Issuu on Google+

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

núm. 145 setembre 2013

600.000 milions de dòlars, pressupost de Defensa USA per al 2014

Per això serveix que Obama sigui Nobel de la Pau! http://tgnapau.blogspot.com

tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

Materials per la pau

Materials per la pau

núm. 145

setembre 2013

Amadeo López

OBJETORAS DE CONCIENCIA ANTOLOGIA Aquesta antologia és més, molt més que un collage d'experiències de dones en el moviment per l'objecció de consciència dels homes al servei militar obligatori. És més, fins i tot, que un relat de la lluita de les dones contra el seu propi reclutament . Perquè el que veiem aquí són dones, en diversos moments, en un i altre país, creant per si mateixes el concepte, l'anàlisi i la pràctica d'un antimilitarisme feminista diferent. Centrades inicialment en el reclutament, s'adonen aviat que la militarització no és només l'existència dels exèrcits. Aquesta penetra i deforma la vida cotidiana en milers de formes. Totes les persones estem militaritzades, totes podem ser objectores de consciència. Com expressa Ferda Ülker de Turquia en la seva declaració, "ja que el militarisme està entestat a influir en la meva vida, jo estic obstinada a continuar la meva lluita! Em nego! " La radical reteorització del militarisme amb una perspectiva feminista ens recorda la centralitat de les dones en els processos de militarització, així com el seu poder per donar-li la volta a aquests processos i per contribuir a recreacions radicals d'un món on la violència, la guerra, el patriarcat, el sexisme, l'heterosexisme, i altres formes de dominació, no es donen per fetes. Edita: Ellen Elster y Majken Jul Sørensen Publica: Internacional de Resistentes a la Guerra (WRI-IRG) ISBN: 9780903517249 Nombre de pàgines: 168 Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules

núm. 145

Després de la pau Después de cada guerra alguien tiene que hacer limpieza. (“Fin y principio”, Wislawa Szymborska)

la

Malauradament, després dels conflictes bèl·lics continua havent-hi guerra. Els focus dels mitjans de comunicació ja han abandonat l’escenari del conflicte, però les guerres no s’acaben aquí. L’absència de batalla continuada no significa que hi hagi pau, i després de la pau oficial s’han d’afrontar les conseqüències dels conflictes. Després de l’aniquilació de vides, la destrucció del teixit social, l’èxode i les violacions, comença un període de patiment i dol en què les persones intenten recuperar allò perdut. L’Associació de Periodisme Fora de Quadre va iniciar l’any 2010 el projecte Després de la pau, una sèrie documental de set capítols que analitza com s’han desenvolupat els processos de construcció de la pau en set països que van patir cruentes guerres i violències massives en l’últim quart del segle XX: Bòsnia, Ruanda, Guatemala, Sud-àfrica, Argentina, Líban i Cambodja. L'any 1995, en la massacre de Srebrenica durant la guerra de Bòsnia, 8.000 bosnians van ser assassinats. Un any abans, el genocidi d’hutus contra tutsis a Ruanda va causar més de 800.000 morts. Entre 1975 i 1990, la guerra civil del Líban va deixar més de 150.000 persones

mortes i un país destruït i dividit. A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta la dictadura argentina va estendre el terror, va assassinar i fer desaparèixer a milers de persones. Aquesta sèrie de documentals explora i explica quins han estat els diferents camins seguits per a la reparació i reconstrucció cap a la pau en aquests indrets del món, preguntant-se si aquestes societats han aconseguit tornar a restablir la convivència entre persones que han estat enemigues, víctimes i homicides, i com ho han fet. Els documentals elaborats mostren que quan se signen els acords o finalitza la violència directa sovint segueixen existint les causes que van desembocar en el conflicte, i els diferents grups encara emeten discursos que alimenten l’odi, la venjança i la manca de reconciliació. Poques dècades després, algunes d'aquelles víctimes viuen encara en camps de refugiats (per exemple, part de la ciutadania de Bòsnia), o com a desplaçades, per por a les represàlies en tornar als seus pobles o ciutats (com és el cas de Ruanda), mentre que milers de persones desaparegudes encara no han estat trobades ni enterrades a Argentina, Bòsnia i Cambodja. També, en alguns casos han sorgit interessants projectes de reconstrucció i rehabilitació postbèl·lica, no només materials sinó també emocionals, psicològics i socials, que intenten incidir especialment en els efectes no visibles

