Issuu on Google+

CLÀSSICS A ESCENA

AVE SALVE TeclaSmit. Col·lectiu de Teatre Tarraco Biennal 1er Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic 29-30 de novembre i 1 de desembre de 2012

MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA en col·laboració amb


1 Res no torturava tant els soldats com la manca de provisions... Havien dreçat una torre de dos pisos que s’arrambava a la porta pretòria, on l’accés era més fàcil; foren batuts contra ella sòlids taulons i se la colpejà amb bigues, causant la mort als qui es trobaven dalt de la plataforma. El més greu terror el produí una màquina suspesa i mòbil que de sobte s’abaixava i, sota l’esguard dels seus companys, arrabassava un enemic o molts, els aixecava enlaire i, girant el contrapès, els llançava dintre el campament. ... La nit no va posar fi a la lluita. Els bàrbars amuntegaren a l’entorn feixos de llenya i els encengueren, i alhora que menjaven, a mesura que s’enardien amb el vi, es llançaven cadascun a la lluita amb una inútil temeritat. Els seus propis trets, en efecte, no feien blanc a través de les tenebres; els romans, però distingien clarament la línia dels bàrbars, i si algun d’aquests lluïa per la seva audàcia o per les seves insígnies el feien blanc de llurs trets. Ho comprengué Civilis; fa apagar el foc i ordena que tot resti confós en la fosca del combat; sobrevingué aleshores un aldarull revolt.... El soldat romà, avesat als perills, llançava pals ferrats i rocs feixucs. Quan el brogit dels sapadors o les escales dreçades posaven l’enemic al seu abast, el repel·lia amb l’escut, l’atacava amb el dard; molts que havien reeixit a escalar els murs, els traspassava a punyalades. Passada talment la nit, el dia il·luminà un insòlit camp de batalla. Tàcit, Històries IV, XXXV,1 – XXX, 1-2 i XXIX, 1-3 (Fundació Bernat Metge, 1962. Traducció: Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç).

... El motiu de la dilació era que els soldats, enasprits per la batalla, no respectarien el poble ni el senat, ni els temples ni els santuaris dels déus. Al mateix temps els estendards brillaven pels turons, encara que els seguís un poble no apte per a la guerra, i donaven la impressió d’un exèrcit en campanya. Disposà les forces en tres columnes: l’una per la via Flamínia; l’altra avançà al llarg del Tíber; la tercera host, per la via Salària, s’anava acostant a la porta Col•lina. La plebs amb una càrrega de cavalleria quedà desfeta. Cruel i monstruós era l’espectacle que oferia tota la ciutat: aquí combats i ferides, allí banys i tavernes; entre rius de sang i munts de cadàvers, prostitutes i els qui són com prostitutes; totes les disbauxes d’una pau dissoluta, tots els crims de la més despietada conquesta; s’hauria pensat, en suma, que la mateixa ciutat es tornava boja i es divertia. Ja abans exèrcits en armes havien entaulat batalles dins Roma: dues vegades amb la victòria de Luci Sul·la, una amb la de Cina, i aleshores no hi hagué pas menys crueltat; ara la despreocupació era monstruosa: ni un moment els plaers no foren interromputs; com si es tractés d’un nou esplai afegit a les festes Saturnals, exultaven, fruïen, indiferents als dos bàndols, feliços dels malastres públics. Tots els ginys descoberts per a la destrucció de les ciutats més fortes, tortuga, catapultes, terraplens, falles incendiàries; tot allò tenia coronament en aquell assalt. La ciutat l’havien restituïda al senat i al poble romà, els temples als déus; però el veritable honor per al soldat era a les casernes: allí hi havia la seva pàtria, allí els seus penats. Si no les conquistaven immediatament caldria passar la nit sota les armes.... Molts, ferits de mort, expiraven dalt de les torres i dels parapets de les muralles; quan foren arrencades les portes, l’escamot que restava plantà cara als vencedors i moriren tots, de ferides al pit, girats a l’enemic: tanta cura posaven fins i tot els qui morien, en un final gloriós! un final gloriós... Tàcit, Històries III, LXXXII, LXXXII i LXXXIV (Fundació Bernat Metge, 1957. Traducció: Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç).


