Page 1

1


2


Amor de mare

(Va venir del cel)

3


Es permet la descàrrega i la distribució gratuïta d’aquesta obra sempre i quan aquesta estigui atribuïda al seu autor. No es permet fer un ús comercial d’aquesta obra ni la generació d’obres derivades. Si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra pot contactar amb l’autor a l’adreça de correu electrònic: sg.oset@yahoo.com Primera impressió: juliol del 2015 © Disseny de la portada: Hugo Camacho © Il·lustració: Aitor Garay © Fotografia: Núria Claverol i Català Correcció: Mercè Bagaria Compaginació: Hugo Camacho © Amor de mare (Va venir del cel): Sergi G. Oset

© Amor de mare (Va caure del cel): Sergi G. Oset

4


Amor de mare (Va venir del cel) Sergi G. Oset Contel路la pulp de grapa i ci猫ncia ficci贸

5


6


Dissabte Pedalejo amb totes les meves forces però Hanna, Caitlin, Aileen i, fins i tot, Sean em treuen un bon avantatge. Fa una calor sufocant per ser finals de maig. «Massa calor», ha dit la mare, amb rostre preocupat, mentre esmorzàvem. Pensar en la mare em fa sentir culpable. No hauria d’haver-li dit una mentida. Tan sols es tracta d’una petita excursió al riu, però és tan protectora que si li hagués demanat permís no m’hi hauria deixat anar. Per a ella, qualsevol divertiment és un perill potencial. La colla s’atura en un revolt de la carretera. Sean i les noies em fan mofa per tal que m’espavili. Em poso dret sobre la bicicleta i redoblo les pedalades. Esbufego extenuat, igual que un peix fora de l’aigua, però aconsegueixo atrapar-los. Llavors, plegats, prenem un corriol que s’endinsa pels camps de panotxes fins que arribem en un bosquet de salzes blancs. El meandre on hi ha la platjola està desert, les aigües baixen tranquil·les i el matí passa plàcid entre rialles i banys. Tots, tret de Hanna, ens banyem al riu, ens hi capbussem 7


un cop i un altre des de la plataforma que hi ha ancorada a poca distància dels marges. Quan he preguntat a Hanna per què no es ficava a l’aigua, ha aixecat els seus preciosos ulls maragda del llibre que llegia i m’ha contestat, una mica tibant, no sé què de «coses de noies». La seva reacció m’ha sorprès. Hanna acostuma a ser reservada, però sempre és amable amb mi. De totes maneres, no penso acoquinar-me. —Voldràs acompanyar-me com a iniciadora a la meva primera donació? —li pregunto. Hanna no em respon, però somriu, còmplice, mentre torna a la seva lectura. Escolto els primers crits quan surto a la superfície després de bussejar una estona. Nedo fins on és la resta del grup, a la riba. El primer que observo quan surto de l’aigua és el rostre ensangonat de Hanna. Aileen i Caitlin, les germanes bessones, miren d’ajudar-la. Sean i jo ens mirem confusos. Llavors les veiem. Són tres noies. Semblen més grans que nosaltres, diria que tenen uns setze anys. Les nostres amigues ens criden per tal que ens quedem al marge mentre recullen, a tota velocitat, còdols entre la sorra. Sean m’obliga a retrocedir amb ell. L’ansietat em paralitza. Necessito, més que res, empassar-me una de les meves píndoles. No hauria de perdre els nervis, però no aconsegueixo dominar-me. El pànic m’aclapara. M’ajupo i corro, sota una pluja de pedres convertides en projectils que volen per damunt del meu cap, en direcció al farcell de roba on estan els meus pantalons i la 8


