Issuu on Google+

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

nĂşm. 132

agost 2012

JORNALERS ANDALUSOS OCUPEN UNA FINCA MILITAR A OSUNA

http://tgnapau.blogspot.com

tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

Materials per la pau

Materials per la pau

núm. 132

agost 2012

Amadeo López

RAPSODIA EN AGOSTO Akira Kurosawa El geni de Kurosawa ens ofereix una autèntica joia en la seva penúltima pel·lícula, on tracta un tema tan sensible com és l'holocaust nuclear d'Hiroshima i Nagasaki durant la II Guerra Mundial. Quatre joves passen l'estiu a Nagasaki a casa de la seva àvia, supervivent de l'explosió atòmica que va arrasar la ciutat l'any 1945 i en la què va perdre al seu marit, mentre els pares dels nens es troben a Hawaii per conèixer a un germà de l'àvia a qui ella no ha vist des que eren nens i al qual ni tan sols recorda. Una autèntica obra mestra, que tracta de forma absolutament exquisida l'holocaust nuclear que va arrasar Japó i va posar fi a la seva participació en la guerra. El tracta de forma excepcional, sense recórrer a la llàgrima fàcil ni a altres excessos, però deixant clar que el dolor que va provocar mai ha de ser oblidat per evitar que pugui repetirse. Perdonar, però no oblidar, sembla voler dir-nos el mestre, que a més deixa caure altres temes tan essencials com el respecte als ancians, la importància de la família i la transmissió d'aquests valors a les generacions futures. Direcció: Akira Kurosawa País: Japó, 1991 Durada: 93min.

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2n • enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules

núm. 132

Retallades a Defensa?

agost 2012

Pilar Palacio

Fa poc més d’un any moltes entre nosaltres assistíem a les assemblees del 15M a la Plaça de la Font de Tarragona. Un dels punts del famós manifest feia referència a l’exèrcit. Recordo especialment el punt perquè hi havia a qui li grinyolaven les orelles en sentir allò de “reduir la despesa de l’exèrcit espanyol”. Pensàvem, potser, per què no reconvertir el punt en “eliminar l’exèrcit, no només l’espanyol si no qualsevol exèrcit”. Cert que sona a utopia, però m’agrada el que deia Makarenko (pedagog rus), que només aspirant a l’impossible es pot arribar al possible… Ben bé no sé com va quedar el punt en qüestió. Tanmateix, aquest mes de juliol, apareix el document Vision 2025, una espècie de full de ruta ideat pel cap de l’estat major de Defensa, l’almirant general Fernando García Sánchez, que ve a fer una sèrie de propostes per aconseguir unes tropes “àgils, adaptables, sostenibles i tecnològicament avançades”. Amb aquest argument, el ministre de defensa Pedro Morenés ha recuperat el document i el resultat de la seva aplicació apunta finalment cap a la retallada de la despesa del seu ministeri. Resumint el document, publicava el periodista Miguel González al diari El País, el passat 16 de juliol: “En els últims quatre anys, el pressupost de Defensa s’ha reduït en un 25%, uns 1.500 milions d’euros, fins a rondar els 6.300 milions, equivalents al 0,6% del PIB. Això ha obligat a reduir dràsticament hores de vol, dies de mar i exercicis al camp, així com a posposar obres de modernització i de manteniment, mentre la des-

pesa de personal es disparava fins a superar el 73% del total. Paral•lelament, s’ha acumulat un deute de més de 27.000 milions d’euros derivat dels grans programes d’armament que resulten impossibles de pagar. Ni amb els pressupostos actuals ni amb els previsibles. (...) Per trencar aquesta dinàmica, que amenaça de fer dels exèrcits una closca buida i inoperant, Visió 2025 proposa reduir 20.000 efectius. Les Forces Armades compten amb al voltant de 130.000 militars i 25.000 civils, de manera que la retallada rondarà el 13%. Morenés s’ha negat fins ara a parlar de reduccions de plantilla, al•legant que aquestes han de ser la conseqüència i no la causa, i que cal començar per una anàlisi dels riscos als quals s’enfronta la seguretat d'Espanya i els mitjans necessaris per afrontar-los. Però la veritat és que la major amenaça present per a la seguretat dels espanyols és la crisi econòmica i que

altres països s’han avançat a reduir dràsticament els seus exèrcits.” Sembla ser que a aquestes alçades no hi ha qui es salvi de les retallades. Si bé en els darrers anys les oficines de l’atur estaven plenes de pòsters i fulletons convidant a qualsevol a treballar a l’exèrcit, garantint un lloc de treball segur, ara ja s’ha acabat el “somni americà” de l’exèrcit espanyol. Aquell punt del manifest del 15M sembla ser que s’ha acomplert... haurem d’estar agraïts a la crisi? Diu l’autor de Vision 2025 en la seva introducció que “el camí de la pau es torna complex i farcit d’incerteses i perills”. No sé a quina pau es refereix, i molt menys a quin camí, perquè em penso que fa dies que es varen desviar. Ja ho va dir Gandhi: no hi ha camí per a la pau, perquè la pau és el camí.


