__MAIN_TEXT__

Page 1


t de teatre


gira 2006

Granollers Teatre Auditori Reus Teatre Fortuny Figueres Teatre Jardí L'hospitalet Teatre Joventut Andorra la Vella Teatre Comunal Girona Teatre St. Domènec Cerdanyola Teatre Ateneu Sant Cugat Teatre Auditori Badalona Teatre Zorilla Tarragona Teatre Metropol Manresa Teatre Conservatori Palma Auditorium Manacor Teatre Municipal Vilanova i la Geltrú Teatre Principal Blanes Teatre Municipal Lleida Teatre Escorxador Vic Cinema Viguetà

St.E.Palau Tordera Teatre C. Pere Casals Mollerussa Teatre L'Amistat Valls Centre Cultural Benicassim Teatre Municipal Sabadell Pati de L'Estruch Lliçà de Vall Envelat El Masnou Ple de Riure Sitges Auditori Hotel Melià Begues Poliesportiu Mataró Teatre Monumental El Vendrell La Lira Barcelona Teatre Poliorama


t de teatre està de celebració

Ara fa quinze anys, s’iniciava un camí que portaria la companyia a recórrer els escenaris teatrals catalans, espanyols i fins i tot continentals. Després de tractar amb mordacitat el món de la dona als Petits contes misògins, disseccionar irònicament la masculinitat a Homes!, proposar una visió àcida i insolent de la infància a Criatures, i revelar amb una mirada sarcàstica i divertida algunes de les patologies més comunes de la vida moderna a Això no és vida!, les cinc actrius arriben a l’adolescència amb molta energia i bona forma. 15 neix amb la intenció de celebrar el quinzè aniversari de la trajectòria de la companyia. És un trencaclosques d’esqueixos recuperats de tots els espectacles, un còctel nostàlgic per als espectadors seguidors de la companyia, i una nova oportunitat de poder gaudir d’algunes de les escenes més memorables per a aquells que no van tenir l’ocasió de veure-les. Actrius i espectadors se submergiran en un viatge en el temps. El mix d’escenes es passeja, entre altres, per “La perfeccionista” d’aquells Petits contes misògins basats en els relats de Patricia Highsmith. Un text que les cinc actrius porten a l’extrem de la perfecció neuròtica verbalitzant i interpretant cadascun dels signes de puntuació amb infinitat d’intencions. Tampoc podia faltar el “Ramon” de Sergi Belbel, del muntatge d’Homes!, per poder tornar a riure dalt del ring dels diferents estats de la vida conjugal.


També retrobarem fragments de l’espectacle Criatures, redescobrint els desigs més íntims dels nens amb les “Cartes als Estimats Reis d’Orient”, de la mà d’autors com Joan Ollé i Paco Mir; vivint els somnis d’una nena amb “Vull ser gran!”, d’Àgata Roca; assistint a la teràpia de grup d’“Odio els meus fills”, també de Sergi Belbel, amb mares desesperades perquè els seus fills són uns monstres, i prenent consciència de la dificultat d’educar la nena de Josep Pere Peyró a “Per què?”. Això no és vida! ens tornarà a acostar a les misèries humanes de la vida moderna, com l’obsessió irracional per la imatge creada per Albert Espinosa a “Vida de la presumida”, o la idea que proposa David Plana de la irritació portada al límit a través d’una banquera amargada a “Vida de l’agressiva”. Codirigit per T de Teatre i Sergi Belbel, 15 manté la senzillesa escènica que caracteritza els espectacles de la companyia i que potencia encara més els textos i les interpretacions de les actrius. L’estrena tindrà lloc el 21 d’abril a Granollers i després l’espectacle iniciarà una extensa gira per Catalunya i Balears. A Barcelona arribarà l’1 de setembre, a l’escenari del Poliorama.


h d’història

Una aventura original i singular comença el maig de 1991, quan cinc joves actrius acabades de graduar a l’Institut del Teatre de Barcelona opten per no consumir-se al costat del telèfon esperant la trucada d’un director que les sol·liciti i prenen la iniciativa de volar pel seu compte. Pere Sagristà, un company de les cinc protagonistes, els proposa llegir el volum de Patricia Highsmith Petits contes misògins, publicat per primera vegada el 1977. Fascinades per la hilaritat i la ironia d’aquests relats, decideixen posar-se a treballar amb el material de l’autora nord-americana. Creen la companyia per presentar en societat el que serà el seu primer espectacle i la bategen amb el nom T de Teatre, per la debilitat que tenen totes elles pel te. És un amic comú, Daniel López-Orós, qui a partir d’aleshores s’encarregarà de la producció executiva. En aquest primer muntatge, la companyia aposta per la senzillesa escènica: dos tamborets, una taula, una cadira de fòrmica i una butaca són els únics elements escenogràfics. El pes de l’espectacle recau, doncs, en el text i en la interpretació de Mamen Duch, Rosa Gàmiz, Míriam Iscla, Carme Pla i Àgata Roca. T de Teatre continuarà fidel a aquesta puresa escenogràfica, convertint-la en una de les seves constants.

Les primeres funcions d’aquest espectacle es poden veure al circuit alternatiu (La Cuina, Sala Beckett, Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega). L’interès que desperta entre els espectadors provoca que la producció iniciï un pelegrinatge per diverses sales de Barcelona (Mercat de les Flors, Villarroel Teatre) i una gira per gran part de la península, on participen en diversos festivals i actuen en nombroses ciutats. Obtenen una excel·lent acollida de crítica i públic, i reben el Premi de la Crítica de Barcelona a la Revelació Teatral de la Temporada.

a la cartellera del Marquina. Aquest triomf a la capital és decisiu per a la companyia i els permet accedir als circuits de gira comercials. Se’n van cap a les Amèriques, on el teatre La Plaza de Buenos Aires acull durant tres mesos les últimes funcions d’Homes!, el 1997. La companyia promet estrenar el seu proper espectacle en aquesta ciutat. I ho compleix. Així és com a l’abril de 1998 viatgen a Buenos Aires per estrenar Criatures, una creació sobre l’imaginari infantil, codirigida per T de Teatre i David Plana. Per primer cop són quatre les actrius que trepitgen l’escenari. L’Àgata Roca assumeix en aquest muntatge les tasques d’ajudant de direcció.

La segona peripècia teatral té nom masculí: Homes!, dirigida per Sergi Belbel, arriba el 1994 al Mercat de les Flors. Les actrius disseccionen irònicament el sexe oposat a partir de creacions pròpies i d’alguns relats encarregats a quatre dramaturgs. L’èxit de públic manté l’espectacle sis mesos en cartell i posteriorment comença una gira per Catalunya i per diverses ciutats espanyoles. Rosa Gàmiz decideix iniciar una carrera en solitari i l’actriu Marta Pérez entra a formar part de la companyia.

Amb un ull que mira els nens i l’altre que observa els adults, Criatures arriba a Barcelona el setembre i s’instal·la al teatre Poliorama, novament amb gran èxit de crítica i de públic. Les T de Teatre inicien una gira per tot Catalunya, i també s’estan al Teatro Lara de Madrid durant vuit mesos. Continua una llarga gira per Espanya, fins que retornen al Poliorama per finalitzar l’espectacle.

