El paper de la família en el desenvolupament dels infants de 0-3 anys

El paper de la famiĂ­lia en el desenvolupament dels infants

de 0-3 anys

1

2

Alimentacio El paper de la famiĂ­lia

3

Autors: Montserrat Casajoana Matencio, Directora del Centre d’Educació Infantil i Familiar Vapor Buxeda Nou Soledad Casas Villena, infermera pediàtrica CAP Ca N’Oriac Francisca Cesar Serrano, Infermera pediàtrica CAP La Serra Carmen Fernandez González, directora Escola Bressol Joan Montllor Isabel Gàmez Blanco, directora Centre d’Educació Infantil i Familiar Arraona Albajai García Cortés, Tècnica del departament de Salut de l’Ajuntament de Sabadell Montserrat Garcia Martínez, educadora Centre d’Educació Infantil i Familiar Can Puiggener Susana Gough Cano educadora Espai Familiar del Centre d’Educació Infantil i Familiar Joaquim Blume Plàcida López López, Infermera pediàtrica CAP Castellar Sandra Martin Rovira Directora del Centre d’Educació Infantil i Familiar Can Puiggener Joana Naranjo de la torre Infermera pediàtrica CAP Castellar Mª Angels Oller Ribera, llevadora CAP Sant Fèlix Sònia Pérez Expòsito, secretària Tècnica de la Xarxa de la Infància del departament d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell Laura Pizarro Cormán, Directora del Centre d’Educació Infantil i FAmiliar Andreu CAstells Olga Pont Nesta, Coordinadora projectes Fundació Fias Lluis Sansa Pérez, Pediatra CAP Rambla Montserrat Torres Maña, directora del CDIAP Parc Taulí

4

És l’existència del nostre fill la que ens situa en el paper de ser pares, alhora que situa altres persones en el paper de ser avis, germans, tiets, cosins...

En un primer moment la seva existència només es troba en el nostre desig i imaginació. Però de ben segur que, abans de néixer, el nostre

fill ja ha desencadenat en nosaltres emocions i capacitats per complir amb aquest extraordinari paper. El nostre fill arriba al món en aquest espai mental que hem anat preparant per acollir-lo i que s’expressa amb la preparació de l’habitació, el bressol, la roba, l’elecció d’un nom i en els nostres plans de futur, que de ben segur que ja es van adaptant a la presència d’aquest nou

5

l’esperat fill és en realitat un desconegut que requereix tota la nostra atenció i comprensió per tal d’interpretar-lo i entendre’l. De seguida procurem investir-lo d’una identitat i de tota una sèrie d’atributs que ens el fan sentir més proper. Percebem que el nostre bebè és bonic, fort, mogut, inquiet..., i generalment afegim que s’assembla a algú de la família, i d’aquesta manera establim la continuïtat generacional i el sentiment de pertinença al grup.

membre que va ocupant aquest espai mental que es convertirà en espai de protecció i creixement i, alhora, en el punt de partida de la seva relació amb el món.

L’arribada del fill ens desperta profunds sentiments d’estimació, però també d’inquietud davant dels canvis i reptes que haurem d’afrontar. De sobte, ens adonem que

6

Sabem que aquestes primeres relacions contribueixen de manera decisiva al desenvolupament del nen. És per això que procurem que l’organització de la casa i de la nostra vida familiar es converteixi en un medi contenidor i segur, que faci d’amortidor de les circumstàncies que poden desestabilitzar l’incipient equilibri del nostre petit. La sensibilitat que tinguem als senyals de la criatura, el significat i la resposta que donem a la seva conducta, teixiran una xarxa de protecció que anirà estructurant les seves defenses psicològiques de manera que, de mica en mica, li permetran comprendre i afrontar millor les situacions estressants i progressivament anar incorporant relacions socials més àmplies.

