Issuu on Google+

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

núm. 138 febrer 2013

30 de gener 2013, Dia Escolar de la Noviolència i la Pau (DENIP), amb motiu del 65è aniversari de l’assassinat de Mohandas Gandhi

"M'oposo a la violència, perquè quan sembla causar el bé aquest només és temporal i el mal que causa és permament" (Gandhi) http://tgnapau.blogspot.com

tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

núm. 138

Materials per la pau

Materials per la pau NO nos lo creemos Clara Valverde "Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats". "Tots hem de fer un esforç per sortir de la crisi". "No hi ha alternativa". "Són mesures excepcionals per a temps excepcionals".

febrer 2013

Amadeo López

Edita: Icaria Editorial ISBN: 9788498884838 Col·lecció: Asaco Pàg.: 104 PVP: 7 €

El llenguatge és la primera i més necessària arma que les elits polítiques i econòmiques neoliberals utilitzen per implantar les seves polítiques injustes i per augmentar les desigualtats. Acudeixen a estratègies lingüístiques plenes de culpa, por i confusió per mantenir el seu poder i necessiten que la ciutadania cregui en les seves paraules i les repeteixin. Els neoliberals utilitzen les paraules de manera perversa, utilitzen les paraules com disfresses de carnestoltes. Disfressen "abandonar als necessitats" amb les paraules "mesures necessàries". Ordenen "austeritat" per als que tenen menys, mentre els rics tenen els seus diners en paradisos fiscals. Sota la paraula "deute" amaguen el que hem de pagar cadascun perquè els rics segueixin sent rics i ens maltractin. I "el mercat" és l'únic pacient en què es gasten els recursos sanitaris. Anem a aguantar que ens robin, que ens facin passar gana i dificultats, i a sobre que ens prenguin el pèl amb les paraules? Aquest llibre ens ajuda a desemmascarar el llenguatge neoliberal per entendre les manipulacions, deixar de creure les mentides, qüestionar el poder, mobilitzar-nos contra les injustícies i recobrar la nostra dignitat.

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules

núm. 138

febrer 2013

Granada Laica, contra el adoctrinamiento militar en los centros escolares El equipo de gobierno del Ayuntamiento de Granada, del Partido Popular, firmó hace unos días un convenio con el MADOC «para difundir entre los alumnos de los centros educativos de la ciudad la labor de las Fuerzas Armadas». En Granada Laica nos oponemos a cualquier tipo de adoctrinamiento, pues supone un atentado contra la libertad de conciencia, un derecho humano fundamental... de hecho, el más específicamente humano. El abuso es especialmente grave cuando se ejerce sobre menores de edad, más indefensos. El propósito de inculcar ideas militaristas en los niños y jóvenes nos parece especialmente rechazable, pues no aceptamos la propaganda habitual con la que los ejércitos disfrazan su ideología: todo son ministerios y misiones de «defensa», de promoción de la «paz»... pero continuamente comprobamos que la realidad suele ser muy distinta. La sumisión, la obediencia ciega, la desindividualización (deshumanización), la xenofobia patriotera, la lógica belicista, el abuso de la fuerza, la hipocresía propagandística, la defensa... de los poderes fácticos: ¿no encontramos todos estos «valores» en los ejércitos, en nuestro ejército? También queremos manifestar nuestra sorpresa porque el Partido Popular, el mismo que rechazó la «Educación para la ciudadanía» por su presunto carácter adoctrinador, sea el promotor de una inculcación explícita de ideas militaristas a los menores mediante un convenio entre el Ayuntamiento de Granada y el «Mando de Adiestramiento y Doctrina» del Ejército verdaderamente deplorable, pues una cosa es dar a

conocer las instituciones del Estado, y otra, muy distinta, adoctrinar. Desde Granada Laica reclamamos a las autoridades educativas que, en beneficio de una verdadera educación para la paz y del respeto a la libertad de conciencia de los menores, impidan la posibilidad de esta intromisión ideológica en las aulas, y pedimos todo el rechazo social posible frente a este convenio, para no llegue a hacerse efectivo en ningún centro escolar. Granada, 11 de enero de 2013 (El MADOC, está bajo la dependencia directa del Jefe de Estado Mayor del Ejército y bajo su supervisión se dirigen todos los asuntos del Ejército de Tierra concernientes al Apoyo a la Preparación y más concretamente a los de Enseñanza, Instrucción y Adiestramiento,