El 1995 marxen a Madrid per representar-hi l’espectacle durant un mes i mig, però l’èxit les sorprèn i Homes! es manté un any seguit

La primera experiència en el terreny televisiu té lloc l’any 2000, amb la sèrie Jet Lag per a Televisió de Catalunya. Juntament


amb el director de cinema Cesc Gay, la companyia crea una comèdia de situació que reflecteix la vida quotidiana de cinc amigues i els reptes que comporta la vida moderna, amb grans dosis d’humor i sensibilitat. L’acollida és excel·lent, amb una mitjana de 691.000 espectadors, i els permet seguir treballant per crear nous capítols que s’emetran durant els anys 2002 i 2003. El quart espectacle s’estrena a Artà (Mallorca) el setembre de 2003. Això no és vida!, novament dirigit per David Plana, planteja situacions obsessives i compulsives contemporànies tenyides de sarcasme. Després d’una llarga temporada al Teatre Poliorama, a les actrius les espera una gira per Catalunya. La primavera del 2004, Jet Lag engega els motors de la quarta temporada i es pot veure a TV3, Canal Satélite i Vía Digital. El bon resultat possibilita que el 2005 se n’estrenin nous capítols. I coincidint amb el desè aniversari de la seva estrena a Madrid, Homes! torna a representar-se al Teatro Príncipe el febrer del 2005. Per a la reposició es forma una segona companyia: M de Misògines, amb un nou repartiment on no es busquen dobles, sinó

actrius amb capacitat per crear els seus propis personatges sense perdre el segell personal de la companyia. Després de seixanta-cinc capítols, el febrer de 2006 s’emet la sisena temporada de Jet Lag. El 21 d’abril de 2006, la companyia estrena al Teatre Auditori de Granollers 15, un espectacle que neix amb la intenció de celebrar els quinze anys del naixement de T de Teatre.

X de Xifres T de Teatre ha creat quatre espectacles, ha representat més de 2.000 funcions i ha convocat l’assistència de més de 750.000 espectadors.


t de teatre, una trajectòria exemplar

Ara fa quinze anys, un dia del mes de maig de 1991, vaig anar a la presentació d’un petit espectacle realitzat per cinc actrius que s’acabaven de postgraduar a l’Institut del Teatre de Barcelona. A l’antiga sala La Cuina de l’Institut, i sota la direcció de Pere Sagristà, aquestes cinc noies (Mamen, Àgata, Míriam, Carme i Rosa) interpretaven breus relats narratius de Patricia Higsmith dramatitzats per a l’ocasió sota el títol de Petits contes misògins. Veient i gaudint d’un espectacle senzill de factura però riquíssim de continguts i ple de ritme, ironia, tendresa i grans dosis de «mala bava», vaig pensar de seguida que d’aquestes noies se’n parlaria molt en un futur immediat en el panorama del nostre teatre. Així els ho vaig fer saber aquell mateix dia en acabar la representació. Em vaig dirigir ràpidament al camerino de les cinc i, amb un gest exageradament dramàtic, d’aquells que de tant en tant ens agrada fer als teatreros, les vaig felicitar tirant-me a terra i fent una reverència grandiloqüent. El gest va ser interpretat, evidentment, com una exageració d’un exaltat qualsevol (o un pilota que estaria encantat de treballar amb elles, que també) i les va fer riure (elles no em coneixien i devien pensar que aquella manera de presentar-me era un tic habitual meu; mai no els vaig dir que poquíssimes

vegades —per no dir cap— he tornat a fer una cosa semblant). El que va passar aquell dia és que tenia claríssim que, si elles ho volien, estava assistint al naixement d’un autèntic fenomen d’aquells que podien animar el nostre panorama teatral, tan necessitat d’iniciatives noves, originals, i que podia combinar un innegable ganxo o atractiu per als espectadors i una manera artesana, fresca, simple i directa de tractar, des d’un escenari, els problemes més quotidians (i seriosos) de la vida. Els vaig dir: «Heu fet diana, us fareu un tip de fer aquest espectacle per tot arreu; fins i tot, si us ho munteu bé, us forrareu». I la resposta d’elles va ser una escèptica riallada. Jo vaig pensar: «Sí, rieu, rieu... però ja en parlarem d’aquí a uns anys». I vet aquí que ja n’han passat quinze, d’anys, i aquelles noies que aquell dia van interpretar aquells Petits contes... plenes d’il·lusió i d’inseguretats, s’han convertit en una de les companyies de teatre catalanes de més èxit i projecció nacional i internacional del nostre país. Qui, a hores d’ara, no coneix les T de Teatre? Ben pocs. Per tant, estic encantat d’haver pronosticat (no vaig ser l’únic, és clar) ja aquell dia de maig de 1991 el que els esperava a aquestes intrèpides, enèrgiques,

agosarades, simpàtiques i extraordinàries actrius. I estic encara més encantat d’haver fet el ridícul tirant-me a terra d’aquella manera, perquè el gest finalment va fer efecte i em van donar l’oportunitat i el privilegi de participar com un humil servidor d’elles en els seus futurs espectacles teatrals. Una companyia de teatre que en quinze anys només ha fet quatre espectacles teatrals (és a dir, una mitjana d’un espectacle cada quatre anys!) i una sèrie de televisió, o és una companyia mandrosa i abocada al fracàs (manca d’idees, poca energia, menys ganes de treballar, etc.) o és una companyia que no para i que sap rendibilitzar i estimar els seus productes com si fossin fills que no es poden abandonar de qualsevol manera. Aquest és el cas, evidentment, de les T de Teatre: dels quatre espectacles, se n’han fet més de 2.000 funcions i hi han assistit més de 750.000 espectadors. Què més es pot demanar? Després de quinze anys, l’esperit de la companyia no ha canviat gaire des d’aquell primer espectacle. Amb la inestimable i imprescindible col·laboració del Dani, que exerceix de productor de la companyia, i la substitució de la Rosa per la la Marta (i altres col·laboracions esporàdiques


d’actrius), la companyia ha anat consolidant-se fins a conformar un estil propi, el que anomenem un segell, o, si voleu, una marca de fàbrica. Aquest estil és més difícil de definir del que sembla perquè està format per la suma de les energies i de les aptituds de totes cinc actrius, que, a més de ser intèrprets, són autèntiques creadores o dramaturgues (perdó per la paraulota) dels seus espectacles. És innegable, si mirem el panorama teatral dels últims anys a Catalunya i a Espanya, que les T de Teatre han estat les capdavanteres d’un cert tipus de teatralitat, directa, dinàmica, àgil, mordaç, que trenca la quarta paret i parla directament als espectadors d’avui dia de les dèries i obsessions de les dones i els homes contemporanis, i que en les últimes temporades s’ha posat molt de moda gràcies a translacions al medi teatral de productes televisius exitosos, o adaptacions més o menys encertades d’un cert tipus de teatralitat made in USA basada en la comunicació directa d’un humorista, o més d’un, amb un auditori entregat, que només pretén riure amb un enfilall més o menys intel·ligent, depenent dels casos, de gags i acudits enginyosos. Aquesta profusió d’espectacles de «mujeres», «hombres», i «puntos com» d’un temps ençà fa

que les cinc actrius de T de Teatre se sentin amb l’obligació de meditar i preparar els seus nous espectacles amb un esperit molt més artesà, seriós i singular del que podem imaginar. Malgrat algunes similituds (més formals que res) amb aquest tipus d’espectacles, elles no se senten, de cap manera, dins d’aquesta línia de teatre comercial —esplèndid a vegades, simplement eficaç altres vegades, i algunes altres repetitiu a força d’abusar de fórmules tòpiques i gastades—, tot i que comparteixen la mateixa obsessió per fer que els seus espectacles arribin al màxim nombre possible d’espectadors. Quins aspectes distingeixen el seu estil d’aquest altre que ara està inundant les sales de molts teatres del país? Molts. El primer, i fonamental, és que elles mai no oculten l’origen del qual provenen: el teatre. Ni s’avergonyeixen de sentir cada vegada més respecte i autèntic «amor» per les taules de l’escenari. No són ni humoristes reciclades per a l’escena, ni presentadores de televisió amb escassa tècnica vocal amorrades al micro sense fil, ni res per l’estil. Són cinc actrius dramàtiques d’alta volada que han renunciat a tenir una trajectòria personal en qualsevol teatre de prestigi, públic o privat, de repertori clàssic o contemporani (tot i algunes incursions esporàdiques d’alguna d’elles en produccions teatrals o pel·lícules),

