Issuu on Google+


LA PLOMA D’OR XXI XXI ª EDICIÓ PREMIS IL·LUSTRACIÓ IL·LUSTRACIÓ PARVULARI 1rs. Premis de Parvulari 3 anys: MOSQUITS (P3A) (P3A): P3A): NOA JIMÉNEZ per “La llegenda de Sant Jordi ” (P3B):: ORIOL LEÓN per “La llegenda de Sant Jordi ” ABELLES (P3B) 1rs. Premis de Parvulari 4 anys: GRILLS (P4A) (P4A): P4A): POL VEIGA per “La rateta presumida” FORMIGUES (P4B): (P4B):. PAU RODRÍGUEZ per “Els tres porquets” 1rs. Premis de Parvulari 5 anys: GRANOTES (P5A): (P5A): JÚLIA JÚLIA ABAD per “Les set cabretes i el llop” SARGANTANES (P5B) MÓNICA JUFRESA per “La bella dorment”

PREMIS NARRATIVA CICLE INICIAL 1r. Premi de 1r. de Primària: ALZINES (1r. B): GLÒRIA ARGEMÍ per “La papallona que vola” Accèssit de 1r. de Primària: PINS (1r A): A):

BRU ROSET

per “L’ esquirol i el seu pi””

1r. Premi de 2n. de Primària: GUINEUS (2n A): MARINA VARGAS per “La poma que tenia la varicel.la” Accèssit de 2n. de Primària: ESQUIROLS (2n B): B): NACHO MANENT per “El nen que no creia en els extraterrestres”.


CICLE MITJÀ 1r. Premi de 3r. de Primària: ROMANÍ (3r A):MARIA A):MARIA TORRENT per “Superman tu!” Accèssit de 3r. de Primària: ESPÍGOL (3r B): BRUNA CARRERAS per “La festa de la felicitat” 1r. Premi de 4t. de Primària: ROVELLONS (4t A) : LAIA ESTRENJER per “La cafetera misteriosa” Accèssit de 4t. de Primària: PINETELLLS (4t (4t B): B):

ANNA PUIGDOMÉNECH per “Els picarols encantats”

CICLE SUPERIOR 1r. Premi de 5è. de Primària: COETS (5è B) : SALUT PUIG per “Aventura en el bosc tenebrós”. Accèssit de 5è. de Primària: TRABUCAIRES (5è A): A): CRISTINA PADRÓS per” La rosa i l’ escala secreta”. 1r. Premi de 6è. de Primària: TIMBALERS (6è A): JORDI YÉBENES per “Aquella sorra perfecta”. Accèssit de 6è. de Primària: GRALLERS (6è B): ÀNN ÀNNIA LÓPEZ per “Un invent del futur”

Abril-2010


La papallona que vola Hi havia una vegada una papallona que es deia Coloraina. La papallona era molt maca, gran i tenia uns colors molt bonics. També era simpàtica i es portava molt bé. Vivia en un pati molt especial on hi havia floretes. Però un dia es va posar a ploure i els colors de la Coloraina van desaparèixer. La Coloraina es va quedar molt trista perquè ja no tenia colors i no estava tant maca com abans. Llavors va sortir l’Arc de Sant Martí i a la papallona li van tornar a sortir els colors. Finalment la Coloraina es va posar molt contenta perquè quan volava se li veien les ales acolorides. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. Glòria Argemí 1r B—- Alzines


L’Esquirol i el seu pi Hi havia una vegada un esquirol que es deia Esquirolet. Aquest personatge tenia el pèl suau, tenia la cua llarga, també era simpàtic i bromista. L’Esquirolet vivia en un pi molt alt. Ell tenia un problema que era que un bon dia va sentir un soroll “RRR!!” i, de sobte, va caure el seu pi. L’esquirol estava molt preocupat perquè durant l’hivern es moriria de fred. Llavors l’animalet va pensar i pensar i se li va acudir fer-se la casa en un altre arbre. Finalment l’Esquirolet va buscar un arbre i s’hi va fer la casa. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. Bru Roset. 1r A– Pins.


