La pàgina 13 14

Page 1



3


4


5


6


7


opinió

Les aficions: entreteniment o addicció? Una afició és alguna cosa que ens agrada fer: practicar qualque esport, llegir, pintar, o simplement sortir amb les amigues a passejar per la ciutat. O també poden ser coses que odiem però que el nostres pares ens obliguen a fer, com quan ets petit i els teus pares t'apunten a karate o a música, dient que és pel teu bé. En tot cas, siguin bones o dolentes per a tu, les aficions ens esclavitzen. Per començar, hi ha aficions que no ocupen molt de temps de la teva vida diària, com mitja hora de futbol o tocar el piano, però n'hi ha algunes que són quasi obligatòries per tu, com entrenaments per campionats o classes d'idiomes. Per exemple, un familiar meu ha començat un curs d'anglès. Dos, a vegades tres dies a la setmana, una hora i mitja per dia. Alba Herrero, 1r ESO A Una hora i mitja que els seus fills es queden tot sols a ca seva, sense ningú que en tingui cura. Malgrat això, he de reconèixer que aquest curs és necessari Ariel Colomina, 1r ESO A pel seu treball. Hi ha aficions dissenyades per malgastar els diners, com les compres. Jo mateixa, ho admeto, estic enganxada a comprar (en aquest cas, llibres), que ocupen tot el meu espai i temps per llegir-los, però sempre amb ànsies de comprar més i més. Així actuen les compres damunt els compradors indefensos. Hi ha aficions que són la teva vida, sense temps per fer una altra cosa, com els campionats. Pots quedar amb els amics a prendre una hamburguesa el dissabte, però de sobte et crida l'entrenador/a del teu equip: que has d'anar de seguida al camp/pista/lloc on entrenes, que ha sorgit un partit/competició d'última hora, que sense tu no poden guanyar. I tu t'has de resignar, cridar els amics i dir que un altre dia quedaran, que avui no hi pots anar. Hi ha aficions inofensives, com llegir o pintar qualque dibuix de tant en tant, però que d'alguna manera acaben absorbint el teu temps a poc a poc. Hi ha aficions que fan goig practicar-les, com tocar el piano. Un dia els companys et demanen una peça, tu la toques i ells queden extasiats. I tu coneixes l'orgull i la satisfacció de fer alguna cosa bé, i comences a practicar i a practicar un dia, i l'altre, i l'altre... Les aficions són els insectes moderns, que et xuclen el temps i la vida amb promeses absurdes de millora física i/o intel·lectual. Tothom té una afició. Per a alguns, la música. Per a altres, els esports. I a altres els basta veure partits televisats. Jo crec que tot això de les aficions ho creà el govern per deixar d'escoltar-nos i tornar-nos dòcils i mal·leables a la seva voluntat. Així que, què prefereixes, malgastar el teu temps amb aficions inútils, o obrir els ulls a la situació actual? Jo ja he decidit. Laura Bravo Quero, 4t D

8


opinió

Per trenta denaris de plata Crisi, una dona que mira preocupada la cartera al final de la coa del supermercat; crisi, la mort d’un senegalès sense papers que està malalt de tuberculosi; crisi, una família qualsevol sortint d’una casa que ja no és ca seva. L’estela que deixa aquesta paraula al nostre dia a dia és innegable. “No hi ha doblers”, diuen. Però és aquesta només una crisi econòmica? Els temps difícils ens posen a prova a tots, fan que surti el millor i el pitjor d’una societat. Per veure el pitjor basta clavar una ullada als diaris: reis que marxen a caçar elefants quan al seu país milers de famílies viuen drames amb el menjar; guàrdies civils que disparen pilotes de goma a manifestants pacífics o bancs que són rescatats de la misèria que ells han creat. Ja ni parlem del centenar de casos de corrupció de polítics hipòcrites que mentre asseguren cerimoniosament que és hora de ser austers es fiquen els nostres doblers, els de tots, a la butxaca. Dir que aquesta es tracta només d’una crisi econòmica seria com oblidar contar el final d’un conte. Aquesta és també una crisi de valors, en la qual un sistema capitalista ens ha dut a l’extrem de qüestionar-nos si, sent el capital i el poder els béns més preuats, no estaríem disposats a fer el que fos per aconseguir-los, a vendre’ns per un preu determinat. Aquesta degeneració de principis fa que ens demanem si realment la fi no justifica els mitjans, i si la nostra moral no és més que un conjunt d’idees vagues sobre el que està bé i el que no que ens introdueixen al nostre cervell. Està en la nostra natura ser corruptibles? Em neg a creure que les causes, els actes i els desitjos de les persones es resumeixen en una xifra determinada. La cultura humana i la seva diversitat és una prova irrefutable que la psicologia és una cosa complicada; el concepte de la felicitat és tan subjectiu que varia a cada individu. No tothom aspira únicament a una mansió, quatre cotxes, un armari que pareix que hagis atracat Louis Vuitton i una escombreta de bany de 600 euros.

