Page 1

CENTENARI DE LA VAGA GENERAL DEL 13 D’AGOST  DE 1917  ‐LA TRIPLE CRISI DE 1917 (SOCIAL, POLÍTICA I MILITAR): EL SISTEMA DE LA  RESTAURACIÓ S’ESGOTA‐     

Militars custodiant locomotores i vies de tren durant una vaga de ferroviaris   11 d’agost de 1917  Autor: Brangulí  ANC1‐42‐N‐15801    

  Descripció    En la fotografia veiem militars custodiant locomotores i vies de tren a l’estació de Sant  Andreu durant la vaga de ferroviaris de la Companyia del Nord de 1917.    Interès del document    A través del desplegament de les forces d’ordre, veiem la magnitud que va assolir la  vaga de ferroviaris de l’estiu de 1917. Aquesta vaga sectorial va evolucionar cap a una  de  les  primeres  grans  vagues  generals  del  segle  XX  a  Espanya,  precedida  per  la  Setmana Tràgica i seguida per la vaga de la Canadenca de 1919. Ens il∙lustra sobre una  dècada,  la  de  1913‐1923,  molt  convulsa  a  nivell  polític  i  social;  en  particular,  sobre  l’estiu  de  1917,  un  any  en  el  que  van  confluir  una  crisi  social  –amb  la  vaga  general 

1


d’agost‐, política  –amb  assemblees  de  parlamentaris  alternatives‐  i  militar  –amb  la  creació de Juntes Militars de Defensa.    Context    El període que va de 1913 a 1923 va ser especialment convuls, tant a nivell europeu,  com espanyol i català. D’entrada, del 1914 al 1919 es va produir la Gran Guerra, amb  un abast en l’afectació de la població d’Europa i d’arreu del món com no s’havia vist  fins  llavors.  Espanya  es  va  mantenir  neutral  però  es  va  veure  igualment  afectada  pel  conflicte. Si en un primer moment el comerç i la indústria es van veure impulsats per  les  compres  dels  estats  bel∙ligerants,  aquest  impuls  va  promocionar  ascensos  de  negocis i fortunes massa ràpids, no sempre clars i sense fer‐se inversions en millores  industrials a llarg termini. La demanda de productes també va comportar una inflació  desbocada  dels  preus  dels  productes  de  primera  necessitat.  Per  altra  banda,  contrabandistes,  espies  i  persones  d’oficis  dubtosos  proliferaven  per  Barcelona.  Finalment, en el pla internacional, destaca la Revolució Russa. Va començar el febrer  de 1917 al confluir les mobilitzacions obreres amb les revindicacions polítiques liberals  i  socialistes i  la  revolta  d’amplis  sectors  de  l’exèrcit.  Van  aconseguir  l’enderrocament  de  l’autocràcia  tsarista  i  la  instauració  d’una  república  democràtica,  esdevenint  un  referent  i  focus  d’atenció  de  liberals,  republicans,  socialistes  i  revolucionaris  d’arreu.  L’octubre, la revolució passaria a ser dirigida pels bolxevics, però aquesta és una altra  història.    A Espanya, amb Catalunya i Barcelona coma a punt central de la conflictivitat, el 1917  es  produirà  una  triple  crisi:  a  nivell  polític,  militar  i  social.  Les  tres  crisis  van  ser  coetànies  i  reflectien  la  pèrdua  de  legitimitat  del  sistema  de  la  Restauració  des  de  diferents àmbits però, malgrat aproximar‐se en algunes ocasions, van desenvolupar‐se  en paral∙lel i, àdhuc, enfrontant‐se entre elles.    Des  de  1914,  la  crisi  política  es  va  anar  fer  evident:  no  es  van  poder  aprovar  pressupostos i es van anar succeint governs de concentració nacional. El 1912, el cap  de govern José Canalejas va ser assassinat per un anarquista. El va succeir el comte de  Romanones, també liberal, trencant‐se així el torn entre el partit liberal i conservador  del  sistema  de  la  Restauració.  A  més,  Romanones  va  abusar  de  la  suspensió  de  les  Corts,  normalitzant  una  dinàmica  política  arbitrària.  El  seguiria  el  govern  del  conservador Eduardo Dato (1913‐1915), que va accentuar les prerrogatives reials. Per  altra banda, Dato va tirar endavant la llei de Mancomunitats, que va atorgar funcions  administratives  a  les  unions  de  diputacions,  sense  anar  més  enllà.  La  Mancomunitat  catalana,  això  no  obstant,  va  suposar  el  primer  reconeixement  de  Catalunya  com  a  entitat  política  per  part  de  l’Estat,  i  va  tirar  endavant  nombroses  infraestructures  i  projectes culturals de país. El segon govern Romanones (9 desembre‐19 abril de 1917),  va  dur  a  terme  una  reforma  tributària  coneguda  com  a  Llei  d’Imposició  de  Beneficis  Extraordinaris, que feia recaure en la indústria i el comerç nous impostos directes, amb  l’oposició  de  la  minoria  conservadora  i  regionalista.  Les  pressions  derivades  de  la  guerra  van  fer  caure  Romanones,  substituït  per  Manuel  García  Prieto  que,  en  el  seu  breu  mandat,  va  haver  de  fer  front  al  problema  de  les  Juntes  militars.  El  seguiria  un  nou  govern  de  Dato  que,  fins  novembre,  va  governar  suspenent  les  Corts  en 

