Issuu on Google+

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

núm. 128

abril 2012

Acció contra BBVA, en la seva Junta d'Accionistes 2012

El Príncep d'Astúries ha recorregut més de 5.500 qm per a traslladar personalment la seva "gratitut i reconeixement" i la del Rey, als 370 militars que participen en l'Operació Atalanta, a la banya d'Àfrica. http://tgnapau.blogspot.com

Amnistia Internacional ha reclamat a l'OTAN que investigui "adequadament" les morts de civils libis en atacs de l'Aliança. Amnistia ha documentat 55 casos de civils identificats morts en atacs aeris. tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

núm. 128

Materials per la pau

Materials per la pau

abril 2012

Amadeo López

NOTAS AL PIE DE GAZA Joe Sacco De la mà del cèlebre periodista i dibuixant Joe Sacco, capaç de transformar els conflictes actuals en experiències íntimes i immediates, ens arriba un reportatge en profunditat sobre un crim oblidat en un dels llocs més controvertits del planeta: la franja de Gaza. Rafah, és un lloc marginat, un paisatge ple d'edificis ruïnosos i carrerons bruts pels quals deambulen nens famolencs i homes aturats, a l'extrem sud de la franja de Gaza. Enterrat en els arxius de la història del conflicte palestí es troba un episodi tràgic: el 1956, més de cent palestins van ser assassinats per soldats israelians. I sembla que el succés va passar desapercebut a nivell internacional, quedant relegat a una nota al peu en una guerra indefinible. En un intent per arribar a l'arrel del que va passar, Joe Sacco se submergeix en la vida quotidiana de Rafah i la seva ciutat veïna, Khan Younis, destapant el que va passar fa més de cinquanta anys. «Tal com algú em va dir, a Gaza sempre passen coses. Els palestins no poden donar-se el luxe de digerir una tragèdia abans que arribi una altra. Els joves s'estranyaven en veure que estava treballant en successos ocorreguts en 1956 quan les seves cases estaven sent derruïdes en aquest mateix instant. Però el present i el passat no poden desentendre's l'un de l'altre tan fàcilment, són part d'un mateix continu implacable.» Joe Sacco Edita: Mondadori ISBN: 978843972252 Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2n • enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules

núm. 128

Preocupades per la política de defensa

Comunicat emès per Dones de Negre de Madrid convidant a la concentració de negre i en silenci el passat 25 de març de 2012 a la Plaça Major (al costat del cavall), a les 12 hores. Dones de Negre de Madrid contra la Guerra estem molt preocupades pel rumb que està prenent la política de "defensa" del govern al nostre país. Mentre que l’austeritat i les retallades s’apliquen en altres Ministeris, principalment en els d'Educació i Sanitat, en detriment dels drets que la Constitució ens atorga a una educació i una assistència sanitària gratuïta i igual per a tothom, el Ministeri de Defensa augmenta el seu pressupost. També ens preocupa d’una manera alarmant que la persona que s’ha posat al capdavant d’aquest Ministeri sigui el senyor Pedro Morenés, un dels espanyols que té més interessos personals en la indústria de l’armament. Pedro Morenés ha estat president de MDBA (fabricants de míssils), propietari de Boguillas SL (gestió i representació d’interessos), amo d'I-Sec Ibèrica (consultoria en el sector

de la "seguretat), conseller de Daina Outdoor (fabricants de rifles), conseller d'Aritex (disseny de components d’avions militars), president de Kuitber (consultoria en "defensa" i "seguretat"), president de Segur Ibérica ("seguretat" privada) i d’altres empreses relacionades amb l’armament, entre elles, Instalanza, una fàbrica saragossana de bombes de dispersió que, després que Espanya prohibís aquest tipus d’armament especialment criminal, va presentar una demanda contra l’estat; Instalanza demana 40 milions d’euros d’indemnització "per dany emergent i lucre cessant" per la prohibició de la fabricació de bombes de dispersió. Amb el seu nou càrrec de ministre de Defensa, el senyor Morenés estarà en banda i banda de la negociació d’aquesta demanda, convertintse en jutge i part. Amb aquest currículum tenim raons per desconfiar d’aquest senyor, que en comptes de preocupar-se de la defensa real de les persones d’aquest país, no busqui defensar els seus interessos personals en la indústria de l’armament. Es pot consultar el currículum íntegre:

abril 2012

Pilar Palacio

http://www.circulodeempresarios.org/wp-content/uploads/2009 /05/Curriculum-Pedro-MorenésEulate-febrero-2010.pdf Dones de Negre de Madrid contra la Guerra volem saber: - Quina política de defensa vol fer el govern format pel senyor Rajoy? - Es preveu rearmar encara més l’exèrcit espanyol a causa dels interessos personals del ministre de Defensa? Quina garantia podem tenir de que el senyor Morenés no prioritzarà els seus interessos i els del seu àmbit? Quina política pot fer una persona amb tants interessos en aquest camp? Demanem: - El cessament del ministre de Defensa, el senyor Pedro Morenés. - L’augment del pressupost en Educació i Sanitat, desplaçant les retallades al Ministeri de Defensa. Més informació: mdnmadrid@mujerpalabra.net http://www.mujerpalabra.net/act ivismo/mdnmadrid/index.htm http://www.mujeresdenegromad rid.blogspot.com/


pàgina 4

Col·laboració especial

núm. 128

¡Obedecer a la Ley!