Chenya Huang, 1r ESO B

Tal vegada uns pocs arbres ens hagin confós, i un veritable bosc es trobi darrere d’aquesta pregunta. Ens hem fixat tot el temps en una sèrie de casos que reflecteixen el pitjor de la societat. Però, què hi ha del millor? És que no hi ha gent que demostra dia a dia, amb gests solidaris i petits actes heroics, amb determinacions i compromisos, que existeix també el desig d’un canvi? És clar que sí. La intoxicació que està sofrint la nostra generació no és generalitzada, i encara estem a temps de demostrar que la dignitat, la solidaritat i l’empatia humana realment no tenen cap preu.

M. Magdalena Bastida Antich, 4t ESO D

9


bulling

M’insultes, t’ ignor! Em pegues: no ho diré a ningú! Però vull que sàpigues que el meu dolor estarà dins el teu cor. Un cor que mai ha existit, perquè si tenguessis cor sentiries un poc de dolor. Perquè jo sóc capaç de donar-te la meva mà, i la meva amistat. Perquè puguis aprendre que jo, tu, nosaltres som iguals. Miquel Villalonga

La policia Natalia Feijoo Álvarez durant la xerrada sobre assetjament a 2n ESO A

jubilació de Catalina del Río

Gaudeix del temps lliure que tendràs a partir d’ara i vine a veure’ns de tant en tant. Una besada de part de tot Son Rullan, que no t’oblida! 10


11


12


gent de paraula

NO TENÍEM AQUESTA NECESSITAT ENTREVISTA

jo a ca nostra tampoc. Però a l'escola sí, anava a un col.legi de monges i ens obligaven a xerrar sempre en castellà. Record una anècdota divertida. Una vegada necessitava un full de cal.ligrafia i n'hi vaig demanar un a la monja. Ella em va respondre que no m'entenia, encara que li ho vaig tornar a repetir. Deia que si no li xerrava en castellà no m'entendria. El problema era que si no ho deia en mallorquí no sabia com fer-ho. Al final li vaig dir: “¿Me puede dar una fulla de caligrafía?”. I ella em va dir: “Sí, pero no es una fulla, se dice una hoja”.

Vàrem passar un agradable horabaixa, com molts d'altres. Però aquesta vegada volia descobrir el perquè d'aquesta vista cansada i el perquè d'aquelles mans amb tantes callositats. Així que, ambdues, vàrem cercar un petit moment de la rutina per poder conèixer millor na Maria Palou, una dona que, com moltes altres, va viure aquella època de la postguerra i que des de feia molt de temps era la meva padrina. Aina- Si haguessis de descriure la teva infància amb una paraula, quina seria i per què?

Aina- I als nins, si xerràveu en qualque moment en mallorquí, us castigaven?

Maria- Quina seria? Doncs... “estretors”. Perquè va ser una època on no hi havia ni el més bàsic. Jo record que anàvem a comprar el pa amb una cartilla, no podíem comprar tot el que volíem. Crec que eren dues o tres vegades a la setmana que anàvem a un cert forn, ja que tampoc podíem comprar on volíem. També l'oli, el sucre... tot estava racionat. Fruita només en menjàvem si n'hi havia a ca nostra. Comprar fruita a una botiga... bé, jo mai record que n'hi hagués!

Maria- Jo de castigar no ho record, però que em cridàs l'atenció la monja per la finestra, sí. Aina- Així doncs vàreu passar d'un moment a l'altre a tenir totes les assignatures en castellà. Maria- Sí, a l'escola tot era en castellà. Per

Aina- Llavors, segons quines coses no les podíeu comprar, les havíeu de tenir ja vosaltres. Maria- Exacte. Per exemple, la carn. A la carnisseria no hi havia conservadores, ni tan sols geleres. Per això mataven un xot dissabte dematí o dissabte horabaixa. Només hi havia aquell dia, i la meva padrina anava a comprar una costelleta de xot perquè jo pogués sopar al vespre i després tenir un poc de carn per al dia següent fer bullit, el que a Mallorca es coneix com a “sopeta i bullit”. Aina- Vosaltres vàreu viure l'època de la prohibició del català o mallorquí, com va ser aquesta època? Maria- Jo vivia a un poble petit. La gent del poble no crec que es veiés gens afectada i

Sanae Ayouch i Alicia Vélez, 4 ESO C

13


gent de paraula

suposat, no hi havia totes les matèries que hi ha ara. L'escola era molt diferent.

anar a fer feina i les dones guanyàrem uns nou duros diaris, que eren unes quarantacinc pessetes, i tot i així, guanyava bastant més que a la feina normal del meu pare.

Aina- Els nins, a quina edat solien deixar l'escola?

Aina- I quan eres petita també havies d'ajudar a ca vostra?

Maria- Bé, quan jo era petita era als catorze anys. Després podies fer feina. Però més tard canviaren la norma i es va dir que bastava fins als dotze.

