Issuu on Google+


G o l a n y

3 1

- 1 5 anys

-


Editorial

15 ANYS AMB LA REVISTA GOLANY

P

untualment, per l’aplec de Santa Quitèria ens arriba el número del primer semestre de la nostra revista com un nou brot que ens omple de consells, notícies, informacions, topònims, curiositats, entrevistes, espais esportius i lúdics, poesia, entreteniments, llegendes, històries viscudes, receptes i un llarg etcètera. L’emotivitat que ens proporciona palpar un nou cicle es fa plaent i més encara quan se celebra una efemèride. És així quan, en aquest any 2012, celebrem els quinze anys de la revista Golany. Quinze anys fent Golany ja són molts anys. La revista té una trajectòria consolidada i una pila de seguidors que esperen amb ganes el número següent. Ara bé, també és el moment apropiat per fer una reflexió de com cada mig any la revista entra a les nostres llars. Cal parlar dels col·laboradors, de tots els qui ens envien articles o els suggereixen, moltes persones que amb el seu escrit han fet una aportació que ajuda a diversificar els continguts, a fer-la dinàmica. I un col·laborador absolutament constant és el Dr. Xavier Carreras, que ha escrit per a tots nosaltres en tots els 31 números de la revista, i així com diu en el seu article actual, esperem continuar comptant amb ell. Cal parlar també de la impremta Palmada, des d’on s’imprimeix la revista des del número 5, per la paciència i per la sempre bona disposició: quantes hores hi haurem passat? I hores són les que acumulem la gent que estem rere l’elaboració global de la revista. Quan la tanqueu per la contraportada, haureu vist el resultat del treball d’hores de reunions, de discussions dels articles que hi entraran o com enfocar el número següent, de les fotografies, de decidir portades; d’hores davant un teclat per escriure i compaginar; d’hores anant a entrevistar o a confirmar dades dels articles que hi sortiran, hores... Finalment, fem una crida a qui tingui ganes de col·laborar-hi en tot el que comentàvem abans, amb una participació més activa, perquè quan més hi siguem segur que millor treball en traurem. Com sempre, en els articles que ens acompanyen en aquesta edició trobem l’espai dedicat a la Casa Gran, on llegirem una explicació del que ha estat, i sembla que continuarà sent, un dels projectes més ambiciosos i d’altra banda més necessaris pel poble: el pou i la xarxa d’abastament d’aigua. Així es veu fins i tot a la Cua de l’Humor, que en aquest número en fa alguna observació.

També volem fer esment de la pàgina que ens arriba des de l’escola, perquè ens presenten una nova publicació a Sant Miquel: La Roqueta. Amb aquesta petita revista la mainada de l’escola ens parla de les seves activitats com les sortides, l’hort, etc. Endavant amb aquesta publicació, sens dubte és una fórmula molt maca i de molta riquesa per l’aprenentatge. Un dels fruits que ha donat el nostre poble tant per la vàlua artística com personal, el trobarem en l’àmplia entrevista que hem dedicat a Lluís Roura, conegudíssim artista plàstic nascut a la Casota de Sant Miquel, on va viure durant els primers vint anys. Ens explicarà els primers records i vivències que té de la nostra vall, fins arribar a fer-se un forat en el difícil món de l’art. En Retalls d’Història, fem una pinzellada de les relacions de parentiu dels membres de les principals famílies del Pla de l’Estany que van participar com a militars en la Guerra del Francès (1808-14) que s’enfrontaren a les tropes napoleòniques. A finals de l’any passat va aparèixer la darrera publicació, en forma de llibre, sobre la vall de Campmajor. El text i les fotografies són obra de Joan Carreres que, a més, ha comptat amb diversos col·laboradors en la confecció d’aquesta obra extraordinària, de la qual fem esment en el racó literari. Entre altres articles, continuem amb els topònims de Conèixer la Vall i la desena edició de les Curiositats Lingüístiques. També fem esment de la nova gent que ve a viure amb nosaltres, dins l’espai dels nouvinguts i, en els noms de llocs, coneixerem el que havia estat una casa, actualment aperduada enmig de les boscúries del veïnat de Briolf. Una nova llegenda de la vall extreta del llibre: Rondalles de Lluís G. Constans, ens parlarà de la batalla de Matamors, i en la Cuina de Casa ens espera un plat exquisit a base de senglar, el mateix mamífer de què parlem en l’espai dedicat a la societat de caçadors de Sant Miquel, perquè mai s’havien mort tants senglars com en aquesta temporada passada. Tot això i més, ho trobarem en aquesta edició que enguany celebra els 15 anys, i desitgem que, amb la companyia de tots els qui ens aneu seguint, sigui per molts anys! Golany

Vista panoràmica des del Montner de Falgons (foto: Joan Carreres) G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

3


Des de la Casa Gran EL POU L’abastament d’aigua a les cases de Sant Miquel ha estat un tema important per a tots els veïns i veïnes, així com per a cada un dels consistoris de les darreres dues dècades. L’augment del consum a les llars, ja sia per ús domèstic o ramader, i el que sembla un descens de la pluviometria especialment durant aquests últims anys, quan en algun moment de sequera continuada s’han hagut de fer venir tancs d’aigua per abastir algunes cases, fa que es vegi com una necessitat encara més imperiosa. Així que el 18 de juliol del 2009 la Corporació va aprovar posar en marxa el projecte d’abastament d’aigua al poble, seguint un estudi pel qual es preveia la captació d’aigües, la construcció d’un dipòsit regulador i la construcció de la xarxa des del dipòsit regulador. La captació d’aigües estava previst de realitzar-la a tocar la carretera de Falgons a l’alçada del trencant cap a Sant Natzari, ja que es veia com el millor punt i semblava fàcil de trobar-la a uns 300 m.. Des d’allà era previst bombejar-la fins a un dipòsit d’uns 240 m3 de capacitat que calia construir molt a prop del castell de Falgons, i des d’on s’iniciaria el descens de l’aigua en una xarxa que arribaria a bona part de cases del poble, segurament cap a un 60-70% de la població. El cost total de l’obra estava valorat en 910.598,53 € Aquest pressupost, inabastable per un poble com Sant Miquel, estava previst sufragar-lo amb una subvenció de 500.000,00€ aprovada el 27 de març del 2009 per l’Agència Catalana de l’Aigua; una subvenció de 319.538,67 € del Pla d’Obres i Serveis de Catalunya i finalment, per 91.059,86 € de l’Ajuntament, que cobriria mitjançant un crèdit bancari. Un cop establerts acords amb tots els veïns afectats per les obres, el 3 de gener del 2011 se sol·licita al Consell Comarcal del Pla de l’Estany l’inici del procediment d’adjudicació de l’obra. Paral·lelament, amb la greu situació econòmica que viu l’estat espanyol, l’Agència Catalana de l’Aigua retira la subvenció de 500.000,00 €, i el consistori prenla decisió de continuar amb una part del projecte, per poder, almenys, tenir realitzat el pou. El 31 d’octubre passat es van iniciar les obres de perforació del

pou, obres que van acabar ben entrat el mes de gener (amb un parèntesi de 15 dies d’aturada), ja que han estat múltiples les dificultats del treball. La profunditat assolida és de 375 m. i un cabal no inferior als 20 m3/h. El cost final de l’obra ha estat de 178.659,03 €. El geòleg Sr. Francesc Gavilán ha realitzat el Control Geològic del sondeig d’investigació a l’abastament de Sant Miquel, un exhaustiu seguiment de tots els processos de la perforació, de les mostres recollides i dels resultats. A continuació, reproduïm alguns extractes de les consideracions finals: Resultats. S’ha arribat mitjançant perforació, als trams superiors de la formació carbonatada objecte de la investigació, condicionant el sondeig com a pou, amb una canonada de revestiment i deixant com a eventual tram d’admissió-explotació el 8 m. basals (367-375 m. – open hole). El sondeig ha posat de manifest el gran desenvolupament de la sèrie evaporítica (producte de la qual és el elevat contingut en sulfats)......../......... La caracterització de les mostres denota un notable increment d’intercalacions i una important permeabilitat dels horitzons travessats. Aquests nous factors afegits al gran cabal obtingut al llarg de la columna han fet més complexa la perforació,........../ Un cop tancats els trams travessats fins a 367 m., la qualitat química dels horitzons permeables fins als 375 m., reflecteix un alt contingut en sulfats (1780 mg/L SO4) i ferro (943 ug/L Fe), i en menor grau de manganès, sense traces de nitrats. Aquests valors fan necessari que en cas d’aprofitament de l’aigua per a ús com a abastament en boca, sigui sotmesa a tractament complementari per a l’extracció o disminució dels continguts fins a nivells admesos per la normativa. El cabal obtingut en l’assaig no resulta inferior a 20 m3/h.

Moment de la perforació a primers de novembre de l’any passat (foto: R. Santacana) G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

4


Els Consells del Dr. Carreras

UNA PÀGINA AL GOLANY

N

aixem amb un pa sota el braç. Amb aquesta metàfora volem dir que per més indefensos que ens puguem sentir, sempre tindrem l’escalf dels més propers i que d’alguna manera o altra serem capaços de sortir-nos del que sigui. L’home –diuen– és l’animal que s’adapta millor a qualsevol circumstància. Però amb el que no naixem és amb el Manual d’Instruccions. L’experiència dels avis, pares i altres persones ens guiarà en el nostre creixement i haurem d’anar aprenent moltes coses sobre nosaltres mateixos; a casa, a l’escola, al carrer. Als llibres, als mitjans audiovisuals moderns, al Golany..! Parlant de salut en general, diu un eminent epidemiòleg, Peter Skrabanek, que, atès que la vida és una malaltia universal de transmissió sexual, i mortal de necessitat, viure-la amb plenitud requereix un equilibri entre el risc raonable i el no raonable. Doncs el que ens hauria de dir el Manual d’Instruccions de com viure és exactament això: situar-nos en equilibri amb els riscos raonables. Sabíeu que actualment un dels riscos no raonables és l’excés en l’atenció sanitària, en la medicalització i fer creure que coses naturals també són malalties? No tot patiment o molèstia és una malaltia; com tampoc ho son la calvície, les pigues, les orelles grosses, ser baix, l’envelliment, i un llarg etcètera que ens han medicalitzat excessivament. Doncs, anant al Golany, us he de dir que per a mi ha estat un regal i una satisfacció enorme poder comunicar a través d’aquesta modesta però gran publicació els articles que han anat sorgint, confeccionant petitíssimes parts d’aquest manual que ens ha d’ajudar a trobar l’equilibri. Un equilibri que avui dia es troba en coses simples i bàG o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

siques de la vida quotidiana i de l’organització de la societat; lluny del consumisme furibund i de les falses crisis econòmiques que ens angoixen. Per tot plegat, i perquè ens “hem passat”, es fa difícil trobar el camí de la salut. Estic convençut que part d’aquest camí rau a tornar una mica als orígens; els que formaven la família nuclear antiga; amb avis, oncles, pares, mainada, néts, tots fent pinya. Aquesta pinya, difícil de reproduir, avui dia hauria d’estar composta d’un bon teixit social a nivell de poble, de barri o de nuclis reduïts, amb la consecució d’una autèntica democràcia de comportament collectiu i arrelat al terreny, fent de la vida una cosa digna i propera, sense tantes decisions i dependència de grans i allunyades corporacions; la moneda amb més valor hauria de ser la pròpia persona; nascuda en un bon entorn, crescuda amb atencions i afecte, instruïda i educada amb valors bàsics, i lliure, és clar, respectant les normes de convivència. Només un breu exemple per veure com no es pot anar bé parlant de salut: un país no gaire desenvolupat com Colòmbia va gastar el 2009 una fortuna immensa en hormona de creixement per a nens de cinc a nou anys. Aquesta quantitat hauria servit per donar esmorzar durant tot un any a 27.000 d’aquests nens, que precisament no tenien massa menjar. Aquí, desenvolupats com ens creiem, ens gastem fortunes en medicaments per evitar infarts, diabetis i altres malalties... però de manducar, manduquem, oi? Bé, era un exemple, tampoc us vull fer sentir malament pel que fem. En fi, si puc i em deixeu, em satisfarà molt seguir omplint aquestes pàgines de petites peces del Manual d’Instruccions. Que Déu ens guardi d’haver de portar-lo sota el braç. Moltes gràcies a tots.

5


Conèixer la vall

LA PART QUE TOCA AMB LA SERRA DE GOLANY

E

n aquest número visualitzarem la part del nostre municipi que separa la vall amb la serra de Golany, i en la qual tenen un lloc preferent les cases de Can Gifre i la Coma. Segurament es podria dir que els residents de les cases establertes per aquests indrets són els qui tenen el privilegi de contemplar una de les panoràmiques més boniques de la nostra vall. Fem constar que alguns d’aquests noms indiquen llocs que han pogut canviar amb el pas del temps, o han desaparegut. Com anem anunciant a cada número de Golany, ens cal l’ajuda de totes aquelles persones que, amb el seu record, puguin aportar dades per anar completant la recerca. Moltes gràcies a tots aquells que fins ara hi han col·laborat.