capseta amb les píndoles de cànnabis. Mentre regiro la roba, una pedra m’impacta al clatell. El cap em roda i em mossego la llengua sense voler. Sean corre cap a mi, em crida alguna cosa però no entenc què diu. Caic damunt la superfície dura de la platjola del riu. L’últim que sento és l’impacte d’un còdol que m’obre la galta. Diumenge Quan recobro la consciència, enfebrat i amb deliris, és diumenge a mitja tarda i sóc a casa. Hi ha la doctora i també altres dones que proven de tranquil·litzar la mare i, tanmateix, només l’atabalen amb la seva xerrameca. La metgessa m’ha receptat les píndoles de cànnabis que ja prenc habitualment, assegura que em faran bé. Ara li diu a la mare que un noi com jo, diagnosticat amb síndrome d’estrès posttraumàtic, no s’ha d’exposar a aquesta mena de sotracs emocionals. Al cap d’una estona llarga, la doctora i la resta de paparres marxen, i la mare, per fi, es pot asseure al meu costat. Li pregunto, un cop més, per Hanna. No em vol respondre. Només repeteix que descansi, que no pateixi. Em desperto quan ja s’ha fet fosc. La mare no hi és. Em palpo, amb compte, l’embenat del cap i l’apòsit de la galta. Fa mal. Necessito respirar aire fresc. Agafo el walkman i l’engego. La cinta és una compilació antiga del pare 9


amb música rock: «Best of NWOBHM», diu a l’etiqueta. Obro la finestra i m’assec en el balconet que fa de porxo al vestíbul de casa. Deixo que la música em calmi i em centro a gaudir del cel, estrellat. De seguida em relaxo mentre ressegueixo, fascinat, els contorns de les constel·lacions de la Guardiana, la Sanadora i l’Àvia Geperuda. A la mare no li agraden. Diu que li fan por, que aquest no és el seu cel. «Les constel·lacions que jo coneixia: Pegàs, els Peixos i d’altres —em diu— van desaparèixer la mateixa nit que el pare ens va deixar». No sóc capaç de comprendre del tot què significa això, com tampoc sóc capaç de recordar la mort del pare. Diuen que és per la síndrome d’estrès posttraumàtic que pateixo d’ençà d’aquella nit. La mare i la resta de dones no ho han tingut fàcil durant tot aquest temps. Van perdre els marits, els germans i els fills més grans de cinc anys en una sola nit. Així, d’una bufada. Tots morts. Jo era massa petit i no me’n recordo. Ja han passat deu anys des d’aleshores. Encara ara, als noticiaris i al col·legi, ens adverteixen, a totes hores, que som una espècie en perill d’extinció. Això em fa pensar en el meu aniversari. Dimarts faré catorze anys. Llavors ja seré un home i estaré preparat per al ritus de la donació. Cerco, sense tenir sort, la llum de l’habitació de Hanna entre les cases del poble. Desitjo que es trobi bé. Hanna, els seus ulls tan intensos! Sento com em puja una erecció. Voldrà ser ella la iniciadora després de la baralla de dissabte? 10


De sobte, uns bòlids de llum d’una tonalitat verdosa creuen el firmament a una velocitat esglaiadora. Esclaten, muts, com focs artificials que vessen en forma de raïm, més enllà de les muntanyes. Durant uns segons eterns, em quedo petrificat i expectant. Res no canvia. Cap alarma, cap sirena de bombers ni de la policia. Ningú, al poble, sembla que s’hagi adonat de res. Tot continua en silenci, en calma. Després d’una espera que es fa interminable, en algun moment al llarg de la nit, la son em guanya i m’adormo. Dilluns M’ha costat fer entrar en raó la mare però, a força d’insistir, l’he convençuda perquè em deixi anar a l’escola. Ella volia que em quedés a casa, però he fet tot el possible per demostrar-li que ja em trobo bé. Sé que està preocupada i per fer-la contenta m’he pres la píndola del matí sense cap queixa. Ara sóc famós! La meva fotografia ha sortit a la televisió. Bé, en un poble de dos mil habitants on només som una trentena de nois, ja ho era, de famós, però ara és diferent. La periodista informa de l’incident del cap de setmana. Les noies que ens van atacar ja són a la presó. No parlen de què els faran, però sé que seran molt severes amb elles. M’espero una mica més per si diuen alguna cosa de la pluja d’estels de la nit passada però no fan cap menció. 11