La poma que tenia la varicel·la

MARINA VARGAS VILA

Fa qui sap quans anys hi havia una poma que es deia Margarita. Era vermella, vergonyosa, rodononeta i amb bon caràcter. Vivia en un poble que es deia Escal, durant el segle 20.


Un dia, li picava tot el cos i va trucar al metge carbassa que li va dir que hi aniria a tres quarts de nou. Després d'una estona van trucar a la porta,era el senyor carbassa. El metge li va dir que tenia la varicel·la i que havia de fer repòs al llit durant una setmana.

La poma va trucar als amics i tots van anar a casa seva. La seva millor amiga, la pinya "pija" li va donar uns regals perquè no s'avorris. També li va fer sopes d'arrels i carxofa.


La poma cada dia es trobava millor, ja no li picava res i els granets li van marxar. Va passar tota una setmana, es va mirar al mirall i va veure que ja no tenia la varicel·la i va anar a explicar-ho a les seves amigues.

Els va donar les gràcies per tot el que havien fet per ella, per cuidar-la tan bé. I per fi, van poder jugar amb elles per sempre més, o no. I qui no ho vulgui creure que ho vagi a veure.


EL NEN QUE NO CREIA AMB ELS EXTRATERRESTES

Nacho Manent

És d'aventures

Fa molts i molts anys hi havia un nen que es deia Dani i no creia amb extraterrestes. El pare es deia Pere i la mare Maria. Vivien en una casa en una ciutat petita.


Un dia el Dani va anar al cole i quan va acabar va anar a jugar al parc. Mentre estava jugant va veure una cosa i va dir: - Què és això? Va mirar més bé i va dir: - Si és un plat volador! I a dins hi havia extraterrestres!!!!!!

Va anar corrents a casa i ho va explicar als pares, però ells van dir que els extraterrestres no exsistien. Van sopar i quan van acabar es van rentar les dents i van anar a dormir. Mentre el Dani estava dormint se li van aparèixer.


Se'l van emportar i quan van arribar al plat volador el Dani es va despertar. Tenia por però va veure que eren amics. L'endemà el Dani era tot verd .

Els extraterrestres van veure que era verd com ells i quan li van dir, el Dani va començar a plorar. Després tots es preguntaven perquè era verd i el Dani va dir: - Oi que vosaltres sabeu fer pocions màgiques?


I ells van dir:- Sí que sabem fer-ne. Llavors van fer una poció que, si el Dani se la bebia tornaria a ser com abans. El Dani els va demanar que el portessin a casa seva.

Quan van arribar a casa del Dani, li van donar i es va tornar com abans.Tots van començar a plorar perquè ja no el veurien més, i les llàgrimes dels extraterrestres també eren verdes. Un dia el Dani va demanar que tornessin perquè els trobava a faltar molt. Van tornar i se'l van emportar. I el que no s'ho vulgui creure, que ho vagi a veure.


A l’any boig, us explicaré què els hi va passar a una família de tres begudes: una coca-cola, una fanta i un acuarius. L´acuarius era llest, alt, però molt trapella. La coca-cola era la mitjana, era la més baixeta i molt ximpleta. I la fanta era la més petita, era de llimona com el seu germà gran, l´acuarius. S´estimaven molt. El que més els hi agradava eren els jocs. Vivien en un bar que es deia: Et trobes bé!. En aquell bar hi havien moltes begudes: com la cervesa, la pepsi, etc... Un dimecres, 7 d'abril de 2010 van decidir jugar a súperherois mentre l'amo del bar, en Jaume, dinava. Quan en Jaume va acabar, van entrar dos nois que van demanar: - Una fanta de llimona i una coca-cola, si us plau. I el Jaume va dir: -1 euro amb 90 cèntims, si us plau. Per mala sort va agafar a les dues germanes. Quan els dos nois estaven a punt de beure-se-les, l´acuarius ho va veure i va pensar que havia de salvar a les seves germanes. Va agafar embranzida i va començar a volar i va agafar a les seves germanes. Quan va arribar a terra, amb les seves germanes, l´acuarius va dir: - Uuuaaauh, he fet de súperman! Les seves germanes van cridar: -Que què? I l´acuarius va dir: - Que he volat com el súperman! - No et creiem!, -van dir.


