Issuu on Google+

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

n煤m. 146 octubre 2013

El Govern vol "militaritzar" l'Administraci贸 de l'Estat

Proposa que els oficials de l'ex猫rcit puguin passar a ser funcionaris civils i traslladin als seus nous companys els "valors aprehesos dins la instituci贸 militar". http://tgnapau.blogspot.com

tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

Materials per la pau

Materials per la pau

núm. 146

octubre 2013

Amadeo López

GUIA PER A VESTIR SENSE TREBALL ESCLAU Albert Sales i Campos Aquesta publicació vol donar resposta a les inquietuds de les persones que ens preguntem què s’amaga al darrere de les etiquetes de les nostres peces de roba. Es fa molt difícil vestir-se sense ser còmplice d’un sistema que no posiciona les persones al centre de les decisions. Aquestes pàgines no són una “llista blanca” de botigues on poder anar a a comprar amb la consciència tranquil·la, són una anàlisi de la situació dels drets laborals a la indústria global de la confecció i una llista d’iniciatives que ens mostren que sí que existeixen altres formes de produir i de consumir roba. Un altre món no es tan sols possible sinó que ja existeixen nombroses alternatives properes que tenen com a prioritat les persones, el medi ambient i el desenvolupament sostenible. Aquesta guia s’ha publicat gràcies a les i els 256 mecenes que han col·laborat en el primer projecte de finançament col·lectiu (crowdfunding) de la Campanya Roba Neta. La Campanya Roba Neta és una xarxa internacional d’ONG, sindicats i organitzacions de consumidors que, des de principi dels noranta, denuncía les condicions laborals que pateixen les treballadores i els treballadors de la confecció. Edita: Icaria Editorial ISBN: 9788498885132 Any publicació: 2013 Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules

núm. 146

Judici al franquisme. Avança la querella argentina contra els crims de genocidi i lesa humanitat

octubre 2013

María Romano Serrano

Organitzacions humanitàries d’Argentina i de l'Estat espanyol, juntament amb el Nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel presentaven l’any 2010 una querella davant dels tribunals de Buenos Aires perquè s’investiguessin els crims comesos durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. La presentació es feia el mateix dia en què es complia el 79 aniversari de la proclamació de la II República i poc després que el Tribunal Suprem confirmés el processament del jutge Baltasar Garzón per haver-se declarat competent per investigar-los. La querella argentina, que es fonamenta en el principi de jurisdicció universal per jutjar crims de lesa humanitat, va obrir un raig d’esperança internacional en la lluita contra la impunitat del franquisme. Una impunitat que va quedar lligada i ben lligada amb la Llei d’Amnistia aprovada amb el suport del PSOE i del PCE l'any 1977, i que l'esquerra del Parlament va presentar llavors com una conquesta de l'oposició al règim. La dictadura va ser molt hàbil en ocultar oficialment els crims que va cometre amb el seu aparell repressiu, caracteritzat per una actitud d'extermini de l'enemic en què es pretenia esborrar qualsevol al·lusió a la ideologia de la República. Des de les institucions franquistes es va perseguir, encarcerar i assassinar tant a persones que havien destacat per la seva militància i compromís polític d'esquerres, com a aquelles que només havien comés el delicte de ser familiars de les anteriors o que havien acabat al bàndol republicà de forma casual. Després de la Transició, la democràcia ha deixat en la cuneta les famílies de 120 mil persones desaparegudes, 30 mil infants robats i una quantitat de persones afusellades, en nom de la llei franquista, impossible de determinar, mitjançant un pacte de silenci que va basar la reconciliació de bàndols en l'oblit de les víctimes i en la impunitat dels botxins. Com ha explicat Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), no es pot anomenar reconciliació a un procés en què els botxins van conservar tots els seus privilegis i les víctimes mantenen totes les conseqüències del dany. I de fet, aquesta reconciliació ha servit de forma indignant perquè en tres dècades de democràcia tampoc no s'hagi alterat l'estatus de les elits del règim franquista ni l'estructura socioeconòmica que va sorgir de l'aprofitament de 40 anys de corrupció política i econòmica.