setembre 2013

María Romano Serrano de les guerres. Un bonic exemple d’aquests projectes sorgits des de la societat civil és Sevota, un grup de dones que treballa per la reparació i l’empoderament de les víctimes de la guerra a Ruanda. Després de la pau és un exemple de periodisme d’investigació que viatja per aquests territoris per conèixer la seva situació quan el món ja s’ha oblidat d’ells, fent una anàlisi comparativa de l’experiència que en diferents contextos culturals i polítics hi ha dels conceptes de veritat, perdó, justícia i reparació. En resum, els documentals intenten descobrir les diferents maneres de gestionar la pau que es posen en marxa des de la ciutadania, a part de les establertes pels organismes internacionals, que sovint segueixen les directrius i els interessos occidentals. També, ens fa qüestionar-nos com poden perdonar les víctimes d'un poble massacrat si no s'han dut a terme polítiques de reconeixement i reparació, i com es pot parlar de reconciliació quan ni tan sols es poden trobar els cadàvers dels éssers estimats i la població viu un dol congelat. Podeu trobar més informació sobre el projecte a la web: http://associaciodeperiodismefor adequadre.wordpress.com/conti nguts/despres-de-la-pau/ En aquest canal de vimeo podeu veure el tràiler dels documentals: http://vimeo.com/channels/forad equadre


pàgina 4

núm. 145

Opinió

Egipte i els militars

setembre 2013

Pere Ortega

Els militars, a través de la força que els atorguen les armes poden, quan ho desitgen, anar en contra de l'estat de dret, aquest és el cas d'Egipte. Les forces armades són la màxima expressió del poder de l'Estat i serveixen, quan l'Estat ho requereix, tant per fer la guerra contra altres Estats com per reprimir les demandes de la seva pròpia població. Però aquesta legitimitat que els ha estat atorgada per exercir la força, pot tornar-se contra el mateix Estat i com en el cas d'Egipte, servir per donar un cop d'estat i enderrocar al govern. Aquest és un recordatori pels defensors a ultrança de la supervivència dels exèrcits com a garants de la seguretat de l'Estat. Doncs en moltes ocasions, els exèrcits, a través del poder que els atorguen les armes, poden rebel·lar-se contra el govern i erigir-se ells en màxim poder polític sense respectar principis democràtics. En aquest sentit, hi ha múltiples experiències de com les forces armades s'han aixecat en armes contra règims democràtics. SudAmèrica i Àfrica van ser continents que durant el segle XX van ser víctimes de múltiples cops militars. En aquest període, a Europa no tants, però també n'hi va haver: a França, el 1961, el cop dels generals francesos en contra de la independència d'Algèria; a Grècia, el 1967, el cop dels coronels, a Espanya el 1936 i el 23-F de 1981; a Turquia, el 1980, i en algun cas, però per descomptat en menys ocasions, revoltant-se contra una dictadura, com a Portugal, en la revolució dels clavells de 1974. Però com s'ha assenyalat, els exèrcits han servit als Estats per reprimir les manifestacions i revoltes dels ciutadans. De

forma habitual ho hem vist en nombroses ocasions dut a terme per règims despòtics, per exemple, en totes les recents revoltes àrabs que han sacsejat el nord d'Àfrica i el Proper Orient en demandes de llibertat i democràcia, però igualment també, en Estats que se suposen democràtics, així hem vist els exèrcits patrullant pels carrers per impedir manifestacions populars a Turquia, Israel, Argentina, Mèxic, Veneçuela ... A Egipte, els militars, que van arribar al poder mitjançant un cop d'estat el 1952 de la mà del coronel Nasser, al qual van seguir altres dos militars, Sadat i Mubàrak, han ostentat el poder durant 60 anys. Després de les protestes de la població contra el dictador Mubarak en 2011, van ser els mateixos militars els que van deposar al general dictador al negar-se a dissoldre als manifestants de la plaça de Tahir. Militars que van facilitar la transició democràtica que va portar al poder al partit Llibertat i Justícia dels Germans Musulmans, que va guanyar les eleccions fa tan sols un any de forma neta i incontestable i que ostentava la majoria absoluta del Parlament. És cert que el nou govern islamista de Mohamed Morsi havia iniciat una deriva islamista amb l'oposició del moviment social laic que havia protagonitzat la revolució. També la resta de partits de l'arc parlamentari, degut per una part a una reforma de la