- És veritat, aquest dos nois se us volien beure i jo he vingut volant per salvar-vos!! Com que la coca-cola i la fanta sabien que havien estat a punt de ser begudes, i que si no hagués sigut per l'acuarius ara no ho estarien explicant, finalment se'l van creure. El van abraçar molt contentes i van decidir fer una festa per celebrar-ho. Es van amagar a un racó d'una nevera perquè en Jaume no els veiés. I des d'aleshores, van viure feliços i van menjar anissos.

Maria Torrens - 3r A


LA FESTA DE LA FELICITAT

La vall de l'Esquirol era una vall on hi havia deu masies i a cada masia hi vivia una família. Li deien la vall de l'Esquirol perquè era una vall amb boscos plens d’esquirols. Fa molts i molts anys l’alcalde de la vall, que es deia Narcís, tenia un gran problema. Totes les famílies de la vall estaven enfadades. Pel camí quan es trobaven no es saludaven, no deien ni bon dia. En Narcís volia tenir un poble on la gent estigués contenta, on els nens juguessin junts, que es saludessin.... L’alcalde havia parlat amb tota la gent però no l’escoltaven. Va arribar el dia de Sant Jordi i en Narcís va tenir una molt bona idea. Es va llevar a les cinc del matí i d’amagat va posar una rosa i un poema a cada porta de tots els veïns. El poema parlava de la felicitat. Quan la gent de la vall es va anar despertant, es van trobar la rosa i el poema a la porta. Però ningú no sabia qui els l’havia deixat. Uns es pensaven que era dels veïns del costat, els altres que era dels veïns de més avall. Ningú sabia la veritat. L’alcalde va organitzar un ball per celebrar la festa de Sant Jordi, i com que tots els veïns estaven tant contents pel regal van anar tots a ballar. A partir d’aquell dia van ser molt amics, els nens jugaven tots junts i els grans no paraven de xerrar i riure. En Narcís va recordar sempre aquell dia de Sant Jordi com un dia molt especial.

Bruna Carreras

3r B


LA CAFETERA MISTERIOSA

Hi havia una vegada un poble petitó on hi havia una nena que es deia Clara. La Clara

era simpàtica, riallera, tenia molts amics i

amigues. Era rossa, però morena de pell i els ulls els tenia blaus. Era alta. Un bon dia la Clara es va aixecar per fer l’esmorzar, i va fer servir la cafetera. - S’ha trencat!- va cridar la Clara. Llavors els pares es van despertar de cop i la mare va dir enfadada: - Ara, anirem a comprar una de nova. Després de 5 minuts van arribar a la botiga i van veure una cafetera molt maca i radiant. - Mira mare aquesta cafetera és molt maca – va dir-li a la mare perquè tenia motes ganes de provar-la. Al cap de 10 minuts la Clara i la mare van arribar a casa i... - Mare tinc gana – va murmurar la Clara.- Mare puc estrenar la cafetera? – va preguntar. – Oh i tant que sí filla meva! – va contestar la seva mare. Llavors la Clara va fer cafè per a la seva mare. La mare va provar la tassa de cafè i no li va agradar i va sentir una veu que deia: - Ara no vull fer feina, ara no vull fer feina... La Clara es va quedar paralitzada. No sabia d’on venia aquella veu tan robòtica. La nena va anar a buscar als pares ràpidament perquè estava molt espantada. - Mare, mare, a la cuina hi ha un fantasma. - va dir la Clara molt espantada. I la mare va respondre: - Aquí no hi ha cap fantasma, són imaginacions teves.


