Issuu on Google+

L’espanya Democràtica 1975 - 2000

Sergio Frutos Pinés Álvaro Asins Giménez Josep Ferrandis Jorge Alba Escribano Santiago Julian García Cebrián 2º Batxillerat C

1


L’espanya Democràtica 1975 - 2000 Textos

(TEXTO 1) La Patria es una empresa colectiva que a todos compete, su fortaleza y su grandeza deben apoyarse por ello en la voluntad manifiesta de cuantos la integramos. Pero las naciones más grandes y prósperas, donde el orden, la libertad y la justicia han resplandecido mejor, son aquellas que más profundamente han sabido respetar su propia historia. La justicia es el supuesto para la libertad con dignidad, con prosperidad y con grandeza. Insistamos en la construcción de un orden justo, un orden donde tanto la actividad pública como la privada se hallen bajo la salvaguardo jurisdiccional. Un orden justo, igual para todos, permite reconocer dentro de la unidad del Reino y del Estado, las peculiaridades regionales, como expresión de la diversidad de pueblos que constituyen la sagrada realidad de España. El Rey quiere serlo de todos a un tiempo y de cada uno en su cultura, en su historia y en su tradición. Mensaje al pueblo español de Su Majestad el Rey Don Juan Carlos I. 22 de Noviembre de 1975.

(TEXTO 2) Preámbulo de la Constitución Española de 1978 La Nación Española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de: -Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y las leyes conforme a un orden económico y social justo. -Consolidar un estado de derecho que asegure el imperio de la ley como expresión de la voluntad popular. -Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones. -Promover el regreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida. -Establecer una sociedad democrática y avanzada, y colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra.

2


L’espanya Democràtica 1975 - 2000

Per començar a analitzar el tema que anem a tractar sobre la transició, començarem fent un anàlisi de les característiques de les fonts, dient en primer lloc que ambdues fonts son primàries, ja que estan escrites a l’any en que ocorregueren els fets, més concretament a l’any 1975 (primera font) i 1978 (la segona font). Respecte al tipus de text, direm que la primera font és de tipus polític i social, perquè és un comunicat que fa el rei d’Espanya dirigit al poble espanyol, mentre que la segona font és de tipus jurídic, ja que es tracta de la Constitució espanyola de 1978. Quant a l’emissor i el destinatari d’ambdues fonts, es pot dir que mentre l’emissor a la primera font es individual, ja que esta escrita per Juan Carlos I, rei d’Espanya, i a la segona font, l’emissor és col·lectiu, perquè està escrita per les Corts, pel que fa al destinatari, coincideix en ambdues fonts que van dirigides a la nació. Per últim, mentre la finalitat que té la primera font és demanar al poble espanyol que tinguen respecte a la seua pròpia historia i que hi haja un ordre just per tal d’aconseguir l’armonia social, la finalitat de la segona font és legislar o, millor dit, marcar les lleis de la nació espanyola. A continuació, tractarem d’analitzar les idees principals i secundaries d’ambdós textos, en els quals, al primer text la idea principal és que es va a canviar el model de govern a Espanya a l’actual democràcia, i les idees secundàries d’aquesta font, són per una banda que mitjançant un ordre just i igual per a tots, es construirà la sagrada realitat d’Espanya, i per altra banda que en aquest nou sistema la Justícia és el suposat per a la llibertat. Respecte la idea principal de la segona font, direm que és la aprovació de la Constitució Espanyola de 1978, i quant a les idees secundaries, podem trobar que el objectiu d’aquesta constitució es consolidar un Estat de Dret i protegir a tots els espanyols, i l’objectiu de establir una societat democràtica avançada. Per a contextualitzar el tema, englobarem ambdues fons dintre del gran tema de el Franquisme i la Transició, però més concretament dins de la transició. Així, després de la mort de Franco en 1975, Juan Carlos I va ser proclamat rei en un context polític de gran incertesa. S'iniciava un complex procés de transició que portaria de la dictadura al sistema democràtic actual. Tres anys després de la mort de Franco, el govern de Suárez va triomfar en les eleccions, i a les poques setmanes les Corts elegides en 1977 es van convertir immediatament en Corts Constituents, que finalment realitzaran la Constitució Española de 1978. A més per comprendre millor alguns dels aspectes de la transició tractarem de definir dos conceptes bàsics com són els Pactes de la Moncloa i Estat de les Autonomies, els quals, en primer lloc, són els pactes que van tindre lloc al Palau de la Moncloa en l’etapa de la Transició Espanyola. Varen ser acordats aquests pactes per aconseguir una estabilització en el procés de transició al sistema democràtic, una economia amb una forta inflació, i en segon lloc és l’organització territorial de l’estat Espanyol que va ser acordada en l´article segon de la Constitució Espanyola de 1978, on reconeix les dèsset comunitats i dues ciutats autònomes.