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31

Font del Molí Molí d’en Gifre Cingle del Molí Camp del Prat Camp de la Comassa Horts d’en Llor Hort de la Coma L’Hort Nou Feixa de l’Avia La Coma El Llor Olivet del Llor Solei de la Coma Font de la Coma Camp de les Barrinades Camp del Castanyer Horts de can Gifre El Quintanic Can Gifre de Baix Can Gifre de Dalt El Casot o can Garriga o can Calot Font de Burro El Campic Camp del Claper El Gorg Blau La Vinya Olivet de la Coma Olivet d’en Perot Olivet de Dalt Pedres que rajaven aigua Barraca de can Cargol

32 33 34 35 36 37 38 39 40 41

El Castanyer Gros Barraca d’en Talaia i d’en Pradoi Barraca de la Coma i el Llor Font de Faig Les Vaumassses Salt del Carboner Clot de la Coma Les Rocasses Esqueletes de Baix Camp dels Bucs

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

Font a prop de la casa del Molí. Casa en runes que era on es molia els sembrats de les cases d’aquells entorns. Està situat a sobre la casa que li dóna el nom. Camp de bona terra. Camp situat a la part nord-est de la casa de la Coma. Tros de terra on conreaven hortalisses els estadants del Llor. Hort que tenien els de la casa de la Coma. Primer d’un seguit d’horts. Tros de terra que portava aquesta senyora, d’aquí el nom. No se sap d’on prové el nom. Casa reconstruïda els anys 80. Tros de terra on conreaven oliveres els del Llor. Bosc a la part on toca el sol, a prop de la Coma. Font de la casa de la Coma. Quelcom tenia a veure amb aquest fet, d’aquí el seu nom. Camp a prop d’un arbre d’aquesta espècie. Indret on els de can Gifre conreaven les hortalisses. Quintà de terra situat entre la font de la Coma i can Gifre. Casa situada en un lloc estratègic sobre la vall. També l’anomenaven can Toni. Part de la casa que mira a llevant. Casa en runes, també anomenada El Casot 1900, situada a prop de can Gifre. En aquest indret un burro hi va perdre la vida, d’aquí el nom. Peça de terra propera a la Coma. Camp proper al rec de la Coma. Gorga d’un blau molt intens. Tros de terra on cultivaven el raïm els de can Gifre. Zona d’oliveres de la casa de la Coma. Un senyor que es deia Perot portava aquest indret. Camp d’oliveres situat per sobre dels d’en Perot. Indret en què unes pedres ploraven aigua en temps de pluges. En Xicu de cal Castellar de Porqueres i en Rafel i en Joan de can Cargol tenien aquest indret per refugiar-se en temps de guerra. Un castanyer per al qual es necessitaven set persones amb els braços oberts per abraçar-lo. Els estadants d’aquestes dues cases la feien servir d’amagatall en temps de guerra. Indret on els de la Coma i el Llor s’amagaven en temps de guerra. Situada en el clot de la Coma. Seguit de petites baumes en el rec de la Coma. Lloc on es diu que un carboner va saltar. Cloterada a prop de la casa de la Coma. Roques situades a la part solei del clot de la Coma. Camí en forma d’escalons al caire de can Gifre. Camp on es posaven bucs d’abelles. 6


Conèixer la vall

42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55

Rec de can Serra El Camp Vermell El Camp Blanc Camp de la Menta El Quintar Camp de Baix Camp del Mig Camp de Dalt Camí dels Matxos Baga d’en Gifre Rec de la Font de Burro Clot de la Font de Faig Els Abeuradors La Roureda

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

Torrent que passa entre can Serra i can Gifre. Camp situat entre el rec de can Serra i el rec de la Coma. Camp situat entre el rec de can Serra i el rec de la Coma. Peça de terra per sota de can Gifre de Baix. Conjunt de camps a ponent de can Gifre. Camp proper a la font de Burro. Camp proper a la font de Burro. Camp proper a la font de Burro. Camí que de can Gifre pujava per les Esqueletes a buscar el camí Mercader de Banyoles a Amer. Part obaga de la muntanya per on puja el camí dels Matxos. Tram superior del rec de can Serra a l’alçada de la font de Burro. Cloterada on està situada la font de Faig. Camp a ponent del Casot. Peça de terra proper al camí a la Coma.

7


Gent de casa

LLUÍS ROURA i JUANOLA En Lluís de la Casota “TOT EL QUE SÉ I SÓC HO DEC A LA MEVA VALL”

E

n el número 15 de la nostra revista, vam publicar àmpliament i de manera cronològica el recorregut personal i artístic fins a l’any 2004 –en què es va editar– del nostre amic i pintor Lluís Roura, nascut al desembre de l’any 1943 a la Casota de Sant Miquel de Campmajor. S’ha escrit molt sobre la seva vida i obra, ja que és un artista amb empenta i vàlua tan personal com artística, reconegut a casa nostra i arreu on ha trepitjat. A través de les nostres pàgines també li hem anat seguint la trajectòria al llarg dels anys i en els seus esdeveniments més importants. Recordem que ell va ser l’encarregat de presentar el primer número de la revista Golany, el 17 de maig del 1997 i, ara, en la celebració del 15è aniversari, li dediquem l’entrevista perquè sigui ell mateix qui ens expliqui, entre altres coses, els records del poble on va néixer i dels prop de vint anys que s’hi va estar.

estirada a sobre el llit, amb un vestit fosc, mitges negres i descalça. Hi havia molta gent i, al vespre, vam resar el rosari; em sembla que vam fer vetlla...Tenia 43 anys quan va morir. L’endemà dilluns, la vam enterrar a Sant Miquel. Tots anàvem a peu i pel camí, a mida que avançàvem, s’hi anava afegint més gent. La Maria de can Veí també va estar molt pendent de nosaltres i ens va ajudar molt.

Foto familiar a la Casota, el 29 de setembre de 1947. D’esquerra a dreta, a dalt: Felicià, Miquel, Joan, Antònia, Roser, Teresa (la mare) i Lluís (el pare). A baix: Josep, Albert i Lluís. (foto: arxiu familiar) -Lluís, quins són els primers records que guardes de la teva infantesa? -Una de les primeres coses que recordo és quan estava a la bassa de la Casota abeurant el bestiar i pensava: -Ja tinc 6 anys, què gran que sóc!. Sovint m’adormia a la falda de la meva mare, no volia veure-la patir, volia estar sempre al seu costat. El meu pare era fort de caràcter, tenia molt de geni. Ell havia estat a la primera guerra mundial a França, que va durar del 1914 al 1918. Hi va anar a treballar a bosc en la zona de Versalles, on tallaven arbres per fer trinxeres. Explicava que quan baixava en plena guerra, en el tren hi havia molts soldats ferits, que eren de la zona del Rosselló, i que tots parlaven en català -El trasbals per la mort de la teva mare Teresa, l’any 1952, quan tan sols tenies vuit anys, et va marcar un abans i un després? -És una qüestió que et marca molt. Gràcies a la fe, em va reconfortar pensar que la tornaré a veure el dia del Judici Final. El que havia après a missa i a doctrina em va ajudar moltíssim en aquells moments tan dolorosos. Era un diumenge al matí del 22 de febrer quan jo, suportant el fred de fora l’era, vaig sentir els plors del meu pare a l’interior de la casa, a l’instant vaig saber que la mare era morta. La Maria de can Cargol, que no es va moure de casa, recordo que anava tirant colònia per tota l’habitació, feia una olor molt forta que encara recordo. Estava G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

-A quina edat vas començar a l’escola? -Vaig començar quan tenia 5 anys a can Llambert. No recordo si el meu primer mestre va ser en Dilmé...el que recordo és en Joan Mas i, més tard, l’Antoni Ribas, amb qui vam inaugurar les noves escoles de Sant Miquel. Quan va morir la meva mare, un company de l’escola de can Llambert, que no recordo qui era, em va dir: -I qui cuinarà a casa teva? Jo, enfurismat, li vaig contestar: -cuinarà la mare, què et pensaves!. Em costava una mica estudiar, però tenia una certa facilitat per dibuixar; quasi sempre el mestre em feia sortir a dibuixar a la pissarra. Com a anècdota, recordo que per anar a estudi havia de travessar el rec de la Casanova i, quan anava ple, la Maria de can Veí m’ajudava a travessarlo portant-me a coll. -Quan et vas interessar a fer els teus primers dibuixos? -Vaig començar a dibuixar per passar l’estona en les moltes hores solitàries en què engegava el bestiar. M’avorria i sense adonar-me’n anava fent dibuixos en papers i blocs. Vaig emplenar més de 30 blocs amb dibuixos d’animals i del que tenia més a prop. A engegar, m’agradava anar-hi pel costat del Pla Gran, perquè em trobava amb en Lluís de can Nierga i, quan anava pel costat de can Veí Vell, em trobava amb en Quildo de can Barceló, que em deia: -a veure si un dia seràs pintor! En veure tants dibuixos, el meu cunyat Ramón Turón, em va dir que en podria ser. De seguida li vaig preguntar: -i quan guanya un pintor? ell em va contestar: –Si hi vols arribar, passaràs molta gana. Jo que em pensava que els pintors s’havien acabat amb en Goya i en Velázquez. En tot cas, alguna vena artística ja tenia, perquè als 11 o 12

“Vaig començar a dibuixar per passar l’estona en les moltes hores solitàries en què engegava el bestiar”

8


Gent de casa

anys, em va arribar un poema del Canigó de mossèn Cinto Verdaguer i m’emocionava llegint-lo mirant el Canigó des de la marginera de la Casanova. -Com era el dia a dia en un mas com la Casota? -L’horari de l’estiu era aixecar-se al voltant de les 5 del matí i el de l’hivern a les 7, més o menys. Es treballava tot el dia tant com donava la llum del sol. A partir dels 7 anys ja et feien anar a engegar el bestiar fins als 15 o 16, en què ja eres apte per anar a llaurar. En el segar i el batre la gent s’ajudava molt per les cases. L’hivern era més calmat, anàvem a fer jaç a can Veí Vell i, al cap d’uns dies, l’arreplegàvem amb un parell de bous i la carreta per tirar-los en el femer per fer més fems. Una vegada en l’antiga carretera, venint de Falgons, a sobre la pujada passat el rec del Marçol, on ara hi ha el senyal quilomètric, hi havia un reixort on un carro, carregat de sarrions i tirat per quatre matxos, es va enfonsar fins al botó de la roda. En no poder-se’n sortir, el traginer que el conduïa s’agenollà a terra i amb les mans ben enlaire va cridar ben fort dient el renec més esgarrifós i que encara recordo: -“així baixés Déu en forma de porc i tots els sants enganxats a la seva cua!”. -També vas prendre part en les activitats del poble? -En temps de mossèn Pere Puig fèiem teatre a Sant Miquel, interpretàvem comèdia, els pastorets..., és una tradició que sempre hi havia hagut. Havíem anat a fer teatre a Borrassà, al Collell, Mieres, Besalú, Sords, etc. Un dia quan tornàvem de Sords, anàvem molt animats dins l’autobús i l’Esteve de can Rovira ens va dir: –Nois, s’ha acabat la juerga!,ha mort el Sant Pare Joan XXIII. Vam haver de callar tots i resar el Sant Rosari fins a Sant Miquel. M’agradava i tenia veu per cantar, m’enfilava dalt d’un pi i em posava a cantar tant alt que tots els veïns em sentien, i el diumenge anant a missa em felicitaven. També els diumenges en sortint de missa, esperàvem les campanes si tocaven a peix. Arribava un venedor carregat de barats, sardines, lluç.... Per cada cop de “batai” que feia volia dir que valia una pesseta. Als 16 o 17 anys també vaig formar part de l’equip del Sant Miquel com a porter; era baix però les parava totes. Anàvem a totes les festes i aplecs menys a les festes de Mieres, perquè havíem de sembrar els naps, i a la de Banyoles, perquè era el temps del sembrar. -Què més ens pots explicar? -Amb en Joan de can Veí sovint jugàvem a pilota i un dia, quan teníem 12 o 13 anys, ens vam preguntar què faríem de grans. Jo li vaig dir: –Tu ets l’hereu, tens casa i no t’has de preocupar. Ell em va contestar: –No, jo voldria ser fadristern com tu. Tu podràs fer el que vulguis i jo, com a hereu, m’hauré de quedar aquí tota la vida. Els diumenges, acabada la missa, mossèn Joan Prat em donava classes d’art. Amb ell, per primera vegada, vaig conèixer l’obra de Van Gogh, de Monet i de Miró. Entre altres, aquests tres són els que em van impressionar més. El fet que em donés aquestes classes ho agraïa molt i em feia sentir important. -Vas conèixer l’Empordà de molt petit... -Sí, m’hi vaig estar tot l’estiu de l’any que va morir la meva mare. El pare em G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

