Page 1

SIQMUNDA

2 Número segon o no som flor d’un sol dia


Heditorial Sí, un segon número i sí, tornem a parlar de la Siqmunda a l’editorial perqué, sí, ens l’estimem molt. Tant com ella a vosaltres. En les següents pàgines hi trobareu canvis: hem madurat (perqué som així de macos). Com a conseqüència directa d’aquest progrés hem guanyat més feina, que esperem que es vegui reflectida en més qualitat oferta. Els canvis també són lliçons i nosaltres hem aprés que, malauradament, no sempre coincidim tots i se’ns plantegen dilemes de cara al nostre futur. Com a anècdota del segón número comptarem amb el frustrat efecte Facebook amb legions de fans (que no subscriptors) com a intent d’incrementar l’interactivitat. Tot i això, ho hem aconseguit per altres bandes, i, sapigueu que la reciprocitat anirà a més, perqué ens hi ajudareu, oi que sí? La nostra felicitat també ha patit un augment, cal celebrar que hem duplicat la tirada respecte a l’anterior i hem tirat endavant el número 2, on si més no, us demostrem que no som flor d’un dia.

Siqmunda us estima

Síntesi del número En aquest número, tractaran d’aclarir-nos o confondre’ns sobre la naturalesa de l’art, les Fèmines ens explicaran el que fan, on ho fan, com ho fan, quan ho fan i perquè ho fan; relatarem l’experiència de ser un conillet d’índies en el teu propi experiment, explicarem històries en menys de tres línies (i a sobre, us garantim que us agradaran), donarem un cop d’ull a travès de l’objectiu analògic de l’Alba Cros i encara ens quedarà temps per posar-nos nostàlgics. Això sense parlar del cara a cara, de dues perles poètiques i un conte que fa pudor. Agafeu-vos fort.


Per causes alienants, la Eli no ha pogut fer la pàgina de la Eli, això ha causat un cataclisme en les nostres morals i per sortir del pas hem decidit ficar aquest dibuix, que no té res a veure amb l’Alice, però també hi ha participat la Eli (i l’Adri).

La pàgina de la Eli


Notícies Siqmundanes En aquest número li hem donat un major protagonisme a la literatura, a instàncies d’algunes veus que afirmen que Siqmunda es llegeix en una visita al Senyor Roca. Doncs ara, se us indigestarà i us hi quedareu estona, al senyor Roca!! Muwhawhawha... També se’ns va dir que haviem de ser més seriosos i menys casolans amb el nostre llenguatge. Acabem d’ignorar-ho, però ja veureu que aquest número manté un to col·loquial però més tirant a formal. Serà un procès gradual, paraula. Al cap i a la fi, tampoc tenim llibre d’estil, però no ho digueu a ningú. Aquest número se’ns ha passat pel cap una iniciativa que esperem que tingui bona acollida. Us en farem un espòiler: recordeu aquell llibre que vau llegir i que era una merda deposició? Doncs seguirà sent-ho. Però almenys ja no el tindreu a l’estanteria. Un altre punt important on s’han focalitzat els nostres esforços ha estat el blog, per tal de dotar de feedback la bessona cibernètica de Siqmunda. Feedback és reciprocitat. Reciprocitat som nosaltres i vosaltres. No ens falleu. Cada vegada que no col·laboreu a la Siqmunda, li dóna per escoltar reguetón. Com col·laborar: comentar posts al blog, fent cas als reportatges que ho demanen (el d’aquí al cantó és molt maco), enviant microcontes, columnes o una revista sencera ja maquetada, editada, impresa i distribuïda, per a que el proper número porti menys feina.


Yo crecí en los noventa... y sobreviví (cau el mur)

Fotografia: Marta Sesé

L’Oscar Arenas Larios, col·laborador de Siqmunda, repassa a què han d’agrair els nens dels 90 el seu zeitgeist. Un esbós a correcuita que ha de posar les bases d’un orgull que sent molta gent pels 70 i del que també fan bandera els dels 80. Ara els dels 90 s’han fet grans i clamem referents. Si hi ha alguna cosa que ens agrada a quasi tots (a la Marta Sesé i la Cristina Prim no...) a Siqmunda és El Reno Renardo, conjunt de freak-metal basc. El seu darrer disc està capitanejat pel senzill Crecí en los ochenta on trobem perles poèticomusicals (poc-etico-musicals, podria dir-ne algú) que glosen la difícil infància dels nens dels 80. La tornada fa així: Yo crecí en los ochenta y sobreviví / haciendo la grulla de Karate Kid /Yo crecí en los ochenta cantando Parchís,/ elásticos rojos y parches de Kiss. És a dir, que aquests déus del metal miren enrere i fan una instantània musical de com visqueren ells i tants altres infants aquells anys. És llei de vida. Tots els que van ser nens als 80 s’han encarregat durant els temps recents de fer-nos partíceps de l’orgull de la seva època. És un fet d’allò més natural reivindicar la pròpia infància o joventut com a raons per ser com som, com a part indisociable de la nostra personalitat, tan individual com col•lectiva. I és que resulta que comença a entrar al món cultural, de la música, de l’art i dels vividors en general, la generació que vam ser nens als 90 o que, almenys, ho vam ser durant gran part d’aquests.


