__MAIN_TEXT__

Page 1

dossier de premsa


presentació

Això no és vida! és una mirada irònica i divertida sobre algunes de les patologies més comunes de la vida moderna: l’estrès, la insatisfacció, la depressió, l’obsessió per l’estètica… Els personatges que transiten per aquesta obra són éssers desgraciats, infeliços, amargats i amargades de la vida que estan atrapats en la seva pròpia manera de ser i no poden sortir-ne. Les cinc dones protagonistes d’Això no és vida! poden ser dinàmiques, perfeccionistes, pràctiques, dures, implacables, optimistes, depressives, operades… però hi ha una cosa que les uneix a totes cinc: la seva incapacitat total per ser felices. Una altra cosa és que elles s’adonin de la seva infelicitat. Els mecanismes de negació que tenim els humans són molt efectius i a les nostres protagonistes no els és fàcil adonarse de la realitat que estan vivint. Però durant l’obra veurem com s’enfronten a un dels pitjors dies de la seva vida i veurem com, gràcies a una experiència traumàtica, totes cinc prenen consciència de qui són, d’on vénen i de cap on volen anar… Al costat d’aquestes cinc protagonistes hi ha tot un eixam de personatges que es mouen al seu voltant: cirurgians plàstics, suïcides professionals, actrius de Hollywood, polítiques que es presenten a l’alcaldia, pares, mares, fills, amics, amigues, companys i companyes de feina, admiradors secrets… Això no és vida! , la nova obra de les T de teatre, és una visió panoràmica de les petites misèries del món en el qual tenim la sort o la desgràcia de viure. I és que res no és més divertit que observar amb distància i un punt crític aquesta tendència innata que tenim els humans a complicar-nos la vida inútilment… David Plana

dossier de premsa


T de Teatre

una trajectòria exemplar

text de Sergi Belbel

Ara fa dotze anys, un dia del mes de maig de 1991, vaig anar a la presentació d’un petit espectacle realitzat per cinc actrius que s’acabaven de postgraduar a l’Institut del Teatre de Barcelona. A l’antiga sala La Cuina de l’Institut, i sota la direcció de Pere Sagristà, aquestes cinc noies (Mamen, Àgata, Míriam, Carme i Rosa) interpretaven breus relats narratius de Patricia Higsmith dramatitzats per a l’ocasió sota el títol de Petits contes misògins. Veient i gaudint d’un espectacle senzill de factura però riquíssim de continguts i ple de ritme, ironia, tendresa i grans dosis de «mala bava», vaig pensar de seguida que d’aquestes noies se’n parlaria molt en un futur immediat en el panorama del nostre teatre. Així els ho vaig fer saber aquell mateix dia en acabar la representació. Em vaig dirigir ràpidament al camerino de les cinc i, amb un gest exageradament dramàtic, d’aquells que de tant en tant ens agrada fer als teatreros, les vaig felicitar tirant-me a terra i fent una reverència grandiloqüent.

El gest va ser interpretat, evidentment, com una exageració d’un exaltat qualsevol (o un pilota que estaria encantat de treballar amb elles, que també) i les va fer riure (elles no em coneixien i devien pensar que aquella manera de presentar-me era un tic habitual meu; mai no els vaig dir que poquíssimes vegades —per no dir cap— he tornat a fer una cosa semblant). El que va passar aquell dia és que tenia claríssim que, si elles ho volien, estava assistint al naixement d’un autèntic fenomen d’aquells que podien animar el nostre panorama teatral, tan necessitat d’iniciatives noves, originals, i que podia combinar un innegable ganxo o atractiu per als espectadors i una manera artesana, fresca, simple i directa de tractar, des d’un escenari, els problemes més quotidians (i seriosos) de la vida. Els vaig dir: «Heu fet diana, us fareu un tip de fer aquest espectacle per tot arreu; fins i tot, si us ho munteu bé, us forrareu». I la resposta d’elles va ser una escèptica riallada. Jo vaig pensar: «Sí, rieu, rieu… però ja en parlarem d’aquí a uns anys».

