Issuu on Google+

SIQMUNDA 2€

1 Número primer o “tranquils, no us farà mal”


Orial. Editorial

Secció dedicada a qui entengui el titol.

Benvinguts a lo que ve sent una Siqmunda. Qui més qui menys, tots els qui la llegireu heu patit la explicació de la idea Siqmundana i, la veritat; se’m fa molt estrany que per fi la pugueu (i la vulgueu) llegir. Al principi, a alguns això ens semblava fàcil i no ho era, a d’altres els semblava un projecte d’aquests que no surten mai del calaix, i per sort, s’equivocaven. Ara podríem tirar-nos floretes i dir que ens ha set casi impossible de fer-ho, però tampoc us enganyarem, ha sigut simple qüestió de les ganes, de la dedicació de temps i de la il·lusió que hi ha en aquest projecte i que , de moment, ens ha portat al primer número i junt amb la vostra col·laboració farà d’això un projecte tan gran com pot ser (oh, que visionari que ha sortit això). I desprès del paràgraf tendre ve quan vosaltres heu de llegir la Siqmunda jutjar-la benèvolament i estimar-la i convertir-la en un referent cultural, o bé comprar-la, deixar-la acumulant pols i considerar-la els 2€ més mal invertits de la vostra vida. Això es cosa vostra.

Us animo a fer d’això quelcom gran. Adrià Sànchez Aran

Síntesi del número

En el primer número estrenem seccions, estrenem revista, estrenem “blog”, col·laboradors, logo, idea, subscriptors (malament sinó), format... I entre tot això que estrenem hi tindrem contes per no contar als germanets, la música de la Cinta (en CD!), nens barallant-se amb bombolles més grans que ells (documentat gràficament), un dibuix “guai”, dos dibuixos “guais”,tres dibuixos “guais”, referències polítiques ocultes i alguna cosa més que ja trobareu. Gaudiu-lo.


La pĂ gina de la Eli


Què és Siqmunda? Siqmunda es això que ara tens entre les teves mans - o urpes biòniques afegides amb tecnologia alienígena, en el seu defecte- i davant dels teus ulls. Siqmunda es una revista, es una idea, es una marca a les samarretes i es una nena amb el serrell llarg. En poques paraules Siqmunda es un fanzine mensual que té la missió de divulgar el que fan els joves creadors de Lleida. Ara bé, dir això és molt fàcil, la qüestió ara es: com ho farem? La mecànica, és d’allò més simple; dins d’una revista normal hi ha la gent que l’escriu -anomenem-los creadors- i els que llegeixen la revista - subscriptors-. A Siqmunda pretenem que les coses siguin una mica diferent; els creadors que participen en aquesta revista son alhora subscriptors -com és lògic- i els subscriptors son creadors en els números de Siqmunda. Així qualsevol subscriptor de la revista que consideri que fa una cosa especialment bé i sigui digna d’apareixer en la Siqmunda, pot posar-se en contacte amb l’equip -a través del blog; siqmunda.obolog.com o parlant-hi directament- i la seva feina arribarà als subscriptors dins el fanzine. La idea final no es altra que arribar al major nombre de vosaltres possible, que vegueu que gent del vostre entorn fa una u altra cosa especialment bé i intentar animar-vos a participar’hi i així fer que el que vosaltres feu també arribi a els subscriptors. La samarreta es un regal que us fem per la subscripció, si ens portes una samarreta llisa -com més clara millor- te la estamparem de franc amb una Siqmunda del color que prefereixis i on prefereixis. De base Siqmunda seria això (el serrell llarg no cal explicar-lo), tant debò us animeu a formar part del joc.

Samarretes Del color i talles que ens porteu, amb la siqmunda que ens demaneu. Els dissenys aviat seràn al blog.


Qui és Siqmunda? Gerard Pelegrí Andrés Mestre artesà d’acudits dolents, o acumans dorràpids.

Marta Sesé Té una aventura secreta amb un “fotomatón”.

Elisab eth Gil Bernier Té un problema de percepció; tot ho fa tort, com la seva vida.

Os car Arenas Larios

S’expressa de forma extranya, segons ell, correcta.

Josep Agustí Francesc Trota Ochoa de Eribe Expert en deixar-ho tot a mitjes. Noies...

Sergi Bertran

[Inserte su descripción aquí.]

Adrià Sanchez Aràn

Siqmundià suprem per excel·lència, amén. (Li agrada “la casa azul”...) *Cristina Prim Carol fent feina bruta.


