Issuu on Google+


La Zebra de ratlles negres Un dia la zebra es va llevar. Es va pentinar, va mirar-se al mirall i es va veure una diferencia, que no tenia les ratlles. Llavors va anar a caminar, caminant es va trobar en Popo era un elefant. - Amic. Li va dir la zebra, si havia trobat les seves ratlles i va dir que si. - Les he agafat per anar a una festa de disfresses.

DRAC Txell Alarc贸n Otero


Els estels i el sol Els estels com els veus Semblen un llum El sol es un llum Quan el toques Et cremes la mà. Neva i plou i fa fred i els Ocells es moren de fred. I el sol brilla i escalfa Quan més calor La neu més Es desfà.

L’arbre Lara El Kilani


En Torquet i el gegant Fa molts i molts anys hi havia un gegant que li agradaven moltíssim les fruites. Era tant golafre que un dia que no tenia més fruites a casa seva es va cruspir una pedra per golafreria, i es va trencar els dents. El gegant tenia una casa enorme amb quatre habitacions, tres lavabos, dos cuines.. I a una de les dos cuines hi havia el Torquet que era una tomàquet. El Torquet tenia molts amics però cada vegada esta més trist perquè el gegant se’ls anava cruspint. Un vespre el gegant estava sopant i es volia menjar el Torquet. El Torquet es pensava que l’anava a fregar amb el pa però, com hem dit abans, no tenia dents o se’l va empassar tot sencer. Quan va arribar a l’estómac va sentir els acudits del Jatan (era el seu amic plàtan) les poesies de la Turpoma (era la seva amiga poma) les cançons de la Torpera...(era la seva amiga pera). Es van abraçar tos quatre i va començar a saltar. El gegant li va agafar molt mal de panxa, es va tirar un pet i van sortit tots fins que van caure a l’hort del jardí de casa del gegant. Gat i gos Eloi Salas Pastó


Les Nimfes Fa molt de temps en mig d’un bosc molt gran, hi havia una font màgica. Molt a prop del bosc vivia un granger amb el seu gos, el granger tenia uns camps de blat enormes i tenia molts diners. Un dia quan jugava amb el seu gos, va tirar-li un pal. Però com que tenia molta força se’n va anar a parar en aquell bosc tan gran, el gos va anar a buscar el pal, però després no va tornar, i el granger ja s’havia cansat d’esperar, i va decidir anar-lo a buscar. Però després d’hores i hores caminant el granger també es va perdre, i com tenia tanta set, va tenir molta sort , perquè al seu davant tenia una font, va beure una mica, i ja no tenia set, era màgica! Després va trobar el seu gos, i el dos van seguir endavant i van anar a l’altre punt del bosc, però el que van veure va ser fantàstic! Un camp de flors amb mini casetes que tenien forma de flors, també hi havia nimfes i un llac amb molts peixos! Hi havia moltes més coses, però al final de tot va veure una dona d’aigua, amb els ulls blaus, el cabell blau cel, i la pell blanca, la seva roba era d’aigua, i ella era molt alta, una mica menys que el granger, però molt guapa! Llavors ella es va enamorar del granger i el granger d’ella, així es van casar en aquell món i... la noia era la reina de l’aigua, i tenia una gossa blanca que era una jascki de neu, que es va enamorar del pastor alemany i van tenir molts gossets però el granger i el seu gos es van quedar a vivir en aquell món, i el granger va donar tots els camps de blat als poblets. Conte contat ja s’ha acabat i si no es mentida serà veritat!

Ninfa An-ny Carreño Li


La nena que volia tenir nom Vet aquí que una vegada hi havia una nena que era alta, prima i vergonyosa que tenia 12 anys i no tenia amics, ni pare, ni mare i vivia en una església amb altres nens i amb unes monges que els cuidaven. Cap tenia nom i el somni de la nena era tenir nom. Cada dia arribaven més nens i cada dia en marxaven més. Tots els nens trobaven pares que els posaven noms, però la nena no. Un dia la nena va decidir marxar. Quan tothom dormia ella va agafar les seves coses i es va escapar. Pel primer lloc que va passar va ser per Itàlia, però no li agradava, era massa bonic per una nena que venia d’una església. El segon lloc per on va passar va ser per el desert, però va pensar que de la calor es moriria abans que passes un dia. Va viatjar per molts altres llocs fins que va arribar a Barcelona. Havia viatjat per tot el món i de tant caminar es va desmaiar. Al cap d’una hora un vellet li va veure i se li va emportar cap a casa amb la seva dona. Quan es va despertar, la nena va veure dos vellets que li somreien, es va aixecar espantada, però la van tranquil·litzar. I a partir d’aquell moment es va estimar, i es van dir que seria la seva filla, i li van posar en nom, li van posar Laia i van viure feliços per sempre més.

