Skapa't, juny de 2022 by Skapat

ÍNDEX

Treballs guanyadors del certamen literari de Sant Jordi. Llengua catalana El mar daurat, Abril Aranda; El secret de la sèquia, Julieta Ilundain; Com en un poble, enlloc, Neus Gallego; Fet i amagar entre els arrossars, Neizan Chozas; L’error de la naturalesa, Cristina Centelles; Vol pels pensaments, Georgina Gili; Si ho ha creat, també ho pot destruir, Clàudia Ruano; La vida del teu món, Gustavo Oliveira; La dificultat de ser pacifista, Mariona Garcia; Música silenciada, Marina Rodríguez; Por al silenci, por a la nostra veu interior, Andrea Torres; Silencis, una altra forma de parlar, Clàudia Bultó

Treballs guanyadors del certamen literari de Sant Jordi. Llengua castellana Carta a Malala Yousafzari, Ainhoa Manrubia; Carta a Boudica, Paula Fernández; Carta a una mujer que admiro, María Díaz; A mi abuela, Paula Bello; Noches estrellades en Cadaqués, Georgina Gili; Rodarán cabezas, pero no la mía, Paula Lombarte; Frío, Genís Garrido; El calor del invierno, Gustavo Oliveira; El lector de Julio Verne, Natàlia Sánchez; El corazón helado, Roger Marín; ¿Es realmente una nueva vida?, Guadalupe Patti; Quejarme, Laia Montanyà

Entrevista a Dina Hafida Críticas teatrales y reflexiones sobre las obres Las vírgenes suicidas en revisión, Laura Collantes; ¿Por qué se suicidan las chicas de Detroit?, Maria Zhou; La adicción humana al declive, Guadalupe Patti; Vivir implica sentirse vivo, Andrea Torres; L’oncle Vània y el amor no correspondido, Maria Zhou; La vida malgastada de Elena, Paula Valenzuela; Crim i càstig, Martina Fangano y Maria Roldán; Sobre la escenografia de crim i càstig, Berta Centelles, Andrea Luna; La justificación del crimen en la obra, Carla Dux-Santoy; Ilyas Ettayeb; El delirio de culpabilidad, Gaudalupe Patti; ¿Quién es el malo?, Xavi Serrano; Un castigo psicológico, Laura Collantes; Síndrome de gel, Mohamad Bitari y Clàudia Cedó

Vull, un xic de poesia A la manera de José Agustín Goytisolo, Pau Barbarà; Vull tot això, Nazeli Hernández

Déus violadors, herois LGTBI+ i dones desaparegudes Introducció, Montse Navarro; La mitologia reflectida en el segle XII, Paula Lombarte; Se las busca, Paula Roldan; Concepcions de gènere, sexe, sexualitat i afectivitat al B7+, Montse Navarro

Descripció de paisatges Alumnat de 1r d’ESO A i 1r A/B

Relato Amor entre las dos Alemanias, Pol Brengaret

Recomanacions literàries Alumnat de 1r d’ESO A i A/B, i 4t d’ESO A i B

Addiccions Pantalles addictives, Blanca Delgado; Pantalles addictives, Mariona Garcia; Tenir-ho tot fet, Maria Roldán; La por del silenci, Talita Marcos de Lima; Dependències i la ràpida teoria del porro, Sergi López

Biografia d’un familiar Ernest Güell, Aleix Güell; El meu avi, Ariadna Sánchez; Biografia de la meva àvia, Carla Mansilla; Biografia d’un familiar, Ángela Najarro; Biografia de Pere Vicent, Neus Gallego; Maria Isabel Assini Ekkáà, Lívia Obama; Biografia de la meva àvia, Jordi Torres; Yaya Casi, Gina Domínguez; Biografia de la meva mare, Clarís Orive

Microrelats Música, Pol García; Un constipat... i a la lluna no s´hi va, Pol Brengaret; Perduts per la muntanya, Neus Gallego; Com lliurar-se d’un cadàver, Marçal Zaporta; Joguines de vidre, Lívia Obama; La nena del parc, Jordi Torres; La bicicleta, Ariadna Sánchez; El descampat, Aleix Marès

Narracions El dia de la marmota, Marcel Cano; L’animal perdut, Ariadna Sánchez; Vacances inoblidables, Aleix Güell; Em van robar el mòbil per babau; Jordi Torres

Relatos inspirados en una imagen El trato, Pol Lobarte; Mi gran fotografía, Ona Marcén; La madre migrante, Nora Córdoba; Algún día, Lucía Álvaro; En Oklahoma, Daria Sáez; La guerra no descansa, Abril Aranda; Desolación, Ainhoa Manrubia

Superhéroes y superheroínas So Goku, Xavi Alcolea; Eleven, Irene del Pino; Capitán América, Zion Soler; Iron man; Mario Soriano; Batman, Júlia Yudisi; Harley Quinn, Itziar García; Cat noir, Andrea López; Scarlet Wich, Lucía Ramos; Gamora, Júlia Rubió

Treballs guanyadors del certamen literari de Sant Jordi

Llengua catalana

1r d’ESO Primer premi El mar daurat_________________________________________________

La caseta de la meva tieta Marga era una petita estructura de fusta molt estreta, i tenia dos pisos. Els dormitoris estaven repartits al pis de dalt, i la cuina, al costat del petit jardí, es trobaven a la planta principal. Jo ja hi havia anat alguna vegada, però d’això ja feia molt. La tieta ja m’estava esperant, amb la seva amarga cara. La primera reacció al veure’m va ser: –Quins cabells portes! Que pàl·lida que estàs! Vaig entrar a la casa, però no vaig estar-hi gaire temps dintre, ja que intentava no coincidir amb l’odiosa tieta. Vaig decidir anar als camps, per veure si allà trobava alguna cosa interessant. Vaig caminar una mica, i per fi vaig arribar. Em vaig quedar bocabadada en veure els preciosos camps vestits d’or, que s’anaven movent cap als costats. Els arrossars m’arribaven fins als genolls, i m’acariciaven suaument les cames. Em vaig adonar que, al bell mig dels conreus, hi havia una barraca, i que, al jardí, una velleta em mirava. Em vaig acostar una mica més i vaig observar la senyora. Ella portava cadira de rodes, el seu vestit li cobria els braços i les cames senceres, pel que semblava que la protegia del sol; a més portava un estrany recollit de cabells, amb dues cues i tres trenes envoltades per un llaç. La seva mirada era molt tendra i amigable, i tenia un ull de cada color. Em vaig adonar que la Marga m’estava cridant per sopar. L'endemà vaig decidir tornar-hi, decidida a visitar l’àvia. En arribar vaig posar la vista a la casa, on el dia abans havia trobat la velleta. En efecte, allà la vaig trobar, exactament igual que el dia d’abans. M’hi vaig apropar, i ella em va dir: –Abans aquí plantàvem de tot, des de meló d’Alger fins a carlotes; de fet, l’arròs es va començar a plantar més tard.

Oi que és preciós? –Sí que ho és, sí -vaig dir jo. –És com un mar daurat que es va movent. El seu onatge no és gaire fort, per la qual cosa, si t’apropes, les seves carícies seran agradables. Encara recordo quan era una xica, que anava cada dia a visitar els camps. M’agradava molt, però ara ja fa temps que no els visito. –Parles com si fossin amics teus, els camps-vaig exclamar. –Sí que ho eren; ells eren la meva distracció quan estava avorrida, i els he observat tant que sé tots els seus processos. –Apa! –Els primers passos eren llaurar la terra i cobrir-la amb aigua; era aquí on no tenia on distreure’m. Es posava la llavor i quan creixien es trasplantaven als grans camps. Jo ajudava els meus pares a fer-ho. A la primavera es veien els inconfusibles camps vestits de verd intens; aquest era el meu procés favorit, ja que es veien més sans i eren més fresquets. A l’estiu, amb la sequera, es tornaven or, i ja es podien veure els granets d’arròs que després colliríem. Jo això ho feia amb els avis, a l’antiga manera. Anàvem un per un, i dipositàvem els granets en una cistella feta a mà. Trigàvem molt, la majoria de l’arròs no el podíem recollir, però era una feina que a mi m’encantava. –Uau! -vaig exclamar emocionada. Quan els meus pares em van venir a buscar, jo no volia anar-me’n, i vaig prometre que hi tornaria l’any vinent. I així va ser. El primer que vaig fer va ser visitar a l’àvia. Vaig anar a casa seva, però ni hi era. Vaig preguntar als veïns, i em van dir que l'endemà d’anar-me’n havia mort. Em vaig posar a plorar molt; la culpa m’envaïa. Em vaig estirar a sobre dels camps, i un ocell daurat i negre es va posar al meu costat. El vaig observar, i em vaig adonar que tenia un ull de cada color.

Abril Aranda

***

Finalista El secret de la sèquia___________________________________________ Us contaré la història més estranya que he viscut a València. Tot va començar així. Un dimarts de juliol, el meu germà va tornar de l’escola molt emocionat. Ens va explicar que el seu millor amic, en Leo, l’havia convidat a anar a casa dels seus avis, a Sueca. Allí podria menjar una bona paella. Els meus pares van trucar als pares d’en Leo per a confirmar que li deixaven anar. -D’acord! Eixirem despús-demà. Ens haurem d’alçar al matí, ja que són tres hores i mitja de viatge - va dir en Ximo, el pare del Leo. -Ok! -va respondre la meva mare. Va arribar el dia. Vam portar al meu germà a casa d’en Leo. Tots ens van rebre educadament i em van preguntar si jo també volia anar amb ells. Em va agafar per sorpresa, però il·lusionada vaig assentir. La meva mare em va portar una motxilla amb quatre peces de roba. Al cap de mitja hora tots esperàvem enfilar-nos al vehicle. - Anem xiquets, tots al cotxe! -va dir en Ximo. Després de 3:45 h de viatge vam arribar a Sueca. Eren les 13:30 i m’estava morint de gana. Quan vam baixar del cotxe de seguida vam veure els avis del Leo. Van venir corrents i ens van dir: - Arribeu una miqueta tard. Benvinguts! Vinga, i ara a posar-nos en marxa que l’arròs ens espera! - Com? -vam preguntar el meu germà i jo atabalats. Aquells avis eren una mica estrafolaris. - Hem de recollir l’arròs abans de cuinar-lo, és clar - va dir en Leo. El meu germà i jo vam quedar bocabadats. Aquell paisatge era espectacular. Estava ple d’herbes i plantes verdes. El camp estava encerclat per una sèquia, per a mi una miqueta estreta. Els avis del Leo van passar davant de tots i ens van posar una pallola (un barret fet de palla) per protegir-nos del sol. Ens vam aixecar les calces fins a mitja cama i mans a l’obra. Primer, vam anar a la terra de l’arròs per un camí de ciment que van fer els avis del Leo i ens vàrem posar dins el fangar.

- Avui només recollirem un quart de filera -va dir en Ximo. - Serà ràpid? -va preguntar el meu germà. - Mmmmm… una hora i poc -va respondre l’avi del Leo. Quasi em desmaio. Vam començar a fer feina. Quan ja portàvem mitja hora treballant, vaig començar a tenir al·lucinacions i a escoltar coses rares. Sentia unes veus agudes dient-me: - Vine, vine, vine amb nosaltres! - Vine, vine, que ja és estiu! Sí! I després vaig veure com una paella em parlava i em demanava si jo també em volia refrescar i coses que jo no acabava d'entendre. I així sense més misteris va passar: vaig caure. Vaig caure a la sèquia. Però l’aigua no era ni freda ni calenta ni humida. Era molt estrany. Vivia dins un conte? Era una conversa entre arrossos i pagesos? - Mireu de quin color verd ens hem posat! -va dir una planta d’arròs encara sense recollir. - Avui farem la collita, camps daurats i amics! - va dir un pagès. Estava al·lucinant. Aquella escena, o una de molt similar, era la descrita a un conte que vam llegir a l’institut! Si no anava errada de memòria, era un conte d’en Joan Fuster. Ell era un escriptor que… ara que hi penso… va viure a Sueca! Seria això una coincidència? La veritat és que m’hauria quedat a investigar més sobre aquella curiosa escena, però de seguida una mà forta em va agafar de la samarreta, estava amarada de suor, l’aigua de la sèquia corria alegre pel meu costat. - Estàs bé? -va preguntar-me en Ximo. - Vinga, has de descansar. Vinga va, que quasi ja tenim l’arròs -va dir l’avi d’en Leo. Jo m’embarbussava descrivint tot el que m’havia passat: el mareig, les veus, la paella, els llauradors i l’arrossar xerraire… - Justament, ara que ho recordo, això que m’expliques li va passar a en Joan -va dir-me l’avi d’en Leo. - A en Joan Fuster? -no podia ser veritat. - Sí! A més deia que aquesta experiència li va fer escriure un conte que va titular “Abans que el sol no creme”. No sé si va ser una insolació que va patir o què el va inspirar, però explicava que havia escoltat parlar els llauradors amb els camps d’arròs. Que estrany! -vaig pensar.

Ara ja han passat uns dies. Estic a la albufera i escric. L’arròs ja està cuit i té una pinta per llepar-se’n els dits. Julieta Ilundain

***

2n d’ESO Primer premi Com en un poble, enlloc_________________________________________ Fa cosa de tres setmanes, el meu millor amic Aleix em va convidar a passar uns dies al poble dels seus avis. Aquest estava situat a València i era un petit poble d’interior anomenat Sueca.

Vam sortir de Badalona el 29 d'agost i vam anar fins a Sueca amb cotxe. Disposàvem d'un munt d’equipatge. Quan feia dues hores que havíem començat el viatge, vam parar a una benzinera a repostar i a reprendre forces. Després d'això, el trajecte va ser seguit.

Vam arribar al petit poble cap a les 14h de la tarda. Em van cridar l'atenció els camps plens d’arrossars que rodejaven el territori. El cel era blau, no s'hi veia cap núvol; era tot tan relaxant…

No vam trigar gaire en arribar a la masia en la qual vivien els avis del meu millor amic. Era gegant. Tenia una placa al costat de la porta en la qual posava: Cal Riuada. Vaig voler preguntar el perquè, però ho vaig deixar estar en veure el tractor que hi havia aparcat just al costat de l'entrada. Era prou gran per portar tres persones i tenia un munt de botons i palanques.

De cop vaig sentir la veu d'un home gran que em parlava. Tenia la veu molt greu, però es notava que era molt savi només per la seva manera d'expressar-se. Vaig girar-me i se'm va presentar. Era en Miquel, l'avi del meu millor amic. Ens va fer passar a dins de la masia i ens va oferir unes galetes casolanes. Vam asseure’ns a la sala d'estar i ens va explicar moltes coses sobre el poble, els arrossars, els tractors, els veïns…

A l'hora de sopar vaig tenir una idea increïble… Bé, increïble en aquell moment. Vaig preguntar-li al Miquel si l'endemà ens podria fer un tomb amb tractor. Ell va rumiar-s'ho

una mica, però al final, amb la cara de bons xiquets que fèiem, va acabar acceptant. Un cop vam haver acabat, vam eixir per la porta i l'Aleix i jo vam anar a planificar què faríem l’endemà.

L’endemà ens vam alçar ben d'hora per poder fer un tomb amb el magnífic tractor de Cal Riuada. L'Aleix i jo vam col·locar-nos com a copilots, mentre que el seu avi era al seient de conductor. Vam iniciar la marxa a les 9h del matí. No anàvem gaire ràpids, però sentia com l'aire fregava la meva cara i feia ballar els meus cabells. Reconfortava tant… A mesura que avançàvem i ens endinsàvem a l’interior del poble, cada cop hi havia més gent: algunes persones anaven a comprar el pa, d'altres anaven el mercat… En Miquel anava saludant a tothom, tots es coneixien entre tots.

Després d'una bona estona de trajecte, vam decidir que ja era hora de tornar i prendre’ns el bon esmorzar que ens havia preparat la Roser, l’àvia de l'Aleix. Tot anava tal com ho teníem previst fins que de cop, pel mig del camí, va aparèixer un ocell que no havia vist mai. Tenia el bec i les potes molt llargues i les plomes d'un color marronós. L'avi, en veure'l, es va espantar i per no atropellar-lo va fer un gir brusc, tan brusc que el tractor va bolcar i va acabar en un camp d’arròs en el qual l’aigua arribava pels genolls. Vam acabar tots ben xops i vam destrossar la collita d'aquelles terres sense voler. L'amo del terreny ens va veure des de lluny i ens va començar a escridassar. Estàvem tots molls, però no ens va costar gens sortir corrents. Vam arribar a la masia exhausts, però en mirar-nos les cares vam començar a riure molt.

Clarament, no ens va sortir bé la jugada perquè al tractor hi havia una placa on posava de qui era. Hores després ens van venir a reclamar i vam haver de pagar els danys causats. Però, si d'una cosa estàvem d'acord, era que mai oblidaríem aquella experiència.

Neus Gallego

Finalista Fet i amagar entre els arrossars___________________________________ Em llevo a tres quarts de dotze del migdia i, en mirar el mòbil, veig un missatge del meu amic valencià José:

“Xiquet, recordes que aquesta tarda ens veurem a Sueca, no?”

Per uns instants quedo badoc, però de seguida baixo les escales de casa com un esperitat. En arribar al primer pis esmorzo en un tres i no res i vaig de pet a prepararme la maleta. Al cap d’un parell d'hores, soc dins el cotxe camí de Sueca. El viatge serà feixuc, de gairebé quatre hores. Després de tres hores i mitja de carretera, veig a la meva dreta un rètol on diu: Sueca. Quedo meravellat veient l’Assut de Raiola. Quina bellesa!

En poca estona, i gairebé a l’hora que havíem acordat feia uns mesos i que jo havia oblidat, arribo a casa del meu amic. Una parcel·la gran amb un pati exterior. Al pati hi ha dues porteries petites de futbol i una pilota desinflada. El meu amic em surt a rebre amb els braços oberts. Vol portar-me a fer una tour. Durant l’excursió m’explica històries sobre el conreu de l’arròs i sobre un escriptor que de xicotet anava a l’escola amb el seu avi. Varen ser molt bons amics, es deia Joan Fuster. Es van perdre de vista quan el seu avi va haver de marxar de Sueca perquè al seu pare el van traslladar de poble per qüestions laborals. A tots dos els agradava molt de banyar-se a les sèquies, tot i que aquests banys eren un perill per a moltes criatures: s’hi ofegaven.

Com que a mi m’agraden molt les pel·lícules, mentre en José m’explica històries de Sueca, jo recordo haver vist la típica història de terror d’uns nens jugant entre uns arrossars. De sobte, m’agafen ganes de jugar a fet i amagat, cosa que al meu amic li sembla bé. Ens amaguem i comença un malson. Se’ns fa de nit; només tenim contacte amb les espigues d’arròs, males herbes i granotes que salten a cada passa que fem. Ningú no ens veu, cada cop estem més cansats...

Sentim una veu que ens trasbalsa: és la de l’avi del meu amic que ens surt a trobar caminant entre mates d’arròs i obrint-se pas amb els braços.

ㅡPerò, què feu xiquets? Fosqueja i aneu plens de fang!

És cert, anem fets un nyap. Ens havíem adormit dins una barqueta a prop de la barraca de l’avi d’en José, estàvem esgotats d’una tarda intensa d’històries i joc.

ー Alceu-vos i cap a casa! - diu enfadat.

ー Sí, senyor - responc tímidament.

Potser us sembla una anècdota poc interessant, però no us vulgueu perdre mai entre camps humits d’arròs si no voleu passar-vos uns quants dies amb olor de vinagre per calmar totes les picades dels mosquits de Sueca. Fet i amagar pels mosquits deu ser una altra cosa diferent d’un joc.

Neizan Chozas

***

3r d’ESO Primer premi L’error de la naturalesa_________________________________________

La vida, com us la podria definir? Són tantes experiències, tants moments... En un instant ho tens tot i en un tancar i obrir d'ulls tot s'ha esvaït, quedant en el no-res.

Em dic Gabi, diminutiu de Gabriel pels que no ho sapigueu. He viscut i ho continuo fent en un petit poblet de la Cerdanya, un lloc impressionant, us ho prometo. Em considero un gran lector, d’aquells que, quan se n’acaben un, només pensen en quin serà el següent. També m’agrada molt la neu i veure la gent esquiant, però mai ho he pogut fer.

Quan vaig arribar a aquest món, que d’això ja en fa més de vint anys, no era el que s’esperaven que fos. No vull dir que fos un monstre, ni de bon tros. Em refereixo al fet que no era com la resta. Em faltava una part del cos essencial pel moviment, una cama i a sobre, no podia obrir un ull. Els van dir als meus pares que podia ser causat per un gen. Però el cert és que mai ho han acabat de saber.

L’escola va anar com us podeu imaginar. Jo cada dia havent de seure amb algú al costat a totes hores. Em sabia greu. A més, se’m feia gairebé impossible d’anar amb crosses, perquè no m’hi veia prou bé i sempre que ho provava m’entrebancava amb qualsevol objecte. Així doncs, he anat gairebé sempre en cadira de rodes.

L’institut va ser diferent, la gent ja no era tan innocent, sinó que feia les coses amb males intencions. Vaig patir assetjament: perquè anava sempre acompanyat de ma mare, per la meva falta de visió, per la meva feblesa…

Tot això, no cal dir-ho, em va marcar molt. Fins que un dia vaig dir, prou! Va ser quan a classe de català estàvem llegint un llibre d’una escriptora del nostre poble que es titulava

Les virtuts. Aquest, tenia una frase que deia: la naturalesa és sàvia, però, de tant en tant s’equivoca. A l’instant vaig poder observar com absolutament tothom present en aquella aula, inclòs el professor, es girava cap a mi. Em miraven tant fixament i jo… tan cansat de tot allò, vaig tenir la força i el coratge per a poder pronunciar unes paraules:

ー Amb això em voleu dir que jo soc l’error en aquest món, no? És això, no? Doncs, sí, suposo que sí que en soc de diferent, però vosaltres no sou ni de bon tros perfectes. Només naixent ja sabíeu que tindríeu la vostra vida ben solucionada. En canvi, jo què, eh, què? Havent de lluitar cada dia per tirar endavant el meu cos, però també la meva ànima. Ja n’estic fart. Fins aquí he arribat!

Vaig deixar caure el meu cap cot, mentre les llàgrimes em regalimaven galta avall sense parar ni un instant, inundant-me cos i ànima.

No us ho podreu creure; tanmateix, va ser en aquell precís moment que immers en tanta tristesa, vaig començar a entreveure una miqueta de benestar, quan finalment, havia pogut enfrontar-m'hi.

Cristina Centelles

***

Finalista Vol pels pensaments___________________________________________ Estirada sobre la peça teixida de llana amb lligats i colors vius, la qual va personalitzar la meva besàvia, observo el cel serè i blau.

Un grup d’ocells el creuen i penso en com m’agradaria acompanyar-los en aquest vol i poder gaudir del paisatge des de gran alçada. Ser capaç de volar ha de ser al·lucinant, perduda entre els núvols veient la vida passar.

Em trobo en un bell prat allunyat de la ciutat, amb baixes cases de pagès. No es sent l'estrident soroll dels vehicles, sinó la dolça melodia que emeten animals singulars de la zona.

M’apropo a la cistella i agafo dues mandarines d’una petita bossa de roba, la qual al davant, brodat en cursiva apareix el meu nom. Estant sola m’ho passo d’allò més bé, rebolcada entre els meus pensaments i somnis. Treballo per sentir-me en pau amb qui soc.

És un procés llarg, un camí ple de pedres amb les quals de vegades t’entrebancaràs i sentiràs no poder continuar. És per això que, diàriament, em recordo que de tot es surt, només cal temps i voluntat.

Passo moltes estones pensant i reflexionant. Últimament, em volta pel cap la perfecció inexistent que busquem en els altres i en nosaltres mateixos, en l’exterior i interior.

La naturalesa és sàvia, i de tant en tant s’equivoca. Sempre hi ha dies de pluja i fredor, fent contrast amb matins assolellats i l’aigua del mar en calma.

Cometem errors i d’aquests aprenem, però el més greu és voler ser algú que no som, fingir i oblidar la nostra veritat, el que ens fa únics. Visc per deixar empremta, recordada amb les meves imperfeccions, però orgullosa del que em fa ser jo.

Georgina Gili

***

4t d’ESO Primer premi Si ho ha creat, també ho pot destruir______________________________ Penso que la naturalesa és sàvia, però també s’equivoca i va cometre un error garrafal. Ella ho ha vist tot. Existeix des del principi dels temps, abans que els humans i que la majoria d’espècies d’animals. La naturalesa ho és tot i, a més a més, és la creadora de tot el que veiem avui dia. Ens va crear a nosaltres i és la que ens ha mantingut amb vida; i ara som nosaltres els que la hi prenem. Ella mateixa va crear els seus destructors, els causants de la seva fi. Ens va donar la vida a nosaltres. Va decidir canviar perquè els animals s’adaptessin i, per sort per a nosaltres i desgràcia per a ella, ens va fer. Va crear qui, anys més tard, talaria els seus boscos i els cremaria, faria forats a les seves muntanyes, construiria carreteres per tot arreu, tornaria els seus cels grisos, tintaria els mars de negre per fuites de petroli, remouria els fons marins per les embarcacions, mataria els seus animals per pura diversió, abocaria la seva brutícia i residus als oceans, experimentaria amb ella i la modificaria al seu gust sense tenir en compte les conseqüències. L’estem matant. Matem allò que ens dona vida. Matem el que porta aquí molt més temps que nosaltres i no parem. Sabem que hauríem de parar, però no ho fem. I així com ens va crear, ens pot destruir. Ella ens està avisant, ens diu que ens estem passant i que és hora que ens controlem i la respectem. Els canvis en la temperatura, l’escalfament global, la degradació dels pols per culpa del clima, les escassetats d’aigua cada cop més freqüents, l’extinció d’espècies. Tot això i més, són senyals que ella ens dona i a les quals nosaltres no hi estem donant la importància que es mereixen. Sí, la naturalesa és sàvia, molt sàvia, però es va equivocar fa centenars d’anys creantnos a nosaltres. Ella n’és conscient i se li està acabant la paciència. Ja és hora que li comencem a agrair tot el que ha fet per a nosaltres i deixem de carregar-nos-la.

Claudia Ruano ***

Finalista La vida del teu món______________________________________________________

Fa quatre dies des que la Naturalesa no surt a cuidar el seu petit món. Després de passar tant de temps veient-la treballant per millorar-lo, em sento buit per dins, no tinc res a fer. Visc sol, no tinc companyia. A vegades el meu fill ve a casa per portar-me el menjar, però, amb els meus setanta-tres anys, cap persona es preocupa per mi. La meva dona va morir fa més d’un any i m’he hagut d’adaptar a viure sense ella. Fins ara el meu passatemps preferit sempre havia sigut asseure’m a la butaca del saló i observar el paisatge per la finestra. Aquesta passió havia augmentat amb l’arribada de la Naturalesa i el seu petit hivernacle. Els Navarro són els veïns més amables i divertits de tot el barri. Organitzen dinars i ens ajuden a tots quan els necessitem. Quan la seva filla va fer set anys, ells li van regalar un gran hivernacle. En poc temps el van instal·lar al jardí. Des d’aquell dia observo com la criatura cuida i crea un món, un món per a ella sola. Primer el va omplir amb tota mena de testos dels quals van sortir plantes i flors de tot tipus. En poc més de dues setmanes l’hivernacle es va omplir de color i de vida. De tant en tant, la Naturalesa portava petits insectes que trobava pel camí quan tornava de l’escola, com papallones, escarabats o cargols. Un dia els Navarro van portar un aquari gegant ple de peixos i tortugues. El van posar al terra de l’hivernacle i de seguida la nena va començar a cuidar-lo. Cada vegada es sentia més orgullosa de la seva feina. Cada dia, quan es despertava, obria les cortines per donar llum al seu món i, quan se n’anava a dormir, les tancava. Recordo el dia en el qual ens vam quedar sense aigua al barri perquè s’havia trencat una part de les canonades distribuïdores. La Naturalesa sentia que les seves plantes s’estaven assecant i va començar a plorar. No volia que cap es morís. L’aigua que va sortir dels seus grans ulls va inundar tot l’hivernacle i aquestes plantes van quedar més vives que mai. De vegades la noia tornava enfadada de l’escola i el fum que sortia del seu cap ennegria l’ambient, i les plantes i els insectes sortien volant pel vent que provocaven els seus bufecs. Però de seguida tot es calmava i tornava a la normalitat. La Naturalesa ja havia omplert el seu món de vida; però, sempre en volia més i, per aquesta raó, va cometre un gran error. Havia portat una gàbia amb un parell d'ocells.

Els ocells van acabar lentament amb la vida de l’hivernacle. Tots els insectes van ser agafats pels seus becs i van ser menjats un per un. Van llençar les bossetes de plàstic que contenien el seu menjar dins l’aquari i van posar fi a la vida de molts peixos i, fins i tot, a la vida d’algunes tortugues. Van agafar parts de les plantes i de les flors per formar els seus nius. En veure tot això, la Naturalesa va quedar molt enfadada amb si mateixa. Va omplir l’hivernacle amb forts vents que van provocar l’enuig dels ocells. Aquests, en conseqüència, la van picotejar i van fer-li greus ferides. D’això fa quatre dies. He decidit anar a visitar-la per poder parlar amb ella i consolarla. Els seus pares em coneixien i, preocupats per l’estat de la seva filla, m’han deixat entrar a la seva l’habitació. Mai l’havia vist tan trista, sembla que no pretén obrir la boca i, per tant, li dic: ー Noia, no estiguis trista. El teu petit món és fantàstic. La Naturalesa és sàvia, i de tant en tant s’equivoca; tal com tu. Però sempre lluita per protegir el seu món, sobretot, de les atrocitats de l’ésser humà; només vol que el seu món estigui viu.

Gustavo Oliveira

***

1r de batxillerat Primer premi La dificultat de ser pacifista______________________________________

Com podem ser pacifistes en un món on molts cops ens sentim amenaçats? El fet de ser pacifista, al contrari del que sosté el pensament popular, no només es refereix a ser-ho envers el nostre voltant, sinó també amb nosaltres mateixos, la qual cosa és difícil d’aconseguir.

Per començar, m’agradaria parlar de factors externs, que és el que la gent molt cops considera una ‘amenaça constant’. El fet que el govern dediqui una quantitat desorbitada de diners a l’exèrcit desemboca en un estat constant d’alerta i de defensa, ja que dedicant-hi diners és inevitable. Si tots els governs deixessin d’invertir diners en armes i forces militars, potser hi hauria menys conflictes bèl·lics i podríem viure més en pau amb l’exterior (ja que no ens podríem atacar mútuament i, consegüentment, en certa forma seriem més pacifistes). A més, si deixem de dedicar una gran part de diners de l’estat a la militarització, avancem com a país i societat, ja que aquests diners podrien destinar-se a recerca, salut, educació… , per la qual cosa es fomentarien les llibertats i els drets individuals.

D’altra banda, com serem pacifistes si estem en constant lluita amb la gent del nostre voltant? És una mica simplista considerar-se pacifista només en relació amb conflictes bèl·lics, quan molts cops som nosaltres els que estem “en guerra” amb la gent del voltant. El més probable és que aquesta “guerra” no sigui física o violenta, però és el simple fet “d’atacar” la gent del voltant quan ens sentim amenaçats. La situació és comprensible, ja que té una explicació neurobiològica: la secreció de cortisol quan ens sentim amenaçats o en alerta. És com un mecanisme de defensa. Pel bé de tots, però, i per ser més pacifistes amb la gent del nostre entorn, hauríem de regular (o almenys intentar-ho) la manera com percebem la gent i com ens mostrem als altres.

També, per considerar-nos pacifistes, hauríem de deixar aquesta “guerra” constant amb nosaltres mateixos. Posaré més èmfasi en aquest últim punt, ja que és al que més ens enfrontem a nivell personal i al que menys importància solem donar. Estar en pau amb nosaltres mateixos hauria de ser una prioritat. Com serem pacifistes amb l’entorn si no ho som amb nosaltres mateixos? Aprendre a tractar-nos bé i i a sentir-nos-hi és crucial per estar en pau internament. No atacar-nos quan les coses no van com ens esperem i aprendre a agafar-nos les coses amb més calma ens pot ajudar a aconseguir-ho. Ningú diu que sigui fàcil; de fet, probablement no ho sigui. Però si volem considerar-nos pacifistes, hauríem de començar per nosaltres mateixos.

Com a petita conclusió, m’agradaria remarcar que ser pacifista no només es relaciona amb el món bèl·lic, sinó també amb els altres i amb nosaltres mateixos. Hem de deixar de centrar-nos exclusivament a mirar la visió bèl·lica i començar a centrar-nos en com ens tractem individualment. Un cop ho aconseguim, ho podrem aplicar als altres.

Mariona Garcia

***

Finalista Música silenciada______________________________________________ Avui en dia, la solitud és concebuda com un aspecte negatiu. En molts casos, però, pot ser justament el contrari.

Tothom hauria de ser capaç d’estar sol i sentir-se a gust. Però, com tots sabem, això pot ser difícil d’aconseguir, i bona part de la societat encara no ho ha fet. És important saber estar sol i en silenci.

Algunes persones potser es preguntaran: I quines coses bones aporta estar sol? Molts cops els humans acostumem a fer coses en companyia d’altres persones per evitar pensar en coses que ens preocupen. Distreure’ns dels nostres problemes no sempre és la millor solució. A vegades es necessita estar sol per poder pensar tranquil·lament.

Un altre tema important relacionat amb la solitud i el silenci és la música. La música ens pot ajudar a pensar i ens pot fer sentir emocions i ajudar a entendre bé qui som. Molta gent aprecia la música pels moments durs en què aquesta l’ha ajudat, i això és molt bo. És una molt bona eina per entendre bé el que sentim, però és ben cert que no sempre ajuda per pensar amb tranquil·litat. Ens pot distreure de pensar en el que realment hem de pensar, els problemes que ens turmenten. Evitar-los no és bo, ja que durant el temps que passem fent-ho estarem malament. I pot ser també que, després, quan ens trobem amb els problemes de cara, siguin més complicats que al principi.

Hi ha moments en què el silenci és necessari. El problema és que molta gent li té por. No per a tothom el silenci és agradable. Però hi ha diverses raons que et poden fer canviar d’opinió si ets una d’aquestes persones.

Principalment, el silenci et fa reflexionar, i t’ajuda a connectar amb tu mateix. Pots analitzar els teus sentiments i les teves emocions, i a partir d’aquí analitzar els teus actes.

Sentir-te bé amb tu mateix i els teus actes és fonamental per viure a gust, i això s’aconsegueix pensant i reflexionant. En molts moments de la vida és necessària la música, i n’hi ha d’altres en què ho és el silenci. És important saber estar en silenci absolut sense incomodar-se, ja que això ajuda a afrontar els problemes. Molta part de la societat ho evita amb totes les seves forces. Però en un moment o en un altre, acaba arribant i és millor fer-ho al més aviat possible, ja que no cal posposar aquests assumptes si ens preocupen de veritat.

Marina Rodríguez

***

2n de batxillerat Primer premi Por al silenci, por a la nostra veu interior

Silenci: estat en el qual no hi ha cap soroll o no se sent cap veu. El silenci evoca buit, solitud i temors. Tot silenci porta amagat un record, una persona o una cicatriu. El buit que suggereix amb l'absència de soroll ens afligeix i per això preferim continuar fugint d'ell. Tal vegada, si coneguéssim el valor del silenci, deixaríem d'intentar escapar-ne com si fos el nostre pitjor enemic. Emplenar els nostres moments de solitud amb música, vídeos i sèries sembla ser l'única opció que ens permet evitar la sensació de buit i pena. El nostre problema és que ens envoltem de tota mena d'aparells tecnològics que ens proporcionen estimulació visual i auditiva instantània. No sols utilitzem els nostres dispositius com a simple entreteniment durant el nostre temps lliure, sinó que recorrem constantment a ells en qualsevol activitat quotidiana, per exemple, mentre cuinem, fem esport, netegem, mengem, esmorzem, berenem, ens acompanya el soroll extern. El mateix succeeix quan passem temps amb companys, amics o familiars. Evitem per damunt de tot aquell incòmode silenci que es forma quan un tema de conversa ha finalitzat. Moltes vegades, no tenim alguna cosa a dir, tot i això, fem enormes esforços per omplir aquests aterridors buits amb paraules. No obstant això, no hi ha res més plaent que entendre un silenci que no és el teu. Trobar a algú amb qui estar còmode en silenci és un dels signes més purs d'amor i confiança. L'absència de paraules substituïda per mirades i carícies és una cosa indescriptible, hauríem d'aprendre a estimar i valorar aquests silencis. Llavors, per què ens espanta tant? Senzill, perquè no ens coneixem. No és que tinguem una espècie de fòbia irracional enfront del silenci, sinó que tot es complica quan es tracta de quedar-nos tots sols amb una part del nostre ésser que ens neguem a veure, amb totes les nostres pors i totes aquelles ferides que hem anat ignorant. Ens hem acostumat a estar sempre connectats, a tenir a algú o alguna cosa. Ara bé, el problema es presenta quan ens adonem que ens podem sentir sols fins i tot quan estem envoltats de molta gent. Cadascú de nosaltres conviu amb la seva pròpia guerra interior, suposo que cadascú de nosaltres lluita contra si mateix i la seva ment.

Hi ha alguna cosa que és clar: Hi ha un buit dins que ens incomoda, així que tractem d'omplir-lo i fer-ho desaparèixer, però sempre segueix allà, l'única cosa és que estava distret. La por al silenci tan sols es redueix al temor de quedar-se tot sol amb un mateix.

Andrea Torres

***

Finalista Silencis, una altra forma de parlar_________________________________ No us heu preguntat mai per què la gent se sent incòmoda amb els silencis? Per què tenim por a no saber què dir? Realment, ningú ho sap. Però hi ha persones que neixen amb aquesta aguda astúcia de saber què dir en tot moment. I què passa amb els que ens costa més? Per què ens han d'angoixar aquells minuts de silenci amb el noi o la noia que acabem de conèixer? Pitjor és trobar-te amb la típica conversa inconscient i estúpida, on els dos comencen a llançar preguntes sense sentit que no importen a ningú, ni tan sols a ells mateixos. Fins i tot, m’atreviria a dir, que hi ha gent a qui no li agraden els silencis. Heu vist algun cop dues persones establir un vincle afectuós només amb la mirada, sense parlar i amb silenci? Amb els silencis no ens relacionem. Però poden expressar més que mil paraules. Que irònic, oi? Si ens hi fixem, podem veure com se sent una persona sense que obri boca. Només observant-la i veient que ha deixat de somriure, només calla. Aquests són els silencis que ningú veu, però se senten a l’interior de l’ànima. Només fem que jutjar. I no només paraules, també silencis. Algú, no només per parlar, sinó pel simple fet d’existir, serà jutjat per algú altre. El mateix passa amb els silencis, referint-me al que deia anteriorment. Si parles massa, ets un pesat, però si parles poc, ets avorrit. Llavors has de buscar l'entremig. I tot, per què? Per què no ens agraden els silencis? Per què ens fan sentir incòmodes? La música, en canvi, a la majoria de la gent, referint-me principalment a la gent jove, no la jutgen. Les persones avui dia no saben el que escolten. Millor dit, no saben el que senten. Podem sentir milers de cançons, però no escoltar-les. Hi ha cançons que diuen autèntiques barbaritats que, fins i tot, poden anar en contra dels nostres ideals. I, en canvi, nosaltres les cantem, les ballem… fins al punt d’arribar a dir “Ai tia, m’encanta aquesta cançó!”. I jo m’incloc en aquest sac. Qui no ha sortit mai a una discoteca a cantar qui sap què. Però s’ha de dir que no és el mateix ballar “La Gasolina” de Daddy Yankee que la Cinquena Simfonia de Beethoven. De veritat tenim por als silencis? Hauríem de tenir por del que parlem i no del que callem.

Clàudia Bultó ***

Treballs guanyadors del certamen literari de Sant Jordi

Llengua castellana

1º de ESO Primer premio

Carta a Malala Yousafzari___________________________________________

Badalona, 7 de marzo de 2022

Querida Malala Yousafzari:

Te escribo esta carta porque quiero felicitarte por todo tu trabajo y tu valentía. Desde que naciste tuviste clara la idea de la igualdad de género y no te echaste hacia atrás cuando los talibanes amenazaron a tu pueblo. Otras de las cosas que más admiro de ti es la importancia que le das a la educación y creo que tienes razón; la educación es poder para nosotros, es nuestro futuro, y para muchos niños y niñas del mundo, es una segunda oportunidad para salir de la pobreza o de situaciones desagradables. Realmente es una pena que mucha gente, especialmente gente adulta e importante, no vea y sea consciente de lo que pueden hacer un profesor, un niño, un libro y un bolígrafo. Espero que cada vez más niños y niñas del planeta hagan cosas al respecto como tú, para que así las futuras generaciones puedan tener lo que ahora muchos jóvenes no tienen. Y por si valorar la educación fuese poco, cuando los talibanes te amenazaron de muerte y te dispararon en la cabeza, seguiste luchando en pie, dando discursos por la televisión, la radio y todos los medios de comunicación, teniendo aún más éxito que antes.

Ojalá yo hubiera sido una de esas tantas personas que te envió una carta o una postal para que te recuperaras, pero yo, en esa época, no sabía lo que estaba pasando, y casi no sabía escribir. Por eso te escribo ahora, para que sepas lo mucho que te apoyo y te admiro. Realmente creo que mereciste ganar el premio Nobel de la paz a los quince años y me alegra mucho que lo hubieras ganado, ya que creo que te dio a ti y a todos los niños y niñas del planeta un poco más de ganas de seguir luchando contra las injusticias. ¡Sigue así, nunca estarás sola! Con muchos ánimos, Lunática Ainhoa Manrubia

***

Finalista

Carta a Boudica___________________________________________________

Badalona, 8 de Marzo de 2022

Apreciada y estimada Boudi:

Espero que goces de buena salud, de felicidad y tranquilidad.

Si estuvieras leyendo esta carta, me gustaría que entendieras que eres un gran ejemplo para las mujeres guerreras.

Quedé asombrada cuando humillaste a los romanos, defendiendo vuestra raza celta. Y además de estar en esas guerras en las que vuestro pueblo peleaba para ganar la victoria. Admiro mucho vuestra valentía a la hora de luchar contra los enemigos, sobre todo con los romanos.

Para mí eres un ejemplo a seguir y también para mostrar. Supe de vuestra existencia cuando estaba en quinto de primaria, tenía entre diez y once años. En ese entonces estábamos eligiendo, en nuestra escuela, qué nombre de la clase y temática podríamos hacer. Al final decidimos hacer la Galia y los celtas. Cuando supe de vuestro origen y la razón por que luchabas, me pareció admirable, además de asombroso, de vuestra parte.

