8
opinió
Una temporada de transició Gran Teatre del Liceu Temporada 2012 - 2013 Antoni Colomer El sorprenent entusiasme general amb què s'ha rebut la programació del Gran Teatre del Liceu cal suposar que es deu a la dramàtica situació del coliseu barceloní els darrers temps i que podia fer pensar en una reducció, tan pel què fa a l'aspecte quantitatiu com qualitatiu. Però analitzada amb una mica de deteniment, és evident que la propera temporada, tot i incloure noms il·lustres, no té ni l'equilibri ni l'espessor de les darreres. Això sí, a canvi gaudirem de la presència, escapçada, de les forces del Festival de Bayreuth. Tres òperes, per inaugurar la temporada, en versió concert i amb presència de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth, que és el màxim atractiu d'aquest mini-cicle wagnerià que, pel què fa als altres àmbits, és un xic decebedor. A part del Tristan und Isolde, dos títols del Wagner primerenc, Der Fliegende Hollander i el Lohengrin famós de les rates, però sense rates, ja que tots els espectacles s'oferiran en versió de concert. Una llàstima. Dirigiran dos vells coneguts de la casa: Weigle per Lohengrin i l'Holandès i Schneider per Tristan. I pel què fa als repartiments, especial interès tenen la Senta de Ricarda Merbeth, la parella Vogt / Dasch a Lohengrin (quina llàstima no poder contar amb l'immens Kauffmann pel rol principal) i Iréne Theorin com a Isolda. Pel què fa a la resta de la temporada, dos punts forts indiscutibles són la Rusalka dirigida per Andrew Davis, amb direcció escènica de Stefan Herheim i un repartiment impecable i, last but no least, la Iolanta de Txaikovski amb l'Orquestra del Marinsky, Gergiev a la batuta i al repartiment la diva entre dives: Anna Netrebko. La resta del cast no s'especifica, però venint del Marinsky la versió serà de referència. Això sí, una vegada més, versió concert com també ho seran el Rienzi que interpretarà l'OBC sota la batuta del seu titular, Pablo González i les funcions de Il Pirata de Vincenzo Bellini. Una programació, la d'aquest darrer títol belcantista, poc comprensible, ja que l'obra només adquireix cert interès quan la protagonista és una bèstia escènica i vocal. No és aquest el cas, ni molt menys, de Mariella Devia per a qui els millors anys ja li han passat.