Boli Bic Oscar Arenas Larios

Jocs de dol Coincideixen en un sopar. Ell es diu Taylor i ella, Selma. El pare d’en Taylor havia traspassat dos mesos enrere. Havia traspassat en aquell cas, podia voler dir dues coses: que havia traspassat en tant que travessat el vidre de davant del seu Audi TT platejat o que havia “traspassat” la frontera entre el regne dels vius i el dels morts... Potser tenia alguna cosa a veure amb no haver “traspassat” un mur de ciment armat. Malgrat els traspassos, la Selma no li va donar el condol a en Taylor. I això que ell bé s’havia encarregat d’anunciar la seva pèrdua amb esqueles a tots els diaris de la ciutat, i explicant-ho al Facebook. A més, durant un mes només dugué corbates negres. Si el dol no fos efímer s’hagués tatuat alguna cosa. Però en Taylor i la Selma s’agradaven. Era la típica atracció estúpida que feia que no sabessin ben bé si passar amb dos petons o amb una nit de sexe desenfrenat, una tensió sexual inconcreta que restava paralitzada per la desconsideració de la Selma vers el dol d’en Taylor. El millor amic de la Selma, en Cameron, alcohòlic i desllenguat, l’havia posada al corrent d’aquella situació. La resposta de la presumpta desconsiderada va ser: “Doncs no s’havia que s’hagués mort”. I sí, han coincidit en un sopar. Estan davant per davant... evitant mirar-se. La Selma es negava a reconèixer que en Taylor pogués enfadar-s’hi per una cosa que ni tan sols havia tingut en compte. A més, el dol era una cosa estúpida, d’altres temps, de masoquisme, de burxar-se les ferides. Ho trobava absurd i no considerava que en Taylor hagués d’estar condicionat en absolut per la mort del seu pare. A la sobretaula, amb una ronda de licors a càrrec del director general, en Taylor va anar a la terrassa a fumar i aviat algú va anunciar que estava deprimit, que volia anar-se’n. La Selma va acostar-s’hi. Els dos es devien morir de ganes de besar-se. Però ella no sabia si dir-li clarament que no creia que la mort del seu pare fos motiu perquè no es poguessin fer tot el que havien somiat o bé explicar-li que no se n’havia assabentat de res. Quan en Cameron li pregunti que va dir a en Taylor aquella nit la Selma respondrà alguna cosa així com que surt a compte fer teatre. Que siguin feliços.


Titol aleatori Si de cop i volta et trobo a mitjanit Amb els ulls brillants d’estrelles fugisseres I em sorprèn un petó, poruc i petit, Et diré, bonica; Jo t’estimava. Si amb l’aire dels teus llavis juganers Un sospir d’amor em provoca recança I enyoro, en blanc i negre, els teus dits acariciant-me; Jo t’estimava. Si la lluna per la nit amb neguit m’il·luminava, Si el sol amb l’escalfor dels seus rajos em parlava, Si una llàgrima de cristall, cap avall regalimava, Si un amor tan dolç el cor neguitejava, ... Jo t’estimava.