Ojalá estuvieras en este momento con nosotros/as; eres una maravillosa persona.

Atentamente,

Galadriel

Paula Fernández

***

2º de ESO

Primer premio

Carta a una mujer que admiro_______________________________________

Badalona, 24 de marzo 2022

Querida mamá:

Seguro que te sorprende que te escriba una carta, ya que vivimos en la misma casa y hablo contigo todos los días, pero necesitaba decirte una cuantas cosas por aquí.

No sé si te habrás dado cuenta, pero te quiero mucho más de lo que piensas. Eres imprescindible en mi vida. Día tras día, minuto tras minuto, segundo tras segundo me vas enseñando valores para ser mi mejor versión. Eres muy especial para mí, saber que te voy a tener para lo que sea y cuando sea me alivia, porque eres mi mayor soporte. Cuando me derrumbo, saber que vas a estar ahí, escuchándome y ayudándome, aunque solo me aportes un granito de arena, aunque no me puedas ayudar por la situación que sea, yo voy a saber que no te rendirás y que si o si me ayudarás.

Ay… mamá, cuantas veces nos enfadamos y cuantas veces nos demostramos que somos tal para cual.

Gracias, mama, gracias de corazón. Gracias por enseñarme que en cualquier batalla que tenga que afrontar no lo voy a hacer sola, gracias por saber tranquilizarme, gracias por no parar de luchar por mi bien, gracias por ser mi guía tanto de inspiración como de orientación en este mundo.

Aparte de todo esto, también tengo que resaltar que eres muy especial para mí, por tu manera de ser, por como miras el mundo con tus ojos, por cómo intentas que toda la gente de tu alrededor sea feliz, exclusivamente con tu sonrisa maravillosa. Eres cariñosa, dulce, amable con todos… Sé que te esfuerzas mucho para conseguir tus objetivos y aunque hoy no se cumplan, ya verás que en un futuro lejano o no, lo lograras. Siempre haces las cosas pensando en los demás, mirando cómo lo puedes hacer para que tú estés feliz y los demás también.

Eres esa luz de esperanza que, aunque todo vaya mal, tú estarás al final del túnel , ayudando a que esa persona lo cruce y que a partir de allí solo viva momentos felices.

Por último, te admiro por cómo afrontas tu trabajo. Es muy duro y sé que a veces te frustras o llegas cansada a casa porque los jefes no te valoran lo suficiente, pero llegará el momento en que crecerás y ya verás cómo sí que te valoraran.

Como dices tú: “Cada esfuerzo tiene su recompensa.”

Verte crecer tanto profesionalmente como persona me hace ser la persona más feliz del mundo. TE AMO MAMÁ.

María Díaz Costa ***

Finalista

A mi abuela_______________________________________________________

Querida abuela:

Te escribo para que sepas aquellos numerosos motivos por los que te admiro. Creo que mereces ser consciente de todo lo que has conseguido, superado y vivido tú sola sin la necesidad de depender de nadie. Así que aquí te dejo solo algunas de las mayores razones por las que te adoro.

Quería empezar por tu infancia. Naciste en una sociedad de mente cerrada, la cual impedía a los niños y niñas descubrir la respuesta a todas sus inquietudes o curiosidades. A causa de esa mentalidad, tus familiares también pensaban así. Siempre has sido una persona curiosa, aventurera e inquieta, con la necesidad de saber el porqué de todo lo que te rodeaba. Querías saber por qué no podías elegir tu camino, por qué por cada pregunta que les hacías a los adultos recibías ignorancia o mentiras de su parte. Al no tener las herramientas necesarias para descifrar aquellos secretos, tuviste que enfrentarte a ellos por tu cuenta, adentrándote así en el mundo de los castigos por preguntar, la indiferencia por parte de las personas mayores y los comentarios diciendo que estabas loca. Y a pesar de todas esas incontables complicaciones, conseguiste descifrar tus misterios. Aunque intentaron nublar tus ideas, los deslumbraste con ese espíritu que no dejaba ser manipulado. Esta etapa de tu vida no fue nada fácil, pero por desgracia, no sabías lo que quedaba por afrontar.

A pesar de que siempre te gustó la física, acabaste estudiando márquetin y trabajando en una empresa que vendía lotes. Todo parecía mejorar; sin embargo, acabaste metida en un pozo del que pensabas que no podrías salir. Lo conociste, intercambiaste palabras con él y acabasteis saliendo. Al principio no notaste nada, todo parecía normal, al fin y al cabo era el hombre de tu vida, ¿no? Las cosas empezaron a cambiar en vuestra relación. Insultos, golpes y muestras de superioridad por su parte empezaron a ser rutina, creando en ti nuevas

inseguridades y ese sentimiento de ser inferior a todos. Os casasteis y tuvisteis dos hijos, uno de ellos mi padre. Los adorabas, eran preciosos. Pero a pesar de eso, nada cambió entre él y tú. Portazos, golpes en el vientre, moratones… Un maldito infierno.

Los niños crecieron y él no los trató mejor por eso. Tu sufrías al ver cómo los castigaba y chillaba sin motivo alguno. Te sentías sola, aislada, necesitabas ayuda. Mientras él estaba trabajando (supuestamente), tú debías encargarte de todas las tareas domésticas y de tus hijos, todas esas responsabilidades caían sobre ti. Lo viste, estaba con otra. Pero no podías hacer nada, teníais dos hijos y una casa. Él manejaba el dinero, todas las gestiones las llevaba él. Tú no tenías nada, pues él se quedaba con todo.

No podías más, no podías seguir así, acabaría matándote. Cogiste las pocas fuerzas que te quedaban y lo echaste, no lo querías en tu vida. Aunque te costó mucho tiempo, conseguiste divorciarte de aquel ser. Nadie sabía lo que había sucedido, según los demás tú eras la mala. Seguiste adelante formando una nueva vida a pesar de las cicatrices que siguieron presentes en ti y en tus hijos. No te dejó dinero, no te dejó nada. Aún así luchaste por el bien de tus hijos, pero sobre todo por el tuyo.

Tras tener nietos y creer que ya habías superado todo, vino la leucemia. Tratamientos, quimioterapias, análisis… tu cuerpo no podía más. Hasta yo creí que te perdía. Por suerte, acabaste de gastar las energías que quedaban en tu cuerpo y conseguiste pasar de no poder moverte del sofá y salir de casa solo para ir al médico, a reír y disfrutar de la vida.

No quiero centrarme en el pasado, quiero centrarme en ahora, en lo feliz que eres, en lo fuerte que te has convertido y en la preciosa familia que has formado. Eres un ejemplo a seguir. Si no fuera por el inmenso amor que has dado, no estaría escribiendo esto.

Quiero agradecerte todas las lecciones de vida que me das diariamente, los consejos que me proporcionas… y darte las gracias por quererme tanto.

Eres una mujer muy fuerte. Paula Bello Díez

3º de ESO

Primer premio

Noches estrelladas en Cadaqués______________________________________ Me encuentro tumbada en mi cama, con el dormilón color marfil cubriendo mi piel, arropada con la colcha de flores. Mis pies descalzos están helados. Hojeo con desgana su carta de despedida. Sin quererlo, lágrimas caen y se deslizan por mis coloradas mejillas. Es confuso sentirme tan perdida a años luz de Malena. Hay un vacío en mi interior, profundo, en alta mar.

La noche que dio pie a nuestra historia se repite en mi mente, nublándola y enloqueciéndola. Nos remontamos a cinco veranos atrás, en la esperada boda de mi hermana Adelaida, la mayor de siete. Ella tuvo la suerte de que el amor que sentía por su esposo, Nicolás, era correspondido e iba más allá de intereses familiares. Entonces, las mujeres éramos simples títeres, destinadas a llevar un anillo, mayormente símbolo de una alianza artificial.

Tras la celebración se organizó un baile, entre los invitados nuestras miradas se cruzaron fugazmente varias veces. Su rizada melena color azabache recogida en un tocado, las pecas que salpicaban el puente de su nariz, toda ella destacaba de la pálida luz que emitían las farolas. Teníamos conocidos en común, así que nos presentaron. Conversamos fluidamente y bailamos entre la multitud, bajo el reflejo de la luna. Fue mágico, conectamos en instantes. Cuando la muchedumbre disminuyó, salimos sin brújula ni destino a dar una vuelta por las calles más frecuentadas y con más ambiente de Cadaqués. Estando juntas, huíamos del deber de aparentar y las agotadoras exigencias de la sociedad. Paseamos y charlamos sin reloj ni tapujos, confiándonos mutuamente toda nuestra verdad.

Después de esa velada coincidimos varias veces más, hasta que al cabo de un par de años me ofrecieron trabajo en la central telefónica. No dudé en acceder, pues me hizo mucha ilusión,

siempre me había gustado mantenerme ocupada. Malena llevaba tiempo en su alto cargo y me ayudó a adaptarme, enseñándome todo lo que debía saber, fue mi mejor instructora.

Cuando acabábamos el turno, salíamos por allí, sin miedo, disfrutando de nuestra compañía. Íbamos a locales con música en directo, andábamos por la húmeda arena de la playa empapando nuestros vestidos, preparábamos picnics en el campo… Degustamos todos los sabores de una heladería céntrica del municipio. Se volvieron rutina nuestros encuentros y ya era costumbre llegar de madrugada a casa, procurando no hacer ruido y con los tacones en la mano.

A esas alturas era mi única amiga. No era consciente de que el significado de hogar, donde uno está a salvo y feliz, podía ser una persona, de carne y hueso, no un personaje literario de mi destartalado estante repleto de novelas. Para mí era ella.

Male es una mujer risueña, su sonrisa curvada y contagiosa regalaba alegrías. Malena es un nombre de tango y tardes de invierno en un café teatro. Es la brisa que impulsa una cometa. Todo lo que durante mi infancia busqué en mis hermanas, lo hallé en ella.

Su padre solía advertirle de mí, según él, mala compañía. Pasaron unas semanas en las que decía estar muy ocupada y a penas nos veíamos. Recuerdo encerrarme en mi habitación frustrada, no se le daba demasiado bien mentir y temía lo que le podía suceder.

Una mañana, al salir de casa, encontré un sobre en el antiguo buzón. Lo abrí con prisa y reconocí enseguida su letra. Me derrumbé en las escaleras del porche. Decía que debía casarse con un joven diplomático que vivía en las afueras, que esto lo hacía por su padre y para ello debía abandonarlo todo. Grité para mis adentros, pues ella daba luz a mis días más oscuros.

Admito haber leído el escrito y reseguido con el dedo índice su pluma miles de veces. Escucho su voz pronunciando las últimas palabras, que hierven y queman a partes iguales:

Bárbara, has sido lo más bonito y auténtico que he conocido en mi vida. No pierdas tus ganas locas de comerte el mundo porque, aunque nuestros caminos se separen, sé que lo harás. Porque Bárbara es un nombre de atardeceres entre montañas y rollitos de primavera. Nunca amaré a ese hombre como te he querido a ti, mi amistad más sincera.

Hasta siempre, Barb, tu Male te extraña.

Georgina Gili

***

Finalista

Rodarán cabezas, pero no la mía______________________________________ 6 de junio de 1789 Me llamo Luna Ortiz y nací un 28 de febrero de 1776 a las once de la noche en una pradera de Lyon iluminada por una luna como un queso de grande. Mi madre se llama Clara y mi hermano menor Julio. Padre no tengo porque abandonó a mi madre nada más verme la cara al nacer. Puede parecer muy gracioso. Podría hacerse el inicio de una película de comedia con mis primeros suspiros de vida. Para empezar, mi madre me ha dicho que con mi padre muy buena relación no tenían, y por si fuera poco Francia está fatal. Cada día sale gente a la calle con ganas de matar a la burguesía, a los de la clase social más alta. Económicamente vamos de mal en peor. Yo no sé hasta dónde llegará esto, pero lo único que quiero es estar a salvo con mi familia. Estoy escribiendo esto bajo un puente. Llueve a más no poder y la gente que veo va corriendo con libros o papeles en la cabeza. Yo los libros me los quiero mucho. Cada vez que me sumerjo en las páginas de uno de ellos vivo otra vida, por eso considero que no se han de poner encima de la cabeza, se tienen que interiorizar dentro de ella. El sonido de la lluvia me relaja, pero prefiero verla y escucharla desde mi humilde habitación, no desde debajo de un puente hecho trizas. Veo salir a un niño de una alcantarilla. Qué asco, pienso. Me hace un ademán para que vaya y yo con cara de repugnancia y cogiéndome del velo que siempre llevo cubriéndome la cabeza voy corriendo a esconderme con él. Se llama François y tiene trece años. Unos ojos redondos y brillantes como dos canicas color esmeralda iluminan su cara y hacen que me olvide de la mucha suciedad y mugre que lleva encima. Con un acento barriobajero me dice :¿Qué egcribez tú, chica? ¿Po’qué egcondez la cara?- Al hablar me doy cuenta de que le falta un diente y tiene otro de un color amarillo muy reluciente que me atrevería a decir que es de oro. Me está incomodando con tantas preguntas, así que sin responderle a nada me

echo a correr bajo la lluvia de vuelta a mi pequeña y derrumbada casa. Al llegar, mi madre me da un cálido abrazo y un mendrugo de pan al escuchar cómo rugen mis tripas. Es todo un tesoro para mí, así que le doy un beso al pan y me voy a jugar con mi hermano pequeño. De lo cansada que estoy caigo rendida sobre sus piernas, pero le molesta y me rechaza de un empujón haciéndome despertar. Me tumbo en la cama y me quedo dormida como un lirón.

14 de Julio de 1789 Me levanto aturdida. Hay mucha más gente que de costumbre en la calle. Llevan antorchas y gritan: ¡Abajo la burguesía, qué hipocresía! Me están asustando. La gente de fuera cada vez está más y más enojada. Llaman a la puerta con insistencia. Voy corriendo por el salón descalza en busca de mi hermano y mi madre, pero no los encuentro. La cabeza entonces empieza a darme vueltas, noto que me mareo. Intento alcanzar mi velo, pero mi mano tiembla: una muchedumbre abate la puerta de casa como si fuese una estampida de ñus. Me siento débil y tengo frío, mi cuerpo no responde, me falta el aire. Cada vez me siento más cerca de irme de este mundo. Veo a alguien cerca, muy cerca de mí. Le brilla algo dorado en la boca, pero no consigo ver más porque mi cuerpo se para.

15 de Julio de 1789 Un niño de ojos verdes sostiene una sopa entre sus sucias y roñosas manos y se me acerca. Me la ofrece y me dice :Come, ciquilla que zi no, no te pondráz zana. Yo me quedo perpleja mirando el sitio donde estoy. Es una casa muy pero que muy hecha polvo la que me da cobijo y me protege de todo lo que está pasando fuera. En ese momento pienso: El velo, dónde está el maldito velo. Corro de cuclillas y me escondo detrás de una mesita de noche en busca de una cortina o algo que me tape la cara. Encuentro un trapo sucio de cocina y me lo pongo encima de la cabeza como hace la gente con los libros cuando llueve. El niño se llama François, ya me acuerdo, reflexiono. El chico me mira con cara extraña y detrás de una puerta desconchada hecha pedazos sale una mujer de unos cuarenta años con un gorro Kepi de

amplia visera en pleno mes de julio. Se la quita y me encuentro que tiene unos ojos almendrados, desviados y hacia fuera, tan particulares como los míos. Su nariz es chata y su sonrisa me resulta cómplice y familiar. François da un paso adelante y me quita la cortina de la cara. Seguidamente, me dice: ¿Vez, chiquilla, que no erez la única franceza con ojoz achinadoz? Me pongo a llorar desconsoladamente y le doy un abrazo a esa mujer. En la calle se siguen escuchando gritos y veo sangre cerca del hogar de François. La gente se está matando allí fuera. Lo que a mí me aferra ahora a querer seguir viva es darme cuenta de que no soy la única que tiene síndrome de Down. Entre lágrimas veo aparecer dos siluetas al fondo de la casa. Es mi madre, Clara, que lleva a mi hermano en brazos y le cae una lágrima de felicidad de ver que estoy alegre. Abrazo a François y durante unos segundos me olvido de las manos mugrientas del chico, de la casa con olor a orines y de todo lo que está sucediendo fuera. Las amenazas, el miedo, el hambre. Siento la felicidad por unos instantes. Me llamo Luna Ortiz y nací un 28 de febrero de 1776, tengo trece años, tengo síndrome de Down y soy feliz: la revolución francesa ha comenzado, las cabezas caen rodando y yo la mía me la descubro.

Paula Lombarte Montesinos

***

4º de ESO Primer premio

Frío_____________________________________________________________

Él es un chaval adolescente, de 16 años de edad. Va al instituto cada día, se levanta a las siete, almuerza, se viste y, sin peinarse ni nada, va a clase. Durante el trayecto va solo, y cuando llega se sienta al fondo sin hacer ruido. Durante las horas de clase no suele prestar mucha atención, tampoco estudia ni hace los deberes, pero siempre saca buena nota. Al llegar la hora del patio, se dirige a una esquina para desayunar él solo. Y así todo el día hasta el final de las horas escolares. Vuelve a casa tal cual como en la ida y se dispone a comer. Sobre los cinco minutos comiendo, llega su hermana del instituto también, deja las cosas en su habitación como hizo su hermano y se sienta a comer con él. Durante el poco rato que tarda él en comer, el silencio invade el comedor. Se levanta, deja los platos en la cocina y se va a su habitación. Enciende el ordenador y se pone a jugar con él, solo, como siempre. Sobre las cuatro de la tarde va a la cocina para hacerse la merienda, que suele ser siempre un Colacao y fuet o galletas. Al llegar, se encuentra con que su hermana todavía no termina de comer, cosa que no le sorprende. Después de merendar se ducha mientras escucha música. Se tira un buen rato en el lavabo, y al salir deja la ropa sucia en la lavadora y se vuelve a su cueva. Cuando su madre le llama para cenar, él va, come rápidamente y, silencioso como siempre, se limpia los dientes y vuelve a entrar en su habitación. Por la noche le gusta más ver anime que jugar, Aunque eso varía dependiendo del día. No le entusiasma dormir, así que se queda despierto hasta tarde, cosa que no gusta a sus padres. Cuando se siente cansado, se dispone a irse a la cama para dormir un poco. Y así cada día, sin mucha variación. Hubo un día diferente, un día en el que, su corazón helado se derritió un poco, y fue cuando su único amigo decidió interesarse por él y empezar a hablarle.

Genís Garrido ***

Finalista

El calor del invierno________________________________________________

Cuando entré al tren, todo se volvió oscuro. Sentía que no podía respirar. Intentaba hacerlo, pero parecía que no tendría éxito. El tren en el que me encontraba frenó de golpe y todo se iluminó. El golpe ayudó a que el aire que tenía dentro saliese por mi boca y me permitió volver a inhalar. Pude ver cómo el resto de pasajeros del tren recuperaban su aliento, tal como lo hacía yo. Podíamos escuchar el llanto de un bebé que provenía del exterior. Este no cesó hasta que llegamos a nuestro primer destino. Todos nos habíamos preguntado de dónde provenía este insoportable ruido, pero no nos habíamos esforzado en descubrirlo porque apenas recuperábamos la respiración y esperábamos a que el oxígeno llegase a nuestro cerebro. Nos encontrábamos en un tren subterráneo. Ninguno de nosotros sabía cómo había llegado allí ni a dónde nos llevaba ese tren. Cuando llegamos a la primera estación, la única instrucción que nos dieron fue la de volver a entrar en el tren al cabo de media hora y que las estaciones en las que pararíamos solo eran estaciones de paso, meros puntos de descanso y relajación antes de llegar al destino final. Al salir de la primera estación descubrimos un bonito bosque. Vimos florecer delante de nosotros distintos tipos de flores que emergían del suelo y que aparecían entre los árboles y arbustos. Al ver esto me vino a la mente un bonito recuerdo de mi infancia. Estaba en el jardín de mi casa, tumbado en el césped, oliendo las amapolas de la primavera. Mis amigos jugaban en el parque y yo, simplemente, disfrutaba del olor de esas bellas flores. Al volver en mí escuché el aviso de la partida del tren. Corrí para llegar a tiempo y, justo antes de que las puertas del tren se cerrasen, llegué a entrar. Los que iban detrás de mí no corrieron la misma suerte que yo y vi cómo sus cuerpos se deshicieron en el aire. No sabía qué estaba pasando y decidí descubrirlo por mí solo.

En poco tiempo llegamos a la siguiente estación. Los que quedábamos vivos nos quedamos perplejos al ver el gran parque acuático que se encontraba frente a nosotros. El cielo estaba despejado y el calor se hacía insoportable. Todos los presentes decidimos entrar en el parque acuático y disfrutar de las atracciones. No tenía ningún recuerdo de haber estado en uno durante mi vida. Con el objetivo de buscar respuestas a lo que nos estaba ocurriendo, me adentré en el laberinto de toboganes. Reflexioné mientras buscaba pistas para descubrirlo. Al no conseguir ninguna respuesta, decidí volver al tren, tenía que llegar a tiempo si no quería desaparecer. Me lancé por uno de los toboganes para volver por la piscina principal y, al entrar en el agua, recuerdos antiguos volvieron a pasear sobre mi cabeza. Me encontraba flotando en el lago que se encontraba cerca de la casa de mi abuela. Era una tarde de verano. Estaba llorando, me había llegado la noticia de la muerte de mis padres. Mi cuerpo estaba lleno de moratones causados por mis compañeros de universidad. Estaba solo, lo único que me quedaba era mi abuela; pero sabía que ella pronto moriría. Recordé mi objetivo principal y salí del agua. Esta vez poca gente se había quedado atrás. Sabíamos qué nos pasaría si no entrábamos al tren a tiempo y éramos más cautelosos. Llegamos a la siguiente estación. Cuando salimos sentimos una brisa que acariciaba nuestros cuerpos. El tiempo era nublado. Nos encontrábamos en un parque y las hojas de los árboles caían delante de nosotros. Eran de colores cálidos e inundaban los paseos de la zona. Al pisar una de ellas, uno de mis recuerdos me volvió a atrapar. Estaba entrando a mi nuevo piso. No sabía por qué, pero un mar de lágrimas inundaba mis mejillas. Mi piso estaba lleno de botellas rotas y, al ver los papeles encima de la mesa, recordé todas las deudas que tenía pendientes de pagar. Mis recuerdos cesaron por un momento, al recuperarlos sentí cómo una sensación de malestar me inundó y, al ver el suelo, descubrí que había tomado dos paquetes de pastillas de un solo trago. Acto seguido de recuperar mis pensamientos, volví corriendo al tren. Yo ya estaba muerto, pero aún quedaba una parada antes de llegar a nuestro destino y debía acabar de comprender qué ocurría.

Llegamos a la última estación de paso. Una espesa niebla nos rodeó. Estábamos congelados por el frío del lugar. Sentíamos la nieve bajo nuestros pies. Habían pasado diez minutos desde la salida de la estación y parecía que todos, como yo en las anteriores paradas, estaban atrapados en sus pensamientos. Era el único que aún no había perdido la conciencia y esto se debía a que mi último recuerdo de vida ya me había sido rememorado. Cada una de las estaciones representaban las etapas de nuestras vidas y yo, desgraciadamente, no había podido, o mejor dicho, querido llegar a esta última. Repentinamente, los recuerdos de los que me rodeaban empezaban a materializarse. Veía cómo morían junto a sus seres queridos: hijos, nietos, amigos, el amor de su vida e incluso su mascota. Ellos habían vivido una vida feliz y de los corazones de sus acompañantes salieron pequeñas llamas, como si de fuegos fatuos se tratasen. Estos fuegos calentaron a cada una de las personas que me rodeaban, era el único que se encontraba solo y frío. Todos volvieron al tren con una sonrisa en la cara, más vivos que nunca, y entendieron el porqué del viaje que acababan de vivir. Todos estamos esperando llegar a nuestro destino final. Puedo ver la luz al final del túnel. Ahora, pienso que debería de haber luchado por conseguir una llama que calentase mi frío invierno, pero había tenido una vida fría y no tenía otra oportunidad. El viaje en tren ya ha acabado. Gustavo Oliveira

***

1º de Bachillerato

Primer premio El lector de Julio Verne_____________________________________________

Nací un quince de agosto en el que hacía un frío monumental. Porque así soy yo, contradictoria. A propósito de la fecha en la que decidí nacer, solo puedo decir que mis ganas de no hacer nada ya eran palpables por aquel entonces.

Mi familia era de clase media, de Sevilla, que creo que se me pasó mencionarlo antes. Por lo tanto, como seguramente podáis imaginar, de bebé me vestían como si mi bautizo se celebrara cada día. Iba repleta de pompones que, ya por esa época, no me hacían ninguna gracia.

A pesar de la manera sevillana de vestir, mi infancia fue muy feliz. No tenía muchos amigos, pero eso nunca me importó demasiado, porque cuando me sentía sola solo tenía que abrir un libro para estar acompañada por Peter Pan o Harry Potter. Aun así, cuando me llegó la hora de pasar del colegio al instituto, empezó a aflorar en mí una necesidad de compañía humana que hasta ese momento no había tenido. Me esforcé en ser más abierta, de hecho, estuve practicando todo el verano. Os preguntaréis cómo se practica esto, pues yo lo hice manteniendo una conversación con cada persona que se me cruzaba por la calle, algunas me tomaban por loca cuando les preguntaba sobre su vida, pero la mayoría me ayudaban con mi proyecto.

Con esa preparación previa para no permanecer sola todo lo que me quedaba de vida, me adentré en el instituto. El primer día estaba muy nerviosa, pero me relajé cuando puse en práctica lo que había estado ensayando durante el verano y salió bien. De ese primer intento de socialización salieron mis dos mejores amigas actuales, que tienen unas aficiones diferentes a las mías. Se dice que los polos opuestos se atraen, ¿no?. En algún momento de ese primer año de instituto me quise apuntar a un club de lectura, para poder comentar mis

lecturas con alguien que no se limitara a darme la razón en todo, solo porque no sabía de lo que hablaba.

Estuve buscando clubes de lectura por la ciudad unos cuantos días, hasta que encontré uno perfecto. Se llamaba Vintage y era exclusivamente para adolescentes, por eso de que leer en estos tiempos llenos de nuevas tecnologías, se considera una afición antigua, sobre todo en papel (mi forma favorita). Cuando llegué, me gustó que fuera tal y como me la había imaginado, gritaba su nombre por todas partes, todo tenía un aspecto añejo que le daba al local un encanto difícil de explicar.

Una señora muy simpática me pidió que la acompañara hacia la mesa dónde se reunían los jóvenes que iban a esa hora al club. La señora, que era la dueña del centro, me presentó a los que a partir de ese momento iban a ser mis compañeros de lectura todas las semanas. Todos rondaban mi edad, pero uno me llamó especialmente la atención. Era moreno de piel, tenía el pelo castaño claro y los ojos verde esmeralda, estaba leyendo una edición especial de Viaje al centro de la Tierra. Me senté a su lado y después de mantener la conversación de presentación, en la que me dijo de todo menos su nombre, le pregunté por este. Él me contestó: aquí me llaman El lector de Julio Verne.

Natàlia Sánchez Diestro

***

Finalista El corazón helado__________________________________________________ Las nevadas montañas habían acompañado al escalador a lo largo del viaje. Y cuando aún no había entrado al laberinto blanco, todas las miradas de los habitantes de ese pequeño pueblo ya se centraban en él.

Era una mañana como cualquier otra, cuando una extraña persona apareció en la taberna de ese lejano pueblo. Todos se preguntaban de dónde venía, pero este solo respondió que había venido con tal de cumplir un objetivo que tenía en mente. Al día siguiente, algunos afirmaron haber visto al forastero con su enorme mochila, de camino a la cima más alta de esa zona.

A partir de ese momento, sus únicos testigos fueron la multitud de buitres que se posicionaban encima de él, esperando que no saliese vivo de ese peligroso lugar. No obstante, los días pasaban y el escalador seguía su travesía a paso ligero, esquivando rocas, atravesando grietas y cruzando altos acantilados.

Los días se convirtieron en semanas, pero para él, el tiempo no pasaba. Solamente paraba unos breves instantes para comer y casi no dormía. En su cabeza, quedaba un único pensamiento, el de alcanzar la alta cima de esa peligrosa montaña.

Después de unas seis semanas, sus congelados y cansados pies pisaron lo alto de ese monte. Mientras caminaba con cuidado con tal de no caerse, observó las banderas que los mejores escaladores habían clavado en el hielo.

Fue entonces cuando por fin la vio. Se dirigió hacía una de ellas y sacó una foto de su bolsillo, en ella aparecía él junto a una mujer. Se sentó con calma y, observando al horizonte, supo que había cumplido la promesa que le hizo a su amada, que la visitaría cada año para que su vida eterna fuese más llevadera.

Así que, junto a la que fue la tumba de su amada, un soplo de esperanza animó a su corazón helado.

De allí en adelante, el escalador visitaba el pueblo y el monte anualmente. Con el paso del tiempo, incluso hizo amistades con sus habitantes y el camino hacia la cima se le hacía cada vez más fácil. Hasta que, en una de esas escaladas, una gran tormenta cubrió el monte y, al no volver a ver a ese valiente hombre, el pueblo supuso que por fin se había reunido con su amada.

Roger Marín Xurigué

***

2º de Bachillerato Primer premio ¿Es realmente una nueva vida?_______________________________________ Ya estamos a punto de llegar. Veinte kilómetros, quince kilómetros, diez, cinco… La distancia se va acortando y los kilómetros se convierten en metros y los metros en nuevas esperanzas, pero también en nuevos temores. No puedo dejar de pensar. La casa, Román, la familia de Ena, mi vida… La casa, Román, la familia de Ena, mi vida… La casa…. Román… Ena… Mi nueva vida… Veo al padre de Ena a mi lado, sonriente, mientras pierde su mirada en el huidizo paisaje que la ventana del automóvil nos intenta mostrar, mas este no hace más que intentar esconderse entre las débiles sombras que se van formando bajo los tenues toques del sol del atardecer. Estoy segura sobre lo que estará pensando: en la familia que lo espera con los brazos abiertos, su pequeño tesoro, no hay la más mínima duda de ello. Sus labios curvados marcando los hoyuelos, el brillo de sus ojos… No hay peor delator que unos ojos que se iluminan a la espera de su tan ansiado anhelo. No por nada son el reflejo del alma. Pero, y a mí, ¿quién me espera? Sí, están Ena, sus hermanos, Margarita…. Pero no es lo mismo, ¿o sí? Sinceramente, no lo sé. En este punto de mi vida, yo ya no sé nada, no puedo realmente esperar nada. Todas mis ilusiones habían quedado destruidas y enterradas por los habitantes de aquella casa. ¿Por qué ahora tendría que ser distinto? ¿Por qué estoy con nueva gente? ¿Con una nueva familia que me tiene cierto aprecio? ¿Y quién me asegura que no llegará un momento en el que todo cambiará, en el que ya nada volverá a ser igual? Aún recuerdo aquellos veranos que pasaba en la calle Aribau, cuando todo era más feliz, más colorido… Cuando el canto de los pájaros y el sonido del tranvía envolvían las estancias de la casa y la alegría vestía a sus habitantes. Ahora todo era podredumbre, decadencia. Y esta misma decadencia se había introducido e instalado dentro de mí, como si yo fuera a ser su huésped y él mi parásito, succionándome las entrañas y extrayéndome la vitalidad con el objetivo de dejar únicamente el cascarón de mi cuerpo, siguiendo así la tradición familiar. Por suerte, la carta de Ena llegó como una salvación, me tendió la mano y me agarró justo antes de caer dentro de ese pozo oscuro e infinito. En realidad, me siento como ese paisaje que mira Luis, tan cambiante por el movimiento, pero que en realidad se mantiene igual, que se

esconde detrás de las sombras por miedo a que la luz que llega solo sea un espejismo que busca acabar con él. Siento que soy una persona diferente a la que entró durante aquel otoño a la casa de Aribau, pero a la vez me siento igual, imperturbable, como si solo hubiese sido un sueño, como si no me hubiese aportado nada, como si solo hubiese sido una mera espectadora de la vida de los demás, de los que me rodean, secundaria de mi propia existencia. Mi gran deseo era salir de allí, pero ahora tengo miedo de que toda mi vida sea una continua línea de decepción tras decepción y me escondo de esos destellos de presunta felicidad que en cualquier momento se podrían convertir en explosiones que arrasasen con todo.

Acabamos de llegar, me bajo del coche y cojo las maletas. Camino lentamente, primero un pie y después el otro, hacia mi nueva vida. Veo el portal y no puedo no pensar en la nueva casa, mi familia, mi vieja vida… La nueva casa. Mi familia. Mi vieja vida. Luis acerca la mano al pomo, revelando un abismo negro, ¿qué me encontraré tras esa puerta?

Guadalupe Patti

***

Finalista Quejarme________________________________________________________

<<El tambaleo del coche me marea. ¿Quién hay en el reflejo de este melancólico cristal? Me veo. Se me desvanecen los ojos al observar la media musa delgaducha de manos repugnantes y pelo graso en la que me he convertido. El húmedo cristal me está humedeciendo las puntas de la melena. Pero, ¿de qué voy a quejarme, si hasta ahora he sido una rata de ciudad cualquiera y, a pesar de todo, se me han ofrecido las mayores comodidades?

Pobre conductor, tantas horas arriba y abajo con este trasto. Y ahora que por fin hemos llegado al magnifique Madrid, no echo de menos nada de Barcelona. La Puerta del Sol se me presenta como lo más hermoso que mis ojos han contemplado jamás. Tanto… que me siento de nuevo ilusionada, como el primer día en que creí haber encontrado la ciudad de mis sueños al poner un pie sobre el asfalto de Barcelona. ¡Qué ridícula! De veras que a veces repugnas, Andrea. Me siento encandilada con todas estas damas que me rodean, que se sonríen entre ellas de la forma más socarrona que pueden. Ojalá pudiera dedicar todos mis esfuerzos a ser simplemente falsa. Pasaría una y otra tarde así.

Baja de las nubes, estúpida. Yo aquí, ellas a cuarenta centímetros de distancia, lo que mide un mostrador. ¿A quién pretendo engañar? Me han embutido en un vestido de seda color pistacho, con las piernas perfiladas con medias de nylon… pero, aun así, no sé reconocerme. No me encuentro en ninguna parte de esta urbe. Mi figura ha sido reducida a nada. Me enfurece ser el objeto bonito de una empresa en la que una sonrisa encantadora es la estrategia de venta. ¡Estoy harta! Día tras día procurando atender bien a las señoras… ¡No vaya a ser que se me ofendan! ¿Tanto les cuesta asumir la verdad, que tener dinero no es símbolo de perfección? Cómo me gustaría chillarle al mundo: “¡Qué ostentoso eres!”.

Mi única opción… podría ser una salida… ya lo decía Angustias, que un hombre con la cartera llena sería mi solución. ¡No, por Dios! Ni se te ocurra, Andrea, ni pensarlo. Me pregunto si Ena también lo verá así… ¡Soy tan incrédula! ¿Quién va a desear una mota de polvo gris, embutida en estos trapos exquisitos? No estoy hecha para festejar, tampoco para encandilar a nadie y,

ni mucho menos, para soportar las exigencias del matrimonio. Cada día que paso aquí en Madrid doy más crédito a mi sentencia: solo sobrevivo. >>

Laia Montanyà

***

Entrevista a Dina Hafida, alumna del CF de Gestió Administrativa

Benvinguda Dina, a continuació procedirem a començar l’entrevista. Aquesta entrevista consta de 31 preguntes, en les quals procedirem a tractar temes relacionats amb el desenvolupament de les pràctiques en format Dual.

Les pràctiques que es poden desenvolupar en el Cicle Formatiu de Gestió Administrativa son la FCT i FCT Dual. La FCT Dual és una modalitat de FP professional remunerada en la qual l’estudiant esdevé aprenent i combina la formació en el centre educatiu amb l’activitat productiva en l’empresa. L’objectiu principal és millorar la formació de l'aprenent, fent que participi en les activitats productives de l’empresa, posar-lo en contacte amb la tecnologia i cultura de d’aquesta i que es realitza en una estada de 900 a 1000 hores d’activitat a l’empresa.

Preguntes

Com vas accedir a la FCT Dual? He accedit a la Dual, òbviament obtenint notes bones (riure), però, bueno, tenia una amiga que estava fent Dual i no la va poder acabar, per la qual cosa he pogut ocupar el seu lloc. I allà és on vaig començar a fer Dual.

Sobre quin format de Dual vas accedir? Per què? Mmmhhh....bueno, la meva Dual ha estat de mil hores l’estava fent en una empresa en la qual estava realitzant factures, albarans, etcètera.

Creus que el número d'hores invertides en formació Dual é equivalent a la formació rebuda o per el contrari creus que amb menys hores de dedicació haguessis aprés el mateix?

Jo crec que si!!! Jo diria que ha estat suficient. I si hagués estat menys també perquè l'important és que aprenguis per tu mateixa, és a dir, has de tenir independència. La diferència la fas tu.

A quina empresa vas desenvolupar les pràctiques? A què es dedica? Les pràctiques les vaig fer a una empresa que es diu 8Cplus, que es dedica a la venda d’articles esportius com el magnesi.

Es treballa en horari festiu o en durant les vacances? No. Però si en l'Institut és festiu, allí, a l'empresa no hi ha festiu. Els festius són els que tenen allà programats. A la meva empresa tenien un full on posava tots els festius que durant tot l'any teníem, per exemple, la Setmana Santa.

Com es formalitza la relació contractual amb l’empresa? El contracte, bueno, el contracte l'ha de fer en l'Institut i el teu l'has de signar, igual que l'Institut, després li ho dones al teu cap per a signar, i després l'has de retornar a l'Institut per a «fer-lo legal».

Saps si qualsevol estudiant pot accedir a la FCT Dual? Quines són les condicions per accedir-hi? Jo diria que sí. Però aquest any amb el tema de la Covid s’han anat canviant moltes coses. No tothom a pogut accedir a la DUAL.

Quines coses han canviat? Temps. A la meva empresa hi havia dies que no podia anar perquè hi havia molta gent en l'oficina. Jo treballava amb quatre o cinc persones i hi ha dies que havia d'anar jo i hi ha dies que havia d'anar una altra persona en el meu lloc perquè no podíem estar cinc persones en una oficina. Calia respectar la distància...el protocol Covid.

Per què creus que et van escollir a tu per fer les pràctiques a l'empresa? Com et vas sentir el primer dia? Tènia por. (Riure) Tenia por, gent nova, lloc nou... llavors et sents nerviosa. Però era gent amable que t'ajudava en tot, i clar el primer dia et diuen, això és el que has de fer...t'ajudo?...pas a pas fins que ho aconsegueixis i ja tens la teva autonomia.

Has sentit frustració en el desenvolupament d’alguna de les tasques assignades? Si. Amb els clients, en temes de factures, en tema de clients. Per exemple, no pots esborrar una factura en un sistema perquè has d'avisar a la gestoria, a tothom i és com que has de, has d'anar, ser precisa i saber el que has de fer.

Va haver alguna circumstància personal que afectés al desenvolupament de les pràctiques? I als estudis? I si es així quina va ser? No moltes però el que intento és que no afecti la meva vida personal al meu treball. Intento fer el possible per a donar el millor del mi mateixa.

Quin recolzament reps per part del professorat? Si hi ha un problema, per exemple, si el cap en l'empresa et diu alguna cosa que no has de fer-la tu, has de dir-ho al profe. Tot el que passa en l'empresa li ho has de dir al profe perquè ells et poden ajudar en tot. Per exemple, en dir a l'empresa que l'alumne no ha de fer això o no és la seva part del treball.

Com et vas organitzar l'horari? El nostre horari de classes va resultar molt difícil perquè no he sabut com organitzar-lo. Necessites només temps, no has de ser vaga (Riure) i amb el temps t'acabes organitzant entre les pràctiques i el cole.

Et va afectar molt a nivell acadèmic? Si.

Molt? Més o menys. Pel temps, per exemple, si demà tenia examen, no tenia temps d'estudiar per a aquest examen. Em vaig organitzar i ja, és com, que el que cal fer és canviar de rutina.

Quin consell donaries per tal de fer compatible el desenvolupament de les pràctiques i les classes? Organització i saber dedicar temps a cada cosa.

Saps si es pot realitzar la FCT Dual a l’estranger? No ho sé. No et puc dir res, no tinc ni idea.

T'hagués agradat fer-la a l’estranger? M'hauria agradat molt perquè tinc idiomes i m'hauria resultat fàcil poder fer les pràctiques a França o a Anglaterra.

Quines avantatges creus que té fer la FCT Dual i no una FCT tradicional? Mmmhh...En el meu cas, en la meva empresa, les meves pràctiques queden reconegudes a nivell de Seguretat Social, a més que guanyes experiència, ja que són mil hores i la gent que no té experiència, que comença en primer, en accedir a aquesta formació Dual, adquireixen aquesta primera experiència laboral reconeguda, aquest primer any d’experiència. M'ha ajudat.

No has fet referència al fet de que la FCT Dual és remunerada. Podem saber quina va ser la teva remuneració? 400 euros aproximadament. Òbviament que et paguin és millor que no et paguin però un quan fa les pràctiques no les fa per diners.

Perquè les fas llavors? Per a mi, per l’experiència. Guanyar una experiència que servirà de reclam per a la resta d’empreses en un futur

Quin va ser el nivell d’autoestima durant el desenvolupant de les pràctiques? Al principi no tenia molta perquè en començar no coneixes gent i tens por de donar una mala imatge davant del cap, dels companys, però després, al final veus que han estat molt…et donen la benvinguda, t'ajuden, són allà. No tot el temps hem parlat de treball, eren allà amb mi quan em sentia malament, t'ajuden i llavors al final és com que tinc la força, em sento bé, m'he sentit bé.

Vas tenir una bona relació amb els caps? I amb els companys? Si. També. Han estat de gran ajuda. Per exemple, si et quedes embussat en alguna cosa, t'ajuden moltíssim. Estan allà amb tu. Et diran, amb l'experiència que tenen ells prèviament, et diran: “això l'has de fer de tal forma” i si t'equivoques, seran allà amb tu.

Com descriuries la forma d’organitzar el treball a la teva empresa? Ells tenen com un treball en cadena. Cada persona en l'empresa fa una tasca, a vegades passa que no se sap on està l'error dins d'aquesta cadena, encara que es realitza amb molta autonomia.

Quin consell li donaries a un estudiant que comenci la FCT o la FCT Dual? Han de tenir voluntat pròpia i responsabilitat. Han de ser molt responsables.

Si tornessis al principi de les pràctiques canviaries alguna cosa que has fet? Falta d’organització. Al principi. Aquest ha sigut l’obstacle principal.