2


nombroses ocasions. En aquest marc, els partits regionalistes de l’Estat van firmar un  manifest  contra  l’autocràcia  del  govern  i  les  Corts,  que  funcionaven  al  mandat  de  la  Corona  i  l’exèrcit.  El  5  de  juliol,  es  va  convocar  una  assemblea  de  parlamentaris  a  l’Ajuntament  Barcelona.  Van  assistir‐hi  39  diputats  i  20  senadors  de  totes  les  tendències.  Recolzaven  una  reorganització  de  l’Estat  amb  més  competències  per  les  autonomies,  la  reunió  d’unes  Corts  constituents  i  que  se  solucionés  el  problema  militar. No va ser atesa i se’n va programar una d’extraordinària pel 19 de juliol, que es  va celebrar al Palau del Governador del parc de a la Ciutadella de Barcelona, malgrat  haver estat suspesa. Van assistir‐hi 55 diputats i 13 senadors, de partits catalans i de  les  esquerres  no  dinàstiques  espanyoles.  El  30  d’octubre  va  reunir‐se  una  nova  assemblea que va defensar limitar la influència del rei, reforçar el parlamentarisme, un  senat  electiu  i  l‘organització  estatal  en  autonomies.  El  novembre  començava  un  nou  govern  de  García  Prieto,  de  concentració  liberal  conservadora  i  amb  presència  regionalista.     La problemàtica militar s’arrossegava de lluny. Les guerres carlines i els tractats de pau  que les van seguir van suposar un excés d’oficials a l’exèrcit, deriva reforçada per les  guerres colonials. Alhora, les derrotes colonials havien deixat tocat l’orgull militar, com  es faria evident en l’assalt dels militars de la guarnició de Barcelona a la redacció de la  revista catalanista satírica El Cu‐cut! de novembre de 1905. Llavors, les guarnicions van  fer  front  comú  contra  el  govern  liberal  de  Montero  Ríos,  que  va  haver  de  dimitir,  mentre que el seu successor, Segismundo Moret va aprovar la Llei de Jurisdiccions, que  posava sota jurisdicció militar la repressió de les crítiques i bromes vers la institució. Els  embarcaments de 1909 per anar a lluitar al Marroc, que van desembocar a Catalunya  en la Setmana Tràgica, van estar plens de deficiències tècniques. Això no obstant, els  responsables van ser retribuïts amb medalles. El 1912 s’havia establert el protectorat  espanyol del Marroc per tractat franco‐espanyol i, el 1913, van produir‐se aixecaments  a  Tetuan,  Larache  i  Alcazarquivir  a  mans  de  el  Raisuni,  enviant‐se  50.000  militars  espanyols  a  lluitar.  El  mateix  any,  Ramón  Echagüe,  ministre  de  Guerra,  va  voler  reformar l’exèrcit creant un nou Estat Central Major, practicant una política de retirada  prematura  i  d’amortització  d’ascensos  i  modificant  les  lleis  de  recompenses.  En  oposició  a  aquestes  reformes,  el  novembre  de  1916  es  van  formar  les  Juntes  de  Defensa  a  Barcelona,  una  espècie  de  sindicat  corporatiu  d’oficials  dels  cossos  d’Infanteria  que  reclamaven  escales  tancades  per  evitar  les  arbitrarietats  que  els  ascensos per mèrits de guerra permetien i solucionar així els greuges comparatius que  tenien  amb  els  cossos  facultatius  d’Enginyeria  i  Artilleria,  els  quals  sí  disposaven  d’escales  tancades.  El  nou  ministre  de  Guerra,  Francisco  Aguilera,  va  fer  detenir  els  caps de les juntes amb el coronel Benito Márquez al capdavant. L’1 de juny, diferents  guarnicions  publicaven  un  manifest  en  el  que  es  demanava  el  reconeixement  de  les  Juntes i la llibertat dels seus caps; en cas contrari, es mostraven disposats a ocupar les  capitanies.  Les  Juntes  van  ser  interpretades  des  de  prismes  diferents,  a  voltes  contradictoris.  El  que  mostren,  en  tot  cas,  és  el  desprestigi  i  el  trencament  de  l’autoritat del sistema polític de la Restauració.     Pel que fa la crisis social, el setembre de 1912 i el juliol de 1916 s’havien produït unes  vagues ferroviària intenses liderades per la UGT en les que es van aconseguir guanys  laborals. En la de 1916, es va acabar per proclamar l’estat de guerra, es va militaritzar 