3


L’espanya Democràtica 1975 - 2000

Per altra banda, com a resum de tot l’ocorregut durant aquesta etapa del nostre país, començarem per comentar la transició política espanyola, sent aquest, un període basat en el pas des la dictadura debilitada després de la mort de Franco, cap a la democràcia gràcies a la Constitució de 1978 i la col·laboració de les forces polítiques d’oposició i la dreta que permeteren un Estat social i de dret molt distint al règim franquista. D’aquesta manera es va permetre cohesionar la vida política i establir la participació a tots els ciutadans. A aquesta època va destacar també el ressorgiment de forces d’oposició, com va ser en bona manera, és a dir, amb molta hegemonia el Partit Comunista d’Espanya dirigit per Santiago Carrillo, a més, es va crear la Junta Democràtica denominada pel PCE, on PSOE, PNB i UGT eren forces principals. Pel que fa a la monarquia de Joan Carles I, els primers moments d’aquesta foren marcats pel continuisme amb el règim anterior a causa de que el govern estava en mans de Carlos Arias Navarro, polític espanyol durant la dictadura franquista. Per aquest fet molts sospitaven que la nova monarquia seria continuadora del franquisme sense Franco, no obstant això, i davant l’orientació clarament democràtica per part del rei, com indica la primera font a partir de l‘exaltació que el rei fa al poble espanyol indicant que l’ordre, la llibertat i la justícia han respectat millor la pròpia Història. A més, el nou monarca sabia que Arias no encapçalaria un projecte de transició pacífica, com indica al text, don Juan Carlos permetria reconèixer les peculiaritats regionals per donar unitat al Regne i a l’Estat, i establir un ordre just i igual per a tots. Per això, es va anar rodejant d'assessors, entre els quals destacava Torcuato Fernández, que va dissenyar un pla de canvi polític denominat la reforma. Així, el govern d'Arias, que es va donar del desembre de 1975 fins el juliol de 1976, i que fou l’últim govern franquista integrat per polítics vinculats ideològicament amb la dictadura caracteritzat per les tímides reformes realitzades a causa de la resistència dels sectors més conservadors del poder, va fracassar i finalment, la falta de política i contacte entre el monarca i Arias, unida a l’estancament polític i protestes socials provocaren la dimissió d’Arias Navarro, a petició del rei, i la nominació d’Adolfo Suárez al 1976 per portar a terme la tarea de la transició de la dictadura a la democràcia. En quant al govern de Suárez, que al principi era un desconegut, tenia el deure de transformar la situació de dictadura existent fins al moment per una societat democràtica. Per aconseguir-ho, Suárez va agrupar a un grup de polítics de la seua generació, format per falangistes com ell, socialdemòcrates, liberals i democristians. En aquesta tasca va tenir l'ajuda de Torcuato Fernández Miranda, que va assolir l'autoliquidació de les Corts franquistes i tirar endavant la Llei per la Reforma Política. Per altra banda, cal parlar dels grups de l’oposició democràtica, aquestos es van deteriorar al fracassar l’intent d’induir a l’electorat a no votar. Com a conseqüència d’aquestos fets, els sectors més immobilistes del franquisme, irritats per l'evolució política i els atemptats terroristes d’ ETA i els GRAPO, van conspirar per organitzar un colp militar contra el procés de reformes. Per fer front a les forces terroristes, al setembre de 1976, Suárez va nomenar al tinent general Gutiérrez Mellado vicepresident del govern per controlar el perill colpista en l'Exèrcit. Tot i això, les conspiracions colpistes, obligades a demanar responsabilitats a persones repressores del franquisme, i els actes d' ETA, van portar a les Corts franquistes a aprovar al novembre la Llei de Reforma Política, la qual cosa suposava el seu suïcidi polític. Gràcies a aquestos fets, l'oposició va anar eixint de la clandestinitat.