Maria- Doncs sí, jo vaig ser molt afortunada perquè vivia amb una padrineta que m'estimava molt i només em feia ajudar en unes poques tasques. Però hi havia nines de la meva edat que anaven a collir ametlles i olives. Partien dilluns dematí i no tornaven fins al dissabte horabaixa. Record una vegada una nina que anava tota contenta perquè tornava a ca seva.

Aina- I en el teu cas, començares a fer feina als dotze? Lidia Carrillo, 4t ESO B

Aina- Ara, mirant i comparant la situació actual amb l'època que visqueres, creus que tot ha millorat?

Maria- Bé, com jo en tenia tretze quan va sortir la norma, vaig fer un examen i, com que el vaig aprovar, vaig començar a fer feina als tretze.

Maria- Bé, en molts aspectes ha millorat, evidentment. La gent és més oberta. Els nins que tenen ganes d'aprendre tenen moltes més possibilitats. Al meu temps encara que volguessis superar-te no hi havia res a fer, no hi havia mitjans.

Aina- Quina era la teva feina?

Aina- I quant a salut?

Maria- Doncs al principi vaig ser aprenenta de brodadora i ja quan vaig fer unes dues feines “d'embargo”, com es deien en aquell temps, vaig començar a una fàbrica de sabates. I així fins a casar-me.

Maria- També hem millorat moltíssim. La gent viu més gràcies als avenços de la ciència, a l'accés que tenim a hospitals, a metges... Quan jo era nina no era així, record que vaig tenir l'escarlatina i vaig estar al llit quaranta-un dies. No em va venir a veure cap metge i em donaven una medicina que era d'una cosina meva que també l'havia tinguda abans.

Aina- I quin era el teu horari? Maria- A la fàbrica de sabates, de 8h-12h i de 13:30-17:30. Llavors, al vespre, sobre les sis, anava a brodar a la fàbrica per temporades. També feia unes dues hores més a una fàbrica d'artesania.

Aina- I quant al menjar i als recursos? Maria- Ara gaudim del menjar que ens agrada, en aquell temps no. Així i tot la vida era més saludable. Que un infant pogués créixer enmig del camp, que pogués jugar al carrer sense problemes que ens atropellàs un cotxe... en fi, era una vida

Aina- Quin era el teu salari? Maria- Bé, a la fàbrica no ho recordo bé, però sí record un estiu que vaig anar a recollir ametlles. Jo tenia uns onze anys i el meu pare ja s'havia tornat a casar. Vàrem

més saludable.

14


gent de paraula

Aina- Creus que les persones també hem canviat?

Quan jo era nina, ni tan sols jove, mai vaig sentir aquesta frase, no teníem aquesta necessitat.

Maria- Sí, quant a valors, per desgràcia. És una llàstima haver empitjorat. Abans se'ns ensenyava coses petites però importants com estimar la gent, respectar-la, respectar les normes, creure en Déu... Ens ensenyaven normes morals elevades. I havíem d'estar molt alerta amb l'altre sexe. Ens deien que el cos era una cosa pròpia i que l'havíem d'estimar i que mai havíem de permetre que ningú el deshonràs de cap manera.

Ella ha respost a totes les preguntes sense pensar, sense tremolar. He sentit enveja per la seva gran saviesa i per la sinceritat que portava cada paraula que ha dit. La veritat és que ara ja no la miraria de la mateixa manera. Perquè és una persona que mai es queixa, una persona que mai deixa de somriure. Ella no ho ha dit, però estic segura que ambdues ho hem pensat: la gent d'abans s'acontentava amb poc i amb aquest poc tots eren feliços. Per què no ho podem ser ara? Per què hem de sofrir depressió si vivim millor que abans? Tal vegada perquè l'ésser humà sempre s'exigeix massa o perquè mai ha sacrificat un petit moment de la rutina per escoltar la seva padrina. Per què no aprenem d'ells? Mai t'has demanat per què les persones majors pareixen més felices? Jo ara ho sé. I tu?

Aina- Trobes que si tornàs a haver-hi una altra època de guerra o de fam la gent estaria preparada? Maria- No, no ho crec. Crec que, almenys pel que veig, aquesta generació que ha vingut després de nosaltres i la societat han donat una canvi de tres-cents seixanta graus. Ara no hi ha els mateixos valors ni els mateixos interessos. La gent no sap estalviar els doblers, no se sap privar. Ara tenir vacances o estar un cap de setmana a un hotel és una necessitat.