Servidor va néixer a finals de l’any 1990 i s’ha empassat tota una era de xandalls, jerseis de ganxet, esportives de llumetes, Romarios, xiclets amb enganxina, snacks amb tazos (sense oblidar la seva versió metàlica, els rappers) o bombes espacio-temporals de calibre similar. I crèixer quan he crescut i haver estat nen quan ho estat ha estat clau per a haver estat qui sóc. Simplement per això... Declaro inaugurat l’orgull pels 90!

I és que als 90 també hi han coses, collons. Per al món va ser una època de neoliberalisme declarat, seguint l’onada Reagan-Tatcher. A les Espanyes, això es nota amb al victòria de Txema Aznar, si bé el tito Felipe ja havia oblidat feia temps la essa i la o de PSOE. Som al període històric de les grans unions supranacionals com Mercosur, la UE o el NAFTA. Som els nens de les guerres i les desgràcies mediàtiques. La televisió es convertí, per a nosaltres, en una finestra a un arvern de tragèdies. Bombes caient, cases esfondrant-se i civils morint indiscriminadament mentre un reporter impertèr-


rit mira fixament a càmera. I si els 80 van tenir l’inici de la sida i també l’oli de colza, nosaltres vam tenir les vaques boges per amanir una època on no tot va ser negatiu: a Sudàfrica caigué l’apartheid i amb la fi del comunisme soviètic molts països pogueren accedir a una democràcia. I a nivell nacional o estatal, els jocs olímpics de Barcelona col•locaven Catalunya i Espanya al món. Esportivament, som sens dubte fills d’aquest esdeveniment i de la victòria del Barça a Wembley. Parlar dels 90 és parlar de l’època en que a Lleida les firetes encara es feien al cantó del Camp d’Esports (que es va convertir en el que és avui en dia amb l’ascens de la UE Lleida a primera) o en la que el parc de la canalització del riu (on més d’un de vosaltres ha menjat boca) no estava fet... Pregunta cabdal: on es feien les parelles abans d’això? Ha passat Lleida uns anys de terrible sequera sexual? En contrast amb els dels 80, nosaltres estem molt més consentits, hem viscut una època de certa prosperitat econòmica i d’un gran desenvolupament tecnològic. De sobte, hi havia més diners per comprar moltes més coses. Vam ser adolescents dos anys abans (perquè ja anàvem a l’institut quan en teniem 11 o 12) i això ens ha fet esdevenir adults o ens ha fet creure que ho erem molt més aviat. També som part innegable de la Generació ESO. Hi ha qui ha aprovat crèdits per quelcom tan indispensable com jugar a bàdminton. Estem criats en la manca d’objectius i en la facilitat... Però això no ha estat impediment per a que, mirant enrere, ens preguntem quines seran les icones de la nostra generació. Aquesta és la primera entrega (de tres) d’una sèrie de reportatges onanístics dels que hem estat nens durant la dècada dels noranta. Com és evident, en tres reportatges no ho tractarem pas tot sobre aquest magnífic període de la nostra vida. De fet, el proper reportatge està més o menys escrit i compta amb unes quantes imatges bomba. Però el tercer no! Et proposem que entris al blog (siqmunda.obolog.com) i comentis l’entrada sobre els 90 amb els records que tu en tinguis, ja siguin en forma de vestuari, anècdotes o referents culturals... La visió d’una època no és només la visió d’un... és la de tots així que anima’t i participa-hi! Fotografia: Marta Sesé


