Page 1

FARANJII ETI SUD EG Ã’PIA AN IPTE


El Caire Sahra Al-Bayda Al-Qser

Luxor Edfú Assuan

Abu Simbel

La frontera al llac Nàsser

Illa de Sai Dòngola i Kerma Karima Meroe

Khartum

Creuant la frontera (Gedaref) Gondar Bahir Dar

Blue Nile Falls La gorja del Nil Addis Abeba

Dorze Jinka

… atrets per la llegenda de la reina de Saba i el misteri de les antigues civilitzacions, amb l’ambició de creuar el desert més gran del món i trepitjar l’origen de la humanitat, hem recorregut més de 6.000km en dos mesos de viatge, a través d’Etiòpia, Sudan i Egipte.

Awassa Parc Natural Nexissar Key Afer Turmi


El viatge comença el 18 de gener de 2014 a Addis Abeba, la capital d’Etiòpia, des d’on marxem cap a l’extrem sud del país. Dies després desfem el camí per anar a cercar el naixement del riu Nil al nord del territori i continuar la nostra ruta fins a la frontera amb el Sudan, que creuarem el dia 9 de febrer. A partir d’aquí, anem sempre cap al nord fins a retrobar el Nil a Khartum, la capital, per després seguir-lo al llarg del desert nubi recorrent els poblats ancestrals a la vora del riu.

Arribem a la presa d’Assuan el 21 de febrer, i aquesta mateixa nit travessem la frontera amb Egipte en un ferry. Cada volta més a prop de la nostra civilització, anem recorrent Egipte al llarg del riu en vaixell, tren, bus, bicicleta i a peu, fent totes les parades obligatòries en la terra dels faraons. Ens desviem de la recta per arribar als oasis del desert, i tanquem la corba fins el Caire, on posarem punt i final a la nostra aventura africana el dia 11 de març de 2014.


ETI

Ã’PIA


País genuí i original, únic en totes les seues expressions, isolat en un continent amb el que té poc en comú. Etiòpia és l’únic país africà que mai ha estat colonitzat. Va ser governat quasi sense interrupció pels descendents del rei Salomó i la reina de Saba, fins que el darrer emperador Haile Selassie, reverenciat pels jamaicans rastafaris, va ser derrocat el 1974 per una revolució socialista. Els etíops tenen un calendari propi amb set anys de retard respecte el nostre, i un sistema horari en el qual les 6.00 són les 00.00, les 7.00 la 1.00, i així successivament. La diversitat de grups ètnics del territori parlen un total de 84 llengües diferents, de les quals la majoritària n’és l’amhàric, l’única llengua africana que conserva el sistema d’escriptura original. El territori és molt muntanyós, amb gran varietat de climes i paisatges; s’hi troba el tercer cim més alt d’Àfrica i un dels punts més baixos del planeta, així com el lloc més calent de la terra, a la depressió del Danakil. És el lloc de naixement del Nil Blau, que forma el riu més llarg del planeta, i de molts altres cursos d’aigua que reguen les fèrtils terres del país.

El cafè o buna, originari d’Etiòpia, n’és també el producte principal d’exportació. La birra etíop és molt bona i a totes hores hi ha gent amorrant-se als bars, encara que també hi ha una cervesa artesanal tala i altres licors més barats i forts: el tej, aiguardent de mel, i l’araki, de blat de moro. La base de la dieta etíop és el tef, un cereal molt nutritiu que fermenta sense llevat. Amb ell preparen el plat nacional, la injera, una espècie de crep esponjosa sobre la qual disposen les verdures, ous, carn o peix, i que l’agafen a trossets amb la mà per portar-se l’aliment a la boca. El nostre viatge comença el 18 de gener a Addis Abeba, la capital d’Etiòpia, coincidint amb la celebració del Timkat. Dies després ens dirigim cap a l’Omo Sud, on passem un parell de setmanes entre les diferents ètnies que conviuen a l’extrem meridional del país. En el camí de retorn a Addis fem una aturada a Awassa, i uns dies després mamprenem la marxa cap al naixement del Nil Blau i les ciutats històriques del nord, per continuar la nostra ruta fins a la frontera amb el Sudan, que creuem el dia 9 de febrer.


ADDIS

ABEBA

La capital d’Etiòpia és una ciutat caòtica i desordenada, plena de vitalitat, especialment en aquestes dates de celebració del Timkat. És difícil trobar edificis que superen l’alçada de dues plantes; els pocs que ho fan estan a mig construir, tapats per una xarxa d’andamis fets amb tronquets d’eucaliptus. El traçat dels carrers és poc intuïtiu i les avingudes s’interrompen bruscament, evidenciant que estem a la capital d’un país eminentment rural amb pocs exemples de planejament urbà.

Després de passar unes hores a l’aeroport esperant que es face de dia, anem cap a la ciutat per buscar un allotjament. Ens dirigim cap a la Piazza, una zona que té pinta de tenir uns quants hostals, a més d’una vida nocturna animada. Ja la primera nit, anem a fer unes birres amb una parella de granadins que hem conegut a l’aeroport. Ells vénen sovint a Etiòpia perquè col·laboren amb una dona de Jinka que té un orfenat (aquí són freqüents els casos de pares que moren joves o abandonen els fills; ara el govern està intentant, amb fons


de Unicef, dificultar la adopció internacional massiva de xiquets etíops). Amb ells anem a un edifici allargat de dues plantes junt a la Piazza que és una successió de pubs en renglera: brutal! La música etíop, com no podia ser d’altra manera, és única i radicalment diferent: una barreja de percussions africanes sincopades, veus femenines que pareixen índies, instruments i sintetitzadors que acompanyen amb melodies tipus àrab. Anem caminant per la galeria obrint-nos pas entre la gent que balla com si tingués calfreds als muscles que ens conviden a sacsejarnos al ritme de la música que sona a tope. Al dia següent provem de pujar al mont Entoto per tenir vistes sobre la ciutat, però les distàncies i el sol ens fan desistir a mig camí. Passem per la universitat, al llarg d’una avinguda on estan tots els ministeris en edificis post-moderns de formigó que pateixen el pas del temps. A dalt de tot, en una súper-construcció envoltada de gespa i casetes de vigilància, trobem l’ambaixada dels Estats Units demostrant el seu poderio front a una nació encara a mig fer. Tornem cap a Siddist Kilo – literalment, “6 km”- una rotonda (Etiòpia és el país de les rotondes) entre avingudes gegants amb trànsit escàs; només alguns busos i taxis, i alguns cotxes nous de trinca de la nova classe mitja-alta. Visitem el Lion-Zoo on, dins la gàbia circular central, els lleons reials de melena negra s’avorreixen representant la decadència d’un imperi ja desaparegut.


T T IMKA

El 18, 19 i 20 de gener, els etíops celebren l’epifania de Crist (el seu bateig al riu Jordà) en la més important celebració religiosa de l’Esglèsia Etíop, anomenada Timkat. Milers de persones s’han desplaçat de les ciutats properes a la capital per assistir a l’aconteixement. Per a natros representa la nostra benvinguda al país (arribem just el dia que comença) i una circumstància òptima per observar tot el desplegament cultural de la religió predominant al país.