Quines possibilitats existeixen de que sigui contractada després de la FCT? Serà difícil continuar treballant allí. Per a mi seria difícil perquè al final vaig tenir molts problemes, però…mmmhhh… estaria bé que tothom intentés fer la Dual, almenys et dona autoestima, et dona autoestima.

Després de les pràctiques, et van oferir la possibilitat de quedar-te a l'empresa? I a qualsevol altra empresa? A l’empresa no. He començat a cercar empresa pel meu compte.

Quina va ser la valoració que va fer l'empresa? No tinc ni idea (riure). Hauràs de preguntar-li al profe.

Com valores tu a l'empresa? Estaria bé treballar allà. De 0 a 10, li posaria un cinc i mig.

Creus que l'empresa estaria satisfeta que continuessis treballant amb ells? No ho sé. No. Va haver-hi gent nova. La gent canvia perquè són la majoria gent amb contractes per a la formació o Dual. Per això la gent no segueix allí. Estan en constant canvi.

Moltes gràcies Dina per aquesta interesant entrevista, en la qual hem pogut apropar-nos a una altra visió, la de l’estudiant, la teva, en la comprensió mitjançant l’explicació d’aquesta experiència personal en el transcurs de la formació Dual durant el desenvolupament de la formació acadèmica a l’Institut.

T’agradaria aportar alguna cosa més, alguna opinió, algun consell a altres estudiants? Que siguin responsables, que sàpiguen organitzar temps entre estudis i empresa, que no tot és empresa, que també hi ha estudis, que se sàpiguen organitzar.

Institut Badalona VII Primer de Gestió Administrativa

Críticas teatrales y reflexiones sobre las obras

El alumnado de Bachillerato ha asistido a diversas representaciones dramáticas en el Teatre Lliure, con carácter voluntario, durante este curso. Este apartado recoge algunas reflexiones sobre las producciones que han podido presenciar.

Esperemos que estos escritos despierten el interés suficiente para querer ver estas obres. Aunque ya no se representan, las podéis recuperar en Teatre Lliure on line.

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om (Eleonora Herder)

Las vírgenes suicidas en revisión__________________________________ Conmemorando el vigésimo aniversario del estreno de la película dirigida por Sofia Coppola Las vírgenes suicidas, la directora Alícia Gorina lleva la historia de las hermanas Lisbon al teatro. Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om introduce un enfoque feminista dando una oportunidad a las protagonistas de narrar sus propias vivencias en el Detroit de los setenta.

La obra es un contraste continuo entre las cinco hermanas y las cinco actrices que les dan voz. Recordemos que en el filme, las chicas son retratadas a base de los recuerdos de los chicos del vecindario que las acompañaron durante la última etapa de la vida de estas. Esto provoca una distorsión de los personajes femeninos, pues aparecen sexualizados y como objetos del deseo masculino. Las intervenciones de las jóvenes actrices señalan estos hechos y detalles que, en su momento, llegaron a pasar

desapercibidos. Por ejemplo, hacen hincapié en la escena donde Cecilia, la hermana menor de trece años, es llevada al psiquiatra por un intento fallido de suicidio. El doctor propone como solución la interacción social con el sexo opuesto, es decir, se presenta la figura masculina como un elemento imprescindible en la vida de una mujer. Las intérpretes comentan también la noche del baile del instituto, cuando el apuesto Trip Fountaine lleva a Lux Lisbon al campo de fútbol y hacen el amor. Concentrándose en el personaje de la chica, las actrices ponen en duda la escena y muestran la posibilidad de que en realidad sea un caso de violación.

En conclusión, esta obra es una interpretación feminista de la historia de las hijas Lisbon. Igual que lo hicieron los jóvenes del vecindario, cinco chicas adolescentes vuelven a intentar explicar los sucesos abrumadores que llevaron a las hermanas a acabar con sus vidas. Aunque nunca lleguemos a saber lo que pasaba por la mente de estas adolescentes, podemos intuir la fragilidad de esta etapa en esta sociedad, en la cual el machismo hace minimizar la violencia de género.

Laura Collantes 2º de Bachillerato A

***

¿Por qué se suicidan las chicas de Detroit?__________________________ Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om es una reinterpretación teatral de la obra cinematográfica Las vírgenes suicidas de Sofia Coppola, basada en la novela original de ficción de Jeffrey Eugenides. La intención de esta obra de teatro, a diferencia de las otras versiones, es intentar dar una explicación al suicidio múltiple de las hermanas de Detroit 20 años después del estreno de la película. La obra sigue la perspectiva de las cinco jóvenes, las cuales exponen sus sentimientos, pensamientos, ideas, opiniones sobre todo aquello que las rodea a medida que avanza la historia. Las causas que las condujeron al suicidio fueron diversas: el sentimiento de alienación, la incomprensión por parte de los adultos y los padres, las normas sociales, el mundo machista. Cecilia, la más joven de las hermanas, fue la primera que intentó terminar su vida. La pequeña, cuando fue hospitalizada, en vez de recibir ayuda psicológica, comenzó a decirle a este que era demasiado joven como para saber lo duro que era la vida. Asimismo, la incomprensión por parte de los padres la encaminaron hacia la muerte. Por otro lado, Lux, la segunda hermana más pequeña, después de la fiesta de baile organizado por su instituto, se vio ciertamente obligada a tener relaciones sexuales con su compañero de baile. Probablemente por miedo a ser criticada, la inexperiencia sobre este tipo de situaciones, el no saber negarse, la presión social y el sentimiento de obligación por el hecho de ser los reyes del baile… da a entender que consintió al chico. No obstante, en la obra se puede apreciar cómo Lux se sentía incómoda frente este tipo de comportamiento del joven. Del mismo modo, las otras hermanas también fueron víctimas de abusos sexuales desde una temprana edad. Por último, el hecho de estar en la etapa de la adolescencia y el carácter peculiar de cada una de ellas hace que a menudo se cuestionaran y tuvieran ideas que no encajaban especialmente con las normas sociales de su época, por lo se sentían solas e incomprendidas por el resto de la sociedad. En conclusión, son diversos factores los que influyeron al cambio de comportamiento de las chicas y su final trágico. Las cinco hermanas de Detroit, de 13 a 17 años, fueron

continuamente reprimidas por el mundo y la sociedad, e incluso por sus propios padres. Toda esto las lleva al suicidio colectivo.

Maria Zhou 2º de Bachillerato A

***

L’ Oncle Vània (Antón Chéjov)

La adicción humana al declive____________________________________ L’oncle Vània se trata de una representación teatral de la obra homónima de Antón Chéjov, interpretada por primera vez en 1900. Esta conmovedora historia, situada en una finca rural rusa, sigue la perspectiva de ocho personajes a lo largo de su inevitable decadencia, siendo esto un paralelismo del propio declive existencial humano.

Uno de los temas que destaca en esta función es el maravilloso estudio que hace el autor de las vidas malgastadas y llena de desilusiones de la sociedad, eje que une gran parte de las subtramas de los diferentes personajes. Este concepto se puede ver perfectamente retratado en el rol del Tío Vania, un hombre que siente que el peso de la responsabilidad que está sobre sus hombros le está provocando, poco a poco, una sensación de desesperación, empequeñecimiento y ahogo con el pasar de los años. Su vida se halla incompleta: no tiene amor, ni deseos, ni esperanzas, ni a su hermana ni objetivos propios. Su existencia ha estado volcada para y por los demás: trabajando arduamente para mantener la finca, desperdiciando años de su vida por un profesor cuya genialidad no era más que un invento suyo (provocando desconfianza hacia los

demás) y hundiéndose en una crisis identitaria, un fracaso individual. El cúmulo de este sufrimiento explota cuando Serebriakov admite querer vender la propiedad. En ese preciso momento, Petróvich observa que lo único que sustentaba su vida estaba a punto de desvanecerse, desaparecer. No tenía nada más. No había hecho nada más en su vida. Si la hacienda se esfumaba de su mundo, no le quedaría nada de su patética existencia, de una existencia sin su hermana.

Otra historia que, a mi parecer, también proyecta este problema es El Retrato de Dorian Gray, novela contemporánea a la obra teatral. El libro narra cómo el deseo de Dorian Gray de mantenerse joven y bello para toda la eternidad se hace realidad. En un principio, podrías pensar que es una bendición tener todo el tiempo del mundo para hacer lo que quieras mientras te mantienes como una rosa, impoluto. Entonces, ¿dónde estaría la vida malgastada? Oscar Wilde no la presenta de la misma manera, sino desde una perspectiva totalmente opuesta. En este caso, Dorian tiene todo el dinero y tiempo del mundo, y no se tiene que preocupar por los asuntos banales de la clase media. Es irónico, tiene tanto tiempo que lo termina desperdiciando viviendo una vida que no es suya, una vida corrupta, una vida marcada por los valores estéticos y hedonistas de Lord Henry. Dorian se olvida de sí mismo, se deja caer bajo los encantos de los placeres, se deja llevar por las garras del narcisismo, las drogas y las fiestas continuas. ¿Y por qué? Porque siente que tiene todo, pero en verdad no tiene nada; porque cree que controla todo, pero en verdad es él el manipulado, el que no vive de verdad.

En definitiva, aunque personalmente me pareciera una obra un tanto larga, Chejov representa perfectamente las frustraciones del ser humano, tanto las de la Rusia del siglo XIX como las actuales. Ese miedo a no ser recordado, a no llegar a nada, a ser un don nadie. Ese miedo que, aunque esté muy escondido, yace en el interior de todos nosotros: el temor a vivir una vida olvidable. Yo, de entre todas las líneas del drama, me quedaría con esta frase que representa muy bien ese sentimiento: Aquells qui vindran cent, dos-cents, tres-cents anys després de nosaltres. Aquells a qui nosaltres obrim el camí. Ens recordaran amb alguna paraula bona? No ens recordaran, iaia. Guadalupe Patti 2º de bachillerato A

Vivir implica sentirse vivo_______________________________________ L’Oncle vàina, escrita por Antón Chéjov, es una de las obras maestras de la literatura dramática del siglo XIX. La obra muestra la decadencia social de la época, es más, el autor refleja la catástrofe interior de algunos destinos humanos: el tedio, la vida malgastada, el amor no correspondido o el trabajo inacabable. La historia se desarrolla en la antigua casa de campo de una familia aristocrática. Tras la llegada del profesor Serebriakov y su bella esposa Elena, todos los personajes reconsideran su posición en el mundo, concluyendo que el amor no los salvará, el trabajo no los hará más nobles y el futuro no los salvará del presente.

La obra refleja la miseria que se esconde en nuestras rutinas y el esfuerzo intrínseco que poseemos los seres humanos respecto a la posibilidad de luchar por una vida mejor. Todos soñamos con otras formas de vivir, siempre más felices, y deseamos ascender hacia todas estas imaginaciones con ansia y desespero. La obra destaca el vacío que genera el paso del tiempo, y sobre todo, lo efímero que es su transcurso. Es cierto que la posibilidad de escoger lo que hacemos con nuestro tiempo nos da la sensación de libertad, y sobre todo, de posesión de nuestro destino; de hecho, nuestro tiempo es nuestra vida y cuando lo malgastamos, automáticamente también desperdiciamos nuestra existencia.

Me gustaría hacer un paralelismo entre Alaska, la protagonista de mi libro favorito Buscando a Alaska, y Elena, la protagonista femenina de la obra teatral l’Oncle vàina. Ambas son mujeres hermosas, que llenan de viveza a los demás, pero en realidad están vacías y aburridas por dentro. Lo más curioso es que también comparten esa esencia misteriosa que capta la atención de todos los hombres. Alaska también es una joven aburrida de la vida y representa tan bien como Elena que es una mujer incomprendida por el entorno que la rodea. Buscando Alaska también reflexiona acerca de lo insignificante que puede llegar a ser el tiempo para alguien que no lo está disfrutando. Es irónico cómo la vida es tan solo un corto período respecto a algo que consideramos eterno e infinito.

La visión que Chéjov muestra en esta obra, y con la que estoy completamente de acuerdo, sigue sucediendo en la actualidad. Muchas veces tememos al paso del tiempo; no solamente por la trágica y cada vez más cercana muerte, sino también por el miedo de desprendernos de una etapa de nuestra vida, como en el caso de Elena es la juventud. De hecho, hay veces en las que nos aferramos tanto al deseo de que ese cambio no suceda, que sin darnos cuenta nos olvidamos de que eso hará que no vivamos ni crezcamos como personas. Quizás los personajes deban decidir, simplemente, entre negar la realidad o tener el valor de afrontarla, tal como haremos siempre todos los seres humanos. En lo que se refiere al título de mi narración, pienso que representa perfectamente la definición de una vida malgastada y lo que quiere transmitir el autor con su obra, que es que al fin y al cabo vivir también implica sentirse vivo.

Andrea Torres 2º de bachillerato A ***

L’oncle Vània y el amor no correspondido__________________________ L’oncle Vània es una de las obras teatrales más importantes de la literatura dramática del siglo XIX, publicada en 1899 y escrita por Antón Chéjov, uno de los principales dramaturgos y narradores de Rusia de su época.

La historia se desarrolla en una finca rural, escenario del enfrentamiento de una familia destinada a un final apocalíptico. Uno de los temas más representativos de la obra es el amor no correspondido, reflejado en varios personajes como tío Vania, el doctor Ástrov y Sonia. Comenzando por tío Vania, este se acaba enamorando de Elena, la segunda esposa del profesor, quien se quedó viudo después del fallecimiento de su primera mujer, la hermana de Vania. Asimismo, el doctor Ástrov se prenda de la misma persona. Todos quedan cautivados por Elena, una mujer joven y seductora que se caracteriza por su belleza. No obstante, se siente infeliz con su matrimonio, ya que descubre que en realidad no está enamorada del profesor.

Durante la obra, Elena llega a coquetear con tío Vania, pero lo rechaza cuando este quiere ir más lejos regalándole un ramo de flores carmesí, símbolo del amor y la pasión. Del mismo modo, Elena parece aceptar los sentimientos del doctor Ástrov permitiéndole un beso y algo más; sin embargo, al final de la obra lo abandona. Por último, Sonia, sobrina de Vania e hija del primer matrimonio del profesor, desde hace seis años está desesperadamente enamorada del doctor Ástrov, quien no le corresponde. Además, tiene una autoestima baja al sentirse poco atractiva en comparación con Elena, su madrastra. Con esto, podemos observar que muchos personajes acaban eventualmente con el corazón roto en el transcurso de la historia.

Al ser un tema universal, la literatura que trata sobre el amor no correspondido es vasta y casi interminable. Es un tema clásico que aparece muchas veces sin importar el género que predomine. Por ejemplo, La Chica invisible de Blue Jeans, a pesar de que es una novela juvenil que pertenece al género de suspense y ficción, contiene aspectos amorosos que aportan un crecimiento personal a los diferentes personajes de la historia.

L’oncle Vània es una de las obras más desoladoras y representativas del autor ruso Chéjov. Este nos enseña el lado oscuro del amor, un amor no correspondido llevado al extremo seguido de la desesperación, la desolación y la tristeza. Actualmente, este tema es tratado de distintas maneras en la literatura moderna. En mi opinión, “el patetismo, la cobardía y la estupidez” de los hombres frente el amor han sido representados de una manera magistral en esta obra. Maria Zhou 2º de Bachillerato A

***

La vida malgastada de Elena_____________________________________ Durante el curso hemos asistido a la representación teatral de L’oncle Vania, un drama escrito por Antón Chéjov.

La obra trata sobre la decadencia de la sociedad del siglo XX. La acción es desarrollada en una casa de campo de una familia aristocrática, la cual comienza a replantearse su lugar en el mundo con la llegada de un personaje, el doctor Astrov.

Desde mi punto de vista creo que uno de los temas más bien representados en la obra es la vida malgastada, especialmente la que podemos apreciar en el personaje de Elena.

Elena es una joven que se casó con un hombre mucho mayor que ella, el señor Ander. Se puede decir que quiere a Ander, pero su vida se ha visto sobrellevada exclusivamente por él y sus necesidades, dejando de lado todos sus propósitos de futuro.

Durante la estancia del doctor Astrov, un hombre joven y apuesto, Elena empezará a desarrollar sentimientos hacia este, y provocará que se dé cuenta de que realmente estando con Ander lo único que hace es malgastar su vida, que la ha estado pasando siendo la sombra de su esposo.

Finalmente, aún sabiendo lo que le espera, decide quedarse con Ander y su familia, así pues, desaprovecha su lozanía y se deja llevar por las necesidades de su esposo.

El tema de la vida malgastada es un tópico que podemos encontrar en diferentes novelas y películas, como en este caso El Show de Truman, en el que el protagonista vive bajo un mundo completamente falso, controlado las 24 horas del día durante toda su vida.

Cuando este se da cuenta, decide acabar con ello y salir de esa burbuja,

empezando a vivir su vida de la manera en la que él quiere, contrariamente a Elena, que se decanta más por seguir en la monótona rutina.

Para concluir me gustaría comentar y felicitar a los actores por el loable trabajo interpretativo que han llevado a cabo, cosa que ha hecho que la historia cobre sentido y se entienda perfectamente lo que el autor quiere representar con este drama. Chéjov refleja en esta obra parte de la decadencia de la sociedad de la época, del siglo XX, y lo hace de manera sublime gracias a la trama de la obra. Sin duda muy recomendable.

Paula Valenzuela

***

Crim i càstig (Fiódor Dostoyevski)

Crim i càstig es una obra maestra de la literatura rusa, escrita por Fiódor Dostoyevski. Pau Carrió ha adaptado al teatro una traducción reciente que se representa en el Teatre Lliure. Protagonizada por Pol López (Rodion Romànovitx) y Míriam Iscla (Porfiri Petrovna), la pieza transmite que nadie está exento de castigos tras cometer un crimen.

Al comenzar, el escenario se encuentra vacío. A cuenta gotas van entrando los personajes, vestidos con atuendos de tonos grisáceos y gastados. Los actores, en línea frente al público, empiezan contando una anécdota de la infancia del protagonista, Rodion Romànovitx.

Al inicio de la obra, Romànovitx no tiene dinero para pagar el alquiler. Para conseguirlo empeña objetos, de los que obtiene un bajo préstamo. Después de escuchar a unos desconocidos hablar, asesina a la anciana prestamista para robarle parte de sus pertenencias. Porfiri Petrovna, comisaría, pronto empieza una búsqueda para atrapar al culpable.

A medida que se desarrolla la obra y la investigación del caso avanza, el sentimiento de culpa y el miedo a ser descubierto del protagonista crece. Los espectadores lo vemos reflejado en la puesta en escena: una burbuja que se hincha y deshincha conforme el grado de remordimiento de Rodion.

Por otro lado, el atrezo es prácticamente nulo, pues aquello que necesitan los autores se descuelga del techo o bien entra con ellos a escena. Tanto los cambios de decorado como la propia función van acompañados de una música actual que ofrece un gran grado de intriga que a su vez permite empatizar con el protagonista.

A pesar de su larga duración, la obra se hace amena. Esta te atrapa con sus interesantes debates filosóficos sobre el poder que el ser humano puede llegar a tener para cometer crímenes. Recomendamos esta obra a todas aquellas personas mayores de dieciséis años interesadas en las obras clásicas.

Martina Fangano y Maria Roldán 1º Bachillerato A

***

Sobre la escenografia de Crim i càstig_____________________________ Cualquiera que haya asistido a la adaptación teatral de la obra de F. Dostoyevski, estará de acuerdo en que uno de los factores que llama más la atención de toda la representación es, sin lugar a duda, la escenografía. Con esto me refiero a los diferentes objetos que, a lo largo de la obra, van subiendo y bajando, saliendo y entrando en escena. Cada objeto, tiene un papel en la obra, pero ¿cuál?

Sería indicado empezar con el que es, indudablemente, el más aparatoso e impactante de toda la obra, una gran trozo de plástico. Se encuentra colgando del techo, pero al poco rato, este sorprende al espectador con un lento descenso hasta cubrir todo el escenario y empezar a hincharse y deshincharse como un globo. Se podría interpretar como la consciencia de Raskólnikov, que se llena de aire cuando el protagonista se ve acorralado o no para de darle vueltas al asesinato. Mientras que, cuando este está calmado, durmiendo o inconsciente, se vacía el aire que esta contiene y se deshincha. Al igual que su consciencia, se vacía, se olvida y descansa de la tortura psicológica que él mismo está recibiendo, como castigo por su crimen. Podría decirse que se llena de pensamiento.

Por otro lado, un elemento muy persistente en la obra es el colchón que sube y baja, cada dos por tres, simulando el dormitorio de Raskólnikov. Cuando la cama entra en escena, automáticamente se respira paz, ya que es el momento en el que este duerme y se olvida de todo.

Otro hecho curioso es la entrada de una manguera que llena de “sangre” el hueco anteriormente usado de habitación. Este podría simbolizar el derrame de secretos, el momento en que lo cuenta todo, lo suelta y se libera del dolor psicológico. Por otra parte, encontramos las sillas, arrastradas hasta el escenario por los diferentes personajes al entrar en escena. Así como hacen la función de sillas normales y corrientes, podríamos pensar que, al estar situadas encima de la burbuja de plástico, simularía el cerebro amueblado del protagonista, ya que cuando empieza a llenarse de aire, estas se caen y quedan esparcidas y desordenadas.

En resumen, la escenografía en la obra Crim i càstig no pasa desapercibida al espectador, y sin lugar a duda, será algo que no olvidará al terminar la obra. Estos objetos le dan cuerpo a esta, que no sería la misma sin ellos, ya que aportan mucho significado.

Berta Centelles 2º de Bachillerato A ***

En esta adaptación de la célebre novela Crimen y castigo de Fiódor Dostoyevski, realizada por el dramaturgo y director de teatro Pau Carrió, es inevitable preguntarse sobre el porqué del uso de tan particular escenografía. Al entrar a la sala, lo primero que capta la atención del espectador es la oscuridad que envuelve un escenario cuyas paredes se encuentran cubiertas por un atrezzo que simula

unos edificios o fachadas con ventanas. En el contexto de la obra, publicada en 1866, entendemos que el argumento ocurre en la etapa del Imperio Ruso en la que la pobreza sumergía a la mayoría de la población en una situación de supervivencia constante y abrumadora. Por tanto, estos edificios lúgubres, de color inerte, representan la melancolía, el desconsuelo y la angustia que las personas vivían durante esa época. A pesar de ello, el elemento más sorprendente e inhabitual que nos ha presentado el equipo escenográfico ha sido una lona de plástico inmensa que cubre casi todo el escenario y que se coloca en ciertas escenas específicas. Aunque la característica más singular es que dicha lona se hincha y deshincha según el fragmento argumental. Fijándonos en los momentos en que se produce este hecho, podemos interpretar que el aire que hincha la lona representa la ansiedad que el protagonista, Rodia, siente a lo largo de la obra. En momentos en que la inspectora lo interroga o parece que alguien va a descubrir el atroz crimen que cometió, el plástico se infla, al igual que el nerviosismo y la desesperación del culpable. En conclusión, esta obra cuenta con un magnífico uso de recursos visuales para impregnar al espectador con la decadencia y el desasosiego que bien representa la novela original acorde con la época y lugar donde ocurren los hechos. Andrea Luna 2º de Bachillerato A ***

La justificación del crimen en la obra______________________________ Crimen y castigo, escrita por Fiódor Dostoyevski, es una de las novelas más famosas de todos los tiempos, dado que después de más de 150 años de su publicación sigue estando en la cúspide de la literatura mundial. Esta gran obra gira en torno al asesinato y el robo que comete el protagonista, Raskolnikov, a una anciana usurera. Pero, ¿cuál es la verdadera razón de este crimen?

Aparentemente, la única razón por la que lo comete es para conseguir algunos rublos y así lograr salir de la miseria en la que vivía, con el fin de quitarle parte de la carga económica que él suponía para su hermana y su madre. Aunque desde mi punto de vista, la razón fundamental es la sensación de superioridad del protagonista frente a su entorno, o incluso, al resto de la humanidad ya que, como él bien expone en un artículo publicado en una importante revista de la ciudad, existe una segregación entre los hombres inferiores u “ordinarios” y los superiores o “extraordinarios”. Los primeros deben obedecer las leyes y asumir las consecuencias de sus actos; en cambio, unos pocos tienen la responsabilidad de cometer ciertos crímenes y desobedecer las leyes, dado que tienen el derecho o incluso obligación de hacer este bien para la humanidad. Efectivamente, Raskolnikov se considera uno más de estos últimos. Un claro ejemplo de esto se puede observar en el hecho de que en ningún momento de la obra el protagonista hace uso del botín robado, es más, lo esconde debajo de una piedra y jamás hace recuento de este. Podríamos afirmar que el saqueo adopta una posición secundaria. Esto lo podríamos interpretar como una crítica directa hacia los sectores altivos de la sociedad que se presentan impunes frente a las ilegalidades debido a su poder en ella.

Carla Dux-Santoy 2º de bachillerato A ***

En la obra se relata la vida de un muchacho, estudiante de muy escasos recursos, quien recibe ayuda de su madre y hermana para poder sobrevivir. No obstante, se ve obligado a abandonar los estudios y recurrir a una anciana mujer, prestamista y usurera, que le facilita una cantidad de dinero para mantenerse. A cambio él empeña algunos objetos que quedan en manos de la vieja. El estudiante tiene una personalidad trastornada: piensa que es un ser superior, que pertenece a la clase de hombres que pueden asesinar a otros, considerados inferiores, por el bien de la sociedad. Las personas, según la ley de la naturaleza, se dividen en general en dos categorías: personas de categoría inferior (ordinarias), personas que sirven para la procreación de seres semejantes, y personas propiamente dichas, es decir, seres humanos que poseen el don o el talento de decir una palabra nueva en su medio. Sus crímenes, como es natural, son relativos, y presentan muchas variedades, pero si para el cumplimiento de sus ideas necesitan cometerse, aunque sea por encima de un cadáver, y han de derramar sangre, al modo de ver de Rodión, sin remordimientos de conciencia han de permitirse pasar por encima de esa sangre. Así pues, Raskólnikov decide asesinar a la prestamista, pero termina matando también a la hermana de la usurera, pues esta lo sorprende cuando estaba cometiendo el crimen. Se lleva el dinero de la muerta, pero no lo usa nunca, sino que lo esconde. Después de lograr su objetivo, Rodión Raskólnikov comienza a sufrir estados de confusión, con períodos de lucidez y es tomado como loco. Hay un evidente parentesco entre la teoría elaborada por el personaje principal respecto a los hombres que pueden prescindir de la moral en bien de un porvenir que justifique sus acciones y la teoría del Superhombre, elaborada por el filósofo alemán Friedrich Nietzsche. Rodión finalmente, siente remordimientos y una profunda ansiedad, llegando a la conclusión de que no es ningún ser superior, sino que forma parte de la masa de seres humanos que él considera inferiores y que deben someterse a las leyes. El mensaje de fondo es que "después del crimen viene el castigo" y la única manera de recuperar la paz de espíritu es el arrepentimiento, asumir la verdad, y la conversión del corazón a través del amor. Ilyas Ettayeb 2º de Bachillerato A

El delirio de culpabilidad________________________________________ Crimen y castigo es una de aquellas obras que ha conseguido marcar un antes y un después en el mundo de la literatura y, además, prosperar hasta nuestros días. Publicada por primera vez en 1866 y escrita por el ruso Fiódor Dostoyevski, la novela sigue el declive psicológico del personaje principal, Rodión Raskólnikov, después de cometer dos asesinatos, según él, justificados.

Este tormento se puede ver muy bien reflejado en la representación teatral Crim i càstig del Teatre Lliure. A través de un preludio cargado de descripciones y soliloquios, que en momentos se pueden hacer largos, vamos conociendo a Raskólnikov, un ex estudiante endeudado que se ve envuelto en unas determinadas circunstancias que lo impulsan al asesinato de dos mujeres, tanto para probarse a sí mismo de lo que es capaz como para evitar que su hermana se case. A partir de este instante, el personaje pasará por una serie de fluctuaciones mentales para intentar justificar el crimen cometido, mientras, al mismo tiempo, la culpabilidad irá invadiendo cada recoveco de su alma. Asimismo, Raskólnikov dicta sentencias que dejan al espectador con la mosca detrás de la oreja. Por ejemplo, en un momento, pronuncia estas palabras «¿Com és que llançar bombes sobre la població civil durant un setge és una forma de matar més respectable?», diciendo que él había hecho un bien a la sociedad al haber eliminado escoria humana, la usurera. Con todo esto, a mi parecer, la obra llega a su punto culminante al final de esta, justo en el interrogatorio de Rodión y Porfiri Petrovna, que a diferencia de la novela original se trata de una inspectora. En este momento, la aventura adquiere un tinte detectivesco, más humorístico incluso, y, ¿por qué no decirlo? se torna más dinámica que sus horas predecesoras. Durante sus escenas, los dos personajes intercalan unos diálogos que parecen extraídos más de una dialéctica entre filósofos que de una conversación inspectora-criminal, tal y como describe Andreu Sotorra. En un intercambio de palabras, donde el tono va subiendo paulatinamente, Petrovna va rompiendo los esquemas mentales de Rodión y va jugando con su mente, mientras simula que le tiene cierto aprecio, para tenerlo bajo su control y obtener su confesión. Es tal su nivel de manipulación que incluso le va explicando su método para conseguir testimonios mientras se lo va aplicando, al mismo tiempo, al protagonista. Este, a su vez,

intenta salir del paso como puede, presentando argumentos progresivamente más débiles delante de las amenazadoras fauces de Petrovna hasta llegar al final, a la confesión del crimen, a la liberación de ese castigo que le pesaba en la mente, esa culpabilidad que no le dejaba vivir, que le hacía sentir en el mismísimo infierno.

En conclusión, Crimen y castigo es una obra que puede hacer que el espectador se pare a reflexionar sobre ciertos valores morales existentes en la actualidad. Guadalupe Patti 2º de Bachillerato A ***

¿Quién es el malo?_____________________________________________ El protagonista de la obra, en realidad, no siente culpa por haber asesinado a la usurera. Lo que le atormenta es la idea de ser atrapado por el crimen que cometió. De hecho, el protagonista lo confiesa en la misma obra cuando es interrogado por la inspectora en su casa.

No estamos hablando de un psicópata o alguien al que le guste matar inocentes, estamos hablando de una persona que, empujada por su situación precaria, se ve obligada a recurrir al asesinato tras una crisis nerviosa debido a que la víctima del crimen se aprovechaba de esa situación para ganar dinero. Este planteamiento nos permite empatizar con el protagonista, e incluso podemos sentir un deseo de querer que nunca lo atrapen. Pero también está la otra cara de la moneda, que es la inspectora a cargo del crimen, que es solo una señora que hace su trabajo bien hecho.

La inspectora se dedica a perseguir y atormentar al protagonista para que sea castigado por el crimen que cometió. Ante este planteamiento podemos pensar que ella es la mala de la obra, que solo intenta perjudicar a un pobre hombre que solo intenta sobrevivir. Pero pensándolo fríamente, no podemos decir que la inspectora es una mala persona, ya que solo cumple con su trabajo, y encima es una profesional que lo hace muy bien.

Si uno de nuestros familiares es asesinado por alguien, seguramente nos gustaría que una inspectora como Porfiri Petrovna se encargara del caso, ya que ha demostrado que es muy buena en lo que hace. Por lo que no podemos condenarla con un juicio moral por solo hacer bien su trabajo.

La inevitable conclusión a la que se llega en la obra es que, como en la vida, no se pueden clasificar a las personas entre buenos y malos solamente mirando sus actos.

Xavi Serrano 2º de Bachillerato A ***

Un castigo psicológico________________________________________

La conciencia de Raskólnikov: ¿Culpa, descarga de la misma, necesidad de confesar? El ex estudiante de derecho Rodion Romanovich Raskolnikov vive solo de arrendatario en San Petersburgo. Oprimido por la situación económica, se ve obligado a empeñar sus objetos a una anciana usurera, Aliona Ivánovna. Esta es tan dura, cruel y ruin, que se aprovecha de sus clientes inexorablemente. La desesperación hace plantear al protagonista el asesinato de la mujer, robar el dinero y con este reconstruir su vida. Rodia se obsesiona con esta posibilidad y, aun teniendo dudas de perpetrar un acto indebido, es cegado por un impulso y mata a la vieja prestamista y a la hermana de esta, que irrumpió en el acto.

A lo largo del transcurso de la obra, la angustia y el pavor van consumiendo al protagonista. Rodia, abrumado por el incidente, decide esconder cualquier prueba incriminatoria y deja las joyas robadas debajo de una piedra. Entra en un estado de pánico y paranoia que lo va desgastando tanto psíquica como físicamente, dejándole varias veces postrado en la cama. También padece delirios y desmayos, que se intensifican con la aparición de la inspectora Porfiri Petrovna junto a su equipo, que lo presionan para que se declare responsable de los hechos. Ahí es donde vemos que el miedo que le atormenta no es a causa de la culpabilidad y el arrepentimiento por cometer el homicidio, sino de llegar a ser descubierto y decepcionar a sus conocidos. Además, en los monólogos internos, Rodia insiste en no sentir culpa por matar a la mujer, pero por otra parte, expresa una gran preocupación por su familia y conocidos, y la necesidad de alejarlos del episodio.

En las escenas del interrogatorio, los métodos poco ortodoxos de la inspectora Petrovna someten a Rodia a una tortura psicológica que le hacen retorcerse, queriéndose liberar de su padecimiento. Esto solo lo consigue cuando confiesa el delito y se entrega a la policía. Este hecho contrasta con lo que anteriormente afirmaba él mismo, cuando

negaba que su perturbación fuera fruto de sus acciones, pues esta únicamente se calma con el desahogo.

Con la declaración, Rodia se desprende de todo el sufrimiento interno con el que llevaba viviendo durante meses y, como se ve al final de la obra, es enviado a la prisión de Siberia purgando una condena de siete años.

Después de ver la obra, se puede intuir que, aunque el protagonista huía de ser condenado, una parte de él buscaba ese sufrimiento como castigo al crimen que había cometido.

Laura Collantes 2º de Bachillerato A ***

Síndrome de gel (Mohamad Bitari, Clàudia Cedó)

Síndrome de gel es la nueva puesta en escena sobre la situación de los refugiados en Europa. Dirigida por Xicu Masó, junto a Mohamad Bitari y Clàudia Cedó; la obra cuenta la historia de

una familia iraquí

refugiada en Suecia. El espectáculo está protagonizado por Manar Taljo (Lamya Al-Abed) y Carles Martínez (Christofer Röckström), entre otros.

Con solo entrar en la sala, se observa un sorprendente decorado. El escenario, convertido en una sala de espera típica de un hospital, contiene las habituales sillas, una camilla de hospital y una mesa que simula un despacho. A medida que la obra avanza; lo que parecía ser una simple cortina, situada al final del escenario, se abre y da lugar a un modesto piso donde se aloja la familia refugiada.

Una joven sueca, Lamya Al-Abed, tras despertar de una operación de apéndice, descubre que en el hospital en que está ingresada hay una familia refugiada de Iraq. Esta, formada por una madre y sus dos hijas, ha acudido a urgencias en busca de ayuda: la hija mayor, Baran Hasan, no interactúa con nadie ni nada. Esto ocurre desde la notificación de la orden de deportación. Las doctoras del centro médico están dispuestas a hacer lo posible para que esta familia no sea deportada y, así mismo, que Baran despierte de su estado de letargo.

Esta obra transmite un mensaje muy importante: vivimos en una sociedad llena de hipocresía. Después de verla, somos más conscientes de cómo el gobierno intenta manipularnos. Nos hace creer que se intenta ayudar todo lo posible a los refugiados, cuando, en realidad, es más bien al contrario: los evitan y marginan. Supuestamente,

son una carga para ellos. Recomendamos la obra a un público joven, para que el mensaje llegue y no se repita en un futuro próximo.

Martina Fangano i Maria Roldan 1º de Bachillerato ***

Vull

Un xic de poesia

A la manera de José Agustín Goytisolo (Quiero todo esto)__________________

Vull somiar sense por. Vull no preocupar-me pel futur, i saber el que seré. Vull que quan tingui calor faci fred. Vull saber el perquè i encara fer-me preguntes. Vull ser un monstre sense deixar de ser humà. Vull que tothom sigui feliç. Ho vull.

Vull deixar de tremolar a les nits, Vull deixar d'intentar ser valent, Vull veure el got ple, Vull estirar-me al llit i quedar-m'hi. Ho vull.

Vull parar de ser qui no soc, i que les onades em diguin on seré. Vull parar de trucar-te, vull oblidar-te. Vull anar a Blanes a prendre un "mojito ", i oblidar-me de tot. Ho vull.

Vull anar a la muntanya i deixar-me caure. Vull aprendre a volar. Vull menjar-me el món. Vull dormir molt i llevar-me tard.

Vull menjar cargols, i que em comencin a agradar. Ho vull.

Vull parar de pensar. Vull actuar. Vull tornar a la terra en la qual em vaig enamorar. Vull tornar a tenir vuit anys. Vull tornar al poble, Vull que els hiverns siguin llargs i que els estius em semblin curts. Ho vull.

Pau Barbarà 1r de batxillerat A ***

Vull tot això______________________________________________________

A vegades, però només a vegades vull desaparèixer, vull estar en silenci, vull cridar amb dolor, vull plorar fins a adormir-me, vull regirar el temps, vull ser una amb la foscor, vull ser oblidada, però també vull ser recordada, vull ser una estrella brillant al cel, vull viure en el present, vull riure fins que em faci mal la panxa, vull cridar d'alegria, vull cantar les meves cançons preferides, vull viure i no només existir.

També vull fer coses que em llevin del llit, vull una carrera universitària, vull treballar, vull viatjar, vull fills, vull menjar en altres països, vull canviar el món, vull que la meva mare s’enorgulleixi de mi, vull ser exitosa, vull que l’estiu duri més, vull fer coses noves,

vull conèixer gent nova, vull aprendre.

Ho vull tot, però alhora no vull res, vull viure al màxim, però no faig res.

Nazeli Hernández 1r de batxillerat B ***

Déus violadors, herois LGTBI+ i dones desaparegudes

Aquest és el nom del taller que el departament de Cultura clàssica ha ofert a l’alumnat de 3r d’ESO. El que trobareu a continuació és una mostra de la feina realitzada aquest curs.

Introducció_______________________________________________________

Durant el primer quadrimestre d’aquest curs, alumnes de 3r d’ESO han realitzat el taller de Cultura Clàssica, Déus violadors, herois LGTBI+ i dones desaparegudes. Els objectius d’aquest taller eren diversos.

En primer lloc, que entenguessin els mites com el primer llenguatge que l’ésser humà utilitza per ordenar el seu món, i que, per tant, són una font preciosa per intuir els fenòmens antropològics, sociològics i psicològics que configuren l’imaginari que els produeix. Dit d’una altra manera, aporten la tènue llum d’una humil espelma a les parts fosques d’allò que la història o la biologia no poden explicar amb el seu enlluernador enfocament dels fets.

En aquest sentit, la mitologia clàssica i la bíblica són, segurament, els dos corpus més rics i orgànics al nostre abast per identificar-hi les llavors de la cultura heteropatriarcal que va començar a regir les relacions humanes a partir de l’aparició de l’agricultura i la propietat privada.

En conseqüència, un segon objectiu ha estat gratar en diverses versions dels mites fundacionals d’ambdues mitologies (amb innegable protagonisme de la grecoromana), per trobar-hi aquestes llavors i fer més fàcil la tasca imperativa de birbar els camps que n’hem heretat netejant-los de masclisme, discriminacions i violència.

Finalment, ens vam plantejar la conveniència de compartir les troballes d’aquesta recerca amb tota la comunitat educativa del Badalona VII, ja que després d’herbejar, cal sembrar. Per això aprofitem l’oportunitat que ens ofereix la revista per mostrar alguns dels resultats del nostre taller.

En primer lloc, l’assaig de Paula Lombarte Montesinos, La mitologia reflectida en el s.XXI. A continuació, el misteri de Se les busca, de Paula Roldán. I per últim, el treball Concepcions de

gènere, sexe, sexualitat i afectivitat al B7 +, de Montse Navarro Ferrer, amb la col·laboració de Ruth Mota, Jordi Florentín i Elna Bernabeu.

Montse Navarro Ferrer

INTRODUCCIÓ ● PARLEM DE MITOLOGIA I SEXES ● ELS INICIS DE LA MITOLOGIA ● LA COSA CONTINUA ● LA MITOLOGIA I LES ETIQUETES

ZEUS ● ZEUS I GANÍMEDES ● ZEUS I LES VIOLACIONS ● ZEUS I TEMIS ● BREU RESUM DEL DÉU FEMENÍVOL I BISEXUAL

+ DÉUS + ● SÀLMACIS I HERMAFRODIT ● NARCÍS

CONCLUSIONS

INTRODUCCIÓ Quan pensem en mitologia ho associem a la religió, a la història; però hem pensat mai en la sexualitat dels déus? En els assetjaments que pateixen algunes deesses i són oblidades? I Zeus, que sembla tan fort, és realment heterosexual? Per què associem la masculinitat amb un cos robust i atlètic mentre que, de la mateixa forma, veiem el sexe femení més dèbil?

En aquest assaig relacionarem un tema tan antic com és la mitologia amb continguts actuals com són l’orientació sexual, les depravacions del sexe, el masclisme o el feminisme. Anirem més enllà de la història dels mites; estudiarem cada personatge: el seu caràcter i orientació sexual, quin tipus de relació tenien els déus i deesses i ho relacionarem amb el nostre present. Traurem les nostres pròpies conclusions sobre les similituds que trobem entre la mitologia i la nostra vida quotidiana.

PARLEM DE MITOLOGIA I SEXES… Pensem en personatges mitològics. Quins ens venen al cap? Zeus potser? Hades? Doncs bé, aquests dos eren germans, junt amb Posidó i, podríem dir que són uns dels personatges més famosos quant a mitologia. Però i les dones? En la mitologia hi ha dones que passen DESAPERCEBUDES; aquesta és la paraula. Han quedat en l’oblit, la història ha fet que aquestes dones, tot i la seva importància, estiguin amagades en algun lloc on nosaltres buscarem i descobrirem qui són i què han fet al llarg de la història.

ELS INICIS DE LA MITOLOGIA I LES VIOLACIONS El principi de la mitologia grega està centrat en tres grans déus: Caos, Gea i Eros. Aquests van donar vida a tots els personatges que anirem veient al llarg d’aquestes explicacions. El primer de tot va ser Caos, el no-res. Li segueix Gea que etimològicament significa terra. Aquesta va fundar el mar Pontos i les muntanyes. Seguidament, va aparèixer Úranos i amb aquest va tenir la tira de fills. Una nit es va llançar sobre Gea i va voler fer l’acte sexual amb ella sense el seu consentiment. Un dels seus fills, Cronos, va tallar-li els testicles i ràpidament els va llençar al mar. De la sang en van néixer terribles criatures, com són els ciclops o els gegants,

que

se’n

van

anar

directament al *tàrtar. Del mar va començar

sortir

una

noia

bellíssima entre l’escuma, Afrodita, la deessa de la bellesa i l’amor.

