Page 1

Drac i Miniver Recordo velles imatges de la meva antiga vida. Vells germans que havien jugat amb mi, que m’havien acompanyat en els primers dies de la meva vida. I una mare que m’havia alimentat i cuidat com cap mare ho hagués fet. Una preciosa bóxer i el meu pare, un gran podenc, m’havien creat per viure totes les aventures que m’esperaven. Quan em van separar dels meus germans, va ser un des pitjors dies que vaig tenir. Vaig cridar-los, vaig plorar, però no van tornar. Els meus pares tampoc. Una nova vida començava, una vida que no seria gens fàcil, ni alegre, ni divertida. Em varen adoptar, dos humans ben curiosos. Bé, curiosos, no exactament. Al principi ho eren, però van canviar. Només feien que dir-me Virus, fora d’aquí! Virus, molestes! Virus, castigat! Virus...! Patia de gana, patia perquè volia córrer, saltar, jugar,... Que em tiressin una pilota, que m’acariciessin, que estiguessin per mi. El mal que em varen fer aquelles persones em va quedar gravat, no només a la meva ment, sinó que una cicatriu que em recorria tota l’esquena definia perfectament tot el meu dolor. Set mesos varen passar així, fins que un dia un bri d’esperança va il·luminar el meu camí. Una humana va aparèixer. Parlava amb els meus amos. I de cop em va mirar. Primer, va fer una cara de sorpresa, i després, de terror. Va córrer cap a mi. Em vaig espantar, i vaig començar a bordar. Però ella em va acariciar, i una tranquil·litat em va envair per primer cop en molt de temps. Tot va passar molt ràpid. Els meus amos van anar cap a dins la casa, i la noia va mirar al seu voltant. De cop, em va agafar i se’m va emportar. I vaig començar la meva segona vida. La noia que m’havia salvat em va portar a un indret desconegut i nou. Un espai gran, ample, ple de natura. Unes persones varen venir cap a mi i em van somriure. Començaren a amanyagar-me i em varen donar un menjar de primera. Els meus nous amos eren totalment diferents als d’abans. Tot era diferent a abans. Res quedava del passat. Excepte aquella cicatriu. Com que m’havien canviat de familia, també ho havien fet amb el nom. Ara em deia Drac. Mai m’hagués pensat que en aquell lloc hagués trobat al meu amic de l’ànima, algú totalment diferent a mi i alhora tan semblant. Em vaig quedar amb un pam de nas quan em vaig adonar que no hi vivia jo només en aquell espai. De cop va aparèixer un gat, gras, atigrat. Vaig començar a bordar, per pur instint. El gat, per la seva banda, va començar a bufar. - I tu qui coi ets? – va miolar. - Em dic... Drac. – el gat em va fer bastant respecte. Li tenia un xic de por. - Vaja, companyia. – va bufar. – Em dic Miniver. En aquell moment, una nena va agafar en Miniver i un nen, em va agafar a mi. Devien haver notat la tensió entre nosaltres.


-

Bé, ja ens veurem. – en Miniver va fer un somriure sarcàstic, i va desaparèixer en braços de la nena. Va ser el primer contacte que vàrem tenir. Aquella nit, me’l vaig trobar al costat de la meva caseta. - Veig que tots venim del mateix passat. – va miolar. - Què vols dir? - Jo tampoc era estimat. Em varen abandonar quan tenia dos setmanes. - Ho sento... Com ho saps, que a mi m’ha passat alguna cosa semblant? - Conec bé els humans, i la seva manera de comunicar-se. La nostra conversa va acabar. Va tancar els ulls, i va adormir-se. Me’l vaig estar observant una estona, fins que se’m tancaren les parpelles. El temps passava. I jo havia fet un nou amic. En Miniver s’havia tornat com un germà per a mi, algú que no pots deixar fàcilment. Havia fet de substitut d’aquella família canina que vaig tenir al principi. En Miniver, un gran gat. Tot i que al principi havíem tingut els nostres problemes, ens vàrem adaptar fàcilment els dos. Anàvem a explorar llocs, conèixer món. Corríem, jugàvem, ens divertíem. Dormíem a la mateixa caseta, i menjàvem del mateix menjar. Un dia, després d’un any d’aventures i amistat, d’un vincle que ens era difícil de separar, en Miniver va decidir fer una nit de passejada. Volia anar amb ell, però no em va deixar. - Et perderàs! – va miolar, riguent. - Sisplau, sisplau, sisplau, sisplau! – vaig suplicar-li. - Va vinga, que un dia em va bé anar de passeig solet. Demà ens veiem, tranquil! I ben de matí que et despertaré, que encara t’haig d’ensenyar a caçar ocells. – va dir-me, burlant-se de la meva poca traça en caçar ocells. Me’l vaig mirar malament i per contra, li vaig fer tota una llepada per la cara. Em va esgarrapar amb afecte i va girar-se. Vaig mirar-me’l fins que va desaparèixer en la fosca nit. Vaig notar una gran angoixa dintre meu, i un calfred em va recòrrer el cos. Volia anar a buscar en Miniver, però vaig pensar que s’emprenyaria de mala manera. Em vaig anar a la meva buida caseta de nit. I vaig tancar els ulls. Una llum, un cotxe, en Miniver, imatges borroses inundaven la meva ment. Em vaig despertar de cop, espantat. Vaig mirar al meu voltant, ja era de dia. No havia arribat en Miniver, i estava sol. Em vaig posar neguitós, i vaig començar a córrer. Un sisè sentit em deia que alguna cosa no rutllava. El vincle que tenia amb el meu millor amic feia que sentís les seves mateixes emocions, els seus problemes. Ben de matí et despertaré...! Era gairebé mig dia. Vaig travessar el bosc d’una revoltada i vaig córrer cap a la carretera. Una olor diferent va entrar dins del meu nas. Vaig arrufar-lo i vaig anar cap aquella direcció. Un belluguet petit estava al costat de la carretera. Em vaig aturar de cop. El cor també. I tot jo. Després, vaig reaccionar. Vaig córrer encara més ràpid cap allà. Miniver, Miniver, Miniver! El meu germà, el meu amic, el meu gat! Allà estava, amb els ulls tancats, i la boca mig oberta. No sentia la seva respiració, res. Vaig tocar-lo amb el morro, però no va fer-lo despertar. Vaig tencar els ulls, i vaig començar a bordar, i a plorar. El meu amic, m’havies d’ensenyar a caçar! Tenia tantes coses per aprendre, de tu!


El vaig agafar amb cura, i el vaig portar al meu cau. Vaig seguir plorant, abraçat al seu cos inert. I milers d’imatges passaven, milers d’instants, moments viscuts amb el gat més especial que vaig conèixer. Els meus amos varen arribar. I el varen veure. També van començar a plorar, perquè en Miniver, era en Miniver. El van agafar amb la mateixa cura que el vaig agafar jo. I van fer-li una tomba. Em pensava que s’havia acabat tot, que ja no tenia sentit viure sense un amic com ell! Quines sensacions que tenia, per ser un gos! Vaig somicar, i abans que li posessin la tomba, el vaig llepar com l’últim dia, i vaig somriure per dins meu, recordant la seva resposta. Després, el vaig tornar a veure, dintre els meus records de gos.

Paloma Rhode REDACCIÓ Nº 10 Llengua Catalana

Drac i Miniver  

Redacció de la Paloma de 2n B.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you