Page 1

L’arbre sense pietat

Escoles participants Escola Joan Juncadella i Escola La Vinyala


El meu amic Joan té un do especial, sap ensumar molt bé. De gran vol ser enòleg, que és una paraula estranya que el meu pare em va ajudar a trobar al diccionari: assessor tècnic responsable de dirigir el procés d’elaboració del vi i d’estudiar cadascun dels seus components. -

Però si a tu no t’agrada el vi! –vaig dir-li jo. Però, vés, ell distingeix tant bé totes les aromes que diu que el seu nas serà perfecte per fer aquesta feina. Només de passejar la punta del nas per la barana d’una copa diu que podrà saber si els raïms van tocar la terra, o si el vent portava aromes de romaní i farigola. I a mi no m’estranyaria gens que ho pogués fer perquè un dia va dir que la Núria –que s’asseu a classe a prop nostre- feia olor de vainilla.

-

Com ha de fer tuf de vainilla una nena?

-

Molt fàcil, per què no l’olores amb els ulls tancats? –va contestar el Joan. I és veritat, la Núria desprèn olor de vainilla. La seva mare li ha comprat un xampú amb perfum perquè li agraden molts els gelats d’aquest gust. Al nas del Joan no se li escapa res (si no està refredat, és clar). Abans de treure el meu entrepà de la motxilla per anar al pati, ell m’apunta amb el dit i crida “de tonyina!”, o “de truita!”. Quan porto llonganissa s’emprenya perquè de lluny no ho pot encertar. Diu que la seva àvia els diumenges fa oloreta de paella, i de ben segur que és així. El seu pare treballa en un taller mecànic i fa pudor de greix de cotxe, i la seva mare fa olor de magdalenes i cafè amb llet. Només les coses no emanen res, diu Joan quan vol fer-se el saberut. Jo no seré enòleg perquè el meu nas no és especial, però sé que la meva mare porta fragància de roses, i també puc endevinar quan hi ha pollastre amb patates fregides al menjador de l’escola, però això ho sabem tota la classe quan cap a les dotze del matí entra la flaire per la finestra. Ara fa una setmana que Joan està molt ensopit, i preocupat. S’ha enamorat d’una nena de la classe del costat: la Marta. Res no l’anima, ja no vol ni jugar a futbol a la placeta de sota casa. I jo no sé com puc ajudar-lo. Perquè té un gran motiu per estar trist: la Marta no fa cap olor.


El divendres a l’hora del pati en Joan va preguntar a la Marta: -

Quina és la teva olor favorita?

-

A mi abans m’agradava l’aroma de la xocolata blanca, però després vaig perdre l’olor, i també l’olfacte. – Va contestar entristida la Marta.

-

Perdre l’olor? Com? – Va fer en Joan al·lucinat.

I la Marta li va explicar la història de com va perdre l’olor. Resultà que un dissabte jugant al parc tranquil·lament començà a ploure i, camí cap a casa va caure a un basalt. Quan va arribar a casa ja no la tenia, l’havia perdut!


- I no vas notar res estrany? – Va tornar a preguntar en Joan, que no podia creure el que escoltava. - Sí, vaig notar que quan vaig arribar a casa no podia saber què hi havia per berenar, ni podia ensumar les colònies, ni dels xampús, ni ambientadors ... res de res. A més, jo ja no feia olor, ni tan sols quan la mare em posava les cremes hidratants perfumades. De sobte, va interrompre l’ Encarna, la millor amiga de la Marta: -

Marta, anem a jugar a fet i amagar?

-

Sí, anem! Bé Joan, et deixo.

L’ Encarna era una noia de cabells castanys, roba de marca i li encantava l’anglès, fins i tot, de gran volia ser mestra de llengua anglesa. En Joan es va quedar tota la tarda pensant en tot allò que li havia explicat la Marta, tant que a la tarda, després d’acabar les classes, va trucar la Marta per oferir una solució al seu problema.


-

Riiiiiiing!

-

Hola?

-

Si, sóc en Joan, que podria parlar amb la Marta?

-

Sóc jo, Joan –Va dir la Marta amb veu estranyada.

-

Mira, que ... que he estat pensant i potser et puc ajudar... ja saps, amb tot això de la teva olor... La meva germana és detectiu.

L’endemà l’ Encarna i la Marta van anar a casa d’en Joan, ell les esperava.

-

Ding, dong!