El boli Bic Alguna Aloma

Buscant un manual d’art Com es fa això de construir al món de l’abstracte? –de construir-lo, de fet. Tinc aquí davant un paper i un llapis, i no sé si fer-ho anar posant-hi alguna paraula o deixar-ho estar, no fos cas que ho embrutés. Va, no pot passar res greu. Què hi podria dir? Omplo el paper amb una història d’amor? Molt poc original: avui en dia tothom s’enamora sense parar, i els que no es barallen pel rècord mundial d’haver patit i plorat més, competeixen pel premi (materialitzat en l’oportunitat de provocar enveja i de ser tractat amb molt respecte momentàniament) d’haver gaudit de la més extraordinària de totes les històries d’amor. Ah... l’amor em fa fàstic! Faig un conte fresquet sobre el meu gos Tòfol? Llàstima que en la meva infància traumàtica no hagués tingut ni gos, ni gat, ni periquitos. Ja ho sé: “Poema a l’Esperança”, by a pessimist. Quina paradoxa! Què tal la por a la solitud? D’això tothom en té i ningú s’atreveix a dir-ne gran cosa. Ups! Oblidava que sóc mig misàntropa. I Fantasia, pronunciant-ne cada so molt fluixet i a poc a poc per a no espantar la màgia...? No crec que en sabés: mai m’he cregut les heroïcitats dels protagonistes amb capa i cap ogre m’ha espantat més del poc que totes les fades juntes m’han il·luminat. Provo amb el primer paràgraf d’una intriga vaticana de final inesperat? Aquest paper no té cap puntet que m’indiqui on he de col·locar el llapis per començar, ni tan sols els marges que vénen automàtics amb el Word. Per no tenir, no té ni línies i potser faré torteres! Auxili! No sé quin adjectiu hi va millor, no sé com ordenar la frase, no sé si dir-li Manola o Adelaida, no sé si se m’entén la ironia, no sé si sóc infantil o massa ambigua, no sé quan les metàfores començaran a ser tan feixugues i pesants que em faran caure per gravetat dins d’un pou molt profund d’interrogants ni si en sabré sortir, no sé a partir de quan l’excés del que sigui ho farà insuportable, no sé què és interessant i què una porqueria! No sé si sóc cutre, o una petarda, o tot un geni per descobrir i d’aquí a uns anys la gent farà cua a les presentacions dels meus nous llibres, i a les llibreries quan surtin a la venda, i a les paradetes on en firmaré exemplars amb un


somriure supermodest per Sant Jordi... L’estil! Hauria de tenir estil? D’on coi es treu, l’estil?! Ningú m’ha dit com fer bellesa! (Què és bellesa?) El món de la idea. És estrany. On té les portes? La senzillesa s’hi fa difícil entre versos enigmàtics per desxifrar, i al revés: unes parrafades per no dir res de necessari! O ens és imprescindible per seguir vius? –imagina’t un moment sense haver tingut contacte amb la mínima expressió d’art– És anàrquic, no té límits ni marges, però la lògica no hi cap, no hi entra. Pell de gallina. És real? Potser és l’única cosa real; potser fins i tot pot burlar-se de la realitat transformant-la. Em fa plorar i em fa riure! La veritat absoluta s’hi trenca en síl·labes d’incertesa. Atreu. És un món que no té sentit ni un, i a la vegada és la grandesa de tot passada a paraules. A pinzellades. A sons. Quanta tendresa. La cosa més banal s’hi pot convertir, en elixir per estovar les ànimes. Captiva! Però què és l’art? I qui té la virtut de saber si és o no és vàlid? Em pregunto si s’ha de ser especial o a base d’anar provant qualsevol podria fer almenys una miqueta d’art. Cal intel·ligència? Sensibilitat? Un mestre? Una musa? Excentricitat? Gens artístics? Pràctica? Ser boig? Imaginació sola? O viure, primer? I al final, realment som subjectius o ens deixem convèncer pel nom del poeta que firma? (L’última frase és la més poderosa?)


El boli Bic Josep Agustí Francesc Trota Ochoa de Eribe Estudiant?

Pudor de distància

Una nit Miquel i Sílvia eren al pis dels dos, i van tenir unes intenses ganes de consumar el seu amor mitjançant el sexe. Bé, no va ser només una nit, ja feia temps que el seu amor estava més que consumat. En el moment àlgid de la nit, i per a joia de Miquel, Sílvia va fer un crit agut però apagat, i va esgarrapar-li l’esquena a més no poder, abraçant-se a ell amb una força treta del no-res. Ell es va sentir tan excitat que no va poder evitar ejacular quasi a l’instant. Com de costum, ell va sortir de seguida a llençar el preservatiu a l’inodor mentre ella es desplomava sobre el matalàs per a, acte seguit, cobrir el seu cos nu amb els llençols i abandonar-se als braços de Morfeu. Al dia següent ell es va despertar amb el so de la radio. La va apagar i va veure Sílvia al seu costat, que normalment ja estaria de peu. Li va entrar una angoixa espontània, i va decidir despertar-la. La idea no va proliferar, ja que Miquel va recordar que aquells dies ella els tenia lliures. Li donà un petó al front i va dutxar-se i vestir-se abans de marxar a la feina. Va deixar escrita una nota dient que no l’esperés per a dinar, que no vindria al migdia per que tenia feina. Quan va tornar, ja ben entrada la nit, Sílvia ja era dormint al llit. El sopar estava preparat a la nevera i amb un cop de microones, Miquel va estar ple, tot i sentir una buidor per dins, degut potser al poc contacte que havia tingut aquell dia amb Sílvia. Però no la volia despertar. Va pensar que ella estava de vacances i li havia preparat el sopar malgrat no tenir-ne l’obligació. Mentre hi donava voltes els seus llavis van esbossar un somriure. Va estar-se uns minuts mirant el tors de Sílvia, suaument adormida, per a desprès donar-li un suau petó de bona nit i posar-se a dormir. Al migdia que va succeir aquests fets, Miquel entrà a casa tot tornant de treballar. Mentre el dinar preparat es cuinava al microones altre cop, ell va obrir la porta de la seva habitació i va veure Sílvia encara sota els llençols. –Bon dia, amor. Sento destorbar-te però estaria bé que et despertessis per dinar –li va dir mentre remenava coses pel bany.– Una companya teva de la Universitat... Clara. Em sembla que es deia Clara. Doncs això: Clara m’ha preguntat per què no has assistit aquests dies a classe. Es veu que al final no hi havia pont. Em sents? –va anar cap a la finestra per a obrir les persianes. – Passes massa temps a casa. T’hauria de tocar més el sol o semblaràs una vampiressa. –va dir tot rient, i va obrir la finestra per a deixar entrar un renovador aire de primavera. – I filla meva, odio haver de dir-te això, però hauries de dutxar-te. Fas tanta pudor que podries despertar als cadàvers!