Aina Sbert, 3r ESO A

Mara Casanova i Neus Encinas, 4t ESO C

15


16


17


gent de paraula

Estimats Reis Màgics, Pot ser que molts de nins us estiguin demanant juguetes i regals, escrits en cartes de fulls de colors, feliçment, mentre miren una revista de juguetes dubtant si triar una jugueta o una altra. Pot ser que aquests nins escriguin amb il·lusió el seu futur regal. Però, i els nins que no poden demanar res, bé perquè no tenen diners o simplement perquè no tenen pares que puguin comprar-los? Què es fa amb la il·lusió que tenen aquells nins? Jo m´ho deman, vosaltres no? Ells no tenen la culpa de no tenir diners, d´haver nascut en aquelles condicions, en les quals tenir un somni és impossible simplement perquè són esclaus de la injustícia d´alguns. Molts d´aquests nins s´han portat més bé que aquells nins a qui feis regals però, així i tot, no reben res, només infelicitat. Jo no deman res, jo només vull que el món sigui just i els doni una oportunitat, és molt? Crec que no, crec que per moltes juguetes que les organitzacions els donin, no els faran més feliços perquè així encara hauran de seguir en el mateix món, una jugueta no els canviarà res. I si donàssiu una oportunitat als seus pares per aconseguir una feina? O una Yolanda Hornos, 4t ESO B família per als nins orfes? Pot arribar a ser molt millor que una pepa de jugueta o un cotxe. Per mi no vull res, només deman més justícia i oportunitats. Podríeu complir el meu desig? Imén el Bahri, 3r ESO A

Yolanda Hornos, 4t ESO B

La meva àvia Joana Reina va néixer el 28 de novembre de 1943 a Rute, un poble de Còrdova.Va ser la més gran de sis germans. El seu pare es deia Julián i la seva mare María. No va poder anar a l’escola, i des de petita va haver de posar-se a treballar a casa. Quan tenia 14 anys va morir la seva mare i va deixar de treballar per poder cuidar dels seus germans i fer gairebé de mare del més petit. Van passar els anys i als 24 anys va conèixer el que avui és el seu marit. Dos anys després es van casar, però també va haver de seguir ajudant en les tasques a casa del seu pare ja que encara quedaven quatre germans, homes solters. Va tenir dues filles i un fill. Quan la més petita tenia sis mesos, viatjaren a Palma de Mallorca. També van venir amb ells el seu pare i tres germans. De seguida es va posar a treballar i encara ho fa. Als 56 anys va tenir un càncer de còlon. Després d’una operació, sis mesos de quimioteràpia i deu anys de revisions i proves, està totalment recuperada gràcies al seu caràcter optimista. Aviat farà 70 anys. Té cinc néts, però encara continua ajudant en tot i més els seus fills. Tota la gent que la coneix l’estima molt. Cristina Izquierdo Caballero, 2n ESO A

18


gent de paraula

D’un somni esperançador... a una realitat de lluita

lluitem per una societat més justa. Seguint els seus propòsits, ha impulsat el nostre barri a unes altres iniciatives com el club de la 3a edat, el centre sociolaboral d’ inserció, la Granja Escola Jovent, la Cooperativa Jovent i el grup d’acció social de la parròquia.

En Tomeu Suau Serra va néixer el 1944, a Palma. Va passar la seva joventut a Alcúdia, essent un jove molt revolucionari i amb unes idees de canvi. Va estudiar com a seminarista i es va ordenar sacerdot a l’edat de 24 anys. Treballà com a Superior al Seminari Nou, organitzant innovadores activitats extraescolars.

Ha guanyat molts premis, però tots aquests reconeixements no l’han fet canviar com és ell en el fons: una persona humil, compromesa i lluitadora contra les injustícies socials.

Quan va arribar a la Indioteria, fa 34 anys, com a sacerdot, no va passar desapercebut. Arribà amb moto, amb una frase revolucionària al casc. La gent de la part vella de la Indioteria, acostumats a un sacerdot gran i molt tradicional, es va sorprendre amb el nouvingut. Tenia una idea al cap: treballar amb els nins.

Per a mi, el club és un estil de vida, la qual t’ensenya a ser millor persona, t’ensenya una perspectiva de la vida especial. I tot això no seria possible si en Tomeu no hagués tingut el somni de fer un club d’esplai, el Club d’Esplai Jovent. Neus Mullor Mas, 2n ESO A

El 1979 va començar a contactar amb els joves del barri i les seves famílies. Sempre amb la idea d’ aconseguir que la Indioteria tingués un sentiment de poble, el 1980 va posar en marxa el Club d’Esplai Jovent. Va tenir molt d’èxit (el Club continua en funcionament actualment). Va muntar el Club perquè el seu objectiu és que tots junts

Lixu Ye, 4t ESO B

My Best Friend Her name is Marina Salleras López. She is 13 years old. She was born in Mallorca, Spain, on 13th June 2000. She has got two brothers. Her brothers´ names are Gori and Pep. Their parents are called Mari and Gori. She studies at school “Josep Sureda i Blanes”. Her favourite subjects are P.E. and Maths. In my opinion, Marina is very pretty. She has very big brownish-green eyes. Her hair is brown and straight. She isn’t very tall, but she isn’t very short. She is very thin. Marina speaks four languages: Catalan, Spanish, English and French. Marina loves animals and she has got a cat. Her cat’s name is Miulo. When she grows up, she wants to be a vet. Her favourite colour is orange and her favourite number is eight. Marina likes sport and she plays basketball (in Jovent) with me. She loves reading and goes to the Club d’Esplai Jovent where she does a lot of things but, especially, she grows as a person. To me, Marina is a very important person, she is my best friend. She helps me with everything I need because she is a very special person that cares a lot for others. Marina has a great and special personality and this is the reason why she is so important in my life. Neus Mullor Mas 2n ESO A 19


