La pol·lució macabra de Taller Llunàtic liquida les tafures sense fufa by Taller Llunàtic

LA POL·LUCIÓ MACABRA DE TALLER LLUNÀTIC LIQUIDA LES TAFURES SENSE FUFA 1

‘Al seu recés de Càprees imaginà també d’instal·lar una sala com a local d’obscenitats secretes, on unes colles de noies i de joves llibertins, fets venir d’arreu, així com aquests inventors d’acoblaments monstruosos, que ell anomenava spintriae, formant un triple encadenament, es prostituïen mútuament davant d’ell, per tal de revifarli amb l’espectacle els seus desigs apagats. Disposà unes cambres per diversos indrets i en cobrí les parets amb quadres i figures de les més lascives representacions, i les proveí de llibres d’Elefàntide, a fi que ningú no manqués d’aquell model de postura que ell exigia en llurs actuacions. Nogensmenys s’inventà per ci i per lla de boscos i arbredes uns llocs consagrats a Venus, amb joves d’ambdós sexes disfressats de silvans i de nimfes, que s’oferien per les coves i les balmes; per això la gent, servint-se del nom de l’illa, el motejaven obertament de Caprini. Però encara s’encengué amb infàmies de major volum i turpitud, que hom amb prou feines referiria o escoltaria i menys creuria com el fet d’acostumar uns infants de tendra edat, que ell anomenava “peixets”, a posar-se-li entre les cuixes, mentre es banyava, i, tot jugant, excitar-lo a poc a poc amb la llengua i amb mossegades. Així mateix donava les seves parts naturals, a guisa de mugró, a criatures ja més crescudes, però encara no deslletades, portat sens dubte a aquesta mena d’abús tant per la seva pròpia inclinació com per la seva edat. Per això, també, una pintura de Parrasi on es veia Atalanta complaent amb la seva boca Meleagre, havent-li estat cedida com a llegat amb l’advertència que, si aquella representació li semblava ofenosa, rebria a canvi un milió de sestercis, ell no solament preferí la pintura, sinó que la col·locà dins el seu dormitori. Hom diu igualment que una vegada, mentre sacrificava, captivat per la bellesa d’un servent que li presentava el cofre de l’encens, no pogué dominar-se, i, gairebé sense haver-se acabat la cerimònia, se l’endugué a part allí mateix i abusà d’ell i del seu germà, que era flautista; a un i a l’altre, després, els feu trencar les cames perquè es retreien mútuament llur deshonor.’

‘Tiberi’ Suetoni (trad., Joaquim Icart).

Nosaltres sempre som intencionadament joves. És amb la fortor i el terratrèmol cerebral, que s'ha de mesurar el ser jove, i no amb la sequera que teniu als escrots, vosaltres, generacions que ens veniu darrere, buits i aregats tan bon punt sentiu la libido despertar. De cada vegada el món va més ràpid. Es cremen etapes més aviat. Els joves, tanmateix, malden també amb més velocitat, majoritàriament, per ser allò tan antiquat que es diu ser literats (o pintors, tant se val). (‘Converses exacerbades amb dos conys en zel + Avalot contra una comissària de policia d’art postmodern’, pp-13-14. Josep Albertí & Bartomeu Cabot. Taller Llunàtic. Juliol 2016. tallerllunatic.blogspot.com).

