Issuu on Google+

El poble (1956-1958) Romanço Si ens besem pels carrers trontollaran les cases, les dones del raval ho contaran al batlle. Vindran guàrdies civils empunyant simitarres, dos frares del Remei I els sometent amb arma. Convictes de mant crim ens penjaran a la plaça; quan ja siguem penjats repicaran campanes; acudirà la gent, proclamant l'alarma i el batlle, modestet, dirà quatre paraules. Serà un dia revolt amb molta tramuntana; com brandarem, amor, tota la santa tarda!. Per veure'ns vindrà gent de tota la comarca; algú dirà: - és molt trist i et mirarà les cames. Entorn del cadafal nenes uniformades recaptaran diners per les missions de l’Asia


En ser que sigui fosc tornarem cap a casa; gats adúlters viuran la nit a les teulades, ens farà mal el coll, tindrem les mans ben baldes, els ulls inflats pel vent i un tremolor a les cames. Sinistres vigilants armats amb forca i dalla percaçaran arreu parelles amagades. Abans no és fàcil clar fugirem cap a França pels vells camins del bosc disfressats de captaires. Quan ja siguem ben lluny, en qualsevol obaga, cremarem els vestits i esborrarem el rastre. Llavors, lliures i sols, sense dir cap paraula ens besarem de nou amb una força estranya.


El poble El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps. El poble és una xafogosa tarda d’estiu, és un paperet damunt la sorra, és la pluja fina de novembre. El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides, és el petit desfici del diumenge a la tarda, és la família com a base de la societat futura, és el conjunt d’habitants, etc., etc. El poble és el meu esforç i el vostre esforç, és la meva veu i la vostra veu, és la meva petita mort i la vostra petita mort. El poble és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu i de la nostra petita mort. El poble és tu i tu i tu i tot d’altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres. El poble és tothom, el poble és ningú. El poble és tot: el principi i la fi, l’amor i l’odi, la veu i el silenci, la vida i la mort.

Les quatre estacions


Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: és una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible.


El poema El poema és la nit i un balancí al terrat, i jo, assajant de dir coses en veu baixa. Si ara apaguessin el llums del carrers, i també els llums del pont i els de les cases, el poble esdevindria paorosament gran, tràgicament indefens. El poema és la nit, la nit del poble, el poble dins la nit en una meravellosa harmonia, i jo al terrat, segut al balancí, dins el poble i la nit, assajant de dir coses en veu baixa.


La fabrica (1959) Per a tots nosaltres Si nosaltres callem, qui parlarà? És cert que val ben poc la nostra veu. Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin. Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant -ho sabem bé- com el neguit de qualsevol hereu d'aquest insigne llinatge de vençuts. Cal que insistim, com qui pidola, si voleu, davant de cent portes barrades.


Nova oració del Parenostre Pare nostre que esteu en el cel sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores, faci's un xic la nostra voluntat així com la d'aquells que sempre manen. El nostre pa de cada dia doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui, perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats, i no ens deixeu caure a les mans del director, ans advertiu-nos si s'apropa.


Porto la tarda recolzada al braç (1951) Collarets de llum quan la tarda fina; si el rostoll s'adorm tot és de joguina. Un estel petit obre l'ull i parla: - On serà l'amor que no puc trobar-la? - On serà l'amor? -Fa la Luna bruna L’he cercat pertot, que n’estic dejuna. I l'amor ocult entre satalies riu que riu content de ses traïdories. Collarets de llum quan la tarda fina; si el rostoll s'adorm tot és de joguina. Prou l’estel petit I la Lluna clara cercaran l’amor més i més encara.


Se'n riuran els camps i les ribes pures, i els pollancs i el riu, i el pla i les altures. Se'n riuran els grills i els ocells cantaires, i el vent remorĂłs i els follets rondaires. I ell, entaforat entre satalies, contarĂ  a la nit noves traĂŻdories. Collarets de llum quan la tarda fina; si el rostoll s'adorm tot ĂŠs de joguina.