2 El cos, en efecte, ens produeix infinites incomoditats pel seu indispensable nodriment; més encara, si s’hi afegeixen malalties, entrebanquen la nostra recerca d’allò que és real. Ens omple d’amors, de desigs, de temors, de quimeres de tota mena, i de molta beneiteria, talment que, de fet, mentre estem sota el seu domini, no ens és possible d’exercitar en cap cosa el nostre pensament. Perquè de les guerres, de les sedicions, de les batalles ningú altre sinó el cos i les seves passions en són la causa. Car totes les guerres es produeixen per adquirir riqueses i si ens veiem obligats a adquirir-les és per raó del nostre cos, el qual hem de servir com uns esclaus; ell és també el motiu que no tinguem lleure de cultivar la filosofia. Interfereix contínuament la nostra recerca, la pertorba i la confon. És un fet comprovat que si mai hem de saber res purament i simplement, cal que ens deseixim d’ell i que amb l’ànima sola contemplem les coses en elles mateixes. Llavors, sembla, posseirem allò que desitgem i que hem dit que ens enamora, el coneixement: quan serem morts, com l’argument ensenya, i no mentre vivim. Perquè si amb el cos no és possible de conèixer res purament i simplement, de dues coses l’una, o bé no podrem enlloc adquirir aquesta coneixença o ens serà donada després de morts. Perquè l’ànima llavors quedarà sola en ella mateixa, separada del cos; abans no.... Si les coses són com diem ¿No escau al cos de disgregar-se ràpidament i a l’ànima, en canvi, de no disgregarse gens o gairebé gens? Ara tu saps que l’home en morir, la part visible d’ell, el seu cos, la que es troba en lloc visible i anomenem cadàver, tot i que li escau de disgregar-se, desfer-se en pols i esvair-se, res d’això no li passa de seguida, ans es conserva bé força temps; i quan un mor amb el cos ple d’ufana i en una estació propícia, molt més encara. A més, si el cadàver és comprimit i salat com fan a Egipte, es conserva sencer per un temps poc menys que incalculable. Hi ha encara, algunes parts del cos que fins i tot després d’haver-se aquest corromput, els ossos, els tendons i tot el que se’ls assembla, són, per dir-ho així, immortals. I l’ànima, la invisible, la que s’adreça a un altre lloc noble, pur i invisible, a l’Hades veritable, prop d’un déu bo i ple de coneixement, allà on si el déu vol caldrà que tot d’una vagi també la meva ànima; aquesta ànima que és així i està constituïda d’aquesta manera ¿tot just separada del cos s’esvairà i es perdrà, com afirma la majoria de gent? Ben lluny d’això, caríssims Cebes i Símmias. Més aviat passa que si se’n separa pura, sense arrossegar res del cos, perquè no ha tingut res de comú amb ell, en allò que depenia de la seva voluntat, ans l’ha defugit i s’ha recollit en ella mateixa, perquè només es preocupava precisament d’això, que és tant com dir que s’aplicava rectament a la filosofia i s’exercitava d’una manera efectiva a ben morir... ¿O no és la filosofia precisament això, una exercitació a la mort? Així doncs, quan es troba en aquest estat, se’n va cap al món invisible semblant a ella, cap al que és diví, immortal i ple de coneixement on, un cop arribada, comença a sentir-se feliç, deseixida de l’error, de l’estultícia, dels temors, dels amor desenfrenats i de totes les altres plagues que afligeixen els homes, i, com se sol dir dels iniciats, verament passa en companyia dels déus la resta del temps. Penso, en canvi, que quan se separa del cos sollada i impura, perquè sempre hi ha conviscut, ha curat d’ell, l’ha estimat i ha quedat fetillada per ell, per les seves passions i pels seus plaers, talment que res no li semblava ver sinó allò que és corpori, es toca i es veu, es pot beure o menjar, o serveis per als goigs de l’amor; en canvi, allò que és obscur i invisible als ulls, intel•ligible a l’abast de la filosofia, té el costum d’odiar-ho, ho tem i ho defuig ¿creus que trobant-se en aquest estat se separarà del cos, recollida en ella mateixa i amb tota la seva puresa? ... Cal pensar, caríssim, que el corpori és depriment, feixuc, terrè i visible. Una ànima que n’estigui penetrada s’afeixuga, i és arrossegada novament cap al món visible per la por de l’invisible i de l’Hades, rodant, com diuen, a l’entorn dels monuments i dels sepulcres, prop dels quals se solen veure els fantasmes ombrívols de certes ànimes, d’aquelles justament que forneixen tals simulacres, i que, alliberades sense purificar-se,


participen encara del que és visible i, precisament per això, es poden veure. Plató, Fedó, 66, c, d, e; 80, c, d, e; 81, b, c, d. (Fundació Bernat Metge, 1962.Traducció: Jaume Olives.).