pàgina 4

Denúncia

núm. 132

Amy Goodman i Democracy Now!: periodisme independent i antimilitarista des dels Estats Units En una entrevista del 2005, realitzada per María Carrión i publicada per Diagonal, Amy Goodman explicava que “la televisió en gran part ofereix la versió de la por, de l’amenaça, de la catàstrofe i de l’oficialitat”. I afegia: “Amb tanta repetició i tant de melodrama, la gent es fa immune als seus efectes. Hi ha molta set d’obtenir informació veraç en aquest país”. Amb aquest difícil propòsit, Amy Goodman s’ha dedicat tenaçment a la seva activitat periodística des fa vint-i-set anys. Una trajectòria compromesa amb la defensa dels drets humans i civils, amb l’anàlisi crítica dels assumptes públics i amb la cerca de fonts d’informació alternatives, que

agost 2012

Maria Romano

començà a la ràdio comunitària el 1985, a l’estació de Pacifica Radio de Nova York. En aquesta emissora, que va néixer a finals dels anys 40 vinculada al moviment per la pau en el context de la Segona Guerra Mundial, Amy Goodman va produir les notícies de la nit durant 10 anys. Des del 1996, és la presentadora i productora executiva de Democracy Now!, un programa de notícies realitzat conjuntament amb el periodista Juan González, que s’emet a diari i arriba de forma col•laborativa a més de 900 estacions de ràdio i televisió a Amèrica del Nord. Democracy Now! es centra en temes polítics d’actualitat i altres aspectes que estan poc representats als mitjans de co-

municació hegemònics, incloent les preocupacions ambientals. Amb un logotip en què l’estàtua de la llibertat aixeca un micròfon en l’aire, defensa la llibertat d’expressió i ofereix a l’audiència informes quotidians sobre els conflictes armats del planeta, amb punts de vista que poques vegades s'escolten als canals que patrocinen les empreses nord-americanes. El programa dóna veu a periodis-tes independents i internacionals, a persones comunes de tot el món que es veuen directament afectades per la política exterior dels Estats Units, a organitzacions de base, activistes per la pau, artistes, persones de l’entorn acadèmic i analistes independents. Democracy Now! promou també debats, molt inusuals, entre persones que estan substancialment en desacord; per exemple, entre portaveus de la Casa Blanca o del Pentàgon, d'una banda, i activistes antimilitaristes, de l'altra.


pàgina 5

Denúncia

A més d’haver-se convertit en un referent del periodisme polític amb actitud crítica i reflexiva sobre els assumptes públics, Democracy Now! és diferent d’altres mitjans en què ni accepta anunciants, ni admet la subscripció d’empreses ni el finançament del govern; es nodreix únicament de les contribucions de l’audiència i de fundacions. Si, com és sabut, l’objectivitat no existeix i, per extensió, la veritat tampoc, aquesta premissa no ens pot fer oblidar que la millor manera d’apropar-se a la realitat, com a periodista, és promoure una informació que accedeixi a fonts variades, que mai no perdi de vista els interessos del conjunt de la ciutadania, i que aprofundeixi en la comprensió dels aspectes que afecten de forma vital les comunitats locals i el planeta. Des de la convicció que una democràcia que funcioni de veritat necessita fàcil accés a fonts independents i diverses de notícies, Amy Goodman assegura que la creació de mitjans de comunicació alternatius és “l’arma més poderosa amb què comptem. Una qüestió de vida o mort”. I amb aquesta passió s’ha dedicat a explicar el món, defensant un periodisme honest i preocupat pel patiment i la injustícia. El 1990 i 1991 va viatjar a Timor Oriental per informar