En llegir l’estudi de Catherine Nixey sobre la involució cristiana provocada dins el món de la Roma imperial m’adonava una vegada més de les reculades històriques d’aquestes desferres humanes que són els supersticiosos i els seus encobridors. Si hi ha una característica que defineix la puta humanitat és aquesta de tornar arrere com els crancs de fonera (paramola cuvieri) --sàvies criatures, tanmateix, que només mereixen elogis. Nixey, formada a Cambridge, especialista en Història Clàssica, i periodista a The Times, ens explica un cop més com ‘el cristianisme va destruir el món clàssic’ en tantes escultures, arquitectures, pintures, etc. En el seu triomf, en fi. La condició d’aquesta dona, per cert, té un tret monstruós: és filla d’un monjo i d’una monja exclaustrats i casats! Criticada en contra per erudits cristians o no, la seva obra no deixa de ser un crit d’atenció sobre fets indiscutibles com l’endarreriment que suposà i que suposa la incorporació sobre tot a Occident de la foscúria cristiana. L’Imperi Romà, la màquina colonitzadora més infernal del món, anorreada alhora pel virus més colonitzador que ha conegut la terra: el cristianisme. Això no es pot oblidar en el moment d’emprendre qualsevol crítica a la colonització. Sense deixar de banda, tampoc, que Roma és admirada de sempre per Taller Llunàtic tant pel seu vici fundacional, luxós i cruel fora mida, sobretot dins els temps dels emperadors, dels cèsars que tan bé va descriure Suetoni a una de les millors obres de l’escriptura de tots els temps –‘Vides dels dotze cèsars’--, com per la seva ciència, les seves arts militars, etc, etc.

http://scandalshack.com/the-scandalous-graffiti-of-pompeii/

Descric aquestes lectures perquè d’aquelles aigües embossades en bevem arreu avui com ahir. No és cap secret que la destrucció de la imatge i de la lletra –un sol cos—no ha deixat de ser vigent al llarg dels segles. Avui, a partir de mecanismes més sofisticats –o simples, també—es destrueix amb censura idiota allò que pot presentar un problema moral de recepció. La precisió més emprada és la posada en marxa de l’autocensura. Això ja no té parangó. És la perfecció. La perfecció per al poder, és clar. I la mort per tot creador que es doblega. També escric, amb plaer augmentatiu, per a verificar les meves anàlisis de fenòmens que els meus ulls agredits per cataracta cada dia veuen millor. Unes particularitats de la hipocresia de la raça humana, perennes, que vaig clavar a una diana amb el títol de ‘Díptic de la mala entranya’, dins aquest blog. Si hom diu que tot plegat va ser –és—una petita mostra, sap que dins aquesta hi ha la veritat, com ha gravat amb foc Taller Llunàtic. Perquè d’una ullada vaig comprovar com uns artistes ‘emergents’ rebutjaven la coherència d’una pràctica creativa passant de camps on hi ha els bombardejos constants amb napalm d’engonal, gas culà i míssils amb lleterades de tot tipus, als camps on predomina la bonhomia cancerígena de la correcció decorativa. Avui puc afirmar --i refermar-m’hi-- que el meu ‘Díptic de la mala entranya’ (post anterior dins aquest blog) té tota la raó perquè proves més definitives no en conec i és innegable que aquestes ho són. Vet-ho aquí. A Taller Llunàtic s’hi han acostat, en els darrers quaranta-cinc anys, individus i indivídues prou diferents. N’hi ha hagut que simplement han llegit, d’altres han analitzat les nostres aniquilacions. Des d’estudis de investigadors fins a artistes xocats per la nostra pràctica, passant per barruts i barrudes que han volgut manyuclar i immiscir-se dins la nostra torrefacció de la humanitat. En un document cabdal de Taller Llunàtic –‘Converses 4