Potser no hauria d’haver-me fet el valent. Em sento una mica marejat damunt de la bicicleta. De camí a l’escola, aturat davant un semàfor, contemplo una escena que m’acaba de regirar els budells i em deixa astorat. Davant meu, una mare creua el carrer amb el seu fill petit agafat de la mà mentre discuteixen. La dona l’arrossega contra la seva voluntat. Ell es resisteix fet un mar de plors. La carona del nen, que no pot tenir més de deu anys, és un mar de llàgrimes, el seu rostre crispat traspua terror pur. La violència soterrada de l’escena em trasbalsa. Conductes com la d’aquesta dona estan penades per la Llei. Tot d’una, apareix un cotxe de la Garda que s’atura. Dues agents baixen i s’acosten a la dona. Em tranquil·litzo perquè sé que, com a mínim, multaran la mare i li reprovaran el seu comportament, però, de seguida, m’alarmo quan veig que la mare els entrega el nen i se l’enduen cap el cotxe sense recriminar-li res a ella. Fito a banda i banda, tot esperant trobar algú que digui o que faci alguna cosa, però la resta de dones que caminen pel carrer o van en cotxe fan com si res. El semàfor canvia de color i els clàxons m’empenyen a continuar. A l’escola estic inquiet. No em puc treure del cap l’escena del matí. Trobo a faltar alguns dels meus amics entre classe i classe. Els nois som un grup reduït i tots ens coneixem. A mig matí, la directora ens informa pels altaveus que alguns companys no han vingut a causa d’un virus que 12


corre pel poble. Sean em defuig deliberadament. Decidit a saber què passa, l’arracono davant els armariets del passadís i l’interrogo. Segons el que ha sentit dir, Hanna, Caitlin i Aileen estan sota càstig per imprudència temerària. Les culpen de la nostra escapada i de l’ensurt posterior. Amb un somriure trist, Sean m’explica que les noies van donar una bona pallissa a les nostres atacants. Sean no es mostra gaire xerraire, noto que està neguitós al meu costat. L’agafo per la màniga per retenir-lo, però ell es desempallega i s’escapoleix de mi. Marxa de pressa i corrents mentre em diu que la seva mare l’ha vingut a buscar i que no la pot fer esperar. Pels finestrals del passadís, guaito com Sean entra al cotxe aturat al pàrquing davant de l’escola. La seva mare, una dona menuda i molt simpàtica, li recrimina alguna cosa. M’adono que Sean tremola. Veig com marxen, mentre la dona arrenca el motor i continua escridassant-lo. Dimarts Estic una mica espantat. He anat a casa de Hanna però ningú no m’ha obert la porta. Em creuo amb poques veïnes pel carrer i em fa l’efecte que totes m’esguarden de forma estranya. Accelero el pas. Avui és el meu aniversari i el dia en què, per primer cop, participaré en la donació, però res 13


està sortint com desitjaria. Si no trobo Hanna perquè em faci d’iniciadora, m’hauré d’acontentar amb alguna de les voluntàries de Fecundacions i Esperma. Els nois diuen que no he de tenir por, que es tracta d’un procés natural i senzill, però no voldria haver-ho de fer amb una desconeguda. En tot cas, després de la primera vegada, és un deure i una obligació anar a Fecundacions i Esperma un cop per setmana. Des que el Govern va instaurar el programa de donació, encara no s’ha produït cap embaràs amb èxit. No obstant això, la nostra obligació com a ciutadans és intentar-ho sense defallir. Com a mínim, m’hauria agradat que m’hi acompanyés la mare. Tot plegat m’empipa. L’incident del semàfor i la xerrada amb Sean no van ser les úniques coses estranyes que em van passar ahir. Quan tornava cap a casa, vaig sentir crits i esbroncades en un parell de cases del meu carrer, cosa que mai no havia passat abans. Un cop a casa, em vaig tancar a l’habitació, vaig connectar el walkman i em vaig prendre les píndoles. Estava més cansat del que em creia, tenia migranya i em coïa la ferida de la galta. Em vaig adormir de seguida. Em va despertar el motor del Volvo quan la mare aparcava davant del jardí. La mare va obrir la porta de casa amb un cop i tot d’enrenou, i la migranya va tornar amb més força. Vaig baixar les escales per donar-li la benvinguda com faig cada nit, però em vaig aturar quan vaig veure la mala cara que feia. 14