4


L’espanya Democràtica 1975 - 2000

En aquest aspecte, l'oposició, que en un principi havia desconfiat de Suárez, va acceptar que la fi del franquisme no es realitzaria mitjançant la ruptura democràtica. D’aquesta manera, Suárez s’apresurà a negociar amb l’esquerra perquè la seua participació a les eleccions era fonamental i per això va accedir a peticions de l’oposició democràtica com la legalització dels partits, inclòs el PCE i l'amnistia dels presoners polítics que van portar a la celebració de les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República al juny de 1977. Des d’eixe moment, l’èxit de Suárez per superar la resistència dels grups continuistes va fer que gran part de l'oposició passara a recolzar un procés de reforma que conclouria en l'establiment d'un genuí règim democràtic. No obstant, s’havia de contar que la llei electoral havia de considerar el sufragi universal, el reconeixement de tots els grups i la igualtat d’oportunitats per a tots. Per altra banda, endinsant-se al 1977, aquest moment es considera com una etapa d’incertidumbre a la societat espanyola que condensa problemes, dificultats, esperances i aspiracions que han marcat per a bé la nostra història. Va estar marcada per una crisi econòmica. Per a estabilitzar la situació econòmica, les principals forces polítiques i representants de la patronal es van reunir a l'octubre de 1977 per signar els Pactes de la Moncloa que són uns programes de sanejament i reforma econòmica per fer front a la crisi del petroli causada també pel greu retard industrial i tecnològic d’Espanya. Deixant d’un costat l’any clau de 1977, parlarem ara del procés que va portar a la creació de la Constitució de 1978. D’aquesta manera, es va triar una Comissió Constitucional i aquesta va triar set diputats per a elaborar un primer text com a projecte constitucional. Aquestos set diputats van ser Gabriel Cisneros, Miguel Herrero de Miñón i José Pedro Pérez Lorca d'UCD; Gregorio Peces-Barba del PSOE; Jordi Solé Turá del PCE; Miquel Roca, en representació de Minoria Catalana i del PNB ; i Manuel Fraga d'AP. A més, cal dir, que aquest procés de redacció de la constitució es tractava d'evitar la trista tradició espanyola de "constitucions de partit" que havien caracteritzat el nostre segle XIX. D’altra banda, davant del desig d'autogovern de bascos i catalans, el govern de Suárez va iniciar el procés preautonòmic abans de l'aprovació de la Constitució. Així, Suárez va optar pel restabliment formal de la Generalitat, al setembre de 1977, i la creació del Consell General Basc al País Basc. A més, davant les demandes d'autonomia de catalans i bascos, i en menor grau de gallecs, el govern d'UCD va optar per impulsar la generalització del principi d'autonomia regional, que es tractava de prefigurar el futur constitucional de l'estructura territorial Espanyola. Finalment, el Projecte de Constitució va ser sotmès a referèndum dels ciutadans el 6 de desembre de 1978 i va ser aprovat per majoria absoluta. En aquesta constitució, constituïda per 11 títols, s’estableix que el rei és el Cap de l’Estat i es fixen les seues funcions i atribucions, a més, els poders de l’Estat s’organitzen mitjançant les Corts, que exerceixen el poder legislatiu i estan formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. Per altra part, el Govern exerceix el poder executiu i dirigeix la política interior i exterior on el president és dotat pel poder legislatiu, i els jutges i magistrats exerceixen el poder judicial i creen el Tribunal Constitucional.