David Sanz


Boli Bic Gerard Pelegrí

Vida impersonal Ens trobem en l’interior d’un bar musical. És prou tard com perquè la fosca de la matinada, la crida de la son i la pressa per anar al llit a fer-hi l’únic que es pot fer a part de dormir hagin sumat els seus efectes i hagin deixat el local gairebé buit. Tanmateix, encara queden alguns reductes on la gent parla en veu baixa de temes que sembla que hagin de tenir forçosament un caire personal i íntim. Un d’aquests reductes és una taula on seuen un home i una dona. S’han conegut aquesta mateixa nit. L’interès recíproc que senten per conèixer-se millor (o per tot el que en pugui derivar) els ha dut a ser allà, cara a cara, il-luminats per la llum tremolosa d’una bombeta que hauria d’haver estat substituïda per una de nova fa ja molt temps. Ell degusta una pinta de cervesa negra, mentre ella assaboreix a lents glops un whisky doble amb gel. En un moment donat, les seves mirades es creuen d’una manera idealment intensa perquè ell cregui que és el moment d’aventurar-se a trencar definitivament la segona i més gruixuda capa de gel que apareix en una conversa entre desconeguts: la dels convencionalismes que retarden el moment en què apareix la mútua proposta de fornicar. Així doncs, li pregunta per la seva vida privada. Ella és una persona a qui l’alcohol atorga una sinceritat potser excessiva. A més, creu veure en aquell home una persona prou interessant com per arribar a tenir-hi una amistat íntima i sincera. La suma d’aquests dos factors fa que ella comenci a despullar la seva ànima davant d’ ell d’una manera quasi violenta, com si n’estripés els embolcalls amb impaciència. Li explica amb una intensitat verbal tan alta que no el deixa contestar en cap moment que sent una gran angoixa davant el simple fet de seguir viva; no aconsegueix trobar cap sentit a la feina que realitza, la seva sortida recent de l’armari de la bisexualitat ha provocat que molta gent a qui estima (inclosos els seus pares i la seva germana bessona) li hagin retirat la paraula, li costa deixar de pensar en la novia que l’ha deixada fa dos mesos, cada vegada se li fa més feixuc el simple fet de somriure perquè si... Però fa una pausa. Pensa que seguir-li narrant les seves penúries no és una bona estratègia. Decideix prosseguir el relat de la seva vida íntima enfocant-lo ara des del cantó positiu de les coses. Li diu que aquesta està sent una gran nit perquè l’està coneixent a ell. Que davant la seva presència, el seu rostre s’omple de nou d’alegria, com en els vells temps. Que ara de l’únic que té ganes és de fer-li un d’aquells petons infinits que fa tant temps que no troba amb qui fer-se...


Quan ella ja se li està a punt de tirar a sobre, ell s’aixeca de la cadira. Es posa ràpidament la jaqueta i se’n va pretextant alguna excusa escollida a l’atzar d’entre tot el seu enginyós repertori. Està horroritzat davant d’aquesta dona que es pensa que ell és prou especial com per entendre les necessitats íntimes d’algú. Només volia una mica de sexe, coi... Ella es queda sola davant del seu whisky. En fa un glop més llarg que els altres. Contempla la magnífica esplendor visual d’aquest líquid que, paradoxalment, l’està ajudant a sumir-se cada cop més profundament en la decadència. No entén perquè aquell imbècil, el nom del qual no pensa fer cap esforç per recordar, ha preguntat per la vida personal quan realment el que volia era saber coses de la vida impersonal, i quedar-se flotant com un babau poruc en la superfície de les coses.

Cop d’obturador Com qui es llença amb totes les seves forces i la seva il·lusió a fer explotar una innocent bombolla de sabó.

De que depèn l’empenta a l’hora de fer les coses? Projectes i més projectes que s’obliden a cada cantonada, il·lusions que s’esvaeixen a la primera relliscada...i de sobte apareix aquella cosa, que sense sentit i provenint del no res, t’il-lumina i t’engresca a caure en el buit de la màgia dels projectes que finalment es compleixen. I en la següent escena un munt de petites gotetes queien a terra, tot creant el somriure d’un nen i els aplaudiments de tots aquells que havien estat testimonis de la gran lluita.

Tot dona alguna resposta en algun moment. Aplaudiments, somriures... només fa falta intentar-ho.

Marta Sesé (la foto en calitat fotogràfica va adjunta a la revista)


Grafit del tou


Estaba deprimida y sin ganas de nada. Salió por la ciudad entre el jolgorio veraniego, opción equivocada porqué al verse rodeada de tanta alegría ajena a ella namás deseaba morir más y más a cada paso que daba. Estaba tan harta de todo que se fue acercando cada vez más a los bajos fondos de la ciudad, hasta llegar a las calles más marginales. Allí encontró un bar medio abandonado, deprimido, y entró para tomar una copa. Se sentó en la barra mientras sonaba la radio, y cuando una lágrima estaba a punto de nacer en su ojo derecho, de su cabeza salió una gigantesca chimenea petroquímica rodeada de tubos y cables. De la cima de la torre comenzó a salir humo y más humo, un humo negro y contaminante que fue rodeando la muchacha hasta adoptar la forma de un hombre que sonreía mientras la abrazaba con amor y ternura.

Jordi Carbonell Cada ésser humà és un món sencer per descobrir, ple de racons i amagatalls secrets, amb regnes amb prínceps i princeses, amb tempestes i trons, fins hi tot amb tresors amagats en llocs tan remots com safareigs de colònies industrials imaginàries... tot això i infinits elements més som cada ésser humà. Jo el que intento a les meues obres, es descobrir tot el món que amb el pas dels anys s’ha anat construint dins meu, i que, a vegades a poc a poc, i altres vegades a tota pastilla, va creixent i evolucionant, enriquit per lo que m’aporten els inacabables plaers i patiments de la vida.