Després de llegir la història dels inicis de la mitologia, què podem observar? Gea no volia tenir sexe amb Úranos aquella nit, però, en canvi, ell sí. Trobem en aquest primigeni acte entre deu i deessa la primera violació i desigualtat. Per què ha de tenir ell el poder de decidir què vol o no vol fer amb ella sense tenir en compte la seva opinió?

* TÀRTAR: Lloc al fons de la terra tenebrós i d’amplis camins on anaven els éssers que havien estat castigats

LA COSA CONTINUA… A la mitologia, els déus es reproduïen com xurros! Va ser així com va néixer la segona generació de déus. Rea i Cronos eren germans, i a la vegada van tenir fills. Ells dos van donar vida a aquesta nova descendència. Aquesta història no tracta del poder de l’home sobre la dona, sinó el poder de la descendència per part de Cronos. Bé, doncs com hem comentat, Cronos i Rea van tenir fills en comú i Cronos es negava que ningú el succeís, així que va començar a, ni més ni menys, que menjar-se els seus fills. Tal com naixien se’ls menjava. Primer cas d’antropofàgia, potser?, però bé, seguim centrant-nos en les relacions sexuals: Rea no volia perdre més fills, així que va demanar si us plau a Gea i Úranos si la podien ajudar a salvar algun dels seus fills, així que en el naixement de Zeus van canviar el déu per una pedra embolcallada amb una manta i Cronos, pensant que era el nadó, el va engolir. Com era d’esperar, la pedra no li va caure gens bé al depravat Cronos i això va fer que tots els altres fills que va empassar-se sortissin vius per on havien entrat. No només això, sinó que el poder va recaure en mans del conegut Zeus.

LA MITOLOGIA I LES ETIQUETES Com hem pogut observar en aquest últim mite, els germans tenien fills entre ells! Aquesta pràctica sexual entre persones consanguínies la practicarien més endavant cosins de monarques per tal de no perdre el tron ni el poder. Els grecs, com els mateixos Borbons, no entenien de moralitat, però si bé els segons eren del tot conscients, els primers no tenien, en canvi, coneixement que era algú de la seva mateixa sang amb qui tenien relacions. Per a ells no existia el terme germà o tiet, i és així com podien tenir un fill amb la que podia ser una germana. A favor de la mitologia cal dir que tampoc estava mal vist que un home tingués una relació amb un home i a la inversa. Ara ho classifiquem tot i potser aquest és el motiu que ara existeixi l'homofòbia, no? La mitologia no sabia de l’existència d’aquesta paraula, i ben lliures que se sentien estimant a qualsevol sense etiquetes. En canvi, el poder de l’home sobre la dona ja ve des dels inicis de les religions i perdura encara. Té alguna cosa a veure amb els estereotips que ens han venut al llarg de la història?

ZEUS Zeus, el famosíssim Déu. Posaria la mà al foc si dic que tothom el coneix o almenys el relacionen amb la mitologia. Sempre l’associem amb el llamp, el poder, el déu dels déus i un home molt robust i musculat. Amb totes aquestes característiques podríem dir que és un femenívol i que és heterosexual. Però, qui ha dit que Zeus només se sent atret per dones? Això sí, femenívol sí que ho és. Especialista a jugar amb els sentiments de les dones i utilitzar-les com objectes, cosificant-les. Llavors, si posem etiquetes sobre l’orientació sexual de Zeus, es podria afirmar que l’homenot de Zeus era un complet bisexual.

Un cop havent etiquetat Zeus com a bisexual, també li penjarem el cartell de femenívol perquè tot i estar en una relació suposadament “seriosa” amb Hera (i sí, tornem a trobar una parella que són de la mateixa sang, perquè tots dos són germans), per ell aquest fet no significa que no pugui tenir altres amants o violar a altres noies i nois per satisfer les seves necessitats.

ZEUS I GANÍMEDES Per demostrar que l’etiqueta de bisexual que hem posat a Zeus és real, explicarem un mite on el déu es troba irreconeixible, sentimentalment.

Ganímedes era un mortal que vivia en un lloc completament diferent del temple dels déus. Un dia qualsevol Zeus va sortir de l’edificació i va decidir anar a fer un tomb. Va ser quan es va topar amb Ganímedes. Era un noi amb una pell blanca i fina com el cotó; uns ulls bellíssims i grans que van enlluernar la cara de Zeus. El déu es va enamorar a l’instant d’aquell noi. Va ser en aquest moment que decidí raptar-lo per portar-lo al gran temple dels déus i convertir-lo en el seu amant. Li proporcionaria menjar i li dedicaria molt de temps i estimació. Zeus s’havia enamorat; el déu no volia un “rotllo” d’una nit sinó que volia donar-li amor. Com sempre, Zeus es va sortir amb la seva i es va emportar Ganímedes (raptat) cap al gran temple dels déus on el gran déu s’estimaria al seu jove amant. ZEUS I GANÍMEDES

En aquest mite podem conèixer a un Zeus molt més tendre i romàntic i enganyant a Hera, com és costum.

ZEUS I LES VIOLACIONS En l’anterior mite hem pogut veure la part més tendra i sensible de Zeus. Això no obsta que hagués raptat a Ganímedes, encara que fos per amor, però almenys al jove Ganímedes no el va violar, perquè és el que Zeus sol fer com veurem en el següent mite. Es podria dir que el famós déu fa tot l’indispensable per satisfer les seves necessitats. Es pot convertir en un bell toro blanc (com en el mite del rapte d’Europa) per tal d’aconseguir-ho. Ara explicarem una de les moltes violacions que va fer Zeus al llarg de la seva existència.

ZEUS I TEMIS Una de les primeres dones a ser violades pel grandíssim Zeus va ser Temis (llei divina); una deessa de llargs i rinxolats cabells castanys d’una gran bellesa. Els seus pares van ser els coneguts Gea i Úranos. És considerada la deessa de la justícia, ja que sempre porta una balança simbolitzant l'equilibri. A Zeus li va captivar aquesta gran bellesa de dona i va decidir fer-la seva. No va haver de fer res de l’altre món, només seduir-la amb els seus encants de déu i fer-li l’amor quan Temis no volia. D’aquesta violació en van néixer les hores: Eunòmna, Dice i Irene, que s'encarregaven de les tasques dels homes mortals. També va parir les Moires: Cloto, Làquesis i Àtropos, les quals es dedicaven a teixir el destí dels homes (sí, Zeus era tan bona persona que a part d’anar per allà satisfent les seves necessitats sexuals sense tenir en compte l’opinió de ningú, deixava embarassades les pobres dones que ni tan sols volien una relació amb ell, i encara menys tenir fills).

Aquí podem fer un paral·lelisme amb la por que alimenta la nostra jerarquia social de poders, inclús la dels nostres dies (segle XX o fins i tot segle XXI). Pensem per un moment en la figura de Hitler, el gran dictador alemany, amb tot el poder del seu país i amb ànsies de dominar tot el món. Ell tenia poder sobre la població i sobretot podia manipular els jueus amb facilitat. Si algú no feia el que ell volia el gran dictador se’l carregava d’un tir (o el feia matar). O sense anar més lluny, aquests dies la figura de Putin que exerceix el poder i la por sobre els ucraïnesos on el raig de Zeus agafa forma de bomba nuclear en les seves mans. Zeus estava també en el més alt, encara que llavors no hi hagués piràmide social tal com la coneixem a partir de les antigues civilitzacions i l’edat mitjana (reis, clero, nobles, cavallers, artesans, esclaus), i encara que semblés equitatiu i de lliure albir totes les orgies existents entre déus i mortals, el poder nascut de la por sobre un altre ja es manifestava, el poder sobre els semidéus i, per descomptat, sobre els mortals. Si una dona s’imposava davant del robust déu dient que no volia tenir cap relació amb ell, creieu que Zeus es pararia a escoltar-la, veient com actuava, podent castigar-la de per vida perquè té poder sobre ella? La resposta és no. Els més poderosos en la jerarquia social es tornen cada vegada més egocèntrics, perquè saben que poden exercir poder sobre tothom i que ningú s’atreveix a contradir-los per por. Així que sí, encara que hagin passat més de dos mil anys, els que estan en el més alt de la piràmide social segueixen tenint un mini Zeus al seu cor i cervell a l’hora de governar.

BREU RESUM DEL DÉU FEMENÍVOL… I BISEXUAL Zeus és un dels déus més coneguts quan parlem de mitologia grega. L’hem pogut conèixer gràcies al fet que Gea i Úranos van ajudar a Rea a evitar que Cronos se’l mengés. És el déu dels déus. Té un caràcter espavilat per aconseguir sempre el que vol sense que ningú li ho impedeixi i és un home femenívol perquè està en una relació “seriosa” amb Hera, (seriosa entre cometes, perquè Zeus jura fidelitat a Hera i a l’únic a què es dedica aquest home és a anar campant i buscant deesses, però també déus o mortals, que puguin satisfer les seves necessitats sexuals.)

Si Zeus visqués al segle XXI li despenjaríem el de “poderós mascle” per a etiquetar-lo de “temerós bisexual”.

+ DÉUS + SÀLMACIS I HERMAFRODIT A què ens recorda el nom Hermafrodit? A l’hermafroditisme*? Doncs d’aquí ve l’origen d’aquesta paraula, del mite de Sàlmacis i Hermafrodit.

Hermafrodit va néixer de la unió amorosa d’Hermes i Afrodita. Es va criar a la muntanya Ida amb les nimfes. Va créixer sent un ésser molt bell i atractiu perquè la seva mare era la gran i atractiva deessa Afrodita*. El que no va heretar de la seva mare va ser saber estimar.

Quan tenia quinze anys, Hermafrodit decideix anar-se’n a descobrir món. Quan arriba a un llac, decideix desnuar-se i banyar-se. Sàlmacis, que corria per allà, el veu i s’enamora de seguida. Va corrents cap a ell i demana si us plau que els seus dos cossos s’uneixin per sempre; Hermafrodit la refusa i intenta treure-se-la de sobre, però el desig d’ella ja s’havia complert i els dos cossos es van fusionar en un. Va ser així com es va formar l’hermafroditisme.

BANDERA DE L’ORGULL DE L’HERMAFRODITISME

*HERMAFRODITISME: Persona amb els dos sexes oposats en un mateix cos. *AFRODITA: Deessa de la bellesa, la sensualitat i l’amor.

NARCÍS A tots ens sona la flor Narcís o dir que ets un narcisista. Però d’on provenen aquest nom de flor i aquesta expressió? Passarem a explicar-ho amb una petita epopeia versionada per mi:

El meu nom és Narcís; sóc un jove que enamora molt fàcilment tant els homes com les dones. Vaig néixer de la panxa de la bellíssima Liriope, embarassada pel sensual riu Cofis. Tirèsies li va dir a Liriope, la meva mare, que jo mateix no m’arribaria a conèixer. En aquell moment i en aquelles circumstàncies en què encara no havia nascut, semblava estranya aquesta frase, però és clar que Tirèsies té sempre raó com a bon endeví que és.

Com ja m’he presentat i he comentat anteriorment, enamoro a qualsevol persona o déu i de qualsevol sexe. És un exemple Eco. Com molts altres, es va sentir atreta per mi. Jo hi era al bosc caçant cérvols quan una veu començà a repetir les últimes paraules que jo deia. Essent ella Eco, la noia de la veu misteriosa, la nimfa que va rebre un càstig per Hera en ser una de les mil i una amants de Zeus. Eco es va llançar als meus braços i jo la vaig refusar. No me l’estimava ni em sentia atret per ella. A causa d’aquest rebuig, Eco s’aprimà i, pel que diuen altres veus, els seus ossos es van convertir en les parets de les muntanyes que retornen l’última paraula que s’ha dit amb un intens amor cap a mi.

Va ser així que, cansat, vaig observar un gran i nítid riu davant meu. Un riu que ni el bestiar, ni els mateixos pastors arribaren a tocar. Aquesta aigua cristal·lina era vorejada per una fina capa d’herba ben verda i cuidada gràcies a la brillant aigua que hi havia. Després d’analitzar aquest paisatge de conte, vaig decidir tastar aquest riu per saciar la meva set. En aquell moment vaig veure un noi. Ens separava la fina capa d’aquesta aigua treta dels déus. Tenia uns bonics ulls, grans com taronges i una pell blanca i suau com la neu; tenia una boca amb un somriure dolç que transmetia que sentia alguna cosa per mi i, per primera vegada, podia correspondre els sentiments d’aquest noi de cabells perfectes atrapat en el riu. Cada vegada que m’apropava a ell, em responia amb el mateix moviment cap a mi.

Però, tots dos ens volíem abraçar, sentir les nostres pells unides. Jo volia tastar els seus llavis tan ben perfilats. Jo volia tocar aquell cabell de gran bellesa i suavitat. Va ser quan, per un desig d’amor vaig notar la meva pell fondre’s en ell.

Jo volia reunir-me amb ell, fos on fos, però el meu cos va anar desapareixent a mida que m’apropava a ell i ens foníem en un de sol. Fins que vaig deixar de ser. El meu cos va deixar d’existir i a canvi, va eixir una flor blanca com la pell d’aquell noi amb un cercle groc enmig.

CONCLUSIONS En aquests dos últims mites, que hem pogut aprendre? Que tots aquests termes com són l'hermafroditisme (Sàlmacis i Hermafrodit), ser una persona autosexual (Narcís), ja ens ve de lluny. Potser les paraules van ser inventades fa quatre dies, però que un home se sentís atret per algú del mateix sexe, o es mostrés asexual, o amb persones de la mateixa família, ja existia molt abans que tots nosaltres.

Antigament no es classificaven els caràcters ni les orientacions sexuals. En canvi, ara, li hem volgut posar nom a qualsevol orientació que tinguem. Per què ho fem? Ens volem sentir dintre d’un col·lectiu perquè no sabem com identificar-nos? Potser tens cos de dona i t’identifiques com un home?, doncs endavant. No fa falta que t’identifiquis davant dels altres, sinó davant de tu mateix. En això els mites grecs eren uns bons especialistes. En definitiva no som més que éssers pluricel·lulars com altres milions i milions que hi ha al món. No tenim per què classificar-nos segons siguem pansexual, autosexual, heterosexual, homosexual, etc., només ens hem d’estimar a nosaltres mateixos i estimar aquells que ens fan sentir bé, que ens deixen ser com som i ens respecten i accepten. Com més classificacions sexuals hi hagi, més probabilitats de rebuig hi haurà cap a aquest nou col·lectiu. Si ens definim com a “persona” ningú ens tindrà fòbia de manera excloent perquè qui tenim davant, per diferent que sigui, és igual a nosaltres com a persona que també és.

Si comencem a etiquetar-nos com a homosexuals i no binaris, hi haurà gent heterosexual i cisgènere que sentirà rebuig i faltarà el respecte cap a aquest col·lectiu perquè veuran que no se senten identificats i que són diferents. I us preguntareu; “I a mi que m’importa el que pensi de mi la gent”? Doncs està bé que es passi olímpicament de qui vol condicionar la teva forma de ser o et fa ser una persona que no vols ser, però llavors fes-ho per aquella gent que pateix i que mor per només sentir-se dona quan té penis o quan dues persones d’un mateix sexe s’atrauen.

Advoco perquè no hi hagi ni classificacions ni gèneres! Som tots éssers vius pluricel·lulars que realitzem l’intercanvi de gasos constantment i que per instint biològic volem reproduir-nos! No som res més que això. I som ni més ni menys que això! Un miracle de la naturalesa fet persona sense més. Ens volem lliures.

I creiem-nos déus, per descomptat!

Se las busca_____________________________________________________

Treballem per eradicar la violència, canviar Coincidint amb la setmana de la dona treballadora, vam penjar al primer replà de l’escala oest quatre llenços pintats a l’oli per Paula Roldan sota el títol Se las busca. L’obra era un treball de síntesi del bloc «Dones desaparegudes» del taller, on vam treballar diversos mites que exemplifiquen com la dona, amb l’ordre imposat pels déus mascles, fou víctima de violència per part d’ells, i condemnada al silenci, sotmetiment i desaparició.

La Paula va triar quatre dels mites treballats per donar-los una expressió plàstica. Si les voleu trobar i conèixer la seva historia, haureu de buscar-les darrera el codi que els correspon.

Denunciem que, malauradament, la violència no és cosa del mite: un dels quadres va ser robat i malmès per alumnes que, després, el van fer desaparèixer, i amb ell, un cop més la seva protagonista.

Cada acte destructiu envers el proïsme, és una cicatriu indeleble en la vostra pròpia ànima.

Cal·listo

Apol·lo i Dafne

Demèter i Persèfone

Hera

Paula Roldan

Concepcions de gènere, sexe, sexualitat i afectivitat al B7 +________________ Introducció Un dels eixos del taller, com ha estat dit en la introducció, són els herois LGTBI. En realitat, aquest és un títol que pretén despertar la curiositat sobre alguns mites en què els protagonistes són personatges que avui dia anomenaríem homosexuals, bisexuals, asexuals, transsexuals i més coses. Però ni els personatges dels mites, ni tan sols els antics que els van crear i que els recreaven cada cop que els tornaven a explicar, mai no haurien fet servir cap d’aquestes denominacions per referir-s’hi. Aquelles històries evocaven una determinada condició o un tabú, però sense judici ni sentència explícita, sinó com a narració. Al taller, en canvi, en anar descobrint-les, va sorgir la necessitat de classificar-ne i etiquetarne els protagonistes. Per això, amb afany aristotèlic, ens vam posar a endreçar tot el que sabíem o crèiem saber sobre les sigles LGTBI+: era una bona excusa per abordar el tema del gènere i tot el que se’n deriva. A partir dels clips del projecte divulgatiu Dibuixant el gènere (Coll-Planas & Vidal, Dibuixant el gènere, 2016), ens vam adonar de com som d’inconscients de molts dels malentesos i prejudicis que regeixen la nostra manera de concebre’ns com a individus, com a espècie i com a animals socials. Així que, aprofitant els continguts i dades que s’hi tracten, vam decidir elaborar un qüestionari que vam titular Desdibuixant el gènere sobre tots els temes plantejats, per respondre’l primer nosaltres i comentar-lo després. Vam descobrir-nos opinions, dubtes, curiositats i perplexitats. Vam descobrir que a vegades les coses semblen molt clares, però d’altres tenen contorns més que difusos. I vam voler esbrinar si per a tothom era així; si més no, per al nostre entorn habitual. Vam intentar millorar les preguntes en el sentit que, essent tancades, incorporessin prou ironia per crear en qui les respongués la necessitat de fer observacions, de matisar, enriquir o criticar allò que havia estat preguntat. I el resultat, després de tenir tres setmanes el qüestionari actiu, ens va proporcionar 366 respostes anònimes, i molta més informació que la que ens permetia analitzar el temps que ens quedava i els nostres coneixements sobre tractament de dades. Així i tot, tres alumnes van emprendre la tasca com a treball final del taller amb tot el rigor que van poder.

El que ve a continuació és el resultat de les seves reflexions i de les de qui escriu, producte del desig d’explicar el qüestionari creat en equip i de l’intent d’interpretar-ne els resultats. És el deute que tenim amb les persones que van dedicar un temps a respondre’l, a les quals tornem a agrair que ho fessin. I és també fruit del compromís personal que la cultura clàssica doni raó del seu epítet per esdevenir model, no tant en el sentit d’exemplar, com en el de fundacional. Només anant a l’origen dels fenòmens i de les paraules que els donen realitat humana, podem entendre els seus mecanismes i intentar modificar-los si volem crear una realitat millor.

Franja d’edat Vam establir franges d’edat més estretes per al ventall de 10 a 20 anys (que cobreixen totes les edats de les persones escolaritzades a l’institut), i més amples per als enquestats de més de vint anys. Suposàvem que, en el primer cas, les opinions i coneixements poden variar molt ràpidament, mentre que pel que fa a les persones adultes, l’objectiu era saber si hi ha variacions generacionals importants. El resultat és aquest:

120

35% 30%

30% 30%

100

25%

20%

14%

15% 10%

20 0%

0% De 10 a De 12 a De 14 a De 16 a De 18 a De 20 a De 30 a De 40 a De 50 a Més de 12 14 16 18 20 30 40 50 60 60

Així doncs, de les 366 respostes obtingudes, 164 són de persones menors de vint anys, i 202 de persones majors de vint.

En principi, aquest segon grup hauria d’estar integrat per les famílies i el personal docent i administratiu de l’Institut B7, però es va produir una circumstància que n’ha alterat la composició. Portada per l’entusiasme i la millor de les intencions, una família va compartir l’enquesta a les seves xarxes socials, de manera que en menys de dotze hores ja havien respost 180 persones d’aquesta franja d’edat, moltes de les quals eren de fora la nostra comunitat educativa i vinculades a associacions dedicades a qüestions de gènere i transsexualitat. En un primer moment vam pensar que eliminaríem les respostes d’aquestes primeres dotze hores de publicació, però finalment, atès que això feia inevitable renunciar a un percentatge important de la mostra d’adults B7, vam optar per integrar totes les respostes en aquest treball. Érem conscients que aquesta decisió falsejaria una mica les dades amb relació al nostre objectiu inicial, això no obstant vam preferir incorporar-les amb la idea que els molts comentaris didàctics que s’hi troben només poden enriquir l’experiment. Lamentem, en canvi, que la participació d’alumnes fos tan minsa. L’institut té un total de 768 inscrits. Suposant que els 164 joves d’entre 10 i 20 anys que han respost fossin només alumnes, hauria participat en l’estudi només un 21,5% dels estudiants. És una pena no haver pogut aprofitar l’oportunitat per fer un diagnòstic una mica afinat del grau de necessitat que té l’alumnat de rebre educació afectiva-sexual, que és on s’integra la temàtica d’aquest qüestionari. Tot i això, la mostra és prou interessant per tenir una idea de com estan les coses en aquest sector. I, si més no, com que el col·lectiu que més ha respost és el de 14 a 16 anys, que és la franja intermèdia del grup, pensem que podem donar per força il·lustrativa la mostra que tenim. Finalment, però, en enfrontar-nos a la gran quantitat de respostes i de dades obtingudes, vam entendre de seguida que havíem de renunciar analitzar-les segons el paràmetre d’edat, perquè en multiplicava exponencialment la dificultat i requeria molt més temps del que disposàvem.

Sexe El primer bloc de preguntes tenia com a finalitat esbrinar què s’entén com a sexe. Tradicionalment, la cultura heteropatriarcal ha fet una identificació de sexe, gènere i orientació sexual. Per veure fins a quin punt aquesta identificació/confusió continua vigent, vam plantejar les següents preguntes. a. Creus que el gènere i el sexe són el mateix?

9% 7%

No No ho sé 84%

Sí

Que el 84% dels enquestats considerin que sexe i gènere no són el mateix és un bon senyal: les classes de biologia, entre d’altres, fan el seu efecte. Així i tot, encara hi ha un 16% de persones que o bé no ho saben, o bé consideren que sexe i gènere són el mateix. Evidentment que és una minoria, però imaginem si aquesta minoria hagués respost sí a la pregunta La terra és plana? b. Quina definició de sexe triaries? En aquest cas, no van respondre 7 persones, però de les que sí que ho van fer, la gran majoria van triar la definició Una categoria que classifica les persones en femelles o mascles a partir de característiques corporals. O sigui, un 67% té la lliçó apresa. I les altres opcions, per minoritàries que siguin? El 9% que va triar la definició Conjunt de genitals i hormones que fan que els homes siguin l’agent actiu de la procreació i les dones el passiu, potser es va deixar enganyar pels conceptes genitals i hormones (que efectivament són agents definidors del sexe) sense acabar de llegir el final de la frase amb atenció, ja que s’hi formula la idea científicament aberrant que en la procreació humana hi hagi agents actius i passius. En el cas que la tria no fos producte de la

distracció, denotaria una contaminació de l’opinió sobre sexe amb prejudicis relacionats amb el gènere.

Quant al 3% que va contestar que el sexe és Un factor que determina que als homes els agradin les dones i a les dones els homes hi ha una clara confusió entre sexe i orientació sexual. Però la dada més rellevant és el 20% que va respondre Un sentiment que fa que algunes persones se sentin homes i d’altres dones, amb una total confusió entre sexe i gènere. La xifra, per altra banda, s’apropa al 16% que havien triat la identitat de sexe i gènere en la pregunta anterior. Més endavant veurem si es consolida o varia en preguntes on es tracta el mateix des d’enfocaments diferents. c. Saps què és el binarisme sexual?

10% 23% 30% 37%

Sí, però no ho sé explicar Sí, i ho sé explicar No, però m'agradaria saber-ho No, i no m'importa no saber-ho

Com es pot veure, la majoria de les persones sap què és el binarisme sexual i ho sap explicar. Sorprèn el 23% que ho sap, però no ho sap explicar. Per a algunes de nosaltres ja va ser sorprenent haver d’incloure aquesta opció entre les respostes respectant la voluntat d’alguns integrants del taller, ja que per nosaltres, no saber-ho explicar equival a no saber-ho. Però a

la vista d’aquest percentatge, per tal de donar resposta a aquest grup i al 30% que diu que no ho sap, però li agradaria saber-ho, copiem alguns dels comentaris que les persones enquestades van fer al respecte amb diversos graus d’objectivitat i ironia, ordenats segons semblen més “binàries” o menys: «Doncs que hi ha dos sexes, el masculí i el femení. A més, a la nostra espècie tenim dimorfisme sexual: els mascles i les femelles es poden diferenciar visualment (despullats).»

Aquesta primera definició és totalment concorde amb aquesta concepció binària, ja que sembla excloure l’existència d’altres possibilitats que no siguin mascle o femella definits per una morfologia genital tipus. «Que hi ha dos sexes, i que es pot donar una anomalia del desenvolupament fetal on aquest sexe no estigui ben definit (intersexe).»

Aquesta reconeix l’existència de la realitat intersexual, però com una anomalia en el fetus. Considerem que, si anomenem anomalia qualsevol realitat que s’escapi d’una classificació convencional, no deixem de reforçar aquesta classificació. Per tant, classifiquem el comentari com a moderadament “binari”. «El reduccionisme sexual mascle-femella.»

Aquest últim comentari, en canvi, denota una crítica de la classificació amb l’ús del mot “reduccionisme”. Crítica que compartim, si tenim en compte que, segons estadístiques internacionals, l’1,7% de la població neix intersexual, una xifra molt superior al 0,005% de la població albina, per exemple, que és una condició humana bastant rara, però que ningú no qüestiona. Contrastada amb aquesta dada, la invisibilització de les persones intersexuals és més que notòria. I això, en el millor dels casos, ja que la medicina binària ha traduït aquest reduccionisme en intervencions quirúrgiques per amputar o estendre tot allò que posa en perill la seva classificació. A propòsit d’això Anne-Fausto Sterling, una de les pensadores que més ha treballat per rebatre aquest reduccionisme, afirma: «Nuestros cuerpos biológicos colectivos no comparten el empeño del Estado y la legislación en mantener sólo dos sexos. Machos y hembras se sitúan en los extremos de un continuo biológico, pero hay muchos otros cuerpos [...] que combinan

componentes anatómicos convencionalmente atribuidos a uno u otro polo. Las implicaciones de mi idea de un continuo sexual son profundas. Si la naturaleza realmente nos ofrece más de dos sexos, entonces nuestras visiones vigentes de masculinidad y feminidad son presunciones culturales. Reconceptualizar la categoría de “sexo” desafía aspectos hondamente arraigados de la organización social europea y americana.» (Fausto-Sterling, 2006, p. 48)

Per acabar, tornant al nostre qüestionari, un 10% no sap què és i no vol saber-ho. Normalment, les persones que no volen saber coses que reconeixen no saber són aquelles que se senten prou còmodes amb la realitat tal com està configurada com per no d’haver-se de preguntar el perquè d’una situació determinada. Per tant, podem suposar amb poc marge d’error que estem davant de persones que, sense saber-ho, tenen una visió binària de la sexualitat humana. En qualsevol cas, tal com afirma una de les integrants del taller, «s’ha d’educar i explicar que no s’ha d’excloure ningú per una cosa que no pot controlar o decidir. I molta gent no sap el mal que fa amb un simple comentari [...] El simple fet de parlar-ho a casa o a l’escola ajudaria.» d. Quins sexes creus que existeixen? Amb aquesta pregunta volíem, d’una banda, comprovar quin percentatge s’ajusta a aquesta visió binària de la qual hem parlat. Atès que el 44% ha respost que existeixen tres gèneres, podem considerar que la majoria de la població reconeix una realitat que va més enllà del binomi mascle-femella (opció immediatament més triada, per altra banda). Això, si més no, situa la intersexualitat al mateix nivell que l’albinisme. Convé destacar que hi ha un 2% de persones que consideren que no existeix cap sexe. Seria interessant saber quina idea hi ha darrere d’aquesta resposta que vam incloure amb la intenció de seduir tant aquelles persones que no estan d’acord amb el binarisme sexual, com aquelles que confonen el sexe amb el gènere. En qualsevol cas, no podem treure cap conclusió en aquest aspecte. Quant al 12% de respostes que no han triat cap de les opcions donades i que s’engloben en el sector altres, hem observat una gran confusió entre sexe i gènere, sexe i orientació sexual, i totes tres categories alhora en respostes com: «Hi han molts altres tipus, depenent de com

es senti identificat cadascú.» o «Masculí, Femení, Transexual, bisexual, genderqueer, poliamorous, autosexual, trigender, bigender.» Conclusions pel que fa al concepte de sexe. a. La majoria de les persones enquestades sembla tenir clara

la categoria

biològica del sexe i distingir-la del gènere. b. Majoritàriament tenen una concepció binària del sexe tot i que un terç admet l’existència de l’intersexe. c. Un 20% manifesten diversos graus de confusió pel que fa a la comprensió de la categoria de sexe.

Gènere El segon bloc de preguntes estava orientat a la reflexió sobre la concepció de gènere. La primera demanava triar entre quatre definicions de gènere.

Cap

2% 2%

Intersexual 12%

Masculí, Femení 38%

44%

Masculí, Femení, Intersexual Altres

a. Quina de les següents definicions de gènere consideres més adequada? L’opció El fet d’identificar-se com a home o com a dona i comportar-se com a tal és l’intent de síntesi del que al taller vam acabar entenent que era el gènere, i sembla que la majoria de les persones hi està d’acord. Però a diferència de la correcta definició de sexe (que havia obtingut una majoria absoluta amb el 68,2% de les respostes), aquí la majoria és simple.

Sense resposta El conjunt de característiques físiques que fan les dones diferents dels homes.

El conjunt de qualitats psicològiques, estètiques i culturals que fan que els homes i les dones siguin diferents. La categoria que classifica les persones en mascles i femelles segons els seus genitals i la seva…

34%

15%

El fet d’identificar-se com a home o com a dona i comportar-se com a tal.

41%

La següent resposta més triada és El conjunt de qualitats psicològiques, estètiques i culturals que fan que els homes i les dones siguin diferents, una opció trampa, perquè redueix a dos els gèneres existents i perquè dóna per suposada una diferència absoluta entre ells. Sembla difícil que paràmetres com les qualitats psicològiques, estètiques i culturals siguin compatibles amb una reducció a dues opcions. Les respostes més triades en tercer i quart lloc (amb un total de 23,3%) barregen elements físics i biològics definidors de la categoria de sexe amb l’orientació sexual, a més de reduir un cop més el gènere a dues possibilitats. b. Amb quines de les següents afirmacions estàs més d’acord? No és estrany que un 15% de les persones enquestades estigui d’acord amb l’afirmació determinista de Helen Fisher (Fisher, 2007), perquè és un percentatge que coincideix gairebé del tot amb el que a la pregunta anterior ha triat La categoria que classifica les persones en mascles i femelles segons els seus genitals i la seva orientació sexual com a definició de gènere. No hi ha dubte que, per aquest sector, predomina la determinació biològica, en detriment de la llibertat de tria.

15%

Tanmateix, llegint alguns dels comentaris

83%

afegits

per

les

persones enquestades, es podria dir que la subordinació del gènere

«No hi ha cap comportament humà que estigui determinat genèticament. La naturalesa humana comporta la capacitat de construir la seva pròpia història.» Richard Lewontin «La identitat de gènere està determinada per la biologia. Des de la prehistòria homes i dones hem fet feines diferents. Aquest passat ha quedat fixat en els nostres gens i es transmet a cada nova generació.» Helen Fisher Sense resposta

al sexe tampoc no està del tot absent en l’opinió que en tenen moltes de les que han triat el postulat de Richard Lewontin (Lewontin, 2001).1 Per tant, la primera aproximació al gènere ja

ens adverteix que és una categoria encara més problemàtica que la de sexe.

Estereotips El tercer bloc de preguntes és un intent de concreció i de revisió de l’apartat anterior, ja que vam plantejar dues preguntes en què les persones enquestades es veien obligades a pronunciar-se sobre l’atribució de rols en una concepció binària del gènere. a. Segons la teva opinió, quins dels següents aspectes de l’educació dels infants han de ser diferents segons siguin nens o nenes. Com es pot veure al gràfic de la pàgina següent, hi ha majoria absoluta en considerar que gairebé tots els aspectes de l’educació dels infants han de ser desenvolupats independentment del seu gènere, dada optimista per la lluita per a la igualtat. Tanmateix, l’aspecte sobre el qual hi ha una discrepància d’opinió i que capgira la tendència de les altres respostes ens sembla especialment significatiu: més d’un 50% opina que el nom d’un infant ha de donar compte del seu... gènere o sexe?

Un exemple: «Estic d'acord amb aquesta segona afirmació tot i que penso, i és un fet, que encara que no hi hagi cap comportament humà determinat genèticament, si existeixen tendències que fan que dones i homes acostumin a tenir gustos y a prendre decisions diferents.» O aquest altre: «La primera resposta la considero totalment anacrònica, però la segona la matisaria perquè hi ha estudis que demostren que el cervell de l'home i la dona funcionen diferent i, per tant, sí que hi ha diferències de comportament determinades genèticament.»

És digne de consideració que, mentre gairebé tothom creu que el color de la roba és totalment indiferent de si anomenem l’infant nen o nena, el nom que li posem en néixer, en canvi, hagi de ser diferent. Què vol dir això? No pot voler pas dir que «Mar», per exemple, és més escaient per a una nena perquè és de gènere femení, ja que en català aquest substantiu tant pot ser masculí com femení. 2

94%

93%

95%

93%

95%

94%

49% 49%

Activitats Color de la extraescolars roba

Habitació diferent

Joguines indiferent

2% Nom

Relació amb Relació amb Tasques el pare la mare domèstiques

sense resposta

Nen i nena, igual que home i dona són categories de gènere i, per tant, tal com la majoria de persones ha contestat més amunt, són producte d’una identificació. Així, una dona s’identifica com a dona perquè es diu «Mar». Però llavors, l’infant que rep el nom de «Mar» s’identifica realment amb un gènere abans de ser anomenat? I, si és així, per què fem servir un substantiu de gènere indistint per anomenar-lo, si el més probable és que aquest presumpte gènere sigui femení? No serà que, en anomenar l’infant «Mar», estem vinculant allò que el binarisme sexual concep com a femella a un nom tradicionalment de gènere femení per fer-lo primer nena amb la intenció que s’identifiqui com a dona al més aviat possible? No és precisament i sobretot que el nom fa la cosa, en contra del que la tradició ens ha fet creure sempre?

Cert que la tradició catòlica va feminitzar la majoria dels noms abstractes amb la seva atribució a Maria, però avui dia aquesta vinculació s’ha perdut gairebé del tot, i es fa difícil d’entendre per què Mar no pot ser un nom adequat per a un nen.

Si això és així, cal concloure que la majoria d’opinions sobre la conveniència de donar a un nen un nom diferent que a una nena invalida, d’alguna manera, la majoria absoluta en tots els altres aspectes de l’educació, i ens fa sospitar que tenim ben après el discurs políticament correcte sobre la igualtat de gèneres, però que no ens hem qüestionat profundament i reflexiva en què consisteix. «Per sort», observava una de les integrants del taller, «cada cop és més freqüent trobar infants de sexe diferent amb un mateix nom: seran més lliures en la construcció de la seva personalitat.»

b. Quins dels següents atributs creus que són més propis dels homes i quins ho són de les dones? Amb aquesta segona pregunta volíem indagar si es mantenen els estereotips psicològics, obligant les persones enquestades a assignar determinats atributs als homes o les dones, tot i que se’ls donava la possibilitat de marcar ambdues opcions i de no marcar-ne cap. El resultat és aquest:

Tot i que no es veu el detall, és evident que hi ha desnivells entre les columnes blava (homes) i roig (dones). O sigui que, amb una primera ullada, ja es pot veure que hi ha qui pensa que hi ha atributs propis d’un gènere o l’altre. Amb una observació més atenta, descobrim dues dades més importants: la primera és que un 19% de les persones van deixar en blanc tots els adjectius d’aquesta pregunta; la segona, que el 29% va marcar ambdues possibilitats. És a dir, un 48% va entendre que aquesta pregunta era una trampa3, ja que en la nostra opinió, l’atribució a priori de trets psicològics o emocionals a homes o dones només pot ser producte dels estereotips de gènere i reforça els

«Quina mena de pregunta era aquesta?», hem trobat en els comentaris.

Assignació d'atributs als gèneres binaris

29%

19%

cap

homes o dones 52%

homes i dones

prejudicis que fonamenten la construcció d’aquesta categoria artificial. Molts dels comentaris que van fer les persones enquestades (un 19%, que aparentment coincideix amb el sector de qui no va assignar cap atribut a cap dels dos gèneres) coincideixen amb aquesta idea. 4 I, tanmateix, la majoria de les persones assignen els atributs a una o altre. Segur que en molts casos aquesta discriminació es deu haver fet una mica a contracor i sota sospita, tal com demostren certs comentaris5, però també és molt probable que en d’altres s’hagi fet d’una manera totalment inconscient, com a manifestació natural d’una cultura que s’ha desenvolupat sobre la base d’aquests apriorismes. Quan això passa, què ens trobem? Doncs que la llista dels atributs assignats a una o altre coincideix amb els estereotips de gènere tradicionals. Fixem-nos en el resultat:

«No en marco cap. És evident que culturalment estem encara molt determinats i hi ha uns atributs que predominen en els homes i d'altres, en les dones. Però, si la nostra fos una societat totalment igualitària, dependria de cada persona i de la seva experiència cultural i educativa; no de si fóssim homes o dones.» O aquest tan interessant: «Cap atribut és femení o masculí, és humà (i de vegades animal també)» 5 «He votat amb relació al que crec que encara avui dia passa, però totes aquestes característiques no haurien de tenir cap diferència entre homes i dones».

dona

home

amorosa

actiu

autònoma

agressiu

càlida

líder

dependent

competitiu

emocional

controlador

flexible

contundent

fràgil

dur

histèric

fred

passiva

enfadat

ploranera

potent

poruga

irascible

protectora

valent

racional sensible submisa subtil

Efectivament, hom relaciona amb els homes els atributs associats amb el poder tal com s’entén en una cultura que el basa en la força física i la impertorbabilitat emocional; i amb les dones, els que s’associen a la submissió, el protagonisme de l’emoció i la cura d’altri. D’aquesta manera, les assignacions de qui ha contestat amb més o menys nivell de consciència sobre el pes de la pressió cultural, la perpetuen en una mena de cercle viciós, fent que allò que s’entén com a estereotip esdevingui, per inèrcia, una imposició de gènere. I què passa quan hi ha persones que no es poden reconèixer amb un llistat o altre? Però hi ha una altra dada que ens ha sobtat: les dones tenen més atributs que els homes. El llistat va ser confeccionat amb antònims, de manera que la reducció a dos gèneres fos gairebé inevitable si s’optava per discriminar-los. Hauria estat lògic, doncs, que la meitat anessin a parar a un, i l’altra, a l’altre. Què ha passat? En repassar la llista dels atributs diguem-ne masculins, veiem que tots són previsibles des d’una perspectiva patriarcal: nihil novum sub sole. Per contra, en parar atenció als femenins, ens adonem que els antònims dels anteriors conviuen amb dues contradiccions: autònoma-dependent i emocional-racional. Sense voler banalitzar, ni extreure conclusions precipitades, sí que convé apuntar una idea: per fer-se lloc en una societat marcada pels rols de gènere i els estereotips, les dones han assumit atributs que fins fa poc s’haurien associat directament amb els homes: l’autonomia i la racionalitat. O

dit d’una altra manera, si tingués cap sentit continuar parlant en termes de gènere, podríem dir que el presumpte empoderament de les dones en les últimes dècades a la cultura occidental ha consistit a fer visible, sobretot, la seva autonomia i la seva racionalitat, qualitats que tradicionalment haurien estat masculines. Evidentment, celebrem el guany que això suposa per a la humanitat sempre que signifiqui un pas en pro de la igualtat i de la supressió de cotilles, però no pot deixar de preocupar-nos que, en contrapartida, no hi hagi un enriquiment paral·lel en el llistat d’atributs masculins. No sigui que la desproporció entre un i l’altre no fos símptoma d’un esforç autodestructiu per part d’una meitat de la humanitat (haver de viure en permanent contradicció pot ser anihilador), per fer front a la impertorbabilitat de l’altra meitat, ben còmoda amb un llistat que li té assignat el poder des de fa moltes més dècades, si no segles i mil·lennis. En aquest cas, seria irònic (i perillós) que qui sempre ha manat continuï fent-ho sense ser caracteritzat ja per l’autonomia i la racionalitat. Però no és la nostra intenció argumentar a favor de la guerra de sexes, que és on probablement ens portaria aquest discurs, sinó continuar analitzant unes dades que posen de manifest com les confusions derivades del binarisme no afavoreixen ningú. b. Quant a les relacions afectives-sexuals, creus que els homes i les dones són diferents?

Obtenen el plaer en la consecució de l’objecte del seu desig. Senten plaer en la submissió a algú més fort que els ofereixi protecció. La biologia els ha determinat una especial inclinació a la protecció de les cries. Necessiten més espai personal i llibertat. Tenen desig de mantenir relacions sexuals com a resposta a l’adaptació biològica.

Tenen necessitat d’estabilitat emocional i volen una parella fixa.

home i dona

dona

home

cap

Si pel que fa als atributs, la proporció entre les persones que no veuen relació entre gènere i característiques i les que sí que n’hi veuen estava força igualada, quan passem al terreny de les relacions afectives-sexuals, el panorama és força diferent.