-

Hola noies! – Va dir en Joan.

-

Hola!- Van dir les dues noies alhora, molt nervioses.

-

Anem a l’habitació de la meva germana. Sabeu? És força bona.

L’habitació era força gran, desendreçada i fosca, tota empaperada de pòsters de Sherlock Holmes i el detectiu Conan. Hi havia estris de detectius per tot arreu: lupes, microscopis, mapes, telescopi, llibres i, fins i tot, una bona càmera fotogràfica. Tenia un toc de misteri.


La germana d’en Joan, l’Anna, es va girar cap a ells. Era una noia que cridava l’atenció, pèl-roja amb rínxols, ulleres i molt alta, a més, anava vestida amb una gavardina de color rosa. -

Hola nois! –Va dir l’Anna.

-

Venim a buscar ajuda, volem trobar l’olor de la Marta –Va dir l’ Encarna sense miraments - Ens pots ajudar?

-

Com l’has perdut?- Preguntà intrigada. En Joan li va explicar la història.

La detectiu va fer una sèrie de preguntes: on va passar, data i hora, que duia posat, quin era el seu número preferit, si li agradava jugar als escacs, ... coses ben curioses. Estaven decidits a recuperar l’olor perdut de la Marta i, per fi, tenien l’ajuda d’una experta. D’aquí a poc en Joan podria saber quina olor feia la Marta. L’Anna va anar al parc a buscar pistes per trobar l’olor de la Marta, però no va trobar res. Van tornar a casa i la Marta va intentar recordar una altra vegada com


va passar tot: “Vaig caure al basalt, hi havia un arbre gran al costat...” Llavors va ser quan l'Anna va caure: “Clar, l'arbre!!!”

Van buscar informació a Internet sobre l'arbre i van trobar una informació molt antiga que deia que aquest arbre era un tipus d'arbre estrany, del qual sortia com un esperit que apareixia als parcs per treure l'olor a la gent i que la que més li agradava era la dels nens i nenes petits. Si algú volia recuperar l’olor havia de fer el següent: esperar a que plogués, i agafar l’aigua que anava caient de l’arbre. A més, agafar unes quantes fulles mullades amb aquest aigua, fer un procés de destil·lació i veure el líquid resultant, i per últim esperar els resultats. També podria ser simplement un fet genètic, tot depenia de si apareixia un color o un altre. El color blau representa que es recupera l’olfacte, en canvi, si el color és vermell, es que alguna cosa ha anat malament. La Marta es sentia impacient per veure els resultats. El problema era que aquell any hi havia sequera i les pluges havien disminuït bastant. - Òndia!!!- va exclamar la Marta, amb un aspecte un tant sorprès. - Què passa, Marta?- van preguntar en Joan i l’Anna. - No hi plourà, es injust!- va dir la Marta. - Com estàs tan segura que no plourà?- va dir en Joan. - Es que ahir al vespre vaig veure l’ Info K, i van informar que hi hauria sequera durant més d’un mes. - Oh! Quina mala sort!- va exclamar l’ Encarna, l’amiga de la Marta. En Joan es sentia culpable de nou. No li agradava gens la idea de no poder


ajudar a la Marta amb el seu problema. Ficava una cara de deprimit, que feia pena. L’Anna, però, no es donava per vençuda fàcilment. A més, no estava acostumada a veure a en Joan tant trist, i no li agradava. - Tranquil, Joan, trobarem una solució... Unes setmanes mes tard, els nens van quedar al parc i, casualment, aquell dia plovia. - Què passa?-va dir en Joan. - No ho veus? Esta plovent!- va exclamar l’Anna. - Avisa a la Marta!- va dir. - D’acord!- i així ho van fer. Quan van estar al parc, van agafar de l’arbre una mica d’aigua i unes quantes fulles. Van anar a casa de l’Anna i d’en Joan a preparar el procés de destil·lació i... - Visca!!!- va dir en Joan. - El líquid surt blau!-. L’Anna li va dir que tenia que beure’n una mica perquè si no l'efecte passaria i seria massa tard. I la Marta va obeir ordres. En va beure, i quan va acabar de beure’n... - Olores a xocolata blanca!!! I així va ser com, finalment, van començar a sortir junts!!!

L'arbre sense pietat  

Conte compartit del CRP de Sant Vicenç dels Horts entre les escoles Juncadella i La Vinyala

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you