A l’hostal on ens allotgem coneixem Fanah, una rastafari holandesa de 60 anys que passa temporades llargues a Etiòpia, la seua nació escollida. Ella ens guia fins Jammeda, una esplanada on estan congregats els caps de les diferents confraries de l’Església Etíop, cantant oracions mentre una multitud de cabets negres coberts amb mocadors blancs els observen des de darrera del cordó de seguretat de l’exèrcit. Un edifici al mig de tot amaga l’estany d’aigua per al

ritual, on només tenen accés els sacerdots, la premsa i tristament, uns quants faranjis amb càmeres. Un exemple més de la venda del país al turisme. Al dia següent tornem fent una passejada al mateix lloc, però abans d’accedir-hi, trobem una gran processó de sacerdots precedida dels grups de cada confraria cantant i ballant. Tancant la desfilada de vàries hores, sota uns para-sols de colorins


Sortim del recinte i seguim per una avinguda amb una tanca de xapa a una banda, i un mur que amaga els jardins d’un palau governamental a l’altra. Arribem a una revolta amb vistes sobre la ciutat desfeta i polsegosa… aquí baixem per un passeig on hi ha un edifici que, a primera vista i donada la magnificència de la construcció, decidim que ha de ser per força el palau imperial de Selassie, però al acostar-nos veiem que és l’hotel Sheraton, una empresa estrangera amb més poder econòmic que el propi govern imperial. Uns xiquets intenten robar-nos utilitzant la tàctica de la revista: fan que t’ensenyen alguna cosa i, amb una extrema habilitat, te buiden les butxaques en un segon. A les nostres només troben una llibreteta que llancen al terra uns metres més enllà. Pugem de retorn a la Piazza per la Churchill Avenue, on es respira un ambient tens que, junt amb la calor i el sol horitzontal del vespre, converteixen l’ascens en un calvari.

i darrere unes creus de plata i or, caminen solemnement i en renglera els sacerdots amb capes brodades i turbants blancs i daurats. Ens deixem portar per la multitud fins una església que resulta ser la Santíssima Trinitat, on està enterrat el darrer emperador Ras Tefari, conegut com a Haile Selassie. Allà estan celebrant una missa multitudinària a l’exterior (és curiós, les esglésies d’Etiòpia estan sempre tancades; les capelles estan a l’exterior i la gent resa donant voltes pel jardí i recolzant-se a la façana). Mentrestant peguem una volta i descobrim un bonic temple circular, la primera església d’Addis Abeba, segons un xaval que ens fa l’explicació.


El dilluns de matinada, a l’hora que desperten els minibusos (les 11h etíops, les 5h internacionals) anem cap a l’”estació” de bus d’Addis, una esplanada amb tanques de xapa i a arrebossar de gent, amb un caos i un tràfec que, sent encara fosc, accentua la sensació d’inseguretat. Anem perduts seguint les indicacions per comprar el tiquet, intentant aclarir-nos en un amhàric més que precari, i quan pugem a dalt del bus encara hem d’esperar unes dues hores a que s’ompla de gent per poder marxar. Fins ara, no sabíem on es ficaven els 3 milions d’habitants de la capital, però sortint de la ciutat veiem les barriades de cases amb teulada de xapa al llarg de carrerons de terra. Pocs quilòmetres després, el camí s’obre sota el cel blau i eixe sol tan cremant, a un paisatge de camps acabats de segar i cabanes de fang i palla per sobre els ondulants turons. Passem per pobles en plena celebració del Timkat, amb multituds cantant i processons de capellans sota els paraigües ricament brodats. Després d’una parada per fer un caferet a Butajira, la carretera continua per uns indrets preciosos d’un color daurat rabiòs del cereal sobre la terra negra i fèrtil, i disperses pel paisatge, casetes voltades de bananeres a la falda de les muntanyes. Esquerdes que recorden les escorrenties de l’aigua en temps de pluges deixen créixer l’herba i són un jardí per als ramats de vaques que guien les criatures.

CAMÍ AL

SUD

A partir de Wuleïta (o Sodo, en aquesta regió hi ha controvèrsia en la toponímia…) la que era una carretera fineta es torna en una pista de terra i clots, que fan que aquest darrer tram sigue una tortura. Quan arribem a Arba Minch ja és negra nit, i la primera impressió és decepcionant: un ample carrer de pedregots sense enllumenat, una rotonda gegant amb una gasolinera, tot de bars amb música a tope i prostitutes, i el soroll dels generadors elèctrics que ja no ens abandonarà en el nostre recorregut pel sud. L’hotel, el primer que trobem, no té aigua, ni llum, i la porta de xapa no dóna cap seguretat… ens tanquem a dins de l’habitació i sopem uns mangos i entrepans de plàtan abans caure esgotats al llit.


Key Afer és un poblet menut al llarg de la carretera que va de Konso a Jinka, amb algunes cases tradicionals i molts xiquets sense cap altra atracció que natros. Dijous és dia de mercat, així que decidim anar dimecres i passar una nit allà. Després de prendre un cafè buna amb el mestre de l’escola, avorrit sense alumnes, busquem un allotjament i trobem una pensió nova amb una habitació gran i neta amb bany i aigua! Ens quedem per la insistència de la xavala que ens atén que, encara que no parla res d’anglès, m’explica que treballa allà des que va quedar òrfena. Té unes marques a la cara, cicatrius dels talls que fan a les xiquetes segons l’ètnia a la qual pertanyen. Anem a pegar una volta pel poble i pugem a un turonet per tenir vistes: és un entorn màgic, de muntanyes roges i casetes perfectament camuflades amb el paisatge. Trobem l’únic lloc per menjar darrere una pèrgola amb una taula de billar en forma de cotxe, sota un entoldat ple del fum que surt de cremar sàndal,

KEY

AFER

potser per espantar els mosquits. A les tauletes seuen uns quants bevent uns… sucs de fruita? No! És teig, un aiguardent espès i dolç extret de la mel, que puja al cap de seguida i ens fa congeniar d’immediat amb els altres parroquians. A la taula del costat, una colla mengen trossos sencers de carn crua (!!!) del corder que penja d’un ganxo a la paret. Les xiques donen de menjar als xics, i ells a elles, agafant un tros de carn amb els dits i sucant-lo en una salsa molt picant, que segur mata tots els bacteris. Sortim d’allà de nit, amb la panxa satisfeta i el cap entelat, i fem les últimes birres ‘Giorgis’ al bareto de la pensió contemplant el cel ple, ple, ple d’estrelles; mai havia vist un cel igual… avantatges de no tenir llum elèctrica… Ens aixequem d’hora per anar al mercat (sense saber que no munten les paraetes fins les 5h, o sigue les 11h internacionals!), així que anem a l’esplanada on se celebra i seiem a l’ombra. Uns metres més enllà hi ha tot


un grup de ‘bena‘, l’ètnia predominant, que han vingut al mercat. Alguns d’ells se’ns acosten intrigats. Al·lucinem, però ells també amb nosaltres! Em toquen la pell, els cabells, les arracades, polseretes… Els xics porten un look ravero que mola molt: pèl mig rapat per davant amb trenetes darrera i un serrell amb un clip, diadema i braçalets de pedretes negre-roig-blanc, armilla militar de butxaques, renyonera de pell, un pareo arran de xeu i sandàlies fetes amb pneumàtics!! Tots carreguen un objecte de fusta que té dues funcions: de tamboret per seure sense embrutar-se la faldeta o per reposar el cap quan descansen per no desfer-se el pentinat. Què finolis, els tios! I les seues dones, amb el monyo tallat a casco empastifat amb fang roig i vestides amb roba occidental i generalment sense sabates. Totes les que passen dels vint anys van seguint el seu home a tres metres de distància, carregades com a mules amb sacs i farcells de llenya a l’esquena mentre ells passegen altius amb un bastonet… quina malícia veure com les exploten. Després d’una breu visita al mercat d’animals agafem un minibús cap a Jinka, envoltats d’uns quants dels personatges descrits anteriorment, que ens miren divertits i de tant en quant em toquen una rasta.