Aquest mes de setembre hem presenciat un pas històric en la confrontació de la impunitat del franquisme amb la resolució de la jutgessa argentina María Servini de Cubría, que ha ordenat la detenció de quatre alts funcionaris policials i de la Guardia Civil per delictes de repressió i tortures durant la dictadura. Els seus noms són Jesús Muñecas Aguilar, Celso Galván Abascal, José Ignacio Giralte i Juan Antonio González Pacheco, alies "Billy el Niño". Dos d'ells van morir recentment i, per a la resta, es manté la nul·la col·laboració de la fiscalia i dels responsables del govern espanyol. És la primera vegada que s’exigeix que algú respongui davant la justícia pels crims de la sublevació militar i la dictadura de Franco. Hi ha persones que porten 77 anys esperant justícia i reparació. El franquisme continua present de múltiples formes a la societat espanyola i a les institucions anomenades democràtiques. I entretant, no només moren els botxins, també desapareixen les víctimes que han esperat massa temps per poder donar el seu testimoni i posar fi al silenci.


pàgina 4

núm. 146

Opinió

La Via Catalana, "Gibraltar español" i el nostre antimilitarisme

octubre 2013

Jordi Martí Font

"Jo no tinc nació, perquè no sóc nacionalista". Ho afirmes amb rotunditat, segur de tu mateix, però quan deixem el tema perquè no ens entenem i en una conversa d'aquí a la vora dius que has anat de tomb "pel nord" aquest estiu, expliques el teu viatge per Bilbao i Sant Sebastià. Jo en sé poc de geografia però diria que el nord de Tarragona no és ni Bilbao ni Sant Sebastià... Rebles el clau -i els tòpics regionals espanyols, que són part constituent del nacionalisme espanyol- quan dius que el caràcter de la gent "del sud" t'agrada molt i “Del sud” aquí vol dir d'Andalusia. Jo que em pensava que davall de Tarragona hi havia el País Valencià o bé el mar directament. Ja veig que hauré de tornar a fer geografia. O no. El llenguatge et delata, i no perquè hagis fet un delicte sinó perquè tu, que dius que no ets nacionalista, ho ets, de la pitjor espècie. No ho dic per ofendre't, sincerament, sinó per descriure't. Perquè la pitjor espècie de nacionalista és la que ja no necessita afirmar-se en veu alta

-i quan ho fa és per negar-hoperò alhora assumeix el marc nacional de l'Estat com a propi i vital, de forma orgànica. Se'n diu nacionalisme banal, el descriu Michael Billig en un assaig fonamental per entendre el nacionalisme al segle XXI i no és cap virus sinó les conseqüències que el nacionalisme dels estats té sobre els seus ciutadans, sobretot sobre els que diuen i repeteixen que no són nacionalistes.

I ara que jo assumeixo el meu nacionalisme i el teu ha estat ja descrit, parlem, que diria “la Caixa”. La teva nació, la del nord al País Basc i el sud a Andalusia, està basada en l'Estat actual, és producte d'un estat i de les seves polítiques nacionalitzadores aplicades en la contemporaneïtat, l'escola per a tota la ciutadania, la televisió, la Guardia Civil... I sobretot producte de la imposició. Imposició banal si vols, però imposició al cap i a la fi. Concreto abans de seguir que la meva nació no és la formada per la gent que ara se'n vol anar d'Espanya, les quatre províncies catalunyeses, que de fet no són res més que una altra forma d'estat a nivell administratiu. La meva està basada en la llengua que jo parlo i va de Perpinyà a Alacant i de Fraga a l'Alguer, i admet altres nacions en el mateix marc territorial perquè el territori no n'és el centre vital sinó la voluntat de ser-hi. Per tant això de l'autodeterminació de Catalunya a un i a altre ni ens va ni ens ve, parlant a nivell nacional, és clar.


pàgina 5

núm. 146

Opinió

octubre 2013

tot plegat i dir en veu alta si el que aquí passa és o no és el que hem defensat durant anys i panys que passés a altres llocs del món en contextos semblants? Ara que uns proposen i els altres neguen, no podem posar-los en el mateix plat de la balança.

Sí que ens va i ens ve a nivell democràtic. Perquè demanar i exigir la possibilitat de fer un referèndum a nivell del que sigui per saber si una determinada gent vol estar a un lloc o a un altre no és un tema de nacions només, és un dels drets col·lectius bàsics que cal defensar, promoure i aplicar sempre que alguna col·lectivitat el demani. Defensar el dret d'autodeterminació de qualsevol poble del món passa per defensar explícitament el dret d'autodeterminació del propi poble o del que està sotmès a les estructures que ens són més o menys “pròpies”. La defensa explícita d'aquest dret i per tant del dret de Catalunya quatre províncies a decidir a on va o a on es queda, o amb qui ho fa o amb qui s'ho menja, és bàsica i central en aquests moments tant a nivell de l'Estat espanyol com dels Països Catalans. I és bàsica i central perquè el moviment que ha portat a on som ara ha estat i és d'àmplia base social, parteix del dret a decidir col·lectivament i segueix totes les formes democràtiques per fer-ho, que han de ser obligatòriament només les legals. Negar aquest dret o fer com si no passés res en aquest sentit en aquest tros de món ara mateix és una postura que per mi està fora de la història, i ser fora de la història és una opció però no és la meva. Vull deixar clar que a mi aquest procés no m'agrada en moltes de les seves formes i tinc ben clar que pot ser aprofitat per qui mana per posar fum damunt d'altres problemes que patim com a persones i que qui mana