—Millor no te m’acostis, Car. Penso que he agafat alguna cosa i no t’ho vull encomanar —em va dir. M’adonava que feia un gran esforç per arrencar aquelles paraules de la gola sense que semblessin més aspres del que havien sonat, que mirava de contenir-se i no perdre els estreps. —Au, sigues bo, prepara’t un entrepà i no molestis la mare. No em trobo gens bé, vaig a estirar-me —va continuar mentre desapareixia dins del despatx del pare, on mai no entrava. El seu comportament em va preocupar. Ni tal sols va fer una sola menció al meu aniversari ni a la donació. Em vaig apropar al despatx unes quantes vegades per si sentia algun soroll i vaig percebre que respirava amb fatiga, amb una forta ranera. Un parell de cops vaig trucar a la porta, però vaig desistir quan em va cridar: —Fot el camp d’una vegada! Els ulls se m’humitejaren. Era el primer cop que em parlava d’aquella manera. Vaig córrer a la meva habitació. Vaig engegar el walkman i vaig sortir al balcó. Al cap d’una estona, la música i el guspireig de les estrelles van aconseguir asserenar-me fins que vaig veure, una altra vegada, aquelles llums verdes tan inquietants. Aquest cop, en queien moltes del cel. Vaig tenir malsons. Al matí vaig tornar al despatx del pare, però la mare 15


ja havia marxat a la feina. El Volvo no hi era. Em vaig prendre l’esmorzar i una píndola, vaig agafar la bicicleta i, tot sol, me’n vaig anar a Fecundacions i Esperma. Dimecres La experiència a la primera donació no va ser una cosa per recordar amb gaire satisfacció; tot el contrari, va ser una procés mecànic, asèptic i una mica vergonyós. El rostre de la voluntària que em van assignar reflectia una buidor total. Provinents dels boxs adjacents, m’arribaven plors desconsolats. Res que pogués recordar el comportament delicat i respectuós que m’havien explicat els companys. Quan vaig arribar a casa, no vaig voler veure la mare. Ella tampoc no va pujar a veure’m a l’habitació. Semblava que volgués evitar-me, ella que sempre m’ha estat a sobre. Quan torna de la feina, es passa les estones tancada al despatx del pare, a les fosques. A la nit, va tornar el grup de paparres. Van estar molta estona juntes tot i que en cap moment vaig sentir que parlessin ni fessin cap mena de soroll. Aquest matí s’ha acomiadat de mi des del despatx, ni tan sols ha obert la porta. He esmorzat, m’he pres les píndoles i he agafat la bicicleta sense tenir ni esma per encendre el televisor. La colla m’esperava al jardí. Sean i Hanna, Caitlin i Aileen, tots amb cares que anaven de la preocupació a 16


una certa por. Em diuen que no podem tornar a l’escola, que l’han tancada per culpa del virus que corre pel poble. Amb tot l’enrenou d’ahir, no m’he assabentat de res. Guaito els ulls de Hanna que em defuig. Encara no he pogut parlar amb ella de la donació, aquest tema sura entre nosaltres incomodant-nos, però ara no és el moment apropiat de fer-ho. Sean em diu que és imprescindible que tornem al riu, que les noies han descobert alguna cosa que ens han de mostrar. Recalca que és molt important. Les noies em miren serioses. Sé que són capaces de fer qualsevol cosa per nosaltres dos. Assenteixo. M’oblido dels problemes que això em pot portar amb la mare. Tampoc crec que, ara mateix, se n’adoni si no hi sóc. Hem tornat a la mateixa platjola del riu on vam anar dissabte passat. En el trajecte en bicicleta, m’he fixat en les ferides i les esgarrinxades que es van endur les noies a la batussa, però elles no volen parlar de l’assumpte. —És el que havíem de fer —m’ha dit Hanna traient-li importància. La xafogor ens esclafa mentre pedalegem i no puc pensar en res més, però en arribar a la platja tinc el cap més clar. Sean em preocupa. Parlo amb ell. Li pregunto per l’enganxada amb la seva mare al cotxe. No contesta però crec que està a punt de plorar. L’estudio amb deteniment. Sembla un nen petit, molt espantat. Ell canvia de tema deliberadament. 17