exacerbades amb dos conys en zel’—feim una previsió del que pot passar. I l’encertam de ple. Les citacions que col·loc dins aquest post parlen per elles soles. Avui no hem d’esperar anys o decennis per veure les evolucions retrògrades d’artistes dels què els llunàtics hem renunciat fa també grapats d’anys. Jo no admet el mot evolució en els casos que esmentaré. Es tracta com he explicat dins ‘Díptic de la mala entranya’ d’una autèntica involució, de vertaderes involucions. L’escòria artística escaladora del cagarrot del prestigi que viu dins la contradicció d’una pràctica que vol ser transgressora i que mentre l’exhibeix minoritàriament es bada el cul a fi que les institucions –regne cecal i fecal de l’autocensura—els clavin el supositori del ‘correcte políticament’. La gran diferència és que hi ha gent que no enganya ningú d’entrada, hi ha gent que no pretén mai ser trencadora i es mostren tal com són. Siguin com siguin no enganyen i un llunàtic critica –o pot criticar—les seves posicions; però el que Taller Llunàtic no pot consentir en cap moment –tot el nostre camp de concentració ho demostra—és la hipocresia, la falsedat. Escric tot això perquè la involució de dues artistes de qui jo vaig mostrar les primeres contradiccions i de les quals no ens podem refiar, han fet gala de la persistència en aquest model postmodern. Aquestes creadores són un reflex d’un mirall immens que és aquest complex de identitat fluctuant entre la transgressió i la integració dins el pensament tou, tan dominant, ara i en temps primer. Em referesc a Tònia Bauçà i Lluïsa Febrer. Després del meu ‘Díptic...’ citat han verbalitzat i dibuixat la veritat de les meves corroboracions.

El desig permanent de la crítica establerta al servei de les institucions, del respecte a les religions filles de puta, als interessos del mercat, a la promoció dels polítics, artistes, galeristes i comissaris de cultura, és precisament captar la subversió emergent i neutralitzar-la. (‘Converses...’ pàg., 21). El coronavirus ha produït, tanmateix, efectes benèfics per al planeta. Un d’ells ha estat l’hòstia en plena cara d’allò tan sentimental, i per tant tarat, que es diuen les relacions socials. En voleu de plors i descabdell entre poetes, pintors i altres males races perquè amb la pandèmia no es poden fer abraçades i moixonies a presentacions i inauguracions de llibres i exposicions? (Diguem que avui és més important la presentació d’un puta llibre o uns quadros de merda que les obres en si). Per tot en trobareu. La Covid-19 no ha enterrat, però, l’oportunisme, l’arribisme dels artistets i artistetes que els va passar pel caparró fer un llibre i un vídeo d’allò més original –o més aviat orinal—que circula sota el títol ‘Escrit a casa. Relats del confinament a Mallorca’(2020). Pagat, patrocinat ni més ni menys que pel Consell de Mallorca, una institució que no permetria per res nat al món que artistes plàstics i literaris cometessin i protagonitzassin una grolleria com cagar-se en Déu. Ah no, això sí que no. Bé, doncs ja ho sabeu. Si voleu fer currículum artístic heu de tenir clar que fora valentia i molta covardia. Per si no n’hi hagués prou amb els grillons espanyols escanyadors del pensament i del diner català, hi hem d’afegir sempre les pròpies tortures amb pues 5

clavades entre les ungles dels dits de mans i peus, blaus d’hemorràgies internes. Al capdavall el que ens posa furiosos als depredadors amb un parell de grams més de cervell que la tropa pedacera que es llepa el cul dins el llibre citat, són els diners que hem d’aportar per una missió bastarda. No ho dilataré més. El màxim de falsedat en participar en aquest llibre és produir uns dibuixos innocus, obvis, desproveïts de tot revulsiu o conflicte mentre a un altre lloc o suport es pretén fer obra subversiva o transgressora. És el cas sense excuses ni pal·liatius de la creadora plàstica (i poeta fins i tot) Maria Antònia Bauçà Barceló, més coneguda per Tònia Bauçà. Mentre al seu perfil de Facebook publica una breu animació que es diu ‘Cagar-se en Déu’, a ‘Escrit a casa...’ pixa uns dibuixos d’allò més reprimit, més vulgar i més auto-traïdor que pugueu imaginar. És que no té nom! Tònia Bauçà arriba a fer paisatges! La madona que ha estat alabada per un que signa Bartomeu Cabot de Taller Llunàtic (vegeu ‘Díptic...’/‘Taller Llunàtic es caga en el Crist de la idiotesa perquè no és idiota’ pàgs., 53-54) fa paisatges! Practica una ‘tècnica fòssil’! Cap com aquesta! Expliquem-ho millor. Tònia Bauçà participa dins ‘Escrit a casa...’ amb uns dibuixets que il·lustren un text o conte tan nostàlgic com convencional. De qui diríeu? Doncs ni més ni menys que de Llucia Ramis! Sí, la grimpadora dins el món literari, compendi de la banalitat, de la decadència estesa a la literatura catalana. La berganta que atonyinàrem per la seva ignorància envanida dins ‘Acte onanista davant els nostres pares indefensos i despullats’(en aquest blog, nota 37). Per què no presentar l’obra ‘Cagar-se en Déu’ en comptes dels dibuixos d’aquí baix? Que passaria res, que hi hauria un denou? En efecte, Tònia Bauçà se’n toca els ovaris del que pensa Taller Llunàtic de gentussa com aquesta. Hi col·labora. Cal dir res més? Jo crec que no.