La Clara va mirar a la mare i va veure que tenia la cara blava amb puntets verds. Va cridar i el pare va baixar corrents i va veure a la mare que tenia la cara blava amb puntets verds. Llavors el pare va dir espantat: - No hi ha problema li donarem unes pastilles i es recuperarà. Li va donar les pastilles i va recuperar el seu color de sempre. Llavors la cafetera nova i la cafetera vella es van conèixer però la cafetera nova es creia més important perquè sempre feia les coses més “bones”. Llavors la cafetera nova es va trencar i la cafetera vella va tenir una idea, que com que las dues estaven trencades podrien fer una cafetera nova amb les peces que tenien bé entre les dues. Llavors la cafetera que van formar feia el cafè i estava molt bo. I conte contat ja s’ha acabat.

Laia Estrenjer -4tA


ELS PICAROLS ENCANTATS Temps era temps hi havia una nena que es deia Clara. El seu somni era poder repartir els regals amb el Pare Noel. Un dia quan va arribar a casa, va sopar i es va posar al seu llit. A mitja nit la Clara es va despertar amb un soroll de picarols, però estava tan cansada que es va adormir. De sobte es va tornar a despertar però aquesta vegada per un vent que li tocava la cara. Va obrir els ulls i va veure que estava volant ! La Clara es va espantar molt. Al cap d’una estona va aterrar damunt la neu. La Clara es va sorprendre al veure tot aquell poblet amb llums de Nadal, era fantàstic, semblava un somni. De cop va veure una ombra que s’amagava al darrera d’un arbre, la Clara es va dirigir cap a l’arbre i va veure un elf tot vestit de color verd i amb les orelles molt punxegudes. Ella es va espantar, però va veure que era inofensiu. L’elf li va preguntar que què hi feia allà, la Clara li va respondre que aquests picarols l’havien dut fins allà. L’elf va mirar els picarols i va exclamar : - Ostres, si són els picarols d’en Rudolf !!, un dels rens del Pare Noel. L’elf li va explicar que el Pare Noel havia fet fora en Rudolf perquè havia perdut els picarols màgics. A la Clara li va saber molt de greu i el va voler anar a buscar.


Van caminar dies i dies, nit i dia, fins que allà al fons van veure...en Rudolf ! Van córrer cap a ell, li van explicar que l’havien anat a buscar. Tots junts van tornar cap a la ciutat del Pare Noel. Al cap de molts dies van arribar. L’elf li va demanar perdó al Pare Noel per haver deixat entrar una nena a la ciutat del Pare Noel, ell va acceptar les disculpes. També va estar molt content de tornar a veure en Rudolf. I com a premi a la Clara per haver trobat els picarols li va deixar repartir els regals amb ell durant la nit de Nadal. La Clara es va posar molt contenta en sentir les paraules del Pare Noel. I així, la Clara, va fer realitat el seu somni. Però desprès de repartir els regals va obrir els ulls i es va trobar a casa seva, al seu llit. La Clara mai va saber si havia estat un somni o una realitat. Conte contat conte acabat.

ANNA PUIGDOMÈNECH – 4t B


Era una nit fosca i tenebrosa. Bufava un fort vent que feia voleiar les petites fulles seques que es trobaven al llarg del meu carrer. De cop, una pluja intensa s’apoderà de la ciutat. La llum es va apagar i la por va envair el meu petit cos. Sola a casa, no sabia què fer. El meu cervell estava bloquejat, no podia pensar. De sobte, un soroll va interrompre el silenci que inundava la casa. Vaig volar fins a la porta disposada a obrir-la però.... oh no! El mànec estava encallat. Van trucar a la finestra. Eren tres quarts de dotze, qui podia ser a aquelles hores? Vaig anar a obrir-la, però no hi havia ningú, només una carta al terra dirigida a mi. La vaig obrir ràpidament, hi posava:

