Page 1

Divinas Palabras, de Valle-Incl谩n

Direcci贸: Gerardo Vera TNC Del 5 al 9 de juliol

Dossier de premsa Divinas Palabras

1


DIVINAS PALABRAS de Ramón María del Valle-Inclán Direcció: Gerardo Vera Versió: Juan Mayorga

Equip artístic Autor Direcció Versió

Ramón M.ª del Valle-Inclán Gerardo Vera Juan Mayorga

Escenografia Vestuari Il·luminació Música Moviment escènic Disseny vídeo Treball de llenguatge Ajudant de direcció Foto de cartell Dissenys

Ricardo Sánchez Cuerda i Gerardo Vera Alejandro Andújar Juan Gómez Cornejo (AAI) Luis Delgado M.ª del Mar Navarro Álvaro Luna Alicia Hermida Alfredo Sanzol Álvaro Luna MariCarmen Aguirre

Repartiment Pedro Gailo Séptimo Miau Poca Pena Coimbra Benita Moncha Juana la Reina Laureano La Tatula Miguelín Mari-Gaila Simoniña Bastián de Candás Milón Marica del Reino Cec de Gondar Soldat manc Mossa 1 Mossa 2 Mossa 3 / Ludovina Pelegrí Mosso 1 / Guàrdia 1 Mosso 2 / Guàrdia 2

Dossier de premsa Divinas Palabras

Fernando Sansegundo Jesús Noguero Ester Bellver Pietro Olivera Sonsoles Benedicto Idoia Ruiz de Lara Julia Trujillo Emilio Gavira Julieta Serrano Gabriel Garbisu Elisabet Gelabert Carlota Gaviño Fidel Almansa Paco Déniz Alicia Hermida Abel Vitón Daniel Holguín Míriam Cano Charo Gallego Elena González Sergio Sánchez Pablo Vázquez Javier Lara

2


Presentació de Gerardo Vera

Divinas palabras resumeix totes les inquietuds estètiques de Valle. Parteix de dues línies argumentals que se superposen, es troben, s'allunyen, es barregen i s'alimenten mútuament. D'una banda, una història familiar, la casta dels Gailos, que, a la mort d'un d'ells, la captaire Juana la Reina, hereten el seu únic bé: un nan hidrocèfal. Valle ens narra la pugna que mantenen entre si els membres de la família per aconseguir aquest bé tan preat i així poder exhibir-lo per fires i romeries, traient-ne el màxim profit sense el més mínim pudor. Un infern amb el qual tots conviuen des de la més absoluta naturalitat. D'altra banda, l'aparició de Séptimo Miau, una ànima lliure, faranduler i assassí, que irromp de cop en una comunitat ancestral, endarrerida i aferrada a la terra, una comunitat rural arcaica que esclata per aquest buf de llibertat que suposa l'aparició del vagabund. L'eterna dialèctica entre el vell i el nou. A partir d'aquí, Valle, amb el seu talent extraordinari, ens submergeix en una realitat angoixant, dura i implacable, apartada de tota racionalitat. Un món on només existeix un primitiu afany per sobreviure. Les seves criatures són “udolants, violentes i carnals”, tal com les descriu el mateix autor. Divinas palabras és un viatge al més pregon de l'ànima humana, amb les seves misèries i els seus misteris i miracles…, i on, amb una lucidesa insòlita, l'autor crea un dels retaules més sorprenents de tota la dramatúrgia espanyola contemporània. He intentat ser respectuós amb el text, però establint unes claus que el fessin més eloqüent per a tota mena de públic, no solament per als que ja estan familiaritzats amb la dramatúrgia de l'autor. Valle-Inclán és un autor d'imatges d'enorme plasticitat, però crec que el valor poètic màxim de la seva dramatúrgia resideix en la seva fascinant plasticitat verbal. Aquí és on la innovació arriba a cotes més altes. Jo m'atreviria a afirmar que el llenguatge en Valle és la més poderosa aportació d'un autor a la dramatúrgia espanyola del segle XX. Per tot això he comptat amb l'ajuda inestimable de Juan Mayorga i la seva mirada sempre rigorosa, que ha condensat el text amb una gran precisió. D'altra banda, perquè aquesta plasticitat de la qual parlava fos essencial, he comptat amb Mar Navarro, extraordinària sempre, i perquè el text fos eloqüent, amb una altra col·laboradora impagable, una dona imprescindible per a mi, Alicia Hermida, mestra i companya. Gràcies a elles i a tota una companyia excepcional, en què he barrejat actors de sempre, grans professionals, com la mateixa Alicia Hermida, Julieta Serrano, Julia Trujillo, Fidel Almansa, Fernando San Segundo, Abel Vitón, Sonsoles Benedicto, Emilio Gavira, amb noves generacions d'actors, com Jesús Noguero, Elisabet Gelabert, Gabriel Garbisu, Carlota Gaviño, Pietro Olivera, Esther Bellver, i tots i cadascun dels altres actors i tècnics de la companyia, Luis Delgado, Juan G. Cornejo, Sánchez Cuerda, Luna, Sanzol, Andújar..., als quals des d'aquí manifesto el meu més profund agraïment. Sense ells aquesta aventura hauria estat impossible. Gràcies pel vostre talent i la vostra entrega apassionada, com sempre.

Dossier de premsa Divinas Palabras

3


Avui també és un dia important. Obrim una nova seu del Centro Dramático Nacional. Un dia de festa per al teatre, presidit per la figura monumental de Don Ramón María del Valle-Inclán, obrint un nou espai amb el seu nom. Vaig tenir clar des del principi que es diria així. Des d'aquestes línies la meva gratitud a tots els que han fet possible la seva obertura: al Ministeri de Cultura, a l'Ajuntament de Madrid, a l'equip anterior del CDN, i a tots els tècnics i membres del meu equip, del primer a l'últim en tots els departaments. Ells són els artífexs d'aquest esdeveniment històric per a l'escena espanyola.

Gerardo Vera Febrer 2006

Dossier de premsa Divinas Palabras

4


Divinas palabras: un miracle

Divinas palabras, és l'obra més cruel que s'hagi escrit mai? Recordem la terrible història del que Valle va anomenar «tragicomèdia d'aldea»: en morir Juana la Reina, la seva germana i la seva cunyada es disputen la custòdia de l'orfe Laureaniño, nan hidrocèfal al qual la difunta portava pels camins com a esquer d'almoines. Al voltant del calaix rodant de Laureaniño, Valle ens presenta una col·lecció d'espanyols en els quals es barregen l'olor del sofre i el de les sardines rostides; bruts, només moguts pels instints més elementals. Per això, en el nostre viatge a l'aldea, hem triat com guia el gos Coimbra, ombra del foraster Séptimo Miau. Aquest gos es mou com si estigués entre iguals entre dones i homes animalitzats. Homes i dones que ni evitaran l'absurda mort de Laureaniño ni protegiran el seu cadàver de la voracitat dels porcs. I, no obstant això, el via crucis de Laureaniño és transfigurat per l'art teatral, que travessa aquesta ombra tan espessa com un llampec enlluernador. Valle tensa aquí la llengua castellana fins a llocs on ningú no ha aconseguit de portar-la, converteix éssers vils en personatges extraordinaris i ens ofereix algunes de les escenes més intenses que mai no s'hagin somiat per a l'escena. En la infinita distància entre l'Espanya brutal que Valle observa i el teatre que la representa, se'ns apareix Divinas palabras com un miracle.

Juan Mayorga

Dossier de premsa Divinas Palabras

5


L'obra En Divinas palabras culmina Don Ramón Mª del Valle-Inclán un procés de creació dramàtica que havia iniciat amb les Comedias bárbaras. Valle-Inclán posa en peu un univers els personatges del qual enllacen amb els de la tragèdia clàssica i, com ells, són moguts per les més passions més ferotges i despullades: la luxúria i l'avarícia. Però, alhora, una força irracional de pietat travessa l'escena i envolta els que s’hi mouen a impulsos de l'animalitat humana. En l'ambient sòrdid que envolta la Galícia dels anys vint, on es produeix una dansa entre la vida i la mort, s'expressa també la contradicció entre l'exaltació de la bellesa i l'extrema lletgesa. Com assenyala el professor Francisco Ruíz Ramón: «Mil nou-cents vint és una data important en la dramatúrgia de Valle-Inclán. És l'any de Luces de Bohemia, primera peça a la qual el seu autor titula esperpent, i on conflueixen els dos camins oberts anys enrere: el del teatre mític, amb Divinas palabras, i el de la farsa, amb la Farsa italiana de la enamorada del rey i la Farsa y licencia de la reina castiza. »Divinas palabras és el punt culminant del procés de creació dramàtica que havia començat amb Águila de blasón. L'acció de la peça està construïda entorn d'un nan hidrocèfal, Laureaniño l'Idiota i el seu carretó. La seva grotesca i terrible passió i mort enllaça les escenes del drama i posa en marxa l'acció.» En la Jornada primera, morta la mare de l'Idiota, aquest es converteix en objecte de la cobdícia dels dos germans de la morta, Marica del Reino i Pedro Gailo, sagristà, instigat per la seva dona Mari-Gaila. El plet al voltant de la possessió i l’explotació de l'Idiota, que ja feia guanyar bones monedes a la seva mare mostrant-lo en vendes, fires i camins, és decidit per un camperol, Bastián de Candás, encarnació de la saviesa popular, el consell del qual d’explotar-lo conjuntament –tres dies un germà, tres dies l'altre i els diumenges, alternat– és acceptat per les dues parts. En la Jornada segona, Mari-Gaila, que s'ha llançat als camins per explotar convenientment l'Idiota, es topa amb el faranduler Séptimo Miau, i mentrestant deixa el carretó en mans de Rosa la Tatula, que arriba amb ell a una taverna. Com a contrapunt de l'escena en què Mari-Gaila fornica amb el compare Miau, i enllaçada amb ella, Valle-Inclán ens trasllada a la casa de Pedro Gailo, on aquest, que duu en una mà el ganivet amb el qual pensa venjar la seva deshonra, i en l'altra, un pitxell de vi amb el qual s'emborratxa, perdut el seny, vol fornicar amb la seva filla Simoniña. En la taverna de Ludovina, el marica Miguelín fa beure copa rere copa l'Idiota, mentre sovintegen les burles grolleres a costa del cap gros del nan, que mor. L'escena acaba amb el plany de Mari-Gaila, ploranera consumada, com ja va demostrar en l'acte primer al costat del cadàver de la seva cunyada. El brutal joc d'escarni assoleix el cim del grotesc amb el plany de Mari-Gaila.

