Issuu on Google+

ELS ESCRITS DE SISÈ

“Cal posar un trosset de la pròpia vida a disposició dels altres” Curs 2010/11


ELS NUVIS VIATGERS Hi havia una vegada una xica que li deien Sara que li agradava molt viatjar, ella i el seu nuvi Erik estagueren en un concurs i guanyaren un viatge per anar als EEUU, a una ciutat que tal i com havien vist a la televisió i a Internet, es semblava un lloc com un paradís. Abans d'anar-se'n van convidar tots els seus amics i amigues a sopar una nit vora la mar al ras sota les estrelles, estaven molt contents de vore que havien acudit a acomiadar-los una muntó de gent. A l'endemà, de bon matí agarraren l'avió i posaren rumb a “Els Angels” i en això descobriren que la llum del sol, les platges i el clima eren molt pareguts al seu mar mediterrani, però començaren a conèixer tots els famosos que eixien a la televisió: Hannah Montana, Justin Baby, Antonella... Passaren uns dies molt emocionants, visqueren situacions com de pel·lícula, però en passar una setmana començaren a sentir un gran enyorament de tots els seus amics i familiars i tornaren cap a casa contents i feliços d'haver viscut la seua aventura.

YAIZA ALMIÑANA MORENO


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UN VIATGE AMB LA GENT DE SISÈ Sóc un xiquet de sisé que la passada setmana vaig anar a d'excursió al Delta de l' Ebre. M'ho he passat molt bé. Vam fer moltes activitats com piragüisme, quads, muntar a cavall, escalada i ballar a la discoteca. Jo dormia amb dos companys de la meua classe que eren ,Pau i Alex. L'activitat que més em va agradar va ser el piragüisme perquè vaig aprendre a anar avant i arrere. Una nit vam anar a una discoteca on vam ballar tota la classe junts. Va ser divertit. L' últim dia visitarem el parc d'atraccions Port Aventura. Estava acompanyat de Vicent i Silvano, pujarem a varies atraccions junts. Eixe dia tornarem a casa amb molta pena, però al mateix temps contents de tot el temps que vam passar divertint-nos. Espere anar més vegades d'excursió i tindre més experiències per contar-vos. JOSE BELLIDO MOYA.

-3-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

ON ESTÀ TERESA ? Una nit,Teresa i les seues amigues van anar a una discoteca per a celebrar que havien acabat la facultat. Estaven totes molt contentes menys Teresa, feia poc els seus pares havien mort en un accident de trànsit i ara vivia amb els seus avis.

Com Teresa cantava molt bé li van dir al disc-j de la discoteca que cantara . Quan el disc-j la presentà,Teresa ja no estava .Ràpidament van anar al bany de les xiques,però tampoc estava,van eixir de la discoteca a vore si estava en un parc molt prop de la discoteca, però tampoc estava. Sandra, una de les amigues li va tocar al mòbil, però no l'agarrava.

Totes estaven molt preocupades, unes volien telefonar a la policia, unes altres avisar els seus avis …Sandra va suggerir anar primer a casa dels seus avis per si acàs estava cansada i havia anat, però tampoc estava,des de casa dels avis de Teresa van telefonar a la policia .Els avis no podien evitar les llàgrimes. Quan la policia va arribar a casa dels avis va fer preguntes a les amigues. Quan la policia ho va anotar tot a l ´agenda,va anar a la discoteca per a veure si podia trobar alguna pista. La policia digué als avis i a les amigues que descansaren,que si hi havia alguna novetat els telefonarien i que farien tot el que pugueren per trobar-la .Al dia següent la policia va telefonar als avis de Teresa perquè volien parlar amb ells.

En arribar els avis a la comissaria un dels policies els digué que entraren al seu despatx .Els digué que seria molt difícil trobar a Teresa perquè no hi havia cap pista.

-4-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Els avis molt tristos se'n van anar a casa. Els dies van anar passant i Teresa no apareixia, fins que un dia els avis van rebre una telefonada de Teresa : -Avia sóc Teresa,he pogut escapar i estic en la comissaria.

- Gràcies Deu meu !Ara vaig amb el teu avi-singlotà la iaia. A l´arribar els seus avis li donaren una forta abraçada i Teresa contà la seua desaparició .

La policia en escoltar la desaparició cridà a la patrulla per agarrar al segrestador. Al segrestador li varen posar quatre anys de presó i per a celebrar-ho varen fer una festa, però a casa per tal de que no desapareguera una altra vegada.

MAR BERTÓ PONS

-5-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UN MISTERI SOTA L´AIGUA Això era una calorosa nit del mes d'agost, unes xiquetes volien anar a una platja que ningú anava perquè deien que un xiquet que li deien James va desaparèixer per baix de l´aigua. Les xiquetes van fer un sopar i quan van acabar de sopar, una xiqueta se'n va anar a banyar-se a la mar, de sobte va veure una ombra, ella va tirar a eixir però alguna cosa l’agafà del peu i desaparegué. Les xiquetes anaren corrents a dir-li-ho als pares i també anaren a dir li-ho a la policia. A l´endemà anaren a buscar-la i van vore la seua roba destrossada i en sang al voltant. També anaren a buscar-la 20bussetjadors i al pujar a la superfície en faltaven dos. Quan tots se n'adonaren, baixaren i només trobaren les ulleres de bussejar i les bombones tirant aire com un boig i un bussejador digué: -Jo no torne a baixar, hi està eixa cosa devora-homes. I un altre digué: -Buscaré fins el final eixa cosa devora-homes i li diré unes quatre cosetes. El bussejador que no volia buscar més se'n va anar nadant i de sobte un tauró saltà pels aires i se´l menja. Entre tots, feren un ham de carn fresca de vaca que encara tenia sang al voltant i quan el tauró de huit metres saltà li apuntaren amb una llança i el mataren, el bussejador que li tenia que dir les quatre cosetes va començar a xillar: -Pren, una patada per menjar-te el meu amic !!! -Una altra per la xiqueta!!! -Una altra per menjar-te dos companys meus!!! -I una altra pel petit James!! I al tauró sempre el coneguérem com el devora-homes. ÀLEX BOSCÀ FUSTER. -6-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UNA PAPALLONA PEL MÓN Això era una vegada una papallona xina molt viatgera que li agradava conèixer món. La papallona se’n va anar fins a Espanya. Un bon dia va conèixer a un papallon i estaven tan a gust junts que se’n van anar a visitar tota Espanya i el que més els va agradar va ser València. I tan els va agradar viatjar, que van decidir que London era un bon destí per anar. En arribar es trobaren un nòria grandíssima i van decidir de pujar. Després d’això, com ja tenien a muntó de fam, se’n van anar a un restaurant, però de papallones clar! i van conèixer a una altra parella de papallones. Totes juntes volaren als Estats Units a la ciutat de New York. -Voleu que pugem a l’Estàtua de la Llibertat?-va dir Papallon -Quina ilu!- contestaren. De sobte, notaren uns tremolons, com si fora un terratrèmol. -Que és això?-totes esglaiades preguntaren -És, és... com una espècie de terratrèmol? –deia Papallon. -Fugim, fugim- totes a l’hora. Quan van eixir de l’Estatua de la Llibertat caigué. Però...no hi havia ningú dins, era de nit. Passaren la nit a New York i pel matí s’alçaren tots i se’n van anar a Espanya a viure. I vàren pensar que si s’haveren quedat a dormir a l’Estatua de la Llibertat ara mateix estarien esclafats . Havia segut una aventura super interessant, encara que arriscada. L’any que ve podríem anar a Xuxelandia on tot és de xuxes...mmmmmmmm!!!!- va dir Papallon Que bo!- contestaren totes. Però això ja vindria l’any següent, en eixe moment, se’n van anar a dormir perquè estaven molt cansats. LAIA BRICHS GREGORI.

-7-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

M'AGRADEN ELS FANTASMES!!!! Vaig a contar-vos una història que ocorregué a ma casa. Una vegada una família, amb tres xiquets i els pares, varen comprar una casa a las afores del poble. Estava, la filla menuda, Carla, que sempre sentia sorolls al seu armari i que no parava de nomenar a un tal Raül, un xiquet que deia que vivia a la seua habitació. A Laura, la mare, li preocupava molt Carla i el pare, Pau, s’enfadava perquè no volia sentir parlar que a casa hi havia un fantasma. La germana major, Júlia, trobà unes cartes i unes poesies dedicades a una tal Elisabet, que tampoc sabien qui era. A l’hora de dinar, la mare conversava la taula: -

Com s’ho heu passat hui?- preguntà la mare.

-

Dons jo he trobat unes cartes i unes poesies i he conegut un xic que li diuen Dídac- digué Júlia.

-

Jo quasi no m’he alçat del llit- digué Lucas, que era el menut.

La mare, preocupada com estava, perquè els seus

fills li contaven coses rares, va

anar a buscar l’home que abans vivia a la casa i li va preguntar qui eren Raül i Elisabet. L’home respongué: -

Raül i Elisabet eren dos xiquets que vivien fa 21 any en aquella casa. Els dos xiquets els van matar al soterrani de la casa on viviu i encara no s’han trobat els cossos dels xiquets.

La mare en saber això tingué un esglai i mentrestant, Carla, pensava que la seua vida anava sent cada vegada més interessant i li se despertava una sensació de por i d'intriga alhora. Quan Carla començava a fer els deures a la seua habitació, notà la presència de Raül i li va dir: -Em pots ajudar a fer deures? De sobte el llapis començà a fer els deures sense que la xiqueta moguera un dit i el llapis escrivia molt de pressa: RAÜL, ELISABET, JORDI...i Carla estava embobada mirant-ho. A mitjan nit, Laura, se’n anà a la cuina per vore si amb un got de llet li tornava la -8-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

son. De sobte s’espantà, a un racó de la cuina hi havia algú, no ho podia vore bé, però tenia els cabells molt foscos i una bata blanca i llarga, endevinà que aquella era la secretària del seu marit. En un tres i no res el ganivet que portava a les mans li’l va clavar a la panxa de Laura, que restava al terra de la cuina i de sobte notà que algú l’agarrava de la mà, era l'esperit de Raül que li donava alé, els fills anaren corrents a la cuina

i cridaren

l’ambulància i la policia que atrapà l'assassina que el que volia era casar-se amb el pare. Dídac i Júlia buscaren per tota la cas els esperits i aconseguiren alliberar Raül i Elisabet. Tota la família anaren a viure a París. I és ací on vos puc dir que participe de la història, ja que vaig anar a viure a eixa casa que ells havien deixat. I una nit fosca con una gola de llop, estaguent sola a la meua habitació, aparegué un esperit que deia anomenar-se JORDI. PERÒ AQUESTA ÉS UNA ALTRA HISTÒRIA....que la contaré en una altra ocasió. ANGELA CAPDEVILA BOHIGUES.

-9-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL SEGREST DE MARTA Això era una vegada Marta i les seues amigues que van quedar per jugar a una cabanya. Va començar a fer molt de vent i la cabanya es va desmuntar i se´n van anar correguents a un parc i se n’adonaren que les cases estaven abandonades i poc a poc anava fent-se fosc. Cada vegada feia més vent ,les portes feien soroll, les finestres s'obrien i es tancaven ,Marta i les seues amigues estaven aterrides i se'n volien anar a les seues cases i Marta va dir a les amigues que s'esperaren a que parara el vent , però les amigues se'n van anar. Marta es va quedar allí, tota soletes, fins que parara el vent. Un cotxe va passar per davant, i uns homes li preguntaren a Marta si volia entrar, ella, convençuda que era bona gent va entrar el cotxe i va arrancar molt ràpid i Marta molt esglaiada va començar a dir-los que volia baixar, l'home no va parar. Marta va començar a plorar i a plorar i cada vegada xillava més , fins que els homes van començar a amenaçar-la : - Si no calles ... Marta va parar de plorar i de xillar perquè li van dir les conseqüències que tindria si no parava. La van portar a una casa molt fosca, els homes li van demanar el numero de telèfon dels seus pares,van trucar als mòbils dels pares,i els van demanar una quantitat de diners, el pare de Marta va dir que no li agradaven les bromes,els segrestadors van dir que tenien a Marta i si no els donaven 100.000 euros, en efectiu, la matarien i si cridaven a la policia també la matarien. El pare de Marta tot preocupat per ella va començar a plorar. Quan el pare de Marta, Quico, li ho va dir a la mare,Marta, quasi li va agafar un infart,van haver de portar-la a l´hospital. Marta, mentrestant, estava nugada a una cadira al costat d'altres xiquetes i xiquets, n’hi havien al menys 5!. Els homes no paraven de comptar pilotets de diners. Va passar la nit i els homes anaven tocant els pares,quan li van tocar al pare de Marta van dir que l’intercanvi seria a la 1 de la nit quan isquera la lluna plena, però van pujar la xifra de diners, ara eren 200.000 euros, en efectiu. Marta intuïa que l ´intercanvi eixiria bé, però va sentir els segrestadors que els farien una trampa : -Quan agafem els diners no els donem la xiqueta!- deien. Mentrestant, les amigues de Marta volien fer alguna cosa per a saber on estaven,i aixi Quico no hauria de pagar tants diners .Varen intentar un fum de coses, tot era discutir i es van fer un bon embolic . -10-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

La mare de Marta, estava a l ´hospital, i de lluny, allí prop, veia una xiqueta que es pareixia a Marta que estava sentada a una cadira i pensava : -Tan de bo fora la meua filla ! Té el monyo negre, igual que Marta fins i tot porta la mateixa roba! Quico va anar a vore la seua dona i aquesta li digué que en la casa del costat hi havia una xiqueta que es pareixia a Marta i ell, tot il·lusionat, se’n va adonar que sí que ho era. Quico se'n va anar correguents de l ´hospital sense dir ni adéu, va trencar el vidre de la finestra amb una pedra i va començar a buscar a Marta : -Marta!, Marta!- va cridar. -Eres tu pare ?-respongué Marta. -Sí, soc jo on estas?- preguntava Quico. -Al teu costat, segallot! Lleva’m el cordell!. Digué Marta. -Ja està anem-nos-en d'ací, corrents ! -Pare no ens en podem anar d’ací, mira tots els xiquets que hi ha!-cridava Marta. -D’acord, d’acord, desnuga’ls i eixim de pressa, que vindran els segrestadors!-s’afanyà a dir Quico. Van soltar a tots els xiquets i xiquetes, varen eixir de rap-a-fuig de la casa i van poder salvar-los. I des de aquell moment tot el poble va agrair a Marta i la seua família haver-los lliura’t d’aquells homes roïns. AARON CLIMENT SANONOFRE.