abril 2012

Una partigiana Se ha dicho y con razón que una sociedad mercantil no tiene conciencia; pero una sociedad formada por hombres con conciencia es una sociedad con conciencia. (Henry Thoureau)

Obedecer a la ley, a la autoridad, a las órdenes de nuestros superiores, en fin obedecer a quien manda. Quim Monzó nos lo recuerda en un artículo en La Vanguardia, el 7 de marzo de 2012, cuando dice: va a costar meterlos en cintura, pero sin lugar a dudas el primer paso tiene que ser ese: penas ejemplares, para que al resto de energúmenos les llegue la noticia de que la broma se ha acabado definitivamente. Probablemente estaba hablando de los políticos corruptos, que roban millones y millones de

dinero público, o de los banqueros y especuladores que robaron, especularon, crearon una burbuja financiera y por fin una crisis que no están pagando ellos, sino nosotros, los que de este juego no participamos. Pero no, Monzó no se refería a estos ladrones. Es muy simple pedir el respeto de la ley cuando quien la viola no es un poderoso. Es muy simple pedir penas más ejemplares cuando éstas son aplicadas, en su gran mayoría, a pobres, marginados, inmigrantes o a quien no puede pagarse un buen buffet de abogados. Pero es muy difícil

leer artículos, en los medios de mayor tirada, donde se pida la cárcel, con la expropiación de todo lo robado, cuando los protagonistas son políticos, banqueros o directivos de multinacionales. Nos contestan que la ley se tiene que respetar. Y yo, entonces, pido ¿qué ley? ¿La que nos quita el derecho de tener un trabajo digno? ¿O la que nos quita la posibilidad de ser asistidos en un hospital público, si somos pobres? ¿O la que nos envía a la cárcel sólo porque somos de otro país y no tenemos “papeles”? Sin querer hacer ningún tipo de parangón con la actualidad, quiero recordar las palabras de una nazi, Gertrude ScholtzKlink. En una entrevista, después de la Segunda Guerra Mundial, contestaba a las preguntas de su interlocutor, en referencia al comportamiento nazi hacia los judíos, con estas palabras: obedecíamos a la ley. También si personalmente no estás de acuerdo con una ley, tienes que obedecer igualmente. De otra manera, la vida sería un caos. Este es un argumento muy recurrente. Sin alguien que mande, que dicte las normas la vida es un caos. Honda reflexión. Miro a mi alrededor y ¿qué veo?: una situación peor que el caos. Contaminación, atasco de coches, horas y horas trabajando para poder comprar algo que no necesitamos y no utilizaremos nunca, paro, po-breza, soledad, aislamiento, etc. Pienso, ¿todo eso pasa porqué nadie manda? No lo creo en absoluto.


pàgina 5

Col·laboració especial

Entonces, piensan los biempensantes, ¿qué queréis, una sociedad sin normas, donde cada uno haga lo que le dé la gana? Eso no puede ser. Yo contesto a mis biempensantes, tenéis razón, eso no puede ser. No puede seguir existiendo una sociedad como la nuestra, donde si tienes dinero existes, sino eres estorbo, basura. ¿Y qué se hace con la basura? Se tira. Y nosotros echamos los estorbos y la basura a la cárcel o lejos, ahora ya no tan lejos, de nuestra vista. Y sigo contestando a mis queridos: yo quiero una sociedad donde las normas sean establecidas con el acuerdo de quien deba respetarlas, y no en su contra o contra su voluntad y de su conciencia. Quiero una sociedad, donde las normas no sean en beneficio de unos pocos. Donde estos pocos piensan que pueden hacer lo que quieren con la vida de la mayoría de las personas, que las pueden utilizar cuando las necesitan y echarlas cuando ya no les sirven. Y no estoy exagerando, basta mirar lo que pasa en el mundo del trabajo donde los trabajadores son considerados simple mercancía. Esto sí que es hacer lo que a uno le dé la gana. Las normas tendrían que crear convivencia y buen vivir y no un enfrentamiento o responder sólo a los intereses de unos pocos privilegiados. Pero, tampoco podemos olvidar que las leyes son hijas de un contexto histórico y social y que son útiles, en su mayoría, a quien de este contexto saca provecho. Nuestra sociedad se basa en una fuerte división jerárquica y social, quien manda tiene intereses distintos de quienes son mandados y actúa descaradamente por ellos. De tal manera, no podemos considerar las leyes justas y cuando no son justas hay que desobedecerlas, hay que cambiarlas. Ya oigo gritar a los biempensantes: así vamos a cometer un acto ilegal. Yo les