Dossier de premsa Divinas Palabras

6


El retorn de Mari-Gaila a la llar, arrossegant en l'alta nit el carro de l'Idiota, el resol Valle-Inclán mitjançant una escena simbòlica. Mari-Gaila és transportada misteriosament en la gropa del Follet Cabrío, encarnació dramàtica de la luxúria, un dels poders que mouen tota la humanitat valleinclanesca del teatre mític. L'acte acaba amb una de les més ferotges escenes d'aquesta cruel dramatúrgia. El cadàver de l'Idiota, abandonat a la porta de Marica del Reino, és trobat a l'alba per aquesta i els seus veïns amb la cara i les mans menjats pels porcs. En la Tercera jornada, el cadàver de l'Idiota és exposat al costat de l'església, a fi de recollir diners per a l'enterrament. Mentrestant, Mari-Gaila és descoberta al camp fornicant amb el compare Miau. Mari-Gaila és forçada a despullar-se i portada sobre una carreta de fenc a l'església, des del campanar de la qual es llança al buit Pedro Gailo; s'aixeca indemne i dirigint-se al vociferant poble de pagesos i pastors, diu en llatí les «divinas paraules» de Crist a la turba que volia lapidar l'adúltera: «Qui sine peccato est vestrum, primus in illam lapidem mittat». Aquestes paraules –miracle del llatí!, diu Valle– apaivaguen la turba. L'obra acaba amb aquesta acotació: «... Mari-Gaila, armoniosa y desnuda, pisando descalza sobre las piedras sepulcrales percibe el ritmo de la vida bajo un velo de lágrimas. Al penetrar en la sombra del pórtico, la enorme cabezota del idiota, coronada de camelias, se le aparece como una cabeza de ángel. Conducida de la mano del marido, la mujer adúltera se acoge al asilo de la iglesia, circundada del áureo y religioso prestigio que en aquel mundo milagroso de alma rudas intuye el latín ignoto de las Divinas Palabras.»

Dossier de premsa Divinas Palabras

7


Ramón María del Valle-Inclán (autor) Nascut a Vilanova de Arousa el 1866, Valle-Inclán està considerat el més gran renovador del teatre espanyol del segle XX. Dramaturg, contista i poeta, provocatiu i extravagant, el seu estil literari va evolucionar des d'un exuberant modernisme i un madur expressionisme fins a la creació de l'esperpent. El 1906, després de l'estrena del Marquès de Bradomín, Valle inicia una fecunda etapa de producció teatral i novel·lística, definida per les farses sentimentals i grotesques, amb freqüents inspiracions en la mitologia gallega. Valle-Inclán va renovar així el gènere teatral espanyol del primer terç de segle, anticipant-se a les venidores tendències de la paradoxa i l'absurd. Viatja a l’Argentina i a altres països llatinoamericans el 1910 amb la companyia de teatre de García Ortega, en la qual figurava Josefina Blanco, i pronuncia algunes conferències sobre la literatura espanyola. De tornada a Espanya, continua estrenant obres de teatre: Voces de gesta, el 1912, i La marquesa Rosalinda, el 1913. El 1920 va publicar quatre de les seves obres més importants, Farsa italiana de la enamorada del rey, Farsa y licencia de la reina castiza, Divinas palabras i Luces de Bohemia, amb les quals posa les bases de l'esperpent mitjançant una tècnica de deformació de la realitat i entremesclant el tràgic i el còmic fins a arribar al grotesc. El 1925 s'estableix de nou a Madrid. Participa en grups de teatre experimental, com El Mirlo Blanco, que portava a terme les seves representacions en el domicili dels Baroja, al barri madrileny d'Argüelles, i El Cántaro Roto, en el Cercle de Belles Arts. A finals de 1926 edita la que alguns consideren la seva obra mestra narrativa, la novel·la Tirano Banderas, en què narra la caiguda de l'imaginari dictador Santos Banderas, personatge despòtic i cruel que es manté en el poder mitjançant el terror i l'opressió. El 1927 inicia la publicació d'un ambiciós projecte narratiu, El ruedo ibérico, que pretén narrar la història d'Espanya des del regnat d'Isabel II fins a l'època contemporània a l'autor. Únicament va arribar a escriure tres novel·les d'aquest projecte: La corte de los milagros (1927), Viva mi dueño (1928) i Baza de espadas (1932). Des de 1924 mostra la seva oposició a la dictadura de Primo de Rivera. El 1927 participa en la creació de l'Aliança Republicana. El 1929 és tancat a la presó Model de Madrid, per negar-se a pagar una multa imposada amb motiu d'uns incidents ocorreguts al palau de la Música. Dóna suport a la República, i fins i tot es presenta a diputat per la Corunya en les llistes del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, encara que no surt elegit. El 1932, el govern de la República el nomena conservador del Patrimoni Artístic Nacional i director del Museu d'Aranjuez, però, per desavinences amb el seu superior, dimiteix al cap de poc temps. Elegit president de l'Ateneu, dimiteix també perquè les seves propostes de reorganització no són ateses.

Dossier de premsa Divinas Palabras

8


El 8 de març de 1933 és nomenat director de l'Escola de Belles Arts de Roma. Es mantindrà en el càrrec poc més d'un any, fins al juny de 1934. Divinas palabras la van estrenar el 16 de novembre de 1933 al teatre Espanyol de Madrid la Companyia de Margarida Xirgú i Enric Borràs, amb escenografia de Castelao i direcció de Rivas Cherif. Va ser un fracàs de públic. Es diu que el poeta Luis Cernuda va assistir al teatre el segon dia amb sis espectadors. El mes de març del 1935 es va retirar a Santiago de Compostel·la, on va morir el 5 de gener de 1936, vigília de Reis, a les 2 de la tarda, després de negar-se a rebre auxili religiós. Va ser enterrat l'endemà, en una cerimònia civil. Diuen que les seves últimes paraules van ser: «Escolteu-me, quant triga això!».

Dossier de premsa Divinas Palabras

9


Gerardo Vera (direcció i escenografia) Director del Centro Dramático Nacional des de juny de 2004. Premi Nacional de Teatre 1988 per «la seva contribució al desenvolupament del teatre i de l'òpera a Espanya». Membre del Patronat del Teatro de la Abadía de Madrid des de la seva fundació. Entre gener de 1995 i el juliol de 1996 va ser membre del Consell de Direcció del Centro Dramático Nacional, al costat de Lluís Pasqual i Álvaro del Amo, amb direcció d'Isabel Navarro. Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat Complutense de Madrid i llicenciat en Literatura i Teatre per les universitats de Madrid i Exeter (Regne Unit). Escenògraf i figurinista per la Central School of Arts (Londres). Des de 1970 treballa com a escenògraf, figurinista, director artístic i director d'escena. Aquesta és una selecció de les seves principals creacions.

Com a director (des de 1990)

En teatre: Yerma, de Lorca, per a la Compañía Cristina Hoyos (Théâtre National de Chaillot, París, 1992); Azabache, revista musical sobre copla (Expo 92); Testamento, de Benet i Jornet, per al Centro Dramático Nacional (1996); La Noche XII, de Shakespeare, per al Teatro de la Abadía (1996); Salomé, de Oscar Wilde, per a la Compañía Carmen Cortés (Teatre Romà de Mérida, 1997); Por amor al arte, de Neil La Bute (Teatro Albéniz, 2003).

En òpera: Macbeth, de Verdi, per al Teatro Real de Madrid (2004), amb el cantant Carlos Álvarez i direcció musical de Jesús López Cobos. El 2000 va dirigir Los siete pecados capitales i Happy End, de Brecht-Kurt Weill, per al Teatro de la Zarzuela. En cinema: La otra historia de Rosendo Juárez (1990), amb Antonio Banderas; Una mujer bajo la lluvia (1992), amb Ángela Molina, Antonio Banderas i Imanol Arias; La Celestina (1994), amb Penélope Cruz, Juan Diego Botto, Maribel Verdú, Jordi Mollà i Terele Pávez; Segunda piel (2000), amb Javier Bardem, Ariadna Gil, Jordi Mollà i Cecilia Roth; Deseo (2003), amb Leonardo Sbaraglia, Leonor Watling, Cecilia Roth, Norma Aleandro i Ernesto Alterio.

Dossier de premsa Divinas Palabras

10


Com a escenògraf i figurinista

En teatre: El jardín de los cerezos, de Txèkhov, amb direcció de José Carlos Plaza per al CDN (1986); 5 Lorcas 5, amb direcció de Lindsay Kemp i Lluís Pasqual (Premi de la Crítica a la millor escenografia 1986); Orquídeas a la luz de la luna, de Carlos Fuentes, amb direcció de María Ruiz i Guillermo Heras per al CDN (1988); El balcón, de Genet, amb direcció de Lluís Pasqual per al Théâtre Odéon de París (1991); Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, de Lorca, amb direcció de José Luis Gómez (Premi ADE a la millor escenografia 1991); Hamlet, de Shakespeare, amb direcció de José Carlos Plaza per al CDN (1989); El trío en mi bemol, d’Eric Rohmer, amb direcció de Fernando Trueba per al CDN (1990). En òpera: Carmen, de Bizet, amb direcció de Pilar Miró per al Teatro de la Zarzuela; Macbeth, de Verdi, amb direcció de José Luis Alonso per al Teatro de la Zarzuela; L’elisir d’amore, de Donizetti, Woyzeck, d’Alban Berg, i Lulu, d’Alban Berg, amb direcció de José Carlos Plaza per al Teatro de la Zarzuela; Carmen, de Bizet, amb direcció de Núria Espert i Zubih Mehta (Royal Opera House, Covent Garden, Maggio musicale de Florència i Dorothy Chandler Pavillion a Los Ángeles); Amor de Perlimplín i El rey de Harlem, amb direcció de Manuel Gutiérrez Aragón (La Fenice de Venècia). En ballet: Fuego, amb la Compañía Antonio Gades – Carlos Saura, per al Théâtre du Châtelet de París. En cinema (com a director artístic i figurinista): Tasio, de Montxo Armendáriz (Conxa d’Or del Festival de Sant Sebastià); La noche más hermosa i La mitad del cielo (Conxa d’Or del Festival de Sant Sebastià), de Manuel Gutiérrez Aragón; Los pazos de Ulloa, de Gonzalo Suárez (millor disseny de vestuari RAI); El amor brujo, de Carlos Saura – Antonio Gades (Goya 1986 al millor decorat i millor vestuari); Sé infiel y no mires con quién, de Fernando Trueba; El Dorado i La noche oscura, de Carlos Saura; Berlin Blues, de Ricardo Franco; El rey del río, de Manuel Gutiérrez Aragón (Ós d’Or del Festival de Berlín); La niña de tus ojos, de Fernando Trueba (Goya a la millor direcció artística); El caballero Don Quijote, de Manuel Gutiérrez Aragón.