va dur a casa de la seva germana Carmeta, a Sant Pere Pescador. Haig de dir que allò em va marcar moltíssim, era meravellós veure els camps d’arròs, el mar, les closes...em deia a mi mateix: –Aquí sí que m’agrada viure-hi, les muntanyes no em fan mal als ulls!. La meva tia era més oberta de caràcter i, als vespres, sovint em cantava havaneres, així em va venir l’encís d’anar a Amèrica. Al cap de tres anys, el 1954, a l’Antònia, que feia de mestra, la van destinar a Pont de Molins. Amb ella, vaig estar-m’hi tot un hivern fins que, a la primavera següent, mossèn Pere Puig em va cridar per fer la Comunió Solemne. Arribo a la Casota i em faig un tip de plorar, perquè allò em feia trobar amb la realitat. -Quan vas fer el salt? -Abans, el que faltava, eren braços per la terra; el pare no volia que marxés, ja que feia falta a casa per treballar. Feia cinc anys que anava a classes de pintura amb en Joan de Palau i, un dia, quan arribo a casa, em trobo amb el pare ensenyant tots els meus quadres, estesos pertot arreu, al metge de Mieres. El Dr. Verdaguer em diu: –Noi, seràs un gran pintor! Davant l’emoció del meu pare es va acomiadar donantme un copet a l’esquena i tot dient: –Ara... no em fallis, eh? El Dr. Verdaguer i també el meu cunyat, en Ramón Turón, van convèncer el meu pare perquè em deixés anar a Barcelona a estudiar Belles Arts. El dia que vaig marxar de casa, va ser una escena trista. Era la vigília de Sant Martirià de l’any 1963. Era al matí, quan baixo les escales de casa meva amb una maleta grossa i li dic al pare que era a dins la cuina lligant capses de blat de moro: –Me’n vaig a Barcelona. Ell em va contestar: –Bueno, bueno. I sense dir res més, agafo la Teisa i el tren cap a Barcelona. A Barcelona, llavors hi vivia el meu germà gran, en Joan, que feia de lampista. Primer em vaig estar un mes amb ell i després vaig anar en una pensió. De dies treballava i als vespres, anava a classes d’art a l’escola d’Art Llotja. Als dos mesos d’estar-m’hi, volia tornar a casa; però el meu cunyat em diu: –Pots tornar a Sant Miquel, però en aquesta casa no hi tornaràs mai més. Allà, em van veure un alumne molt aplicat i honest i això em va donar moltes facilitats a l’hora de concedir-me ajudes i premis com el del millor alumne de l’escola. Això representava molt ja que érem uns 2.000 estudiants. Tot i així, durant un any i mig als vespres no podia sopar perquè els cèntims no m’arribaven. Quan en Lluís retorna de Barcelona, el 1974, se’n va a viure, ja casat i amb dos fills, a Banyoles fins al cap de quatre anys en què s’instal·la definitivament a l’Empordà. Primer a Vilabertran i, el 1990, a l’Escala, on viu ben a prop del mar i amb les muntanyes a ponent, amb Rocacorba i la Mare de Déu del Mont, que li recorden la vall on va néixer... -Als qui venim de terres muntanyoses, la plana de l’Empordà ens desconnecta i ens sembla entrar en una altra dimensió... el cel tan immens... Perquè a molts els acaba seduint? -“La gent que ve de muntanya, de l’interior, ja no s’entorna i la gent del mar i del pla que arriba a la muntanya, no s’hi acostuma mai”. És una frase de Josep Pla que quadra amb la pregunta que m’has fet. No sé, crec que és relatiu. El que sí que puc dir és que l’Empordà té una màgia extraordinària, també s’ha donat molt a conèixer. El pla suggereix per aquests celatges immensos, les muntanyes són llunyanes, la llum es estesa... per la seva claredat. El mar és romàntic, és com una porta oberta que ens evadeix; un passadís a l’infinit, una aventura... -L’esclat de llum i color en els teus quadres, és el resultat d’una visió més aviat optimista de la vida i del món? -Crec que sí, sóc una persona afortunada a la vida i al meu temps. Extravertit i sense rancors. No vull la misèria; m’agrada expressar la bellesa i fer feliç la gent. Crec que transmeto el meu estat anímic amb optimisme. El color és la manifestació màxima de l’expressivitat, i la llum és el que ho embolcalla tot, creant un misteri i una màgia especials. Per això, els paisatges procuro pintar-los a contrallum per suggerir més aquesta atmosfera. 9


Gent de casa

-El teu estil pictòric marcarà una manera de veure i d’interpretar el paisatge en un temps determinat en la història de l’art. Et sents un testimoni de la teva època? -No en sóc conscient. Però sí que m’he trobat amb amics pintors de la Garrotxa que quan baixen a l’Empordà em diuen que només veuen Rouras; el paisatge se’ls transforma en una pintura meva. En Jaume Fàbrega em deia que havia capbussat el paisatge empordanès amb un 80% de terra i el 20 % de cel, i que, dins aquest 80% hi ha un 20% d’abstracció. Fins aleshores, els pintors l’havien pintat donant més espai i protagonisme al cel. Aquesta visió meva és el canvi que ha revolucionat. -Tot i que el públic encara agraeix als paisatgistes, estan sent oblidats per les galeries d’art i marxants de prestigi que, juntament amb la incorporació de les noves tecnologies, ens han apartat de la pintura entesa com a clàssica... -Em dóna la sensació que estem al final d’una època. No és el mateix un artista de fa 150 anys que un d’ara. Actualment estem sobresaturats d’imatges a través dels múltiples mitjans de què disposem. Amb les noves tecnologies, hem deixat d’impressionar-nos per la pintura plàstica. La gent jove agafa una altra mentalitat. Actualment, qui compra un quadre, compra una marca, un producte, es compra un valor. Estem al final d’una època en què tampoc se sap on va, sembla esgotada i hi manquen els valors ètics, morals i espirituals.

-Darrerament has fet treballs importants sobre Terra Santa dels quals la darrera obra, de 3 x 5 metres, està ubicada al baptisteri de l’església de Sant Pere de Figueres. Què t’ha aportat aquest treball i tots els viatges que hi has fet? -Aquesta darrera obra de grans dimensions, és la que m’ha fet patir més, però també és la que més satisfaccions m’ha dut. Estic molt content de la manera com reacciona la gent davant d’aquest quadre, no els deixa indiferents. Mig milió de persones a l’any visiten aquesta església, al costat del Museu Dalí. Va ser complicat a l’hora d’omplir-lo d’atmosfera i de vida. Pensa que està pintat a poc a poc, amb pinzells petits, de la mateixa manera que s’ha de contemplar a poc a poc. M’ha motivat molt pintar aquest quadre pel lloc especial on s’ha emplaçat i pel que representa. El currículum d’en Lluís és extens i fascinant quant a exposicions, premis i reconeixements de tot tipus, alguns de molt importants. Compta amb una extensíssima bibliografia i obra pública en diverses esglésies, com també, la seva obra es troba en significatives places i rotondes de les nostres comarques a través d’escultures. A més, ha realitzat treballs audiovisuals en pantalles gegants, en el cinema... Precisament, avui a la tarda inaugura una exposició a Sant Cugat del Vallès. La seva vitalitat és inesgotable i, a pesar dels anys, l’halo juvenil impecable. -Lluís, l’espai se’ns esgota i no ens queda més que agrair-te que ens hagis dedicat una bona part del teu temps per aquesta entrevista. Abans d’acomiadar-nos, volem saber com veus avui dia el teu poble natal? -El vaig tornar a viure a través del llibre La Vall de Campmajor, d’en Joan Carreres. Em vaig recrear amb la meva vall. El veig bé, tot i que hi ha massa arbres que han esborrat cases, feixes, queda tot molt tapat. Hi ha molt de silenci, és com si el paisatge s’hagués quedat mut ja que, abans, senties un concert constant d’esquelles d’animals, de pagesos amunt i avall feinejant en els seus camps, el soroll de les destrals en els boscos... Tot i així, s’ha mantingut verge, tal com era. Procuro sempre, quan estic en entrevistes, ràdio, premsa i televisió, que surti el nom de Sant Miquel de Campmajor. Josep Estarriola i Borrell Entrevista feta el 4 de maig de 2012

Lluís Roura a la terrassa del seu estudi i casa de l’Escala en el dia d’aquesta entrevista, mostrant-nos alguns dels primers quadres que va pintar quan vivia a la Casota. (foto: Josep Estarriola) G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

10


Des de l’escola

LA ROQUETA I ALTRES ACTIVITATS

A

quest any a l’escola hem començat a realitzar una revista escolar trimestral. Les mestres van proposar als alumnes elaborar una revista en la qual s’expliquessin notícies, sortides, tallers... relacionats amb l’escola. Als infants els va motivar i agradar aquesta proposta. Entre tots i totes van escollir-ne el nom: La Roqueta. A la revista hi ha diversos apartats: les anècdotes, l’hort, sortides, celebracions i treballs, teatre, concursos, receptes i entreteniments. Els alumnes són els encarregats d’explicar cada un d’aquests apartats a partir de les seves opinions i vivències. El fet que vegin els seus treballs plasmats a la revista i que aquesta estigui a l’abast de familiars, amics, entitats... provoca una major motivació, entusiasme i predisposició entre l’alumnat. A part, cal remarcar que la revista ens és útil per desenvolupar moltes capacitats, fer un treball de llengua, d’informàtica, potenciar la creativitat, la imaginació, l’organització... Al llarg d’aquest curs estem realitzant un projecte sobre les tradicions. Hem fet treballs de la verema i de les festes nadalen-

Tots junts al pati del col·legi: Inés, Aleix, José Ramón, Paula, Laia, Paula, Marina, Marina, Carlos, Cèlia, Lluna i Arnau. (Foto: Mariona Vila)

ques. També hem portat a terme diversos tallers (com s’elabora el paper, dissenyar un forn solar...). A més, hem fet diferents sessions de sardanes, en les quals ens han ensenyat a ballar-ne. El divendres 27 de gener es va publicar una notícia sobre la nostra escola al diari La Vanguardia. En aquest reportatge explicava que som com una gran família, amb els avantatges que representa’una escola tan petita. El dissabte 24 de març vam celebrar la XV SARDINADA. Els alumnes de l’escola van representar l’obra Llar, dolça llar, que tractava d’un home que estava fart dels sorolls i les multituds que hi havia a casa seva. Va ser una obra molt divertida i la gent s’ho va passar molt bé.

El número 1 de la Roqueta (desembre 2011)

Mestres de l’escola

El número 2 de la Roqueta (abril 2012) i l’interior de la revista. G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

11


Les nostres associacions

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DE SANT MIQUEL

E

ls grans de la vall no es poden pas avorrir. A les activitats periòdiques que ja fa temps que estan en marxa de Fem Pinya i Fem Memòria dels programes de Benestar Social, se n’afegeixen de noves a cada moment. A més de les sessions de gimnàstica que dues vegades a la setmana es porten a terme, aquest any podem comptar amb el Parc Urbà de Salut, cedit per la Diputació de Girona. Hem tingut un monitor especialitzat un cop a la setmana durant tres mesos que ens ha donat les pautes per un millor ús del parc i ens ha engrescat a fer-ho personalment o en grup per conservar la nostra salut i agilitat. “Adquirir i reforçar els valors de salut associats a l’activitat física... que facin la vida més saludable” és el principal objectiu d’aquests parcs. També s’han organitzat uns cursos d’iniciació a la informàtica que han tingut força èxit entre els nostres grans. Hem de remarcar l’habilitació d’un espai de serveis en els antics locals de l’Ajuntament, on ja s’han començat algunes activitats

bàsiques i molt pràctiques per a tots. Una vegada al mes, disposem de Servei d’Estètica del Peu i Pedicura, i cada quinzena comptem amb Servei de Perruqueria pera homes i dones. No hi ha dubte que un dels principals problemes que es planteja a les persones més grans és la mobilitat; com més propers siguin els serveis que necessiten més qualitat de vida gaudiran. Quant a les sortides organitzades per l’associació, aquest semestre la més destacada ha estat l’excursió a Mont Sant Benet, el 19 d’abril. Sota un sol radiant, un grup de 26 persones vàrem gaudir d’un dia prou complet turístico-cultural a Sant Benet de Bages. En trobareu més àmplia explicació a Noticies Breus. Per últim, destacar que l’associació de la vall ha estat present en tots i cada un dels actes institucionals de la FATEC, Federació a nivell de tot Catalunya en la qual ens sentim activament partícips. Carme Compta i Masdevall