núm. 132

sobre l'ocupació indonèsia, recolzada pels Estats Units. Durant l’estada, ella i el seu col•lega Allan Nairn van presenciar l’assassinat a trets, per part dels soldats indonesis, de 270 habitants de Timor Oriental. Els soldats indonesis van colpejar Amy i Allan, tot fracturant el crani d'Allan, i el govern indonesi va prohibir la seva entrada al país. Fruit d’aquella experiència, van elaborar un documental amb el títol de "Massacre: La Història de Timor Oriental". Poc després, Amy Goodman va viatjar a Nigèria per investigar les activitats de les companyies petrolieres dels Estats Units al delta del Níger. El documental radiofònic "La perforació i la matança: Chevron i la dictadura del petroli a Nigèria" va exposar el paper de l’empresa nord-americana en l'assassinat de dos ciutadans nigerians que protestaven pels vessaments de petroli a la seva comunitat. L’equip de Democracy Now! va estar també a les mobilitzacions de Seattle del 1999 per realitzar un especial de vuit dies sobre les accions als carrers contra l'escenari mundial de globalització neoliberal, i ha continuat portant les lluites populars a les ones, amb una cobertura sobre el terreny que va de Washington a Praga, de Quebec a Palestina, de les presons de Perú a Guantánamo.

agost 2012

La periodista Amy Goodman

Des de Pacifica Radio, a Democracy Now! s’ha escoltat a familiars de les víctimes de l’11 de setembre oposant-se a la guerra d’Iraq o a veterans reunits durant la cimera de l'OTAN a Chicago, el passat mes de març, per rebutjar públicament les seves medalles en solidaritat amb els pobles d’Iraq i Afganistan i en denúncia de la destrucció que havien causat en aquests països. Segons Amy Goodman, a tots els mitjans hi ha bones periodistes frustrades per la censura, que escolten Democracy Now! i que, de vegades, publiquen articles basats en la seva informació, malgrat que mai no ho citen. Amy Goodman també intervé com a convidada als debats de cadenes com la FOX i CNN, en què ha de ser molt àgil: “estan dissenyats per ser un pur espectacle de crits i insults, i et tallen als deu segons; però he après a colar les paraules ‘crim de guerra’ al principi de l’entrevista, i a no fer cas dels atacs de l’entrevistador per posar-nos a la defensiva.” Podeu seguir les notícies i els programes de Democracy Now! a: www.democracynow.org I l’entrevista publicada pel suplement cultural de Diagonal a: http://www.democracynow.org/p df/CulturasSupto.pdf


pàgina 6

Conflictes "oblidats"

núm. 132

agost 2012


pàgina 7

núm. 132

Retalls de... premsa

Minories necessàries

Fa uns dies passava per Tremp, una bella vila del Pirineu lleidatà, d’unes 6000 ànimes i algunes bèsties. Una vila que té com a veïna a Talarn, l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials de l’exèrcit espanyol, on cada any algun Borbó acudeix a entregar despatxos i títols als aprovats. Una acadèmia que semblava afectada pels retalls pressupostaris que recorren l’estat espanyol i que sembla que finalment no es tancarà, tal com s’havia filtrat mesos abans. Té la seva lògica, com que no és ensenyament, no hi ha retallada. En qualsevol cas és rellevant que, davant del preavís de tancament per part dels alcaldes de Talarn i Tremp, una part nombrosa de la “societat civil” de la comarca del Pallars Jussà s’hagi mobilitzat per impedir aquest “ principi del fi” com ha manifestat el senyor Orrit, alcalde socialista de Tremp. I és que “es considera que [l’acadèmia] genera uns 800 llocs de treball directes i indirectes. Tant la societat civil, amb la constitució de la Plataforma Acadèmia Sí, com institucions polítiques com els ajuntaments de Tremp i Talarn,

el Consell Comarcal del Pallars Jussà, la Diputació de Lleida i la mateixa Generalitat han fet front comú.” Una antiga polèmica, la de justificar la generació de llocs de treball fabricant armament, en aquest cas ensinistrant militars. Fem-ho fàcil, continuant amb aquesta lògica, per tal que tothom tingui feina fem una guerra, o una matança per tal que no hi hagi atur. Aquest és el model de solució que es planteja quan es vol justificar el manteniment d’estructures o empreses de material bèl•lic. El gran negoci de la guerra, un negoci per a alguns i que paguem totes. Però a més de les banderoles que ocupen moltes de les balconades de Tremp, a més de la pancarta a la façana de l’Ajuntament, hi ha algunes pancartes que van en la direcció contraria. Pancartes que diuen “despesa social per a ús social”, plàstics pintats a mà, amb lletra heterogènia, alguns estripats. Pancartes que no han estat subvencionades per diners públics. Sí. No són

