Issuu on Google+

On és el meu olfacte?

INICI: Elvira Safont NUS: Classe de 6è del CEIP La Garalda(Pallejà) DESENLLAÇ:Classe de 6è A de l´Escola La Vinyala (Sant Vicenç dels Horts)


El meu amic Joan té un do especial, sap ensumar molt bé. De gran vol ser enòleg, que és una paraula estranya que el meu pare em va ajudar a trobar al diccionari: assessor tècnic responsable de dirigir el procés d’elaboració del vi i d’estudiar cadascun dels seus components. -

Però si a tu no t’agrada el vi! –vaig dir-li jo.

Però, vés, ell distingeix tant bé totes les aromes que diu que el seu nas serà perfecte per fer aquesta feina. Només de passejar la punta del nas per la barana d’una copa diu que podrà saber si els raïms van tocar la terra, o si el vent portava aromes de romaní i farigola. I a mi no m’estranyaria gens que ho pogués fer perquè un dia va dir que la Núria –que s’asseu a classe a prop nostre- feia olor de vainilla. -

Com ha de fer tuf de vainilla una nena?

-

Molt fàcil, per què no l’olores amb els ulls tancats? –va contestar el Joan.

I és veritat, la Núria desprèn olor de vainilla. La seva mare li ha comprat un xampú amb perfum perquè li agraden molts els gelats d’aquest gust. Al nas del Joan no se li escapa res (si no està refredat, és clar). Abans de treure el meu entrepà de la motxilla per anar al pati, ell m’apunta amb el dit i crida “de tonyina!”, o “de truita!”. Quan porto llonganissa s’emprenya perquè de lluny no ho pot encertar. Diu que la seva àvia els diumenges fa oloreta de paella, i de ben segur que és així. El seu pare treballa en un taller mecànic i fa pudor de greix de cotxe, i la seva mare fa olor de magdalenes i cafè amb llet. Només les coses no emanen res, diu Joan quan vol fer-se el saberut. Jo no seré enòleg perquè el meu nas no és especial, però sé que la meva mare porta fragància de roses, i també puc endevinar quan hi ha pollastre amb patates fregides al menjador de l’escola, però això ho sabem tota la classe quan cap a les dotze del matí entra la flaire per la finestra. Ara fa una setmana que Joan està molt ensopit, i preocupat. S’ha enamorat d’una nena de la classe del costat: la Marta. Res no l’anima, ja no vol ni jugar a futbol a la placeta de sota casa.

I jo no sé com puc ajudar-lo. Perquè té un gran motiu per estar trist: la Marta no fa cap olor.


La Marta, si feia olor, però en Joan no l'olorava, ja que aquesta feia tuf a llonganissa. Quan l’Àlex, el millor amic del Joan, va assabentar-se d'això, se li va ocórrer una gran idea: com que faltava poc per a l’aniversari de la Marta, li regalaria un perfum de Coco, per a què el seu amic la pogués olorar. Així que la Marta va començar a desprendre una fragància tropical. Però el Joan continuava sense ensumar-la. Tothom olorava a la seva estimada menys ell. Aleshores l'Àlex va decidir ajudar al seu amic fent-se entrenador personal nasal. Li va fer inhalar mitjons, roses, les seves aixelles, “donuts”, cafè, diferents tipus de formatges (de cabra, roquefort...) però res de res, en Joan seguia sense olorar. Cada cop estava més trist perquè pensava que estava perdent el seu do especial “l'olfacte”.


El Joan i el seu amic Àlex van anar al metge i aquest, després de fer-li una revisió li va detectar un refredat, així que li donar un xarop i un descongestionant nasal i li va dir que tenia que veure molta aigua. Els dos amics es van posar molt contents, solament era un refredat!. Però al cap d’una setmana el Joan continuava sense percebre algunes olors. Aleshores ell i el seu amic van tornar al metge i aquest després de fer-li una exploració nasal els hi va explicar que havia perdut algunes cèl—lules olfactives i per recuperar-les s'hauria d'operar. També els hi va comentar que si no s’operava, mai tornaria a tenir aquell olfacte meravellós. Però resulta que aquesta operació era perillosa, bastant cara, i necessitava el consentiment dels seus pares. Aquests, després de rumiar-s’ho molt van decidir no operar-lo.


El Joan tornava a estar trist fins que un bon dia, quan va arribar a l'escola va percebre un perfum que li agradava molt i va anar seguint aquesta fragància fins que va arribar a la Marta. Es va posar molt content perquè ja l'olorava, així que va convidar-la a un gelat després de classe.

Aquella tarda van passejar i van explicar-se milers de coses, i van adonar-se que tenien una cosa en comú, a tots dos els hi agradava el cinema. Així que un dissabte a la tarda van quedar per veure una pel—lícula de por. Allà es van donar el primer petó. Cada cop estaven més enamorats.