5


L’espanya Democràtica 1975 - 2000 Pel que fa al contingut de la Constitució, parlarem sobre els títols més interessants. En primer lloc, el títol preliminar, que conté els principis fonamentals referents a que Espanya és un Estat social i democràtic de Dret, la sobirania nacional resideix en la nació i la forma política de l'Estat es la monarquia parlamentària on es mostra la unitat de la nació amb el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions, tal i com indica a la segona font, en concret, a la tercera llei, fent referència a que als pobles espanyols han de ser protegides les seues cultures, tradicions, llengües i institucions per aconseguir un Estat segur y promoure el bé a la nació. En segon lloc, el títol I, que és el més extens, conté els drets individuals i socials, llibertats i deures dels espanyols, tal i com es reflexa a la segona font a la primera llei, a partir d’afirmar la convivència democràtica dins la Constitució conforme a un ordre econòmic, social i just per deixar clar que Espanya és un Estat democràtic i de Dret on els habitants espanyols tenen uns deures i unes llibertats, i al títol VIII, on es compatibilitza la unitat de l'Estat amb la diversitat de regions i nacionalitats que el composen. L'única modificació realitzada en la Constitució es va realitzar en 1992 per tal de concedir el dret al vot en les eleccions municipals als ciutadans que viuen a Espanya. Per últim, cal esmentar que les comunitats autònomes que es constituïren tindrien un Estatut d'Autonomia propi què havien de ser aprovats per les Corts Generals. Amb l´aprovament de la Constitució i unes noves eleccions preconstitucionals celebrades l´1 de Març de 1979, va triomfar l´UCD de Suárez. Arrel d’això, va sorgir una aliança entre PSOE i PCE. Aquesta aliança va provocar que Felipe González fera un gir polític i ideològic en el partit PSOE. Aquest partit es va configurar como un partit d’esquerra moderada, que arribarà al poder anys després. En l´any 1979 s’inicia una crisi política, els factors que se’n deriven de la qual, van provocar la dimissió de Suárez al 29 de gener del 1981. Com a conseqüència d’aquesta dimissió, es van produir unes noves eleccions a les que va guanyar Calvo Sotelo. Mentre es celebrava la seua votació com a nou president del govern, un grup de guàrdies civils dirigits pel tinent coronel Tejero van entrar al Congrés dels diputats retenint al Govern i al Congrés. El capità general de València, Jaime Milans del Bosch, decretava l'estat de guerra i publicava un ban. Cal nomenar també al segon cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, Alfonso Armada, com a un dels principals colpistes. Cal dir, que el colp no va comptar amb el suport unitari de l'exèrcit. La tasca d'alguns militars com el capità general de Madrid, Quintana Lacaci, posteriorment assassinat per ETA, va ser clau per aconseguir avortar el colp. Encara i tot açò, el moment clau no va arribar fins la matinada quan el rei es va dirigir als ciutadans, explicant les ordres que havia transmès als alts càrrecs militars de submissió a l'orde constitucional. Per altra banda, encara en Calvo Sotelo com a president del govern, al maig de 1982, Espanya va ingressar en l'Organització de l'Atlàntic Nord (OTAN). Sis mesos després, Calvo Sotelo va convocar eleccions. El PSOE va aconseguir un triomf molt clar amb més de 10 milions de vots i majoria absoluta en el Congrés dels Diputats. El projecte de "canvi" de Felipe González havia superat a una UCD que quasi va desaparèixer en les eleccions. S’iniciava així una època de domini socialista marcada per la presidència de Felipe González al govern d’Espanya, que va durar quatre legislatures. A la primera, Felipe González va haver de fer front a una difícil situació econòmica. Es va realitzar un pla d’estabilització que va sanejar l’economia i va produir la recuperació. A més, va fer front als atacs terroristes d´ETA i va reformar l’exèrcit, amb gran èxit.