Microcontes

Gràcies moltes a tots els participants. Aquests són els quatre millors microcontes d’aquesta primera fornada i n’estem molt contents. Recordeu que podeu seguir participant per al tercer número!

Destí Els records de l’ahir el corroïen per dintre i l’incertesa del demà el feia tèmer el seu destí. Amb l’avui com única convicció, va prèmer el gallet i una bala el va travessar. Estava feliç. Era amo del seu destí.

David del Blanco Catalán

Génesis 7 BIS Durante los cuarenta días y cuarenta noches que duró el diluvio, Noé y compañía fueron simples náufragos a la deriva; los verdaderos amos del mundo fueron los peces.

Victor Lorenzo Cinca

Preocupaciones –Me preocupa mi familia, no se si voy a aguantar mucho más este rollo... (Mientras le hablaba de sus problemas, salió al balcón, resbaló y se cayó cuatro pisos abajo.) Ella no se podía creer lo que acababa de suceder. Había muerto y lo más horrible de eso era que, en ese instante, estaba pensando en lo mal que últimamente escribía.

Cristina Prim Carol

Suena el teléfonono - Solo digo que es posible que no pudiera abrir los ojos ese día, se que no estaba ni despierta, ni dormida. - ... - En fin, puede que yo cruzara la calle equivocada esta mañana - ... - De acuerdo. Entendido, no volveré a contar esos coches amarillos, aunque nunca, nunca te perdonare que no llevaras calcetines de colores.

Elisabeth Gil Bernier


Ya no somos niños He vertido tantos accidentes sobre blancas hojas paralíticas, que yo ya olvidé en cuala de ellas derramé ese olor a cuna quemada que acabó súbitamente con mi infancia.   Mirar que  difícil es ahora rescatar esa apología necrológica de los sonajeros o reaprender el paso gatuno de los niños recién estrenados.   Ya ha pasado demasiado tiempo desde que esas nanas quedaron enviudadas, y que dejaron de servirnos esas miradas infantiles con las que lográbamos siempre la porción más dulce de la vida. Queridos niños y niñas quizás debiéramos empezar a creernos que los espejos nunca nos mintieron. Jordi Bresoli http://lafilologiadelabilis.blogspot.com

Toiletten Sos un sol, me quemás, me prendés fuego [y me rompés en mil pedazos ardiendo de locura. Me quemás y me marcás todo el cuerpo en un suspiro eterno, una bocanada de aire caliente que me hace subir, me hacés volar y me seguís quemando, me envolvés con vuestros brazos en llamas coloradas, con vuestro rojo y naranja y me matás, me matás de amor cada ves que me besás [i me descongelás el corazon que ya daba por muerto. Elisabeth Gil Bernier http://faustival.wordpress.com


Cop d’obturador

Alba Cros Pellisé

fotografia analògica

Ouch! “Es mira al mirall. S’horroritza. No, no, espera, falta alguna cosa, “Així no puc anar pel món!” Comença amb tot el ritual que porta quasi cada dia fent per la seva incomoditat física però comoditat mental. I es que tots aquests sacrificis antinaturals -sí, però que tots fem- ens serveixen per potser... qui sap... no ho sé... però de segur que ens encaparrem a treure pèl fins hi tot d’allí on no n’hi ha.   Som així d’humans, així de naturals.”