gent de paraula

Viatge a la neu, una gran experiència Dos dies abans de partir de viatge d'estudis a la neu per esquiar, em vaig assabentar que la companyia aèria amb la qual havíem de viatjar, Spainair, havia fet fallida. Quan la meva mare m'ho va dir, em vaig posar molt nerviosa, dubtava que dos dies abans aconseguíssim arreglar-ho tot i poder partir a temps. Perquè, és clar, ja havíem reservat l'hotel i les excursions, i ja les havíem pagat... Aquell horabaixa rebia missatges i més missatges perquè les meves amigues estaven molt nervioses. Per sort tot es va quedar en un ensurt i al dia següent la meva tutora, que venia amb nosaltres de viatge, va cridar a la meva mare per dir-li que partiríem amb Air Europa i tornaríem segurament amb vaixell. Ja em quedava més tranquil·la, així que com ja quedava poquet em vaig posar a fer la maleta ja que al dia Andrea Serrano, 4t ESO B següent havia d'estar a l'aeroport a les 6:30h del matí. Quan me’n vaig anar al llit estava tan nerviosa que no podia dormir, me n'hi vaig anar sobre les dues. Em vaig aixecar, vaig berenar i me’n vaig anar a dutxar el més ràpid possible. Em vaig posar tot el que havia estat comprant setmanes abans, les peces de roba bàsiques per partir a la neu: uns guants, una bufanda, una jaqueta polar, unes botes i uns mitjos d'aquests ben calentets. A la fi havia arribat el dia! En poques hores estaria caminant sobre la neu. Vaig partir cap a l'aeroport i, mentre fèiem coa per facturar les maletes, vam trobar a Carlos Latre, l'humorista. Després d'un parell de fotos de record i de dividir-nos en tres equips per fer una espècie de ''competició de bon comportament durant el viatge'' vam embarcar i va començar el viatge cap a Barcelona. Quan arribàrem allà vam agafar les maletes i vam dinar d'un entrepà que cadascú s'havia portat de ca seva. En acabar de dinar vam agafar un autocar que ens va dur cap a Espot, Lleida. De camí m'ho vaig passar genial, vam cantar, vam jugar, vam riure... I va arribar el moment. Vam baixar de l'autocar i el primer que vàrem fer va ser una lluita de bolles de neu! Després organitzàrem el tema de les habitacions. A la meva habitació érem na Neus, na Mònica, na Marina i na Victòria. Ens vam instal·lar, vàrem baixar a sopar i abans d'anar a dormir al meu equip li va tocar fer el resum d'aquell dia del viatge. Esquiar, les caigudes, fer excursions, cantar, ballar, fer lluites de neu, les xerradetes després del dinar i el sopar, les rialles, els paisatges... van fer d'aquell viatge la millor setmana de la meva vida. A més en aquell viatge vaig aprendre que les bones coses sorgeixen a partir de les petites i que no fa falta ni molt ni el millor per passar-s'ho bé. Perquè l'important és la companyia i saber-ho disfrutar com cal. Imma Celeste Suau, 2n ESO A

20


gent de paraula

HABITACIÓ 121 -Com vulguis, Jordi.-Un moment, ha dit Jordi? Com sap el meu nom?

Vaig sospirar lentament, una vegada... dues... tres... i m’hi vaig llençar, a la freda i meticulosa piscina que era aquell tribunal de justícia. Em vaig aixecar sense ganes i vaig caminar cap a l’estrat. “La vostra sentència serà...” va dir el jutge, impassible. Jo vaig encongir les espatlles, i em tremolaven les orelles, sí, les orelles. “...que haurà realitzar un servei a la comunitat. Haurà de cuidar de la persona afectada.” Jo vaig esmentar, indignat, que ni tan sols la coneixia, menys l’anava a cuidar. Però va ser en va, el jutge va fer picar el martell i la meva sentència ja era irreversible.

-Com el saps el meu nom?-Les orelles em tremolen. -Tu no et recordes de mi, però jo de tu sí. Tu vas ser un dels nois que em van tirar a terra i em van començar a insultar, a dir-me coses molt lletges. I això em va fer molt mal, perquè no només ho vàreu fer una vegada, sinó moltes. Per això som aquí, et don la benvinguda a l’hospital dels sentiments. -Això és un psiquiàtric, doncs?-Quina pregunta més estúpida, és clar que no, aquest lloc és molt estrany.

Era estrany aquell hospital, ben estrany sí senyor. No hi havia cadires de rodes, ni tubs estranys, ni crosses, ni tan sols hi havia gases o benes. No pareixia un hospital. Els metges no portaven un uniforme mèdic, ni tenien cap mena d’estri per curar ferides o per observar el cos. No hi havia quiròfans ni sales de cures, però sí hi havia unes sales rodones, no quadrades sinó rodones, on segons vaig poder observar més tard, els pacients es curaven. També hi havia una sala blindada on es guardaven les pastilles i els medicaments.