Dossier de premsa Divinas Palabras

11


Juan Mayorga (versió) Juan Mayorga va néixer a Madrid el 1965. El 1988 es va llicenciar en Filosofia i en Matemàtiques. Va ampliar estudis a Münster, Berlín i París. El 1997 es va doctorar en Filosofia. El seu treball filosòfic més important és Revolución conservadora y conservación revolucionaria. Política y memoria en Walter Benjamin (Anthropos, Barcelona, 2003). Després d'ensenyar Matemàtiques a Madrid i a Alcalá de Henares, és des de 1998 professor de Dramatúrgia i de Filosofia en la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic de Madrid. És membre fundador del col·lectiu teatral El Astillero i membre del Consell de Redacció de les revistes Primer Acto i Acotaciones. Ha escrit articles sobre diversos aspectes de l'art teatral. La seva obra teatral ha estat traduïda al francès, grec, anglès, italià, portuguès, romanès i serbocroat. Entre altres, ha obtingut el Premi Ojo Crítico de Ràdio Nacional en la temporada 1999-2000 i el Premi Celestina al millor autor la temporada 19992000. Els seus textos més importants són: Siete hombres buenos –accèssit del premi Marqués de Bradomín 1989–; Más ceniza –Premi Calderón de la Barca 1992, ex aequo–, estrenat el 1994 a la Sala Cuarta Pared de Madrid, amb direcció d’Adolfo Simón; el 1997 a la Casa del Teatro de Valera (Veneçuela), amb direcció de Javier Yagüe; El traductor de Blumemberg, estrenat el 2000 al Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires (Argentina), amb direcció de Guillermo Heras; El sueño de Ginebra, estrenat el 1996 a la Sala Cuarta Pared de Madrid, amb direcció de Guillermo Heras; El jardín quemado; Cartas de amor a Stalin –Premi Caja Espanya 1998, Premi Borne 1998–, estrenat el 1999 al teatre María Guerrero de Madrid, amb direcció de Guillermo Heras, en una producció del Centro Dramático Nacional; el 2000 a la Sala Beckett de Barcelona, amb direcció de José Sanchis Sinisterra; el 2000 al Teatar ITD de Zagreb – Croàcia–, amb direcció de Sasa Broz; el 2002 a l'Escorxador Municipal de Viana do Castelo –Portugal–, amb direcció de Guillermo Heras; el 2004 al Centro de Arte Lía Bermúdez de Maracaibo (Veneçuela), amb direcció de Guillermo Heras; el 2004 a l’Adrianne Theater de Philadelphia (EUA), amb direcció d'Anthony Hostetter; El Gordo y el Flaco, estrenat el 2000 al teatre Adolfo Marsillach de San Sebastián de los Reyes, amb direcció de Luis Blat; Himmelweg (Camino del cielo) –Premi Enrique Llovet 2003– , estrenat el 2003 al teatre Albereda de Màlaga, amb direcció de Jorge Rivera; el 2004 al teatre María Guerrero de Madrid, amb direcció d'Antoni Simón, en una producció del Centro Dramático Nacional, i el 2005 al Royal Court de Londres –Regne Unit–, amb direcció de Ramin Gray; Sonámbulo (a partir de “Sobre los ángeles”, de Rafael Alberti), estrenat el 2003 al teatre Falla de Cadis, amb direcció d'Helena Pimenta; Animales nocturnos, estrenat el 2003 a la Sala Guindalera de Madrid, amb direcció de Juan Pastor, i el 2005 a la Sala Beckett de Barcelona, amb direcció de Magda Puyo; Palabra de perro (a partir de “El coloquii de los perros”, de Cervantes); Últimas palabras de Copito de Nieve, estrenat el 2004 al Nuevo Teatrp Alcalá de Madrid, amb direcció d'Andrés Lima; Job (a partir del Llibre de Job i de textos d’Elie Wiesel, Zvi Kolitz i Etti Hillesum), estrenat el 2004 a l'església del Real Monasterio de Santo Tomás de Ávila, amb direcció de Guillermo Heras; Hamelin, estrenat el 2005 al Teatro de la Abadía de Madrid, amb direcció d'Andrés Lima (Premi Nacional de Teatre 2005).

Dossier de premsa Divinas Palabras

12


És coautor, amb Juan Cavestany, d’Alejandro y Ana. Lo que España no pudo ver del banquete de la boda de la hija del presidente –Premi Max 2004 al Millor Espectacle de Teatre–, estrenat el 2003 als Salones Lady Ana de Madrid, amb direcció d'Andrés Lima. És també autor de textos teatrals breus com El hombre de oro, La mala imagen, Legión, La piel, Amarillo, La mujer de mi vida, BRGS, La mano izquierda, Una carta de Sarajevo, Encuentro en Salamanca, La biblioteca del diablo, El buen vecino, Tres anillos, Mujeres en la cornisa, Método Le Brun para la felicidad, Departamento de Justicia, JK i La mujer de los ojos tristes. És autor de versions d’El monstruo de los jardines (Calderón de la Barca), La dama boba (Lope de Vega), Fuente Ovejuna (Lope de Vega), La visita de la vella dama (Friedrich Dürrenmatt), Nathan el savi (Gotthold Ephraim Lessing) i El Gran Inquisidor (Feodor Dostoievski).

Dossier de premsa Divinas Palabras

13


Ricardo Sánchez Cuerda (escenografia) Arquitecte per la Universitat Politècnica de Madrid, en l'especialitat d'Edificació. L'any 1997 comença a treballar en teatre amb Miguel Narros, amb el muntatge Los enamorados de Carlo Goldoni, amb l'escenògraf i arquitecte Andrea D'Odorico. Amb la mateixa companyia ha continuat treballant fins a l'actualitat en altres muntatges com Mañanas de abril y mayo, de Calderón de la Barca; Panorama desde el puente, d’Arthur Miller; Tío Vania, de Txèkhov; El sueño de una noche de verano de Shakespeare, El burlador de Sevilla de Tirso de Molina, entre altres. Ha treballat amb diversos directors d'escena com Francisco Vidal, en Violetas para un Borbón; amb María Ruiz en Casa de muñecas, d’Ibsen; amb José Carlos Plaza en Diatriba de amor contra un hombre sentado, de Gabriel García Márquez, i amb Jorge Eines en El precio, d’Arthur Miller. En teatre líric ha treballat amb Emilio Sagi en Giulio Cesare de Haendel, per a la temporada d'òpera d'Oviedo i en La finta giardiniera de Mozart per a l'Òpera de Niça, amb l'escenògraf Jesús Ruiz; en Farnace de Vivaldi, amb escenografia i vestuari de Jesús del Pozo, estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid, i en Macbeth de Verdi, al Teatro Real, amb direcció d'escena i escenografia de Gerardo Vera. Ha treballat amb Jesús Ruiz en Rigoletto de Verdi, amb direcció de Francisco López, i a Jugar con fuego de Francisco Asenjo Barbieri, amb direcció de Miguel Narros, estrenada al Teatro de la Zarzuela. Ha col·laborat amb altres escenògrafs com José Manuel Castanheira en La serrana de la Vera de Vélez de Guevara, amb direcció de María Ruiz, i amb Christoph Schubiger en Cara de Plata de Valle-Inclán, amb direcció de Ramon Simó. El 2001 comença a col·laborar amb Gerardo Vera en el muntatge Por amor al arte de Neil LaBute, amb direcció del mateix Gerardo Vera. Amb ell mateix ha treballat en La Celestina, espectacle de dansa amb la companyia de Carmen Cortés, Diatriba de amor contra un hombre sentado de Gabriel García Márquez, Macbeth de Verdi al Teatro Real, entre altres. Ha dissenyat les escenografies d’El Adefesio de Rafael Alberti; Antígona en Nueva York de J. Glowanski; El cántaro roto de Von Kleist, amb direcció de Víctor Velasco; Tirano Banderas de Valle-Inclán; Pequeños crímenes conyugales de Schmitt, amb direcció de T. Townsend; Solas, versió teatral del film de Benito Zambrano, amb direcció de José Carlos Plaza per al CAT; Gorda de Neil LaBute, amb direcció de T. Townsend; Amor y otros pecados de Javier Veiga, i La persistencia de la imagen de Raúl Hernández Garrido, amb direcció de Javier Yagüe per al CDN. En el camp de la lírica dissenya l'escenografia de Carmen de Bizet, amb direcció de Mario Pontiggia, per al Festival d'Òpera de Las Palmas, i el vestauri de Simon Boccanegra, de Verdi, també amb direcció d'escena de M. Pontiggia, projecte resultat del primer Premi d'Escenografia i Vestuari del mateix festival. Al Teatro de la Zarzuela, amb direcció d'Emilio Sagi, ha realitzat l'escenografia de La Parranda del Maestro Alonso.

Dossier de premsa Divinas Palabras

14


Alejandro Andújar López (vestuari) Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, llicenciat en Escenografia per la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic, becat per l’Akademie der Bildende Künste de Munic, becat per la Unió de Teatres Europeus, becat per la Fundació José Estruch; Masterclass a càrrec de Guy Claude Francoise, Richard Hudson, Anna Kontek i José Manuel Castanheira. Entre els seus treballs, hi destaquen: Escenografia i vestuari en Inauguración de Václav Havel, amb direcció de Rafael Cea de Liébana; vestuari en Nigthmare, de Rafa Ruiz i Marta Schinca (Festival Quijote de París); vestuari en Selva de amor, de Lope de Vega, amb direcció de Rafa Ruiz per a la Compañía Zascandil; escenografia i vestuari en Disidente, claro de Michel Vinaver, amb direcció de Nacho Sevilla; escenografia en The James Dean’s sweet dream, de Fernando Heras; escenografia en La azotea de las malvas de Fernando Heras; escenografia i vestuari en El Plauto de Carlos Trias, direcció de Rafael Cea de Liébana (Festival d’Estiu de Varsòvia i Festival de Teatre Clàssic d’Alcalá de Henares); escenografia i vestuari en El Castigo sin venganza de Lope de Vega, amb direcció de Yolanda Porras; escenografia en Sólo para Paquita, d’Ernesto Caballero (Txalo Producciones); escenografia i vestuari en He visto dos veces el cometa Halley, d’Ernesto Caballero (Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales); Garcilaso Cortesano, amb direcció de Carlos Aladro (producció del Teatro de la Abadía); vestuari en Himmelweg, de Juan Mayorga, amb direcció d’Antonio Simón, per al CDN, i vestuari en La voz humana, de Jean Cocteau i Francis Poulenc, amb direcció de Gerardo Vera, producció del Teatro de la Zarzuela. Aixñi mateix, ha estat ajudant de vestuari de Sabinne Moynck en Dos Molieres, Gerardo Vera en Macbeth per al Teatro Real, i Frederic Amat en Roberto Zucco (CDN). Exposicions i publicacions: Exposició col·lectiva de joves escenògrafs europeus de la UTE (Institut del Teatre de Barcelona); exposició d'escenografia per a l'òpera Simon Boccanegra al Centro Colón de Gran Canària; exposició amb el grup Encuentro Casual al Col·legi d'Arquitectes d'Extremadura; publicació d'un article sobre el vestuari teatral en l'anuari d’El Público 2001; documentació gràfica del llibre Gerardo Vera, reinventar la realidad (SGAE) i comissari de l'exposició del mateix títol, al Festival de Cinema de Màlaga.