—Saps que casa meva és al mateix carrer que la comissaria. Doncs, ahir em vaig despertar de matinada i vaig veure un fet insòlit. Unes policies amb altres dones traslladaven sis nens des d’un furgó a l’interior de l’edifici. Els nens anaven en filera, emmanillats i encaputxats. El contemplo incrèdul. —Carson, eren nens! —em diu— Alguna cosa va malament al poble. Molt malament! Vull preguntar-li més coses però les noies ens esperonen a continuar. Enfilem, capcots, un caminet poc transitat, que serpenteja pels marges del riu, en direcció a les muntanyes. Dijous M’he tancat a la meva habitació. He reforçat la porta encaixant-hi una cadira, però no em sento gaire segur fins que sento xerricar els pneumàtics del Volvo de la mare, allunyant-se. Disposo de poc temps. Em prenc una píndola. He de mantenir el cap clar i necessito tranquil·litzar-me. El que les noies ens van mostrar ahir a les muntanyes no m’ha permès agafar el son aquesta nit. Jo ja no volia tornar a casa, però els nois em van convèncer. De moment, el millor, és fer com si res, aparentar que tot continua com sempre. 18


Arreplego tot el que crec que em pot ser d’utilitat i ho encabeixo dins de la motxilla. Unes samarretes netes i una jaqueta, paper, llapis, una brúixola i una navalla suïssa que era del pare. A la cuina, no hi trobo gaire cosa. He de baixar al soterrani per veure què guardem al rebost. En contra del que pensava, la porta no està tancada i el llum funciona. Baixo les escales amb el pols accelerat. Els graons de fusta grinyolen a cada passa que faig. Ara mateix, m’agradaria haver fet cas a la mare i no haver vist tantes pel·lícules de terror. Espero que alguna cosa em salti al damunt, agotzonada entre les ombres, però, aconsegueixo arribar al soterrani sense problemes. Agafo algunes llaunes de conserva i pujo les escales a corre-cuita. De nou al primer pis, m’aturo davant la porta del despatx del pare. Sento un soroll com el que faria una ungla que gratés la fusta. Podria ser un rosegador o un ós rentador que ha entrat per una finestra oberta, però reculo una mica i m’adono que una lluïssor, quasi imperceptible, flueix per l’escletxa baixa de la porta. Em frego els ulls. «Car, prens massa píndoles», em dic. No, no. Es tracta d’una fluorescència verdosa que s’escampa entre les escletxes del marc i la porta. Retrocedeixo una mica alarmat, pujo a l’habitació i tanco la porta i l’asseguro novament amb la cadira. No penso moure’m d’aquí fins que sigui de nit. Ja ho hem parlat. És la millor opció per provar d’escapar. Em prenc una altra píndola, connecto el walkman i jec damunt del llit. Confio a no adormir-me. 19


El motor d’un cotxe em desperta. M’apropo a la finestra. És el Volvo de la mare. L’enllumenat del carrer no s’ha encès i les cases adjacents són a les fosques. Sento un crit llunyà, també trencadissa de vidres. Un cop més, una lluminositat verdosa solca el cel i descendeix darrere les muntanyes properes. Això m’esbalaeix, doncs ara comprenc quin és el seu significat. Algú obre amb violència la porta de casa i puja l’escala. És la mare. Puc sentir amb nitidesa els talons de les seves sabates cada cop més properes. Tot d’una, el pom de la porta comença a girar de manera amenaçadora. Retrocedeixo espantat. Llavors, un objecte pesat impacta contra la fusta i l’esquerda. Agafo la motxilla i el walkman, obro la finestra i salto al jardí. Corro com un esperitat mentre, per damunt del meu cap, dotzenes d’estels fugaços de color verd travessen el cel estrellat del meu poble. Divendres Sean i jo reptem per les clavegueres, arrossegant-nos com llangardaixos, per túnels infectes plens d’excrements. Hanna mai no ha arribat a reunir-se amb nosaltres. Vaig insistir en què havíem d’anar a buscar-la encara que fos perillós, però a casa seva no hi vam trobar ningú. La taula encara estava parada amb el sopar intacte, però tot estava capgirat com si 20