agost 2012

Toni Álvarez

majoria, aquestes persones no han recollit les 5300 signatures que ha recollit la campanya Acadèmia Sí. No. Però persisteixen enganxant pedagògics cartells per les parets de Tremp explicant quantes escoles o hospitals costen un míssil o un vaixell de guerra. Segur que tenen bones idees a fer a la caserna de Talarn, segur que no busquen la ruïna dels seus veïns. Coneixent a aquestes persones, com les conec, sé que volen el benestar dels seus veïns, no només del Pallars Jussà, sinó de tot el món. I comencen pel seu poble. Malgrat la incomoditat de ser una minoria fàcilment assenyalable, malgrat no callar i mirar només a la butxaca. Una butxaca foradada... Des de Tarragona, estimats i persistents antimilitaristes, una abraçada i ànim. http://www.elpuntavui.cat/notici a/article/2-societat/5societat/539063-defensamantindra-oberta-lacademia-detalarn.html


pàgina 8 - La contraportada

núm. 132

agost 2012

Pau Gomis

A la paret, escrit amb guix, diu: Per sort l'estiu només dura 3 mesos ! Si els poetes diuen que la primavera és el temps més cruel, l’estiu no es queda enrere. El sol, la platja, l’exhibició de magres i greixos, la despreocupació i la indolència, la sensació de laxitud i de modorra que t’entra després de dinar, una dolça somnolència que fins i tot calma la més negra de les consciències. Els adolescents s’enamoren i es desenamoren passant d’un cel inexplorat al dolor més abjecte, la música és present arreu atorgant un aire de festa que sembla que mai acabarà. Les verbenes de barri i els sopars a la fresca conviuen amb la pujada d’impostos i la plaga de desnonaments, la pobresa segueix avançant, malgrat l’estiu, com un ganivet que s’obre pas entre la carn, com un xiscle a la foscor de la nit, com una sageta emmetzinada que trenca el cor de l’amant amb promeses que sap que no complirà. És estiu i commemorem Hiroshima, la mostra de la follia nuclear, mentre les famílies mengen gelats a la Rambla, mentre s’amaga el sol i s’acosta una nit plàcida, foscor trencada per l’anima dels fanalets, negror d’hivern nuclear esquinçat pels udols dels supervivents, mai ens podrem agermanar en el patiment, ja que és inimaginable. Recordem Hiroshima, perquè les guerres no fan vacances, són com els polítics que no desapareixen ni a l’estiu, per tal de seguir anunciant retallades, per tal de seguir repartint patiment i desigualtats, per tal de seguir robant als ciutadans allò que els hi pertany. Això sí, amb un somriure mel•liflu, amb una expressió neutra que no reflecteixi les seves intencions. Sí, és estiu i és temps de viatges i retrobaments, qui té

sort viatja a destinacions exòtiques i qui no, ho fa cap a les tenebres de la condició humana, només cal treure el cap a la finestra, que sempre has de deixar oberta, per veure l’exèrcit d’ombres a ple dia, ja que cada cop hi ha més persones que han perdut la llum. És moment de pauses i suïcidis, com tants soldats nordamericans que no han pogut pair el dolor infringit, el mal sofert, l’horror viscut... en definitiva els desastres de la guerra. Les converses al jardinet del pou mandregen com la tarda, com aquest article que s’esmicola en diferents parts sense cap relació entre elles. El gest als llavis, amatents i insurgents, res no s’atura, ningú descansa, les nits són una petita treva, però no hi ha son, no hi ha somni perquè l’han robat, i així, a mossegades de realitat, construïm la poesia que ens abraona. Mentre uns passen per la vida com per un parc d’atraccions, si vols emoció

només has de pagar-la, a d’altres l’emoció no ens deix viure, ni tan sols a l’estiu, ja que és com una fera amagada que espera el moment oportú per a saltar sobre la presa. I quan creus que ja ha passat, quan penses que estàs tranquil, apareix i et sacseja, et convulsiona i tens aquesta sensació de que podries fer més. Dos apunts per l’esperança d’aquest estiu. Vaig compartir experiències amb el Centre Social Autogestionat Lo Maset, a Deltebre, pura llavor de desobediència, projecte engrescador i difícilment traslladable a un altre lloc, com també és molt difícil traslladar l’altre apunt: Marinaleda i en Gordillo, el seu alcalde. Si Lo Maset era la llavor, Marinaleda és el fruit de molts anys de lluita i de coherència, i no s’atura. Tanmateix quan sentia al Gordillo em semblava estar veient l’Astèrix i la seva aldea de gals irreductibles.


Paraules per la pau