Ens correspon als pares transmetre la cultura familiar als nostres fills, en la qual s’inclouen

la vostra respiració i la calidesa de la vostra pell. Recordo que sovint em desbordava per

els diversos estils de relacions intrafamiliars, la història familiar, la tradició, les llengües, els estils de disciplina, l’alimentació, els jocs, l’esbarjo, el treball, les aspiracions educatives i les actituds respecte a la comunitat.

sensacions que no entenia i que vosaltres semblàveu saber sempre què em passava i com resoldre totes les situacions.

I també som els pares els qui els proporcionem finestres obertes al món exterior de diverses formes i colors. Mostrem el món als nostres fills a través de l’elecció que fem d’activitats culturals, per la varietat d’experiències que posem a disposició de la llar, pels nostres gustos per la música, l’art, literatura.., per com interpretem els esdeveniments que tenen lloc fora de la família, com ens relacionem amb altres familiars, com introduïm i valorem l’escola, quina resposta donem a la TV, com acollim als amics...

De mica en mica vaig aprenent a interpretar el vostre rostre i sé quan puc sentir-me més valent i aventurer, quan haig de ser més cautelós i quan esteu decebuts per alguna cosa que no he fet bé. És clar que necessito tenir-vos a prop per saber com he d’entendre les meves emocions i com he d’organitzar la meva activitat.

ESCOLTEM QUÈ DIU L’INFANT I què us puc dir jo?... ...si en néixer només reconeixia la vostra veu,

7

8

La veritat és que no sé com ho feu, però sempre esbrineu el futur, m’anticipeu què passarà i què

De moment no sé encara gaire bé qui sóc, i tampoc no sé res del meu futur. La meva idea

espereu de mi. Jo em sento segur i puc anar fent la meva perquè confio que vosaltres em direu “prou” abans que sigui massa tard i m’ajudareu a trobar una sortida quan m’hagi fet un bon embolic.

del temps és molt inestable, només puc decidir que vull o no vull ara mateix, i no sóc capaç de poder veure-hi més enllà. Però noto que el que en realitat m’encanta és descobrir el món que m’ensenyeu i saber què en penseu. És per això

que confio totalment que vosaltres m’ajudareu a construir la meva identitat, combinant de la millor manera possible tant les meves capacitats com les meves limitacions. Segur que entre tots trobarem el camí que em porti al creixement personal i a un demà que ens permeti recordar amb emoció aquests primers anys.

I..., creieu-me, el paper de ser fill no és en absolut descansat. Des del començament visc immers en una complexa xarxa de desitjos i prohibicions, i haig de treballar molt per correspondre a les expectatives que teniu de mi.

9

ELS LÍMITS

Si sabem què és el que necessita l’infant, només cal veure de quina manera l’hi donarem.

Des del moment que l’infant arriba al món, observa i es relaciona però amb un gran desconeixement de qui és i què l’envolta. La nostra tasca com a adults és apropar-lo al màxim al coneixement del desconegut. Així com no tenim dubtes respecte al fet que cal donar satisfacció a les seves necessitats més biològiques (gana, son, higiene...), també hem de procurar que vagi creixent segur, amb autonomia i amb un bon nivell d’autoestima.

Per aquest motiu, cal respectar-lo i alhora acompanyar-lo en el seu desenvolupament integral.

Quan ens fem la pregunta “Què necessita un infant?” de ben segur que ens posaríem tots d’acord a contestar: amor, reconeixement, afecte, seguretat, temps, llibertat, comprensió...

Aquestes necessitats es troben a l’abast de tots nosaltres independentment de la situació personal o el context en què ens movem. A vegades confonem les necessitats de l’infant amb la nostra satisfacció més material (joguines, un tipus de roba determinat, una habitació amb tota mena de detalls sofisticats,..). I ja sabem com acaba: jugarà amb la capsa que envolta la joguina!