L’experiment

Un poble, Alsam ora; el del 2009, i un un estiu, a estada, d’agost. Això és de l 16 al 21 l’Alsamora Sum mer Statge (ASS jectes d’entre 16 i 22 anys ha ) set subn après què vo cia, ser criature l dir convivèns del primer m ón, no tenir res d’un ambient que fer i fruir pretesament cr eatiu en primer Aquí en teniu un a persona... primeríssim ta st dels resultat s.

rt Bodyu-satracions

ianes quotid a a fr t desafi etites l que e perduda p a r i u s m e r n Somriu ades sobre u una essència i cenif ar t s b mes a o r p t em els igienis a re h , e s t ú r b a il que t a embru nvencions, t eativa infant co ia cr entre essènc an llevant... a n U . sv sures.. anys en


Descobriments ho: Vozcoc laboocho e ! a un bizc b vodk rat am

escolitsepnosen e u q s o al rul no d Els gaamrb el mòvnialls amb lalsq.u.. músicinaadors persssoen entre el d’ordsa se la pa EL SIDA! co COM

La mú sic de l’AS a Led Ze S ppe

lin, Pin Extrem k Floy oduro d, , Antò Iron M n ia Fon aiden, t, Macac Prodig o, The y, Tom waits, Oasis, Cronis tes

r

ro d’interio

Domingue

S’obr e i una el teló i ap enfer areix me un una m antet ra que li d a dona en a rosa Com una s ona u al es n . Tuniñ diu el pei Es tanca e nadó emb a de parts x? l teló. a. olcall at en ló i el te ubsae r S’ob molts s rents ife en reix en d a als t p n a lla cion i a d b a ó. tr ans l tel ses e n hari a a c a sd an grup es. Es t tor ficat n c la ’a cata es diu l tic? es m Co polí egr sden t r a Esb

És curiós que si bé hi havien activitats pensades per fer cada dia, els subjectes s’han acabat avorrint. Llargs moments d’inòpia durant els que avorrir-se en bona companyia. Aventurem un aforisme: la convivència és avorrir-se plegats? Un punt a part és el fet de no haver de dependre de res ni de ningú, cinc dies en un lloc on ningú recorda que hi han tasques pendents ni en els que hi ha res que les recordi. Sense internet i amb escassa cobertura, Alsamora ha resultat tot un paradís. Sens dubte, tot èsser humà necessita els seus cinc dies d’aillament en els que ningú recordi que no és normal dinar a les sis de la tarda.


Les Fèmines (per Isabel Barios i Sergi Bertran) Asseguts en el sofà de la casa propietat de la baixista de les Fèmines, es troben les cinc components del grup i un servidor. I amb un refresc de cola a la mà, ens disposem a definir un dels grups que més ha de fer-se sentir en el panorama lleidatà... A Les Fèmines els agrada cantar “Mother “ als bars, fer propaganda contínuament de la seva banda, ser simpàtiques, tocar al garatge de l’Anna, les malles, els estampats de lleopard, flors o colors metal·litzats, el seu femimòbil, riure, els Yeah Yeah Yeahs (i els crits de la Karen O’)… Però odien la formalitat, les situacions massa serioses, Descartes, l’estrès, la carn animal, no tenir enganxines amb el seu logo, les presses… En fi, les Fèmines són; Iona Balcells, Anna Pallarès, Alba Cros, Ana Rey i Isabel Barios. Van néixer més que amb la intenció de formar un grup de música, amb les ganes de tocar, riure i passar-s’ho bé. Des d’un principi van tenir clar que serien un grup format únicament per noies, no pas per a caracteritzarse com a feministes sinó perquè simplement buscaven noies amb els mateixos objectius; no pretenien mantenir-se estrictament dins la línia d’un grup musical, però tampoc oblidar la responsabilitat de mantenir-lo, i de tocar. En un principi no tenien un referent musical massa definit, totes venien de diferents estils. Tot i així van aconseguir centrar-se en un únic gènere que els agradés a totes. Van barrejar una mica de rock amb tocs melòdics, juntament amb guitarres que variaven entre la distorsió i l’acústic. Buscaven lletres amb tocs divertits, cantables i ballables, i encara que no conentíen grans missatges, s’ho passaven i s’ho passen bé fent-les. Així que, a poc a poc, han anat creant els seus propis temes, gravats a Boleskine Sound Records: Hidden Cat, Nosy Girl, Crazy Night, Milu is Dead i la versió de Black Tongue dels Yeah Yeah Yeahs, i encara en tenen uns quants més per exhibir… Sou abans un grup de música que pretén l’èxit o un grup d’amigues que busca la diversió? Mai hem aspirat a guanyar diners,  ni a buscar la fama. Més que res som un grup d’amigues que ens ho passem bé i ens agrada tocar. Mai hem fet tot el que hem fet amb intenció de guanyar-nos la vida d’això. Som una mica d’anar per casa que diu la Iona. Podríem considerar-vos un grup cohesionat? Musicalment, podríem dir que no gaire. Malgrat això estem molt unides, ens coneixem molt bé i això es nota, perquè tenim molt bon rotllo dalt de l’escenari. Això sí, sempre tenim algun que altre problema amb el temps i aquestes coses…