dossier de premsa


T de Teatre

una trajectòria exemplar

I vet aquí que ja n’han passat dotze, d’anys, i aquelles noies que aquell dia van interpretar aquells Petits contes… plenes d’il·lusió i d’inseguretats, s’han convertit en una de les companyies de teatre catalanes de més èxit i projecció nacional i internacional del nostre país. Qui, a hores d’ara, no coneix les T de Teatre? Ben pocs. Per tant, estic encantat d’haver pronosticat (no vaig ser l’únic, és clar) ja aquell dia de maig de 1991 el que els esperava a aquestes intrèpides, enèrgiques, agosarades, simpàtiques i extraordinàries actrius. I estic encara més encantat d’haver fet el ridícul tirant-me a terra d’aquella manera, perquè el gest finalment va fer efecte i em van donar l’oportunitat i el privilegi de participar com un humil servidor d’elles en els seus futurs espectacles teatrals. Una companyia de teatre que en dotze anys només ha fet tres espectacles teatrals (és a dir, una mitjana d’un espectacle cada quatre anys!) i una sèrie de televisió, o és una companyia mandrosa i abocada al fracàs (manca d’idees, poca energia, menys ganes de treballar, etc.) o és una companyia que no para i que sap rendibilitzar i estimar els seus productes com si fossin fills que no es poden abandonar de qualsevol manera. Aquest és el cas, evidentment, de les T de Teatre: dels tres espectacles, se n’han fet més de 1.700 funcions i hi han assistit més de 660.000 espectadors. Què més es pot demanar? Després de dotze anys, l’esperit de la companyia no ha canviat gaire des d’aquell primer espectacle. Amb la inestimable i imprescindible col·laboració del Dani, que exerceix de productor de la companyia, i la substitució de la Rosa per la la Marta (i altres col·laboracions esporàdiques d’actrius), la companyia ha anat consolidantse fins a conformar un estil propi, el que anomenem un segell, o, si voleu, una marca de fàbrica. Aquest estil és més difícil de definir del que sembla perquè està format per la suma de les energies i de les aptituds de totes cinc actrius, que, a més de ser intèrprets, són autèntiques creadores o dramaturgues (perdó per la paraulota) dels seus espectacles. És innegable, si mirem el panorama teatral dels últims anys a Catalunya i a Espanya, que les T de Teatre han estat les capdavanteres d’un cert tipus de teatralitat, directa, dinàmica, àgil, mordaç, que trenca la quarta paret i parla directament als espectadors d’avui dia de les dèries i obsessions de les dones i els homes contemporanis, i que en les últimes temporades s'ha posat molt de moda gràcies a translacions al medi teatral de productes televisius exitosos, o adaptacions més o menys encertades d’un cert tipus de teatralitat made in USA basada en la comunicació directa d’un humorista, o més d’un, amb un auditori entregat, que només pretén riure amb un enfilall més o menys intel·ligent, depenent dels casos, de gags i acudits enginyosos.