T’espero quan faltin deu minuts per les dotze al bosc tenebrós. Si no véns, ho pagaràs car. No estava signada. La devia haver escrita algú que volia amagar la seva identitat. Tot i que sóc molt poruga, vaig decidir anar a aquella misteriosa cita. M’havia d’afanyar si no, no arribaria a temps. Vaig sortir de casa ràpidament. Sincerament era un dia tenebrós. L’aigua regalimava carrer avall i els llamps il·luminaven els carrers que eren completament a les fosques. Vaig volar fins al bosc. Els arbres ombrívols tenien forma de monstres i els udols dels mussols em feien venir esgarrifances.Vaig seguir volant. Em trobava al mig del bosc. Faltaven dos minuts perquè arribés aquell ésser que havia escrit la carta. Vaig tenir un calfred en notar com l’aire gèlid es desplaçava pel meu cos recorrent la meva espinada i baixant cap els peus. Les dents em xerricaven i en aquell moment vaig preguntar-me si havia fet bé fent cas a aquell escrit. No era la primera vegada que m’havia posat en embolics per situacions en els quals no hi estava implicada, i sortosament n’havia sortit amb vida. Però aquell cop... Em vaig mirar el rellotge, havia d’haver passat molta estona rumiant, ja que eren les dotze: la mitjanit. A la llunyania vaig sentir les campanes de l’església sonant. Aquell so em feia tremolar de por. M’havien pres el pèl. Allò era una broma pesada que m’havien


fet els meus germans, bessons, els éssers més pesats i entremaliats que he conegut mai. Em decidia a marxar, quan, al girar-me, vaig veure una criatura blanca quasi transparent. Anava vestida amb uns parracs vells i un gran barret de copa. Semblava morta. Vaig deixar anar un crit ofegat en veure davant meu una cara horrorosa en la qual principalment destacava un somriure malèvol i una lluïssor d’odi que brillava en els seus ulls. Aquell estrany ésser em va agafar pel coll, quasi ofegant-me. Aquell esperit era boig, no ni havia dubte. No sabia qui era, encara que la seva cara em sonava d’alguna cosa. De sobte hi vaig caure; era l’esperit que, a causa d’una maledicció, havia fet caure un per un els meus avantpassats. Mai no havia fet cas de les profecies i sempre havia menyspreat la meva vida a causa de la mort de tots els meus parents. Però pel que es veia es complien en tots els detalls vaticinis. Què podia fer? M’era impossible cridar a causa de la por que no em deixava sortir la veu, i em tenia agafada sense escapatòria. La pluja s’intensificà i va fer relliscar a aquell individu sobrenatural, que em va deixar anar. Vaig caure pel penyasegat cobert per la boira tenebrosa. En aquell moment em va semblar més tètric que mai. I a la llunyania vaig sentir la lúgubre i estrident riallada d’aquella ànima sense cos. Això va ser el començament de la meva vida i de la meva fi. Ara sóc aquí dalt, volant entre els núvols. Tinc els ulls entelats de tant plorar, les llàgrimes em rellisquen per les galtes. I en aquest moment em penedeixo d’haver menyspreat la meva vida, la meva única vida.

Salut Puig 5è B


LA ROSA I L’ESCALA SECRETA

Hi havia una vegada una família, la meva, que tenia uns amics. Els nostres amics vivien en una casa gran i vella, però molt maca. En canvi la nostra casa era petita i estreta. Un dia els nostres amics se’n van anar a viure a un altre poble, i ens van dir que si volíem

ens hi podíem instal·lar per així poder estar més amples i

còmodes. Tenien un jardí ple de flors, però el que més hi havia eren roses, i estaven totes pansides! Quan vaig veure les roses em va agafar una mena d’angúnia, i vaig haver d’anar-les tallant, com si algú em controlés la ment. Després de treure-les, vam entrar a la casa. Estava plena de teranyines! Ràpidament vam endreçar la casa. De sobte es va apagar la llum i el meu pare va anar a veure què passava. Però jo vaig començar a córrer pel passadís i vaig caure per unes escales secretes. Quan va tornar la llum, vam veure que al costat de l’interruptor hi havia una rosa pansida! I al final de les escales on vaig caure hi havia caixes plenes de roses pansides! El meu germà va sentir un crit sufocat. Era jo. Algú m’estava tapant la boca amb la mà. Em vaig espantar. La mà que em tapava la boca estava glaçada. De sobte, em vaig despertar a casa meva! Com si no hagués passat res. I jo em vaig preguntar si tot havia estat un somni. Vaig explicar el meu somni a la meva família. Ells em van dir que també ho havien somniat i jo em vaig espantar perquè havíem somniat al mateix, (o potser no). Després la meva mare va dir que havíem d’anar a viure a la casa dels nostres amics, i jo no hi volia anar. Al final no hi vam anar, però a casa meva hi havia sensacions estranyes que es repetien tots els dies. Quan me’n vaig anar a dormir vaig veure una branca que sortia sota el coixí. Vaig aixecar el coixí, i hi havia 3 roses, però pansides!!! Al mateix temps sentia que algú m’estava observant... Serà l’home de la mà glaçada?