Grafit del tou


Hide

Hi ha moltes feines que serveixen per fer algun servei directe a altres persones (com ser metge, taxista..) directa o indirectament. En canvi l’art no crec que sigui de gran ajuda, es un instrument merament decoratiu o impulsiu de pensaments a una escala molt menor. I això es el que precisament m’agrada, poder expressar-te tu mateix sempre que vulguis, no cal que algú et digui “has de fer això” perquè sol que trobis un moment lliure pots deixar-te anar. M’ apassiona crear atmosferes, ja siguin vulgars, grotesques, dolces i romàntiques... i representar les coses amb diferents colors. Molts cops els colors no són el que semblen, i no un marró ha de ser un marró per força. Mentre pensi així podré seguir endavant tant en la faceta personal com artística.


Al micròfon

La cinta Des de fora podriem definir “la Cinta” com un col·lectiu de nois nascuts al voltant del 1990 que en el 2004 es van agrupar a la plaça de l’obra amb molts més amics (l’eix d’aquesta unió va ser el compartir els mateixos principis, litrones, “orris” i gustos musicals). Molts d’ells tenien en comú Hip Hop com a cultura i pintaven els carrers i creaven música rap al ritme de noves experiències de l’adolescència. Aquest grup d’amics es va anar separant i alguns van deixar la cultura. Uns altres vam decidir fer una maqueta junts: la Cinta (constituïda pel Meister, el productor de tota la maqueta, i per 6 MC: Tardo, Stereo, Willy, Seidan, Surko i Pérrimo Jones). A posteriori sol s’ha editat una maqueta; “Topos Armadillos Hasta Los Dientes”, a càrrec de Perrimo Jones com a rimaire i de Meister com a digger i amb col·laboracions varies. En breu sortiran treballs de tota la gent de La Cinta. Des de dins la Cinta som un col·lectiu d’amics entusiastes de l’art amb una base comú d’idees però que intentem aportar un estil nou i personal. La manera de canalitzar els nostres pensaments ha set la mateixa que ens va unir: la música. Produir-la desde zero i aprendre d’altres gèneres com el Reggae, el Soul o el Jazz. Fugint de la comercialitat, ens basem en explicar el que pensem, treballant sòlidament aquest aspecte ja sigui en forma de competi, crítica social o cultura. Una de les virtuts de grup es que tota persona te un neguit interior per fer art en qualsevol de les seves infinites modalitats, (centrant-nos en la música i el graffiti). Això fa que hi hagi una competi sana constant que ens ajuda a millorar i a tenir estils diferents entre nosaltres. Com molts altres rappers ens passem hores en bancs davant d’uns “baffles” amb instrumentals cantant sens parar. Al compartir quelcom tant bonic com la música es crea un caliu que ens demostra perquè gastem tant de temps en aquestes activitats. Es molt freqüent l’ús de jocs de paraules en el nostre conjunt de cançons, així com la successió de rimes dràstiques per adornar les instrumentals “gordes” del Meister, el productor. La seva feina és indispensable a l’hora d’aconseguir gravacions amb un so personal i convincent pel que nosaltres volem escoltar. la nevera, en reunions de la cinta.


La música, igual que moltes drogues, és una manera d’escapar-se dels pensaments del moment o d’enfocar-los d’una manera que t’ajudi a comprendre i superar-los, ja sigui creant-la o apreciant-la. El Hip Hop és una cultura. Partint de la frase anterior la Cinta som un grup molt gran de gent que té una gran varietat d’idees i opinions. A l’hora de fer música, cadascú expressa el seu missatge propi, sempre amb un rerefons d’ètica i d’amor a la cultura. Cada cançó aporta una satisfacció personal i el fet d’escriure-les ens és molt útil per canalitzar les nostres idees. Utilitzem l’art com a via d’escapament ja que creiem que és beneficiós per a tothom tenir una motivació, evolucionar de manera natural i sentirse satisfet. No ens suposa un esforç el fet de produir més aviat és una oportunitat de realitzar-se, un esplaiament que quedarà plasmat per sempre gràcies a les gravacions. En (un possible) resum; “la Cinta” són cançons amb “mugre”, creades per gent incapaç d’ escriure un article degut a la nostra falta de professionalitat i, per això, ens refugiem en l’underground creant caquetes fresques. myspace.com/lacinta

Tracklist 1. Bolero - Sinestesia 2. Estado emocional - Seidan 3. Mayday - Tardo 4. Ruido - Pérrimo Jones, surko 5. Blaxplotation - willy 6. Deshecho - Sinestesia 7. Desde Ilerda con amor - Topos 8. Tomates verdes fritos - Tardo 9. Crisis - Sinestesia 10. Soft like bimbo bread - Topos

Totes les instrumentals a carrec del senyor Meister.