-Coratge, força, voluntat, il·lusió, benestar... Però l’amor o l’amistat no es poden aprendre, i per això les persones que has vist abans. Són voluntaris que ens ajuden.

Dins l’habitació 121 feia fred. La vaig veure allà, estirada damunt el llit, de costat, destapada. Amb els cabells rogencs acabats de rentar. Feia olor de xampú de préssec.

-Tan greu va ser...?-En aquell moment em vaig sentir molt malament. De veritat jo havia provocat això? Vaig ser tan dolent com perquè aquella companya meva pèlroja acabés a l’hospital dels sentiments?

-Hola.-vaig dir sense ganes.

-Sí. Em vàreu fe perdre la confiança i el respecte que em tenia a mi mateixa. La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos.

-No. Això és un hospital on vas quan els teus sentiments estan tan ferits que s’ha d’evitar que et destrueixin per dins. Per això les medicines que aprenem. -Quines medicines aprens?

-Hola. Ets tu. M’esperava una altra persona.-Es va girar sense gens d’entusiasme.

Em vaig acostar a ella i la vaig abraçar. Vull arreglar el mal que he comès, i l’ajudaré ara i sempre. Em va venir una forta olor de préssec i de llàgrimes.

-He vingut a cuidar-te. -No saps ni per què, oi?

Yolanda Hornos, 4t ESO B

-No. I m’és igual. Només he de complir la sentència.

Aloma Riera Martí, 4t D

21


gent de paraula

L'altra banda Vaig mirar el rellotge per tercera vegada aquella nit: les deu i vint-i-tres. Se torbava més que de costum.

En Pep va entrar a la saleta amb un llibre a la mà. Se’l va mirar sense dir res, mentre el vell parlava, tan emocionat com sempre. Va fer el gest d’encendre la televisió, però l’oncle li va fer una senya amb el cap, demanant-li un poc de consideració: no podia sentir la seva neboda. Se’m va acostar i em va dir a cau d’orella “Laura, no podem seguir així”. Vaig assentir. Tenia la pell de gallina. I què podia fer? No pagava la pena explicar-li una història que no creuria. I si ho entenia? Pitjor encara, ésser part dels testimonis d'aquell adéu, que cada nit es tornava més agre. La llengua no té ossos, però en trenca de més grossos, com em va dir un pic l’oncle Joan.

L’oncle Joan acariciava la seva desgastada butaca de cuiro i tenia els ulls fixos a qualque cosa molt més lluny d’aquella saleta. Tenia una barba blanca que li havien de recordar que s’afaités, i sempre duia unes ulleres petites, que quasi no pesaven res, sota els ulls. - Per favor, el telèfon. Vaig sospirar, duent-li des de la taula el telèfon, que havia estat esperant pacientment la seva habitual trucada. Li vaig fer un somriure a l’oncle, però junt amb la meva expressió de tristesa, em va sortir una ganyota inquietant. Però no em mirava, encara que això jo ja ho sabia. Jugava impacient amb les mans com un nin petit que veu venir un gelat.

Assegut a la seva butaca, va sospirar un “T’estim, ja xerrarem”, i va penjar el telèfon de jugueta.

M. Magdalena Bastida Antich, 4t ESO D

L'hi vaig deixar sobre les cames, i encara va estar un o dos minuts mirant-lo indecís. Finalment, el va despenjar i va marcar ràpidament un número. Un segon, dos... el mateix ritual de sempre. - Hola, Laura. (...) Sí, ja sé que és tardet, però havia de xerrar amb tu. Què tal la feina? Sempre en fas massa, ja t’ho he dit. Avui m’he posat el jersei que em vàreu fer tu i la tia aquell Nadal, perquè avui ha refredat molt, saps? A ca teva no? Ja deia jo. A ca teva sempre fa sol i no plou mai. Qualque dia vendré, ho dic sempre. Qualque dia vendré i quedaré per sempre més, amagat al teu armari. No te’n recordes? Aquell pic que t’amagares a l’armariet de l’habitació, i vaig tenir un bon ensurt? Que n’eres, de dolenta! Tu sempre t’amagaves i jo te trobava. Com ara, que no hi ha qui te trobi, amb lo enfeinada que estàs sempre –silenci a l’altra banda-. Vendràs un dia? Segur? Demà? Molt bé, però aquest pic, vine! T’enyor molt, nina...

Tania Martín, 4t Divers.