Fèmines és sinònim de feministes? Clarament, NO.  El nostre nom no fa cap referència al feminisme. No ens considerem feministes, ni simpatitzants de cap moviment radical o elitista. Podríem dir que som més partidàries de l’igualitarisme i del “make love not war”. Quin procés seguiu per a crear i compondre els vostres temes? Hidden Cat, per exemple, està feta a base de refranys catalans traduïts directament a l’anglès. La primera prova la trobem en el títol, que en català significa “Gat amagat”, i que tendeix a usar-se per a dir que alguna cosa no rutlla bé, però de fet la cançó n’està plena. També tenim Crazy Night, que va ser escrita en mig d’una classe de filosofia mentre estudiàvem Descartes... cosa que posa en evidència què les classes de filosofia són molt útils. (I no és cap ironia). Se m’està acabant la cinta de la gravadora... se us ha quedat alguna cosa al tinter? Fer menció a les fèmines que han passat per la banda, hagi set durant molt o poc temps, aquestes són: taraataataxaaan Silvia Gonzalez! Irene Serrano! Claudia Jiménez!

Avui dia no falta qui diu que el rock és fonamentalment masculí. Cal però, saber cercar les grans dives que ens ha donat el génere: Courtney Love, Deborah Harris, les Runaways... A molts llocs, però, encara els continua semblant estrany que les dones es fiquin rere una bateria, a empunyar un baix o una guitarra. A Lleida i rodalies, gràcies a les Fèmines i a la seva música carregada de bon rotllo, això no serà així durant força temps. Molta sort i moltes gràcies, noies!

Tracklist 12345-

Black Tongue Crazy Night Hidden Cat Milu is Dead Nosy Girl


La butaca Com ja hem dit en el començament del número aquest exemplar consta de seccions noves, entre les quals, moltes d’experimentals. I sí, això serveix d’excusa per presentar aquesta nova secció, on hem assegut als nostres dos pitjors crítics de cine a parlar de la mateixa pel·licula: “Antichrist” de Lars Von Trier.

Antichrist és la nova d’en Lars Von Trier, director que, en un passat, ens regalà Dancer in the dark o Dogville. Sembla que aquest danès és un director especialista en provocar tensió al seu públic. En aquesta ocasió el gore, el porno i el pseudomasclisme que s’hi donen cita li han valgut un anti-premi del jurat de Cannes i una xiulada pel públic. Els moments de càmera ultralenta, tan estàtics, amb tant de suspens concentrat en el que serien molt pocs frames ; són, sens dubte els pics estètics i fotogràfics d’Antichrist, en clara contraposició a les escenes gore o amb animals, profundament inquietants. És si més no curiós que només hi apareguin dos actors (tres si comptem el nen, que no té text, però si que té nom, ves per on): uns enormes Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg, que coronen la seva llarga experiència en cinema fent que en cap moment semblin mancar intèrprets. Paràgraf a part mereix la interpretació misògina de la pel·lícula. Mentre els crèdits finals conviden a abandonar la sala, la maldat del gènere femení monopolitza el nostre pensament. Però un revisionat o una profunda reflexió a l’entorn del guió ens fa oblidar la força i la contundència amb la que es manifesta la bruixeria (la maldat femenina) en els darrers minuts i ens permet reconsiderar la teràpia de dol que ocupa gran part de la cinta i que també és una forma de tortura. Si les dones són bruixes, els homes són psicòlegs barats. Aquí queda. (Quentin Plantounpino)

No me puedo creer que me hayan hecho pagar por esto! Que dices: “si, hay gente cortandose el coño y te deja flipando cuando se dan de hostias pero de aquí a una buena peli...” El caso es que el “anticristo” este no va de religión ni de hostias, yo me esperaba algo de terror del plan La semilla del mal y resulta que me encuentro con una pareja de frikis que tienen un hijo feo que se suicida y para arreglarlo no paran de follar y partirse la cara. También son raras de cojones las cámaras lentas en blanco y negro mientras el niño cae por la ventana (que hasta me hizo gracia), mientras están dándole al manubrio o mientras andan por el bosque, que parece que el director se haya tomado setillas de esas... Por no hablar de que solo suena música clásica y que los títulos de los episodios están garabateados como si lo hubiera hecho mi hermanita. Si lo sé, me voy a ver GI-Joe... (Michael Moorenikoh)


Agenda Exposició

Instants d’atzar, de Marta Sesé

Finalistes del Premi d’Arts Escèniques Lleida

Cafè Curt

Festa Major de Lleida Exposició Park Life de Martí Guixé 2009

(la fotògrafa Siqmundana, Teatre, performance i cercaviles, mireu el programa sense endolls) de les festes o consulteu a Del 10 al 30 de setembre l’Escorxador! Sala Rondart IES Ronda

Es reprenen les sessions de curtmetratges el darrer dimecres de cada mes. A partir del 30 de setembre, al Cafè del teatre.