Cristina Padrós. 5è A.


AQUELLA SORRA PERFECTA Ell m’ho va ordenar i jo, com sempre, vaig obeir. Feia bé? Potser hauria de deixar de banda aquella vida de maltractaments i ferides que mai es tancaven, ferides que mai deixaven de fer mal. Aquella nit em vaig ajeure i, mentre era al llit, vaig pensar quin seria el meu destí i si hauria pagat la pena establir-me a Terra Santa i servir al templer Don Agustí. Don Agustí era molt cruel, maltractava les dones que es negaven a acomplir els seus desitjos. La nit següent ho vaig decidir; vaig decidir anar-me’n de Terra Santa i viure al nord de l’Àfrica. Seria un viatge llarg, però pagaria la pena. El més difícil, però, seria fugir de Don Agustí. L’endemà va ser un dia bastant normal, va arribar la nit i em vaig ficar al llit. Vaig estar pensant fins arribar a la conclusió que el millor era que la meva fuga fos el següent divendres a la nit. La setmana va transcórrer molt lenta però va arribar el divendres tan esperat. A la nit, acabades les meves feines habituals, vaig agafar les provisions necessàries per fer el viatge i, just quan me n’anava, vaig sentir un soroll molt estrany al meu davant. Vaig mirar pel forat de l’escala i els meus ulls no es podien creure el que estaven veient: Don Agustí m’estava esperant al portal. No vaig saber mai com ho havia sabut. Aquella nit ell no em va perdonar; em va fer molt mal. Al dia següent tenia ferides per tot el cos. Vaig estar una temporada obsessionada pensant per què m’havia tocat a mi viure d’aquella manera, per què no a una altra? Suposo que devia ser la voluntat d’Al—là. Vivíem temps de guerra, qui tenia possessió en aquell moment de Jerusalem eren els cristians i el poder era en mans dels templers. Va arribar una altra nit i, com sempre passava a Terra Santa, hi havia guàrdies per tot arreu. De sobte, una persona tapada amb una capa va cridar des de fora les muralles per tal que el deixessin entrar. Demanava

hospitalitat i tenia tot

l’aspecte de ser un ancià. Com era habitual, uns dels guàrdies va anar a obrir la contraporta, i, tot seguit, li va donar la bona nit a l’ancià i va intentar treure-li la capa de la cara per veure qui era. Va reconèixer un soldat un soldat sarraí, un soldat enemic. Aquest va agafar el ganivet de sota la túnica i li va clavar al


guàrdia, qui fer un crit d’alarma. Tot d’una, una pluja de fletxes va caure del cel damunt la porta sud de la ciutat i un exèrcit es va veure davant les muralles de Jerusalem. Un segon guàrdia de la fortalesa en veure-ho, va avisar a tothom. Don Agustí, alarmat, ens va donar ordres a mi i a altres criades. Jo vaig pensar que les ordres de Don Agustí ens aconduïen a una mort segura i en lloc de lluitar amb els ganivets de cuina com ens havia ordenat Don Agustí, vaig robar un cavall i vaig fugir per una petita porta del darrera. Quan ja era bastant lluny, em vaig girar i vaig veure Terra Santa cremada i destruïda. Vaig pensar fer realitat al meu somni i anar al nord d’Àfrica, així que, tot esperonant el cavall, vaig galopar durant hores amb el sol a l’espatlla fins que vaig caure exhausta a la sorra d’un petit oasi al mig del desert. Per l’oest arribava una tempesta. Vaig intentar refugiar-me sota una palmera però abans d’arribar-hi, un llamp em va caure al damunt i em va deixar inconscient. Em vaig despertar en una mena de mercat però no era com els que jo coneixia. La gent vestia una roba molt diferent. Molt estranyada, vaig preguntar a un home vell en quin any erem. Ell amb va dir que erem en l’any 2010. De sobte, una esgarrifança em va recórrer tot el cos, havia viatjat en el temps! Em vaig adonar que