La ‘subversió emergent’ ja neutralitzada. https://www.youtube.com/watch?v=ctykDl_A0mA&t=216s

Tònia

Bauçà

produïnt

paisatges!

Facebook de Tònia Bauçà. 3 setembre 2020. https://www.facebook.com/mallorcaliteraria/photos/a.297321163677797/3170664833010068/?type=3

Facebook de Tònia Bauçà. 8 octubre 2020. La ‘subversió’ quan no es presenta a les institucions polítiques.

El cas bessó de Bauçà és el de Lluïsa Febrer quan ens demostra que la seva relació amb la premsa –mieloma múltiple que s’ha de combatre sense manies—és immillorable; quan ens demostra que tot el que vaig dir a ‘Díptic de la mala entranya’ ha augmentat amb contradicció idiota i pràctiques i declaracions cada vegada més reaccionàries. Ni més ni manco que dues primeres planes i dues planes senceres de sengles periòdics com ‘Diario de Mallorca’ i ‘Ultima Hora’ s’han dedicat a un fenomen tan prescindible com una exposició plàstica i textual basada tant en un cert art pobre (bohemi i polsós diria jo) i una correspondència entre les germanes Júlia i Lluïsa 7

Febrer, com el culte a l’objecte --maletes, capses..., que recorden les d’Andreu Terrades dels anys 1970--, al Mail Art, amb paper i bústies, anacrònic des de l’invent d’Internet, com en autèntics pensaments tan antillunàtics com ‘Somos ultrarrústicas, odiamos la tecnología digital, sabíamos que ni los chats ni los mails eran lo nuestro’. Més bé mai. Jo no qüestionaria en cap moment ni una sola de les decisions d’aquest jovent. M’encisa la llibertat, però m’encisa més el llibertinatge. El que no m’encisa gens és la hipocresia de fer ‘pornografia’ a llocs ‘alternatius’ i després fer obra adotzenada i buida per a institucions o llocs ‘respectables’: Lluïsa Febrer ha entrat, fins i tot, per ‘la porta gran’ dins el món caduc del teatre convencional –que ja vaig fer trossos a ‘Díptic...’. Ni més ni menys que dins el Teatre Principal de Palma, apèndix furoncolós del mateix Consell de Mallorca que domestica na Bauçà –ves per on. Si voleu fer un cop d’ull a la darrera exposició ‘transgressora’ on participà Febrer (i Bauçà), ‘13 morts 4 desapareguts’, veureu que a la catifa vermella que jo reproduesc a ‘Díptic.../‘Merda de morts’, pàgs., 62-63-64-65, hi figura el nom del Teatre Principal com a una institució damunt la qual s’hi pixa anònimament. Aquí he de constatar que allò que vaig afirmar sobre la prudència dels artistes, a fi que no els identificàs ningú a l’hora d’orinar damunt l’estora amb logotips de les institucions a l’expo ’13 morts 4 desapareguts’, s’ha produït de manera exacta per poder col·laborar amb aquestes. Bauçà ha fet clarament el que vaig descriure que podia passar. Mirau si en fa de via la involució dels artistes alternatius. A aquestes obres i declaracions no hi ha, per descomptat, conflictes. Ningú mai ha entrat en contacte –com Bauçà i Febrer-- amb Taller Llunàtic des d’un punt de vista admiratiu, ens ha presentat les seves obres agosarades i amb molt poc temps ha fet una giragonsa cap als convencionalismes pictòrics i institucionals més odiats per nosaltres. Mai! Oh, ara no sé per què escric aquesta demesia, si he estat acusat per Cabot de censor, i de cagar-la quan critic aquestes ninetes (vegeu ‘Díptic...’/‘Taller Llunàtic es caga en el Crist de la idiotesa...’, pàg., 19). Per a mi tot això és més difícil de comprendre que la hipòtesi de Riemann, que la rotació del nostre globus terraqüi que oscil·la lleument de forma periòdica per causes que s’estudien des de fa dècades... És ben menester repetir-ho a fi que no hi hagi confusions. L’essència seminal i sísmica de Taller Llunàtic no pot comportar la pèrdua de la mesura de temps que sigui --acceptant i col·laborant amb pigmees com Bauçà, Febrer, etcètera--, en detriment del temps necessari per acabar, començar, publicar o perbocar qualsevol obra sulfúrica contra això que es coneix com a home i dona. 8