Hanna Montana Maria Dotú de Manuel


La Júlia i la llegenda de Sant Jordi Avui es Sant Jordi i la mare de la Júlia ha comprat un llibre anomenat la llegenda de Sant Jordi i ha decidit explicar-li a la seva filla... - Hi havia una vegada un poble on hi vivia molta gent. Un dia, però hi va aterrar un gran elefant... - No mama es un drac! - D’acord, doncs hi va aterrar un drac que era molt golafre i es menjava tot el que trobava. Però un dia els vilatans van decidir anar al seu palau de color rosa.. - No mama! Era una cova! I grisa i bruta! - D’acord, d’acord, no cal que cridis. Però un dia van anar a la seva cova grisa i bruta a fer un tracte amb ell i van decidir que primer li donarien les plantes.. - Mama, que eren animals! - Doncs van decidir que primer li darien tos els animals i desprès farien el sorteig entre les persones. Un dia però li va tocar al forner del poble... - No, no i no, li va tocar a la princesa! - D’acord, per on estàvem? Un dia li va tocar a la bella princesa Flora. Es va acomiadar de la població i del seu pare i se’n va anar cap a la cova del drac. Et mengareeee! Va remugar el drac. Sort que per allà passava un pastoret... - No, mama, no, era el cavaller Sant Jordi! - Sort que per allà passava el cavaller Sant Jordi. Després de lluitar una bona estona va matar el drac i de la sang en va sortir una margarida.. - No mama en va sortir una rosa! - I en va sortir una rosa... Conte cantat ja s’ha acabat i si no us ha agradat toqueu-vos el cap

Caputxeta de Coloraines Júlia Pejó Vergara


La fira del terror


- Hola en dic Miquel, tinc un germà petit anomenat Joan, la meva mare es diu Núria i el meu pare Albert. Sóc un nen de quart curs que m’agrada el terror i per això us explicaré una historia que em va passar. Tot va començar una tarda que jo i el Joan volíem a una fira de terror. Queixes i plors, al final els pares ens hi van portat. Vam baixar al pàrquin i vam agafar el cotxe per anar a la fira. De sobte vaig tenir una sensació de que passaria alguna cosa dolenta. Quan vam arribar, vam aparcar al costat de la fira i vam entrar. Ens va donar la benvinguda un pallasso que va dir: - Hola, benvinguts, passeu i jugueu a tots els jocs que vulgueu. Llavors el Joan va veure un joc d’enfonsar ànecs. Van caminar fins allà i hi havia un senyor vestit de “zombi” i ens va explicar les instruccions. El Joan va enfonsar-ne 3 dels 10 que hi havia. Jo 8 i l’Albert 7. La Nuria no va voler jugar. Llavors vam anar a una de disparar a caps tallats (de mentida, o això semblava). Jo en vaig tocar 6 i el Joan 4. Quan vam marxar tots els caps em van mirar. Que estrany? Deu ser algun truc per espantar a la gent, vaig pensar. Llavors ens vam asseure en un banc i vaig veure una bruixa disparant un raig al cel. Llavors es va fer de nit!? De sobte de sota terra va sortir una mà verda, el pallasso li van sortit unes urpes gegants, tot es va omplir de monstres! No sabíem que fer! Llavors vaig tenir una idea. Al costat del banc, tirat al terra hi havia una llanterna molt potent. La vaig encendre i tots els monstres van caure al terra. Vam aprofitar l’ocasió per escapar-nos. Quan vam ser fora era de dia però no s’havia acabat l’embolic, tots els monstres ens perseguien, vam anar corrents cap al cotxe i vam marxar cap a casa. Tots vam estar contents d’estar a casa tranquils i catacric, catacrac aquest conte ja s’ha acabat. Obscurio, senyor de les tenebres Miquel Sierra Altarriba

El macarró enamorat Hi havia una vegada un macarró que vivia en un supermercat en una caixa vermella. El macarró estava enamorat de la sèmola que vivia al seu costat. A


les nits es parlaven per mitja d’un forat que hi havia ala caixa i només patien perquè algú els comprés i s’haguessin de separar. Un dia el macarró li va dir a la sèmola si es volia casar amb ella, però la resposta de la sèmola no li va agradar gaire. Ja os ho podeu imaginar. El macarró es va posar molt trist, es va passar tota la setmana plorant. Com que el macarró plorava tant es va inflar i va petar la capsa vermella en la qual hi estava. Ha la sèmola li va passar el mateix i es que tot estava ple de les llàgrimes d’en macarró. L’amo del supermercat va tornar a la fabrica les dues capses, i es que s’havien fet malbé. Allà els van desfer per convertir-los en espaguetis i així, encara que la sèmola no ho volgués, va ser la xicota d’en macarró. Van haver d’estar junts per sempre més. Tito Max Jiménez Janer