3 Oh tu que habites a la muntanya de l’Helicó, fill d’Urània, tu que emmenes la tendra donzella al seu marit, oh Himeneu Himen, oh Himen Himeneu, cenyeix-te les temples amb les flors de l’olorós marduix, pren joiós el vel de color de foc i vine, vine ací portant els grocs borseguins en els teus peus de neu; excitat per l’alegria de la festa, cantant l’himne nupcial amb veu argentina, colpeix la terra amb els peus i branda a la mà la teia de pi. Com la murta àsia, resplendent amb els seus branquillons florits, que les deesses Hamadríades, per esplai, nodreixen amb gotes de rosada. Apa, doncs!, adreça cap ací els teus passos i cuita a deixar les coves aònies del cingle de Tèspies, banyades per les aigües refrescants de la nimfa Aganipe, i invita a entrar a la casa la mestressa, que es deleix pel novell marit, mentre li lligues l’ànima amb les cadenes de l’amor, com l’heura arrapadissa, enfilant-se per ça i per lla, envolta l’arbre. I vosaltres també, totes alhora, donzelles castes, per a les quals s’acosta un dia semblant, apa!, canteu al compàs: oh Himeneu..., perquè, de més bon grat, sentint que és cridat a complir el seu ministeri, encamini aquí els seus passos aquell que duu la Venus honesta i lliga els amors honestos. ¿Quin déu és més digne de ser desitjat pels amants amats? ¿Quin dels déus celestials serà més venerat pels homes? Oh Himen... És a tu que invoca per als seus fills el pare tremolós, és per tu que les donzelles deixen lliures del cinyell els plecs del seu vestit, és per tu que para orelles amatents, ansiós, el nou marit. Ets tu mateix qui posa a les mans del jove ardorós la noieta en flor, arrabassada a la falda de la seva mare, oh Himeneu...! Sense tu, Venus no pot fruir de cap goig que la bona fama aprovi; però sí que pot, si tu ho vols. ¿Qui gosaria comparar-se a aquest déu? Sense tu, cap casa no pot llevar fills, ni cap pare trobar suport en la seva nissaga; però sí que pot si tu ho vols. ¿Qui gosaria comparar-se a aquest déu? Mancat del teu culte, un país no podria fornir de defensors les seves fronteres; però sí que podria, si tu ho vols. ¿Qui gosaria comparar-se a aquest déu? Obriu la porta de bat a bat. Ja ve la donzella. ¿Veus com les torxes agiten llurs cabelleres lluminoses? Que un noble pudor retardi els seus passos; i ella, fent-ne més cas, plora perquè li cal anar-se’n de casa. Deixa de plorar. No has de témer, Aurunculeia, que cap dona més bella que tu hagi vist alçar-se de l’Oceà la claror del dia. Semblant a tu, en el variat jardí d’un amo ric, es dreça la flor del lliri blau. Però et retardes; el dia se’n va: endavant, novella esposa. Endavant, novella esposa, si ja et sembla bé, i escolta les nostres paraules. ¿Ho veus? Les torxes agiten llurs cabelleres d’or. Endavant, novella esposa. Mai el teu marit, lliurant-se, voluble, a passions il•lícites, no voldrà jeure lluny del teu tendre pit, ans, com la sensible parra envolta els arbres vorers, l’envoltaràs amb els teus braços. Però el dia se’n va: endavant, novella esposa. Oh cambra nupcial..., al peu blanc del llit, quins gaudis esperen el teu amo, i que grans, dels quals gaudirà