3


els treballadors,  es  van  suspendre  les  garanties  constitucionals  i  les  sessions  del  Congrés.  El  republicà  Gumersindo  Azcárate,  però,  va  aconseguir  un  Reial  Decret  que  obligava a les empreses a reconèixer dels sindicats obrers com a intermediaris. Al poc,  en  l’Institut  de  Reformes  Socials,  van  triomfar  les  candidatures  socialistes.  La  UGT  creixia  a  Espanya,  especialment  a  Madrid  i  Euskadi,  mentre  que  la  CNT  ho  feia  a  Andalusia,  Aragó  i,  especialment,  a  Catalunya,  centrant‐se,  sobretot,  en  la  lluita  pels  salaris i les condicions de vida. En aquest punt confluirien amb l’UGT en les jornades  del  18  de  desembre  de  1916,  en  les  que  es  va  dur  a  terme  una  vaga  general  de  24  hores.  Aquesta  unió  es  repetiria  l’agost  del  17.  A  finals  de  juliol  d’aquell  any,  a  València,  s’havia  produït  una  vaga  ferroviària  que  havia  comportat  nombrosos  acomiadaments.  Davant  la  intransigència  de  la  Companyia  de  Ferrocarrils,  que  es  negava  a  readmetre  els  acomiadats,  el  2  d’agost,  el  sindicat  del  Nord  plantejava  una  vaga  general  pel  dia  13  que  recollís  les  principals  demandes  del  moviment  obrer.  S’iniciava,  així,  una  vaga  general  obrera  contra  l’encariment  de  la  vida,  liderada  pels  socialistes  i  secundada  pels  anarcosindicalistes,  amb  un  caràcter  difús  de  revolta  revolucionaria.  Va  ser  especialment  intensa  a  Barcelona,  Sabadell,  Madrid,  Astúries  i  Biscaia. El dia 18, l’exèrcit aconseguia acabar amb la vaga i la insurrecció. Van produir‐ se 71 morts (33 d’ells a Barcelona i 10 a Sabadell) i 150 ferits. Es van dur a terme més  de 1.000 detencions, entre les quals les del diputat Mercel∙lí Domingo, la del comitè de  vaga català, integrat per Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí, i la del de  Madrid, integrat pels socialistes Julián Besteiro i Andrés Saborit i els ugetistes Francisco  Largo Caballero i Daniel Anguiano.     La vaga va desbordar els polítics reformistes de l’Assemblea de Parlamentaris, mentre  que  les  Juntes  militars,  per  la  seva  banda,  van  recolzar  accions  contundents  per  mantenir  l’ordre.  Per  tant,  el  1917  espanyol,  malgrat  fer  evident  l’esgotament  del  sistema dinàstic, no va unir els principals focus de d’oposició sinó que, més aviat, els va  allunyar.  El  moviment  obrer  va  veure  com  els  partits  polítics  del  sistema  eren  incapaços de fer canvis significatius, una tendència que, en els violents anys a venir, els  del pistolerisme, reforçarien el caràcter revolucionari de la cultura obrera, reforçat per  l’exemple  de  la  Revolució  Russa.  Sectors  de  l’exèrcit,  per  la  seva  banda,  buscarien  la  seva  pròpia  solució  amb  capitans  general  autoritaris  a  Catalunya  i,  el  1923,  amb  el  regeneracionisme de mà de ferro del dictador Miguel Primo de Rivera.     Qüestions:    ‐ Què és una vaga general? Quines han estat les vagues generals més importants de la  Història d’Espanya i Catalunya?    ‐ Resumiu els tres focus de tensió que es produeixen l’estiu de 1917.    ‐ Busqueu informació de la Revolució Russa (pel cas, us pot servir l’entrada “Revolució  Russa” de la Viquipèdia). Feu‐ne un resum parant atenció en a quins sectors porten a  terme la revolució.     ‐ Compareu la Revolució Russa amb la situació a Espanya el 1917. Busqueu similituds i  diferències. 