Evaluación operativa de las Unidades, Investigación, Doctrina, Organización y Materiales. El MADOC depende funcionalmente de la Dirección General de Reclutamiento y Enseñanza Militar en materia de enseñanza y formación militar. La creación de este Mando, ha supuesto la concentración y unificación de los órganos encargados de estas funciones que hasta ese momento se encontraban dispersas, facili-tando por un lado la coordinación y unificación de esfuerzos y aprovechando al máximo por otro, las posibilidades de los medios humanos y materiales disponibles en el Ejército. El Mando de Adiestramiento y Doctrina del Ejército de Tierra ocupa los Acuartelamientos de "Capitanía General" y "La Merced", ambos situados en el centro de la ciudad de Granada. http://www.ejercito.mde.es/unid ades/Granada/madoc/)


pàgina 4

Denúncia

núm. 138

Mali, una guerra neocolonial

França ha iniciat a Mali una més de les múltiples intervencions militars en la que fou la seva gran àrea de dominació colonial, la denominada fins la independència de 1960, Àfrica Occidental Francesa. Durant la descolonització, França, per salvaguardar els seus interessos geoestratègics en la regió, va teixir unes estretes relacions polítiques amb les elits a qui va entregar el poder. D’aquesta manera, França podia continuar exercint el control de la zona donant suport a règims amics i de pas preservar els seus interessos econòmics en aquesta àrea. A aquest efecte, per exercir aquest domini França va disseminar instal•lacions i forces militars per molts països, Níger, Txad, Costa d’Ivori, Burkina Fasso i Senegal. Per tant, quan François Hollande diu que la intervenció militar a Mali està solament vinculada a una actuació altruista per eliminar el perill que representen els grups armats gihadistes que controlen el Nord de Mali, evitar la guerra

civil Nord-Sud i la desestabilització de tot l’Oest del Sahel està faltant a la veritat. Són arguments espuris quan les intervencions militars en les excolònies d’Àfrica han estat una tònica habitual dels governants de l’Elisi. Recordem que Nicolas Sarkozy va iniciar el seu mandat, en 2008, amb una intervenció al Txad, ho va fer més tard, 2010, a Costa d’Ivori i després, en 2011 comandant l’atac a la Líbia de Gaddafi. Ara, Hollande, inicia el seu baptisme en l’Àfrica francòfona abanderant una guerra contra el terrorisme que li atorga un prestigi intern i extern devaluat per la crisi econòmica mentre amaga els interessos estratègics de França en la regió. I quins són aquests? En primer lloc, els residents francesos disseminats per tota aquesta immensa àrea francòfona que controlen gran part de l’economia de tot el Sahel occidental. Solament a Mali hi ha 6.000 residents, uns lligats a la mineria extractiva de nombrosos recursos minerals, el més important, l’or que s’extreu al sud del país; però també lligats a l’escassa indústria local, les

febrer 2013

Pere Ortega

finances i al comerç d'importacions. Una segona qüestió, apuntada en diverses fonts, és la referida a les exploracions que confirmen l’existència de bosses d’hidrocarburs al Nord de Mali. Però, el principal interès que té França al Sahel occidental no està en el Nord de Mali, sinó en els diferents països de la zona, on estan ubicades diverses indústries extractives de fosfats, gas i petroli. La més important però, a Níger, a 180 km de la frontera de Mali on estan radicats importants jaciments d’urani. Níger, és el tercer productor i exportador mundial d’urani. Mineral explotat per dos empreses controlades pel gegant francès de l’energia nuclear Areva, que extreu un 40% de l’urani que abasteixen els 59 reactors nuclears de França. Un mineral, l’urani, escàs i no renovable, que ha triplicat el preu en els mercats degut a l’arribada del zenit en la producció del petroli, amb un continu increment de preus perquè la demanda és superior a l’oferta.


pàgina 5

núm. 138

Denúncia

febrer 2013

govern de Bamako però també amb els diferents Estats de la regió. MNLA que alhora s’enfronta als grups gihadistes que s’han instal•lat a l’Azawad.

Un nou Afganistan? Totes aquestes són raons suficients perquè França impedís que aquesta regió i el desballestat estat de Mali caigués en mans dels grups salafistes que practiquen la gihad, on conviuen grups dispars, des dels tuaregs de Ansar al-Din amb 500 efectius que demanden un nació tuareg al Nord de Mali; Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), escindit del GIA (Grup Islàmic Armat) algerià, el grup més nombrós amb 1.500 efectius i especialitzat en tràfic d’armes i el segrest d’occidentals; i el Moviment per la Unitat i la Gihad de l’Àfrica de l’Oest (Mujao), amb 1.000 efectius i enfrontat a AQMI.