Hanna i la seva mare haguessin marxat o no pensessin tornar. Vull creure que la Hanna, en veure’s en perill, ha escapat abans que nosaltres. Vull creure que ens trobàrem al riu tal com vam acordar. Encara que la mare de Hanna ara formi part d’Elles, no crec que li hagi fet cap mal. Hem perdut a Aileen i Caitlin fa unes hores. Anaven darrere nostre, en filera, però Aileen s’ha adonat de sobte que la seva germana no la seguia. Hem retrocedit fins a l’última cruïlla dels túnels, però no hem trobat el seu rastre. Això és un autèntic laberint. Ens guiem amb un plànol antic que Hanna va trobar a l’ajuntament, però hi ha tantes modificacions que si no seguíssim el traçat principal ens perdríem. Aileen, més serena que nosaltres i amb una determinació que no admetia discussions, ens ha obligat a continuar sense ella. Ha dit que anava a buscar la seva bessona i que ens retrobaríem més tard. A contracor, Sean i jo hem anat avançant. Sean assegura que falta poc per arribar al riu. Si és així, ja deu ser ben entrada la matinada. El formigó ha donat pas al maó, indici de que estem arribant al traçat més antic de les clavegueres del poble. La sortida ens ha de dur a un punt situat una mica més avall de la platja del riu. Era el traçat més segur per creuar les muntanyes. La carretera principal estarà vigilada. És perillós apropar-se a les muntanyes que envolten el poble. No podem córrer el risc que el que hi ha allà dalt ens ensumi. Penso en si algun dels meus amics del poble ha pogut escapar, si saben què estan preparant les 21


nostres mares. Trobarem algun lloc segur on amagar-nos? Hanna creia que la pluja de bòlids verds no podia succeir només al poble, que en altres llocs ha d’estar passant el mateix. Hanna, Caitlin i Aileen sempre han estat al nostre costat per protegir-nos, però ara haurem d’aprendre a valernos per nosaltres mateixos. El primer que cal fer és trobar una granja que hi ha pels voltants. Allà ens hi amagarem un parell de dies i esperarem que les aigües del riu baixin més calmades. Llavors podrem travessar el riu per un gual i continuar fins a l’altra riba. El túnel s’eixampla davant nostre i comença a il·luminar-se amb la llum de la matinada. Sean i jo intercanviem mirades esperançades. Per primer cop des de fa unes hores, ens podem posar a peu dret. Correm els últims metres que ens separen de l’aire lliure. Amb les presses, ignorem el soroll del xipolleig que fan els nostres peus per l’aigua bruta i la dringadissa dels objectes metàl·lics que pengen de les motxilles. Sean és el primer de sortir i, de sobte, el xucla una massa informe i acolorida i desapareix davant dels meus ulls amb un crit de sorpresa i de dolor. Em quedo atordit, sense saber què fer. Reculo mentre escolto com alguna cosa repta a l’exterior i tapona, amb el seu cos, com una ventosa que fa el buit, l’entrada de la claveguera. El sostre del túnel tremola pel pes que suporta. Filets de terra cauen damunt el meu cap. Em giro per desfer el camí, però, just en aquell 22


moment, en la mateixa direcció, un bram retrona pels túnels. Abans que pugui reaccionar, una ona invisible de força xoca contra mi, i em deixa estabornit i sense alè. L’impacte és demolidor i perdo el món de vista. Caic mentre penso que m’esquinçaré en mil bocins. Sé que tot està perdut, que no tornaré a veure mai més ni Hanna ni els meus amics. Dissabte Desperto ajagut damunt d’un matalàs sense llençols ni coixí. Unes cintes de cuir em mantenen immobilitzat pels canells i pels turmells. El cos em cruix. Respiro amb dificultat. Una membrana enganxosa em cobreix les parpelles, la boca, el nas i les orelles. La membrana no és opaca, em permet veure contorns difuminats que es van aclarint a mesura que m’hi acostumo. Sento sorolls esmorteïts de gent que tragina amunt i avall, com si escoltés des del fons d’un pou. Intento dominar el pànic, que ningú s’adoni que estic despert. Estic a Fecundacions i Esperma, en una sala que ja conec. A costat del meu llit, n’hi ha d’altres amb nois lligats i adormits. Son atesos per les voluntàries del centre, tot i que, entre elles, també reconec alguna de les mares dels meus amics. Ens administren, de manera mecànica, un sèrum d’un color verdós a través d’uns catèters connectats mitjançant unes cànules a un bulb carnós que es troba situat al centre de 23