Dossier de premsa Divinas Palabras

15


Juan Gómez Cornejo (il·luminació) Treballa professionalment en teatre des de 1980, com a il·luminador i director tècnic. Entre 1982 i 1990 va ser director tècnic de la Sala Olimpia de Madrid, i entre 1990 i 1992 va ser responsable del disseny i la direcció tècnica del Teatro Central de Sevilla per a l'Expo 92. Com a il·luminador ha col·laborant amb José Luis Alonso Máñez, Miguel Narros, José Luis Gómez, Adolfo Marsillach, Gerardo Vera, Francisco Nieva, Mario Gas, Jaime Chávarri, Luis Olmos, i altres, amb treballs en música, teatre, dansa i òpera. Ha estat finalista en les cinc últimes edicions dels Premis Max i va obtenir el Premi a la millor il·luminació el 2003 per Panorama desde el puente, d'Arthur Miller. Entre els seus últims treballs destaquen: Macbeth, dirigida per Gerardo Vera, per al Teatro Real; El retablo de Maese Pedro, dirigida per Luís Olmos, per al Teatro de la Zarzuela; Don Quijote en la niebla, dirigida per Jesús Cracio per al Festival de Teatro Clásico d’Almagro; El sombrero de tres picos i La leyenda, amb el Ballet Nacional, dirigit per José Antonio; Infierno-La Divina Comedia, dirigida per Tomaž Pandur per al CDN (Premi de l’ADE a la millor il·luminació del 2005); Salomé, dirigida per Miguel Narros; La voz humana, dirigida per Gerardo Vera, per al Teatro de la Zarzuela; El cartero de Neruda, dirigida per José Samano; Visitando al señor Green, dirigida per Juan Echanove.

Luis Delgado (música) Cursa els estudis de música amb Manuel Grandío. Fa el seu primer concert als 14 anys amb l'Orquestra de Llaüts Gaspar Sanz i des d'aleshores ha pertangut a formacions musicals de diversos tipus i estils: Imán (rock andalús); Atrium Musicae (música antiga); Babia (fusió Orient-Occident); Finis Africae (fusió ètnica), Cálamus (música medieval espanyola), La Musgaña (música tradicional), Música Antigua de Eduardo Paniagua i grup hispanomarroquí Ibn Baya.. Ha treballat com a productor amb Amancio Prada, Joaquín Díaz, Maria del Mar Bonet, Nuestro Pequeño Mundo, Emilio Cao, Luis Paniagua i Javier Bergia. També ha col·laborat en enregistraments del grup de música Alfonso X El Sabio, Pablo Guerrero, Oskorri, Vainica Doble i Kepa Junkera, entre altres. Forma part del Quarteto Medieval de Urueña, colabora habitualment amb el grup francès de música medieval Le Tre Fontane i acompanya Amancio Prada en els seus concerts.

Dossier de premsa Divinas Palabras

16


Ha compost i dirigit bandes sonores per a sèries de televisió, entre elles Alquibla, 26 capítols sobre el món àrab amb guió de Juan Goytisolo i direcció de Rafael Carratalá; la música original de la sèrie La transición, dirigida per Victoria Prego; el documental Al-Andalus, per a l’exposició del mateix nom a l’Alhambra pel Metropolitan Museum de Nova York; Un mundo sin fronteras, sèrie per a TVE sobre les ONG i, finalment, juntament amb José María Silva, la sèrie Don Juan Tenorio, dirigida per José Luís García Berlanga. Ha realitzat tres importants obres per a ballet, encarregades per Víctor Ullate: Arrayan Daraxa, espectacle de clausura de l’Expo 92, Jaleos, estrenat al City Center de Nova York, i Seguiriya, al Teatre del Liceu de Barcelona. En teatre ha realitzat, entre altres, la composició de la música original de l'obra Lope de Aguirre, traidor, de José Sanchis Sinisterra; El retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte, de Valle-Inclán, i los Entremeses de Cervantes, totes obres dirigides per José Luis Gómez. Amb la direcció de Rosario Ruiz, per al Teatro de la Abadía, ha compost la música d’El señor Puntila y su criado Matti de Bertolt Bretch. Per a la companyia Producciones Inconstantes ha compost la banda sonora d’Abre el ojo de Francisco Rojas Zorrilla, dirigida per Francisco Plaza, i d’El caballero de Olmedo, de Lope de Vega, dirigida per José Pascual, per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Ha publicat 20 discos com a solista, 22 com a membre de diferents grups, ha produït més de 50 treballs i ha col·laborat en més de 100 enregistraments. En totes aquestes produccions ha utilitzat instruments originals pertanyents a la seva col·lecció privada de més d’un miler de peces. Part d'aquests fons s'exposen al públic al Museu de la Música de la Vila murada de Urueña, a Valladolid.

María del Mar Navarro (moviment escènic) Es va formar a l'Escola de Teatre de Jacques Lecoq de París, on va fer els dos anys professionals (1990-1992) i el tercer any pedagògic (1994), en què es va especialitzar en la pedagogia de l'escola. Ha estat professora de moviment escènic i improvisació al Teatro de la Abadía de Madrid i responsable del moviment en espectacles com El retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte, de Valle-Inclán i els Entremeses de Cervantes, dirigits per José Luís Gómez. Ha col·laborat en treballs de moviment en altres produccions: La noche XII, dirigida per Gerardo Vera per al Teatro de la Abadía; Historia de una escalera, dirigida per Juan Carlos Pérez de la Fuente per al CDN, entre altres. És professora de moviment actoral a l'Escola Cinematogràfica de la Comunitat de Madrid (ECAM).

Dossier de premsa Divinas Palabras

17


Fernando Sansegundo (Pedro Gailo) Com a actor de teatre ha treballat recentment amb directors d'escena com: Ángel Facio (Romance de Lobos); Miguel Narros (Doña Rosita la soltera, El burlador de Sevilla, Seis personajes en busca de autor, Marat-Sade), Francisco Vidal (Troilo y Crésida); José Carlos Plaza (Lorca-Granada: Yo no he nacido todavía Crimen y castigo, Espectáculo Pessoa, La venganza de Tamar, Antonio y Cleopatra, La evitable ascensión de Arturo Ui, El mercader de Venecia, Comedias bárbaras, La Orestiada i Hamlet); Joan Font (Maravillas de Cervantes); John Strasberg (Asamblea de mujeres), i Pilar Miró (El anzuelo de Fenisa). Amb anterioritat, entre 1975 i 1989, havia participat ja en nombrosos espectacles teatrals, entre ells Tío Vania, Las bicicletas son para el verano, Eloísa está debajo de un almendro, Las salvajes en Puente San Gil, La Chunga, Sueño de una noche de verano, Así que pasen cinco años... En cinema ha intervingut en pel·lícules com Soldados de Salamina (David Trueba, 2002), El corazón del guerrero (Daniel Monzón, 1999), Entre las piernas (Manuel Gómez Pereira, 1998), Airbag (Juanma Bajo Ulloa, 1996), Tranvía a la Malvarrosa (José Luis García Sánchez, 1995). També ha intervingut en sèries de televisió com Hospital central i El Comisario. Ha dirigit Tiempo, de Javier de Dios (2005); Rey Lear, de Rodrigo García (2003), i amb anterioritat (1982-1985) títols com La princesa ligera, Proceso por la sombra de un burro i La piel de los dientes. Ha estat ajudant de direcció (1981-1984) en Las bicicletas son para el verano, Aquí no paga nadie, Eloísa está debajo de un almendro, El correo de Hessen i altres. Va cursar estudis d'interpretació entre 1975 i 1984 Al Laboratori del TEC, amb professors com William Layton, José Carlos Plaza, Arnold Taraborelli, Miguel Narros i Esperanza Abad. Com a professor ha participat en cursos en la RESAD (1982), Laboratori William Layton (1996-1998 i 2000-2002), Unió d’Actors (1997-1998), Centre d’Estudis Escènics d’Andalusia (Granada 1999-2003, Sevilla 2000-2005), Associació William Layton (2002), NIC (2002-2003) i altres. Ha rebut premis Unió d'Actors 2003 per El burlador de Sevilla, Unió d'Actors 1991 per Comedias Bárbaras, i Premi Àgora, Almagro 2003 per la seva trajectòria professional.

Dossier de premsa Divinas Palabras

18


Jesús Noguero (Séptimo Miau) Com a actor de teatre ha participat en els següents espectacles: Cara de Plata, de Valle-Inclán (CDN, dir. Ramon Simó, 2005); Los chicos de la banda (Teatro Lara, 2004); La música, de Marguerite Duras (dir. Jorge Eines, 2001); George Dandin, de Molière (dir. Jorge Eines, 2000); Borges, los paraísos perdidos (dir. Jorge Eines, 1999); Trabajos de amor perdidos (dir. Carlos Marchena, 1998); La gaviota (dir. Jorge Eines, 1997); El burlador de Sevilla (dir. José Maya, 1996); La vida es sueño (dir. José Maya, 1995); Macbeth (dir. Arnold Taraborelli, 1994); Othello (dir. Pedro Antonio Penco, 1993); Esperando a Godot (dir. Etelvino Vázquez, 1992); Las aventuras de Don Quijote de la Mancha (dir. Pedro Casablanc, 1992); Medea material, Heiner Müller (dir. Carlos Marquerie, 1989); La flauta mágica (dir. Juan Muñoz, 1988); Lear (dir. Carlos Marquerie, 1987). En cinema ha participat en: Princesas (Fernando León, 2004); Horas de luz (Manuel Matji, 2003), El caballero Don Quijote (Manuel Gutiérrez Aragón, 2001), La soledad era esto (Sergio Renant, 2001); Intacto (J. Carlos Fresnadillo, 2000). A la televisió, en les TV movies titulades Flores muertas, El marqués mendigo, El cruce (2004), La historia de Estrella (2003); Despacito y a compás (2002), i en les sèries següents: Amar en tiempos revueltos, Aquí no hay quien viva, Mis adorables vecinos, Cuéntame como pasó, Al salir de clase, Ciudad Sur, Policías, El Comisario, Hospital Central i Compañeros. Va estudiar Interpretació a l'Estudi Jorge Eines (1990-1994), ha participat en seminaris d'interpretació amb Iñaki Ayerra, Claudia Fres, Pablo Pundik, Toni Cots, Agustín Bellusi i Carlos Marquerie; en el curs El actor ante la cámara amb Mariano Barroso, Paco Pino, Aduardo Milewicz i José Carlos Piñeiro, i d’interpretació fonal i tècnica del vers amb Ángel Marco, Vicente Fuentes, Miguel Torres, Andrés Hernández, Siân Thomas i Pepe Maya, i de danza i moviment amb Arnold Taraborelli, Gracel Meneu, Mar Navarro, Agustín Bellusci i Esteve Graset.