4


‐ Busqueu  en  l’Hemeroteca  de  La  Vanguardia  què  deia  el  diari  de  l’Assemblea  de  Parlamentaris  i  de  la  vaga.  Per  buscar‐ho,  heu  d’acotar  les  dates  dels  successos  (és  premsa,  és  a  dir,  les  notícies  surten  l’endemà  dels  fets)  i  posar‐hi  paraules  clau  al  buscador com “asamblea parlamentarios” o “huelga”.    Per continuar indagant:    Fonts arxivístiques    ‐ Fotografies de la vaga d’agost de 1917al FONS ANC1‐42/BRANGULÍ (FOTÒGRAFS)     ‐ Més fotografies de la vaga d’agost del 17 al FONS ANC1‐585/JOSEP MARIA SAGARRA i  PLANA     ‐  Fotografies  dels  membres  de  l’assemblea  de  parlamentaris  de  Barcelona  al  FONS  ANC1‐42/BRANGULÍ (FOTÒGRAFS)     ‐  Més  fotografies  de  l’assemblea  parlamentaris  al  FONS  ANC1‐585/JOSEP  MARIA  SAGARRA i PLANA      ‐ Una altre fotografia de l’assemblea al FONS ANC1‐994/JOAN ARTIGUES I CARBONELL     ‐  En  el  FONS  ANC1‐737/JOSEP  PUIG  I  CADAFALCH,  trobem  manifestos,  cartes  i  altra  informació sobre l'assemblea de Parlamentaris     ‐ El president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, va escriure un article a La Veu  de Catalunya cridant a la clama durant la vaga. Al fons del president, hi trobem aquest  article titulat “Per la pau", en versió manuscrita i impresa.  ANC1‐137‐T‐458      Bibliografia:    ‐  Ealham,  C.,  La  lucha  por  Barcelona.  Clase,  cultura  y  conflicto  1898‐1937,  Alianza  editorial, 2005, Madrid.  ‐  Termes,  J.,  Història  del  moviment  anarquista  a  Espanya  (1870‐1980),  l’Avenç,  Barcelona: 2011.  ‐ Bahamonde, Á., Historia de España. Siglo XX. 1875‐1939, ed. Càtedra, Madrid: 2000.       

5

Vaga general de 1917  

Triple Crisi 1917: social, política i militar Vaga General Juntes de Defensa Assemblea de Parlamentaris

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you