Si esbrineu d’un sol gest (1954-1957) CANÇÓ Voldria tenir un llagut i una casa a la muntanya; poder encendre un flam al vent i un altre flam a la calma; de dia estimar muller i de nit les dones d'aigua. Voldria ser tan divers, tan lliure i divers com l'aire, conèixer tots els camins i jeure en totes les cales. Voldria esbrinar els secrets de les cambres de les dames i estimar-les totes, fins les que fossin maridades, i morir, de mort suau, un dimecres a la tarda.


Si parlo dels teus ulls Si parlo dels teus ulls em fan ressò cadiretes de boga i un ponent de coloms. Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca. Si parlo dels teus llavis em fan ressò profundíssimes coves i ritmes de peresa. Els teus llavis, tan pròxims com la nit. Si parlo dels teus cabells em fan ressò platges desconegudes i quietuds d'església. Els teus cabells, com l'escuma del vent. Si parlo de les teves mans em fan ressò melicotons suavíssims i olor de roba antiga. Les teves mans, tan lleus com un sospir. Si parlo del teu cos, del teu cos que he estimat, només em fa ressò la meva veu, i llavors tanco avarament els ulls i em dic, per a mi sol, el secret dels camins que he seguit lentament a través del teu cos tan càlid com la llum, tan dens com el silenci.


AUTOBOIGRAFIA (1965-1966) ACOMPLIMENT No em costa gens de pensar que ja és tard. No em costa gens de dir que no m'escolten. No em costa gens d'alçar els ulls cel amunt i plànyer-me i fer l'orni. Puc progressar si aprenc d'ajupir el cap. Puc cridar tant com vulgui amb els que criden. Puc tenir càrrecs públics i envellir. Puc creure en Déu i repassar els diaris. Davant mateix de la porta de casa, però, comença el món i a totes les cruïlles hi ha gent que mor de fam o de tristesa. Tu que et queixes sovint que els meus versos són aspres pots llegir a l'inrevés les paraules que escric, o bé tancar-te amb clau a casa teva.


Estimada Marta (1977-1978) Set Poemes d’Aniversari IV No t’ennueguis amb records. Set claus barren set portes. Saps prou bé què hi ha darrera cadascuna per tornar-hi amb el pretext d’enyors o negligències. No s’esmena la vida ja viscuda i aquest crepuscle de balaix desvetlla noves veus que vulneren tots els límits. Guarda la trista borra dels secrets al fons obscur de qualsevol butxaca. Que no t’exclogui el vent dels seus combats ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te de nou la pell hauràs d’obrir finestres. No sentis massa pietat de tu. Llença les claus i aprèn-te més encara.


Estimada Marta VII No em prens ni et prenc. Traço el perfil d’un gest i tanta llum es pobla del teu cos que ja la llum ets tu i tots els colors s’esbalcen i es confonen. Afuats, esdevenim la punta d’un sol crit, d’un sol desig, d’un sol pressentiment. Vibra el silenci. Pluges i metalls mesclen els sons. L’espera és tensa. Tens l’arc del teu cos i alhora acollidor. Marta, et penetro tendrament, i creix en ones lentes, poderós, el goig fins a assolir la fonda plenitud, la balma clara sense tornaveus. Pura i obscena et mostres. Tens els pits suaus i erectes i te’ls beso. Tu somrius a penes, bleixes i m’aculls. Molt dolçament repeteixo el teu nom.


VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS (1970-1971) No demano gran cosa: poder parlar sense estrafer la veu, caminar sense crosses, fer l'amor sense haver de demanar permisos, escriure en un paper sense pautes. O bĂŠ, si sembla massa: escriure sense haver d'estrafer la veu, caminar sense pautes, parlar sense haver de demanar permisos, fer l'amor sense crosses. O bĂŠ, si sembla massa: fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, escriure sense crosses, caminar sense haver de demanar permisos, poder parlar sense pautes. O bĂŠ, si sembla massa...


POEMES MARTÍ I POL