Ester Bellver (Poca Pena) En teatre ha intervingut com a actriu en les següents produccions: Divinas palabras, de Valle-Inclán (dir. Gerardo Vera, 2006); Maribel y la extraña familia. El musical (dir. Ángel F. Montesinos, 2005); El caballero de Olmedo, de Lope de Vega (dir. José Pascual, 2004); La manzana de oro (dir. Roberta González, 2004); The Caca Show (dir. Elena Olivieri, 2003); Luces de bohemia, de Valle-Inclán (dir. Helena Pimenta, 2003); Straight to NY (dir. Philippe Gaulier, Londres, 2002); El caballero de Olmedo, de Lope de Vega (dir. Etelvino Vázquez, 2000); El Señor Puntila y su criado Matti de Brecht (dir. Rosario Ruiz, 1998); Fausto, de Goethe (dir. Götz Loepelman, 1997); La noche XII, de Shakespeare (dir. Gerardo Vera, 1996); Retablo de la avaricia,

Dossier de premsa Divinas Palabras

19


la lujuria y la muerte, de Valle-Inclán (dir. José Luis Gómez, 1995); Las troyanas, d’Eurípides (dir. Eusebio Lázaro, 1994); Nosferatu, de Francisco Nieva (dir. Guillermo Heras, 1994); La tetera, de Miguel Mihura (dir. A. Díaz Merat, 1993); Arniches 92, d’Arniches (dir. Ángel F. Montesinos, 1992); El jardín de Falerina, de Calderón de la Barca (dir. Guillermo Heras, 1991). A la televisió ha participat en Brigada Antivicio (2000), Los ladrones van a la oficina (1994), Crónicas de amor (1993) i Tango (1990). També ha intervingut en cinema en la pel·lícula Malas temporadas (2005), dirigida per Manolo Martín Cuenca. Ha cursat estudis a l’École Philippe Gaulier (2000-2002), al Teatro de la Abadía (1994-2000) i a l’Escola Nacional de Teatre Clàssic (1992). Ha estudiat tècniques de clown amb Henricus de Bont (2004) i Jerry Flanaghan (2000), i ha fet cursos especials amb Tapa Sudana (“Los tres mundos”), Mas Soegeng (màscara balinesa), M. Luisa Castellanos (comèdia musical), José Carlos Plaza, Dennis Rafter, Ignacio Calvache, María Ruiz, Inés Ribadeneira (cant), a més de classes de ballet clàssic, contemporani, jazz, tango i claqué.

Pietro Olivera (Coimbra) Ha treballat amb directors com Helena Pimenta, Andrés Lima, Roberto Cerdá, Juan Margallo, José Estruch, Eva del Palacio, Maurizio Scaparro, Etelvino Vázquez i Roberto Villanueva, entre altres, en els següents muntatges de teatre: La tempestad, de Shakespeare (UR Teatro); El Quijote, de Cervantes (Azcona); Últimas palabras de Copito, de Juan Mayorga (Animalario, coach d’actors); El lindo Don Diego, de Agustín Moreto (Morboria Teatro); Cara de Plata, de Valle-Inclán (Al Suroeste Teatro), El condenado por desconfiado, de Tirso de Molina (Morboria Teatro); El sueño de una noche de verano, de Shakespeare (Morboria Teatro); El burgués gentilhombre, de Molière (Morboria Teatro); El Rey Juan, de Shakespeare (Corral 86); Con las tripas vacías / Ópera Ron (Morboria Teatro); Retén, de Ernesto Caballero, i La historia de Simbad, de Luis Matilla. En cinema ha intervingut en El Milagro de P. Tinto (Javier Fesser), Muertos de Risa (Álex de la Iglesia), Segundo asalto (Daniel Cebrián), Cándida (Javier Fesser), El gran marciano (A. Hernández), El secleto de la tlompeta (Javier Fesser). A la televisió ha participat en Cuéntame, El Inquilino, Un lugar en el mundo, Periodistas, Policías, Hospital Central, Los ladrones van a la oficina, El Súper i altres.

Dossier de premsa Divinas Palabras

20


Sonsoles Benedicto (Benita) Pertany a una generació d'actrius de sòlida formació tant teòrica com pràctica. Estudia música, dansa i declamació. Comença el seu camí professional al teatre de la mà de Cayetano Luca de Tena en Calumnia de Lillian Hellman, i participa en diversos muntatges: Divinas Palabras, La Celestina, El Avaro, Rómulo el Grande, La Estrella de Sevilla, Medea… dirigits per José Tamayo, José Luis Alonso, Manuel Collado, Vergel, Morera, Osuna, Lluís Pasqual i José Luis Gómez, entre altres. Intervé en la creació del Centre d'Iniciació del Nen i l'Adolescent al Teatre (CNINAT), projecte dirigit per José María Morera. Ha treballat en comèdia musical, cinema i televisió. En cinema ha estat dirigida per Mario Camús, Juan Miñón, Olea, Drove, Josefina Molina i Jordi Mollà. Els seus últims treballs a la televisió han estat en les sèries d’Adolfo Marsillach, Antonio Mercero i Manuel Estudillo. El seu últim treball en cinema ha estat en la pel·lícula No somos nadie de Jordi Mollà. Entre els seus últims treballs en teatre destaquen Quimera y Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín, dirigida per José Luis Gómez; La verdad sospechosa al Teatro Clásico, dirigida per Pilar Miró; Tristana de Galdós al CDN, dirigida per José Pascual; Martes de Carnaval, dirigida per Mario Gas, i El yermo de las almas, dirigida per Miguel Narros, i també Copenhague de Michael Frayn, dirigit per Román Calleja i Una habitación luminosa llamada día de Tony Kushner, dirigit per Ferry Mulgrew. Ha participat també en Otelo i en La comedia de los errores, dirigides per Eusebio Lázaro; Esa dama, versió teatral sobre la princesa d’Èboli, de Kate O´Brien; Quevedo (Hombre de luto y zarabanda), autoria i direcció d'Antonio Medina, i Madrugada de Buero Vallejo, dirigida per Manuel de Blas. També ha treballat en la Compañía Pequeño Teatro, dirigida per Antonio Guirau. Ha intervingut en diverses comèdies musicals com Un millón de rosas, El mago de Oz, El violinista sobre el tejado, La vida en un hilo i altres, i també en les sarsueles Alma de Dios i El hijo fingido, de Joaquín Rodrigo.

Dossier de premsa Divinas Palabras

21


Idoia Ruiz de Lara (Moncha) Aquesta jove actriu ha treballat ja en un bon nombre d'espectacles teatrals: Presas, de Ignacio del Moral i Verónica Fernández (dir. Ernesto Caballero, 2005); Querido, estuviste maravilloso, de Steven Berkoff (2004); El traje nuevo del emperador (2003); Luna de África (Infinito Teatro, 2000-2001); Pastiches de Juventud, de Francisco Nieva (2000-2001); A los hombres futuros, de Bertolt Brecht (1999), i Asamblea de mujeres, d’Alberto Miralles (1998). També ha estat ajudant de direcció de La sonrisa de Lorca, amb Infinito Teatro (2003). En cinema, ha intervingut en els curtmetratges titulats Las cosas del beber (2003) i Peces pequeños (2005). Llicenciada en Art Dramàtic per la RESAD de Madrid (2005), ha estudiat a més història de l'art, dansa, esgrima medieval i renaixentista, teatre de carrer, maquillatge i caracterització. Ha estat coordinadora d'activitats del pavelló d'Hidrocantàbric a la Fira Internacional de Mostres de Gijón (2001-2005), responsable de la programació d'activitats diàries de tallers infantils, actuacions de grups de teatre, titelles, màgia i pallassos, i tasques de disseny, planificació, execució i avaluació.

Julia Trujillo (Juana la Reina) Procedeix de la Compañía Nacional del Teatro María Guerrero, on sota la direcció de José Luis Alonso va estrenar obres de Valle-Inclán, Pirandello, Gorki, Bertolt Brecht i Galdós. El 1980 va formar amb Manuel Canseco la Compañía Española de Teatro Clásico, amb muntatges de diferents obres de Calderón, Tirso de Molina, Lope de Vega, Eurípides i Aristòfanes. Més tard, com a titular del Teatro Lara, protagonitza obres de Galdós, Murrell, Salom, Paso, Mihura, Miras, etc. Últimament ha format part de les companyies de Gustavo Pérez Puig, Enrique Cornejo, Francisco Nieva, Paco Marsó, Justo Alonso i Salvador Collado. Ha fet nombrosos treballs per a cinema i televisió. Està en possessió de diversos premis per la seva labor interpretativa, l'últim als Estats Units com a millor actriu de parla hispana 1992-1993.

Dossier de premsa Divinas Palabras

22


Ha fet cursos d'interpretació durant tres anys a la Universitat Autònoma de Madrid i a les universitats laborals de Càceres i Tarragona, i també nombroses conferències. És vicepresidenta de la Fundació Casa de l'Actor. Després de la seva permanència durant quatre anys al Teatro Español, va protagonitzar La Ratera amb la companyia d'Enrique Cornejo. Els seus últims treballs en teatre han estat Don Juan Tenorio, dirigida per Eduardo Vasco, amb la Compañía de Teatro Clásico; Misericordia, dirigida per Manuel Canseco; Una noche de primavera sin sueño, dirigida per Gerardo Maya; El manuscrito encontrado en Zaragoza, al Centro Dramático Nacional, amb Francisco Nieva; La Decente, de Miguel Mihura i dirigida per Manuel Canseco per a Veranos de la Villa, i De burlas con el amor, dramatúrgia sobre textos clàssics, al teatre Bellas Artes de Puerto Rico. Els seus últims treballs a la televisió han estat La malquerida (Estudio Uno) i la sèrie El pasado es mañana.

Emilio Gavira (Laureano) Ha treballat amb els següents directors d'escena: Gustavo Tambascio (Carmen, ópera sangrienta; Las alegres comadres de Windsor, Los tres mosqueteros, El burgués gentilhombre, La discreta enamorada), Juan Carlos Pérez de la Fuente (Pelo de tormenta), Carles Alfaro (Los misterios de la ópera, Incendiaris), Francisco Nieva (Manuscrito encontrado en Zaragoza, La mala sombra), Ignacio García (La Contadina), Manuel Román (La reina de las nieves), Carlos Duran (Las Leandras). Ha estudiat a l'Escuela Superior de Cante, amb Antonio Blancas.