constitució, que sense consens amb l'oposició, atorgava al president Morsi poders especials; també per la creixent islamització d'un Estat que presumia de laic en detriment de la resta de confessions, un codi de família que feia retrocedir els drets de les dones. Aquests fets, han anat acompanyats d'un deteriorament de l'economia del país (alta inflació, augment del deute, carestia de productes bàsics, talls d'energia...), que havia generat una allau de descontentament amb milions de persones mobilitzant-se en contra del govern de Morsi. Una situació econòmica i social que per descomptat no excusa als militars per procedir a donar un nou cop d'estat. Perquè els Germans Musulmans havien guanyat les eleccions de manera legítima i aquest cop militar ve a entorpir tot el procés democràtic egipci. Un cop militar que demostra el paper que juga l'exèrcit en la vida política i econòmica del país. Els 60 anys en el poder han possibilitat que els militars es fessin amb el control d'una gran part, un terç, de l'economia del país, controlen el sector turístic, el de l'energia, el canal de Suez, i tota l'ajuda militar ( 1,2 milions de $) que provenen dels Estats Units, país on s'han format tots els seus alts comandaments. La revolució democràtica egípcia no té futur mentre no sigui capaç d'eliminar el poder d'aquest militarisme.


pàgina 5

núm. 145

Opinió

Yes, we scan Aquests dies estem escandalitzats, alguns indignats per assabentar-nos que governs com el d’Anglaterra o Estats Units s’estan dedicant a espiar a ciutadans de bé i polítics aliats. Estem escandalitzats per la nostre innocència i credulitat, no ens pensàvem que nosaltres podríem ser tractats com si fóssim els dolents.

grups terroristes, xarxes de crim organitzat, empreses, Estats o individus aillats. Ara per ara sembla ser que els

Si nosaltres no som dolents, per què es dediquen a llegir els nostres correus, missatges, trucades, etc.? Per què es violen els principis de confidencialitat i privacitat en les nostres comunicacions? Per què les grans empreses propietàries de servidors cedeixen a les pressions dels governs i col·laboren amb ells cedint-los la informació? Vet aquí que “l’ull del gran germà” que vigila per tot el món, també vigila a ciutadans irrellevants; tots som potencialment perillosos, no se sap de què, però ho som. Aquesta pràctica governamental d’espiar a ciutadans ha estat duta a terme per Gadafi a Llíbia o per Bashar al-Assad a Síria, amb finalitat política repressiva cap a opositors o moviments polítics opositors. L’espionatge ha servit per a que el règim detingués, torturés, segrestés i assassinés a opositors polítics. Pensem que tot aquest espionatge forma part de la denominada “seguretat nacional”. El govern espanyol igual que la resta de països de la UE o els Estats Units, acaba de fer pública, no fa més d’un mes, l’estratègia de seguretat espanyola, la qual enumera com a tercera amenaça a la seguretat dels espanyols la “ciberseguretat”, en ella es contempla el risc o amenaces de ciberatacs, en forma de ciberterrorisme, de ciberdelictes, de ciberespionatge o hacktivisme, contra individus, institucions públiques o empreses privades per part de

principals agents d’inseguretat en el ciberespai són les agències d’intel•ligència dels Estats, aquests ho espien tot. Aquests dies parlem de l’espionatge a ciutadans i polítics (del bàndol dels aliats), però fa temps que hi ha una gran xarxa dedicada a espiar desenvolupaments tecnològics dins d’aquesta àrea del ciberespai, tecnologies de tractament de la informació, tecnologies relacionades amb el desenvolupament d’armes sense control humà, etc., aquest espionatge industrial i tecnològic està sent molt important, ja fa uns anys que empreses d’alta tecnologia acusen a la Xina d’introduir-se en els seus ordinadors i robar arxius. En atenció als sabotatges, el 2008 Rússia va atacar els ordinadors del govern central de Geòrgia, provocant que aquest tingués que traslladar els seus servidors als Estats Units; el 2010 Iran va acusar als Estats Units i Israel de realitzar un