JIN

KA

Jinka té un ambient tropical i humit, amb bananeres per tot arreu i una frondosa vegetació que amaga les tàpies de les construccions de planta baixa. La vista panoràmica des del museu etnogràfic no permet endevinar que estem en una ciutat relativament gran, la capital de l’Omo Sud. Ens instal·lem al primer hotel que trobem, on coincidim amb altres viatgers: Lukas, un belga de 50 anys amant dels animals, i una parella d’ucraïnesos amb dues xiquetes que vénen d’Egipte, fent la ruta inversa a la nostra. Els dies a Jinka transcorren tranquil·lament, entre l’assetjament constant per part dels xiquets del poble i dels guies que intenten portar-nos a veure els mursi en 4×4. Jo els dic: que vinguen ells a veure’m a mi! Pel mercat de Jinka veiem algunes dones pertanyents a l’ètnia mursi sense el plat labial, i el llavi els penja com pell morta; quan ens veuen se l’estiren per demanar “2 birr” a canvi de que els faces una foto. És un espectacle un poc depriment… res de l’elegància i dignitat que una esperaria d’una ètnia tantes voltes així retractada, sinó més aviat una imatge de decadència i mendicitat a favor del turista. Ni per un moment se’m passaria pel cap anar al seu poblat en tour guiat per fer fotos; ho trobo una falta d’humanitat en l’intercanvi i la pitjor de les maneres d’entrar-hi en contacte. Visitem el museu etnogràfic, dins un edifici molt bonic construït en cooperació alemano-japonesa, i el poblat ari dels voltants. Anem al riu amb els xiquets, ens colem a un partit de futbol, visitem l’orfenat amb el que col·laboren els granadins que vam conèixer a Addis, recorrem els afores i comprem fruita al mercat, i entre un núvol de xiquets coneixem els nostres futurs companys de viatge: Natxo i Patrícia, dos sevillans que han vingut a Etiòpia per gravar un videoclip amb un amic d’Addis i, de passada, pegar una volteta pel país. Després d’una breu salutació, quedem per a l’endemà intentar aplegar a Turmi, un poblet remot tocant a la frontera amb Kènia.


Per anar a Turmi només hi ha bus dos dies per setmana… i per sort o per desgràcia, diumenge no és un d’eixos dies… Decidim anar en minibús a Key Afer i, des d’allà fer autostop a la cruïlla de la carretera principal del territori Hamer. Aprofitem el camí per conèixer Patrícia i Natxo, els dos sevillans que hem trobat la vesprada anterior. Al cap d’una hora d’haver sortit de Jinka i sense aparent motiu, el minibús s’atura a una caseta amb un lletrero de finançament de l’AECID (cooperació espanyola) i baixen unes dones corrents a amagar uns sacs de gra. No comprenem què està passant fins que veiem un cotxe de la policia, que ja els ha pispat tot i l’intent dels traficants de fer com si res. Els fan treure dels sacs unes garrafes que portaven ocultes i les buiden d’un líquid transparent “very dangerous and illegal”, en paraules del policia. Aquest és el nostre primer contacte amb l’aiguardent araki. Arribem a la cruïlla per fer auto-stop i al cap d’una estona ens adonem que tenim per a llarg; la freqüència de trànsit és de 0.5 vehicles/hora. Finalment passa una camioneta que va fins a un poble a mig camí, Dimeka, a dur un generador i que de passada, es farà un extra transportant quatre faranjis al cul del món (etíop). No satisfets, quan acaba la comanda, ens ofereix portar-nos fins a Turmi tornant a pagar el doble pel viatge. Hem d’acceptar, ja que en les hores que portem d’espera rascant la guitarreta de Natxo no ha passat ningú per la carretera, a banda de tres ciclistes que han arribat fins aquí pedalejant des de Berlín! Quins ànims…


T U R

MI Turmi és una agrupació de mitja dotzena de casetes, quatre bars i un parell d’hotels a banda i banda d’una carretera de terra. Més enllà del poble, el camí es perd en l’horitzó en direcció al llac Turkana, a la frontera amb Kènia, travessant la sabana salpicada de cabanes habitades per l’ètnia hamer. Els hamer són un poble de pastors que fins fa uns anys ni tan sols tenien noció de l’existència d’una entitat anomenada Etiòpia i que, a colp d’antropòlegs i amhares amb ambició s’han convertit en una atracció turística vivent. Els dilluns se cel·lebra un mercat a la població, suposadament l’ocasió perfecta per observar els hamer i interactuar amb ells. No obstant,


només arribar ja ens adonem que l’única relació que es pot establir entre visitants i locals és seguint la dinàmica “foto 2 birr”, o sigue, que et demanen que els faces fotografies a canvi d’uns cèntims. No pareixen esperar res més dels viatgers, només que treguen la càmera i disparen per endur-se una imatge per decorar el saló, com una metàfora contemporània dels clàssics ullals d’elefant. Això sí, d’un safari humà. Ens sentim alhora víctima i botxí de la perversitat del turisme. Som assediats pels xiquets, que no ens deixen a soles i no paren de demanar-nos coses. Tenen dinàmiques molt violentes: el germà gran li pega al menut, i després ve el pare i li pega al xiquet, i així surten després maltractant les seues dones que, al·legant una tradició, es deixen fuetejar l’esquena en la celebració de cada casament. Ens fan plantejar-nos la qüestió: haurien d’haver deixat a esta gent en pau amb el seu estil de vida? O potser no és més pervers per part “nostra”, coneixent l’existència de tribus aïllades, decidir isolarles en una reserva on puguen seguir tallant el clítoris a les xiquetes, flagel·lant les dones en cerimònies, deixant morir de part a mares i de febre a les criatures… Tal volta és ingenu pensar que encara és possible “mantenir-los en secret” i negar-los la globalització. Els hamer no estan patint una espoliació de recursos, un canvi climàtic o destrucció de l’ecosistema, desplaçaments forçosos o evangelització massiva… estrictament parlant, no se’ls està envaint, però són carn de turisme etnològic, tant de moda entre els blanquets en busca d’experiències reals. Ara per ara però, són

els explotats en la cadena econòmica turista-agència-hamer, i l’únic partit que en treuen del negoci són els 2 birr per foto (si eres una jove de pits turgents amb l’esquena cosida a fuetades, et forres). És difícil preveure com evolucionaran; les pròximes generacions s’hauran de replantejar el seu encaix en un món molt més complex del que poden imaginar. Però el turisme ja és un fet imparable a Hamerland… Hem de sortir de Turmi com sigue, però el trànsit és més que escàs i els únics cotxes que passen són 4x4s de faranjis armats amb supercàmeres. Després de recopilar informacions contradictòries sobre un suposat bus anem a la sortida del poble i ens situem a l’ombra d’uns dipòsits d’aigua que gotegen. Hi ha dues dones arreplegant les gotetes en unes palanganes, empresa que porta hores només per aconseguir un parell de litres. És una llarga espera (i no ens deixen beure) però al final passa un cotxe amb un holandès, dos xics d’Addis, una xica de Harar i un conductor que ens porten a Konso per 200birr cadascú… si és que aquí, fer autoestop surt car… El motor és una xatarra i en una costera més llarga del que pot suportar el cotxe, hem de baixar i arrossegar-lo. Però el paisatge és magnífic, i els pastors armats amb Kalasnikov ens saluden al·lucinats. Arribat a Konso, ens fem una injera d’espinacs i unes birres ‘Meta’ amb els col·legues del cotxe i trobem un hotel sense electricitat on, rentant-nos les dents a la llum de les espelmes, compartim anècdotes amb Patri i Natxo en la última nit del nostre camí en comú.


Al matí següent pugem a Dorze, un poblat a la muntanya amb una única carretera de revoltes amb vistes que puja fins la vil·la de Xenxa. Baixem del bus i contemplem la magnífica panoràmica dels dos llacs: l’Abaya, de color daurat, i el Xamo blau-cel, separats per les muntanyes del parc natural Nexissar.