ACTUACIONS DEL GRUP DE CARAMELLES I COR PARROQUIAL DE SANT MIQUEL

E

l diumenge 6 de novembre, van acompanyar l’Ofici Solemne en la Festa Major de Centenys, dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria. En acabar, van oferir un petit concert dins la mateixa església. El dissabte 24 de desembre, a les 23 hores, El Cor Parroquial va acompanyar la Missa del Gall al Santuari del Collell. El dimarts 27 de desembre, van oferir un concert de set nadales a l’Asil Santa Teresa Jornet de Banyoles. L’endemà, novament van interpretar el concert nadalenc a la residència per a la Gent Gran Plademartís d’Esponellà. El dissabte 7 de gener de 2012, el Grup de Caramelles va estar convidat al concert de Reis a l’església de Sant Cugat de Salt. Hi van acompanyar la Coral Tramuntana i la Coral Tribana, que organitzava l’acte en benefici de Càritas Salt. Cada Coral va interpretar unes cinc nadales i, en acabar, conjuntament van cantar la coneguda “El Noi de la Mare”. El dissabte 25 de febrer es va celebrar la segona vetllada musical a Falgons. El Grup de Caramelles de Sant Miquel va convidar la Coral de Sant Esteve de Bordils a oferir un concert de cinc cançons cada grup i una de conjunta, l’havanera “Vell Pescador”. Així mateix, a 2/4 de 7 del vespre, a l’església de Sant Vicenç de Falgons, és participà d’una missa cantada per la Coral convidada i, tot seguit, el concert compartit per les dues corals. El diumenge 26 de febrer, el Grup de Caramelles va acompanyar la celebració de les Noces d’Or del matrimoni Joan Serra i Pilar Masdevall a l’església parroquial de Mieres, amb l’acompanyament de la missa i, tot seguit, amb un petit concert compost de quatre havaneres i l’amistós cant “Amics per sempre”. El dissabte 31 de març, van oferir un concert de set caramelles seguides d’algunes corrandes, a la Residència Plademartís d’ Esponellà. El Dissabte 7 i diumenge 8 d’abril, es va celebrar la 16a cantada de Caramelles i corrandes. Com ja és habitual per G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

aquestes dates, El Grup de Caramelles i un grup de mainada del nostre poble es va desplaçar per cantar caramelles i corrandes per unes quantes cases de Falgons, on van estar molt ben atesos. També hi va acompanyar el senyor Riera, impulsor de les nostres caramelles. En tornar, en el local del Sindicat, van oferir tot el repertori complet, compost de set caramelles i les corresponents corrandes. L’endemà, en acabar la missa de 2/4 d’11 del matí, van cantar novament tot el repertori dins la mateixa església parroquial. Com a novetat, s’estrenaren unes mantaletes de color vermell amb serrell negre i de seda, que van lluir totes les cantaires. El diumenge 29 d’abril, van acompanyar la missa en l’Aplec del Freixe i el cant dels Goigs a la Verge.

Josep Estarriola i Borrell

El Grup de Caramelles dalt a Collferrer, el dissabte 7 de maig de 2012. 12


Comiat

EN RECORD DE JOAN BATLLE

E

n record i homenatge a Joan Batlle, que va morir el dia 3 de gener. A continuació transcrivim les paraules que van pronunciar la Isabel Casals i en Josep Fort en el seu comiat:

“Has marxat sense dir res, sense avisar-nos, sense explicar-nos quina es la manera d’estar sense tu... D’un moment per l’altre ens has deixat amb un buit enorme dins nostre, un buit ple de preguntes sense resposta, un buit que mai més tornarem a omplir. Dia a dia has fet tot el que podies per nosaltres, per tot Sant Miquel, per tota la gent que estimes... 36 anys portant la U.E. Sant Miquel endavant, veient etapes de tot tipus, amb entrebancs, amb moments de felicitat, amb moments de tristesa, amb molts moments que tu has viscut de ben a prop. Sempre has fet tot el que podies per aquest equip, tot fos parlant, rondinant, cridant, discutint o en silenci. Però has fet coses que pot ser no t’hem sabut agrair, i ara, siguis on siguis, et donem les gràcies per portar l’equip fins on estem, perquè per moltes coses dolentes que ens deies quan et posaves nerviós en els partits, t’estimaves molt el futbol, perquè era una de les teves grans passions. T’has emportat amb tu mil hores viscudes, cent paraules dites, i mil més que no ens vas dir, i ara, només ens podem limitar a recordar-te i a viure el record que ens has deixat. No ens ho acabem de creure, i la veritat, ens costarà moltíssim no veure’t mai més... El teu record mai s’esborrarà, sempre et tindrem present i recordarem tot el que has arribat a fer per nosaltres, i tot el que hem passat junts. Siguis on siguis, mai t’oblidarem, el Sant Miquel sempre estarà amb tu. Et trobarem molt a faltar, T’ESTIMEM, JOAN!”

l’escola de Falgons primer, i a Sant Miquel després. Quan arriba a l’edat del treball, ell ho té clar: sempre la mateixa empresa (Dytsa) i sempre la mateixa dispesa (Fonda La Paz). Fins que les seves cames li van dir prou. En la seva vida a Sant Miquel, també era un home de pinyó fix, quan s’acostava l’aplec de Falgons, el de Santa Quitèria, o la festa que caigués, ell sempre tenia a punt l’orquestra, els premis del tir al plat... etc. Semblava com si les festes no poguessin passar sense ell. Però tot i això sense pensar que era imprescindible. Era part de la seva vida, ho feia perquè li sortia de dins, sense voler res a canvi.

Hem de recordar que també va tenir temps per decidir en la vida política del municipi, fou regidor durant uns quants anys a l’Ajuntament tot ajudant que el poble tirés endavant.

I de les hores dedicades a la seva gran passió: el futbol, no cal que expliquem res que no se sàpiga; moltes vegades, entre nosaltres, dèiem que era com la seva dona. S’hi passava totes les hores que fes falta, i més si n’hi haguessin hagut amb la pilota al cap. El seu germà a vegades comentava... “si no hi hagués pilota, n’haurien d’inventar una”. Amb la pilota als peus no l’hi havíem vist gaire; cadascú té les seves qualitats, ell la tenia al cap. La seva gran il·lusió era que hi hagués futbol al poble, que a Sant Miquel es jugués a futbol.

Trenta-sis anys al davant de La Unió Esportiva són molts anys d’estar cada cap de setmana al costat de l’equip del seus somnis (crec que es podrien comptar amb els dits de la mà les vegades que va faltar a un partit). Si comptéssim els quilòmetres i les hores que ha dedicat al futbol en cos i ànima, només podríem dir una cosa: Gràcies Joan!. Tots l’havíem vist assegut al darrera de la porteria, nerviós, quan les coses no sortien bé, i tots l’anaven a buscar quan passava o faltava alguna cosa.

Ara la seva cadira quedarà buida, com buits quedaran els moments de tertúlia que moltes estones passàvem amb els companys, però en Joan encara hi serà; tantes coses ens el faran recordar, tants moments el tindrem present i parlarem d’ell, que encara que avui som tots aquí per acomiadar-lo, en Joan seguirà entre nosaltres. El record que deixa en tots els qui hem conviscut amb ell, és que era una persona que no tenia mai un no per ningú, ben al contrari, sempre estava ben disposat per donar un cop de mà, sempre ajudant el poble. Gràcies Joan”.

Josep Fort

Isabel Casals

“Benvolguda família d’en Joan, parents, amics:

Aquesta vegada no es pot dir de cap altra manera: el poble està trist, ens ha deixat en Joan. Ho hem de dir així, tal com sona: El poble està trist.

Encara que avui ens sentim tristos, també hem d’estar contens per tot el que ha fet i treballat d’una manera totalment desinteressada, contribuint en el que el seu cor li demanava: el futbol i les festes, les seves dues grans passions. Tots els qui com ell hem nascut en aquesta petita vall, tenim alguna cosa que portem a dins el cor, ens l’estimem i faríem per ella el que convingués. Això, i senzillament això, era el que el nostre company Joan ha fet en els seus 61 anys de conviure a Sant Miquel entre nosaltres. Ha tingut una vida com molts de nosaltres; de petit el recordarem anant al darrere dels bous de La Canova, fent entremaliadures a G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

El 2 de juny del 2006 celebrant els 30 anys de president de la UE. Sant Miquel (foto: Ferran Darné) 13


Notícies breus

NOVEMBRE 2011 - ABRIL 2012 una petita i intensa estona per als infants que esperem poder repetir aquest any. Gràcies per la vostra visita. / R.S. Diumenge 13 de novembre del 2011. 15è Homenatge a la Vellesa. Amb una excel·lent ambientació totalment mexicana, el grup de Mariachis “Luces de Mèxico” va realitzar un magnífic i apassionat concert/ball que va servir com a cloenda de la 15 Festa d’Homenatge a la Gent Gran de Sant Miquel. Ja durant el mati, els avis foren complimentats amb tot un seguit de cançons a càrrec dels alumnes de l´escola La Roqueta, tan bon punt s´acabà la missa en honor a Sant Martí, celebrada al migdia a l’església de Santa Quitèria. Tos dos actes serviren a com a precedents del dinar de germanor que es féu al Casal Sant Miquel. / J.C.

Un moment de l’actuació de “Luces de Mèxico” (Foto: Joan Comalat)

Diumenge 20 de novembre. Eleccions Generals 2011 al Congrés i al Senat. 120 electors dels 183 censats en aquestes eleccions, van anar a les urnes a dipositar el seu vot, amb el següent resultat final: 62 Convergència i Unió (CiU); 22 Esquerra Republicana de Catalunya - Catalunya Si (ERC-Ri.cat); 9 Partit Popular/Partido Popular (PP); 8 Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE); 5 Iniciativa per Catalunya Verds (ICV-EUiA); 4 Escons en Blanc (Eb); 1 Unión Progreso y Democracia (UPyD); 1 Anticapitalistes (Anticapitalistes). Els vots nuls van ser 3 i els vots en blanc 5. / R.S.

Dissabte 17 de desembre. Presentació del llibre: La Vall de Campmajor, un secret per descobrir. A les 6 de la tarda va tenir lloc a la sala de Plens de l’Ajuntament de Sant Miquel de Campmajor, la presentació d’aquest llibre a càrrec de l’autor, Joan Carreres; de l’autor del pròleg i col·laborador, Lluís Roura; de l’editor, Carles Gorbs, i amb la presència de l’alcalde, Josep Fort, que també va dirigir unes paraules als assistents. A més, hi van acompanyar el vicepresident de la Diputació de Girona, Miquel Noguer; el vicepresident del Consell Comarcal, Lluís Costabella; el rector de Sant Miquel, mossèn Joan Prat, i altres col·laboradors i acompanyants que van emplenar completament la sala d’actes. Vegeu més informació a l’apartat del Racó Literari (pàgina 24). / J.E. Dissabte 31 de desembre. Visita dels Carters Reials. Per les festes de Nadal, Any Nou i Reis els Carters Reials passaren a recollir les cartes el dissabte 31 al migdia, en el local del Sindicat, on un bon nombre de mainada acompanyats de pares i avis ja els esperaven amb ànsia. És G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

Desembre Gener. Quina Popular. Aquests any, amb la coincidència de la presentació del llibre, va caldre retardar una mica la quina del dissabte 17 de desembre, tot i que això no va perjudicar en absolut, ja que igual que els dies de Nadal i Any Nou, van comptar amb molt bona participació. Una activitat que com sempre va organitzar la UE Sant Miquel. / R.S.

Dijous 5 de gener. Cavalcada de Reis. Una vegada més hem tingut l’honor de rebre la visita de Ses Majestats els Reis de l’Orient a la vall. Ni el cansament ni l’amenaça de pluja van aturar aquests bons monarques en la seva visita als nens de Sant Miquel i els d’altres pobles que vénen aquí aquesta nit expressament per viure aquests moments inoblidables. Nosaltres, emocionats per la màgia de tan elegant vestimenta i presència, no vàrem ni sentir el fred que feia als voltants del Sindicat, on les autoritats els reberen. Vingueren ajudats per un gran seguici: dos patges per cada un, un carter reial i molts xofers que s’ocuparen de traginar els nombrosos obsequis per la nostra mainada. Els reis Melcior, Gaspar i Baltasar ens van explicar breument les seves aventures del llarg trajecte per terra i mars fins arribar a aquest poble que els esperava amb il·lusió, i ens donaren alguns consells per al proper any. Per la feinada que se’ls havia girat aquella nit, després de parlar amb tots i cada un dels nens i les nenes individualment i oferirlos caramels i altres llaminadures, es van acomiadar fins l’any que ve. Havien de passar per totes les cases i aquí totes són molt allunyades les unes de les altres... i això és una bona feinada. /A.N.