dossier de premsa


T de Teatre

una trajectòria exemplar

Aquesta profusió d’espectacles de «mujeres», «hombres», i «puntos com» d’un temps ençà fa que les cinc actrius de T de Teatre se sentin amb l’obligació de meditar i preparar els seus nous espectacles amb un esperit molt més artesà, seriós i singular del que podem imaginar. Malgrat algunes similituds (més formals que res) amb aquest tipus d’espectacles, elles no se senten, de cap manera, dins d’aquesta línia de teatre comercial —esplèndid a vegades, simplement eficaç altres vegades, i algunes altres repetitiu a força d’abusar de fórmules tòpiques i gastades—, tot i que comparteixen la mateixa obsessió per fer que els seus espectacles arribin al màxim nombre possible d’espectadors. Quins aspectes distingeixen el seu estil d’aquest altre que ara està inundant les sales de molts teatres del país? Molts. El primer, i fonamental, és que elles mai no oculten l’origen del qual provenen: el teatre. Ni s’avergonyeixen de sentir cada vegada més respecte i autèntic «amor» per les taules de l’escenari. No són ni humoristes reciclades per a l’escena, ni presentadores de televisió amb escassa tècnica vocal amorrades al micro sense fil, ni res per l’estil. Són cinc actrius dramàtiques d’alta volada que han renunciat a tenir una trajectòria personal en qualsevol teatre de prestigi, públic o privat, de repertori clàssic o contemporani (tot i algunes incursions esporàdiques d’alguna d’elles en produccions teatrals o pel·lícules), per continuar vivint una aventura col·lectiva singular i excepcional. Elles han acabat accedint a la televisió després d’haver demostrat la seva solvència innegable als escenaris. No a l’inrevés. La companyia s’inscriu així en la línia dels principals i històrics col·lectius teatrals del nostre país: Tricicle, Dagoll Dagoll, La Cubana, Joglars, ... grups amb qui T de Teatre té molt més a veure que amb algunes de les iniciatives mediaticoteatrals abans esmentades. A l’amor pel teatre, cal afegir-hi la tècnica, o una bona quantitat de marques formals i estilístiques que les caracteritzen. El tractament de temàtiques i obsessions absolutament recognoscibles per a l’espectador s’articula amb un treball expressiu meditat i elaborat: la modulació de la parla, el ritme del llenguatge, el domini de la gestualitat i la polifonia de les veus són només alguns dels aspectes, als quals cal afegir una extraordinària economia de mitjans (escenogràfics) que no està renyida amb l’estètica, amb un gust particular i a vegades exquisit pels aspectes visuals (il·luminació acurada, vestuari, etc.), musicals (composicions pròpies), però basant-se sempre en la simplicitat (allò que abans etiquetàvem amb el mot minimalisme i que hem deixat de dir perquè fa flaire de passat de moda, del segle passat, com si no hi hagués, dins d’aquesta tendència, com amb tot, coses bones i dolentes). I una atenció privilegiada a la interpretació, entesa no només com un vehicle del text, sinó com una autèntica creació ja des de la base.

dossier de premsa


T de Teatre

una trajectòria exemplar

Podríem dir, fins i tot, que la interpretació de les cinc components de T de Teatre preexisteix a la pròpia elaboració dels textos. Excepte el primer espectacle (o potser ni així, però aleshores no n’eren conscients), els textos dels espectacles i la interpretació que en fan totes cinc estan estretament lligats. Són una sola cosa. Gairebé podríem dir que no són res l’un sense les altres. Així, el treball de totes cinc no comença el dia de l’assaig, o el de la representació. En la creació dels espectacles, totes cinc hi participen: busquen, remenen, proposen, modulen, escriuen, estripen, descarten, dubten, redacten, estructuren, desestructuren i reestructuren. Que fan una feinada, vaja. Saben molt bé el que volen i com ho volen. I també, o encara més, el que no volen i com no ho volen. Encara que no totes les paraules que acaben dient a l’escenari i al plató de televisió siguin escrites per elles, sí que han estat instigades, provocades per les seves aptituds, les seves veus i les seves presències, la seva energia i el seu art (un altre concepte que les distingeix). En una paraula, les “T”, no imiten ni copien, no interpreten ni recreen, les “T” creen. Cada nou espectacle, cada nova iniciativa, ha estat llargament madurada i articulada. Sempre amb la por de la trajectòria passada, que a vegades els crea petites angoixes (el llistó que elles mateixes es posen està cada vegada més alt i la por de no reeixir com en les ocasions anteriors sempre hi és present, com en tot bon creador). Però també, i sobretot, amb la il·lusió i el repte d’oferir als espectadors, a l’ampli ventall de públic que segueix els seus espectacles, una experiència divertida i estimulant, irònica, àcida, tendra, però també punyent i un pèl provocadora —sense acabar de fer mal però posant moltes vegades el dit a la ferida—, una reflexió amb clau d’humor dels temes i obsessions més pròxims, i no per això menys transcendents, de la nostra quotidianitat. I tant de bo sigui així… com a mínim dotze anys més!