-11-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL MISTERI DE LLÚCIA Això era una vegada dos xiquetes òrfenes, una d’elles ja era major d’edat i li deien Júlia i l’altra tenia 13 anys i es deia Mar. Elles tenien un amic que també era orfe li deien Oscar. Un dia les dos xiquetes varen descobrir que tenien un iaio que va morir feia dos anys i que havien heretat una casa, com Júlia ja era major d’edat podien anar a viure allí. Anaren a dir-li-ho al director de l'orfelinat per a que les deixara anar a viure a aquella casa . El director no molt satisfet els va donar permís, però els va avisar que si tenien algun problema que tornen a l’orfelinat. Elles molt contentes li van donar les gràcies. Al dia següent les dos xiquetes ja tenien les maletes fetes i es acomiadaren i li digueren a Oscar que tots els dies anara a visitar-les. El director les portà a la casa , allí elles s’acomodaren. La casa era un poc antiga allí varen trobar un vídeo i decidiren vore’l. El posaren a la televisió i va aparèixer un home vell, elles pensaven que era el iaio i sí,era ell. L’home contà les parts de la casa etc. Arribà un moment que el iaio digué : aneu amb molt de compte…de sobte se n’anà la llum, Júlia mirà a vore què passava i tornà la llum. El vídeo ja no es veia. Es va fer de nit i se n’anaren a dormir, Mar tenia un poc de por, com que la casa era tan vella!, i es va gitar amb la germana. Per la nit Júlia va sentir un soroll al saló, i va baixar, de sobte, Mar sentí un crit fort que posava els pèls de gallina. Ella baixà i va veure a Júlia al terra defallida. La despertà i li preguntà què li havia passat, ella no recordava res. Al matí, desdejunaren i decidiren buscar informació d'aquella casa. Descobriren que allí havia viscut un home i una dona, Llúcia i Salvador. Llúcia va morir i ningú va trobar el seu cadàver. Mar s’esglaià un poc. -12-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

Per la nit va passar el mateix que l’altra nit, així i així totes les nits. Elles ja sospitaven de coses i decidiren investigar per tota la casa. Buscaren en el soterrani i allí trobaren un conducte d’aire on hi havia com una porta, decidiren obrir-la i de sobte un esquelet va aparéixer darrere la porta, tenien tanta por que es van desmaiar. Quan es despertaren ja no estava l’esquelet ni la porta. Veieren darrere d’una caixa vella com un llençol, Júlia i Mar anaven acostant-se i desaparegué, les dos sentiren com algú respirava darrere d’elles, es giraren i…

SARA ESCRIVÀ ESCRIVÀ

-13-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

ABÚS DELS DINERS Hi havia una vegada un home normal amb una família normal, el 22 de desembre, el dia de la loteria de Nadal, el pare tenia el bolet de loteria amb el número 491999. Estaven mirant la tele i va començar: el 4, el 9, el 1, el 9,el 9 i el 9 ,la família va esclatar: -Siiiii ens ha tocat ens ha tocat!!!. Van eixir al carrer, i el xiquet Joan es revolcà en la neu molt content. Al dia següent el pare Paco i la mare Maria van anar a replegar els diners al banc i van anar de compres al centre comercial. Paco es burlava de tots perquè li va tocar la loteria. Es van comprar una casa nova, dos cotxes, roba, articles de luxe.... Quan més rics eren, més discutien entre ells. Ella es va cansar i va demanar el divorci. Maria es quedà amb els cotxes, amb la casa… Paco es quedà sense res. Eixa nit va fer una gran tempesta i va haver de dormir a una cova , freda i humida. Al dia següent estava en la ciutat en una cadira sentat sense quasi roba,va passar un amic seu i amb molta sort el va arreplegar. El portà a casa, el dutxà i el va arreglar. Paco li va donar les gràcies perquè, a pesar de que ell s'havia portat molt mal, el seu amic no ho va tindre en compte i el va ajudar. Paco va trobar treball i quan va tindre diners li va demanar perdó a la dona comprant-li un anell. Maria s’ho pensà molt i finalment el perdonà. La família normal va rebre amb els braços oberts l'home normal, amb menys diners, però més feliços. Per donar les gràcies al seu amic Miquel el van convidar a un sopar ben bo a la seua casa nova. Al cap d’un any la família va tindre un component més, era una xiqueta i li deien Zaira i era una xiqueta molt bonica. Van aconseguir a la fi, passar-ho bé i ser feliços. VICENT ESCRIVÀ GREGORI -14-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL MISTERI DE L'OMBRA Havia acabat el trimestre i començaven les vacances de Pasqua, la colla d’amics “Sense Por” havien decidit que aquell any anaven a passar-s’ho d’allò més bé, havien convençut a les seues famílies per anar a la muntanyeta del “Maro”, que estava propet del poble i diguent-los que només passarien una nit i per això van haver de dir que allí els esperava el tio de Miquel, que en realitat no era així, però… Arribà el moment i la nit es convertí en tempesta de trons i llamps, i els “Sense Por” passejant per un bosc trobaren una casa abandonada, espijaren la porta, entraren poregosos i al no trobar ningú decidiren que havien de sopar, quan de sobte, es va tancar la porta, la llum se’n va anar i es va fer fosc com una gola de llop. -Ja vos ho havia dit. No ha estat bona idea entrar sense demanar permís. -digué Andreu, que era el més xicotet, tot tremolant. -Calla home, no és per a tant! –Va intentar calmar el personal, Manela tota responsable. -No crec que siga terra mòmieso un fantasmes per ací, no estem en una pel·lícula. –afegí Tonet, confiat i ben convençut. -Em dóna exactament igual! Jo vull anar-me’n, vull vore la meua mare. – va dir Andreu tremolant. Tots més calmats, menys Andreu, s’assegueren a un bagul estrany que pareixia el d’una mòmia i estaguent sopant, sentiren uns sons misteriosos. -Què és això? Va, que no estic per a bromes! –Digué Andreu mentre s’agarrava a Tonet. -Deixa’m ja Andreu! Et penses que jo no estic cagat de por? –Li digué Tonet a Andreu. De sobte aparegué una ombra i tots començarem a tremolar i Andreu es pixà damunt i es posà a plorar de por i de vergonya. -Andreu, a la motxilla hi ha un pantaló net. Crec que et vindrà bo. Perqué no vas a canviar-te? –Li digué Manela fent de mare. -Amb l’ombra per ací ni pensar-ho! –Contestà Andreu tot pixa’t.

-Cos arbmo’l anissessa atseuqa’d asac. –Digué l’ombra rarament. L’ombra s’enganxà al cos de Miquel, agafà un gavinet i començà a amenaçar-los i tots començarem a córrer cridant a Miquel per a que reaccionara, però ell, controlat per l’ombra, continuà sense fer-los cas.

-Emuenod le euq euqsub i érarap! –Tornà a dir l’ombra rarament. -15-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Entraren tots dins una habitació i tancaren la porta per a que l’ombra, amb el cos de Miquel, no entrara. -No se n’adoneu de la forma que parla l’ombra? –Els preguntà Manela. -Si, si, si… una forma molt estranya de parlar. –Contestà Tonet -Recordeu de la paraula “asac” que ha dit l’ombra? I recordeu del joc que hem jugat aquest matí? –Els tornà a preguntar Manela. -En aquestos moments, hi han coses més importants que el joc i la paraula “asac”. – Digué Andreu. -Aaaa! Clar, “asac” és casa al revés, igual que al joc que hem jugat aquest matí, a fer frases al revés. –endevinà Tonet. Mentre anaren resolent el que deia l’ombra, Vicent, que no parava mai i sempre escodrinyava prou, es posà a escarbar-ho tot. I escarbant, escarbant, trobà un cofre d’or. -Vingau tots cap ací. –cridà Vicent als altres. -Què passa? No veus que ara estem ocupats? No ens molestes! –xillaren tots alhora. -Mireu açò! Un cofre d’or! Diguè Andreu, fent-li costat a Vicent. -No pot ser! –Digué Tonet. -Segur que no és d’imitació? –Preguntà Manela. -Com veieu, pot ser i no és d’imitació! –Els contestà Vicent. L’obriren i isqué una altra ombra d’aquell cofre, l’habitació es quedà a fosques i quan pogueren tornar a vore, a la paret hi trobaren una escriptura, feta amb sang, que hi posava “snif euq on ebort la vem tiram, on érarap!”

-16-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs -Se n’heu adonat, adés, l’ombra havia dit que és l’ombra assassina d’aquesta casa i que volia que li donarem el que fa temps que està cercant. –digué Manela. -I ara, en la paret, diu que fins que no trobe el seu marit, no pararà–Afegí Tonet. -Eeee! Ara que ja sabem que ha dit, puc parlar jo? Es que hi ha un anell dins del cofre d’or. –Els digué Vicent. -Pot ser és açò el que busca. –Insinuà Manela. -Pot ser. Però, com li ho donem? –Preguntà Andreu. -Que isca Tonet! Que li ho diga ell!–Exclamà Vicent. -Ix tu! Ix tu salao!.. –s’encarà Tonet a Vicent. -Ja ho sé! Ja ho sé! Ens ho jugarem “A pedra, paper o tisora”. –Digué Manela. Jugaren tots tremolant fins que Manela va perdre i va haver d’enfrontar-se a la realitat i no parava de dir: -I si no és l’anell el que busca? I si isc i em mata? I si… – explicava Manela per tal d'evitar eixir. Al remat, li tocà eixir a Manela, obrí la porta ensenyant l’ anell i de sobte se sentí un soroll molt i molt fort, era com quan cau una persona, però una mica més fort i en això se n’adonaren que Miquel tornà a ser persona, l’ombra havia abandonat el seu cos quan Manela li va tornar l’anell. Quan l’ombra se’l posà, desaparegué, es feu la llum i la porta s’obrí de nou. A l’eixir de la casa encantada, miraren cap a un racó fosc i allí estava l’ombra, miraren cap a un altre i se’ls tornà a aparéixer i se n’adonaren que cada vegada que veieren un lloc fosc se’ls apareixeria l’ombra. I així va ser fins que van arribar a fer-se molt grans i encara que cadascú d’ells vivia escampat pel món, sempre s’ajuntaven per Pasqua i tots els anys contaven als seus fills i als seus néts l’aventura tan emocionant que els havia fet amics i els havia unit per sempre més. MANUEL FUSTER LLIDÓ

-17-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

LA COVA TALLADA

Això era una vegada un dia del mes de juny. Uns xiquets se’n van anar d’excursió per una ruta molt estreta per Dénia. Anaven tres xiquets i xiquetes amb la seua mestra i acompanyats d’un gos que li deien Neron. Quan estaven quasi arribant al cim de la muntanya, de sobte es va fer tot fosc, va començar a ploure molt i a fer molt de vent, els xiquets es van embolar . Al cap de mitja hora van caure dins d’una cova.

Una cova on feia molta humitat i que de les parets filtrava aigua. La cova es deia “La cova tallada” i es va fer en temps de la guerra civil. Estava situada a la falda d’una muntanya prop de Dénia. Quan es van despertar no sabien on es trobaven, estaven tots espantats. La mestra els va dir que es tranquil·litzaren, que ella i Jordi un dels xiquets, anirien a buscar l’eixida. Com que estava tot fosc anaven tapolant amb les pedres. Van vore una llum que s’engegava i s’apagava, a poc a poc anaven apropant-se. De lluny van vore que era una persona amb una bata negra que donava voltes a una foguera cantant una cançó. La mestra, Rosa, estava molt esglaiada, però Jordi tenia curiositat per saber qui era i què feia allí. Rosa i Jordi seguiren caminant i quan ja estaven molt a prop d’ella li preguntaren: -Hola! Qui ets? I la dona no contestava. Li van tornar a preguntar: -Senyora, ens pot dir on ens trobem? I la dona, res de res. Jordi li va tocar l’esquena, ella es va girar i va dir: -Que voleu…? Jordi i Rosa ni tan sols la van deixar acabar de parlar, van començar a córrer com uns desesperats cap on estaven tots els xiquets esperant-los. Es van espantar perquè tenia una cara molt envellida i dos mexons de pèl blanc que li sortien de la caputxa per davant de les orelles. Quan van arribar on eren tots els xiquets, els van contar tot el que havia passat, i els van -18-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs dir que se n’anirien eixa mateixa vesprada només que acabaren l’entrepà que portava cadascú a la seua motxilla. Al cap d’una hora quan ja estava la colla a punt se’n van anar. Van estar un quart d’hora buscant l’eixida i a la fi la varen trobar i van poder eixir. Tota la colla se’n van anar corrents per a que no els passara res més . Al cap de dos hores i mitja, caminant varen arriar a Dénia. Estaven molt cansats de la caminata que havien fet, i van seure en un banc. De sobte Rebeca, una de les xiquetes, va vore a una amiga seua de Dénia. Li contaren tot el que els havia passat. Andrea l’amiga de Rebeca els va voler ajudar, va cridar el seu pare que tenia un cotxe molt gran on cabien nou persones. El pare d’Andrea va vindre corrents i els va portar a cadascú a sa casa. Els xiquets i la mestra li donaren les gràcies per haver-los portat a casa, els ho van contar tot als pares. Els pares que havien estat molt preocupats per ells, per fi es quedaren tranquils desprès de vore’ls. MERITXELL FUSTER RIBES

-19-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL SEGREST INOBLIDABLE Això era una vegada el dia 17 de gener de 2010 en l’aeroport de València 'Manises' que hi havia un vol a les 22h de València a Londres, hi havia 124 passatgers, 7 dels passatgers eren segrestadors, anaven ben armats i ho tenien tot ben planejat per a que no fracassara la seua malifeta. Era de nit i un dels segrestadors va traure una arma i va començar a amenaçar a la gent, mentre que allò es feia un infern un dels segrestadors també amenaçava al pilot i al comandant . Dins l'avió es van sentir uns crits i al moment dos trets, no es va sentir res mes i començà el silenci, el patiment i la por. Els segrestadors demanaven que aterraren l’avió el mes aviat

possible o

començarien a matar gent cada 2 minuts i si algú intentara telefonar moriria. La gent, estava aterrida, no sabia que fer per a no morir. Hi havia una altra vegada silenci , però en dos minuts tres morts més en aquell segrest i ningú sabia res del que li estava passant a l’avió. El pilot va dir als segrestadors que podia aterrar a Paris però que encara faltaven tres hores per arribar. Al cap de 1 hora i mitja el pilot va dir a un dels segrestadors: -Ja estem a punt d’aterrar, mes val que aterrem ja que me s’acaba la paciència. L’avió va començar a baixar, el pilot va avisar a l’aeroport de París de que deixaren totes les pistes d’aterratge lliures però allí hi havia un avió que anava a enlairar-se, el pilot de l’avió, molt esglaiat no parava de dir que deixaren la pista lliure, per sort l’avi,o es va enlairar abans de que arribara el avio segrestat. Quan van aterrar el cap de l’avio va dir que el segrestadors demanaven 200.000$ o ningú eixiria viu de l’avió poc després el que manava dels segrestadors va matar el capità i el pilot i van dir que si no portaven els diners cada 2 minuts matarien una persona . Al cap de mitja hora van arribar els diners però els segrestadors van connectar una bomba a l'interior de l’avió sense que ningú se n'adonara. Els segrestadors van fugir ràpidament però la bomba va esclatar i de 316 passatgers van quedar 201 ferits i 28 morts ,111 que no estaven ferits tot va ser un desastre , un segrest inoblidable que molta gent encara recorda. JOAN GIMENO ESCRIVÀ

