Page 67

Identitat i arbitrarietat

Julio A. Company Ortega

alguna cosa a aconseguir. El que el nen veu és que hi ha un altre, i aquest altre és el jo. A partir d’aquest moment es produirà una escissió irreversible entre el subjecte i el jo. Això es veu molt clar en l’exemple paradigmàtic de l’anorèxia: per molt que el cos real estigui extremadament prim, el jo es veu gros; també en situacions quotidianes com quan ens mirem al mirall i diem “quina cara tinc avui”, significa que esperàvem veure una altra cosa, marquem certa distància entre la imatge y el que esperava trobar. Aquesta imatge anticipa la seva unitat. Abans de tenir un control motor, el nen ja pot reconèixer la imatge en el mirall. Però, què hi ha abans d’aquesta imatge? La percepció d’un cos fragmentat, en dispersió, l’angoixa primordial, percepció, a la vegada, que només es percep a posteriori, retrospectivament. És freqüent que un psicòtic en ple desencadenament, no es reconegui en el mirall, o que ho faci parcialment. El mirall, por altre costat, no ha de ser el material físic, sinó la imatge que li retorna l’Altre (gestos, calor, tendresa, paraules…), per tant, si aquesta imatge se li retorna, és perquè prèviament ha hagut una matriu simbòlica, és a dir, que existeix el desig de la mare per aquest fill, fet que antecedeix fins i tot al seu naixement. Deduïm així, que la maternitat no és genètica ni instintiva (com veiem clarament en el regne animal), sinó que perquè hi hagi maternatge la mare ha de desitjar al nen com a fal·lus, és a dir com quelcom que la completi, i així alienar-lo a la seva cadena de significants, la inscripció al món simbòlic. Aquesta identificació especular, el que va a produir és la formació del jo ideal, és a dir la identificació amb una imatge idealitzada de si, amb aquesta perfecció que se li atribueix al bebè, el majesty baby (Introducció del narcisisme, 1914) freudià. No importa com sigui el bebè, per a la mare és perfecte, ja era perfecte fins i tot abans d’existir. Hi ha una il·lusió d’identitat en aquesta imatge que ens representa. Els animals són un cos; nosaltres tenim un cos, però un cos que s’ha de construir. El dins i l’afora està construït des del cos. Això que sembla tan obvi, cal construir-lo, quelcom que en la psicosi es perd: “tinc veus”, allà s’ha perdut el dins i el fora. No hi ha un ajustament entre el que s’és i el que se vol ser, estem sempre en falta, la realitat del subjecte és aquesta discordança. Desconfiem d’ aquell que diu “jo sóc jo”, això només ho subscriu amb clara certesa el paranoic. A partir d’aquest punt, d’aquest ideal, apareixen una infinitat d’objectes que estan carregats per aquesta libido joica. Es podria dir fins i tot que no existeix una libido joica i una altra objectal, sinó que la libido va ser sempre objectal, ja que el jo va ser el primer objecte. Per tant, les configuracions psíquiques que van a desencadenar les tendències libidinals del subjecte, no són universals ex: a Juan li agraden les pomes; Arnau detesta la beixamel com el seu pare; l’únic universal és aquesta imago del cos que és la condició per a la constitució narcisista. L’interès que poden tenir els objectes per a un subjecte no és tant la necessitat, com succeeix en el regne animal, natural, instintiva, automàtica, sinó que els objectes del món tenen sempre un passatge per l’ Altre. Si aquests ens interessen és perquè abans li van interessar a l’Altre. Per això funciona la moda, és el desig de l’altre el que marca l’interès del subjecte pels objectes. Com va dir Hugo Bleichmar: “estimem el que ens fa sentir estimats”. La creació doncs d’aquest jo ideal, d’aquest narcisisme, respon a la vegada a la reviviscència del narcisisme dels pares, que ara s’actualitza en el cos del fill, a saber, que, si els pares volen al fill, és perquè estan revivint l’amor per si mateixos, que a la vegada sorgeix de la identificació de l’amor dels seus pares vers ells, i així, a manera de llinatge, es va heretant la mateixa novel·la familiar. D’aquí pot desprendre’s sense recórrer al positivisme vacu de lo científic, com es van transmetent els mateixos patrons familiars o les mateixes falles simbòliques entenent que ens banyem en el llenguatge de l’Altre, i és a partir d’aquest en què ens constituïm com subjectes. El subjecte doncs, és prematur, abans que neixi ja existeix en l’univers significant de l’ Altre; el jo en canvi és tardà, es constitueix en el desenvolupament. El jo està sostingut en el pròxim i aquesta relació constitutiva amb l’Altre genera una tensió agressiva, un producte de la identificació narcisista. La destrucció de l’Altre està lligada al narcisisme del subjecte, no hi ha instint de mort, podríem dir que l’agressivitat és un efecte del rebuig del subjecte a quedar identificat al cos fragmentat, a quedar exposat al buit més absolut, al nostre origen, el no-res. L’Altre té quelcom

ACPP | Associació Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica

67

Profile for Secretaria de l'ACPP

Revista digital ACPP - núm 6 - any 2018  

Revista digital ACPP - núm 6 - any 2018  

Advertisement