Dossier de premsa Divinas Palabras

23


Julieta Serrano (La Tatula) Va néixer i va créixer a Barcelona, al barri de Poble Sec. Va estudiar dibuix i va practicar-lo i en va viure durant la seva adolescència. La seva vocació teatral era intensa, encara que difícil de dur a terme en aquella època. Va treballar en diferents grups amateurs, va fer teatre infantil i va participar en els anomenats teatres de cambra i assaig. L'any 1957 va fer una llarga gira per Espanya sota la direcció de José Luis Alonso. La seva primera estrena a Madrid, sota la direcció de Miguel Narros, va ser amb La rosa tatuada, de Tennesse Williams. A partir d'aquesta estrena es dedica plenament a la seva feina d'actriu, al teatre i després al cinema i a la televisió. Aquestes són algunes de les obres en les quals ha estat protagonista: Antígona d’Anhouil (dir. Miguel Narros); El caballero de Olmedo, de Lope de Vega (dir. Miguel Narros); Un tranvía llamado deseo, de Tennessee Williams (dir. A. González Vergel); La loca de Chaillot, de Giradoux (dir. José Luis Alonso); Delito en la isla de las cabras, de Ugo Betti (dir. J. L. Alonso); La casa de Bernarda Alba, de García Lorca (dir. J. A. Bardem); Un mes en el campo, d’I. Turgueniev (dir. J. L. Alonso); Los verdes campos del Edén, d’Antonio Gala (dir. J. L. Alonso); La dama del alba, d’A. Casona; Los melindres de Melisa, de Lope de Vega (dir. Ricardo Lucia); El rey Lear, de Shakespeare (dir. Miguel Narros); Las mocedades del Cid, de Guillén de Castro (dir. Miguel Narros); Las criadas, de Jean Genet (dir. Víctor García); La resistible ascensión de Arturo Ui, de Bertolt Brecht (dir. P. Fitzi); La casa de Bernarda Alba, de García Lorca (dir. Ángel Facio); Veraneantes, de M. Gorki (dir. Carlos Gandolfo); Motín de brujas, de J. M. Benet i Jornet (dir. J. Molina); Un hombre es un hombre, de Bertolt Brecht (dir. F. Solter); Maria Rosa, de Guimerà (dir. John Strasberg); La gata sobre el tejado de zinc, de T. Williams (dir. Carlos Gandolfo); Los abrazos del pulpo, de V. Molina Foix (dir. María Ruiz); Antígona entre muros, de Martín Elizondo (dir. María Ruiz); Coriolano, de Shakespeare (dir. T. Robertson); La señora de Sade, de Y. Mishima (dir. J. Mesalles); Orquídeas a la luz de la luna, de Carlos Fuentes (dir. María Ruiz); Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà (dir. R. Simó), Interview de Mrs. Muerta Smith por sus fantasmas, d’A. Gómez Arcos (dir. Carme Portacelli); La casa de Bernarda Alba, de García Lorca (dir. Calixto Bieito); Tots eren fills meus, d’Arthur Miller (dir. Ferran Madico); Estiu, d’Edward Bond (dir. Manel Dueso); Muelle Oeste, de Bernard-Marie Koltès (dir. Sergi Belbel); Como en las mejores familias, d’A. Jaoui i J.-P. Braci (dir. Manel Dueso). També va crear la seva pròpia companyia teatral, amb la qual va realitzar els muntatges següents: Viaje de un largo día hacia la noche, d’Eugene O’Neill (dir. John Strasberg); Espectros, d’Henrik Ibsen (dir. John Strasberg), i La profesión de la señora Warren, de George Bernard Shaw (dir. Calixto Bieito).

Dossier de premsa Divinas Palabras

24


Així mateix, ha desenvolupat una llarga carrera al cinema i a la televisió. Entre les seves pel·lícules de cinema destaquen, entre altres títols: Mi querida señorita (dir. Jaime de Armiñán), Vera (dir. Josefina Molina), El hombre oculto (dir. Alfonso Ungría), Soldados (dir. Alfonso Ungría), La prima Angélica (dir. Carlos Saura), Entre tinieblas (dir. Pedro Almodóvar), Matador (dir. Pedro Almodóvar), Mujeres al borde de un ataque de nervios (dir. P. Almodóvar), Átame (dir. Pedro Almodóvar), Cuando vuelvas a mi lado (dir. Gracia Querejeta). Entre els seus treballs a la televisió, cal esmentar: Casa de muñecas, d’Ibsen (dir. Josefina Molina); La gaviota, de Txèkhov (dir. J. A. Páramo); La marquesa d’O (dir. Josefina Molina); Daisy Miller, de Henry James (dir. J. A. Páramo); Cervantes (dir. Alfonso Ungría); Las bostonianas, de Henry James (dir. M. Vilarej); Gatos en el tejado, de Joaquim Oristrell (dir. A. Ungría); Las chicas de hoy en día (dir. Fernando Colomo); La hija de los lobos (dir P. Monier); No sé bailar (dir. Juan Tébar). També ha intervingut en sèries i TV movies com Turno de oficio, Quico el progre, Temps de silenci, Todos los hombres sois iguales, Ana y los siete, Los 80 tal como éramos, Electroshock. Entre els premis rebuts destaquen els següents: 2 premis Sant Jordi Fotogrames de Plata (Televisió) Fotogrames de Plata (Teatre) 2 nominacions als premis Goya 2 medalles d'or de Valladolid Premi Max (La casa de Bernarda Alba)

Gabriel Garbisu (Miguelín) Ha participat com a actor en els següents espectacles teatrals: La Balada de la Cárcel de Reading (Nacho García, 2004-2005); El caballero de Olmedo (dir. José Pascual, CNTC 2004); Historia de una escalera (J. C. Pérez de la Fuente, CDN 2004); Don Juan Tenorio (Mauricio Scaparro, CNTC 2002-2003); La dama boba (Helena Pimenta, CNTC 2002); El mercader de Venecia (dir. Hans Gunter Heyme, Abadía 2001); El retablo de la lujuria la avaricia y la muerte (dir. José Luis Gómez, Abadía 2000); La baraja del Rey Don Pedro (dir. José Luis Gómez, Abadía 1999-2000); Marramiau (dir. Víctor Catena, 1998, grabado para TV); Maria Estuardo (dir. Maria Ruiz, 1996-1997); Seis personajes en busca de autor (dir. Miguel Narros, 1994 -1995); Marat-Sade (dir. Miguel Narros, CDN, 1994); Sonetos de Shakespeare (dir. Pepe

Dossier de premsa Divinas Palabras

25


Vidal-Paca Ojea, CDN, 1993); El mercader de Venecia (dir. José Carlos Plaza, CDN 1993); Cuento de invierno (dir. Juan Pastor, CDN 1992-1993); La dama del alba (dir. J. C. Pérez de la Fuente, 1991-1992); En la soledad de los campos de algodón (dir. Guillermo Heras, CDN 1990); Hamlet (dir. José Carlos Plaza, CDN 1989-1990); Así que pasen cinco años (dir. Miguel Narros, Teatro Español 1989); Calderón (Guillermo Heras, CNNTE, 1988); Peer Gynt (dir. Juan Pastor, Teatro Español 1988); Una jornada particular (dir. José Carlos Plaza, 1986-1987); Historias del mar (dir. Eduardo Fuentes, 1987); El jardín de los cerezos (dir. José Carlos Plaza-William Layton, CDN 1986); Las troyanas (Luis Iturri, 1985). Els últims anys ha dirigit dues obres de Calderón de la Barca: El astrólogo fingido (2004) i La vida es sueño (2005). Com a actor de cinema, ha participat en les següents pel·lícules: A mi madre le gustan las mujeres (dir. Daniela Fejerman i Inés París, 2001); Arderás conmigo (dir. Miguel Ángel Sánchez, 2000); Zapico (dir. Rafa Bernases, 1995); El pájaro de la felicidad (dir. Pilar Miró, 1992); Tierno verano de lujurias y azoteas (dir. Jaime Chávarri, 1992); ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? (dir. Manuel Gómez Pereira, 1992); La reina anónima (dir. Gonzalo Suárez, 1992); Salsa rosa (dir. Manuel Gómez Pereira, 1991); Amo tu cama rica (dir. Emilio Martínez Lázaro, 1991); Tacones lejanos (dir. Pedro Almodóvar 1991); Como ser mujer y no morir en el intento (Ana Belén, 1990). A la televisió, ha participat com a actor en: Lazos de sangre (dir. Pedro Costa, 2001); Periodistas (2000); Robles investigador (dir. Pedro Costa, 1999); Condenadas a entenderse (dir. Azucena Rodríguez, 1999); A las once en casa (dir. Pepe Pavón 1999); EI Súper (dir. Orestes Lara, 1997-1998); Manos a la obra (dir. Vicente Escrivá, 1998); Todos los hombres sois iguales (dir. Jesús Font, 1997); Este es mi barrio (dir. Vicente Escrivá, 1996); Lazos (dir. Alfonso Ungría, 1993); Los ladrones van a la oficina (dir. Tito Fernández, 1993 i 1995); Crónicas del mal (dir. Manolo Matji, 1991); Comedia de situación (dir. Belén Molinero, 1991); El Quijote (dir. Manuel Gutiérrez Aragón, 1990); Crónicas urbanas (dir. Gregorio Quintana 1990); Las chicas de hoy en día (dir. Fernando Colomo, 1990); Pájaro en una tormenta (dir. Antonio Giménez Rico, 1989; La forja de un rebelde (dir. Mario Camus, 1989); Delirios de amor (dir. Emma Cohen, 1989).

Dossier de premsa Divinas Palabras

26


Elisabet Gelabert (Mari-Gaila) Ha participat en els següents espectacles teatrals: Terrorismo, dels germans Presniakov (dir. Carlos Aladro, Teatro de la Abadía, 2005); El rey se muere, d’Eugene Ionesco (dir. José Luis Gómez, Teatro de la Abadía, 2004); El Rey Lear, de Shakespeare (dir. Hans Gunter Heyme, Teatro de la Abadía, 2003); Mesías, de Steven Berkoff (dir. José Luis Gómez, Teatro de la Abadía, 2002); El mercader de Venecia, de Shakespeare (dir. Hans Gunter Heyme, Teatro de la Abadía, 2001); Baraja del rey Don Pedro, d’Agustín García Calvo (dir. José Luis Gómez, Teatro de la Abadía, 2000); Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte, de Valle-Inclán (dir. José Luis Gómez, Teatro de la Abadía (1999); El señor Puntilla y su criado Matti, de Bertolt Brecht (dir. Rosario Ruiz Rodgers, Teatro de la Abadía, 1998); Entremeses, de Cervantes (dir. José Luis Gómez, Teatro de la Abadía, 1996). En cinema ha treballat en les següents pel·lícules: La noche del hermano (dir. Santiago García de Leániz, 2004); Te doy mis ojos (dir. Icíar Bollaín, 2003), i Amores que matan (curtmetratge dirigit per Icíar Bollaín, 2001). Va ser nominada en l'apartat de “Millor actriu revelació” en els Premis Goya 2003 per Te doy mis ojos. A la televisió, ha treballat en les sèries Motivos personales (2005), Hospital Central (2005), Un lugar en el mundo (2003), Policías (2002) i Compañeros (2002).