Tania Martín, 4t ESO A

Lixu Ye, 4t ESO B

22


23


24


25


TEATRE Ho vàrem fer genial. Ho supòs per tots el aplaudiments que ens varen fer. Uns monòlegs graciosíssims. Jo m’ho passava genial quan el feia a l’escenari… M’ agradava pensar que ens quedava una actuació per davant. Tothom es va a esclatar de riure. Adrián García Fabián

Puges allà dalt i ho dónes tot. Estar allà és la millor sensació que pots tenir. Hi ha gent que no ho entén. Però tu saps ben bé que el teatre és tot allò que sempre has somiat. Amb el teatre t´oblides una mica de tot: rius, plores, cantes, balles… En el teatre et sents la reina. Ningú no pot amb tu. Pots amb qualsevol repte que et posin perquè confies en tu mateixa. Sinaí, 3r A

El que he sentit damunt l´escenari no es pot descriure amb paraules. Ha estat una mescla de nervis i relaxació. Quan estava darrere les cortines vaig creure que em travaria i que em sortiria malament, però va ser obrir-se el teló i les paraules començaven a sortir soles i jo ja no interpretava el personatge. Jo era el personatge. Perquè el teatre és això. Pots traslladar-te on vulguis i et pots convertir en allò que desitgis. El teatre et fa aprendre que si vols, pots. Yasmina Del Valle, 3r A

Nosaltres ens movíem amb música, amb moviments compenetrats semblant a una gran màquina. En haver acabat totes les actuacions ens varen aplaudir. Estàvem orgullosos del nostre treball. El nostre esforç va valer la pena. Sandra Romero 1r C 26


27


ACORAR Gràcies a l’aportació de l’APIMA de son Rullan, Toni Gomila ens dugué el seu espectacle a l'institut el dia 3 d'abril i en pogueren gaudir els alumnes de 4t ESO i 1r de batxillerat. En acabar, un grup d'alumnes parlà amb ell sobre l'obra i li donà un petit regal.

28


sortides

DEIÀ I ROBERT GRAVES Un frío miércoles, con incluso pronóstico de lluvia, nos dirigíamos la clase de 4ºD y 1º de bachiller a nuestra aventura plurilingüe (puesto que la excursión se realizaría en inglés y en francés). Nuestra primera parada fue Deià. Allí vimos la casa del escritor inglés Robert Graves y su tumba, que nos permitió conocer mejor su historia y pasear por lugares que la mayoría desconocíamos. Nuestra segunda parada fue Valldemossa. Visitamos la cartuja, explicada por Catherine. Y como guinda del pastel vimos un concierto de piano que nos sumergió en los tiempos de Chopin ya que el pianista tocó sus obras más famosas. Finalmente acabamos nuestra friolera y estresante excursión tomando lo que uno debe tomar si va a Valldemossa: una coca de patata. Margalida Segovia, 4 ESO D 29


sortides

VISITA A L’AULA DE LA MAR Dia 28 de març anàrem a l'Aula de la Mar, situada al Portitxol, l’antiga Sa Petrolera aixecada per un empresari anomenat Manuel Salas el 1881. Aquesta petrolera utilitzava l’aigua de la mar per refredar les màquines usades per a la fabricació de querosè per als llums, olis per a motors, etc. Un cop allà ens explicaren amb dues maquetes que fa uns 6 milions d’anys el nivell del mar Mediterrani va baixar fins eixugar-se, i com a conseqüència alguns animals passaren a colonitzar les illes. Més tard, en separar-se de la Península donarien lloc a espècies endèmiques de les Illes Balears. També ens explicaren que el Canal de Suez va ser construït perquè els vaixells que venien o anaven a Àsia no haguessin de fer un recorregut tan ampli rodejant l'Àfrica. Després de totes aquestes explicacions, anàrem a la platja a cercar restes naturals que porta la mar: closques de mol·luscs, mudes dels crancs, algues, ous de sípies o taurons, etc… Una vegada analitzat tot això vàrem fer un descans i berenàrem. Amb la panxa plena, anàrem a una sala on ens projectaren i explicaren algunes coses que poden danyar la vida marina: -Els plàstics ofeguen les tortugues. -Els residus de les depuradores que els vaixells tiren al mar contaminen l’aigua. -Les restes que deixam els humans embruten les platges, com la celul·losa dels bolquers i compreses. -Tirar olis o petroli a la mar pot ferir els ocells. Després ens deixaren agafar diferents animalons: eriçons, ous de tauró, estrelles de mar... Per finalitzar la sortida, anàrem a un laboratori on ens assignaren un microscopi a cada un i una safata plena de restes marins per equip. Jugàrem a un joc que consistia a descobrir la major quantitat de noms de les restes d’éssers marins que hi havia dintre de les safates. Joana Cladera, 1r ESO A 30