Divendres 10 de febrer. Projeccions cinematogràfiques. Continuant amb el cicle de cinema que es va posar en marxa l’any passat, amb projeccions a la sala de Plens de l’Ajuntament, el mes de novembre es va projectar un petit curt d’un Aplec de Falgons que es calcula que fou enregistrat entre 1971 i 1975, i del qual no se’n sap l’autor. A continuació es va projectar el film Ocean’s Eleven; el mes de desembre va tocar Sin Perdón; al gener Abril i al febrer es va projectar la pel·lícula catalana Pa Negre. / R.S. Diumenge 19 de febrer. Premi fotogràfic. El Magazine de La Vanguardia organitza cada any un dels concursos més importants de fotografia de tot l’Estat. Enguany han optat als premis 24.600 fotografies i en la revista del diumenge 19 de febrer es varen fer públics els premiats. El Primer Premi, dotat amb un cotxe i una càmera fotogràfica professional, s’ha concedit al jove Alán Díaz per una fotografia presa als entorns de Falgons i que porta per títol ‘Peus que parlen’. Al peu de la fotografia es fa referència explícita a Falgons, amb el que això implica per la difusió del veïnat arreu de l’Estat. Aquesta i la resta de fotografies guanyadores es poden veure al web wwwmagazinedigial.com. / J.N. Dissabte 25 de febrer. 2a vetllada musical a Falgons. Vegeu informació a la pàgina 12 “actuacions del Grup de Caramelles i Cor Parroquial de Sant Miquel”. 14


Notícies breus

Components dels dos Grups a l’església de Falgons. Diumenge 26 de febrer. Visita al Cirque du Soleil a Barcelona. El 26 de febrer d’aquest any, els ajuntaments de Sant Miquel i Mieres van organitzar conjuntament una sortida per anar a veure el Cirque du Soleil. Des del principi ens va semblar una proposta arriscada, diferent, amb un caire cultural i de diversió. Tot i que els Ajuntaments es feien càrrec del cost dels autocars, les entrades per anar al teatre o en aquest cas all circ tenen un cost considerable i érem conscients que això representava un esforç econòmic per a moltes famílies. Però la sortida va ser tot un èxit, entre els 2 pobles vam omplir 3 autocars de 55 places, és a dir 160 veïns, veïnes, familiars i amics, això també va fer millorar el preu de les entrades com a grup nombrós de persones. La gent del poble va recolzar la iniciativa des de l’inici, tant és així que fins i tot vam haver d’obrir una llista d’espera on malauradament no vam poder encabir totes les persones interessades en la sortida. L’espectacle,va tenir una durada de dues hores i escaig, en general va agradar a tothom, grans, petits, joves... ja que tenia un component apte per a tots els públics (pallassos, teatre, trapezistes, malabars, música, dansa...). A la sortida vam tenir una estona per menjar alguna cosa i preparar-nos per la tornada, perquè un grup tan nombrós feia impossible una parada en el camí. Tant a la sortida com a la tornada tothom va ser molt puntual, fet que va facilitar tota la logística. Esperem que aquesta sigui la primera de moltes iniciatives, tant en el contingut com el fet de poder-ho fer conjuntament amb els nostres veïns de Mieres. Però sobretot volem donar les gràcies a tots els qui amb la vostra assistència, a més de fer possible l’èxit d’aquesta sortida ens motiveu per seguir treballant cap a noves propostes socials i culturals. Gracies a tots. / O.S.

Dissabte 10 de març. Celebració del Dia de la Dona. És dissabte al matí, un matí assolellat; el dijous 8 va ser el dia mundial de la dona treballadora, aquí com a molts llocs de la comarca ho celebrem el dissabte. Al matí hi ha programada una caminada i un esmorzar per les dones. Hem quedat a dos quarts de 10 davant l’Ajuntament i en arribar ja ens està esperant una càmera del Pla TV o antiga TV Banyoles (això s’està posant interessant). Som sis dones que fem una caminada cap a Falgons, can Miquelet i acabem a Fang Aventura, també conegut com can Barris, on s’apunten dues participants més a esmorzar. En Mario ens atén molt bé, ens deixa unes cadires i una taula per poder seguir gaudint del matí fantàstic que tenim. De bon matí ja tenim un cambrer de nivell, que ens fa i ens invita a uns cafes i uns refrescs. Després de fer unes bones rialles, o com diu algú, un bon “riureteràpia” agafem el camí de tornada... (si el trobem). A les cinc de la tarda estava tothom

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

Jocs de mans del Màgic Fèlix Brunet. (Foto: R. Santacana) convocat a la sala de Plens de l’Ajuntament, on es va projectar la pel·lícula Libertarias, de Vicente Aranda. Cap a deu o dotze persones van seguir aquesta pel·lícula que parla de la guerra del 36. Al vespre, com cada any, sopar obert a tots el veïns i veïnes de Sant Miquel, cap a seixanta persones que es van reunir al voltant de la taula on van ser servits pels cuiners i cambrers especials per aquest dia. I tancant aquesta agradable vetllada, uns jocs de mans del Màgic Felix Brunet, que van sorprendre i van fer riure d’allò més a tots els assistents. / N.D. i R.S. Diumenge 18 de març. Trobada de Tennis Taula. El dia 18 de març es va fer una trobada de tennis taula al local del Sindicat a Sant Miquel. Aquesta trobada va estar organitzada pel Patronat d’Esports del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, hi van participar tots els instituts de la comarca, 80 nens i nenes, i com a conseqüència d’aquesta participació tan alta, la jornada es va dividir en dos grups, un va venir al matí i l’altre a la tarda. Una trobada totalment de caire festiu, i va ser possible gràcies a la col·laboració de membres de l’Associació de Tennis Taula de la Vall de Campmajor. / O.S. Dissabte 24 de març. XV Sardinada. Es va celebrar la XV Sardinada, organitzada per pares, mestres i alumnes de l’escola Roqueta. En el sopar, que va resultar molt familiar perquè hi participaren menys assistents que en altres ocasions, es va menjar, a part de les sardines, amanides amb embotit, coques i mató amb mel (gentilesa de La Dama Blanca i Mel La Vall de Campmajor). Havent sopat, els alumnes ens van fer gaudir amb una obra de teatre titulada Llar, dolça llar i amb dos balls: un de ben català, una sardana, i un altre de llatí, la Lambada. Per acabar es va fer una cantada de cançons populars. / A.C.

Primer pla del sopar de la 15 Sardinada. (Foto: A. Carandell) 15


Notícies breus

Dissabte 7 i diumenge 8 d’abril. 16a cantada de Caramelles i Corrandes. Vegeu informació a la pàgina 12 “actuacions de Grup de Caramelles i Cor Parroquial de Sant Miquel”. Dilluns 9 d’abril. Aplec de Loreto. Novament el dilluns de Pasqua es va celebrar el tradicional Aplec. Com en els darrers anys, una bona colla d’antics estadants d’aquest barri es varen donar cita en aquests paratges. Dóna goig veure com es té cura de netejar la capella i els voltants. Cap a les 12 la gent va arribant i veus en les cares l’alegria del retrobament de les persones que antigament havien estat veïnes. N’hi havia de Can Pla 6, El Castell 2, Can Jofre 2, Les Carreres 3, La Caseta1, Can Oliveres (dues cases) 8 i 5, i Guixeres 4. Algunes ja s’han anat veient al llarg dels anys però en aquest dia ha estat l’ocasió perquè algú hi arribés fent més de 60 anys de no haver-hi estat. És una anècdota que una filla de les Carreres, de nom Loreto, precisament ens explicava que ella en aquesta capella hi va fer la Primera Comunió ja que el dia que la feien a Briolf va trobar-se malament i la va poder fer un altre dia a Loreto. Records que anaven sorgint a mesura que anava passant l’estona. Anem entrant i la capella va quedant completament plena, cosa no massa difícil ja que no té massa cabuda. Feia molts anys que ens limitàrem a fer una petita pregària però això sí, no faltava mai la imatge de la Marededéu que portava a la mà la petita capella. Des de fa tres anys, els antics veïns han aconseguit donarhi més relleu i s’hi celebra una missa. Després la corresponent foto de grup i uns van a dinar a l’Hostal i uns altres férem la tradicional arrossada. Entre uns i altres vàrem ser unes 75 persones. Q.C.

Dijous 19 d’abril. Sortida a Sant Benet de Bages. Organitzat per l’Associació de Gent Gran, un grup de 26 persones va gaudir d’una sortida turístico-cultural al conjunt anomenat Mont Sant Benet. Començant per una visita al Monestir on, ajudats d’audiovisuals i una guia coneixedora del seu contingut, vàrem gaudir i comprendre l’evolució d’aquest conjunt que, des de segle XII, ha anat evolucionant. Tot un retorn als orígens de la nostra història en el qual s’experimenten sensacions, estímuls i emocions que ens traslladaran totalment en el temps. La visita a les estances modernistes habitades pel pintor Ramon Casas va representar també un passeig per l’estil de vida de principis del segle passat. La tècnica aplicada a la presentació visual es convertia en segons quins moments en pura màgia que ens feia sentir talment convivint amb Ramon Casas i la seva gent. Finalment, fent un gran salt fins l’actualitat real, i m’atreviria a dir fins i tot a un avançament del futur, vam delectar-nos amb les didàctiques explicacions sobre la tasca de cuiners, gastrònoms, investigadors i divulgadors a la Fundació Alicia. Un centre de recerca dedicat a la innovació tecnològica en cuina G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

i gastronomia on vàrem experimentar les nostres percepcions en el taller-demostració: “El sentit dels sentits”. Un dia complet on cultura, natura, sensacions i reflexions sobre el futur immediat es barrejaren, tot acompanyat d’un dia assolellat, bona companyia i un bon dinar al restaurant del conjunt. / A.N. Breu anecdotari meteorològic i astonómic. Tancàvem el Golany del semestre passat indicant que l’any 2011 era un bon any de pluges, i finalment, es tanca com el més plujós a Sant Miquel des del 1987 (d’1 de gener a 31 de desembre), en què es van recollir al Pujol 1.411 litres/ m2. Xifra rècord comptant que el mes de desembre va ser totalment sec, només es van registrar 0,35 mm en dos dies que van caure quatre gotes, així que ha estat el desembre més sec des de 1986; i de record la pluja del mes de novembre quan recollim 372 l/m2, convertint-se també en rècord de pluja registrada en un mes des de 1987. I després de l’any més plujós, ara sembla que hem entrat a l’any més sec, ja que sort de les pluges de mig març que van ser una mica copioses, sinó ara estaríem parlant d’una intensa sequera: a 30 d’abril han plogut 167 l/m2. Bé, coses del nostre clima. A nivell de temperatures, hem viscut una tardor i un hivern de fred relatiu no massa intens durant el gener, tot i que es despertà una mica més durant la primera quinzena de febrer quan es registren, entre els dies 11 i 13, mínimes entre els 9 i els 11 sota zero, que van anar acompanyades d’una humitat molt baixa. Recordeu que aquest any la prohibició de fer foc es va avançar a primers de febrer. I la curiositat en temperatures s’ha registrat durant el març ja que han estat almenys 23 dies que hem gaudit de temperatures màximes per sobre dels 16º i molts dels quals per sobre dels 18º o 20º; en canvi el mes d’abril s’ha presentat més fresc perquè pràcticament durant 15 dies ha estat plovent... un raig petit cada dia. La nota astronòmica d’aquest hivern ha estat la presència en el cel cada nit dels planetes Júpiter i Venus, tots dos amb magnituds que els han fet visibles i molt destacats. A més, tant al febrer com al març es van alinear amb la lluna i eren els astres que més brillaven durant hores en el cel i acabaven ponent-se per sobre de Falgons. / R.S.

Brillant intensament Venus, Júpiter al costat, damunt la serra de Montfalgó. (Foto: R. Santacana) ( A.C.: M. Angels Carandell; J.C.: Joan Comalat; N.D. : Nuri Desel; J.E. : Josep Estarriola; A.N. : Àlex Navarro; J.N. :Joan Nogué; R.S.: Ramon Santacana; O.S.: Oriol Serrà.) 16


Senglars i senglanaires

RESUM DE LA TEMPORADA dies a la setmana, no donem l’abast pertot allà on ens demanen. Anem pertot però no podem estar la mateixa hora a tot arreu. Gràcies als senglanaires, es mantenen molts camins i carreteres que, per altra banda, s’haurien perdut. Una part del pressupost es destina a la conservació d’aquests viaranys. També hi ha dues persones que quasi tot l’any els estan netejant. En aquesta temporada els senglars han mort cinc gossos i n’han ferit d’altres esparracats, que s’han hagut de portar al veterinari per cosir-los. Això representa un problema important a les colles, ja que els costa molts diners.