10

Segons el diccionari, s’entén per límit “el punt fins on és possible o lícit que arribi alguna cosa”. Davant del desconeixement que té l’infant nosaltres hem de saber indicar-li el camí i assenyalar-li’n els límits per preservar-lo del “perill”. Quan l’infant percep que vetllen per ell, es queda tranquil. I a poc a poc l’establiment dels límits ajudarà a la integració de l’infant a la societat i augmentarà la seguretat en si mateix i per tant la seva autoestima. No és cert que un nen sense límits sigui un nen feliç, al contrari, sovint queda desorientat i prova contínuament de veure fins on pot arribar. Si es satisfà tant com vol sense límits, el món es converteix en el seu esclau i més endavant tindrem un “petit dictador” insatisfet. Els seus companys no compartiran les seves motivacions, centrades només a satisfer els seus desitjos. Sovint això pot comportar que no s’adapti a una societat que té unes normes que ell no entén i que amb molta freqüència contradiuen els seus

interessos personals. Pot tenir una tolerància escassa o nul·la a la frustració.

En aquest monogràfic parlarem dels límits des del moment de néixer fins als tres anys. Però aquesta tasca s’allargarà fins a l’edat adulta. És important, però, començar a entrenar-nos a posar límits des del naixement, perquè ningú no “neix ensenyat”. I si aprenem a fer-ho des del començament, per a les properes etapes ja estarem rodats!

Posar límits ajudarà a donar a l’infant una estructura on agafar-se. El món que envolta l’infant és de moment estrany i desconegut, acompanyar-lo en el descobriment d’aquest món és la nostra tasca. Donar-li pautes, punts de referència en aquest anar creixent i desenvolupar-se és acompanyar-lo i donar-li ànims quan dubti, felicitar-lo quan aconsegueixi el que volia o ser al seu costat quan les coses no surtin tal com preveia.

L’infant necessita llibertat per anar evolucionant al seu aire i sentir-se competent i aquest concepte no es contradiu amb el fet de posar límits.

11

Necessita espai per jugar i experimentar però nosaltres hem de vetllat perquè aquest espai i aquesta experimentació siguin segures. La tendresa i la fermesa van lligades en l’educació dels infants. Saber dir NO en determinats moments, tot respectant els seus sentiments, és una manera de mostrar-li estimació i d’ajudar-lo a madurar, a aprendre a tolerar les frustracions i a ser sensible a les emocions i els sentiments dels altres.

Tots els infants agraeixen tenir pares/educadors que saben què es pot i què no es pot fer, que transmeten seguretat. És imprescindible que la nostra actitud sigui de coherència, entre el que diem i el que fem, no oblidem que els infants aprenen més del que veuen fer que del que senten dir.

I també de perseverança: res no s’aconsegueix sense esforç. Per a un infant en què la noció de temps no té res a veure amb la de l’adult un dia funciona una cosa l’altre deixa de funcionar. Pot haver entès que no ha de tocar la terra d’un gerro i l’endemà ho torna a fer. Quan una acció li sembla interessant la repetirà mentre li doni

12

plaer. És la nostra tasca trobar quin és el límit adequat.

Els límits han de tenir una funció educativa, no sancionadora.

ESCOLTEM QUÈ DIU L’INFANT · Primer de tot, pares, us vull dir que us estimo molt, però també que us necessito molt. Necessito que em mireu, que em parleu i em feu rialles, que jugueu amb mi. Això em dóna seguretat i em fa sentir millor. Ja sé que aneu molt atrafegats intentant aconseguir tot el que necessito (menjar, roba...), però més que les joguines que anuncien a la “tele” prefereixo que em dediqueu part del vostre temps. M’agradaria gaudir de les estonetes que estem junts. · No entenc per què de vegades la mare o el pare no em deixen fer una cosa i al vespre, quan arriba l’altre, cansat de treballar, tot m’està permès. Qui té raó?

Jo, per si de cas, aniré provant.