-20-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL MÓN DE LES LLEPOLIES. Hi havia una vegada en un poblet que es deia La Font d'En Carròs que hi havia un xiquet que li deien Vicent i una xiqueta que li deien Mar. Estaven en la seua casa quan els dos germans veguéren un armari i decidiren obrir-lo, en eixe moment caigueren dins de l’armari que resultà ser un món ple de llepolies i els xiquets de vore’n tantes s'emocionaren i no sabien per on començar a menjar-ne. Després van vore una regalessia roja i una tableta de xocolate i els xiquets emocionats es llançaren sobre la regalessia i li van pegar un mos, el xocolate murmurà: -Tu que fas pegant-li un mos a la meua amiga la regalessia? -Ho sentim, però ens podries dir on estem?-digueren Vicent i Mar. -Esteu en el món de les llepolies-contestà el xocolate amb veu molt grossa. - Que guai!, però Mar que podem fer? No podem estar ací tota la vida tancats en este submón, Mar ens en tornem a l’armari?-va sugerir Vicent. - Vicent no crec que pugam tornar... l’armari ja no està!!-li evidencià Mar. El xocolate els contestà: -

Xiquets vosaltres no podeu tornar al vostre món, esteu tancats ací en este submón! Bo hi ha una esperança, ara anire a vore al científic boig!

-

El científic boig? Qui és eixe?- diguè Vicent.

-

És un científic que li agrada fer experiments en el seu laboratori. Els xiquets i el xocolate, anaren caminant una bona estona, fins que arribaren al

laboratori del científic boig. − Estos xiquets que fan ací? - digué el científic boig. − Són uns amics meus, es que s’han perdut, han entrat a l’ armari màgic i han vingut a parar ací, i ara volen tornar a casa.- digué la tableta de xocolate. − A vore xiquets, per a eixir d’ací primer heu d’anar a les muntanyes dels caramels, però heu de tenir molt de cura, està en el país de les tabletes de xocolate blanc, agarrareu este mapa i desprès travessareu el país de les regalessies negres i en arribar allà heu de trobar la regalesssia d’Or, aneu molt en compte que sense eixa regalessia no podreu eixir de ací!- digué el científic boig. Els xiquets decidits a tornar a casa anaren a la muntanya dels caramels, la regalessia i la tableta de xocolate els acompanyaren. -21-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

Desprès de caminar molt, pararen a descansar una estona perque la regalessia estava marejada per haver-se menjat una muntó de caramels! En iniciar la marxa, vegueren, allà lluny, el castell màgic, estava ple de guàrdies de seguretat que eren regalessies negres amb capes roges i espases. No sabien com entrar, aixina que idearen un pla. Vicent digué: − A vore farem açò: Mentres Mar i jo ens esperem ací tu i la regalessia roja anireu a distraure als dos guàrdies de seguretat per a que nosaltres pugam entrar. ��� Val, però si nosaltres els distraguem com anireu fins a la regalessia d’or? soles em se jo el camí! -Digué la regalessia − Aniré jo soles a distraure-los!- Digué la tableta de xocolate! Mentre la tableta de xocolate distreia els dos guàrdies, els dos xiquets i la regalessia entraren al castell sense problema, però s’enfrontaren als nous guàrdies que esta vegada eren ossets de gominoles de colors que al vore la regalessia se’n van anar darrere d’ella. Vicent i Mar vegueren que en eixe moment no hi havia ningú i entraren, agafaren la regalessia d’Or, i se n’anaren correguents sense parar ni mirar arrere i de sobte es trobaren dins l’armari de sa mare, embolicats amb tota la roba i les sabates de taló. − Mar, Mar no t’ho creuras, he somiat que anavem a un submón on tot era de llepolies i hi havia un científic boig!!-digué Vicent. − Vicent, jo he somiat el mateix!-contestà Mar. Els xiquets estranyats sense saber que fer, eixiren de l’armari i, veguéren que no passava res i se n’anaren altra vegada al llit i Vicent digué: − Doncs, Mar, sols era un somni! A l’endemà la taula del menjador estava plena de regalessies, tabletes de xocolate i tota classe de llepolies, només hi faltava la regalessia d’or. DANIEL JIMÉNEZ CÁNOVES.

-22-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL MAL TRÀNGOL DE SARA Això era una vegada dos xiques que estaven de botelló. Sara era morena, els ulls marrons, alta i flaca, estava asseguda al costat de la seua amiga Mar i li va dir: -Sara me’n vaig al servici, ara torne! -Val. Jo estaré ací! En això, Raül, el nuvi de Sara, aparegué I es posaren a beure sense fre I acabaren tots dos borratxos. Van decidir anar a ca Raül I se n'oblidaren de l'amiga Mar que en tornar i no vore'ls es va preocupar I començà a telefonar-li al mòbil I no li contestava, va preguntar I no ningú els havia vist, s'acostà a casa de Sara però ningú li obria, ja que els pares eren de viatge. Mentrestant, Sara, que no estava acostumada a beure begudes alcoòliques, s'havia dormit a casa de Raül. Quan es va despertat es va sorprendre, es va alçar d'un bot I va intentar eixir d'eixa casa. Raül no la deixava anar-se'n I no parava d'amenaçar-la, perquè el que ell volia era que li fera de criada: fer el desdejuni, netejar casa...i a més no parava de dir-li que era una inútil, que no sabia fer res. I així començà l’infern de Sara. Sara no parava de plorar perquè li va sentar molt mal lo que li va dir i ella xillava dient: -Eres un masclista de merda !!! Et denunciaré. Raül li va pegar una bofetada i va dir: -Si tornes a dir això et mate. Sara va callar i es va posar a netejar mentre que Raül mirava la tele ben espatarrat. En la ciutat Mar, molt esglaiada, va anar a la policia i quan ho va explicar i la policia va dir: -Home, lo més normal es que estiga dormint per ahí però per si de cas, la buscarem. -Gràcies. Mar en tota la nit no va poder dormir perquè tenia por que li passara alguna cosa a Sara. Raül va atacar Sara en pany I clau I se'n va anar amb els amics. Per la finestreta del water, Sara no parava de demanar auxili I en això va passar propet d'allí, Justin, un amic de la seua infantesa que va reconèixer la seua veu I va poder ajudar-la. La va traure d'allí, va avisar la policia I Sara va poder contar el que li havia passat.A Raül el van detindre per maltractament I segrest, Sara va anar a buscar a la seua gran amiga, Mar I va poder reiniciar una bonica relació amb el seu amic de sempre. ANAÏS MARCO JUST -23-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

LA CASA ENCANTADA. Era una vegada una xiqueta de dotze anys que li deien Laura. S'acabava de despertar i es trobà en un poble menut, desconegut i misteriós. -A on estic??-va dir preocupada. Mare,pare??-cridà esglaiada. Al passar hores i no trobar a ningú conegut, va entrar a un bar i li van dir que el poble es deia: AL TEU COSTAT. -No te molt de sentit. Per què es diu així?-preguntà la xiqueta. -No ho sabem, però ja sé que no té molt de sentit.-va respondre el cambrer del bar. Es va fer de nit i no tenia lloc a on passar-la, va vore una casa vella i abandonada amb les finestres totes velles, la casa envoltada de pins altíssims, el vent feia que els arbres es mogueren, l'aire xiulava, sentia com si algú xafara les fulles de terra i més sorolls de coses velles. -Hauria d’entrar o em moriré de fred i al mateix temps de por?Entraré!!!-digué la xiqueta tota convençuda i al mateix temps de por també. Va entrar i de sobte, les portes es tancaren i no va poder eixir de ninguna manera, però no soles les portes també les llums. I quan es van obrir es va vore que ficava a la paret: -Hola sóc Teresa a mi em van matar, fa 26 anys de la meua mort i vinc a informar-te que poca gent ha aconseguit eixir i tu podries ser una d'elles. Al llegir això el cor li bategava a cent. Al gitar-se va notar com si hi haguera algú al seu costat. Ja era de dia,i estava un poc més tranquil·la, va entrar a la cuina i va vore com un gavinet tallava una tomaca, va sentir la música d'un carrussel i va vore com pegava voltes i això la va tranquil·litzar una miqueta, va passar el dia millor fins que va sentir un aire gelat. -24-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

En arribar la nit va eixir al jardí que hi havia i el va trobar espantós, hi havia un arbre del cakie tot pelat amb molts cakies, una llimera, dos tractors , i a on estaven els arbres hi havia una paret ple de rellotges. En entrar a una quadreta hi havien tres cabres i també teranyines i va passar un gat negre que encara li va fer més por, ja que ella era molt supersticiosa. Va vore com un home alt, almenys feia 2 metres i vestit de negre va agafar un cabas menut que dins hi havia fulles seques. -I per a que voldrà un cabàs?Serà per tapar un cos?o..?-És va interrogar a ella mateixa. -Vaig a espiar-lo perquè a lo millor podré descobrir on m'he clavat!-va dir tota seria sense pensar què li podia passar.

Anava perseguint-lo i Laura va xafar una fulla i l’home es va girar i no va vore ningú perquè es va amagar, però a la segona vegada que va fer soroll, el gegant li arreà una martellada i ella començà a cridar: -aaaaaaaaaaaaaaaaaah!ajuda!-què passa filla?-va dir Teresa la mare de Laura. -mare!-va dir Laura -Tot ha estat un malson! Que bé!-va dir riguent-se. IMMA MONCHO GONZÁLEZ.

-25-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UN SEGREST QUASI PERFECTE En una ciutat anomenada València, hi havia una xicona que anava caminant, es deia Mònica i tenia 24 anys ella era rossa, amb moltes pigues a la cara, portava ulleres i tenia els ulls verds i tenia un somriure d'orella a orella, es va seure en un banc a fumar-se un cigarret i aleshores algú li va posar un mocador amb cloroform i s'adormí. El que l'havia dormit se la va emportar dalt de tot de la muntanya i allí la retingué. La família en adonarse'n de que la jove no tornava a casa denuncià la desaparició i al cap de dues hores vingué la policia i li preguntà a la mare: -Com se n'adonaren de la desaparició? - Perquè no venia a casa ni tampoc anava a casa dels seus amics. -Per què creu vosté que ha desaparegut?-digué el policia. La mare plorant i entre xanglots deia: -Una fuga no pot ser, perquè sempre es porta be i jo no la castigue però també podria ser un segrest. Aleshores sonà el telefon, la policia l'agarrà i una veu molt greu digué: -Jo tinc a Mònica, si la voleu tornar a vore viva heu de portar 2 mil·lions d'euros a l'estació, eixe és el primer pas . La policia portà 2 mil·lions d'euros però falsos a l'estació i s'allunyaren quan passà un cotxe i desaparegué la bossa i reberen un altra telefonada i ara els digué: -El meu ajudant acaba d'arreplegar els diners. Ara vull una màquina de raigs X, un detonador i una càpsula de energia nuclear. I la policia va fer lo mateix li ho donà però fals i la xica encara estava bé, no la tenia nugada ni res d'això però no la deixava eixir de la cabanya. El segrestador tocà per última vagada i digué: -Moltes gràcies però no pense complir lo que vaig dir, destruiré València i a tots els seus -26-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs habitants ja,ja,ja,ja,ja i ningú ho podrà evitar Aleshores la policia començà a buscar persones que podien odiar València per alguna raó i també rastrejà la cridada, venia del Vedat de Torrent i a un policia se li ocorregué la idea de posar la sirena mentre anaven per la carretera, però per la muntanya l'apagaren per a sorprendre el segrestador i odiava a tot el món, perquè ell era notari, però l'acomiadaren i el tancaren a la presó per un crim que no havia comés. Francesc, el segrestador, estava montant les peces d'una espècie de bomba amb els objectes que li havia donat la policia, els policies ja estaven en la muntanya, en deu minuts ja estaven al costat de la cabanya, entraren de colp i tots apuntant a Francesc, però ell, els estava apuntant amb una classe d'escopeta que havia fet. Mònica estava mig confosa i molt esglaiada, Francesc els digué que no s'acostaren però com els policies sabien que era de mentira no li feren cas, aleshores disparà però no va funcionar i va seguir intentant disparar però no ho aconseguí. Els policies l'arrestaren amb dificultat perquè es resistia, el jutge el condemnà a cadena perpetua i Mònica es salvà i en molt de temps no tornà a ocórrer res però això és un altra història. PAU MONZÓ ÁLVAREZ

-27-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

MARC A L'ESPAI Hi havia una vegada un xiquet que li deien Marc i tenia moltes ganes d'anar a la Lluna. Per sort al seu pare li va tocar en un concurs, un viatge per anar a l'espai, però sols era per a una persona. Al cap d'uns dies els pares van decidir que anara Marc, però que havia d’anar un astronauta per vigilar-lo. Faltaven dos dies i el xiquet estava súper emocionat fent les maletes: -Me’n porte aquesta samarreta, no, no, no... aquella, me’n porte aqueixos pantalons i aquells... Va arribar el dia, Marc estava en l'estació espacial amb el seu pare, ell se n’anava amb l'astronauta a visitar la Lluna, però només anaven uns quants dies. Quan ja estaven preparats el coet va eixir cap a l'espai i ell va dir: -Què bé, anem a la Lluna!, -A la Lluna? Com què a la Lluna!? Anem cap a Mart a veure si hi ha vida...- li va contestar l'astronauta. El xiquet es va espantar perquè ell sabia que tardarien molt en anar a Mart, però l'astronauta el va tranquil·litzar diguent-li que no es preocupara perquè anaven molt més ràpid que la llum, gràcies a un nou invent que havien fabricat i que en un obrir i tancar d'ulls anirien al planeta que ells volgueren. I els dos a l´hora van dir: -Rumb a Mart! Quan arribaren allí van veure què estava ple d'extraterrestres eren de color verd, allargats amb dues antenes, dos braços i dues cames. Tenien mala pinta, però sols estaven protegint una cria d'extraterrestres que per error va ser enviada allí i els seus pares estaven a Nocturn on sempre era de nit i que es trobava al costat de la Lluna. Marc va tenir una idea i va enviar l'astronauta a la Lluna perquè havia d’investigar un poc, mentre ell portava l'extraterrestre en companyia dels seus pares.