setembre 2013

Tica Font atac amb virus al seu programa de centrifugadores nuclears, amb aquest atac van aconseguir paralitzar el programa nuclear un parell d’anys i varen evitar utilitzar un atac militar convencional sobre la central nuclear iraniana, en el 2011 Canadà va acusar a la Xina d’atacar les contrasenyes del seu sistema financer. En definitiva, les preocupacions més importants dels governants, estan centrades en l’espionatge industrial i el sabotatge. Les intencions d’Obama fins que ha sorgit l’escàndol de l’espionatge a polítics estava centrat en confeccionar un document en el qual s’aprovessin represàlies diplomàtiques i comercials a països i empreses que practiquessin el ciberespionatge. No és un document dirigit obertament al govern xinés, però sens dubte Xina estava en el rerafons de la proposta. Resumint, el ciberespai és l’escenari o el nou camp de batalla de les guerres, les armes són virus informàtics que borren informació o copien informació i els soldats són informàtics o enginyers de telecomunicacions. L’objectiu no és vèncer a l’enemic, senzillament es tracta d’atacar-lo sense disparar, l’atac és informàtic i ha de ser per sorpresa, ha de sembrar el caos o interrompre el funcionament d’una infraestructura crítica com la producció d’electricitat, el subministrament d’aigua, un satèl•lit de comunicacions, el software d’un drone, etc. En definitiva, estem dissenyant noves formes de guerra, una guerra a l’abast de tothom. Per fer una ciberguerra no es necessitaran batallons militars. (Article publicat a Publico.es)


pàgina 6

Conflictes

núm. 145

Síria: Vells malencerts per violències anunciades

setembre 2013

Francesc Benítez

La situació de Síria és alarmant. Cada dia veiem com la població pateix una viol��ncia descomunal. Ja es compten més de 70.000 víctimes des del començament del conflicte a 2011. Ara ja es parla obertament de que l'única alternativa és que l'oposició rebel pugui fer front als atacs per exercir pressió sobre el règim d'al-Asad. Ara ja es parla d’aixecar l’embargament de venda d’armes a Síria. Ja ho defensen obertament el Regne Unit, els Estats Units i França. La justificació és ben senzilla: si els rebels no són ajudats militarment per les potències occidentals, quedaran en mans de les ajudes dels països del Golf i es generaran posicions més extremistes: les runes i els damnificats que quedin seran menys propicis a Occident. Tot plegat ens recorda conflictes d’un passat relativament proper on s’enfrontava als moviments socials pacifistes que reclamaven solucions no militars contra la situació d’alarma i d’emergència humanitària (Bosnia, Kosovo): S’ha d’actuar! La situació és insostenible! El poble pateix! S’ha d’acabar amb la bogeria del dictador, la comunitat internacional té el deure moral d’intervenir militarment!

Comitè Nacional de Coordinació pel Canvi Democràtic, ni sembla que vagin a tenir en compte els acords de la Declaració de Ginebra sobre Síria de gener de 2013. Però no ens cansarem de dir que els fets d’ara són la conseqüència directa de les accions i de les omissions del passat. De la estratègia d’invertir en la preparació de la guerra en comptes d’invertir en la generació de la pau.

De manera anàloga el discurs que comença a fer-se lloc és que la comunitat internacional s’ha de sumar i trobar una solució al conflicte siri que passa per la injecció d’armes entre els grups rebels que s’han guanyat el qualificatiu d’oposició legítima al règim.

Només cal examinar per exemple l’informe que va realitzar l’organització Human Rights Watch a 2010 per mostrar el balanç dels 10 primers anys del manament de Bashar al-Asad quant al respecte als DDHH i a la promoció de les llibertats. L’informe és demolidor i examina la situació política i social de Síria des de cinc aspectes fonamentals: repressió de l’activisme polític i pro Drets Humans; restriccions de la llibertat d’expressió; tortures; tractament a les minories kurdes; i desaparicions.