Carlota Gaviño (Simoniña) Ha treballat com a actriu en: Dos hidalgos de Verona, de William Shakespeare, dirigit per Luis D´Ors a la Sala Valle Inclán de la RESAD; Ribera despojada / Medea material / Paisaje con argonautas, de Heiner Müller, dirigit per Vicente León (Sala García Lorca de la RESAD); Los restos Fedra, de Raúl Hernández Garrido, dirigit per Antonio López-Dávila i Carlos Rodríguez (Sala García Lorca de la RESAD); Cara de plata, de Valle-Inclán, dirigit per Ramon Simó (producció del Centro Dramático Nacional), i Cuando llueve vodka, de José Padilla (Sala Ítaca de Madrid). El 1997 va rebre el primer premi Ciutat de Santa Cruz de Tenerife de monòlegs teatrals per Menos que nada, de Charo Solanas, i el 1998 el segon premi Ciutat de Santa Cruz de Tenerife de monòlegs teatrals per El bello indiferente, de Jean Cocteau. En cinema, ha participat en la secció La Palma Rueda en “El Festivalito” de 2004, Festival Internacional de Cinema Digital de La Palma (Canàries), i en el curtmetratge titulat El hoyo, dirigit per Carlos Ceacero Ruiz (2005).

Dossier de premsa Divinas Palabras

27


Llicenciada en Interpretació Textual per la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic (RESAD) de Madrid. Ha estudiat, a més, amb Vicente Fuentes, catedràtic de veu de la RESAD (sobre “La veu i les seves possibilitats”); Andrés Koppel (“Bases per a la interpretació en el cinema i la televisió”); escola de Cristina Rota (seminari d'entrenament actoral); Juan Pastor (curs d'interpretació); Fabio Mangolini (curs de commedia dell'arte), i Marcel Marceau i Blanca del Barrio (mim i pantomima); Ricardo Iniesta (“Teatre: Poesia en moviment”, i José Carlos Plaza (“Anàlisi pràctica de textos teatrals”).

Fidel Almansa (Bastián de Candás) Ha treballat, entre altres espectacles, en Doña Rosita la soltera i Tío Vania, dirigits per Miguel Narros; La cruzada de los niños de la calle, dirigit per Aderbal Freire; El médico de su honra, Antes que todo es mi dama i Los locos de Valencia, dirigits per Adolfo Marsillach; La verdad sospechosa, dirigit per Pilar Miró; Edipo Rey, dirigit per Stavros Doufexis; Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, Lisístrata i Gaspar, dirigits per José Luis Gómez; Vida del Rey Eduardo II, dirigit per Lluís Pasqual; La resistible ascensión de Arturo Ui, Antonio y Cleopatra i La rosa tatuada, dirigits per José Carlos Plaza; Historia de un caballo, dirigit per Salvador Collado. També ha treballat en cinema i en diferents sèries de televisió.

Paco Déniz (Milón) Llicenciat en Interpretació en la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic de Madrid, ha participat com a actor en A vuestro gusto, de Shakespeare (dir. Tarnzin Townsend); La discreta enamorada, de Lope de Vega (dir. Gustavo Tambascio); Maratón, de Claude Confortes (dir. Toni Cantó); Las amistades peligrosas (dir. Ernesto Caballero); Como los gringos, de Stephen Berkoff (dir. Alfredo Sanzol); Cous-cous y churros, d’A. Sanzol i J. A. Lumbreras (dir. Alfredo Sanzol); El monstruo de los jardines, de Calderón (dir. Ernesto Caballero).. A la televisió ha intervingut en les sèries El comisario, Abogados i Los 80. A més ha compost la banda sonora original d’Aquí no hay quien viva i de Demonios y espantapájaros, i ha fet el disseny de l'espai sonor de Cous-cous i xurros.

Dossier de premsa Divinas Palabras

28


Alicia Hermida (Marica del Reino) Estudia a l'Escola d'Art Dramàtic de Madrid, sota la direcció de l'actriu Carmen Seco. Assisteix a cursos amb José Estruch, Marta Schinca, Roy Hart i Ió Cojar. Debuta al Teatro Maria Guerrero de Madrid. Ha treballat amb els directors d'escena José José Tamayo, José Luis Alonso, Adolfo Marsillach, Miguel Narros, Mario Gas, Carmen Portaceli, Paco Suárez, Manuel Ángel Egea i Jaroslav Bielski, i en cinema amb Carlos Saura, José Luis Cuerda, Jaime Chávarri, José María Forqué, Pilar Miró, Josefina Molina, Gerardo Herrero, Vicente Tamarit, Miguel Littin, Alfonso Ungría, David Trueba. A la televisió va començar amb sèries de Jaime de Armiñán i ha participat en nombrosos programes dramàtics. En la sèrie Cuéntame treballa l'actuació amb els actors i hi participa com a actriu. Ha treballat el vers amb els actors en El perro del hortelano, amb Pilar Miró. Forma part des de 1980 d'un moviment per a la descentralització del teatre i la cultura. El 1981 impulsa amb altres professionals en la formació de La Barraca-Teatro Popular, que de 1982 fins a 1986 va recórrer els itineraris que va fer La Barraca Universitaria, el projecte de la República que van dirigir García Lorca i Ugarte. Des de La Barraca ha impartit classes, i tallers d'entrenament i formació de l'actor, per a grups de teatre a Espanya, Bèlgica, Nicaragua i el Japó. També des de La Barraca dirigeix, juntament amb Jaime Losada, el Taller Internacional d'Entrenament de l'Actor per a Llatinoamèrica i països de llengües llatines, amb seu a Cuba. El 1993 va rebre un premi de la Biennal de Cinema de la Mediterrània de 1993 per la pel·lícula El Hombre de la nevera, i també el Max de les Arts Escèniques de 1999 en la categoria de Millor Actriu de Repartiment, i el Premi Valladolid de 2001, pel seu paper en Divinas palabras. A més, va rebre premis de la Unió d'Actors el 2001 i 2003 pel seu treball en la sèrie Cuéntame.

Abel Vitón (cec de Gondar) Neix a Sòria el 1951. Inicia la seva activitat escènica al teatre independent. Com a membre del col·lectiu El Búho duu a terme els muntatges de Woyzeck, de Georg Büchner; La sangre y la ceniza, diálogos de Miguel Servet, d’Alfonso Sastre, i De San Pascual a San Gil, de Domingo Miras. Posteriormente participa en La gaviota, de Txèkhov, dirigida per Manolo Collado; Edipo Rey, de Sòfocles, dirigida per Stavros Doufexis; Absalón, de Calderón de la Barca, dirigida per José Luis Gómez; Ricardo III, de Shakespeare, dirigit per Clifford Williams; Lope de Aguirre, de Sanchis Sinisterra, dirigit per Joan Ollé; Catón, de Fernando Savater, dirigit per María Ruiz; Raquel, de

Dossier de premsa Divinas Palabras

29


García de la Huerta, dirigit per Francisco Suárez, i Edmond, de David Mamet, dirigit per María Ruiz. El 1990 crea la companyia Geografías Teatro des d'on produeix i actua en El banquero anarquista, de Fernando Pessoa, dirigit per Javier Macua; Coches abandonados, de Javier Macua, dirigit pel mateix autor; Carcajada salvaje, de Chistopher Durang, dirigit per Josep Costa; Kvetck, de Steven Berkoff, dirigit per José Pascual; Intimidades, de Michael Kearns, dirigit per Josep Costa; Lobas y zorras, de Francisco Nieva, dirigit per Juanjo Granda; Llanto, de Federico García Lorca, dirigit per Cristina Magnet; Los misterios de la ópera, de Javier Tomeo, dirigit per Carles Alfaro; El huésped se divierte, de Joe Orton, dirigit per Eduardo Vasco; El fetichista, de Michel Tournier, dirigit per Joaquín Candeias; El maestro, de Jean-Pierre Dopagne, dirigit per Joaquín Candeias. Ha participat, a més, en el muntatge de Tío Vania, de Txèkhov, dirigit per Miguel Narros; en el concert Al son que tocan, de Luis de Pablo; amb l’Orquestra Simfònica de Bilbao, recitant Antonio Machado; amb el músic Jordi Savall, en un recital de poemes de l’època d’Isabel I, El triunfo del amor. Des de 2004 forma part del comitè de lectura del Centro Dramático Nacional. En cinema participa amb Imanol Uribe en La fuga de Segovia; amb Javier Macua en Tú estas loco, Briones; amb Antonio Jiménez Rico en El Jarrapellejos, El disputado voto del señor Cayo i Las ratas; amb Carlos Saura en El Dorado i La noche oscura; amb Gonzalo Suárez en El portero i amb Gerardo Vera en Deseo. A la televisió ha treballat amb Gonzalo Suárez, Manuel Gutiérrez Aragón, Gerardo Vera, Josefina Molina i Antonio Jiménez Rico, entre altres.

Daniel Holguín (soldat manc) Ha participat com a actor en els següents espectacles teatrals: El sillón mágico, de Polly Wo (companyia Bid-Al-Mardum de Cáceres); Céfiro agreste de olímpicos embates, d’Alberto Miralles (Dirección Prohibida Teatro de Cáceres, dir. Santiago Mañero); La guerra y el hombre, d’Alberto Miralles i Los ochenta son nuestros, d’Ana Diosdado (amb la mateixa companyia); La playa vacía, de Jaime Salom (Agón Teatro, dir. Alfredo Guzmán); La reconquista de Cáceres (espectacle fusió de teatre-dansaflamenc); César y Cleopatra, de M. M. Mediero (Compañía Mérida Teatro, dir. Augusto Baz); Cazadores solitarios (Dirección Prohibida Teatro, dir. Carlos Santos); El oso, de Txèkhov (RESAD, dir. Jesús Salgado); Noche de Reyes, de William Shakespeare (RESAD, dir. Ernesto Caballero); Sobre Brecht, textos de Bertolt Brecht (RESAD, dir. Ernesto Caballero); Marat-Sade, de Peter Weiss (Tallers Integrats de la RESAD, dir. Pilar Valenciano); Seda, d’Alexandro Baricco (RESAD, dir. Elisa Marinas); Rosencrantz y Guildenstern (RESAD, dir. Joan Soler); Los chismes, de Carlo Goldoni (RESAD, dir. Jesús Salgado); Los justos, d’Albert Camus (RESAD, dir. José Ureta).

Dossier de premsa Divinas Palabras

30


En cinema ha intervingut en La balada de Suzanne (curt, dir. Alberto Durán); El reflejo (curt, dir. Demetrio Costa); Cerrojos (curt, dir. Carlos Ceacero); El verbo de Roxana (curt, dir. Alexandro Tunnerman); El hoyo (dir. Carlos Ceacero). En televisión: El comisario. Ha format part de la companyia Aljibe, amb participació en múltiples ambientacions del carrer, festivals de teatre i rutes socioculturals. Llicenciat per la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic (RESAD) de Madrid. Estudis d'art dramàtic a l'Escola de Teatre i Dansa de Badajoz. Curs d'interpretació amb Charles Danillo Delgadillo cuadra. Professor de l’ETD de Badajoz Col·laborador i assistent del cicle de conferències “L'art a les portes del segle organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d'Extremadura. Curs de literatura dramàtica amb el dramaturg extremeny Leandro Pozas. Curs d'esgrima (sabre i floret) amb Joaquín Campomanes, mestre d'armes i seleccionador nacional d'esgrima.