Assignació característiques afectives-sexuals

15%

17%

cap homes o dones homes i dones

68%

Un 68% de la mostra opina que els homes i les dones es comporten de diferent forma en les seves relacions afectives i sexuals. Aquesta dada està bastant per sobre del moderat 52% de la pregunta sobre els atributs propis d’un gènere o altre. Davant d’aquesta important majoria, no ens queda cap més opció que intentar esbrinar per què persones que no veien atributs propis d’homes o de dones sí que consideren determinant el gènere pel que fa a la manera de relacionar-se. Els llistats que es deriven de la discriminació són aquests: dones

homes

Tenen necessitat d’estabilitat emocional i volen una

Tenen desig de mantenir relacions sexuals com a

parella fixa.

resposta a l’adaptació biològica.

Necessiten més espai personal i llibertat.

La biologia els ha determinat una especial inclinació

Obtenen el plaer en la consecució de l’objecte del

a la protecció de les cries.

seu desig.

Senten plaer en la submissió a algú més fort que els ofereixi protecció.

Un cop més, veiem repetits els estereotips de gènere, només que en aquest terreny encara més consolidats segons el 62% discriminador. I, com en l’apartat anterior, les dones carreguen amb un prejudici extra que suposem adquirit en el seu recent procés d’empoderament (si és

que existeix): necessiten espai personal i llibertat igual que els homes. En conseqüència, ens assalta la idea que les dones han de suportar una tensió emocional absent en els homes, si volen satisfer aquesta necessitat comuna i estan naturalment determinades per les altres tres: parella fixa, protecció de cries, submissió a algú més fort. Segur que això explica moltes coses de les relacions matrimonials heterosexuals en els nostres dies. Però novament deixarem el tema només apuntat, per continuar amb una observació més peremptòria per entendre la creixent tendència discriminadora de gènere des de

presumpta igualtat de gènere que es desprenia de la primera pregunta d’aquest apartat6, fins a aquest clar predomini de la concepció binària i les seves conseqüències pel que fa a com ens relacionem. En aquest cas, gairebé tots els comentaris afegits per les persones enquestades manifesten força incomoditat amb aquest plantejament reduccionista: des de qui no es creu que es pugui fer aquesta pregunta7, passant per qui es justifica amb la pressió cultural8, per qui troba una explicació biològica en alguna de les afirmacions9, i acabant per qui atribueix les diferències a la cultura del porno.10 I, tanmateix, només és un 32% qui creu que els gèneres no determinen tipus pel que fa a les relacions afectives-sexuals. Segurament hem arribat al punt més delicat: els éssers humans ens definim sobretot per necessitar-nos els uns als altres, o sigui, per la nostra capacitat social: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον. (Aristòtil, 1957)11

Podem inventar tota mena de classificacions per als individus que integren l’espècie, amb les quals podem estar més o menys còmodes, però allò que ens ha donat el poder sobre la resta de malmeses espècies del planeta és la nostra necessitat de conviure i d’organitzar-nos com

cf p.9. «Mareta meva...» O «No crec que siguem diferents. El problema és que ens eduquen de manera diferent.» 8 «Les meves respostes estan basades en la realitat actual i en la manera com ens han educat. Són afirmacions que es donen per bones perquè se'ns ha marcat per ser així des de petits. Realment, no estic d'acord que hi hagi diferències» o aquest, que fa una precisió força pertinent «» 9 «He de dir, que respecte a la mapaternitat, protecció de les cries, és lleugerament més intens a les dones especialment al postpart, és només qüestió hormonal. També crec que la biologia respecte a perdurar l'espècie pot ser una mica més alta en els homes en el desig sexual. Però les diferències són mínimes.» 10 «Aunque considero que hay diferencias notables en las respuestas y expectativas sexuales, considero que son fruto de la socialización y la cultura del porno.» 7

«L’home és un animal social per naturalesa.»

a grup. Essent el vincle allò que ens empodera, és alhora el nostre punt flac quan es tracta de revisar i trobar fórmules que donin resposta a la crisi de les que han quedat obsoletes. No és estrany, per tant, que sigui en les relacions afectives i sexuals on ens mostrem inconscientment més conservadores. El resultat és que continuem aferrant-nos a la concepció heteropatriarcal de les relacions entre les persones, que les vol dividides en dos grups, un dels quals té sotmès a l’altre. I això, encara que sigui relativament recent en l’evolució de l’espècie, és el que ha construït l’ordre social tal com el coneixem: «El primer que cal saber sobre l'ésser humà és que som una espècie molt jove. Fa poquíssim que existim. Perquè us en feu una idea: imaginem que la història de la vida a la Terra fins ara hagués durat un any natural en lloc de quatre mil milions d'anys. En aquest cas, fins a mitjan octubre els bacteris haurien tingut tot el planeta per a ells sols. La vida tal com la coneixem, amb potes, ossos, branques i fulles, no hauria aparegut fins al novembre. »I l'ésser humà? Doncs no surt a l'escenari fins cap a les onze de la nit del 31 de desembre. Ens vam passar gairebé una hora fent de caçadors recol·lectors i a l'últim moment, a les 23:58, va arribar la invenció de l'agricultura. Tot el que anomenem història va passar els seixanta segons previs a la mitjanit: piràmides, castells, cavallers i damisel·les, màquines de vapor i avions. »L'Homo sapiens va conquistar en un tres i no res el món sencer, des de les tundres més fredes fins als deserts més calorosos.» (Bregman, 2021, p. 69)

En resum, aparentment podem renunciar a les categories de sexe i de gènere tal com les entenem sempre i quan no posin en qüestió la jerarquia social i econòmica imperant que té el seu origen en l’aparició de l’agricultura.

El gènere en crisi? Després de veure fins a quin punt ens determinen els estereotips, mirem si podem ser coherents quan ens hem de definir com a individus. Per això vam crear les preguntes del següent bloc.

a. Quants gèneres diries que existeixen?

2% 3%

21%

cap dos tres

59%

15%

més de tres sens resposta

Després d’haver trobat una majoria creixent de respostes concordes amb una concepció binària tant de sexe com de gènere en els apartats anteriors, de sobte ens trobem amb una majoria absoluta de respostes que la contradiuen: un 77%, si sumem qui pensa que no hi ha cap gènere, que n’hi ha tres o que n’hi ha més de tres. Un 8,7% de les persones ha fet comentaris a aquesta pregunta en el sentit que el gènere és un constructe social i que, per tant, no té sentit parlar només de dos: o bé n’hi ha tants com persones12, o bé no n’hi ha cap.13 És a dir, gairebé tots confirmen les opcions triades majoritàriament, menys un que justifica el gènere binari.14 Però llavors, com pot ser que hi hagi més gent que creu que se li ha de posar un nom diferent a un nadó segons el sexe biològic o genital amb què neixi? Com pot ser que hi hagi atributs masculins i d’altres femenins? Com pot ser que les dones tinguin unes necessitats afectives i sexuals diferents de les dels homes?

«El gènere és un invent cultural, poden haver-hi tots els que es puguin imaginar.» «He posat “cap”, però com que el gènere és una construcció social, podrien haver-n’hi tants com a la cultura/societat l’interessi.» 14 «Los géneros están ligados al sexo, al existir 2 sexos, sólo existen dos géneros. Cualquier otro género no suele tener una base lógica. No identificarse con tu género está ligado al trastorno de disforia de género, un serio trastorno que provoca que la gente no se sienta conforme con su sexo biológico, no es algo de decisión personal real.» 13

b. T'identifiques amb el teu gènere?

5% 2%

Sí No A vegades No ho sé 89%

Sense resposta

Impressiona el blau. Si, fent una mica de demagògia, relacionem les respostes a la pregunta anterior en sentit no binari amb aquest 89%, hem de sospitar que existeixen 214 gèneres, que és el nombre de persones que havia respost que n’hi ha més de 3. Anem als comentaris per veure si hi ha matisos, i trobem 31 respostes de persones que, sens dubte, ja s’havien plantejat aquesta pregunta abans de trobar-se-la al nostre qüestionari. D’aquestes, només 3 rebutgen la categoria de gènere,15 mentre que la resta majoritàriament manifesta incomoditat amb el gènere, però no acaba de desvincular-se’n,16 o bé s’hi identifica sense cap problema.17 En aquest últim grup hi ha els comentaris de dues persones transsexuals18 que demostren més seguretat en la seva afirmació de gènere que d’altres que se senten obligades a afegir informació sobre la seva orientació sexual.19 En aquest punt és pertinent aquella frase de Judith Butler citada per Coll Planes (Coll-Planas & Vidal, Dibuixant el gènere, 2013, p. 91): «El gènere és un ideal que mai no podem aconseguir habitar del tot.» Només així s’explica que les respostes majoritàries fins a la

«No m'identifico amb l'opressió del gènere.» «No crec en el gènere. Sóc de sexe femení i heterosexual, però faig coses de "gènere" femení i masculí.» «Soy una persona trans disidente de genero.» 16 «M'identifico com a home només perquè soc home. Però si em parles de gènere et diria que no m'identifico amb res ja que per mi el gènere no és important.» «Entès en aquest cas com el que espera la societat de mi . El gènere és una limitació sobre tot per les dones.» 17 «M'identifico amb el meu sexe i amb el meu gènere.» «Amb el gènere adquirit sí, estic dins del que s'espera com a "dona".» 18 «Amb el gènere adquirit sí, estic dins del que s'espera com a "dona".» «Jo soc un home trans.» 19 «Sóc dona quasi sempre heteronormativa però tinc poques qualitats femenines, això compta?» «Sóc home heterosexual, però no m'identifico amb alguns rols que ens atribueixen als homes.»

pregunta anterior reconeguin inconscientment la el caràcter performatiu del gènere i que en arribar a l’autodefinició, una majoria tan gran estigui d’acord amb la mascarada: «Toda la ontología del género se puede reducir al juego de las apariencias.» (Butler, 2007, p. 120). És a dir, si hem despullat la concepció binària del gènere dels atributs que l’han alimentat i entenem que gènere és un concepte amb escàs o cap contingut natural, com pot ser que ens identifiquem amb cap gènere si no és per pur amor a la comèdia? «Obviamente, hay una faceta cómica en este drama que se manifiesta al descubrir la imposibilidad perpetúa.» (Butler, 2007, p. 136).

c) Què et passa quan et trobes algú que no pots identificar com a home o dona?

Aquesta pregunta en què es podien marcar diverses respostes (fet que explica que els percentatges de cadascuna sumin més del total) volia incidir en aquest factor purament superficial del gènere. I un cop més ens trobem una majoria indiferent a la desconstrucció del gènere que impliquen els aspectes no binaris. Si a aquesta dada hi afegim el 9,8% que reconeix l’acte polític i el 22,6% que hi sent empatia, podríem pensar que la teoria queer està guanyant la partida i que el discurs políticament correcte ha normalitzat allò que fins fa poc era considerat anormal. Recordem, però, que un percentatge no determinat de la mostra d’aquesta enquesta el constitueixen persones especialment sensibles a aquest tema i vinculades a aquest moviment, fet que aclareix, sobretot, el 22,6% d’empatia i minva una mica l’optimisme de la majoria indiferent. I fixem-nos ara en les minories (sempre, venint d’on venim!). Ens trobem un 10,3% de persones que s’incomoden davant d’una aparença no binària i un 1,1% de persones que la

rebutgen. En primer lloc, agraïm la sinceritat d’aquestes persones, perquè la seva resposta no és la que una cultura oberta, tolerant i postmoderna espera; però immediatament després ens preguntem per què hi ha persones que se senten incòmodes, si no poden classificar les persones pel seu aspecte, i fins i tot d’altres que les rebutgen. Els passa el mateix amb les persones albines? És per una qüestió purament estètica, d’hàbit, o per alguna altra raó? Hi ha aspectes físics que siguin millors que d’altres? Un cop més anem a veure si els comentaris ens il·luminen una mica i ens trobem, novament i sobretot, amb un problema amb el llenguatge.20 Efectivament, ja hem vist que, per a la majoria de les persones, l’únic factor de discriminació en l’educació d’un infant era el nom. 21 I ara tornem a topar amb el llenguatge, i més concretament el gènere gramatical, com a element pertorbador. Però no és justament el llenguatge el que ens distingeix de les bèsties? No és l’ús de la paraula allò en què es fonamenta la nostra civilització? No eduquem els infants perquè utilitzin la paraula per sobre de tot? Luce Irigaray, una de les filòsofes que més ha treballat el tema de l’alteritat masculí-femení, diu a propòsit del llenguatge que defineix la nostra civilització: «A una percepción despierta, a la contemplación, la sustituyen juegos de lenguaje que crean poco a poco en el hombre un doble artificialmente construido. A esta creación corresponde un discurso desanclado de su función primera: decir lo real. [...] El logos resulta inadecuado para decir la vida y lo que la anima. [...] El filósofo se cierra a su decir, entregándose a la construcción de un mundo de artificios, a la elaboración de un cosmos de palabras en el que va a extraviarse, engañado por su propia obra.» (Irigaray, 2016, p. 36-39)

Del que parla Irigaray és del moment que el llenguatge esdevé l’arma definitiva de destrucció d’un ordre natural previ en què la humanitat no tenia necessitat anomenar els contraris, molt abans que Heràclit els postulés:

20 «La meva preocupació és utilitzar un pronom que no sigui correcte i ofendre a la persona.»

«Sento incomoditat fins a saber el nom amb el qual m'he de dirigir.» «Incomoditat perquè no sé si parlar-li com a dona o home, ja que puc dir-ho malament.» 21 cf. p.9.

ὁ θεός ἡμερη εὐφροσύνη, χείμων θέρος πόλεμος εἰρήνη, κόρος λιμός ἀλλοιοῦται δὲ ὄκωσπερ πῦρ ὅ ὁκόταν συμμιγῇ θυόμασιν ὀνομάζεται καθ’ ἡδονὴν ἑκαστοῦ.22 Frag. 67 M = 77 Mch = 22 B 67 DK = 878 (Heràclit, 2011)

i convertís la guerra en el pare de la civilització: Πόλεμος πάντων μὲν πατήρ ἐστιν, πάντων δὲ βασιλεύς, καὶ τοὺς μὲν θεὺς ἔδειξε τοὺς δὲ ἀνθτρώπους, τὸυς μὲν δούλους ἐποίησε τοὺς δὲ ἐλευθέρους.23 Frag. 53, 13AB M = 29 Μch = 22 B 53 DK = 848 (Heràclit, 2011)

I afegiríem: a uns els va fer dones i als altres, homes.

Quina definició atribuiries a cadascun dels següents conceptes? I sí, un cop imposat el λόγος (logos, ‘paraula’) com a eina de classificació, ordenació i construcció del κόσμος (cosmos, ‘món’) endreçat a imatge i semblança de déu-pare, l’única oportunitat de donar existència i legitimitat a qualsevol opció és mitjançant els mots, que creixen i es multipliquen en el laberint indefinit de les definicions. Per això vam necessitar preguntar-nos, primer nosaltres, i al nostre entorn, després, què era cada cosa, com si saberla anomenar fos un acte de justícia. D’aquí que les preguntes que venien a continuació semblessin un examen sense ser-ho, perquè el que sobretot volíem era compartir la curiositat, la sorpresa, la descoberta, la necessitat i el dubte que tots els nous mots i les paraules que els expliquen siguin la resposta que reclama la diversitat humana.

«El déu / dia-nit, hivern-estiu / guerra-pau / atipament-fam. / Canvia de forma, com el foc, / que, quan es barreja amb aromes, / s’anomena segons el plaer de cadascú.» 23 «Combat / de tots és el pare, és rei de tots. / D’uns n’ha fet déus, i d’altres, homes; / dels uns esclaus, dels altres, homes lliures. »

Conceptes com agènere, asexual, bisexual, heterosexual, homosexual, intersexual, pansexual, transgènere, transsexual són els que volíem entendre i fer entendre a partir de les definicions que en dona el Diccionari LGBT (lèsbic, gai, bisexual, trans) [en línia] (Breu, 2021). Però de les respostes encara en van aparèixer més com: intergènere, queer, no binari o de gènere fluid. I també polissexual, gai, lesbiana i poliamorós. I per últim, bitxosexual. Deixant de banda aquest darrer, que té la magnífica qualitat de fer riure, no podem evitar veure, en la llista de tots els altres, incongruències i confusions que van confirmant la sospita que els arbres no ens deixen veure el bosc. Per això trobem del tot irrellevant presentar els gràfics que descriuen el percentatge d’encerts i d’errors, i ens limitem a dir que, grosso modo, els conceptes estan correctament definits per una majoria còmoda. Ens interessa més, en canvi, passar a veure com és concebuda la tercera categoria sobre la qual volíem reflexionar.

L’orientació sexual Podem definir l’orientació sexual com el gènere pel qual les persones se senten atretes sexualment. Ara bé, una de les imposicions més estructurals de la cultura heteropatriarcal occidental (que té la seva principal raó de ser en el blindatge de la família com a nucli econòmic bàsic és la subordinació de la sexualitat a la reproducció i l’assignació del desig al sexe i, per tant, al gènere. Ens vam preguntar fins a quin punt aquesta imposició i les seves conseqüències es manté vigent en l’imaginari del nostre entorn. La primera pregunta, per tant, era a) Diries que l’orientacií sexual està condicionada ...sexe?

...gènere?

27%

31%

42%

sí

no ho sé

34%

36%

30%

sí

no ho sé

A part del cansament que probablement ja sentien les persones enquestades en aquesta pàgina del qüestionari, no hi ha dubte que hem arribat al nucli del problema, on les opinions es divideixen gairebé a parts iguals, amb un creixent nombre de persones que admeten no tenir resposta. La paleontòloga Claudine Cohen explica sobre la sexualitat humana: «Una de las características humanas más notables es la pérdida del estro en las mujeres; es decir, que la sexualidad femenina no está sometida a los períodos de celo que marcan, en todas las demás especies sexuadas, el momento de ovulación y de receptividad sexual en la hembra.» (Claudine, 2011, p. 54)

La mateixa autora aclareix, però, que fins i tot en el món animal, presumptament condicionat pel zel de les femelles, hi ha comportaments que demostren que la sexualitat té una dimensió comunicativa independent de la funció reproductiva: «[…] En efecto, más que cualquier otro rasgo humano, la sexualidad humana no puede ser pensada como una excepción en el mundo animal; existen en ella formas que se parecen a las de algunos simios: los bonobos, chimpancés pigmeos del Congo, cuyos comportamientos sexuales son en ciertos aspectos, análogos a los nuestros. Su sexualidad sobrepasa con mucho los periodos del celo; machos y hembras practican actividades sexuales no reproductivas (masturbación, homosexualidad), se aparean de buen grado «cara a cara», el acto sexual parece tener en parte un rol ligado a la sociabilidad, pues permite reducir las amenazas.» (Claudine, 2011, p. 56)

Però en el cas dels humans, no és que convisquin ambdues dimensions sexuals, sinó que l’absència de l’estre en les femelles ha convertit la sexualitat humana fonamentalment en un llenguatge:

Sin embargo, las prácticas sexuales de los bonobos se parecen a las nuestras con limitaciones: en la especie humana la permanencia de la receptividad sexual femenina supone transformaciones radicales del comportamiento y de las formas sociales. […] En el Hombre las estimulaciones sexuales están menos determinadas por una relación directa con lo real que por representaciones cerebrales, imaginarias o simbólicas, que juegan un papel esencial en el erotismo y más generalmente en la psique humana... En el orden humano, y de manera particular en la sexualidad humana, la cultura sustituye a la naturaleza.» (Claudine, 2011, p. 57)

Si la nostra sexualitat és més cultural que natural, l’orientació sexual humana, doncs, està més condicionada pel gènere, en tant que construcció cultural, que per la biologia, un cop més. Però quines altres característiques té l’orientació sexual? c) Creus que l’orientació sexual és...

sense resposta

4.8%

pot canviar al llarg de la vida

fixa i permanent

83.6%

6.8%

diversa en un mateix individu

una de sola per individu

34.2%

8.9%

Essent un pregunta on es podia triar més d’una resposta, les dues respostes majoritàries són complementàries: l’orientació sexual no és quelcom permanent, ni únic en els humans, afirmació que no només l’allunya del sexe, sinó també del gènere, si és entès de manera binària i limitada. De fet, el mateix concepte d’orientació sexual es prefigura com un constructe més del llenguatge per imposar un determinat ordre, més que com una realitat humana.

«Me encuentro ante un objeto no existente, un fetiche, una forma ideológica que no se puede asir en su realidad, salvo en sus efectos, y cuya existencia reside en el espíritu de las gentes de un modo que afecta su vida por completo, el modo en que actúan, su manera de moverse, su modo de pensar. Por tanto, he de vérmelas con un objeto a la vez real e imaginario.» (Wittig, 1989, p. 67)

Efectivament, el concepte d’orientació sexual, igual que el de gènere, té implicacions que afecten la nostra vida i que ens obliguen a un determinat comportament. Tant un com l’altre són construccions lingüístiques i culturals que el pensament heteropatriarcal ha fet que es retroalimentessin donant-los determinats continguts, el més important dels quals és probablement l’afectiu.

c) Diries que hi ha relació entre orientació sexual i afinitat afectiva?

27% 42%

sí no no ho sé

31%

I és clar, novament el llenguatge: en primer lloc, comenta una de les persones enquestades, caldria definir què és afinitat afectiva.24 Per tant, no només el cansament, sinó també aquesta indefinició poden explicar que la resposta majoritària sigui no ho sé. Però si no tenim massa escrúpols i volem respondre ràpidament, podem identificar afinitat afectiva amb sentiment amorós. Si és així, la qüestió també es podria formular de la següent manera: «Ens enamorem de qui desitgem sexualment?» És clar que sempre podria sortir algú dient que hauríem de definir millor què és desitjar sexualment i què enamorar-se. Això no

«Necessitaria més informació sobre a què us referiu quan dieu orientació sexual i afinitat afectiva. Crec que t’inclines envers una persona per motius sexuals i característiques afectives.»

obstant, concedint una mica de funcionalitat als mots tal com els solem emprar en un registre col·loquial, la pregunta és igualment problemàtica, a part que difícilment pot ser resposta de la mateixa manera per una persona adolescent, i per una de la tercera edat; és més, segur que hi ha moltes persones adultes amb prou experiència per respondre que sí, que no i que no ho saben al mateix temps. L’ambigüitat s’agreuja quan constatem que també hauria pogut ser formulada d’aquesta altra manera: «Desitgem sexualment les persones de qui ens enamorem?» Certament, amb tants llibres com s’han escrit i com s’escriuran sobre l’amor i sobre el desig, és fins i tol ridícul pretendre resoldre la qüestió amb un sí o un no.25 I, tanmateix, no ens vam poder estar de plantejar-la havent estat ja motiu de debat en el taller. En aquella ocasió, vam entendre que el dilema provenia de tradició platònica: τοῦτο γάρ ἐστι τὸ αἴτιον, ὅτι ἡ ἀρχαία φύσις ἡμῶν ἦν αὕτη καὶ ἦμεν ὅλοι: τοῦ ὅλου οὖν τῇ ἐπιθυμίᾳ καὶ διώξει ἔρως ὄνομα. καὶ πρὸ τοῦ, ὥσπερ λέγω, ἓν ἦμεν, νυνὶ δὲ διὰ τὴν ἀδικίαν διῳκίσθημεν ὑπὸ τοῦ θεοῦ. (Plato, 1903).26

Efectivament, des dels seus fonaments, el pensament occidental en la seva fase heteropatriarcal proto-capitalista27 vincula desig i amor, i per molts esforços que esmercin a distingir-los el moviment feminista, el moviment queer i gairebé tota mena de moviment alliberador contemporani,

sembla que el dimoni de la mitja taronja sempre s’acaba

presentant al banquet encara que no hagi estat convidat. Així, mentre un 31% de les persones enquestades semblen tenir molt clara l’autonomia de l’impuls sexual amb relació a l’afectiu, un 69%, o bé els confon, o bé en dubta. Al nostre entendre, aquesta majoria és deguda a allò que Mari Luz Esteban anomena «Pensamiento amoroso»: «Un amor entendido como lo más genuino, lo más sublime, lo absoluto, lo trascendente, la solución frente a esa supuesta carencia que el ser humano tendría

«Preguntes massa extenses per contestar-les amb un Sí o un No. Estan relacionats perquè estem parlant d'aquest tema, però no han d'anar lligats ni un és conseqüent de l'altre.» 26 «La causa d’això és que la nostra naturalesa antiga era la mateixa descrita i que érem d’una sola peça: consegüentment, el desig i la persecució de ser una sola peça és el que rep el nom d’amor. Alhora que, tal com dic, anteriorment érem un de sol, mentre que actualment, a causa de la injustícia, hem estat separats per la divinitat [...]» Aquesta és la versió l’amor platònic que dona el personatge anomenat Aristòfanes al diàleg El banquet de Plató, en una brillant exposició del que hom coneix com «Mite de l’androgin». 27 Ens permetem aquest neologisme anacrònic per designar les societats que anomenem clàssiques: no és en va que les anomenem així.

por el mero hecho de serlo... Una lectura absolutamente cultural y occidental que hace del amor la base posible, sino que no es ni mucho menos la más justa.» (Esteban, 2011, p. 24)

d) Creus que el gènere, el sexe i l'orientació sexual estan relacionats?

18% 43%

sí no no ho sé

39%

Amb aquesta qüestió concloïa el que podem anomenar pròpiament Estudi sobre concepcions de gènere, sexe, sexualitat, i afectivitat tal com ens vam plantejar el projecte original. I vet aquí que, després que un 84% de la mostra negués la relació entre gènere i sexe,28 que un 77% donés respostes que posen el concepte de gènere en crisi,29 ens enfrontem a una majoria de persones que sí que vinculen ambdós conceptes amb l’orientació sexual. Però encara més sorprenent és que aquest valor (43%) estigui significativament per sobre del 27% que veien relació entre el sexe i l’orientació sexual, i el 34% que la consideraven determinada pel gènere.30 És cert que el percentatge de les persones que no hi veuen relació i el de les que no ho saben és superior (57%), però així i tot, la incongruència d’aquest 43% ens sembla digne d’esment. Per acabar aquest apartat, no obstant, citem novament un comentari que hi va fer una de les persones enquestades: «No crec que depengui de res concret l'orientació sexual, que a cada persona li agradi el que vulgui, sigui per sexe, gènere o qualsevol altre factor.»

cf. p.3. cf. p.14. 30 cf. p.18. 29

Hi ha homofòbia al nostre entorn? Potser les preguntes que s’inclouen en aquest apartat semblen allunyar-se una mica de l’enfocament dels anteriors, però el tema de l’homofòbia es va manifestar com una preocupació tan evident al llarg del taller, que vam decidir incloure-les. En definitiva, allò que segurament més volíem saber era el grau de tolerància i respecte del nostre entorn envers qualsevol opció de vida. En aquest cas no calen gaires comentaris per part nostra, perquè els gràfics són prou reveladors.

a) Què penses del col·lectiu LGTBIQA+ (lesbianes, gais, transexuals, bisexuals, interersexuals, queer, asexuals i altres)?

2% 20%

19%

Li dono suport actiu El respecto M'és indiferent

59%

3% 20%

No, mai 19%

58%

El rebutjo

b) Has fet mai algun comentari LGTBIQA+ fòbic?

Sí, però me'n penedeixo Sí, en faig habitualment No respon

c) Has participat mai en algun tipus d’assetjament a algú per pertànyer al col·lectiu LGTBIQA+?

1% 1%

No, mai

Sí, però me'n penedeixo 95%

Sí, en faig habitualment No respon

I encara ho són més algunes de les observacions fetes per les persones enquestades: «Creo que faltan opciones. No discrimino al colectivo LGBTI (Ni Q, ni A) pero está claro que no apoyo sectores que suelen incluirse dentro de este colectivo. No considero que la discriminación o el rechazo sea la clave de nada y creo que somos lo suficientemente avanzados como civilización como para estar segregando gente sólo por sus diferencias, pero sí que apoyo el debate sano y no considero que toda decisión u opinión sea enteramente respetable.»

Quines deuen ser les opinions no del tot respectables? «Respecto a tothom, altra cosa és que estigui d'acord amb tot el que es diu. No estic gens d'acord amb alguns discursos trans/queer, sobretot si toquen l'infància.»

És una pena que tampoc aquí sapiguem concretament a quins discursos trans/queer fa referència. «És un col·lectiu massa divers (massa etiquetes) per poder-ho admirar/respectar més enllà de la indiferència. Però evidentment amb totes les persones que s'hi sentin interpel·lades, empatitzo i respecto des de la individualitat. Des del punt de vista sociològic trobo que el col·lectiu s'ha passat de sigles i etiquetes.»

Encara el malestar amb els excessos del llenguatge. «En quant a la pregunta b, s'hauria de concretar què és i què no es un comentari homofòbic. Si contemplem l'humor i la sàtira com a tal, clar que sí, però no té res de dolent.»

O tot val, si l’humor li fa de catalitzador? «A una amiga de mon pare per ser lesbiana la van pegar pel carrer.»

Llàstima que els fets massa sovint contradiguin amb tanta contundència les paraules. Els gràfics ens donen la imatge d’una societat tolerant, oberta i no homòfoba. Però ho és, realment? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Una cosa és la teoria, però... Qui som? Després de 45 preguntes sobre la teoria del sexe, el gènere, l’orientació sexual i l’afectivitat, vam voler que les persones enquestades es definissin elles mateixes amb relació a totes

aquestes categories. Per això, en l’últim apartat vam demanar que triessin una o més opcions de les que us presentem a continuació.

Marca el sexe que et defineix

sumem

les

218

persones

que

s’identifiquen com a femelles i les 127 que 218

Femella 127

ho fan com a homes, tenim un 94% de la

Mascle

mostra que responen sense dubtes a la

En blanc

classificació binària de sexe.

Persona/humà 13

Interssexual

Les 2 persones que, també sense dubtar, es

defineixen

com

intersexuals

representen un 0,55% de la nostra mostra, que és clarament un percentatge molt superior al de la població albina mundial.31 Com en moltes preguntes anteriors, el 3,5% de persones que no han respost resta en la més absoluta indefinició per a la nostra anàlisi, ja que és impossible saber si ho fan com a opció política (fet que implicaria el rebuig d’aquesta classificació de les persones a partir del seu sexe), o per pura desídia. En canvi, de l’ 1,6% de les persones que ha triat l’opció altres, la majoria ha afegit l’opció persona o humà, amb una clara voluntat de no ser classificades segons la concepció binària del sexe. Una altra s’ha definit com a «Persona que ha decidit el seu gènere i orientació sexual», amb una evident barreja de categories, i l’última ho ha fet com a «espanyol», apel·lació que potser defineix algun sexe desconegut fins ara per la ciència provinent d’una galàxia molt llunyana.

Cf. p.4.

Si en un apartat anterior el 89% de les

Marca el gènere que et defineix?

persones es definien cisgènere i la resta, o

215

bé no s’hi definien, o bé en dubtaven32, en

Dona Home

132

aquest cas el 94% s’identifica com a dona

En blanc

No binari

o com a home. Ben segur que en aquest

Agènere

increment s’hi han de comptar aquelles

Persona / humà

respostes indecises i, probablement una de les persones transsexuals.

No es reconeixen en cap gènere un 2,5% de les persones enquestades (no binàries, agènere i les altres recollides pel color taronja), mentre que un 2,7% no es manifesta.

Malgrat l’obvietat, destaquem la majoria

Amb quina orientació sexual t'itendfiques?

heterosexual del 81,4%. El següent grup,

298

Asexual

molt menys nombrós, és el del 7,4% les

Bisexual Heterosexual

persones que es s’identifiquen com a bisexuals

immediatament

Homosexual

després

Demisexual Pansexual

vindria el 4,1% que no ha marcat cap orientació, dada que ens torna a deixar en

27 1

10 2

Altres Sense resposta

suspens: veritable opció i, per tant, rebuig de la classificació, o simple desinterès? Com era d’esperar, la resta de les opcions són molt minoritàries: només un 2,7% es defineix com a homosexual, un 1,9%, com a pansexual i un 0,3% com a asexual. Quant a l’ 1,6% de les persones que ha triat l’opció altres, una la justifica per rebuig a classificar-se, mentre que dues altres enriqueixen el ventall de possibilitats amb el concepte demisexual, que trobem explicat de la següent manera:

Cf. p.14.

«M'identifico amb la demisexualitat, en què es necessita d'un vincle emocional previ amb una altra persona per sentir atracció cap a ella, però acostumo a definir-me com a bisexual perquè la gent ho entén més ràpid i no calen explicacions.»

En aquesta opció, per tant, podríem incloure-hi també la que fa la següent observació: «Penso que ens enamorem de les persones. No sé si està inclòs en algun grup dels anteriors perquè no ho tinc massa clar.»

Agraïm altres aportacions com «bichosexual», «semibisexual» i «home» pel seu eventual caràcter futurista com el del sexe «espanyol» vist més amunt. En resum, responent a la pregunta que encapçala aquest apartat, som molt majoritàriament (90%) de sexe binari (amb gairebé el doble de femelles que de mascles), cisgènere i heterosexuals. Podia ser d’una altra manera? «Estos discursos de heterosexualidad nos oprimen en la medida en que nos niegan toda posibilidad de hablar si no es en sus propios términos [...]. Estos discursos nos niegan toda posibilidad de crear nuestras propias categorías. Su acción sobre nosotras es feroz, su tiranía sobre nuestras personas físicas y mentales es incesante. » [...] Y por mucho que se haya admitido en estos últimos años que no hay naturaleza, que todo es cultura, sigue habiendo en el seno de esta cultura un núcleo de naturaleza que resiste al examen, una relación excluida de lo social en el análisis y que reviste un carácter de ineluctabilidad en la cultura como en la naturaleza: es la relación heterosexual. Yo la llamaría la relación obligatoria social entre el «hombre» y la «mujer». Habiendo planteado como un saber, como un principio evidente, como un dato anterior a toda ciencia, la ineluctabilidad de esta relación, el pensamiento heterosexual se entrega a una interpretación totalizadora a la vez de la historia, de la realidad social, de la cultura, del lenguaje y de todos los fenómenos subjetivos.» (Wittig, 1980, p. 49-51)

A tall de conclusió L’últim apartat obligava a posicionar-se d’acord a o en desacord amb una sèrie d’afirmacions que resumien algunes de les conclusions a les quals havíem arribat al llarg del taller. I d’alguna

manera esperàvem que la reflexió a la qual obligava el fet de respondre el qüestionari portés a les persones que l’havien respost a coincidir-hi.

A les persones els fa por la pròpia sexualitat i els dona seguretat aferrar-se a categories que els donin estabilitat, que

10% D'acord

19% En desacord

ordenin l’experiència i que les permetin

71%

En blanc

ser reconegudes pels altres.

Les persones són molt més complexes que totes les categories a les quals les sotmet

9% D'acord

14%

En desacord En blanc

77%

qualsevol classificació. Efectivament, però ocupar un lloc en una classificació simplifica la pròpia complexitat, fa sentir l’individu menys sol i l’exonera de

responsabilitat. D’aquí que un 94% de les persones no dubti que són les femelles o els mascles que vol el discurs científic imperant.

Majoritàriament

les

persones

reprodueixen les normes perquè estan molt

condicionades

per

les

seves

identificacions, aprenentatges, por als

8% D'acord

22%

En desacord 70%

En blanc

càstigs, necessitat de ser acceptades. I els costa molt desprendre-se’n, perquè no en són conscients, perquè la inèrcia dels discursos de poder és molt més forta que la seva llibertat individual.

Les persones tenen marge per trencar amb el que s’espera d’elles.

12%

D'acord 17% 71%

En desacord

I, tanmateix, l’aprofiten poc, fins que no en

En blanc

tenen una necessitat peremptòria, fins que la realitat no se’ls fa insuportable, fins que la vida les treu de la seva zona de confort. Per això un

94% de les persones es defineix com a dona o com a home?

La plenitud sexual s’aconsegueix amb la complementarietat entre la masculinitat i

11%

19%

la feminitat. No, però un 88% de les persones diu que és

D'acord En desacord En blanc

70%

heterosexual.

El sistema de gènere no només perjudica les dones o els grups minoritaris i exclosos, sinó totes les persones, perquè limita la seva forma de ser i el seu desig i els dificulta fer-se responsables de com viuen. Sí, encara que no s’ho pensen. I, si ho saben, no es veuen amb cor de ser trencar-hi.

11% D'acord

18%

En desacord 71%

En blanc

Els homes surten més beneficiats de les

10%

desigualtats de gènere, però en realitat no 41% 49%

D'acord En desacord En blanc

hi estan còmodes. Molts no, fins i tot sense saber-ho; així i tot els fa por perdre l’aparença de comoditat que els donen els privilegis acumulats durant mil·lennis

de dominació.

Tant homes com dones contribueixen a mantenir una concepció sexista del gènere i les relacions. Sí, de fet un 59% de les persones que s’han definit com a binàries eren dones, gairebé el doble dels que ho han fet com a homes (36%).

10% D'acord 22%

Mentre hi homofòbia.

7% D'acord

26%

En desacord 67%

En blanc

En desacord 68%

hagi

sexisme

En blanc

haurà

I violència contra qualsevol minoria o majoria que posi en perill l’ordre heteropatriarcal capitalista.

O sigui que sí, tot i que un 20% de mitjana s’ha manifestat en desacord amb allò que nosaltres vam concloure, una mitjana del 60% de les persones coincideix amb les nostres pròpies conclusions i, tanmateix...

Epíleg Encara hi havia un últim apartat amb el qual volíem indagar si les persones del nostre entorn acadèmic i familiar veuen la necessitat que els temes que s’hi tracten tinguin més presència a les aules. Així hem sabut que un 87% de les persones no ha sentit cap mena d’incomoditat responent el qüestionari, que un 84% parla amb més o menys freqüència d’aquests temes en el seu entorn habitual i que, tot i que a un 40% els agradaria poder-ne parlar més, a la majoria, un 50%, els és indiferent i a un 10% no els agradaria parlar-ne enlloc. Finalment, a la pregunta sobre els entorns més adients per parlar sobre sexualitat i afectivitat, el lloc preferit és l’institut, amb el professorat i els companys (76,6%), seguit per molt poc per la família (75,5%) i les amistats més íntimes (63,4%). Així doncs, sembla que tenim una comunitat educativa oberta, força informada i tolerant. Probablement, aquesta és una de les raons per les quals no sent la necessitat que les qüestions plantejades en aquesta petita recerca tinguin més protagonisme en la seva quotidianitat com a objecte de debat. Però una altra de segur ho deu ser el fet que un 90% es defineixi com a cisgènere i heterosexual, que és allò que la nostra cultura ha establert com a normal. En aquest sentit, són pertinents dues observacions: primera, la normalitat és confortable i no propicia el qüestionament de les seves condicions; segona, la proliferació d'etiquetes, discursos, fins i tot imposicions per part del moviment LGTBI+ i molt especialment del moviment queer dels darrers anys pot haver generat l'efecte contrari al que és el seu objectiu. Michel Foucault, autor de referència inexcusable per al coneixement de l’evolució de sexualitat a occident, explica que el puritanisme victorià va reprimir «con particular atención las energías inútiles, la intensidad de los placeres y las conductas irregulares» incompatibles

amb el treball, que era la base del desenvolupament del capitalisme. Així, «En torno al sexo se establece el silencio. La pareja, legítima y procreadora, impone su ley. [...] Tanto en el espacio social como en el corazón de cada hogar existe un único lugar de sexualidad reconocida, utilitaria y fecunda: la alcoba de los padres.» Després de dos segles de repressió,

però, «el solo hecho de hablar de él [sexo], y de hablar de su represión, posee como un aire de transgresión deliberada» i sembla prometre «la revolución y la felicidad; o la revolución y otro cuerpo más nuevo, más bello; o incluso la revolución y el placer. Hablar contra los

poderes, decir la verdad y prometer el goce; ligar entre sí la iluminación, la liberación y multiplicadas voluptuosidades; erigir unos discursos donde se unen el ardor del saber, la voluntad de cambiar la ley i el esperado jardín de las delicias. » I tanmateix, explica, els

discursos sobre el sexe ja havien proliferat des de finals del s. XVIII, «Pero lo esencial es la multiplicación de discursos sobre el sexo en el campo de ejercicio de poder mismo. [...] Una incitación política, económica y técnica a hablar de sexo [...] en forma de análisis, contabilidad, clasificación y especificación, en forma de investigaciones cuantitativas o causales. [...] Se debe hablar del sexo, se debe hablar públicamente y de un modo que no se atenga a la división de lo licito y lo ilícito, [...] se debe hablar como de algo que no se debe condenar o tolerar, sino que dirigir, que insertar en sistemas de utilidad, regular para el mayor bien de todos, hacer funcionar según un óptimo. El sexo no es cosa que solo se juzgue, es cosa que se administra. Participa del poder público; exige procedimientos de gestión; debe ser asumido por los discursos analíticos.» (Foucault, 2005, p. 17-25).

És a dir, el sistema de poder, aprofitant el desig de transgressió i revolta d’una societat que reprimida per la cultura jueu-cristiana i pels interessos del capitalisme, incorpora el discurs sobre el sexe com a instrument de control de la població des del mateix moment que la reprimeix. Així, en els darrers dos segles el discurs sobre sexe esdevé, primer, objecte de confessió davant el sacerdot, per convertir-se en matèria d’estudi de la medicina i la psiquiatria després, i acabar essent producte de consum en benefici de les grans companyies de tecnologia digital en els nostres dies. En aquest context, és inevitable que les minories aspirin a ocupar el seu lloc dins d’aquest sistema que ordena de les maneres més subtils les vides dels individus, objectiu que només poden assolir assumint aquests discursos i produint-ne de nous que, amb l’aparença de posar en crisi els vigents, en realitat els integrin. Només així s’explica que la reivindicació principal del moviment LGTBI (després del dret a existir, no ho oblidem!), hagi estat accedir al dret al matrimoni i a formar una família. De la mateixa manera, el moviment queer, nascut amb la legítima voluntat de donar entitat política a les minories (no només sexuals), ha acabat caient en un cert paroxisme amb la seva reordenació taxonòmica, produint massivament noves etiquetes de classificació de la diversitat sexual i afectiva, per una banda, i reduint el gènere gramatical binari a un únic i urgent gènere neutre de morfologia sobtadament imposada.