per continuar vivint una aventura col·lectiva singular i excepcional. Elles han acabat accedint a la televisió després d’haver demostrat la seva solvència innegable als escenaris. No a l’inrevés. La companyia s’inscriu així en la línia dels principals i històrics col·lectius teatrals del nostre país: Tricicle, Dagoll Dagoll, La Cubana, Joglars, ... grups amb qui T de Teatre té molt més a veure que amb algunes de les iniciatives mediaticoteatrals abans esmentades. A l’amor pel teatre, cal afegir-hi la tècnica, o una bona quantitat de marques formals i estilístiques que les caracteritzen. El tractament de temàtiques i obsessions absolutament recognoscibles per a l’espectador s’articula amb un treball expressiu meditat i elaborat: la modulació de la parla, el ritme del llenguatge, el domini de la gestualitat i la polifonia de les veus són només alguns dels aspectes, als quals cal afegir una extraordinària economia de mitjans (escenogràfics) que no està renyida amb l’estètica, amb un gust particular i a vegades exquisit pels aspectes visuals (il·luminació acurada, vestuari, etc.), musicals (composicions pròpies), però basant-se sempre en la simplicitat (allò que abans etiquetàvem amb el mot minimalisme i que hem deixat de dir perquè fa


flaire de passat de moda, del segle passat, com si no hi hagués, dins d’aquesta tendència, com amb tot, coses bones i dolentes). I una atenció privilegiada a la interpretació, entesa no només com un vehicle del text, sinó com una autèntica creació ja des de la base. Podríem dir, fins i tot, que la interpretació de les cinc components de T de Teatre preexisteix a la pròpia elaboració dels textos. Excepte el primer espectacle (o potser ni així, però aleshores no n’eren conscients), els textos dels espectacles i la interpretació que en fan totes cinc estan estretament lligats. Són una sola cosa. Gairebé podríem dir que no són res l’un sense les altres. Així, el treball de totes cinc no comença el dia de l’assaig, o el de la representació. En la creació dels espectacles, totes cinc hi participen: busquen, remenen, proposen, modulen, escriuen, estripen, descarten, dubten, redacten, estructuren, desestructuren i reestructuren. Que fan una feinada, vaja. Saben molt bé el que volen i com ho volen. I també, o encara més, el que no volen i com no ho volen. Encara que no totes les paraules que acaben dient a l’escenari i al plató de televisió siguin escrites per elles, sí que han estat instigades, provocades per les seves aptituds, les seves veus i les seves presències, la seva

energia i el seu art (un altre concepte que les distingeix). En una paraula, les “T”, no imiten ni copien, no interpreten ni recreen, les “T” creen. Cada nou espectacle, cada nova iniciativa, ha estat llargament madurada i articulada. Sempre amb la por de la trajectòria passada, que a vegades els crea petites angoixes (el llistó que elles mateixes es posen està cada vegada més alt i la por de no reeixir com en les ocasions anteriors sempre hi és present, com en tot bon creador). Però també, i sobretot, amb la il·lusió i el repte d’oferir als espectadors, a l’ampli ventall de públic que segueix els seus espectacles, una experiència divertida i estimulant, irònica, àcida, tendra, però també punyent i un pèl provocadora —sense acabar de fer mal però posant moltes vegades el dit a la ferida—, una reflexió amb clau d’humor dels temes i obsessions més pròxims, i no per això menys transcendents, de la nostra quotidianitat. I tant de bo sigui així... com a mínim quinze anys més! Sergi Belbel


petits contes misògins


petits contes misògins

1991 Petits contes misògins

*F de fragments

A partir del llibre de Patricia Highsmith, T de Teatre crea un muntatge basat en relats a mig camí entre la peça dramàtica, el monòleg i el conte narrat. Un muntatge que ironitza sobre el món de les dones, amb un estil directe i incisiu. L’escenografia és pràcticament inexistent, les actrius apareixen soles davant del públic, amb l’únic ajut dels seus cossos i les seves veus. Sis contes fidels a la narració original dirigits per Pere Sagristà amb grans dosis de mordacitat.

La perfeccionista El pare de Margot Fleming, a qui ella admirava molt, sempre li havia dit: — Qualsevol cosa que valgui la pena de fer, fes-la bé. Margot creia que qualsevol cosa que valgués la pena de fer, s’havia de fer d’una manera perfecta. La casa i el jardí dels Fleming sempre estaven impecables. Margot s’encarregava de tot el concernent al jardí, tot i que haurien pogut llogar un jardiner. Fins el seu gos de raça Airedale, Rugger, només s’adormia on havia de dormir (una estora davant de la xemeneia), i mai no saltava damunt de la gent quan volia saludar algú, sinó que remenava la cua. L’única filla dels Fleming, Rosamund, de catorze anys, tenia molt bones maneres i cap defecte, tret d’un certa propensió a l’asma.


petits contes misògins

*La crítica ha dit... “Es fácil advertir una electricidad entre las cinco jóvenes actrices, entre sí y entre ellas y el público: toda la maldad —y la piedad— de la Highsmith aflora en las cinco actrices. En las voces, en la entonación justa, caprichosa y punzante.” Joan de Segarra, El País “...un espectáculo donde brilla la vitalidad y la furia propia de la autora.” Joan Anton Benach, La Vanguardia “...la sencillez que tiene este divertido y cálido montaje está sustentada en un trabajo tan imaginativo como riguroso.” Gonzalo Pérez de Olaguer, El Periódico

*B de biografia “...el treball de les cinc actrius és sensacional, meticulós, carregat de matisos i intel·ligència, amanit amb una graciosa ironia... Hora i quart de bon teatre! Tota aquesta unanimitat escènica també revela una laboriosa i exemplar feina de direcció: Pere Sagristà no sols demostra la seva devoció, sinó també la seva poderosa intuïció teatral.” F. Burguet Ardiaca, Diari de Barcelona “...un híbrido espléndido, valiente, de una pulcritud escénica admirable y de un talento que permite presagiar un gran esfuerzo para la compañía (...) El hilo conductor es siempre el entretenimiento, la sonrisa constante y, de vez en cuando, una carcajada general bien colocada.” Pablo Ley, ABC

Petits contes misògins es va presentar al teatre La Cuina i a la Sala Beckett de Barcelona. Va poder veure’s, també, a la Sala Maria Plans de Terrassa. Va ser l’espectacle de petit format amb millor acollida a l’onzena Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega. Va tornar a Barcelona i va visitar dues vegades el Mercat de les Flors (espais A i B) i la Sala Villarroel. La gira els portà a fer un gran nombre de representacions per tot Catalunya i part d’Espanya. I, a més, una actuació al Teatre Aquarium de París. Per aquest espectacle van rebre el Premi de la Crítica de Barcelona a la revelació Teatral de la Temporada.

*X de xifres Espectadors 56.000

Funcions 270


homes!


homes!

1994 Homes!

*F de fragments

Sergi Belbel dirigeix el segon muntatge, inspirat en el món masculí. A partir de creacions pròpies combinades amb un collage de textos encarregats a quatre autors teatrals (Francesc Pereira, Ferran Verdés, Sergi Belbel i Josep M. Benet i Jornet), T de Teatre planteja un itinerari per les edats de l’home contemporani: l’adolescència, la solteria, la vida conjugal i l’edat tardana. Tot s’amaneix amb un to àcid, fórmules corals i accions àgils i precises. L’escenografia juga a suggerir un taulell d’escacs, on els personatges són dames que es mouen en total llibertat. Les cinc actrius fan d’homes, però van vestides de dones: el text i el matís les converteixen en homes, encara que mai perden la seva feminitat.