Les guerres no acostumen a solucionar els conflictes, sinó al contrari, en generen de nous. Aquest és el cas de la desestabilització del Nord del Sahel. La majoria d’aquests combatents provenen de la recent guerra de Líbia on donaren suport a Gaddafi, que fortament armats es refugiaren i apoderaren del Nord de Mali. Una vasta regió de 830.000 km2, descuidada, millor dit, abandonada pel govern de Mali. Regió reivindicada pels habitants autòctons, els tuaregs, que s’agrupen en el Moviment Nacional d’Alliberament d’Azawad (MNLA), que reclamen una nació pròpia, l’Azawad. Poble tuareg que, en el passat, ha dut a terme múltiples conflictes amb el

La intervenció militar de França en el Nord de Mali demostra la miopia política, no solament de França, sinó també dels països de la Unió Europea, més preocupats per la seguretat dels francesos i europeus que habiten en la regió que dels problemes que afecten a la població autòctona. Una incompetència d’anàlisi de quins són els conflictes de la regió del Sahel, on hi ha uns països amb estructures d’estat molt dèbils, sense capacitat de controlar els seus territoris i extenses fronteres, i tampoc en donar seguretat a la seves poblacions. Així, un cop més, “Occident” recorre a la intervenció armada per resoldre un conflicte que no acabarà amb les causes reals preexistents. Causes que tenien solució si s’hagués actuat prèviament amb una acció mancomunada que combinés, ajut al desenvolupament, per donar satisfacció a les demandes de les poblacions, i dotar de mecanismes de seguretat interna als governs de la regió. Ara el Nord del Sahel es pot convertir en un nou Afganistan. Article publicat a La Directa

Espanya participa en la guerra de Mali Espanya participa en l'operació que es desenvolupa a Mali amb un avió Hèrcules C-130 i 50 militars. Així ho va aprovar el Consell de Ministres, en resposta a la petició francesa durant la reunió del Consell Europeu de dijous i al compromís amb la Unió Europea i la seva missió d'ensinistrament EUTM Mali. Segons informa el Ministeri de Defensa, "Espanya actuarà sota els criteris de proporcionar la màxima seguretat i protecció al personal desplegat en el teatre d'operacions, la contribució a l'esforç dels nostres aliats de l'Aliança Atlàntica i socis de la Unió Europea i la no participació en comeses de combat ".

Sota aquestes premisses, el Consell de Ministres va acordar posar a disposició de l'operació un avió C130 per contribuir al transport estratègic de les capacitats regionals i fins a 50 militars per dur a terme tasques d'ensinistrament de les Forces Armades de Mali. Així mateix, el Govern va acordar facilitar el trànsit per l'espai aeri de sobirania i zona contigua al Mar Territorial espanyol i l'ús de determinades bases aèries pels avions militars i d'estat de països membres de la UE i l'OTAN participants en les missions i operacions establertes en suport a les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides sobre Mali.


pàgina 6

Conflictes "oblidats"

núm. 138

febrer 2013


pàgina 7

núm. 138

Retalls de... premsa

Pistoles a les escoles

febrer 2013

Toni Álvarez

Imagineu a una classe de vint-icinc infants de cinc o sis anys, afegiu-li una mestra tutora i un mosso d’esquadra amb un projector, porra i pistola. El policia els hi està explicant les seves funcions a la societat, la confiança que els infants els hi ha de tenir en cas de problemes. Ara no cal que imagineu com el policia pregunta en veu alta qui és el nen dolentot de la classe i com els infants, responen que fulanito. I ara patiu pensant en com l’armat li posa les manilles al nen, per portar-se malament. Tot un avís per navegants. L’astorament de la tutora o tutor queda esmortit per la xerinola que els infants fan del fet i el to de burleta que el policia dóna a l’escena. Escenes que passen molt més sovint del que us podríeu imaginar a les escoles del nostre país. Sí, ho podeu observar a la foto que ilustra l'article i que està treta d'internet, no penseu que s'amaguen. La campanya Desmilitaritzem l’educació té un dels seus objectius en impedir la presència de cossos militars i armats als centres escolars, conscienciant a la comunitat educativa del que representa que hi hagi un arma a un centre escolar o espai educatiu, o la difusió de la cultura de la guerra per sobre de la cultura del diàleg i la resolució noviolenta dels conflictes que les lleis educatives del país marquen, de moment. Fa uns dies, Desmilitaritzem l’educació, que la formen més de quaranta entitats, sindicats i moviments social del país, va crear la Xarxa d’escoles lliures d’armes, una xarxa que pretén evitar perills, impedir el foment de la cultura violenta que genera la presència armada, produïda a més de forma gratuïta i fora de context i afavorir una cultura de la pau i

de la resolució noviolenta de conflictes. Podria semblar lògic que es demani la no presència d’armes a un centre escolar, els mestres ens passem moltes hores localitzant possibles perills pels infants, converses per explicar el que suposa veritablement una arma, de quina manera podem arreglar els conflictes sense que ningú pari mal i que tothom pugui arribar a entendre’s... Però el cert és que és un tema que, generalment, genera polèmica als claustres. Passa sovint que hi ha algun familiar policia o amic entre els mestres i es confon la persona amb el que significa i és el fet de les armes i determinades actituds. I acostuma a derivar la discussió sobre si la pistola