A

Una imatge de la darrera temporada (foto: Jordi Soldevila)

questa temporada, en el vedat de Sant Miquel s’han mort 259 senglars, 25 més que l’any passat. El caçador que n’ha mort més ha estat en Martí “el Vaquer”, amb 21 porcs. En segon lloc, en “Cion” de l’Hostal, amb 19 porcs. En tercer lloc, en Marc Xuclá, amb 13 porcs. En quart lloc, en Pere Ferrer, amb 12 porcs. En cinquè lloc, en Jordi Jacas, amb 10 porcs i, amb menys de 10, els altres caçadors. Actualment, la Societat, compta amb uns 40 caçadors, i els dies de cacera en què hi ha més colla són de 20 a 25. La temporada va començar l’1 de setembre de l’any passat i es va allargar fins al 31 de març d’enguany. Com és habitual, els dies de cacera són dilluns, dijous i els caps de setmana. Fora de temporada només s’hi va quan donen el permís, segons les necessitats. A pesar que els senglars fan molt de mal a tot arreu, nosaltres fem un esforç per mirar que en facin el menys possible. A vegades, sobretot quan ve la tardor, tot i que hi anem quatre

En el nostre vedat, a més, hi ha molts cabirols. Durant l’any, nosaltres tenim permís de l’1 de gener fins al 26 de febrer per caçar fins a sis mascles i sis femelles. Del 8 d’abril fins al 29 de juliol només podem capturar els mascles, esperant-los en les vores dels camps. Per cada mascle mort hem de presentar el número de precinte que ens donen per al control, trucant al centre dels forestals de Barcelona. Com cada últim d’abril, celebrem el dinar dels caçadors en el local del Sindicat, on són convidats tots els propietaris del vedat de Sant Miquel acompanyats dels amics i dels caçadors. Josep Rovirola, “Pitu Caballé”

E

fectivament, el diumenge 29 d’abril, a punt de tancar aquesta edició, la Societat de Caçadors va oferir el dinar de germanor als propietaris que els cedeixen les terres per portar a terme l’activitat cineg��tica. Una jornada distesa i gastronòmica en què regnà l’amistat i companyonia entre els assistents a l’entorn d’un àpat bo i complet. Aquest any no s’han fet parlaments sobre l’activitat de l’any, però sí que es va acabar la trobada amb una simpàtica sessió de ball on tothom va poder participar. Un costum d’aquesta diada, digne de remarcar, és que els amfitrions fan un obsequi a les senyores assistents; flors y plantes que posen un somriure a tots els rostres. Àlex Navarro, de la Cadevall d’Oliveras

Cabirols a la vall. El cabirol (Capreolus capreolus), una espècie reintroduïda a les nostres comarques amb exemplars de França i que ara ens regalen les seves fugisseres imatges entre boscos i camps. Bellesa, elegància i nova vida que tots admirem i respectem G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

En Pitu Caballé obsequinat les flors (Foto: Àlex Navarro) 17


Retalls d’història

ENLLAÇOS FAMILIARS DURANT LA GUERRA DEL FRANCÈS

P

articiparen a la guerra per part dels Rovira i Sala:

Durant aquesta mateixa guerra, la família Morgat i Frigola

nestir de Sant Esteve de Banyoles, expert guerriller que

anteriors, tot i que posteriorment farien carrera militar, el

el general Dr. Francesc d’Assís, beneficiat del mo-

s’enfrontà a les tropes napoleòniques. També hi participà el seu germà Dr. Bonaventura Rovira, de qui s’ha escrit molt poc probablement eclipsat pels mèrits de Francesc. Aquest últim fou nomenat capità d’un esquadró el 30 de maig de 1809, el següent escrit és part del seu nomenament. “a

Rvdo.

Dr. Tomàs Morgat, que estudià a les facultats de Lletres i Cànons i de Filosofia de la Universitat de Cervera, i el Dr. Josep (professor de matemàtiques a l’acadèmia militar).

Pel que fa a la família Campolier, hi participa

Pere Campolier i Pratsavall, (cunyat dels Frigola i parent dels Rovira tant

Buenaventura

Rovira Pbro. Natural de S. Miguel de Campmajor, presentado una Compañía de cien hombres armados, que se han ofrecido servir y hacer servicio de las armas durante el sitio de Gerona”. En aquest document hi van signar els dos germans, l’un com a capità i l’altre com a “comandante general” en el Santuari del Collell, davant la presència de l’esquadró que se li havia assignat... En la mateixa Guerra del Francès també van participar quatre dels cinc germans de la família Frigola i Sala (l’hereu Pere no hi va participar), Joan Frigola com a tinent coronel, que va ser fet presoner el 1812 i morí a França el 1813, Josep Frigola, Sebastià Frigola i per últim i el qui fou més destacat, Salvador Frigola (1788-1870), que participà juntament amb el seu cosí Francesc Rovira en l’ocupació del castell de Sant Ferran de Figueres en l’acció denominada “la Rovirada”, més tard fou condecorat amb la creu de San Fernando. G o l a n y

no havia adquirit tanta notorietat com les dues famílies

3 1

- 1 5 anys -

pels Verdaguer com pels Planaferrana), que deixa el seminari per posar-se a les ordres del general

Rovira. Més tard entrà

a la companyia del comandant Dr. Tomàs Morgat i mori en acció bèllica el 24 de desembre de 1811 a prop de la torre de Sant Maurici de la Calç, a l’edat de 19 anys. En aquell moment l’allistament dels fills primogènits (els hereus) era un fet gairebé inusual, cap de les quatre famílies nomenades tenien el pare o l’hereu allistat a la guerra. Repassant la generació dels Rovira i Sala observem que, dels deu germans, el cap de la casa, Miquel Rovira i Sala, està casat amb Rosa Casabó i Dou des de 1788 (quan comença la guerra ja té quatre fills: Joan (nat. 1791-1809), Ramon (nat. 1793, i fou l’hereu per mort als 18 anys del primogènit), Francesc (nat. 1796) i Tomàs (nat. 1799, cap dels quatre fill participa en la guerra). El segon és el Dr. Tomàs, la tercera, l’Àgata, que morí als dos anys de vida; el quart és el general Dr. Francesc d’Assìs; la cinquena, Caterina, que no se sap que fos casada; sisena, Maria Teresa, que tampoc 18


Retalls d’història

se sap si fou casada; el setè, Rnt. Dr. Bonaventura (que participa en la guerra com a capità); la vuitena, l’Àgata, casada amb Benet Fàbrega i Vilalba, de Mieres; la novena, Rosa, casada amb Narcís Jofre i Mas de Xaxars, de Sant Miquel, i la desena, Paula, casada amb Josep Sagols i Simon, de Crespià.

Per tant, tindríem que els Rovira i Sala de Sant Miquel

eren cosins dels Frigola i Sala de Mata (pel parentesc

amb els Sala de Rocacorba i els Verdaguer de Sant Gregori, també amb els Campolier Pujol Verdaguer de Miànegues (en aquet últim cas

l’ordre dels cognoms

no sempre és el mateix, els Campolier surten citats en

Ara ja tenim els Frigola de Mata, els Rovira de Sant Miquel

diferents documents i l’ordre gairebé mai és el mateix).

els Verdaguer de Sant Gregori o els Sala i Verdaguer (amb

Morgat-Casademont. Aquí també hauríem d’esmentar

de Rocacorba es casin amb dos hereus de famílies del

(de Mata) amb Teresa Campolier (Pujol Verdaguer)

i Planaferrana (amb privilegi de familiar del Sant Ofici de

cosins el Rt. Dr. Tomàs Rovira i Sala, beneficiat de la

com també el casament entre Martirià Frigola i Deullonder

major de Sant Feliu de Girona). Per tant tindríem en aquet

petita de l’anterior), com també el casament entre Pere

els caps de les principals famílies que aportaren militars a

i els Campolier de Miànegues, que el seu parentiu amb

Els Frigola al mateix temps eren cosins dels Morgat o

privilegi militar) fa que dues filles de la Sala de Granollers

que en la següent generació es casà Pere Frigola i Sala

pla de l’Estany, és el cas del casament de Josep Rovira

Pratsavall, de Miànigues

Sant Miquel) amb Margarida Sala i Verdaguer (1759),

Catedral de Girona i el Dr. Narcís Sala i Trias, capellà

(de Mata) amb Rosa Sala i Verdaguer (1771) (germana

casament, el 26 de novembre de 1806, que hi assistiren

Morgat- Casademunt i Bratlla, de Porqueres, amb Isabel

la Guerra del Francès de la comarca del pla de l’Estany.

Frigola i Deullonder, de Mata (1775).

(amb assistència dels seu

Jordi Plana i Rovira

GENEALOGIES

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

i

19


Curiositats lingüístiques

Particularitats i curiositats lingüístiques de la Vall de Campmajor (X) MOTS REFERENTS AL BOSC I AL CAMP MOTS REFERENTS AL BOSC BARRACA DE CARBONERS: Petita construcció feta amb un pal llarg que, per un extrem, dóna al terra i, per l’altre, és suspès per dues forquetes col·locades amb forma de triangle. A banda i banda s’hi posen uns troncs més petits i, tot seguit, un embalum de ramals, terra i llistó ben llis. En la part frontal, s’aixeca una paret semicircular de pedra fins a un pam del sostre en què es deixa una obertura que fa de xemeneia on, a l’interior, s’encén un petit foc per donar escalfor. S’hi entra per una obertura que es deixa en un lateral protegida per una feixina. Servia d’aixopluc i per passar la nit tres, quatre o més persones, segons la seva grandària. CARBONERA: Pila de llenya i troncs, normalment d’aulina o de roure, que s’han tallat del bosc, disposada en forma circular damunt d’una plaça carbonera. Es comença aixecant-hi un pilar amb troncs superposats i deixant-hi un forat d’uns quaranta centímetres. A tot volt, s’hi van col·locant els troncs drets i ben posats, de manera que, com més enfora, més prims. Una vegada feta la pila, es tapa amb embalum de ramals d’aulina i de terra, de manera que quan crema, afavoreixi la carbonització. S’encén per l’obertura del mig que s’ha deixat de dalt a baix, amb caliu, i s’hi va afegint llenya (bitllar) per anar torrant la pila. Aquesta obertura es tapa amb una TOLA (la tapa de llauna d’un bidó) i, quan el foc “puja”, a tot voltant de la pila i, a dalt de tot, es fan uns forats per afavorir la correcta oxigenació a través d’un pal curt que es diu: DONAFUMS. Quan es veu que va carbonitzant bé, es tapen i se’n fan d’altres més avall i segons on convingui, depenent del pendent i del vent. Comença a carbonitzar-se per alt i va baixant. Tot el procés tarda un mínim de vuit dies, segons la grandària, i en surten de quinze a quaranta o més càrregues de carbó vegetal. (1 càrrega: 120 quilos) EINES DEL CARBONER: ESTASSABARDERS: per estassar el barder del sotabosc abans de picar-lo. DESTRAL o PICASSA: per picar o tallar els arbres i també els troncs que s’han de posar a la pila, tallant-los a un metre aproximadament. XERRAC D’ANAR A BOSC: té la mateixa funció que l’anterior. EL MAGALL: per arrencar la terra que ha de servir per cobrir la pila. També es feia amb el PIC o la MAGALLINA (espècie de magall més petit) (1). TRÀMEC: aixada que serveix per emplenar la terra en el cabàs. CABÀS: receptacle d’espart, circular i poc fondo, previst de dues nanses per transportar la terra que ha de cobrir la pila amb uns 14 o 15 centímetres de gruix (2). Una vegada s’hi havia abocat la terra, es picava amb el cul del cabàs per setiar-la més. PANERA D’ENTERRAR: té la mateixa funció que l’anterior, però de forma ovalada més aviat planera, feta de vímets i amb dues manetes a cada extrem per agafar-la (3). PALA: de gran utilitat, és de forma quadrada, una mica cònica i més aviat plana, que serveix per encendre la pila tirant el caliu per l’obertura, també per bitllar i per picar la carbonera perquè no “fumi” (4). ESCALA: feta amb pedres i troncs drets amb altres de travessers i ben estampits a sobre la pila, és per pujar a dalt la carbonera. BURXA: barra o pal llarg d’avellaner, de pi, de trèmol o del que es trobava, per a bitllar (burxar la llenya que anava cremant dins l’obertura). ARPELLES: aixada amb dues punxes que serveix per arrancar el carbó una vegada està fet. CAVIC D’ARRENCAR: té la mateixa funció que l’anterior, però en forma d’aixada acabada en punta. RASPALL O RAMPÍ: rasclet amb punxes de ferro d’uns 30 centímetres de llargada que serveix per netejar i separar el carbó dels terrossos, la terra fina, els rocs i altres impureses (5). FORCA PER COLLIR EL CARBÓ: forca grossa amb moltes pues llargues per dipositar el carbó en els sarrions. SARRIONS: cabasses grosses d’espart amb capacitat per a uns 60 quilos de carbó. ROMANA: balança portàtil per pesar els sarrions. ESCLOPS: els carboners anaven amb aquest calçat per no escaldufar-se els peus.

SÚTIA: Excavació de forma rectangular d’uns setanta centímetres de fondària, per dos de llargada i un d’amplada, aproximadament, que es feia en la clariana d’un bosc, on es dipositaven brancalls, cimals o estassadures del bosc. Una vegada encesa i remenada, es tapa amb una tola gran i amb terra fina a tot voltant per a la carbonització, que dura uns dos dies i d’on s’obté el carbonet. EL BURRO: És un tronc llarg, normalment d’alzina, acabat en forqueta, en què es practiquen, en tota la longitud, uns escalons en forma d’incisions o queixals. Serveix, una vegada recolzat a l’arbre i començant per alt, d’escala per a escorxar les alzines en els mesos d’abril i maig, que és quan hi circula la saba. EINA DE RUSCLAR: Eina en forma de tallant que serveix per netejar la molsa i altres plantes arrapades a l’escorça de les alzines, sobretot en els llocs bacs i humits, que s’han d’escorxar. Aquesta feina normalment la feien les dones, i se les anomenava RUSCLADORES. LA CABRA: Doble parell de troncs creuats units per un tronc horitzontal que serveix per serrar troncs i llenya. G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

20


Curiositats lingüístiques

FEIXINA: Feix de llenya lligat amb un cordill, obtingut dels brancalls, cimals i estassadures d’un bosc. Antigament es lligaven amb cartellatge, o bé sanguinyol, amb vergues d’om o amb les didortes que penjaven dels arbres. Se’n feien moltes i després les ajuntaven fent una gran pila en un lloc adient per deixar-les assecar. És fan servir de combustible per als forns de pa (les de pi són les més preuades) i per als forns de rajoleries, entre altres. GANXO. BAGA: Tros de corda unit al cap d’una branca tallada en forma de ganxo, pel qual, fent baga corredora, es pot estrènyer un feix gros de llenya, de rama o d’herba. Més endavant, en lloc del ganxo també es feia servir una anella de ferro. LLANTERNA: Fanal en forma de caixeta metàl·lica que té quatre cares de vidre, dins el qual hi ha un recipient amb oli o bé un ciri o candela per encendre i donar llum a resguard del vent. Es feia servir per vigilar la carbonera a la nit, per anar de camí quan era fosc, per caçar cargols, etc. LLUM DE CARBURO: Recipient de llauna amb dues cavitats, una per aigua i l’altra per al carbur, dos materials que quan entren en contacte produeixen un gas que, en cremar, fa una llum blanquinosa. Entre les moltes utilitats, tant a la casa com en el camp, darrerament també l’havien fet servir per vigilar les carboneres a la nit, Aquest va ser el darrer llum que es va utilitzar abans de l’electricitat.