Tot anava d’allò més bé fins que van començar a anunciar a l'escola el concurs anomenat “nas de tauró”, que consistia en olorar diverses coses amb els ulls tapats i endevinar de que es tractava. En Joan sempre s'entusiasmava amb aquest concurs, ja que sempre era el guanyador. Però aquest any no tenia ganes de participar. Faltaven uns dies pel concurs i la Marta animava el Joan a participar-hi, però ell no ho veia gaire clar. - Vinga , Joan, participa-hi! Segur que guanyes!-va dir-li. - Marta jo vull, però no puc perquè no distingeixo bé les olors. Passaven els dies i en Joan s´ avorria molt sense el seu do especial. Aleshores va parlar amb els seus pares i va insistir en anar a un otorrino i fer el que calgués per solucionar el seu problema, si era necessari operar- se , fer –ho.Ells no ho veien clar i li deien que havia d´ aprendre a viure amb l´ olfacte que tenia ara .El Joan se sentia molt trist, ja res seria com abans, quan podia sentir les olors més imperceptibles.

El seu amic Àlex no es donava per vençut i va cercar per internet informació sobre l´ olfacte i les seves malalties .Finalment ,

trobà que hi havia una


malaltia anomenada anòsmia , que és la incapacitat de detectar olors.Tot això s´ explicava en un web de l´ Anosmia Foundation .L´ Àlex indagà més i va descobrir que aquesta Fundació de l´ Anòsmia tenia la seu a Canadà ,i que potser hi havia alguna possibilitat de curació.

Quan li va explicar al Joan , es van posar tots molt contents i encara que fos lluny decidiren que tots tres: en Joan, l´ Àlex i la Marta anirien a Canadà. Havien pres la decisió però no ho tindrien fàcil, eren menors , no podien viatjar sols ,i tampoc tenien passaports. Mentre pensaven com resoldre el seu problema, l´ àvia Maria els va sentir ,com que era molt comprensiva li van explicar el que volien fer. -Ja sé que podeu fer! – va dir l´ àvia entusiasmada. - Què? - Jo us ajudaré! Jo també aniré a Canadà , i vosaltres viatjareu ficats a les meves maletes .Amb una mica de sort ningú se n´ assabentarà . -Vols dir? – va preguntar el Joan. I l´ àvia tota decidida els va convèncer. - D´ acord!- van cridar tots. Dit i fet , en un tres i no res eren dins les maletes de camí a Canadà.

Van arribar a Montreal i es van dirigir cap al Centre de Malalties Olfactives. Van demanar que els visités el millor especialista que tinguessin , i els hi van recomanar un naturòpata .


Estaven a la sala d´ espera . Havien passat 5 minuts i va sortir un senyor amb els cabells de punta, bata blanca i pantalons grisos .

Una senyora va cridar : -Help, help! Doctor! Allà havien de parlar en anglès. Més tard , el doctor va dir : -Joan Feliu pot passar! -Good morning, doctor! – va saludar en Joan - Good morning Joan! Jo em dic Dr. Filips! Però anem al gra , què et passa? Li va explicar el seu problema .Li va dir que ell tenia unes glàndules pituïtàries com ningú, però ara ja no podia sentir les olors. Li va fer olorar una colònia , però res de res .Després uns excrements de cavall, i aleshores el Joan es va tapar el nas i es va apartar .El Doctor li va diagnosticar un tipus d ´anosmia que es pot curar, i li va dir que havia de seguir un tractament .

El viatge de tornada el van fer amb el mateix sistema,però va ser més accidentat .L´àvia ,que no hi veia gaire, va perdre una maleta, on anava l´Àlex.


Després d´ hores de reclamar la va recuperar, se l´ havien endut a Londres .O sigui, que l´ Àlex havia viatjat per mig món dins una maleta!

Al cap d´ uns dies… comença el Concurs “Nas de tauró” .El Joan es prepara tot olorant Vicks Vaporup .Arriba el moment de la veritat, es posa l´ antifaç i va identificant les olors. Ja pot dir que ha recuperat l´ olfacte . Sent les olors com abans! És fantàstic! Està segur que guanyarà, com cada any .Aleshores el jurat proclama que : -En la XI edició del Concurs Nas de Tauró el primer premi és per a : Marta Castells. El Joan es queda amb el segon premi i la Marta,la seva enamorada, s´ enduu el 1r Premi. Ell se sent malament i s´ enfada amb la Marta, però després ho accepta i la felicita .Pensa que fan molt bona parella , i que tenen sort de tenir un nas tan fi.

Conte contat, nas arreglat!


ON ÉS EL MEU OLFACTE?