forma part de l’uniforme o no... Afortunadament a l’escola on treballo, a la Joncosa del Montmell, el debat va durar ben poc i va caure pel seu propi pes, de pura obvietat. Així que des de fa uns dies participen de la Xarxa d’escoles lliures d’armes, una bona forma de celebrar el dia escolar de la Noviolència i la pau. Des de Desmilitaritzem l’educació es convida a tots els centres educatius a adherir-se, només cal entrar a la pàgina http://desmilitaritzem.blog.pang ea.org/ per tal de reunir més informació i plantejar-ho al claustre i la comunitat educativa del centre. Perquè no volem pistoles a les escoles, malgrat rimi...


pàgina 8

La contraportada

núm. 138

febrer 2013

A la paret, escrit amb guix, diu:

Pau Gomis

Per al següent truc necessito un voluntari Em nego a parlar de la declaració de sobirania. Avorreix. Si més no, ho faré en els termes de Toni Negri a “Imperi”, publicat el 2002, en quant senyalava la crisi de sobirania dels estats-nació com una de les característiques de l'era postmoderna. Encara més en el marc actual, també descrit pel mateix autor, de fi de l’economia. Ja que la situació que vivim no és de crisi econòmica com ens volen fer creure, sinó que és el rèflex del nou estadi del capitalisme, incapaç d’aturar-se en l’acumulació de beneficis, ja que el capitalisme és com una bicicleta, si no pedales, caus. Avui dia la quantitat de diners eteris o ficticis, creats financerament, superen en 10 vegades la quantitat de béns i serveis que es poden comprar amb ells. I els estats-nació han esdevingut titelles sacsejades pels esdeveniments: mai són prou ràpids en reaccionar, al contrari que el nou capitalisme. Han perdut el monopoli per a exercir la violència i fins i tot la representació política, molt menys per a incidir en l’economia o en la cultura (totalment fragmentada i construïda a base de retalls del passat). L’estat no pot competir amb el sistema econòmic mundial, controlat per un Imperi format per corporacions, alguns governs, agents financers, organismes supranacionals, empreses, agències de qualificació i traficants d’armes. Ha quedat molt enrere l’economia productiva, parlar de fordisme és com dir prehistòria. També han quedat enrere les diferents etapes per les que ha passat el capitalisme per tal de seguir assegurant-se el seu marge de benefici (privatització, financiarització, i globalització). La nova economia, o el nou salt al buit del capitalisme, es caracteritza pel moviment, la velocitat i l’obsolescència. Tot el contrari que l’estat: estàtic, lent i amb voluntat de perdurar en el temps. Així els estats es veuen abocats a una situació de deute permanent ja que mai podrà competir en velocitat amb els mercats, i el deute no és altre cosa que la immobilització de la renda futura i per tant la paralització del temps necessari per a aconseguir-la. Si el proper any s’ha de treballar un mes per a pagar els interessos del deute, estem perdent el control sobre un mes de les nostres vides. A l’edat mitjana el senyor feudal obtenia els seus beneficis sobre la terra, ara s’obtenen sobre el temps. El temps, i no els diners, és el negoci. Potser la solució a la “crisi” hauríem de buscar-la en les teories d’Einstein i no en les de Keynes.

El vassallatge del deute té unes conseqüències socials devastadores: la precarització de la humanitat. Una nova classe treballadora multidisciplinària, o multiocupacional, molt més supeditada als seus contractants, limitada pel deute familiar (hipoteca) o exacerbada (atur, immigració...). Conviuen les maquilas amb les tablets i els Ipods. Un nou ordre mundial on el descontent i la rebel•lió avencen a passes de gegant, i on cada cop és més necessària una situació de guerra permanent per a mantenir l’estat de deute permanent. Ja no produirem més perquè per a produir hem de ser lliures, tot el nostre coneixement i producció serà pel comú, ni tant sols per lo públic que a l'igual que lo privat és una forma d’apropiació de la nostra naturalesa i la nostra identitat. Lo comú no és el que produïm, sinó el que podem produir perquè ens permeti subsistir creant espais de prosperitat econòmica i social, fora de la propietat privada i l’estat. Aquesta és la meva declaració de sobirania, el meu projecte constituent. Acabo amb una cita dels Dead Kennedys, grup punk californià liderat per l’incombustible Jello Biafra, la cançó es diu “New Feudalism”: “Ara els països són colònies de les corporacions/ barons de la lladregada/ des de les torres dels seus castells/ encara tenen els ous de dir-li a això mercat lliure .../ Nou Feudalisme/ Recorda aquest nom.”


Paraules per la pau febrer 2013