-28-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Es van posar d’acord i l'astronauta pensà que aixina tindria menys faena i més temps per a investigar, i Marc, podria veure més l'espai, que era el seu somni. Poc després cadascú se n'anà cap al seu destí. Marc i el seu petit extraterrestre van recórrer Júpiter on hi havia uns bolets molt saborosos, travessaren Saturn i no es van atrevir a baixar de vore aquells anells que l’envoltaven. En això se n’adonaren que hi havia Urà on passaren a muntó de fred ja que ja quedava molt lluny el sol i per això Neptú el van observar des dalt la nau, ja que encara era més fred.

En acostar-se al sol trobaren Mercuri on feia molta calor i en intentar traure el nas, quasi se’l van torrar i es van amagar corrents i el petit s’adormí. Passejant per l’espai, Marc observà de lluny que una llum blava l’atreia i en acostar-se va vore Venus i es va atrevir a baixar ell sol, la gravetat d’allò el feia surar, pujava, baixava i notava unes picoretes dins seu. Només va poder alcançà la nau i va reprendre el camí a Nocturn per deixar el petit, ja que se n’adonà que necessitava menjar i ell no podia oferir-li cap cosa i en arribar la mare i el pare saltaven d’alegria per haver recuperat el seu gurrinyeu. Marc i l’astronauta es trobaren a la Lluna i reprengueren el camí cap a casa contant-se cadascú les seues aventures. A la terra estava tot el món esperant-los i al contar tot el que havien passat, la gent s’animà i es van apuntar anar al següent viatge.

EVA MONZÓ PLANTA.

-29-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UN RATOLÍ PER LA CIUTAT. Això era una vegada un ratolí que li agradava molt la seva ciutat. Un dia va veure un carrer ple de gent i va estar tot el dia en aquell carrer perquè li agradava molt estar amb la gent. Va sentir tant a la gent, que va arribar un moment que parlava amb la gent. A l’endemà ja era famós en aquell carrer, perquè es va muntar un escenari, primer es va preparar cançons i després va cantar a l’escenari.

La gent el mirava sorpresa i anaven tirant-li monedes fins i tot algun bitllet. El ratolí ja era ric després d’una setmana seguida cantant tots els dies una hora. El ratolí ja era tan famós en la ciutat que va començar a córrer tots els carrers de la ciutat cantant i cantant. Va arribar tan cansat a casa, que sols va tindre temps a menjar-se un mos del seu entrepà que era per a sopar. A l’endemà a les cinc del matí quan es va despertar se’n va tornar a anar a cantar però va arribar un moment que no sabia on estava, es va clavar per uns carrers foscos però ell no parava de cantar i cantar. Allà al fons veia una ombra negra que pareixien uns ratolins, ell va anar tot content, dient: -Ratolins, ratolins! Però eren els ratolins més roïns de la ciutat, van començar a pegar-li punyades, patades i pedrades. Quan ell ja no podia més va eixir pel fons una ratolina molt bonica que el va defendre. El primer dia que estava amb ella van anar al carrer on hi havia tot ple de gent i també volia ella cantar, van cantar una cançó els dos junts que tractava sobre tot lo que els havia passat. Aquell dia van guanyar més del doble que les anteriors voltes. Els dos junts quan van arribar a la nit a casa es van preparar un sopar que tenia tot tipus de verdures.

Al pròxim dia ja tenien tants diners que van decidir comprar-se una casa, una -30-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs televisió, un sofà de pell, una taula familiar per a quan vingueren els seus pares que caberen tots i per finalitzar un cotxe descapotable per viatjar per la ciutat i portar el material per fer concerts per cada barri de la ciutat .

Un dia se’n van anar de viatge en un creuer que tenia piscina, camp de tennis i un altre de mini golf. Quan van acabar del viatge van pensar que aquells ratolins roïns no podien anar solts per la ciutat i van decidir denunciar-los. Al cap de tres hores els policies els van emmanillar i els van portar a la presó. El poble estava molt content amb els dos ratolins que van denunciar als roïns perquè ningú de la ciutat s’atrevia, perquè tenien por a que després els feren alguna cosa maligna. Els roïns furtaven tot el menjar que veien per davant a les persones i les persones ja estaven fartes d’ells però així i tot no sortien de casa. Tot el poble van fer una festa sorpresa per felicitar-los. Aquell dia s’ho van passar molt be. Com ja no hi havia perill ells dos es van casar i varen anar tota la família inclòs els amics. Quan van acabar de la boda dos dies després van fer un viatge a una illa xicoteta i que tenia moltes cases i sols un hotel que era un dels més bonics d’Europa i era de cinc estrelles, tenia una piscina climatitzada, uns llits d’aigua calenta, una peixera en l’habitació i una televisió enfront del llit, que era tan gran que podia passar per una pantalla de cinema. Quan ja estaven en casa va notar la xica que li feia molt de panxa i al cap de tres hores va nàixer un fill. Quan va eixir el fill de l’hospital després d’una setmana se’n van anar tots contents cap a casa. I van ser molt feliços !!! JOSEP MORELL MORATAL

-31-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

L’INFERN A CASA Tot va començar quan una xica de vint-i-un anys,va acabar la carrera, aquella xica es deia Mel. Mel ja havia acabat la carrera i el seu nuvi Berto l'esperava a casa o això creia ella, però no, no era així. Berto estava al bar del costat de sa casa el bar Pics Nevats. Quan ja duia unes quantes cerveses se'n tornà a casa. Mel tota enfadada li va dir: − Berto on estaves gandul!!? − No t'interessa on estiga!! -

Peró ja he acabat la carrera d'advocada. Ja podem treballar junts .

-

D'això res , tu a casa a servir-me. Esta clar!?

-

Pe-però...

-

Sense peros!!

-

Berto.

-

Que!!

-

Que vols per a sopar?

-

Vull pizza de xocolate pur. Mel tota acovardida va començar a fer les pizzes de xocolate pur. Però ella es va

enganyar i en comptes de xocolate pur va ficar xocolate amb llet. Els veïns van sentir un soroll molt fort. Clac! Berto va trencar el plat però no va ser l’única cosa que va fer... Al dia següent Mel va anar a comprar i es va trobar a la seua amiga Sarai. -Xica que t’ha passat ? Eixe tall a la cara ? I eixa blaura al braç? -Res que m’he caigut per les escales. La seua amiga, quasi no s’ho va creure, però en veure-la tan capficada, no va gosar preguntar més. -Ah bo, adéu!!! En arribar a casa, Mel, estava tant trista que es va gitar al sofà per veure la tele . En entrar Berto a casa, preguntà: -On estàs Mel? - Estava descansant –va contestar -Descansar... Tu no necessites descansar!!- renegà Berto Mel estava aterrida perquè Berto ja li havia pegat i no s’ho pensaria de tornar -ho a -32-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs fer , aixina que es va posar a cuinar com una boja i a fer faena. Després de sopar Berto es va ficar cara a la tele perquè hi havia bàsquet, després del partit Berto se’n va anar, tot malhumorat a dormir, havien perdut els seus. Per sort, no va descarregar la ràbia amb Mel. En alçar-se, Mel va anar al metge perquè la pizza de xocolate pur li havia sentat mal. Quan Mel va tornar del metge Berto estava furiós esperant-la a la porta de casa. -Siiff, es va sentir un xiuxiueig, va traure un ganivet enorme, i li va dir a Mel: -Tira cap a casa si no vols que et punxe!! − Val , no fa –fa-falta vi-vi-violència... − Val, però enlerta que isques de casa i parles amb ningú!!!-digué Berto. Mel es va posar a cuinar el dinar, altra vegada pizzes de xocolate pur. A l’hora de dinar Berto ja s’havia calmat i es va dormir nomes acabar de dinar . -Puf que sort!-pensà Mel- una miqueta més i em fa un bon tall!! Mel volia anar a la policia però estava acovardida. Quan Berto es va despertar tota la casa es va convertir en un infern pareixia que de sobte, havia passat un huracà, Berto li va xillar . I Mel es va armar de valor i li va dir : -Escolta ja esta bé de xillar-me, me’n vaig a la policia estic farta de tu, ho sents!!? -Tu a mi no em xilles eh!!-contestà Berto Pam!! ! Mel se’n va eixir corrents i d’un colp ben fort va tancar la porta. Se’n va anar a la policia, i van fer un judici i van tancar Berto a la presó . A la fi Mel podia treballar i ser lliure de les cadenes de Berto. Des d’aquell dia, Mel, com a advocada, va defendre especialment els casos de Violència de Gènere. Berto va eixir en llibertat i va jurar que mai més agrediria una dona. Però Mel no s’ho creia i tenia raó, Mel es sentia observada i era Berto que l’estava acaçant, Mel sospitava que era ell i va demanar ajuda a Lluís, un amic que la va ajudar a protegir-se i entre tots dos, van convèncer Berto per a que demanara ajuda. Poc a poc, Mel va anar descobrint que també sabia voler a les persones sense tindre por i una gran alegria li va omplir el cor, ella i Lluís iniciaren la seu història d’amor, però això ja forma part d’una altra història. ZAIDA MUÑOZ SOTOCA. -33-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

ELS COMPLEXES D'ANNA Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Anna , que tenia les dents grans i tortes i no anava molt ben vestida . Son pare i sa mare no tenien un treball i per això no li podien comprar roba ni una ortodòncia per a les dents . Quan ella anava a l’escola els seus companys es burlaven d’ella . Els seus pares intentaven que ella es sentira bé amb ella mateixa però quan arribava a l'escola Anna es posava molt trista . Ella era simpàtica, divertida i molt bona persona . L'únic que volia era fer amics i com que era un poc vergonyosa no s'atrevia a dir-li a ningú que jugaren amb ella. Un dia una xiqueta se'n va adonar del que estava passant Anna i la va convidar a sa casa . Quan ella va arribar a sa casa li ho va contar tot a son pare i a sa mare i en aquell moment ja no li importava que els altres xiquets es burlaren d'ella perquè ja tenia una amiga per a jugar . L'altra xiqueta, que li deien Andrea, volia que tots els xiquets foren amics d’Anna i va començar a dir totes les coses bones que tenia. Aleshores tots se n’adonaren de que Andrea tenia raó, li varen demanar perdó a Anna i quan tot es va arreglar es varen fer amics. Als dos mesos el pare d'Anna va trobar un treball i li va poder comprar la ortodòncia a la seua filla i així ja no va tindre més complexes amb el seu cos . I CONTE CONTAT CONTE ACABAT!!!!! MIRIAM ROMERO ESCRIVÀ

-34-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

FALTA DE CONFIANÇA Hi havia una vegada un home que li deien Miquel. Ell creia que la dona l'enganyava amb un altre home. Miquel va buscar un investigador per a seguir la dona, per vore què feia i amb qui parlava. Però li va dir que no era molt barat però a Miquel li donava igual, li importava més saber el que feia la dona que els diners.

A la dona li deien Joana, ella anava amb les noves amigues que feia en el treball. Joana treballava en un supermercat que estava a València, mentre que Miquel es quedava tot el dia mirant la tele i menjant. Joana li deia que buscara un treball però Miquel no feia cas, com si no estaguera parlant-li ningú. L'únic que li preocupava a ell era que l'investigador li diguera lo que feia la dona. Joana es trobava psicològicament amenaçada per Miquel. Joana també volia saber el que feia Miquel, així que va llogar el mateix investigador que jugava a dues bandes. L'investigador anava fent-se ric mentre Miquel i Joana es quedaven a la ruïna. Un dia Joana va agafar el cotxe per anar-se'n a treballar i pel retrovisor va vore un cotxe negre que tot l'estona la seguia. Joana va descobrir que era l'investigador que estava tota l'estona espiant-la. En arribar a casa, Joana discutí amb Miquel i li digué que si fora capaç de treballar, se li oblidaria l'obsessió de saber el que feia ella cada minut del dia i que ella estava molt disgustada de la desconfiança que li demostrava. Es posaren els dos a plorar i aclariren que el tenir confiança un amb l'altre és la millor manera de viure, Miquel va ser capaç de trobar un treball i comprovaren que parlant i rectificant el que, a vegades fem malament, soluciona els problemes.