O sigui, paraules i paraules, i arguments, i discursos, i més paraules per construir un fals ordre nou, com demostren els resultats de la nostra enquesta a persones obertes i tolerants, que, tanmateix, només es reconeixen segons les categories antigues, i que en més d’una ocasió manifesten disgust amb la multiplicació exponencial de paraules. Ja vam assenyalar la dificultat que el logos pogués ser útil per a designar allò que realment ordena la vida.33 Ara ens sembla adient il·lustrar aquesta idea amb algunes dades més. Com és sabut, la nostra llengua ve del llatí, i aquest, juntament amb el grec i les protollengües de la gran majoria de les europees i part de les asiàtiques, provenen d’una llengua anterior que s’ha anomenat convencionalment indoeuropeu. D’aquesta, no n’hi ha cap testimoni escrit, però la semblança de les seves derivades més antigues n’han permès una reconstrucció prou rica per saber com funcionava. Doncs bé, una de les característiques més importants de l’indoeuropeu és que inicialment no distingia els gèneres que després van tenir expressió morfològica en les llengües històriques, sinó que només oposava gènere animat i inanimat: «La oposición animado/inanimado (basada en tener o no diferenciado el nominativo del acusativo) es la más antigua, en tanto que el género femenino (caracterizado en los adjetivos y los pronombres por el uso de un sufijo específico) surgió como fruto de una escisión secundaria dentro del género animado. Es decir, todos los datos indican sin lugar a dudas que fue el género femenino el de más reciente aparición.» (Ledo Lemos, 2000, p. 28)

Així doncs, en les etapes més antigues de l’indoeuropeu, no existia el gènere tal com l’entenem avui (masculí/femení)34, sinó que la llengua distingia gramaticalment només aquells conceptes que tenien vida pròpia (animats), dels que no en tenien (inanimats). Prèviament, fins i tot juntament amb la marca de gènere, una llengua recorre a un altre procediment anomenat moció de gènere per designar aquells conceptes animats als quals es

Cf. p.17, passim. A les nostres llengües s’ha perdut el gènere neutre que, en canvi, es manté en altres llengües modernes com l’anglès (he, she, it). 34

vol marcar el sexe. Una mena de moció, per exemple, és la creació un sintagma nominal format per dos noms, el que designa l’espècie i el que designa el sexe: cangur femella, per exemple, o girafa mascle. Doncs bé, aquest procediment previ a la marca morfològica sembla que no va tenir lloc fins molt tard en la llengua indoeuropea, perquè les paraules més antigues relacionades amb el sexe femení, no designaven els humans de sexe femení: «La palabra para “mujer” que hoy solemos formular como *gw(e)n(e)H235 habría sido en origen un abstracto o un colectivo.» (Ledo Lemos, 2000, p. 128).

Amb un significat proper a *parteritat abstret de la idea de parir. El mateix passa amb l’arrel *yeH2-i, ètim del grec θηλυκός (thelykos) i del llatí femina, que no volia dir ‘femení’, ni ‘dona’ respectivament, sinó que pertanyia al camp semàntic de ‘mamar’. Així que, en els orígens dels orígens d’una cultura tan patriarcal com la indoeuropea, no hi havia manera de designar el femení per oposició36 al masculí. En tot cas és clar que: «El recurso a la moción para especificar el sexo de un ser vivo sólo es pertinente si este dato resulta de interés para el hablante, cosa que muy raramente puede ocurrir con animales como “mosca” o “lagarto”.» (Ledo Lemos, 2000, p. 24)

Segons sembla, això és el que devia passar al poble indoeuropeu en una etapa molt primerenca del neolític (moment en què hom el situa al Caucas, força abans que comencés la seva diàspora cap a l’Índia i cap a Europa): que encara no tenia necessitat de discriminar els integrants de la tribu segons el seu sexe, perquè res en la seva organització social no ho exigia. Vida comunitària de subsistència, amb escassa o nul·la distribució de tasques, incomprensió del cicle de la reproducció, i una admiració religiosa per tots aquells individus que sagnaven cada lluna sense morir, i que, després d’unes quantes llunes sense sagnar, parien un altre individu que creixia xuclant el líquid que sortia del seu cos. En aquesta etapa, n’hi havia prou amb diferenciar els fenòmens amb vida pròpia, dels que no en tenien, i dins dels primers,

I que per estrany que sembli dona els mots que signifiquen dona en sànscrit(जनि, jani), grec (γυνή, gyne), i aquests altres en gòtic (kʷinōl > wife) i anglès antic (cwene > queen), per posar només alguns exemples. 36 Cf. p.18 i 19, allò dit sobre els oposats d’Heràclit.

identificar el col·lectiu dels que donaven la vida (*gw(e)n(e)H2) i l’alimentaven (*yeH2-i), per oposició, als que, no només no ho podien fer, sinó que, si sagnaven, els engolia la terra (*ĝhðem-).37 No serà fins que, paral·lelament al desenvolupament de l’agricultura, no s’entengui el cicle de fecundació-naixement-creixement-mort, que la meitat de la meitat animada de l’Homo sapiens sapiens indoeuropeu no necessitarà apropiar-se, primer, de la terra mare, fragmentant-la en parcel·les pàtries privades, i després, de la capacitat productiva de l’altra meitat animada, per assegurar-se la pròpia supervivència en aquest món (mà d’obra per al cultiu de la terra) i en l’altre (descendents que recordin el pater i li donin perpetuïtat generació rere generació amb els seus rituals després de la d’inhumació38). Així, descobert el secret de la inseminació, caldrà dividir els éssers animats en aquells que inseminen (en llatí mas > masculus > ‘mascle’ tindria aquest significat), i aquells altres que la treuen a la llum, amb una presumpta primera moció al gènere femení de *gw(e)n(e)H2, ‘col·lectiu que pareix’. A partir d’aquí, el pas a la marca de gènere mitjançant sufixos i desinències per mantenir la concordança entre noms i adjectius és ràpid: a l’arrel animada de l’adjectiu se li afegeix el sufix *-(e)H2- que esdevindrà –a- femenina en les llengües històriques, mentre que la forma animada s’especialitzarà en el gènere masculí i la forma inanimada es mantindrà per al gènere neutre. I així és com, al nostre entendre, apareix el gènere, com un fenomen lingüístic per discriminar els éssers animats segons el seu paper en la funció reproductiva (que no sexual), en connivència amb l’ordenació del món a imatge i semblança del pare. Pare ens ha arribat de l’indoeuropeu *pa-t-

er-per via directa a través del llatí;39 i a través del grec, ens ha donat no només el mot, sinó l’ordre patriarcal. 40 Així és com cap al 6000 a.e.c. les paraules van començar a etiquetar els individus d’acord amb les necessitats d’una societat jeràrquica amb la figura del paterfamilias al vèrtex del poder i

D’aquesta arrel, en deriven els mots que signifiquen ‘terra’ o ‘sòl’ en grec (χθών, cthon) i en llatí (humus); i aquest últim és l’ètim del nom col·lectiu homo, ‘ésser humà’, ‘hom’. Molt més tard, i per les raons que s’explicaran, es confondrà amb la denominació del mascle humà. 38 ‘Enterrament’. 39 pater –tris, que dona mots com pàtria, patró, patrimoni, etc. 40 Compost de πατήρ –τρός (pater –tros) i ἀρχω (arco, ‘governar’).

la resta d’ens, animats i no animats, sota el seu domini. Naixia la cultura41, que en aquest context és sinònim d’apropiació i explotació per la força de tot allò que dona fruit gràcies a l’aliança dels guerrers42 que comparteixen la condició humana oposada als dispensadors de vida; fragmentació de la realitat en antònims que justifiquin un ordre social (home vs. dona), i econòmic (patrimoni vs. matrimoni) basat en la parella com a nucli de la unitat familiar; construcció de discursos cada cop més sofisticats que regulin les relacions entre els dominadors i els dominats; i molts altres factors que allargarien encara més aquest epíleg que ja fa massa que dura. En resum, al nostre entendre, el gènere sosté la cultura heteropatriarcal com una marca creada per discriminar la dona i reduir-la a una costella d’Adam, un apèndix molest, però necessari per a la perpetuació del Vir sapiens sapiens, un cop sublimada la seva condició mortal amb l’acumulació i transmissió patrilineal de riquesa i poder. I tot discurs que contribueixi a enfortir-lo, manté la meitat no viril dels animats en una submissió atàvica. Quina és la resposta que podem donar a aquesta violència endèmica de la nostra cultura? Col·lapsar el sistema lingüístic amb una multiplicació exponencial de designacions que descriguin la infinita diversitat humana? Compensar els mil·lennis de despotisme masculí amb l’ús del femení genèric com ha proposat el moviment feminista? Eliminar el gènere binari amb una nova marca postissa de gènere neutre com pretén el moviment queer? Tornar a emprar el masculí genèric perquè en realitat designava la totalitat de les persones abans que ens fos usurpada la condició humana a la meitat no viril de l’ espècie homo? No en tenim, de resposta. Aquest treball ha estat redactat, fins on en som conscients, amb un femení genèric que concorda amb el nom persona, una solució políticament neutra que no resol, tanmateix, la tragèdia que recorre el fons de les nostres paraules. De fet, la magnifica, ja que el mot persona és la traducció llatina del mot grec πρόσωπον (pros-ospon, ‘davant - rostre’) que designava la màscara que els actors, homes sempre, es posaven al teatre per representar els diversos

Paraula, per cert, directament relacionada amb l’acte de ‘conrear’, per la seva arrel llatina (colo, colui, cultum). ̆ D’ homo mas (‘humà inseminador’), l’humà masculí, passa a designar-se a partir de l’arrel indoeuropea *u̯ īros, ´que significa ‘guerrer’, d’on en llatí deriven tant vir, ‘home’, com vis vis, ‘força’, ‘violència’. 42

personatges de l’obra dramàtica. Tot i que algunes etimologies diuen que n’és l’adaptació fonètica a partir de l’etrusc φersu (phersu), a nosaltres ens sembla més raonable la que la fa derivar de la preposició per, ‘a través de’, i el verb sono ‘sonar’, evocant una de les funcions de la màscara teatral: la de projectar millor la veu des de l’escenari cap al públic. Doncs bé, així és com aquesta cultura indoeuropea patriarcal, que en època grega i romana ja estava solidíssimament implantada, va acabar convertint els individus de l’espècie homo en les màscares que avui som, tal com explicàvem més amunt a propòsit del caràcter performatiu del gènere.43 En època contemporània, hem esdevingut éssers obligats representar algun dels personatges que la tragicomèdia heteropatriarcal capitalista reparteix, ocultant allò que realment som, condemnant-nos a cridar paraules i raons que apaivaguin l’angoixa de l’escissió cultural que ens va separar, no d’un ésser doble que busquem sempre per formar parella, sinó de nosaltres: el clan, la comunitat, l’espècie homo. I cridem vir! mulier! femina! masculus! sense adonar-nos que no és això el que enyorem: «La autoafección es la base y la primera condición de la dignidad humana. No hay cultura, ni democracia, si cada uno no preserva su autoafección. Requiere fidelidad a uno mismo, respeto por el otro en su singularidad, reciprocidad en el deseo y el amor —más generalmente, en la humanidad.» (Irigaray, 2016, p. 183)

Una de les persones que van respondre el qüestionari, va deixar aquest comentari final: «M'apesara molt que el queerisme li estigui menjant el cap al jovent. És una maniobra d'intrusisme en el feminisme i el moviment LGB que reforça els rols sexistes. Defenso que tothom sigui com vulgui ser i estimi a qui vulgui, per descomptat, però veig clarament com el transactivisme és misogínia i homofòbia. Us recomano que llegiu sobre la teràpia de conversió (que ells anomenen "afirmativa") de gais i lesbianes, amb amputació d'òrgans sans, esterilització mitjançant hormones i medicació per a tota la vida, així com sobre els autoginefílics, i tot el que comporta

Cf. p.16.

en l'àmbit jurídic, legislatiu i estadístic l'"auto-determinació de gènere". El queerisme està fent grooming social a plena llum del dia. Res més. Sort amb el treball».

La «sort amb el treball» seria que ens traguéssim les màscares, ens miréssim al mirall i estiméssim allò que som: ἄνθρωποι (anthropoi) que és com el grec diu ‘ésser humà’, d’ἀνά (ana), que significa ‘enlaire’. Un, integrant del taller, va concloure: «Per això deia que hi poden haver molts gèneres o cap gènere a la vegada. Perquè podem crear milions de gèneres i idees sexuals, o no fer res d’això i assumir que tothom som iguals i d’un mateix gènere. Això es traduiria en la supressió de desigualtat i discriminació de gènere.»

I sí, el nostre és el gènere humà, que neix de la terra nutrícia gràcies a la unió dels animats que s’aixequen de terra per mirar al cel, sense oblidar d’on venen.

Montse Navarro Ferrer (amb la col·laboració de Ruth Mota, Jordi Florentín i Elna Bernabeu Badalona, maig del 2022.

Bibliografia Aristòtil. (1957). Politica. (W. D. Ross, Ed.) Oxford: Clarendon Press. Consultat el 24 / abril / 2022, a http://data.perseus.org/citations/urn:cts:greekLit:tlg0086.tlg035.perseusgrc1:1.1253a Bregman, R. (2021). La humanitat. Una història d'esperança. (M. Rosich Andreu, Trad.) Barcelona: Empúries. Breu, M. (2021). Diccionari LGBT (lèsbic, gai, bisexual, trans) [en línia], 3a edició. Recollit de TERMCAT, Centre de Terminologia: http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-enlinia/256/ Butler, J. (2007). El género en disputa. Barcelona: Paidós. Claudine, C. (2011). La mujer de los orígenes. Madrid: Ediciones Cátedra. Coll-Planas, G., & Vidal, M. (2013). Dibuixant el gènere. Barcelona: Edicions 62. — (2016). Dibuixant el gènere [Pel·lícula]. Esteban, M. (2011). Crítica del pensamiento amoroso. Barcelona: Edicions Bellaterra. Fausto-Sterling, A. (2006). Cuerpos sexuados. Barcelona: Melusina .

Fisher, H. E. (2007). Anatomía del amor. (A. Plante, Trad.) Barcelona: Anagrama. Foucault, M. (2005). Historia de la sexualidad. (Vol. 1. La voluntad de saber). (J. Varela, & F. Álvarez-Uría, Trad.) Madrid: Siglo XXI de España Editores. Heràclit. (2011). Saviesa grega arcaica. (J. Pòrtulas, & S. Grau, Ed.) Barcelona: Adesiara editorial. Irigaray, L. (2016). En el principio era ella. (R. Buenaventura, E.-M. Cano, & Í. Sánchez-Paños, Trad.) Barcelona: Ediciones La Llave. Ledo Lemos, F. (2000). Femininum Genus. A Study of the Origins of the Indo-European Feminin e Gender . Munich: Lincom-Europa. Lewontin, R. (2001). El sueño del genoma humano y otras ilusiones. Barcelona: Paidós. Plato. (1903). Symposium. Platonis Opera. (J. Burnet, Ed.) Oxford: Oxford Univrsity Press. Consultat el 20 / maig / 2022, a Perseus Digital Library: http://data.perseus.org/citations/urn:cts:greekLit:tlg0059.tlg011.perseus-grc1:196e Wittig, M. (1980). El pensamiento heterosexual. A M. Wittig, El pensamiento heterosexual y otros ensayos (J. Sáez, & P. Vidarte, Trad., 2006 ed., p. 45-58). Madrid: Egales. — (1989). A propósito del contrato social. A M. Wittig, idem (J. Sáez, & P. Vidarte, Trad., p. 59-72).

Descripció de paisatges

Els alumnes de 1r d’ESO A i A/B han fet unes descripcions d’uns paisatges evocadors per a ells. Podeu fer clic a les icones.

Relato: Amor entre las dos Alemanias

En abril de 1939, en el parque Görlitzen, en pleno centro de Berlín, una chica llamada Bertha , de 15 años, de ojos azules y cabello moreno, paseaba por el parque. Allí se sentó para descansar. Ya que iba de regreso a casa tras un día largo de estudios en su escuela, tropezó en el momento en que estaba a punto de tocar suelo. Un chico la cogió y al mirarlo se enamoró de él repentinamente. Era de estatura media, con ojos verdes y un pelo rubio resplandeciente, Bertha, al verlo, se sonrojó y muy tímidamente le dijo: •

Gracias…

El chico la miro diciéndole: •

¿Estás bien? - con una voz profunda y dulce a la vez. Bertha se sonrojó mucho más y el chico le dijo:

•

Eres muy hermosa.

Ella se quedó inmóvil por aquel cumplido, aunque se levantó rápidamente ya que tenía prisa por llegar a su casa porque tenía que hacer un encargo para su vecino Edel. •

No tendrías que ser tan directo, podrías ser peligroso.

El chico sonrió. •

Eres muy creativa, creo que me he enamorado de ti.

Bertha se puso roja y dijo: •

Primero considero que nos tendríamos que presentar. Hola, me llamo Bertha. ¿Y tú te llamas?

•

August, August Schneider.

•

Me encanta tu nombre.

Mirándole fijamente a sus ojos profundos: •

Aunque no sé si a mis padres les gustarías. -Al ve su banderín con la insignia nazi.-

•

¡Oh! Nos conocemos desde hace 10 minutos y ya piensas eso.

•

Has empezado tú, declarando tu enamoramiento hacía a mí. -Dijo sonriendo.-

•

Tienes razón.- Riendo. - Eres graciosa y si es por la insignia esta, yo no soy partidario de ellos, yo quiero una buena libertad y que no se discrimine a nadie. Esto es porque me lo hacen llevar en la escuela Wrangelkiez.

Bertha sorprendida: •

Ah, yo voy allí. Nunca té había visto, debes de ser más mayor que yo, tengo solamente 15 años.

•

Yo también, llevo tan solo tres meses en Berlín, antes vivía en Essen.

Bertha lo miraba con atención. •

¡Ah! ¿Qué tal si quedamos mañana para conocernos aquí? Tengo que hacer un encargo y si no me van a castigar.

Sonriendo August dijo: •

De acuerdo, Bertha…- Y Ella rápidamente: -Bauer.

•

Muy bien, Bertha Bauer.

Bertha le dio la mano y August se la estrecho. Ella le dio un beso en la mejilla y se fue corriendo diciendo: •

¡Hasta mañana, encanto!

August se sonrojó y le mandó un beso al aire.

Cuando Bertha entró a su casa, su madre Emma ya la esperaba en la sala: •

Llegas tarde, y tenías que llevar el pastel a

casa de Edel para la fiesta de su hija Klara, que aparte es una gran amiga tuya. Esta la dejo pasar, pero que sea la última vez. ¿De acuerdo? Bertha dijo rápidamente: •

Sí.- Sonriendo y diciéndole -Voy al sótano.

•

Siempre igual, te pasa mucho tiempo abajo, pero bueno ve.

•

Vale.

Le dio un beso en la mejilla y bajó hacia al sótano. Mientras bajaba las escaleras, Bertha gritaba: •

Lisa, Lisa, sabes, me he enamorado a primera vista.

Lisa se fijó en ella y dijo muy entusiasmada: •

¿Cómo ha sido? Quiero saber hasta el último detalle.

Entonces Bertha le contó todo. Lisa estaba enamorada de esa historia de amor a primera vista. •

¡Dios mío! Es como una historia de Romeo y Julieta, aunque tendría que haber un final trágico. ¡Podría pasar siendo comunistas!

Bertha la miró con una cara de no hacerle mucha gracia, y contestándole:

•

Si se nos llevan, a ti también porque eres una judía. Y créeme, te matarían a ti antes que a mí.

•

Ja, ja, no hace nada de gracia.

•

Lo mismo digo.

Las dos se miraron y se empezaron a reír. Lisa era una niña muy lista en sus estudios, aunque cuando Hitler ganó las elecciones, tuvo que quedar recluida en su hogar. Sus padres se opusieron y se los llevaron en un camión sin saber nada más de ellos nunca más. Ella fue “adoptada” por los Bauer, permaneciendo en el sótano durante muchos largos años y teniéndose que esconder mucho más por el miedo de ser descubierta. A Lisa le gustaba mucho leer, sobre todo novelas románticas; ella misma estaba escribiendo una historia de amor. •

Bueno, me voy hacia arriba que ya debe de ser la hora de cenar. -Dijo Bertha al ver el reloj que había en el sótano.-

•

Adiós.

•

Adiós, Bertha.

A la mañana siguiente Bertha se esperó sentada en el parque Görlitzen en el mismo banco donde ella resbaló. No pasaron ni 2 minutos y August ya estaba allí. Se saludaron y empezaron a hablar de cosas, riéndose y divirtiéndose. Cuando Bertha ya se iba, August la cogió de la mano y se arrodilló: •

Bertha, amor mío, desde ayer que te cogí al caerte y al mirarte me enamoré de ti instantáneamente, ¿Te gustaría salir conmigo?

Bertha muy entusiasma, no se lo pensó ni un segundo y le dijo: •

¡Sí! ¡Claro que sí!

En ese momento Bertha lo abrazó y le dio un beso en la boca. Se despidieron y los dos se fueron muy contentos. Bertha, al salir del parque, se encontró a Klara, su vecina, que la vio muy contenta, y le preguntó el porqué. •

¿Bertha, qué tal? Pareces muy contenta hoy.

•

Sí. Es que estoy saliendo con un chico y nos hemos dado el primer beso.

Bertha muy contenta: •

A h,sí, ¿y cómo se llama el afortunado?

•

Se llama August, un hombre de estatura media, una voz dulce y unos ojos verdes muy profundos.

•

Ah, creo que ya sé quién me dices. Es un chico nuevo que ha venido recientemente a la ciudad; va a la clase E, que está en la segunda planta. Él vive por aquí cerca, en Isingstrasse, me parece.

•

¡Oh! Esto está muy cerca. A lo mejor voy mañana a preguntarle dónde vive, a ver si me invita.

Ella se reía y Klara también. •

Té acompañó hasta casa. -Dijo Klara y Bertha le contesto:

•

Claro, por eso somos vecinas.

Se fueron hacia sus casas. •

Por cierto, Bertha, recuerda que mañana tenemos examen de matemáticas, espero que hayas estudiado, que a ti te cuesta bastante.

Bertha exclamó con cara de pánico: •

¡No, mierda! Se me ha olvidado.

Bertha fue rápidamente hacia al sótano y sacó los libros de matemáticas para estudiar, saludando a Lisa. •

Hola, Lisa. -Dijo nerviosa. - Tienes que ayudarme para estudiar matemáticas. ¡Rápido!

Lisa sonriendo dijo: •

Trae aquí estos libracos y empecemos a estudiar pronto. Supongo que es para mañana.

Bertha, sin mirarle a los ojos: •

Sí… ¡Pero ayúdame ya!

Lisa agarró los libros y le empezó a enseñar el tema de las raíces cuadradas, se pasaron allí 6 horas. Se saltó la comida del mediodía y la merienda, hasta que su madre la llamó para cenar porque no podía pasarse tanto tiempo sin comer: •

¡Bertha! ¡Ven ya a cenar! Te has pasado seis horas o más allí abajo porque siempre estudias en el último momento.

•

¡Vale, ya voy!

Bertha subió y Emma bajó y le dijo a Lisa: •

Siento que sea tan despistada.

Poniéndose una mano en la cabeza: •

No se preocupe, señora Bauer, lo entiendo. Sí que es despistada.

En ese momento Bertha dijo: •

¡Te estoy escuchando, doña sabionda!

Su madre le dio un grito: •

¡Bertha, a la mesa!

•

Vale…

Se giró hacia Lisa diciéndole: •

Bueno, voy a cenar, después te bajo la comida.

•

De acuerdo, hasta ahora, señora Bauer.

•

Te dicho que no me llames así, que parece que seas mi criada, y no quiero eso, llámame Emma.

•

De acuerdo, señora Emma.

Se giró y la miro con una cara de desaprobación. •

De acuerdo Emma.

Y subió. Al sentarse a la mesa, Bertha les dijo a su madre y a su padre, llamado Ulbrecht: •

Tengo algo muy importante que deciros.

Los dos prestaron atención. Bertha con nervios les dijo: •

Estoy saliendo con un chico.

Muy rápidamente se sentó. Sus padres parecían sorprendidos, su madre asustada y su padre contento, entonces él dijo. •

Muy bien, hijita mía, qué tal si me lo presentas mañana.

Emma lo miro con una cara de “más tarde o no por favor”. Aunque Ulbrecht no le hizo caso. Bertha sorprendida dijo: •

Bueno, lo podría hablar con él para que mañana viniera.

•

Fantástico. -Exclamo su padre.-

En cambio, August les dijo lo mismo a su madre Ilse y su padre Kay. Él, además, tenía una hermana pequeña llamada Heidi, de 10 años, que se emocionó mucho preguntándole: •

Puedes presentármela mañana, por favor.

•

Puede ser, pero creo que no.

Heidi puso su cara triste. En cambio, su madre y su padre se veían felices. Su madre le preguntó: •

¿Y cómo se llama esa chica?

•

Bertha.

•

Qué bonito nombre, ¿y cómo es de aspecto?

•

Oh, ella tiene el cabello moreno y unos ojos azules brillantes como dos diamantes de agua.

Su padre le dijo: •

Que poético estás con ella, debes de estar muy enamorado.

Kay trabajaba en una editorial de un periódico de Berlín llamado Boffidje Zeitung, un diario famoso en ese entonces. Su madre era doctora graduada en la universidad de Berlín. •

Sí. Es la chica maravillosa.

Al día siguiente se encontraron en el parque; ya con los saludos, Bertha dijo: •

Escucha, August, a mis padres les gustaría conocerte, ¿si pudiera ser hoy?

August exclamó: •

Claro, mira qué casualidad, yo ayer también les dije que salía contigo y les gustaría conocerte. ¿Si quieres mañana?

•

Claro, ven, yo vivo en la calle Ohlauer muy cerca de aquí.

•

De acuerdo.

Los dos fueron juntos hasta la casa de Bertha y ella llamó y les abrió su padre, algo muy poco común. Él dio la bienvenida a August y los hizo entrar. •

Bienvenidos, pareja, pasad.

Ulbrecht, muy entusiasmado, los hizo sentar en el sofá y empezaron a hablar de qué tal lo llevaban ellos dos juntos, de la familia de August y un poco de política. Hasta que Ulbrecht pensó en comprometerlos •

Bueno, August, veo que eres un buen chico, así que he pensado en comprometeros.

August y Bertha se quedaron muy sorprendidos. Así que August dijo: •

Claro, eso es una gran noticia; si quiere algún día, podría presentarle a mis padres.

•

Eso sería maravilloso. -Dijo el padre de Bertha y esta:

•

Papá, esto es maravilloso.

Un mes más tarde, los padres de August y de Bertha se conocieron en su casa. La madre de Bertha les abrió la puerta: •

Buenas, familia Schneider. Usted debe de ser el señor Kay y usted la señora Ilse.

La pequeña Heidi la miró con cara de que ella también existía: •

Hola, estoy yo aquí.

Su madre le pegó un cachete:

•

Heidi, por favor, compórtate.

Emma le dijo su nombre. •

Claro, tú eres la pequeña Heidi.

•

Sí

•

Por favor, pasad. -Haciéndoles una señal hacia adentro de la casa.-

Charlaron en el comedor durante unas cuantas horas. Heidi y Bertha estaban jugando a las muñecas, mientras que August oyó un ruido abajo. Por curiosidad, bajó hacia el sótano y encendió la luz. Al principio no vio nada y pensó que debían de ser unas ratas. Pero se fijó en que había un escritorio y una fotografía en la cual salían dos personas que no eran los padres de Bertha. En ese momento oyó un ruido de un caballete de pintura al caerse y fue hacia ese sitio. Bertha, al ver que él no estaba, lo llamó y como no apareció y oyó un ruido que venía de abajo, se asustó y fue muy rápido hacia al sótano y le empezó a gritar: •

August, August. Te lo explico todo.

En ese momento vio a Lisa y August muy sorprendido le preguntó: •

¿Escondes una judía, verdad?

Bertha y Lisa se quedaron inmóviles y Lisa le hizo señales de que lo podría ahogar con una cuerda, pero Bertha le hacía señales de que lo dejara. Bertha se armó de valor y le dijo a Lisa: •

Lisa, este es mi novio, August. Y August, esta es mi amiga Lisa, y sí es judía y la escondemos. No digas nada, te lo suplico.

August, muy sorprendido con lo que había pasado, le dijo: •

No te tienes que preocupar por nada, yo soy anti-nazismo y de la resistencia. No tienes que preocuparte por nada de nada.

Le dio un beso en la mejilla y se presentó a Lisa. •

Buenas, soy August Schneider, ¿y usted es?

•

Lisa Bayer, un placer. -Dijo muy seria.- Bertha suspiró, con la tranquilidad de revelar un grandísimo secreto. En ese momento Lisa le susurró en su oreja.

•

Pues realmente sí que es guapo y atractivo.

•

¡Ay! Chica, por favor.

Riéndose, August en ese momento dijo:

•

Bueno, creo que deberíamos ir hacia arriba, no creo que tarde mucho mi hermana en descubrirnos.

•

Tienes razón. Bueno, hasta ahora Lisa.

Ellos dos subieron y Lisa limpió el marco de la foto en que salían sus padres, que se llamaban Vilhelm y Anna. Ella también aparecía, cuando solamente tenía un año de vida. Al subir no tardaron mucho en terminar el debate entre las familias y el señor Ulbrecht anunció el compromiso para casarse dentro de unos años.

Los años pasaron y cada vez se acercaba más el día de su boda y de que tuvieran que superar muchos sacrificios como bombardeos de ingleses o intentar sacar judíos de Berlín sin ser descubiertos por la SS. El día de su boda los dos estaban muy nerviosos, pero todo salió bien y lo celebraron con una gran fiesta. Unos días después, entraron la SS en la casa de Klara y sacaron a toda la familia, aunque después volvieron todos menos el novio de Klara, Johann. Klara le explicó el porqué. •

Mira, Bertha. Parece que Johann trabajaba para la resistencia y alguien dio un chivatazo y fue confirmado por la SS, y se lo han llevado hacia un campo de concentración.

Klara empezó a llorar intensamente y Bertha empezó a consolarla diciéndole que todo pasaría: •

No te preocupes, Klara, todo va a salir bien.

Ella la llevó hasta su habitación y Klara empezó a llorar en su cama; ella se fue hacia su casa y les contó lo sucedido. •

Bueno, parece que el novio de Klara, Johann, era de la resistencia y se lo llevaron a un campo de concentración.

Sus padres parecieron sorprendidos y le dijo su padre: •

Escucha, Bertha, ya sé que somos comunistas y que participamos un poco con la resistencia, pero por ahora vamos a tener que tomar una decisión drástica para poder protegernos a nosotros y a Lisa. - Creo que vamos a irnos a una pequeña casa de las afueras de Berlín, en Charlottenburg, un poco lejos de aquí.

Bertha se sintió muy preocupada, ya que no podría estar cerca de August: •

¡No! Porque voy a estar lejos de August. ¿Y Lisa, cómo se os ocurre llevarla hasta allí?

•

No lo sé…- Suspiró su padre- Pero ya lo veremos.

A Bertha se le ocurrió una idea. •

Ya sé, vosotros os vais y yo me quedo aquí con Lisa y estaremos cerca August.

Su madre dijo: •

No sé, Bertha, puede ser peligroso, pero… pude ser una buena opción.

•

De acuerdo, vamos a intentarlo, mañana hacemos las maletas y nos vamos a Charlottenburg.

•

Gracias. -Dijo Bertha contenta. - Así que la mañana siguiente, mientras sus padres hacían las maletas, sonó el timbre de casa y su madre fue a abrir. En ese entonces apareció August.

•

Hola, August, ¿qué te trae por aquí?

•

Hola, quería decirle una cosa a Bertha.

•

Claro, pasa está en su habitación.

Él entró a su casa y subió las escaleras, y fue a verla en su habitación. •

Hola, Bertha.

•

Hola, August.

Ella se levantó contenta y lo besó.

•

¿Qué te trae por aquí?

•

Bueno, tengo darte una triste noticia.

Ella, ya asustada, dijo: •

¿Él qué?

•

La SS me han reclutado para empezar un entrenamiento, para prepararme para poner control en Francia.

Bertha se sentó en su cama y empezaron a salirle unas lágrimas. •

No te preocupes, todo va a salir bien, me voy dentro de unos días. -Dijo August decepcionado.- Él se fue de la casa y Bertha empezó a llorar en su cama sin querer comer. Al cabo de dos horas, más o menos, los padres de Bertha se despidieron de ella, cargaron las maletas en el coche y se fueron.

Bertha exclamó: •

¡Adiós, mamá, adiós papá!

•

Cuídate y no la líes, te vendremos a visitar el domingo.

•

De acuerdo, mamá, adiós.

Sus padres se fueron por la calle, giraron la esquina y desaparecieron. Bertha entró a su casa, cogió un libro y empezó a leerlo unas cuantas horas; después se dio cuenta de que quería comer, así que preparó comida, bajó con Lisa y comió con ella. Pasaron los días y hubo un nuevo bombardeo, ella huyo rápidamente a su refugio. Aunque cuando acabaron las alarmas y volvió a casa, vio que en su casa había un impacto de una bomba. Fue rápidamente a ver si Lisa estaba bien, aunque ella no apareció, entonces vino un soldado de la SS y le dijo: •

Escucha, hemos encontrado una judía cerca de aquí, será mejor que vayas con cuidado.

Se giró y vio a su desagradable compañero de clase, Adelbert, un fanático al nazismo. •

¿A sí, y cómo sabías que era judía?

•

Muy fácil, parecía una mujer muy avariciosa y en cuando le he preguntado por su identidad, me la ha enseñado y he visto que era judía. Y ella ha empezado a correr sin llevar su estrella, pero mis amigos la han atrapado.

Bertha pareció muy asustada, así que le dijo: •

Gracias, Adelbert, ya te puedes ir.

Cuando Adelbert se fue, salió de una pared destruida, Lisa. A Bertha se le llenaron los ojos de lágrimas de ilusión de verla y la abrazó. •

Oh, Lisa, pensaba que se te habían llevado.

•

No, me escondí detrás de esa pared cuando oí unos pasos.

Bertha la abrazó: •

Me tenías muy preocupada.

Se fue rápidamente hasta la casa donde estaban sus padres y Lisa fue con ella de incógnito, ya que no podía ser descubierta por la gente. Al cabo de unas dos horas y media llegaron a la casa donde estaban sus padres. Ellos parecieron muy sorprendidos al ver a Bertha allí, pero mucho más a Lisa. Las hicieron entrar en seguida y no preguntaron nada; las llevaron a una cama a cada una y se fueron a dormir.

Al cabo de unos años, en el 44, la familia de Bertha oyó por la radio inglesa en código: •

Atención, vamos a liberar ya Francia.

Cuando miraron el panfleto de códigos, se veía que sería en Normandía. Casualmente August estaba allí haciendo guardia en esas playas. Rápidamente le enviaran una carta para que preparara un sabotaje en la zona y que así tuvieran mucha mayor facilidad para liberar Francia y más tarde Alemania. Cuando leyó la carta August, se sorprendió mucho y dispuso que los explosivos afectaran a su zona donde estaban sus soldados, y que estos acabaran heridos y fueran apresados por los ingleses y los americanos.

Al cabo de una semana, en Normandía, August vio que se acercaban muchos barcos y empezaron a disparar. Cuando desembarcaron, empezó toda una tragedia; los aliados no avanzaban. Activó las bombas y explotaron, y los aliados al cabo de un rato empezaron a avanzar peligrosamente hacia el puesto donde estaba. Al cabo de tres horas, más o menos, a August le pusieron un fusil en la cabeza y le dijeron: •

¡Get up!

August les enseñó unos papeles en los que ponía que era de la resistencia. •

Yo soy de la resistencia, no me hagan nada. -Dijo muy asustado. - Se lo llevaron hasta un general de tropas inglesa, y este le dijo:

•

¿Do you speak english?

•

Not much. -Dijo August. -But yeah I get it.

•

Okay. - El general le dijo que se lo llevaran y lo curaran y también que lo documentaran para saber quién era.

Al cabo de unos largos meses Berlín cayó a manos soviéticas y empezaron a repartirse Alemania en un bloque comunista y otro capitalista. Como los padres de Bertha eran comunistas, se fueron a vivir a Berlín este; en cambio, August no podía porque su familia era de Essen, y cuando fueron a vivir a Berlín, les tocó el oeste. Aparte, a August le pusieron una penalización por participar en la guerra como soldado. Era una penalización de 14 años sin poder pasar hacia la zona de Alemania del este. Aunque eso no impidió que August y Bertha se vieran, ya que Bertha pedía permisos para pasar hacia la otra Alemania.

Su primer reencuentro fue en el 16 de abril de 1946, en el cual Bertha fue a su casa, puesto que se había mudado a una zona más lejana de la frontera y tenía que hacer un recorrido más largo de lo habitual. Ese día se vieron después de muchos años. •

¡August! -Gritó Bertha. - ¡Cuántos años!

Ella se abalanzó encima de él y empezó a besarle. •

Cariño mío, cuánto tiempo sin verte. Té he echado mucho pero que muchísimo de menos.

Se contaron todo por lo que habían pasado. Entonces le preguntó por Lisa. Ella le dijo: •

Ah, Lisa se fue cuando terminó la guerra a ver si podía encontrar a algún familiar que pudiera haber sobrevivido. Pero no encontró nada, así que se buscó un trabajo en Berlín del oeste y se hizo escritora, y después empezó a salir con otro judío que sobrevivió a un campo de concentración y eso ha sido de ella.

•

¿Y tus padres qué tal están?

•

Bueno, no tan mal, aunque mi madre está enferma de cáncer y lo tiene muy complicado.

•

Lo siento… -Suspiró August.-

Al cabo de unos años August empezó a enviar solicitaciones a la embajada para que lo dejaran pasar, ya que Emma, la madre de Bertha, había muerto y quería ir a su funeral. Pero todos sus intentos fueron un fracaso, envió una carta diciéndole a Bertha que no podría ir al funeral de su madre porque no le dieron la autorización, incluso el padre de Bertha insistió en que le dieron un permiso.

Bertha lo comprendió, aunque no le hizo gracia.

Se iban reencontrando en zonas de Berlín y cada vez que Bertha veía a Bertha la encontraba muy cambiada por la modernidad en la zona oeste. En el 1951 celebraron 10 años de su aniversario de bodas, así que pensaron ir a Stuttgart. Bertha consiguió el permiso para ir unos cinco días en Berlín occidental.

Ella fue hasta el aeropuerto en taxi, donde le esperaba August, en la puerta. Se dirigieron hasta Stuttgart donde pasó unos días fantásticos. Y la última noche le dijo a August: •

August.

•

Sí, cielo.

•

Creo que voy a querer quedarme en la zona occidental y vivir contigo.

•

Mira, yo también lo había pensado, pero podríamos ver si la cosa se afloja para que pudas mudarte sin que le pase nada a tu padre.

•

No te preocupes por mi padre, él estará bien.

•

Mira cuando se me levante la penalización, ya podré ir a visitarte y pienso que iré a vivir a la zona oriental y podremos estar juntos, ya por fin sin ningún motivo de separación y sin que nadie nos moleste. De acuerdo, ahora vámonos a dormir.

August la besó en la mejilla, apagó la luz y se durmieron.

Al cabo de unas cuantos años a August se le levantó su penalización, en 1960, pero necesitaba un permiso para poder pasar a Berlín este. Le envió una carta a Bertha diciéndole que: Me han levantado la penalización y ya podré ir a Berlín este, pero necesito un permiso que tardará unos meses en hacerse. Ya estamos a punto de estar juntos al fin. Tu querido amado, August. Cuando Bertha leyó esa fantástica noticia, saltó de alegría por todo el salón como una loca, estaba muy feliz de poderse reencontrar ya sin que les pasase nada. Cuando le dieron el permiso a August fue algo más tarde de lo previsto, pero no le importo. Él al día siguiente fue hacia la frontera, pero un soldado americano lo apuntó con una pistola y le dijo que volviera hacia donde pertenecía. August no entendió nada de nada y le preguntó: •

Pero por qué no puedo pasar, tengo el permiso aquí y todo está correcto, no entiendo.

En ese momento el soldado le dijo: •

Han construido un muro, ahora nadie puede circular de una zona hacia otra por ningún motivo.

August se enfadó y se abalanzó hacia la zona oriental, pero los soldados lo detuvieron, le dieron un empujón y le dijeron: •

Si vuelvas a intentar pasar, vas a recibir un balazo entre ceja y ceja.

August se fue muy enfadado y triste a su casa e ideó un plan para saltar el muro. Tardó unos cuantos días, pero lo consiguió. Así que en la noche del 14 de setiembre de 1961 ejecutaría su plan para saltarlo. Al principio salió bien, pero cuando saltó a la zona oriental, lo oyeron, sonaron las alarmas y un soldado soviético corrió tras él diciéndole: •

Остановить там. (Alto ahí)

Cuando parecía que podría esquivarlo,s un francotirador le disparó. Cayó muerto con una bala en el cuello.

Al día siguiente Bertha leía el periódico cuando salió una noticia diciendo que había intentado entrar un espía capitalista a la zona oriental y que murió de un balazo. Cuando Bertha vio la cara en la fotografía, se le cayó el periódico de las manos y empezó a llorar. Se levantó y fue muy rápida hacia la zona donde lo habían matado. Esquivó los guardias y uno de ellos la disparó, cayendo muerta donde su querido amado también lo había hecho.

Fin.

Esta historia está escrita para mi amiga Bertha, que me salvó la vida para no ser llevada a un campo de exterminio.

Su querida amiga Lisa Bayer

Pol Brengaret

Recomanacions literàries L’alumnat de 1r d’ESO A, A/B i 4t d’ESO A, B ens proposa unes lectures per a aquest estiu.

Per accedir a cada Padlet, feu clic a les diferents imatges.

