Issuu on Google+


Maquetació: Maria Rodríguez Catalan Disseny de la coberta: Xavi Corbella Torné Revisió del contingut dels treballs d’investigació: Maria Rodríguez Catalan i Josemi Lorenzo Arribas Tutora de sisè A: Maria Rodríguez Catalan Tutor/a de sisè B: Gorka Martín Giron i Gemma Manchó Casadesus Dipòsit legal: T-849-2012


“Teresinus Notuerunt” UN VIATGE PER L’EDAT MITJANA

ALUMNES DE SISÈ DE PRIMÀRIA DE L’ESCOLA TERESINA MARTORELL PROMOCIÓ 2003-2012


“No és suficient fer passos que un dia puguin conduir fins a la meta, sinó que cada pas ha de ser una meta, sense deixar de ser un pas” (Joan Peter Eckermann) Per a tots els nens i nenes de sisè de primària de l’escola Teresina Martorell


Agraïments Per començar volem agrair molt especialment la col·laboració i implicació del nostre assessor medieval, en Josemi Lorenzo Arribas, el qual ha col·laborat amb nosaltres d’una manera totalment desinteressada. El fet de poder comptar amb el seu suport, ha estat un dels aspectes més rellevants i atractius del projecte. En segon lloc i no menys important, agraïm la col·laboració de mestres companys/es i amistats com en Toni Álvarez, que gràcies a ell, vam poder conèixer en Josemi, i no tan sols això, sinó que a més, ens ha ajudat en tot allò que ens ha calgut. A en Xavi Corbella, que ens ha dissenyat la portada i donat suport, a la Montse Torras, que allà ha estat quan l’hem necessitada i a la Carme Alonso, que ens ha acompanyat en tot el procés, aportant tot un seguit d’idees i noves maneres de fer, amb tota la gràcia, facilitat i bellesa que la caracteritza. I per acabar, volem agrair també la bona predisposició per part de la Biblioteca Pública Terra Baixa, la qual ens ha deixat els llibres que hem necessitat tot el temps que ens ha calgut.

Moltes gràcies a totes i tots!!!

7


Índex

Índex INTRODUCCIÓ: Un viatge per l'Edat Mitjana ........................ 13

I TREBALLS D’INVESTIGACIÓ DELS GRUPS 1. Estructura social ............................................................................ 23 1.1. La societat feudal ...................................................................... 23 1.2. La piràmide feudal ...............................................................24 1.2.1. La reialesa ............................................................................ 28 1.2.2. La noblesa ........................................................................... 28 1.2.3. El clergat ...............................................................................29 1.2.4. La pagesia ........................................................................... 30 1.2.5. Els vilans ................................................................................. 31 1.2.6. Els artesans ............................................................................ 31 2. Castells, monestirs i altres vivendes ....................................... 37 2.1. Els castells .................................................................................... 37 2.1.1. Ubicació d’un castell ........................................................... 38 2.1.2. Funcions d’un castell .......................................................... 38 2.1.3. Construcció d’un castell.....................................................39 2.1.4. Parts d’un castell ................................................................39 2.1.5. La vida al castell................................................................ 40 2.1.6. Les armes de lluita més freqüents ..................................41 2.2. Monestirs .....................................................................................43 2.2.1. Parts d’un monestir............................................................45 2.2.2. La vida als monestirs segons les ordres religioses.......46 2.2.3. Els monestirs de monges ................................................. 49 2.3. Altres vivendes ...........................................................................51 2.3.1. Vivendes del camp..............................................................51 2.3.2. L’origen de les ciutats ........................................................51

9


Teresinus Notuerunt 3. Vestits ............................................................................................. 57 3.1. Les classes més pobres .............................................................. 57 3.1.1. Camperols i camperoles .................................................... 57 3.1.2. Clergat........... ........................................................................ 58 3.1.3. Artesans .................................................................................59 3.2. Les classes més adinerades.....................................................59 3.2.1 Noblesa ..................................................................................59 3.3. Calçat .......................................................................................... 61 3.4. Com rentaven la roba ............................................................ 61 3.5. Com fabricaven la roba .........................................................62 4. Alimentació, higiene i salut ..................................................... 67 4.1. Alimentació ................................................................................ 67 4.2. Higiene ..................................................................................... 71 4.3. Salut .......................................................................................... 71 4.3.1. Qui exercia la medicina .................................................... 72 4.3.2. La Pesta Negra .................................................................. 73 5. Art Medieval ................................................................................. 77 5.1. Art romànic ................................................................................ 77 5.1.1. Pintura romànica ................................................................ 77 5.1.2. Escultura romànica ............................................................ 78 5.1.3. Arquitectura romànica ..................................................... 78 5.2. Art gòtic ..................................................................................... 80 5.2.1. Pintura gòtica .................................................................... 80 5.2.2. Escultura gòtica .................................................................. 81 5.2.3. Arquitectura gòtica ........................................................... 81 5.3. La música ................................................................................... 84 5.3.1. Tipus de cants medievals més coneguts ....................... 85 5.3.2. Tipus d’instruments medievals més comuns............... 86 5.3.3. Trobadors, joglars i goliards ............................................ 87 5.3.4. Dones i música .................................................................... 88 II REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I ALTRES FONTS D'INFORMACIÓ USADES BIBLIOGRAFIA I ALTRES FONTS................................................93

10


Índex

III COMUNICACIÓ AMB EL JOSEMI, EXPERT EN HISTÒRIA MEDIEVAL 1. Mostrari de mails ......................................................................... 99 2. Mostrari de les preguntes plantejades al Josemi ............... 105

IV EPÍLEG Epíleg per Josemi Lorenzo .............................................................117

11


Introducció

Un viatge per l’Edat Mitjana Aquest llibre que teniu a les vostres mans, és el resultat de moltes hores de dedicació i entusiasme per part vostra, nens i nenes de sisè de primària de l’Escola Teresina Martorell, del Vendrell. Tot va començar un dia de setembre del curs 2011-2012, quan la que ara us escriu, mestra del grup de sisè A i en Gorka, mestre de sisè B, us proposàrem un projecte dedicat a l’Edat Mitjana. Us vàreu engrescar de seguida i, en conseqüència, nosaltres també. Per començar us vàrem demanar que dibuixéssiu i escrivíssiu sobre un paper continu que ocupava el terra de les aules, tot allò que sabéssiu sobre l’Edat Mitjana, mentre escoltàveu música medieval. Vàreu dibuixar un munt de castells, princeses, espases, guerres, escuts, cavallers i el nostre Sant Jordi i la rosa, que no podien faltar de cap manera. Ho recordeu, oi? En acabar aquesta activitat, vam dedicar una sessió a reflexionar sobre què sabíeu, arribant a la conclusió que realment era ben poc, si teníem en compte que l’Edat Mitjana va ser una de les èpoques més llargues de la història recent de la humanitat. Havent pres consciència dels coneixements previs, vam dedicar una sessió a pensar el què ens agradaria saber sobre el món medieval i, a partir del resultat d’una bona pluja d’idees, van anar sorgint interessos comuns entre els uns i les altres. Arribats a aquest punt, vàrem decidir que la classe (cada mestre/a amb el seu grup) es subdividiria en grups

13


Teresinus Notuerunt més reduïts per fer recerca i investigació sobre una temàtica determinada referida, és clar, al coneixement de la història de l’Edat Mitjana. Durant unes quantes sessions més, en Gorka i jo ens vam dedicar a aportar-vos una mica de base teòrica per tal de situar-vos en aquella època. Vam fer ús de documentals i altres suports visuals per facilitar la comprensió de determinats conceptes i per despertar la vostra curiositat (inesgotable, per cert!). Hem disposat de fonts d’informació diverses: enciclopèdies i llibres de la nostra biblioteca escolar, llibres específics de la biblioteca pública Terra Baixa, i hem fet recerca per Internet. A més a més, hem tingut el privilegi de comptar amb el suport, participació i supervisió d’en Josemi Lorenzo Arribas, historiador, Doctor en Història Medieval i musicòleg, el qual, entre altres coses, ha format part del “Proyecto Cultural Soria Románica” de la Junta de Castella i Lleó, durant gairebé cinc anys. Aquest bagatge d’experiència ens ha estat molt útil, ja que ens ha aportat un munt de sabers a tots i totes nosaltres. Vam anar mantenint contacte setmanal amb ell a través del correu electrònic. Enviàvem dos dubtes per classe amb les vostres hipòtesis i ell ens feia el retorn amb les respostes acompanyades de comentaris que ens feien reflexionar i comparar les maneres de fer de llavors amb l’actualitat, tot provocant el debat i la visió crítica i constructiva dels esdeveniments històrics *. Ens ha passat còmics, llibres, documents, facsímils, fotografies, músiques i tots aquells suports que ens han calgut per tal de facilitar la comprensió i el coneixement. Vosaltres us heu implicat des de l’inici fins al final de tot el procés. Heu mostrat una responsabilitat i compromís davant *

Vegeu apartat III COMUNICACIÓ AMB EL JOSEMI, EXPERT EN HISTÒRIA MEDIEVAL.

14


Introducció la tasca i heu demostrat, una vegada més, que el treball cooperatiu i en equip us enriqueix extraordinàriament.

Sessió de treball de recerca

Per posar fi al projecte, vam convidar en Josemi a venir a l’escola. Ell va acceptar la proposta de bon grat i de forma totalment desinteressada, i entre tots i totes, vam decidir que, tenint en compte que disposem d’una gran riquesa de monuments arquitectònics de l’època a pocs quilòmetres del nostre municipi, podríem fer un taller in situ en un emplaçament medieval. Vam anar al monestir de Santes Creus, on, en Josemi, va preparar-nos una visita guiada, amb activitats ja programades, i d’altres que van sorgir de forma espontània dins del propi monestir. Vam fer, a més, un taller d’orientació a partir de l’observació de l’estructura del monument, taller que us va agradar especialment.

Taller d’orientació al monestir

15


Teresinus Notuerunt Vam aprendre moltíssim abans, durant i després de la visita, la qual cosa li vam poder agrair amb un petit detall: un vitrall elaborat per tots i totes nosaltres, al que hem fet honor, tot atorgant-li un espai privilegiat en aquest llibre: la coberta.

Entrevista al JosemiEntrevista Entrega del Vitrall

Entrevista al Josemi

Aquest llibre, que és el vostre fill, vol fer palesa la vostra dedicació i il·lusió invertida durant tot aquest temps. És la culminació d’un procés d’ensenyament i aprenentatge, una pràctica educativa que ens ha ocupat moltes i moltes hores de feina, i que pensem que val la pena guardar-ne un bonic record. Totes les persones i mestres que us hem acompanyat en aquest viatge ens sentim molt orgullosos i orgulloses de vosaltres. Enhorabona nois i noies!

Maria Rodríguez Catalan (tutora de sisè A)

16


Introducci贸

Foto de grup. Monestir de Santes Creus

17


I TREBALLS D’INVESTIGACIÓ DELS GRUPS

19


1 Estructura social

Autors/es: Naomy Palma Hernández, Imma Ramón Fernández, Mª del Mar Rodríguez León, Diego Rodríguez Heguilen, Raysa Frias Ventura, Jesús García Macegosa, David Rodríguez García, Elisabet Aleu Ramirez, Georgina Crespo Caruncho, Chaimae Hannou Abarkach, Sandra Ruíz Sánchez, Brian Saez Aguilar

21


Estructura Social

1. Estructura social 1.1. La societat feudal L’edat mitjana va començar a partir del segle V i va acabar al segle XV. Aquesta etapa de la història es divideix en dues parts: l’Alta Edat Mitjana i la Baixa Edat Mitjana. Alta Edat Mitjana (segles V al X) Durant l’Alta Edat Mitjana la península Ibèrica va patir invasions germàniques. La societat era teocràtica i només creien en un sol Déu. El cristianisme es va anar imposant arreu. Però cap al s. VIII, musulmans procedents del nord l’Àfrica, es van anar instal·lant a la península Ibèrica. Amb poc temps, gran part del territori peninsular passaria a anomenar-se Al-Andalus. Aquestes terres eren governades pels califes. Un cal i fa era la màxima autoritat a nivell polític i religiós. La religió que practicaven era l’i sl am , i resaven a un sol déu: Al·là. Durant aquesta època la vida era bàsicament rural; produïen per a consumir; l'art estava poc desenvolupat; la regió europea estava alterada perquè hi havia desordres polítics, poc comerç i poca circulació de mercaderies.