JOSE RUIZ MARZAL

-35-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UN BITLLET FALS…

Hi havia una vegada un supermercat al poble d'Albaida i allí hi havia molta gent: una xica jove anava caminant amb el seu fill menudet i el seu home i van entrar al supermercat, uns xiquets que sa mare els enviava a comprar, uns uelets que també necessitaven menjar… Per això la caixera del super tenia molta i molta faena. En un buidet de faena, va eixir a prendre’s un café i va tancar la botiga en clau, en tornar ja hi havia molta gent esperant-se i renegant ja que a ella li s’oblidà de posar un cartellet a la porta per avisar l’absència. En entrar, la gent tenia tanta pressa que van tombar un bac la pobra treballadora i li feren mal a la cama. Ella, en la manera que va poder, va atendre ben de pressa els clients i va acabar molt cansada Quan ja era de nit la treballadora que li deien Mercè va tancar la tenda i se'n va anar a sa casa. Al dia següent se li va fer tard perquè estava esgotada, eren les 10:15 es va vestir molt de pressa, quan per fi va arribar, tornava a haver moltíssima gent esperant-la i tota la gent que hi havia es queixà d’ella. Va obrir i va atendre tota la gent i se n'adonà que va guanyar en tot el dia 1.000euros i es posà molt contenta. S´en va anar cap a casa a dir-li-ho al seu home que també es va posar molt content. Al dia següent, com cada dia, la dona va obrir la tenda, va passar una dona major i li va demanar carn, a l´hora de pagar-li li va donar un bitllet fals i la treballadora no se’n va adonar. La dona major se'n va anar molt de pressa, per si la pillava .L’encarregat de la tenda va anar a fer la caixa i la treballadora li anava donant bitllets i de sobte, allí estava el bitllet fals!… Es va armar un guirigall,quan l´encarregat se'n va anar, la treballadora es quedà plorant. -36-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

Mentrestant la dona major es trobà la parella del xiquet al parc i els ho va contar perquè tenia remordiments i ells li van dir que Mercè no s’ho mereixia, que era una bona xica. La dona s´arrepentí del que havia fet i anà al super a que la perdonara, Mercè estava molt enfadada i la tirà al carrer. Desprès li va saber mal i acceptà les seues disculpes i se n'anaren a sopar, això si, va pagar la ueleta¡¡¡

MARIA SALCEDO VILLUENDAS

-37-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

HORACI EL SOMIADOR Això era una vegada, allà pel segle XVII, en la ciutat de Dénia, hi havia una bassa prop d'un bosc, on vivia una granota que es deia Horaci. Horaci es passava el dia somiant que era el príncep del castell de Dénia. Un dia el seu amic Negret, el merlot, com el veia tan trist i pensatiu li comentà: -Saps què? Si li demanes un desig de tot cor a la lluna plena, el desig es compleix. La pobra granota es passà un mes sencer mirant la lluna, fins que aquesta arribà a la fase de lluna plena i es tornà tota blanca i redona com si fora neu. Aleshores la granota li digué a la lluna: -Lluneta bonica, si m'aconsegueixes el meu desig, et cantaré una cançoneta. Al dia següent Horaci i Negret decidiren viatjar al castell, doncs pensaven que, al entrar allí, el desig es faria realitat. Quan van arribar era de nit i es sentia la música sonar. -Xe, quina sort! Hi ha una festa! Entrem i ballem-digué Horaci. -Això és meravellós!- Comentà Negret, en veure la sala de ball. -Bevem i ballem fins l'embriagament! -Exclamà Horaci. -Sí, sí! I mengem també! Ací hi haurà menjar digne d'un príncep! Es van passar tota la nit ballant i quan ja no podien més Horaci exclamà: -Tinc els peus tan fets pols, que em fan molt de mal! Al cap d'unes hores, els dos animalets estaven quasi exhaustes i van decidir anarse'n a la cuina per a menjar un poc i agafar forces, ja que de tant de ballar se'ls havia despertat la gana. Quan ja tenien les panxes ben plenes, es van adonar de que ja no podien alçar-se, i es van quedar els dos adormits com troncs. Al dia següent, les criades del castell, realitzaven les seues feines de neteja. En eixe moment, la filla de la cuinera, es trobà als dos animalets gitats a terra i en veure a la granota li vingué al cap el conte: "La granota i el príncep", i sense pensar-ho dues vegades li donà un beset a Horaci, el qual es va despertar i en veure a la xiqueta cregué que el seu somni s'havia fet realitat i es sentí per primera vegada en la seua vida com el príncep del conte. I conte contat, conte acabat! XAVIER CISCAR MILLET -38-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UNA PERRUQUERA MOLT ENROTLLADA Això era una vegada en un poble que es deia Vilarull,hi havia una perruquera que era molt, però que molt enrotllada, li deien Mireia. Com tots els dies era costum, li va sonar el despertador (ring,ring, ring…) es despertà i a la mateixa hora de tots els dies, i com sempre es va dutxar, es va vestir i va baixar a la perruqueria. Mentre ho preparava tot, va sonar el timbre. Sabeu qui era? El pesat de Pep, que tots els dies anava allí a vore la televisió i a parlar prou en Mireia. Uns minuts després, va tornar a sonar el timbre, era Caqui, una clienta molt especial, que li agradava molt llegir les revistes de la perruqueria. Caqui volia fer-se els cabells rojos, per canviar una miqueta. Pep no parava de parlar i de comentar les notícies que eixien en un programa del cor, que estava mirant a la televisió. Mireia sense voler, va agafar un tint d’un verd molt viu. Uns minuts després, Mireia es va adonar d’allò que havia fet i també Caqui, i per supost Pep. Mireia va demanar perdó, Caqui cridava com una boja, dient que no tornaria mai més i Pep no parava de riure. Caqui va eixir de la perruqueria molt enfadada, Mireia estava molt trista i a punt de plorar i Pep que no parava de riure. Clar Mireia el va fer fora. Mireia va decidir relaxar-se, però al cap d’uns minuts, tornà a sonar el timbre. Era Miquel, que volia tallar-se una miqueta els cabells, només les puntetes. Mireia va començar a tallar, mentre Miquel llegia una revista. La pobra Mireia no podia deixar de pensar en el que havia passat abans, així que, quan es va adonar d’allò que estava fent, va cridar de tal manera que la van escoltar des de l’altra punta del poble. Miquel quan es va mirar a l’espill, quasi perd el coneixement, l’havia deixat calb. Miquel se’n va anar corrent a comprar-se un barret i Mireia es va quedar plorant, com una magdalena. Van passar els dies i Mireia no es recuperava de les desgràcies que estava patint, així que va decidir tancar la perruqueria per a sempre. Realment, no tenia molt clar a què volia dedicar-se, però tenia unes quantes idees: ser pintora, per a poder utilitzar els colors sense por, o ser dissenyadora de roba i així no tindria problemes mai més amb les tisores. CLARA ESCRIVÀ ESCRIVÀ -39-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

SOMNIS D’AMAZONA Això era una vegada una xiqueta que li deien Natàlia, que vivia en un poble de la vall d’Albaida. A Natàlia li agradaven els animals, però sobretot els cavalls. Possiblement aquesta afició li vingué, perquè tots els dies veia com muntaven els xiquets de l’escola d’hípica, “El Mas “. Aquesta escola d’hípica estava als afores del poble, arribaves per un xicotet caminet amb tarongers. “El Mas” era gran amb moltes pistes com : la principiant, la júnior, la de salt ,la d’exhibicions o concursos… També hi havia molts cavalls: negres, marrons, blancs… ,però a Natàlia li encantaven els cavalls blancs com Careto o Farolero. Natàlia anava a vegades a ajudar a arreglar els cavalls, dutxar-los i encairar-los per a les competicions, però mai podia muntar damunt d’ells, perquè sa mare no li deixava. Natàlia li demanava a sa mare que li deixara anar a hípica, però sa mare sempre li deia que no, sense explicacions, ella ja no sabia què fer per a que li deixara , es portava molt bé , treia notes excel·lents… però sa mare li deia que no. Un dia Natàlia va descobrir la raó per la qual sa mare no li deixava muntar a cavall. Mentre sa mare i son pare parlaven, ella per casualitat, va escoltar que sa mare quan tenia dotze anys anava a classes d’hípica a una escola que es deia “El Roquet”. Un dia sa mare mentre muntava amb el seu cavall Balto, va caure amb el cavall, van trencar les barreres protectores i van caure als pins. Ella va estar cinc mesos en l’hospital a punt de morir. El cavall va tindre una lesió molt greu en les dues cames de davant i en el coll i el van tindre que sacrificar. Aleshores Natàlia va entendre que no només no la deixava, perquè era perillós, si no, perquè no volia que patira tant com va patir ella pel seu cavall. Natàlia li va dir a sa mare que ja sabia, perquè no li deixava practicar l’hípica i sa mare li ho va explicar tot amb més detalls. Natàlia va intentar convéncer a sa mare i finalment ho va aconseguir, però amb la condició de que anara amb molta precaució. El primer dia d’hípica per a Natàlia va ser el millor de la seva vida, perquè va estar tot el dia amb els cavalls i en la classe es manejava molt bé sense l’ajuda de ningú, ja que sempre havia estat allí mirant com ho feien les millors amazones. Ella ja havia complit el seu somni només li faltava ser una molt bona amazona. -40-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Sa mare, ja un poc envejosa va retornar a l’hípica, no només muntant a cavall, si no com a mestra de Natàlia. Natàlia amb l’ajuda de la seva mare va arribar a ser una de les millors amazones de la seva comunitat. L’amiga de Natàlia, Clara i el seu cosí, Joan, que ja tenien una certa experiència, la van ajudar tot el que podien. Amb totes les ajudes que va rebre Natàlia va arribar a ser la millor amazona de tota Espanya. Natàlia va complir el seu somni, però també va conéixer un xic, que també la va ajudar molt i es va convertir en el seu amic especial. Ara, Natàlia era la xiqueta més feliç del mon. CLAUDIA FUSTER ESCRIVÀ

-41-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL VIATGE

-Alícia, estàs nerviosa pel viatge que anem a fer? -Sí, estic un poc nerviosa. Han estat tot el curs preparant aquest viatge. Tenien tres possibles destinacions : Benidorm, els Pirineus i Catalunya. Per votació va eixir, anar a Benidorm. L´escola a la qual va Alícia i Paula està situada als afores de Madrid, es com un poble on tots es coneixen. Té un parc amb una zona d'arbres, engronsadores, un lloc per a fer torrades, que és l´enveja de tots els que van a visitar-lo. És el lloc on tota la gent es reuneix per a passar una estona divertida. Alícia i Paula han acabat les classes i han anat a reunir-se al parc. Allí estan Manel i Robert, dos companys de la classe. -Alícia, has vist alguna vegada la mar? - li va preguntar Manel. -No, no he anat mai-li va respondre Alícia. Els quatre xiquets començaren a parlar, estaven molt nerviosos pel viatge i ja contaven els dies que faltaven. Per fi arribà el desitjat dia. L´autobús estava enfront de l´escola. Quan arribaren Alícia i Paula acompanyades dels seus pares van veure tots els companys de la classe i els tres professors que anaven amb ells. Varen pujar a l´autobús i Manel els va cridar i va dir: -Paula, Alícia! Veniu ací a seure! Així estarem més a prop i podrem escoltar la música que tinc al meu MP3. -D´acord. Van respondre els companys. El viatge en l´autobús va resultar molt curt. Manel i Robert són uns companys molt divertits i molt bons xicots. Des de dalt de l´autobús van veure la tranquil·la i blava mar. Els que no havien vist mai la mar es van quedar meravellats. Quan varen arribar a l´alberg, varen repartir les habitacions. Els professors els van dir que només acabaren de dinar anirien a fer una volta pel passeig de Benidorm. Després es gitarien prompte, per que a l´endemà havien d'anar a fer una excursió per la muntanya. -42-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Mentre feien marxa i admiraven el paisatge, van veure una gavina que volava molt prop d'ells. - Mireu eixa gavina! - Què voldrà? - Pareix que vol avisar-nos d'alguna cosa? - Què serà? Van continuar caminant, però la gavina continuava perseguint-los. Quan varen parar a descansar, Manel es va dirigir cap a la gavina dient: - Per què vens darrere de nosaltres? -Ajudeu-me! - va dir la gavina. Els quatre amics es varen quedar molt sorpresos, per que no havien sentit mai parlar a cap animal. -Què passa gavina? -Menys mal que vosaltres si que em podeu entendre. Allí baix està el meu amic. És un àguila i té una pota enganxada. -Ja la veig? -va dir Robert. Ara demanaré ajuda als nostres professors. Així ho varen fer. Quan el professor Cristian i els quatre xiquets varen baixar, van veure un àguila d'unes plomes blaves i roses, les més boniques que mai havien vist. Varen haver d'anar amb molta cura per a no fer-li mal, però en alliberar-la , van veure en la cova una llum molt especial. No s´ho podien creure. Varen trobar un tresor impressionant i en eixe moment.... -Alícia! Alícia! Alçat que ja són les sis del matí i faràs tard al viatge. Era la mare d'Alícia que la despertava d'un somni fantàstic. Quina llàstima!, encara que ella no necessitava trobar un tresor, ja el tenia, eren ELS SEUS AMICS. ANAIS GOMAR MILLET

-43-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

MIL RATLLES LA HISTÒRIA DE MARIA I EL DONYET Això era una vegada, una xiqueta que li deien Maria, li agradava molt patinar i com els seus pares eren molt aventurers es passava