Addiccions Reflexions sobre conductes addictives

Pantalles addictives________________________________________________ Avui dia, hi ha molts estudis que demostren que la sobreexposició a les pantalles és altament perjudicial per a la salut. Els experts recomanen prendre-ho seriosament, ja que s’està tornant una epidèmia arreu del món. Passar els primers anys de vida envoltats de tecnologia pot portar als infants a patir greus trastorns en el seu desenvolupament. D’altra banda, les pantalles poden generar addicció en adults a causa de l’alliberament de dopamina que comporten. La metgessa Anne Lise Ducanda es dedica a estudiar comportaments estranys en nens petits. Aquests recorden a l’autisme i són aparentment deguts a una sobreexposició a les pantalles. En Ryan, un nen de 3 anys, passava massa hores mirant vídeos al mòbil i això el va portar a tenir problemes d’atenció i desenvolupament. La metgessa va recomanar a la seva mare que l’allunyés de les tecnologies i, en tan sols dos dies, el nen va dir les seves primeres paraules. Així doncs, va quedar demostrat que les pantalles no el deixaven avançar adequadament per la seva edat. La doctora Ducanda ens comenta que ha vist un gran nombre de casos com aquest, i que la gran majoria han resultat tenir la mateixa causa. Això l’ha portat a preocupar-se seriosament per l’addicció a les pantalles, i a advertir als pares de les greus conseqüències que comporta una sobreexposició en els seus fills. Als Estats Units, el doctor Nicholas Kardaras va donar a conèixer aquesta addicció amb un llibre sobre el tema. Investigant, va trobar que la dopamina era la base de tota addicció, ja que activa el circuit de recompensa cerebral. El neuròleg Gary Small va establir la relació entre les pantalles i la dopamina. Tots dos coincideixen que les xarxes socials són una “bomba de dopamina”, i que aquesta és la raó per la qual són tan addictives. Estudis han demostrat que les pantalles ens afecten més enllà de allò que creiem. S’ha descobert que el còrtex cerebral s’encongeix en passar moltes hores amb elles. L’estudi més efectiu va ser a la Xina, on un grup d’experts va analitzar el cervell d’adolescents addictes a l’internet. Van trobar que la circulació dels fluids estava alterada i que diverses

zones estaven encongides. Aquesta és la causa d’una dificultat per raonar, que provoca símptomes semblants a l’autisme, trastorns bipolars i conductes agressives. D’altra banda, un grup d’adolescents francesos ens ha compartit la seva experiència amb “Snapchat”. Tots ells concorden en el fet que se senten atrapats amb l’aplicació i que les recompenses que reben al utilitzar-la cada dia fan que sigui addictiva. A més, confessen que la fan servir per sentir-se part d’un grup i no ser deixats de banda. Volíem actuar, així que vam contactar amb les oficines de “Snapchat” demanant parlar amb algú responsable de l’aplicació. Malauradament, no vam aconseguir la resposta esperada, però si vam poder parlar amb el doctor Thomas sobre el funcionament de les recompenses. Juntament amb el seu equip nomenat “Dopamine Labs”, en Thomas Dalton ha desenvolupat una aplicació molt atractiva. Aplicant els seus coneixements en neuroeconomia, hi ha inclòs diverses recompenses que no sempre apareixen. D’aquesta manera, provoca una excitació al cervell, i aquesta sensació és la que fa que una aplicació sigui realment atractiva. Alguns dels grans creadors de les xarxes socials han confessat penediment en veure que han creat eines de destrucció per la societat. Chamath Palihapitiya se sent culpable i ha admès que, en el fons, ja sabien que aquesta creació portaria conseqüències negatives. Max Stossel, exresponsable d’estratègia digital, va obrir els ulls en veure el mal que feien les seves aplicacions i va capgirar la seva feina. Ara, es dedica a difondre la desintoxicació de les pantalles i a demanar als dissenyadors d’aplicacions que es detinguin pel bé de tothom. Ens ha explicat com les empreses d’entreteniment digital ens utilitzen com a productes, fet que justifica la seva gratuïtat. Finalment, hem tornat a veure a en Ryan. Ara ja no presta atenció a les cançons que un mes enrere el tenien addicte. Per fi ha aconseguit dormir sense mòbil i, encara que no s'hagi recuperat del tot, ha fet grans avenços. Paral·lelísticament, el doctor Gary Small ens comenta un experiment que es va realitzar amb nens a un bosc allunyat de les tecnologies. Al cap de tan sols cinc dies, aquesta experiència va resultar en un increment de la intel·ligència emocional.

En conclusió, els danys cerebrals causats per les pantalles són reversibles i és possible recuperar-se amb el simple fet d’allunyar-s’hi. Per aquest motiu, el més important ara és conscienciar als pares perquè actuïn com més aviat millor i puguin així garantir una bona vida als seus fills. Blanca Delgado 1r de batxillerat A ***

Pantalles adictives_________________________________________________ Quan en la nostra societat es parla de les addiccions a les pantalles o a la tecnologia o a Internet, tendim a donar ben poca importància al tema perquè tenim molt integrat l’ús de dispositius electrònics en la nostra vida quotidiana. Els nens són els que sovint es veuen més afectats per l’ús d’aquests dispositius. La generació d’una addicció en ells és més senzilla que en adults, ja que no tenen el cervell completament desenvolupat i no han adquirit totes les capacitats cognitives que tenen els adults. Hem de tenir en compte que el cervell és un òrgan molt complex, i aquest deixa de desenvolupar-se i madurar dels vint-i-cinc als trenta anys d’edat; per la qual cosa patir una addicció que afecta el cervell a una edat tan primerenca com la infantesa, per exemple, és molt perillós.

L’ús abusiu de les xarxes socials i Internet en nens petits poden ser provocats per trastorns del son i del llenguatge. Els símptomes clínics que manifesten els nens envers aquesta addicció són molt semblants als símptomes de l’autisme. No només mostren aquests, sinó que també originen problemes de conducta similars als que tenen els pacients addictes a drogues, com ara el síndrome d’abstinència, agressivitat o impulsivitat.

Els nens addictes són completament dependents dels dispositius tecnològics i del seu ús. Els costa molt parlar i relacionar-se amb el seu entorn i la gent que tenen al costat. Dur a terme activitats quotidianes, com ara les més simples, dormir i menjar, és tot un repte, tant per als nens com per als pares o tutors legals. Per determinar si els nens tenen una addicció o qualsevol altra condició mèdica, se’ls sol deixar sense pantalles durant un mes. En aquest període de temps, si es tracta d’una addicció, els nens milloren considerablement però molts, si entren en contacte amb la tecnologia de nou, tornen al punt de partida, a ser completament dependents del seu ús. És com si els nens addictes visquessin al seu mon, i això els provoca problemes per mantenir l’atenció i entendre.

Les addiccions a la tecnologia dels adults és deguda a la dopamina que se secreta com a recompensa quan s'utilitzen les xarxes socials o els jocs. Els dispositius electrònics augmenten

els nivells de dopamina, fins i tot la generen. Neurològicament parlant, les xarxes socials exciten el nostre cervell i provoquen l’alliberament de la dopamina.

La dopamina és popularment coneguda com l’hormona de la felicitat. És la màxima responsable de les addiccions. El que ens impulsa a tenir comportaments indispensables és el circuit de recompensa, que depèn de la dopamina, que l’alimenta.

Els dispositius electrònics provoquen canvis fisiològics en el cervell, sobretot en el còrtex frontal, que s’encongeix amb l’ultraexposició a les pantalles. L’addicció a internet altera la circulació dels fluids. Amb l’addicció, la informació queda frenada per l’encongiment de les vies del cervell. Això manifesta símptomes com els de l’autisme o els del trastorn bipolar. Els pacients amb addicció a les pantalles són més impulsius, agressius, propensos a tenir comportaments addictius i a prendre males decisions. El lòbul frontal del cervell s’encarrega del pensament i controla els circuits de la dopamina. Aquesta important àrea cerebral queda debilitada per l’exposició a pantalles. En un estudi nord-americà es va observar que el cervell dels adolescents reaccionava amb més força davant de fotografies amb més m’agrada que amb menys. El circuit de recompensa hi reaccionava.

Les grans corporacions tecnològiques són conscients dels efectes dels seus productes en els clients, o més ben dit, dels seus productes. S’aprofiten de la dependència que generen els seus productes per guanyar més riquesa i poder. Les aplicacions es creen de manera que estimulen la secreció de dopamina. Les aplicacions estimulen el cervell per veure quan es tindrà una recompensa, a la qual volem recórrer i fa atractiva l’aplicació i el producte. El temps invertit és molt beneficiós per les corporacions.

En l’ús de diverses aplicacions i les addiccions hi pren també un gran paper la societat. Si quedes al marge per no tenir una aplicació o no fer el que fa la resta, quedes apartat de la societat, pel que molts cops et veus pressionat a fer el que fan els altres.

Hem d’educar la nostra societat sobre els perjudicis que té la tecnologia sobre una persona, ja sigui adulta o no. Molta gent és inconscient del que passa al cervell quan estem

ultraexposats a les xarxes, i convindria saber amb què estem tractant i quina és la gravetat de l’assumpte. No hem d’exposar els infants a tecnologies sent tan petits i tenint el cervell tan poc desenvolupat, perquè els condicionem a l’ús d’un producte que no els fa cap bé, sinó tot al contrari. Al final, tots hauríem de proporcionar interaccions humanes i no estímuls tecnològics i ser capaços de mirar pel nostre bé i no pel que volen de nosaltres la societat i les grans corporacions.

Mariona Garcia Salvat 1r de batxillerat A ***

Tenir-ho tot fet____________________________________________________

Al llarg de l’evolució humana, gràcies als avenços tecnològics, ens hem anat adaptant a una vida més còmoda. D’aquesta manera, els humans de la prehistòria, a l’assolir la competència agrícola i ramadera, van poder invertir el seu temps en el desenvolupament de la metal·lúrgia. El control sobre materials com el coure, el bronze o el ferro han fet avançar l’espècie humana. Brúixola, impremta, telègraf, màquina de vapor; cap d’aquests importantíssims invents hauria estat possible sense la metal·lúrgia. Actualment, amb l’última revolució tecnològica -internet i l’electrònica- ens hem malacostumat a tenir-ho tot fet. Per resoldre una operació matemàtica, la calculadora. Per cercar la resposta de qualsevol mena de pregunta, un dispositiu amb connexió a xarxa. Si és així, a què dediquem, en realitat, el nostre temps? Quina vida vivim? I quina viurem, com a espècie? Des que som petits anem a escola i ens ensenyen a comptar, a llegir, a escriure… A mesura que creixem, aquests conceptes es van complicant i s’hi afegeixen les ciències, la història, la literatura, l’art… Tot i això, arriba un punt de les nostres vides, abans o després, en què descobrim tot el que les màquines poden fer per nosaltres. Ja no ens dediquem a repassar el que hem après a classe, tant se val si estem atents o no mentre el professor explica. Tenim el suport de les màquines rere nostre. Invertim el nostre temps en la cerca de la nostra felicitat individual. Els joves surten de festa i els adults, a gastar allò que acaben de cobrar.

Veient l’evolució, seria raonable pensar que ens dirigim a un món tecnològic i ple de facilitats: cotxes autònoms, escriptura per veu, viatges a llocs llunyans en un temps reduït, etc. Però, aquests avantatges, aquest nou món, què comporta? A cost de quines conseqüències? Si ho tenim tot i, a més, ho tenim fàcil, deixarem enrere la nostra intel·ligència? Sembla que sí. La ciència demostra que ens adaptem al nostre entorn; si aquest ens ho fa tot, nosaltres deixarem de fer-ho i tornarem enrere. Tornarem a aquella humanitat que no pensava en res més que a satisfer les necessitats més bàsiques. I, encara pitjor, com donem per descomptat el fet de tenir menjar, anirem més enrere, no tindrem cap utilitat ni cap objectiu i acabarem desapareixent. Tot això, si hi arribem a temps i no ens matem entre nosaltres abans, ens carreguem el planeta o la natura es desfà dels humans. Maria Roldán 1r de batxillerat A ***

La por del silenci___________________________________________________

Segons l’autor, Joan Fuster, el fàcil accés a la música ens fa viure en un “discurs sonor”. El problema és que “sentim” la música, no l’escoltem.

Avui en dia no hi ha ni un sol segon en el qual el nostre cervell no estigui rebent informació. Vivim en una societat que és constantment bombardejada per estímuls, procedents de diverses fonts, com les xarxes socials, on passem gran part del temps.

L’accés a internet ens ha permès portar una vida més fàcil. Escoltar música amb la facilitat que tenim ara ens pot aportar molts beneficis, però hi ha una part negativa? A tot arreu veiem gent amb els auriculars posats, però estan escoltant realment la música o només l’estan sentint?

De camí a casa, a la dutxa, fent exercici i en moltes altres situacions escoltem música, cantem o pensem. Mai estem en silenci perquè li tenim por, ja que ens confronta al nostre buit interior, a les nostres angoixes, a la nostra solitud. Intentem evitar tots aquests pensaments negatius, intentem no pensar. És més fàcil sentir un ritme amb una lletra que no ens importa que no pas escoltar el que ens diem a nosaltres mateixos. Pensar és la major virtut de l’ésser humà però també la seva major feblesa.

La música ja no té el mateix significat que abans, cançons amb lletres que no diuen res, joves que no saben ni tan sols per què les escolten. Només ho fan perquè és el que els arriba? La música és un reflex de la societat, ja que, com aquesta, evoluciona amb el temps. Com és possible que una societat que cada cop lluita més per la igualtat en tots els sentits senti música que, moltes vegades, posa la dona en un lloc denigrant?

En resum, la música, a més a més de tenir una important influència a la societat, fet que en el moment actual és bastant contradictori, també serveix de refugi. Ens amaguem en cançons per por al silenci, ja que en aquest moment és quan més donem voltes als nostres pensaments. Ens amaguem per por a ser jutjats, a enfrontar-nos amb la realitat. Com qualsevol forma d’art, la música ens transporta a un altre món, on som lliures.

Talita Marcos de Lima 1r de batxillerat A ***

Dependències i la ràpida teoria del porro______________________________ És fàcil exemplificar la meva corba emocional habitual amb l’estat que provoca una droga. Un efecte que fomenta l’eufòria conjunta basada en un element comú que es comparteix, un porro. Parlo del porro i no d’una altra forma de consum perquè el seu contingut acostuma a ser el d’una droga depressora, que relaxa el sistema nerviós i deixa l’estat mental en un de més “simple”, per dir-ho així, però que alhora suposa una mena de felicitat interna que s’expressa amb una sensació de positivitat. És curiós com aquesta descripció s’ajusta, d’una forma no tan exagerada, al que sents amb estar amb algunes persones.

Depèn de la companyia, però sovint abunda una laxitud provocada pel confort que m’aporten algunes persones que també em proporcionen felicitat i alegria. Si m’estigués drogant, l’element comú seria el porro esmentat abans. Per sort, en el meu cas m’estimo més substituir-lo per alguna beguda que no resulti perjudicial per a la nostra salut. El problema, per enfocar-ho d’alguna forma, és que, igual que amb la droga, això em provoca una addicció per passar-m’ho bé, i tendeixo a trobar a faltar els meus estimats quan estic sol. Suposo que això és normal, no ho dubto, però aquesta dependència condueix a una mentalitat completament contrària a la que ja he descrit, que transforma l’alegria en pessimisme i, en lloc d’estar relaxat, em trobo buit. Tot i així, ho considero necessari, ja que m’ajuda a valorar les meves amistats.

Així doncs, habitualment combato els meus nefastos pensaments amb els records d’estar amb algú. I normalment, si acompanyo els meus pensaments amb fotografies que ens fem estant junts, és suficient. Però això no és excusa per permetre’m passar d’un estat de màxima felicitat a un de seriós, sense haver cap motiu real. És aquí on es distorsiona la corba d’eufòria i laxitud, i la meva ment vol reproduir de nou els mateixos bons sentiments. Aquesta mena d’addicció també es dona, es clar, en el cas d’un drogoaddicte que necessita la dopamina segregada al consumir.

Tot i que no n’estic orgullós, si m’habituo a una satisfacció, n’he de mantenir el nivell.

No es dona el cas amb la relaxació que produeix el porro, ja que el meu estat mental és relativament calm i em sento segur de mi mateix i del meu entorn de moltes maneres, però sí considero que és una cosa a tractar pel tema de l’alegria. És clar que els meus amics no són l’única cosa que em fa feliç, i en el meu dia a dia (sobretot per les tardes, que és quan estic sol) em veig forçat a reemplaçar-los per altres plaers com ho són els videojocs i la música, però reconec que cap d’aquests és equiparable a la sensació produïda per una bona companyia.

És per això que crec que aquesta “ràpida teoria del porro” també és aplicable a casos com ho és la mentalitat en altres tipus de dependències com la que he descrit. A més, però, cada cas tindria la seva pròpia variant a més dels trets comuns, ja que a banda del benestar i la tranquil·litat, destaquen emocions extremes que caracteritzen les parts no visibles de la situació. Pel que fa a mi, aquests sentiments serien de caràcter pessimista i es veurien acompanyats de llargues reflexions sobre el meu estil de vida, necessàries per trobar realització personal en la forma com he portat les coses o com m’agradaria portar-les.

En conclusió, encasellar tantes experiències en un nom que sembla només referit a les drogues em sembla poc encertat, tenint en compte la gran varietat de casos aplicables, i per aquest mateix motiu és possible que gent no consumidora de drogues es perdi la teoria.

Sergi López 1r de batxillerat A ***

Biografia d’un familiar Els alumnes de 2n d’ESO ens presenten les històries de persones de les seves famílies que són especials per a ells i elles. La seva lectura ens descobrirà un munt de vides interesants per les seves vivències.

Ernest Güell______________________________________________________

Ernest Güell Guzmán va néixer l’any 1975, el 23 de setembre, a Sant Pol de Mar, el poble de la seva mare. Va viure tota la seva infància a Palautordera, un poble situat al Vallès Oriental, en el carrer Germandat del Ramell amb la seva mare (Mercè), el seu pare (Josep Maria) i la seva germana petita (Anna).

Ernest va començar l’escola amb tres anys. Anava a la del poble, a l’escola de Santa Maria de Palautordera. En acabar, no va anar a la mili ja que va ser objector de consciència. Els estius l’Ernest anava al poble del seu pare, a Vimbodí i Poblet, i allà va ser on va treballar per primer cop. Amb l'edat de quinze anys treballava recollint raïm de sol a sol. Amb els diners recaptats va poder fer la seva primera compra, la qual va ser una bicicleta de muntanya.

Es va mudar amb l’edat de disset anys a Barcelona, per motius de feina. La seva segona mudança va ser quan ja s’havia independitzat; es va traslladar a Sant Pol de Mar, el poble on ell va néixer.

Quan encara vivia a Barcelona, l’Ernest va estudiar dues carreres, la primera va ser la de Turisme, a la Universitat de Girona i la segona va ser Empresarials a la Universitat de Pompeu Fabra, de Barcelona. Actualment treballa en una empresa anomenada Catalonia Hotels and Resorts. Dins de l’empresa treballa de director comercial. Director comercial és una feina que en el cas del meu pare, l’Ernest, requereix viatjar molt. Ha viatjat per quasi tots els països d’Europa i ha visitat sigui o no per treball, quasi tots els continents del món.

Ernest es va casar, el 8 de setembre de 2002, amb Maria del Carmen, a Sant Andreu de Llavaneres. Junt amb ella van tenir 3 fills. El primer es diu Biel i va néixer a Sant Pol de Mar, el poble del seu pare i la seva àvia. El segon es diu Aleix -sóc jo- i vaig néixer a Barcelona, i per últim el tercer, anomenat Bruno, també nascut a Barcelona.

Actualment l’Ernest té una casa a Badalona, on viu amb la seva dona i els seus tres fills: Biel, Bruno i Aleix, i dues altres cases per anar a les vacances, situades a Sant Pol de Mar i a Vimbodí i Poblet, els pobles dels seus pares.

Aleix Güell 2n d’ESO D

***

El meu avi________________________________________________________

Domingo López va néixer l’11 de setembre del 1932, a Badalona. Vivia a Badalona, tenia 5 germans. Ha viatjat per feina i per oci. Per treball ha anat a Suècia i per oci ha anat quasi per tota Catalunya i molts llocs d’Espanya.

El seu pare treballava en el sector de la llauna amb el germà gran del meu avi. Vivien en els temps de la guerra quan en Domingo tenia quatre anys. Ell ha viscut de casa en casa perquè a la guerra les anaven destrossant. A l’última vivenda que van anar estaven bé fins que van caure 5 bombes i se’n van haver d’anar a viure a Montigalà en una tenda de campanya. Després, quan van tornar a viure a Badalona, el seu pare va morir i la mare es va quedar viuda amb quatre fills i un en camí. Ella era l’única que treballava. En Domingo també menjava coses dels horts. Tots vivien a la carretera d’Alfons XIII, fins que quan va acabar la guerra, els van fer fora perquè els nacionals volien aquell lloc per fer una caserna de policia.

Va començar a treballar als nou anys, a la corderia on feien cordes i cordills per a les sabates. Després va anar a treballar en el sector del vidre.

Dels 13 als 25 anys va treballar de fonedor i en aquell moment va ser quan va conèixer Encarna Flores (la meva àvia). Es van casar l’any 1956 i els va tocar la loteria (8.000 pessetes). En aquells temps semblaven rics i amb aquells diners es van comprar el seu primer vehicle.

Van anar a viure a Sant Adrià del Besòs; vivien 3 famílies a una mateixa casa. En aquell moment Domingo López treballava de dia de fonedor i a la nit en una fàbrica. Van tenir dues filles que es diuen Rosa i Àngela, i ell se’n va anar a viure a Suècia, i més tard va anar l’Encarna a treballar allà, ja que havia deixat a les dues nenes a Sant Adrià.

Quan van tornar els dos a Barcelona el Domingo tenia trenta anys, i va néixer la seva tercera filla que es deia Encarna, igual que la seva mare. Se’n van haver d’anar d’aquella casa perquè no hi cabia tanta gent.

Es van comprar una casa a la Salut i deu anys després de néixer l’Encarna va néixer la Maribel (la meva mare). Des d’aquell temps segueixen en aquella casa.

Ariadna Sánchez 2n d’ESO C

***

Biografia de la meva àvia________________________________________

La meva àvia es diu Ascensión Cuenca Sáez. Va néixer un 26 de maig de 1949 a Albacete. Allà vivia amb els seus tiets i la seva àvia, perquè la seva mare era soltera i havia de treballar per poder mantenir-se.

Als 6 anys se la van emportar els seus tiets a Sevilla ja que no podien tenir fills i van decidir de criar i tractar la meva àvia com si fos la seva filla. Allà va anar a l’escola. Quan va finalitzar la seva etapa escolar va decidir estudiar taquigrafia en signes, també va anar a un taller de tall i confecció on va aprendre a crear la seva propia roba. Solia anar a passejar amb les seves amigues pel barri, a l'estiu anava a la piscina, el cinema d’estiu...

Amb 15 anys es va traslladar en tren a Barcelona al carrer Buensuceso, una travessia de la Rambla de Barcelona ja que la seva mare havia refet la seva vida. S'havia casat amb un home, havien tingut una filla i li demanava que vingués per poder fer-se càrrec de la nena i viure amb ells. Van tenir 3 fills més i el seu deure era quedar-se a casa netejant i cuidant de tots.

Com que a Sevilla havia après a cosir roba, treballava a casa per a un taller de sastreria. Uns anys més tard, quan la meva àvia tenía 19 anys, va començar a treballar en un centre comercial anomenat Sepu a la secció de roba interior. Va començar a conèixer gent, però va fer una amiga en especial anomenada Paquita. La Paquita tenia un nuvi i li van presentar un amic d’aquest noi a l’àvia. Aquest amic a dia d’avui és el meu avi. Van començar a sortir i quedar amb els seus amics de parella doble. Van estar 3 anys com a nuvis fins que es van poder casar, ja que havia de seguir ajudant a casa cuidant dels seus germans. La meva àvia tenia 23 anys i el meu avi 26. Per fi van anar a viure junts, a la casa que havien comprat a Badalona; havien passat la seva millor etapa junts.

Un any més tard van tenir la seva primera filla, la meva mare, que es diu Inmaculada. 3 anys més tard van decidir tenir una altra filla, la meva tieta Pilar, i finalment, després d’11 anys sense buscar-ho ni tenir-ne pensaments, van tenir la seva última filla, la meva tata , que es diu Jessica.

Bàsicament la seva vida va ser molt semblant a la de la Ventafocs, ella va estar per a tots i ningú per a ella fins que va conèixer el seu príncep, el meu avi.

Carla Mansilla 2n d’ESO D

***

Biografia d’un familiar__________________________________________

Noa Najarro García va néixer el 21 de setembre de 2008 a l’hospital de Can Ruti, és la filla de Miquel Najarro i Almudena García; també té una germana petita que es diu Dana Najarro García.

Les aficions de Noa Najarro són dibuixar i ballar. El desembre de 2019, la Noa va anar a un programa de televisió anomenat Tu cara me suena, un programa de la famosa cadena Antena 3, per ajudar al famós Mario Vaquerizo en la seva part del show.

La Noa acostuma a anar a una acadèmia de ball i un fet que li va emocionar bastant relacionat amb aquest tema és quan li van oferir entrar en el grup de competició de ball, ella va dir que sí, com és lògic, i la seva primera competició va ser el 10 de juliol de 2021 i va quedar quarta.

La Noa voldria viatjar a Nova York perquè li agraden molt els seus edificis, localitzacions i estructures, i molt més perquè és el seu lloc somiat. Quan la Noa sigui més gran, es voldria dedicar a la biologia marina i a investigar criatures marines, ja que des de sempre li han interessat aquest tipus de coses, són del seu estil i així podrà dedicar-se a quelcom que sigui del seu interès.

A part de ballar, la Noa dedica una part del seu temps a tocar el piano i cantar ja que és una cosa que li fa estar en pau i tranquil·litat i a la qual es podria dedicar en el seu futur.

Quan hi ha festes, a la Noa li agrada ajuntar-se amb la seva família i amics per celebrar-ho. Sol anar amb les seves amigues freqüentment per fer quedades, anar al parc, festes, organitzacions, xerrades…. Quan arriba carnaval, halloween i altres celebracions, la disfressa de la Noa va a joc amb la de les seves millors amigues, la Daniela Ortega i la Carla Mansilla.

La Noa feia ball des de petita, aquest és el motiu pel qual se li dóna tant bé. Apart de ball, de petita també feia natació, però va decidir deixar de fer-ho perquè amb els canvis de temperatura era bastant difícil adaptar-se.

La Noa fa les competicions de ball els divendres i la resta de dies de la setmana assaja les coreografies, els passos i els balls perquè tot surti bé el dia final.

Com a dada sorprenent, la Noa és una nena tímida, però tot i sent-ho ha aconseguit moltes coses, és un gran exemple a seguir.

De petita, a la Noa Najarro li agradava molt la màgia, somiava en convertir-se en maga professional, però això només va ser una etapa de la seva vida, ja que després va voler dedicar-se més a dibuixar, practicar música, el ball i cantar.

Ángela Najarro Sánchez 2n d’ESO D

***

Biografia de Pere Vicent________________________________________

Pere Vicent va néixer l'any 1952 a Barcelona, fill d'un sastre i una modista. Va viure la seva infantesa i joventut al barri d'Hostafrancs amb els pares i els seus dos germans. Va anar a l'escola Ateneu Barcelonès, a la qual en aquell moment només hi podien anar nois. Allà va conèixer al seu millor amic, en Jaume, una amistat que encara li perdura en l'actualitat. La muntanya de Montjuïc era el seu pati de jocs, on jugaven a pilota, a fer cabanes entre els arbres o competicions de bales (que ells anomenaven caniques).

L’any 1971 va entrar a la universitat on va començar a cursar la carrera de medicina, tot i que no li va acabar de convèncer, ja que deia que no trobava just cobrar diners per salvar o curar vides. Així que, després de mig curs, va decidir deixar-ho i estudiar la seva altra passió, que era l'arquitectura tècnica.

A l'edat de 18 anys va conèixer la Paquita, una noia de Badalona. Van estar sortint 5 anys, fins que l’any1975 es van casar. Dos anys més tard va arribar la seva primera filla, la meva mare, i quatre anys després, la segona, la meva tieta. En aquella època treballava i estudiava alhora, això sí, sense deixar de banda en cap moment la seva família.

L’apassionava la muntanya i tots els caps de setmana que podia marxava als Pirineus amb la seva dona, les seves filles i una caravana. La Vall de Camprodon, Puigcerdà

Gósol,

als

peus

del

Pedraforca, van ser alguns dels destins escollits. I a l'estiu fugia de la platja i viatjava cap als Alps, a la recerca de grans paisatges i temperatures més fresques.

El 1973, va entrar a treballar a una empresa d'assegurances (Catalana de Occidente) on va transcórrer tota la seva vida laboral, primer com a administratiu fins a arribar a cap d'obres on va poder aplicar els seus estudis.

L’any 2008 va néixer la seva primera neta, la Neus. I més tard van arribar en Pau i l'Aina. Al 2017 es va jubilar i actualment viu feliç, gaudint de la família, tocant la guitarra, fent excursions amb en Jaume i explicant als seus néts les seves vivències de quan era petit.

Neus Gallego Vicent 2n d’ESO D

***

Maria Isabel Assini Ekkáà_______________________________________

Maria Isabel Assini Ekkáà va néixer el vuit d’abril de 1948 a Nsok-Nsomo (Guinea Espanyola). Quan tenia sis anys, els seus pares van decidir traslladar-se a un lloc que havien triat a l'atzar, Bata. Una ciutat que es troba a l'oest del país, on havien comprat una petita casa a prop del mar del Golf de Guinea.

Poc després, quan tenia deu anys, el seu pare va morir a causa d’una malaltia desconeguda i a la seva mare no li va quedar més remei que vendre la casa. Havia deixat l’assumpte en mans d’un agent immobiliari, que li va aconseguir un pis a l’illa d’Elobey Chico.

Podria haver estat qualsevol lloc per tal d'estar sola i començar una nova vida amb la seva filla, Isabel, que havia matriculat en un internat anomenat Sagrat Cor de Jesús a la localitat de Micomeseng (Kié-Ntem), on conviuria amb tres monges que procedien de països diferents.

Quan Isabel va sortir del centre amb dotze anys, va viatjar amb la seva mare a Malabo, Santa Isabel, la capital de Guinea Espanyola. Allà va fer l'ESO a l'Institut Secular, i quan va acabar els estudis de secundària, va anar a Libreville, la capital de Gabon, on volia aprendre un nou idioma, però sobretot tenir una vocació. Volia estudiar dret per arribar a ser advocada o si no, potser medicina i ser infermera.

Es va graduar a Ruban Vert i a Port-Gentil va néixer la seva filla. Quatre anys després va tornar una altre vegada a Guinea Equatorial amb la seva filla per tenir cura de la seva mare, que estava terriblement malalta, però a la fi va morir.

Cinc anys després de l’enterrament de la seva mare va anar a viure a la província de Bioko amb la seva filla i el seu marit, on van comprar una casa i va donar llum a tres nens i tres nenes.

Quan els seus fills van créixer, cadascú es va espavilar a la vida com van poder. Uns van anar a viure a Bata i els altres a Río Campo, Malabo, Palea i Niefang.

Isabel, ja molt vella, va anar a viure amb el seu marit al poble de Mbini, a la província de Litoral.

Lívia Obama Asembe 2n d’ESO C

***

Biografia de la meva àvia________________________________________

María Núñez Girona va néixer al barri de Sistrells de la ciutat de Badalona, el 19 d'abril del 1948 en una família humil.

Quan tenia cinc anys va començar a anar a l'escola en un col·legi religiós. Allà va aprendre a llegir, escriure, sumar, restar i multiplicar. Però als 14 anys, per falta de diners a casa, va haver de deixar d'anar a l'escola i va haver de començar a treballar en un taller de motors. En aquella fàbrica va conèixer al que anys després seria el seu marit.

Als quinze anys va començar a treballar a Can Llamas, una fàbrica de llaunes. Quan tenia vint-i-un anys, va començar a sortir amb Jordi García Pujol i dos anys després es va comprar una casa juntament amb el seu promès. Dos mesos després es va casar. L’any 1974 va tenir la seva primera filla, de nom Maribel. Llavors va haver de deixar de treballar per fer-se càrrec de la seva filla recentment nascuda. El 1977 va tenir el seu segon i últim fill, en Jordi. Quan el seu segon fill va tenir cinc anys va tornar a treballar,

però ara netejant despatxos. Tres anys després es va canviar de feina i va començar a treballar de cuinera en un convent de frares.

Després de fer feina quinze anys al convent, va haver de deixar de treballar per cuidar al seu marit, amb un càncer terminal de gola. Tres anys després i amb la mort del seu marit, va tornar a treballar netejant oficines a la nit i de dia cuidava a la seva mare que patia la fase inicial d'Alzheimer. Però de mica en mica, la seva mare va anar empitjorant i es va veure obligada a tornar a deixar de treballar i centrar-se absolutament en la cura de la seva mare. Quan va morir, va deixar de treballar i es va jubilar.

Actualment viu envoltada de la seva família i porta una vida com qualsevol jubilat.

Aquesta és la vida de la meva àvia fins al moment.

Jordi Torres García 2n d’ESO D

***

Yaya Casi_____________________________________________________

La meva àvia materna es diu Maria Casilda Artigas Zurita. Va néixer l’any 1953 a un petit poble de Terol que es diu Aguaviva, amb un riu preciós.

La meva àvia va néixer en una família humil de llauradors. El seu pare, Antonio, treballava cultivant els camps i la seva mare, Carmen, era una dona amb moltes ocupacions: tenir cura de 7 fills i de la casa, recollir fruites, verdures, criar i mantenir animals per al consum domèstic, fer conserves, i la roba de tota la família…

La meva àvia era la petita dels 7 germans i ben aviat, als 14 anys, es va posar a treballar a casa fent jerseis de llana amb una màquina. Encara que sempre hi havia molta feina, era molt feliç jugant per tot el poble i envoltada de natura.

En unes festes del poble va veure al meu avi Clemente i tots dos es van enamorar; es van fer nuvis, però el meu avi va haver de marxar a fer el servei militar un any a Saragossa. Durant aquest temps es van enviar moltes cartes d’amor i es van casar l’any 1972, després de construir-se una casa per a ells. La meva àvia només tenia 18 anys. S’estimaven molt.

Després d’un any, al 1973, va néixer la meva mare Pilar i 5 anys després, al 1978, el seu segon fill, el meu oncle Toni. Els quatre formaven una bonica família. El meu avi era fuster ebanista i també tenien una botiga de mobles i camps de préssecs, fruites i verdures que cultivaven amb el meu besavi.

Però la vida a vegades és molt trista perquè el meu avi Clemente, que era una persona excepcional, va morir de càncer l’any 1990, després de lluitar 6 anys amb un tumor al cervell que els va interrompre la felicitat familiar.

La meva àvia, als 37 anys, es va quedar vídua. Amb gran patiment va reconduir la seva vida per donar estudis als seus fills i és per això que es van mudar tots tres a Badalona a finals de l’any 1990. Aquí a la ciutat va començar a treballar en botigues de roba fins que al final va tenir la seva. D’aquesta forma la meva mare i el meu oncle van acabar els seus estudis i es van independitzar.

Estic molt orgullosa de la valentia de la meva àvia perquè ha tingut una vida complicada i si no hagués pres aquella decisió, de deixar el poble i venir a Badalona amb els seus fills, potser ni el meu germà Yago ni jo haguéssim nascut, perquè la meva mare no hagués conegut al meu pare Oscar. Gràcies a això té dos nets, jo, la Gina, nascuda el 2008 i el Yago al 2011.

Ara, estem molt amb ella, ja s’ha jubilat i és molt bona cuinera i persona, ens cuida a tots cada dia, i té molts amics per gaudir i viatjar amb ells. la veritat és que es preocupa per tot i per tots.

L’estimem molt perquè és la millor àvia del món.

Gina Domínguez Milián 2n d’ESO D

***

Biografia de la meva mare_______________________________________ La meva mare va néixer a les 24:00 del 31 de juliol de 1974. I tot i que som de Badalona, va néixer a Barcelona. Té 3 germans (2 nenes i 1 noi). L’Eva és la germana gran, tot i que no es portaven ni un any de diferència (11 mesos). Més tard estava la meva mare, la segona d’una família de quatre persones. El tercer era el Xavi, l’únic noi de la família, que per desgràcia va morir tràgicament per un accident de moto al cap de trenta-tres anys. La Margarida és l’última dels 4 germans, és amb qui tenia més afinitat, és a dir, amb qui s’ho passava millor.

Els seus pares s’anomenen Carme i Jordi. La Carme va néixer el 1948, es va criar aquí, a Badalona, igual que en Jordi, que va néixer un any abans. De fet, es van conèixer perquè vivien en el carrer Lleó. La Carme va morir el 2012 a causa d’un càncer de còlon. Va estudiar Ciències Socials i va acabar sent treballadora social.

La meva mare va passar una gran part de la seva infància al carrer, jugant amb les seves amigues, joguines, germans, etc. Li agradaven tota mena d’activitats, excepte llegir i escriure, cosa que ara li agrada molt. Destacava en la gimnàstica rítmica. Va estudiar la Primària a la Jungfrau i la Secundària la va fer en aquest mateix institut, el Badalona VII. Els seus amics no eren del B7, eren del Sant Josep. D’aquesta colla va conèixer al meu pare, l’Israel, que es van fer xicots a les olimpíades del 92 a Barcelona, quan tenia 17 anys, a punt dels 18. Feien moltes excursions entre ells, s’ho passaven pipa, anaven a la muntanya, descobrien llocs amb el cotxe i, sobretot, sortien de festa i de vacances amb els amics.

Després d’aquestes grans aventures, i d’acabar la carrera universitària, es van centrar en un altre aventura i van decidir anar a viure junts i tenir a un servidor. Vaig néixer

amb un part natural. Després d’aconseguir tenir-me i viure els dos primers anys amb mi sol, va aparèixer el meu germà, l’Artur. Ara que nosaltres som més grans, la meva mare té més temps per a l’oci, com per exemple el teatre i la lectura.

D’aquí, ja passem a l’actualitat, on tots som feliços i vivim en harmonia.

Clarís Orive Torres 2n d’ESO C

***

Microrelats

Música__________________________________________________________

La Maria Scheider mirava sempre de millorar en la seva música, de manera que sorprengués al públic. Així que un dia va decidir barrejar un total de catorze instruments. Va posar dos saxos, dos trompetes, dos trombons, un piano, una bateria, un baix, una guitarra, una flauta travessera, percussió i un violí.

Dues setmanes després d’aquesta decisió, va anar cap a l’estudi a gravar aquell disc. Va reunir tots els instrumentistes i els va dir: -

Agafeu els vostres instruments i toqueu el que vulgueu.

El que vulguem?- va preguntar el bateria.

Sí, el que vulgueu. - va dir ella.

Aleshores, cadascun dels instruments es va inventar una melodia. Ella, primer, va agafar la melodia que havia creat un dels trombons, la va arreglar i en va sortir una cançó preciosa i així instrument rere instrument. Va treure les catorze cançons i va publicar el disc, i va tenir tant d’èxit que després d'això va decidir crear una big band amb els mateixos instruments i li va sortir tan bé que actualment té La Big Band de Maria Schneider.

Pol García 2n d’ESO D

***

Un constipat… i a la lluna no s’hi va___________________________________

Ja estàvem preparats per prendre el vol per l’espai amb la nau Ando-6. Tot anava bé, però el meu fill va agafar un constipat, em va encomanar i no vaig poder-hi anar.

Estava trista, era el meu somni de petita i no sabia què fer, de pas la nau no va funcionar molt bé i van haver de cancel·lar el projecte fins a aclarir el que havia fallat de la nau. Trigarien almenys dos anys!

Tot el meu somni pels terres! Almenys no va haver-hi ferits, així que hauré d’esperar dos anys, o més, qui sap.

El projecte consistia a enviar la primera dona a la lluna perquè ja feia més de seixanta anys que la va trepitjar el primer home, i l’any 2026 hi van arribar una altra vegada i l’han anat conquerint posant bases lunars. I ara, la NASA tenia planejat enviar-hi a una dona i vaig ser escollida amb algunes companyes de la feina.

Era tot un somni i el meu fill es constipa i acaba contagiant-me. Però m'han dit que seré la principal candidata, quan hagin arreglat el problema que tenien. Espero que d’aquí a dos anys, si no em constipo, pugui anar a la lluna.

Pol Brengaret 2n d’ESO D

***

Perduts per la muntanya____________________________________________

La Jana i l'Eric eren dos amics que es coneixien des de la infància. Tots dos eren atletes, ella feia atletisme i ell futbol. Era una tarda de primavera del mes d’abril quan van decidir sortir a córrer per la muntanya i, d'aquesta manera, fer un entrenament junts. No portaven gaires coses: una motxilla amb aigua, dos entrepans i els seus mòbils.

Van estar corrent una bona estona, muntanya cap a dalt, muntanya cap a baix. Fins que de cop, l'Eric es va adonar que no reconeixia el camí pel qual anaven. Era estrany, ja que ell, abans, ja havia fet aquella ruta bastants cops. Van estar donant voltes i van arribar a la conclusió que sí, estaven perduts. Aleshores l'únic que se'ls va ocórrer va ser demanar ajuda. Van agafar el mòbil de la Jana per trucar, però quan van intentar marcar un número, es va apagar. S'havia quedat sense bateria. Aleshores van intentar trucar des de el mòbil de l'Eric. Li quedava un 2% de bateria, així que van trucar el més ràpid que van poder.

Gràcies a la trucada que van aconseguir fer al 112, van poder localitzar-los i tornar a casa sans i estalvis. Aquell dia tots dos van aprendre una lliçó: no sortir a la muntanya sense saber amb perfecció per on anar i sempre anar ben equipats i amb un nivell de càrrega de bateria decent.

Neus Gallego 2n d’ESO D

***

Com lliurar-se d’un cadàver_________________________________________

No us passa que teniu un cadàver i no sabeu què fer-ne? Perquè a mi sí. Em presento, soc en Marçal Zaporta i tinc un problema, un gran problema. Tot va començar el dijous de la setmana passada, érem el meu amic Stas i jo en un bar, en concret el Bar Motril del carrer Navata, el seixanta tres. Tot era normal, estàvem prenent unes cerveses, el bar estava pràcticament buit i, de cop i volta, sento un soroll; només girar-me, el meu amic Stas era al terra i un home que anava una mica passat de copes se'm va llançar a sobre. Jo ràpidament el vaig esquivar i vaig aconseguir agafar un ganivet, però per poder salvar-me, vaig haver d’apunyalar-lo. Per sort meva, el personal del bar i el Stas van fugir i no hi havien testimonis, després vaig eliminar totes les proves que quedaven en aquell local.

Ara és quan apareix el meu gran problema. Què puc fer per desfer-me d’un mort? Vaig intentar pensar i l’únic que se’m va ocórrer en aquell estrany moment va ser agafar una bossa de tela molt gran del rebost i el vaig embolicar. Abans d’anar-me’n, vaig vigilar que no hi hagués ningú, després d’assegurar-me’n, vaig arrossegar aquell cos pestilent i el vaig posar al maleter del meu cotxe, un Mercedes familiar de color vermell. A l’arribar a casa vaig estirarme al meu llit i em vaig a posar a pensar, pensar què hi podia fer amb una cosa així. Vaig estar tota la nit ideant el meu pla per poder sortir sense conseqüències.

Finalment

vaig

poder

treure el millor pla amb totes les idees que se m’havien passat pel cap. La meva idea, encara que era d’allò més psicòpata, estava

segur

que

funcionaria, primer de tot vaig anar a comprar un ganivet de carnicer i unes

estovalles, també uns guants, desinfectant i, per últim una mascareta, ja que començava a fer olor a mort. Vaig llogar un lloc ambulant de menjar, però, prèviament vaig anar a les golfes, vaig agafar les estovalles i el ganivet, em vaig preparar, i, era el moment, s'havia de trossejar, trossejar en trossets d’allò més petits. Era el moment de la recepta mestra, me’n vaig anar a una gran plaça famosa de la meva ciutat, per últim només em quedava fer tacos i a vendre!!!