· De vegades tampoc no tinc gaire clar què voleu. Un dia us veig contents i

Aleshores és clar: jo faig el que em sembla. No puc fer cas de tot: no toquis,

em deixeu fer coses que l’endemà us enfurismen. Em podríeu explicar què és el que ha canviat i què he de fer perquè sempre estigueu contents?

no cridis, no corris, no, no, no... Deixeume una mica de marge. Hi ha coses que puc fer i que vosaltres ja sabeu que són segures. És cert que puc trencar alguna cosa o em puc fer una mica de mal, però també necessito experimentar. Així aprenc

· Hi ha dies que no pareu de donar-me ordres, una darrere l’altre i m’atabaleu.

13

· De vegades penso que creieu que sóc encara molt més petit i que no entenc

· M’agrada fer el mateix que feu vosaltres, us imito molt bé! És la manera que tinc

el que em dieu. Em repetiu el mateix diverses vegades. Potser és que no esteu prou segurs que us faré cas. Si m’ho dieu una o dues vegades, ben convençuts, amb to de veu ferm i m’expliqueu el perquè, us entendré millor i ja sabré que la cosa “va de debò”.

d’aprendre. Quan faig alguna cosa que no us agrada o us faig enfadar, ensenyeume, amb el vostre exemple, jo imitaré el vostre comportament.

· Quan faig poc cas de les prohibicions o m’enrabio perquè no puc sortir-me amb la meva, m’estimo més que no perdeu els nervis! Si teniu paciència amb mi, i us manteniu ferms sense cedir davant el meu comportament, ho aniré entenen.

Segurament no ho faré la primera vegada. Sé que us demano molt, però necessito temps i compto amb el vostre ajut per aprendre. · Tot i que sovint penso que ets el meu heroi, sé que també et pots equivocar, igual que jo, i m’ajuda saber-ho.

14

· Encara que jo no sàpiga parlar tan bé com vosaltres, ho entenc tot! Quan em dieu que he estat “dolent”, o que sóc “lleig” per fer les coses que no us agraden em sento trist i penso que ja no m’estimeu, i si vosaltres no m’estimeu, qui ho farà?

· Quan un altre infant em pren la joguina m’enrabio. No sé dominar-me! Tampoc no sé com he de controlar l’expressió d’aquest sentiment. M’ajudareu? Segur que amb paciència, perseverança i un bon model me’n sortiré. Qui deia que educar és fàcil?

· A vegades se’m fa difícil expressar-me.

Us demano coses (comprar-me una joguina, una llaminadura...), però no és ben bé el que vull. Aleshores us enfadeu amb mi, jo amb vosaltres... Potser estic fent una crida d’atenció.

15

LA IMPORTÀNCIA DE LA RELACIÓ AMB ELS ALTRES

la seva autonomia, assegurar la seva personalitat i adquirir les habilitats

El procés evolutiu, durant els primers anys de vida, implica l’infant en la seva globalitat i es concreta en un procés d’individualització i de socialització estretament lligats. Un procés en el qual la funció de “l’altre” és imprescindible des del primer moment de l’existència. Un procés en el qual la “interacció” n’és el fil conductor.

socials necessàries per a la convivència, per relacionar-se amb els altres.

Si tractem els infants amb respecte, atenció i comprensió, els infants podran relacionar-se també de manera respectuosa, confiada i comprensiva amb els seus companys i amb la societat en general.

L’infant confereix un contingut afectivo-emocional a tots els intercanvis amb el medi. Per tant, és absolutament imprescindible que trobi també aquesta condició afectivo-emocional en les atencions i les estimulacions proporcionades per l’entorn social. Convindrà, doncs, que promoguem en els infants el desenvolupament de la capacitat de relacionar-se i de conviure: escoltar, comprendre, tolerar, cooperar i compartir amb nosaltres i amb els altres infants, establint la base d’unes relacions afectives sòlides i segures.

El nen ha de desenvolupar-se com a persona i com a membre de la societat. Hem de respectar-lo, assegurarli una atenció com més acurada millor, que li permeti establir unes relacions personals estables, plenes de tendresa, confiança i empatia. Tot això li serà d’una gran influència per prendre consciència d’ell mateix, afavorir

16

D’aquesta manera les criatures van progressant en la conscienciació dels desitjos propis, sentiments, emocions; en la noció i la necessitat dels desitjos dels altres; en el coneixement de les particularitats de les nostres activitats, de les relacions socials, dels valors i de les exigències de la vida en col·lectivitat.