Ramon! Totes: Ramon! Ramon: Oh. Calma’t, estimada, calma’t. Et noto un pèl inquieta, un pèl nerviosa, un pèl tensa, un pèl histèrica, oi? Au, estimada, calla, calma’t i pren-te alguna cosa. Dona 2: No et posis irònic perquè em rebenta que et posis irònic. Dona 4: I no em diguis estimada perquè em rebenta que em diguis estimada. Dona 5: I no tinc perquè calmar-me perquè em rebenta haver de calmar-me. Dona 3: I no em parlis amb sorna perquè em rebenta que em parlis amb sorna. Ramon: Sorna? Sorna, jo? Però què dius? Què t’inventes? No et trobo normal. De debò, perdona que t’ho digui. Què t’ha agafat? I per què avui? I per què ara? Tens una crisi? Tranquil·la, dona, tranquil·la. Ja passarà. Au, calma’t, mira’m a mi: estic bé, aquí, sóc feliç, amb tu, després de tots aquests anys al teu costat, amb la nostra pau, la nostra maduresa, l’esplendorosa tardor de la vida... Dona 3: Au, calla, Ramon, calla!


homes!

*La crítica ha dit... “Una de las más divertidas, inteligentes, frescas y recomendables obras teatrales de los escenarios madrileños.” Enrique Asenjo, ABC “Un espectáculo brillante, con gran ritmo, muy musical.” Joan de Segarra, El País “¿Teatro cómico? Si es como este, sí gracias.” Carlos Espinosa, Guía del Ocio “La globalidad del montaje de T de Teatre es de una gran eficacia y el trabajo de las cinco actrices es una pura delicia.” Gonzalo Pérez de Olaguer, El Periódico

*B de biografia “Totes cinc intèrprets despleguen una vigoria i una frescor extraordinàries, que mantenen l’espectador tibat en la corda de l’expectació.” Francesc Massip, Avui “¡Hombres!, una fiesta regocijante que tiene asegurada una franca acogida.” Joan Anton Benach, La Vanguardia

Homes! es va estrenar al Mercat de les Flors de Barcelona (1994) i, després de sis mesos en cartell, va iniciar una extensa gira per tota la península. L’agost de 1995, l’espectacle es va presentar al teatre Marquina de Madrid i, gràcies a l’acollidora resposta del públic i de la crítica, va estar-s’hi tot un any en cartell. L’espectacle va arribar fins a l’Argentina i es va representar durant tres mesos al teatre La Plaza de Buenos Aires. El febrer de 2005, coincidint amb el desè aniversari de l’estrena a Madrid, es crea M de Misògines, una segona companyia que torna a representar l’espectacle al Teatro Príncipe, i després inicia una gira per Espanya.

*X de xifres Espectadors 360.000

Funcions 980


criatures


criatures

1998 Criatures

*F de fragments

Un espectacle sobre la infància que combina la visió agredolça dels nens amb la mirada àcida dels adults. Es compon de quinze escenes breus que tracten temes seriosos, però amb el to burleta i incisiu que identifica les T de Teatre. Inclou textos de Sergi Belbel, Yolanda García Serrano, Paco Mir, Jordi Mollà, Joan Ollé, J. Pere Peyró, David Plana i dues de les components de la companyia, Àgata Roca i Míriam Iscla. La inspiració escenogràfica de Jon Berrondo prové dels jocs infantils: colors llampants i peces de construcció suggereixen multitud de formes i d’espais. El muntatge és una codirecció de T de Teatre i David Plana.

Carta de la bicicleta Nen: Estimats Reis d’Orient, primer de tot us vull demanar, si fos possible, que el meu germanet petit es morís aquesta nit, i així totes les joguines serien per a mi. També voldria canviar de pares. Els meus no estan del tot malament: no em peguen ni em renyen ni res d’això... però quan vénen a buscar-me a l’escola queden malament entre els pares rics dels meus amics. Entenguem-nos: dels meus companys, perquè jo d’amics no en tinc ni en vull ni em fan cap falta. També voldria la bicicleta d’en Gerard. Atenció, no una bicicleta com la del Gerard. Vull la bicicleta d’en Gerard, i que ell m’empaiti a peu darrere meu, plorant i marranejant desesperat mentre jo pedalejo i xiulo alegrement. I prou. Potser no he estat el més bo de tots, no? Però la bondat és cosa de febles.


criatures

*La crítica ha dit... “T de Teatre demuestra que ser comercial es una etiqueta con muchas lecturas y que la suya es de una incontestable calidad.” Juan Carlos Olivares, ABC “Criaturas es un espectáculo tan estimulante como comercial: su producción es férrea y rigurosa, y ante todo, demuestra un entendimiento del teatro tan profesional como artístico, que es de celebrar.” Juan Antonio Vizcaíno, La Razón “Criatures, el tercer espectacle de T de Teatre, on es revalida l’aplom actoral de la companyia, el seu domini de l’escenari i la seva capacitat de connectar i de seduir el públic.” Francesc Massip, Avui

*B de biografia “Las actrices de T de Teatre hacen un trabajo de firmeza y autoridad incontestables.” Pablo Ley, El País “A Criatures, les T de Teatre volen perquè, tautologia, porten moltíssimes hores de vol. I volen sense posar el pilot automàtic, que seria el perill. S’ho estan passant bomba allà dalt i, naturalment, et contagien: és la regla d’or.” Marcos Ordóñez, Avui, “Quadern de Teatre”

Criatures va iniciar el seu trajecte al teatre La Plaza de Buenos Aires l’abril de 1998. El setembre del mateix any es va presentar a Barcelona, al Teatre Poliorama, on va estar-se mig any amb gran èxit de crítica i de públic. El 1999 l’espectacle va voltar per Catalunya i es va estrenar, posteriorment, al teatre Lara de Madrid, on va estar vuit mesos en cartell. Després, l’espectacle va tornar a sortir de gira, aquesta vegada per tot Espanya, i va acabar representant-se al teatre Poliorama de Barcelona durant el Nadal de 2000.

*X de xifres Espectadors 270.000

Funcions 670


això no és vida!


això no és vida!

2003 Això no és vida!

*F de fragments

Cinc personatges neuròtics ens expliquen les seves manies, les seves misèries i les seves dèries patològiques que passen per l’estrès, la insatisfacció, la depressió, l’obsessió per l’estètica... Sota la direcció de David Plana, es planteja una mirada irònica i divertida que mostra la tendència que tenim els humans a complicar-nos la vida a través de textos escrits per Sergi Belbel, Albert Espinosa i el mateix David Plana. Amb una escenografia espectacular, que ens situa al llimb envoltat de núvols, les actrius recreen les seves vides i posen en evidència la incapacitat absoluta per aconseguir la felicitat.

Vida de la presumida Presumida: Després de fer-me unes quantes operacions, vaig pensar que ja estava perfecta. Però hi va haver un problema. Quan ja m’havia operat tota la cara, em vaig adonar que el meu home no hi quedava gens bé, no lligava amb aquella cara. Així que vaig canviar de marit. Ell ho va entendre de seguida, era un home comprensiu. Exmarit: Et separes de mi perquè no conjunto amb les teves orelles? Presumida: Dit així sembla una mica... Exmarit: A veure, ho diré d’una altra manera, vols dir que jo conjuntava amb tu quan les teves orelles eren lletges i no hi conjunto quan les teves orelles són maques? Presumida: Mmmm... És una pregunta amb trampa, oi? Ho he de consultar amb el meu advocat... Exmarit: Però no et vull perdre. Què puc fer? Presumida: Bé, hi ha una solució. Opera’t! Si tu t’operessis, conjuntaries amb mi, seria ideal!


això no és vida!