l’habitació. Llavors sento la veu, deformada i rogallosa, com si estigués adormida, de la mare: —Ho veus tot, oi, Car? A la mare no la pots enganyar. S’apropa i m’acaricia el pit amb una mà que em deixa una pàtina de mucositat freda a la pell. Vull cridar i giro el cap perquè no em toqui. —Sssst, sigues bon noi, Car! Aviat s’acabarà aquest trasbals. Les Grans Mares ens han dit que així seria, però has d’estar preparat per al viatge. Et reuniràs aviat amb el pare. Jo no puc acompanyar-te. Nosaltres, les dones, encara hem de fer feina aquí per a les Grans Mares, però tu viatjaràs molt lluny i coneixeràs aquelles estrelles que tant t’agrada mirar —la mare calla, com si fos una mecanisme que s’hagués quedat sense corda. Les seves paraules s’obren pas dins del meu cervell com un llamp punyent. Imatges, com bombolles de sabó, esclaten al meu interior i em veig en braços de la mare. Sóc molt petit i ploro. Ella sembla somnàmbula. Estem a l’interior d’una cova i ella em diu que m’acomiadi del pare, adormit dins d’una beina vegetal. Fujo d’aquestes imatges per contemplar el rostre de la mare que continua, al meu costat, muda. De cop, torno a ser al present, en una sala de Fecundacions i Esperma. M’agradaria creure que veig una llàgrima que rodola per la seva galta, des d’uns ulls apagats, 24


amb la pupil·la i l’iris més verds que l’illa maragda que és casa nostra i que, ara, ha esdevingut un malson, però potser tan sols són les meves llàgrimes. La mare m’introdueix, amb el sèrum encara penjant del braç, sense gaires miraments en un cotxe. No tinc cap control sobre els meus moviments però estic despert, a diferència de la resta de nois. Potser la resistència que he desenvolupat als opiacis em permet ser l’únic que veu què passa i a on ens porten. Altres vehicles en segueixen en processó. En un d’ells, veig, fugaçment, el rostre blanquinós d’en Sean. Ens duen a les muntanyes. Al lloc on han estat caient els bòlids aquestes nits passades i on ens van portar, l’altre dia, Hanna, Caitleen i Aileen. Sé que els objectes celestes, en la seva caiguda, han excavat uns llargs túnels que s’endinsen kilòmetres i kilòmetres sota terra. Baixem per uns túnels de roca fins arribar a d’altres de més antics. Tinc la certesa que he estat aquí abans, quan era petit. La foscor del xoc que vaig patir quan era nen ha aixecat el vel i ha desvetllat la veritat, però ja és massa tard. Sota una cúpula gegantina, a través de la qual es veu el cel estrellat, s’amunteguen milers de beines arrenglerades i cobertes de pols. —Aquí descansa el teu pare i els seus amics, Car — em diu la mare—. Tots ells sempre han estat aquí, esperant el moment que tinguéssiu l’edat adient per afrontar el viatge —continua, assenyalant les càpsules—. Les Grans Mares ja 25


han habilitat l’atmosfera del planeta que us acollirà. Has de ser fort, Car. Les Mares corren un gran perill. Vosaltres sereu l’eina de què es valdran per lluitar i defensar-se dels seus enemics. Sóc arrossegat a una de les beines i connectat amb terminals a les seves parets interiors amb més sondes que la mare m’introdueix sota la pell. No torna a parlar-me, però fa una cosa que em sorprèn. Deixa, al meu costat, el walkman amb les cintes de música que va gravar el pare. Després, tanca la closca de la beina i es fa el buit al meu voltant. Puc respirar, tot i que, noto com començo a perdre la consciència a mesura que la capsula s’inunda d’un gas verdós. L’embolcall és fa menys pesat i sura ingràvid a uns pams de terra. A través de la tapa, que també és membranosa, veig com unes nenes desplacen el meu habitacle per la sala de pedra. Una d’elles és Hanna amb els seus preciosos ulls, ara tan opacs com els de la mare. M’introdueixen en una tovera excavada a la roca. Per la direcció cap a on està encarada, diria que apunta a la constel·lació de l’Àvia Geperuda. És un pensament absurd, però em reconforta. Llavors, la beina és succionada amb molta força i propulsada cap a l’exterior. Intueixo unes formes gegantines i difuses que es mouen entre llums i fosforescències verdoses i sento el cant atàvic de les Grans Mares bressolant-me. Penso si, al final del meu viatge, veure el pare. Si sabrà que sóc el seu fill. Si despertaré sent una cosa nova que mai 26