provoca, i això cal denunciar-ho, però això no és “el procés” sinó “aprofitar-se del procés”. Com a antimilitaristes, i alguns com a pacifistes, hem estat capaços d'analitzar guerres i conflictes arreu del món, a vegades sense tenir-ne ni idea i amb més ganes que elements objectius d'anàlisi. Hem vist com conflictes autodeterministes esdevenien banys de sang i hem vist com els exèrcits servien només per matar i mantenir qui mana en el poder o posar-hi algú altre. Ara que el possible conflicte autodeterminista passa aquí i no hi ha sang, ara que una de les parts demana diàleg i alhora exigeix el dret a decidir, no som capaços de fer cap anàlisi sobre

I ara que podem, perquè a Espanya ningú mai ens farà ni cas ni ha estat proposada com a possibilitat, no apostarem públicament per una Catalunya independent sense exèrcit? Bé que hem defensat una Espanya sense exèrcit i no per això hem pensat que fóssim “unitaristes”; per què ara alguns pensen que faria d'“independentistes” entrar en el debat de si volem o no exèrcit en la Catalunya independent? Ara que tot és possible perquè aquest és i ha estat un poble bàsicament antimilitarista i sense exèrcit des de 1714, ens ho mirarem tot amb vista curta i direm que són iguals els qui vam anar a la Via Catalana que els qui criden “Gibraltar español”? Jo ho tinc clar i la resposta és radicalment, no. I arribats aquí, cal que en parlem i molt.


pàgina 6

Conflictes

núm. 146

Violència armada als Estats Units El desgraciat tiroteig de Washington, amb almenys 12 víctimes mortals a més de l’assaltant, arriba justament quan es commemora la Setmana Global contra la Violència Armada, que finalitzarà el dia internacional per la pau. Malauradament, aquest tràgic incident no és el primer que ens arriba des del país amb més armes en mans de civils del món. I, amb tota seguretat, no serà l’últim. Estats Units és literalment un polvorí, amb més armes al carrer que persones. Es calcula que hi ha entre 270 i 310 milions d’armes de foc en mans de civils a les que caldria sumar milions d’armes en mans de cossos de seguretat i militars, per una població de poc més de 300 milions. Aquesta enorme quantitat d’armes en circulació afavoreix que el 2011 s’hagi aplegat als EUA a 11 mil homicidis, 850 morts no intencionades i prop de 20 mil suïcidis amb armes de petit calibre. Els esforços de Barack Obama per reduir la permissivitat de la legislació nord-americana envers l’adquisició i possessió d’armes en mans de civils, fruit dels continus successos tràgics a centres educatius o, com en aquest cas, a un centre de la Armada, han resultat fins ara infructuosos. El dret a posseir armes està garantit per llei. Fins i tot en algunes jurisdiccions nord-americanes la possessió privada d’armes semiautomàtiques d’assalt, de pistoles i revòlvers, és permesa sense llicència. L’edat mínima per comprar pistoles i rifles és de 18 anys, més baixa que els 21 que es demanen per consumir begudes alcohòliques. Aquesta gran proliferació d’armes no pot ser més que resultat d’un poderós i influent lobby armamentístic, que ha aconseguit frenar qualsevol me-

octubre 2013

Jordi Calvo Però, la violència armada no és un problema exclusiu dels EUA o d’Espanya. Les armes petites acaben amb un miler de vides humanes cada dia a tot el món. Però en són molts més els que, sobre tot a països en desenvolupament, son ferits, mutilats o terroritzats per aquestes armes quan intenten fer la seva vida quotidiana. Dels més de 875 milions d’armes de foc existents arreu del món, el 75% estan en mans de civils. No ajuda a reduir aquesta esgarrifosa xifra que cada any es fabriquin 8 milions més, a les que cal sumar entre 10 i 15 mil milions de municions, suficients per disparar a cada ésser humà del planeta no una sinó deu vegades.