Pàgines 62, 63, 64 i 65 de ‘Merda de morts’ dins ’Díptic de la mala entranya’, on vaig escriure el que podia passar i ha passat. http://tallerllunatic.blogspot.com/

Imatges de ‘Ultima Hora’ i ‘Diario de Mallorca’ de Palma dels dies, respectivament, 10 març 2021, 15 març 2021 i 5 abril 2021. Vegi’s aquest darrer document que reprodueix el cartell que jo ja vaig escatar a ‘Díptic.../’Merda de morts’, pàgs., 33-34-35. Torn repetir que aquesta obra i publicitat de Lluïsa Febrer és una merda. I no cal dir que aquesta porqueria intel·lectual, puritana i negativa, típica dels moralistes de ‘choque cultural e ideológico’, l’identifica amb el cristianisme típic dels progres que amb idees així rebutgen d’un cop el gran esclafit del fuet sexual, del vici, de la modernitat en definitiva, que ha representat –i representa—el turisme. El més còmic d’aquest reportatge és la funció de Febrer: assessoria lingüística. Ha, ha, ha!

Ens fan enravenar alguns humans per la seva capacitat de complicitat amb nosaltres per cometre les malifetes que ens fan escórrer. Quan això s’acaba –si s’acaba—res ens causa més plaer que asfixiar-los amb gas. (‘Converses exacerbades...’ pàg., 18)

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Ernst_Ludwig_Kirchner_-_Das_Soldatenbad.jpg

He volgut reproduir la gran obra de Ludwig Kirchner ‘Das Soldatenbat’ per separar les dues escissions d’aquest post que tanmateix tracta d’un sol tema: el puritanisme sempre promocionat, la malvista brutor que caracteritza l’humus cru que ens engendra. Ja ho va escriure Rimbaud: ‘La moral és la feblesa del cervell’. I jo només veig defenses de la moral. Ni un mot contra ella. Taller Llunàtic ha estat emplaçat diverses vegades (ja ho he dit més amunt) per estudioses de l’art, entès com un safraster on hi cap tot allò que no sigui problemàtic, a fi de respondre preguntes delicioses que ens han causat plaer a dojo. La darrera prové d’una cerverina anomenada Esperança Llabrés. Bé doncs, aital femella em truca dia 8 març 2021, 12:59, sense haver estat presentats per ningú solvent en pràctiques zoofíliques, i m’enverga un caramull de preguntes que jo deman imperativament que les me faci per escrit. Ella, tanmateix, pren nota del poc que parlam i m’envia dos dies després els correus electrònics que reproduesc. Tot plegat un maremàgnum on jo mai vaig pronunciar la paraula respecte, ni sobre Jaume Mercant ni sobre el meu pare, paisans i ben relacionats. Visió política de les protestes verbals de Mercant contra altres pintors, galeristes, etc, sí. En fi, com que Taller Llunàtic sempre respon les qüestions per escrit, jo vaig escopir una creació que avui public només per constatar que hi ha massa respecte –això sí—per l’art i els artistes –batracis de les cisternes on no hi beu ningú. Aquí a sota ho teniu tot.