no tenia diners ni per comprar un simple tros de pa, no

sabia pas que faria per sobreviure. Vaig agafar un tros de cartró que hi havia a l’exterior del mercat i em vaig fer com una mena de cabana. Van passar dos dies, tres, quatre, ... No podria aguantar gaire més, estava famolenca. Vaig optar pel que mai hauria pensat que feria: robar. Vaig robar un meló, em vaig amagar en un racó i vaig menjar-me’l com una boja. L’endemà, mentre vagabundejava i demanava almoina, vaig sentir un home anunciant “el país dels somnis”, un lloc on vivien els què jo coneixia com a hispànics, un país on

mai ningú no havia

sigut pobre. Com que no tenia cap més remei, li vaig preguntar com ho havia de fer per anarhi. Em va dir que l’endemà a les vuit del matí havia de ser la platja de Tànger amb molts diners per donar-li. Vaig anar-me’n a dormir aviat, ja que a l’endemà m’hauria de llevar d’hora per arribar puntual però abans vaig robar els diners d’una parada del mercat mentre la venedora que l’atenia regatejava amb un client. El dia següent vaig anar on m’havia dit aquell l’home. Allà vaig trobar molta gent com jo, amb la roba estripada i que feia molt mala olor, i una mena de barca que


anomenaven “pastera” que ens esperava a la platja. A mi em feia l’efecte que aquella barca era molt petita per les trenta persones que hi érem allà però hi vaig pujar, amb l’esperança de ser feliç per una vegada a la vida. Durant el viatge vaig conèixer en Jusseín. Era un home molt simpàtic i sovint despistat. Tenia el cabell castany i curt. Va ser una travessia molt desagradable: la gent moria. Em semblà que el qui ens havia venut el viatge només ho havia fet pels diners que li havíem donat en pujar a la barca. Les hores passaven i la desgràcia de nou em consumia. La barca estava plena d’excrements de la gent que encara seguia viva. A la meva vida només hi quedava en Jusseín però, tant ell i jo ens trobaven molt malament. Mai ningú m’havia estimat tant! M’acaronava dient que no patís, que aviat arribaríem al nostre destí. Quan va sortir el sol, em vaig despertar la primera dels pocs que quedaven vius i vaig anar a despertar a en Jusseín. Li vaig donar un copet i no es va despertar. Li vaig donar un altre cop, però res. Espantada, em vaig posar a sobre d’ell i li vaig agafar la samarreta, si se’n podia dir així, i el vaig començar a sacsejar però no es va despertar. Li vaig comprovar els batecs del cor però no hi havia cap mena de senyal. Vaig començar a plorar pensant que totes les desgràcies em passaven a mi. Per què m’havia de passar això també? De sobte, un dels home va cridar dient que ja érem a terra ferma. Desesperada, em vaig llançar damunt la sorra. Era fina, era perfecta. Uns quants homes vestits amb una roba molt estranya

i amb creus de color

vermell al pit em van començar a tocar per tot arreu. Morta de cansament, em vaig deixar anar damunt del terra. Ells se’m van tirar a sobre prement-me el pit mentre cridaven. Els ulls se’m van ennuvolar i ja no vaig veure res més. A la fi podria descansar. Jordi Yébenes 6è A


