Venècia
Des de l’avió, la ciutat de l’aigua, Venècia, es veu com si fos la més gran i romàntica ciutat del món; la llum del sol ponent perfila els terrats dels edificis més grans, amb la intenció de meravellar qualsevol visitant o viatger. Un cop a terra, t’adones de la magnitud de la ciutat, la qual sembla més gran des de l’aire. La intenció principal del meu viatge és fer constància gràfica de la gran enyorança al passat que transmeten els petits carrerons i els petits i grans canals de la ciutat, el deteriorament limitat, però present a grans monuments, palaus i edificis a causa de la humitat i els núvols que fan de barret a la ciutat. Estic en un “vaporetto”, recorrent les rodalies d’una ciutat ben diferent a les altres, amb olor característica i tot. Des de la coberta, observo els canals que la fan especial, i un voltant poc visitat però molt interessant, ple de guixades reivindicatives i revolucionàries, que fan de Venècia una ciutat més del continent, que no es queda enrere quant a les injustícies socials. No puc gravar amb una càmera el caràcter dels seus visitants, però les meves reflexions em fan veure els típics turistes que van a fer-se la foto al Pont dels Sospirs, simplement perquè és el que recomana la guia, però hi ha una minoria, que s’emociona en poder contemplar el pas per on els presoners veien per últim cop la llum que abans perfilava la ciutat des de l’aire. En definitiva, una ciutat amb sentiments, olors i molta gent, que guarda molts racons únics i històries apassionants del passat descobertes o simplement no mirades, que fan que el simple fet d’estar allà, sigui suficient motiu perquè se’t posin els pèls de punta.
Iris Sara Razenj, 4t ESO B