respondo: sí, vamos a cometer un acto ilegal. La desobediencia civil es una violación deliberada de la ley injusta para un objetivo de interés social. No vamos a violar la ley por un interés individual como en el caso de los evasores fiscales. La desobediencia es una herramienta que tenemos a nuestra disposición para cambiar normas injustas, para mejorar nuestra sociedad. Es un acto público, no violento, cuya función primaria es educativa. No es un fin. El fin es una sociedad más justa y libre. Mediante la desobediencia ponemos en duda el valor de la autoridad, de la ley y creamos una conciencia social que tiene como fin la justicia, pero no una justicia abstracta o meramente represiva, como la que conocemos hoy en día, sino una justicia real, que considere y sepa satisfacer las necesidades de cada ser humano. Una justicia que sepa respetar las diferencias, que sepa crear convivencialidad y armonía. Henry David Thoureau decía, hace más de ciento sesenta años, lo deseable no es cultivar el respecto por la ley, sino por la justicia.[...] La única obligación que tengo derecho a asumir es la de hacer en cada momento lo que crea justo.

núm. 128

abril 2012

Es necesario crear una nueva conciencia social, distinta de la actual, que ponga en duda no sólo las injusticias y la jerarquía sociales, sino el fundamento mismo de esta sociedad: la mercantilización de la vida y de la naturaleza. Este debe ser el primer paso para salir de la crisis que estamos viviendo. Una crisis que va más allá del desastre económico y ecológico. Una crisis que es sobretodo de consciencia. No podemos esperar que alguien actúe por nosotras, que alguien nos regale la libertad y la justicia. Es bien sabido que los grupos privilegiados no prescinden espontánea mente de sus privilegios. Sabemos por una dolorosa experiencia que la libertad nunca la concede voluntariamente el opresor. Tiene que ser exigida por el oprimido (Martin Luther King). Entonces, empecemos a exigir nuestra libertad, nuestros derechos. Empecemos a desobedecer a las leyes y a las autoridades injustas. Se acabaron los tiempos en que los justos podían quedarse callados, en que la obediencia podía tener a las personas lejos de los riesgos del poder público, en que los pobres podían morir de hambre (Howard Zinn).


pàgina 6

Conflictes "oblidats"

núm. 128

abril 2012


pàgina 7

núm. 128

Denúncia

Militars, ni a Collserola, ni enlloc El passat 13 de setembre de 2011 diferents diaris publicaven una fotografia realitzada al paratge de Can Farriol, dins del terme municipal de Sant Feliu de Llobregat i dels límits del Parc Natural de Collserola. A l'esquerra de la imatge es pot veure l'esquena d'una ciclista que baixa per una pista del parc, fins aquí tot normal, però al costat dret del camí apareixen ajupits uns soldats vestits de camuflatge, amb equipament de combat i amb un fusell a les mans. La fotografia retratava una realitat habitual a Collserola: soldats fent maniobres. Fa ja més de deu anys que el CSO de Kan Paskual havia denunciat aquesta presència. Esporàdicament el tema reapareixia a la premsa local o comarcal. Però va ser la publicació d'aquesta imatge la que va esbombar el tema. Des del CASC vam impulsar el manifest "Fora militars de Collserola", al que hores d'ara ja s'han adherit 30 entitats, demanant al Consorci del Parc de Collserola que no autoritzés la presència de militars als seus límits. En diferents municipis es van presentar mocions recolzant el manifest. A Sant Cugat la moció -presentada per la CUP- va ser aprovada, però havent estat mutilada prèviament del seu contingut antimilitarista pel govern convergent. A Molins de Rei, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat... es van aprovar mocions en el mateix sentit. El manifest va ser entregat al Consorci l'octubre de 2011. El director gerent del Consorci va respondre afirmant que els exercicis militars "no afecten negativament l'entorn, ni entren en conflicte amb altres activitats" i que no eren maniobres sinó "marxes o caminades". El vam replicar insistint en què