UN INVENT DEL FUTUR Any 1878 (Barcelona) Torrades amb mantega, què havia de ser!, un esmorzar vulgar i corrent però deliciós, simplement deliciós. Donant per acabat l’àpat, Thomas s’aixecà de la taula, prengué el paraigües entre les mans, i sortí a fora el carrer. El fred, pàl·lid, rondava lleuger pels carrers de Barcelona, les seves congelades ditades obrien pas a un dia bastant apagat i fred, sobre tot molt fred. La desgastada mirada de Thomas deixava entreveure els seus pensaments llunyans, senzills i foscos. La seva ment a cent per hora, imaginava alguna cosa, imaginava un nou invent, imaginava que ell inventava alguna cosa, però què faltava ja per inventar? Amb llargues i decidides gambades començà a donar voltes per “La Plaça de l’Estàtua”. Els núvols d’alè, visibles sobre aquell temporal, s’amuntegaven l’un rere l’altre, i es camuflaven entre els núvols de fum que les neurones de Thomas desprenien. De sobte, un fort vent començà a bufar, fort, cada cop més fort, un huracà s’aproximava. Thomas pensà refugiar-se sota l’estàtua, però el vent cada cop era més fort, i...

Any 2010 (Barcelona) Ulls clars, ulls foscos, ulls sorpresos, ulls extranyats, però tots, tots, tots miraven alguna cosa en concret. La pila de gent al voltant d’un cos desprès a terra sota l’estàtua augmentava momentàniament. Ellen caminava tranquil·la fins que s’adonà de l’enrenou, s’acostà, i pogué veure com el jove obria els ulls. Fent servir la bona excusa de que era amic seu, l’allunyà dels milers d’ulls murris que l’observaven. Dos cafès fumejant tranquils sobre la taula rodona d’un bar sorollós. Thomas estava totalment desorientat, tot era tan estrany, tot era tan elèctric (com havia sentit anomenar a algú). En canvi l’Elena se’l mirava a ell.


Tímidament petites preguntes s’anaren escapant, preguntes vulgars, com per exemple: “com et dius?”. I respostes com: “Jo em dic Elena però em pots dir Ellen, o..., jo em dic Thomas... Poc a poc, tot un munt de preguntes, paraules i lletres començaren a sobrevolar cada racó del bar, s’enredaven entre els cabells de la gent, i formaven grans fileres agafant-se de la ma. Però hi havia un detall que a l’Elena no li quadrava: què hi feia abans en Thomas allà estirat al terra? Ell li explicà tota la seva aventura, fins que començaren a lligar caps: el fort vent havia enderrocat l’estàtua, que miraculosament havia transportat a Thomas des del passat al futur. Entre ells dos va sorgir un amor, un amor impossible, ell era d’una època, ella d’una altra... però el formigueig dins el seu estómac era constant, les seves mirades es van creuar per enèsima vegada. Ell la va mirar a ella, ella el va mirar a ell, ell la va mirar a ella, ella va mirar el seu rellotge de polsera... Era tardíssim! Van sortir a fora (un detall: sense pagar). De sobte un fort vent començà a bufar, fort, cada cop més fort, un huracà s’aproximava. Thomas sabia què havia de fer: es va col·locar sota l’estàtua, i amb la mirada, va dir adéu a Elena i a aquell elèctric món que l’envoltava. L’Elena des de davant se’l mirava, per què feia allò?, ja se n’anava ? Una llàgrima freda, freda com aquell mateix dia va recórrer lentament la galta d’una Elena destrossada, la llàgrima va córrer avall, avall fins a pràcticament desaparèixer. El vent cada cop era més fort, Thomas des de l’estàtua, va dir un últim adéu.

Any 1878 (Barcelona) Thomas es va aixecar ràpidament d’entre les ruïnes, era un miracle que encara fos viu, es va espolsar la jaqueta i va córrer cap a casa. Ara Thomas tornava a pensar: “Ja sé què inventaré, inventaré alguna cosa que em recordi aquella època tan extravagant, i sobre tot que em recordi a ella, sí a ella. Ja ho sé! inventaré “l’elenactricitat” ! Bé, potser ja ni ha prou amb una paraula més senzilla, com per exemple: electricitat!”

Ànnia López


La Ploma d'Or 2010