ja en la nit vagarosa, ja en la migdiada! Però el dia se’n va: endavant, novella esposa. Alceu, minyons, les torxes: veig que arriba el vel de color de flama. Apa, canteu tots al compàs: Io, Himen Himeneu, io! Io, Himen Himeneu! Que ja no resti callada la folga procaç dels fescennins i que no negui les nous als infants el favorit, que sent dir que ha perdut l’amor de l’amo. Reparteix les nous als infants, favorit desvagat! Prou de temps ja has jugat amb nous; ara t’escau de servir Talasi. Favorit, reparteix les nous! Menyspreaves les pageses, favorit, ahir i encara avui; el qui abans t’arrissava els cabells, ara te’ls talla. Pobre, ai!, pobre favorit, reparteix les nous! Diuen que a tu, perfumat marit, et dol de renunciar als teus depilats amics; però renuncia-hi. Io, Himen Himeneu, io! Ja sabem que només coneixes els plaers lícits; però a un home casat, aquests mateixos ja no li són permesos. Io, Himen Himeneu, io! Núvia, també tu, el que el teu marit et demanarà, guarda’t de negar-li-ho, no fos cas que ho anés a cercar en altres llocs. Io, Himen Himeneu, io! Aquí tens la casa, tan opulenta i pròspera, del teu marit; permet-li que estigui al teu servei –io, Himen Himeneu- fins que la canuda vellesa, movent el front tremolós, vagi dient que sí de tot a tothom. Io, Himen... Fes que, amb bon averany, els teus peus daurats travessin el llindar i entra per la porta de batent polit. Io, Himen... Mira com, dins, el teu marit, recolzat en un llit tiri, es gira tot ell cap a tu. Io, Himen... Al fons del seu pit, no menys que al teu, hi crema una flama, però a ell li arriba més endins. Io, Himen... Deixa, minyó pretextat, el braç tornejat de la donzella; que entri ja a la cambra del seu marit. Io... Vosaltres, honestes mullers, casades honestament amb ancians marits, poseu al llit la donzella. Io... Ja pots venir, marit: tens la teva muller al tàlem, amb el rostre resplendent com les flors, semblant a camamilla blanca o a la rosella escarlata. I tu, marit –valguin-me el déus!–, no ets pas menys bell ni Venus s’oblida de tu. Però el dia se’n va: cuita a venir, no triguis. No has trigat gaire: ja véns. Que et valgui la Venus honesta, ja que, això que desitges, ho desitges davant de tothom i no amagues un amor honest. Que calculi, més aviat, els grans de sorra de l’Àfrica i els centellejants estels, aquell qui vulgui comptar els milers i milers dels vostres jocs amorosos. Lliureu-vos-hi a pler i doneu-nos fills aviat. Cal que un nom tan antic no resti sense fills, ans que se n’engendrin sempre d’aquesta nissaga... Catul, Poesies, LXI (Fundació Bernat Metge, 1990. Traducció: J. Vergés, A. Seva).

4 Valeria Laura, al seu, fill, Gai Ebuci Verecundus, soldat de la legió VI a Síria. Tot just complia els divuit anys, els fats van trencar de sobte el seu camí. Mare desgraciada que plores, m’indigna que no t’hagi estat permès fruir de les dolces abraçades i els petons del que mor … Estela funerària de Vinebre. MNAT 45110 (Traducció: J. Gómez Pallarès)