XXI”,

Míriam Cano (noia 1) En teatre ha intervingut en Presas, d’Ignacio del Moral i Verónica Fernández (dir. Ernesto Caballero); a Londres, Space behind the face (dir. Ian Morgan) i The Madman and the Nun (dir. Jason Arcari); El traje nuevo del emperador, dir. Izaskun Arzurmendi; amb la Compañía Arniches de Toledo: Julieta tiene un desliz, Dos paletos en Madrid i Un cero a la izquierda. Ha participat en lectures dramatitzades a la SGAE (amb direcció de Verónica Forqué) i a la marató de monòlegs del Círculo de Bellas Artes de Madrid. En cinema ha participat en Diario de una becaria (dir. Josecho Sanmateo) i Morir para vivir (dir. Alfonso Paso), i en televisió en la sèrie El auténtico Rodrigo Leal És llicenciada en Interpretació Textual per la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic (RESAD) de Madrid. Altres estudis: Rose Bruford College de Londres (investigació sobre el teatre de Tadeusz Kantor i Grotowski, taller de Capoeira amb Jorge Lopes Ramos (Londres); taller de Comedia dell'arte (Londres); curs de poesia i moviment, amb Marina Durante; curs de clown i moviment Lecoq, amb Luis Luque; curs de presència escènica, amb Marina Durante.

Dossier de premsa Divinas Palabras

31


Charo Gallego (noia 2) Ha cursat estudis d'art dramàtic a l'Escola Navarra de Teatre i a l'Escola de Teatre de María del Mar Navarro i Andrés Hernández (Interpretació Gestual, mètode Lecoq). També ha fet cursos d'interpretació amb Omar Grasso i Gyula Urban; sobre “El bufó, el seu cos i ànima”, amb Fabio Mangolini; creació del personatge i de tècniques de clown, amb Gabriel Molina (membre de la companyia argentina Els Cafiolos), i amb Asura Teatro. Ha participat en els espectacles següents: Los niños payasos de Plutón (dir. María José Sagues, ENT de Pamplona); La ronda (dir. Gyula Urban, ENT de Pamplona; performance de la companyia Los Cafiolos de Madrid; Macbeth F51.4 (companyia Los Cafiolños, Sala Triángulo).

Elena González (noia 3 / Ludovina) Ha treballat en Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte, de Valle-Inclán, al Teatro de la Abadía, dirigit per José Luis Gómez; Sólo los peces muertos siguen el curso del río, dirigit per Jesús Cracio; Juul, ¿qué te ha pasado?, espectacle infantil de la companyia Ultramarinos de Lucas; Biografía. Un juego, Max Frisch, dirigit per Antonio García; Madre, el drama padre, de Jardiel Poncela, dirigit per Sergi Belbel per al Centro Dramático Nacional, i en Historia de una escalera, de Buero Vallejo, producció del CDN dirigida per Pérez de la Fuente. La passada temporada va interpretar dos personatges en Cara de plata, de Valle-Inclán, dirigida per Ramon Simó, també per al CDN, al Teatro María Guerrero. Ha intervingut també en la pel·lícula Malena es un nombre de tango, de Gerardo Herrero.

Sergio Sánchez (Pelegrí) Ha intervingut com a actor de teatre en: Salomé, d’Òscar Wilde (dir. Miguel Narros); Náufrago (dir. M.ª Carmen de Riquer, infantil); Penas x amor perdidas, de Shakespeare (Mallo de Luna Producciones); El rey de la corona negra (Mallo de Luna Producciones); Mucho ruido y pocas nueces, de Shakespeare (dir. Lembit Peterson); lectures dramatitzades al II Saló del Llibre Teatral (dir. Luis Maluenda); La breve historia del ángel del puerto (dir. Sergio Sánchez); Morir (dir. Ricardo Vicente), El diablo dijo OK, Kaos, Kao (creació col·lectiva sobre textos surrealistes); La ronda (dir. Yolanda Monreal); Deseo (dir. Alejandro Espeso, Gárgola Teatro); Cuánto Cuento Cuenta Quinto (companyia Cuente Quien Cuente).

Dossier de premsa Divinas Palabras

32


En cinema ha participat en Escorzo (dir. Alejandro Suárez iGuillermo Navajo); Oculto (dir. Antonio Hernández); Utopía (dir. Maria Ripoll); Picasso y sus mujeres (dir. Manuel Palacios). En televisió: Hospital Central i Los ladrones somos gente honrada. És titulat per l'Escola d'Art Dramàtic i el Consorci d'Ensenyaments Artístics de Valladolid. A més, ha cursat estudis d'interpretació en l'Estudi Internacional de l'actor Juan Carlos Corazza; un curs de tècnica vocal amb Pilar Francés; seminaris de moviment expressiu, l'actor i la respiració i ortofonia, al centre de formació actoral Amalia Fornovi, dirigit per Alfonso Romera; taller del Mètode de les Accions Físiques de M. Txèkhov, impartit a Estònia per Lembit Peterson; curs de danses i balls medievals i renaixentistes, impartit per Cecilia Noccili i aplicat al teatre clàssic; curs de teatre per a nens impartit per C. Delgado i M. C. Valdezate.

Pablo Vázquez (mosso 1 / guàrdia 1) Interpreta el personatge de Cara de plata, de Valle-Inclán, al Teatro María Guerrero (CDN), dirigida per Ramon Simó. Ha participat a més en els espectacles teatrals següents: Castelvines y Monteses, de Lope de Vega (dir. Aitana Galán); Adiós a todos, de Luis García-Araus (dir. Aitana Galán); El chanchullo (El Mandril, Teatro Inestable); Peer Gynt, d’Ibsen (dir. José Antonio Cuartas); Vuelo sobre el océano, de Brecht (dir. Nacho Pascual); Noches de amor efímero, de Paloma Pedrero (dir. Ernesto Caballero); El árbol de Julia, de Luis Matilla; Leoncio y Lena, de Büchner (dir. Raúl Arbeloa). El 2001 va rebre el premi al millor actor secundari amb Esperando a Godot, espectacle de la companyia El Mandril, Teatro Inestable, al Festival Internacional de Teatre Universitari de Casablanca (Marroc). Actor, coautor i codirector amb la companyia Post-Post Teatro en l'obra teatral Tempo, guardonada amb el segon premi al Certamen de Teatre Jove de la Comunitat de Madrid. 1996, Actor en Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín, de García Lorca, amb la companyia La Carraba, guanyadora del Certamen de Teatre Jove de Fuenlabrada. Ha intervingut a més en lectures dramatitzades de la SGAE (Natán, de Pablo Villamar, dirigida per Aitana Galán; El pájaro solitario, de José M.ª Rodríguez Méndez, dirigit per Paloma Pedrero. En cinema ha participat en Reinas (dir. Manuel Gómez Pereira), en el curtmetratge WC, de Pablo Revenga. També ha intervingut en diverses sèries de TV: Rías Baixas (Televisió de Galícia), El comisario (Tele 5). Ha estat baríton a la Coral Polifònica Tactus de Madrid. Llicenciat en interpretació per la Reial Escola Superior d'Art Dramàtic (RESAD). Curs de direcció d'escena amb Pablo Calvo. Estudis de doblatge a CEVAP, amb Tino González i Carmen Gambín Rubio.

Dossier de premsa Divinas Palabras

33


Javier Lara (mosso 2 / guàrdia 1) Ha intervingut en els següents espectacles teatrals: Hoy es mi cumpleaños, de José Ramón Fernández (Teatro del Zurdo, dir. Luis Bermejo); Cuando llueve vodka, de José Padilla (Grumelot 03, dir. Íñigo Rodríguez); Cloud Nine (En una nube), de Caryl Churchill (Ciclo Autor 2005, Teatro Pradillo, dir. Goyo Pastor); Medea material, de Heiner Müller (Teatro de la Esquirla, dir. Vicente León); Los restos: Fedra, de Raúl Hernández Garrido (RESAD, dir. Carlos Rodríguez i Antonio López Dávila); Dos hidalgos de Verona, de William Shakespeare (RESAD, dir. Luis D´Ors); Pentesilea, de Heinrich Von Kleist (RESAD, dir. Mariano Gracia); Sangre en el cuello del gato, de Rainer Werner Fassbinder (RESAD, dir. Mariano Gracia); Ligazón, de Valle-Inclán (In Vitro Teatro, dir. Óscar Moreno); Doña Rosita la soltera, de Federico García Lorca (In Vitro Teatro, dir. José Luis Fernández); Sueño de una noche de verano, de William Shakespeare (In Vitro Teatro, dir. José Luis Fernández). També ha participat en diversos treballs a la televisió: Amar en tiempos revueltos, Hospital Central, Ana y los siete i Cuéntame cómo pasó, entre altres. És llicenciat en Interpretació Textual per la Reial Escola Superior d'Art Dramàtic (RESAD) de Madrid. També ha participat en cursos i tallers amb Bernard Hiller (Acting class); Francisco Rojas (Compañía Nacional de Teatro Clásico, taller de vers dramàtic); José Carlos Plaza (curs pràctic d'anàlisi del text dramàtic a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander), Ricardo Iniesta (Teatre: poesia en moviment); Fabio Mangolini (Commedia dell'Arte, Escola Internacional de Mimodrama de París / RESAD); Rosario Ruiz Rodgers (L'actor en el procés creatiu, Teatro de la Abadía / Universitat de Jaén).

Dossier de premsa Divinas Palabras

34


30 Festival de Barcelona Grec Oficina de Premsa Cap de premsa Ramon Aymerich Rosa Maria Anglada Telèfon: 660 017 493 Álvaro López Telèfon: 629 113 261

Institut de Cultura de Barcelona La Rambla, 99 08002 Barcelona telèfon 933 161 069 fax 933 161 070 premsaicub@mail.bcn.es

www.bcn.es/barcelonafestival Departament de Comunicació i Màrketing del Centro Dramático Nacional T. 91.310.94.25 / 609.052.508 prensa.cdn@inaem.mcu.es

MINISTERIO DE CULTURA

Dossier de premsa Divinas Palabras

INSTITUTO NACIONAL DE LAS ARTES ESCÈNICAS Y DE LA MÚSICA

35

Divinas_palabras_Catalan  

Direcció: Gerardo Vera de Valle-Inclán Del 5 al 9 de juliol Dossier de premsa Divinas Palabras 1 DIVINAS PALABRAS de Ramón María del Valle-I...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you