DOR

ZE

Seguim caminant i trobem les primeres cases del poblat, fetes amb un trenat de canya com si siguessen cistelles gegants, amb un aspecte exterior com de cap d’elefant, voltades d’una tanca de canyes que amaga els horts de bananeres. En aquest context ja de per si surrealista, trobem un francès i una japonesa de monguis que vénen caminant de Xenxa, on avui hi ha una festa religiosa. Decidim pujar fins allà, però la calor i el cansament, junt amb la intranquil·litat de no saber si trobarem transport al tard, fan que ho deixem córrer i pugem a un bus que ve de tornada ple de beates que baixen de la celebració. Ja de tornada a Arba Minch quedem per beure unes ‘Giorgis’ amb Lukas, el belga que vam conéixer a Jinka, que ens explica com anar al parc natural caminant i ens mostra el reportatge fotogràfic que ha fet a Turmi, on ha assistit al ‘bull jumping‘, una cerimònia hamer on un xic ha de saltar una renglera de bous per poder casar-se, i que ara imagino que és una bona forma que han trobat per financiar-se la boda amb els turistes.


Suposo que Nexissar mola molt si t’apuntes a una excursió programada: et porten en un Land Rover a veure les zebres i en llanxa als hipopòtams i al mercat de cocodrils. Però nosaltres, per voler anar d’independents, ens vam endur una decepció. Les normes del parc obliguen a portar un scout armat d’acompanyant, amb l’única motivació de treure’n 300birr. La dura caminada fins el llac, ja de per si amb pocs al·licients, es va convertir en un amarg calvari sota el sol immisericorde africà. I quan vam aplegar a la nostra fita, el llac Xamo, no vàrem tenir cap recompensa, perquè els tres cocodrils que prenien lo sol van córrer a l’aigua només veure’ns, i els quatre hipos que nedaven només treien els ulls per sobre de la superfície… ja de tornada, travessem un bosc d’arbres gegants plens d’aus per on caminen famílies de micos cap a un lloc amb el suggeridor nom de ’40 fonts’ (traducció de ‘Arba Minch’) on somnio amb pegar-me un bany d’aigua dolça com a premi de consolació. Però, com aquell que diu, ‘no volies caldo…’ arribem a un toll d’aigua sense massa atractiu, ple de xavals que em tallen el rollo, i ens sentim més estúpids encara per anar acompanyats d’un tio amb kalasnikov.

PARC NATURAL

NEXISSAR

Al dia següent sortim cap a Sodo per continuar fins a Sashemene i Awassa, on pensem parar un parell de dies abans de tornar a la capital. La sensació que tinc és de deixar enrere un món estrany de paisatges fantasiosos i gents estrambòtiques, l’etapa més meridional del viatge. Mentre m’allunyo de l’equador cap a unes latituds més properes geogràfica i culturalment, el cap em va a mil intentant pair les vivències que he experimentat al confrontar-me amb una realitat en ple procés de transformació. Una realitat que crec acabarà extingint-se o, com a mínim, artificialitzant-se, quan asfalten els darrers trams de carretera i acaben construir els ressorts que ja estan en camí.


AWASSA Després de dues setmanes per l’inhòspit sud del país, fem una parada intermèdia a Awassa, una ciutat tranquil·la i plena de vida a la vora d’un dels llacs de la vall del Rift. Només arribar ja flipem en colors de veure els carrers asfaltats, enllumenat elèctric, botigues, supermercats, fins i tot semàfors! La gent va relaxada, ben vestida, simpàtica… i és que es nota una diferència abismal respecta la crua experiència del sud. Aquí s’entreveu el progrés del país, una nova classe mitja emergent que demana i gaudeix d’un confort i una oferta molt superiors a la resta del territori. Els carrers pareixen carrers, amb arbrets i paviment, l’estructura urbana està ben definida amb bulevards que porten al llac. Degut a les inundacions provocades per la crescuda de les aigües, no s’ha urbanitzat la vora del llac, sinó que la ciutat s’ha desenvolupat darrera dels aiguamolls. Així que, passejant per sobre del muret de contenció de les aigües i pels espigons, tens la sensació d’estar en un entorn totalment natural; només els xiringuitos de cafè, té, birra i peix adverteixen que estàs a una zona urbana d’oci. Els hipopòtams i els marabús, junt amb altres centenars d’aus cama-llarga i pardalets de mil colors, comparteixen les aigües entre els joncs amb els pescadors que van plantats sobre barquetes fetes amb canyes.

Passejant per aquí, se’ns ha enganxat un tipo que ens ha acompanyat tot lo matí. M’ha fet mala impressió des del començament, amb la seua conversa plena de llocs comuns, la mirada insincera i els comentaris i propostes de pseudo-guia aficionat. Però bé, l’hem hagut d’aguantar i convidar-lo a tot (ens ha portat a menjar al mercat de peix – es menja cru!!) i al final ens demanava diners per la visita. I és que aquí tenen un morro… mai m’havien demanat tantes coses com aquí a Etiòpia: a part de birr, xiclets, fruita, la samarreta, les sabates, polseres, arracades, el mocador, tiretes, un pintallavis, exercise book (?), bolis, mirinda, aigua, la botella d’aigua, … I és que aquí existeix el món habesha (etíop) i el món faranji (guiri) i pareix que per ser estranger t’has de deixar la pell. És anecdòtic que, viatjant pel seu país amb l’imprescindible, passant calor, set, gana, cansament i demés dificultats del propi viatge, passes per davant d’una casa i, en comptes d’oferir-te aigua, te la demanen!! Dos dies a Awassa han segut suficients per recuperar-nos i, amb les forces renovades, tornem a Addis Abeba a través de la vall del Rift, on se situa l’origen de la humanitat (l’esquelet de Lucy). A la vora de la carretera, escenes que per sempre més recordaré, com les vaques xalant a les pastures llepades pel llac Ziway; un de tants paratges contemplats breument des de la finestreta d’un bus que voldria haver aturat tantes vegades… i les casetes darrera les tanques fetes amb cactus gegants com arbres, amb les branques com braços que s’alcen pregant al cel que les pluges arriben al seu temps.


LA GORJA

DEL

NIL

Per anar d’Addis Abeba al llac Tana has de creuar necessàriament, per a alegria de les amants de les carreteres amb vistes, un canó modelat durant milions d’anys pel Nil. Impressiona pensar que aquest fenomen és el resultat de l’erosió provocada pel riu que ara corre inofensiu pel fons de la gorja que ha creat. Els mil metres de baixada fins el pont i els consegüents mil de pujada em fan pensar en un català que coneguérem a Addis que venia del Caire… en bicicleta! Passem la nit a Bure, un poble-cruïlla on dormim en l’hotel més barat de tot el viatge (uns 1,60€ l’habitació doble) això sí, amb un forat immund fent de vàter i sense aigua… Al dia següent recorrem els quilòmetres que ens queden per arribar a Bahr Dar, uns paisatges creuats per riuets, casetes cuidades i tot de gent per la carretera camí del mercat enrotllats amb mantes acolorides; una terra rica i fèrtil de pastures verdes emmarcades per les siluetes de volcans antiquíssims. Últimament, veient la natura salvatge de la terra en el seu estat quasi primigeni, gairebé inalterat per la humanitat (a excepció d’unes construccions de fang i palla, que amb un bufit sortirien volant), penso en com la natura actua sense voluntat, en que les muntanyes tenen la forma que el temps els hi ha anat donant, i cada planta neix on les condicions ho han afavorit. Res és capriciós ni és el resultat d’un projecte, i per això és bell i perfecte, perquè té sentit, i perquè la seua existència en conté l’explicació, ja que compren la dimensió temporal: és alhora passat i present…