5 Abans del quinze de juliol tot Síria havia prestat jurament. S’hi adheriren amb el propi regne Sohem, que disposava de moltes forces militars, Antíoc, poderós per la seva opulentíssima herència i el més ric de tots els reis vassalls. No menys animosament afavoria la causa la reina Berenice, jove, bella, i benvolguda del vell Vespasià per la magnificència de les seves ofrenes. Totes les províncies que banya el mar des de l’Àsia a l’Acaia, i les que s’internen cap al Pont i Armènia prestaren jurament... Allí es congregaren Mucià amb els seus legats i tribuns i els centurions i legionaris més distingits, i una vistosa representació de l’exèrcit de Judea. Aquella multitud d’homes de peu i de cavall, i l’emulació entre els reis per a desplegar més pompa, produïen la impressió d’un seguici imperial. La primera decisió militar fou ordenar lleves i reclamar els veterans; les ciutats que disposaven de recursos foren encarregades d’organitzar les fàbriques d’armes. A Antioquia s’encunyaren les noves monedes d’or i argent. Vespasià en persona els visitava i els exhortava... Mucià en funcions de general, el nom de Vespasià, i la seguretat que no hi ha impossibles per al destí / (rep) que no hi ha impossibles per al destí. Discurs de Mucià a Vespasià: “Tots els qui prenen decisions sobre afers de transcendental importància, han de tenir en compte si la seva empresa és útil a la pàtria, gloriosa per a ells mateixos, fàcil d’executar o, almenys, no difícil de portar a terme. També cal considerar si, qui persuadeix, arrisca no solament consells, sinó la pròpia vida, i així mateix en qui recaurà l’honor suprem si la fortuna corona les iniciatives. Sóc jo, Vespasià, qui et crida a l’Imperi: després dels déus depèn de tu que això sigui profitós per a la pàtria, que sigui per a honra teva. No t’espanti la meva aparent adulació: ser elegit després de Vitel·li s’acosta més a un afront que a una lloança. No ens drecem contra l’agudíssima intel·ligència del diví August ni contra la vigilant senectut de Tiberi ni certament contra la dinastia de Calígula, de Claudi o de Neró, fonamentada en un durador imperi. No t’oposares al nomenament de Galba atenent la nobilitat del seu llinatge; però restar inactiu més temps i abandonar a d’altres que pol•luïssin i arruïnessin l’Imperi, seria atribuït a indolència i a deixadesa, encara que la teva submissió et valgués tanta seguretat com deshonra. Passà i està lluny el temps en què podies dissimular les teves aspiracions; no et queda, doncs, altra salvació que la conquesta del poder. ¿És que oblides com fou executat Corbuló? Procedia d’un llinatge més il·lustre que el nostre, ho confesso; però també Neró avançava en molt Vitel•li per la noblesa d’origen. Aquell que és temut es fa prou noble a l’esguard de qui el tem. Vitel·li mateix ens ofereix la prova de com l’exèrcit pot fer un emperador: sense anys de servei, sense fama militar, ha assolit el poder només per l’odi que Galba inspirava; ell fa que enyorem i tinguem per gran emperador Otó, vençut no certament per la capacitat d’un general o per la superioritat d’un exèrcit, sinó per la seva i pròpia prematura precipitació. Però mentrestant Vitel·li dispersa les legions, desarma les cohorts, cada dia sembra noves llavors de guerra. Si un temps els seus soldats tingueren coratge i valor, els perderen en tavernes i orgies i imitant el seu emperador. Tu tens de Judea, Síria i Egipte nou legions íntegres, no desgastades per les batalles, no corrompudes per la discòrdia, ans formades per soldats endurits en la fatiga, vencedors d’una guerra contra l’estranger; tens la força dels estols, dels esquadrons, de les cohorts auxiliars; tens l’amistat de reis fidelíssims i la teva experiència, superior a la de tots. No menyspreïs Mucià com a col•lega pel fet que no l’hagis experimentat com a rival. Jo m’avantposo a Vitel·li, però t’avantposo a mi. La teva casa es gloria d’un nom triomfal, de dos joves, un ja és capaç de l’Imperi i famós pels seus primers anys de servei als mateixos exèrcits de Germània. Seria absurd de disputar el poder a qui té un fill que adoptaria si jo mateix fos emperador. Amb tot, no ens distribuirem per parts iguals els èxits i les adversitats, perquè, si vencem, m’acontentaré amb l’honor que et plagui d’atorgarme; en canvi, suportarem els mateixos riscs i els mateixos perills. Però no: tu, com serà més adient, fes-te


càrrec del suprem comandament dels exèrcits i deixa per a mi la guerra i els atzars de les batalles. Avui es comporten amb més severa disciplina els vençuts que els vencedors: la ira, l’odi i el desig de venjança enardeixen el coratge dels uns, mentre que els altres s’afebleixen per l’orgull i per la insubordinació. La guerra mateixa descobrirà i palesarà les ferides dels vencedors que ara estan cobertes i inflades. I no tinc pas més confiança en la teva vigilància, en la teva moderació i en la teva sensatesa, que en la descurança, la incompetència i la crueltat de Vitel•li. Però la nostra situació és més segura en la guerra que en la pau, perquè els qui projecten una rebel•lió de fet ja són rebels”. Tàcit, Històries II, LXXXI i LXXVI (Fundació Bernat Metge, 1949. Traducció: Marià Bassols de Climent i Josep M. Casas i Homs. 1957 i 1962).