6


L’espanya Democràtica 1975 - 2000 A la fi d’aquesta legislatura, Espanya va aconseguir accedir a la Comunitat Econòmica Europea i en 1986, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions per majoria absoluta propiciant la crisi entre els seus contrincants. El PCE es va juntar amb diverses forces menors configurant Esquerra Unida. La seua segona legislatura, va estar marcada per un fort desenvolupament econòmic, que durarà fins 1992. Per primera vegada es podia parlar d'un Estat del Benestar a Espanya. Les mesures liberalitzadores dutes a terme pel govern van portar un augment de les diferències de riquesa entre els diversos grups socials. Els sindicats CC.OO. i UGT van organitzar una vaga general el 14 de desembre de 1988 produint una paralització del país i Felipe González va haver de negociar la retirada parcial del seu programa liberalitzador. A la tercera legislatura, es van celebrar a Espanya dos esdeveniments internacionals, els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla, les quals van mostrar una imatge de país modern. Encara i tot, la crisi econòmica va disparar la inflació i la desocupació va arribar a la dramàtica xifra de tres milions de desocupats. A més, l’esclat d’escàndols de corrupció, van afectar el govern socialista. En 1993, el PSOE va tornar a vèncer encara que aquesta vegada sense majoria absoluta, pel que necessità el suport parlamentari de Convergència. Les forces de dreta s'havien reorganitzat en el Partit Popular que era dirigit des de 1989 per Jose María Aznar. Així, a la seua última legislatura, les dificultats econòmiques, els escàndols i la dura campanya de l'oposició portaren a que Felipe González convocara eleccions en 1996 sent vencedor el Partit Popular sense la majoria absoluta, obligant-se així a negociar en les minories nacionalistes. D’aquesta manera, Aznar va centrar els seus esforços a implementar una política econòmica ortodoxa que reduirà el dèficit públic i reactivarà l'activitat econòmica privada fent front a la inflació, el deute, el dèficit, etc. La política econòmica fou un èxit i l'activitat econòmica es va reactivar, produint un descens en la desocupació de manera notable i un sanejament de l'economia que portaria a Espanya a la participació en el naixement de l'Euro en 1999.Posteriorment, l'assassinat del regidor del PP en l'ajuntament basc d'Ermua, Miguel Ángel Blanco per part d’ETA va portar el govern d'Aznar, amb el suport de l'oposició socialista, el llançament d’una política de duresa contra ETA i l'entorn nacionalista. La reacció en va ser el Pacte de Lizarra-Estella de 1998, un acord per a avançar cap a la independència. Uns dies després ETA va declarar una treva indefinida i sense condicions encara que un any després ETA va tornar a l'activitat armada. Dos anys després, les eleccions convocades l'any 2000 van marcar el moment d'apogeu del PP i Aznar. A més questa dècada dels anys 2000 va estar marcada per la guerra contra el terrorisme declarada pels Estats Units d'Amèrica. Anys més tard, al 2002, es va produir l’entrada en circulació de l'euro de 12 països de la Unió Europea, com són Alemanya, França, Espanya, Irlanda, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica, Àustria, Finlàndia, Portugal, Grècia i Luxemburg, i el ara famós petrolier Prestige s'enfonsava enfront de les costes gallegues, provocant una catàstrofe ecològica de gran magnitud. Així més tard, al 2004, continuarien els mals esdeveniments, tant en la fallida del banc d'inversió nord-americana, Lehman Brothers, amb el inici d’una posterior crisi econòmica i financera mundial, com en la massacre terrorista de l'11-M a Madrid, al qual van perdre la vida 191 persones i prop de 2000 van resultar ferides. A més es a aquest any, el 19 de gener, quan el Govern del PP aprova el decret de dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions generals per al 14 de març on guanyen els socialistes, encapçalats per José Luis Rodríguez Zapatero.

7


L’espanya Democràtica 1975 - 2000

Quant a l’any 2008, Esoanya es troba en una greu crisi econòmica i financera, actualment mundial, degut a la caiguda de les borses. Cal dir, que seria l’any següent, al 2009, quan es detectaria una pandèmia global de la Grip A. Anys després, al 2011, es celebren els eleccions generals on guanya el Partit Popular amb Mariano Rajoy al capdavant, sent aquest un avesat polític que exerceix de gallec en el més ampli sentit de la paraula: mai saps si va o ve. Deixa que els problemes avorrisquen a la gent i que es dissolguen per si mateixos sense resoldre'ls. No obstant açò, a l'estiu de 2013, alguns indicadors econòmics fan pensar que s'ha tocat fons i que s'està iniciant la senda de la recuperació. Els esforços exigits per la CEE i pel govern als espanyols són de tal calibre que han baixat la popularitat del PP fins a límits insospitats. Un any després, al 2014, és a dir, a l’actualitat, es produeix la mort d’Adolfo Suárez, figura clau en la Transició Espanyola de la dictadura de Francisco Franco a un sistema democràtic, el 23 de març. Per últim, com a conclusió del tema analitzat sobre la transició de l’època del franquisme fins la democràcia actual, podem observar que és en realitat la Segona República, l'etapa que verdaderament representa els valors del sistema democràtic, instaurada posteriorment a la dictadura de Primo de Rivera. Les característiques d'aquest període són similars a les del Sistema Liberal, sense afirmar que liberalisme siga sinònim de democràcia, ja que en la Segona República, es produeixen millores legislatives demandades pels treballadors per mitjà d’organitzacions sindicals i partits polítics d'ideologia d’esquerres i republicans, aprovades pel Parlament. D’aquesta manera, a la República podem dir que la sobirania és popular i els electors seran tota la ciutadania, homes i dones majors d'edat, és a dir, s'establirà un sufragi universal masculí i femení, que caracteritzarà el Sistema Democràtic permetent la presa de decisions, realment d’acord en la voluntat de la ciutadania i en a enganys i farses que han definit, desafortunadament, la política d'èpoques anteriors com La Restauració. El Sistema Liberal fou el primer pas per aconseguir amb el temps aquesta democràcia. Estava constituït per una Constitució, a la qual l'Estat pot organitzar-se en dos tipus de govern, monarquia parlamentària o república. A aquesta Constitució s'indicava la divisió de poders en diferents institucions: el poder legislatiu en mans del Parlament o les Corts, el poder executiu concentrat en El Govern i el poder judicial en mans dels Tribunals de Justícia. Aquesta separació de poders implica molta més imparcialitat, justícia i objectivitat. En aquest nou sistema les Corts no són únicament consultives, sinó que la sobirania, nacional o popular, és compartida entre el monarca o Cap de l'Estat i les Corts, gràcies a les quals recau el poder sobre la nació. A més, a aquesta Constitució s’afixen els drets individuals i col·lectius dels ciutadans, així com la igualtat davant de la llei de tots ells. Gràcies a aquest nou sistema, el cos electoral se va anar ampliant, en funció de la voluntat del govern, permetent amb el temps a un nombre més gran de barons participar en les eleccions. Anteriorment, durant l'Antic Règim, el model d'Estat era la monarquia absoluta, en la qual el rei concentrava en les seues mans tots els poders de l'Estat esmenats bans. La societat era teocèntrica, per la qual cosa s'acceptava la teoria de l'origen diví del poder, per la qual el rei només havia de respondre dels seus actes davant de Déu i no davant dels seus súbdits. Així, les institucions existents en eixe moment tenien un paper merament consultiu, com les Corts, que orientaven el rei, encara que era aquest qui prenia les decisions.