BAHR DAR

Bahr Dar és una ciutat bonica i ordenada, estructurada al llarg dels passeigs de palmeres que corren paral·lel i perpendicularment a la vora del llac Tana. Trobem un hostal-restaurant no acostumat a rebre turistes, on al matí fins i tot ens maten un corder al pati on donen les habitacions. Una vegada instal·lats, fem un passeig amb intenció d’arribar al punt on el llac Tana passa a ser l’inici del riu Nil. Trobem el camí gràcies a la companyia d’un xic que “wants to practise English”, frase que sentirem més vegades en aquesta ciutat, serà casualitat?… Passem per entre camps de xat, una planta de la qual en masteguen les fulles tendres com a estimulant, i també veiem plantes de cafè i cotó. Un quilòmetre més enllà trobem l’indret on el llac deixa de ser-ho per formar el naixement del riu més llarg del món. Ens ofereixen creuar a una illa on hi ha un monestir i, després de negociar-ne el preu, anem en companyia d’un monjo que torna de la ciutat. El monestir resulta ser un recinte amb una església octogonal amb coberta de xapa, així que considerem que no val la pena pagar l’entrada i anem a voltar per la preciosa illa, intentant esquivar els seus habitants que només intenten fer negoci guiant-nos o venent el que cau dels arbres. Ja fora de l’illa, ens aturem en un xiringuito a la vora del llac per menjar un peix i prendre unes draft (cervesa de pressió). La gerra té un dibuixet d’un condó! I és que a Etiòpia estan en plena campanya de foment de l’ús del preservatiu; a tots els hotels en trobes a la tauleta de nit, en comptes de la bíblia!


Tot i que les catarates del riu Nil ja no són ni la meitat del que eren arran de la construcció de l’hidroelèctrica que s’endú les tres quartes parts de l’aigua, és un lloc que segueix valent la pena visitar. Agafem un bus que, després d’una hora pegant bots per un camí de clots, ens deixa al poblet de Tis Abey, on prenem un cafè i preguntem el camí. Anem per on ens han indicat i, encara que la ruta no és tan “hard to find” com ens havien advertit els potencials guies, ja ens va bé l’ajuda no desinteressada d’uns xavals del

BLUE NILE

FALLS

poble. Creuem el pont portuguès, que podríem considerar el primer monument que veiem, i pugem un turonet des d’on es té la vista de la caiguda de les aigües, ara reduïda a tres tímides cascades aïllades. A part dels xiquets i xiquetes que ens volen vendre xals i bosses de carabassa, estem sols, i aprofitem l’ocasió per baixar a la base d’una cascada on s’ha format una piscina perfecta per a un bany refrescant. Al cap d’una estoneta apareix un estranger que viu a Barcelona; ens explica que, segons l’ocasió, apel·la al seu origen algerí o israelita (per exemple, a Etiòpia, on els israelites són molt estimats), tot i que que el seu passaport té el glamour de la France…


Aquesta ciutat amb nom de llegenda tolkiana és l’antiga capital d’Abissínia i el centre històric del poble amhara, la nació culturalment dominant de la Etiòpia moderna (la llengua oficial a tot l’estat, la religió predominant…). El centre l’ocupa una antiga ciutadella emmurallada, al voltant de la qual s’articulen els carrers costeruts amb cases de pedra. Desprès de fer-nos uns sucs d’alvocat i mango deliciosos i de trobar l’hotel més barat, anem a una església molt antiga que hi ha als afores del poble. L’aspecte exterior és totalment diferent de les esglésies que havíem vist fins ara: planta rectangular i coberta a dues aigües, tancada per gruixuts murs de pedra. A dins contemplo, juntament amb uns alemanys, les pintures murals que cobreixen les parets i les bigues de fusta del sostre: àngels, dimonis, Crist i la mare de Déu, Sant Jordi i el drac, el profeta Mahoma cremant a una foguera… tantes escenes bíbliques, representades amb un estil acolorit i carregat que em recorda al dels caracoles zapatistas. Al vespre fem una volta pel mercat i de tornada mengem la que serà, sense saber-ho, la última (i la millor) injera de totes.

GON DAR

L’endemà ens aixequem amb la idea d’aprofitar al màxim el nostre darrer dia a Etiòpia. Anem a fer la visita turística de rigor al recinte històric de Gondar que, pel que portem de viatge, no ens fem massa il·lusions. Però el lloc supera les nostres expectatives: és un conjunt gran de castells i demés edificacions que, encara que no són molt antigues (s.XVI) ens pareixen molt interessants i ens permeten comprendre molt millor la història que Etiòpia té, encara que reduïda a només uns quants vestigis com aquest. Resulta fàcil emocionarse davant una construcció de pedra de tres plantes amb estàncies abovedades i certa complexitat en els detalls constructius, després de tres setmanes al país veient casetes de fang i palla. Trobem una parella gran de catalans que ens expliquen la seua experiència amb un guia per Etiòpia, tan diferent de la nostra. Ens quedem una bona estona pujant i baixant per les ruïnes, fent fotos i, fins i tot, posant per a les fotos d’uns xavals etíops que estan flipats en natros. No em puc resistir, i els faig la broma demanant-los “2 birr” per la foto. Acabem el programa històric anant als banys de Fasilidas, un castell d’estil portuguès que s’alça enmig d’un fossar que només té aigua durant la celebració del Timkat, que aquí a Gondar és la més important del país. Molt satisfets amb la visita cultural, decidim a la tarda agafar un minibus cap a un mirador sobre les muntanyes Simien, però no hi ha manera que ens porte ningú sense cobrar-nos el doble pel trajecte – és tan dur haver de batallar per després no obtenir gran recompensa quan arribes als llocs… així que ens cabregem i fem un canvi de plans: passarem l’últim vespre a Etiòpia veient la posta de sol sobre la ciutat des d’un turonet, una mica amb la idea d’aïllar-nos i no haver de lidiar amb els xiquets, ni saludar a la gent, ni esquivar guies… però passarà just el contrari, i és que encara ens queden unes hores per reconciliar-nos amb el país…


Uns xics que pugen al mateix mirador que natros ens saluden; canviem quatre paraules i ens ofereixen xat, una planta estimulant. Sense voler envair-nos, s’asseuen uns metres més enllà i, segurament per això, o pel “only love” que ens ha dit el xic, que anem al seu costat. Ens reben encantats, donant-nos tot el que tenen: aigua, fruits secs i més i més xat. Anem entenent-nos i coneixent-nos en un anglès més que precari, però els somriures i l’atmosfera fan que ens sentim molt a gust. Parlem sobre molts temes: la música etíop, el carismàtic darrer emperador Selassie, una presa que vol fer Etiòpia al Nil enfrontant-se amb Egipte, la llengua secreta del Kebre Negest (el llibre sagrat), les relacions amb les dones… tot això sense parar de mastegar les fulletes de la planta màgica. Quan ja comença a fer-se fosc, baixem del turó quasi redolant i deixem a la colleta que vagen escalfant motors a una espècie de taverna improvisada, on quedem per trobar-los més tard. Després de reposar i d’asserenar-nos parem a fer un te i un dònut amb molt molt de sucre a la paradeta d’una dona que al matí ens havia convidat a un cafè. Ella està encantada amb nosaltres i em regala un xal blanc tradicional per a que m’endugue de record.