totes les vacances patinant pels pobles on

anaven. Un dia Maria va anar a patinar pel parc d’un bonic poble, al qual els pares havien decidit anar eixe estiu. -Mare, vaig a patinar pel parc del poble!- digué Maria. -Val, però a l’hora de dinar has d’estar ací. -Val, ací estaré. Mentre gaudia patinant va arribar sense adonar-se’n a un bosc que hi havia als afores del poble. Després d’una estoneta, va notar que havia perdut una roda d’un patí. Mentre buscava la roda… -Hola! Hi ha algú?- digué Maria. -Qui hi ha ahí?- va respondre algú. -Soc una xiqueta que m´he perdut mentre patinava, no en faces res per favor! -No, al contrari! Què no en veus?, deia un personatge molt estrany mentre eixia. Aleshores, Maria es va quedar bocabadada al vore amb qui parlava, era un donyet que s’havia quedat enganxat en una trampa per a ratolins. Maria el va ajudar a eixir d’allí i després li va preguntar: -Qui eres? -Què fas ací? - Com et diuen? - On vius? - Tranquil·la xiqueta!- va dir el donyet. -Val perdona - va respondre Maria. -Em diuen “MILRATLLES”- es va presentar el donyet. -Quin nom més original! -va dir Maria. -A mi em diuen Maria. On vius? -Visc al bosc del Nord, el que passa és que soc molt aventurer i he eixit de viatge a vore coses i m´he quedat enganxat ací. Podria anar amb tu? - Ni pensar-ho, ma mare no voldria., però tal vegada podria amagar-te dins la meua motxilla. Quan va arribar a casa li va contar a sa mare on havia estat i el que havia vist, -44-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs (però no li va dir res del donyet) i es va enfilar cap a la seua habitació. Una vegada dins va obrir la motxilla i el va deixar eixir. -Caram, pensava que no eixiria mai!- va dir el donyet. -Home, havia de parlar amb ma mare. Després de dinar i de portar-li d’amagat a Milratlles el seu dinar, Maria i els seus pares van decidir anar a passejar per les rodalies del poble i Maria li va dir al donyet que el deixaria en casa. Quan es va quedar a soles, va decidir explorar la casa. Va entrar en l’habitació dels pares de Maria i va pensar que podia botar en el llit, obrir l’armari posar-se la roba de la mare de Maria. Quan es va cansar va baixar les escales i va entrar en la cuina. Allí va trobar moltes coses que ell no havia vist mai: els pots de farina, el xocolate en pols que per a Milratlles estava boníssim. La nevera estava plena de coses molt bones i diferents. Va continuar l’ excursió per la casa i va entrar al servei. Allí va obrir l’aixeta i va prendre un bany de bambolles en la pica. Estava esgotat, així que va decidir pujar a l’habitació a gitar-se. Quan van arribar Maria i els seus pares es pensaren que havia entrat un lladre. Tot estava desordenat. Maria sabia de qui era la culpa, però no podia descobrir el seu secret. Tots junts van pujar a l’habitació de Maria i trobaren a Milratlles dormint en el llit. La mare que portava la granera en les mans la va alçar amb la intenció de pegar-li, però Maria es va posar davant del donyet. -No! Jo l’he portat ací mare, no li faces res. -Com?– va dir sa mare –I això tan xicotet ha fet tota aquesta malifeta? Aleshores amb els crits Milratlles es va despertar. -Què passa? Per què crideu tant? -va dir el donyet incorporar-se en el llit. Quan va vore tots davant d’ell li canvià la cara i preguntà: -Ha passat alguna cosa? -I tant que ha passat!- li contesten tots a l’hora. A Milratlles li va tocar replegar tot el que havia fet, després de demanar disculpes. El van deixar que es quedara amb ells la resta de les vacances i després el varen acompanyar al bosc del Nord . Es van prometre tornar-se a vore el proper estiu. A partir d’aquell moment va sorgir una bonica amistat. MARTA GREGORI SALGADO -45-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL FANTASMA DEL SOTERRANI Quan els pares de Mireia li varen dir que havien decidit canviar de casa ella va començar a cridar d'alegria. Li feia molta il·lusió, per que estaria més prop de les seues amigues Cèlia i Ester. Cèlia era molt bromista i Ester era un poc refinada, però eren les seues millors amigues. Quan va arribar a la seua nova casa, li va semblar preciosa, com un castell enmig de la ciutat .Tenia un gran jardí amb flors de totes classes, una gran piscina i molt d'espai per jugar. Quan va entrar i va vore tot el que hi havia es va tornar boja; era tot un somni. Després d’uns dies, va descobrir una porta que arribava a un soterrani, ella volia baixar, però sa mare li va dir que no, per que no hi havia llum. Un vesprada que estaven Cèlia, Ester i Mireia en la casa a soles ,varen decidir baixar i veure el que hi havia. Van agafar llanternes i ciris i van obrir la porta, tenien por, però també curiositat .Mentre baixaven, van sentir unes veus:<< A la xiqueta li diuen Mireia, hem d'anar a visitar-la !>> Només escoltar eixes paraules les xiquetes eixiren corrent. Ja en l’habitació de Mireia, les tres comentaven: - Qui haurà dit això?, Haurà segut imaginació nostra? -Serà un fantasma que viu al soterrani - deia Celià, sempre bromista. -No m’agraden eixes bromes, Celià; tinc por! – deia Mireia. -No passa res, demà tornarem a baixar- va dir Ester Mireia no va poder dormir, pensant qui hauria dit això. Al dia següent, quan es van vore en l’escola les tres comentaven el que els havia passat. En eixe moment es van acostar unes xiquetes que no coneixien de res. - Hola! ,tu eres la que vius en la casa- castell? Mireia els va dir que sí, i les xiquetes se’n van anar rient-se. A la vesprada les tres amigues van tornar a baixar al soterrani i van escoltar: - Aquesta nit pujarem a veure-la. -46-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs - Val anirem! Estaven atemorides, però van veure que les veus eixien d’un tub que eixia a l’ exterior. Van voler anar fins on arribava aquell tub i van veure que eixia a la casa del costat. Aleshores van veure a les xiquetes que les havien saludat el dia anterior en l'escola. Estaven parlant per aquell tub per tal de fer una broma a la nova veïna. Les tres amigues van anar a parlar amb elles i demanar una explicació. Tot es va aclarir, però Cèlia, Mireia i Ester no volien deixar les coses així i ja estaven pensant en preparar una broma per a les seues noves amigues. ANA MILLET JUST

-47-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

ELS GUERRERS NINJA Això era una vegada Xan i Xin, dos guerrers ninja que entrenaven l’art ninja des de menuts per venjar la mort dels seus pares. Als pares de Xan i Xin els va matar el sanguinari general japonés Xau-Li, per que defensaven el seu poble. El general japonés Xau-Li era un home molt ambiciós de poder, que volia manar del seu país. Quan va acabar el seu entrenament començaren el seu viatge en busca del general japonés Xau-Li. Al segon dia de viatge es van veure atacats per vint ninges enemics, van eixir per sorpresa de darrere d’uns arbusts. Els van atacar per tots els costats, però Xan i Xin van utilitzar la tècnica del tornado i els van derrotar de seguida. Després van aparèixer quatre samurais àgils i forts que els van atacar per davant amb les seues poderoses llances. Xan i Xin esquivaven els atacs com podien fins que els van despistar i els van atacar per darrere i els van derrotar. Per la nit van haver de buscar un lloc ben protegit per evitar els atacs sorpresa. L’endemà es van alçar tard. Van continuar el seu viatge. Van veure un fum negre, s’hi van acostar allí i van vore un poblat completament destrossat. Van buscar entre els morts, només van vore un vell que estava amagat dalt d’un arbre entre les branques. Els va contar que els havien atacat els homes del general japonés Xau-Li i els havien furtat tot el que tenien. Van acompanyar el vell fins un poblat on es va refugiar i van continuar el viatge. Això els va recordar el que havia passat al seu poblat i van vore que el general japonés Xau-Li era el mateix sanguinari d’abans. Als quatre dies van vore de lluny el poblat on vivia el general japonés Xau-Li. Estava totalment protegir i hi havia soldats per tot arreu. Entrar allí era molt difícil. Van esperar a que arribara la nit. Es van camuflar amb roba negra i silenciosament van escalar la muralla per la part menys vigilada. Per dins del poble també estava molt vigilat. Xan i Xin eren molt àgils i ràpids. Anaven per dalt de les teulades de les cases, per a que no els descobriren. El general japonés Xau-Li vivia acompanyat per tres ninges experts. Xan i Xin eren -48-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs molt intel·ligents i van atacar els ninges d’un en un i els van guanyar. El general japonés Xau-Li es va despertar de sobte i van tindre una lluita molt difícil, per que el general era un gran soldat. Xan i Xin van utilitzar la tècnica secreta que els havia ensenyat el seu pare i així venjar la mort dels seus pares i la gent del seu poblat. De sobte va entrar un soldat i va vore el general mort, es va inclinar davant d’ells. Els va dir: Sou ara els nostres caps i a partir d’ara sereu els que ens guien. Quan van eixir fora de la casa, ja tenien esperant tot el exercit a les seues ordres. Xan i Xin van dir: A partir d’aquest moment sou tots lliures i s’ha acabat els temps de la tirania del governador japonés Xau-li. Xan i Xin van governar molts anys, aquelles terres es van convertir en un dels territoris més rics i més protegits del món. ARNAU MILLET MILLET

-49-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL FANTASMA DEL TRAMVIA Un dia d’estiu Marc, Àngel, Ivàn, Àlex i jo de camí cap al parc, vam veure en un carrer un cartell que deia: “ Un fantasma està atemorint els viatgers del tramvia “. Ivan ens va proposar anar al dia següent al tramvia per a veure que hi estava passant. Ho vam pensar molt i al final vam decidir que sí anirien. Marc ens va dir que si ens quedàvem en sa casa a dormir i ens va semblar una bona idea, i així podríem anar més prompte al dia següent a veure que ocorria en el tramvia. Li ho vam dir a les mares i ens van dir que sí que podíem. Pel matí ens vam vestir i ens vam anar a pujar al tramvia, per descobrir que estava passant. Quan vam arribar estava tot desert, i vam sentir un soroll molt fort. Vam anar a veure que estava passant i vam veure el famós fantasma. De sobte Àlex sense voler va colpejar una pedra i el fantasma ens va veure i va vindre a per nosaltres i atemorits vam córrer, quan de sobte Àngel va entropessar amb una via i es va obrir un passadís secret. Vam entrar per veure que hi era. Quan vam entrar al passadís vam veure una llum molt forta: era un tresor. Vam pensar que el fantasma protegia el tresor i quan vam eixir ens va trobar amb el fantasma que va vindre a per nosaltres. Quan vam aconseguir escapar li vam preparar una trampa i vam anar a per ell per a que caiguera en ella. Quan el vam veure prop, el vam agafar amb una xarxa que hi havia allí. Una vegada ja l’havíem atrapat, vam veure que era el conductor del tramvia, ens va dir que es disfressava de fantasma per a que no derrocaren l’estació de tramvia per fer un centre comercial. I finalment així descobrírem el tresor.

ÀNGEL MOLTÓ ESCRIVÀ

-50-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL DESCOBRIMENT DE L’ ILLA PONS Hi havia una vegada una família que vivia en València, era la família Pons. La mare treballava en un restaurant com a cuinera, el pare era el secretari d’una fàbrica de llepolies i els fills, Helena i Àlex anaven tots els dies a l’escola. Durant la setmana la vida en casa de la família Pons estava molt organitzada. Pel matí els xiquets anaven a l’escola i els pares a treballar i per la vesprada a les sis ja estaven en casa, menys dilluns, dimecres i divendres, que Helena anava a classes d’aeròbic i Àlex a futbol. Els dimarts i els dijous eren els millors dies per als xiquets: berenaven, feien els deures i després a jugar. Helena feia de model molt famosa, mentre que el seu germà es burlava d’ella. Tot es solucionava quan arribava el pare i pegava un crit. Després Àlex imaginava que era el millor jugador del món i li pegava una balonada a alguna cosa, aleshores el pare tornava a pegar un crit, i tot solucionat. La mare arribava a casa normalment cap a les deu de la nit, quan ja tot estava més o menys tranquil. Un dia va arribar una miqueta abans i amb un somriure d’orella a orella. Tenia una boníssima notícia. Li havia tocat un creuer d’una setmana per a tota la família, com a premi per haver fet una comanda molt gran de productes per al restaurant. Tot eren crits d’alegria, però hi havia una altra sorpresa: eixien de viatge a l’endemà. Ja podeu imaginar-vos la família Pons no va dormir en tota la nit fent el preparatius necessaris. Encara no era de dia i ja estaven tots quatre en el port de València. Van pujar a un vaixell gegant i preciós. Van passar un dia fantàstic, visitant totes les instal·lacions i gaudint de les vistes i de la brisa marina. Estaven molt contents i a la vegada esgotats, així que després de sopar es van gitar per a estar ben descansats , ja que per al dia següent els havien proposat unes activitats molt interessants. Mentre dormien un gran soroll els va despertar .El vaixell havia xocat contra una roca ,va passar tot molt ràpid , la família trobà una barqueta, pujaren en ella i mentre s’allunyaven veien com el vaixell s’ enfonsava dins la mar . Al cap d’un dia de navegar en la barqueta van arribar a una illa deserta estaven tots molt nerviosos , el pare va intentar tranquil·litzar-los, encara que els xiquets no paraven de plorar. -51-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Els pares van decidir que el primer que hi havien de fer era trobar un lloc per fer-se una cabanya i anar a buscar un poquet de llenya per poder fer una foguera. També haurien de buscar alguna cosa de menjar .En unes quantes hores van aconseguir el que s’havien proposat , i no van necessitar ni el mòbil, ni l’ordinador, ni el cotxe. Passaren els dies i la família Pons anava descobrint que el que realment els feia forts era que estaven junts, S’havien convertit en una família molt unida. Al cap d’una setmana l’única preocupació de la família Pons era trobar menjar. En realitat , no tenien res, per que només van poder agafar unes motxilles en el moment del naufragi amb algunes coses personals : un mòbil, que ja no el necessitaven , per que ara xarraven molt, moltíssim entre ells mirant-se als ulls, també van salvar els seus rellotges , però tampoc els necessitaven , per que es guiaven pel sol . Un dels moments més bonics era el moment d'alçar-se pel matí , quan eixia el sol .Per alguna raó quan s’ alçaven es miraven i esclataven a riure , eren feliços , ja que estaven vius i el més important junts . El que més li agradava fer a Àlex era dibuixar i com que no tenia ni paper, ni llapis ho feia sobre l’arena i a més tenia tot l’espai que volia, o siga tota la platja. També jugava a futbol amb un baló que son pare li va fer amb cordes i fins i tot Helena es va aficionar, encara que a ella el que més li agradava era la moda i mirar revistes, allí va trobar una altra afició: col·leccionava plantes i les posava ella mateixa el nom. Un bon dia quan ja no tiraven de menys res de la seua vida anterior, un helicòpter va passar per allí i a partir d’eixe moment ja podeu imaginar-vos . L’ alegria va ser molt gran per poder tornar a sa casa a vore als seus amics i a tindre tot el que tenien abans. Van deixar darrere l’ illa i tot el que els havia donat. Per a ells eixa seria també sa casa “l‘illa de la família Pons”. A partir d’aquell moment, quan tingueren un problema o passaren per una situació complicada, la família Pons recordaria la seua estada en l’illa i també que amb l’amor que els uneix podrien superar qualsevol obstacle. NÚRIA MONZÓ GINER

-52-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UNS HEROIS BALLARINS Això era una vegada, en un poble que es deia Renzo, hi havia un home que amb només vint-i-cinc anys ja era superheroi. EL seu nom era Joan, però tots el coneixien com a “El rei de la pista”. Li van ficar aquest nom per que a banda de ser un superheroi, a ell li encantava ballar, però no podia fer les dues coses alhora. Un dia va veure en una pista de ball, un cartell que ficava: El dia 31 de desembre, hi haurà un concurs de ball en aquest centre. Requisits: 1. Ball per parelles. 2. Portar una disfressa. El concurs serà a les 10:00. Per a més informació consulta la nostra web: www.renzoconcursdeball.com Joan no sabia que fer, per que sempre té molta feina i segurament no podria anar. Havia de pensar-ho molt bé. Quasi no va poder dormir, pensant en el concurs. Al dia següent, un gran soroll el va despertar. Era l’alarma del detector de problemes. Ràpidament, arribà al lloc i va veure que es tractava d’una ovella que de tanta herba que havia menjat, s’havia ficat tan grossa que no es podia ni alçar. Ell va pensar que era una mentida, però era veritat. El pastor ja estava fart d’intentar alçar-la i li suplicava a Joan que l’ajudara. Joan com era tan fort, li va dir al pastor que no hi havia cap problema, però quasi no va poder. L’alarma no parava de sonar i no va tindre temps per poder preparar el concurs. Faltaven dos dies per al concurs , i ell tenia moltes ganes d’anar. Quan va decidir apuntar-se va recordar aquells requisits que demanaven i va decidir buscar una parella. Se li va ocórrer buscar la seua parella per internet i la va trobar al cap d’uns minuts. Van quedar per a parlar, era una xica molt guapa i li deien Vanessa. Joan li va explicar tot allò del ball i al dia següent s’apuntaren i amb un bot van expressar l’alegria que tenien ells dos damunt. De sobte, el rellotge indicava una altra emergència, i varen anar els dos junts. -53-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Es tractava d’una dona que es portava tan mal, tan mal en els seus veïns que li tiraven fem a la porta per a que no poguera eixir. La van poder ajudar, però els va costar. Sols van omplir tres camions de fem. Va arribar el dia del concurs i estaven molt nerviosos, es prepararen per al ball i es ficaren la disfressa de superherois. Van anar a la pista de ball i van començar a ballar. Cada grup estava il·luminat per un llum, si el jurat l’apagava, significava que el grup estava eliminat. Arribà el moment en que quedaren tres grups, i Joan i Vanessa estaven entre ells. Era molt complicat, per que els que quedaven a banda d’ells dos, eren guanyadors del anys anteriors. I ballaven, i ballaven i no es cansaven. Van eliminar a un altre equip, per que al xic li va entrar una mosca pel nas i no parava de molestar-li. Va passar una hora i ells encara estaven ballant. Els dos equips estaven mirant-se un a l’altre, cara a cara. A la xica de l’equip contrari, li se va trencar el tacó de tant de ballar i ja no podia fer res. Aleshores, en eixe moment, Joan i Vanessa compliren el seu desig, ser alhora herois i ballarins.