El procés de socialització s’inicia en el moment de néixer i continua al llarg de tota la vida. Les actituds de cooperació, de participació i de solidaritat formen part dels hàbits de convivència, de respecte per allò que és de tots, per saber demanar i rebre ajut en el

moment adequat, d’aportar l’esforç personal en activitats col·lectives.

El primer context de socialització és la família.

Qualsevol forma d’atenció educativa a la petita infància, especialment durant els primers anys de vida, haurà de passar per considerar les mares i els pares com a primers i principals educadors.

En la societat actual, però, els centres educatius han esdevingut un segon context de socialització molt important en la petita infància. El paper dels professionals en aquest procés ha passat a tenir un pes molt important en els últims anys. Cal vetllar, doncs, perquè la relació entre ambdós contextos sigui fluïda i coherent. Així mateix, l’escola també ofereix un espai de relació amb els iguals, compartint estones de joc, rutines quotidianes, converses, aprenentatges, etc., que permeten a l’infant posar en pràctica aquestes primeres competències socials.

La nostra presència i confiança permetrà a l’infant explorar i descobrir el seu entorn amb la seguretat que hi haurà qui l’ajudi a trobar els propis límits. En aquest sentit, és important que puguem trobar la distància i l’actitud adequada des d’on fer aquest acompanyament: engrescant

en l’exploració, permetent i transmetent el dret a equivocar-se i a aprendre a donar-hi resposta.

Hem de saber, comprendre i permetre, també, que el procés de maduració de l’infant implica diferenciar-se dels adults i anar augmentant la distància que el separa de nosaltres.

ESCOLTEM QUÈ DIU L’INFANT - El dia del meu aniversari m’agrada que vinguin els avis, els meus amics de l’escola, i els meus veïns que són més grans i saben un munt de coses. Sóc feliç podent bufar les espelmes plegats.

- El que més m’agrada quan em deixes al matí a l’escola és la forta abraçada i el petó que em fas, ah! I també quan em desitges que passi un bon dia.

- Quan anem a jugar a la plaça m’ho passo d’allò més bé jugant amb les joguines dels meus amics, organitzant gresques i seguint les dels meus companys, mentre tu em mires de lluny i parles amb altres pares i mares.

17

- M’agrada molt parar l’orella quan la meva mestra i tu parleu de mi.

- Gràcies per deixar-me anar a jugar a casa de la Berta, ha estat genial, ja que té un munt de joguines i ens ho hem passat pipa, sobretot quan al cap d’una estona ha arribat la seva àvia i ens ha explicat dos contes molt divertits.

- M’agrada descobrir els sabors i textures dels objectes que els pares utilitzen habitualment: cullerots de fusta, pinces d’estendre, taps.

- Avui a l’escola hem celebrat la festa de la Castanyada i ha vingut molta gent: pares, mares avis. Hi ha hagut un moment que em trobava una mica sola i m’he començat a posar una mica nerviosa, però l’Anna m’ha donat la mà i m’ha dit que arribaries de seguida; això m’ha tranquil·litzat.

- M’agrada quan, després d’un dinar familiar, l’avi m’explica aquells contes plens de màgia que només saben els avis i ens endormisquem tots dos a la butaca.

18

- A la cercavila de gegants m’ho he passat pipa, tot i que en un primer moment no les tenia totes, ja que hi havia moltíssima gent i estava molt impressionada. Sort que m’has pujat a coll una estoneta i a poc a poc m’he sentit més segura i he començat a gaudir de tot el que passava al meu voltant: els gegants, el so de les gralles, les corredisses dels nens més grans…

19

ELS VINCLES AFECTIUS El vincle és una de les relacions més fortes que s’estableix al llarg de la vida. És un llaç afectiu que es crea en la interacció privilegiada amb un nombre reduït de persones, normalment amb les que ens procuren el nostre benestar emocional i ens proporcionen les atencions més bàsiques.

