Issuu on Google+

En questa carta Émile Zola, pare del naturalisme, expressa al traductor de La papallona al francès, Albert Savine, el seu punt de vista sobre l’obra d’Oller. Carta la traductor: D’Émile Zola a Albert Savine Estimat col·lega, Vostè em demana la meva opinió sobre La papallona, la novel·la de Narcís Oller, que ha traduït del català i les proves de la qual m’ha fet arribar. Confesso que em posa en un compromís, perquè tinc la convicció que és radicalment impossible jutjar una novel·la a partir d’una traducció, per més bona que sigui; i la meva ignorància de la llengua catalana no em permet recórrer al text, apreciar-hi el talent de l'autor, en la terra en què ha crescut, amb la seva mateixa vida i la seva flaire. Per tant, em mostraré molt poc taxatiu i em limitaré a donar-li una impressió ben relativa. La novel·la, tal com acabo de llegir-la, en aquesta traducció que certament l’honorarà, em sembla un estudi remarcable, l’estudi de personatges una mica idealitzats i que es mouen en un medi molt exacte. Sí que és vida cruel, però vista des d’un talent entendrit. En les descripcions, Barcelona s’agita amb una intensa realitat, mentre que els personatges caminen un pam per damunt de terra, tant els pitjors com els millors. I amb això no vull fer cap crítica ni cap elogi, només és una constatació. Pel que fa als detalls, sap que aquest Lluís, aquesta papallona, aquest trencacors que salta de la rossa a la morena, és una bella figura de l'amant adorable i ferotge sense saber-ho? En el fons, ell n’és inconscient, i és per això que no se’l pot detestar, tot i ser criminal. A les nostres novel·les franceses, no conec cap encarnació de l’egoisme jove i enamorat que s’hagi plasmat amb tanta llestesa. La pobra noia a qui mata, després d’haver-la seduït i abandonat, la Toneta, m’ha semblat perfilada amb molta gràcia – illetrada i creient, que es dóna tota sencera, molt del poble al capdavall, encara que elegíaca–. Amb tot, les figures secundàries, les figures populars m’han colpit encara més: tothom formigueja, va i ve, i crida, amb sang de debò sota la pell, sobretot la senyora Pepa, que deu ser d’una magnífica autenticitat. Ara, fa falta que li digui que el drama del final no m’acaba d’agradar? L'escena en què l’Antònia ensopega amb l’enterrament d'un nen, es pensa que és l’enterrament del seu i es precipita cap a la caixa m’ha semblat d’un patetisme barroer. I quin atzar més complaent, en el desenllaç, quan el Lluís s’equivoca i segueix una dona pel carrer, la caritativa Donya Mercè, i finalment va a vetllar la Toneta, la seva víctima moribunda, perquè l'última pàgina pugui ser una lliçó moral! No hi insistiré, per altra banda, que només desitjo extreure del conjunt del llibre, tant dels defectes com de les qualitats, l'originalitat ben real de Narcís Oller. He llegit, i em sembla que vostè mateix ha escrit, que deriva de nosaltres, els naturalistes francesos. Sí, potser pel marc, el retall de les escenes, la manera de plantejar els personatges en un medi determinat. Però no, mil vegades no, per la mateixa ànima de les obres, per la concepció de la vida. Som positivistes i deterministes, i en tot cas només pretenem assajar experiències sobre l'home; i ell, abans que res, és un narrador que es commou amb el seu relat, que va fins al final del seu entendriment, encara que hagi d’apartar-se de la veritat. No ho critico –repeteixo–, només dic el que he sentit; i la meva simpatia literària pel novel·lista ha anat creixent a mesura que he vist fins a quin punt era diferent de mi, amb qui m’havien dit que s’assemblava. Òbviament, té una personalitat molt clara, molt marcada, la mateixa floració de la seva raça i del seu talent. Tot el que es pot afegir és que a ell també se l’enduu la gran evolució moderna, és que el vent de veritat que bufa a França també bufa a Espanya. D’aquí ve els nostre parentiu, per damunt de les fronteres.


Potser recordi, estimat col·lega, que un matí vam xerrar vostè i jo d’aquesta alenada de naturalisme que recorre la vella Europa. A tot arreu, a Espanya, Itàlia i, especialment, a Holanda, i fins i tot a Alemanya i Anglaterra, sense esmentar Rússia, on el moviment tot just comença, a tot arreu el romanticisme agonitza sota els cops del nou esperit d'observació i experimentació. És un fet que la victòria es fa cada dia més extensa. I li vaig expressar un dels meus desigs, un d'aquells desigs que un no compleix mai, el d’estudiar aquest moviment, de buscar-ne les causes i assenyalar-ne els avenços. Quina feinada, per això! Així doncs, per cenyir-me a un únic país veí, vostè m’ha pregat, respecte a La papallona, que li doni la meva opinió sobre el naturalisme a Espanya. En primer lloc, confesso la meva ignorància, poques vegades llegim novel·les estrangeres, i em faria falta un treball preparatori considerable; després, el poc que en sé em desconcerta. Per exemple, allà ens dóna suport –i li ho he d’agrair personalment– la senyora Pardo Bazán, que és una catòlica militant. Imagineu la meva estupefacció. És evident que el naturalisme d'aquesta senyora és un naturalisme purament literari. N’hem de concloure, crec jo, que les evolucions literàries són com les ventades de mestral que s’enduen un grapat de llavors i les escampen en tots els prats del voltant: en funció del terreny, la planta es modifica, segueix sent la mateixa tot convertint-se en una altra; en funció de la nació, la literatura fa créixer rams diferents, i manlleva al geni del poble i la seva llengua flors que tenen un esclat original. Això és el que he sentit mentre llegia La papallona, i és per això que adreço a Narcís Oller, no pas els encoratjaments d’un precursor, sinó l'estreta de mans d'un germà. Carta la traductor: D’Émile Zola a Albert Savine. Traducció d’Anne Batts. 1902


Carta de Zola a Savine