MOTS REFERENTS AL CAMP ALGUNS NOMS DE CAMPS O TERRENYS. FONDAL: se li diu al camp on hi ha un bon tou de terra, al contrari d’un camp pedregós. LA VINYASSA O LA VINYA: se’n diu del camp o del terreny en què havia hagut vinya. L’OLIVET: se’n diu del tros, moltes vegades feixat, on hi havia o encara hi ha oliveres. ESPANTAOCELLS: Ninot fet amb més o menys traça, simulant una persona. Es col·loca al mig del camp per espantar els ocells, entre altres. MÀQUINA D’ENSULFATAR. SULFATADORA: Eina d’aram que es duu a l’esquena. Mitjançant una palanca es polvoritza el sulfat que conté per combatre les diferents malures de les plantes i verdures. RASPA DE COLLIR OLIVES. Petita eina composta d’una barreta de fusta amb nou o deu pues. Serveix per fer caure les olives raspant-les de l’arbre. ENSOFRADORA. Aparell de llauna que s’omple de sofre i que va acoblat a una manxa que, amb l’impuls de l’aire, l’espargeix a sobre les plantes, entre altres. MAI. MALL. Martell gros, de mànec llarg de fusta d’uns cinc pams de llargada. Serveix per picolar les pedres grosses, clavar estaques o tirar a terra una paret, entre moltes altres utilitats. PIOTXA: Eina llarga i prima de ferro acabada amb una aixada petita i amb mànec de fusta. Serveix per a fer forats per a plantar plantes, estaques, entre altres utilitats. EINES PER PICAR LA DALLA. MARTELL. Petit martell que es fa servir per aprimar el tall de la fulla de la dalla (1). ENCLUSA: peça de ferro que, per un extrem, acaba en punta per ser clavat al terra i, per l’altre, té forma d’escarpa per on se subjecta el full de la dalla que s’ha de picar (2). ESVENTAR LA DALLA: es diu quan en picar malament el full de la dalla, aquesta queda ondulada i, per tant, esventada. REIA. RELLA. Peça de ferro tallant per un extrem i amb cua per l’altre, pel qual se subjecta al dental de l’arada plana. N’hi ha en punta d’escarpa, de llança, etc. Serveix per penetrar dins la terra i obrir la rega. Per ella sola, també, es fa servir per fer forats al terra per plantar-hi plantes, estaques, etc. GOIADA. Barra prima de fusta, d’uns cinc pams de llargada, prevista en un extrem per un tallant de ferro una mica ample, que serveix per desembussar el fang de l’arada. PERPAL. Barra sòlida de fusta o de ferro, acabada en punta cònica, que serveix bàsicament per fer alçaprem convenientment recolzada en un punt de suport. LA PERPALINA és el petit perpal. Descripció i ampliació del treball: Josep Estarriola i Borrell. A partir del treball de recerca de: Miquel Sánchez i Monells. Col·laboració: Elisabet Saus i Sala Fotografia de les eines: Josep Estarriola i Elisabet Saus. Retoc de les fotografies: Ramon Santacana i Boscà

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

Agraïments: Isidre Batlle, Pitu Caballé, Gemma Costa, Quim Duran, Esteve Estarriola, Albert Oliveras i Marcelí Quintana.

21


Els nouvinguts

LA LOURDES I EN XENXO DE CAN JOFRE telèfons, vídeos o televisors vells sense cap valor més que el sentimental pels propietaris, ja que tots provenen d’antigues cases o pisos on han viscut. I els porten records del passat. Al principi de viure a la casa, van tenir un problema que se’ls repetia de tard en tard: invasió de puces! Baixaven del cotxe i en quedaven plens fins a mitja cama, n’hi havia pel voltant de la casa i, és clar, quan hi entraven se les enduien cap a dins. No els quedava cap més remei que fumigar-ho tot, dins i fora de la casa. Ara sembla que ho tenen controlat, tot i que val a dir que han d’estar sempre a l’aguait per evitar que no rebroti. Un altre fet sorprenent és el soroll dels avions, s’hi senten com si vingués una tempesta enfurismada, perquè la campana de la llar de foc de 2’5 m. x 3 m que tenen a la cuina de baix on hi ha el forn de llenya els amplifica molt els sorolls de l’exterior. Quan passa un avió i ets dins la casa surts a fora per veure què està passant. El primer dia es van espantar molt –em diuen tot rient.

L

a Lourdes és de Girona ciutat i li ha agradat molt la pau que es respira a la vall. En Xenxo també és de Girona, tot i que ha viscut molts anys a Fontcoberta, és el primer i potser l’únic rockabilly que he conegut… amb el fantàstic tupè de pèl roig, encara que ara el porta un xic dissimulat, llàstima. Estan vivint a can Jofre des de l’octubre de 2009. Van venir per trobar tranquil·litat i cuidar de la casa. Ara la casa està molt arreglada, té una part de la teulada nova, la resta s’ha repassat amb algunes teules noves per evitar els degoters i l’interior és molt acollidor. Està decorada amb un estil kitsch amb mobles de diferents estils barrejats i amb elements decoratius com

Coneixien una mica el poble i sobretot el Collell, però amb el llibre La Vall de Campmajor un secret per descobrir, de Joan Carreras, han trobat que hi ha indrets i coses molt maques que encara no han vist i ni saben on són. Els ha sorprès molt, no ja el fet que les cases tinguin nom, sinó que les persones agafin el nom de la casa així que hi viuen i no al contrari, és per això que al principi quan parlaven amb algú sobre algú altre es feien un embolic perquè podien estar parlant de la mateixa persona però cadascú l’anomenava per un nom diferent, (el seu nom de veritat o el nom de la casa). També els van sorprendre molt uns bolets decoratius que no es mengen, són d’un color entre taronja i vermell que fan com una forma d’enreixat a quadradets i que creixen al costat de la carretera, es diuen Clathrus ruber, Reixes del diable o Gità de Bruixa. Elisabet Saus i Sala

Noms de llocs

MAS PATIRÀS

E

n el número 29 de la revista Golany, es va publicar la llegenda: ”Execució de dos malfactors en l’oratori”, en què es comenten noms de diferents cases de la Vall, com mas Serra de Campmajor, can Brugada de Sant Miquel, mas Patiràs de Briolf, cal Bosquic, la Cadamont de Ventatjol. De totes en sabíem la ubicació excepte d’una: mas Patiràs de Briolf. Sols pel seu nom ja crida l’atenció, dóna a entendre com si fos un lloc difícil de viure. Després de buscar, preguntar i mirar en mapes de la zona per fi vam tenir èxit, ja sabem on és! Ara són runes, uns trossos de paret d’un xic més d’un metre que gairebé no es veuen tal com estan coberts per la malesa. Era a prop del riu Ser, passant la font de can Pla, a la banda dreta del riu, en el camí que va des de can Pla a Perduts de Serinyà, un xic enlairat on hi ha unes feixes que abans eren treballades. Va ser habitada fins als anys vint per un matrimoni gran. Aquesta casa era una de les últimes abans d’arribar al terme de Serinyà, també rebia el nom de can Picamill. A Perduts tenien unes burres que de tant en tant s’escapaven, i sempre les trobaven en un gran camp de davant de la casa de mas Patiràs, d’aquí li ve el nom de camp de la Burra. Al cantó esquerra del riu Ser trobem la casa de Brunyola, que està just a la frontera; l’era i el viver pertanyen a Briolf i la casa a Serinyà. Elisabet Saus i Sala G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

22


Llegendes de la Vall

LA BATALLA DEL MATAMORS

D

urant la dominació sarraïna la comarca del Gironès, tant per les arrugues del terreny i les alteroses muntanyes de ponent com per la facilitat de comunicació amb l’Urgell i la Cerdanya, oferia un refugi segur als cristians, els quals, acabdillats pel noble Arnau de Cartellà, senyor de Falgons, no deixaven en pau els invasors. Alguns naturals d’aquesta comarca, per conservar llurs terres i altres béns, preferien l’esclavitud mahometana que no pas compartir la defensa de la pàtria i la fe amb els guerrers que s’havien arrecerat a les falles i a les balmes de les serralades de Finestres i Rocacorba.

Entre els llocs que aquells croats desitjaven posseir i defensar hi havia un fondal anomenat Salt d’En Vila, una vall acanalada, oberta pel riu Matamors a Pujarnol, poblet veí a ponent de Banyoles, entre Rocamiralla i Sant Maurici del Calç. L’indret era estratègic de debò, perquè els servia de cap de pont per dominar el pla de Banyoles, com també per assegurar la retirada en cas de sofrir una derrota en les freqüents sortides i cops de mà que duien a terme fins a l’Empordà. Per afermar aquell indret, construïren un petit castell al cim d’un turó que dominava tota la rodalia, els fonaments del qual encara es conservaven el segle passat.

Una tradició molt antiga assegura que la sang d’aquella horrible mortaldat arribà a confondre’s amb les aigües del riu, el qual des d’aleshores porta el nom de Matamors1 en memòria dels incomptables moros que perderen la vida en aquella gloriosa jornada. Aquest riu, saltant dels vessants de Pujarnol, travessa el pla de Camós i Cornellà i desguassa al Terri. També es diu que des d’aquella desfeta s’ha donat el nom de puig Bataller al turó on els sarraïns tractaren inútilment de refer-se, i que el fet d’anomenar-se Pujarnol2 el poblet que fou testimoni d’aquella memorable acció de guerra es deuria potser a la circumstància d’haver estat donat en homenatge a l’invicte cabdill dels cristians Arnau o Arnol de Cartellà. La llegenda hi afegeix que l’any 778, tenint Carlemany assetjada la Ciutat de Girona, que es trobava en poder dels alarbs, se li presentà el dit Arnau oferint-li el seu braç i els seus braus muntanyencs, portant una senyera roja i en el bell mig tres targes blanques també de drap. El gran emperador, un cop va haver guanyat Girona, en recompensa dels seus mèrits, féu escriure damunt el camp d’argent de les dites targes la salutació angèlica, repartida d’aquesta manera: damunt la primera hi posà, AVE MARIA; damunt la segona, GRATIA PLENA, i damunt la tercera, DOMINUS TECUM. Aquest era l’escut d’armes dels senyors de Cartellà. Llegenda extreta del llibre: RONDALLES, de Lluís G. Constants, M.D. Monografies del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, recuperada per Elisabet Saus i Sala.