Basat en fets reals.

Marçal Zaporta 2n d’ESO C

***

Joguines de vidre__________________________________________________

Quan Indy Isacksen va entrar al pis de Sophie Solberg Karlsson, que estava al carrer de Västerlånggatan, va comprendre per què Nick Kristoffersen havia reaccionat com ho havia fet.

El pis de Sophie Solberg semblava un laberint ple de miralls d’un parc temàtic. Hi havia miralls per tot arreu. Cada mil·límetre de l'apartament estava cobert de miralls. A totes les parets, a totes les habitacions.

— Havies vist alguna cosa així? — va preguntar Nick Kristoffersen.

Indy Isacksen va negar amb el cap. Mai no havia contemplat res semblant, ni tants miralls. Mirés on mirés, es veia reflectida a si mateixa. Va tenir una forta sensació de malestar. No hi havia cap lloc per descansar la vista, no es podia escapar.

Nick va entrar a la cuina. Tampoc ell semblava estar gaire content amb el que veia. Va sospirar profundament i es va quedar indecís davant de la nevera, que estava folrada amb un mirall. Era evident que no estava gaire acostumat a posar-se davant d'un mirall. Indy va veure que s'estava mirant. Es va preguntar en què pensaria.

Nick va sortir fora de l’apartament, va agafar el telèfon i va demanar un equip complet per registrar tot el pis. Tota la zona es va omplir de policies, a uns quants quilòmetres de distància.

Livia Obama 2n d’ESO C

***

La nena del parc___________________________________________________

En Xavi i la seva inseparable companya Joana estaven en una freda tarda d'hivern avorrits a casa. Davant de les seves cases hi havia un parc. Aquell parc era famós perquè hi solien passar coses molt estranyes, però, tot i això van decidir entrar i fer una volta per veure si era veritat que apareixen esperits, es movien coses i que si era cert que si t'acostaves al llac apareixien ànimes que sortien de sota de l'aigua.

Just després de sopar en Xavi i la Joana van decidir baixar al parc, però abans de baixar van agafar una motxilla amb aigua, una llanterna i menjar. Quan eren a la porta van haver de saltar la tanca que tancava l'accés al parc.

Després de caminar uns dos minuts, la llum del carrer que il·luminava el parc va desaparèixer i es van quedar totalment a les fosques. Llavors la Joana va obrir la motxilla i va agafar la llanterna i van seguir caminant. De sobte es va començar a escoltar un grinyol que venia de lluny i van decidir caminar en direcció dels grinyols, cada cop eren més a prop i, quan es volien adonar, tenien a una nena d'uns vuit anys pujada en un gronxador.

En Xavi i la Joana es van espantar i van començar a córrer. Llavors la nena va fer un salt i es va plantar davant d'ells i els hi va dir: Em dic Emma i, el 1985, quan aquest parc era un parc normal i transitat per la gent de la meva edat, jo estava pujada al gronxador i de sobte les cadenes que subjectaven el gronxador van cedir i vaig sortir disparada contra la barana que delimita l'inici del llac. Quan vaig xocar amb la barana vaig caure cap al costat de l'aigua i, per això, a dia d'avui soc una nena desapareguda que m’he quedat atrapada entre el món dels vius i dels morts.

Llavors en Xavi i la Joana van dir a l'hora: I què vols que fem?

I l'Emma va respondre: Si vosaltres feu un ritual amb espelmes i una foto del meu cartell de desapareguda, automàticament podré anar a descansar al cel.

A la nit següent, els dos nois van tornar al parc amb el material per fer el ritual i, just a les dotze de la nit, van engegar les espelmes, van fer una forma de triangle i van posar la foto del seu cartell de desapareguda enmig i, automàticament, una força divina va pujar l'ànima que s'havia quedat entre el món dels vius i el món dels morts. Ara l'Emma pot descansar en pau.

Jordi Torres 2n d’ESO D ***

La bicicleta_______________________________________________________

El Marc és el meu millor amic, un nen que fa molt d’esport, que fins i tot ve en bicicleta a l’institut. Mai havia tingut cap problema amb la bici, fins que aquest matí li han tret.

Ell no se n’ha adonat, només ha estat a classe i quan hem sortit per la porta de l’institut ja no hi era, havia desaparegut. No sabíem qui havia pogut ser. Vam començar a pensar i pensar, però les idees que teníem sobre qui podia haver estat no tenien cap sentit ni quadraven amb l’hora ni el lloc. Jo veia que de tant buscar s’estava fent tard i encara no havíem menjat, li vaig dir al Marc que a la tarda em vingués a buscar a la porta de casa meva i aniríem a buscar la bici.

Així va ser, després de menjar va venir a casa meva, vaig dir-li que anéssim a l’institut a veure si la veiem, cap resultat. També vam fer una volta per fora, però no la vam trobar. Una hora després, em va escriure el Martí, que és molt amic nostre, i ens va dir que hi havia una bici al costat de casa seva, que fóssim a veure si era la d’en Marc. Vam anar-hi, però no era la seva, era semblant però no era la seva.

Després d’haver estat quasi tota la tarda buscant li vaig dir que demà continuaríem, que avui no l’havíem trobat però demà la seguiríem buscant.

Quan l’endemà vam arribar a l’institut vam estar parlant el Marc, el Martí i jo de com d’estrany era això de la bicicleta de davant de casa del Martí. Ell també portava la bici a l’institut i el vam acompanyar al lloc on estaven les bicicletes.

—La meva bicicleta està aquí!— Va cridar en Marc —. La seva bicicleta era on hi havia totes les bicis.

No sabíem com podia ser que ahir no hi fos i avui si, però bé, l’important era que en Marc ja estava content perquè tenia la seva bici i també que la bicicleta estava en bon estat.

Ariadna Sánchez 2n d’ESO C

***

El descampat_____________________________________________________

El descampat és un lloc on un munt de nens van sempre a jugar, sempre està ple de gent jove, gent gran, gossos, etc.. És un lloc que mai està buit, hi ha molt bon ambient. Aquest descampat és al costat de l’escola Túrbula. Un grup de tres amics de sisè de primària sempre van allà a les cinc, quan acaben les classes.

Un dia, a l’acabar les classes, van anar-hi corrent tots tres, el Jordi, la Núria, i el Pol, a jugar amb la pilota, però es van trobar que al descampat no hi havia ningú. Llavors estaven contents perquè era tot per a ells, aleshores va aparèixer un home gran amb un bastó, i els hi va dir que estaven en perill, ja que a tota la gent que hi havia els havia portat a un altre món, i deia que si seguien allà, hi anirien també. Seguidament, els nens van seguir jugant amb la pilota, però de sobte es van teletransportar a una sala, en la qual hi havia una tele que posava “vols anar al món màgic i dolç?” i a sota hi posava “sí/ no”.

Els nens van dubtar si dir que sí o dir que no, però posava clarament que si hi entraves no en podries sortir mai més, en Jordi i el Pol hi volien anar, però la Núria no. Llavors es va obrir un debat: Jordi: Hem d’anar-hi, Núria, és el món perfecte. Núria: No hi podem anar, i els nostres pares? Pol: No passa res, hi anem tu i jo, Jordi. Jordi: D’acord. Així van fer els dos nois, es van posar a l’opció del sí i, mentrestant, la Núria va clicar que no.

La Núria va tornar amb els seus pares explicant-los el que havia passar, i va dir als pares dels dos nois que se n’havien anat a un altre món, i que la única manera d’ajuntar-se amb ells ara anant al descampat. Els pares, ràpidament, van anar al descampat per poder tornar amb el seus fills, però a l’arribar van observar que el descampat havia desaparegut.

Aleix Mares 2n d’ESO D ***

Narracionsssssssssss

El dia de la marmota___________________________________________

Hi havia una vegada, en un petit poble d’alta muntanya prop de Mont Blanc, una noieta anomenada Carla.

La Carla es lleva a casa seva com un dia qualsevol, el sol entra per la finestra il·luminant l'habitació al complet, els ocells canten i el gall de la seva granja comença a cantar. Es renta les dents, s’eixuga la cara, i baixa a esmorzar amb sa mare. Es menja una torrada amb mantega mentre mira la tele. -Mama, mira!- A la tele surt que un drac ha atacat de nou Montblanc! -Ja deixarà de molestar aquesta bèstia fastigosa-. – Sí, filla, ja ho he vist, aquest drac no es cansa mai-.

Agafa la motxilla i se'n va a l’escola. L’escola acaba de nit, així que arriba a altes hores a casa. Però, la Carla, de camí, veu de reüll una capseta a la porta d’una casa, que emet una llum púrpura molt embriagant. La noia s’apropa i agafa la capseta intrigada. Quan es disposa a obrir-la, un fort raig de llum encegadora surt de l’interior de la capsa i tot es torna negre.

La Carla es troba al llit, el sol entra per la finestra il·luminant l'habitació al complet, els ocells canten i el gall de la seva granja comença a cantar, la noia s’aixeca del llit, i se sent com si hagués rebut un cop al cap, es renta la cara a la pica del lavabo i les dents, com cada matí. “Ha estat un somni” pensa la noia. “Hauré arribat molt cansada a casa i m'hauré adormit de cop.”

Baixa a esmorzar i es troba una torrada amb mantega a taula. -Un altre cop? Si ja ho vaig esmorzar això ahir mama! -Què dius filla? Si ahir vas esmorzar els ous que vaig preparar jo mateixa.-Però si els ous van ser l’altre dia, mama!-

-Deixa-ho, filla, deus estar molt cansada. -Si, pot ser.- La Carla estava molt desconcertada: “Si ahir vaig menjar la torrada” pensava ella. A la televisió, se sentia el comentarista explicant que a Mont Blanc un drac ha atacat la ciutat. -Com? Si ahir va passar això, com ha tornat un altre cop? va dir la noia. -Què dius? Si el drac no ve des de que el seu germà va morir gràcies a un tal Sant Jordi. Apa, ves a l’escola que arribaràs tard.-

“Com pot ser?” pensava la Carla molt confosa, “si tot això va passar ahir, com pot tornar a passar?”

Un cop a l’escola, a l’hora del pati, va obrir la motxilla, i va veure una capsa, amb una llum púrpura que emergia de dins. “Com pot haver arribat això aquí!” es preguntava la noia. Va agafar la capsa i la va deixar davant de la casa on l’havia trobat ahir. Però just quan la va deixar al seu lloc, es va obrir i va cegar la pobre Carla.

El sol entra per la finestra il·luminant l'habitació al complet, els ocells canten i el gall de la seva granja comença a cantar. La Carla es trobava al llit, estirada com si dormís, notava la mateixa sensació de mareig que ahir al matí. Es va anar a rentar la cara, i va rumiar alguna cosa: “Això és molt estrany, cada vegada que veig la capsa torno a trobar-me al llit, i em jugo tots els cromos que tinc que avui també hi ha torrada amb mantega per esmorzar, i que el drac ha atacat de nou la ciutat de Mont Blanc.”

La Carla baixa les escales i troba una torrada amb mantega a la taula, l’agafa i se la cruspeix ràpidament, agafa la motxilla mentre sent les notícies, on diuen que un drac ha atacat la ciutat de Mont Blanc. -Adéu, mama- S’acomiada de sa mare i va de camí a l’escola. Just davant de la porta de l’escola, on no hi havia ni una ànima, la capseta, la maleïda capseta de llum púrpura. La noia agafa la capsa per llençar-la el més lluny

possible. Però, en el punt més alt del llançament, la capsa s’obre a l’aire, desprenent la mateixa llum encegadora de color púrpura.

El sol entra per la finestra il·luminant l'habitació al complet, els ocells canten i el gall de la seva granja comença a cantar. La Carla s’aixeca del llit d’un salt, es renta la cara i es raspalla les dents, baixa i es menja la maleïda torrada amb mantega, agafa la motxilla amb les notícies sobre Mont Blanc de fons, s’acomiada desa mare i va directe a l’escola.

Ja de nit, de camí a casa, la Carla està nerviosa, no sap on es trobarà la capsa aquesta vegada. “Que passarà aquesta vegada?” “On la trobaré?” “S’obrirà un altre cop si la llenço?” Són algunes de les preguntes que rondaven pel cap de la xicota.

En arribar a casa, sopa un plat de macarrons amb tomàquet i se'n va directe a la seva habitació. La Carla sent una son irresistible, tomba al llit, i pensa:”Tant de bo acabi aquesta xorrada de la capseta.” I s’adorm.

El sol entra per la finestra il·luminant l'habitació al complet, els ocells canten i el gall de la seva granja comença a cantar. La Carla ja sabia el que havia passat, tot seguia igual, però, quan va obrir els ulls, va veure la capseta de to púrpura a la tauleta de nit. La noia va sentir una flamarada de ràbia, es va incorporar d’un tomb, va obrir un calaix de la seva tauleta, d’on va treure un martell de fusta que feia servir per jugar de petita, i va descarregar el martell amb totes les seves forces contra la capsa.

Un rugit va sonar i la capsa va dividir-se en petites peces de fusta que van sortir volant. I enmig de tot aquell enrenou, va quedar només un fruit de la grandària d’un raïm morat sobre el llit. La Carla va dubtar, però va pensar que si es menjava aquell fruit, aquest

malson de repetir el dia una i una altra vegada, acabaria. Així que això va fer, es va armar de valor i es va cruspir el fruit morat de sobre el llit. Va sentir com si tiressin la cadena del lavabo amb ella a dintre.

El sol entra per la finestra il·luminant l'habitació al complet, els ocells canten, però, aquesta vegada, el gall no. La Carla s’aixeca d’una revolada en adonar-se d’aquest detall. No va ni fregar-se la cara amb aigua i va baixar les escales a una velocitat de vertigen i va trobar un entrepà de tonyina sobre la taula. A la Carla se li va escapar un xisclet d'emoció, que va fer estranyar la mare, però es va alegrar en veure que la seva filla es cruspia amb ganes l’entrepà. -Filla meva, aquest era el meu esmorzar, el teu l’estic preparant ara.-

-Ho sento, mama, tenia molta gana. Què hi havia per esmorzar avui? El gall de la granja va començar a cantar amb ganes, i el sol s'eleva il·luminant tot el menjador. -Avui t’has llevat més d’hora, t’havia preparat una torrada amb mantega. La Clara, en sentir aquelles paraules, va deixar anar un esgarrifós- Oh, no!

Marcel Cano Vidal 2n D

***

L’animal perdut_______________________________________________

Ahir a la tarda anava cap a l’acadèmia de ball (La tribu), i de sobte, a un carreró, em vaig trobar una cosa impressionant, especial, única…

Em vaig trobar un pollet. Estava al costat d’unes escombraries, sense menjar, ni aigua i estava molt brut. No sabia què fer. Vaig estar pensant-hi perquè jo des de feia temps en volia un. Llavors vaig decidir trucar a la meva mare, li vaig explicar tot el que havia passat i li vaig preguntar si el podia portar cap a casa. Em va costar convèncer-la, però al final em va deixar!

No vaig anar a ball perquè me’n vaig anar cap a casa a donar-li menjar, de beure i a netejar-lo. Quan vaig arribar a casa, la meva mare volia veure’l i em va dir que hauria de netejar-lo, llavors és el que vaig fer. Me’l vaig endur cap al lavabo i vaig omplir la pica d’aigua; a continuació havia de posar-lo a ell i posar-li sabó, i vaig fer-ho. El que passava és que no parava de moure’s i tot era més difícil del que semblava. Per fi vaig acabar i el vaig poar en una tovallola per eixugar-lo. I quan estava sec, vaig recordar que havia de donar-li menjar i aigua, però el problema era que no sabia què donar-li per menjar perquè no sabia el que menjaven els pollets i ho vaig haver de buscar per internet. Quan ho vaig trobar, resulta que una bona recomanació és barrejar cigrons, plàtan madur, pa i ous, entre altres aliments. Havia de triturar o moldre perquè s’ho pogués prendre sense dificultat. I el que vaig fer va ser mirar si a casa tenia tots els ingredients per fer-li aquest menjar, ho vaig anar a mirar i resultava que em faltava un plàtan madur i pa. Llavors vaig haver de baixar a comprar-ho al súper.

Quan anava a sortir de casa per anar a comprar, li vaig dir a la meva mare si podia cuidar del pollet fins que tornés i el va vigilar. Vaig baixar a comprar i quan vaig tornar a casa, li vaig preparar el seu menjar i li vaig posar aigua en un bol. M’ho vaig passar molt bé cuidant de l’animal, però hi havia un problema que era que no em podia quedar per sempre el pollet a casa i vaig haver de pensar una solució. La idea que vaig tenir va ser portar-lo a una granja, ja que allà el cuidarien millor i estaria molt millor que a casa, i així va ser.

El vam portar a una granja i ens vam acomiadar d’ell, ja que havia estat una experiència inoblidable i m’ho havia passat tan bé!

Ariadna Sánchez López 2n d’ESO C

***

Vacances inoblidables__________________________________________

A mitjan estiu, cap a principis de juliol, la meva família i jo vam anar de vacances al meu poble, anomenat Vimbodí i Poblet, un poble que està al costat de l'Espluga de Francolí. Allà estava tota la meva família de part de pare, des dels tiets i els cosins, fins als avis i els oncles. En arribar tota la meva família ens va rebre i ens va ajudar a transportar tot l'equipament que dúiem a la casa, que per sort es situa al costat del pàrquing, on aparquem sempre. Ens anàvem a quedar una setmana, així que no dúiem molt equipatge, el que significa que no vam haver de fer més d'un viatge per portar tot l'equipament a la casa.

Quan ja havíem descarregat i ho havíem deixat tot ben col·locat, vaig baixar a veure les bicicletes. Volia comprovar que estiguessin en bon estat, però no n’hi havia cap que estigués bé. Per sort el meu pare em va ajudar a arreglar les dues bicicletes que feia servir. En acabar d'arreglar les dues bicis, vaig agafar una d'elles i vaig sortir a donar una volta. Vaig estar hores i hores amb la bici, portava menjar per si em volia quedar a menjar fora. Anava girant per tots els carrers, per totes les carreteres, anava de Castell en Castell, parant en cada un per beure aigua i gaudir del paisatge.

Mentre estava en un dels castells, concretament en el castell de Riudabella, em va entrar la fam, i què menys que donar-li una bona mossegada al meu entrepà, de botifarra blanca del poble, "la millor de tota la comarca"!! Una botifarra, amb un gust salat, amb una textura suau i uns colors d’allò més bonics.

En acabar-me l'entrepà, vaig tornar a agafar la bici, però veia que em costava més pedalejar, que no avançava tan ràpid. Aleshores vaig parar i en mirar tota la bici i comprovar què era el que fallava, vaig veure que la roda del darrere estava punxada. Estava a 10 quilòmetres de casa meva, i vaig haver d’anar carregant la bici, ja que si m'arribo a pujar i començo a pedalar, la roda del davant també s´hagués punxat i aleshores hauria sigut molt pitjor.

Mentre caminava, em vaig topar amb un munt de coses, des de porcs senglars, que vaig haver d'espantar amb la bici, fent cops a terra, fins a troncs tirats i arbres caiguts en mig del camí. Finalment vaig arribar a casa, i quan vaig arribar em vaig trobar amb els meus pares esperant-me a la porta, ja que ja eren les déu de la nit i encara estava al carrer.

L'endemà vaig anar al mecànic del poble i ell mateix em va arreglar la bicicleta, pel preu de 4 euros, cosa que a Badalona hauria costat 15 euros.

Aleix Güell 2n d’ESO D ***

Em van robar el mòbil per babau__________________________________

Era un dimarts a les quatre de la tarda , feia un dia horrorós, l’aire corria pel carrer, era un d’aquells dies que no volies sortir de casa però havia d’anar a anglès.

Vaig començar a caminar en direcció a l’acadèmia d'anglès quan vaig veure dos adolescents que anaven en una moto. Un va baixar i es va posar darrere meu. En aquell moment vaig tenir la sensació que quelcom no anava bé, les meves cames dèien que havia de córrer, però el meu cervell deia que era un noi normal. El noi que anava darrere meu va començar a córrer. Com que a mi no em semblava molt normal, també vaig córrer fins que vaig arribar a un pas de vianants i just quan anava a posar un peu a sobre de la carretera va venir una moto i em va tancar el pas. El que anava corrents darrere meu em va agafar del braç dret amb una força desorbitada. I em va dir- dóna'm el teu mòbil. Jo li vaig dir que no li donaria. En aquell moment es va treure una navalla de la butxaca i tota la meva resistència es va ensorrar. Em va treure el mòbil de la mà. Immediatament va pujar a la moto i tots dos se'n van anar a corre-cuita.

Vaig tornar a casa corrents i li vaig explicar al meu pare tot el que havia passat amb una veu tallada i plorant .El meu pare em va consolar i em va tranquil·litzar. Un cop estava més tranquil, tots dos vam anar en cotxe a fer una volta per veure si encara eren pel barri, però no els vam trobar. Aprofitant que ja érem al cotxe vam anar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra per posar una denúncia sobre el robatori . Només arribar vaig haver de fer un breu resum del que havia passat. Un cop fet el resum em van donar un número d’espera i fins que em van cridar van passar dues hores. Un cop em van cridar, em van portar a un despatx on m’esperava un policia, que casualment era l'entrenador de futbol d’un amic.Vaig haver de fer descripcions dels dos joves, explicar els fets i vaig haver de mirar fotos per veure si el que m’havia robat estava ja fitxat per la policia. Va anar tot molt bé i l’assegurança de la casa em va pagar el mòbil per ser un robatori amb violència.

Després de posar la denúncia, mon pare i jo vam anar a sopar al Burger King per treure’ns el disgust. Jordi Torres 2n d’ESO D

***

Relatos a partir de una imagen

El trato__________________________________________________________

Era una tarde perdida de 1936. La fotógrafa americana Dorothea Lange conducía por la carretera 101 rumbo a su hogar en las colinas de Berkeley. Dorothea siempre se interesó por fotografiar a marginales, campesinos, migrantes en la mendicidad, y todo aquello dejado de lado por el "american dream". A la joven, desde bien pequeña, le gustaba la aventura, irse a sitios remotos para poder hacer sus mejores fotografías y hoy no iba a hacer menos. Dorothea iba rumbo a su casa, pero se quiso desviar un poco. Le empezó a salir esa inspiración aventurera que tenía de pequeña. Arrancó el coche y cogió cualquier carretera, sin rumbo alguno. Llegó a un pueblucho llamado Escobares. Al entrar al pueblo, se dio cuenta de que sólo habitaban 300 personas y había cerca de 100 casas. Sacó la cámara de fotos y empezó a buscar la mejor fotografía que una estadounidense hubiese hecho nunca. La encontró. Vio a una pobre muchacha con sus dos hijos, que no tenía ni dinero para ella ni para los niños. Hicieron un trato. El trato se trataba de que, si a ella le dejaba hacer esa foto, a la pobre muchacha se le recompensaría con dinero para ella y para sus hijos. Aceptó, y, al final, las dos pudieron tener la cosa que deseaban.

Pol Lobarte 1º de ESO A ***

Mi gran fotografía_________________________________________________ Era 1936 cuando decidí ir de viaje a Nimpo, California. Era todo tan bonito que llevaba mi cámara siempre conmigo. Mucha gente me recomendaba que fuera a sitios muy turísticos, pero para mí eso era muy aburrido. Yo quería ir a sitios a los que a la otra gente no les gustara ir, sitios para poder estar sola; siempre he sido una mujer muy solitaria. Encontré un descampado. Era tan feo que confiaba en que podría estar sola. Empecé a fotografiarlo todo mientras cantaba; hasta que me giré y encontré a una mujer muy bonita y muy triste. Al verla me asusté, pero al ver que era una mujer inocente se me fue el miedo. Como me gusta tanto fotografiar, simplemente me vino a la cabeza una bonita imagen de la mujer con los dos niños que había a su lado, así que le pedí el permiso para fotografiarla; y ella, sin mucho entusiasmo, me concedió mi deseo. Así que le hice la foto.

Le pregunté un poco sobre su vida, sobre qué hacía allí; pero solo conseguí que me dijera “El dinero no da la felicidad, pero sin nada de dinero no hay ni vida”. Estuve un rato con ella y los niños, que supuse que eran sus hijos. Al cabo de un rato volví a mi apartamento, que compartía con mi primo. De camino, pensé en qué título le pondría a mi fotografía y llegué al maravilloso nombre de “madre migrante”. Al día siguiente, me desperté y mi primo me dijo que había enviado mi foto al periódico con alguna información de la mujer. No sabía cómo había conseguido aquella información, ni cómo había conseguido la foto mi primo, pero lo que sí sabía era que sentía mucha rabia porque no me había preguntado si podía enviarla. Al cabo de una semana la foto se hizo muy famosa; así que fui al descampado a decirle a la mujer que su foto se había hecho muy famosa, pero la mujer ya no estaba.

Así es como mi foto se hizo muy famosa y yo también; mucha gente me quería contratar como fotógrafa. Lo único que no me gusta de esta historia es que no volví a ver a la mujer, ni a sus hijos. Me gustaría volver a verlos y decirles “muchas gracias por mejorar mi vida”

Ona Marcén 1º de ESO B ***

La madre migrante________________________________________________ Florence Owens Tompson era una chica que vivía en Oklahoma en una pequeña granja con su madre y su padre.

Cuando tenía diecisiete años, se casó con Cleo Owens y tuvo tres hijos: dos niñas y un niño. Más tarde, tuvieron dos más. Se fueron a vivir a Oroville. Pero por desgracia, cuando Florence estaba embarazada de su sexto hijo, su marido murió de tuberculosis. Florence cayó en una gran depresión y cada noche se ponía a llorar y gritaba: - Oh, ¡qué voy a hacer yo sin mi marido, no podré cuidar a mis hijos! Pero aun así Florence no se dejó llevar por la tristeza, y se puso a trabajar en los campos y en los restaurantes para poder alimentar a los niños. Aun así no ganaba suficiente dinero y les tuvo que dar a los niños la mala noticia. - Niños, tenemos que abandonar nuestro piso, no lo podemos pagar- dijo ella. Acabaron viviendo en la esquina de una calle, comiendo cada día un trozo de pan. Florence estaba desesperada, pero todo empezó a cambiar cuando de repente encontró un plato de comida en la calle en la que vivían. Cada día se encontraba uno en el mismo sitio. Gracias a eso pudieron comer algo decente, pero Florence tenía mucha curiosidad por saber quién le dejaba la comida, así que un día se escondió en una esquina de la calle esperando a que viniera alguien a dejársela. De repente vino un hombre alto y bastante bien vestido, y en cuanto Florence lo vio, gritó: - ¿Por qué me das comida? - El hombre la miró con los ojos bien abiertos. - Te vi aquí con tus hijos y me diste pena - dijo el hombre. - Sabes, aunque no lo parezca, soy un hombre honrado. - ¿Cómo te llamas? - Dijo Florense - Hill - Dijo él - ¿Y tú? - Yo me llamo Florence. Estuvieron hablando durante un buen rato y Florence le contó toda su historia. Tiempo después, Florence le dijo que se tenía que ir, y se fue. Cada día hablaban un rato, hasta que al final se enamoraron.

Unas semanas después, Hill la invitó a vivir con él, junto a sus seis hijos, y se mudaron a su casa. No era muy grande, pero sí lo suficiente para ser felices. - Este es el momento más feliz que he vivido en toda mi vida- dijo Florence.

Nora Córdoba 1º de ESO B ***

Algún día…_______________________________________________________ Allí estaba yo, en la carretera 101, sentada junto a mis dos hijos junto al refugio que habíamos construido al lado de los campos de remolacha que cultivábamos desde hace un tiempo. Nuestros campos habían sido destruidos por las tormentas. Estábamos tristes y hambrientos, ya que desde hacía un tiempo solo nos alimentábamos de restos de vegetales y de pequeños pájaros que mataban Ulises y Nicolás, mis hijos. Acababa de vender las ruedas de mi coche para poder comprar alimentos en el mercado de Nipomo. Al día siguiente, me desperté y me encontré una mujer vestida con pantalones y de un aspecto elegante que llevaba una cámara colgada del cuello. Se acercó y me dijo:

-Disculpe señora, estábamos tomando fotos y la hemos visto aquí. ¿Le importaría que le sacase unas fotos?

Yo estaba un poco confusa porque no solía pasar mucha gente por el campamento de agricultores donde vivía.

-Lo siento de verdad, pero hoy no tengo muy buen día - dije con un hilillo de voz por el agotamiento. - ¿Cuántos años tiene? -me preguntó la fotógrafa. - No parece muy mayor. - 32 años -respondí un poco presionada porque no estaba acostumbrada a que me entrevistaran.

De repente, la fotógrafa me tomó seis fotos. Le dije que no las publicara y ella asintió con la cabeza. Le pregunté si me enviaría una copia de la foto y me dijo que sí. Pero en aquellos momentos de mi vida no supe qué dirección darle. Es más, no sabía por cuánto tiempo perduraríamos en aquel triste lugar. Tres días después me marché con mis hijos ya que mis cosechas habían sido afectadas por las tormentas y no había remedio.

-Mamá, ¿cuándo podremos vivir en un hogar de verdad? -me preguntó Ulises.

-No lo sé, Ulises - respondí con el corazón encogido y le di un confortable beso a Ulises en sus frías y huesudas mejillas. - Algún día …

Lucía Álvaro Pérez 1º de ESO B ***

En Oklahoma_____________________________________________________ Ahí estaba yo, en todo el medio de Oklahoma intentando que mis hijos tuvieran un buen futuro. Aunque la cosa pintaba mal. Estábamos en una crisis total. Empezó con precios más altos de cosas insignificantes, pero eso fue a más, todo empezó a ser más caro, no me podía permitir esos precios excesivos. Vendí hasta las ruedas del coche para comprar comida, pero eso no duró mucho. Pronto tuve que recurrir a verduras congeladas de los campos de alrededor y unos cuantos pájaros que cazaban mis hijos. Decidí acabar con esto, muchas otras familias migraban a California, y yo decidí hacer lo mismo. Partimos, mis hijos no paraban de preguntarme “¿a dónde vamos?”, “¿todo saldrá bien?”, “¿volveremos a casa verdad?”. Yo no sabía qué responder. Estaba muy preocupada por lo que pasará, o qué nos deparará el futuro. Solo quería que mis hijos tuvieran un futuro asegurado, pero sabía que eso sería muy difícil. A mitad del camino, uno de mis hijos murió, el más joven, el de siete meses concretamente. Supongo que sería por una desnutrición, aunque nadie me lo pudo confirmar. Decidí seguir adelante con mis otros. Después de mucha caminata, llegamos a un campamento. Allí nos acogieron y una señora nos tomó unas fotos, no sé de qué eran, pero sabía para qué las utilizaría. Nos quedamos en California, allí viví el resto de mi vida. Desgraciadamente a los pocos meses de estar allí, uno de mis hijos falleció de algo llamado la polio. Por lo menos pude asegurar el futuro de los demás.

Daria Sáez 1º de ESO A ***

La guerra no descansa______________________________________________ La vi allí, vi a una joven con siete niños a su alrededor, me sentí triste y un poco identificado. Mis padres me echaron de casa cuando tenía quince años y, desde entonces, sigo siendo el mismo niño, triste e infantil, y ahora todo me afecta mucho.

Se están dando muchos casos iguales, la primera guerra mundial no deja a nadie intacto y mucha gente emigra desde lugares difíciles.

Fue su caso, el de Emilia, la chica de la cual os había hablado, ella y sus siete hermanos menores habían venido desde India buscando una vida mejor, sobreviviendo a base de verdura congelada de campos cercanos. No había podido criar a sus hermanitos como le gustaría, puesto que no había podido darles una buena educación.

Cuando la vi fue como un imán que me atraía, ella se percató de mi presencia y solo dijo: -Ayúdame. Yo respondí: -Así lo haré. Pero no me dio tiempo a hacer nada, pues un disparo aterrizó en la cabeza de la joven y cayó rendida al suelo del gran mercado.

Tras esto, decidí reivindicar su causa y la de toda la gente con un destino parecido e hice una foto titulada “Madre Migrante”, en la que se apreciara todo el dolor y tristeza que sentí al ver a Emilia y a sus hermanos, los cuales adopté tras el incidente de su hermana.

-Papá, te has lucido al hacer esta historia inventada. -Cielo, es que no es inventada.

Abril Aranda 1º de ESO A ***

Desolación_______________________________________________________ Hola. Me llamo María. O por lo menos eso es lo que pone en mi falda. Estoy en Londres, en 1929 y son las 5:00 de la tarde. Lo sé porque lo he visto en el reloj.

Otro día sin vendas. Otro día de tristeza. Pasa un segundo, tic. Pasa un minuto, tac.

Puedo ver, a través del cristal, la cara de los niños que quieren jugar conmigo. También puedo ver su decepción cuando los pobres padres les dicen que no.

Quién sabe si algún día se recuperará todo y volverá a ser como antes. Otro día sin vendas. Otro día de tristeza. Pasa un segundo, tic. Pasa un minuto, tac. Como me gustaría llevar los zapatos de tacón, que una vez me probé, o los vestidos con volantes y el abanico de plumas de pavo real con los que solía pasearme. Seguramente, si el hermano de la dueña no hubiera estafado a ese cliente, las cosas irían bien. Pero ya pasó todo. Y no soy la única. Los de delante también están como nosotros. Y los de la izquierda. Y los de la derecha. Y todo el mundo. Todo el mundo se ha partido. Pasa un segundo, tic. Pasa un minuto, tac. La vida de todo el mundo ahora es dura. La de los hombres y mujeres, la de los niños y niñas y las de los juguetes. Quién sabe si algún día me volverán a adoptar y alguien querrá jugar conmigo, con una muñeca que una vez también tuvo dueño, una vez. Claro que de eso hace tanto… Y pasa otro segundo. Tic. Y otro minuto. Tac.

Ainhoa Manrubia 1º de ESO A

Descripciones de superhéroes y superheroínas

Son Goku________________________________________________________

Mi personaje forma parte de un anime llamado Dragon Ball. Este personaje lo crearon en 1984, junto a los demás personajes.

Su pelo es puntiagudo y cambia cada vez que se transforma, habitualmente lo lleva negro. Sus ojos son muy grandes como sus cejas, que cambian al color de su pelo. Tiene nariz pequeña y lo mismo su boca. Presenta mucho músculo y aumenta con cada transformación. Viste de color naranja y azul y lleva botas azules con rayas rojas.

Es muy buena persona, aunque un poco cortito ya que se crio lejos de la sociedad con su abuelo, que se lo encontró en una nave extraterrestre. Siempre acaba las luchas con una sonrisa. El poder que más usa es el Kame Hame Ha, que es un láser de energía que lo rompe todo, también usa mucho las transformaciones. Su técnica más destructiva al igual que poderosa es la Genkidama, no la utiliza mucho ya que requiere mucha energía. Xavi Alcolea 2º de ESO B ***

Eleven___________________________________________________________

Eleven suele dar una impresión inocente, no destaca mucho, de apariencia parece una chica normal, y da un poco de nostalgia.

Físicamente, es de pelo castaño y corto, ojos pequeños y marrones como el chocolate, una nariz pequeña y respingona y una boca pequeña como una almendra.

También muestra un cuello estrecho, unos hombros no muy grandes, unos brazos largos y delgados al igual que las piernas y un vientre plano.

En general, es un cuerpo mediano. En cuanto a altura, es delgada y de un tono blanquecino como la nieve.

Su carácter es fuerte pero reservado, es tímida ante lo desconocido, pero se deja llevar con sus amigos.

Es muy inteligente y ha sufrido mucho a causa de su padre, porque desde pequeña le obligó a hacerse prueba para conseguir poderes y aprovecharse de ella. Por culpa de ello tiene algunos poderes, en concreto: telequinesis, clarividencia y visión remota, y gracias a esto consigue cerrar un portal que, de lo contrario, desataría el caos.

Irene del Pino 2º de ESO B

***

Capitán América__________________________________________________

Este superhéroe es de la serie de cómics y películas de Marvel. Dentro de las películas lo creó el ejército Estadounidense en la época de la segunda guerra mundial. Steve Rodgers era un joven debilucho de New York, Brooklyn, hasta que se topó con un científico-médico que lo convirtió en un hombre casi indestructible. A partir de ese momento se alistó en el ejército. Steve Rodegers va vestido con una camiseta-armadura azul unida al cuerpo, con una estrella en el centro del pecho y seguido unas líneas que le rodean todo el tronco de color blanco y azul oscuro, también un cinturón marrón. En la parte inferior del cuerpo lleva unos tejanos flexibles que le permiten hacer todo tipo de movimientos. Por lo que viene al calzado, lleva unas botas militares marrones. También usa unos guantes marrones de aviador.

Y la parte más emblemática de este icono es que lleva un escudo en la espalda que se puede sacar en cualquier momento para defenderse y atacar.

A este superhéroe lo podríamos calificar como fuerte, valiente, atrevido e intrépido. Zion Soler Romero 2º de ESO A ***

Iron Man_________________________________________________________

Iron Man es un superhéroe que puede volar y disparar bolas de fuego. También lleva un traje que le da más fuerza, más que rapidez, le permite escoger diferentes armas, coches y vehículos.

Físicamente, está muy bien. La cabeza la tiene bastante grande debido a su armadura. Tiene unos ojos rectangulares y azules claros, una boca como si estuviera triste, unos brazos fuertes y largos, junto con unas manos grandes. En las palmas tiene unas redondas para tirar bolas de fuego. Su cuerpo es corpulento, con forma de armadura de aluminio y de hierro que acaba en unas piernas súper fuertes y unos pies que le permiten, junto a sus manos, volar.

Iron Man es un ingenioso prodigio de la ingeniería mecánica, crea constantemente nuevas tecnologías y busca formas de mejorarlas. También es un superhéroe amable y siempre quiere ayudar a las personas que tienen algún problema.

Mario Soriano Colinas 2n A ***

Batman__________________________________________________________

Batman es un personaje de ciencia ficción de cómics, pero también tiene muchas películas, de la editorial DC cómics y su primera historia fue The case of the chemical. Batman representa la luz en la oscuridad.

Este superhéroe, físicamente, es un hombre fuerte, con músculos, alto, delgado, con una máscara grande con dos cuernos puntiagudos que le tapan toda la cara menos la boca. Tiene unas grandes hombreras y una capa larga negra que tiene forma de murciélago, ya que el personaje representa a este animal. Lleva un cinturón dorado con el logo de Batman en el medio y lleva también unas botas muy largas y grandes.

Es un personaje enamoradizo, heroico y frío. Batman es un héroe poco sociable, pero buena persona que siempre intenta ayudar a los demás con sus poderes. Su poder es la inteligencia, la usa para crear nuevas armas con aplicaciones científicas y futuristas.

Júlia Yudisi Palacios 2n A ***

Harley Quinn_____________________________________________________

Harley Quinn es originaria de Estados Unidos. Aparece en varias películas con el Joker, Batman y muchísimos más. Ella comparte vivienda también con varios superhéroes en Estados Unidos.

Su cabello es rubio con las puntas de un lado rojas/rosas y del otro lado azules, no se puede saber si su cabello es largo o corto porque siempre lleva dos coletas a los lados y se deja dos mechones por delante. Sus ojos son grandes y marrones, su mirada muy arrogante, siempre lleva sombras de ojos del color de las puntas de su cabello. Su nariz es mediana y chata, sus labios son finitos y su labio superior es puntiagudo. La forma de su cara es puntiaguda y su cuello pequeño, lleva un collar rojo con tonos dorados. Sus brazos son finitos y sus manos grandes, lleva muñequeras moradas, una camiseta de media manga, la manga le llega hasta los codos y el final de cada es de un color como su cabello y las sombras de sus ojos, rojas y azules. Su camiseta lleva algunas partes rotas por la parte de la barriga. Sus pantalones parecen bragas y también son de dos colores, lleva el lado derecho de color azul y el izquierdo rojo, usa un cinturón negro de pinchos, lleva unas medias de rejilla que nos permiten observar todos los tatuajes de sus piernas, sus piernas son de mediana estatura. Sus zapatos son raros porque llevan como doble bota, son blancos y negros, parece que lleve espinilleras, por eso digo que parece doble bota.

Su carácter es muy vengativo hacia la mayoría de superhéroes, ella tiene varios trastornos en la cabeza y, por eso, le gusta matar a mucha gente, sus trastornos empezaron por culpa de su ex novio. La mayoría de veces es muy simpática y te ayuda en lo que necesites, pero no la molestes más de la cuenta porque luego pasa lo que pasa. Itziar García 2º de ESO B ***

Cat noir__________________________________________________________

Cat noir es un personaje que hace de superhéroe en la serie de Las aventuras de Ladybug. Este superhéroe habita en la ciudad de París y es parecido a un gato, tal y como su nombre indica.

En relación al físico tiene el pelo rubio como el oro, del cual asoman dos negras y puntiagudas orejas de gato. Dos ojos verdes sobresalen de una máscara que ocupa la mitad de su rostro. Unos brazos y unas piernas musculosas se ocultan bajo un oscuro traje ajustado a su cuerpo junto a una cola larga que sale de la parte de atrás de su espalda.

Por lo que se refiere al carácter, es un chico valiente y luchador, es muy seguro de sí mismo, muy extrovertido y simpático.

Andrea López 2º de ESO B ***

Scarlet Witch_____________________________________________________

Wanda Maximoff es una superheroína llamada Scarlet Witch. A la gente le cae muy bien y todos la adoran.

Scarlet Witch es peliroja, con el pelo ondulado, tiene los ojos negros y los labios rojos como cerezas. En la cabeza lleva una espècie de corona roja, la camiseta es de tirantes, también roja y los pantalones son negros y largos. Viste una capa enorme de color granate y lleva otra igual pero más pequeña que va desde la cintura hasta los pies. Lleva unas botas negras de tacón que van conectadas con los pantalones.

Es una mujer atrevida y descarada, le gusta llamar la atención. También es alegre, optimista, apasionada e independiente. Wanda es dulce, romántica, cariñosa y sentimental, pero en ocasiones tiene cambios de humor que le hacen parecer insegura.

Lucía Ramos Navarro 2º de ESO B ***

Gamora__________________________________________________________

Gamora es la hija adoptiva de Thanos y tiene una hermana que se llama Nebula. La primera impresión que me causa es que es una mujer con mucho carácter.

Físicamente, tiene la piel de un color verde oscuro. El pelo es rosado y un poco negro. Sus ojos son oscuros. Es una superheroína bastante alta. Tiene una constitución delgada y esbelta. Es fuerte, rápida, ágil y atractiva.

Por lo que se refiere al carácter, es borde y antipática aunque es dulce en sus momentos. Es muy valiente y aventurera. Es persuasiva, respetuosa cuando hay que serlo, muy orgullosa y buena persona.

Júlia Rubió Sáez 2º de ESO B ***