El Pere i les sabates grosses


Fa 100 anys, a terres llunyanes, hi havia un pastor pobre que es diu Pere, cada dia en Pere sortia a fer un vol pel seu camp i contemplava les seves ovelles, i el seu gos. El pobre Pere vivia sol i només menjava 2 vegades al dia, i si no fos pas per l’herba (les ovelles mengen herba) no beuria res, perquè s’alimentava de carn d’ovella (una ovella li durava un mes) i llet d’ovella. Cada any anava 1 o 2 dies a la ciutat per comprar amb els uns 5 duros que estalviava cada any, algunes sabates que li anessin bé per a vigilar el seu ramat. Però un dia de desembre en Pere es va llevar, va esmorzar, però, quan va fer la passejada, es va posar les sabates noves, i va sentir que algú el cridava dient que demanés alguna cosa desitjada. En Pere va mirar d’on venia el soroll, i va veure que venia de les sabates! En Pere es donava bufetades a la galta per veure si estava somniant. I va tornar a escoltar, << Si sé, som nosaltres les teves sabates, has escollit unes sabates màgiques i ens diem “Les sabates grosses”>>. En Pere continuava donant-se bufetades. Després d’uns segons, en Pere va començar a creure-s’ho, mentre les sabates li continuaven dient que demanes algun desig. En Pere va dubtar, no estava segur de fer-ho, però al final ho va fer i va demanar que no sigues pobre mai més. Les sabates grosses van reaccionar de seguida, i de quina manera! Van començar primer, escapant-se dels peus d’en Pere, després van fer com si fossin robots espatllant-se i per últim s’estaven com “dormint”. En Pere va pensar que no serviria de res, però de sobte les sabates grosses es van tornar a posar als peus d’en Pere, i li van dir: << A partir d’ara, cada any en lloc de guanyar cinc duros, guanyaràs mil duros!>> Al Pere no se li animava gaire la cara, eres les dues de la tarda i tenia molta gana, però sabia, que havia de conservar més estona l’aliment, tot i que, les sabates grosses li deien que menges, que es trobaria una sorpresa. En Pere, s’estava enfadant una mica, i per calmar a les sabates, va anar a casa seva i va obrir una gelera que li havia regalat el seu pare ja mort. Quan va veure la quantitat d’aliments que hi havia a la gelera es va quedar amb la boca oberta, quina quantitat d’aliments! En Pere va pensar << Això ho han fet les sabates>>. Des de llavors, va creure a les sabates, i mai més va ser pobre perquè guanyava molts diners. L’endemà, en Pere va començar a escriure un diari sobre el que li havia passat aquell dia, que és el què acabes d’escoltar. Fi Serp Fabio López Chávez


Tarda d’Estiu Estic sola en una tarda d’estiu. No hi ha ningú. Camino tranquil·lament per la vora del mar i el sol es va amagant mica en mica per l’horitzó. Noto l’aigua del mar m’acaricia els dits dels peus descalços i em noto lliure... És una sensació única en el món, tanco els ulls i en relaxo amb el cant de les ones. El cel es va tornant de color ambre igual que el mar pels rajos del sol, mai havia pensat en el sol d’aquesta manera fins ara. Sento a la llunyania cridar el meu nom, però m’és igual, de fet, ja tot m’és igual. Sento els ocells cantar amb la seva melodiosa veu i veig un petit cranc que em puja pel braç, l’agafo i noto que necessita estar al mar, el deixo anar a l’aigua i contemplo com s’allunya a poc a poc. Miro aquella aigua daurada, brillant i ... per què no endinsar-m’hi’ per què no... nedar per les profundes aigües de l’oceà? Si, això és el que faré. Entro a l’aigua freda lentament fins a submergir els cabells. Un raig del sol amberí fa que tota l’aigua brilli, atraient a tots els peixets de colors i enlluernant als corals. Surto del mar i m’asseco amb la tovallola, en torno a lligar el tovalló a la cintura i camino amb els peus descalços per la sorra. El sol s’està a punt de pondre i el mar es va enfosquint, continuo passejant mullant-me els peus. Potser és un somni, potser no, però si això és un somni, què ningú em desperti mai.