23


Teresinus Notuerunt Baixa Edat Mitjana (segles XI al XV) A l'any 1000

va començar

un augment demogràfic i econòmic que va provocar l’augment de les ciutats i la creació d’altres. És a dir, que cada vegada hi havia més gent. Durant la Baixa Edat Mitjana els cristians van reconquerir l’AlAndalus, en tot el territori peninsular.

Durant els segles XII i XIII hi va haver innovacions tecnològiques com: les lents, la pólvora... Tot això ho van portar el àrabs, els quals ho havien après dels xinesos. També hi va haver moltes croades. Els templers per recuperar Jerusalem. I es van desenvolupar les ciutats dels burgs gràcies a una intensa activitat comercial. En el camp, es va sistematitzar l’ús del molí d'aigua i de vent i l’arada de rodes; es va canviar el bou pel cavall, entre altres avenços tecnològics. A les ciutats, es van fundar les universitats i es va evolucionar en l'art romànic, el gòtic i el musical. A finals del segle XIV i principis del XV, la societat medieval va entrar en crisi per diferents causes, entre elles la Pesta Negra, que va matar una tercera part de la població europea.

1.2. La piràmide feudal Durant l’Edat Mitjana hi havia una societat de tipus feudal. El feudal i sme s’inicià a partir del segle XI i estava basat en la divisió de les terres en feus. Els nobles o senyors feudals es

24


Estructura Social convertien en vassalls dels reis (que també eren senyors feudals). A canvi aquests reis els donaven terres (feus) i els oferien protecció. Els senyors feudals tenien pagesos que treballaven les terres. Aquests pagesos eren vassalls dels seus senyors, els quals els protegien i els donaven vivenda. La societat feudal es caracteritzava perquè estava dividida en estaments en forma de piràmide. Era molt difícil passar d’un estament a un altre. Els estaments eren: -La noblesa: a dalt de tot hi havia el rei, que era la màxima autoritat i a qui tothom devia obediència. Dins d’aquest estament hi havia els nobles i els caps militars. -El clergat: format per monjos i capellans. Entre els clergues també hi havia nobles. -El poble ras: incloïa els camperols, els artesans i els comerciants. Més endavant, amb el creixement de les ciutats, van aparèixer els vilans (que ve de la paraula “vila”), que eren les persones que vivien a les ciutats o als voltants dels castells i es dedicaven al comerç. També hi havia els artesans, eren els encarregats de fabricar i d’abastir a la població dels materials de primera necessitat. A sota de tot de la piràmide feudal hi havia els pagesos, que eren els que conreaven les terres del senyor feudal.

25


Sabies que…

Durant l’Edat Mitjana, la majoria de les dones es dedicaven a les tasques de la llar: feien el menjar, anaven a comprar al mercat, cosien i brodaven, educaven els seus fills i filles, ... També n’hi havia que treballaven a les cases dels nobles com a criades. Les dones de la noblesa i la reialesa s’encarregaven d’organitzar la casa, de manar els seus servents i serventes, administraven les riqueses, etcètera, ja que moltes vegades l’home no hi era perquè havia marxat a la guerra. Les

dones,

no

podien

opinar

de

participaven de les converses del homes.

26

política

ni


Sabies que…

Els nens i nenes de la noblesa, podien arribar a rebre classes particulars a les seves cases. Les nenes també aprenien a comportar-se en societat, se les ensenyava a cosir,... En canvi, els fills de camperols s’havien d’aixecar molt aviat per anar a treballar al camp, o bé per fer pasturar el bestiar. Les dones camperoles ensenyaven a les nenes a tenir cura de la casa.

27


Teresinus Notuerunt

1.2.1. La reialesa Una persona arribava a ser rei per herència, o bé per enderrocar violentament un rei anterior i ocupar el seu lloc. Els orígens de la reialesa a Europa es remunta als segles V i VI. Els reis s’envoltaven de servents els quals s’ocupaven dels assumptes del seu rei. El rei tenia el domini d’un exèrcit de cavallers i soldats. Els cavallers prometien lleialtat i protecció al seu rei. El rei tenia la màxima autoritat i s’encarregava d’imposar lleis i drets al seu poble. Rebia diners i protecció dels seus nobles i cavallers els quals, a canvi, rebien terres i títols (comtes, marquesos...). Per això els reis eren els únics que no pagaven impostos, imposaven lleis, feien assemblees i governaven el seu regne.

1.2.2. La noblesa Els nobles juraven fidelitat al rei, el qual, com a recompensa els donava terres, abans anomenades feus . Aquestes terres les treballaven els pagesos. El rei confiava la defensa dels seus territoris als nobles, els quals rebien terres. Una persona arribava a ser noble gràcies al favor dels reis, i podia llavors deixar el seu títol nobiliari en herència, generalment, al fill primogènit. Hi havia dos tipus de nobles: - Alta noblesa: habitaven castells, envoltats de camps de conreu. Vivien amb els seus vassalls i tenien servents. - Baixa noblesa: no eren tan rics però vivien a la ciutat. Generalment se’ls anomenava cavallers.

28


Estructura Social En cas de fer algun delicte, la noblesa era jutjada per un tribunal especial a càrrec del rei. Els nobles ocupaven llocs d’honor quan assistien a misses.

1.2.3. El clergat Els monjos, els capellans i les monges formaven el clergat i tenien molt de poder sobre la societat medieval. Eren homes que vivien la seva fe a través de la pregària. Els clergues eren persones que formaven l’església. Entre ells també hi havia divisions de classes: Els bisbes i abats, que eren nobles, tenien més categoria i poder que els sacerdots i capellans. També hi havia clergues que es relacionaven amb fidels, i que es trobaven al capdavant dels capellans. Els que arribarien a ser capellans rebrien una sèrie d’estatuts o graus cada vegada més elevats. L’últim grau era el sagrament del sacerdoci. Els monjos es dedicaven a la lectura, l’escriptura i a la còpia de llibres. La majoria vivien als monestirs tret dels eremites, que vivien sols i retirats al mig del bosc. Eren homes que vivien la seva fe a través de la pregària i la caritat. Als monestirs, a més de dedicar-se a resar, també es distribuïen les tasques bàsiques: cuinar, fabricar eines, treballar l’hort, confeccionar roba...

29


Teresinus Notuerunt La població de l’Edat Mitjana era, majoritàriament, analfabeta. Els monjos eren els únics que sabien llegir i escriure. Principals ordres religioses en l’edat mitjana

- Orde de Sant Benet: més conegut sota el nom d'Orde benedictí o benedictins, va ser fundat el 529 per sant Benet de Núrsia (480-547) a Monte Cassino, Itàlia.

- Orde de Cl uny : Guillem I, va donar unes terres a Cluny, un religiós que va reformar el vell Orde benedictí a començaments del segle X. Els monjos d’aquest Orde se’ls coneixia amb el nom de “monjos negres”, pels seus hàbits. - Orde de Cí ster: Orde religiós fundada per Roberto de Molesmes l’any 1098. Els monjos d’aquest Ordre se’ls coneixia amb el nom de “monjos blancs”, pels seus hàbits *.

1.2.4. La pagesia Els pagesos eren persones que treballaven els feus dels nobles. Les collites eren pels seus senyors feudals i per la supervivència de la família pagesa que conreava els camps. Els pagesos, vivien al camp, en granges, que pertanyien a un castell o a un monestir. Podien ser homes lliures (propietaris de les seves terres) o serfs (sense terres en propietat, sinó que treballaven les terres dels senyors feudals). Els serfs també podien treballar per l’abat d’un monestir, en cas que el feu fos dels monjos.

*

Per saber més sobre la vida dels monjos, aneu al capítol 2, “Castells, monestirs i altres vivendes”.

30


Estructura Social Les tasques del camp eren molt dures perquè les eines eren encara molt rudimentàries. Les fabricaven ells mateixos, igual que els vestits i els seus habitatges. Els pagesos passaven gana i patien malalties molt greus, ja que les collites depenien molt del temps que feia. Sovint tenien males collites per culpa de pluges torrencials, sequeres i altres fenòmens atmosfèrics.

1.2.5. Els vilans Els vilans eren les persones que vivien a les ciutats o als voltants dels castells i es dedicaven al comerç. Aquest grup de persones, anys més tard, van formar la burgesia.

1.2.6. Els artesans Els artesans eren els encarregats de fabricar i d’abastir a la població dels materials de primera necessitat. Al segle XI va començar la bona economia i l’expansió dels regnes. Van anar apareixent nous oficis, i els artesans i els mercaders van crear una nova classe social: la burgesia. S’agrupaven a les ciutats. Cap a finals de l’Edat Mitjana, van aprendre a organitzar-se per gremis. Cada grup d’artesans pertanyia a un gremi segons la matèria primera que elaborava. Aquests gremis s’encarregaven de controlar els preus i els productes que es feien.

31


Teresinus Notuerunt Els mestre artesà era l’únic que tenia taller. Tenia aprenents que treballaven per a ell i que aspiraven a ser mestres artesans. No tan sols construïa els objectes, els artefactes i els productes, sinó que també podien inventar-ne de nous, però necessitaven conèixer molt bé els materials i les eines i tenir gran destresa a l'hora d'utilitzar-los.

32


Sabies que…

Només una minoria de nens (no nenes) de les classes més altes, anaven a escola. Era una societat molt masclista. La majoria de la població era analfabeta. Els monjos sí que sabien llegir i escriure. Els nens que podien ser escolaritzats aprenien a escriure als monestirs i només els privilegiats hi podien anar. Al segle XIII van sorgir les Universitats en certes ciutats, les quals, tot i estar vinculades a l’Església, van

suposar

una

alternativa

monàstica.

33

a

l’educació


Sabies que…

A finals del segle XV, les nenes van començar a anar a escola. No hi havia llapis. Aquesta eina es va inventar l’any 1828. En aquella època feien servir plomes. Les tintes eren fetes amb substàncies minerals i vegetals i, fins i tot, animals. A L’ Edat Mitjana no existia el paper, escrivien en pergamí. El pergamí era un material fet a partir de la pell de vaca, ovella o cabra.

34


2 Castells, monestirs i altres vivendes

Autors/es: Ilias El Hamdaoui, Kevin Moreno Dios, Adil Dbari, Oussama Zarrouki, Aarón Hernández Pérez, Inés Villanueva Urgeles, Hamza Charkooui, Ayoub El Issaoui, Ariel Rodríguez Heguilein, Marlon Tamayo Mendoza

35


Castells, monestirs i altres vivendes

2. Castells, vivendes

monestirs

i

altres

2.1. Els castells El castell és una arquitectura militar típica de l’època medieval. Però encara que va ser conegut a l'Edat Mitjana, el seu origen és més antic, ja que prové de la Grècia clàssica. El castell medieval és un conjunt arquitectònic format per un recinte emmurallat, on hi ha un pati d’armes, un pati molt gran, al voltant del qual es situen un seguit de dependències, i que disposa, almenys, d’una torre d’homenatge, que era molt important perquè hi vivia el senyor i la seva família. És un edifici amb parets molt gruixudes i fortes i poden tenir fins a 10 i 13 torres de vigilància. Aquestes torres al principi eren quadrades , però desprès d’uns anys van adonar-se que si les torres de vigilància es feien rodones, seria molt més difícil atacar el castell des de fora. Els castells no sempre han estat de pedra. En els seus inicis eren de fusta. A la part més alta, que es deia mota, hi vivien soldats, el propietari i la seva família. En temps de guerra, el pati servia per protegir les persones dels voltants.

37


Teresinus Notuerunt A partir del segle XI es construeixen amb pedra, apareixen les muralles fetes per murs gruixuts, els fossats, els ponts llevadissos... fins que acaba convertint-se en una bona fortalesa.

2.1.1. Ubicació d’un castell Els castells estaven construïts de tal manera i en llocs tan determinats que dissuadien els assaltants d’intentar apoderar-se’n. Per exemple, podien estar dalt dels turons, envoltats d’aigua, amagats en els boscos. Solien estar fora de les ciutats, però, de vegades, eren a dins com per exemple a Itàlia, on la major part els castells fortificats es troben dins de les ciutats.

2.1.2. Funcions d’un castell Des del segle X al XII es tractava de construir un refugi per al senyor i la seva família, però també servia per guardar armes i provisions. Els castells tenien dues funcions principals per als cavallers: - Com a base militar, per defensar-se - Com a lloc per viure. La dimensió dels castells depenia del nombre de persones que hi vivien. A la vegada, acollien i protegien la nombrosa família del senyor, les seves serventes i servents i les seves famílies. I fins i tot els seus pagesos més propers. Algunes fortaleses o castells són els antecedents de la ciutat que acull també tota mena de persones de totes les edats i professions.

38


Castells, monestirs i altres vivendes

2.1.3. Construcció d’un castell El mestre d’obra dissenyava el projecte del castell, feia els plànols i supervisava l’obra. Els mestres picapedrers triaven i tallaven les pedres que anaven a buscar a les pedreres. Els manobres i els peons, quan ja tenien les pedres preparades, s’encarregaven d’aixecar els castells. Les pedres les unien amb una barreja de calç, sorra i aigua. Els fusters tallaven les fustes i feien les bigues, les bastides, les construccions per suportar els arcs, els sostres, etc... Els ferrers feien les ferradures, les cadenes i les tanques del castell.

2.1.4. Parts d’un castell

Torre de Flanquejo Són les torres laterals del castell. Muralla Cada part de la muralla que va de torre a torre s’anomena llenç o cortina.

39


Teresinus Notuerunt La Torre de l’Homenatge És l’habitatge del castell. A la primera planta hi havia la bodega on es guardava el menjar. A la segona planta hi havia la sala principal on es rebien els convidats i també es menjava. A la planta de més amunt hi havia l’habitació del senyor. I a dalt de tot era on dormien i menjaven els soldats.

2.1.5. La vida al castell La vida als castells era molt simple i no massa confortable. El mobiliari no era habitual; per guardar la roba s’utilitzaven baguls; les taules eren fixes i les cadires per seure, rudimentàries. En alguns castells, les sales principals estaven decorades de tapissos on es representaven escenes de la vida del senyor. La xemeneia era un element que servia per escalfar la sala, però, a més, donava prestigi perquè podia ser una obra feta per un artista i per tant podia ser una <<obra d’ art>>. L’habitació on hi havia la xemeneia era el lloc de trobada, de conversa, de joc. La cuina era sovint una sala molt gran. Als castells també hi havia comunes (lavabos). Hi vivien senyors i de vegades cavallers, els que tenien prou riquesa. Als cavallers, quan tornaven de la guerra, els agradava festejar-ho durant tota la nit. Muntaven un gran banquet. Quan acabava la festa se n’anaven a dormir en

40


Castells, monestirs i altres vivendes llits, però els criats dormien a terra. També hi vivien els vassalls dels amos, que s'encarregaven de fer les feines domèstiques: donar de menjar als animals, netejar el castell, els jardins etc... L’esport preferit dels senyors era la cacera. Caçaven porcs senglars o cérvols. També ensinistraven falcons per caçar animals petits. A la cacera participaven els nobles i els criats, els quals portaven els gossos i els animals que caçaven. Només el senyor podia caçar animals perquè estaven dins dels seus dominis. Amb la caça feien un banquet on convidaven altres senyors i cavallers. Menjaven amb les mans i hi havia bufons i músics que els entretenien. Els nobles s’entretenien jugant als escacs, les dones feien brodats i tapissos i els soldats jugaven als daus o a lluites.

2.1.6. Les armes de lluita més freqüents Espasa L’arma més important per lluitar cos a cos era l’espasa, una làmina temperada d’acer que tenia aproximament 1,20 l’alçada. Era l’arma preferida d’un cavaller. L’espasa més comuna era la de fulla ampla; una arma de doble fil lleugera i fàcil de fer servir. L’espasa més gran era l’ espasa híbrida, però era molt pesada i difícil de sostenir.

41


Teresinus Notuerunt Llances i piques Va ser la segona arma preferida d'un cavaller. Feta de ferro la punta i de fusta el braç, la llança era prou lleugera com per ser llençada contra l’enemic. Maces Són boles de ferro pesades amb molts claus unides directament a unes manetes que trencaven l’enemic.

Arcs, fletxes i ballestes L’arc i la fletxa van ser armes clau durant l’Edat Mitjana. L’arc i la fletxa eren més ràpides que les ballestes. Però la ballesta, que en realitat era un arc tensat sobre una estructura fixa, tenia més potència.

Catapultes Les catapultes i altres màquines de guerra eren usades per llençar pedres de mida gran. Aquestes pedres solien ser rodones i eren utilitzades per atacar els castells dels enemics.

42


Castells, monestirs i altres vivendes Bombardes Les bombardes van ser els antecedents dels canons i les utilitzaven per defensar-se. Aquesta arma d’artilleria es va començar a utilitzar al segle XV, al final de l’Edat Mitjana, i les bales no eren fetes de pólvora, sinó de pedra arrodonida. El foc també es podia utilitzar com arma. Mitjançant màquines o fletxes es podien llençar objectes encesos dins del recinte enemic.

2.2. Monestirs Entre els anys 950 i 1050 Occident va conèixer un gran renaixement. Els primers monestirs construïts abans de l’any 1000 eren d’estil preromànic. En el segle X va començar a canviar aquest estil de construcció. Aquest nou estil, l’anomenat “art romànic” es va desenvolupar al llarg dels segles X i XI. Les edificacions dels monestirs es construïen al voltant de les esglésies i era on vivien els monjos. Tenien tot el que necessitaven: graner, estable, molí, biblioteca, infermeria, habitacions… Eren com una ciutat en petit. Els monestirs feien la funció de ciutats de Déu. Els homes i les dones s’entregaven al treball i l’oració. A grans trets, un monestir constava de quatre parts diferenciades. A la part central s’hi trobava el claustre, un pati cobert per quatre galeries també cobertes, des de les quals s���accedia a les diferents estances. Al claustre els monjos o les monges podien estar en pau, reflexionar,…

43


Teresinus Notuerunt Els monestirs tenien un segon pis, que era on dormien els monjos. La distribució de les diferents estances podia variar en funció de les característiques singulars de cada monestir i en funció del clima del territori, però en tots hi havia estable, magatzem, bodega i rebost, per tal de poder emmagatzemar els productes de la terra que cultivaven. Un altre espai del monestir es destinava a la cultura, on hi havia la biblioteca, l’escriptorum i l’escola de novicis. Un altre espai era l’hostatgeria, on s’atenia les persones pobres i malaltes, i es donava aixoplug a diferents tipus de persones. La tasca de beneficència del monestir era molt important. El monestir era un lloc de pregària, on els monjos es dedicaven completament al servei de Déu.

44


Castells, monestirs i altres vivendes

2.2.1. Parts d’un monestir Pla tipus cistercenc basat en el llibre Vida de Bernat

L’Església: Era el lloc on es pregava. Al voltant s’hi anaven formant les dependències necessàries. El Claustre: Era de base quadrada i al centre hi solia haver un pou i un jardí petit amb quatre camins. La Biblioteca: Era on els monjos copiaven els manuscrits i llibres antics.

Llegendes • •

Zona de monjos Zona de conversos

1.-Església, 2.-Altar principal, 3.-Altars secundaris, 4.-Sagristia, 5.- Llavatori,6.-Escala de matines, 7.Clausura alta, 8.-Cor de monjos, 9.-Banc de malalts, 10.-Entrada del claustre, 11.-Cor de conversos, 12.-Carreró de conversos, 13.-Pati, 14.-Armarium per als llibres, 15.Claustre, 16.-Sala capitular, 17.-Escala dormitori, 18.-Dormitori monjos, 19.-Latrines, 20.-Locutori, 21.-Pas, 22.-Scriptorium, 23.-Sala de novici, 24.-Calefactori, 25.-Refectori de monjos, 26.-Púlpit de lectura, 27.-Cuina,28.-Rebost, 29.-Locutori de

La Sala Capitular: Era el lloc de reunió de la comunitat, on es llegien capítols de les normes de l’orde i on l’abat organitzava diferents tasques. El Calefactori: Era el lloc caldejat del monestir on anaven els monjos per descansar i entrar en calor. El Refectori: Era el menjador, i a prop d’ell s’hi trobava la cuina.

La Bodega: Era on s’emmagatzemava el vi. Les Caldes dels Monjos: Era el gran dormitori comú que hi havia a la part superior.

45


Teresinus Notuerunt

Els monestirs van ser centres culturals molt importants durant una època en que la majoria de la població no sabia llegir ni escriure .

2.2.2. La vida als monestirs segons les diferents ordres religioses En els segles V al VIII, hi va haver dos models monàstics: el model dels monjos irlandesos, que seguien l’ordre de Sant Columbano, i el model benedictí, que seguien la regla de sant Benet de Núrsia. L’Orde de Sant Columbano Els monjos van ser molt nombrosos a partir dels segles V i VI, gràcies als monjos irlandesos que es van distingir especialment per la fundació de monestirs.

46


Castells, monestirs i altres vivendes Els ordes irlandesos eren molt durs i exigien a les seves comunitats que visquessin amb descans i alimentació mínims. Sotmetien els seus cossos a terribles càstigs per evitar la temptació del sexe i altres mals pensaments. També buscaven refugi a llocs perduts i aïllats, on la seva vida encara era més extrema. Sant Columbano va ser l’impulsor d’aquest orde. Els monestirs més importants fundats per sant Columbano es troben a L’Illa d’Ona. Aquests monestirs eren com una petit llogaret amb dotze petites cel·les de fusta i terra premsada. Al centre hi havia una cel·la una mica més gran, que era la de l’abad, la màxima autoritat d’un monestir. Tots els monestirs d’aquests ordes van seguir el mateix esquema, amb esglésies molt petites i fosques. Estaven construïdes amb materials molts pobres, pedres sense rentar o un entreteixit de branques i canyes. Tot i així estaven decorades amb peces artístiques d’orfebreria . L’Orde de Sant Benet de Núrsia Al segle VI un monjo italià, Benet de Núrsia, va establir una regla “Regula Sancti Benedicti” que deia que havia d’existir un equilibri entre el treball manual i els oficis religiosos (ora et labora). Era una regla molt estricta. A principi del segle IX, el rei Lluís I, el “Piatós”, que va ser un rei franc, va imposar la regla al conjunt de monjos: aquests van ser els anomenats benedictins. Els monjos benedictins van contribuir a fomentar la cultura del poble, perfeccionar sistemes agrícoles, ensenyar oficis, etc.

47


Teresinus Notuerunt Aquests religiosos seguien al peu de la lletra les indicacions recollides en les Sagrades Escriptures. Els monestirs es van convertir en escoles on s’ensenyava a escriure i altres arts com la música i la pintura. També exercien la medicina dins dels mateixos monestirs. Aquesta tasca es coneixia com "medicina monàstica". Allà curaven les persones pobres. L’Orde dels Cluny Guillem Duc d’Aquitània, va fundar el monestir de Cluny, en terres de Borgonya. Va reformar la regla dels monjos benedictins, ja que es trobava molt allunyada dels seus propòsits. La reforma va restar importància al treball manual i intel·lectual. L’Orde dels Cluny va tenir molt de poder, i va arribar a ser la més gran de la cristiandat. Els monjos cistercencs Durant el segle XI es va intentar restaurar de nou l’ordre benedictina de “ora et A rel d’aquesta labora”. proposta de reforma, va aparèixer un nou orde religiós, l’Orde del Císter. Sant Bernat va ser el monjo més conegut. Els monjos cistercencs desitjaven retornar a un estil de vida més sever i més proper a l’esperit de la regla de Sant Benet. Es van prohibir els luxes i vivien de manera molt més austera i simple que no pas els cluniacencs.

48


Castells, monestirs i altres vivendes

2.2.3. Els monestirs de monges En els primers temps del monaquisme, van aparèixer monestirs de monges, que seguien la mateixa regla que els monjos benedictins. Els monestirs femenins eren dirigits per una abadessa, encara que estaven supervisats sempre per una abadia masculina. Les monges benedictines són encara conegudes com a benetes. En els seus inicis, no seguien una clausura molt estricta, sinó que eren lliures per sortir del monestir per fer alguna missió. Aquesta llibertat no agradava al bisbat, que era masculí, i llavors es va regular que les monges havien de dur uns hàbits molt més severs i es va decidir que havien de viure tancades als monestirs en clausura, i dedicar-se a les tasques religioses i a treballs manuals, tot seguint la regla benedictina “ora et labora” . Tot i això, es pot afirmar que durant l’Edat Mitjana la clausura no es va complir, la qual es imposar en el segle XVI. Un dels monestirs més coneguts del nostre territori, es troba a la comarca del Ripollès. És el Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, fundat cap a l’any 885, pel comte Guifré el Pilós. El va fer per a la seva filla Emma, quan aquesta encara era una nena petita. L’any 898 l’Emma es va convertir en la primera abadessa d’aquell monestir. Va ser-ho fins a la seva mort (a l’any 942).

49


Sabies que…

A

l’Edat

Mitjana

no

hi

havia

electricitat

i

l’ambient era ben fosc. S’il·luminaven amb unes làmpades, que

estaven

fetes amb un recipient amb nansa. Al recipient s’hi posava oli. També s’utilitzaven espelmes. Aquestes làmpades es podien penjar amb una anella metàl·lica

com les llums que veiem en les

esglésies d’avui.

50


Castells, monestirs i altres vivendes

2.3. Altres vivendes 2.3.1. Vivendes del camp Els camperols i les camperoles, o sigui, la gran majoria de la població, vivien en construccions molt més senzilles que els castells. Les cases eren una mena de cabanes, fetes amb troncs i branques d’arbres. Les parets eren murs fets de pedres poc treballades. El més habitual era buscar un rierol o una font a la vora per poder construir l’habitatge. Els conreus envoltaven la casa. Generalment, tenien un petit corral i un hortet, que els servia per cobrir les seves necessitats bàsiques. A partir del segle XI, les ciutats van començar a créixer i se’n van formar de noves.

2.3.2. L’origen de les ciutats A partir dels segles XI i XII les tècniques i les eines agrícoles van millorar molt. Gràcies a això hi havia més collites i els pagesos van poder intercanviar els seus productes. El comerç va fer créixer les ciutats. Aquestes se solien construir en encreuaments de camins i molts artesans i comerciants s’hi instal·laven. Els habitants de les ciutats eren lliures, és a dir, no depenien de cap senyor feudal. Així va néixer un nou grup social: la burgesia, que eren artesans i mercaders.

51


Teresinus Notuerunt

Les ciutats medievals, a diferència dels pobles, estaven envoltades de muralles. Dins les ciutats hi havia moltes cases que estaven unides les unes amb les altres i no tenien aigua corrent. L’aigua bruta i les deixalles les llençaven al carrer perquè no hi havia clavegueram. Hi havia una plaça central on acostumava a haver-hi edificis importants com: l’església, el Palau, l’Ajuntament i l’hospital.

52


Sabies que…

Les cases tenien una estructura semblant a una cabana que estava feta amb troncs i branques d’arbres. Les parets de les cases eren murs de pedres poc treballades. Les cases es construïen al peu d’una roca que feia de paret de fons. En aquestes construccions hi vivia la família però també el bestiar. No tenien calefacció com avui dia. Quan es volien escalfar feien foc a terra. Hi havia poques cases i poques superfícies per poder dormir.

La gent que vivia a les cases

dormien sobre llits de palla i un tros de tela que feia de llençol. La gent noble, però, si tenien llits més còmodes.

53


3 Vestits

Autores: Yasmine Zair, Najlae Tahiri, Lorena Hernández Servian, Souhaila El Bouazi, Yorgelis Barrios Lozano, Safae Hannou Abarkach, Beatriz Núñez Cortez

55


Vestits

3. Vestits A partir del segle XIV i XV començaria el que diem ara la “moda”. Els prínceps i els nobles vestien amb robes de rics teixits i els camperols portaven roba més tosca i resistent. Hi havia molts estils variats de tocats (que eren els pentinats). La manera de vestir de la gent era diferent segons la condició social. La seda i les pells només les utilitzaven els rics, o sigui, la noblesa. La roba del segle XIV era molt ajustada al cos. Es van començar a posar botons per a cordar-se les pitreres i les mànigues.

3.1. Les classes més pobres 3.1.1. Camperols i camperoles Els camperols i les camperoles portaven la roba resistent i tosca. Portaven un barret de palla o una gorra de feltre, per protegir-se del sol quan feien la collita. També portaven una medalla barata que els donava sort, i una bosseta de cuir amb corretges per portar begudes al camp. Els homes del camp, normalment utilitzaven una camisa de llana marró folrada, i un calze, una mena de mitja llarga que anava de la cintura fins als peus. Les dones camperoles duien una túnica o camisa sota del vestit. Els barrets no els utilitzaven de decorat sinó que els portaven com si fos una defensa. Es posaven un barret en funció de si estaven casades o no.

57


Teresinus Notuerunt Els camperols i les camperoles no tenien la roba tan bonica com la noblesa.

3.1.2. Clergat Els monjos vestien amb un tipus de vestit que arribava fins als peus. Era una mena de túnica amb caputxa, per protegir els ulls del sol. A sobre, duien un abric de llana amb botons, que els arribava fins als genolls. Duien també una creu penjada al coll. Les seves túniques podien ser blaves, vermelles, rosades... No tots els monjos vestien igual. Els monjos cistercencs i dominicans Aquests tipus de monjos, portaven un vestit blanc fins als peus i una mena de capa gris. Els monjos franciscans Aquests tipus de monjos, portaven un vestit marró i un collar amb una creu. Els monjos cartoixans Portaven un vestit blanc fins els peus, amb una caputxa.

58


Vestits

3.1.3. Artesans Els artesans vestien amb amples vestits que s’agafaven al cos amb l’ajuda d’un cinturó. A sota del vestit portaven una camisa llarga fins els genolls i a sobre una túnica, uns pantalons i unes botes. Quan feia fred portaven un mantell de llana. Els vestits eren de color (blau, groc, blanc i gris) i les camises interiors eren de color blanc o groc.

3.2. Les classes més adinerades 3.2.1 Noblesa Les dones de la noblesa vestien amb túniques curtes i mitges. També vestien amb faldilles llargues i cotilla, que era una peça de vestir utilitzada per a estilitzar i modelar el cos de la dona de cintura en amunt. Es posava per marcar la cintura i la silueta. Sota el vestit portaven una camisa llarga. Es cobrien el cap amb un barret, un mocador o un mantell, i de vegades, duien unes reixetes per protegir el cabell i mantenir-lo net. Les joves italianes portaven una túnica oberta pels costats per sobre les calces. Duien túniques amples i folrades que s’agafaven al cos amb un cinturó. Els homes de la noblesa duien unes calces de teixit més espesses que cobrien el ventre i que, de vegades, arribaven

59


Teresinus Notuerunt fins els genolls. També utilitzaven l’hopalanda que era un vestit de tall ample. Prínceps i noblesa vestien amb robes de rics teixits. Portaven també cinturons amb pedres precioses. Les seves túniques eren de colors. Els colors s’aconseguien tenyint les llanes i el lli. Era molt car tenyir les robes i per això només podien fer-ho les persones riques com la noblesa i la reialesa. En el segle XIV, es posaven el tòrax, una peça de roba que tapava el pit. Era curt i ajustat. Les togues i les túniques les van substituir per jaquetes curtes i mitges. De vegades, duien una capa de llana per a abrigar-se. També portaven gipons, que era una peça de vestir ajustada al cos i que es posaven els homes a sobre de la camisa. El gipó ja es cordava amb botons. Portaven pantalons o calces. Es cobrien el cap amb un barret, un mocador o un mantell. Armadura d’un cavaller L’armadura protegia tot el cos del soldat que anava a la lluita. Estava feta de ferro i formada per diferents parts. Parts de l’armadura d’un soldat: - Bacinet i casc: la part del cap. - Espatllàs, guardabraç, colzera manyopa: les parts del braç.

i

- Faldatge: la part de la faldilla, la cintura. - Cuixera, genollera, gambera i sabata de ferro: les parts de les cames.

60


Vestits

3.3. Calçat Les sabates de l’Edat Mitjana, tenien la punta cap amunt. Els camperols, quan havien d’anar a fer la collita, es posaven una sabata llarga que es tancava amb cordons perquè així anaven segurs i podien treballar més bé. Les sabates de les classes altes estaven fetes amb una sola de cuir, i les de les classes populars era feta de fusta. Damunt de les soles s’hi teixia un tros de tela o de cuir flexible que es podia lligar amb cordons que pujaven fins als turmells, com si fossin uns botins.

3.4. Com rentaven la roba A l’ Edat Mitjana la gent rentava la roba al riu, que no sempre estava a prop de les vivendes. Amb molta sort la rentaven en un pou a prop de casa o alguna font on l’aigua no es podia beure, sinó que només la utilitzaven per rentar la roba. Aquell tipus d’aigua s’anomenava “aigua gorda”. Quan tenien una camisa o uns pantalons bruts agafaven una peça de fusta anomenada “taulell”, posaven la peça de roba a sobre, la mullaven i la fregaven. En aquella època normalment no utilitzaven sabó, però hi havia receptes per fer-ne. A Catalunya i Espanya utilitzaven la cendra per desinfectar la roba. També feien servir una pedra que per una banda era llisa i per l’altra rugosa. La gent utilitzava la part rugosa per fregar la roba i treure la brutícia. La roba no es rentava massa en aquella època, sinó que es ventilava.

61


Teresinus Notuerunt

3.5. Com fabricaven la roba La roba es fabricava amb llana i amb teixits de lli i cotó. La gent es feia els seus propis vestits amb teles. Es feien camises i pantalons però els pantalons eren més difícils de confeccionar. Les túniques eren senzilles de fer. La llana que utilitzaven, la treien de les seves pròpies ovelles. A l’Edat Mitjana, els vestits no tenien massa colors. Solien ser de color blanc trencat o marrons, ja que eren els colors naturals de la llana de les ovelles. El color blanc pur era molt car de fer i es reservava per a oficis religiosos. Només la noblesa podia permetre’s vestits tenyits d’altres colors.

62


Sabies que…

A l’Edat Mitjana hi havia poca brossa ja que reutilitzaven tot el que podien: roba, menjar, etc... El menjar que sobrava servia per alimentar els animals. La roba els durava molts anys. Quan s’estripava, la cosien o hi afegien un pedaç. Per la gent pobra, la major part de la població, comprar les teles per ferse la roba era molt car, i no podien comprar-ne sovint. Quant la roba ja no servia per a vestir-se, feien draps per netejar, bosses, sacs, etc.

63


4 Alimentació, higiene i salut

Autors/es: Ihsane El Kassmi, Omaima El Boukre, Hasnae Ahabarouch, Jordi Montero Sánchez, Antonio Flores Salvador, Francisco Montánez Rodríguez, Marouan Ait Si Hammou Kerki

65


Alimentació, higiene i salut

4. Alimentació, higiene i salut Si haguéssim nascut en aquella època, la nostra vida seria molt diferent a la d’ara. Les persones morien per un mal d’orella o un simple constipat. L’alimentació era molt bàsica i la mort molt present en totes les edats.

4.1. Alimentació A l’Edat Mitjana els aliments els treien de l’agricultura i els boscos. La població es dedicava al conreu. Molts pagesos havien de donar la major part de les seves collites als nobles, perquè es vivia en una societat feudal i els pagesos devien vassallatge als seus senyors a canvi de rebre protecció. L’aliment bàsic era un pa fet d’una barreja de cereals, d’ordi, sègol i mill. Aquest pa normalment era rodó i cuit al forn. A més, també menjaven verdures. De carn gairebé no en menjaven, perquè era un aliment escàs. L’horta d’aquella època consistia en: alls, cebes, faves, pebrots... Recollien també els fruits dels arbres fruiters com les figues i les pomes. Els boscos també eren una font de subministrament molt important. A l’Edat Mitjana eren molt més abundants que no pas ara, i s’aprofitava molt aquest recurs. Es collien fruites silvestres com castanyes, pinyes, cireres d’arboç, avellanes, nespres, glans per alimentar els porcs, ... i també els proporcionava mel i fusta.

67


Teresinus Notuerunt També pescaven peixos de tota mena a llacs i rius de la vora de les poblacions. La població podia prendre llet, formatge i ous, si tenien algun animal que els ho podia proporcionar, però no tothom disposava d’aviram i bestiar de granja. El poble passava gana, perquè no tenien tants recursos com la gent rica. S’alimentaven, sobretot, de pa i escudelles de verdures. Els nobles i els mercaders, en canvi, podien permetre’s una amplia quantitat d’aliments que incloïen fruits secs, ametlles i espècies asiàtiques. La carn i el peix també es reservaven per a les persones més riques. Els reis i els nobles caçaven porcs senglars, llebres, isards i altres bèsties del bosc, però ningú més els podia caçar perquè els animals eren en les terres dels reis i dels nobles i només ells disposaven del privilegi de la cacera. La dieta d’un noble doncs, normalment era més rica que la de la gent del poble. Pel que fa als monjos, aquests no menjaven gairebé carn. El seu consum estava prohibit durant una tercera part de l’any. La beguda per excel·lència dels monjos era la cervesa. El vi era sempre a taula. El bevien sol o barrejat amb aigua, aromatitzat amb herbes i espècies.

68


Sabies que…

Per menjar utilitzaven

cullera estant l'altra mà

sense cap altre cobert. Es feia servir el ganivet si cadascú portava el seu. La forquilla era poc utilitzada. Més tard el ganivet va ser proporcionat pels amos de la casa. Abans del menjar, s'oferia als assistents palanganes amb aigua i unes tovalloles perquè

es

rentessin

les

mans.

Es

cuinava

directament sobre el foc. Els forns només els tenien les grans cases. La reialesa i la noblesa celebrava grans banquets. En aquests banquets es compartien les copes. El menjar se servia al mig de la taula. Es posava una font de carn d’on tothom podia servir-se. En aquests banquets només hi assistien els homes.

69


Sabies que…

Els cereals eren els nutrients principals durant la primera part de l'Edat Mitjana. Es menjaven en forma de pa, farinetes i pasta. Les verdures van ser un important suplement. La carn era més cara i per tant més prestigiosa. Només els més rics podien fer grans banquets. També menjaven hortalisses com les pastanagues, que n'hi havia de diversos tipus. No eren del color de

les

pastanagues actuals sinó

vermelloses

i

grogues. No hi havia patata, mongeta, tomàquet o pebrot. Pel que fa a les carns, menjaven

porc

i

pollastre. Els peixos es consumien poc. Normalment hi havia dos àpats al dia: el dinar i el sopar.

70


Alimentació, higiene i salut

4.2. Higiene A l’Edat Mitjana la gent gairebé no es rentava perquè no hi havia aigua corrent a les cases, ja que no s’havia inventat la dutxa. Aquest instrument només té dos-cents anys d’antiguitat. Costava molt portar l’aigua a les cases i només la utilitzaven per beure o per cuinar. El fet de fer arribar l’aigua a les cases era una activitat molt dura, que només la feien les dones, les quals sempre han estat més fortes. Així doncs, es rentaven amb una mica d’aigua en un gibrell i no pas cada dia, sinó molt de tant en tant. Però no hi havia cap problema perquè tothom feia mala olor i entre ells i elles ja no la percebien. Pel que fa als residus, durant l’Edat Mitjana hi havia menys brossa que en l’actualitat, i tot es reciclava. De vegades, la gent llençava les escombraries des de la finestra al carrer i per això el carrer sempre olorava malament.

4.3. Salut A conseqüència d’aquesta falta d’higiene, i d’alimentació escassa, la població agafava moltes malalties, i com que no hi havia hospitals, hi havia poques persones que sabien curar. L’esperança de vida d’una persona en aquella època era d’uns trenta anys. També morien molts nadons i mares a l’hora de donar a llum.

71


Teresinus Notuerunt

4.3.1. Qui exercia la medicina A l’Edat Mitjana hi havia metges però se’ls anomenava fí si cs, perquè s’encarregaven de la cura del cos. Els millors metges, els que més en sabien, eren els jueus, però era caríssim fer-se curar per un físic. Els metges d’aquella època utilitzaven medicines fetes amb plantes i remeis casolans. No era una professió massa estesa. Els metges més rics només treballaven per a la noblesa i els rics. Els monjos i les monges dels monestirs estudiaven medicina, però les dones un cop més, van tenir un paper molt important com a cuidadores i sanadores en aquella època. Des de sempre les dones han estat les que s’han encarregat de la cura de les persones: alimentar-les, vestir-les, curarles... A l’Edat Mitjana també. Les dones es feien càrrec de la cura de les persones malaltes, i eren les úniques que es quedaven a casa per cuidar-les. Algunes dones eren grans sàvies. A més feien remeis i curaven mitjançant el coneixement que tenien de les substàncies naturals. Elles exercien un paper benèfic en la vida dels homes i les dones. Per altra banda, algunes dones ajudaven a parir a altres dones. Aquestes dones tenien coneixements de medicina, ciència, màgia i religió .

72


Alimentació, higiene i salut

4.3.2. La Pesta Negra Una de les malalties més greus que va causar moltes morts a Europa durant l’Edat Mitjana, va ser la Pesta Negra . Entre l’any 1346 i l’any 1350 (segle XIV), una epidèmia coneguda com la Pesta Negra va arribar a Europa des de la Xina i va matar un terç de la població. Es pensaven que els gats eren els portadors d’aquesta malaltia i van començar a exterminar-los. Però la cosa va anar a pitjor, perquè van deixar les ciutats i els camps sense gats, la qual cosa va fer que augmentessin el nombre de rates a les ciutats i, a més a més, tampoc van eliminar la malaltia. Cada vegada hi havia més morts. En realitat, aquesta plaga mortal era transmesa per les puces de les rates. Hi havia moltes rates perquè hi havia molta manca d’higiene. Quan una puça infectada saltava a la pell d’una persona, aquesta començava a tenir símptomes com taques fosques a la pell, febre, calfreds, se sentien molt dèbils... Aquesta malaltia no tenia cura i era molt contagiosa. La gent es moria sense remei. Va ser l’epidèmia més greu i que va matar més persones durant l’Edat Mitjana.

73


5 Art Medieval

Autors/es: Wileidy MÂŞ Mancebo Cerballo, Marc Santos Carrera, Jared CuĂŠllar Lamoncha, Ainhoa Muros Flores, Sheila Saiz Gallego, Zohra Sahel Rektouti

75


Art Medieval

5. Art Medieval L’art medieval és un conjunt d’expressions artístiques de pintura, escultura i arquitectura profana i religiosa, tot i que se’n coneix molt més d’aquesta última.

5.1. Art romànic Cap a finals del segle X i principis del segle XI va començar l’art romànic que va durar fins al s. XIII. Sobretot, tracta de temes religiosos cristians. Simbolitza la societat rural i feudal. L’art romànic es caracteritza perquè és un art molt simbòlic, que aprofita les imatges per a expressar altres idees. Busca ensenyar al poble, que no sabia llegir ni escriure, el missatge de Déu a través de les representacions artístiques. Feien servir l’art per comunicar-se amb Déu.

5.1.1. Pintura romànica Es troba sobretot en els murs de les esglésies, principalment a l’absis. Els absis de les esglésies normalment estaven decorats i pintats.

ABSIS

77


Teresinus Notuerunt

5.1.2. Escultura romànica És present, sobretot, en els capitells on sovint hi apareixen escenes de la bíblia o llegendes, també es feien escultures de fusta, anomenades talles.

Les talles representen imatges religioses.

5.1.3. Arquitectura romànica Les esglésies romàniques tenen un aspecte massís, amb molt poques obertures i on no hi entrava massa llum natural. L’estil romànic va predominar en els segles XI i XII. Va evolucionar gràcies als monjos eclesiàstics.

78


Art Medieval Parts més destacades de les esglésies romàniques Els timpans Un timpà és un espai semicircular a la part superior d’una portalada romànica o gòtica. Els timpans de les esglésies i catedrals es solien decorar amb escultures del “Pantocràtor”, que representava a Crist envoltat pels símbols dels quatre evangelistes: l’ésser humà, l’àguila, el lleó i el toro. Aquests símbols també representaven les etapes de la vida de Crist. La capçalera És la part més noble dels edificis romànics ja que és el lloc on es troba l'altar. La capçalera es troba a l'extrem oriental de l'església, perquè així els primers raigs de llum del dia entren i il·luminen a Jesucrist, simbolitzant, segons el nou testament, la llum del món.

El cimbori Sobre el creuer es solia aixecar un cimbori o torre llanterna de planta quadrada o octogonal amb finestrals per il·luminar l'interior.

79


Teresinus Notuerunt

5.2. Art gòtic A partir del segle XIII va començar a aparèixer l’art gòtic, que va durar fins al segle XV. L’art gòtic es presenta com el prototip de l’Europa més avançada: ciutats, burgesia i comerç. L’art gòtic es representava tant a l’arquitectura com a les escultures que decoraven els edificis. Els edificis eren molt alts i les escultures destacaven per la seva naturalitat. Al segle XV l’art gòtic va adoptar formes decoratives molt interessants per alguns països. Artistes de la regió de Flandes eren contractats per treballar en altres països i també exportaven objectes arquitectònics des de terres Flamenques. L’art gòtic va ser molt important en terres italianes.

5.2.1. Pintura gòtica Els artistes de l’art gòtic representen, en les seves pintures, la realitat a través de la natura. Les pintures tenen colors més vius, més volum, moviment i realisme que no pas les pintures romàniques. Utilitzaven molt el daurat com color de fons. Els retaules eren pintures sobre la fusta que representaven escenes bíbliques. Els retaules van guanyar molta importància i van fer que l’art sobre murs i esglésies perdessin interès.

80


Art Medieval

5.2.2. Escultura gòtica Les escultures gòtiques mostren tots els detalls més difícils i fàcils de la cara i vestits. Són més expressives i s’hi afegeixen elements de la natura, com ocellets, per exemple. Els rostres mostren expressivitat i els vestits tenen corbes i volen representar moviment i realisme. Els vitralls tenen una estructura de ferro i un emplomat. Representen motius religiosos pintats sobre les vidrieres de les esglésies i catedrals gòtiques. Els murs de les esglésies es decoren amb vitralls.

5.2.3. Arquitectura gòtica L’arquitectura gòtica es caracteritza perquè té formes més esveltes. Es substitueix l’arc de mig punt romànic per l’arc ogival i es construeix la volta de creueria, que permet cobrir espais rectangulars a major altura. Aquests espais es cobrien amb vitralls de colors.

81


Teresinus Notuerunt

Els rosetons també són un element important de l’arquitectura gòtica.

Es comencen a construir edificis gòtics civils com ajuntaments, llotges, castells i fortificacions militars. Com per exemple, les Drassanes Reials de Barcelona.

Drassanes de Barcelona

Catedral de Barcelona

82


Sabies que…

Durant l’Edat Mitjana no existien instruments per mesurar

el

temps

com

ara.

No

coneixien

el

calendari. Tot i que els rellotges mecànics ja existien des del segle XIII, no era una eina que s’usés massa en aquella època. Hi havia dues maneres de mesurar el temps: a través del sol i a través dels campanars.

83


Teresinus Notuerunt

5.3. La música La música en l’Edat Mitjana es troba no només als monestirs i centres religiosos en general, sinó també a les places, mercats i palaus i serveix per transmetre missatges. Les primeres formes musicals són a través del cant gregorià, una música monòdica, és a dir, d’una única veu cantada, creada a partir de textos religiosos. Més endavant apareix la tècnica polifònica en el cant gregorià, que consisteix en compondre obres musicals de diverses veus que es canten alhora. A partir del s. XIV, les lletres no tenen tanta importància, ja que es busca crear noves melodies musicals.

La música travessa els murs dels monestirs i arriba al poble com expressió dels seus sentiments, costums i arrels. Aquests tipus de música anomenada profana, s’entén ràpidament gràcies als joglars o trobadors. Cantaven cançons èpiques o amoroses, amb melodies senzilles i, de vegades, improvisades. El públic, que era el poble, s’amuntegava al seu voltant per escoltar-los.

84


Art Medieval

5.3.1. Tipus de cants medievals més coneguts Monodia religiosa Consistia d’una sola veu i l’anomenaven cant gregorià. Eren anònims que estaven escrits en llatí, per cantar en misses i oficis religiosos. Eren interpretats per monjos, monges i clergues. Monodia profana Era una música una miqueta més moguda que s’utilitzava en festes, cantades pels trobadors, joglars i goliards. Polifonia Era la música cantada per més d’una veu. Entre elles hi havia, l’organum, que eren dues veus que es movien de forma semblant o el discantus, que eren dues veus conduïdes per un moviment contrari.

85


Teresinus Notuerunt

5.3.2. Tipus d’instruments medievals més comuns Eren instruments de corda, similars a les guitarres i violins actuals. També hi havia la pandereta i, naturalment, la veu.

SALTIRI

RABEC

LLAÜT PANDERETA

86


Art Medieval

5.3.3. Trobadors, joglars i goliards Els trobadors, eren poetes que tocaven alguns instruments i anaven poble per poble cantant el que passava arreu. Els nobles els donaven diners.

Els joglars eren músics errants, que anaven de festa en festa tot tocant i cantant. Normalment utilitzaven una flauta, un tambor o un llaüt.

Els goliards, eren monjos que van abandonar els seus hàbits i la vida tranquil·la per una d’errant. També es dedicaven a cantar.

87


Teresinus Notuerunt

5.3.4. Dones i música La composició musical femenina parla sobre l’amor diví i humà. A través de la seva música descobrim, en aquestes dones, una voluntat capaç de desafiar convencions socials i d’estimar molt més enllà dels arquetips de submissió que eren propis d’aquella època. Bizantines L’herència de l’antiguitat clàssica va proporcionar a Bizanci (una ciutat de l’antiga Grècia) una tradició de dones cortesanes compositores i molt instruïdes, anomenades bizantines. En els primers segles de l’Imperi Romà, la música era per acompanyar obres de teatre i altres esdeveniments. Les dones, ballaven, cantaven i tocaven instruments, juntament amb els homes. Pel que fa a la música religiosa, la tradició bizantina considerava natural mantenir l’anonimat de les composicions. Moltes de les dones compositores que es coneixen es dedicaven al cant litúrgic (o sigui, religiós), encara que també n’hi havia de música profana. Totes van viure entre els segles IX i XV i pertanyien a la classe social alta. Moltes eren monges que composaven perquè les seves germanes de la congregació, o sigui, les altres monges del convent, les cantessin. Els convents eren grans centres musicals i culturals. Beguines En el segle XII, primer a Flandes i després a tota Europa, va aparèixer un moviment espiritual format per dones que es

88


Art Medieval van dedicar a la vida espiritual, però sense acceptar les normes d’un monestir. Aquestes eren les beguines les quals eren a les ciutats, on vivien en comunitat i seguien les seves pròpies normes. Es dedicaven a ensenyar a nenes i a tenir cura de les persones malaltes de forma molt humil. Algunes beguines eren de classe alta o mitja-alta. Eren molt cultes i van escriure sobre la seva manera de pensar. Escrivien amb estil trobadoresc sobre experiències místiques que havien viscut elles mateixes. L’església no estava d’acord amb les maneres de fer de les beguines perquè desafiaven la seva autoritat. L’església les va perseguir i en alguns casos les va obligar a ingressar en ordres religioses, i fins i tot, algunes com Margarita Porete, la van fer cremar a la foguera. Monges i Canòniques Quan les dones no volien dependre dels homes, es feien monges. Ingressaven en un convent, on les abadesses tenien llibertat i independència. Els monestirs es van convertir en llocs on les dones podien estar en llibertat i desenvolupar les seves capacitats intel·lectuals, artístiques i espirituals. Els convents eren llocs molt segurs per a les dones, on s’acollien a filles que les famílies no volien o que no podien mantenir i es rebien nenes orfes, vídues o dones abandonades de totes les classes socials.

89


Teresinus Notuerunt Les que provenien de famílies més poderoses tenien coneixements musicals, que transmetien a les que no en tenien. Al segle XII en els convents cantaven molt i els cors de música eren molts famosos. Les oracions, tant de la missa com del ofici diví, eren cantades. Les canongesses o canòniques van néixer al començament de l’Edat Mitjana amb un do musical concret: el cant quotidià de les hores canòniques. Totes elles es distingien de les altres monges, en que no feien vot de pobresa. També elles van fundar i sostenir durant molts segles centres de canòniques, on donaven a les nenes i adolescents una educació exquisida. Qainat Segons la tradició bíblica, les inventores dels instruments musicals van ser filles de Caín, les qainat, com s’anomena a les cantores de músiques àrabs. Des dels primers temps de l’imperi musulmà les dones apareixen com a responsables de la composició i la interpretació musical. Aquestes dones eren nobles, però d’altres eren esclaves. Des de molt aviat, les nenes rebien una formació musical molt completa. Una vegada tenien dominades aquestes arts s’encarregaven de la formació d’altres joves de qainat. Dirigien les seves pròpies escoles i orquestres. Tot i ser esclaves van ser dones molt admirades, personalitats públiques dignes de respecte. Fins i tot van arribar a ser dones de califes, i altres governants. Les qainat de l’Al-Andalus van tenir un estatus de dones lliures i algunes eren el bressol de la noblesa. La música que es va començar a composar a l’Al–Andalus va acabar influint en l’estil de la música que es feia en els regnes

90


Art Medieval peninsulars, que no es donaven en altres zones de l’imperi musulmà, i més tard, tindria influència en l’estil compositiu dels trobadors. Trobadores Les trobadores eren dones que anaven narrant les històries d’altres pobles però cantant. Elles normalment cantaven per als nobles i cobraven per la seva feina. Moltes cançons que han arribat fins avui com anònimes, són obres de troba dores. La fama d’algunes trobadores ha pervingut fins avui. Leonor de Aquitania (Poitiers, 1122 - Fontevrioult, 1204); Blanca de Castilla (Palència, 1188 - Maubruisson, 1252) i Comtessa de Dia (Provença, cap a l’any 1140), són algunes d’elles.

91


Sabies que…

En aquella època es comunicaven poc a distància. Algunes vegades les persones es desplaçaven del seu poble a un altre proper per fer encàrrecs i, de passada, s’assabentaven de noticies noves. Però la millor manera que tenien de conèixer el que passava més enllà de la seva ciutat, era gràcies a la visita dels trobadors. Els trobadors eren uns músics i poetes que explicaven les noticies noves musicades i de forma divertida. Es posaven al mig de la plaça del poble o ciutat i narraven els esdeveniments d’arreu tot cantant.

92


II REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I ALTRES FONTS D’INFORMACIÓ USADES

93


Referències Bibliogràfiques

Creadoras de Música, Madrid. Instituto de la Mujer. Ministerio de Igualdad. DAYNES, Kati: See inside Castlels, English Heritage.

El Vestido a través del tiempo. Ropa de trabajo, de calle y de etiqueta, Anaya. LE GOFF, Jaques: L’Edat Mitjana explicada als joves...i als no tan joves, Viena Edicions.

Llibre de text de Coneixement del Medi MEDI 5. Vicens Vives.

PROYECTO CULTURAL SORIA ROMÁNICA: El perro de San Roque no tiene carcoma. Col. Las inesperadas aventuras de Sonia. PROYECTO CULTURAL SORIA ROMÁNICA: El sueño interrumpido del caballero de Osonilla. Col. Las inesperadas aventuras de Sonia. VALDEÓN, Julio: La Alta Edad Media. Biblioteca Básica de Historia, Anaya. VALDEÓN, Julio: La Baja Edad Media. Biblioteca Básica de Historia, Anaya. http://augge.org/?p=40 http://novahistoriadelatecnologia.wikispaces.com/L%27EDA T+MITJANA file:///E:/Projecte%20Edat%20Mitjana/la-iluminacion-en-laedad-media.html

95


Teresinus Notuerunt http://blogsocials2eso.blogspot.com http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/pag e/73/ http://arteguias.com/arquitectura.htm http://www.circuloromanico.com/ http://www.slideshare.net/LIBRERUM/els-castells-medievals http://www.xtec.cat/~jcastele/projecte/castell.htm http://es.wikipedia.org/wiki/ http://www.vegueries.com/monografics/cast_fortalezaCAT www.comvestien.es http://es.gamemaker.wikia.com/wiki/Historia_de_la_moda www.comvestienelsnobles.es www.comvestienalâ&#x20AC;&#x2122;edatmitjana.es http://nuriaholt.eresmas.com/edatmitjana.htm http://www.portalplanetasedna.com.ar/edadmedia12.htm http://www.slideshare.net/larahuertaestevez/vida-i-salut-aledat-mitjana-4538168 http://www.google.es/imgres?q=piramide+de+l'edat+mitjana &um www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronoligia/cron103453645.

