 12h a la Plaça de la Font a Paraules per la Pau

paraules per la pau mes de maig 2011  

Full de la Cordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau de Tarragona

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you