trobar persones armades i uniformades pel bosc no es podia considerar una situació normal i que els exercicis militars, segons es veia a la fotografia, eren maniobres, almenys tal com les defineix qualsevol diccionari. La protesta va arribar al Consell Consultiu del Parc. En una última carta del director se'ns va informar que la decisió final sobre la qüestió l'havia de prendre l'Assemblea General, òrgan suprem del Consorci. Però no volem militars a Collserola només perquè siguin un perill per a les persones que transiten o perquè no volem que el Parc es converteixi en un camp de maniobres, sinó també perquè no volem que es normalitzi el militarisme, que es vegi als militars com una escena habitual. Els soldats que fan exercicis a Collserola són membres del Batallón de Cazadores de Montaña aquarterats a la caserna del Bruc i formen part del Regimiento "Arapiles" 62 que ha participat a la ISAF, el cos militar que l'OTAN té destinat a l'Afganistan. Aquests soldats no estan a Collserola posant-se en forma, l'objectiu de les seves pràcti-

abril 2012

CASC

ques és preparar-se per participar en la guerra d'Afganistan, una operació militar que ja ha costat milers de vides -només l'any 2011 es calculen en més de 3.000 els civils morts- i en la que el govern espanyol porta dilapidats més de 2.000 milions d'euros des de que es va iniciar l'operació l'any 2002. A més, aquests soldats formen part d'unes forces armades que ens costen a l'any més de 18.000 milions d'euros -més de 50 milions d'euros al dia-, en uns moments en què la dreta governant està retallant en despesa social. No restarem quiets esperant la decisió dels polítics professionals. Diferents col•lectius que hem signat el manifest hem decidit convocar una Marxa Antimilitarista per Collserola per al proper 14 d'abril per demanar, un cop més, al Consorci del Parc Natural de la Serra Collserola que no es permeti la presència militar en el seu territori. Us convidem a tots a sumar-vos a la campanya i a participar en la Marxa. Col·lectiu Antimilitarista Sant Cugat (CASC) www.nodo50.org/casc

de


pàgina 8 - La contraportada

núm. 128

abril 2012

Pau Gomis

A la paret, escrit amb guix, diu: El oprimir se va a acabar Som els assassins de les estacions de tren abandonades, que rondant per la polseguera de la tarda de poma elèctrica, ens repengem a la paret nord mentre escopim lateral, com els cowboys de Sausalito. El sol reclina el cap sobre les cadires buides, obrint una conversa mandrosa que s’esmuny lentament, com aigua pel clavegueró, com els somnis inabastables. Som les teves pors més atàviques, apoderem instants, gestos i sons, som el teu subconscient i el teu jo analític, saps que l’única sortida està a la banyera d’una habitació d’hotel, on ofegar el crit, amb el terra ple de burilles i nembutal. Evoquem els teus plaers i retenim el dolor que provoca el desig, caminem descalços per camins d’uralita, que menen a l’escola i a sepulcres clandestins, mentre passem de puntetes per jardinets on hi enterren els ocells dins de caixes de farias, just a les afores d’Hiroshima. Som destres amb la paraula i la dinamita, podem provocar mil incendis a la teva rutina d’obediència, et podem trencar la teva cintura de ferralla i induirte a la tos, el fàstic o l’esput. Evitem les circumval•lacions i les ambulàncies, preferim el camí recte i costerut, travessem barriades de barraques, on hi habita la patologia del desnonament, mirem cara a cara la misèria i serrem les dents de ràbia, dolor i neguit. Assassinem el passat i construïm fonaments sobre un mar que pentina les roques i desembulla els cabells de les fadrines. Som la teva llàgrima instintiva, el teu iris esclatant, la teva set i la teva addicció. Habitem entre el malson i el somni, entre la vigília i la mort, desensonyats a la trinxera.

Desmuntem fàbriques i aules, tertúlies radiofòniques i hipermercats, edificis oficials i estàtues eqüestres, arsenals i entitats financeres, campanyes politiques i publicitàries (al cap i la fi és el mateix) i segrestem cantants melòdics i galans de culebrón. No som herois, ni patriotes, tot plegat és una forma d’estultícia, sols esperem el nostre moment a l’ombra, repenjats com assassins d’estacions de tren abandonades, escopint lateral com abans de l’estiu a les places, oint el so i la remor llunyana d’uns mars de mans esteses, que formen onades de canvi. Primavera de poetes i bombardejos, la població civil roman amatent fins i tot de nit, esclaten les roses i les bombes de fragmentació en una litúrgia

funesta que es repeteix any darrera any , ,d’una terra a una altra terra. Per això estem aquí, un i altre diumenge, músics i teatreros, pintors i rapsodes, genis de totes les arts i eterns aprenents que mai adquirirem habilitats. Escoltem el so rítmic dels pinzells, mirem les notes musicals que formen llençols, obrim llibres de poemes i els llegim a l’inrevés, la premsa dominical és eixordadora i val més tornar als orígens: la paraula, el gest, els sons ... el teatre. Ah, si us voleu posar en contacte amb nosaltres, el quarter general està a una petita platja que porta el nom de l’estimada i no surt a les cartes nàutiques.


Paraules per la pau mes d'abril 2012