sura per fer més difícil tenir armes als Estats Units. Té certa lògica que una indústria que només a aquest país ha gairebé duplicat en una dècada el nombre d’armes petites que fabrica, aplegant a cinc milions i mig el 2010, no vulgui deixar que els hi treguin part del negoci. Si a més considerem que es mou un volum de més de 2 mil milions de dòlars l’any en importació i exportació d’armes petites i municions als EUA, la qüestió es fa més difícil de resoldre. Estem parlant d’un país on les empreses d’armes financen a un bon nombre de congressistes, i on un dels principals exponents del lobby armamentístic, l’Associació Nacional del Rifle, ha proposat com a solució a les recurrents matances a instituts de secundària, proveir d’armament els professors. A l’Estat espanyol si bé el volum d’armes i la permissivitat són menors que als EUA, el problema no es pot obviar. A Espanya, es calcula que hi ha 4,5 milions d’armes de foc en mans de civils, algunes de les quals són utilitzades per perpetrar entre un 15 i un 20% del total d’homicidis i dos-cents suïcidis a l’Estat cada any.

Un dels arguments utilitzat per aconseguir una cultura de pau és el que afirma que les guerres i la violència està en la ment de les persones, i és de la ment de les persones d’on l’hem de treure. És veritat, estem educats en la violència, hem naturalitzat l’existència de les armes i les guerres gràcies a joguines, videojocs, pel•lícules i literatura bel•licista, i tot això s’ha d’eradicar. Vivim en una societat violenta, i tots en som responsables. Però uns més que altres. Com és el cas dels governants i legisladors que afavoreixen la seva fabricació i venda, i dels fabricants que les produeixen i que s’enriqueixen cada any gràcies a un negoci mundial d’armes petites i lleugeres de 7 mil milions de dòlars. Un pastís massa gran per posar la moral per davant de la cobdícia. Com diu la UNESCO, construïm la pau en la ment dels homes i les dones, però no oblidem començar, i amb urgència, pel desarmament. Les guerres no es podrien fer sense armes i sense exèrcits que enviar a dispararles. Un món amb menys armes és igual a un món més pacífic. (Article publicat al Diari Ara)


pàgina 7

núm. 146

Retalls de... premsa

Misogínia disciplinada Aquest mes de setembre ha deixat a la premsa la relació entre el militarisme i la misogínia congènita que, la troupe d’armats i alienats de disciplina i jerarquia, exerceixen de forma inapel·lable, per molts discursos de reforma i canvi que vulguin vendre. Aquesta misogínia militar traspua tota la piràmide de comandament, és quelcom animal que la institució alimenta amb subtilesa, però sense descans, malgrat encara hi hagi dones que s’entestin en voler demostrar quelcom contrari. Així aquest mes que deixem ens hem trobat com era condemnat a set anys de presó un mariner per violar a la seva cabo al “patrullero” de l’armada on feien servei, davant la quietud dels companys que “no eren conscients del que passava”. També llegíem com s’obria un expedient disciplinari a una capitana que va denunciar a un coronel que va ser condemnat a dos anys i deu mesos de presó per abús d’autoritat, tracte denigrant i maltractament a un subordinat, segons el Tribunal Suprem que va ratificar la sentència ”sus actos (tocamien-

tos, insinuaciones, amenazas, vejaciones en público) eran “claramente atentatorias de su libertad sexual”. Diu el ministeri de defensa que aquest expedient que se li ha obert a aquesta capitana no té res a veure amb aquell judici, tot i una sèrie d’abusos que va patir després de la sentència, aquests sí, militarment legals. Per il·lustrar allò que l’exercit es vol semblar cada vegada més a la societat civil, trobem l’acomiadament (bé, no renovació del contracte) d’una soldat especialista que va patir un càncer de mama, i es va assabentar de la nova situació laboral pel sempre poc il·lustrat BOE, just quan podia gaudir dels beneficis de la sanitat militar. Soldada a l’atur i a la llista d’espera d’operació quirúrgica, no sense abans haver patit tot un seguit d’arrests i vexacions per no poder donar el valor i “pundonor” militar que els seus comandaments li exigien. Jerarquia, submissió, anul·lació de la persona, matxucar als que pitjor ho tenen per defensar-se i poder abusar d’ells i elles. Aquest mes també ha sortit a la