6 Tot just la meva edat acabava d’arribar als divuit anys els fats han trencat de sobte, desgraciat, el teu camí. Eres soldat escollit a la legió que s’anomenava Sisena, que va dur, pietós i amb força, les armes a Síria i [contra qui] Fortuna va exercitar les seves ires massa salvatges, a qui d’una manera molt coent va emportar-se abans del dia fixat. Ningú, ni tan sols els meus pares, amb els meus vots no expliqui els esplèndids fets de la seva dedicació militar. Oh pares dignes de compassió, que heu engendrat un fill com aquest! No ha estat permès arribar a tocar les terres dels meus pares. Tu, mare desgraciada que plores, així, abandonada, doncs amb la desaparició del pare la ruïna ho domina tot. Tampoc no et vull deixar de banda, cor i consol nostres, m’indigna que a tu, desgraciada, no t’hagi estat permès fruir de les dolces abraçades del que mor i els petons oferts i tampoc no t’ha pogut tenir qui mor amb mà esllanguida. Vagi cap amunt si és que hi ha un camí i s’acosta al sepulcre, que el meu cas se sotmeti a allò establert. Infeliç i enutjat posseeix ara aires estrangers i cap mà no ha tancat els seus ulls. Hoste que passes, no deixis de banda la nostra inscripció i et prego que diguis: “que la terra et sigui lleugera.” Valeria Laura l’erigí. Estela funerària de Vinebre. MNAT 45110 (Traducció: J. Gómez Pallarès)

7 Aquesta campana, juvenil missatgera de la nostra terra, anuncia un temps millor per al senat i el poble Romà. Si els Augusts i el poble Romà estan bé, Tàrraco és feliç. Campana d’ús ritual. MNAT 2863


8 Els sevirs augustals, A l’emperador Cèsar Aureli Còmmode Antoní, pietós, joiós, vencedor dels Sàrmates i dels Germànics, gran vencedor dels Bretons, gran pontífex, revestit pel poder dels tribuns per onzena vegada, proclamat emperador per setena vegada, cònsol per cinquena vegada, pare de la pàtria. Pedestal amb inscripció dedicada a l’emperador Còmmode. MNAT 733

9 No hi ha humilitat tan gran que sigui insensible als afalacs de la glòria. (Valeri Màxim, 8,14,5) Hi haurà ningú que es refusi a merèixer que el poble parli d’ell? (Persi, 1, 41) Tantus amor laudum, tantae est victoria curae. (Virgili, Geòrgiques 3, 112) Àdhuc els savis, la darrera ambició que deixen és la de la glòria. (Tàcit, Històries 4,6,1) La glòria segueix el mèrit com la seva ombra. (Ciceró, Tusculanes ,45,109) No és vulgar ni feble l’ala que em portarà amunt. (Horaci, Odes 2,20,1) De la terra als astres no hi ha camí planer. (Sèneca, Hercules Furens 437) La glòria s’enfila per un camí costerut. (Ovidi, Tristia 4, 3, 74) La fama, més voladora que cap altre mal; s’envigoreix movent-se i adquireix forces caminant; de primer és petita i poruga; després s’eleva pels aires i, mentre els peus li toquen a terra, amaga el cap entre els núvols. M’he de buscar un camí per on jo també pugui aixecar-me de terra i volar vencedor pels llavis dels homes. (Virgili, Eneida, 4, 174)

Per angusta ad augusta. (Emblema d’Ernest de Brandenburg) Allò que ningú no coneix, gairebé no existeix. (Apuleu, Metamorfosis 10, 3,6) Fa goig que t’assenyalin amb el dit i diguin: és ell! (Persi, 1, 28) Hi ha poca distància de la virtut amagada a l’obscura indolència. (Horaci, Odes 4,9,29) Menysprear la fama és menysprear el mèrit. (Tàcit, Annals 4, 38) Gloria quantalibet quid erit, si gloria tantum est? (Juvenal, 7, 81) Molts respecten la fama, pocs la consciència. (Plini, Epístoles 3, 20, 8)


Palma non sine pulvere (Expressió proverbial). J. Llombard, Aurea dicta. Paraules de l’antiga saviesa. (Fundació Bernat Metge, 1960).