recordarĂ que, un cop, va ser un nen de catorze anys que vivia en un estrany planeta anomenat Terra. Acluco els ulls.

27


Sergi G. Oset (Barcelona, 1972) Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» que combina, al llarg de dos anys, amb la formació que rep a l’Aula de Escritores de Barcelona. D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en una trentena de llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. ·Segon premi al concurs de microrelats «BYTE», (2011) ·Finalista en la categoria de microrelat al «VII Premi ·Literari de Narrativa Breu», organitzat per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, (2011) 28


·Tercer premi al concurs de microrelats «BLA-BLA», (2012) ·Finalista al «Primer premi ARC-Catarsi de Relats de Gènere», (2012). ·Finalista al «Primer Premi de Relats Pulp en Català», (2012). ·Tercer premi al «III Concurs ARC de Microrelats ARC a la Ràdio», (2013). ·Dos relats seus publicats l’any 2012 van ser finalistes del «V Premi Ictineu» (2013), categoria de conte fantàstic escrit en català. ·Primer premi ex aequo al «Certamen de Microrrelato de la V Microquedada», (2015), categoria “no assistents”. L’any 2012 va publicar Paràsits mentals, llibre recull de microrelats, i Alfa i omega, novel·la breu de temàtica zombi editada en català, castellà i anglès i, en aquest 2015, El último vuelo del Microraptor, el seu segon llibre de microrelats. Amor de mare (Va venir del cel) és una contel·la (barreja de conte amb estructura de novel·la) que, amb un registre de ciència ficció i amb vocació pulp, veu de diversos referents de l’autor, en aquest cas de The Colour of Out Space, de H. P. Lovecraft, The body snatchers, de Jack Finney, The day of the Triffids, de John Wyndham o de films com Close Encounters of The Third Kind, d’Steven Spielberg. Anteriorment, l’autor va concebre Amor de mare (Va venir del cel) com un microrelat de terror de mil caràcters anomenant Amor de mare (Va caure del cel) què va publicar al blog literari http:// lamevaperdicio.blogspot.com.es/ i que teniu reproduït a continuació. 29


30


Amor de mare (Va caure del cel) L’impacte de la plantofada i els plors desconsolats de la criatura ressonen al vagó de tren. El que em sorprèn és la indiferència que mostra la dona. Dels plors, me n’oblido quan arribo a l’institut. Avui les aules són mig buides. Segons diuen, hi ha una mena de passa de grip. En acabar les classes, marxo cap a casa. No hi ha ningú i pujo a l’habitació. Tinc temps de sobres per fumarme un mai. El motor d’un cotxe em desperta. M’apropo a la finestra. És el Volvo de la mare. L’enllumenat del carrer no s’ha encès i les cases adjacents són a les fosques. Sento un crit llunyà, també una trencadissa de vidres. Una lluminositat verdosa solca el cel, tot caient darrere les muntanyes properes. Algú obre, amb violència, la porta de casa i puja l’escala. Puc sentir talonejar amb nitidesa. Tot d’una, el pom de la porta comença a girar de manera amenaçadora. Retrocedeixo espantat. Llavors, un objecte pesat impacta contra la fusta i l’esquerda. Obro la finestra i salto al jardí. Corro com un esperitat mentre, per damunt del meu cap, dotzenes d’estels fugaços de color verd cauen per tot el barri. 31

Amor de mare (va venir del cel) - Sergi G. Oset  

Amor de mare (Va venir del cel) Sergi G. Oset contel·la pulp de grapa i ciència ficció Carson és un noi a punt de complir catorze anys que...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you