dossier de premsa


Aixó no ès vida

Autors: Sergi Belbel, Albert Espinosa i David Plana Dramatúrgia: Sergi Belbel i T de Teatre Actrius: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca Operador de llum: Carlos Lucena Operador de so: Ramon Ciercoles i Albert Ballbé Regidora i cap de maquinària: Judit Vidal Maquinistes: José Arranz, Nadja Balada, Pavel Ortega, Mercè Pons i Miquel Simó Premsa: Sandra Costa

Ajudant disseny d’il·luminació: Carlos Lucena

Auxiliar de producció: Júlia Ventura

Coreografia: Gema Díaz i Verónica Cendoya

Ajudant de producció: Carmen Álvarez

Vestuari: Rosa Esteva i Mamen Duch

Gerència: Merche Garrido

Disseny de so: Jordi Ballbé

Disseny de la web: Eduard Vandellós (Creactivitat) Disseny gràfic: Enric Jardí Fotografia: David Ruano Realització vestuari: Cortana Realització escenografia: La Forja del Vallès i Pilar

Música original: Óscar Roig Disseny d’il·luminació: Albert Faura (AAI) Espai escènic: T de Teatre Producció executiva: Daniel López-Orós Direcció: David Plana

Albadalejo Una producció de T de Teatre, amb el suport del Departament de Teatre i Dansa de la Generalitat de Catalunya, el Teatre Auditori de Granollers i el Ministerio de Cultura, Educación y Deporte, i la col·laboració del Centre Cultural de Sant Cugat i de Televisió de Catalunya. Agraïments: Possessió Binicomprat (Al Gall de Mallorca), Noemi Bravo, Maria Josep Figueroa, Companyia Teia Moner i Alba Sola.

dossier de premsa


Sergi Belbel

autor

Terrassa, 1963. Autor, director i traductor teatral.Llicenciat en Filologia Romànica i Francesa per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1986.Membre fundador de l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona.Professor de Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona des de 1988.

Obres Calidoscopis i fars d'avui, 1985. La nit del cigne, 1986. Dins la seva memòria, 1986 (no estrenada). Minim.mal Show (amb Miquel Górriz), 1987. Elsa Schneider, 1987. Òpera, 1988. En companyia d'abisme, 1988. L'ajudant i Tercet, 1988. Tàlem, 1989. Carícies, 1991. Després de la pluja, 1993. Morir, 1994. Ramon (dins Homes!), 1994. La boca cerrada (dins Por mis muertos), 1996. Al mateix lloc (inèdita), 1996. Sóc lletja (amb Jordi Sánchez), 1997. La sang, 1998. El temps de Planck, 1999. Direccions de textos propis Minim.mal Show, 1987. Òpera, 1989. En companyia d'abisme, 1989. Tàlem, 1990. Carícies, 1992. Després de la pluja, 1993. Homes!, 1994. Después de la lluvia, 1996. Sóc lletja, 1997. Morir, 1998. El temps de Planck, 2000. Direccions d'altres autors L'augment, de Georges Perec, 1986 i 1994. Pervertimento, de J. Sanchis Sinisterra, 1987. Passos, de Samuel Beckett, 1987. La fageda, de Josep M. Benet i Jornet, 1989. Desig, de Josep M. Benet i Jornet, 1991. La filla del mar, d'Àngel Guimerà, 1992. Colometa la gitana i Qui... compra maduixes, d'Emili Vilanova, 1993. El mercader de Venècia, de William Shakespeare, 1994. L'hostalera, de Goldoni, 1995. L'avar, de Molière, 1996. Testament, de Josep M. Benet i Jornet, 1997. Rumors, de Neil Simon, 1999. El criptograma, de David Mamet, 1999. L’estiueig (Trilogia della Villegiatura), de Goldoni, 1999. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette, 2000. El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca, 2000. La dona incompleta, de David Plana,

dossier de premsa


Sergi Belbel

autor

Traduccions i estrenes a l'estranger Elsa Schneider: estrenada a França. En companyia d'abisme: estrenada a Alemanya; traducció a l'anglès. Carícies: estrenada a l’Argentina, Colòmbia, l’Uruguai, Portugal, França, Itàlia, Alemanya (3 produccions), Eslovènia, Dinamarca, Bèlgica (flamenc), el Canadà (anglès) i el Brasil; traduccions sense estrenar: rus, suec. Tàlem: estrenada a França, Portugal, Bèlgica, Alemanya, Holanda, Àustria, el Regne Unit (Londres) i l’Uruguai. Després de la pluja: estrenada a Portugal, el Regne Unit (Londres), Alemanya (més de 15 produccions), Àustria, Suïssa, Noruega, l’Argentina, Suècia, França (2 produccions: Montpellier i París), Dinamarca, Bèlgica (2 produccions: francès i flamenc), Holanda, Mèxic, Itàlia, els Estats Units (Nova York), Eslovènia, Grècia, Polònia, Luxemburg, el Canadà, el Brasil i Islàndia. Morir: estrenada a Finlàndia, Suècia, Alemanya, el Japó i Dinamarca (març 2003). Traduccions sense estrenar: italià, francès. Sóc lletja: estrenada a Portugal, Dinamarca, Suècia i Noruega. La sang: estrenada a Bèlgica (flamenc), Àustria, Colòmbia, França, Suècia, Alemanya, Polònia, l’Uruguai i Xile. Traduccions sense estrenar: anglès. El temps de Planck: estrenada a Alemanya (Frankfurt, maig 2002) i a Àustria (Burgtheater de Viena, abril 2003). Traduccions Fedra, de Racine. L'augment, de Georges Perec. Combat de negre i de gossos, Combate de negro y de perros, En la soledad de los campos de algodón, En la solitud dels camps de cotó, La nit just abans dels boscos, Tabataba i altres textos, Moll Oest i Muelle Oeste, de Bernard-Marie Koltès. L'hostalera, de Goldoni (amb Núria Furió). L'avar, de Molière. Rumors, de Neil Simon. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette. Vindrà algú, de Jon Fosse (amb Anne-Lise Cloetta). Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo. Televisió Adaptació dramàtica i guió de la telenovel·la Secrets de família (argument de M. Mercè Roca), Televisió de Catalunya, 1995. Argument i guió de la sèrie Ivern, per a Televisió de Catalunya, 1996-2001 (publicat a l’editorial Empúries, col. Narrativa, Barcelona 2002). Guió de Nissaga: l’herència, per a Televisió de Catalunya, 1999. Autor de Después de la lluvia, Estudio 1 de TVE, 2000.

dossier de premsa


Sergi Belbel

autor

Cinema Carícies, de Ventura Pons. Col·laboració en el guió, basat en la seva pròpia obra, 1997. Morir (o no), amb guió i direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra Morir, 1999. Premis Premi Marqués de Bradomín 1986 per Calidoscopis. Premi Ciutat de Granollers 1987 per Dins la seva memòria. Premi Nacional Ignasi Iglésias 1987 per Elsa Schneider. Premi de la Crítica 1991 a la Millor Direcció per Desig. Premi Ojo Crítico de RNE 1992. Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya 1993-1995 per Després de la pluja. Premi Serra d'Or 1994 per Després de la pluja. Premi Born de Teatre 1995 per Morir. Premi Ercilla de Teatro a la Millor Tasca Teatral 1996. Premi Butaca 1996 a la Millor Direcció per L'hostalera. Premi Els Millors de 1997 de Tarragona a la Millor Direcció per L'avar. Premi Meliá Parque 1997 al Millor Autor per Después de la lluvia. Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura 1996 per Morir. Premi Molière 1999 a la Millor Obra Còmica de la Temporada per Après la pluie (Després de la pluja), en la producció del Théâtre de Poche Montparnasse de París (1998-1999). Premi Nacional de Teatre 2000 de la Generalitat de Catalunya per la direcció de L’estiueig de Goldoni (TNC,1999). Premi de la Crítica Serra d’Or 2002 al Millor Muntatge Teatral per La dona incompleta. Premi Max de les Arts Escèniques 2002 a la Projecció Internacional per Després de la pluja.

dossier de premsa


Albert Espinosa

autor

Barcelona, 1973. Enginyer industrial superior, branca de Química. Llicenciat en Enginyeria Industrial per la UPC, Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Projecte final de carrera: estudi estadístic sobre quines són les causes del fracàs el primer any d’universitat. El projecte va obtenir una qualificació de matrícula d’honor.

Obres Un novato en la ETSEIB, 1996. Palabras póstumas, 1997. Retazos (autor i director), 1999. Los pelones, 2000. 4 bailes, 2002. Tu vida en 65 (actor, director i autor), 2002. Obres Un novato en la ETSEIB, 1996. Palabras póstumas, 1997. Retazos (autor i director), 1999. Los pelones, 2000. 4 bailes, 2002. Tu vida en 65 (actor, director i autor), 2002. Cinema Planta cuarta, d’Antonio Mercero, 2003. Basada en la seva pròpia obra Los pelones. Televisió El joc de viure, Televisió de Catalunya, 1996-1997. Club Super 3, Televisió de Catalunya, 1996-1997. Xat TV, La 2 TVE, 1999-2000. Sèrie Viladomat, Càsting, Televisió de Catalunya, 2000. Psicoexpress, de Dagoll Dagom, Televisió de Catalunya. El cor de la ciutat (segona i tercera temporada), Televisió de Catalunya, 2001-20022003. Tempus fugit, d’Enric Folch, 2003. Documentals Antenes fractals, d’ICE, 1998. La historia en su lugar, primer projecte en DVD de l’Editorial Planeta, 1999. Acròbates i clowns, documental sobre l’aventura xinesa del Grup Comediants, Televisió de Catalunya, 2001. Històries de Catalunya, documental sobre la història de Catalunya creat pel Departament de Nous Formats, Televisió de Catalunya, 2003.

dossier de premsa


Albert Espinosa

autor

Docència Professor titular del curs «El guió a la televisió». Universitat Politècnica de Catalunya. Altres Seleccionat com a autor resident durant la temporada 2003 pel Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dintre del marc del Projecte T-6***. Premis Premi Europeu de les Tecnologies de la Informació 1998 pel documental Antenes fractals. Primer Premi del Festival de Teatre Santiago de Compostel·la 1999 per Retazos. Primer Premi del Festival a l’Aire Lliure de Tarragona 1999 per Retazos. Premi de la Crítica al Festival Euro Theatre de Bath 2000 per Los pelones. Premi a la Millor Companyia del Festival Les Fugues de Dijon 2000 per Los pelones.

dossier de premsa


David Plana

autor i director

Manlleu, 1969. Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona. Llicenciat en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona.

Obres Mala sang (autor i director), 1997. Over the Rainbow, breu per a l’espectacle Criatures de T de Teatre, 1998. Petita mort (autor i director), 1998. Amateurs (no estrenada), 1999. Qui va matar l’estrella de la ràdio?, text inclòs a l’espectacle Sopa de ràdio, 1999. La dona incompleta, 2001. Després ve la nit (autor i director), 2001. Paradís oblidat, 2002. Direccions d’altres autors Misery, d’Stephen King, 1998. Criatures, de T de Teatre (codirecció), 1998. Cantonada Brossa (direcció col·lectiva), 1999. Lectura dramatitzada de l’obra Cul sec, de François Archambault, 2000. Refugiats, de Sergi Pompermayer, 2002. Televisió Escriptura de guions de les sèries La memòria dels cargols, Televisió de Catalunya, 1999; Moncloa, ¿dígame?, Tele 5, 2000; Jet Lag, de T de Teatre, Televisió de Catalunya, 2001-2002. Ràdio Escriptura i redacció de la sèrie radiofònica Somnien les ovelles científics clònics?, Com Ràdio; Les tardes amb Elisenda Roca, 1997. Interpretació Vides íntimes, de Noël Coward; direcció de Jaume Melendres, 1993. Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Olivé; direcció de Frederic Roda, 1996.

dossier de premsa


David Plana

autor i director

Docència Professor d’escriptura a la Sala Beckett de Barcelona. Professor d’interpretació al Col·legi de Teatre de Barcelona. Altres Participació en la creació d’una base de dades sobre autors catalans contemporanis, becat per l’Institut del Teatre de Barcelona, 1996. Participació en el workshop per a joves directors organitzat per la Unió de Teatres d’Europa al Teatre Maly de Sant Petersburg (Rússia), amb el director Lev Dodín, 2000. Premis Premi de la Crítica, Espectacle Revelació 1997 per Mala sang. Premi Serra d’Or al Millor Text Teatral 1997 per Mala sang. Premi Butaca al Millor Text 1998 per Criatures, de T de Teatre. Premi Butaca al Millor Text 2001 per La dona incompleta. Premi Serra d’Or al Millor Espectacle 2001 per La dona incompleta. Premi Butaca al Millor Text 2002 per Després ve la nit.

dossier de premsa


Míriam Iscla TEATRE: Vols, Grup Gralla d'Igualada. Copereta de nit, Grup Gralla d'Igualada. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal, dirigit per Jordi Mesalles. Línia roja, Teatre de l'Ocàs. Direcció: T. Vilardell i M. Casamayor. Teatre Natural d'Oklahoma, de Kafka. Direcció: Luis Miguel Climent. El desengany, de F. Fontanella. Direcció: Domènec Reixac. Després ve la nit, de David Plana. Direcció: David Plana

Forma part de la companyia T de Teatre des dels seus inicis i ha participat a tots els seus espectacles: Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció: Pere Sagristà. Homes!, Direcció: Sergi Belbel. Criatures, Direcció: David Plana i T de Teatre. S’estrena com a autora junt amb la resta de la companyia amb el text Ai, Homes! Criatures, Direcció: David Plana i T de Teatre. En aquest espectacle escriu un dels textos de l’espectacle: Vida de mare. TELEVISIÓ: TV3: Tres pics i repicó, El joc del segle, Dones d'aigua, Efectes secundaris, Laura. I Jet Lag una sèrie de T de Teatre, es responsable juntament amb Sergi Pomermayer de la coordinació de l’equip de guionistes de la segona temporada de la sèrie i s’encarrega també de la direcció de 10 capítols. Antena 3 TV: Los ladrones van a la oficina. Tele 5: El Comisario. Canal Plus: Calle 13. CINEMA: La Mala Vida de L.Titos (curtmetratge) RÀDIO: Col·labora en el programa Dies de ràdio, d’Elisenda Roca, a COM Ràdio.

dossier de premsa


Mamem Duch TEATRE: Mitjanit a l'Starlit, de Michael Hastings. Direcció: Carles Lasarte. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal, dirigit per Jordi Mesalles. Forma part de T de Teatre des dels seus inicis i ha participat a tots els seus muntatges: Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció: Pere Sagristà. Homes!, Direcció: Sergi Belbel. En aquest espectacle s’estrenen totes juntes com a autores: Ai, homes! (Conversa femenina sobre la realitat masculina). Criatures, Direcció: David Plana i T de Teatre.

TELEVISIÓ: TV3: Tres estrelles, El Tricicle, Estació d'enllaç, La caixa sàvia, Poblenou, i el llargmetratge per a televisió Laia, el regal d'aniversari, de Jordi Frades. Efectes secundaris. I Jet Lag una sèrie de T de Teatre TVE: Locos por la tele. Canal Plus: Crack, Calle 13. Tele 5: El Comisario CINEMA: Que t'hi jugues Mari Pili? de Ventura Pons

dossier de premsa


Marta Pérez TEATRE: Les llunastronautes, Teatre de l'Ocàs. Direcció: M. Casamayor i T. Vilardell. Els misteris del confessionari, de Pierre Lamy i Louis Hammon. Direcció: Jaume Melendres. El casament dels petits burgesos, de B. Brecht. Direcció: J. Melendres. Tira't de la moto, Teatre de l'Ocàs. Direcció: M. Casamayor i T. Vilardell. Estimat Bruce Springsteen, de Kevin Majo. Direcció: M. Casamayor i T. Vilardell.