Ja des de la vida intrauterina el fetus posseeix una vida afectiva activa, ja que és capaç de sentir i percebre, assaborir i aprendre d’allò que viu.

Els éssers humans som els mamífers més dependents en el moment de néixer i és aquesta dependència la que provoca la necessitat contínua de vinculació afectiva per sentir-nos segurs i poder desenvolupar-nos emocionalment. La relació, la comunicació i el diàleg ens porta, més tard, a ser l’espècie més evolucionada.

D’aquest vincle, l’infant aprèn a valorar-se a si mateix i a confiar en els altres. Per això és important que, com a adults, assumim la responsabilitat de crear uns bons vincles afectius per tal d’ajudar els infants a créixer i a afavorir la seva autonomia, l’estabilitat i l’equilibri emocional. Hem de ser conscients

20

d’aquest paper i exercir-lo amb continuïtat i coherència.

perquè quan et necessito hi ets.Vull que sàpigues que tu també ets important per

Tan important és la quantitat com la qualitat, el fet d’estar presents i disponibles en tots els moments que compartim amb els infants. És a dir: jugar cara a cara, fer abraçades, ajudar que explorin el seu entorn i ser allà si necessiten ajuda.

Hem de fer-los costat independentment de si les seves emocions són positives (alegria, eufòria, salut, felicitat, companyia...) o negatives (tristesa, malaltia, debilitat, solitud, malestar...).

Això els dóna seguretat, ja que entenen que l’adult no fugirà, sinó que els acompanyarà.

Tots necessitem sentir-nos estimats, i per a un infant les carícies, les fregues, les abraçades, el contacte en general, acompanyat de veus, olors, escalfor, d’amor, els aporta tots els nutrients necessaris per créixer com a persona.

a mi, ja que necessito que em toquis, que m’acariciïs..., que no et limitis a rentarme i alimentar-me. · Deixa’m descobrir i experimentar per a mi mateix, però no marxis gaire lluny perquè, en algun moment, et puc necessitar. · Estic descobrint que el teu amor és incondicional. Encara que tingui un mal dia m’escoltes; així m’ensenyes que, quan tu tens un mal dia, jo ho comprendré.

ESCOLTEM QUÈ DIU L’INFANT · M’encisa que, quan somric, em tornis aquest somriure i que m’abracis.

Bressola’m junt al teu cos; la teva pell és relaxant i em sento segur i estimat. · Sé que sóc molt important per a tu

21

· Els primers dies, quan marxaves del meu costat, m’angoixava pensant que no tornaries. Ara ja entenc que, encara que marxis, tornaràs perquè m’ho expliques, i saber què faràs em tranquil·litza. · Valoro molt tota l’atenció que em dones, malgrat que la resta del món potser no t’ho reconegui. · De vegades no entenc les coses a la primera i necessito que m’ho tornin a explicar; no et pensis que ho faig amb malícia o per empipar-te.

22

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA “Límites a los niños. Cuando y cómo” Cornelia NITSCH, Cornella VON SCHELLING. Editorial Medici

Editorial Leqtor.

“El trastorn del nen consentit. Manual per a pares i mestres” Ursula Oberts. Editorial: Pagès Editors

“Dar amor, poner límites” Kertin Kuschik, RBA Práctica

“Los siete saberes necesarios para la educación del futuro” MORIN E. Editorial Paidós, Barcelona 2002

“Con el cariño no basta. Cómo educar con eficacia” Nancy SAMALIN Ediciones Medici

“Dolto para padres” LIAUDET, JEAN CLAUDE Editorial Plaza y Janés

“Consells per a pares imperfectes. 20 errors que caldria evitar” Albert Bau i Estefania Carreño

“Espacios de identidad” TADEU DA SILVA, TOMAZ Editorial Octaedro, 2001

23

24