Amb les darreres llums del dia aconseguim trobar el bar clandestí on FINS UNA ALTRA estan els nostres nous col·legues, que ens reben amb gran alegria KONJO WATENYA! – sobretot Fish, el més xerrador de tots, que ja porta un nivell prou altet. Sense preguntar, l’arrugada ama del garito (que és la mare d’un d’ells) ens serveix en un gotet una beguda transparent amb un fortíssim gust a alcohol, el famós araki, aiguardent de blat de moro, i en un altre got gran, una aigua de color marró amb un gust desagradable al principi, però que combinada amb l’araki m’acaba agradant i tot. Com no hi ha gots suficients, els xics beuen en llaunes de conserves de pinya. Van aplegant més personatges del barri, entre ells un xaval que estudia a la universitat d’Awassa i parla un anglès excel·lent. Fish ja va a tope, s’ha enrotllat el xal nou que m’acaben de regalar, que ja mai més recuperaré, i em passa el mòbil per a que parle en son germà… una conversa molt estranya… Al cap d’una estona, ens diuen que podem quedar-nos a dormir allà o que ens acompanyen a l’hotel. Desestimem el convit i, donant per finalitzat el dia i amb ell el nostre pas per Etiòpia, la primera etapa del viatge, tornem acompanyats pels xics (Fish es perd pel camí de lo tort que va, pobre) i ens adormim amb un somriure. Avui ha passat alguna cosa bonica, s’han creat uns lligams efímers però especials, importants per a tots nosaltres. Sempre recordaré aquesta vesprada amb tendresa; ara puc sortir d’aquesta terra amb la sensació que deixo alguna cosa, que ja tinc ganes de tornar-hi.


SUD AN


CREUANT LA

FRONTERA

Després d’unes quantes hores de bus apleguem a la frontera entre Etiòpia i Sudan, on ens segellen el passaport. Canviem diners a un estafador, preguntem sense èxit si podem fer allà mateix el registre obligatori d’entrada al país i pugem a un minibús. En el primer tram del camí a Gedàref el paisatge és exactament igual que a l’altra banda de la frontera, i els escassos habitants viuen a les mateixes casetes de fang i palla. Encara es veuen camps de cereal, que a poc a poc aniran deixant pas a l’erm paisatge sudanès, només trencat per l’esclat de verd a la vora del riu Nil. Arribem a Gedàref i anem al souq (al centre) per buscar allotjament i, després d’un parell d’hores pegant voltes, acabem arribant a l’únic hotel de la ciutat, que ja no té habitacions. Gràcies a la mediació d’un xic que parla anglès aconseguim que ens deixen dormir al terrat, per un preu simbòlic que ens pareix molt elevat: encara no sabem que el canvi de moneda és molt més favorable del que ens han fet a la frontera i, per tant, anem enganyats pensant que tot val el doble! Es veu que el corrupte govern sudanès es queda amb un percentatge altíssim de cada transacció; això explica que el valor oficial de canvi de moneda sigue el doble que al mercat negre de divises, que és on canviarem la resta del viatge pel Sudan.


Baixem a sopar amb el xic que ens ha ajudat i ens convida a sopar ful, el plat base de la dieta sudanesa: fesols amb formatge, ou cru i demés coses barrejades en un bol, amb l’aspecte d’experiment culinari d’un xiquet de sis anys. Boníssim! Anem a prendre un té en els seus amics, i insisteix en convidar-nos a tot en plan “açò ho pague jo!”, you’re in my country, so you’re my guest diuen, tret distintiu dels sudanesos que ens acullen amb els braços oberts. El carrer està molt animat, encara que falta algo… on estan les dones? on està la birra? Welcome to Islam… Despertem al crit d’Alaah Akhbar! i contemplem la sortida del sol des del terrat de l’hotel abans d’anar cap a l’estació de bus. Només veure els autocars al·lucinem: seients reclinables, aire condicionat i… televisió! Ens matxaquen les sis hores de viatge a Jartum amb un zapping entre una telenovel·la egípcia, shows de penya cantant en directe asseguts al voltant d’una taula amb una orquestra de fons amb percussions, violins, saxo i demés, i un programa de lluita fals, rollo Hulk Hogan… la senyora del costat es mor de riure… el paisatge és tan avorrit com la tele. Per sort, un xic m’ha regalat un periòdic en anglès ple de notícies sesgades sobre el Sudan que em serveix per posar-me al dia sobre la guerra a Sudan del Sud, el bloqueig dels Estats Units o l’exportació internacional de goma aràbiga.


KHARTUM La capital del Sudan està situada a la confluència dels dos rius que formen el Nil, el Blanc i el Blau, i dividida per ells en tres parts: Khartum, Khartum Nord i Omdurman. Només arribar, un home ens ofereix portar-nos en el seu vehicle al Souq Arabi, el centre de la ciutat, un barri de carrers amples amb el traçat de la bandera britànica. Aquí està l’ambient de cafès i botigues al voltant de la Gran Mesquita, davant d’on es concentren els canvistes de divises.

Passem un parell de dies combinant els afers burocràtics amb agradables passeigs pel centre i a la vora del riu, amb visita al Museu Nacional i al souq d’Omdurman, on gastem unes hores ben entretingudes entre els carrerons protegits pel sol que amaguen tendes de llegums, espècies, perfums, teles, joies i aparells electrònics. Ens quedem a una loconda, l’allotjament bàsic al Sudan, una casa amb pati on hi ha una dutxa i forat-wàter al voltant d’un dormitori comunitari on dormen els homes; quan fa massa calor treuen els llits al pati, i vinga a roncar. Natros estem en un raconet privat darrera una mampara en dos llits individuals, de somiers fets amb un marc d’acer i un trenat de corda i sense manta ni llençol… sort dels sacs!omdurman

Com que al consolat egipci ens han fet un visat amb data límit l’11 de març, comprem el bitllet d’avió de tornada a Barcelona per a eixe mateix dia, i a l’endemà anem a l’estació per a reservar el tiquet de ferry entre Wadi Halfa i Assuan (la frontera entre Sudan i Egipte) per al dia 22 de febrer. Així que ja tenim el calendari fixat per planificar les setmanes que ens queden, i decidim marxar de Khartum i anar a poc a poc, seguint el Nil cap a Wadi Halfa, amb parada als jaciments arqueològics que coneixem per uns documentals i situem gràcies a les icones que apareixen al mapa de Mitxelin.


M EROE

La primera parada del camí des de la capital del Sudan fins a la frontera amb Egipte serà a Meroe, un conjunt de tombes en forma de piràmides xicotetes amb una entrada esculpida amb relleus murals situades entre les dunes, al costat de la carretera que va de Khartum a Àtbara. El bus ens deixa allà al mig del no-res i caminem fins l’entrada, on deixem les motxilles per explorar les ruïnes tranquil·lament. Encara que ni pel detall ni per les dimensions són unes construccions espectaculars, ens fan la millor introducció a l’imaginari de l’antic Egipte, cultura a la qual la bastant posterior civilització meroítica ja admiraven i imitaven. Quan ens cansem d’escalar dunes i fer fotos marxem de cara al poblat que està a l’altre costat de la carretera, Baharawiya, per comprar alguna cosa de menjar i buscar on dormir. Ja de la primera casa del poble surt un home a l’avís del seu fill i ens convida a passar al pati a fer un xai. En un segon treuen uns llits al pati i ens serveixen te amb galetes i, més tard, unes tomates de l’hort. Arriba l’avi que seu amb nosaltres i tenim una conversa agradable en un anglès molt bàsic. Ens parlen del Sudan, de la seua quotidianitat, s’estranyen que a la nostra edat no estiguem casats ni tinguem fills. Al cap d’una estona comencen a treure collars i unes polseres precioses, i també