A partir d’eixe moment anaren a molts concursos, i molt més importants. Sempre guanyaven. Es van fer famosos i es traslladaren a viure a Nova York. Es casaren i tingueren un fill que ha heretat la forma de ballar dels seus pares. CARLES MORELL MORATAL

-54-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UN DESCOBRIMENT MERAVELLÓS Això era una vegada un xiquet que li deien Juan Diego. Tenia dotze anys i acabava d'arribar a un poble de la comarca de la Safor . Juan Diego tenia un germà i una germana. Tots tres anirien a l'escola del poble: la germana menuda a primer, el germà mitjà a quart i ell a sisè. Juan Diego tenia moltes ganes de conéixer als seus companys de classe i també als seus mestres . Va arribar el primer dia d'escola i Juan Diego estava molt nerviós . Per una banda, per que no coneixia a ningú i per altra, per que no sabia parlar en valencià .

Juan Diego pensava que els xiquets parlaven només en valencià i no podria fer amics i amigues. Quan va descobrir que els xiquets també parlaven en castellà es va alegrar molt . Les primeres setmanes arribava a casa molt cansat de l'escola, per que intentava fer amics i amigues al mateix temps que intentava aprendre la nova llengua. Tots els mestres intentaven ajudar-li. Van passar els mesos i cada vegada sabia més coses i havia fet amics i ara li deien Joan Dídac . Normalment, per la vesprada anava amb ells seus amics a jugar al parc i després tornava a casa a fer els deures. Els dissabtes els agradava eixir pel terme i fer voltes pels horts. Un dia mentre passejaven Joan i la seua amiga Mireia, van trobar un niu de pardals amb uns quants ous, van estar una estoneta mirant-los.

Després van veure unes

papallones de colors molt cridaners i les van seguir. Sense a donar-se es van separar i va arribar un moment que Joan Dídac no trobava Mireia, la cridava però no ella no responia .

-55-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs Desprès d'unes quantes voltes va sentir una veu demanant ajuda. Era Mireia que havia caigut en un forat. Joan va decidir baixar per rescatar la seua amiga, amb una corda que va trobar, la va nugar al tronc d'un taronger i va baixar. Mireia es va alegrar moltíssim en veure Joan. “ És el meu millor amic” va pensar la xiqueta. Quan van intentar pujar, van veure en una racó uns ossos. Al principi van tindre por, però després Joan els va agafar. Una

vegada dalt van decidir portar-los a la biblioteca del poble, ja que

l'encarregada havia estudiat arqueologia i podria saber de qui eren. Després d'unes setmanes els xiquets van rebre una molt bona notícia: aquells ossos pertanyien a una espècie de dinosaure que havia viscut en el poble feia mil.lions d'anys. Els xiquets es van fer famosos, ja que era un gran descobriment. JUAN DIEGO PIÑA BAENA

-56-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL MISTERI DE LA CASA ABANDONADA Eren les 22:00 h. de la nit del dissabte 13 de juliol, estàvem en casa d'Arnau, en la seua festa d’aniversari, estàvem tots els seus amics: Àngel, Marc, Xavi, Àlex i jo. Estàvem xarrant amb tranquil·litat i de sobte vam escoltar un crit molt fort. Ens vam alçar i vam anar cap al lloc d’on venia el soroll. Estàvem tots menys Arnau, de seguida, vam anar a a buscar-lo per totes les habitacions de la casa i ens vam adonar que la porta de la casa estava oberta. No hi havia ni rastre d’Arnau. Vam pensar que tal vegada havia tornat a casa, per que es trobava cansat. Tot i així la festa va continuar. Després d’una bona estona, ens vam adonar de que Marc no havia tornat del servici. Ens va semblar molt estrany, així que vam anar a buscar-lo. Mentre miràvem per les habitacions vam trobar la porta oberta d’una habitació que abans no havíem vist. La veritat és que ara teníem una miqueta de por, però vam decidir entrar per poder saber el que estava passant. De sobte, vam escoltat una veu que deia: “ Tu seràs el següent “. Això ens va atemorir completament. Cadascú de nosaltres pensava que seria el següent. Vam arribar fins la finestra per poder vore, ja que estava tot molt fosc. Vam descobrir una altra porta que estava tancada, però entre tots la vam obrir. Allí dins vam descobrir dos cóssos coberts amb mantes, que encara es menejaven. Amb molt de valor, van alçar les mantes per saber qui s’amagava allí baix. Eren Marc i Arnau, que els havien fet una broma per animar la festa. A nosaltres ens va resultar una broma molt pesada.

IVAN PIÑA MATEU

-57-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UNA XIQUETA EN LA CUINA Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Elsa i que li agradava molt cuinar. Van arribar les vacances de Nadal, i va començar a fer dolços típics i els va repartir a tota la família, i tots deien que estaven boníssims. Ella es va animar a fer cada vegada, més menjars. El dia de cap d’any va fer un sopar molt bo. El primer plat els va agradar a tots, però les postres van ser un èxit: pastís de xocolata i nata amb bombons per damunt, i també va fer creps amb xocolata. Sa mare estava molt contenta, per que la seua filla era molt bona cuinera. Elsa estava molt nerviosa, ja que esperava des de feia uns dies una carta molt important. El dia que va arribar la carta va ser per a Elsa el més feliç de la seua vida. El dia del concurs,Elsa va començar a vestir-se i a preparar-se per anar-se’n. Quan va arribar allí, i va començar el concurs, ella va fer un pollastre amb creïlles i semblava més bo. Isabel, una xiqueta molt envejosa, va voler llevar-li el premi tirant un suc molt amarg al menjar d'Elsa. Quan va arribar l’hora de tastar els menjars, el jurat va anar cap a la taula d'Elsa molt sorprés per la presentació del menjar, però al tastar-lo, Elsa va veure que feien males cares, ili van dir que no estava bo. Elsa de sobte, es va posar a plorar, sorpresa per l’actuació del jurat i no comprenia, per què el menjar no estava bo. Ja que ella l’havia tastat abans. El premi va ser per a Isabel que havia fet un pastís de carn. Isabel va veure que Elsa estava molt trista i no parava de plorar, aleshores Isabel va dir la veritat, per que Elsa es mereixia més el premi que ella. El jurat li va donar el premi a Elsa, i li va fer prometre que un altre dia faria un menjar. Van quedar al cap de tres setmanes i Elsa durant aquest temps va preparar un dels plats més bons que havia fet fins ara. Van quedar en casa de Elsa per sopar, la xiqueta va estar tot el dia cuinant, mentre -58-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs sa mare s'encarregava de la resta de preparatius. Elsa va cuinar un pollastre farcit de rovellons, panses, cansalada magrosa i paté, tot això amb salsa de verdures, i de postre va preparar unes natilles casolanes. Quant els membres del jurat va entrar a la casa, es van quedar bocabadats de l’olor que feia. El jurat va seure i van passar una estona menjant i xarrant. Quan van acabar, li donaren l’enhorabona, i li van oferir una beca per poder estudiar en l’escola de cuina més important de València. Després de tres anys estudiant i viatjant Elsa es va fer molt famosa, ella representava la nova generació de cuineres. Els seus pares decidiren obrir un restaurant. Elsa seria la cuinera i els seus pares estarien amb ella ajudant-la. Com va tindre tanta clientela, Elsa va haver de contractar a gent, entre aquella gent va escollir a Isabel, que també era molt bona cuinera. En aquella cuina van fer molts menjars i també va néixer una bonica amistat. AINHOA RIBAS MONZÓ

-59-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL GOS QUE NO TENIA RES Això era una vegada un gos que li agradava molt passejar i es passava tot el dia buscant amics i menjar. Un dia va passar per davant del Bioparc i va pensar mirant a la gent i a la porta: - Oh, si poguera entrar! Segur que hi ha molts animals i molt menjar ! Aprofitant que l'encarregat dels animals estava despistat, va entrar. Una vegada dins va començar a passejar saludant a tots els animals i al mateix temps buscava menjar, per que tenia molta fam i sense adonar-se va caure a la piscina dels pingüins i com ell no sabia nadar va començar a demanar auxili. Un pingüí ho va vore tot i va anar a rescatar-lo. Després de traure-lo de l'aigua va començar a parlar i el gos li va dir al pingüí que havia entrat per a buscar amics i menjar. El pingüí va dir que mai li faltava menjar en el zoo, però realment el que li agradava seria poder nadar en la mar i veure als amics que havia deixat allí. Després el pingüí li va donar el seu menjar i es va acomiadar. El gos anava tots els dies a visitar-lo quan l'encarregat estava despistat. Un dia li va preguntar al pingüí si volia nadar amb ell en la piscina, però ell li va dir que tenia una miqueta de por. Així es van fer amics. El gos va aprendre moltes coses del seu amic pingüí. Van passar els dies fins que un dia un monitor el va descobrir i el va tirar, el pingüí es va quedar molt trist. Quan el gos volia tornar a entrar l'encarregat sempre el pillava i el tirava d 'allí, d'aquesta manera no podia entrar i el pingüí es va posar molt trist pensant que li passaria al seu amic,que ja no anava a visitar-lo. El gos va pensar que podia entrar per un altre lloc i va fer un forat per la part de darrere del zoo. Quan el seu amic el pingüí el va veure es va posar molt content, va començar a nadar i a jugar. Com van fer molts de rebombori el guardià els va descobrir i va cridar al director del bioparc, el sr. Silvano que va veure el que feien i li va semblar molt divertit. De sobte, li va vindre al cap una idea: fer un espectacle, amb el pingüí i el gos. Els dos animalets es van posar molt contents, perquè així ja podrien estar junts. Van tindre molt èxit amb les seues actuacions i com a premi el sr. Silvano treia a passejar al gos i quan anava a navegar amb el seu iot, no s'oblidava mai del pingüí artiste,que gaudia nadant i era molt feliç. Els dos animals van aconseguir el seu somni. SILVANO ROQUE ÀVILA -60-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

L’OSSET VELL Sabia que hui seria un dia especial. Estava jugant amb Aneguet, Conillet i Osset menut, però faltava algú. Feia temps que Osset vell estava guardat en una caixa a l’habitació dels trastos, per a que els menuts no el trencaren. -Ens havíem oblidat d’ell?. Per supost que no. Era el meu peluix preferit, des de menudeta. Així que vaig anar a buscar-lo. Quan el vaig trobar, em vaig posar molt contenta. Vaig agafar els peluixos i vaig anar al jardí a jugar amb ells. Vaig passar una vesprada fantàstica, molt divertida. En fer-se de nit, vaig portar als meus peluixos a l’habitació dels joguets. Després de sopar, com estava molt cansada, em vaig gitar. Mentre dormia tranquil·lament, vaig escoltar un soroll que venia de l’habitació dels joguets; així que vaig anar cap allà. Vaig obrir la porta i no vaig notar res estrany. Vaig tornar al meu llit, però al cap d’uns minuts vaig tornar a escoltar veus molt suaus. Vaig anar sense fer soroll cap a l’habitació dels joguets i va veure que els meus peluixos estaven parlant i jugant tots junts. Era increïble. Quan ells em van veure, van intentar dissimular, perquè tenien una miqueta de por. Jo els vaig tranquil·litzar, guardaria el seu secret, que ara ja era nostre. Vaig tornar al meu llit i em vaig adormir de seguida. Al matí següent, no sabia realment si havia segut tot un somni. Vaig anar a l’habitació dels joguets i tot estava com sempre. Durant tot el dia vaig estar pensant en el que havia passat. Per la vesprada, mentre feia els deures en la meua habitació, vaig tornar a escoltar les mateixes veus que la nit anterior i vaig anar a tota pressa a l’habitació dels joguets. Allí estaven els meus peluixos jugant una altra vegada. Jo volia saber el que estava passant i ells em van donar una explicació, però com és un secret entre ells i jo no puc dir res. L’única cosa que he de diré s que ara tinc uns nous amics que sempre estan ahí quan els necessite. En realitat a partir d’aquell dia, per a mi tots els dies van ser especials. ARIANA ROWNES SINCLAIR

-61-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

UNA VETERINÀRIA MOLT DESPISTADA Això era una vegada una xica que li deien Ruth. A Ruth li encantaven els animals. Havia acabat els seus estudis de veterinària per correspondència i estava buscant treball. Va tindre molta sort, perquè després d’unes setmanes, mentre passejava, va vore un cartell en una clínica veterinària: “ Necessitem ajudant de veterinari “. Es va posar molt contenta i va entrar per demanar més informació. Després de fer una entrevista, li van dir que estava contractada. Ruth era en eixos moments la persona més feliç del món; havia complit el seu somni: ajudar als animals. El primer dia de treball, li van explicar que al principi li ajudaria al veterinari, preparant als animals i després si ho feia bé, seria la veterinària principal. Les primeres setmanes van ser molt pesades. Ruth treballava des de les sis del matí fins les deu de la nit. La xica estava molt il·lusionada i feia un treball perfecte. Per fí, va arribar el dia que tant esperava. El veterinari li va dir que es quedava a càrrec de la clínica. Ruth estava molt nerviosa, però tenia moltes ganes de començar. El seu primer pacient va ser Lolo, un gos que li feia mal la pota. Va decidir fer-li una radiografia, però abans li va posar una crema protectora dels rajos X, però amb els nervis del primer dia, va agafar una crema per a depilar. Clar, ja podeu imaginar com va quedar el pobre Lolo. El seu amo es va enfadar molt i va eixir de la clínica cridant com un boig. Al dia següent va arribar una xica amb una gateta molt bonica, que li deien Lulú. La xica li va dir a Ruth que des de feia unes setmanes, Lulú no menjava bé, no tenia ganes de jugar i que la trobava molt trista. Ruth li va dir que li la deixara durant el matí per poder examinar-la. Li va fer una revisió i no va trobar res estrany. Ruth es va preparar un café, mentre llegia un llibre de malalties d'animals, per poder descobrir la malaltia de Lulú. Al cap d’uns minuts la gateta va canviar per complet: corria, volia jugar, estava molt contenta. Per la vesprada, quan va arribar la propietària de la gateta es va alegrar moltíssim. Li va donar les gràcies, va pagar i es va acomiadar molt feliç. Al matí següent, la xiqueta i la seua gateta, van tornar a la clínica, perque l’animalet -62-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs es trobava igual que el dia anterior. Ruth va examinar la gosseta i no va trobar cap explicació. Una altra vegada va llegir el llibre de malalties, mentre es feia un café. I per casualitat va descobrir que era el café, allò que havia fet que la gateta reviscolara. Quan la xica va tornar a la clínica per arreplegar la seua gateta, Ruth li va dir que l’única medicina que necessitava Lulú era prendre un café al dia. La xica quan va escoltar allò, va pensar que Ruth estava boja i se’n va anar d’allí a tota pressa. Després d’uns dies el director de la clínica li va fer una visita a Ruth per a que li explicara per què els clients no pagaven. Quan va saber la veritat, el director va despatxar Ruth. A partir d’eixe dia Ruth buscava treball, però no en trobava; fins que un dia passejant va passar per davant del zoo i va veure un cartell: “Necessitem una persona per ensinistrar animals”. Ruth va pensar que aquest seria el treball de la seua vida.

SARA SALCEDO VILLUENDAS

-63-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

ELS SOMNIS NO SEMPRE EIXEN COM VOLEM Això era una vegada, un home que li deien David, tenia un somni, viure en un castell. Un dia es va rebre una bona notícia: una família que vivia en un castell, volia posar-lo en venda. Ell es va posar en contacte amb la família per a saber que demanaven pel castell i pegar-li una ulladeta. A la següent setmana va quedar amb la família per a vore’l. Quan David va preguntar per quin preu el venien, el pare que li deien Víctor li va contestar que demanaven 1.000.000 d’euros. David va dir que se’l quedava i que a l’endemà li donaria la quantitat acordada. Al dia següent, quan li donà els diners, David va començar a fer el trasllat. Quan va arribar al castell ell estava molt il·lusionat, perquè havia complit el seu somni. La primera nit que va passar en el castell va sentir un soroll molt estrany, després va sentir un altre soroll com si s’obrira i es tancara una finestra. David no va poder dormir la primera nit, perquè va passar molta por. David va pensar que tot el que havia passat era a causa dels nervis del trasllat i de la novetat de viure en un lloc tan gran. La segona nit va sentir com si algú obrira la porta del castell. David va anar a vore el que passava, però el soroll era que ell no havia tancat la porta del menjador, la va tancar bé i va tornar a la seua habitació. Després d’això, va dormir durant tota la nit. Van passar els dies i David estava feliç. Es va dedicar a visitar totes les habitacions i llocs més amagats del castell. Un dia va anar el seu amic Andreu a visitar-lo i a vore com estava, perquè feia moltes setmanes que no es veien, però quan va tocar a la porta no li contestava ningú. Andreu es va adonar que la porta estava oberta i ell va entrar, va cridar el seu amic, però ningú contestava, després de revisar totes les habitacions, el va trobar mort a la seua habitació. La policia va investigar per trobar pistes sobre el que podia haver passat allí. La policia científica va trobar un pèl i se’l va endur per a investigar de qui era. Gràcies a la tècnica de l’ADN, van descobrir l’assassí era Bernat Atarantat, un home del poble. Tot el poble es va quedar molt sorprés, perquè era un home que mai havia fet mal. Bernat va anar a la presó durant molt anys i allí va morir. Encara no es sap per què el va assassinar. NOELIA SALORT ÀNGEL -64-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

EL LLAC DE PLATA En l’actualitat hi ha un grup de científics que investiguen un fenòmen (EL LLAC DE PLATA). Diuen que si et banyes al llac pots aconseguir tot allò que desitges. Ja feia anys que aquest grup de científics anava buscant-lo i per fi un dia Gustau Cara Roja, un membre de l’equip el va trobar, però no volia dir res a ningú. Un col·lega seu, el científic Berto Creu, el va cridar per a preguntar-li si tenia alguna novetat. Gustau, per supost no va dir res, intentant dissimular la seua alegria pel descobriment que havia fet. A més Gustau li va donar pistes falses a Berto. Després d’uns dies, quan Gustau tenia tot preparat va viatjar cap al lloc on es trobava el llac, era una zona muntanyosa de Rússia. El viatge en avió va ser molt pesat, però només arribar Gustau es va dirigir cap a la muntanya on estava el llac, concretament dins una cova. Quan el va vore va pensar que podria aconseguir tot els seus desitjos: ser l’home més ric del món i el més poderós. Així que va decidir prendre eixe bany meravellós. Després d’una bona estona dins l’aigua, sense parar de demanar desitjos, va comprovar que no passava absolutament res. Va eixir de l’aigua i els va tornar a demanar, però res. Van passar unes hores i van arribar a la cova Berto Creu i els altres col·legues de Gustau. Ell es quedar molt sorprés. Els científics van començar a riure sense parar, Gustau no entenia res, pensava que els altres científics estarien enfadats. A Gustau se li va quedar una cara de fava en conèixer la veritat. Resulta que aquells com ja el coneixien prou i sabien que no era un bon company, van decidir donar-li una lliçó. Van anar donant-li informacions falses per a que creguera que havia trobat el llac i ho van aconseguir. L’havien enviat a un naixement d’aigües termals, que eren fantàstiques per a els problemes de la pell. Diuen que a partir d’aquell moment, Gustau Cara Roja va canviar i va començar a treballar en equip, compartint tot allò que descobria. A la fi, aquelles aigües van servir per fer de Gustau una persona millor. MARIO TANKELEVICIUS

-65-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

CAMPAMENT MILITAR D'ESTIU PER A XIQUETS Això era un xiquet que li deien David i la seua il·lusió era convertir-se en militar. Li agradava molt veure pel·lícules sobre militars i llegir històries de soldats. Un dia mirant informació per internet va trobar un campament d'estiu on els monitors eren militars autèntics. Ell es va posar molt content, però quan va vore que la inscripció valia 500 euros, es va preocupar un poquet. David no tenia diners, ja que els que estalviava després se'ls gastava en llepolies. El campament era en juliol i era gener i David va decidir que intentaria amb totes les seues forces estalviar els diners necessaris per anar a eixe campament. Li va contar la seua idea a uns amics, però quan ells es van burlar d’ell. Pensaven que no seria capaç d’estalviar tants diners i que si ho feia que duraria molt poc en el campament. David se'n va anar a casa enfadat. En arribar a casa va parlar amb els seus pares que tampoc van estar d'acord amb l'idea. Se'n va anar a la seua habitació molt trist. Després d’una estona va entrar en la pàgina web del campament i deia que es podia fer simulació de combat de guerra, tir amb armes, missions nocturnes... David se'n va anar a dormir i al dia següent va tindre una idea fantàstica. Va agafar la bicicleta i se'n va anar a agafar llimes de l’hort del seu iaio i no podeu imaginar el que va fer: va posar una tendeta en el carrer i va anar venent i va aconseguir 50 euros, però clar 50 euros no eren res comparat als 500 euros que necessitava. David va anar al garatge de sa casa i va agafar totes les coses que els seus pares ja no feien servir, així que va muntar una tenda de segona mà i com també hi havia joguets, molts xiquets anaren a comprar allí, i va aconseguir 150 euros. David ja tenia 200 euros , només li faltaven 300. Un dia en la televisió van fer un anunci d’un concurs per a xiquets i al guanyador li donaven 1000 euros. David es va posar a estudiar enciclopèdies i llibres de l'escola. David es va preparar molt bé i va aconseguir passar a la final, contra un xiquet, que no havia fallat ni una pregunta, tenia aspecte de ser molt intel·ligent. David anava perdent i estava un poc preocupat, però de sobte el presentador del concurs va anunciar que altre concursant estava eliminat, perque li havien descobert un -66-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

micròfon que portava en l’orella. David es va convertir en el guanyador. Ara tenia 1200 euros, molts més dels que necessitava.

Quan va arribar a casa, els seus pares no sabien res, perque la retransmissió del programa encara tardaria uns dies a fer-se, li van dir que li deixarien anar al campament si ell mateix es guanyava els diners. La mare li va donar idees per fer-ho: netejar la casa, el jardí, etc... David va contar als seus pares tot allò que havia fet per aconseguir els diners i ells es van quedar bocabadats, estaven molt contents i orgullosos del seu fill. Després va anar a veure els seus amics i en saber tot el que havia fet es van quedar amb la boca oberta. Ja no s’atrevirien mai més a burlar-se d’ell. Va arribar el mes de juliol i David se’n va anar al campament. Va ser el millor estiu de la seua vida i mai l’oblidarà. ÀLEX TORMOS FUSTER

-67-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

AME (Animals Mamífers Espacials) Hi havia una vegada tres animals que eren molt amics. Eren un gos, Xuxi, un gat, Santi i un ratolí, Pitufet. Volien viatjar a l'espai per a vore La Lluna, Mart i els altres planetes. Així que van decidir fundar una associació. Li van posar AME (Animals Mamífers Espacials) i van decidir cridar a un esquirol per a que els ajudara. L'esquirol, Squiri, era expert en coets, en viatges espacials i moltes coses més. Així que Squiri es va posar mans a l'obra. En poc de temps tenien un coet preciós. Vos agrada?- va preguntar Squiri. És molt bonic. Quin nom li posem?- digué Santi. Què vos pareix Apolo d'Animals?- proposà Pitufet. A mi m'agrada- va contestar Xuxi. Al final decidiren Apolo d'Animals i el pilotarà Santi, el copilot serà Xuxi i l'ajudant Pitufet i estarà a la base supervisant Squiri. Ja estava tot preparat. En un mes eixirien cap a La Lluna, on estarien un mes. Després anirien a Mart, allí estarien un mes i mig. Finalment habitarien en Urà, on estarien entre quinze i vint dies. En total estarien 3 mesos a l'espai. Per fi va arribar el dia de despegar. -Preparats per a l'excursió?- preguntà Squiri. -

Si!- contestaren els demés.

-

Jo estic un poc nerviós.- digué Pitufet.

-

Tranquil, tot eixirà bé.- el calmà Xuxi.

-

Preparats?- anuncià Santi.

-

Si!- digueren tots.

-

Despeguem en 10,9,8,7,6,5,4,3,2,1 fiuuuum!- anuncià Squiri per la ràdio.

-

Que divertit!- xillà Santi.

-

Ahh,ahh!- xillava Pitufet. -68-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs -

Mare meua!- també xillava Xuxi.

En un tres i no res arribaren a La Lluna, que pareixia una bola de formatge gegant. Van vore 3 siluetes verdes, eren extraterrestres, que tenien tres ulls, quatre braços i una cama. De seguida anaren a saludar-los. - Hola, nosaltres som habitants de La Terra.- digueren els tres animals. Els marcians començaren a dir :-Blablu bli bla blo blo in ble blo ci can-. Els tres es quedaren bocabadats. − Nosaltres ser del planeta Blau.- explicaren. Els extraterrestres digueren: - Cin bia le blou ca. − You speak english?- preguntaren. − Nu- els contestaren. − Hablais castellano?- tornaren a preguntar. − Nu.- repetiren. − Parleu valencià?- insistiren. − Si.- digueren aquesta vegada. El mes que passaren a La Lluna fou d'allò més divertit, amb els seus tres nous amics extraterrestres. Va arribar l'hora de l'acomiadament, tots estaven molts tristos − Adéu,adéu- es deien uns als altres. Al aterrar a Mart, es trobaren amb un monstre de l'espai, Zubik el terrible. Passaren mig mes lluitant amb ell. Al final pogueren amb ell. Disfrutaren molt del mes que els quedava a Mart. Poc a poc arribà el dia de despegar. Aquesta vegada el viatge durà més perque Urà estava més lluny. En Urà havien d'estar menys temps, però conegueren a dos satèl·lits que parlaven. − Som habitants de La Terra, ell es Pitufet, ell Xuxi i jo soc Santi.− Nosaltres som Sateloide i Satela.− Benvinguts a Urà.- els saludà Sateloide. En Urà feia molt més fred que en Mart i en La Lluna. No van poder coneixers molt, perquè tenien poc de temps per a estar a Urà. − Ens ha agradat molt coneixer-vos.- digueren els animals. − Adéu.- digueren els satèl·its. -69-


C.P. Francesc Carròs. La Font d'En Carròs

Quan estaven en el coet Squiri digué per la ràdio : -Podeu para a visitar Júpiter.− Si,no estaria mal.- digué Santi. − D'acord.- contestaren els altres dos. Només arribar a Júpiter tots els amics que havien conegut s'havien reunit per a fer-los una festa. Estaven els extreterrestres, i també estaven els satèl·lits. La festa fou molt divertida. Però quan va arribar l'hora de la despedida tots esposaren molt tristos. − Esperem tornar-vos a vore- deien els animals. − Nosaltres també- digueren els altres. − Adéu.- es deien. Quan arribaren a La Terra ho contaren tot a Squiri. I així acaba la història de quatre animals que volien ser astronautes. MARC MONZÓ PEIRÓ

-70-


“Aquest llibre que teniu a les mans ha estat possible gràcies a l'aportació econòmica de:

A.M.P.A C.P. FRANCESC CARRÒS C/ 9 d'Octubre 31 LA FONT D'EN CARRÒS 46717 - VALÈNCIA

C.E.I.P. “FRANCESC CARRÒS” Carrer Nou d’Octubre, 31 46717 – LA FONT D’EN CARRÒS Tel. 96 283 36 65 Fax: 962833151 Correu electrònic: 46004024@edu.gva.es


Escriure en sise