En miércoles, 10 de marzo de 2021 12:13:41 CET, Esperança Llabrés <ellabres.sonxerubi@gmail.com> escribió:

Hola bon dia Josep, som n'Esperança Llabrés.Varem parlar s'altre dia i vam quedar que podria fer-te unes preguntes sobre Jaume Mercant. Parlarem sobre el fet de que els joves que formàveu el que s'ha anomenat Jove o Nova Plàstica vareu tenir cap a Mercant una actitud mes respetuosa que respecte a altres pintors, diguem-ne tradicionals. Era un respecte segons em comentares motivat per una actitud política. Era per la seva actitud contrària a premis i certàmens i per la seva crítica als desastres urbanístics? Vareu escriure alguna cosa sobre ell? Quina actitud tenia ell respecte a les vostres propostes. les acceptava i comprenia? Anava a veure les vostres" exposicions", performances...o creus que just se interessava per l'art més convencional i tradicional? Quina és la teva opinió de Mercant a nivell artístic? Quan parlaves amb ell parlaveu d'art o d'altres coses. Quins interessos tenia, i quines eren les seves preferències i referents artístics? Em vares dir que era amic dels teus pares. Crec que algú em comentà que a Palma es relacionava amb poca gent però que tenia certa amistat amb Pedro Flaquer, Climent Garau i Sebastià Albertí. Aquest darrer és el teu pare?. Que saps d'aquestes amistats? Si recordes alguna cosa més d'ell i del que parlaveu que creguis que pot ser interessant podries explicar-m'ho si no et sap greu. Respecte al quadre que em vares dir que tenies, podries enviar-me algunes fotos, dir-me la tècnica, les mides, si està firmada i la data, a més de foto de l'envers en el cas de que hi hagués alguna cosa escrita. Moltes gràcies per la teva ajuda i salutacions. Esperança.

El mié, 17 mar 2021 a las 12:30, Josep Alberti (<taller_llunatic@yahoo.es>) escribió:

Bon dia. Qui et va donar el número del meu telèfon mòbil? A quina publicació sortirà el teu treball sobre Jaume Mercant? Josep Albertí. Taller Llunàtic.

Esperança Llabrés <ellabres.sonxerubi@gmail.com> Para:Josep Alberti mié, 17 mar a las 16:12

Hola bon dia Josep. El telèfon crec que el me donà Paco Galian o Pere Orpí, no ho recordo bé ja que fa un temps. La publicació serà Documenta Balear. Esperança

Els tres primers whatsapps són de 14 març 2021. PUTES PRESSES, SEMPRE PRESSES!!

JOSEP ALBERTÍ TALLER LLUNÀTIC CATALUNYA ABRIL - JUNY 2021 SEGON ANY TRIOMFAL DE LA COVID-19

https://www.mynewsdesk.com/dk/nivaagaards-malerisamling/images/michael-kvium-en-koekkenscene-1986-soroekunstmuseum-fotograf-anders-sune-berg-2024680 https://i.pinimg.com/236x/1a/ba/e7/1abae7a1687d4b1e9f13a8b46f4e7655--figurative-art-mondo.jpg https://michaelkvium.com/works/mor/?isGallery=