Aquest mes: Estimem: - Michael Jackson, “don’t matter if you’re black or white”. - Els pagafantes (però només com amics, eh?) - L’Adrià, creador de la Siqmunda, per la seva iniciativa. - Els qui llegiran aquests deliris dins la revista, per la il·lusió, per la fe i per cedir a les amenaces. Odiem: - Els que odien els francesos. - Els que han descobert Michael Jackson ara que s’ha mort. - Els que ho porten absolutament tot Tous. (els fotrem ben tous) - L’Adrià, per ficar-nos feina a l’estiu. Envegem: - Els periodistes gastronòmics. - Els cambrers de l’Antares - Els fills de Hugh Heffner (signat: Els Siqmundos o Els membres amb membre) Ens cau bé: - La mare de la Eli (hola mama!!) - L’inventor de Déu (hola a tu també) - El redactor dels acudits d’Irene Villa (què és I.V. amb la regla...?) Recomanem: - Pagafantas per reflectir una realitat social a la qual no podem seguir ignorant. - Maria de Medeiros quan canta (també ens agrada quan diu allò del “placer oral”) - “El punky perriflauta que tocava la canción del equipo A y fué ejecutado por Luke Skywalker” - Macanudo - Jugar a la tortilla russa (sis truites enverinades, una de les quals sense verí... i au, bon profit!) Estem molt il·lusionats amb: - La pelicula de nazis d’en Tarantino (nazis + Q.T.= barbaritats assegurades) - El proper retorn dels Village People - L’oceà mediterrani (mira que sembla impossible, però rere això s’hi amaguen grans idees) NI se us acudeixi: - Picar gel amb una paella (són menys dures que els glaçons) - Fumar al cantó d’una vaca (pot tirar-se un pet i enviar-vos a l’altre barri; fumar mata)

El mercat de les paraules

Sergi Bertran

En el nostre món, i encara que per alguns és invisible, hi existeix un mercat on les divises són paraules i les transaccions es duen a terme mitjançant converses. En aquest mercat, on els idiomes, que podrien ser l’única frontera per als intercanvis són un mètode més per ampliar la riquesa de la persona, cada paraula té un valor. Aquest preu ve determinat per la llei de l’oferta i la demanda, com més boques pronuncien el mot en qüestió, més valor perd. Fins al punt de convertir-se en una paraula vulgar. Un exemple de paraula desvaluada n’és la d’“estimar”, quants cops s’ha dit en va? Encara que, suposo que simplificar el món de les paraules d’aquesta manera és una bajanada, perquè fet i fet, dins d’aquest mercat hi intervenen altres factors, ja sigui el moment en el que es diu, el sentit en el que és usada, o el valor depenent de la persona que l’esmenta.


Nihili est qui Agenda

nihil amat

Josep Trota

L’altre dia parlava amb un amic sobre qüestions de la vida quan, de sobte, vàrem anar a parar en un dels temes que ha causat molts mals de cap a homes i dones. No, no son els diners; és l’amor. Resulta que per coses de la vida el meu amic ha resultat poques vegades victoriós en els seus assumptes amorosos, així que es creu amb el dret de lamentar-se de l’existència de l’amor. “Tothom seria molt més feliç sense dependre d’altres persones!”, afirma ell amb rotunditat. No és el primer cop que sento dir paraules semblants, de fet jo mateix les pronunciava. Ara em veig amb el deure de retractar-me, ja que, tot i que el nostre victimisme ens pot reconfortar en moments durs, no hem d’oblidar que la vida sense amor pateix una important manca de sentiments i una buidor sense precedents, i encara menys que el sofriment ens ensenya lliçons que no aprendrem enlloc més que dins del nostre cor.

Festival de l’horta Exposició a Marimunt:

Bolabellamátic i Els dies 1 i 2 d’agost xapes al centre de docuamb actuacions de les Fèmines (al proper número), Republika Ska i Bola negra. A la partida de Marimunt, obviament

mentació de la Panera. La màquina expenedora d’objectes artístics i una exposició de xapes hi serán fins al 30 d’agost.