son Rullan pel món

ARTE DE MUAY THAI Todo comenzó el día 1 de marzo del 2013, en el gimnasio sensei Gym, lugar donde llevaba dos años pasando parte de mis ratos libres aprendiendo el ARTE DEL MUAY THAI. Dicho día le dije a mi entrenador, Arturo Fernández, que me gustaría prepararme para competir y así poder aplicar todo lo aprendido durante esos años de entrenamiento. Él me preguntó en varias ocasiones si estaba segura, contestándole que sí, que me hacía mucha ilusión debutar en el mundo de las competiciones. Al poco tiempo, una tarde soleada de esas que el día es tan perfecto, que no esperas que pueda mejorar, llegué al gimnasio a la misma hora de siempre y ahí estaba Arturo, mi maestro, mirándome con su típica cara de pícaro. Le pregunté qué era lo que ocurría, pues ya había pasado el tiempo y no habíamos vuelto a hablar del tema, se me había olvidado. Me contestó a ver si todavía tenía ganas de competir. Yo le contesté que sí y fue en ese mismo momento en el que me propuso ir a debutar a Tailandia, formando parte de la selección española de MUAY THAI. Me inundó un sentimiento de alegría por todo mi cuerpo, no me salían las palabras. Cuando pude articular palabra, le contesté de que sí, que me hacía mucha ilusión. Ahora venía el paso más complicado, que era decírselo a mis padres y que ellos me dieran su aprobación. ¿Cuál fue mi sorpresa cuando se lo propuse a mis padres? Que estos me dijeron que sí sin ninguna pega ni discusión, poniéndome la única condición de que tenía que aprobar todas las asignaturas. Ahí fue cuando empezaron los entrenamientos. Al principio todo era muy extraño, pues todos los entrenos eran muy relajados, pareciendo que no estábamos preparando nada, que eran los típicos entrenos de cada día. A medida que se iba acercando la fecha, los entrenos iban siendo más intensos, aunque más divertidos y emocionantes, llegando a casa cada día más cansada, pero más satisfecha de los entrenos y de lo aprendido, aumentando cada vez más mi ilusión de subir al ring. En un abrir y cerrar de ojos ya estábamos en Tailandia y sólo quedaban tres días para la competición. Primero el día de Nai Khanomtom y después el pesaje, subí en 57 kg. Y al fin el día que tanto había esperado, día 19 de marzo. A las cuatro de la tarde ya estábamos en el lugar de la competición, yo era la tercera en pelear. Miré a mi alrededor. Había una cantidad enorme de gente y toda ella me estaría mirando a mí cuando subiera. Empezaron los combates: una derrota, una victoria y al fin el mío. No estaba nerviosa y no tenía que estarlo, “era como un entreno más, pero más duro y más serio” me decía yo para no desconcentrarme de lo que tenía que hacer. Aunque los dos minutos antes de subir al ring el miedo se apoderó de mí. Gracias a mi equipo reuní el valor suficiente para ser fuerte y subir. ¿Qué puedo contar del combate? Pasó volando… Vaya experiencia de viaje, todo era nuevo para mí. Me hacía mucha ilusión, pues iba a conocer otro país, otra cultura e iba a competir en el deporte que más me ha gustado de todos los deportes que he podido practicar. Mereció la pena sufrir y luchar por lo que quería conseguir. Fue una gran experiencia estar en Tailandia con mi equipo apoyándome, ayudándome y dándome fuerzas en todo momento y poder tener la oportunidad de debutar en Tailandia formando parte de la selección española de MUAY THAI y ser la campeona del mundo en 57kg amateur. Ainhoa Jiménez, 1r BATX A

31


son Rullan pel món

PRÀCTIQUES FORMATIVES A POLÒNIA Miquel Gómez, Jaume Bris i Miquel Àngel Garcies, alumnes del Cicle Formatiu de Grau Mitjà, varen ser seleccionats per realitzar part de les seves pràctiques formatives en una empresa de Nowytomys, Poznan, Polònia. Aquestes pràctiques es realitzaren durant quatre setmanes del mes de juliol, com és ja habitual des de fa 8 anys, a la granja d'agroturisme Klimkowa Osada. Els alumnes participants varen poder fer una anàlisi comparativa entre les tècniques aplicades a la doma de cavalls a Polònia i les que es fan a Mallorca. També realitzaren excursions sobre un terreny i uns boscos amb particularitats diferents de les d'aquí. Els caps de setmana s'aprofitaren per visitar indrets culturals significatius en aquell país. Tot això ha suposat un cúmul d'experiències professionals i personals d’ una indubtable vàlua, millorant evidentment les seves destreses lingüístiques. Ángel Luis Merlo Ibáñez Tres alumnes del cicle formatiu superior d’activitats esportives, que es desenvolupa al nostre centre IES Son Rullan, estan fent les pràctiques formatives en una empresa. Joan Font i Onofre Servera a Vicenza, Itàlia, i Rosa Maria Herreros a Kokkola, Finlàndia. Aquestes pràctiques es realitzen gràcies al programa Erasmus, dins del qual el nostre centre té elaborat el seu propi projecte. Ángel Luis Merlo Ibáñez

Els alumnes i professors del cicles formatius de l’IES Son Rullan estan participant en el projecte Comenius CLIL-sports conjuntament amb Alemanya, Turquia, Finlàndia, Itàlia i Àustria. A hores d’ara, ja han tingut lloc les trobades a Rendsburg, Kokkola i Ankara, i ja estam preparant la visita que tindrà lloc el proper octubre aquí. El projecte ens permet gaudir de la possibilitat de visitar i de conèixer diferents països i els seus costums, a més de practicar l’anglès i esports autòctons. Una gran experiència! Marga Serra 32


33


34


35


36


37


38


39


40


41


42




Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.