96


III COMUNICACIÓ AMB EL JOSEMI, EXPERT EN HISTÒRIA MEDIEVAL

97


Comunicació amb l'expert

1. Mostrari de mails Tot seguit us presentem un recull d’alguns dels correus electrònics entre els grups de sisè A i B i en Josemi.

99


Teresinus Notuerunt

100


Comunicaci贸 amb l'expert

101


Teresinus Notuerunt

102


Comunicaci贸 amb l'expert

103


Teresinus Notuerunt

104


Dubtes i preguntes

2. Mostrari de les preguntes plantejades al Josemi En aquest punt us presentem un recull d’algunes de les preguntes plantejades al Josemi. Un cop per setmana cada grup li plantejava un parell de dubtes o preguntes per enviar. Aquestes anaven acompanyades de les possibles respostes per part dels i les alumnes. Tot seguit, el nostre amic historiador, corroborava aquestes respostes i/o les modificava i ampliava. 1. ¿Cómo se fabricaba el dinero? ¿Qué moneda usaban? Las hipótesis de la clase Que las monedas eran de plata o bronce y también las había de oro. En esa época no existían los billetes. Solamente los nobles tenían dinero y que los pobres trabajaban a cambio de comida, protección y refugio. La respuesta de Josemi Había dinero, en forma de moneda (no billetes, que son muy modernos), pero circulaba muy poco y solo lo tenía la gente muy rica, como sospechabais. Las monedas de oro o plata apenas se veían, y lo más corriente eran monedas de bronce o de otra aleación con mucho cobre y estaño. Lo más normal era el trueque, es decir, cambiar cosas. Yo te doy tres lechugas, y tú me das una hogaza de pan, por ejemplo. Al no haber casi moneda en circulación, tampoco se echaba en falta. Casi todo el mundo producía lo necesario para

105


Teresinus Notuerunt mantenerse. En cada familia la gente sabía coser para hacerse ropa, sabía arreglar lo que se estropeaba, y sabían trucos para curar a quien se ponía enferm@. Cuando el dinero se impuso, llegaron muchas más desigualdades sociales, porque el dinero no se come. Sirve para comprar comida, pero no podemos alimentarnos de monedas. Cuando a la gente se la comenzó a pagar en dinero (después de la Edad Media) y trabajaban en una fábrica, por ejemplo, no tenían tiempo para producir su comida, y dependían del precio de las cosas. Eso implicó que la gente tuviera más dinero, pero no alimentos. Antes, tenían animales para comer (cerdos, gallinas, quizá una vaca, quien tuviera mejores condiciones), hacían pan y vino en las casas, y sembraban su huerto. El dinero convierte las cosas en precio, y el precio lo manejan los ricos. Si sube mucho el precio, como la gente no tiene dinero para poder comprar tan caro, ni alimentos porque ya no tiene huertos, lo pasará muy mal. En la Edad Media lo peligroso era un año de malas cosechas, porque entonces ni había comida ni había dinero. 2. ¿Qué pasaba con el aseo personal? Las hipótesis de la clase No podían ducharse porqué el agua caliente valía mucho dinero. No existían conductos para hacer llegar el agua a todas las casas. El agua estaba muy lejos de las casas. No tenían acueductos suficientes. La respuesta de Josemi En la Edad Media la gente casi no se duchaba, porque no había agua en las casas, y por tanto no se había inventado la ducha, que solo tiene doscientos años de antigüedad, y la

106


Dubtes i preguntes Edad Media transcurrió varios siglos antes. En realidad, hasta no hace mucho tiempo, la gente no se duchaba. De vez en cuando, se lavaban un poco con agua en un cubo. No obstante, no era problema, porque como todo el mundo olía igual, no se notaba. Costaba mucho llenar los cántaros de agua de la fuente o del río y llevarlos a casa (con el peso del cántaro de barro y del propio agua) para desperdiciar el agua en algo que no fuera beber o cocinar. Era una actividad muy dura que solían hacer las mujeres, que siempre han sido muy fuertes. Tan solo cuando alguien estaba muy enfermo se podía calentar agua, poniendo un puchero al fuego de la chimenea (la cocina), pero solo en casos extraordinarios, porque eso suponía consumir agua y leña. El problema de aseo personal más grave fue deshacerse de los desperdicios humanos sólidos (la caca). En los pueblos, se hacía en el campo o, si se estaba en casa, en la cuadra. De noche, en un bacín u orinal, y se tiraba luego a la calle. A veces olía mal, pero en seguida se degradaba y desaparecía. El problema era en las ciudades, con casas en altura (bloques) de dos o tres pisos. Era mucha gente soltando desperdicios, y tardaba más tiempo en irse el olor. Había que sumar las cacas de los burros, caballos y vacas, que también andaban por las calles. Cuando alguien vivía en un piso alto, cogían el orinal, lo sacaban por una ventana y gritaban “¡Agua va!”, y lo tiraban desde arriba a la calle. Hubo muchos problemas porque a veces lo tiraban sin mirar abajo, y le caía (qué asco) a alguien el regalito. El servicio es un invento muy moderno. Para ello primero tuvo que haber agua en las casas. Hasta no hace mucho tiempo eso no existía. Le podemos preguntar a nuestr@s abuel@s, que vivieron sin agua corriente en las casas, y que nos cuenten…

107


Teresinus Notuerunt 3. ¿Cómo se comunicaban a distancia? Las hipótesis de la clase Nosotr@s creemos que se comunicaban por cartas y que se enviaban mediante palomas mensajeras y jinetes. Pero, ¿como hacían para enviar la paloma exactamente dónde ell@s querían? No se enviaban muchas cartas porque había poc@s que sabían escribir. Tampoco sabían leerlas muchas personas por lo que era tontería enviarlas. La respuesta de Josemi A distancia había pocas comunicaciones. La vida, para la mayor parte de la gente, transcurría entre la familia y el vecindario más cercano. Apenas se sabía nada de lo que ocurría lejos. Tan solo, cuando al pueblo llegaba alguien de viaje, la gente se arremolinaba en torno a él preguntándole cosas. Otras veces eran juglares los que llegaban, es decir, músicos ambulantes, y contaban cosas de tierras lejanas, cantaban sucesos terribles, y se ganaban así la vida. No existían las cartas tal como hoy las entendemos. Como bien decís, la gente no sabía leer. Era muy difícil saber leer y escribir. No os creáis que, aunque sepáis leer ahora, si os enseño las letras medievales me temo que tampoco las sabríais leer vosotr@s. Un día haremos la prueba. La gente más importante sí se podía llegar a comunicar con palomas mensajeras, o por el sistema de postas. Las palomas se entrenaban para que fueran de palomar en palomar y volvieran. Llevaban el mensaje en un tubito de metal que se les ataba a la pata, dentro del cual se metía un trocito de papel o pergamino escrito. Las postas eran el otro sistema. De esa palabra salió la palabra “postal”, cuando hablamos del correo postal, que es el correo normal, antes de que se inventara el correo electrónico. Todavía hablamos de “postal” para una tarjeta

108


Dubtes i preguntes coloreada, que se escribe por detrás, y con un sello se envía. Bien, las postas eran trayectos a caballo que hacía un jinete. Cada tantos kilómetros había una “posta” o parada para descansar, cambiar de caballo, coger uno de refresco, y seguir galopando, para que el mensaje llegara a su destino lo antes posible. Pero, efectivamente, en la Edad Media había pocas comunicaciones a mucha distancia, ni falta que hacía, pues casi toda la vida transcurría en el entorno próximo. 4. ¿Qué hacían con las basuras y los residuos? Las hipótesis de la clase -Algunos pensamos que los tiraban a la calle, otros pensamos que los enterraban, otros que los tiraban al rio, y otros pensamos que las quemaban. Algunos pensamos que las tiraban al vertedero. -También pensamos que algunos residuos se los daban a los animales. La respuesta de Josemi En la Edad Media había poca basura. El concepto de “basura” (algo que se desecha porque ya no sirve) es un concepto de gente rica, ya que cuando se es pobre, todo vale y todo se utiliza. Es algo que nos tenemos que plantear hoy. Si aprovecháramos más las cosas, las reutilizáramos y las recicláramos, seríamos más felices y produciríamos menos residuos. Como sospechabais, los restos orgánicos se empleaban para los animales o para la huerta. Como hoy hacen en los pueblos o en las masías. Preguntad qué se hace con las sobras de la comida, preguntad… Nadie tira nada, porque todo vale. La ropa se utilizaba durante muchísimos años. Se cosía, se remendaba… Era muy cara, y cuando ya no valía para

109


Teresinus Notuerunt ponérsela encima se hacían trapos y valían para hacer un bolso, un saco, o para atar cosas. 5. ¿Había escuelas? ¿Todos los niños y niñas asistían a la escuela?, o ¿solamente los ricos? Las hipótesis de la clase Algun@s creemos que sí había escuelas. Estas eran pequeñas o bien los maestros iban a casa de las niñas y de los niños ricos. La gente pobre no iba a la escuela y no sabían leer ni escribir. Otr@s pensamos que no había escuelas y que casi tod@s l@s ric@s que sabían leer y escribir lo habían aprendido con tutores particulares. También pensamos que la gente rica que sabía leer era la que enseñaba a sus hijos. La respuesta de Josemi Casi nadie sabía escribir ni leer. Pero no solo en la Edad Media, hace ochocientos años, sino hasta hace muy poco tiempo. Hoy tenemos suerte de que haya maestras y maestros que están para ayudarnos y enseñarnos muchas cosas que nos sirvan para entender mejor el mundo y poderlo disfrutar y cambiar en lo que no nos gusta. Si no sabemos cómo funciona algo, no lo podremos modificar. Había entonces dos clases de escuelas. Unas, para quienes querían ser monjas y monjes, y estaban en los monasterios, lugares donde se rezaba y estudiaba. Eran las “escuelas monásticas”. Los propios monjes o monjas, enseñaban a quienes entraban de nuevas. Gracias a estos centros, se copiaron a mano los llamados “códices”, que salvaron toda la ciencia de la Antigüedad, ya que entonces no existían los libros impresos. Todo lo que se escribía era a mano. Por otro lado, había “escuelas catedralicias”, es decir, sitios en las grandes catedrales, que dieron lugar a las

110


Dubtes i preguntes Universidades. Allí, casi todos los que enseñaban eran también religiosos, monjes o curas, pero podían estudiar niños (no niñas) de familias ricas. A las niñas no se les dejaba porque era un mundo injusto, y los varones tenían miedo de que las mujeres pudieran estudiar, porque entonces sabrían tanto como ellos. Eran escuelas un poco incómodas, donde no se apuntaba nada porque era muy caro el pergamino y la tinta, y solo se escuchaba al profesor. Había que tener muy buena memoria. Finalmente, cuando la Edad Media llegaba a su fin, se puso de moda entre la gente más rica el “profesor particular”. Iba a los palacios a enseñar a niñas y niños hijos de los nobles. Les enseñaba literatura, latín, matemáticas, filosofía y música. El problema es que los niños, cuando llegaban a los 14-15 años podían seguir estudiando, pero a las niñas se les prohibió seguir.