*La crítica ha dit... “...unos textos caricaturescos pero con momentos de fino humor se unen a unas interpretaciones ágiles, divertidas y poderosas.” Maria José Ragué, El Mundo “...l’ofici, el convincent treball de les actrius, el seu domini sobre la platea, porten la funció a bon port.” Gonzalo Pérez de Olaguer, El Periódico “...las actrices de la compañía pisan cada vez más fuerte y perfeccionan sus recursos interpretativos.” Joan-Anton Benach, La Vanguardia

*B de biografia “Imágenes críticas, irónicas y cómicas con las que las T conectan rápidamente con el público, tanto femenino como masculino, por la complicidad que se establece. (...) Con todo, las cinco están estupendas en sus respectivos personajes.” Begoña Barrena, El País “L’obra tenia una complexa concepció escènica on s’integraven a la perfecció una escenografia d’una plasticitat visual impecable, intensa i magníficament explorada a través d’un treball excel·lent en el camp de la il·luminació, amb el treball coreogràfic de les actrius i amb el desenvolupament general de tota l’obra.” Addison De Witt, Empordà

Això no és vida! es començà a representar a Artà el setembre de 2003. El mateix any es va estrenar al Teatre Poliorama, on es va estar una llarga temporada. Posteriorment va començar una gira per Catalunya, i després de presentar-se a més de 15 poblacions, entre elles Girona, Lleida, Palma de Mallorca o Tarragona, va finalitzar a Tàrrega el desembre de 2004.

*X de xifres Espectadors 64.000

Funcions 160

Petits contes misògins Homes! Criatures Això no és vida! Totals

Espectadors 56.000 360.000 270.000 64.000 750.000

Funcions 270 980 670 160 2.080


c de crèdits

15 Autors Sergi Belbel Albert Espinosa Míriam Iscla Paco Mir Joan Ollé Josep Pere Peyró David Plana Àgata Roca T de Teatre Patricia Highsmith Traducció (Patrícia Highsmith) Susanna d’Hèlix Dramaturgia Sergi Belbel i T de Teatre Actrius Mamen Duch Míriam Iscla Marta Pérez/Rosa Gàmiz Carme Pla Àgata Roca

Ajudant disseny d’il·luminació Ajudant de direcció Disseny so Vestuari Musica Original Adaptació Espai Escènic Adaptació i disseny I·luminació Producció Executiva Direcció Maquinista Operador de so Operador de llum Regidor Premsa Fotografia Disseny web Disseny gràfic Ajudant de producció Gerencia

Carles Borras Emilià Carilla Francisco Grande Pepi Aubià i Mamen Duch Òscar Roig Judit Vidal Albert Faura (A.A.I.) Daniel López-Orós Sergi Belbel i T de Teatre Marçal Vallhonesta Quique Expósito Iñigo Basauri Mateu Pascual Sandra Costa David Ruano Creactivitat Tholön kunst Carmen Álvarez Merche Garrido

Realització escenografia La Forja del Vallès, Pilar Albadalejo i Guille Sànchez Realització vestuari Carme Cabello Pintura vestuari Criatures Piquer Sabates Valdeperas Ulleres Indo


sergi belbel

Autor, director i traductor teatral. Llicenciat en Filologia Romànica i Francesa per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1986. Membre fundador de l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, des de 1988. *Obres Calidoscopis i fars d’avui, 1985. La nit del Cigne, 1986. Dins la seva memòria, 1986 (no estrenada). Minim.mal Show (amb Miquel Górriz), 1987. Elsa Schneider, 1987. Òpera, 1988. En companyia d’abisme, 1988. L’ajudant i Tercet, 1988. Tàlem, 1989. Carícies, 1991. Després de la pluja, 1993. Morir, 1994. Ramon (dins Homes!), 1994. La boca cerrada (dins Por mis muertos), 1996. Al mateix lloc, 1996 (inèdita). Sóc Lletja (amb Jordi Sánchez), 1997. La sang, 1998. El temps de Planck, 1999. Això no és vida (amb Albert Espinosa i David Plana, per a T de Teatre), 2003. Forasters, 2003. *Direccions de textos propis Minim.mal Show, 1987. Òpera, 1989. En companyia d’abisme, 1989. Tàlem, 1990. Carícies, 1992. Després de la pluja, 1993. Homes! 1994. Después de la lluvia, 1996. Sóc Lletja, 1997. Morir, 1998. El temps de Planck, 2000.

*Direccions d’altres autors L’augment, de Georges Perec, 1986 i 1994. Pervertimento, de J. Sanchis Sinisterra, 1987. Passos, de Samuel Beckett, 1987. La fageda, de Josep Ma. Benet i Jornet, 1989. Desig, de Josep Ma. Benet i Jornet, 1991. La filla del mar, d’Àngel Guimerà, 1992. Colometa la gitana i Qui... compra maduixes, d’Emili Vilanova, 1993. El mercader de Venècia, de William Shakespeare, 1994. L’hostalera, de Goldoni, 1995. L’avar, de Molière, 1996. Testament, de Josep Ma. Benet i Jornet, 1997. Rumors, de Neil Simon, 1999. El criptograma, de David Mamet, 1999. L’estiueig (Trilogia della Villegiatura), de Goldoni, 1999. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette, 2000. El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca, 2000. La dona incompleta, de David Plana, 2001. Madre (el drama padre), de Jardiel Poncela. Muelle Oeste / Moll Oest, de Bernard-Marie Koltès, 2002. Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo, 2002. L’habitació del nen, de Josep M. Benet i Jornet (2003). El mètode Grönholm, de Jordi Galceran (2003). Primera plana, de Hecht i MacArthur (2003). Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes (2004). Les falses confidències, de Pierre de Marivaux (2005).


sergi belbel

*Traduccions i estrenes a l’estranger Elsa Schneider, estrenada a França. En companyia d’abisme, estrenada a Alemanya, traducció a l’anglès. Carícies, estrenada a Argentina, Colòmbia, Uruguai, Portugal, França, Itàlia, Alemanya (3 produccions), Eslovènia, Dinamarca, Bèlgica (flamenc), Canadà (anglès), Brasil, Nova York (International Fringe Festival), Polònia. Traduccions sense estrenar: rus, suec. Tàlem, estrenada a França, Portugal, Bèlgica, Alemanya, Holanda, Àustria, Regne Unit (Londres), Uruguai. Després de la pluja, estrenada a Portugal, Regne Unit (Londres), Alemanya (més de 15 produccions), Àustria, Suïssa, Noruega, Argentina, Suècia, França (2 produccions: Montpeller, París), Dinamarca, Bèlgica (2 produccions: francès i flamenc), Holanda, Mèxic, Itàlia, Estats Units (Nova York), Eslovènia, Grècia, Polònia, Luxemburg, Canadà, Brasil, Islàndia, Croàcia, Xipre, Hongria. Morir, estrenada a Finlàndia, Suècia, Alemanya, Japó i Dinamarca (març 2003). Traduccions sense estrenar: italià, francès. Sóc lletja, estrenada a Portugal, Dinamarca, Suècia i Noruega. La sang, estrenada a Bèlgica (flamenc), Àustria, Colòmbia, França, Suècia, Alemanya, Polònia, Uruguai, Xile. Traduccions sense estrenar: anglès, suec.