8


L’espanya Democràtica 1975 - 2000

Aquesta situació política comportava la no participació dels súbdits, ja que el monarca actuava conforme els seus interessos, sense tindre en compte l'opinió de la majoria de la població, sent el tercer estament, és a dir, el proletariat, el sector més perjudicat. En el període anterior a la República, el general Miguel Primo de Rivera, amb el recolzament del Rei Alfons XIII, va establir la seua pròpia dictadura, amb aspectes que ens recorden a l'Antic Règim i amb característiques semblants al règim franquista. De fet, el fill de Miguel Primo de Rivera, José Antonio, es va posar al capdavant del partit polític ‘Falange Espanyola' que acabaria convertint-se en el partit únic establert durant la Dictadura Franquista, la FET de les JONS, que també podrem comparar amb els dos períodes abans esmentats. Totes les reformes polítiques instaurades durant la Segona República van ser abolides amb la victòria del bàndol nacional en la Guerra Civil i el posterior Règim Franquista. Els anys de postguerra es van caracteritzar per la fam i l'extrema necessitat que afectà a la majoria de la població espanyola, mentre una minoria es beneficiava de la política econòmica intervencionista del règim. A pesar que el protagonisme tornà a recaure en el sector militar, com en el període d'instauració del Sistema Liberal, la situació de penúria general reflecteix l'ambient viscut en anteriors règims autoritaris i absolutistes, també propi de l'Antic Règim. Cal esmentar també les relacions amb l'Església Catòlica, on resulta clar que el poder de Franco es fonamentava en la voluntat de Déu, rebent el suport incondicional de l'Església, a través de les mostres públiques dels diferents bisbes, perquè veuen en la dictadura, millor aliat que en La Segona República. El règim la protegeix i l'empara, i ella protegeix al règim, en una mostra més del poder i influència que sempre va tindre l'Església a Espanya. Amb la fi de la dictadura i l'aprovació de la Constitució de 1978 es torna a instaurar a Espanya un Sistema Democràtic. Aquest segon període democràtic, després de la Segona República, és el més llarg de democràcia que ha viscut el nostre país durant tota la seua història.

9


L’espanya Democràtica 1975 - 2000

Bibliografia http://historiadespanyaenbatxillerat.blogspot.com.es/ http://www.agex.es/lospartidospoliticos.htm http://www.rebelion.org/docs/29118.pdf http://www.vinuesa.com/jurasdebandera/rey.htm http://iris.cnice.mec.es/kairos/ensenanzas/bachillerato/espana/democratica_01_01.html http://www.adurcal.com/enlaces/historia/transicion/gobierno_de_suarez.htm http://www.boe.es/boe/dias/1977/02/10/pdfs/A03223-03223.pdf http://jadonceld.blogspot.com.es/2011/09/las-elecciones-de-1977.html

10


Redacción españa democrática