Exposició

Buscarse la vida

Eduardo Chillida

Mostra d’unes quantes de les obres de l’”escultor del buit” vasc. Caixafòrum Lleida fins al 26/07 (Dj i Ds a les 19:00 visita guiada)

Exposició Marcel·lí Bergé i Palou

Quadres bastant paranoics ben fets. A mi em va agradar... Sala Res non verba Zona rectorat.

Això mateix, estem cansats de recomanar exposicions i a Lleida sembla que no vulguin fer-hi res aquests dies... Seguiu el blog, si passa quelcom, ho sabreu.


Cara a Cara

Peus si o peus no? Els primers enfrentats en el nostre primer debat absurd són la Eli i l’Oscar. Qui us convenç més? voteu al blog!

O: Són molts els il·lustres fetitxistes dels peus: Quentin Tarantino, Andy Warhol o el novio de la Buffy (o l’actor que l’interpreta). Hi ha gent que s’hi fixa com et pots fixar en uns ulls o unes mans, diuen molt i constitueixen una part important de la persona. E: D’entrada es lleig mirar els peus a algú que acabes de conèixer. O: No dic que te’ls miris, dic que cal tenir-ho en compte. E: Si, preciós, estàs abstret i l’altre et pregunta: -En què penses?. –En res, només estava tenint en compte els teus mugrosos i antiestètics peus, que et sembla? O: O bé pots dir, tens uns peus de nen o nena o uns peus nuosos, carregats d’expressivitat. E: Si, carregats d’expressivitat: cada cop que et miro els peus sembla que em somriuen, por dios! Qui vol mirar uns peus tenint tota la resta d’un cos per a disfrutar? O: Els peus no deixen de ser part d’un cos. És important partir d’aquesta consideració. Si el cos humà t’agrada tot, és que es tot. Diria que es quasi antinatural. O “lo tomas o lo dejas”. E: Si. Conec gent que diu “un forat es un forat” doncs el mateix per als peus, no cal tenir en compte alguna cosa que Cara a cara. The beginning. no t’interessa o en aquest cas, que et fa fàstic. O: El cas es admetre que hi són. A mi em fot més fàstic un mutilat. E: Jo no parlo de mutilar ningú, parlo de sudar d’ells, no mirar, no tocar, i tot el món feliç. “Esconded los pies niños que viene un señor fetichista a lameroslooooos…” per favor. O: Però.. potser tu mai et vestiries de Lamu però hi ha gent que li agrada. Són molts i m’atreviria a dir que han creat una cultura i una expressió estètica al seu voltant. E: Clar, i desprès vas tant tranquil pel saló del manga i et trobes un puto gordo de doscents Kg vestit de Sakura que provablement és fan de Tarantino i que quan veu els peus de la Uma Thurman se la pele… Que romàntic! O: Això no és un argument. L’associaciò de Putos Gordos vestits de Sakura (A.P.G.V.d.S ) et denunciarà. E: Me la sua que em denunciïn per què són putos gordos que llepen peus de nenes i que moriran d’obesitat mòrbida als 25 anys o d’una infecció agafada directament d’un peu (véase Bob Marley). O: Admet que hi ha gent que ens agrada, tot i que això no arriba a l’obsessió. Et puc llepar el peu? E: No. Si li vols llepar el peu a algú, llepa-li al teu pare mentre dorm i et calles la boca porque me suda la polla, soy intransigente. O: Mmm… Hola papà?

E: Caca de la vaca pa tí.


Apunts finals No oblideu que Siqmunda sou vosaltres, si voleu aparèixer en la Siqmunda 2, contacteu-nos per el blog o a nosaltres directament, que ens coneixem tots :). Per subscriure’us parleu amb l’ovella descarriada que ha fet que tinguéssiu aquest número entre les mans i et dirà com fer-ho, o visita el blog i digue-ho on fica “contacte”. I en el proper número hi tindrem a les Fèmines i parlarem dels nostres vells temps com si ja fossim iaios. O no.

Contacte

Al blog: http://siqmunda.obolog.com Al correu: Siq07@msn.com A la vida real: contactar amb l’equip, reclamacions a Adrià Sànchez Aran (sempre havia volgut escriure quelcom així)


Siqmunda primera (xx/07/09)


Siqmunda Primera