miniatures de piràmides d’arenisca que fa el xiquet menut i les ven com a record, així que li’n comprem una. Ens diuen que podem dormir al darrere de les ruïnes protegits del vent del desert per una duna gran, i ens treuen per últim unes creps delicioses que quasi no tenim temps de tastar perquè ja és quasi fosc… Ens acomiadem, ens desfem en mil gràcies per la seua generositat, carreguem d’aigua i tornem cap a les ruïnes. Ja és negra nit, però la lluna està gairebé plena i podem buscar un lloc on posar la manta, menjar unes galetes i estirar-nos dins els sacs en aquesta, l’habitació més estrelada del viatge, a uns metres d’unes pedres vestigis d’una civilització ja desapareguda que encara continua fascinant. Desperto a mitjanit i és que, encara que la sorra sota meu ja s’està modelant per meu cos, comença a fer un vent fred, lo típic que estudies sobre les temperatures extremes al desert. Contemplo la lluna, que està més brillant que mai, fent el seu recorregut lentament; vaig repassant records llunyans d’episodis passats fins adormir-me a l’albada. Amaneix i poc a poc la llum líquida del sol va banyant les piràmides mentre les contemplem esmorzant unes barretes des de dalt d’una roca en forma de cap de lleó. Baixem a la carretera i parem una camioneta amb uns tios esbojarrats que ens deixen al poble anterior a Àtbara, ciutat al Nil on volem agafar un bus fins al següent destí: Karima.


El camí més curt per arribar a Karima se separa del riu i va per una drecera que creua el desert. Des de la finestreta del minibus, no es veu més que un paisatge desolat partit per la línia perfectament recta d’asfalt de la carretera. Després de més de quatre hores de trajecte (amb paradeta per resar i prendre el te al mig del no-res) tornem a trobar el Nil, i el travessem per un pont que ens deixa contemplar per uns segons la verdor dels camps abans d’arribar a la localitat, on trobem un hostal en una casa tradicional núbia i un puestet molt barat de sucs de goiaba. Al mateix costat del poble hi ha la muntanya sagrada de Jebel Barkal, als peus de la qual fa uns 3500 anys es va assentar una cultura encara anterior a la de Meroe. Els temples han estat sepultats durant segles per l’arena, oblidats pel govern i ignorats pels habitants locals, fins que l’octubre passat una colla d’arqueòlogues europees es van posar mans a l’obra per excavar noves restes i intentant preservar el poc que en queda. Quina feina tan apassionant, descobrir allò que estava ocult i poder interpretar-ho, és quasi com reescriure la història… Això sí, les excavacions actuals no tenen el glamour del cine: no porten roba color caqui ni pamela, ni prenen el te de les cinc l’ombra d’una tenda. Després de xerrar amb l’equip d’arqueòlogues i de fer la broma amb els sudanesos de l’excavació pugem al cim del turó escalant pedregots. Quan arribem dalt, contemplem una vista magnífica a través d’una fina capa de pols daurada. Als nostres peus, les ruïnes dels temples que des de baix només pareixien pedres amuntegades, cobren forma i permeten imaginar l’aspecte grandiós que devien tindre, amb els murs gruixuts i la columnata del porxo i la sala hipòstila.

KAR IMA

El recinte arqueològic se separa del poble de Karima amb un mur que forma una línia trencada, a partir del qual els eixos paral·lel i perpendicular al Nil s’imposen sobre l’homogeneïtat de l’arena. Dins aquesta estructura reticular, les cases ocupen els quadrats definits pels murs dels patis. Els carrers i places, de dimensions canviants, representen el negatiu de l’espai privat. De vegades, hi ha ficus enormes a les cruïlles fent ombra a tenalles d’aigua fresca. Només el cementiri i les mesquites desobeeixen la quadrícula i giren cap a la Meca, evidenciant la superposició de l’Islam, una religió vinguda de fora fa uns segles, sobre el poble nubi, molt més antic i connectat amb l’ordre dictat pel riu, que corre com una cinta de blau brillant fent esclatar la verdor a les seues ribes. Les palmeres datileres són els nodes d’una xarxa de camps de faves dividits per les séquies que transporten l’aigua bombejada des del riu i inunden, quan toca, les parcel·les.


Passegem fins que el cansament i el sol ens fan tornar al poble on, després de rentar-nos i descansar, sortim a fer un te amb Andy, un cartògraf anglès que porta quatre mesos viatjant des de Sud-àfrica i ens segueix les passes des que hem entrat al Sudan. S’asseu també en nosaltres un home que té unes ganes enormes de compartir el seu projecte amb algú que el pugue comprendre. Imagino que la seua família pensa que té el cap ple de pardals per haver deixat un lloc de treball en una explotació

agrària per tornar a la seua vil·la: “simple life is real life” diu, i ens explica que vol muntar un xiringuito de peix a la vora del Nil i portar als estrangers ocasionals a les ruïnes. De totes formes, el turisme no arribarà al Sudan mentre el país no s’obri i facilite la vinguda d’estrangers, ja que les restriccions de moviment, l’elevat preu del visat i del registre, el règim islamista i el fet de figurar a la llista estatunidenca de països que allotgen terroristes, no ajuden…


GOLA KER

DÒN i

MA

Deixem el Nil fer els seus meandres i agafem una drecera fins Dòngola, la capital de l’estat del Nord del Sudan, una ciutat ni gran ni menuda, amb molt de trànsit durant el dia i sense vida al carrer durant la nit, junt al riu però donant-li l’esquena, amb tres parades de minibús diferents i, a l’altra vora, quatre pedres que acostumaven a ser un temple. Tornem a trobar Andy, el cartògraf anglès, que s’asseu a menjar amb nosaltres i descobrim que paga més pel mateix cutxitril, i li cobren més pel peix que a nosaltres, a sobre, ens acaba convidant el cambrer!!


Atrets per la promesa d’unes ruïnes més o menys interessants parem a Kerma, un poblet xicotet on trobem, ara sí, a la vora del riu, un puestet amb terrassa sobre el Nil on fer sucs de goiaba. L’únic allotjament del poble és una loconda on em posen problemes per ser una dona i ens acaben demanant un preu excessiu per una habitació cotxambrosa, en ratolins i tot! Decidim doncs, anar a visitar el lloc arqueològic motxilla al coll i després pirar a Abri, un poblet més grandet, a fer nit. Caminem els més de 3km fins la Defufa, una construcció gegant d’adob des de la qual es veuen les ruïnes d’una ciutat antiga prèvia a Jebel Barkal, on entrem gratis després de convèncer els militars de l’entrada. Tornem al poble, on ens diuen que ja no hi ha cap transport enlloc fins l’endemà, així que ens toca fer nit a la loconda rebaixant un poc el preu amb l’ajuda d’un home que s’ofereix a pagar. Peguem voltes intentant trobar menjar, però fins després de l’oració pareix impossible, així que esperem una hora eterna fins poder menjar un ful i un falàfel mentre mirem la telenovel·la índia de moda. Entrem al pati de la loconda i allà hi ha un senyor boig fanàtic de Mahoma. Estan mirant una peli afgana i ell pregunta si a Afganistan són musulmans (!!!), un altre li contesta alguna cosa sobre Bin Laden i el boig assenteix “Islam tamam (good), Bin Laden tamam“…


El camí de Kerma a Abri segueix el curs del Nil a una distància suficient per deixar veure els poblats nubis, de cases del color de la terra i finestres turquesa, i les mesquites de color verd maragda amb mitges llunes coronant els minarets. A l’altra banda de la carretera només hi ha el desert pedregós, i algun campament miner – acaben de trobar un jaciment d’or! Les companyes de viatge, les úniques dones amb les que parlem en tota la nostra estada al Sudan, ens conviden a pipes de meló de moro i ens van dient els noms dels pobles. Però serà l’únic home del minibús, un tio d’uns 60 anys vestit molt elegantment amb turbant i ulleres de sol, el que ens farà el millor oferiment: ens convida a la seua illa. “Don’t die before seeing Sai!“, ens diu per convèncer-nos. Li diem que sí sense dubtar-ho i, d’un bot baixem amb ell a un embarcador, on una llanxa ens creua a l’altra banda.