El temps de Planck, estrenada a Alemanya (Frankfurt, maig de 2002) i a Àustria (Burgtheater de Viena, abril de 2003). *Traduccions Fedra, de Racine. L’augment, de Georges Perec. Combat de negre i de gossos, Combate de negro y de perros, En la soledad de los campos de algodón, En la solitud dels camps de cotó, La nit just abans dels boscos, Tabataba i altres textos, Moll Oest i Muelle Oeste, de BernardMarie Koltès. L’hostalera, de Goldoni (amb Núria Furió). L’avar, de Molière. Rumors, de Neil Simon. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette. Vindrà algú, de Jon Fosse (amb Anne-Lise Cloetta). Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo de Filippo. Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes. *Òpera (direcció escènica) Il Viaggio a Reims, de G. Rossini. Direcció musical: Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu, març de 2003. *Televisió Adaptació dramàtica i guió de la telenovel·la Secrets de família (argument de Ma. Mercè Roca), Televisió de Catalunya, 1995. Argument i guió de la sèrie Ivern, per a Televisió de


sergi belbel

Catalunya, 1996-2001 (publicat a l’editorial Empúries, col·lecció Narrativa, Barcelona, 2002). Guió de Nissaga: l’herència, per a Televisió de Catalunya, 1999. Autor de Después de la lluvia, Estudio 1 de TVE, 2000. *Cinema Carícies, de Ventura Pons. Col·laboració en el guió, basat en la seva pròpia obra, 1997. Morir (o no), amb guió i direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra Morir, 1999. *Premis Premio Marqués de Bradomín 1986, per Calidoscopis. Premi Ciutat de Granollers 1987, per Dins la seva memòria. Premi Nacional Ignasi Iglésias 1987, per Elsa Schneider. Premi de la Crítica 1991 a la millor direcció, per Desig. Premio Ojo Crítico de RNE, 1992. Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya 1993-95, per Després de la pluja. Premi Serra d’Or 1994, per Després de la pluja. Premi Born de Teatre, 1995, per Morir. Premio Ercilla de Teatro a la «mejor labor teatral», 1996. Premi Butaca 1996 a la millor direcció per L’hostalera. Premi «Els millors de 1997» de Tarragona, a la millor direcció per L’avar.

Premio Meliá Parque 1997 al millor autor per Después de la lluvia. Premio Nacional de Literatura Dramática del Ministerio de Cultura 1996, per Morir. Premi «Els millors de 1997» de Tarragona a la millor direcció teatral per L’avar, de Molière. Premi Molière 1999 a la millor obra còmica de la temporada per Après la pluie (Després de la pluja) en la producció del Théâtre de Poche Montparnasse de París (1998-99). Premi Nacional de Teatre 2000 de la Generalitat de Catalunya per la direcció de L’estiueig de Goldoni (TNC, 1999). Premi de la Crítica Serra d’Or 2002 al millor muntatge teatral per La dona incompleta. Premi Max de les Arts Escèniques 2002 a la projecció internacional per Després de la pluja. Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques 2003 per la dramatúrgia i direcció de Dissabte, diumenge i dilluns de De Filippo (TNC, 2002). Premi Butaca 2003 a la millor direcció i al millor muntatge teatral per Dissabte, diumenge i dilluns (TNC, 2003). Premi Teatre BCN 2003 a la millor direcció de la temporada per Primera plana (TNC, 2003). Premi «Els millors de 2003» de Tarragona a la millor direcció teatral per L’habitació del nen, de Benet i Jornet.


albert faura

Estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona com a il·luminador. Curs internacional d’ il·luminació organitzat pel British Council a Londres. *Com a il·luminador ha treballat amb directors com Núria Espert, Adolfo Marsillach , Josep Maria Flotats, Nicolas Joel, Rafel Duran, Sergi Belbel, Alfredo Arias, Ferran Madico, Frédérico Alagna, Rosa Novell, Jordi Saball, Josep Ma Mestres, Joan Font, Frederic Amat, José Antonio Gutiérrez, Joan Ollé, Gilbert Deflo, Marco Antonio Mareli, Bigas Luna... entre d’ altres. *Escenògrafs Ezio Frigerio, Gerardo Vera, Hugo de Ana, Montse Amenós, Marco Antonio Mareli, Jon Berrondo, Frederic Amat, Enric Miralles. *Coreògrafs Centre Dramàtic Nacional, Teatro Real de Madrid, Teatre Nacional de Catalunya SA, Focus SA, Fundació del Gran Teatre del Liceu, Bitó Produccions, Teatro Filarmonico de Verona, Teatro de la Zarzuela, Festival de Perelada, Otel·lo Produccions, Festival Grec de Barcelona, Comediants, Festival Ruhr Triennale, La Fura dels Baus, Teatro de la Maestranza de Sevilla, Casino de Mallorca, Maggio Musicale de Florencia, Colón de Buenos Aires.

Darrers treballs *Teatre Casa i Jardí de l’autor Alan Ayckbourn. Direcció de Ferran Madico. Teatre Fortuny i Teatre Bartrina de Reus, 2005. Fi de Partida de Beckett. Direcció de Rosa Novell. Festival Grec 2005. Greus Qüestions d’Eduardo Mendoza. Direcció de Rosa Novell. Festival Temporada Alta de Girona i Sala Muntaner, 2004. Camino al Cielo de Juan Mayorga. Direcció d’ Antonio Simón. Centro Dramático NacionalMadrid, 2004. La cena de J. C. Brisvil. Direcció de Josep Ma. Flotats. Teatro Bellas Artes. Madrid, 2004. Forasters de Sergi Belbel. Teatre Nacional de Catalunya, Fòrum 2004. Teatre sense animals de J. Michel Ribes. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Romea, 2004. Casa de Nines d’ Henry Hibsen. Teatre Nacional de Catalunya. Direcció de Rafel Duran, 2004. Això no és vida de T de Teatre. Teatre Poliorama de Barcelona. Direcció David Plana, 2004. Primera Plana, Teatre Nacional de Catalunya. Direcció de Sergi Belbel, 2003. Comédias Bárbaras ( Sagunto-València). Direcció de Bigas Luna. Dissabte, diumenge i dilluns, Teatre Nacional


albert faura

de Catalunya. Direcció de Sergi Belbel, 2004. París 1940, Teatre Círculo de Bellas Artes de Madrid. Direcció de Josep Ma. Flotats, 2003.

*Exposicions Veus i Ciutats i cantonades, Fòrum 2004 de Barcelona.

*Òpera La Flauta Màgica, de W.A. Mozart. La Fura dels Baus- Opera Nacional de París i Ruhr Triennale Festival (Alemanya). La Verbena de la Paloma, de T. Breton. Festival Internacional de Música i Dansa de Granada. Viaggio a Reims, de Rossini, Gran Teatre del Liceu. Pikovaia Dama, de Txaikovsky, Gran Teatre del Liceu. Le Nozze di Figaro, de W.A. Mozart, Teatro Real de Madrid. Aida de Verdi, Gran Teatre del Liceu. La Flauta Mágica, de W.A. Mozart, Gran Teatre del Liceu Orfeo i Eurídice de Glüc, Festival de Perelada, Comediants.

*Ràdio Col·laborador habitual del programa A les tres Teatre de Catalunya Cultura, en l’espai A l’ombra.

*Dansa La Celestina, Teatro Real de Madrid. *Música Amic amat amb Maria del Mar Bonet. Direcció de Rafel Duran. Fòrum Grec 2004.

*Altres Colors, Nubes Negras d’Estudi Mariscal. Direcció de Tono Errando. Bari (Itàlia). *Premis Premi Butaca 2002, per Dissabte, Diumenge i Dilluns, Teatre Nacional de Catalunya. Premi Butaca 2001, per La Dama Enamorada, Teatre Nacional de Catalunya. Premi Max 1999, per Faust Versió 3.0 de La Fura dels Baus, Teatre Nacional de Catalunya Premi Max 1999 nominació per Arte Premi de la Crítica de Barcelona 1999, de La Fura dels Baus, Teatre Nacional de Catalunya Premi de la Crítica de Barcelona 1998, per Maria Rosa, direcció de Rosa Novell.


òscar roig

Compositor. *Música per teatre Celebració, direcció de Josep Galindo. Teatre Romea, 2005. Teatre sense animals, de Jean- Michel Ribes. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Romea, 2004 Això no es vida, de T de Teatre. Direcció de David Plana. Teatre Poliorama, 2003. L’habitacio del nen, de Josep Ma. Benet i Jornet. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Lliure. Poe de Dagoll Dagom. Direcció de J.L. Bozzo. Teatre Poliorama, 2002. Ran del camí, de Txèhov. Direcció de Joan Castells. Teatre Nacional de Catalunya, 2002. Després ve la nit, de David Plana. Direcció de David Plana. Sala Beckett, 2002. Bodas de sangre, de F.G Lorca. Direcció de Ferran Madico. Festival Grec 2001. La dona incompleta, de David Plana. Direcció de Sergi Belbel. Sala Beckett, 2001. El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Nacional de Catalunya, 2000. Barbaric comedies, de Valle-Inclán. Dirigida per Calixte Bieito. Producció Edimburgh FestivalAbbey Theatre de Dublín. King’s Theatre d’ Edimburgh, 2000. El temps de Planck , de Sergi Belbel i Ôscar

Roig. Direcció de Sergi Belbel. Festival Grec, 2000. El criptograma, de David Mamet. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Nacional de Catalunya, 1999. La sang, de Sergi Belbel. Direcció de Toni Casares. Sala Beckett, 1999. Rumors, de Neil Simon. Direcció de Sergi Belbel. Producció de Vania Produccions. Auditori de Palma de Mallorca, 1999. La casa de Bernarda Alba, de F. G. Lorca. Direccció de Calixte Bieito. Teatre Maria Guerrero, Madrid, 1998. Morir, de Sergi Belbel. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Romea, 1998. Criatures, Companyia T de Teatre. Teatre Poliorama, 1998. Testament, de Josep Ma. Benet i Jornet. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Condal, Festival Grec, 1997. Sóc lletja, musical de Sergi Belbel, Jordi Sánchez i Òscar Roig. Companyia Kràmpack. Teatre Condal, Festival Grec, 1997. L’ avar, de Molière. Direcció de Sergi Belbel. Festival Grec, 1996. Después de la lluvia, de Sergi Belbel. Direcció de Sergi Belbel. Teatro Albéniz de Madrid, 1996. L’ hostalera, de Carlo Goldoni. Dirigida per Sergi Belbel. Festival Grec, 1995. El mercader de Venècia, de William Shakespeare. Dirigida per Sergi Belbel. Teatre Poliorama, 1994. Colometa la gitana i Qui...compra maduixes,


òscar roig

d’Emili Vilanova. Dirigides per Sergi Belbel. Teatre Romea, 1994. Homes !, de T de Teatre i diversos autors. Dirigida per Sergi Belbel. Mercat de les Flors 1994. Després de la pluja, de Sergi Belbel. Direcció de Sergi Belbel. Centre Cultural de Sant Cugat, 1993. La filla del mar, d’Àngel Guimerà. Dirigida per Sergi Belbel. Teatre Romea, 1992. El desengany, de Francesc Fontanella. Dirigida per Domènec Reixach. Teatre Romea, 1992. Carícies, de Sergi Belbel. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Romea, 1992. Desig, de Josep Ma. Benet i Jornet. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Romea, 1991. Talem, de Sergi Belbel. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Romea, 1990. La missió, de Heiner Müller. Direcció de Carme Portaceli. Mercat de les Flors, 1990. Òpera, de Sergi Belbel i Òscar Roig. Direcció de Sergi Belbel. Sala Olimpia, Madrid, 1988. Pervertimento, de José Sanchis Sinisterra. Direcció de Sergi Belbel. Teatro del Mercado de Saragossa, 1988. L’augment, de Georges Perec. Direcció de Sergi Belbel. Teatre Teixidors a mà-Teatreneu, 1988. Fedra, de Racine. Direcció de Sergi Belbel. Universitat Autònoma de Barcelona, 1987.

*Música per dansa Trastorn. Coreografia de Maria Rovira. Companyia Trànsit. Mercat de les Flors, 1989. Qué pasó con las Magdalenas. Coreografia de Ramon Oller. Companyia Metros. Mercat de les Flors, 1990. Estem divinament. Coreografia de Ramon Oller. Companyia Metros. Mercat de les Flors, 1992. De aquí pa yá. Coreografia de Ramon Oller i Mari Carmen García. Producció dels Hivernales d’Avignon. Théàtre Benedouze d’Avignon (França), 1993. Principal 1a. Coreografia de Ramon Oller per a la Compañía Nacional de Danza, dirigida per Nacho Duato. Teatro de Madrid, 1994. Diwano. Coreografia de Ramon Oller per a la Compañía Nacional de Danza dirigida per Nacho Duato. Teatro de Madrid, 1995. Duérmete ya. Coreografia de Ramon Oller per la Companyia Metros. Mercat de les Flors, 1995. *Música per cinema Accident , de Jan Baca. 1992. (migmetratge) Ivorsy, de Josep Ma Canyameras. 1993. (migmetratge) Dies de guerra, de Jan Baca. 1994. (migmetratge) Una dona, de Jan Baca. 1996. (curtmetratge) Como escribir cartas de Amor de Jan Baca. 1997. (migmetratge)

Del costat de l’ombra, de Jan Baca. 1999. (migmetratge) Dancing, de Jan Baca. 2001. (curtmetratge) Germanes, de Jan Baca. 2003. (migmetratge) Febrero, direcció: Silvia Quer, 2004. (llargmetratge) *Música editada Música per dansa. C.D. 003. Desert Produccions, 1993. Espais naturals de Catalunya. (recopilació) TVC. 1998. Espais naturals de Catalunya. (recopilació) TVC. 2000. *Música per TV Televisió de Catalunya: sèrie Rosa, sèrie Crims, sèrie Temps de silenci.


mamen duch

*Teatre Mitjanit a l’Starlit, de Michael Hastings. Direcció de Carles Lasarte, Teatreneu. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal, dirigit per Jordi Mesalles, Teatre Lliure. Forma part de T de Teatre des dels seus inicis i ha participat a tots els seus muntatges: Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció de Pere Sagristà. Homes!, de diversos autors. Direcció de Sergi Belbel. En aquest espectacle s’estrenen totes juntes com a autores: Ai, homes! (Conversa femenina sobre la realitat masculina) Criatures, de diversos autors. Direcció de David Plana i T de Teatre. Això no és vida!, de diversos autors. Direcció de David Plana.

*Televisió Televisió de Catalunya: Tres estrelles, El Tricicle, Estació d’enllaç, La caixa sàvia, Poblenou, i el llargmetratge per a televisió Laia, el regal d’aniversari, de Jordi Frades. Efectes secundaris, Jet lag, una sèrie de T de Teatre TVE: Locos por la tele Canal Plus: Crack, Calle 13 TELE 5: El Comisario *Cine Què t’hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons


rosa gàmiz

*Teatre La filla del mar, d’Àngel Guimerà. Direcció de Sergi Belbel. Qui compra maduixes, d’Emili Vilanova. Direcció de Sergi Belbel. La corona d’espines, de Josep Maria de Segarra. Direcció d’Ariel García Valdés. Pigmalió. Direcció de Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. Romeu i Julieta, de W. Shakespeare. Direcció de Maurice Durozier. L’estiueig, de Carlo Goldoni. Direcció de Sergi Belbel. Cacao. Direcció de Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. Víctor o els nens al poder. Direcció de Joan Ollé. El pati, d’Emili Vilanova. Direcció de Pep Anton Gómez. Líliom. Direcció de Carlota Subirós. Històries de teatre. Direcció d’Oriol Broggi. El misantrop, de Molière. Direcció d’Oriol Broggi. Es cofundadora de la companyia T de Teatre i ha participat a:

Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció de Pere Sagristà. Homes, de diversos autors. Direcció de Sergi Belbel.

*Televisió Televisió de Catalunya: Quico el progre; Estació d’enllaç; Oh! Europa, Dagoll Dagom; Si l’encerto l’endevino (programa concurs); Oh! Espanya, Dagoll Dagom; Temps de silenci; Majoria absoluta; Jet lag, T de Teatre; Ventdelplà. *Cinema No et tallis ni un pèl, de Francesc Casanovas. Cucarachas, de Toni Mira. El perquè de tot plegat, de Ventura Pons. Susana, d’Antonio Chavarrías.


míriam iscla

*Teatre Vols, Grup Gralla d’Igualada. Copereta de nit, Grup Gralla d’Igualada. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal. Direcció de Jordi Mesalles, Teatre Lliure. Línia roja, Teatre de l’Ocàs. Direcció de T. Vilardell i M. Casamayor. Teatre natural d’Oklahoma, de Kafka. Direcció de Luis Miguel Climent. El desengany, de F. Fontanella. Direcció de Domènec Reixac. Després ve la nit, de David Plana. Direcció de David Plana. Les Falses Confidències, de Pierre de Marivaux. Direcció de Sergi Belbel, Teatre Nacional de Catalunya. Forma part de la companyia T de Teatre des dels seus inicis i ha participat, a tots els seus espectacles:

Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció de Pere Sagristà. Homes!, de diversos autors. Direcció: Sergi Belbel. S’estrena com a autora junt amb la resta de la companyia amb el text Ai, Homes!. Criatures, diversos autors. Direcció de David Plana i T de Teatre. En aquest espectacle escriu

un dels textos de l’espectacle: Vida de mare, 1998. Això no és vida!, de diversos autors. Direcció de David Plana. *Televisió Televisió de Catalunya: Tres pics i repicó, El joc del segle, Dones d’aigua, Efectes secundaris, Laura, Jet Lag, una sèrie de T de Teatre. Antena 3 TV: Los ladrones van a la oficina Tele 5: El comisario Canal Plus: Calle 13 *Cinema La mala Vida de L. Titos (curtmetratge) *Ràdio Programa Dies de ràdio, d’ Elisenda Roca (COM Ràdio) *Guions És guionista i coordinadora d’escriptura de la sèrie de la companyia Jet Lag.


marta pérez

Les llunastronautes, Teatre de l’Ocàs. Direcció de M. Casamayor i T. Vilardell. Els misteris del confessionari, de Pierre Lamy i Louis Hammon. Direcció de Jaume Melendres. El casament dels petits burgesos, de B. Brecht. Direcció de J. Melendres. Tira’t de la moto, Teatre de l’Ocàs. Direcció de M. Casamayor i T. Vilardell. Estimat Bruce Springsteen, de Kevin Majo. Direcció de M. Casamayor i T. Vilardell. Boeing, Boeing, de Marc Camoletti. Direcció de Federic Roda. Línia roja, Teatre de l’Ocàs. Direcció de M. Casamayor i T. Vilardell. La parella és..., de Josep Pere Peyró. Direcció de Josep Pere Peyró. Per molts anys! Direcció de Federic Roda. Forma part de la companyia T de Teatre i ha participat en tots els seus espectacles: Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció de Pere Sagristà. Homes!, de diversos autors. Direcció de Sergi Belbel. En aquest espectacle s’estrenen totes juntes com a autores: Ai, homes! (Conversa femenina sobre la realitat masculina) Criatures, de diversos autors. Direcció de David Plana i T de Teatre.

Això no és vida!, de diversos autors. Direcció de David Plana. *Televisió Televisió de Catalunya: Crònica Negra, Dones d’aigua, Efectes secundaris, Jet Lag, una sèrie de T de Teatre TV2: Plàstic Tele 5: El comisario, Hospital Central *Cinema No et tallis ni un pèl, de Francesc Casanovas, L’amant francès, de Judith Aparicio, Cucarachas, de Toni Mora, Nexus, de Jordi Cadena, Nosaltres o Dones, de Judith Colel, i Gente pez, de Jorge Iglesias *Ràdio Programa Dies de Ràdio, d’Elisenda Roca (COM Ràdio)


carme pla

*Teatre Què et passa, Marta? Teatre de l’Ocàs. Direcció de M. Casamayor i T. Vilardell. Kabarreig, Cia. Kabarreig. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal, dirigit per Jordi Mesalles. Teatre Lliure. Mal viatge, de Francesc Lucchetti. Direcció de Lurdes Barba. El tigre de Mary Plexiglàs, de Miquel Obiols. Direcció de Berty Tovias. La filla del mar, d’Àngel Guimerà. Direcció de Sergi Belbel. El carnaval dels animals i Liliana, amb l’Orquestra de Cadaqués. No es tan fàcil, de Paco Mir. Direcció de Josep Ma. Mestres. Forma part de la companyia T de Teatre des dels seus inicis i ha participat a tots els seus espectacles:

Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció de Pere Sagristà. Homes!, de diversos autors. Direcció de Sergi Belbel. En aquest espectacle s’estrenen totes juntes com a autores: Ai, homes! (Conversa femenina sobre la realitat masculina)

Criatures, de diversos autors. Direcció de David Plana i T de Teatre. Això no és vida!, de diversos autors. Direcció de David Plana. *Televisió Televisió de Catalunya: Tres estrelles, El Tricicle, Tres pics i repicó, Dones d’aigua, Efectes secundaris, Plats Bruts, Laura, Jet Lag, una sèrie de T de Teatre TV2: Plàstic Antena 3 TV: Los ladrones van a la oficina Canal Plus: Crack *Cinema No et tallis ni un pèl, de Francesc Casanovas, En la Ciudad, de Cesc Gay Ficció, de Cesc Gay


àgata roca

*Teatre Trio en mi bemol, d’Erich Rohmer. Direcció de Joan Ollé. Maria Estuard, de Schiller. Direcció de Josep Montanyès. Paraula de poeta, muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal, dirigit per Jordi Mesalles, Teatre Lliure. Un dels últims vespres de carnaval, de Carlo Goldoni. Direcció de Lluís Pascual. A la glorieta, de Jane Bowles. Direcció de Simone Benmussa. V.O.S., dramatúrgia i direcció de Carol López, Teatre Lliure. Forma part de la companyia T de Teatre des dels seus inicis i ha participat a tots els seus muntatges: Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. Direcció de Pere Sagristà. Homes!, de diversos autors. Direcció de Sergi Belbel. En aquest espectacle s’estrenen totes juntes com a autores: Ai, homes! (Conversa femenina sobre la realitat masculina) Criatures, de diversos autors. Exerceix d’ajudant de direcció i és autora dels textos Carta utòpica i Vull ser gran!. Direcció de David Plana i T de Teatre.

Això no és vida!, de diversos autors. Direcció de David Plana. *Televisió Televisió de Catalunya: Gradua’t, ara pots, Estació d’enllaç, Sitges, Laura, Crims, Casting, i el llargmetratge per a televisió L’estratègia del cucut, dirigit per Sílvia Quer, Jet Lag, una sèrie de T de Teatre Canal Plus: Crack BTV: Conductora del magazine diari Hola Barcelona *Cinema Las horas del día, de Jaime Rosales Excuses, de Joel Joan Ficció, de Cesc Gay *Ràdio Programa de ràdio L’hora del pati, d’Albert Om (Rac 1)


www.tdeteatre.com 93 426 37 87

Profile for T de Teatre

15 - T de Teatre - Dossier de premsa  

El 21 d’abril de 2006, la companyia estrena al Teatre Auditori de Granollers 15, un espectacle que neix amb la intenció de celebrar els quin...

15 - T de Teatre - Dossier de premsa  

El 21 d’abril de 2006, la companyia estrena al Teatre Auditori de Granollers 15, un espectacle que neix amb la intenció de celebrar els quin...

Profile for tdeteatre
Advertisement