Ondina Sara Coll Gascón


L’àvia Margarideta i “El Corte Inglés” Hola!! Em dic Laia. Tinc 11 anys, sóc amable i una mica pesada. Tinc una família molt “guay”. Tinc un germà, en Pol, que té 8 anys i és força rondinaire. Evidentment tinc un pare i una mare. El pare es diu Pep i la mare Laura. Tos dos són molts simpàtics, ens agrada molt viatjar i la passada setmana santa vam anar a Madrid i allà em va passar una cosa ben estranya: Un dia estava pel carrer i vaig veure un cartell publicitari que deia “ja és primavera en el Corte Inglés” i la model que sortia a l’anunci era la meva àvia... la meva àvia que feia 5 anys que estava morta!! Era impossible!! No podia ser!! Si ho explicava algú em prendrien per boja, per tant vaig decidir investigar pel meu compte. Quan vaig arribar l’apartament on estàvem vaig buscar en el google: “El Corte Inglés”, per mirar d’aconseguir un telèfon, no em va ser difícil. Estava molt nerviosa, vaig trucar intentant de fer veu de persona gran. Els vaig demanar si em podien ajudar a trobar alguna manera de connectar amb la model d’aquell rètol, em van dir que no podien donar dades personals dels seus treballadors. El que si em va dir era que aquella mateixa tarda, a l’hotel “Ritz”, hi havia un pase de moda gratuït i per tothom, per presentar la temporada a les 7 de la tarda. Vaig anar amb l’esperança de trobar la meva àvia, però ves per on era la desfilada masculina, la femenina havia estat pel matí. Estava força desanimada. Com que el noi que m’havia atès per telèfon molt simpàtic, vaig decidir tornar-lo a trucar i explicar-li la veritat. Sorprenent em va creure i va dir que daria una excepció i em va donar el telèfon de la meva àviaQuins nervis!! Parlaria amb la meva àvia? Quins motius podien explicar que encara fos viva? Vaig marcar el números tremolant... i va sortir el contestador que deia: “Si vols parlar amb la Margarideta, millor trucar-la al mòbil perquè s’ha canviat de casa i és de viatge per Hondu”. És el número 1, 2, 3, 4, 5, 6 ,7 ,8 i 9. què difícil s’estava posant la cosa!! Vaig marcar el telèfon del mòbil pensant que no funcionaria, però si!! Estava marcant “riiing, riiing, riiing, riiing”. “RIIING, RIIING, RIIING, RIIING” “Bon dia dormilega!! Són les 10 del matí, que no sents el despertador?” Que deia ma mare? El despertador? No era el telèfon el que sonava? I la meva àvia? Tot havia estat un somni? No m’ho puc creure... Vaig mirar al meu voltant, era la meva habitació de Barcelona, tot estava com sempre. Realment havia estat un somni!!FI Diftongo Anna Solé Forés


T’he de dir adéu L’últim cop que et vaig veure, Ja no eres tu, Els ulls no eren els teus, El somriure no era el teu, I la teva ànima ja no era allà. Et vaig poder dir adéu Quan encara eres tu, Quan els ulls eren els teus, El somriure era el teu, I la teva ànima era allà. Aquell va ser l’últim cop que em vas estimar, Perquè dies després vas marxar. Encara crec que és injust, perquè ho és, T’estimava, t’estimo i t’estimaré. Siguis on siguis, t’estimaré. Les llàgrimes en cauen per la cara, Perquè sé que no et veuré mai més. Valent, divertit i únic. Així eres tu yayo. Per el meu avi mort ja fa uns mesos, Una persona incomparable.

Niege Anna Rotger Marqués


La vida i la Mort Alguns es pregunten perquè néixer Si desprès vel a mort? Per divertir-se I disfrutar en créixer Perquè la vida significa molt I la mort?


La mort és dolorosa i plàcida. Dolorosa per als familiars I perquè atures el millor Que t’ha passat Que ha estat la vida Plàcida: Perquè descanses I al cel vas I perquè saps Que en el cor de la teva família estàs. En canvi la vida es diferent: Sentiments, diversions, coses maques tu tens. Si algun dia pregunten Què és la vida i la mort Et deixo dir El que t’he explicat jo.

LOVE Laia Pons París

La Medusa És un ésser que viu al mar, Si la toques et costa car, I vestida amb diferents vels Roses, liles, colors caramels. Amb el sol és resplendent


I dins l’aigua transparent, El núvol la torna fosca Com tortugues dins la closca. La medusa es defensa Malgrat tothom té la creença, Que et pica per molestar I no pas per protestar. Elles ballen com sirenes I es mouen com morenes, Els tentacles es belluguen Però si els toques ells remuguen.

Caramel Maria Vilajosana Martorell

La Mar Mediterrània L’horitzó talla la mar blava, Immensa mar platejada. Plena d’illes i d’illots, De penínsules, caps i golfs.


És la mar Mediterrània, Mar Europea i mar Africana. Qualsevol ésser s’hi banya, Sigui humà o sigui animal, O planta vegetal. Les onades van i venen, I les gotes salten i ballen T’esquitxes i t’emprenen, De l’aigua més salada.

Zipi Zape Aina Prat Planas



jocs florals