Malauradament ja no tenen veu els activistes per la noviolència de dintre del país i els que es troben a l’exili, ja no compta el

Cinc fenòmens que haurien donat l'oportunitat a la comunitat internacional per actuar de forma proactiva des de cinc

fronts diferents amb totes les eines civils disponibles, buscant el consens de tots els estats possibles, i probablement amb molts menys recursos econòmics que els que es destinen a la despesa militar dels participants. En definitiva, cinc oportunitats perdudes per demostrar que existeixen mitjans per “construir democràcies” alternatius a les intervencions militars com la d'Iraq, Afganistan o Líbia. És indubtable que s’han pres iniciatives. El propi informe repassa els registres dels intents de diàleg entre els que es troba el de la Unió Europea al 2005 o el dels Estats Units al 2007, però poder la lògica de la diplomàcia de les potències que actua fent servir el doble joc d’acostar-se al diàleg d’una banda mentre s’intenta mantenir la quota de poder geopolític per l’altre, es mutila a si mateixa i resulta inútil per portar a règims com el sirià a una veritable transformació que detingui la repressió contra els seus ciutadans. En el fons, no són més que vells malencerts i velles incapacitats per noves violències llargament anunciades. (Article publicat a La Directa)


pàgina 7

núm. 145

Retalls de... premsa

Gol en el campo, negoci a la terra L’estiu és, informativament parlant, una època on l’irrellevant agafa forma de relat bíblic i l’urgent es converteix en anècdotes en que pensar per quan arribi el curs escolar. Síria i el cas Bárcenas seria un bon exemple de diferents tipologies d’urgències d’aquest estiu. El tour per la pau del Barça per Palestina i Israel podria ser un bon exemple de com l’irrellevant agafa forma quasi bíblica. Segur que esteu al cas que, a principis d’agost, el FC Barcelona va fer un tour de dos dies per Palestina i Israel, una iniciativa anomenada Gira per la Pau i que estava promoguda pel Barça directament. De fet la primera idea era fer un partit de futbol entre el Barça i una selecció israeli-palestina, cosa que es va desvetllar més difícil que parlar del retorn dels refugiats, posem per cas. La força del futbol, dirien alguns. Tot i així, el Barça no va afluixar perquè, entenia jo, necessitava recuperar aquell renom d’equip solidari que es va fer amb la publicitat d’Unicef i que va perdre amb el tracte publicitari que va fer amb el regne de Qatar a canvi d’uns quants milions d’euros. Fins

aquí l’anàlisi bàsic d’un futbolero amb consciència: equip A amb diners i amb una imatge a recuperar busca lloc o equip B en conflicte o necessitat de solidaritat… I, com sempre, fem curts. Barça, Qatar, Palestina i Israel estan molt més units del que ens podríem imaginar, el punt comú s’anomena Rawabi: “La primera ciutat palestina de l’era moderna” segons els seus promotors. Rawabi és una ciutat que s’està construint en territori palestí, 10 kilòmetres al nord de Ramala, totalment nova, “amb alts edificis amb aparcaments subterranis, zones verdes, centres comercials, instal·lacions esportives, cinemes, amfiteatres, carrers de vianants…” Ah! també hi hauran mesquites, és clar. Una ciutat pensada per a la “classe mitjana i els professionals liberals” diuen els seus promotors. I qui són aquests promotors? El mecenes s’anomena Bashar Masri, un multimilionari palestí que va començar a fer fortuna als EEUU i que fa més de 20 anys que viu a Ramala. Ell és l’impulsor del projecte junta-

setembre 2013

Toni Álvarez ment amb una empresa de capital... Qatarí. De fet, sembla ser que el projecte està impulsat per una associació públicaprivada entre la Qatari Diar Real Estate Investment Company, Massar International i l’Autoritat Nacional Palestina. Gol en el campo paz en la tierra, que deia l’Evaristo de la Polla Records… I Israel? Què guanya en tot això? A més dels arancels i impostos de tota la matèria primera que ha de passar pel seu estat, veurem com es facilita les entrades i sortides d’aquella moderna ciutat. De tot... Una gira per la pau ens han venut, mentre treuen rendiment propagandístic venent mentides a cop de pilota, mentre els mirem i ens emmirallem, per darrera sumen i es reparteixen pedaços d’un pastís que mai testarem, si de cas veurem les molles. Uns i altres, rics i pobres. “Gol en el campo paz en la tierra, tras la pelota hay mucha mierda....” Deixo per un altre capítol explicar com és possible entrar o sortir d’Israel dient que vas a territoris ocupats palestins, com va ser el cas del Barça...