Boeing, Boeing, de Marc Camoletti. Direcció: Federic Roda. Línia roja, Teatre de l'Ocàs. Direcció: M. Casamayor i T. Vilardell. La parella és... de Josep Pere Peyró. Direcció: Josep Pere Peyró. Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció: Pere Sagristà. S’ incorpora a la companyia T de Teatre durant la gira d’aquest espectacle. Homes!, Direcció: Sergi Belbel. Criatures, Direcció: David Plana i T de Teatre TELEVISIÓ: TV3: Crònica negra, Dones d'aigua, Efectes secundaris. TV2: Plàstic. CINEMA: No et tallis ni un pèl, de Francesc Casanovas, L'amant francès, de Judith Aparicio, Cucarachas, de Toni Mora, Nexus, de Jordi Cadena, Gente pez, de Jorge Iglesias i Dones, de Judith Colell. RÀDIO: Col·labora en el programa Dies de Ràdio, d’Elisenda Roca, COM Ràdio.

dossier de premsa


Àgata Roca TEATRE: Trio en mi bemol, Erich Rohmer. Direcció: Joan Ollé. Maria Estuard, Schiller. Direcció: Josep Montanyès. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal, dirigit per Jordi Mesalles. Un dels últims vespres de carnaval, Goldoni. Direcció: Lluís Pascual. A la glorieta, Jane Bowles. Direcció: Simone Benmussa.

Forma part de la companyia T de Teatre des dels seus inicis i ha participat a tots els muntatges: Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció: Pere Sagristà. Homes! Direcció: Sergi Belbel. En aquest muntatge s’estrenen com a autores: Ai, homes! Criatures, d’actriu a la gira, d’ajudant de direcció i autora dels textos Carta utòpica i Vull ser gran! Direcció: David Plana i T de Teatre. TELEVISIÓ: TV3: Gradua't, ara pots, Estació d'enllaç, Sitges, Laura, Crims, Casting i el llargmetratge per a televisió L'estratègia del cucut, dirigit per Sílvia Quer. I Jet Lag una sèrie de T de Teatre Canal Plus: Crack. Conductora del magazine diari Hola Barcelona, BTV CINEMA: En la Ciudad, de Cesc Gay, Las horas del día, de Jaime Rosales RÀDIO: Col·labora al programa de ràdio d’Albert Om, L'hora del pati, Rac 1.

dossier de premsa


Carme Pla TEATRE: Què et passa, Marta? Teatre de l'Ocàs. Direcció: M. Casamayor y T. Vilardell. Kabarreig, Cia. Kabarreig. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal, dirigit per Jordi Mesalles. Mal viatge, de Francesc Luchetti. Direcció: Lourdes Barba. El tigre de Mary Plexiglàs, de Miquel Obiols. Direcció: Berty Tovias. La filla del mar, d'Àngel Guimerà. Direcció: Sergi Belbel. El carnaval dels animals i Liliana, amb l’Orquestra de Cadaqués. No es tan fácil, de Paco Mir. Direcció: Josep Maria Mestres.

Forma part de la companyia T de Teatre des dels seus inicis i ha participat a tots els seus espectacles: Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció: Pere Sagristà. Homes!, Direcció: Sergi Belbel. En aquest muntatge s’estrenen totes juntes com a autores: Ai, homes! (conversa femenina sobre la realitat masculina). Criatures, Direcció: David Plana i T de Teatre.

TELEVISIÓ: TV3: Tres estrelles, El Tricicle, Tres pics i repicó, Dones d'aigua, Efectes secundaris, Plats bruts, Laura. I Jet Lag una sèrie de T de Teatre TV2: Plàstic. Antena 3 TV: Los ladrones van a la oficina. Canal Plus: Crack. CINEMA: No et tallis ni un pèl, de Francesc Casanovas. En la Ciudad, de Cesc Gay

dossier de premsa

Profile for T de Teatre

Això no és vida! - Dossier espectacle  

Això no és vida! - Dossier espectacle  

Profile for tdeteatre
Advertisement