Quan els moros ho varen saber, no s’adormiren a la palla. Concentraren tota la gent armada que els fou possible per apoderar-se d’aquell punt. Els alarbs s’engegaren amb tanta embranzida que els cristians van córrer el perill d’ésser derrotats. Tot d’una, però, retrunyí de la serra de Biert i de la collada de Pujarnol al puig Surís el crit de combat o contrasenya: -Santa Maria! Santa Maria! I una allau de muntanyencs vingué en auxili dels acorralats i caigué damunt dels infidels com una roca descalçada que s’estimbés. -Santa Maria! – contestaren enardits els qui resistien l’atac al Salt d’En Vila. La senyera de Cartellà i el penó de la Mitja Lluna es disputaven pam a pam, en una lluita indescriptible, aquell pas tan cobejat. I al cap de bella estona els patriotes contraatacaven tot fent fugir l’host enemiga. Prou els alarbs intentaren refer-se, però els croats els envestiren amb tanta braó que, introduint el pànic i la dispersió en els rengles musulmans, aconseguiren la victòria més esclatant i definitiva. La velleta de la torre de Calç em deia que Sant Maurici (titular de la seva esglesiola romànica), que lluitava amb els cristians, va aconseguir de Nostre Senyor que allargués més el sol perquè els moros ho perdessin tot. G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

1 Matamors apareix escrit literalment en la butlla per la qual el Papa Benet VIII confirmà, l’any 1017, les propietats del monestir de Sant Esteve de Banyotes. 2 L’any 979 es deia Puio Arnulpho (testament del comte-bisbe Miró de Besalú); i al 1342, Puig Arnolf (venda del castell de Rocacorba per la vescomtesa Beatriu de Rocabertí a Guillem Ca Costa). 23


Racó literari

LA VALL DE CAMPMAJOR. UN SECRET PER DESCOBRIR

E

UN LLIBRE BELLAMENT IL·LUSTRAT QUE ENS ENDINSA EN EL COR DE LA NOSTRA VALL A TRAVÉS DEL SEU PAISATGE I DE LA SEVA GENT

l 17 de desembre de 2011 es presentà a Sant Miquel de Campmajor el llibre: La Vall de Campmajor, un secret per descobrir. És la quarta publicació del nostre municipi i ens endinsa al fons de la nostra vall a través de moltes i variades imatges bellament copsades per l’autor, Joan Carreres, en Joan de l’Empordà, com ell mateix s’autoanomena, ja que és natural i viu a Viladamat, però s’enamorà del nostre poble, de la riquesa paisatgística i acolorística en les diferents estacions de l’any. Des del dia de Sant Esteve de l’any 2009, han estat dos anys ininterromputs trepitjant, moltes vegades sol i altres acompanyat, tots i cadascun dels racons de la vall. S’ha sentit atret per copsar amb la càmera, convenientment encastada en el trípode, els llocs més significatius i també els més irrellevants i desconeguts, aquells que molts dels qui hi vivim no havíem vist mai, ni tan sols n’havíem sentit parlar. Ben segur que molts d’aquests llocs no s’havien fotografiat mai. La diversitat de matisos són molts i variats, segons l’hora del dia i l’època de l’any: des de les llunyanes muntanyes de Falgons, amb el collet de Bastarra que fa de partió al sud-oest de la vall, fins a l’altre extrem més septentrional, en el veïnat de Briolf, on hi ha els cingles del Calabós que termenegen amb el municipi pi de Serinyà al nord-est, tot resseguint les aigües tortuoses del riu Ser. El paisatge és molt ric i variat, tant per l’orografia, com per la vegetació, els conreus, etc. i també per la climatologia. Tot aquest treball visual i fotogràfic l’ha complementat amb un text que ell mateix ha escrit tal com si fos un excursionista que, amb la motxilla a l’esquena, es passeja explicant pertot on passa. Com diu ell mateix, no pretén ser una guia excursionista, pròpiament dita, sinó que, més aviat, tingui un caire etnogràfic i etnològic, i així, molt sovint, al llarg del seu recorregut es para a conversar llargament amb els estadants de moltes de les cases que hi ha disseminades per la vall. Sap que ells donen sentit i vida a aquest paisatge, són els que l’han heretat, el continuen treballant i construint; són els transmissors de molts dels costums arrelats junt amb anècdotes i històries viscudes. Tot això i més queda reflectit en el llibre, així com el ric i variat patrimoni arquitectònic i la seva història, de la qual fa una ressenya l’historiador i arxivista Joan Fort, autor del primer llibre que va aparèixer al nostre poble l’any 1998, que forma part de la col·lecció de monografies locals dels Quaderns de la Revista de Girona. En aquest recull Joan Fort ens resumeix la nostra història de manera cronològica, des de l’any 878, en què es té constància de la nostra vall, fins als nostres dies. També cal destacar que hi ha col·laborat molt estretament Lluís

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

Roura, amb el pròleg, on rememora els seus inicis, les vivències i impressions del poble que l’ha vist néixer. També és autor de la portada, amb la reproducció d’un quadre de Santa Quitèria que va pintar l’any 1985, amb colors atraients i primaverals que ens anima a obrir-lo i iniciar el recorregut que sens dubte val la pena fer. Un recorregut que s’estructura en set apartats, segons els cinc veïnats que forma el municipi i que, per ordre d’aparició, són: Falgons, Sant Miquel, Campmajor, Roca, Briolf, Ventatjol i el Collell. Ha trobat convenient afegir-hi el Santuari del Collell per la proximitat i relació que representa. Mossèn Joan Prat hi ha fet una ressenya del santuari on n’explica la situació, l’origen, la història, el col·legi que va ser i les festes i aplecs que s’hi commemoren. L’encapçalament de cada un d’aquests capítols, a tall de presentació, està bellament il·lustrat amb pintures de dos dels pintors que ha donat la vall: Lluís Roura i Josep Estarriola. Amb la consciència que el poble el fa la gent, hi trobem, a més, un ampli espai que ens parla de les múltiples activitats culturals, lúdiques, esportives i festives que s’hi realitzen al llarg de l’any, així com els costums i tradicions més populars. La publicació, que consta de 300 pàgines en color, en el darrer capítol presenta un seguit de topònims de la vall –gràcies a l’aportació de Josep Fort i a la col·laboració de Joan Pontacq– que van classificats per sectors i acompanyats de fotografies que mostren instants que s’han seleccionat dins les quatre estacions de l’any. Aquestes fotografies mostren tota la bellesa que tenim al voltant. Per acabar, s’exposen els agraïments a tota la gent que ha fet possible aquesta publicació: als actuals i antics estadants de la Vall de Campmajor, amb la voluntat que s’hi sentin acollits, a tots els col·laboradors, als que hi han ajudat i a la generositat de l’editor, Carles Gorbs, que ha fet realitat aquest projecte que, en paraules de l’autor: és el de conèixer, valorar i estimar els racons que tenim ben a prop, posant un èmfasi i una dedicació especials en les informacions rebudes directament dels habitants de la zona, com a relleu, testimoni i agraïment per a totes les generacions passades i com a document i llegat per a les actuals i futures. Com a resultat positiu de la implicació que està obtenint el llibre, ja se n’ha fet una segona edició. Des d’aquesta redacció felicitem tots els qui han fet possible aquest llegat i molt especialment en Joan Carreres, que un dia es va fixar en la nostra Vall de Campmajor i el fruit del qual tenim a les nostres mans. Josep Estarriola i Borrell 24


Cuina de casa

L

a recepta que presentem en aquesta edició, és de Ramon Plana Brosa, de can Sagnari. Ell va preparar el segon plat del sopar especial que els homes de Sant Miquel van oferir a les dones en el Dia Internacional de la Dona Treballadora al mes de març. Cal remarcar que en el simpàtic cartell del menú de la diada, els santmiquelencs amfitrions van nomenar aquest plat en idioma italià: “Torta di noci Cinghiale, uvetta e pino avvolto in un panino con la mela al forno e marmellata di lamponi.

PANET DE SENGLAR

P

er preparar aquest plat necessitarem carn de senglar (cuixa o espatlla) que prèviament haurem desossat i haurem trinxat. També ens caldrà ventresca de porc fresca i sense cotna, que picarem i barrejarem amb carn picada de senglar en una proporció de 60 de senglar i 40 de ventresca. Per cada quilo de carn hi haurem d’afegir la sal corresponent (de 16 a 20 g) i el pebre (d’1 a 3 g) en funció dels nostres gustos; també hi tirarem uns 50 g de pinyons, 200 g de panses, un parell d’ous i una mica de ceba fregida prèviament. Ho barregem fins que ens quedi una massa amb què pugem fer boles amb facilitat. Si la barreja ens queda una mica massa molla, podem donar-li més consistència barrejant-hi una mica de farina fins arribar a treballar-la millor. Amb aquesta barreja farem boles d’uns 150 grams i les embolcallarem amb tires de ventresca curada tallada molt prima. També ens podem ajudar de motlles per posar les boles a coure al forn. Posarem les boles a coure a 200ºC fins que a l’interior arribin a una temperatura de 60ºC aproximadament. No convé que les deixem coure massa ja que s’han de tornar a coure amb la massa de pa i la carn ens podria quedar massa dura. Un cop cuites les boles, les embolcallarem amb 70 o 80 g de massa de pa (hem de procurar que ens quedin tancades hermèticament), les pintarem amb rovell d’ou i tirarem a sobre llavors de sèsam i de gall gallaret per adornar, després les deixarem reposar ½ hora perquè la massa de pa llevi una mica. Les posarem en una safata separades prudencialment, ja que encara creixeran una mica més a l’entrar al forn. Les posem a coure al forn a 200ºC fins que ens quedin ben daurades. Podem acompanyar el plat amb una poma cuita al forn i una mica de melmelada de gerds o de maduixa

Passatemps Lletra H Posa un mirall sobre la línia negra i mira les lletres en ell. Veuràs en el mirall que les lletres escrites en negre canvien, però les blanques no. Saps el perquè?

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

Busca les 7 lletres p camuflades entre totes aquestes q.

25


MOVIMENT DEMOGRÀFIC 2011-2012 -El 23 d’agost de 2011, va néixer en JOAN ARNALL I PLANTÉS, fill de Jordi Arnall i de Lídia Plantés, de can Plantés de Falgons estats. -El 17 d’octubre, va néixer la BERTA QUINTANAS I RUSTULLET, filla de Jaume Quintanas de ca l’Estany de Sant Miquel estats i de Maria Carme Rustullet. -El 8 de novembre, a l’edat de 92 anys, va morir ANNA ROCA I VERGÉS. Havia viscut a les Carreres de Roca i actualment vivia a Olot. -El 19 de novembre, a l’edat de 66 anys, va morir CONCEPCIÓ XUCLÁ I NOGUERA. Era natural de Girona, actualment vivia a Barcelona i, en segona residència, a can Pradoi de Sant Miquel. -El 7 de desembre, a l’edat de 77 anys, va morir JOSEP DURAN DIAZ. Havia viscut a can Pla de Briolf. -El 25 de desembre, a l’edat de 96 anys, va morir MONTSERRAT BATLLE I MASDEMONT. Va viure al molí de Roca i actualment residia a Cornellà del Terri. -El 29 de desembre, a l’edat de 88 anys, va morir VALENTÍ ANDRÉS BENEDI. Havia viscut a can Tins de Campmajor i actualment vivia a Banyoles. -El 3 de gener de 2012, a l’edat de 61 anys, va morir JOAN BATLLE I SAUBÍ. Era natural de la Casanova de Falgons i actualment vivia a can Batlle de la Roqueta de Campmajor. -El 4 de gener, a l’edat de 82 anys, va morir ROSA MASÓ I CANALS. Havia viscut a can Patllari de Campmajor i actualment vivia a Banyoles. -El 18 de febrer, a l’edat de 95 anys, va morir la germana. PILAR PUIGDEVALL I JUNCÀ. Era natural de cal Nen de Campmajor i actualment residia a Anglès. -El 2 de març, a l’edat de 65 anys, va morir JAUME LORENZO I GONZÁLEZ. Havia viscut a can Barnola de Campmajor. -El 7 de març, a l’edat de 86 anys, va morir PILAR GÜELL I ABULÍ. Era natural de cal Lol de Sant Miquel i actualment vivia a Olot. -El 9 d’abril, a l’edat de 90 anys, va morir PILAR BATCHELLÍ I MONELL. Havia nascut al Castellot de Falgons i actualment vivia a Taialà. -El 28 d’abril, van contraure matrimoni a Campmajor, JOSEP JOSÉ I BASSÓ amb PAULA PAGÉS I BARBA. Viuran a cal Sastre de Campmajor. NOTA: Per tal de facilitar la publicació del moviment demogràfic, agrairíem que ens ho féssiu arribar per correu electrònic:golany@plaestany.net o bé trucant al telèfon: 972 57 46 26 de l’Ajuntament de Sant Miquel de Campmajor.

http://www.santmiqueldecampmajor.cat/

Ajuntament: de dilluns a divendres, de 10 a 2.

Ajuntament 972 57 46 26 ajuntament@santmiqueldecampmajor.cat

Metge:

Ambulatori

Banyoles

Mieres Ambulància Ambulància Urgències Creu Roja Emergències Escola Mossos d’Esquadra Hostal (tel. públic) Elèctrica Curós (gratuït) (avaries 24 hores) Megatró

972 57 24 74 972 57 25 10 972 68 04 62 972 41 00 10 061 972 57 24 50 112 972 57 59 24 088 972 57 07 12 900 70 50 50 972 26 01 50 972 59 43 25

Urgències TEISA:

Demanar hora anticipada al CAP de Banyoles Banyoles: cada dia. Mieres: dilluns i dimecres, de 17,45 a 19,30 divendres, de 9 a 10. Clínica Salus Infirmorum, cada dia, de 8 del vespre a 8 del matí, i festius les 24 hores. Dimecres i dissabtes, a les 8 i a la 1.

Missa, estiu: Sant Miquel: dissabtes, a 2/4 de 9 del vespre. Falgons: l’últim dissabte de cada mes, a 2/4 de 9 del vespre. Dies de recollida de la deixalleria mòbil a Sant Miquel durant el 2012: 26 de maig; 23 de juny; 28 de juliol; 25 d’agost; 22 de setembre; 27 d’octubre; 24 de novembre i 29 de desembre. Trobareu el camió de recollida aparcat al costat de la bàscula, entre les 9 del matí i la 1 del migdia. Recollida de trastos cada dos dimecres, consulteu dates.

SOLUCIONS ALS PASSATEMPS Lletra H

No es tracte d’un efete òptic. La explicació és que la lletra H és simètrica respecte al seu eix horitzontal i no canvia al reflectir-se al mirall. Les altres lletres no són simètriques i per això es veuen modificades.

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys -

26


La cua de l’humor

G o l a n y

3 1

- 1 5 anys

per Ramon Santacana

-



Golany 31