pàgina 8

La contraportada

núm. 145

setembre 2013

Pau Gomis

A la paret, escrit amb guix, diu: I HAVE A DREAM No és d’estranyar que comenci l’article amb aquest títol, la primera raó és perquè sóc negre, la segona és perquè el passat 28 d’agost es van complir 50 anys del mític discurs del doctor Martin Luther King. El va pronunciar davant de 200.000 persones que participaven a una marxa pels drets civils dels negres a Washington DC. Corria l’any 1963, i aquell any varen passar moltes coses, al mes de maig va aparèixer el disc The Freewheelin’Bob Dylan amb una cançó que es convertiria en himne de la lluita pels drets civils: Blowing in the wind. També es va editar un altre himne, però amb connotacions diferents, es tracta de Surfin’USA dels Beach Boys. Als cines s’estrenava 8 ½ de Federico Fellini i aquí a l’estat espanyol Luis Garcia Berlanga portava a les pantalles la sòrdida vida d’un botxí, El Verdugo. Les ficcions cinematogràfiques es quedaven curtes davant la realitat de la dictadura militar del general Franco, així el 20 d’abril de 1963 el règim franquista, mai prou tip de sang, assassinava per afusellament, després de la parodia judicial, al dirigent del Partit Comunista, Julián Grimau. Als EUA del reverend King, un 22 de novembre de 1963, fou assassinat el president John Fitzgerald Kennedy, en una mostra de manual de complot i nyap a parts iguals, ja que Lee Harvey Oswald va ser declarat únic culpable del magnicidi. Es va acabar la segregació racial (gràcies Rosa Parks!), però continua el racisme. Si bé blancs i negres ja poden seure junts a la cafeteria, només falta que ambdós es puguin pagar l’esmorzar, com deia un esperançat i esperançador Obama, uns anys enrere. Els negres representen prop d’un 13% del total de la població dels EUA, però són un 45% dels reclusos de les presons del país de la llibertat. Això vol dir que 1 de cada 11 persones de raça (o classe?) negre ha estat a la presó, vol dir que el 32% dels joves negres ha tastat l’hospitalitat de les institucions penitenciàries, vol dir que el 17% de la població negra ha estat tancada al trullo, front al 7’7% d’hispans i el 2’6 de blancs, això vol dir que el 40% dels presos del corredor de la mort són negres... I have a dream!!! La figura d’en Martin Luther King va ser tan reconeguda com odiada, així rebé el premi Nobel de la Pau l’any 1964 i quatre anys més tard moria assassinat (4 d’abril de 1968), una trista tradició als EUA. No sols la seva postura intransigent i pacífica front el racisme causava preocupació a l’oligarquia, també era el seu rebuig directe a la guerra del Vietnam i a totes les formes

d’explotació socials.

econòmica,

font

de

desigualtats

Acabo, com no, amb una cita de MLK: “...un dia et trobaràs amb una gran oportunitat davant teu i aquesta et cridarà a prendre posició ferma davant un gran principi, una gran qüestió, una gran causa. Tu et faràs enrere excusant-te amb el fet que vols viure una vida més llarga. Potser tindràs por de perdre la teva feina o potser de que et critiquin, o de perdre popularitat. Potser també tindràs por que algú t'ataqui amb un ganivet o una pistola o que et posin una bomba a casa teva, i per això decideixes de no prendre cap posició ferma... Doncs així podràs anar vivint fins que tinguis noranta anys, però estaràs tan mort als trenta vuit com ho estaràs quan en tinguis noranta. La interrupció de l'alè en la teva vida no serà res més que l'anunci caduc d'una mort de l'esperit que va succeir temps enrere. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar el dret. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la veritat. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la justícia.” La banda sonora pot ser Blowing in the wind o Masters of war, o qualsevol de les cançons del disc d’en Dylan de 1963, per raons ò


Pxp setembre 2013