Un secreto: aunque a las niñas no se las dejara estudiar,

muchas lo consiguieron. Tener acceso a la cultura es tan importante que muchas, por su cuenta, y con ayuda de otras mujeres, consiguieron formarse y llegar a saber tantas y más cosas que sus compañeros los hombres. Ya lo explicaremos otro día. Lo importante es que sepamos que la lucha porque todo el mundo podamos estudiar ha durado muchos siglos. Los poderosos prefieren que los pobres no estudiemos, para seguirnos controlando. Por ello, tenemos que defender el derecho a la educación. Hubo gente que lo hizo en la Edad Media, y tenemos que seguirlo haciendo ahora.

111


Teresinus Notuerunt 6. ¿Cómo se entretenían niños/os y adultos en la Edad Media? Las hipótesis de la clase Pensamos que jugaban con las piedras. Hay un juego que nosotros/as todavía jugamos a veces en el patio. Se llama “Yah”. Y l@s adult@s no se entretenían porqué tenían siempre trabajo. La respuesta de Josemi Siempre la gente ha procurado entretenerse. Sabemos que la gente rica jugaba al ajedrez (se conservan preciosas piezas de marfil, diente de morsa, cristal de roca… y en Catalunya especialmente) y a otros juegos similares. Hay un libro escrito hacia 1260 por los ayudantes del rey Alfonso X el Sabio que se llama precisamente Libro de Ajedrez y otros juegos. Hoy, para jugar pensamos que tiene que haber una pantalla o un tablero de por medio. Pero también sabemos que podemos jugar en grupo con un objeto (pelota, cuerda, por ejemplo) o sin objeto, con nuestros cuerpos (a pillarnos, a escondernos). A esto también jugarían en la Edad Media. Seguro. El problema es que es difícil de documentar porque los libros muchas veces dejan fuera todo lo que es vida, lo que hacemos cada día. Por los libros, no sabríamos que la gente hace pis, por ejemplo, porque eso no lo apuntan. Pero sabemos de juegos de cazoletas y, sobre todo, del alquerque. Era como un juego de damas, y había alquerque de III, de IX y de XII, es decir, de tres, nueve y doce. Os voy a poner unas fotos de un alquerque que he encontrado hace poco excavando arqueológicamente en una iglesita de un pueblo muy, muy pequeño, de Soria. Seguramente jugaron con él (las fichas serían piedras, trocitos de madera, frutos…) los obreros que fabricaron el edificio mientras sacaban la piedra de la cantera, y cuando

112


Dubtes i preguntes comenzaron a construir, pusieron la piedra ahí, ya que estaba hecha, y desde entonces ha estado enterrada durante muchos siglos (después de verla, fotografiarla y estudiarla, la hemos vuelto a tapar, porque era lo mejor para la piedra y para la iglesia. Fijaos también que los agujeros que se ven son tumbas, que aparecieron en la excavación. Sacamos los huesos de los muertos y los estudiamos. ¡Este es un trabajo apasionante!).

Alquerque de XII durante su desenterramiento, y después de liberarlo (ermita Virgen del Val. Pedro, Soria)

7. ¿Cómo hacían las pinturas y la tinta? Las hipótesis de la clase Pensamos que hacían las tintas mezclando agua con plantas, minerales, y otros elementos naturales como: la tinta del pulpo, sangre, algunos residuos orgánicos, … La respuesta de Josemi Habéis sido muy list@s, la verdad, con la respuesta a esta pregunta. Las pinturas y la tinta, que eran objetos de lujo y muy caros, se sacaban de la naturaleza. Para dar color, se empleaban sustancias minerales y vegetales, e incluso animales. Es decir, se mezclaban elementos básicos que tienen ya color con un aglutinante para darle densidad. Me explico. Podemos salir al campo y coger carbón para, una

113


Teresinus Notuerunt vez machacado y molino, conseguir un polvo muy fino de color negro, o una planta cuya raíz roja hay que secar, esperar a que se endurezca, machacarla en un mortero y hacer polvillo de color rojo. Pero ese polvo hay que mezclarlo con alguna sustancia más líquida, y es lo que llamamos aglutinante. Uno podía ser la clara del huevo, por ejemplo, o algún tipo de cola. Se mezclaba y ya se podía pintar. La tinta del pulpo todavía no se empleaba, porque los pulpos están en el mar y costaba mucho pescarlos. Ni siquiera se sabía que se podían comer. En cambio, para conseguir el color púrpura, uno de los más caros y costosos, se podía emplear un bicho llamado cochinilla de la humedad, es decir, el “bicho bola”, que convenientemente tratado producía un pigmento de color púrpura o escarlata muy apreciado. Es el bicho de la foto, que habréis visto muchas veces. La sangre (de animal) era un buen colorante, así como determinados tipos de tierra, como las arcillas, que daban buen color rojizo. Uno de los colores más caros era el dorado, porque se hacía con oro. Finalmente, muchos colorantes venían de muy lejos, de las Indias, y los hacía enormemente caros. Como el índigo. ¿Sabéis qué fantástico color se sacaba de él? Otro día hablaremos de los colores en la Edad Media. Hoy, que estamos acostumbrad@s a verlo todo con mil colores nos cuesta imaginarnos un mundo en que casi todo era de color crudo natural (color lana, madera y tierra). El blanco y el negro eran dos colores difíciles de conseguir, y por tanto muy apreciados.

114


IV EPÍLEG

115


Epíleg Quizá tenga que comenzar por presentarme, aunque ya me conocéis. Soy Josemi y me gusta trabajar de historiador, concretamente, de medievalista. Una palabra bien rara, pero es que las/os medievalistas somos así, gente un poco extraña, como visteis cuando nos conocimos en el monasterio de Santes Creus. Digo me gusta trabajar de medievalista porque es verdad, y porque no creo que nadie seamos nada (a veces, yo mismo digo: soy medievalista), ni que un oficio nos pueda llegar a definir. No somos aquello en lo que trabajamos. Somos personas, iguales y a la vez distintas a las demás, y eso no se nos debe olvidar. Y menos a quienes, como yo, nos pasamos mucho tiempo en soledad, investigando en archivos y bibliotecas u organizando excavaciones arqueológicas, en contacto con tierra y huesos. A veces nos creamos un mundo paralelo muy bonito, pero que nos separa del mundo real, el de todos los días, que es donde debemos estar. Y nuestra investigación debe dirigirse a nuestras/os vecinas/os, a la gente normal, a quienes no se dedican a la Historia. Debe dirigirse a todo el mundo. Y a esto me habéis ayudado mucho. Quizá sin saberlo. Hace ya muchos meses (estamos en junio y comenzamos antes de Navidades) un amigo que es un gran maestro y se llama Toni, me propuso colaborar con una amiga suya, que me dijo que era una extraordinaria maestra también. Esa amiga suya, y ahora mía, se llama María, y este curso de 2011/2012 ha sido la maestra de 6º A del Colegio Público Teresina Martorell, de El Vendrell. María y yo hablamos, y me propuso un plan. Su clase iba a trabajar en un Proyecto sobre Historia Medieval, y le gustaría que un especialista estuviera cerca, aunque fuera por correo electrónico, para echar una mano en las dudas que pudieran surgir. Igualmente, la clase de 6º B se apuntaba, porque Gorka, su maestro entonces, estaba de acuerdo también. A mí la idea me entusiasmó por varios motivos: porque me parecía que era acercarme a gente divertida (las personas adultas a veces somos muy rollo), porque María me habló muy bien de vosotras/os, porque me sentía útil, porque colaboraba con una escuela pública,

117


Teresinus Notuerunt y porque era la ocasión de poder dar sentido a los conocimientos que he ido adquiriendo después de muchos años de investigar la Historia Medieval. ¡Qué tonto fui! Ahora, meses después, lo que más agradezco de haber participado, a distancia y como buenamente hemos podido, en ese Proyecto, lo que más agradezco, digo, es lo que he aprendido yo. De vosotras/os y de María y Gorka. Porque, acostumbrado a hacerme preguntas muy difíciles, investigar mucho, proponer respuestas complejas y documentadas, escribir libros y artículos complicados, he visto que es mucho más chungo responder a las preguntas que vienen del sentido común, las aparentemente más sencillas. Y además, hacerlo con un lenguaje que entienda todo el mundo, como tiene que ser. ¡Y sentido común tenéis un rato! He aprendido mucho del Teresina, de las/os teresinas/os, y os tengo que dar las gracias. Periódicamente me hacíais las preguntas que hemos podido leer en este libro, y yo, que pensaba que tendría la respuesta rápida, he tenido que tragarme mis palabras muchas veces y ponerme a investigar. Porque muchas de esas preguntas nunca me las había hecho, y no las sabía. Me he reído mucho, también lo tengo que confesar, y he respondido siempre con ilusión. Tanta, que decidí que tenía que ir a visitaros en cuanto tuviera un hueco, y así fue. Al principio, pensamos hacer un taller en clase sobre la experiencia del Proyecto y la Historia Medieval, ese periodo apasionante, y que aunque nos han vendido que era una época oscura ya sabemos que no fue así. Pero luego se nos ocurrió la idea de hacer el Taller en un edificio medieval. Porque en Tarragona tenéis muchos, y así surgió la idea de hacerlo en el monasterio cisterciense de Santes Creus. Jo, fue precioso. Nos pudimos conocer, y trabajamos juntas/os durante toda una mañana. Luego, ya en clase (no me podía ir sin conocerla) me grabasteis en vídeo respondiendo, una vez más, a las complicadas preguntas que hacíais. ¡Y me regalasteis una vidriera preciosa que tengo puesta en mi habitación! Me volví de El Vendrell, de Santes Creus, de Tarragona, en una palabra, encantado.

118


Epíleg Ya acabo, que si no me enrollo mucho. Creo que hemos tenido mucha suerte por haber podido compartir esta experiencia. Creo también que le debemos buena parte del mérito de esta aventura a María, que con sus ganas de trabajar, con su entrega a su misión y su confianza en la Escuela pública y en vosotras/os, ha hecho posible todo esto. ¡Y en un año tan difícil para las/os maestras/os, con tanta movilización para proteger los derechos a una enseñanza de calidad! Y hablando de conflictos, en el tiempo que hemos compartido también hemos hablado de ellos, y de cómo se solucionaban en la Edad Media, y de cómo podemos irlos regulando ahora. Y creo que sé como historiador, como medievalista, que siempre la gente poderosa ha intentado abusar de quienes estamos abajo. Y que la unión de quienes no tenemos poder muchas veces ha conseguido cosas preciosas. Así pues, lo importante es no tener miedo, y sí muchas/os amigas/os en quien confiar. Esa es la verdadera enseñanza que nos transmite la Historia, y la que vemos hoy en los periódicos o la tele. La verdadera educación nos hace más libres, y contra gente libre es difícil luchar. ¡Ahí tenéis a las/os maestras/os! Ni la diferencia de sexos, ni de culturas, ni de religiones, ni de origen, ni de grupo social, nos debe hacer mirar por encima del hombro a nadie. Y tampoco consentir que nos miren desde arriba. Somos personas, en proceso continuo de educación (no solo en la Escuela) y de todo el mundo podemos aprender, y a tod@s enseñar algo. Conmigo lo habéis conseguido y os doy, ya por última vez, las gracias. Me despido, pues, con un fortísimo abrazo, que desde Soria, donde ahora vivo, en tierras históricas de Castilla, donde nace el río Duero, vaya a las orillas amables del Mediterráneo, a El Vendrell, donde estudiáis vosotras/os. A Cataluña. Ah, y espero que recordéis esta experiencia en torno a la Historia Medieval como la recuerdo yo. Ha sido un placer. Fins aviat i sempre endavant. Josemi Lorenzo Arribas

119



TERESINUS NOTUERUNT