10 Fes-te càrrec, doncs, que Déu ens diu: “Quin motiu de queixes podeu tenir de mi, vosaltres, els que estimeu la rectitud? Als altres, els he rodejat de béns falsos, enganyant així les ànimes frívoles amb un llarg somni il•lusori; els he adornat amb or, argent i vori, però en l’interior no tenen cosa bona. Aquests que us semblen afortunats, si els mireu, no en llur parenceria sinó en allò que no es veu, els trobareu dissortats, pestilents, fastigosos, pintats només per fora com les parets de les seves cases. No és aquesta la felicitat veritable i sòlida: és una crosta, i encara prima. Mentre poden regir-se drets i mostrar-se al seu grat, brillen i s’imposen, però encara no els esdevé algun accident que els desconcerti i despulli, aviat es fa palesa la real i profunda lletjor que sota la manllevada esplendor s’amagava. Els béns que he donat a vosaltres veritables són i permanents; com més un els estudia i més íntimament els examina, més grans i millors els troba. Jo us he concedit de menysprear les coses temibles, de sentir repugnància per les cobejances: no brillareu per fora, tots els vostres béns miren cap a dintre. Talment l’univers desprecia les coses externes, joiós de l’espectacle de sí mateix. És a dins que he posat tot bé: la vostra felicitat consisteix a no sentir fretura de la felicitat. “però s’esdevenen moltes coses aflictives, horrendes, feixugues!” És perquè no us he pogut sostraure d’elles que contra els seus cops he enrobustit les vostres ànimes. Sofriu-les amb fortalesa, que amb això podeu avantatjar el mateix Déu, car si ell és fora del mal, vosaltres sou vencedors del mal. No us espanti la pobresa: ningú no viu tan pobre com ha nascut. No us faci por el dolor: o tindrà fi, o serà la fi vostra. Desafieu la mort: car o exterminarà, o transformarà la vostra existència. Afronteu la fortuna: cap dardell no li he donat amb què pugi ferir l’ànima. Jo he procurat sobretot que res no us pogués forçar a viure; obert és el camí de la fuga. Si no voleu lluitar , us és permès de fugir; heus aquí perquè de totes les coses de què no he volgut afranquir-vos, cap no l’he feta tan fàcil com la mort. En un camí pendís he posat la vida: rodola avall ella mateixa. Penseu una mica i veureu com és curta i desembarassada la via envers la llibertat. No he fet tan lenta la mort com la naixença; altrament, massa gran domini hauria tingut sobre vosaltres la fortuna, si l’home tan lentament com neix, moria. Tots els temps, tots els llocs poden ensenyar-vos quant fàcil és de separar-se de la Natura i de retornar-li el seu do. Fins davant de l’altar, en els solemnes ritus dels sacrificis en què hom implora vida, podeu aprendre el que és la mort. Els bous més corpulents cauen a una petita punyida, i els animals més vigorosos són abatuts per un cop de la mà de l’home. Un ferro subtil trenca el lligament de la nuca i tot d’una l’articulació del coll i del cap és tallada, cau la gran mole corpòria. No és gaire profund l’amagatall de la vida, ni cal cap ferro per arrencar-la; no fa menester cap ferida penetrant que escorcolli les entranyes: la mort és a la vora. Cap indret exclusiu no he destinat per a aquests cops; per tot arreu pot arribar-s’hi. Allò mateix que hom en diu morir, això és, la separació d’ànima i cos, és tan breu que la seva rapidesa ho fa insensible. Sia que un nus us escanyi, o que l’aigua us ofegui, o que us trenqueu el cap caient sobre la pedra dura, sia que engoliu foc per tallar-vos la respiració, sia com sia, la mort és ràpida. No us avergonyiu de témer tant de temps això que passa tan de pressa?” Sèneca, De la Providència, VI, 3-9. (Fundació Bernat Metge 1924. Traducció: Carles Cardó).


Textos del muntatge Ave Salve