Visitar el blog de Siqmunda

Concert Open Mic III

Actuacions en de Prohibido el paso, OverDrive, Bola negra, Cave canem i Repúblika Ska. Sala la Boîte, l’11 d’Octubre a les 22h

La transició entre disseny i Ja tornen a ser aquí les festes de Lleida, aquest any art... amb molta interacció. destaquen: Centre d’Art la Panera, a Tequila (26-9, 01:00 h) Pastorets Rock (28-9, 01:45) partir de l’1 d’octubre. Manel (29-9 20:30) (i tot de franc :D)

Festival Emergent, de fotografia i arts visuals

Des d’ara mateix fins que la Activitats en relació a la mort ens separi pots visitar imatge estàtica i la fotoel blog de Siqmunda. Pro- grafia durant els mesos metem actualitzacions amb d’octubre i novembre, major freqüència a canvi del consulteu programació: vostre amor incondicional. www.emergent-lleida.org http://siqmunda.obolog.com


Saber estar trist Llamàntol cuit Se suposa que si seguim la doctrina que el sistema capitalista ens proposa hem de ser feliços. Cadascú dissenya la seva existència com li plau i, així, aconsegueix el que desitja pel camí que tria. Evidentment, tot estil de vida, per ben planificat que estigui, comporta cert desgast. Però per a això també hi ha solucions. Si el dia a dia ens proporciona desenganys no passa res; hi ha tot tipus de béns materials i serveis que ens ajuden a renovar la nostra motivació quan les circumstàncies ho requereixen. En aquest entorn en què, teòricament, tothom pot trobar amb facilitat el seu lloc, cada vegada té menys cabuda el dolor. Sembla com si l’apatia, la tristesa o el desconcert fossin quelcom que les persones fortes no es poden permetre enmig d’un ambient on les armes per combatre aquestes nefastes sensacions són tantes i tan variades. Al meu parer, aquest rebuig de la insatisfacció vital és una costum insana i hipòcrita. Els dubtes, les pors i la infelicitat ocasional són sentiments inherents a tot ésser humà que no podem ofegar així com així. Parlar-ne i saber-los exterioritzar quan ho creiem necessari és de gran ajuda per anar-nos superant a poc a poc i aconseguir que l’angoixa perdi força. Són molt més dèbils els qui no s’atreveixen ni a reconèixer les seves penes que els qui, quan ho necessiten, saben trobar algú que els ajudi a plorar i els recordi, embolcallant-los en una abraçada, que no estan sols.

Per experiència Sergi Bertran La convivència pot arribar a ser un experiment dificultós i fins i tot pot fer tremolar els fonaments d’una amistat poc sincera o no aprofundida. L’amistat es basa en tenir uns gustos en comú i una afinitat pel que fa al caràcter de la gent. Partint d’aquí, la convivència entre dues o més persones que no compleixen aquests requisits pot ser altament destructiva. Però l’objectiu d’aquesta columna és centrar-se en la capacitat de perdonar i, per tant, de produir una amistat més duradora. Quina és, sinó, la medicina que guareix més ràpid les ferides que són causades per aquells forats o petits distanciaments entre els gustos, les opinions, les maneres de fer dels subjectes que estableixen una amistat? Sí senyor, l’habilitat de perdonar està reservada per a les persones interessades en mantenir el vincle, podríem dir que és una manera d’alleugerir els defectes de les persones amb qui es conviu. I encara que molts cops resulta una feina molt feixuga i, a llarga acaba esgotant, els amics sempre mereixen unes segones, terceres i, fins i tot, quartes oportunitats.


Bookaprendrepelculing En aquest nou número em decidit dur a la pràctica una idea que ens rondava el cap, a la que hem batejat com Bookaprendrepelculing o bé germà dolent del Bookcrosing. Per als profans: la pràctica de deixar llibres que ja has llegit en un lloc públic (com més extrany i inaccessible millor) per a que altres lectors puguin trobar-los i seguir amb aquesta noble tradició. Bookcrosing funciona amb un sistema d’etiquetatge, és a dir, cada llibre alliberat porta enganxada una etiqueta que serveix per poder controlar-lo, ja que en aquest cas, tots els llibres estàn registrats en una una web (que no direm per què un espai publicitari en aquesta revista és molt car). Nosaltres vam pensar però, que aquest sistema no era del tot encertat, ja que ningú estaria disposat a “abandonar” un llibre que li hagués agradat i que, a més, fou pagat amb els seus calerons. Així doncs, el Bookaprendrepelculing no és res més que seleccionar aquells llibres que no volguem o que no ens faci res abandonar, i seguir aquest procés: 1.Consultar la llista, que es penjara a cada nou numero de la revista, servirà per a que el lector escolleixi el o els llibres que li interessin. 2.La persona interessada haura d’enviar un e-mail a la direcció del Bookaprendrepelculing (a saber: bookaprendrepelculing@gawab.com) nombrant el o els llibres que vol. 3.Es contestarà al lector dient-li on i quan deixarem el llibre al seu abast. 4.I per últim, només caldrà recollir-lo, llegir-lo i començar de nou el cercle, o fer-li un lloc a l’estanteria. Els llibres d’aquest número són els següents: -Rich Shapero ‘’Wild animus’’ -Lucía Etxebarria “Cosmofobia” -Pere Calders “De teves a meves” -H.G. Wells “El hombre invisible” -Katherine Neville “El círculo mágico” -F. Jiménez del Oso “El síndrome Ovni” -Lorenzo Silva “El alquimista impaciente” -Valerio Massimo Manfredi “L’imperi dels dracs’’ -Stieg Larson “Els homes que no estimaven a les dones” -J.R.R. Tolkien “El senyor dels anells: La comunitat de l’anell” Els llibres de la llista duran una etiqueta a l’interior, referent a Siqmunda i al moviment, per tal de saber si el llibre que heu obtingut l’hem deixat nosaltres o algú que no s’estima els llibres. Si la cosa tira endavant, posarem a la vostra disposició les etiquetes i dotarem el Bookaprendrepelculing de més interactivitat.