octubre 2013

Toni Álvarez palestra com han abandonat com a rates les desenes de traductors afganesos que van servir, mai millor dit, al desplegament espanyol a l’Afganistan. Molts d’ells han denunciat que les seves vides corrien perill i portaven temps demanant ajut per quan arribés el moment de la marxa. Al militarisme no li importa aquests detalls, la glòria només està reservada si hi ha mort pel mig, pròpia o aliena. I un sou és un sou, fet el servei, acabada la relació. A veure si alguns s’assabenten per a qui treballen. http://politica.elpais.com/politica /2013/09/16/actualidad/1379349 018_100264.html http://www.publico.es/470963/u n-marinero-condenado-a-7-anosde-prision-por-violar-a-una-caboen-un-buque-militar http://politica.elpais.com/politica /2013/08/17/actualidad/1376750 945_635552.html http://politica.elpais.com/politica /2013/09/14/actualidad/1379172 504_037458.html


pàgina 8

La contraportada

núm. 146

A la paret, escrit amb guix, diu:

octubre 2013

Pau Gomis

La indagació (o encara Peter Weiis) Fou un mes d’octubre de 1965 que es va estrenar l’obra La Indagació de forma simultània a 14 teatres alemanys. Aquesta peça teatral de Peter Weiis (1916-1982) té com a base el procés celebrat a Frankfurt/Main contra els culpables del genocidi d’Auschwitz. El mateix Weiis i d’altres dramaturgs van assistir al judici i prengueren notes de les declaracions de testimonis i acusats, això li va permetre confeccionar aquesta obra que ha esdevingut un exemple del Teatre Document. El Teatre Document surt en un moment en què la guerra freda era la base de la política mundial, un context on, tot i la fi de la IIª Guerra Mundial, dominava un feixisme moral i ideològic. Com a exemples: la cacera de bruixes de Mc Carthy, la guerra de Vietnam, l’assassinat de Kennedy i d’altres dirigents al llarg de la dècada dels 60... en tots els casos existia un rerefons de conspiracions ocultes, mans negres, interessos inconfessables i sempre, sempre, una desfiguració de la realitat. Calia analitzar els fets, desentranyar identitats amagades darrera certes accions, i sobretot era necessari prendre partit. Als anys 60 el feixisme ja havia estat vençut, com a forma bèl·lica i organitzada, però les actituds i certs aspectes que el caracteritzen perviuen actualment en el nostre món i el nostre quefer diari. Ningú es qualifica públicament de feixista, curiosament tots són demòcrates, però les seves actuacions i el seu conjunt d’idees no en deixen cap dubte. La situació bàsicament no ha canviat, han canviat els noms i les localitzacions. Segueix havent culpables de genocidis, guerres per petroli, assassinats de dissidents, censura (PUSSY RIOT, LLIBERTAT!), espionatge per al control social, creuades contra l' ús lliure del cos i la sexualitat, persecució per motius racials o de procedència... I no em refereixo als grups d’extrema dreta, que cada cop tenen més suports en l’actual situació econòmica i social, em refereixo tant als nostres dirigents (locals, nacionals, estatals, mundials) garants de la democràcia, com a nosaltres mateixos, que els votem, tolerem o patim amb cristiana resignació. Em refereixo també a la complaença amb que veiem bombardejos i assassinats a països llunyans, o la indiferència i absoluta normalitat amb que acceptem que hi hagi persones demanant caritat pel carrer o nens sense esmorzar, a les cues d’aturats o als milers de desnonats.

El teatre és un arma poderosa, per això us deixo amb un fragment de “Marat-Sade” (1963) de Peter Weiis. Els residents del Sanatori Mental de Charenton representen una obra sobre la figura del revolucionari Marat, dirigida pel marquès de Sade, també intern, en una jornada de portes obertes. Un gran exemple de teatre dins del teatre. “No penseu que els podeu vèncer sense utilitzar la força, no us enganyeu, no els cregueu quan la nostra revolució sigui sufocada i us diguin que les coses, ara, són millors. Encara que no es vegi la pobresa, perquè l’han ocultat, encara que tingueu més diners i pugueu comprar més coses noves i inútils, encara que sembli que mai havíeu estat tant rics, és sols l’argument dels que són molt més rics que vosaltres. No us deixeu enganyar, encara que us donin copets a l’espatlla i us diguin que ja no hi ha desigualtat sobre la que parlar, ni motiu pel que lluitar. Si se’ls creieu, ells sempre tindran tot el control, a les seves luxoses cases amb bancs de granit des d'on roben a tot el món, amb l’excusa de portar la llibertat. Alerta! Doncs quan ells vulguin us enviaran a protegir les seves riqueses amb una guerra. Les seves armes, desenvolupades ràpidament per científics servils, esdevindran cada cop més eficaces i mortals, fins que puguin, simplement amb un gest, esquarterar a milions de persones com vosaltres.”


Pxp octubre 2013