Issuu on Google+

Fragment extret del primer capítol de llibre de Lluïsa Julià Ruyra: l’home i la seva imatge, titulat «L’estela d’un mite» en el qual ens fa avinent la relació emocional entre home, escriptor i paisatge. «L’estela d’un mite» fragment Hi ha fets que a vegades prenen un simbolisme especial. En la vida de Joaquim Ruyra n'és un el foc que cremà extensos boscos d'alzines sureres, propietat de la família des de molts temps enrere, al massís de les Gavarres. Era l'estiu de 1928, Ruyra estava a punt de fer 70 anys, l'extens incendi dels boscos va significar el final definitiu de 1'escriptor. L'home encara el va sobreviure 11 anys. Desapareixia un paisatge, i la manera de viure dels antics propietaris rurals. Desapareixia 1'espai real en què es basaven els relats de Marines i boscatges i de La parada. La marina de Blanes ja havia anat transformant-se gradualment, a partir de 1'abandó del vapor i la transformació de les antigues drassanes del segle XIX en les platges d'un poble d'estiueig. L'incendi de les Gavarres escenifica l’acabament de tot un món, el de família patrimonial, el de l’imaginari personal i d'una manera de fer literatura; liquida també l’escriptor que havia estat Ruyra· Ell mateix, l’any següent, dóna raó del fet a Sociòlegs d’Ultratomba, un relat que refà un antic text pertanyent als inlcis de la seva csrrera literària; es tracta d’un somnieig basat en el viatge iniciàtic de Dante als inferns però que en el context ruyrà ve a cloure un cicle literari. Ruyra es presenta, acompanyat del florentí, davant els filòsofs grecs. Posa en boca de Sòcrates una valoració prou ponderada de la seva obra. Ell destaca les «grans intuïcions» però també els «desconcertadors disbarats», així com el seny artístic i el tarannà romàntic. Ruyra, l'escriptor, és la imatge d'una dualitat feta de contrastos molt marcats. És una constant de la seva obra, de la seva vida. Es tracta d’un dualisme que no sols es reflecteix en el títol dels contes de principi del segle xx —les marines davant els boscatges—, sinó en les posicions extremes mantingudes: agnòstic i després cristià militant, anticatalà i punt central de la prosa moderna; d'èxit esclatant i d'algun fracàs estrepitós; i encara: escriptor d'una rara perfecció formal que contrasta amb una certa descurança personal al


final de la seva vida; capacitat de portar la narrativa catalana a la plena modernitat i també de mantenir posicions obsoletes; la imatge pública i la vida personal complexa, reservada, sobre la qual intenta no parlar, plena d'interrogants mai no explicats. A partir d'un cert moment Ruyra va viure per preservar la pròpia obra mentre es dedicava a altres tasques intel·lectuals que considerava secundàries. Estava convençut d'haver encertat en un determinat període, d'haver donat una obra definitiva, això és: acabada, original. Ell mateix la va anar fent única, incomparable, inimitable. Va dedicar molts esforços a preservar-la, perquè surés per sobre de les onades generacionals que anaven succeint-se i fos considerada clàssica. D'altra banda, poques vegades es produeix una unanimitat tan general en la valoració d'una obra, tot i la seva brevetat. És un cas similar al que ha produït Juan Rulfo en la literatura llatinoamericana dels anys cinquanta del segle passat; també els uneix una similitud en els gèneres treballats, com a Poe, Cortazar, Calvino, amb qui 1'obra de Ruyra marca unes línies de relació palpables. L'home Ruyra sobrevisqué força anys al Ruyra escriptor. Es convertí en un mite vivent a partir dels primers anys vint del segle XX. Abunden els retrats, les entrevistes, els articles entorn de la seva persona i la seva art literària. Els escriptors i crítics s'hi acosten amb curiositat i veneració. [...] Tots el coneixien i intentaven captar-ne la personalitat. Arribà a ser una mena de monstre provinent d'altres temps. Força textos relaten com el van conèixer, destaquen les peculiaritats en el vestir, la foscor, la tristor de la casa de Gràcia, a Barcelona, el canvi que es produïa quan es posava a parlar, animat per una idea, un poema, una traducció recents. Cadascun ens transmet la capacitat de seducció de 1'escriptor, la ruïna del seu món personal. Lluïsa Julià, «L’estela d’un mite», dins Ruyra: l’home i la seva imatge, 2010


L'estela d'un mite (fragment)