Cara a cara

En aquesta ocasió, l’Oscar, guanyador del cara a cara anterior s’enfronta a Josep Trota. El tema? Facebook. Recordeu que podeu escollir el guanyador al blog (siqmunda.obolog.com)

X: El feisbuc mola! O: Em puc abaixar els pantalons ja? Això no és un argument ni és res... Els lectors de Siqmunda no paguen per conèixer els teus gustos... X: Ho sé, només m’estava posant en situació O: Estàs perdent caràcters estúpidament... i encara no has deixat anar res que valgui la pena... X: Els lectors de Siqmunda de moment paguen perquè són els nostres amics. O: Sí... uns amics com déu mana i no pas perquè ho digui al Facebook... X: Ja hem començat? O: ... X: Però pel Facebook pots conèixer gent nova... O: Obvietat numero ú. En qualsevol cas, des de fa milions d’anys la gent nova es coneix analògicament sense un ordinador que te’ls presenti. x: Això està passat de moda; el que es porta és no sortir de casa fins dissabte a la nit.... I Facebook soluciona el problema d’haver de mantenir la vida social. O: Un argument genial! El dia que es fiqui de moda no respirar entre tots els que sou a Facebook, riurem. Bé, riuré jo. X: Bàsicament, perquè seràs l’unic que quedaràs! O: Perquè no fas un grup de Facebook que es digui “RESPIRAR NO MOLA”? És el que em mereix aquest argument... Sembla que, si no ets a Facebook, no ets “a dins”... Si tens uns amics que et tenen en compte per això, fes-t’ho mirar, perquè a mi, els meus, m’informen de les coses pels canals que ja saben que consulto... x: Pels canals? Que surten a la tele els teus amics? O: Si, cavalcant elefants grocs... (absurditat contra absurditat, foc contra foc...) x: Ostres! No, si ja ho deuen ser, d’estranys, si no tenen feisbuc... O: Parlem dels teus amics, però... Quants en tens, dos cents cinquanta? X: Uffff! Hi has estat a prop, dos cents quaranta-tres! O: UNA MERDA QUE ET MENGIS! Ni un deu per cent d’aquesta gent t’anirien a veure a l’hospital si ara mateix et caigués un piano al cap. Com a molt es pixarien “en tu muro”, ja que es veu que tenen la costum de fer-hi guixades... x: Oh, i podria mirar-ho des de l’hospital còmodament en comptes d’haver de suportar les visites que venen quan volen i que s’hi estan l’estona que volen sense respectar la teva intimitat.... O: Quina merda d’amics si no vols tenir a prop... x: NO A LA VIDA SOCIAL! Ja en tinc prou amb mi mateix...


Apunts finals No oblideu que Siqmunda sou vosaltres i que podeu participar-hi com més us agradi. Envieu-nos el vostre material i podreu aparèixer a la Siqmunda 3. Us recordem també que el concurs de microcontes segueix obert. De la mateixa manera, si coneixeu algú que la toqui realment bé en alguna cosa, parleu-nosen, que li farem un altar entre les nostres pàgines.

Contacte Si voleu subscriure-us, feu-nos arribar el vostre nom a siqmunda@gmail. com o feu anar el formulari de contacte del blog (siqmunda.obolog.com). Les col·laboracions també les podeu enviar al mateix correu. I les queixes i reclamacions i peticions de matrimoni, també. Recordeu que podeu esdevenir fans nostres a Facebook i que teniu el dret i el deure d’escampar la paraula de Siqmunda arreu. Amén.


Siqmunda 2 (xx/09/09)


Siqmunda Segona  

Fanzine de divulgació creativa número2

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you