Avui no hi ha cobertura a Sai, així que hem d’esperar que algun dels quatre cotxes de l’illa vingue a per nosaltres. Però l’espera es converteix en una tortura pels trilions de mosquits ‘nimita’ que infesten l’illa al costat del riu durant els mesos de gener i febrer, xocant ininterrompudament contra les nostres cares, braços, cames... acabo improvisant un turbant que em salva de l’atac, fins que finalment arriba un cotxe que ens porta a casa del nebot de Salha, el nostre amfitrió. L’home s’acaba de jubilar de mestre i parla una mica d’anglès, i quan ve cada setmana a la seua l’illa natal a regar els seus camps de faves s’allotja i menja a casa de familiars. Ens conviden a passar i prendre te amb galetes i Salha ens explica la planificació de la nostra tarda a Sai: anar veure el Nil, passar a visitar el seu germà menut que viu a l’antiga casa dels pares i, finalment, anar a veure uns arqueòlegs alemanys que s’estan a l’illa per estudiar unes ruïnes. Però tot surt a l’inrevés per a gran frustració de l’home: ens toca dur unes dones a l’altra punta de l’illa a un velatori (tota una experiència), el germà no està a casa i els alemanys no ens poden rebre… Bo, acaba sent una tarda prou còmica i ens permet veure els quatre poblats a la vora del riu com els punts cardinals, sempre creuant pel centre de l’illa, un erm desert on les marques dels pneumàtics són l’única referència. I, enmig d’aquest paisatge, aquí i allà es retallen les siluetes d’unes


I

LL SAI A DE

ruïnes estranyes d’adob desfetes que pareixen termiters gegants o estalagmites, que ens recorden que no estem a la lluna. Ja fa estona que s’ha amagat el sol i Salha no sap encendre els fars del cotxe (diu que no funcionen), així que intentem trobar el camí conduint entre clots sense llum a cinc per hora, fins que aconseguim arribar a port. La panxa buida ja reclama a l’amo: no hem menjat res en tot lo dia i ja somnio en el sopar mentre mirem una telenovel·la turca amb la sogra, mare i nebodes mentre la germana cuina. Tots els homes del poble estan a la mesquita, excepte el nebot, que diu que els ho deixa per als barbuts… La casa és preciosa: en estances exteriors adossades als murs perimetrals estan la cuina i els dos habitacles amb un forat (vàter i dutxa), i junt a la porta d’entrada i ha un porxo amb tenalles d’aigua a l’ombra. El terra del pati i les parets per dins i fora estan revestides de fang amb uns dibuixos que marquen les dones de Sai amb els dits. Nosaltres estem a la sala pública, una habitació gran coberta de fulles de papir amb un mobiliari auster: tres butaques amb braços i quatre llits contra les parets. Al centre, una catifa gegant a sobre de la qual mengem tots d’una safata amb tomates, ous trencats, formatge fresc de cabra, peix, melmelada i, com no, el clàssic plat de faves ful amb un pa amb textura de papir. A l’albada ens desperten per marxar amb un cotxe que va fins a Abri, des d’on agafarem transport fins a Wadi Halfa. Salha ens acompanya i arregla els papeleos amb un poli: al Sudan t’has de registrar a les comissaries de cada poble on arribes… controls i més controls… amb la son encara als ulls, ens acomiadem de Salha que se’n torna a l’illa en moto, ja m’agradaria arribar així als 60, ishalah!


La nostra última vesprada al Sudan l’hem de malgastar en afers burocràtics al port fluvial de Wadi Halfa: fer el check-in del ferry, aconseguir el segell de la policia, amb el corresponent pagament de taxes, passant la motxilla per diversos funcionaris a que hi posen una pegatina, omplint formularis – en un moment arribo a tindre 6 papers diferents a la mà per entregar! – i mil tràmits més que farem al port en cues d’hores interminables… De Halfa? Res a destacar, uns quants llocs per menjar i un hotelet amb un nom inequívoc: Cleopatra.


LA FRONTERA AL LLAC

NÀSSER

Quan per fi sortim de la duana i veig el ferry al·lucino: no sé com volen encabir tota la colla que som en eixa barqueta de no-res! Hi ha un petit bar, una saleta amb bancs de fusta i algunes cabines per a la primera classe. Nosaltres, per suposat, anem en segona (i perquè de tercera no n’hi ha!) i se suposa que ens hem d’apanyar amb els centenars d’homes per tindre un metre quadrat on poder estirar el sac de dormir a coberta, com en un tetris humà. Els altres dos hawaia (així anomenen als estrangers aquí, en una possible deformació del how are you?) són el col·lega Andy i un xaval anglès de 23 anys, Adrien, que ve viatjant des de Sud-àfrica i s’endú del Sudan un ull morat, record d’un assalt nocturn a Khartoum. Ells lluiten per aconseguir a última hora un lloc en una cabina veient tot el percal que hi ha a coberta, però nosaltres ens quedem intentant fer-nos un lloquet entre els viatgers. Quan es fa de nit, passem per davant d’Abu Simbel, que està tot

il·luminat, una visió inoblidable! En absolut contrast amb la nostra embarcació ronyosa, veiem un creuer de turistes que han anat a veure com demà el sol li pegarà durant un quart d’hora a la cara de Ramsés II, un fenomen que ocorre dues vegades a l’any i suposa una ocasió especial per visitar aquest temple.

HELU SHEDID SUDAN

A mitjanit baixo al lavabo i veig l’espectacle dantesc de tota la penya amuntegada a coberta, alguns patint de fred perquè no han pensat de portar-se una manta… això sí, a resar que no falte ningú! A la matinada, obro els ulls de sobte i me’ls trobo a tots agenollats en files; després de dues setmanes al Sudan crec que avorreixo més l’Islam que el futbol… maleït fanatisme… Ja avançat el matí arribem al port, i ens venen a agafar els passaports uns polis en barca. Resulta que coincideix a l’hora de la oració just quan el ferry està fent maniobra per atracar, i els fidels no es posen d’acord de cap on està la Meca per agenollar-se! Allà els deixem quan arribem a terra ferma, després de 20 hores d’amuntegament, per anar a caure en una fila de control de passaports i equipatges. Finalment, cansats i morts de fam, arribem a sòl egipci i encetem així la tercera etapa del viatge. Deixem definitivament enrere el Sudan i el seu paisatge aspre, la forma de vida tranquil·la i mil·lenària, els dies segmentats per les hores de la oració, les pells negres destacant per sota de les robes d’un blanc immaculat, les dones cobertes de túniques de colors darrere les tàpies del patis, la generositat dels seus habitants… mai oblidaré tantes coses a les que ens han convidat! te (xai), cafè (gàhua), pipes, peix, refresc de poma, suc de tamarindo, ful, tabac, plàtans, crepes… ens han portat en cotxe, obert sa casa, convidat a sopar, ajudat amb el registre i l’allotjament… en un món on cada volta el turisme és més extensiu, no hi ha res més reconfortant per al viatger com trobar un lloc on ser estranger no et converteix en una font d’ingressos, sinó en una oportunitat d’intercanviar experiències i compartir un fragment de la quotidianitat de les seues vides.


EG IPTE


TEXTOS _ Paula Catalan Gasulla Roberto Conde Suรกrez _ FOTOS


Profile for Aborixe Comunicación

Faranjii ALBUM  

Faranjii ALBUM  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded